PEDAGOGIES PERSONALISTES, ANTIINSTITUCIONALS I ANTIAUTORITÀRIES

PAULO FREIRE
PERSONALISME: PAULO FREIRE
• Neix a Recife, a l’estat de Pernambuco, una regió pobra de Brasil.
•1961. Director del Departamento de Extensión Cultural de la Universidad de Recife.
Ensenya a llegir i escriure a treballadors.
• 1963. Experiències d’alfabetització a Angicos (Brasil). Es dedcia a alfabetitzar persones
adultes, ja que en Brasil hi ha un gran problema d’analfabetisme.
• Després del cop d’estat del 63, l’empresonen unes setmanes i després s’exilia i treballa a
Xile en programes d’educació d’adults fins el 69. On li donen la oportunitat de fer un gran
programa d’alfabetització que després portarà a Brasil.
• 1965. Es publica “L’educació com a pràctica de la llibertat”
• 1968. Es publica “Pedagogia de l’oprimit”

PERSONALISME: PAULO FREIRE

• Del 1969 al 1979 com a assessor del Departament d’Educació del Consell Mundial
d’Esglésies a Ginebra (Suïssa). Ofereix assessorament a diversos països.
• El 1980 torna al Brasil com a professor universitari i al 89 és Secretari d’Educació de Sao
Paulo, on implementa programes d’alfabetització massius.

- Proposta teòrica orientada a que els i les educands siguin més conscients de la realitat
sociopolítica, més crítics i autònoms per a transformar el món.

“Yo no inventé ni un método, ni una teoría, ni un programa, ni un sistema, ni una pedagogía,

ni una filosofía. Es la gente la que necesita ponerle nombre a las cosas.” (Freire)

PERSONALISME/PEDAGOGIES CRÍTIQUES
• Apareix als anys 60 i 70 del S.XX. En un context de lluites anticolonials, per a
l’alliberament nacional, moviments socials i contraculturals.
• És antideterminisme social. El subjecte, la persona, té agència, pot transformar la societat.
La societat es reprodueix, els individus estem molt determinants desde que neixem, hi ha
una idea inmovilista, no podem mourens.

Mètodes alliberadors, com ens alliberem?

• L’educació és un procés d’alliberament, emancipador. No és cert que estiguem
determinats perquè les persones podem apendre.
• L’educació és un procés polític, ha de contribuir a transformar la societat.
• L’educació és una eina per a fer valer la veu dels col·lectius oprimits socialment. Ha de ser
valer la veu de les persones que han sigut marginades.
PERSONALISME: PAULO FREIRE
- Personalisme: la persona té un valor en sí mateixa, no és un objecte.
Convicció en partir de la persona que és l’educand en el procés educatiu. El subjecte
educand ha de poder ser “subjecte” en el procés educatiu (homepersona). Cal que el procés
educatiu parteixi de la seva veu, d’allò que té per dir i de la seva realitat.

La persona educand, es un valor en si mateix no un objecte de l’educació (homepersona)

que es valora cpm a tal. El procés educatiu a ser partir de la veu de la persona que es educa
mai de l’educador.

- Conscienciació: En el procés educatiu el subjecte, amb els altres subjectes, pren

consciència de la realitat que viu i la necessitat de transformar-la. Centralitat del context
sociopolític en el procés educatiu. És important que els continguts estiguin relacionats amb
el context de les persones educades.

- Pedagogia crítica: perspectiva crítica de la societat i de l’educació. Cal desenvolupar

consciència crítica, confrontar la realitat social i la pròpia realitat per a veure la necessitat de
transformar la societat. Cal retornar la veu als pobres, a les dones, als indígenes, als
marginats.

PERSONALISME: PAULO FREIRE

- Influència marxista: Es marxista perque contè aquesta idea de la consciència de classe. El
canvi en les estructures materials de la societat implicarà un canvi social més ampli. Crítica
l’educació bancària, ja que pensaba que alienaba a les persones. Elaboració de les seves
idees a partir de dicotomies o antagonismes.
(no muy importante)
- Teologia de l’alliberament: línia marxista del cristianisme.
- Influència de corrents de pensament humanista→ Posar al home en el centre.

PERSONALISME: PAULO FREIRE

- L’educació pot ser (ha de ser) una pràctica transformadora, revolucionaria, on les persones
no hagin d’adaptar-se al sistema. No ha de servir per crear persones que s’aptin a la
societat si no que la transformin

- Educació bancaria - educació dialògica:

• Educació bancària (domesticadora, la crítica): Es una educació que domestica a les
persones, la persona que s’educa no té cap participació, es passiva completament.
L’educació convencional, concep els i les educands com si fossin un banc on es dipositen els
coneixements (passivitat de
l’educand). Ni participació, ni creativitat, ni saber, ni crítica, ni transformació.
• Educació dialògica (proposta per ell, alliberadora): Ell proposa una educació, considerada
per ell alliberadora, on el sigui diàleg el camí per l’intercavi de les idees, amb el món i amb
els i les altres. Obre a la persona a revisar-se i a revisar el món críticament de forma
contínua. És un procés de cerca i recerca. És una educació alliberadora.

PERSONALISME: PAULO FREIRE

Característiques de les educacions bancàries i dialogiques:

- Educació vertical (bancària) - educació horitzontal (dialògica): l’educació vertical suposa

una transferència de coneixements unidireccional de l’educador (detentor del coneixement)
a l’educand. L’educand és ignorant.

- Educador - educand: contradicció entre els dos agents de la relació educativa quan es
troben en posició d’opressor i oprimit respectivament. Els seus interessos no poden entrar
en conflicte, en controversia. Trencar amb això per fer que tots aprenguin de tots i per tant,
que tots siguem educadors i educands a la vegada, no només un d’aquest.

- Opressor(bancària) - oprimit (dialògica): relacions de conquesta, de violència (en el cas de

l’educació, almenys simbòlica).

- Teoria - praxi (pràctica): No es decideix per cap de les dos, sinó que tenen sentit les dues
coses juntes. La teoria i la reflexió té sentit si duu a la pràctica transformadora. Alhora, la
praxi s’ha de recolzar en la reflexió que comporta reconèixer la pròpia situació.

1. En la bancària, vertical, opresora 2. No.

PERSONALISME: PAULO FREIRE
- La referència al diàleg prové de la seva teoria del coneixement de Freire, com es coneix?.

• L’acte de conèixer és un acte de creació de coneixement, com a construcció o creació,

deconstrucció i reconstrucció, a partir de les referències que venen dels i les altres i del món
(els materials, els referents i discursos de l’educador/a, etc.). Problematitzar tots els
continguts forma part d’aquest acte de conèixer.
Coneixer es crear, destruir i transformar. Coneixem a partir del diàleg, generem unes idees,
després las destruim per conflictes interns i més tard les transformem en altres idees.

- Fins i tot l’acte de llegir un llibre en soledat pot ser un acte dialògic, de construcció de
coneixement. Hom entra en una conversa amb tot el que apareix al llibre. No pot haver-hi
comprensió sense aquest diàleg, només memòria. El subjecte educand no s’apropia del
coneixement si no hi ha diàleg.
Aquesta idea de que el coneixement és memòria, no generar coneixement sinó reproduir
coneixement memoritzat.

PERSONALISME: PAULO FREIRE

Paulo Freire pensaba que:
- Educació transformadora de la realitat: ’home-persona és una persona que té en compte,
es fa responsable dels valors i a partir d’ells, jutja la realitat social i intenta transformar-la.

- Educació desvetlladora de consciències: la metodología pedagògica té la finalitat de

desvetllar les consciències dels educands, fer-se càrrec del món des de sí mateix per a
transformar-lo (a partir dels valors de la justícia i de l’amor).

- L’educand és una persona que pensa, que reflexiona, que es fa responsable de la seva
realitat i del món i que pren decisions per a transformar-lo.

PERSONALISME: PAULO FREIRE

- El protagonista de l’educació és tothom, tant l’educador com l’educand, tots dos aprenen,
l’un de l’altre, en el procés de comunicació que mantenen.
“Ningú no educa ningú, ningú no s’educa tot sol; els homes s’eduquen entre ells
mediatitzats pel món.” (Pedagogia i acció alliberadora)

- El diàleg es dona en la comunitat, no només amb l’educadora i dins l’aula.

“Què és el diàleg?, una relació horitzontal que va de A cap a B, i de B cap a A. Neix d’una
matriu crítica i genera crítica. Es nodreix d’amor, d’humilitat, d’esperança, de fe i de
confiança. És per això que el diàleg comunica.” (L’educació com a pràctica de la llibertat)
PEDAGOGIES ANTIINSTITUCIONALS
• Anys 70 EUA: crítica radical contra la institució escolar (Paul Goodman, Everett
Reimer i Ivan Illich).
• El monopoli de l’educació per part de les classes hegemòniques implica que l’escola és
reproductora de la desigualtat social.
• A més, la metodologia escolar anul·la la creativitat dels infants (les seves capacitats
individuals).
• Desescolarització: substitució de l’escola per la societat amb qui hom conviu
• Les propostes de desescolarització, són un conjunt de discursos sorgits d’una forta crítica
a les formes d’organització de la societat des de finals dels anys seixanta i durant els
setanta sobretot. No és una proposta didàctica o metodològica.

IVAN ILLICH
PEDAGOGIES ANTIINSTITUCIONALS: IVAN ILLICH
• Teòleg, filòsof i historiador, allibertador..
• Sacerdot a una parròquia a Nova York i professorde ciències polítiques.
• 1960, funda el CIDOC (Centre intercultural de documentació) on s’analitzen les
problemàtiques al voltant del Tercer Món i es formen els missioners que van a Amèrica
Llatina. Posteriorment critica l’enviament de missioners.
• El 1969 abandona el sacerdoci i el CIDOC i es desvincula de l’Església.
• Investiga i escriu llibres crítics amb diferents aspectes, estructures i institucions de les
societats contemporànies: l’educació, la sanitat, el transport, la gestió de l’aigua, el treball,
etc.

PEDAGOGIES ANTIINSTITUCIONALS: IVAN ILLICH

• Proposa la desescolarització de la societat des de l’estudi de la història de la
institucionalització de l’educació i les realitats sociològiques que han promogut l’educació
institucionalitzada.
(Que l'educació o hagi de passar per l’escolarització obligatòria).
• Objectiu: que l’educació no hagi de passar per l’escolarització i abolir l’obligatorietat
• Pressupòsit: no és possible millorar les institucions escolars per a humanitzarles, fer-les
equitatives i que siguin realment educatives. Per tant, no es proposa una alternativa a
aquestes institucions, sinó desmantellar-les.

PEDAGOGIES ANTIINSTITUCIONALS: IVAN ILLICH

• Afirma que la història de l’educació no ha investigat com s’ha arribat a percebre la
necessitat d’educació en institucions i sistemes educatius (educació institucionalitzada).
L’escola és obligatòria per la societat, si hi ha una alternativa (homeschool), está mal vista o
no es confia.
• Les institucions educatives es legitimen a partir dels discursos que elles mateixes
construeixen. Ensenyen la necessitat d’ésser ensenyat. Es presenten com a ostentadores
del coneixement i de “la salvació” (analogia amb els discursos de les institucions religioses).
La identificació entre educació i escolarització és fictícia.
Compara la salvació que promet l'església, amb que l’escola també et salva.

PEDAGOGIES ANTIINSTITUCIONALS: IVAN ILLICH

• L’aprenentatge no és el resultat de la instrucció sinó d’una participació no destorbada en
un entorn significatiu (segons explica al llibre La societat desescolaritzada)
• El monopoli del coneixement que ostenten les institucions educatives és contrari al lliure
accés a la cultura.
L’escola (instituds, universitats) es el que té el poder, té el monopoly del coneixement, per
tant o critica perquè pensa que la cultura és lliure i que hi ha aprenentatge en molts llocs
diferents, no només en les institucions educatives.

• L’educació institucionalitzada priva a les persones del seu desig personal de saber allò
que els interessa en pro del saber institucionalitzat i d’una motivació extrínseca,
credencialista (contraria al desig personal).
Aquest sistema posa davant les institucions educatives, per tal el ascendir en l’educació,
utilitzar la motivació extrínseca, no pas intríseca, ja que l’objectiu dels educands es
aconseguir un títol que certifiqui una capacitat. També està la motivació credencialista, que
vol dir la motivació dels educands d’arribar a tenir les coses mes quotidianes de les classe
més altes, és a dir, les activitats més acceptades per la societat.

• L’educació institucionalitzada no educa perquè no és capaç d’emancipar les persones. Les

subjecta a la seva estructura d’aprenentatge.

PEDAGOGIES ANTIINSTITUCIONALS: IVAN ILLICH

• El credencialisme amb què s’orienten les institucions educatives es tradueix en una alta
burocratització d’aquestes. El diploma és el resultat que condueix l’activitat a la institució
educativa.

• A les institucions educatives, l’educació és un producte definit que els educands han
d’acceptar i adquirir. Tota forma de coneixement que no sigui la que es defineix a la
institució educativa queda deslegitimada. Per exemple el saber autodidacta.

• El producte que ofereix la institució educativa només és accessible a alguns (selecció).

PEDAGOGIES ANTIINSTITUCIONALS: IVAN ILLICH
• Les desigualtats educatives també serveixen d’argument a la desescolarització. El fracàs
escolar és provocat per les institucions educatives.
• L’individu ha de poder deslliurar-se de la tecnocràcia del sistema escolar i recuperar la
llibertat d’autoformar-se.
• Cal poder retornar a una educació basada en la iniciativa personal, guiada pel desig
d’aprendre.

PEDAGOGIES ANTIINSTITUCIONALS: IVAN ILLICH, ALTERNATIVA A ELS SISTEMES

ESCOLARS
• L’alternativa de Ivan a la la societat escolaritzada és substituir els sistemes escoles per
xarxes que permetin l’accés lliure a l’educació. Illich proposa aquestes xarxes:
1) Serveis de referència d’objectes educatius: proporcionar llocs d’accés quotidià on les
persones puguin accedir a coneixement (fàbriques, granges, garatges, museus, sales
d’exposició, biblioteques, laboratoris, etc.)
2) Llotges d’habilitats: tenir a disposició una llista de persones i entitats que tinguin
propostes d’activitats relacionades amb habilitats específiques per a desenvolupar
determinats aprenentatges. ex: arreglar motor de vaixells
3) Servei de cerca de companys: xarxa de comunicacions que posi en contacte necessitats i
afinitats d’aprenentatge. Oferta de persones on tu pots buscar que es el que necesites i que
altres persones poder explicar-te.
4) Serveis de referència per a educadors independents: catàleg de professionals i altres
persones que poden ser educadores de sabers específics.

ALEXANDER SUTHERLAND (SUMMERHILL)

PEDAGOGIES ANTIAUTORITÀRIES: ALEXANDER SUTHERLAND NEILL (SUMMERHILL)
• Mestre i psiquiatra
• Neix en una època on l’escola anglesa és un espai repressiu on els infants són educats per
ser exemplars de la societat, per adaptarse i respondre a les seves exigències, passant per
damunt de les seves voluntats, desitjos i necessitats.
• Influït per Rousseau; l’infant és bo per naturalesa:
“Declaro la ferma convicció que el nen mai no és dolent. Tots els nens dolents que he
tractat, ho foren per culpa d’una primera educació desorientada.” (Neill: Summerhill)
• Freudià pel que fa a l'orientació psicoanalítica i terapèutica.

PEDAGOGIES ANTIAUTORITÀRIES: ALEXANDER SUTHERLAND NEILL (SUMMERHILL)

• Treballa en escoles públiques i experimentals i el 1927 funda Summerhill.
• SUMMERHILL: Escola lliure i que promou la llibertat, que no la permissivitat. Se cerca
l’autoregulació dels infants i joves. Les normes es decideixen en una assemblea on tots
poden participar.
• L’escola no ha de ser un espai per a aconseguir l’adaptació (normalització) dels infants a la
societat, sinó que justament ha adaptar-se a l’infant, al procés natural i lliure pel qual
desenvolupa la seva personalitat.

PEDAGOGIES ANTIAUTORITÀRIES: ALEXANDER SUTHERLAND NEILL (SUMMERHILL)

• Alexander suprimeix la disciplina, el lideratge directiu (directiu que manda en la demanda
educativa), l’ensenyament moral, la instrucció religiosa, l’avaluació, etc.
• No s’intervé en el procés de desenvolupament de l’infant i no se’l pressiona.
• No hi ha assignatures obligatòries, cada alumne/a decideix l’activitat que fa i s’hi
compromet.

PEDAGOGIES ANTIAUTORITÀRIES: ALEXANDER SUTHERLAND NEILL (SUMMERHILL)

• Alexander feia un tractament psicològic dels infants amb problemes de conducta, etc.
Segons Neill, la llibertat i l’amor són curatius.
• Es tracta d’una escola participativa, on les decisions es prenen conjuntament.
• Hi ha algunes normes en l’escola que no es poden rebutjar però la gran majoria d’elles es
poden modificar i existeix un tribunal setmanal per valorar els conflictes o esdeveniments.

PEDAGOGIES ANTIAUTORITÀRIES: ALEXANDER SUTHERLAND NEILL (SUMMERHILL)

• L’expressió d’emocions i desitjos es revaloritza, per damunt d’una educació basada en la
raó, l’intel·lecte: “L’educació sense llibertat reporta una vida que no es pot viure plenament.
Aquesta educació ignora gairebé del totes les emocions de la vida. Només s’educa el cap. Si
es permet que les emocions siguin veritablement lliures, l’intel·lecte tindrà cura d’ell
mateix.” (Neill:Summerhill)
El més important per Alexander es que els educands puguin expressar-se emocionalment,
és a dir, el desenvolupament emocional, d’aquesta manera tot el coneixement teoric passa
a ser secundari.

• La manca d’expressió d’emocions implica la repressió, aspecte que és perjudicial per al

desenvolupament dels infants (Freud).