La Primera Guerra mundial o la Gran Guerra fou un conflicte bèl·lic que va tenir lloc a Europa i

al Pròxim Orient entre 1914 i 1918. La política exterior cada vegada més agressiva
d'Àustria-Hongria, Rússia i especialment Alemanya va originar el conflicte. El detonant de l'esclat
de la guerra fou l'assassinat, el 28 de juny de 1914 a Sarajevo (Bòsnia), de l'hereu al tron dels
Habsburg, Francesc Ferran d'Àustria. Després de la declaració de guerra d'Àustria a Sèrbia el
28 de juliol, la majoria d'estats europeus es van veure implicats en el conflicte. Rússia es va
mobilitzar en suport de Sèrbia els dies 29 i 30 de juliol. Alemanya va declarar la guerra a Rússia
el 1r d'agost i a França el 3 d'agost.[2] Dels 32 països bel·ligerants, els principals estats
involucrats van ser, d'una banda, els anomenats «aliats»: França, l'Imperi britànic, Sèrbia,
l'Imperi Rus, els Estats Units i el Regne d'Itàlia, i de l'altra les «potències centrals»: l'Imperi
alemany, l'Imperi Austrohongarès, l'Imperi turc i Bulgària. L'Estat Espanyol va romandre neutral
durant tota la guerra.
Finalitzà amb la signatura de l'armistici de Compiègne l'11 de novembre de 1918,[3] que establia
la derrota de les potències centrals, provocada més per un desgast que impossibilitava la
continuació de l'esforç militar que no pas per cap derrota militar. En aquest sentit, i amb la
decisió dels dos bàndols de no arribar a un status quo després dels primers mesos de guerra,
amb l'estil de guerra de desgast i guerra total, la I Guerra mundial representa un canvi radical
respecte als conflictes del segle XIX. Durant tota la guerra ambdós bàndols van haver d'anar
adaptant-se a noves situacions estratègiques, per a les quals no estaven preparats. Hi
respongueren amb una escalada militar sense precedents en la història europea que causà un
total de nou milions de morts.
La guerra va donar lloc a una profunda reestructuració de la geografia europea: quatre grans
imperis, l'austrohongarès, l'alemany, l'otomà i el rus, van deixar d'existir, i van aparèixer els nous
estats de Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Hongria, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i Polònia.
Alemanya, a més, perdé les colònies d'ultramar.

Les relacions internacionals (1870-1914)[modifica]

A finals del segle XIX, un cop unificada Alemanya, el canceller Otto von Bismarck va
desenvolupar una política destinada a consolidar el poder alemany a Europa. La seva estratègia
va començar amb un potent pla diplomàtic per acabar amb l'hegemonia política que el Regne
Unit exercia a Europa. Anglaterra, però, semblava més preocupada pel domini dels seus
territoris colonials. Bismarck també va intentar aïllar França que, a part de ser l'enemiga
tradicional, reivindicava el retorn dels territoris de l'Alsàcia i la Lorena, perduts el 1871 a
conseqüència de la Guerra francoprussiana.
El 1873 Bismarck aconseguí que els tres emperadors europeus signessin una aliança: Guillem I
d'Alemanya, Alexandre II de Rússia i Francesc Josep I d'Àustria. Posteriorment s'hi incorporà
Itàlia. Aquesta aliança era poc realista, ja que l'Imperi austrohongarès i Rússia es disputaven la
influència dels Balcans, i Alemanya es veié obligada a decidir-se. Finalment va renunciar a la
participació de Rússia, però va aconseguir un compromís de neutralitat, i així va néixer la Triple
Aliança (1882): Alemanya, Àustria i Itàlia.[4]
Nogensmenys, en poc temps la relació russoalemanya es va anar deteriorant, i França ho
aprofità oferint a Rússia un suport econòmic que l'ajudava a combatre el fort endeutament, a
canvi d'establir un conveni militar (1892), i convencent alhora Anglaterra del perill que suposava
el nou desenvolupament alemany. Va néixer així la Triple Entesa (1907): França, Anglaterra i
Rússia, i els dos blocs que més tard s'enfrontarien van quedar definits.