Quadre cronològic de la literatura catalana

Guillem de Cabestany, Guillem de Berguedà

XII-XIII
La poesia trobadoresca Cerverí de Girona

Ramon Llull

La narrativa històrica: Jaume I, Bernat Desclot,

Les Cròniques Ramon Muntaner, Pere III el Cerimoniós
Literatura XIII-XIV
medieval
La literatura religiosa i
(segles
moralitzant
XII-XV)

La narrativa humanista XIV-XV Bernat Metge, Lo somni

Anònim: Curial e Güelfa
La novel·la cavalleresca Joanot Martorell: Tirant lo Blanch
XV
Ausiàs March
La poesia medieval

Poesia Pere Serafí

Literatura Renaixement XVI
Cristòfor Despuig: Los col·loquis de la insigne
moderna Narrativa
ciutat de Tortosa
(segles
XVI-XVIII) Barroc Poesia XVII Francesc Vicent Garcia

Neoclassicisme Teatre XVIII Joan Ramis, Lucrècia

 Quadre cronològic de la literatura catalana
Poesia Jacint Verdaguer
Romanticisme Teatre XIX Àngel Guimerà
Narrativa Narcís Oller
Poesia Joan Maragall
Modernisme Narrativa XIX-XX Víctor Català
Teatre Santiago Rusiñol
Literatura Poesia Josep Carner
Noucentisme XX
contem- Teatre J.M. de Sagarra
porània
Joan Salvat- Papasseit
(segles Avantguardisme Poesia XX
Josep Vicenç Foix
XX-XXI)
Teatre Joan Oliver
Salvador Espriu
Poesia Pere Quart
Postguerra XX
Carles Riba
Mercè rodoreda
Narrativa
Josep Pla
 R
E DATES MOVIMENTS ESTÈTICS I AUTORS I OBRES MÉS IMPORTANTS
N
A LITERARIS
I
X
E -Romanticisme -POESIA: Jacint Verdaguer, Marià Aguiló, J. Pons i
N
-Realisme (Costumisme) Gallarza, Rubió i Ors.
Ç
-NARRATIVA: Emili Vilanova, Narcís Oller, Gabriel
A
1833-1877 -Naturalisme
Maura
S -TEATRE: Josep Robrenyo, Frederic Soler, Àngel
E Guimerà.
G
-Drames rurals (Narrativa) -TEATRE: Santiago Rusiñol, Adrià Gual, J. Puig i
M
O
L Ferrater.
E
D
E -Decadentisme i Simbolisme
-POESIA: Joan Maragall.
-Esteticisme (Art per l’Art)
R
X N
M. Costa i Llobera, Joan Alcover
I
IS
M -Regeneracionisme -NARRATIVA: Víctor Català, Raimon Casellas, J. Pous i
X E
Pagès.

1892-1911

-Promou un Art clàssic, -NARRATIVA: Eugeni D’Ors.

N
O
U
C equilibrat, formalista, -POESIA: Josep Carner, Guerau de Liost
1906-1923 cosmopolita i urbà
E
N
TI
S
M
E

-Dadaisme -POESIA: J.V. Foix, J. Salvat-Papasseit

A
V
S Palau i Fabre, Joan Brossa.
E
A
N -Cubisme
-NARRATIVA: Francesc Trabal.
G
T
-Futurisme
-ALTRES TENDÈNCIES: Carles Riba, Salvador Espriu,
G

L
U 1909-1940 -Surrealisme
A
B. Rosselló-Pòrcel, Joan Oliver, Gabriel Ferrater, V.A.
 LA RENAIXENÇA (1833-1877)

DEFINICIÓ: Presa de consciència col·lectiva per a la restauració de la llengua i la cultura

catalanes

CAUSES:
-Il.lustració: redescobriment de la Història i la literatura catalana medieval
-Industrialització: afavorí la consciència nacional (burgesia amb interessos) i impulsà la
llengua.
Nova classe social = nova cultura.
-Romanticisme
-Alemanya-Anglaterra. Goethe. Finals XVIII
-Reacció contra el Classicisme (aristocràcia)
-Burgès: la literatura es difon als estaments no aristocràtics.
-Característiques:
-Llibertat, imaginació, espontaneïtat, sinceritat:
-Sentiment contra la Raó. Litaratura: commoure, no alliçonar.
-Individualisme, originalitat, subjectivisme, idealisme, espiritualitat
-Rebuig de la realitat: nostàlgia del passat (històric-Edat Mitjana i
personal-infantesa)
-Espontaneïtat: tradició popular.
-Nacionalista: Nació= esperit popular
-La llengua és l’esperit d’un poble.
-Mitificació i idealització de l’Edat Mitjana
CRONOLOGIA:
1833: Bonaventura C. Aribau publica l’oda “La Pàtria”
1877: J. Verdaguer i A. Guimerà són premiats als Jocs Florals

B.C.ARIBAU: 1798-1862.
1815: Sociedad Filosófica
1817: Ensayos poéticos
1820: col·labora a la revolució liberal.
1826: Gaspar de Remisa i Madrid.
1847: Director General del Tresor. Torna a Barcelona i mor pobre
-Schiller, W.Scott i Manzoni.
-Crítica, història, economia. Castellà, Italià.

OBJECTIUS: -Rubió i Ors, 1841:

-Normativització de la llengua
-Consciència d’unitat lingüística
-Normalització: literatura culta: tots els gèneres.
-Interès per la Història i la literatura medievals.
-Valoració literatura popular
-Restauració dels Jocs Florals per a la difusió i dignificació de la llengua i
la literatura catalanes
 JOCS FLORALS: 1859.

-Concurs poètic celebrat a Barcelona i València.

-Temes: Pàtria, Fe, Amor. Premis: Englantina, Viola, Flor Natural
FITES:
-Projecció exterior. Meyer-Lübke, M.Pidal, la reina M. Cristina, F.Mistral.
-Difusió i públic lector en català.
-Prestigi de la llengua
-Normativització: Premsa i Editorials

-Aparició nous escriptors.

TEATRE: Serafí Pitarra (1864).:. Guimerà (1877)
POESIA: Verdaguer (L’Atlàntida, 1877)
NARRATIVA: Narcís Oller (La papallona , 1882)
PREMSA: Diari Català, 1879.
MALLORCA
-1ª. Generació: 1833
-Romanticisme, recuperació de textos antics i contactes amb el Principat.
-Josep M. Quadrado
-2ª. Generació: 1860
-Compromís amb la Renaixença a través dels Jocs Florals.
-Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Pere d'Alcàntara Peña
-Posició conservadora
-3ª. Generació: 1890
-Estètica modernista. Progressistes
-Miquel del Sants Oliver

VALÈNCIA: Teodor Llorente i Lo Rat Penat / Eduard Escalante.

-La majoria d’escriptors i intel·lectuals se sumen al Moviment

-Però poca repercussió social.
 Bonaventura Carles Aribau
A LA PÀTRIA (trobes)
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau;
oh serres  desiguals que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
guaites per un forat la tomba del jueu
e enmig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents;
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de la mare e de mos fills los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
¿Què val que m'haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella
si el cant dels trobadors no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
(Barcelona, 1798-1862)
Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.
En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somniava cada nit.
Si, quan me trobe sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
Ix, doncs, per expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentit més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocent edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria;
e pàssia per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.
POESIA: Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902)
- El millor poeta de la Renaixença i del segle XIX
- Poeta i prosista,
- Creador de la llengua literària moderna
- Renovador de la mètrica catalana.
-Va saber arribar al cor del poble, la seva obra va obtenir un gran ressò i popularitat

-Poesia
- Dues tendències
-El poeta de les grans descripcions,
-El poeta intimista,
- Podem dividir l’obra poètica de Verdaguer en tres grans blocs:
1.-Poesia èpica: L’Atlàntida i Canigó.
2.Poesia religiosa:
la poesia de caràcter intimista,
la poesia de caràcter propagandístic.
Idil·lis i cants místics, Roser de tot l’any i Flors de calvari
3. Poesia civil:
- Idees de pàtria i paisatge estretament relacionades
Pàtria, Montserrat, Aires del Montseny i la famosa oda A Barcelona.
-Prosa
- Prosa ordenada, harmònica, rica i clara, alhora que natural, entenedora
- Excursions i viatges, En defensa pròpia, Rondalles
 Balada de Mallorca
A la vora-vora del mar on vigila
Montgó, els peus a l'aigua i als núvols lo
front,
omplia una verge son cànter d'argila,
mirant-se en la font.
Son peu de petxina rellisca en la molsa
i a trossos lo cànter s'enfonsa rodolant;
del plor que ella feia, la mar, que era dolça,
tornava amargant.
Puix l'aigua pouada cristall n'era i perles,
com gaires no en copsen los lliris d'olor;
no és molt si sospira quan veu les esberles
del canteret d'or!
Balada Mallorca
La mar se'n dolia; les pren en sa falda,
i al maig, per plantar-hi, demana un roser;
València, a tes hortes verdor d'esmeralda,
i a ton cel dosser.
Per bres la conquilla de Venus los dóna,
gronxada pel Zèfir de vespre i matí,
i els testos, que una alba de roses corona,
ja són un jardí.
Amb flors de l'Aràbia l'enrama i perfuma;
i d'Àfrica amb palmes, d'Europa amb ocells,
alegra ses ribes, que es prenen d'escuma
més amples cinyells.
Tres eren los testos, tres foren les illes;
i, en veure-les ara volgudes pel sol,
les crida a sos braços la terra per filles,
i el mar se les vol.
Jacint Verdaguer
http://www.youtube.com/watch?
v=kO4wBK1kh5I
 NARRATIVA(segle XIX):
COSTUMISME, REALISME, NATURALISME

-Formes culturals pròpies de la burgesia naixent i puixant

-Interès per la realitat

-Realisme (1830)
-Neix a França, 1830. Oposició al Romanticisme.
-Autors: Sthendal, Balzac, Flaubert, Tolstoi, Dickens, Galdós

-Característiques:
-Intenta reflectir la societat contemporània
-Descripció objectiva de la realitat
-Sense intencions morals o alliçonadores

-Naturalisme (1880)
-Anàlisi científica de la naturalesa humana
-Rebuig de la poesia i la imaginació
-Influït pel positivisme de Comte i el determinisme de Darwin
-Autors: E. Zola
-Ideologia socialista i revolucionària
NARCÍS OLLER (1846-1930)

-Novel·lista més important del segle XIX

-Burgès, moderat i liberal
-Primera novel·la: La papallona, amb pròleg de Zola

-1883-1890: L’escanyapobres, La febre d’or

-Crònica general de la transformació de la societat
catalana el pas d’una Barcelona menestral a una Barcelona
burgesa i industrial
-Afany totalitzador
-Personatges ideals o caricatures

-1906: Pilar Prim. Novel·la psicològica.

-Memòries i contes
 NOVEL·LA MODERNISTA
-Narrativa modernista: filosofia vitalista (Nietzsche, Wagner)
-Realització espiritual de l’individu enfront de la societat
-Transformació de la relaitat
-Exaltació de l’individualisme

Cronologia i tendències
1901: Els sots feréstecs
1912: La vida i la mort d’en Jordi fraginals (Pous i Pagès)
-Novel·la rural:
-Contra el folclorisme rural i el gregarisme.
-Protagonisme de la natura
-Novel·la decadentista:
impressionista. D’Annunzio. Josafat de Prudenci Bertrana
-Novel·la de costums:
Auca... de Santiago Rusiñol. Flor de card (Galmés).
L’hostal de la Bolla (M.S.Oliver)
VÍCTOR CATALÀ (1869-1966)

-Propietària rural.

-Tendència a ennegrir la realitat, l’excés de descripció, els finals

tràgics, els mòbils (ira, enveja, etc.) i la temàtica procedent del
ruralisme naturalista.
-Personatges marginats, enfrontats a situacions límit i abocats a un
final tràgic.

Obra:
1898 La infanticida
1902 Drames rurals
1905: Solitud:
Arnau, Gaietà (vell, amor assenyat, protector), Ànima (amor
animal).
Satsfacció de la frustració amorosa de Mila.
 Joan Maragall
Fa de pont entre el segle XIX i el segle XX.

-Síntesi de:
- tradició jocfloralesca de la Renaixença,
- Romanticisme de Verdaguer i
- Classicisme d'Alcover i de Costa i Llobera
- simbolisme

-Influeix sobre:
Carles Riba (la poesia pura, la inspiració, la paraula i el
ritme i la manera d'entendre la crítica),
Salvador Espriu (Goethe, la figura de Nausica)
Salvat-Papasseit (el cançoner, la dona i l'amor com a fonts
de plaer i de creació).

-És el primer poeta clàssic del segle XX.

ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
On són els barcos ? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? - no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre
perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
CANT ESPIRITUAL
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?
Per'xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre ... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué: "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fê'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l'ombra només del temps que passa,
la il.lusió del lluny i de l'a prop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucâ'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi ...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!
 ESCOLA MALLORQUINA
Etapes:
-Precedents 1833-73: Renaixença.
1ª. Generació: 1833
-En castellà, historicista i regionalista.
Romanticisme, recuperació de textos antics i contactes amb el Principat.
-Josep M. Quadrado
-2ª. Generació: 1860
-Compromís amb la Renaixença a través dels Jocs Florals.
-Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Pere d'Alcàntara Peña
-Posició conservadora . Llengua literària: català. Catalanisme cultural, no polític.

-Primera generació: 1873-1921:

Costa i Llobera, Alcover, M.A.Salvà, Ll.Riber,
Nacionalistes i conservadors, excepte G.Alomar.

-Segona generació: 1921-1936.

Miquel Forteza, Guillem Colom i Joan Pons.

-Nova generació 1936-50:

M.Villangómez, Miquel Dolç.

Característiques:
-Contenció clàssica. Equilibri. Rigor formal.
-Temàtica: paisatge i natura. Humanisme clàssic i mediterranisme. (Noucentisme)
MIQUEL COSTA I LLOBERA (1854-1922)

1883 (29 anys): vocació religiosa

1888 (34): capellà a Roma.
1902 (48): Mestre en Gai Saber
1906 (52): President dels Jocs Florals.

-Superació formal del floralisme

-Noves formes estròfiques
-Llenguatge: “Expressiu i distant igualment de la vulgaritat que rebaixa i de l’arcaisme que
obscureix.”(Costa)

“Amb Costa, el poble descobrí la capacitat de noblesa del propi llenguatge, caigut en la
pobresa de la forma dialectal i plebea.”(G.Alomar)

Obra:
Etapa romàntica (fins 1885, Poesies).
-Mesura, elegància i forma exigent.
-Prescindir de novetats inútils.
Etapa classicista (1906...). Horacianes
-Substitueix la rima romàntica per la clàssica.
-Temes: natura, Història i art clàssics.
Primeres poesies
EL PI DE FORMENTOR
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el
taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum
divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.
Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
O vida, o noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

Horacianes
XII. ALS JOVES
Fills d'una raça dreturera i forta
que unia el seny amb l'ímpetu,
no renegueu de vostra sang ... Oprobi
pel fill qui n'és apòstata!
Per honra té ésser bord. Son cor espuri
sols posa arrels paràsites:
no té l'arrel que del terrer dels avis
ne beu saba llegítima.
Per ell és pàtria una buidor coberta
d'algun mantell de púrpura,
un tros de mapa, una abstracció volàtil,
un mot de la retòrica...
Siau qui sou; mes no atiant vells odis
de raça, ni amb emfàtiques
declamacions lloant tot lo que és vostre,
fins les mateixes úlceres ...
Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols,
dins una llar històrica
sens horitzons. Volau sobre les terres
enfora, amunt com l'àguila!
Ella ama el niu de les maternes roques,
però amb gran vol arranca-s'hi
i, travessant mil horitzons, domina
espais de llum esplèndida.
CANÇÓ DE NA RUIXA MANTELLS
Passant gemegosa com fa la gavina
que volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina
vorera de mar.
Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.
Color de mar fonda tenia les nines,
corones se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines
per fer-se'n collar.
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.
"La mar jo avorria mes ja l'estim ara
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
No tinc en la terra ni pare ni mare,
més ell és aquí!
"Un temps jo li deia: pagès te voldria,
pagès, anc que fosses pastor o roter;
i dins la mar ampla, com ell no n'hi havia
d'airós mariner.
"Bé prou li diria cançons la sirena
quan ell a la lluna sortia a pescar:
per'xò ma finestra deixava sens pena,
sortint a la mar.
"La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d'ell va fer presa dins forta ventada
 OBRA: “La deixa del geni grec” (fragment)
(Nuredduna)
Gentil i consirosa s'asseia davant d'ell,
a un feix d'herbes sagrades collides a la lluna,
la gran vident del poble, la verge Nuredduna.
Sos ulls irradiaven entorn somni diví...
Cenyia-li la testa un tany de romaní,
i en rulls ne desbordava la negra cabellera
flotant per ombrejar-li la faç dolça i austera.
Al cos li subjectava la vesta un cinturó
de bàrbara riquesa, i el misteriós falçó
d'argent, damunt sa roba lluint, feia a la vista
llambreigs de mitja lluna serena, però trista.
Néta del vell jerarca, ja havia tingut bres
dins el sagrat recinte, i nina ja hagué après
de les antigues sagues tot l'art dels sacrificis,
i d'herbes remeieres, dels somnis i els auspicis.
Ella guardava els himnes, les veus i tradicions
del poble, i en nous càntics li deia ses visions
a on una alba nova pels cors apareixia...
Flor de sa raça, n'era la Verge poesia!
https://www.youtube.com/watch?v=DCf1cv7GQiA
(Melisigeni)
Entre ells hi havia un jove gallard, com a semblança
del déu fill de Latona, l'Arquer amb lira d'or:
Melesigeni es deia, i estant ell a la flor
dels anys, duia amb les armes, tot just allà rompudes,
la lira dels rapsodes. Sobre ses cordes mudes
crispava ell per estones la mà forta i gentil.
Veient-ho un d'aquells presos, més vell i més tranquil,
llavors li va fer signe, dient: "Melisigeni,
si tu de l'alta musa retens encara el geni,
Per què no cantes ara nostre mortal adéu?"
S'incorporà el rapsoda, i prest a l'entorn seu
vibraren d'un preludi les notes delicades...
En va tronaren contra les veus avalotades
de tota aquella tribu, puix des del talaiot
la verge profetessa, manant-ho el sacerdot,
féu senya de silenci. Callà tothom, i pura
la veu de l'alt rapsoda sonà per l'espessura.
 JOAN ALCOVER I MASPONS (1854-1926)

1864-68 (10-14 anys): estudia a l’Institut Balear amb Costa, Estelrich i A.Maura.
Deixeble de Pons i Gallarza
1969-78: (15-24 anys): Dret a Barcelona.
1880 (26): Matrimoni amb Rosa Pujol. Tres fills
1887 (33): Mor la dona.
1879-1893 (25-39): regidor, diputat provincial i diputat a Corts (Madrid)
1889 (35): Publica la poesia completa en castellà en 4 volums. (´Poesías,
Meteoros…)
-Romanticisme tardà i artificiós. Poesia frívola, enginyosa i superficial.
Aspiració al prestigi social i literari mundà.
1891 (37): es casa amb Maria de Haro i Rosselló. Dos fills: Maria i Pau.
1901 (47): mor la filla Teresa de tuberculosi.
1903 (49): dóna a conèixer “La Balanguera” en un homenatge a Costa i Llobera.
Abandona el bilingüisme.
1904: Publica el recull d’assaigs Art i literatura.
1905 (51): mor el seu fill Pere de tifus.
1909 (55): publica Cap al tard
1918 (64): publica Poemes bíblics
1919 (65): moren Maria i Gaietà.
Obra:
1909: Cap al tard.- 1918: Poemes bíblics

Concepció poètica
-Rebutja la concepció elitista de l’Art per l’Art i segueix moderadament la teoria de la
“paraula viva” de Joan Maragall, sense bandejar la preocupació formal.
-Art arrelat a la terra i a la vida col·lectiva
-Descobrir, reflectir i salvar l’ànima del poble. Importància de la tradició (Modernisme)
“El país canta per la boca del poeta”
-Sinceritat, profunditat, autenticitat del sentiment i humanització de la poesia.
-Comunió del poeta amb la Natura (Romanticisme)
-Visió idíl·lica de la pagesia mallorquina
-Temes: el temps i la mort com a destructors.

Cap al tard
-Té 55 anys. Maduresa, retard a trobar una veu autèntica i personal. Crepuscle vital
-Obra d’esperit romàntic.
-Observació de la Natura, influència de la poesia popular, sinceritat (Modernisme)
-1ª. Edició (1909): 35+4 poemes dividit en 4 seccions: Cançons de la Serra, Elegies,
Endreces i Juvenils

LA BALANGUERA
La Balanguera misteriosa
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil.la
teixint la tela per demà.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Girant l'ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons
i com davallen a les fosses
els que ara viuen d'il.lusions,
els qui a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar;
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Bellugant l'aspi, el fil cabdella
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil.la
destria l'auba que vindrà
la Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
De tradicions i d'esperances
teix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa que s'enfila,
de la vellura que se'n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
LA RELÍQUIA
Faune mutilat, Al forc de la branca senyora i majora
brollador eixut, penjàvem la corda de l'engronsadora,
jardí desolat i, venta qui venta,
de ma joventut... folgàvem i réiem fins que la vesprada
Beneïda l'hora la llum esvaïa de l'hora roenta,
que m'ha duit aquí. de l'hora encantada.
La font que no vessa, la font que no Somni semblaria
plora el temps que ha volat
me fa plorar a mi. de la vida mia,
Sembla que era ahir sense les ferides que al cor ha deixat;
que dins el misteri de l'ombra florida, sense les ferides que es tornen a obrir
tombats a la molsa, quan veig que no vessa
passàvem les hores millors de la vida. ni canta ni plora la font del jardí.
De l'aigua sentíem la música dolça; Trenta anys de ma vida volaren depressa,
dintre la piscina guaitàvem els peixos, i encara no manca,
collíem poncelles, caçàvem bestioles, penjat a la branca,
i ens féiem esqueixos un tros de la corda de l'engronsadora,
muntant a la branca de les atzeroles. com trista penyora,
Ningú sap com era despulla podrida d'un món esbucat...
que entre l'esponera Faune mutilat,
de l'hort senyorívol, brollador eixut,
fent-lo més ombrívol, jardí desolat
creixia la rama d'antiga olivera. de ma joventut.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
 Noucentisme. 1906-1923
1906 1913
Creació de la Normes
“Solidaritat Ortogràfiques
Catalana”, hereu de de Pompeu
la Lliga Regionalista Fabra
(1901)
Nou  vell
I Congrés
Internacional de la Nou = 1900
Llengua Catalana

1923
1907
Dictadura de Primo de
Creació de Rivera i supressió de
l’IEC la Mancomunitat
 Concepte de Noucentisme

Concepte inventat per MODERNISME

Eugeni d’Ors i publicat l’1
Crisi i ruptura entre
de gener de 1906 a La Veu
l’intel·lectual i la
de Catalunya
burgesia

Creació de l’intel·lectual
professional. Tècnic en
poesia, ensenyament, Pacte entre tots dos. Cultura
administració... i política s’alien

Reforma de la societat catalana i conversió de la seva cultura de

pairal i regionalista a nacional i europeista
 Cronologia

1900-1913
1914-1923
Prat de la Riba. President de
la Diputació de Barcelona Mancomunitat de Catalunya

Eugeni d’Ors i les seues Xarxa de biblioteques

Glosses públiques de Catalunya i
Escola de Bibliotecàries
Els fruits saborosos de Josep
Carner Escoles de Mestres, Art
Dramàtic, etc.
Normes Ortogràfiques Fabra
(1913) Gramàtica Catalana de Fabra
(1918)
Creació de l’IEC
 Programa ideològic

- Europeisme
- Possibilisme. Ni evolució ni revolució. Acció reformadora.
- Pragmatisme. Objectius a curt termini i rebuig a l’idealisme.
- Moderantisme
- Classicisme com a garantia ideològica. Revisió del passat.
- Arbitrarisme. Respecte a les normes.
- Èmfasi en els components culturals
- Racionalisme. “l’Obra ben feta”. Ordre, control i mesura.
- Civilisme o civilitat
 Eugeni d’Ors (1881-1954)

Doctor en Filosofia i lletres

Periodista i creador de les gloses (reflexions breus sobre temes
d’actualitat amb la intenció d’influir en l’opinió i els gustos del lector)
Durant el franquisme va ser “Jefe Nacional de Bellas Artes”
Obres destacades:
Glosari (recull d’articles publicats a La Veu de Catalunya del
1906 al 1920),
La ben plantada (1912),
Prometeu encadenat (1920-1923)
 Diferències entre el Modernisme
i el Noucentisme
Modernisme Noucentisme

Ruralisme Civisme
Esponaneïtat Arbitrarisme
Romanticisme Classicisme
 Poesia Noucentista
Cura formal i estilística Poeta perfeccionista
Sintaxi complexa i
equilibrada Poetitzar = estilitzar
Distanciament del poeta
Parnassianisme i simbolisme Espontaneïtat de Maragall
Ressonàncies grecollatines i
medievals
Reelaboració culta de la
temàtica popular Artifici de Josep Carner
 Josep Carner (1884-1970)

VIDA
Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres
Membre de la Secció Filològica de l’IEC i col·laborador de P. Fabra
El 1920 comença la carrera diplomàtica (Amèrica i Europa)
Exiliat a Mèxic a partir de 1938 i professor a la Universitat Lliure de
Brusel·les
 OBRA
Tasca molt important com a traductor (Dickens, Shakespeare, Twain, ...)

Etapes de la seva creació

Etapa noucentista: Els fruits saborosos (1906) i Auques i ventalls (1911)
Etapa intimista: Nabí (1941)
Etapa de poesia pura: Arbres (1953) i Poesia (1957)
LES AVANTGUARDES
 http://www.slideshare.net/Manelic/les-avantguardes

http://www.slideshare.net/sicafe/avantguarda-a-catalunya

http://www.slideshare.net/mmagrin4/el-segle-xx-noucentisme-i-avantguardisme
LA LITERATURA DELS ANYS 20 i 30

1. La novel·la dels anys 20 i 30 (des del Modernisme fins a la Guerra Civil)

2. El simbolisme i les seves derivacions

La poesia postsimbolista

3. Bartomeu Rosselló-Pòrcel
- Introducció
- Obra

4. El teatre dels anys 20 i 30

- Els anys 20: l’alta comèdia o comèdia burgesa
- Els anys 30: el teatre de crítica burgesa
- Els anys de la guerra (1936-1939): el teatre revolucionari
 La novel·la dels anys 1920-1930

(des del Modernisme fins a la Guerra Civil)

 NOVEL·LA PSICOLÒGICA
• La narrativa d’abans de la guerra s’havia centrat en el model de la
novel·la psicològica:

• Narració en primera persona

• Escriptura parlada (monòleg interior)
• Recursos d’introspecció (cartes, diaris, memòries...)

• Autors més destacats:

• J.M. SAGARRA: Vida privada (1932)
• C. SOLDEVILA: Valentina (1933)
• M. LLOR: Laura a la ciutat dels Sants (1931)
• S.J. ARBÓ, Terres de l’Ebre (1933)

• La guerra i la repressió de la cultura catalana frenà la producció d’aquests

i de tants altres autors.
 NOVEL·LA PSICOLÒGICA
• Després de la guerra, continuen aquesta línia:

• Llorenç VILLALONGA
• Creació d’un cicle mític: Bearn (1956)
• Literatura primer satírica i després elegíaca
• Mort de dama i Bearn o la sala de les nines

• Mercè RODOREDA, La plaça del diamant (1962)

• Autora de contes i novel·les
• Exiliada a París i Ginebra
• La plaça del diamant
• Mirall trencat
 Situació de crisi de la novel.la

• A Europa:
- Esgotament del Realisme
- Necessitat de renovació: Proust, Joyce, Kafka

• A la literatura catalana:
- Com a Europa
- Bandejada pel Noucentisme
 ELEMENTS RENOVADORS del gènere

• Narrador :
• - en primera persona
• - altres narradors
– (complementen la informació del narrador principal)
• Protagonisme a l’espai interior anímic i en segon terme el
marc espacial
• Presència i /o històric.
de material íntimD’aquesta manera veiem
(cartes, confidències, fragments de
l’evolució
diari, interior
projecció de del personatge
somnis
• Aflorament del món obscur i amagat de la sexualitat:
repressió, insatisfacció... Influència de Freud
• Descripció lineal que escamoteja informació per a
comprendre el personatge. El lector ha d’ésser actiu.
• L’estructura temporal es trenca en algun moment
 Definició del gènere

• Novel.la:
radiografia d’una personalitat plena de neguits i turments, no com l’entenien els
realistes com a mirall de la societat
1. Marcel Proust Autors europeus
A la recerca del temps perdut
anàlisi detallada dels sentiments dels protagonistes a través del record
que provoquen objectes (sensacions, relacions psicol.lògiques, evocacions...)
2. James Joyce
Ulisses (1922)
Relat dens dedicat a examinar la vida d’un sol home en un dia. Incorpora
la tècnica innovadora del monòleg interior.
3. Franz Kafka
La Metamorfosi (1915)
Descriu a través del somni i les associacions il·lògiques l’angoixa de l’home del seu
temps
 A la literatura catalana:
• Bandejament del gènere per part dels Noucentistes

• L’any 1917 inici de la presa de consciència de la necessitat de

reprendre el gènere. Inauguració de la col.lecció “ La novel.la
d’ara”

• Polèmica del gènere:

-L’any 1925 un article de Carles Riba “Una generació sense
novel.la?” explicita les pors dels Noucentistes que el gènere es
comercialitzi i perdi qualitat

- Un article anterior , de Josep Ma de Sagarra “La por a la

novel·la” havia plantejat que calia oferir novel·les a un públic
ampli i àvid de lectures.
 Resultats de la represa a Catalunya:

1. Publicació d’autors consagrats, de les files

modernistes.

1. Publicació d’autors renovadors: joves,

lectors de novel·la estrangera, alguns de les
files formats en el rigor del Noucentistes:
Miquel Llor, Carles Soldevila, Salvador
Espriu...
 LA LITERATURA DELS ANYS 20 i 30

2. El simbolisme i les seves derivacions

La poesia postsimbolista
 El simbolisme iPoesia
les 20-30
seves derivacions
La poesia postsimbolista
Dos grans corrents o tendències dins la poesia catalana dels
anys 20 i 30:
-la poesia postsimbolista
-i la poesia avantguardista.

La poesia postsimbolista:

És la línia dominant, hegemònica, dins el panorama literari

català, la que aglutina els millors poetes i autors

Són, diguem-ne, els sectors oficials, l’establishment cultural, els

hereus directes dels plantejaments noucentistes
Simbolisme:
superació del realisme i naturalisme del segle XIX;
punt d’arribada de totes les tendències del segle XIX
plantegen la superació de l’estètica realista/naturalista
punt de partida de totes les tendències del XX.

Postsimbolisme
a partir dels anys vint i trenta: Un derivat directe del
simbolisme. És com un simbolisme però extremant-ne,
radicalitzant-ne els plantejaments.
Com conceben la poesia:

-practiquen l’anomenada “poesia pura”

-una poesia absolutament independent de la realitat quotidiana,
-Es tracta d’una poesia hermètica, exigent, sofisticada.
-El llenguatge és sotmès a un exigent i intens procés d’elaboració
intel·lectual i estilística,
-Recerca constant de la musicalitat
-Imatge del poeta: aïllats, tancats en la seva torre d’ivori.
-Rebuig de la realitat quotidiana. És una poesia elitista,
minoritària.
-Autors: Paul Valéry, Giuseppe Ungaretti, T.S. Eliot, R.M. Rilke.
Jorge Guillén, etc.
-Amb els anteriors hi figura el català Carles Riba. Marià
Manent, Tomàs Garcés, Joan Sebastià Pons i Clementina
Arderiu.
 El postsimbolisme:
Carles Riba (1893-1959)

VIDA
Catedràtic de grec i professor a UAB
Traductor dels clàssics com Virgili, Sòfocles, Èsquil o
l’Odissea
Col·laborador del Diccionari de la lengua catalana (1932)
de P. Fabra
Exiliat a França des de 1939 a 1943
 CONCEPCIÓ POÈTICA
La poesia és un fenomen cultural i intel·lectual.

El poeta parlarà d’amor, del pas del temps o de Déu amb poemes.

El poema està format de mots ordenats segons la tradició, els quals

expressen un concepte, una idea que donarà força al resultat final,
que és el poema.

Carles Riba s’acosta a la “poesia pura”, la intel·lectualització de les

emocions que l’impulsen a crear.
 OBRES DESTACADES

Les Estances Elegies de Bierville (1943)

(1919, 1930 i 1937) Escrites a França durant
l’exili, parlen del retorn i
Reculls de poemes d’abans de
de la destrucció del país
la Guerra Civil on Riba
amb un rerefons del món
poetitza l’experiència
clàssic.
amorosa personal i íntima.

Del joc i del foc (1935-1946)

Riba experimenta amb les tannkas, un tipus de poema japonés
construït per una estrofa de cinc versos femenins amb 31
síl·labes (es compten les àtones finals) que condensen una
idea, l’hermetitzen.
ELEGIA SEGONA

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.
BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL (1913-1938)

Vida:
- Neix a Palma l’any 1913.
- Estudià el Batxillerat a l’institut Ramon Llull, on fou deixeble de Gabriel
Alomar, que influí en la seva vocació literària i l’animà a col·laborar a la
premsa local.
- Més tard (a partir de 1930) estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de
Barcelona, on va rebre el mestratge de Carles Riba.
- Ingressa a la Residència d’Estudiants, on conegué Salvador Espriu i es féu
càrrec de les edicions de la institució.
- Acabada la carrera es trasllada a Madrid per preparar la tesi doctoral
sobre l’estil de Gracián, que alternarà amb l’ensenyament i la redacció
d’un assaig de la poesia de Quevedo i un estudi sobre Guillén.
Esclata la guerra civil mentre està preparant oposicions per
a adjunt de càtedra d’institut, de manera que torna a
Barcelona, on és cridat a files, tot i que aviat es llicencià per
raons de salut.
A finals de desembre és traslladat al sanatori del Brull, al
Montseny, on morí el 5 de gener de 1938 a causa d’una
tuberculosi pulmonar.

Deixeble de Gabriel Alomar

Assimila i reelabora elements procedents de la poesia pura, de
l’Avantguarda i del Surrealisme
Recerca de la modernitat.

Obra poètica:
culmina amb Imitació del foc (1938), és breu, però conté el
germen d’una renovació formal i temàtica a què els poetes illencs
no arribaran fins als anys cinquanta
Obra:
- Nou poemes (1933)
Apareix en edició limitada de cent exemplars.
Ja s’hi comença a perfilar l’adscripció, que concretarà més tard,
als nuclis renovadors de les més modernes escoles líriques,
concretament la poesia pura, tot servint-se d’una sintaxi basada
en la frase breu i tallant, d’un ritme prosaic i d’una imatgeria
original i efectiva en una línia avantguardista.

-Quadern de sonets (1934)

tengué major acceptació i ressò que l’obra anterior.
Es palesa un signe de possibilitat de canvi amb la incorporació
del culteranisme de l’estètica gongorina i del preciosisme fruit de
la imitació dels models barrocs –d’on també n’incorpora motius i
imatges.
Amb un discurs més elevat i un concepte molt lliure del sonet, els
poemes es converteixen en joiells fruit de la contenció a què els
sotmet la forma.
 -Imitació del foc (1938)
publicat pòstumament el 1938, amb pròlegs d’Antoni Maria
Sbert, Gabriel Alomar i Carles Riba, a qui havia conegut a la
universitat.
Dedicada a Salvador Espriu.
Es considera una fita clau de la poesia de la postguerra.
Inclou trenta poemes distribuïts en tres apartats: “Fira
encesa”, “Rosa Secreta” i “Arbre de flames”.
Allò que dóna unitat a les tres parts en què s’agrupa el total de
trenta poemes és, d’una banda, l’expressió d’una poètica que es
manifesta en la diversitat d’estils (vegeu més abaix), i, de
l’altra, la insistència en el referent simbòlic del foc que, pres de
la filosofia d’Heràclit, representa la tensió que caracteritza la
unitat.
-És la consolidació d’una poètica que es manifesta en la diversitat
estilística i de models –que va de la cançó popular al barroquisme
de Góngora o de Vicenç Garcia, de l’avantguardisme de l’època
de la Primera Guerra Mundial al postsimbolisme de Carner,
Riba, Paul Valéry o Rilke...- com ja havia anat prefigurant en els
poemaris anteriors, però que ara es presenta per primera vegada
com a obra articulada més enllà dels assajos tècnics i les
provatures formals dels primers reculls.
Característiques de la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel:

-Influència del surrealisme.

-Utilitza alguns dels trets de la poesia pura, derivada del
Simbolisme.
-Influència de la poesia castellana de la generació del 27,
sobretot de Guillén.
-(Com a conseqüència del tret anterior): especial interès per
l’època barroca. Tant pel barroc castellà (Góngora, un autor
aleshores redescobert i reivindicat per la generació del 27
castellana) com pel català: Francesc Vicenç Garcia.
-Neopopularisme.
En la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel convergeixen (és a dir:
influències que és possible detectar en la poesia de Bartomeu
Rosselló-Pòrcel):
la línia de la poesia pura
el neobarroquisme (a través de la generació del 27 castellana)
el caràcter popularitzant de la poesia castellana de l’època (el
neopopularisme de la generació del 27)
les constants de la poesia mallorquina anterior (la línia
d’idealització de l’Escola mallorquina)
la poesia francesa moderna: no és gaire difícil detectar-hi el
neopopularisme d’Apollinaire i alguns rastres surrealistes
d’Eluard.
Influència de la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel en la
poesia catalana posterior:

Els autors joves que comencen a escriure durant els primers

anys de la postguerra tenen a Rosselló-Pòrcel com a mirall.
Així:
-influí sobre la poesia de Salvador Espriu, company d’estudis a
la Universitat, amic entranyable; sobre Josep Palau i Fabre,
Cèlia Viñas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, etc.
El teatre dels anys 20 i 30
Els anys 20: l’alta comèdia o comèdia burgesa
- En general, el Noucentisme com a moviment cultural no
manifestà cap interès pel teatre.
- Ara bé: les premisses culturals noucentistes sí que influïren, i
d’una forma decisiva, en l’aparició d’un nou gènere teatral
àmpliament conreat al llarg de la dècada dels anys vint: l’alta
comèdia o la comèdia burgesa.
- Característiques de l’alta comèdia o comèdia burgesa com a
gènere:
Es tracta d’un gènere dramàtic, burgès per les situacions
descrites i per l’actitud i la procedència social dels personatges,
de caràcter convencional i intranscendent, tot i que la trama és
desenrotllada i resolta amb enginy i amb habilitat escènica. Els
personatges, cultes i refinats, es mouen en ambients
distingidament burgesos i solucionen els conflictes que se’ls
presenten d’una manera educada i amable.
La producció teatral de Soldevila, tal vegada el representant més genuí de
la comèdia burgesa, participà de totes aquestes característiques que hem
enunciat. El títol d’una de les seves peces, “Civilitzats tanmateix” (1921),
tipifica a la perfecció la seva actitud.

Els anys trenta: el teatre de crítica burgesa

- En la dècada dels anys trenta, la proclamació de la Segona República

significà per al teatre l’inici d’un període d’esperances: la Generalitat
emprengué una decidida política de subvencions teatrals que, a través de la
fundació d’institucions de caràcter oficial i d’incentius com els premis,
pretengué de donar suport al gènere dramàtic i d’estimular els autors
joves.
- Al costat de l’alta comèdia i dels drames poètics de filiació modernista,
aparegué un nou gènere: el teatre de crítica burgesa. Es tracta d’un seguit
d’obres dramàtiques que qüestionaren, amb més o menys radicalisme, els
fonaments ideològics de la burgesia com a classe social. Així, J. Millàs-
Raurell, utilitzant els motlles de la comèdia burgesa, en criticà la
superficialitat i la buidor bàsiques, mentre que Joan Oliver, escriptor
d’extracció social burgesa, reaccionà contra la seva pròpia classe i fou qui
en realitzà la crítica més mordaç i incisiva.
Els anys trenta: el teatre de crítica burgesa

- En la dècada dels anys trenta, la proclamació de la Segona República

significà per al teatre l’inici d’un període d’esperances: la Generalitat
emprengué una decidida política de subvencions teatrals que, a través de la
fundació d’institucions de caràcter oficial i d’incentius com els premis,
pretengué de donar suport al gènere dramàtic i d’estimular els autors joves.
- Al costat de l’alta comèdia i dels drames poètics de filiació modernista,
aparegué un nou gènere: el teatre de crítica burgesa. Es tracta d’un seguit
d’obres dramàtiques que qüestionaren, amb més o menys radicalisme, els
fonaments ideològics de la burgesia com a classe social. Així, J. Millàs-
Raurell, utilitzant els motlles de la comèdia burgesa, en criticà la
superficialitat i la buidor bàsiques, mentre que Joan Oliver, escriptor
d’extracció social burgesa, reaccionà contra la seva pròpia classe i fou qui en
realitzà la crítica més mordaç i incisiva.
Els anys de la guerra (1936-1939): el teatre revolucionari

- Durant el període bèl·lic, els dos sindicats dominants, la CNT i

la UGT, pugnaren per fixar les bases d’un possible teatre
revolucionari que, llevat d’algun cas esporàdic com “La fam”, de
Joan Oliver, mancà de validesa i, sobretot, de solidesa teatral i
literària.
Literatura postguerra
JOAN BROSSA
 Vida
Neix a Barcelona al 1919 i mor,
també a Barcelona, al 1998

Al 1937 entra a l'exèrcit republicà.

Al 1947 crea, amb altres artistes, la revista ALGOL, però

nomes sortirà un exemplar.

Un any després, amb Antoni Tàpies, Joan Ponç,... funda

la revista avantguardista DAU AL SET

L'any 1951 estrena les primeres peces teatrals i el 1949

publica el primer llibre de poemes.
 Com a escriptor:
Explotava totes las formes i tots
els codis possibles (literaris,
visuals i objectuals).

Creava nous camins formals i

expressius.

Amb la poesia trencava amb els

convencionalismes i
academicismes.

Creava poesia escènica.

Era surrealista
 Algunes obres :
• Poesia: • Teatre:
 Em va fer Joan  El cop desert (1944)
Brossa(1950)  Quiriquibú (1945)
 Poesia rosa(1970)  Or i sal (1959)
 Poemes de seny i  Olga Sola (1960)
cabells(1977)
 Cavall al fons. (1962)
 Els entra-i-surts del
poeta(1969-1975)  l sabater (1975)
 Qui diu foc, diu flama(1985)
 Viatge per la sextina(1987)
 Altres gèneres:
• Representacions de accions musicals:
Suite bufa (1966).
• Representacions d ' strip-teases:
Strip-teases de butxaca.
• Fotogrames de cinema:
No compteu amb els dits.
Foc al càntir
 Premis:
Ciutat de Barcelona, 1978, per Poesia escènica III

Crítica Serra d'Or, 1979, per Poesia escènica III

Crítica Serra d'Or, 1980, per Rua de Llibres

Lletra d'Or, 1980, per Rua de Llibres

Premi de la Crítica-poesia catalana 1986, per Sonets a Gofredina

Premi Ciutat de Barcelona, 1987, per Viatge per la Sextina

Escriptor del mes. Institució de les Lletres Catalanes, gener 1991

Premi Nacional de les Arts Plàstiques, 1992

Premio Nacional de la Crítica, 1995

Premi de la Crítica Serra d'Or de poesia, 1996

Premi Nacional de Teatre, 1998

Medalla Picasso de la UNESCO.

POESIA VISUAL
SEXTINA DEL POETA BARBABRUT
I LA SEVA COMPANYA
A Pepa, que m'ha donat el tema i els mots-
rima i ha col.laborat en la composició
dels versos
-Si du els botons cordats té les mans
brutes,
si seu als balancins el cul li penja,
si el fas anar al barber mostra les ungles
i, si es dutxa amb sabó cada diumenge,
els pantalons li cauen i duu barba.
El seu estudi brut m'omple de pena.
Es creu que anar polit no val la pena
i sempre porta unes carpetes brutes;
la cara amb velles pigues, barbs i barba,
simpàtic i cofoi, quan tot li penja,
si per ell tots els dies són diumenge,
on posa els dits, hi deixa senyals d'ungles.
Si l'has besat perquè es talli les ungles,
t'escaldaràs i escopiràs amb pena.
No m'acompanya al cine cap diumenge.
Només desitja anar amb les calces brutes,
quan es treu el jersei mai no se'l penja
i aboca l'oli en un paper de barba.
Comença amb els cabells o bé la barba
i la brutor li baixa per les ungles;
cada cosa que cau és perquè penja
i només qui s'esmena mereix pena.
Privat per un destí de coses brutes,
dilluns allarga l'ombra fins diumenge.
Baten espesses mates en diumenge,
i el qui no guarda, mai no alça barba.
De pols i paperassa es tornen brutes
les copes d'un arbrat que creix tot en
ungles.
A banda i banda, al límit de la pena,
"INOBLIDABLE"
Joan, m'estimaràs quan seré vella?
La mateixa riquesa que ens sosté
regalarà per dins i estarem bé
sense moure'ns, de fet, d'aquesta anella,
que es tornarà petita. La portella
mig s'obrirà només. Joan, ¿també
m'estimaràs de vella?¿No seré
el teu ramell? Quin cel de meravella
el nostre pas! ¿M'estimaràs igual,
Joan? Plegats tombarem la florida
i en el perill saludarem la vida,
penyora nostra. Deixa'm ser sirena
dels teus boscos, amor, fins al final;
després t'esperaré en la nit serena.
Joan Brossa
Jacint Verdaguer Folgueroles, (1845 – Valvidrera, 1902)
Jacint Verdaguer, probablement el millor poeta català del segle XIX, és un dels representants més il·lustres de la
Renaixença i de la lluita per la recuperació lingüística i literària. La seva obra l’ha convertit en un dels autors més
importants de la literatura catalana, tant en la seva vessant de poeta com en la de prosista, menys coneguda i prolífica,
però igualment remarcable.
A banda del valor indiscutible de la seva obra, el gran mèrit de Verdaguer és el de ser el creador de la llengua literària
moderna i el renovador de la mètrica catalana. En el primer aspecte, partint de la literatura culta i de la llengua
parlada a la seva terra, la Plana de Vic, aconsegueix un llenguatge consistent i flexible que servirà de model a autors
posteriors. Al mateix temps, realitzà tota casta d’investigacions mètriques i feu servir una gran varietat de combinacions
estròfiques.
Verdaguer fou un poeta que va saber arribar al cor del poble, la seva obra va obtenir un gran ressò i la seva popularitat va
ser, i és encara, extraordinària.
Poesia
En l’obra poètica de Verdaguer trobam dues tendències contràries i ben definides, per una banda el poeta de les grans
descripcions, dels paisatges descomunals, dels cataclismes aterridors de fantasia exuberant; per l’altre el poeta
intimista, delicat i minuciós que es recrea en els sentiments i en els detalls. En qualsevol dels dos aspectes el gran poeta
es manifesta en la bellesa del llenguatge, la correcció de la frase i la perfecció del ritme.
Podem dividir l’obra poètica de Verdaguer en tres grans blocs:
Poesia èpica: És en la poesia èpica on el poeta de la força i la desmesura trobarà el mitjà ideal per manifestar-se. Encara
que aquesta vessant èpica apareix també en altres poemes, les obres considerades èpiques són: L’Atlàntida, Llegenda de
Montserrat, i sobretot, Canigó.
Poesia religiosa: La poesia de temàtica religiosa neix en Verdaguer de la seva vocació sacerdotal i del sentiment religiós
i defuig els continguts teològics. Podem dividir aquesta poesia en dues categories: la poesia de caràcter intimista, on
l’autor es recrea en la contemplació de les coses més properes fruit de la Creació; i la poesia de caràcter propagandístic.
En els poemes de caràcter religiós, Verdaguer utilitza un llenguatge senzill, intimista i entenedor. Destaquen obres com
Idilis i cants místics, Roser de tot l’any i Flors de calvari on Verdaguer, profundament afectat per l’acusació i
marginació, produeix alguns dels seus poemes més commovedors.
Poesia civil: La poesia civil de Verdaguer té molts punts de contacte amb la seva poesia religiosa, perquè per a ell les
idees de pàtria i paisatge estaven estretament relacionades amb la voluntat divina. Entre els poemaris de caràcter civil
podem esmentar Pàtria, Montserrat, Aires del Montseny i també la seva famosa oda A Barcelona.
Prosa
Jacint Verdaguer és recordat sobretot per la seva poesia, encara que cada vegada més es valora la seva prosa, molt menys
abundant, però de gran qualitat.
La prosa de Verdaguer no és, en general, de caràcter narratiu, sinó circumstancial: dietaris, llibres de viatges, reflexions,
articles,... com Excursions i viatges, Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, etc. L’any 1895 comença a publicar a la premsa
de Barcelona En defensa pròpia, una sèrie d’articles per defensar-se de les calúmnies i acusacions que li eren imputades.
Amb aquesta obra, l’autor arriba a la màxima qualitat de la seva prosa.
El gran mèrit de Verdaguer és crear, sense cap precedent, una prosa d’altíssima qualitat, amb un vocabulari extens i ric;
quan li calia, podia trobar també nous mots amb molt d’encert. Verdaguer sabia donar l’ús exacte a tots els elements de
l’oració, les seves frases són llargues, però entenedores i combinades amb habilitat. El resultat és una prosa ordenada,
harmònica, rica i clara, alhora que natural, entenedora i adequada a la funció a què la vol destinar.
Narcís Oller (Valls, 1846 – Barcelona, 1930).
Quan Oller s’inicia en el món de la literatura, es troba amb una llengua corrompuda i poc apta per a la narrativa. Potser
per això, comença la seva producció literària en llengua castellana, ben aviat, però, inicià l’escriptura i publicació de
contes en català. A Narcís Oller li correspon el mèrit d’haver aconseguit una novel·la catalana que pot gairebé comparar-
se a les obres europees que s’estan escrivint en la seva època. Podem dividir l’obra d’Oller en tres grans etapes:
1 Aprenentatge: entre el romanticisme i el naturalisme. De 1872 a 1883 varen ser anys d’aprenentatge i formació. Va
col·laborar a la premsa castellana i començà una novel·la també en castellà. El pas del castellà al català coincidí amb la
descoberta de la novel·la realista i naturalista francesa, si bé no podem parlar d’una adopció total de temes i
tècniques.
Admirador d’Emile Zola, l’escriptor francès pare del naturalisme, Oller fa un intent d’aplicar les seves teories ja en la
primera novel·la, La papallona (1882). Si bé les descripcions minucioses de l’ambient i del caràcter dels personatges
superen el costumisme i s’aproximen al naturalisme, el tema i el moralisme del final l’aproximen als esquemes de la
novel·la romàntica de fulletó. La papallona obtingué un gran èxit, va ser traduïda al castellà, al francès, al rus,...
2 Plenitud: realisme i naturalisme. L’èxit de públic i de crítica obtingut per La papallona suposà
per a l’autor una major confiança en les seves possibilitats i en les de la novel·la realista-naturalista
que havia pres com a model. En aquesta etapa, que va de 1884 a 1898 va escriure molt: quatre
novel·les i diversos contes i relats: L’escanyapobres, Vilaniu; i, sobretot, La febre d’or la novel·la
més ambiciosa i més important d’Oller. La novel·la retrata una època de la vida social i econòmica
de la ciutat: el pas d’una Barcelona menestral a una Barcelona burgesa i industrial arran de la febre
bursàtil. Amb La bogeria Oller introdueix en la seva narrativa l’estudi psicològic de la demència, i
de les seves conseqüències socials.
Les novel·les Vilaniu, La febre d’or i La Bogeria formen un conjunt que té com a finalitat l’estudi
de la societat catalana en tots els seus aspectes, amb una clara finalitat crítica i didàctica. Oller té el
propòsit global de reproduir la realitat: la societat catalana del seu temps. La tècnica narrativa
d’Oller es fonamenta en l’observació. A més de la gran qualitat de les seves descripcions, Oller sap
crear personatges versemblants i una trama narrativa complexa. El llenguatge és planer, amb
castellanismes i localismes, tant del parlar de Valls com del de Barcelona, d’acord amb la
procedència del personatge.
3 Recerca de noves fórmules: del realisme al modernisme. A partir de 1895 Oller pateix una forta crisi
creadora i personal. Trigà anys a publicar la que seria la seva darrera novel·la: Pilar Prim (1906). En aquesta
novel·la s’intensifica l’estudi psicològic del personatge i es busca un estil més refinat. Oller vol, doncs, deixar
enrere els postulats naturalistes.
Paral·lelament a la seva producció novel·lística, Oller conreà una narrativa curta que seguí la mateixa evolució.
Variats en la forma i en la temàtica, els contes aconsegueixen l’efectisme i la força que escau la relat breu.
En conjunt, el món novel·lístic d’Oller es mou entre dos pols: l’un, el realisme, que de vegades voreja el
naturalisme, i l’altre el sentimentalisme moralista, provinent encara del romanticisme tardà. A pesar d’això, a
pesar de les limitacions narratives i tècniques de l’escriptor i, en definitiva, a pesar de les limitacions del context
cultural català de tombant de segle, Oller representa la fita més important de la novel·la catalana del segle
XIX.
Per això, Oller gaudí d’un gran prestigi literari dins i fora de Catalunya. Les seves obres es traduïen ben aviat a
altres llengües: castellà, francès, italià, etc. Mantingué una sincera amistat i una interessant correspondència amb
figures com Galdós i Clarín. Oller defensà aferrissadament la seva opció lingüística a favor del català, i això
Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845–Barcelona, 1924)
Àngel Guimerà és la figura cabdal del teatre català del segle XIX i un dels dramaturgs més important, prolífic i
representat del teatre català de tots els temps.
Guimerà introduí en l’escena catalana una forma dramàtica ambiciosa i d’aspiracions europeistes. L’èxit
d’aquesta fórmula fou immediat: en sols quatre anys i amb tres obres estrenades, Àngel Guimerà s’havia
consagrat com el primer autor teatral de Catalunya.
Les obres de Guimerà no aporten grans novetats ni pel que fa a l’estructura ni a la trama. En l’aspecte formal, la
innovació més important introduïda per Guimerà en el drama romàntic català fou el canvi de l’heptasíl·lab pel
decasíl·lab. Això dóna al discurs dels personatges un to més ampul·lós i acordat amb el sentiment que
manifesten. La sobrietat del registre lingüístic és ressaltada per la grandesa declamatòria dels versos blancs.
Etapes creatives
El crític i estudiós de l’obra de Guimerà Xavier Fàbregues ha dividit l’obra de Guimerà en quatre etapes.
–Primera etapa. Drama històric. Comprèn sis obres. És una etapa força homogènia: predomini absolut del
corrent històrico-romàntic; totes les obres són en vers i els personatges pertanyen a l’alta noblesa. Mar i cel és la
millor peça d’aquesta etapa. Guimerà ha iniciat un procés de contenció i simplificació: l’anècdota històrica s’ha
suprimit del tot i sols en roman l’ambientació. Les relacions entre els dos protagonistes formen el nucli de la
trama i les altres hi queden subordinades.
–Segona etapa. Drames realistes. Aquesta és l’etapa més rica, fructífera i reeixida de Guimerà. Comprèn 14
obres, entre elles Terra baixa, i és considerat el període de plenitud de l’autor. El pas a la prosa i a un llenguatge
col·loquial així com la tria de personatges contemporanis i de classes socials properes a l’espectador,
proporcionen a Guimerà el fonament realista que tendran els seus drames a partir d’ara. La via central d’aquesta
etapa són els drames realistes, on destaca la trilogia formada per Terra baixa, Maria Rosa i La filla del mar. Els
protagonistes són forces passionals sobre els quals actua un atzar fatal i inexorable
Al llarg d’aquest període els elements realistes van guanyant importància mentre que els romàntics la perden.
Amb Terra baixa l’autor arriba al cim de la seva producció. La dosificació de les escenes, que passen de
còmiques a líriques i intensament dramàtiques, demostra el gran domini del llenguatge teatral assolit per
Guimerà. La concepció rousseauniana de Manelic contrasta amb la hipocresia de la gent de la terra baixa. Darrera
la societat industrialitzada del seu temps hi ha una Arcàdia, simbolitzada en altres obres pel món rural i que arriba
a la màxima mitificació amb la terra alta, convertida en una “veritat interior”.
–Tercera etapa. Nous camins. Comprèn setze obres. En aquesta etapa Guimerà pren consciència de
la necessitat d’obrir noves vies en el seu teatre un cop esgotada la fórmula del drama romàntico-
realista, i això ho fa seguint dues línies:
i) Realisme cosmopolita posat de moda a Europa per autors com Alexandre Dumas fill. En
aquestes obres els protagonistes pertanyen a l’alta burgesia i sovint hi apareix el tema de l’adulteri.
Tanmateix, aquests eren ambients i conflictes del tot desconeguts pel dramaturg i el resultat no acaba
de ser versemblant.
ii) Modernisme simbolista, Guimerà desenvolupa una imatgeria que el Modernisme estava
imposant: el món de les fades i de les bruixes, llegendes i personatges dotats de valor simbòlic, etc.
D’aquesta etapa destaca Sainet trist.
–Quarta etapa. Retorn als orígens. Després d’un silenci de quatre anys, Guimerà inicià la darrera
etapa de la seva producció dramàtica amb sis obres on intenta reviure l’estil i els èxits de joventut i
manifesta impotència per aconseguir-ho.
El món de Guimerà.
Amb independència d’aquestes etapes creatives, Guimerà sabé crear un món personal en el qual una
sèrie de motius es repeteixen amb insistència. El més característic és l’ésser marginat, un personatge
marcat per un estigma del qual no és responsable i que fa que no sigui acceptat pel seu entorn. Les
causes més habituals de marginació són: haver perdut els pares de petit, pertànyer a una cultura o
medi social diferent o tenir un orígens desconeguts. Aquest ésser es defensa a través d’una conducta
exemplar que l’ha de redimir i, al final, a través del sacrifici suprem. L’autor el sotmet a un procés
d’idealització i el dota d’una capacitat d’estimar i de patir sublimades.
La trobada de l’amor, representat per una persona que no opera envers ell sota impulsos egoistes,
transforma l’ésser marginat i li dóna una seguretat i una fermesa que abans no posseïa i li ofereix una
causa per la qual lluitar. Però hi haurà sempre un antagonista, un tercer que amenaçarà la felicitat dels
que s’estimen i propiciarà un final tràgic.
 5. El Modernisme.
Moviment cultural i artístic que es produí a Catalunya entre 1890 i 1910. Coincideix i es relaciona amb
altres “moderismes” sorgits a Europa en el mateix període.
El Modernisme tracta d’inserir l’art en la totalitat de la vida social, i en aquest sentit abraça l’arquitectura, la pintura, la
literatura, l’escultura, etc.; així com arts considerades “menors”: les arts gràfiques, les arts decoratives i l’escenografia.
En consonància amb això, l’artista modernista és un artista polièdric, un artista global, capaç de manifestar-se en
diferents disciplines: molts autors modernistes són també pintors, músics, dibuixants, ...
Per altra banda, els modernistes sublimen l’Art i, com a conseqüència, també l’artista. L’artista és el dipositari d’uns
valors superiors i té la missió de transmetre’ls a la resta de la societat. Però aquesta societat es mostrarà impermeable a
aquest missatge, i així, l’artista esdevindrà un rebel, un inadaptat i el seu art serà incomprès. La burgesia, fidel al seu
esperit mesquí, rebutja l’artista que finalment acabarà refugiant-se en l’art i en la literatura esdevingudes una missió
heroica.
5.1 Objectius del Modernisme
El Modernisme pretén transformar la societat a través de la cultura. El canvi es concreta en la ruptura amb el passat i en
la voluntat de crear una cultura nacional, autosuficient, moderna i europea. Aquests objectius es concreten en:
– Necessitat de transformar la cultura catalana.
– Necessitat d’obrir-se a Europa.
– Necessitat d’establir una llengua literària i moderna.
5.2 Corrents ideològics i artístics
Els autors modernistes s’agrupen al voltant de dos moviments ideològics:
– El regeneracionisme o vitalisme. Els regeneracionistes entenen l’art com una lluita, tenen per tant una actitud
activa i compromesa. Propugnen l’exaltació de la voluntat i defensen l’individualisme de l’artista. Compaginen una
actitud cosmopolita d’obertura a Europa amb una de nacionalista. Els regeneracionistes entenen la seva activitat
literària com una tasca social. La seva influència més notable és la del dramaturg noruec Henrik Ibsen.
– L’esteticisme o decadentisme. El corrent esteticista aparegué a l’inici del moviment entre aquells intel·lectuals que,
com els regeneracionistes, veien la necessitat de canvis diversos en la societat, de modernitat i d’acostament a Europa,
però al contrari que aquells, no creien possible la intervenció directa a causa d’uns plantejaments diferents i
irreconciliables entre ells i la resta de gent. Com a conseqüència, s’aïllaven d’un entorn que els semblava que no els
entenia i els rebutjava i al qual ells menyspreaven, i buscaven la creació d’una obra artística que tingués valor per ella
mateixa. Són per tant partidaris de “l’art per l’art”. L’Art com a valor absolut, entès com a refugi, és la única cosa que
pot influir en les persones i desvetllar la sensibilitat. Trobam diversitat d’influències dins aquesta tendència:
simbolisme, pre-rafaelisme, decadentisme,...
6.- Poesia Modernista
Al final del segle XIX apareixen uns poetes que abandonen definitivament les limitacions que
imposava la triple temàtica dels Jocs Florals: “Fe, Pàtria i Amor”, i que tant havien conreat els poetes
de la Renaixença.
Les diverses influències provinents d’Europa es concreten a Catalunya en dos corrents:
a. Corrent decadentista o esteticista. Els poetes que segueixen aquest corrent tenen com a
principals trets distintius el rigor formal i el conreu d’uns temes artificiosos i culturitzants. En
general, de les estètiques provinents d’Europa, adopten sobretot els aspectes formals deixant de
banda la introspecció turmentada habitual entre els poetes francesos. En aquest grup trobam
Alexandre de Riquer, Jeroni Zanné, Guillem Tell, Miquel de Palol i el mallorquí Miquel dels Sants
Oliver. Dins l’àmbit català trobam també altres autors més influïts pel simbolisme com Santiago
Rusiñol amb les seves proses poètiques recollides a Oracions i Adrià Gual
b. Corrent vitalista. El vitalisme s’oposa a l’esteticisme i l’excessiu idealisme i abstracció
del simbolisme a través del seu esperit combatiu i del compromís social. El poeta té la missió de
despertar el poble, és un visionari antiretòric i humanista. La poesia ha d’alliberar el sentiment
personal i deixar-se dur per la intuïció i els valors populars i col·lectius. És doncs una poesia pura,
sincera i emotiva on les qüestions formals perden importància. Els temes més habituals són els
paisatgístics a través dels quals cerquen la integració harmònica de l’home en la natura. Les
influències més destacades són Ibsen, d’Annunzio, Whitman,...
Dins aquest grup hi ha un corrent de poesia social del qual Ignasi Iglesias n’és l’autor més destacat.
Entre aquests poetes, “La teoria de la paraula viva” de Maragall, tengué força seguidors i això va fer
que poetes d’extracció humil i poca preparació intel·lectual poguessin accedir a la poesia. A més de
Joan Maragall, destaquen autors com Puig i Ferrater, Hortensi Güell i Antoni Isern.
7. El teatre modernista.
Es caracteritza per la seva actitud d’obertura a Europa i la seva voluntat de modernitzar-se.
Arriba a Catalunya informació dels aspectes més actuals de l’activitat teatral d’arreu d’Europa: Els
autors que més influirien en el moviment varen ser Ibsen, Maeterlink i Strindberg.
Amb el Modernisme, el teatre català pateix una profunda renovació i es converteix en un dels
gèneres més característics del moviment. Els modernistes traduiran i adaptaran la major part dels
clàssics de l’escena universal del moment i crearan institucions que els permetran desenvolupar la
seva activitat: el Teatre Íntim, els Espectacles-Audicions Graner,... També s’interessaran pels
gèneres teatrals més marginals: comèdia de màgia, mim, titelles, ombres xineses. El teatre encarna
més que cap altre gènere l’ideal de l’art global. En aquesta recerca d’un Art-síntesi es potenciarà el
teatre-espectacle, en el qual la música, l’escenografia, la il·luminació, etc. compartiran
protagonisme amb el text.
Com en el cas de la poesia, també el teatre es divideix en dos corrents:
a- Teatre regeneracionnista o naturalista. És un teatre molt influït pel teatre d’idees del
dramaturg noruec Henrik Ibsen. Es caracteritza per ser un teatre compromès, que mostra situacions
socials conflictives amb un plantejament ideològic clar. El conflicte se sol concretar en
l’enfrontament artista-societat o individu-massa, però sense apuntar a solucions concretes. Les
tècniques del teatre regeneracionista són essencialment naturalistes. Els autors més importants són
Ignasi Iglésies i Joan Puig i Ferrater.
b- El teatre esteticista. Sota la influència de l’autor belga Maurice Maeterlink, aquest
teatre exposa realitats transfigurades i simbòliques. Es volia commoure l’espectador a través de
suggeriments o d’impressions. Els personatges eren éssers vagues, idealitzats, dominats per la
tristesa o la melangia i dotats de riquesa interior. La creació d’una atmosfera poètica, l’ambientació
màgica i fascinant fa que els recursos escènics (so, il·luminació, música, escenografia) tenguin una
importància cabdal en aquestes obres. Les peces són breus, la temàtica sovint té relació amb
llegendes populars, el món de les fades, els gegants, etc. La mort és un altre tema recurrent. Els
autors més destacat són Adrià Gual i, parcialment, Santiago Rusiñol.
8. La narrativa modernista
Durant la primera etapa del Modernisme, el camp d’experiments serà el conte, gènere que mostra
l’evolució i la diversificació literària i que, a més, fou conreat per pràcticament tots els autors i
aconseguí algunes de les mostres de més qualitat de la literatura del moment. Amb tot, a mesura que
avança el segle XX, la novel·la aprofita diversos aspectes del Naturalisme, del Simbolisme, del
costumisme i del Romanticisme decadent de finals del XIX i esclata durant la primera dècada del
segle XX. El període de producció genuïnament modernista és força curt: entre 1901 i 1912.
La majoria dels narradors modernistes no són de Barcelona, i tampoc ho seran els seus temes. Això fa
que, si en els altres gèneres l’epicentre creatiu se situa a la ciutat de Barcelona, la narrativa serà
sempre més perifèrica i els seus autors restaran allunyats de la puixança cultural de la ciutat.
L’arribada dels noucentistes a partir de 1906 els margina doblement, però encara seguiran produint
durant molts anys.
Temàtica. L’element temàtic característic de la novel·la modernista és el de les tensions entre l’home
i el món, entre l’individu i la col·lectivitat, en definitiva, entre artista i societat. Invariablement
trobam un individu que defensa un ideal i pretén fer avançar una societat que no l’entén i el rebutja.
Gairebé sempre aquest intent acaba en fracàs i amb la marginació del protagonista.
Característiques.
– Predomini descripció per damunt de l’acció.
– Absència de trama.
– Tècnica naturalista. Elements escabrosos.
– Subjectivitat.
Classificació:
a- Novel·la rural. Gènere que defuig la visió idíl·lica, pintoresca o bucòlica del medi rural;
presenta ambients no harmònics, inhòspits i hostils. Els elements de la natura esdevenen elements
simbòlics, la natura és sovint una força desfermada a la qual l’individu s’ha de sotmetre. El paisatge,
més que el context o l’escenari on es desenvolupa l’acció, és un element més que condiciona i arriba a
ser com un personatge esquerp que plana en la narració. I el pagès, lluny de ser una figura càndida i
bondadosa, és un ésser supersticiós, atàvic, ignorant i dominat pels instints. El protagonista, sovint
Trets:
Preferència per temes tràgics i els aspectes escabrosos.
Personatges perversos i inadaptats determinats per les lleis de l’herència i del medi.
Llargues i minucioses descripcions
Visió fatalista de la realitat.
Elements simbolistes també hi són presents: les descripcions impressionistes i líriques del paisatge,
elements mitològics i rondallístics,...
Llenguatge narratiu sincer, original, esquitxat de dialectalismes i, en alguns autors, fins i tot rude.
Trama argumental molt feble, la descripció predomina sobre l’acció.
Autors: Raimon Caselles, Caterina Albert (Víctor Català), Joseph Pous i Pagès, Salvador Galmès.

b- Novel·la decadentista. Sota la influència del decadentisme, la novel·la passa de la descripció a

la suggestió; ja no es tracta de reflectir una realitat objectiva sinó una realitat interior, oculta i
gairebé desconeguda. La descripció de les coses del món físic és substituïda per la descripció dels
efectes que produeixen en l’artista, el qual s’erigeix en un ésser superdotat per a la captació de
realitats situades més enllà del món sensible. En aquesta novel·la de caràcter tan subjectiu, l’Art és
exaltat com l’aspecte essencial de la vida: els conceptes abstractes com la lletjor o el color són
valorats estèticament, i l’erotisme i la sensualitat esdevindran temes freqüents. Dues novel·les
destaquen en aquest estètica: Camí de Llum de Miquel de Palol i sobretot Josafat de Prudenci
Bertrana.
c- Novel·la costumista. El conflicte entre l’individu i la societat apareix també en un tipus de
narrativa en la qual tant l’estructura com el llenguatge i l’ambientació són hereus de la narrativa
costumista del XIX. L’auca del senyor Esteve (1907) de Santiago Rusiñol i L’hostal de la bolla
(1903) del mallorquí Miquel dels Sants Oliver en són els exemples més remarcables.
9. El Noucentisme.
El noucentisme respon a una estratègia política que s’estructura a l’entorn de la llengua, la cultura i
l’educació.
En l’aspecte cultural, és un moviment essencialment classicista, els autors del qual demostren el gust per la
norma, l’harmonia, l’ordre i l’equilibri i que es relaciona amb els corrents europeus racionalistes.
Pel que fa a l’aspecte polític, del qual és inseparable, cal destacar la figura d’Enric Prat de la Riba i la creació,
el 1901, de la Lliga regionalista, partit que recollia les aspiracions de la burgesia catalana nacionalista i
conservadora. L’acció política s’exerceix a través de la Diputació de Barcelona primer i, a partir del 1911, de
la Mancomunitat de Catalunya, totes dues institucions presidides per Prat de la Riba.
Eugeni d’Ors fou qui posà el terme “Noucentisme”, que s’usa com a sinònim de modernitat i és una manera
de dir que els veritables moderns ja no són els modernistes, encara romàntics i fills del segle XIX, sinó ells,
els noucentistes, homes que s’estrenaven artísticament amb el nou segle i en representaven l’esperit.
9.1 Cronologia. Habitualment, es considera 1906 com a data d’inici del moviment i el 1923 la de clausura,
però l’impuls cultural provocat pel noucentisme fou tan intens, que els seus efectes continuaren molt després
de 1923 –encara que sense el suport de les institucions que fou substituït pel mecenatge privat– amb
plantejaments menys estrictes i amb certes redefinicions, fins el 1939, data de l’inici de la dictadura
franquista.
Tanmateix, és entre 1906 i 1923 quan es dóna el Noucentisme més genuí; període durant el qual coincideixen
una nova estètica i la possibilitat d’organitzar-se políticament i culturalment.
El 1906 es donen un seguit de fets significatius:
–L’inici de la publicació del Glosari d’Eugeni d’Ors a les pàgines de “La veu de Catalunya”, diari de la
burgesia catalana nacionalista.
–La publicació de dos llibres de poesia que marcaran la nova estètica: Els fruits saborosos de Josep Carner i
les Horacianes de Miquel Costa i Llobera.
–La publicació de La nacionalitat catalana d’Enric Prat de la Riba, obra que dóna forma teòrica al projecte
polític de la Lliga.
–La celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
L’any 1923 es produeix el cop d’Estat del general Primo de Rivera, que establí la dictadura militar amb el
9.2 Objectius del Noucentisme.
L’objectiu més important del Noucentisme és normalitzar la cultura catalana. Els noucentistes
pensaven que per assolir la plena normalització cultural era necessari actuar des del poder, amb una
política governamental que incidís el camp lingüístic, en el literari, en el polític i en el del
pensament. El Noucentisme representa la primera intervenció governamental en la història de la
nostra cultura moderna o contemporània, i aquesta intervenció es fonamenta en quatre pilars.
1.- Polític. El Noucentisme anirà molt lligat a un partit polític, la Lliga, a un polític, Prat de la Riba,
i a una institució, la Mancomunitat de Catalunya.
2.- Ideològic. L’ideòleg del moviment fou Eugeni d’Ors. A través de la publicació de les seves
Gloses a “La Veu de Catalunya”, exposa la manera en què cal “redreçar” el país i basteix els
principis bàsics de l’estètica noucentista.
3.- Lingüístic. Un dels objectius de la política noucentista va ser crear una llengua literària pura,
flexible, moderna i normativitzada. Es fundà l’Institut d’Estudis Catalans i des de la seva secció
filològica es donà impuls a l’elaboració d’unes normes ortogràfiques, un diccionari i una gramàtica.
Gràcies a aquesta institució i a Pompeu Fabra l’any 1913 varen aparèixer les normes ortogràfiques,
el 1918 es publicà la gramàtica catalana i el 1932 el Diccionari general.
4.- Literari. La poesia va ser el gènere preferit pels noucentistes, ja que facilitava la concisió verbal,
la bellesa formal i l’evasió d’una societat que volien transformar. El poeta més representatiu fou
Josep Carner.
9.3 Característiques.
–Esperit mediterrani
–Cristianisme
–Elaboració formal, artificiositat
–Mesura, equilibri, seny
–Claredat, precisió
–Lluminositat
–Civilització urbana, ciutat
10. La poesia noucentista
La poesia, al costat de l’assaig, va ser el gènere literari que meresqué més atencions entre els
escriptors noucentistes, ja que la pràctica poètica era la que més encaixava amb la seva estètica.
Pels noucentistes el poeta no neix, es fa. El treball i el gust havien de ser les armes del poeta.
Així neix la figura de “l’home de lletres”, que escriu obeint a unes necessitats culturals. Per als
noucentistes, la poesia era primer de tot un fet cultural.
La poesia noucentista fou influïda pel Parnassianisme i pel Simbolisme.
Característiques:
Rebuig de l’espontaneïtat i estima per l’artificiositat.
Valoració de la quotidianitat, coses abans insignificants es poetitzen.
L’objectivitat, el distanciament del poeta. Fugen de l’emotivitat i l’exhibició dels sentiments
Sistemàtica referència al món clàssic al qual es remeten com a món superior. El classicisme es
concreta en la selecció de formes poètiques rígides, en tenir molt d’esment pels recursos, en la
tendència a posar cites clàssiques i referències mitològiques. La visió del món es classicitzant:
bella, noble, serena.
Ambientació ciutadana, la ciutat com a paradigma de la civilització.
Interpretació idíl·lica de la natura, quan apareix, ja no és una natura salvatge i indòmita, sinó
ordenada, amable, domesticada, en definitiva, “humanitzada”.
Voluntat de crear una llengua culta i refinada amb cultismes i arcaismes.
El gran interès també pel ritme i el metre que crearen o recrearen a partir de la tradició antiga i
de les formes populars.
Utilitzen la ironia i la sàtira per manifestar la seva posició crítica.
Component cristià.
Temàtica: l’amor, la natura, la dona idealitzada,... també temes d’inspiració popular reelaborats
intel·lectualment.
11. L’Escola Mallorquina.
11.1 El terme.
El terme “Escola Mallorquina” s’ha utilitzat per designar conceptes diferents:
En el sentit més ampli, comprèn un període que va de 1840 fins a 1950, que abasta: els precedents (Pons i Gallarza,
Marià Aguiló,...), els mestres (Joan Alcover i, sobretot, Miquel Costa i Llobera) i fins a tres generacions de
deixebles.
Actualment es considera sobretot que l’Escola Mallorquina és un corrent poètic molt concret, que recull l’aportació
de dues generacions d’escriptors: la primera (1903-1921. Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber i Miquel Ferrà) i la
segona (1903-1921. Miquel Forteza, Guillem Colom, Joan Pons i Marquès).
Per a nosaltres el terme fa referència als dos grans autors del període central: Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera.
11.2 El concepte
Els poetes que s’agrupen en l’anomenada Escola Mallorquina presenten uns trets estilístics i temàtics comuns. Tot i
ser contemporanis dels modernistes, la seva estètica se n’allunya i, de fet, per la seva perfecció estilística i formal
esdevindran els models a imitar pels poetes noucentistes.
11.3 Característiques
Voluntat de perfecció formal
Nacionalisme tradicionalista
Retorn al classicisme greco-llatí
Exaltació del paisatge mallorquí
Projecció d’un món rural tranquil i sense tensions
Recerca de l’equilibri
Subjectivisme i intimisme
Contenció emocional
Perfeccionament del vers
Ús d’una llengua culta i depurada.
En definitiva, un desig d’aconseguir la serenor, l’equilibri i l’harmonia.
Totes aquestes característiques ens poden dur a pensar que l’Escola Mallorquina és una versió local del
Noucentisme, això no obstant, hi ha una diferència essencial a remarcar: el Noucentisme és el resultat d’una
conjuntura política (l’ascensió al poder del catalanisme burgès), que permet la col·laboració dels poders polítics amb
els intel·lectuals catalanistes. Però la situació política de les Balears és molt diferent de la catalana, la qual cosa fa
absolutament inviable una actuació cultural com la que aleshores té lloc al Principat. Els primers decennis del segle
12. Les Avantguardes
L’avantguardisme està format per una sèrie de moviments que aparegueren a Europa en el
primer terç del segle XX i que afectaren profundament el món literari i artístic català. Aquests
moviments, procedents sobretot de França i Itàlia, es caracteritzaren una voluntat de ruptura
dels models artístics, però també morals, vigents en aquell moment i per tant, en general, amb un
esperit de protesta o de subversió de l’ordre establert. Els moviments avantguardistes
elaboraren una teoria creativa basada en el trencament amb l’art establert fins aleshores i en la
recerca d’unes noves teories artístiques, o més aviat anitartístiques que posen en manifest la
profunda crisi de les arts i la literatura.
Característiques:
– Crisi dels esquemes elaborats per la burgesia.
– Intent de destruir l’art tradicional.
– Recerca de noves formes d’expressió i assimilació de les d’altres cultures allunyades
geogràficament o temporalment.
– Inconformisme social.
– Ús de les troballes i els mètodes freudians
12.1 Els principals moviments.
L’Avantguarda inclou un seguit de moviments coneguts també com “ismes”: fauvisme,
expressionisme, orfisme, imaginisme, creacionisme, ultraisme, etc. Els que més influïren en la
literatura catalana són:
Cubisme. Pretén mostrar simultàniament les diverses facetes de la realitat de manera que
requereix la participació activa de l’espectador, que ha de reconstruir mentalment l’obra. En
literatura el seu màxim representant fou Guillaume Apollinaire. Les dues tècniques més
destacades del cubisme literari són el collage i el cal·ligrama.
Futurisme. L’italià Filippo Tomasso Marinetti va donar nom a aquest moviment. Marinetti
proclamava una rebel·lió violenta contra la tradició del segle XIX, en un intent d’expressar,
mitjançant l’art, la vida dinàmica del segle XX. Exalten el perill i la temeritat, per això el
progrés, les màquines i la velocitat esdevindran icones del moviment. En literatura atacaren les
Dadaisme. Moviment creat pel romanès Tristan Tzara com a resposta a la insatisfacció vers la raó, la
moral imperant i la religió. L’objectiu era acabar amb totes les regles i els ideals vigents entre els artistes
de l’època. Proposaven una actitud de negació de tot: la destrucció per la destrucció. Pel que fa a la
literatura, és freqüent la utilització de la tècnica del collage, sovint formant unitats il·lògiques, i la
publicació de manifestos, que apareixen al seu diari oficial, Dada, o en d’altres publicacions.
Surrealisme. Moviment fundat per André Breton a França el 1924. El seu propòsit és crear una crisi de
consciència i és per això que el moviment es comprometé políticament. Intentaven que la ment i el
pensament es manifestassin lliurement, pretenien alliberar la ment humana a través de l’escriptura
automàtica, l’humor, l’absurd, el relat dels somnis, etc. en un intent d’unir la realitat interior amb
l’exterior. Per tal d’arribar al coneixement autèntic proposen diverses vies: l’estudi dels somnis, de les
al·lucinacions, la pràctica de l’escriptura automàtica,... Totes aquestes tècniques provenen del món de la
psicoanàlisi i pretenen penetrar en l’interior no manifest de l’individu.

12.2 Les avantguardes a Catalunya

Encara que els autors catalans es mostren molt receptius a les propostes avantguardistes, en les quals
veuen una sortida a la literatura nacional i localista de l’època, no duran a terme la ruptura amb la
cultura tradicional que proclamen aquests moviments. Però el fet que la llengua i la literatura catalanes
encara no estiguin prou consolidades els comporta més aviat l’obligació moral de col·laborar en la
creació d’una nova llengua literària. De fet, i llevat d’escasses excepcions, els escriptors defensors de les
pràctiques avantguardistes no tenien excessives contradiccions respecte a l’ordre burgès. Molts dels
escriptors que començaren experimentant amb les noves tendències evolucionaren posteriorment cap a
actituds més acostades a les de la literatura tradicional. Per a d’altres, l’Avantguardisme no fou més que
una moda passatgera que no tengué continuïtat o que alternaven amb escrits propis de l’ortodòxia
literària.
Per altra banda, quan s’iniciaren els moviments d’Avantguarda, a Catalunya dominava l’estètica
noucentista fortament arrelada a les capes socials burgeses i amb suport institucional, la qual cosa
dificultava la imposició de nous models literaris. A més, a diferència d’altres països, els grups
avantguardistes catalans estaven poc cohesionats amb la qual cosa el seu impacte social fou mínim i no
Cronologia
L’Avantguarda a Catalunya comença al voltant de 1916 i arriba fins al 1930, la proclamació de la
Segona República va fer canviar radicalment la situació, i els autors optaren per les reivindicacions
polítiques deixant les reivindicacions estètiques en segon terme. Podem distingir dues etapes:
1a etapa (1916-1924). Aquesta etapa es caracteritza estèticament pel predomini de les influències
futuristes, cubistes i dadaistes. Els autors avantguardistes no s’uniren per formar un grup, lluitaven
individualment per imposar aquest moviment. Això feu que no aconseguissin gaire ressò social ni
prou agressivitat per imposar o divulgar ràpidament les seves idees. Alguns d’ells abandonaren molt
aviat l’avantguarda, i d’altres, a poc a poc, anaren barrejant elements avantguardistes amb elements
modernistes i noucentistes.
2a etapa (1925-1934). És el moment més brillant del moviment. En aquesta etapa l’Avantguarda
tendrà força divulgació i ressò social gràcies a l’agressivitat i l’originalitat de les seves propostes. A
més, comencen a organitzar-se en grups, com el grup de Sabadell el qual resolgué la seva rebel·lia
mitjançant el joc de l’humor gratuït i la reducció a l’absurd. L’altre grup es manifestà a través de la
revista “L’Amic de les Arts” i va introduir el surrealisme a Catalunya. Hi destaquen Sebastià Gasch,
J.V. Foix, Lluís Montanyà i Salvador Dalí.
Poetes: Joan Salvat-Papasseit i J.V. Foix.
13. La poesia postsimbolista o poesia pura
La poesia simbolista s’inicia a Europa a partir de l’any 1886; el simbolisme pretén suplir la realitat,
suggerir-la mitjançant idees que representen l’essència de les coses. Com a punt de partida poètic, els
simbolistes proposen les sensacions i a partir d’elles arribar a formar símbols. Els simbolistes creen una
poesia profundament meditada, impenetrable i hermètica on la mort és un dels temes principals.
Mallarmé i Rimbaud són els poetes que més influïren en aquesta nova concepció de la poesia.
A partir dels anys vint del segle XX, poetes com Paul Valery, R.M. Rilke, T.S. Elliot, Jorge Guillén i el
mateix Carles Riba, recullen l’herència simbolista a partir de la qual volen trobar una expressió lírica
que tengui valor per ella mateixa, que no admeti “traducció” en altres termes explicables o més
planers, la poesia pura.
El cop d’estat de 1923 afavorirà l’aparició a Catalunya de les actituds derivades del simbolisme,
l’anomenat postsimbolisme, ja que durant la dictadura de Primo de Rivera els poetes catalans es varen
veure obligats a callar moltes coses a causa de la censura, això menà els poetes a evadir-se d’aquesta
realitat que els desagradava o a disfressar-la. Això propicià els processos d’idealització que donaren com
a resultat una poètica que pretengué arribar a l’absolut a través del somni, de la cultura; una poesia on
els elements exteriors al poema hi són absents, en definitiva, l’anomenada poesia pura. Aquests fets
facilitaren l’assimilació de l’estètica simbolista per part dels poetes d’aquesta generació. L’esclat de la
Guerra Civil va fer que la situació canviés i alguns poetes es veieren obligats a retornar a la realitat i
abandonaren l’estètica de la poesia pura. Representants catalans més importants: Carles Riba i Bartomeu
Rosselló-Pòrcel.
14. La novel·la dels anys 20 i 30
Durant el Noucentisme la novel·la gairebé va desaparèixer del panorama literari català. El corrent
que aleshores dominava el panorama literari europeu era el de la novel·la psicològica. A Catalunya,
el 1925 esclata el debat sobre la novel·la amb l’article de Josep M. de Sagarra “La por a la novel·la”,
i la conferència de Riba “Una generació sense novel·la”, debat al qual s’afegiren altres intel·lectuals
com Josep Pla que conduirà a un complet programa per estimular la producció novel·lística.
Aquest esforç portarà com a conseqüència un espectacular reviscolament del gènere. Per una banda,
vells novel·listes com Puig i Ferrater tornen a publicar, per l’altra apareix una nova generació de
novel·listes que la guerra aturarà o estroncarà.
D’entre els seguidors de les noves tendències, Carme Arnau distingeix dos corrents als quals
anomena “marginats” i “integrats” respectivament.
Els marginats, amb Miquel Llor i Sebastià Joan Arbó al capdavant, són autors autodidactes,
d’origen modest que adoptaren com a protagonistes de les seves ficcions –seguint el model de
Dostoievski– uns personatges contradictoris i turmentats, que entren en conflicte tant amb ells
mateixos com amb l’entorn on viuen aïllats. Aquests autors presenten la dona com a àngel o dimoni,
en qualsevol cas un personatge amb qui les relacions amoroses són impossibles, mai com una
possible companya. La infantesa, simbolitzada per l’aigua, esdevé un mite i és l’únic període de
felicitat en uns universos de ficció marcats per la desolació i el pessimisme.
Els integrats, com Carles Soldevila, Francesc Trabal i C.A. Jordana manifesten a les seves novel·les
una decidida voluntat de modernitat, a partir d’uns protagonistes que viuen ben integrats en la
burgesia barcelonina d’aquells anys, com els seus autors. La problemàtica dels seus personatges,
defugint el dramatisme i la crispació dels novel·listes “marginats”, serà únicament d’alliberació
personal, de recerca de la felicitat. Les figures femenines són el centre i el fil conductor de les
novel·les. A través d’un llenguatge viu i col·loquial, molt diferent del dels marginats, molt més
literari.
15. La novel·la psicològica
La novel·la psicològica no pretén ser una crònica del món real, sinó que vol reflectir el món interior
dels personatges. La irrupció de la novel·la psicològica qüestionarà les convencions de la novel·la
tradicional per tal d’endinsar-se en el coneixement de l’ànima humana: la trama passarà a segon terme,
el punt de vista canviarà, sovint trobam un narrador en primera persona, etc.
En aquest canvi de la narrativa europea són decisius diversos autors i pensadors:
– La teoria de l’inconscient i la psicoanàlisi de Sigmon Freud.
– La concepció del temps interior de Henri-Louis Bergson
– La memòria afectiva de Marcel Proust
– El monòleg interior de James Joyce
– Tècniques com les juxtaposicions i el trencament narratiu de Virgina Wolf.
15.1 La novel·la de postguerra
Els autors catalans de postguerra mostren textos innovadors, relats amb estructures renovades que no
pretenen únicament descriure la societat i els seus individus, tenen uns altres objectius:
– Trobar respostes a certs interrogants, explicar accions humanes que resulten
incomprensibles.
– Reproduir el flux dels pensaments dels personatges, eliminant així el narrador omniscient.
– Es valora el paper del lector com a “coautor”, la lectura personalitzada és necessària per
donar sentit a l’obra. De vegades hi ha dues o més perspectives que reflecteixen millor la realitat
polièdrica que es vol analitzar.
– No hi ha límits en la novel·la: ni de personatges, ni de temps, ni d’espai, ni de gèneres, ni de
moral. Novel·les amb o sense argument, amb superposició de temps diversos.
Tècniques
Per tal d’assolir aquests objectius els autors utilitzaran tècniques com:
– Introspecció psicològica.
– Ús del monòleg interior
– Anàlisi sensorial minuciosa
– Atmosferes molt riques i matisades
Especificitats de la literatura catalana de postguerra
Aquests trets són compartits pels novel·listes catalans i pels novel·listes europeus, es tracta de
preocupacions comunes, fruit d’un món en canvi profund.
Més enllà de la temàtica, l’experiència de la guerra, la postguerra, l’exili i la repressió influiran de
forma profunda en els nostres autors. La seva concepció del món, de les relacions humanes i de la
literatura canviarà a partir d’aquesta experiència i marcarà un punt d’inflexió en la seva obra.
Per altra banda, la novel·la catalana de postguerra està determinada per les difícils condicions a què
la repressió i la censura franquistes aboquen la cultura, especialment en llengua catalana. La
producció, l’edició i la divulgació, sobretot durant els primers anys de la dictadura, es veu reduïda a
dos àmbits inusuals:
– L’exili. La gran majoria dels intel·lectuals que gaudien d’un cert prestigi, estaven
compromesos amb la causa catalanista i republicana, per la qual cosa hagueren d’optar per l’exili,
primer a França i després a Amèrica, majoritàriament a Mèxic. Lluny de Catalunya, decidiren
organitzar-se culturalment per estimular la producció i no deixar caure els autors i la llengua
catalana en l’oblit. Promogueren activitats culturals i certàmens literaris, publicaren revistes, crearen
editorials,...
– La clandestinitat. No tots els escriptors s’havien exiliat, alguns, especialment els més
joves, no partiren mai, i dels qui s’exiliaren, alguns tornaren aviat. També a Catalunya, a pesar de
les dificultats i els riscos, s’intentà reprendre la creació, l’edició i la distribució des de la
clandestinitat.
16. La poesia realista o realisme històric
Al voltant del 1960 es produiran tres fets que marcaran l’evolució de la poesia catalana cap a una poesia
civil i d’intenció col·lectiva:
a) La mort de Carles Riba el 1959
b) La relaxació de la censura el 1962, de resultes de la nova llei de premsa.
c) L’aparició de tres llibres el 1960:
– La pell de brau de Salvador Espriu.
– Vacances pagades de Pere Quart.
– Da nuces pueris de Gabriel Ferrater
Aquestes tres obres palesen l’aparició d’un nou concepte de poesia: la poesia d’intenció realista i
històrica que s’oposa a l’estètica simbolista precedent. Les característiques d’aquesta poesia són:
1. Actitud del poeta. El poeta és un home entre els homes, no un il·luminat.
2. Experiència poètica. La poesia passa a ser l’expressió de l’experiència personal del poeta,
compartida amb d’altres persones.
3. Mètode d’abstracció de l’experiència real. Els poemes segueixen el mètode històrico-
narratiu i no pas el mitològico-simbòlic.
4. Llenguatge col·loquial i directe. La poesia reivindica la funció comunicativa d’un significat
immediat, funció primera i principal de la paraula.
5. Protagonista. El poeta coma persona forma part d’una xarxa de relacions humanes, d’un grup
social, de la col·lectivitat.
6. Destinatari. La poesia s’adreça a tots els que tenguin un nivell de cultura suficient per trobar
en el poema l’objecte d’interès, d’enriquiment o d’alliberament que aquest ha d’arribar a assolir, i no a un
petit nombre d’escollits, l’elit intel·lectual.
Aquestes característiques presideixen la poesia catalana durant tota la dècada dels 60. El realisme ha
representat la poesia d’expressió directa i col·loquial, el discurs mític de protesta cívica o política. En
acabar-se la resistència antifeixista la funció de la poesia canvià.
Autors: Salvador Epriu, Gabriel Ferrater, Miquel Martí i Pol .