ESTRATÈGIES PER ACONSEGUIR

UNA ESCOLA INCLUSIVA

Activitat grupal J. Torres

Nieves Tobaruela Mendoza.

Sònia Cardona Ferrer.
Susana Martín Macias.
Danae Martínez Liñán.
UIB (seu, Eivissa).
SIII Educació Inclusiva.
Una vegada llegides les setze afirmacions realitzades per Torres, 1994, 263, podem
concretar que les quatre premisses que podem considerar més útils per atendre a la
diversitat en la pràctica docent d’un mestre, i les raons per les quals ho determinem,
serien les següents:

El primer ítem que considerem dels més útils com a mestres d’educació infantil és el
següent: “la planificació de les unitats didàctiques integrades ha de promoure el
respecte i l’estudi de la diversitat.” Caldria remarcar que no només la planificació de les
unitats didàctiques ha de promoure aquestes fites, sinó la planificació de tota activitat o
projecte que es porti a terme dins l’aula.

La planificació dins un aula d’educació infantil és imprescindible per al bon

funcionament d’aquesta. S’ha de planificar amb exactitud el que volem fer amb els
alumnes i com ho volem fer, per tal d’anticipar-nos i preveure situacions. Tot el
contingut didàctic que s’abordarà a classe, ha d’estar planificat i programat per tal de ser
motivador i formatiu per als alumnes.

Els mestres hem de planificar mitjançant una programació per tal d’evitar la
improvisació de les activitats a realitzar. Així hi haurà una millor organització i podrem
atendre de forma adequada i ordenada a les necessitats dels alumnes. També és molt
important tenir en compte certa flexibilitat a l’hora de planificar, ja que sempre poden
sortir imprevistos d’acord a les necessitats de la classe, que donin la voltat a tot el que
teníem programat. Així, si el mestre ha planificat i programat el que es realitzarà a
classe, encara que hagi qualsevol imprevist, sabrà resoldre’l i continuar la dinàmica.
Com a mestres, hem de sabre que les planificacions realitzades han de ser revisades
periòdicament, per tal d’adaptar-les i modificar-les als canvis inesperats que sorgeixen
al dia a dia de l’aula d’infantil.

Alguns del avantatges que comporta la planificació dins l’aula són per exemple, que es
defineixen clarament les metes i els mitjans a utilitzar; s’ajusta el procés
d’ensenyament-aprenentatge a les necessitats de l’alumne; ajuda a que les activitats
siguin ordenades i que siguin una seqüència; facilita l’aprofitament dels recursos, etc.
D’aquesta manera, com diu l’ítem, planificarem les unitats didàctiques que realitzarem a
classe de manera que promogui el respecte i l’estudi de la diversitat.
Nosaltres com a mestres hem d’evitar tot tipus d’exclusió o discriminació amb les
activitats que es fan a classe, i hem d’incentivar en els infants l’atenció a la diversitat.
Una atenció col·lectiva per part del mestre, evitaria el suggeriment espontani a l’aula
d’activitats paral·leles diferents entres els alumnes. Hem de tenir en compte que tots els
alumnes estan inclosos dins el grup. Nosaltres hem de fer que tot alumne amb qualsevol
discapacitat o diferència dels altres, sigui integrat i acceptat per la resta de companys.
Per a això, aquestos han de comprendre la situació del company al que veuen diferent a
ells, per tal d’acollir-ho i acceptar-ho dins el grup. Per a tot això, és necessari treballar
amb una planificació molt pensada i elaborada que contingui tots aquestos objectius.

Un altre aspecte determinant per atendre la diversitat de l’alumnat al centre escolar en

qualitat de docent seria “l’ús de diverses estratègies d’ensenyament- aprenentatge, de
manera que ens adaptéssim a tots els alumnes sense distincions i tothom pogués
participar del currículum ordinari”.

Tal i com apareix a la legislació educativa de l’ Estat espanyol, a l’actualitat l’objectiu

principal és aconseguir una educació de qualitat per tothom, ja que a finals del segle XX
vam aconseguir que la gran majoria de la població espanyola tingués dret a acudir a una
institució educativa per tal de formar-se. Cal destacar, que l’accés de tota la població als
centres no va significar que tothom pogués accedir a l’educació, ja que s’entenia com a
igualtat d’oportunitats oferir a la totalitat dels alumnes (sense tenir en compte la
diversitat real existent) els mateixos continguts, en el mateix moment i de la mateixa
manera. Mentre que les persones amb algun tipus de discapacitat, se’ls confeccionava
un currículum distint i se’ls desplaçava a una aula externa a la que hauria de ser la seva
aula ordinària amb la resta d’infants, produint-se així un major aïllament i distanciament
de la societat.

Hem de ser coherents i oferir una educació per tothom, en el marc d’una escola
comprensiva, de manera que la diversitat en les aules no resulti una barrera perquè tots
els alumnes puguin arribar a les mateixes fites. El nostre concepte actual d’atenció a la
diversitat no s’entendrà com una sèrie de mesures extraordinàries aplicades a uns
alumnes concrets els quals presenten unes limitacions, sinó que es basarà en la proposta
d’una gran varietat de recorreguts i estratègies integrades al currículum per tal que a tots
puguin gaudir d’una educació adient a les seves necessitats educatives.
Com ja sabem i com es reflexa a les legislacions educatives, tots els infants tenen dret a
una educació adaptada a ells, de manera que els docents hauran d’adaptar els seus
mètodes i les seves estratègies d’ensenyament, per això hauran d’elaborar un currículum
obert i flexible el qual contempli una sèrie d’adaptacions i nivells d’objectius
diferenciats per aconseguir les mateixes finalitats comunes, pels distints infants.

Aquest currículum haurà de ser elaborat amb l’ajuda del professor de suport, un dels
elements clau per en aquest currículum en el qual es faci patent el respecte, l’acceptació
i l’atenció a la diversitat. Per tal de dissenyar unes estratègies d’ensenyament adients
haurem d’observar i reflexionar sobre els processos d’aprenentatge dels discents els i
tractar de millorar la nostra pràctica diària a partir de les seves necessitats.

A més a més, caldria adaptar les nostres estratègies d’ensenyament als nens, de manera
que els generés un major interès i motivació cap a l’aprenentatge, ajudant així als
infants que parteixen amb una sèrie de desigualtats, per tal que pugin participar dels
mateixos objectius. Un clar exemple d’això seria el projecte que està portant a terme el
C.E.I.P Ramiro Solans, situat a Saragossa, el qual ha adaptat el mètode de
lectoescriptura a la comunitat gitana, ja que aprenen les lletres amb rumba. Aquest
mètode, el qual han anomenat “Aprendo por rumbas” ha provocat un descens de
l’absentisme escolar (el qual era un dels majors problemes) fascinant, ja que els nens
gaudeixen aprenent. Penso que aquest és un clar exemple d’innovació i realització d’un
currículum obert i adaptat a les necessitats, peculiaritats i interessos dels infants del
centre, ja aproximadament un 60% dels infants són d’ètnia gitana.

Una altra de les premisses que considerem més útils a l’hora de dur a la pràctica en la
tasca docent l’atenció a la diversitat de l’aula, seria la número 10. Aquesta afirma el
següent: “Es promouen i es mantenen altes les expectatives de tots i totes els i les
alumnes de l’aula”.

Com ja sabem, l’objectiu de qualsevol mestre és fer que TOTHOM aprengui,

independentment de les seves condicions socials, físiques o mentals. A més a més,
aquest procés d’ensenyament-aprenentatge ha de ser de qualitat per tal de garantir una
bona educació als nostres infants. És per això que creiem que els aprenentatges s’han de
construir sobre una base sòlida per mitjà d’un enfocament profund o comprensiu, on es
troba la intenció de comprendre per part de l’alumne, per contra d’un enfocament
superficial o memorístic, on només hi ha la intenció de complir amb la tasca o passar
l’examen final. Per tant, que l’infant es decanti per un o altre enfocament dependrà de
diversos factors:

En primer lloc és l’interès, ja que només si l’alumne està motivat podrà adquirir el nou
aprenentatge. Aquest interès, dependrà de si el nen coneix o no el sentit de
l’aprenentatge. És habitual escoltar la típica frase de “i això perquè em serveix?” la qual
no molts de mestre saben respondre. Per tant, un mestre ha de donar significativitat i
funcionalitat d’allò que transmet, no només a dins de l’àmbit estrictament educatiu sinó
que es pugui aplicar a tots els contextos.

En segon lloc, el temps. Aquest és un factor molt important, ja que un mestre ha

respectar els diferents ritmes d’aprenentatges dels seus infants, per tal de donar una
correcta resposta educativa a tots ells. És per això, que hauria d’adaptar el currículum
per tal d’acomplir el primer objectiu esbossat: el de que “TOTHOM aprengui”.

En tercer lloc, tenim les expectatives del mestre. Aquest és un factor molt important, ja
que d’ell dependrà el següent. Les expectatives del mestre fan referència a allò que el
mestre creu que el nen sap fer o no, abans que aquest ho confirmi. Nombrosos estudis
realitzats sobre com influeixen les expectatives dels mestres en els infants, han revelat
que existeix una relació directa entre les expectatives dels professors sobre el rendiment
acadèmic real dels alumnes. D’aquesta manera, podem dir que d’aquells alumnes dels
quals els seus mestres esperen més, són els que “poden o saben” fer les tasques més
complexes, mentre que aquells alumnes dels quals s’espera menys, “no poden o no
saben” fer-ho. Això succeeix perquè darrera d’aquesta expectativa existeix una creença
profunda per part d’un agent important pel nen, com és el seu mestre, que fa que l’infant
senti que algú confia en les seves possibilitats. A més a més, això farà que l’infant
construeixi per mitjà de l’experiència un autoconcepte positiu de sí mateix amb la qual
cosa, es veurà capaç de fer tot allò que es proposi. Per tant, com podem veure, les
expectatives del mestre funcionen a mode “profecies d’autocompliment”. Cal destacar
que, normalment es sol donar més ajuda als alumnes de qui s’espera més i,
contràriament, ajuda de menor qualitat a l’alumne de qui es tenen unes expectatives més
baixes. Tot això, influirà de manera negativa a l’autoconcepte de l’infant que acabarà
per reflectir-se en una autoestima i autoimatge també negativa de sí mateix inhibint el
nen en l’adquisició del seu aprenentatge. És comú la frase de “jo no sé, jo no puc”. Això
no és més que un nen desanimat al qual mai li han mostrat una confiança plena en les
seves possibilitats.

I, en darrer lloc, el que Piaget anomenà Zona de Desenvolupament Pròxim (ZDP). La

zona de desenvolupament pròxim o proper es defineix com la distància entre el nivell de
resolució d’una tasca que una persona pot fer actuant autònomament, i el nivell que pot
assolir amb l’ajuda d’un company/mestre expert en aquesta tasca. Per tant, el mestre ha
de proposar constantment nous aprenentatges ajustats per tal que no siguin massa fàcils
perquè el nen s’avorreixi, ni massa difícils perquè el nen es desanimi. D’aqueta manera,
el mestre ha de proposar reptes que siguin abordables pel nen, per tal que aquest tingui
un autoconcepte i autoimatge bona de sí mateix que li impulsi a seguir aprenent. A més
a més, cal destacar que aquests nous aprenentatges que es proposin han de partir dels
coneixements previs que posseeix l’alumnes, per tal de donar-los significativitat i que
l’alumne senti l’interès i la motivació necessàries per adquirir el nou coneixement de
manera profunda.

Per tant, podem dir que tots aquest factors funcionen a mode d’espiral, ja que un depèn
de l’altre. De manera que, un nen no tindrà interès per l’adquisició d’un nou
aprenentatge si no li troba funcionalitat ni significativitat a aquest, la qual cosa no es
podrà donar si el nen no disposa de suficient temps com per entendre-ho. Aquest temps
no es respectarà si el mestre no és sensible davant la necessitat d’adaptar-se a les
individualitats que presenti cada infant, que al seu torn no es donarà si aquest no
estableix reptes ajustats segons les possibilitats de cadascun i, finalment, aquests reptes
ajustats no es podran donar si el mestre parteix d’unes expectatives diferents per a cada
infant. Per tant, el que un mestre tingui unes expectatives altes envers els seus alumnes
garantirà un aprenentatge més sòlid i profund d’aquests, cadascun segons les seves
possibilitats, i podrà acomplir el seu principal objectiu que és que TOTHOM aprengui.
Una altra de les premisses que considerem de les més útils seria la següent: “En les
tasques d'avaluació es dediquen esforços a revisar qüestions relacionades amb la
diversitat”.

Per a atendre la diversitat correctament, és necessari tant dur a terme una metodologia
que s'adapti a cadascuna de les necessitats dels diferents alumnes, com avaluar aquesta
metodologia i el treball dels alumnes tenint en compte aquestes necessitats. Tot el
conjunt de mestres de les diferents àrees del centre, juntament amb l'equip directiu, són
els encarregats de lluitar per a que això es dugui a terme amb eficiència als seus centres
escolars.

L' avaluació que es durà a terme per als alumnes amb necessitats especials, ha de ser
individualitzada i no discriminatòria. Aquesta avaluació serà processual i contínua, on
es permeti estar present, de forma sistemàtica, en el desenvolupament de tot tipus
d'activitats i no tan sols en moments puntuals i aïllats. S'avaluaran els recursos materials
i personals, la coordinació-participació de tutors, professors i pares, les estratègies
metodològiques emprades, i les adaptacions realitzades, entre d'altres. Per a saber d'on
parteix l'alumne amb necessitats especials, es farà una avaluació inicial, on es
recol·lectarà una sèrie d'informació prèvia per a saber quines mancances té l'alumne, i
quines no. Aquesta avaluació inicial és imprescindible per a saber quins objectius
podem i devem aconseguir, i per veure si al final del procés els resultats han sigut
satisfactoris o no. Desprès es durà a terme una avaluació processual, que es farà
recollint informació durant el desenvolupament del curs sobre el procés d'aprenentatge
de l'alumne, l'eficàcia del professor/a (autoavaluacions), el funcionament del centre, el
funcionament del projecte educatiu, etc. Aquesta avaluació es fa per a poder tomar
decisions de millora durant la marxa. Per a dur a terme aquest procés d'avaluació,
s’utilitzaran estris de recollida d'informació com vídeos, fotografies, notes de camp, un
diari de classe, etc. Tot a partir d'observacions directes.

Aquesta avaluació, a més a més, haurà de revisar que l'actitud del mestre/a sigui adequat
envers la diversitat, es a dir, que les seves estratègies promoguin l'aprenentatge de
l'alumnat que presenta uns interessos i peculiaritats específiques, que els recursos
visuals del centre no discriminin a ningú, que hi hagi varietat, que el material
seleccionat, activitats, i les unitats didàctiques tinguin present la diversitat, que al treball
diari es reflecteixi, que el llenguatge utilitzat no desvalori cap col·lectiu social, que els
premis i sancions s'apliquin amb equitat i justícia, que existeixi una bona comunicació
escola-família, i que aquest es realitzi de manera respectuosa i amb afecte.

Finalment, cal destacar que a banda de les quatre premisses esmentades anteriorment,
creiem que la família també juga un paper molt important en l’educació dels seus fills.
Els ítems que on ho exposa serien els següents:

- “Existeix una bona comunicació entre el professorat i les famílies de l’alumnat,

especialment amb les dels grups socials més desafavorits”
- “La comunicació amb aquestes famílies es realitza amb un llenguatge comprensiu i
en un clima d’afecte i respecte”.

Com ja sabem, la família al igual que l’escola són els dos agents principals de
socialització del nen a l’etapa d’Infantil. És per això, que és fonamental una bona
col·laboració i participació entre ambdós, ja que garantiran un correcte
desenvolupament de l’infant. D’aquesta manera podem dir que es requereix d’un esforç
conjunt per part de la família com de l’escola per tal de crear espais de comunicació i
participació de que li donin coherència a l’experiència educativa de l’infant. La raó
d'aquest esforç podem dir que es justifica en les seves finalitats educatives dirigides al
creixement biològic, psicològic, social, ètic i moral del nen, en una paraula, al
desenvolupament integral de la seva personalitat.

A més a més, creiem que de la coordinació i harmonia entre família i escola va a

dependre el desenvolupament de personalitats sanes i equilibrades, la conducta de les
quals influirà en posteriors interaccions socials i convivència en grup, que crearan un
nou estil de vida. És per això la importància del compromís que ambdues institucions es
plantegin com a objectiu prioritari al nen com a veritable protagonista del seu procés
d’aprenentatge.
Per tant, considerem que la vertadera finalitat és aprendre a ser i aprendre a viure en
comunitat, això exigeix fer possible espais de comunicació i intercanvis que fomentin la
participació i condueixin a compromisos que enriqueixin la vida personal i col·lectiva
dels implicats. la comunicació adquireix un valor essencial si desitja educar per a la vida
comunitària.

L'experiència primerenca en la família de formes de comunicació basades en el diàleg i

el consens sustentaran actituds democràtiques de participació, col·laboració i
cooperació. En conseqüència, aquest aprenentatge serà reforçat a l'escola si posa en
pràctica activitats en les quals els alumnes treballin en equip, utilitzin la negociació per
resoldre els seus conflictes i posin en pràctica els valors de la vida comunitària, en els
quals s'han iniciat des de casa.

Per tant, nosaltres creiem en la importància de que aquestes relacions s’estableixin des
de la participació, la cooperació i l’interès, i que es duguin a terme per mitjà d’un
contacte constant, fluid i regular. Per tant, creiem que seria ideal que ambdós agents
ajuntessin els esforços per tal de contribuir conjuntament en l’objectiu comú de fer
ciutadans més lliures, educats i capaços.

Finalment i a mode de conclusió, volem destacar la importància d’aquestes quatre

premisses més una com les més útil per atendre a la diversitat en la pràctica docent. És
per això, que una vegada definides i treballades les acollirem per tal de posar-les en
pràctica a les nostres aules com a futures mestres d’educació infantil. D’aquesta manera,
podrem garantir una educació més inclusiva, comprensiva i humana que aposti per la
integració de totes les persones sense distinció.