Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

Literatura popular i tradicional

• Creada i viscuda pel poble i que, respon als seus gustos, interessos i
necessitats.

• Vinculada a l’entorn immediat, a les creences, als costums i a les activitats

de treball i de lleure pròpies de la gent del poble.

• Les expressions literàries són anònimes. Encara que hagin estat creades
per un autor individual, aquest representa els interessos, vivències i gustos
d’un col·lectiu concret, que ha fet seves aquestes expressions i les ha
tramès oralment, amb lleugeres variacions, de generació en generació.

• La tradició oral és característica pròpia de la literatura popular. Per això, les

composicions poètiques, a més d’anar acompanyades d’una melodia,
incloïen recursos i mecanismes per facilitar la memorització (repeticions,
fórmules d’inici i cloenda, paral·lelismes...). Les cançons s’aprenien i es
cantaven en festes assenyalades, celebracions, cerimònies i altres trobades,
en l’àmbit familiar, en els jocs de la mainada, per fer-la dormir... Al cap dels
anys van quedar fixades en ser recopilades en cançoners o altres reculls.

1 de 10
 Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

La poesia

Moltes composicions conservades (mostra de la vitalitat i la vigència del

català entre les classes populars, i la raó per la qual cal qüestionar el terme
decadència per qualificar aquest període).

Dos gèneres: el Cançoner i el Romancer.

Cançoner:

• Els goigs: Composicions tipus religiós amb melodia senzilla, on es fa

lloança de Jesucrist, la Verge Maria i els sant. Són d’origen medieval; tot
i això, ja des de la seva creació es difongueren per escrit. La forma
estròfica prové de les danses provençals. Versos de set síl·labes
distribuïts en una tornada inicial de quatre versos, seguida d’un
nombre divers de cobles de sis versos cadascuna amb retronxa (els
dos darrers versos repeteixen la rima de la tornada inicial) i una
tornada final.

• Les Nadales: Pròpies del temps de Nadal. Són cançons que descriuen
episodis relacionats amb el naixement de Jesús i altres aspectes
d’aquestes festes. És un gènere que ha tingut gran difusió i s’ha
mantingut vigent i viu fins als nostres dies.

• Les cançons de bandolers i lladres de camí ral: Són poemes narratius

que es van fer ressò d’un episodi concret: el desenvolupament del
bandolerisme a Catalunya (XVI i XVII). Cançons que explicaven i
mitificaven les aventures i robatoris de coneguts bandolers de l’època,
que, generalment, eren vistos amb simpatia i admiració. D’aquests
bandolers, també en trobem referències en la literatura culta.

• Les corrandes i cançons de pandero: Composicions cantades per les

majorales de les confraries de la Mare de Déu del Roser, que, amb motiu
2 de 10
 Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

d’alguna festivitat (festes majors, Corpus, noces...), sortien a recaptar

diners. Les corrandes, anomenades glosses a les Illes i cobles al País
Valencià, eren cançons curtes, formades per quatre versos heptasíl·labs,
de temàtica diversa: bresso, feina... Eren improvisades, tot i que sovint
partien d’uns elements ja coneguts (frases fetes, locucions, versos
d’altres composicions...) que els autors arrodonien d’una manera directa i
espontània.

El Romancer:

• Els romanços provenen dels antics cantars de gesta. S’originen en els

fragments que el poble guardava a la memòria d’aquells llargs poemes
èpics que els joglars interpretaven. Després se’n van anar creant de
nous seguint el mateix model mètric, el caràcter narratiu i la tradició oral
dels anteriors.

• A Catalunya no van ser recollits fins al segle XIX, quan autors com Marià
Aguiló i Manuel Milà i Fontanals els recopilaren i estudiaren.

• Es poden classificar en tres grups segons la seva procedència:

• els de procedència francesa o provençal, que daten del s. XV, als

quals pertanyen “El bon caçador” i “La presó de Lleida”.

• els de procedència castellana, a partir del s XVI i en els quals sovint

s’intercalen versos en castellà. “Santa Caterina”

• els autòctons, a partir dels segles XVII i XVIII i d’entre els quals
destaquem “El comte Arnau”, “ El mariner”, “L’hereu Riera”, “El
testament d’Amèlis” i “Els estudiants de Tolosa”.

3 de 10
 Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

El teatre

• Importància de tots els elements que contribuïen a fer de la representació un

espectacle. Així, els elements més escènics eren tan importants o més que
l’element literari.

• Eren un eficaç instrument propagandístic.

• Es divideix en dues categories: el teatre religió i el teatre profà.

• Teatre religiós: Utilitzat per l’Església per fer més entenedores les idees
que pretenia divulgar als fidels i va introduir en la litúrgia petites
representacions per facilitar la comprensió del Evangelis. A poc a poc, les
representacions van anar desvinculant de l’ofici religiós, van sortir de les
esglésies, s’adaptaren als gustos i a la mentalitat del públic popular i se
substituí el llatí pel català.

Així, al final del segle XIII van néixer els misteris, obres que dramatitzaven
episodis religiosos concrets i s’agrupaven en cicles tenint en compte la
temàtica. Cicle de Nadal “Els Pastorets”, cicle pasqual “La Passió”, cicle
marià “El misteri d’Elx” , cicle hagiogràfic (vides i martiris de sants) i cícle
bíblic (antic testament).

• Teatre profà: S’origina en les fetes en l’àmbit cortesà i popular (tant a la cort
com a les places i carrers, el joglar entretenia la gent amb cançons).

Entremesos: petites dramatitzacions que es representaven en els convits

entre plat i plat. Eren peces senzilles sobre temes quotidians i tenien un to
còmic i sovint burlesc o satíric. També s’anomenen “sainets”, molt difoses
durant el s. XVIII, on acabà de definir-se com una obre escrita en vers, d’un
acte i amb un llenguatge directe i col·loquial, sovint carregat de barbarismes
i vulgarismes. La intenció era divertir el públic i sovint s’escenificaven
intrigues amoroses protagonitzades per personatges arquetípics. Es

4 de 10
 Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

representaven, generalment, en els entreactes o al final d’obres de teatre

més llargues.

Els momos i les mascarades: espectacles que es representaren, a partir del

XV, durant el Carnestoltes i en altres festes populars i cortesanes. Més
senzilles que els entremesos i es basaven en la pantomima i en la dansa.

La prosa

• Les rondalles: Narració popular i tradicional destinada als nens. N’hi ha de

molts tipus: meravelloses (més abundants, intervenen elements i
personatges fantàstics i meravellosos: bruixes, fades, gegants...); de
bèsties (protagonitzades per animals que simbolitzen persones i el seu
comportament, i en fan un retret moral); encadenades ( el narrador conta
cada vegada la successió d’accions que cal fer perquè tot se solucioni).
Tenen una trama senzilla i empren un llenguatge molt expressiu, amb
comparacions, frases fetes, onomatopeies... També tenen unes fórmules
d’inici i de final. A partir del XIX es van començar a recollir i a transcriure.
Entre els recopiladors i estudiosos cal esmentar Jacint Verdaguer, Manuel
Milà i Fontanals, Antoni M. Alcover i Joan Amades.

• Les llegendes: Narracions orals o escrites que recullen un fet històric real,
però que al llarg dels anys ha estat reinterpretat amb la incorporació
d’elements imaginaris. Es relacionen amb un persona, un lloc o un
esdeveniment, i s’agrupen en cicles entorn dels tems als quals fan
referència. Cicle montserratí o cicle de Guifré el Pelós. De vegades, són
objecte d’elaboracions literàries. És el cas, per exemple, de la llegenda de
Joan Garí, que explica com aquest personatge es va refugiar en una cova
de Montserrat per fer-hi penitència. Però, temptat pel diable, va violar i matar
la filla de Guifré el Pelós. Finalment, després d’una dura expiació, va ser
perdonat pel fill del comte. Els escriptors Jacint Verdaguer, Joan Maragall i
Josep M. de Sagarra van fer de Joan Garí un motiu poètic.
5 de 10
 Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

El Renaixement

• Moviment intel·lectual i estètic dels segles xv i xvi basat en la reivindicació

(el renaixement) de la civilització clàssica grecollatina, que comportà la
restitució, interpretació i anotació dels textos clàssics, l’assimilació de les
idees i els valors que contenen, l’afany d’imitar els seus models literaris,
arquitectònics i figuratius amb l’ambició de superar-los, l’exaltació de la
dignitat de l’ésser humà i del seu paper a l’univers i una nova ordenació laica
de la societat.

• El Renaixement va tenir el seu centre a Itàlia i des d’allà es difongué, a

ritmes diversos, arreu d’Europa.

• La literatura catalana del Renaixement, que abraça un període que comprèn

des dels darrers anys del segle xv fins al final del XVI, sense trencar amb la
tradició medieval, recuperà alguns dels cànons estètics i dels models
formals del classicisme. La prosa catalana més valuosa del període són Los
col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) de Cristòfor Despuig, tant
per l’ús del diàleg, una forma literària clàssica, com per l’esperit crític del seu
autor. En el terreny de la literatura d’entreteniment, emergeixen novelle i
facècies com les de Jordi Centelles i Joan Timoneda i unes divertides i
desinhibides Estil·lades y amoroses lletres, de mitjan segle XVI. També cal
remarcar la narrativa històrica, representada per les cròniques de Pere
Miquel Carbonell, Pere Antoni Beuter i Joan Binimelis, i la novel·la
al·legòrica, representada per l’Spill de la vida religiosa, obra anònima
publicada el 1515. El millor poeta català del període fou Pere Serafí. En ell
conflueixen les diverses tendències de la lírica catalana del Renaixement:
l’adaptació al sistema mètric català d’una nova forma d’estructurar el poema
que, amb el seu sistema accentual, rítmic i prosòdic, opta per l’harmonia i
l’eufonia, els paràmetres estètics propis del classicisme; l’adopció d’unes
noves estructures que delaten una gran preocupació per la bellesa formal —
el sonet, l’octava rima, el madrigal petrarquesc i els tercets encadenats,
d’inspiració italiana, o el vers blanc, l’epístola, l’oda, l’elegia i l’ègloga,
6 de 10
 Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

d’imitació clàssica—; la influència del petrarquisme, a imitació de la lírica del

Canzoniere de Petrarca, la imitació de la poesia d’Ausiàs March i la glossa
de refranys i cançons populars.

• En la narrativa en vers destaca el poema sobre el Lepant (1573) del prevere

mataroní Joan Pujol, pel que suposa de recuperació del gènere èpic. En
teatre destaquen les peces còmiques La vesita (1524-25) de Joan Ferrandis
d’Herèdia, representada a les corts valencianes de Germana de Foix i del
seu segon marit el duc Ferran de Calàbria, i l’obra anònima de mitjan segle
XVI protagonitzada per En Cornei. En l’àmbit religiós, al costat del
manteniment de formes dramàtiques com els misteris i moralitats d’inspiració
medieval, el teatre català incorpora a la tardor del Renaixement una forma
nova, l’acte sacramental, en són bons exemples El castell d’Emaús i
L’Església militant del valencià Joan Timoneda.

El Barroc

• Moviment europeu que comprèn del tombant dels segles XVI-XVII fins al
XVIII.

• Respongué a la crisi dels dos dogmes fonamentals del Renaixement: la

confiada admiració pels antics i l’optimisme racionalista. A l’anterior percaça
d’arquetipus s’oposà el retrat de la vida immediata, amb la qual cosa es
produí una irrupció del vitalisme (la força serà preferida a la bellesa) i d’un
naturalisme sense naturalitat, crispat. El tema del temps adquirí una
importància cabdal. Estilísticament el literat barroc es llançà d’una manera
deliberada a l’explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi, de la
versificació, a utilitzar sense mesura tots els recursos del seu art, sense
témer de caure en l’artifici.

• A Catalunya, les primeres manifestacions pròpiament barroques no es

produïren fins a començament del segle XVII i es prolongaren durant tot el
XVIII, aleshores ja amb elements d’estètica rococó. En general, la influència
dels principals temes i autors castellans (Luis de Góngora, Calderón de la
7 de 10
 Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

Barca, Baltasar Gracián) es notà especialment en el vocabulari i la sintaxi de

la poesia i el teatre, i també en la predicació, en els certàmens poètics de
l’època i fins i tot en els gèneres populars.

• Una figura cabdal del barroc català fou el poeta i comediògraf Francesc
Vicent Garcia (rector de Vallfogona / Garceni). Continuador d’un corrent
literari català a imitació de la poesia castellana. Presenta dues acituds ben
diferenciades: una d’elegant i retòrica, i una altra de satírica, irònica,burlesca
i escatològica.

• Francesc Fontanella, (Barcelona 1610-20, Perpinyà 1680-85) patí exili per

haver donat suport a la causa secessionista durant la Guerra dels Segadors.
Va escriure poesia i drames sota la influència de la literatura castellana.
Destaquen dues obres de teatre: “Amor, fermesa i porfia” i “Lo desengany”.

El Neoclassicisme

• Moviment estètic europeu del Set-cents. Deriva, en darrer terme, de

l'academisme classicista cortesà, que imperava a França al darrer terç del
segle XVII, resultant de l'acció de l'absolutisme en el camp cultural i del
racionalisme hedonista de la nova burgesia. El segon element esdevingué
dominant i féu evolucionar el moviment de l'aparatós classicisme imitatiu i
estrictament reglamentat cap a un ornamentalisme lleuger i epicuri o un
didactisme amable. En una última etapa, es convertí en el vehicle d'una
cultura burgesa racionalista i rigorista, ideològicament oposada a l'antic
règim i els seus valors. Per això, darrerament, la crítica tendeix a reservar el
concepte de neoclassicisme a la literatura d'inspiració clàssica produïda en
el marc de les idees il·luministes o li·lustrades, fent-lo coincidir així,
cronològicament amb les obres neoclàssiques en l'arquitectura i les arts
plàstiques, alhora que aplica a les manifestacions anteriors el terme més
genèric de classicisme. Els gèneres típics d’aquest corrent són la tragèdia
de tema clàssic, la comèdia de caràcters, la poesia pastoral, la sàtira i la
faula didàctica.

8 de 10
 Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

• Als territoris dels Països Catalans incorporats definitivament a l'estat

espanyol fa una aparició tardana (vers 1770), però l'emergència d'una
burgesia activa arran de la revolució agrària i la dinamització comercial
subsegüent a l'obertura dels mercats colonials fa que cap a la darreria del
segle el moviment hi sigui bastant viu. Malgrat tot, per efectes de
l'espanyolisme determinat pel centralisme borbònic i el col·laboracionisme
intel·lectual en l'empresa del despotisme il·lustrat, molts escriptors emigren a
la capital i, en tot cas, produeixen bàsicament en castellà, i encara més aviat
unes obres erudites i científiques que no pas pròpiament literàries.

• Hi ha, amb tot, una literatura neoclàssica en català, sobretot poètica, bé que
esporàdica i, sovint, amb interferències de caràcter rococó, o fins i tot amb
reminiscències barroques: Ferrera, Plana, Puigblanch. Les manifestacions
rosselloneses d'imitació del classicisme francès no són pròpiament
neoclàssiques. La traducció de la Zaïra de Voltaire per Sebastià Sabiuda i
l'aparició d'un grup relativament nombrós de dramaturgs (Balanda i Sicart,
Ribes, Ques, etc.) que reflecteixen la influència del teatre clàssic del grand
siècle francès responen primordialment a intencions de proselitisme religiós.
El neoclassicisme perdura, amb tot, fins molt tard (el 1823 Altés i Gurena
encara tradueix Voltaire). L'aparició el 1823 d’El Europeo marca ja la
irrupció, momentàniament ajornada, del romanticisme.

La situació a Menorca (segle XVIII)

• Com a conseqüència de la guerra de Successió, Espanya lliura a Gran

Bretanya Gibraltar i Menorca. Durant quasi tot el segle XVIII l’illa està sota
domini britànic i no li afecten per tant els Decrets de Nova Planta. La llengua
oficial continua essent el català, encara que s’utilitza el castellà per a les
relacions puntuals entre les autoritats estrangeres i les locals.

• La prosperitat econòmica (una burgesia mercantil, modesta però dinàmica),

el respecte a l’ús del català i les relacions constants amb Europa van
propiciar el desenvolupament d’una literatura neoclàssica catalana a l’illa.

9 de 10
 Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

Aquest moviment estava centrat entorn de la Societat de Cultura de Maó

que es manifesta no sols en teatre, sinó també en la poesia: els germans
Ramis, Soler i Sans, Febrer i Cardona, Vicenç Albertí, entre d’altres.

• L’introductor i la figura literària més rellevant d’aquest moviment va ser el

poeta i dramaturg menorquí Joan Ramis (1746-1819). La seva producció
literària més important està formada per un seguit de tragèdies
neoclàssiques escrites en alexandrins apariats. L’obra més representativa és
“Lucrècia” (1769). Aquesta peça teatral respecta tota la preceptiva del teatre
neoclàssic: té cinc actes, segueix la regla de les tres unitats i s’inspira en un
episodi de la història de Roma.

10 de 10