GRAMTICA DIDCTICA DE VALENCI

GRAMTICA DIDCTICA DE LA LLENGUA VALENCIANA

NDEX
I. BREU HISTRIA DE LES NORMES ORTOGRFIQUES VALENCIANES.
1. Funci de les acadmies en la llengua.
II. ESTNDART FONTIC VALENCI
1. La slaba.
1.1. Vocals tniques.

1.1.1.Regles de la e oberta.
1.1.2.Regles de la o oberta.
1.2. Vocals tones.
1.3. Els diftoncs.
1.4. Els triftoncs.
1.5. La separaci silbica en valenci.
1.6. El hiat.
1.7. La sinalefa.
1.8. Lelisi.
1.9. La sinresis.
1.10.El cmput silbic en la mtrica valenciana.
1.11.La rima.
2. Alfabet consonntic valenci.
3. Consonants:
3.1. Oclusives.
3.2. Sibilants.
3.3. Labiodentals.
3.4. Laterals.
3.5. Vibrants.
3.6. Nassals.
3.7. Palatals.
3.8. Prepalatals.
4. Laccent fontic.
III. ORTOGRAFIA VALENCIANA.
1. Ortografia de les lletres.
2. Ortografia de les lletres mayscules.
3. Ortografia de les paraules.
4. Lapstrof.
5. Laccent grfic.
6. La diresis.
7. La puntuaci.

7.1.

La coma, el punt i coma, els punts suspensius i els dos punts.

7.2.

Els signes dinterrogaci i dexclamaci.

7.3.

Us del gui.

7.4.

Els parntesis, els corchets i les cometes.

IV. CLASSES DE PARAULES.

1. El substantiu.
2. Ladjectiu.
3. El gnero i el nmero en el substantiu i adjectiu.
4. La derivaci dels noms i adjectius.
5. Els determinatius.
5.1. Els Artculs.
5.2. Els Demostratius.
5.3. Els Possessius.
5.4. Els Indefinits.
5.5. Els Numerals.
6. Els pronoms.
6.1

Els pronoms personals.

6.2

Els pronoms en, ho, hi.

6.3

Els pronoms relatius.

6.4

Els pronoms demostratius.

6.5

Els pronoms interrogatius i exclamatius.

6.6

Els pronoms indefinits.

7. El verp.
7.1.

Classes de verps.

7.2.

Les formes no personals: Linfinitiu, el participi i el gerundi.

7.3.

Temps, persona, nmero, modo i aspecte en el verp.

7.4.

El modo indicatiu.

7.5.

El modo subjuntiu.

7.6.

El modo imperatiu.

7.7.

Les perfrasis verbals.

7.8.

La construcci ser + participi.

8. Ladverbi.
8.1

Caracterstiques i funcions.

8.2

Classificaci dels adverbis.

8.3

Observacions a la classificaci adverbial.

8.4

Les locucions adverbials.

9. Les preposicions.
9.1.

Classificaci.

9.2.

Funci.

9.3.

Significaci.

9.4.

Les preposicions a (ad), de, en, per, sense, des de, fins (a), contra, entre, cap a,
vora, sobre, segons.

10. Les conjuncions.

11. Les interjeccions.
V. SINTAXIS.
1. Lenunciat.
2. Loraci.
2.1.

El subjecte.

2.2.

Oracions impersonals.

2.3.

El predicat.

2.4.

Oracions en atribut.

3. El grups sintctics.
3.1.

El grup nominal.

3.2.

El grup adjetival.

3.3.

El grup adverbial.

3.4.

El grup verbal.
3.4.1. Els complements del verp.

4. Oraci i conjunts.
4.1

Oracions substantives.

4.2

Oracions adjectives.

4.3

Oracions de relatiu.

4.4

Oracions adverbials.

4.5

Oracions subordinades.

VI. VOCABULARI VALENCI.

BREU HISTRIA DE LES NORMES ORTOGRFIQUES VALENCIANES
Fins a 1707 existia un consens ortogrfic general, a on la norma la marcava de manera indirecta
lAdministraci i els escritors ms importants. A partir deix any i com a conseqncia de la Guerra
de Successi i el Decret de Nova Planta del primer rei Borb espanyol, sinstaura oficialment el
castell en ladministraci pblica i un increment de lus deste per gran part dels escritors
valencians cults, produint-se a lo llarc del sigle XVIII i XIX un progressiu caos ortogrfic.
En el sigle XIX, durant la Renaixena llingstica i lliterria valenciana, escomena a plantejar-se la
necessitat de dotar al valenci dun cos ortogrfic i gramatical modern. Josep Nebot i Prez descriu
les diferents escoles daquell moment histric:
1. La dels escritors arcaisants, que pretenien escriure el valenci com sescrivia en el sigle XV.
Esta, junt en les dos escoles que seguixen (catalanistes i neollemosinistes), es dedicaven
fonamentalment al gnero lric.
2. Els catalanistes propiament dits, que volien regir-se pels diccionaris, gramtiques i models
catalans.

3. Els neollemosinistes, que volien seguir lantiga gramtica llemosina, encara que acomodantla a les innovacions filolgiques del valenci actual.
4. Els castellanistes, a la qual pertanyien totes les obres dramtiques i la prensa peridica i
festiva. Els seus escritors pretenien escriure el valenci tal com se parla en lo dia. Feen us
de lortografia castellana per al valenci i, adems, de la fontica del valenci apichat.
Ya en el sigle XX apareixen les segents propostes ortogrfiques:

Les Normes de 1910 de Josep Nebot, el qual dia que la ortografia valenciana llegtima
est fa ya sigles tan alluntada de la catalana com de la castellana, i si be s cert que t molt
en com en una i atra, no deu de cap manera confondres en ninguna de les dos, guardant
de mantindre la seua autonomia i el seu carcter propi, inspirant-se per un costat en la
tradici ben comprovada i per un atre en leixemple de les llenges similars que han
evolucionat prudentment en lobjecte de facilitar la llectura i simplificar lescritura.1 Opinava
que la lliteratura valenciana disponguera de dos gramtiques: la clssica o lliterria i la
popular. I recomanava, entre unes atres coses: lus de la ch en principi i mig de dicci per a
expressar el s desta lletra quan s fort i explosiu (com en chic), i el de la j i g quan eixe
mateix s s suau (com en jardi, mege), sent partidari de no posar la t davant destes dos
ltimes lletres. Tambs era partidari descriure t final en les paraules que acaben en d, puix
el valenci fonticament les pronuncia en el s de t. Diferncia la b de la v, puix aixina ho fa
el valenci no apichat. Considera important fer us de la y, com en joyes...

_____________________
1
Jos Nebot Prez, Tratado de Ortografia Valenciana Clsica. Ciutat de Valncia, 1910, pg. 21 (traduda al
valenci)

Les Normes de lInstitut dEstudis Catalans de 1913, que foren seguides, prcticament
des de que es feren paleses, per diverses agrupacions valencianes tals com la Societat
Castellonenca de Cultura o la Joventut Valencianista; esta ltima les adopta en 1914.

El Proyecte de Normes Ortogrfiques de 1914 del fillec Llus Fullana i Mira, que en
1915 publicaria la Gramtica elemental de la llengua valenciana i en 1921 el Vocabulari
Ortogrfic Valenci Castell. Estes Normes, que obtingueren el consens i lacceptaci
general, intentaven reconciliar postures i eren el resultat duna crida general a tots els
escritors valencians, feta per Lo Rat Penat en 1914, a on senviaven uns qestionaris en els
punts conflictius a tractar pels escritors i que haurien de conduir a una unificaci ortogrfica
valenciana.2

Les Normes de 1922 de Josep Maria Bayarri i Hurtado, qui propugnava leliminaci de
totes les lletres que no sonaren i lunificaci fontica de totes elles, en lo qual a cada s
correspondria solament una lletra i no vries.3 Eren puix, unes normes que es basaven
exclusivament en la fontica, deixant a un costat letimologia i la tradici lliterria
valenciana.

Les Bases de Castell de 1932 no foren el resultat dun congrs fet en Castell en eixe
any, de fet no existixen actes ni cap de document al respecte. Manuel Sanchis Guarner diu
en la Enciplopedia de la Regin Valenciana que dites Bases sn una adaptaci de les de
lInstitut dEstudis Catalans. En la Declaraci que introdux estes Bases s parla dun acort
transaccional, mantenint els seus firmants els seus punts de vista cientfics, deixan obertes
les portes a futures rectificacions i millores, puix el sistema no era tan madur com caldria.
Estes rectificacions i millores ning sap qu, cm o qun es feren per supost sense cap
de consens pero hui qui diu seguir estes normes les traciona en moltes i diferents
qestions com ara grafiant en tz la terminaci valenciana isar, quan les normes del 32 no
contemplen el dgraf tz [...]; condenant a loblit la forma ab [personalment opine que
shauria doblidar per a sempre, puix desaparegu fa molt de temps del valenci i, en canvi,
fer un us exclusiu de en que ya era usat no a soles en els escritors clssics, sino incls en la
Biblia Parva de Sant Pere Pasqual, adems de ser lnica forma actual existent en la parla] i
utilisant exclusivament amb. quan les normes donen les dos formes ab/amb; desterrant
lartcul lo reconegut en les normes i utilisant el tant per al mascul com per al neutre;
oblidant que les normes utilisen les formes este, esta, estes i no aquest, aquesta, aquestes
o les formes atre, atra, atres i no altre, altra, altres; ignorant la flexi verbal valenciana que
utilisa les normes com ara exigix o seguixen i no exigeix o segueixen; introduint el numeral
arcaic dues quan les normes escriuen dos referit al mascul i al femen o rebujant la
palatalisaci de la ele inicial, caracterstica del valenci, en formes que apareixen en les
normes com a llegtimes i no legtimes.4 Estes Bases tal i com foren redactades i firmades,

_____________________
2
RACV Srie Filolgica n 27. Ciutat de Valncia, 2005, pg. 10.
3
Carles Recio, Valencianisme en el temps (I) Els fragments historics. Ciutat de Valncia, 1996, pg. 31.
4
RACV Srie Filolgica n 27, pgs. 11 i 12.

no han segut seguides per ning5.

Les Normes de lEditorial Torre de 1944, fetes per Miquel Adlert i Noguerol per a la
llengua lliterria, per mig de les quals se buscava una llengua de comproms que, donant
preferncia a les formes llingstiques comunes, acceptaren els catalans valencianismes i
mallorquinismes;

els

mallorquins

valencianismes

catalanismes

els

valencians

mallorquinismes i catalanismes, prenint en cada cas la forma de la llengua que la

conservara ms pura.6

Les Normes de la Real Acadmia de Cultura Valenciana elaborades en 1979,

fonamentalment a partir de lobra de Miquel Adlert En defensa de la llengua valenciana de
1977, i de les Normes Ortogrfiques de Llus Fullana de 1914. Normes que tingueren una
adhesi popular per part de personalitats i institucions en un acte celebrat en el Monasteri
dEl Puig el st de mar de 1981; i que foren oficialisades i publicades per la Secretaria
General Tcnica de la Conselleria dEducaci de la Generalitat Valenciana.
Les Normes ortogrfiques de la RACV han creat un equilibri entre la fontica, la tradici i la
etimologia de les formes escrites. Han evitat caure en les normes de Bayarri, descriure
fonticament, pero tampoc escriure de manera exclusiva o predominantment etimolgica.

1. Funci de les acadmies en la llengua

El gramtic tradicional sostenia que noms la llengua escrita, i sobretot la lliterria, era
intinsecament ms pura i ms correcta que la llengua parlada. La llingstica actual admet que no
existixen tipos absoluts de purea i correcci en el llenguage; cada forma llingstica social o
regional diferenciada presenta la seua prpia norma de purea i correcci. El coms principal de la
llingstica actual s descriure cm la gent parla i escriu realment sa llengua, i no en presciure cm
a de parlar-la o escriure-la. Hem de tindre present que tota llengua viva est somesa a un canvi
constant. Puix be, desprs de dir a, podem dir que les actuals acadmies de la llengua haurien de
replantejat-se la seua possible finalitat normativa, haurien de deixar dimpondre el seu ideal de
llengua i reconvertir eixa funci prescriptiva en orientativa i descriptiva, i, com a molt, lo nic que
poden fer s recomanar fer us de les formes manco degradades existents en el llenguage actual.

_____________________
5
Pareix ser que els autntics documents de dites Bases per a lunificaci ortogrfica valenciana (ttul que consta
en els fulls originals), recentment apareguts, noms contenen trentads bases, pero tres mesos despres quan per
a la festa del llibre lajuntament de Valencia va publicar les bases, ya ne son 34, les dos bases afegides sense cap
consens ni permis dels firmants son la 32 i 33 les que prohibixen la grafia Y i el digraf CH, canviant-li tamb el
titul, ya no parlen de bases, les ascendixen a lestatus de normes, Normes de Ortografia Valenciana (Cita
treta dun artcul de Domingo Gimeno Pea, Falsetat Documental, publicat en la revista Renou n 60). Si tot a
s de veres, les famoses Normes del 32 o Normes de Castell, sn un frau histric.
6
Miquel Adlert, En defensa de la llengua valenciana. Perqu i cm sha descriure la que es parla. Ciutat de
Valncia, 1977, pg. 12.

II. LESTNDART FONTIC VALENCI

1. La slaba
s lunitat fontica de la cadena parlada, sense significat. Pot estar formada per una o vries vocals
que formen diftonc o triftonc, tenint en conte que la vocal, els diftoncs i els triftoncs poden anar en
combinaci en una o vries consonants pronunciades en un nic colp de veu, actuant sempre com
a ncleu silbic una vocal. Eixemples: ca-sa, ai-gua, cre-ueu.
1.1. Vocals tniques
En la llengua valenciana ne sn st: a (m); e (fe); e oberta (mel); i (fill); o (tot); o oberta (por);
u (fum).
s fonamental diferenciar les vocals obertes de les tancades. Tingam en conte que la a s sempre
oberta.

1.1.1. Regles de la e oberta

Aixina ser quan a la e tnica li seguixca una i en la slaba segent: geni, premi,
epidrmic... Excepte en les parules: Valncia, Dnia, Srie, bstia, srio/a, squia, snia,
spia, tnia, iglsia i esglsia.

Quan la e tnica vaja seguida per una u en la segent slaba: crdul, prdua...

Quan la e tnica s seguida per alguna de les consonants o grups segents:

- e + rr: guerra, serra, ferro...
- e + r + consonant que no siga labial (m, p, b) o velar (k, g): inversa, vert, infern...
- e + x [ks]: nexe, text, sext, pretext...
- e + l: tela, mel, empelt, Elig, excepte armela que es pronuncia en e tancada.
- e + ct/pt (-ect, -ept): objecte, precepte, insecte, recepta...
- e + consonant labial (m, p, b) ser sempre tancada, llevat de Josep, eixemple i Pep.

En el diftonc decreixent eu, quan la u procedix de la vocalisaci de d-, -e- o ty- llatines,
sent la e breu en llat vulgar: peu (pedm), du (dcem), preu (prtum), pero tamb tenim
casos de e tancada: creure, (credre), creu (crce).

Hi ha una certa correspondncia entre el valenci i el castell. Quan nosatres tenim una e
oberta, el castell sol tindre ie:
terra

tierra

obert

abierto

mel

miel

st

siete

Pero a no s absolut, hi ha excepcions:

guerra

guerra

pl

pelo

verge

virgen

perla

perla

concepte

concepto

Els numerals cardinals dsset (dcem-sptem) i dneu (dcem-nven) presenten la

pecularietat que tant la e tnica com ltona sn obertes. Les formes dneu, dnau, i dneu
en la segona e tancada sn dialectals en la llengua valenciana.

Regles de la o oberta

Aixina ser quan la o tnica vaja seguida, en la slaba segent, duna vocal i: oli, odi,
prosdia...

Quan la o tnica s seguida per una u en la slaba segent: scul, mdul, glbul...

Quan en llat hi ha un diftonc au o una o (o breu). La correspondncia en el castell s

major que en cas de la e oberta:
llat au >

llat >

o oberta (valenci)

o (castell)

pobre

pobre

cosa

cosa

poc

poco

tesor

tesoro

or

oro

o oberta (valenci)

ue (castell)

nou

nuevo

roda

rueda

coll

cuello

sol

suelo

no obstant, podem trobar casos de o oberta en valenci que tenen o tancada en castell i no
ue:

home

hombre

nom

nombre

En el diftonc decreixent ou, quan la u ve de la vocalisaci duna destes consonants o grups

llatins v-, -ce-, -g-, -b-, -ty-:
moure

(mvre)

cure

(cocre)

jou

(igu)

roure

(rbre)

pou

(ptu) (la forma pou en o tancada s una

pronuciaci dialectal)

bou

(bve)

Per lo general tenim o oberta, quan la o tnica va seguida per una consonant que no siga
labial (m, p, b): agrnom, hipdrom, telec, taronja..., pero tenim paraules en o + labial
que presenten la o oberta: fenomen, poble, obra, canelobre, moble...

1.2.

Vocals tones

El sistema voclic ton de la llengua valenciana presenta cinc vocals: a, e, i, o, u. El valenci no

neutralisa mai les vocals o i e tones, s dir, no confon, com fan alguns dialectes catalans, la o
tona en u, per eixemple en cmodo (kmuu ), ni la a, e tones en la , per eixemple en la a de
dna (dn ) i la e de pare (p) i mare (m).
La e tona inicial de paraules escomenades per eix-, em-, en-, es- (eixir, embut, embaixada,
entendre, escala) tendix a pronunciar-se a (aixir, ambut, ambaixada, antendre, ascala). A no s
acceptable en un registre formal oral.
No pronunciarem dicidir, vegilar, viritat, elictricitat, calandari, medecina [molts autors antics com
Ausias March, Jaume Roig, Bernat Desclot... escrivien medecina: dell medecina / laigua prenia
(Spill, 15100)], vesita... sino decidir, vigilar, veritat, electricitat, calendari, medicina, visita...
Tampoc s admissible la caiguda de la a o e per contacte en r: vritat (veritat), cranc (carranc),
alcria (alqueria). No obstant, la forma fredat sha generalisat en valenci eliminant la forma arcaica
feredat.
Segons letimologia, la documentaci clssica valenciana i la tradici oral, cal pronunciar en a i no
en e les paraules segents: ampar (*imparare), jaure (iacere), llanar (llancare), nadar (natre),
nixer (nascre), traure (trahre) i derivats. Igualment se pronunciar en a per tradici i segons la
documentaci clssica valenciana, encara que no tan etimolgiques o detimologia incerta:
arrancar, charrar, llauger, maravella, resplandor, sancer i derivats. Pronunciarem i escriurem
Micalet, diminutiu de Miquel (Michael), que s la popular, tradicional i general. Diu Adlert en la seua
obra En defensa de la llengua valenciana: Fabra adopt la forma en e perqu en Barcelona fan
neutra eixa vocal, que a tots sona a, comenant pels propis catalans que, abans de Fabra escrivien
a.
Pronunciarem en e el sufix mascul iste: artiste, dentiste, Batiste.
No pronunciarem la e com i, quan aquella contacte en una consonant palatal; aixina puix, no direm
dij (ieinu), sinyor (snire), ginoll (gennlu)..., sino dej, senyor, genoll..., pero s giner (ya els
nostres clssics noms feen us desta forma, com a mostra transcric a continuaci un fragment de
Lo Passi en cobles i un atre del Spill: Y fon acabadadel tot lonzen dia / Del mes de ginerany
mil que corria / Quatre cents norantae tres ab salut; nols plau caliu / en lo Giner, / per un
diner; adems, lAlcover noms arreplega en la fontica la forma giner pronunciada en i per a
les terres valencianes), quixal, xixanta (xixanta, xixantads...) que generalment i per tradici sn
pronunciades desta manera. Tampoc s admissible pronunciar sinse, endivinalla, endivinar, quan
lo correcte s pronunciar-les aixina: sense, endevinalla, endevinar (i totes les seues formes
verbals).
No s admissible la pronunciaci de la tona o inicial en au: aufegar per ofegar, aubrir per obrir
(cosa que haurem de tindre en conte en tota la conjugaci deste verp), aulorar per olorar, aubert

per obert. Cal recordar que este fet s un arcaisme fontic, donat que Bernat Fenollar, ya en el
segle XV, en les seues Regles desquivar vocables e mots grossers o pagesvols condenava les
formes vulgars com aufegar o ginoll i proponia ofegar i genoll.
Sha devitar pronunciar la i com a semiconsonant, puix s un castellanisme fontic. Per eixemple
tendncia i preposici les pronunciarem aixina: ten-dn-ci-a, pre-po-si-ci-, i no ten-dn-cia ni prepo-si-ci.
No s correcta la reducci de diftoncs. Aixina puix, no direm coranta, consevol, custi, conscncia,
ixarment, casolitat, pacncia, ixe, ixa, ixos, ixes sino quaranta, qualsevol, qesti, conscincia,
eixarment, casualitat, pacincia, eixe, eixa, eixos, eixes.
El pronom ho fonticament pren la forma:
-

[u] quan va darrere de verp que acaba per vocal: compra-hu, tasta-hu per compra-ho,
tasta-ho. I tamb davant de verp que escomena per vocal, fet que es pot documentar en el
valenci antic: hu escolte, hu he dit per ho escolte, ho he dit.

[eu] davant de verp que escomena per consonant: eu veig, eu diu, eu pense. Encara que
tamb ho fa aixina davant de verp escomenat per vocal: eu escriu, eu escolte per ho
escriu, ho escolte. Pero en estos casos sol prendre la forma [u].

[o] si el verp acaba en consonant: escrivint-ho, dir-ho. Es dir, noms se pronunciar ho

darrere dinfinitiu i gerundi.

No s admissible convertir en e o o obertes, la a final que du davant una slaba en una e o o

obertes: porto* per porta, dono* per dna, taronjo* per taronja...
Tampoc s admissible la conversi del diftonc ou>au, generalment en monoslaps: bau per bou,
plau per plou, nau per nou, ou per au.
s incorrecta el tancament de o en u en paraules com: Jusep per Josep, cusir per cosir, tusir per
tosir, pual per poal, cullita per collita, sufrir per sofrir, juventut per joventut, Juan o Juano per Joan
o Joano, sun (possessiu) per son, mun (possessiu) per mon. Tampoc s admissible la substituci de
o per u en paraules com: monocipal per municipal; ni la conjunci adversiva poro per pero (que en
valenci s sempre plana i en o tancada).
Les formes clssiques i etimolgiques segents, i que es mantenen en tot el valenci: red (del llat
vulgar retndu), fenoll (del llat fenclu), genoll (del llat genclu), rastoll (del llat vulgar
restclu) sn les estandarts.
s correcta lelisi fontica de la a en casos com: quin(a) hora; un(a) atra volta; mij(a) hora. Pero
eixa a en lescritura sha de mantindre.
Sha de pronunciar la i davant de x- en paraules com les segents i els seus derivats: eixemple,
eixercici, eixrcit, eixecutar i no exemple, exercici, exrcit, executar.
Cal pronunciar les dos i de la primera persona singular del perfecte dindicatiu dels verps acabats
en iar: estudi, canvi, ensomi i no estud, canv, ensom.
s correcta la pronunciaci, que no la seua escritura, duna e de recolzament en la combinaci dels
pronoms dbils nos o vos en un verp de moviment que escomence per vocal i que exigix el pronom
en: vos (e) naneu, nos (e) nanem, se nos (e) nix. Pero no sn admeses en un estandart oral les
segents combinacions: vos (e) la done, nos (e) la dus. Lo correcte s dir: vos la done, nos la dus.

1.3.

Els diftoncs

Els diftoncs sn grups de dos vocals que formen una sola slaba, un nic colp de veu, caent laccent
fontic en una delles, que actua com a vocal nuclear, i latra com a semivocal o semiconsonant.
Se clasifiquen, segons el grau dobertura de les vocals que els formen, en:

creixents, si s de menor a major grau dobertura.

decreixents, si ho s de major a menor.

neutres, si el grau dobertura s igual o paregut.

Cal tindre present que la que actua com a semiconsonant tindr el menor grau dobertura, i la
vocal el major, situant-se la semivocal en un grau intermig. En la llengua valenciana, lnica vocal
que funciona com a semiconsonant s la u. En castell la i funciona com a semiconsonant, pero no
s aixina en valenci, fer-ho seria i s un castellanisme. Este fet ho tingueren en conte els nostres
escritors clssics i els bons poetes valencians actuals. Aixina puix, pronunciarem: in-de-pen-den-cia i no in-de-pen-den-cia, can-vi-a i no can-via.
Els diftoncs creixents estan formats per la semiconsonant u + vocal: ua, ue (en e oberta), ue, ui,
uo (en o oberta), uo. Eixemples: quart, guala, encauar, maua; delinqncia, gelfa, teues, clauer,
veuen; qesti, aiges; obliqitat, ping, cuixa, fruita, huit, arruixar; quota, llenguota;
quotidianitat.
Els diftoncs decreixents estan formats per una vocal + semiconsonant, segons les segents
combinacions:

Les vocals a, e (oberta o tancada), o (oberta o tancada), seguides de les vocals i, u:

marraixa, aixina, aire, Moraira; pau, paraula, cau; eixe, peix; peu, du; lleu, neu,
deute; oix, boira; coixo, moixa; cure, ou, prou; couria, moure.

Vocal tancada ms vocal tancada (/u, /i): diu, lliure, niu; cuixa, arruixa.

Els diftoncs neutres estan formats per la combinaci de les vocals tones i, u. Eixemples de ui:
buidar, cuiner. I de iu: piular, viudetat.
Tenim casos en els quals no hi ha diftoncs:

dos vocals obertes juntes o una oberta i latra tancada que siga tnica: ra, arrea, Altea.

i o u tniques precedides de les vocals a, e, o: ve, pec, coa, pas. Els derovats destes
formes tampoc formen diftonc: venat, pequet, pasage.

i seguida duna o una : dirn, chita.

u seguida duna , pero no precedida de g o q: inocutat (i-no-cu--tat).

en les terminacions dels verps acabats en air, -oir, -uir: agraa, oen, conduxen.

i o u darrere dun prefix: reunir, contraindicar.

en les terminacions isme, -iste, -ita, -ible, -isant, -isat, -um: egoisme, increible, omnium.

1.4.

Els triftoncs

Els triftoncs estan formats per tres vocals que formen una nica slaba. La seua constituci s: la
semiconsonant u + vocal + semivocal i o u, sent sempre la tnica la vocal central. Els tres casos
possibles sn: uai, ueu, uiu. Eixemples: aguaita, encaueu, jouiu.
1.5.

La separaci silbica en valenci

s molt til per a analisar mtricament un poema. Les normes desta divisi o separaci silbica
sn les segents:

1. Tota consonant sunix a la vocal segent formant slaba, encara que la consonant vaja
precedida de vocal: ba-doc, ca-ma.

2. Quan dos consonants apareixen juntes i van entre vocals (aplanar, atraure, soflamar) hem
de tindre en conte que les consonants p, b, f, c (k), g, + l, r, formen slaba i no se poden
separar: a-pla-car, a-bla-nar, e-flu.vi, o-clu-si-, a-gra-nar. De la mateixa manera les
consonants t, d + r formen slaba i no se poden separar encara que vagen entre vocals: atrau-re, pe-dra.

3. En qualsevol atre cas distint a lanterior en el que dos consonants se troben entre dos
vocals, les consonants se dividiran formant la primera consonant slaba en la vocal anterior i
la segona consonant formar slaba en la vocal posterior: im-po-ssi-ble, or-di-na-ri, tan-cat.

4. Totes les consonants que precedixen a la primera vocal de la paraula, formen slaba en ella:
tro-bar, gra-net.

5. Totes les consonants que seguixen a lltima vocal de la paraula, formen slaba en ella: rellamps, ca-rrers, vr-gens, es-cacs.

6. Quan tres consonants apareixen juntes i van entre vocals (transport, substantiu, implorar),
hem de tindre en conte si es tracta dun grup consonntic com els citats en lapartat 2., en
eixe cas les dos ltimes consonants formen slaba en la vocal que seguix (im-plo-rar), de no
ser est el cas, les dos primeres consonants pertanyen a la slaba anterior i latra a la
posterior: trans-port, subs-tan-tiu.

7. Els dgrafs, grups de dos grafies que representen un s, com ara ch, ll, rr, ny, ss, ig, qu, gu,
pertanyen sempre a la slaba segent: pan-cha, pe-llor-fa, a-rrui-x, pe-nya, ma-ssa. Els
dgrafs ll, ny ms el dgraf ig (roig, cartuig) en posici final de paraula formen slaba en
lltima vocal: es-cor-coll, For-ta-leny, des-paig.

8. El dgraf tz s heterosilbic, per lo que pertany a la slaba anterior i posterior: dot-ze, betzo, git-za.

9. Les formes apostrofades com sn lartcul, la preposici (d) i els pronoms, formen slaba en
la vocal segent: ti-ma-gi-nes, da-ra, lho-ra, ma-gra-da. En el cas dels pronoms reduts
(m, t, n...), fan slaba en la vocal anterior: do-nam, pen-jat, men-jan.

1.6.

El hiat

El hiat s la pronunciaci separada, i per tant la contabilisaci com a dos slabes diferents, de la
vocal final duna paraula i la vocal inicial de la segent. Se sol produir per:
-

ser tnica una de les dos vocals en contacte,

respectar la cesura interna en els versos que ne tenen,

qestions dmfasis o per

exigncia mtrica en el cmput silbic.

Eixemple: ... / Per que informes / los jovens verts / e inexperts / ... Tret de LEspill de Jaume Roig,
els versos del qual sn sempre de quatre slabes i rima consonant. Observes que trobem un hiat
tant en el primer vers com en el tercer: per-que-in-for (mes). Recordes que noms se conta fins a
la darrera slaba accentuada. I en tercer tamb ne serien quatre: e-in-ex-pert.
1.7.

La sinalefa

s quan contabilisem com una nica slaba, la vocal final duna paraula i la vocal inicial de la
segent. Continuant en LEspill de Jaume Roig: ... / ara en lo mon / son diablesses / ..., podem
vore que en el primer vers, si contrem com a hiat, tindrem cinc slabes, i en el segon quatre, per
lo tant, lautor ha fet una sinalefa en el primer: a-raen-lo-mon, per a mantindre la mtrica de
quatre slabes.
La sinalefa sol donar-se en:

Determinades paraules monosilbiques que acaben en vocal seguides del pronom arcaic us
(el vos actual) i ladverbi i pronom hi (ne us, no us, que us, qui us, si us, ne hi, no hi, que
hi...). Eixemple: Oiume, si us plau, vosaltres susara: / puix so arribat aci de ventura /... (de
Jaume Gaull)

La conjunci copulativa i seguida de paraula escomenada per vocal. Eixemple: ... / anau
remorats, y ab tal gara gara, /... (tamb de Jaume Gaull).

1.8.

Lelisi

Si la vocal final duna paraula i linicial de la segent tenen el mateix s, sen pot elidir o suprimir
una delles, es dir, semmudix en la pronunciaci. Tamb es pot donar entre vocals no homfones.
Lelisi fon molt utilisada pels nostres clssics, aplegant, incls, a lelimar de lescritura la vocal
elidida fonticament. Un eixemple de Ro de Corella: .../ y, al seu costat, estava una smerla / ab
un tal gest, les plomes i lo llustre, /... Ac selidix la e inicial de esmerla (merla) per contacte en una
a.

1.9.

La sinresis

s una falsa diftongaci, que consistix en pronunciar juntes dos vocals en contacte en linterior
duna paraula, quan segons la norma no haurien de formar diftonc. Eixemple: cin-cia, quan lo
correcte s pronunciar: ci-n-ci-a. Els escritors de lpoca clssica no la feen, com tampoc els
nostres bons poetes actuals. s a partir de la Decadncia, i seguint els models castellans, quan
apareix en la nostra mtrica. El seu us en lactualitat s totalment rebujable.
1.10. El cmput silbic en la mtrica valenciana
En la producci potica valenciana, tant en lpoca clssica com en els bons poetes actuals, se
conten el nmero de slabes que t un vers fins a la darrera o ltima slaba tnica. Les slabes
tones que seguixen a lltima tnica, no se contabilisen. Vejam un eixemple del poeta Xavier
Casp:
Com un ms-cul fe-rit, em dol lab-sn-(ci-a)
la te-ua, clar, a-mor del meu do-lor,
del do-lor de se-guir sen-tint la-mor
de tin-dret dins de mi com a pre-sn-(ci-a).
Observeu que els quatre versos, que formen part dun sonet (forma dun poema constituda per dos
quartets i dos tercets, habitualment format per versos decaslaps cesurats segons el model (4 + 6)
o (5 + 5), i en rima: ABBA / ABBA / CDC / DCD), tenen du slabes, i en dos dells el primer i el
quart no se contabilisen les dos darreres slabes: ab-sn / (ci-a), pre-sn / (ci-a), es dir, que
noms se contabilisa fins a lltima slaba accentuada: primer i quart vers: -sn-; segon i tercer
vers: -lor i mor, respectivament.
1.11. La rima
s la coincidencia acustica, total o parcial, dels mateixos fonemes al final de distints versos, a
partir de lltima vocal accentuada1 Com es pot vore, lo que preval en la rima s la fontica i no la
grafia. Eixemples: Les paraules castellanes cava i acaba, presenten una rima perfecta o consonant,
puix en castell tant la v com la b tenen el mateix fonema [b]; pero en valenci la v representa un
s diferent al de la b, i per tant, mai podran rimar en rima consonant. Les paraules trcer i fora,
rimen perfectament en catal pero no en valenci. El catal la r final lemmudixen, i la e tona la
neutralisa fent-la una a; per un atre costat hem de tindre en conte que les grafies c i representen
un mateix s, el fonema [s]. Paraules com ambre i cambra, ingenu i empleno, segur i tu, abs i
segurs, llum i rumb, amant i fan, impuls i tumults, segons la fontica estandart del catal tindrien
una rima consonant o perfecta, pero no segons la fontica valenciana.
Com a curiositat de rima anglesa (A B A B) transcric el fragment segent duna obra
Shakespeare:
If I profane with my unworthiest hand
This holy shrine, the gentle sin is this.

de

My lips, two blushing pilgrims, ready sand

To smooth that rough touch with a tender kiss.
____________________________
1

Lpez Verdejo, V. Tractat de metrica valenciana. Ed. Del Senia al Segura. Valncia. 1999. Pg. 88.

Podem dir puix, que s la fontica la que marca la rima, pero no la fontica local o dialectal duna
llengua, sino ms be lestardart o general, per a que qualsevol parlant deixa llengua puga
reconixer les rimes.
La rima pot ser:

consonant o perfecta, en la qual coincidixen vocals i consonants a partir de lltim accent

fontic (darrera slaba tnica). Per eixemple, ac tenim un fragment dun poema de Josep M
Bayarri, la rima del qual s A A B B, es dir, rimen en consonant els versos primer i segon, i
el tercer en el quart:
Respirem per la nafra, germns separatistes,
posant fc desperana sobrel glas de les tristes
hres i a sobre destes falles, i encara enans...
Respirem per la prpia ferida, valencins!

assonant o imperfecta, s quan coincidixen nicament les vocals a partir de lltim accent
fontic. A dona lloc a una identitat acstica exclusivament voclica. Eixemple:
No ha de morir la llengua valenciana
ni lesperit patritic que la informa:
per designe de Du, i dilectssim,
de lesser nostre son lalta penyora.
(Fragment tret del poema La Nostra de Josep M Bayarri).

Fonamentant-se en la rima, els versos poden combinar-se de diferents formes constituint les
estrofes. Les clssiques ne sn les segents:

El parellat: els versos se rimen de dos en dos. Eixemple:

Retrna la ampla vlta, portant al mn lesglay;
Lo rig furint sacseja, rallnt lo negre espay;
A trombollns les ones la frta mar retruny;
Lo vent gemega i chilla, lo terratremol gruny; /...
(Fragment de Lo toc del caragol de Llus Cebrin Mezquita)

El tercet: Habitualment sol rimar el primer vers en el tercer, quedant el segon lliure. Vejam
leixemple tret dun poema de Vicent Casp i Verger:
Tu fores de la valenciana nau
lo frt i destre mestre timoner:
llaor i glria a tu. Descansa en pau.

La quarteta: est formada per quatre versos octoslaps que rimen el primer en el tercer i el
segon en el quart. Si els versos sn donze slabes es diu servents. Eixemple:
Salve, Ptria meua, Valencia estimada,
de ma noble raa magnfic breol;
matrona opulenta, verge delicada,
morena pels besos fogosos del sol!

(Fragment del poema Salve, Ptria Meua! de Francesc Caballero i Muoz).

La redoneta o quartet: estrofa de quatre versos rimant el primer en el quart i el segon en

el tercer:
Des deixa mar antiga i candorosa
que ans desser tu ya et duya a les entranyes;
des deixa escuma dola ab la que et banyes
quan ix el sol, ta cara sempre hermosa, / ...
(Fragment del Sonet Final dOfrena a Castell de Leopoldo Penyarroja Centelles).

La quinteta: estrofa de cinc versos que no ha de tindre tres rimes seguides iguals, i els dos
ltimes no rimen entre s. Eixemple:
Joventut alegre quen ton pit, hermosa,
guardes la llum sacra de ta voluntat;
Joventut galana qua ton front joiosa
Desplegant ses ales al vent, victoriosa,
Prtes la Senyera de Lo Rat-Penat...
(Fragment del poema A Lluitar...! de Salvador Soler i Soler).

La sexteta: conjunt de sis versos que solen rimar en esta forma: a a b c c b. Eixemple:
No es etern lo dolor. Lo da abansa
Y brilla la esperansa
Com la esplendent estrela del mat.
Enfonsa, oh, patria! la pesada rella
Y, valerosa, ab ella,
Senyala pel nou jorn lo nou cam.
(Fragment de Desdijes i Esperances de Ramn Andrs Cabrelles).

La octava real o heroica: es tracta duna estrofa de huit versos de du slabes en rima A B
A B A B C C. Ne pot tindre versos de huit o manco slabes, i en eixe cas es diu simplement
octava. Eixemple:
Es tan gran el amor que el meu cor sent
Per la terra en que viu la llum primera,
Quem sembla tota del mes pur argent
Embellida en perptua primavera.
Ni cl encontre tan herms y rient,
Ni brisa ms suau y placentera,
Ni hi pays que iguale en excel-lencia,
A la joya del mon ques diu Valencia.

La dcima: o espinela, per haver segut inventada per Vicente Espinel. s dorige castell, i
entra en la nostra lrica en lpoca de la decadncia. Consta de dos estrofes de cinc versos
cada una, i solen rimar desta forma (a b b a a + c c d d c), pero tamb poden fer-ho aixina
(a b a b b + c c d d c). Eixemple:
Canem, canem al trador!
Canem, canem al covart!
Cano i plom a Malapart
i a aquell que li tinga amor!
Foc i sanc sense temor,
canem i plom sense taxa
al que en francesos se faa!
Canem a tot godoiste!
Cano i plom a legoiste
i a tota la mala raa!
(Dcima antinapolenica que circul per mig de fulls volants en la ciutat de Valncia durant
la resistncia antifrancesa).

El sonet: est format per dos quartets i dos tercets, sent lesquema ms com de la rima el
segent: A B B A / A B B A / C D C / D C D. El sonet clssic valenci s sempre decaslap,
que sol anar cesurat segons el model (4+6) o (5+5). Si no tinguera cesura (pausa interna
del vers que el dividix en dos part o hemistiquis), laccent, per a que en siga perfecte,
hauria de recaure en la slaba sis i du. El nmero de slabes i la rima poden variar, com
podem vore en este eixemple que nos oferix Josep M Bayarri titulat Senzillament:
Sonetet,
com un bri
breu i fi,
desinquet...
Un esplet
dins de mi;
com el lli,
pur i net.
El Senyor
de lamor
que mai mor,
linspir,
linfant
en mon cor!

2.

Alfabet consonntic valenci

b
be o be alta
ny
enye
c
ce
p
pe
ch
che
q
cu

ce trencada
r
ere
d
de
rr
erre
f
efe
s
esse
g
ge
t
te
h
haig
v
ve o ve baixa
j
jota
w
ve doble
k
ca
x
xe o equis
l
ele
y
i grega
ll
elle
z
zeta
m
eme
n
ene
Les formes efa, ela, ella, ema, enya, erra, essa sn les prpies del catal oriental i el resultat de
traslladar a lescritura la neutralisaci de la e tona; criteri que no seguixen en unes atres formes
com mare o pare.
s important saber el nom de les lletres per a pronunciar correctament les sigles: PNV (pe, ene,
ve), SA (esse, a), CNN (ce, ene, ene).
3. Consonants
3.1. Oclusives
Ne sn les segents: [b], [p], [k], [g], [d], [t].

[b] s oclusiu, bilabial, sonor:

Hem de distinguir el s de la be del de la ve.

Sona com a p davant de consonant sorda i en posici final: dissabte, sobte, club...

Hem de pronunciar-la en els sufixos abs-, obs-, subs-: abstenci, obstcul,

subscriure...

La b se convertix en fricativa en el grup bl, precedit de vocal, pero sense

geminacions ni ensordiments: poble.

s incorrecte lemmudiment de la b inicial en buit i buidar (i en tota la seua

conjugaci), propi dels registres vulgars: no direm uit o git, ni uidar o gidar. Ni
tampoc emmudirem la b del verp obrir: no direm auert ni aurir.

[p] s oclusiu, bilabial, sort:

Hem de pronunciar-la quan va en posici final, darrere de nasal i seguida o no de s.

Per eixemple, en llamp o en temps, no direm llam o tems.

s incorrecte pronunciar-la com a b seguida de consonant sonora o vocal: Direm cap

all, cap ac i no cab all, cab ac.

Hem devitar el seu emmudiment quan va precedida de vocal i seguida de

consonant: un glop de vi i no un glo de vi; prop dac i no pro dac.

Sha de pronunciar en els grups triconsonntics mpt/mpc/mps que solen formar part
de cultismes o llatinismes pertanyents a nivells especialisats de la llengua com ara:
impromptu o metampsicosis. Llevat da anterior, estos grups desaparegueren fa
temps del valenci, quedant reduts a nt, en el cas de mpt, o nc, en el cas de mpc:
contar (antigament comptar), redenci (de redempci).

No sha de pronunciar ni escriure la p del grup ps- inicial en psiquiatria i derivats,

seudnim, seudomorfisme, sicoanlisis, sicologia...

[k] s oclusiu, velar, sort:

Es representa per les grafies c, q, k, i el dgrafs qu i ch.

El pronunciarem en els grups:

CC.

[ks] accent, acceptar, accelerar, i no acent, aceptar, acelerar.

CD.

[gd] ancdota i no andota.

CM.

[gm] dracma i no drama.

CN.

[gn] icnografia i no inografia.

CS. [ks]

facsmil i no fassmil.

CT.

[kt] tracte, respecte i no trate, respete.

CZ.

[gz] eczema i no essema.

Hem de pronunciar la c darrere de n, l, r: fanc, amarc, molc, i no fan, amar, mol.

Evitarem emmudir la c en posici final, precedida de vocal o consonant i seguida de

consonant: poc, suc, vinc, i no po, su, vin.

[g] s oclusiu, velar, sonor:

s admissible, per fontica sintctica, pronunciar una c final de paraula com una g,
quan va seguida de vocal o consonant sonora: poc alt, fc viu...

Hem de pronunciar-la en els grups consonntics segents:

GD.

Magdalena, amgdala...

GM.

fragment, magma...

GN.

signe, benigne...

[d] s oclusiu, dentoalveolar, sonor:

No pronunciarem la d- intervoclica de la terminaci ada, -ades, ya que fa temps

que el valenci, de manera general, lemmud. Ni s un vulgarisme ni sha de
pronunciar esta d- que es mant en lescritura: trompada, menjada, Granada,
portada, shan de pronunciar tromp, menj, Gran, port, donat que lus generalisat
marca la norma. Alguns vocables dorige popular o molt popularisats han passat
incls a perdre en lescritura esta d- intervoclica: mocador, masclet, crem,

plant... En uns atres idiomes passen coses paregudes, com ara el catal o el
francs, que emmudixen la erre final i els seus gramtics ho consideren correcte,
cosa que en el valenci o en el castell seria una incorrecci i un vulgarisme: el
catal diu carre, pero escriu carrer.

Sha de pronunciar la d- del sufix ador, -adora, -adors, -adores, encara que s
prou corrent no pronunciar-la, pero no s un fet generalisat. Aixina puix direm:
mocador, llaurador, treballador, creador i no mocaor, llauraor, treballaor, creaor.

No s admissible la caiguda de la d- intervoclica del valenci meridional. Direm

roda, ajuda i no roa, ajua.

Cas daparixer una d en posici final de paraula, se pronunciar t.

La d- intervoclica dels diminutius dels participis acabats en at, no se pronuncia,

pero se mant en lescritura. Esta caiguda de la d- s general i prpia de registres
formals. Direm cremaet/a, i no cremadet/a. Tamb en el cas dels substantius com
forat i participis substantivisats, direm foraet i no foradet; gelaet i no geladet...

La d- intervoclica dels superlatius dels participis acabats en at, encara que la

tendncia s ha emmudir-la, shaur de pronunciar. Direm geladssim/a i no
gelassim/a; cremadssim/a i no cremassim...

[t] s oclusiu, dentoalveolar, sort:

La t darrere de n, l, r, en posici final o seguida de s, hem de pronunciar-la. Direm

interessant i no interessan; molts i no mols; cantants i no cantans...

Sha de pronunciar la t dels gerundis seguits de pronoms. Direm cantant-la i no

cantan-la, donant-nos i no donan-nos...

Hem de evitar emmudir la t en posici final, prcedida de vocal i seguida de

consonant. Aixina puix, direm un forat gran i no un for gran...

Algunes paraules que provenen de la forma llatina ITATE, com ara FALSITATE,
CLARITATE, SOLITATE, shan de pronunciar en t: falsetat, claritat, soletat, i no en d:
falsedat, claredat, soledat; no obstant, es diu mortaldat, del llat MORTALITATE, i no
mortalitat, forma inexistent.

Els grups consonntics arcaics tm-, -tn-, -tl-, -tll- shan simplificat a lo llarc dun
procs evolutiu en m-, -n-, -l-, -ll-, emmudint-se la t-. Simplificaci que es pot
documentar ya en tots els clssics. Per lo tant, ni pronunciarem ni escriurem la t en
estos grups. Tampoc hem de pronunciar geminades les consonants a les quals
acompanyava. Direm semana i no setmana o semmana, somure i no sotmoure o
sommoure, velar i no vetlar o vel.lar, enrollar i no enrotllar, mole i no motle, billet i
no bitllet, bollet i no butllet, ralla i no ratlla, cona i no cotna o conna. Hi ha una
excepci: S se pronuncia la t en paraules cultes com etnografia, etnia i derivats.

El dgraf tz es pronuncia, sonor i no sort, en aquelles paraules que tenen en la seua

etimologia un grup llat DC + e, i, com s el cas dels numerals dotze (del llat

DUODCIM), tretze (del llat TREDCIM), setze (del llat SDECE) i en algunes atres
paraules generalment dorige rap com: atzemble, Atzvia, atzavara, Atzuara,
Atzaneta i unes atres com guitza, batzoles, betzo. El sufix llat IZARE ha donat en
valenci isar, en s sonora i aixina shaur de pronunciar i escriure. Eixemple:
analisar i no analitzar. Cal recordar que les Bases ortogrfiques de 1932 no
arrepleguen el dgraf tz- per ad esta terminaci.

No s admissible la pronunciaci duna t no etimolgica en paraules com: canvi i no

cnvit, premi i no prmit, nervi i no nrvit... Tampoc s admissible pronuciar una t
final en ladverbi de temps quan. Direm quan vaja a ta casa i no quant vaja a ta
casa. Quant s un adverbi de quantitat. Esta confusi ve de molt antic.

3.2. Sibilants

[z] s alveolar, fricatiu, sonor i [s] alveolar, sibilant, sort.

La s- entre vocals ser sempre sonora. Casa la pronunciarem [kza] i no [ksa]

com fa el dialecte apichat.

s admissible que la s sorda se pronuncie sonora quan va seguida dun s sonor

voclic o consonntic: els du, desviure.

La grafia z sempre representa un s alveolar, fricatiu, sonor en qualsevol posici:

zero, onze, recolzar, zeta.

El sufix llat ITIA, que servix per a formar substantius que designes qualitats
abstractes, ha donat en tot el valenci ea, per tant no es pronunciar mai una sintercalada. Direm bellea, pobrea, malea, naturalea i no bellesa, pobresa, malesa,
naturalesa. El Diccionari de la Rima de Francesc Ferrer Pastor en la colaboraci de
Josep Giner de lany 1956 diu en la plana 436: La forma en ea s la normal en
valenci i en la llengua antiga i respon perfectament al tractament etimolgic i, a
ms a ms, en valenci s ms sentida com a ms entranyablement nostrada front
al castell eza, puix les formes en esa sonen ac castellanismes.

Darrere de ll- ni s admissible la pronunciaci de s final, com si duna palatal,

africada, sorda es tractara, sino com una esse sorda. No pronunciarem fillch sino
fills, ni ballch sino balls.

Tampoc pronunciarem [s], com una alveolar, sibilant, sorda, en posici final darrere
de t-, i no com una palatal, africada, sorda []. Direm prats, molts, ports, vestits i
no prach, molch, porch, vestich.

El valenci, fidel a letimologia i tradici clssiques, no palatalisa, com fa el catal, la

sibilant inicial en paraules com: simple (simplex), seixa (provablement del cltic
saa), sifra (de lrap sifr), soliguer (soricaru), ciprs o ciprer (del llat Cypressus).
Per tant pronunciarem:
simple i no ximple
seisa i no xeixa

sifra i no xifra
soliguer i no xoliguer xoriguer
ciprs i no xiprer

3.3. Labiodentals

[v] s labiodental, fricatiu, sonor.

Sha de diferenciar fonticament la [v] de la [b]. No s admissible una realisaci

bilabial de la v, prpia del dialecte apichat: viure, vore, i no biure, bore.

[f] s labiodental, fricatiu, sort.

Apareix en totes les posicions (fum, corfa, baf) i no presenta cap de problema
destacable.

3.4. Laterals

[l] s lateral, lquit, alveolar, sonor.

La ele geminada (ll), no se pronuncia ni escriu, no existix en la fontica valenciana,

reduint-se a una l simple.
Les

formes

dialectals

molle,

espalla,

vellar,

amella,

no

sn

autntiques

geminacions etimolgiques sino una pronunciaci assimilada de lantiga tl (motle,

vetlar, ametla).

La ele de les formes arcaiques altre, altra, altres, nosaltres, vosaltres no es

pronuncia ni sescriu. Esta caiguda de la l- s general en valenci i es pot
documentar en els nostres clssics.

Quan la l seguix immediatament a la vocal tnica, i tamb sempre que va davant de

consonant labial o velar, el dors de la llengua pren una posici cncava i la seua part
posterior sacosta al vel del paladar, resultant aixina una articulaci caracterstica de
la nostra llengua, representada fonticament en el signe []. No obstant, la [] no
aplega al grau de velaritat de la [] velar catalana ni a la del angls tell: mal [ma],
fil [fi], cel [s], alg [ag], pols [pos], albat [abt], solc [sk].

La l- inicial en valenci tendix a palatalisar-se. Esta s una tendncia molt prpia de

la nostra llengua. Recordem que els nostres clssics escriuen libre, ladre, leis i hui
sescriu i pronuncia llibre, lladre, lleis.
Sn acceptables les palatalisacions com: llgic, lliberal, lliterari, llegislaci, llaberint,
llacre, llmina, llnguit, llectura, llegtim i derivats excepte aquelles que es grafien en
l- inicial i que sarrepleguen en el Diccionari Ortogrfic de la RACV.

No sadmet lemmudiment de la l en lartcul mascul i femen plural, davant de

consonant i incls davant de vocal en alguns llocs, fet caracterstic en algunes
comarques del valenci meridional: les palmeres, les cases, els carrers, els

pardalets, els amics, les amigues i no es palmeres, es cases, es carrers, es

pardalets, es amics, es amigues.

[l] s lateral, lquit, palatal, sonor.

La elle sha de pronunciar en posici inicial, medial i final com a tal i no com a y:
llen i no yen; falla i no faya; cavall i no cavay.

El substantiu llenya i els seus derivats solen prendre, per assimilaci, la forma
nyenya. Sha de pronunciar:
llenya i no nyenya
llenyador i no nyenyador
llenyarter i no nyenyarter
llenyera i no nyenyera
llenys i no nyenys

[y] s fricatiu, palatal, sonor.

Existix en valenci un fonema fricatiu, palatal, sonor en paraules com: joya, Foyos,
Aldaya, epopeya, yayo, Alboraya.
De la mateixa manera sha de pronunciar el pronom personal yo (en o tancada) i
ladverbi o conjunci ya. Mai se pronunciaran jo, ja com joc o jard.

3.5. Vibrants

[r] s vibrant, alveolar, sonor.

Sha de pronunciar sempre la r etimolgica en final de paraula o seguida de

consonants: valer, patir, carrers, dinars. Excepte en diners i socors a on no es
pronuncia la r, com tampoc se pronuncia en la paraula arbre la primera r. En el cas
de la paraula dimarts, la r sha de pronunciar, cosa que no se fa mai en la parla
coloquial i vulgar.

Sha de pronunciar la r dels infinitius seguits de pronom:

portar-li i no porta-li
dir-li-ho i no di-li-ho
anar-sen i no ana-sen

Sha de pronunciar la r dels infinitius seguits del pronom neutre ho, sense convertirla en una v, com se fa en lguns llocs meridionals:
penjar-ho i no penja-vo
dir-ho i no di-vo

Sadmet en el llenguage coloquial la pronunciaci sense r de la primera slaba del

verp perdre, pedre o del verp deprendre, dependre, pero s aconsellable la
pronunciaci en tota la seua flexi en els nivells superiors del llenguage.

No sadmet la pronunciaci duna r no etimolgica en alguns substantius i infinitius:

vore i no vrer

conte i no cnter
caure i no curer
traure i no trurer
quinqu i no quinquer
creure i no crurer
riure i no rurer

Tampoc sadmet la pronunciaci duna r epetntica no etimolgica, prpia del catal

central, en paraules i els seus derivats com:
murta del llat myrta i no murtra
cart del llat charta i no cartr
orde del llat ordine i no ordre
tesor del llat thesauru i no tresor
alfbega de lrap al habaqa i no alfbrega

3.6. Nassals

[n] s nassal, sonor.

La n davant de f o v es pronuncia m-: canvi camvi, enfit emfit.

El grup mp + consonant se redux a n + consonant: contar i derivats i no comptar.

Se pronunciaran i sescriuran en n les paraules rellonge, llangosta, estrnjol, llonja,

menjage i derivats, i no relloge, llagosta, estrjol, lloja, missage / message.
La forma llonja ya apareix en el Spill del clssic valenci Jaume Roig (1459):
passant per Lonja / ab una monja (2615).
Tamb apareix en el Liber Elegantiarum de Joan Esteve (1489): La longia dels
mercaders: Forus negotiationis mercatorum.
La forma rellonge ya apreix en els nostres clssics, com ara en el Procs de les
Olives (1497): Y no desconcertenun punt los rellonges (1615).
Tamb apareix en les obres de Ro de Corella: Ab rellonge de amor sotlicita
despert les altre... (330).
La forma mensager apareix, entre unes atres obres, en el Spill de Jaume Roig
(1459): Quel mensage / de la muller (11215).
Les formes llangosta, mangrana, brinsa i derivats sn les generals en tot el valenci i
no poden ser proscrites de lestandart oral.

Sha de pronunciar nervi i derivats, mai nyervi; de la mateixa manera sha de

pronunciar nuc i derivats i no nyuc.

No s acceptable en cap de registre lemmudiment de la n- en el plural de les

paraules acabades en e tona, puix s etimolgica, clssica i general en valenci:
hmens i no homes

jvens i no joves

trmens i no termes

vrgens i no verges

rvens i no raves

rguens i no orgues

rdens i no ordes

mrgens i no marges

Sadmeten els plurals analgics cafens o sofans i els diminutius cafenet i sofanet.

[m] s nassal, sonor.

Els sufixos con-, en-, in- seguits de m se transformen en com-, em-, im-:
commoure, emmarcar, immortal...

El grup mn es mant en paraules com alumne, damnificar, indmnisar. Este gruo sha
de simplificar en n en formes com:
condena i no condemna
nicees i no mnicees
nemnica i no mnemnica
nemotcnia i no mnemotcnia.

Els grups TM i PTM shan resolt en m i aixina se pronunciaran:

semana i no setmana o semmana
sometre i no sotmetre o sommetre.

[] s nassal, palatal

La paraula llunt s el resultat duna dissimilaci de la palatal de lluny; este fet s

caracterstic i general en valenci i ha donat derivats com: llunt, lluntanana,
lluntania. LAlcover diu: El valenci llunt s evidentment una variant o forma
secundria

de

freqentssim

lluny,
de

lluny

explicable
com

probablement
preposici

per

seguida

fontica
de

de

sintctica:
(lluny

ls

de),

en

despalatalitzaci de la nasal davant dental (llun de) deu haver determinat la

generalitzaci, en valenci i en part del catal occidental, de la forma llun o llunt.

Sadmet la forma nyas dimperatiu per jas en expressions com nyas! o nyas, coca!,
prpies del llenguage coloquial o familar.

3.7. Palatals

[] s palatal, africat, sort.

Les grafies ch, ig o g en posici final se pronuncien en el s palatal, africat i sort, que
s el mateix s que el de la c italiana de voce o ciao i el de la ch castellana de leche
o chimenea. Desta manera es pronunciaran per eixemple les paraules: chiquet,
pancha, maig, chincha, flecha, mig.

[] s palatal, africat, sonor.

-

No sadmet en lestandart oral la pronunciaci sorda deste fonema, pronunciaci

caractarstica del dialecte apichat.
[mee] i no [mee] (meche)
[maor] i no [maor] (machor)

No sadmet la pronuciaci fricativa deste fonema, ya que en valenci noms hi ha un

fonema prepalatal, sonor, africat, no fricatiu.

[vie] africat, i no [vie] fricatiu.

Algunes localitats de les comarques valencianes septentrionals solen antepondre una

i a la palatal, africada, sonora [] que sha devitar en registres formals: direm viage
i no viaige, major i no maijor, juge i no juige, fege i no feige...

3.8. Prepalatals

[] s prepalat, fricatiu, sort.

No sadmet en la llengua estndart lincrement palatal ei-:

Xtiva i no Eixtiva
xrcia i no eixrcia
Xeraco i no Eixeraco

Tampoc sadmet lelisi de la i que sol precedir a la x, prpia dalgunes zones: caixa i
no caxa; faixa i no faxa; reixa i no rexa.

Sadmet la sonorisaci deste fonema [], per fontica sintctica, quan va seguida de
paraula que escomena en consonant sonora o en vocalentre sons sonors: feix
ample [fei mple], peix viu [pei vu], calaix estret [kalai estret], baix de tot [bai
de tot]...

La grafia x representa tamb els sons [ks] sort com ara: extra, mxim, tnic; o [gz]
sonor en la combinaci ex+vocal o consonant sonora com ara: examen, existir,
exorbitant, exlibris.

No sha de pronunciar com una s sorda lincrement xc- dels verps de la tercera
conjugaci i algun de la segona com viure: partixca, servixca, vixca i no patisca,
servisca, visca... En estos casos la x s prepalatal, fricativa, sorda com en peix,
Xtiva, caixa.

En alguna

zona del valenci

septentrional,

com la

Plana, es produx una

despalatalisaci de la [] en el grup ix-, fet que es detecta tamb en els nous

parlants que sincorporen a lidioma. Sha devitar esta despalatalisaci:
faixa i no faisa
caixa i no caisa
feix i no feis
peix i no peis
reixa i no reisa

El numeral cardinal xixanta (que ya ve escrita aixina en els clssics: Eren xixanta
milia. Crnica del Rey En Pere e dels seus antecessors passats, de Bernat Desclot,
cap. 5) i derivats presenta, en el valenci general, una palaralisaci de la s- llatina
(sexaginta) prpia de lestandart oral valenci, i no sixanta o seixanta (esta darrera
s la que dona el IEC).

Cas a banda s la lletra h que en valenci s muda. No obstant, en aquelles paraules

estrangeres que no han segut adaptades al valenci sona aspirada [h]: holding,
handicap, hall, Hawai, Hamlet...
Les paraules que sent dorige estranger han segut adaptades al valenci han perdut
esta aspiraci: hmster, hoquei... Sah de tendir a emmudir esta h que introdux un
fonema ali en la nostra llengua.
4. Laccent fontic
Hem dintentar corregir alguns defectes prou generalisats relacionats en laccent fontic
(subrallarem la vocal tnica que podra dur o no laccent grfic, i les paraules sense laccent grfic i
en vocal tnica oberta duran * en el seu acabament).

No s correcte el desplazament de laccent en la combinaci de pronoms dbils: dona-li-la i no

dona-li-la; porta-lil i no porta-lil; menja-tel i no menja-tel.

No s correcte el desplaament de laccent per influncia del castell en la conjugaci dels verps
del primer grup acabats en iar. Recordem que la llengua valenciana conserva laccentuaci
genuna en verps com ensomiar, atiar, desbalafiar o estalviar, que no han segut afectats per
laccentuaci castellana. Els temps i persones que han patit esta castellanisaci sn el present
dinidcatiu en la primera, segona, tercera i sexta persona i el present de subjuntiu tamb en la
primera, segona, tercera i sexta persona. Direm yo canvie i no yo canvie; ell estudia i no ell
estudia. s dir, yo canvie, tu canvies, ell canvia, ells canvien, i no en laccentuaci castellana yo
canvie, tu canvies, ell canvia, ells canvien. Aixina puix, ho farem tamb en tots els verps
acabats en iar.

En valenci alguns cultismes shan generalisat en un determinat accent per distints motius,
entre ells perque, com a cultismes o tecnicismes, entraren per mig del castell, angls o francs
en poques en que estes eren les niques llenges de la tcnica i la cultura i ara s ben difcil
aixar arrere. Aixina puix direm:
reptil i no rptil (la que dona el IEC)
atmsfera i no atmosfera (IEC)
textil i no txtil (IEC)
missil i no mssil (IEC)
oboe i no obo (IEC)
timpan i no timp (IEC)
aerolit i no aerlit (IEC)
monolit i no monlit (IEC)
mdula i no medula (IEC, en el qual figura escrita: medulla)
Atila i no tila
dioptria i no diptria (IEC)
aureola* i no aurola (IEC)
rubeola* i no rubola (IEC)
Etiopia i no Etipia

olimpiada i no olimpada (IEC)

Himalaya i no Himalaya
El cas de aureola est documentat, com a forma plana i no esdrixola, en el Spill de Jaume
Roig, vers 11764: Be meixque / per semblant schola / donchs laureola / dels Preycadors.
Respecte a la fontica de aureola lAlcover diu: tothom pronuncia aureola, accentuant la o.
Fabra Dicc. Ort. accentua aurola, advertint, per, que habitualment es pronuncia aurela. Som
de parer que cal abandonar la innovaci d'accent aurola, car no sols contradiu la pronncia
vulgar, sin tamb l's dels bons escriptors: en els passatges que hem citats d'En Jaume Roig.
No obstant, laccent dunes atres paraules no coincidix en el castell. Aixina direm:
magnetfon i no magnetofn
futbol* i no ftbol
esperit i no esprit
La forma handbol no larreplega el DRACV ni el DRAE ni lAlcover, pero s el IEC. En valenci aniria
laccent fontic en la o (handbol) i no en la a (handbol), que s com figura en angls.
III. ORTOGRAFIA.
1. Ortografia de les lletres.
ORTOGRAFIA DE B - P
La lletra b repon a al s bilabial sonor; a s, per a pronunciar-la se posen els dos llavis en
moviment. Tamb pot presentar:
-

Un s fricatiu quan va entre vocals, per eixemple: corbella, abort.

Dona un p fontica, quan va davant duna consonant sorda: obtindre, dissabte.

Cal tindre present que el valencia no apichat diferncia el s de la b del de la v (labiodental fricatiu
sonor: se fan funcionar les dents de dalt i els llavis de baix): bol, vol, bt (embarcaci; enza), vot,
bens, vens, beure, veure, bell, vell, ball, vall...
La lletra p respons al s bilabial oclusiu sort, que desapareix quan parlem, sobretot quan se situa
entre una m i una s: camps, rellamps (sonarien: cams, rellams). I en unes atres ocasions apareixer
en el s de b quan va seguida duna consonant sonora o vocal: hipntics, cap ac (fonticament:
ibntic, cab ac). Este emmudiment de la p i la seua sonorisaci com una b no sn correctes en una
pronunciaci formal.
Lescritura de p a final de paraula, s clssica i tradicional: Entenent-se totes cridant com
adips (Lo Procs de les olives, de Mossn Bernat Fenollar, Mossn Jaume Gaull i Joan Moreno,
1497), o que haura promes als mercaders, axi com de exarcia o dadop (Consolat de Mar,
1407), qui desviaren e apartaren de clerecia tal travesia en gran destorp (Spill, de Jaume Roig,
1459).
Escriurem b:

En posici inicial i interior de paraula, pero mai en final: bassa, balafiar, embenar. Excepte
en la preposici arcaica ab, que ha segut substituda en tots els usos per la preposici en:
men vaig en els amics.

En les paraules que duguen els prefixos ab, abs, ob, sub, subs: abstinncia, subscripci,
obstruir.

En les paraules escomenades pels prefixos bi, ben, bene: bilabial, benestar, benefactor.

Davant de t, que sol ser pronunciada com una p com ya hem dit ads: dubte, sobte. Pero
tingam en conte que tamb pot aparixer una p davant de t: ptica, apte, optimiste.

Davant de d: cabdell.

Darrere de m: tombar, embenar. Pero hi ha excepcions: tramvia, circumvoluci...

En les terminacions en ble (-able, -ible, -uble), -bunt, -bilitat, i en linfix bil-: temible,
vagabunt, amabilitat, amabilssim; excepte en: civilitat i movilitat.

Davant de r i l (grups consonntics bl i br): pobre, poble, blau, bramar.

En les paraules acabades en buir: contribuir, distribuir.

En els derivats de paraules que acaben en p: lloba (de llop), adobar (de adop), verbal (de
verp)... Pero hi ha casos en que la p se conserva: glopada (de glop), colpejar (de colp),
serpejar (de serp)...

Escriurem p:

En principi, en mig i f de dicci: pen, llpol, cap, paper, llop, deprendre.

Darrere de m: impondre, mamprendre.

Darrere del prefix ben-: benparlat.

En els acabaments en fop i silap, encara que els derivats o unes atres paraules de la
mateixa famlia transformes la p en b: claustrfop, pero claustrofbia, claustrfoba; trislap,
pero trislaba, trisilbic.

Davant de t per lo general: acceptat, adaptat, captiu, precepte, ptic, apte, recepta, reptar,
concepte, pero no lescriurem en paraules com escritor i derivats.

En final de paraula quan vaja entre m i s: camps, llamps, temps, interromps.

En final de paraula, encara que en els derivats se transforme en b: calp (calba), cup (cbic),
o se conserve: cep (cepet), colp (colpejar).

Responent a la fontica actual valenciana, els grups triconsonntics mpt i mpc sn reduts a
nt

nc:

comptar>contar;

compte>conte;

assumpt>assunt;

temptar>tentar;

smptoma>sntoma; redempci>redenci. Ya feen esta reducci alguns escritors clssics

com ara Jaume Roig en el seu Spill: los abort, / e los cont / Jutje com de hu en hu. Ara
be, la p pot formar part dels grups triconsonntics en paraules molt cultes o llatinismes, que
solen donar-se en els nivells especialisats de la llengua o de la cincia: impromptu,
metempsicosis.

ORTOGRAFIA DE C S SS
El s [s], alveolar sibilant sort, es representa en valenci per quatre grafies: s, ss, c, .
Estes sn les posicions o llocs a on apareix cada grafia:
s:

inicial de paraula: sabata, sorprendre, servici.

interior darrere de consonant: pansa, dacsa.

interior intervoclica, darrere dun prefix que acabe en vocal: antesala, asimtric,
contrasagell, presupost.

ss:

interior entre vocals: pressi, massa.

inicial o interior, sempre que vaja seguida de e, i: cendrer, francs, places, cinc, accident,

c:

felicitat.
:

interior de paraula, sempre que en derivar faa o c:

infeli: infelios, infelicitat
auda:audaos, audcia
comer: comeros, comerciant

La -s final, o interior -s-, pot transformar-se en sonora [z], en contacte en la vocal o consonant
sonora segents: esgarrany, des dahir (pronunciant la s sonora)
Per a lescritura deste s se seguix, com a norma general i en els casos certs, el criteri segent:
LLAT

VALENCI

C+E, I

c/

T+E, I

c/

CH+E, I

c/

QU+E, I

c/

Unes atres etimologies no llatines es grafien en s/ss.

Escriurem s:

En inicial de paraula, darrere de consonant i en final: suro, sucar, blsem, conversar, furs,
mas.

Entre vocals, quan vaja darrere dun prefix acabat en vocal be siga dorige llat o grec. La
pronunciaci s de esse sorda:

prefixos llatins:
ANTE: antesala
BI/BIS: bisecci, bisemanal
CONTRA: contrasentit
SOBRE: sobresement, sobresou

SUPRA: suprasensible
TRI: trisacrit, trisecci
UNI: unisexual, unson

prefixos grecs:
a (negaci): aspsia, asincronisme
anti: antisemita, antisptic, antisocial
di/dis (significant dos o trastorn): dispal, disria, disenteria
hipo: hiposulfat, hiposulfurs
mono: monosilbic, monospal
para: parasntesis, parasstole
penta: pentasilbic
tetra: tetrasilbic

En el prefix trans-, quan vaja seguit duna paraula que comente per una s:
transubstanciaci (del llat eclesistic transsubstantiatio)
transuar (de trans + suar)
transunt (del llat transumptus)

Escriurem ss:

Entre vocals: travessa, missa, vassall, necessari, sessi.

En les paraules que escomencen per a + s + vocal, sempre que esta a no funcione com un
prefix negatiu: assistncia, assimilar, associar, assessorar.

En les paraules formades pels prefixos des- o dis- i una paraula que tinga per inicial una s.
Estos prefixos indiquen: oposici-contrarietat, orige-procedncia i extensi-separaci:
dessalar, dessucar, dessuar, dissecci, dissenyar, dissoluci.

En el sufix -ssim (femen i plurals tamb): rectssim, plenssima, blanqussims, rogssimes.

Pero en la terminaci -sim (distinta a la que estem tractant) sescriu solament una esse:
centsim, deumilsim.

En paraules com les segents, en els seus derivats o que pertanyguen a la mateixa famlia
(substantius, adjectius o verps):

agressi, agressor, congressiste, disgressi, ingressar, ingressos, progressar,

regressi, transgressor.

bess, bessona, bessonada, abessonar.

cassar, cassaci, fracassar, fracassos.

cessi, cessar, accessible, accessos, accessori, inaccessible, antecessor, concessi,

concessionari, excessiu, incessable, intercessor, predecessor, process, processat,
recessi, successos, successor.

classe, classificar, clssic, classificaci.

(cols) colossos, colossal, colossalisme.

confessar, confessi, professar, professi, professor.

(cras) crassa, crassitut.

escissi, rescissi, abscissa.

(esps) espessa, espessos, espessar, desespessar.

(ser) essncia, interessar, interessos, desinteressar.

fossa, fosser, fossar, fssil, fossilisar.

(gros) grossos, grossor, grossria.

massa, massage, massificar.

missa, comissi, dimissi, admissi, transmissi.

necessari, necessitar, innecessari.

(os) ossos, ossificar.

passar, passara, passejar, passiu, impassible.

possible, possibilitar, possessiu, possessionar.

(ros) rossa, rossejar.

(tos) tosseta, tossir.

vassall, vassallage, avassallar.

En paraules que assimilen el grup llat rs a ss:

(BURSA) bossa
(CURSU) cossari
(DORSU) dos, endossar
(MORSU) ms, mossegar, mossos
(VERSU) travessar, travessa, travesser

En paraules detimologia no llatina com:

Alcsser
Almssera
alfics: alficossos, alficossera
arrs: arrossos, arrosser
cafs: cafissos
trams: tramussos
tros: trossos, trossejar

En final de paraula no apareix mai, pero podem trobar que en els derivats se duplique o se
conserve simple, segons les regles de formaci del femen i del plural que es troben en esta
gramtica:
gros: grossa
trams: tramussos
peres: pereosa, pereoses
ms: mesos

Escriurem c:

En inicial i interior de paraula davant de les vocals e, i: cent, necessari, cinquanta, posici...
En final de paraula, per al s que estem tractant [s], susa la , mai la c que sonaria [k]:
feli, comer.

En les terminacions -anci, -ncia, -ncia: ranci, Constanci, elegncia, undncia, residncia,
excelncia. Excepte: Valncia.

En les terminacions -ici, -cia, -cie: edifici, servici, avarcia, justcia, calvcie, superfcie.

En les terminacions -aci, -cia: Ignaci, prefaci, Horaci, desgrcia, Alscia, democrcia,
farmcia. Excepte: Atanasi, gimnasi, Anastasi, potasi, antonomsia, sia, Atansia,
Eufrsia, paranomsia, eutansia.

En lacabament -ci; pero cal tindre en conte la possibilitat descriure -si / -ssi. Per ad
estos casos conv consultar les regles sobre s i ss: acceptaci, aplicaci, condici, votaci.

En paraules de la mateixa famlia podem trobar alternances entre c/, depenent nicament
de la vocal segent. No mai es produir una alternana entre c / i s / ss: forcejar, forut,
fora; dolcea, endolcir, dol, dolor; cacera,caa,caador; calcer, calceta, cala, calar;
capacitat, capa, capaos.

En interior de paraula, formant part dels grups consonntics heterosilbics segents:

CC, pronunciat [ks]: abstracci, afecci, ficci, satisfacci, accedir, calefacci, aflicci,
seducci, accelerar, cocci, inspecci, succs, accent,

conducci, predicci, succeir,

acceptar, direcci, producci, transacci, accident, diccionari, proyecci, extracci, acci,

deducci, refracci, restricci.

PC, pronunciat [ps]: accepci, concepci, excepci, opci, recepci.

SC, pronunciat [ss]: abscissa, ascens, ascensi, asceta, discernir, disciplina, conscincia,
escena, escenari, escptic, fasciste, suscitar.

XC, pronunciat [ks]: excedncia, excedir, excelncia, excelent, excels, excntric,

excepci, excepte, excs, excessiu, excitar.

Escriurem :

En interior de paraula seguida de les vocals a, o, u, i en final quan els derivats porten c o :
alar, alria, llanar, a, veloos, venut, forut, tena (tenaos, tenacitat), feli (felios,
felicitat).

En les terminacions -ana, -ena: ensenyana, esperana, lloana, renaixena, coneixena.

Excepte en unes atres paraules, que sescriuen en s, perque no es tracta desta terminaci:
ansa, cansa, dansa, descansa, defensa, ofensa, pensa.

En els adjectius de tres terminacions (una per al singular i dos per al plural) acabats en el s
de [s]. El singular i el plural mascul porten , mentres que el plural femen porta c: atro,
auda, capa, contuma, efica, fera, feli, fero, incapa, inefica, infeli, loqua, morda,
perspica, rapa, saga, suspica, tena, velo.
atro: atroos, atroces

auda: audaos, audaces

feli: felios, felices

En els derivats en -uar i u: esbatuar, engatuar, escabu.

En els sufixos -a, -i, -u, que indiquen aument, despectivitat, implicaci o propietat:
gran: granda, grandaa, grandaos (grandaces)
ma: manaa (manaces)
groc: grogui, groguia, groguios (groguices)
ferro: ferri, ferria, ferrios (ferrices)
canya: canyi, canyios
pa: pani, panios
palla: pallu, palluos, pallia (pallices)
pobre: pobru, pobrua, pobruos (pobruces)
i aixina una srie de paraules que porten estos sufixos en la seua forma masculina o
femenina: fogaa, gentua, menjua, pasti, hortalia, pellia, rabaa; tenint present que
usarem la quan es tracte destos sufixos, pero no quan es tracte de paraules primitives
que porten ya estes terminacions com: tassa, bassa, missa, mats, trams.

ORTOGRAFIA DE CH IG G
El s palatal africat sort est representat en valenci pels dgrafs ch i ig, adems de la grafia
simple g. Fonticament se representa en el signe , que es pronuncia alant la part anterior del
dors de la llengua en forma convexa i tocant mpliament la zona anterior del paladar dur,
realisant-se ac en este punt de contacte complet dels rguens, una oclusi plena que interromp
per un moment leixida de laire, pero immediatament el predors de la llengua se separa del
prepaladar, formant en el seu centre un canal estret per a on ix laire, sense que vibren les cordes
vocals. s el mateix s que la ch castellana de chino, noche o la c italiana de citt, ciao, voce... La
grafia ch pot aparixer en qualsevol posici, llevat de la posici final que sona [k]. Eixemples:
chufa, chic, archiu, Chilches. La ig i g se deixen per a final de paraula: maig, mig, Elig. Este s
s representat per la normativa catalanisant per les grafies: tx, x, ig, g, podent aparixer totes
elles a final de paraula. Les normes de la RACV i que tamb ho feen les de Fullana opten per
deixar la x per al s prepalatal fricatiu sort, que es representa fonticament : caixa, Xtiva,
sorgix..., canvia, de manera justificada, la grafia tx per ch, i deixa noms per a final de paraula la
ig i g. La grafia ch no s un castellanisme, puix ya feen us della els nostres clssics, i fon
introduda com a galicisme en el sigle XI, per linfluncia dels escrits francesos contemporneus,
puix representava este s palatal africat sort que tenia el francs en aquell temps.
Escriurem ch:

En inicial i interior de paraula: chiquet, chiular, bachiller, puncha...

En posici final de paraula. En este cas representa el s [k] i no el de [], i noms

lescriurem per a topnims i llinages: Broch, Alberich, March, Albuixech, Alberich, Lluch,
Domnech, Benlloch.

En els derivats dalgunes paraules que acaben en ig o g com ara desig: desijos, desijs,
desijosament; empaig: empachar, empachat; cartuig: cartuchos, cartuchera. Tingam
present, com vorem ms avant, que la majoria de les paraules que acaben en ig, -g
deriven en g o j: lleig: lleja, llejos, lleges, llegea; mig: mija, mijos, miges.

Escriurem ig:

En final de paraula, darrere de les vocals a, e, o, u: ensaig, colpeig, estoig, fuig, El Puig. En
estos casos ig sona []. Mai pronunciarem la i deste dgraf. La derivaci pot fer-se en j o
en g, segons la vocal segent: roig: roja, rojor, roges; estoig: estoget, estojos, estojar;
garaig: garajos, garaget.

En final de paraula, darrere de consonant, en unes poques paraules, totes elles topnims:
Barig, Elig, Borig (alqueria del terme de Cullera), Garig (castell i vila, Bolulla, Alacant), Berig
(coves de Borriol, Castell), Felig (alqueria entre Vilamarchant i Benaguasil).
Per excepci se pronuncia la i del dgraf ig en: Clig i Trig.

En el present de subjuntiu dels verps purs del tercer grup (-ir) acabats en gir: afegir,
afligir, fregir, llegir i regir, que seguixen este model: afigga, afiggues, afigga, afiggam,
afiggau, afigguen.

Escriurem g:
Noms en final de paraula quan vaja precedida duna i tnica: mig, desig, llig. Els derivats
sescriuen en g i en j segons la vocal que vaja darrere: mig: miger, mijana.
ORTOGRAFIA DE D T
Les grafies t i d corresponen a la fontica dels sons [t] dentoalveolar oclusiu sort i [d] dentoalveolar
oclusiu sonor. Les dos grafies poden aparixer en qualsevol posici de la paraula, excepte la d que
no la trobem mai en final absolut, encara que paraules de la mateixa famlia tinguen d en lloc de t.
La Documentaci forml de lortografia de al llengua valenciana en la seua edici de 1981 diu: El
valenci, en posici implosiva, a finl de paraula (o interior), neutralisa loposici sorda/sonora a
favor de la sorda corresponent, i per aix hi escriurem sempre la consonant sorda en lloc de la
sonora. Sanchis Guarner, Llus Fullana, Nebt Perez, Enrc Valor, reconeixen este fenomen en
valenci, i per este motiu en final de dicci escriurem sempre t. Pel mateix principi, escriurem en
final de paraula c i no g; p i no b; f i no v.
Escriurem d:

En el prefix llat ad: admirar, admetre. No harem de confondre este prefix en at dunes atres
paraules gregues, en les quals la t sol pronunciar-se d: atltic, atlntic, atmsfera...

En la forma femenina (singular i plural) dels participis dels verps: llegida, llegides, tancada,
tancades, beguda, begudes. La forma masculina (singular i plural) sol fer-ho en t: llegit,
llegits, tancat, tancats, begut, beguts. Pero hem de tindre en conte que alguns verps tamb
fan la forma femenina en t: absolta, absoltes, cuita, cuites, feta, fetes, oberta, obertes,
morta, mortes, duta, dutes, mlta, mltes, rista, ristes, escrita, escrites, vista...

En el grup dr: drag, perdre, lladre...

En el femen (singular i plural) i derivats de molts substantius i adjectius: buidar,

buidament, encara que en la forma masculina ho faa en t.

Escriurem t:

En la terminaci bunt (en mascul singular i plural): tremebunt, tremebunts, nauseabunt,

nauseabunts, vagabunt, vagabunts...

En el mascul singular i plural de les terminacions ant, ent i unt: educant, reverent,
fecunt.

En els substantius femenins acabats en etut i itut: inquietut, magnitut.

En el mascul singular i plural de molts substantius i adjectius: buit, amat, encara que la
forma femenina i la derivaci ho faa en d.

En les paraules planes acabades en vocal + t: cit, rit, xit, encara que la derivaci puga
transformar la t en d: cida, rida, oxidar.

En el grup tr: trptic, tremolar, batre, truc...

En grups heterosilbics com ara: TL: atltic; TM: atmsfera; TN: tnic; TZ: dotze.

ORTOGRAFIA DE F V
El s labiodental fricatiu sonor [v] est representat per la grafia [v] en qualsevol posici. Sha de
dir que la distinci respecte a la b, bilabial oclusiva sonora, es fa en la major part del territori de
parla valenciana; s, per tant, norma fontica la distinci entre els dos sons.
Per una atra banda, la f grafia el s labiodental fricatiu sort que pot aparixer en qualsevol posici,
inclosa la final, mentres que la seua parella, la v [v], a soles es presenta en inicial i interior, pero
no en final absolut. Pot donar-se el canv de -f > -v- en la derivaci de paraules dins de la mateixa
famlia: serf, serva, servitut.
Escriurem f:

En inicial, interior i final de paraula: farda, finestra, fra, forat, aforrar, galf, tuf, baf. Hi ha
algunes paraules que en derivar transformen la -f final en -v-: serf pero serva, servir,
servitut, servicial.

En els grups consonntics tautosilbics fr i fl: fret, flama, nafra, afluixar.

Darrere de n, quan esta forme part dels prefixos con-, en-, in-: conformar, enfilat, infondre.

Darrere de m, en el prefix circum-: circumferncia, circumflex.

Darrere de m, en moltes paraules dorige grec o grec-llat, com per eixemple:

amfibi, amfbia, amfiblia, amfibologia, amfibolgic, amfiteatre, amfitri, mfora,

emftic, emfisema, emfimatosos, emfiteusis, emfitutic, limfa, limftic, limfatisme,
nimfa, nimfal, nimfomania, paranimf, simfonia, simfnic, simfoniste, smfisis, triumf,
triumfal, triumfador, triumfament, triumfant, triumfar...
Escriurem v:

En qualsevol posici de la paraula, excepte en final: viage, vot, envidar, invocar, avs, oval.

Darrere de n, en els prefixos con-, en-, in-: convidar, enverinar, involurar.

Generalment no sol aparixer darrere de m, excepte quan es tracta de prefix circum- i

dunes atres paraules de procedncia diversa:
circumvoluci, circumvalaci, duumvir, triumvir, triumvirat, tramvia,
tramvier...

En alguns derivats de paraules acabades en f (V. F, apartat a).

Darrere dels prefixos ad-, sub-, trans- / tra-:

advertir, advocat, subvencio, subvertir, transvers, transversal, travestir,
travessa.

En les formes del verp haver (o haure) quan presenten el s de [v]: havem, haveu, havia,
havies...

En les terminacions del pretrit imperfecte dindicatiu dels verps del primer grup (acabats en
-ar): torcava, torcaves, torcava, torcvem, torcveu, torcaven.

En el present (primera i segona persones de plural) i imperfecte (totes les persones)

dindicatiu dalguns verps acabats en -eure, -ure, -oure, com deure, beure, viure, escriure,
moure:
vivim, viviu (present)
vivia, vivies, vivia, vivem, viveu, vivien (imperfecte).

En les formes del femen, singular i plural, dels adjectius acabats en -au, -iu, -ou:
brau > brava, braves, pero braus
actiu > activa, actives, pero actius
nou > nova, noves, pero nous
La terminaci -iu no sha de confondre en la mateixa que apareix en els substantius i
adjectius pero que t valor diminutiu, com passa en:
llibre > llibriu
chic > chiquiu
ya que este sufix no modifica la u en els derivats:
llibriu > llibrius
chiquiu > chiquiua, chiquius, chiquiues

En moltes paraules que el valenci te v, presenta el castell una b; ac donem algunes:

advocat / abogado

bovo / bobo

alcova / alcoba

Gavarda / Gabarda

arrova / arroba

gavaig / gabacho

avet / abeto

gleva / gleba

avorrir / aburrir

govern / gobierno

avort / aborto

gravar / grabar

bava / baba

haver / haber

canvi / cambio

llavi / labio

caravela / carabela

nvol / nube

cascavell / cascabel

prova / prueba

covart / cobarde

arraval / arrabal

envestir / embestir

rave / rbano

espavilat / espabilado

taverna / taberna

Esteve / Esteban

trava / traba

esvelt / esbelto

vermell / bermejo

fava / haba

verni / barniz

ORTOGRAFIA DE G GU
La lletra g i el dgraf gu representen ortogrficament el s [g], velar oclusiu sonor. Sn grafies
complementries puix que mentres la g va seguida de les vocals a, o, u, el dgraf gu apareix
sempre davant de e, i: gamba, gos, guanyar, pegar, regolfada, disgustar. La g pre-senta un s
fricatiu quan est entre vocals. Adems, per fontica sintctica, trobem que una -c final de paraula
es pronuncia com una g en contacte en vocal o consonant: poc_lleig, rec_alt.
Escriurem g:

En inicial i interior de paraula, seguida de a, o, u: gat, gossera, gust, afalagar, agost, segur.
En posici final sempre escriurem c.

En els grups consonntics tautosilbics gr, gl: grau, agradar, glop, rogle.

En els derivats de paraules acabades en -c (sha de tindre en conte que el s de [k] es

mant en el mascul plural):
rec, recs, pero regar, regadora
castic, castics, pero castigar, castigador
fc, fcs, pero foguer, foguera, foguejada
antic, antics, pero antiga, antigues, antigor
amarc, amarcs, pero amarga, amargor, amargar
llarc, llarcs, pero llarga, llargria, allargar.

En els grups consonntics heterosilbics segents:

GD: amgdala, amigdalcees, amigdalitis, magdalena, esmaragda... (per als casos de
c + consonant, vore ortografia de la c).
GM: segmentar, magma, dogma, fragment, sigma...
GN: magntic, benigne, ignorant, signe, gneu...

Escriurem gu:

En inicial i interior de paraula, sempre que la segent vocal siga e, i: guerra, guitarra,
esguellar, esguitar. Quan la vocal u shaja de pronunciar portar diresis (g): segent,
ungent, llingiste, argir.

En el femen plural de les paraules substantius i adjectius acabats en -ga:

mnega > mnegues
paga > pagues
amiga > amigues
grega > gregues
amarga > amargues
Si en conte dacabar en -ga ho fan en -gua, a lhora de fer el plural haurem de posar
diresis damunt de la u per a que es puga pronunciar:
egua > eges
llengua > llenges
aigua > aiges

ORTOGRAFIA DE G J
En determinades posicions, les grafies g i j representen el s palatal africat sonor, transcrit
fonticament per []. La g apareix davant de les vocals e, i, mentres que la j ho fa davant de la a,
la o i la u. El s [] no apareix mai en final de paraula, excepte casos de fontica sintctica.
Escriurem g:

Davant de les vocals e, i: gent, giner, sageta, regirar... Excepte quan es tracte dels grups
-ecc- i -ect-; en este cas sescriu j: objecci, subjecci, interjecci, objecte, objectiu,
adjectiu... i en una srie de paraules dorige grec o hebreu com: jerarca jerarquia, jeroglfic,
Jernim, Jeremies, Jess, jesuta, Jerusalem, Jehov... o estrangeres: jersei...

En el grup ig que es forma en interior de paraula en diverses persones dels verps acabats en
-gir-; darrere deste grup apareix una atra g: afigga, rigga, frigga, lligga, corrigga...

En posici final de paraula la -g -darrere duna i- o el grup -ig -darrere duna atra vocalrepresenten el s palatal africat sort [], pero cal tindre present que en la derivaci pot
transformar-se en sonor:
mig > mija, miger, mijana ...
oreig > orejar ...

Escriurem j:

Davant de les vocals a, o, u: jaure, jagant, joguet, joquer, junc, aljup, pujar... (Adems cal
recordar els casos indicats en lapartat a de la grafa g).

Darrere dels prefixos ad-, sub-, ob-, i uns atres: adjacent, subjuntiu, objectiu, injecci,
conjurar. Excepte: abyecci, proyecte i derivats.

En el plural dels substantius acabats en -ja, la j es canvia per una g:

enveja > enveges
plaja > plages

granja > granges

monja > monges

Cal tindre en conte que en una mateixa famlia de paraules poden alternar-se les grafies j o
g, depenent sempre de la vocal segent:
roig > roja, rojos, rojor, roget, roges...
pluja > plujs, pluges, plugeta...
mareig > marejar, marejol, marejos, mareget...

ORTOGRAFIA DE L LL
Estes dos lletres corresponen, respectivament, als segents sons:
L,l (ele): lquida, lateral, alveolar, sonora
Ll, ll (elle) lquida, lateral, palatal, sonora
Estos sons tenen en com la condici de ser els dos lquits, laterals i sonors. Lo que els diferencia
s que la l s alveolar i la ll s palatal. Una atra cosa que els unix s el fet, tan caracterstic de la
diacronia de la llengua valenciana, dhaver una gran quantitat de paraules actuals que porten ll
(fonamentalment en posici inicial de paraula) i que provenen de la palatalisaci de l inicial llatina.
s dir, que moltes de les ll actuals (sobretot en posici inicial) tenen el seu orige en anteriors l
llatines (tal s lintima relaci que entre estos dos sons-lletres existix):
luna> lluna
lingua> llengua
lana> llana
lupu> llop
lampuge> llampuga
De fet, el valenci actual possex molt poques paraules en l- (inicial) perque la tendncia s, com
ya sha dit, convertir-les en ll-.
La l t una realisaci dental quan va en contacte en una t o una d, cosa que no afecta a la seua
grafia:
alt [t]
balde [bde]
moltes [mtes]
caldre [kdre]
Per la seua banda, el problema de la l el tenim en el massa ests defecte de pronunciaci de la l
com si fora una y. Aixina:
pollastre [poystre]
palla [pya]
callar [kayr]
Hem de fugir deste defecte i procurar una correcta pronunciaci de la llengua valenciana. Respecte
als dos ltims sons (la elle i la i grega), els unix la seua condici de palatals i la sonoritat. Ara be,
es diferencien en que la ll s una grafia que representa un s lquit i lateral, mentres que latra
grafia, la y, representa una i consonant i s fricatiu.

Escriurem l:
Ya hem dit que normalment la lateral lquida sonora valenciana en posici inicial sol ser la ll, puix
que la llengua valenciana tendix a palatalisar les l- (inicials) tant en les paraules de formaci
popular com en les dorige cult o neolgic. Aixina, sescriu l:

Excepcionalment en posici inicial en aquelles paraules de procedncia o carcter erudit,

neolgic o cult en les quals la palatalisaci sona estranya: laca, lema, lbul, lupa... En
ocasions nos trobem en paraules cultes del mateix radical que unes atres dorige popular
que porten ll sense cap de problema.
llet / lctic > llctic
lluna / lunar > llunar
llavi / labial > llavial
llengua / lingstica > llingstica
Lus de la ll en estos cultismes no sona, en realitat, molt estrany, possiblement i
precisament per la coexistncia en les atres formes populars palatalisades. Per aix, no
hem de posar cap dinconvenient en escriure totes estes paraules en ll inicial (la tendncia
es de pronunciar-les en ll.

En posici inicial en les formes pronominals tones (o dbils) lo, la, los, les, U i els artculs
la (femen singular), lo (neutre i mascul singular), les (femen plural) i los (mascul plural).
(NOTA: encara que alguns denominen com a arcaic lartcul mascul lo i los i ho fem aixina
nicament per a diferenciar-lo del neutre, senyalem tamb que s una forma tant en
singular com en plural que encara est viva en la parla popular, per la qual cosa hem
dacceptar-la sense cap de perju i incloure-la en el paradigma de lartcul valenci).

En interior i fi de paraula: gola, dol, almagasn, pl.

En els grups consonntics BL, CL, FL, GL, PL: blau, ungia, clau, pluja, flama, unflar...

En algunes paraules es conserva el grup TL en el que sobserva el procs dassimilaci de la

T a la L, pronunciant-se dos eles; i tamb podem trobar este grup completament simplificat
en L, que s la tendncia normal de la llengua valenciana. Estes paraules les escriurem en l
(que representa la simplificaci del grup, la pronunciaci mes corrent):
guatla > guala
batles > bales
espatla > espala
La ele geminada (escrita ll) ha desaparegut de la fontica actual i, per tant, del sistema
ortogrfic.

ORTOGRAFIA DE M N NY
M/m consonant bilabial sonora.
N/n consonat llinguoalveolar lateral sonora.
NY/ny consonant migpalatal nasal sonora.

Les tres sn sonores i normalment no presenten cap de problema en les seues regles descritura.
La ny es diferencia de les atres dos en que s palatal. Este dgraf s antiqussim en la llengua
valenciana. Shan utilisat uns atres signes grfics per a la representaci deste s, pero sempre ha
predominat la soluci que saccepta en lactualitat la n seguida duna y que indica el carcter
palatal desta nassal. Recordem que unes atres llenges, com el francs o el portugus, en conte
de la nostra y gasten una g o una h, respectivament, per a senyalar la palatalisaci del s.
La n [n] presenta un alfon important quan va davant duna f o una v; en eixos casos es produx
en ella un procs de labiodentalisaci [m] que, no obstant, no afecta (modifica) lescritura desta
grafia:
Enfadar [emfadr]
Canvi [kmvi]
Enfit [emfit]
Un atre alfon deste mateix s el constitux la nassal dental. Realisem esta quan la [n] va davant
de les dentals [t] o [d]. En estos casos la representaci fontica del s s [] (consonat prepalatal
nasal sonora), en el seu signe de dentalisaci incorporat; pero ortogrficament, com en el cas
anterior, el signe no varia gens:
Fonda [fda]
Pont [pt]
Reverent [revert]
Tamb la [n] es velarisa [], pel contacte en un atre s velar ([k], [g]), pero la seua grafa seguix
sent n.
Encara [ekra]
Ungla [gla]
Conv recordar ac que el grup arcaic mp + consonant sha redut en valeci a [n] + consonant,
sent esta tamb la seua ortografa actual:
grafia arcaica

fontica actual

grafia actual

comptar

[kotr]

contar

assumpci

[asunsi]

assunci

La nassal de comte (ttul nobiliari) tamb es dentalisa per estar en contacte en una t, pronunciantse []. No obstant, es mant lescritura del grup mt en esta lxia per qestions etimolgiques i per
a evitar una possible (pero improvable) confusi en les atres dos paraules homfones: conte
(narraci fantstica) i conte (operaci aritmtica). Aixina, esta paraula es mant escrita comte.
Es conserva noms en alguns llocs el procs dassimilaci de la T a la N en el grup TN (sent lo
general la seua simplificaci en N), per lo que les paraules que porten este grup es grafiaran
simplificant el grup TN>N
cotna > cona.
Escriurem m:

En principi, interior o final de paraula: ma, mort, poma, esmenar, fum.

Davant de b,p: gamba, embolic, sempre, amprar, combat, temple.

En els prefixos con-, en-, in-, (com-, em-, im-), quan van seguits duna m: comminar,
commoure,

emmaixquerar,

emmurallar,

immortal,

immaculada

Excepte

granment

laglutinaci enmig.

En el prefix circum- quan li seguix una atra consonant: circumflex, circumvalaci,

circumferncia, circumstncia, circumloqui, circumscripci.

En el grup mn: mnemotcnia, indemnisar, mnemnica, damnificar, mnicees, alumne. No

obstant, esta classe de grups (com TM, TN, TL, MP, MPT, ...) tendixen a desaparixer,
simplificant-se en un sol fonema desprs dun procs dassimilaci. Com eixemple deste cas
nos pot sevir la forma condenar i tots els seus derivats, que originriament possea el grup
mn (condemnar) i en lactualitat ya presenten la forma simplificada en n.

Hi ha alguns casos, ya comentats anteriorment, en els quals no escriurem m, sino n.

Recordem-los:

davant de f o de v: enviar, canvi, enfit, inferior, envejar, unflar. Excepte: triumvir,

triumf, nimfa, amfiteatre, mfasis, emfisema, emfiteusis, mfora.

el grup arcaic mp + consonant ha donat n + consonant en valenci i aixina lescriurem:

contar, atentar, pronte, redenci, sintoma, pressunci.

els grups tm, ptm tamb arcaics i desapareguts en valenci shan resolt en m, havent
caigut els atres sons desprs dels ya coneguts processos dassimilaci i posterior
simplificaci: semana, sometre

Escriurem n:

En posici inicial i final de paraula: niu, net, lluna, cntic, mn, pren.

En els prefixos con-, en-, in-: confiar, contraure, enfrontar, enllustrar, inflamar,
insignificant. Excepte quan la consonant que seguix es b, p, o m; (vore apartats b i c del
punt Escriurem m).

Davant de qualsevol consonant que no siga b, p, o m; i sempre davant de f i v (vore

Escriurem m): enveja, gandul, confit, engatuar, transici, pronte

Escriurem ny:

En posici inicial de paraula. Sn pocs casos i quasi tots ells sn de formaci popular:
nyora, nyespla, nyaular, nyeula, nyas, nytols.

En linterior de la paraula: vergonya, penyora, banyar, menys, funyar, monyo.

En posici final de paraula: any, pany, juny, puny, gruny.

Recordem que el dgraf ny s inseparable. Lhem de considerar com si fora una sola lletra
(igual que fem en la ll o la ch), de manera que no podem escriure a final de llnea, per
eixemple la n per un costat i la y per un atre a principi de la llnea segent (de la
mateixa manera que no separem la ll o la ch).

ORTOGRAFIA DE H
La grafia h (haig) no representa cap de s i la seua conservaci obedix a criteris purament
etimolgics, encara que hi ha casos en els quals no la du la paraula originria i en lactualitat s;
tamb ocorre al revs, apareix en lorige i no en lactualitat.
Lescritura desta lletra no t regles prpiament dites, sino que es troba en un srie de paraules i
casos concrets que anem a donar.
Escriurem h:
o

En prefixos grecs o llatins

- hagio: hagiografa, hagiogrfic
- halo: halografia, halotcnia
- haplo: haplologia
- hebdo: hebdomadari
- hect/hecto: hectrea, hectmetro
- helio: heliogravat, heliocntric
- helmint: helmintiasis, helmintolgic
- hem: hematoma, hemoglobina
- hemer/hemero: hemeralopia, hemeroteca
- hemi: hemicicle, hemisferi
- hepat: heptic, hepatitis
- hepta: heptagonal, heptasilbic
- hexa: hexasilbic, hexabsic, hexagonal
- hidr/hidro: hdric, hidrulic, hidrotcnia, hidrogrfica
- hier/hierat/hiero: hiertic, hierocrcia
- higro: higrometria, higrologia
- hip/hipo: hipocamp, hipdrom, hipocresia
- hiper: hiprbole, hipertrfia
- hipno: hipntic, hipnofbia
- histo: histlisis
- holo: holocaust, holometria
- homo: homosexual, homnim
- horo: horscop, horpter

o Paraules que ya la tenen en son orige. Donem una llista destes paraules, sense ser
exhaustius: adherir, hebreu, heroisme, horisontal, humit, ahir, hedra, hilaritat, horrible,
humor, cohabitar, helnic, hispnic, hort, inhalar, deshonestitat, helenisme, histria,
hortnsia, inherent, exhalar, herba, hivern, hospital, prohibir, hbit, herege, home,
hostaler, vehement, habitar, herncia, homenada, hoste, vehcul, ham, heresiarca, honest,
hstia, vehicular, harmonia, heretar, honor, hostil, harmnic, hereu, honrar, hum, haver,
hrnia, hora, humil, hebraic, hroe, horis, humiliar.

o Casos etimolgics. Sescriuen sense h una srie de paraules, i els seus derivats, encara que
la tinguen en letimologia: espanyol, avorrir, ert, oroneta, ordi, orri.

o Casos no etimolgics. Per contra, tot els derivats del llat octo, shan escrit generalment en
h: huit, huitanta, dihuit, huitava, huitantena.
ORTOGRAFIA DE R RR
Escriurem r en s de vibrant simple, [r]:

En posici intervoclica (interior de paraula): pera, ciri, cara, paret, manera, esperant.

En final de slaba, davant de qualsevol atra consonant (posici de slaba travada): carta,
Brnia, marge, murta, porta, narctic.

En final de paraula: sur, cuinar, sentir, calor, taronger, pensar.

En els grups consonntics BR, CR, DR, GR, TR, PR: bri, ombra, criminal, sucre, grossa,
sogra, drac, padrina, tres, atrevit, prenyada, apretar

Escriurem r en s de vibrant mltiple [r]:

En posici inicial de paraula: roda, red, Rssia, roig, ratol, rialla.

En posici interior de paraula, sempre darrere duna atra consonant pero pertanyent a slaba
distinta; s dir, sense formar grup consonntic en la consonant que la precedix: honradea,
somriure, enrecordar-sen, desenrollar.

Escriurem rr:

Sempre en posici intervoclica (no mai en posici inicial ni darrere duna atra consonant):
carrer, serra, alfarrassar, borrar, botifarra.

Tamb en les formacions compostes per un prefix acabat en vocal i una paraula
escomenada per r, esta grafia es duplica per quedar en eixos casos en posici
intervoclica:

contrarrevoluci,

suprarrenal,

birradial,

trirrtmic,

antirrobo, monorral,

plurirruta, extrarradi, Vilarreal, Malvarrosa.

ORTOGRAFIA DE S Z
Les grafies de s i z representen el s alveolar fricatiu sonar, fonticament [z]. Hi ha casos en els
quals una s sorda pot convertir-se en sonora; a ocorre quan est en contacte en un s sonar, be
siga voclic, be siga consonntic: els dura, des velar. Ara tractarem en quines posicions apareix
cada grafia:

La s apareix en posici intervoclica: guisar, desori.

La z apareix en qualsevol posici excepte en final de paraula: zero, onze, amazona, zoomorf.

Escriurem s:

En interior de paraula entre vocals: casa, cosir, rosari, visitar.

En els prefixos des- i dis- seguits de vocal, haig o consonant sonora: desaiguar, desheretar,
desviure, dismenorrea, disgust.

En els participis dels verps que no la duguen en linfinitiu: encendre: encs, encesa,
encesos, enceses; remetre: rems, remesa, remesos, remeses; estendre: ests, estesa,
estesos, esteses.

En els gentilicis ecabats en -s: finlands, finlandesa, finlandesos, finlandeses; angls,

anglesa, anglesos, angleses; andals, andalusa, andalusos, andaluses. Excepte en: sus,
sussa, sussos, susses; rus, russa, russos, russes.

En el femen del substantius que indiquen ofici, professi, dignitat, crrec o ttul: abat:
abadesa, abadeses; princip: princesa, princeses; marqus: marquesa, marqueses; deu:
deesa, deeses; sastre: sastresa, sastreses; comte: comtesa, comteses.

En el mascul plural i en el femen, singular i plural, del adjectius acabats en -s: (fil) fils:
filosa, filosos, filoses; (glria) gloris: gloriosa, gloriosos, glorioses; (honra) honrs:
honrosa, honrosos, honroses; (suc) sucs: sucosa, sucosos, sucoses; (veri) verins:
verinosa,

verinosos,

verinoses;

(voluntat)

voluntaris:

voluntariosa,

voluntariosos,

voluntarioses.
Escriurem z:

En inicial de paraula: zel, zero, zinc, zeta, zona.

En interior de paraula: colze, onze, dotze, tretze, donzella, benzina, trapezi, amazona,
senzill, setze.

En el prefix zoo-: zooflia, zoologia, zoomorf, zootcnia, zofit.

En els sufixos -zoari, -zoic i -zou: protozoari, paleozoic, mesozoic, protozou, mesozou.

ORTOGRAFIA DE C Q QU K CH
Les grafies de c, q, k, i els dgrafs qu i ch, representen el mateix s; es tracta del s velar, oclusiu,
sort, que fonticament es representa per [k]. No obstant, cadasc dels dgrafs i de les grafies
apareixen en determinades circumstncies com vorem:

La c apareix en:

inicial davant de a, o, u: casa, crrer, cuc.

interior, intervoclica o darrere de consonant, seguida de a, o, u: tacar, acurtar, penca,

discussi.

final de paraula: tinc, prec.

La q apareix en:

inicial davant de u, i seguida de les vocals a, o: quatre, qurum.

en interior, intervoclica o darrere de consonant, seguida de a, o: equador, aqus,

enquadrar.

La k apareix en:

qualsevol posici, pero a soles en paraules dorige no llat: kiser, kanti, York,
troskiste.

El dgraf qu apareix en:

inicial davant de e, i: queixa, quimera.

interior, intervoclica o darrere de consonant, seguida de e, i: aquell, equivocar,

enquestar, inquietar.

Si la u sha de pronunciar dur diresis (q): eqestre,obliqitat.

El dgraf ch apareix en:

final de paraula i com a excepci: Alberich, Bosch, Lluch, Domnech, Albuixech, March,
Benlloch, Albiach.

Escriurem c:

En inicial i interior de paraula, sempre que darrere vagen les vocals a, o, u: coure, caure,
culpar, incapa, acollar, inculpar.

En els grups consonntics tautosilbics cr i cl: clau, cremar, incls, malcregut.

En final de paraula, si be sha de tindre present que en derivar pot conservar-se o

transformar-se en -qu- per a mantindre el s; en este cas portar darrere les vocals e o i:
sec: seca, sec, sequetat, sequia
poc: poca, poquet, poquea...
fosc: fosca, foscor, fosques...
Esta regla s aplicable als femenins plurals dels substantius i adjectius acabats en -ca:
tenca: tenques
taca: taques
blanca: blanques
brusca: brusques

En final de paraula, tenint en conte que la derivaci pot mantindre o canviar-la per g
(davant de a, o, u) o per gu (davant de e, i):
amic: amics, amiga, amigues
fanc: fangs, fanguer
groc: groga, grogor, groguenc

En les terminacions masculines de les paraules acabades en:

-fec: antropfec, antropfecs
-fuc: febrfuc, febrfucs
-lec: telec, telecs
-goc: demagoc, demagocs
-turc: dramaturc, dramaturcs
Pero, sescriura g o gu en les formes femenines i en els atres derivats:
- antropfaga, antropfagues, antropofgia
- febrfuga, febrfugues
- teloga, telogues, teologia
- demagoga, demagogues, demaggia

- dramaturga, dramaturgues, dramatrgia

En els adjectius: conspicu, inocu, perspicu, promiscu i vacu, que tenen la segent darivaci:
-

conspicu: conspcua, conspicus, conspcues, conspcuament, conspicutat.

inocu: incua, inocus, incues, incuament, inocutat.

perspicu: perspcua, perspicus, perspcues, perspcuament, perspicutat.

promiscu:

promscua,

promiscus,

promscues,

promiscutat,

promscuament,

promiscuar.
-

vacu: vcua, vacus, vcues, vacutat, evacuar, evacuaci.

Les combinacions c + u + a / e / sn bisilbiques i es pronuncien: i-n-cu-a, i-n-cu-es, ino-cu--tat.

En els adjectius inicu, oblicu, propincu, que presenten la segent derivaci:

inicu: iniqua, inicus, iniqes, iniquament, iniqitat.
oblicu: obliqua, oblicus, obliqes, obliquament, obliqitat, obliquar.
propincu: propinqua, propincus, propinqes, propinqitat.
Les combinacions q + u/ + a/e/i sn monosilbiques i es pronuncien: o-bli-qua, o-bli-qes,
-o-bli-qi-tat.

En interior de paraula, formant part dels grups heterosilbics segents:

CC: acci, dicci, accent, accidental, acceptaci... pronunciat [ks]
CD: ancdota, anecdtic, sincdoque... pronunciat [gd]
CM: dracma, acmeit ... pronunciat [gm]
CS: sacseig, dacsar, facsmil... pronunciat [ks]
CZ: eczema, eczemats... pronunciat [gz]
CT: actuar, pacte, tractar, octubre... pronunciat [kt]
CN: tcnic, arcnits, icnografia, estricnina... pronunciat [gn], encara que tamb es
pot pronunciar [nn] / [kn].

Escriurem q:

Davant de u, en inicial i interior de paraula, seguida de a, o: quallar, quaranta, quocient,

quota, equnim, equatorial, aqus. Excepte: vcua, perspcua...

En el femen singular dels adjectius: oblicu, inicu, propincu...

Escriurem qu:

En inicial i interior de paraula quan vagen darrere les vocals e, i: queixa, quixal, aquelles,
sequiol.

En el femen plural dels substantius i adjectius acabats en -ca:

tanca: tanques
placa: plaques
fosca: fosques
blanca: blanques

Quan la u deste dgraf (qu) vaja seguida de e, i, i lhajam de prounciar, li posarem diresis:
freqent, conseqncia, pasqes, obliqitat, aqfer.
Hem de recordar que estes combinacions q + + e / i sn monosilbiques: fre-qent, conse-qen-ci-a, pas-qes...

Escriurem k:

En paraules dorige estranger i noms tcnics de diversa procendncia:

kiser

kirieleison

kanti

kurchatovi

kantisme

klvin

krstic

York

knut

krausisme

krausiste

...

En els composts del prefix kilo-: kilmetro, kilgram...

Encara que s recomanable lescritura destes paraules en qu: quilmetro, quilgram, com
es fa en uns atres casos, adaptant la fontica a les grafies existents com ha ocorregut en:
caol, curt, quiste...

Escriurem ch:

En els antropnims i topnims que mantenen esta grafia per tradici: Estruch, March,
Blanch, Albiach, Bosch, Domnech, Broch, Benlloch, Alberich, Albuixech, Torre dEn
Domnech...
En tots estos casos la ch es pronuncia [k] i no [] (s de che), com fan alguns que
desconeixen la fontica valenciana destes paraules.

ORTOGRAFIA DE X
La prepalatal fricativa sorda la transcripci fontica de la qual s [] es representa
ortogrficament per mig de la grafia X/x. Eixemples: peix, Xeresa, nixer, cuixot, oix, xaloc.
Normalment va precedit de la vocal palatal i, i es dona una forta tendncia a realisar eixe
increment palatal. Aixina, incls podem apreciar la palatalisaci en un increment en la forma ei
davant de la x- inicial de paraula, sobretot quan es tracta de noms de localitats (encara que no
sempre, com Xixona): Xeraco/Eixeraco, Xtiva/Eixtiva, xrcia/eixrcia. Est increment no s
acceptable en nivells formals de la llengua.
En molts casos la grafia x per ad este s fricatiu de que estem parlant [] correspon a la j
castellana; pero no sempre s aixina, per lo que no nos podem fiar desta referncia a la llengua
castellana.
valenci

castell

valenci

castell

caixa

caja

crixer

crecer

baixar

bajar

feix

haz

coix

cojn

peix

pez

bruixa

bruja

aixina

as

Com tamb succex en uns atres sons ([p], [t], [k], etc.), quan la fricativa [] apareix entre uns
atres sons sonors tendix a sonorisar-se ell tamb (fonticament []), sobretot si va en posici final
de paraula i la que li seguix escomena per vocal:
peix ample [pi mple]
baix de tot [bi de tt]
Pero la seua ortografia no es modifica per estos casos de fontica sintctica. Per a, a pesar
destos casos, la grafia x s sempre la mateixa.
Esta grafia x representa tamb als sons [ks] (sort) i [gz] (sonor) que, com podem vore, sn la
pronunciaci duna gutural velar i una sibilant juntes (pero en el primer cas sn sordes i en el
segon sn sonores): lxic, examen, xenofbia, oxamida, extra, exorbitant.
Escriurem x en s de []:

En posici inicial de paraula, sobretot en noms de poblacions: Xeresa, Xbia, Xeraco, Xal,
Xixona, Xtiva.

En interior de paraula, darrere dels diftoncs decreixents ai, ei, oi, ui: caixa, deixar, coix,
bruixa, eixamplar, arruixar.

En interior de paraula, generalment darrere de la vocal i: quixal, pixum.

En els increments incoatius de verps de la tercera conjugaci. Est increment (-ix-) apareix
en els presents dindicatiu i subjuntiu i tamb en limperatiu: oferixes, patixc, servixques,
exigixca, ferixen, substitux.

En final de paraula: calaix, dibuix, fleix, baix, fluix, creix.

Escriurem x en s de [ks]:

En posici inicial de paraula, en els prefixos xeno-, xilo-, etc: xenofbia, xilfon, xenfil,
xeroftlmia, xilfec, xilogrfic.

Entre vocals: proximitat, reflexionar, existir, oxidaci, sexual, praxis.

Davant de consonant sorda: text, excelent, exquisit, excavaci.

En posici final absoluta de paraula: sufix, anex, Flix, ndex.

En les paraules escomencades pel prefix ex- procedent de la preposici llatina de les
mateixes caracterstiques grfiques

(ex): excloure, explorar, extremar, experincia,

extraure.
Escriurem x en so de [gs]:
En el prefix ex- quan va seguit de vocal, haig o una consonant sonora: exacte, examinar,
exhortaci, exlibris.

Este cas no s ms que la sonorisaci per anar entre sons sonors de lanterior [ks] vist ads.
Pero esta regla no s molt exacta, ya que les mateixes paraules no nos sonen estranyes si la x la
pronunciem [ks], s nicament una qesti de posici del s dins de la paraula.
ORTOGRAFIA DE Y I
No hem de confondre la i llatina en la y grega:
-

La primera s una vocal, que com ya hem dit en un atre punt desta gramtica, mai
funciona en valenci com una semiconsonat. La segona s una consonant o semiconsonant.

La i pot forma per s mateixa una slaba sancera; en canvi, la y necessita de lauxili duna
vocal per a pronunciar-se.

La grafia y representa el s consonntic fricatiu, palatal, sonor. s una grafia que t tradici en
lescritura valenciana, utilisada no a soles en la lliteratura clssica, sino tamb pels escritors fins a
1932. En els escrits antics ha compartit junt en la i la seua posici grfica, i per aix la podrem
trobar en posici inicial, darrere de consonant, intervocloca, a final de paraula i formant part dels
diftoncs decreixents ai, ei, oi, ui.
Escriurem y:

En posici inicial de paraula, sempre davant de (o seguida de) vocal: yo (que prov de e en
llat, i no de j ego>eu>yo), ya, yugular, yambic...

En interior de paraula, pero sempre apareixent entre vocals: epopeya, yayo, onomatopyic,
esglayat, feya, joya, espayet, foya...

Quan escrigam el dgraf ny per a representar el s nassal palatal: llenya, nyispro, canya,
pany... (Les dos lletres que formen este dgraf no poden anar separades mai en lescritura).

A final de paraula noms lescrirem en noms propis de pobles i llinages que la tenen per
tradici, posici en la que sol funcionar ms com a semiconsonant que com a consonant:
Alcoy, Montroy, Llombay..., pero, en canvi, escriurem: mai, jamai, remei...
Sol escriures incorrectament y en els substantius acabats en ent darrere de vocal, com ara
constituyent en lloc de constituent, que s lo correcte.

2. Ortografia de les lletres mayscules

Escriurem en lletra inicial mayscula:

La primera paraula dun escrit.

La primera paraula que va desprs dun punt i seguit, o dun punt i a banda.

La paraula que seguix als dos punts en lencapalament duna carta, una instncia... En estos
casos, lo normal s que sescriga a part lo que seguix als dos punts, encara que tamb es pot
escriure seguit.

La primera paraula duna cita que seguix als dos punts. Eixemple: Com dia Joanot Martorell:
Matrevir a expondre [...] en vulgar valenciana, per o que la naci don yo soc natural sen
puga alegrar.

Els noms propis dhome i de dna: Batiste, Ampar; els hipocorstics: Cento, Nelo, Voro; els
llinages: Adlert, Almela, Baldov; els malnoms: Els Chamelos, Els Perolets; els topnims:
Alcoy, Elig, Chilches, Palncia, Benicadell, Jupiter, Vega; les institucions: Real Acadmia de
Cultura Valenciana; els organismes: Organisaci de les Nacions Unides; els moviments
culturals: la Renaixena; les disciplines acadmiques: Matemtiques; els ttuls de les obres:
Tirant lo Blanch, El Gran Dictador. Atenci! Si lartcul forma part del nom propi, sescriur
tamb la seua primera lletra en mayscula: La Vall dUx, La Corunya, El Caire, La Terra...

Els atributs divins: Salvador, Creador, Criador (Tots som fills del Criador).

Els noms comuns convertits en propis: la Mare de Deu, lAscenci, Mestre en Gai Saber, la
Viuda Reposada...

Els adjectius qualificatius que duna manera constant acompanyen a un nom propi: Pere el
Cerimonis, Alfons el Benigne...

Els ttuls, crrecs, tractaments, noms de dignitat, els escriurem sempre en minscula, podent
fer-ho en mayscula quan designen a una persona concreta, com ara: el Rei de Frana, el Rei
Pere II, el Duc de Pera...

Les abreviatures de:

tractament: D. (Don En, N-), Dnya. (Donya Na, N-), Exca. (Excelncia), Emma.
(Eminentssima), S.M. (Sa Magestat), RIP (Descanse en Pau Requiescat In Pace-)...

pas: E. (Espanya), Lux. (Luxemburc), Chn. (China)...

els elements qumics: Fe (ferro), Mo (molibd), Tc (tecneci)...

Els smbols dels punts cardinals: N (nort), S (sur), E (est), O (oest), NO (noroest), NE
(nordest), SE (surest)...

Els noms colectius usats en sentit institucional: Estat (si estem parlant dun pas), Iglsia.

Els nmeros romans: Jaume I, Pere II.

Atenci! Els dgrafs ch i ll noms sescriu en mayscula la primera lletra: Chodos, Lluchent.
3. Ortografia de les paraules

Hi ha paraules que unes voltes les escriurem juntes i unes atres separades:

perque: Introdux una oraci causal: No menja perque no vol.

perqu: Substantiu, que sol anar precedit de determinatius (sobretot de lartcul): No

sabem el perqu deste efecte.

per qu: Introdux una oraci interrogativa causal: Per que tho has menjat?

sino: Presenta varis valors:

Substantiu: dest; fat; srt: El meu sino ha segut sempre treballar.

Conjunci adversativa: No ho vaig fer yo sino mon germ.

si no: s luni de la conjunci condicional o hipottica si o la conjunci de les oracions

interrogatives indirectes en ladverbi no: Si no vols anar al cine, podem anar al teatre.

tampoc: Adverbi de negaci, en significat contrari al de tamb: Batiste tampoc vol anar.

tan poc: s la suma dels adverbis de quantitat tan i el quantificador adverbial o pronominal
poc: s tan poc lo que te demane.

tamb: s un adverbi dafirmaci: Soprem i tamb ferem resop.

tan be: s luni de ladverbi de quantitat tan i ladverbi de modo be: Escriu tan be com tu.
Toca la guitarra tan be que dona gust sentir-la.

dems: s un determinatiu o pronom indefinit equivalent a atre, atres. Pot anar precedit de
lartcul neutre o de lartculo plural, encara que en ocasions apareix sense lartcul: Tot lo
dems s cosa meua. Els dems vindran dem.

de ms: s la suma de la preposici de i ladverbi de quantitat ms: Este llibre dos pgines
de ms (dos planes que sobren).

adeu: Adeu, fins dem.

a Deu: Pregue a Deu.

A continuaci se mostren algunes paraules que escriurem juntes i constituxen una nica forma:

aposta: T varis sentits:

Adverbi: En intenci formal: No ho he fet aposta, malpens! // Absolutament

apte i convenient: No s el lloc ms aposta per a no sentir ni una mosca.

Substantiu: Acte de pactar el guany o la prdua de diners o duna atra cosa,

segons el resultat de la disputaci: Fem una aposta: si ven yo, vindrs en mi?.

enfront: Vixc enfront de ta casa.

mentrestant: Mentrestant la mare se desfea el pentinat, els chiquets jugaven.

sobretot: T varis valors:

Substantiu: Pea de vestir ampla, llarga i en mnegues que se du damunt del

trage ordinari.

Adverbi: Per damunt de tot, de manera principal: I sobretot no ixcau de casa.

despusahir: Si hui s divendres, despusahir fon dimecres.

despusanit: Despusanit estigu en la festa de Marta.

despusdem: Despusdem tenim taller de prosa.

herbassana: No li agrada que li pose herbassana al menjar.

enhorabona: He tret la plaa, doneu-me lenhorabona.

quintaessncia: Era la quintaessncia de Fedra, marcida, febrosenca i molt prima.

parenostre: Com a petinncia, mhas de dir vinticinc parenostres.

gentilhome: El duc se fea acompanyar dun gentilhome de la seua confiana.

bonaventura: Una gintana me llan la bonaventura.

suramrica: Argentina est en suramrica.

nortameric: Un mexic s un nortameric.

surest: El vent ve del surest. I en general, tots els punts cardinals.

lliurecanvi: s partidari del lliurecanvi entre els pasos.

vintids: Noms me queden vintids euros. I en general, tots els numerals de la srie de
les desenes: trentatres; les unitats i mil: dosmil, tresmil... (llevat de mil u); les desenes i
mil: vintmil...; les centenes i mil: centmil...

baixrelleu: Les monedes tenen figures en baixrelleu.

entremig: Tenia entremig de les cames una cistella.

santjoaniste: Nobles i braus templaris, i tamb satjoanistes i mercenaris.

mestrescola: Dignitat antiga dalgunes catedrals, a crrec del qual estava lensenyar les
cincies eclesistiques.

mestrepeu: Sabater de vell que arregla sabates: Has danar al mestrepeu per a que te
pose unes tapetes.

esclatasanc: Qu bons estan els esclatasancs torrats! I en general, totes les paraules
compostes que actuen en la llengua com a paraules independents, incls les paraules de
topnims: Vilarreal, Malvarrosa, Ribarroja...

Escriurem per separat:

a banda: Hui he fet per a dinar arrs a banda.

a part: Posa aix a part. Me recorregu la ciutat de part a part.

a posta: Locuci adverbial. En intenci formal: Ho ha fet a posta.

a on: A n has deixat les tisores?

en mig: Aix es troba en mig de lavinguda.

en mi: En mi estigueres tots els dies de ta vida.

a lhora: s un chiquet viu, content i a lhora molt formal. Esperrem tots a lhora a que
acabara lemissi radiofnica.

des de: Tot el cam va de pujada, des dac fins a lermita.

a pressa: Ho feu a pressa i acab pronte.

de pressa: Caminava de pressa per aplegar ms pronte.

en seguida: Esperam, que en seguida torne.

mig obert: Deixa la porta mig oberta.

mig obrir: Te deixe la finestra a mig obrir?

Distint significat en una sola paraula o en ms duna:

onsevullga / a on vullga: Sempre te voldr onsevullga que ests. No me dones ms la

llanda que anir a on vullga.

migdia / mig dia: Ya s migdia. El chiquet du mig dia plorant.

quefer / que fer: No mentretingues que tinc molts quefers. No s qu fer. No tinc res que
fer.

pocavergonya / poca vergonya: Eres un pocavergonya. Sempre se capt (se comporta)

en molt poca vergonya.

4. Lapstrof

Noms apostrofarem:

Els pronoms dbil o atons me (m, m), te (t, t), se (s, s), lo/el (l, l), la (l), los/els (ls),
ne (n, n).

Lartcul mascul lo/el (l) i el femen la (l).

La preposici de (d).

Els pronoms me, te, se, lo/el, la, los/els i ne sapostrofen quan vagen:

Davant de verp que escomence per vocal o haig, excepte les formes los/els perque acaben
en consonant. Eixemples: mentenc, tespere, soblidar, lhe dut, lhas vista, nhas fet.

Darrere de verp que acabe en vocal, llevat del pronom femen la que conserva sempre la
seua forma plena, ya que no sapostrofa ni sinvertix. Eixemples: deixam, callat, vejas,
vorel, menjals, penjan.

En combinacions binries i ternries de pronoms (davant o darrere). Eixemples: mels

enduc, ten compre, anar-ten, sels menja, compren-lils, torna-lin, tho done, mhi veus,
shi trobava, nhi havien, sels hi penja, endus-tel, tancal, cura-mel.

El pronom nos noms sapostrofar quan vaja darrere duna paraula monosilbica acabada en
vocal: que nos > que ens > quens, i a sobre tot per al llenguage potic, per all del cmput
silbic (Vore IV.5.1). En la part restant dels casos sescriur nos. Eixemples: diga-nos, quens
duga flors.

Les formes lo (per al mascul singular, puix la forma del neutre lo no sapostrafa mai), el i la,
tant si sn pronoms dbils com si sn artculs, sapostrofaran:

Davant de paraula escomenada per vocal o haig, o grafiada en forma de nmero.

Eixemples: lhome, lenemiga, luniversalitat, lhoste, linocncia, linteligncia, lhumanitat,
lhe coneguda, lencenia, lindstria, lentenc, lhumitat, lu, lonze, l1, l11...

Quan van darrere de verp o en combinacions de pronoms. A respecte a les formes

pronominals el, lo. Eixemples: menjal, tancal, endustel, cura-mel. Pero no per a la forma
la, com ya hem dit ads.

Excepcions. No apostrofarem:

El pronom femen la quan vaja darrere del verp, com ya hem dit ads: dona-me-la, pinta-la,
trenca-la, duent-te-la, plegueu-la...

Els pronoms ho i li, com tampoc les ni lartcul neutre lo: no ho s, li ho diu, lo nic.

El pronom que seguix a un verp acabat en diftonc, quan dit pronom en unes atres situacions
sha apostrofaria. Eixemples: encengau-me (el fc), escriu-te (un poema).

Els artculs lo/el i la:

-

Quan van davant duna paraula que escomence per vocal semiconsonant: la huitava, el
huit.

Quan van davant duna paraula escrita entre cometes, subrallada, en mayscules,
negreta, cursiva, etc. Eixemples: la honra, el home, el atre, el Anuari, el Institut, la
Amrica, la ortografia, la UE, la ONU, la UNI VALENCIANA.

Lartcul femen la davant:

-

De les paraules host, ira, una (quan s lhora del rellonge): la host, la ira, la una.

Del nom de les vocals i dels noms de les consonants que escomencen per vocal: la i, la
o, la u, la ele, la erre, la eme.

De les paraules escomenades per a- privativa: la anormalitat, la amoralitat.

Lartcul mascul el/lo davant de la paraula hiat: el hiat.

Lartcul mascul lo/el, quan va precedit de les preposicions a, de i per, se contrau en elles
formant les contraccions al, del, pel, excepte quan la paraula que seguix a lartcul escomena
per vocal o haig, en eixe cas haur de seguir les regles dapostrofament, donat que estes
predominen sobre les de la contracci en les preposicions. Eixemples: al mege, del coche, pel
cam, a lhome, de linters, per lanterior.

La preposici de sapostrofa quan vaja davant de paraules que comencen per vocal o haig.
Eixemples: destar, dhaver, destiu, dhivern, dahir.

No apostrofarem la preposici de:

Quan la paraula que li seguix escomena per vocal semiconsonant: de hui, de huit.

Si la paraula que li seguix s el nom dalguna vocal o consonant escomenada per vocal.
Eixemples: de eme, de elle, de a, de i.

Si va davant de la paraula hiat: de hiat.

Ni se contraur, quan la paraula o artcul que li seguix va entre cometes, subrallada, en

negreta, en mayscules, en cursiva o destacada per algun atre mig. Eixemples: de El Cort
Ingls, de inters, de annus, de Ortografia Valenciana, de animals peninsulars, de
entendre, de AUSTRALIA, de Lo Rat Penat, de latre cas.

La preposici de si va seguida de lartcul lo/el se contrau en ell formant del, excepte quan a
lartcul li seguix paraula que comence per vocal o haig, en eixe cas la contracci no es produx
ya que lartcul deu apostrofar-se junt a la paraula a la qual modifica (les regles de
lapostrofament sn predominants respecte a les de la contracci).

5. Laccent grfic
Laccent grfic pot ser greu (`) i agut (). El primer susa, quan deu accentuar-se grficament, per
a les vocals tniques obertes (a, e, o) i el segon per a les tancades (e, o, i, u). La e i la o obertes,
sempre seran tniques, encara que no sempre duran accent grfic: tcnica, perla, tnica, porta.
Accentuarem grficament:
-

Totes les paraules agudes que acaben en vocal tnica a, -e, -i, -o, -u, en vocal tnica ms
s (-as, -es, -is, -os, -us), i les acabes en en: torn, escs, vingu, perqu, congrs,
comprn, an, cafs, balc, arrs, ning, obts; pero no les acabades en diftonc, seguit o no
de s: renou, conreu, estiu, esclau, Eloi, etc., per no ser tnica lltima vocal. Tampoc ho
farem en Llombay, Alcoy, etc.

Les paraules planes que no acaben en les terminacions anteriors i les que contenen en
lltima slaba un diftonc seguit o no de s: cnem, jvens, vrgens, telfon, asctic,
idneus, cantreu, veneu...

Totes les paraules esdrixoles: msica, cincia, Valncia, snia, contnua...

En general, els monoslaps no han de dur accent grfic: baix, ells, creu, en, cant..., excepte en el
casos que duen accent diacrtic.
Les paraules acabades en ment duran accent grfic si aixina li correspon a la paraula quan no du
ment: contnuament, poticament..., pero no en: amplament, abonament...
Un verp seguit dun pronom encltic, separat per un guionet, no es considera una sola paraula a
efectes daccentuaci (en castell s que es considera): sorprn-lo, compre-nos-la.
Accentuaci diacrtica
La necessitat o convenincia de diferenciar algunes paraules homgrafes du, al marge de les
normes generals, a l'us mesurat d'una accentuaci que, per la seua funci, es diu diacrtica.
1.- Entre dos o ms monoslaps homgrafs i homfons de diferent tonicitat s'accentuaran els de
major tonicitat: M'agrada el ms de maig, mes no el que ms. Te

vol donar un t que t

guardat. Sn les paraules de son pare les que li lleven la sn.

2.- Entre dos o ms paraules homgrafes, pero no homfones (s dir, en relaci vocal tnica
oberta/tancada), s'accentuar aquella o aquelles que duguen vocal oberta: El forment no est
molt ben mlt. No slc fer mai un solc dret. Lo que aquella dna li dona no s bo.
En accent diacrtic
b (pujar o dur al b)
chp (soroll, mullat)
cbra (del verp cobrar: cbra a)
cbres (del verp cobrar: cbres molt)
cm (interrogatiu i exclamatiu: cm s?. Cm dir-ho)
cure (verp)
cla (verp colar)
du (10)
d (grcia, be)
dna, dnes (substantiu: la dna, les dnes)
s ( verp: ell s ric)
fc (combusti)
fn (verp fondre: es fn el formage)
fra (a l'exterior)
glf (deport)
m (substantiu: la m dreta) i m (aigua en llenguage infantil)
ms (quantitat) i ms (de l'any)
mu (crit del gat)
mc (verp moure: yo moc)
mlt, mlta, mlts, mltes (verp moldre: caf mlt. Dacsa mlta)
mn (substantiu)
mra (musulmana)
ms (de mossegar)
ns (pronom fort: ns, el rei)
n (interrogatiu)
pl i pls (cabell)
perqu, el (substantivat)
qun (interrogatiu i exclamatiu: qun ve?)
qunt (interrogatiu i exclamatiu: qunt val? qunt ha fet!)
qu (interrogatiu o exclamatiu:qu vols?, per qu?,
per a qu?,qu bo!)
qu (interrogatiu i exclamatiu: qu ve?. Se de qu depn)
rcort (mxim)
rs (acci de resar)

Sense accent diacrtic

be (posssessi o adverbi)
chop (arbre)
cobra (serp)
cobres(serps)
com (comparatiu: s com tu)
coure (metal)
cola (pegament)
deu (detat) i deu (ell deu diners)
do (nota musical)
dona, dones (verp donar)
es (pronom: es parla rus)
foc (de llum elctrica)
fon (verp ser: fon un gran acte)
fora (verp ser: si ell fora ric)
golf (geogrfic)
ma (possessiu: ma casa)
mes (pero, conjunci adversativa)
meu (possessiu: s meu)
moc (mucositat)
molt, molta, molts, moltes (quantitat)
mon (possessiu: mon pare)
mora (verp morar) i mora (fruit)
mos (possessiu: mos pares)
nos (prom dbil: anem-nos-en)
on (enunciatiu)
pel i pels (contracci per+el, per+els)
perque (causal, final)
quan (adverbi)
quant (enunciatiu)
que (relatiu, conjunci)
qui (enunciatiu)
recort (memria)
res (pronom)

rure (verp)
s (en bona salut)
sabu (de Saba)
s (verp saber)
ss (intest)
st (7)
su (lloc social, greix)
s (afirmaci) i s (sinada) s (pronom: cap a s)
s (sonoritat)
sbres (de sobrar)
sc (calcer)
slc ( verp soldre: yo slc berenar)
sn (verp ser: ells sn) i sn (ganes de dormir)
srt (bona fortuna)
su (salari)
t (verp tindre) i t (infusi)
ts (rgit)
ts(part del coll) i ts (de tossir)
trt (torut, sense un ull) i trt (injria, agravi)
vs (pronom fort: vs, el rei)

roure (arbre)
sa (possessiu: sa casa)
sabeu (verp saber)
se (pronom: se sent)
ses (possessiu: ses cases)
set (ganes de beure)
seu (possessiu: el seu nom)
si (condici:si vols vaig), si (nota musical)
so (contracci de senyor)
sobres (de carta)
soc (verp ser: yo soc)
solc (substantiu: cavall)
son (possessiu: son germ)
sort (que no sent)
sou (verp ser: sou bons)
te (pronom: te la done)
tes (possessiu)
tos (possessiu)
tort (pardal)
vos (pronom dbil: vos ho dic)

3.- Fra dels casos anteriors, les paraules homgrafes i homfones d'igual tonicitat i diferent
significat no es distinguixen per l'accent, sino pel context, i seguixen la normativa general : Ell vol
que el vol del colom siga ms rpit. sol no sol calfar massa el sol del meu terrat, i no del meu
terrat sol. Li roba la poca roba que t. Els rpits d'este riu no sn ms rpits que els de
qualsevol atre.
cap(pronom)
cap(preposici)
cap(substantiu: part del cos)
cas(substantiu: part oposta a la fulla en l'aixada)
cas(substantiu: succs)
cau(verp caure)
cau(substantiu: amagatall)
cor (vscera)
cor(grup coral)
creu(verp creure)
creu(substantiu: la creu cristiana)
en(ttul de cortesia: En Jaume)
en (preposici de lloc: en ma casa)
en(preposici de companyia: estic en tu.)
fa(verp fer)
fa (nota musical)
fem(verp fer)
fem(susbtantiu: desperdicis)
fera(verp fer)
fera(animal)
feu(verp fer)
feu(substantiu: feudalisme)

net(substantiu, fill d'un fill)

net(sense brutcia)
nou(9)
nou (adjectiu)
nou (anou)
pot, pots(verp poder: ell pot fer-ho. Tu pots fer-ho)
pot, pots(substantiu: un pot de mel. Dos pots de mel)
rpits(substantiu, corrent d'aigua)
rpits(adjectiu, uns trens rpits)
roba(del verp robar: ell roba molt)
roba(substantiu: peces de vestir)
sol (astre)
sol (verp soldre: ell sol vindre)
sol(substantiu, el pis o paviment)
sol(a soles)
sol(nota musical)
veu (verp vore)
veu(substantiu: s bocal)
viu(verp vore)
viu (susbtantiu: aresta)
viu(adjectiu: que t vida)
vol (verp voler: ell vol dinar)
vol (substantiu. Acte de volar)
Interrogatius i exclamatius
S'accentuen els interrogatius i exclamatius que tenen homgrafs homfons no interrogatius ni
exclamatius: qu, qun, cm, qu, qunt, n: Que qun vindr? s cm dir-ho, com tampoc s
qu dir. Lo que s s s de quntes coses i de qu depn. Quin embolic! A n anem a parar ?
7. La diresis
La seua funci s senyalar:
-

La pronunciaci de la u en els grups silbics a on no se sol pronunciar, com per eixemple:

qesti.

Linexistncia de diftonc, com per eixemple: vens.

Les regles daccentuaci grfica tenen preferncia sobre la diresis, aixina escriurem: pasos, pero
no pas sino pas.
Escriurem diresis damunt de la u quan esta se pronuncie en les slabes qe, qi, ge, gi:
contigitat, aqfer, qestionari, llengeta.
Tamb la duen la u i la i darrere duna vocal quan no formen diftonc ni porten accent grfic segons
les regles daccentuaci grfica: construdor, pec, venat...
No duran diresis:

Linfinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verps acabats en air, -eir, -oir, -uir:
agrair, agraint, obeir, obeiria, oir, our, aduir.

La i i la u darrere dels prefixos a-, anti-: antiinfeccis, bi-: biunvoc, bio-, co-: coincidncia,
contra-: contraindicaci, extra-: extrauter, gastro-: grastrointestinal, intra-: intrauter,
macro-, micro-, neo-, poli-: poliria, quasi-, radio-, re-: reuni, ultra-: ultraisme, etc.

la i del sufixos isme: ateisme, -iste: egoiste, -ista: hebraista, -istes, -ible: increible, -ibles.

8. La puntuaci
8.1. La coma, el punt i coma, els punts suspensius i els dos punts

La coma indica una pausa breu i una entonaci ascendent o suspesa. Els seus usos principals
sn els segents:

Per a enumerar. Si el darrer component sunix a lanterior per mig de les conjuncions i, ni,
o, no se posar coma entre ells: Flix s alegre, simptic, treballador i bona persona. Ad est
acte vindran persones de Pars, Londres o de Roma.

Per a separar el vocatiu de la part restant de components de loraci: Eh!, tu, vine ac.
Aposentador, per favor, mindica a n es troba el meu siti.

Per a separar loraci principal de la subordinada, sempre que esta ltima vaja davant de la
principal i no pertanyga a la classe de les substantives (V.4.1) i de les adjectives (V.4.2). Si
lorde s invers no se posa coma: Si menges tant, criars carn > Criars carn si menges
tant.

Se posa darrere dadverbis o locucions adverbials o conjuntives com per tant, per
consegent, aixina puix, no obstant, puix be, per ltim, adems...: He estat estudiant tota
la vesprada; no obstant, he deprs poc.

Separa certs complements oracionals, ya siguen adverbis o construccions preposicionals: En

primer lloc, no tots som iguals davant la llei.

Substitux a un verp que apareix ans en el context o que se sobreentn: Victor s simptic;
Matia, introvertida; Ncio, molt parlador.

Separa oracions unides per la conjunci i, sempre que no constituxquen elements duna
mateixa srie o enumeraci: Dem dimecres hi ha classe, i, que yo spia, ning ho sap.

Servix per a separar els decimals dels nmeros sancers. s indistint posar-la baix o dalt:
56,87

5687

Separa qualsevol paraula, grup, etc., que es referixca a continguts dels quals el parlant va a
dir alguna cosa i que apareixen encapalant una oraci: En quant al mestre daixa, he de
dir-te que... A propsit de lo que macabes de dir, no estic dacort en que...

Separa oracions coordinades o yuxtapostes (Vore V.2) en un valor distributiu: Uns diuen
que s curt denteniment, una atres que s un geni.

s recomanable posar coma davant de les oracions coordinades adversatives (Vore V.2.) i
de les consecutives introdudes per aixina que, de manera que, per tant: Ahir an al partit,
pero no magrad com pit lrbit.

Se posa davant de la paraula etctera o de la seua abreviatura (etc.), i darrere, si loraci

continua: Has de comprar pimentons, crelles, sebes, etc., i tot all que ve escrit en la llista.

El subjecte noms se separar del seu verp per una coma si est format per una secuncia
molt llarga o interromput per un incs: Les meues enfermeres, no obstant, s que majuden.

No se posar la coma davant del parntesis, pero s darrere: En este mestre (i ho dic sense
que ell sentere), he deprs poc.

Una coma mai pot aparixer en el principi dun rengl. I tampoc se posar all a on el
parlant se para a pensar en lo que va a dir, a no ser que lentonaci i la sintaxis ho
exigixquen.

El punt i coma

8.2. Els signes dinterrogaci i dexclamaci

8.3. Us del gui
-

En la separaci silbica. No s correcte fer: coc-he, com-pan-yi-a.

Uni de pronoms: penjar-sen; anem-nos-en; menja-tel; escriu-ho; porta-hi...

En interior de texts en un us equivalent moltes voltes al dun parntesis: uns atres que no
ells foren els que escrigueren aix.

En compost expressius quan u dels dos elements no t sentit independent: chino-chano,

gori-gori.

No separarem en guionets:

Els numerals: vintids, tretahuit, siscents...

Els punts cardinals: surest, suramrica...

Les paraules compostes que actuen en la llengua com a paraules independents: collvert,
esclatasanc, correlestotes, Malvarrosa, Vilarreal, Ribarroja del Turia, despusahir,
despusdem,

despusanit.

grecorrom,

grecollat,

hispanoameric,

hispanorap,

castellaparlant...

Els prefixos: parafancs, vicerrector, preuniversitari, antiacadmic... El prefix pro

sescriur sense gui i separat quan encara no ha format una unitat lxica forta:
campanya pro amnistia.

Les expressions estrangeres: best seller, tutti frutti, jet set, dj vu, rock and roll...

Ladvervi no quan nega al substantiu que el seguix: no intervenci, no res, no violncia.

I estes atres paraules: zigzac, beriberi, tictac, rumrum, tamtam.

8.4. Els parntesis, els corchets i les cometes

IV. CLASSES DE PARAULES

1. El substantiu
2. Ladjectiu
3. El gnero i el nmero en el substantiu i adjectiu

El Gnero

Per lo general, el femen es fa afegint una a a la forma masculina: parent, parenta; alt, alta;
mstic, mstica; cult, culta; gusts, gustosa; fluix, fluixa; inocu, inocua; operari, operria; rector,
rectora; contador, contadora...
Si la forma masculina acaba en vocal tnica, safig na per a formar el femen: padr, padrina;
germ, germana; ve, vena; cos, cosina; lle, lleona; cristi, cristiana... Rei i els seus derivats,
tamb afigen na per a fer el femen: rei, reina.
Si les vocals finals sn e o o tones, se canvien per una a: minso, minsa; ample, ampla...
Algunes paraules canvien la seua ortografia en passar-les al femen, com ara: oblicu, obliqua;
actiu, activa; tou, tova; repressiu, repressiva; octau, octava; nou, nova; llop, lloba; amic, amiga;
vert, verda; serf, serva; gai, gaya; arquelec, arqueloga; mig, mija; lleig, lleja; roig, roja...
Les paraules masculines acabades en el diftons eu, unes voltes fan el femen en ea o be
simplement afig una a: europeu, europea; reu, rea; hebreu, hebrea; seu, seua...
El valenci no distinguix, com fa el catal, entre el sn (acte de dormir) i la sn (ganes de dormir).
Sn noms t un gnero: femen (la sn), i s ganes de dormir i acte de dormir.
Senyal, costum, calor i mar sn femenins: la senyal, la costum (en el valenci antic eren
masculins), la calor, la mar.
Els substantius abstractes acabats en or solen ser de gnero femen: (la) lardor, la verdor, (la)
lamargor, la tristor, (la) lagror, la rojor, la frescor, la fredor, la sopor, la temor, la coentor, la
grogor, la cruor, la dolor, la blancor, la negror, (la) laspror, la tendror... pero, possiblement per
influncia del castell, shan produt unes salvetats com ara: (el) lamor, el sabor, (el) lhonor, el
dolor (personalment he constatat que encara es diu la dolor, sobretot les persones majors).
Anlisis i sndrome sn masculins: un anlisis, el sndrome. Tamb ho sn icon i siquiatra (en
valenci el dgraf ps de psicologia, psicoanlisis... ha segut simplificat a s: sicologia, sictic...).
El femeni de hereu i de judeu s hereua i judeua, i no hereva i jueva . El femen de motor no s
motora (embarcaci chicoteta provista de motor), sino motriu. El de emperador s emperatriu i
emperadora; el de actor, actriu; el de institutor (el que institux), institutora i el de bisector,
bisectriu. Institutriu no s el femen de institutor, i t un significat diferent: la que instrux.
Hi ha paraules que presenten una forma per al mascul i una atra diferent per al femen: home,
dna; pare, mare; marit, muller; molt, ovella; bou, vaca; macho , haca...

Tamb hi ha noms que en canviar de gnero anteposant el, la; un, una, canvien de significat: el fi
(finalitat, propsit); la fi (acabament); el clera (malaltia); la clera (ira); un orde (disposici
adequada de les coses); una orde (manament). O be de tamany: un barco s ms gran que una
barca; un finestr s ms chicotet que una finestra...
Hi ha masculins que shan format a partir de la forma femenina: rabosa, rabosot; bruixa, bruixot;
nina, ninot; abella, abellot...
La ss s sorda, per lo tant, no podrem escriure alcaldessa, comtessa, marquessa... perque eixa
esse s sonora, aixina puix, escriurem: alcaldesa, comtesa, marquesa, duquesa, princesa...
El valenci distinguix entre la terminaci iste per al mascul: taxiste, anarquiste, dentiste,
electriciste... i ista per al femen: taxista, anarquista, dentista, electricista... El Diccionari de la
Rima de Francesc Ferrer Pastor diu: El sufix greco-llat ista, s usat per a formar noms de
persones possedores de la doctrina o qualitat abstracta indicada pel primitiu: baptista, budista [...]
Evidentment, com a sufix grec, t una terminaci nica en ista, per el vocalisme del valenci
parlat li dna una forma iste per al mascul i ista per al femen i tal distinci popular s molt til
en alguns casos: lartiste i lartista, etc. [...] no hi ha inconvenient a usar els masculins en iste en
lestil popular (teatre, llengua parlada, etc.) perqu els seus avantatges sn innegables i vnen
dantic, dels primers manlleus medievals al llat eclesistic. Nosatres farem us desta diferenciaci
en tots els nivells lliteraris.
Hi ha paraules que en valenci tenen gnero mascul i en castell femen, com ara: el conte (la
cuenta), el front (la frente), el deute (la deuda), el dubte (la duda), el menjar (la comida), el dinar
(la comida), el sopar (la cena), el llanol (la sbana), el llit (la cama), el quixal (la muela), el pany
(la cerradura)..., i paraules que tenen gnero femen en valenci i mascul en castell: la dent (el
diente), la cuixa (el muslo), la melsa (el bazo), la teulada (el tejado), la rajola (el ladrillo), (la)
laixeta (el grifo), la rata penada (el murcilago)...
Hi ha paraules que no presenten variaci de gnero: breu, lleu, greu...
En escriure, hem de tindre present la concordana: el llibre negre; la pintura groga; la porta
tancada...

El Nmero

El plural de les paraules, en general, es forma afegint una s al singular: llit, llits; arbre, arbres;
pintor, pintors; aspecte, aspectes; odi, odis; suro, suros; ingenu, ingenus; agre, agres; inocu,
inocus...
La formaci del plural en valenci de les paraules acabades en e tona se construx per mig de la
n- etimolgica llatina; aixina els plurals de home, jove, marge, orfe, terme, verge, rave, image,
orde, orgue, cofre, argue, tave, cove, ase... donaria hmens (hominis), jvens (iuvenis), mrgens
(marginis), rfens (orphanis), trmens (terminis), vrgens (virginis), rvens, imgens, rdens,
rguens, cfrens, rgens, tvens, cvens, sens...
Existisen alguns plurals irregulars com ara en caf i sof que, per analogia, fan cafens o sofans.
Tamb les paraules acabades en vocal tnica afigen ns: pa, pans; jard, jardins; comunicaci,
comunicacions; escardu, escarduons, corc, corcons...

Les paraules acabades en els grups consonntics sc-, -sp-, -st- i -xt-, fan el plural afegint una s i
no una os: boscs, moriscs, cresps, vists, gusts, presuposts, imposts, texts, sexts, celests, basts,
vascs...
Les paraules acabades en as, -es, -is, -os i -us unes voltes afegiran os i unes atres dupliquen la
s i afigen os: fracs, fracassos; nas, nassos; pas, passos; reps, repassos; gos, gossos; gas,
gasos; ocs, ocasos; ras, rasos, cas, casos; abcs, abcessos; accs, accessos; retrocs,
retrocessos; esps, espessos; bes, besos; obs, obesos; pals, palesos; corts, cortesos; pavs,
pavesos; burgus, burguesos; ils, ilesos; arns, arnesos; encs, encesos; ests, estesos; obts,
obtesos; proms, promesos; angls, anglesos; marqus, marquesos; andals, andalusos; rus,
russos; sus, sussos; ans, anissos; perms, permissos; oms, omissos; sums, sumissos; avs,
avisos; enchs, enchisos; incs, incisos; pas, pasos; precs, precisos; clos, closos; reps, reposos;
verds, verdosos; arrs, arrossos; cols, colossos; tros, trossos, ms, mossos; trams, tramussos;
abs, abusos...
Tamb afigen os les paraules acabades en consonant ms s: fals, falsos; tens, tesos; vers,
versos; pols, polsos...
Les paraules acabades en ig, -g: lleig, mig, passeig, mareig, despaig, cartuig,... en s palatal
africat sort, poden fer el plural de dos formes:

Canviant la terminaci per jos, -chos: llejos, mijos, passejos, marejos, despachos,
cartuchos... que sn les habituals en el llenguage parlat.

Afegint una s: lleigs, migs, passeigs, mareigs, despaigs, cartuigs... que sn ms be formes
lliterries.

Les paraules acabades en ix o en -x fan el plural afegint os: peix, peixos; fluix, fluixos; guaix,
guaixos; anex, anexos; complex, complexos; perplex, perplexos; reflex, reflexos; crucifix,
crucifixos; ortodox, ortodoxos; sufix, sufixos; prolix, prolixos; fix, fixos... Pero hi ha excepcions,
com ara: index, indexs; apndix, apndixs; torax, toraxs; artfex, artifexs...
Les paraules acabades en tamb afigen os al singular: capa, capaos; bra, braos; estur,
esturos; feli, felios; llu, lluos; atro, atroos; divor, divoros; adre, adreos...
Els dies de la semana no tenen plural, excepte el dissabte i el dumenge: dissabtes i dumenges. El
plural el farien usant anteposant lartcul els: els dilluns, els dimarts, els dijous, els divendres.
Tampoc ne tenen: algeps, (la) pols, oasis, crisis, cries, gnesis, pncrees, cutis, cactus, llapis,
ngelus, (el) pus, tos, s, no, perqu...
Hi ha paraules que noms susen en plural, tals com: eixugamans, maitines, dus, calendes, noces,
paraiges, torcamocs, saragells, portavions, graelles (parrillas), alicates, completes, nones,
laudes, parallamps, furgadents, batzoles...
El plural de rei s reis, pero la llengua parlada sol fer-lo baix la forma reixos que no est, pel
moment, arreplegada en el diccionari de la RACV. Rei lescriurem sempre en minscula, podent ferho en mayscula quan vaja seguit per un nom o topnim, com ara: el Rei de Frana, el Rei Pere II.
El femen plural es forma, per regla general, substituint la a del femen singular per una e i
afegint desprs la s de plural: malalta, malates; culta, cultes; fluixa, fluixes; parada, parades;

operria, operries; ingnua, ingnues; area, arees; vena, venes; lloba, llobes; voluntria,
voluntries; incua, incues; estesa, esteses; aragonesa, aragoneses; marquesa, marqueses; llisa,
llises; encesa, enceses; presa, preses, alta, altes; caixa, caixes; corfa, corfes... Pero atenci, hi ha
paraules plurals que coincidix el gnero mascul i femen, com ara: deportistes, rectes, mestres,
amples... en les quals per a saber el gnero afegirem lartcul o un atre modificador: els
deportistes, les deportistes; eixos mestres, eixes mestres...
Alguns femins formen el seu plural afegint noms una s: actriu, actrius; emperatriu, empreatrius;
mare, mares; dent, dents; llebre, llebres; motriu, motrius...
Hi ha paraules que experimenten canvis ortogrfics en el femen plural: blanca, blanques; amiga,
amigues; roja, roges; grandaa, grandaces; traca, traques; traa, traces; pluja, pluges; obliqua,
obliqes; ambigua, ambiges; mnega, mnegues...
En escriure hem de tindre present la concordana de les paraules: els cendrers verts; les cases
tancades...

Uns atres aspectes

Les paraules castellanes que acaben en eo com ara: mediterrneo, areo, venreo, idneo,
espontneo, subterrneu... en valenci ho fan en eu: mediterrneu, areu, venreu, idneu,
espontneu, subterrneu..., i el seu femen i plurals en ea, -eus, -ees: mediterrnea,
mediterrneus, mediterrnees; area, areus, arees...
4. La derivaci dels noms i adjectius
5. Els determinatius

Caracterstiques generals

Constituixen un grup al qual no se li pot afegir cap datra paraula, cosa que no passa en els
substantius i adjectius.

Sempre precedixen als adjectius (en el cas de que estos apareguen). s dir, direm: Estes
boniques sabates i no boniques estes sabates.

No admeten, per lo general, la combinaci en quantificadors. Direm: molt espavilat, ms

valenci, pero no molt aquell. Noms quan un determinatiu sutilise com a adjectiu podr
quantificar-se: molt cert. No obstant, els determinatius poc (i ses variants), ms i manco o
menys, s poden quantificar-se en adverbis: molt poca gent, molta ms gent.

Anteposts als substantius comuns poden fer que estos, en posici preverbal i en singular,
puguen funcionar en loraci com a subjecte: El meu llibre t doscentes planes (no se diu:
llibre t doscentes planes). s dir, actualisen als substantius en el discurs.

Delimiten el significat dels substantius: eixe llibre, el meu llibre, un llibre, el llibre...

En general, no admeten sufixos ni prefixos ni adverbis de grau, llevat dalgun cas com el de
molt i poc. No podrem dir: algunssim o ningunssim, pero s moltssim i poqussim.

Classes de determinatius

Artculs.

Demostratius.

Possessius.

Numerals.

Indefinits.

5.1. Els Artculs

El determinatiu artcul presenta les caracterstiques segents:

Precedix sempre al substantiu, paraula o frase substantivada.

s sempre una partcula tona.

Sempre modifica, mai pot ser modificat.

En alguns casos s lnic senyal del gnero: el fi, la fi (tamb canvia el significat) i del
nmero del substantiu: el dilluns, els dilluns.

Funciona com a actualisador del substantiu: fret (forma abstracta, genrica, general) / el
fret (forma actual, ms particular, ms concreta). Compre llibres / Compre els llibres que
puc. Tinc fam / La fam s terrible.

Interv en els procs de trasllaci categorial: fregir / el fregir, vert / lo vert, crida / la
crida...

Les formes de lartcul en la llengua valenciana sn:

MASCUL
FEMEN
NEUTRE

SINGULAR PLURAL
el, lo
els, los
la
les
lo

La forma el (singular mascul), procedent de la forma llatina ILLE nhi hauria una prdua
de la slaba final: LE, faria les segents contraccions: al, del, pel, i la forma els: als, dels,
pels. No sapostrofaria, per la ra de que no pot mai entrar en contacte la seua vocal en la
del nom que la seguix. Histricament el es posava davant de paraules escomenades per
consonant, i lo (singular mascul) en les comenades per vocal.
Les formes lo (singular mascul), procedent de la forma llatina ILLE nhi hauria una prdua
de la primera slaba: IL, i la (singular femen), procedent de la forma llatina ILLA nhi
hauria una prdua de la primera slaba: IL, sapostrofarien. La forma lo hui en dia sol
utilisar-se generalment en locucions fossilisades o darrere dalgunes preposicions: tot lo
sant dia, tot lo mn, en lo carrer, en lo cap, per lo mat, tots los dies...
La forma lo neutra, procedent de la forma llatina ILLUD tamb perdria la primera slaba:
IL, no presentaria ni gnero ni nmero, i no sapostrofaria.
Lartcul neutre lo susa en els segents casos:

Davant de ladjectiu qualificatiu utilisat en el sentit de substantiu abstracte, o de

ladjectiu determinatiu que no es referix a cap de substantiu expressat o sobreents.

Eixemples: Lo bo de lassunt. Donam lo millor que tingues. Lo primer que dir. T un

sentit molt diferent dir: lo bo, lo millor (substantius abstractes), a dir: el bo, el millor
(noms comuns).

Davant de loraci de relatiu introduda en el pronom que i qual, quan els seu antecedent
no s cap de substantiu expressat o sobreents. Eixemples: No sempre he de fer lo que
me manen. Haveu perdut el temps, lo qual no t remei.

Davant de les frases preposicionals en substantiu o adverbi, introdudes en la preposici

de. Eixemples: No magrada gens lo de la teua neboda. Tornarem a dir lo de
despusahir.

Sanchis Guarner diu: Esta distinci entre article mascul i article neutre no era practicada
en la llengua clssica, puix que en els casos damunt esmentats shi emprava larticle
mascul, que, segons ha esta dit, tenia les formes, lo davant mots comenats en consonant,
i l davant mots comenats en vocal.
Per un atre costat Leopoldo Penyarroja diu lo segent: Pero el sistema darticuls contenia
aiximateix una forma /lo/, homonima de lanterior, no masculina, sino neutra. El valenci
del quatrecents percebia com a formes funcionalment distintes la forma masculina /lo/ de lo
cel, lo cavall, i la forma /lo/ de les construccions lo bo, lo millor, lo que possehies, lo que los
mana, lo que dit he,22 [22 Martorell, Tirant, cc. 371,323.] la qual no contenia cap de
referencia masculina, sino neutra, precedint a adjectius o clausules relatives sustantivades.
2

Des del punt de vista del significat, els artculs:

Delimiten lo senyalat pel substantiu i lidentifiquen o individualisen dins duna classe. A on hi

ha un artcul sempre hi ha un substantiu pero no al revs, senyalant aquell a on
escomena el substantiu o el grup sintctic nominal.

Poden tindre un valor senyalador: Ahir vingu a vorem un amic. Quan lamic es dirig cap a
mi...

Tamb poden tindre un valor generalisador: Lhome s un animal racional. Magrada anar a
la montanya (a qualsevol).

Ne tenen una funci substantivadora delements que no sn substantius. Pero Chimo Lanuza
diu: qui substantiva no es la presencia de larticul, sino la funci que la paraula realisa en la
frase o la relaci que mant en els atres elements de loraci.3 Eixemple: El caminar molt
produx mal de peus. Ac caminar tant en artcul com sense ell, no deixa de fer la funci de
subjecte, per tant, lo que est fent lartcul s la dindicador dun substantiu (o paraula que
funciona com a substantiu), al qual actualisa, s dir, s un senyalisador de la substantivitat. si
diem La chiqueta menuda, menuda est fent dadjectiu modificador directe del substantiu,
pero deixaria de ser adjectiu per a convertir-se en substantiu, en el ncleu del sintagma
nominal, en: La menuda, a on ocupa el lloc del substantiu. s dir, que lartcul lnic que fa s

de senyalisador o indicador del substantiu, actualisant-lo. Chimo Lanuza el cataloga com un

morfema categorisador.

Lartcul neutre lo, que realisa sempre funcions de trasllaci categorial, sempre acompanya a
adjectius en lunica funci de substantivar-los, proporcionant un valor abstracte: bo / lo bo;
curis / lo curis; agre / lo agre; ron / lo ron.

La substantivaci la poden fer en:

-

Infinitius: lo voler, los volers; el menjar, els menjars.

Participis: la sopada, les sopades (se pronunciarien: sop, sopaes).

Adjectius qualificatius: lo senzill (lo ac s neutre).

La tercera persona singular del present dundicatiu: la barreja, les barreges; lespenta,
les espentes.

En poden tindre un valor emftic o realador de:

Adjectius: Lo gran que s este monument! Lo espavilades que sn estes chiquetes!

Adverbis: Lo llunt que est!

Estructures formades en els verps ser o estar seguides de la preposici de i un adjectiu en

grau comparatiu: A s de lo ms senzill que te pots imaguinar!

Esta funci emftica pot fer-la qualsevol de les formes de lartcul: No te pots imaginar la calor
que fea.

A voltes ne tenen un valor possessiu: Obr les mans (les seues mans). El chiquet, al que se li
muigu la mare (sa mare).

I unes atres en poden equivaldre als interrogatius qunt, qunta, qunts, quntes o quin,
quina, quins, quines: Dis-me els diners que dus > ...qunts diners dus. No s la jaqueta que
mhe posada > ...quina jaqueta mhe posada.

Es posa davant de molts noms pertanyents tant a la toponmia major com menor: La
Vilajoyosa. La Plana. El Barranquet. La Bassa de Centelles.

En el llenguage coloquial del catal i en el del castell, susa davant dels noms propis de
persona o antropnims: La Maria. Els Rovira, per no se sol fer us da en el territori valenci.

______________________
1

Sanchis Guarner, M. Gramtica Valenciana. Editorial Torre. Valncia Ciutat 1950. Pgs. 213-4.
Penyarroja Torrejn, L. Sintaxis i lexic en el Tirant lo Blanch (Del valenci quatrecentiste al valenci modern)
en Coln Domenech, G. et al. Literatura valenciana del segle XV: Joanot Martorell i Sor Isabel de Villena. Ed.
Consell Valenci de Cultura. Srie Minor. Valncia 1991. Pg. 43.
3
Lanuza Ortuo, J. Lartcul en Serie Filologica nm. 4. Academia de Cultura Valenciana, Valncia 1989. Pg.
73.
2

5.2. Els Demostratius

Les formes valencianes actuals i tamb clssiques (apareixen en les obres dAusias Mach, en el
Tirant lo Blanch, Spill o Libre de les dones, Lo procs de les olives, Disputa de Viudes i donzelles,
Libre dels feyts del rei Jaume I, Libre de contemplaci en Deu de Ramon Llull...) sn: este, esta,

estos, estes, eixe, eixa, eixos, eixes. Les formes este i eixe es convertixen en est i eix si
darrere delles va una paraula escomenada per vocal o h: est rbit, est hroe, eix cit, eix hlit.
Voro Lpez diu que l'us normal de est s quan la vocal que seguix s tnica: est home; a s una
impressi meua i no est arreplegat en cap de gramtica. Aixina puix, segons Voro, haurem
descriure este abscs, donat que la vocal que seguix no s tnica.
Les formes invariables neutres sn: a, aix i all. Els clssics, a voltes, escrivien o en el
significat de a i de lo: Senyor, o que vs hauets dit s gran profit e gran honor. Desclot Crn,
c. 2. Com tot o qui s creat ha dependntia del creador, Pere IV, Crn. 181; la frmula o s (s
dir, o siga) usada per a introduir una frase aclaridora de lo que sha dit ads: Arribaren a la vila
tretze persones, o s, set homens quatre dones e dos infants2, i les locucions adverbials per o
en el significat de per a, per esta causa: La saviesa e astucia dels cavallers ha bastat aterrar
les fores dels enemichs; e per o foren per los antichs ordenades iustes e toneigs 3. Les formes
invariables adverbials sn les segents: ac, ah, all. Respecte ad estes i ad aquelles formes diu
Josep Giner: La distinci que fa el valenci entre a i aix s paral.lela a la distinci entre ac i
aqu [en el valenci antic ac era el lloc a on estava el parlant i equivalia al ac actual, en canvi aqu
senyalava el lloc a on estava el qui rebia el parlament, s dir, ms llunt que ac, equivalent al ah
actual], esta i eixa, distincions importantssimes i precioses, perdudes pel barcelon.4 Respecte a la
forma a Alcover que la remet a la forma ass diu: A moltes comarques, sobre tot en catal
oriental i en baleric, asso conviu amb aix; a bandes, com a l'Empord i Mallorca, hi ha tendncia
al predomini de la forma aix, i la forma a noms l'usen els vells.5
Les formes aquest, aquesta, aquests, aquestes, aqueix, aqueixa, aqueixos, aqueixes, sn
arcaiques, usades pels autors clssics valencians i no valencians, pero desaparegudes totalment del
valenci actual. Diu Leopoldo Penyarroja: les formes /est, este/ no provenen diacronicament
de /aquest/, sino de la forma llatino-vulgar ISTE, i conviuen llargament fins inposar-se /este/,
provablement en la 1 mitat del sigle XVI.6 Respecte a la formes aquesta i aquest Badia Margarit
diu lo segent: En cataln hablado, aquesta corbata tanto es esta corbata, la que llevo yo como
esa corbata, la que llevas t; la distincin entre cast. adnde llevas ese paquete? i llevo este
paquete a tu casa, desaparece en sus equivalentes en cataln: on portes aquest paquet? i porto
aquest paquet a casa teva.7 En el valenci, totes estes confusions que es donen en el catal entre
les formes a i aix, per una banda, i este i eixe, per una atra, no en tenen lloc.

_____________________
1
Alcover, A. M. Diccionari catal-valenci-balear. Ed. Moll. Palma de Mallorca 1988. Volum III. Pg. 229.
2
Fullana Mira, Ll. Temes prctics per a lensenyana de la llengua valenciana girats a lestil de Martorell. I
Ortografia i Morfologia. Renovaci Tipogrfica. Valncia 1926. Pg. 159.
3
Martorell, J. Joan de Galba, M. Tirant lo Blanch. Transcripci ntegra i fidl de ledici valenciana de 1490 per
M dels Desamparats Cabanes Pecourt. Ed. Del Cnia al Segura. Valncia Ciutat 1980. Prlec plana 34.
4
Josep Giner, Els pronoms personals en valenci. Separata de lartcul publicat dins de lAlmanac de Las
Provincias de lany 1952. Valncia Ciutat. Pgs. 3 i 4.
5
Alcover, A. M. Diccionari catal-valenci-balear. Imprenta Mn. Alcover. Palma de Mallorca 1935. Volum II.
Pg. 78.

Penyarroja Torrejn, L. Sintaxis i lexic en el Tirant lo Blanch (Del valenci quatrecentiste al valenci modern),
en Coln, G. et al. (1991): Literatura valenciana del segle XV: Joanot Martorell i Sor Isabel de Villena, Valncia
Ciutat: Consell Valenci de Cultura, Serie Minor, 6; pg. 45.
7
Badia Margarit, A. M. Gramtica Catalana. Ed. Gredos. Madrit 1985. Pg. 217.

5.3. Els Possessius

Caracterstiques

Els determinatius possessius presentes formes apocopades i plenes.

Les formes apocopades, simples. dbils o tones sn: mon, ton, son, per al mascul
singular; ma, ta, sa, per al femen singular; mos, tos, sos, per al mascul plural; mes,
tes, ses, per al femen plural. Estes formes sutilisen sempre davant de parentius i de les
paraules vida i casa: mon pare, ma mare, son germ, ma cunyada, ta tia, sa yaya, mos
cosins, tos nebots, sos padrins, mes filles, tes nets, ses cases, sa vida. De totes maneres, a
nivell lliterari sest fent un us ms generalisat destes formes simples, que encara hui en
dia estan molt vives. Formes que sn clssiques, susaren en la Renaixena valenciana, i se
seguixen usant en el valenci lliterri actual. Respecte ad estes formes simples diu Badia
Margarit: estas formas se usan poqusimo en Barcelona, desde donde se sienten populares
i dialectales.1 Estes formes no duent mai artcul i sempre van precedint al nom.

Les formes plenes, fortes, perifrstiques o tniques sn per a:

un nic possedor: el meu, el teu i el seu per al mascul singular; la meua, la teua i
la seua per al femen singular; els meus, els teus, els seus per al masculi plural; les
meues, les teues i les seues per al femen plural.

ms dun possedor: el nostre, el vostre i els seu per al mascul singular; la nostra,
la vostra i la seua per al femen singular; els nostres, els vostres i les seues per al
mascul plural; les nostres, les vostres i les seues per al femen plural. La forma llur,
usada en lpoca clssica i que diferenciava u de varis possedors, ha desaparegut
completament en la llengua viva. En el seu lloc susa seu: el seu llibre (dells).

Els possessius, junt en els pronoms personals, presenten el tra de persona gramatical:
1 Persona
2 Persona
3 Persona
Un possedor
meu, -ua, -us, -ues teu, -ua, -us, -ues seu, -ua, -us, -ues
Dos possedors o ms nostre, -ra, -es
vostre, -ra, -es
llur, -rs

No hi ha possessius neutres, cosa que s que ne tenen lartcul i els demostratius.

Les formes plenes o tniques si van davant del substantiu necessiten dur lartcul definit:
Donam el meu llibre. El chiquet sha dormit en els teus braos. La vostra vena ha dut un
pasti. La nostra terra valenciana. Pero si van pospostes al substantiu no duran lartcul: Fill
meu, qu has fet? Neus s germana teua. Aix s conte seu. Ara, Senyor Criador nostre,
ajuda-nos. Respecte a la posici de lartcul definit diu Adlert Noguerol: Lexclusivitat dusar
el meu poble per imposici de la llengua normativa supon en la llengua valenciana
empobriment de llenguage, i en moltes ocasions produx una gran monotonia 2, recomanant
escriure dit lartcul tan davant del possessiu tnic com del substantiu, aixina com lus de les
formes apocopades o tones: el meu poble, mon poble, el poble meu. Esta forma descriure
lartcul definit davant del nom i desprs el possessiu, ya es fea en lpoca clssica: que si
virtut nom resistis, abreugeria los dies meus.3 Les formes nostre, vostre i les seues
variants, sn escrites, a voltes, sense lartcul definit quan van davant del substantiu:
Nostre Senyor. Vostra confraria. Nostres faulelles. Pero a no es dona en el cas de les atres
formes tniques. No s correcte dir: Meu Senyor. Seua confraria ?.

Funcions dels possessius

Els possessius simples o tons sn sempre actualisadors (Vore V.3.1) del substantiu, puix
permeten que este funcione en singular com a subjecte preverbal: Sa casa s de color blau
(no se diu: casa s de color blau).

Les formes plenes o tniques poden funcionar com a actualisadors i com a modificadors
(Vore V.3.1) del substantiu, com a qualsevol adjectiu:

Actualisadors: El teu coche. Les meues ulleres. (La) vostra casa. (Els) nostres fills.

Modificadors: El coche teu. Les ulleres meues. La casa vostra. Els fills nostres.

Com podem vore, hauran de concordar en gnero i nmero en dit substantiu, i ao ltim s
valit per a totes les formes dels determinants possessius.

Les formes neutres substantives lo meu, lo teu, lo seu, lo nostre i lo vostre tenen, a voltes i
en certs verps, un valor emftic de carcter quantitatiu: Est home patix lo seu (patix molt).

Els possessius mai acompanyen a un adverbi. s incorrecte dir: davant meu; prop nostre;
darrere teua. Per a fer a haurem de fer us de la preposici de seguida del pronom
personals corresponent: davant de mi; prop de vosatres; darrere de tu.

El possesiu relatiu del qual i ses variants

Les formes del qual, dels quals, de la qual, de les quals presenten les caraterstiques segents:

Sn formes tones que actuen sempre com a actualisadores (i per tant, poden considerarse determinatius, encara que tamb ne sn pronoms pel fet de substituir a un nom) du dels
substantius anteposts, i que nomenarem antecedent, en el qual concorden en gnero i
nmero: La dna, els fills de la qual vingueren a vore-la. En esta frase el possessiu relatiu
de la qual concorda en el gnero i nmero del substantiu dna. Admirem lhistria dels
valencians, els fets dels quals seran sempre gloriosos.

Tamb es pot fer esta construcci quan el substantiu que va antepost ad este possessiu
relatiu porte una preposici davant: Landana, en la porta de la qual hi ha una
mosquitera, s ampla.

No en sn compatibles en els determinatius demostratius: La dna, estos fills de la qual

vingueren...?, ni en lindefinit tot (i ses variants): ...tots fills de la qual...?, pero s en els
numerals: La dna, el segon fill de la qual vingu a vore-la.

Estes formes afiggen al seu significat possessiu un valor gramatical relatiu, puix se
relacionen sempre en un atre substantiu antepost, que nomenarem conseqent, i en el
qual no concorda: Aquell home, els fills del qual estudien formaci profesional... En este
eixemple home s el antecedent, els fills el conseqent i del qual el possessiu relatiu que
concorda en home.

No s correcte lus del pronom relatiu que en lloc del possessiu relatiu del qual (i ses
variants): Ac ha estat aquell home, que la filla festeja en un femater. Ni per les formes
qual/quals, quin/quins, quina/quines: El jupet, quals botons eren verts... Laludida costum
tradicional, quin orige signora... Aquell home, quina filla festeja en un...

Hi ha algunes construccions en les quals el relatiu del qual presenta un valor demostratiu,
no possessiu: ...en el cas del qual...; ...en objecte del qual...; ...al fi del qual... Cal fer-les
aixina: ...en eixe (tal) cas...; ...en eixe (tal) objecte...; ...a tal fi...

Com hem pogut vore, estes formes determinatives relatives, en significat possessiu, se
poden referir tant a un nic posseidor com a varis.

__________________________
1

Badia Margarit, A. M. Obra citada. Pg. 221.

Adlert Noguerol, M. En defensa de la llengua valenciana. Perqu i cm sha descriure la que es parla. Ed. Del
Cnia al Segura. Valncia Ciutet 1977. Pg. 51.
3
Martorell, J. Joan de Galba, M. Obra citada. Cap. 6, plana 45.
2

5.4. Els Indefinits

Caracterstiques

Signifiquen conceptes de quantitat de manera imprecisa i no determinada, o determinen

vagament lobjecte o lindividu al qual se referixen. Soponen als numerals que delimiten de
forma precisa o exacta les quantitats. No presenten valor senyalador.

Funcionen com a actualisadors (Vore V.3.1) dun substantiu: Alguns coches. Moltes
dnes, pero tamb poden actuar de pronoms: No he vist a ning. Ne tinc poc.

Alguns dells poden substantivar-se, fent del ncleu del subjecte: Lo molt cansa i lo poc
agrada. Alg ha tocat a la porta.

Poden adjetivar, s dir, modificar al nom directament o per mig de la construcci partitiva
de + substantiu: Llig ms llibres. Menja ms darrs. Esta funci la fan tots excepte: res i
cada, cadasc i cada u (i els seus femenins i plurals).

Poden aparixer com a ncleu del CD, i en eixe cas, per estar el substantiu oms, haurem
de posar el pronom en (excepte en tot, mateix, cadasc i gens): En veneren alguns (de
llibres). Massa me nhas posat (darrs). Nhe dut uns atres (de coixins). Gens si admet el
pronom en si el verp s intransitiu: No alena gens daire > No nalena gens.

El pronom gens no fa mai de ncleu del subjecte si est ho s dun verp transitiu. En el seu
lloc posarem un poc: Un poc (de vent) tir la tenda a terra.

Alguns quantitatius indefinits poden complir una funci adverbial: Ment ms que alena i
alena ms que un porc. Menjava molt. Esta funci la poden fer: quant, tant, molt, poc,
massa, prou, ms, manco/menys i gens.

Relaci de determinatius indefinits

Respecte al grau dindeterminaci de lobjecte o lindividu:

-

u / un, una, uns, unes

alg / algun, alguna, alguns, algunes

ning / ningun, ninguna, ninguns, ningunes

mateix, mateixa, mateixa, mateixos, mateixes

atre, atra, atres

tal, tals

qualsevol

Respecte a una quantitat imprecisa i no determinada:

-

res, no res

cada, cada u, cada una, cadasc, cadascuna, casc, cascuna

tot, tota, tots, totes

massa

tant, tanta, tants, tantes

molt, molta, molts, moltes

ms

manco / menys

quant, quanta, quants, quantes

prou

poc, poca, pocs, poques

gens, no gens.

cap

Locucions que expressen una quantitat indeterminada: tot lo mn, a mont, a manta de , la
mar de, un grapat de, una colla de , un ramat de...

Adjectius indefinits:
-

Cert, certa, certs, certes

Divers, diversa, diversos, diverses

Diferent, diferents

Remissi a noms contables i incontables

A noms contables: un: un home, una casa; algun: algun espavilat, alguna pregunta;
ningun: ningun bass, ninguna nima; mateix: el mateix amic, la mateixa persona; atre:
latre dia, latra nit; tal: tal fet; qualsevol: qualsevol novela; cada: cada chiquet; cap: cap
de nina; tot: tot vici, tota la semana.

A noms incontables: gens: gens de fam; tot: tot sancer, tota avergonyida; massa: massa
faena; prou: prou doli; tant: tant de treball, tantes voltes; quant: quant de vi, quanta
aigua; molt: molt de pa, molta alegria; poc: poc de sucre, poca confiana; ms: ms alt;
manco: manco diners.

Construcci partitiva

Els segents quantificadors indefinits: massa, prou, tant/tanta, quant/quanta, molt/molta,

poc/poca, ms, manco/menys, gens, cap, admeten, quan van anteposts a un nom, la
construcci partitiva formada per: de + substantiu singular. Eixemples: Tinc prou de sal. No
hi ha gens de farina. No hi ha cap de pruna. Pero tamb poden anar sense dita preposici
de, llevat de gens que sempre va en ella: s prou destre. A est massa carregat. No he
vist cap persona coneguda. Respecte a cap encara que pot anar sense la preposici de, s
ms genuna i diferencial cap de.

Haurem dintercalar la preposici de entre el quantitatiu indefinit i un adjectiu, quan aquell

est representant al nom elidit o quan este est representat pel pronom ne/en: Tenim
bresquilles bones i moltes de rones. Ne volem de roges i ms de verdes. Atenci! No hem
doblidar la concordana de gnero i nmero en els indefinits que tenen eixa possibilitat.

Caracterstiques especfiques

sengles:

Esta forma i la segent, cada (i ses variants), poden considerar-se determinatius en

valor distributiu.

Indica que correspon una unitat del nom que determina a cada una de les dos o ms
persones o coses: Les quatre filles prengueren sengles pollastres (cada una, un
pollastre). Tots els alumnes presentaren sengles treballs (cadasc, un treball).

s una forma que es troba en lpoca antiga: E feu fer dotze candeles, totes de bon pes
e de bona grandea, e feules encendre totes ensemps, e acadahuna mes sengles noms
dels apostols (Llibre dels fets cap. 5). E van posar entorn del dit cavall, o es de cada
part, sengles cadenes longues de argent per destrarnos (Crnica del Rey dArag En
Pere IV lo cerimonis o del punyalet, llibre segon, cap. 10), pero que sha perdut en la
llengua parlada.

La seua funci s la dactualisador del substantiu, al qual va antepost.

Mai actua com a pronom ni admet substantivaci.

No s compatible en cap datre determinatiu: Els sengles amics ? Les seues sengles
bicicletes ?

cada:

Expressa tots els objectes o individus indicats pel nom que li seguix, pero presos de
forma separada lu de latre. Fa la funci dactualisador del subtantiu al qual va antepost:
Cada dissabte ixc a la montanya.

Este determinatiu distributiu, s invariable en gnero i nmero, utilisant-se davant de

coses contables.

Pot funcionar tamb com a modificador de tot el grup nominal (Vore V.3.1) si va
antepost a un numeral cardinal (que en este cas s lactualisador): Cada sis mesos
anem al dentiste.

s compatible en tots els cardinals, llevat del cardinal un/una: Cada un ms ? Cada una
semana ?

En el cardinal u i una forma locucions o composts en valor de pronom: cada u, cada una,
cadasc, cadascuna, casc, cascuna. Estos pronoms sutilisen seguits dun complement
partitiu (destos, deixos, de les, dells...+ substantiu): Cadasc destos hmens dur
una gerra. Cada u dells llig un llibre diferent. Cascuna deixes anotacions t un valor
diferent. Alcover registra la forma casc en obres i documents dels segles XIII, XIV i XV,
i el seu us en el llenguage parlat en les poblacions dAlacant, Cocentaina, Gandia, Alcoy
i Monver. La forma cadasc la documenta en obres del segle XV i XX, i la forma
cadascun en obres del XVI, no mencionant cap de poblaci a on es diu. Voro Lpez
registra noms la forma cada u en la comarca de lHorta.

u / un (i ses variants uns i unes)

La forma u s la que pren est indefinit en valor de substantiu i en valor de persona en

general: U ha tocat a la porta.

La forma un en funci adjectiva i en funci substantiva, ha de concordar en gnero i

nmero en el referent: Volia unes paelles. He comprat un mel. Te done uns caramelos.
Nhe venut una.

Tan u com una poden referir-se a la persona que parla quan duen un pronom personal
com ara el, la o li: Li parlen a u com si u estiguera sort. La miren a una com si
mestigueren menjant.

Estos indefinits adquirixen valors especfics: Busque un coche que t cinc portes;
inespecfics: Busque un coche que tinga cinc portes; i generalisadors: Tindre un telfon
s imprescindible, en el context.

La forma uns/unes, a voltes, presenta un significat daproximaci, sent en estos casos

un modificador dun cardinal: En la sala de conferncies hi havien unes trenta persones
(...aproximadament trenta...).

Ne poden tindre un valor emftic en exclamacions, anteposts a paraules usades com a

insult, quan se vol intensificar algunes qualitats positives, acompanyant al indefinit
tot...: T un cocha! Eres un betzo. Ncio s un sabi. Alfons s tot un cavaller.

Adlert diu: Cal evitar la confusi entre un, adjectiu determinatiu numeral, i un, article
indefinit; i u, adjectiu determinatiu numeral, i u, pronom indefinit. Ladjectiu
determinatiu numeral t la forma un quan precedix a all a qu es referix. Eixemple: un
plat. En els atres casos t la forma u. [...].
T sempre la forma un larticle indefinit. Eixemple: Un dia qualsevol vindr. [...].
T sempre la forma u el pronom indefinit. Eixemple: Qu va a fer u, si no pot? [...].
O siga, per a recordar-ho be, un en valenci, s un en castell; u en valenci s uno en
castell.1

La forma un s sempre un indefinit quan no es troba oposta a uns atres cardinals (dos,
tres...). Eixemples:
Cardinal: En casa noms tinc un gat (no dos, ni tres...).
Indefinit: Tinc un gat precis.

Com a ncleu del grup nominal pot anar seguit de les construccions dells, delles o de +
artcul + nom en plural: U dells. Una delles. U dels milicians. Una de les barques.

Quan ne precedix al substantiu, eixercix la funci dactualisador del substantiu (o un atre

element substantiu): Unes chiquetes; i quan apareix sense substantiu, actua com a
pronom: He comprat unes molt boniques (sabates o lo que siga).

Ne sn incompatibles en uns atres determinatius, llevat de tot i cert: Est fet tot un
home. Tinc tota una srie de nmeros... Un cert retor...

U i un (i ses variants), poden ser correlatius de atre (i ses variants) en un valor

distributiu: U diu que estic gros, un atre que estic prim. Luna s honesta i latra
delectable. No movien baralles entre uns jugadors i atres.

Les formes u, una actuen de pronom, be en el valor generalisador de qualsevol: Quan u

se confia, pot tindre problemes, be en el valor encubridor del yo del parlant: U s lo que
s. Si una vos demana un favor...

Antigament, i en encara en lactualitat en algunes comarques, per dissimilaci, la forma

masculina u podia anar precedida de lartcul la: la u (ant. la hu). Eixemple: La hu se
afluxa, y laltre flastoma [malax, insulta] (La Brama dels llauradors de lHorta de
Valncia de Jaume Gaull).

alg / algun

S'usen per indicar una persona o cosa com a completament indeterminada, donant
noms com a suposta la seua existncia. Alg, que noms aludix a persones, no s un
determinatiu, sino un verdader pronom indefinit (Vore IV.6.6.), puix mai acompanya al
substantiu ni com a actualisador ni com a modificador: I se oa ad alg passar per la
naya.

Algun, que funciona com a adjectiu, determina al substantiu al qual precedix i actualisa,
deixant a loyent major llibertat de selecci que lindefinit un: He fet algunes faenes. No
ns compatible ni en lartcul ni en els demostratius ni en els possessius, pero s permet
anar seguit de lindefinit atre (i ses variants): Algun atre dia. Algun atre proyecte. Ne pot
actuar com a pronom: Dona-men alguna. I ne t capacitat substantivadora: Algun
espavilat.

Poden anar seguits de la preposici de o duna atra de significaci partitiva: I si alg de

vosatres se mou a fer una guilopada. Alguns de sos parents vingueren; o del relatiu
que: Alg que vol diners.

Servix per a denotar de manera indeterminada la quantitat o lintensitat d'una cosa,

indicant quasi sempre un terme mig entre poc i molt: Venia algunes voltes a Godella.

Sha de traduir lindefinit castell alguno, pospost a un substantiu, per cap (de) +
substantiu: No creo en poltico alguno > No crec en cap de poltic.

La paraula castellana varios se pot traduir per alguns, diversos, diferents: Varios de ellos
lo nombraron > Alguns dells el nomenaren.

ning / ningun

Ning, que s un pronom i no un determinatiu, es referix sempre a persones. En frases

negatives nindica labsncia total: No espervem socors de ning.

Ningn s un determinatiu, que funciona com a actualisador del substantiu al qual va

pospost. Ha de concordar en gnero i nmero en ell: Ningun mege. Ninguna pruna.
Ninguns bens. Ningunes persones conegudes.

quant
-

Fa referncia a una quantitat imprecisa

tant

massa

prou

molt

poc

ms

manco / menys

res

Pronom que en frases afirmatives, condicionals o interrogatives equival a alguna cosa:

Voleu que diga res per vs? Si res voleu, prengau tot quant tinc. Abans se deixaria
morir que vindre en res contra lhonor meu.

En frases negatives equival a ninguna cosa. Quan res va darrere del verp, exigix sempre
la companyia de ladverbi no: No digues res. Aix no s res. I quan ne va davant del
verp, pot anar sense ladverbi no: Si ho fa, va ser i res no valdr. Res te donar. En les

frases en les quals el verp se sobreentn, se pot fer us de no res o de res sense el no:
Qu has comprat? No res. Qu has venut? Res.

Quan res s el subjecte duna oraci de verp sobreents, no posarem ladverbi no: Res
tan bonico com aquell parage natural.

Res no modifica mai a un substantiu.

Forma part de locucions: No res (absncia total duna cosa). En un tres i no res (en un
moment, en un instant o en poc desfor). En res, en no res ( de repent, en un obrir i
tancar dulls).

cap

Pronom, en frases interrogatives o condicionals significa algun / alguna: Tens cap de

dubte? No s si hi ha cap de resposta ad eixa pregunta.

En frases negatives equival a ningun: No hi havia cap dordenador.

Este pronom mai fa les funcions dadverbi.

En valenci es pot escriure cap i cap de, les dos formes sn correctes, pero s ms
patrimonial la forma cap de: No hi havia cap de dna. Cap de les agulles que em dones
me servix.

gens
-

En quantitat o intensitat mnima. s un quantitatiu invariable. En les oracions negatives

equival a en ninguna quantitat, i en les interrogatives i condicionals a en alguna
quantitat.

En un us pronominal: Dis-li que no men don gens. No ne trob gens. No tinc gens de
fret.

En funcions dadjectiu, si va seguit duna construcci partitiva formada per de +

substantiu incontable: Els pabellons eren de brocat vert en moltes penjadures, i com
gens de vent fea, totes se menjaven. Esta nit no alena gens daire. Has comprat gens
de llet?

En un us adverbial: Ella no desdejuna gens. No sn gens creguts. No se deu gens

dubtar. No confies gens en ell.

tot

qualsevol

sol

cert

mateix

tal

atre

______________________
1

Adlert Noguerol, M. Obra citada. Pg. 53.

5.5. Numerals
La forma actual de dir el plural dels nmeros s: els dos, els tres, els vint, els cinquanta... i no
larcaica: tots dos, tots tres...
El femen de dos s dos i no dues: dos chiquetes.
Per a evitar confusions, un en valenci s un en castell; u en valenci s uno en castell. El catala
no usa u com a numeral cardinal, noms fa us de un, pero el valenci s.
Les formes huit, dsset, dhuit, dneu, xixanta, huitanta, mill, bill, quint, sext, sptim, octau,
dcim, undcim, duodcim, vigsim, trigsim, quadragsim... sn les formes vives valencianes.
5.5.1. Cardinals
5.5.2. Ordinals
5.5.3. Partitius
5.5.4. Mltiples
5.5.5. Colectius

6. Els pronoms

6.1. Els pronoms personals

Les formes dels pronoms personals forts o tnics sn:
Singular
De 1 persona yo
De 2 persona tu,
vost
De 3 persona ell, ella

Plural
nosatres
vosatres
ells,
elles

Els pronoms personals tons sn:

Singular
De 1 persona me / em
De 1 persona te / et
De 1 persona se / es, lo, la, li,

Plural
mos
vos
los,

els,

el

les

El pronom personal de 1 persona yo, es pronuncia fricatiu palatal sonor [y] i en o tancada, i no []
(palatal africat sonor), que s el s de la gi italiana, i en o oberta, com ho fa el catal nortoriental.
Josep Giner en el seu mencionat artcul diu: El pronom jo s pronunciat i llegit yo, la j s un
neografisme degut que lortografia moderna prescindix totalment de la y, substituda generalment
per la i [es referix a lortografia fabriana del IEC], excepci feta del dgraf ny. En valenci la o de
jo s habitualment tancada, com en la llengua antiga; a voltes se sent oberta en la pronunciaci
enftica; la pronunciaci barcelonina amb o oberta s un enfatisme i la pronunciaci amb j fricativa
s un dialectalisme nord-oriental.
No existixen en el valenci les formes arcaiques del pronom de primera persona del plural ens /
ns; hui com en lpoca clssica s nos quan este anava darrere duna paraula, generalment
monosilbica, que acabava en vocal: que nos > que ens > quens, pero en tots els atres casos i
incls moltes voltes en este la forma era nos. s la normativa catalana moderna la que ha eliminat
lus del pronom nos i lha substitut per ens quan este va davant del verp o darrere si acaba en
vocal, deixant nos nicament per a quan va darrere del verp acabat en consonant o en u. Tampoc
existix el pronom arcaic de segona persona del plural us; hui com en lpoca clssica s vos, ya
que us era una contracci de vos. [] La RACV a soles dona com a normativa la forma vos. La
normativa catalanisant accepta vos pero sol potenciar us.8 I en relaci a nos, comenta Giner: La
llengua antiga redua nos i vos darrere mot acabat en vocal a les formes asil.lbiques ns, us. En
valenci antic tal s era normal en la llengua lliterria de la capital per en els dialectes forans
vulgars no hi hagu prdua de la o llatina de nos i vos, per la forta tendncia a la fixaci
monomorfolgica de les partcules, i tal s ls general modern del valenci parlat, el qual
desconeix les formes ens i us, usats sistemticament pel catal literari modern. [] La preferncia
que els escriptors barcelonins donen a us s del tot infundada. Realment la forma vos, davant el
verb, s preferible en molts casos. Una de les coses que ms repugna el valenci s ls de us per
vos.9

____________________
8
Lpez i Verdejo, V. El parlar de lHorta de Valncia dins del dialecte apichat. Ed. RACV. Valncia Ciutat
2004.Pg. 44.
9
Giner, J. Obra citada. Pg. 5.
Les formes m, t, s, l, ls susen quan el verp acaba en vocal: emportat a; compram all;
omplil; entregues; portals. Quan un verp escomea per consonant sutilisen tant les formes
plenes me, te, se com les reforades em, et, es, com fea la llengua antiga, si be hi
ha una forta tendncia a utilisar majoritriament les plenes: me pareix o em pareix, te llaves o et
llaves, se menja o es menja.4 Giner fa un comentari molt interessant respecte ad estes formes:
Ara b, una cosa s ladmissi de ls de em, et davant consonant en tots els casos, i una altra
cosa el bandejament absolut, aferrissat, de me, te com fan certs escriptors barcelonins, dhuc
[incls] en poesia; aix darrer s un poc discutible, perqu ls de me, te s ben viu i no s cap
castellanisme i en moltes frases mant el ritme i evita cacafonies i versos durs i aspres, tan

abundosos en els poetes de certa escola. Ens inclinem, doncs, a insinuar que la rigidesa dels
bandejadors de me, te s innecesria: cal deixar ms llibertat a lescriptor, al poeta, etc.5
6.2. Els pronoms en, hi, ho

El pronom en/ne
-

En / ne deu colar-se immediatament davant del verp a quina oraci pertanyga. Si el verp s
reflexiu, se colocar darrere del pronom: vinc de Valncia, i men torne hui mateix. Vaig al
teatre i me neixir a les dos de la nit. En el primer eixemple n (en) significa Valncia, i en
el segon, n (ne) significa el teatre.

En les oracions imperatives es colocar darrere del verp, si sn afirmatives, i si ne foren

negatives davant: Vine-ten. No ten vages.

Este pronom sutilisa en el valenci actual com a objecte directe, reemplaant un

complement preposicional i apareix com a auxiliar en verps de moviments, pero no sutilisa
ya com a circumstancial en substituci de lloc: Quan tornarem del poble? Tornarem dem,
i no en tornarem dem.

Tamb es sol usar de forma pleonstica, es dir, fent un us dell quan est explcit lobjecte
directe en loraci: Nhi havia molta aigua o nhi ha pa per hi havia molta aigua o hi ha pa.

Davant de verp que escomena per vocal sutilisa indistintament la forma plena ne com la
reforada en: No en tinc o no ne tinc, en falten tres o ne falten tres. Es detecta una forta
tendncia en el valenci apichat a utilisar en estos casos la forma ne.

El pronom i adverbi hi
-

Hi sol anar antepost al verp i seguint al pronom reflexiu: No mhi trobe. Quan hi va
acompanyat de en / ne, esta darrera partcula haur danar davant: Nhi havien du.

El seu us en el valenci general s molt restringit:

o

Sutilisa com a impersonal, acompanyant al verp haver: Hi havia una dna, hi ha vi.

Tamb, i en uns casos molt concrets, se fa us dell per a substituir a circumstancials de

lloc, com ya passava en la llengua clssica, concretament quan acompanya al verp vore:
Thi veus? No, no mhi veig.

Tamb es troba fossilisat en la segona persona del singular de limperatiu del verp estar,
que en la comarca de lHorta pren la forma esta-te, considerada normativa junt a
estigues, en este cas es sol trobar el pronom hi en la segent combinaci de pronoms:
Esta-thi quet. Ves i esta-thi amagat.

Jos Maria Guinot i Galn, Antoni Fontelles, Laura Garca i Chimo Lanuza, apunten que
tamb pot trobar-se en valenci acompanyant a uns atres verps com ara trobar o tornar
i substituint complements preposicionals.

El pronom ho

Susa com a complement dobjecte directe: Ell ven tot lo que volEll ho ven.

Reemplaa als predicatius en les oracions copulatives: Est bo?S, ho est. En estes
oracions, adems dels verps ser i estar, tamb ho poden ser: parixer, semblar, aparentar,
fer-se...

____________________
4
Lpez i Verdejo, V. Obra ads citada. Pg. 45.
5
Giner, J. Obra citada. Pg. 4.

6.3. Els pronoms relatius

6.4. Els pronoms interrogatius i exclamatius
7. El verp
s la part dinmica de loraci, ncleu del predicat (Vore V.1.3) i representa les diferents classes
daccions que du el subjecte en la seua ment i que pot realisar o patir. Adems, el verp ajuda a
situar o a apreciar en loraci el temps en el que se desenrolla lacci. Eixemples: Yo menge pa. Yo
me caic un bac. Caminava per la montanya.
Caracterstiques generals:

Des del punt de vista formal, el verp es compon de: ral (o lexema) + desinncies o
terminacions (o morfemes). Estes desinncies signifiquen: temps, modo, persona, nmero i
aspecte. El conjunt deste desinncies unides a la ral constituxen la conjugaci. Aixina puix,
el verp s lnica classe de paraula que presenta conjugaci. Les desinncies verbals tenen
varis significats. Eixemple: menjvem: menj--ve-m
-

ral menj-: s portadora del significat lxic com a unes atres classes de paraula, com
ara els substantius menjar i menjador.

vocal temtica -: mostra a quin dels tres grups de verps perteneix. En este cas s al
primer grup, els acabatas en -ar.

desinncia ve-: significa el temps pretrit, aspecte imperfecte i modo indicatiu.

desinncia m: indica persona (1) i nmero (plural).

No totes les formes verbals presenten totes les desinncies. Eixemple: soc inclou la ral de
ser, adems dels significats de 1 persona del singular del present dindicatiu.

Des del punt de vista funcional, el verp s sempre el ncleu sintctic del predicat (Vore V.
1.3) de loraci.
En relaci en la seua naturalea gramatical, pot dur o no complements. Eixemples:
-

Sense complements: El chiquet mor.

En complements: El cavall don una guitza al meu ve ahir de vesprada.

7.1. Classes de verps

Per la seua modalitat dacci (que noms t a vore en el significat del verp i no en laspecte
que es vor en lapartat 6.3) poden ser:

Perfectius: els que indiquen la conclusi o acabament de lo que signifiquen. Eixemples:

morir, aplegar, entrar, nixer, eixir, amagar...

Imperfectius: Denoten duraci. Eixemples: pasejar, cantar, amar, crixer... Atenci!

Un verp perfectiu pot usar-se en un temps daspecte imperfectiu. Eixemple: disparar,
que noms es concep en el moment del dispar, adquirix un valor reiteratiu en disparava.

Incoactius: indiquen lescomenament duna acci. Eixemple: florir.

Iteratius: denoten que una acci se compon de moments repetits. Eixemple: colpejar.

Segons tinguen una conjugaci completa o no:

-

Defectius: els que tenen una flexi incompleta. Eixemple: caldre.

Unipersonals

o impersonals: subclasse dels defectius que noms ne tenen la 3

persona del singular. Eixemples: ploure, nevar, tronar... Atenci! En sentit figurat en
deixen de ser unipersonals.

Bipersonals: una atra subclasse dels defectius, que noms sen conjuguen en les
terceres persones, la del singular i la del plural. Eixemple: estrnyer.

Pronominals: els que se flexionen en companyia dun pronom dbil (me, te, se, nos i vos).
Eixemple: arrepenedir-se, queixar-se, atrevir-se... El pronom ac no t funci nominal
alguna, s dir, no fan dobjecte directe ni indirecte, sino que formen part del verp, puix
sense ell el verp no existiria. Eixemple: yo marrepenedixc (correcte) > yo arrepenedixc
(?). No obstant, hi ha verps que es poden conjugar tant en estos pronoms com sense ells.
Se consideraran pronominals quan duguen els pronoms. Eixemples: emocionar-se i
emocionar; supondres i supondre; creures i creure; oblidar-se i oblidar, quedar-se i
quedar; alegrar-se i alegrar; imaginar-se i imaginar...

Transitius: els que precisen dun complement directe, de forma expressa o potencial, per a
completar el seu significat. Les oracions en verps transitius se denominen oracions
transitives. Eixemples: El chiquet llana la pilota al jard. Tica trau aigua del pou.

Intransitius: els que tenen un significat complet, no precisen dun complement directe per
a completar la seua significaci. Les oracions en verps intransitius se nomenen oracions
intransitives. Eixemples: Ells viuen (podem afegir lo que siga, pero no s precs per a
completar el significat del verp, per eixemple: Ells viuen en Morella).

Auxiliars: els que han perdut total o parcialment el seu significat en combinar-se en formes
no personals, formant part de les perfrasis verbals: VINDRE A+INFINITIU: A ve a costar
uns doscents euros. HAVER DE + INFINITIU: Hem daclarir este embolic. CALDRE
+INFINITIU: Cal anar a vore als yayos. DEURE DE+INFINITIU: Deu destar al caure... o
auxiliant a un atre verp com ara els verps HAVER i SER: He comprs lo que mhas dit. El
llibre s llegit per Cento. Atenci! El mateix verp pot funcionar com auxiliar: ha vingut, ha
de ploure, o com a verp ple: hi havia poca gent.

Copulatius o atributius: els que unixen un subjecte en un atribut (Vore V.1.4), adems de
fer la funci del ncleu dun predicat. Ne sn els verps ser, estar, parixer, semblar,
aparentar... Eixemples: La casa s gran. Esta habitaci sembla una porcatera.

Recprocs: els que indiquen una acci compartida per tots els membres que la fan possible.
Se construxen en el pronom se i el verp est en tercera persona del plural. Eixemple: Els
amants se volen.

Reflexius: els que duen com a complement dobjecte directe un pronom de la mateixa
persona que el subjecte. Subjecte i COD sn la mateixa persona. Eixemple: Yo me mire a
lespill (yo i me sn de primera persona). Hi ha verps que poden funcionar tant en pronoms

com sense ells, la qual cosa marca una diferncia de significat. Eixemple: Sest dormint, s
dir, que escomena una acci (significat incoatiu). Est dormint, significat de duraci.

Irregulars: els que modifiquen la ral i/o la vocal temtica durant la flexi. Eixemple: fer >
fa; anar > vaig, vrem, vreu...

7.2. Les formes no personals: Linfinitiu, el participi i el gerundi

Estes formes no presenten significat gramatical ni de persona, ni de nmero ni de modo. Noms
soponen entre s pel tra del temps.

Linfinitiu:

o s el substantiu verbal, per lo tant, tenen possibilitat de:

-

Dur determinatius i modificadors: Lhorrible cloixir de dents.

Tindre oposici de nmero: El deure / els deures.

Eixercir com a subjecte: Menjar s bo; com a complement dobjecte directe: No vullc
dormir; complement circumstancial: Se nan sense menjar... s dir, totes les
funcions prpies dels substantius.

Anar precedits duna preposici: De saber-ho, haguera vingut. Si va precedit de la

preposici en, diu Chimo Lanuza): Equival en un principi a un gerundi (precedit o
no de la mateixa preposici en) o tambe a la construcci quan + subjuntiu: En
caminar se ten passar (equival a Caminant se ten passar)... Ara be, les
substitucions no son del tot exactes, ya que no son completament sinonimes; entre
elles nhi ha chicotets matios que les diferencien: Quan camines se ten passar,
com la construcci en + infinitiu, indica una circumstancia purament temporal,
mentres que Caminant se ten passar, expressa mes be una relaci causal, ya que
el fet de caminar sera el motiu que permetra que se lin passe el mal.1

o Tamb tenen traos comuns en els verps, podent dur els complements deste.
Eixemples:
En complement directe: Menjar carn s bo.
En complement indirecte: Donar de menjar al necessitats s una bona obra.
En complement circumstancial: Menjar be s saludable.
En complement de rgim: Dedicar-se a lescritura s interessant.
I en alguns casos un subjecte explcit. Eixemple: En eixir tu, se caigu la llntia.
Atenci! Els pronoms tons que complementen a un infinitiu sempre se posponen ad
este, desprs de posar un guionet: fer-seho.

_____________________
1

Lanuza Ortuo, J. La preposici en, en Srie Filolgica n 4. Ed. RACV, Valncia Ciutat, 1989. Pg 96

o Pot tindre un valor imperatiu. Eixemple: Chiquets, a dinar.

o s lenunciat de cada verp. Les seues desinncies nos indiquen el grup a que pertany
cada verp: Primer grup, -ar (rallar); segon grup: -er/-re/-r (nixer, viure, crrer); tercer
grup: -ir (vestir).
o

Presenta dos formes:

-

Infinitiu simple: peixcar.

Infinitiu compost: haver peixcat. Indica sempre anterioritat a un moment donat: Per
haver eixit tu, mha tocat fer la faena. Incls recriminaci per part del parlant al que
escolta per no haver fet alguna cosa que hauria dhaver fet: Mhaguera agradat
anar al cine en vosatres. Puix haver-ho dit!

o No s correcte fer us de linfinitiu com a verp principal duna oraci. Eixemple: Senyores
i senyors, comunicar-les que lobra escomenar dins de cinc minuts (lo correcte seria
dir: els comuniquem...).

El participi:

o Presenta traos comuns en els adjectius i els verps:

En els adjectius:

Poden dur marques de gnero i nmero, concordant en el substantiu: Fet vist.

Fets vists. Experincia vixcuda. Experincies vixcudes.

I tamb marques adverbials de grau: molt preocupat, o en el sufix del superlatiu

-ssim: dolcssim.

En els verps:
-

Participa en els temps composts de la conjugaci verbal: He anat.

En les oracions pasives: El llibre s llegit per ella.

En les perfrasis verbals: Estan fets tots els eixercicis.

Poden dur subjecte en les construccions absolutes (Vore V.1.3): Una volta fet el
treball, ten pots anar a casa.

Quan participa en la conjugaci dels temps composts, o en les perfrasis verbals,

dur els complements propis del verp: He comprat vi (COD). Li he donat un tros
de carn al gos (COI). Nos hem acordat de tu (C. de rgim). Hem tornat hui (CC).

Poden anar modificats per un complement agent (Vore V.2.4.1): Lescritura fon
firmada per tots els interessats.
Atenci! La forma habitual que adopta el participi s la masculina singular, pero
quan va precedit per un complement dobjecte directe en forma de pronom
personal (el, la, els, les), que vaja antepost ad ell (i sempre que siga complement
dobjecte directe del verp que est en forma del participi), concordar en gnero i
nmero en el substantiu: Lhas vista (ad ella). Les havem vistes (ad elles). Els
has trobats (els coixins).

Formaci del participi:

Dels verps acabats en ar: afegint al radical de linfinitiu les terminacions at, -ada.
ats, -ades. Eixemples: trobat, amat, donat, anat, estat, rallat, creuat. pouat,
estalviat, aforrat, canviat, desbalafiat, aveat, avalotat, alat, bellugat, corbat,
rastollat, atollat, apreat, calfat.

Dels verps acabats en er/-re/-r: afegint a la ral de linfinitiu la terminaci ut. No

obstant, ac en este grup hi ha prou irregularitats i variants:

Els verps velarisats normalment tenen un participi velar: valdre>valgut;

merixer>mereixcut.

Els verps acabats en -andre> -s (romandre>roms. Este verp s arcaic i ha

desaparegut totalment del valenci actual, pero encara susa a nivell lliterri).

Els

acabats

en

-endre>-s

(atendre>ats;

comprendre>comprs;

encendre>encs; defendre>defs. Excepcions: vendre>venut; cerndre>cernut).

En

indre/-nyer>-gut

(tindre>tingut;

vindre>vingut;

plnyer>planygut;

pertnyer>pertanygut;; obtindre>obtingut i obts...).

En

-ondre>-ost

(pondre>post;

propondre>propost;

dispondre>dispost;

opondre>opost; supondre>supost...).

En

-nyer>-et

(estrnyer>estret;

constrnyer>constret.

Excepcions:

fnyer>fenygut o fenyut; acontnyer>aconts).

En

-oldre>-olt

(absoldre>absolt;

moldre>mlt.

Excepcions:

soldre>solgut;

oldre>olgut; doldre>dolgut).
Ms excepcions:

metre>ms

(i

derivats:

emetre>ems;

cometre>coms;

prometre>proms...).

trcer>tort / torut.

fondre>fos.

cloure>clos.

cure>cuit (de cure el menjar) / cogut (de cure una ferida).

dir>dit.

dur>dut.

escriure>escrit.

fer>fet.

riure>rist.

traure>tret. distraure>distret.

viure>vixcut.

vore>vist.

conixer>conegut / coneixcut.

ometre>oms;

Dels verps acabats en ir: afegint a la ral de linfinitiu la terminaci it. No obstant,
hi ha uns pocs que adems del participi regular ne tenen un atre particular que
normalment funciona com a substantiu. Eixemples: imprimir>imprimit / imprs;
oferir>oferit / ofert (la segona forma s lantiga i en un total dess hui en dia).
Participis irregulars deste grup sn: cobrir>cobert; morir>mort; obrir>obert.

El gerundi:
o

Segon la conjugaci el seu acabament ser:

-

ant per als verps de la 1 conjugaci (-ar): besant, derringlant, estant...

ent per als verps de la 2 conjugaci (-er/re/r): cabent, perdent, creixent...

int per als verps de la 3 conjugaci (-ir): patint, sentint, eixint...

No sn admeses les formes velarisades tals com: correguent, diguent, estiguent,

caiguent, dolguent, traguent, riguent, muiguent, creguent, valguent, olguent..., sent les
normatives les no velarisades: corrent, dient, estant, caent, dolent, traent, rient, morint,
creent, valent, olent...
En la seua formaci, alguns verps del segon grup que tenen el radical acabat en u, com
ara: plaure, coure, caure, traure, riure... perden dita u i afigen la terminaci de gerundi:
plaent, coent, caent, traent, rient... En alguns dells, dita u canvia a v, com en moure,
beure...: movent, bevent.... I incls uns atres com escriure, viure, vindre, tindre... no
fan el gerundi en ent, com les correspondria, sino en -int: escrivint, vivint, tenint (la
ral ten no procediria de tindre, sino de tenir)...
o

El gerundi t dos formes:

Gerundi simple: dormint, menjant, jaent...

Gerundi compost: havent dormit, havent menjat, havent jagut...

o Presenta traos comuns en els adverbis i els verps:

-

En els adverbis: La funci ms prpia del gerundi s la que le correspon a la majoria

dels adverbis, la de complement circumstancial. Eixemple: Se nan corrent. Pero
tamb pot complementar a un substantiu com si fora un atribut. Eixemple: Vaig vore
un pardalet caent dun arbre.

En els verps: El gerundi, com a forma verbal que s, pot dur complements verbals i
subjecte explcit. Eixemples:

En complement dobjecte directe: Menjant prunes. Dibuixant un paisage. Quan

nest referit a lobjecte directe, no haur dimplicar una qualitat de la persona o
cosa, sino que haur dexpressar una acci o un canvi dacci. Eixemple: Tinc una
televisi veent-se molt mal.A s incorrecte, lo correcte seria: Tinc una televisi
que es veu molt mal.

En complement dobjecte indirecte: Agradant-me a mi mateix...

En complement circumstancial: Anant pel carrer...

En subjecte explcit: Estant yo duchant-me, aplegaren elles.

o En pot anar precedit de la preposici en; combinaci que equival a les construccions
introdudes per quan, i acompanyades de verps en subjuntiu. Eixemples: En acabant la
pelcula, ixqu (Quan acab la pelcula, ixqu). En tornant passar per ta casa. En
parlant se li apaga la veu. Tots estos casos sn sinnims a la construcci ads
nomenada en + infinitiu. Abds formes de construcci, relacionen dos accions, estant
condicionada la realisaci duna a latra. La construcci en acabant t tamb el significat
de desprs.

o A voltes, el gerundi pot actuar com un adjectiu: Aix se fa en aigua bollint.

o Expressa duraci, es dir, ni linici ni lacabament de lacci sino ms be el seu desenroll:
Verem una ala delta volant. Com a conseqncia da, el gerundi simple indica temps
de simultanetat en una atra acci. Eixemple: Escrivint en lordenador, em qued dormit
(Mentrimentres escrivia en lordenador em qued dormit). En canvi el gerundi compost
expressaria una acci acabada que s anterior a la del verp principal. Eixemple: Havent
cantat, laplaudiren.
Les perfrasis verbals que forma junt en els verps estar, vindre, anar..., tamb
expressen duraci.

o Pot dur pronoms encltics, es dir, posposts ad ell, i en eixe cas posarem el guionet:
cremant-la, afegint-ne, dormint-lo... Si el gerundi s compost, els pronoms seguirien al
verp haver: havent-nos llegit.
o

No s correcte lus del gerundi:

-

per a expressar una acci que s conseqncia duna atra. Eixemple: El cavall caigu
trencant-se la cama el ginet (lo correcte seri dir: el cavall caigu i, com a
conseqncia, se trenc la cama el ginet, o el cavall caigu i es trenc la cama el
ginet). Noms en el cas duna acci immediata i coincident en una atra, seria
correcte el seu us. Eixemple: Ixqu donant una portada (enrecordar-vos que esta
darrera paraula es pronunciaria port).

que correspon a un verp de no acci i que funciona com a complement dun

substantiu. Eixemple: Es tracta duna llei imponent una normativa aliena (lo correcte
seria dir: es tracta duna llei que impon una normativa aliena).

per a completar a un substantiu en funci de complement dobjecte indirecte, de

complement circumstancial o de complement de rgim. Eixemples: Don una almoina
a una dna demanant en lo carrer (lo correcte s: ...que demanava...). Aplegu en
un home donant chillits (shauria de dir: ...que donava...). Me trob en un chicon
escopinyant (se diu: ...que escopinyava). Es dir, en eixos casos lo correcte s fer us
del relatiu que.

7.3. Temps, persona, nmero, modo i aspecte en el verp

El temps verbal el podem establir en relaci:

Al parlant: present: Ara vaig, pretrit: Ya pass la borrasca, i futur: Dem anir a ta
casa.

A lacci verbal: simultnea: Ha aplegat Chimo quan yo dormia, posterior i anterior:

Quan tu aplegares (posterioritat), yo ya havia fet el dinar (anterioritat).

La persona i nmero
o

En el verp podem distinguir tres persones:

1 persona: relacionada en el yo del parlant.

2 persona: relacionada en el tu del oyent.

3 persona: referida a lo que no s ni el parlant ni loyent.

o La persona sol anar unida en el significat de nmero en la mateixa desinncia. Eixemple:

trencavem, la m nos indica, en este cas, 1 persona del plural.

o Les desinncies verbals de persona i nmero han de concordar en el subjecte

corresponent: Els chiquets mengen. El gos corre.

El modo
Lacci del verp pot estar exposta de modo:

objectiu: INDICATIU. Expressa continguts o fets reals o objectius vists pel parlant com
a segurs. Els enunciats oracionals interrogatius noms se donen en este modo.
Eixemple: Ahir don la lli. Estudies?

subjectiu:

SUBJUNTIU.

Nos

indica

possibilitat,

dubte,

improvabilitat,

desig,

presuposici, etc. s un modo dinterpretaci, utilisant-lo el parlant per a fer una

apreciaci sobre la realisaci o les possibilitats de realisaci de lacci. Eixemple: Que
a bullga uns vint minuts (en este cas expressa desig). Els predicats asertius (creure,
pensar, estar segur...) en forma afirmativa exigixen el modo indicatiu: Crec que he
perdut. Pero si apareixen en forma negativa, precisaran el modo subjuntiu: No crec que
hages perdut. Tamb susa el subjuntiu quan els nexes sn de finalitat: Per a que
estigues content; o dinespecificitat: Busque un coche que tinga la cabina ampla.

IMPERATIU: manifesta imposici, manament, prec, petici. Eixemple: Menja i calla.

Laspecte verbal
Lacci verbal i tamb les perfrasis verbals pot tindre diferents aspectes o sentits que es
manifesta en les desinncies:

Aspecte perfectiu: acci acabada: din, he dinat... Els temps en est aspecte sn
totes

les

formes

compostes

(del

modo

indicatiu:

passat

prxim,

pretrit

plusquamperfecte, pretrit perfecte compost, futur perfecte i futur hipottic compost;

i del modo subjuntiu: pretrit perfecte i pretrit plusquamperfecte), adems del
pretrit perfecte dindicatiu.

Aspecte imperfectiu: acci no acabada: dinava, dinar... Els temps en est aspecte
sn totes les formes simples del modo indicatiu, excepte el pretrit perfecte, i les de
subjuntiu.

7.4. El modo indicatiu

La flexi verbal comprn uns temps simples i uns temps composts.

ELS TEMPS SIMPLES DEL MODO INDICATIU:

PRESENT.
Mostra els fets en el seu moment actual: Yo lligc el Tirant.
Tamb pot indicar una acci habitual: Tots els dies entre a treballar a les huit.
Un present histric: En 1333 Vinatea defn els drets forals davant el rei Alfons II el Benigne.
Un futur: Despusdem anem a vore una obra de teatre en valenci.
Pot tindre un valor intemporal: La Renaixena valenciana s del XIX.
I en ocasions dimperatiu: Feu lo que sha de fer. A voltes acompanyat duna entonaci
exclamativa: Ara mateixa ten vas dac!
Els verps acabats en ar, afigen a la ral del verp les desinncies corresponents a les deste
temps: -e, -es, -a, -em, -eu, en. Eixemples: Yo ensomie, tu ensomies, ell/ella ensomia,
nosatres ensomiem, vosatres ensomieu, ells/elles ensomien (Enrecordeu-vos que els verps
acabats en iar la i i la a formen hiat, s dir, en-so-mi-e t quatre slabes. A en este verp
se veu molt clar, pero no en el verp canviar, puix pronunciem cnvie laccent que du la a
no s ortogrfic, sino ms be fontic, perque fem diftonc en la i i la a a lestil castell, en
lloc de canve, que seria lo correcte en valenci).
En els verps acabats en er podem distinguir entre verps purs i verps velarisats, estos
ltims se nomenen aixina perque apareix una consonant velar (c, g) en alguns dels seus
temps verbals, entre ells el present. Per a identificar-los nos hem de fixar en la primera
persona del singular del present dindicatiu. En el cas dels purs, la primera persona del
singular del present dindicatiu coincidir en la ral del verp: yo tem, yo ven, yo romp...; i
en els velarisats dita primera persona del singular del present dindicatiu acabar en c o en
ec. s dir, que tindrem dos classes de terminacions els verps acabats en er. Els purs: ,
-s, , -em, -eu, -en. Eixemple: tem, tems, tem, temem, temeu, temen. I en el cas dels
velarisats: -c/-ec, -s/-es, /-e, -em, -eu, -en. Eixemple: fonc, fons, fn, fonem, foneu,
fonen; crrec, corres, corre, correm, correu, corren... Sn verps purs: rompre, vncer,
torcer, convncer, esprmer, tmer..., i verps velarisats: fondre, crrer, nixer, crixer,
merixer, socrrer, parixer, permanixer...
Els verps acabats en ir tindran diferents desinncies segons siguen incoatius, purs no
velarisats o purs velarisats.

Verps incoatius: Sn els que afigen lincrement ix entre el radical del verp i les
terminacions, en la 1, 2 i 3 persona del singular i la 3 del plural del present
dindicatiu i de subjuntiu. Eixemple del verp fru-ir: Yo fru-x-c. Tu fru-x-es. Ell/Ella frux. Nosatres fru-m. Vosatres fru-u. Ells/Elles fru-xen. Un atre eixemple: Patixc,
patixes, patix, patim, patiu, patixen.

Verps purs: No afigen lincrement ix a la ral del verp, sino les desinncies, en les quals
sexpressen la persona, el nmero, el temps, laspecte i el modo. Les terminacions dels
purs no velarisats serien: , -s, , -im, -iu, -en. Eixemple: Sent, sents, sent, sentim,
sentiu, senten. I dels purs velarisats: -c, -s, , -im, -iu, -en. Eixemple: Engulc, enguls,
engul, engolim, engoliu, engulen. La majoria dels verps acabats en ir mantenen la
flexi pura i no sen fan incoatius com ara: mentir, afegir, engolir, vestir, ajopir,
brunyir, dormir, bollir, collir, cosir, cloixir, eixir, escopir, esmonyir-se, fregir,
fugir, grunyir, junyir, llegir, morir, monyir, obrir, oir, omplir, pudir, regir,
renyir, rostir, sentir, sortir, teixir, tenyir, tossir. El verp lluir era antigament pur
(lluc, llus, llu, llum, lluu, lluen), pero hui en dia s incoatiu.

Verps velarisats: Sn els que tenint en la primera persona del singular del present
dindicatiu una c terminal, esta passa a ser una g- (o gu-) en el present i pretrit
imperfecte de subjuntiu i pretrit perfecte simple dindicatiu (excepte en els verps tossir,
teixir i eixir, que conserven la c). Eixemples: En el cas del verp dormir la 1 persona
del singular del present dindicatiu seria: Yo dorc, i en el present de subjuntiu donaria:
Dorga, dorgues, dorga, dorgam, dorgau, dorguen. I en el cas del verp fregir: Yo frigc,
donaria en el present de subjuntiu: frigga, friggues, frigga, friggam, friggau, frigguen.
Les desinncies dels purs velarisats serien: -c, -s/-es, , -im, -iu, -en. Eixemples: Afigc,
afiges, afig, afegim, afegiu, afigen. Tusc, tusses, tus, tossim, tossiu, tussen.

Tenim presents irregulars, s dir, que no seguixen el model verbal variant la ral o la
vocal temtica:

En els verps acabats en -ar ne tenim als verps estar, anar i dar (est ltim s un verp
arcaic, poc usat i defectiu hui en dia): estic, ests, est, estem, esteu, estan; vaig, vas,
va, anem, aneu, van. El verp anar tamb dona les segents formes per a la construcci
del pretrit perfecte perifrstic (present del verp anar + infinitiu del verp conjugat):
Vaig, vas, va, vrem (vam), vreu (vau), varen (van). Les formes entre parntesis no
estan adoptades per a lestandart valenci.

En els acabats en er/re/r, ne tenim com a ms representatius: haver, saber, cabre,

nixer, dir, fer i ser. Eixemples: He, has, ha, havem/hem, haveu/heu, han. Fa/faig, fas,
fa, fem, feu, fan. Soc, eres, s, som, sou, sn. Dic, dius, diu, diem, dieu, dien. S, saps,
sap, sabem, sabeu, saben. Naixc, naixes, naix, naixem, naixeu, naixen. Duc, dus, du,
duem, dueu, duen. Cap, caps, cap, cabem, cabeu, caben.

En els acabats en ir els ms comuns, i que a continuaci conjugarem, sn: vestir,

morir, cosir, collir, oir, llegir, tenyir i eixir. Vist, vistes/vists, vist, vestim, vestiu, visten.
Muic/morc, mors, mor, morim, moriu, moren. Cusc, cuses, cus, cosim, cosiu, cusen.
Cullc, culls, cull, collim, colliu, cullen. Oigc/oig, ous, ou, om, ou, ouen. Lligc, lliges, llig,
llegim, llegiu, lligen. Tinyc, tinys, tiny, tenyim, tenyiu, tinyen. Ixc, ixes, ix, eixim, eixiu,
ixen.

PRETRIT IMPERFECTE.
Indica una acci en el passat no acabada, o que es fea en regularitat, o be per a descriure
coses o persones en el passat. Quan fem us deste temps verbal, no nos interessa
lacabament de lacci. Eixemple: Abans vivem en ms tranquilitat.
Pot destacar un valor reiteratiu recolzat en algun element contextual com sempre, a voltes,
tots els dies... Eixemple: En estiu tots els dies anavem a la plaja.
Servix per a expressar el valor de disposici. Eixemple: Ya malava quan venies a
despertar-me.
En alguns verps com ara voler, vindre o poder, pot expressar cortesia o atenuaci.
Eixemple: Volia (venia a) demanar-li un favor.
Es pot usar com a forma de tancament duna narraci, sobre tot en verps perfectius com ara
aplegar, morir... Eixemple: Al cap dun ms, i sense conixer la causa de la malaltia, moria
el nostre valers i estrenu cavaller...
Tamb pot usar-se per a referir-se ad alguna cosa que es digu o ocorregu en el passat
pero que estava previst per al futur. Eixemple: No era la reuni per a dem?
Els verps acabats en ar afigen a la ral del verp les segents terminacions: -ava, aves,
-ava, -vem, -veu, -aven. Eixemple: Raonava, raonaves, raonava, raonvem, raonveu,
raonaven.
El segon (-er/-re/-r) i tercer grup (-ir), afigen a la ral del verp les desinncies segents: ia, -ies, -ia, -em, -eu, -ien. Eixemples: Temia, temies, temia, temem, temeu, temien.
Corria, corries, corria, correm, correu, corrien. Sentia, senties, sentia, sentem, sentieu,
sentien. Afegia, afegies, afegia, afegem, afegeu, afegien. Partia, parties, partia, partem,
parteu, partien.
Existixen irregularitats:

Hi ha verps que canvien la u- per la v-, com ara beure (bevia, bevies, bevia, bevem,
beveu, bevien), escriure (escrivia, escrivies, escrivia, escrivem, escriveu, escrivien),
viure (vivia, vivies, vivia, vivem, viveu, vivien), moure (movia, movies, movia,
movem, moveu, movien).

Els acabats en dre, lleven tota esta terminaci per a fer limperfecte: estendre>
estenia..., tindre>tenia..., vindre>venia... (vindre i tindre, canvien la vocal de la ral: la i
per e) perdre>perdia... (conserva la d- de la ral), prendre>prenia..., oldre>olia...,
caldre>calia, calien (s un verp defectiu), valdre>valia..., vendre>venia..., etc.

Alguns verps eliminen la u- de la ral, com ara creure, plaure, traure, jaure, cure...,
fent limperfecte en una - (en diresis), a excepci de la 1 i 2 persona del plural que
duran accent grfic. Eixemples: Crea..., coa..., incloa..., rea/ria... (Riure presenta una
segona modalitat excepcional). Els verps dir, dur, ser i fer, es conjugarien aixina: Dia,
dies, dia, dem, deu, dien. Duya, duyes, duya, dyem, dyeu, duyen. Era, eres, era,
rem, reu, eren. Feya, feyes, feya, fyem, fyeu, feyen (variants antigues i ademeses

en lestandart valenci). El verp fer tamb t unes atres formes ms modernes i

admeses per la RACV: Fea, fees, fea, fem, feu, feen.

PRETRIT PERFECTE SIMPLE.

Lutilisarem per a accions en el passat que sn puntuals. Lacabament de lacci s lo que el
diferencia del pretrit imperfecte. Eixemple: Yo an a Burriana el divendres passat (fet
acabat). Yo anava a Burriana...(acci contnua, inacabada).
s el temps verbal ms adequat, junt en el present histric, per a narrar fets passats.
s usat en la llengua parlada noms en les comarques valencianes centrals, s dir, des del
Sur de la Plana, passant pel Camp de Morvedre, Camp de Llria, Horta de Valncia, fins a
lHorta de Gandia i la Vall dAlbaida, tornant a reaparixer en el Baix Vinalop o Camp dElig,
en lextrem meridional de la llengua valenciana. El seu us fon majoritati en la llengua antiga,
recomanant la RACV el seu us per davant del perifrstic. Diu Voro Lpez: sassocia
errneament el pretrit perfecte simple en el subdialecte apichat, que ensordix una srie de
consonant sonores, ya que en este dialecte t una gran vitalitat; el rebuig que patix
lapichat entre els parlants dunes atres comarques que no apichen o mantenen la
sonorisaci, recolzat per la normativa anexionista catalanisant que deixa en un segon lloc
lus del pretrit perfect simple inexistent en catal fa que estiga retrocedint dins i fra
de la comarca (se referix a la subcomarca de lHorta Sur de Valncia: Voro Lpez i Verdejo
El parlar de lHorta de Valncia dins del dialecte apichat. Ed. RACV. Valncia 2003).
Els verps acabats en ar afigen a la ral les terminacions segents: -i, -ares, -, -rem,
-reu, -aren. Eixemple: Raon, raonares, raon, raonrem, raonreu, raonaren.
Els acabats en -re/-er/-r afigen: -i, -eres, -, -rem, -reu, -eren. Eixemples: Tem,
temeres,

tem,

temrem,

temreu,

temeren.

Corregu,

corregueres,

corregu,

corregurem, correguereu, corregueren.

I els acabats en -ir afigen: -, -ires, -, -rem, -reu, -iren. Eixemples: Sent, sentires, sent,
sentrem, sentreu, sentiren. Freg, fregires, freg, fregrem, fregreu, fregiren. Dorgu,
dorgueres, dorgu (ac hi ha una irregularitat tpica de la velarisaci), dorgurem,
dorgureu, dorgueren (Dormir t una variant no velarisada: dorm, dormies, dorm,
dormem, dormeu, dormien). Mor, morires, mor, morrem, morreu, moriren (La variant
velarisada, admesa per la RACV s: Muigu, muigueres, muigu, muigrem, muigureu,
muigueren). Part, partires, part, partrem, partreu, partiren. Adems hem de tindre en
conte que en alguns verps se produxen canvis ortogrfics: de c > qu (pecar>pequ), de
> c (caar > cac), de g > gu (pegar > pegu), de j > g (pujar > pug), de qu > q
(adequar > adeq).
Existixen formes particulars:

Els verps que sn velarisats tindran o be una c- (s de [k]) o -qu- o be una gu-.
Eixemples: estigu, corregu, naixqu, creixqu...

Els verps en canvi de ral, com el verp viure: vixqu, vixqueres, vixqu, vixqurem,
vixqureu, vixqueren; o el verp caure que canvia la u- per una i-: Caigu, caigueres,
caigu, caigurem, caigureu, caigueren.

Els verps completament irregulars, que en este cas noms ne sn fer (fiu, feres, feren,
frem, freu, feren) i ser (fon, fores, fon, frem, freu, foren). Atenci!, la forma fon
portar accent grfic nicament quan s del verp fondre (tercera persona del singular
del present dindicatiu).

PRETRIT PERFECTE PERIFRSTIC.

s una forma composta equivalent al pretrit perfecte simple. Com ya hem dit ads, se
construx en el verp anar ms linfinitiu del verp que es conjuga. Eixemple: Yo vaig afegir.
Tu vares afegir. Ell/ella va afegir. Nosatres vrem afegir. Vosatres vreu afegir. Ells/elles
varen afegir. Les formes: vaig, vares, va, varem, varu, i varen, sn les niques admeses
per la RACV, pero no per la normativa catalanisant, que noms considera normatives les
segents: vaig, vas, va, vam, vau, van, s dir, que noms admet les formes sinttiques
sincopades en la 2 persona del singular i 1, 2 i 3 del plural. La llengua antiga tamb ne
va fer us, pero molt escs, dell, i en lrea de predomini del pretrit perfecte simple tamb
s usat, sobre tot en algunes formes verbals com ara: vaig ser en lloc de yo fon, o vaig
saber en conte de yo sab. s ms recomanable fer us preferencial del perfecte simple en
lloc del perfecte perifrstic, encara que haja desaparegut de la major part de la parla del
valenci septentrional i meridional. Voro Lpez diu en lobra ads mencionada: Des del
meu punt de vista les formes perifrstiques suponen un empobriment de la flexi, ya que es
pert desta manera el procediment morfolgic que consistix en combinar la ral del verp en
les desinncies, en les quals sexpressen la persona, el nmero, el temps, laspecte i el
modo.1 De totes maneres no s incorrecte usar el perfecte perifrstic. Personalment pense
que no queda gens mal combinar les dos formes (simple i perifrstic) en escriure un text o
qualsevol cosa que no siga molt curta.

FUTUR IMPERFECTE o SIMPLE.

Indica un temps que ha de vindre o coses que estan previstes que ocrreguen: Quan cobre
te comprar el trage.
Una provabilitat referida al temps present: Quina hora s? No s, seran les onze i mija.
El resultat o conseqncia duna acci prvia: Si fa sol, anirem a la plaja.
Pot tindre un valor imperatiu: No desijars el mal al teu ve.
I tamb un valor intensificador, sobre tot en exclamacions: Quina pocavergonya tindr
eixe!!
El futur immediat se construx en anar + infinitiu: Men vaig a comprar.

La 1 (-ar), 2 (-er/-re/-r) i 3 (-ir) conjugaci afigen a linfinitiu: -, -s, -, -em, -eu,

-an. Eixemples: Raonar, raonars, raonar, raonarem, raonareu, raonaran. Temer,
temers, temer, temerem, temereu, temeran. Llegir, llegirs, llegir, llegirem, llegireu,
llegiran.

____________________
1
Lopez i Verdejo, V. El parlar de lHorta de Valncia dins del dialecte apichat. Ed. RACV. Valncia 2003. Pg.
59.

Irregularitats: Hi ha canvis en la ral dels verps segents: Anar > anir + -, -s, -, -em,
-eu, -an. Saber > sabr- + -, -s, -, -em, -eu, -an. Cabre > cabr- + -, -s, -, -em, -eu,
-an. Plnyer (planydre) > planydr- + -, -s, -, -em, -eu, -an. Fer > far- + -, -s, -,
-em, -eu, -an. Voler > voldr- + -, -s, -, -em, -eu, -an. Haver (haure) > haur- + -, -s,
-, -em, -eu, -an. Poder > podr- + -, -s, -, -em, -eu, -an.

FUTUR HIPOTTIC SIMPLE o CONDICIONAL SIMPLE.

En este temps verbal, sexpressa habitualment una acci posterior a una atra. Eixemple:
Encara que se nanara en un atre, no la deixaria de voler. Com es pot vore, s compatible
en el discurs en el pretrit imperfecte de subjuntiu.
Expressa provabilitat o possibilitat o una aproximaci referida al passat: Les bresquilles me
vindrien a contar unes cent pessetes el quilo contar t ac el sentit de costar.
Els consells, les aspiracions, els desijos: Magradaria anar a Mosc.
Les peticions i els rebujos de cortesia: Timportaria explicar-me a?
La 1, 2 i 3 conjugaci afigen a linfinitiu: -ia, -ies, ia, -em, -eu, -ien. Eixemples:
Raonaria, raonaries, raonaria, raonarem, raonareu, raonarien. Temeria, temeries, temeria,
temerem, temereu, temerien. Junyiria, junyiries, junyiria, junyirem, junyireu, junyirien.
Sentiria, sentiries, sentiria, sentirem, sentireu, sentirien.
Tamb ne t irregularitats com en el futur imperfecte. A les rals irregulars ads
mencionades afegirem les terminacions deste temps verbal.

ELS TEMPS COMPOSTS DEL MODO INDICATIU:

Estos temps sen formen per mig del verp auxiliar HAVER + el participi del verp en qesti, que
s el que du el significat de lacci. Per lo tant, hem de conixer la flexi del temps simples del
modo indicatiu del verp HAVER, adems del participi (Vore IV.6.2) del verp que estem
conjugant.
Flexi del verp HAVER
Present
he
has
ha
havem /hem
haveu / heu
han

INDICATIU
Imperfecte Perfecte
havia
hagu
havies
hagueres
havia
hagu
havem
hagrem
haveu
hagureu
havien
hagueren

Futur
haur
haurs
haur
haurem
haureu
hauran

Hipottic
hauria
hauries
hauria
haurem
haureu
haurien

PASSAT PRXIM.
Expressa una acci passada i acabada pero en un espai de temps que encara no ha acabat.
Eixemple: Fa cinc anys que ha mort mon fill (la mort del fill perdura dalguna forma en
lafectivitat del parlant, com si no estiguera acabat el fet de la seua mort).

Es pot usar este temps verbal com a futur. Eixemple: Espera un moment, que en un tres i
no res he acabat.
Se forma en el present dindicatiu del verp HAVER + el participi del verp que estem
conjugant. Eixemple: Yo he afegit. Tu has afegit. Ell/ella ha afegit. Nosatres havem/hem
afegit. Vosatres haveu/heu afegit. Ells/elles han afegit.

PRETRIT PLUSQUAMPERFECTE.
Esta temps verbal sempre necessita duna atra acci o referncia temporal, respecte de la
qual indica anterioritat. Eixemple: Ahir, ad estes hores, yo ya havia sopat.
Se construx en el pretrit imperfecte del verp HAVER + el participi del verp en qesti.
Eixemple: Yo havia afegit. Tu havies afegit. Ell/ella havia afegit. Nosatres havem afegit.
Vosatres haveu afegit. Ells/elles havien afegit.

PRETRIT PERFECTE COMPOST.

Expressa un fet passat i acabat pero de manera immediata i anterior a un atre passat.
Eixemple: Tan pronte com ho hagu dit, se nan.
Sol usar-se junt a elements contextuals com ara: en quant, tan pronte, quan...
Se forma en el pretrit perfecte dindicatiu del verp HAVER + el participi del verp en qesti.
Eixemple: Yo hagu afegit. Tu hagueres afegit. Ell/ell hagu afegit. Nosatres hagurem
afegit. Vosatres hagureu afegit. Ells/elles hagueren afegit.

FUTUR PERFECTE o COMPOST.

Expressa una acci que ha de vindre, pero anterior a una atra que tamb vindr. Eixemple:
Quan tornes, yo ya haur dibuixat a.
Igual que el futur imperfecte, tamb expressa una provabilitat referida al temps present,
lligada o no en la noci temporal danterioritat. Eixemples: Este relat curt lhaur escrit
algun aficionat. Haurs dedicat molt de temps per a fer este treball.
Se construx en el futur simple del HAVER + el participi del verp que estem flexionant.
Eixemple: Yo haur afegit. Tu haurs afegit. Ell/ella haur afegit. Nosatres haurem afegit.
Vosatres haureu afegit. Ells/Elles hauran afegit.

FUTUR HIPOTTIC COMPOST.

Igual que la seua forma simple, tamb expressa una acci posterior a una atra; una acci
provable o una acci futura, pero presentant-la com acabada.
Este temps verbal s compatible en el discurs en el pretrit plusquamperfecte de subjuntiu o
en linfinitiu compost. Eixemples: Si hagueres vingut, thauries enterat de la lli. Dhaverho sabut, no thauria dit res.

s el futur hipottic dindicatiu del HAVER+participi del verp que estem conjugant. Yo hauria
afegit. Tu hauries afegit. Ell/Ella hauria afegit. Nosatres haurem afegit. Vosatres haureu
afegit. Ells/Elles haurien afegit.
7.5. El modo subjuntiu

El temps en el subjuntiu
La noci temporal de present, passat o futur en el modo subjuntiu no depn de la forma verbal
com a tal sino del context o de la situaci en que apareix.
Este modo verbal, per lo general, sempre apareix dins de les oracions subordinades (Vore V.
3.5), destacant en les seues formes verbals els conceptes danterioritat, simultanetat o
posterioritat en relaci a lacci del verp principal. Eixemples: Me varen dir que me nanara de
lempresa (lacci de anar-sen s posterior a la de varen dir, al marge de si sha produt o no el
anar-sen de lempresa). Magradaria que estiguera mon germ en casa en este moment (les
accions dels dos verps sn simultnees). Llamente que thagen susps (lacci de suspendre,
adems de significar passat en relaci al parlant, indica tamb i, sobretot, anterioritat en relaci
a llamente).

ELS TEMPS SIMPLES DEL MODO SUBJUNTIU

PRESENT.
s el ms utilisat deste modo, i fa referncia tant al present: Tal volta estiga ma mare en el
mas, com al futur: Tal volta vinga mon tio, o incls a abds: No crec que torne (ara o ms
avant).
Els acabats en ar afigen a la ral: -e, -es, -e, em, -eu, -en. Eixemple: Raone, raones,
raone, raonem, raoneu, raonen (Observeu que s prcticament igual que el present
dindicatiu excepte en la 3 persona del singular).
Els acabats en er/-re/-r

i en ir afigen a la ral: -a, -es, -a, -am, -au, en. Eixemples:

Tema, temes, tema, temam, temau, temen. Afigga, afiggues, afigga, affigam, affigau,
affigguen (La 2 i 3 persona del plural tamb poden escriures: afegim, afegiu). Crrega,
crregues, crrega, corregam, corregau, crreguen.
Els verps incoatius afigen a la ral lo segent: -ixca, ixques, -ixca, -im, -iu, -ixquen.
Eixemple: Patixca, patixques, patixca, patim, patiu, patixquen. Adems hem de tindre en
conte els canvis ortogrfics: torcar>torque, trcer>tora..., i la consonant velar que no s la
g sino la qu o c: nixer>naixca...naixquen, etc.
El verps anar, estar, saber, cabre, fer, ser, caldre, caure, vore, oir, collir, morir, llegir, tossir
i eixir, presenten irregularitats en el present de subjuntiu: Vaja, vages, vaja, anem, aneu,
vagen. Estiga, estigues, estiga, estigam, estaigau, estiguen. Spia, spies, spia, sapiam,
sapiau, spien. Cpia, cpies, cpia, capiam, capiau, cpien. Faa, faces, faa, fem, feu,
facen. Siga, sigues, siga, sigam, sigau, siguen. Calga (3 persona singular), calguen (3
persona plural. s un verp defectiu). Caiga, caigues, caiga, caigam, caigau, caiguen. Veja,

veges, veja, vejam, vejau, vegen. Oja, oges, oja, ojam, ojau, ogen (les variants: oigga,
oiggues, oigga, oiggam, oiggau, oigguen, tamb estan admeses per la RACV). Cullga,
cullgues, cullga, cullgam, cullgau, cullguen. Muiga, muigues, muiga, muigam, muigau,
muiguen (les variants: morga, morgues, morga, morgam, morgau, morguen, tamb estan
admeses per la RACV). Lligga, lliggues, lligga, lliggam, lliggau, lligguen. Tusca, tusques,
tusca, tuscam, tuscau, tusquen. Ixca, ixques, ixca, ixcam, ixcau, ixquen.
PRETRIT IMPERFECTE.
La seua acci se situa tant en el present: Ixc estigueren ara els meus companyons en el
bodeg, com en el passat: Quina pena que no estigueres ahir en ma casa, o en el futur:
Ixc ploguera dem! Pot expressar tamb possibilitat: Si treballreu la gramtica,
deprendreu ms.
s un temps majoritriament regular, formant-se aixina: 1 grup (-ar), ral del verp del + ara, -ares, -ara, -rem, -reu, -aren. 2 grup (-re/-er/-r), ral + -era, -eres, -era, rem,
-reu, -eren. 3 grup (-ir), ral + -ira, -ires, -ira, -rem, -reu, -iren. Eixemples: Raonara,
raonares, raonara, raonrem, raonreu, raonaren. Temera, temeres, temera, temrem,
temreu, temeren. Afegira, afegires, afegira, afegrem, afegreu, afegiren.
Els dos nics verps irregulars en este temps sn ser i vore: Fora, fores, fora, frem,
freu, foren. Vera, veres, vera, vrem, vreu, veren (una atra forma quan la primera
persona singular del present dindicatiu s vec: veguera, vegueres, veguera, vegurem,
vegureu, vegueren). Estes sn les formes acceptades per la RACV, puix nexistixen unes
atres que no estan admeses.

TEMPS COMPOSTS DEL MODO SUBJUNTIU

Igual que en els temps composts del modo indicatiu, ac tamb es construxen en el verp
HAVER + el participi del verp que es flexiona. En este cas seran els temps verbals: present i
imperfecte de subjuntiu de dit verp haver.
HAVER. Formes simples del SUBJUNTIU
Present
he
has
ha
havem /hem
haveu / heu
han

Imperfecte
havia
havies
havia
havem
haveu
havien

PRETRIT PERFECTE.
Situa lacci en el present o en el futur, encara que el temps verbal no s lo que ms nos
interessa en el subjuntiu sino lapreciaci que fa de la realitat. Eixemples: Anir quan mho
haja demostrat (futur). Espere que ho hages conseguit (present).

Se construx en el present de subjuntiu del verp HAVER + el participi del verp que es
flexiona.

Eixemple:

menjat/venut/llegit,

Haja

menjat/venut/llegit,

hages

hajam

menjat/venut/llegit,

hajau

menjat/venut/llegit,
menjat/venut/llegit,

haja
hagen

menjat/venut/llegit.

PRETRIT PLUSQUAMPERFECTE
Expressa una acci passada: Tindries diners si els hagueres estalviat (passat). Tamb pot
expressar irrealitat: Si hagueres aprovat, thaguera (hauria) comprat la moto.
Se forma en limperfecte de subjuntiu del verp HAVER + el participi del verp que estem
flexionant. Eixemple: Haguera menjat/venut/llegit, hagueres menjat/venut/llegit, haguera
menjat/venut/llegit,

hagurem

menjat/venut/llegit,

hagureu

menjat/venut/llegit,

hagueren menjat/venut/llegit.
7.7. El modo imperatiu
Este modo verbal servix per a donar rdens, fer peticions..., pero sempre a una segona persona,
puix en lacte comunicatiu les rdens les dona un parlant a un oyent o a uns oyents i no a terceres
persones. En ell manifestem la nostra voluntat de forma impositiva, presentant el fet com a
manament, consell, prec, petici...
En puritat no s propiament un modo, i les seues persones es prenen dels presents dindicatiu:
tercera persona del singular (eixemple: ell beu), i del present de subjuntiu: segona i tercera
persona del plural (eixemple: nosatres begam, vosatres begau). No t temps composts. En algunes
gramtiques se donen, adems, unes formes de tractament o cortesia, preses de les persones
tercera del singular i tercera del plural del present de subjuntiu, les quals exigixen que els pronoms
personals que les complementen vagen sempre darrere del verp. Eixemple: bega vost, beguen
vosts. Com a eixemple conjuguem a continuaci un verp del primer grup: adequar; un atre del
segon grup: combatre; i un atre del tercer grup: vestir.
adequa tu

combat tu

vist tu

combata vost

vista vost

adeqem

combatam

vistam*

nosatres

nosatres

nosatres

combatau vosatres

vistau* vosatres

combaten vosts

visten vosts

adeqe vost

adeqeu vosatres
adeqen vosts

* Este verp t unes atres formes per ad estes persones: vestim nosatres, vestiu vosatres.
El imperatiu negatiu presenta la particularitat de que en lloc de prendre la tercera persona del
singular del present dindicatiu, ne pren la segona del singular del present de subjuntiu. Les atres
persones se queden igual, no varien. Eixemples: No adeqes, no adeqem, no adeqeu. No
combates, no combatam, no combatau. No vistes, no vistam, no vistau.

El pronom personal se situa en limperatiu darrere del verp i unit ad ell. I en el cas de limperatiu
negatiu davant

del verp, entre la negaci i el verp, i separat dell. Eixemples: Dona-la, no la

dones. Temau-li, no li temau. Sentam-lo, no el sentau.

7.7. Les perfrasis verbals

o Sn construccions sintctiques constitudes per dos o ms verps, dels quals a lo manco u s

auxiliar, i lltim, que ha daparixer en una forma no personal: infinitiu, gerundi o participi,
auxiliat (o principal). Eixemples: He danar al dentiste. Estava esgotat de tant de crrer. Ves
resolent eixos problemes de matemtiques.

o Tots els verps de la perfrasis formen un nic ncleu del predicat. Eixemple: Deuen de ser
les du. El subjecte s les du i el predicat deuen de ser.

o Sn les formes no personals de les perfrasis verbals les que seleccionen als subjectes i als
complements. Eixemple: La chiqueta mamprengu a riures (front a la pilota mamprengu a
riures).

o Les desinncies de la conjugaci van en els verps auxiliars. Per eixemple, en anar a +
infinitiu, lo que es conjuga s anar: Anava a dir-vos que...

o Les formes no personals (infinitiu, participi i gerundi) de les perfrasis verbals sn els verps
principals, s dir, no subordinats, i, per tant, la seua substituci per uns atres elements
equivalents supondria un canvi del significat del verp auxiliar. Eixemples: He de comprar
un coche (no es pot substituir comprar per lo: lo he). Ves callant-te (no podem substituir
callant per aixina i dir: ves aixina).
o

Luni del verp auxiliar en lauxiliat pot ser:

Directa: Cal anar. Tinc resolt. Vinc escoltant.

Indirecta per mig de les preposicions a o de: Vinc a dir. Acaba de vindre.

o Les perfrasis verbals no admeten oracions emftiques de relatiu o ecuacionals (eixemple

destes oracions: Treballe els dumenges=Els dumenges s quan treballe). Per eixemple, si
diem: Tinc danar a ta casa, no podem dir: anar a ta casa s lo que tinc.

o El verp ser de les oracions pasives noms afecta al verp principal de la perfrasis. Eixemple:
Joan hagu descriure la carta. En passiva seria: La carta hagu de ser escrita per Joan.

o A voltes una mateixa construcci pot ser perfrasis o no; pero el context ho aclarix.
Eixemple: Cento va a treballar tots els dies al camp. Ac no hi ha perfrasis verbal puix va
selecciona al complement al camp i, adems, linfinitiu treballar se deixa substituir per una
forma nominal: Va a aix tots els dies. En canvi en esta atra segent frase s que hi ha
perfrasis verbal: Nelo va a estudiar, no chilles.

o En una perfrasis verbal pot haver un auxiliar noms o un conjunt dauxiliaritat. Eixemple:
Pronte haurem de tornar a escomenar a treballar (conjunt dauxiliaritat).

o Quan porten pronoms personals tons complementant-les, podran anar davant o darrere.
Eixemples: Li ho he de dir. He de dir-li-ho; Anava a voret. Tanava a vore. Per en la
dobligaci impersonal lo correcte s posar el pronom davant: Sha de fer.
o

Les perfrasis verbals se classifiquen en:

Perfrasis dinfinitiu: porten com a verp principal un infinitiu. Eixemples: Ha de ploure.

Deu destar a punt daplegar (en este segon eixemple hi ha un conjunt dauxiliaritat).

Perfrasis de gerundi: duen com a verp principal el gerundi. Eixemple: Estava plovent.

Perfrasis de participi: les que tenen com a verp principal el participi. Eixemples: (Tho)
tinc dit. Tinc llegit (tot el llibre).

El significat de la perfrasis pot estar referit a lacci verbal o a la modalitat:

Perfrasis referides a lacci verbal:

En significat perfectiu: Es referix a lacabament o a linterrupci duna acci o

procs verbal. Ne sn les segents:
-

Acabar de + infinitiu. Pot significar la fi dun procs o be limmediatea duna

acci que sha realisat ads, s dir, fa molt poc de temps. Eixemple: Si acabes
de vorel! (immediatea duna acci passada). Ya he acabar de llegir el llibre (fi
dun procs). En els enunciats negatius indica, adems de la negaci de
lacabament de lacci, indecisi en el subjecte. Eixemple: No acabe de decidirme.

Arribar a + infinitiu. Indica la culminaci dun procs. Eixemple: Segur que

arriben a comprendre-ho algun dia.

Estar

participi.

Eixemple:

Ya

estan

resolts

tots

els

problemes

de

matemtiques.
-

Tindre + participi. Eixemple: Tinc aprovades totes les assignatures. En un

complement indirecte i un complement directe denota una acci repetida en el
passat. Eixemple: Te tinc dit que te calles.

Deixar + participi. Eixemple: Ans danar-ten deixa fets els llits.

Portar + participi. Eixemple: Porta gastats ms de cinc mil euros.

Significats incoatiu o ingressiu: El primer indica el moment en que escomena

lacci, i el segon que una acci est a punt descomenar, s dir, al principi de
lacci o a limminncia deste principi. Les perfrasis en estos valors sn les
segents:
-

Posar-se a + infinitiu. Eixemple: Se pos a plorar (incoatiu).

Mamprendre a + infinitiu. Eixemple. Mamprengueren a crrer a la mateixa

hora (incoatiu).

Anar a + infinitiu. Eixemple: Anava a voret en estos moments (ingressiu). Esta

perfrasis presenta varis significats ms:

En lauxiliar en pretrit perfecte, denota un significat dinoportunitat.

Eixemple: Me nanaren a suspendre quan manco ho esperava.

En certs enunciats exclamatius, pot indicar esglai, sorpresa o negaci

dalguna cosa que per al parlant s evident. Eixemples: Qu ho anava
a dir! Qu va a ser bo!

Passar a + infinitiu. Eixemple: Passem a estudiar el tema segent.

Estar a punt de + infinitiu. Eixemple: Estvem a punt deixir.

Significats iteratiu i freqentatiu: Literatiu se referix a la simple repetici duna

acci, i el freqentatiu, a que lacci se repetix en freqncia. Ne sn les segents:
-

Tornar a + infinitiu. Eixemples: Ya ha tornat a fer-ho. Torn a casar-me.

Soldre + infinitu. Eixemple: No sol ploure molt per ac (freqncia).

Significat duratiu i progressiu: El duratiu mostra lacci en el seu transcurs, i el

progressiu indica, adems, una acci que es desenrolla de manco a ms. Les
perfrasis en estos valors sn les segents:
-

Estar + gerundi. Eixemple: Est dormint des de les huit de la vesparada. No

sempre esta construcci s perfrasis: si el gerundi se deixa substituir per ho, s
un atribut i, per tant, estar s el verp principal. Eixemple: La sopa est cremant.
Ho est.

Vindre + gerundi. Eixemple: Vinc pensant en aix tot el viage.

Anar + gerundi. Eixemple: Ha anat dient moltes coses rons de mi per ah.

Perfrasis referides a la modalitat o actitut del parlant:

En significats dobligaci o de necessitat:

-

Haver de + infinitiu. Eixemple: Hem danar al dentiste.

Deure + infinitiu. Eixemple: Deus estudiar ms o suspendrs.

Tindre de + infinitiu. Eixemple: La mare t destar junt al menut.

Caldre + infinitiu. Eixemple: Cal tornar pronte a casa.

Haver-se de + infinitiu. Eixemple: Sha de fer a.

Caldre que + subjuntiu. Eixemple. Cal que vingau pronte.

En significats de possibilitat, provabilitat, creena o suposici:

-

Deure de + infinitiu. Eixemple: Deuen de fer uns quinze graus a lombra.

Pot ser que + subjuntiu. Eixemple: Pot ser que arriben ms tart.

Potser + subjuntiu. Eixemple: Potser tingues ra.

Atenci! No deuen confondres les dos perfrasis segents:

Deure + infinitiu significa obligaci. Eixemple: Pere deu ser bon chic. T
obligaci de ser bon chic.

Deure de + infinitiu significa provabilitat. Eixemple: Pere deu de ser bon

chic. Provablement siga bon chic.

Unes atres classes de perfrasis segons el significat:

En significat de capacitaci i perms:

-

Poder + infinitiu. Eixemple: Ya puc treballar.

En significat daproximaci:

Vindre a + infinitiu. Eixemple: A ve a costar un mill deuros.

o Hi ha locucions formades per dos verps, a on el segon dels quals apareix en forma no
personal: Llan a perdre tot el curs. Donaren a conixer el seu descobriment. Per la qual
cosa podrien confondres en les perfrasis verbals, pero abds construccions sn diferents
per lo segent:

En les locucions no hi ha verps auxiliars ni principals. Tot el conjunt locucional selecciona

subjectes i complements.

La conexi entre els dos verps s molt forta, no sent substituible la forma no personal
per unes atres formes en el mateix conjunt. Eixemple: Ho llan a perdre no es pot dir
Ho llan a guanyar.

La locuci verbal sol equivaldre a una sola idea que pot proyectar-se en un nic verp.
Eixemples: Llanar a perdre > estropejar. Donar de costat > marginar.

6.8. La construcci ser + participi

o Esta construcci podria considerar-se una perfrasis verbal de participi. Eixemple: Este llibre
fon escrit per ta yaya (fon escrit s el ncleu del predicat).

o En canvi no se diferencia en res de les oracions atributives (Vore V.1.4) (oracions en

subjecte + verp copulatiu + atribut). Per tant, el ncleu del predicat no seria el conjunt ser
+ participi sino noms el verp ser. El participi faria la funci datribut i seria un adjectiu i no
un verp. En leixemple anterior, fon seria el ncleu del predicat, i no fon escrit com hem dit
ads. A voltes, pero no sempre, es deixa commutar el participi per ho: Un concursant fon
premiat > ho fon.
o

Possiblement es tracte duna construcci intermija entre les perfrasis verbals i les oracions
atributives.

La veu passiva es construx desta manera, i ha de concordar en gnero i nmero en el

subjecte. Per a transformar loraci activa en passiva es fa lo segent:

El complement directe passa a subjecte pacient en la passiva.

El verp ser se posa en el mateix temps en que estava el verp de lactiva, seguit del
participi, que concordar en gnero i nmero en el subjecte pacient.

El subjecte de lactiva passa a ser complement agent en la veu passiva i va precedit de

la preposici per. eixemple: Ella escriu una novela > La novela s escrita per ella. El
significat dabds oracions s el mateix.

7. Ladverbi

Caracterstiques i funcions.
o

Els adverbis sn paraules que tenen un significat propi, definible en els diccionaris.

o No ne tenen desinncies, pero alguns poden presentar variaci mofolgica: espayet,

malament...

Mai neixerciten les funcions nominals de subjecte, complement directe, complement

indirecte, complement de rgim i complement agent.

o Principalment ne sn modificadors del verp, Molts ne fan la funci de complement

circumstancial dun verp. Eixemples: Toni apleg tart. Vixc ac. Jordi menja massa.

o Pero tamb poden modificar a un adjectiu o a un atre adverbi. Esta funci s prpia,
sobretot, dels adverbis quantificadors molt, be/ben, prou... Eixemple: s molt bonica.

o I incls a un substantiu o a tota una oraci. En est ltim cas reben el nom de
complements oracionals i entre ells se troben els atributs oracionals, els adverbis de
modalitat i els que fan la funci de tpics (Vore en V.2. components externs duna
oraci). Eixemples: Afortunadament, ho puc contar (atribut oracional). Potser sen vaja
ta germana (adverbi de modalitat). Tcnicament, el Valncia jug be.

o Els adverbis poden tindre complements o modificadors formats per una secuncia de
paraules encapalades per una preposici, o per una oraci. Eixemple: Darrere de la
montanya. Cap a dins nhi ha... O no portar complements: no, s, potser...

o Alguns adjectius poden passar a la categoria dadverbis quan simmovilisen en la forma

masculina i funcionen com a complements circumstancilas dun verp. Eixemples: Menja
be. Parla baixet. Camina rpit. Juga brut. Ho pass fatal...

o Els adverbis acabats en ment se contruxen sobre la forma femenina dun adjectiu i el
substantiu mente: verdaderament; o directament si ladjectiu no t acabament femen:
feliment. Generalment sn adjectius qualificatius i valoratius que modifiquen un
significat verbal. Atenci! Els adjectiu com i gran fan comunament i granment,
respectivament. Quan dos o ms adverbis acabats en ment van seguits, poden
conservar les seues formes sanceres: Ho feen perfectament i rpidament, o pot lltim
adverbi reduir-se a ladjectiu femen: Ho feen perfectament i rpida. Esta darrera forma
era com la feen els clssics: Los embaixadors poden venir salvament e segura, que no
els ser fet nengun dany (Tirant, c. 14). Tamb pot fer-se aixina: Ho feen de manera
perfecta i rpida.

o Els adverbis acabats en ment, formen el superlatiu en el sufix femen -ssima incrustat
entre abds components. Eixemple: rapidssimament.

o Alguns adverbis poden portar el sufix et de carcter dimunitiu. Eixemples: espayet,

baixet...

o Ne sn varis els que admeten marques de grau comparatiu i superlatiu: be > millor; mal
> pijor; afegint el sufix ssim que hem dit ads; fent us del prefix re-: remalament;
prenint ladverbi ms per al comparatiu i molt per al superlatiu: ms tart, molt espai.

o Atenci! No admeten grau, ni sufix diminutiu, ni formes en ment els adverbis

afirmatius (s, incls, ya...), negatius (no, cap, mai...), dubitatius (si acs, potser, tal
volta...) llevat de les formes provablement, efectivament i certament i els
pronominals (ac, com, quan...).

Locucions adverbials.

o Una locuci adverbial est formada per dos o ms paraules que constituxen un conjunt
sintctic indivisible, i se comporta igual que un adverbi. Eixemple: A la vora. Sense
dubte. A grapats. De bon mat...

o Solen fer la funci de complement circumstancial dun verp. Eixemple: Ho vaig fer de
mala gana.

o Poden incidir sobre loraci sancera, referint-se a lactitut del parlant sobre els fets.
Eixemple: Tal volta vaja.

o Algunes complementen als verps com a complement circumstancial en valor

quantificador, pero tamb ho poden fer en el mateix valor en adjectius o en adverbis.
Eixemple: Parla de rell. Est llunt de veres. Incls en un substantiu. Eixemple: Cau
aigua a grapats.

Classificaci dels adverbis pel significat.

o

Adverbis i locucions adverbials de lloc

a banda sinnim de a part: Hui far arrs a banda.
a la dreta posici en que se situa lo que est a m dreta: Quan aplegues ah gira a la
dreta.
a lentorn loc. adv. sinnima de entorn: Les senyeres les posen a lentorn de les
finestres i els balcons. Mir a lentorn seu i es don conte que estava a soles.
a lesquerra posici en que se situa lo que est a m esquerra: En arribar al semfor
gira a lesquerra.
a la vora al costat: Eixa casa es trobava a la vora del riu.
a part en un lloc separat: Deixant a part lestil dels trobadors.
ac demostratiu, en este lloc: Passeu per ac. Ac estem molt be. Dac a cents anys, tots
calps. Eixe est ms all que ac. Ac caic i all malce.
ah demostratiu de lloc: Passarem per ah. Ah esteu molt be. Els clssics feen una
distinci entre ladverbi ac, que designava el lloc a on estava el parlant o 1 persona (en
castell aqu), i ladverbi aqu, que senyalava el lloc a on estava el qui escoltava el
parlament o 2 persona (en castell ah). Eixemples: que la veronica de la dita gloriosa
Verge, la qual nos havem aci, sia aqui lo dia e festa de la dita solemnitat document de
lany 1403 (Anuari IEC, V, 538) [tret de lAlcover]. Sanchis Guarner diu que aqu es
troba viu en les comarques dAlacant, Vall de Novelda i Camp dElig, a on no susa la
forma ac. Actualment en la majoria de comarques valencianes se solen usar nicament
les formes ac i ah, havent desaparegut la contraposici antiga que existia entre ac i
aqu, per introducci de ah en lloc de aqu.
al voltant sinnim de entorn: Mir al seu voltant. Al voltant del fc estaven els
caadors.

all demostratiu, en aquell loc , a una ceta distncia del qui parla i del qui escolta: Per
all va ma mare. Arribrem fins all. All per lany 1984.
all sinnim de all; susa noms en sentit directe: Per all va mon yayo. Arribrem fins
all. Ac, ah, all i all poden anar precedits de les preposicions de, per, fins i cap. Tamb
poden estar precedits per unes atres construccions adverbials: fra de, llunt de: fra
dac, llunt dah... La seua funci s referencial equivalent a un sintagma preposicional o
nominal: Vingueres per ac = Vingueres per este lloc. Estic ac = Estic en este lloc.
amunt en direcci de baix a dalt: Amunt companyons valencians, superem-nos!
arrere en direcci cap a la banda de darrere: Tornaren arrere tement pena greu. Tirat
arrere per a que puga passar.
avall en direcci de dalt a baix: La yaya caigu escales avall. Avall els dogmtics!
avant en direcci cap a la part de davant: Avant i voga. Avant, valencianistes, el
triumfo s nostre!
baix a la part baixa, a poca altura: Vos esperem baix. Parla tan baixet que no lentenc.
Baix el melic / tinc un penjoll;/ si me lestire, / mplega al genoll.
dalt a la part alta: Espereu-nos dalt, que ya pujarem.
dalt de tot en lo ms alt: En eixe tossal, dalt de tot, hi ha una iglsia romnica.
damunt posici respecte a una cosa que est ms baixa: Posat damunt del cavall.
Segur que ad eixe no li caura la casa damunt.
darrere posici oposta a la direcci en que salvana o se mira: Animal que no conegues
/ no li vages pel darrere. Darrere de la porta... Hi ha una agela morta, carrega-te-la
tu que tens ms fora. Cal evitar la mettesis radere, pronunciada raere.
davall posici respecte a una cosa que est ms alta: La ra sempre ha de quedar
davall de la fora?
davant posici anterior al cant cap a on salvana o se mira: Qui davant va,/ no veu lo
que darrere es fa. Qui no mira al davant, arrere es queda. Qui va davant, guanya la
joya.
de a la part dac, a on est el qui parla (en castell aquende): Mon pare t lhort
dell el riu i yo el tinc de.
dell a la part dall, oposta a on est el qui parla (en castell allende): Tinc lhort de
el riu i mon pare el t dell.
dins posici interior respecte als llmits: Pelut per fra, / pelut per dins;/ ala la cama / i
tho fique dins. Dintre, forma antiga i hui dialectal, es estrany registrar-la en alguna
localitat valenciana. Dins o dins de s la forma usada en lactualitat. Els parlants
dalgunes comarques valencianes utilisen dins i no dins de davant de topnims: Viu dins
Valncia. Dins Alacant t un pis. s correcte escriurel tant en la preposici de com sense
ella: dins una bota, / e closa tota (Spill, 1417).
en terra en el sol: Deixa el sarnacho en terra.
entorn posici junt a tots els llmits exteriors: Herba fresca hi ha entorn la font. Tots els
admiradors se posaren entorn de la bella donzella. Estos cans udolant que me veus anar

entorn, me posen el monyo astorat. Posem-nos entorn i conta-nos rondalles. Pot indicar
quantitat aproximada, un temps aproximat: Estigueren en aquell lloc entorn de dos
mesos. Un dumenge, entorn mija nit, vingu a ma casa.
fra posici exterior respecte als llmits: Blanc per fra,/ groc per dins. De fra vindr /
qui de ta casa te traur.
llunt a gran distncia: Pars est molt llunt. De prop o de llunt, Corpus per juny. La
forma antiga era lluny i en relaci ad a diu Alcover: El valenci llunt s evidentment
una variant o forma secundria de lluny, explicable probablement per fontica
sintctica: l's freqentssim de lluny com a preposici seguida de de (lluny de), amb
despalatalitzaci de la nasal davant dental (llun de) deu haver determinat la
generalitzaci, en valenci i en part del catal occidental, de la forma llun o llunt.1
mig / al mig / en mig el lloc central: En el terme mig es troba la virtut.
mitan la mitat dun espai (tamb ho pot ser dun temps o duna acci): A mitan cam
men torn.
on sol anar sempre baix la forma a on: A n vas? No s da n veniu. Esta forma sol
anar precedida per les preposicions de, per, fins i cap (a): da on, per a on, fins a on,
cap a on. Eixemple: Da on no hi ha no es pot traure. Pot usar-se tamb com a pronom
relatiu: El poble a on anem (El poble al que anem).
onsevullga, onsevol en qualsevol part: Per onsevol se senten les rialles dels jvens.
Onsevullga que preguntes, tho diran.
pel revs, del revs per la cara oposta a la normal: Li donaven voltes al nano, per
lendret i pel revs. Es gir el gip del revs.
per lendret, de lendret per la part millor duna cosa: Dibuixa a per lendret del
paper. The deixat els calcetins de lendret.
pertot en tot lloc: Trobem amics pertot.
sobretot per damunt de tot, de manera principal: I sobretot que es guarden de no
barallar-se.
prop a poca distncia: Godella est prop de Valncia.
rant junt a, al costat o vora de, tocant, al mateix nivell: Rant al meu camp est el teu.
Rantet al pou est la pica.

Adverbis i locucions adverbials de temps

a boqueta nit quan escomena a fer-se fosc, immediatament desprs de la posta de
sol: A boqueta nit anirem al passeig martim.
a deshora en un moment inoport: Sempre arribeu a la reuni a deshora.
a hora en el moment oport: Entreu, entreu, que aplegueu encara a hora.
a hora horada a ltima hora, en lltim instant, pero quasi tart: Vingu a la sessi a
hora horada.
a (les) hores dara ara, en este moment: A hores dara ell ya estar en casa.

a lacte immediatament: Les blanques mans a lacte sen tornen roges.

a lhora a un temps, al mateix temps:
a lhora i al punt en el seu moment: I a lhora i al punt haurs de dir a.
a les hores chicotetes a altes hores de la matinada: A les hores chicotetes s quan
malce per anar a regar.
a sovint moltes voltes: Vaig a sovint a Vilarreal.
a tota hora sempre, contnuament: Fent el manta a tota hora.
a ltima hora en lltim moment oport: Sempre aplegueu a ltima hora.
a vegades de temps en temps en intervals indeterminats: A vegades vaig en el
tramvia.
a voltes sinnim de a vegades: A voltes me bec un barrejat.
abans / ans en temps anteriors: Aix sn coses dabans, sn coses de mos yayos.
Abans anvem al mercat tots els dies. Ans farem el sofregit i desprs courem larrs.
ads en un temps passat molt prxim; no susa en combinaci en unes atres partcules
com: ads... ads (ara... ara, ya... ya. no volgueren aturaese: ades cantaven, ades
danaven e jamay callaven1) o ara... ads: The vist ads pero no the pogut saludar.
Ads, quan has entrat, than mirat tots.
ahir en el dia anterior al present: Ahir era dumenge.
al moment sinnim de en seguida: Al moment tornem.
al trenc dalba amanixer: Eixirem al trenc dalba.
anit la nit dahir: Anit ballarem.
antany en temps passat: Lluenta sou com la plata, bruna com el blat dantany.
ara en este moment, en este temps: Se nha anat ara mateix. Vinet ara en mi. Ara tot
lo mn va en presses i corruixes.
ara i ac en este precs moment: Ara i ac no tho puc solucionar.
ara i ads a sovint, en freqncia: Ara i ads li agarra el mal.
atre temps en una poca diferent: La joventut dara no s com la datre temps.
dara en avant des del moment present: Dara en avant haurem de treballar duna atra
manera.
de bona hora enjorn, mat: Tots els dies ixc de casa de bona hora per anar a treballar.
de bon mat molt de mat: Vingueren a per mi de bon mat.
de dia en el temps que hi ha claror de sol (opost a la nit): Vinga, alat, que ya s de
dia.
de hui per a dem dun dia per a un atre.
de mat a les primeres hores del mat: Al sendem de mat, partrem cap a Morella.
de nit durant la nit: En estiu se fa ms tart de nit.
de quan en quan sinnim de a vegades: Vos passar alguns eixercicis de quan en
quan.
de tant en tant de temps en temps en un interval ms o manco determinat: De tant en
tant he de comprar-me roba.

dem en el dia que seguir al present: Dem, que hui cau rosada.
desprs expressa posterioritat de temps o espai: Alguns anys desprs mor. Seguit de
les partcules de i que, indica el terme respecte del qual s'afirma la posterioritat d'una
acci: La traca desprs de posada fon encesa. La forma antiga era aprs: aprs de la
molta honor que ha sabuda guanyar (Tirant lo Blanch, captul 86).
despusahir en el dia anterior immediat al dahir: Despusahir fon dilluns. Alcover la
registra en un document de 1462: Per lo bar de Cruylles que despusahir [sic.] ab
alguns ginetaris e hmens de peu tramet a fer correguda.
despusahir no, latre en el dia anterior al de despusahir: Si hui s dimarts, despusahir
no, latre era dissabte.
___________________________
1

Fullana Mira, Ll. Obra citada. Pg. 76.

despusanit la nit anterior immediata a l'ltima que ha passat: Despusanit anrem al

cine.
despusanit no, latra la nit anterior immediata a despusanit: Si esta s la nit del
dimarts, despusanit no, latra era la del dissabte.
despusdem en el dia segent al de dem: Anir despusdem. Dem o despusdem
lesperem.
despusdem no, latre el dia segent al de despusdem: Tornar despusdem no,
latre. Si hui s dimarts, despusdem no, latre ser divendres.
duna volta en un nic temps, en continutat, definitivament: Acabeu la faena duna
volta.
en acabant sinnim de desprs: En acabant anir a ta casa.
en aquell moment en un moment del passat: En aquell moment s quan senfad.
en aquell temps en un temps passat: En aquell temps les mixqueres estaven
prohibides.
en rompre el dia, clarejar el dia, trencar el dia eixir el sol, amanixer: Eixirem en
rompre el dia.
en seguida sense tardar: En seguida tornem.
de continent arc. sinnim de en seguida: En lo mati / primer segent, / de continent /
al monestir / venc per oir / lo sant ofici; /... (Spill de Jaume Roig. 5688)
enans arc. abans, ans: Valncia, enans i aenss. Nicolau de Sueca.
encara fins un moment determinat seguix ocorreguent, o no ha ocorregut, alguna cosa
que se diu: Encara est malalt. Quan yo he eixit de casa encara no havia eixit ella.
en arc. cap ac; cap al temps present a partir del passat: Foren trobades del
comenament del mn en (Eximenis, Tractat de Regiment dels Prnceps e de
Comunitats, c. 5).
enguany en lany present: Enguany hem tingut una bona collita.
enjorn pronte, a una hora no alvanada del dia: A les cinc del mat s massa enjorn per
a alar-se. Dem enjorn anirem al mercat dabastos.
enjornet molt de mat: Thas alat massa enjornet per a anar a treballar. El diminutiu t
ac un significat intensificador.
entre dos clarors quan el sol ya est post i escomena a fosquejar: Entre dos clarors
anirem a passejar.
entretant sinnim de mentrestant: Se quedrem a fosques en el stol, i entretant
vingu Cento a buscar-nos.
hui en lo dia present: Hui que s? Dijous. Si veus un burro llepa-li els ous. Hui s la
forma viva i general en la llengua valenciana, que apareix en tots els clssics. Avui s
una forma moderna que Alcover no ha pogut registrar-la en autor ms antic que Jacint
Verdaguer (s. XIX).
jamai sinnim de mai: Jamai foren morts.

lendem o el sendem en el dia segent: I a lo sendem se nan de viage. A

lendem de la nit de cap dany s festa.
llavors en tal temps o ocasi; en este, eixe o aquell moment: Llavors era la major i ara
s la menor.
mai cap de volta, en cap de temps: Mai digues desta aigua no beure. No crec que
tragau mai oli del pinyol.
mat sinnim de enjorn: Dalar-se mat, ning sha darrepenedir.
massa mat enjornet: Thas alat massa mat.
mentres indica simultanetat, concurrncia de temps: Mentres uns lentretenien, els
atres li furtaven les gallines.
mentrestant durant el temps en que succex una cosa: Ves parant taula, mentrestant
yo acabar de fer el dinar.
mentrimentres sinnim de mentrestant i de mentres: Mentrimentres yo pele les
crelles, posa tu la paella al fc.
primer equival a abans i a en primer lloc: Disceptrem qu parlaria primer.
pronte dins de poc de temps: Sol dhivern, ix tart i es pon pronte.
quan en quin temps, en quin moment; relacionat en els interrogatius, exclamatius i els
relatius: Quan Corbera fa capell, / pica espart i fes cordell. Quan ms sucre ms dol, /
pero aixina foten a molts. En la llengua parlada sol pronunciar-se quant sense distinguirlo de ladverbi de quantitat quant. Alcover documenta en la llengua clssica a forma
quant com adverbi de temps.
seguit seguit / a seguit de manera contnua, sense interrupci: A sha de fer seguit
seguit.
sempre en tot temps: Sempre fent el gos.
tart desprs dhaver passat un temps oport, convingut o aveat per a un fi: Sempre
aplega tart al treball.
una vegada en una ocasi, en un cert temps: Una vegada, anant per la vora del riu
Cnyoles...
una volta sinnim de una vegada: Una volta me trob un grapat de monedes romanes.
ya denotant un temps passat: Ya hem parlat daix ms duna volta. Ara mateixa: En
marcha, ya. En el temps present, pero fent relaci al passat: Era molt espavilat, pero ya
no ho s tant. En un temps futur: Ya nos vorem. En seguida: Ya vaig. Finalment: Ya s
hora danar-nos-en.

Adverbis i locucions de modo

a bacs en precipitaci: Acabrem la faena a bacs.
a cegues sense coneiximent de la cosa de que es tracta, desorientat: Haveu fet esta
compra a cegues.
a cavall anar montat damunt dun cavall: Anrem a LAlbufera a cavall.

a fosques sense claror, sense poder vore be: Nos han deixat a fosques. En lignorncia,
en general o sobre alguna cosa: En eixe tema estic a fosques. Tamb pot formar part de
la locuci quedar-se u a fosques: quedar-se u en dej.
a gates anar caminant com si fora un gat: La chiqueta encara camina a gates.
a genollons en els genolls soportant el pes del cos: Puj a lermita a genollons. Anar a
genollons anar de genolls, caminar en els genolls: An cap a laltar a genollons.
a gust en satisfacci: He dinat a gust.
a la fora contrariant la voluntat: Fa la faena a la fora.
a les fosques sense llum; a amagatontes: Ferem la reuni a les fosques.
a miges de manera incompleta: A miges ni en la dna. Tot ho fa a miges.
a peu anar ad algun lloc caminant: Anrem a El Cabanyal a peu.
a peu a sanga caminar a chicotets bots damunt dun peu noms, duent latra cama
arrunsada: Anava pel passeig a peu a sanga.
a peu dret descansant noms sobre els dos peus: Estigurem dos hores apeu dret.
a posta de forma deliberada: Ho ha fet a posta.
a poc a poc llentament, espayet: Fes la faena a poc a poc.
a pressa rpidament: Vos agrada caminar a pressa.
a tall de indica una proximitat temporal immediata i anterior a un fet o data, equival a
a punt de. La frase a tall de tindre el chiquet caigu un bac indica que a punt de tindre el
fill o poc abans de tindrel caigu: Estvem a tall de dinar quan tocaren a la porta.
a tota ultrana a mort: Lluitaren a tota ultrana. ...son venguts per fer armes a tota
ultrana. (Tirant lo Blanch cap. 57).
a trossos i a mossos de qualsevol manera:
a ull sense contar ni medir, noms calculant per la vista en conjunt: Este tornall de
terra tindr a ull uns trel mil metros.
ana fcilment, pronte: En seguida que tenen la paraula, no saben soltar-la tan ana.
Dius que plour? Ms ana crec que estar ras. Alcover documenta esta forma en una
obra del segle XVI.
aix / aixina desta o deixa manera: Ho he fet aixina com tu volies. No faces aix
aixina, fes-ho desta atra manera. En el llenguage parlat susa prcticament en
exclusivitat la forma aixina.
aixina o aixana duna manera o de latra, sense importar la manera: Fes-ho com
vullgues, aixina o aixana.
aixina, aixina mijanament, no molt be: El malalt seguix aixina, aixina.
aixina i tot no obstant: Aixina i tot, els trobadors occitans tingueren a Jaume I en el
punt de mira.
aixina mateixa de la mateixa manera: Tal com ho dius, aixina mateixa ho has
descriure.
al cap i a la fi en ltim terme, com a darrera conseqncia: Has de ser tu qui li ho diga,
al cap i a la fi eres son pare.

al sa i al pla sense pretensions: Era un home al sa i al pla.

al tall sense triar, conforme va eixint: Fes el favor de mejar al tall i no com les gallines.
Anar al gra, sense divagacions: Vinga, al tall!, i deixa de dir bovades.
al tall al tall Es diu del treball o lactivitat que es fa sense pausa, fent una cosa darrere
duna atra: Tens moltes coses a fer; fes-les al tall al tall. Ell fa la faena al tall al tall.
Hem de treballar al tall al tall si volem acabar hui.
arreu sense atenci ni esment, en deixadea: Sempre feu les coses arreu. Esta forma s
noms adverbi de modo en valenci. Com a adverbi de lloc s un catalanisme semntic
introdut en la Renaixena.
be satisfactriament: A est be. No se troba be.
ben forma procltica de be. Susa davant dun adjectiu, dun participi o dun atre
adverbi: A est ben bo. Aix est ben dit. Este treball ha quedat ben fet. Nos hem
quedat ben a fosques. Tamb s usat com a adverbi de quantitat. No s correcte usar-lo
davant dun infinitiu substantivat, en eixe cas sol utilisar-se ladjectiu bon: Val ms que
un bon dormir. Te vullc ms que a un bon cagar.
ben be molt be: Dhumor es troba ben be.
chi-chano despai, paset a paset, passa a passa: Anrem per la senda chino-chano.
com interrogatiu, de quina manera: Cm te trobes? No comprenc cm fa aix.
Exclamatiu: Cm dir-ho. Comparatiu, del mateix modo: Pinta uns quadros com un
artiste del pinzell. Conforme a, equivalent a segons: A fon lo que ocorregu, com
fcilment pot provar-se.
corrents sinnim de de pressa: Sal corrents de la taula i digu.
despai sinnim de a poc a poc: Per a tindre bona lletra, escriu despai.
desquena presentant lesquena: Apareixer desquena. En lesquena dirigida cap al
sentit de la marcha: Ix desquena. Sobre lesquena: Gitat desquena.
de bat a bat obert completament (unes portes, unes finestres): De bat a bat obr la
porta.
de bona gana de manera voluntria: Estudia de bona gana.
de cap En el cap per davant: No faces aix que caurs de cap. Sense titubeig, en
decisi: Vaig de cap a fer-ho. De memria: Feu tot el discurs de cap. En sentit figurat,
en molts quefers urgents: Ma germana va de cap en el treball.
de cap a cap dun extrem a un atre: La maqueta sestenia de cap a cap de lhabitaci.
de cap a peus completament: Me mull de cap a peus. Anvem armats de cap a peus.
de cor / de bon cor / de tot cor en sinceritat, sense reserves: Ella lhauria perdonat de
bon cor.
de correguda sense detenci: Sempre fa les coses de correguda.
de fit a fit mirar fixament, cara a cara, de front i als ulls: El mirava de fit a fit mentres li
cantava les quaranta. Miram de fit a fit i dis-me la veritat.
de gaid oblcuament, de costat, de rell: Els tres germans se miraven de gaid.
de gom a gom completament ple: El sal dactes estava de gom a gom de gent.

de mal endre sinnim de mala gana: Tot he fea de mal endre.

de mala gana en poca voluntat: Fa la faena de mala gana.
de peu sinnim de a peu dret: Estigurem dos hores de peu.
de pressa de manera rpida: Si escrius de pressa no teixir una bona lletra.
de puntetes sonstenint-se damunt de les puntes dels peus: Esta dansa se balla de
puntetes.
de qualsevol manera en indiferncia: Vist de qualsevol manera.
de sobte de manera repentina: De sobte ha escomenat a pedregar.
debades sense haver de pagar-lo: He anat debades al cine. Intilment: Qui fuig de
Deu, debades corre. Est ltim sentit ya es trobava en els clssics: Puix res no amen /
esser amades, / vana i debades / s tal usana (Spill 9830); Si lo Senyor no tenia la
m en esta faena, debades o en va seria vostre treballar (Vita Christi c. 1).
en corruixes o en presses i corruixes presses, corregudes. Forma part de la locuci
anar en corruixes o anar en presses i corruixes: Sempre vas en corruixes. No vages ara
en presses i corruixes.
en conte de / en lloc de en substituci de la persona o cosa que sexpressa: Ho he fet
de cart en conte de fusta. En conte de donar llum, dona fum. Vingu ta germana en
lloc de la teua amiga. A canvi i com a compensaci, o en equivalncia: Li don doscent
euros en lloc de la figureta divori. Denota que, no a soles no ocorre lo que sexpressa,
sino que ocorre lo contrari de lo que sesperava o desijava: En lloc dajudar-me, me
dona ms faena.
en un no res en un moment, en molt poc de temps: En un no res te fas el poema.
en un tres i no res en un moment, en un instant o en poc esfor: En un tres i no res
tinc fet a.
encara no obstant, en tot aix: s molt desagradable, pero encara aixina vullc fer-me la
prova.
ensems arc. al mateix temps, a lhora, de manera conjunta: Ell ab sa mare / vixqu
poch temps, / e may ensemps / los viu menjar (Spill 816). s un arcaisme que no susa
ni en el llenguage quotidi ni en el lliterari.
espai / espau de manera tranquila, sense crrer, sinnim de a poc a poc: No
crregues, ves espai. La forma espau s usada per Alacant i les comarques meridionals.
gratis sinnim de debades: Ha anat gratis al cine.
mal / malament de manera no satisfactria, no gens be: Me trobe malament. A est
mal fet. La forma mal susa noms davant de ladjectiu a que es referix.
millor comparatiu, ms be, ms satisfactriament: Estar millor gitat. La mateixa forma
t ladjectiu comparatiu digual significat (Vore IV.2).
per damunt de manera superficial: He llegit lartcul per damunt.
per damunt damunt molt superficialment: Noms hem tractat lassunt per damunt
damunt.

pijor comparatiu, ms malament, de manera no tan satisfactria: Esta vesprada me

trobe pijor que este mat. Esta forma s tamb adjectiu comparatiu (Vore IV.2).
tot plenament: Estava tot esglayat. s el mateix determinatiu indefinit (Vore IV.5.4).
Tamb se poden formar adverbis de modo afegint la terminaci ment a la forma
femenina dels adjectius qualificatius: llegalment, antigament, breument, feliment...

Adverbis i locucions adverbials dafirmaci

ausades certament, en veritat, ya ho crec, clar est: Tagrada el mel? Ausades.
Ausades que hem treballat. Hui ausades que ha plogut. Ausades que li ha pegat i no ha
plorat. s un adverbi que ya era usat pels clssics: Prou fan i massa, ausades les
dones (Lo Procs de les Olives de Bernat Fenollar, Jaume Gaull i Joan Moreno). Yo dic
ausades / del que hi restava, / que be es pagava / de cada andana (Spill 2692).
certament de manera certa: Certament vullc que spies que yo ame a Maria.
clar en claritat: Parlava clar.
de veres en veritat, seriosament: De veres que no est en casa?
en efecte / efectivament de manera real i verdadera: Efectivament, estava a on tu ho
havies dit.
evidentment de manera evident: Evidentment tha deixat en ridcul.
incls en inclusi, inclusivament, contrriament ad all que sesperava: Estos alumnes
se riuen de tot, incls del pobre mestre. Tots se posaren a ballar, incls els ms vells. La
locuci adverbial fins i tot no s valenciana sino ms be catalana.
segur / segurament de manera segura: Anirs a la conferncia? Segurament.
sense dubte en certea o molt provablement: Sho menjaran sense dubte.
s resposta afirmativa a una interrogaci: Estan preparats els actors? S, monsenyor.
tamb de la mateixa manera: Tu tamb, fill meu?
ya per a intensificar una afirmaci: Afanyat, ya vors.

Adverbis i locucions adverbials de negaci

no per a negar, sobretot en resposta a una pregunta: Ho saps? No. Denota la falta
dacci expressada per un verp: No anir. Com a prefix negatiu si precedix a noms
abstractes: La no violncia s una forma de lluita. En les interrogacions, per a demanar
una contestaci afirmativa: No me vols?; la confirmaci de lidea que sexpressa: La
pena de mort s un assessinat llegalisat, no?; o be quan se supon una resposta
afirmativa: No anaves a quedar-te? S, pero ara men vaig. Usat de manera absoluta,
resumix una proposici negativa: El treballador li pregava a lempresari que el canviara
de lloc, i este li dia que no. Pot donar vivea a la frase afirmativa, fent que latenci se
fixe en una idea contraposta a una atra: Ell declamar millor que no yo; pero el sentit de
la frase no canviaria per a res ometen este adverbi. En sentit repetitiu dona ms fora a
la negaci: No, no tho cosir.
Us deste adverbi:

En les frases negatives davant de les paraules: cap, res, ning, mai, gens, tampoc,
en ma vida... s indispensable quan estes paraules van darrere del verp: No he
trobat cap datifell. No me trobe gens be. No ha vist a ning. No lhe llegida mai. No
diu res de nou. No volen berenar tampoc. No lhavia vista en ma vida.

Pot ometres si les paraules mencionades ads van davant del verp: Cap datifell he
trobat. Gens be me trobe, A ning he vist. Mai he comprat alls. Res he vist que
magradara. Tampoc volen berenar...

Tamb sha dometre ladverbi no quan dites paraules se troben dins de proposicions
negatives i el verp queda oms, perque se sobreentn: Quants llibres lliges? Yo,
cap. A mi magrada la mel, ad ell, gens. En el nort plou molt, ac, mai.

Antigament la negaci podia ser reforada en la partcula pas posta darrere del verp:
Lo capita repos en la seguent forma: Cavaller, yo nom spante pas de les tues
menaes... (Tirant lo Blanch c. 34). Yom apart, / per ma honor, / no pas per por /
de mon parastre (Spill 1116). Esta forma arcaica pas era usada:
-

per lo general, en un carcter adversatiu, s dir, que una cosa podia ocrrer de
forma contrria ad all que era desperar.

en preguntats dels quals podia inferir-se una explicaci.

per a prohibir fer una cosa, en prevenci de conseqncies desfavorables.

en la locuci no pas per a introduir proposicions elptiques (oracions a on somet

una o ms paraules, necessaries per a la correcta construcci gramatical, pero
no per a que resulte clar el sentit delles) a on el verp est sobreents. Un
eixemple s la frase vista ads del Spill.

En el valenci actual sha perdut totalment lus de la partcula pas.

La negaci expletiva (us duna partcula per a fer ms plena o harmoniosa una oraci
o locuci, pero que no s necessria per al sentit desta: Ho fas tu pijor que (no) ell)
tamb ha perdut vitalitat en el valenci actual, i no t cap de sentit reintroduir-la de
nou: com tant tardava; pensaven se que nos fos perdut en lo bosch (Tirant lo
Blanch c. 34). Com es pot vore, susava, per lo general, darrere de la conjunci que.

tampoc nega una cosa desprs dhaver negat una atra: Ma casa no s gens chicoteta i
la teua tampoc.
ni que com si: Ni que fora yo un batzoles.
en cap de lloc / en cap de banda en ningun lloc: No lhe trobat en cap de lloc.

Adverbis i locucions adverbials de dubte, possibilitat o provabilitat

potser indica possibilitat: Dem, potser faa bon dia.
tal volta / tal vegada sinnim de potser: Dem, tal volta faa bon dia. Despusdem,
tal vegada ploga.
si a cas / si un cas si per casualitat: El dumenge, si a cas fa bon dia, anirem a la plaja.

Adverbis i locucions adverbials de quantitat

a bond en abundncia: A lAscenci, cireretes a band.
a grapats sinnim de a bond: Cau aigua a grapats.
a lo manco / al manco denota una excepci o salvetat: Ning ha vingut, a lo manco
que yo spia. Encara que no siga una atra cosa: A lo manco mhaguera deixat el camp
birbat. Esta locuc adverbial tamb la podem registrar en els clssics: Ni vull quen
passeutreball ni fatiga, / mas que romagamal manco a la mira (Si no que
permaneixcam a lo manco en atenci), tret de La Brama dels llauradors de lhorta de
Valncia de Jaume Gaull.
a manta en abundncia: En el rebost hi ha anous a manta.
a mont sinnim de molt: Menja a mont.
a penes sinnim de noms: A penes men vaig, ya esteu fent guilopades.
a soles sense un atre ms: Li escrigu a soles quatre paraules.
adems indica adici: La gaveta servix adems per a donar a beure. Pot anar unida a la
preposici de: Adems de dita pena, haur de pagar tot lo que ha rebut. Alcover registra
esta forma en documents del segle XVII; en canvi, la forma a ms noms la registra en
obres de finals del segle XIX, sent conceptuada per alguns fillecs valencians com un
catalanisme.
almenys si ms no: Dormim huit hores almenys.
bastant sinnim de prou. Esta forma t molt poca vitalitat en valenci i en molts casos
s un castellanisme. Apareix en els clssics: Vellut negre bastant per un gip, tret del
primer llibre imprs en la pennsula ibrica: Les Trobes en lahors de la Verge Maria,
publicat en Valncia Ciutat en 1474.
ben sinnim de molt; susa noms davant dadjectius, participis i adverbis: Ben gros
que te fars menjant aixina. Dineu ben tart.
bona cosa sinnim de molt: Treballa bona cosa.
en menut en poca quantitat: Sempre compra en menut.
gens equival a un poc (en alguna quantitat) en frases interrogatives i condicionals:
Haveu estudiat gens? Si estudireu gens, millors notes traureu, i a res (en ninguna
quantitat) en oracions negatives: No estudieu gens. No me trobe gens be. Susa tamb
com a determinatiu indefinit (Vore IV.4.4).
gens ni miqueta no res en absolut: No estudieu gens ni miqueta.
manco en menor quantitat: Corre manco que yo. Quan manco te gires el tindrs
damunt. Dos hores ms o manco.
massa en quantitat excessiva: Dorms massa.
menys sinnim de manco: Corre menys que yo. La forma menys ha desaparegut
completament en la llengua viva, i es mant nicament fossilizada, en algunes
comarques, en la locuci: anar al menys, que significa decaure o passar a un estat
inferior de riquea o categoria: Eixa famlia era molt rica, per ha anat al menys. Poc a

poc anem al menys, els anys no perdonen. Era una dona molt templada, pero ha anat al
menys. El negoci de lespardenyeria an al menys.
ms en major quantitat: Mena ms que yo.
mig la mitat dun tot: Encara estic mig endormiscat. Susa tamb com a determinatiu
numeral partitiu (Vore 4.5.3).
molt en gran quantitat: Treballa molt.
no gens negaci de tota quantitat: Has perdut molt? No gens.
no res negaci de tota cosa: No res li fa por.
noms sinnim de a soles: Noms digu quatre paraules.
poc en chicoteta quantitat: Menja poc.
prou en quantitat suficient: Te pose ms arrs? Ya ne tinc prou.
quant interrogatiu, quina quantitat: A quant puja a? No s a quant valen les crelles.
Quant li agrada fumar rabacetes! Quant me contar de pintar la casa?
quasi / casi que en falta poc, aproximadament, en poca diferncia: Casi me caic. Li
faltava quasi un quilmetro per a aplegar. La forma clssica s quasi, encara que tamb
s admesa la forma casi: Quasi mitja llegua dall on ells estaven (Tirant lo Blanch, c.
23).
sols arc. solament: Amar mon Deu / sols per sguart seu (Spill 68).
tan sols arc. i ms no. Sols i tan sols sn formes arcaiques que es poden utilisar en un
llenguage molt formal, pero lo recomanable s fer us de les formes ms acostades a la
realitat i dir: noms, a soles, solament, nicament.
tant / tan en tal quantitat, no determinada: Mhan demanat tant, que no he pogut
comprar-ho. Tant te vullc que te trac un ull. Tants caps, tants barrets. Quan va davant
dun adjectiu o dun atre adverbi, susa la forma tan: Vingu tan pronte com pogu. No s
tan ron com mimaginava.
una miqueta sinnim de gens: Si estudireu a lo manco una miqueta, deprendreu
ms.
solament sinnim de a soles: Solament afegir unes poquetes paraules.

Adverbis dexclusi, inclusi o adici

a soles, noms, encara, incls, solament, adems,
nicament solament: Prengu possessi nicament de la casa.
exclusivament en exclusi, excls: Me llegir exclusivament fins al captul tretze, s
dir, este mel deixar per a un atre moment.

Adverbis didentitat
cabalment just, precs, en exactitut: Cabalment el dijous est al mig de la semana.
mateixa idntic, exactament igual: El director gerent, ladministrador i yo, som la
mateixa persona.

prpiament duna manera prpia, en propietat: Aix que dus en lo cap no s

prpiament un capell.
concretament duna manera concreta, en concreci: No s concretament lo que digu.

Adverbis dorde
Se formen sobre els adjectius ordinals, o uns atres adjectius, que indiquen el lloc que
socupa dins duna srie.
primerament en primer lloc: Primerament ensenya quina cosa sn els determinatius.
segonament en segon lloc: Primerament haurs de reconixer lerro, segonament no
tornar a fer-lo.
tercerament...
ltimament finalment, en ltim terme: I pregunt ltimament a mija veu: Vols dir
que me perdones? Recentment, ara fa poc: ltimament no s res della.
consegentment per conseqncia: Consegentment devia lull de ser ms lluent i
blanc.
darrerament en darrer terme: Anava primer Chimo, desprs Roger, i darrerament
Carles. Ara fa poc: Sn els chicons que vingueren darrerament daquell poble.

8. Les preposicions
Les preposicions constituxen una classe closa o tancada de paraules. Sn paraules:

tones, llevat de segons

invariables (no presenten formes de derivaci o flexi)

Mai poden actuar en autonomia sintctica, llevat de quan apareixen en enunciats de

carcter metallingstic, en les que actuen com a substantius, i en algunes expressions
coloquials: En s una preposici. Estic cabrejat.Per?

8.1. Classificaci

Preposicions simples: a, de, en per, entre, sense, contra, segons, vora.

Preposicions compostes: cap a, des de.

Preposicions ambivalents, s dir, que poden aparixer en forma simple: fins, per, o composta:
fins a, per a.

8.2. Funci

Les preposicions sn partcules que enllacen, relacionant, paraules en autonomia sintctica.

No neixercicen mai les funcions de subjecte, complement directe, indirecte, circumstancial, de

rgim, complement de substantiu, de adjectius o dadverbis, ni la dactualisador, ni tampoc la
de complement doracions.

La relaci que nestablixen s sempre de subordinaci o dependncia: la preposici sunix a una

paraula o grup de paraules en les que forma una construcci preposicional que complementa a
una paraula anterior (verp, substantiu, adjectiu, adverbi, pronom): El pat de la teua neta.

Les preposicions subordinen substantius, pronoms, grups nominals, adjectius, grups adjectivals,
oracions en verp en forma no personal, adverbis o grups adverbials. En canvi, les conjuncions
subordinen oracions en verp en forma personal: Necessite que sigues el meu amic. Necessite
de la teua amistat (no podem dir: necessite de sigues el meu amic).

Una preposici per s mateixa mai subordina oracions en verp en forma personal. Per a fer a
necessita unir-se a les conjuncions que o si: Ho vaig fer per a que anreu junts.

Certes preposicions sunixen a pronoms o adverbis relatius per a introduir oracions relatives:
Ho he fet per a qui mho ha demanat. Els escritors de qui deprenem a escriure be...

8.3. Significaci

Nhi ha en significat propi inherent, que pot ser tamb figurat:

sense denota companyia negada, carncia, falta...
baix senyala un lloc inferior, submissi...
sobre significa damunt de, aproximaci...

En canvi, a voltes, una mateixa preposici aporta significats diferents, que se deduxen del
context. Per eixemple la preposici en indica:
companyia: Estic en Maria
instrument: Ho tall en lastral
modo: Me mir en uns ulls dodi

Algunes preposicions , en certs contexts, poden ser noms indexs funcionals, sense significat
lxic alg. De totes maneres, sempre porten alguna crrega semntica, puix no significa lo
mateix una frase en una preposici que en una atra.

8.4. Les preposicions a (ad), de, en, per, sense

Esta preposici expressa, de manera general, direcci i proximitat, i tamb moviment material
o figurat, pero ne t una multitut dusos especials, com els segents:

Expressa direcci inicial i progressiva del moviment: Vaig a Castell. Anaren a buscar casa.
Va a fer el dinar.

Fixa el terme a on aplega el moviment o lextensi: Aplega en les mans al treginat. Pos la
pera a la llntia del trespol. En el mateix sentit saplica tamb al temps: I a loctau dia torn
a casa. En esta aplicaci temporal o local, a susa en combinaci en de o des de, expressant
estes el punt de partida i aquella el terme a on acaba el moviment: Loce Atlntic abraa
de pol a pol la Terra; o per a ponderar la diferncia entre dos objectes, estats o activitats:
Nhi ha molta diferncia, ms que dun mort a un viu, de lo que era a lo que s.

Senyala la direcci sense moviment dacostament: Me gir a mirar el Benicadell.

Designa exposici. En lo material: Es qued dormint a la serena. La seua pell se qued

exposta als raigs solars. En lo moral: Si fera aix, posaria a la meua dbil persona a tot
perill de mort.

Expressa proximitat immediata: Li parlava a lorella. Es troba a la porta de la casa.

Indica situaci espacial: Ma casa est a la dreta. Gira a lesquerra. Que be sest a la vora
de la llar. Posat a lombra. Aplegrem al cim del Puig Camapa. Eixe poble est a du
quilmetros dac; o temporal: A la matinada. A la nit. A lestiu tot lo mn viu. A voltes
(vegades) estic dubts. A lhora. A les hores chocotetes. A tota hora. A hora horada. A
lhora i al punt.

Expressa concretament el temps en que es fa una cosa: Lavi ix a les huit de la nit.

Indica el lloc especfic a on sest, se troba o succex una cosa: Es troba a la seua habitaci.
Esta darrera sol fer-se tamb en la preposici en: Me trobars en el despaig, pero davant
de topnims i noms de pasos nicament farem us de en i no de a: Me trobe en Pars.

Indica el terme duna activitat: La dna par a son fill.

Designa a lagent duna activitat: A lenteniment hum li costa comprendre aix.

Indica a lobjecte al qual saplica lactivitat: Es dedica a lensenyana. Jugrem a molts

diversos jocs. Tajude a desensellar?

Expressa conformitat: A sacomoda a les necessitats nostres.

Precedix a linfinitiu regit per un verp que indica lescomenament, laprenentage, lintent, el
guany, el manteniment o la finalitat de lacci: Escomenc a deprendre valenci. Eixe tira a
matar. La don a criar.

Antigament santeponia a certs infinitius la preposici a, la qual seguia a un verp auxiliar

(haver, tindre...), construint-se desta manera perfrasis verbals: yo me a partir de
vosaltres (Tirant lo Blanch, cap. 2). En esta construcci, modernament ha segut substituda
la a per la de: Yo mhe de despartir de vosatres.

Esta preposici conserva la forma ad, que es troba en la llengua antiga, davant dels
pronoms personals ell, ella, elles; dels pronoms o adjectius alg/algun, alguna, alguns,
algunes; dels demostratius este, eixe, aquell, esta, eixa, aquella, estos, eixos, aquells,
estes, eixes, aquelles; els demostratius neutres a, aix, all; i davant dels adverbials ac,
ah, all: Li ho dic ad ell. Ad alg li ho han dit? Li sembla ad aquell. Per ad a mha fet
vindre?. Tamb es troba una variant ad de la preposici a en unes atres llenges
romniques com ara litali: ad PREP (dav V)= a [dav V: davant de vocal] (Collins
Compact plus Italiano-Spagnolo/Espaol-Italiano. 2006).

Introdux el complement de rgim o els complements del nom, com ho fan tamb unes atres
proposicions: Aspira a un crrec de director. Larribada a lescola.

Precedix al complement o modificador dalguns adjectius: Propens a les malalties. Dispost a

treballar.

Servix per a introduir el complement indirecte del verp, llevat de quan s tracta de pronom
tons: El piano fon entregat a ta germana. Li donaren el llibre a Joan.

Tamb susa per a indicar el complement directe (CD) del verp; i en tal us cal distinguir tres
casos:

Quan el CD santepon al verp, va precedit de la preposici a, llevat de quan s un

pronom ton: A lapatia ven lesperana de triumfo.

Tamb susa la preposici quan el CD ya est ads enunciat per mig dun pronom, tant
en les oracions de verp transitiu com en les de verp reflexiu: Yo ya el cridar a vost.

Quan el CD va darrere del verp i no est indicat prviament per cap de pronom, tamb
farem us de la preposici a: He vist a ta tia. Tica vol molt a sos nebots. Ya es troba en
la llengua antiga lus del CD en la preposici a, sobretot quan dit CD s un pronom o
nom de persona: E de puys que fo mort lo rey don alfono faeren rey a don anrrich
(Llibre dels fets del Rei En Jaume, cap 17).

Denota confiana, parer: Entrreu en casa i se neixreu al vostre plaer.

T significaci modal, senyalant la forma com se fa una cosa: Caminem junts a espentes del
silenci. Embestint a la descarada.

Quan va situada davant duna paraula repetida, servix per a expressar la successi
dobjectes de la mateixa classe. En este cas la preposici a se pot usar precedint:

a la primera i a la segona paraula: Sho menj a poc a poc.

noms a la segona paraula: An poc a poc en les seues closses cap a lestaci. Conta-li
lobra escena a escena.

Indica distribuci o conte proporcional, i en especial el preu duna cosa: Eixim a dos per
cap. Sis sus a dos mil euros el su ... A cinc per cent. El pernil serr va a du euros el
quilo.

Designa el mig o linstrument duna acci: Peixcar al vol. Beure al gallet. Anar a cavall.

Indica ocasi o casualitat: Vingu el mege als precs de la mare. Degut al gran alarit
vingueren tots.

En el seu significat de finalitat, sunix a la preposici per, intensificant el seu valor: Les lleis
sn per a tots per igual. Dos parelles despardenyes per a usar-les. (Vore per).

Se pot afegir a la conjunci com modal: Corrien amunt i avall com a rabiosos.

Pot formar un adverbi modal, en unir-se a un substantiu o adjectiu: Deixant a part lestil
dels trobadors. Nos deixaren a fosques. El deixaren a soles.

Pot usar-se com la preposici:

ab: Qui a ferro mata, a ferro mor.

fins: Estigu en laigua a la cintura.

cap a: Se nan ad ells com una fera.

per a: A benefici de lespectador.

per: A instncies teues.

segons: A lltima moda.

Precedix al pronom quin en frmules interrogatives: A quins cinc sus?

de

Indica alluntament, separaci; senyala el lloc a on escomena el moviment o lacci: Els

nostres almogvers devallaren dels cavalls. En les mans, apartant les llgrimes de la vista,
conegu el cos del seu Leandre. Pareixia que tots se nhageren llevat un pes de damunt.

Indica el lloc da on se nix; lorige o procedncia: I dac me nan a Borriana. Da n eres?

DEl Cabanyal.

Del sentit de procedncia o orige ve lus de de per a introduir els llinages nobiliaris: Arnau
de Vilanova. Roi de Corella.

Indica punt de partida: Partrem de Valncia. Obert a partir de les nou.

Denota distncia, senyalant el punt entre el qual i lobjecte existix cert espai: De llunt
pareix una ossamenta. La finestra es trobava a uns du palms de terra.

Denota duraci, espai de temps ms o manco llarc. De dia i de nit: durant el dia i la nit. De
mat: durant el mat. De bon mat: a les primeres hores del mat. Destiu i dhivern: durant
lestiu i durant lhivern. A sovint anava de bon mat a lhort.

Indica la causa, fsica o moral, dun acte: Tremolava de por. Aquell mor de fam.

Denota lagent de la veu passiva: Est agobiat de deutes. Anava seguit dels ms valents de
la host.

Indica el mig o linstrument de lacci: Pobl la terra de cristians. Se nenriquien dels bens
dels seus marits. Honraren els seus caps de fulles de llorer.

T valor partitiu, indicant el conjunt, el tot, respecte duna part que que en separem
realment o mentalment: Dis-li ad alguns de sos pares que... En cascuna de les dites coses
mentades... Es feu vindre a un cavaller daquells que tenien crrec del camp.

S'usa molt com a lligam entre un indefinit (tant, molt, poc, prou, gens, cap) i el seu
substantiu incontable: Fa molt de fret. Donam un poc de mel. No tinc gens de calor. No
tinc gens de companage. Crec que he dut prou de llimonada. No me poses tant de menjar.
No hi havia cap dhome ni cap de dna. No t cap de mirament. No tenia cap de ra. Cap
de s la forma genuna valenciana, pero no s icorrecte escriurel sense el de.

Introdux un nom que ha estat prviament enunciat pel pronom adverbial ne/en: Ne tinc u,
de vi, que puja al cap. Ne vols, de peres, o no en vols? No havia estat mai sense tindren,
dovelles.

Introdux un adjectiu en frases exclamatives, principalment les iniciades en com: Cm s

dalt este chicon! Cm va de mudat est home!

Introdux el complement dun superlatiu: Fon el ms valers de tota Valncia. Era el millor
de tots els regals.

Indica excs: Els morts passen de quatrecentsmil.

Susa desprs de ms i de manco (o menys) per a senyalar el nmero que sexcedix en

lescala ascendent o descendent: Dis-los que no eren ms de dotze.

Senyala la matria de qu est feta una cosa: Far fer una image tota dor a semblana
meua. Va fer el mn de no res.

Indica la matria que dona assunt al discurs (oral o mental): Els mariners i aquells que
sabien de mar. Escomena este llibre de maravelles.

En general senyala la matria en la qual seixercix lacci de certs verps, i especialment dels
que signifiquen us i dess, confiana i desconfiana, atenci i desatenci, sentiment...: Fa
be i usa de dretea i de misericrdia i de veritat. Volgu tentar de pacincia a ton tio. Dites
estes paraules cess de parlar. Yo mai me ric de ning. Aquell capell sen valia de la trona
per a fer-los tremolar.

Inclou lidea general de manera: Yo me somet de bon grat a la voluntat de vosatres.

Portava del bra a la princesa. Estava de lo ms acomodat. En ploure, es vest de vert la
terra.

Per este significat, la preposici de entra a formar part duna multitut de locucions
adverbials modals: de gaid, de rasm, de costat, de gom a gom, de bo, damagat,
de travs, de rell, de cara, de fet...: s poders, i fa de fet coses immortals. La sala
estava plena de gent de gom a gom. Est home mir de gaid. El sol dona en la meua
finestra de rasm. No fer res de bo. Anava de costat. Damagat, ell se neixit en la seua.
Solia guaitar de rell. Se git en el llit de travs. Tenem el vent de cara. El meu balc
dona de cara a lavinguda.

Indica possessi, senyalant el possedor: No enveges els bens del teu prxim. El mercader
de qui la roba ser. Lhort blanc de les monges capuchines.

Significa pertinena, indicant lobjecte que forma part dun atre o que li correspon o en
depn: Totes les coses del sigle sn vanitats. En gran solemnitat ell reb la corona del
Regne de Valncia. Tu que has mamat llet de cabra.

Indica el lloc a on est situat un objecte: Anrem al monasteri d El Puig. Se deix caure en
la cadira del rac ms fosc. Dem aplegarem al port de Gnova.

Senyala el contingut dun recipient o de qualsevol objecte: Es trobava la gerra tota plena de
perles i de flors. Mompl la cara de besos. Omplim la llntia doli.

Denota la matria continguda en una mida: Un pam de sola. Dotze alnes de corda.

Denota destinaci, finalitat: Estes anous no sn bones de menjar. Cadires de reps.

Substitux laposici de dos noms, principalment quan el segon s un topnim o el nom dun
ms: Entrrem en la ciutat de Jerusalem. En el ms dabril, no ten lleves fil.

Desprs dun nom indicador dun acte, introdux un complement que indica el subjecte
agent: La cobejana deu estar baix el regiment de lenteniment. Histria dels amors i vida
del cavaller Don Joan, o el pacient: Quan el fill sab la pres de son pare... Per mig de la
prudncia saplega a la coneixena del be i del mal.

Pot intercalar-se tamb entre ladjectiu i el substantiu: Aquell mesqu de poble. Eixe dimoni
de chiquet me posa mal dels nervis. Tot lo mn estava content excepte el miserable de
Tirant.

Forma el genitiu de definici, o siga, una paraula o locuci explicativa de lo que precedix a
la preposici de: Estava acabant-se la senyera; a de la senyera era un assunt que venia
de llunt. Veu que sa mare li havia feta sa mateixa malendrea de tirar-li lo que Ampar havia
donat a llum.

Servix de lligam entre un auxiliar (haver, tindre) i un infinitiu, per a formar el temps
dobligaci: Quin bon negoci hem de fer! Lo llaurador t destar prop dels que fa treballar.

Servix de lligam de moltes preposicions en els seus noms regits (subordinats), com ara: ans
de, desprs de, dins de, darrere de... Eixemples: Ans de sa mort servia en eixa casa. Tot lo
mn qui vullga albergar en la vila, dins de Perpiny, que ho facen. Havia consumit
lexistncia darrere dideals falsos. Dem desprs de missa...

T valor partitiu, indicant el conjunt, el tot, respecte duna part que que en separem
realment o mentalment: Dis-li ad alguns de sos pares que... En cascuna de les dites coses
mentades... Es feu vindre a un cavaller daquells que tenien crrec del camp.

S'usa molt com a lligam entre un indefinit (tant, molt, poc, prou, gens, cap) i el seu
substantiu incontable: Fa molt de fret. Donam un poc de mel. No tinc gens de calor. No
tinc gens de companage. Crec que he dut prou de llimonada. No me poses tant de menjar.
No hi havia cap dhome ni cap de dna. No t cap de mirament. No tenia cap de ra.

Introdux un nom que ha estat prviament enunciat pel pronom adverbial ne/en: Ne tinc u,
de vi, que puja al cap. Ne vols, de peres, o no en vols? No havia estat mai sense tindren,
dovelles.

Introdux un adjectiu en frases exclamatives, principalment les iniciades en com: Cm s

dalt este chicon! Cm va de mudat est home!

Introdux el complement dun superlatiu: Fon el ms valers de tota Valncia. Era el millor
de tots els regals.

Indica excs: Els morts passen de quatrecentsmil.

Susa desprs de ms i de manco (o menys) per a senyalar el nmero que sexcedix en

lescala ascendent o descendent: Dis-los que no eren ms de dotze.

Senyala la matria de qu est feta una cosa: Far fer una image tota dor a semblana
meua. Va fer el mn de no res.

Indica la matria que dona assunt al discurs (oral o mental): Els mariners i aquells que
sabien de mar. Escomena este llibre de maravelles.

En general senyala la matria en la qual seixercix lacci de certs verps, i especialment dels
que signifiquen us i dess, confiana i desconfiana, atenci i desatenci, sentiment...: Fa
be i usa de dretea i de misericrdia i de veritat. Volgu tentar de pacincia a ton tio. Dites
estes paraules cess de parlar. Yo mai me ric de ning. Aquell capell sen valia de la trona
per a fer-los tremolar.

Inclou lidea general de manera: Yo me somet de bon grat a la voluntat de vosatres.

Portava del bra a la princesa. Estava de lo ms acomodat. En ploure, es vest de vert la
terra.

Per este significat, la preposici de entra a formar part duna multitut de locucions
adverbials modals: de gaid, de rasm, de costat, de gom a gom, de bo, damagat,
de travs, de rell, de cara, de fet...: s poders, i fa de fet coses immortals. La sala
estava plena de gent de gom a gom. Est home mir de gaid. El sol dona en la meua
finestra de rasm. No fer res de bo. Anava de costat. Damagat, ell se neixit en la seua.
Solia guaitar de rell. Se git en el llit de travs. Tenem el vent de cara. El meu balc
dona de cara a lavinguda.

Indica possessi, senyalant el possedor: No enveges els bens del teu prxim. El mercader
de qui la roba ser. Lhort blanc de les monges capuchines.

Significa pertinena, indicant lobjecte que forma part dun atre o que li correspon o en
depn: Totes les coses del sigle sn vanitats. En gran solemnitat ell reb la corona del
Regne de Valncia. Tu que has mamat llet de cabra.

Indica el lloc a on est situat un objecte: Anrem al monasteri d El Puig. Se deix caure en
la cadira del rac ms fosc. Dem aplegarem al port de Gnova.

Senyala el contingut dun recipient o de qualsevol objecte: Es trobava la gerra tota plena de
perles i de flors. Mompl la cara de besos. Omplim la llntia doli.

Denota la matria continguda en una mida: Un pam de sola. Dotze alnes de corda.

Denota destinaci, finalitat: Estes anous no sn bones de menjar. Cadires de reps.

Substitux laposici de dos noms, principalment quan el segon s un topnim o el nom dun
ms: Entrrem en la ciutat de Jerusalem. En el ms dabril, no ten lleves fil.

Desprs dun nom indicador dun acte, introdux un complement que indica el subjecte
agent: La cobejana deu estar baix el regiment de lenteniment. Histria dels amors i vida
del cavaller Don Joan, o el pacient: Quan el fill sab la pres de son pare... Per mig de la
prudncia saplega a la coneixena del be i del mal.

Pot intercalar-se tamb entre ladjectiu i el substantiu: Aquell mesqu de poble. Eixe dimoni
de chiquet me posa mal dels nervis. Tot lo mn estava content excepte el miserable de
Tirant.

Forma el genitiu de definici, o siga, una paraula o locuci explicativa de lo que precedix a
la preposici de: Estava acabant-se la senyera; a de la senyera era un assunt que venia
de llunt. Veu que sa mare li havia feta sa mateixa malendrea de tirar-li lo que Ampar havia
donat a llum.

Servix de lligam entre un auxiliar (haver, tindre) i un infinitiu, per a formar el temps
dobligaci: Quin bon negoci hem de fer! Lo llaurador t destar prop dels que fa treballar.

Servix de lligam de moltes preposicions en els seus noms regits (subordinats), com ara: ans
de, desprs de, dins de, darrere de... Eixemples: Ans de sa mort servia en eixa casa. Tot lo
mn qui vullga albergar en la vila, dins de Perpiny, que ho facen. Havia consumit
lexistncia darrere dideals falsos. Dem desprs de missa...

en

Indica situaci especfica, el lloc a on sest o se fa una cosa: Estigrem este estiu en
Edimburc. Tamb susa a com a preposici de lloc: Chimo es troba a la porta; pero davant
de topnims i noms de pasos nicament farem us de en i no de a. Alcover mostra
documentaci antiga a on ya sutilisava en davant de noms propis de lloc: Dat en Mallorca
en lo castell real, Pragm. Aud. Mall. 16. Tamb en el Tirant lo Blanch podem vore est us de
en: Trobant me yo en la Cort del rey de Frana, lo dia de sant Miquel passat en la ciutat
de Paris (cap. 29).

Indica el temps dins del qual o durant el qual t realitat una acci: En la festa. En la
joventut. En el temps. En l'atre temps. En lestiu tot lo mn viu. Hui en dia, el dia de hui,
el temps actual.

Se combina per contraposici en la preposici de, que indica punt de partida, expressant en
punt d'arribada o terme del moviment o activitat: Traduda del llat en roman. De branca
en branca volava.

Sutilisa en les locucions distributives: De dos en dos. De quatre en quatre.

Tamb introdux ladverbi o nom indicador de la direcci o temps: Dac en avant. Dall en
amunt. Del mig dia en avant.

Introdux expressions modals, indicadores de la manera com est una cosa o com es fa una
acci: Era tingut en estima molt gran. Fon feta lelecci en la forma acostumada. Han
escrit, en especial el gran arquebisbe toled.

Indica la matria, assunt, de qu es tracta: Doctor en dret. En recort, per a recordar. En

consideraci, per a considerar, per a ser ats.

Seguida d'un infinitiu present, indica el moment quan va a escomenar una acci o t lloc lo
que indica el verp segent: En eixir de casa me'l topet.

Seguida d'un infinitiu pretrit, indica precedncia immediata respecte de l'acci denotada
pel verp principal: En haver sabut all, se pos a practicar-ho.

Dialectalment. En se que, loc. equivalent a quan: En se que el crides, ya ve.

Indica la manera de fer o succeir una cosa: Ho fiu en molta tranquilitat. Ves en conte. Plou
en fora.

Indica el mig o l'instrument pel qual es fa una cosa: Vindre en coche s ms rpit. Treballa
en pic i pala.

Indica companyia: Yo estic en vosatres. Ve en son pare i sa mare.

Indica uni material o que una cosa est continguda dins d'un atra o un conjunt: Arrs en
fesols i naps. Taronges en pinyols.

Indica uni en sentit immaterial: Estic en tu en esta tasca.

La forma ab de lpoca clssica ha desaparegut totalment del valenci actual, sent utilisada
de forma exclusiva la forma en, que s tan antiga com ab, puix ya es troba en obres del
sigle XIII. Diu Llus Revest Corzo: Altra forma, adoptada per lInstitut i la qual creem

francament rebujadora es lamb en sustituci de lab usat pels clssics. Al nostre Regne la
forma usual rnega [exclusiva] i secular es en.7 La forma amb s totalment aliena al
valenci.

Pot tindre valor causal i va davant de la causa: En les pluges el riu se n'ixqu.

En tal que, loc. condicional: En tal que vinga soc capa de dur-lo al bra.6

____________________
6
Tot lo dit sobre la preposici en, llevat de lo comentat sobre ab, ha segut tret del Diccionari General de la
Llengua Valenciana de Voro Lpez, encara indit.
7
Revest i Corzo, Ll. La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu. Ed. Societat Castenonenca de
Cultura. Castell 1930. Pg. 42.

per

Introdux la paraula que indica all que servix de pas, a travs de lo qual alguna cosa passa
o se mou: Mostra-li el cam per a on deu eixir. Dit pas pot tindre un sentit fugurat: Se
macaba de passar pel cap lidea de fer...

Indica lespai a on est situada o actua una persona o cosa, sense concretar el lloc: Anava
bambant per la montanya.

Indica un temps de certa duraci, sense concretar el moment: Per Nadal creix lo dia un pas
de pardal.

Indica la causa, el motiu duna acci:

En complement substantivat: Per natura caa el ca. Plora per goig.

En complement verbal en infinitiu: La naci no patir fam per tindre un bon abastiment
alimentari.

En complement pronominal (personal o demostratiu): La fona per a no cessava de

llanar pedres. No puc creure que els vostres sentiments tarden en descobrir els mals
que per vs venen.

En el complement pronom interrogatiu qu, en el qual dona la locuci adverbial per qu:
I per qu fa aix? Pregunta-li per qu no ha vingut a classe.

Formant part del substantiu perqu. Este sol anar precedit de determinatius sobretot
de lartcul el, admet el plural, i pot anar seguit dun modificador introdut per la
preposici de: Magradaria conixer el perqu deixa actitut teua. No s correcte posar el
determinatiu artcul davant de perqu en oracions interrogatives indirectes: No s el
perqu te negares a fer-ho, deu dir-se: No s per qu te negares a fer-ho, o No s el
perqu de la teua negativa a fer-ho.

En el complement pronom relatiu que + lartcul posat davant dest ltim, tot lo qual
forma la locuci conjuntiva causal o conclusiva per lo que: Eixe fon el motiu per lo que
dimit. Se nanaren ans dacabar, per lo que no pogueren conixer el resultat de

lencontre. Eixe s el forat pel que sescap. Esta locuci s equivalent a per la qual
cosa.

En el complement pronom relatiu qual: Aigua s el substantiu, per lo qual pot

funcionar com a subjecte, complement directe, complement indirecte i complement de
rgim.

En el pronom que forma la conjunci causal perque: La terra est banyada perque han
regat.

Antigament solia unir-se al pronom arcaic o donant la locuci adverbial causal per o,
en valor causal equivalent a per a, per esta causa: E per o, ab lo divinal adjutori
sera departit lo present libre de cavalleria en set parts principals (Tirant lo Blanch, cap.
1).

Seguida de ladverbi ms o dun adjectiu o adverbi, i la conjunci que, forma locucions

conjuntives concessives: Per ms que estudies, no aprovars.

Senyala lautor de lacci, la persona agent de les oracions en passiva: La gerra fon
trencada per ells.

Indica linstrument o mig en el qual se realisa una acci: Vos far saber a on estic per les
meues cartes.

Forma locucions que indiquen la manera de fer-se lacci: Fes-me la comanda per escrit.
Me parlava per senyes.

Expressa lidea de finalitat o dest per mig de la forma per a:

En complement nominal o pronominal: Ac teniu dos parelles despardenyes per a

vosatres.

En complement verbal en infinitiu: Ell dorm per a evitar els dolors.

En complement verbal en subjuntiu, en el qual sunix en les partcules a i que: Posa a

en lescaparat per a que estiga ben vist. Els clssics unien les partcules o i que: Per
o que en aquell pensament no aturs (Crnica d'En Ramn Muntaner (1265-1336),
cap. 32, treta de lAlcover).

Senyala a favor de qu o en defensa de qu o de qu sest: Per ella donaria la vida. Tots

estan per ell.

Indica en lloc de qu, en nom de qu, a canvi o preu de qu, en correspondncia de qu, se
fa alguna cosa: Este moble t st pams de llarc per huit dample. Hem convingut de pagarli nou euros per cada llibre. Fea per cada u dels anys un quart de neules. Nos han pagat
du billets cent per cap.

Introdux la paraula indicadora duna cosa o qualitat que es considera consubstancial a la

persona o cosa de la qual se parla; equival a com a, en qualitat de: No me teniu per un
senyor. A ho tenim per ferm i segur. Voleu fer-me passar per panoli. T per malnom
Perolet.

Servix per a comparar entre s dos o ms coses: Llit per llit, preferixc este que el trobe ms
estovat.

En certs infinitius, indica lacci futura destos verps: A est per vindre. Encara queden
places de la teua especialitat per cobrir. Tot est per fer.

Esta preposici seguida de lartcul mascul singular el i plural els, se contrau donant les
formes pel i pels.

Com ya hem vist ads, el valenci diferencia perfectament entre per (causal) i per a (final).
LAlcover diu respecte ad a: En els dialectes valenci i occidental es distingeixen per i per
a; en el catal oriental i en el baleric han vingut a unificar-se en la forma simple per en
tots els usos;[...]. Pero en el catal literari modern sha adoptat la distinci que feia
generalment el catal antic entre per i per a, emprant aquesta darrera forma quan es vol
expressar finalitat o destinaci, i usant la forma simple en tots els altres significats.

Observaci: La a de la forma per a sescriu ad quan va seguida de certs pronoms personals,

adverbis i determinatius demostratius i indefinits que escomencen per vocal.

sense

La forma sense ha substitut per a tots els casos a la forma arcaica sens. Ya es troba en els clssic la
forma sense, escrita tan davant de paraules que escomencen per consonant com per vocal: Un
pou sense fons de grans ladronicis (Lo Passi en cobles, pg. 38); Nis pot sense oli cardar b
la llana (Lo Procs de les olives, vers 380).
Indica absncia, exclusi, privaci absoluta, carncia, falta dalguna cosa:

En complement nominal o pronominal: Sal del llit sense dolors. Oh foll, sense cap de
trellat!

En complement verbal en infinitiu: Estigueren molt de temps sense tindre fills.

Seguit de que, i en el complement verbal en subjuntiu: Desigen ser mestres sense que
primer hagen segut discpuls.

En complement nominal o pronominal, pot significar adems de, sense contar (a tal
persona o cosa), a banda, a part: Duya molts companyons, sense ell.

10. Les conjuncions

Caracterstiques generals:

Sn sempre paraules tones sense autonomia sintctica.

No eixercicen funcions nominals, s dir, no poden ser actualisadores, ni modificadores, ni

subjectes, ni complements directes, ni complements indirectes, ni atributs...

La seua funci s la denllaar, i relacionar, unes paraules en unes atres.

La partcula efectiva que realisa la funci conjuntiva, pot ser:

-

Una conjunci prpiament dita.

Una paraula habilitada com a conjunci (sobre tot adverbis i locucions adverbials).

Una locuci conjuntiva, o reuni de dos o ms veus que tenen, juntes, el valor duna
conjunci; sobreeixen per la seua abundncia les locucions conjuntives formades per
luni dun adverbi o locuci adverbial i la partcula introductria que.

Diferncies en les preposicions:

Les conjuncions coordinants poden unir elements del mateix nivell sintctic sense relaci de
dependncia, cosa que no poden fer les preposicions: s alt i ben templat.

Les conjuncions subordinants poden unir una paraula, o una secuncia oracional, en una
oraci depenent o subordinada: Vullc que vingau a sopar a ma casa. Les preposicions a
soles no poden subordinar oracions en un verp en forma personal sino paraules o grups
sintctics (Vore V.3).

Classes de conjuncions:

Conjuncions coordinants: Enllacen paraules, grups sintctics o oracions, sense establir

relaci de dependncia, s dir, unixen elements sintcticament equivalents. Vejam uns
eixemples: Vingueren Ana i Cento. Tant Ana com Cento estan en el mateix nivell sintctic:
ne sn complements directes. Treballe molt, pero no guanye res. Tenim un enunciat
constitut per dos oracions independents unides per mig de la conjunci pero.

Estes conjuncions poden ser:

Copulatives: Signifiquen suma, adici o negaci afegida. Ne sn i i ni. Eixemples: Ara

sopem i desprs anirem a passejar. Tinc fam i sn. No puc ni vullc fer aix. En les
enumeracions, lo normal s posar la conjunci davant de lltim component, pero si la
posem entre cada u dells, se produiria el fenomen del polisndeton: En vorem, vingu i
me don un abra i un bes i estigu molt charrador. En ma casa no tinc ni gossos ni gats
ni pardals ni cap datre animal. Estes conjuncions poden tindre un valor emftic: No tinc
ni idea.
Els adverbis adems i com (est ltim en la seua uni en els adverbis tamb i tampoc)
tenen un valor dadici, dahi que alguns gramtics els incloguen entre les conjuncions
coordinants copulatives: Mon germ vingu a vorem i, adems, me dugu un regal. No
li ho digu a Batiste com tampoc a son fill. Tamb t un valor copulatiu tant... com: Me
donaren regals tant mon tio com ma tia.

Disjuntives:

Aporten

un

significat

dalternncia,

lopci

de

triar

entre

vries

possibilitats. Ne sn fonamentalment o i la locuci conjuntiva o be: Vens o te quedes?

Esta paraula o be pot ficar-se en esta frase o be pot aparixer fra della. Esta modalitat
de conjunci pot tindre un valor distributiu, que ve a ser una varietat de lalternncia.
Per a expressar tal valor farem us de ya... ya, (ya) siga... (ya) siga, be... be, mig...
mig o ara... ara: Ya per una cosa, ya per atra, sempre est inquet. Siga embrutant,
siga trencant, sempre est fent trastades. Ya sigues bo, ya sigues ron, sempre te
voldr. Hem de seguir lluitant be en la ploma, be en la paraula. Ests encara mig
dormint mig despert. Sempre esta jugant al truc, ara guanyant ara perdent.
-

Ilatives o Consecutives: Indiquen una conseqncia entre lo expressat en la primera

oraci i lo que es diu en la segona. Ne sn les segents: puix, aixina (aix), llavors,
de manera que, per lo tant (per tant), aixina que, aixina puix: Hem de saber-ho
en antelaci; aixina puix, decidix-te pronte. Esta vesprada no hi haur treball, aixina que
no cal vindre. Fes-mho per escrit; aixina no se moblidar. En acabant tornar, puix ara
no est a qui busque. Tho vaig advertir a temps, de manera que no me vingues ara
tirant-me la culpa. La decisi est presa; per lo tant, s intil que insistixques. Yo no
estigu all, llavors no pogu sentir-lo.
Antigament existia la conjunci consecutiva doncs, hui desapareguda del valenci i
reviscolada pel IEC, equivalent a puix en valor ilatiu, no causal: Dexem donchs les
partsque son y redunden / En sola vellea.1 Esta conjunci si anava precedida de la
conjunci si, i introduint una frase negativa, formava una conjunci composta que
significava a no ser que:Lo peccat no s rems si donchs los torts e injries no son
restitudes (document de lany 1468. Bollet de la Sociedat Arqueolgica Luliana, X, 13
revista d'estudis histrichs. Ciutat de Mallorca. Escomen a publicar-se en l'any 1885.
Tret de lAlcover). I si se lunia ladverbi la o lla donava lladoncs, que significava llavors:
An asetjar Leyda, que s una richa ciutat que lla donchs era de serrayns, Desclot
Crn., c. 1.2

Continuatives: Les que denoten idea de continuaci: adems, aixina mateix,

encara. Eixemples: Ella mirava en tendrea a sa filla i aixina mateix a son fill. Has
acabat tota eixa fotracada de faena i encara ne vols ms. Vols una bona paella i adems
un bon parti.
En lpoca clssica existia la locuci conjuntiva continuativa no res meny, que
significava adems, aixina i tot, igualment...: E a ab tota veritat ho provar ab dits
de la Sancta Scriptura e no res menys ab los quatre evangelistes que no poden mentir
Tirant.3 Com a tal arcaisme absolut, no cal fer us desta locuci conjuntiva en
lactualitat.

Adversatives: Denoten oposici o diferncia entre els dos segments units. Ne sn les
segents: pero, sino, no obstant, ans i mes: Magrada el caf, pero me senta mal. No
volia arrs, sino fideus. Intent eixir, mes ning li ajud. Tinc molt de treball, no obstant
te dedicar un temps. No s un rellonge car, ans relativament barat.
Les conjuncions pero i mes indiquen restricci o correcci: Intent ajudar-te pero
mengany.
La conjunci pero adems dunir oracions: No camin molt pero me vaig cansar, ne pot
unir tamb adjectius i adverbis: s espavilat pero antiptic. Quan esta conjunci unix un
adjectiu, o una seqncia en valor dadjectiu, en un substantiu, se sobreentn un verp,
donat que una conjunci mai pot unir segments de categories sintctiques diferents:
Tinc una rdio pero trenc (pero est trenc). Tamb ne pot perdre el seu valor
relacionant per a convertir-se, be a soles, be unida a les conjuncions que i si, en un
simple element expressiu: Eixe chic toca la guitarra pero que molt be. Pero, ser
possible!
En lpoca clssica existia una variant i sinnima de la forma pero: empero. Era son
privat de aytals coses, empero era bon hom e leal, Desclot Crn., c. 4.4
La conjunci sino expressa exclusi: No intent ajudar-me sino fotrem, i necessita
sempre duna negaci en el primer segment de la coordinaci. Normalment unix
paraules o grups sintctics, i ms rarament oracions. Per a unir-ne oracions, en el verp
en forma personal, necessita normalment de la conjunci que. Sino que, que ve a ser
una contracci de si no fora que, sol indicar impediment de l'acci expressada per la
proposici anterior: No li agrada, sino que ho pren per cortesia. Sino denota tamb el
valor de cosa o acci nica: No tenim atre fill sino a vs. Valor que tamb lexpressa la
locuci noms que: No feu noms que riure. Tamb pot ser sinnima de excepte: Qu
sino tu pot fer a? No pretenc una atra cosa sino que a sacabe duna vegada.
La locuci no obstant pot funcionar com a conjunci o com a adverbi: Yo crec, no
obstant [conj.], que no vingu ac.Puix, no obstant [adv.] vingu.
Les paraules excepte i llevat tamb presenten un valor conjuntiu adversatiu:
Vingueren tots excepte Tica (pero no Tica). Me menjar tot llevat de la carn.
La locuci conjuntiva mentres que pot tindre tamb un valor adversatiu: Yo parle be
dell, mentres que ell no pert ocasi per a ficar-se en mi.

Explicatives: Sn les locucions o siga, s dir i a s: Ella se qued en casa, s dir,

no volgu anar a lexcursi. Estes dos paraules sn antnimes; o siga, nexpressen idees
opostes. Ell est educant a sos fills, a s, est desenrrollant, perfeccionant i
optimisant totes les seues facultats sense coaccions.

Conjuncions subordinants
-

Completives:

Completen

al

verp

de

loraci

principal,

encapalant

oracions

subordinades substantives. Ne sn: que i si.

La conjunci que introdux oracions subordinades en funci de:

o

Subjecte: Me pareix que se nha anat.

Complement directe: S que se nha anat.

Per a unes atres funcions, sol anar precedida de preposici:

Complement indirecte: No don importncia a que digueren betzo.

Complement circumstancial: Ho escrigu sense que me diguera res ning.

Complement de rgim del verp: Confie en que ho faces be.

Modificador de ladjectiu: Estic segur de que eres un artiste.

Modificador dun substantiu: Tinc esperances de que torne.

Modificador dun adverbi: Ixir ans de que siga tart.

En el verp vore, la paraula com actua, a voltes, com a conjunci completiva: Aneu a
vore com tot s mentira.

La conjunci si introdux oracions interrogatives indirectes (Vore V.4.1). Estes

oracions

poden

realisar

diferents

funcions,

llevat

de

la

del

complement

circumstancial:
o

Subjecte: No mimporta si ha nevat molt o poc.

Complement indirecte: No done importncia a si ha guanyat o a perdut.

Complement directe: No s si ha tornat.

Complement de rgim: No menrecorde de si era per este carrer o per aquell

atre.

Modificador de ladjectiu: No estic segur de si ha tronat.

Modificador del substantiu; No tinc la certea de si ha plogut o no.

Causals: El significat que introduxen s el de causa, motiu o ra per la qual se realisa

o no lacci de la proposici principal. Ne sn les segents: perque, ya que, puix,
vist que, com que, donat que, posat que...: La terra est banyada perque ha
plogut. Ser millor que digues tu el discurs, puix tu saps contar-lo fil per agulla. Ya que
insistixes tant, me quede fins al trenc dalba. Vist que havem acabat el treball, podem
anar-nos-en a casa. Com no mescoltes, no tho conte. Com he acabat la faena, men
vaig. Ho s en seguritat, com que el llan ocorregu davant de mi. Feu-me lintervenci
quirrgica, posat que no hi ha un atre remei.
En la llengua antiga existia la locuci conjuntiva per o que en combinaci en les
partcules que, com (per o com=perque, per quant) o car, servia per a introduir, si el

verp estava en indicatiu, una oraci causal, o final, si dit verp estava en subjuntiu: me
atrevire expondre no solament de lengua anglesa en portoguesa, mas encara de
portoguesa en vulgar valenciana, per o que la naci don yo so natural sen puxa
alegrar.5
Ans de finalisar esta classe de conjunci, cal detindres un moment en la qesti de la
forma perque dels antics i dels clssics:

Perque= perque, introdua una oraci causal: No vaig perque no vullc. Havia
vergonya de descobrir-li lo seu cor perque molt lo temia e amava (Blanquerna,
Ramon Llull, 1284, p. 10).

Perque= per a que, introdua una oraci final: No tho dir per a que no vages
escampant-ho per ah. Les que stau en soledat, / perque us consoleu de nit, /
prenga cascuna marit (Can de les dnes en el Canoner Satric Valenci dels
segles XV i XVI, p. 300).

Perque= per lo que, introdua una oraci de relatiu causal o conclusiva: Se nanaren
ans dacabar; per lo que no pugueren conixer el resultat de lencontre. e los
juristes, per part dels ferres, allegaven que primer fon lofici de ferrer que no de
texidor, per quant lo teler del texidor no podia esser fet sens ferramenta, perque
era provat loffici de ferres esser mes antich e deure precehir als texidos. (Tirant lo
Blanch, Joanot Martorell, 1490, cap. 41).

Perque= (el) perqu, substantiu: No sabem el perqu desta resposta. vos no

curu / daquell perqu, / car yo mel s. (Spill, Jaume Roig, s. XV. 5663).

Perque= per qu, introdua una oraci interrogativa causal: Per qu ho has fet?
No em preguntes ara per qu ho he fet. Perquem voleu metreper foran lo
ball? (Lo Procs de les olives, Bernat Fenollar, Jaume Gaull i Joan Moreno, s. XV.
854).

Perque= per a qu, introdua una oraci interrogativa final: Qu pretn i per a qu
aprofita tant de rodeig en el parlar?

Finals: Denoten la finalitat o lobjecte de lo expressat en loraci principal. Les ms

importants sn: per a qu, a fi de que, a fi que, a fi de, per tal de, per tal que, per
tal de que...

Concesives: s la que va anteposta a una oraci subordinada que expressa una

objecci o dificultat per a lo que se diu en loraci principal, sense que eixe obstcul siga
un impediment per a la seua realisaci. Ne sn: encara que, a pesar de, per ms
que, ms que, encara com, posat que... Est caent una aiguada!Encara com has
pogut vindre. No aprovars encara que estudies molt. No est malalt posat que lhe
vist ballant en la festa. Est molt llauger a pesar de tindre molts anys. No tho donar
per ms que mho demanes. Anirs ms que no vullgues.

Temporals: Expressen temps. Ne tenim, entre unes atres, les segents: tan pronte
com, mentrimentres, quan, mentres, sempre (que), ans (abans), cada volta (o
vegada), des de que, desprs que, fins que, a penes...: Tan pronte com ho vaig

saber, li ho digu. Mentrimentres yo pele les crelles, posa tu la paella al foc. Quan
estvem en guerra no tots erem del mateix bando. Ans anvem al mercat en autobs,
ara anem en furgona. No s res dell des de que senfad en mi.
-

Modals: com, segons, com si, aixina com...: Ho fa com puc. Aixina com tho
conte pass. Ho escriur com si ho haguera vixcut. Ho farem segons nos parega millor.

Condicionals: Indiquen un requisit o condici necessria per a que es realise all que
expressa loraci dominant: si, sempre que, mentres que, com, en tal que, quan,
noms que: Si acabes pronte, anirem al teatre. Anir a ta casa sempre que minvites
a chocolate en bunyols. Com no vingues, no te done el regal. Sentirem la melodia de
les estreles noms que intentrem un confiat arreplegament.

Comparatives i consecutives: La conjunci que se combina en adverbis intensius per

a introduir secuncies comparatives i oracions consecutives (indiquen la consecuncia o
la deducci dalguna cosa): Ment ms que alena, i alena ms que un porc. s tan bona
que tots la volen. Com en la seua correlaci en tan o tant s una conjunci comparativa:
s tan guilopo com yo.

_____________________
1
Fenollar, B., Gaull, J. i Moreno, J. Lo Procs de les olives. Llibreria de Francesch Aguilar. Valncia Ciutat
1877. Pg. 103. Edici facsmil. Librera Pars-Valencia. Valncia Ciutat 1980.
2
Alcover, A. M. Diccionari catal-valenci-balear. Ed. Moll. Palma de Mallorca 1988. Volum IV. Pg. 566.
3
Sanchis Guarner, M. Gramtica Valenciana. Editorial Torre. Valncia Ciutat 1950. Pgs. 286.
4
Alcover, A. M. Diccionari catal-valenci-balear. Ed. Moll. Palma de Mallorca 1988. Volum IV. Pg. 792.
5
Martorell, J. i Joan de Galba, M. Obra citada. Plana 32.

10. Les interjeccions

V. SINTAXIS.
1. Lenunciat.
2. Loraci.
2.1. El subjecte.
2.2. Oracions impersonals.
2.3. El predicat.
2.4. Oracions en atribut.
Les oracions en atribut se nomenen atributives o copulatives.

Latribut se caracterisa per lo segent:

Complementa al mateix temps a un substantiu, pronom o oraci, per un costat, i a un verp,

per latre costat.

A diferncia del predicatiu (vore ms avant), que no s necessari per al verp, leliminaci de
latribut faria agramatical a la part restant de loraci: Esta persona pareix inteligent >
Esta persona pareix ?, o be el verp desta adquiriria un significat totalment diferent: Cento
era considerat un espavilat > Cento era considerat.

Hi ha atributs que poden ser canviats pel pronom neutre ho, en especial els que apareixen
en els verps ser, estar i parixer: Eixa dna s inteligent > Ho s. Eixe chic pareix (s) alt
> Ho pareix (s). Estava bo? > Ho estava. Pero en uns atres verps no s possible esta
commutaci: Tica es pos trista > Tica sho pos ? Atenci! Hi ha oracions que tenen en
el ncleu del predicat els verps ser i estar i no sn atributives: Josep est en lhort. All fon
durant la guerra.

Latribut pot incidir sobre un subjecte o sobre un complement dobjecte directe o indirecte:
Mhan nomenat director. Director s latribut, i me el COD. Li diuen borinot a Bru. Li i Bru
sn els COI i borinot latribut. Ac podrem substituir latribut pel pronom ho: Li ho diuen.

Lnica forma pronominal que pot funcionar com atribut s ho. Eixemple: Crec que ha segut
falta. No s correcte substituir falta per la: A mi me lha paregut ?, per s per ho: A mi
mho ha paregut.

Categories gramaticals que funcionen com atribut:

En els verps ser i parixer funcionen com atribut:

Els substantius: Pep s arquitecte.

Els grups nominals (Vore V.3.1): Maria pareix la lloca de la famlia.

Els pronoms: Jaume ho s (ho estaria fent funcions datribut).

Els adjectius: Felip s baixet.

Alguns adverbis de modo: Joanot s aixina.

Les oracions de relatiu: Yo soc el que soc.

Els substantius o grups nominals precedits de preposici: Eixe pareix de

LAlcora.

Els infinitius: Voler s poder.

En els dems verps funcionen com atributs:

-

Els adjectius: Ampar se qued trista.

Alguns adverbis de modo: Voro est be.

Alguna oraci adjectiva: Carme est que trina. La vaig vore cm treballava.

Els substantius o grups nominals precedits de preposici: Toni est sense una
aguileta.

Algun gerundi: Les calces estan regallant (chorrant).

Concordana dels atributs.

Si la funci datribut leixercis un substantiu o un adjectiu, estos hauran de concordar en

gnero i nmero en el substantiu o element substantivat (Vore IV.4.1) sobre el que incidix:
Ma filla s cuinera. Not a tos fills molests. La consideren sabuda. Els tenen de criats.

Si un adjectiu eixercis datribut i incidix sobre substantius coordinats de distint gnero, la

concordana en ells se dona sempre en mascul i en plural: Veig a Jeroni i a Emma molt
pereosos. La jaqueta i el jupet sn verts.

Les oracions ecuacionals o emftiques de relatiu no sn atributives. Estes oracions tenen

les caracterstiques segents:

Tene el verp ser com a verp nuclear.

U dels seus components s sempre una oraci de relatiu (Vore V.3.3) en pronom o adverbi
relatiu.

En elles se posa de relleu algun component de loraci o loraci sancera. Eixemples: Ahir
fon quan vingu. Fon per Ral per qui menter. Un enterat s lo que s Domnec.

El predicatiu, igual que latribut, complementa al mateix temps a un substantiu, pronom o

grup nominal, en el que concorda, i a un verp. No s necessari per al verp, cosa que el
diferncia de latribut.

Hi ha predicatius de substantius o pronoms en funci de subjecte: Els nadadors aplegaren

exhausts a la meta, i en funci de complement directe: Me portaren gelat el menjar.

La funci de predicatiu la solen fer adjectius, participis, adverbis modals i gerundis, els quals
responen al preguntat cm?: Vaig vore laigua bollint > Cm veres laigua?

Tamb sn predicatius alguns substantius precedits de preposici. Ac el seu subtitut s el

pronom qu: Mon fill treballa de llumener en lhospital > De qu treballa? I a voltes en

lloc de preposici apareix ladverbi com, que adquirix valor preposicional: Mon fill treballa
com a marmit en un restaurant.
3. El grups sintctics.

Caracterstiques generals

Els grups sintctics o sintagmes sn un conjunt de paraules que tenen la capacitat deixercir
com un tot una funci sintctica dins de loraci. Cada grup sintctic est compost
delements que se relacionen sintcticament entre s: Els alumnes de segon de bachillerat
arreplegaran les seues notes dhistria. En esta frase tenim quatre grups sintctics:

Els alumnes de segon de bachillerat

arreplegaran les seues notes dhistria

segon de bachillerat

les seues notes dhistria

Dacort en la seua estructura sintctica interna, podem distinguir un grup:

-

nominal

adjetival

adverbial

verbal

en preposici (sintagma preposicional: preposici + x. Eixemple: A s per als meus

amics).

en conjunci (sintagma conjuntiu: conjunci + x. Eixemple: Vullc que tornes).

sintctic format per la perfrasis verbal (Vore IV.7.7)

La categoria locuci

La locuci s un conjunt de paraules que funcionen com a una sola paraula sintctica.

Tipos de locucions:

Locuci adverbial: Actua com un adverbi. Eixemples: En lloc de. Al voltant.

Locuci conjuntiva: Actua com una conjunci. Eixemples: s di. Encara que.

Locuci verbal: Actua com un verp. Eixemples: Donar-se aire. Fer coll de figa.

Locuci actualisadora o modificadora: Actua com un determinatiu actualisador o com a

modificador de quantitat. Eixemples: Un grapat de. Una fotracada de. A mont de.

Les funcions sintctiques

Les funcions sintctiques sn les relacions que contrauen les paraules (substantiu, adjectiu,
verp, pronom...) o els gups sintctics (nominal, verbal...) entre s.

Clases de funcions sintctiques:

-

Les que configuren una oraci: el subjecte i el predicat.

Les integrades en un grup sintctic no oracional: el ncleu, lactualisador, el modificador,

el terme, el complement directe, el complement indirecte, el complement circumstancial,
el complement agent i el complement de rgim.

Les que complementen a lhora a dos categories distintes (al verp i al substantiu):
latribut i el predicat.

Les que actuen denlla coordinant o subordinant dins dun grup o dun enunciat: els
nexes (preposicions i conjuncions).

Les perifriques que incidixen sobre una oraci (Vore V.2): els atributs oracionals, els
tpics i la modalitat (adverbis de modalitat).

Els conectors entre enunciats o pargrafs. Ne sn paraules o locucions tals com: no

obstant, per tant, aixina que, en realitat, be..., pero sempre que la seua missi siga la
de conectar enunciats o pargrafs i contribuxquen a la cohesi dun text.

Hi ha paraules o grups sintctics que sempre eixercixen la mateixa funci sintctica i unes
atres que realisen distintes funcions segons el context a on apareguen. Eixemples: Lartcul
sempre s un actualisador, i, a voltes, un substantivador. El grup verbal sempre eixercix la
funci de predicat. El substantiu pot eixercir: de subjecte (Tica me ho digu), complement
directe (Busque a Tica), complement indirecte (Dis-li a Tica una encomanda)

3.1. El grup nominal

El constituxen: el ncleu, que s obligat que aparega, i els actualisadors (funci que
eixercixen aquells determinatius capaos de fer que els elements llingstics abstractes o
virtuals se convertixquen en concrets i individuals, constituint mensages inteligibles. No podem
dir: Home t una cama, pero s: Eixe, est, l, algun, un, aquell... home t una cama) i
modificadors (aquells elements gramaticals que complementen o qualifiquen a un substantiu,
adjectiu o adverbi pero sense la capacitat actualisadora: El llibre gran. vit de notcies. Res
ron. Fra dac), que poden ser optatius.

El ncleu pot ser:

Un substantiu: Gossos grans.

Un pronom: Alg dells.

Un element substantivat: El rdicul ms espants.

La funci dels actualisadors leixercixen el determinatius, sempre que apareguen davant del
ncleu.

Els actualisadors del ncleu del grup nominal poden ser:

Una paraula determinativa: el teu coche, la llntia, alguns gats.

Una locuci determinativa: una colla de chicones.

Dos o ms determinatius: molt poquet darrs.

Els modificadors del ncleu poden ser:

Adjectius (o grups sintctics adjectivals): la camisa groga.

Substantius (o grups nominals): el seu fill ladvocat.

Determinatius pospost: la barraca vostra.

3.2. El grup adjetival.

3.3. El grup adverbial.
3.4. El grup verbal.
3.4.1. Els complements del verp.
4.Oraci i conjunts.
4.1. Oracions substantives

Caracterstiques

Una oraci substantiva funciona igual que un substantiu, un grup nominal o un pronom, dins
duna oraci complexa (enunciat en ms dun predicat en el qual una oraci complementa o
se subordina a un element de tot lenunciat: Tinc ganes de que vingues a ma casa; lo
posat en negreta s una oraci subordinada que complementa a ganes). Per ser
substantives, podran substituir-se per un pronom: Vullc que vingues > Vullc aix.

En solen anar marcades pels nexes segents:

-

Les conjuncions que i si: Magrada que hajau vingut. No s si estaran en casa. Les
oracions substantives introdudes per si sn interrogatives indirectes: Ha vingut
Batiste? > No s si ha vingut Batiste. Cal distinguir les oracions substantives en si de
les condicionals en si; aquelles sn substituibles per pronoms: No digu si era ron >
No mho digu, pero estes no: Mho dir si soc ron > Mho dir en eixe cas.

Un pronom o adverbi interrogatiu, que eixercis, adems, una funci dins de la seua
oraci: No volgu dir-me cm ho havia fet (cm s complement circumstancial de
havia fet). Les oracions introdudes per un pronom o adverbi interrogatiu sn tamb
interrogatives indirectes: Cm ho has resolt?No s cm ho has resolt.

Ladverbi conjuntiu com quan loraci subordinada depn del verp vore: Vas a vore com
no li agrada > Ho vas a vore.

Tamb ne poden aparixer sense nexe: No volgu dir-nos-ho. Te pregue menvies ms

tinta.

Funcions
Una oraci substantitva pot eixercir les mateixes funcions que un substantiu, a s, de:

Subjecte: Me preocupa que no vingues dem. Per a comprovar que loraci substantiva
est fent funci de subjecte, la transformarem en un pronom, per eix. aix, i est el
substituirem pel grup nominal eixes coses. En fer a, si el verp canvia de nmero, s que
aix, eixes coses i loraci a la qual substituxen sn subjectes: Me preocupa aix > Me
preocupen eixes coses. En canvi, si fem el mateix procs en esta atra frase: Desige que
no vingues dem > Deige aix > Desige eixes coses, observem que el verp no ha
canviat de nmero, per tant, loraci substantiva no s de subjecte, sino, en este cas, de
complement directe.

Complement directe: Preferixc que te quedes en casa. Estes oracions sempre se poden
substituir per ho: Ho preferixc. No s si vindr > No ho s. Pregunta qun ve > Preguntaho. Me permetien tocar la guitarra > Mho permetien. Cal no confondre les oracions en
ladverbis conjuntius quan, on i com, que introduxen oracions subordinades de relatiu (Vore

V.4.3): Tho dir quan aplegues, en les que porten els interrogatius qun, n, cm, que
introduxen oracions substantives: Dis-me qun has aplegat (esta oraci s una
interrogativa indirecta).

Complement indirecte: Dedique moltes hores a fer la gramtica > Li dedique moltes
hores. No li don importncia a si sho havien cregut > No li don importncia. La prova
de que estes oracions sn substantives i de complement indirecte s que poden ser
substitudes pel pronom li.

Complement de rgim: Malegre de que mhajau escrit > Malegre daix. A volte
dubte de si anar o no a Borriana > A voltes dubte daix. Com es pot vore, esta funci
va sempre precedida de preposici.

Complement circumstancial: He vingut per a que minformeu > He vingut per ad aix
(finalitat). He vingut perque mho haveu demanat >He vingut per aix (causa). Sha
aprova sense que ning protestara > Sense la protesta de ning (modo). Ha vingut a
pesar de que plovia > Ha vingut a pesar daix (concessi). Estes oracions sn
substantives de complement circumstancial perque se deixen substituir per substantius,
grups nominals o pronoms. Van introdudes per la conjunci subordinant que sempre
precedida de preposici, llevat de quan es tracta doracions dinfinitiu i que poden
funcionar tamb com a oracions substantives de CC, en eixe cas apareixen sense cap
nexe conjuntiu. Estes oracions poden ser tamb a lhora substantives i adverbials: Ho fiu
sense que ning majudara > Ho fiu sense ajuda > Ho fiu aixina.

Modificador del substantiu: Tinc esperances de que maproven, lo posat en negreta s

una oraci substantiva que modifica al nom o substantiu (esperances) del grup nominal en
funci de complement directe (esperances de que maproven).

4.2. Oracions adjectives.

4.3. Oracions de relatiu.
4.4. Oracions adverbials.
4.5. Oracions subordinades.
VI. VOCABULARI VALENCI
Les formes i locucions segents, han segut tretes de la tesis doctoral de Voro Lpez, Larcaisme en
la comarca de lHorta Sud.
Abans, adv. tim: del llat ABANTUS de ABANTE, davant de. Expressa anterioritat en el temps:
Posa este abans i latre desprs. Abans de la guerra. Abans anvem al mercat en lautobs, ara
anem en la furgona. Aix sn coses dabans, sn coses de mos yayos.
Abellir, v. intr. tim: format sobre bell. Forma sinnima de apetir. T el sentit de apetir tant les
coses de menjar com qualsevol atra cosa: Mabellix menjar torr. No tabellix anar a la festa.
Abolir, v. tr. tim: del llat ABLRE, destruir, aniquilar, abolir, suprimir. Abolir significa acabar
en una cosa material, fer-la desaparixer per complet, extinguir-la, acabar en tot, deixar dexistir,
consumir-se: En tanta cosa que tiren als camps han abolit parotets, granotes i tot. Els incendis han

abolit la murta i moltes atres herbes. Ya no queden molts pardals que abans podies vore, acabaran
abolint-ho tot.
Aborrissolat, adj. m. tim: derivat de borrissol o de borra pelussa. Es diu del sol quan no llux
en tota la seua fora degut a una espcie de boira alta que el cobrix: El sol est aborrissolat.
Abresquillat, adj. m. tim: derivat de bresquilla; esta de bresca, pa de cera de les abelles, i
esta del cltic briska, en el mateix significat. Significa aspre de geni o tracte. Tamb sutilisa la
variant embresquillat: Hui t el geni abresquillat. s un home de carcter embresquillat. Quin geni
ms abresquillat tens sempre.
Acaronar, v. tr. tim: format sobre un derivat del llat CARUS, amat. Fet dacostar la cara dun
chiquet al pit o posar-sel als braos per a protegir-lo amorosament: Acarona al chiquet per a fer-lo
dormir. s fadr i encara vol que sa mare lacarone al pit.
Acarrassar-se, v. refl. tim: possiblement de laragons acarrazar, abraar en fora. En la
comarca significa simplement refugiar-se, arracerar-se del mat orage, generalment els animals en
linterior duna casa o un atre lloc: Ha plogut i les mosques shan acarrassat dins de casa.
Acorar, v. tr. Etim.: format sobre cor. Significa ofegar, sofocar, afligir: T un disgust i uns plors
que sacora. Calmat i no tacores.
Ad, prep. Variant de la preposici a. Etim.: la seua etimologia s molt discutida; duna forma llatina
D o *AT, o en un orige no etimolgic per a evitar els hiats; el fet s que la preposici a, davant de
demostratius, pronoms personals i indefinits que escomencen per vocal, pren la forma ad en la
comarca, com en gran part del valenci. Esta forma ad s ben antiga i tamb sutilisava davant de
formes que no eren pronoms, us que hui ha desparegut. La trobem ben documentada, en el mateix
us actual, com mostra Alcover, des de les Homilies dOrgany: Sino ad aqels qil ozen, fins als
postres dies.
Trobem una variant ad de la preposici a en unes atres llenges romniques com laragons o com
ara litali, a on s normativa:
A, a, prep. Davanti ad altra vocale, pu prendere una d eufonica: ad Ancona.151
Tamb existix la variant an, ana, an ell, ana mi en Mallorca i Catalunya, possiblement dun
creuament entre les preposicions a i en (AD, IN); en occit trobem az, an:
A presenta las fromas vulgaras seguentas davant vocala: (az, an) que devon pas sser admesas
dins la lenga escrita. (Az) es mai que mai usitat en Rgt., (an) se trba un pauc pertot: (Az el. / az
aquel (...) Cal escriure: A el / A aquel (...) Correspond aproximativament al fr. , e deriva del lat.
AD152
Eixemples: Dona-li-ho ad ell. Per ad a has vingut. Ad esta li diuen miquetes i ad este cabut. Ad
aquell li ha tocat la srt grossa. Ad alg li interessar. Li ho dones ad atres i ad ell no.

______________________
151
Palazzi, F. Dizzionario della lingua italiana. Ed. Gruppo Editoriale Fabbri. Milano 1984.
152
Alibrt, L. Gramtica occitana. Ed. Centre dEstudis Occitans. Montpeller 1976.
153
Ros, C. Diccionario valenciano-castellano. Imprenta de Benito Monfort. Valncia 1764.

Ads, adv. tim: incert, possiblement del llat D D PSUM (TMPUS), en eixe mateix temps, o
del llat vilgar *ADDRSUM,directament. Fa referncia a un temps passat molt prxim: The vist
ads pero no the pogut saludar. Ads, quan has entrat, than mirat tots.
Aguileta o aileta, s. f. tim: diminutiu de guila (en el cas de aileta en caiguda de gintervoclica, com en juar per jugar); antiga moneda de cinc cntims de pesseta que portava en
una cara una guila. La moneda deix dexistir, pero el seu nom popular es conserva fossilisat en
la locuci ni una aguileta. Tamb rep el nom popular de gallet. (v. gallet). Es conserva en una
canoneta, que cantava un venedor de pardalets de fanc en plomes de colors, recordada per molts
parlants i que diu:
Dos pardalets una aguileta,
Deixos que van en bicicleta.
Ploreu chiquets,
Que pardalets tindreu.
Tamb es conserva en una atra canoneta, del venedor de caramels, que alguns parlants encara
recoden i que diu aixina:
Caramelets fam fam,
En una aileta no en fan
I en un chavo te quedes en fam.
Eixemples: No tinc ni una aguileta. No mha costat ni una aguileta. No te donar ni una aileta.
Aiguada, s. f. tim: de aigua. Significa gran quantitat daigua ploguda o pluja intensa i forta;
sha perdut el significat de provisi daigua potable per a una nau, que trobem en la documentaci
antiga. Encara que s una comarca peixquera les eixides a la mar no duren ms dun dia i no cal
prendre aiguada, per la qual cosa la paraula no t en la zona a hores dara este sentit. Es tracta
duna restricci de significat: En un moment ha caigut una aiguada. Va a caure una bona auy. [En
esta comarca, com tamb en unes atres, trobem una srie de mettesis (canvi de lloc dalgun s
en un vocable), algunes delles sn: auya per aigua (auy auyada s un derivat de auya, en
una caiguda de la d intervoclica); quirdar per cridar; treato per teatre; crompar per comprar;
milacre per miracle; gavinet per ganivet; sangrantana per sargantana; ra(d)ere per darrere; liba
per bila; paca per cap a. La RACV considera normatives les formes gavinet, sangrantana i milacre,
la normativa catalanisant no.]
Aiguader, s. m. tim: format sobre aigua. Persona que du i ven aigua. Segurament fa molt de
temps que desaparegu laiguader tradicional que portava aigua en gerres, pero les aigues de la
zona no sn massa ben considerades pels vens i preferixen comprar garrafes daigua dunes atres
comarques valencianes; la persona que en camionetes o camions porta hui les garrafes daigua a la
porta de casa s el modern aiguader i se li dona este nom, per la qual cosa s una forma viva en la
comarca, mentres que en les ciutats o unes atres poblacions ha desaparegut: Estigues atent i quan

vinga laiguader me crides. Deixa les garrafes a la porta per a quan passe laiguader. Quan vinga
laiguader demanam dos garrafes. Li dec a laiguader les garrafes de despusahir.
Aiguage, s. m. / Rosada, s. f. tim: del llat AQUATCUM, aiguals, en la comarca es diu auyage.
Chocotetes gotes daigua que procedixen del vapor condensat per la gelor de la nit i que apareixen
sobre algunes superfcies o plantes al ras. En la comarca s sinnima de rosada, derivat de ros, en
el mateix significat, forma en la que conviu. La forma reixiu, del valenci meridional s
desconeguda. En la comarca no hi ha diferncia semntica entre aiguage i rosada. Detectem, entre
els parlants de la zona, una preferncia per la forma aiguage i la forma rosada s secundria: Esta
matinada les plantes estaven plenes daiguage. Laiguage de la nit ha banyat la roba que tenia
estesa.
Aixa, s. f. tim: del llat ASCA, en el mateix significat. Ferramenta de fuster per a desbastar la
fusta, composta duna plancha corba dacer tallant i un mnec de fusta. Els parlants de la zona la
desconeixen i nicament lutilisen en la forma mestre daixa, que en la comarca t el significat de
fuster que fa carros (v. mestre daixa). Si es pregunta qu significa o qu s una aixa no saben
contestar, de manera que esta forma es mant fossilisada en la construcci mestre daixa. Els
fusters de la zona sn els nics que coneixen i utilisen la forma aixa de manera independent, ya
que la solen utilisar per a desbastar la fusta.
Aixar, v. tr. tim: format sobre la veu aixa!, crit dels conductors de carros per a fer recular als
animals. Significa recular les cavalleries i sol anar acompanyat de ladverbi arrere: Aixa arrere! s
una forma molt viva en la comarca pel seu carcter llaurador i el gran us que sha fet dels cavalls
en les faenes del camp i alguns deports autctons. Hui pocs cavalls queden en lHorta i el verp
aixar saplica a les persones, de manera que ha patit una extensi del significat: Aixa arrere en
eixe negoci que no tinteressa. Ya que estava all no podia aixar-men arrere.
Aixeta, s. f. tim: incert. Tots els diccionaris valencians la recullen i la traduxen al castell com a
grifo, llave. La forma aixeta sobreviu en la zona per a designar la clau per a on ix el lquit dun
tonell o duna gerra. Com succex en moltes paraules, la paraula autctona patix una restricci
semntica: Bevia vi de laixeta del tonell quan els amos no estaven. Trem oli de la gerra per una
aixeta. No begues aigua de laixeta que no s potable.
Albat, tocar a -, s. m. tim: del llat ALBTUS, vestit de blanc, perque els chiquets morts
samortallaven de blanc. A les persones que sn molt inocents sels diu que els tocaran a albat
quan muiguen com quan moria un chiquet inocent. Hui la forma albat noms sutilisa fossilisada en
esta locuci, per als chiquets morts sutilisa la forma inocent; no obstant, en la memria colectiva
dels parlants majors es mant viva la forma i el significat de albat, encara que siga de forma
passiva.: Mira que ton pare s inocent, li van a tocar a albat. s un chicot tan inocent que li
tocaran a albat. Calla ignorant, no digues aix que te tocaran a albat.

Al de, prep. tim: contracci de a+el i la preposici de. Significa a casa de. Esta forma, molt
utilisada en la comarca, recorda a unes atres formes romniques similars com: can Molas, litali
da Mario o el francs chez lui; totes elles en la paraula casa abreviada o elidida: Estic al de
Vicenta; si vols, vens. Totes les nits va a raonar al de Jaume. Ha mort alg al dels baldats. Al de
Uiso hi ha un rall nou.
Alcavor, s. m. tim: Alcover indica que ve de lrap al-kab, fumarium, segons el Vocabulista in
arabico154, o trespol de volta, segons el Glossari dEngelmann155. La alcavor s una part del fornet,
concretament s la campana o volta del forn a on es fa una cambreta per a torrar cacau, armeles,
pastes, etc. La paraula ha donat, per extensi, el significat de molta calor o calor intensa. Els
fornets tradicionals encara existixen en la comarca i la paraula alcavor encara sutilisa per a
designar la cambra del forn: Hui fa un alcavor insoportable. Esta habitaci s un alcavor. Quin
alcavor dona el foc. En lalcavor del fornet torrvem cacau, pimentons i sebes.

______________________
154
Vocabulista in arabico. Firenze 1871.
155
Engelmann, W. H. Glossaire des mots espagnols et portugais drivs de larabe. Leyde, E. I, Brill 1869.
Alar, v. tr. tim: del llat *ALTIARE, posar amunt. Entre les moltes accepcions en la comarca t
la de posar una cosa en un lloc a on estiga guardada, guardar: Ala els joguets en larmari de la
teua habitaci. He alat els llanols en el calaix de la cmoda.
Alenar, v. intr. tim: del llat NHLRE, respirar fort. En la comarca significa respirar i tamb
crrer laire: Ment ms que alena, i alena ms que un porc. No pot alenar i sofega. Esta nit no
alena laire i fa molta calor. Laire hui no alena.
Aleta, ser l del cor dalg, s. f. tim: diminutiu de ala; Ser lull dret dalg, ser una persona
molt volguda per alg: La seua filla s laleta del seu cor. Ma mare s laleta del meu cor. De tots
els fills, el major s laleta del seu cor.
Alevalentador, adj. m. tim: aglutinaci de lexpressi dnim ale, valent! + el sufix dor.
Significa animador, per aquells que en lexpressi ale, valent animen als competidors en les
corregudes de joyes, tir i arrossegament, corregudes de bicicleta, etc.: Eixe segur que taconsella
que ho faces, s un alevalentador de tot.
Alfarrassar, v. tr. tim: de lrap al-jarras, clcul aproximat. Calcular a ull el valor o la
quantitat duna collita que encara no sha collit o est verda. Tamb exisitix alfarrs i alfarrassada,
acte dalfarrassar, i alfarrassador, persona que fa lalfarrs. La comarca, precisament pel seu
carcter agrcola, conserva estes formes, prpies de la llengua rural. En zones urbanes estes
formes sn generalment desconegudes. En castell existixen les formes alfarrazador i alfarrazar,
que el diccionari de la RAE dona per a Mrcia i Valncia 159; no obstant, no s un castellanisme i s

ms probable que este arabisme passara del valenci al castell de Valncia i Mrcia: Hem
alfarrassat la collita de caschofes i lhem venuda en el camp. Lalfarrs que mhan fet del melonar
no minteressa. Quan vinga lalfarrassador sabrem que donar enguany el tarongerar.

______________________
159
Diccionario de la lengua espaola. Real Academia Espaola. Ed. Espasa Calpe. Madrit 1992.
Alfics, s. m. tim: de lrap al-fekkos, espcie de mel o cogombre. Fruit de lalficossera, planta
Cucumis flexuosus, s una espcie de cogombre llarc, cilndric, solcat, de trenta centmetros a un
metro de llargria. Tamb t laccepci de persona intil. Conviu en la variant vulgar amfics.
Tamb existixen les formes alficossera, planta que fa alficossos, i alficossar, camp dalficossos: Els
alficossos denguany sn de vora un metro. Les alficosseres shan omplit de poll i hem de sulfatarles. Engunay lalficossar va a pegar un tro. El seu marit s un alfics.
Ali-ali, adv. tim: possiblement de linvocaci Eli Eli, pronunciada per Jesucrist ads de morir, que
passaria del llat eclesistic a la parla vulgar. Significa aproximadament, ve a ser lo mateix, molt
prop o en molt poca diferncia, ms o manco: Eixa mida i esta sn ali-ali. Mentra el peu en la
sabata ali-ali. Com tentra lanell? Ali-ali.
Alifac, s. m. tim: de lrap an-nafaj, unflament. Malaltia o indisposici llaugera. Hui sha
perdut en la comarca el significat original de tumor sinovial en el garr de les cavalleries: A la
meua edat tot sn alifacs. Tota sa vida ha tingut un alifac u atre. En un alifac destos sen va a
latre mn.
Amagatontes, a. loc. adv. conviu en la forma sinnima a amagatons i pareix una feminisaci de
amagatons, com apunta lAlcover: Sempre fa les fetes damagatontes. No te fies dell que t
fotr damagatontes.
Amartellar, v. tr. tim: format sobre martell, element mecnic de les armes de fc que per la
seua percussi produx el dispar, del llat MARTLLU, ferramenta formada per un cap de metall en
mnec. Significa alar el martell duna arma de fc posant-la a punt per a disparar. s un verp
utilisat entre els caadors de tir de colom o de la tirada (cacera tradicional daus aqutiques en
lAlbufera): Quan pass la rabera dnets ya tenem amartellades les escopetes. Amartell
lescopeta i esper que sacostaren les foges.
Amelar, v. tr. tim: de mel i este del llat ML, en el mateix significat; atraure en alguna cosa
atractiva, prendre plaer intens de qualsevol cosa, prendre gust a una cosa: Quan t als pardalets
ameladets fica uns cepets i cauen tots. Tirem esc per a amelar als peixos i en acabant se peixquen
molt fcilment.

Amprar, v. tr. tim: del llat *AD-IMPERARE, manar. En la e- del radical convertida en a- en tota
la conjugaci, com succex en tot el catal occidental. Significa prestar o prendre prestada una
cosa; laccepci dusar o utilisar que recullen la majoria de diccionaris sha perdut en la comarca.
ples: Li he amprat diners a mon pare per a pagar la casa. Ampra-li una paella gran a la Tia
Vicenta La corbata que porte s amprada. Va en coche amprat.
Anacoretes, partir les -, loc. tim: del llat ANACHORTA, i este del grec , persona
que viu en lloc solitari fent penitncia. Locuci ue significa passar molts patiemnts per algun
motiu. El parlant desconeix generalment el significat danacoreta; no obstant, la locuci fa
referncia al significat desta paraula: En la postguerra patrem les anacoretes. Estan endeutats i
estan patint les anacoretes per a poder viure i pagar els deutes.

Andola, crrer l -, loc. tim incert. Hui la forma andola, com a lloc o parage indeterminat i fra
de cam, s desconeguda en la comarca i gran part del valenci. No obstant, es conserva
fossilisada en les locucions crrer landola, recollida per diversos diccionaris, que significa anar
dac cap all sense fer res de profit, o en anar a landola, que significa anar amunt i avall: No
paren en casa, sempre estan corrent landola. Ve, sopa, se muda i sen va a crrer landola totes
les nits. Sempre estan correguent landola i de forment ni un gra.

Anegar, v. tr. tim: del llat ENECRE, matar, que prengu per extensi el significat de ofegarse o matar per asfxia. Es pot considerar etimolgica o influncia del castell anegar: Els camps
estan anegats. Manegue de pudor. El gos sha anegat en el riu.

net, s. m. tim: del llat ANTE. Nom donat a diferents aus de la famlia dels antits. La forma
net retrocedix davant del castell pato, pero encara s utilisada pels ms majors i s reconeguda
pels ms jvens, que ya no lutilisen normalment o que la substituxen per la forma nec, depresa
en lescola. net s la forma etimolgica i clssica que patiria un canvi de terminaci i passaria a
nec en uns atres llocs, pero que es mantindria intacta en la comarca: El collvert s un net de
lAlbufera. Passa una rabera dnets. T nets muts en el corral de sa casa.

Anguila, s. f. tim: del llat ANGULLA, en el mateix significat. En la comarca se coneixen diverses
classes danguiles per la seua proximitat a lAlbufera, si be noms els ms majors sn capaos de
reconixer-les o diferenciar-les. Les quatre classes danguila que recull el diccionari bilinge de la
RACV shan tret de la zona i tamb les dona Alcover: anguila pasturenca (Anguilla acutirostris), s
negra i menja de tot, sol ser molt estimada per la seua carn. Anguila maresa (Anguilla
mediorostris) menja plcton i s argentada en una ralla, sol trobar-se en la mar, dac el nom de
maresa, o prop de la gola de lAlbufera (esta s lnica classe danguila en nom propi que trobem
en Marc Antoni Orellana163. Anguila martina (Anguilla labirostris). Anguila catarrogina (Anguilla
brevirostris). LHorta Nort, ms alluntada de lAlbufera i separada della per la barrera

arquitctnica que supon la Ciutat de Valncia, no coneix tanta varietat danguiles. En les
comarques a on languila no existix noms coneixen el nom genric anguila.
Els adjectius maresa, de la mar, i pasturenca, relatiu a la pastura, han desaparegut per complet de
la comarca i de tot el valenci, noms se conserven fossilisats junt a anguila, sn arcaismes que
podem catalogar com a locucionals, inexistents fra deste context, i com a tals han perdut la
derivaci de gnero i nmero: En lAbufera hi ha quatre classes danguiles: mareses, pasturenques,
martines i catarrogines. Les anguiles catarrogines sn de lAlbufera de Catarroja. Les anguiles
pasturenques sn les millors.

nimo, s. m. tim: de litali anim, en el mateix significat. Alguns diccionaris com Alcover o el de
la RAE fan derivar el catal nim o el castell nimo del llat ANMUS, pero obliden mencionar que
existix en estes llenges a travs de litali animo. Es tracta dun italianisme que estigu de moda
en el segle XV i que fon utilisat pels nostres clssics, com ha mostrat Coln 164. Des del meu punt de
vista la forma nimo, com coixo, cmodo, manto, bando o borrego, sn italianismes o
castellanismes que conserven la seua forma original i no castellanismes moderns; sense oblidar
que el castell ha colaborat, de manera segura, per a que estes formes no sadaptaren del tot a la
fontica valenciana o no foren abadonades: No tinc nimo per a res. Ala eixe nimo i planta cara.
Quins nimos t la gent jove.

______________________
162
Orellana, M. A. Catalogo dels pardals de lAlbufera de Valencia. Valncia 1795. Pg. 7. Facsmil Librera
Pars-Valencia. Valncia 1979.
163
Orellana, M A. Catalogo dels peixos quees crien e peixquen en lo Mar de Valencia. Valncia 1802. Pg. 1.
Facsmil Librera Pars-Valencia. Valncia 1979.
164
Coln, G. La llengua a lpoca del Tirant. En Literatura valenciana del segle XV. Joanot Martorell i Sor
Isabel de Villena. Ed. Consell Valenci de Cultura. Valncia 1991. Pgs. 28-30. El fet que siga un italianisme i
que lautor de la traducci del Tirant al castell, editada en Valladolit en 1511, nera conscient pot explicar la
segent afirmaci de Germ Coln: el castell evita sovint (no sempre, per) la traducci literal dnimo i duu
esfuero (que per contra, s que empra Lelio Manfredi). El fet que la traducci italiana use animo sense
problemes corrobora que es tracta dun italianisme.
Ansa del coll, s. f. tim: del llat ANSA. La primera vrtebra cervical que sost el cap [esta
vrtebra en castell rep el nom de atlas], i per extensi la regi del coll prop desta vrtebra a on
sunix el cap en lespina dorsal165. s una forma popular molt viva en la comarca i que sol utilisarse en lexpressi trencar-se lansa del coll, que equival a desnucar-se: Caigu un bac i es trenc
lansa del coll. Si caus de ts pots trencar-te lansa del coll.

______________________
165
Per a ms informaci sobre ansa del coll vore: S. Reig, E. Valenci en perill dextinci. Ed. Lautor. Valncia
1999. I Calpe i Climent, A. La medicina en els sainets dEduard Escalante i Mateu. Tesis doctoral. Departament
dHistria de la Cincia i Documentaci. Universitat de Valncia. 2000.
166
Vore les obres ads citades dEugeni S. Reig i A. Calpe i Climent.
Aparellada, s. f. tim: postverbal de aparellar i este del llat *APPARCLRE, derivat de
APPARARE, en el mateix significat. Conjunt daparells o arreus de les cavalleries: Li he fet una

aparellada nova al Tita. No tinc prou de correja per a fer una aparellada completa. Vol una
aparellada per a lluir, en tachetes i borles per totes bandes.
Aplegar, v. intr. tim: del llat APPLCRE, acostar-se, arribar. Forma completament sinnima de
arribar en la que conviu en la comarca, no t laccepci de reunir o congregar que donen els
diccionaris Alcover, Ferrer Pastor, IIFV i IEC: Ac no aplega lauya. Hem aplegat este mat a
primera hora. No aplegue dalt de larmari. Quan aplegue ta mare li dir que eres un malcregut.
Aplegar i besar el sant.
Aquerat, adj. m. tim: possiblement format sobre quera, corca o arna, del llat vulgar CARA,
variant de CARES, podridura. En terres valencianes la forma quera, que seria lorige de la forma
aquerat, noms se conserva, segons lAlcover, en Llucena, a on la quera s una corca que forada
els cuixots i la carn de porc, i en Morella, a on quera significa persona molesta que mai calla o que
es queixa sempre.
Aquerat significa consumit fsicament per una penalitat o per la fam; este significat t una relaci
directa en la quera de Llucena, que consumix els pernils o la carn de porc; no obstant, la forma
quera s hui desconeguda en la comarca, per la qual cosa noms se conserva un derivat en sentit
figurat i no el real de consumit per la quera. Tamb pot significar totalment consumida o acabada
una cosa. En castell, segons la RAE, existix aquerarse com a Apolillarse la madera, forma prpia
de Sria, i quera, com a Insecto que roe la madera, carcoma, forma prpia dlava, Arag,
Navarra i Sria. No s llgic pensar que la forma valenciana aquerat, siga un castellanisme o que el
castell haja influt en el manteniment desta forma, puix en castell no s una forma general ni
tampoc usual en el castell de Valncia.
Eixemples: Estava aquerat de passar tants patiments. No menja i est quedant-se aquerat. Sha
aquerat el torr, no en queda ni per a mostra.
Arditat, adj. m. tim: possiblement de ardit, i este del germnic hardjan, fer fort, enfortir
lesperit. Es diu duna persona, generalment major, que es conserva molt be i t bona presncia.
Estem davant dun derivat del desaparegut adjectiu ardit, que conserva el significat i que ha patit
una desviaci en la forma: Sa mare s una dona molt arditada. Ton yayo s un home arditat i molt
actiu. Sn uns vells arditats que tenen ganes de viure.
Argue, ts com un _, loc. Els parlants diuen ts com un orgue. tim: del llat *ARGNUM, variant
de ORGNUM, ferramenta. La locuci indica que una persona es mant forta, tesa o en una
posici molt recta. La locuci original seria ts com un argue, expressi que trobem en Mart
Gadea168: Una gicota forta y tesa com un argue, ya que largue s un cabrestant consistent en un
cilindre de fusta o ferro vertical, que roda per un mnec que du transversal, fent deix en una corda
que se li enrolla i que servix per a moure coses molt pesades. El vocable argue ha desaparegut en
la comarca a on hui s desconegut, segurament per no exisitir fa temps esta classe de maquinria;
de manera que la locuci ts com un argue ha passat a ts com un orgue, forma esta (orgue) ms
familiar per als parlants. No obstant, la locuci actual i el fet de tindre documentada la locuci ts

com un argue s bona prova que existia la forma argue com a forma viva. En este cas el parlant ha
mantingut la locuci canviant u dels trmens que la formaven i que havien perdut sentit, quan
shauria dhaver mantingut la forma argue fossilisada en la locuci, encara que el parlant
desconeguera el significat de argue, com succex en tantes locucions que mantenen fossilisada una
forma desconeguda, com ara: Mig armut i quatre onces, a on el parlant desconeix el significat de
armut; crrer landola, a on se desconeix el significat de andola; mestre daixa, a on se desconeix
el significat de aixa; patir les anacoretes, a on el parlant desconeix el significat de anacoretes o
anacoreta.
Eixemples: T ms de huitanta anys pero va sempre ts com un orgue. s vella pero no va
encorbada i es mant tesa com un orgue.

______________________
168
Mart Gadea, J. Tros y msos, retalls de la nstra trra. Ed. Librera Pars-Valencia. Valncia 1994.
(reproducci facsmil de ledici de 1906).
Ari, s. m. tim: derivat de arionar. Eriament dels cabells o estremiment produt pel fret o la
por. Eixemples: Menrecord del mort i mentr un ari. Anem-sem a casa que ya tinc arions de
fret.
Arionada, s. f. tim: derivat de arionar. Sinnim de ari (V. ari). Tremol produt pel fret, la
por o una forta impressi: T febra i grans arionades de fret.
Arionar, v. tr. tim: variant de eriar i ariar i esta del llat ERCARE, en el mateix significat.
Posar els cabells de punta pel fret, la por o una forta impressi.
Eixemples: Quan me digueren que havia mort marion. Si veig una serp se marionen els cabells.
Marione del fret que fa.
Armosar, s. m. i v. intr. variant dialectal de almorzar. Armosar, s. m. i v. intr. variant dialectal de
almorzar. tim: del castell almorzar i este del llat *ADMORDUM, de ADMORDRE, mossegar
llaugerament, Menjada que es fa de mat entre els desdejuni i el dinar. Alcover du nicament
almorzar i diu que ve del castell almorzar; no obstant, la documenta en El Blanquerna de Ramon
Llull (cal tindre present que es tracta duna adaptaci de Joan Bonlabi feta en 1521), la Crnica de
Pere IV, els Sermons de Sant Vicent Ferrer i el Spill de Jaume Roig. La forma armosar s una
variant de almorzar, que apareix en la llengua clssica i que hui es mant viva en la comarca i en
tot el valenci. Es tracta dun castellanisme ben antic que es mant viu en la comarca i que alguns
diccionaris ignoren. Coln169 afirma que:
Almorzar, que s la forma ms antiga i encara avui valenciana de esmorzar, preferida pel
diccionari normatiu, es prengu del castell a les darreries del XIV (i a peu de pgina afig):
Esmorzar no s ms que una variant amb canvi de prefix; si aquest canvi no sha produt a
Valncia, es deu al fet que ac el prefix al- dels arabismes i pseudoarabismes s molt ms freqent.
Esmorzar apareix per primera vegada el 1575. Resulta curis que el DCVB diga que almorzar s
castellanisme i considere esmorzar com a autcton.

Eixemples: Anem a armosar ous fregits en sardines i pimetons verts. Armosem a les 1030 tots
els dies. Hui larmosar el pague yo. Duc un armosar dabadejo en olives.

______________________
169
Coln, G. El lxic catal dins la Romnia. Ed. Universitat de Valncia. Valncia 1993. Pgs. 158 i 159.
Armud, mig i quatre onces, loc. variant de almud. tim: de lrap al mudd, en el mateix
significat. En la comarca noms sutilisa fossilisada en la locuci Mig armut i quatre onces, frase
que se sol dir quan alg utilisa el castellanisme entonces parlant valenci. La gent desconeix hui el
significat de almud o armud, i la locuci quasi no sutilisa degut a la generalisaci del castellanisme
entonces, que esta era el detonant o motiu per a utilisar-la. La forma ona, antiga unitat de pes,
tamb est fossilisada en esta locuci (V. ona).
Eixemples: Qu fem entonces? (i alg replica) entonces?. Mig armut i quatre onces.
Arral, s. f. (V. ral).
Arralar, v. intr. tim: derivat de ral i este del llat RADCE, en el mateix significat. Traure rals
un vegetal. (V. ral). Si com dem en parlar de ral, s esta una forma etimolgica, clssica i
anterior a arrel, la forma arralar tamb ho ha de ser. Eixemples: En pocs dies el plantons han
arralat. Els esqueixos arralaran en uns dies. Els arbres han arralat fort en la terra.
Arrapar-se, v. refl. tim: del romnic *arrapare i este del germnic hrapon, arrancar. Arrapar,
en un senstit figurat, significa fer demostracions extremes de dolor, ira o rbia, sense haver
daplegar a lextrem darrapar-se fsicament. El conte popular de la comarca, i tamb de la Ribera
Baixa, La rateta i el ratot170, recull esta accepci: ...el Ratot deseperat es pos a arrapar-se i
plorar al mig del carrer... el Ratot, fent extrems, li digu que la Rateta shavia caigut dins de lolla i
shavia ofegat, i que per aix ell sarrap i plor.... Esta accepci s antiga, com mostra el text del
Spill, i es conserva viva en la comarca, encara que no larrepleguen els diccionaris.
Eixemples: Quan spien que tha eixit la srt grossa sarraparan de rbia i enveja. Ac estic
arrapant-me de la malccia que tinc per haver perdut els diners.

______________________
170
Lanuza Ortuo, Ch. Lpez Verdejo, J.S. i Lpez, M. Conte Contat (II) -Contes i retalls-. Editorial Nova
Valncia. Valncia 1989. Pgs. 113-115.
Arreculadores, s. f. pl. tim: portverbal de arrecular, este de recular, en el prefix a-, i este del
prefix re- i cul. La forma castellana s retranca o arretranca. s una correja ampla que forma part
de laparellada, va en les anques de les cavalleries i ajuda a frenar i fer recular, dac el seu nom
de arreculadores. En unes atres comarques valencianes trobem: retranca; ritranca, arretranca,
arritranca. En Catalunya i Mallorca trobem: rabasta, rebasta, ratranga, retranga, retranca. La
forma arreculadores conviu en la comarca en la forma arretranques, forma que no sol utilisar-se a
no ser que linterlocutor siga de fra de la comarca i lintrodruxca en la conversaci; en eixe cas
lautcton la reconeix i sol ocultar a forma arreculadores o alternar-la en arretranques. Lofici de
correger ha desaparegut en algunes comarques, la qual cosa obliga a buscar-ne u en unes atres

comarques molts acodien a lHorta de Valncia, a on encara sen troben a fa que el correger
de lHorta entre en contacte en unes atres formes i alterne la prpia en la forana, segons
linterlocutor. Eixemples: Li he fet al Maixquera unes arreculadores noves. Encara no mha pagat
la cabeada ni les arreculadores i vol que li faa un coller nou.

Arrel, de soca i -, loc. tim: del llat RADCE, en el mateix significat. En la comarca les formes
vives sn ral i arral (V. ral). La forma arrel i la seua variant arreal noms sutilisa en les
locucions: Arrancar de soca i arrel, significa arrancar per complet una cosa fins a les rals, i ser de
soca i arrel, ser autntic i genu; sn locucions que recull, entre uns atres, el diccionari de la RACV.
Si tenim en conte all que dem en parlar de ral, forma etimolgica, clssica, ms antiga que arrel
i dus general en la comarca, podem afirmar que la forma arrel entra en la comarca per a formar
part duna locuci feta, quan la forma ral ya existix, pero no sutilisa fra desta locuci; no es
tracta duna forma fossilisada que es mant, s una forma posterior que entra formant part duna
locuci.
Arriscar, v. tr. tim: format sobre risc i este possiblement del llat vulgar *RSCU, tallat, lloc
abrupte, derivat postverbal de RESCARE, tallar. Li donen entrada tots els diccionaris; no
obstant, a no vol dir que siga una forma dus general; en realitat en la comarca i en unes atres
comarques valencianes se sol utilisar el castellanisme arriesgar; no obstant, en alguna ocasi els
parlants ms majors utilisen la forma valenciana arriscar de manera natural, provant que mai ha
desaparegut del tot la forma valenciana. Tamb sha mantingut viva, com succex en moltes atres
formes, en el refrany: Qui no sarrixca no pixca [vol dir que per a obtindre coses bones sha de
posar a sovint mijos costosos]. Eixemples: Si no tarrisques no passes. Qui no sarrixca no
pixca.
Arriscat, adj. m. tim: participi de arriscar. T en la comarca el significat de gallart, gil, viu,
airs i tamb el de templat, ben paregut, ben plantat. Esta accepci, que apareix en el Spill, s
ben antiga. Eixemples: Una dna major pero molt arriscada. Cento sempre ha segut un home
gran i arriscat. En els anys que t i que arriscat est.
Arrollar, v. tr. tim: format sobre rollo i este del llat RTLU, crcul. Variant de enrollar. Noms
la recull lEscrig-Llombart de la segent manera: Arrollar. a. cast. Arrollar. Envolver una casa
(llegiu cosa) en s misma, de tal suerte que resulte en forma de rollo lo que antes la tena plana y
extendida. Lo mismo que ENROLLAR. Este sentit s el que t la forma arrollar en la comarca, pero
sol utilisar-se referint-se generalment al cos, quan estem gitats o se cau a terra plegant els braos
i flexionant les cames contra el pit, encara que tamb es pot referir a coses que senrollen.
Eixemples: Arrollat la corda a la cintura. Sarrollava un mocador al cap. Si tens fret arrollat en
lo llit
Arrollat, adj. m. tim: format sobre rollo. En el cos fet un rollo, doblegat o plegat, variant de
enrollat. Sol utilisar-se referint-se al cos en lexpressi caure arrollat, sinnima de caure red, fet
un quatre, plegat, generalment en els braos plegats i cames flexionades. En molts casos se
substitux per enrollat. Eixemples: Li peg una escopetada en la pancha i caigu arrollat en terra
Mon pare est malalt en lo llit, arrollat com un gs.

Arruix, s. m. tim: de arruixar i este del llat *ROSCIDRE, cobrir daiguage. Pluja que dura
poc. / Conjunt de coses que cauen com la pluja. / Reprimenda. Eixemples: Ha caigut un bon
arrux en cins minuts. Tireu als chiquets un arruix de caramelos. Mon pare mha tirat un bon
arrux per fer fugina.
Asseregat, adj. m. tim: del llat vulgar *ASSTCTU, en el mateix significat. s la variant formal
local de la forma assedegat, a on trobem el mateix canvi de r- per d- que s una atra variant
valenciana com aixeregat, arreplegada en algun diccionari valenci com el Mart i Gadea. Ha caigut
en dess entre els ms jvens, que, en molts casos, la desconeixen i la substituxen per les
perfrasis mort de set, en molta set. Eixemples: Estan les plantes asseregades. Vinc asseregat i
necessite un got dauya. El chiquet est asseregadet i plora perque vol beure.
Assorrar-se, v. refl. tim: format sobre sorra llastre, i este del llat SABRRA, llastre duna nau,
generalment darena o pedres. En la comarca significa anar-sen al fondo dun lquit les partcules
slides que estaven en suspensi. Laccepci de posar llastre en una embarcaci sha perdut i
laccepci que ac recollim es mant viva entre jvens i vells. Eixemples: Hem tirat cal a laljup i
hem desperar que sassorre. Quan sassorre el fanc que du lauya es far ms clara.
Atifell, s. m. tim: de lrap at-tifal, la gerra de coll estret. Utensili de cuina per a posar lquits o
recipient per a cuinar. Cal destacar dos qestions; per una part la forma atifell, prpia de la
comarca, conserva lartcul rap, que ha desaparegut en la variant tifell, i per una atra el significat
que t en la comarca est prxim al significat que tenia en rap, ya que ac significa utensili de
cuina per a lquits o per a cuinar i no t el significat, que posteriorment se li ha donat, per extensi,
de ferramenta, instrument o utensili en general. El significat que t atifell en la comarca est ms
prxim de la forma i el significat de ltim rap. Eixemples: Necessite un atifell per a posar el
caldo. Guarda loli que sobre en un atifell. Tens un atifell per a fer el menjar?.
Atropoll, s. m. tim: possiblement es tracte duna aglutinaci de a tropoll, este de tropell i este del
frncic throp, amontonament, segons Alcover, en la vocal tnica canviada per analogia de soroll o
trontoll, formes existents en la comarca. Significa tropell, tumult de gent que fa rebombori i
avalot. Existix en valenci la forma tropoll, que lAlcover documenta nicament en dos escritors
del sigle XX com Vctor Navarro i Reig i Enric Valor, i que trobem a finals del sigle XVII (1795) en el
prlec del Catalogo dels pardals de lAlbufera de Valencia dOrellana172: ...ab lo tropoll que porta
de caa matjor.... Eixemples: Se sent un atropoll de gent pel carrer. Han escomenat a discutir
i cridar armant un atropoll. Se nha anat el mestre i sha armat un atropoll en la classe.

______________________

172

Orellana, M. A. Catalogo dels pardals de lAlbufera de Valencia. Valncia 1795. Edici facsmil. Librera

Pars-Valencia. Valncia 1979. Pg. 3.

Atzucac o assucac, s. m. tim: de lrap az-zukak, el carrer. Carrer o carrer sense
eixida173. Podem trobar moltssimes maneres de grafiar esta forma, segons la documentaci i els
diversos diccionaris, per la dificultat que representa el dgraf tz-, redut en molts casos a ss-:
asucach, aducat, atucach, aucach, aucac, azucach, atzucach, atzucac, assucach, assucac.
En la comarca es conserva este arabisme entre els ms majors, generalment de forma passiva, i
entre la joventut ha caigut en dess; per una atra part, encara que la recullen tots els diccionaris,
no s dus general i en moltes comarques s desconeguda. Eixemples: Viu en un assucac que hui
hi ha en el carrer corregeria de Valncia. Un assucac s un carrer sense eixida.
Auar, v. tr. tim: del llat *ALTIARE, posar amunt, que don tamb orige a la forma alar.
Significa alar en alt a una persona, generalment a un chiquet i per a es conserva molt viva en
el llenguage infantil. Podem dir dentrada que es tracta dun arcaisme dargot ya que s una variant
antiga de alar conservada en un llenguage concret; no obstant, en la comarca s completament
sinnima de alar i pot escoltar-se en diferents contexts i fra del llenguage infantil: mauava les
faldes, aua aix que no es banye, auam que bote el corral. s dus corrent en la comarca entre
tots els parlants i no tant en unes atres zones. Es tracta duna variant antiga de alar que t
tendncia a especialisar el seu significat o restringir-lo, arraconada en el llenguage infantil i deixant
totes les atres accepcions a la nova forma alar.
Sobre la forma dortografiar-la s ben llgic que si de ALTIARE escrivim etimolgicament alar, en
-, tamb sescriga auar en -, a no ser que no saccepte este tim i es considere dtim
desconegut, a explicaria que alguns la grafien en ss-. En el cas de tractar-se duna vocalisaci
de la l- de alar, tamb es grafiaria en -. Eixemples: U dells no aplegava dalt i latre lauava.
Aua al chiquet per a que veja la provess.
Ausades, adv. tim: del castell antic a osadas, en el mateix significat. Significa certament, en
veritat, ya ho crec, clar est. Hui encara s una forma viva entre tots els parlants; no obstant,
escomena a deixar dutilisar-se substituda per les perfrasis que tenen el mateix significat o pel
castellanisme desde luego. El seu manteniment no es deu a un context o al fet de pertnyer a una
locuci, segurament es deu a la seua funcionalitat, per ser una forma prctica i concreta per a
expressar una idea sense recrrer a una perfrasis. Eixemples: Tagrada el mel? Ausades.
Ausades que hem treballat. Hui ausades que ha plogut. Ausades que li ha pegat i no ha
plorat.
Avall, en -, adv. Locuci de carcter quantitatiu. tim: del llat AD VALLEM, que significa a la vall
i que pass a significar a un oc ms baix o simplement ms baix. La locuci en avall la
documenta Alcover en el Consolat de Mar: Tot hom que port deu quintars en avall. Esta locuci
va darrere duna quantitat o mida i indica que esta s el llmit mxim i que nos referim a una

quantitat inferior a la que indiquem o en tot cas igual. La frase a vos va a costar de mil pessetes
en avall o pesa de vint quilos en avall fa vore que mil i vint s el mxim i que pot ser una quantitat
menor. En la comarca es mant viva entre els jvens i els majors. Eixemples: Pot valdre de cent
duros en avall. De trenta anys en avall pots dir que eres jove. De mil duros en avall comprat el
regal que vullgues.
Avear, v. tr. tim: del llat *ADVTRE, en el mateix significat. s sinnim de acostumar. La forma
avear, apareix en obres clssiques com el Spill de Jaume Roig i s lnica existent en la comarca. El
sinnim acostumar ha segut substitut en la comarca pel castell acostumbrar, de manera que
conviuen avear i acostumbrar. La forma avear est viva entre tots els parlants de la comarca, si be
hi ha certa conscincia de ser una forma comarcal o dus restringit, i quan els interlocutors sn
dunes atres comarques patix una ocultaci i se sol utilisar la forma acostumbrar, en un intent,
conscient o insconscient, de facilitar la comunicaci. Eixemples: Estic aveat a menjar arrs tots els
dies. Ya tavears a la nova faena. El gat de la vena sha aveat a vindre ac a menjar. No
estem aveats a parlar castell.
Avellanenc, s. m. tim: derivat de avellana i este del llat ABELLNA (NUX), en el mateix
significat, el nom davellanenc se lo dona a un caragol per la seua grandria, pareguda a la duna
avellana. Caragol blanc molt menut que es menja en caragolades. Eixemples: Una caragolada
davellanencs. Hem anat al sec i hem agarrat avellanencs per a fer una caragolada. Li dona als
nets avellanencs esclafats
Avorrici, s. f. tim: de avorriment, per canvi de la terminaci ci per ment, i este derivat del
llat ABHORRRE, tindre adversi. Sutilisa en la comarca com a sinnim de avorriment en les dos
accepcions de tedi i odi. LAlcover la documenta en el Tirant lo Blanch i en Antoni Canals (Carta
de Sant Bernat a sa germana). Sol ser substituda en les dos accepcions per avorriment entre la
gent ms jove. Eixemples: Quina avorrici de vida. Li tinc avorrici.
Baciner, adj. m. tim: del llat *BACCNUM, bac. Persona que t per costum ficar-se a on no la
criden. s este un sentit figurat de lantic baciner, crrec pel qual una persona, en un bac,
captava almoina per liglsia anant de casa en casa o dac cap all. Hui noms es conserva el
sentit figurat. Ya no existix la persona que en un bac va captant almoina per a liglsia o per ad
algun sant i el significat originari ha desaparegut de la comarca que, no obstant, conserva el
significat figurat. Eixemples: No sigues baciner i deixals en els seus problemes. En tot es clava
el baciner este.
Bafor, s. m. tim: del llat VAPRE, en contaminaci de baf. Baf, vapor dun cos en ebullici o
fermentaci, generalment pudent. Alcover la recull i la documenta en valenci en este significat i
el de nau que es mou a vapor, que hui no existix en la comarca, la primera accepci la documenta
en el Spill de Jaume Roig. La documentaci que oferix Alcover fa vore que es tracta duna forma

ben antiga que es conserva entre al gent ms major de la comarca, la joventut la reconeix pero no
sol utilisar-la, en el seu lloc utilisa baf o vapor. Eixemples: Plovia i eixia bafor de la terra. Si
poses la m en el bafor que ix del perol te cremars. Quan remeneges el fem ix un bafor
pudent.
Bagassa, s. f. Detimologia incerta pero forma existent en quasi totes les llenges romniques.
Esta forma t diversos significats com ara prostituta, dna malfaenera i dna desgarbada, si be el
sentit ms usual en la comarca s el de dna malfaenera. La paraula sol conservar-se en dits i
expressions com: pluja destiu i plor de bagassa pronte passa; bagassa primerenca, beata tardana i
parixer la bagassa dAntella, lexplicaci del significat dest ltim dit la trobem en Jos Sanchis y
Sivera175: El dicho valenciano de comparar a una mujer descocada a la Bagasa de Antella, se
refiere a una figura de mujer que se asomaba a la ventanilla de un reloj pblico, al dar la hora, que
existia en este lugar. Els parlants de la comarca de lHorta desconeixen el fet que motiv este dit.
La forma bagassa, en la seua accepci de prostituta, s substituda per puta o pend i el seu
significat general s el de dna malfaenera, a ha fet que els derivats de bagassa com ara
bagassejar, bagassejat, bagasser, bagassut, que fan referncia a laccepci perduda de prostituta,
hagen desaparegut. En castell antic tamb exisitix bagasa com a prostituta, pero hui s inusual en
el castell de Valncia i no colabora en el manteniment de la forma bagassa.
Eixemples: Pluja destiu i plor de bagassa pronte passa. Bagassa primerenca, beata tardana.
Parixer la bagassa dAntella. s una bagassa i no vol fer la faena de la casa. s una dna,
gossa, bagassa i amlfaenera.

______________________
175
Sanchis y Sivera, J. Nomenclator Geogrfico-Eclesistico de los pueblos de la dicesis de Valencia. Valncia
1922. Pg. 79.
Baldraga, de-, loc. adv. tim: incert. Menjar o beure debades, a despeses dun atre, de gorra.
La forma baldraga la trobem en La brama de Gaull176: nil mot de baldraga; molt ms tart
apareix en 1906 en Mart Gadea177: Per altres que tot ho volen baldraga. Hui en la comarca
noms es conserva bladraga fossilisat en la locuci adverbial de baldraga. Eixemples: Hem vingut
a dinar de baldraga. No portes mai diners, sempre vas de baldraga.

______________________
176
Gaull, J. La brama dels llauradors de lHorta de Valncia contra lo venerable Mossen Fenollar, prevere,
ordenada per lo magnifich Mossen Jaume Gaull, cavaller. (Obra del s. XV. Editada en Valncia en els anys
1561, 1845, 1901. Ac utilisem ledici facsmil de 1980, feta per la Librera Pars-Valncia de ledici feta per
Roch Chabs en lany 1901). Pg. 11.
177
Mart y Gadea, J. Tipos, modsmes y cses rares y curioses de la trra del g, arreplegades y ordenades per un
aficionat, molt estusiasmt de tot lo della. Valncia 1906.
Bando, s. m. tim: del castell bando, en el mateix significat, i este del gtic badwo, signe,
bandera. Significa facci, parcialitat, partit. Alcover dona lentrada de bando o bndol, en
letimologia diu: del cast. bando introdut en la nostra llengua ja en el segle XIII i la documenta
en la Crnica de Jaume I i en Eximenis; la forma bndol la documenta en una obra de finals del

sigle XIX. Eixemples: En guerra no tots rem del mateix bando. Un bando sempre va contra
latre. Ac sempre que se discutix hi ha dos o tres bandos.
Barat a, loc. adv. tim: postverbal de baratar. Significa a canvi de. nicament larreplega el
diccionari de la RACV. En la comarca s una locuci molt viva entre tots els parlants, si be els ms
jvens no solen utilisar-la. Tamb sutilisa la locuci barat a res, que significa a canvi de res,
debades o per a res. Eixemples: Li donem fem barat a crelles. Te done un colom peter barat a
dos colomes. Hem treballat barat a res.
Baratar, v. tr. tim: incert. Canviar una cosa per una atra. s una forma en dess entre la gent
ms jove de la comarca que sol utilisar el sinnim canviar. La forma baratar era molt utilisada quan
els diners no corrien massa o durant poques de crisis o durant la postguerra. La forma baratar
tamb existix en castell, pero s una forma antiga hui en dess, de manera que no ajuda al
manteniment del valenci baratar. Eixemples: Baratvem arrs per forment. Te barate la meua
corbella per la teua, pl a pl [pel a pel: cap per cap, sense fer tornes en un canvi].
Bardal o bardalet, s. m. tim: de barda o bardia i esta dorige incert, possiblement prerromnic.
Espcie dumbrcul, sense parets o en una sola, format per quatre pals en una coberta de borr,
palla o palmes per a fer ombra o protegir-se de la pluja, sol fer-se davant de la barraca o de la
casa i sutilisava per a cuinar fra, llavar i unes atres activitats domstiques 179. Eixemples: Les
barraques tenen davant un bardalet per a cuinar. Plovia i feren un bardalet per a fer la paella.

______________________
179
Sanchis Guarner, M. en el seu treball Les barraques valencianes, ed. Diputaci de Valncia. Valncia 1999.
Parla desta construcci pero la nomena cobert, barraquetes anexes, barraquetes de carro o de cuinar. Pg. 73.
Barret, s. m. tim: del llat BIRRUS, capeta en capucha. En la comarca conserva el significat
original de pea de roba o espcie de birret sense ala que sajusta al cap i que s una pea dun
vestit tradicional valenci, conegut popularment com a vestit de torrent. La forma barret es
mant viva segurament per lus que es fa en les festes tradicionals del vestit de torrent. Tamb
sutilisa la forma barret en frases fetes com tindre ms caps que barrets, i que significa tindre
moltes ocupacions i no poder atendre-les totes. La RACV recull la locuci fer barrets i la descriu
com: entretenerse hablando con unos i otros; no obstant, estes frases no fan vore el significat
antic de barret. En la comarca el barret s una cosa i el capell substitut totalment pel
castellanisme sombrero en el sentit de pea de roba (V. Capell) s una atra, com en la llengua
antiga. Eixemples: Li posa al chiquet el barret en uns ganchets, Ton yayo dorm en un barret de
llana en hiver. El trage de torrent du un barret blau en borles.
Barsola, s. f. tim: variant comarcal de batzoles, esta possiblement de maoles i esta del llat
MATTLA, maa chicoteta. Instrument de fusta compost de peces articulades que es fan girar i
topoten fent un soroll sec, sutilisaven per a tocar a missa el dijous i divendres sant, dies en que no
se toquen les campanes. Desaparegu el seu us i escomen a desaparixer linstrument i la

paraula que el designava; les batzoles tamb se feen com a joguet o instrument popular pero
passaren a denominar-se carranc; hui este instrument s conegut en la comarca en el nom de
carranc i la paraula barsola noms sobreviu fossilisada en la frase se te va a fer el fege com una
barsola, la qual cosa indica que se va a danyar, fer gran o inflamar el fege per menjar o beure
coses insanes. Eixemples: Si seguix bevent aixina se li far el fege com una barsola.
Batidor, s. m. tim: derivat de batre i este del llat vulgar *BATTRE, variant de BATTURE, en el
mateix significat, o del castell batidor. Pinta llarga que t una part de pues espeses i latra de
pues amples. La forma batidor s dus corrent en algunes comarques, en la nostra no se sol
utilisar, substituda per la forma pinta. Noms en alguna ocasi utilisen les persones ms majors
esta forma, que s considerada pels parlants que la recorden una recialla del passat, cosa dantics
o molt vells, quan en unes atres comarques s una forma dus corrent. Podem dir que els que la
coneixen sn conscients destar davant dun arcaisme o forma que ha caigut en dess.
Eixemples: Ma mare a la pinta li dia batidor. El batidor s una pinta.
Be, al -. loc. tim: onomatopeya del crit de lanyell. Dur alg damunt el coll i els muscles, com els
pastors duen els anyells que no poden caminar llarcs trets. La forma be no sutilisa fra desta
locuci, a on ha quedat fossilisada, i els parlants desconeixen el significat de la paraula be,
nicament lintuxen pel crit del corder. Eixemples: Portava el chiquet al be. Vine i te dur al be.
Dus-lo al be i mira que no caiga. Yo ya no estic per a dur-te al be.
Biga carregadora, s. f. tim: de carregar i este del llat vulgar CARRCRE, posar damunt el
carro. Es tracta de la biga principal sobre la que descansen o descarreguen les atres. Eixemples:
Lobrer no vol tocar la biga carregadora. Si sha corcat la biga carregadora pot caure la casa.
Duna casa pots tocar-ho tot, llevat de la biga carregadora.
Birbada, s. f. tim: de birbar. Acte i efecte de birbar (V. birbar). En la comarca s sinnima de
birb. Eixemples: He fet una birbada al planter de seboll. Entre els quatre farem una bona
birbada al camp.
Birbar, v. tr. tim: del llat MINARE, minvar. Llevar les males herbes dun sembrat, faena que
en molts casos sha de fer a m. s una forma viva en la comarca entre jvens i vells, a on encara
se realisa esta faena, i ha donat lloc a diversos derivats que sutilisen en la comarca com: birbada
(acte de birbar), birbador (home que birba), birb (acte de birbar). Eixemples: No hi ha mquina
que birbe. Birbar s una faena que sha de fer a m. He deixat les faves birbades.
Birb, s. m. tim: de birbar. Acte i efecte de birbar (V. birbar). Eixemples: El camp necessita un
birb. De bon mat he fet un birb al camp.

Bodoc, s. m. Detimologia incerta, pareix relacionat en les formes mallorquines boldr i budoix,
possiblement esta ltima de la ral bod-, onomatopeya que expressaria cosa unflada, segons
Walter von Wartburgen Franzsisches etymologisches Wrterbuch. Bonn 1922, segons apunta
Alcover en el seu diccionari. Latre possible orige etimolgic estaria en la forma rap bunduq, que
significa avellana o boleta i que dona en castell bodoque, a on significa boleta de llana o massa,
relleu red que adorna els brodats i que en sentit figurat significa persona de curt enteniment; en
Mxic t el sentit de cosa mal feta. La forma bodoc significa en la comarca abultament sobre una
superfcie, especialment per lapilotament dels fils o llana, pero tamb de qualsevol atra matria en
qualsevol superfcie. Tamb existix lexpressi ser o parixer un bodoc, que significa estar mal fet
o ser poc inteligent. T una forma sinnima en bolidroc, tamb utilisada en la comarca.
Eixemple: Pareix un bodoc, el pobre. En la mnega se mha fet un bodoc i lhaur de desfer.
Passa la m per la tela i vors com hi ha un bodoc.
Bolidroc, s. m. tim: possiblement el mateix que el de bodoc, boldr o budoix influt per bola, o
relacionat en la forma antiga boldrons, conjunt de la llana tallada a una ovella. En la comarca t
el significat de chicoteta elevaci en una superfcie, be siga en el terreny o en la tela per
acumulaci de materials. Mont de draps o llana embolicats. Per extensi, conjunt de coses
embolicades unes en atres. s una paraula utilisada generalment per les dnes que cusen o fan
punt de gancho i t com a sinnima la forma bodoc. Eixemples: No s cm se mha fet un bolidroc
en la mnega. Ha tirat la roba feta un bolidroc damunt el llit. Sha unflat el pis de lhumitat i ara
tinc un bolidroc en lo mig de la cuina.
Bolig, s. m. tim: segons Coromines del grec bol dion, diminutiu de bloj, ret; tamb s possible
que siga del llat BOLUS, i este del grec bloj, de bllw, llanar. Art chicotet de peixca de malla
estreta per a traure el peix menut, que es llana des de les barques a la mar; sol dir-se peixcar al
bolig i es diu peix de bolig al peix menut que es peixa en el bolig. Alcover documenta la segona
accepci en el Vita Christi de Sor Isabel de Villena: E be par que no sou veats de menejar sino
peix de bolig e merlua. La comarca s llauradora i peixcadora i conserva els distints arts de
peixca tradicionals i el lxic que els designa. Eixemple: Ala el bolig en la cambra quan estiga
net. Tota la vida hem peixcat al bolig. El peix de bolig s bo per a fer caldo de peix.
Bon dia de mat. Frmula tradicional de salutaci que sutilisa des de leixida del sol al mig dia o
durant les primeres hores del mat, en acabant sutilisa la frmula bon dia de vesprada (V. Bon dia
de vesprada). La frmula bon dia s utilisada per tots, i nicament els ms majors utilisen la
frmula bon dia de mat i la de bon dia de vesprada.
Bon dia de vesprada. Frmula tradicional de salutaci que sutilisa des del mig dia fins a la nit,
des de leixida del sol al mig dia sutilisa bon dia de mat (V. Bon dia de mat). La forma bona
vesprada no sutilisa en la comarca, tant s aixina que els majors diuen bon dia de vesprada o

buenas tardes. La gent ms jove t tendncia a traduir la frmula castellana buenas tardes i la
tradux com bona vesprada.
Borrego, s. m. tim: del castell borrego, en el mateix significat. La forma valenciana hauria de
ser borrec. Es tracta dun castellanisme ben antic que es conserva en la comarca i en gran part del
valenci. Alcover la documenta en lany 1433 i la remet a borrec. En la comarca se conserven vells
castellanismes, molts documentats en el s. XV, que la llengua ha anat abandonant en el pas del
temps, com ara: assento, mant o manto, perro (insult), estrado... Eixemples: En Nadal matarem
un borrego. Mira que eres borrego. Criava borregos en el corral. El borrego est molt car.
Borr, s. m. tim: derivat de borra i este del llat BRRA, en el mateix significat. Arionada
produda pel fert o un fret que commou, de carcter involuntari i transitori que fa estremir-se la
pell. La frase en la miqueta de fresca que fa mha entrat un borr denota lorige fsic primari del
borr, i la frase en sentir parlar dell mha entrat borr lorige sicolgic. Tamb se denomina en el
nom de borr la planta de la famlia de les gramnees (Amophila arenaria ssp. arundinacea), que es
cria en zones arenoses o en les dunes de les plages. Esta planta creix en la zona costanera de
lHorta Sur que s molt arenosa, recordem les dunes de El Saler, que un barri de Pinedo, ncleu
urb desta comarca, t una zona denominada Els Montanyars montanyars s el nom que reben
les dunes en la comarca i que als camps arenosos situats vora mar sels denomina larena. El
borr sutilisa per a cobrir la vivenda tpica de la zona com la barraca i tamb la cebera, els bardals
i per a fer bradices i racers per a protegir les plantes del vent de la mar o del ponent. Les
accepcions brot que ix a una planta o la de pelussa no existixen en la comarca.
Eixemples: En la miqueta de fresca que fa mha entrat un borr. En sentir parlar dell mha
entrat borr.
Botana, s. f. tim: de lrap butana, pell de corder assaonada, segons Alcover i Coromines.
Funda de les mrfegues o matalaps. La paraula botana apareix en la documentaci antiga,
lAlcover la documenta, en este significat, en diversos documents i en lArchiu General del Regne de
Valncia (1329). La dna que la recordava tenia 96 anys i informava que era una paraula utilisada
tamb per Catarroja; la joventut i la gent major la desconeix.
Botellam, s. m. tim: de botella, en el sufix am que indica multitut o colectivitat i que encara s
productiu en la comarca encara que va perdent vitalitat, del castell botella o del francs bouteille i
estos del llat BUTTICULA, en el mateix significat. Eixemples: Tinc un botellam en la cambra per a
fer conserva. Hi havia un botellam damunt la taula. Tens un botellam baix del banc de la
cuina.
Bot, s. m. tim: relacionat en fer botes, unflar els llavis en el moviment presursor del plor, o fer
botigues, parlar balbu, del llat BTTE, bota, recipient de fusta. Disgust molt gran que es
manifesta en el gest o per mig del plor. s una forma molt viva entre tots els parlants de la

comarca. Eixemples: All que me digu em feu agarrar un bot de mil dimonis. El chiquet t un
bot perque no li han comprat el joguet.
Braat, s. m. tim: derivat de bra i este del llat BRANCHU, en el mateix significat. La paraula
larrepleguen tots els diccionaris valencians. Mida de quantitat prou inexacta puix se referix a la
quantitat de qualsevol cosa que es pot agarrar entre els dos braos; sol utilisar-se parlant de la
llenya o productes del camp que es poden agarrar en els braos com lherba, les canyes i canyots,
algunes flors... Tamb sol utilisar-se en sentit figurat indicant molta quantitat dalguna cosa. La
frase aix val un braat de diners recull eixe sentit figurat que mencionavem. El fet que
larrepleguen tots els diccionaris no vol dir que siga una paraula dus corrent; de la mateixa manera
que la forma castellana brazado, per la que es pot traduir al castell, s una forma dus poc
freqent en zones urbanes i relegada a mbits rurals a on se mant viva entre tots els parlants en
el sentit real i figurat. Eixemples: Portava un braat dherba. Aix val un braat de diners. Dus
un braat de llenya seca per a fer la paella.
Brafada, s. f. tim: de baf, i este dorige onomatopyic. Exhalaci de baf o vapor que es forma
per ebullici o fermentaci, generalment pudenta, tamb se diu quan alg tira una glopada de mal
al. Es tracta duna forma viva entre tots els parlants de la zona i gran part del valenci.
Eixemples: Me tir una brafada dalls quan obr la boca. Obrrem la quadra i ixqu una brafada
de fem pudent. Obr el pot i la brafada de carn pudenta mos tir de ts.
Bresca, dol com una -, loc. tim: possiblement del cltic briska, en el mateix significat. Pa de
cera a on les abelles fiquen la mel; en castell panal o bresca. Se diu de la fruita o un menjar molt
dol. Lexpressi dol com la bresca, ya la trobem en Ausias March183: e qui trobar-te vol dola
com brescha. En la comarca lapicultura s inexistent i la paraula bresca no sutilisa fra desta
expressi, a on ha quedat fossilisada, de fet molts parlants desconeixen el significat de bresca,
encara que utilisen la locuci. Eixemples: Les bresquilles estan dolces com la bresca. El mel de
tot lany estava dol com la bresca.

______________________
183
Pags A. Les obres dAuzias March. Edici crtica. Ed. Consell Valenci de Cultura. Valncia 1997. Poema
CXII, vers 127. Pg. 232.
Brincada, s. f. tim: possiblement relacionada en la forma valenciana brinca, brot o palla dels
cereals, sense la ral ni lespiga, del glic *brinica, derivat de *brinos, bri. En la comarca significa
tros de pa. Eixemples: Anirem a fer brossa i durem una brincada per a berenar.
Brinsa, s. f. tim: del llat BRSA, en el mateix significat. Significa brisa, pell i pinyols del ram.
s una variant, com la variant valenciana binsa, de la forma brisa, existent en unes atres
comarques, i pareix un creuament entre estes dos formes. Lnica forma coneguda en la comarca
s brinsa, que t tamb laccepci de porci mnima duna cosa. Eixemples: Posa-li una brinsa
de sal. No corre ni una brinsa daire. Lleva-li les brinses al ram no sofegue el chiquet.

Brosquil, senda del -, s. m. tim: derivat del llat *BRSCA, forma plural o femenina de
BRSCUM, excrescncia de la soca dun arbre, en al o presa per influncia de bosc, com recorda
Alcover, el qual nos indica que en provenal brusc significa albarzer i en provenal antic brusca
significa brossalla. La o tamb podria tindre el seu orige en la o de brossa i no en la de bosc.
Hui la Senda del Brosquil ya no existix en la comarca, el nou cixer del riu Tria i la Depuradora de
Pinedo ocupen els terrenys que recorria lantiga senda; els ms majors recorden que era una senda
en chops, tamarits i salzes (o salgueres com se diu en la comarca), a on se podia anar a fer bona
brossa per als animals, possiblement este fet est relacionat en el seu nom. Cap de parlant coneix,
a hores dara, el significat del vocable brosquil, que ha quedat fossilisat en este topnim. En este
cas s la toponmia, que se sol mantindre quasi inalterable, la que ha fet possible la conservaci del
vocable. Eixemples: Anvem correguent (corrent) per la Senda del Brosquil fugint de la Gurdia
Civil. Els Llcer vivien per la Senda del Brosquil. La Senda del Brosquil estava per a on est ara
la Depuradora.
Brosta, s. f. tim: postverbal de brostar i este del germnic brustian, en el mateix significat.
Conjunt de brots tallats de plantes i arbres; tamb se diu del conjunt de brots duna planta que t
saluy: Fa goig la planta, quina brosta t. Encara que se coneix la forma brosta i brostam, no se
coneix el verp brostar i en el seu lloc sutilisa brotar. Es tracta duna forma que no s dus general,
reduda a ambients rurals a on s coneguda entre els adults i majors, els ms jvens no sempre la
coneixen ni utilisen. Eixemples: Fa goig la planta, quina brosta t. Larbre est viu, mira la
brosta que t. Si le lleves la brosta matars la mata.
Brostam, s. m. tim: de brosta ms el sufix colectiu am, que en la comarca encara s productiu.
Conjunt de brots duna planta o arbre tallats o no. De la mateixa manera que brosta, s una
forma dmbit rural i ms desconeguda entre els ms jvens, que no solen utilisar els colectius en
am. Eixemples: Tenia el brostam en terra de lolivera que esporgava. Quin brostam t eixa
planta, va a pegar un esclafit. Arreplega el brostam que li has tallat al gesmiler.
Buidar una dna, v. tr. tim: derivat de buit i este del llat vulgar VCTU, en el mateix significat.
Llevar-li en una operaci els rguens reproductors a una dna que t algun problema o patix una
malaltia. Esta locuci, prpia de la llengua popular, no larreplega cap de diccionari.
Eixemples: Ha tingut alguns aborts i lhan tinguda que (lhan hagut de o lhan tingut de) buidar.
Lhan buidada i no podr tindre ms fills.
Butoni, s. m. tim: possiblement de la veu expressiva bu!, que sutilisa per a fer por als chiquets,
i el nom propi Toni. El butoni o fantasma imaginari que fa por als chiquets t noms diferents segons
les comarques i hem pogut constatar que moltes desconeixen la forma butoni. Unes atres formes
valencianes sn: mumo, buborota, babota, la mumaranta, la quarantameula les tres primeres
formes segurament estan relacionades en la ral onomatopyica bab- o bub- que sutilisa per a fer

por; en la comarca estes formes sn desconegudes. Eixemples: No vages pel dacsar que teixir
un butoni. A la nit ixen els butonis i agarren als chiquets que no dormen. Vestit aixina i en la
foscor pareixia un butoni.
Cabut, s. m. tim: aumentatiu de cap i este del llat CAPUT, mateix significat. A banda de les
accepcions de tossut o que t el cap gran, que porten tots els diccionaris, en la comarca ne t tres
ms:
1.- Peix Anthias sacer. s rogenc o rosat, t el cap molt gros, dac el seu nom, se pareix al moll i la
seua carn s blanca, en la comarca s sinnim de juliola. Eixemples: Hem peixcat uns cabuts
grans. He comprat uns cabuts i els farem bollits per a sopar.
2.- Larva de la granota. La forma sinnima cullerot no sutilisa en la comarca, a on els cabuts
abunden en les squies. Eixemples: Du uns cabuts en un pot. Estan tot lo sant dia agarrant
cabuts de la squia.
3.-Carchofa tendra que encara s redonenca i que ms tart sallarga. Esta accepci no larreplega
cap de diccionari. Eixemples: He collit uns cabuts molt tendres. Els cabuts sn tendrets i bons
per a fer-los fregits.
Calada, s. f. tim: derivat de calar i esta del llat CHALRE, baixar. T el sentit general de acci
i lefecte de calar, pero tamb del lloc a on se cala per a peixcar, equival al castell caladero. La
comarca s llauradora i marinera; esta forma s coneguda i utilisada entre la gent de la mar.
Eixemples: Conec una calada per a la tonyina. s un mariner molt vell i coneix totes les calades
desta costa.
Calafat, s. m. tim: de lrap qalfat, en el mateix significat. En la comarca significa, per extensi
del sentit originari, la persona que construx embarcacions equivalent al castell carpintero de
ribera, el sentit originari de qui calafata barques o fica estopa per a tapar les juntes de les taules
duna nau no existix. En la comarca, encara hui, se construxen barques per a lAlbufera i la
persona que calafata i construx barques s la mateixa, per la qual cosa calafat ha passat a ser
constructor de barques. La paraula se mant viva perque lofici de calafat est viu degut a la
necessitat dembarcacions per a navegar per lAlbufera. Eixemples: Encara queden calafats en
lAlbufera. Lofici de calafat va perdent-se.
Camarroja, ms fresc que una -. loc. Tots els diccionaris arrepleguen camarroja, si b no se
posen dacort a lhora de donar-li una traducci o de definir la planta. En la comarca la camarroja
s la planta que en castell rep el nom de diente de len o amargn. Com succex en les locucions,
sol ser utilisada per persones de certa edat, els jvens no solen utilisar-la pero la coneixen.
Eixemples: Li cant les quaranta i es qued ms fresc que una camarroja. Tota la nit treballant i
ms fresc que una camarroja.
Cantell, s. m. tim: del llat CANTHLLU, diminutiu de CANTHUS, vora, ngul. El significat
dngul sha perdut en la comarca i hui noms saplica a un cantell de pa, equivalent a tros de pa i

tamb a entrep. Per a referir-se a laresta se diu en la comarca ngul, vora, cant, cantonada o
rastell, si s el de la vora dun carrer (V. rastell). cal tindre present que en castell existix cantero
de pan; lAlcover en una de les accepcions la tradux al castell per trozo, cantero i dona la
segent cita de Bernat Metge de lobra Llibre de Fortuna e Prudncia: En luna ma tenc un anap, e
en latra un cantell de pa. s una forma que cau en dess, substituda per tros de pa o per entrep
entre els ms jvens, que, no obstant, la coneixen. Eixemples: Soparem un cantell de faves i
botifarres. Vols que la mare te pose un cantellet en formage?.
Canyaret, armar un -, s. m. tim: diminutiu de canyar, este derivat de canya i este del llat
CANNA, planta arundincia. Significa armar un avalot. s una locuci molt viva en la comarca
entre tots els parlants. Eixemples: Discutiren i armaren un canyaret. Quan ton pare ho spia
tarmar un canyaret.
Canyar, s. m. tim: derivat de canya i este del llat CANNA, planta arundincia. Classe de
canya molt fina que creix per lAlbufera, en el fanc i en grans rodals, sutilisa en la construcci per a
fer el cel ras. No larreplega cap de diccionari. Eixemples: En lAlbufera creix el canyar a rogles.
Fan el sostre en canyar. En la marjal hi ha mates de canyar a on samagen els pardalets.
Cap de carrer, tim: del llat CAPUT, cap. Significa el principi o final dun carrer, equival al
castell bocacalle. lAlcover, en laccepci de cap com a extremitat en general; part per on
comena o acaba una cosa; cast. cabo, extremo, documenta en el Tirant lo Blanch esta forma:
veig que... voleu passar per carrer qui no ha cap. La documentaci mostra que s una forma ben
antiga. Eixemples: Ma germana viu al cap deste carrer. A la carretera ixen dos caps de carrer.
Tespere en eixe cap de carrer.
Cap, fer -, loc. tim: del llat FACRE, en el mateix significat, i CAPUT, en el mateix significat. En
la comarca significa donar senyals de vida o indica que ya apareixer o tornar una persona. No
larreplega cap de diccionari. Eixemples: Sen va ara i no diu quan tornar; puix ya far cap. No
ha vingut encara?, no patixques que ya far cap.
Cap, tornar al primer, loc. tim: del llat CAPUT, cap. La forma cap primer sopon al sentit de
cap com a part final duna cosa. Lexpressi significa tornar a fer all que es fea abans i que era
generalment negatiu, la qual cosa shavia deixat de fer durant algun temps. Equival a lexpressi
castellana volver a las andadas. Eixemples: Ara sha curat, pero si va en eixa gent tornar al cap
primer. Qui t eixe vici sempre tornar al cap primer.
Capell, s. m. tim: del llat CAPPLLUS, diminutiu de CAPPA, capa. Embolic de fil de seda en
forma oval a on se tanquen els cucs de seda ans de passar a lestat de crislida. En la comarca se
mant la diferncia entre capell (dels cucs de seda) i capoll (flor sense obrir), en unes atres
comarques capoll t les dos accepcions i els ms jvens de la comarca escomencen a utilisar capoll

en les dos accepcions, en detriment de capell. El mateniment de les dos formes en la comarca
segurament se deu al fet que el cuc de seda fon, en un passat, una producci tradicional i de gran
importncia en la zona, destinat a la confecci de la seda; el cuc de seda se criava en el sostre de
les barraques i la comarca estava poblada de moreres, hui encara se conserven algunes a la vora
dels camins o squies. Del vell Cam de les moreres hui noms queda el nom, pero recorda
labundncia deste arbre en unes atres poques quan servia daliment als cucs de seda. En una
zona a on el cuc de seda formava part de la vida i leconomia local, era molt prctic mantindre la
diferncia entre capell (de seda) i capoll (de la flor). De fet s ara, quan ha desaparegut la cria del
cuc de seda, quan escomencen a confondres les dos formes en detriment de capell. La desaparaci
duna activitat comporta la desaparaici del vocable que la definix. Eixemples: El cuc fa el seu
capell. Hi ha cucs que fan el capell groc i uns atres blanc. Les palometes trencaran el capell per
a eixir i pondre els ous.
Capell, fer les montanyes, loc. tim: del llat CAPPLLUS, diminutiu de CAPPA, capa. En la
comarca no significa ya la pea de roba que cobrix el cap, significa faixa de nvols que, com un
capell, com un sombrero diuen els llauradors sol posar-se sobre les montanyes. La paraula
capell, en esta accepci, ha quedat fossilisada en esta frase i no sutilisa fra della. s una forma
en desss que noms utilisen els ms majors. Eixemples: Si Matamn sencabota / i Corbera fa
capell / llaurador que vas a lhorta / pica espart i fes cordell diu una can o dit popular.
[matamn: vent que bufa del noroest, mestral; rep el nom de la montanya denominada Matamn
(lloma prop de Catadau, la Ribera Alta), com succex en alguns atres vents com ara el Garb].
Carabasseta, s. f. tim: diminutiu de carabassa i esta dorige molt discutit i incert, possiblement
llat ibric. Anella de ferro de laparellada, en forma de 6 o 9, en un gancho que unix els francalets
dels forcacets en les cadenes que tiren del carro, la seua silueta, en un mn agrari, recorda una
carabasseta, dac el seu nom. Esta paraula, en esta accepci, s molt desconeguda entre els
parlants, ya que es tracta duna pea molt concreta de laparellada que cada volta sutilisa manco
en un camp totalment mecanisat. Noms els corregers de la zona i alguns carreters o llauradors
mantenen viva la paraula en esta accepci. En la majoria dels casos els cavalls se conserven, no
per a treballar el camp, sino per al deport tradicional del tir i arrossegament. A fa que encara uns
pocs conserven paraules de laparellada que abans eren dus general i que hui la majoria les
desconeix. Eixemples: La carabasseta t forma de 6 o de 9, segons ho mires. Li pos una
carabasseta nova als francalets.
Carabasseta de cascall, s. m. tim: diminutiu de carabassa i de lrap cacaa, (Papaver
somniferum). Fruit en forma duna carabasseta menuda de la planta herbcia anual de la famlia
de les papavercies (Papaver somniferum), que pot tindre les flors roses, violetes o blaves. Tamb
rep este nom la planta. En la comarca ha caigut en dess, ya que es tracta duna planta de la que
es pot traure opi i que era utilisada en medicina popular com a calmant o somnfer, molt a sovint
se donava als chiquets de bolquers per a fer-los dormir, i que fon prohibida, de manera que no se

conrea pero se mant en la memria colectiva. Eixemples: Li donaven als chiquets carabasseta de
cascall per a dormir. Ara ya no se fan carabassetes de cascall per lHorta.
Carcapell o cartapell, s. m. tim: possiblement del castell cartapel, de carta i papel, mateix
significat. Significa escndal, canyaret, avalot. El significat original de paper que cont moltes
coses intils sha perdut en la comarca i hui noms t laccepci figurada que no tenia en castell.
Es tracta dun vell castellanisme. Hui en el castell de Valncia no sutilisa la forma cartapel, que ha
caigut en dess; no obstant, se mant en el valenci de la zona en un sentit figurat i entre gran
part de la poblaci, si be els ms jvens no solen utilisar-la. Eixemples: No li paregu be el preu i
marm un cartapell. Els chiquets armen un cartapell en el pat de lescola.
Carranc, s. m. tim: del llat CANCRUM, en el mateix significat. Crustaceu decpodo. Lnica
forma coneguda en la comarca s carranc, forma que podem escoltar en unes atres comarques
valencianes. No es tracta dun arcaisme ni duna forma en vies de desaparici i s duna varietat
bandejada per la normativa. Eixemples: Posa carrancs a la paella per a donar substncia. Hui
noms han peixcat quatre carrancs. Anem a agarrar carrancs a les pedrotes.
Carranc, s. m. tim: possiblement de lonomatopeya del soroll que fa este instrument.
Instrument popular de fusta en una roda dentada que en rodar-la topeta en una llengeta, tamb
de fusta, que fa un soroll sec i repetit. Carles Ros en 1764 afirmava que se v perdiendo el uso
deste instrumento popular, pero fins fa ben poc era un instrument que els chiquets de la zona
tocaven en Nadal, com la simbomba i la pandereta. Hui encara se recorda la paraula de forma
passiva, si be este instrument no se sol utilisar. Si Carles Ros detectava que anava perdent-se lus
deste instrument, podem afirmar que encara sha mantingut 236 anys ms, i en lus la paraula, de
manera que encara que desapareix linstrument queda viu en la memria colectiva; la paraula t
una vida ms llarga que lobjecte. Eixemples: Trau la caixa de les panderetes, la simbomba i el
carranc. En Nadal tocarem el carranc la nit de reixos.
Cart, s. m. tim: del llat CHARTA, fulla de paper. (V. orde).
Cassoleta, s. f. tim: diminutiu de cassola, este derivat de cassa, recipient de metal en mnec, i
este de lrap kasa, escudella gran, o del llat CATTA, del grec cyathos, tassa. Popularment
rtula. La forma culta o tcnica cada volta s ms usual i general, i est arraconant a la forma
popular. Alguns jvens desconeixen la forma cassoleta. Eixemples: Mhe pegat un colp en la
cassoleta i he vist les estreles. Ha caigut un bac i sha trencat la cassoleta. El van a operar de
les cassoletes.
Casuny, s. m. tim: masculinisaci de casa en un sufix diminutiu i despectiu uny, del llat CASA,
en el mateix significat. Casa chicoteta de camp. Eixemples: Shan fet un casuny per a passar
lestiu. Viuen en un casuny sense llum ni auya. Diuen que tenen un chalet, pero s un casuny i
un emparrat.

Cebera, s. f. tim: de ceba en el sufix llat ARUS, del llat CPA, en el mateix significat.
Barraqueta de parets fetes en barrots de fusta separats, molt estreta i allargada que sutilisa per a
guardar les cebes de la collita. Tots els parlants de la comarca coneixen esta forma per cultivar-se
cebes en la comarca i existir encara moltes destes construccions tradicionals pels camps.
Eixemples: Hui no guarden les cebes en la cebera. La cebera ha caigut pel temporal. Encara
queda una cebera en el camp del baldat.
Cego, adj. m. tim: del llat CAECUS, en el mateix significat, en influncia del castell ciego,
mateix significat. Alcover dona cego remetent-la a cec, forma que dona com a tim de cego en
contaminaci del castell ciego i la documenta en el Spill i Lo procs de les olives; entre atres,
dona locucions, refrenys i fontica per a Valncia, Catalunya i Mallorca; en lentrada de cec dona
documentaci antiga com ara les Homilies dOrgany, Llull o Eximenis i en la fontica diu: sk (en
la pronncia produda per influncia del llenguatge escrit). La forma general en el llenguatge parlat
s cego, per s considerada un castellanisme i va eliminant-se a poc a poc per la forma ms
correcta cec. V. CEGO.. La variant cego s un castellanisme, pero un castellanisme antic, com ya
senyal Coln188, que es conserva en la comarca. Eixemples: Ests cego? No veus que s roig?.
Son pare s cego, mut i sort. Mhe quedat cego uns moments quan he mirat el sol.

______________________
188
Coln, G. El lxic catal dins la Romnia. Ed. Universitat de Valncia. Valncia 1993. Pg. 93.
Cella, s. f. tim: del llat CILIA, celles. Nvol llarc o faixa de nvols (V. Cello).
Cello, s. m. tim: del llat CLU, cella. Nvol llarc o faixa de nvols que es posa sobre les
montanyes o en lhoris. En la comarca els ms majors (de setanta anys en amunt) utilisen la
forma cello, els parlants de 70 anys en avall utilisen la forma cella, segurament pel castell ceja
que t el mateix significat, i els ms jvens generalment no donen cap de nom ad este fenmen
meteorolgic i desconeixen el significat de cello o cella. La forma cell no s coneguda per ning en
la comarca. Eixemples: Aquell cello dur auya. El cello deste mat no magradava gens.
Cercadits, s. m. tim: compost de cercar i dits, del llat CRCRE, envoltar, recrrer, i DIGITU,
dit. Inflamaci aguda del teixit celular dels dits, generalment en la tercera falange i que va
recorrent els voltants de lungla. En unes atres comarques valencianes se diu rodadits o panals,
els lexicgrafs arrepleguen unes formes com voltadits, panads o naixedura. Si letimologia que
propon Alcover s correcta, estem davant duna forma arcaica a on el verp cercar, que antigament
significava recrrer, sha mantingut per a anar aglutinat en dits. Realment un cercadits s una
infecci que recorre els voltans de lungla, dac els atres noms de rodadits o voltadits. Eixemples:
Mha eixit un cercadits que me fa patir la mar. Posa el dit a on tingues el cercadit en auya ben
calenta. Ara donen medicines per a curar els cercadits.

Cercolar, v. tr. tim: possiblement del llat SARCLARE, entrecavar. En la comarca significa
baldar, perdre el moviment duna part del cos per malaltia o accident, i tamb existix ladjectiu
cercolat, com a baldat. Es tracta duna forma utilisada en la comarca entre tots els parlants. Si es
tracta duna accepci del verp cercolar, que significa llevar terra del voltant de la soca duna planta
per a posar-li fem, sha perdut en la comarca i hui noms queda laccepci que aportem.
Eixemples: El pollet sha quedat cercolat duna ala. Eixe chiquet ya naixqu cercolat i no
ladrearan mai. El pobre home de laccident sha quedat cercolat. Vas a cercolar a ton germ
jugant aixina.
Cercolat, adj. m. tim: de cercolar. (V. cercolar).
Cerndre, v. tr. tim: del llat CERNERE, purificar o separar. Pronunciat dialectalment cendre.
Passar pel seds la farina per a eliminar les impurees. El procs dindustrialisaci dalguns
productes alimenticis ha fet que este quefer casol ya no se realise en casa. Els ms jvens no
utilisen el verp cerndre i molts desconeixen el seu significat. La desaparici dalgunes activitats
tradicionals comporta la desaparici de les paraules que les designen. Eixemples: Abans cernem
la farina en casa. Hui ya no se cern la farina, la venen molt fina.
Chala, s. f. tim: Podria ser un derivat postverbal de litali scialare, alegria entre amics en sopar
i festa. Festa, reuni en soroll o msica i menjar o beguda. s sinnim de sarau i equival al
castell juerga, jolgorio; no existix en la comarca el verp chalar. T el derivat chaler, persona que li
agrada la chala o participa en ella. Els parlants ms majors, els de mijana edat i alguns jvens
coneixen i utilisen esta forma i el derivat chaler. Eixemples: Ten vas de chala totes les nits. Li
agrada la chala, la festa i la bona vida. Sempre esteu de chala; sou uns chalers.
Chaler, adj. m. tim: de chala. Persona que va molt de chala o que li agrada molt la chala (V.
chala).
Chara, s. f. tim: variant formal de chala, en el mateix significat. No t derivats. No la recull cap
de diccionari.
Chavo (xavo), s. m. tim: del castell ochavo, moneda antiga de coure que valia loctava part
duna pea del quarto. Cal dir que s una forma antiga en dess, donat que la moneda deix
deixistir fa temps. Com succex en el nom dunes atres monedes o pesos, sha conservat en
locucions o frases fetes com: No tindre un chavo, per quatre chavos o crrer ms que un chavo fals
(que du Alcover i interpreta la darrera, que dona per al valenci, com crrer molt veloment, en
realitat no s este el significat exacte de la locuci; de la mateixa manera que crrer ms que un
duro fals significa que pega moltes voltes, que va rodant de m en m perque ning el vol, que
corre mn). Fra destes locucions s una forma que no sutilisa.

Chimenera, s. f. tim: del francs chemine, en el mateix significat. Conducte per a on ix el fum
duna llar, cuina, forn, fbrica, etc.. En la comarca conviu en la forma fumeral, que s dus ms
freqent. (V. fumeral).
Cigala, rebentar com una -. s. f. tim: del llat CICLA, variant de CICDA, en el mateix
significat. Insecte hompter, de vora 4 cm. de llargria, ales transparents, els mascles tenen en
labdomen uns rguens en membranes vibrants que fan un soroll monton i estrident. Alcover en
lentrada de cigala fa referncia a la creena popular que diu que les cigales rebenten de tant de
cantar i documenta el fet de cantar la cigala en obres com La brama dels llauradors o el Spill. En la
comarca i gran part del valenci sutilisa la forma castellana chicharra. En la comarca noms se
conserva esta forma fossilisada en lexpressi rebentar com una cigala; alguns parlants reconeixen
que cigala i chicharra sn el mateix insecte; no obstant, uns atres no saben el significat de cigala,
que nicament identifiquen en la cigala crustceu. Eixemples: No para de plorar, va a rebentar
com una cigala. Deixal cridar, a vore si rebenta com una cigala.
Ciprs, s. m. tim: del llat CYPRESSUS, variant del llat clssic CUPRSSUS, en el mateix
significat. Alcover dona entrada a ciprs remetent-la a xiprer; no obstant, documenta la forma
ciprs en un document de 1309 o en Fr. Antoni Canals, entre uns atres ms moderns. s
interessant reproduir lapartat que Alcover dedica a letimologia de la paraula: ETIM.: del llat vg.
cypressus, var. del llat clssic cuprssus, mateix significat. // 1. La forma normal etimolgica en
catal s ciprs. Aquesta forma ha estat interpretada com un plural de nom darbre en er (sobre
el model poms=pomers, tarongs=tarongers, etc.) i sha format el singular analgic ciprer. Les
formes amb x inicial sn resultat duna tendncia freqent a palatitzar la sibilant inicial quan va
seguida de la vocal i (com en xigr, xisterna, xivada, etc.). El fet que la nostra forma ciprs,
coincidixca en el castell ciprs, no s suficient motiu per a pensar que es tracta dun
castellanisme, no hem de pensar a per sistema, de fet la forma castellana ciprs t la segent
etimologia segons el Diccionario de la lengua espaola de la RAE: (Del lat. tardo cypressus, quiz
atravs del occit. ant. cipres.). Letimologia i la documentaci tenen la suficient fora per a fer-nos
pensar que estem davant duna forma etimolgica i antiga, ms encara quan la palatalisaci de la
sibilant inicial, que apunta Alcover en xigr, xiscerna o xivada, no sol donar-se en valenci, ni
tampoc sha consolidat la caiguda de la r final. En tot cas podem acceptar que la forma castellana
ciprs ha pogut reforar el manteniment de la forma ciprs en valenci. Eixemples: No magrada
el ciprs, me recorda el cementeri. T plantat un ciprs en la porta de lalqueria. Hi ha un ciprs
a la vora del cam.
Coixo, adj. m. tim: del castell cojo o coxo, en el mateix significat. Alcover dona entrada a coixo
remetent a coix, a on diu que coixo s dialectal, no obstant, la documenta en obres del sigle XV
com el Tirant lo Blanch, a on tamb apareix coix; per a Alcover ltim de coixo s el llat COXU, en
el mateix significat. s interrant reproduir all que diu sobre coixo Coln190: El cat. coix (cat. ant.
coixo, encara dialectal) s un manlleu de lesp. cojo. Estem davant duna forma dorige castell

que es conserva en la comarca tal com existia en 1373 ans de ser adaptada a la fontica catalana.
Aixina com la forma manto, procedent del castell o litali manto, pot escoltar-se adaptada com a
mant, no trobem que coixo sadapte com a coix en la comarca de lHorta Sur i s trobem la forma
coix en poblacions com Carpesa o Bonreps de lHorta Nort. Eixemples: Qui va en un coixo, a
lany, coixo i mig. Est coixo duna cama des de la guerra. Caigu de jove i se qued coixo.

______________________
190
Coln, G. El lxic catal dins la Romnia. Ed. Universitat de Valncia. Valncia 1993. Pgs. 21 i 159. Cf.
Casanova, E. El lxic dAntoni Canals. Ed. Universitat de Valncia. Valncia 1988. Pg. 216.
Colombro s. m. tim: del llat CUCMRE, en el mateix significat. No t en la comarca el sentit del
castell cohombro o varietat de pepino. Mel vert o sense dolor que sol ser menut, be per ser de
la primera collita o del rebuig, quan la mata ya no produx; pareix est un sentit figurat que s
lnic que es conserva. Tamb existixen variants en unes atres comarques valencianes com
codombro, cogombro. Alcover dona colombro, cohombro, cogombro i codombro i les remet a
cogombre a on documenta la forma cohombro en obres clssiques com el Spill i dona per al
valenci i el balear la nostra accepci: Es diu del mel verd o mancat de dolor. Es tracta duna
varietat de la forma antiga cohombro (possiblement un vell castellanisme), documentada en el
Spill, que sha mantingut encara que noms conserva un sentit figurat. Eixemples: Vert com un
colombro. Tinc uns colombrets per als animals.
Colomello, s. m. tim: segons Alcover del castell colmillo. Clau, dent canina. Alcover li dona
entrada en la forma colomell i dona la forma colomello per a Benassal. Si es tracta dun
castellanisme ha de ser antic i no dincorporaci recent, puix hui noms utilisen la forma els ms
majors, junt al sinnim clau, la gent ms jove i de mijana edat no sol utilisar-la i en alguns casos la
desconeix. Eixemples: El gos t uns colomellos que fan fredat. Lanimalet sha trencat un
colomello rosegant un os. Mensenya els colomellos el gos.
Coll de mar, s. m. tim: del llat CLLE, mont, puig, altura. Ona gran i forta seguida duna atra
que romp darrere fent alvanar la primera i sobrepassant esta el llmit i laltria normal. En la
comarca els camps escomencen quan acaba la plaja i un coll de mar fa entrar laigua als camps
arrasant la collita. LAlcover la definix com: Onada molt forta (Costa de Llevant, Barc., Sitges,
Val., Al.); en lapartat dedicat a letimologia diu: ...som del parer de Manuel de Montoliu: creiem
que coll en antic catal, era pel seu sentit. emparentat amb lit. colle, el prov. col, el cast. colina i
el francs colline, que sn reflexes del llat clle, i no de cllum. Com que no hi ha altures sense la
corresponent depressi o gorja, pogu influir aviat cllum en aquest derivat de clle; i aix coll
pass per una gens forada traslaci en esser designaci del pas entre dos colls o cims. La mateixa
evoluci sofr el sentit del cast. collado. Estem davant duna forma antiga a on coll conserva el
significat originari delevaci, en este cas daigua, i no el de depressi que adquir ms tart per
translaci. La forma coll, en este significat, noms se conserva fossilisada en esta locuci. Noms
alguns dels ms vells de la comarca coneixen i utilisen la forma coll de mar, que la majoria dels

parlants desconeix. Eixemples: Vingu un coll de mar que arranc tota la collita i apleg a la porta
de casa. Quan hi ha temporal pot vindre un coll de mar i s perills estar a vora mar.
Cmodo, adj. m. tim: de litali comodo, en el mateix significat. La llengua normativa lha
adaptada modernament en la forma cmode. Alcover diu que ve del llat COMMDUM, pero Coln191
deixa clar que s un italianisme i afig que: el catal cmodo sutilisa des de 1534. Alcover du
cmodo, diu que s vulgar i la remet a cmode, no obstant, la documenta en 1534 i 1553, en
lentrada de cmode noms documenta la forma femenina cmoda, donat que no troba la forma
masculina cmode en la documentaci antiga. Es tracta dun vell italianisme que sha mantingut viu
en la comarca, possiblement influt pel castell cmodo, pero no s un castellanisme; ladaptaci
que la llengua normativa moderna ha fet al catal desta forma, substituint la o final per una e,
no ha quallat en la comarca que mant la forma original. Eixemples: Esteu cmodos en eixes
cadires?. Ac estic cmodo i no vullc menejar-me. Eres molt cmodo.

______________________
191
Coln, G. El lxic catal dins la Romnia. Ed. Universitat de Valncia. Valncia 1993. Pg. 157.
Company, s. m. tim: del llat vulgar *COMPANINE, companyer. Hui noms se conserva en la
zona el sentit figurat de testcul; sha perdut el de companyer o persona que habita, va o treballa
en companyia dun atre i en el seu lloc sutilisen els castellanismes companyero o companyer.
Alcover documenta company en la llengua antiga en vries accepcions, entre elles la de
companyer i la nostra de testcul, documenta esta ltima accepci en el Libre de les Costums de
Tortosa, finals del s. XIII: Que fos castrat o espad, o s que no ha los companyons, que hom los
li ha tolts. La documentaci mostra que es tracta duna forma antiga que han mantingut una de
les seues accepcions, concretament la figurada, perdent loriginria. Es tracta duna forma que
noms coneixen i utilisen els ms majors, encara que alguns jvens la coneixen pero no solen
utilisar-la. El fet que en castell existixca compan, en les mateixes accepcions que les nostres,
no pot haver influt en el manteniment del nostre company, ya que en castell s una forma en
dess i en el castell de Valncia s una forma inexistent. Eixemples: No me toques els
companyons. Els companyons sn els collons.
Contar, v. tr. tim : del llat CMPTRE, en el mateix significat. A banda dels diferents significats
de contar, t el devaluar o cobrar a un cert preu una cosa. Hui la gent ms jove no utilisa el verp
contar en esta accepci i en conte de dir mhan contat les bresquilles a cent pessetes el quilo se sol
dir mhan cobrat o costat les bresquilles a cent pessetes el quilo. Com que en castella el verp
contar no t esta accepci, pot fer que vaja desapareixent en valenci. Eixemples: Mhan contat
les bresquilles a cent pessetes el quilo. A com conta la bajoqueta?. Qu me contar de
pintar-me la casa?. Mha contat mil duros de la reparaci.
Com, s. m. tim: del llat COMMNE. Retret per a fer les defecacions. s una forma en dess
que noms sutilisa per a fer referncia als antics comuns o retrets separats de la casa i que

constaven dun banc en un forat red que se tapava en una tapadora de fusta. En castell tamb
existix la forma comn en este significat i tamb ha caigut en dess; se conserva en valenci viva
en la memria colectiva i en alguna can popular. Eixemples: Algunes cases dhorta encara tenen
com. La tapadora del com encara va rodant per ah.
Conca, s. f. tim: del llat CONCHA, pechina, recipient redonenc. En la comarca significa braser.
Laccepci de braser la documenta Carles Ros en 1764 i Alcover en 1722. Hui s una forma en
dess en la comarca per tractar-se dun sistema antic de calefacci desaparegut, no obstant, se
conserva encara en la memria colectiva i parlant del passat. Eixemples: La conca calfava molt.
Si la conca no estava ben encesa fea fum. Ms duna volta la conca peg foc a la taula.
Conhort, s. m. tim: de conhortar i esta del llat CONHORTARE, exhortar. Significa consol,
exhortaci. Tots els diccionaris arrepleguen esta forma ben documentada en la llengua clssica. La
variant aconhort, que lAlcover dona per a terres valencianes junt a conhort, no s coneguda en la
comarca. La paraula s coneguda pels ms majors. No sutilisa el verp conhortar, que ha
desaparegut. Molts jvens desconeixen la forma. Eixemples: En guerra no tenem un atre conhort
que el refugi. El fill que em queda me servir de conhort. No trobe conhort ni consolaci a res.
Conreat, adj. m. tim: del germnic llatinisat *conredare, arreglar. Hui noms significa cuidat
en molta atenci, ben conservat, generalment aplicat a persones. Encara que es tracta duna
comarca de terres dhorta, conreat no t el significat de cultivat, tampoc existix el verp conrear,
que sha perdut com en el cas de conhort a on sha perdut el verp conhortar. Tamb se pot trobar
la forma intensiva reconreat. Es tracta duna forma en dess, no obstant, encara lutilisen les
persones ms majors o la gent de mijana edat i la reconeixen els ms jvens. Eixemples: Viu ben
conreat per sa mare. Ella est reconreada i molt contenta en sa casa. T a son fill molt
conreat.
Corfa, s. f. (V. corfut).
Corfam, s. m. (V. corfut).
Corfar, v. tr. (V. corfut).
Corfar, s. m. (V. corfut).
Corfut, adj. m. tim: derivat de corfa i este de lrap krfa, en el mateix significat. Que t molta
corfa. La forma corfa, que s general en valenci i t vries accepcions, ha donat els derivats
corfut, corfs, corfar (fer-se corfes), corfar (conjunt de corfes), corfam (conjunt de corfes).
Eixemples: Estes taronges sn corfudes. Quin pa ms corfs than donat. La ferida se tha
corfat. Quin corfar de mandarines hi ha en la taula. Ha fet un corfam darmeles. Li has de
llevar el corfoll a la ceba.
Corfoll, s. m. (V. corfut).

Corfs, adj. m. (V. corfut).

Cornal, s. m. tim: del llat CORNULE, pertanyent al corn (en el sentit de aresta, ngul o
cantell). Extrem cosit duna manta morellana plegada per la mitat a la llarga, de manera que
forma una punta o coixinera a on dur o guardar coses. Laccepci de nas, que donen alguns
diccionaris, no existix hui en la comarca. Alguns parlants dubten i pronuncien quarnel. Es tracta
dun vocable que noms utilisen els parlants de major edat i sol utilisar-se parlant del vestit
tradicional de llaurador valenci, quan du una manta morellana clssica doblegada en el muscle i
no les de fantasia, que sn senzilles. Eixemples: Porten beguda amagada en el cornal de la
manta. Les mantes morellanes dara sn senzilles i no tenen cornal. Els llauradors portaven
els diners en el cornal de la manta morellana.
Corranda, estar o anar de -, tim: del francs courante, nom duna dansa dels segles XVI i
XVII. La locuci significa estar o anar de festa. El significat originari de dansa no existix hui en la
comarca. Alguns parlants dubten entre la forma corranda o corronda, esta segona forma est
segurament inflida per ronda (jvens que ronden una poblaci o barri cantant). LAlcover
documenta corranda en uns versos de Teodor Llorente, pero que no li dona fontica per al valenci
, Ferrer Pastor, el IEC i el IIFV donen laccepci culta de corranda com a dansa o ball curt, pero
no la nostra accepci i locuci popular que conserva un significat figurat perdent loriginari, com
succex en els casos de: galvana, encerrellada, arditat, baciner, company... Eixemples: Totes les
nits esteu de corranda i al sendem teniu sn. Hui tamb sen van tots els jvens de corranda en
les amigues.
Corronda, s. f. (V. corranda).
Corruixes, s. f. plr. tim: de crrer i este del llat CRRRE, en el mateix significat. Corregudes,
presses. Sol utilisar-se en les locucions anar en corruixes, anar en presses i corruixes, no me
vingues en corruixes. s una forma en dess entre la gent ms jove, que la substitux per presses
o corregudes, llevat de quan utilisa la locuci en presses i corruixes, a on pot quedar fossilisada en
un futur prxim, com ha succet en tantes atres formes. Eixemples: Sempre vas en corruixes.
No vages ara en presses i corruixes. Has tingut temps per a fer-ho i ara me vens en corruixes.
Costum, el -, s. m. tim: del llat vulgar *COSTMEN, variant de CONSUETDNE, en el mateix
significat. Encara que s una forma femenina en la llengua parlada, hem detectat en contadssimes
ocasions que es mant un us mascul. Alcover diu que hui vulgarment s femenina per influncia
del femen castell la costumbre i documenta en la llengua antiga la forma femenina la costuma
junt en la masculina el costum. Algunes persones majors o de mijana edat de la zona, noms en
alguna ocasi, han utilisat la forma en mascul, normalment tots els parlants utilisen la forma en
femen. Eixemples: T eixe costum. Ha agarrat el costum de fer aix. Perdrs els bons
costums.

Costura, s. f. tim: del llat CONSUTRA, treball de cosir. Escola de chiquetes donat que,
antigament, en un sistema educatiu mascliste, noms les chiquetes deprenien les primeres lletres i,
al mateix temps, a cosir, brodar, etc., mentrimentres els chiquets anaven a escola, a on no
sensenyava a cosir. No obstant, en algun moment, en la nostra comarca el terme costura
substitu per complet el terme escola i se podia dir que chiquets i chiquetes anaven a costura.
Alcover la du en este significat i arreplega, en Valncia, la canoneta popular infantil que encara se
recorda en la comarca: La Mare de Deu / quan era chiqueta / anava a costura / en la cistelleta.
Hui s una forma totalment en dess que existix noms en la memria colectiva o de forma passiva
en la poblaci major de trenta o quaranta anys. Eixemples: Quan era menuda an a costura un
parell danys. Les chiquetes pobres no anaven a costura i se posaven a treballar. Les chiquetes
anvem a costura i els chiquets a escola. Tots els chiquets del poble anaven a costura.
Criador, s. m. tim: del llat CREATRE, en el mateix significat, possiblement influda per la forma
criador, del verp criar. Significa creador, Deu. s una forma coloquial o vulgar de Creador. El
diccionari castell de la RAE tamb arreplega criador per al castell. Es tracta duna forma en dess
o arcaisme que noms utiliusen els ms majors. Eixemples: Tots som iguals baix la capa del
Criador, Tots som fills del Criador.
Dar, v. tr. tim: del llat DARE, en el mateix significat. En la comarca conviuen la forma dar i
donar, del llat DONRE, donar graciosament un d, si be el verp dar noms sutiluisa en alguns
casos pels ms majors els ms jvens i la gent de mijana edat ya no el conjuguen en ningun cas
, per la qual cosa ha perdut gran part de la conjugaci. En realitat noms sol utilisar-se en la
segona persona del singular de limperatiu: dam el pa, da-li aix a ton germ, en el futur, el
participi passat dat i linfinitiu dar. Alcover remet dar a donar i en donar explica que conviuen les
formes dar del llat DARE i donar del llat DONARE. Es tracta duna forma arcaica que sha
mantingut en la zona com ho ha fet en uns atres llocs, no obstant, s una forma en dess que
tendix a desaparixer per complet i que pot quedar fossilisada en el refrany Ms val un pren (o t),
que dos ten dar. Coln193 ha tractat el verp en parlar de la modernisaci que Joan Bonllabi feu del
Blanquerna luli en lany 1521194 i afirma que: El text valenci presenta algunes particularitats
colpidores [impressionants]; per exemple, sorprn veure substitut constantment el verp donar per
dar quan lnic que avui se sent a dir a terres de Valncia s donar, mai no dar. Hui el verp dar
encara est viu en la comarca i ho estaria en ms fora en poques anteriors. Potser la forma
castellana dar haja ajudat al seu manteniment, pero es tracta del manteniment duna forma antiga
i no hem de pensar que siga una forma introduda modernament o castellanisme. Eixemples:
Dam el pa. Da-li aix a ton germ. s dat o regalat?. Quina marca s?, marca dat. Ms
val un pren, que dos ten dar.

______________________
193
Coln, G. El lxic catal dins la Romnia. Ed. Universitat de Valncia. Valncia 1993. Pg. 93.

194

Vore Schmid, B. Les traduccions valencianes del Blanquerna (Valncia 1521) i de la Scala Dei (Barcelona
1523). Estudi lingstic. Publicacions de lAbadia de Montserrat 1988.
Debades, adv. tim: de lrap batil, va. intil, sense valor. Significa intilment o en va i tamb
gratis. En la comarca t laccepci general i la fa sinnima de gratis. Entre els ms jvens sha
ests la forma gratis, segurament per influncia del castell gratis, no obstant, la forma debades,
que no sol ser utilisada en massa freqncia en la llengua normativa, encara s dus freqent en
tota la poblaci. Eixemples: En la festa grossa anar als bous s debades. Si no estan bones les
taronges, debades. Tenim bona collita; no debades hem treballat tant. Si ac no fan ball hem
fet el viage debades.
Defendre, v. tr. tim: del llat DEFNDRE, en el mateix significat. combatre contra alg, lluitar
contra un atac, protegir, sostindre, impedir... Alcover remet defendre, que la dona per al catal
occidental, a defensar, del llat DEFENSARE, que la dona per a gran part del catal oriental,
Mallorca i Menorca; recordem que en castell tamb existix defender del llat DEFENDERE i
defensar, hui antiquat, del llat DEFENSARE. Lnica forma existent en la comarca s defendre, com
en gran part del valenci, llevat de la zona ms al nort del valenci septentrional; es tracta del
mateniment duna forma etimolgica tan antiga com defensar, no obstant, la normativa preferix la
forma oriental defensar i els diccionaris normatius remeten defendre ad esta forma. Una norma
valenciana hauria de mantindre lus de la forma defendre. Tots els parlants de la comarca utilisen
esta forma i desconeixen defensar. Eixemples: No puc defendrem sense ajuda. Defen-te com
pugues. Mon germ sempre mha de defendre dels amics.
Delinquit, adj. m. tim: del llat DELIQUUM, defalliment, prdua de forces. En la zona significa
persona fluixa o dbil. Es tracta duna deformaci de la forma culta deliqui, i que hauria dhaver
donat ladjectiu deliquis i no delinquit. Esta forma no larreplega cap de diccionari. Noms alguns
parlants majors lutilisen i de manera poc freqent. Eixemples: Est delinquit de tants dies sense
menjar. Tanta fam i tant de patir estvem delinquits.
Deprendre, (pronunciat dependre o dependrer) v. tr. tim: del llat DEPREHENDRE, conixer.
Adquirir la coneixena duna cosa. LAlcover dona deprendre i aprendre per al valenci, en la ficha
de deprendre diu: (pronunciat generalment dependre). V. tr. Aprendre; adquirir coneiximents
terics o prctics (Vilella Alta, Gratallops, Torroja, Porrera, Riba-Roja, Poboleda, Calasseit, i tot el
regne de Valncia); cast. aprender; no obstant, en la ficha de aprendre, dona fontica apendre per
a la comarca del Maestrat i les ciutats de Castell, Valncia i Alacant, quan en la ciutat de Valncia i
la seua comarca, zona que ac tractem, sutilisa generalment la forma deprendre. Cal recordar que
en la comarca conviuen la forma deprendre i ensenyar-se, has deprs a conduir o thas ensenyat a
conduir. La forma aprendre, utilisada en la llengua normativa, no ha entrat en el parlar de la zona i
tots els parlants seguixen utilisant deprendre o dependre. Eixemples: Ara ho deprenen tot en
lescola. Thas deprs la lli?. Vullc dependre a conduir.

Desafermat, adj. m. tim: incert. Possiblement relacionat en desaferrar, separar una cosa dall
que estava aferrada", derivat de desaferrar, esta de ferrar i esta del llat FRRARE, posar ferro, o
relacionat en desafrenat, sense fre, i este del llat FRNUM, en el mateix significat, que Alcover
documenta en el sigle XV en el Spill de Jaume Roig. No arreplega esta paraula cap de diccionari. La
dna informant que tenia ms de 90 anys, pronunciava desafermat i desafernat parlant dun bou, i
quan se li preguntava pel significat dia que el bou era brau, en molta fora i possiblement solt. La
paraula la podem trobar com desafermat en la rondalla popular La rateta i el ratot195. No hem
trobat cap atre parlant que coneguera o utilisara esta forma.
Descarcatar, v. tr. tim: compost del prefix des- i lrap krkat, tallar a trossos menuts.
Separar una cosa duna atra a la qual estava adherida. Se sol dir quan alguns trossos de cal.
algeps o pintura se solten de la paret. Lnica forma existent en la comarca s descarcatar, es
tracta dun arabisme que es conserva viu entre tots els parlants i que no existix per terres
catalanes, de fet no apareix en el diccionari del IEC ni en el Pompeu Fabra 196. Lelement arbic en el
lxic valenci s considerable, com apunt Sanchis Guarner en vries ocasions197. Eixemples: La
paret del corral est descarcatada per la humitat. Sha descarcatat la pintura de la part. La cal
del mur se descarcata cada any.

______________________
195
Lanuza, Ch., Lpez J. S., Lpez, M. Conte contat, contes i retalls I i II. Editorial Nova Valencia. Valncia
1989. Volm II. Pg. 113.
196
Fabra i Poch, P. Diccionari General de la Llengua Catalana. Ed. A. Lpez Llaus. Barcelona 1968.
197
Sanchis Guarner, M. Aproximaci a la histria de la llengua catalana. Ed. Salvat. Estella (Navarra) 1980.:
Com s natural, la quantitat darabismes s molt inferior a Catalunya Vella que no a les Illes Balears i al Pas
Valenci, els quals no foren conquistats fins al segle XIII, i encara dins el Regne de Valncia romangueren grans
masses de moriscos indgens fins a la primeria del segle XVII. (pg. 80).
Desmorrellar, v. tr. tim: prefix negatiu des- + morro, duna forma llatina o gtica MURRUS, en
el mateix significat, o vasca murru, en el mateix significat + sufix ell. En la comarca t el sentit de
trencar una cosa per les costures del coll, les mnegues o els baixos. Encara que alguns
diccionaris no larrepleguen s una forma viva entre tots els parlants de la comarca. Eixemples:
Ves en conte no desmorrelles laixada en les pedres. El cnter est desmorrellat. Porta la
camiseta tota desmorrellada.
Despitralat, adj. m. tim: de pitral, del llat PECTRLE, pea que cobrix el pit, en el prefix
negatiu des-. Significa descobert de pits. La coneixen i utilisen tots els parlants. Ac nos interessa
per ser un derivat de pitral, forma que ha caigut en dess en la comarca (V. pitral), no obstant, se
conserva en este derivat. Eixemples: Anava tota despitralada, ensenyant-ho tot. A n vas
despitralat en el fret que fa?.
Despondres, v. refl. tim: de pondre, del llat PNRE, en el mateix significat, en el prefix des-,
que indica inversi del radical. Deixar de pondre les gallines o unes atres aus de corral per algun

motiu. El fet que larrepleguen tots els diccionaris no vol dir que siga dus general entre els
parlants, la gent de ciutat no lutilisa en un ambient urb i s dus general en zones rurals com la
nostra comarca. Eixemples: Per lincendi del galliner se despongueren totes les gallines. El soroll
de les mquines ha fet que es deponguen les gallines. Enguany shan despost els nets.
Dins, s. m. plr. tim: del llat DENARIU, moneda dargent romana. Diners. En la comarca i en
tot el valenci la r final sha perdut en esta paraula, quan el valenci general sol conservar la r
final. Cal dir que la prdua noms afecta hui al plural, el singular diner mant la r final. No es
tracta dun fet modern o influncia moderna dels atres parlars que emmudixen esta r. s un
arcaisme fontic; es tracta de la conservaci dun fet ben antic que es generalis en els sigles XIV i
XV segons Sanchis198 indica: en els segles XIV i XV, els plurals rs sn generalment reduts a s,
fins i tot en les rimes consonants de poetes valencians, com Jaume Roig (dols, mulls, plos). En
valenci hi ha una atra paraula que conserva esta antiga prdua, es tracta de socors pronunciada
socs, si be en la comarca se substitux pel castellanisme socorro. Eixemples: No tinc prou dins
per a comprar-me les sabates. En dins torrons.
Dret de cuixa, s. m. tim: del llat DIRCTU, dret i CXA, cuixa. Dret que es creu que tenien
alguns senyors feudals sobre la virginitat de la filla dun serf el dia del seu casament. No
larrepleguen cinc dels nou diccionaris consultats i s una forma coneguda entre els ms majors de
la comarca. Evidentment, s una manera de referir-se ad aquell dret que no formava part del dret
foral valenci, de fet no la trobem documentada. Eixemples: Estvem en amo i noms li faltava
tindre dret de cuixa. Diuen que els senyors antics tenien dret de cuixa.
Dropo, adj m. tim: possiblement del llat HYDROPCUS, hidrpic, per la pesantea dels
moviments dels qui patixen hidropesia. En la comarca significa persona pereosa o malfaenera. s
una forma en dess entre els parlants i no s dus general en la comarca, alguns parlants la
desconeixen i han deixat dutilisar-se els derivats droperia o dropejar; encara que larrepleguen
tots els diccionaris, la llengua normativa, a on se detecta un cert rebuig dels vocables que acben en
o tona, no sol utilisar-la i tendix a desaparixer. Eixemples: s un dropo malfaener. Sou uns
dropos que no feu un brot. s el ms dropo i gos de les quatre carreres.
Eixamorar, v. tr. (V. eixamorat).
Eixamorat, adj. m. tim: del llat EXHMRARE, llevar lhumitat. Humit o mig sec; sol aplicarse a la roba. El verp eixamorar no sol utilisar-se i significa escomenar a humir-se o escomenar a
eixugar-se. Es tracta duna forma normativa en dess que els ms jvens desconeixen o
reconeixen pero no utilisen. Eixemples: Has arreplegat la roba estesa i encara estava
eixamorada. No te poses la camisa si est eixamorada que agarrars un constipat.

Eixrcia o xrcia, s. f. tim: del baix grec , aparells duna nau. Significa arreus de
peixca, conjunt de rets i aparells per a peixcar, equival al castell jarcia. No existix en la comarca
la forma xarxa i el teixit en fils nugats formant una retcula que servix per a peixcar se denomina
generalment ret forma etimolgicam del llat RETE, en el mateix significat, clssica i dus general
en valenci que la llengua normativa substitux sistemticament per xarxa. La forma eixrcia,
com a conjunt daparells de peixcar, la trobem en la documentaci antiga o en la llengua clssica
dels sigles XIII, XIV, i XV, com mostra Alcover, i hui conviu en la forma xrcia en la comarca,
forma tamb clssica que Alcover documenta en els segles XIV i XV, concretament en lobra
valenciana Lo Procs de les olives de 1497. La documentaci i letimologia mostren que eixrcia s
una forma ms antiga que xarxa forma que Alcover documenta en el sigle XIX, ms etimolgica
i que mant viu el significat de ltim grec com a conjunt daparells duna embarcaci, equivalent al
castell jarcia. A fa que els habitants de la comarca diferencien entre eixrcia (conjunt darreus o
aparells per a peixcar), el genric ret (teixit de fils nugats per a peixcar) i les diferents classes de
rets existents segons el seu f; no obstant, en algunes zones del valenci se fa sinnim eixrcia o
xrcia de ret, fet que tamb documenta Alcover en la llengua clssica.
En resum podem dir que en la comarca la xrcia o eixrcia significa conjunt darreus o aparells per
a peixcar i que es fa diferncia o oposici semntica entre xrcia o eixrcia i ret (teixit de fils
nugats per a peixcar, que tamb ha pres els moderns significats de ret de carreteres, ret
ferroviria...), a lhora que no existix la forma xarxa. En tot cas en la zona se mant la forma
etimolgica i clssica eixrcia i la forma tamb etimolgica i clssica ret, en significats diferents. La
llengua normativa ha eliminat la variant xrcia, dona en eixrcia el significat de conjunt darreus
per a peixcar, elimina la forma ret i dona xarxa com a teixit de fils nugats per a peixcar ms les
noves accepcions de xarxa de carreteres, xarxa ferroviria... Eixemples: Ha venut la barca en tota
leixrcia per a poder eixir a peixcar. De xrcia noms t un parell de rets.
Eixem, s. m. tim: del llat SEMIS, mig, segurament en certa influncia fontica arbiga. Mxima
distncia que hi ha entre els extrems dels dits polze i ndex, sense forar la posici, i que sol ser
duns 15 cm. Es tracta duna mida de llongitut del sistema valenci en dess, molt manco
coneguda i utilisada que el pam. El fet que en castell existixca la forma jeme, en el mateix tim,
no ha pogut colaborar al manteniment de la forma valenciana, com succex en uns atres casos,
donat que la forma castellana hui s inexistent en el castell de Valncia. Noms les persones ms
majors coneixen i espordicament utilisen este terme que, en alguns casos, funciona com un
shibblet [un sant i senya], posat que els ms majors lutilisen per a preguntar als jvens si
coneixen el seu significat i determinar aixina el seu grau de coneiximent de lidioma. Eixemples:
La mida s en pams o en eixems?. Els jvens no saben lo que s un eixem.
Embresquillat, adj. m. Variant formal de abresquillat. (V. abresquillat). Esta variant no larreplega
cap de diccionari.

Embruterat, s. m. tim: derivat postverbal de embrutar, que s un derivat de brut i este del llat
BRTU, grosser. Es tracta dun participi poc usual substantivat en una terminaci verbal prpia
dels participis de verps com amerar (amerat), entreverar (entreverat). s una forma local que
equival a les formes ms generals com brutedat o brutcia. Esta forma mostra lexistncia de
participis irregulars. La frase esta casa t un embruterat daquelles maneres nos mostra la
substantivaci deste participi per mig de lidefinit un. Eixemples: Esta casa t un embruterat
daquelles maneres. Els pintors i els obrers han deixat un embruterat que hem de netejar.
Empollar-se, v. rfl. tim: format sobre poll, del llat PEDCLUS, insecte hempter de la famlia
dels pediclits. Omplir-se de poll o insectes nocius els arbres i plantes. LAlcover arreplega la
paraula i la documenta en Valncia i tamb li dona entrada el diccionari de la RACV, els atres
diccionaris consultats no larrepleguen. El fet que alguns diccionaris moderns com el del IIFV i el
IEC, que podem considerar normatius, no arrepleguen formes vives de la comarca i de gran part
del valenci, com: empollar-se, abresquillat, abolir (consumir), aborrissolat, acarrasar-se, alenar
(crrer laire), amartellar (les armes de fc), aparellada, ari (erionament), arionada
(erionament), arionar (posar els cabells de punta), arreculadores, arrollar, avear, avellanenc
(caragol), biga carregadora, carranc, brafada, bot (disgust), botellam, borr (arionada), bolidroc,
bodoc, la locuci anar de corranda, corfut, corfs, corfar (verp), corfar, corfam, conrear (en
laccepci de cuidar en atenci), com (retret), company (en laccepci de testcul), coll de mar,
ciprs, casuny, carabasseta (anella de ferro), canyar, calada, cabut (larva de granota i carchofa
tendra), desmorrelar, descarcatar, emporrinyar-se o que remeten vocables de la zona a unes atres
formes com: aiguada a aiguat, aiguage a aigualera, net a nec, aplegar a arribar, arralar a
arrelar, arruix a arruixada, camarroja a xicoira, capell a capoll de seda, bolig a artet... fa pensar
que no sha tingut en conte esta zona a lhora de confeccionar els diccionaris i que esta zona queda
marginada en la llengua normativa. Eixemples: Shan empollat totes les plantes. Si no plou
sempollaran els plantons.
Emporrinyar-se, v. refl. tim: derivat de porra, del llat PRRUM, all porro, i possiblement
relacionat en laccepci antiga que esta paraula t, segons Alcover de estril i que documenta en el
Spill: Per infants fer / velles modorres / exorques, porres,/ moltes hi roden [Moltes velles
modorres, estrils i porres roden per a tindre infants], o laccepci de lent, que Alcover documenta
en la Rondalla de Rondalles: que no han de ser tan porres que tot ho hgem de donar en
cullereta; tamb pot estar relacionat en porreta o malaltia del cnem que paralisa el creiximent de
la planta, forma que Alcover dona per a Valncia. Aplicat generalment a plantes i animals significa
deixar de crixer i llanar-se a perdre, s sinnima en la comarca de escarransir-se. Eixemples:
El fret ha emporrinyat les crelleres. El mal orage i la falta dauya han emporrinyat les plantes.
El gosset ha patit tanta fam que sha emporrinyat. Des de que naixqu la gallina blanca est
emporrinyada i mai se far gran.

En, preposici de lloc. tim: del llat IN, en el mateix significat. Indica situaci local, el lloc a on
sest o a on se fa una cosa. La documentaci que aporta Alcover en lentrada en, mostra que en la
llengua antiga tamb sutilisava davant de noms propis de lloc: Les cinc nafres que prengu en
larbre de la vera creu, Llull Blanq., prl. Rey o prncep s ombra de Du en la terra, Jahuda Dits,
c. 2. Les tendrets fins que ns fssem en la ciutat de Barcelona, Gilbert-Corsuno Astrol. 37... Dat
en Mallorca en lo castell real, Pragm. Aud. Mall. 16...199. Es tracta dun us de la preposici en que
no s ali a la nostra llengua i s ben antic la preposici a en est us tamb s clssica i viva en
terres valencianes, com podem trobar en les dos Marines, si be pot haver estat reforat per la
preposici castellana en, que t en castell este mateix us. En la comarca i en gran part del
valenci sutilisa sempre la preposici de lloc en davant de noms propis de lloc. Eixemples: En
Valncia hem trobat una sabateria molt bona. Viu en Catarroja. En lAlbufera tinc un
albuferenc. En ma casa tinc les ferramentes. Mon tio viu en Frana.

______________________
199
Coln, G. Pearroja, L. Tarancn, C. Hauf, A. Literatura Valenciana del Segle XV. Joanot Martorell i Sor
Isabel de Villena. Ed. Consell Valenci de Cultura. Srie minor. Valncia 1991. Pearroja en lartcul Sintaxis i
lexic en el Tirant lo Blanch tracta el locatiu en, oferix eixemples trets de la llengua clssica que mostren lus
desta preposici davant de noms propis de lloc (en los camps de Troya, en los camps Eliseus, en la fero e
bellicosa provincia dEspanya, en los delitos amenissim regne de Valencia...). (Pgs. 54 i 55).
Encerrellada, s. f. tim: derivat de cerro, manoll de ll, cnem o llana per a posar a la filosa, del
llat CRRU, floc. En la comarca sha perdut el sentit origari de manoll de ll, cnem o llana per a
posar a la filosa i significa barbaritat, desastre, embolic o cosa que ix de manera que no
sesperava. Alcover la dona per a Concentaina i la documenta en Rondalla de rondalles de Llus
Galiana. El verp encerrellar no sutilisa en desaparixer la filosa i el fet de filar. Una atra volta
estem davant duna forma que ha perdut el significat originari per haver deixat dexistir la cosa que
designava i noms conserva el sentit figurat, com succea en: menar, baciner, corranda,
company, galvana...
Es tracta duna forma en dess, la gent major i de mijana edat la coneix encara que no s dus
freqent, els ms jvens no solen utilisar-la. La llengua normativa no arreplega el nostre sentit
figurat i no dona entrada a encerrellada en remetre encerrellar a encerrosar. Eixemples: Volies
arreglar-ho i has fet una encerrellada. Has mesclat totes les coses i has fet una encerrellada.
Encreuellar, v. tr. tim : derivat de encreuar, este derivat de creu i este del llat CRCE, en el
mateix significat. Posar en creu, encreuar. La forma encreuar no sutilisa i creuar sol ser
substituda pel castellanisme cruzar. En la comarca sutilisa molt fent referncia a les cames,
encara que escomena a caure en dess. Eixemples: Se mhan encreuellat les cames i he pegat
un bac. Has danar encreuellant les canyes en el tomatar.
*Enfeltrir-se, v. refl. tim: possiblement format sobre feltre, i este del germnic filtir, en el
mateix significat. En la comarca significa filtrar-se en la roba, la pell o els cabells qualsevol cosa
com la pols, la runa, i tamb el fum o les olors. s una forma dus general entre tots els parlants de
la comarca, pero en dess en unes atres zones. Tamb existix la variant afiltrir-se, segurament

influda per fil, que no arreplega cap de diccionari. Eixemples: Du el coll de la camisa enfeltrit.
Portes lolor de fum enfeltrida en el monyo. Tenia la runa enfeltrida en la pell. La pols est
enfeltrida en les cortines.
Enfondrar, v. tr. tim: del llat vulgar *INFNDRARE, en el mateix significat. Fer penetrar
profundament una cosa dins una atra i tamb fer fondo, profundisar. Esta forma conviu en la
comarca en la forma afonar, molt ms general, dus ms freqent i que va substituint a enfondrar
entre les generacions ms jvens. Eixemples: Enfondra be la canya en terra per a que aguante
laire. Has denfondrar ms en la terra per a plantar un arbre tan gran. Enfondra en larena fins
que trobes auya.
Enfondr, s. m. tim: postverbal de enfondrar. Clot, forat fet en terra, depressi del terreny. s
una forma corrent en la comarca entre tots els parlants, si be els ms jvens solen substituir-la per
clot o forat. Eixemples: En el camp hi ha un enfondr a on va a parar lauya quan plou. El pis de
la cuina fa un enfondr des de la riuada.
Enganyar els caragols, v. tr. tim: del llat INGANNRE, en el mateix significat. Posar els
caragols dins laigua, en un atifell tapat, per a que traguen la molla i poder netejar-los i menjarsels millor; tamb se posen en aigua dins un atifell en sal a les vores de manera que el caragol
quan intenta eixir topeta en la sal i torna arrere. En la comarca s dus corrent en esta accepci, a
on hi ha diverses varietats de caragols (avellanencs, vaquetes, moros) que formen part de la
gastronomia local. Eixemples: Per a que estiguen nets els caragols shan denganyar be. No ha
tapat el poal a on enganyava els caragols i se nhan eixit tots. Per a fer caragols, primer els
porgue i en acabant els enganye.
Enganyar-se, v. refl. tim: del llat INGANNRE, en el mateix significat. Equivocar-se. LAlcover
arreplega esta accepci i la documenta en diverses obres clssiques, entre elles les valencianes del
Spill i el Vita Christi de Sor Isabel de Villena. s dus corrent entre tots els parlants de la comarca,
si be els ms jvens la solen substituir per equivocar-se. Eixemples: Mhe enganyat i he agarrat
les claus que no sn. No tenganyes de senda, s la de la dreta. s per este cam, si no
menganye.
Engreixar, v. tr. tim: del llat *INGRASSIARE, en el mateix significat. Untar en greix alguna
cosa. Tamb solen utilisar-se les formes castellanes engrasar i grasa. En la comarca no t el
significat de fer-se gros, que es diu engrossar o engordar, ni els sentits figurats que arrepleguen
els diccionaris moderns. Grasa i engrasar sn castellanismes que prenen fora en la comarca i en
grans zones del valenci, sobre tot entre la gent de mijana edat i els jvens, pero en la comarca
encara se mantenen greix i engreixar. Eixemples: Engreixar la veleta. Ha engreixat les rodes del
carro.

Enjorn, adv. tim: aglutinaci de en i jorn, de dia, del llat DIRNO, de dia. Mat o de bon
mat. Alcover la documenta nicament en el Spill i autors valencians i li dona fontica per a
Maestrat, Castell, Alacant, Valncia i Gandia. Tamb existix la forma diminutiva enjornet, que ha
pres el significat de molt mat. Ac el diminutiu t el significat intensificador. Esta forma ha caigut
en dess entre els parlants de mijana edat i els ms jvens, que la coneixen pero que no la solen
utilisar i la substituxen per mat. Eixemples: Hui nos hem alat enjorn. Dem enjorn anirem al
mercat dabastor. Thas alat massa enjornet per a anar a treballar.
Enjornet, adv. (V. enjorn).
Enrefilar, v. tr. tim: possiblement de filar, deixar anar, en el prefix re- i la partcula o prefix
en-, del llat FLARE, reduir a fil. Llanar una cosa llunt en fora o arreu. Es tracta dun verp
dus general en la comarca entre tots els parlants, desconegut o poc usual en unes atres
comarques; la llengua normativa no sol utilisar-lo. Eixemples: Li deman el pa i el molt animal me
lenrefil. Deixa la roba damunt del llit i no lenrefiles per terra. Si no ho vols ho enrefile a la
squia.
Enrnia, s. f. tim: segons Alcover del llat ERRONA, idea falsa; segons Coromines de enraonia,
per contracci i canvi daccent. Significa idea fixa i pertina, mania, qumera. La forma s ben
coneguda en la comarca i la seua freqncia dus escomena a descendir entre els ms jvens que
preferixen la forma sinnima mania. La llengua normativa no sol utilisar esta forma i no ajuda al
seu manteniment. Tamb existix el verp enroniar. Eixemples: T lenrnia que sha de morir jove.
Quina enrnia tens en el testament de tos pares. Les enrnies i les manies no les curen els
meges.
Ensajar, v. tr. tim: del llat *EXAGIARE. pesar, provar el pes. Hui noms sutilisa quan se parla
de ensajar el mel, o fer la prova dencetar-lo per a vore si est bo o no; per a totes les atres
accepcions sutilisa el castellanisme ensayar i derivats. Es tracta del manteniment de lantic verp
ensajar, en un significat molt restringit, que Alcover documenta en obres clssiques valencianes
com el Tirant, el Spill, Lo somni de Joan Joan..., i no dun castellanisme modern com se podria
pensar. Hui noms els ms jvens diuen provar el mel. La llengua normativa no ajuda al
manteniment desta forma ni a recuperar les accepcions perdudes en donar com a nica forma
assajar. Eixemples: Si vols comprar un mel primer lensagen. Vaig a ensajar el mel i si est
bo te lends.
Ensenyar-se, v. refl. tim: del llat INSGNARE, senyalar. En la comarca significa deprendre
una cosa. La forma ensenyar-se escomena a perdre fora davant de deprendre en la comarca, no
obstant, el seu us s encara corrent entre tots els parlants. Eixemples: Sha ensenyat a cantar la
canoneta i no para de cantar-la. Ensenyat a conduir. Estic ensenyant-me a parlar francs.

Enserrar-se, v. refl. tim: del llat vulgar *ISRRARE, en el mateix significat. T el sentit figurat
de ofuscar-se, obcecar-se. Lnic diccionari que arreplega el verp enserrar, com a tancar i sense
el sentit figurat que ac saporta, s lAlcover, que el definix com a forma antiga, el documenta en
la Crnica de Jaume I i autors clssics com Ramon Llull, a lhora que el remet a tancar i encloure.
El castell per ad esta accepci remet a encastillar-se, que els diccionaris traduxen per
encastellar-se, en el mateix sentit figurat. La forma enserrar-se podria ser un castellanisme, pero
tamb podria ser una forma arcaica que sha mantingut reforada o ajudada pel castell
encerrarse, que tamb t esta accepci. Recordem que en la comarca existix ladjectiu arcaic serrat
(V. serrat), aplicat a persones reservadas, que est directament relacionat en el verp enserrar-se.
La forma enserrar-se conviu en unes atres com encabotar-se, tancar-se en banda, cegar-se.
Eixemples: Sha enserrat en eixa idea i no hi ha qui el faa canviar. No tenserres en aix i
pensa una atra cosa.
Ensomi, s. m. tim: Alcover diu que ve del llat INSMNUM, insomni, pero pareix ms probable
que siga un postverbal del verp ensomiar, variant de ensomniar o de somiar. Significa somi. Les
formes somni o somi sn inexistent en la comarca, a on tamb existix la variant vulgar ensmit. La
reducci de mn- a m-, en somni, s ben antiga, Alcover la documenta en Ramon Llull, i la forma
smit diu que s: la forma usada en el llenguatge parlat de tots els dialectes. La locuci ni per
ensomi, que significa de cap manera o ni imaginar-ho, usada en la comarca noms larreplega
Escrig-Llombart. Eixemples: Esta nit he tingut un ensomi molt bonico. Contam lensmit que
has tingut. Ni per ensomi treballaria si fra ric.
Ensomiar, v. tr. tim: derivat de somni. Somiar. Les formes somniar o somiar sn inexistent en
la comarca. En alguna ocasi el verp ensomiar, en la comarca, sutilisa seguit de la preposici a,
com a complement directe indicador de persona: Yo ensomie a mon pare i, quan lensomie sempre
est en ma mare, ensomie als dos junts. Cap de diccionari arreplega este us.
Ensmit, s. m. (V. ensomi).
Entabuixar, v. tr. tim: segons Alcover format sobre la ral tab, que ha donat orige a vocables de
significat peregut com la forma tabuixar, de la qual deriva esta forma afegint-li el prefix en-.
Significa torbar per lacci dun soroll, el fum, un colp o qualsevol atra cosa. Alcover documenta la
variant antiga tabuixar en el Spill: Fals parlera, / vella velera / membabux / em tabux. Encara
que larrepleguen tots els diccionaris, hui en alguns llocs s desconeguda; en la comarca se mant
viva entre la gent ms major i de mijana edat, els ms jvens la reconeixen pero no lutilisen
normalment. Eixemples: Tinc el cap entabuixat de tant de soroll. Estava entabuixat del fum de
la conca. Deixam que maclarixca, ara estic entabuixat de tanta explicaci.
Entrep, s. m. tim: aglutinaci de entre, del llat NTRA o NTER, en el mateix significat, i pa, del
llat PANE, en el mateix significat. Pa o tros de pa en un tall a la llarga i en mescla, s sinnim de

cantell (V. cantell). s una forma utilisada per tots en la comarca. s una forma ben coneguda en
la comarca i dus general, tant que ha passat al castell de la zona com a entrepan. De fet alguna
veu crtica considera entrep un invent de Pompeu Fabra, com ara el catal Ivan Tubau 201 quan
diu: Alguns dels invents lingstics de Pompeu Fabra i els fabristes han fet fora fortuna: bstia i
entrep, per exemple. Pot ser que per a Catalunya siga una paraula nova, pero no ho s per al
valenci de la nostra comarca i moltes atres comarques valencianes. Eixemples: Posam un
entrep de pernil en tomata. Li pose tots els dies un entrep pa (per a) lescola. Soparem en el
casal dentrep.

______________________
201

Tubau, I. Llengua i ptria amb ceba tendra. Com escriure articles en catal. Ed. Laertes. Barcelona 1993. Pg. 64.

Entropear (entropessar), v. intr. tim: del llat vulgar *INTERPEDIARE, en el mateix significat.
Topar en el peu contra un obstcul quan caminem o correm. Alcover la remet a ensopegar, no
obstant, la documenta en la llengua clssica del segle XV i senganya en letimologia, com reconeix
en lentrada de tropessar, a on diu: la forma antiga era entropessar (escrit entropear) [cal
rectificar el que hem dit en l'article entropessar: en lloc de venir entropessar de tropessar per
prefixaci, cal considerar tropessar com una forma desprefixada de entropessar.]. Letimologia i la
documentaci antiga mostren que no es tracta dun castellanisme i que s una forma clssica; per
una atra part la forma ensopegar deriva, segons Alcover, de encepegar, i esta no t una etimologia
massa clara, adems no trobem ensopegar documentada en la llengua clssica ni s forma viva en
terres valencianes. La normativa i alguns diccionaris moderns bandegen la forma entropessar i
derivats a favor de ensopegar i derivats; no obstant, la nostra forma se mant viva entre tots els
parlants de la comarca i en el valenci general, la forma normativa ensopegar i derivats no ha
quallat en el valenci oral. Eixemples: Qui s desgraciat en els collons entropea. Tots
entropecen en el bancalet de la porta. Ha pegat un entrope i ha caigut.
Enviscar, v. tr. tim: format sobre visc (V. visc).
Escagarrussar-se, v. refl. tim: derivat intensiu de cagar, del llat CACRE, en el mateix
significat. Aplicat generalment als animals que, per qualsevol motiu, tenen unes caguetes molt
fortes que solen acabar en la vida daquells; se considera una paraula en una crrega negativa i
sevita aplicar-la a les persones. Com en la comarca saplica noms als animals que es crien en
casa i cada volta hi ha manco animals, va perdent-se el seu us. Eixemples: El pollet sha
escagarrussat i se morir. Els coloms menjaren alguna cosa i sescagarrussaren. Els animals
quan sescagarrussen se solen morir.
Escarot, s. m. (V. escarotar).
Escarotar, v. tr. tim: derivat de escarot i este possiblement del germnic skara, tropa. La
forma escarot no sol utilisar-se massa en la comarca, pero se mant en fora el derivat escarotar.

Significa espantar, avalotar i tamb figuradament escandalisar. En diverses comarques no

sutilisa o s desconeguda. En la comarca estan vives les dos formes entre tots els parlants. Existix
lexpressi escarotar el galliner, que no arreplega cap de diccionari i que vol dir escandalisar el
personal o moure avalot. Eixemples: Lhaca sescarot en vore una serp. No mescarotes les
gallines que estan ponent. Mira que tagrada escarotar el galliner en els teus comentaris.
Escarpidor, s. m. tim: incert. Pinta per a aclarir els cabells o espcie de pinta per a escardar la
llana. Cal recordar que en castell existix escarpidor, sinnim de carmenador o escarmenador, en
mateix significat que en valenci. Hui la forma ha caigut en dess. nicament els ms majors, i
generalment dnes, la coneixen pero no lutilisen. De la mateixa manera el verp escarpir tampoc se
sol utilisar. Els parlants que la coneixen pensen que es tracta duna forma antiga i la recorden pero
no solen utilisar-la. Eixemples: En lescarpidor aclarem el monyo. Ma mare gastava escarpidor,
que era una pinta per a aclarir el monyo.
Escombrall, s. m. tim: derivat de escombrar. Espcie de granera feta, generalment, en draps
nugats a un pal per a netejar el forn. Encara hui s una forma viva entre els ms majors,
generalment dnes que couen pa i dolos a la manera tradicional per als dies festius, est en dess
entre la poblaci ms jove, donat que cada volta hi ha manco forns tradicionals; no obstant els
forners solen utilisar-la. Eixemples: Feu un escombrall pal fornet. Si vas al fornet no toblides
dagarrar un escombrall. Sempre guarde draps pa (per a) fer un escombrall.
Escombrar, v. tr. tim: derivat de escombra i este dorige incert. En la comarca significa agranar
o escombrar el forn en lescombrall; per a tots els atres usos sutilisa agranar; a succex en tot
el valenci. La forma escombrall (V. escombrall) s general i tots els diccionaris larrepleguen com
una granera feta generalment en draps nugats a un pal, per a escombrar el forn. Les formes
escombrar i escombrall sn utilisades pels forners i shan mantingut vives en la comarca entre els
parlants per lexistncia, encara hui, de fornets (V. fornet) o forns tradicionals i casolans de cure
pa i pastes, que solen utilisar-se per a fer els dolos tradicionals en dies festius; no obstant, sn
formes poc utilisades i en dess. Eixemples: A voltes en draps fea un escombrall i escombrava el
fornet. Ara els forners ni pasten ni escombren ni res, tot ho fan les mquines.
Escomenar, v. tr. tim: de comenar, en el prefix es-, i este del llat vulgar *COMNTARE.
Comenar, iniciar una cosa. Tamb existix la variant alcomenar, en lartcul rap al- i el
substantiu escomenament. Alcover remet escomenar a comenar, pero li dona entrada i la
documenta en un cdic valenci de finals del sigle XIII o principi del XIV, en alguns documents de
principis del segle XV i, modernament, en Teodor Llorente. Es tracta duna variant dialectal antiga
que es mant viva en la comarca en fora, fins al punt que molts parlants noms utilisen esta
forma i mai comenar. Esta dualitat de formes la podem trobar en uns atres doblets com ara calfar
/ escalfar, purnejar / espurnejar... a on les formes en el prefix es- han segut conderades
normatives. Escomena a ser subtituda entre els ms jvens per comenar, segurament influts pel

castell comenzar i la llengua normativa. Eixemples: El meu camp escomena ac i acaba en el

cam. Escomence yo a jugar o escomences tu?. Ha escomenat ell a renyir.
Esgarrifada, s. f. Acte i efecte desgarrifar. (V. esgarrifar).
Esgarrifament, s. m. Acte i efecte desgarrifar. (V. esgarrifar).
Esgarrifar, v. tr. Detimilogia incerta. En la comarca t el significat de provocar estremiment per
un soroll estrident, fret, febra, etc., encara que esta forma en este significat ha caigut en dess.
Actualment el seu significat ms ests en la comarca s el de derrapar o patinar un vehcul; este
significat nos interessa ya que no larreplega cap de diccionari, llevat del de la RACV; es tracta
duna innovaci semntica valenciana no normativa. La forma esgarrifada noms larreplega la
RACV junt a esgarrifament, els atres diccionaris, llevat de Carles Ros, donen esgarrifament, pero no
en la nostra accepci. Eixemples: Ha esgarrifat en la bicicleta i ha caigut. El coche esgarrif en
la revolta i caigu a la squia. Les motos sesgarrifen sempre en les pedretes deixe cam.
Esglai, s. m. tim: de lantiga forma glay, espasa, del llat GLADIUM, espasa, que per metfora
pregu el sentit de espant, en el prefix es- pres provablement del verp esglayar, derivat de glai202.
Significa gran sobresalt per causa dun perill o de la por. Generalment sutilisa el castellanisme
susto en la comarca; sutilisa ms el verp esglayar que el substantiu esglai, difcil descoltar per
observaci i que sobt pel mtodo de lextorsi, s dir, el parlant el reconeix o recorda quan lil
nomenes. Entre alguns parlants se detecta una oposici semntica entre esglai (espant) i el
castellanisme susto (sobresalt). Es tracta duna forma que arrepleguen tots els diccionaris pero que
en realitat ha caigut en dess, substituda pel castellanisme susto en la llengua parlada, no
obstant, els parlants de major edat la coneixen, encara que no la solen utilisar. Eixemples: He vist
laccident i tinc un esglai. Quin esglai els ha donat quant (quan) ha dit que es moria. En un
esglai deixos mates a una persona.

______________________
202
Vore Coln, G. El lxic catal dins la Romnia. Ed. Universitat de Valncia. Valncia 1993. Pg. 112.

Esglayar (esglaiar), v. tr. tim: de lantiga forma glay, esglai. Conviu en el castellanisme
asustar, que sol utilisar la joventut, i noms la gent major i de mijana edat utilisa esglayar quan
alg sespanta molt fins al punt de quedar-se blanc, si no s aixina la forma utilisada s la
castellana asustar, de manera que apareix una oposici semntica esglayar / asustar. La forma
valenciana esglayar ha perdut part del seu significat cedit al castell asustar. Noms els ms
majors i de mijana edat la coneixen i en ocasions lutilisen. Eixemples: Has esglayat al chiquet en
la traca. Quan mhas dit que era una mala notcia mhas esglayat. Esglayar-se vol dir asustarse
molt.
Eslayar, v. tr. (V. eslayat).

Eslayat (eslaiar), adj. m. tim: variant formal de esglayat. En la comarca ladjectiu eslayat se sol
aplicar a la roba que est gastada, descolorida o de color molt suau, segurament perque quan u
sesglaya se queda blanc o pert el color. No sol utilisar-se el verp eslayar en tanta freqncia com
ladjectiu eslayat. Conviuen en la comarca dos variants formals esglayat i eslayat, pero cada una
t, a hores dara, un significat diferent; la primera significa espantat i la segona descolorit.
Noms els ms majors i de mijana edat coneixen i utilisen esta forma, generalment sn dnes,
segurament per ser elles les que sencarreguen de la roba de a casa. Eixemples: En tantes
llavades tinc la camisa eslayada. Quin color ms eslayat t eixe vestit. El devantal est vell i
eslayat.
Esme, s. m. tim: postverbal del verp arcaic aesma o esmar, i este del llat AESTMARE, calcular,
jujar. Significa ju, sentit com, trellat, facultat de calcular. Alcover remet esme a esma o esme,
pero tota la documentaci clssica que aporta s en la forma esme, segons la documentaci els
autors catalans i balears moderns utilisen esma i els valencians esme, en la fontica diu: En catal
occidental i valenci, el mot s mascul; en cat. oriental i baleric s femen. La forma esme,
masculina, com en la llengua clssica, se mant viva en la comarca entre tots els parlants, a on la
forma esma, femenina i producte duna neutralisaci de la e final prpia del catal oriental, no ha
penetrat. Eixemples: Perdre lesme i tornar-se carabassa. Fes les coses en molt desme i ves en
conte. s un home en molt desme, s un home de trellat.
Esmeril, paper d-, s. m. tim: del grec migeval smeris, en el mateix significat. Significa paper
de pedra esmeril o pedra ferruginosa, de color obscur, molt dura, que en pols sutilisa per a escatar
o polir superfcies. Tamb existix la variant esmerir. Alcover larreplega com a pedra ferruginosa,
de color obscur, molt dura, que reduda a pols sempra per a polir metalls i pedres, la documenta
en la llengua clssica, concretament en un document de lArchiu General del Regne de Valncia de
1424, pero no arreplega paper desmeril. En la comarca la forma esmeril presentada de forma
allada no sol ser reconeguda, nicament quan se diu paper desmeril el parlant la reconeix, de
manera que el vocable esmeril ha quedat fossilisat. Els ms jvens i algunes persones de mijana
edat no coneixen ni saben el significat de paper desmeril. Eixemples: Aix sha de rascar en un
trosset de paper desmeril. Compra paper desmeril per a rascar el vidre.
Espardenya de careta, s. f. tim: derivat de espart i este del llat SPARTU, en el mateix significat,
i del diminutiu de cara, del llat CARA, en el mateix significat. Calcer tradicional que encara sutilisa
en la zona en la sola de cnem o espart i actualment tamb de goma i en vetes que es nuguen al
peu i la cama. La espardenya de careta t la cara o punta chicoteta i noms tapa el dit gros del
peu, per una atra banda, la espardenya de cara ampla tapa tota la punta del peu; hui seguixen
existint i utilisant-se les dos clsses despardenya en la comarca, pero espardenya de careta ha
passat a ser genric i designa esta classe de calcer. Eixemples: Portava espardenya de careta i
sha clavat una canya en el peu. En lestiu sempre porte espardenyes de careta. Ara les
espardenyes de careta les fan en la sola de goma.

Espillera, ni per -, s. f. tim: del llat SPECULARIA, obertura per a mirar. Sol utilisar-se esta
locuci en els verps vore o trobar: aix no ho vors ni per espillera, i significa que una cosa s
impossible de vore o de trobar. Tamb se pot utilisar la locuci ni per espillera en un significat
equivalent a de cap manera. Alcover la du i la documenta en la llengua antiga. El vocable
espillera s un arcaisme histric, ya que designa una part de larquitectura defensiva dels vells
castells i muralles; els parlants de la zona desconeixen el significat deste vocable, que noms
sutilisa dins desta locuci. Noms els ms majors utilisen esta locuci que encara entenen tots els
parlants. Eixemples: Ad eixe no el tornars a vore ni per espillera. No trobe botons deixos ni per
espillera. Vindrs dem? No mespereu ni per espillera.
Estall, a -, s. m. tim: derivat de tall, este postverbal de tallar i este del llat vulgar TELRE,
tallar. Treball a preu fet. La locuci adverbial a estall, tamb significa fer un treball en pressa i
sense descans. Alcover dona el sinnim escarada i documenta la nostra forma en documents
valencians dels segles XV i XVI. En la comarca encara se fan alguns treballs del camp a estall i la
forma se mant viva, en les dos accepcions que ac arrepleguem, entre tota la poblaci. Eixemples:
Els jornalers que cullen treballen a estall. Si treballem a estall cobrarem lo mateix encara que
tardem un dia ms o manco. Tot ho fa a estall i aixina no ixen les coses be.
Estrelot, s. m. tim: aumentatiu de estrela i este del llat STLLA, en el mateix significat. El
estrelot s el planeta Venus i equival al castell lucero del alba. Existix la frase eixir-li a u lestrelot,
que vol dir que una persona tarda molt en fer una cosa. No obstant, la paraula sol utilisar-se fra
desta locuci, no est fossilisada. s una forma coneguda i utilisada entre els parlants ms majors
i de mijana edat, els jvens no sempre la coneixen i no solen utilisar-la. Eixemples: A la matinada
ix lestrelot. Afanyat que te va a eixir lestrelot.
Estrnjol, s. m. tim: del llat STRGLE, en el mateix significat. Raspall de ferro rectangular, un
poc ms gran que la m, compost per vries tires en forma de serra en les dents sense esmolar i
no massa puntagudes, que se subjecta en la m per una ansa o corregeta; servix per a netejar la
pell i els pels de les cavalleries. En primer lloc cal dir que estrnjol presenta una n- epenttica,
que trobem en unes atres paraules en valenci com: llonja, rellonge, llangosta, fet que es
documenta des de ben antic.203 Independentment de tractar-se duna variant antiga en nepenttica, estem davant duna ana o ferramenta en dess, per haver desaparegut els cavalls en
la majoria de les cases de la comarca. A fa que siga una paraula coneguda entre els ms majors
o aquells que conserven encara cavalls per a les faenes del camp o el tir i arrossegament; molts
jvens la desconeixen. Eixemples: Passa-li lestrnjol a lhaca que est plena de pols i fanc. El
correger dEls Tres Camins encara ven estrnjols. Thas posat perdut; vaig a tindre que (tindre
de) llavar-te en un estrnjol.

______________________

203

Lpez i Verdejo, V. En Proposta dun standard oral valenci. Ed. LOronella. Valncia 1997. Propon la
possibilitat de pronunciar esta n- en la llengua estndart: Es pronunciaran en n les paraules rellonge, llangosta,
llonja i derivats, i no relloge, llagosta, lloja. La forma llonja ya apareix en lEspill del classic valenci Jaume
Roig. passant per Lonja / ab una monja (2615). Tambe apareix en el Liber Elegantiarum de Joan Esteve 1489.
La longia dels mercaders: Forus negotiationis mercatorum. La forma rellonge, en els nostres classics com en el
Procs de les Olives 1497, ya apareix. Hi no desconcerten un punt los relonges (1615). Tamb apareix en les
obres de Ro de Corella. Ab rellonge de amor sotlicita despert les altres... (330). La forma llangosta i derivats
es la general en tot el valenci i part del catala, a ligual que la forma mangrana i derivats en conte de magrana.
Podia pensar-se errneament que esta n- epenttica se deu a influncia castellana en casos com llonja, degut al
castell lonja, encara que la forma castellana prov segons el diccionari de la RAE del cat. dialectal llonja, en
tot cas seria un valencianisme en castell; en llangosta, seria la forma castellana langosta la que podia influir,
pero cal recordar que en castell antic era lagosta. Les formes rellonge o estrnjol no poden estar infludes pel
castell i hem de tindre present que totes elles apareixen en poques i autors gens sospitosos de castellanisaci.
Excusat, s. m. tim: participi passat de excusar i este del llat EXCSARE, disculpar. Retret,
habitaci en les instalacions necessaries per a pixar i fer de ventre. En la comarca conviuen
excusat i com (V. com), abds formes en dess, de la mateixa manera que est en dess la
forma castellana escusado en este significat. El excusat solia estar separat de la casa, fra della,
en el corral. Hui sol estar integrat en la casa i t unes atres instalacions ms completes, de manera
que tamb ha canviat el nom i se li diu water, servici o quarto de bany; alguns parlants, els ms
majors, seguixen denominant excusat ad esta nova habitaci de la casa, uns atres, els ms jvens,
o no utilisen esta forma o lidentifiquen en lantic excusat, que no solia tindre instalacions per al
bany. Eixemples: He canviat la granereta de lexcusar. Hem entaulellat lexcusat del corral. Ha
tirat lexcusat i sha fet un quarto de bany.
Falaguera, s. m. tim: del llat FLCARIA, en el mateix significat. Planta criptgama, de la classe
de les filicnees, prpia dambients humits. Esta forma conserva la a- pretnica a diferncia de la
forma falguera, existent en Catalunya i les Balears que lha perduda. Este manteniment de la a
pretnica el trobem en unes atres formes valencianes existents en la comarca com ara: safareig i
no safreig, carranc i no cranc (en este cas la a- pretnica no pareix ser etimolgica, donat que ve
del llat CRANCUM); per contra existix fredat i no feredat. La comarca s una zona humida en
squies i marjal; la falaguera se cultiva en fins ornamentals en squies, corrals i horts. El
castellanisme helecho s la forma uitilisada per la gent ms jove i tamb ha fet mossa entre els
ms majors. Eixemples: Tinc unes falagueres en el corral que sn una divinitat. Ha plantat
falagueres a la vora del sequiol i a lombra de la figuera.
Falzia o falcia, s. f. tim: del llat *FALCCLA, diminutiu de FALCE, fal. Pardal paregut a
loroneta, insectvor, de la famlia de les cipslides, espcie Cypselus apus, de cos fusiforme, potes
curtes, ales llargues, estretes i arquejades en forma de fal, la coa tamb t forma de V o de fal.
Eixemples: Hi ha una passa de falzies. La falzia i loroneta se pareixen molt pero sn diferents.
Les falzies passen en rabera cridant.
Fanal, s. m. tim: de lrap fanar o de litali fanale, en el mateix significat. Caixa de metal en
vries cares de vidre per a protegir la llum de flama del vent o la pluja. En la comarca, en el cas

que la llum siga elctrica sutilisa el castellanisme farola o farol, de manera que trobem una
oposici semntica entre fanal i els castellanismes farol o farola. Les formes fanal o fanalet han vist
restringit el seu significat en la comarca als fanals tradicionals de flama; els nous fanals elctrics
introduxen el castellanisme farola o farol. Es tracta duna forma en dess, substituda,
generalment en la llengua parlada, pels castellanismes farol i farola. Eixemples: El carrer tenia
uns fanals de gas. En el carro portvem un fanalet.
Fanalet, s. m. tim: diminutiu de fanal. (V. fanal).
Faramalla, s. f. tim: derivat de faram o feram, en el sufix alla, del llat ALIA, que tamb trobem
en formes com chicalla i jovenalla, i estos del llat vulgar *FRMEN, conjunt de feres. Multitut de
persones i ms concretament de chiquets en rebombori i tamb conjunt de coses desordenades i
intils. Si ltim s faram, com apunta Alcover, sha perdut en la comarca i noms queda el
derivat. La forma faramalla s ben coneguda i utilisada en a comarca, pero no sempre fra della.
Eixemples: Venia pel carrer una faramalla de chiquets a vore als volantiners. Tens una faramalla
de papers damunt la taula.
Fardacho, s. m. tim: de lrap hirdon, per via de laragons fardacho, en el mateix significat.
Rptil del suborde dels sauris, famlia dels lacrtits, en el dors cobert descates. Es tracta duna
forma general en valenci, desconeguda en gran part de Catalunya i les Illes Balears; lexpressi
tindre llengua de fardacho significa molt mal parlat. Eixemples: Els fardachos mosseguen lacer i
senyalen les dents. Tens llengua de fardacho. Els fardachos i les sangrantanes me fan por.
Febra, s. f. tim: del llat FBRE, en el mateix significat. Elevaci de la temperatura del cos,
calentura. LAlcover no dona entrada a febra, pero en lentrada de febre diu: (ant. escrit febra),
la documenta en autors clssics com Ramon Llull, A. March, Antoni Genebreda o els Sermons de
San Vicent Ferrer; en la fontica dona esta forma per a Calasseit, Ribera dEbre, Maestrat, Castell,
Valncia i Alacant. La forma febra s la general en la comarca i en tot el valenci; la documentaci
mostra que s una forma antiga que es mant viva entre tots els parlants valencians, encara que
estiga bandejada per la llengua normativa. Eixemples: El chiquet t 39 de febra. La febra puja
de vesprada. Est en lo llit en febra.
Feta, s. f. tim: del llat FACTA, plural de FACTUM, fet. Tots els diccionaris, llevat de Carles Ros,
recullen la paraula i la definixen com a acci senyalada o la traduxen al castell com hecho,
suceso, chasco. En la comarca no s sinnima de fet o succs, t un sentit negatiu i equival a
malifeta, mala acci que se li fa ad alg intencionadament; alguns diccionaris sacosten ad este
sentit traduint-la al castell per chasco, pero chasco en castell no equival a malifeta. En la
comarca la paraula feta t un sentit negatiu, sense necessitat danar acompanyada de ladjectiu
mala. Alcover, que dona mala feta com a forma antiga, en el sentit negatiu que ac arreplegem,
dona algunes frases en les que apareix feta sense ladjectiu mala, a on se veu ben clar el sentit que

ac arrepleguem. En realitat el sentit que ac arrepleguem de la paraula feta s molt general en

valenci. Eixemples: Li has trencat les ulleres, eixa feta no te la va a perdonar. Quina feta than
fet deixant-te sense ferramentes.
Fic, s. m. tim: del llat FCU, figa. Espcie de barruga que sol eixir en les mans i que alguns
parlants la definixen com a prunyons. Alcover larreplega i dona documentaci antiga. Noms els
parlants de la comarca ms majors o de mijana edat la coneixen i utilisen, pero generalment
sutilisa la forma barruga. Eixemples: Mha eixit uns fics en les mans. Fic o barruga s lo
mateix.
Filosa, s. f. im: derivat de fil i este del llat FILUM, en el mateix significat. Espcie de yoy que
estava fet dun tros de canya, de nuc a nuc, i una corda enrollada a cada extrem sobre els nucs; el
tros de canya tenia uns talls fets, de nuc a nuc, i els talls portaven en el mig unes falquetes que els
obria, la filosa pujava i baixava com un yoy modern. La paraula filosa apareix ben documentada
en els clssics. Tots els diccionaris arrepleguen el sentit dinstrument que servix per a filar i el
traduxen al castell per rueca, cap de diccionari arreplega la nostra accepci de joguet. En la
comarca se li donava el nom de filosa al joguet tradiconal, hui inexistent, per la qual cosa la
paraula noms apareix recordant temps passats. Eixemples: Quan rem chiquets jugvem en una
filosa i joguets que fea mon pare. Els yoys dara sn les filoses dabans.
Firar, v. tr. tim: derivat de fira i este del llat FRA, dia de festa. Comprar en la fira, en la
botiga o el mercat. Tamb existix en castella la forma equivalent feriar. No obstant, en algunes
localitats, la paraula, que sona familiar i s comprensible, ya no sutilisa, com tampoc lutilisen les
generacions ms jvens de la comarca o de fra della. Eixemples: Vens carregada, qu has
firat?. Hem anat al mercat i no hem firat res.
Fit, mirar de a -, loc. adv. tim: del llat FCTUM, en el mateix significat. Mirar fixament, cara a
cara, de front i als ulls. Tamb existix en castell la locuci mirar de hito en hito, en el mateix
significat; no obstant, la documentem en la comarca conscients que en uns atres llocs hui s
desconeguda o escomena a ser desconeguda pels parlants ms jvens. Eixemples: El mirava de
fit a fit mentres li cantava les quaranta. Miram de fit a fit i dis-me la veritat.
Fitora, s. f. tim: del llat FICTRIA, en el mateix significat, derivat de FGRE, ficar. Forca o
trident en diverses dents de ferro que servix per a peixcar. Alcover la documenta en La brama
dels llauradors del orta de Valencia, contra lo Venerable Mossen Bernat Fenollar, Preuere.
Hordenada per lo Magnifich mossen Jaume Gaull, caualler. Estampada en Valncia lany 1561
[redactada entre 1489 i 1490]. s una forma desconeguda pels parlants ms jvens, que noms
utilisen la forma sinnima trident. El verp fitorar s difcil descoltar i noms els peixcadors que
peixquen en fitora solen utilisar-lo. La fitora encara sutilisa en la comarca per a peixcar en
lAlbufera i en algunes cases encara se guarda esta forca en les cambres, encara que no sutilise ya

per a peixcar, per aix encara se mant viva la forma fitora. Eixemples: Dalt en la cambra encara
est la fitora. Peixquem anguiles en fitora.
Flaret, s. m. tim: diminutiu de flare, variant formal valenciana de frare i este del llat FRATRE,
germ. Alguns habitants majors de la zona se burlen dels habitants de Catarroja, que llimita en la
zona per lAlbufera, perque alguns catarrogins li dien flaret al fumeral o llar. Este significat no
larreplega cap de diccionari. Eixemples: En Catarroja a la llar li dien flaret i mosatros (nosatres)
mos (nos) burlavem.
Flassada, s. f. tim: de lrap farsat, en el mateix significat. Manta. La recullen tots els
diccionaris; no obstant, ha caigut en dess entre tota la poblaci, com ha succet en el castell
frazada. Les persones ms majors la solen utilisar, les de mijana edat la coneixen pero no lutilisen
i molts jvens ni la coneixen ni lutilisen i en el seu lloc utilisen la forma sinnima manta,
segurament per influncia del castell manta. Eixemples: Li posrem al chiquet una flassadeta per
a que no tinga fert. Tinc larmari ple de flassades velles.
Fona, com una -, s. f. tim: del llat FNDA, en el mateix significat. La locuci significa molt de
pressa, molt rpit. Es tracta duna locuci molt corrent entre tots els parlants de la comarca, si be
la freqncia dus s superior entre la gent dedat, a on sha quedat fossilisat un arcaisme histric
com fona; les fones ya no sutilisen en la comarca ni fra della; no obstant, molts parlants saben
que es tracta dun instrument fet de trenes despart o una atra matria per a llanar pedres en
fora. Fra desta locuci no sol utilisar-se el vocable fona. Eixemples: Vaig corrent com una
fona. Va en la bicicleta com una fona cap a casa. Ixqu disparat com una fona a vore que
passava.
Foradar el sol, loc. tim: derivat de forat i este del llat FORTUM, participi passat de FORRE,
foradar. Eixir el sol entre els nvols. Cap de diccionari recull este significat. Eixemples: A les
dotze el sol potser que forade.
Forcacet (forcasset), s. m. tim: derivat diminitiu de forca i este del llat FRCA, en el mateix
significat. Collar format per dos peces de fusta, que va en el coll de lanimal, en forma de forca en
un gancho de ferro a cada banda, a on van enganchats els francalets o correges que subjecten la
carabasseta (V. carabasseta) per a on passen els tirants, generalment cadenes, que tiren del
carro. Carles Ros i Fullana no recullen la forma; Escrig-Llombart la tradux per horcate i
horcajo en castell, de fet en castell, segons la RAE, horcate i horcajo no sn sinnims, pero les
seues definicions no aclarixen quina diferncia hi ha entre una i atra; Alcover la recull [Mena de
collar format de dues cames de fusta unides per la part superior, amb uns ganxos de ferro on es
passen els francalets, i que es posa al coll de l'animal per a llaurar amb forcat o per tirar a carro],
la documenta en terres valencianes (Sueca, Cullera, Xtiva, Gandia, Pego, Sanet, Benidorm), i la
tradux per horcate, que pareix la forma castellana que ms sajusta en el seu significat, ya que,

segons la RAE, al horcate se subjecten les cordes o correges de tir, i el horcajo se definix
simplement com: Horca de madera que se pone al pescuezo de las mulas para el trabajo. La
paraula escomena a deixar dutilisar-se segons deixen dutilisar-se els animals per a les faenes del
camp; els ms jvens lhan sentida nomenar, la reconeixen en les quadres o cambres o la confonen
en els jouets, pero no lutilisen en la vida quotidiana. Eixemples: En la quadra hi ha dos o tres
forcacets. El forcacet sha corcat i se trencar si lil poses a lanimal.
Formentera, s. f. tim: de forment i este del llat FRUMNTUM, en el mateix significat, en el sufix
llat ARUS. Atifell en estopa, aigua i grans de forment que es posa a la foscor per a que
germinen; una volta germinat decoren els altars de dijous o divendres sant. s una costum que es
va perdent i en ella la paraula. Noms els ms majors la coneixen i recorden. Eixemples: He posat
una formentera baix del llit. Posvem formenteres en laltar major el dijous i divendres sant.
Fornet, s. m. tim: diminutiu de forn i este del llat FRNU, en el mateix significat.
La forma diminutiva fornet saplica al forn tradicional i tpic de la comarca, s un forn de cure pa,
fet datobons de fanc i palla, separat de la casa, en forma de volta i combusti de llenya, La forma
diminutiva servix a la zona per a diferenciar esta classe de forn dels atres forns, com ara el forn de
pa, a on se fa i ven el pa, el de cal o el modern de casa elctric o de gas. Cap de diccionari recull
este fet, que en la comarca, a on hi havia molts destos forns tradicionals, s molt til per a
diferenciar un forn dels atres. Eixemples: En Pasqua farem coques en lo fornet. Tots los anys
emblanquine el fornet.
Fossar, v. tr. tim: del llat vulg. *FODIRE, cavar. Alar o furgar un animal la terra en el
morro. Es tracta duna forma coneguda i utilisada pels ms majors i algunes persones de mijana
edat, els ms jvens la desconeixen. s un vocable dmbit rural desconegut en zones urbanes. Els
animals que solen fossar sn els porcs i hui no sen solen criar en la comarca, per a el vocable ha
caigut en dess. Eixemples: Els porcs fossaven i treen de la terra cucs i moltes atres coses.
Fossant feen un forat en el galliner i se neixien.
Francalet, s. m. tim: incert. Correja que unix el forcacet (V. forcacet) en els tirants del carro per
mig de la carabasseta (V. carabasseta). En castell existix la forma francalete, segons la RAE:
(Del cat. Francalet) m. Correa con laza, que sirve para unir el yugo con el carro. // 2. And. Correa
gruesa que une los tiros o tirantes al horcate. // 3. Equit. Correa, con hebilla en una punta, que va
del estribo a la sobrecincha de la falda; laccepci que coincidix en la de la comarca s la 2, prpia
dAndalusia. Com la majoria de les paraules relacionades en laparellada, s dus molt poc freqent
i desconeguda per molts parlants de la zona, degut a la mecanisaci del camp. nicament els
corregers i els carreters o llauradors que encara utilisen el carro la coneixen. Eixemples: Els
francalets se trenquen fcilment. Li he posat uns francalets de correja bona per a que aguanten.

Fredat, s. m. tim: del llat FERTTE, ferea. Horror, terror. Fer fredat, causar terror. s una
variant formal de feredat. Noms sutilisa la forma fredat en la frase feta fer fredat, fra della no t
cap dus. Les noves generacions no solen utilisar-la i la substituxen per fer por. Eixemples: El
temporal fea fredat. Me fa fredat pensar en els exmens. Eixos chiquets fan fredat en lescola.
Fulleram, s. m. tim: derivat de fulla, en el sufix colectiu am, i este del llat FLUM, en el
mateix significat. Variant formal de fullaram. Multitut de fulles, en castell hojarasca, que
segurament ha influt en la forma fullarasca existent en unes atres comarques. En la comarca
tamb existix la forma sinnima fulleraca, variant de fullaraca. Alcover arreplega la forma fullaram,
la documenta en lescritor valenci Teodor Llorente i dona fontica per al Maestrat i Valncia. Es
tracta duna espcie de creuament entre fullaraca i fullam, a on se conserva el sufix colectiu am,
productiu en la comarca. Els parlants que lutilisen tamb utilisen la forma sinnima fullaraca.
Eixemples: Hi ha en terra un fulleram de la parra. Has dagranas el fulleram que li cau a les
plantes en primavera dhivern.
Fumeral, s. m. tim: del llat *FMARILE, en el mateix significat. Conducte per a on ix el fum
duna llar, cuina, forn, fbrica, etc. Tamb se li dona per extensi este nom a la llar. La forma
fumeral s la ms usual en la comarca, no obstant, tamb se pot escoltar alguna volta la forma
sinnima chimenera206, prpia dunes atres comarques valencianes. La forma patrimonial s
fumeral, la forma chimenera ve del francs chemine. Alcover du fumeral, que la documenta en la
Crnica dEn Ramn Muntaner (1265-1336), la dona per a Collsacabra, Gandesa, Ribera dEbre,
Maestrat, Castell, Valncia i Balears, tamb arreplega la nostra accepci de llar en Cullera i un
refrany viu en la nostra comarca: La bigada de Nadal / seixuga en lo fumeral, dona entrada a
ximenera, que remet a xemeneia i que documenta en les obres del XV i XVI en la forma xemenea,
xemeneya, ximeneya, ximenea, xemenera, ximenera207, i moltes ms, dona en la fontica formes
valencianes com ximenera, ximanera, xumenera, mai xemeneia. Ya hem dit que fumeral s la
forma patrimonial documentada de ben antic i que el galicisme ximenera o xemeneia est
desplaant-la; no podem descartar que la forma castellana chimenea colabore a eliminar la forma
fumeral. Josep Giner208 aconsella als escritors valencians lus de fumeral i no de la forma xemeneia,
prpia de Catalunya. En la comarca sutilisa generalment la forma patrimonial fumeral, i esta s la
forma que trobem en els refranys o dits populars. Eixemples: La bugada de Nadal / seixuga en lo
fumeral. Tirar el gat pel fumeral [gastar molts diners en una festa o en alguna cosa]. La fbrica
tenia un fumeral molt alt. El fumeral est ple de suja. Un drag ha entrat pel fumeral i ha
caigut en la llar.

______________________
206
Coln, G. oferix en El lxic catal dins la Romnia. Ed. Universitat de Valncia. Valncia 1993, pg. 151,
documentaci ben antiga deste galicisme (1341) i vries variants formals, pero no recull la nostra ni fa cap de
referncia al desplaament que ha patit la forma patrimonial fumeral en algunes zones davant del francesisme.
207
Esta forma, viva en la nostra comarca i gran part del valenci, Alcover la documenta en un document valenci,
concretament en Inventari dels bns dEn Eixarch. Valncia 1517. Ms. de lArchiu del Comte de Sallent.

208

Giner, J. Sinnims dins la nostra llengua, El Cam, 28 abril- 1934. En este cas senyala en un asterisc la
forma fumeral per a indicar que els escritors valencians han de substituir sistemticament la forma catalana per la
valenciana.
*Furgadents, s. m. tim: aglutinaci de furgar, del llat *FRCARE, en el mateix significat, i
dents, del llat DTE, en el mateix significat. Instrument, generalment de fusta, fi i llarguerut per a
netejat-se les dents. Es tracta duna forma dus general en la comarca i tot el valenci que, en
algunes ocasions, sol ser substituda pel castellanisme palillo, els diccionaris normatius la remeten
a escuradents, forma inexistent en la comarca. Eixemples: Sempre du un furgadents en la boca.
Necessite un furgadents quan acabe de dinar. Acostam un furgadents que se mha clavat una
espina en la geniva.
Fussanyer, adj. m. tim: de fussar, alar o remoure els porcs la terra en el morro en la
comarca se diu fossar (V. fossar) del llat vulgar *FODIRE, cavar. En la comarca se mant este
derivat de fussar, pero ha desaparegut la forma fussar (V. fossar). Eixemples: Mira que eres dotor
i fussanyer. No sigues fussanyer i deixa de regirar els calaixos.
Galdufa, s. m. tim: incert. Anell llumins al voltant de la lluna quan est trbola i se creu que s
senyal de pluja: la lluna porta (o t) galdufa. En unes atres comarques diuen galdrufa. Els
habitans de la comarca se burles dels forasters o daquell que no coneix la paraula dient: la lluna
porta (o t) galdufa i quan alg pregunta qu s la galdufa li responen: tres pets i una bufa. En
unes atres comarques existixen les formes caldufa, cadufa, gallufa, catuf, catufa i els sinnims
corona, rogle, tana, halo.
Eixemples: Si la lluna porta galdufa s senyal de pluja. Anit la lluna portava galdufa.
Galeta, rosega que pa no nhi ha o que rosegue -, s. f. tim: del francs galette, en el
mateix significat. Expressions que sutilisen per a indicar que una persona sha de conformar en
all que hi ha o equivalent a lexpressi que es fota. La forma galeta noms sutilisa fossilisada en
estes frases, fra delles sutilisa la forma castellana galleta, be siga dola o salada. Noms alguns
parlants majors recorden la forma galeta, que per ad ells s una coca mijana de pa sense rent per
a que no se florira en els viages llarcs en barco la comarca era abans ms marinera que en
lactualitat, no era ni dola ni salada, era molt dura i sense molla per a que no es llanara a
perdre. Segurament el fet de ser dura, menjar-se quan no hi havia pa i no ser massa agradable
don lloc a la frase que rosegue galeta sinnim de que es fota o que saguante en all que hi ha. La
forma galeta ha patit una restricci semntica i e castell galleta ha usurpat part del significat. Dit
duna atra manera, la forma valenciana sutilisa per a lobjecte originari (el pa sense rent) i quan
apareix la coqueta de farina en sucre o sal pren el nom del castell; el nom originari se queda per a
lobjecte originari
Eixemples: No ha trobat la ferramenta que buscava; que rosegue galeta que pa no nhi ha. No
queda res per a sopar; que rosegue galeta.

Galvana, s. m. tim: de lrap galbana, tristor, desnim. Perea, desgana de treballar o de

moures. En la comarca la paraula galvana coneix una accepci que no arreplega cap de diccionari,
en definir una calor molt forta que produx una perea o dificultat de treballar; esta accepci apareix
per extensi del sentit originari o per confondre la causa en lefecte.
Eixemples: Quina galvana tens tot lo sant dia. Hui fa una galvana per a no eixir de lombra.
Gall de canyar, s. m. tim: del llat GALLU, en e mateix significat, i un derivat del llat CANNA,
canya. Au limcola de lespcie Porphyrio veterum, pareguda a la foja pero ms gran, de color blau
fosc en els peus, bec i front rojos, se menja el cor tendre de les canyes de larrs, segant-les a rant
de laigua, per la qual cosa perjudica els cultius; s pea buscada pels caadors per ser de carn
mengvola. Apareix simplement com a gall en Marc Antoni Orellana209. El gall de canyar s conegut
en la comarca, encara que desaparegu durant algun temps de lAlbufera com a conseqncia de la
seua caa massiva i descontrolada; lany 1997 fon reintrodut portant algunes parelles del Delta de
lEbre i hui torna a abundar en lAlbufera. El fet de no existir durant algunes decdes no ha fet que
els parlants loblidaren i hui torna a ser una forma dus com entre els parlants riberencs; els
parlants de zones alluntades de lAlbufera o urbanes no solen conixer el gall de canyar.
Eixemples: Mare meua!, fea anys que no vea galls de canyar. La carn del gall de canyar s molt
bona de menjar.

______________________
209
Orellana, M. A. Catalogo dels pardals, de lAlbufera de Valencia. Valncia 1795. Edici facsmil. Librera
Pars-Valencia. Valncia 1979. Pg. 11.
Gallet, s. m. tim: diminutiu de gall i este del llat GALLU, en e mateix significat. Antiga moneda
de cinc cntims que portava una guila en una cara i que sidentifica en un gall. s sinnim de
aguileta (V. aguileta). Com en uns atres casos, els noms de monedes, mides o pesos que deixen
dutilisar-se se solen quedar fossilisats en locucions. Segurament quan la pesseta desaparega,
substituda per leuro, la forma pesseta o duro quedar fossilisada en vries locucions o
expressions.
Eixemples: No tinc ni un gallet. A no val un gallet.
Gambar, v. tr. tim: format sobre gamber (V. gamber). Peixcar en un gamber en les squies i
lAlbufera (V. gamber).
Eixemples: Ton yayo anava a gambar i portava a casa anguiles i picadores. Ara no es pot
gambar en les squies; estan contaminades. Ves-ten a gambar i deixam tranquil. Que sen
vaja a gambar.
Gamber, s. m. tim: format sobre gamba (crustceu), del grec cambarus, llangosta. Ret en una
boca o anell de fusta o ferro en forma de boca de tnel i en ploms al final de la ret, que sutilisa en
squies o lAlbufera per a peixcar gambes, anguiles, picadores o uns atres peixos. La gent de la
comarca peixca en lAlbufera i utilisa el gamber, per la qual cosa s una forma viva i coneguda per
tots. Esta modalitat de peixca ha donat lloc al verp gambar (V. gambar).

Eixemples: Ya no vaig a gambar, pero encara guarde el gamber en la cambra. Ton yayo
agarrava el gamber de bon mat i se nanava a gambar.
Garaig, s. m. tim: del francs garage, en el mateix significat. Esta variant de garatge no la
recullen els diccionaris, llevat del de la RACV, que no dona la forma garatge. En la comarca i gran
part del valenci, lnica forma existent s garaig, ms prxima a la pronunciaci francesa de
garage que la forma garatge, ms acostada al castell garaje.
Eixemples: Sha fet un garaig per al coche. Deixrem el coche en un garaig.
Gat cerval, s. m. tim: del llat CATTU, en el mateix significat, i CRVLE, propi dels crvols.
Nom que en la comarca se li dona al linx [lince en castell] i figuradament a persones molt astutes.
El cultisme linx, pres del llat LYNX, s desconegut en la comarca. No cal dir que no existixen gats
cervals en la comarca, per la qual cosa s ms general el sentit figurat de persona astuta que el de
linx; noms alguns majors relacionen el gat cerval en el linx. En les dos accepcions s una forma
en dess. Per una atra part, ladjectiu cerval s un arcaisme total en la comarca i en tot el valenci
que se conserva fossilisat en esta locuci.
Eixemples: Eixe s un gat cerval i no lenganyars fcilment. Un gat cerval s un lince.
Gavinet, s. m. tim: mettesis de ganivet, i este del frncic [lantic llenguage germnic occidental
dels francs, especialment el dialecte que contribu al vocabulari del modern francs] knife, en el
mateix significat, en el sufix diminutiu llat ITTUS > -et. En la comarca i en el valenci general
esta s la forma viva i sobre ella se fan tots els derivats. Estem davant duna variant dialectal
antiga, com mostra Alcover en la documentaci que aporta. Tots els parlants de la comarca utilisen
esta forma i els seus derivats; la llenguia normativa que noms utilisa la forma ganivet no ha
conseguit introduir-la.
Eixemples: Sn gent de got i gavinet Els gavinets i les culleres estan en lo calaix. Li peg una
gavinetada i el mat.
Gorr, dit, adj. m. tim: de gorr, porquet, de la veu onomatopyica gorr per acridar als porcs, i el
llat DGTU, dit. El dit menut de la m, i per extensi del peu. En valenci septentrional trobem
les formes corrunx, corrunxo, corrunxet, corronxet. Segurament se diu gorr per ser el ms menut i
un gorr s un baconet o porquet menut. Letimologia popular afirma que se diu dit gorr per ser el
dit en qu u se furga el nas. Siga com siga, la forma gorr ha desaparegut de la comarca i s
substituda pel castellanisme gorrino o la forma porquet, de manera que gorr noms se mant en
esta forma fossilisada.
Eixemples: Se furga el nas en el dit gorr. Anava en espardenyes de careta i sengach el dit
gorr del peu en un ferro.

Greix, s. m. tim: del llat CRASSU, derivat de CRASUM, en el mateix significat. Tots els
diccionaris arrepleguen la paraula; no obstant, tots els parlants de la comarca utilisen normalment
el castellanisme grasa, encara que tots coneixen la forma greix i lutilisen alguna volta.
Eixemples: Thas tacat de greix la roba. La carn t molt de greix. El greix de la paella se lleva
millor en auya [aigua] calenta.
Greixer, s. m. tim: derivat de greix, i este del llat CRASUM, en el mateix significat. Personage
de la mitologia popular local que li trau el greix als chiquets i sel menja o ven per a curar-se de
lanmia i unes atres malalties paregudes; els habitants de la comarca asseguren que era un
personage real i hui sutilisa per a fer por als chiquets. El mateix personage s conegut en el nom
de saginer en unes atres zones valencianes, concretament en Benicssim. Eixistix en Beneixama un
personage paregut, la freixureta del negre Xinxau211, que s lesperit dun personage conegut com
el negre Xinxau, al qual dos caadors mataren i se li menjaren la freixura, lesperit roda pel mn
buscant-ne una atra i als caadors que se la menjaren. s molt corrent la forma greixero en el sufix
castell ero. La paraula forma part hui del llenguage infantil. Cal destacar tamb el manteniment
dun derivat de greix quan esta paraula est substituint-se pel castell grasa.
Eixemples: El greixero samaga a la nit en el dacsar esperant que passe un chiquet. No li feu por
al chiquet en butonis i greixeros.
Grifar, v. tr. tim: derivat de grifo i possiblement relacionat en la forma grifolar. Traure brots o
grills les llavors o tubrculs, grillar. Els parlants ms majors i de mijana edat la coneixen i
utulisen, els ms jvens solen utilisar la forma grillar o brotar.
Eixemples: Les llavors que fiqu en auya [aigua] la semana passada encra no han grifat. Les
crelles grifen si les guardes molt de temps. Larrs ya grifa en el camp.
Grifo, s. m. tim: del grecollat gryphus, grif, i relacionat o variant de grfol. Brot o grill que ix
de les llavors, llegum o tubrculs.
Eixemples: Les crelles trauen grifos. Ya es veuen grifos en larrossar. Les plantes que
plantrem escomencen a traure grifos.
Guaixat, adj. m. tim: del germnic wahsian, crixer. Noms sutilisa hui aplicat a persones i
significa estar fort i granat o ser corpulent. Ha perdut el sentit originari de tindre guaix o conjunt de
brins una planta o el destar granat o quallat un fruit i noms conserva un sentit figurat aplicat a
persones granades; tamb ha desaparegut el verp guaixar i el substantiu guaix. Curiosament esta
prduia de verp i substantiu i restricci del significat de ladjectiu succex en un terme agrcola en
una comarca dedicada en gran part a lagricultura. Noms els ms majors utilisen esta forma que
la majoria de jvens desconeixen.
Eixemples: s un chicon alt i guaixat que fa goig vorel. Est ben alimentat i guaixat, pot fer
molta faena en el camp.

Guilopo, adj. m. tim: incert. Persona astuta. Alcover la documenta en autors valencians i dona
els refranys: Tots els guilopos tenen fortuna (Alcoy) i Home refraner, guilopo i malfaener. No
obstant, s una forma poc o gens utilisada en la llengua normativa. No tots els parlants de la
comarca la coneixen i utilisen, es tracta duna forma que ha caigut en dess, de fet els derivats
guilopada, guilopando, guilopejar, guiloperia, no sutilisen.
Eixemples: Mira que eres sabut i guilopo. Eixe s un guilopo que sap ms que oli de tenda. s
un guilopo que tot ho sap i fa som si no sabera res.
Guitza, s. f. tim: desconeguda. Colp donat per les cavalleries en la pota, tamb fer la guitza, que
significa fer la punyeta i estar en la quinta guitza, estar molt llunt. Alcover aporta una ficha
completa en sentits figurats i locucions; fa sinnima tamb guitza de punyeta i dona dos locucions
que existixen en la comarca: fer la guitza, molestar o fer la punyeta ad alg i anar o estar en la
quinta guitza, estar molt llunt. Hui la forma guitza viu en la comarca fossilisada en les frases fetes
ads dites i, encara que alguns parlants la reconeixen com a colp pegat en la pota o potes de les
cavalleries, sol utilisar-se co, forma tamb clssica que trobem en obres valencianes com Lo
procs de les olives o el Vita Christi, pero que pareix afavorida per la semblana en el castell coz.
Eixemples: No para de fer-me la guitza i li aventar dos galtades. Eixe foraster, ser de la quinta
guitza. Una guitza s una co.
Hedra, s. f. tim: del llat HEDRA, en el mateix significat, segons Alcover: amb conservaci de la
d implosiva interna que en atres regions catalanes sha convertit en u donant origen a la forma ms
literria eura. Alcover remet hedra a edra i edra a eura; no obstant, en lentrada de edra dona
documentaci sesta forma en el segle XIV i en obres com el Spill, Lo procs de les olives o autors
com Roi de Corella o Andreu Febrer. Dona fontica per a Castell, Valncia i per a diverse
poblacions del catal occidental. Hui s difcil escoltar esta forma en la comarca, substituda pel
castellanisme hiedra; no obstant, lhem poguda oir a persones molt majors que encara la
conserven.
Eixemples: La paret del corral estava coberta dhedra. Lhedra fa dragons i sangrantanes.
Arranqu lhedra perque se menjava la paret.
Hi, pron. adv. tim: de ladverbi de lloc HC. En tot el valenci parlat ha caigut en dess. En la
comarca se conserva esta forma acompanyant al verp haver: hi ha, hi havia, hi haur... i al verp
vore: Thi veus? No, no mhi veig i a la segona persona del singular de limperatiu del verp estar:
esta-thi quet.
Janada, s. r. tim: podria ser del castell chanada que significa chasco, superchera, pero en la
comarca janada significa badoqueria, borinotada, figada, cosa o fet sense importncia ni sentit,
de manera que no coincidiria en el sentit que t en castell.
Eixemples: No digues janades que pareixes fava. La pelcula era una janada sense trellat.

Jopet, s. m. tim: diminutiu de jupa, pea de vestir dhome, i este de lrap ubba, tnica.
Pea de vestir sense mnegues que cobrix el cos i lesquena. Variant formal local de jupet. Es
tracta dun terme tradicional que la norma catalana no recupera ni reincorpora al cabal lxic en les
modernes accepcions i que s ho fa la norma valenciana.
Eixemples: Du jaqueta i pantalons negres en jopet gris. Sha fet un jopet nou per al vestit de
saragells.
Jou, fer , s. m. tim: del llat IGU, en el mateix significat. La paraula la recullen tots els
diccionaris i encara que s una ana que ya no sutilisa s coneguda i dus general. Ac aportem la
locuci fer jou, que significa fer amistat, compenetrar-se, unir-se, i que pot equivaldre al castell
hacer migas; esta locuci, que se suma a moltes atres en el verp fer.
Eixemples: Els nostres fills fan jou. Tu i yo sempre hem fet jou. Ya no fa jou en tu?.
Jouet, s. m. tim: diminutiu de jou. Jou chicotet per a un sol animal, format per tres peces de
fusta; la pea superior t forma de forca o forcacet per a adaptar-se al coll de les cavalleries i les
atres dos van unides ad ell verticalment, sutilisa per a llaurar. La mecanisaci del camp ha fet
desaparixer, quasi per complet, esta ana de treball. Noms els corregers i alguns la recorden,
encara que la confonen en el forcacet.
Eixemples: El jouet s una cosa i el forcacet una atra. El jouet sutilisa per a llaurar. En la
quadra tinc un parell de jouets que ya no gaste.
Juliola, s. f. tim: possiblement derivat de juliol, per lpoca de lanya durant la qual se peixca, i
este del llat ILILU, diminutiu de ILIUS, en el mateix significat. Peix coris Julis en el cos de
color rosa i les aletes pectorals violcees. En uns atres llocs se denomina donzella.
Eixemples: He comprat unes julioles per a fer un arrs a banda. Hui hi havia julioles en lo
mercat i nhe comprat per a fer allipebre.
Jumens, s. m. tim: desconegut. Demostraci dafecte embafosa o carcia que es fa per a
obtindre alguna cosa dalg. Sol utilisar-se en plural i ha donat els derivats jumenser i jumenseria.
s una forma en dess entre els ms jvens de la comarca; no obstant, se sol utilisar en la locuci
anar en jumensos, quan alg intenta en afalacs o carcies obtindre alguna cosa duna persona.
Eixemples: No me vingues en jumensos. Sempre en jumensos. No sigues jumenser. Deixat
de jumenseries i fes la faena que than manat.
Jumenser, adj. m. (V. jumens).
Jumenseria, s. f. (V. jumens).
Jumensos, s. m. plr. (V. jumens).
Junc, s. m. tim: del llat INCU, en el mateix significat. Planta junccea del gnero Juncus.
Alcover remet junc a jonc, forma que dona per a Mallorca i Catalunya i arreplega la forma junc per

al valenci, no obstant, dona les formes junc i jonc per a la ciutat de Valncia, si be no hem pogut
escoltar mai la forma jonc en el Cap i Casal i la seua comarca, documenta la forma junc en lobra
de Fenollar, J. Escriv, Pere Martines i Corella Lo Passi en Cobles, editada en Valncia en 1493. Es
tracta del manteniment duna variant antiga de jonc, que sobreviu en una comarca a on esta planta
abunda.
Eixemples: Me qued ms a soles que un junc. Ha eixit una manta de juncs vora la squia. Ull
en els juncs que punchen.
Llampar, v. intr. tim: derivat de llamp i este del llat vulgar *LAMPU, EN EL MATEIX SIGNIFICAT.
A banda de ser sinnim de llampejar tamb significa en la comarca lluir o brillar, especialment
lescata del peix quan, traent-se en rets a la superfcie, escomea a pegar-li la llum del sol.
Eixemples: El peix llampa quan se trau la ret plena i comena a pegar-li la llum del sol. Ya
llampa el peix, ya est ac.
Llanterner, s. m. tim: del llat LANTERNARIU, portador de llanterna. Persona que instala o
repara les instalacions daigua o gas o qualsevol cosa de llanda. El llanterner, en orige, era la
persona que fabricava llanternes o fanals de llanda, en desaparixer estos fanals se dedicaren a
quefers relacionats com les conduccions daigua, gas o qualsevol atra cosa si es tracta
dinstalacions elctriques rep el nom en la comarca de electriciste o llumener. Es tracta dun vell
ofici que desapareix i en ell el nom de lofici; no obstant, encara hi ha llanterners en algunes
localitats. Els parlants ms jvens no solen utilisar la forma i molts no coneixen ben be el seu
significat. Actualment els noms dels oficis especialisats com electriciste i fontaner substituxen a
llanterner.
Eixemples: Vingu el llanterner a arreglar el desaige. Si ve el llanterner que marregle el
paraiges. Hui no queden llanterners en lHorta.
Llar, s. f. tim: del llat LAR, -RIS, casa, famlia. Pronunciat generalment allar, en la a
aglutinada de lartcul la o una i en canvi de gnero, mascul per femen. Lloc a on se fa fc dins la
casa, en una campana i fumeral per a leixida del fum. No t hui en a comarca laccepci de casa a
on se viu. El fet que siga una forma arreplegada per tots els diccionaris no vol dir que siga hui dus
general en tot el valenci. De fet en moltes comarques no sutilisa i se substitux per fumeral,
chimenera, chumenera, coveta, fogar, flaret (V. flaret)... En la comarca se mant viva i noms a
voltes se substitux per chimenera o fumeral. Se sol substituir per chimenera quan noms sutilisa
per a cuinar, com era costum en les antigues barraques, i se li dona el nom de llar o allar quan
sutilisa per a calfar-se.
Eixemples: Han fet un allar [una llar] pa [per a] lhivern en la caseta del sec. Dormien en terra
vora lallar [la llar]. No encerem lallar [la llar] fa anys.
Llep, s. m. tim: possiblement derivat de llepar i este del llat *LAPPARE, verp onomatopyic, en
el mateix significat. Alga criptgama de lespcie Rhizoclonium rivulare, que no t rguens sexuals

visibles, arrizfita, sense rals, de fulles molt menudes i sense ramificaci; letimologia popular diu
que estes algues verdes, que suren en laigua quan est parada en basses, squies o arrossars,
sapega a les cames com llepant-les. La comarca se dedica al cultiu de larrs i est plena de
squies a on abunda esta alga.
Eixemples: Han tret el llep de la squia i li lhan donat als nets. El camp darrs est ple de
llep.
Llet, s. m. tim: derivat de llet i este del llat LACTE, en el mateix significat. El conjunt dous
dun peix que encara no han quallat. Alcover la definix com: Porci blanquinosa que es troba dins
el cos de certs peixos (Camp de Tarr., Val., Eiv.); cast. lechecilla, hueva, i la documenta en lobra
de J. Lacavalleria Gazophylacium Catalano-Latinum, de 1696: Llet de peix: piscis lactaria pulpa.
Eixemples: Dels bssols que hem comprat, uns tenen ouera i uns atres lletons. Els lletons sn els
ous que encara no estan fets.
Llibertat, s. f. tim: del llat LIBERTATE. En el nom de llibertats sn coneguts en la comarca uns
pasticets de merengue acabats en punta. En lHorta Nort s tpic un atre dol conegut com fart.
Eixemples: Ara no fan llibertats en les pasticeries. Des dabans de la guerra que no menge
llibertats.
Llomello, s. m. tim: diminutiu de llom en el sufix ello i este del llat LMBU, en el mateix
significat. Pea de carn magra de lesquena del porc. Es tracta duna forma general en valenci
que la llengua normativa bandeja.
Eixemples: Mhe menjat un entrep de llomello en faves fregides. He comprat llomello per a
sopar.
Lluent, estar al , s. m. tim: del llat LCTE, en el mateix significat. Es tracta duna de les
activitats agrries relacionades en larrs, se diu quan els camps darrs, desprs de charugats,
estan descansant plens daigua, segurament perque sn com un espill lluent a determinades hores
del dia. Tamb se diu del tros de camp darrs o rodal sense cultiu. Evidentment es tracta duna
forma comarcal, impossible de trobar a on no hi haja cultiu de larrs, no obstant, a no justifica
que alguns diccionaris no li donen entrada.
Eixemples: Els camps darrs estan al llunet encara. Anem a vore el lluent quan el sol se pon.
Alguns pintors venen a pintar el lluent dels arrossars.
Llumener, s. m. tim: derivat de llum i este del llat LMNE, en el mateix significat. Persona que
sencarrega de fer instalacions elctriques, electriciste. Es tracta del vell ofici de la persona que
encenia els fanals del carrers, com recorden alguns majors i que, en introduir-se la llum elctrica
en les cases, pass a encarregar-se de la seua instalaci i manteniment. Noms els ms majors
utilisen en alguna ocasi la forma llumener, els ms jvens i els de mijana edat utilisen sempre la
forma electriciste.

Eixemples: Estic esperant al llumener pa [per a] que marregle la llum. He avisat al llumener pa
[per a] que vinga a posar-me les lmpares [llnties] .
Lo, los, artculs masculins singular i plural. tim: del llat ILLU, aquell, all, el. Es tracta dun
arcaisme que sol ser utilisat en la comarca prou a sovint; la seua freqncia dus aumenta en els
parlants de ms edat i se detecta un us major de la forma singular lo que del plural los214. El seu us
s molt freqent entre tots els parlants darrere de ladverbi tot (tot lo mn, tots los dies, tot lo sant
dia) i de la preposici de lloc en (en lo camp, en lo cap, en lo mn, en lo mig). Tamb detectem
que els parlants substituxen lo i los per el i els quan ixen de la comarca i van a un lloc a on estes
formes no solen utilisar-se, de la mateixa manera que els habitants de la Vall de Gallinera fan en
lartcul salat mallorqu, que noms sutilisa en rgim intern215.
Eixemples: En lo carrer hi ha molt de personal. He comprat codonyat en lo mercat. Ton pare
est en lo bar. Tot lo mn diu lo mateix. Tot lo dia estic fent faena. Lo sol i la lluna. Los
meges sn persones sense sentiments.

______________________
214
Calvo Prez, J. defn llingsticament estes formes en Substantiu i adjectiu. Biblioteca Lingstica Catalana.
Ed. Universitat de Valncia. Valncia 1986. Pgs. 96 i segents.
215
Veny, J. Els parlars catalans. Ed. Moll. Palma de Mallorca 1987 (7 edici): Trbena mant, millor que els
pobles de la Vall de Gallinera, algunes peculiaritats del mallorqu: larticle salat (as cavall, shome, sa sarment, as
hmens, ses arestes) usat com a rgim intern i que alterna amb un segon registre, que s larticle valenci el,
la... (pg. 173).
Ma, s. f. tim: de lrap ma, aigua. Aigua en llenguage infantil. Algunes paraules se fossilisen
en una frase feta i fra della no sn utilisades; en este cas un arabisme sha fossilisat en un
context molt concret com s el mn i llenguage infantil, fra dell mai sutilisa.
Eixemples: Vols ma?. Dona-li ma al chiquet. El meu chiquet vol ma; sa mare lin donar.
Magancesa, a la , loc. tim: de castell magancs, trador, del nom del trador Comte Galaln
[padastre de Roldan en el Cantar de Roldan, per la traci del qual tingu lloc la celada de
Roncesvalles en la que muigu son fillastre] de Maganza, lactual Magncia. Significa a traci i a
amagatons.
Valencianiste

Trobem
216

magancs

utilisat

en

1915

per

Jaume

Cebrin

en

el seu

Himne

. En la comarca ladjectiu magancs sha perdut, la RAE diu del castell magancs

que s una forma en dess, i la locuci la coneixen en la comarca els ms majors de manera
passiva o en baixa freqncia dus. Eixemples: s un chiquet ron que fa les fetes a la
magancesa. s un bort que sempre mos [nos] fot a la magancesa.

______________________
216
Lpez i Verdejo, V. Ahuir Lpez, A. Poesia patriotica valenciana. Antologia 1808-1996. Ed. LOronella.
Valncia 1996. Pg. 167: Llauradors, nstra trra perilla; / Germanats lamor sant defensem; / Vil extrany
maganss nos humilla... / Valencians, per la Patria breguem!.
Mixquera, s. m. tim: de lrap maskara, buf, [objecte de rialla]. La forma mscara, que
donen els diccionaris normatius, se considera castellana en la comarca. La forma mixquera est
viva entre tots els parlants, ha donat el molnom a una famlia de Pinedo els maixqueres i t un

derivat com maixquerada, conjunt de persones en mixqueres per carnestoltes. Alcover, que
larreplega exclusivament per al valenci, la documenta en els Romanos de Carles Ros. Eixemples:
Abans les mixqueres estaven prohibides. Portava una mixquera feta de cart. Fem un grup
de mixqueres i anvem a vore als nvios i amics.
Maixquerada, s. f. tim: de mixquera. Conjunt de persones en mixqueres per carnestoltes.
(V. mixquera). Eixemples: La colla damigues fem una mixquerada per carnestoltes.
Passaven les mixquerades pel carrer fent por a la gent.
Malb, fer, loc. Malb s laglutinaci de dos adverbis oposts: mal, del llat MALE, i be, del llat
BNE, en el mateix significat. Significa llanar a perdre, estropejar una cosa. En la comarca esta
locuci, que est molt viva en unes atres comarques valencianes, t a hores dara poca vitalitat i
els jvens i la gent de mijana edat utilisen en el seu lloc el castellanisme estropear o la locuci
llanar a perdre. En la comarca ha caigut en dess i noms els ms majors lutilisen en alguna
ocasi. Eixemples: En dos dies ha fet malb les sabates noves. Si no va en conte tot ho far
malb en quatre dies.
Malcorar, v. tr. tim: derivat de mal cor, del llat MALE i CR, en el mateix significat.
Malhumorar, irritar o desanimar. Alcover la documenta en Lo Procs de les olives, obra
valenciana de 1497 i li dona fontica per a Tortosa, Maestrat i Valncia. Encara que tots els
diccionaris larrepleguen, es tracta duna forma que ha caigut en dess, a lo manco en la comarca,
a on noms els ms majors la coneixen i en alguna ocasi lutilisen; molts jvens desconeixen el
seu significat i no lutilisen mai. Eixemples: Deixam tranquil i no me malcores. Diguent-li eixes
coses el malcores. La malcora contant-li els seus problemes.
Manco, adv. tim: de litali manco, menys. Existix de forma independent i totalment equivalent
a menys, en competncia en el castellanisme menos que est molt ests. Quan ms sutiliza
ladverbi manco s en les locucions segents: ms o manco, manco encara, poc ms o manco,
quan manco te gires, a lo manco. Alcover li dona entrada, la documenta en la documentaci i obres
del segle XVI en avant, com ara La Brama dels llauradors de lHorta de Valncia, de Bernat
Fenollar, adems en lapartat dedicat a la fontica explica que: Ls de manco en el llenguaje
quotidi s vivssim i freqent sobretot a lEmpord, a tot el Pas Valenci, a les Balears i a Alguer.
La forma castellana menos seguix guanyant terreny en la comarca, la forma normativa menys no
conseguix frenar-la i manco escomena a deixar de ser utilisat pels ms jovens. Esta forma
escomena a ser utilisada exclusivament en les locucions, en les quals acabar fossilisant-se.
Eixemples: Quan manco te gires el tindrs damunt. Dos hores ms o manco. A lo manco
mhaguera deixat el camp birbat.
Manto, s. m. tim: del castell o de litali manto, en el mateix significat, i estos del llat MANTUM.
Tamb existix la forma mant, adaptada a la nostra fontica. Mantell o vestidura en forma de capa

subjecta al cap o als muscles. Alcover du mant i manto, les quals remet a mantell, documenta
mant en obres de la Renaixena, concretament en Jacint Verdaguer i Teodor Llorente, que s quan
sintenta adaptar manto a la fontica valenciana en cert xit. Recordem que el Himne de la
coronaci217, desttica renaixentista escomena dient: La Ptria Valenciana / sampara baix ton
mant i es tracta du dels himnes valencians ms populars. Alcover remet manto a mantell, pero
documenta manto en 1325, 1366 i 1392 i apunta que ha penetrat en la llengua per via del castell
o de litali, a lhora que recorda que: Malgrat laspecte castell del mot, apareix documentat en
catal des dels primers anys del segle XIV. Es tracta dun vell castellanisme que es mant viu en
la comarca en la forma original manto o adaptat mant. Eixemples: El manto de la Mare de Deu el
feren les dnes del poble. Li feren un mant de flors a la Mare de Deu.

______________________
217
Lpez, V. i Ahuir, A. Poesia patriotica valenciana. Antologia 1808-1996. Ed. LOronella. Valncia 1996.
Maral, adj. m. tim: derivat de mar i este del llat MARTU, en el mateix significat. Relatiu o
pertanyent al ms de mar. Este adjectiu sutilisa nicament en el refrany Pasqua maral /
mortaldat o fam. Fra deste refrany ha caigut en dess.
Maresa, adj. f. tim: de la mar. (V. Anguila maresa).
Matamn, s. m. Dtim romnic, se denomina aixina al vent que bufa del noroest, mestral; rep el
nom de la montanya denominada Matamn, com succex en alguns atres vents com ara el Garb.
Es tracta dun sinnim de mestral que es mant viu en la comarca noms entre els ms majors; ha
quedat fossilisat en una can o dit popular: Si matamn sencabota / i Corbera fa capell, /
llaurador que vas a lhorta, / pica corda i fes cordell, s dir, que es tracta dun vent que indica pluja
i quan bufa val ms quedar-se en casa a fer una atra cosa que anar a lhorta a treballar.
Eixemples: Si matamn sencabota / i Corbera fa capell, / llaurador que vas a lhorta, / pica corda
i fes cordell. Hui bufa matamn.
Mealla, s. f. tim: possiblement del llat *MEDALA, reducci de MEDIALA, mijana, moneda que
s la mitat duna atra. Hui el significat de moneda equivalent a la mitat o quarta part dun diner 219
ha desaparegut i simplement significa gota doli o greix que sura en un atre lquit o gota densa i
blanquinosa en la clara de lou, que indica que est fecundat, i que tamb rep el nom de galladura
o gallada. De la mateixa manera que medalla, en sentit figurat i irnicament, significa taca doli, la
forma mealla ha pogut passar a designar gota doli o galladura dou. Alcover la remet a malla, no
obstant, arreplega la forma mealla en documents del s. XIII, en el significat de moneda, per a taca
doli dna la forma malla per a Tortosa, Mallorca i Menorca i dna letimologia llatina MACULA,
taca. Es tracta duna variant arcaica, com mostra en la documentaci Alcover, que sobreviu en la
comarca, encara que ha perdut el significat originari de moneda, ya que esta deix fa sigles
dexistir, i noms conserva el figurat de taca doli. Noms els ms majors, i no tots, coneixen i
utilisen la forma mealla, els parlants de mijana edat i els ms jvens no coneixen, generalment, el
seu significat. Eixemples: Tots els ous tenen mealla, serien bons pa [per a] covar. El greix fa
unes mealles en el caldo del perol.

______________________
219
Arroyo Ilera, R. Les monedes valencianes. Cultura Universitria Popular 3. Ed. Universitat de Valncia.
Valncia 1984. (pags. 86 i 87).
Mealls, adj. m. tim: derivat de mealla. Que t mealla (V. mealla) i tamb olis, tacat doli, o
greixs. Cap de diccionari arreplega este adjectiu derivat de mealla. Noms els ms majors, i no
tots, coneixen i utilisen esta forma. Eixemples: La paella est meallosa. Lou est mealls. La
cullera de remoure el dinar est meallosa.
Mec, adj. m. tim: incert. Laccepci de imberbe s desconeguda en la comarca i noms se
conserva una segona accepci en sentit figurat que significa bobo, estpit. Tamb sha perdut la
derivaci de gnero femen singular i plural i noms sutiliza en mascul singular o plural. Es una
forma coneguda i utilisada per tots els parlants, si b en els ms jvens baixa la freqncia dus.
Eixemples: Eixe [eix] est mec, no sap ni a on t la m dreta. La seua dna est mec i ell
lenganya. Estan tots mecs, no saben ni parlar.
Melis, s. m. tim: desconegut. El melis s una fusta de p rica en resina, pero en la comarca
significa qualsevol lquit dens com la resina, generalment segregat per un animal o planta, paregut
a la bava, i sha perdut el significat originari. En la comarca el melis no significa una classe de
fusta de pi, encara que El Saler s una extensa pinada, i tampoc significa resina. Noms se
conserva este sentit que voldrem dir figurat de lquit dens segregat paregut a la resina. Esta
accepci no larreplega cap de diccionari. En castell existix melis, per a no vol dir que puga ser
un castellanisme o que el castell haja colaborat al manteniment desta forma, ya que s una
forma que el castell pren de la nostra llengua i que no s dus corrent en el castell de Valncia.
Els parlants ms jvens no solen utilisar-la. Eixemples: Algunes plantes solten un melis quan les
talles. El caragol deixa un melis per a on passa. De la ferida li eixia un melis blanquins.
Menar, v. tr. tim: del llat MNARE, conduir el ramat. El sentit originari de conduir o guiar sha
perdut en la comarca i hui significa fer rodar una cosa significat que Alcover documenta en obres
clssiques com el Spill: Lo mol mena o aplicat al fet de pedalejar anant en bicicleta. Tamb se
conserva en la locuci menar a pressa, que equival a afanyar-se a fer alguna cosa o caminar ms
rpidament, locuci que no arreplega cap de diccionari. El verp menar ha patit una restricci de
significat, puix sha substitut per conduir o guiar, i de laccepci fer rodar, que encara se conserva,
ha passat a significar pedalejar. El ms majors coneixen i utilisen les dos accepcions que ac
arrepleguem, els parlants de mijana edat i els ms jvens noms coneixen laccepci de pedalejar.
Eixemples: Mena a pressa que fem tart. Mena i vors com no caus de la bicicleta. Hi ha
bombes que trauen aigua menant una roda.
Mengvol, adj. m. tim: de menjar i este del llat MANDUCARE o la seua variant vulgar
*MANDICARE, en el mateix significat, en el sufix vol < llat IBILE. Apetits, agradable de
menjar. Conserva la derivaci intacta: mengvol, -la, -ls, -les.

El sufix vol va retrocedint i perdent vitalitat, en realitat ya no s productiu, a favor dels sufixos
able, -iu, -s, -il, que existixen en valenci i que el fet dexistir tamb en castell (-ble, -ivo, -oso, il.) pot pressionar per a que simponguen i que el sufix vol, que no existix en castell, perda
vitalitat. En la comarca no s difcil trobar este sufix en unes atres formes com jovenvol, festvol,...
si b els ms jvens no solen utilisar-lo i el sufix no s ya productiu. Eixemples: Les faves
panesques sn ms mengvoles. El peix sense espines s molt mengvol.
-menta, sufix. tim: variant popular del sufix ment, que aplicat a verbs sutilisa per a formar
substantius que indiquen lacte i lefecte de lacci que el verp expressa: patir > patiment, eixugar
> eixugament. El sufix menta pot tindre, en alguns casos, el seu orige en el plural llat, com en la
forma impedimenta, del llat IMPEDIMENTA, plural de IMPEDIMNTUM. La forma, considerada
coloquial, -enta afig un valor intensificador o aumentatiu que generalment no solen arreplegar els
diccionaris. Ac volem deixar constncia de lexistncia deste sufix en la comarca, tan utilisat que
pot aplicar-se a quasi tots els substantius acabats en ment que expressen lacci i lefecte dun
verp. Ferrer Pastor, en el seu Diccionari de la rima que hem utilisat per a localisar els vocables
que presenten este sufix i que sn arreplegats per un diccionari normatiu- dins el grup 1.213
acabats en enta, noms dona: embossamenta, enraonamenta, impedimenta, parlamenta,
xarramenta. A fa vore que sn pocs els vocables acceptats pels lexiclecs que tenen present este
sufix, b per considerar-lo un aumentatiu o una forma coloquial.

Mentrimentres, adv. tim: possiblement s una variant intensiva de mentres, reducci de lantic
dementres i esta del llat DM NTRIM, en el mateix significat, formada per aglutinaci de mentre
i mentres, segons apunta Alcover. Esta etimologia pareix llgica si pensem que hi ha unes atres
variants que es formen igual, com ara: tanimentres de tan i mentres, i entrementres o
entrimentres, de entre i mentres. Significa metrestant. Tamb existix la variant mentrimentes. s
un adverbi molt viu en la comarca entre la poblaci jove i adulta, encara que la llengua normativa
el bandeja. Tamb es pot trobar en unes atres comarques valencianes. Eixemples: Mentrimentres
yo pele les crelles, posa tu la paella al fc. Mentrimentres uns lentretenien, els atres li furtaven
les gallines.
Menys, anar al , locuci advervial. tim: del llat MNUS, en el mateix significat. Significa
decaure o passar a un estat inferior de riquea o categoria. Hui la forma que sobreviu en la
comarca s manco (V. manco) en competncia en el castellanisme menos, que est cada volta ms
ests. La forma menys nicament es mant fossilizada en esta locuci i noms alguns dels parlants
ms vells la coneixen o utilisen. Ladverbi menys, utilisat en la llengua normativa, no sol ser utilizat
pels ms jvens, que seguixen utilisant manco o el castellanisme menos. Eixemples: Eixa famlia
era molt rica, per ha anat al menys. Poc a poc anem al menys, els anys no perdonen. Era una
dona molt templada, pero ha anat al menys. El negoci de lespardenyeria an al menys.

Mestre daixa, s.m. tim: del llat MAGSTER, en el mateix significat, i ASCIA, en el mateix
significat. En la comarca t el significat de fuster especialisat en la construcci de carros, i ha
perdut el de fuster que fabrica embarcacions, que en la comarca rep el nom de calafat (V. calafat).
Este nom dofici s una forma viva en la comarca entre els ms majors, pocs jvens la coneixen i la
majoria desconeixen el significat de aixa (V. aixa), que s conegut nicamente pels pocs fusters
que queden. Si se mant viva s per lexistncia de carros i el seu manteniment degut a les
tradicionals competicions de tir i arrossegament, molt arralades en la comarca. El carro ya no se
sol utilisar per a les faenes del camp. Eixemples: Hui s difcil trobar un mestre daixa. Com ya
no se fan carros, no queden mestres daixa. El treball de mestre daixa hui el fa el fuster.
Mestrepeu, s.m. tim: aglutinaci de mestre, del llat MAGSTER, en el mateix significat, i peu, del
llat PDE, en el mateix significat. Esta forma no la recull cap de diccionari. Hui es denomina aixina
al sabater de vell que arregla sabates, ya que el sabater no fa a hores dara sabates noves per
ser un treball mecanisat. Esta forma imita unes atres que designen oficis com: mestre daiges,
mestre daixa, mestre drguens, mestre dobres, etc. Segurament se denominava aixina al sabater
que fea sabates i que ara noms les arregla. Este nom dofici no s una forma molt estesa,
nicament la trobem en El Cabanyal i entre gent molt major. Eixemples: Has danar al mestrepeu
pa [per a] que te pose unes tapetes. El mestrepeu me pos unes miges soles.
Moca, s. f. tim: derivat de moc, pel seu aspecte gelatins, i este del llat MCCU, en el mateix
significat. Nom que popularment se dona a la medusa. s una forma prou coneguda en les
localitats de vora mar i no tant en unes atres ms interiors. La gent ms jove sol utilisar la forma
culta medusa, be per influncia del castell o de a llengua normativa. Eixemples: La plaja estava
plena de moques. El temporal ha tret moques a larena. La moca pica. En agost i setembre s
temps de moques.
Moixeta, parixer una , s. f. tim: diminutiu de moixa, i este dorige incert. liba. Hui la
forma moixeta ha quedat fossilisada en diminutiu i en esta locuci que significa ser una persona
callada, inocent i tmida, pero en realitat astuta, fra desta locuci no t significat de forma
independent (no confondre en moixeta, diminutiu femen de moix; si es tractara dun diminutiu de
moix, se diria, i se diu, parixer o ser moixet, pero sempre se diu, aplicat a hmens i dnes, i
substantivat en lartcul indefinit parixer una moixeta). Segurament en un atre temps conviuria la
forma moixa o moixeta en liba en la comarca, pero hui lnica forma existent s liba (en la
comarca se conserva liba i no la variant bila, que presenta una mettesis i que es troba en unes
atres comarques). Alcover dona moixa per a Xtiva i la remet a liba, tamb dona moixeta com a
nom de diverses aus i per al valenci la remet a liba, documenta esta forma en lobra del valenci
Jaume Gaull Lo Sompni de Johan Johan, de 1497: Los seus falcons no spantaran..., car sn
moxetes, es dir, es tracta duna forma antiga hui desapareguda i substituda generalment per la
forma liba. Eixemples: Sa mare pareix una moixeta, pero s una rabosa. El meu ve pareix una
moixeta i s un fill de sa mare.

Moll, s. m. tim: de litali molo, en el mateix significat. En la comarca se li dona el nom de moll
tant a lobra de pedra o fusta construda a vora mar, com a landador duna estaci ferroviaria que
facilita la pujada i baixada de persones i mercaderies al tren i que la llengua normativa denomina
andana. LAlcover la definix en una segona accepci com: Andador o grada duna estaci
ferroviaria, per a facilitar el pujament i descens de passatgers i mercaderies; cast. andn; la
documenta noms en una obra de Narcs Oller221, i afig: En aquesta accepci, moll substitueix amb
avantage els mots andel, andn i andana. La comarca t un carcter mariner que ha pogut influir
a lhora de fer extensiu el significat de moll portuari al moll ferroviari. Noms la gent major utilisa
la forma moll aplicada a lobra ferroviaria, els ms jvens solen utilisar el castellanisme andn; la
forma normativa no sol ser utilisada ni pels ms jvens, segurament perque la andana, en la
vivenda tpica de la comarca, s el nom que rep la cambra, sostre o porche. La RAE en muelle
diu: muelle. (Del cat. moll)... 3. Andn alto, cubierto o descubierto, que en las estaciones de
ferrocarriles sirve para la carga y descarga de mercancias.222 Eixemples: El moll estava de gom a
gom de gent que volia agarrar el tren. Els trens ixen del moll de la dreta.

______________________
221
Oller, N. Pilar Prim. Ilustraci Catalana. Barcelona 1906.
222
Diccionario de la lengua espaola. Real Academia Espaola. Vigsima primera edicin. Espasa Calpe. Madrit
1992. Pg. 1412.
Montanyar, s. m. tim: derivat de montanya, (pronunciaci local de muntanya [en el Libre dels
feyts figura escrit montanyes]), i este del llat vulgar *MONTNA, en el mateix significat. Nom
popular que es dona a la duna. Alcover larreplega de la segent forma: Muntanyar. m. ant.
Masss muntanys. Apareix aquest nom usat com a toponmic en un document del segle XV: A la
ora del mar, entre lo muntanyer blanch e los pinatells de la platja de Valncia, doc. a. 1433 (Arx.
Patriarca de Val.), no li dona laccepci de duna, encara que la cita fa una referncia ben clara ad
este fet, a lexistncia de dunes en el terme de Valncia, donat que s impossible lexistncia dun
massi montanys. En lactualitat un barri de Pinedo se denomina Els Montanyars, per estar
construt entre estes montanyes darena, que fins a fa ben poc encara nexistien i hui encara ne
queden algunes. La forma muntanyar [montanyar], que Alcover documenta en un text valenci del
XV, seguix viva en la comarca, a on encara existixen estes montanyes darena o dunes a vora mar
de Pinedo, El Saler o el Perell i Perellonet, hui protegides en part. El topnim Els Montanyars s
una evidncia da. La gent ms jove escomena a utilisar la forma duna, per influncia del
castell i de la llengua normativa. Eixemples: Els montanyars i els canyars protegixen el melonar
del vent de la mar. Ara volen protegir els montanyars, quan no ne queden casi. El canyar para
els montanyars, si els cremen entrar larena en els camps. Tinc famlia en Els Montanyars.
Monyiqueta, s. f. tim: del castell mueca, en el mateix significat. Variant formal de monyica.
Bosseta feta en un tros de tela nugada que cont una substncia i que es fica dins dun lquit per a
que ixca filtrada o dissolta; tamb pot dur sucre o algun medicament i se dona a chuplar als
chiquets. Es tracta dun objecte de fabricaci casolana que ha deixat dutilisar-se pels alvanos

tcnics i de la medicina. Hui noms les persones majors mantenen viu este vocable de forma
passiva i generalment sn dnes, segurament perque en molts casos, la monyiqueta sutilisava per
a que chuplaren sucre els chiquets que eren criats per les dnes. Eixemples: Li fea una
monyiqueta en sucre dins i li la donava pa [per a] que chuplara i no plorara. La medicina la poses
en una monyiqueta i la fiques en auya [aigua] calenta.
Monyir, v. tr. tim: del llat MULGERE i este del vulgar MUNGERE, en el mayeix sugnificat. Variant
comarcal de munyir. Traure la llet dun animal femella prement la mamella. La variant formal
monyir, en o-, s ben antiga i conviu des dpoca clssica en munyir, en -u-; en la comarca se
conserva en o-. Alcover remet monyir a munyir, pero documenta monyir en documents del s. XIV
o del XVI, com ara lobra valenciana el Procs o disputa de viudes y donzelles de 1561: Quan
troba mamella que puga monyir. La comarca mant el seu carcter rural i encara se munyen
animals, per la qual cosa la forma i la variant en o- est viva. Existixen els derivats monyidor (que
muny) i monyida (acci de monyir). Eixemples: Heu monyit ya a la cabra?. No sap monyir.
Ests fet un bon monyidor. Li ha fet una bona monyida a la vaca.
Moro, caragol , adj. m. tim: del llat MAURU, en el mateix significat. Caragol gran, de la
grandria de la vaqueta, de color fosc, se cria en la comarca pero no sol menjar-se com se fa en
uns atres llocs. Segurament el nom moro li ve donat pel color negre o fosc, de la mateixa manera
que a uns atres animals de pl fosc se li dona este nom. Eixemples: Si s un caragol moro
esclafal. Els caragols moros no sn bons pa [per a] menjar. Agarreu vaquetes i avellanencs, els
moros no sn bons.
Morret, s. m. tim: diminutiu de morro i este duna forma llatina o gtica MURRUS, en el mateix
significat, del vasc murru, en el mateix significat, o dorige onomatopyic. Part o germen del gra
darrs que se li cau desprs de llevar-li el palls. Alcover la dona per a Tortosa i Valncia. En la
comarca no se fa forment i el morret saplica a larrs per ser zona arrossera. Trobem este vocable
en Corts, F. i Granell, Ll.223 en la segent definici que no sajusta exactament a la nostra
accepci, pero que est molt relacionada: MORRET.- en el molinatge de larrs, farina que resulta
de quedar desfet en les moles el germen del gra.... Els ms jvens no utilisen la forma i no la
solen conixer, a no ser que encara se dediquen al cultiu de larrs. Eixemples: Arreplegava el
morret pa [per a] donar-lil a les gallines. En el morret fem farina drrs.

______________________
223
Corts, F. i Granell, Ll. Vocabulari valenci del conreu, molinatge i comer de larrs. Revista Valenciana
de Filologia. Tom II. (Pg. 87).
Mosset, s. m. tim: diminutiu de ms i este del llat MSU, en el mateix significat. Menjada
llaugera, entrepanet. Tamb sutilisa en este sentit la forma ms, pegar un ms. Sha format com
en el castell de bocado, bocadillo, en valenci de ms, mosset, si be no t el significat dentrep
que t el castell bocadillo, ms be significa menjada llaugera.

Eixemples: Pegarem un mosset ara a les dotze i dinarem a les dos. Anem a pegar un mosset pa
[per a] armosar [almorzar]. Peguem un mosset ara i dins duna hora dinem.
Mota, s. m. tim: del germnic motta, munt de terra. Ribs o vora de terra que llimita el cixer
duna squia . La comarca t un complex sistema de rec i esta s una paraula relacionada en ell.
nicament els ms jvens que no se dediquen a lagricultura desconeixen esta forma.
Eixemples: En la mota sha fet bona cosa de brossa. La meua dna planta flors dauya [aigua]
en la mota de la squia. Mhe deixat el llig en la mota.
Murta, s. f. tim: del llat MYRTA, en el mateix significat. (V. orde)
Nafrat, adj. m. tim: de nafra, i este del germnic narwa, cicatriu. La forma nafra i el verp
nafrar sn, a hores dara, inexistents en la comarca, shan substitut per ferida i el verp ferir,
nicament se conserva ladjectiu nafrat en un sentit figurat; equival a resentit, ferit o dolgut per
alguna ofensa, despreci o agravi. Alcover no dona el sentit figurat que ac arrepleguem; no obstant,
trobem este sentit en una cita que dona de Lo Passi en cobles 225: Lo cor li nafraren tan santes
paraules. Noms els ms majors coneixen i ocasionalment utilisen esta forma; la gent de mijana
edat i la joventut la desconeix per complet.
Eixemples: Yo encara estic nafrada dall que me digu. Han passat mesos i encara estic nafrat i
dolgut de la feta que em feu.

______________________
225
Fenollar, B. i Martinez, P. Lo Passi en cobles. Imprs en Valncia en 1493, encara que s una obra escrita ans,
donat que va dedicada a sor Isabel de Villena morta en 1490. Edici de F. Domenech. Valncia 1912.
Negar, v. tr. tim: del llat (E)NECRE, matar, que prengu el significat de matar per asfxia.
T tres accepcions en la comarca:
1) Inundar, cobrir daigua.
2) Ofegar-se per immersi dins dun lquit.
3) Ofegar-se per respirar un aire contaminant, ple de fum, pols o mala olor.
La forma negar conviu en la forma anegar, que sent etimolgica podria deures al castell anegar.
Eixemples: Els camps estan negats de tanta pluja. Ha caigut un chiquet a la squia i est
negant-se. La pudor me nega.
Nosa, fer , s. f. tim: del llat NAUSA, malestar, nusea. Significa molestar una cosa en la
seua presncia, de manera que impedix o dificulta alguna acci. Noms existix en esta locuci a
on ha quedat fossilisada. Alcover la documenta en la llengua clssica, en A. March, Lo procs de les
olives i unes atres obres i autors; no obstant, no s hui una paraula dus general en valenci, en
algunes comarques s desconeguda i en la nostra noms els ms majors la coneixen i
espordicament lutilisen, ya que els parlants de mijana edat i els ms jvens la desconeixen per
complet.
Eixemples: Ac, este moble, fa nosa pa [per a] passar. Se me pos davant i me fea nosa.

Nunca, adv. tim: del llat NUNQUAM, en el mateix significat. Sutilisa nicament en lexpressi ni
mai ni nunca o ni nunca ni mai i en el refrany el pero nunca madura, a on se fa un joc de paraules
entre la conjunci pero, pronunciada [pr], plana i no aguda en valenci, i el substantiu pero, nom
de fruita, del llat PIRUM, tamb forma plana, que significa que quan u posa objecccions o
condicions mai saplega a fer una cosa. El diccionari Alcover afirma que nunca s un llatinisme, en
no trobar-lo en la llengua parlada moderna, i documenta nunca en la documentaci antiga i en
clssics valencians com J. Martorell o Ausias March, escrit de diverses maneres: nunca, nunque,
nunqua, nuncha.... Ningun atre diccionari recull esta forma que sha de considerar un llatinisme o
arcaisme i no un castellanisme.
Eixemples: Que no me puga dir ni nunca ni mai que no mhe enrecordat del seu sant. Paga lo
que deus, que no diguen ni mai ni nunca que eres un mal pagador. -Ho far, pero... El pero
nunca madura.
Oix, s. m. tim: del llat DUM, odi. Hui significa nusea. Es tracta de la forma antiga oi,
actualment odi que arrepleguen alguns diccionaris valencians com el de Carles Ros oy i el
dEscrig-Llombart hy en plural i en la s final palatalisada, que ha patit un canvi de significat.
Esta palatalisaci de s final la trobem en valenci en un plural de plural, concretament en reixos,
plural de reis. En el sentit de nusea i arcada larreplega Escrig-Llombart en la forma hys, sense
palatalisar; Alcover dona oix per al valenci i la fa sinnima de oi, ois i nusees. En realitat estem
davant de la forma antiga oi en plural i palatalisada, que ha experimentat un canvi de significat,
que en orige significava odi i ha passat a significar nusees.
Eixemples: Si te fas oix, acabars tirant-ho tot. Se posa la m en la boca i es fa oix. De pensar
en les sardines que soprem ahir tinc tot lo dia un oix....
Ona, s. f. tim: del llat NCA, en el mateix significat. Antiga mida de pes equivalent a la
dotzena part duna lliura. Hui esta mida ha desaparegut i noms existix fossilisada en la locuci
mig armud [armut] i quatre onces (V. armud). Alcover remet ona a una, dona en la fontica una
per al catal oriental i balear i ona per a loccidental i el valenci, documenta les dos formes en la
llengua antiga, concretament documenta ona en els Furs del Regne de Valncia de 1482: Lo
march haie e contingue en si VIII onces, e ona haia e contingue en si vint e quatre diners.... En
la locuci que arrepleguem se mant fossilizada la forma ona en la seua variant valenciana antiga,
forma que bandegen els diccionaris normatius a favor duna.
Orde, s. m. tim: del llat ORDNE, en el mateix significat. Disposici regular de les coses /
Manament. En la comarca i en tot el valenci se mant viva la forma clssica i etimolgica orde,
sense la r- epenttica de ord(r)e; de la mateixa manera que es mant murta, del llat MYRTA, i no
murt(r)a, cart, del llalt CHARTA, i no cart(r), tesor, del llat THESAURUS i no t(r)esor o alfbega,
de lrap al habaka, i no alfb(r)ega. Totes estes formes no shaurien de considerar castellanismes
en realitat no ho sn- i s autntics arcaismes fontics, ya que la seua existncia se remonta a la

llengua antiga i sn etimolgiques; els diccionaris haurien de donar entrada ad estos vocables
indicant que sn formes arcaiques i generals en valenci. En la norma valenciana haurien de ser les
formes normatives. LAcadmia Valenciana de la Llengua, en un acort de 25 de mar de 2002,
reconeixia com a oficials i genunes les formes sense la r- adventcia (orde, murta, cart,...).
Eixemples: Posa orde en lhabitaci. Estava a les rdens de son pare, que era capit. Per orde
alfabtic.
Ordinari, s. m. tim: del llat ORDNARUS, acostumat, habitual. Persona que va i torna dun
poble a un atre i que fa encrrecs. Segurament este nom dofici t el seu orige en el correu
ordinari que venia en periodos fixos, en contraposici al correu extraordinari. Hui s una forma en
dess, ya que no existix a la comarca lordinari que du encrrecs dun poble a un atre o a la ciutat
de Valncia; no obstant, encara s una forma coneguda.
Eixemples: Eixe s el fill de lodinari. Venia lordinari dos voltes per semana. Hui ya no hi ha
ordinaris en lHorta.
Orso, s. m. tim, del llat RSUS, en el mateix significat. Mamfer plantgrat de la familia dels
rsits. Vista letimologia podem afirmar que s una forma etimolgica antiga. La forma orso s la
forma viva en la comarca i s utilisada pels majors; la gent ms jove utilisa el castellanisme oso i
coneix, grcies a lescola, la forma s, que s la que arrepleguen els diccionaris normatius. En
alguns casos noms sutilisa ya en la frase fer lorso, que significa menejar-se fent el fava, com un
orso quan balla, o fer imbecilitats en general.
Eixemples: Estigues quet i no faces mes lorso. No vages al dacsar que teixir un orso. Mira
els orsos en la tele.
Pallada, s. f. tim: de palla i este del llat PALA, en el mateix significat. Palla barrejada en
garrofes o herba generalment, que es dona de menjar als animals com cavalls o bous. Hui s una
forma en dess ya que queden pocs cavalls i bous en la comarca i en molts casos sn alimentats
en productes elaborats industrialment. No obstant, s una forma utilisada i conegura, encara
existix la tradici, entre els chiquets ms menuts, de posar la pallada la nit de Reis per als cavalls o
camells des Reis i es canta la segent canoneta: Senyor rei yo estic ac, / portem coses per a
m; / la pallada i les garrofes pal seu ross. En uns atres pasos la costum s posar una copa de
licor per als Reis. En molts casos, els parlants identifiquen la pallada nicament en la que es posa
la nit de Reis, com succex entre els ms jvens.
Eixemples: Li done tots els dies una pallada a lhaca. La nit de reixos posvem la pallada en lo
corral. Eixe [eix] animal est necessitat de bones pallades.
Panesca, fava , adj. m. tim: derivat de pa i este del llat PANE, en el matix significat, i fava del
llat FABA, en el mateix significat. Significa farins i saplica nicament a una espcie de fava
coneguda com fava panesca, fava llarga de st o huit grans grossos i farinosos, sn considerades
molt bones i poden ser aliment dels animals. En la comarca, ladjectiu panesc noms sutilisa per a

referir-se ad esta classe de faves farinoses; no obstant, a Gandia se coneix la carabassa panesca,
carabassa redona i agallonada de color cendrs que es considera molt bona i sutilisa per a fer
bunyols. Alcover oferix una cita que mostra lantiguetat desta forma, si be la llengua normativa
lha bandejada segurament per considerar-la arcaica. Esta classe de faves se cultiven a la comarca
i sn conegudes per gran part de la poblaci; com sempre la joventut no les diferencia de les atres.
Eixemples: He plantat dos solcs de faves panesques. Les faves panesques sn llargues, en molts
grans grossos i molt farinoses.
Pantaix, s. m. tim: segons Alcover del postverbal de panteixar, i en panteixar diu: del grec-llat
*pantasiare, var. de phantasiare, sofrir opressi i originariament somiar; aquest significat
originari es troba en el provenal pantaisar... La forma catalana ms correcta i etimolgica s,
pantaixar i el derivat postverbal pantaix; per en el catal modern de Barcelona ha prevalgut la
forma panteix, perqu, a causa de la confusi de la a i la e tones, ha passat a pronunciar-se
panteixo, panteixes, i consegentment sha format panteix en lloc de pantaix.... Cal dir que, no
obstant a, Alcover remet pantaix a panteix i pantaixar a panteixar, i en lentrada de panteix o
pantaix documenta pantaix en obres com Lo procs de les Olives 227 o Lo sompni de Johan Johan228
o el Vita Christi229. La forma pantaix, vista letimologia i la documentaci, s etimolgica i antiga i
es conserva a la comarca viva entre tota la poblaci. El verp pantaixar ha caigut en dess i sol ser
substitut per rossollar.
Eixemples: Venia correguent i tinc ara un pantaix que mofegue. T un pantaix que no pot ni
parlar.

______________________
227
V.V.A.A. Lo procs de les Oliues e desputa dels Jouens hi dels vells. Valncia 1497.
228
Gaull, J. Lo sompni de Johan Johan. Valncia 1497.
229
Villena, I. Vita Christi. Valncia 1497.
Pany de carrer, s. m. tim: del llat PANNU, tros de tela, i carrer del llat vulgar CARRARIU, en
el mateix significat. Porci de carrer no interrompuda per boques de carrer. s paraula
desconeguda entre els ms jvens i utilizada entre persones de 60 anys en amunt.
Eixemples: Ma casa est en este pany de carrer. El correger viu en lltima casa deste pany de
carrer.
Parterage (parteratge), s. m. tim: de part i este del llat PARTU, en el mateix significat. Temps
en que la dna s partera i fa llit generalment, i tamb significa el conjunt de faenes que dona una
partera. Es tracta duna forma en dess, possiblement perque les dnes ya no parixen en casa; no
obstant, s una forma que es mant viva entre la poblaci femenina.
Eixemples: Quan ella par, yo mencarregu de tot el parterage. Hui el parterage se fa en
lhospital i ni te dones conte. Ara el parterage no s com abans.
Passa, s. f. tim: postverbal de passar i este del llat vulgar *PASSARE, en el mateix significat. No
se coneix en la comarca les accepcions de pas ni la mida denominada passa, que equival a quatre

pams; nicament se coneixen les accepcions de epidmia que dura un cert temps i la de conjunt
danimals que emigren, generalment pardals o peixos. Hui la forma passa est viva entre els ms
majors i s coneguda entre la gent ms jove que la sol substituir per la forma culta epidmia,
segurament per influncia del castell i de la llengua normativa. En laccepci danimals que
emigren se mant viva, donat que no entra en competncia en ninguna atra forma castellana o
normativa; cal recordar que en castell existix la forma antiga pasa com a paso de las aves 230; no
obstant, esta forma castellana hui s desconeguda en el castell de Valncia i no colaboraria al
manteniment de la forma valenciana passa.
Eixemples: Hi ha una passa de grip molt gran. Mira quina passa dnets cap a lfrica. Anem a
peixcar, que hi ha una passa de tonyina.

______________________
230
Diccionario de la lengua espaola. Real Academia Espaola. 21 edici. Espasa Calpe. Madrit 1992.
Passeres, i , loc. adv. tim: derivat de passar. Se diu quan una quantitat passa o excedix un
nmero red, equival al castell y pico. Es tracta duna locuci utilisada pels ms majors i gent de
mijana edat, els ms jvens o no la coneixen o la coneixen pero no lutilisen.
Eixemples: Hi ha tres quilos i passeres darrs. Sn les dotze i passeres. Estem junts catorze
anys i passeres.
Pasturenca, adj. f. tim: de pastura i este del llat PASTRA, en el mateix significat. (V. anguila
pasturenca).
Pl de mamella, s. m. tim: de pl i este del llat PLU, en el mateix significat, i mamella, del llat
MAMMLLA, variant de MAMMLLA, en el mateix significat. Malaltia que patixen les dnes que
donen a mamar i que consistix en una inflamaci per obstrucci dels conductes galactfors,
tcnicament se denomina mastitis; popularment se creu que el pl de mamella se produx a causa
de patir o agarrar fret en els pits i llanar-se a perdre la llet, tant s aixina que en molts casos s
una locuci uitlisada per a dir que es passa molt de fert; esta creena popular no s certa. Alcover
dona pl de mamella per al valenci i el balear i la definix com: mastitis, malaltia produda per
obstrucci dels conductes de la llet en les femelles que alleten. Tots els parlants coneixen
lexpressi, que sutilisa quan fa molt de fret o alg va poc abrigat, pero no tots coneixen el seu
significat real.
Eixemples: Les dnes que alleten han danar en conte de no agarrar un pl de mamella. En este
fret anem a agarrar un pl de mamella. Chica, tapat no agarres un pl de mamella.
Pelejar, v. intr. tim: format sobre pl. Eixir o mudar el pl els animals de pl. Llevat de lEscrigLlombart, que diu: Pelejar. a. Pelejar. Echar el primer pelo pluma, volver nacer habindose
caido. Cap de diccionari arreplega esta forma; possiblement Escrig-Llombart la copiara del
diccionari de la RAE232, cosa que sol fer en molts casos, com ya explic Lpez i Verdejo 233; de fet
existix en castell la forma pelechar no pelejar, com diu Escrig-Llombart en el mateix significat,
s dir, referint-se al pl i ploma que naix o se muda. Podria ser un castellanisme o que el castell

pelechar haja influt en el manteniment desta forma; no obstant, pelejar existix en la comarca i
significa eixir o mudar el pl els animals, per a les plomes sutilisa la forma plomar. No pareix un
castellanisme i s una forma creada sobre pl. s forma viva entre tots els parlants donat que els
animals domstics de pl sn corrents en un mn rural.
Eixemples: El gat est pelejant i mompli la casa de pels. Els conillets estan pelejant i ya tenen
els ulls oberts.

______________________
232
En la Censura oficial de D. Veicente Boix que apareix en els preliminars del Diccionario valencianocastellano de Jos Escrig y Martnez. Librera de Pascual Aguilar, Editor. Valncia 1887. Safirma: El
DICCIONARIO del Sr. Escrig, no slo se halla exactamente arreglado al de la Real Academia de la Lengua, al de
D. Vicente Salv y al ltimo del Sr. Domnguez, sino que va aumentado.... Podem estar davant duna forma
copiada del castell.
233
Lpez i Verdejo, J.S. Introducci a la lexicografia valenciana. Serie Filolgica n 13. Real Academia de
Cultura Valenciana. Valncia 1994. En 1851 ladvocat Josep Escrig i Martnez publica el seu Diccionario
Valenciano-castellano, diccionari de definicions en castella i obra prou castellanisada, fet que reconeix lautor en
el prlec dient: La costumbre ha valencianizado, digase as, la mayor parte de las voces de la lengua castellana, y
esti me ha movido a adoptarlas en la redaccin de este Diccionario [...] estos lexicografs del XIX ya hem dit que
copiaven , paraula a paraula, al tall al tall, dels diccionaris castellans de la Real Academia Espaola, adoptant les
formes al valenci o sense cap dadaptaci i inclus aplegaven a copiar la definicio de la R.A.E., produint-se aixina
una infinitat de calcs semantics i de confusions. El resultat son uns diccionaris poc o gens fiables....
Pelut, adj. m. tim: de pl. Encara que s una forma masculina saplica a les dnes en mascul i,
en eixe cas, actua com a un eufemisme de puta. Tamb se diu lexpressi parixer o ser un pelut
de caixeta que significa parixer o ser una puta. Cap de diccionari arreplega esta accepci i no
trobem el seu orige o explicaci. s forma utilisada pels parlants ms majors i de mijana edat, la
gent jove no lutilisa i no la sol conixer.
Eixemples: Eixa tia s un pelut. En eixe monyo pareixes un pelut de caixeta. En les cames a
laire com un pelut de caixeta.
Pentalfa, anar en , loc. tim: desconegut, possiblement relacionat en pntol (V. pntol). s una
locuci sinnima de anar en porra o en porreta, anar nuet. Cap de diccionari arreplega esta locuci
ni la forma pentalfa. s una forma poc utilisada i solen utilisar-se les formes sinnimes anteriors.
Els ms jvens la reconeixen o lentenen pel context, pero no la solen utilisar.
Eixemples: Che! no ixques al carrer que vas en pentalfa. En la plaja dEls Montanyars van tots
en pentalfa. Els chiquets juen [juguen] en pentalfa per mig de lhorta.
Pntol, fet un , s. m. tim: desconegut. Hui en la comarca noms se conserva la forma pntol
en esta locuci tamb se diu anar fet pntols o fet a pntols, que significa anar mal vestit, en
la roba tota trencada o a trossos, fet pols o astelles; se pot traduir al castell per hecho trizas. El
significat de tros, o fragment menut duna cosa que es trenca no existix a hores dara en la
comarca. La forma pntol est fossilisada en esta locuci i ha vist restringit el seu significat, de
manera que noms fa referncia a la roba. La locuci s coneguda per tots i utilisada generalment
pels ms majors.

Eixemples: Va fet un pntol en la roba esgarrada. En esta roba vaig fet pntols. Portes la
camisa feta a pntols.
Penyascar, ser de , loc. tim: desconegut. Ser una mala persona, ser de got i gavinet o de
pala i foguejar. No trobem esta forma en cap de diccionari i en el diccionari castell de la RAE
trobem peascar de la segent manera: peascar, m. Germ. aguardiente; s decir, que en
castell s un vocable de gerga, argot o germana, que segons la definici de la RAE s una: Jerga
o manera de hablar de ladrones y rufianes, usada por ellos solos y compuesta de voces del idioma
espaol con significacin distinta de la verdadera, y otros muchos vocablos de orgenes muy
diversos. Podria tindre la forma castellana peascar un orige valenci? Es tracta duna locuci
utilisada nicament pels parlants ms majors, alguns de mijana edat i la majoria dels jvens la
desconeixen.
Eixemples: s una famlia de penyascar; tots els fills sn lladres. Deixat eixes males
companyies que sn de penyascar.
Pepitam, S. m. tim: de pepita, del llat PITUTA, en el mateix significat, i el sufix colectiu am.
Conjunt de llavors dalguns fruits o conjunt de moltes llavors. Interessa ac la presncia del sufix
colectiu am, que en la comarca s encara productiu (V. brostam, fulleram, putam, botellam,
corfam...) no entrem a discutir si pepita.
Eixemples: He posat a secar tot el pepitam del mel. Qu fem en este pepitam de
carabasses?.
Perro, s. m. tim; del castell perro, en el mateix significat. Insult en una forta crrega de
despreci, en tots els atres casos sutilisa gos. Lnic diccionari que arreplega esta forma s lAlcover
i mostra que es tracta dun castellanisme ben antic documentat en el segle XV: Nom insultant que
saplicava sobretot a sarrans, heretges i soldadesca enemiga: Los perros ho possehexen, Quar.
1413, 195. Que yo non mate alg de aquests perros de moros, Tirant, c. 92. Perro fill de gos
engendrat en mala secta, Tirant, c. 318. Entraren los perros de francesos y moros, Entrev. Eyv.
10. Podem documentar perro en algun atre autor valenci clssic, com ara Jaume Roig 235: Lo
tagari / perro malvat, / tot atronat...3573 i ella sabia / lo perro ca / fer la sal / en semblant
hora...3611. No es tracta dun castellanisme modern i s del manteniment del vell castellanisme
perro que documentem en els clssics junt a uns atres vells castellanismes com ara: manto,
estrado, assento, borrego, ganado. Noms els ms majors i persones de mijana edat utilisen este
insult.
Eixemples: Eixe s un perro mal parit. Ta germana s una perra filla de mala mare. Tots eixos
forasters sn uns perros, gent de got i gavinet.

______________________
235
Roig, J. LEspill de Jaume Roig. Introducci, transcripci, actualisaci i notes. De Costa i Catal, J. Ed.
LOronella. Valncia 1998.
Peu de Crist, s. m. tim: del llat PDE, peu, i del grecollat CHRISTUS, Jesucrist. Planta
(Potentilla reptans) herbcea que sescampa per terra arralant pels nucs, t fulles alternes

dividides en cinc segments dentats, flors allades en cinc ptals grocs. Se cria en els mrgens dels
camps de rec; quan se bull la ral fa roja laigua i sutilisa per a glopejar i desinfectar la boca; en
unes atres comarques rep el nom de cincenrama. Alcover dona peu de Crist i peucrist, que tradux
al castell per cincoenrama, pie de Cristo, les dona per a Tarragona, Valncia i Mallorca i les
documenta en el Receptari de Micer Johan, del segle XV o en el Spill de Jaume Roig. Es tracta dun
vell nom de planta que coneixen els ms majors i els de mijana edat de la comarca, els ms jvens
solen desconixer el seu nom, o coneixen el nom pero no saben identificar-la.
Eixemples: La ral de peu de Crist bollida s bona pa [per a] llevar la [l] inflamaci de boca. Ha
eixit una mata de peu de Crist en el marge del camp.
Picadora, s. f. tim: possiblement de picar i este format sobre lonomatopeya pic. Peix menut i
panchut, de color gris fosc pel llom i en la pancha planca o de color ms clar, s comestible i sol
peixcar-se en laigua dola. en squies o lAlbufera; localment es fa sinnim de rabosa. La forma
picadora no la recull cap de diccionari. Noms els parlants ms majors i de mijana edat coneixen i
distinguixen este peix, els jvens, de no dedicar-se a la peixca com a ofici o afici, no saben
identificar-lo.
Eixemples: Anvem a gambar i clvem el gamber pa [per a] agarrar gambes, anguiles i
picadores. Les picadores fregides estaven molt bones.
Pitral, s. m. tim: del llat PECTRLE, pea que cobrix el pit. Correja que va cenyida al pit de
les cavalleries i que va subjecta de banda a banda de la sella de montar (en castell petral) i tamb
tros de correja ampla coberta de badana que forma part de laparellada dels animals de tir i que
cau davant del pit de lanimal i el protegix (en castell antepecho). Noms alguns parlants entre
ells els corregers que tenen cavalleries i aparellades coneixen i utilisen hui esta forma.
Eixemples: Mha encomanat que li pose un pitral nou a laparellada. Com no trobe correger li
pose yo un pitral com puc a lanimal.
Plant, s. m. tim: de planta, del llat PLANTA, en el mateix significat, en el sufix diminutiu .
Arbre menut que ha de ser transplantat. Alcover li dona entrada i la remet a plan, dona plant
per a Castell, a lhora que la documenta en lobra de Salvador Guinot Capolls mustigats 237. Encara
que existix en castell la forma plantn, en el mateix significat, no s un castellanisme. La comarca
s terra dhorta i hortalices, pocs arbres trobem en ella, llevat de la pinada dEl Saler, pero
existixen figueres, llimeres, moreres, palmeres i alguns arbres fruiters, de manera que s una
forma utilisada i coneguda per tots els parlants.
Eixemples: He tret uns plantons de chop i no s a on plantar-los. Tinc en el camp uns plantons
de bresquilleres que vullc dur al sec. En els vivers hi havia plantons dalbercoquers.

______________________
237
Guinot y Vilar, S. Capolls mustigats, aplech de contalles de la meua terra. Valncia 1900.
Plegat de braos o cames, loc. tim: de plegar, en el sentit de doblegar, creuar o enrollar, i no
en el de posar junts, ya que plegar els braos o les cames supon posar-los u sobre latre en creu i

no u al costat o junt a latre, del llat PLICRE, en el mateix significat. s una forma sinnima de
creuat de braos o creuat de cames. Alcover en lentrada de plegat (2), en la tercera accepci diu:
Caure plegat: caure rpidament, verticalment; cast. caer seco. Ans llevat dret soptament plegat
cau, Ausis March LXXXIII. No crec que siga esta una bona interpretaci dels versos dAusias
March; per a interpretar-los millor reprodum els primers versos desta copla espara [separada] de
March:
Si col malalt qui lonch temps ha que jau
e vol hun jorn esforar-se llevar,
e sa virtut no li pot molt aydar,
ans llevat dret soptament plegat cau,238
Ausias March utilisa en el vers quart una anttesis, una contraposici entre llevat dret i plegat
cau, que no nicament significa ac caure rpidament, sino que cau en el cos plegat, enrollat o
arrollat (V. arrollat), com se diu en la comarca vulgarment caure arrollat, fet un rollo o doblegat. s
dir, que el significat de plegat com a doblegat, enrollat o creuat, referint-se a parts del cos o al cos
sancer, el documentem en Ausias March i hui seguix viu en la comarca. Els ms jvens utilisen el
castellanisme cruzar o traduxen per creuat.
Eixemples: No fa un brot i se passa el dia de braos plegats. Ac estic, plegat de cames i fumantme un cigarret.

______________________
238
Pags, A. Les obres dAuzias March. Edici crtica. Facsmil. Ed. Consell Valenci de Cultura. Valncia 1999.
Plomat, adj. m. tim: de plomar i este del llat PLMA, en el mateix significat. sol utilisar-se en
frases negatives per a indicar que una persona no s encara madura o t una tara mental de
naixena, donat que les plomes sn un signe de madurea en les aus.
Eixemples: Eixe encara no est plomat. s molt major pero no est plomat. T un fill que no
est plomat, que est bovo.
Pom de laire, estar al , s. m. tim: possiblement de empomar i este dorige incert. Sutilisa en
lexpressi estar al pom de laire, i significa estar expost directament a una corrent daire, com si
estigurem empomant laire. s sinnim de bat i baterell. Cap de diccionari du este significat de
pom.
Eixemples: T la porta oberta i est assentat al pom de laire. No estigues al pom de laire que t
constipars. Llevat del pom de laire que caurs mal.
Pomat, adj. m. tim: de poma o pom (fruit), del llat PMA, plural de PMUM, Fruita carnosa.
Se diu dels braos o cames grosses o arredonides com els dels chiquets menuts, per comparaci
en la forma redonenca i carnosa duna poma. Sol utilisar-se en diminutiu per tractar-se duna
paraula relacionada en els chiquets i tindre una crrega afectiva239. Cap de diccionari du este
adjectiu.
Eixemples: Tenen les chiquetes el braos pomadets. Quines cametes ms pomadetes t el
chiquet.

______________________
239
Per a ms informaci sobre el valor afectiu del diminutiu en unes atres llenges, vore: Fleisch, Henri. Trait de
fhilologie arabe. Bayrouth 1961. Fleisch fa referncia al valor afectiu dels diminutius en francs: Pour constituer
son lengage affentif, le franais utilise son grad pocd de formation: le sufixe. On obtenien ainsi des diminutifs
ou des pjoratifs...; Regula, M. i J Jernej, J. Grammatica italiana descriptiva. Switzerland 1975. Fan rferncia al
valor diminutiu de litali: Suffissi alternativi [...] Sono quelli che danno alla parola una sfumatura accessoria pi
o meno affectiva, conservando intatto il significato fondamentale. LItaliano offre in questo campo una variet
incomparabile di forme, riflettendovi le pi diverse sfumature del pensiero e del sentimento.; Vikko Vnnen
Introduccin al latn vulgar. Madrit 1982. Fa referncia ad este valor afectiu que ya aparix en llat vulgar:
Adems de expresar la pequeez, el diminutivo posee un valor de afectividad, carioso la mayor parte de las
veces: por ej. Cic. Att. 1,8,3 Tulliola, deliciolae nostrae, tuum munusculum flagiat; los diminutivos afectivos son
propios de los poetas cmicos y erticos (Plauto, Terencio, Catulo, Tibulo, etc.); este matiz puede captarse en los
adjectivos y adverbios diminutivos: parvulus, missellus, quntillus, maiusculus, minusculus, plusculum,
nitidiuscule....
Pondre / -ondre, v. tr. tim: del llat PNRE, posar. Ning discutix que el verp pondre sha
conservat, en tota la llengua, davant de posar en el significat de fer ous una femella danimal
ovpar o el damargar-se un astre, generalment el Sol, per lhoris. Coln240, parlant de les afinitats
de la nostra llengua en la Galoromnia, afirma que: El verb PONERE, que sha conservat tant a
Itlia (porre) com a Hispnia (esp. poner; portg. pr) amb la significaci mplia de posar, ficar,
col.locar?, no ha guardat als territoris de qu ens ocupem ms que el mats restringit e pondre
ous els ocells? (pondre). En primer lloc Germ Coln oblida el significat de pondres el Sol i en
segon lloc lexistncia de formes com, compondre, dispondre, expondre, supondre... vives en
valenci, a on se mant el verp pondre en un prefix i a on guarda tot el significat de posar, ficar,
colocar, mostra que ltim llat PONERE seguix viu. Esta afirmaci de Coln noms senten pensant
que ha oblidat estos verps per no considerar-se hui normatius; no obstant, se mantenen vius i en
fora en terres valencianes.
Anem a considerar noms estos quatre verps (compondre, dispondre, expondre, supondre), encara
que nhi ha alguns ms, i vorem com els tracta la lexicografia.
Alcover du compondre, del llat COMPNRE, en el mateix significat, i composar, a on diu que ve:
de compondre, amb substituci del verb simple pondre per posar (aix com el llat ponre va esser
substitut vulgarment per pausare> posar), du documentaci antiga dels dos; tamb du dispondre,
del llat DISPNRE, en el mateix signifcat, i disposar, a on diu que ve: de posar, precedit del
prefix dis a imitaci de dispondre. Aix com el verb llat ponre ha estat substitut en catal per
posar, el verb disponre ha estat suplantat per disposar, du moltssima documentaci antiga i
dautors clssics per a dispondre i moderna per a disposar; dona entrada a expondre, del llat
EXPONRE, en el mateix significat, i exposar, que ve: del llat exponre, mat. sign., convertit
vulgarment en *ex-pausare per la substituci de verbs que es troba en pausare per ponere,
dona documentaci per als dos verps; finalment du supondre i diu que ve: del llat supponre,
mat. sign. Aquest verb, com altres composts de ponre, ha estat substitut en catal per un
compost de posar (suposar), per en valenci ha prevalgut la forma supondre probablement per
influncia del castell suponer i du suposar: adaptaci del llat supponre, mat. sign., amb
adopci del verb posar en lloc de pondre, du documentaci moderna per a supondre i antiga per a
suposar.

El fet que alguns diccionris moderns normatius no donen entrada a verps com dispondre, expondre,
supondre, es deu al fet de ser considerats arcaismes, donat que letimologia i la documentaci
mostren que sn formes existents en la llengua clssica en una gran tradici lliterria i que no sn
castellanismes. El fet que Alcover, en parlar de supondre, diga que en valenci ha prevalgut
provablement per influncia del castell s molt raonable, pero a no indica que siga un
castellanisme. Estos verps, i uns atres en pondre, mantenen viva tota la seua conjugaci en la
comarca entre tots els parlants; no obstant se detecta, com ya apunt Gimeno241, una certa
tendncia entre els parlants ms jvens, i degut al contacte en la llengua normativa, a substituirlos pels composts en posar.
Eixemples: Lespardenyada es compon de carn i de peix en crelles i ou. Mai dispons de temps.
Te vaig a expondre les meues raons. Suponc que vindr hui.

______________________
240
Coln, G. El lxic catal dins la Romnia Universitat de Valncia. Valncia 1993. Pg. 97.
241
Gimeno, M. El parlar apichat de la comarca de lHorta de Valencia: caracteristiques i estat actual. Ed. lo Rat
Penat. Valncia 1993. Pgs. 26 i 27.
Porga, s. f. tim: del llat PRGA, en el mateix significat. Acci i efecte de porgar o porgar-se i
tamb medicament que servix per a porgar o eliminar all impur duna cosa. Alcover du la forma
porga, en el nostre significat, per a Valncia i el valenci i en lentrada de purga diu que porga s
arcaic i dialectal, en la fontica dona porga per al valenci entre persones velles o rstiques,
documenta porga en el Tractat de Regiment dels Prnceps e de Comunitats, de F. Eximnis (segle
XIV), i en atres obres valencianes clssiques com el Spill o Lo Procs de les Olives; no du porgar,
pero en lentrada de purgar trobem documents del s. XIII concretament del valenci Arnau de
Vilanova i dels sigles XV i XVI a on apareix conjugat el verp porgar i no purgar. De manera que
porga i porgar sn formes antigues o arcaiques que hui seguixen vives en la nostra comarca i
gran part del valenci. Tots els parlants de la comarca utilisen les formes porga i porgar.
Eixemples: Quna se fan caragols, primer se porguen. A est ron com una porga. El gos se
porga menjant brossa. Els meges ya no recepten porgues.
Porgar, v. tr. (V. porga).
Post, al de, locuci temporal i comparativa. tim: del llat PSTU, lloc. Locuci que sutilisa
per a fer una comparaci, generalment entre dos temps distints, sent u el present i latre
generalment el passat. Les frases al post dara all est antiquat o yo al post era una chiqueta al
costat dells fan vore este significat de comparana tmporal. En la comarca esta locuci no t el
sentit purament comparatiu i atemporal que t en comarques com ara el Maestrat, a on tamb
existix esta locuci. Alcover documenta la locuci en lobra valenciana Rondalla de rondalles de
Llus Galiana de 1768. Noms els parlants ms majors i alguns de mijana edat utulisen esta locuci
que ha caigut en dess i que la llengua normativa no considera.
Eixemples: Al post dara est antiquat. Yo al post era una chiqueta al costat dells.

Primavera destiu, s. f. tim: del llat PRIMA VERE, primavera, i AESTVU, estiuenc. La
primavera que precedix a lestiu, per contraposici a la primavera dhivern (V. Primavera
dhivern). Larreplega Alcover en lentrada de primavera: vulg. Cadascuna de les dues estacions
que precedixen immediatament a lestiu i a lhivern; en el llenguatge vulgar, la primavera
prpiament dita (//1) es diu primavera de lestiu, i la tardor sanomena primavera de lhivern
(expressions usades en valenci, sense larticle: primavera destiu, primavera dhivern [...] El mot
primavera t, doncs, per al vulgus, el sentit de estaci preparatria duna de les principals (que
sn lestiu i lhivern).... En la comarca, generalment, se diu simplement primavera i en algunes
ocasions, en contraposici a la primavera dhivern, se diu primavera destiu. Tamb se sol parlar de
les dos primaveres. Les generacions ms jvens no utilisen esta forma ni fan referncia a les dos
primaveres, nicament utilisen la forma primavera.
Eixemples: En primavera destiu i dhivern fa un orage paregut. Lestomec me fa mal en les dos
primaveres. Esta primavera, la dstiu, remou la sanc i s pijor que latra.
Primavera dhivern, s. f. tim: del llat PRIMA VERE, primavera, i HIBRNU, hivern. Estaci
de lany que seguix a lestiu. Esta forma larrepleguen molts ms diccionaris que la forma
primavera destiu. Marginada en certa manera per la llengua normativa, esta forma sobreviu en la
comarca entre els ms majors i no s desconeguda per alguns jvens, que no solen utilisar-la. En
la majoria dels casos sutilisa el castellanisme otoo i la gent ms jove coneix la forma normativa
tardor, encara que no la sol utilisar. La llengua normativa no ajuda al manteniment i recuperaci de
la forma primavera dhivern. Coln243 ha tractat la forma tardor i el desplaament de primavera
dhivern com una mostra de propagaci o imposici de solucions del nort sobre les del sur, sobretot
des de la Renaixena; concretament de tardor diu: parteix de la dicesi de Girona i Elna i
desallotja paulatinament les velles denominacions, com primavera dhivern.
Eixemples: En la caiguda de la fulla o primavera dhivern encara fa bon orage. La primavera
dhivern s el otoo . En la primavera dhivern com en la primavera destiu no fa ni fret ni calor.

______________________
243
Coln, G. El lxic catal dins la Romnia. Universitat de Valncia. Valncia 1993. Pgs. 130 i 131. Tamb cal
tindre present els seus artculs, que cita a peu de pgina, com ara El concepto otoo en cataln y su posicin
entre las lenguas romances o Ms acerca del concepto otoo , els dos en Revista de Filologa Espaola,
XXXVII (1953) i XXXVIII (1954) respectivament.
Pul-pul, tim: possiblement dorige onomatopyic, pero havem de tindre present el llat PLLUS,
gallina, pollet, i cal recordar el francs poule, gallina. Veu que sutilisa repetidament per a
cridar a les gallines o als pollets a lhora de donar-los a menjar; tamb sutilisa la forma tita. En
castell sutilisa pita, pita o pitas, pitas. La forma se mant viva en la comarca, encara que s cada
volta ms difcil descoltar, ya que deixen de criar-se els animals domstics solts o en galliners.
Pur, a de, loc. adv. tim: del llat PRE, purament, cal recordar litali pure, que significa
tamb o t valor reforatiu lavevo pure avvertito!; en castell exisitx la locuci adverbial a puro
com a fuerza de i de puro com a sumamente, excesivamente, a fuerza de. En la comarca significa
a fora de, a base de, indica la repetici constant duna activiatat determinada. Noms els

parlants ms majors i alguns de mijana edat utilisen esta locuci, els jvens no lutilisen i molts no
la coneixen.
Eixemples: A pur de passades acabars deixant-ho blanc del tot. A pur de remenejar he nugat
lallioli. Sho ensenyar a pur de repetir-ho.
Purna, s. f. tim: del llat PRNA, en el mateix significat. Partcula inflamada que es desprn dun
cos en combusti o en fregar-lo fortament. Ha donat el verp purnejar en les accepcions deixir
purnes i ploure llaugerament, i tamb la forma postverbal purneig, si be les generacions ms
jvens no solen utilisar o no coneixen en alguns casos estes formes. Alcover du purna i espurna,
esta darrera derivada de purna en el prefix es-; documenta purna en obres i autors clssics
valencians com Antoni Canals, els Sermons de Sant Vicent Ferrer, Corella o A. March i dona purna
per a tot el valenci, tamb du purnejar per al valenci i espurnejar per a Valncia, encara que esta
forma no existix a hores dara en Valncia ni en la seua comarca.
Eixemples: Surten purnes del fc. Est esmolant lastral i ixen purnes. Est escomenant a
purnejar. Cau un purneig que no banay.
Purneig, s. m. (V. purna).
Purnejar, v. intr. (V. purna).
Putam, s. m. tim: compost de puta, del llat vulgar *PTTA, en el mateix significat, i el sufix
colectiu am. Conjunt de prostitutes i prostituci o puteria. Este sufix am encara se mostra
productiu en la comarca. Tamb existix en la comarca la forma putim-putam, que noms arreplega
Alcover.
Eixemples: Quin putam hi ha en aquell bar. En aquell carrer de Valncia hi ha un putim-putam.
Han tirat a tot el putam al carrer.
Putim-putam, s. m. (V. putam).
Quansevol, adj. i pron. tim: del llat vulgar QUALE SE *VLET, en el mateix significat.
Qualsevol. Noms els diccionaris Escrig-Llombart i Alcover arrepleguen la variant quansevol, que
donaria pas a la variant consevol, en reducci del diftonc ua>o, que tamb existix en la comarca i
que noms larreplega Alcover i la remet a qualsevol. Alcover qualifica de vulgars les formes
quansevol i consevol i les remet a qualsevol, pero en lentrada de qualsevol acaba dient: VAR.
DIAL.: en la fontica hem anotat les formes dialectals quansevol i consevol; a vegades apareixen
en escrits antics de carcter poc literari: De cuansevol conditi e stat, doc. a. 1463 (Arx. Cor. Ar.,
reg. 6 intr.); Que consevol dia el cridar la Pelaa, Mart G., Tip. mod. II, 20; En espera...de
consevol novetat en el poble, Navarro PP 14). Vista letimologia , les formes quansevol i consevol
poden considerar-se manco etimolgiques que qualsevol i ms vulgars, encara que est s un
concepte arbitrari; pero, vista la documentaci que oferix Alcover, estem davant duna variant
antiga quansevol. s dir, que en la comarca i en el valenci general se mant viva una variant

vulgar, pero tamb antiga, de qualsevol, fet que no especifica cap de diccionari en no donar
entrada a quansevol.
Eixemples: Quansevol sap a on estar ton germ. No deixes la porta oberta que pot entrar
quansevol. Consevol dia tavente una galtada.
Quant, adv. de temps. tim: del llat QUANDO, en el mateix significat. Quan. En la comarca
ladverbi de temps quan pren la forma quant com ladverbi de quantitat quant. Carles Ros
arreplega esta forma com a adverbi de temps: qunt, quando i qunt, quando, tamb ho fa
Escrig-Llombart quan en lentrada de quan diu: lo mismo que CUAN, CUANT Y QUANT; Alcover
remet quant a quan i dona com a formes antigues quant, quand, can i cant, formes que documenta
en la llengua clssica; s dir, que quant, com a adverbi de temps, s una variant antiga de quan
que hui seguix viva en la comarca i gran part del valenci.
Eixemples: Qunat vingues porta pa. Quant an a Catarroja viu a ta tia. No s quant vindr la
calor enguany.
Quarta, s. f. tim: segurament del llat QUARTA, la quarta part. La segona pell del forment o de
larrs que mlta se dona a menjar als animals. En la comarca no hi ha forment i saplica hui
tamb a larrs245. La forma est viva entre els ms majors i entre els llauradors, jvens o vells,
que es dediquen al cultiu de larrs. La mecanisaci del camp i la reducci danimals de corral i
quadra, que consumien la quarta, ha fet que la forma perda vitalitat.
Eixemples: Li donem la quarta mlta als animals. El compost que li donem als animals s la
quarta de larrs. Fem un compost en quarta de forment o darrs.

______________________
245
Corts, F. i Granell, Ll. Vocabulari valenci del conreu, molitnage i comer de larrs. En Revista
Valenciana de Filologia Tom II, no arrepleguen esta forma, cosa que confirma que la quarta no era en orige
aplicable a larrs.
Quebrassa, s. f. tim: del llat *CREPACA, en el mateix significat, derivat de CRAPARE,
rebentar. Clavill en la pell produt pel fret o un agent patolgic. Alcover dona quebrassa per al
valenci i Tortosa i documenta la variant crebassa en el Llibre de Menescalie o tractat de les mules.
de Manuel Die, Majordom del Rei NAnfs dArag, de 1523 i en una obra de medicina manuscrita
del s. XIV. No es tracta duna forma dus general i molts jvens la desconeixen.
Eixemples: Ton yayo era obre i se li feen quebrasses en les mans. De treballar la terra i en el
fret se me feen quebrasses en les mans.
Quintern, s. m. tim: del llat QUNTUS, el que fa cinc. Tamb se diu la forma castellana
quintero. Joc antic de srt que consistia en encertar cinc nmeros de la loteria antiga o de
cartons; en realitat el quintern era lencert de cinc nmeros de la loteria antiga o joc de cartons,
pero en la comarca pass a denominar esta classe de joc. Alcover du la definici de combinaci
formada per cinc nombres, sense fer referncia al joc i laccepci antiga de Plec de cinc fulls, que
documenta en el 1423 en lArchiu del Regne de Valncia [Fu fer un quintern, o s deu cartes en
qu entraren cinch pergamins]. Cap de diccionari arreplega la referncia a lantic joc, segurament

per haver desaparegut com a premi esta combinaci de cinc nmeros; no obstant, els ms majors
de la comarca encara donen el nom de quintern a lantiga loteria, els ms jvens i la majoria de
mijana edat desconeixen esta forma.
Eixemples: Antigament juaven [jugavem] al quintern. Hui no se jua [juga] al quintern. La
primitiva ser com el quintern.
Quinzet, s. m. tim: diminutiu de quinze, del llat vulgar QUINDCE, variant de la forma clssica
QUINDCIM, en el mateix significat. La qunzena part duna lliura valenciana. Moneda antiga,
vinticinc cntims de pesseta, des de 1925 a 1937. La moneda deix dexistir fa temps; no obstant,
els ms majors encara la recorden i saben el seu valor, la gent de mijana edat o els ms jvens
saben que era una moneda pero no saben el seu valor. Tamb ha quedat fossilisada en la locuci
no valdre ni un quinzet, que no solen utilisar-la els ms jvens.
Eixemples: En un quinzet podien comprar llepolies. A no val ni un quinzet. Eixe no val un
quinzet.
Quiquera, quiquereta, s. f. tim: del castell jcara, got de fanc per a prendre chocolate, i este
del nahua llengua dels antics indis mexicans, xicalli, got fet en la corfa dun fruit denominat
gira. En Catalunya o Mallorca don la forma xicra i en terres valencianes quiquera. Alcover du
ququera (esdrixola) per a Tortosa i Pas Valenci i la documenta en Mart Gadea en lobra Tipos,
modsmes y cses rares y curioses de la trra del g, en la fontica diu: kkera (val.). Els vells i
les persones menys cultes pronuncien kikra. En la comarca i en lHorta Nort noms existix la
forma quiquera (plana i no esdrixola). Noms les persones ms majors i de mijana edat coneixen i
saben qu s quiquera, els ms jvens no saben de quin atifell es tracta i no solen utilisar-la.
Eixemples: Tinc unes quiqueretes per a prendre chocolate. Encara conserve de la yaya algunes
quiqueres.
Quiquers, donar el -, loc. tim: derivat de quiquera. Com el castell jicarazo, significa donar
ver a una persona. Cap de diccionari arreplega esta forma o locuci que noms utilisen els
parlants ms majors i alguns de mijana edat.
Eixemples: Diuen que li donaren el quiquers a son pare per a heretar. La dna, un bon dia, li
don el quiquers i el mat.
Rabera, s. f. tim: de lrap rabarib, plural de rabrab, ramat. Conjunt o grup danimals
domstics o salvages de pl o ploma. Alcover la dona com a ramat danimals de pastura per a
Gandesa, Xerta, Tortosa, Amposta, Pas Valenci, la tradux [al castell] per rebao, a lhora
que la documenta en el Spill de Jaume Roig. En la comarca noms els ms jvens desconeixen el
seu significat.
Eixemples: A voltes passen unes rabers dnets cap a lAlbufera. Tenia una rabera de cabres en
el sec.
Rabosa, s. f. tim: derivat del llat RAPUM, coa. Peix. (V. picadora).

Ral, s. m. tim: del llat RADCE, en el mateix significat. Arrel. La forma arral, que tamb
trobem en la comarca, presenta una aglutinaci de la a procedent de lartcul la. Alcover propon la
segent etimologia: RADCE>rahiu>ral, i de ral>rael i rel, que, per aplutinaci de la a de lartcul
la, dona arrel. La forma arrel noms existix en la comarca en la locuci de soca i arrel (V. arrel).
Segons a la forma ral s ms etimolgica i antiga que les variants arral, arrel o rel; de fet
Alcover documenta ral (rayl, rahil, rail) en Llibre de contemplaci en Deu de R. Llull, Vita Christi de
Sor Isabel de Villena, El Curial i documents dels segles XIV i XV, tamb s antiga la documentaci
de rael (Ausias March) i la de rel i arrel s ms moderna.
Alcover remet arral, forma que dona per al valenci i documenta en autors valencians, i ral, forma
que documenta en els clssics pero que la considera dialectal, a arrel. La forma ral, etimolgica i
clssica, se mant viva en la comarca encara que alguns diccionaris la condenen com a dialectal,
quan haurien de considerar-la com un arcaisme dialectal, la remeten a arrel o simplement
lignoren. En tot cas no s gens sospitosa de ser castellanisme, encara que la forma castellana raz
pot haver reforat el seu manteniment.
Eixemples: Les rals del pi malaran la casa. Posa lesqueix en auya [aigua] i quant [quan]
traguen rals els plantes. Mhan de matar la ral dun quixal.
Ram de mamella de vaca, s. m. tim: del llat RACMU, fruit del cep. Espcie de ram blanc
de grans llarcs i saborosos que madura per setembre.
Ramassada, s. f. tim: possiblement derivat de rams, ram o conjunt de fruits que creixen duna
mateixa rama, segurament perque el seu pes fa que caiga la rama de colp a terra; derivat de ram
i este del llat RAMU, en el mateix significat. Significa pluja forta i de poca duraci. Tota la
poblaci coneix i utilisa esta forma junt a arruixada, arruix o aiguada.
Eixemples: Caigu una bona ramassada en cinc minuts. Una ramassada ha fet que la squia
vaja de gom a gom.
Ransal, s. m. tim: desconegut. Bata, batot o vestit llarc fins als peus que penja molt dun costat
o que sarrossega per terra.
Eixemples: A n vas en eixe ransal? Pareix que siguen carnestoltes. Anava vestida en un ransal
i descala. Eixa bata te ve gran i llarga com un ransal.
Rant, adv. tim: Alcover remet rant a ran i fa un resum de les diverses etimologies propostes:
ETIM: incert, malgrat que ha estat molt estudiada. Sha acceptat per molts autors un origen
germnic *rands o *randa, vorera de lescut i vora en general, per darrerament sembla esser
ms acceptable ltim gl.lic randa, frontera, lmit (cf. Corominas DECast, III, 993-994). Garca
de Diego Dicc. 5389 proposa dues etimologies llatines: radente i adhaerente, cap de les quals
sembla aplicable a les formes catalanes ran i arran. Significa junt a, al costat o vora de, tocant, al
mateix nivell.

Les etimologies que Alcover oferix fan vore que la forma rant, en t final, se pot considerar
etimolgica, si be la llengua normativa la margina. En la comarca s una forma coneguda pero poc
utilisada pels ms jvens.
Eixemples: Rant al meu camp est el teu. Rantet al pou est la pica.
Rapar, v. tr. tim: del germnic *hrapon, arrancar, estirar els cabells. Significa furtar,
rapinyar. Noms se conserva el verp rapar en la locuci de rapa i fuig, que significa fer una cosa
en molta pressa o fer una cosa i eixir corrent; com el verp rapar ha desaparegut en la comarca sol
substituir-se en esta locuci pel verp arrapar i se diu darrapa i fuig; el verp arrapar tamb t esta
accepci de furtar o rapinyar, com mostren Alcover, en la llengua clssica.
Eixemples: Ha vingut, ha agarrat de rapa i fuig un entrep i se nha anat. Lhe vist passar per la
porta de rapa i fuig. No magrada que faces les coses de rapa i fuig quan les has de fer en
calma.
Rasm, de , loc. adv. tim: possiblement de lrap rasmiyya, vigor i rapidea en la marcha, que
dona en castell rasmia, espenta. Significa de pas, de passada, noms un instant, i equival al
castell de refiln en sentit figurat. En Terol se diu de rasmin, que pareix tindre la mateixa ral.
Eixemples: He vist a mon pare, de rasm, passar per la porta. Li he vist de rasm la cara i no el
reconeixeria.
Raspall, s. m. tim: derivat de raspar i este del gernic raspon, rascar. Instrument de fusta en
cerres i brins despart que servix per a fregar. Tamb se li dona el nom de raspall al rallador de
pa. Hui en la comarca noms t els significats que aportem; el de rallador de pa no larreplega cap
de diccionari. Es tracta duna forma en dess substituda generalment pel castellanisme cepillo.
Noms els ms majors la recorden i espordicament lutilisen; hui existix duna forma passiva.
Eixemples: Eixa taca lhaurs de netejar en un raspall. Neteja les espardenyes en sab i un
raspall. Trau un raspall i te rallar una miqueta de pa.
Raspall, de , loc. adv. tim: possiblement derivat de raspall, granera feta en rames,
postverbal de raspar o relacionat en raspallot, modalitat de joc de pilota valenciana que es juga
fent-la anar molt baixa o raspant-la, s dir, jugar en la pilota que sarrossega per terra. La locuci
significa raspant, tocant llaugerament pero en rapidea o celeritat, tamb pot significar de passada.
Eixemples: Mha tirat una pedra i mha pegat de raspall, si me pega de ple me mata. Lhe vist
passar de raspall.
Rastell, s. m. tim: possiblement del llat RASTLLU, rastell, rasclet, ferramenta per a arreplegar
fulles o herba. En la comarca significa rasclet i tamb la fila de pedres que formen la vora dun
empedrat o vora de carrer. Entre els ms jvens i alguns majors sol utilisar-se la forma castellana
bordillo per a la segona accepci que ac arrepleguem i que no apareix en tots els diccionaris.

Eixemples: Sha caigut i sha fet mal en el rastell de la vora. La vora s de taulellets i el rastell
de granit. Ha agranat la vora i sha deixat les fulles en un muntonet en el rastell.
Rauja, anar de , s. f. tim: possiblement relacionat en loccit rauja, rbia. Significa chala,
folgana, festa sorollosa i molt animada, equival al castell juerga. No sol utilisar-se fra desta
locuci. Alcover la dona en este significat exclusivament per al valenci i la documenta en autors
valencians del sigle XIX, com Eduart Escalante i B. Morales San Martn, abds dEl Cabanyal en la
ciutat de Valncia. Conviu en la comarca en la forma chala i el castellanisme juerga. Noms els
ms majors solen utilisar-la i molts jvens la desconeixen.
Eixemples: Tota la nit anem de rauja cantant i beguent [bevent]. La gent jove a soles vol anar
de rauja i no treballar. Venen de rauja i han begut massa.
Ravachol, s. m. tim: segons Sanchis Guarner249 del nom Ravachol, fams anarquiste francs
guillotinat en 1890. Nom que els valencians del Cap i Casal donaren humorsticament a un tramvia
a vapor, concretament a la llnea de Valncia al Grau, des de 1892. En lHorta sur se li dona este
nom tamb a lantiga barca de passagers que creuava lAlbufera. Noms Alcover i la RACV donen la
forma ravachol, pero en el significat de Infant entremaliat (Val.), Alcover, i nio travieso //
persona descarada, la RACV. s dir, que cap de diccionari arreplega la nostra accepci. Hui noms
els ms majors, i no tots, recorden la paraula ravachol, que noms sutilisa quan narren histries
del passat. Es tracta dun vocable viu a finals del s. XIX i principis del XX.
Eixemples: Anaven en el ravachol a Catarroja i mogu tramuntana; quasi safon la barca.
Anvem i tornvem a Catarroja en el ravachol. El ravachol era un tramvia.

______________________
249
Sanchis Guarner, M. La ciutat de Valncia. Ed. Ajuntament de Valncia. Valncia 1989. Pg. 528.
Rebals, s. m. tim: possiblement del castell rebalse, estancament daiges, i este de rebalsar,
relacionat en el castell balsa. Significa aigua que sacumula fent toll i per extensi acumulaci de
coses. En la comarca no sutilisa el verp rebalsar i el substantiu sol ser utilisat per parlants majors
i de mijana edat, la joventut no el sol utilisar. Es tracta dun terme relacionat en el rec la comarca
s tota ella terra de regadiu des de lpoca rap que ha patit una extensi del significat.
Eixemples: Quant plou es fa en el corral un rabals dauya [aigua] que sha de traure a poals.
Mhas fet un rebals de gots per a escurar en un moment.
Rebusnar, v. intr. tim: del castell rebuznar, en el mateix significat. Este castellanisme el recull
Alcover en diversos significats i el documenta en els Sermons de Sant Vicent Ferrer en el significat
de fer moviments violents. Noms els ms majors lutilisen en esta accepci.
Eixemples: Des de que se nan deste poble ha rebusnat. Anem a regar els pins a vore si
rebusnen.
Recebir, v. tr. tim: del llat RECPRE, mat. sign. Rebre. Noms Alcover dona entrada a recebir
i la remet a rebre, a on diu que: En el segle XV ya apareix la forma recebir (castellanisme):

Isquessen fora de la ciutat per recebir los embaixadors, Tirant, c. 14; No tardeu de recebir aquest
rey, Villena Vita Chr., c. 28. Tamb apareix de bona hora la forma recibir: Lo anaren a recibir a la
vora del riu, Tirant, c. 133. Es tracta dun castellanisme ben antic que es conserva en la comarca
utilisat noms pels ms majors, els parlants de mijana edat i els ms jvens utilisen el
castellanisme recibir.
[En un correu elctronic li pregunt a Voro Lpez, autor de tot este recull de formes i locucions, si
era recebir un castellanisme, i me contest que no, que segurament era un llatinisme o cultisme].
Eixemples: Mos [nos] recebiren molt be en sa casa. No te recebir tan mat.
Recialla, s. f. tim: del llat RECISALIA, retalls. Dolor o defecte fsic que queda com a
conseqncia duna malaltia; laccepci originria all que queda duna cosa desapareguda, hui
no existix en la comarca. Tots els diccionaris larrepleguen; no obstant, s una forma que
escomena a caure en dess, de fet alguns parlants, generalment els ms jvens, no solen utilisarla.
Eixemples: La toseta s una recialla daquella grip que pat. De la fam que patiren li qued una
recialla en el pit que acabar malament.
Recolzar-se, v. refl. tim: derivat de colze, en el prefix re-, i este del llat CBTU, en el mateix
significat. Posar-se en posici inclinada descansant els colzes i lesquena en un lloc. Conserva en
la comarca este significat original i no les extensions que ha pres en la llengua lliterria o
normativa de descansar sobre un soport o sostindre una teoria en algun argument. La seua
traducci al castell seria recodar, en el sentit de descansar sobre el colze, per a les atres
accepcions sutilisa el castellanisme apoyar. El castell ha impedit lextensi del significat de
recolzar-se, de manera que les noves accepcions entren en la forma castellana apoyar i apoyo en
lloc de recolzar i recolzament. La nostra forma veu restringit el seu significat a loriginal. Els ms
jvens i alguns parlants de mijana edat tamb utilisen el castellanisme apoyarse per a la nostra
accepci.
Eixemples: Recolzat en lo llit i descansa. El sof s gran i podem recolzar-nos els dos.
Reconreat, adj. m. (V. conreat).
Rgol, a , loc. adv. tim: possiblement postverbal de regar i este del llat RGRE, en el mateix
significat. Es tracta dun terme relacionat en laigua i el rec; sutilisa per a indicar que laigua entra
a grans quantitats en un camp per una boquera o en un lloc per alguna espcie de boquera, sense
cap dimpediment. Cap de diccionari arreplega esta forma.
Eixemples: Quant [Quan] regues deixa entrar lauya [aigua] a rgol en el camp. Quant la riu
[riuada] entrava lauya [aigua] a rgol en casa per la porta.
Regomello, s. m. tim: del castell regomello, i esta del llat *RECOMEDIUM, derivat de
COMEDRE, menjar. Recel, ressentiment. Encara que la majoria dels diccionaris larrepleguen

s una forma que cau en dess entre els ms jvens i persones de mijana edat; la llengua
normativa no sol utilisar-la encara que aparega en els diccionaris.
Eixemples: Oblida els problemes, no pots viure sempre en eixe regomello. Encara tinc un
regomello per lo que em feu.
Reguiny, s. m. (V. reguinyar).
Reguinyar, v. tr. tim: incert, possiblement relacionada en formes com reganyar i segurament en
reguinnar, reguinar o reguitnar, potser relacionades en el castell respingar, en el sentit de tirar
guitzes. En la comarca significa mostrar irritaci els animals o les persones; els animals mostrant
les dents o grunyint i les persones generalment en paraules i comentaris. No se coneix laccepci
de tirar guitzes, que possiblement seria el significat original. Alcover du reguinyar, la dona com a
forma dialectal i la remet a reganyar, dona reguiny i reguinys per al valenci, documenta reguiny
en Mart i Gadea250 i reguinys en Carles Ros251. s una forma coneguda i utilisada en la comarca
entre tots els parlants.
Eixemples: El gos reguinya quant [quan] sacosta alg que no coneix. No reguinyes quant
[quan] te manen faena.El chiquet ha agarrat un reguiny i no para de plorar. s un home
reguinys.

______________________
250
251
Mart y Gadea, J. Tipos, modsmes y cses rares y curioses de la trra del G. Valncia 1906. Barber, F.
Conferencias sobre bio-bibliografa de Carlos Ros. Valncia 1905. Ac se publiquen els romanos escrits per
Carles Ros, que s a on Alcover documenta reguiny: A la vella reguinyosa / tira-li coa.
Reguinys, adj. m. (V. reguinyar).
Rellomello, s. m. tim: de llomello, en el prefix re, este derivat de llom i este del llat LMBU, en
el mateix significat. Cal recordar que la forma llomello, carn del llom del porc, s general en
valenci. En els animals el rellomello s la carn que est entre les costelles i el llom, en castell
solomillo. La forma conviu en el castellanisme solomillo i no sol ser utilisada per la llengua
normativa que utilisa llom o entrecot.
Eixemples: He comprat un rellomello molt bo. De primer plat posaren peix, i de segon rellomello
en crelles.
Remiscar, v. tr. (V. romiscar).
Remulla, a -, loc. adv. tim: postverbal de remullar i este del llat REMLLIRE, en el mateix
significat. En remull. Posar una cosa en contacte en laigua o un atre lquit per a que samere,
dessale, etc.
Eixemples: Posa els cigrons a remulla una nit. La lletuga lhas de posar a remulla, que la veig
molt sema.

Renoc, s. m. tim: possiblement derivat del llat RANA, granota. Amfibi anur (Bufo bufo)
paregut a la granota, pero en costums ms terrestres, de pell aspra en grndules que segreguen
un lquit acre. Alcover larreplega, la tradux al castell per sapo, escuerzo, la dona per a Castell
i Valncia Ciutat i la documenta en autors clssics com Jaume March: Ne sigales ho renochs vos
plasia252, o el castellonenc Pascual Tirado; la cita de P. Tirado: Lo tio roncave com un beneit,
pareixia un renoc, nos fa vore que en Castell, com en Valncia Ciutat, el renoc s un amfibi
dedat madura, i no un cullerot o amfibi anur en una primera fase del seu desenroll. Es tracta duna
forma que, com fa vore Alcover documentant-la en Jaume March, s ben antiga. Hui en la comarca
s poc utilisada i se substitux generalment per la forma castellana sapo. La forma normativa
gripau no sutilisa pels jvens els majors la desconeixen i impedix la recuperaci de la forma
renoc [en la o oberta].

Eixemples: Aix que canta s un renoc. Dragons, renocs i sangrantanes me fan fredat.

______________________
252
El Cancionero Cataln de la Universidad de Zaragoza, Conegut tamb com a Cancionero de Zaragona,
Cancionero Provenzal, o Lemosn, o Carcionero de Turmo. Se creu que fon escrit entre 1450 i 1465. Per a ms
informaci sobre este canoner vore Els poemes dAusias March en el Canoner de Saragossa. Ed. Corts
Valencianes. Valncia 1997.
Rescabalar, v. tr. tim: format sobre cabal, en el prefix iteratiu res- (com rescatar, del llat
CAPTARE i el prefix iteratiu res-), i este del llat CAPUT, cap. Recuperar el cabal o all que
shavia perdut. En la llengua parlada ha caigut en dess i sutilisa el castellanisme desquitarse o
el cultisme resarcir-se, que coincidix en el castell resarcirse i segurament influx per a que esta
forma desplace a rescabalar.
Eixemples: En estos dins [diners] volia rescabalar-me de tot lo que havia perdut. Ni en estos
dins [diners] aplegue a rescabalar-me de lo que mhan llevat
Ret, s. f. tim: del llat RTE, en el mateix significat. (V. eixrcia).
Retentar, v. tr. tim: del llat RETENTARE, tocar de nou, tornar sobre una qesti. Significa
tornar a partir un dolor o una malaltia que ya shavia patit. Alcover la dona per al valenci i la
documenta en autors i obres clssiques com Lleonard de Sors 253 o Lo procs de les olives, a on fa
lefecte que el seu significat s el de retemptar [tornar temptar], tentar de nou, i no el de
retornar a patir un mal o recaure. Letimologia indica que retentar s una forma antiga i
etimolgica; el fet que en castell existixca retentar, en el mateix significat, pot haver influt per a
que es mantinga viva, pero la documentaci que oferix Alcover fa vore que la forma existix des de
ben antic.
Eixemples: Curat be el constipat o te retentar. Cada primavera me retenta el dolor desquena.
Quant [Quan] una malaltia retenta s pijor encara.

______________________
253
El cancionero cataln de la Universidad de Zaragoza. (V. cita anterior).

Revs, adj. m. tim: del llat REVRSU, girat. Se diu dels noms o les paraules rares, poc
freqents i rebuscades o difcils de pronunciar; ha perdut la derivaci de gnero i nmero. La forma
revs la documenta Alcover en laccepci de contrari o advers en autors i obres com A. March, I. de
Villena, Lo Passi en cobles o Lo procs de les olives; en laccepci de difcil i pens de manejar la
documenta, entre uns atres, en el Spill de Jaume Roig i dona una cita de La brama dels llauradors
del orta de Valencia de Jaume Gaull, que s justament el significat que ac aportem: T nom tan
revs , mal dogal lestire! [En la trascripci de Roc Chabs figura escrit aixina: Te nom tan
reves, mal dogal lestire, / que be ensertillar me par quel poguera! / fenoll, o espigol... I que
Batiste Sanramn lactualisa aixina: T nom tan enrevessat, mal dogal lestire, / que be
encertar me pareix que el poguera! / Fenoll o Espigol...*] diu un llaurador referint-se a
Fenollar; la RACV no la du [la segona edici, s]. Noms els ms majors i alguns parlants de mijana
edat utilisen este adjectiu.
Eixemples: Quin nom ms revs t el teu amic. Eixa s una paraula molt revs. Sn paraules
molt revs les que dius.
Roflar, v. intr. tim: comparem en el francs ronfler, roncar, el castell runflar, i laragons
rofl, estos dos en el mateix significat que el nostre roflar. Significa alenar fort, rossollar,
pantaixar, pels nassos i generalment els animals. Esta forma seguix viva en la comarca entre
alguns parlants. Cal dir que la nostra forma roflar, en o no la du cap de diccionari [consultats en els
anys deste treball i que fon publicat en lany 2002]. Noms els ms majors coneixen i utilisen esta
forma.
Eixemples: Mira com rofla lhaca del pantaix que t. De la correguda rofles com un animal. El
bou rofla quan ix a la plaa.
Rodo, s. m. tim: del castell ruido, en el mateix significat. (V. soroll).

______________________
*
Gaull, J. La brama del llauradors de lhorta de Valncia. Edici de Batiste Sanramn. LOronella, Valncia
2003.
Romiscar, v. tr. tim: incert. Possiblement del llat RUMIGRE, rumiar. Parlar confusament
expressant descontent, renegar en veu baixa, parlar entre dents. s sinnima de remugar, del llat
RUMIGARE, en el mateix significat, en un canvi de ru- pel prefix re-, que indica repetici. La forma
ms acostada que trobem, tant en la forma com en el significat, s la variant antiga ruminar, de
rumiar. Alcover documenta ruminar en Eximenis o en el Spill de Jaume Roig, entre uns atres. La
forma romiscar, que tamb coneix en la comarca la variant remiscar, en el prefix re- que trobem
en remugar, pot tractar-se duna variant de lantic ruminar que sha mantingut viva.
Eixemples: Sempre est romiscant i renegant en veu baixa. T mal geni i no para de romiscar.

Rompre, v. tr. tim: RMPRE, en el mateix significat. Trencar. Noms se conserva el verp
rompre, en tota la conjugaci, parlant de les ones rompre lona, entre mariners i persones
vinculades a la mar. Per a totes les atres accepcions sutilisa el verp trencar. Este verp ha caigut en
dess en la comarca i el valenci general ha substitut per trencar en totes les seues accepcions.
Eixemples: Quant [quan] lona romp ala bromera. Les ones grans rompen dins la mar. Ac
rompien les ones. Escabuat quant [quan] rompa lona.
Ros, adj. m. tim: del llat RSSU, en el mateix significat. Cabell de color entre castany clar i el
groc dor. En la llengua parlada en terres valencianes ha segut totalment substituda pel
castellanisme rubio o la forma valenciana roig. En la comarca esta noms se conserva fossilisada
en lendevinalla de la teulada: En un corral de vaques rosses / entra un bou i les llaura totes254, fra
desta endevinalla, que recodava Pepa Antequera Pons, dna major de 90 anys, no hem pogut
escoltar-la. Hui s difcil trobar persones que recorden esta endevinalla.

______________________
254
Lpez i Verdejo, V. Endevina endevinalla... Endevinalles valencianes. Ed. Del Senia al Segura. Valncia
1997. Pg. 81.
Rosada, s. f. (V. aiguage).
Rosada blanca, s. f. tim: del llat RS, ros [esta forma, ros, que Alcover larreplega per al
valenci, la documenta en obres valencianes, entre unes atres, com ara el Spill, Les Trobes en
lahors de la Verge Maria, o els Sermons de Sant Vicent Ferrer, i en la fontica la dona en o oberta
per a Llanera de Xtiva, no ve en el diccionari de la RACV], reixiu, aiguage, rosada. Aiguage o
rosada gelada. En la comarca esta s lnica forma existent per a designar este fenomen. Es tracta
duna forma general entre tots els parlants de la comarca.
Eixemples: La rosada blanca ha gelat la collita. Quant [Quan] mhe alat este mat hi havia
rosada blanca. Pocs hiverns tenim rosada blanca en lHorta.
Runa, s. f. tim: Contracci de runa i este del llat RUNA, en el mateix significat. Brutea greixosa
que sadherix. Equival al castell mugre. Alcover dona esta accepci entre unes atres i la trau de
Mart Gadea255. La forma runa, marginada de la llengua normativa, seguix viva entre tots els
parlants de la comarca en esta accepci especfica; per a referir-se als residus dun edifici assolat
sutilisa la forma runa.
Eixemples: La runa est enfeltrida en la roba. La taula tenia runa de no torcar-la.

______________________
255
Mart y Gadea, J. Diccionario General Valenciano-Castellano. Valncia 1891.
Safor, s. m. tim: de lrap sahor, menjada nocturna que es fa durant el Ramad. Conjunt de
coses en gran desorde o empastre que es fa generalment en alguna substncia lquida. En la

comarca s dus general entre tots els parlants. No s una forma utilisada en la llengua normativa i
en algunes comarques no se coneix.
Eixemples: Estan fent conserva de tomata i hi ha un safor en la cuina. Esta safor de joguets
lheu de llevar dac.
Salguera, s. f. tim: del llat SALCE o *SALICARA, de SALIX, -CIS, en el mateix significat.
Arbre de la famlia de les saliccies. Variant de salze. Possiblement la forma salguera s una
feminisaci de lantiga forma slcer, que trobem en el Spill 256, o slzer, que apareix en Onofre
Pou257, en un canvi de lloc de laccent retardant-lo i fent una distole, segurament per analogia en
les paraules acabades en er, que sn agudes, o en era, que sn planes. Cal tindre present que la
forma salguera existix en castell com a variant de sauce, del llat *SALICARIA, de SALIX, -ICIS,
salze, tamb existix salguero, del llat *SALICARE, salze, si be estes formes no sn prpies del
castell de Valncia i difcilment podia haver passat del castell al valenci; no obstant, la forma
salgar no s aliena a la nostra rea llingstica i el topnim Salgar existix a vora del Segre, en el
terme de Montsons del Mig Segre; tamb existix la forma salgueda com a topnim en Banyoles,
Font de la Salgueda i Riera de Salgueda afluent del riu Ges; la forma salguera, existix com a
llinage, segons Alcover, existix en Barcelona. En tot a podem descartar que es tracte dun
castellanisme i podem pensar que s una forma antiga autctona o derivada per feminisaci de la
variant antiga slzer. El canvi de gnero o dualitat el trobem en alguns atres arbres com ara
garrofer o garrofera, pomer o pomera, perer o perera. s lnica forma viva en la comarca per a
designar est arbre de ribera que creix en zones humides a la vora de squies o de lAlbufera.
Eixemples: A vora squia tenia una salguera grandssima. En els capms darrs lnic arbre que
creix s la salguera. Adornem la carrossa en rames de salguera i palmes.

______________________
256
Roig, J. Spill o Libre de les Dones. Valncia 1531. La rima fa vore que en el Spill la forma slcer s plana i no
aguda, puix rima en lber: popul, chop, lber, / olm, vern e slcer,; per una atra banda els versos del Spill sn de
quatre slabes i segons la nostra mtrica havem de contar les slabes del vers fins a lltima slaba accentuada, si
lber o slzer foren agudes els versos tindrien cinc slabes en lloc de quatre. Curiosament el desplaament de
laccent que es produ de slcer a salcer tamb se detecta hui de lber a alber.
257
Pou, O. Thesaurus Puerilis. Valncia 1575.
Salvagarb, s. m. tim: de salvar, del llat SALVRE, en el mateix significat, i garb, de lrap
garbi, occidental, Vent del Suroest. Es tracta de la finestra triangular que porten algunes
embarcacions i que per extensi splica a les finestres triangulars de diversos vehculs de rodes.
Noms hem escoltat esta forma en El Cabanyal i entre gent molt major i marinera.
Saraca, s. f. tim: desconegut. Noms sutilisa en lexpressi no quedar ni saraca en el significat
de no quedar ni senyal dalguna cosa. El parlant desconeix el significat de saraca. Lnic diccionari
que recull una varietat de la nostra forma s lEscrig-Llombart: Baraja, raxa. F. Resto seal. U.
comnmente de esta voz valenciana precedida de la partcula ni. La forma saraca ha quedat
fosilizada en esta expressi i no sutilisa fra della, de tal manera que es desconeix el seu significat

original. No s una forma general en valenci i moltes comarques la desconeixen. Noms els ms
majors utilisen esta expressi.
Eixemples: Ha pedregat i no ha quedat ni saraca del cacauar. El temporal ha segut tan fort que
no queda ni saraca de les tomateres.
Seny, s. m. Etim.: del llat SGNUM, senyal i tamb campana. Noms sutilisa en lexpressi ple o
carregat a seny, que significa ple o carregat al mxim, de vores a vores, de gom a gom, ben
amunt, fins a la campana. El parlant desconeix el significat de la forma seny i no utilisa esta
paraula fra desta expressi. Lexpressi se mant viva en la comarca entre la poblaci de totes
les edats, si be els majors sn els que ms lutilisen i alguns jvens la desconeixen.

Eixemples: La squia ve a seny. Carreguen els camions a seny. Si omplis el poal a seny te
caur lauya [aigua] pel cam.
Ser de got i gavinet, loc. tim: del llat GTTUM, gerro, i el frncic knife, gavinet. Es diu de
la gent renyidora, en mala presncia i perillosa, gentola. Els ms jvens no solen utilisar esta
locuci. Arreplega esta locuci E. Miedes258 i no la du J. Comes i Nacher 259, ni Carles Ros260. Es
tracta duna locuci arcaica.
Eixemples: Eixa gent en eixes cares i traces pareixen de got i gavinet. Eixa gentola s de got i
gavinet. Ad eixe baret va gent de got i gavinet.
Ser de pala i foguejar, loc. tim: del llat PALA,m en el mateix significat, i foguejar derivat de fc
i este del llat FCU, en el mateix significat. Es diu de la gent que s dspota, renyidora o que t
tendncia a discutir en fora. Cap de diccionari arreplega esta locuci, ni en lentrada de pala ni en
la de foguejar. Com sol succeir en les locucions, frases fetes i refranys, la geny ms jove no sol
utilisar-les. Ni E. Miedes, ni J. comes, ni C. Ros, en les obres ads citades, arrepleguen esta locuci.
Eixemples: s un home discutidor, de pala i foguejar. Si vas a renyir en ell pensa que s de pala
i foguejar.
Serrat, adj. m. tim: del verp antic serrar, tancar, i este del llat SERARE, tancar, o
directament del francs serrer, estrnyer. Cf. el francs serrer, apretar, litali serrare, apretar,
tancat, i el castell cerrar. Saplica a persones per a indicar que sn molt reservades, tamb
saplica a la vegetaci o a la barba per a dir que s espesa. El verp serrar ha desaparegut per
complet en la comarca, com en tot el valenci. Estem davant dun arcaisme que pot haver-se
conservat viu per influncia del castell, ya que en castell la forma cerrado tamb t estes
accepcions.
Eixemples: s un home molt serrat, mai obri la boca. Sempre he tingut la barba serrada.
Abans la devesa tenia una vegetaci molt serrada.

______________________
258
Miedes Bisbal, E. Refranyer en llengua valenciana. Ed. Lautor. Valncia 1986.

259
260

Comes i Nacher, J. Refranyer valenci de lHorta. Ed. Ajuntament de Valncia. Valncia 1995.
Ros, C. Tratat de adages y refranys valencians. Ed. Imprenta Josep Garca. Valncia 1736.

Serreig, s m. tim: desconegutr. Planta gramnia (Echinochloa crusgalli), pareguda a larrs, se

cria dins dels arrossars i els perjudica. s molt coneguda entre els llauradors i arrossers de la
comarca; no obstant, alguns individus de les generacions ms jvens que no treballenla terra lhan
oda nomenar pero no la saben identificar, la gent de ciutat la desconeix.
Eixemples: Hem danar a virvar o somplir el camp de serreig. El serreig sapega a la roba.
Sipela, s. f. tim: del grec rus pelaj, en el mateix significat. Variant vulgar de la forma culta
erisipela malatia infecciosa de la pell i les membranes mucoses habitualment causada per
Streptococcus sp i acompanyada de febra. Es tracta duna forma en dess que noms els ms
majors coneixen, generalment de forma passiva; els ms jvens no coneixen ni sipela ni erisipela i
tampoc el dit popular.
Eixemples: Sipela, o mata o pela. La sipela s una malaltia de la pell, pero pot matar. La yaya
tingu sipela i estigu a la mort.
Sitiet
Eixemples:
Sobornat
Eixemples:
Solada
Eixemples:
Soletari
Eixemples:
Soll
Eixemples:
Sort com una rella
Eixemples:
Soroll / Rodo
Eixemples:
Sorra, s. f. tim: del llat SABRRA, llastre. T dos accepcions en la comarca:
a) Arena grossa i

b) Teixit despart o post subjectada en cadenes que du el carro en la part inferior i que servix
per a dur coses o fer de contraps, segurament perque el contraps o llastre se fa en sorra
o arena grossa.
En castell existix la forma sorra, del llat SABURRA, en el mateix significat, com a arena grossa
que sutilisa per a llastre en les embarcacions. En la comarca la sorra s larena grossa i la part del
carro descrita, no significa llastre, segurament perque les embarcacions de peixca que sutilisen no
ne tenen. Noms els ms majors, i no tots, coneixen laccepci darena grossa, la de part del carro
s ms general entre els ms majors i de mijana edat.
Eixemples: El gosset anava en la sorra del carro. La sorra del carro pot ser despart o ser una
post. El carro anava tan carregat que la sorra tocava terra. Pa [per a] obrar no val larena de la
mar, pero s la sorra. A vora mar, entre lauya [aigua] i larena, pots trobar un trosset sorra.
Sorra, tonyina de , s. f. tim: de lrap sorra, ventrell, melic. Carn del ventre de la tonyina,
que s la part millor. La forma sorra, com a ventre, ha quedat fossilisada en esta locuci i
nosutilisa fra della. Ac fem notar que larabisme sorra (ventre, melic) sha mantingut viu en esta
locuci. En castell tamb existix la forma sorra en este significat, pero el diccionari de la RAE diu
que la forma castellana prov del catal sorra, no es tracta puix dun castellanisme.
Eixemples: A la titaina li pose tonyina de sorra. Venien tonyina de sorra en el Mercat de
Russafa. Lensalada porta tonyina de sorra.
Sortir, v. intr. tim: del llat *SURCTIRE, sorgir, brotar, saltar, botar. El verp sortir en la comarca
t dos accepcions:
a) Brollar, saltar aigua en fora i cap amunt: Fent el pou tocrem una vena i sortia aigua per
dalt del meu cap; i
b) Saltar, botar, separar-se una part del tot bruscament, generalment referint-se a les punes
del fc: La llenya esclafix i surten purnes de la foguera.
Alcover en letimologia diu: En catal antic apareixen textos en qu sortir sembla tenir un sentit de
saltar mestost que de anar de dintre a fora, per exemple en aquests passatges: Sort del llit / e
mig guarit / yo men part, Spill 965; Lo moltonet / e fill dovella, / si morta ella, / de cabra
mama, / com cabr mama, / corre, surt, salta, Spill 9113. Aquest significat sembla afavorir
l'etimologia *SURCTIRE sorgir, brotar. Efectivament, en la comarca se conserva el sentit antic de
saltar que menciona Alcover. Cal tindre present que en castell existix el verp surtir en les
segents accepcions segons la RAE265: 1. Proveer a uno de alguna cosa. . t. c. prnl. // 2. Intr.
Brotar, saltar, o simplemente salir el agua, y ms en particular hacia arriba. // 3. Saltar, rebotar.
. en Len. El barro me surti a la cara.. Les accepcions 2 i 3 coincidixen en les nostres pero no
podem pensar que el castell ha influt a lhora de conservar estes accepcions, ya que estes, i
concretament la 3, no sn prpies del castell de Valncia. Carles Ros arreplega este sentit de
saltar de manera ben clara: Surtr sortr, saltr zia arriba: hablando del agua, que surte zia
arriba con violencia. Tambien quando se pica una vena oara sangrr, suele suceder saltr la
sangre: y en valenciano se dize: quant sagnren Pre, surt ( sort) tan gran jorrl, que a tots

esguit. Coln266 fa referncia al nostre significat, encara que no diu, com fa Alcover, que es tracta
dun significat antic: ... sortir, verb que en un principi tenia el sentit principal de brollar
laigua (avui a Valncia el verb normal per sortir continua ssent eixir, mentre que sortir es diu
duna espurna, duna irrupci violenta i inesperada). Noms els ms majors utilisen el verp sortir,
els atres parlants solen utilisar el verp eixis, brollar o botar, segons el cas.
Eixemples: Fent el pou tacrem una vena i sortia auya (aigua) per dalt del meu cap. La nyenya
(llenya) esclafix i surten purnes de la foguera. Surten purnes del fc. Surt lauya (aigua) de la
font al bull

______________________
265
Diccionario de la lengua espaola. RAE. Espasa Calpe. Madrit 1992. La RAE li dona al verp surtir
letimologia de surto i ad este del llat *SURTUS, per SURRECTUS, del verp SURGERE, p. p. irregular de
surgir.
266
Coln, G. El lxic catal dins la Romnia. Ed. Universitat de Valncia. Valncia 1993. Pg. 99.
Sortit, s. m. tim: del llat *SURCTIRE, sorgir, brotar, saltar, botar. Bot que es pega quan alg
sesglaya de sobte, sobresalt. s una forma utilisada en la comarca i com sempre el seu us s
manco freqent entre els ms jvens, que la substituxen oel castellanisme susto, bot o sobresalt.
Eixemples: No me lesperava i quan entr pegu un sortit. Estava dormit i el rellamp me feu
pegar un sortit en lo llit. El chiquet ha pegat un sortit quan tha sentit quirdar [cridar].
Sostre, s. m. tim: postverbal del llat vulgar *SUBSTRRE, estendre formant un llit. Laccepci
que t en la comarca s la del sostre de la barraca, sinnima de cambra o andana, com ya recoll
Sanchis Guarner267. En la comarca el sostre s una espcie de cambra o andana per a alar coses o
guardar la collita; antigament en el sostre de les barraques se criaven cucs de seda. Hui queden
poques barraques i en les cases dobra el sostre sol rebre el nom de cambra o andana. La part
interior i superior dun edifici o habitaci rep el nom de trespol (V. trespol) i generalment sutilisa el
castellanisme techo. Les dos formes sn utilisades pels ms majors. Eixemples: En el sostre de la
barraca guardvem la collita. En la casa hi havia un sostre a on dormien els chiquets. La
pochada t un sostre pa (per a) guardar coses.

______________________
267
Sanchis Guarner, M. Les barraques valencianes. Colecci Debats. Diputaci de Valncia. Valncia 1999.
Guarner fa referncia al sostre desta manera: El llaurador de lHorta de Valncia, en canvi, sent la necessitat
dun departament on puga dipositar, encara que siga eventualment, les collites de poc pes, les anes agrcoles
petites que no sn ds com, els mals endreos, etc., i es construeix un pis alt, anomenat andana, cambra o
sostre.
Sotil, adj. m. i f. tim: del llat SUBTLE, fi, prim. En la comarca saplica a les persones i significa
prim o molt prim. Alcover li dona laccepci de prim i la de baixa qualitat, les dos les documenta
en la llengua clssica en obres com el Tirant o les Crniques de Desclot o de Pere IV [dArag, II de
Valncia]. Cal recordar que en castell antic existia sotil. Noms les persones ms majors i algunes
de mijana edat utilisen esta forma que ha caigut en dess. Eixemples: La chiqueta no menjava i

se qued sotileta. Tenia unes cametes sotiletes. Els braos els tenia sotils de no menjar. La
velleta se qued sotileta, sotileta i se mor.
Sous, a quins / per quins cinc..., loc. tim: del llat SLDU, en el mateix significat, moneda
slida o sancera. La paraula su, moneda antiga que valia dotze diners de bill o la vintena part
duna lliura, que ya existia en el sigle XIII, ha quedat fossilisada en esta frase i no sutilisa fra
della. Cal dir que la frase, que significa per quin motiu o causa sha fet o sha de fer una cosa, s
ben antiga i una locuci arcaica; la trobem en el Spill del valenci Jaume Roig: Per quins cinc
sous / los acolliu?. En una atra obra clssica valenciana com Lo procs de les olives, sexplica el
seu significat: Consell haveu dat a qui nol demana; / per ffur daquest regne, cinch sous li deveu.
Esta frase, com indica Alcover en el seu diccionari, s dorige migeval, donat que els Furs del Regne
de Valncia condenaven a pagar cinc sous a qui donava un consell no demanat o se ficava a on no
el cridaven. Els parlants desconeixen lorige de la locuci, pero lutilisen tots i sempre en ms
freqncia els ms majors. Molts desconeixen el significat de su i qui sap que s una moneda no
coneix el seu valor ni quan sutilisava. Eixemples: A quins cinc sous ha vingut este ac ara?.
Per quins cinc sous me dius aix?. A quins cinc sous te claves tu en esta qesti?.
Succet
Eixemples:
Suja (sutja)
Eixemples:
Tabur
Eixemples:
Tall, a de
Eixemples:
Tall, al al
Eixemples:
Tallaarrs
Eixemples:
Tanda, s. f. tim: possiblement dorige rap o del llati DANDA, coses que shan de donar. T en
la comarca dos accepcions:
a) Cada u dels moments duna activitat que sassignen ordenadament a diversos participants
per a eixercir-la alternativament, sol dir-se en el rec dels camps quan cada regant t un
moment o temps assignat per a regar, en castell turno.

b) Conjunt dels budells, lleu i fege, etc. dun animal mort.

Laccepci a se mant viva en la comarca, sobretot quan se parla del rec, la forma normativa torn
no ha entrat en la llengua parlada i el castellanisme turno seguix guanyant terreny, especialment
entre els ms jvens i parlants de mijana edat. Laccepci b est molt viva entre les dnes i
carnissers. Eixemples: La tanda pa (per a) regar me toca a les cinc del mat. Hui no regue, deixe
passar la tanda. Vost mha donat la tanda (en el forn). En la carnisseria he comprat carn de
tanda pal (per al) dinar. Compra tanda perque no t diners pa (per a) comprar llomello.
Tedesca, ms grossa que una -, adj. f. tim: de litali tedesca, alemana. Saplica a dnes
molt grosses, La paraula tedesca noms sutilisa fossilisada en esta frase feta i els parlants
desconeixen el seu significat, pero lutilisen per a indicar que una dna est molt grossa. Noms
algunes persones molt majors utilisen esta locuci. Eixemples: Aquella dna estava ms grossa
que una tedesca. Era una dna ms grossa que una tedesca.
Temporal de la fulla
Eixemples:
Tenor
Tipologia:
Eixemples:
Tento
Eixemples:
Tesor
Tir
Eixemples:
Titaina
Eixemples:
Tito, tita
Tipologia:
Eixemples:
Tocar
Eixemples:
Toll
Eixemples:

Tomata quarentena
Eixemples:
Torna
Eixemples:
Tovalles, entre amics no calen , loc. tim: del germnic thwahljo, en el mateix significat. Pea
de ll o cot, que es posa sobre la taula quan se para per a menjar. Hui sutilisa el castellanisme
mantel, la forma tovalles noms sutilisa fossilisada en esta locuci que susa per a indicar que
entre persones de confiana no cal tindre massa miraments o cerimnies; tamb sha conservat la
forma tovalles per a referir-se a la pea de tela anloga que es posa sobre laltar. Segurament sha
conservat en abds casos per haver-se confs en el plural de tovalla, pea de roba ms llarga que
ampla destinada a eixugar. Eixemples: Entre amics no calen tovalles, aixina que fem-ho rpit i
senzill. Tinc unes tovalles velles de laltar. Les mongetes li han regalat unes tovalles a liglsia
del poble.
Trams, s. m. tim: de lrap torms, planta Lupinus albus i el seu fruit.
a. Adems del fruit desta planta significa
b. boquera, de color groc i possiblement dac el nom de trams, que tenen a banda i
banda del bec els pardalets caganius i tamb, segurament per extensi,
c. el granet o tall que es fa en la comisura dels llavis.
Sol dir-se que a u li eixir trams per a indicar que parla molt. Es tracta daccepcions corrents en
la comarca, si be la ms estesa s la de granet o tall en la comisura dels llavis desprs de la de
fruit i hui no tan coneguda la que fa referncia als pardalets.
Eixemples: Parla tant que li eixir trams. Tha eixit trams i aix fa mal. Els pardalets sn
molt menuts i encara tenen trams.
Trena, s. f. tim: del llat vulgar *TRNA, variant del clssic TRNA, compost de tres. Conjunt
de budells dun animal, generalment corder, entrellaats com una trena per a torrar-se, equival al
castell zarajo o revoltillo i en Mallorca i Menorca se denomina trunyella. Es tracta dun menjar
tradicional que ha deixat de fer-se fa ben poc i que els parlants majors i de mijana edat encara
recoden; hui els zarajos de Conca (en forma de madeixa i no de trena) shan comercialisat i sha
introdut el castellanisme zarajo, a lhora que soblida la forma tradicional de preparar este aliment
fent trenes i tamb el seu nom.
Eixemples: Ton yayo comprava budell i fea trenes per a torrar-les. Els zarajos sn les trenes
pero embolicades. Hui ya no se fan trenes en els budells.
Trespol, s. m. tim: incert. Part interior i superior dun edifici o habitaci, equival al castell
techo. En la barraca se li dona el nom de trepol tant a la part interior i superior de lhabitcul que
s generalment de canys sense lluir i a voltes de posts com a lenvelat o coberta a dos

galteres273. Com digurem ads en parlar de sostre, en la comarca el sostre s sinnim de cambra
o andana i el trespol la part interior i superior dun edifici o habitaci. Hui la forma trespol noms
alguns majors lutilisen i els ms jvens no saben ben be a quina part de la casa se referix, de
manera que utilisen el castellanisme techo.
Eixemples: Se conserva en la canoneta popular que diu: Tinc una barraqueta / que no t trespol, /
i per la matinadeta / ya li pega sol. Hui els jvens al trespol li diuen techo. El trespol est
clavillat.

______________________
273
Per a ms informaci sobre el tema cal vore Sanchis Guarner, M. Les barraques valencianes. Colecci Debats.
Diputaci de Valncia, Valncia 1999.
Tret, a
Eixemples:
Trogilla
Eixemples:
Trompellots, a
Eixemples:
U
Eixemples:
Uo
Eixemples:
Vagaci
Eixemples:
Vall, la squia del
Tipologia:
Eixemples:
Vaqueta
Tipologia:
Eixemples:
Ver
Tipologia:
Eixemples:
Visc
Tipologia:

Eixemples:
Viscor
Tipologia:
Eixemples:
Xala
Tipologia:
Eixemples:
Xaler
Xara