Generalitat de Catalunya Llengua catalana i literatura INSTITUT TORREFORTA

Departament d’Ensenyament 1r BAT B TARRAGONA

PRÀCTICA 7

JOAN SALVAT-PAPASSEIT
Mester d’amor

COMENTARI

Aquest poema de Joan Salvat-Papasseit, que porta per títol “Mester d’amor”, és un cant del
poeta a l’amor i a no deixar-se perdre l’ocasió de compartir un petó.

Joan Salvat-Papasseit, que va néixer a Barcelona el 1894, va ser un dels màxims

representants de la poesia avantguardista a Catalunya. Alguns dels seus poemes destaquen
per la tècnica del cal·ligrama i d’altres es van popularitzar per l’encert de saber barrejar les
tècniques de la poesia d’avantguarda amb pinzellades pròpies de la literatura popular.

El poema que ens ocupa està dedicat a Enric Casanoves, un escultor amic del poeta, i pertany
al poemari La gesta dels estels.

La composició està formada per quatre quartets (cal tenir en compte que els versos 15 i 16
formen un únic vers, el 15) de versos decasíl·labs. Són, pert tant, versos d’art major amb una
rima consonant i que segueixen el següent esquema mètric: A B’ A B’ / C D’ C D’ / E F’ E F’/ G
D’ G D’. Tots els quartets tenen una rima encadenada i presenten una alternaça de rimes 1
masculines i femenines, de tal manera que els versos imparells són masculins, mentre que
els parells són femenins.

Pel que fa als fenòmens fonètics, cal assenyalar la presència de sinalefes als versos 1, 5, 9, 11,
12, 13 i 15, d’elisions als versos 2, 4, 10, 13, 14 i 16 i d’una sinèresi (pronunciació en una sola
síl·laba de dues vocals en contacte a l’interior d’un mot que no haurien de formar diftong ) al
vers 6. Tots aquests fenòmens permeten que el recompte sil·làbic final del poema resulti en
16 versos isosil·làbics.

Sobre el contingut del poema, cal dir, com ja he apuntat al començament del comentari, que
la composició expressa la voluntat que té el poeta de donar consells sobre el fet de besar. En
aquest sentit el títol és molt significatiu, per tal com el poeta se sent “mester d’amor”, és a
dir, mestre d’amor. Amb aquest títol se sent capacitat per parlar sobre l’art de besar.
D’aquesta manera, en la primera estrofa, Papasseit ens convida a no estalviar els petons i a
deixar-nos besar, perquè suposa un gran plaer. En la segons estrofa ens explica quina actitud
hem de tenir i quina no davant del petons. En la tercera, ens planteja, mitjançant una
interrogació retòrica, la decepció que podríem tenir si moríem sense haver tastat el plaer
d’un petó a la galta. La pregunta no té resposta, però pretén provocar la reflexió del lector i
reforçar així la idea general del poema: per res del món hem d’estalviar els petons. El poema
es tanca amb la quarta estrofa on Joan Salvat-Papasseit proposa desfer-se de qualsevol por i
besar tants cops com ens sembli perquè “la vida és comptada”, la vida és finita i no estem en
aquest món eternament.
Les figures retòriques, per la seva banda, ajuden a reforçar el contingut del poema i en
aquest “Mester d’amor” cal destacar l’encavallament, figura que es pot trobar en diferents
punts del poema (versos 1 i 2, 3 i 4, 9 i 10), dues hipèrboles en els versos 2 (el goig d’amar no
comporta mesura) i 8 (com més roent més fidel la besada), hipèrbatons en els versos 3 (que
és sempre als llavis que l’amor perdura) i 13 (curi el veire el temor), o comparacions als
versos 5 i 6 (no besis com l’esclau i el creient, mes com vianant a la font regalada). Cal
destacar, també, com ja he dit, una interrogació retòrica en els vesos 9 i 10 i, fins i tot, es
podria citar una asíndeton al vers 11 (Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,) que accelera la
lectura igual com es pot accelerar el cor davant el fet de rebre els petons. Però potser la
figura retòrica més important és l’anàfora que, amb l’oració “Deixa’t besar” que es repeteix a
les quatre estrofes (versos 3, 7, 11 i15), resumeix perfectament la intenció de Papasseit en
aquest poema. Una altra anàfora, en els versos 14 i 16, que s’inicien amb l’imperatiu “besa”,
posa la cirereta al poema convidant Enric Casanoves i, per extensió, tots els lectors a no
mostrar-se passius davant el goig de la besada.

En conclusió, doncs, aquest poema de Joan Salvat-Papasseit és un cant a l’amor que convida
el lector a aprofitar totes les ocasions per gaudir d’un petó abans no ens arribi la mort
inevitable.