Atles Peixos Web

Atles dels peixos del delta de l'Ebre
Colecció tècnica, 3
AUTORS
Verònica López, Nati Franch, Quim Pou, Miguel Clavero, Norbert Gaya i Josep Maria Queral.
EQUIP DE TREBALL
Prospeccions de camp: Verònica López, Norbert Gaya, Josep Maria Queral, Quim Pou, Miguel Clavero,
Nuria Queral, Montse Garrido, Nati Franch, Rosa Gilabert, Dolors Ferrer, Alejandro Valdivieso, Eloi Cruset,
Jordi Benito i els alumnes en pràctiques (Gemma Curto, Melani Vidal, Francesc Fabra, Romà Arques,
Carlos Garcia, Magda Guardiola, Teresa Costa, Romàn Borràs, Jordi Romeu, Franc Xavier Llàtser,
Marc Sant Martí, Ira Bertomeu, Jordi Virgili, Albert Camps, Eva Juliàn, Laura Margalef, Àxel Beltran)
Elaboració de dades: Verònica López, Rosa Gilabert, Montse Garrido, Nati Franch i Miguel Clavero.
Redacció: Verònica López, Nati Franch i Quim Pou.
FOTOGRAFIES
M. Cebolla, J. M. Queral, V. López, J. Aldoma, Krüger, J. Regàs, D. Antoja, F. Vidal, J. Estupinyà,
Z. Zlenert, Monlluch, A. Mustard, J. Hileweart, Foundling, R. Pillón, D. Borg, A. M. Arias, F. Betti, Estación
Hidrobioloxía “Encoro do Con”, Laguna Project SNC, Aquari Barcelona, Centre Ictiològic.
DISSENY I PRODUCCIÓ GRÀFICA

Frank Il.lustració & Disseny S.L.
FORMAT DE CITACIÓ RECOMANAT

López V., N. Franch, Q. Pou, M. Clavero, N. Gaya & J.M. Queral. 2012. Atles dels peixos del delta de l'Ebre.
Col·lecció tècnica, 3. Generalitat de Catalunya, Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Medi Natural.
Parc Natural del Delta de l'Ebre. 1a edició. 224p.
Col·lecció Tècnica 3
Atles de peixos del delta de l’Ebre
Verònica López
Nati Franch
Quim Pou
Miguel Clavero
Norbert Gaya
Josep Maria Queral
5
PRESENTACIÓ
Quan em van convidar a fer aquest prefaci vaig reflexionar una mica sobre les raons per haver-me triat i
sobre si era adequat que fos jo qui l'escrivís... cal un portuguès per introduir un llibre sobre el Delta? Però
és una veritat irrefutable que el treball desenvolupat pels autors (la Nati, la Vero, el Josep, el Quim, el
Berto, el Miguel i tota la gent que n'ha col·laborat) va més enllà del delta de l'Ebre. És un treball que
traspassa fronteres, per a convertir-se en un exemple a seguir per tota la Península Ibèrica. Aquest no és
només un llibre sobre els peixos del Delta; és molt més que això.
Amb més de 30.000 espècies, els peixos són el grup més divers de vertebrats, representant més de la
meitat de les espècies de vertebrats conegudes. Però, i tot i la seva importància com a aliment pels
humans, els peixos són un grup relativament poc estudiat i molt poc conegut pel públic en general. Per
exemple, des de l'any 2000 han estat descrites 18 noves espècies de peixos als rius de la Península,
gairebé tots endèmics, sense que la opinió pública se n'hagi assabentat. Aquesta és una prova del
enorme treball científic i de divulgació que encara té per fer aquesta generació d'ictiòlegs i varies de les
futures.
El tercer volum de la col·lecció tècnica del Parc Natural del Delta de l'Ebre ve a incrementar el
coneixement sobre aquest grup de vertebrats, presentant informació de les més de 100 espècies de
peixos que el Delta acull. Pel profà un centenar podrien semblar poques espècies, quan hem dit que al
món n'hi ha més de 30.000, però, tot el contrari, amb només uns 320 kilòmetres quadrats el Delta de
l'Ebre és una de les zones de més gran diversitat piscícola de tota la Península Ibèrica. A més a més,
algunes de les espècies, com ara el fartet, troben al Delta un dels seus principals refugis a escala
mundial.
Aquest llibre, en format d'Atles, considera tots aquells ambients aquàtics del Delta on els peixos poden
viure-hi, des dels Ullals a les badies, passant per les basses o el mateix riu Ebre. El Delta és un sistema
molt modificat per l'acció humana, especialment per l'agricultura, però hi ha espècies de peixos que
poden viure als canals de reg o fins i tot als arrossars. A més de ser una obra molt detallada, aquest Atles
té com a novetat la inclusió dels ambients humanitzats, mostrant la gran capacitat d'adaptació a
condicions modificades que mostren algunes espècies de peixos.
El delta de l'Ebre és avui en dia un lloc de referència per a la ictiologia en la Península, tot i que
malauradament molts dels estudis estan relacionats amb les moltes espècies introduïdes que ocupen
aquest espai. L'equip que ha desenvolupat aquest llibre és punter en la conservació activa de
poblacions de peixos, liderant nombroses mesures com ara el control d'espècies exòtiques, el
salvament d'espècies natives a la xarxa de reg, el seguiment d'espècies amenaçades i la seva cria en
captivitat. Per acabar, vull aprofitar aquesta oportunitat per expressar la meva estima i amistat als autors
del llibre i desitjar-los molts èxits pel futur (ictiològics i dels altres).
Filipe Ribeiro
President de la Sociedad Ibérica de Ictilogía (SIBIC)
Agraïments_Maquetación 1 13/09/2015 17:11 Página 1
AGRAÏMENTS
Des del plantejament inicial d’elaborar un atles fins a la seva finalització, han estat moltes les persones
implicades i demanem disculpes per no poder-les enumerar totes.
Aquest projecte no hagués estat possible sense la col·laboració i el suport moral de molta gent, però,
en concret, volem manifestar el nostre agraïment a:
● Tot l’alumnat en pràctiques i el voluntariat que han col·laborat tant en les campanyes prospectives
com en la neteja i posada a punt dels arts de pesca.
● Els autors de les fotografies que han col·laborat de manera desinteressada en el projecte.
● Monlluch per cedir-nos una miqueta del seu art.
● Tots els pescadors de les confraries locals i de les pantenes que ens van obrir les portes de la
seva “casa temporal”, i en especial Javier Garriga i Carlos Ramírez (“Xampaina”).
● Els propietaris dels arrossars que ens van deixar trepitjar el seu tresor més preuat sense
condicions, especialment en Josep Antoni Vidal (“Jou”), en Paco Vidal, en José Ventura, en Josep
Queral i en Raül Callau.
● Els guardes de les llacunes (Agustí, Antonio (“Tono”), Delfín i José) i dels ullals de Vilacoto (Àngel)
per facilitar-nos la feina de mostreig.
● Les comunitats de regants del Delta per facilitar-nos la base cartogràfica de la xarxa hídrica.
● L’Edu del CREAF per la seva disposició i ajuda tècnica en l’elaboració de la cartografia.
● En Jordi Quintano per la seva disponibilitat i per l’ajuda en la identificació dels peixos plans.
● La Sandra Mallol per la seva ajuda en la identificació dels Pomatoschistus.
● En Miquel Àngel López, en Pere Luque, en Carles Alcaraz, i en Jaume Aldoma pels seus aclari-
ments, observacions i anotacions d’última hora. A Margarita Fernández, per l’aportació de les
dades de la badia.
● Tots els membres del Parc Natural, en especial en Xavi Abril i en Toni Curcó, pel seu suport i per
estar sempre disposats a fer aportacions i revisions.
● L’Òscar Caballé pel seu suport permanent i per estar sempre que ha fet falta.
● En Lluc Pou, la Mariona Pou, la Mar Casanova, l’Anna Casanova, l’Ona Caballé i en Leo Caballé,
perquè han nascut enmig del caos programat.
I, en definitiva, a tothom qui ha fet que aquest projecte s’hagi pogut dur a terme...
MOLTES GRÀCIES!!
7-9 Index_Maquetación 1 18/09/2015 12:44 Página 1
ÍNDEX
Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5
Agraïments . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6
Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
Objectius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
Àrea d’estudi: el delta de l’Ebre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13

Règims de protecció: marc legislatiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
Ambients aquàtics deltaics amb presència de peixos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
Metodologia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
Estratificació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28
Disseny i planificació del mostreig . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31
Anàlisi de dades i presentació dels resultats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39
Fitxa model. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42
Fitxes descriptives: els peixos del delta de l’Ebre

Petromyzon marinus Linnaeus, 1758 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45
Dasyatis pastinaca (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47
Acipenser sturio Linnaeus, 1758 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
Anguilla anguilla (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50
Conger conger (Linnaeus, 1758). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53
Dalophis imberbis (Delaroche, 1809) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54
Alosa fallax (Lacépède, 1803) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55
Sardinella aurita Valenciennes, 1847 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58
Sardinella maderensis (Lowe,1838). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59
Sardina pilchardus (Walbaum, 1792) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60
Engraulis encrasicolus (Linnaeus, 1758). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61
Gobio lozanoi Doadrio & Madeira, 2004 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62
Luciobarbus graellsii (Steindachner, 1866) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64
Squalius laietanus Doadrio, Kottelat & Sostoa, 2007 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66
Parachondrostoma miegii (Steindachner, 1866) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67
Cyprinus carpio (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68
Carassius auratus (Linnaeus, 1758). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72
Pseudorasbora parva (Temminck&Schlegel, 1846) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74
Alburnus alburnus (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76
Scardinius erythrophthalmus (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78
Rutilus rutilus (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 80
Leuciscus idus (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82
Ctenopharyngodon idella (Valenciennes, 1844) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83
Cobitis paludica (de Buen, 1930) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 84
Misgurnus anguillicaudatus (Cantor, 1842) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86
Ictalurus punctatus (Rafinesque, 1818) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88
Silurus glanis Linnaeus, 1758 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 90
Atherina boyeri Risso, 1810 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92
Fundulus heteroclitus (Linneaus, 1766). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94
Xiphophorus maculatus (Günther, 1866) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97
Gambusia holbrooki (Agassiz, 1859). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 98
Aphanius iberus (Valenciennes, 1846) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100
Valencia hispanica (Valenciennes, 1846) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103
Gasterosteus aculeatus Linnaeus, 1758 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 106

Belone belone gracilis Lowe, 1839 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109
Syngnathus abaster Risso, 1827 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 110
Syngnathus acus Linnaeus, 1758 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 112
Syngnathus typhle rondeleti Linnaeus, 1758 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 114
Syngnathus phlegon Risso, 1827 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 116
Nerophis ophidion (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 117
Hippocampus guttulatus Cuvier, 1829 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 118
Dicentrarchus labrax (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 120
Lepomis gibbosus (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 122
Micropterus salmoides (Lacepède, 1802) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 124
Sander lucioperca (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 126
Trachurus trachurus (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 128
Trachurus mediterraneus (Steindachner, 1868) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 130
Caranx rhonchus Geoffroy Saint-Hilaire, 1817 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131
Trachinotus ovatus (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 132
Lichia amia (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 133
Pomatomus saltatrix (Linnaeus, 1766) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 134
Spicara smaris (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 135
Diplodus annularis (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 136
Diplodus vulgaris (Geoffroy Saint-Hilaire, 1817) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 138
Diplodus sargus (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 140
Sparus aurata Linnaeus,1758. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 142
Lithognathus mormyrus (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 144
Boops boops Linnaeus, 1758 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 146
Sarpa salpa (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 148
Dentex dentex (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 150
Oblada melanura (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 151
Pagellus erythrinus (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 152
Umbrina cirrosa (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 153
Epinephelus marginatus (Lowe, 1834) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 154
Serranus hepatus (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 155
Mullus barbatus barbatus Linnaeus, 1758 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 156
Mullus surmuletus Linnaeus, 1758 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 158
Liza ramada (Risso, 1827) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 160
Mugil cephalus Linnaeus, 1758 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 162
Liza aurata (Risso, 1810) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 164
Liza saliens (Risso, 1810) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 166
Chelon labrosus (Risso, 1827). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 168
Symphodus cinereus (Bonnaterre, 1788) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 170
Salaria pavo (Risso, 1810) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 172
Parablennius sanguinolentus (Pallas, 1814) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 174
Salaria fluviatilis (Asso, 1801). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 175
Gobius niger Linnaeus, 1758 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 178
Gobius paganellus Linnaeus, 1758 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 180
Gobius cruentatus Gmelin, 1789 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 182
Gobius cobitis Pallas, 1814 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 183
Pomatoschistus microps (Kroyer, 1838) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 184
Pomatoschistus minutus elongatus (Canestrini, 1861) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 186
Callionymus risso Lesueur, 1814 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 187
Sphyraena sphyraena (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 188
Trachinus draco Linnaeus, 1758 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 189
Trachinus araneus Cuvier, 1829 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 190
Scorpaena porcus Linnaeus, 1758 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 191
Chelidonichthys lucerna (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 192

Lepidorhombus spp. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 193
Scophthalmus rhombus (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 195
Arnoglossus laterna (Walbaum 1792) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 196
Solea senegalensis Kaup, 1858. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 197
Solea solea (Linnaeus, 1758). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 198
Pegusa lascaris (Risso, 1810) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 200
Synaptura lusitanica Capello, 1868 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 201
Buglossidium luteum (Risso, 1810) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 202
Resultats generals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 203

Inventari i riquesa d’espècies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 203
Composició i distribució de la comunitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 205
Conservació de la ictiofauna . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 211
Problemàtica de les espècies introduïdes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 215
Glossari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 217
Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 219
11
INTRODUCCIÓ
La singularitat ecològica del delta de l’Ebre ve marcada per la gran diversitat d’ambients i espècies
que hi viuen en un espai físic relativament reduït. Els ecosistemes estuarians són altament influenciats
pels fluxos d’aigua marina i d’aigua dolça, que produeixen grans variacions de les característiques
fisicoquímiques de les seves aigües. Les comunitats de peixos dels estuaris són molt diverses i estan
formades per espècies marines, limnètiques i migradores. A més, el nombre total d’espècies és dinà-
mic al llarg dels anys a causa tant de la desaparició com de la introducció de noves espècies, però
aquest nombre també difereix segons la presència, o no, d’espècies ocasionals.
Més de quaranta espècies de peixos han estat citades fins ara a les aigües deltaiques (Queral, 2001).
Algunes d’aquestes espècies es troben en greu perill d’extinció tant en l’àmbit català o ibèric com
mundial. Aquest és el cas del fartet (Aphanius iberus), que té al Delta un dels seus principals
nuclis de població, o el samaruc (Valencia hispanica). L’espinós (Gasterosteus aculeatus) i la bavosa
de riu (Salaria fluviatilis) són espècies amb àmplies àrees de distribució, però molt amenaçades a la
Península Ibèrica, que encara mantenen poblacions al Delta.
Tot i això, els ecosistemes aquàtics deltaics han patit intenses modificacions al llarg dels últims
150 anys. El cultiu d’arròs, que avui ocupa més del 60% de la superfície deltaica, ha portat a la
desaparició de grans extensions d’aiguamolls. Aquest conreu implica, a més, una severa alteració
dels fluxos estacionals d’aigua i de les seves propietats fisicoquímiques (conductivitat), i també unes
importants aportacions de fertilitzants i d’altres productes fitosanitaris. Des de la construcció dels
grans embassaments, el riu Ebre gairebé ha deixat d’interaccionar amb la seva plana deltaica. Els
humans han intentat insistentment fer desaparèixer alguns ecosistemes tan peculiars com els ullals,
i els que han arribat als nostres dies, aquells amb un major cabal de surgència, estan fortament
degradats. D’altra banda, tots aquests ambients aquàtics modificats i alterats han estat ocupats
per espècies introduïdes de peixos. Algunes, com ara la carpa (Cyprinus carpio), són al Delta
des de fa dècades o fins i tot segles, però la introducció i l’establiment de noves espècies és un
procés encara viu. Només a l‘última dècada s’han establert com a mínim quatre noves espècies
foranes (Pseudorasbora parva, Misgurnus anguillicaudatus, Fundulus heteroclitus i Xiphophorus
maculatus), i tot un seguit d’espècies exòtiques han estat citades, sense que se n’hagi pogut constatar
l‘aclimatació.
Una de les condicions prèvies per al desenvolupament de programes de gestió i conservació de la

fauna és el coneixement de les espècies que habiten una determinada àrea geogràfica. D’aquesta
manera, l’inventari i quantificació de les comunitats íctiques i dels seus hàbitats es converteix en
un prerequisit gairebé indispensable per a la preservació de la ictiofauna. Els atles de distribució cons-
titueixen una de les metodologies més àmpliament utilitzada per conèixer la distribució de les
espècies. Dins de l’àmbit de l’elaboració dels atles, la ictiologia ha tingut un tractament força
desavantatjós en comparació amb altres grups taxonòmics, i, tot i l’increment d’estudis realitzats a
l’entorn del delta de l’Ebre durant els darrers anys, la informació existent sobre la fauna íctica encara
resulta escassa en comparació amb la importància ecològica i faunística d’aquest grup. Tot i això,
hi ha determinats estudis (Demestre et al., 1977 i Sostoa, 1983) que ens permeten tenir una visió
general de la fauna ictiològica. No obstant, cap d’aquests estudis no inclou els ambients de badia.
Davant d’aquesta situació i davant la manca d’informació actualitzada envers la comunitat de peixos
del Delta en el seu conjunt, es va decidir desenvolupar un atles de peixos del delta de l’Ebre que
tingués present no només els ambients continentals, sinó també els ambients de badia, inclosos
dins de l’àmbit deltaic però força oblidats per la comunitat científica. L’objectiu principal era la confi-
guració d’un llistat actualitzat de les espècies íctiques i obtenir una aproximació de l’estructura del
poblament íctic.
12
OBJECTIUS
Entre els objectius principals de l’Atles, tenim:

r Elaborar un llistat actualitzat de les espècies presents en els ambients aquàtics deltaics.
r Elaborar una base de registre i recopilació de dades.
r Inventariar i cartografiar els hàbitats aquàtics deltaics amb presència de peixos.
r Conèixer la distribució local aproximada de cada espècie en cadascun dels ambients
especificats.
r Establir quines zones són vulnerables per a la conservació de la fauna íctica i quines en
són prioritàries.
13
ÀREA D’ESTUDI: EL DELTA DE L’EBRE

L’àrea d’estudi es focalitza en els sistemes aquàtics del delta de l’Ebre, excloent-ne la zona perifèrica
de mar obert. El Delta es localitza a l’extrem més meridional de Catalunya, en la desembocadura del
riu que li dóna nom. Està format per una plataforma al·luvial, que s’endinsa cap a la Mediterrània en
direcció W-E, i dues fletxes litorals que delimiten dues badies.
La creixent disminució dels ecosistemes aquàtics esdevé un greu problema a escala mundial i Cata-
lunya no n’és l’excepció. Actualment els aiguamolls litorals només suposen l’1% de la superfície total
i dos terços es situen al delta de l’Ebre. Constitueixen la zona humida més important del territori català
i la segona, després de la Camarga, del Mediterrani occidental. Si bé ens trobem davant un sistema
on l’acció antròpica ha exercit una forta pressió, possiblement és un dels sistemes estuàrics més ben
conservats i encara hi resten importants zones naturals (llacunes costaneres, maresmes, surgències
d’aigües dolces subterrànies i badies, entre d’altres).
RÈGIMS DE PROTECCIÓ: MARC LEGISLATIU

En el context mediterrani i europeu, molts d’aquests ambients i espècies resulten força escassos i la
seva protecció esdevé una tasca important. Les nombroses figures de protecció del Delta posen de
manifest la seva importància ambiental tant en l’àmbit estatal com internacional:
r Decret 357/1983, de declaració del Parc Natural del Delta de l’Ebre (PNDE), que s’acabarà consolidant amb
el Decret 332/1986, on s’amplia l’àrea de protecció natural i s’inclouen les reserves naturals parcials de la punta
de la Banya i de l’illa de Sapinya. Posteriorment es declaren diverses zones com a Reserves Naturals de Fauna
Salvatge i Refugis de Fauna Salvatge, i finalment al Decret 269/1996 s’amplien els límits del PNDE fins a confor-
mar l’estat actual amb un total de 7.800 ha.
r Decret 328/1992, on s’aprova el Pla d’espais d’interès natural (PEIN) de la Generalitat de Catalunya, modificat
i ampliat per l’Acord de Govern GOV/112/2006. La superfície protegida actual queda establerta en unes
11.500 ha, que comprenen tot el parc natural, els arrossars i algunes àrees adjacents (incloses àrees marines).
r A partir de la Llei 12/1985, d’espais naturals, i del Reial decret 1664/1998, s’ha elaborat l’inventari de Zones
Humides de Catalunya (IZHC), on també s’inclouen àrees mancades de qualsevol figura de protecció fins ara.
CODI NOM DE L’ESPAI RÈGIM DE PROTECCIÓ

19002201 Ullals de Panxa PEIN
19002216 Ullals de l’Arispe i Baltasar PN PEIN
19002213 Illa de Sapinya RNP PN PEIN
19000903 Les Olles PN PEIN
19000904 El Canal Vell RNFS PN PEIN
19000905 El Garxal RFS PN PEIN
19000906 Illa de Sant Antoni RNFS PN PEIN
19002204 Illa de Buda i riu Migjorn PN PEIN
19002205 L’Alfacada PN PEIN
19002207 La Platjola PN PEIN
19002210 Platges de l’Alfacada, Platjola i Eucaliptus, i erms de la Tancada PN PEIN
19002202 La Tancada i bassa dels Ous RNFS PN PEIN
19002209 Antigues salines de Sant Antoni PEIN
19002206 L’Encanyissada PN PEIN
19002211 Erms de Casablanca o Vilacoto PN PEIN
19000907 El Fangar i platja de la Marquesa RNFS PN PEIN
19002212 Badia dels Alfacs, sector nord PN PEIN
19002208 Punta de la Banya RNP PN PEIN
19002217 Riet Vell PEIN
19002218 Badia dels Alfacs, sector sud PN PEIN
Espais aquàtics del delta de l’Ebre inclosos en l’IZHC. S’indica el codi de l’espai i la figura de protecció. RNFS: Reserva natural de fauna
salvatge, RNP: Reserva natural parcial, RFS: Refugi de fauna salvatge, PN: Parc natural, PEIN: Pla d’espais d’interès natural, zona del
delta de l’Ebre.
14
r L’acord de Govern GOV/112/2006 designa les Zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i aprova la
proposta de Llocs d’Importància Comunitària (LIC) (d’acord amb les directives 79/409/CEE i 92/43/CEE) entre
els quals trobem el LIC i la ZEPA Delta de l’Ebre. Al Delta s’han identificat 23 Hàbitats d’Interès Comunitari,
14 dels quals són hàbitats aquàtics i 2 estan inclosos com d’Interès Prioritari:
1. HÀBITATS COSTANERS I HALÒFILS

11 Aigües humides i zones intermareals
1110 Fons marins sorrencs coberts permanentment per aigües no gaire profundes
1140 Fons litorals fangosos o sorrencs parcialment emergits en marea baixa
1150* Llacunes, albuferes, lluents i estanys costaners (Ruppietea maritimae, Potametea, Zosteretea)
1160 Engolfaments, badies, ries i canals litorals d’aigües poc profundes (Zosteretea, Potametea) (V)
13 Maresmes i aiguamolls halòfils atlàntics i mediterranis
1310 Vegetació anual pionera de sòls ssalins litorals o interiors
14 Maresmes i aguamolls halòfils mediterranis i termoatlàntics
1410 Prats i jonqueres halòfils mediterranis (Juncetalia maritimae)
1420 Matollars halòfils mediterranis i termoatlàntics (Arthocnemetalia fruticosae)
1430 Matollars halonitròfils (Pegano-Salsoletea)
3. HÀBITATS D’AIGUA DOLÇA
31 Aigües estancades
3140 Vegetació de carofícies del bentos d’aigües dolces, dures, oligomesotròfiques
3150 Vegetació hidròfita arrelada o flotant de llacs i aigües eutròfiques
3160 Vegetació hidròfita de llacs distròfics (Utricularietaria)
32 Aigües corrents
3260 Vegetació submergida o flotant de rius cabalosos
3280 Vegetació de gespes vivaces decumbents de rius mediterranis amb cabal permanent
(Paspalo-Agrostion semiverticilatae)
7. TORBERES ALTES I TORBERES BAIXES
72 Torberes bàsiques
7210* Torberes de canyissars bàsiques (només formacions dominades per Cladium mariscus)
Hàbitats aquàtics d’interès comunitari presents en el delta de l’Ebre inclosos dins la Directiva 92/43/CEE
(*hàbitat aquàtic d’interès prioritari).
La Xarxa Natura 2000 és un dels

instruments fonamentals per
conservar la biodiversitat i té com
a objecte garantir la conservació
dels hàbitats naturals i la fauna
i flora del continent d’Europa.
Es tracta d’un conjunt d’espais
protegits en l’àmbit europeu.
Està formada per les zones
d’especial protecció per a les aus
(ZEPA) i les zones d’especial
conservació (ZEC), i els llocs
d’importància comunitària (LIC),
que són una figura prèvia i
intermèdia del que seran les
ZEC.
Espais inclosos dins de la Xarxa Natura 2000.

15
La importància del delta de l’Ebre en el marc internacional també ha estat reconeguda per diversos
organismes:
r L’any 1962 la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura i dels Recursos Naturals (UICN) va incloure
el delta de l’Ebre a la llista Bureau Mar, dins de les zones humides euroafricanes d’interès internacional amb la
categoria A, de protecció urgent.
r El 1984 el delta de l’Ebre va ser declarat pel Consell d’Europa com a àrea d’especial interès per a la conservació
de la vegetació halòfila.
r El 1993 va ser inclòs en el Llistat de zones humides d’importància internacional de la Convenció Ramsar.
r El 2007 la federació EUROPARC va atorgar al Parc Natural la Carta Europea de Turisme Sostenible (CETS) i
el 2012 es va renovar aquesta acreditació.
r El 2009 la Comissió Europea va guardonar el Delta com a destí turístic d’excel·lència; les destinacions EDEN
fomen part de la Xarxa Europea de Destinacions d’Excel·lència.
r Reconegut internacionalment per la Unesco com a Reserva de la Biosfera dins de l’espai de les Terres de
l'Ebre. La funció d’aquests espais és, a més de la conservació i protecció de la biodiversitat, el desenvolupament
econòmic i humà d’aquestes zones, la investigació, l'educació i l’intercanvi d’informació entre les diferents
reserves, que formen una xarxa mundial.
AMBIENTS AQUÀTICS DELTAICS AMB PRESÈNCIA DE PEIXOS

El delta de l'Ebre mostra una gran diversitat de medis aquàtics. Els delicats equilibris que s'estableixen
entre les aigües marines i continentals, superficials i subterrànies, en són els principals responsables.
En l’àmbit d’estudi s’inclouen els ambients aquàtics continentals i marins deltaics, i en queda exclosa
la zona de mar obert.
La classificació i la caracterització dels ambients es pot abordar des de molts punts de vista, en funció
de criteris físics, químics i biològics. Cadascun d’aquests elements presenta una dinàmica de variabilitat
pròpia, la qual cosa fa que monitoritzar l’hàbitat es converteixi en una tasca multifactorial. Fins a l’any
1977 (Demestre et al., 1977) no es va establir una classificació dels ambients deltaics aquàtics epicon-
tinentals amb presència de peixos. Aquesta va ser modificada (Sostoa, 1983), i en van resultar cinc
grups d’ambients. Seguint aquest sistema, el present treball proposa una divisió dels grups esmentats
basats en criteris metodològics i de composició íctica. El resultat esdevé en 7 grups; d’una banda el
sistema fluvial (AF) queda dividit en quatre ambients (riu, canals, desguassos o desaigües, i arrossars)
que, malgrat la seva dependència, presenten una dinàmica i caracterització independent. D’altra banda,
les maresmes i les salines (APAS i AH) s’agrupen en un ambient. Finalment, als grups resultants, s’hi
afegeix un vuitè ambient marí: les badies.
Classificació segons l’Atles de peixos del Delta

Classificació segons Sostoa, 1983
(López & Franch, 2006)
Codi Nom de l’ambient Codi Nom de l’ambient
RIU Riu
CAN Xarxa de reg
AF Ambient Fluvial
DES Xarxa de drenatge (desaigües o desguassos)
ARR Arrossars
ALAS Ambient Lacunar d’Aigües Salabroses LAC Llacunes litorals o basses
APAS Ambient Palustre d’Aigües Salabroses MRS Maresmes
AH Ambient Hiperhalí Inclòs dins de les Maresmes
ALPAD Ambient Lacunar i Palustre d’Aigua Dolça ULL Ullals
No contemplat BAD Badies
Classificació dels ambients aquàtics presents al Delta i que s’engloben en el present estudi.
16
El riu Ebre: tram estuarià

La conca del riu Ebre travessa el nord-est de la
Península Ibèrica, té una extensió de 85.550 km2
i un recorregut de 930 km. En els últims 30 km,
l’Ebre es comporta com un estuari. Un tram es-
tuarià “és aquell sotmès a una intrusió no perma-
nent, i variable en l’espai i en el temps, d’una falca
salina que es barreja feblement amb l’aigua dolça
fluvial, on s'estableix una forta estratificació per
densitat a la columna d’aigua” (Ibáñez, 1993). En
aquest treball es presenten els resultats del tram
estuarià des d’Amposta fins a la desembocadura.
Durant el darrer segle, l’estuari de l’Ebre ha sofert
grans canvis en el seu ecosistema a causa de
la forta influència antropogènica. S’estima que
actualment la conca de l’Ebre transporta menys
del 5% dels sediments que descarregava el riu a
principis del segle XX. A més, el cabal anual mitjà
que arriba al Delta ha disminuït en un 29%. La
principal raó d’aquesta minva recau en l’incre-
ment d’ús de l’aigua al llarg de tota la conca i es Tram fluvial inclòs dins de l’àrea d’estudi. La diferenciació
fa palesa en la construcció de nombroses preses, de color indica diferents zones amb posicions estables
de la falca salina.
fins a 138 (Dolz et al., 1997).
Les preses, juntament amb la regulació per part de les centrals elèctriques, modifiquen considerable-
ment la composició i la funcionalitat dels sistemes fluvials afectats, especialment en els trams situats
aigües avall. Mirant des del Delta, l’assut de Xerta, a 40 km de la desembocadura, esdevé la primera
barrera física per a la fauna fluvial, que juntament amb l’antiguitat del seu emplaçament (segle XV) i la
seva modificació a principis de segle, ha suposat un detriment de l’abundància d’espècies migradores
aigües amunt. Aquest fet es va agreujar amb la construcció de la presa de Riba-roja (1948), que va
tancar completament la ruta migratòria d’aquestes espècies.
La dinàmica de la falca salina depèn fonamen-

talment del cabal mitjà diari del riu, malgrat
que la morfologia del fons fluvial també hi té un
paper important. Tot i que el perfil longitudinal
del llit fluvial varia en funció del tram escollit,
en tots els perfils batimètrics de l’Ebre es fa
palesa la irregularitat del seu fons. Aquesta
irregularitat permet limitar l’avanç de la falca
salina a determinades posicions dominants,
que segons diversos autors coincideixen amb
zones somes que representen un obstacle per
al seu avanç. Tanmateix, si bé amb menys
importància, també hem de considerar les
variacions del nivell del mar i altres factors, com
ara el vent, que poden influir tant en la circulació
com en la posició de la falca. Cal tenir en compte
que el límit de penetració de determinades
espècies de peixos d’origen marí es veurà afec-
tat, entre d’altres factors, per la posició de la
falca salina.
Tram final del riu Ebre, a l’alçada de l’illa de Gràcia.
17
Situació Guillén Ibáñez Movellán Sierra Observacions

No falca salina 350-400 >400 >400 300 Els cabals necessaris per a que la falca
Migjorn 250-350 300-400 250-400 >250 arribi a Amposta segons Ibáñez (1993)
Km 12 - - 180-280 - són molt més baixos. Segons Movellán
(2003) aquesta discrepància s’explica
Gràcia 150-250 100-300 100-250 130-250 pel fet que la falca també depèn del
Sapinya - 80-100 - - cabal registrat durant els dies anteriors a
Amposta <150 <80 80-150 <130 la realització de les mesures.
Rangs de cabals (m3/s) amb les respectives posicions de la falca segons diferents autors (autors: Guillén 1992, Ibàñez 1993, Sierra et al.1999,
2001 i 2002, Movellán 2003). Font: Movellán (2003) modificat.
Actualment el riu presenta un curs molt rectilini i únic, amb absència de grans meandres i de cursos
secundaris. Les parts baixes del riu solen caracteritzar-se per la seva gran amplada i poca profunditat.
El tram des d’Amposta fins a la desembocadura presenta una profunditat i una amplada mitjana
d’aproximadament 7 i 240 m, respectivament, tot i que aquestes presenten variacions molt grans
en funció del punt.
El règim natural mediterrani es caracteritza per

1000
crescudes elevades durant la tardor i fins a la pri-

mavera (lligades al règim pluvial oceànic i al des-
1955-1965
800
glaç dels Pirineus). Els estiatges es produeixen a

1985-2005
3/s)
l’estiu. Si bé el cabal fluvial continua seguint un

(m(m3/s)
600
patró amb valors mitjans mensuals baixos durant

Cabal
Cabal
l’època d’estiatge, l’extrema regulació fa que tant

400
el cabal diari com el mensual presentin una varia-

200
ció elevada, en funció de les necessitats hídriques

de les hidroelèctriques, i que els períodes de
0
baixa descàrrega no segueixin un règim natural.

Gn Fb Mç Ab Mg Jn Jl Ag St Oc Nv Ds
Representació del cabal mitjà mensual durant dues sèries

temporals (elaborat a partir de les dades de la CHE El règim fluvial esdevé més homogeni i la magni-
(Confederació Hidrogràfica de l’Ebre)). tud de les avingudes ha davallat.
El creixement agrícola, industrial i urbà que ha experimentat la conca ha comportat un increment de la

salinitat i de la quantitat de nutrients. L’increment de l’eutròfia comporta una proliferació de fitoplàncton,
sobretot durant els mesos estivals, que provoca l’acumulació de matèria orgànica al fons de la
falca. Aquest fet, juntament amb l’estratificació i la poca renovació d’aigua, ocasiona un consum
d’oxigen important fins a l’extrem de poder arribar a situacions d’anòxia i a la desaparició tant de la
fauna com de la vegetació. D’altra banda, la retenció de sediments i l’increment de la depuració de les
aigües residuals, juntament amb la introducció d’espècies exòtiques filtradores com el musclo zebra
(Dreissena polymorpha), han fet que en els darrers anys hagi disminuït considerablement la terbolesa
de l’aigua, cosa que ha provocat un creixement desmesurat de macròfits. En aquest sentit, la introducció
del caragol poma (Pomacea insularum), pot provocar greus impactes tant ecològics com econòmics.
La xarxa de reg
El sistema general de regadiu parteix de dos canals principals que deriven del riu a l’alçada de l’assut
de Xerta, a 51 km de la desembocadura. La disposició topogràfica del Delta, amb una elevació
decreixent en direcció al mar, ha facilitat l’establiment d’una xarxa d’irrigació per gravetat. Un cop
arriben al Delta, ambdós canals principals es ramifiquen en un conjunt de derivacions que formen una
complexa xarxa molt ben estructurada i que distribueix l’aigua a tots els camps de cultiu. Mentre
els canals porten aigua, entre els mesos d’abril i gener, els cabals romanen força constants, amb uns
28-31 m3/s per al de la dreta i 17-19 m3/s per al de l’esquerra, de manera que la quantitat d’aigua
subministrada durant el període de conreu és d’uns 45-50 m3/s. Els paràmetres fisicoquímics de
l’aigua de reg són similars als de les aigües fluvials a l’alçada de Xerta.
18
Temperatura (ºC) 2003-09 Conductivitat (µS/cm) 2003-09

Mitjana 9,5 0,61 Mitjana 1.286 68,46
m m
Màxim 16 Màxim 2.340

Mínim 0,4 Mínim 402
Nombre de mostres 109 Nombre de mostres 109
Valor mitjà, màxim, mínim i nombre de mostres durant el període de
gener i febrer del 2003-2009 a la xarxa de reg deltaica.
La conductivitat, amb valors força constants

al llarg de l’any, es manté al voltant dels
1.300 µS/cm2. Els valors més elevats de tempera-
tura s’assoleixen a l’estiu i els més baixos, a
l’hivern. El rang de variació depèn de les dimen-
sions dels canals, i és més elevada en els més
petits.
Originalment els canals eren de terra i tenien els

marges arbrats. A la dècada dels 80 es van iniciar
les tasques de revestiment a fi de recuperar els
cabals que es perdien per infiltració. La pavimen-
Mapa de distribució jerarquitzada dels canals primaris,
tació, juntament amb els seus sistemes de regu- secundaris i terciaris inclosos en l’estudi.
lació (comportes, bombes…), acompanyada de
la desforestació dels marges, ha implicat tot un
conjunt d’impactes per a la fauna aquàtica, especialment la piscícola i els bivalves uniònids (desapa-
reguts de tots els canals revestits). L’increment del corrent, juntament amb l’absència de substrat
consolidat, ha provocat una desaparició sobtada d’hàbitats aquàtics idonis per al refugi, l’alimentació
i la posta, entre d’altres, de moltes espècies. Per altra banda, l’establiment de comportes i el revestiment
provoca un assecament de la xarxa molt més ràpid i complet, i implica un greu obstacle per a la
mobilitat dels peixos que resten atrapats en tancar-se aquestes estructures, cosa que obliga que
la majoria de les poblacions s’hagin de renovar completament cada any.
Pavimentació
Transformació que ha experimentat la xarxa de reg, que ha passat de canals de terra amb vegetació a canals
completament revestits de formigó.
19
La xarxa de drenatge
Anàloga a la xarxa d’irrigació, existeix una xarxa
de drenatge formada per desguassos, anomenats
localment desaigües, que inclou les sèquies que
recullen l’aigua dels arrossars i la vessen (per gra-
vetat o mitjançant bombes) a les badies, a mar
obert o a les llacunes, formant una connexió
de tots els sistemes involucrats (riu-canals-arros-
sars-desguassos). Si bé ambdós tipus de canalit-
zacions (canals i desguassos), romanen
independents durant tot el seu recorregut, pre-
senten una sincronització funcional i dinàmica,
coincidint amb les necessitats agrícoles de l’arròs.
Temperatura (ºC) 2004-06 Conductivitat (µS/cm) 2004-06

Mitjana 10,3 1,51 Mitjana 2.035 163,98
m m
Màxim 13,6 Màxim 2.240

Mínim 7,9 Mínim 1.736
Nombre de mostres 11 Nombre de mostres 11
Valor mitjà, màxim, mínim i nombre de mostres durant el període de
febrer i març del 2004-2006 a la xarxa de drenatge deltaica. Mapa de distribució de la xarxa de drenatge inclosa en
l’estudi.
S’estima que els diferents camps de cultiu evacuen un cabal mitjà de 0,7 l/s ha durant el període de
cultiu de l’arròs i de 0,8 l/s ha durant la inundació dels camps per al compliment de les mesures
agroambientals (octubre-gener).
Els paràmetres de l’aigua es veuen modificats en passar pels camps de cultiu a causa de l’aplicació
de productes agrícoles (biocides, adobs ...) i d'altres processos no relacionats amb l’acció antròpica
(metabolisme dels microorganismes...). En general, els desguassos presenten concentracions de
nutrients i valors de conductivitat superiors als dels canals.
L’aigua del sistema de desguàs presenta una qua-

litat inferior a l’aigua del sistema fluvial i de la xarxa
de reg. Per altra banda, una sèrie d’obstacles i
impediments, com ara estacions dotades de bom-
bes als trams finals, trenquen la interconnexió
natural entre els diferents sistemes (mar-badies-
desguassos-basses). A més, algunes espècies
limnètques presents als canals deixen de ser-ho a
causa de la barrera que suposen els arrossars
entre ambdues xarxes
Tot i que alguns desguassos no resten exempts

del seu assecament durant l’època hivernal, la ma-
joria encara conserven un ambient de gran impor-
tància sobretot com a refugi de la fauna que habita
els canals i els arrossars durant aquesta època de
l’any, com ara els barbs (Barbus graellsii), les
anguiles (Anguilla anguilla) i la majoria de mugílids
(Liza spp. i Mugil cephalus), entre d’altres, i que
Mostreig en un desguàs o desaigüe, canalitzacions que tenen un paper fonamental per a la conservació
encara romanen sense pavimentar. del sistema agrícola.
20
Els camps d’arròs

Amb 20.325 ha de cultiu, l'arrossar és l'ambient
que domina la fisonomia del Delta. La necessitat
d'estar inundat permanentment durant el procés
productiu fa que actuï com un aiguamoll tempo-
ral, tot i que l’hidroperíode és invers al dels siste-
mes aquàtics naturals mediterranis. Així, l’hivern
és l’època més seca i de més alta salinitat als
arrossars mentre que l’estiu és l’època de més
inundació. L’entrada d’aigua a les parcel·les
s’inicia a mitjan abril i finalitza a l’època de sega
(setembre-octubre). Aquesta circula gairebé per-
manentment pels arrossars i és evacuada pels
desguassos. A més, per tal d’aplicar les mesures
agroambientals, també romanen inundats durant
una part de l’hivern. Es caracteritzen per la seva
poca profunditat i la columna d’aigua no sol so-
brepassar els 25 cm. Els nivells d’inundació més
baixos es solen donar al principi i al final del cultiu.
L’aigua es manté gràcies a un flux constant, de
manera que en 3-5 dies es renova completament.
Les característiques fisicoquímiques estan forta- Distribució dels arrossars que ocupen gairebé el 70% de
la plana deltaica.
ment influenciades per l’activitat humana i la ma-
joria de paràmetres pateixen grans oscil·lacions
en funció tant de la gestió agrícola com de la fase de creixement de l’arròs. A més, la poca profunditat
fa que paràmetres com ara la temperatura puguin assolir valors elevats, i arribar a superar els 35 ºC.
També els rangs de conductivitat resulten força amplis, amb màxims que superen els 5.000 µS/cm;
aquestes oscil·lacions s’han relacionat amb l’aplicació de fitosanitaris, entre d’altres.
35 1800
Els arrossars representen un ecosistema de gran
importància, actuen com a filtres biològics, tot i la
1600
forta entrada de fertilitzants. El període perllongat

30
1400
Conductivitat (µS/cm)
d’inundació contribueix a la reducció de la salinitat

25
Temperatura (ºC)
1200
del sòl. Als arrossars hi ha una elevada disponibi-

20 1000
litat de recursos tròfics; allotgen una important

15 800
microfauna i macrofauna, especialment peixos i

600
10
400
crancs americans, que proporcionen aliment a

5
200
multitud d’espècies, en què destaca el grup de les

Temperatura de l'aigua Conductivitat de l'aigua
0 0
aus. A més de la importància econòmica, la gestió

Gn Fb Mç Jn Jl Ag St Oc Nv Ds
Evolució mensual de la mitjana de la temperatura i la

conductivitat en 6 arrossars de l’illa de Buda durant el agrícola ha de tenir en compte la importància del
període 2005-09. seu ús per a la biota, així com la seva influència
envers la resta d’ambients naturals.
Arrossars inundats després de la sega.
21
Les llacunes litorals

Les llacunes, localment anomenades basses, són
extensions d'aigua salabrosa situades a les de- Olles
pressions de les àrees sedimentàries costaneres.
Les paral·leles a la costa són fruit del confinament
d’una massa d’aigua marina per barreres de
sorra. Les disposades perpendicularment es Canal Vell Garxal
poden originar a partir de la delimitació d’una de-

sembocadura o d’un canal mareal que ha perdut Calaixos de Buda
funcionalitat. Fins a la creació del Parc Natural,
les llacunes deltaiques van patir una notable
reducció de la superfície, a causa de la contínua Encanyissada
Alfacada
Platjola
expansió de l’arròs, fins a arribar, algunes, a Tancada
l’assecament i la desaparició. Actualment ocupen

una extensió aproximada de 1.400 ha d’aigües
lliures (sense tenir en compte la vegetació emer-
gent ni les maresmes). Trobem, a l’hemidelta
esquerre, la llacuna de les Olles, el Canal Vell i el
Garxal, i a l’hemidelta dret, els Calaixos de Buda,
l’Alfacada, la Platjola, la Tancada i l’Encanyissada.
Antigament, el seu règim natural consistia en la Localització de les vuit llacunes o basses, incloses en
presència d’un període més salí durant l’estiu i un l’àmbit d’estudi.
de més dolç des de la tardor fins a la primavera,
condicionat pel màxim de precipitacions i, sobretot, per l’increment del cabal fluvial i els consegüents
desbordaments. Actualment, la regulació de la conca fluvial, juntament amb la introducció del cultiu
de l’arròs, ha provocat una inversió del cicle natural, que ha fet que l’època més dolça s’estengui d’abril
a desembre, coincidint amb el període d’inundació dels cultius. Així, a excepció del Garxal, que
presenta un règim natural influenciat pel riu, la resta de llacunes resten fortament influenciades pel
cultiu de l’arròs. Tot i que existeix una comunicació d’aigües freàtiques a través dels sediments, les
principals aportacions d’aigua provenen, d’una banda, de l’aigua continental que els arriba pels canals
de desguàs i, d’altra banda, de la comunicació directa i permanent amb l’aigua marina mitjançant les
goles. En algunes basses, l’aportació d’aigua salada resta controlada per comportes (Platjola) i la
d’aigua dolça, per estacions de bombeig (Tancada).
60 35
30
50
Alfacada Alfacada
Conductivitat (mS/cm)
Buda 25 Buda
Temperatura (ºC)
40
Canal Vell Canal Vell
20
30 Encanyissada Encanyissada
Garxal 15 Garxal
20 Olles Olles
10
Platjola Platjola
10 5 Tancada
Tancada
0 0
Gn Fb Mç Ab Mg Jn Jl Ag St Oc Nv Ds Gn Fb Mç Ab Mg Jn Jl Ag St Oc Nv Ds
Variació mensual dels valors mitjans de conductivitat i temperatura durant el període 2001-2010 a les basses deltaiques.
La intensificació del cultiu vingué acompanyada de l’ús de plaguicides i herbicides, fet que ha causat
problemes en la qualitat de les aigües evacuades dels arrossars a les llacunes i ha comportat una
degradació general del sistema lacunar. La gestió actual, amb la construcció de canals de
circumval·lació (transporten l’aigua de drenatge directament al mar o la badia) a la majoria de basses,
ha millorat la qualitat química d’algunes basses com l’Encanyissada i ha canviat les característiques
d’altres com la Tancada, on ha provocat períodes d’hiperhalinitat. A més, cal tenir present que aquesta
desviació de les aigües ha traslladat el problema de la contaminació a les badies i pot afectar el
reclutament de peixos de les mateixes llacunes.
22
Malgrat que morfomètricament són molt diferents, presenten una batimetria similar i constitueixen
ambients d’aigües somes que no solen superar el metre de profunditat, a excepció de la Platjola.
Presenten un elevat dinamisme hidrològic, i l’intercanvi d’aigua i altres elements es dóna a nivells
espacials, tant en sentit vertical com horitzontal. L’oscil·lació del règim hidrològic, juntament amb
l’heterogeneïtat dels paràmetres fisicoquímics, posen de manifest la gran varietat de fenòmens que
intervenen i que a més provoquen una gran diferenciació entre les llacunes. Cadascuna presenta les
seves peculiaritats en funció de l’aportació d’aigua de drenatge, del volum de la llacuna, de l’existència
d’un canal de circumval·lació, de la presència d’estacions de bombeig o de comportes als proveïderos,
de la influència relativa d’aigua dolça o marina, del nivell topogràfic, etc. Tot i això, les basses es poden
caracteritzar tenint en compte els valors de salinitat, de manera que s’obté una idea global de la seva
variabilitat anual, la qual facilita les tasques de gestió encaminades a mantenir aquesta variabilitat.
2007-2009 Olles Platjola Garxal Alfacada Buda Canal Vell Encanyissada Tancada
Gener
Febrer
Març
Abril
Maig
Juny
Juliol
Agost
Setembre
Octubre
Novembre
Desembre
Rangs Oligohalina 0,5-5 g/l Mesohalina 5-18 g/l Polyhalina 18-30 g/l Euhalina 30-38 g/l
Tipificació de les basses deltaiques seguint el criteri de salinitat. Els rangs de salinitat s’han calculat a partir dels valors mitjans de salinitat mensual
durant el període d’estudi (2007-2009).
Han estat un espai en el qual, abans de la implantació del cultiu arrosser, es desenvolupava una des-
tacada activitat pesquera, la més important quant a volum de producció i persones ocupades a la regió
de l’Ebre. Actualment, la pesca professional s’ha reduït bastant, tant pel que fa a les captures com a
l’esforç pesquer. Malgrat tot, la Confraria de Sant Pere encara té la concessió de la pesca a l’Encan-
yissada, el Canal Vell, la Tancada i les Olles. A una part dels Calaixos de Buda, de caràcter privat,
l’aprofitament es realitza pels mateixos propietaris. Per altra banda, en algunes s’hi practica la caça.
300.000
275.000 Encanyissada
Tancada
250.000
Canal Vell
225.000 Olles
200.000 Total peix basses

Biomassa (kg)
175.000
150.000
125.000
100.000
75.000
Manca de dades
50.000
25.000
0
1960
1962
1964
1966
1968
1970
1972
1974
1976
1978
1980
1982
1984
1986
1989
1991
1993
1995
1997
1999
2001
2003
2005
2008
2010
Evolució de la biomassa de peix (kg) obtinguda a partir de les captures comercials a diferents llacunes del Delta des de
l’any 1960-61 fins al 2011-12 (elaborat a partir del registre de la Confraria de Pescadors de Sant Pere).
Nota: Durant el període 1987-1989 no s’han enregistrat les captures.
23
Les zones de maresma

Els ecosistemes aquàtics costaners de maresma
engloben les zones d’escassa profunditat, tem- Olles
porals o permanents, situades al litoral deltaic i
que poden esdevenir hipersalines. També s’hi Fangar
inclouen les zones d’aigües lliures envoltades de
vegetació helofítica que envolten les llacunes lito- Canal Vell
Garxal
rals, i les salines. Solen tenir períodes d’inundació

molt notables, per aigua continental durant els Calaixos de Buda
mesos més plujosos i per aigua marina durant
l’increment del nivell del mar i durant els tempo-
Alfacada
rals d’hivern. La resta de l’any hi domina l’eva- Encanyissada
Tancada Platjola
poració i, conseqüentment, es produeix una
disminució del volum d’aigua i, fins i tot, el seu Vilacoto
assecament. Una de les característiques més
importants és l’elevada fluctuació de les condi-
cions ambientals, produïda per l’acció atzarosa Punta de la Banya
del vent, dels corrents marins i dels cursos flu-

vials, entre d’altres, i que influencien la composi-
ció i l’estructura de les comunitats íctiques. En
aquests ambients, les elevades salinitats i tempe-
ratures que es poden assolir poden esdevenir Localització de les zones de maresma tingudes en
factors clau que limiten moltes espècies. compte en l’àmbit d’estudi.
80 30
70
25
60
Conductivitat (mS/cm2)
20
Temperatura (ºC)
50
40 15
30
10
20 Maresmes Alfacada Maresmes Alfacada
Maresmes Buda 5 Maresmes Buda
10
Maresmes Tancada Maresmes Tancada
0 0
Hivern Primavera Estiu Tardor Hivern Primavera Estiu Tardor
Variació estacional de la mitjana de conductivitat i temperatura de vuit maresmes ubicades en tres llacunes (Alfacada,
Buda i Tancada) durant el període 2004-2011.
En general, les maresmes es redueixen a una

franja petita i estreta al voltant de les llacunes o al
llarg de la costa, fet que dificulta la seva funciona-
litat ecològica, complica la seva conservació i
incrementa la seva vulnerabilitat davant les pres-
sions que es puguin exercir sobre el sistema. Tot
i això, són dels pocs ambients que no estan direc-
tament influenciats pel conreu de l’arròs, encara
conserven un alt grau de naturalitat i la major part
es troben sota algun grau de protecció.
Es tracta d’ambients fràgils que tenen una impo-

tància elevada per a determinades espècies
de mida petita com ara el joell (Atherina boyeri), i
especialment aquelles amb una capacitat elevada
de suportar variacions dràstiques de conductivitat
Mostreig a les maresmes de la Punta de la Banya. com ara el fartet (Aphanius iberus).
24
Els ullals
Els ullals són zones de descàrrega de l’aqüífer
que s’estén entre les serralades càrstiques veïnes
(Ports, Montsià i Cardó) i el delta de l’Ebre. Aquest
flux subterrani, quan entra en contacte amb
els materials al·luvials (saturats i poc permea-
bles), es veu obligat a aflorar. Trobem una àrea
de descàrrega, més o menys contínua, des de
la Carroba (entre Amposta i Vinallop) fins a prop
de les Cases d’Alcanar, a la dreta de l’Ebre; i una
altra entre Campredó i l’Aldea, a l’esquerra. Ullals de Baltasar
També trobem afloraments d’aigua a la llera del Ullals de Panxa

riu, les anomenades peixeres, i fins i tot en el fons
marí o a la mateixa línia litoral. A la plana deltaica
les principals zones d’ullals es troben en les Ullals de Vilacoto
zones torboses, just en el límit entre materials

del pleistocè i els sediments de l'holocè. En
condicions naturals, aquestes surgències inun-
den les zones adjacents (formant els marjals),
però en els darrers temps, malauradament, s’han
drenat i reomplert de terra per a l’aprofitament
agrícola. Localització dels ullals actius i visibles al delta de l’Ebre.
Actualment, només són funcionals els ullals de Baltasar i de Panxa. En els ullals dels Erms de
Vilacoto el flux d’aigua ha estat alterat. Els ullals de l’Aldea han desaparegut a causa del soterrament
artificial (la seva presència queda constatada gràcies al flux d’aigua hivernal de la Sèquia Sanitària).
En l’Atles només s’han prospectat els ullals de Baltasar, que conformen el grup més nombrós i més
ben conservat.
La unió de diverses cubetes pot desencadenar

formes irregulars però la morfologia general és
circular, amb les parets força verticals, i de pro-
funditats que oscil·len entre 2 i 7 metres. Atès que
es tracta d’aigües d’infiltració subterrània, condi-
cionen les característiques químiques; es tracta
d’aigües transparents i de baixa salinitat. D’altra
banda, la conductivitat es manté més elevada que
les aigües d’origen i gairebé sempre supera els
1.500 µS/cm. Destaca l’estabilitat tèrmica anual,
que oscil·la entre els 16 i 18 ºC, a causa de l’ori-
gen de les seves aigües i de la ràpida renovació.
La naturalesa alcalina de les aigües manté el pH
tamponat al voltant de 7,4. Per tant, els paràme-
tres fisicoquímics no pateixen grans oscil·lacions
anuals i els rangs de variació són estrets. Això,
unit al seu caràcter oligotròfic, fa que tinguin una
singularitat hidrològica particular, que els conver-
teix en llocs de gran interès ecològic i faunístic.
A més, representen una important font d’aigua
dolça (superficial i subterrània) d’elevada qualitat
i ajuden a prevenir la salinització del aqüífers
subterranis. Hi trobem espècies amenaçades
Prospecció en un dels ullals de Baltasar amb un elevat com ara el samaruc (Valencia hispanica) i l’espi-
recobriment de nenúfars. nòs (Gasterosteus aculeatus), entre d’altres.
25
Les badies
Els ambients de badia inclouen les masses d’ai-
gua marina confinada per les fletxes litorals, però
permanentment comunicades amb el mar. L’ai- Fangar
gua, d’origen marí, queda diluïda per les aporta-
cions d’aigua dolça, provinents principalment
dels canals de drenatge. En condicions d’escàs
hidrodinamisme, es produeix una estratificació
halina i tèrmica ben marcada, i l’aigua salabrosa
queda per sobre d’una massa d’aigua profunda
marina, de salinitat superior (37-38‰), i més
densa. L’estratificació tendeix a desaparèixer
quan els canals agrícoles es tanquen. Els proces-
sos de barreja vertical es poden intensificar
durant els períodes de forts vents o quan es pro-
dueix una forta descàrrega d’aigua dolça freàtica. Alfacs
Al Delta tenim la badia dels Alfacs (hemidelta
sud), que ocupa una extensió de 49 km2, i la del
Fangar (hemidelta nord), amb 9,2 km2.
Ambdues badies presenten una batimetria simi-

lar, amb la zona central més profunda (6 m als Localització d’ambdues badies, el Fangar al nord i els
Alfacs i 4 m al Fangar) que el litoral, format per Alfacs al sud.
una plataforma d’aigües somes o poc profundes.
Pel que fa al substrat, a les zones més perifèriques, hi dominen en general les sorres, mentre que al
centre ho fan els sediments fins, localment enriquits amb matèria orgànica. La composició del substrat,
juntament amb la profunditat, condiciona la quantitat i el tipus de vegetació present, factor que esdevé
primordial en la biodiversitat. Ambdues presenten extenses prades de fanerògames o alguers,
dominades per Cymodocea nodosa o Zostera noltii.
Badia dels Alfacs, on s’aprecien els arts de pesca calats i les muscleres al fons.
26
La majoria de paràmetres fisicoquímics de l’aigua presenten una considerable variabilitat espacial i

temporal. L’aigua superficial és més càlida que la profunda de març a octubre, període a partir del
qual es produeix una inversió tèrmica. La temperatura segueix un patró similar en ambdues badies i
assoleix valors màxims durant els mesos estivals. La salinitat a la badia dels Alfacs es manté més cons-
tant i assoleix valors més elevats que a la badia del Fangar. La relació entre la superfície drenada dels
arrossars i el volum de la badia és més elevat en la badia del Fangar i això fa que la influència de l’aigua
dolça sigui major, i per tant, que aquest paràmetre tingui unes oscil·lacions majors. L’oxigen dissolt
assoleix valors pròxims als de saturació, encara que la marcada estratificació a l’estiu provoca una
disminució de la capacitat de difusió a les parts més profundes. En alguns moments es poden mesurar
davallades d’oxigen associades a episodis locals d’eutròfia. El flux entrant d’aigua dolça, rica en
nutrients, suposa una fertilització directa de l’aigua i afavoreix la circulació d’aquesta.
Temperatura i salinitat a les badies del delta de l’Ebre (Alfacs i Fangar). Mitjana de cada setmana de l’any en el període
2007-2012 al punt central de cada badia a 0,5 m de fondària. Resultats del Programa de seguiment de la qualitat de
les aigües, mol·luscs i fitoplàncton tòxic a les zones de producció de marisc del litoral català de la DGPiAM que
executa l’IRTA.
El poblament íctic és important, sobretot pel que fa a la diversitat d’espècies que hi podem trobar.
Hi habiten des d’espècies bentòniques com ara els gòbids, blènnids i els soleids fins a espècies més
pelàgiques com ara les orades, els llobarros i les palomides. També hi trobem espècies estretament
lligades a les prades de fanerògames com ara els tords, les agulletes o els cavallets de mar.
Les característiques ecològiques i l’elevada productivitat de les badies ha comportat la instal·lació

d’activitats relacionades amb la pesca i la cria de musclos, ostres i cloïsses, i ha esdevingut una de les
zones més importants per a la producció de marisc del Mediterrani espanyol, especialment de musclo
(Mytilus edulis). També s'hi practica el marisqueig i la pesca professional. Tot i això, llevat de la carac-
terització hidrològica i limnològica, fins ara les badies han esdevingut unes grans desconegudes i exis-
teixen poques dades sobre la comunitat biològica que hi habita. Aquest aspecte, juntament amb el fet
que la seva explotació està en augment i els usos que se’n deriven cada cop són més i més diversos,
fa que calgui l’elaboració d’un pla d’usos que contempli les activitats que es realitzen (pesca,
marisqueig, aqüicultura, turisme, esports d’aventura, recreatius...). Per tot l’esmentat, i amb l’objectiu
d’aprofundir en el coneixement de la diversitat íctica que habita en aquest ambient marí deltaic, s’han
inclòs les badies dins del projecte de l’Atles.
Metodologia_Maquetación 1 18/09/2015 17:01 Página 1
27
METODOLOGIA
La recopilació de dades, les prospeccions de camp, l’elaboració de mapes i el tractament de dades
obtingudes ha esdevingut una tasca llarga i laboriosa que ha necessitat d’una metodologia estructu-
rada i dividida en diverses fases.
Elaboració de la base de
Treballs de camp
dades preliminar
Recerca bibliogràfica
Determinació de la Elaboració de la cartografia
Fase 1
metodologia de referència (estrats)
Tècniques principals En totes les masses d’aigua

- Soltes de 4 llums de malla
o estàndards - Gànguils de 2 mides
Prospeccions de camp - Pesca elèctrica al riu

2007-2011 Tècniques alternatives - Pesca elèctrica als canals
- Bou de ròssec a les badies
Tècniques - Pantena als proveïderos
Fase 2
- Tresmalls i gànguils a
complementàries - determinades llacunes
Informació addicional
Dades d’abundància 2000-2011
Creació de la base Dades de distribució

de dades
Tractament i anàlisi
Dades biomètriques
Fase 3
de dades
Resultats específics
Histograma Índex de Presència/ Mapes

Redacció i representació selecció Absència d’abundància
dels continguts
Resultats generals
Fase 4 Mapes de Captures
síntesi globals
28
El monitoratge a llarg termini i l’avaluació de l’estat de conservació de les comunitats de peixos fa

necessari l’ús d’una metodologia estandarditzada. El disseny dels mostrejos ha d’integrar els diferents
hàbitats, cadascun amb les seves particularitats i dificultats, i ha d’aportar dades vàlides per a totes
les espècies de peixos presents, cadascuna amb els seus hàbits, que impliquen diferències en la cap-
turabilitat, i amb abundàncies molt diferents. Precisament la variació en l’abundància de les diferents
espècies, i no només la seva distribució, ha estat un objectiu d’aquest treball, motiu pel qual es va dur
a terme un mostreig quantitatiu basat en prospeccions.
L’eficiència de les tècniques de captura de peixos varia segons les característiques dels ambients
aquàtics del Delta. Això va fer que el mostreig de peixos s’hagués de plantejar de manera estratificada:
es van distribuir les localitats de mostreig en grups (estrats) amb característiques ambientals i comu-
nitats de peixos relativament homogènies. Així, s’ha dut a terme un mostreig aleatori estratificat, que
permet la comparació entre estrats, maximitza l’eficiència de l’esforç de mostreig i garanteix que tots
els ambients són mostrejats, independentment de la seva extensió.
ESTRATIFICACIÓ
La divisió de l’àrea de treball en grups o estrats té la finalitat de reduir al màxim la variabilitat ambiental
dins dels estrats. Tot i això, aquesta divisió pot ser complicada, perquè l’objectiu d’homogeneïtzar al
màxim les condicions ambientals entra en conflicte amb la necessitat de minimitzar el nombre d’estrats
definits a causa de limitacions logístiques. Aquest treball ha dividit els hàbitats aquàtics del Delta en
quatre nivells amb un nivell creixent d’homogeneïtat ambiental:
Variabilitat Nombre de Sectors: corresponen a les 5 grans unitats
ambiental divisions morfològiques deltaiques: hemidelta esquerre,
hemidelta dret, riu, illa de Buda i punta de la
Banya.
SECTORS
Ambients: es basen en criteris lògics de conti-
nuïtat dins de masses d’aigua uniformes i corres-
AMBIENTS ponen als 8 ambients descrits anteriorment: riu;
canals, desguassos; arrossars; llacunes; mares-
mes; ullals i badies.
SUBSECTORS Subambients: 36 grups que resulten de la divi-
sió dels 8 ambients en subconjunts relativament
homogenis.
Les unitats d’hàbitat són els grups que resulten de la combinació dels 36 subambients i els 5 sectors.
El nombre total d’unitats és 55, ja que no tots els subambients tenen presència a tots els sectors. Les
unitats d’hàbitat són el nivell màxim de divisió dels hàbitats aquàtics del Delta emprat en aquest treball.
AMBIENTS (8)
SECTORS (5) SUBAMBIENTS (3)
UNITATS (55) LOCALITATS DE

(o unitats d’hàbitat) MOSTREIG
Esquema de la divisió dels hàbitats aquàtics.

29
Olles
Fangar
Canal Vell
Garxal
Calaixos de Buda
Ullals de Baltasar
Alfacada
Encanyissada
Tancada Platjola
Ambient
Vilacoto RIU
CAN
Alfacs DES
Sector ARR
BANYA LAC
BUDA Punta de la MRS
NORD
Banya
BAD
RIU ULL
SUD ALT
Divisió de la plana deltaica en sectors. Distribució dels ambients: RIU: riu Ebre; CAN: canals; DES: desguassos;
ARR: arrossars; LAC: llacunes; MRS: maresmes; BAD: badies; ULL: ullals;
ALT: zones urbanes o naturals sense presència d’aigua.
Els criteris emprats per dividir els ambients en subambients són variables i s’ajusten a les característi-
ques de cada ambient. En la divisió final, obtenim un total de 36 subambients que es descriuen a
continuació:
Estrat superiors Nombre

Codi Criteris Estrats inferiors (subambients)
(ambients) d’estrats
Posicions estables de Distància a la desembocadura:

RIU Riu 4
la falca salina km 5, 12, 18 i 27
Barreres i presència de 7 zones: 3 a l’hemidelta esquerre i

CAN Canals 7
descàrregues al riu 4 al dret
Dependència o influència Distància a la resta d’ambients:

DES Desguassos 6
de la resta d’ambients arrossars, badies, mar, llacunes, riu, ullals
ARR Arrossars - - -
Individualització de les Llacunes (Oll, CVe, Gar, Bud, Alf, Pla,Tan,

LAC Llacunes 12
llacunes i proveïderos Enc) i proveïderos (CVe, Bud, Tan, Enc)
MRS Maresmes i salines Salinitat 3 Dolces, salobres i salines, hiperhalines
ULL Ullals - - -
Zona litoral, interior /

BAD Badies Vegetació i profunditat 4
amb o sense vegetació
Classificació i divisió dels ambients en subambients, juntament amb els criteris més rellevants de diferenciació.
Codificació de les llacunes: Oll: Olles, CVe: Canal Vell, Gar: Garxal, Bud: Buda, Alf: Alfacada, Pla: Platjola, Tan: Tancada i Enc: Encanyissada.
30
En l’estratificació, el riu es desglossa en quatre trams a causa d’una diferenciació específica basada
en la salinitat i, per tant, en la influència que aquesta té sobre la composició íctica. Aquests trams
coincideixen amb posicions estables de confinament de la falca salina:
Tram 1: Amposta (km 28) – illa de Sapinya (inclosa)
Tram 2: Illa de Sapinya (km 20) – illa de Gràcia (inclosa)
Tram 3: Illa de Gràcia (km 18) – alçada de Migjorn (inclòs)
Tram 4: Migjorn (km 5) – desembocadura.
Pel que fa als canals, les subdivisions es basen en les estructures d’impediment (comportes) que la
fauna pot trobar al llarg del recorregut i en les descàrregues que connecten amb el riu, i que poden
limitar o variar la presència de determinades espècies. En total, es van definir 3 zones per a l’hemidelta
esquerre i 4 per a l’hemidelta dret.
Per als desguassos, s’han fet servir 6 tipologies segons la influència que els altres ambients aquàtics
poden exercir sobre les seves aigües. Els desguassos que presenten alguna connexió amb les sur-
gències subterrànies van ser tipificats com a desguassos ullalencs, i els desguassos de mar, de badia,
de riu i de llacuna van ser els que connecten de manera més o menys directa amb aquestes masses
d’aigua. Els desguassos que no pertanyen als grups esmentats, en general situats a l’interior de les
zones d’arrossar, es van classificar com a desaigües d’arrossar.
Les maresmes es divideixen, segons la salinitat de les seves aigües, en 3 subambients: maresmes
dolces, maresmes salobres i salines, i maresmes hiperhalines.
Olles
Fangar
Garxal
Canal Vell
Calaixos de Buda
Encanyissada Alfacada
Tancada
Platjola
Vilacoto
ALT
CDZ1
CDZ2
CDZ3
CDZ4 Punta de la Banya
CEZ1
CEZ2
ALT
CEZ3
Mcr
Dar
Mdç
Dbd
Mhi
Dla
Msa
Dma
Dri
Dul
Divisió dels subambients de la xarxa de reg i de drenatge (esquerra) i les maresmes (dreta). Codificacions de la llegenda (esq.): CDZ1 a CEZ3: Zones (Z)
establertes en els Canals de la Dreta (CD) i Esquerra (CE). Desguassos (D). Dar: Desguassos amb influència de l’arrossar, Dbd: badia, Dla: llacuna,
Dma: mar, Dri: riu, Dul: ullal. Codificacions (dreta): Zones de maresma (M): Mcr: cristal·litzadors de les salines, Mdç: maresmes dolces, Msa: salobres i
salines, Mhi: hiperhalines, ALT: zones urbanes o naturals sense presència d’aigua.
31
Per a les llacunes, a causa de la gran variabilitat d’unes envers les altres, vam efectuar una diferencia-
ció individual. A més, s’han afegit a aquest ambient, de manera independent, els proveïderos d’algunes
llacunes. Els proveïderos són connexions que uneixen les llacunes amb les badies (cas de l’Encanyis-
sada, la Tancada i el Canal Vell), amb el mar (Canal Vell) o amb el riu (Buda). Aquests ambients
s’engloben dins de l’ambient lacunar, ja que hi ha una estreta relació i una elevada similitud entre la
fauna d’ambdós ambients.
Les badies s’han dividit en 4 grups, que resulten de la combinació de dues divisions. D’una banda,
vam diferenciar la zona litoral (profunditat inferior a 2 m) i la zona central d’aigües més profundes.
D’altra banda, vam diferenciar entre aquells trams amb presència de vegetació i aquells on no hi havia
vegetació, considerant-ne una cobertura de macròfits inferior al 5%.
Com que la divisió realitzada és jeràrquica, la combinació dels 36 subambients i els 5 sectors dona
lloc a un total de 55 unitats d’hàbitat, que s’esmenten a continuació.
Sector hemidelta dret Sector hemidelta esquerre Illa de Buda

Arrossars Arrossars Arrossars
Canals Canals Canals
Badia Alfacs sense vegetació i Badia Alfacs sense vegetació i Desguassos de riu
profunditat superior a 2 m profunditat superior a 2 m Desguassos d’arrossar
Badia Alfacs amb vegetació i Badia Alfacs amb vegetació i Llacuna de Buda
profunditat superior a 2 m profunditat superior a 2 m Proveïdero de Buda
Badia Alfacs sense vegetació, Badia Alfacs sense vegetació, Maresmes salobres
zona litoral zona litoral Maresmes hiperhalines
Badia Alfacs amb vegetació, Badia Alfacs amb vegetació, Punta de la Banya
zona litoral zona litoral
Desguassos d’arrossar Desguassos d’arrossar Badia Alfacs sense vegetació,
Desguassos de badia Desguassos de badia zona litoral
Desguassos de llacuna Desguassos de llacuna Badia Alfacs amb vegetació,
Desguassos de mar Desguassos de mar zona litoral
Desguassos de riu Desguassos de riu Maremes hiperhalines
Desguassos ullalencs Desguassos ullalencs
Riu Ebre
Llacuna de l’Alfacada Llacuna del Canal Vell
Llacuna de l’Encanyissada Proveïdero del Canal Vell Tram 1, des d’Amposta fin a l’illa
Proveïdero de l’Encanyissada Llacuna del Garxal de Gràcia
Llacuna de la Tancada Llacuna de les Olles Tram 2, des de l’illa de Gràcia fins
Proveïdero de la Tancada Maresmes dolces a l’illa de Sapinya
Llacuna de la Platjola Maresmes salobres Tram 3, des de l’illa de Sapinya
Maresmes dolces fins a la gola de Migjorn
Maresmes hiperhalines Tram 4, des de la gola de Migjorn
Maresmes salobres fins a la desembocadura
Ullals
DISSENY I PLANIFICACIÓ DEL MOSTREIG

Per estudiar les poblacions de peixos, gairebé sempre cal emprar tècniques de captura. Hi ha nom-
broses tècniques per recollir informació, però no totes presenten el mateix grau d’eficiència. La seva
idoneïtat dependrà tant de les característiques de les espècies com del tipus d’ambient que es
vol mostrejar. En el cas de l’Atles de peixos del Delta, la gran diversitat d’ambients i l’elevat nombre
d’espècies presents fa que s’hagin d’emprar diverses tècniques de pesca per a cada ambient. Tot i
això, algunes tècniques es van intentar mantenir al màxim nombre d’ambients, com a estratègia fixa
de mostreig, a fi de maximitzar la comparabilitat dels resultats entre ambients. El conjunt de tècniques
emprades es pot dividir en tres grups, que varien segons el nombre d’ambients en què es fan servir i
els usos que es donen als resultats obtinguts. Les tècniques més àmpliament emprades, aplicades a
tots els ambients i que anomenarem tècniques estàndard han estat els arts de captura passiva (gànguils
o nanses i soltes o xarxes ganyeres). Vam emprar també tot un seguit de mètodes de captura, més o
menys específics per als diferents ambients, que vam denominar en conjunt tècniques alternatives, els
32
resultats de les quals es van analitzar en conjunt amb els obtinguts mitjançant els arts de captura
passiva. Finalment, vam recollir dades obtingudes mitjançant tècniques d’abast limitat, que vam
denominar tècniques complementàries, i que vam emprar per augmentar la informació sobre la
distribució de les espècies, i, en alguns casos, disposar de més dades sobre les mides d’algunes
espècies (i, per tant, millorar la representació de les estructures de mides).
Codi Masses d’aigua GAN SOL PET PEE BOU PAN TRE BUS NAN
RIU Riu
CAN Canals
DES Desguassos
ARR Arrossars
LAC Llacunes
PRO Proveïderos
MRS Maresmes
ULL Ullals
BAD Badies
Arts estàndards Arts alternatives Arts compementàries

Estimació de l’abundància relativa
Histograma de freqüències de longitud
Base de dades de distribució (presència / absència)
Tipologia de tècniques de captura estàndard, alternatives i complementàries, emprades per completar la base de dades de distribució. A sota
s’indica la finalitat d’ús de cada grup de tècniques. Codificació dels arts de pesca: GAN: Gànguils, SOL: Soltes, PET: Pesca elèctrica, PEE: Pesca
elèctrica des d’embarcació, BOU: Bou de ròssec, PAN: Pantena, TRE: Tresmall, BUS: Bussó, NAN: Nanses gànguils dels pescadors o altres
estudis.
Tècniques de mostreig estàndards o principals

Els mètodes més àmpliament utilitzats en el desenvolupament d’aquest treball han estat arts de captura
passiva, on la captura del peix depèn exclusivament del seu moviment. Les tècniques estàndard
inclouen els gànguils i les soltes. La combinació d’aquestes dues tècniques esdevé la més eficient
per a la majoria d’ambients, en permetre la captura tant d’espècies lligades al substrat, amb arts de
fons com el gànguil, com d’aquelles lligades a la columna d’aigua, principalment capturades amb
les soltes.
Gànguils
Nansa constituïda per una xarxa cònica tancada
amb un nus a la part posterior. Té un conjunt
d’anells circulars interns que li donen volum. A
l’interior, hi ha xarxes en forma d’embut, dirigides
cap a l’interior de l’art. La disposició d’aquests
embuts permet l’entrada dels peixos, però difi-
culta enormement la seva sortida, de manera
que els peixos es veuen obligats a travessar els
diferents embuts, queden atrapats i s’acumulen
al receptacle final de la trampa. A la boca
d’entrada, es fica una ala externa vertical que té
la funció d’orientar i dirigir el peix cap a l’interior
del gànguil.
La selectivitat de l’art depèn de la llum de malla

de la xarxa, l’obertura del primer embut i la mida
Descalant o xorrant un gànguil de tipus A. general de la trampa (l’estructura d’entrada).
33
Els gànguils són un art de fons, que es col·loca directament recolzat sobre el substrat. Això fa que la
seva eficiència sigui molt alta pel que fa als peixos més associats al fons, però reduïda per a les espè-
cies que neden al mig de la columna d’aigua.
Soltes
Les soltes, o xarxes ganyeres, són xarxes d’un
únic pany que es disposen perpendicularment al
substrat gràcies a una corda plomada inferior i a
una sèrie de suros a la part superior. En intentar
travessar la xarxa, els peixos queden atrapats per
les ganyes. Aquest mètode de captura és molt se-
lectiu quant a la mida de les captures, ja que els
peixos petits poden passar a través de la xarxa
sense emmallar-s’hi, mentre que els més grossos
no arriben a introduir el seu cos fins a la ganya, i,
per tant, no queden emmallats. És per això que
per augmentar l’eficiència de les soltes se solen
utilitzar combinacions de xarxes amb diferents
llums de malla.
Les soltes capturen eficientment moltes espècies

Soltes disposades a la badia. de peixos, tot i que el nombre d’individus captu-
rats sol ser baix i la seva mortalitat elevada. És un
art pensat per a peixos de mida mitjana-gran que neden al mig de la columna d’aigua i per als quals
sovint els gànguils són poc eficients, com ara les llisses, les carpes o els serrànids.
Longitud Alçada Llum de la malla Diàmetre de Diàmetre de la boca

Art de pesca
(cm) (cm) (mm) l’entrada (cm) selectiva interna (cm)
Gànguils tipus A 240 40 4,0 36,5 10x11
Gànguils tipus B 380 30 4,0 51 15x10
Soltes tipus 1 1000 100 / 50* 30 - -
Soltes tipus 2 1000 100 / 50* 50 - -
Soltes tipus 3 1000 100 / 50* 90 - -
Soltes tipus 4 1000 100 / 50* 120 - -
Mesures dels arts de pesca emprats en la metodologia estàndard. *Mides emprades en base a l’alçada de la columna d’aigua.
Tècniques de mostreig alternatives

Per incrementar la quantitat d’informació en
aquells ambients on les tècniques passives estàn-
dard no han resultat prou eficients, com ara el riu,
les badies i els canals, les prospeccions s’han
complementat amb mètodes alternatius. Aquests
mètodes són força específics per a ambients de-
terminats, en què el seu rendiment sol ser major
que el de les tècniques estàndard.
Pesca elèctrica
La pesca elèctrica és una tècnica activa que es
fonamenta en el particular comportament dels
Execució de la pesca elèctrica des d’embarcació al riu.
peixos quan es troben dins d’un camp elèctric. Els S’hi aprecia l’ànode instal·lat a la proa que es divideix en
elèctrodes formen un camp elèctric a l’aigua i en dues estructures en forma d’aranya.
34
un primer moment els peixos neden involuntària-

ment cap a l’ànode, el pol positiu, un procés ano-
menat electrotàxia, tot i que si estan a l’exterior
del camp elèctric directament fugen. Quan els
peixos que s’han vist sorpresos dins del camp
elèctric es troben molt a prop de l’ànode, patei-
xen el que s’anomena electronarcosi: queden
paralitzats, moment en què són fàcilment captu-
rats. Hi ha diferents factors que poden influir en
l’eficàcia de la pesca com ara la conductivitat de
l’aigua, la fondària, la temperatura o la terbolesa,
entre d’altres. En termes generals, la pesca elèc-
trica es basa en el fet que el corrent passi pel peix
en comptes de per l’aigua, fet que fa que sigui
de poca utilitat en medis salins, en què l’aigua
és bona conductora elèctrica i el corrent pot
evitar el cos dels peixos. Aquesta tècnica s’ha
emprat en els canals i en el riu, on va caldre
l’execució a sobre d’una embarcació amb motor
Execució de la pesca elèctrica a la xarxa de reg.
equipada per a aquesta finalitat.
En els canals, l’equip emprat va treballar a una potència de 180 V i 5,6 A amb corrent continu, mentre
que en el cas del riu va caldre adquirir un equip més potent que va treballar a una potència de
600 V i 15 A, amb corrent per impulsos.
En principi, tots els peixos són susceptibles de ser capturats mitjançant la pesca elèctrica, de manera
que l’eficiència de captura sol ser elevada. El camp efectiu de pesca resulta més ampli en els peixos
més grossos, i això fa que els exemplars petits tinguin menys probabilitat de ser capturats. També
factors biològics de l’espècie poden reduir-ne la detectabilitat, com la coloració críptica o l’absència
de bufeta natatòria que evitaria l’elevació a la superfície.
Bou de ròssec
Art de ròssec de petites dimensions, adaptat
per a les badies. Consisteix en una xarxa de
forma cònica o d’embut, anomenada bou, que
s’arrossega pel fons del substrat impulsada per
una embarcació a motor. La part inferior de la
boca d’entrada es va adaptar mitjançant unes
plomades prou lleugeres com per a no malmetre
les praderies de fanerògames de les badies. A
la part superior, hi ha una sèrie de suros que
hi donen flotabilitat i permeten que la boca es
mantingui oberta verticalment. L’obertura horit-
zontal s’aconsegueix amb dues portes de fusta
que en ser arrossegades pel fons tendeixen a
separar-se.
És un art no selectiu que captura tots els animals

que troba al pas, independentment de la mida,
que queden retinguts a la part final, anomenada
cóp. Tot i això, la poca velocitat a què es des-
plaça fa que espècies més ràpides puguin fugir
del seu abast.
Xarxa del bou desplegada.
35
Tècniques de mostreig complementàries
Pantena
La pantena és un art de pesca fixat al canal de
comunicació de les llacunes amb el mar. S’hi
diferencien dues parts: el cos, de forma allar-
gada, i dues ales laterals que s’estenen des de
la vora del canal fins a la part anterior del cos
(anomenada boca). La xarxa de les ales arriba
fins al fons del substrat i sobresurt per sobre de
l’aigua; la seva funció és conduir el peix cap a
l’entrada o boca de la pantena. El cos consisteix
en un passadís amb l’entrada en forma d’embut,
seguit d’un canal revestit de xarxa que desem-
boca en un viver. Aquest sistema aprofita la sor-
tida dels peixos de les llacunes al mar, de manera
que captura fonamentalment peixos que fan
algun tipus de migració, ja sigui de caire repro-
Disposició de la pantena al proveïdero de la llacuna de
ductiu o no. l’Encanyissada.
La selectivitat depèn de la llum de malla de la xarxa. La poca selectivitat, juntament amb l’elevada
eficiència, fan que la pantena esdevingui un art adequat, si bé el seu ús resta limitat a les llacunes on
és present, l’Encanyissada, la Tancada i el Canal Vell.
Tresmall
El tresmall és una xarxa de tres panys, dels quals
els exteriors tenen una llum de malla molt major
que l’interior, que és molt més dens. Les tres ma-
lles es disposen verticals a la columna d’aigua.
Quan els peixos envesteixen la xarxa, travessen
el primer pany, topen amb el segon, de mida més
gran, i travessen cap al tercer pany, que dóna lloc
a una bossa dins de la qual queden atrapats.
El tresmall és una tècnica selectiva quant a la

mida dels peixos capturats, tot i que el rang de
mides capturades és molt més ampli que el de les Recollint o “xorrant” el tresmall a la badia del Fangar.
xarxes soltes. El pany interior del tresmall pot fun-
cionar com una xarxa solta per a peixos petits, com ara els joells o els juvenils de mugílids. Amb
aquesta tècnica, es capturen fonamentalment peixos que neden al mig de la columna d’aigua.
Bussó
Ormeig de captura passiva constituït per un
receptacle polièdric recobert per una malla mos-
quitera de 2 mm. De manera similar als gànguils,
a l’entrada es disposa un embut dirigit cap a
l’interior que permet l’entrada dels peixos però en
dificulta la sortida. Es cala de manera que la base
doni l’esquena al corrent. Per dirigir el peix cap a
l’interior, s’hi instal·len una o dues ales.
Art pensat per a la pesca de l’angula, però, tot i el

seu ús monoespecífic, no és un art selectiu, de
Bussó calat a la vora d’un desguàs, amb una ala
manera que s’hi atrapen moltes altres espècies. desplegada.
36
La selectivitat de l’art recau en la llum de malla i en el diàmetre de l’obertura de l’embut, ja que condi-
ciona la mida del peix que hi pot entrar. Esdevé un art útil per a la captura d’espècies de petita mida,
i d’alevins i juvenils.
Períodes de pesca i distribució dels punts de mostreig

El treball de camp per a la caracterització sistemàtica de les comunitats de peixos mitjançant les
tècniques estàndard s’estén des de 2007 fins a 2009, i comprèn els mesos entre juny i octubre. Perquè
tots els ambients fossin mostrejats en una època diferent dins del període esmentat, aquest es va
dividir en tres franges temporals, de manera que les prospeccions d’un ambient s’anaven alternant
d’un any a l’altre amb un sistema rotatiu. Es va tractar d’evitar així confondre la possible variabilitat
temporal en les comunitats de peixos amb la que es pogués donar entre ambients diferents.
JUNY JULIOL AGOST SETEMBRE OCTUBRE

Set Dl Dm Dc Dj Dv Set Dl Dm Dc Dj Dv Set Dl Dm Dc Dj Dv Set Dl Dm Dc Dj Dv Set Dl Dm Dc Dj Dv
1 1 1 1 1
2 2 2 2 2
3 3 3 3 3
4 4 4 4 4
Període 1 Període 2 Període 3
Divisió del període de pesca (juny-octubre) en 3 franges temporals que faciliten la distribució dels ambients al llarg de les 3 campanyes de
mostreig.
Es va establir com a objectiu completar un total de 140 punts de mostreig anuals, els quals es van dis-
tribuir d’acord amb la superfície ocupada per cada subambient. Per reduir l’impacte en l’esforç de
mostreig que tindrien alguns ambients amb molta extensió, però poca variabilitat ambiental, com ara
els arrossars, es va aplicar un factor de correcció per al càlcul dels punts de mostreig que tenia present
el nombre total d’espècies de peixos, el nombre d’espècies autòctones i el valor de conservació de
les espècies presents a aquell ambient.
Sti + Sli + VCi

FCi = 15
FCi: Factor de correcció aplicat a l’ambient i.

Sti: Nombre d’espècies totals citades a l’ambient i. Aquesta variable pren valors de l’1 al 5.
Sli: Nombre d’espècies limnètiques citades a l’ambient i. Aquesta variable pren valors de l’1 al 5.
VCi: Valor de conservació, entès com a nombre d’espècies protegides en l’ambient i on cadascuna té un valor segons
el seu estat de conservació (5: En perill, 3: Vulnerables i 1: Baix risc). L’estat de conservació es basa en el llibre vermell
dels vertebrats espanyols (LRVE) incrementant el nivell de protecció d’acord amb la presència, distribució i abundància
deltaica. Aquesta variable pren valors de l’1 al 5.
Les campanyes amb pesca elèctrica a la xarxa de reg coincideixen amb els anys de mostreig estàndard
(2007-2009), però el període de pesca es va dur a terme durant els mesos de desembre i gener, per
aprofitar el període en què els canals s’assequen. Els mostrejos amb el bou de ròssec a les badies es
van dur a terme de juny a octubre dels anys 2008 i 2009. La pesca elèctrica des d’embarcació al riu
es va dur a terme durant els anys 2010 i 2011, ja que les primeres campanyes, efectuades els anys
2008 i 2009, van servir per afinar, adaptar i posar a punt la tècnica.
Les dades sobre captures a les pantenes i amb tresmalls a les llacunes van ser obtingudes a partir de
les captures dels pescadors professionals a les llacunes on es realitza la pesca comercial. Les dades
corresponen als mesos de setembre a novembre i durant els anys 2007-2010.
37
Esforç de pesca
L’esforç de mostreig aplicat per a la realització d’aquest Atles ha estat molt important. En total, el
mostreig prospectiu inclou 566 localitats de pesca on s’han calat 2.418 arts passives, s’han mostrejat
11,467 km de pesca elèctrica al riu i s’han dut a terme 46 ròssecs a les badies, que han cobert un total
de 19,415 km. Aquest esforç ha dut a la captura de 456.864 peixos, a més de 840 crancs i d’altres
crustacis, i invertebrats.
Metodologia estàndard
Tipus d’art Ambient Nombre d’arts Nombre de punts
Gànguils tipus A tots 998 376
Gànguils tipus B tots 433 184
Soltes tipus 1 tots excepte canals 223,5 174
Soles tipus 2 tots excepte canals 214,5 172
Metodologia alternativa
Tipus de tècnica Ambient Recorregut (km) Nombre de punts
Pesca elèctrica riu 11,464 53
Bou de ròssec badies 19,415 46
Pesca elèctrica canals - 49
Metodologia complementària
Tipus de tècnica Ambient Nombre d’arts Nombre de punts
Nanses Llacunes 105 13
Tresmalls Llacunes 12 8
Pantena Llacunes 3 3
Esforç de prospecció efectuat durant aquest estudi. Inclou l’esforç de pesca de les prospeccions realitzades i incloses com a informació
complementària.
Els mostrejos han permès assolir un alt grau de cobertura a tot el Delta, i han garantit una bona
resolució geogràfica dels resultats. Tot i això, aquests resultats han estat complementats amb la infor-
mació obtinguda per tot un seguit d’actuacions i seguiments efectuats pel Parc Natural entre els anys
2000 i 2011. També s’ha dut a terme una recerca bibliogràfica de les citacions durant el període
esmentat. Tota aquesta informació addicional s’ha afegit a la base de dades de distribució i ha contribuït
a afinar la cartografia de les espècies.
Mesura de paràmetres fisicoquímics de l’aigua.

38
Punts de
Mostreig Ambients Duració Art de pesca Periodicitat Estació
mostreig
Canals i Anual
Rescats xarxa de reg 2000-2007 Pesca elèctrica Hivern 42
desguassos Bianual
Llacunes i Pantena, gànguil,

Estudi llacunes 2001-2003 Mensual 15
proveïderos bussó i xarxes
Llacunes i
Seguiment poblacions fartet 2004-2011 Gànguil Anual Tardor 28
maresmes
Seguiment nuclis poblacionals

Gànguil i
de samaruc, espinós i Ullals 2004-2011 Anual Tardor 37
pesca elèctrica
llopet de riu
Seguiment poblacions Anual

Canals 2004-2011 Salabre Hivern 30
bavosa de riu Bianual
Seguiment poblacions
Desguassos 2009 Gànguil Puntual Primavera 7
bavosa de riu
Badia, llacunes,
Seguiment i estudi Mensual Primavera
maresmes, 2006-2011 Gànguil 68
expansió fúndul Bianual Tardor
desguassos
Estudi comparatiu mesures

Arrossars 2005-2009 Gànguil Mensual 8
agroambientals en arrossars
Estudi mètodes de captura

Arrossars 2010 Gànguil Mensual 22
de cranc de riu americà
Cites altres mostrejos

2000-2011 8
i pescadors
Informació complementària obtinguda dels estudis que realitza el Parc Natural i afegida a la base de dades de distribució.
El reticle o quadrícula utilitzat per a la recollida de dades ha estat l’UTM (Universal Transverse
Mercator), subdividit en quadrants d’1 x 1 km, que a Catalunya correspon a la projecció del fus 31T.
El mapa mostra la distribució del nombre

d’ambients prospectats per cada quadrat
UTM.
El total de quadrants UTM 1 x 1 prospectats

és de 257, cosa que suposa el 64,3% de les
quadrícules incloses dins de l’àmbit d’estudi
(unitats incloses dins de l’àmbit deltaic i
considerades en aquest estudi).
Ambients prospectats
1
2
3
4
Mapa de distribució de les quadrícules UTM prospectades
5 (acolorides) i nombre d’ambients mostrejats en cada UTM.
39
Així, en conjunt, s’ha aplicat un esforç total de mostreig elevat amb 830 punts o localitats de mostreig
i més de 930 registres. Si tenim en compte l’àrea d’ocupació considerada per a cada ambient, en la
majoria d’ambients s’ha prospectat més del 30% dels quadrants UTM.
UTM UTM Mostreig

AMBIENT Localitats Registres
present mostreig (%)
Arrossars 306 26 8,5% 32 36

Badia 39 16 41,0% 19 23
Mar 11 5 45,5% 5 13
Llacuna 53 12 22,6% 16 19
Desguassos
Riu 36 12 33,3% 12 13
Arrossar 257 48 18,7% 58 60
Ullalenc 21 8 38,1% 17 19
Canals 214 68 31,8% 111 153
Llacunes 52 43 82,7% 127 147
Llacunes
Proveïderos 17 12 70,6% 28 33
Zones de maresma 109 56 51,4% 87 87
Riu Ebre 44 33 75,0% 123 123
Ullals 5 3 60,0% 56 70
Badia dels Alfacs 66 26 39,4% 71 72
Badia del Fangar 22 19 86,4% 68 68
Esforç de mostreig total. Codificació: UTM present: nombre d’unitats UTM dins de l’àmbit d’estudi, UTM mostreig: nombre d’unitats UTM de les
quals es té informació (ja sigui amb les prospeccions o amb la informació complementària), Mostreig (%): percentatge d’unitats UTM tingudes en
compte en l’estudi, Localitats o punts de pesca i nombre de registres que es té de cada ambient.
Presa de mostres
La identificació de cada espècie es va dur a terme sobre el terreny, amb l’excepció de dubtes ocasio-
nals, que van implicar la presa de mostres per a la posterior classificació al laboratori. Tots els peixos
capturats eren recomptats, mesurats i, en el cas de les espècies autòctones, alliberats al medi. Com
a mida dels peixos, es va prendre la longitud total, que va des de l’extrem anterior del rostre fins als
radis més llargs de l’aleta caudal desplegada. En els casos de captures massives, es van mesurar
submostres de com a mínim 100 exemplars.
Per caracteritzar els hàbitats aquàtics, també es va recollir informació general de totes les localitats de
mostreig, incloent el mesurament de paràmetres fisicoquímics de l’aigua (temperatura i conductivitat)
i la descripció de l’hàbitat (recobriment de la vegetació submergida, cobertura arbòria, morfometria i
heterogeneïtat de la llera, etc.). Aquestes dades s’han enregistrat en una fitxa de camp conjuntament
amb les dades de les captures i les dades biomètriques.
ANÀLISI DE DADES I PRESENTACIÓ DELS RESULTATS

Tenen fitxa descriptiva individualitzada totes aquelles espècies capturades i incloses a les bases de
dades de distribució.
Base de dades de distribució

Base de dades que inclou tota la informació disponible des de l’any 2000 fins a l’any 2011. S’inclouen
les prospeccions de camp amb les tècniques estàndards, les complementàries, les alternatives i la
informació addicional. Amb tot aquest conjunt de dades, s’ha confeccionat un inventari per a cada
espècie, el qual s’ha traslladat al reticle UTM en quadrats d’1 km de costat que descriuen la distribució
de les espècies al Delta, anomenat mapa de distribució al Delta o de presència/absència. En aquest
mapa les quadrícules UTM d’1 x 1 km acolorides en blau corresponen a un o diversos exemplars d’una
espècie, en un o diversos ambients, en qualsevol època de l’any.
40
Índex d’abundància
L’estimació de les abundàncies de les diferents espècies s’ha realitzat a partir de les captures amb
les tècniques estàndards i alternatives, i s’ha estandarditzat l’esforç de captura amb captures per
unitat d’esforç (CPUE). Per als gànguils i les soltes, la unitat d’esforç és una trampa o xarxa col·locada
durant 24 hores, i la CPUE s’expressa en termes d’individus capturats per cada dia de trampa o
xarxa. Per a la pesca elèctrica des d’embarcació i el bou de ròssec, la CPUE s’entén com el nombre
d’individus per metres prospectats; en el cas de la pesca elèctrica en els canals, com a
nombre d’individus en un punt de pesca. Totes les dades de CPUE es van transformar logarítmicament,
com a log10(CPUE+1).
Les CPUE dels diversos arts de pesca emprats no són directament comparables entre si, simplement
perquè les unitats d’esforç són diferents. Per obtenir estimacions comparables sobre l’abundància de
les diferents espècies de peixos al llarg del Delta, es va confeccionar un índex d’abundància basat en
una simplificació de les CPUE pel que fa a espècie i art de pesca. Per cada espècie i cada art de pesca,
les CPUE es van dividir en sis categories d’igual amplitud; el 5 és la màxima abundància d’una espècie
en aquell art i 1 la mínima. Una espècie qualsevol tindrà a una localitat de mostreig tants valors de
l’1 al 5 com arts de mostreig hagin estat emprats. Les estimes obtingudes van ser resumides per a les
55 unitats d’hàbitat, emprant la mitjana dels valors (de l’1 al 5) assignats per espècie (considerant totes
les arts) a les diferents localitats de mostreig incloses dins de la unitat. Aquest càlcul va incloure també
les localitats on l’espècie no va ser capturada, és a dir, els zeros.
Per calcular l’índex d’abundància d’una espècie determinada, només es van utilitzar aquells arts de
pesca que haguessin capturat l’espècie en un mínim de 5 localitats. Tanmateix, només es va calcular
l’índex per a les espècies que haguessin estat capturades com a mínim a 3 dels 36 subambients
deltaics definits a l’Atles.
Amb els resultats de l’índex s’ha confeccionat un mapa d’abundància per a cada espècie considerada,
seguint una gradació de colors que van de poc abundat a molt abundant.
Índex de selecció de l’hàbitat

S’ha elaborat un índex senzill de selecció d’hàbitat a fi de mostrar els hàbitats preferits i evitats per les
diferents espècies de peixos. Els càlculs s’han realitzat a partir dels subambients definits. Per
calcular aquest índex, s’ha utilitzat la base de dades de distribució, que agrupa les dades amb tècni-
ques estàndards, complementàries i alternatives i la informació addicional. L’índex es calcula únicament
per a les espècies que compleixen dues condicions: i) s’han trobat en com a mínim 20 localitats,
i ii) ocupen com a mínim 3 dels 36 subambients. L’índex no té en compte els subambients on una
espècie no ha aparegut mai, i es calcula amb la fórmula següent:
(FAi - mitjana FAs)
ISi =
(FAi + mitjana FAs)
ISi: índex de selecció pel subambient i.
FAi: freqüència d’aparició de l’espècie al subambient i, calculada com el nombre de localitats amb presència de l’espècie
dividit pel nombre de localitats amb informació sobre peixos.
Mitjana FAs: mitjana de la FAi per a aquells subambients on l’espècie s’ha detectat.
L’índex varia en teoria entre -1 i 1, tot i que les condicions aplicades per calcular-lo fan que els valors
extrems no es puguin assolir (en negatiu, perquè els subambients sense presències no han estat
considerats, i en positiu, perquè es requereixen presències en com a mínim 3 subambients i +1 impli-
caria un únic subambient ocupat). En qualsevol cas, valors negatius propers a -1 impliquen que aquell
subambient és ocupat per l’espècie amb menys frequència de l’esperada atesa la seva distribució al
Delta, i valors positius propers a +1 indiquen un ús major de l’esperat, i, per tant, es poden interpretar
respectivament com a seleccions negatives (hàbitats evitats) i positives (hàbitats preferits). Valors
propers a zero indiquen en canvi manca de selecció, és a dir, l’espècie es troba en aquell ambient
amb una frequència similar a la que es troba arreu del Delta. Per simplificar la interpretació dels valors
41
de l’índex de l’hàbitat, els resultats dels subambients es mostren agrupats (emprant les mitjanes) en
ambients, exceptuant els desguassos i les maresmes, per als quals es va mantenir la divisió en su-
bambients. Totes les llacunes s’han agrupat per a la representació de l’índex, tot i que s’han diferenciat
en dos grups: proveïderos i llacunes.
Histogrames de freqüències de longitut

Són representacions, fetes per a cadascuna de les espècies per separat, de l’estructura de les mides
dels individus capturats. Es van elaborar amb les mesures dels exemplars capturats mitjançant les tèc-
niques estàndards, les complementàries i una part de les alternatives, concretament les prospeccions
efectuades amb gànguils, tresmalls i pantena de les llacunes on es realitza la pesca comercial. Es
representa l’histograma de freqüències de longitud per a aquelles espècies que tenen un mapa d’abun-
dància i que, a més a més, s’han capturat més d’una vintena d’exemplars. Per a algunes espècies es
mostren dos histogrames. En aquests casos, l’histograma superior correspon a l’estructura poblacional
a la xarxa de reg, elaborat amb les dades de la pesca elèctrica als canals durant el període desembre-
gener dels anys 2007 a 2011. S’han considerat aquestes dades de manera independent, ja que el gran
nombre d’exemplars i la realització del mostreig durant l’hivern poden fer distorsionar els resultats amb
la resta de dades. L’histograma inferior mostra l’estructura poblacional de l’espècie a escala deltaica
durant els mateixos anys, i inclou la resta de dades.
Quadre de Conservació
r CONVENI BERNA: Annexos del Conveni relatiu a la conservació de la vida salvatge i el medi
natural d’Europa (Decisió 82/72/CEE i modificacions posteriors) en què se situa cada espècie:
l Annex II: espècies de fauna “estrictament protegida”.
l Annex III: espècies “protegides” les quals l’explotació serà regulada per tal que les poblacions es mantinguin
fora de perill.
r CATÀLEG ESTATAL: Categoria del catàleg nacional d’espècies amenaçades (Real Decret
139/2011):
l EN: espècies considerades “en perill d’extinció”.
l VU: espècies considerades “vulnerable”
r CATÀLEG CATALUNYA: Categoria del catàleg de la fauna salvatge amenaçada de Catalunya

(pendent d’aprovació):
l EN: espècies considerades “en perill d’extinció”.
l VU: espècies considerades “vulnerable”
r UICN: Categoria de les espècies segons els criteris (versió 3.1 del 2001) de la Unió Internacional
per a la Conservació de la Natura:
extint (EX)
+ l Per a les espècies marines amena-
çades s’indica la categoria propo-
extint en estat salvatge (EW)
sada en la llista vermella regional

Amenaçat
de les espècies marines natives del
Mediterrani (segons Abdul Malak,
Risc
en perill crític (CR)
2011).
en perill (EN) d’extinció
vulnerable (VU) l Per a les espècies d’aigua dolça
amenaçades s’indica la categoria
de la llista vermella dels peixos
d’aigua dolça d’Europa (segons
gairebé amenaçada (NT)
preocupació menor (LC)
dades insuficients (DD)

- Freyhof et al., 2011).
no evaluat
42
NOM COMÚ en català Nom científic

Familia: Famila a la que pertany l’espècie Autòcton / Introduït
Local: Nom comú local Sedentari / Estacional / Migrador / Ocasional
Castellà: Nom comú en castellà
Anglès: Nom comú en anglès Aigua dolça Salobre Marina
Francès: Nom comú en francès
Estat de UICN CONVENI CATÀLEG CATÀLEG
Quadre de salinitat
BERNA ESTATAL CATALUNYA*
conservació
(mostra visualment la tolerància
a la salinitat de l’espècie)
Quadre de conservació Permanència de l’espècie a les

aigües deltaiques
Origen de l’espècie al Delta
La fotografia representa l’espècie que s’està descrivint
Descripció morfològica i criteris de distinció (primer paràgraf)
Distribució de l’espècie (segon paràgraf)
Es té constància de l’espècie; s’ha capturat en el mostreig

prospectiu (tècniques estàndards, alternatives i
complementàries).
Es té constància de l’espècie; s’ha capturat mitjançant la Biologia i ecologia

informació complemetària dels darrers 10 anys (citacions,
mostrejos específics, etc.) i no ha aparegut a les
Jtaws daw awmpawzar cgn ulgn dawscrzpczón
prospeccions anteriors. daw ulgns pzawzas quaw cgmpgnawn ulgn par-
Aspectes generals envers l’ecologia com ara l’hàbitat
Tot i haver-se prospectat, no es té constància de cap captura taw más zmpgrtataw
on viu l’espècie i ladaw ulgn carrgcawrza
tolerància a la salinitat. daw
o l’espècie no ha estat localitzada des de l’any 2001. awstaw
Tambémgtmr hawmgs
s’inclouen dadesdaw bàsiquescgxawnbar lg más
respecte del
Quadrícules UTM no prospectades, i, per tant, sense dades zmpgrtjtawcicle
dawreproductiu
cujtg hawmgs daw daawr a lg
i l’alimentació.
disponibles.
ulgnrgg daw tgdg awl cursg. Jtaws daw awm-
pawzar cgn ulgn dawgdg awl cursg. Jtaws
Mapa de distribució general de l’espècie
daw awmpawzar cgn ulgn dawscrzpcs-
crzpczón dawÀrea nativapzawzas
ulgns de l’espèciequaw cgmp-
gnawn ulgn Àrea on l’espècie
partaw s’ha introduït
más zmpgrtataw daw
Mapa de distribució
al Delta
hawmgs dawÀrea on l’espècie s’ha extinguit
ulgn bv carrg cawrza daw awstaw mgtmr
(presència/absència)
cgxawnbar lg más zmpgrtjtaw
Àrea on l’espècie s’ha reintroduït
daw cujtg hawmgs daw daawr a lg ulgnrgg
daw tgdg awl cursg.
43
Índex de selecció
de l’hàbitat
on es mostra la
preferència que té
l’espècie
per un determinat
ambient.
Mapa d’abundància que representa

l’abundància relativa
de l’espècie en un subambient.
En els subambients no acolorits,
l’espècie no s’ha detectat o presenta
densitats gairebé inapreciables.
Histograma de freqüències
Poc abundant a Molt abundant de longitud que ens
proporciona una aproximació
de l’estructura poblacional
de l’espècie al Delta.
En els casos on es veuen

dos histogrames, el superior
correspon a l’estructura
poblacional a la xarxa de reg
i l’inferior mostra l’estructura
poblacional de l’espècie
a escala deltaica.
Jtaws dawulgnrgg daw tgdg awlgtmr hawmgs

daw cgxawnw daw cujtg haw cursg.Jtaws daw
Crzpczón daw ulgns pzawzas quaw cgmp-
gnawn ulgn partaw más zmpgrtataw daw
awmpawzar cgn ulgn dulgn. ulgn bv carrg cawrz.
Distribució i situació al Delta Interès i problemàtica

Utaws daw awmpUtaws daw awmpawzar cgn Dawscrzpczón daw ulgns pzawzas quaw
ulgn dawscrzpczón daw ulgns pzawzas quaw
Es detallen els principals resultats de l’estudi de l’Atles
cgmpgnawn ulgn partaw más zmpgrtataw daw
Es decriuen aspectes relacionats amb la seva
cgmpgnawn
envers laulgn partaw
distribució demás zmpgrtataw
l’espècie al Delta, daw ulgn carrgcawrza daw awstaw mgtmr hawmgs
conservació (autòctones) o problemàtica (introduïdes)
ulgn carrgcawrza daw awstaw
i també possibles mgtmr
anotacions de hawmgs daw cgxawnbar lg general
tant a escala más zmpgrtjtaw daw cujtg
com territorial.
daw cgxawnbar
l’estructuralgpoblacional
más zmpgrtjtaw daw cujtg
de l’espècie. hawmgs
S’esmentadaw daawr
l’interés a lg en
pesquer; ulgnrgg daw
el cas de les tgdg awl
espècies
hawmgs daw daawr a lg ulgnrgg daw tgdg awl marines, s’han
cursg. Jtaws daw tingut presents les dades de les
confraries locals durant el període 2007-2009.
cursg. Jtaws daw awmpawzar cgn ulgn Cal entendre com a confraries del Delta: els ports de
S’especifica el grau d’abundància relativa segons una
gdgsemiquantitativa
escala
daw awl cursg. Jtaws
que no fa referència
daw a criteris
awmpawzar Deltebre, Sant Carles
awmpawzar cgn de ulgn dawi gdg
la Ràpita awl i cursg.
l’Ampolla, com
estrictament numèrics. Molt abundant: presents cada Jtawsde lesdaw
Terres deawmpawzar
l’Ebre: la addició dels ports ulgn
pesquers de l’Ametlladaw
de mar i Alcanar.
cgn ulgn dawscrzpcs-crzpczón daw ulgns cgn
any; es troben entre les espècies mésulgn
abundants.
Abundant: presents cada any amb poblacions
quaw Dawscrzpczón daw ulgns pzawzas quaw
pzawzas quaw cgmp-gnawn partaw dawscrzpcs-crzpczón ulgns pzawzas
importants. Comú: presents cada any amb poblacions
cgmpgnawn ulgn partaw más zmpgrtataw daw
más zmpgrtataw daw ulgn bv carrg cawrza
considerables.
awstaw Poc comú/poc abundant: presents
ulgn carrgcawrza daw awstaw mgtmr hawmgs
daw mgtmr hawmgs daw cgxa-
cada any, però
dawamb poblacions
a lg relativament reduïdes.
awl cursg.awzar cgn ulgn dawscrzpczón daw daw cgxawnbar lg más zmpgrtjtaw daw cujtg
hawmgs daawr ulgnrgg daw tgdg
Escàs: espècies d’aparició regular però en poca
quantitat. Rar: espècies d’aparició més o menys
ulgns pzawzas quaw cgmpgnawn ulgn partaw hawmgs daw daawr a lg ulgnrgg daw tgdg awl
regular però en poca quantitat (màxim de
más zmpgrtataw
10 exemplarsdaw ulgnAccidental:
anuals). carrgcawrza daw aws-
espècies cursg. Jtaws daw
taw mgtmr
d’aparició hawmgs
irregular daw casos
o en alguns cgxawnbar lg más
gairebé regular,
zmpgrtjtaw
però amb daw cujtgdehawmgs
menys dawendaawr
10 exemplars total. a lg awmpawzar cgn ulgn dawgdg awl cursg.
ulgnrgg daw tgdg awl cursg. Jtaws daw awm- Jtaws daw awmpawzar cgn ulgn
45
LLAMPRESA DE MAR Petromyzon marinus

Familia: Petromyzontidae Autòcton
Local: Llamprea Migrador anàdrom
Castellà: Lamprea marina
Anglès: Sea lamprey Aigua dolça Salobre Marina
Francès: Lamproie marine
Estat de UICN CONVENI

BERNA
CATÀLEG CATÀLEG
ESTATAL CATALUNYA*
conservació LC Annex III EN EN
C Estación de Hidrobioloxía "Encoro do Con"
Les llampreses o llamprees pertànyen a un grup primitiu de peixos, els àgnats, caracteritzat per no haver
desenvolupat les mandíbules i considerats com a “fossils vivents”. Boca en forma d’embut amb nom-
broses dents punxegudes. Cos allargat, de secció cilíndrica a la meitat anterior i comprimida a la pos-
terior. Pell nua, sense escates, però amb nombroses glàndules cutànies. Presenta set parells d’orificis
branquials visibles i un orifici nasal imparell. Coloració general groguenca bruna o grisenca. De mida
mitjana, sol fer entre 60 i 75 cm de longitud total, tot i que pot arribar als 150 cm i pesar més de 2 kg.
La fase larvària, anomenada ammocet, és cega i presenta la regió caudal pigmentada. Durant el període
reproductor, els mascles posseeixen una protuberància dorsal prominent i una papil·la urogenital sortint.
Les femelles es caracteritzen per una protuberància anal i l’aparició d’una aleta anal.
Es distribueix per l’oest de la Mediterrània fins al mar Egeu, el litoral Atlàntic i la costa est d’Amèrica del
Nord. Recentment, les anàlisis moleculars suggereixen que els exemplars europeus i nord-americans
són espècies diferents. A la part Mediterrània de la península, sembla que només penetra al riu Ebre.
Biologia i ecologia
Migrador anàdrom, de característiques costane-
res i mesoabissals. Neix als rius, on roman entre
2 i 7 anys. Els adults viuen al mar de 20 a
30 mesos, sovint a profunditats de 200 a 300 m,
tot i que se n’han capturat fins a 4.100 m.
La migració riu amunt s’inicia al febrer i dura fins

a maig-juny. Longevitat de 9 a 11 anys. La fresa
té lloc entre abril i juliol, quan la temperatura de
l’aigua és superior als 15o C. Sembla que només
es reprodueix una vegada. Els mascles excaven
un forat a la grava en zones de corrent. Un cop
s’han dipositat els ous fecundats ambdos adults
recobreixen el niu. Les larves (ammocoetes) viuen
46
enterrades al fons i s’alimenten d’algues i detritus. hidràulics, que s'afegeixen a l’alteració de la dinà-
Els adults són hematòfags: parasiten principal- mica hidrològica natural del riu; el deteriorament
ment altres peixos, i normalment no maten l’hoste. dels hàbitats de posta i de la qualitat de l’aigua,
així com l’aprofitament intensiu de les pesqueries
Distribució i situació al Delta s’han citat àmpliament com les raons principals
Durant les prospeccions de l’Atles, no se n’ha per les quals aquestes espècies esdevenen rares
detectat cap exemplar viu. Les darreres citacions o en perill. A més a més dels factors esmentats,
corresponen a un exemplar mort a la platja del sota l’actual escenari de canvi climàtic, es prediu
Fangar, l’any 2010. L’últim exemplar viu es va cap- que a finals del segle XXI els canvis en la tempe-
turar a la llacuna de les Olles (parasitant un mugí- ratura i les precipitacions afectaran negativament
lid) l’any 2001. Tenint present les dades des de les poblacions ibèriques de llampresa de mar i
l’assut de Xerta, durant els darrers 30 anys se n’incrementaran el seu declivi.
n’han capturat 22 exemplars en 6 llocs diferents.
D’aquests, 17 es van capturar durant els primers
rescats efectuats a la xarxa de reg, entre els anys
1990-1992. Per tant, tot i que deu penetrar de
manera regular a l’Ebre, la seva presència és rara
i tot indica que les poblacions de l’Ebre estan en
forta regressió.
Interès i problemàtica
No té gaire valor comercial ni gastronòmic a la
Mediterrània, tanmateix, és un peix força apreciat
al vessant atlàntic, on la pressió pesquera és molt
forta. Es pesca amb arts d'arrossegament, nanses
i tresmalls de fons. A Catalunya, és poc conegut i
està protegit per la llei.
Totes les espècies diàdromes, en requerir llargues

migracions ascendents o descendents pels rius,
es troben afectades per les activitats humanes
sobre els rius. La pèrdua de continuïtat fluvial im-
posada per la construcció de barreres com ara les Detall de l’aparell bucal de la darrera llampresa
preses, els embassaments i altres aprofitaments detectada al Delta.
Exemplar trobat a la platja del Fangar, l’any 2010.

47
ESCURÇANA Dasyatis pastinaca

Familia: Dasyatidae Autòcton
Local: Escrita, tótina, rajada Ocasional
Castellà: Raya látigo común
Anglès: Common stingray Aigua dolça Salobre Marina
Francès: Pastenague commune
C M. Cebolla
Cos deprimit, amb les pectorals eixamplades i soldades als costats del cos, formant un disc subromboï-
dal. Ulls i espiracles en posició dorsal, boca a la zona ventral. A la cua, més llarga que el disc, hi ha un
fibló afilat i serrat. Darrere del fibló, hi ha un plec membranós. Absència d’aletes dorsals i caudal. Longitud
màxima de 60 cm. Coloració groguenca verdosa, amb la superfície ventral més clara que la dorsal.
Es distribueix pel Mediterrani i, a l’Atlàntic, per tota la costa est d’Àfrica fins gairebé al mar Bàltic.
Biologia i ecologia Distribució i situació al Delta

Bentònica. Pròpia d’hàbitats litorals de fons are- Espècie accidental o rara que penetra a les
nosos, fins als 200 m de fondària. Sovint va en badies de manera ocasional. A les prospeccions
petits grups. Espècie marina estenohalina. de l’Atles només s’ha capturat un exemplar jove
a la badia del Fangar, en una zona d’aigües
Força sedentària, sol estar quieta o semienter- profundes i fons sorrenc sense vegetació. Cada
rada. Té un fibló tòxic que fa servir com a sistema any se solen albirar peixos raïformes, tant a les
de defensa. Reproducció ovovivípara. Els em- badies com a la franja de la mar de l’Ebre, ja que
brions (entre quatre i set) es nodreixen de secre- no passen desapercebuts pels pescadors i els
cions uterines. S’alimenta de peixos i crustacis. banyistes.
Interès i problemàtica
Sense interès pesquer, es pot capturar acciden-
talment. Es comercialitza com les rajades però no
gaudeix de la mateixa acceptació. Tenint presents
tots els peixos raïformes dels desembarcaments
de les Terres de l’Ebre, el grup principal és el de
les rajades; les diferents espècies es venen con-
juntament. Pel que fa a espècies individuals, la mi-
lana (Myliobatis aquila) és l’única que es captura
i es ven a tots els ports. L’escurçana (Dasyatis
pastinaca) es comercialitza a la Ràpita i molt per
darrere, amb captures inferiors als 50 kg, trobem
la vaca tremolosa (Torpedo torpedo) a l’Ametlla
i la rajada estrellada (Raja asterias) a l’Ampolla.
Resultats Generals_Maquetación 1 19/09/2015 18:28 Página 1
203
RESULTATS GENERALS
INVENTARI I RIQUESA D’ESPÈCIES

La ictiofauna dels sistemes aquàtics deltaics està constituïda per un mínim de 101 espècies. S’hi
inclouen totes les espècies capturades o citades des de l’any 2000 fins a l’any 2012. S’hi han afegit
l’esturió (Acipenser sturio) i la guerxa (Alosa alosa), extingits en estat natural a l’Ebre. Se n’han exclòs
aquelles espècies no capturades i esmentades en els estudis externs de referència realitzats amb
anterioritat a aquest Atles (Demestre et al., 1977 i Sostoa, 1983). Aquestes espècies són Argyrosomus
regius, Oedalechilus labeo, Echiichthys vipera, Platichthys flesus i Brama brama. També queden fora del
llistat aquelles espècies introduïdes que han estat citades amb anterioritat a l’any 2000 i no mantenen
poblacions reproductores per si mateixes, com Serrassalmus sp., Plecostomus sp., Acipenser naccari.
LLISTA D’ESPÈCIES
PETROMYZONTIFORMES Leuciscus idus (Linnaeus, 1758)
Petromyzontidae Ctenopharyngodon idella (Valenciennes, 1844)
Petromyzon marinus Linnaeus, 1758 Cobitidae
Cobitis paludica (de Buen, 1930)
MYLIOBATIFORMES/RAJIFORMES Misgurnus anguillicaudatus (Cantor, 1842)
Dasyatidae
Dasyatis pastinaca (Linnaeus, 1758) SILURIFORMES
Ictaluridae
ACIPENSERIFORMES Ictalurus punctatus (Rafinesque, 1818)
Acipenseridae Siluridae
Acipenser sturio Linnaeus, 1758 Silurus glanis Linnaeus, 1758
ANGUILIFORMES ATHERINIFORMES
Anguillidae Atherinidae
Anguilla anguilla (Linnaeus, 1758) Atherina boyeri (Risso, 1810)
Congridae
Conger congre (Linnaeus, 1758) CYPRINODONTIFORMES
Ophichthidae Fundulidae
Dalophis imberbis (Delaroche, 1809) Fundulus heteroclitus heteroclitus (Linneaus, 1766)
Poeciliidae
CLUPEIFORMES Xiphophorus maculatus (Günther, 1866)
Clupeidae Gambusia holbrooki (Agassiz, 1859)
Alosa fallax (Lacépède, 1803) Cyprinodontidae
Alosa alosa (Linnaeus, 1758) Aphanius iberus (Valenciennes, 1846)
Sardinella aurita Valenciennes, 1847 Aphanius fasciatus (Valenciennes, 1821)
Sardinella maderensis (Lowe,1838) Valencia hispanica (Valenciennes, 1846)
Sardina pilchardus (Walbaum, 1792)
Engraulidae GASTEROSTEIFORMES
Engraulis encrasicolus (Linnaeus, 1758) Gasterosteidae
Gasterosteus aculeatus Linnaeus, 1758
CYPRINIFORMES
Cyprinidae SYNGNATHIFORMES
Gobio lozanoi Doadrio & Madeira, 2004 Syngnathidae
Luciobarbus graellsii (Steindachner, 1866) Syngnathus abaster Risso, 1827
Parachondrostoma miegii (Steindachner, 1866) Syngnathus acus Linnaeus, 1758
Squalius laietanus Syngnathus typhle rondeleti Linnaeus, 1758
Doadrio, Kottelat & Sostoa, 2007 Syngnathus phlegon Risso, 1827
Carassius auratus (Linnaeus, 1758) Nerophis ophidion (Linnaeus, 1758)
Carassius gibelio (Bloch, 1782) Hippocampus guttulatus Cuvier, 1829
Cyprinus carpio (Linnaeus, 1758) Hippocampus hippocampus (Linnaeus, 1758)
Alburnus alburnus (Linnaeus, 1758)
Pseudorasbora parva (Temminck & Schlegel, 1846) BELONIFORMES
Rutilus rutilus (Linnaeus, 1758) Belonidae
Scardinius erythrophthalmus (Linnaeus, 1758) Belone belone gracilis Lowe, 1839
204
PERCIFORMES Labridae
Moronidae Symphodus cinereus (Bonnaterre, 1788)
Dicentrarchus labrax (Linnaeus, 1758) Blenniidae
Centrarquidae Salaria pavo (Risso, 1810)
Lepomis gibbosus (Linnaeus, 1758) Parablennius sanguinolentus (Pallas, 1814)
Micropterus salmoides (Lacepède, 1802) Salaria fluviatilis (Asso, 1801)
Percidae Gobiidae
Sander lucioperca (Linnaeus, 1758) Gobius niger Linnaeus, 1758
Carangidae Gobius paganellus Linnaeus, 1758
Trachurus trachurus (Linnaeus, 1758) Gobius cruentatus Gmelin, 1789
Trachurus mediterraneus (Steindachner, 1868) Gobius cobitis Pallas, 1814
Trachinotus ovatus (Linnaeus, 1758) Pomatoschistus microps (Kroyer, 1838)
Lichia amia (Linnaeus, 1758) Pomatoschistus minutus elongatus
Caranx rhonchus Geoffroy Saint-Hilaire, 1817 (Canestrini, 1861)
Pomatomidae Callionymidae
Pomatomus saltatrix (Linnaeus, 1766) Callionymus risso Lesueur, 1814
Centracanthidae Sphyraenidae
Spicara smaris (Linnaeus, 1758) Sphyraena sphyraena (Linnaeus, 1758)
Sparidae Trachinidae
Diplodus annularis (Linnaeus, 1758) Trachinus draco Linnaeus, 1758
Diplodus vulgaris (Geoffroy Saint-Hilaire, 1817) Trachinus araneus Cuvier, 1829
Diplodus sargus (Linnaeus, 1758)
Sparus aurata Linnaeus,1758 SCORPAENIFORMES
Lithognathus mormyrus (Linnaeus, 1758) Scorpaenidae
Boops boops Linnaeus, 1758 Scorpaena porcus Linnaeus, 1758
Sarpa salpa (Linnaeus, 1758) Triglidae
Dentex dentex (Linnaeus, 1758) Chelidonichthys lucerna (Linnaeus, 1758)
Oblada melanura (Linnaeus, 1758)
Pagellus erythrinus (Linnaeus, 1758) PLEURONECTIFORMES
Sciaenidae Scophthalmidae
Umbrina cirrosa (Linnaeus, 1758) Lepidorhombus boscii (Risso, 1810)
Serranidae Lepidorhombus whiffiagonis (Walbaum, 1792)
Epinephelus marginatus (Lowe, 1834) Scophthalmus rhombus (Linnaeus, 1758)
Serranus hepatus (Linnaeus, 1758) Bothidae
Mullidae Arnoglossus laterna (Walbaum 1792)
Mullus barbatus barbatus Linnaeus, 1758 Soleidae
Mullus surmuletus Linnaeus, 1758 Solea senegalensis Kaup, 1858
Mugilidae Solea solea Linnaeus, 1758
Mugil cephalus Linnaeus, 1758) Pegusa lascaris (Risso, 1810)
Liza ramada (Risso, 1827) Synaptura lusitanica de Brito Capello, 1868
Liza aurata (Risso, 1810) Buglossidium luteum (Risso, 1810)
Liza saliens (Risso, 1810)
Chelon labrosus (Risso, 1827)
La llista sistemàtica s’ha confeccionat d’acord amb l’ordre proposat per Fernández-Delgado et al. (2000), amb algunes modificacions. La nomen-
clatura té en compte la determinació taxonòmica més recent (Doadrio, 2002; Lloris et al., 2003; Mercader, 2008; Kottelat & Freyhof, 2007; Leunda
et al., 2009) i un recull d’informació obtingut a partir del Fishbase (2012) i la base de dades del CSIC i l’ICTIMED. En vermell es marquen les es-
pècies introduïdes.
El conjunt d’espècies correspon a 41 famílies. La família amb una riquesa taxonòmica més elevada és
la dels ciprínids amb 13 espècies, 9 de les quals introduïdes. Seguidament trobem la família dels
espàrids, amb 10 espècies, totes autòctones. Els singnàtids ocupen el tercer lloc amb 7 representants,
dels quals 3 estan protegits. Els segueixen amb 6 i 5 espècies les famílies dels gòbids, mugílids, soleids
i caràngids.
Pel que fa a la riquesa específica per ambients, hi destaca l’ambient de badia amb més de 70 tàxons.
Cal tenir en compte que la connexió directa amb el mar obert fa que, a més de les espècies sedentàries
i estacionals, hi puguem trobar un elevat nombre d’espècies ocasionals que penetren a les badies i
que, per tant, poden fer variar el nombre final. Seguidament, però amb una diferència significativa,
205
destaquen les llacunes, amb gairebé una quarantena d’espècies, si bé la major part empren aquest
ambient durant una època determinada. La resta d’ambients apleguen entre 28 (canals), 29 (maresmes
i riu) i 31 espècies (desguassos). D’altra banda, els ambients on s’ha detectat un menor nombre
d’espècies són els ullals (16 espècies) i, amb gairebé la meitat, els arrossars (9 espècies).
Nombre d’espècies total
[0.0, 1.0)
(1.0, 5.0)
(5.0, 10.0)
(10.0, 15.0)
(15.0, 20.0)
(20.0, 25.0)
(25.0, 30.0)
(30.0, 35.0)
(35.0, 40.0)
(40.0, 45.0)
(45.0, 50.0]
COMPOSICIÓ I DISTRIBUCIÓ DE LA COMUNITAT

D’aquest llistat, 82 espècies són autòctones i 19 introduïdes, de les quals el 84% estan establertes, i,
per tant, mantenen autònomament poblacions reproductores sense necessitat de noves introduccions
o reintroduccions.
La ictiofauna s’ha agrupat segons l’ús que fan de les aigües deltaiques; aquestes categories s’esmen-
ten a continuació.
206
Espècies migradores que utilitzen els ambients detaics, especialment el tram fluvial
Diàdromes
estuarià, com a zona de pas entre el mar i les aigües dolces. Inclouen:
Viuen als rius, aiguamolls, en aigües dolces o salabroses, i només retornen al mar per
Catàdromes
reproduir-se.
Es reprodueixen a les aigües continentals però passen gran part de la seva vida al medi
Anàdromes
marí.
Espècies que poden tancar el seu cicle biològic dins de la zona de l’estuari de l’Ebre,
Sedentàries
incloent les badies.
Espècies d’origen marí que visiten periòdicament l’ambient estuàric, incloent les badies
Estacionals
deltaiques.
Espècies que es troben presents al Delta de forma esporàdica i en baixa densitat i que,
Ocasionals
en general, no mostren dependència envers aquest sistema.
Categories ecològiques de les espècies de peixos presents al Delta.
Segons aquesta classificació, el poblament de peixos està majoritàriament representat per espècies
sedentàries, amb un 43,6%, seguides de les espècies estacionals, que són totes marines, i ocasionals
(28,7 i 22,8%, respectivament). Els grans migradors representen un 5% i inclouen 5 espècies (1 catà-
droma i 4 anàdromes). Respecte del seu origen, el 74,3% són espècies marines i la resta són espècies
limnètiques, de les quals el 65,4% es consideren introduïdes.
Limnètiques Marines Limnètiques Marines

Ocasionals Estacionals Sedentàries Diàdromes
Introduïdes Autoctones
Percentatge d’espècies marines i límniques segons l’ús que fan de les aigües deltaiques (esquerra) i del seu origen (dreta).
Tant les espècies del component limnètic com les del component marí es poden dividir en estenoha-
lines i eurihalines, d’acord amb la tolerància a la clorinitat. Totes les espècies considerades ocasionals
són estenohalines i tenen una tolerància baixa a la salinitat.
Percentatge d’espècies d’acord amb la tolerància a la clorinitat (esquerra) i amb l’abundància relativa, segons una escala semiquantitativa (dreta).
207
Les espècies d’origen limnètic sembla que tenen més dificultat per adaptar-se a les aigües salabroses,
i, de fet, només el 2,1% són de tipus eurihalí. Així, el grup de les limnètiques estenohalines representa
un 24,2% del conjunt d’espècies i inclou més del 90% de les limnètiques. Contràriament, les espècies
marines que tenen una capacitat osmoreguladora més elevada (eurihalines), i, per tant, poden penetrar
en ambients d’aigües salabroses amb relativa facilitat, suposen el 21% del conjunt i el 70% de les
marines. Quant a les espècies marines estenohalines, són el grup majoritari i suposen un 53%
del total. Molts tàxons detectats a les badies (ambient marí) pertanyen a aquest grup, si bé alguns
esporàdicament poden penetrar al riu i a les llacunes quan la clorinitat és molt elevada.
Pel que fa al grau d’abundància general de cada tàxon, segons els criteris establerts en l’estudi (vegeu
l’apartat de la fitxa descriptiva), el 28,7% de les espècies són molt abundants, abundants i comunes,
és a dir, presenten poblacions anuals importants o considerables. Les espècies poc comunes (o poc
abundants) suposen un 18,8% del total, mentre que les espècies d’aparició regular però en poca
quantitat (escasses i rares) representen el 27,7%. Finalment, les espècies accidentals són el grup més
abundant, amb 23 espècies. Gran part coincideixen amb les espècies presents al Delta de manera
esporàdica (espècies ocasionals).
Al llarg del període d’estudi, s’han prospectat 566 punts o localitats de pesca amb una captura total
de 456.864 peixos pertanyents a un mínim de 94 espècies capturades.
Arrossar Canals
Pseudorasbora parva Alburnus alburnus Misgurnus anguillicaudatus Luciobarbus graellsii Liza ramada Cyprinus carpio
Gambusia holbrooki Cyprinus carpio Luciobarbus graellsii Alburnus alburnus Gambusia holbrooki Pseudorasbora parva
Resta d’espècies Carassius auratus Misgurnus anguillicaudatus Resta d’espècies
Desaigües Riu
Pseudorasbora parva Gambusia holbrooki Liza ramada Carassius auratus Lepomis gibbosus
Misgurnus anguillicaudatus Resta d’espècies Pseudorasbora parva Atherina boyeri Cyprinus carpio
Scardinius erythrophthalmus Alburnus alburnus Chelon labrosus
Resta d’espècies
Ullals Maresmes
Gambusia holbrooki Gasterosteus aculeatus Pomatoschistus microps Aphanius iberus Gambusia holbrooki Pseudorasbora parva
Pseudorasbora parva Valencia hispanica Resta d’espècies Atherina boyeri Pomatoschistus microps Resta d’espècies
208
Llacunes i proveïderos Badia del Fangar
Gambusia holbrooki Atherina boyeri Aphanius iberus Diplodus annularis Mullus barbatus Gobius niger
Anguilla anguilla Liza ramada Pomatoschistus microps Pomatoschistus microps Diplodus vulgaris Atherina boyeri
Resta d’espècies Symphodus spp Trachurus trachurus Mullus surmuletus
Boops boops Resta d’espècies
Badia dels Alfacs
Diplodus annularis Atherina boyeri Mullus surmuletus

Gobius niger Sparus aurata Diplodus vulgaris
Mullus barbatus Anguilla anguilla Resta d’espècies
Composició per ambients de les principals espècies capturades (el valor indica el percentatge del nombre d’individus).
Entre les espècies natives, l’anguila (Anguilla anguilla) és la més àmpliament difosa pel Delta. S’ha
capturat a més de la meitat dels punts mostrejats, ocupa tots els ambients aquàtics considerats en
aquest estudi, i és l’espècie més capturada en alguns com ara els desguassos de badia i de mar i els
proveïderos. Els mugílids, especialment la llissa de taca negra (Liza ramada), també s’ha capturat a un
bon nombre de punts i en la majoria d’ambients, i és l’espècie més freqüent al riu i als desguassos
amb influència lacunar. També presenta una àmplia distribució el joell (Atherina boyeri) que, a més,
presenta poblacions abundants a les llacunes i a la badia dels Alfacs.
Quant a les espècies introduïdes, les trobades amb més freqüència i que representen el component
principal de la fauna al·lòctona, en nombre d’individus, en la majoria dels ambients, són la
gambúsia (Gambusia holbrooki), la ràsbora (Pseudorasbora parva) i la carpa (Cyprinus carpio).
Altres espècies capturades sovint són el barb (Luciobarbus graellsii), el misgurn (Misgurnus anguilli-
caudatus), el silur (Silurus glanis), l’alburn (Alburnus alburnus), el gobi tacat (Pomatoschistus microps),
el llobarro (Dicentrarchus labrax) i el fartet (Aphanius iberus). Aquest grup presenta, però, patrons de
distribució molt diferents. El barb i les espècies introduïdes (misgurn, silur i alburn) es troben associats
al riu i als sistemes de rec (canals i desguassos). De fet, el barb ha estat l’espècie més abundant als
canals. En canvi, la resta es troben principalment a les basses, les maresmes i el litoral de les badies.
El samaruc (Valencia hispanica), l’espinós (Gasterosteus aculeatus) i la bavosa de riu (Salaria fluviatilis)
són espècies natives de distribució molt restringida. Les dues primeres estan molt associades als ullals,
mentre que la bavosa de riu manté poblacions temporals en determinats punts dels canals de regadiu
tot i l’elevada transformació que han sofert. La resta d’espècies natives, com ara els mugílids, l’orada
(Sparus aurata), la bavosa de mar (Salaria pavo) o l’agulleta de riu (Syngnathus abaster), tenen cicles
de vida lligats a aigües salobres o marines, tot i que algunes tenen una certa capacitat per penetrar
a les aigües continentals i colonitzar les basses, els desguassos o el riu. Pel que fa a les espècies
estrictament marines, s’han capturat bàsicament a les badies i estan representades per diferents
espècies de les famílies dels espàrids, els serrànids, els làbrids, els gòbids, els múl·lids i els soleids,
entre d’altres.
Nom de l’espècie Arr Dar Dbd Dla Dma Dri Dul Can Lal Lbu Pbu Lcv Pcv Len Pen Lgx Lol Lpl Lta Pta Mdç Mhi Msa Riu Ull Alf Fan
Alburnus alburnus
Alosa fallax
Anguilla anguilla
Aphanius iberus
Arnoglossus laterna
Atherina boyeri
Belone belone gracilis
Boops boops
Buglossidium luteum
Callionymus risso
Caranx rhonchus
Carassius auratus/gibelio
Leuciscus idus
Chelidonichthys lucerna
Chelon labrosus
Cobitis paludica
Conger conger
Cyprinus carpio
Dalophis imberbis
Dasyatis pastinaca
Dentex dentex
Dicentrarchus labrax
Diplodus annularis
Diplodus sargus
Diplodus vulgaris
Engraulis encrasicolus
Epinephelus marginatus
Fundulus heteroclitus
Gambusia holbrooki
Gasterosteus aculeatus
Gobio lozanoi
Gobius cobitis
Gobius cruentatus
Gobius niger
Gobius paganellus
Hippocampus guttulatus/hippocampus
Ctenopharyngodon idella
Ictalurus punctatus
Lepidorhombus whiffiagonis/boscii
Lepomis gibbosus
Lichia amia
Lithognathus mormyrus
Liza aurata
Liza ramada
Liza saliens
Luciobarbus graellsii
Micropterus salmoides
Misgunus anguillicaudatus
Mugil cephalus
Mullus barbatus barbatus
Mullus surmuletus
209
continua a la pàgina següent

210
Nom de l’espècie Arr Dar Dbd Dla Dma Dri Dul Can Lal Lbu Pbu Lcv Pcv Len Pen Lgx Lol Lpl Lta Pta Mdç Mhi Msa Riu Ull Alf Fan
Nerophis ophidion
Oblada melanura
Pagellus erythrinus
Parablennius sanguinolentus
Parachondrostoma miegii
Petromyzon marinus
Pomatomus saltatrix
Pomatoschistus microps
Pomatoschistus minutus
Pseudorasbora parva
Rutilus rutilus
Salaria fluviatilis
Salaria pavo
Sander lucioperca
Sardina pilchardus
Sardinella aurita
Sardinella maderensis
Sarpa salpa
Scardinius erythrophthalmus
Scophthalmus rhombus
Scorpaena porcus
Serranus hepatus
Silurus glanis
Solea (=Pegusa) lascaris
Solea senegalensis
Solea solea
Sparus aurata
Sphyraena sphyraena
Spicara smaris
Squalius laietanus
Symphodus cinereus
Synaptura lusitanica
Syngnathus abaster
Syngnathus acus
Syngnathus phlegon
Syngnathus typhle rondeleti
Trachinotus ovatus
Trachinotus araneus
Trachinotus draco
Trachurus mediterraneus
Trachururs trachurus
Umbrina cirrosa
Valencia hispanica
Xiphophorus maculatus
Arr Arrossars Can Canal Lol Llacuna de les Olles Len Llacuna de l’Encanyissada
Dar Desaigües d’arrossar Lal Llacuna de l’Alfacada Lpl Llacuna de la Platjola Pen Proveïdero de l’Encanyissada
Dbd Desaigües de badia Lbu Calaixos de Buda Lta Llacuna de la Tancada Mhi Maesmes hiperhalines
Dla Desaigües de llacuna Pbu Proveïdero de Buda Pta Proveïdero de la Tancada Msa Maresmes salobres
Dma Desaigües de mar Lcv Llacuna del Canal Vell Riu Riu Alf Badia dels Alfacs
Dri Desaigües de riu Pcv Proveïdero del Canal Vell Ull Ullals Fan Badia del Fangar
Dul Desaigües d’ullal Lgx Llacuna del Garxal Mdç Maresmes dolces
Presència amb la metodologia estàndard i alternativa (acolorit) i amb la complementària (gris) de cadascuna de les espècies de peixos detectades durant el període de l’estudi als diferents ambients aquàtics considerats.
211
CONSERVACIÓ DE LA ICTIOFAUNA
El delta de l’Ebre és la zona més important de Catalunya, tant si es mesura en nombre d’espècies
autòctones presents com en quantitat d’espècies amenaçades o protegides. El 17,8% de la ictiofauna
deltaica es troba amenaçada, i 18 espècies tenen algun tipus de protecció ja sigui a escala regional,
nacional o internacional.
Estatus de conservació i marc normatiu

Catàleg Catàleg Directiva
Espècie UICN Berna DL 2/2008
Estatal Catalunya* Hàbitats
Acipenser sturio CR EN EN II II, IV +
Alosa alosa LC III II, V +
Alosa fallax LC VU III II, V +
Anguilla anguilla CR III
Aphanius iberus EN EN EN II, III II +
Cobitis paludica VU EN III II +
Epinephelus marginatus EN III
Gasterosteus aculeatus LC EN +
Hippocampus hippocampus DD Inclòs II
Hippocamus guttulatus DD Inclòs II
Parachondrostoma miegii VU VU III II
Petromizon marinus LC EN EN III II +
Pomatoschistus microps CR III
Pomatoschistus minutus VU III
Salaria fluviatilis LC VU VU III +
Syngnathus abaster LC III
Umbrina cirrosa VU III
Valencia hispanica CR EN EN III II +
Espècies que presenten algun grau d’amenaça o protecció.
Les espècies diàdromes es troben totes amenaçades amb més o menys grau i han sofert un declivi
accentuat, principalment per l’alteració i la destrucció de l’hàbitat disponible. A més, les barreres
físiques han estat un dels principals impediments per permetre’n els fluxos migratoris. La guerxa,
l’esturió i la llamprea (Petromyzon marinus) són els que estan en un estat més crític, especialment els
dos primers que es poden considerar extingits a l’Ebre.
Hi trobem dues de les espècies de peixos continentals més amenaçades del planeta, el fartet i el sama-
ruc, endemismes amb poblacions que presenten un elevat risc d’extinció. Especialment el samaruc,
que a Catalunya manté petits nuclis molt fràgils al Delta. El fartet al Delta té una entitat genètica pròpia,
és una de les 6 unitats de conservació operacionals (OCU) de la Península (Araguas et al., 2007) i re-
presenta més del 90% de la població catalana. D’altra banda, hi ha espècies com l’espinós, el llopet o
la bavosa de riu que, tot i tenir poblacions estables a escala global, a Catalunya es troben en forta re-
gressió i al Delta presenten reductes poblacionals com és el cas del llopet o nuclis diferenciats genèti-
cament com l’espinós. Quant a la bavosa de riu, la gestió del recurs hídric (insensible a la seva
presència) en els punts on es localitza està destruint gran part dels hàbitats disponibles per a l’espècie.
Les espècies marines estan representades principalment per espècies associades a prades de fane-
rògames on trobem poblacions en recessió com els cavallets de mar (Hippocampus spp.), les agulletes
(Syngnathus spp.) i els burrets (Pomatoschistus spp.).
L’esforç de recollir la informació sobre l’estat actual de les poblacions de peixos té com a objectiu
poder disposar d’una eina per desenvolupar projectes de conservació tant de les espècies com dels
212
hàbitats. Tenint en compte el nombre i el percentatge d’espècies autòctones, i també el nombre

d’espècies protegides, s’han designat zones d’especial interès per a la conservació (ZEIC) de la ictio-
fauna deltaica. Aquesta assignació pot ajudar a dedicar atenció a la gestió d’aquelles zones amb un
alt valor de conservació. Així, s’han establert com a ZEIC per a les espècies limnètiques els ullals i el
riu, i per a les espècies marines i estuarines les badies, les llacunes i les maresmes hiperhalines.
Contràriament, ambients com ara els arrossars tenen un interès íctic baix i destaquen per l’elevat
nombre d’espècies al·lòctones, que suposen el 66,7%.
Representació del nombre d’espècies protegides (esquerra) i del percentatge d’espècies autòctones (dreta) a cadascuna de les unitats d’hàbitat definides
en aquest estudi.
Els ullals de Baltasar

Les surgències subterrànies d’aigua dolça (ullals) i els seus connectors acullen l’últim reducte al Delta
de samaruc, espinós i llopet de riu, i d’altres espècies amenaçades com el burret i l’anguila, que, jun-
tament amb el seu valor intrínsec com a hàbitat, fan que tinguin un elevat interès per a la ictiofauna
amenaçada. Tot i això, atenent la baixa conductivitat de les seves aigües, són uns ambients suscepti-
bles d’ésser colonitzats per espècies invasores. A més, aquestes zones reben una gran pressió i són
afectades per múltiples pertorbacions antropogèniques, cosa que posa de manifest la necessitat de
gestionar-les de manera prioritària.
El tram estuarià del riu Ebre

El riu presenta una elevada riquesa d’espècies, amb 29 espècies capturades. Esdevé la principal
via d’entrada a l’estuari per a les espècies migradores i és on es concentren espècies limnètiques
amenaçades com la madrilla (Parachondrostoma miegii), la bavosa de riu, l’anguila o el gobi tacat, i
espècies d’interès faunístic com el barb i la bagra (Squalius laietanus). En les èpoques d’estiatge, quan
la clorinitat és més elevada, a les zones pròximes a la desembocadura també hi podem trobar l’agulleta
de riu. La gran transformació que han sofert la resta d’ambients d’aigua dolça fa que sigui un dels pocs
hàbitats on la bavosa de riu encara manté poblacions permanents, i sembla que actua com a reservori
per a les poblacions deltaiques i com a via de dispersió per a l’espècie.
L’elevada fragilitat en què es troben les espècies autòctones continentals, juntament amb el fet que és
un ambient altament degradat i transformat, justifica la necessitat de posar èmfasi en la seva restauració.
Caldria dur a terme mesures per potenciar-ne les poblacions com ara recuperar i/o millorar la connectivitat
fluvial, disminuir el contingent d’espècies introduïdes i/o incrementar la qualitat de l’aigua.
213
Les llacunes litorals

Les llacunes es caracteritzen per la barreja d’aigua dolça i salada, cosa que proporciona una alta
riquesa de nutrients, i, per tant, una elevada producció primària, juntament amb unes característiques
de temperatura i salinitat atractives per a determinats peixos eurihalins i euriterms. L’elevada fluctuació
de les condicions fisicoquímiques al llarg de l’any afavoreix la colonització d’un ampli ventall d’espècies
que utilitzen aquests ambients per a diverses funcions ecològiques, com ara àrees de refugi, hàbitat
per a la reproducció, zones d’alevinatge, zones d’alimentació, etc. El conjunt d’espècies amb els seus
corresponents nínxols ecològics duen a terme una perfecta explotació de la riquesa de l’ecosistema
lacunar. Es tracta d’un dels sistemes amb major diversitat, amb presència de peixos d’ambients dolços,
salabrosos o marins. El percentatge de peixos natius supera el 60%. Aquesta baixa colonització d’es-
pècies exòtiques constitueix una eina molt important per a la conservació de la ictiofauna amenaçada
com ara l’anguila, el gobi tacat, l’agulleta de riu i especialment el fartet, que hi manté poblacions esta-
bles en la majoria. Amb tot, cal remarcar la necessitat de mantenir una gestió que garanteixi la conser-
vació dels valors de les llacunes i la compatibilitat amb l’explotació sostenible dels seus recursos.
Les maresmes salobres i hiperhalines

L’anàlisi de les espècies presents a cada tipologia de maresma posa de manifest que tant la compo-
sició de peixos com l’abundància i la freqüència de les espècies varia segons el subambient de
maresma. D’aquesta manera, les maresmes hiperhalines són, amb diferència, les més importants quant
a la conservació de peixos. Les espècies introduïdes en són absents i hi abunden les espècies
amenaçades com l’anguila, el burret i el fartet, que pot arribar a assolir òptims poblacionals. D’altra
banda, són ambients que presenten un bon estat de conservació, mantenen un alt grau de naturalitat
i es troben sotmesos a menys pertorbacions antròpiques.
Maresmes dolces Maresmes salobres i salines Maresmes hiperhalines
Gambusia holbrooki Pomatoschistus microps Gambusia holbrooki Atherina boyeri Aphanius iberus Resta d’espècies
Pseudorasbora parva Resta d’espècies Aphanius iberus Resta d’espècies Atherina boyeri
Lepomis gibbosus Pomatoschistus microps
Les badies (zones litorals amb fanerògames marines)

A les zones litorals, tant l’abundància de captures com la riquesa d’espècies natives és més elevada que
a les zones centrals de més profunditat. El nombre d’espècies a les zones amb una cobertura de vege-
tació superior al 5% és similar al de les zones amb una cobertura inferior. Ara bé, el que sí que varia és
l’abundància de moltes d’aquestes espècies, i també la presència de determinades espècies protegides.
A les zones amb cobertura de macròfits i litorals, trobem espècies que hi depenen de manera directa
com, per exemple, els singnàtids, els làbrids, el joell i les salpes. Els singnàtids mereixen una atenció es-
pecial, ja que, de les 7 espècies detectades, tres es troben protegides, els dos cavallets (Hippocampus
hippocampus i H. guttulatus) i l’agulleta de riu, i la resta (Syngnathus acus, S. Typhle, S. phlegon i Nerophis
ophidion) no s’han avaluat específicament, però tot indica que es troben en un estat de conservació molt
fràgil. En el cas dels cavallets, les dades obtingudes fan saltar l’alarma i caldria emprendre mesures
urgents per a la seva conservació a les àrees on es detecta, les prades litorals dels Alfacs.
Les fanerògames són sensibles a l’acció humana (eutrofització, alteracions en la dinàmica sedimentà-
ria, contaminació, danys mecànics, etc.). Així, l’explotació continuada d’aquests indrets, tant des del
punt de vista pesquer com turístic, pot afectar tot l’ecosistema. Per tant, la protecció de zones que
puguin actuar com a reserves pot suposar un benefici per a la recuperació de la biodiversitat en general
i de les espècies de peixos en concret.
214
ZONES D’ESPECIAL INTERÈS DE CONSERVACIÓ (ZEIC)
Llacunes
Riu
Ullals
Badies
Maresmes
215
PROBLEMÀTICA DE LES ESPÈCIES INTRODUÏDES

La introducció d’espècies fora de les seves àrees natives és, després de la degradació i la pèrdua
d’hàbitats, una de les amenaces més greus per a la conservació de la biodiversitat.
Al Delta, aquesta problemàtica s’ha agreujat amb el pas del temps i cada cop són més freqüents les
espècies que s’han naturalitzat i han generat problemes ecològics i socioeconòmics. Tot i les cam-
panyes de sensibilització i informació que s’han endegat per pal·liar aquesta problemàtica, la tendència
és a l’augment. A més, aquest nombre pot variar en poc temps, ja que algunes espècies que encara
no han estat detectades al Delta, com ara la perca fluvial (Perca fluviatilis), ja són presents a trams
fluvials més elevats i és probable que en breu acabin penetrant també al curs fluvial deltaic.
Evolució del nombre d'espècies de peixos introduïdes i detectades al delta de l'Ebre (s’inclouen les espècies no establertes).
Pel que fa al seu origen, de les 19 espècies, 6 provenen d’Amèrica, però la gran majoria provenen
del continent europeu, ja que els Pirineus han actuat com a barrera en la distribució natural de
les espècies. Les vies d’introducció són molt diverses, des de l’Administració mateixa fins a la
pesca esportiva, l’aqüicultura i l’aquariofília en el cas de les espècies continentals, i el transport amb
vaixells, les connexions artificials i també l’aqüicultura en el cas de les espècies marines. Hi ha hagut,
però, un canvi destacat en els darrers anys. Durant el període anterior a l’any 1995, la via d’entrada
principal era la pesca esportiva, especialment arran de la introducció de grans depredadors i altres
espècies com a esquer. Darrerament, en canvi, l’aqüicultura i l’aquariofília han passat a ser la via
més important.
Un cop una espècie s’ha introduït, el seu control o eradicació esdevé una tasca molt difícil. A més, la
connectivitat entre els diferents ambients aquàtics del Delta afavoreix la ràpida expansió i colonització
de la majoria de les espècies de nova aparició. Un bon exemple és el cas del fúndul (Fundulus hete-
roclitus): malgrat la seva ràpida detecció i l’execució d’un pla d’eradicació, no s’ha aconseguit contro-
lar-ne l’expansió. D’altra banda, s’ha de tenir en compte que moltes de les introduccions són
irreversibles i que els seus efectes ecològics són en molts casos desconeguts i difícils d’estudiar,
però sovint hi ha efectes importants en la composició i el funcionament dels ecosistemes. Es poden
esmentar impactes ecològics com ara la predació, la competència pel recurs tròfic o la competència
per l’hàbitat, la hibridació i introgressió genètica, la transmissió de malalties i l’alteració de l’hàbitat i
de l’ecosistema.
216
Any de Competència Competència

Introducció de Predació
Alteració de
Nom cientific de l’epècie Origen Via d’ntroducció malalties daltres Hibridació
detecció trófica per l’espai
o paràsits espècies
l’hàbitat
Espècies establertes o en vies d’establiment

Cyrpinus carpio Euràsia s. XVI-XVII aqüicultura
Carassius auratus Àsia s. XVII aqüicultura
Carassius gibelio Àsia s. XVII aqüicultura
Gambusia holbrooki Am. del Nord 1921 administració
Micropterus salmoides Am. del Nord 1967 pesca esportiva
Silurus glanis Europ. Central 1985 pesca esportiva
Scardinius erythrophthalmus Euràsia 1989 pesca esportiva
Sander lucioperca Europa 1990 pesca esportiva
Alburnus alburnus Europ. Central 1992 pesca esportiva
Rutilus rutilus Europ. Central 1994 pesca esportiva
Ictalurus punctatus Am. del Nord 1995 aqüicultura
Pseudorasbora parva Àsia 1999 aquariofilia
Misgurnus anguillicaudatus Euràsia 2001 aquariofilia
Lepomis gibbosus Am. del Nord 2004 aquariofilia
Fundulus heteroclitus Am. del Nord 2006 indeterminat
Xiphophorus maculatus Amèrica 2007 aquariofilia
Espècies no establertes
Leuciscus idus Europ. Central 2003 aquariofilia
Ctenopharyngodon idella Àsia 2005 aquariofilia
Aphanius fasciatus Europa 2008 indeterminat
Origen, any de detecció i possible via d’arribada de les espècies introduïdes al Delta. Impactes constatats en la recerca bibliogràfica.
El grau d’invasió augmenta a mesura que disminueix la conductivitat de l’aigua. Hi ha una relació
positiva molt clara entre la proporció d’espècies natives i la conductivitat mitjana dels diferents ambients
aquàtics. D’aquesta manera, les espècies introduïdes mostren una clara tendència a aparèixer asso-
ciades a les aigües dolces, ja que la major part tenen un origen limnètic. Així, al Delta tenen preferència
per ambients com els canals de rec, els arrossars, el riu, els desguassos associats a aquests ambients
i les maresmes d’aigües dolces. En aquests, el nombre d’espècies al·lòctones representen més del
50%. A més, són els ambients més antropitzats, fet que afavoreix la proliferació i expansió de la ictio-
fauna introduïda atès que s’adapta millor que la fauna autòctona a ambients degradats i modificats.
100
75
Espècies autòctones (%)
50
25
0
1 10 100
Conductivitat (mS)
Relació entre la conductivitat mitjana a cada ambient aquàtic i el percentatge d’espècies natives detectades (esquerra). Índex de selecció del conjunt
d’espècies capturades a cadascun dels ambients deltaics (dreta).
Glosari_Maquetación 1 13/09/2015 17:17 Página 1
217
GLOSSARI
Arc branquial: cadascuna de les estructures anatòmiques en bucle o circuit altament
irrigades que fonamenten les brànquies dels peixos.
Bentònic: organisme que viu estretament lligat al fons.
Branquiespines: petites estructures en forma d’espina unides als extrems interns dels
arcs branquials dels peixos.
Competència interespecífica: competència entre els membres de diferents espècies.
Competència intraespecífica: competència entre els individus d’una mateixa espècie.
Conductivitat: mesura que permet avaluar molt aproximadament la mineralització de

l’aigua.
Demersal: que s'alimenta o viu a poca alçada sobre els fons marins.
Detritus: producte resultant de l’esmicolament o la desintegració d’un cos sòlid,

com ara restes animals o vegetals.
Dimorfisme sexual: presència de diferències marcades (forma, mida, estructura, color,

etc.) entre individus femenins i masculins de la mateixa espècie.
Espècies limnètiques: espècies que es reprodueixen i viuen en aigües dolces, però que
poden tenir certa tolerància a la salinitat.
Espècies marines: espècies d’origen marí que es reprodueixen a mar, tot i que tant adults
com juvenils poden penetrar en aigües dolces.
Eurihalí: organisme que tolera àmplies variacions en la concentració de sal de

l’aigua.
Euriterm: organisme capaç de tolerar àmplies variacions de temperatura sense

patir greus alteracions en la seva fisiologia.
Eutrofització: enriquiment nutritiu natural o artificial d’un ecosistema aquàtic que

comporta un creixement massiu d’algues.
Fitòfil: animal que pon preferentment sobre la vegetació dels ambients

aquàtics.
Helòfit: vegetal radicant que viu amb la part inferior coberta d’aigua i la
superior, habitualment florífera, situada per damunt de l’aigua.
Híbrid: que resulta de l’encreuament d’individus d’espècies distintes.
Ictiologia: branca de la zoologia dedicada a l'estudi dels peixos.
Juvenil: estadi de desenvolupament en què un organisme ha adquirit la

morfologia d’adult, però encara no és capaç de reproduir-se.
Glosari_Maquetación 1 13/09/2015 17:17 Página 2
218
Larva: estadi de desenvolupament embrionari que té lloc fora de l’ou o del

cos dels progenitors.
Litòfil: animal que pon els seus ous a la grava o la sorra, cosa que propor-
ciona certa protecció contra els depredadors fins a l’aparició dels
alevins.
Macroinvertebrat: animal sense presència d’estructures òssies, visibles a ull nu.
Pelàgic: que viu en zones allunyades de la costa, a diferència dels nerítics.
Reclutament: increment d’una població natural usualment resultant de l’entrada

d’exemplars joves a la població més madura.
Termoclina: capa dins una massa d’aigua o d’aire on la temperatura canvia

ràpidament amb la fondària o l'alçada.
Vermiforme: en forma de cuc o cilíndrica.

Bibliografia_Maquetación 1 13/09/2015 17:16 Página 1
219
BIBLIOGRAFIA
ABDUL MALAK, D. et al. 2011. Overview of the conservation status of the marine fishes of the Mediterranean
Sea. Gland, Switzerland and Malaga, Spain. IUCN. 61 pp.
AGUILAR, R. & M. J. de PABLO. 2007. Praderas sumergidas. Oceana. 79 pp.
ALCARAZ, C. & E. GARCÍA-BERTHOU. 2007. Food of an endangered cyprinodont (Aphanius iberus):
ontogenetic diet shift and prey selectivity. Environmental Biology of Fishes, 78: 193-207.
ALCARAZ, C.; A. BISAZZA & E. GARCIA-BERTHOU. 2008. Salinity mediates the competitive interaction between
invasive mosquitofish and an endangered fish. Oecologia, 155: 205-213.
ALCORLO, P. 1999. Redes tróficas en lagunas salinas temporales de la comarca de los Monegros
(Zaragoza). Tesi Doctoral. Universidad Autónoma de Madrid. 301 pp.
ALMEIDA, D.; A. ALMODÓVAR; G. G. NICOLA & B. ELVIRA. 2009. Feeding tactics and body condition of two intro-
duced populations of pumpkinseed Lepomis gibbosus: taking advantages of human disturbances?.
Ecology of Freshwater, 18: 15-23.
ALMEIDA, P. R. 1996. Biologia e ecologia de Liza ramada e Chelon labrosus (Pisces, mugilidae) no
estuário do Mira (Portugal). Inter-relaçoes com o ecosistema estuarino. Facultate de Ciencias da Uni-
versidade de Lisboa (Portugal). 331 pp.
ANDRÉE, K. B.; M. A. LÓPEZ; R. FARIA & E. GISBERT. 2011. A genetic analysis of a recently rediscovered popu-
lation of the Twaite shad (Alosa fallax) in the Ebro river, Spain (Western Mediterranean). Journal of
Applied Ichthyology, 27(3): 21-23.
APRAHAMIAN, M. W; J. L. BAGLINÈRE; M. R. SABATIÉ; P. ALENXANDRINO & R. THIEL. 2003. Biology, status, and
conservation of the anadromous Atlantic twaite shad Alosa fallax fallax. In: K.E. Limburg &
J.R. Waldman (eds.). Biodiversity, status, and conservation of the world’s shads. American
Fisheries Society. Symposium, 35: 103-124.
ARAGUAS R. M.; M. I. ROLDÁN; J. L. GARCÍA-MARÍN & C. PLA. 2007. Management of gene diversity in the
endemic killifish Aphanius iberus: revising Operational Conservation Units. Ecology of Freshwater Fish,
16: 257–266.
ARAGUAS, R. M; O. VIDAL; C. PLA & N. SANZ. 2011. High genetic diversity of the endangered Iberian
three-spined stickleback (Gasterosteus aculeatus) at the Mediterranean edge of its range.
Freshwater Biology, 57(1): 143-154.
BERNARDI, G.; C. FERNÁNDEZ-DELGADO; M. GÓMEZ-CHARRI & D.A. POWERS. 1995. Origin of a Spanish
population of Fundulus heteroclitus in ferred by cytochrome b sequence analysis. Journal of
Fish Biology, 47: 737-740.
BRITTON, J. R.; G. D. DAVIES & M. BRAZIER. 2009. Eradication of the invasive Pseudorasbora parva results in
increasing growth and production of native fishes. Ecology of Freshwater Fish, 18: 8-14.
BRITTON, R. H. & A. J. CRIVELLI. 1993. Wetlands of Southern Europe and north Africa: Mediterranean wetlands.
129-194pp. A: D.F. Whigham, D. Dykyjová & S. Hejny (eds.). Wetlands of the World I: inventory,
ecology and management. Kluwer Academic Publishers, Dordrecht. 768 pp.
CARDONA, L. 2000. Effects of salinity on the habitat selection and growth performance of Mediterranean
flathead grey mullet Mugil cephalus (Osteichthyes, Mugilidae). Estuarine, Coastal and Shelf Science,
50(5): 727-737.
CASALS, F. 2005. Les comunitats íctiques dels rius mediterranis: relació amb les condicions ambientals. Tesi
Doctoral. Universitat de Barcelona. 147 pp.
CHERVINSKI, J. 1983. Salinity tolerance of the mosquito fish, Gambusia affinis (Baird and Girard). Journal of
Fish Biology, 22: 9-11.
CLAVERO, M.; F. BLANCO-GARRIDO & J. PRENDA. 2005. Fish-habitat relation ships and fish conservation in small
coastal streams in southern Spain. Aquatic Conservation: Marine and Freshwater Ecosystems,
15: 415-426.
COMESAÑA, J. & C. AYRES. 2009. New data on the distribution of pumpkin seed Lepomis gibbosus and large
mouth bass Micropterus salmoides, and of non endemic Iberian gudgeon Gobio lozanoi in the Galicia
region (NW Spain). Aquatic Invasions, 4(2): 425-427.
COMÍN, F. A. 1989. Els Sistemes aquàtics costaners. Sistemes Naturals. Història Natural dels Països Catalans,
14. Enciclopèdia Catalana, Barcelona. 500 pp.
220
COPP, G. H.; A. S. TARKAN; M. J. GODARD; N. J. EDMONDS & K. J. WESLEY. 2010. Preliminary assessment
of feral gold fish impacts on ponds, with particular reference to native crucian carp. Aquatic
Invasions, 5(4): 413-422.
DEMESTRE, M.; A. ROIG; A. SOSTOA & F. J. SOSTOA. 1977. Contribució a l’estudi de la ictiofauna continental del
delta de l’Ebre. Treb. Inst. Cat. Hist., 8: 145-226.
DOADRIO, I. & B. ELVIRA. 1985. Distribución geogràfica actual del género Carassius Jarocki, 1822
(Ostariophys, Cyprinidae) en España. Misc. Zool., 10: 385-387.
DOADRIO, I.; B. ELVIRA & P. GARZÓN. 1988. Revisión taxonómica y distribución de Cobitis maroccana (Pellegrin,
1929). Acta vertebrata, 15(1): 156-161.
DOADRIO, I. (ed.). 2002. Atlas y Libro Rojo de los Peces Continentales de España. 2ª ed. Dirección General
de Conservación de la Naturaleza, Madrid. 374 pp.
DOADRIO, I. & M. J. MADEIRA. 2004. A new species of the genus Gobio Cuvier, 1816 (Actynopterigii,
Cyprinidae) from the Iberian Peninsula and southwestern France. Graellsia, 60(1):107-116.
DOADRIO, I.; S. PEREA; P. GARZÓN-HEYDT & J. L. GONZÁLEZ. 2011. Ictiofauna continental espanyola. Bases para
su seguimiento. DG medio Natural y política Forestal. MARM. 616 pp. Madrid.
DOLZ, J.; M. GÓMEZ & J. NIETO. 1997. El Ebro en el Delta. Revista de Obras Públicas, 3368: 7-14. pp.
ELVIRA, B. 1995. Conservation status of endemic freshwater fish in Spain. Biological Conservation, 72:
129-136.
ESCOLA CAPACITACIÓ NAUTICOPESQUERA de CATALUNYA (Ed.). Espècies regulades del calador mediterrani. 2004.
D.G. de Pesca i Afers Marítims. Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Generalitat de Cata-
lunya. 130 pp.
FERNÁNDEZ, C.; E. SAN MIGUEL; R. AMARO & M. HERMIDA. 2006. Espinoso, Gasterosteus aculeatus. En: L. M.
Carrascal & A. Salvador (eds.). Enciclopedia virtual de los vertebrados españoles. Museo Nacional
de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/
FERNÁNDEZ-DELGADO, C.; P. DRAKE; A. M. ARIAS; D. GARCÍA-GONZÁLEZ. 2000. Peces de Doñana y su entorno.
Ed: Organismo Autónomo Parques Nacionales. Ministerio de Medio Ambiente, Madrid. 272 pp.
FERNÁNDEZ, J. V. & A. FARNÓS. 1999. Els esturions (el cas del riu Ebre). Generalitat de Catalunya.
Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. D.G. de Pesca Marítima. 127 pp.
FORÉS, E. 1989. Ricefields as filters. Arch. Hydrob. 116 (4): 517-527
FORÉS, E. & F. A. COMÍN. 1986. Caracterización limnológica de los arrozales del Delta del Ebro (NE España).
Oecologia aquatica, 8: 39-45 pp.
FRANCH, N.; M. CLAVERO; M. GARRIDO; N. GAYA; V. LÓPEZ; Q. POU-ROVIRA & J. M. QUERAL. 2007. On the
establishment and range expansion of oriental weather fish (Misgurnus anguillicaudatus) in NE Iberian
Peninsula. Biologycal Invasions, 10: 1327-1331.
FREYHOF J. & E. KORTE. 2005. The first record of Misgurnus anguillicaudatus in Germany. Journal of Fish
Biology, 66(2): 568-571.
FREYHOF, J. & E. BROOKS. 2011. European Red List of Freshwater Fishes. Luxembourg: Publications
Office of the European Union. 61 pp.
GEIB. 2006. TOP 20: Las 20 especies exóticas invasoras más dañinas presentes en España. GEIB, Serie
Técnica N2. 116 pp.
GRACÍA-BERTHOU, E. 1999. Spatial heterogeneity in roach (Rutilus rutilus) dieta mong contrasting basins within
a lake. Arch. Hydrobiol., 146(2): 239-256.
GARCÍA-BERTHOU, E. & R. MORENO-AMICH. 2000. Rudd (Scardinius erythrophthalmus) introduced to the Iberian
peninsula: feeding ecology in Lake Banyoles. Hydrobiologia, 436: 159-164.
GARCÍA-BERTHOU, E. 2001. Size and depth-dependent variation in habitat and diet of the common carp
(Cyprinus carpio). Aquatic Sciences, 63: 466-476.
GARCÍA-BERTHOU, E. 2002. Ontogenetic diets hift and interrupted piscivory in introduced large mouth bass
(Micropterus salmoides). Internat. Rev. Hydrobiol., 87(4): 353-363.
GISBERT, E. 2007. Conservació de la saboga (Alosa fallax) a l’Ebre: establiment de les bases científiques per
a la recuperació de l’espècie. Projecte ACOM. 70 pp.
GISBERT, E.; L. CARDONA & F. CASTELLÓ. 1995. Alimentación de los alevines de mugílidos en el delta del Ebro.
Misc. Zool., 18: 145-151.
221
GISBERT, E.; L. CARDONA & F. CASTELLÓ. 1995. Alimentación natural de dos especies de alevines de
mugílido de interés en acuicultura. In: Actas V Congreso Nacional de Acuicultura. Publicaciones de
la Universidad de Barcelona. 504-509 pp.
GRACIELA, G. N.; A. ALMODÓVAR & B. ELVIRA. 1996. The diet of introduced large mouth bass, Micropterus
salmoides, in the natural park of the Ruidera Lakes, Central Spain. Polskie archiwum hydrobiology,
43(2): 179-184.
HARTOG, den C. 1974. Brackish-water classification, its development and problems. Hidrobiological
Bulletin, 8: 15-28.
CABRAL, H.; A. I. CATARINO; J. FIGUEIREDO; J. GARCIA & M. HENRIQUES. 2003. Feeding ecology, age, growth and
sexual cycle of the Portuguese sole, Synaptura lusitanica. J. Mar. Biol. Ass. U.K., 83: 613-618.
CURCÓ, A. 2006. Aiguamolls litorals: el delta de l’Ebre. Síntesi del medi físic d’una zona humida litoral.
L’atzavara, 14: 55-72 pp.
IBAÑEZ, C. 1993. Dinámica Hidrológica y funcionamiento ecológico del tramo estuarino del río Ebro. Tesis
Doctoral, Universidad de Barcelona, 196 pp.
JIMÉNEZ, J. & I. LACOMBA (Eds.). 2002. Peces continentales, anfibios y reptiles de la Comunidad Valenciana.
Conselleria de Medi Ambient, Comunitat Valenciana. 271 pp.
JONES, M. J. & I. G. STUART. 2009. Lateral movement of common carp (Cyprinus carpio) in a large low land
river and foodplain. Ecology of Freshwater Fish, 18: 72-82.
JORDAN, C.; N. BACKE; M. C. WRIGHT & C. P. TOVEY. 2009. Biological sinopsis of pumpkin seed (Lepomis
gibbosus). Can. Manuscr. Rep. Fish. Aquat. Sci., 2886(4): 16.
KEITH, P.; H. PERSAT; E. FEUNTEUN & J. ALLARDI (coor.). 2011. Les poissons d’eau douce de France.
Collection inventaries & biodiversité. Biotope-Muséum national d’Histoire naturelle. 550 pp.
KELLY, F. L. & J. J. KING. 2001. A review of the ecology and distribution of three lamprey species,
Lampetra fluviatilis, Lampetra planeri and Petromyzon marinus: a context for conservation and biodi-
versity considerations in Ireland. Biology and environament: proceedings of the Royal Irish Acaademy,
101(3): 165–185.
KOTTELAT, M. & H. PERSAT. 2005. The genus Gobio in France, with description of G. Gobio and description of
two new species (Teleostey: Cyprinidae). Cybium, 29: 211-234.
KOTTELAT, M. & J. FREYHOF. 2007. Handbook of European Freshwater Fishes. Kottelat, Cornol, Switzerland
and Freyhof, Berlin, Germany. 646 pp.
KROON, de H.; H. de JONG & J. T. A. VERHOEVEN. 1985. The macrofauna ditribution in brackish inland waters
in relation to chlorinity and other factors. Hydrobiologia, 127: 265-275.
LASSALLE G.; M. BÉGUER; L. BEAULATON & E. ROCHARD. 2008. Diadromous fish conservation plans need to con-
sider global warming issues: an approach using biogeographical models. Biological Conservation,
141: 1105-1118.
LEPAGE, M.; E. ROCHARD & G. CASTELNAUD. 2000. Atlantic sturgeon Acipenser sturio L., 1758 restoration and
gravel extraction in the Gironde estuary. Boletín Instituto Español de Oceanografía, 16: 175-179.
LEUNDA, P. M.; B. ELVIRA; F. RIBEIRO; R. MIRANDA; J. OSCOZ; M. JUDITE & M. J. COLLARES-PEREIRA. 2009.
International standardization of common names for Iberian endemmic freshwater fishes.
Limnetica, 28(2): 189-202.
LLORIS, D. & S. MESEGUER. 2002. Recursos marins del Mediterrani: fauna i flora del mar català. Ed.: Departa-
ment d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 2ª ed. 240 pp.
LOBÓN, J. & A. ZABALA. 1984. Observations on the reproduction of Cobitis paludicola de Buen, 1930 in the
Jarama River. Cybium, 3: 63-68.
LOGAN, D. J.; E. L. BIBLES & D. F. MARKLE. 1996. Recent collections of exotic aquarium fishes in the
freshwaters of Oregon and thermal tolerance of oriental weatherfish and pirapatinga. California Fishand
Game, 82(2):66-80.
LÓPEZ, M. A.; N. GÁZQUEZ; J. M. OLMO-VIDAL; M. APRAHAMIAN & E. GISBERT. 2007. The presence of the
anadromous twaite shad (Alosa fallax) in the Ebro river (Western Mediterranean, Spain): an
indicator of population’s recovery?. Journal of Applied Ichthyology, 23: 163-166.
LÓPEZ, M. A.; C. ALTABA; T. ROUAULT; E. GISBERT. 2007. The European sturgeon Acipenser sturio is a suitable
host for the glochidia of the freshwater pearl mussel Margaritifera auricularia. Journal of Molluscan
Studies, 73 (2): 207-209 pp.
222
LÓPEZ M. A. & E. GISBERT. 2010. Evaluation of a by-catch reduction device for glass eel fishing traps. Fisheries
Management and Ecology, 16(6): 438-447.
LÓPEZ, M. A.; K. B. ANDRÉE; R. SÁNCHEZ; J. M. QUERAL; N. FRANCH; P. SCHNEIDER & E. GISBERT. 2011. First
characterization of the spawning habitat and mating behaviour of Twaite shad in the Ebro River
(Western Mediterranean). Journal of Applied Ichthyology, 27(3): 51-53.
LÓPEZ, V. & N. FRANCH. 2006. S’inicia l’atles de peixos al Delta. Soldó, informatiu del PNDE. 27: 24 pp.
LÓPEZ, V. & E. LUQUE. 2011. Nova cartografia dels hàbitats aquàtics del Delta. Soldó, 37: 12 pp.
LÓPEZ, V. 2012. First results of fish atles in the Ebro delta. Ponència. IV Jornadas Ibéricas de Ictiología.
Girona.
LÓPEZ, V., N. FRANCH, N. GAYA, M. CLAVERO, Q. POU-ROVIRA & D. FERRER. 2010. Resultados preliminares del
atlas de peces del delta del Ebro. Póster. XV Congreso de limnologia. Azores, Portugal.
LOUISY, P. 2006. Guía de identificación de los peces marinos de Europa y del Mediterráneo. Ed. Omega, S.A.
Barcelona. 458 pp.
LUCHENCO, J. 1986. Relative importance of competition and predation: early colonization by seaweeds in
New England. 537-555p. A: J. Diamond & T.J. Case (eds.). Community Ecology. Harper & Row, New
York. 665 pp.
LLORIS, D.; S. MESEGUER; L. PORTA. 2003. Ictionimia (Els noms del peixos del Mar Català). Direcció General
de Pesca i Afers Marítims. 416 pp.
MAES, J.; M. STEVENS; & J. BREINE. 2007. Modelling the migration opportunities of diadromous fish
species along a gradient of dissolved oxygen concentration in a European tidal watershed.
Estuarine Coastal Shelf. Sci., 75: 151-162.
MANENT, P. & J. ABELLA. Catálogo preliminar de la ictiofauna associada a diferentes hábitats de una bahía
somera y protegida en la reserva marina del norte de Menorca, Mediterráneo occidental. 2005.
Boll. Soc. Hist. Nat. Balears, 48: 87-94.
MERCADER, Ll. 2008. Del mar a la llotja: peixos del litoral català. Ed.: Pòrtic Natura. Barcelona. 136 pp.
MILLER, S. A. & T. A. CROWL. 2006. Effects of common carp on macrophytes and invertebrate communities in
a shallow lake. Freshwater Biology, 51: 85-94.
MONTEIRO, N. M.; V. C. ALMADA & M. N. VIEIRA. 2005. Implications of different brood pouch structures in
syngnathid reproduction. J. Mar. Biol. Ass. U.K., 85: 1235-1241.
MOVELLÁN, E. 2003. Modelado de la cuña salina y del flujo de nutrientes en el tramo estuarino del río Ebro.
Tesis doctoral. Departamento de Ecología. Universidad de Barcelona. 232 pp.
OLIVA, F. J. & M. TORRALVA. 2008. El fartet en la Región de Murcia: biología y conservación. Serie Técnica 2.
Consejería de Desarrollo Sostenible y Ordenación del Territorio. Región de Murcia. 111 pp.
OLIVA-PATERNA, F. J.; M. M. TORRALVA & C. FERNÁNDEZ-DELGADO. Age, growth and reproduction of Cobitis
palúdica in a seasonal stream. 2002. Journal of Fish Biology 60: 389-404.
PENA, J. C. & J. DOMÍNGUEZ. 1985. Contribución al conocimiento de la ictiofauna leonesa: la gambúsia
(Gambusia affinis holbrooki, 1859). Tierras de León, 61: 103-114.
PERDICES, A. & I. DOADRIO. 1997. Threatened fishes of the world: Cobitis paludica (De Buen, 1930)
(Cobitidae). Enviromental Biology of Fishes, 49: 360.
PEREA, S.; P. GARZÓN; J. L. GONZÁLEZ; V. C. ALMADA; A. PEREIRA & I. DOADRIO. 2011. New distribution data on
Spanish autochthonous species of freshwater fish. Graellsia, 67(1): 91-102 pp.
PLANELLES-GOMIS, M. (Coord.). Monografía sobre los peces Ciprinodóntidos Ibéricos: fartet y samaruc.
Conselleria de Medio Ambiente, Generalitat Valenciana, Valencia. 357 pp.
POU i ROVIRA, Q. et al. 2011. Seguiment i estudi del nucli de fúndul Fundulus heteroclitus al Delta de l’Ebre.
Informe tècnic. Sorelló, estudis al medi aquàtic. Parc Natural del Delta de l’Ebre. 42 pp.
PRADO, P. 2007. Magnitude of herbivory in "Poseidonia oceanica" (L.) Delile and factors responsible for spatial
variation. Tesis doctoral. Universitat de Barcelona. 182 pp.
PRZYBYLSKI, M. & G. ZIEBA. 2011. Invasive Alien Species Fact Sheet. Lepomis gibbosus. From: online data
base of the European network on invasive alien species. www.nobanis.org
QUERAL, J. M. 1999. Peixos, amfibis i plantes aquàtiques del delta de l’Ebre. Parc Natural del delta de l’Ebre.
Generalitat de Catalunya. 174 pp.
QUERAL, J. M. 2001. Llistat actualitzat de les espècies de peixos del Delta. Soldó, informatiu del PNDE.
17: 2 pp.
223
QUERAL, J. M. 2002. Nova espècie de peix a les aigües deltaiques. Soldó, Informatiu del PNDE. 18: 3 pp.
QUERAL, J. M. 2003. Peix subtropical a les nostres aigües. Soldó, informatiu del PNDE. 25: 41 pp.
RODRÍGUEZ-CLIMENT, S.; C. ALCARAZ; N. CAIOLA; C. IBÁÑEZ; A. NEBRA; G. MUÑOZ-CAMARILLO; F. CASALS;
D. VINYOLES & A. de SOSTOA. 2012. Gillnet selectivity in the Ebro Delta coastal lagoons and its
implication for the fishery management of the sand smelt, Atherina boyeri (Actinopterygii: Atherinidae).
Estuarine, Coastal and Shelf Science, 114: 41-49.
SÁNCHEZ, R. 2007. Estudio del hábitat de la saboga (Alosa fallax) en el Ebro. Informe inèdit. IRTA-UEA.
SANTOS, R. E.; T. P. SILVA; I. V. CHEHAYEB & A. L. B. de MAGALHÂES. 2012. Reproduction of non-native fish
Lepomis gibbosus (Perciformes: Centrarchidae) in Brazil. Rev. Biol. Trop., 60(3): 1327-1334.
SILVA, S.; R. VIEIRA-LANERO; M.J. SERVIA; S. BARCA; M. COUTO; S. RIVAS; J. SÁNCHEZ; D. NACHÓN; P. GÓMEZ-SANDE;
C. MORQUECHO; L. LAGO & F. COBO. Datos poblacionales y biométricos de las poblaciones de colmilleja
(Cobitis paludica) en los afluentes de la margen española del Baixo Miño. V Simpósio Sobre a Baciia
Hidrográfica do Rio Minho. 157-163 pp.
SMITH, K. G. & W. R. T. DARWALL (compilers). 2006. The status and distribution of freshwater fish endemic to
the Mediterranean Basin. IUCN, Gland, Switzerland and Cambridge, U.K. 34 pp.
SOSTOA, A. & F. J. SOSTOA. 1983. Edad y crecimiento de Barbus graellsi Steindachner, 1866, en el curso
inferior del río Ebro (NE España) (Pisces, Cyprinidae). Misc. Zool., 7: 99-108.
SOSTOA, A. 1983. La comunidad de peces del delta del Ebro. Tesis doctoral, Universidad de Barcelona,
Barcelona. 622 pp.
TABOR, R. A.; E. WARNER & S. HAGER. 2001. An oriental weatherfish (Misgurnus anguillicaudatus) population
established in Washington state. Northwest Science, 75: 72-76.
TEMPLADO, J.; M. CALVO; A. A. LUQUE; A. GARVÍA; M. MALDONADO & L. MORO. 2004. Guía de los invertebrados y
peces marinos protegidos por la legislación nacional e internacional. Organismo Autónomo Parques
Naturales, Ministerio de Medio Ambiente. Serie Técnica. 214 pp.
TESCH, F. W. 2003. The eel (5th ed.). Oxford: Wiley-Blackwell Publishing. 416 pp.
UICN. 2012. Categorias y criterios de la Lista Roja de la UICN: Versión 3.1. Segunda edición. Gland, Suiza
u Cambridge, Reino Unido. UICN. 34pp.
UZUNOVA, E. P.; M. GEORGIEVA; M. N. PAVLOVA; S. STUDENKOV & V. POPOV. 2012. Variation of abundance and
demographic structure of the introduced Pumpkin seed, Lepomis gibbosus (Actinopterygii: Percifor-
mes: Centrarchidae), in relation to littoral habitats and water body use. Acta Ichthyologica et Piscatoria,
42(2): 121-130.
VARGAS, M. J. 1993. Interacción entre Aphanius iberus y Gambusia holbrooki en el delta del Ebro: sus ciclos
biológicos y ecologías tróficas. Tesis doctoral, Universitat de Barcelona.
VERDIELL-CUBEDO, D.; F. J. OLIVA; A. RUIZ & M. TORRALBA. 2012. The first occurrence of Cobitis paludica (De
Buen, 1930) in Segura River Basin (SE Iberian Peninsula). Limnetica, 31(2): 323-326.
VERDIELL, D. 2009. Ictiofauna de las zonas someras litorales del mar Menor: parámetros de su biología y
relaciones con el hábitat. Tesis doctoral. Universidad de Murcia. Departamento de Zoología y Antro-
pología Física. 172 pp.
VINYOLES, D.; E. GARCÍA; J. GUADALUPE & I. CAPELLI. 2008. La regressió de la madrilla (Chondrostoma miegii) a
Catalunya: possibles interaccions comportamentals amb l’alburn (Alburnus alburnus). Informe tècnic.
Departament Biologia Animal. Facultat de Biologia. Universitat de Barcelona. 127 pp.
ZABALA, M.; A. GARCÍA-RUBIES & J. CORBERA. 2005. Peixos litorals. Col·lecció Norai 10. Ed.: Escola del Mar,
Centre d’Estudis Marins de Badalona. Àmbit de Medi Ambient i Sostenibilitat. Ajuntament de Barce-
lona, Barcelona. 196 pp.
WEBS CONSULTADES
http://www.cotebleue.org
http://www.fao.org
http://www.ictioterm.es
http://www.fishbase.com
http://www.issg.org/database.
http://www.IUCN.org

Atles Peixos Web

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Atles Peixos Web

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Atles dels peixos del delta de l'Ebre

Redacció: Verònica López, Nati Franch i Quim Pou.

DISSENY I PRODUCCIÓ GRÀFICA

FORMAT DE CITACIÓ RECOMANAT

● Monlluch per cedir-nos una miqueta del seu art.

● La Sandra Mallol per la seva ajuda en la identificació dels Pomatoschistus.

Àrea d’estudi: el delta de l’Ebre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13

Fitxes descriptives: els peixos del delta de l’Ebre

Gasterosteus aculeatus Linnaeus, 1758 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 106

Chelidonichthys lucerna (Linnaeus, 1758) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 192

Resultats generals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 203

Una de les condicions prèvies per al desenvolupament de programes de gestió i conservació de la

Entre els objectius principals de l’Atles, tenim:

ÀREA D’ESTUDI: EL DELTA DE L’EBRE

RÈGIMS DE PROTECCIÓ: MARC LEGISLATIU

CODI NOM DE L’ESPAI RÈGIM DE PROTECCIÓ

1. HÀBITATS COSTANERS I HALÒFILS

La Xarxa Natura 2000 és un dels

Espais inclosos dins de la Xarxa Natura 2000.

AMBIENTS AQUÀTICS DELTAICS AMB PRESÈNCIA DE PEIXOS

Classificació segons l’Atles de peixos del Delta

El riu Ebre: tram estuarià

La dinàmica de la falca salina depèn fonamen-

Situació Guillén Ibáñez Movellán Sierra Observacions

El règim natural mediterrani es caracteritza per

crescudes elevades durant la tardor i fins a la pri-

glaç dels Pirineus). Els estiatges es produeixen a

l’estiu. Si bé el cabal fluvial continua seguint un

patró amb valors mitjans mensuals baixos durant

l’època d’estiatge, l’extrema regulació fa que tant

el cabal diari com el mensual presentin una varia-

ció elevada, en funció de les necessitats hídriques

baixa descàrrega no segueixin un règim natural.

Representació del cabal mitjà mensual durant dues sèries

El creixement agrícola, industrial i urbà que ha experimentat la conca ha comportat un increment de la

Temperatura (ºC) 2003-09 Conductivitat (µS/cm) 2003-09

Màxim 16 Màxim 2.340

La conductivitat, amb valors força constants

Originalment els canals eren de terra i tenien els

Temperatura (ºC) 2004-06 Conductivitat (µS/cm) 2004-06

Màxim 13,6 Màxim 2.240

L’aigua del sistema de desguàs presenta una qua-

Tot i que alguns desguassos no resten exempts

Els camps d’arròs

forta entrada de fertilitzants. El període perllongat

d’inundació contribueix a la reducció de la salinitat

del sòl. Als arrossars hi ha una elevada disponibi-

litat de recursos tròfics; allotgen una important

microfauna i macrofauna, especialment peixos i

crancs americans, que proporcionen aliment a

multitud d’espècies, en què destaca el grup de les

aus. A més de la importància econòmica, la gestió

Evolució mensual de la mitjana de la temperatura i la

Les llacunes litorals

poden originar a partir de la delimitació d’una de-

l’assecament i la desaparició. Actualment ocupen

200.000 Total peix basses

Les zones de maresma

rals, i les salines. Solen tenir períodes d’inundació

del vent, dels corrents marins i dels cursos flu-

En general, les maresmes es redueixen a una

Es tracta d’ambients fràgils que tenen una impo-

També trobem afloraments d’aigua a la llera del Ullals de Panxa

zones torboses, just en el límit entre materials