ARNAUT DANIEL (...1180-1195...

EN MON CANT FRANC I JOIÓS

En mon cant franc i joiós

mant mot deixo afaiçonat,

i esdevé més ver, més cert,

quan el tinc polit amb llima;

car l'Amor allisa i daura

tot cantar que ella em promou

pels alts mèrits que governa.

Jo m'acendro, cobejós

de la més fina beutat

del món, ho dic cor obert.

Sóc seu, dels peus a la cima,

i si freda alena l'aura,

l'amor que en el cor em plou

quina escalfor que hi interna!

Mil llums de cera, frisós,

i mil misses he ofrenat

perquè Déu em dóni encert

davant qui no val esgrima.

I quan veig sa trena saura

i el seu cos airívol, prou

l'am més que qui em des Lucerna.

Tant l'am de bon cor, zelós,

que tem perdre-la aviat

si per amor, res es perd.

Son cor amb el cel intima

mentre el meu a baix s'instaura.

És usura amb què ella em nou

car en té obrador i taverna.

Si de Roma hagués, sobtós,

l'imperi, i la dignitat

del Papa, ho hauria ofert

a qui el meu cor tant estima.

I si el delit no em restaura

amb un bes, ans de l'any nou,

m'occeix, mes té pena eterna.

Tot i el pes de mes llangors,

d'amar-la amb fe no he cessat

mal que ella em deixa en desert,

i així lligo mots amb rima.

Sofreixo més que el qui llaura:

com jo amant, no val ni un sou

qui a Monclí amà Audierna.

Sóc Arnaut, que amassa l'aura,

caça llebres amb el bou

i amb la mar s'engalaverna.