Dictat 01

Una vegada, ja fa molts anys, un pagès del Montseny que tenia un magnífic
ramat de vaques rosses, va voler anar a Holanda a veure com hi feien els famosos
formatges holandesos de bola, per si ell després podia fer el mateix al seu mas de
Viladrau. Va baixar, doncs, fins a Sant Celoni i va agafar el tren per poder viatjar fins a
Amsterdam, la bonica capital del bon país d’Holanda. Va arribar a la frontera, va
travessar tot França, després tot Bèlgica i, per fi, va entrar a Holanda. Des de la finestra
del seu vagó, el viatge li havia semblat una meravella i no havia tingut prou ulls per a
tantes coses noves.
MIQUEL DESCLOT, La cadena d’or

Dictat 02

Cap al final de la primavera la meva col·lecció zoològica s’engrossia de tal

manera que fins i tot la mare s’alarmava. També era l’època en què les aus tot just
arribades sofrien la devastació de les escopetes de les persones acabalades de la
localitat. Feia temps que jo desitjava tenir un d’aquells esplèndids ocells d’aspecte
heràldic, de magnífica cresta i el cos de color rosat salmó i negre. Heus aquí que ara
tenia a les mans una puput viva o, per ser més precís, una puput mig morta.

GERALD DURRELL, El jardí dels Déus (text adaptat)

Dictat 03

Feia uns quants dies que la Lluïsa tenia una qüestió pendent que no la deixava
viure tranquil·la. La qüestió era la següent:
Mentre en Raül, el seu marit, treballava al torn diürn d'una fàbrica de xocolata
suïssa i ella s'estava a casa i feia les feines de la llar, sola o bé amb la seva veïna, que
venia sovint a fer petar la xerrada perquè gairebé mai no tenia res a fer, va rebre una
trucada misteriosa. La trucada es va repetir uns quants dies i sempre era la mateixa,
començava amb un brogit immens que li eixordava l'oïda i després se sentia una veu que
deia el següent: "Senyora, no s'amoïni, no s'espanti, si fa allò que nosaltres li diem no li
passarà absolutament res.
Dictat 04

Al voltant de la plaça seien sobre les baranes nois i noies de quinze anys. Les
noies, de cabells llargs, de llargues cames cobertes amb la roba blanca dels pantalons.
Els nois, amb jerseis vermells i pantalons de color blau marí com a uniforme general. Al
fons, a mà dreta, en una reserva gairebé sociològica o zoològica, hi havia una vintena de
nois i noies més grans i d'aspecte més descurat. En Jaume Vàzquez es dirigí vers aquest
racó. Darrere d'aquesta gent, la porta d'un bar, discreta i amable. Més enllà, deu o dotze
membres més de l'espècie en extinció que poblava aquell tros marginal de la plaça.