lOMoARcPSD|2833863

Descartes - Apunts generals

Filosofia (Universitat Autònoma de Barcelona)

StuDocu no está patrocinado ni avalado por ningún colegio o universidad.

Descargado por Laura Serra (laura.caballero63@gmail.com)
 lOMoARcPSD|2833863

Curs 2017-18
R. Descartes
1- Vida i obres.
2- El Racionalisme.
3- El dubte metòdic.
4- La primera veritat del Jo (o Substància pensant).
5- Classificació de les idees.
6- L’existència de Déu (o Substància infinita), i el món exterior (o Substància extensa).
7- El mètode científic.
8- El problema de la llibertat.

1- Vida i obres.
Vida:
R. Descartes va néixer l’any 1596 a la ciutat francesa de La Haye (actualment
s’anomena La Haye-Descartes).
Com que era de família rica (el seu pare era conseller del Parlament de Bretanya),
va poder viure tota la seva vida de rendes.
La seva mare va morir quan ell tenia un any.
L’any 1616 es va llicenciar en Dret.
Va participar en la Guerra dels trenta anys (1618-1648), al bàndol catòlic. El dia 10
de novembre de 1619, quan era presoner prop de la ciutat alemanya d'Ulm, va tenir
un somni, quan estava endormiscat prop d'una estufa, en què, entre altres coses hi
apareixien un llibre de poesia i un llamp, i que Descartes va interpretar com un
senyal de que estava cridat a crear una gran obra.
El 1920 va deixar l'exèrcit.
A partir de 1929 va fer diversos viatges a Holanda.
L’any 1649 va ser cridat per la reina Cristina de Suècia a Estocolm perquè li fes
classes de filosofia.
Va morir l’11 de febrer de 1650 (no està clar si d’una pulmonia o enverinat).

Obres:
Discurs del mètode (1637). Escrit en francès “perquè fins i tot el poguessin
entendre les dones....”. Aquest text, que és fonamental per entendre la filosofia de
Descartes, era el pròleg d'un conjunt de tractats sobre Diòptrica, Meteorologia i
Geometria.
Meditacions t metafísiques (1641). Acompanyat de les objeccions que li havien
anat fent mentre les redactava.
Les passions de l’ànima (1649).

2- El Racionalisme.
Descartes és considerat el màxim representant, al costat de B. Spinoza i G. Leibniz,
del corrent filosòfic del Racionalisme, que defèn el següent:
-L’existència d’idees innates (és a dir, els homes naixem tenint ja alguns conceptes
en la nostra ment o raó). Aquestes idees innates serveixen com a origen del procés de
coneixement. Es menysprea la informació dels sentits, que és font d’errors i confusió. I és
gràcies a la raó que es poden corregir els errors i les confusions que comporten els
sentits,
-El model ideal de coneixement científic seria el matemàtic, per la claredat i
exactitud amb què la raó humana capta els seus principis, i perquè els coneixements es
van extraient de forma deductiva (és a dir, de forma purament mental, i no empírica). Per
tant, si la raó avança de manera correcta, no són possible els errors.

Descargado por Laura Serra (laura.caballero63@gmail.com)

 lOMoARcPSD|2833863

3- El dubte metòdic.
Descartes és considerat el primer filòsof modern perquè per a ell el procés de
coneixement, en tots els camps del saber, ha de partir d’una primera veritat que aparegui
a la ment humana com a indubtable o evident, tot desestimant tot allò que es creu per
tradició o per imposició religiosa. Del procés de recerca d’una primera veritat indubtable
Descartes en diu el “dubte metòdic”, durant el qual analitza diferents coneixements fins
arribar a un que no admeti cap tipus de dubte, error o confusió. És a dir, que la ment
humana el capti de forma evident. I un coneixement és evident, segons Descartes, si té
les característiques de la “claredat” (que vol dir que la ment coneix les parts de què està
format) i la “distinció” (que vol dir que no es pot confondre amb altres).

Però Descartes diu que aquest dubte només l’aplicarà al terreny del coneixement, i
no al de la moral, perquè mentre no trobi una veritat segura (de la qual es podrà deduir la
conducta moral més adequada), és necessari tenir unes pautes de comportament. I per
això proposa -a la 3a part del Discurs del mètode- una “moral provisional”, que consta dels
tres punts següents:
1- S’han de respectar les lleis, costums i creences del país en què es viu.
2- S’ha de procurar ser conseqüent amb les pròpies creences.
3- En cas de conflicte, s’han d’intentar canviar els desitjos, abans que la realitat.
El “dubte metòdic”, que Descartes presenta al Discurs del mètode i a les
Meditacions metafísiques, es desenvolupa de la forma següent:
El primer coneixement que Descartes es planteja si pot servir com a primera veritat
indubtable, és la informació dels sentits. Però la desestima perquè sovint els sentits ens
enganyen (per exemple, una torre quadrada de lluny ens pot sembla rodona).
Però tot i que els sentits ens poden enganyar respecte de la forma dels objectes,
sembla que almenys podem estar segurs de l’existència del món exterior. De tota manera
Descartes també posa en dubte l’existència del món exterior a causa del fenomen dels
somnis. Ja que en aquests també sembla que existeix realment allò que només és un
producte de la nostra ment.
Això porta a Descartes a considerar que la primera veritat indubtable que busca
potser és el coneixement matemàtic, perquè la seva validesa no depèn de l’existència del
món exterior (per exemple, encara que desapareguessin totes les coses rodones del món,
la fórmula per calcular l’àrea de la circumferència seguiria sent vàlida). Però Descartes
també dubta de les matemàtiques perquè diu que hi podria haver un “geni maligne” que
sempre hagués estat confonent la ment humana respecte a la validesa dels principis
matemàtics (per exemple, la fórmula de la circumferència no seria tal com creiem).
I quan sembla que Descartes acaba defenent un escepticisme que dubta de tot, en
realitat acaba descobrint que la primera veritat indubtable que estava buscant l’ha estat
acompanyant al llarg de tot el procés del dubte metòdic.

Síntesi de les etapes del “dubte metòdic”:

Primera veritat proposada Motiu de dubte
1- Informació dels sentits Enganys perceptius
2- Existència del món exterior Dificultat de distingir entre els somnis i la
vigília.
3- Coneixement matemàtic Hipòtesi d’un “geni maligne” que es burla de
l’home.
Conclusió: Jo existeixo com a ésser pensant

4- La primera veritat del Jo (o Substància pensant).

Al final del dubte metòdic Descartes arriba a la conclusió que la primera veritat
indubtable que estava buscant és la de que existeix com a ésser pensant –en llatí

Descargado por Laura Serra (laura.caballero63@gmail.com)

 lOMoARcPSD|2833863

s’anomena la veritat del “Cogito ergo sum”, és a dir “Penso, aleshores existeixo” o
“Pienso, luego existo”). És a dir, encara que m’equivoqui o m’enganyin respecte del que
penso, hi ha d’haver algú que s’equivoqui o sigui enganyat en aquest procés de recerca
de la veritat. Descartes ha arribat a la conclusió de que existeix com a ésser pensant
gràcies al pensament racional, i subratlla que no ha sigut gràcies a la imaginació, perquè
la imaginació només utilitza imatges concretes de tipus físic o corporal, i en canvi allò que
el defineix és el pensament.
Descartes ara ja disposa d’una primera veritat indubtable per construir un
coneixement científic sòlid del món, però es troba que ha de recuperar la confiança en
l’existència del món exterior (començant pel propi cos!), ja que l’havia posat en dubte en el
procés del dubte metòdic.

5- Classificació de les idees.

Descartes es dedica a analitzar més detalladament l’única veritat de què disposa, i
que és la de la seva existència com a ésser pensant. Per Descartes pensar és tenir idees
(en el sentit de continguts mentals o informacions que apareixen a la ment) i relacionar-les
entre si. Per tant, Descartes distingeix i classifica els tipus d’idees que té. Segons ell hi ha
tres tipus d’idees:
-Idees adventícies. Corresponen a les informacions que ens van arribant a través
dels sentits, i que sembla que provenen d’un món exterior. De tot manera Descartes ha
posat en dubte l’existència d’aquest món exterior (començant pel seu propi cos), ja que no
es pot separar clarament els somnis de la vigília.
-Idees factícies. Corresponen als productes de la imaginació, però que tampoc ens
asseguren l’existència d’una realitat diferent de la pròpia ment que pensa.
-Idees innates. Són aquelles que estan presents a la ment des de sempre, és adir
ni han arribat des de l’exterior com les adventícies, ni la ment les ha fabricat com les
factícies. Tres d’aquestes idees innates són les de “jo”, “pensar” i “existir”, que
constitueixen l’única veritat de què disposa Descartes, i que no comporten l’existència de
cap realitat exterior.
Però hi ha també una altra idea innata, que és la de Perfecció o Infinit, que sí que
comporta que existeixi una realitat distinta del subjecte que pensa, una realitat que sigui
Perfecta o Infinita, que hagi col·locat aquesta noció en la ment humana, ja que l’home no
és perfecte i no percep res que ho sigui (aquest argument a favor de l’existència de Déu
és el que ja havia formulat Sant Agustí); i d’altra banda la idea de perfecció comportaria
que aquesta hagi d’existir realment, i no només com a pensament perquè li faltaria la
perfecció d’existir (aquest argument és el que ja havia formulat Sant Anselm).

6- L’existència de Déu (o Substància infinita) i el món exterior (o Substància

extensa).
Descartes identifica la idea innata de Perfecció o Infinit amb Déu, am la qual cosa
Descartes afirma que no només existeix ell com a Substància pensant, sinó que també
existiria Déu com a Substància infinita. I com que Descartes identifica aquest Déu amb el
Déu cristià, i aquest és bo, no pot ser segons Descartes que Déu l’enganyi quan ell creu
que existeix el món exterior (o Substància extensa). Per tant, Déu és la garantia, segons
Descartes, de que el món exterior existeix realment, i de que és possible un coneixement
vertader o científic d’aquest món exterior. Al món exterior Descartes l’anomena
Substància extensa perquè la característica de l’”extensió” vol dir la capacitat d’ocupar
espai, el que és propi de la naturalesa o món físic (en canvi el pensament no ocupa
“espai”).

Jo (Substància pensant) → Déu (Substància infinita) → Món (Substància extensa)

Descargado por Laura Serra (laura.caballero63@gmail.com)

 lOMoARcPSD|2833863

De la concepció que té Descartes el món físic (o Substància extensa) se'n diu

mecanicisme, perquè s’entén el món com si fos la maquinària d’un rellotge, és a dir, un
conjunt de cossos sòlids que van xocant entre sí. Aquest mecanicisme té dues
conseqüències:
1- De tot allò que els homes percebem del món només existeix realment la forma
geomètrica i el moviment, la resta de característiques que percebem no existeixen
objectivament, sinó només com a resultat d’entrar en contacte amb els nostres òrgans
perceptius. Per això Descartes distingeix entre les qualitats primàries i les qualitats
secundàries.
Qualitats primàries (forma geomètrica i Qualitats secundàries (colors, olors, sons....):
moviment):
-Tenen una existència real o objectiva. -Tenen una existència només subjectiva.
-Són captades per més d’un sentit alhora -Són captades només per un sentit.
(sobretot la vista i el tacte).

Les qualitats primàries les coneixem gràcies a la raó o enteniment, i en canvi les
qualitats secundàries les coneixem gràcies als sentits. Si només tinguéssim la informació
dels sentits no podríem tenir la idea corresponent a realitats estables i ben definides (el
que recorda la crítica de Plató al coneixement sensible). Com exemple d'això Descartes
menciona, a la 2a meditació metafísica, l'exemple d'un tros de cera que es va cremant, el
qual som capaços de diferenciar-lo dels seus aspectes sensibles, en el sentit que
considerem que és la mateixa realitat malgrat les diferents i variables informacions, d'olor,
tacte o color, que ens donen els sentits.

2- A partir de Descartes, i de la filosofia moderna en general, de les quatre causes o

maneres d’explicar la realitat per part d’Aristòtil, la que passa a valorar-se més és la causa
eficient, és a dir la idea de que un fenomen s’explica a partir de l’acció sobre una altra des
de l’exterior (com quan, per exemple, una bola de billar xoca amb una altra).

7- El mètode científic.
El mètode científic, o manera més segura de conèixer la Substància extensa,
Descartes l’exposa al Discurs del Mètode. Però abans de dir quines regles ha de seguir
aquest mètode, Descartes fa un parell de consideracions prèvies:
-Es tracta d’un mètode aplicable a totes les ciències o tipus de coneixement, és a
dir, el valor d’un coneixement ve determinat pel mètode utilitzat i no per l’objecte d’estudi
-en canvi a l’antiguitat o a l’època medieval l’estudi dels astres era molt superior al de les
plantes, per exemple.
-Aquest mètode ha de servir per eliminar la confusió que comporta la varietat de
pensaments dels individus o creences dels pobles.
Les regles del mètode són les quatre següents:
1- Regla de l’evidència. Que vol dir que s’ha de treballar només amb nocions “clares i
distintes”.
2- Regla de l’anàlisi. Consisteix a dividir qualsevol realitat o fenomen estudiat fins
arribar als seus elements constitutius més simples (per exemple la temperatura s’ha
de reduir als seus graus o línies d’ascens o descens).
3- Regla de la síntesi. Consisteix a reunir i relacionar els elements obtinguts, gràcies a
l’anàlisi, amb fórmules o lleis matemàtiques (per exemple una fórmula o model
matemàtic que permeti descriure i preveure els canvis de temperatura).
4- Regla de l’enumeració completa. Vol dir que s’han de repassar els passos previs per
comprovar que no ens hem equivocat o oblidat d’alguna cosa.

8- El problema de la llibertat.

Descargado por Laura Serra (laura.caballero63@gmail.com)

 lOMoARcPSD|2833863

Tenint en compte que Descartes defèn un dualisme, és a dir que l’home estaria format
de dues realitats molt diferents (la ment o Substància pensant, i el cos o Substància
extensa). Descartes dóna dos arguments a favor del dualisme. El primer és que el cos es
pot dividir en parts o òrgans, i en canvi la ment és indivisible: i l’altre és que la ment i el
cos es poden captar, de manera clara i distinta, per separat, i per tant són dues realitats
diferents.
A Descartes se li planteja el problema de si la ment humana pot ser lliure convivint
amb un cos que funciona com una màquina. Aquest problema, segons Descartes, només
es planteja en el cas dels éssers humans i no en els animals, perquè aquests només
estarien formats de Substància extensa, sense gens de Substància pensant, ja que no
parlen.
Descartes defèn que l’home si que és lliure, gràcies a la “glàndula pineal”, que es
troba al mig del cervell i que posa en contacte la ment amb el cos, tot transformant el
pensament lliure en força mecànica i viceversa. Així, per exemple, algú pot decidir
lliurement posar-se a caminar i posar en moviment el seu cos o, al revés, una necessitat
orgànica no determina la voluntat humana. El nom de “pineal” és degut a que aquesta
glàndula té forma de pinya (correspon a la glàndula del sistema hormonal anomenada
“epífisi”, que produeix melatonina).

Descargado por Laura Serra (laura.caballero63@gmail.com)