Existencialisme

Conjunt de tendències filosòfiques modernes, que, malgrat les seves divergències, coincideixen a
entendre per existència, no la mera actualitat d'unes coses o el simple fet d'existir, sinó allò que
constitueix l'essència mateixa de l'home. L'home, en aquesta perspectiva, no és l'espècie humana o
una noció general, sinó l'individu humà considerat en la seva absoluta singularitat.
Els començaments de l'existencialisme modern –prescindint de referències a la singularitat de
l'individu o de l'existència humana individual en autors com, per exemple, Agustí d'Hipona, Pascal,
Kierkegaard, potser l'únic antecedent pròpiament existencialista, Dostoievski, Nietzsche, Miguel
d'Unamuno– se situen, al començament del s. XX, en el període entre les dues guerres mundials,
però el seu moment de major influència se situa cap als anys cinquanta. Els seus autors fonamentals
són: Gabriel Marcel, Karl Jaspers, Martin Heidegger i Jean-Paul Sartre; a aquests els acompanyen
els seus deixebles: Simone de Beauvoir, Maurice Merleau-Ponty, Karl Löwith, Hans G. Gadamer,
Hannah Arendt, i altres, i aquells a més que, encara que pertanyents a altres camps d'investigació,
han sentit la influència de les idees existencialistes, com Albert Camus, en literatura, L.
Binswanger, en psicologia, O. Bollnow, en pedagogia, R. Bultmann, P. Tillich, R. Guardini i K.
Rahner, en teologia, i I. Mounier en una filosofia cristiana, anomenada personalisme.
La majoria d'autors es remeten a Søren Kierkegaard (1813-1855), com a punt de referència inicial.
Assenyala aquest el moment de la rebel·lió contra l'idealisme de Hegel i el seu esperit de sistema,
enfront del qual esgrimeix el valor del pensament subjectiu i del «singular». No són punts de
referència existencialista menors el seu sentit de l'angoixa i de la solitud humanes.
A l'home singular, a la manera d'existir l'individu, anomena l'existencialisme sense més
«existència». Analitzar aquesta existència és labor de la filosofia existencialista o de l'existència.
L'home –Dasein, «ser aquí», Existenz, «ser per a si»– és l'únic que pròpiament existeix, o l'únic
l'essència del qual consisteix a preguntar-se per la seva existència. No és, aquesta, alguna cosa
donada i acabada, sinó només projecte, o possibilitat que es compleix al llarg del temps, no sense
l'angoixa que prové del desemparament en el qual se sent l'home per a aconseguir fer-ho; la
temporalitat i la historicitat són aquesta mateixa existència.

La concepció de l'essència de l'home com a existència individual es complementa bé amb la idea de

subjectivitat: l'home, consciència que es fa a si mateixa en total llibertat. I això explica també
l'enllaç i la referència amb la fenomenologia de Husserl. L'existencialisme (el de Heidegger i el de
Sartre almenys, tot i que Heidegger es desmarca del corrent existencialista), deixa clar que no hi ha
més ontologia que la fenomenologia. Significa això que a la filosofia de l'existència li interessa el
fenomen, no el ser o les coses en si, ja que aquell que es pregunta per l'ésser –en paraules de
Heidegger, aquell a qui «en el seu ser li va aquest seu ser»– se situa en el terreny, no del real, sinó
del possible, del descobriment continuat, de la interpretació. En això és tributari l'existencialisme de
la fenomenologia: pren d'ella els seus mètodes d'anàlisis aplicades a l'existència humana.
Existeixen, d'altra banda, diferències fonamentals entre els diferents corrents d'existencialisme.
Unes es refereixen ja a la manera mateixa d'entendre l'existència, diferent per a cadascun dels
autors; unes altres permeten parlar, potser superficialment, d'un existencialisme ateu i un
existencialisme cristià: Marcel és teista, com també ho és Kierkegaard; Jaspers, sense ser-ho, parla
d'una transcendència; Sartre sosté que l'existencialisme representa un ateisme conseqüent;
Heidegger, aparentment ateu, no exclou en el seu sistema, sobretot en les seves últimes obres,
fosques i enigmàtiques al·lusions a Déu. A Itàlia destaca el pensament existencialista de Nicola
Abbagnano que desenvolupa un un «existencialisme positiu», contraposat a l'«existencialisme
negatiu» -representat per la línia tradicional de Kierkegaard, Heidegger, Jaspers i Sartre-, i del qual
es diferencia per a concebre d'una forma positiva l'existència humana, no com a negació, angoixa i
no-res, sinó com a possibilitat o potencialitat,
Les obres fonamentals de l'existencialisme són L'ésser i el temps (1927), de Heidegger, i L'ésser i el
no-res (1943),de Sartre. Sartre escriu aquesta obra durant el parèntesi en què es troba la filosofia
alemanya per causa de la guerra, i aquest existencialisme francès, amb la branca cristiana
representada per G. Marcel i M. Mounier, molt influït d'altra banda per Heidegger i Jaspers, és el
que aconsegueix ser predominant i s'estén a altres àmbits culturals, ja no expressament filosòfics,
com són la literatura i el cinema. A això hi han contribuït determinats elements conceptuals de
l'existencialisme, particularment xocants, procedents de la situació històrica en què es desenvolupa,
el període d'entre guerres, i el període en què es propaga, la postguerra: l'angoixa, el fracàs, l'absurd,
la mort o la culpa.
Per altra part Heidegger no accepta ser classificat com a existencialista i, de fet, s'oposa radicalment
a aquesta corrent que s'interroga per l'existència humana i pel mateix home però des d'una
perspectiva "metafísica" que Heidegger rebutja, Així, quan Sartre expressa que l'existència
precedeix l'existència, seguiria, en opinió de Heidegger, prenent aquests termes en el sentit de la
metafísica que ja feia servir Plató; és a dir, Sartre continua tenint un llenguatge metafísic i, com diu
Heidegger: "la inversió d'una frase metafísica segueix sent una frase metafísica". Ara bé, va ser la
manera que Heidegger té de considerar el Dasein com un ser-per-a-la-mort, la que li va guanyar
l'etiqueta d'existencialista de la qual se'n desmarcava.