SARTRE

Filòsof, dramaturg i novel·lista francès, nascut a París. En 1924 ingressa en l'École Normal
Supérieure, on troba amics com R. Aron, G. Canguilhelm, J. Hyppolite, M. Merleau-Ponty i
sobretot Paul Nizan, i obté en 1927 la agrégation en filosofia. Guanyada la càtedra en 1929,
ensenya a l'Havre i, poc després, marxa a Berlín (1933-1934) on s'inicia en la fenomenologia de
Husserl. Les seves primeres publicacions són aplicacions directes del mètode fenomenològic: La
transcendència de l'ego, La imaginació (1936), Esbós d'una teoria de les emocions (1939) i
L'imaginari. Psicologia fenomenològica de la imaginació (1940).
L'aparició, en 1938, de la seva novel·la La nàusea li suposa la primera fama. Durant la Segona
Guerra Mundial és fet presoner i conduït a Meuther (Lorena). Alliberat, comença a prendre part en
activitats de resistència i funda amb els seus amics, a París, «Socialisme et vaig llibertar», grup que
dura fins que la majoria s'afilia al partit comunista.
En 1945, professor del Liceu Condorcet i habitual ja del Cafè de Flore, en Saint-Germain-des-Prés,
publica la seva obra fonamental, L'ésser i el no-res (1943). Coneix a Camus, elogia la seva novel·la
L'estranger, i s'incorpora a la Resistència. Acaba la guerra, funda juntament amb R. Aron, Simone
de Beauvoir (Castor), Merleau-Ponty i uns altres, la revista polític-literària «Els Temps Modernes».
Aquest mateix any dóna una conferència sobre L'existencialisme és un humanisme, que publica
l'any següent i es converteix, traduïda a tots els idiomes, en l'obra de divulgació més coneguda de
l'existencialisme francès. Sartre s'erigeix en el representant més significatiu de l'existencialisme ateu
francès, en àrbitre de la discussió intel·lectual a França –atacat per dreta i esquerra– i fins a en
personatge central de la moda existencialista (ell llança a la fama a Juliette Gréco, la cantant símbol
de l'existencialisme francès); recolza la discussió filosòfica amb obres de literatura: Les mosques
(1943), A porta tancada (1945). Cap a 1950 s'acosta al comunisme amb el qual simpatitza
obertament. En 1952 trenca la seva amistat amb Camus, sobretot a partir de la publicació per aquest
últim de L'home rebel (1951), i la posterior crítica de Sartre a l'obra i la polèmica suscitada a través
de «Els Temps Modernes», que suposa un dur enfrontament ideològic entre les idees polítiques de
Camus i les de Sartre i el confrontamiento entre el sentit de la «rebel·lia» i el de la «revolució».

J.P. Sartre
Després d'abandonar la col·laboració marxista en 1956, arran de la invasió d'Hongria pels tancs
russos, s'adhereix políticament a la causa algeriana –portant una vegada més a la pràctica el seu
creixent compromís amb la vida política i social, que va mantenir al llarg de tota la seva existència–
i combat ideològicament contra De Gaulle. En 1957 apareix Qüestions de mètode, on exposa la seva
frustració i la seva crítica al marxisme. En 1960 pren tan obertament partit en favor de la causa
algeriana, que l'OAS li va posar al punt de mira fins a arribar a atemptar contra la seva vida. En
1960 publica La raó dialèctica, la seva última obra filosòfica,on busca una síntesi conciliadora entre
individu i societat a través del mètode, ja iniciat en Qüestions, existencialista i marxista alhora.
Publica també, amb gran èxit, Les paraules, obra que es compon només de dos capítols –Llegir i
Escriure– i en la qual narra la seva infància, que descriu com enterament dedicada a llegir i escriure
cada dia.
Aquest mateix any se li concedeix el Premi Nobel de literatura, que rebutja. En 1967 funda el
Tribunal Russell per a jutjar els crims de guerra de Vietnam, del qual és el primer president i la seu
del qual ha de traslladar a Estocolm, i durant el maig francès de 1968 dóna suport a la causa dels
estudiants i entra en contacte amb l'esquerra «maoista», el periòdic de la qual, «La Cause du
Peuple», arriba a dirigir i fins i tot repartir pel carrer, quan és prohibit. Publica finalment, després de
deu anys de treball, els tres volums de L'Idiot de la famille (1971-1973), sobre Gustave Flaubert,
personatge a qui veu com tot el contrari de si mateix, i de qui fa un model d'interpretació
existencialista. En 1973, i gairebé totalment cec, inicia el seu retir, durant el qual es limita a
concedir entrevistes i a revisar la seva obra. Mor el 15 d'abril, a París, d'un edema pulmonar, deixant
molts textos inèdits. La influència de Sartre en filosofia i en literatura ha estat enorme; és considerat
un dels pensadors més representatius del s. XX.
El pensament filosòfic de Sartre neix en les fonts de la fenomenologia de Husserl, a les quals
acudeix com a reacció a la seva formació idealista i racionalista, i es desenvolupa en etapes
marcades per les seves obres més representatives: adaptació de la fenomenologia husserliana (La
transcendència de l'Ego), fonamentació ontològica de la llibertat (L'ésser i el no-res), humanisme
existencialista (L'existencialisme és un humanisme), i humanisme marxista (Crítica de la raó
dialèctica).
La seva primera etapa és herència directa dels seus estudis de la fenomenologia de Husserl i
Heidegger durant la seva estada a Berlín, en 1934. Les obres d'aquesta època –La transcendència de
l'ego, La imaginació, L'imaginari, Esbós d'una teoria de les emocions– són descripcions
fenomenològiques sobre el jo, la imaginació i les emocions, entesos com a consciència o maneres
de la consciència, a partir del principi fonamental de Husserl sobre que «la consciència és
consciència d'alguna cosa», però criticant tota classe d'idealisme i subjectivisme. Critica a Husserl
haver fet del jo una consciència transcendental igual com critica a Descartes i a Kant haver fet del jo
alguna cosa que està més enllà de la consciència: no hi ha un altre jo (transcendental) que la mateixa
consciència com a principi unitari de les nostres accions, i ella mateixa no és altra cosa que ser
«conscient de»; el jo no és més que el conjunt unitari de la intencionalitat de la consciència (món
psíquic), igual com el món no és sinó el conjunt unitari de les coses (món físic). Un jo
transcendental –més enllà del psiquisme– és una pura il·lusió. De manera semblant, la imaginació
(per la qual faig present l'absent) i les emocions (per les quals em represento com desig que sigui el
món) no són activitats «de» la consciència, sinó maneres de ser de la mateixa consciència, o
maneres com aquesta es representa el món o es relaciona amb el món. Se segueix que la consciència
no és una cosa del jo ni del món, sinó el mateix subjecte humà, en tant que és per a si (com a