Immanuel Kant (1724-1804)

“Dues coses m'omplen sempre l’ànim d’una

admiració i una veneració creixents i
sempre noves com més sovint i més seguit
hi reflexiono: el cel estrellat al damunt meu
i la llei moral a dintre meu.”
 INTRODUCCIÓ
Königsberg
Königsberg == Kaliningrad
Kaliningrad

Kant
Kant va
va néixer
néixer aa Königsberg,
Königsberg, ésés
lala capital
capital de
de lala província
província dede
Kaliningrad,
Kaliningrad, un
un enclavament
enclavament rusrus
situat
situat entre
entre Polònia
Polònia i i Lituània
Lituània i i
ubicat
ubicataalalamar
marBàltica.
Bàltica.AAl’època
l’època
dede Kant
Kant era
era lala capital
capital dede lala
Prússia
PrússiaOriental.
Oriental.
 Biografia
Filòsof alemany. Va passar tota la
vida a la seva ciutat natal Königsberg
(Prússia), actualment Kaliningrad
(Rússia). Allí estudià Filosofia.
L’any 1770 obté una càtedra de
professor ordinari de metafísica i
lògica de la Universitat de
Königsberg. El seu objectiu era
ensenyar a pensar:
“ No es pot aprendre
filosofia, només es pot
aprendre a filosofar.”
Primer estava influït per la metafísica
de Wolff que provenia de Leibniz,
però les lectures d'altres filòsofs el
feren evolucionar i sortir de la
metafísica wolffiana. Concretament
conta que va ser Hume que amb les
seves crítiques el despertà del seu
«somni dogmàtic».
 Biografia

Una llegenda explica que, com era un

home d'una extraordinària puntualitat,
els seus veïnats posaven el rellotge en
hora quan ell passava per davant ca
seva per anar a la Universitat. Només
una vegada es retardà: s'havia quedat
llegint a Rousseau.
Admirava moltíssim a Newton, al qual
considerava el paradigma de científic.
Kant era un home d'una cultura
extraordinària, sense sortir de la seva
ciutat coneixia altres indrets per les
explicacions dels convidats a la seva
taula. No només donava classes de
filosofia sinó que també ho feia de
matemàtiques, lògica, física, etc.
 Obres
Començà a publicar les seves obres
més importants a una edat avançada,
els 50 anys, la qual cosa podria explicar
la solidesa que aquestes tenien i la
importància històrica que han adquirit.

Destacarem:
Crítica de la raó pura (1781/1787)
Crítica de la raó pràctica (1788)
Crítica del judici (de la facultat de jutjar)
(1790)
La pau perpètua (1795)
Què és la il·lustració? (1784)
 Kant i la Il·lustració
• Lema de la Il·lustració que segueix Kant: Sapere aude: "atreveix-te
a pensar"
• L'època de Kant és la Il·lustració: l'optimisme en la raó sense haver
investigat quin origen té ni quines limitacions. La Il·lustració prenia
la facultat humana de la raó sense haver-ne fet una crítica.
• Kant elaborarà la crítica de la raó: què es pot conèixer i quins límits
té la raó humana.
«La Il·lustració és la sortida de l’ ésser humà de la
seva minoria d’ edat, de la qual ell mateix és
culpable. Minoria d’ edat és la incapacitat de servir-
se del propi enteniment sense la direcció d’ un altre.
Ell mateix n’ és culpable, d’ aquesta minoria d’ edat,
perquè la seva causa no consisteix en un defecte de
l’ enteniment, sinó en la mancança de la decisió i
del coratge de servir-se del seu propi enteniment,
sense la direcció de cap altre. Sape re aude ! Tingues
coratge de servir-te del teu propi enteniment!
Aquesta és, doncs, la divisa de la Il·lustració»
 El criticisme kantià
- Crítica a les possibilitats il·limitades de la raó il·lustrada.
- Crítica al dogmatisme racionalista (metafísica - Wolff) ha convertit la raó en
una deessa que es creu capaç de donar sentit a la realitat deixant de banda els
sentits.
- Crítica a l’escepticisme empirista (Hume) tot i que reconeix que és útil perquè
exposa la necessitat de precisar els límits de la metafísica examinant el fonament
dels seus conceptes.
- Crítica a l’irracionalisme (misticisme) ha sobrevalorat el sentiment de la fe
mística.

► Kant supera les dificultat del Racionalisme i de l'Empirisme filosòfics. Agafa

allò positiu de cada moviment i en fa una teoria completament nova i original.
► Descartes accepta la metafísica i Hume la destrueix. Kant es pregunta: ¿és
possible la metafísica com a ciència? És a dir, com a coneixement segur i
universal?
 UNA
UNA SÍNTESI
SÍNTESI ENTRE
ENTRE L'EMPIRISME
L'EMPIRISME II EL
EL
RACIONALISME
RACIONALISME

COM ÉS POSSIBLE EL CONEIXEMENT?

QUINS SÓN ELS SEUS LÍMITS?
DESCARTES
DESCARTES HUME
HUME
Racionalisme
Racionalisme Empirisme
Empirisme
RAÓ
RAÓ EXPERIÈNCIA
EXPERIÈNCIA
Dogmatisme
Dogmatisme Escepticisme
Escepticisme

KANT
KANT
RAÓ
RAÓ++EXPERIÈNCIA
EXPERIÈNCIA

“Però, encara que tot el nostre coneixement comenci amb

l’experiència, no per això procedeix tot d’ella.” Crítica de la raó pura
 CRITICA DE KANT A PLATÓ

"El lleuger colom, que sent la resistència de l'aire que solca en volar
lliurement, podria imaginar-se que volaria molt millor encara en un espai
buit. D'aquesta mateixa forma va abandonar Plató el món dels sentits, per
imposar límits tan estrets a l'enteniment. Plató es va atrevir a anar més enllà
d'ells, volant en l'espai buit de la raó pura per mitjà de les ales de les idees.
No es va adonar que, amb tots els seus esforços, no avançava gens, ja que
no tenia punt de suport, per dir-ho així, no tenia base on sostenir-se i on
aplicar les seves forces per fer moure l'enteniment".

Crítica a la raó Pura (Introducció)

 QUÈ ÉS L’HOME?
QUÈ
QUÈ PUC
PUC ESPERAR?
ESPERAR?

QUÈ
QUÈ PUC
PUC SABER?
SABER?

QUÈ
QUÈ HE
HE DE
DE FER?
FER?
 PLANTEJAMENT DEL PROBLEMA

“El contingut de la filosofia en aquest sentit cosmopolita pot reduir-se a les preguntes
següents:
1) Què puc saber?
2) Què he de fer?
3) Què m'està permès esperar?
4) Què és l'ésser humà?
A la primera pregunta respon la metafísica; a la segona, la moral, a la tercera, la religió,
i a la quarta, l'antropologia. Però, en el fons, es podria considerar tot això com
pertanyent a l'antropologia, ja que les tres primeres preguntes es refereixen a la darrera.
Per tant, el filòsof ha de determinar: 1. Les fonts del saber humà. 2. L'àmbit de l'ús
possible i útil de tot el saber. 3. Els límits de la raó. La darrera qüestió és la més
necessària i també la més difícil, (...)”

Lògica, introducció, III

 QUÈ PUC SABER? -L'ús teòric de la raó-

► Aquesta és la primera de les preguntes que s'ha de fer la filosofia i constitueix

el tema de la Crítica de la raó pura.
► La primera qüestió no és contestar com coneixem la realitat, sinó que el
problema originari és “som capaços de conèixer la realitat?”
► És per això que Kant es centrarà sobretot en el subjecte que vol conèixer i no
tant en l'objecte de coneixement.
► Per fer-ho, caldrà fer un “judici” a la raó, una crítica, per poder reconèixer les
pròpies possibilitats i els nostres límits.
► En fer aquest judici, Kant sotmetrà a crítica les tesis tant d'empiristes com de
racionalistes, cap dels quals fonamentava la validesa i universalitat de la física
de Newton.
► Així mateix, la Crítica de la raó pura ha de resoldre també la possibilitat de la
metafísica com a ciència.
► Per dur a terme aquesta tasca, Kant elabora una teoria dels judicis, per tal
d'establir les condicions que han de complir els judicis considerats científics.
Distinció entre judicis analítics i sintètics
► Judicis analítics:
 El predicat està contingut en el subjecte
 No amplien el coneixement
EXEMPLES:
► “Els solters són no casats”
► “Tots els cossos són extensos”
► “El cercle és rodó”
► “El verd és un color”

► Judicis sintètics:
 El predicat no està contingut en el subjecte
 Amplia el camp del coneixement
EXEMPLES:
► “Els cossos són pesants”
► “El Puig Major es la muntanya més alta de Mallorca”
► “L’or és un metall valuós”
► “El ferro s'oxida amb l'oxigen”
Distinció entre el coneixement a priori i a posteriori
► Judicis a priori:
► Són absolutament independents de tota experiència.
► Són universals i necessaris (la negació és una contradicció)
► Són explicatius
EXEMPLES:
► “El tot és més gran que les parts”
► “Un triangle és una figura de tres angles”
► “Si A és més petit que B i B és més petit que C, aleshores A és més petit que C”
► “L’arrel quadrada de 144 és 12”

► Judicis a posteriori:
► Depenen de l’experiència
► No són universals sinó particulars
► No són necessaris (la seva contradicció és possible)
► Són ampliatius o extensius
EXEMPLES:
► “Aquest llibre és feixuc”
► “Els metalls són conductors elèctrics”
► “El meu gat dorm al sofà”
► “Tot cos desproveït de suport cau”
TIPUS DE SEGONS SEGONS LA
JUDICIS L'EXTENSIÓ VALIDESA HUME

ANALÍTICS A PRIORI RELACIONS

D'IDEES

SINTÈTICS A POSTERIORI QÜESTIONS

DE FET

Els judicis sintètics a priori són els judicis propis de la ciència,

aquells que són extensius i alhora són universals i necessaris.
 EXEMPLES DE JUDICIS SINTÈTICS A PRIORI

Els judicis de la ciència han de ser sintètics a priori, perquè han de ser universals i
necessaris (per això han de ser “a priori”) i alhora han d'ampliar el nostre coneixement
(han de ser, per tant, sintètics).
Kant creu que les matemàtiques i la física són plenes de judicis sintètics a priori.

Un exemple de la física:
“Tot el que s'esdevé té una causa”
No es tracta d'un judici analític, ja que la idea d'una cosa que s'esdevé no inclou la idea de causa,
sinó que aquesta és nova (s'afegeix informació). Però és a priori perquè no és necessari observar cada
cas per l'experiència.

Un exemple de la geometria:
“La línia recta és la distància més curta entre dos punts”
No es tracta d'un judici analític, ja que en el concepte de línia recta no entra per res la idea de distància
I no és a posteriori perquè sabem que és vertader sense necessitat d'amidar totes les distàncies.

Un exemple de l'àlgebra:
“7+5=12”
No és un judici analític, ja que en la proporció 7+5 no es troba expressada el número 12, sinó que
afegeix quelcom nou (segons Kant, pel senzill fet de dir “12”, no pensam 7+5; si fos així, també hauria
de pensar al mateix temps 4+5, 9+3, 1122-1110,etc., la qual cosa no fem).
I es tracta d'un judici a priori perquè no necessitem l'experiència per a verificar-lo.
JUDICIS ANALÍTICS JUDICIS SINTÈTICS JUDICIS SINTÈTICS
A PRIORI A POSTERIORI A PRIORI

La seva validesa no La seva validesa depèn La seva validesa fa

depèn de l'experiència, de l'experiència referència a
és universal l'experiència, però és
alhora universal
Són necessaris, és a dir, Son contingents, és a Són necessaris i són el
són sempre vertaders dir, valen mentre dura fonament del
l'observació coneixement científic

Són universals, és a dir, Són particulars, és a dir, Són universals i

valen per a tots els valen únicament per als independents de
casos casos observats l'experiència (la seva
validesa no depèn de la
contrastació empírica)
El predicat del judici ja El predicat del judici El predicat no està
està inclòs en el afegeix quelcom al inclòs en el subjecte; és
subjecte; no afegeix subjecte; és extensiu extensiu
informació (amplia informació)
 CRÍTICA A LES FACULTATS DE CONEIXEMENT

► Ara ja sabem que som capaços de formar judicis sintètics a priori, però cal esbrinar quines
són les condicions que els fan possibles .
► Kant afirma que en el procés de coneixement hi intervé l'experiència, però també uns
elements a priori que formen part del nostre enteniment.
► Així, perquè l'enteniment desencadeni la seva activitat serà necessari que alguna cosa “li
sigui donada” (les sensacions i impressions dels objectes), partint, però, de la pròpia
estructura de l'enteniment (això serà el que, en termes kantians, serà “posat” pel subjecte).
► S'abandona la idea que el que coneixem sigui una còpia de la realitat; ara es pensa que
l'objecte conegut experimenta una notable reelaboració.
► OBJECTE CONEGUT=MATÈRIA (“allò donat”) + FORMA (“allò posat”, elements a priori)
► Aquesta teoria es coneix com IDEALISME TRANSCENDENTAL («Anomemo transcendental tot
coneixement que s’ocupa, no tant dels objectes, quant del nostre mode de conèixer-los, de manera que aquest mode ha
de ser possible a priori. Un sistema d'aquests conceptes s’anomenaria filosofia transcendental» (Pròleg ed. 87)
► Un cop considerat això, Kant passa a analitzar les tres facultats de coneixement que ell
distingeix en l'ésser humà:
SENSIBILITAT (capacitat -passiva- de rebre representacions en ser afectats pels objectes)
► ENTENIMENT (capacitat -activa- de comprendre el significat de les percepcions sensibles)
► RAÓ (capacitat d'establir síntesis, unificar el coneixement proporcionat per l'enteniment)
 Anàlisi
Anàlisi de
de les
les facultats
facultats de
de coneixement
coneixement
«Són possibles els judicis sintètics a priori en la ciència?»

Seccions: Crítica a la raó pura Facultats Disciplines

ESTÈTICA TRANSCENDENTAL SENSIBILITAT MATEMÀTICA

ANALÍTICA
TRANSCENDENTAL ENTENIMENT FÍSICA
LÒGICA
TRANS-
CENDENTAL
DIALÈCTICA
TRANSCENDENTAL RAÓ METAFÍSICA
ESTÈTICA TRANSCENDETAL: la sensibilitat

Matèria bruta
•Prové dels sentits sensació
Sensibilitat Intuïció
(facultat d’intuir, + (impressió del món
capacitat de rebre proporcionada per
representacions la sensibilitat)
en ser afectats Formes pures a priori Espai del
per l’objecte) •Condicions del subjecte Temps
fenomen

► «Com són possibles els judicis sintètics en la matemàtica?»

► Kant justifica que la matemàtica té aquest caràcter universal, a priori, precisament perquè s'ocupa
de les formes a priori de l'espai i el temps (aquestes estructures no provenen de l'experiència, sinó
que són les que la fan possible i permeten, així, el caràcter universal i necessari de la matemàtica).
► Fenòmen (el que coneixem després de l'elaboració de l'objecte que ha fet l'enteniment a partir
de les seves estreuctures a priori) // Noümen (la cosa en si, independentment de la nostra
percepció d'ella, la qual, en si mateixa, mai no pot ser percebuda)
 ANALÍTICA TRANSCENDENTAL: l’enteniment
Matèria bruta: intuïcions de la
sensibilitat Conceptes empírics
Enteniment • A posteriori (arbre, casa, home)
(Facultat d’entendre,
jutjar. Capacitat de síntesi Judici,
pensar els fenòmens
donats per la sensibilitat). Conceptes purs: categories
coneixement
• A priori
Unitat, Pluralitat, Totalitat, Realitat, Negació,
Limitació, Substància, Causalitat,
Reciprocitat, Possibilitat, Existència, Necessitat
 «Com són possibles els judicis sintètics a priori en la física?»
 La Física és una ciència perquè es fonamenta en les categories de l’enteniment, sobretot, en
les de causalitat i substància.

“L'enteniment no pren les seves lleis (a priori) de la Naturalesa, sinó que les hi prescriu”

“Les lleis no es troben en els fenòmens, sinó que solament existeixen en relació amb el subjecte”

“Els pensaments sense contingut són buits, les intuïcions sense conceptes són cegues. Per
això és tan necessari fer sensibles els conceptes (és a dir, afegir-los l'objecte en la intuïció)
com fer intel·ligibles les intuïcions (és a dir, sotmetre-les a conceptes)”. Crítica de la raó pura
 Gir copernicà de Kant
► Fins ara sempre s’havia intentat adaptar el coneixement als objectes;
ara, en canvi, es prova d’adaptar els objectes al coneixement, al
subjecte. És per això que Kant diu que podem fer judicis a priori.
► Els objectes vendran determinats per les lleis del coneixement humà:
per les intuïcions pures a la sensibilitat i per les categories a
l’enteniment.

«Succeeix aquí com en els primers pensaments de Copèrnic. Aquest, veient que no aconseguia explicar els
moviments celestes si acceptava que tot l’exèrcit d’estrelles girava al voltant de l’espectador, va provar si no
obtindria millors resultats fent girar a l’espectador i deixant les estrelles en repòs. En la metafísica es pot fer
el mateix assaig, en el que afecta a la intuïció dels objectes. Si la intuïció hagués de regir-se per la naturalesa
dels objectes, no veig com podria reconèixer-se alguna cosa a priori sobre aquesta naturalesa. Si en canvi, és
l’objecte (quant objecte dels sentits) el que es regeix per la naturalesa de la nostra facultat d’intuïció, puc
representar-me fàcilment tal possibilitat.»

(I. Kant, Crítica de la raó pura, Pròleg segona ed., B XVI Alfaguara, Madrid p. 20)
S
E
N MATÈRIA
S -SENSACIÓ-
I
B MATÈRIA
I -FENOMEN- E
L N
I T
FORMA E
T -ESPAI I TEMPS-
A N
I
JUDICI
T
M
E
N
FORMA T
-CATEGORIES-
 DIALÈCTICA TRANSCENDENTAL: la raó

Judicis o lleis sobre els fenòmens

(proporcionats per l'enteniment)
Raó Seran sotmesos a la
Idees
(facultat de fer connexions
de raonaments, cercant Transcendentals,
principis cada cop més
generals; capacitat d'establir Tendència unificadora de la raó conceptes purs
síntesis, principis unificadors) (recerca del principi condicionador de de la raó
tots els altres, originari)
Desproveïts
de mescla
d'elements
No provenen de l'experiència ni ÀNIMA empírics
s'hi poden aplicar

MÓN
Són només objectes mentals

DÉU
Quan la raó creu que són reals
cau en una profunda il·lusió
S
E MATÈRIA E
N -SENSACIÓ- N
S MATÈRIA T
I -FENOMEN- E
B N
I FORMA I JUDICI
L -ESPAI I TEMPS- M
I FORMA E
T N A
-CATEGORIES-
A T B
T S
T
R
A R
C A
I Ó
Ó

IDEES TRANSCENDENTALS
► «Tot el nostre coneixement comença pels sentits, passa d'aquests a
l'enteniment i acaba en la raó» (B355)
► La raó s’ocuparà de “reduir la gran varietat dels coneixements de
l’enteniment al menor nombre de principis (condicions universals) a fi
de produir-ne la suprema unitat”. És la facultat dels principis, unifica
els fenòmens de l’enteniment sota tres idees o conceptes purs de la
raó: ànima, món i Déu.
 El conjunt dels fenòmens de l'experiència interna s'unifica mitjançant la
idea de Ànima .
 El conjunt de fenòmens de l'experiència externa s'unifica mitjançant la idea
de Món .
 Ambdues esferes es redueixen a una de sola mitjançant la idea de Déu .
► Dialèctica és una lògica de l'aparença, de la il·lusió, la Il·lusió
transcendental.

► «Són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica?» NO.

► Els objectes de la Metafísica no són formats a partir de l’experiència,

no provenen d' intuïcions, no tenen matèria empírica; per tant, la
Metafísica no ens dóna coneixement, és impossible com a
ciència perquè no parteix de l’experiència (pretén conèixer el
“noümen”, que és incognoscible). Podem pensar l'objecte de la
metafísica, però no el podem conèixer (conèixer significa que estam
legitimats a pensar-ho).
 L’antinòmia de la raó pura
► La raó no pot resoldre els conflictes de les idees
transcendentals: tant es pot provar una tesi com la seva
contrària.

TESI: El món té un principi ANTÍTESI: El món no té principi, així

en el temps, i respecte a MÓN com tampoc límits a l’espai. És infinit
l’espai, està igualment tant respecte del temps com de l’espai
tancat entre límits.

TESI: Al món li pertany

quelcom que [...] constitueix DÉU ANTÍTESI: No existeix en el món
un ésser absolutament cap ésser absolutament necessari
necessari

TESI: La causalitat segons lleis ANTÍTESI: No hi ha llibertat.

de la natura no és l’única de la LLIBERTAT Tot el que succeeix en el món
que poden derivar els es desenvolupa
fenòmens del món. Per explicar exclusivament segons lleis de
aquests ens fa falta una altre la natura.
causalitat per llibertat.
 La Metafísica, base de la moral
► Però la metafísica és una tendència natural de
l’home. Les idees tenen, doncs, un ús regulatiu,
serveixen per saber els límits del coneixement i
impulsar la investigació: són ideals.
► Al final de la CRP diu que l'objectiu final de la raó
pura apunta cap a tres objectes: la llibertat de la
voluntat, la immortalitat de l'ànima i l'existència de
Déu. (B826)
► Kant ens dirà que és necessari partir d'aquests
tres pressupòsits per poder fonamentar una moral:
la Crítica de la Raó Pràctica.
 QUÈ HE DE FER? -L'ús pràctic de la raó-

► L'ésser humà no és tan sols un ésser que coneix, sinó que també és
un ésser que actua i utilitza la seva raó per guiar i orientar la seva
acció.
► La raó pràctica s'ocupa de guiar la pròpia voluntat. Respon a la
pregunta “Què he de fer?” Què ha de voler la nostra voluntat moral?
Quina guia hem de seguir per actuar correctament, seguint el bé?
► La resposta la trobam en la Crítica de la raó pràctica i en la
Fonamentació de la metafísica dels costums.
► Kant parteix d'una anàlisi de les ètiques anteriors i conclou que totes
són ètiques materials (acaben en un llistat de normes o preceptes).
► Les ètiques materials presenten dos inconvenients fonamentals:
 Són empíriques Són interessades i es componen d'imperatius
hipotètics
 Són heterònomes Determinen la nostra raó partint de principis
externs a ella mateixa
► Segons Kant, una ètica autènticament humana, pròpia d'un ésser
major d'edat, ha de ser universal i autònoma, una ètica racional.
L’ètica de Kant és una ètica formal, perquè no ens diu què hem de fer
en una situació determinada, sinó com hem d’actuar sempre.
ÈTIQUES MATERIALS
Interessades, egoistes
Heterònoma (voluntat sotmesa a uns
principis).
Són a posterior (empíriques)
Són particulars i contingents
Els seus imperatius són hipotètics: "Si
vols X fes Y"
Prescriuen la bondat o maldat d' una
acció d'acord amb la conse-
cució d' una finalitat (Teleològiques)
ÈTICA FORMAL
Desinteressada
Voluntat autònoma
És a priori (racional)
És universal i necessària: cap
excepció no és possible
El seu imperatiu és categòric: "has
de", "cal que".
Prescriu la bondat o maldat d' una
acció sense referència a cap fi, sinó
només a si mateixa. Deontològica (El
Deure pel Deure)
► Kant construeix la seva teoria moral partint d'una ètica formal, mancada de
contingut (no ens diu què hem de fer, sinó com hem de decidir).
► La raó pràctica ha de donar una regla d'acció moral. Aquesta regla ha de ser
a priori, és a dir, universal i necessària. La regla ha d'adoptar la forma d'un
imperatiu categòric, “imperatiu” perquè la nostra voluntat és pura però no
santa i pot obrar no conforme a la llei, i “categòric” perquè és un imperatiu
incondicionat, no depèn de condicions ni circumstàncies (no és hipotètic).
► Es busca fonamentar la possibilitat d’una proposició a priori de caràcter
pràctic: la llei moral, l’imperatiu categòric.
► Kant formula l'imperatiu categòric d'aquestes dues formes:

“Obra de tal manera que la màxima de la teva voluntat pugui valer

sempre, simultàniament, com a principi de legislació universal”

“Obra de tal manera que sempre usis la humanitat, tant en la teva

persona com en qualsevol altra, com un fi i mai com un mitjà.”

► Kant distingeix entre màxima i llei. Una màxima és un principi vàlid per a un
mateix, mentre que la llei és vàlida en general.
► Actuar de manera ètica significa ara actuar de manera que la nostra única
motivació sigui el respecte i l'amor al deure (i no un interès o recompensa).
 Postulats de la raó pràctica
► Les idees transcendentals de la raó teòrica esdevenen ara, en
el terren moral, Postulats de la raó pràctica («una
proposició teòrica, però no demostrable com a tal, quant que
depèn inseparablement d'una llei pràctica incondicionadament
vàlida a priori.»).

► Kant afirma que hem de creure en aquests postulats per poder

garantir la moral (encara que a nivell teòric no es puguin
conèixer):
 La immortalitat de l’ànima (com a garantia d’un progrés
indefinit en la virtut)
 L’existència de Déu (com a garantia que finalment virtut i
han de coincidir)
 La llibertat de la voluntat (com a garantia de la
independència del món sensible i de la autosuficiència de la
voluntat)
 QUÈ PUC ESPERAR, SI FAIG EL QUE HE DE
FER? -L'ús pràctic de la raó-
► Aquesta és una pregunta sobre el futur i, per tant, desborda el marc de la
ciència i de la moral.
► Kant troba la resposta en la història i en la religió.
► Des del punt de vista político-social, podem esperar la superació de la
guerra i la pau perpètua .
► La segona resposta la trobem en la religió. I consisteix en que si actuem
segons la raó pràctica, de manera desinteressada i sense esperar res a canvi,
podem aspirar a la felicitat .
«Cadascú té motius per esperar la felicitat exactament en la mesura que s'hagi
fet digne d'ella»
«Fes allò mitjançant el qual et fas digne de ser feliç»
► A la Crítica de la raó pràctica, trobam les següents definicions de «felicitat»:
 «satisfacció de totes les nostres inclinacions»
 «l'estat d'un ésser racional en el món, al qual, en el conjunt de la seva
existència, tot li va segons el seu desig i voluntat»
► Ara bé, aquesta aspiració no sempre es veu justament recompensada (no
sempre la virtut va acompanyada de felicitat). Només la immortalitat de l'ànima
i l'existència de Déu poden garantir que virtut i felicitat s'arribaran a identificar.