c4 Cures Basiques PDF

C4_IOC_coberta_Maquetación 1 20/07/11 09:12 Página 1
Sanitat
Cures bàsiques d’infermeria aplicades a les necessitats de l’ésser humà

Cures bàsiques
d’infermeria aplicades a les
necessitats de l’ésser humà
CFGM.1601.C04/0.11
CFGM - Cures auxiliars d’infermeria
CFGM.1601.C04/0.11
C4_IOC_unitat00_portadeta_C4_IOC_00p001 20/07/11 10:19 Página 1
>> SANITAT
> Grau Mitjà: Cures Auxiliars d’Infermeria
Cures bàsiques
d’infermeria aplicades
a les necessitats
de l’ésser humà
Carlos Galindo, Regina Cardelús, Agustín García,

Manuela Heredia, Concepción Romo, Juan Ángel Muñoz
C4_IOC_unitat00_index_p002-005 20/07/11 12:53 Página 2
ÍNDEX
Unitat 1 - Aparell cardiorespiratori 6
1>> Introducció 7
2>> Fisiologia de l’aparell cardiovascular 13
3>> Patologies de l’aparell cardiovascular 16
4>> Aparell respiratori 19
5>> Fisiologia de l’aparell respiratori 24
6>> Patologies de l’aparell respiratori 26
Unitat 2 - Les constants vitals 32
1>> Introducció 33
2>> Temperatura 35
3>> Pols 40
4>> Respiració 44
5>> Pressió arterial 46
6>> Pressió venosa central 49
Unitat 3 - Fulls de registre. Gràfiques d’hospitalització 54
1>> Introducció 55
2>> Descripció dels apartats d’una gràfica 56
3>> Tipus de gràfiques 59
4>> Registre de les dades en la gràfica clínica 60
5>> Equilibri hídric 62
Unitat 4 - Cures respiratòries 70
1>> Introducció 71
2>> Fisioteràpia respiratòria 74
3>> Procediments d’aplicació d’oxigen (oxigenoteràpia) 79

ÍNDEX
4>> Procediments de ventilació mecànica relacionats amb l’auxiliar
d’infermeria. Ventiloteràpia 86
5>> Aspiració de secrecions respiratòries 90
6>> Cures del pacient amb intubació endotraqueal 92
7>> Cures del pacient amb traqueotomia 94
Unitat 5 - Aparell urinari 102
1>> Introducció 103
2>> Fisiologia del ronyó 107
3>> Patologia renal 109
4>> Alteracions de la funció urinària 110
5>> El pacient incontinent 111
6>> Bossa de diüresi 114
7>> Sondatge vesical 116
8>> Recollida de mostres 119
9>> Tècniques de depuració extrarenal 122
Unitat 6 - Aparell digestiu 128
2>> Fisiologia de la digestió 137
3>> Patologies de l’aparell digestiu 140
4>> El pacient ostomitzat 143
5>> Sondatge rectal 147
6>> Administració d’ènemes 149
7>> Sondes nasogàstriques 151

ÍNDEX
Unitat 7 - Alimentació i dietètica 156
2>> Nutrients bàsics 159
3>> Necessitats nutricionals 166
4>> Dietes preventives o terapèutiques 169
5>> Procediments d’ajuda en l’alimentació oral 171
Unitat 8 - Aparell genital masculí i femení 182
2>> Aparell genital femení 187
3>> Patologies de l’aparell genital masculí 193
4>> Patologies de l’aparell genital femení 195
5>> Malalties de transmissió sexual 197
6>> Embaràs, part i puerperi 198
Unitat 9 - Cures del nounat 206
2>> Valoració inicial i primeres cures del nounat 211
3>> Cures generals del nounat 213
4>> Alimentació del nounat 215
5>> Seguiment del lactant 220
Unitat 10 - L’ancià 228
2>> Conceptes bàsics 231

ÍNDEX
3>> El procés biològic de l’envelliment 232
4>> Serveis sociosanitaris 238
5>> Valoració de les necessitats de l’ancià 239
6>> Cures de l’auxiliar d’infermeria 241
7>> Aspectes a tenir en compte en la vida diària dels ancians autònoms 243
Unitat 11 - El pacient terminal 248
2>> Protocols d’infermeria relacionats amb el malalt terminal 251
3>> Reacció del pacient davant d’una malaltia terminal 253
4>> Reacció dels familiars davant de la notificació d’una malaltia terminal 253
5>> Agonia del pacient terminal 254
6>> Signes de mort 254
7>> Cures post mortem 255
8>> Dol 257
9>> Donació i trasplantament d’òrgans i teixits 258
10>> Protocol de cures d’infermeria abans d’un trasplantament 259
Unitat 12 - Cures al pacient quirúrgic 264
2>> Cures preoperatòries d’infermeria 266
3>> Cures d’infermeria intraoperatòries 270
4>> Cures d’infermeria postoperatòries 272
5>> Drenatges 276

C4_IOC_unitat01_C4_IOC_01p006-031 20/07/11 12:55 Página 6
1 Aparell
u n i t a t
cardiorespiratori
SUMARI OBJECTIUS
n Anatomia de l’aparell ·· Conèixer les funcions generals de l’aparell
cardiovascular cardiorespiratori.
n Fisiologia i patologia de ·· Descriure l’anatomia dels elements que el formen.
l’aparell cardiovascular ·· Explicar la fisiologia dels òrgans de l’aparell
n Anatomia de l’aparell cardiorespiratori.
respiratori ·· Identificar les patologies més rellevants.
n Fisiologia i patologia de
l’aparell respiratori
1 >> Introducció
Els aparells cardiovascular i respiratori estan íntimament lligats. Són els
encarregats d’oxigenar la sang i distribuir aquest oxigen per tot l’organis-
me, entre altres funcions.
Per la seva estructura i la seva proximitat, qualsevol alteració d’algun
d’ells repercuteix directament en l’altre, de manera que els estudiarem al
mateix temps.
1.1 > Anatomia de l’aparell cardiovascular

Anatomia del cor
El cor és un òrgan imparell de contracció involuntària que està situat en
el mediastí mitjà, per darrere de l’estèrnum. Està format per quatre cavi-
Vocabulari
tats, que són les aurícules (dreta i esquerra) i els ventricles (dret i esquer-
re). El solc auriculoventricular separa les superfícies auriculars de les ven-
Mediastí: espai que queda entre amb-
triculars i conté les artèries coronàries, que són les encarregades de la dós pulmons.
irrigació de l’òrgan.
Al cor hi entren i surten els següents vasos sanguinis (Figura 1.1):
– A l’aurícula dreta hi entren les venes cava superior i inferior, ja sigui
soles o en un tronc comú, i el si coronari.
– A l’aurícula esquerra hi entren les quatre venes pulmonars.
– Del ventricle dret en surt l’artèria pulmonar.
– L’artèria aorta surt del ventricle esquerre.
Vena cava Aorta

superior Artèria pulmonar
Vena pulmonar
Vena Aurícula esquerra

pulmonar
Aurícula
dreta
Ventricle
esquerre
Vena cava
inferior
Ventricle
dret
1.1. Entrada i sortida dels vasos sanguinis.

El cor té forma de bota, la base de la qual, el ventricle dret, es recolza en

el diafragma (base inferior) i es dirigeix cap enrere. La projecció sobre la
graella costal és la següent (Figura 1.2):
– El seu vèrtex es troba, en cors sans, a l’alçada del cinquè espai intercos-
tal esquerre i de la línia mamària mitjana, provocant una impressió en
el pulmó esquerre anomenada impressió cardíaca.
– L’extrem dret el forma l’aurícula dreta, que se situa entre el tercer i sisè
cartílags costals drets.
– L’extrem esquerre està format pel ventricle esquerre i l’aurícula esquer-
ra.
Al cor hi ha un envà denominat septe, que separa l’òrgan en dues meitats
funcionals, anomenades cor dret i cor esquerre. Aquest envà es pot dividir
1.2. Localització anatòmica del cor.
en dues parts, que són:
– Envà interauricular. Separa entre si ambdues aurícules i està format per
dos segments que s’uneixen entre si en el moment del naixement. Si
això no ocorre, es produiran patologies d’intercanvi de sang entre amb-
dues aurícules.
– Envà interventricular. És l’envà que separa entre si ambdós ventricles. Al
Vocabulari
contrari que l’interauricular, aquest és únic.
Con d’ejecció: lloc en forma cònica Existeixen altres envans que separen aurícules de ventricles, els quals, a
pel qual la sang penetra a l’artèria. diferència dels anteriors, no són complets sinó que estan perforats per un
sistema de vàlvules que serveixen per dirigir el flux de sang en les direc-
cions adequades.
Aquestes vàlvules són (Figura 1.3):
– Vàlvules auriculoventriculars. Se’n distingeixen dues:
• Vàlvula tricúspide, anomenada
així per presentar tres pics.
Separa l’aurícula dreta del ven-
tricle dret.
• Vàlvula mitral o bicúspide, ano-
Aurícula esquerra menada així perquè recorda la
mitra dels bisbes. Separa les
dues cavitats esquerres.
– Vàlvules arterials, anomenades
també semilunars degut a la seva
Aurícula Vàlvula mitral forma. Se situen en el con d’ejec-
dreta Vàlvula aòrtica
ció d’ambdues artèries.
Vàlvula
pulmonar Ventricle Aquest sistema valvular està regulat
esquerre per un sistema muscular que forma
Vàlvula part de la musculatura del cor i que,
tricúspide per tant, és de contracció involuntà-
Músculs ria. Es tracta dels músculs papil·lars
papil·lars
(anomenats així per la seva forma
allargada), dels quals n’hi ha de tres
tipus, que es classifiquen en mús-
culs de primer, de segon i de tercer
1.3. Vàlvules cardíaques.
ordre en funció de la seva mida.
Aquests músculs tiren d’unes fibres

de teixit conjuntiu que, unides a
Web
l’extrem de les vàlvules, permeten la
La pàgina web texasheart.org/HIC/
seva obertura i tancament (Figura
Anatomy_Esp/anato_sp.cfm explica de
1.4). El cor està dins d’una “bossa” de forma molt clara l’anatomia cardíaca.
teixit conjuntiu que el recobreix en Aquesta adreça web www.juntadean-
la seva totalitat, prolongant-se fins a dalucia.es/averroes/~29701428/
la sortida dels grans vasos, i que s’a- salud/circu.htm conté les funcions de
nomena pericardi. Aquest té dues l’aparell cardiovascular i activitats
capes: interactives.
A la pàgina web www.gratisweb.com/
– Capa externa o parietal. És una
cvallecor/Anatomia.htm es parla d’ana-
capa dura de consistència fibrosa.
tomia, fisiologia i factors de risc en les
– Capa interna o visceral. És una
malalties cardíaques.
capa serosa. Aquesta pàgina web en anglès www.
Entre ambdues capes hi ha un espai 3dscience.com/imagenes_anatomia_
virtual que conté mínimes quanti- corazon_humano.asp presenta unes
tats d’una secreció pericàrdica, la imatges anatòmiques del cor en tres
dimensions.
missió de la qual és lubricar i amor- 1.4. Músculs papil·lars i fibra.
tir la fricció del cor en els seus movi-
ments de contracció i relaxació. El
cor pròpiament dit està format per
tres capes que, de fora cap endins,
són (Figura 1.5):
– Epicardi. Capa de teixit conjuntiu
i greix que recobreix el cor.
– Miocardi. És la capa muscular,
més gruixuda en els ventricles
—sobretot en l’esquerre— que en
les aurícules. La raó que això sigui
així es deu al fet que els ventricles Endocardi
són els encarregats d’enviar la

sang a l’exterior, de manera que la Miocardi
seva capa muscular ha de ser més
Pericardi
potent. Això és encara més sorpre-
nent en l’esquerre, ja que en par-
Epicardi
teix la sang a zones molt allunya-
des del cos, d’aquí que aquest
múscul estigui més desenvolupat.
– Endocardi. Capa prima que reco-
breix les cavitats cardíaques per
dins, així com els músculs
papil·lars i totes les estructures
1.5. Capes del cor.
intracardíaques.
Activitats proposades
1·· Dibuixa un esquema del cor i marca els noms de les parts que el formen, incloent les cavitats, els
vasos, les vàlvules, els músculs papil·lars i els envans.
10
Web 1.2 > Anatomia del sistema vascular

El sistema vascular està format per una xarxa que porta la sang que surt
A la pàgina web http://escuela.med. del cor a totes les cèl·lules de l’organisme i en recull els productes de resi-
puc.cl/Publ/ManualSemiologia/Vascular. du, portant-los de nou al cor. S’organitza en una estructura en xarxa de
html podràs trobar informació sobre el
vasos de diferent calibre i funció.
sistema vascular.
– Vasos arterials. En la circulació major, els vasos arterials surten del cor i
porten sang oxigenada als teixits, mentre que en la menor transporten
sang sense oxigenar, com ocorre amb l’artèria pulmonar i les seves bran-
ques. Depenent del calibre del vas, es parla d’artèries, arterioles i
capil·lars arterials. Les artèries tenen capacitat de contracció, ja que pre-
senten múscul llis en la seva paret (Figura 1.6).
1 Maxil·lar.
2 Facial.
3 Caròtide esquerra primitiva.
4 Subclàvia dreta. 17
5
1
Axil·lar.
6 2 18
Humeral.
7
19
Radial.
3 20
8 Cubital.
21
9 Arc palmar superficial. 4
10
22
Aorta abdominal.
5
11 Femoral. 23
12 Poplítia. 24
13 Tibial posterior.
6 25
14 Tibial anterior.
15
7 26
Arc plantar.
16 Plantar interna. 27
17 Auricular.
28
18 Caròtide externa.
19
8 29
Caròtide interna.
9
20 Caròtide primitiva dreta. 10 30
21 Tronc branquioencefàlic. 31
22 Subclàvia esquerra.
23 Coronària dreta. 32
24 Aorta descendent toràcica.
25 Tronc celíac.
11
26 Artèria renal.
27 Mesentèrica superior. 12
28 Mesentèrica inferior.
29 Ilíaca primitiva.
30 Ilíaca interna.
13 33
31 Ilíaca externa.
32 Femoral profunda. 14
33 Peroneal.
34 Plantar externa. 34
35 15 16 35
Pedial.
1.6. Sistema vascular. Artèries.

– Vasos venosos. Es diferencien dels arterials en què tots arriben al cor.

En la circulació major, transporten sang sense oxigenar des dels tei-
xits al cor, mentre que en la menor porten sang oxigenada al cor des
dels pulmons. També es diferencien en l’absència de múscul en la
seva paret, per la qual cosa moltes necessiten els músculs de l’organis-
me per poder portar la sang al cor.
A més, en el seu interior presenten un sistema de vàlvules que funcio-
nen com les rescloses dels canals i que serveixen per evitar el retrocés
de la sang. Si aquestes vàlvules no funcionen adequadament, es pro-
dueixen malalties vasculars com les varices o altres de més greus,
com la trombosi de venes profundes (TVP) (Figura 1.7).
1 Facial.
14 2 Jugular interna dreta.
3 Tronc venós braquiocefàlic dret.
4 Axil·lar.
1 15
5 Cefàlica.
16 6
2 Basílica.
17 7 Renal.
8 Ilíaca primitiva.
3
9 Ilíaca externa.
18
10 Ilíaca interna.
4 19
11 Safena interna.
12 Poplítia.
5 20
13 Safena externa.
14 Temporal superficial.
6
15 Jugular interna esquerra.
7 21 16 Jugular externa esquerra.
17 Tronc venós braquiocefàlic esquerre.
8
22 18 Subclàvia.
19 Vena cava superior.
9 23 20 Hepàtica.
10 21 Vena cava inferior.
22 Arc dorsal.
23 Arc dorsal.
24 Femoral.
11 24
12
13
23
1.7. Sistema vascular. Venes.

12
A l’igual que les artèries, es classifiquen depenent de la seva llum vas-

cular en grans venes, vènules i capil·lars venosos (Figura 1.8).
Vocabulari – Sistema limfàtic. S’encarrega de retornar la limfa a la sang, juntament
amb les substàncies que ha anat incorporant.
Llum vascular: és l’espai pel qual
La limfa és un líquid que està format pel greix que s’absorbeix
circula la sang dins del vas sanguini.
durant la digestió dels aliments a l’intestí prim i pels excessos de
líquid extracel·lular.
Aquest líquid es transporta fins a formar dos grans vasos, que són la
vena limfàtica i el canal toràcic. Aquests vasos desemboquen en les
venes subclàvies, prop del cor.
Els vasos limfàtics passen per uns nòduls (nòduls o ganglis limfàtics),
que s’encarreguen d’eliminar les substàncies tòxiques, així com els
gèrmens abans que la limfa arribi a la sang. Es troben sobretot en coll,
engonals, axil·les i al voltant de les orelles. El seu augment s’anomena
adenopatia (Figura 1.9).
Limfàtics del costat dret,

troncs, col·lectors i afluents.
Conducte toràcic i afluents.
Ganglis
cervicals
Ganglis axil·lars
Tronc
col·lector
Conducte
toràcic
Cisterna
del quilo
(Pecquet)
Ganglis
aòrtics
Ganglis
ilíacs
Ganglis
engonals
1.8. Llum vascular d’un vas sanguini. 1.9. Sistema limfàtic i ganglis.
2 >> Fisiologia de l’aparell cardiovascular

El cor és un òrgan singular, ja que es contrau de forma automàtica per
Vocabulari
impulsar la sang a la resta de l’organisme.
L’aparell cardiovascular és l’encarregat de realitzar el transport de subs- Hemoglobina: proteïna de la sang,
tàncies: oxigen, CO2 (a través de l’hemoglobina) i els nutrients necessaris responsable del seu color vermell.
per al metabolisme cel·lular, així com les substàncies de residu cel·lular. Ions inorgànics: substàncies neces-
També porta totes les cèl·lules sanguínies i transporta substàncies dissol- sàries per al funcionament cel·lular.
tes o unides a les proteïnes, com ara hormones, ions inorgànics, medica-
ments, etc.
2.1 > Fisiologia de la bomba cardíaca

El cor es comporta com una bomba capaç d’enviar la sang a la resta de
l’organisme. Per fer-ho, es contrau i es relaxa de forma consecutiva. Hi
ha, per tant, dos moviments cardíacs (Figura 1.10):
– Sístole. És el moviment que fa contraure el múscul del cor i, per tant,
envia la sang d’una cavitat a una altra o a l’exterior del cor. Segons
la cavitat, existeix una sístole auricular i una altra de ventricular.
– Diàstole. És el moviment que segueix a la sístole i es caracteritza per
una relaxació de les parets cardíaques. També és auricular i ventricu-
lar. Vàlvula
mitral
– Sístole auricular. Com ja hem comentat, és quan l’aurícula es contrau i
envia la sang als ventricles. Durant aquesta fase, ocorren els següents
fets:
• Obertura de les vàlvules auriculoventriculars.
• Pas de sang d’aurícula a ventricle.
• Ompliment de sang dels ventricles.
• Contracció auricular.
– Sístole ventricular. Ocorre a continuació i la sang és expulsada a les
artèries. Es caracteritza per:
• Contracció ventricular.
• Tancament de les vàlvules auriculoventriculars. Vàlvula tricúspide
• Obertura de les vàlvules semilunars.
• Sortida de sang cap a les artèries. Vàlvula
aòrtica
– Diàstole auricular. Segueix a la sístole auricular i, per tant, coincideix
amb els processos de la sístole ventricular. Es caracteritza per:
• Relaxació auricular.
• Ompliment de sang auricular a través de les venes.
– Diàstole ventricular. Ocorre al mateix temps que la sístole auricular i
segueix a la sístole ventricular:
• Relaxació ventricular.
• Ompliment de sang dels ventricles.
Ambdós moviments no ocorren al mateix temps, sinó que se succeeixen
en el temps. Donen lloc a dos sorolls diferents que es troben amb el
Vàlvula pulmonar
fonendoscopi, i s’anomenen primer i segon en funció del moment en
1.10. Sístoles i diàstoles ventriculars.
què s’escolten.
14
Vocabulari 2.2 > Fisiologia del sistema cardionector

El cor està innervat pel sistema nerviós autònom i els seus dos subsiste-
Sistema cardionector: és el sistema mes, simpàtic i parasimpàtic.
del cor que transmet el senyal elèctric
del sistema nerviós a les cèl·lules mus- El simpàtic exerceix accions positives sobre el cor, és a dir, augmenta les
culars per a la seva contracció. seves capacitats (la freqüència cardíaca, la pressió arterial, etc.), mentre
que el parasimpàtic exerceix una acció oposada. Es diu que el simpàtic
exerceix una acció inotròpica posi-
tiva i el parasimpàtic, negativa
(Figura 1.11).
Feix de Bachmann Ambdós sistemes arriben al cor per
una zona de les aurícules anome-
nada nòdul sinusal o sinoauricular.
D’aquesta en parteixen els fascicles
Nòdul internodals a través de les parets de
sinoatrial Ramificació les aurícules i es dirigeixen al
esquerra del Feix
nòdul auriculoventricular, que es
troba a la part inferior de l’envà
Tracte Ramificació
intermodular esquerra del Feix interauricular. En aquesta, es pro-
anterior de Hiss dueix un lleuger retard de l’impuls
Tracte Ramificació de nerviós per tal que doni temps a
intermodular Purkinje
mitjà l’aurícula a contraure’s, abans que
Tracte
comenci la contracció ventricular.
intermodular Des d’aquí es dirigeixen al feix de
posterior Hiss (situat en l’envà interventricu-
Nòdul Ramificació dreta lar) i d’aquest a les fibres de
atriventricular del Feix Purkinje, que els distribueixen a
de Hiss
ambdós ventricles, primer al dret i
després a l’esquerre, de manera
que l’estímul nerviós arribi a totes
1.11. Sistema cardionector. les cèl·lules musculars dels ventri-
cles i es produeixi una contracció.
Aquesta innervació és la responsable de la contracció del cor. Amb l’elec-
Vocabulari trocardiograma, podem conèixer el funcionament d’aquest sistema
(Figura 1.12).
Efecte inotròpic positiu: és el que
imita les funcions positives del cor; és
a dir, augmenta la freqüència cardíaca,
la força de contracció, etc., de mane-
ra que el cor és capaç d’enviar més
sang i amb més força a l’organisme.
Vocabulari
Electrocardiograma: tècnica que

permet veure les diferents ones que
es produeixen per l’estimulació elèc-
1.12. Electrocardiograma.
trica del cor.
2.3 > Fisiologia del sistema vascular Vocabulari

El sistema vascular es distribueix en dos sistemes circulatoris denomi-
nats circulació major i menor (Figura 1.13). Plexes: conjunt de capil·lars arterials
i capil·lars venosos.
– Circulació major. Porta sang oxigenada des del cor als teixits perifèrics.
Comença al ventricle esquerre, que envia la sang a l’artèria aorta i
aquesta, a través de successives ramificacions, la distribueix per tot l’or- Vocabulari
ganisme. L’intercanvi de substàncies es produeix a nivell dels capil·lars,
que són les branques arterials de menor gruix i que arriben a cada una Vasoconstricció: procés pel qual el
de les cèl·lules de l’organisme. Aquests capil·lars s’organitzen en plexes, vas sanguini disminueix la seva llum.
a partir dels quals es continuen en els capil·lars venosos, que al seu torn Vasodilatació: procés pel qual el vas
sanguini augmenta la seva llum.
es van reunint formant vasos de majors dimensions fins que la sang
Receptors vasculars: estructures
venosa torna al cor en l’aurícula dreta per mitjà de les venes cava supe-
nervioses, localitzades a la paret dels
rior i inferior.
vasos, que responen a l’acció del sis-
– Circulació menor. És la que permet l’oxigenació de la sang. Comença tema nerviós.
al ventricle dret, que propulsa la
sang a l’artèria pulmonar.
Aquesta es dirigeix als pulmons, Cap
es ramifica fins a arribar al
capil·lar pulmonar, on és oxige-
Vena pulmonar
nada, i torna reunificant-se en
vènules de majors dimensions Pulmons
fins a formar quatre venes pul- Aorta

monars, que desemboquen en
l’aurícula esquerra.
La innervació del sistema vascu-
Vena cava
lar depèn del sistema nerviós Cor
Vena hepàtica
autònom, que actua sobre els Artèria hepàtica
Fetge
receptors de les parets d’aquests
vasos provocant una vasocons- Vena porta
Artèria mesentèrica
tricció, amb la qual cosa el flux
de sang que arriba a un òrgan és Estómac
menor, o una vasodilatació, que
Intestí
és el procés contrari. A més,
aquest sistema és l’encarregat Ronyons
de regular l’equilibri de calor de Artèria renal

l’organisme i així, si fa fred, es
produeix una vasoconstricció Vena renal Cames,
que permet emmagatzemar abdomen
calor en l’organisme, i se
segueix el procés oposat si fa
1.13. Sistema vascular. Circulació major i menor.
calor.
2·· Realitza un dibuix dels dos sistemes circulatoris del sistema vascular i pinta de color vermell la circu-
lació major i de blau, la menor.
16
3 >> Patologia de l’aparell cardiovascular

Dins de les patologies de l’aparell cardiovascular, veurem primer les pato-
Vocabulari logies cardíaques i posteriorment les vasculars.
Mecanismes de compensació: són
3.1 > Patologia cardíaca
els que posa en marxa el cor perquè la
insuficiència cardíaca no produeixi Les patologies cardíaques de caràcter més freqüent són les següents: insu-
símptomes. ficiència cardíaca, patologia coronària, angina de pit, hipertensió arterial
Dispnea: dificultat respiratòria. Sen- i arítmies.
sació de “respirar malament”.
– Insuficiència cardíaca. Situació en què el cor és incapaç d’enviar adequa-
Edemes: acumulacions de líquid en dament la sang a la resta de l’organisme, ja sigui per una fallada com a
parts toves i sempre a favor de la gra- bomba o com a múscul. Qualsevol patologia —per exemple, les altera-
vetat. Així, en enllitats apareix a l’es- cions valvulars, l’IAM (infart agut de miocardi) o la HTA (hipertensió
quena, les mans, els peus, etc., men- arterial)— que afecti la capacitat d’enviar la sang del cor a l’exterior, pot
tre que en els pacients que caminen
provocar que la sang s’acumuli, produint patologia per acumulació de
(bipedestació) es dóna en els tur-
líquid que s’extravasa del vas sanguini per estasi.
mells.
Isquèmia: falta de reg sanguini. El cor és capaç de compensar aquesta malaltia per si mateix durant molt
temps, per a la qual cosa utilitza els denominats mecanismes de com-
pensació, que són els següents:
• Augment de la freqüència cardíaca.
• Augment de la força de contracció.
• Augment de les dimensions del cor (cardiomegàlia), per la qual cosa
augmenta el volum de sang expulsat.
• Augment del gruix del miocardi.
Aquests mecanismes són usats pel cor durant algun temps, durant el
qual la malaltia és asimptomàtica, però quan fallen o s’agreuja la malal-
tia apareixen els símptomes del procés, dels quals els més importants
són dispnea i edemes.
– Patologia coronària. Constitueix la segona causa de mortalitat en el
món occidental, per sobre del càncer i per sota dels accidents de tràn-
sit. La més important és l’infart agut de miocardi, que es produeix per
Paret enteral una obstrucció completa del flux de sang a una part del cor, que
causa la isquèmia del miocardi i la mort cel·lular i, per tant, l’atura-
da cardíaca.
Es tracta d’una patologia més freqüent en homes —encara que cada
vegada es dóna més en dones— i en què existeixen uns factors de risc
Obstrucció de greix molt clars: hipertensió arterial, consum de tabac, sedentarisme, dia-
betis, sobrepès, etc. És la causa principal de mort sobtada cardíaca
(Figura 1.14).
– Angina de pit (angor pectoris). Es produeix per les mateixes causes que
l’infart, però l’obstrucció del vas no és completa. Clínicament, els dos
processos cursen amb dolor localitzat en el tòrax (dolor precordial),
Flux sanguini que es pot irradiar a altres zones i s’acompanya d’un quadre de sudora-
ció, nàusees i vòmits.
El diagnòstic s’estableix amb l’electrocardiograma, que mostra l’apari-
1.14. Patologia coronària.
ció d’una sèrie d’ones específiques d’aquest procés.
– Hipertensió arterial. És també una de les malalties més freqüents en la

nostra societat. La tensió arterial és la pressió que exerceix la sang sobre
les parets dels vasos, que té relació amb la força amb què el cor bombe-
ja aquesta sang i amb la rigidesa de les artèries.
Vocabulari
La major part de les hipertensions no tenen causa coneguda i reben el Patologia autoimmune: és la pro-
nom d’hipertensions essencials. Són hipertensions secundàries les que duïda per alteracions en el sistema
obeeixen a alguna causa, com lesions renals, tumors, etc. És una malal- defensiu d’una persona, el qual no
tia important perquè afecta un percentatge molt alt de la població, sol reconeix adequadament les cèl·lules
passar desapercebuda durant molt temps i, quan apareixen símptomes, del propi organisme i lluita en contra
seu.
aquests es mostren perquè algun òrgan n’ha quedat afectat, donant els
símptomes típics d’aquest òrgan.
Una alimentació adequada, exercici físic moderat i no consumir tòxics
com tabac o alcohol, juntament amb les revisions mèdiques, constituei-
xen la millor forma de prevenir-la.
– Arítmies. Són els trastorns del ritme cardíac. Destaquen els següents:
• Bradicàrdia.
• Taquicàrdia.
• Flutter.
• Fibril·lació.
• Extrasístoles.
• Bloqueigs.
– Altres patologies. Són menys freqüents. Destaquen les patologies infec-
cioses (com les pericarditis i endocarditis), degeneratives, autoimmu-
nes (miocarditis), etc.
3.2 > Patologia vascular

Les patologies vasculars més fre-
qüents són les següents: arterios-
clerosi, trombosi, embòlies, arteri-
tis, f lebitis, varices i trombosi
venosa profunda.
– Arteriosclerosi. És un procés pel
qual es forma a les parets arte-
rials una placa formada per coles-
terol, greixos, plaquetes i altres
substàncies que obstrueixen
totalment o parcialment el pas
de la sang a través d’una artèria.
S’inicia a edats molt primeren-
ques (a partir dels sis anys) i té
molta relació amb els hàbits de
vida i, en especial, els alimenta-
ris. Produirà una disminució de
la llum vascular i, per tant, una
alteració del f lux sanguini
(Figura 1.15). 1.15. Placa d’ateroma.
18
– Trombosi. És l’obstrucció simptomàtica d’un vas degut a la placa d’ar-

teriosclerosi. Pot ser total o parcial i és simptomàtica, a diferència de
l’arteriosclerosi, que no ho és.
Vocabulari
– Embòlies. Es produeixen quan un trombe es deixa anar del vas on es
Trombes: elevacions que apareixen forma i arriba a un altre de menor calibre, al qual sol obstruir provo-
a les parets arterials, per acumulació cant una isquèmia a partir d’aquesta zona. Per tant, independentment
de diverses substàncies i que dismi- del punt on s’hagi generat el trombe, l’embòlia es produirà sempre en
nueixen les dimensions de la llum vas- una artèria, ja que el seu calibre disminueix a mesura que es van rami-
cular.
ficant, al contrari del que ocorre amb el calibre de les venes, que va
Èmbol: fragment d’un trombe que es sent major a mesura que es van unint les unes amb les altres. Els símp-
desprèn i va circulant per la sang fins tomes de l’embòlia depenen de l’òrgan afectat pel procés.
que arriba a un vas que és més petit,
amb la qual cosa s’hi queda i l’obs- – Arteritis. Processos infecciosos o autoimmunes d’una artèria.
trueix. – Flebitis. Processos inflamatoris de les venes, relacionats amb múltiples
causes però amb molta incidència en pacients amb vies.
– Varices. Dilatacions de les venes per alteracions en el retorn venós
(Figura 1.16).
– Trombosi venosa profunda. Formació de trombes en els sistemes veno-
sos profunds que són capaços d’embolitzar i acaben seguint la circula-
ció sanguínia major fins a arribar al pulmó, on provoquen embòlies
pulmonars.
Individus més afectats Zones més afectades

per edat i sexe venes de les cames (superficials
Adults d’ambdós sexes. i profundes).
Vena superficial Vena

profunda
Vena
anastomòtica
Definició
Les venes varicoses són les que,
localitzades generalment a les cames,
presenten sempre un aspecte inflat i
dilatat.
Vàlvula
Venes en condicions normals
Les venes superficials comuniquen amb
les profundes a través de les
anatòmiques, proveïdes de vàlvules
que permeten el reflux de sang només
del sistema superficial al profund.
Varices
S’estableix una dilatació dels vasos
seguida d’una insuficiència valvular
que permet el reflux de sang de dalt a
baix.
1.16. Varices.
4 >> Aparell respiratori

L’aparell respiratori s’encarrega d’assegurar el subministrament d’oxigen
Web
a les cèl·lules de l’organisme i eliminar el diòxid de carboni que en prové.
Per a aquest procés, es necessita l’aparell cardiovascular per transportar En aquesta pàgina web www.puc.cl/
l’oxigen, a través de l’hemoglobina, des dels pulmons a les cèl·lules. sw_educ/anatnorm/arespirat/index.htm
L’oxigenació de la sang és un procés que es produeix a través de l’intercan- es parla sobre anatomia i fisiologia de
vi gasós entre el vas sanguini i l’alvèol pulmonar. A més d’aquestes fun- l’aparell respiratori.
cions, l’aparell respiratori filtra, escalfa i humidifica l’aire que respirem, Aquesta pàgina web www.juntadean-
amb la qual cosa prevé l’entrada d’elements indesitjats i l’aparició d’infec- dalucia.es/averroes/~29701428/salud/
cions. respira.htm presenta imatges animades
sobre l’aparell respiratori.
4.1 > Anatomia de l’aparell respiratori
Aquesta adreça web www.eccpn.aibarra.
L’aparell respiratori està format per diferents òrgans, que ocupen posi- org/temario/seccion5/capitulo67/capi
cions anatòmiques diferents, alguns dels quals fora de la cavitat toràcica i tulo67.htm conté informació sobre ana-
altres dins. Es divideix en (Figura 1.17): tomia, fisiologia i patologia de l’aparell
respiratori.
– Vies aèries superiors. Estan situades fora de la cavitat toràcica i compre-
nen els següents òrgans: nas, coanes, faringe i laringe.
– Vies aèries inferiors. Són les que se situen a l’interior de la cavitat torà-
cica, llevat la tràquea, que està en una posició intermèdia. Estan forma-
des per: tràquea, bronquis principals, bronquíols (de diversos tipus),
alvèols, pulmons i pleura. Interiorment, les vies aèries inferiors estan
entapissades per una mucosa, denominada mucosa respiratòria, que és
un teixit especialitzat. Les seves cèl·lules contenen i produeixen moc,
que s’encarrega d’atrapar substàncies nocives per al nostre aparell respi-
ratori, i cilis, que les eliminen retornant-les a l’exterior.
Vies nasals
Faringe
Epiglotis
Laringe
Tràquea Alvèol
Pleura
Músculs
intercostals Bronqui
Bronquíol
Moc
Pulmó
Pulmó dret esquerre El moc que cobreix gran part de l’apa-
rell purificador de l’aire inspirat. Cada
Diafragma dia se’n produeixen uns 125 ml. Els cilis
microscòpics de les cèl·lules de la
mucosa impulsen el moc cap a la farin-
1.17. Aparell respiratori.
ge expulsant així les secrecions.
20
4.2 > Vies respiratòries superiors

Nas: fosses nasals
És la part de l’aparell respiratori que comunica directament amb l’exte-
rior. L’aire penetra a la via respiratòria a través dels orificis nasals i flueix
per les cavitats nasals, dreta i esquerra, que estan separades per un envà
cartilaginós i ossi denominat envà nasal. Als costats hi ha tres elevacions
òssies que es corresponen amb els cornets (superior, mitjà i inferior), la
missió dels quals és la d’augmentar la superfície per la qual flueix l’aire
(Figura 1.18). Les funcions del nas són:
– En la mucosa nasal es troben les terminacions nervioses responsables
del sentit de l’olfacte.
– La superfície d’aquestes cavitats està humitejada per moc i escalfada
per la sang, per la qual cosa l’aire, en passar pel nas, s’escalfa i s’humi-
difica condicionant-se per no irritar les vies respiratòries.
– Els sins paranasals són quatre cavitats cranials recobertes per un epite-
li secretor de moc que drenen a les fosses nasals a través d’uns orificis
o meats situats en els cornets nasals. Quan els sins paranasals s’infla-
men produeixen un quadre d’hipersecreció de moc i dolor local anome-
nat sinusitis.
Os nasal
Esfenoides
Cornet superior
Meat superior
Cornet mitjà
Meat mitjà
Cartílags nasals
Cornet inferior
Meat inferior
Finestra nasal
Paladar dur
Vel del paladar
1.18. Esquema de les fosses nasals.
Coanes
És una estructura òssia formada per l’os maxil·lar que comunica amb la
faringe i, per tant, posa en comunicació les fosses nasals amb la part supe-
rior de la faringe.
Faringe
Conducte d’aproximadament 12,5 cm de longitud, que és comú als apa-
rells digestiu i respiratori. Es divideix en tres parts: nasofaringe (situada
per darrere de les coanes), orofaringe (situada darrere de la boca) i farin-
go-faringe o segment inferior, que comunica amb la laringe.
L’anell de Waldeyer
L’aire entra a la faringe des de les cavitats nasals i continua per la larin-
Forma el primer sistema defensiu de
ge. A la nasofaringe s’obren les trompes d’Eustaqui, que la connecten l’organisme davant de l’entrada de
amb l’oïda mitjana. A l’extrem superior de la nasofaringe es troben dues gèrmens per les vies respiratòria i oral.
masses de teixit limfoide anomenades adenoides (vegetacions) o amígda- Per aquest motiu, és freqüent que aug-
les faríngies. A l’orofaringe se situen les amígdales palatines. Aquests tei- menti de dimensions en processos
xits limfoides formen un sistema de defensa davant de l’entrada de gèr- infecciosos, com ocorre en les amigda-
mens, en forma d’anell, que s’anomena anell de Waldeyer (Figura 1.19) litis, otitis, etc.
Cavitat nasal
Adenoides
Orifici que
connecta la
cavitat nasal
amb l’oïda
Llengua
Amígdales
1.19. Esquema de la faringe.
Laringe
Se situa a continuació de la faringe i és l’òrgan de la fonació. Està constituï-
da per diversos cartílags, com són l’epiglotis, el cricoides, el tiroides i els dos
aritenoides. L’epiglotis és un òrgan cartilaginós que separa la via aèria de la Producció de sons
digestiva, mentre que els cartílags aritenoides són els que mobilitzen les Les cordes vocals, en vibrar, donen lloc
cordes vocals modificant el to del so que produeix l’aire en passar per dins a la producció de sons. Quan les cordes
seu. Per la seva banda, les cordes vocals són dues gruixudes bandes de teixit estan tenses es produeixen sons aguts,
conjuntiu que vibren en relació a l’aire que els arriba i que, amb altres ele- mentre que quan estan relaxades el to
ments, són les responsables de l’emissió de sons. és més greu.
22
Vies respiratòries inferiors
Tràquea
Cartílag tiroides Conducte fibrocartilaginós, d’uns

11 cm de longitud, que s’estén des
de la laringe fins a la seva divisió en
els bronquis principals, ja en la
cavitat toràcica. Es denomina cari-
Cartílag cricoides
na el punt en què es divideixen
(Figura 1.20).
Es tracta d’un conducte semirígid,
format per entre quinze i vint
anells de cartílag hialí incomplets,
Cartílags traqueals
oberts en la seva part posterior, que
s’uneixen entre si per teixit conjun-
tiu fibrós.
Com la resta de les vies, està enta-
pissat per una mucosa de tipus res-
piratori.
Bronquis, bronquíols i alvèols

Bifurcació de tràquea La tràquea es bifurca en dos con-
Bronqui (Carina)
ductes denominats bronquis prin-
principal
cipals, els quals penetren en cada
un dels pulmons per l’hil pulmo-
nar.
El bronqui dret és més llarg i oblic
que l’esquerre, ja que aquest està
elevat pel cor. Dins de cada
pulmó, els bronquis es van ramifi-
Cartílags Bronqui
cant de forma successiva, de la
bronquials lobar mateixa manera que les branques
d’un arbre, en tubs cada vegada de
menor calibre, que es denominen
bronquíols respiratoris, bron-
quíols terminals i alvèols o sacs
alveolars.
Les parets de les vies aèries infe-
riors, de la mateixa manera que
1.20. Tràquea. les de la tràquea i les dels bron-
quis primaris, es mantenen ober-
tes per la presència de làmines de cartílag i, a més, estan revestides per
Vocabulari epiteli respiratori.
En els sacs alveolars i en els alvèols desapareixen l’epiteli respiratori i el
Hil: lloc d’entrada dels bronquis als
cartílag i són substituïts per una fina capa epitelial que permet que es
pulmons. És per aquí per on entren
dugui a terme sense cap mena de dificultat l’intercanvi gasós entre l’ai-
també les artèries i surten les venes.
re inspirat i els vasos sanguinis.
Pulmons
Els pulmons són un òrgan parell, situat a l’interior de la caixa toràcica
i separats pel mediastí, espai que allotja el cor, la tràquea, l’esòfag i part
de l’artèria aorta i les venes caves. Tenen forma prismàtica amb vèrtexs
superiors i bases inferiors que es recolzen sobre el diafragma. S’uneixen
a les parets toràciques gràcies a una membrana que els envolta anome-
nada pleura. Un teixit conjuntiu divideix en tres lòbuls el pulmó dret i
l’esquerre en dos. Al seu torn, cada lòbul està subdividit en segments.
Aquesta distribució condiciona la dels bronquis i bronquíols, d’aquí
que hi hagi bronquis lobulars i segmentaris. El pulmó esquerre és més
petit que el dret, ja que part del seu espai està ocupat pel cor (Figura
1.21).
Pulmó dret Pulmó esquerre
Lòbul superior
Lòbul mitjà
Lòbul inferior
Segment apical Segment apicoposterior I

Segment posterior Segment apicoposterior II
Segment anterior Segment anterior
Segment lateral Segment linguar superior
Segment mitjà Segment linguar inferior
Segment superior Segment superior
Segment basal anterior Segment basal anterior
Segment basal lateral Segment basal lateral
Segment basal posterior Segment basal posterior
1.21. Pulmó, lòbuls i segments.
Pleura
La pleura és una membrana de doble capa que, d’una banda, envolta el
pulmó i, de l’altra, se situa en la paret toràcica a la qual està unida. Entre
les dues capes hi ha un espai virtual ple de líquid pleural que, a l’igual que
en el pericardi, serveix per amortir els moviments respiratoris. Tira del
pulmó en els moviments inspiratoris, expandint-lo i permetent que entri
l’aire. La seva alteració provoca l’entrada d’aire al seu interior i el col·lapse
dels pulmons. Aquest procés s’anomena pneumotòrax.
24
5 >> Fisiologia de l’aparell respiratori

L’aparell respiratori és l’encarregat de la respiració i el responsable de
l’intercanvi gasós.
5.1 > Fisiologia de la respiració

La respiració és un procés autònom regulat pel cervell en funció de les
concentracions plasmàtiques de O2, de CO2 i de ions H+.
El centre regulador o centre respiratori està en la protuberància cerebral
i respon a les variacions en la concentració d’aquests ions de tal forma
que un augment dels nivells de CO2 o una disminució dels de O2 deter-
minarà un augment de la freqüència respiratòria i de la profunditat de
les respiracions. L’acte de la respiració comprèn dos moviments dife-
rents, que són la inspiració i l’espiració.
– Inspiració. Procés pel qual s’inhala l’aire del medi i penetren els gasos
respiratoris als alvèols. Es produeix per la contracció dels músculs,
fonamentalment del diafragma i, en altres ocasions, de la resta de
músculs toràcics. Aquesta contracció determina un augment de les
dimensions del tòrax en descendir el diafragma i elevar les costelles,
arrossegant al mateix temps la pleura parietal. Això, al seu torn, fa que
la fulla visceral s’expandeixi, atraient el parènquima pulmonar, amb
la qual cosa es crea a l’interior dels pulmons una pressió negativa que
Vocabulari
fa que l’aire penetri des de l’ambient a l’interior.
Parènquima: teixits que tenen les
– Espiració. Comporta una disminució de les dimensions dels pulmons
cèl·lules bàsiques de l’òrgan en què es en relaxar-se els músculs respiratoris contrets en la inspiració. És un
troben. Són el conjunt de cèl·lules procés passiu –és a dir, sense contracció de cap múscul– pel qual s’eli-
responsables de les funcions bàsiques minen a l’exterior els gasos que s’han intercanviat en l’alvèol.
de l’òrgan.
S’anomena freqüència respiratòria el nombre de respiracions que
una persona té en un minut. El valor normal oscil·la entre 14 i 20
rpm, encara que aquesta xifra és variable en funció de les situa-
cions de la persona.
VRI
3 000
CI
ml
3 500
CV ml
4 600
CPT
ml
5 800
ml VB
500
ml
VRE
1 100
CRF
ml
2 300
VR ml VR
1 200 1 200
ml ml
1.22. Espirometria.
No tot l’aire que entra en els pulmons serveix per ocupar l’estructura
pulmonar i no totes les vegades s’inspira la mateixa quantitat d’aire. Per
exemple, en els badalls entra més aire als pulmons que en condicions
normals. El mateix ocorre en altres situacions, com els sospirs, els plors,
les rialles, etc.
Per això, es parla d’una sèrie de volums i de capacitats pulmonars, com
són:
Volums respiratoris
Volum basal (VVP): és l’aire inspirat i espirat en cada respiració. Sol rondar els 500 ml.
Volum de reserva inspiratòria (VRI): és el que pot ser inspirat en una respiració profunda i forçada.
El seu valor és de 3 000 ml.
Volum de reserva espiratòria (VRE): volum màxim que pot ser espirat, després d’una espiració normal, mitjançant
una de forçada (1 100 ml).
Volum residual (VR): és el que queda després d’una respiració forçada (1 200 ml).
Volum respiratori per minut (VRM): es denomina així la quantitat d’aire que entra en els pulmons per minut
(6 litres).
Espai mort (EM): és l’aire que no col·labora amb l’intercanvi gasós.
Capacitat inspiratòria (CI): es tracta de la quantitat màxima que una persona pot inspirar i és la suma del VVP
i el VRI.
Capacitat residual funcional (CRF): quantitat d’aire que queda en els pulmons després d’una espiració normal.
És la suma del VRE i el VR (2 300 ml).
Capacitat pulmonar total (CPT): es denomina així el volum màxim que els pulmons poden assolir després d’un esforç
inspiratori. És la suma dels quatre volums anteriors (VVP + VRE + VRI + VR).
Capacitat vital (CV): quantitat màxima d’aire que una persona pot eliminar després d’omplir els pulmons al màxim
(4 600 ml). Equival a la suma de VR + VVP + VRE.
5.2 > Fisiologia de l’intercanvi gasós

Capil·lar pulmonar
Es realitza en els alvèols a través de la membrana alveolocapil·lar, entre Alvèol
la sang sense oxigenar, que circula pels capil·lars pulmonars, i l’aire que
hi ha a l’interior dels alvèols. Aquest procés es denomina difusió gasosa Hb
+CO2
i és passiu: es regula en funció de les pressions parcials dels gasos. Així,
com que la pressió parcial del O2 és major que en els capil·lars, hi entra-
Hb
rà fins que les pressions siguin iguals.
Per contra, el CO2 té major pressió parcial en els capil·lars i es difon cap CO2
als alvèols fins que aquestes pressions s’igualen. D’altra banda, els gasos
intercanviats circulen per la sang units a l’hemoglobina i dissolts en el O2 Hb
+O2
sèrum en petites quantitats, funció que es coneix com a transport de
gasos.
CO2
Per últim, en les cèl·lules es realitza l’operació inversa a la que es pro- O2
dueix en els alvèols, és a dir, el O2 passa dels capil·lars a les cèl·lules i el
CO2 passa de les cèl·lules als capil·lars per diferència de pressió. Aquest
tipus de procés dut a terme per aquestes cèl·lules es coneix com a respi-
1.23. Intercanvi gasós.
ració cel·lular (Figura 1.23).
26
6 >> Patologies de l’aparell respiratori

Les patologies de l’aparell respiratori són les següents: patologia infec-
ciosa, restrictiva, obstructiva, tuberculosi i patologia tumoral.
6.1 > Patologia infecciosa

Les infeccioses són les patologies
més freqüents de l’aparell respira-
tori i també les més banals. Es clas-
sifiquen, en funció del temps de
durada, en agudes i cròniques; i
segons l’òrgan afectat reben dife-
rents noms, com ara rinitis, tra-
queïtis, laringitis, bronquitis i
bronquiolitis. Es produeixen per
molts agents, tant bacterians com
virals, i el seu curs sol ser autolimi-
1.24. Pacient amb pneumònia (zona tat. Destaquen, per la seva impor-
verda).
tància, les pneumònies, que és un
procés d’afectació del pulmó provo-
cat per una gran varietat de gèrmens, essent el més freqüent el pneumo-
coc. Cursa amb alteracions respiratòries com tos, expectoració, dispnea i
un quadre general infecciós (febre, mal estat general, etc.). Amb tracta-
ment, es cura sense deixar lesió en els teixits (Figura 1.24).
6.2 > Patologia restrictiva

Són els processos que disminueixen (restringeixen) l’espai físic a l’inte-
rior dels pulmons i la capacitat ventilatòria del pulmó i, per tant, les
seves funcions (intercanvi gasós). Destaquen dues patologies: l’asma i
l’emfisema pulmonar.
– L’asma és una malaltia que cursa amb disminució de les dimensions
dels bronquis (broncoconstricció) provocat per múltiples causes, però
sobretot per factors al·lèrgics. Clínicament cursa amb dispnea i resulta
molt evident la presència de roncus i sibilàncies que es poden perce-
bre sense necessitat d’usar el fonendoscopi.
– L’emfisema és una patologia en què es destrueix el teixit pulmonar i
es queda aire retingut en els pulmons, amb la qual cosa es redueix la
seva capacitat. Està molt relacionat amb el consum de tabac.
Vocabulari
6.3 > Patologia obstructiva
Roncus i sibilàncies: són sons que Són processos en què s’obstrueixen completament les vies aèries i, per
se senten en auscultar un pacient, o tant, impedeixen el moviment de l’aire inspirat. Clàssicament han rebut
sense auscultació si són intensos. Es
la denominació de bronquitis cròniques, encara que se les ha d’incloure
produeixen pel pas d’aire a través
en un concepte molt més ampli, com és el de malaltia pulmonar obstruc-
dels bronquis reduïts de gruix i amb
mucositat a l’interior. Els roncus són
tiva crònica (MPOC). Aquestes sigles representen múltiples malalties que
sons més greus (roncs), mentre que tenen el mateix patró. Clínicament, cursa amb tos i expectoració i, depe-
les sibilàncies tenen un so més agut, nent de la seva gravetat, amb alteracions de l’intercanvi gasós. Presenta
que recorda un xiulet. una gran relació amb el consum de tabac.
6.4 > Tuberculosi

Encara que es tracta d’una patologia infecciosa, l’estudiem a part perquè
és una malaltia que torna a tenir una gran incidència en els últims anys.
Està produïda per un germen que és el Mycobacterium tuberculosae (o
bacil de Koch, Figura 1.25), germen molt conegut i amb característiques
tintorials i de cultiu especials.
Pot afectar tota la població, encara que hi ha grups de més risc i es trans-
met a través de gotes microscòpiques de saliva per l’aire (gotes de
Pflüge).
Clínicament, cursa de forma molt poc evident, com un quadre infecciós
lleu, però a vegades es pot manifestar de forma molt evident, amb tos i
hemoptisi.
Té un tractament conegut i que funciona correctament a través d’una 1.25. Bacil de Koch.
sèrie d’antibiòtics que es combinen entre si segons una sèrie de pautes
ja establertes. Vocabulari
6.5 > Patologia tumoral Tisis: forma antiga de denominar la
Si bé qualsevol part de l’aparell respiratori pot patir processos tumorals tuberculosi.
malignes, existeixen dues zones en què la freqüència és major: Hemoptisi: sortida de sang vermella
amb la tos.
– Tumors laringis. Són molt freqüents i es manifesten per disfonies.
Tenen una relació directa amb el
consum de tabac.
– Tumors pulmonars. És la prime-
ra causa de mort d’origen tumo- L’hàbit de fumar
ral en els homes i la tercera de s’associa amb un
increment del risc de
causa global, per darrere dels patir càncer de:
accidents de trànsit i les malal-
ties cardiovasculars.
Se sap que té una relació directa
amb el consum de tabac, que Boca
constitueix la primera causa de
producció d’aquests tumors.
Hi ha diversos tipus anatomopa-
tològics, essent el més freqüent
el carcinoma. El seu pronòstic és
molt dolent, essent molt baixa la
supervivència als cinc anys.
– Altres tumors. Amb freqüència,
els tumors procedents d’altres
òrgans es reprodueixen en el
pulmó.
Pulmó Esòfag
Aquest tipus de tumors es deno-
minen secundaris o metastàsics
(Figura 1.26). 1.26. Patologia tumoral.
28
Idees clau
– Del cor
Anatomia
– Del sistema vascular
– De la bomba cardíaca
Aparell cardiovascular Fisiologia – Del sistema connector
– Del sistema vascular
– Cardíaca
Patologia
– Vascular
APARELL
CARDIORESPIRATORI
– De les vies respiratòries superiors

Anatomia
– De les vies respiratòries inferiors
– De la respiració
Fisiologia
– De l’intercanvi gasós
Aparell respiratori
– Infecciosa
– Restrictiva
Patologia – Obstructiva
– Tuberculosi
– Tumoral
Activitats finals
.: CONSOLIDACIÓ :.
1·· Realitza al teu quadern un dibuix de les vàlvules venoses i descriu les diferències entre varices superfi-
cials i profundes.
2·· Retalla un dibuix de l’aparell respiratori, enganxa’l al teu quadern i escriu el nom dels diferents
òrgans.
3·· Fes al teu quadern un esquema o una taula dels diferents òrgans de l’aparell respiratori, indicant la fun-
ció de cada un.
Descriu el camí que segueix l’aire que entra fins que surt del cos, indicant els òrgans que travessa i els can-
vis que pateix.
4·· Analitzant la composició de
Gas Aire inspirat Aire espirat
l’aire inspirat i espirat, obte-
nim les següents dades: Nitrogen 79 % 79 %
a) Quin gas ha disminuït de Oxigen 20 % 16 %

percentatge? On ha anat a Diòxid de carboni 0,04 % 4%
parar?
b) Quins gasos han augmentat de
Vapor d’aigua Molt poc. Bastant.
percentatge? D’on procedeixen?
.: APLICACIÓ :.
1·· A l’esquema de la següent espirometria, repassa els volums i les capacitats pulmonars.
1.27. Espirometries.
2·· Explica, mitjançant un esquema, el procés d’intercanvi gasós.

30
Cas final
Viatge de la sang pel cos humà

·· Globulín és un hematies del nostre organisme que té afany viatger i, per tant, vol conèixer tots els
racons del nostre cos. El pots ajudar i dir-li l’itinerari que ha de seguir?
a) Per viatjar d’una vena del peu dret fins al pulmó.
b) Per anar des del pulmó fins al cap per veure el cervell.
c) Per arribar als ronyons sortint d’un ull.
d) Per anar d’un dit de la mà fins al peu.
e) Per arribar al fetge, des de la bufeta urinària.
Globulín t’estarà molt agraït si, a més, li expliques amb esquemes, per tal que ho pugui entendre millor.
Solució ··
a) Aniria a través de les venes de les cames fins arribar a la vena femoral, que desemboca a la vena porta,
passa el filtre hepàtic i desemboca a la vena cava inferior, que el porta fins a l’aurícula dreta, des d’on
va al ventricle dret i surt per l’artèria pulmonar arribant, a la fi, al pulmó.
b) Des del pulmó agafa l’autopista de les venes pulmonars, que el porten a l’aurícula esquerra, continua
fins al ventricle esquerre i aquest l’envia amb gran força per l’aorta ascendent fins a la crossa de l’aor-
ta, des d’on afaga l’autovia de les caròtides primitives, que per la seva branca interna arriba al cervell.
c) Cansat de la vista que s’observa, Globulín surt de l’ull a través de les venes oculars que desemboquen
a la vena cava superior. Aquesta arriba a l’aurícula dreta i passa al ventricle dret. Des d’aquí agafa l’ar-
tèria pulmonar per tornar al cor després de recórrer la circulació menor, passa a l’aurícula esquerra i, a
continuació, al ventricle esquerre. Finalment, es dirigeix a l’artèria aorta, que el condueix al llarg del
cos fins a arribar a les artèries renals.
d) Des d’un dit de la mà, agafa la circulació venosa, que el condueix a l’aurícula dreta. Recorre la circu-
lació menor i torna a sortir pel ventricle esquerre, recorrent la circulació major fins al peu.
e) Des de la bufeta, agafa el sistema venós fins a la vena porta, que el porta directament al fetge.
1.28. Hemodies.
Unitat 1 - Aparell cardiorespiratori REVISTA SANITÀRIA
UN FUMADOR D’UN PAQUET AL DIA TÉ VINT VEGADES MÉS

DE POSSIBILITATS DE PATIR CÀNCER DE PULMÓ
Quins són els principals temes a tractar supervivència a 5 anys és molt baixa, entorn al 12-15 %
en aquest congrés? i això explica la seva alta mortalitat.
Aquest any, per primera vegada, es desenvolupa Creu que la Llei antitabac reduirà la incidència
paral·lelament una reunió d’infermeria que tractarà d’aquesta malaltia?
sobre el tabac. Els temes del nostre congrés són, a És el tabac el principal factor de risc?
més del càncer de pulmó, la síndrome d’apnea del
son, la fibrosi quística i la MPOC. Evidentment, el tabac és el principal factor de risc
per al desenvolupament del càncer de pulmó. Un
Afecta el càncer de pulmó els no fumadors? fumador d’un paquet al dia té un risc 20 vegades
De quina manera? major de patir un càncer de pulmó que un no fuma-
dor. Aquest risc augmenta amb la quantia del consum
El càncer de pulmó afecta fonamentalment els i la precocitat en començar a fumar. Si es deixa de
fumadors, ja que el 90 % dels pacients amb càncer fumar, el risc disminueix fonamentalment a partir del
de pulmó són o han estat fumadors, però hi ha un cinquè any.
petit percentatge de pacients no fumadors, entre els Als Estats Units, s’ha comprovat que la incidència del
quals alguns són fumadors passius o bé tenen altres càncer de pulmó ha disminuït clarament en disminuir
factors de risc. el consum de tabac. Hi ha un decalatge de 25-30 anys
entre el pic de consum de tabac i la màxima incidèn-
Quina és la qualitat de vida dels pacients cia de càncer de pulmó. Si el 1986 hi havia tres
que tenen càncer de pulmó? homes fumadors per cada dona, l’any 2002 la relació
Els pacients amb càncer de pulmó tenen una quali- és gairebé 1:1, sobretot entre joves. Per això, hem
tat de vida disminuïda, sobretot en les formes més d’esperar un augment de la incidència en dones en
avançades i en les fases finals de la malaltia. Els els pròxims 20 anys.
símptomes més freqüents són el dolor, la dispnea
(sensació d’ofec) i la tos. Tot i això, com que el càn- La Llei antitabac podrà reduir la mortalitat per càn-
cer de pulmó es pot estendre a qualsevol òrgan, els cer de pulmó si aconsegueix disminuir-ne el seu con-
símptomes poden ser molt diversos. sum i, tot i que encara és aviat per veure’n l’eficà-
cia, en els primers mesos de 2006 s’han reduït les
Quina prevalença té la malaltia a Espanya? vendes de tabac en un 6 %. A més, la prohibició de
Quin grau de supervivència té? fumar en llocs públics reduirà els càncers per taba-
quisme passiu.
El càncer de pulmó és el tipus de càncer que més
morts produeix a Espanya i en el món. És el més fre- Font: Entrevista amb el doctor Pedro Ansola.
Hospital Cruces de Bilbao.
qüent en homes, mentre que en dones apareix en el Coordinador del XIX Congrés de la Societat
sisè lloc, si bé està augmentant la seva prevalença. La Basconavarra de Patologia Respiratòria.
Activitats
1·· Llegeix l’article i explica els conceptes de fumador actiu i de fumador passiu. Observa amb atenció
el teu entorn i compta el nombre de vegades que, al llarg d’un període determinat —per exemple, una
setmana— estàs en contacte amb el tabac. Observa la quantitat de fumadors passius que hi ha.
2
u n i t a t
Les constants vitals

SUMARI OBJECTIUS
n Introducció a les ·· Definir el concepte de constants vitals.
constants vitals ·· Conèixer les tècniques de medició de constants vitals.
n Temperatura ·· Descriure els paràmetres normals i les seves alteracions
n Pols patològiques dins de l’exploració del pacient.
n Respiració ·· Identificar els factors que influeixen en els valors normals
n Pressió arterial de les constants vitals.
n Pressió venosa central ·· Seleccionar les tècniques de medició de constants vitals
en cada situació.
1 >> Introducció
Una de les funcions de l’auxiliar d’infermeria és col·laborar amb l’equip de
salut en la selecció i preparació del material necessari per al correcte de- Vocabulari
senvolupament de les tècniques de medició de les constants vitals.
Aquestes tècniques es poden realitzar en centres hospitalaris, equips d’a- Hemodinàmica: és la ciència que
s’encarrega de l’estudi del flux sangui-
tenció primària i atenció domiciliària.
ni, així com de les pressions que es pro-
Les constants vitals són els paràmetres que indiquen l’estat hemo- dueixen a l’interior dels vasos sanguinis
dinàmic del pacient. i que afecten la circulació.
Els cinc paràmetres considerats com a constants vitals es resumeixen en el

següent esquema:
Hipotèrmia
< de 36 °C
Normotèrmia:
Temperatura
36 °C 37 °C - Febrícula:
37,1 °C / 37,9 °C
Hipertèrmia - Febre o pirèxia:
38 °C / 40 °C
- Hiperpirèxia: > 40 °C
- Bradicàrdia: < 50 bpm
Pols - Normal: 60 lpm / 80 bpm
- Taquicàrdia: > 100 bpm
- Bradipnea: < 10 rpm

CONSTANTS
Respiració - Eupnea: 14 rpm / 20 rpm
VITALS
- Taquipnea: > 20 rpm
- Diastòlica: < 60 mmHg

Hipotensió
- Sistòlica: < 100 mmHg
- Diastòlica: 60/90 mmHg

Pressió arterial Normotensió
- Sistòlica: 120/140 mmHg
- Diastòlica: > 90 mmHg

Hipertensió
- Sistòlica: > 140 mmHg
Vena cava:
6/12 cm H2O
Pressió venosa
central
Aurícula dreta:
0/4 cm H2O
La lectura d’aquestes constants varia d’un individu a un altre i en funció

del sexe, l’edat, l’estat nutricional i l’hora del dia, però existeixen uns mar-
ges del que es considera normal per a cada un d’aquests signes, segons es
pot veure en l’esquema anterior.
34
Formes de prendre les constants vitals

Existeixen diferents tècniques per mesurar les constants vitals, que poden
Web classificar-se en:
– No invasives. Són les formes de mesurar les constants vitals sense inva-
A la pàgina web de l’Institut Joanna
sió dels teixits. L’auxiliar d’infermeria prepara els materials i realitza
Briggs, a l’adreça: www.isciii.es/htdocs/
aquestes tècniques (Figura 2.1).
redes/investen/Best_Practice.htm
– Invasives. Són les formes de mesurar les constants vitals en què cal intro-
podràs accedir a diversos articles sobre
temes sanitaris.
duir algun tipus de catèter, sonda o via a l’interior del pacient, amb la
finalitat de mesurar i registrar aquestes constants a través de sensors. En
Un d’aquests articles és una publicació aquestes tècniques, les funcions de l’auxiliar d’infermeria es limiten a
d’infermeria basada en l’evidència.
preparar el material i a col·laborar amb el professional que realitza les
Aquest article intenta unificar criteris
tècniques.
sobre els mètodes de medició de les
constants vitals, així com els seus parà-
metres de normalitat. El podem trobar
a la següent adreça: www.isciii.es/
htdocs/redes/investen/pdf/jb/
1999_3_3_SignosVitales.pdf
2.1. Presa de constants vitals a un pacient.
1·· Indica, d’entre els següents valors, els que estiguin dins de la normalitat:
– 135/70 mmHg – 92 b/m
– 38,3 °C – 160/90 mmHg
– 95 b/m – 14 rpm
– 25 rpm – 90/50 mmHg
– 36,7 °C – 120 b/m
2·· Elabora una taula amb els valors anteriors relacionant la xifra i la unitat de medició amb la cons-
tant vital que correspongui.
3·· Si un pacient presenta les següents constants vitals: 65, ..... mmHg, 100 b/m, 39,5 °C, 25 rpm.
Com actuaries? Raona la teva resposta.
2 >> Temperatura
La temperatura corporal és l’equilibri existent entre la calor pro-
duïda i la que perd l’organisme. Vocabulari
La producció de calor es deu principalment al metabolisme dels aliments, L’hipotàlem: és una regió de l’encè-
l’activitat, l’exercici físic i l’estimulació hormonal. Mentre que la pèrdua fal situada a la base del cervell, que té
de calor es produeix per radiació, conducció, transmissió i evaporació a una important funció per a la vida
través del tracte respiratori i la transpiració de la pell. D’altra banda, cal vegetativa. Regula la gana, la son, l’ac-
recordar que el centre de control de la temperatura corporal es troba a tivitat sexual, la temperatura corporal,
l’hipotàlem. els processos endocrins, etc.
Els valors normals de la temperatura corporal en els adults sans oscil·len

entre 36 i 37 °C en la temperatura axil·lar i bucal, mentre que la tempera-
tura rectal és 0,6 °C més elevada.
2.1 > Factors que afecten la temperatura corporal

La temperatura corporal es pot veure afectada per una sèrie de factors:
Factors Característiques
Vocabulari
Els lactants i ancians majors de 75 anys són més suscepti-
Edat. bles de patir desajustos en la regulació de la temperatura Adrenalina i noradrenalina: hor-
per factors ambientals. mones secretades per la càpsula supra-
renal, amb funció vasoactiva, entre
Habitualment, la temperatura varia entre el matí i la
altres.
tarda, de forma que al matí és inferior i va augmentant al
Hora del dia.
llarg del dia fins a 1 °C. La temperatura màxima s’obté
generalment entre les 20.00 i les 24.00 h.
Activitat L’activitat muscular augmenta la producció de calor i eleva

física. la temperatura corporal.
La secreció de progesterona en les dones produeix una lleu-

gera elevació de temperatura en el moment de l’ovulació,
Sexe.
fet que s’aprofita en tractaments de fertilitat per conèixer
el moment exacte de l’ovulació.
Qualsevol situació que suposi una elevació de la secreció

Estats
d’adrenalina i noradrenalina produeix un augment del
emocionals. metabolisme i, per tant, un augment de la calor corporal.
El clima i la situació geogràfica afecten directament la

temperatura. En els climes càlids tendeix a pujar i en
Ambient. ambients freds a baixar, necessitant en ambdós casos una
despesa d’energia superior per part del nostre organisme
per a mantenir la temperatura en límits normals.
2.2 > Alteracions de la temperatura corporal

Quan la temperatura és més baixa del normal es denomina hipotèrmia i Valors normals
quan oscil·la entre 37,1 °C i 37,9 °C rep el nom de febrícula. de la temperatura corporal
L’elevació de la temperatura corporal per sobre dels valors normals, entre Recorda que la temperatura corporal
en els adults sans oscil·la entre els 36 i
38 °C i 40 °C, es denomina pirèxia, hipertèrmia o febre. Una febre molt
els 37 °C.
alta, per sobre dels 40 °C, es denomina hiperpirèxia.
36
2.3 > Medició de la temperatura a través de tècniques no

Tija
invasives
Les tècniques no invasives o indirectes de medició de temperatura són les
que s’utilitzen habitualment, degut a la seva fiabilitat, comoditat per al
pacient i baix risc.
Medició de la temperatura amb termòmetre de mercuri

Coll o electrònic
Bulb
Es realitza amb el termòmetre clínic, consistent en un tub de vidre, cali-
brat en graus Celsius o Fahrenheit, que conté una columna de mercuri
2.2. Parts d’un termòmetre clínic.
que s’expandeix per reacció a la calor del cos. L’escala de medició abraça
des de 35 °C fins a 42 °C (Figura 2.2).
En l’actualitat, aquests termòmetres estan sent desplaçats per termòme-
tres digitals, ja que al juliol de 2007 la Comunitat Europea va acordar l’e-
liminació de tots els aparells que continguin mercuri en el termini d’un
any i mig, per a reduir la contaminació ambiental que produeix aquesta
substància, instant els països membres a modificar les seves legislacions
en el termini d’un any per aconseguir aquesta finalitat (Figura 2.3).
Els models de termòmetres d’ús domèstic són simples i de fàcil maneig,
mentre que en l’àmbit hospitalari s’utilitzen models més complexos i
exactes, que consten d’una unitat de medició central i d’unes cànules d’un
sol ús per a cada pacient.
2.3. Termòmetre digital. Existeixen altres tipus de termòmetres, com ara:
– Els rectals, que tenen el bulb de mercuri més gruixut i curt.
– Els vaginals, amb una escala que abraça menys graus.
– Els d’un sol ús, que són cintes sensibles que es col·loquen a l’abdomen o
al front i que canvien de color en funció de la temperatura. S’utilitzen
en lactants i nens petits.
– Els electrònics, que tenen una sonda que s’introdueix a la boca, recte o
esòfag i registra la temperatura en una pantalla.
La temperatura corporal es pot prendre a la cavitat bucal, a l’axil·la i al
recte.
4·· Emplena la següent taula identificant les alteracions i característiques de la temperatura:
Alteracions Característiques
Hipotèrmia.
Quan la temperatura oscil·la entre 37,1 °C i 37,9 °C.
Pirèxia, hipertèrmia o febre.
Si la temperatura es troba per sobre dels 40 °C.

Tècnica
Medició de la temperatura axil·lar

·· Consisteix en la medició de la temperatura a l’axil·la del pacient,
amb termòmetre de mercuri o digital.
Material: termòmetre, desinfectant, tovallola o gases i guants

d’un sol ús.
Protocol:
1. Rentar-se les mans i posar-se els guants.
2. Explicar-li al pacient el procediment que realitzarem.
2.4. Pacient sotmès a un procedi-
3. Comprovar que la columna de mercuri està per sota de 35 ºC. ment de mesurament de la tempe-
4. Si l’axil·la del malalt està humida, assecar-la amb una tovallola o ratura axilar.
gases sense friccionar.
5. Col·locar el termòmetre al centre de l’axil·la i creuar l’avantbraç del pacient sobre el tòrax.
6. Comprovar que el termòmetre està en contacte amb la pell i mantenir-lo en aquesta posició de 5 a 10
minuts.
7. Retirar el termòmetre sense tocar el bulb, llegir la temperatura i anotar el resultat i les observacions per-
tinents a la gràfica del pacient.
8. Abaixar la columna de mercuri subjectant el termòmetre per l’extrem oposat al bulb. Rentar i desinfec-
tar el termòmetre.
9. Acomodar el pacient, recollir el material, treure’s els guants i rentar-se les mans.
Observacions: si s’acaba de realitzar el rentat d’aquesta zona, esperar 10 minuts abans de dur a terme
aquesta tècnica.
La gràfica hospitalària
És un document clínic que recopila
dades numèriques o observacions de
l’estat de salut d’un pacient (Figura
2.5. Gràfica hospitalària.
2.5).
38
Tècnica
Medició de la temperatura rectal

·· Medició de la temperatura en el recte del pacient amb termòmetre
de mercuri o digital.
Material: termòmetre rectal, gases, desinfectant, lubricant i

guants d’un sol ús.
Protocol:
2. Explicar-li al pacient el procediment que realitzarem. 2.6. Presa de temperatura rectal.
3. Comprovar que la columna de mercuri està per sota de 35 ºC.
4. Col·locar el pacient en posició decúbit lateral. Si és un lactant, es
col·locarà en decúbit supí.
5. Aplicar el lubricant amb una gasa uns 4 cm al voltant del bulb del termòmetre per no produir dolor ni
irritació de la mucosa rectal.
6. Elevar el gluti superior, demanar al pacient que respiri profundament i introduir la zona del bulb 2 cm.
Als lactants, subjectar els turmells amb una mà i aixecar les cames per visualitzar l’anus (Figura 2.6).
7. Mantenir el termòmetre posat durant 5 minuts, llegir la temperatura i anotar-la.
8. Abaixar la temperatura, netejar i desinfectar el termòmetre.
Observacions: no realitzar aquesta tècnica si el pacient té alguna patologia rectal, ha estat sotmès a cirur-
gia en aquesta zona o està agitat. La medició de la temperatura rectal està indicada en nens menors de 6
anys i en pacients inconscients.
Tècnica
Medició de la temperatura oral

·· Medició de la temperatura a la
boca del pacient amb termòmetre Material: termòmetre, gases, desinfectant i guants d’un sol
de mercuri o digital. ús.
Protocol:
1. Seguir els tres primers passos de la tècnica anterior.
2. Desinfectar el termòmetre amb desinfectant i aclarir-lo amb aigua freda per a no irritar les mucoses.
3. Col·locar el termòmetre sota la llengua del pacient, a la fossa sublingual, i demanar-li que el subjecti
amb els llavis. Mantenir-lo a la boca de 3 a 5 minuts.
4. Retirar el termòmetre, llegir la temperatura i anotar-la a la gràfica del pacient.
5. Abaixar la columna de mercuri, rentar i desinfectar el termòmetre.
Observacions: no realitzar aquesta tècnica quan el pacient hagi acabat de menjar, beure, fumar o es trobi
inconscient o agitat.
Medició de la temperatura amb termòmetres químics d’un sol ús

Els termòmetres químics d’un sol ús contenen una substància que
canvia de color al contacte amb una font de calor, de manera que,
en aplicar-los sobre la pell, indiquen la temperatura registrada amb
un número o amb una sèrie de marques.
Aquests termòmetres poden ser fonamentalment de dos tipus:
– Tires reactives flexibles que s’apliquen sobre la pell (generalment al
front o a l’abdomen) durant un temps determinat segons el fabricant.
– Tires per introduir a la boca com si es tractés d’un termòmetre de mer- 2.7. Termòmetre de tira reactiva fle-
xible.
curi.
En general, aquest tipus de termòmetres no són molt precisos, de manera
que s’usen poc en el medi hospitalari (Figura 2.7).
Medició de la temperatura amb termòmetres infrarojos

Els termòmetres infrarojos són uns aparells que disposen de sen-
sors sensibles a aquest tipus de radiació emesa per les fonts de
calor.
Els més habituals són els que mesuren la temperatura al timpà a través
del conducte auditiu, els quals disposen d’uns cons, que poden ser d’un
sol ús i que s’aproximen a l’oïda durant pocs segons sense que s’arribi a 2.8. Termòmetre d’infrarojos.
tocar la pell.
Tenen l’avantatge que, en no contactar amb la pell, és poc probable trans-
metre infeccions. S’usen freqüentment en serveis de pediatria. Tot i això,
tenen el desavantatge de registrar lectures errònies en presència d’infec-
cions locals de l’oïda o excessos de cerumen en el conducte auditiu. A més, Catèters Swan-Ganz
han de ser calibrats cada cert temps per assegurar que la lectura sigui i Piccoplus®
correcta (Figura 2.8). Serveixen per a monitoritzar pressions
arterials i resistències vasculars. Aquests
Aquest tipus de termòmetres s’està utilitzant molt en medis hospitalaris sistemes requereixen la medició de la
per la seva comoditat. temperatura corporal, per la qual cosa,
en el cas de ser usats, aprofitem per a
2.4 > Medició de temperatura a través de tècniques invasives realitzar una medició de la temperatu-
ra de forma invasiva.
La medició de la temperatura de manera invasiva o directa no és una tèc-
nica d’elecció, sinó que es realitza en monitoritzar altres paràmetres que
inclouen la temperatura. Exemples d’aquestes tècniques són les sondes
vesicals proveïdes d’un sensor de temperatura o catèters amb sensors de
tipus Swan-Ganz o Piccoplus® (Figura 2.9).
Aquesta medició precisa la implantació d’una sonda (tècnica realitzada pel
DUE) o la inserció d’un catèter (tècnica realitzada pel metge). Un cop
col·locat el dispositiu, aquest es connecta amb un cable a un monitor que
registra la lectura de la temperatura captada pel sensor de forma contínua.
La tasca de l’auxiliar d’infermeria, en aquestes tècniques, consisteix en
preparar el material per a la cateterització i col·laborar en la seva inserció
amb el professional que la realitza. Posteriorment, pot realitzar la lectura
segons pauta mèdica i anotar els valors de temperatura corresponents a la
gràfica. 2.9. Catèter Swan-Ganz.
40
3 >> Pols
La freqüència cardíaca representa les vegades que el cor realitza el
cicle d’emplenament i buidatge de les seves càmeres, en un temps
determinat.
Quan es contrau el ventricle esquerre, el cor impulsa la sang a través de
les artèries a tot el cos, produint una bomba d’expansió de les mateixes
que fa que augmentin de dimensió. En prendre el pols, el que prenem és
aquesta contracció ventricular i el que en realitat estem mesurant són els
batecs del cor en un minut (b/m).
El pols és el reflex del batec del cor en una artèria, que es palpa en
comprimir aquesta artèria sobre un sortint ossi.
3.1 > Aspectes a valorar en el pols perifèric

En prendre el pols d’una persona, hem d’analitzar una sèrie d’aspectes,
com són: el ritme, la freqüència, les dimensions o volum, i la pressió o
elasticitat del mateix.
– El ritme. Es refereix a la regularitat dels batecs del cor i els intervals
entre els mateixos. Si el temps que transcorre entre els batecs és el
2.10. Rafel Nadal en una situació de
màxim esforç. mateix es denomina pols regular. Si aquest temps és diferent es denomi-
na arítmia.
– La freqüència. És el nombre de batecs per minut. La freqüència cardíaca
varia segons l’edat, el sexe, la talla, l’activitat física i emocional, la calor
i la posició del cos. Una freqüència normal en adults oscil·la entre 60 i
80 b/m. Quan la freqüència és superior a 100 b/m es denomina taquicàr-
dia i si és inferior a 50 b/m, bradicàrdia.
– El volum, dimensions o amplitud. Reflecteix la quantitat de sang que
s’impulsa sobre la paret de l’artèria en cada contracció ventricular. Si
resulta difícil fer desaparèixer el pols en comprimir l’artèria, es deno-
mina pols ple o palpitant. Si es comprimeix fàcilment amb els dits,
parlem de pols dèbil o filiforme. Un pols normal es percep amb una
pressió normal.
– La pressió o elasticitat. És el grau de compressió de la paret arterial i
Vocabulari indica la pressió que té la sang en aquest punt. Si el pols s’oblitera amb
una lleugera pressió és un pols suau i si fa falta una pressió major es
Obliterar: consisteix en obstruir o denomina pols dur. En aquest aspecte influeix, entre altres factors, l’e-
tancar un conducte o cavitat. lasticitat de les artèries.
Valors normals del pols segons l’edat

Edat Valors normals del pols
Nounat 120/180 b/m
Lactant 100/130 b/m
Nen 90/110 b/m
Adolescent 70/100 b/m
Adult 60/80 b/m
3.2 > Zones de medició del pols

La valoració del pols ens indica la freqüència cardíaca i l’existència o no
de circulació sanguínia.
Les zones anatòmiques de valoració del pols són (Figura 2.12):
Núm. Pols Localització

Pols En l’artèria temporal que recorre el costat superior i
1
temporal lateral de l’ull.
En el recorregut per la part lateral del coll de l’artèria
Pols
2 caròtide primitiva, entre la tràquea i el múscul ester-
carotidi
nocleidomastoideu.
Per auscultació a la línia mitjana clavicular esquerra, a
3 Pols apical
l’alçada del cinquè espai intercostal.
Pols A l’artèria humeral sobre la cara interna del múscul
4
humeral bíceps.
Pols Entre la línia mitjana i el límit intern de la cara ante-
5
braquial rior de la flexura del colze.
A l’artèria radial, en el recorregut d’aquesta artèria
6 Pols radial
sobre l’os radi a l’alçada del canell. Bíceps
femoral Semimembranós
Pols A l’artèria cubital, al canell al costat contrari del pols
7
cubital radial.
Pols A l’artèria femoral sobre el punt mitjà del lligament
8
femoral inguinal.
A l’artèria poplítia que recorre el rombe popliti o fossa
9 Pols popliti Bessó Bessó
poplítia a la cara posterior del genoll (Figura 2.11).
extern intern
Pols pedi o A l’artèria pèdia dorsal, pressionant a l’empenya sobre i
Prim
10 dorsal del una línia imaginària que va des de la part mitjana del plantar Membre
peu turmell a l’espai interdigital del primer i segon dit. inferior
esquerre
Pols tibial
11 A l’artèria tibial a la cara interna del turmell.
posterior 2.11. Rombe o fossa poplítia.
5 7
4 10
3
9
1
2 8
Vocabulari
11
Rombe o fossa poplítia: és la regió
anatòmica en forma de rombe, situa-
da a la part posterior del genoll, deli-
mitada a la part superior per la inser-
ció dels músculs bíceps femoral per
2.12. Punts de medició del pols cardíac sobre un maniquí.
fora i semimembranós per la banda de
dins, i a la part inferior per la inserció
Els polsos popliti, pedi i tibial s’usen per a constatar la circulació perifèri- proximal del bessó intern per dins i
ca entre la cama i el peu, i, ocasionalment, com a punt d’auscultació per pel prim plantar i el bessó extern per
a prendre la pressió arterial a la cama. fora (Figura 2.11).
42
Vocabulari 3.3 > Medició del pols

El batec cardíac es mesura a través del reflex de l’ona de pressió que
Distal: és la part d’un membre més produeix la sang a l’interior de les artèries en cada contracció car-
allunyada del seu punt d’origen. díaca.
Medició del pols a través de tècniques no invasives
Tècnica
Medició del pols perifèric

·· Consisteix en la medició del
pols a les zones on hi ha artèries Material: rellotge amb secundària.
accessibles a la palpació.
Protocol:
1. Rentar-se les mans.
2. Explicar al pacient el procediment que realitzarem.
3. El pacient ha d’estar relaxat, assegut o estirat tranquil·lament i sense haver fet exercici anterior-
ment.
4. Col·locar els dits índex, mitjà i anular a la zona per on passa l’artèria que volem palpar, exercir una
lleugera pressió (pressionant més amb el dit en posició més distal).
No és convenient utilitzar el dit polze per a mesurar el pols, ja que té pulsacions i es poden confondre
amb les del malalt.
5. Comptar les pulsacions durant 30 segons i multiplicar-les per 2 per a obtenir els b/m.
6. Anotar el resultat a la gràfica del pacient indicant, a més, la freqüència, el ritme, el volum, la pressió
del pols i les observacions pertinents.
7. Acomodar el pacient, recollir el material i rentar-se les mans.
Observacions: si s’aprecien arítmies o bradicàrdia, es compten les pulsacions durant 60 segons.
Casos pràctics
Zones de medició de pols

·· Identifica quines són les zones de medició de pols per a valorar la circulació sanguínia en els membres
inferiors.
Solució ··
Es realitza una valoració en el sentit de la circulació arterial (des de l’engonal fins al peu).
Amb aquesta tècnica pretenem buscar si s’interromp la circulació en algun punt en pacients amb possibili-
tat de problemes vasculars.
Començaríem per explorar l’artèria femoral. Si no es palpa el pols, passaríem al següent punt sobre l’artè-
ria poplítia; posteriorment, seguiríem buscant el pols en l’artèria tibial posterior i finalitzaríem a l’artèria
pèdia.
Tècnica
Medició del pols apical

·· El pols apical, també denominat central, es mesura sobre la punta del
cor, per auscultació amb un fonendoscopi en el cinquè espai intercostal,
línia mediaclavicular esquerra del pacient (Figura 2.13).
Material: rellotge amb secundària, fonendoscopi, gases, desin-

fectant i guants.
Protocol:
1. Rentar-se les mans. 2.13. Localització del pols apical.
2. Posar-se els guants.

3. Col·locar el pacient en decúbit supí o Fowler i destapar la zona toràcica esquerra.
4. Es pren sobre el propi cor per a valorar arítmies, control de fàrmacs cardíacs o en nadons i nens menors
de 2 anys.
La tècnica la realitzen infermeres i consisteix bàsicament en la col·locació de la campana del fonendos-
copi a l’alçada del cinquè espai intercostal, línia mitjana clavicular esquerra, aproximadament a 5 cm a
l’esquerra de l’estern, lloc on es troba la punta del cor en un adult.
És necessari comptar durant un minut per a mesurar la freqüència cardíaca.
5. Acomodar el pacient, recollir el material i desinfectar les olives i la campana del fonendoscopi.
Pols central-radial
És la medició simultània del pols a la zona central i a la zona radial.
Normalment, ambdós polsos coincideixen. La diferència entre el pols api-
cal i el radial es denomina dèficit de pols i indica l’existència d’una pato-
logia. Aquesta tècnica la realitzen dues infermeres o auxiliars. Es compten
durant un minut els batecs cardíacs centrals, al mateix temps que els
radials.
Monitorització
Consisteix en col·locar en el pit uns elèctrodes que registrin l’activitat
elèctrica del cor. Aquests elèctrodes es connecten a un monitor que repre-
senta la gràfica del batec cardíac i la xifra de batecs per minut. El nom-
bre d’elèctrodes a col·locar és variable: poden ser de tres a cinc distribuïts
en el tòrax en una posició determinada per a un adequat registre (Figura
2.14).
Medició del pols a través de tècniques invasives

Els mètodes invasius de medició del pols no són tècniques d’elecció, ja que
els no invasius són suficientment fiables. Únicament s’usen quan és neces-
sari monitoritzar la pressió arterial, ja que el monitor registra simultània- 2.14. Pacient amb els elèctrodes de
monitorització cardíaca.
ment les dues constants vitals.
44
4 >> Respiració
Com a signe vital, valorem el procés extern de la respiració, és a dir, el
Web mecanisme d’entrada i sortida d’aire als pulmons. Aquest procés està con-
trolat per la protuberància cerebral.
A l’adreça web www.upch.edu.pe/
faest/clasvirtual/iee/funcionesvitales La respiració externa o pulmonar està formada per dos moviments: la ins-
1a2007s1.pdf podràs trobar una part piració o inhalació, que és la presa d’aire pels pulmons, i l’expiració o
d’un curs de primers auxilis. Aquest exhalació, que consisteix en la sortida d’aire dels pulmons.
document realitza un repàs a totes les
constants vitals, els seus paràmetres
Existeixen dos tipus de respiració externa, la toràcica i la diafragmàtica.
normals, tècniques i materials per a la
seva medició.
4.1 > Aspectes a valorar en la respiració
En valorar la respiració, s’ha d’observar el ritme, la profunditat i la fre-
qüència.
– El ritme. És la regularitat del cicle respiratori, de les inspiracions i expi-
racions.
En funció del ritme, la respiració pot ser regular, quan un moviment en
segueix a un altre amb la mateixa durada, i irregular, quan el temps
entre les respiracions és variable.
– La profunditat. És el volum d’aire inhalat i expirat en cada cicle respira-
tori. Es determina observant els moviments del tòrax.
– Segons la profunditat, la respiració pot ser profunda, superficial o nor-
Vocabulari
mal.
– La freqüència. És el nombre de respiracions que es duen a terme en un
Respiració diafragmàtica: es realitza
utilitzant els músculs de l’abdomen.
minut (r/m). Aquest paràmetre es veu afectat per l’edat, l’exercici físic o
les malalties.
Respiració toràcica: es realitza uti-
litzant els músculs toràcics. La freqüència respiratòria en un adult normal varia entre 14 i 20 r/m.
Tipus de respiració Característiques

Eupnea Respiració normal en ritme i freqüència.
Taquipnea Respiració amb un ritme o freqüència més ràpid del normal.
Bradipnea Respiració més lenta del normal.
Hiperpnea Respiració més profunda del normal.
Hipopnea Respiració més superficial del normal.
Apnea Absència de respiració.
Dispnea Dificultat en la respiració.
Ortopnea Dificultat per respirar en posició horitzontal.
Respiració amb un ritme regular en què s’alternen fases de respiració amb

Cheyne-Stokes profunditat creixent fins a un punt, seguit d’una disminució de la mateixa i, a
continuació, una pausa d’apnea, abans de tornar a començar el cicle.
Respiracions més ràpides i profundes del normal amb pauses d’apnea, sense un
Biot
patró fix.
Kussmaul Respiració contínua més ràpida i profunda del normal.

4.2 > Medició de la respiració

La respiració es mesura a través dels moviments toràcics que es pro-
dueixen amb l’entrada i sortida de l’aire en els pulmons.
Medició de la respiració a través de tècniques no invasives

Inclouen les tècniques de medició de la respiració en què valorem la res-
piració per mètodes visuals o palpatoris.
Tècnica
Mètodes visuals i palpatoris per a la medició de la respiració

·· Consisteix en comptar els moviments respiratoris per observació o palpació.
Protocol: Material: rellotge
amb secundària.
1. Col·locar el pacient en decúbit supí o Fowler.
2. És l’única tècnica en què no hem d’informar el pacient. És important obser-
var la respiració discretament, ja que si el pacient se n’adona alterarà els moviments respiratoris.
3. Comptar les inspiracions o les expiracions, mai les dues, durant 60 segons.
4. A vegades, és difícil veure aquests moviments i fins i tot escoltar les respiracions. En aquests casos,
col·locar suaument la mà sobre el tòrax del pacient per percebre aquests moviments respiratoris.
5. Anotar a la gràfica del pacient els resultats i les observacions.
6. Acomodar el pacient i rentar-nos les mans.
Observacions: en pacients amb respiració poc perceptible, es realitza la tècnica amb mètodes auscultato-
ris, per als quals hem de col·locar el fonendoscopi a l’espatlla, entre la columna vertebral i qualsevol de
les dues escàpules aproximadament a l’alçada d’un bronqui principal, i comptar els sorolls inspiratoris o
expiratoris durant un minut.
Medició de la respiració a través de tècniques invasives

En pacients en què està indicada la intubació, es pot registrar la respiració
amb certs aparells com ara:
– Respiradors. En els pacients sotmesos a ventilació mecànica, és el propi
respirador el que compta la freqüència respiratòria en qualsevol de les
seves modalitats ventilatòries, tant si el respirador és el que fa tot el tre-
ball com si només proporciona un suport i és el pacient el que realitza
les respiracions. Aquesta freqüència es veu seleccionant al monitor del
respirador l’opció de freqüència respiratòria. La xifra que apareix són les 2.15. Respirador.
expiracions per minut i, en general, l’aparell diferencia entre les respi-

racions realitzades únicament per l’aparell i les que ha realitzat el propi
pacient (Figura 2.15).
– Capnògrafs. Si els pacients intubats no estan connectats a un respirador,
es pot posar un capnògraf entre el tub i el sistema que li aporta oxigen.
El capnògraf és un aparell que mesura mitjançant un sensor el CO2 que
expulsa el pacient en cada respiració. Aquest aparell es connecta a un
monitor i, a través seu, registra la concentració de CO2 i el número de
vegades que es rep, és a dir, el CO2 expirat i la freqüència respiratòria
2.16. Capnògraf.
(Figura 2.16).
46
5 >> Pressió arterial

La pressió arterial (PA) és la pressió que exerceix la sang dins de les
artèries del cos.
Les xifres de normalitat de la
pressió arterial La pressió sistòlica o màxima és la pressió que existeix en les artèries
durant la contracció ventricular o sístole.
Les dicta l’OMS, en base als valors que
solen aparèixer en la major part de la La pressió diastòlica o mínima és la pressió existent en les artèries durant
població. Aquestes xifres estan en la fase de relaxació ventricular o diàstole. Es mesura en mil·límetres de
constant revisió. mercuri (mmHg). Augmenta per diversos factors com l’edat, estats emocio-
nals, l’estrès i l’activitat física. La seva determinació està indicada en per-
sones amb alguna patologia i en persones sanes com a mesura de preven-
ció de la salut.
La pressió arterial individual varia en funció del moment del dia (a la
tarda és més elevada), de la posició del cos, de l’estat de repòs i fins i tot
del braç utilitzat en la medició, encara que la diferència no supera els 5
mmHg en condicions normals. Els valors normals oscil·len entre 60/90
mmHg per a la pressió arterial diastòlica i 120/140 mmHg per a la pressió
arterial sistòlica.
La pressió arterial es pot mesurar mitjançant mètodes invasius o no inva-
sius:
– Entre els mètodes no invasius, el més usat és l’auscultatori. Altres mèto-
Vocabulari des són el palpatori i l’oscil·lomètric.
– Els mètodes invasius es basen en la introducció d’una agulla, cànula o
Vasoactiu: és la substància que pro-
catèter a l’interior d’una artèria i la seva visualització en un monitor.
dueix vasodilatació o vasoconstricció.
Aquest mètode, a més de ser car, resulta molest per al pacient.
Vasodilatador: és el que dilata els
vasos sanguinis. 5.1 > Alteracions de la pressió arterial
Vasoconstrictor: és el que contrau
Quan existeix un augment anormal d’algun dels valors es denomina
els vasos sanguinis.
hipertensió diastòlica (mínima) o hipertensió sistòlica (màxima). Si és
d’ambdós valors, simplement hipertensió.
Quan existeix una disminució anormal d’algun dels valors de la pressió
arterial es denomina hipotensió diastòlica (mínima) o hipotensió sistòlica
(màxima). Si és d’ambdós valors, senzillament hipotensió.
Campana de baixa
freqüència
5.2 > Valoració de la pressió arterial
Membrana d’alta La valoració de la PA té com a objectiu determinar l’estat hemodi-
freqüència
Campana nàmic del pacient i si existeixen alteracions degudes a patologies
produïdes per certs fàrmacs, com drogues vasoactives o perfusions
de líquids.
Arc
Equip necessari per a la medició de la pressió arterial a través de

tècniques no invasives
– Fonendoscopi o estetoscopi (Figura 2.17).
Olives – Esfigmomanòmetre: de mercuri, aneroide, oscil·lòmetre, electrònics i
digitals.
2.17. Parts d’un fonendoscopi.
– Maneguet.
Medició de la pressió arterial a través de tècniques no invasives
Tècnica
Mètode auscultatori
·· Consisteix en la medició de la PA per mètodes indirectes.
Material: esfigmomanòmetre amb maneguet, fonendoscopi,

desinfectant, gases i guants.
Protocol:
1. Preparar el material:
– Comprovar que l’aparell de pressió funciona bé i no té fuites.
– Desinfectar les olives del fonendoscopi.
– Col·locar la campana del fonendoscopi en la posició adequada.
3. Explicar el procediment al pacient.
4. L’ambient idoni seria una habitació silenciosa, il·luminada, amb una
temperatura entre 18 i 22 ºC, amb el pacient assegut o estirat, sense
creuar les cames, amb el braç recolzat sobre una taula a l’alçada del
cor, relaxat i en repòs almenys 5 minuts abans de la medició. Cal
tenir també en compte que la roba no faci pressió sobre el braç. 2.18. Mètode auscultatori.
5. Col·locar el maneguet desinflat, deixant l’extrem inferior a una

distància de 2 a 3 cm per sobre de la fossa cubital, amb espai sufi-
cient per col·locar la campana de l’estetoscopi sobre l’artèria sense que fregui amb la bossa.
6. Utilitzar el mètode auscultatori. Per fer-ho, localitzar l’artèria braquial per palpació.
7. Procedir a la presa del pols radial o braquial: inflar el maneguet amb la pera fins que el pols no sigui
perceptible (pressió d’obliteració del pols) sobrepassant aquesta pressió en 30 mmHg o més.
8. Col·locar la campana de l’estetoscopi en el lloc on anteriorment s’havia localitzat el pols braquial, per
a procedir a la lectura de la PA.
9. Obrir suaument la vàlvula de la pera per tal que la columna de Hg o l’agulla del manòmetre descendei-
xi lentament (2 mmHg/seg. aproximadament).
10. Observar l’escala graduada i escoltar a través del fonendoscopi. L’audició del primer soroll correspon a
la PA sistòlica; seguir deixant anar l’aire lentament fins que desapareguin els sorolls, punt que registra-
rem com a PA diastòlica (sorolls de Korotkoff). Obrir la vàlvula per deixar sortir tot l’aire de la bossa i
retirar el maneguet del braç del pacient (Figura 2.18).
11. Anotar a la gràfica del pacient la pressió reflectida en el manòmetre i les observacions obtingudes
durant la tècnica.
12. Acomodar el pacient, recollir i desinfectar el material utilitzat, treure’s els guants i finalment ren-
tar-se les mans.
Observacions: en cas de tenir dubtes, repetir la medició passats dos minuts. No realitzar dues medicions
en el mateix braç abans de 2 minuts. Quan mesurem la pressió en una postura diferent a la descrita, és
necessari anotar aquesta variació en la gràfica. Seleccionar les dimensions adequades del maneguet. Avisar
immediatament al responsable del pacient si es detecten valors anormals. Prendre la pressió arterial pre-
ferentment en el braç dret i, si presentés alguna anomalia, a l’esquerre.
48
– Mètode palpatori
En aquest mètode se substitueix l’auscultació per la palpació de l’artèria
corresponent. La pressió sistòlica correspon al valor registrat en palpar el
primer batec. La pressió diastòlica no es pot determinar amb aquest mèto-
de (Figura 2.19).
En cas d’amputacions, politraumatitzats, cremats, etc. realitzar la mesura
utilitzant la cuixa i l’artèria poplítia.
– Medició de la pressió arterial a través de tècniques invasives

S’usen mètodes invasius en pacients inestables, amb medicacions vasoac-
tives intravenoses, quan sigui necessari extraure gasometries amb fre-
qüència i, en general, en qualsevol situació que requereixi un control
exhaustiu de la pressió arterial.
Consisteixen en canalitzar una artèria, en general la radial, amb un catè-
ter i connectar-lo a un sensor de pressió mitjançant un sistema de sèrum
2.19. Mètode palpatori.
especial. Un monitor registra una corba i una xifra de pressió de forma
contínua, de manera que, ajustant les alarmes del monitor, ens avisarà de
qualsevol variació que considerem anormal. D’aquesta forma podrem
observar la PA en qualsevol moment, sense necessitat de molestar el
pacient.
L’auxiliar d’infermeria prepara el material i col·labora en la tècnica per a
canalitzar l’artèria i el sistema de connexió al monitor. El material per a
connectar el catèter al monitor depèn del model de monitor i del fabri-
cant.
Casos pràctics
Medició de pressió arterial

·· La pressió arterial es pot mesurar en un membre inferior col·locant el maneguet a l’alçada dels bessons
i el fonendoscopi a l’artèria pèdia, amb la mateixa tècnica utilitzada per a la medició en el braç.
En quins casos seria necessari realitzar la medició de pressió arterial en el membre inferior?
Solució ·· La tècnica d’elecció de medició de pressió arterial no invasiva sempre és en el braç, per la qual
cosa només utilitzarem la medició en el membre inferior quan l’anterior sigui impossible, com per exem-
ple, en els casos següents:
- Politraumatitzats amb lesions en ambdós braços.
- Grans cremats amb afectació de membres superiors.
- Pacients amb amputació o agenèsia d’ambdós braços.
- Obesitat mòrbida.
- Com a norma general, en qualsevol altra lesió que ens impedeixi la medició en membres superiors.
Aquesta tècnica és transitòria fins que s’estableixi una tècnica invasiva de medició de la pressió arterial que
suposa una solució definitiva al problema.
6 >> Pressió venosa central

La pressió venosa central (PVC) és la pressió que produeix la sang a
l’interior de la vena cava i/o aurícula dreta.
La finalitat d’aquesta tècnica és introduir un catèter en una de les dues
venes cava o en l’aurícula per mesurar la pressió mitjana a l’aurícula
dreta. La pressió existent es reflecteix en una columna d’aigua graduada
en centímetres. En aquesta tècnica, l’auxiliar d’infermeria col·labora en
la preparació del material. S’utilitza en l’estudi del balanç hídric en
pacients crítics. Els valors normals oscil·len entre 6 i 12 cm d’aigua per a
la vena cava i entre 0 i 4 cm d’aigua per a l’aurícula dreta.
Funcions de l’auxiliar d’infermeria en la medició de la PVC
Tècnica
Medició de la PVC
·· La medició de la PVC s’utilitza com a complement per conèixer l’es-
tat hemodinàmic del pacient (Figura 2.20).
Material: ampolla de sèrum salí, sistema de degoteig, sistema

de medició de PVC, clau de tres passos i allargadora.
Protocol:
2. Posar-se guants.
3. Posicionar el pacient en decúbit supí.
4. Preparació del material segons el protocol.
5. Realització de la tècnica per part del DUE.
6. Registrar les dades i observacions en la gràfica del pacient.
7. Acomodar el pacient, recollir i desinfectar l’equip.
2.20. Medició de la PVC.
8. Treure’s els guants i rentar-se les mans.
Resum dels valors normals de constants vitals segons l’edat

Valors normals Valors normals Valors normals de la pressió arterial (valors
Edat
del pols de la respiració per a medició sistòlica/diastòlica)
Nounat 120/180 b/m 30/50 rpm 50-75/30-50 mmHg
Lactant 100/130 b/m 20/40 rpm 80-105/45-70 mmHg
Nen 90/110 b/m 15/25 rpm 80-120/50-90 mmHg
Adolescent 70/100 b/m 14/20 rpm 90-140/60-90 mmHg
Adult 60/80 b/m 14/20 rpm 120-140/60-90 mmHg
La temperatura corporal dels adults sans oscil·la entre 36 i 37 ºC (axil·lar o bucal). La temperatura rectal és
0,6 ºC més elevada.
50
Idees clau
CONSTANTS VITALS
Pressió venosa
Temperatura Pols Respiració Pressió arterial
central
Graus Respiració/
Unitats
Batecs/
centígrads minut mmHg cm H2O
minuts bpm
ºC rpm
6/12 cm H2O
normals
36 °C/37 °C
Valors
120/140 mmHg vena cava

Tª axil·lar- 60/80 bpm 14/20 rpm
60/80 mmHg 0/4 cm H2O
bucal
aurícula dreta
- Axil·la - Temporal
Zones
Vena cava
- Recte - Caròtide Tòrax Braquial
Aurícula dreta
- Boca - Apical
- Humeral
- Braquial
- Radial
- Cubital
- Femoral
- Popliti
- Pedi
- Tibial
Instruments
de medició
Fonendoscopi Sistema de
Dits índex
Termòmetre Observació visual esfigmomanò- medició de
i del cor
metre PVC
Activitats finals
.: CONSOLIDACIÓ :.
1·· Defineix i explica les parts i els tipus de termòmetres clínics.
2·· Busca a Internet informació sobre malalties relacionades amb la hipotèrmia i la hipertèrmia.
3·· Defineix i explica les parts d’un fonendoscopi.
4·· En un maniquí, localitza les zones on es poden mesurar les constants vitals.
5·· Recopila informació sobre variacions de constants vitals.

6·· Investiga si factors com el tabac, l’estrès o l’alcohol poden estar relacionats amb valors de pressió arte-
rial superiors als valors normals.
7·· Relaciona els termes de la columna esquerra amb les definicions de la columna dreta.
– Pirèxia. – Freqüència cardíaca per sota de la normal.
– cm. H2O. – Pressió que es produeix per la contracció cardíaca.
– mmHg. – Elevació de la temperatura.
– Hipotensió. – Unitat de mesura de la pressió arterial.
– Ortopnea. – Unitat de mesura de la PVC.
– Bradicàrdia. – Pols mesurat amb un fonendoscopi sobre la punta del cor.
– Pressió arterial sistòlica. – Dificultat per respirar en posició horitzontal.
– Pols apical. – Descens de la pressió arterial.
.: APLICACIÓ :.
1·· Per parelles, realitzeu medicions de pols en les següents condicions:
– Repòs durant tres minuts.
– Activitat física moderada durant 3 minuts.
– Activitat física més intensa durant 3 minuts.
Realitzeu una taula amb les dades obtingudes, expliqueu raonadament les variacions i relacioneu els factors
que han influït en el resultat.
2·· Determineu la pressió arterial en membres superiors i inferiors.
52
Cas final
Selecció d’urgència de les constants vitals

·· Un pacient de 42 anys, que ingressa a urgències per accident de trànsit.
A l’ingrés presenta fractura dels dos braços, la fractura del braç dret oberta, fort traumatisme toràcic, amb
aparent fractura de costelles, respiració molt superficial i accelerada, possiblement pel dolor que li pro-
dueixen les fractures costals, lleugera coloració blavosa de mucoses i ungles.
Necessitem una presa de constants amb urgència.
Quines zones i tècniques elegiries per a la presa de constants? Raona la teva resposta.
Solució··
Anàlisi del cas:
1. Medició de la temperatura: la fractura dels dos braços dificulta la tècnica de medició de temperatura
axil·lar, per la qual cosa la utilitzarem si en prendre-la no movem els braços, perquè podríem produir majors
lesions.
Les fractures costals impedeixen posicionar el pacient en decúbit lateral, de manera que tampoc procedi-
ria la medició rectal.
En funció del nivell de consciència i/o agitació del pacient, podrem realitzar o no la medició de tempera-
tura oral.
Per tant, si disposem dels mitjans necessaris, realitzarem la medició de temperatura per sistemes infraro-
jos. De no ser possible, s’intentarà alguna de les tècniques de medició oral o axil·lar amb les consideracions
anteriorment descrites en la unitat.
2. Medició del pols: com que el pacient presenta un quadre amb aparença d’inestabilitat degut a la insufi-
ciència respiratòria i múltiples fractures, s’aconsella mesurar aquesta constant vital en zones que ens asse-
gurin una bona palpació, com són l’artèria caròtide o l’artèria femoral, per ser artèries de gran calibre. Si
els mitjans tècnics ho permeten, es realitzarà una monitorització cardíaca immediata del pacient.
3. Medició de la respiració: el pacient presenta
una respiració superficial i accelerada que difi-
culta la medició visual de la respiració. Per
aquesta raó, ens ajudarem col·locant la nostra
mà sobre el seu tòrax amb suavitat, ja que té
fractures costals, per facilitar la medició o bé
realitzarem la tècnica per auscultació amb
fonendoscopi.
4. Medició de la pressió arterial: les fractures
dels dos braços obliguen a realitzar la medició
d’urgència d’aquesta constant en el membre
inferior mentre es canalitza una artèria per
poder fer la medició de forma invasiva, si el
metge opina que la situació hemodinàmica del
pacient ho requereix. 2.21. Control de les constants vitals d’un pacient.
Unitat 2 - Les constants vitals REVISTA SANITÀRIA
HIPERTENSIÓ I Les medicions són el 10 % més baixes amb l’avantbraç perpendicular al cos
LA POSICIÓ DEL BRAÇ CANVIA LA

LECTURA DE LA PRESSIÓ
La posició del braç en el moment da i constant del braç per a mesu-
de mesurar la pressió arterial pot rar-la. Els investigadors afegeixen
modificar-ne el resultat. Les lectu- que un estudi publicat anterior-
res de la pressió amb els braços ment havia constatat que el 73 %
paral·lels o estesos en la mateixa dels treballadors sanitaris no realit-
direcció que el cos són un 10 % za les medicions de la pressió amb
superiors a les lectures preses quan la posició adequada del braç (amb
l’avantbraç es manté en angle recte el colze lleugerament flexionat i
respecte del cos, amb el colze fle- mantingut a l’alçada del cor) i una
xionat a l’alçada del cor. Així ho posició adequada del tensiòmetre,
indica un estudi publicat en forma tal com les defineix l’Associació
de carta el passat 6 de gener de Americana per al Cor i la majoria
2004 a la revista Annals of Internal de les societats de cardiologia.
Medicine. L’estudi va ser realitzat per dos
estudiants de medicina, Thomas
Un percentatge de variació del 10 %
Hemingway i Diego Abdelnur, i va
és molt elevat quan es tracta d’una
ser supervisat per David Guss,
mesura que ha de ser tan precisa
director dels Serveis d’Urgències de 2.22. Col·locació del maneguet.
com la de la pressió arterial: pot
la UCSD. Per dur-lo a terme, els
significar fins i tot que pot condi-
investigadors van prendre la pres-
cionar que una persona sigui o no La proporció de pacients asseguts
sió arterial de 100 pacients d’ur-
considerada hipertensa i, en conse- que van ser considerats hipertensos
gències, amb edats compreses
qüència, sotmesa o no a un tracta- (pressió arterial elevada) va ser del
entre els 18 i els 88 anys, que hi
ment. Els investigadors que han 22 % amb el braç perpendicular i
anaven per un símptoma principal
realitzat l’estudi, pertanyents a la del 41 % amb el braç paral·lel al cos.
difícilment associat amb la inesta-
Facultat de Medicina de la “En totes les posicions corporals, la
bilitat cardiovascular.
Universitat de Califòrnia, San pressió arterial sistòlica i diastòlica
Diego (UCSD) i del Medical College Van mesurar la pressió arterial de
mesurada amb el braç perpendicu-
de Wisconsin (Estats Units), han cada pacient sis vegades: en posi-
lar al cos va ser significativament
indicat que, com que els valors de cions del braç perpendiculars (amb
més baixa que amb el braç en posi-
la pressió arterial determinen les el braç en angle recte, flexionat pel
ció paral·lela”, indiquen els autors.
opcions de tractament, s’hauria colze) i en paral·lel, amb el cos aja-
d’adoptar una postura determina- gut, assegut i de peu. Font: EL PAÍS, Barcelona
Activitats
1·· Alteracions de la pressió arterial relacionades amb la posició del pacient. Realitza a classe, per pare-
lles, medicions de pressió arterial en diferents posicions: assegut amb el braç recolzat i estès, de peu, amb
el braç relaxat i amb el braç en tensió, en decúbit supí, lateral, etcètera.
3 Fulls de registre.
u n i t a t
Gràfiques d’hospitalització
SUMARI OBJECTIUS
n Descripció dels ·· Descriure els apartats que formen part d’una gràfica.
apartats d’una gràfica ·· Registrar les activitats i les dades numèriques de les constants
n Tipus de gràfiques vitals d’un pacient.
n Formes de complimentar ·· Identificar els factors que afecten l’equilibri hídric
una gràfica del pacient.
n Representació de ·· Realitzar la valoració del balanç hídric d’un pacient.
constants vitals
1 >> Introducció
La gràfica hospitalària és un document clínic que recopila dades
d’un pacient.
Representa la relació que aquestes dades o observacions tenen entre si i
aporta informació ràpida i precisa sobre l’evolució del pacient.
És un element que forma part de la història clínica del malalt i que, per
tant, està subjecta a la LOPD (Llei Orgànica de Protecció de Dades) pel que
fa a confidencialitat, custòdia i conservació.
Cada centre hospitalari dissenya els models o formats més adients per als
serveis als quals va destinat (Figura 3.1).
3.2. La gràfica hospitalària és un

document clínic que recopila dades
d’un pacient.
3.1. Exemple de model de gràfica d’hospitalització. Document cedit per la Xarxa Sanitària
i Social de Santa Tecla.
56
2 >> Descripció dels apartats d’una gràfica

Les gràfiques es configuren atenent a les necessitats de cada unitat d’un
centre sanitari, però en general totes consten dels següents apartats: dades
Suport informàtic de la gràfica identificatives, representació de les constants vitals, registre de balanç
Actualment, el suport paper de la grà- d’entrades i sortides i registres diversos.
fica està essent substituït per suport
informàtic per mitjà de diversos pro- 2.1 > Dades identificatives
grames que representen gràfiques en
En aquest apartat, es registren les dades de filiació del pacient i les refe-
un monitor d’ordinador i que permeten
guardar, recuperar o imprimir les
rents al centre i la unitat d’hospitalització. Les parts més habituals que se
dades sempre que sigui necessari. solen registrar són (Figura 3.3):
– Anagrama de l’hospital.
– Identificació del pacient: nom i cognoms, telèfon, número d’història clí-
nica del pacient, etc. (Habitualment, aquestes dades estan recollides en
unes etiquetes codificades, que s’enganxen a la gràfica en l’espai desti-
nat a la filiació del pacient).
– Unitat_____________, ITF/TLF_____________, llit_____________, número de
gràfica.
– Mes i any en curs.
– Data o dia d’hospitalització.
– Al·lèrgies: si té al·lèrgies a medicaments, aliments, etc. es registra de
forma visible i, si no en té, se sol registrar amb les sigles N/C (no cone-
gudes).
3.3. Exemple de l’apartat de dades identificatives d’una gràfica hospitalària. Document

cedit per la Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla.
2.2 > Representació de les constants vitals

Aquest apartat disposa d’una quadrícula on registrar les constants
vitals. Està graduada en intervals per representar els valors de cada
constant i disposa d’escales de referència per a cada constant, represen-
tades per les sigles R, TA, P i Ta (respiració, tensió arterial, pols i tempe-
ratura).
La quadrícula de constants que apareix a la gràfica presenta divisions
verticals que separen els dies i els torns de matí, tarda i nit (M-T-N), així
com divisions horitzontals de dos tipus: unes línies gruixudes que mar-
quen els paràmetres que apareixen en les diferents escales de constants
i unes línies més fines per representar valors compresos entre aquests
intervals.
El valor de cada interval en una gràfica serà diferent segons el disseny
i la constant a tractar.
Per calcular el valor de les divisions intermèdies dels diferents paràmetres,

es resta a un dels valors donats en l’escala la dada inferior marcada en la
línia horitzontal gruixuda i el número resultant es divideix entre el núme-
ro d’espais compresos entre les dues línies gruixudes (Figura 3.4).
3.4. Exemple de l’apartat de representació de constants vitals d’una gràfica hospitalària. Document cedis per la Xarxa Sanitària i Social de
Santa Tecla.
Exemples
Per a calcular en aquesta gràfica els valors dels intervals per a la temperatura i el pols (vegeu el requadre
groc de la Figura 3.4), es farà de la manera següent:
– Valor de cada divisió de la T = 37 ºC - 36 ºC = 1 ºC 1 ºC / 5 (espais) = 0,2 ºC per a cada interval d’a-
questa gràfica.
– Valor de cada divisió del P = 100 bpm – 80 bpm = 20 bpm 20 bpm / 5 (espais) = 4 bpm.
Els rangs de representació de les constants vitals més utilitzats en els models de gràfiques són:
– Respiració (R): entre 5 i 50 respiracions per minut.
– Tensió arterial (TA): entre 20 i 270 mmHg.
– Pols (P): entre 60 i 140 pulsacions per minut.
– Temperatura (T): entre 35 i 40 graus centígrads.
2.3 > Registre de balanç d’entrades i sortides

En aquest apartat es registren, d’una banda, totes les aportacions que
s’han administrat al pacient i, de l’altra, totes les seves sortides o pèr-
dues.
En la seva part final, disposa d’un espai per anotar la diferència entre
ells per torns o per dies. Les dades més habituals que apareixen en
aquest apartat són:
– Ingesta del pacient en cada torn (en cc).
– Dieta codificada.
– Volum total de líquids ingerits i eliminats durant 24 hores.
– Líquids perfosos (sèrums, transfusions, etc.).
– Balanços diaris i acumulats (Figura 3.5).
58
3.5. Exemple de l’apartat de registre d’entrades i sortides d’una gràfica hospitalària.

Document cedit per la Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla.
2.4 > Registres diversos

Aquest apartat inclou qualsevol altra dada important que no estigui regis-
trada en els apartats anteriors.
Pot ser molt variat, però les dades més habituals són:
– Pes-Talla.
– Dieta.
– Oxigen.
– Índex de Norton.
– Nivell de dependència.
– Exploracions especials (Figura 3.7).
3.6. En l’apartat de registres

diversos inclourem qualsevol dada
important no reflectida en apartats
anteriors. 3.7. Exemple de l’apartat de registres diversos i de sortides d’una gràfica hospitalària.
A més d’aquestes dades que apareixen habitualment, a vegades hi ha un

apartat específic per a:
– Terapèutica, s’ha d’especificar en els torns de M-T-N, i mitjançant codis,
els medicaments, vies d’administració, dosis prescrites i horaris d’admi-
nistració de la medicació.
– Evolució i pla de cures d’infermeria.
– Observacions i activitats que no estiguin reflectides en el registre.
3 >> Tipus de gràfiques

Hi ha diversos tipus de gràfiques hospitalàries que, en termes generals,
podem classificar en ordinàries i especials.
Situacions no habituals
3.1 > Gràfiques ordinàries Si es produeixen situacions que no són
habituals, per exemple quan el
Registren els valors obtinguts en dos o tres torns (M-T-N). El seu format
pacient està en dejú, s’ha de registrar
permet que el registre es pugui efectuar en un període setmanal (gràfi-
i especificar-ne el motiu (preparació
ca setmanal) o mensual (gràfica mensual). Els registres més freqüents
per a quiròfan, petició de proves ana-
en aquestes gràfiques són els descrits en els apartats anteriors. lítiques, etc.).
3.2 > Gràfiques especials

Destinades a recopilar dades del pacient que necessiten estar controlades
més exhaustivament de l’habitual, perquè el seu estat de salut ho reque-
reix. Són gràfiques horàries, per a un sol dia, que tracten d’aportar la Signatura de la gràfica
màxima informació. S’utilitzen en les unitats de cures intensives (UCI), És important que la signatura del pro-
urgències, quiròfans, sales de reanimació i unitats de diàlisi. fessional sanitari sigui llegible en les
gràfiques o documents que registrin les
Els registres més freqüents en aquestes gràfiques són (Figura 3.8): activitats que realitzi en l’àmbit sani-
– Constants vitals: tensió arterial, pols, temperatura, respiració, pressió tari.
venosa central (PVC).

– Balanç de líquids.
– Nivell de consciència i pupil·les.
– Analítiques.
– Medicació.
– Control de vies, catèters, sondes i drenatges.
– Paràmetres del respirador.
– Qualsevol paràmetre important per a la unitat que ha dissenyat la gràfica.
3.8. Exemple de gràfica especial. Cures intensives. Document cedit per la Xarxa Sanitària i
Social de Santa Tecla.
60
4 >> Registre de les dades a la gràfica clínica

Les dades de les constants vitals s’anoten
representades per un punt (.) –o línia
vertical (|), en el cas de la tensió arte-
rial– en l’espai que li correspongui, en el
torn de matí, tarda o nit (M-T-N). Aquests
punts s’uneixen formant un gràfic que
representa l’evolució d’aquesta constant
(temperatura, pols, respiració i tensió
arterial).
La tensió arterial es representa mitjan-
çant la unió dels punts corresponents a
tensió arterial diastòlica i tensió arterial
sistòlica, donant com a resultat una
línia limitada per aquests punts.
La representació gràfica d’aquesta cons-
tant no serà, per tant, un gràfic continu,
sinó una successió de línies verticals i
paral·leles.
3.9. La T.A. es pot representar de forma numèrica

en comptes de lineal, en alguns tipus de gràfiques.
Les constants vitals i altres dades de la grà-

fica es registren amb colors i simbologia de
cada centre sanitari, si bé els més freqüents
són els representats a la taula següents i en
3.10. Exemple de gràfica hospitalària.
la Figura 3.10.
Aquests paràmetres poden ser modificats o suprimits per altres, a criteri de
cada hospital.
Color Abreviatura Representació Escala

Temperatura Vermell T Punts 35 a 40
Pols Blau P Punts o encreuaments 60 a 140
Respiració Negre R Punts o aspes 5 a 50
Tensió arterial Verd TA Línies 20 a 270
En l’actualitat, s’estan començant a utilitzar fulls de registre d’activitats

específiques d’auxiliars específiques d’auxiliars d’infermeria. Els centres MES ANY DIA HORES
que les usen disposen d’instruccions de complimentació, amb la finalitat Verd Negre Blau Vermell
d’unificar criteris en el registre de dades (Figura 3.11).
3.12. Quan una dada és superior al

rang de l’escala presentada en la
gràfica, es dibuixa el punt en algun
lloc per sobre de la quadrícula de
dades i s’anota el valor de forma
numèrica.
Web
A l’adreça següent podràs veure una

gràfica d’auxiliar d’infermeria amb les
consegüents instruccions: www.hrc.es/
asistencia/enfermeria_ registros.htm
En la següent pàgina web de l’Hospital

Ramón y Cajal podem trobar tots els
registres d’infermeria que s’utilitzen,
amb les corresponents instruccions de
complimentació www.hrc.es/pdf/ asis-
3.11. Exemple de full de registre d’activitats d’infermeria. Document cedit per l’Hospital tencia/enfermeria/registros/activida-
Universitari Vall d'Hebron. dae.pdf
1·· Pren les constants vitals a companys o familiars i representa-les en una gràfica ordinària repartides en
quatre dies, en els tres torns corresponents.
62
5 >> Equilibri hídric

L’aigua és una substància inorgànica formada per dos molècules d’hidro-
Vocabulari
gen i una d’oxigen. Es considera el compost químic més abundant de la
Equilibri hídric: és quan entren i
naturalesa, així com en el cos humà. Constitueix entre un 50 i un 70 % del
surten les mateixes quantitats de pes corporal d’individus adults i entre un 70 i un 80 % del pes corporal
líquid del cos humà. dels lactants.
El balanç de líquids d’un pacient és la diferència que s’obté entre els
líquids ingerits i els eliminats.
És garantia de salut aconseguir que s’estableixi un balanç equilibrat entre
els líquids ingerits i els eliminats. Aquest equilibri no té perquè produir-se
en 24 hores, sinó que es poden compensar els guanys o pèrdues d’un dia
amb les d’un altre.
Les necessitats d’aigua per a un adult són de 2,5 a 3 litres al dia.
5.1 > Ingesta de líquids

Els líquids del cos humà procedeixen de tres fonts principals:
– Líquid ingerit: aigua, sucs, etc.
– Líquid procedent dels aliments sòlids, que representa la meitat de les
necessitats de líquids de l’adult.
– L’aigua formada per reaccions metabòliques de l’organisme.
En circumstàncies normals, l’ingrés diari total d’aigua és de 2 100 a
2 800 ml. Si fem el càlcul de l’ingrés total de líquids en 24 hores, equi-
valdria a la següent distribució:
3.13. Safata preparada amb la dieta – Líquids ingerits . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1 000 a 1 500 ml/dia.
d’un pacient, en un hospital. – Líquid procedent d’aliments sòlids . . . . . . . . 900 a 1 000 ml/dia.
– Oxidació metabòlica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 200 a 300 ml/dia.
TOTAL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2 100 a 2 800 ml/dia.
5.2 > Pèrdues o sortides de líquids

L’aigua del cos humà es perd a través de la pell per sudoració, dels pul-
mons en el procés de la respiració i pels ronyons en l’orina.
A més, la femta també porta un volum mínim de líquid.
La pèrdua diària total de líquids del cos humà en circumstàncies nor-
mals és d’uns 2 100 a 2 800 ml, depenent del volum del líquid ingerit:
– Orina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1 000 a 1 600 ml/dia.
– Femta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100 a 200 ml/dia.
– Pèrdues insensibles: són les pèrdues a través de la respiració i la suor.
Es calcula que, en condicions normals de temperatura i activitat física,
suposa uns 1 000 ml/dia.
TOTAL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2 100 a 2 800 ml/dia.
5.3 > Factors que afecten l’equilibri de líquids i electròlits

Els factors més importants que poden modificar la quantitat de líquids eli- Necessitats d’aigua per edats
minats i ingressats són: Necessitats
Edat en ml/ kg/ dia
– Edat. Nens i nadons necessiten més líquids i electròlits, ja que les seves
pèrdues són majors. Fins a 1 mes. 100-150 ml/kg/dia.
– Alteracions en la funció renal. 1 a 6 mesos. 90 ml/kg/dia.

– Ingestió insuficient, tant de líquids com d’aliments. 6 a 18 mesos. 80 ml/kg/dia.
– Alteracions del tub gastrointestinal. 2 a 5 anys. 70 ml/kg/dia.
– Sudoració i evaporació excessives. Adult. 35-45 ml/kg/dia.
– Hemorràgies, drenatges de ferides, cremades i traumatismes, etc.
– Temperatura ambient.
– Clima. Les temperatures elevades afavoreixen el procés de sudoració i,
com a conseqüència, l’eliminació excessiva de líquids del cos humà.
– Estrès. Augmenta el metabolisme cel·lular.
– Estat de salut. Vòmits, diarrees, i estats patològics, com per exemple, les
patologies cardíaques, que poden afectar el reg sanguini dels ronyons i
produir una disminució dels productes de residu del metabolisme. Líquids de rentat gàstric,
– Activitat física elevada. Augmenta la pèrdua de líquids. o per a irrigacions
No es comptabilitzen en els balanços
5.4 > Indicacions del control de líquids hídrics. El control, en aquest cas, es
realitza anotant al full d’evolució el
El balanç diari es realitza en tots els pacients ingressats. Habitualment, el
volum i l’hora d’administració de la
control es basa en un control diari d’ingesta i eliminació de líquids, però
solució d’irrigació i el drenatge obtin-
en determinades situacions és necessari un control més exhaustiu, regis- gut. La diferència entre aquestes dues
trant fins i tot quantitats mínimes, en una gràfica dissenyada per a con- xifres és el líquid corporal que s’ha eli-
trol de balanços hídrics. Algunes de les situacions que requereixen un minat.
major control del balanç de líquids són:
– Pacients en estat crític (malaltia aguda, cremades, etc.).
– Pacients amb malalties cròniques tipus diabetis, càncer, MPOC, etc.
– Pacients postoperats.
– Pacients amb pèrdues abundants de líquids produïdes per diarrees,
vòmits, febre elevada, etc.
– Pacients amb drenatges.
5.5 > Medició dels ingressos

En l’apartat d’ingressos, mesurarem:
– La ingesta oral. Es mesura atenent al volum estimat de les racions estàn-
dard d’aliments ingerits. Els recipients utilitzats per a contenir els ali-
ments que es distribueixen al pacient són de diferents formes i capaci-
tats i cada centre sanitari o hospital disposa de taules que relacionen
aquests volums.
– Es mesuraran, així mateix, els aliments naturals o preparats farmacèu-
tics subministrats per sonda nasogàstrica.
– Sueroteràpia. Es registren totes les quantitats de les diferents solucions
prefoses, tant de forma contínua com les usades per a la dissolució de 3.14. El balançe diari es realitza en
tots els pacients ingressats.
medicacions intravenoses.
64
– Transfusions. Si el pacient necessita la perfusió de qualsevol component

sanguini (concentrat d’hematies, plasma o plaquetes) s’anotarà en l’a-
partat corresponent de la gràfica.
– El balanç de la ingesta oral correspon a l’auxiliar d’infermeria i els
ingressos intravenosos (sueroteràpia i transfusions) són tècniques d’in-
fermeria.
Tècnica
Medició de la ingesta de líquids

·· Es realitzarà la medició i el registre de totes les aportacions ingerides pel pacient immediatament des-
prés de retirar la safata d’aliments, comprovant la quantitat real que ha pres el pacient.
Material:
- Guants.
- Recipients de diverses graduacions.
- Full de registre o gràfica.
Protocol:
1. Rentar-se les mans i col·locar-se els guants.
2. Informar i explicar al pacient que estigui autoritzat a beure lliurement que ha d’anotar les quantitats de
líquid ingerides quan no estigui present l’auxiliar.
3. Observar i anotar la quantitat d’aliment consumit en retirar la safata de menjar.
4. Registrar les xifres comptabilitzades al llarg del torn o del dia.
5. Sumar les quantitats per obtenir el total d’ingressos realitzats en el torn.
6. Sumar els parcials dels tres torns per calcular el volum total de líquids ingerits en 24 hores.
7. Anotar les possibles observacions i incidències.
INGESTA Torn
ORAL Torn
N. ENTERAL
ENTRADES
N. PARENTERAL
Sèrums IV SF Finalització del tractament
Transfusions de sueroteràpia
3.15. Exemple de balanç d’ingressos.
5.6 > Medició de pèrdues de líquids

En aquest apartat, s’anotaran les pèrdues per:
– Diüresis o deposicions.
– Pèrdues insensibles (suor i respiració).
– Vòmits, drenatges, hemorràgies i qualsevol altra pèrdua, en cas que n’hi
hagi.
Tècnica
Mesura de la pèrdua de líquids

·· Es realitzarà la mesura i el registre de totes les pèrdues que es produeixin al llarg del dia.
Material: guants d’un sol ús, recipients graduats, bosses de diüresi, drenatges, etc., i full de registre
o gràfica.
Protocol:
2. Preparar l’equip.
3. Informar el pacient sobre el procediment i demanar la seva col·laboració.
4. Registrar les pèrdues procedents de:
- Diüresi o eliminació d’orina, aproximadament 1 500 ml/dia. La mesura pot ser:
• Diüresi total: es recull i es mesura cada micció en un recipient graduat, amb capacitat suficient
per emmagatzemar l’orina de 24 hores, anotant al final del dia el volum total.
• Diüresi parcial: mesura i registre de l’orina eliminada en cada micció.
- Deposicions: es recull la deposició i es calcula el volum en relació amb el pes. S’eliminen de 100 a
400 ml al dia.
Les patologies diarreiques fan augmentar el volum d’eliminació.
- Pèrdues insensibles: entre sudoració i respiració s’eliminen aproximadament 1 000 ml d’aigua/dia.
En cas de febre o sudoració excessiva, cal ajustar les quantitats segons el protocol del centre sani-
tari.
- Pèrdues relacionades amb situacions patològiques:
• Drenatges o hemorràgies: el líquid drenat i/o contingut hemorràgic es recull de la bossa col·lec-
tora i es mesura amb una xeringa de 50 cc si és poca quantitat o amb recipients graduats si el
drenat o l’hemorràgia són abundants. Si no és recollit en bossa col·lectora, es mesurarà pesant
les gases de la cura i el xopador, si és necessari.
• Vòmits: si hi ha el temps suficient per recollir-los, la mesura del vòmit es realitza en un reci-
pient graduat.
5. Registrar les xifres comptabilitzades al llarg del torn o del dia.
6. Sumar les quantitats per obtenir el total de pèrdues realitzades en el torn.
7. Sumar els parcials dels tres torns per calcular el volum total de líquids eliminats en 24 hores.
8. Anotar observacions i incidències.
Observacions:
- Quan es recull l’orina, femta, material drenat, etc., se n’observa l’aspecte i les característiques,
registrant-ho en la gràfica d’infermeria.
- Si hi hagués diverses bosses de recollida de líquids, es marcaran amb un número o lletra, que anota-
rem en la gràfica d’hospitalització del pacient per poder identificar el volum registrat amb el drenat-
ge corresponent.
- La diferència entre líquids ingerits i líquids eliminats es denomina balanç de líquids.
- En condicions normals, aquest resultat és equilibrat.
- Balanç positiu: al cos humà es retenen més líquids dels que s’eliminen.
- Balanç negatiu: l’eliminació de líquids és superior a la retenció.
- Exemple de complimentació en registres gràfics de balanços hídrics.
66
Idees clau
– Pes
– Temperatura – Talla
– Pols – Dieta
G. setmanals – Respiració – Oxigen
G. mensuals – Tensió arterial – Índex Norton
Ordinàries Especials Constants vitals Diversos
Tipus Registres gràfics de dades
GRÀFICA CLÍNICA
GRÀFIQUES I BALANÇOS
BALANÇOS
Ingesta Sortida i pèrdua Factors que afecten Mesura

hídric
Ingrés Pèrdua
– Ingesta oral – Diüresis

– Sueroteràpia – Femta
– Transfusions – Pèrdues
insensibles
– Vòmits
– Diarrees
Registres gràfica
Activitats finals
.: CONSOLIDACIÓ :.
1·· Recopila informació a Internet sobre l’equilibri hídric.
.: APLICACIÓ :.
1·· Identifica els valors per a les següents constants a la gràfica:
– Temperatura dels dies: 15, 17 i 19. – Respiració dels dies: 15, 16 i 20.
– Pols dels dies: 14, 16 i 20. – Tensió arterial dels dies: 15, 18 i 20.
DATA
TORN
Respon les següents preguntes:

a) Calcula la diüresi total dels dies 1r, 2n i 3r.
b) Calcula la quantitat total de sèrum administrat.
c) Calcula el total de la ingesta del pacient.
d) Quantes transfusions se li han posat? Quina és la quantitat de volum perfós?
Dieta TOVA TOVA TOVA TOVA TOVA

TALLA PES
INGESTA Torn
ORAL Total
ENTRADES
N. ENTERAL
N. PARENTERAL
Sèrums IV SF
Transfusions
Torn
DIÜRESIS
Total
DEPOSICIONS
VÒMITS
SORTIDES
ASP. GÀSTRICA
A
DRENATGES
B
P. INSENSIBLES
BALANÇ
Codi
BALANÇ ACUMULAT - 2165
68
Cas final
Gràfica hospitalària
·· Emplena i realitza el balanç en una gràfica amb les següents dades obtingudes en la setmana del dia 16
al 22 del mes d’octubre:
Dia 16/1.º 17/2.º 18/3.º 19/4.º 20/5.º 21/6.º 22/7.º

Torn M T N M T N M T N M T N M T N M T N M T N
Pols 103 107 128 113 94 86 74
Respiració 16 23 31 19 13 21 15
Temperatura 36,3 36,8 37,4 37,6 37,8 37,4 37,1
TA 120/70 145/88 128/80 100/60 105/50 135/80 115/50
Dieta Tova s/s Tova s/s Tova s/s Tova s/s Tova s/s Tova s/s Tova s/s
Sèrum salí 400 400 400 400 400 400 300 300 300 300 300 300 200 200 200 200 200 200 >
0,9%
Transfusions 400 400 400
Ingesta 500 400 200 500 300 300 600 500 200 600 400 300 500 500 400 600 400 200 700 600 400
Diüresis 300 200 400 400 300 400 300 500 600 500 400 200 400 400 200 300 400 300 100 300 400
Deposicions 300 200 300 100 100
Drenatge 100 100 50 100 50 50 50 X X X >
Solució ··
Unitat 3 - Fulls de registre. Gràfiques d’hospitalització REVISTA SANITÀRIA
EL GRAN PREMI DE MALÀISIA ÉS EL QUE

MÉS EXIGEIX ALS PILOTS DE F-1
Fernando Alonso suarà la remuntada al circuit de Sepang
Fernando Alonso inicia la remun- Afecta la concentració, el con- adapten mitjançant una com-
tada cap al lideratge del Mundial trol de l’equilibri, els reflexos binació de recursos psíquics i
en la prova més dura del calen- i, per tant, les prestacions al psicològics. El cos ha de tenir
dari, des del punt de vista físic, volant. Per aquest motiu, la una entrada suau al nou hora-
Malàisia. El propi Fernando ho preparació de Fernando passa ri, per la qual cosa s’utilitza
sap bé, ja que el 2005 va guanyar per incrementar, ja abans de una lleugera sessió d’exercici,
la cursa després de córrer amb la seva arribada a Kuala una mica de son i un progra-
el sistema d’aigua trencat des de Lumpur, els nivells de líquids ma d’alimentació que ajuda a
la segona volta, per la qual cosa en anticipació al que després passar aquest procés ràpida-
gairebé es desmaia al podi. se li exigirà. Això permet al ment. El cos sol necessitar uns
cos adaptar-se a l’increment dies en acostumar-se a la calor
Els pilots afronten una calor i
de líquids posterior. i la major part d’aquesta habi-
una humitat extrema, que els
pot causar una pèrdua de 3,5 a tuació es dóna entre els pri-
Electròlits mers tres o quatre dies.
4 litres de líquids, ja que han
de treballar en una cockpit La beguda que prenen els
(cabina del cotxe) que arriba a pilots per a aquesta hidratació Tennis i stretching
una temperatura que supera és rica en electròlits, ja que Per últim, a la seva arribada a
els 50 graus sense excessius reemplaça els minerals i sals Malàisia, Fernando ja està dedi-
problemes. I els F-1 ni tenen perduts per l’esforç en una cant una part del seu temps a
aire condicionat ni els pilots situació de calor intensa. Els jugar a tennis amb el seu entre-
poden anar en màniga curta, mateixos líquids s’usen en tots nador a l’aire lliure per treba-
per la qual cosa tant Alonso i els circuits, així que no és llar en aclimatació. I, com a
Lewis com la resta de pilots de quelcom estrany per al cos afegit, realitzarà exercici car-
la graella treballen en unes dels pilots. La rehidratació
diovascular sota sostre, així
condicions en què la deshidra- segueix durant tot el cap de
com stretching (estirament
tació pot aparèixer sense pro- setmana.
amb gomes) lleuger. Hamilton,
blemes.
per exemple, ha estat a
Jet lag
Tailàndia tres setmanes, amb
Deshidratació
A aquest inconvenient s’afegeix unes condicions similars de
És la major preocupació en el molest jet lag o canvi d’hora. temperatura.
condicions extremes. Per a superar-lo, els pilots s’hi Font: Marca
Activitats
1·· Busca informació a Internet o a la biblioteca sobre la deshidratació i els efectes que produeix en l’orga-
nisme.
4
u n i t a t
Cures respiratòries
SUMARI OBJECTIUS
n Fisioteràpia, ·· Conèixer i aplicar les tècniques bàsiques de la fisioteràpia
oxigenoteràpia i respiratòria.
ventiloteràpia ·· Analitzar els conceptes bàsics.
n Aspiració de ·· Identificar quan està indicada l’administració d’oxigen.
secrecions respiratòries ·· Conèixer i realitzar les tècniques d’administració d’oxigen.
n Cures del pacient ·· Aplicar les tècniques relacionades amb la ventiloteràpia.
intubat i amb
traqueotomia
1 >> Introducció
En l’home jove, el volum d’aire inspirat i espirat durant una respiració
Oxigen Argó 0,8 %
normal és de 500 ml aproximadament (Figura 4.1). 21 % del total
Altres 1%
Aquest volum és d’un 20 % a un 25 % inferior en la dona. Nitrogen
78 %
L’oxigenació sanguínia depèn, entre altres causes, de la capacitat dels pul-
mons per realitzar la seva funció, influïda per:
A l’aire humit
– La permeabilitat de la via aèria (que no hi hagi cap impediment al pas vapor d’aigua
1+3%
de l’aire). El reflex de la tos i de l’esternut són mecanismes essencials de
neteja: 4.1. Composició de l’aire.
• El reflex de la tos el provoca qualsevol matèria estranya situada a la
laringe, tràquea o bronquis.
• El reflex de l’esternut el provoca qualsevol partícula estranya situada
a les vies respiratòries més altes. Vocabulari
– Una adequada elasticitat pulmonar.
– La regulació de la respiració a nivell central. Oxigen: gas incolor, inodor i insípid. Es
– La concentració de l’oxigen atmosfèric. combina amb el carboni i l’hidrogen. És
combustible.
Es pot establir l’estat respiratori d’un pacient en funció dels patrons i sons
respiratoris, els moviments del tòrax i les secrecions:
– Els patrons respiratoris, que són:
• La freqüència (eupnea, taquipnea i bradipnea).
• El volum (hiperpnea, hipopnea).
• El ritme (regular o irregular).
• La facilitat o esforç (dispnea, ortopnea, tiratge).
– Els sons respiratoris, que són:
• Els audibles sense amplificació (estridor, ranera, panteix i bombolleig).
• Els audibles amb estetoscopi (sibilàncies, roncus, crepitació i frega-
ment pleural).
Sons respiratoris
Sons audibles sense amplificació Sons audibles amb estetoscopi
Sibilància. Es produeix per la reducció de la llum dels
Estridor. Es produeix durant la inspiració amb
bronquíols o broncoconstricció. És un so agut semblant al
obstrucció de la laringe. És agut i desagradable.
produït pel vent en travessar una escletxa.
Roncus. Es produeix en passar l’aire a través d’una mucosa

Ranera. Es produeix per una obstrucció parcial de les
enganxosa o uns bronquis afectats per la mucositat. És un so
vies aèries altes. És una respiració ronca.
sec, panteixant, bombollejant i greu.
Crepitació. Es produeix pel pas de l’aire a través del líquid

Panteix. Es produeix normalment per una estenosi de
alveolar o dins del teixit subcutani. És com un cruixit sec i
l’arbre bronquial. És un so sibilant en la inspiració.
agut, com el de la cel·lofana en arrugar-se.
Fregament pleural. Es produeix pel fregament de les dues

Bombolleig. Es produeix en passar l’aire a través de
pleures, també anomenat fregament de fricció. És un so
secrecions humides. És un so bombollejant.
carrisquejant i durador.
72
– Els moviments del tòrax, que són:

• Simètrics. Els dos costats del tòrax (dret i esquerre) es mouen simètri-
cament.
• Asimètrics. Un costat del tòrax puja més que l’altre.
Vocabulari Moviments del tòrax

Retraccions
Secrecions:
Hemoptisi. Presència de sang amb la R. Intercostal. Hi ha un desplaçament entre les costelles.
tos. Se n’ha d’anotar al full del pacient
R. Supraesternal. Hi ha un desplaçament per sobre de l’estèrnum.
la quantitat, color, olor i tipus.
Tos: R. Supraclavicular. Hi ha un desplaçament per sobre de les clavícules.
Productiva. Està acompanyada per Tir traqueal. Hi ha un desplaçament i una estrebada de la tràquea cap avall
expulsió de secrecions en expectorar. durant la inspiració.
No productiva. No va acompanyada de
Tòrax en flagell. Es produeix per tenir un espai costal lesionat a través del
secrecions, és seca.
qual el pulmó es pot distendre fora de la paret toràcica, produint una
respiració paradoxal, en què la paret toràcica es distendeix en l’espiració
i es deprimeix en la inspiració.
– La secreció. Es distingeix entre tos no productiva (sense secrecions) i tos

productiva (amb secrecions). Les secrecions poden ser:
• Fluides.
• Denses.
• Purulentes.
• Sagnants.
Per valorar la funció respiratòria, s’han de considerar, a més del tipus de
Vocabulari respiració (si és diafragmàtica o toràcica), el ritme respiratori, els signes
clínics d’hipòxia (falta d’oxigen) i els resultats de les proves diagnòsti-
Respiració diafragmàtica: també ques.
anomenada abdominal, és la que es
duu a terme utilitzant els músculs Les actuacions d’infermeria encaminades a mantenir
abdominals per produir una major les respiracions normals són:
expansió pulmonar. Es tracta de la res-
piració més efectiva i predomina més – Posició del pacient. La ventilació adequada es manté per canvis postu-
en els homes. rals freqüents, deambulació i exercici. No fer-ho comporta una com-
pressió del tòrax i una limitació de l’expansió toràcica. El resultat és
Respiració toràcica: és la que es duu
a terme utilitzant principalment els
l’estancament de secrecions respiratòries, que atrauran microorganis-
músculs toràcics per expandir els pul- mes i promouran una infecció.
mons. És menys efectiva que l’anterior Per evitar-ho:
i predomina en les dones.
• Col·locar el pacient de forma que es permeti la màxima expansió torà-
cica.
• Proporcionar canvis posturals als pacients enllitats.
• Estimular la deambulació.
• Adoptar mesures que promouen la comoditat, com la posició de
Fowler alta o de semifowler, que permeten la màxima expansió torà-
cica als pacients enllitats, sobretot si presenten dispnea.
• Educar el pacient en mesures higièniques de realització d’exercicis
respiratoris i augment de la capacitat pulmonar.
– Respiració profunda i tos. S’ha d’estimular la realització d’exercicis de

respiració profunda i d’exercicis per tossir, amb la finalitat de facilitar
així l’eliminació de les secrecions. La tos voluntària es recomana als
pacients que acumulen secrecions respiratòries com els postoperats. La
tos és més efectiva quan el pacient està assegut. Si té una incisió, l’ha de
subjectar ell mateix o l’auxiliar, posant els palmells de les mans a cada
costat de la incisió, o subjectant-la pressionant suaument amb un coixí
(Figura 4.2). El nombre de respiracions profundes que s’han de promou-
re varia segons l’estat del pacient:
• En els pacients enllitats o convalescents d’un cirurgia abdominal o
toràcica, aquesta rutina s’ha de seguir de tres a quatre vegades al dia,
amb un mínim de cinc respiracions profundes cada vegada.
• Per la seva banda, els pacients que estan en decúbit pron per proble-
mes pulmonars l’hauran d’executar cada hora.
Exercici per ensenyar el pacient a tossir de forma efectiva

1. Respirar lentament i profundament mentre s’està assegut tan dret
com sigui possible.
2. Utilitzar la respiració diafragmàtica.
3. Contenir la respiració diafragmàtica durant 5 segons aproximada-
ment i, a continuació, espirar lentament tot l’aire que sigui possible a
través de la boca, al mateix temps que es va enfonsant la part inferior
del tòrax i l’abdomen.
4. Fer una segona inspiració profunda, contenir l’aire i tossir amb força
des del més profund del pit (no des de la gola). Tossir dues vegades de
forma curta i forçada (Figura 4.3).
5. Descansar després de la sessió.
– Hidratació adequada. Per mantenir la humitat de les membranes
4.2. Respiració profunda i tos.
mucoses respiratòries. Si el pacient està deshidratat o l’ambient té una
humitat baixa, les secrecions
respiratòries es poden arribar a
espessir i fer-se enganxoses. En
aquest cas, les membranes
mucoses s’irritaran i es poden
arribar a infectar. Per aquest
motiu, s’ha d’augmentar la
ingesta de líquids o usar humifi-
cadors.
– Promocionar pràctiques de salut
i un ambient saludable. Sobretot
deixar de fumar i no respirar
aire excessivament contaminat.
Així mateix, és altament recoma-
nable realitzar exercici físico
moderat i d’acord amb l’edat i les
condicions físiques per tal de
mantenir una bona ventilació
4.3. Ensenyar el pacient a tossir de forma efectiva.
pulmonar.
74
2 >> Fisioteràpia respiratòria

L’objectiu de la fisioteràpia respiratòria és aconseguir una millora dels
símptomes del pacient, aconseguint la major capacitat física, mental i
social de cada persona. La fisioteràpia respiratòria consta de:
– Exercicis respiratoris.
– Mobilització de secrecions.
– Drenatges posturals.
2.1 > Exercicis respiratoris

Els exercicis respiratoris es realitzaran una vegada al dia. Així s’estimula
el pacient per realitzar correctament les respiracions, evitant l’aparició de
complicacions com ara infeccions.
Exercicis respiratoris
Objectius que es persegueixen Indicacions Posicions en què es realitzen

— Enfortir els músculs respiratoris. — Pacients amb una expansió — Decúbit supí per facilitar la
— Ensenyar els moviments toràcica limitada, com malalts respiració abdominal.
respiratoris (exercicis per amb MPOC, pacients convalescents — Fowler.
mobilitzar els músculs de cirurgia toràcica, pacients — Semifowler o semiassegut.
diafragmàtic i intercostals politraumatitzats, etc.
correctament). — Pacients intubats o amb ventilació
— Mobilitzar i eliminar les mecànica.
secrecions. — Pacients amb malalties
— En alguns casos, disminuir neuromusculars.
l’ansietat i l’agitació.
— Promoure l’intercanvi gasós en
els pulmons.
Els següents exercicis es realitzen per exercitar els

músculs abdominals i el múscul diafragmàtic. El
mètode és el següent:
Exercici de respiració amb els llavis arrufats

1. Indicar al pacient que realitzi una inspiració pro-
funda per les fosses nasals.
2. Animar el pacient a la relaxació dels músculs
Inspiració
abdominals per a la realització de la respiració
abdominal.
3. Explicar al pacient que ha de realitzar una espira-
ció amb els llavis arrufats com per apagar una vela
o xiular per alentir la freqüència respiratòria, pro-
moure la respiració profunda i facilitar l’espira-
ció. Això és útil en casos de dispnea en què la fre-
qüència respiratòria es troba augmentada (Figura
4.4).
Espiració 4. Aplicar resistència en el tòrax inferior inclinant
lleugerament el cos cap endavant o subjectant
4.4. Respiració amb llavis arrufats.
amb un coixí contra l’abdomen.
Exercici de respiració abdominal

1. Assegut, amb els genolls flexionats, col·locar les
mans sobre l’abdomen.
2. Inspirar profundament a través del nas amb la boca
tancada. En inspirar, distendre l’abdomen elevant
les mans (Figura 4.5).
3. Col·locar els llavis com si anéssim a xiular i espirar
lentament fent un so sibilant. En espirar, anar
enfonsant els músculs abdominals per tornar a la
posició original.
Una variant d’aquest mètode consisteix en col·locar una
mà al tòrax i l’altra a l’abdomen alternant les respira-
cions toràcica i abdominal. El pacient ha de notar com
es va elevant cada mà alternativament. 4.5. Respiració abdominal.
Exercici d’expansió pulmonar

1. Col·locar les mans de l’auxiliar sobre el pacient, a la zona del tòrax a
expandir aplicant una pressió moderada.
2. El pacient ha d’inspirar profundament mentre empeny el tòrax, expan-
dint-lo contra la pressió de les mans. Mantenir uns segons la màxima
inspiració possible i començar a espirar l’aire lentament.
3. Al final de l’espiració, les mans realitzen una lleugera vibració sobre
l’àrea.
Exercici amb espirometria o inspirometria incentivada

Vocabulari
1. Explicar el funcionament al pacient.
2. Col·locar el pacient assegut i situar l’espiròmetre en un pla horitzon- Espiròmetre: aparell per mesurar la
tal a l’alçada dels seus ulls perquè vegi el resultat de l’esforç. capacitat respiratòria del pulmó
3. Demanar al pacient que subjecti amb força el broquet de l’espiròme- (Figura 4.6).
tre amb els llavis, de forma que quedi ben segellat.
4. Situar la marca de l’espiròmetre en la posició de flux que es desitgi.
Començar sempre amb un nivell inferior.
5. Realitzar una inspiració tan profunda com sigui possible. S’ha d’acon-
seguir que el marcador (bola, cilindre, etc.) s’elevi fins a arribar al seu
màxim superior, i s’haurà de mantenir en aquest
lloc el màxim de temps possible.
6. Un cop finalitzada la inspiració, es deixarà anar el
broquet i s’expulsarà l’aire per la boca o pel nas.
7. Repetir diverses vegades la tècnica sense arribar a
l’esgotament ni a la hiperventilació.
8. És convenient tossir després de realitzar aquest
exercici.
9. Anar situant la marca cada vegada en valors supe-
riors per oferir dificultats creixents al pacient i
estimular-lo a realitzar esforços majors. S’ha de
realitzar de forma progressiva per evitar fracassos
i la pèrdua de col·laboració del pacient.
10. Animar el pacient a utilitzar amb freqüència. 4.6. Espiròmetre incentivat. Exercita els músculs respiratoris del
11. Netejar l’aparell un cop finalitzat el seu ús. pacient.
76
2.2 > Mobilització de secrecions

Es realitza mitjançant tos espontània, vibracions, percussió i palmetejat.
– Tos espontània. És la forma més eficaç. Quan resulta insuficient, es pro-
cedeix a estimular amb altres mètodes com ara inspiracions profundes,
bloquejant la sortida de l’aire per augmentar la pressió intratoràcica i
deixant anar l’aire bruscament.
– Vibracions. Realitzar pressió ferma amb una lleugera vibració sobre els
dos hemitòraxs acompanyant l’espiració. Es tracta d’augmentar així la
velocitat de l’aire espirat i d’aquesta manera desprendre les secrecions.
– Percussions. Consisteix en aplicar cops suaus rítmics i ràpids amb l’ex-
trem cubital de la mà sobre les zones laterals del tòrax amb el pacient
en decúbit pron. No s’han de realitzar mai percussions sobre la colum-
na vertebral ni a la zona renal. El seu objectiu consisteix en desallotjar
mecànicament les secrecions espesses adherides a les parets bronquials.
– Palmetejat (clapping). Es tracta d’una tècnica similar a l’anterior, però
que es realitza amb la cara palmar de la mà formant una concavitat i el
pacient en decúbit pron (Figura 4.7). Està contraindicat en pacients amb
tumors, abscessos pulmonars, pneumotòrax, hemorràgies pulmonars,
malaltia de la paret toràcica i tuberculosi.
4.7. Tècnica del palmetejat. 2.3 > Drenatges posturals

És la tècnica que millor es tolera i, per tant, la preferida per a l’elimina-
ció de les secrecions. Es tracta d’una sèrie de postures específiques per
mobilitzar les secrecions bronquials usant la força de gravetat terrestre.
Se sol combinar amb les tècniques anteriors. L’objectiu d’aquesta tècni-
ca és aconseguir que les secrecions drenin per acció de la gravetat cap
als bronquis majors i d’aquests a la tràquea fins a aconseguir expulsar-
les amb la tos. Per realitzar aquest drenatge postural, cal col·locar el
pacient en la posició més adequada segons la zona del pulmó que vul-
guem drenar. Cada posició s’ha de mantenir entre 3 o 5 minuts.
Amb anterioritat al drenatge postural, es pot donar al pacient medica-

ció broncodilatadora o teràpia de nebulització prescrita pel metge, per
fomentar el drenatge i l’expectoració de secrecions.
S’han de proporcionar mocadors i bossa de paper als pacients. Després

del drenatge postural, el pacient ha d’esbandir i netejar la boca. S’anota
el color, aspecte, quantitat i volum dels esputs expulsats, així com la
reacció del pacient a la teràpia. El drenatge postural es realitza 2 o 3
vegades al dia, depenent del congestionat que es trobi el pacient. Els
millors moments són abans de l’esmorzar, abans del dinar, a última
hora de la tarda i abans d’anar a dormir. La durada total és de 30
minuts. No s’ha de realitzar quan el pacient acaba de menjar.
Les diferents posicions per drenar els lòbuls dels pulmons són les
següents.
Posicions de drenatge postural
Drenatge dels lòbuls superiors Drenatge dels lòbuls inferiors Drenatge del lòbul mitjà dret
• Drenatge del segment apical del • Drenatge dels segments basals • Drenatge dels segments mitjans
lòbul superior dret i apical posteriors: pacient en decúbit pron i laterals: pacient en decúbit
posterior del lòbul superior amb els peus elevats 45 cm lateral esquerre amb els peus
esquerre: pacient assegut (Figura aproximadament (Figura 4.12). elevats 35 cm aproximadament
4.8). • Drenatge dels segments laterals (Figura 4.16).
• Drenatge del segment posterior del basals: pacient en decúbit lateral
lòbul superior dret i segment apical amb els peus elevats 45 cm
posterior del lòbul superior aproximadament (Figura 4.13).
esquerre: pacient inclinat cap • Drenatge dels segments basals
endavant (Figura 4.9). anteriors: pacient en posició Sims
• Drenatge dels segments superiors i amb els peus elevats 45 cm
inferiors del lòbul superior esquerre aproximadament (Figura 4.14).
en la seva porció lingular: pacient • Drenatge dels segments superiors:
en decúbit lateral dret amb els pacient en posició genupectoral
peus elevats 35 cm (Figura 4.15).
aproximadament (Figura 4.10).
• Drenatge dels segments anteriors:
pacient en decúbit supí (Figura
4.11).
Si el pacient no tolera alguna d’aquestes postures, el col·locarem en posi-

ció neutra, és a dir, sense cap inclinació de la llitera.
4.8. Drenatge del segment apical del 4.9. Drenatge del segment posterior del 4.10. Drenatge dels segments superiors
lòbul superior dret i apical posterior del lòbul superior dret i segment apical i inferiors del lòbul superior esquerre
lòbul superior esquerre. posterior del lòbul superior esquerre. en la seva posició linguar.
78
4.11. Drenatge dels segments anteriors. 4.12. Drenatge dels segments basals
posteriors.
4.13. Drenatge dels segments laterals 4.14. Drenatge dels segments basals
basals. anteriors.
4.15. Drenatge dels segments superiors. 4.16. Drenatge dels segments mitjans
laterals.
1·· Explica breument en què consisteix la fisioteràpia respiratòria. Quins quatre procediments bàsics
coneixes?
2·· Per parelles, practiqueu a l’aula les principals tècniques de mobilització de secrecions i drenatges
posturals.
3 >> Procediments d’aplicació d’oxigen

(oxigenoteràpia)
L’oxigenoteràpia suposa l’administració d’oxigen per aportar al pacient Vocabulari
una concentració d’oxigen inspirat major que la de l’ambient, que és, com
hem vist, del 21 %. S’utilitza per resoldre els problemes d’hipòxia (falta Atelèctasi: expansió imperfecta o
d’oxigen), les causes de la qual són múltiples: col·lapse parcial dels pulmons, freqüent
en els nounats.
– Atmosfèriques. A major altitud, menor concentració de O2, donant lloc
Fístula: conducte anormal, ulcerat i
a la hipòxia d’altitud.
estret, que s’obre en la pell o en les
– Alveolar. Com, per exemple, en casos d’atelèctasis, emfisemes i, en gene-
membranes mucoses.
ral, patologies en què la quantitat d’alvèols disponibles per complir la
Anèmia: empobriment de la sang per
seva funció estan disminuïts.
disminució de la seva qualitat o quanti-
– Anormalitat de la membrana alveolo-capil·lar. Per augment del seu
tat total.
gruix, la qual cosa altera la difusió de l’oxigen, o per l’augment de dipò-
Cianosi: coloració blavosa de la pell i
sits de secrecions, fet que afecta la permeabilitat dels alvèols.
les mucoses, degut a la disminució d’o-
– Vascular. Com en les fístules arteriovenoses, en què es produeix una
xigen en sang circulant.
absència de contacte amb l’alvèol o hipotensió generalitzada que impe-
deix un transport adequat de O2 a les cèl·lules.
– Teixit pulmonar. Com, per exemple, en la pneumònia.
– Problemes amb els glòbuls rojos tant en trastorns qualitatius (augment Vocabulari
del CO2 circulant) com quantitatius, hemorràgies, anèmies, etc., en què
no hi ha suficients glòbuls rojos per captar l’oxigen necessari. Gasometria arterial: tècnica de medi-
ció de gasos en sang arterial, expressats
L’auxiliar d’infermeria ha de vigilar el pacient davant de possibles canvis en mmHg. Els valors que s’obtenen són:
en el seu estat que indiquin un augment de la dificultat respiratòria. Els PO2 (pressió parcial d’oxigen) entre 90 i
signes de la insuficiència respiratòria imminent inclouen respiració ràpi- 100 mmHg per sota de les xifres conside-
da i superficial, pols filiforme i ràpid, temor i inquietud, aprensió i confu- rades normals es parla d’hipòxia. PCO2
sió, cianosi, pal·lidesa i sudoració. (pressió parcial de diòxid de carboni)
entre 35 i 45 mmHg quan supera les
Abans d’administrar oxigen a un pacient, hem de conèixer l’eficàcia de la xifres normals s’anomena hipercàpnia. A
ventilació i les característiques gasomètriques de la sang que arriba als tei- més d’aquests dos valors, també repre-
xits. Per això, el metge valorarà els gasos dissolts existents en una mostra de senta la capacitat d’eliminació del CO2
sang presa directament d’una artèria. Aquesta tècnica, que realitza el DUE, per part dels pulmons, el valor del pH, la
es denomina gasometria arterial. saturació d’oxigen i les quantitats de
bases i bicarbonat.
La mostra s’envia al laboratori eti-
quetada amb les dades del pacient,
incloent la concentració d’oxigen en
l’aire inspirat i la presència de venti-
lació mecànica, en cas que n’hi hagi.
L’oxigen es pot subministrar amb:
– Bombones o bales d’oxigen: són
cilindres portàtils d’acer per a ús
en urgències o domiciliari.
– Motxilles d’oxigen per a ús domi-
ciliari.
– Sistema central d’oxigen hospita-
lari: és conduit per canonades fins
a l’habitació del pacient, sortint
4.17. Bala d’oxigen.
per la presa d’oxigen en la paret.
80
3.1 > Utilització de bombones d’oxigen

Per tal que es puguin utilitzar bombones d’oxigen, han de tenir acoblats
els següents elements:
– Regulador de pressió, manòmetre de pressió i manoreductor. Té una
escala graduada en kg/cm2 i redueix la pressió de l’oxigen a un nivell
més segur i manejable.
– Mesurador de flux o cabalímetre, que regula el flux del gas en l/m
(litres/minut), depenent de la quantitat que vulguem administrar.
– Humidificador. Humiteja el gas amb aigua destil·lada per evitar la desse-
cació de les mucoses. L’oxigen que s’administra a través de canonades o
bombones és sec. Els gasos secs ressequen perquè deshidraten les muco-
ses respiratòries dels pacients. Tots els humidificadors condueixen el gas
a través d’aigua estèril de forma que aquest s’impregni de vapor d’aigua
4.18. Presa d’oxigen amb humidifi- abans d’arribar al pacient. Com més bombolles es facin, més vapor d’ai-
cador.
gua es produeix (Figura 4.18).
Tècnica
Utilització de bombones d’oxigen

·· Consisteix en l’ús d’oxigen extern per enriquir l’aire que arriba al pacient.
Material: bombona d’oxigen (Figura 4.19), regulador de pressió,

cabalímetre, humidificador, aigua destil·lada estèril, sistema
elegit d’administració de O2 i guants no estèrils.
Protocol:
1. Retirar qualsevol brutícia dels orificis de sortida, obrint lleugera-
ment la roda de mà i tancant-la ràpidament.
2. Comprovar que l’indicador de flux funciona correctament.
3. Omplir la botella de l’humidificador amb aigua destil·lada estèril
fins a la marca indicada en el recipient. Col·locar-lo en la seva
posició d’ús.
4. Obrir la vàlvula de la bombona per complet, el manoreductor mos-
trarà la pressió de la bombona. D’aquesta manera, sabrem el nivell
d’ompliment de la bombona.
5. Connectar el sistema d’administració de O2 pautat pel metge a
l’humidificador.
6. Regular el flux (en l/m) prescrit.
7. Comprovar que el sistema funciona correctament. Col·locar-li al
pacient.
8. Acomodar el pacient i registrar la tècnica i les possibles incidèn-
4.19. Bomba d’oxigen.
cies.
Observacions: comprovar durant la primera hora l’estat del pacient. Després, portar una vigilància normal,
segons el protocol de planta.
3.2 > Utilització de l’oxigen a través de presa central

En aquest cas, només s’utilitzarà un cabalímetre, un humidificador i el
sistema d’administració elegit. En aquest tipus de presa, la pressió ve regu-
lada des de la central del centre sanitari.
Tècnica
Utilització de l’oxigen a través de presa central

·· Ús de l’equip d’oxigen situat a la paret, prop del capçal del llit dels pacients.
Material: cabalímetre, humidificador, aigua destil·lada estèril, guants no estèrils i dispositiu d’admi-
nistració de O2 del pacient.
Protocol:
1. Connectar el cabalímetre a la presa de O2 de la paret (Figura 4.20).
2. Omplir l’humidificador amb aigua destil·lada estèril fins a la marca indicada o usar una botella d’aigua
destil·lada estèril específica per a aquesta finalitat.
3. Connectar l’humidificador al cabalímetre.
4. Connectar el sistema d’administració de O2 pautat pel metge a l’humidificador.
5. Connectar l’oxigen a l’equip del pacient.
6. Regular el flux (l/m) prescrit desitjat.
7. Comprovar que el sistema funciona correctament i col·locar-li al pacient.
8. Acomodar el pacient i registrar la tècnica i les possibles incidències.
Observacions: comprovar durant la primera hora l’estat del pacient. Després, portar una vigilància normal,
segons protocol de la unitat.
Per poder administrar l’oxigen procedent del sistema central hospitalari

o de les bombones d’oxigen a un pacient, hem de disposar dels elements
ja citats. Un cop que el sistema està a punt, es pot administrar al pacient
a través de diferents dispositius que poden assolir diferents concentra-
cions d’oxigen en funció de les necessitats i patologies que necessitem
tractar.
En ordre de menor a major concentració de O2 subministrat al pacient,
trobem els següents dispositius: cànula nasal, sonda nasofaríngia, masca-
reta facial i mascareta amb reservori.
– Cànula nasal (gafes nasals). És un sistema còmode, ja que la seva
col·locació és senzilla, no arriba als ulls i el pacient pot menjar o parlar
sense treure-se-la. S’ha d’informar al pacient que respiri pel nas, ja que
si respira per la boca dilueix la concentració de O2 rebuda.
S’administra O2 a baixes concentracions, entre 22 i 30 %, depenent dels
l/m subministrats. Aquests varien segons la marca comercial, de mane-
ra que s’ha de consultar les instruccions del fabricant. Es necessita la
col·laboració del pacient per evitar desplaçaments. S’utilitza amb més
freqüència en l’oxigenoteràpia contínua domiciliària. 4.20. Cabalímetre amb vaporitzador.
82
Tècnica
Col·locació de gafes nasals

·· Ús de les gafes nasals per administrar oxigen a un pacient.
Material: gafes nasals, allargadora d’oxigen, font d’oxigen i

guants d’un sol ús.
Protocol:
3. Connectar les gafes nasals al sistema de flux.
4. Regular el flux de O2 als litres/min prescrits pel metge.
5. Adaptar les gafes al malalt, col·locant les dues sortides de O2 als ori-
ficis nasals, adaptant-les darrere de les orelles i ajustant-les per sota
de la barbeta del pacient (Figura 4.21). Comprovar la comoditat del
4.21. Gafes nasals.
pacient i anotar la tècnica al full de cures del pacient.
Observacions: aquestes gafes nasals també es poden ajustar per darrere del cap del pacient. Vigilar l’es-
tat del nas per si hi apareixen irritacions. Encoixinar darrere de les orelles per evitar l’aparició d’úlce-
res. Comprovar, durant la primera hora, l’estat del pacient. Després, portar una vigilància normal segons
el protocol de la unitat.
– Sonda nasofaríngia o sonda de Nelaton (catèter nasal). És una sonda de

15 a 20 cm de llarg, amb orificis en un extrem. Permet concentracions
de O2 entre 30 i 35 %. S’utilitza mitjançant un sondatge nasofaringi (tèc-
nica que realitza el DUE) per la qual cosa irrita la mucosa i és molesta.
Tècnica
Introducció de la sonda Nelaton (aquesta tècnica és del DUE)

·· El sondatge el realitza el DUE mentre que l’auxiliar prepara el material i connecta el sistema d’administració
d’oxigen a l’adaptador de la sonda de Nelaton. L’ús és igual a la tècnica de col·locació de gafes nasals.
Material: sonda Nelaton, gases, desinfectant, lubricant, esparadrap i guants d’un sol ús.
Protocol:
1. Rentar-se les mans, posar-se els guants i preparar el material.
2. Col·laborar amb el DUE proporcionant-li el material a mesura que el necessiti.
3. Connectar el sistema d’oxigen al flux pautat pel metge.
4. Un cop realitzada la tècnica, acomodar el pacient observant l’aparició de possibles incidències.
Observacions: vigilar l’estat del nas per si apareixen irritacions. Comprovar durant la primera hora l’estat
del pacient. Després, portar una vigilància normal segons el protocol de la unitat.
– Mascareta facial tipus Venturi.

Aquesta mascareta és com l’ante-
rior, però té un dispositiu tipus
Venturi amb què, conjugant la
mida de l’orifici d’entrada i el
flux subministrat, s’aconsegueix
una barreja constant de l’oxigen
amb l’aire ambient, amb concen-
tracions d’oxigen entre 21 i 50 %.
Aquestes mascaretes tenen dife-
rents adaptadors per aconseguir
les diferents concentracions de
O2 i una placa metàl·lica flexible
a la part superior per ajustar-la al
nas del pacient (Figura 4.22).
4.22. Mascareta facial tipus Venturi.
– Mascareta amb reservori. Aques-
tes mascaretes porten unides
bosses amb membranes unidireccionals que subministren al pacient
una concentració del 100 % de O2. En aquestes mascaretes, s’ha d’obser-
var que la bossa reservori no es col·lapsi durant la inspiració. La conne-
xió de l’oxigen es fa directament a la bossa.
Els orificis de sortida de la mascareta també disposen de membranes
unidireccionals que permeten la sortida de CO2 i es tanquen en la ins-
piració obligant a respirar l’oxigen procedent del reservori.
Tècnica
Col·locació de la mascareta facial

·· Consisteix en la col·locació d’una mascareta que cobreix el nas i la boca del pacient.
Material: mascareta facial, guants d’un sol ús, allargadores d’oxigen i font d’oxigen.
Protocol:
3. Ajustar el regulador a la concentració corresponent segons pauta mèdica.
4. Regular el flux de O2 necessari per aconseguir la concentració prescrita pel metge.
5. Ajustar la mascareta per darrere del cap del pacient cobrint la boca i el nas.
6. Acomodar el pacient i anotar la tècnica i les possibles incidències al full de cures.
Observacions:
– Observar el pacient per comprovar la tolerància a la mascareta.
– Vigilar que l’oxigen no es dirigeixi als ulls o galtes del pacient.
– Comprovar durant la primera hora l’estat del pacient.
– Després, portar una vigilància normal segons el protocol de la unitat.
– Aquestes mascaretes solen portar una peça flexible per adaptar-la a la forma del nas i la cara del pacient.
84
3.3 > Altres dispositius d’administració

d’oxigen
En el medi hospitalari, existeixen altres dispositius
d’administració d’oxigen, com són:
– Mascaretes de traqueotomia. Es tracta d’una màsca-
ra que s’adapta a la cànula de traqueotomia (Figura
4.23). Subministra concentracions del 35 al 70 % de
O2. Es regulen igual que la mascareta tipus Venturi.
– Tendes d’oxigen:
• Parcial. Només s’hi introdueix el cap. S’usen
principalment en nens.
• Completa. Cobreix tot el pacient. En aquesta
tenda es poden regular, a més del flux i la con-
centració de O2, la temperatura i la humitat.
Abans de situar-hi el pacient, s’oxigenarà la
tenda amb uns 15 litres de O2 durant 15 o 20
minuts. El principal inconvenient és que, en
obrir la tenda per a realitzar qualsevol tècnica, la
concentració de O2 a l’interior disminueix.
– Incubadores. S’utilitzen en nounats. A més de regu-
4.23. Mascareta de traqueotomia.
lar la concentració de O2, s’hi pot regular la tempera-
tura i la humitat necessàries.
– Respiradors o ventiladors (Apartat 4.2).
– Sistemes de ventilació artificial manual per mitjà d’un baló autoinflable
al qual es poden connectar una presa de O2 i un reservori.
Cures del pacient amb O2

Quan un pacient està sotmès a oxigenoteràpia, s’han de prendre una sèrie
de precaucions.
– En cas d’oxigenoteràpia domiciliària, informar la família sobre els riscos
de fumar prop de la bombona de O2.
– Explicar al pacient els avantatges i els riscos del O2.
– Explicar al pacient que el O2 danya els ulls. Si el pacient no està capaci-
tat, informar la família sobre les precaucions a seguir.
– Assegurar-se que el O2 sigui administrat amb humidificador, vigilant
que el nivell d’aigua de l’humidificador estigui sempre entre les mar-
ques d’ompliment mínim i màxim. Si s’utilitzen botelles d’un sol ús,
reposar la botella abans que l’aigua estèril estigui esgotada.
– Revisar les connexions per si hi ha fuites.
– Comprovar la col·locació del dispositiu i mantenir nets els dispositius.
– Comprovar la capacitat restant que tenen les bombones. L’oxigen central
també procedeix de dipòsits o bales centrals.
– Observar i valorar la coloració de la pell, la sudoració, les alteracions de
la conducta i la consciència i informar-ne.
– Vigilar les constants vitals i l’estat del pacient cada 15 minuts durant la
primera hora i segons pauta de la unitat posteriorment.
– Tenir en compte la comoditat del pacient.
– Ajudar el pacient a respirar profundament i a tossir.
Precaucions de seguretat durant l’oxigenoteràpia

L’oxigen facilita la combustió. S’han de prendre les següents precaucions:
– El material elèctric que s’utilitzi prop del pacient ha d’estar en perfec-
tes condicions per evitar guspires, curtcircuits, etc.
– S’han d’evitar materials que generin electricitat estàtica (mantes de
llana o teixits sintètics). Usar mantes de cotó. No pentinar els pacients
que estiguin en una tenda de O2.
– Evitar l’ús de substàncies inflamables o volàtils, com ara olis, greixos,
alcohol, etc. prop d’aquests pacients.
– Col·locar al costat del llit oposat a la font de O2 els equips d’aspiració i
el de monitorització.
– Informar sobre la localització dels extintors i proporcionar seguretat
al personal, ensenyant-los a utilitzar-los.
– Vigilar i encoixinar els punts de suport dels diferents dispositius per
evitar UPP.
– Humitejar els llavis de les persones que estiguin amb oxigenoteràpia
amb aigua i mai amb productes que continguin greix com la vaseli-
na.
4.24. Pacient sotmès a un tractament amb oxigenoteràpia.
3·· Explica què és i quan s’utilitza l’humidificador.

4·· Prepareu, per parelles, l’humidificador i el cabalímetre i connecteu-los al sistema de O2.
5·· Per a l’administració d’oxigen podem utilitzar diferents dispositius. Explica’n breument el funcionament
de tres.
6·· Si un pacient amb una cànula nasal (gafes nasals) et pregunta si pot respirar al mateix temps pel nas i
per la boca, què li respondries? Per què?
7·· Defineix hipòxia i indica tres causes per les quals es pot produir.
86
4 >> Procediments de ventilació mecànica

relacionats amb l’auxiliar d’infermeria.
Ventiloteràpia
La ventiloteràpia o ventilació mecànica és un procés de substitució tempo-
ral de la funció respiratòria.
La ventiloteràpia està indicada, entre altres casos, en:
– Pacients amb insuficiència o patologia respiratòria.
– Pacients amb alteració en els moviments respiratoris o fins i tot amb
paràlisi d’aquests moviments.
– En operacions amb anestèsia general.
– Estats de coma.
Les funcions de l’auxiliar d’infermeria, en relació amb la ventiloteràpia,
consisteixen en:
– Preparar i reposar tot el material indicat en cada cas.
– Mantenir netes i desinfectades les connexions, tubuladures i respira-
dors.
– Col·laborar en la vigilància del pacient i el funcionament dels respira-
dors.
– Si és necessari l’ús de l’humidificador, comprovar el nivell d’aigua estè-
ril.
– Col·laborar en l’aspiració de secrecions i realitzar la higiene oral dels
pacients intubats.
– Ajudar a la comprensió, per part del pacient, de la necessitat de la seva
col·laboració en aquesta tècnica.
La ventiloteràpia es pot dur a terme amb els següents mètodes:
– Ventilació manual, per mitjà d’un baló autoinflable al qual es connecta
una font d’oxigen.
– Ventilació mecànica (VM), per mitjà de ventiladors o respiradors. Aquests
ventiladors proporcionen cíclicament una quantitat de barreja d’aire
amb O2 a pressió positiva a la via aèria, suficient per vèncer la resistència
de la paret toràcica i l’elasticitat del pulmó i començar la inspiració.
4.1 > Ventilació manual amb baló autoinflable (Ambú®)

És un mecanisme que permet la respiració artificial. Aplicant una masca-
reta a la cara del pacient, per tal que en pressionar sobre l’Ambú®, l’aire
expulsat per aquest dispositiu s’introdueixi en la via respiratòria. Això s’a-
consegueix perquè el baló, per mitjà d’una sèrie de vàlvules, permet el pas
d’aire insuflat només en direcció al pacient, amb la qual cosa s’aconse-
gueix una pressió positiva o superior a la pressió intrapulmonar, de mane-
ra que l’aire es desplaça en direcció als pulmons.
En deixar de pressionar l’Ambú®, l’aire procedent de l’espiració del
pacient, s’elimina a través d’un altra vàlvula unidireccional per la part
superior del cap de l’Ambú®, sense haver de retirar la mascareta de la cara
del pacient, permetent-nos tornar a realitzar la següent respiració sense
4.25. Baló autoinflable: Ambú®.
perdre temps (Figura 4.25).
Tècnica
Ventilació artificial manual

·· Consisteix en la ventilació del pacient amb baló autoinflable.
Material: baló autoinflable, allargadores d’oxigen, tubs de connexió d’oxigen, guants d’un sol ús i
font d’oxigen.
Protocol:
3. Connectar el baló autoinflable a la font de O2.
4. Si existeixen secrecions, aspirar les que es trobin en la
nasofaringe, la boca i l’orofaringe. Així evitem que pas-
sin al tracte respiratori més baix.
5. Hiperestendre el cap i el coll, si no existeixen contrain-
dicacions.
Col·locar la màscara a la cara del pacient, subjectant-
la amb el dit polze per sobre del nas i el dit índex a la
zona de la barbeta. Amb la resta dels dits s’eleva i se
subjecta la mandíbula del pacient, fent pressió sobre la
branca horitzontal de l’os mandibular evitant així la
fuita de l’aire insuflat. 4.26. Ventilació amb Ambú®.
6. Mantenir la mandíbula elevada per evitar l’obstrucció
de la via aèria per la caiguda de la llengua cap enrere.
En aquest cas, es provoca distensió gàstrica en entrar
l’aire a l’estómac.
7. Amb l’altra mà, es pressiona el baló per insuflar l’aire.
Si el pacient té respiracions espontànies, les insuflacions
s’han d’adaptar a aquestes respiracions (Figura 4.26).
Comprovar que la ventilació és satisfactòria observant
l’elevació inspiratòria del tòrax. Si no s’eleva el tòrax,
verificar l’adaptació de la màscara a la cara, l’elevació
de la mandíbula o l’absència de materials estranys a la
via aèria.
8. Acomodar el pacient, recollir el material i rentar-se les
mans.
Observacions: si el pacient té una intubació endotraqueal
mitjançant cànula de traqueotomia o tub endotraqueal,
treure la màscara del baló autoinflable i connectar-lo direc-
4.27. Ventilació a pacient intubat.
tament al tub o la cànula (Figura 4.27). Si el pacient està
connectat a un respirador i pateix una parada cardíaca, reti-
rar el respirador i ventilar manualment per poder adaptar la ventilació al massatge cardíac. Vigilar constant-
ment l’aparició de vòmits, cas en el qual caldria retirar la mascareta de la cara i col·locar el cap en posició
lateral per evitar l’aspiració del vòmit a les vies respiratòries.
88
4.2 > Ventilació mecànica (VM)

Es realitza amb ventiladors o respiradors. Aquests aparells creen una
pressió positiva entre ells i el pacient, donant lloc a un flux d’aire cap al
pacient que permet la ventilació. Aquest flux es mesura en litres per
minut (l/m). La concentració de O2 que podem aportar al pacient pot
variar des de la concentració d’aire atmosfèric, que és del 21% al 100%. En
tots els respiradors, es pot regular la temperatura i el grau de concentra-
ció del gas. Actualment, els respiradors poden funcionar de múltiples for-
mes que, de forma general, són:
– Sistemes manomètrics o per pressió. En aquests sistemes es programa
una pressió i s’insufla gas al pulmó fins que s’assoleix la pressió fixada.
En aquest moment, comença la fase espiratòria espontàniament.
Aquests respiradors disposen d’un sistema d’alarma que s’activa quan
el volum lliurat al pacient és inferior a un mínim de seguretat fixat prè-
viament, per evitar la hipoventilació del pacient.
– Sistemes volumètrics. Aquests ventiladors proporcionen un volum de
gas prefixat independentment de la pressió que es generi. Disposen
d’un sistema d’alarma que s’activa quan excedeix d’una pressió de
seguretat prèviament fixada, interrompent el subministrament d’aire
per evitar complicacions.
En funció de les seves necessitats, el pacient pot requerir diferents graus
d’assistència en la ventilació mecànica, entre els quals podem destacar
els següents:
– Respiració assistida. El respirador, per diversos mitjans, ajuda el
pacient a realitzar les seves pròpies respiracions.
– Respiració assistida controlada. El respirador ajuda el pacient en les
seves respiracions si aquestes no són suficients i li proporciona les res-
piracions extra necessàries per assegurar una correcta ventilació.
– Respiració controlada. El respirador realitza i controla la funció respira-
tòria del pacient sense que aquest realitzi cap mena d’esforç respiratori.
4.3 > Complicacions de la ventilació mecànica

Les majors complicacions de la ventilació mecànica són:
– Desconnexió accidental del pacient al respirador.
– Fallada mecànica del ventilador.
– Disminució de la tensió arterial degut a la caiguda de la despesa car-
díaca.
Vocabulari – Ruptura alveolar per barotrauma (pneumotòrax).
– Risc d’infeccions. Per això, és necessari canviar les tubuladures del res-
Barotrauma: lesió produïda per la pirador cada 48 hores i mantenir netes i desinfectades totes les conne-
pressió, generalment atmosfèrica, exis- xions i els dispositius que s’utilitzin.
tent a la zona lesionada. – Augment del treball respiratori per part del pacient.
Pneumotòrax: entrada d’aire a la
– Hiperventilació del pacient per agitació.
cavitat pleural. Pot ser produït artificial- – En alguns tipus de ventilació, és necessària la sedació del pacient i la
ment per a finalitats terapèutiques mit- seva relaxació per tal que s’adapti al respirador.
jançant la injecció d’aire o un altre gas, – Quan són necessàries concentracions d’oxigen per sobre del 60%,
amb la finalitat d’immobilitzar el pulmó. durant un període prolongat, es pot produir fibrosi pulmonar.
Sempre que sigui possible, es ventilarà el pacient de la forma més sem-

blant a la respiració espontània per tal que, d’aquesta manera, s’adapti
millor a la ventilació mecànica. Es mantindrà el mínim de temps necessa-
ri. Els pacients amb respiradors necessiten una sèrie de cures especials. Per
exemple, cal prestar una especial atenció a la boca.
Tècnica
Cura de la boca en el pacient amb respiradors

·· Aquesta tècnica la realitza l’auxiliar d’infermeria. Els pacients amb ventilació artificial tendeixen a acu-
mular secrecions, amb la consegüent proliferació de microorganismes que afavoreixen l’aparició de càries i
infeccions que afecten l’evolució general del pacient. A més, és important evitar la dessecació de la muco-
sa bucal.
Material: guants d’un sol ús, ronyonera, turundes de gases, pinces de Kocher i dissecció, depressor
lingual, tovallola o protector, solució antisèptica bucal o solució de bicarbonat, xeringa i sistema d’as-
piració.
Protocol:
1. Rentar-se les mans, posar-se els guants i explicar el procediment al pacient.
2. Si no està contraindicat, elevar el capçal del llit. Col·locar el cap del pacient envers el costat des del
qual es farà la higiene bucal. Cobrir el llit amb un protector.
3. Preparar una turunda amb les pinces o enrotllar una gasa en el depressor lingual.
4. Omplir la xeringa amb solució antisèptica.
5. Irrigar amb la xeringa a pressió mentre aspirem per netejar la cavitat bucal.
6. Passar la turunda per l’interior de les galtes, llengua, geniva, dents, zona vestibular, palatina i lingual de
la boca del pacient, ajudant amb el depressor lingual i mobilitzant el tub endotraqueal (de dreta a esque-
rra) per permetre la neteja completa de la boca.
7. Canviar les turundes cada vegada que sigui necessari. Aspirar la solució i les secrecions per eliminar-les.
8. Canviar la bena de subjecció del tub. Acomodar el pacient i anotar la tècnica al full de cures.
Observacions:
– Observar el pacient per comprovar la tolerància a la tècnica. Informar immediatament de qualsevol alte-
ració del pacient.
– Evitar la desconnexió al respirador durant la tècnica.
– En mobilitzar el tub, tenir cura que quedi sempre en la seva posició correcta.
8·· En què consisteix la ventilació? Explica la diferència entre ventilació artificial manual i ventilació arti-
ficial mecànica.
9·· Quines complicacions podem tenir amb la ventilació artificial mecànica?
10·· Explica la diferència entre les diferents formes de funcionament dels ventiladors.
11·· Explica en què consisteix un pneumotòrax.
90
5 >> Aspiració de secrecions respiratòries

La capacitat de la via aèria per mantenir-se lliure de secrecions està condi-
cionada per una sèrie de factors, com són:
– Aparició de secrecions excessives o objectes estranys que obstrueixin la
via respiratòria.
– Trauma accidental o intencionat –com la traqueotomia– que impedeixi
tossir (Figura 4.28).
– Dolor abdominal o toràcic que interfereix amb l’adequada expansió
toràcica i amb la capacitat del pacient per tossir.
– Medicacions que deprimeixen el reflex de la tos i el centre respiratori,
com la morfina.
– Pèrdua de consciència per anestèsia o per un procés patològic que difi-
culti la capacitat de tossir i, per tant, d’expectorar secrecions i mantenir
la via aèria oberta.
– Hidratació inadequada que contribueix a la formació de secrecions
espesses i enganxoses dificultant l’expectoració.
– Immobilitat o malaltia crònica pulmonar, que afavoreix l’acumulació
de secrecions.
Els signes i símptomes que indiquen l’obstrucció total o parcial de via
aèria i, per tant, la necessitat d’aspirar secrecions són:
– Dispnea, respiracions sorolloses o profundes, audibles directament o
per mitjà de l’estetoscopi.
– Augment de la freqüència cardíaca i respiratòria.
– Augment del treball respiratori.
– Secrecions acompanyades de tos productiva o no productiva.
– Cianosi.
– Augment de les pressions respiratòries en els pacients connectats al res-
pirador, activant-se l’alarma visual o acústica.
Els objectius de l’aspiració de secrecions de la via aèria són:
– L’eliminació de secrecions per
facilitar la ventilació i prevenir
l’aparició d’infeccions.
– L’obtenció de mostres de secre-
cions per analitzar-les amb finali-
tats diagnòstiques.
Es pot realitzar a través de les vies
nasofaríngia, orofaríngia i endotra-
queal o amb cànules de traqueoto-
mia.
És una tècnica asèptica que cal realit-
zar amb les màximes precaucions
per evitar contaminacions a la via
respiratòria. L’aspiració de secre-
cions traqueobronquials és funció de
la infermera i l’aspiració de les secre-
4.28. Traqueotomia.
cions orofaríngies, de l’auxiliar.
Tècnica
Aspirador de secrecions orofaríngies

·· Consisteix en aspirar les secrecions acumulades.
Material: sondes d’aspiració o de Yankuer, sistema d’aspiració,

sistema de buit portàtil o de connexió a paret, solució antisèpti-
ca, lubricant hidrosoluble, guants d’un sol ús, gases estèrils i
protector de roba i llit.
Protocol:
4.29. Preses d’oxigen i buit de peu de
1. Rentar-se les mans i posar-se els guants. llit.
3. Col·locar el pacient en decúbit lateral, o en posició semifowler amb
el cap envers el costat pel qual es realitza l’aspiració, per evitar
complicacions en cas de vòmits.
4. Col·locar el protector del llit i la roba del pacient.
5. Preparar el sistema de buit i ajustar la pressió negativa desitjada
(no més de 100 mmHg) (Figura 4.29).
6. Connectar la sonda al sistema d’aspiració (Figura 4.30).
7. Introduir la sonda a través d’un lateral de la boca per evitar nàuse-
es en el pacient. En el moment de la col·locació, la sonda no ha
d’estar aspirant per prevenir lesions de mucosa.
8. Aspirar les secrecions canviant la sonda les vegades que sigui neces-
sari.
9. Retirar la sonda.
10. Ajudar el pacient a tossir i a respirar profundament entre les aspi-
racions per mobilitzar les secrecions.
11. Anotar al full del pacient el volum, color, consistència o aspecte
mucós o purulent de les secrecions.
12. Canviar les botelles de recollida de secrecions, els tubs i conne-
4.30. Aspirador de secrecions.
xions i deixar l’equip d’aspiració preparat i desinfectat per a la
següent aspiració.
13. Acomodar el pacient observant el seu estat respiratori, recollir el material i rentar-se les mans.
Observacions:
– La sonda d’aspiració s’introdueix sempre sense aspirar i es retira aspirant.
– És necessari girar o rotar la sonda durant l’aspiració per prevenir lesions en la mucosa per una aspiració
mantinguda durant un cert temps a la mateixa zona. A més, d’aquesta manera no es queda cap superfí-
cie per aspirar.
– Si cal, s’oxigenarà el pacient amb Ambu®. Vigilar la freqüència cardíaca per prevenir l’aparició d’arítmies
per estímul vagal o hipòxia.
– Tot el material d’un sol ús s’ha de reposar i el reutilitzable ha de ser enviat al servei d’esterilització de
l’hospital.
– Per protocol, aquesta tècnica es realitza cada sis hores en pacients intubats, per evitar infeccions respi-
ratòries procedents de la via digestiva.
92
6 >> Cures del pacient amb intubació

endotraqueal
La intubació endotraqueal és una tècnica que realitza el metge per man-
tenir la via aèria permeable i afavorir la ventilació.
Els tipus de tubs que s’utilitzen són de diversos calibres i longitud per ade-
quar-se a l’edat i l’anatomia del pacient (Figura 4.31). Poden portar o no
baló de pneumotamponament. L’auxiliar d’infermeria col·laborarà en la
preparació del material per a la intubació endotraqueal i en la seva realit-
zació. Abans de procedir a la intubació del pacient, el metge procedeix a
la sedació i analgèsia, per la qual cosa es tindrà preparada la medicació
que sol·liciti el metge.
Quan el pacient no pot generar una tos efectiva per estar intubat, s’han
4.31. Tub endotraqueal.
d’aspirar les secrecions i aplicar tècniques addicionals per a la mobilit-
zació.
Tècnica
Ajuda en la intubació endotraqueal

·· Expliquem els passos essencials que ha de saber un auxiliar en la realització d’aquesta tècnica que
s’usa per restablir la via aèria amb la col·locació d’un tub a l’interior de la tràquea.
Material: mascareta d’oxigen, font d’oxigen, baló autoinflable, laringoscopi amb piles i diverses
pales (Figura 4.32), tubs endotraqueals de diversos números, fiadors per facilitar la inserció del tub,
pinça de Magill, aspirador i sondes d’aspiració, medicació d’intubació, lubricant anestèsic, xeringues
de 10 cm, benes, esparadrap, tubs de Guedell (cànula orofaríngia) (Figura 4.33), guants estèrils i no
estèrils, connexions de lubricant i anestèsic.
4.32. Laringoscopi desmuntat amb pales. 4.33. Tubs de Guedell.

Protocol:
3. Retirar, si n’hi ha, les pròtesis dentàries mòbils.
4. Col·locar el pacient en decúbit supí amb el cap en hiperextensió o Roser.
5. Comprovar el funcionament de tot el material.
6. Si el pacient porta sonda nasogàstrica, comprovar que estigui connectada a bossa i col·locar-la en decli-
vi (per sota del nivell del pacient).
7. Abaixar o retirar el capçal del llit.
8. Aspirar secrecions bucofaríngies, si fos necessari.
9. Lubricar el tub endotraqueal mantenint l’esterilitat.
10. Lliurar el material a mesura que es necessiti.
11. Observar la freqüència cardíaca (el pacient ha d’estar monitoritzat).
12. Després de la inserció del tub, inflar el baló o globus.
13. Fixar el tub amb benes al cap del pacient de forma que no es mogui.
14. Encoixinar amb gases les comissures dels llavis per evitar UPP.
15. Anotar la tècnica realitzada al full d’infermeria, així com l’estat del pacient.
Observacions:
– Per saber la quantitat d’aire que cal insuflar al baló del tub endotraqueal per fixar-lo a la tràquea, el
metge escolta l’aire que s’escapa al voltant del tub i, quan es deixa de sentir, es desinfla el globus mig
centímetre amb la xeringa. Existeixen manòmetres que mesuren la pressió del pneumotamponament.
– La cànula de Guedel s’ha de col·locar en pacients agitats perquè no mosseguin el tub endotraqueal.
– Comprovar la col·locació del tub amb una placa del tòrax. Un tub ben col·locat ha de tenir l’extrem dis-
tal 3 cm per sobre de la carina.
Els pacients amb intubació endotraqueal necessiten cures especials. Les

més generals són:
– Insuflacions amb Ambú® fins que se’l connecti al respirador.
– Auscultació d’ambdós hemitòraxs.
– Desinflar el globus cada dues hores si no s’indica una altra ordre mèdica.
– Canviar la pressió del tub sobre els llavis.
– Vigilar els desplaçaments del tub. Es pot marcar amb esparadrap el punt
del tub fins on s’introdueix.
– Mantenir la humidificació adequada.
– Observar la permeabilitat.
– Mantenir la higiene bucofaríngia.
– Protegir els llavis de la sequedat amb gases humides.
– Procurar el bon funcionament de l’humidificador i els filtres.
– Ajudar el pacient a comunicar-se.
12·· En quins casos utilitzaries la cànula de Guedel? Per què?

13·· Per què creus que han de portar pneumotamponament els tubs endotraqueals?
94
7 >> Cures del pacient amb traqueotomia

La traqueotomia és un procediment terapèutic que consisteix en la
substitució de la via aèria superior, mitjançant la inserció d’una
cànula a la tràquea, creant així una via aèria artificial.
S’ha de realitzar al quiròfan, llevat en aquells casos d’urgència en què
es pot dur a terme al llit del pacient.
Està indicada en els següents casos:
– En pacients intubats de llarga durada, per prevenir complicacions.
– Malalts amb traumatismes severs en cara i coll.
– Obstrucció de la via aèria superior.
Els objectius de la traqueotomia són:
– Facilitar la permeabilitat de la via aèria.
– Permetre l’eliminació de secrecions.
4.34. Cànula de traqueotomia. – Assegurar la ventilació adequada afavorint l’intercanvi gasós.
– Prevenir l’aspiració del contingut faringi.
La via aèria artificial interromp les funcions de filtració, humidificació i
escalfament dels gasos inspirats realitzades per la via aèria superior.
També es veuen afectats els reflexos nauseosos i tussígens. Per això, és neces-
sari adoptar mesures per compensar aquestes funcions, com per exemple:
– Ús de filtres per prevenir el dipòsit de partícules estranyes en els pul-
mons.
– Humidificar i escalfar l’aire per prevenir la sequedat de la membrana
respiratòria i la pèrdua de calor corporal.
4.35. Cures a un pacient amb traqueotomia.

Tècnica
Ajuda en la realització de la traqueotomia

·· Expliquem els passos essencials que ha de saber un auxiliar en la realització d’una via aèria artificial.
Material: equip estèril (draps, bata, guants i gases), cànula de

traqueotomia de calibre adequat, xeringuetes per inflar i desinflar
el globus, agulles, tisores, bisturí, pinces de dissecció, pinces mos-
quit, pinces de Kocher corbes, separadors de Farabeuf petits, set
de traqueotomia amb fiador i dilatadors, sondes d’aspiració de
calibre adequat, sistema de buit, aparell d’aspiració portàtil o de
connexió a paret, aigua estèril, sèrum salí fisiològic o solució anti-
4.36. Dilatadors per realitzar una
sèptica, lubricant hidrosoluble, connexions i sutures. traqueotomia.
Protocol:
1. Explicar el procediment al pacient abans d’adormir-lo.
3. Col·locar un rodet sota les espatlles del pacient per hiperestendre el coll.
4. Netejar la zona amb solució antisèptica, des de la barbeta fins a sota de la clavícula i lateralment fins
a les orelles.
5. Col·locar-se una bata, mascareta i guants estèrils. Ajudar a col·locar-se’ls al personal facultatiu.
6. Col·laborar amb el metge i la infermera en la realització de la tècnica.
7. Un cop col·locada la cànula de traqueotomia, fixar-la al coll del pacient mitjançant una cinta.
8. Ajudar en la instrumentació de l’aspiració de secrecions traqueals.
9. Cobrir amb gases estèrils els extrems de la traqueotomia, mantenir-les seques canviant-les totes les
vegades que sigui necessari.
10. Si el pacient no està connectat a un respirador, adaptar a l’extrem de la cànula un humidificador per
minimitzar les pèrdues d’aigua.
11. Acomodar el pacient observant el seu estat respiratori, recollir el material i rentar-se les mans.
12. Anotar la tècnica, observacions i estat respiratori del pacient al full d’infermeria.
Observacions: el pneumotamponament de les cànules inflables s’ha d’omplir amb una pressió que no sobre-
passi la d’ompliment capil·lar de la tràquea (25 cm de H2O o 20 cm de Hg). S’haurà de segellar prou durant
l’exhalació per prevenir l’aspiració, però sense deformar la paret de la tràquea. Les traqueotomies poden
ser transitòries o permanents.
Manteniment i cures del pacient amb cànula de traqueotomia:
En aquests pacients, cal realitzar una sèrie de cures el més asèpticament possible:
– En cas d’obstrucció de la cànula per moc, coàgul o sang, avisar ràpidament.
– Si procedeix el canvi de cànula, tenir a mà el carro d’aturada i l’equip d’intubació endotraqueal.
– Vigilar els desplaçaments de la cànula.
– Evitar la infecció netejant la ferida amb sèrum salí i antisèptic, evitar l’obstrucció de la cànula.
– Observar la permeabilitat.
– Mantenir la higiene bucofaríngia.
– Protegir els llavis de la sequedat amb vaselina.
– Procurar el bon funcionament de l’humidificador i els filtres.
96
Tècnica
Aspiració de secrecions a través de cànula de traqueotomia i tub endotraqueal

·· La tècnica d’aspiració de secrecions és funció de la infermera i l’auxiliar ajuda en la tècnica i col·labo-
ra en la ventilació, per la qual cosa explicarem els passos essencials que ha de saber un auxiliar en la rea-
lització d’aquesta tècnica.
Material: sondes del calibre adequat, presa de buit i sistema d’aspiració, font i sistema d’oxigen,
guants estèrils i no estèrils, aigua estèril, solució antisèptica, connexions i Ambú ®.
Protocol:
2. Rentar-se les mans i col·locar-se els guants. Proporcionar guants estèrils a la infermera.
3. Col·locar el pacient en posició de Fowler, si no existeixen contraindicacions.
4. Preparar el sistema d’aspiració ajustant la pressió d’aspiració a no més de 100 mmHg.
5. Preparar les sondes deixant-les prop de la infermera, tenint cura que no es contaminin.
6. Connectar Ambú® al sistema d’oxigen i preparar el sistema de buit.
7. Si el pacient està connectat al ventilador o sistema d’administració d’oxigen, desconnectar el tub o
cànula de traqueotomia i cobrir-lo amb gases estèrils per mantenir l’asèpsia.
8. En el cas de cànules definitives, retirar el tub intern de la cànula de traqueotomia i introduir-lo en una
solució antisèptica.
9. Insuflar amb l’Ambú® dues o tres vegades abans de l’aspiració per mobilitzar les secrecions i hiperoxi-
genar el pacient.
10. Quan la infermera estigui preparada per introduir la sonda d’aspiració, desconnectar l’Ambú® i subjec-
tar fermament el tub endotraqueal o cànula de traqueotomia durant l’aspiració, per evitar que el tub
es mobilitzi i surti o penetri més del compte.
11. Introduir totes les sondes que siguin necessàries utilitzant Ambú® entre cada aspiració.
12. Després de l’última aspiració, tornar a donar Ambú® per reoxigenar el pacient i reexpandir els alvèols
que s’hagin pogut col·lapsar.
13. Connectar de nou el sistema d’oxigenació o ventilació del pacient.
14. Netejar les tubuladures del sistema d’aspiració, aspirant a través seu solució antisèptica.
15. Recollir el material.
16. Observar l’estat del pacient. Acomodar-lo.
17. Treure’s els guants i rentar-se les mans.
18. Anotar les característiques i el volum de les secrecions.
Observacions:
– La tècnica s’ha de realitzar cada vegada que sigui necessari i, com a norma general, cada 6 hores.
– Oxigenar el pacient abans, durant i després de l’aspiració amb diverses insuflacions d’oxigen al 100% amb
el baló autoinflable o el respirador usant el volum de sospir. Assegurar-se abans de la desconnexió del sis-
tema d’oxigen per aspirar, que el pacient està ben oxigenat.
– Han de realitzar la tècnica dues persones: una per aspirar i l’altra per ventilar.
– Vigilar el monitor d’ECG.
– No aspirar mai més de 10 o 15 segons seguits.
– Realitzar una tècnica estèril.
– Introduir la sonda sense succió i retirar-la amb succió i girant-la suaument.
Entre les complicacions de la tècnica figuren:

– Hipoxèmia per una durada prolongada amb la consegüent falta d’oxigen al pacient.
– Arítmies cardíaques.
– Traumatisme de la tràquea i els bronquis per una pressió negativa excessiva o per moviments bruscos amb
la sonda d’aspiració.
– Infecció per no realitzar una tècnica estèril.
– Atelèctasis.
Tècnica
Neteja de la cànula de traqueotomia

·· Expliquem els passos essencials que ha de saber un auxiliar en la realització d’aquesta tècnica.
Material: guants estèrils, aigua estèril, solució antisèptica.
Protocol:
3. Treure el tub intern de la cànula i rentar-lo amb solució antisèptica per estovar i desprendre el moc.
Manejar-lo tocant només la part externa i fent circular pel seu interior la solució antisèptica.
4. Esbandir bé amb aigua per eliminar la solució de rentat.
5. Introduir el tub intern a la cànula externa de traqueotomia i fixar-lo.
7. Observar l’estat del pacient.
8. Anotar la tècnica al full de cures del pacient.
Observacions: la cànula externa només l’ha de substituir el metge.
La retirada del tub endotraqueal o cànula de traqueotomia pot presentar complicacions com l’espasme de
glotis. Abans de dur a terme la retirada per part del metge, l’auxiliar tindrà preparat tot el material neces-
sari per a una nova intubació o una traqueotomia d’urgència.
14·· Per parelles, prepareu el material necessari per realitzar una traqueotomia.
15·· En grups de quatre o cinc alumnes, realitzeu un canvi i neteja de la cànula interna de traqueotomia.
16·· Quines complicacions poden aparèixer en realitzar una aspiració de secrecions?
17·· Busca informació sobre els diferents tipus de cànules de traqueotomia que existeixen actualment i les
seves indicacions. Fes-ne un dibuix de cada una.
98
Idees clau
VENTILACIÓ ADEQUADA DEL PACIENT
Fisioteràpia
Oxigenoteràpia Ventiloteràpia Traqueotomia
respiratòria
Exercicis Mobilització Drenatge – Indicacions

– Indicacions – Indicacions
respiratoris secrecions postural – Sistemes
– Respiradors – Complicacions
d’administració
– Cures del – Cures del
– Complicacions
pacient pacient
– Cures
Activitats finals
.: CONSOLIDACIÓ :.
1·· En què consisteix l’oxigenoteràpia?
2·· Indica cinc factors que contribueixen al fet que la via aèria no estigui permeable.
3·· Enumera quatre indicacions de l’oxigenoteràpia.
4·· Enumera cinc pautes de comportament de l’auxiliar d’infermeria en relació amb l’oxigenoteràpia.
5·· Quines dades aporta una gasometria arterial?
6·· A quines concentracions s’administra el O2 en oxigenoteràpia?
7·· De les dades que aporta una gasometria arterial, com es denominen els valors inferiors i superiors?
Indica’ls clarament.
8·· Què és la ventilació? Indica la diferència entre ventilació artificial manual i ventilació artificial mecànica.
9·· Quines complicacions podem tenir amb la ventilació artificial mecànica?
10·· Defineix els següents termes: espirometria, atelèctasi i Ambú®.
.: APLICACIÓ :.
1·· Explica les precaucions que s’han de prendre en relació amb l’oxigenoteràpia.
2·· Busca informació sobre com es pot produir un pneumotòrax per barotrauma. Fes-ne un dibuix.
3·· Què passaria si un pacient està deshidratat o en un ambient sec en relació a les seves secrecions?
4·· Explica què és la mascareta facial, els tipus que n’existeixen i com es col·loquen al pacient.
5·· Establiu grups de quatre alumnes i col·loqueu al maniquí o a un company en les posicions adequades
per al drenatge realitzant tos espontània, vibracions, percussió i palmetejat de:
– Lòbul anterior del segment superior.

– Lòbul mitjà.
– Segment posterior del lòbul superior.
– Segment basal posterior.
– Segments laterals basals.
– Segment basal anterior.
6·· Busca informació sobre en quines proves diagnòstiques s’utilitzen els espiròmetres i quins tipus d’espi-
ròmetres existeixen en l’actualitat.
7·· Per parelles, apliqueu el ventilador manual o Ambú® al maniquí. Realitzeu insuflacions amb el ritme ade-
quat per ventilar un pacient.
8·· Realitzeu un simulacre amb un alumne que faci de pacient amb acumulació de secrecions que no sap
expectorar adequadament. Un altre alumne farà d’auxiliar per explicar-li com ha d’actuar.
9·· Simula com s’ha d’ajudar a tossir un pacient amb una operació abdominal.
10·· Per parelles, reuniu el material necessari i simuleu una aspiració de secrecions al maniquí. Realitzeu
la neteja i desinfecció del sistema.
100
Cas final
Pla de cures per millorar l’estat respiratori d’un pacient

·· Un pacient de 48 anys que ingressa al matí a urgències a causa d’un dolor agut en el tòrax, dispnea i
cianosi.
Antecedents: fumador des dels 18 anys de 30 cigarrets al dia, bevedor de mig litre de vi al dia. Refereix
no poder pujar una costa caminant ni un pis per les escales.
Presenta:
– Respiració superficial amb 26 rpm.
– TA de 120/85 mmHg.
– Temperatura de 36,8 ºC.
– FC de 110 l/m.
A l’auscultació, presenta roncus, una mucositat enganxosa i uns bronquis estenosats per la mucositat.
Impossibilitat d’eliminació de secrecions, tos no productiva freqüent.
A la tarda s’agreuja la situació i presenta taquicàrdia, taquipnea —possiblement relacionada amb l’aug-
ment de secrecions— que li produeix dificultat respiratòria, hipertensió i hipertèrmia que es relaciona
amb la infecció de les secrecions retingudes.
El metge pauta com a mesura pal·liativa a la situació d’hipoxèmia, mentre s’instaura un tractament més
específic:
– Aplicació d’oxigen en mascareta tipus Venturi al 40 %.
– Mesures per a l’eliminació de secrecions.
Elabora un pla de cures per millorar el seu estat respiratori.
Solució ··
En primer lloc, ens centrem en el més urgent, que és l’aplicació de l’oxigen:
– Prepararem el material necessari.
– Seguirem el protocol descrit en el capítol per a la col·locació de la mascareta tipus Venturi.
– Ajustarem el flux i l’obertura de la mascareta segons les recomanacions de la casa comercial corres-
ponent (com a norma general, per aconseguir un 40 % de concentració d’oxigen, cal aplicar un flux de
12 litres).
En segon lloc:
– Aplicarem un pla de drenatge postural per a l’eliminació de secrecions.
– Realitzarem tècniques de percussió, vibració i palmetejat per desprendre les secrecions i que s’expul-
sin més fàcilment.
– Li proporcionarem l’inspiròmetre i l’espiròmetre i li ensenyarem a utilitzar-los incentivat per augmen-
tar la capacitat respiratòria del pacient.
En tercer lloc, i com a mesura de manteniment a llarg termini:
– Li indicarem la importància d’una bona hidratació per mantenir les secrecions fluides.
– Ensenyarem al pacient a realitzar una tos productiva efectiva.
– Li indicarem com realitzar exercicis respiratoris per ajudar a l’eliminació de secrecions.
Unitat 4 - Cures respiratòries REVISTA SANITÀRIA
VENTILACIÓ MECÀNICA
F
a molt poc temps que s’es-
tà utilitzant la ventilació
mecànica com a substitu-
tiva de la ventilació fisiològica
en l’home. Intubar i connectar
un pacient a una màquina és
avui un fet rutinari per a molts
especialistes en intensius, ur-
gències i anestesiologia, però
han hagut de passar segles en la
història de la medicina per
aconseguir la substitució de la
funció respiratòria quan aques-
ta fallava.
L’antecedent més remot –el qual
es troba perfectament documen-
tat– és l’experiència d’Andreas
Vesalio, publicada el 1543, i que
es pot considerar com la prime- 4.37. Pulmó d’acer. Hospital d’Israel, 1940.
ra aplicació experimental de la
respiració artificial. En aquesta aplicació, Vesalio negativa a l’interior del tanc on es trobava el cos
connecta la tràquea d’un gos a un sistema de man- del pacient.
xes, per mitjà de les quals presta suport a la funció
Tornant a l’experiència de Vesalio, amb tota proba-
respiratòria de l’animal i aconsegueix mantenir-lo
bilitat no va ser aprofitada en la seva època ni en
en vida.
èpoques posteriors per la dificultat que presentava
La primera descripció d’un rudimentari pulmó d’accés directe a l’eix faringe-laringe-tràquea.
d’acer es deu a Alfred F. Jones el 1864, qui postula Aquest obstacle s’aconsegueix salvar amb l’opti-
que el seu ús curava multitud de malalties, algu- mització de les tècniques endoscòpiques a finals
nes d’etiologia no respiratòria. El 1876, Woillez del segle XIX.
construeix a París el seu Spirophore, composat
El 1898, Rudolph Matas, cirurgià de Nova Orleans
per un habitacle en què introduïa el cos del
d’origen català, comença a utilitzar mètodes de
pacient, deixant només el cap a l’exterior. Al
ventilació a través de cànules endotraqueals (apa-
nivell del coll, se li ajustava al pacient un mane-
rell de Fell-O’Dwyer) per al manteniment ventilato-
guet de goma amb l’objectiu d’aconseguir que
ri durant la cirurgia costal.
aquest habitacle quedés ben tancat. Mitjançant
una gran manxa, es proporcionava una pressió Font: www.terra.es
Activitats
1·· Organitzeu, en grups de quatre alumnes, una recerca a Internet sobre els pulmons d’acer i els primers
ventiladors mecànics. Realitzeu una exposició a classe.
5
u n i t a t
Aparell urinari
SUMARI OBJECTIUS
n Anatomia, fisiologia i ·· Conèixer l’anatomia del sistema urinari i la funció que compleixen
patologia renal les seves diferents estructures.
n El pacient incontinent ·· Analitzar els conceptes bàsics de la patologia i alteracions renals.
n Bossa de diüresis ·· Identificar les diferents alteracions de la funció renal.
n Sondatge vesical ·· Distingir els tipus de sondes.
n Recollida de mostres ·· Realitzar les activitats de cures i manteniment del pacient sondat.
n Tècniques de depuració ·· Aplicar les tècniques relacionades amb la recollida de mostres.
extrarenal
1 >> Introducció
L’aparell urinari, entre altres funcions, és l’encarregat d’alliberar l’orga-
nisme de les substàncies tòxiques i de residu que s’acumulen en el torrent
circulatori, eliminant-les a l’exterior a través de l’orina.
L’orina és secretada constantment per cada ronyó i recollida per la pelvis
renal; d’aquí passa als urèters per arribar a la bufeta, on s’acumula fins a
ser eliminada a través de la uretra
1.1 > Anatomia de l’aparell urinari

L’aparell excretor (Figura 5.1) està format per:
– Els ronyons.
– Els urèters.
– La bufeta urinària.
– La uretra.
Artèria
Vena Càpsula Vocabulari
renal suprarenal
renal
Pelvis renal: estructura en forma
Ronyó d’embut que recull l’orina formada i
connecta amb la uretra.
Vena cava
Artèria
inferior
aorta
Urèter
Bufeta urinària
Uretra
5.1. Aparell urinari.
1.2 > El ronyó

És un òrgan parell amb forma de mongeta, de color vermell viola-
ci. Els ronyons estan situats a les fosses lumbars, darrere del perito-
neu a ambdós costats de la columna, entre la dotzena vèrtebra dor-
sal i la tercera vèrtebra lumbar aproximadament.
El ronyó dret està una mica més avall que l’esquerre degut al fet que està
situat sota del fetge. Com a característiques bàsiques, podem dir que els
ronyons tenen una longitud d’uns 12 cm, una amplada d’uns 7 cm, un
gruix d’uns 3 cm i pesen uns 150 grams.
104
Els ronyons estan separats dels òrgans veïns per una capa de teixit grei-
Vocabulari xós, la càpsula adiposa renal, que els protegeix dels cops i els movi-
ments bruscos, així com per una capa de teixit conjuntiu. En la part
Càpsula suprarenal: és un òrgan
superior de cada ronyó trobem la càpsula suprarenal, de funció endo-
situat en contacte amb el ronyó, que
segrega corticoides i adrenalina.
crina.
Corticoide: substància amb propie- Microscòpicament, al ronyó es distingeixen diverses zones (Figura 5.2):
tats antiinflamatòries.
– La zona cortical. Regió groguenca que conté unes estructures denomi-
Adrenalina: substància amb poder nades corpuscles de Malpighi (Figura 5.3).
vasoconstrictor. – La zona medul·lar o regió central del ronyó. Formada per les piràmides
de Malpighi, formades al seu torn per un conjunt de túbuls microscò-
pics.
– Calzes menors. On desemboquen cada una de les piràmides.
– Calzes majors. Formats per la unió de dos o més calzes menors.
– Pelvis renal. Estructura en forma d’embut, formada per la unió dels cal-
zes majors, que comunica amb l’urèter.
Zona cortical
(escorça renal)
Zona medul·lar
Piràmide
Càpsula renal de Malpighi
Columnes
renals
Vena renal
Calze
menor
Artèria renal
Calze
major
Pelvis renal
Urèter
5.2. El ronyó.
La porció inferior de la medul·la comunica amb el calze renal, aquest amb

la pelvis renal i aquesta última amb l’urèter.
Microscòpicament, el ronyó té una unitat funcional coneguda com a
nefrona. Els dos ronyons junts contenen al voltant de 2 400 000 nefrones
i cada una és capaç de formar orina per si sola.
A la nefrona es pot diferenciar una densa xarxa de capil·lars sanguinis

denominada glomèrul de Malpighi, així com una càpsula que l’envolta,
denominada càpsula de Bowman, formant el corpuscle renal (Figura 5.3).
La sang penetra al corpuscle per l’arteriola aferent i l’abandona per l’arte-
riola eferent.
Des d’aquesta, parteix un túbul llarg en què es distingeixen tres zones: túbul
contornejat proximal, nansa de Henle i túbul contornejat distal. El túbul con-
tornejat distal desemboca en el túbul col·lector, que reuneix líquids de diver-
ses nefrones. El túbul col·lector es dirigeix cap al calze menor, on es buida.
La sang penetra en el glomèrul per l’arteriola aferent i l’abandona per l’ar-
teriola eferent.
Corpuscle renal
Càpsula de
Bowman
Càpsula renal
Glomèrul
de Malpighi
Túbul contornejat
proximal
Túbul contornejat
distal
Nansa de Henle:
Túbul recte descendent gruixut
Túbul recte descendent prim
Túbul col·lector Túbul recte ascendent prim
Túbul recte ascendent gruixut
Vena interlobular
Artèria interlobular
Orifici
de la papil·la
5.3. Nefrones.
Existeixen dos tipus de nefrones:

– Nefrona juxtamedul·lar. Els seus glomèruls es troben prop de la medul·la Urèters
renal. Tenen nanses de Henle llargues que penetren a la medul·la.
Els urèters estan proveïts de fibres ner-
– Nefrona cortical. Els seus glomèruls es troben prop de la superfície vioses del dolor que s’estimulen en els
renal. Tenen nanses de Henle curtes que no penetren a la medul·la renal. processos de litiasi produint una res-
posta dolorosa.
1.3 > Els urèters
Són petits conductes de múscul llis que s’originen a la pelvis renal
i es dirigeixen cap avall per entrar uns centímetres a la bufeta. Vocabulari
La pressió a la bufeta els comprimeix i evita el flux retrògrad d’orina en Trígon: zona triangular prop del coll de
augmentar la pressió durant la micció. Tenen una longitud d’uns 25 cm. la bufeta, per on passen els dos urèters
L’extrem inferior penetra a la bufeta a través del trígon. i la uretra.
106
1.4 > La bufeta urinària

La bufeta urinària és un òrgan buit de múscul llis situat a la part
inferior de l’abdomen, darrere del pubis.
En l’home, està situada una mica més alta degut a la pròstata. En la
dona, està situada més anterior degut al fet que la pelvis femenina és
una mica més ampla i la bufeta està impulsada cap endavant per l’úter.
Està formada per tres parts: el cos, el trígon i el coll vesical (també ano-
menat uretra posterior). En el seu extrem terminal, presenta l’esfínter
intern (involuntari) i l’esfínter extern de la bufeta. Aquest últim està
constituït per fibres musculars esquelètiques (voluntàries), controlades
pel sistema nerviós, i s’utilitza per evitar la micció fins i tot quan els con-
trols involuntaris intenten buidar la bufeta.
La capacitat de la bufeta en situació normal és de 350 cc, però les seves
parets es poden distendre per contenir més de 2 000 cc. Quan està buida
no és palpable, però quan està plena pot palpar-se per sobre de la símfi-
si púbica, donant lloc a l’anomenat globus vesical.
S’hi emmagatzema l’orina fins al moment de la seva expulsió a l’exte-
rior. Les seves parets es van relaxant a mesura que la cavitat es va
omplint de líquid, fins que s’arriba a un cert volum i la pressió supera
un llindar crític.
1.5 > La uretra

Es tracta d’un conducte
fibromuscular que porta l’o-
rina des de la bufeta fins a
l’exterior.
En la dona, la uretra mesura entre
2,5 cm i 6 cm de longitud i consti-
tueix un conducte exclusivament
urinari que acaba en el vestíbul,
situat per davant de l’orifici vagi-
nal.
En l’home, mesura entre 15 i 20
cm i és un conducte urogenital
que expulsa a l’exterior tant l’ori-
na com el líquid seminal. La ure-
tra masculina, en sortir de la bufe-
ta, s’introdueix a la pròstata,
després ingressa en el penis i
acaba en el meat urinari.
Així, es divideix en tres porcions:
uretra prostàtica, a l’interior de la
pròstata; uretra membranosa,
entre la pròstata i l’arrel del penis;
i uretra esponjosa, que forma part
5.4. Endoscòpia. Catèter blau introduint-se a la uretra.
del penis.
2 >> Fisiologia del ronyó

L’objectiu del ronyó és mantenir el medi intern adequat, tant en composi-
ció com en volum.
Les seves funcions principals són:
– Depuració de la sang i control de líquids i electròlits mitjançant la for-
mació de l’orina.
– Control de la pressió arterial.
– Control de l’hematopoesi.
– Conversió de la vitamina D3.
– Regulació del pH.
Vegem-les, a continuació, amb més deteniment.
2.1 > Formació de l’orina

En la formació de l’orina es poden distingir les següents etapes:
– Filtració. Degut a la pressió existent dins dels seus capil·lars sangui-
nis, de cada un dels glomèruls en surt contínuament aigua i substàn-
cies dissoltes de baix pes molecular, com ara ió sodi (Na+), urea, gluco- Orina
sa i aminoàcids. En canvi, la membrana glomerular és impermeable a Al dia es filtren al voltant de 180 litres
les proteïnes plasmàtiques, d’aquí que el resultat del filtrar glomeru- entre els dos ronyons, però més del 99 %
lar sigui pràcticament igual al plasma sense proteïnes. es reabsorbeix, quedant únicament 1,5
– Reabsorció de soluts. En el túbul proximal s’absorbeixen ions com el litres aproximadament d’orina.
sodi (Na+), glucosa i aminoàcids, que tornen a la sang, mantenint-se la
urea. Del filtrar glomerular se’n reabsorbeix el 65% abans d’arribar a
les nanses de Henle, gairebé tot mitjançant transport actiu.
– Reabsorció d’aigua. En la nansa de Henle es produeix l’absorció d’ai-
gua i la sortida del ió sodi. La composició de l’orina
– La segona extracció de ions sodi i reabsorció d’aigua. Es produeix en en condicions normals és:
la nansa de Henle, el túbul contornejat distal i el túbul col·lector. En Aigua: .......................... 90 a 95 %
aquesta segona extracció l’orina es concentra. El resultat final és un Urea: ..................... 20 a 30 g/24 h
líquid molt ric en urea i àcid úric, dues substàncies molt tòxiques per Sodi: ................... 60 a 80 mg/24 h
al nostre organisme. Proteïnes: ................... 0,05 g/24 h
(un terç és albúmina)
L’orina és un líquid de color groc o àmbar transparent degut a la pre- Creatinina: ...... 600 a 1 200 mg/24 h
sència d’un pigment denominat urocrom. Si existeix infecció o alcalini-
tat, es torna tèrbola. La intensitat del color depèn de la seva concentra-
ció. El color canvia depenent de la malaltia que presenti el pacient o de
la ingestió de certs aliments, drogues i tints.
Vocabulari
L’olor és característica degut a la presència d’àcids volàtils. Si es manté
envasada un cert temps, desenvolupa una olor amoniacal per la descom- Urea: producte principal del metabo-
posició de la urea. L’olor varia amb la presència d’infeccions, de diabetis lisme de les proteïnes que es forma en
el fetge.
mellitus o amb certs aliments.
Creatinina: producte del metabolis-
El pH de l’orina pot variar lleugerament segons el règim alimentari,
me del múscul, reflecteix la quantitat
essent una mica més àcid en un règim carnívor. L’orina normal és àcida, del múscul i l’activitat muscular. No
amb un pH de 6,0 aproximadament. La densitat normal de l’orina varia de està relacionada amb la ingesta de pro-
1 005 a 1 030, encara que gairebé sempre està entre 1 010 i 1 025. teïnes en la dieta.
108
Diàriament s’excreten una mitjana de 1 500 cc d’orina. Aquesta quanti-

tat està relacionada amb la ingestió de líquids, la temperatura, el clima
Fases de la micció
i la suor. Els nens n’excreten una quantitat menor, però el volum total
1. Fase d’ompliment: la bufeta es dis- és major en proporció amb les dimensions del cos.
tén amb l’acumulació d’orina. És un
procés inconscient. 2.2 > Control de la tensió arterial
2. Fase de buidatge: és conscient,
activa i voluntària. Els ronyons duen a terme, a més, una important tasca en el control de
la tensió arterial a través de dos mecanismes:
– Acció hipertensora. Secretant
substàncies hipertensores
com la renina es disminueix
la concentració de sodi i
aigua en l’organisme.
– Acció hipotensora. Mitjan-
çant les prostaglandines,
que tenen un efecte vasodi-
latador i natriurètic, s’inhi-
beix la reabsorció de ions,
especialment el sodi en
orina.
2.3 > Control de

l’hematopoesi
Mitjançant la producció d’eri-
tropoetina (EPO), que es tracta
d’una hormona que estimula
la producció de glòbuls rojos a
l’interior de la medul·la òssia
quan detecta un dèficit d’oxi-
gen a la sang.
5.5. Arteriografia renal.
Vocabulari 2.4 > Conversió de la vitamina D3

El ronyó intervé en la conversió de la vitamina D3 en el seu metabolis-
Renina: hormona que serveix per
me actiu, que és el causant de l’absorció intestinal de calci.
regular la pressió arterial. Si el ronyó
detecta una pressió baixa, produeix
més renina per augmentar-la.
2.5 > Regulació de pH
Prostaglandines: substàncies deriva- El ronyó participa en la regulació de l’equilibri àcid-base, regulació que
des d’àcids grassos amb activitat hores duu a terme mitjançant mecanismes que regulen l’eliminació de
monal o reguladora. bicarbonat, fosfats i amoni.
1·· En grups de quatre, realitzeu un mural amb les parets de la nefrona i el camí recorregut pel filtrar fins
a convertir-se en l’orina.
2·· Investiga la diferència en la composició de l’orina i la suor.
3 >> Patologia renal

Les malalties més destacables de l’aparell urinari són les següents:
– Insuficiència renal. És la disminució de la capacitat del ronyó per rea-
litzar la seva funció. Es manifesta per una disminució del filtrat glome-
rular, així com de la quantitat d’orina.
– Fracàs renal agut. És el cessament brusc i prolongat de l’activitat renal,
amb el trastorn consegüent en la formació d’orina i en la regulació del
medi intern.
– Glomerulonefrosi. Es pot produir pel dipòsit d’un material proteïnic
anormal en les parets dels vasos.
– Glomerulonefritis. Alteracions inflamatòries en els capil·lars dels glo-
mèruls de Malpighi i les càpsules de Bowman.
– Còlic nefrític. Produït per càlculs renals o precipitats de diverses sals
que, en ser expulsats, freguen amb les parets de l’aparell urinari. Aques-
ta patologia renal es manifesta per un intens dolor a la zona dels ro-
nyons i òrgans genitals que, a vegades, va acompanyat de pèrdues de
sang per l’orina.
– Uretritis. Consisteix en una inflamació de les parets de la uretra origi-
nada per una infecció bacteriana o per determinades substàncies quí-
miques. Pot ocasionar estrenyiment de la llum de la uretra.
– Cistitis. Inflamació de les parets de la bufeta urinària originada per una
infecció bacteriana. Acostuma a anar acompanyada d’incontinència
urinària (eliminació involuntària i freqüent d’orina en petites quanti-
tats). Més freqüent en les dones (Figura 5.6).
– Prostatitis. Inflamació de la pròs-
tata que pressiona la uretra i difi-
culta la micció.
– Infeccions urinàries. Es produei-
xen per la colonització de l’apa-
rell urinari per microorganismes
patògens com paràsits, fongs,
bactèries i virus. Si la infecció
afecta la uretra o bufeta (uretritis
i cistitis), es denomina infecció
urinària baixa, mentre que si, en
canvi, afecta els urèters, es deno-
mina infecció urinària alta.
– Tumors. Més freqüents en 5.6. Plat Petri en què la bactèria d’una
infecció urinària experimenta una prova
homes, al voltant dels 65 anys de sensibilitat d’antibiòtic.
d’edat.
3·· Enumera les principals malalties inflamatòries de l’aparell excretor.

4·· Per què creus que és major la incidència de cistitis en les dones que en els homes?
5·· Què és la litiasi renal?
110
Vocabulari 4 >> Alteracions de la funció urinària

Existeixen situacions anòmales en què es poden presentar alteracions en
Urèmia: presència de quantitats
excessives d’urea i altres productes
la diüresi, en la micció o en la composició de l’orina. Aquestes anomalies
nitrogenats a la sang. es poden presentar aïllades o combinades entre si. En funció del tipus d’a-
nomalia que es presenta, es denominen:
Alteracions de la funció urinària
En la diüresi
– Poliúria: eliminació d’un volum major d’orina.

- Oligúria: eliminació d’un volum menor d’orina.
- Anúria: falta total d’orina o diüresi nul·la.
En la micció
– Incontinència urinària o micció involuntària: incapacitat de control del flux d’orina. Apareix amb major freqüència en
la dona.
- Disúria: dificultat per orinar o dolor durant la micció.
- Polaquiúria: augment en la freqüència de les miccions.
- Tenesme vesical: sensació contínua d’orinar que no desapareix després de la micció.
- Nictúria: necessitat anòmala d’orinar a la nit.
- Enuresi: també denominada enuresi nocturna, consisteix en l’emissió involuntària d’orina durant el son (després dels
tres anys d’edat).
- Distensió de la bufeta: ocasionada per la retenció urinària. Predisposa a la cistitis. N’hi ha de dos tipus:
•Aguda o completa: el malalt està angoixat i agitat en tenir un gran desig d’orinar que no pot satisfer. En aquest cas,
cal evacuar la bufeta artificialment.
•Crònica o incompleta: el malalt només pot evacuar el sobreeiximent vesical. Es tracta d’una micció per sobreeixi-
ment en què persisteix un residu a la bufeta després de cada micció.
En la composició
– Hematúria: presència de sang a l’orina. Pot ser:
•Microscòpica: els hematies hi són en petita quantitat, no acoloren l’orina, es visualitzen al microscopi i es detecta
amb tires reactives.
•Macroscòpica: els hematies es troben en major quantitat i donen a l’orina un color rogenc.
– Leucocitúria: presència de leucòcits a l’orina. Quan la quantitat és major a un milió per minut, es denomina piúria
(presència de pus). La seva eliminació confereix a l’orina un aspecte tèrbol i pudent. Les dues alteracions són indicis
d’infecció urinària.
- Bacteriúria: presència de bactèries a l’orina.
- Proteïnúria: presència de proteïnes a l’orina.
- Glucosúria: presència de glucosa a l’orina.
- Colúria: presència de bilirubina a l’orina, cosa que confereix una coloració similar al conyac.
- Albuminúria: presència d’albúmina a l’orina.
La disminució greu de la funció dels ronyons produeix urèmia. A part d’a-

quests trastorns, s’ha d’observar qualsevol alteració del color, olor, consis-
tència, volum i presència d’elements anormals.
6·· Si un pacient diu que sent mal en miccionar, què escriuries en l’anamnesi?
7·· Com es denomina la quantitat d’orina emesa durant un temps determinat es denomina?
5 >> El pacient incontinent

La capacitat de controlar voluntàriament la funció vesical per part del
pacient es denomina la continència vesical. La continència urinària és una Vocabulari
funció molt lligada a la independència social. La tendència de la inconti-
Incontinència vesical: l’expulsió
nència urinària sempre és a empitjorar. Pràcticament 8 de cada 10 situa-
involuntària d’orina a través de la ure-
cions poden millorar amb consells higiènics, tractaments farmacològics o
tra.
cirurgia.
La incontinència:
– És involuntària.
– És objectivable per part del metge.
– Es produeix a través de la uretra i no a través de fístules entre els apa-
rells urinari i genital.
Els tipus d’incontinència urinària (IU) que, segons la ICS (Societat Interna-
cional per a la Incontinència), es poden distingir són:
– IU d’esforç (o d’estrès). En fer un esforç augmenta la pressió en la bufeta
i condiciona la pèrdua.
– IU d’urgència. Existeix una disfunció vesical (per lesions incompletes
vesicals, medul·lars o corticals) que condiciona la pèrdua d’orina. Apa-
reix amb un gran desig miccional en absència d’esforç.
– IU per sobreeiximent. Apareix en obstruccions uretrals (lesió postme-
dul·lar).
– IU reflexa. Apareix en les lesions neurològiques (supramedul·lar o con-
nexions medul·la-còrtex). No existeix desig miccional. No actuen els
mecanismes de tancament uretral.
Entre els productes que alleugen els problemes d’incontinència tenim:
– Col·lectors urinaris o urocol·lectors. Dispositius de silicona o cautxú uti-
5.7. Urocol·lector masculí.
litzats per recollir l’orina en homes incontinents (Figura 5.7).
– Absorbents d’incontinència o bolquers d’adult. S’ajusten al cos o zona ana-
tòmica i són d’un sol ús. La seva finalitat és mantenir la pell seca i sense
humitat. Estan formats per una
superfície filtrant que està en con-
tacte amb la pell i és hidròfila i
dermoprotectora, i un nucli de
cel·lulosa molt absorbent que reté
els fluids, convertint-se en una
massa gelatinosa que impedeix la
sortida dels líquids a l’exterior i
cap a la pell. A la part més externa,
té una zona impermeable i aïllant
amb barreres antiescapament. N’e-
xisteixen de diferents tipus depe-
nent del grau d’incontinència
(lleugera, moderada o severa).
També n’hi ha de diferents tipus
per al dia, la nit o per a pacients
enllitats. 5.8. Bolquers d’adult.
112
Entre les mesures higièniques que es poden dur a terme figuren:

– Valorar, registrar i establir una pauta de micció segons el grau de con-
tenció de l’orina.
– Avisar el pacient perquè buidi la bufeta cada 1-2 hores si està despert, o
cada 4 hores si està adormit. Anar ampliant aquestes hores si els resul-
tats són satisfactoris.
– Mesurar les pèrdues d’orina en les peces de vestir (5 cm molls equivalen
a 5 ml).
– Ensenyar els exercicis de Kegel: contracció i relaxació dels músculs peri-
neals. Tallar el raig de micció comptant des de 10 fins a 50 progressiva-
ment.
– Controlar la ingesta d’irritants com el cafè, té i begudes alcohòliques.
– Utilització d’absorbents (bolquers) o col·lectors si fos necessari.
Tècnica
Aplicació de l’urocol·lector o urobeina masculina

·· Consisteix en una tècnica de drenatge extern en homes incontinents.
Material: urocol·lector (té una tira d’escuma adhesiva o un pre-

parat adhesiu per a la pell i una cinta de plàstic), guants no estè-
rils, bossa recol·lectora i material d’higiene genital.
Protocol:
3. Realitzar la higiene de la zona genital.
4. Col·locar la tira adhesiva al voltant de la base del penis fixant-la
amb seguretat però sense limitar el reg sanguini.
5. Desenvolupar l’urocol·lector sobre el penis deixant 2,5 cm aproxima- 5.9. Urocol·lector masculí de làtex.
dament entre l’extrem del penis i el col·lector. Cobrir completament
la tira adhesiva perquè la unió sigui hermètica.
6. Unir el sistema de drenatge urinari o bossa de diüresi a l’extrem distal del col·lector.
7. Si el pacient està enllitat, se subjecta la bossa al llit de forma que permeti els moviments del pacient.
Si pots caminar, se subjecta a l’extremitat inferior.
8. Comprovar l’absència de colzaments en els sistemes de connexió i de drenatge.
9. Anotar la tècnica realitzada al full d’infermeria, així com l’estat del pacient.
Observacions:
- El col·lector no penetra en la uretra per reduir al mínim el risc d’infecció.
- S’ha d’elegir un urocol·lector de la mida adequada.
- Actualment, també existeixen en el mercat urocol·lectors autoadhesius en tota la seva longitud, per la
qual cosa no necessiten fixació en la base del penis.
- Comprovar l’adequat drenatge de l’orina.
- Canviar el col·lector cada 24 hores.
- Per retirar-lo, enrotllar-lo sobre si mateix.
2,5 cm
5.10. Col·locació de l’urocol·lector d’orina.
Existeix un col·lector d’orina femení (VILUC®). Es tracta d’un dispositiu

extern femení que s’adhereix a la zona genital. Recull les miccions produï-
des, evacuant l’orina cap a una bossa de recollida que es connecta al
mateix. És de silicona, material hipoal·lergènic. Utilitza un adhesiu com-
patible amb la pell, que evita possibles reaccions cutànies. És reutilitzable
i evita, en la majoria dels casos, la col·locació de sondes vesicals, desaparei-
xent així el risc d’infeccions de l’aparell urinari femení.
8·· En grups de dos alumnes, prepareu tot el material i col·loqueu un urocol·lector en el maniquí de l’aula.
9·· Busca informació sobre els últims dispositius de recollida d’orina externa en homes i dones. Què utilitzen
els i les astronautes?
10·· Explica amb les teves paraules què és la micció normal i la continència.
114
6 >> Bossa de diüresi

S’utilitzen per recollir l’orina i també reben el nom de bosses
recol·lectores d’orina. Són de material transparent, amb una vàl-
vula antiretorn i una escala graduada per mesurar la quantitat
d’orina.
Consten d’un tub anticolzament, amb l’extrem protegit per un caputxó
per preservar l’esterilitat de l’extrem, que és per on es connecten a la
sonda. Presenten un sistema per penjar el suport al llit del pacient o
col·locar-lo a la cama si aquest pot deambular.
N’hi ha de tancades o amb sistema evacuador al final de la bossa. Poden
portar un punt d’inserció per a l’extracció de mostres.
Tècnica
Canvi de la bossa de diüresi

·· La bossa s’ha de canviar quan sigui necessari, segons els proto-
cols del centre.
Material: bossa d’orina, gases estèrils, antisèptics, pinça

de Kocher de plàstic, bossa o recipient de material brut,
ronyonera i guants no estèrils.
Protocol:
3. Col·locar una pinça de Kocher de plàstic en la sonda per no
tacar el llit i evitar el reflux en la bufeta per efecte sifó.
4. Pinçar el tub de la bossa de diüresi amb el dispositiu que té per
a, d’aquesta manera, evitar vessaments.
5. Preparar una gasa humitejada amb antisèptic.
6. Separar la sonda del tub de la bossa i protegir el seu extrem
amb la gasa per evitar que toqui el llit o el pacient i es conta-
mini. 5.11. Bossa de diüresi.
7. Treure el caputxó del tub de la nova bossa d’orina i connectar-
la a la sonda.
8. Col·locar la bossa en el seu suport de l’extrem del llit (Figura 5.11).
9. Observar la quantitat d’orina recollida i anotar-la a la gràfica. Llençar la bossa al recipient de material
brut.
10. Anotar la tècnica realitzada en el full d’infermeria, així com l’estat del pacient.
Observacions:
- En realitzar la connexió de la bossa amb la sonda, cal evitar escapaments i brutícia, a més de conservar-
ne l’esterilitat.
- S’ha de llegir en la graduació la quantitat d’orina recollida cada vegada que es canvia la bossa.
Tècnica
Buidat de la bossa de diüresi

·· La bossa s’ha de buidar cada 8 hores o diverses
vegades en 24 hores, si fos necessari. És una tèc-
nica asèptica.
Material:
- Recipient per recollir l’orina.
- Guants no estèrils.
Protocol:
3. Deixar anar el tub de drenatge d’orina situat en
la part inferior de la bossa, treure-li el protector
sense tocar l’extrem del tub.
4. Despinçar el tub i recollir l’orina en un recipient
graduat (Figura 5.12).
5. Desinfectar l’extrem del tub de drenatge amb
una gasa impregnada en antisèptic.
6. Pinçar el tub i col·locar-lo en la seva posició.
7. Registrar en el full de balanços la quantitat d’o-
rina drenada.
Observacions:
- Buidar la bossa per complet per evitar que es pro-
dueixi creixement bacterià en l’orina residual.
- Mantenir pinçat el tub de la bossa per tal que no
hi caigui més orina mentre s’està buidant.
- Registrar l’hora en què es realitzat el buidatge,
així com l’aspecte de la diüresi.
- Si cal prendre una mostra per a anàlisi, es farà
directament de la bossa i no del recipient
5.12. Buidat de la bossa de diüresi.
recol·lector.
11·· Prepara el material necessari per realitzar el canvi de la bossa de diüresi.

12·· Busca informació sobre els diferents tipus de bosses de diüresis que existeixen en el mercat. Observa
les diferents capacitats que existeixen i les diferents graduacions.
13·· Dels dos sistemes de bossa de diüresi, oberta o tancada, quina creus que redueix el risc de contraure
infeccions urinàries?
116
7 >> Sondatge vesical

Consisteix en la introducció d’una sonda per la uretra fins a la bufeta. La
tècnica és prescrita pel metge i realitzada pel DUE amb la col·laboració de
Número de les sondes l’auxiliar en les següents tasques:
Com major és el seu número, més gran
– Preparació del material.
és el calibre de la sonda.
– Preparació del pacient.
– Lliurament del material de forma estèril.
– Recollida del material en finalitzar la tècnica.
Vocabulari
Els seus objectius són:
Cistografia: exploració de la bufeta
– Facilitar l’evacuació de l’orina i determinar la quantitat d’orina resi-
mitjançant la utilització de mitjans de
dual.
contrast.
– Obtenir una mostra d’orina estèril.
– Irrigar la bufeta.
– Introduir medicaments i contrastos (cistografia).
– Prevenir la tensió en la pelvis o ferides abdominals per la bufeta diste-
Bufeta distesa
sa.
La bufeta distesa s’ha de buidar a poc – Evitar que l’orina irriti la ferida quirúrgica en pacients operats de la
a poc. L’eliminació sobtada de la pres- regió perineal.
sió pot lesionar la bufeta o causar una
reacció general caracteritzada per cal- 7.1 > Tipus de sondes
freds, febre i, a vegades, xoc.
Les sondes són tubs de diferent calibre i diferents materials com cautxú
rígid o tou, silicona, plàstic o metall. Les més usades són:
– Foley. Flexible, presenta una punta arrodonida o encolzada, amb dos o
tres llums al seu interior. Una serveix per drenar l’orina; una altra per
omplir amb aigua o sèrum fisiològic el baló inflable, situat a l’extrem
de la sonda, que permet la seva subjecció dins de la bufeta; i la tercera
(en el cas de les sondes de tres llums) s’utilitza per a la irrigació de la
bufeta.
– Robinson. És rígida, d’una sola llum, amb punta arrodonida o encolza-
da, a la proximitat de la qual hi ha un o més orificis. S’usa en sondat-
ges temporals.
– Pezzer. Semirígida, recta, d’una sola llum, amb punta fungiforme, pot
tenir dos o més orificis. S’insereix quirúrgicament (sondatge perma-
nent) i requereix una sutura a la pell per immobilitzar-la. S’usa en el
drenatge vesical.
– Malecot. Semirígida, d’una sola llum, amb una punta similar a la de
Pezzer, però d’orificis més grans. S’insereix quirúrgicament.
Les sondes poden tenir diversos calibres i longituds (Figura 5.13).
7.2 > Tipus de sondatge

– Temporal. Per a períodes de temps curts. En aquests casos, s’utilitzen
sondes d’una via, generalment rectes i semirígides.
– Permanent. Utilitza una sonda tova amb punta de globus per al drenat-
ge continu en casos d’intubació duradora.
– Intermitent. S’utilitza una sonda curta i fina per descarregar el contin-
5.13. Tipus de sondes.
gut vesical quan és necessari, retirant-se al final.
Tècnica
Sondatge vesical
·· Introducció d’una sonda per
la uretra fins a la bufeta. Material: sonda, sistema de drenatge (bossa de diüresis), guants
Protocol: estèrils i no estèrils, turundes i draps estèrils, antisèptic, lubricant
hidrosoluble, pinces de Kocher, recipient estèril per recollir l’ori-
1. Explicar el procediment al
na si cal, xeringa de 10 cc, sèrum fisiològic o aigua destil·lada
pacient i proporcionar-li
estèril, bossa recol·lectora i material per a la realització de la
intimitat.
higiene de genitals.
2. Rentar-se les mans, prepa-
rar el material necessari
per a la higiene genital. Col·locar-se els guants.
3. Col·locar el pacient en la posició adequada: si és dona, en decúbit supí amb les cames flexionades i
separades (posició ginecològica); si és home, en decúbit supí.
4. Realitzar la higiene genital i perineal. Treure’s els guants no estèrils després de la higiene.
5. Preparar l’equip i el camp per al sondatge, obrir les bosses de la sonda, lubricant, gases, pinces, anti-
sèptic, ronyonera estèril.
6. Demanar al pacient que respiri profundament perquè es relaxi i així facilitar la tècnica.
7. Lliurar el material al DUE, segons ho vagi sol·licitant.
8. Si la sonda és permanent, s’uneix al tub col·lector de la bossa de diüresi. També es pot inserir la sonda
ja connectada a la bossa de diüresi.
9. Penjar la bossa del seu suport al llit a un nivell més baix que el malalt. Comprovar que els tubs no for-
min nanses, voltes o colzaments.
10. Si és necessari, fixar la bossa a la cuixa del pacient mitjançant esparadrap per evitar que l’estiri quan
es mogui dins del llit.
11. Recollir el material, acomodar el pacient i anotar la tècnica i les possibles incidències al full d’infermeria.
Observacions:
- La sonda permanent s’ha de canviar cada 15-20 dies, encara que les sondes de silicona es poden mante-
nir fins a 2-4 mesos.
- La higiene de genitals i de sonda s’han de practicar quan sigui necessari i com a mínim una vegada al dia.
- La bossa col·lectora s’ha de buidar cada vegada que tingui plens dos terços de la seva capacitat i canviar-
se quan sigui necessari.
- Cal mantenir la bossa col·lectora sempre per sota del nivell de la bufeta per evitar refluxos. Si és neces-
sari traslladar el pacient i col·locar la bossa sobre el llit, s’ha de pinçar el tub.
- El sistema de sondatge permanent és un sistema tancat, de manera que no s’ha de desconnectar per limi-
tar així el risc d’infecció. Sí que cal recollir una mostra i s’utilitzarà la zona indicada per a fer-ho.
- Informar el DUE sobre qualsevol canvi en color, olor, quantitat o sediment de l’orina.
- Assegurar-se que la bossa no estigui mai en contacte amb el terra.
14·· Per a quins casos utilitzaries les sondes de Foley de tres vies, de Robinson i de Pezzer?
15·· Busca la diferència entre irrigació vesical i instil·lació vesical.
118
Vocabulari 7.3 > Complicacions del sondatge vesical

– Creació d’una falsa via per traumatisme.
Rentat vesical: consisteix en la intro- – Retenció urinària per obstrucció causada per colzament de la sonda,
ducció de líquid (per exemple, sèrum coàguls, moc o sediments de l’orina.
fisiològic) a la bufeta a través de la – Infecció urinària ascendent per migració de bactèries a través de la
sonda i la seva extracció de forma con-
llum de la sonda.
tínua o intermitent. Es realitza amb la
– Presència d’hematúria posterior al sondatge a causa d’alguna petita
finalitat de mantenir la permeabilitat
ferida provocada en realitzar la tècnica.
de la sonda o bé d’irrigar la bufeta amb
medicació.
– UPP a la zona d’inserció per una fixació incorrecta.
7.4 > Cures de la sonda permanent

Aquest tipus de sonda pot suposar una font d’infecció si es produeix algu-
na de les següents circumstàncies: diüresi baixa, mesures d’higiene insu-
ficients, erosions en el trajecte uretral i flux retrògrad d’orina.
Tècnica
Neteja i manteniment de la sonda permanent

·· Realització de les cures necessàries
de la sonda i la zona perineal. Mitjan- Material: guants no estèrils, turundes, pinces de Kocher,
çant aquesta tècnica, es pretén mini- solució antibacteriana, protector de llit i material per a la
mitzar l’aparició d’infeccions. realització de la higiene de genitals.
Protocol:
1. Explicar el procediment al pacient. Rentar-se les mans i col·locar-se els guants.
2. Rentar la zona perineal amb sèrum salí i turundes.
3. Netejar amb aigua i sabó el meat urinari i la zona pròxima de la sonda almenys dues vegades al dia.
4. La sonda es desinfecta amb turundes humitejades amb solució netejadora antibacteriana. Per fer-ho,
s’ha de mantenir la sonda tensa però sense estirar-la ni sacsejar-la.
5. En l’home, es retrau el prepuci i es netegen el meat i la sonda des del punt d’inserció cap enfora, can-
viant la turunda cada vegada.
6. En la dona, se separen els llavis i es neteja el meat de davant cap endarrere, usant una turunda nova
cada vegada. La sonda es neteja del meat cap enfora.
7. En finalitzar la neteja, aplicar solució aquosa d’antisèptic a la zona pròxima a la sonda.
8. Recollir el material i acomodar el pacient.
9. Anotar la tècnica al full d’infermeria, així com les possibles alteracions observades.
Observacions:
- Revisar la zona perineal per descobrir signes d’inflamació, en especial al voltant del meat urinari.
- Canviar la fixació de la sonda a la cuixa modificant lleugerament la seva posició per evitar UPP.
16·· Prepara el material necessari per a la realització d’un sondatge permanent en un home.
8 >> Recollida de mostres Vocabulari

Per tal que l’anàlisi de l’orina sigui vàlida, ha de ser recollida adequada-
Mostra biològica: és qualsevol líquid
ment. Una recollida incorrecta invalidaria els resultats de l’anàlisi. El procedent del cos humà. S’utilitza per
tipus de recipient utilitzat varia, però tots han d’estar nets, secs i esteri- fer diagnòstics mèdics i per saber si els
litzats. En lactants, s’utilitzen bosses amb un adhesiu que cobreix els tractaments seguits són els adequats.
genitals completament perquè el nen orini directament a la bossa, la Per això, es pren una mostra abans i des-
qual es portarà al laboratori convenientment identificada (Figura 5.14). prés del tractament.
Totes les mostres s’han de tapar immediatament i portar-se sense retards
al laboratori o lloc d’emmagatzematge.
La recollida de mostra variarà depenent de l’estudi sol·licitat pel metge.
Les recollides de mostres més freqüents són les següents:
– Recollida d’orina per a anàlisi sistemàtica d’orina. Es recull l’orina en
un recipient adequat i s’envia identificada al laboratori. Si el pacient
col·labora, realitza ell mateix la recollida; en cas contrari, és l’auxiliar
l’encarregat de recollir la mostra.
– Recollida de la meitat de la micció. Es recull l’orina per a cultiu quan
no hi ha sonda. D’aquesta forma, eliminem la possible contaminació de
la mostra amb microorganismes que puguin existir en àrees adjacents
del meat urinari i microorganismes que habitualment s’hostatgen en la
uretra distal. S’ha de procurar disminuir l’ansietat i incomoditat del 5.14. Bossa de recollida d’orina en
pacient proporcionant-li intimitat i informació. lactants.
Tècnica
Recollida d’orina per a urocultiu i sediment

·· S’obté l’orina per realit-
zar-ne l’estudi microbiolò- Material: material per a la higiene de genitals, antisèptic, turundes,
gic. Es tracta d’una tècnica guants d’un sol ús, gases estèrils i recipient recol·lector.
asèptica.
Protocol:
2. Rentar-se les mans, portar tot el material al costat del llit i posar-se els guants.
3. Col·locar el pacient en decúbit supí amb els genolls flexionats.
4. Si el pacient està capacitat, ensenyar-li a recollir ell mateix la mostra.
5. Realitzar la higiene genital.
6. Si és dona, se separen els llavis menors i es realitza una neteja amb una turunda impregnada amb
antisèptic de dalt cap baix. Sense deixar-los anar, es recullen 30-60 ml d’orina directament al reci-
pient, eliminant la primera part de la micció.
7. Si és home, es realitza una neteja del meat urinari de dins cap enfora amb turundes impregnades amb
antisèptic. Es recullen 30-60 ml d’orina directament al recipient, eliminant la primera part de la mic-
ció.
8. Enviar la mostra al laboratori i recollir el material.
9. Acomodar el pacient. Anotar la tècnica i les incidències, en cas que n’hi hagi, al full d’infermeria
corresponent.
120
Mostra d’orina estèril per sondatge

Aquesta tècnica assegura que la mostra que s’obté no es contamina amb
microorganismes existents i que, per tant, el valor diagnòstic de l’anàlisi
realitzada a la mostra és efectiu.
Tècnica
Recollida d’orina estèril en pacient sondat

·· Obtenció d’orina en pacient amb sonda vesical. Es tracta d’una tècnica estèril.
Material:
- Antisèptic.
- Turundes.
- Guants d’un sol ús.
- Pinça de Kocher.
- Agulla intravenosa.
- Xeringa.
- Recipient de recollida estèril.
Protocol:
2. Rentar-se les mans, portar tot el material
al costat del llit i posar-se els guants.
3. Pinçar el tub de la bossa de diüresi per
darrere de la zona d’extracció de mostres
30 minuts.
4. Netejar amb antisèptic la zona d’extracció.
5. Punxar amb una xeringa muntada amb l’a-
gulla i aspirar la mostra (aproximadament
uns 10 cc) (Figura 5.15).
6. Canviar l’agulla de la xeringa i introduir
l’orina al recipient de recollida estèril, evi-
tant tocar l’interior del recipient.
7. Despinçar. 5.15. Recollida d’orina estèril en pacient sondat.
8. Etiquetar i enviar la mostra al laboratori i
recollir el material.
9. Acomodar el pacient. Anotar la tècnica i les possibles incidències al full d’infermeria.
Observacions:
- En destapar el recipient, s’ha de tenir en compte que no s’ha de deixar mai la tapa cap per avall per
evitar contaminació.
Mostres d’orina de 24 hores

Es recull l’orina del pacient durant 24 hores per valorar la funció
renal.
Tècnica
Recollida d’orina de 24 hores

·· Obtenció d’orina durant 24 hores.
Material:
Protocol:
- Guants d’un sol ús.
1. Explicar el procediment al pacient: es - Recipient de recollida d’orina graduat de 2 litres.
rebutja la primera micció del dia i, a - Recipient d’anàlisi d’orina.
partir d’aquí, es guarda tota l’orina
emesa durant les 24 hores següents
(incloent la primera micció del dia següent) en el recipient de 2 litres
(Figura 5.16).
2. Rentar-se les mans, portar tot el material a l’habitació del pacient i
posar-se els guants.
3. Recollir l’orina de 24 hores i enviar-ne al laboratori una mostra en un
recipient d’anàlisis d’orina de la barreja total. S’ha d’especificar el
volum total i les hores en què s’ha recollit.
4. Etiquetar els recipients.
5. Registrar la tècnica i les possibles incidències.
Observacions:
- Insistir al pacient que no ha de rebutjar cap micció.
- En algunes unitats, s’envia tota l’orina recollida al laboratori.
- Aquesta prova es pot realitzar recollint l’orina d’un número menor
d’hores, cas en el qual també s’anotarà la quantitat total i el núme-
ro d’hores de recollida. 5.16. Recipient de recollida d’orina
graduat.
- Si la diüresi total fos superior a 2 litres, es proporcionarà un envàs major.
Tires reactives per a anàlisis d’orina

Es tracta d’una sèrie de tires reactives basades en la química seca (reactius
impregnats en la tira que canvien de color i d’intensitat depenent de la pre-
sència o no de determinades substàncies). Les tires se submergeixen a l’ori-
na i produeixen una reacció química colorimètrica qualitativa i, a vegades,
semiquantitativa. Aquest sistema té una fiabilitat del 99 %. Es pot identifi-
car la presència d’hematies, nitrits, glucosa, proteïnes, bilirubina, hemo-
globina, cossos cetònics i leucòcits, densitat i pH de l’orina, etc., en funció
del número de reactius que tingui la tira. Per al seu ús, és imprescindible 5.17. Tires reactives per a anàlisis
d’orina.
seguir les instruccions del fabricant (Figura 5.17).
17·· Explica a un pacient els passos que ha de seguir per recollir l’orina per a urocultiu.
18·· Per què es recull l’orina de la meitat de la micció per a realitzar certes anàlisis?
19·· Quina micció s’ha de rebutjar per recollir l’orina de 24 hores d’un pacient?
122
Vocabulari 9 >> Tècniques de depuració extrarenal

Quan els ronyons perden la seva funció, es produeix una acumulació de
Líquid dialitzant: líquid que separa els
productes de residu de la sang.
productes de residu, així com alteracions en el volum i la concentració
dels líquids orgànics. En aquest cas, la diàlisi és el tractament substitutiu
que es prescriu.
Vocabulari A la diàlisi, s’utilitza una membrana semipermeable porosa que separa la
sang d’un altre líquid anomenat dialitzant.
Anastomosi: unió d’uns elements ana-
tòmics amb altres. La membrana impedeix parcialment o completament el pas dels soluts
quan les seves dimensions moleculars s’aproximen o excedeixen les
dimensions del porus de la membrana.
– Hemodiàlisi. S’utilitzen màquines dissenyades a tal efecte, que regulen
el flux sanguini i la quantitat de líquid que es pretén extraure (Figura
5.18). La sang i el líquid dialitzador circulen separats per la membrana
artificial semipermeable.
En pacients que inicien un programa d’hemodiàlisi, l’accés vascular
més usat és la fístula arteriovenosa interna subcutània, que consisteix
en l’anastomosi d’una vena amb una artèria, amb la qual cosa es pro-
dueix la dilatació de la vena en un període de 15 a 20 dies.
Les complicacions principals són la trombosi i la infecció.
En els pacients ingressats en cures intensives que necessiten hemodià-
lisi, els accessos vasculars són habitualment la vena femoral, la vena
jugular interna o la vena subclàvia, mitjançant la col·locació d’un catè-
ter de doble via (catèter de Shaldon).
Per fer possible la circulació extracorpòria, cal impedir la coagulació
sanguínia mitjançant heparina sòdica.
5.18. Hemodiàlisi.
– Diàlisi peritoneal. En aquest
cas, la membrana utilitzada és
el peritoneu del pacient (Figura
5.19). El compartiment del
líquid de diàlisi és la pròpia
Bossa amb cavitat peritoneal, on s’intro-
solució per dueixen 2 litres de líquid de dià-
a infusió
lisi, estèril i escalfat a uns
Catèter
implantat 37 °C.
La transferència de soluts es rea-
litza per difusió deguda a gra-
dients de concentració, fins
arribar a una situació d’equili-
Bossa
per a solució bri. El líquid es manté al llarg
drenada d’uns 20-30 minuts i després es
fa sortir, per efecte sifó, baixant
la mateixa bossa que hem fet
servir per sota de l’abdomen. A
continuació, s’inicia un altre
5.19. Diàlisi peritoneal.
cicle.
Les funcions de l’auxiliar d’infermeria en la diàlisi
1. Rebre el pacient i comprovar el seu estat general.

2. Proporcionar el pijama i ajudar el pacient, si ho necessita.
3. Rentar l’extremitat portadora de la FAV (fístula arteriovenosa).
4. Acompanyar o, si cal, portar el pacient a la sala de diàlisi.
5. Pesar el pacient i prendre-li la temperatura a l’inici i al final de la diàlisi.
Anotar els resultats al full de registre.
6. Col·locar còmodament el pacient a la butaca.
7. Col·laborar amb el metge i el DUE, si cal. Preparar el material de diàlisi.
8. Vigilar el pacient i informar sobre qualsevol alteració observada.
9. Mantenir en ordre, netes i desinfectades les sales i la unitat del pacient.
10. Netejar, envasar, rebre i registrar el material estèril.
11. Recollir i enviar mostres al laboratori.
12. Netejar i desinfectar els monitors comprovant que funcionen correc-
tament.
13. Col·laborar en l’avaluació i el seguiment de les cures.
14. Cures de la FAV:
- Retirar l’apòsit quatre hores després de la diàlisi.
- Rentar el braç diàriament amb aigua i sabó.
- Si es detecta alguna anomalia (rojor, inflamació, etc.), avisar el DUE.
- Si sagna, pressionar sobre el lloc de la punció.
- No prendre la pressió arterial en el braç de la FAV.
15. Vigilar que el pacient compleixi el tractament prescrit pel metge.
16. En pacients amb diàlisi peritoneal, avisar immediatament si apareix
febre, dolor abdominal, l’orifici de sortida està vermell o supura o bé el
líquid està tèrbol.
5.20. Pacient sotmès a hemodiàlisi.
5.21. Sala d’hemodiàlisi d’un hospital.
20·· Realitza un resum de les funcions de l’auxiliar d’infermeria en relació amb la diàlisi.
21·· Busca informació sobre els diferents tipus de depuració extrarenal que existeixen.
124
Idees clau
APARELL URINARI
Anatomia Pacient Bossa Tipus Tècniques de

incontinent de diüresi de sonda depuració extrarenal
Fisiologia - Bolquers - Tipus - Hemodiàlisi

Sondatge
d’adult - Canvi - Diàlisi
vesical
- Urocol·lec- - Buidat peritoneal
tor masculí
i femení
Patologia
Cures de
la sonda
permanent
Alteració de
la funció
renal
Recollida de mostres
- De la diüresi - Mostra estèril

- De la micció sense sonda
- De la composició - Mostra estèril
amb sonda
- Mostra 24 hores
- Tires reactives
Activitats finals
.: CONSOLIDACIÓ :.
1·· Sobre un model anatòmic, identifica els òrgans que formen l’aparell urinari.
2·· Relaciona les dues columnes:
Els ronyons no produeixen orina. Polaquiúria.
Aparició de leucòcits a l’orina. Incontinència urinària.
Presència d’hematies a l’orina. Piúria.
Orinar sense adonar-se’n. Hematúria.
Augment de la freqüència de miccions. Anúria.
3·· Indica les causes que poden motivar l’aparició de la incontinència urinària.
4·· Quins motius podrien originar l’aparició de retenció urinària?
5·· Busca informació sobre la numeració de les sondes vesicals. Quina numeració s’utilitza en nens,
dones i homes?
6·· Elabora una relació dels riscos i les complicacions que pot presentar un pacient sondat permanent-
ment.
7·· Reprodueix en el maniquí de l’aula les cures de la sonda permanent.
8·· Realitza una simulació a l’aula-taller sobre com explicaries a un pacient la recollida d’orina de 24
hores.
9·· Per què no s’ha d’aixecar la bossa de diüresi per sobre del nivell de la bufeta del pacient?
10·· En el cas anterior, si s’hagués de fer, com es realitzaria?
11·· Què s’entén per circulació extracorpòria?
.: APLICACIÓ :.
1·· Raona per què creus que les dones presenten major freqüència en incontinència urinària.
2·· Busca informació sobre la incidència d’infeccions urinàries nosocomials en pacients ingressats per altres
motius.
3·· En què consisteix la pielografia? I la cistografia retrògrada? Busca informació a Internet o a la bibliote-
ca de l’aula.
4·· Investiga sobre els símptomes de la cistitis.
5·· Recopila informació sobre les tècniques d’emmagatzematge de les mostres urinàries quan no es poden
dur immediatament al laboratori.
6·· Quin mètode de depuració extracorpòria dels que coneixes és el que majors beneficis presenta per al
pacient?
7·· Investiga els riscos i les complicacions que presenten els pacients sotmesos a hemodiàlisi.
126
Cas final
Pla de cures de la sonda vesical

·· Un pacient de 65 anys que ingressa a la unitat per oligúria. Conscient, orientat i col·laborador. Sense pro-
blemes motors que li impedeixin realitzar la seva autocura. Bona coloració de pell i mucoses. Constants
vitals normals. Diüresi diària de 400 ml, concentrada i colúrica.
Es decideix sondatge vesical i es pauta extracció de mostra d’orina per a estudi.
Realitza el pla de cures enfocades a la cura de la sonda.
Solució ··
Diagnòstic d’infermeria:
- Dèficit de l’eliminació relacionat amb patologia renal manifestada amb l’eliminació de 400 ml d’orina
diària.
- Risc d’alteració de la integritat de la pell en zona genital relacionat amb la inserció de la sonda vesi-
cal.
- Risc d’infecció urinària relacionat amb la inserció de la sonda vesical.
Pla de cures:
- Preparar el material necessari per al sondatge i
col·laborar en la tècnica de sondatge.
- Realitzar la recollida de mostra segons protocol
establert:
• Observar mesures higièniques i extremar les
cures per no contaminar la mostra.
• Etiquetar i enviar la mostra al laboratori.
- Realitzar la higiene genital aplicant les cures de
neteja de la sonda per evitar infeccions.
- Manipular la bossa i la sonda de manera adequada:
• La bossa no ha de tocar el terra.
• No elevar la bossa per sobre del pacient.
• Evitar desconnexions innecessàries.
• Buidar la bossa per complet per evitar contami-
nació segons el protocol.
• Extremar les precaucions higièniques en realit-
zar el balanç i buidat de la bossa.
- Cures de la pell a la zona d’inserció de la sonda:
• Fixar la sonda de forma que no produeixi tensió
en la zona d’inserció.
• Canviar el punt de fixació segons protocol.
• Avisar i registrar qualsevol canvi en l’aspecte de 5.22. Material necessari per a l’obtenció d’una mostra d’o-
rina en un pacient sondat.
la zona.
Unitat 5 - Aparell urinari REVISTA SANITÀRIA
MARCELLO MALPIGHI (1628-1694)
arcello Malpighi va néixer a Creval- superficials en la llengua, el corni i el reticular o mucós,
M
core (província de Bolonya) l’any posant en evidència el cos papil·lar, en què es distingei-
1628. Es va matricular a la Universi- xen tres tipus de papil·les que són assolides i estimulades
tat de Bolonya el 1648, iniciant els a través dels porus de l’epiteli per les partícules dels cos-
estudis de medicina el 1649 per sos sàpids dissolts en la saliva. En el segon es va ocupar
indicació del filòsof Francesco dels receptors tàctils (capa de Malpighi: estrat mucós de
Natali. Va obtenir el doctorat en Medicina i Filosofia el la pell).
1653. El 1691 es va traslladar a Roma, en ser nomenat
arquiatra del papa Innocenci XII. Va morir tres anys des- D’aquest període procedeixen també els seus estudis
prés al Palau del Quirinale. sobre el que Belloni anomena “la glàndula com a màqui-
na de la secreció” En aquest camp van fer importants
L’any 1656 va resultar fonamental en la seva vida, en contribucions estudiosos com Silvio, Graaf, Bellini,
coincidir a la Universitat de Pisa amb Giovanni Alfon- Wharton, Wirsung, Glisson, etc.
so Borelli, que aleshores era professor de matemàti-
ques. La casa de Borelli era un autèntic laboratori, que Malpighi va investigar la textura de la melsa, del ronyó i
es va veure enriquit amb el mecenatge del duc Ferran del sistema nerviós (De viscerum structura). D’aquí que
II. Fou allí on, tot i no comptar amb el recurs del moltes estructures van adoptar el seu nom: corpuscle de
microscopi, es van descriure les fibres espirals del cor Malpighi (nòdul limfoide de la melsa), glomèruls de Mal-
i els túbuls seminífers del testicle. Tot i això, aviat es pighi (concentració de capil·lars arterials a l’extrem dila-
va començar a utilitzar aquest poderós instrument i tat de cada tub urinífer), etc.
un dels que el va aprofitar àmpliament va ser Malpig-
hi. Tant és així que se li atribueix la fundació de l’ana- Un dels apèndixs de De viscerum structura es titula
tomia microscòpica. Des d’aquest lloc també va entrar De polipo cordis (1666 o 1668), on descriu els pòlips
en contacte amb el grup o escola que girava entorn a de les cordes vocals, observats des de ja feia temps a la
Galileu. taula d’autòpsies. Mentre altres van mirar d’explicar-
los recorrent a teories tumorals, Malpighi els va atri-
Va estudiar la textura de les plantes, dels animals i de
buir a un procés intraviral de coagulació que té el seu
l’home. El seu primer treball important va ser De pul-
model en la coagulació de la sang fora de l’organisme.
monibus (1661), on va descriure per primera vegada la
Amb rentats repetits i amb l’observació microscòpica
vesícula pulmonar i va demostrar que no podia existir
va poder distingir un entramat de fibres blanques
contacte immediat entre la sang circulant i l’aire ins-
que resulten de l’aglutinació d’altres filaments més
pirat. També va descriure els vasos capil·lars, amb la
petits i un líquid vermell que impregna les malles
qual cosa es completava la important obra de Harvey.
que, sota la lent del microscopi, conté “àtoms ver-
mells” o glòbuls rojos. La sang començava a revelar
Durant la seva estada a Messina, també va realitzar des-
els seus misteris i deixava de ser una barreja d’hu-
tacades contribucions. Exemples d’aquestes contribu-
mors i “aliments cuits”.
cions són els seus dos opuscles De lingua (1665) i De
externo tactus organo anatomica observatio. En el pri- Font: José L. Fresquet,
mer, va aconseguir distingir l’existència de dos estrats Universitat de València.
Activitats
1·· Investiga a Internet qui van ser els científics esmentats a l’article (Alfonso Borelli, Silvio, Graaf, Belli-
ni, Wharton, Wirsung, Glisson) i què van aportar al món de la medicina.
6
u n i t a t
Aparell digestiu
SUMARI OBJECTIUS
n Anatomia de l’aparell ·· Conèixer i identificar l’anatomia del tub digestiu.
digestiu ·· Explicar la fisiologia de la digestió.
n Fisiologia de la digestió ·· Estudiar la patologia més rellevant.
n Patologia de l’esòfag, ·· Descriure les tècniques relacionades amb ostomies.
estómac i intestí ·· Aplicar les cures relatives al sondatge rectal i els ènemes.
n Pacient ostomitzat
n Sondatge rectal i
ènemes
1 >> Introducció
L’aparell digestiu està format per un conjunt d’òrgans la funció princi-
pal dels quals consisteix en la digestió i absorció dels nutrients. Aquests
L’aparell digestiu
òrgans són: boca, esòfag, estómac, intestí prim, intestí gros i recte.
Pot ser molt diferent en les diferents
Estructuralment, l’aparell digestiu està constituït per un tub irregular, espècies, però el procés de digestió
obert per ambdós extrems, la longitud del qual en l’adult és d’uns 9 compleix la mateixa funció: transformar
metres i que s’estén des de la boca fins a l’anus. A més, té una sèrie d’òr- els glúcids, lípids i proteïnes en unitats
gans annexos com el fetge, el pàncrees i les glàndules salivals. més senzilles, per mitjà d’enzims diges-
tius, per tal que puguin ser absorbides i
1.1 > Anatomia de l’aparell digestiu utilitzades per l’organisme.
Histològicament, està constituït per cinc capes que, vistes des de la llum
cap enfora, són:
– Mucosa. Formada per diferents tipus d’epitelis segons les zones.
– Muscularis mucosa. Formada per teixit muscular llis que es disposa pre-
dominantment de forma circular.
– Submucosa. Formada per teixit conjuntiu, vasos i nervis.
– Muscular. Formada per dues o tres capes de teixit muscular.
– Adventícia o serosa. Constituïda per teixit conjuntiu lax o peritoneu,
segons les zones.
Aquestes capes pateixen lleugeres variacions al llarg de les diferents parts
que conformen el tub digestiu (Figura 6.1).
Boca Faringe Mucosa

Muscularis
Esòfag mucosa
Estómac
Submucosa
Fetge
Muscular
Intestí
Intestí
gros Adventícia o
prim
serosa
Mucosa
Muscularis
mucosa
Submucosa
Muscular
Esòfag
Estómac Serosa
Duodè Jejú
Ili
Còlon
6.1. Histologia de l’aparell digestiu.

130
1.2 > Estructures de l’aparell digestiu

Tipus de papil·les gustatives Des del punt de vista anatòmic, podem considerar les següents estructu-
Les principals són les papil·les calicifor- res:
mes i fungiformes, que perceben els – Boca. Primera porció del tub digestiu, que es divideix en (Figura 6.2):
sabors mitjançant botons gustatius. Les
filiformes i coraliformes o foliades són • Vestíbul bucal. Limitat en la seva part anterior pels llavis i les galtes i
sensibles a les temperatures i al tacte. en la seva part posterior per les dents i les genives.
• Cavitat bucal. És una cavitat revestida per mucosa. Està limitada en la
seva part anterior per les dents i les genives i per la seva part posterior
per la faringe. El sostre de la cavitat bucal està format pel paladar dur
a la part anterior i pel paladar tou en la part posterior. El sòl de la boca
el formen:
- La llengua, que està constituïda per teixit muscular esquelètic reco-
bert per una mucosa. A la seva superfície es localitzen les papil·les
gustatives encarregades de captar els diferents sabors (Figures 6.3 i
6.4).
- Una base muscular esquelètica que intervé en la deglució dels ali-
ments.
Maxil·lar superior
6.3. Papil·la gustativa. Cel de la boca
Llavis
Dents
Genives
Paladar tou
Llengua
Maxil·lar inferior
Nasofaringe
Papil·les
calciformes Orofaringe
Epiglotis
Amarg Laringofaringe
Laringe
Tràquea
Esòfag
6.2. Boca.
Àcid A l’interior de la boca es troben les dents, que sumen 32 en els adults
i s’encarreguen del procés de trituració.
Salat Les parts d’una dent són:
Papil·les
fungiformes Papil·les - Arrel. És la part de la dent que està dins de l’os, en una cavitat ano-
Dolç filiformes
menada alvèol. El lligament periodontal uneix l’arrel amb l’os alve-
6.4. Papil·les i localització dels olar.
sabors.
- Corona. És la part externa i visible de la dent.
- Coll o línia cervical. És la línia que separa la corona de l’arrel, habi-

tualment coberta per la geniva.
Els tipus de dents adultes són:
Internament, la dent està constituïda per (Figura 6.5):
- 8 incisives (4 superiors i 4 inferiors).
- Cambra pulpar. És una cavitat central formada per la pulpa dentà- - 4 canines (2 superiors i 2 inferiors).
ria, que és un teixit conjuntiu amb vasos sanguinis i terminacions - 8 premolars (4 superiors i 4 infe-
nervioses. riors).
- La dentina és un teixit dur que envolta la cambra de la pulpa. A la - 12 molars (6 superiors i 6 inferiors).
part de la corona està recoberta per l’esmalt i a nivell de l’arrel, pel

cement.
– Faringe. Estructura tubular que constitueix una concurrència aerodiges-
tiva, ja que és comuna per a ambdós aparells (respiratori i digestiu). En
la seva paret posterior, es localitzen les amígdales faríngies, conegudes
com a angines. La faringe es divideix en tres parts:
• Nasofaringe. Que comunica amb la cavitat nasal.
• Orofarínge. Que comunica amb la boca.
• Laringofaringe. Que comunica amb la laringe.
Esmalt
– Esòfag. És un tub muscular que mesura uns 20 o 25 cm i comunica la Dentina Corona
faringe amb l’estómac. Travessa el diafragma per l’orifici esofàgic i de-
Cambra
semboca en l’estómac a la zona del càrdies (primera porció de l’estómac) Geniva
pulpar
(Figura 6.6). Histològicament, la seva paret està formada per un epiteli i Coll
dues capes musculars, una d’interna circular i una altra d’externa longi-
tudinal més gruixuda. Depenent de la zona, el múscul és llis o esquelètic.
Les capes musculars realitzen moviments peristàltics que faciliten el pas Arrel
de l’aliment des de la boca fins a l’estómac.
Nervi Buit
L’esòfag conté unes glàndules, anomenades glàndules esofàgiques, que de l’arrel alveolar
secreten moc per tal que l’interior de l’esòfag estigui humit i els aliments Lligament periodontal Cement
es desplacin bé cap a l’estómac. Es tracta de seromucoses el canal excretor
6.5. Parts de la dent.
de les quals desemboca en la llum esofàgica.
Mucosa
esofàgica
Diafragma
Peritoneu
Estómac
Unió de
la mucosa
esofàgica i
gàstrica
Càrdies
6.6. Esòfag.
132
– Estómac. Òrgan amb forma de lletra J que es localitza a la regió infra-

Vocabulari diafragmàtica esquerra (hipocondri esquerre) i que està comprès entre
l’esòfag i el duodè.
Esfínter: anell de fibres musculars
circulars. Els seus laterals presenten una curvatura major i una altra de menor.
Anatòmicament i funcionalment, l’estómac es divideix en diferents
regions (Figura 6.7):
• Regió del càrdies. Es localitza immediatament per sota de la unió gas-
troesofàgica. És un esfínter fisiològic que regula l’entrada d’aliments
i impedeix que hi hagi reflux cap a l’esòfag.
• Regió del fundus. Se situa en la part superior esquerra de l’estómac,
cap amunt i a l’esquerra del càrdies.
• Regió del cos. Està localitzada des del càrdies cap al final de la curva-
tura menor. És la zona de major mida i activitat.
• Regió de l’antre. Situada entre la curvatura menor i el pílor.
Vocabulari • Regió del pílor. Esfínter muscular que separa l’estómac del duodè.
La mucosa de l’estómac es caracteritza per presentar multitud de glàn-
Reflux gastroesofàgic: pas del con- dules gàstriques microscòpiques que segreguen:
tingut gàstric a l’esòfag a través de
l’esfínter esofàgic. • Àcid clorhídric.
• Mucina.
• Aigua.
• Gastrina.
Esòfag Regió del fundus
Cèl·lules mare
Existeixen unes cèl·lules anomenades
cèl·lules mare que estan presents en Regió del
càrdies Plecs
petit nombre a l’estómac i són les res- gàstrics
ponsables de la regeneració de la
mucosa gàstrica.
Curvatura Mucosa
menor de
l’estómac
Regió
del cos
Curvatura
major
Pílor Regió de l’antre
Duodè
6.7. Estómac.
– Intestí. Òrgan que s’estén des del pílor cap a l’anus i se subdivideix ana-
tòmicament en intestí gros i prim.
Nanses intestinals
• Intestí gros. És un tub de 6 m de longitud, localitzat en la porció cen-
Degut a la longitud de l’intestí prim,
tral de l’abdomen, que connecta l’estómac amb l’intestí gros a través
es manté plegat sobre si mateix per
de la vàlvula iliocecal. Anatòmicament, està constituït per duodè, jejú adaptar-se a l’espai de què disposa a
i ili (Figura 6.8): l’abdomen. Aquests plecs de l’intestí
- Duodè. Primera porció de l’intestí prim. Localitzat en la regió umbi- es denominen nanses intestinals i
estan en continu moviment, podent-se
lical, s’estén des del pílor fins a l’angle duodenojejunal. S’hi localit-
auscultar el soroll que produeix el
zen el colèdoc, un conducte que ve del fetge i la vesícula biliar i està
moviment de l’aire al seu interior,
localitzat en la porció central de la cavitat abdominal, i la desembo-
essent patològica l’absència d’aquest
cadura dels conductes pancreàtics major i menor. soroll.
- Jejú i ili. Constitueixen, respectivament, la segona i la tercera porció
de l’intestí prim. Es troba més vascularitzat que el duodè i és més
gros. En la seva porció inferior, es troba la vàlvula iliocecal, que regu-
la el pas entre l’ili (última porció de l’intestí prim) i el cec (primera
porció de l’intestí gros).
Histològicament, l’intestí prim presenta un dispositiu per poder
ampliar la superfície d’absorció. Per això, s’organitza de la manera
següent:
- Està format per una mucosa d’aspecte vellutat, formada per unes
estructures que sobresurten, que són les vellositats intestinals.
Aquestes són expansions de la mucosa i la seva alçada varia segons la
regió, essent més altes en el duodè.
- Les cèl·lules de la mucosa presenten microvellositats, que són especia-
litzacions d’aquestes, que augmenten l’àrea de superfície de contacte
entre l’intestí i els aliments.
Com veurem més endavant, l’intestí també presenta glàndules que
produeixen el suc intestinal.
Còlon transvers Intestí prim Intestí gros

Còlon
Duodè Intestí prim jejú
ascendent
Còlon
descendent
Cec
Apèndix
Sigmoide
Intestí
Recte prim ili
Canal
anal
Vellositats intestinals
6.8. L’intestí i la seva mucosa.

134
• Intestí gros. És l’última porció del tub digestiu i té un diàmetre molt

Vocabulari major que el prim. Estructuralment, es divideix en tres parts: cec,
còlon i recte.
Apendicitis: inflamació del revesti-
ment mucós de l’apèndix. - Cec. Té forma de bossa. Unit a aquest es troba l’apèndix, que és una
estructura que no té funció digestiva però que està relacionada amb
processos de defensa immunològica.
- Còlon. Dividit, al seu torn, en còlon ascendent, transvers, descendent
i sigmoide, anomenat també sigma, que és la porció amb forma de
lletra S que acaba al recte.
- Recte. És l’última part de l’intestí gros. La seva porció terminal rep el
nom de canal anal i finalitza a l’anus o obertura externa. Està format
per dos esfínters: l’esfínter anal intern, compost per múscul llis o
involuntari, i l’esfínter anal extern, compost per múscul estriat o
voluntari.
1.3 > Annexos de l’aparell digestiu

Són les glàndules salivals, el fetge i el pàncrees.
– Glàndules salivals. Són unes glàndules encarregades de produir i secre-
tar saliva a la cavitat bucal
(Figura 6.9). Es classifiquen en:
• Glàndules majors:
- Paròtides. Envolten la rama
ascendent de la mandíbula i
desemboquen en la cavitat
bucal a través del conducte
de Stenon, situat a l’alçada
del 1r i 2n molar superior.
Glàndula
paròtide
- Submandibulars. Situades a
abscessòria l’angle de la mandíbula, de-
semboquen al sòl de la boca
(a ambdós costats de la línia
mitjana) a través del conduc-
te de Wharton.
- Sublinguals. Situades sota la
Glàndula llengua, desemboquen con-
paròtide juntament amb les subma-
xil·lars, ja sigui a través del
Glàndula
sublingual conducte de Bartholin o a
través del conducte de
Wharton.
• Glàndules menors:
Glàndula - Són les més abundants i les
submandibular
de menor mida i significació.
Estan localitzades al paladar,
la punta de la llengua i la
6.9. Glàndules salivals. cara posterior dels llavis.
– El fetge. El fetge és la glàndula més voluminosa de l’organisme (pesa uns

1,500 kilograms, Figura 6.10). Se situa en la part superior dreta de la
Vocabulari
cavitat abdominal i està envoltat per una càpsula de teixit conjuntiu
Emulsió: dispersió d’un líquid en un
(càpsula de Glisson). Es troba dividit en dos lòbuls asimètrics, dret i
altre no miscible.
esquerre, que al seu torn es divideixen en diversos segments.
Interiorment, presenta una sèrie de conductes intrahepàtics de calibre Polisacàrid glucògen: és la forma
més complexa en què s’emmagatzema
creixent que convergeixen finalment en els conductes hepàtics dret i
la glucosa. La veurem en la unitat
esquerre, que posteriorment formen el conducte hepàtic.
següent.
En l’hili hepàtic concorren tres estructures: l’artèria hepàtica, la vena Bilirubina: producte que s’obté en la
porta, que transporta sang des de l’intestí, i el conducte hepàtic, que degradació dels glòbuls rojos i que ha
s’encarrega de transportar la bilis –que desenvolupa diverses funcions de ser eliminat per ser tòxic per al sis-
en la digestió– cap a la vesícula biliar i el duodè. El fetge realitza múlti- tema nerviós.
ples funcions en l’organisme, entre les quals destaquen:
• Produeix i secreta la bilis, que és una substància que emulsiona els
greixos, facilitant-ne així la digestió.
• És el magatzem de glucosa en forma de polisacàrid glucògen.
• És el magatzem de minerals i complexos vitamínics, com ferro, coure,
vitamina B12 i àcid fòlic.
• És el lloc en què se sintetitzen la majoria de les proteïnes presents a la
sang.
• Participa en el metabolisme de les proteïnes, els greixos i els hidrats
de carboni.
• Intervé en el metabolisme de medicaments i de diverses substàncies
com la bilirubina.
– La vesícula biliar. És un òrgan buit que es localitza a la superfície infe-
rior del fetge (Figura 6.10). S’hi emmagatzema la bilis, que es drena a tra-
vés del conducte cístic, continua pel colèdoc –situat fora del fetge– i
penetra en el duodè per l’ampolla de Water. El pas de la bilis es regula
mitjançant l’esfínter d’Oddi.
Lòbul dret
Lòbul esquerre
Lligament falciforme
Conducte Vena porta
hepàtic
Artèria hepàtica
Artèria Aorta
cística
Vena esplènica
Vena mesentèrica superior
Vesícula biliar
Colèdoc
6.10. Fetge i vesícula biliar.

136
– Pàncrees. És una glàndula allargada que se situa aproximadament a l’al-

çada de la segona vèrtebra lumbar (Figura 6.11).
S’hi distingeixen tres regions:
• Cap.
• Cos.
• Cua.
El pàncrees té una doble funció: d’una banda, és una glàndula endocri-
na, ja que produeix hormones (insulina i glucagó) i, de l’altra, és una
glàndula exocrina, ja que segrega enzims digestius.
Estructuralment, està envoltat per una fina capa de teixit conjuntiu,
que la divideix en lobels, entre els quals es localitzen els illots de
Langerhans, productors d’hormones. Els lobels contenen les cèl·lules
que produeixen enzims digestius i bicarbonat. El suc pancreàtic és abo-
cat a l’intestí prim a través d’uns conductes que veurem més endavant.
El conducte principal s’anomena conducte de Wirsung i desemboca al
costat del colèdoc.
Vocabulari
Conducte pancreàtic Conducte
Insulina i glucagó: hormones, segre- accessori biliar comú
gades pels illots de Langerhans al pàn-
Conducte
crees, que regulen la quantitat de glu- pancreàtic
cosa existent a la sang.
Cua del
pàncrees
Cos del pàncrees
Cap del pàncrees
Duodè
6.11. Pàncrees.
1·· Identifica els tipus de dents que té un adult explicant la funció de cada una.
2·· Realitza un esquema senzill de les parts de l’aparell digestiu.
3·· Representa el fetge i la vesícula biliar en un dibuix, indicant-ne els detalls anatòmics més rellevants.
2 >> Fisiologia de la digestió

La digestió és un procés complex que té lloc al llarg del tub diges-
tiu i que consisteix en la ruptura dels principis immediats dels ali-
ments en els seus components més elementals perquè puguin ser
absorbits per l’organisme.
2.1 > La digestió

La digestió comença a la boca a través dos mecanismes:
– Digestió mecànica. Produïda mitjançant les dents i la llengua, que tren-
quen els aliments en segments menors.
– Digestió química. Es produeix per l’acció de saliva, elaborada per les
glàndules salivals. La saliva conté un enzim denominat ptialina o amila-
sa salival, que descompon els polisacàrids dels aliments (midó i glucò-
gen) en molècules de menor mida.
La saliva, a més, conté moc que humiteja els aliments, lubrica la cavitat
bucal i ajuda a formar el bol alimentari.
Un cop que s’ha format el bol alimentari, es produeix la deglució, que és Vocabulari
la conducció del bol des de la boca cap a l’estómac a través de la faringe
i l’esòfag. Aquest últim permet el pas del bol ajudat, a més, per les secre- Quim: està format per una dissolució
cions de les glàndules esofàgiques i per les contraccions de la capa mus- aquosa de sucres i proteïnes juntament
cular. amb els greixos que encara no han
estat digerits.
L’estómac és el reservori o magatzem de l’aliment i és on continua la
degradació dels aliments. El bol, parcialment digerit, es barreja amb el suc
gàstric gràcies als moviments peristàltics en què es forma el quim, el qual,
impulsat pels esmentats moviments, arriba a l’intestí prim a través del
pílor.
Com ja hem vist anteriorment, el suc gàstric està format principalment
per àcid clorhídric, aigua, pepsina i moc. L’àcid clorhídric transforma el
pepsinògen (inactiu) en pepsina i, a més, té un paper bactericida. La pep-
sina trenca les cadenes de proteïnes i el moc protegeix la mucosa gàstrica
i té un paper lubricant. L’aigua és el vehicle on es dilueix tot i actua de faci-
litadora dels processos químics. Vocabulari
L’intestí prim realitza diverses funcions en la digestió. En primer lloc,
Bactericida: que destrueix les bac-
les cèl·lules de la mucosa produeixen moc, la finalitat del qual és prote- tèries.
gir i facilitar el trànsit intestinal. Secreta, a més, el suc intestinal, que
és ric en aigua i, sobretot, en bicarbonat. Aquest suc conté enzims diges-
tius com:
– Disacaridases (maltasa, sacarasa i lactasa). Trenquen els glúcids per obte-
nir molècules de maltosa, galactosa i fructosa (sucres).
– Lipases. Actuen desdoblant els greixos.
– Peptidases. Hidrolitzen les proteïnes (les parteixen en porcions més
petites). Vocabulari
– Entoroquinasa. Activa el tripsinògen produït pel pàncrees (que és una
substància que divideix els nutrients en parts més petites perquè Tripsinògen: enzim pancreàtic que
puguin ser absorbides). digereix les proteïnes.
138
A més, a l’intestí prim s’hi aboquen els líquids produïts pel fetge i el pàn-
crees, com la bilis.
El quim
La bilis conté les sals biliars, que emulsionen els greixos perquè els
En passar pel duodè va impregnat d’à-
enzims del pàncrees puguin actuar sobre seu. Les sals biliars es formen
cid clorhídric. La mucosa del duodè no
està preparada per a rebre un contin-
al fetge a partir del colesterol i es descomponen en àcids biliars que es
gut àcid, per la qual cosa el duodè i el recuperen en ser absorbits, ja que tornen al fetge, on són de nou trans-
pàncrees segreguen grans quantitats formats en sals. A més, té altres funcions, com la de servir de via d’excre-
de bicarbonat, neutralitzant així l’àcid ció de certs materials que no poden ser expulsats per l’orina i s’han d’e-
del quim i protegint la mucosa duode- liminar per la femta.
nal de lesions.
El suc pancreàtic que s’aboca al duodè conté:
– Bicarbonat sòdic, que neutralitza l’acció de l’àcid clorhídric, protegint
així la mucosa duodenal.
– Enzims digestius, que realitzen diverses accions:
• Tripsinogen i quimiotripsinogen, que són produïts en forma inactiva
i que es transformen en les seves formes actives tripsina i quimiotrip-
sina, que actuen sobre les proteïnes trencant-les en elements menors
anomenats pèptids.
• Amilasa pancreàtica, que actua sobre els polisacàrids (sucres comple-
xos).
• Lipasa, que actua sobre els greixos.
Després de l’acció de tots aquests enzims procedents dels sucs anterior-
ment descrits, els aliments queden fraccionats en components més sim-
ples (monosacàrids, aminoàcids, àcids grassos i glicerina), que seran absor-
bits per passar així al torrent sanguini.
A continuació, el quim passa al jejú i a l’ili, on té lloc l’absorció dels
nutrients.
Digestió dels glúcids, proteïnes i lípids
Òrgan Sucs i enzims digestius Principi immediat Producte resultant

Glúcids. Boca. Amilasa. Midó. Maltosa.
Pàncrees. Amilasa. Midó. Maltosa.
Intestí prim. Maltasa. Maltosa. Glucosa.
Sacarasa. Sacarosa. Glucosa.
Lactasa. Lactosa. Glucosa.
Proteïnes. Estómac. Pepsina. Proteïnes. Pèptids.
Intestí prim. Peptidases. Proteïnes. Pèptids i aminoàcids.

Pàncrees. Tripsina. Proteïnes. Pèptids i aminoàcids.
Lípids. Intestí prim. Lipasa intestinal. Greixos emulsionats Àcids grassos

per la bilis. i glicerina.
Pàncrees. Lipasa pancreàtica. Greixos emulsionats Àcids grassos

per la bilis. i glicerina.
Pel que fa a l’intestí gros. Gràcies als moviments peristàltics, el quim és

conduït a l’intestí gros i avança cap al còlon a través de la vàlvula ilioce-
Composició de la femta
cal. En aquest tram de l’aparell digestiu, no es produeix la digestió d’ali-
ments, ja que no hi arriben enzims digestius. La femta està formada per un 30 % de
bactèries, un 10 % de greixos, un 15 %
Al còlon es produeix una gran quantitat de moc, que té una acció lubri- de matèria inorgànica, un 2 o un 3 %
cant sobre la mucosa. S’hi produeix l’absorció de la major part de l’aigua de proteïnes, un 30 % de fibra no dige-
i les sals. rida i un 12 % d’altres components dels
sucs digestius, com la bilirubina, que li
A l’interior del còlon hi habiten unes poblacions de microorganismes que
donen el color.
constitueixen l’anomenada flora intestinal, de gran importància, ja que
són capaços de digerir la cel·lulosa present en certs aliments. A més, alli-
beren vitamina K i diverses vitamines del grup B, que són absorbides per
la seva mucosa i passen a la sang.
Després de l’absorció d’aquests últims elements, es formen les matèries
fecals o femta, que són transportades i emmagatzemades fins al moment
de la seva expulsió en la defecació.
2.2 > Absorció

L’absorció és el procés mitjançant el qual els metabòlits (que són els
productes finals de la digestió que ja poden ser absorbits de l’intes-
tí als capil·lars sanguinis) passen a la sang.
Les característiques estructurals del tub digestiu, com els plecs de la muco-
sa, les vellositats intestinals i les microvellositats de les cèl·lules intesti-
nals, augmenten la seva superfície afavorint aquest procés.
Els llocs principals on té lloc l’absorció dels metabòlits són el duodè i el
jejú proximal. En aquest últim lloc es produeix l’absorció del ferro, el
calci, els lípids i les vitamines liposolubles i s’inicia la d’aminoàcids i glú-
cids.
En porcions posteriors del jejú, finalitza l’absorció de glúcids i aminoà-
cids.
A l’ili s’absorbeixen les sals biliars i al còlon finalitza la d’aigua i els elec-
tròlits.
La glucosa i els aminoàcids passen a través de l’intestí prim a la sang per
la vena porta.
Els àcids grassos i la glicerina travessen la paret de l’intestí i passen al sis-
tema limfàtic.
4·· Repassa el procés de la digestió i realitza un esquema senzill de tot el procés.

5·· Dibuixa un esquema amb els enzims digestius que es segreguen en cada part de l’aparell digestiu,
incloent nutrients sobre els quals intervenen.
6·· Realitza un esquema de les microvellositats intestinals amb els seus capil·lars sanguinis i explica com
intervenen en la digestió.
140
3 >> Patologia de l’aparell digestiu

A continuació, es descriu la patologia més rellevant de certs segments
del sistema digestiu.
3.1 > Patologia esofàgica

– Esofagitis. És una inflamació de la mucosa de l’esòfag que pot ser
aguda o crònica. Es produeix per diverses causes: reflux gastroesofà-
gic, alcohol, virus, fongs, etc.
– Tumors d’esòfag. Els tumors malignes d’esòfag presenten mal pronòs-
tic. Estan relacionats amb el consum d’alcohol i de tabac. El símptoma
principal en aquest tipus de tumor és la disfàgia.
Vocabulari 3.2 > Patologia gàstrica

– Gastritis. Inflamació de la mucosa de l’estómac. Pot ser aguda o crò-
Disfàgia: és la dificultat en el trans- nica. La gastritis aguda és un procés de naturalesa transitòria i es rela-
port del bol alimentari des de la boca
ciona amb factors extrínsecs com certs fàrmacs, consum excessiu d’al-
fins a l’estómac o bé l’impediment
cohol, tabaquisme, etc. La crònica sol ser d’etiologia múltiple, podent-
per a la deglució.
se agrupar en infeccioses, irritants químiques, immunològiques i
Vòmit: és l’expulsió del contingut
genètiques.
del tub digestiu superior per la boca.
– Úlcera. Lesió de la mucosa gàstrica que s’estén fins a la capa muscu-
Regurgitació: és l’expulsió per la lar d’aquesta. Està relacionada amb la presència d’una bactèria deno-
boca del contingut retingut en l’esò-
minada Helicobacter pylori (70 % dels casos) i amb el fet de l’exposi-
fag.
ció de la mucosa gàstrica a l’àcid gàstric i la pepsina. Les complica-
cions més habituals són la perforació i l’hemorràgia.
– Carcinoma gàstric. Tumor maligne l’incidència del qual és major en
homes de més de 60 anys. Es considera un dels principals càncers
mortals.
La pirosi 3.3 > Patologia intestinal

La pirosi o ardor d’estómac es defineix – Diarrea. Emissió de femta d’un volum i consistència major respecte
com una sensació d’ardor per darrere
del volum i consistència normal del pacient. Pot ser deguda a altera-
de l’estèrnum. Probablement, és el
cions en les funcions del tub digestiu o bé tenir una causa vírica o bac-
símptoma gastrointestinal més fre-
qüent i gairebé tothom l’ha experi- teriana.
mentat alguna vegada. S’estima que – Restrenyiment. És el retard en l’emissió de la femta, essent aquestes
entre el 30 i el 50 % de la població té escasses, dures i normalment difícils d’expulsar. En la major part dels
pirosi, com a mínim, una vegada al casos, és degut a alteracions en la motilitat intestinal.
mes i que un 10 % en té cada dia. – Tumors d’intestí. Entre ells trobem els pòlips, que són molt freqüents
i tenen caràcter benigne, i el carcinoma colorectal, que és un tumor
maligne àmpliament distribuït en tot el món. La seva gènesi es rela-
ciona amb certs factors dietètics com el baix contingut d’ingestió de
fibra, ingestió d’una alta quantitat de carbohidrats refinats i de carns
i una baixa ingestió de vitamines.
– Trastorns de la digestió i l’absorció intestinal. Existeixen diverses
patologies causades per dèficit en la digestió o absorció de certs
nutrients que, per la seva prevalença, són importants. Entre altres,
destaquem:
• Malaltia celíaca (MC). Es tracta d’una intolerància permanent al glu-

ten, una proteïna existent en les farines de blat, ordi, sègol i avena. Es
produeix en individus predisposats genèticament, induint una atròfia
de les vellositats intestinals al contacte amb el gluten. Això provoca
una inadequada absorció dels nutrients dels aliments (proteïnes, grei-
xos, hidrats de carboni, sals minerals i vitamines). L’únic tractament és
una dieta estricta sense gluten de per vida, amb la qual cosa l’aparell
digestiu es recupera i normalitza tant clínicament com funcional-
ment.
• Malaltia produïda per la intolerància a la lactosa (sucre de la llet). Es
produeix per una manca de lactasa que provoca que la lactosa no es
pugui absorbir i accedeixi, per tant, intacta al còlon. Els pacients no
poden ingerir productes lactis o que continguin lactosa o, en cas con-
trari, presentaran quadres diarreics.
3.4 > Patologies del fetge i la vesícula biliar

6.12. Virus de l’hepatitis C.
– Hepatitis. Inflamació del fetge que es caracteritza per un dany en el tei-
xit hepàtic que produeix una insuficiència funcional. Es produeix per
diverses causes, com ara: infeccions virals, bacterianes, alcohol, fàr-
macs o malalties immunitàries. La més freqüent és, però, la d’origen
viral. Hi ha diversos tipus d’hepatitis viral, cada un dels quals es desig-
na amb una lletra —A, B, C, D—. Cada un es transmet de diferent mane-
ra i presenta símptomes diferents (Figura 6.12).
– Cirrosi hepàtica. La cirrosi hepàtica és la conseqüència final de moltes
malalties hepàtiques cròniques i porta a la pèrdua de l’arquitectura
normal del fetge i una disminució progressiva de les seves funcions.
Està considerada una de les 10 causes principals de mort en els països
occidentals. Es produeix sobretot com a conseqüència de l’abús amb
l’alcohol, encara que també es pot deure a altres causes, com hepatitis
crònica i malaltia biliar, entre altres.
– Tumors. El més habitual és l’anomenat hepatocarcinoma, que és un
tumor maligne que es presenta en persones que ja tenen alguna malal-
tia hepàtica, com cirrosi o hepatitis crònica produïda pels virus del
tipus B o C.
– Càlcul o litiasi biliar. És la formació de material sòlid en la vesícula
biliar o el conducte biliar comú. Els càlculs estan formats per colesterol
o altres substàncies que es troben a la vesícula biliar. Es poden presentar
com un càlcul gran o molts de petits. Produeix còlics (dolor intens pro-
duït per espasmes) a la part superior dreta de l’abdomen, intolerància
als aliments greixosos, nàusees i vòmits.
3.5 > Patologia del pàncrees

– Pancreatitis. Es denomina pancreatitis la inflamació del pàncrees, la
qual pot ser de dos tipus: aguda o crònica. L’aguda es resol, en la majo-
ria dels casos, amb el tractament correcte. Està relacionada amb malal-
ties de les vies biliars o amb el consum d’alcohol, en el 80 % de les oca-
sions. La crònica consisteix en una inflamació amb dany persistent que
provoca la seva destrucció i la causa principal de la qual és l’alcoholis-
me (80 % dels casos).
142
– Tumors malignes. Es tracta d’un dels tipus de tumors més difícils de

diagnosticar, degut al fet que els símptomes solen aparèixer quan la
Funció de la insulina malaltia ja està en una fase massa avançada.
És facilitar o permetre el pas dels – Diabetis. La diabetis constitueix un grup de malalties que es caracterit-
sucres a l’interior de les cèl·lules, per za pels alts nivells de glucosa a la sang, causats per defectes en la pro-
tal que aquestes puguin utilitzar-lo i ducció d’insulina, en la seva acció o en ambdues.
per això, quan una persona té diabetis
pot presentar molta glucosa circulant N’existeixen de diversos tipus, que es coneixen com:
per la sang (hiperglucèmia), però les • Diabetis tipus 1. Es desenvolupa quan el sistema immunològic del cos
cèl·lules no poden aprofitar aquesta
destrueix les cèl·lules productores d’insulina del pàncrees. És d’inici
energia.
brusc i sol començar abans dels 30 anys. Aquests pacients són depen-
dents de l’administració d’insulina.
• Diabetis tipus 2. Generalment, comença en edat adulta, amb una resis-
tència a la insulina (les cèl·lules no utilitzen la insulina adequada-
ment). A mesura que avança la malaltia, el pàncrees perd gradualment
la seva capacitat de produir insulina, per la qual cosa al principi es pot
controlar amb dieta, encara que més endavant siguin necessaris anti-
diabètics orals i, finalment, la injecció d’insulina.
• Diabetis gestacional. És una intolerància a la glucosa que es produeix
en algunes dones durant l’embaràs i que, generalment, desapareix en
finalitzar l’embaràs.
Últimament, han sortit al mercat insulines inhalades, fet que allibera
alguns pacients d’injectar-se la insulina en algunes dosis. Així mateix,
també s’estan fent estudis de regeneració de cèl·lules pancreàtiques pro-
ductores d’insulina, a partir de cèl·lules mare, amb resultats esperança-
dors.
6.13. Pacient diabètica administrant-se ella mateixa la seva dosi d’insulina.

4 >> Pacient ostomitzat

El terme estoma procedeix del grec i significa boca o obertura.
Amb el terme ostomia ens referim a la intervenció quirúrgica mit- Vocabulari
jançant la qual comuniquem un òrgan buit amb l’exterior a tra-
vés d’un orifici no natural. Periostomal: és la pell que envolta
l’estoma i resulta especialment sensi-
En relació amb l’aparell digestiu, podem trobar: ble als líquids abocats per l’estoma.
– Estomes de nutrició. Suposen una via alternativa de nutrició quan algu-

na causa impedeix fer-ho pel seu mitjà natural, com tumors de boca o esò-
fag, ingestió de càustics (com per exemple, el lleixiu), que lesionen l’esò-
fag, etc. L’alimentació es realitza mitjançant la inserció d’una sonda i,
segons la zona anatòmica on es realitzi, es denominarà:
• Esofagostomia.
• Faringostomia.
• Gastrostomia (a l’abdomen, directament a l’estómac).
• Jejunostomia (a l’abdomen, directament al jejú).
Dades històriques
L’alimentació a través d’aquestes sondes es tractarà a la unitat següent. de les colostomies
– Estomes d’eliminació. És l’exteriorització de l’intestí a través de la Les primeres colostomies van ser rea-
paret abdominal, suturant-lo a la pell, amb l’objectiu de crear una sor- litzades als segles XVIII i XIX per cirur-
gians francesos.
tida artificial per a l’evacuació de la femta. Depenent de la zona de
l’intestí que s’aboqui a l’exterior, es denominarà:
• Iliostomia. Es realitza en diverses porcions de l’ili. La consistència de
la femta és semilíquida amb poca quantitat de gasos, però amb un pH
molt corrosiu per a la pell periostomal.
• Colostomia ascendent. Es realitza al còlon ascendent. La femta que s’e-
limina és semilíquida i irritant per a la pell.
• Colostomia transversa. Es realitza al còlon transvers. La femta que s’e-
limina és semilíquida i poc irritant per a la pell.
• Colostomia descendent. Es realitza al còlon descendent. La femta és
sòlida, formada i no irritant.
• Colostomia sigmoïdal. Es realitza al còlon sigmoïdal. La femta és
ferma, sòlida i no irritant.
Independentment de la zona exterioritzada, les ostomies poden ser:
– Temporals. Quan, un cop solucionat el problema que va originar la seva
realització, es tanquen restablint el trànsit intestinal.
– Permanents. Quan el trànsit intestinal no es podrà restablir, general-
ment per haver-se extirpat el segment de l’intestí posterior a l’osto-
mia.
En general, la coloració de l’estoma és rosada i presenta l’aspecte normal de
mucosa intestinal (Figura 6.14). Durant la primera setmana, presenten una
coloració rogenca i un aspecte edematós, que desapareixerà a poc a poc. A
partir del segon al quart dia de la intervenció, el pacient comença a elimi-
nar gasos i femta líquida en petites quantitats, adquirint en dies successius
l’aspecte normal, segons la seva localització. El nombre de deposicions dià-
6.14. Estoma.
ries i el seu volum depèn de la quantitat i del tipus d’aliments ingerits.
144
Es poden produir gasos per l’acció de les bactèries sobre els aliments.
Les iliostomies sobresurten entre 2,5 i 4 cm del pla de la pell de la paret
abdominal per evitar qualsevol retracció posterior i allunyar l’estoma de la
pell, facilitant així el drenatge intestinal a la bossa col·lectora i en preven-
ció d’irritacions a la pell periostomal.
Les colostomies tenen forma circular per facilitar l’adaptació de les bosses
col·lectores (Figura 6.15). El seu diàmetre aproximat és de 2,5 cm. Són pla-
nes i amb una elevació mínima sobre la pell.
4.1 > Complicacions dels estomes
Els estomes poden presentar una sèrie de complicacions que, si són detec-
tades precoçment, poden evitar alteracions més greus.
Dins de les complicacions més freqüents relacionades amb l’estoma, figu-

6.15. Dispositiu d’enfonsament de
colostomia. ren les següents:
Complicacions immediates
– Necrosi. Es produeix per una obstrucció del flux sanguini a la porció
d’intestí amb què es realitza l’estoma. Apareixen en les primeres 24
hores del postoperatori. La mucosa comença presentant una coloració
vermella fosca, passant posteriorment a un color negre. Són més fre-
qüents en colostomies. El tractament és quirúrgic. Per detectar aquesta
complicació, és necessari:
• Vigilar sovint el color de la mucosa en les primeres hores.
• Col·locar bosses col·lectores transparents.
– Dehiscència de la sutura mucocutània. Es produeix per múltiples cau-
ses, com la infecció periostomal o la retracció de l’intestí. Se sol produir
en la primera setmana del postoperatori. El tractament és quirúrgic.
– Enfonsament. Es produeix per un desplaçament de l’intestí cap a l’inte-
rior de la cavitat abdominal degut a una tensió excessiva en la unió
Vocabulari mucocutània. És més freqüent en persones obeses i en colostomies trans-
verses. Se sol tractar amb bosses col·lectores unides a dispositius espe-
Dehiscència: és la separació de dues cials per a aquest tipus de problema.
porcions veïnes de teixit degut a forces – Hemorràgia. Es produeix en les primeres hores del postoperatori. El trac-
mecàniques que acaba produint una fis- tament és amb vasoconstrictors i/o quirúrgic.
sura. Aquest terme s’usa per designar – Infecció. Es pot produir per contaminació deguda a la femta o per una
l’obertura espontània i no esperada mala tècnica en la cura de l’estoma. El tractament recomanable és la
d’una ferida, estigui suturada o no. cura local.
– Edema. Pot ser una complicació immediata o tardana. L’estoma presen-
ta un aspecte pàl·lid i edematós. Si l’edema és important, causa proble-
mes obstructius, hemorràgics i dehiscències. Si el dispositiu usat és
inadequat, també pot produir un edema.
Complicacions tardanes
– Estenosi. Es produeix un estrenyiment de l’orifici de sortida de l’estoma,
degut a qualsevol complicació immediata. El tractament es realitza mit-
jançant dilatacions manuals i amb una dieta adequada per evitar l’es-
trenyiment.
– Hèrnia. Es produeix la protusió o sortida de les nanses intestinals per

una fallada o defecte de la paret abdominal. És una complicació fre-
qüent i sol aparèixer en els dos primers anys.
– Prolapse. És l’excessiva elevació de l’estoma sobre la pell. Es produeix
habitualment per l’augment de la pressió intraabdominal. Pot aparèi-
xer de forma brusca o progressiva.
– Irritació cutània. És molt freqüent. Apareix en la pell periostomal, pre-
sentant enrogiment que, si no es tracta adequadament, pot originar
ulceracions i, posteriorment, necrosi. Es produeix per:
• Contacte amb el contingut fecal.
• Irritació mecànica produïda per canvis freqüents o inadequats de la
bossa.
• Al·lèrgia a components del material adhesiu
• Humitat.
El tractament consisteix en cures locals, protecció de la pell periosto-
mal i elecció de dispositius col·lectors adequats.
– Úlceres. Es produeixen per cures inadequades de l’estoma, infeccions 6.16. Sistema col·lector d’una sola
cutànies o irritació de la pell deguda al contingut fecal. El tractament peça obert.
consisteix en cures per evitar la irritació.
4.2 > Dispositius per a la cura dels estomes
Són els sistemes que s’usen per a la recollida de la femta. N’existeixen de

molts models i formes. De l’elecció adequada en depèn l’aparició o no de
complicacions, el confort i la independència del pacient.
Un bon dispositiu ha de reunir una sèrie de característiques bàsiques,

com són:
– Bona adaptació a la mida de l’estoma mitjançant guies mil·limetrades
per a la seva medició.
– Protecció de la pell periostomal que eviti la irritació de la
pell per la composició del material adhesiu.
– Fàcil fixació i subjecció que permetin independència en la
vida diària del pacient ostomitzat.
– Eficaç en la recollida de femta i gasos, evitant fuites i males
olors.
– Suau al tacte en la zona en què estigui en contacte amb la
pell.
Tipus de sistemes col·lectors

– Sistema d’una sola peça. La part adhesiva i la bossa col·lecto-
ra són inseparables i s’enganxen directament a la pell
periostomal (Figura 6.16).
– Sistema doble. La part adhesiva i la bossa col·lectora són
dues peces independents. La placa adhesiva s’enganxa a la
pell i té un dispositiu per acoblar la bossa col·lectora.
Permet el canvi freqüent de bossa sense lesionar la pell
6.17. Sistema col·lector de doble peça obert.
(Figura 6.17).
146
Segons el mètode de buidatge, les bosses poden ser:

– Bosses tancades amb filtre. S’usen quan les deposicions són semisòlides
o formades. S’aconsella que el sistema sigui doble per evitar irritacions
en canviar-la.
– Bosses obertes amb filtre. S’aconsellen quan les deposicions són líquides
o semilíquides. En permeten el buidatge sense haver de desenganxar la
bossa. El sistema de tancament es realitza mitjançant una pinça. Poden
ser de sistema doble o d’una peça.
4.3 > Cures de la pell
L’auxiliar d’infermeria ha d’aconseguir que el dispositiu s’adapti adequa-

dament al pacient i que no sorgeixin complicacions en la seva adaptació,
aconseguint que la pell periostomal es mantingui en bon estat. Per això,
necessita una sèrie de cures, entre les quals inclourem:
– Rentat de la pell amb aigua, sabó neutre i esponja suau.
– Assecat suau.
6.18. Mesura de colostomia. – En cas d’irregularitats a la zona periostomal (cicatrius, plecs o si l’esto-
ma té forma desigual), usar pastes de farciment per evitar fuites.
– Mesurar adequadament el diàmetre de l’estoma per adaptar el disposi-
tiu (Figura 6.18).
– Mantenir la pell periostomal sempre neta i seca.
– Canviar el dispositiu quan existeixin signes de fuites.
– Utilitzar dispositius adequats a cada tipus de pell.
Tècnica
Canvi de la bossa de colostomia

Descripció: és el canvi de la
bossa col·lectora quan sigui Material: guants estèrils i no estèrils, xopador, drap estèril, gases
necessari. estèrils, sèrum fisiològic, antisèptic, bossa de colostomia i tanca-
Protocol: ment de la bossa, mesurador de la mida de l’estoma, tisores de
punta roma i bossa per retirar el material usat.
1. Explicar la tècnica al pacient,
demanar la seva col·laboració
i preparar el material.
2. Rentar-se les mans i posar-se els guants no estèrils.
3. Retirar la bossa de colostomia de dalt cap a baix i mesurar-ne el contingut.
4. Canviar-se els guants per uns d’estèrils.
5. Posar un drap estèril a la zona de cura i dipositar al drap les gases estèrils.
6. Netejar la pell del voltant de l’estoma amb gases estèrils i sèrum fisiològic amb suavitat.
7. Netejar l’estoma amb gases estèrils i amb sèrum fisiològic.
8. Desinfectar la pell que envolta l’estoma amb antisèptic.
9. Mentre es deixa assecar l’antisèptic, mesurar la mida de l’estoma amb el mesurador.
10. Tallar la bossa de colostomia amb la mesura adequada.
11. Col·locar la bossa nova de baix cap dalt i posar-hi el tancament.
12. Recollir el material, acomodar el pacient i anotar les possibles incidències.
5 >> Sondatge rectal

El sondatge rectal és una tècnica que consisteix en la introducció
d’un catèter rectal a través de l’esfínter anal fins al recte. És un pro-
cediment habitual en la pràctica d’infermeria, per la qual cosa és
important conèixer les indicacions i la tècnica adequada.
Les sondes rectals són uns tubs de làtex, cautxú, silicona o plàstic. El cali-
bre de la sonda varia per adaptar-se a la mida de l’individu: de 22 a 30
Unitats French
French per als adults i de 12 a 18 French per als nens. La seva longitud,
normalment, és de 30 cm (Figura 6.19). És una unitat de mesura que segueix
l’escala francesa (FR) i equival a 0,33
Disposen d’un orifici a la zona proximal amb un adaptador per poder-les mm. En les sondes, mesuren el diàme-
acoblar a bosses col·lectores i un o diversos orificis a la zona distal per tre de la circumferència externa. Els
permetre l’entrada i sortida d’aire, líquids, medicaments, femta líquida, calibres disponibles s’escalonen de dos
etc. en dos. Altres escales equivalents que
poden figurar a les sondes són l’escala
Existeixen sondes amb un baló a la seva zona distal per fixar-les al recte
francesa Charrière (Ch) i la French
i aconseguir retenir a l’interior de l’intestí el producte irrigat. Gauge (FG).
5.1 > Objectius del sondatge rectal
S’utilitza amb diverses finalitats:

– Com a tractament:
• Per alleujar la distensió abdominal causada per retenció de gasos en
cas de restrenyiment o flatulències.
• Per a l’administració de medicació per via rectal.
• Per a l’administració d’ènemes de neteja en cas de restrenyiment o
com a preparació de l’intestí per a intervencions quirúrgiques o pro-
ves diagnòstiques.
• Per reduir la temperatura corporal per mitjà d’irrigacions amb aigua
freda.
– Amb finalitats diagnòstiques:
• Mitjançant la introducció de contrastos per a estudis radiològics.
5.2 > Complicacions del sondatge rectal
El sondatge rectal pot tenir múltiples complicacions. Entre les més desta-
cades, figuren:
– Perforació intestinal, per la qual cosa és important no introduir la sonda
a massa profunditat ni forçar-ne l’entrada.
– Ansietat, molèsties, etc.
5.3 > Contraindicacions del sondatge rectal
El sondatge rectal està contraindicat en:

– Pacients acabats d’intervenir del recte, pròstata o amb patologia rectal.
– Pacients amb inestabilitat cardíaca per risc d’estimulació vagal (nervi
6.19. Sonda rectal.
vague), que produeix hipotensió i bradicàrdia, entre altres símptomes.
148
Tècnica
Sondatge rectal
Descripció: consisteix en la
introducció d’una sonda a tra-
Material: sonda rectal del calibre adequat, lubricant hidrosolu-
vés de l’esfínter anal amb dife- ble, material recol·lector (orinal pla, bossa de drenatge), espa-
rents objectius. radrap hipoal·lèrgic, guants, xopador i material per a la higiene.
Protocol:
1. Preparar el material.
2. Explicar al pacient el procediment que se li realitzarà.
3. Procurar intimitat.
5. Col·locar el pacient en posició decúbit lateral esquerre o Sims esquerre. En aquesta posició, es facilita
la sortida dels gasos, degut a la forma anatòmica del còlon; en cas d’ènema, la solució es desplaçarà
per gravetat cap endins, millorant-ne la retenció.
6. Protegir el llit amb un xopador.
7. Descobrir l’àrea anal i realitzar la higiene, si fos necessari.
8. Lubricar entre 5 i 10 centímetres de la sonda des de la punta, per disminuir la resistència al pas de la
sonda pels esfínters anals.
9. Separar els glutis amb una mà per visualitzar l’anus.
10. Demanar al pacient que respiri profundament per la boca per relaxar l’esfínter anal, mentre amb l’al-
tra mà s’introdueix la sonda amb suavitat (quan el pacient està exhalant), en direcció al melic, uns 10
cm en adults i 5 cm en nens.
11. Connectar la sonda a la bossa de drenatge, si el que es desitja és mantenir un circuit tancat i conèixer
la quantitat de gas o contingut expulsat, o bé col·locar la sonda a l’orinal pla per si s’expulsa una mica
de contingut fecal i no es requereix la seva recollida.
12. Fixar la sonda al gluti i la goma de la bossa recol·lectora a la cara interna de la cuixa esquerra amb
esparadrap hipoal·lèrgic, deixant espai suficient per tal que el pacient pugui moure la cama sense esti-
rar el sistema. Així s’evita la sortida de la sonda.
13. Retirar la sonda i netejar l’àrea rectal en finalitzar el temps pautat o la irrigació completa de l’ènema,
contrast, tractament, etc.
14. Treure’s els guants, invertint-los abans de llençar-los, per evitar la propagació de microorganismes, i
rentar-se les mans.
15. Col·locar el pacient i recollir el material.
16. Valorar la tolerància del pacient al procediment i la seva efectivitat, al llarg de 20 o 30 minuts.
17. Anotar la tècnica i les possibles incidències a la gràfica d’infermeria.
Observacions: detenir la introducció de la sonda si el pacient es queixa de dolor o existeix resistència a
l’entrada de la sonda. La presència d’hemorroides externes pot dificultar l’entrada de la sonda a través de
l’esfínter. Per facilitar-ne l’entrada, es demanarà al pacient que realitzi l’esforç de defecar en el moment
d’introducció de la sonda per obrir l’esfínter extern, mentre respira lentament i profundament, ja que això
ajuda a relaxar l’esfínter. Recentment, ha aparegut un sistema de control fecal (sistema Flexi-Seal®), for-
mat per una sonda de silicona tova que, un cop col·locada, es fixa al recte mitjançant un globus amb un
sistema similar al de la sonda vesical. Amb aquest sistema s’aconsegueix que la sonda no es desplaci i s’evi-
ten així les fuites. Està indicat en pacients amb incontinència fecal i deposicions líquides o semilíquides,
podent romandre posat fins a 29 dies. S’eviten, d’aquesta manera, la contínua manipulació i les lesions
cutànies produïdes pel contacte de femta líquida amb la pell.
6 >> Administració d’ènemes

És l’administració d’una solució líquida a través del recte amb
finalitats de neteja, diagnòstic o tractament.
Existeixen dos tipus generals d’ènemes:
– Ènemes evacuadors o de neteja. Són els que s’utilitzen per alleujar el
restrenyiment, netejar i preparar l’intestí abans d’una intervenció
quirúrgica, realitzar exploracions radiològiques o abans d’un part.
Els ènemes evacuadors espontàniament passats uns minuts.
Es poden preparar seguint pauta mèdica (ènema sabonós, oliós, etc.) i
solen tenir un volum d’entre 500 cc i 1 500 cc. Avui en dia s’utilitzen
ènemes comercials. Estan formats per solucions que irriten la muco-
sa i augmenten el peristaltisme, produint necessitat urgent de defe-
car.
– Ènemes de retenció. S’han de retenir el temps pautat pel metge, ja que
el preparat conté substàncies com:
• Medicaments. Generalment, en aquest tipus d’ènemes s’usen antibiò-
tics i és freqüent la seva administració com a tècnica de preparació
abans de la cirurgia de còlon.
• Contrastos radiològics (ènema opac). S’introdueix una substància
radioopaca per visualitzar l’intestí gros durant l’exploració radiogrà-
fica.
• Olis de retenció. S’usa oli d’oliva per a estovar la femta i lubricar la
mucosa intestinal.
6.20. Ènema.
6.21. Ènemes antics de coure i marfil dels segles XVIII i XIX, prescrits per a malalties com la
indigestió o el mal de cap.
150
Tècnica
Administració d’un ènema de neteja

Descripció: consisteix en la
introducció d’una solució a tra- Material: sonda rectal, solució de neteja amb composició i volum
vés d’una sonda o directament segons pauta mèdica, o ènema comercial, sistema irrigador (si no
al còlon del pacient per elimi- usem un ènema comercial), guants, orinal pla, xopadors, gases i
nar femta. lubricant.
Protocol:
1. Comprovar la indicació de l’administració i la identitat del pacient.
2. Preparar el material i la solució a utilitzar, ja sigui l’elaborada per nosaltres o ja preparada en un
ènema comercial.
3. Explicar al pacient la tècnica a realitzar i sol·licitar la seva col·laboració.
4. Mantenir la intimitat del pacient amb els mitjans de què es disposi a la sala (paravent, cortina, etc.).
5. Rentar-nos les mans i posar-nos els guants.
6. Col·locar el pacient en decúbit lateral esquerre o de Sims i protegir el llit amb els xopadors neces-
saris.
7. Si la tècnica es realitza a través d’una sonda i no està posada, procedir al sondatge segons protocol
anterior.
8. Després d’omplir la bossa amb la solució pautada, purgar el sistema irrigador (si s’usa ènema elabo-
rat per l’auxiliar) i tancar el sistema perquè no es vessi abans de temps.
9. Lubricar la cànula de l’irrigador o de l’ènema comercial si no s’usa una sonda rectal i introduir-la al
recte amb la mateixa tècnica que es fa servir en el cas del sondatge, o bé connectar el sistema a la
sonda.
10. Mantenir la bossa amb la solució al peu o suport de sèrum a una alçada de 30 o 40 cm per sobre del
nivell del llit del pacient.
11. Obrir la clau del sistema lentament per permetre el pas de la solució o comprimir lentament el reci-
pient comercial per introduir el líquid.
12. Un cop instil·lada la solució, pinçar i retirar la sonda.
13. Mantenir premudes les natges del pacient al llarg d’uns minuts fins que desapareguin les ganes de
defecar.
14. Demanar al pacient que intenti retenir la solució uns 5 o 10 minuts.
15. Indicar al pacient que vagi al bany o posar l’orinal pla i realitzar la higiene de la zona en finalitzar
l’evacuació.
16. Treure’s els guants, invertint-los abans de llençar-los, per evitar la propagació de microorganismes,
i rentar-se les mans.
17. Posar-se uns altres guants, recollir el material i acomodar el pacient.
18. Registrar el procediment i les possibles incidències, anotant el tipus i la quantitat de solució admi-
nistrada, el color i la consistència de femta expulsada, així com la tolerància del pacient a l’ènema.
Observacions:
- Si durant la tècnica, el malalt es queixa de dolor abdominal, detindrem el procés temporalment fins
que hagi cessat i continuarem més lentament.
- La tècnica de l’ènema de retenció és la mateixa, però indicant al pacient que ha de retenir l’ènema
durant almenys 30 minuts per afavorir-ne l’actuació.
7 >> Sondes nasogàstriques

Són tubs de diversos materials (polivinil, poliuretà, silicona, etc.), longi-
tuds i gruixos que es col·loquen a través del nas a l’estómac o a l’intestí
prim.
S’usen per a:
– Alimentació. En aquells casos en què el pacient no pot o no vol inge-
rir aliments.
– Aspiració. Pot ser amb finalitats diagnòstiques (per analitzar-ne el
contingut) o per descomprimir l’estómac quan aquest no és capaç de
funcionar normalment i es necessita que el seu contingut no avanci
pel tub digestiu.
– Compressió. La sonda de Sengstaken-Blakemore disposa d’uns balons
inflables per detenir l’hemorràgia produïda per varices esofàgiques
per mitjà de la pressió. Estan en desús i avui en dia s’usa més la cau-
terització de les varices per mitjans endoscòpics.
Col·locació de les sondes nasogàstriques

Les sondes nasogàstriques es fixen al nas de forma que no pressionin a
la mucosa nasal. Cal comprovar que no s’ha mogut la marca de fixació
abans d’usar-la, per assegurar-se que està correctament col·locada
(Figura 6.22).
1 2 3
6.22. Procés de fixació d’una sonda nasogàstrica a un maniquí.
Sobre el maneig de les sondes nasogàstriques, en parlarem a la següent

unitat, en l’aparell de nutrició enteral.
152
Idees clau
Boca
Faringe
Esòfag
Estómac
Anatomia
Prim
Intestí
Gros
Glàndules salivals
Glàndules
Fetge
associades
Pàncrees
Fisiologia de la digestió
APARELL Fisiologia
DIGESTIU Absorció
Patologia esofàgica
Patologia Patologia gàstrica
Patologia intestinal
Tipus d’ostomies
Pacient
Complicacions
ostomitzat
Procediments relacionats
Objectius
Sondatge
Tècnica
rectal
Administració d’ènemes
Activitats finals
.: CONSOLIDACIÓ :.
1·· Defineix els següents termes:
– Digestió.
– Enzim.
– Suc intestinal.
– Aminoàcid.
– Quim.
– Amilasa salival.
2·· Busca informació sobre els diferents tipus de dents i realitza’n un dibuix al teu quadern. Relaciona la
forma de les dents amb la seva funció en la masticació.
3·· Realitza un dibuix de les parts de l’estómac al teu quadern.
4·· Quins sucs digestius actuen en l’intestí prim?
5·· Indica quins sucs digestius digereixen les proteïnes, els hidrats de carboni i els greixos.
6·· Realitza un esquema amb les complicacions immediates i tardanes de l’ostomia amb els signes a
observar per a reconèixer-les.
7·· Realitza una taula amb les cures més habituals de les ostomies.
8·· Analitza per què la posició de decúbit lateral esquerre o Sims esquerre és la més adequada per a l’ad-
ministració d’ènemes.
9·· Investiga sobre els diferents dispositius col·lectors que s’usen en les colostomies.
.: APLICACIÓ :.
1·· Ordena els següents òrgans del tub digestiu segons hi vagin passant els aliments i realitza un dibuix
de l’aparell digestiu.
– Pàncrees.
– Esòfag.
– Intestí gros.
– Anus.
– Duodè.
– Estómac.
– Fetge.
– Boca.
2·· Investiga sobre patologies de l’aparell digestiu, com la diabetis o la malaltia celíaca, i realitza un esque-
ma amb les mesures d’educació sanitària per millorar la qualitat de vida dels pacients afectats per aques-
tes patologies.
3·· Realitza, amb l’ajuda del maniquí de l’aula, el protocol de canvi de bossa de colostomia.
4·· Realitza, amb l’ajuda del maniquí de l’aula, la tècnica d’implantació d’una sonda rectal.
5·· Investiga sobre els diferents tipus d’ènemes i practica, amb els materials de què disposis a l’aula,
l’administració de diferents tipus d’ènemes.
154
Cas final
Pla de cures del pacient amb colostomies

·· Pacient de 53 anys que ingressa a la planta de cirurgia després d’una intervenció quirúrgica en què se li
ha realitzat una colostomia ascendent temporal de descàrrega. En el moment de l’ingrés, la colostomia
encara no és funcional i presenta aspecte normal.
Constants normals, bona coloració de pell i mucoses. Porta pauta de dieta absoluta fins que la colostomia
comenci a funcionar, moment en el qual s’ha d’iniciar progressivament la dieta.
Realitza un pla de cures específic per a aquest pacient, fent incidència en els aspectes relatius a la colos-
tomia.
Solució ·· El pla de cures del pacient inclourà mesures generals, com per exemple:
– Control de constants segons pauta.
– Higiene general del pacient durant el temps en què estigui enllitat i ajuda en la higiene un cop el pacient
es pugui aixecar.
– Mobilització i canvis posturals durant el temps que estigui enllitat i ajuda per aixecar-se a la butaca i per
a la deambulació quan el metge ho permeti.
– Com que els primers dies el pacient estarà en dieta absoluta, serà l’equip d’infermeria l’encarregat de la
nutrició del pacient per via endovenosa.
– Inici de dieta oral progressiva: dieta líquida, semitova, tova i normal per a pacient amb colostomies, quan
la colostomia sigui funcional. Vigilant:
• La tolerància de l’aliment abans de continuar amb el següent pas.
• L’aparició de diarrea.
• Complicacions amb l’estoma.
– Control i administració de la medicació oral, si n’hi hagués.
Mesures específiques de la colostomia:
– Vigilar l’aparició de complicacions immediates: coloració de l’estoma, aspecte de la ferida quirúrgica,
hemorràgies, etc.
– Vigilar l’estat de la zona periostomal: irritacions, ulceracions, etc. Cal tenir en compte que, en ser una
colostomia ascendent, el contingut fecal serà molt àcid, per la qual cosa la possibilitat de lesions és molt
alta.
– Vigilar l’aparició de signes d’estoma funcional per iniciar la dieta oral. En general, a partir del segon o
quart dia, començarà l’eliminació de gasos, moc o femta.
Cures de la pell periostomal, que han d’incloure:
– Rentat de la pell segons el protocol de la unitat.
– Medició diària de l’estoma per elegir el dispositiu col·lector adequat.
– Manteniment adequat de la pell i l’estoma, segons el protocol de la unitat.
– Canvi de la bossa cada vegada que sigui necessari.
Elecció del dispositiu col·lector adequat, en funció del contingut i la quantitat de la femta:
– Sistema obert o tancat.
– Sistema d’una sola peça o dues peces.
– Elegir sistemes amb filtre per evitar la mala olor.
Unitat 6 - Aparell digestiu REVISTA SANITÀRIA
UTILITZACIÓ D’UN DISPOSITIU PER AL MANEIG

DE LA INCONTINÈNCIA FECAL
EN EL PACIENT
CREMAT
CRÍTIC
Introducció
Principis de les cures d’infermeria
en el malalt cremat crític
1. Prenoció de la infecció.
2. Facilitació de la epitelització.
- Elevat risc d’infecció en cremades de la
zona perineal.
- Pèrdua d’empelts.
- Increment:
6.23. Llit circoelèctric per a pacients amb limitació de
• Nombre de neteges. mobilització (per exemple, cremats).
• Nombre de cures.
• Sedoanalgèsia.
periència de l’ús d’aquest dispositiu en dos pacients
• Riscos associats a la mobilització (inestabili-
de la nostra unitat.
tat hemodinàmica, respiratòria, etc.).
Avantatges del nou dispositiu (Flexi-Seal®)
Deficiències dels sistemes tradicionals
per al maneig de la incontinència fecal - Temps de permanència prolongat (29 dies).
- Evita el contacte de la femta amb la pell.
- Trauma en la mucosa rectal i intestinal.
- Facilita el fluid cap a la bossa col·lectora.
- Ineficàcia per recollir femta.
- Fàcil adaptació anatòmica rectal.
• Semilíquida.
- Globus de retenció:
• No existeix segellat a la zona rectal.
• No s’ha descrit cap cas de lesió de la mucosa
• Poca capacitat de recollida (calibre petit).
rectal, ampolla rectal o esfínter ni la pèrdua
- Temps de permanència limitat (4 h).
de to.
• No necessita ser inflat i desinflat.
Objectiu
Font: Comunicació presentada
Provar l’eficàcia d’un nou dispositiu de control al II Congrés Nacional d’Infermeria de Cremats
fecal en el pacient cremat crític. Descripció de l’ex- i Cirurgia Plàstica.
Activitats
1·· Investiga sobre les complicacions que produeix el contingut fecal en contacte amb la pell i la seva
relació amb patologies com els grans cremats o qualsevol altra que puguis trobar.
7
u n i t a t
Alimentació i dietètica
SUMARI OBJECTIUS
n Alimentació i nutrició ·· Definir quins són els principis de la nutrició i l’alimentació
n Nutrients i necessitats saludable.
nutricionals ·· Conèixer les diferències entre els diferents tipus de dietes.
n Dietes preventives o ·· Descriure les diferents tècniques d’alimentació.
terapèutiques
1 >> Introducció
La nutrició és un dels pilars fonamentals per a la salut. Cada dia més
estudis d’investigació posen de manifest la relació entre una alimenta-
ció deficitària o incorrecta i l’aparició de certes patologies. Estadística de l’OMS
L’Organització Mundial de la Salut
La dita popular “som el que mengem” ens duu a la conclusió de la
(OMS) va estimar, l’any 2006, en més de
importància de l’alimentació i els seus aspectes relacionats (hàbits,
800 milions d’éssers humans els que
entorn, etc.), que tenen el mateix interès que la resta de les cures d’in- patien fam i desnutrició per escassetat
fermeria. d’aliments.
1.1 > Alimentació i nutrició

Els termes de nutrició i alimentació se solen confondre, encara que fan
referència a conceptes diferents. Vegem primer els conceptes d’aliment i
de nutrient:
– Aliment. És tota substància o producte que contingui algun component
que aporti els elements requerits per a l’obtenció d’energia, així com per Vocabulari
a la formació, renovació i manteniment de l’organisme i de les seves fun-
Organolèptic: propietats d’una subs-
cions. Els aliments poden ser de variada naturalesa: sòlids o líquids,
tància que es perceben amb els òrgans
naturals o transformats, d’origen animal, vegetal o modificats genètica-
dels sentits: color, sabor, textura i olor.
ment (transgènics).
Es caracteritzen perquè són assimilables per l’organisme i tots posseei-
xen qualitats organolèptiques.
– Nutrients. Són substàncies orgàniques i inorgàniques que es troben en
els aliments i que, d’una banda, proporcionen l’energia necessària per
desenvolupar tots els processos vitals que es produeixen en l’organisme
i, de l’altra, permeten el creixement i manteniment dels òrgans i teixits
corporals. Estableixen també mecanismes de defensa eficaços enfront de
les malalties.
No totes les substàncies contingudes en els aliments són nutrients, ja
que es poden trobar en la seva composició altres substàncies com ara
additius, condiments, conservants o elements no nutritius propis de l’a-
liment.
Vocabulari
Bromatologia: és la ciència que estu-

dia els aliments, així com la seva con-
servació i tractament.
7.1. Els nutrients són substàncies orgániques i inorgàniques que es troben en els aliments.
158
Vocabulari 1.2 > Funcions dels nutrients

Podem classificar els nutrients segons la seva funció, que pot ser:
Metabolisme: és el conjunt de reac-
cions i processos físico-químics que
– Funció energètica. Mitjançant el catabolisme dels nutrients s’allibera
ocorren en una cèl·lula. energia que serà utilitzada per realitzar les funcions vitals. Els nutrients
que tenen aquesta funció són:
El metabolisme es divideix en dos pro-
cessos: catabolisme i anabolisme. Les • Hidrats de carboni. Aporten 4 kcal per cada gram metabolitzat.
reaccions catabòliques alliberen ener- • Lípids. Aporten 9 kcal per cada gram que es metabolitza.
gia. Les reaccions anabòliques, en • Proteïnes. Quan s’utilitzen per aquesta funció, aporten 4 kcal per cada
canvi, utilitzen aquesta energia allibe- gram metabolitzat.
rada per formar els components de les
cèl·lules. La unitat de mesura de l’energia en nutrició és la kilocaloria (kcal), que
equival a mil calories i suposa l’energia necessària per elevar un grau
centígrad la temperatura d’un litre d’aigua.
– Funció reguladora. Consisteix en mediar o facilitar els processos meta-
bòlics que tenen lloc en l’organisme. Els nutrients amb aquesta funció
són les vitamines i els minerals.
– Funció plàstica. Es tracta de renovar i construir nous teixits. Els
Calories buides nutrients que tenen una funció plàstica són les proteïnes.
El cos humà obté 7 kcal per cada gram
Per esbrinar la quantitat de nutrients que conté cada aliment, cal consul-
d’alcohol que ingereix. Aquestes calo-
tar les taules de composició d’aliments, que ens indiquen els grams de
ries són de difícil metabolisme, per la
cada nutrient contingut per cada 100 g d’aquest aliment.
qual cosa es denominen calories buides.
Ara podem veure els conceptes d’alimentació i nutrició:
– Alimentació. Es defineix com la forma d’obtenir i preparar els aliments
per a la seva posterior ingestió. L’alimentació pot ser oral, enteral i
parenteral. L’alimentació oral es caracteritza perquè és voluntària i cons-
cient.
Vocabulari – Dieta. És el conjunt d’aliments que cada persona consumeix en una frac-
ció de temps. Existeixen múltiples tipus de dietes en funció de l’alimen-
Parenteral: fa referència a la via tació i de l’estat de salut o malaltia de l’individu.
d’administració que es realitza traves- – Nutrició. El concepte nutrició, des d’un punt de vista estrictament fisio-
sant una o més capes de la pell mitjan- lògic, es refereix al conjunt de processos que pateixen els aliments en
çant una punció. l’organisme des de la seva ingestió, digestió, absorció (pas a la sang), dis-
Enteral: via d’administració oral o per tribució per l’organisme i metabolisme fins a la seva eliminació. Es
sonda. caracteritza perquè és un procés involuntari i inconscient.
7.2. Aliments nutritius.

2 >> Nutrients bàsics

Els nutrients, també anomenats principis immediats, estan formats quí-
micament per la combinació de quatre elements principals: carboni (C), Web
oxigen (O), hidrogen (H) i nitrogen (N).
www.fisterra.com/material/Dietetica/
2.1 > Classificació dels nutrients GruposAlimentos.asp
– En funció de si l’organisme és capaç de sintetitzar-los o no: Aquesta pàgina web ens mostra diver-
sos aspectes d’alimentació i nutrició.
• Essencials. Són els que l’organisme no és capaç de fabricar per si sol en
www.seh-lelha.org/alimento.htm
quantitats suficients i, per tant, han de ser subministrats en l’alimen-
En aquesta pàgina web trobem la com-
tació. Entre aquests es troben les vitamines, els minerals, les proteïnes,
posició percentual dels nutrients dels
els lípids i els hidrats de carboni. aliments.
Un dels principis immediats essencials més importants és l’aigua.
Sense aigua, seria impossible la vida, ja que està present en la majoria
dels processos metabòlics.
• No essencials. Nutrients no essencials són els que l’organisme és capaç
de sintetitzar o fabricar a partir d’altres nutrients.
– En funció de la seva presència a l’organisme:
• Els macronutrients són els nutrients que es troben en major propor-
ció: hidrats de carboni, proteïnes i lípids. També es podrien considerar
com a macronutrients la fibra i l’aigua que, encara que no aporten
energia, intervenen en múltiples processos orgànics.
• Els micronutrients es troben en petites proporcions en l’organisme.
En aquest grup hi ha les vitamines i els minerals. No proporcionen
energia, però són imprescindibles com a facilitadors o mediadors en
els processos metabòlics.
• Els oligoelements es troben en ínfimes quantitats en l’organisme.
Entre altres figuren alguns minerals com el seleni (Se), el magnesi
(Mg), etc.
7.3. Botiga d’aliments.

160
2.2 > Hidrats de carboni

Els hidrats de carboni, també anomenats carbohidrats, glúcids o
sucres, són compostos orgànics formats per molècules de carboni,
hidrogen i oxigen.
Atenent a la seva complexitat, es poden classificar principalment en glúcids
simples o complexos.
Sucres principals Tipus Característiques
És el sucre més abundant de la naturalesa. Totes les cèl·lules de l’orga-

Glucosa. Monosacàrid. nisme l’utilitzen i hi ha certes cèl·lules que només poden utilitzar gluco-
sa, com són les del sistema nerviós, les renals i els hematies.
Simples
Es troba en les fruites i la mel. I, en menor quantitat, en verdures i hor-

Fructosa. Monosacàrid.
talisses. La seva velocitat d’absorció és més lenta.
Hidrats de carboni
Sacarosa. Oligosacàrid. Present en el sucre comú. Està format per dues molècules de glucosa.
És el sucre de la llet dels mamífers. És el menys soluble en aigua de tots

Lactosa. Oligosacàrid.
els sucres simples.
És la reserva de glúcids dels vegetals, format per la unió de molècules de
Midó. Polisacàrid. glucosa. És molt abundant en cereals, tubercles com la patata i els lle-
gums.
Complexos
És el polisacàrid de reserva més important en les cèl·lules animals i està

Glucogen. Polisacàrid. format per molècules de glucosa. És abundant en el fetge i en el múscul
esquelètic.
Cel·lulosa i Es troben en les parets cel·lulars de tots els vegetals. No són absorbibles
Polisacàrid.
hemicel·luloses. per l’organisme humà.
Pectines. Polisacàrid. Estan a les cobertes vegetals. Tampoc són absorbibles per l’ésser humà.
L’aportació a la dieta dels hidrats de carboni depèn fonamentalment dels

aliments d’origen vegetal. Els hidrats de carboni obtinguts en la digestió
proporcionen com a monosacàrid fonamental la glucosa. Per tant, podem
considerar-la com a nutrient essencial. Hi ha situacions en què no es pro-
dueix ingesta suficient de sucres i, per tant, l’organisme ha de sintetitzar-
los a partir d’aquests nutrients, o bé recórrer a altres productes metabòlics
per obtenir l’aportació calòrica necessària.
El control del metabolisme de la glucosa es realitza per l’acció d’un sistema
de dues hormones d’accions contraposades: la insulina i el glucagó. L’acció
de les dues serveix per mantenir uns nivells normals de glucosa a la sang.
Aquestes dues hormones se segreguen específicament en la porció endocri-
na del pàncrees, dins d’uns illots cel·lulars denominats illots de Langerhams.
Un descens a la sang dels nivells de glucosa rep el nom d’hipoglucèmia, men-
tre que l’existència d’uns nivells superiors es denomina hiperglucèmia.
1·· Elabora una taula amb els glúcids simples i compostos inclosos a la teva dieta dels dos últims dies.
2.3 > Lípids Vocabulari

Els lípids o greixos són macromolècules formades gairebé exclusi-
vament per carboni i hidrogen, l’estructura dels quals es caracterit- Glucèmia: és una mesura de concen-
tració de glucosa en el plasma.
za per una relativa falta d’oxigen.
En dejuni:
Tant en la dieta humana com en la composició química de l’organisme es
Nivells normals: 70 mg/dl
distingeixen tres tipus diferents de greixos (triglicèrids, fosfolípids i este-
i 100 mg/dl.
rols).
Hipoglucèmia: < 70 mg/dl
Triglicèrids Glucèmia alterada: 100 i 119 mg/dl
Hiperglucèmia: > 120mg/dl

Són els principals components dels greixos que entren en l’organisme
amb la dieta. Degut a la seva densitat i baixa solubilitat, s’usen per emma-
gatzemar energia en el teixit adipós.
Químicament, estan formats per tres molècules d’un alcohol denominat

glicerol que s’uneixen amb tres àcids greixos. Aquests últims són els que
defineixen l’activitat del triglicèrid. Tipus d’àcids grassos
Es classifiquen en: H H H Saturat
H C C C COOH
– Àcids grassos saturats. Són els que, en la seva cadena, només tenen
enllaços simples. Estan fonamentalment presents en els aliments d’ori- H H H
gen animal. H H H Monoinsaturat
Són els més perjudicials per a l’organisme per la seva relació directa
H C C C COOH
amb les malalties cardiovasculars.
– Àcids grassos insaturats. El seu origen principal són els vegetals. Al seu H H H
torn poden ser: H H H H Poliinsaturat
• Monoinsaturats. Són els que, en la cadena que conformar l’àcid gras, H C C C C C COOH
tenen un únic doble enllaç.
H H H H H
El més conegut en el nostre medi és l’àcid oleic, present en l’oli d’oli-
va (Figura 7.4). Estan presents en greixos d’origen vegetal (com són
l’oli d’oliva, de gira-sol, etc.), així com en els greixos del peix blau.
Són essencials per al correcte funcionament de l’organisme. La seva
absència està relacionada amb les malalties coronàries.
• Poliinsaturats. Presenten més d’un doble o triple enllaç em la seva
cadena.
Entre altres, destaquen l’àcid α-linolènic, l’àcid linoleic i l’àcid arqui-
dònic.
Hi ha un tipus d’àcids grassos que són de la sèrie omega, presents en
els olis de peix, que formen part de les estructures cerebrals i, a més,
tenen una funció protectora cardiovascular.
Existeixen altres àcids grassos anomenats àcids grassos trans, greixos trans
o greixos hidrogenades que són àcids grassos que, de forma artificial, han
estat modificats per tal que presentin nous dobles enllaços, en la seva
estructura molecular.
Es tracta així d’aconseguir una major insaturació i un canvi en les propie- 7.4. L’àcid oleic està present en l’oli
tats organolèptiques i de conservació de l’aliment. d’oliva.
162
Es troben en aliments d’origen industrial i són utilitzats en la indústria

alimentària per fabricar productes elaborats, en especial margarines i
pastisseria industrial (Figura 7.5).
El consum de greixos trans representa un major risc de malalties cardio-
vasculars que el consum d’àcids greixos saturats.
L’espècie humana pot sintetitzar la gran majoria dels àcids grassos,
excepte els àcids grassos essencials, que han de ser aportats per la dieta.
Els més representatius són l’àcid linoleic (àcid gras insaturat present en
els olis de llavors com són: el gira-sol, el blat de moro, el cacauet i els pi-
nyols del raïm) i l’α-linolènic, que es troba sobretot en els olis de soja.
Com tots els greixos, es caracteritzen per la seva insolubilitat en l’aigua.
També és freqüent que es puguin unir a altres principis immediats for-
mant molècules més complexes, com poden ser els glucolípids (glúcids
més lípids) i les lipoproteïnes (lípids més proteïnes).
Fosfolípids
Són lípids complexos que, en la seva composició, contenen fòsfor, a més
d’àcids grassos i elements nitrogenats. Segueixen els triglicèrids pel que
fa a quantitat en la composició corporal i la seva aportació en la dieta es
limita a 1 o 2 grams. Formen part de les membranes cel·lulars, essent la
seva funció principal mantenir la integritat de la cèl·lula.
Esterols
Dins d’aquest grup de greixos destaca principalment el colesterol, que és
una macromolècula derivada del metabolisme dels greixos, necessària
per realitzar múltiples processos metabòlics. Es troba únicament en tei-
xits animals, en forma de colesterol lliure o formant unions de colesterol
amb àcids grassos. En la dieta s’ingereixen entre 400 i 800
mg, encara que hi ha una síntesi endògena per part de les
cèl·lules de l’organisme. És un component bàsic de la mem-
brana cel·lular i serveix de precursor per a la síntesi d’àcids
biliars, hormones sexuals i hormones suprarenals. El seu
excés està molt relacionat amb l’aparició de diverses patolo-
gies cardiovasculars a través de la formació de les plaques
d’ateroma.
El colesterol pot circular lliurement en el plasma sanguini o
unit a proteïnes. N’existeixen de tres tipus:
– HDL (High Density Lipoproteins) o lipoproteïna d’alta den-
sitat. El HDL-colesterol no es diposita a la placa de l’atero-
ma, de manera que prevé la patologia isquèmica.
– LDL (Low Density Lipoproteins) o lipoproteïnes de baixa
densitat. A diferència de l’anterior, és capaç de dipositar-se
a les plaques d’ateroma i, per tant, intervé en la gènesi de
la patologia isquèmica.
– VLDL (Very Low Density Lipoproteins) o lipoproteïnes de
molt baixa densitat. Similar al LDL en el seu funciona-
7.5. Pastisseria industrial rica en greixos trans. ment.
Els greixos tenen una funció principalment energètica. Si no s’utilitzen,

s’emmagatzemen als dipòsits que es troben en el teixit adipós.
Vocabulari
El nombre d’adipòcits ve determinat genèticament, però les seves dimen- Cossos cetònics: són productes del
sions estan condicionades per l’alimentació en les primeres etapes de la metabolisme gras que apareixen quan
vida, de tal forma que el sobrepès pot estar lligat a alteracions alimentà- la glucosa no està disponible per al
ries precoces. metabolisme cel·lular.
Els greixos tenen altres funcions, com formar part de les membranes
cel·lulars o participar en la formació d’hormones, àcids biliars i vitamines
liposolubles (A, D, E, K). D’altra banda, suposen un important sistema pro-
tector o de sosteniment de les vísceres, així com per evitar la pèrdua de
calor (per exemple, el greix perirenal).
Enfront de l’absència d’hidrats de carboni suficients circulants a la sang
(degut a dejuni, diabetis, dieta pobra en sucres, etc.), l’organisme fa ús dels
àcids grassos emmagatzemats en el teixit adipós. En el seu metabolisme es
produeixen cossos cetònics, que són eliminats per l’orina.
2.4 > Proteïnes

Les proteïnes són macromolècules constituïdes a partir d’aminoà-
cids. Aquests contenen carboni, hidrogen, oxigen i nitrogen.
En la naturalesa existeixen centenars d’aminoàcids diferents, dels quals
només vint formen part de les proteïnes humanes i, d’aquests, nou són
considerats aminoàcids essencials: histidina, isoleucina, leucina, lisina,
metionina, fenilalanina, treonina, triptòfan i valina.
Es poden trobar proteïnes d’origen animal o vegetal. Les proteïnes d’ori-
gen animal són molt completes perquè contenen tots els aminoàcids
essencials. Es denominen proteïnes d’alt valor biològic. Per contra, les pro-
teïnes d’origen vegetal no tenen aquest valor biològic i són menys nutriti-
ves; d’aquí la importància que les dietes vegetarianes estrictes hagin de ser
suplementades amb aminoàcids essencials.
Les proteïnes de l’organisme estan en un continu procés de renovació.
D’una banda, es degraden fins i tot els seus aminoàcids constituents i, de
l’altra, utilitzen aquests aminoàcids, juntament amb els obtinguts en la
dieta, per formar noves proteïnes depenent de les necessitats del moment.
Aquest mecanisme s’anomena recanvi proteic.
Això produeix una despesa energètica basal que és independent del con-
sum energètic de l’organisme i que es denomina ADE (acció dinàmico-
específica de les proteïnes). És a dir, en repòs hi ha una despesa energèti-
ca que depèn exclusivament del recanvi proteic.
L’aportació de proteïnes en la dieta té com a objecte complir funcions plàs-
tiques, reguladores i de transport, tot i que poden ser utilitzades excepcio-
nalment com a font calòrica en situacions d’escassetat de nutrients.
Les proteïnes ingerides en excés, que l’organisme no necessita per a la fun-
ció plàstica o per al recanvi proteic, es cremen a les cèl·lules per produir 7.6. Les proteïnes d’origen animal
energia. Quan això es produeix s’allibera amoníac que al fetge es transfor- contenen tots els aminoàcids essen-
cials.
ma en urea i és eliminat per l’orina.
164
Recomanacions de consum de macronutrients

Nutrient Recomanacions en % (*)
Hidrats de carboni Sucres simples. < 10

Sucres complexos. 45
Fibra. Entre 25 i 35 g/dia
TOTAL 55
Àcids grassos Saturats. <9
Insaturats
Monoinsaturats. < 10
Poliinsaturats. < 10
Trans. <1
TOTAL 30
Proteïnes TOTAL 15
(*) Recomanacions nutricionals presentades al Congrés Internacional de Nutrició celebrat a Durban (Àfrica del Sud) al
setembre de 2005. Es presenten en percentatges amb valors absoluts (a efectes didàctics) i no en rangs.
2.5 > Vitamines

Les vitamines són substàncies orgàniques d’estructura variada que
resulten essencials per a les reaccions metabòliques.
Les vitamines han de ser aportades a través de l’alimentació, ja que el cos
humà no pot sintetitzar-les. Existeixen dues excepcions, les vitamines K,
B1, B12 i l’àcid fòlic, que es formen en petites quantitats en la flora intesti-
nal, i la vitamina D, que passa de la forma inactiva o pro-vitamina D a la
forma activa o vitamina D per l’exposició solar. Existeixen dos tipus de
vitamines:
– Hidrosolubles. Es caracteritzen per ser solubles en aigua. No s’emmagat-
zemen en l’organisme i s’eliminen per l’orina. Per aquesta raó, han de ser
ingerides de forma regular amb l’alimentació i, d’altra banda, no tenen
problemes de toxicitat en cas de sobreingesta. A aquest grup pertanyen la
vitamina C, el complex vitamínic B (B1, B2, B3, B5, B6 i B12) i la vitamina H.
– Liposolubles. Són solubles en olis i greixos. Estan presents en el fetge i el
teixit adipós i, per tant, no n’és necessària una ingesta continua. S’elimi-
nen a través de la femta. A diferència de les hidrosolubles, un consum
excessiu pot arribar a ser tòxic. A aquest grup pertanyen les vitamines
A, D, E i K.
2.6 > Minerals

Els minerals desenvolupen en l’organisme funcions tant estructurals com
reguladores. Controlen la composició del líquid intra i extracel·lular i
regulen la transmissió neuronal. També formen part de l’estructura dels
ossos i les dents i intervenen regulen l’intervenen de líquids a través de les
membranes cel·lulars. L’excés o defecte d’aquests nutrients pot comportar
situacions patològiques, com per exemple, la hipernatrèmia o excés de
sodi, que es relaciona amb la hipertensió arterial i la retenció de líquids.
2.7 > Fibra alimentària o dietètica

La fibra dietètica és un conjunt heterogeni de molècules complexes
d’origen vegetal que no pot ser digerida pels ferments i enzims del
tracte digestiu, encara que poden ser fermentades parcialment per
les bactèries del còlon.
També regulen l’intercanvi d’aigua amb la femta. Existeixen múltiples
classificacions. Des d’un punt de vista biològic, es poden classificar en fun-
ció del seu grau de solubilitat en l’aigua.
– Fibra insoluble. Forma una barreja de baixa viscositat. Aquesta caracterís- Solubilitat de les fibres
Totalment Molt
tica és pròpia de la cel·lulosa, la majoria de les hemicel·luloses i de la lig- insoluble soluble
nina. Es troba en el segó de blat, grans sencers i algunes verdures. Lignina Cel·lulosa Hemicel·luloses Mucílags Pectina
Gomes
– Fibra soluble. Barreja de consistència viscosa que es troba fonamentalment
Fibra «insoluble» Fibra «soluble»
en les fruites (taronges i pomes) i en els vegetals (pastanagues) (Figura 7.7). Fermentabilitat de les fibres
0 % 15 % 60 % 85 %100 %
El seu interès rau en el fet que una dieta rica en fibres està relacionada
Lignina Cel·lulosa Hemicel·luloses Pectina
amb una menor incidència de malalties cardiovasculars, de l’obesitat i en Mucílags
Gomes
particular del càncer d’intestí gros.
7.7. Solubilitat i fermentabilitat de
les fibres.
Funcions de la fibra
La ingesta de fibra en l’alimentació afavoreix principalment la retenció
d’aigua amb els següents efectes:
– A l’estómac provoca sensació de sacietat.
– A l’intestí prim:
• Les fibres solubles provoquen un alentiment de la motilitat intestinal
facilitant una millor absorció dels nutrients.
• Les fibres insolubles, en canvi, provoquen l’efecte contrari, augmen-
tant la motilitat i evitant l’absorció de gran part dels sucres de la dieta.
– A l’intestí gros, afavoreixen la formació i l’eliminació de la femta
actuant com a laxant natural.
Altres funcions de la fibra són afavorir el manteniment d’una flora bacteria-
na adequada en l’intestí i l’eliminació de substàncies potencialment tòxiques.
2.8 > Aigua

L’aigua és indispensable per a la vida. Alguns organismes poden viure
sense llum i altres sense oxigen, però cap pot viure sense aigua.
Funcions de l’aigua
– La funció més important de l’aigua és regular la temperatura, és a dir,
complir la funció de la termoregulació. Les constants reaccions metabò-
liques i contraccions musculars que es produeixen en l’organisme alli-
beren molta calor, que és regulada per l’aigua de diferents maneres però
principalment mitjançant l’evaporació de la suor.
– Solvent. Els nutrients es transporten cap a les cèl·lules a través del plas-
ma sanguini, composat en un 90 % per aigua.
– Altres funcions: humidifica l’aire inspirat, contribueix a eliminar subs-
tàncies de rebuig mitjançant l’orina i la femta, exerceix de lubricant
entre els òrgans i teixits i com a facilitador de les reaccions metabòli-
ques de l’organisme.
166
3 >> Necessitats nutricionals

Els aliments tenen una gran varietat de nutrients en la seva composició,
però si atenem al nutrient o nutrients que aporten en major proporció, els
podem classificar de la forma següent:
Classificació dels aliments segons el tipus de nutrients
Grup d’aliments Nutrients
Llet i derivats. Proteïnes i calci.
Carn, peix i ous. Proteïnes.
Cereals i derivats. Glúcids complexos.
Verdures, hortalisses i fruites. Vitamines, sals minerals i fibra.
Llegums i tubercles. Glúcids complexos i proteïnes.
Olis i productes grassos. Lípids.
Dolços, begudes refrescants i alcohòliques. Glúcids simples.
Vocabulari 3.1 > Alimentació equilibrada

Una alimentació equilibrada serà la que aporti l’energia i els
Metabolisme basal: és la despesa nutrients necessaris per aconseguir un estat nutricional òptim.
calòrica mínima necessària per al man-
teniment dels processos vitals. Parlem d’estat nutricional òptim quan es compleixen els següents requi-
sits:
– Aportació adequada de calories per a:
• Cobrir les necessitats energètiques de l’ésser humà per realitzar els
processos metabòlics elementals que permetin la vida cel·lular.
Això s’anomena metabolisme basal i s’expressa com un percentatge o
taxa de metabolisme basal.
• Realitzar activitat física.
• Manteniment de temperatura corporal.
• L’aportació calòrica diària ha d’estar repartida al llarg del dia en fun-
Refrany
ció de l’activitat de cada persona.
Existeix un antic refrany que diu: Com a norma general, i encara que depèn molt dels costums socials,
“Esmorza com un rei, dina com un prín- es recomana que l’esmorzar aporti com a mínim el 20 o 30 % de l’ener-
cep i sopa com un captaire”. gia diària, el dinar el 40 o 50 % i el sopar no més del 30 %.
Aquest refrany fa referència a la neces-
– Que les aportacions de cada un dels nutrients guardin una proporció
sitat de proporcionar la major aporta-
ció calòrica i nutricional en les prime-
adequada: 50 o 60 % carbohidrats, màxim 30 % greixos 10 i 15 % proteï-
res hores del dia. nes (0,8 gr/kg).
2·· Identifica cinc aliments de cada un dels nutrients principals.

Per a la confecció d’una dieta

equilibrada, entre altres tècni-
ques, es poden utilitzar les ano-
menades piràmides de l’alimenta-
ció saludable (Figura 7.8). Segons Consum
ocasional
la piràmide, la base de l’alimenta-
ció equilibrada ha d’estar compo-
sada per aliments rics en hidrats
de carboni. A mesura que s’avan-
ça cap al vèrtex es troben els ali-
ments que s’han de consumir en
menor quantitat o més ocasional-
Consum
ment i en la cúspide es troben els setmanal
aliments grassos. Entre altres,
destaquen els àcids grassos satu-
rats i altres com els sucres sim-
ples presents en els refrescos i la
pastisseria industrial, que només
s’han de consumir de forma oca-
sional. Consum
diari
Com a complement d’una dieta
equilibrada, i com a factor essen-
cial per a un òptim estat de salut
i de benestar, es recomana la rea-
lització d’activitat física diària de Aigua
Activitat física
forma moderada i la ingesta d’ai- diària
gua.
Per a l’elaboració de les dietes
amb aquestes piràmides, cal 7.8. Piràmide de l’alimentació.
seguir les recomanacions de con-

sum dels diferents tipus d’aliments en racions. La mida de les racions
estàndard està recollit en taules.
Les quantitats de les racions i el tipus d’aliments a consumir depenen
de les necessitats de cada persona. Aquestes necessitats estaran deter-
minades en funció de l’edat i etapa de la vida (en períodes de creixe-
ment i desenvolupament hi ha més requeriments nutricionals dels
recomanats, mentre que les persones de major edat tenen menys des-
gast i necessiten menys requeriments), el sexe (els homes, en general,
necessiten major consum), etc. S’han de considerar, a més, altres con-
dicionants deguts a raons culturals o llocs de residència (les persones
que viuen en zones fredes requereixen una major aportació calòrica
per mantenir la temperatura corporal que els que viuen en zones càli-
des), etcètera.
3·· Realitza un menú complet per a tres dies, seguint les recomanacions de la piràmide d’alimentació.
168
3.2 > Dietètica

La dietètica és l’aplicació dels principis científics de la nutrició en
l’ésser humà, tant en la salut com en la malaltia.
En aquest sentit, està adreçada tant a grups o col·lectivitats sans
com malalts.
Un dels principals àmbits d’actuació dels auxiliars d’infermeria són els
hospitals i les residències de persones grans. Entre altres, existeixen
departaments de nutrició i dietètica, responsables de la planificació
adequada de l’alimentació de les persones ingressades en els centres,
així com de donar assessorament dietètic i recomanacions a l’alta del
pacient.
Cada dieta té un objectiu, ja sigui preventiu o terapèutic, de manera
que es fa necessari, per a una millor gestió, que cada dieta estigui codi-
ficada atenent als seus components nutricionals, ja que diferents pato-
logies poden utilitzar la mateixa dieta.
El metge responsable del pacient o el servei de dietètica del centre
assistencial realitzaran un estudi nutricional individualitzat del malalt
a partir del qual prescriuran la dieta que s’ajusti a les seves necessitats.
Des d’aquest instant, l’auxiliar d’infermeria sol·licitarà la dieta al ser-
vei de dietètica amb el codi que s’ajusti a la prescripció. En cas que cal-
gués realitzar alguna modificació de contingut, quantitat o textura a la
dieta codificada, es comunicarà la modificació de forma directa al ser-
vei de dietètica segons el protocol establert al centre (via telefònica,
etcètera.).
3.3 > Dietes

Podem distingir dos tipus princi-
pals de dieta:
– Dieta basal.
Aquest tipus de dieta es caracte-
ritza per no tenir cap tipus de
restricció i complir els requeri-
ments d’una dieta equilibrada
en funció de les característiques
individuals de cada persona.
– Dietes preventives o terapèuti-
ques.
Aquestes dietes específiques, en
canvi, es prescriuen quan exis-
teix algun tipus de patologia o
situació fisiològica específica
que precisa una major aporta-
ció, alguna restricció calòrica o
de nutrients i/o una variació de
textura i/o de consistència dels
7.9. Elaboració de diferents dietes en la cuina d’un hospital. aliments (Figura 7.9).
4 >> Dietes preventives o terapèutiques

Existeixen dos tipus de dietes, preventives o terapèutiques, amb modifi-
cacions energètiques de nutrients o de textura i consistència.
4.1 > Amb modificacions energètiques

En cas que sigui precís controlar, tant per excés com per defecte, l’apor-
tació calòrica, parlarem de dietes hiper o hipocalòriques.
– Dieta hipocalòrica. Tota restricció de l’aportació calòrica a una perso-
na es realitzarà després d’un estudi individualitzat. Encara que depèn
del criteri mèdic, no són recomanables dietes amb una aportació infe-
rior a 1 000 kcal/dia. A més, s’ha de mantenir sempre l’aportació i l’e-
quilibri entre nutrients. Estan indicades en situacions d’obesitat o
sobrepès.
– Hipercalòrica. Es tracta d’una dieta, en principi basal, en què els
nutrients que aporten energia es trobarien augmentades. Aquestes die-
tes estan indicades fonamentalment en pacients crítics que, per la seva
patologia, tenen el metabolisme elevat i requereixen una major apor-
tació de nutrients, així com en pacients anorèxics o desnodrits.
4.2 > Amb modificacions de nutrients

– D’hidrats de carboni. A diferència de la dieta hipocalòrica, aquesta
dieta té com a objectiu realitzar una restricció parcial o selectiva d’al-
gun tipus d’hidrat de carboni en concret i no una disminució de l’apor-
tació calòrica.
Està indicada en els pacients diabètics o quan existeixen problemes
d’absorció a nivell intestinal. També en aquells casos en què existeixi
una alteració en la degradació d’alguna substància com ocorre en el cas
de la intolerància al sucre de la llet (la lactosa), que dóna lloc a l’apari-
ció de símptomes gastrointestinals.
– De proteïnes.
• Hipoproteica. Es caracteritza perquè es disminueix l’aportació de pro-
teïnes. Està indicada en situacions d’insuficiència renal i hepàtica.
• Sense gluten. El gluten és una proteïna present en el blat, l’ordi i el
sègol. Aquest tipus de dieta es prescriu als pacients diagnosticats de
malaltia celíaca.
• Hiperproteica. Es caracteritza per un augment de l’aportació de proteï-
nes. Indicada en pacients desnodrits i crítics; aquests últims, a més de
precisar una major aportació d’energia per tenir un metabolisme ele-
vat, tenen una major destrucció cel·lular, per la qual cosa es fa neces-
sària una major aportació de proteïnes per regenerar el teixit destruït.
– De lípids.
• Baixa en triglicèrids i/o colesterol. Es redueix l’aportació d’aliments
rics en aquestes substàncies en pacients amb problemes d’hiperlipi-
dèmies i/o hipercolesterolèmies.
– De minerals. Destaquen principalment les adreçades a controlar els 7.10. El gluten és una proteïna pre-
nivells de sodi i potassi. sent en el blat.
170
• Baixa en sodi. La sal de taula és la principal font de sodi de la dieta

europea. Els aliments més rics en sodi són els d’origen animal (carn,
ous i lactis). El sodi reté aigua en l’organisme i està contraindicat en
pacients amb hipertensió arterial.
• Baixa en potassi. L’objectiu de la dieta baixa en potassi és controlar la
hiperpotassèmia, sobretot en pacients amb insuficiència renal. Ali-
ments rics en potassi, i per tant desaconsellats, són formatges, embo-
tits, pastisseria industrial, plàtans, cireres, sopes de sobre, fruits secs,
7.11. A l’hora de confeccionar una xocolata, tomàquet en llauna, etc.
dieta es tindran en compte les modi-
ficacions energètiques, de nutrients i – Altres. Qualsevol dieta amb modificació de nutrients destinada a la pre-
textura.
venció de patologies o el seu tractament, com per exemple, dietes
laxants –amb augment de fibra i líquids– i dietes astringents, amb dis-
minució de fibra i greixos.
4.3 > Modificacions de la textura i consistència

També anomenades dietes progressives. En el cicle salut-malaltia d’una
persona, aquesta passa per diferents estadis en què tant el contingut com
la forma d’administració de l’alimentació varia en funció de la situació
del pacient. Així, per exemple, a un pacient acabat de sotmetre a una
intervenció quirúrgica sota anestèsia general no se li donaria una dieta
amb aliments sòlids sense haver tolerat abans una dieta líquida o tova, ja
que és possible que el seu aparell digestiu encara no estigui preparat. Les
dietes progressives poden proporcionar una aportació completa o parcial
Vocabulari de nutrients i energia. En cas que fos parcial, caldria proporcionar suple-
ments per cobrir les carències de la dieta.
Íli paralític: és l’alentiment o deten-
Existeixen diversos tipus de dietes, amb modificació de la textura o consis-
ció dels moviments peristàltics de l’in-
tència: dieta líquida, semisòlida i tova.
testí.
– Dieta líquida. Està indicada en fases de recuperació d’ili paralític, en qua-
dres de diarrea, per a la preparació d’exploracions intestinals (gastroscò-
pies, colonoscòpies, etc.), en les fases de trànsit entre la nutrició parente-
ral i alimentació oral o en pacients amb problemes de masticació,
deglució o digestió secundaris a alteracions fisiològiques o mecàniques.
– Dieta semisòlida o triturada. És una dieta en què la textura dels aliments
és de tipus puré. El seu objectiu és assegurar la ingesta en aquells
pacients amb alteracions en la masticació i/o deglució.
– Dieta tova i dieta de masticació tova. Les dues dietes estan indicades en
la fase de trànsit de la dieta líquida o semisòlida a la basal.
• Dieta tova. És una dieta en què els aliments es presenten sencers, però
amb poc oli i condiments, sotmesos a cocció amb la finalitat de facili-
tar-ne la digestió.
• Dieta tova de fàcil masticació. Es diferencia de la dieta tova exclusiva-
ment en la textura dels aliments. Aquesta dieta està encaminada a
aconseguir el mínim esforç per a la masticació.
A l’hora de confeccionar una dieta individualitzada, es tindran en compte
les modificacions energètiques, de nutrients i de textura. La seva combina-
ció pot donar lloc a múltiples tipus de dietes: hipocalòrica amb restricció
de proteïnes, hipocalòrica amb restricció de proteïnes i tova de fàcil mas-
ticació, etc.
5 >> Procediments d’ajuda

en l’alimentació oral
Les safates de menjar arriben a la unitat en uns carros tèrmics, identifica-
des cada una amb el número d’habitació del pacient i un codi assignat
segons la dieta.
Algunes persones necessiten assistència en menjar: ancians, discapacitats
(per exemple, pacients invidents, tetraplègics, etc.), els que hagin de
romandre en decúbit supí, etc.
Consideracions generals d’ajuda en l’alimentació oral
1. Respectar els horaris dels àpats sense que existeixin interferències per visites mèdiques.
2. Assegurar-se que les condicions d’higiene de l’habitació són les adequades abans de passar a lliurar la
safata:
a) Que no existeixin olors que impedeixin una correcta alimentació.
b) Que hi hagi una bona il·luminació.
c) Que el mobiliari destinat a dipositar la safata de menjar estigui net i sense objectes.
3. Confirmar el tipus de dieta prescrit, així com les possibles restriccions per raons mèdiques, d’índole cul-
tural o social (porc en els àrabs, vedella en els indis, etc.), o de preferències o gustos del pacient.
4. Verificar si el pacient és diabètic i, per tant, necessita control de glucèmia previ al menjar.
5. Comprovar que l’interior de
la safata es correspon amb la
dieta pautada i que disposa dels
utensilis necessaris, coberts,
tovalló, etc.
6. Es repartiran les safates de
menjar en primer lloc als
pacients que no necessitin ajuda
per menjar, vigilant que ho tin-
guin tot al seu abast, i després
les dels pacients que sí que
necessitin ajuda.
7. En finalitzar el menjar, es
retiraran les safates, dipositant-
les en el carro de nou perquè el
personal de cuina ho retiri de la
unitat.
8. Es comprovarà la quantitat
de menjar ingerit per cada
pacient i s’anotarà a la seva
gràfica per complimentar el
balanç, així com qualsevol inci-
7.12. Les safates amb el menjar dels pacients arriben a la unitat en carros tèrmics.
dència.
172
Tècnica
Ajuda al pacient que no pot menjar sol

·· Es prestarà ajuda al pacient quan tingui limitacions que l’impedeixin menjar sol.
Material: safata amb el menjar i els líquids adequats, tovalló i tovalloleta petita, coberts, palletes
i vas.
Protocol:
2. Ajudar el pacient abans dels menjars en el rentat de mans i la higiene oral si ho necessita.
3. Establir una posició asseguda al llit o en una cadira. En cas que el pacient no es pugui aixecar, es
col·locarà la safata a una distància que li permeti veure’n el contingut.
4. La taula o superfície on s’hagi de dipositar haurà d’estar neta i regulada a l’alçada adequada. A més,
hi haurà d’haver espai suficient per a la safata.
5. Ajudar el pacient segons les seves necessitats, ani-
mant-lo a que sigui independent. Pel que fa a pacients
invidents, se’ls ajudarà a localitzar els aliments; per
exemple, s’utilitzaran els usos horaris indicant les
hores on estan localitzats els aliments: per exemple,
el pa a les 9, les patates a les 3, el vas d’aigua a les
12, etc.
6. Avisar el pacient si el menjar està fred o calent.
7. Deixar al pacient el temps suficient per mastegar i
deglutir el menjar abans d’oferir-li res més.
8. Proporcionar al pacient líquids quan els demani. Si és
incapaç de comunicar-se, oferir-los-els després de
cada tres o quatre porcions de menjar sòlid.
9. Un cop que el pacient hagi acabat de menjar, obser-
var quant ha menjat i begut, així com qualsevol inci-
dència que hagi ocorregut durant l’àpat: aparició de
dolor, fatiga, nàusees o fins i tot que no hagués men-
jat, cas en el qual se li preguntarà el motiu per fer les
modificacions oportunes.
10. Registrar a la gràfica d’infermeria tant la quantitat
com les incidències que poguessin haver ocorregut 7.13. Robot portant el carro de menjars pel passadís
d’un hospital.
durant l’àpat.
4·· Realitza un joc de rol en què cinc companys siguin pacients amb diferents patologies i necessitats nutri-
cionals, un altre exerceixi de metge que analitza aquestes situacions i pauta la dieta adequada, un altre
realitzi el pla de menjars i finalment un altre faci les comprovacions necessàries per al repartiment dels
menjars als pacients.
5.1 > Alimentació enteral. Indicacions, tècniques

i complicacions
La nutricional enteral (NE) es defineix com l’aportació d’aliments a
través d’una sonda al tracte gastrointestinal.
Es pot pautar com:
– Dieta principal.
– Suplement dietètic de la dieta oral.
– Dieta complementària de la nutrició parenteral.
A través de la sonda, es poden administrar aliments triturats, amb la con-
sistència necessària per tal que passin per la sonda, o preparats comer-
cials, que poden tenir les mateixes modificacions de nutrients que la dieta
oral, ja que les cases comercials ofereixen multitud de tipus de preparats
en funció de les necessitats del pacient.
A més, a aquests preparats se’ls poden afegir els elements que siguin
necessaris per cobrir qualsevol tipus de necessitat nutricional. A vegades,
els preparats comercials de nutrició enteral es poden administrar per via
oral com a suplements a la dieta.
Es tracta d’una tècnica senzilla que es pot realitzar al domicili. Després
d’inserir la sonda per part del personal especialitzat, només fa falta una
mínima formació adreçada al pacient o als seus familiars en el maneig i
cura de la sonda, així com en el sistema d’administració.
Els objectius de la NE són:
– Cobrir les necessitats calòriques i nutritives de la persona.
– Mantenir el funcionament de l’intestí prim, evitant la seva paràlisi i l’a-
parició de càncer intestinal.
La NE està indicada en:
– Pacients, desnodrits o no, que no poden alimentar-se per via oral
(pacients amb problemes de masticació, deglució, certes malalties o
intervencions quirúrgiques digestives, problemes metabòlics, etc.).
– Pacients que no vulguin alimentar-se durant un temps suficientment
prolongat per no posar en risc el seu estat nutricional (casos d’anorèxia
nerviosa, depressió greu, dolor, càncer, etc.).
Vies d’administració
Es poden classificar en funció de la tècnica utilitzada per a la seva inser-
ció:
– No quirúrgiques mitjançant sondes enterals (gàstriques, duodenals i
jejunals). En l’actualitat, n’existeix una gran varietat en el mercat. Es
caracteritzen per ser sondes fines, flexibles i amb una elevada compati-
bilitat (poca toxicitat i bona tolerància en el tub digestiu).
En funció d’on vulguem deixar allotjada la sonda enteral, n’utilitzarem
una de major o menor longitud. En el cas de les de major longitud, que
han de quedar allotjades a l’intestí prim, s’utilitzaran amb control
radiològic per estar segurs de la seva col·locació. 7.14. Nutrició enteral amb xeringa.
174
• Via gàstrica. Per nas o boca a través d’una sonda que arriba fins a l’es-
tómac. És el més habitual i és la via d’elecció sempre que hi hagi una
funció gàstrica normal i no existeixin patologies abdominals que la
contraindiquin (broncoaspiració per reflux gastroesofàgic, pancreati-
tis, fístules, hèrnia de hiatus, etc.).
• Via duodenal. En aquest tipus d’accés, la sonda s’introdueix des del
nas o boca fins al duodè.
Té les mateixes contraindicacions que la via gàstrica. Tot i això, el risc
de reflux gastroesofàgic i de broncoaspiració és menor, encara que sí
que pot existir reflux a la cavitat gàstrica.
S’usa quan l’estómac no és funcional i existeixen problemes de pro-
gressió de l’aliment d’aquest a l’intestí.
• Via jejunal. En aquest accés, s’introdueix la sonda fins al jejú.
Vocabulari El risc de reflux gastroesofàgic i de broncoaspiració és menor que en
les dues anteriors. Tot i això, presenta com a desavantatge la major
Jejú: és una porció de l’intestí prim.
incidència de diarrees i la menor utilització metabòlica dels nutrients.
Està indicada quan existeix un alt risc d’aspiració, en les pancreatitis
agudes i en les fístules gàstriques i esofàgiques.
– Invasives o quirúrgiques. Mitjançant la realització d’un orifici quirúrgic
(ostomia) per accedir l’aparell digestiu, des de l’abdomen, a través del
qual s’insereix una sonda o cànula per on administrar la NE. S’usa quan
hi ha lesions en boca o esòfag, o quan es prevegi un temps llarg de nutri-
ció enteral.
Formes d’administració
L’administració de la NE pot ser realitzada de forma
intermitent, contínua o cíclica:
– De forma intermitent. D’ús poc freqüent, s’utilitza
quan existeixen períodes llargs de descans entre les
ingestes que realitza el pacient. Es pot realitzar:
• Administrant bolus de dieta mitjançant una xerin-
ga d’alimentació connectada a la sonda enteral
durant un temps d’entre 10 i 15 minuts.
• Per gravetat amb un sistema “gota a gota”, que
consisteix en administrar la mateixa quantitat
prescrita de dieta que en el bolus però utilitzant
una bossa o flascó de nutricional enteral connecta-
da amb un sistema de goteig a la sonda.
– Contínua. Quan es nodreix el pacient de forma inin-
terrompuda o amb curts períodes de descans, utilit-
zant el sistema de gravetat o amb bombes que regu-
lin automàticament el f lux de NE cada hora.
Aquestes bombes disposen d’alarmes que avisen si hi
ha algun problema durant l’administració del pre-
parat, de manera que s’usen habitualment en el
medi hospitalari i sempre en la nutrició enteral
domiciliària.
– Cíclica. Consisteix en alimentació oral de dia i NE de
7.15. Nutrició enteral amb bomba d’infusió contínua.
nit.
Consideracions generals per a l’administració de NE
1. Verificar la data de caducitat del preparat alimentari.

2. Administrar el preparat a temperatura ambient o temperada a 37 ºC, ja que els aliments massa freds
o calents poden ocasionar diarrees.
3. El preparat ha d’estar tancat hermèticament. En cas contrari, s’haurà de retornar i canviar per un altre
envàs, en existir un alt risc de contaminació, donades les característiques dels preparats de NE.
4. Comprovar que la fixació de la sonda es manté al seu lloc, que la marca de la sonda està a l’alçada
indicada i que el pacient no té la sonda enrotllada a la boca. En cas de dubte sobre el seu posicionament,
consultar amb la infermera.
5. Comprovar la permeabilitat de la sonda abans d’introduir l’aliment, introduint 20 o 30 cc d’aire.
6. Comprovar que no queden restes d’alimentació en l’estómac de dosis anteriors, cosa que indicaria que
el pacient no tolera la nutrició. Per això: amb una xeringa de nutrició (de 50 o 100 ml) de con ample, aspi-
rarem per la sonda. En tots els centres hi ha d’haver un protocol amb les pautes d’actuació en funció de
les restes obtingudes però, com a norma general, si aspirem més de 50 ml en adults o 10 ml en nens,
s’haurà de consultar amb la infermera abans d’iniciar la nutrició.
7. Assegurar-se que la sonda o catèter està ben fixada a la pell i no existeix risc d’extubació un cop ini-
ciada la perfusió de NE.
8. Elevar el capçal del pacient entre 30 i 45 graus si no hi ha contraindicació per evitar la broncoaspira-
ció. En cas de nutrició intermitent, mantenir-lo en aquesta posició fins a una hora després de finalitzar
el menjar.
Observacions: les fórmules enterals contenen nutrients insolubles que poden provocar que la NE se soli-
difiqui a l’interior de l’envàs que la conté o en el propi trajecte de la sonda, de manera que sempre s’a-
consella:
– Mobilitzar l’envàs cada torn.
– Realitzar rentats de la sonda cada 4 o 6 hores amb 40 o 60 ml d’aigua i sempre en finalitzar qualsevol
administració.
– Vigilar les constants vitals per possible aparició de complicacions durant i després d’administrar la NE.
Tècnica
Administració de NE mitjançant bolus amb xeringa

Material: sondes, nutrició enteral,
·· Nutrició amb una xeringa, connectada a una sonda enteral.
guants, xeringues de 50 o 100 ml de
Protocol: con ample, xopadors i fonendoscopi
1. Explicar al pacient què se li farà. Proporcionar comoditat (per comprovar la correcta col·locació
i intimitat al pacient. de la sonda).
2. Rentar-se les mans i col·locar-se els guants i protegir el
llit amb un xopador.
3. Comprovar la permeabilitat i la posició de la sonda segons pautes anteriors.
4. Aspirar la nutrició del recipient amb la xeringa.
5. Connectar la xeringa a la sonda i administrar la quantitat de nutrició pautada pel metge lentament durant
10 o 15 minuts.
6. Rentar la sonda després de cada presa amb 30 o 50 ml d’aigua per evitar que s’obstrueixi.
7. Registrar al full d’infermeria la quantitat administrada i les possibles incidències.
176
Tècnica
Administració de NE per gravetat o bomba

·· Administració de NE per mitjà d’un sistema de degoteig (gota a gota) Material:
o amb una bomba volumètrica per al control exacte de la velocitat
– Sondes.
d’infusió.
– Nutrició enteral.
Protocol:
– Guants.
1. Explicar al pacient què se li farà. Proporcionar comoditat i intimitat al
pacient. Rentar-se les mans i col·locar-se els guants. – Xeringues de 50 o 100 ml
2. Comprovar la permeabilitat i la posició de la sonda, segons pautes de con ample.
anteriors.
– Bossa de nutrició i sistema
3. Col·locar l’envàs a uns 30 cm per sobre del punt d’inserció de la sonda.
de perfusió de nutrició
4. Connectar l’envàs de la NE amb el sistema corresponent.
enteral o bomba de perfu-
5. Purgar el sistema obrint la clau i deixant sortir la NE fins que no quedi
sió (aconsellat per assegu-
aire en el sistema.
rar un ritme constant) amb
6. Regular la velocitat d’infusió de la forma següent:
el sistema de connexió
– Per gravetat: s’obrirà la clau fins aconseguir el ritme pautat.
adequat.
– En la NE contínua: s’utilitzarà bomba de nutrició, segons recoma-
nacions d’ús del fabricant. – Fonendoscopi (per com-
provar la correcta col·lo-
Observacions: la pauta habitual de perfusió sol començar amb un ritme
cació de la sonda).
baix i anar pujant de forma progressiva segons tolerància, fins arribar al
ritme de perfusió que asseguri una ingesta diària que cobreixi les neces-
sitats calòriques del pacient.
7.16. Alimentació enteral.

Complicacions
Les complicacions de la NE poques vegades suposen un risc vital per al
pacient. Es poden classificar en quatre grups:
– Complicacions mecàniques. Ocasionades per la inserció i/o manteni-
ment de la sonda o catèter. Poden suposar des d’erosions nasals fins a
úlceres i fístules.
– Obstrucció de la llum de la sonda o catèter enteral. Sol ser la complica-
ció més freqüent. Es pot evitar realitzant rentats amb aigua de forma
periòdica i és deguda a la composició i textura de la nutrició.
– Complicacions metabòliques. Les més freqüents són la hiperglucèmia i
els trastorns hidroelectrolítics (augment o disminució dels percentatges
adequats d’aigua i minerals).
– Complicacions infeccioses.
• La broncoaspiració o pas de contingut alimentari a la via aèria és la
complicació més perillosa de la NE. Ocasiona pneumònies.
• Contaminació de la pròpia nutrició enteral, produint quadres de gas-
trointeritis.
– Complicacions gastrointestinals. Les més comunes són la intolerància
digestiva, la diarrea i el restrenyiment, ocasionant nàusees, vòmits,
meteorisme i dolor abdominal.
5.2 > Alimentació parenteral

La nutrició parenteral (NPT) es defineix com l’administració a l’or-
ganisme per via endovenosa de nutrients prèviament preparats
en condicions de màxima esterilitat en els serveis de farmàcia
hospitalaris.
Els catèters per on s’administren poden ser perifèrics o centrals.
Els objectius de la NPT són, de la mateixa manera que en la resta de nutri-
cions, mantenir i restablir un adequat estat nutricional.
Està indicada en tots els pacients que no toleren la nutrició oral i/o ente-
ral i el seu ús es realitza sota control analític diari, sobre el qual el metge
pauta la composició de la nutrició per a aquest dia. Les bosses de nutrició
enteral s’han de guardar a la nevera fins al seu ús i protegir-se de la llum,
ja que aquesta n’altera les propietats.
La principal complicació de l’ús de NPT és la infecció del catèter per on
s’administra, cosa que pot produir sepsis i desequilibris hidroelectrolítics.
El seu ús està limitat fins al moment en què el pacient pugui nodrir-se per
via oral i/o enteral. La NPT, en ser una tècnica d’administració intraveno- 7.17. Bossa de nutrició parenteral
sa, és exclusiva del personal d’infermeria. (NPT).
5·· Realitza un esquema de les comprovacions que s’hagin de realitzar a la sonda nasogàstrica abans d’ad-
ministrar qualsevol tipus de nutrició.
6·· Realitza la pràctica d’alimentació pels diversos mètodes descrits.
178
Idees clau
Definició
Alimentació - Hidrats
de carboni
- Lípids
Nutrients Funcions
- Proteïnes
- Vitamines
Minerals
ALIMENTACIÓ
Alimentació
I Dietètica Dietes
equilibrada
NUTRICIÓ
Oral Protocols
Indicacions
Procediments
Enteral Tipus
d’alimentació
Contraindicacions
Parenteral
Activitats finals
.: CONSOLIDACIÓ :.
1·· Busca i amplia informació sobre els diferents nutrients estudiats.
2·· Investiga i recopila informació sobre la dieta mediterrània. Identifica per què és tan saludable aquest
tipus de dieta.
3·· Sobre una dieta normal, realitza els canvis necessaris per a un pacient diabètic i per a un pacient amb
el colesterol alt.
.: APLICACIÓ :.
1·· Analitza si els teus hàbits alimentaris compleixen amb els principis de la dieta mediterrània. Aconse-
gueix informació sobre els hàbits alimentaris de la joventut catalana en l’actualitat. S’ajusten aquests
hàbits als principis de la dieta mediterrània?
2·· Per grups, elaboreu el menú per a una setmana, tenint en compte que ha de ser una dieta equilibrada.
3·· Aconsegueix el menú d’alguna escola o guarderia i, a partir dels dinars realitzats, elabora el menú per
als sopars d’una setmana de manera que siguin nutricionalment equilibrats.
4·· A la pàgina web: www.nutricion.org de la Societat Espanyola de Dietètica i Ciències de l’Alimentació,
s’ha publicat la següent roda d’alimentació (Figura 7.18).
Identifica les diferències existents respecte de la piràmide d’alimentació i analitza quin format et sembla
més útil dels dos per poder seguir una dieta equilibrada.
7.18. Roda d’aliments.

180
Cas final
Què en sabem de canvis posturals?

·· Pacient de 52 anys que ingressa al servei de nefrologia d’un hospital amb diagnòstic d’insuficiència renal
crònica amb antecedents d’hipertensió i diabetis controlada amb insulina.
Durant la seva estada és sotmès a intervenció quirúrgica i torna a la seva unitat a les 48 hores de la cirur-
gia. A la seva arribada l’informen que, al servei de reanimació, ja ha ingerit líquids però que té dificultat
per a la deglució.
T’indiquen que sol·licitis al servei de dietètica una dieta per a aquest pacient.
Analitza les condicions del pacient, buscant informació sobre les implicacions de la patologia renal, la hiper-
tensió i la diabetis i elegeix el tipus de dieta que més s’ajusti a les necessitats del pacient.
Solució ··
1. En tractar-se d’un pacient amb problemes renals no eliminarà correctament el potassi; per tant, la
dieta serà baixa en potassi.
2. Un augment de proteïnes circulants a la sang pot empitjorar encara més la insuficiència renal, per la
qual cosa la dieta ha de ser hipoproteica.
3. Com que té antecedents d’hipertensió i la sal reté aigua i augmenta la tensió arterial, la dieta també
haurà de ser baixa en sodi.
4. Com que, a més, és diabètic amb control d’insulina, la dieta ha de restringir els hidrats de carboni i
estar ajustada a l’horari de les
dosis d’insulina.
5. Per últim, com que recentment ha
estat sotmès a intervenció quirúrgi-
ca i presenta problemes per a la
deglució, la dieta haurà de ser tri-
turada inicialment, per a després
anar progressant en la seva consis-
tència.
Conclusió
La dieta a sol·licitar a dietètica serà
una dieta semisòlida o triturada, baixa
en potassi, baixa en sodi, baixa en
proteïnes i per a pacients diabètics.
Si tolera bé la dieta, en els següents
dies se sol·licitarà una dieta amb les
mateixes característiques pel que fa a
nutrients, però de consistència tova
primer i posteriorment, si no sorgeix
cap complicació, de consistència nor-
7.19. Elaboració de menjars en la cuina d’un hospital.
mal.
Unitat 7 - Alimentació i dietètica REVISTA SANITÀRIA
DIETES INEFICACES I POC SALUDABLES

Dos de cada tres centres d’aprimament no respecta criteris bàsics de nutrició i salut
Dos de cada tres clíniques d’apri- Després de la comparació, les reco- Serveixin com a exemples que “més
mament a Espanya no ofereixen el manacions de la majoria d’aquestes del 65 % dels centres ni van revisar
que prometen. Així de clara és la clíniques suscitaven la desconfian- ni es van interessar per la tensió arte-
conclusió d’un informe elaborat ça dels experts. rial” i que fins i tot un 13 % dels cen-
per la revista Consumer-Eroski, tres ni tan sols va preguntar el pes
que subratlla que la majoria d’a- Segons Consumer-Eroski, els defec- del client.
quests centres, que cobren una tes més comuns que troben en
mitjana de 1 400 euros per un trac- aquests centres és que “la majoria Molts dels centres analitzats utilit-
tament aprimant, no identifiquen no identifica de manera adequada zen com a ganxo comercial la “pri-
adequadament el problema del el problema”, la qual cosa es pot mera consulta gratuïta”, però no
client, no li expliquen bé el tracta- deure al fet que en una tercera donen informació suficient en
ment, plantegen pèrdues de pes part, els clients no són atesos per aquesta visita, per la qual cosa cal
massa ràpides perquè durin, en metges especialitzats o experts en tornar-hi i pagar. A més, un 44 % dels
molts casos no compten amb per- nutrició o al fet que gairebé a la centres no tenien cap programa de
sonal especialitzat i proposen trac- meitat –el 46 %–, el que els interes- seguiment del pes, quelcom conside-
taments amb productes “estrella”, sa és vendre un producte “estrella” rat imprescindible per a determinar
en comptes d’analitzar en detall (algun suplement dietètic). Per l’eficàcia d’un tractament.
els hàbits alimentaris del client. això, no tenen en compte els hàbits
Font: ELPAIS.com
de vida i alimentaris
Els tècnics de la revista, fent-se dels clients. A més, una
passar per clients que volien per- tercera part publicita
dre pes, han sotmès aquests cen- “pèrdues de pes excessi-
tres a “examen”, del qual només vament ràpides perquè
en surten airosos un 18 %. El 68 % resultin saludables i
suspèn l’examen. Dels suspensos, duradores”.
el 84 % obté una qualificació de
“molt deficient”. Per començar, Més en concret, relata
dels 22 tècnics que van fer l’exa- l’informe que un percen-
men, la meitat no necessitava per- tatge elevat (el 42 %) d’a-
dre pes, cinc d’ells només tenien quests centres no es
un lleuger sobrepès i altres sis pren la molèstia d’iden-
eren obesos en diferent grau. Així, tificar el problema del
l’examen consistia en comparar client de forma detalla-
les recomanacions d’aquestes clí- da, fent les preceptives
niques amb el que metges i medicions d’alçada, pes
experts en nutrició van establir o índex de massa corpo-
com a criteris eficaços i saludables ral, hàbits alimentaris o
7.20. Hàbits alimentaris no saludables.
per perdre pes. costums.
Activitats
1·· Totes les dietes són bones? Analitza les possibles conseqüències de les “dietes miracle”.
8
u n i t a t
Aparell genital
masculí i femení
SUMARI OBJECTIUS
n Aparell genital ·· Definir l’anatomia i funció de l’aparell reproductor femení
masculí i femení i masculí.
n Patologia de l’aparell ·· Descriure la fisiologia dels dos aparells.
genital ·· Conèixer les patologies més freqüents.
n Malalties de ·· Explicar les característiques de l’embaràs, part i puerperi.
transmissió sexual ·· Conèixer les activitats de l’auxiliar d’infermeria en relació
n Embaràs, part amb l’embaràs, el part i el puerperi.
i puerperi
1 >> Introducció
Descriurem, a continuació, els òrgans que constitueixen l’aparell genital
masculí.
Els Castrati
1.1 > Aparell genital masculí Des del segle XVII fins a principis del XX,
abans d’arribar a la pubertat es castra-
Des del punt de vista anatòmic, l’aparell genital masculí està constituït
va els nens amb dots especials per al
pels següents elements: testicles, epidídim, conducte deferent, conducte
cant, per tal que d’adults mantingues-
ejaculatori, uretra, glàndules accessòries i òrgans reproductors externs o sin una veu aguda que els permetés
genitals externs (Figura 8.1). interpretar veus característiques de
A continuació, veurem en detall cada un d’aquests elements. papers femenins, ja que les dones
tenien prohibit actuar. Un dels castrati
més famosos va ser Carlo Broschi, més
conegut com Farinelli.
Sacre
Urèter
Recte
Bufeta
Conducte
Pubis deferent
Vesícules
Cos seminals
cavernós Conducte
ejaculador
Uretra Pròstata
Glàndules
bulbo-uretrals
Penis
Anus
Gland Conducte
deferent
Prepuci Cua de l’epidídim
Túbuls Escrot
seminífers
8.1. Esquema general de l’aparell genital masculí.
1.2 > Testicles

Són dos òrgans parells que tenen una doble funció: produir els gàmets
masculins i sintetitzar hormones. Tenen forma oval, amb una mida
aproximada de 4 cm de llarg i 2,5 d’ample. Es troben allotjats en una
bossa que rep el nom de bossa escrotal i que està formada per 7 capes
diferents. La capa més externa s’anomena escrot i està coberta de
fol·licles pilosos. L’escrot se situa per darrere i per dessota del penis, fora
de l’abdomen. Aquesta ubicació és necessària per proporcionar una
millor temperatura als espermatozous, en general un grau menys que la
temperatura temporal, que és la que necessiten per a la seva supervivèn-
cia i maduració.
184
Els testicles estan recoberts per una càpsula de teixit conjuntiu fibrós
Vocabulari anomenada túnica albugínia (de color blanc), que penetra a l’interior del
testicle formant els múltiples envans que el divideixen en lobulets inter-
Espermatogònia: cèl·lula embrionà-
comunicats. Cada lobulet està constituït per un tub seminífer, dels quals
ria productora d’un espermatozou.
n’existeixen uns 900, amb una mida mitjana d’uns 50 cm. Dins de la llum
Testosterona: hormona produïda pels del túbul, es troben les cèl·lules de Sertoli, la funció de les quals és prote-
testicles amb la funció de desenvolupar
gir les espermatogònies. Prop dels túbuls existeixen altres cèl·lules espe-
i mantenir els caràcters sexuals de
cialitzades en la producció de testosterona: les cèl·lules de Leydig o inters-
l’home.
ticials. A l’interior dels tubs seminífers es formen els espermatozous des
de la pubertat fins al final de la vida (Figura 8.2).
Túnica albugínia
Envans testiculars
Rete testis
Lobulets testiculars
Tubs seminífers
Canalicles rectes
Velocitat dels espermatozous
Els espermatozous normals es mouen Canalicles eferents
en medi líquid a una velocitat d’entre 1
i 4 mm/min, fet que els permet despla-
çar-se a través de l’aparell genital Epidídim
femení a la recerca de l’òvul. Conducte deferent
8.2. Testicle.
El testicle, a més de la formació d’espermatozous, sintetitza una sèrie

Acrosoma
d’hormones, com són:
Nucli
Cap
Membrana – Testosterona. Actua en la maduració de les cèl·lules germinals testicu-
plasmàtica Coll lars.
Beina – Hormona luteïnitzant. Estimula la secreció de testosterona per les
mitocondriall
cèl·lules de Leydig.
Filament Mitocòndries
– Hormona fol·liculoestimulant. Estimula les cèl·lules de Sertoli.
axial
Els espermatozous són els gàmets masculins i, per tant, es tracta de
Cua cèl·lules altament especialitzades. Estan formats per:
Prolongació
– Cap (porció de la cèl·lula que conté el nucli i, per tant, el material genè-
final tic).
– Cos o part intermèdia.
8.3. Espermatozou.
– Flagel o cua, que el dota de moviment (Figura 8.3).
1·· Realitza un treball d’investigació sobre l’espermatogènesi.

2·· Resumeix les funcions dels testicles.
1.3 > Epidídim Vocabulari

Els conductets de cada tub seminífer procedents de cada testicle desembo-
quen en un conducte únic anomenat epidídim. Es tracta d’un conducte Vasectomia: intervenció quirúrgica
d’uns 6 cm de llarg en forma de coma que se situa a la part posterosupe- que consisteix en la secció i lligadura
rior del testicle i continua pel conducte deferent. dels conductes, anomenats deferents,
encarregats de servir de canal trans-
Des del punt de vista funcional, l’epidídim permet el pas dels espermato- portador perquè els espermatozous
zous i en produeix la maduració. arribin a barrejar-se amb el semen
(Figura 8.4).
1.4 > Conducte deferent
Format per un tub únic amb la funció de permetre als espermatozous sor-
tir de l’epidídim i transportar-los fins al conducte ejaculador. És una
estructura musculosa que també conté vasos i nervis.
Vocabulari
Urèter
Bufeta
Esperma: producte de l’ejaculació
constituït per espermatozous en sus-
pensió en un medi líquid denominat
líquid seminal. El volum d’una ejacula-
ció normal està comprès entre 2 i 6 ml
i la quantitat d’espermatozous oscil·la
Vesícules entre els 30 i els 300 milions.
seminals
Conducte ejaculador
Pròstata
Uretra prostàtica
Cos Conducte deferent

cavernós
Zona vasectomia
Testicles Vocabulari
Gland
Líquid seminal: líquid produït per les
glàndules accessòries i que està format
per aigua, sals minerals i principis
immediats de fàcil metabolisme com la
8.4. Vasectomia.
glucosa.
1.5 > Conducte ejaculador

El conducte deferent, un cop a la cavitat abdominal, creua l’urèter
corresponent i passa per sota de la cara inferior de la bufeta, unint-se
també al conducte que procedeix de la vesícula seminal i formant el con-
ducte ejaculador. En el seu recorregut, travessa la pròstata i desemboca
a la uretra.
1.6 > Uretra

Conducte d’uns 20 cm de longitud que és comú als aparells genital i uri-
nari. S’hi distingeixen tres regions: uretra prostàtica, uretra membranosa
i uretra peniana o esponjosa.
186
1.7 > Glàndules accessòries o de suport

Les glàndules accessòries segreguen una sèrie de substàncies que, junta-
ment amb els espermatozous, constitueixen el semen. Aquestes glàndules
són: les vesícules seminals, la pròstata i les glàndules bulbouretrals o de
Cowper.
– Vesícules seminals. Són dues glàndules que se situen a la part posterior
de la bufeta urinària i aporten al voltant d’un 60 % del líquid seminal.
– Pròstata. Glàndula situada sota de la bufeta i davant del recte. Està tra-
vessada, en la part central, per la uretra. Segrega un líquid lletós que
constitueix el 30 % del líquid seminal total.
– Glàndules bulbouretrals. Anomenades també de Cowper, són unes
estructures molt petites. Se situen per sota de la pròstata i aboquen la
seva secreció a la uretra peniana. Produeixen una secreció de tipus
mucós que aporta el 5 % del volum total del semen.
1.8 > Penis

Circumcisió Desenvolupa una doble funció com a òrgan genitourinari, ja que intervé
Sabies que en certes societats, com la en la micció i, a més, és l’òrgan copulador de l’home. Està constituït per
jueva, es realitza de forma tradicional tres columnes independents: un cos esponjós que envolta la uretra i dos
l’eliminació del prepuci als nounats. cossos cavernosos situats a la cara dorsal. Cada un d’aquests són cossos
Aquesta pràctica es denomina circumci- erèctils.
sió.
En el seu extrem distal, es troba el gland, que està recobert pel prepuci
(plec de la pell que es pot retrotraure) (Figura 8.5). La fimosi és la dificul-
tat o impossibilitat per a la retracció de la pell prepucial, que a vegades en
fa necessària la intervenció quirúrgica.
Penis Penis
amb prepuci sense prepuci
Prepuci
8.5. Penis amb i sense prepuci.
3·· A l’adreça següent pots aprofundir més sobre la vasectomia: www.tuotromedico.com/temas/vasectomia.

htm. Realitza’n un resum al teu quadern.
4·· Indica les funcions de les glàndules accessòries en l’home.
2 >> Aparell genital femení

L’aparell genital femení està constituït pels següents elements: ovaris,
trompes de Fal·lopi, úter, vagina, glàndules accessòries i genitals
externs (Figura 8.6). A continuació, veurem en detall cada un d’aquests
elements.
Trompa de
Vocabulari
Lligament
Fal·lopi 10/12,5 cm suspensori
4 cm de l’ovari Fol·licle: estructura arrodonida for-
5 cm mada per cèl·lules germinals.
Obertura Cavitat
abdominal de l’úter Ovòcit
de la 8 cm Endometri Ovari
trompa de Cavitat Orifici intern
Fal·lopi de del canal del cèrvix
l’úter
Cèrvix
Canal del cèrvix
Orifici extern
7/8 cm del cèrvix
Vagina
8.6. Aparell genital femení.
2.1 > Ovaris

Són dos òrgans parells que se situen a
ambdós costats de l’úter, a la cavitat
pèlvica, en una depressió poc profunda
del peritoneu. La seva forma és ovalada
i tenen un pes aproximat de 3 g.
Els mantenen en posició una sèrie de
lligaments, que són: lligament ample
de l’úter, o mesovari, lligaments ovàrics
i lligaments suspensoris.
Els ovaris estan constituïts per una
zona cortical externa (on es troben els
fol·licles ovàrics) i una zona medul·lar
formada per teixit conjuntiu, vasos i
nervis (Figura 8.7).
Els ovaris duen a terme dues funcions
fonamentals: la formació d’òvuls o
gàmets femenins i la producció d’hor-
mones femenines (estrògens i progeste-
8.7. Fol·licle ovàric.
rona).
188
Formació d’òvuls
Vocabulari
Aquest procés es denomina oogènesi i condueix a la formació dels
Pubertat: fase de l’adolescència en gàmets femenins. Quan la dona arriba a la pubertat, la hipòfisi anterior
què es produeixen les modificacions comença a produir hormones FSH i LH. Es produeix aleshores un crei-
pròpies del pas de la infància a l’edat xement dels fol·licles en cada cicle menstrual, que s’acompanya d’un
adulta. augment de les cèl·lules i una disminució de la unió intercel·lular que
genera buits entre les cèl·lules. Aquests buits s’uneixen formant una
cavitat. Quan aquesta cavitat és molt gran, el fol·licle es denomina
Vocabulari fol·licle de Graaf. El fol·licle madur es desplaça cap a una zona de l’ova-
ri i forma un petit sortint que rep el nom d’estigma. Quan aquest es
FSH: l’hormona fol·liculoestimulant. trenca, l’òvul és expulsat cap a la trompa en el procés que es coneix com
a ovulació.
LH: hormona luteïnitzant.
Produeixen les modificacions pròpies
Únicament un fol·licle de tots els que van començar a créixer madura-
del pas de la infància a l’edat adulta. rà, mentre que la resta pateix una degeneració.
Producció d’hormones sexuals femenines

Els dos tipus d’hormones sexuals ovàriques són:
– Estrògens. Són les encarregades del desenvolupament dels caràcters
sexuals secundaris femenins, com són el desenvolupament de les
mames, vagina i úter. També intervenen en el creixement i la distri-
bució del pèl corporal i la iniciació del cicle menstrual.
– Progesterona. Està implicada en el cicle menstrual, en la preparació
de l’úter per a la gestació i de les glàndules mamàries per a la lactàn-
cia.
2.2 > Trompes de Fal·lopi

Anomenades també oviductes, es tracta de dos conductes que surten de
cada un dels ovaris i desemboquen en l’úter. Tenen uns 10 cm de longi-
tud i constitueixen el camí que segueixen els òvuls des dels ovaris fins
a l’úter.
Les trompes uterines permeten la comunicació de l’úter amb els ovaris.
Quan es produeix l’ovulació, l’òvul és capturat per les trompes. L’ovòcit
es mou aleshores al llarg de les trompes cap a l’úter gràcies a les con-
traccions musculars.
Les trompes són, així mateix, el lloc on generalment té lloc la fecunda-
ció de l’òvul.
2.3 > Úter

L’úter és un petit òrgan buit que se situa al centre de la cavitat pelvia-
na, entre la bufeta urinària i el recte. Té forma de pera amb la cara
ampla cap amunt i mesura aproximadament 7 cm de longitud, 5 d’am-
plada i 2 cm d’espessor.
Està format per dues regions, que són:
– El cos uterí o part superior, al qual s’uneixen en la seva porció supe-
rior les trompes de Fal·lopi. Per sobre del nivell en què s’uneixen les
trompes de Fal·lopi es troba una prominència denominada fons.
– Coll o cèrvix. Conducte cilíndric que posa en comunicació la cavitat ute-

rina amb la vaginal.
Histològicament, està recobert per tres capes:
– Serosa o externa. Que correspon al peritoneu parietal i que ho recobreix
tot excepte el cèrvix.
– Miometri. Capa mitjana i gruixuda formada per teixit muscular llis.
– Endometri. Capa mucosa més interna que està formada per dos estrats
ben diferenciats: una capa més superficial que es denomina endometri
funcional i que es desprèn en cada cicle menstrual i una altra capa,
situada immediatament per sota de l’anterior, anomenada endometri
basal i que és l’encarregada de regenerar l’anterior cada vegada que es
desprèn.
La seva funció principal és la gestació, ja que facilita la implantació de l’ò-
vul fecundat a la trompa i la seva posterior expulsió durant el part.
2.4 > Vagina

Es tracta d’un conducte distensible amb una longitud d’uns 7-8 cm. Es
localitza a la cavitat pèlvica, entre la bufeta i el recte, i està formada prin-
cipalment per múscul llis; està revestida per una mucosa. Es comunica
amb l’exterior i compleix les següents funcions:
– És el receptacle del penis durant l’acte sexual.
– És l’òrgan que, mitjançant la seva distensió, procura el pas i expulsió del
fetus en el part (Figura 8.8).
Inicialment, la seva obertura està parcialment tancada per un plec trans-
versal de teixit conjuntiu lax amb forma de mitja lluna o membrana per-
forada que es denomina himen.
8.8. Part.
5·· Realitza un treball en grups de 5 alumnes sobre les hormones sexuals femenines. Per fer-ho, pots
ampliar els teus coneixements a la següent pàgina web: www.saludalia.com/docs/Salud/web_saludalia/
temas_de_salud/doc/endocrinologia/doc/doc_hormonas_sexuales1.htm.
190
Vocabulari 2.5 > Genitals externs o vulva

Els genitals externs són (Figura 8.9):
Símfisi: articulació unida per teixit
fibrós.
– Mont de Venus. És una prominència arrodonida formada principalment
per teixit gras que se situa sobre la símfisi del pubis. A partir de la puber-
tat està cobert de pèl.
– Llavis majors. Són uns plecs cutanis que comencen al mont de Venus.
Contenen una gran quantitat de teixit adipós subcutani i una capa
prima de múscul llis. Contenen fol·licles pilosos, terminacions nervioses
i glàndules sebàcies i sudorípares. A partir de la pubertat, es recobreixen
de pèl en la seva cara externa.
– Llavis menors. Són replegaments cutanis que se situen entre els llavis
majors i es caracteritzen perquè no presenten fol·licles pilosos, però sí
abundants glàndules sebàcies.
– Glàndules de Bartholino. Situades a ambdós costats de l’obertura vagi-
nal, produeixen un líquid mucós de funció lubricant.
– Clítoris. Estructura arrodonida constituïda per teixit erèctil, situada per
darrere de la unió anterior dels llavis majors.
Mont de Venus
Clítoris
Orifici uretral
Llavis menors
Llavis majors
Vestíbul vaginal
Peritoneu
Anus
8.9. Genitals femenins externs.
2.6 > Glàndules mamàries

Les mames constitueixen un òrgan parell que es desenvolupa a ambdós
costats de la línia mitjana sobre els músculs pectorals i s’hi uneixen per
teixit conjuntiu.
Estan formades per teixit de tipus glandular, greix situat al voltant seu i
teixit conjuntiu.
Cada mama, al seu torn, se subdivideix en entre 15 i 20 lòbuls que es dis-

posen de forma radial. Aquests lòbuls estan constituïts per cèl·lules espe-
cialitzades secretores que produeixen llet en un determinat moment de la
vida de la dona. La llet és conduïda a través d’uns canals anomenats con-
ductes galactòfors, que convergeixen en el mugró. La zona que envolta el
mugró rep el nom d’arèola (Figura 8.10).
Múscul
pectoral
major
Extrem
axil·lar del pit
Mugró
Lligaments
suspensoris
Teixit
glandular
Conductes
galactòfors
8.10. Mames.
2.7 > Cicle sexual femení

Es defineix com la sèrie de canvis fisiològics que es produeixen
en l’aparell reproductor femení i que tenen lloc periòdicament Vocabulari
durant l’edat reproductiva fins que finalitzen durant el climate-
ri. Climateri: període de la vida que pre-
cedeix i segueix a l’extinció de la fun-
Un cicle menstrual característic sol durar 28 dies de mitjana. ció reproductora.
Cada cicle menstrual es divideix en tres fases específiques, que són les
següents:
– Fase proliferativa o estrogènica. És la que es produeix abans de l’ovu-
Menarquia i telarquia
lació, concretament des que finalitza la menstruació fins a l’ovulació.
En aquest període es produeix la maduració dels fol·licles (degut a la L’inici de la menstruació rep el nom de
menarquia, mentre que l’inici del de-
influència de l’hormona fol·liculoestimulant o FSH), l’espessor de la
senvolupament de les mames s’anome-
mucosa uterina augmenta i la secreció d’estrògens arriba al seu
na telarquia.
màxim nivell. Aquesta fase finalitza als 14 dies, amb l’expulsió de l’ò-
vul per la ruptura del fol·licle en el procés denominat ovulació.
– Fase secretora o progestacional. Comença amb l’ovulació i finalitza
amb la menstruació. La seva durada és de 14 dies. En aquesta fase, es
forma el cos luti o groc en l’ovari, degut a l’acció de l’hormona luteï-
nitzant o LH.
El cos luti produeix estrògens, però també progesterona, que és la res-
ponsable de l’engruiximent de la paret de l’endometri. D’altra banda,
la secreció d’estrògens i progesterona inhibeix la secreció de FSH i LH.
192
Si l’òvul no és fecundat, el cos luti degenera i es transforma en el cos

blanc, per la qual cosa la secreció hormonal cessa. En aquest cas, té lloc
Durada del cicle menstrual
una vasoconstricció de les arterioles de l’endometri que produeix una
Fase proliferativa: 10 dies. destrucció o necrosi de la capa funcional.
Fase secretora: 14 dies. – Fase menstrual. Té lloc al final del cicle, amb una durada aproximada
Fase menstrual: 4 dies. d’uns 4 dies. Es produeix una acumulació de sang a la cavitat uterina
Cicle menstrual: 28 dies.
degut a la ruptura dels vasos sanguinis i es desprèn així mateix la capa
funcional endometrial, originant un flux que surt per la vagina i que es
coneix com a menstruació.
Quan acaba la menstruació, comença de nou el cicle (Figura 8.11).
50
40
Concentració en el plasma (unitats arbitràries)
Gonadotropines
30
Hormones
20 hipofisiàries
LH
FSH
10
0
Vocabulari
Menopausa: es denomina així l’època 15
de la vida de la dona en què cessa la

Esteroides
menstruació. 10
Hormones ovàriques
5 Estrògens
Progesterona
0
Fase fol·licular Fase lutànica

Cicle
ovàric
Cicle Fase proliferativa Fase secretora

uterí
Espessor
del teixit
endometrial
Dolor menstrual
Día 1 5 10 15 20 25 28
Es produeix degut a les contraccions de
la capa muscular de l’úter (miometri)
per expulsar la capa funcional, després
del cessament de la secreció d’hormo-
8.11. Cicle ovàric.
nes que la fan proliferar.
3 >> Patologies de l’aparell genital masculí

Es descriuen, a continuació, les patologies més representatives de l’aparell
genital masculí.
3.1 > Penis

– Lesions inflamatòries locals. Es tracta de processos benignes i poc impor-
tants que es produeixen fonamentalment en persones amb mala higie-
ne. Destaca, per la seva major freqüència, la balanitis o inflamació del
gland.
– Malalties de transmissió sexual (MTS). Cada dia més freqüents. Es tracta-
ran en l’apartat 5.
– Patologia tumoral maligna. Poc freqüent i generalment de mal pronòstic.
3.2 > Testicles

– Criptorquídia. La criptorquídia (etimològicament, “testicle ocult”) és la
falta de descens testicular complet, tant unilateral com bilateral, de
forma que el testicle es troba fora de l’escrot, en cavitat abdominal.
Quan afecta els dos testicles pot ser causa d’esterilitat (Figura 8.12).
Sabies que...
El desenvolupament embrionari dels
testicles es produeix prop dels ronyons
i és cap al tercer mes de desenvolupa-
ment fetal quan descendeixen traves-
sant la paret abdominal, arrossegant
també les bosses que els envolten fins
Anell inguinal a la seva posició definitiva.
superficial
Vas deferent
Testicles
Escrot
8.12. Criptorquídia.
– Lesions inflamatòries. Les més comunes barregen la inflamació del tes-

ticle (orquitis) amb la de l’epidídim (epididimitis), donant lloc a un pro-
cés denominat orquiepididimitis. Les causes més freqüents, a part de les
MTS, són les viròsiques, com la parotiditis, i poden ser una causa d’este-
rilitat.
– Patologia tumoral. Les neoplàsies malignes testiculars són tumors poc
freqüents que representen al voltant de l’1-1,5 %, amb la seva màxima
incidència en la tercera dècada de la vida.
194
3.3 > Pròstata

– Lesions inflamatòries. La prostatitis o inflamació de la pròstata pot ser
aguda o crònica. En ambdós casos, pot tenir una causa inespecífica (lli-
gada a les MTS). Les agudes solen estar associades a infeccions del tracte
urinari.
– Hiperplàsia prostàtica benigna. Afecció que provoca l’engrandiment de
la glàndula i, com a conseqüència, l’estrenyiment de la uretra. Això
dóna lloc a diferents alteracions en la micció, com les consegüents
repercussions en la qualitat de vida dels pacients.
És un procés d’alta incidència i prevalença que sol afectar els homes a
partir dels cinquanta anys (Figura 8.13).
8.13. Pròstata d’un pacient de 79 anys (zona groga).
– Adenoma prostàtic. És el pas evolutiu de la hiperplàsia prostàtica benig-

na, aquesta amb característiques de benignitat. Els símptomes més
característics són: necessitat d’aixecar-se a orinar amb major freqüència
a les nits, necessitat de buidar la bufeta amb freqüència durant el dia,
dificultat per començar a orinar, i degoteig després d’acabar d’orinar.
Aquests símptomes són comuns a altres patologies prostàtiques, com el
carcinoma o la hiperplàsia.
– Carcinoma de pròstata. Encara que se’n desconeix la causa, se suggereix
que hi pot haver factors genètics i ambientals relacionats. Així mateix,
també es dóna per evolució dels processos anteriors. El carcinoma de
pròstata és el càncer visceral més comú en homes, situant-se com la
segona causa de mort en homes de més de 60 anys. És una patologia que
predomina en homes d’edat avançada, amb una incidència màxima en
Vocabulari
edats de 65 a 75 anys.
PSA: és una glucoproteïna produïda
S’ha observat que la taxa de mortalitat ha disminuït des que es van gene-
per les cèl·lules epitelials de la pròsta- ralitzar les proves de detecció primerenca del càncer. La Societat
ta. En el càncer de pròstata, els nivells Americana del Càncer sosté que els homes, a partir dels 50 anys, s’hau-
d’aquesta proteïna es troben augmen- rien de realitzar anualment un tacte rectal i una analítica de sang per
tats en sang. detectar un antigen prostàtic específic (PSA).
4 >> Patologies de l’aparell genital femení

Es descriuen, a continuació, les patologies més rellevants relacionades
amb l’aparell genital femení.
4.1 > Vagina

– Lesions inflamatòries. Vaginitis. Infecció vaginal causada per una gran
varietat de microorganismes, com ara bactèries, virus, fongs i paràsits.
Solen ser processos transitoris no greus.
4.2 > Coll de l’úter

– Lesions inflamatòries. Cervicitis. Inflamació aguda o crònica del coll de
l’úter causada freqüentment per bactèries i virus. Són molt freqüents i
s’acompanyen de secreció vaginal mucopurulenta.
4.3 > Patologia tumoral

8.14. Citologia vaginal.
– Pòlip endocervical. Tumor benigne del coll de l’úter.
– Carcinoma de coll. El càncer de coll d’úter és la segona causa de mort
per càncer en dones. El càncer de coll d’úter està relacionat amb un
tipus de virus conegut com a HPV (virus del papil·loma humà). Té un
inici lent, ja que abans que apareguin les cèl·lules canceroses, les Test de Papanicolau o citologia
cèl·lules del coll de l’úter passen per un procés conegut com a displàsia vaginal
o de cèl·lules premalignes, que es pot diagnosticar mitjançant el Test Permet el diagnòstic precoç de les
de Papanicolau (Figures 8.14 i 8.15). Com en el cas del carcinoma de lesions premalignes del coll de l’úter, de
pròstata, la detecció precoç d’aquest procés és bàsica per a la seva cura- tal forma que el seu tractament evita
ció i, per això, es recomana que, a partir de les primeres relacions que aquestes evolucionin a lesions inva-
sexuals, hi hagi un control per part del ginecòleg amb la realització sives. Constitueix el mètode de major
d’una citologia. valor en la prevenció del càncer cervical.
Coll
uterí Teixit cancerós
Paret
Vacuna
vaginal Ja existeix una vacuna per al càncer de
coll d’úter que es comercialitza a
Espanya des del 2007.
8.15. Carcinoma de coll d’úter.

196
4.4 > Cos de l’úter

– Endometriosi. Consisteix en l’aparició de focus de teixit endometrial
a la pelvis (ovaris, lligaments uterins, trompes) i, amb menor freqüèn-
cia, en altres localitzacions com la cavitat peritoneal. Es calcula que
una de cada 10 dones la pateixen i, en molts casos, és causa d’esterili-
tat femenina.
– Patologia tumoral. Pòlips endometrials: tumors benignes que es pro-
dueixen en el cos de l’úter i que apareixen amb major freqüència en
la menopausa.
– Mioma. És un tumor benigne, no cancerós, de la capa muscular de l’ú-
ter o miometri. Una de cada tres dones entre els 35 i els 55 anys té un
mioma. El seu creixement està afavorit pels estrògens, per la qual cosa
varia de mida amb el cicle menstrual.
– Carcinoma endometrial. És el càncer més freqüent de l’aparell geni-
tal femení. Apareix amb major freqüència en dones entre els 55 i els
65 anys.
4.5 > Ovari

– Lesions inflamatòries. Són comunes les patologies quístiques d’aquest
òrgan. Destaquen els ovaris poliquístics que, entre altres coses, poden
donar lloc a esterilitat. Les patologies infeccioses són poc freqüents.
– Patologia tumoral. Entre altres destaquen les de l’epiteli germinal,
que són prop del 90 % de tots els tumors malignes de l’ovari. La com-
plicació del seu tractament rau en la dificultat d’un diagnòstic pre-
coç.
4.6 > Mames

– Lesions inflamatòries. Són poc freqüents i ocorren sobretot durant la
fase de lactància. Les més freqüents són les mastitis i el seu pronòstic
és bo.
– Mastopatia fibroquística. És un procés molt freqüent en l’actualitat
que es caracteritza per l’aparició de nòduls (únics o múltiples), que
poden ser o no dolorosos i que es relacionen amb el cicle menstrual.
Segons sembla, la seva major incidència està relacionada amb les for-
mes de vida actuals.
– Patologia tumoral. Els tumors són les lesions més importants de les
8.16. Mamografia. Tècnica radio- mames. Es classifiquen en tumors benignes i malignes.
gràfica per a l’estudi de les mames.
• Tumors benignes. El més freqüent és el fibroadenoma, que apareix
típicament en edats primerenques.
• Tumors malignes. Els tumors malignes de mama constitueixen la
principal causa de mortalitat per càncer en les dones. La incidència
d’aquest tipus de tumor ha anat augmentant en els últims 50 anys
i, en l’actualitat, es preveu que una de cada 10 dones patirà un càn-
cer de mama. Aquesta incidència és més elevada en països occiden-
tals industrialitzats. La tendència actual, quan es realitza l’extirpa-
ció de la mama, és realitzar una cirurgia plàstica reparadora en el
mateix moment de la intervenció quirúrgica, amb la finalitat de
prevenir possibles problemes psicològics.
5 >> Malalties de transmissió sexual

Són un grup de malalties relacionades amb l’existència humana des de
temps immemorial i que es transmeten a través de les relacions sexuals.
La sífilis
La seva incidència ha augmentat tot i el descobriment dels antibiòtics i
La sífilis es va reconèixer per primera
de les campanyes de prevenció, degut en part als canvis socials experi-
vegada de forma epidèmica al segle XVI
mentats per les societats actuals.
i en l’actualitat es manté com una
La seva evolució, des del punt de vista epidemiològic és impredictible, ja infecció endèmica en totes les parts del
que, segons les últimes dades, cada any el nombre de persones contagia- món.
des augmenta. Inclouen diversos tipus de malalties que poden afectar
ambdós sexes i les seves conseqüències són, en alguns casos, molt greus.
Entre les més destacades tenim:
– Gonocòccia. Causada per una bactèria (Neisseria gonorrhoeae), es
caracteritza per una secreció purulenta i sensació de picor en orinar.
Si no es tracta, pot ocasionar esterilitat o altres infeccions.
– Sífilis. Malaltia causada per una espiroqueta denominada Treponema
pallidum. Cursa en diverses etapes i, si no es tracta en fases primeren- Web
ques, evoluciona produint complicacions que poden anar des de falla-
des cardíaques fins a la mort. A la pàgina web www.globalsida.org/
És especialment important en cas d’embaràs ja que, si no es tracta a esp/000.html trobaràs informació inte-
temps, la sífilis passarà al fetus, donant lloc a la sífilis congènita. ressant en relació amb la sida.
– Herpes genital. Infecció produïda pel virus herpes simple que afecta
avui en dia una gran quantitat de població. El risc d’infecció es relacio-
na de manera directa amb el nombre de contactes sexuals. Les mani-
festacions d’infecció donen lloc a lesions de tipus vesicular doloroses
en els genitals d’ambdós sexes.
– Condiloma acuminat. Infecció produïda pel virus del papil·loma humà
(HPV), que dóna lloc a prolifera-
cions escamoses en el conducte
genital denominades condilo-
mes.
La importància d’aquesta infec-
ció en les dones és la relació que
presenta amb el carcinoma de
coll d’úter, ja que s’ha demostrat
una relació causal entre la infec-
ció per HPV i el desenvolupa-
ment posterior del càncer.
– SIDA. Síndrome d’immunodefi-
ciència adquirida, produïda pel
virus denominat VIH (virus d’im-
munodeficiència humana), el
qual produeix una destrucció
del sistema immunitari, per la
qual cosa les persones afectades
poden contraure diverses malal- 8.17. La sida ataca amb major força en les zones en què la misèria és profunda i
ties que finalment condueixen a generalitzada, com és el cas del continent africà, on viuen el 95 % dels orfes causats per
la mort (Figura 8.17). aquesta malaltia.
198
6 >> Embaràs, part i puerperi

L’embaràs és el període que transcorre des que l’òvul és fecundat
fins al moment del part. Durant aquest període es produeix el crei-
xement i la maduració del fetus a l’interior de l’úter.
Té una durada mitjana de 280 dies des de la fecundació de l’òvul i habi-

tualment, a efectes pràctics de control, sol dividir-se en tres etapes o tri-
mestres. Els tests d’embaràs es basen en la detecció en orina o sang de la
HGG (hormona gonadotropina coriònica humana), que és una hormona
segregada fonamentalment per la placenta.
La gestació provoca una sèrie de canvis en la dona, que podem classificar

en:
– Canvis en el sistema reproductor. L’úter augmenta de 500 a 1 000 vegades
la seva capacitat i passa de pesar d’uns 60 g a 1 kg al final del mateix. Les
mames augmenten de mida per preparar-se per a la lactància, els
mugrons es tornen més erèctils i augmenta la pigmentació de les arèoles.
– Canvis en l’aparell cardiorespiratori. El consum d’oxigen augmenta i la
respiració es fa més dificultosa a mesura que el diafragma s’eleva per
desplaçament de l’úter.
La pressió venosa augmenta, sobretot al final, produint edemes i varices.
– Canvis en l’aparell digestiu. Els més característics són les nàusees i els
vòmits deguts al fet que els alts nivells d’hormones que es produeixen al
principi irriten l’estómac.
Es produeix també pirosi o ardor d’estómac, degut al desplaçament que
pateixen tant l’estómac com l’intestí per l’úter.
També es produeix retard en el buidament gàstric i disminució en la
motilitat intestinal que pot provocar flatulència, estrenyiment i hemor-
roides.
– Canvis en l’aparell urinari. Degut a la pressió de l’úter sobre la bufeta,
es produirà un augment de la micció, sobretot en el primer i tercer tri-
mestre.
– Canvis en la pell. Hi ha un augment general de la pigmentació, sobretot
a nivell del mugró i les arèoles mamàries, també a la zona que s’estén
des del pèl pubià fins al melic (línia alba), que desapareix després de la
gestació.
També és possible que es formin estries en el ventre i els pits, degut a la
distensió que es produeix en la pell. Sovint, les glàndules sudorípares i
sebàcies augmenten la seva secreció durant l’embaràs.
Relaxina – Canvis en el sistema ossi. Hi ha un progressiu augment de la curvatura
A més de relaxar la símfisi del pubis, lumbodorsal de la columna vertebral, que produirà molèsties a aquest
també relaxa la resta de lligaments del nivell.
cos, produint, entre altres coses, apla- En el segon trimestre s’inicia la secreció d’una hormona anomenada
nament de l’arc plantar i feixuguesa en
relaxina que afavoreix la dilatació del coll de l’úter i que relaxa els lliga-
els moviments que, juntament amb el
ments, permetent l’eixamplament de la pelvis en el moment del part.
canvi del centre de gravetat, produeix
freqüents caigudes en les embarassa- – Augment de pes. L’augment de pes se situa entre els 8 i els 16 quilos,
des. depenent de les característiques físiques de cada dona.
6.1 > Cures de l’embarassada Vocabulari

Durant l’embaràs, cal realitzar unes cures senzilles que repercutiran en la
salut de la mare i en la del futur fill. Líquid amniòtic: fluid translúcid que
envolta i protegeix el fetus.
És indispensable anar al ginecòleg periòdicament i realitzar tots els
controls i proves que es considerin necessaris (anàlisi de sang, ecogra-
fies, etc.).
Al llarg de l’embaràs, es prestarà una especial atenció als següents
aspectes:
– Alimentació. S’han d’evitar aliments com la cafeïna i l’alcohol. Els
requeriments calòrics estan lleugerament augmentats i l’alimentació
ha de ser variada i equilibrada.
– Exercici i activitat física. Es pot realitzar activitat física sempre que
sigui moderada. Són recomanables activitats com la natació suau o
caminar, ja que milloren el to muscular i produeixen sensació de
benestar.
– Higiene corporal. La higiene diària ha de ser l’habitual, encara que es
recomana la dutxa en comptes del bany per evitar infeccions. No es
recomanen rentats vaginals. La hidratació de la pell és molt impor-
tant, i s’han d’utilitzar cremes hidratants suaus. La higiene bucal és
especialment important perquè hi ha una major tendència a l’aparició
de càries i a la inflamació de les genives.
6.2 > El part

El part és el moment en què es produeix l’expulsió del fetus i
representa el final de la gestació.
Es divideix en tres fases: dilatació, expulsió i part pròpiament dit:
– Dilatació. El coll de l’úter es dila-
ta progressivament per perme-
tre la sortida del fetus (de 2 a 10
cm). Pot durar diverses hores i es
produeixen contraccions uteri-
nes doloroses espaiades. Aques-
tes contraccions van augmen-
tant progressivament, tant en
freqüència com en intensitat. Al
final d’aquesta fase, es produeix
l’expulsió del tap mucós-sagnós
que tanca el coll de l’úter durant
l’embaràs, així com la ruptura
del sac amniòtic (Figura 8.18).
– Expulsió. Les contraccions uteri-
nes són cada vegada més fre-
qüents (cada 2 o 3 minuts) i la
pressió produïda impulsa el 1a etapa. De la primera contracció uterina a la dilatació del coll.
fetus cap al canal del part (canal
únic format pel coll i la vagina). 8.18. Dilatació.
200
Apareix el desig d’empènyer i el fetus va sortint pels genitals externs,

aflorant primer el cap i posteriorment el cos.
Vocabulari
Cesària: intervenció quirúrgica que

permet el naixement del fetus quan no
és possible que el part es dugui a terme
de forma natural. Es practica mitjan-
çant una incisió per sobre del pubis en
l’abdomen inferior.
Sostenir el cap.
Guiar amb suavitat el cap
avall amb la finalitat que
surti l’espatlla superior.
Guiar amb suavitat el cap

avall.
8.19. Període d’expulsió.
– Part pròpiament dit. És el moment de la sortida de la placenta. Resulta

Vocabulari important la seva perfecta revisió per tal de comprovar que ha sortit
en la seva totalitat i no n’ha quedat cap resta.
Placenta: òrgan arrodonit pla i espon-
jós que se situa a l’interior de l’úter Tot el mecanisme del part està regulat per diferents hormones produï-
durant la gestació i a través del qual des per la placenta, així com per l’oxitocina, segregada per la hipòfisi, i
s’estableix l’intercanvi nutritiu entre la que és la responsable de les contraccions uterines. Els parts es classifi-
mare i el fetus. quen en:
– Segons la seva forma d’inici: provocats o espontanis.
– Segons el seu progrés: eutòcic o fisiològic, quan transcorre amb norma-
litat, i distòcic o no normal.
6.3 > Funcions de l’auxiliar d’infermeria durant el part

L’auxiliar d’infermeria col·laborarà en tot moment amb l’equip sanitari en
el que necessiti per proporcionar les cures necessàries tant a la mare com
al nounat.
Aquestes cures es poden resumir en:

– Preparar el material necessari: bates, gorres, mascaretes, guants, etc.
– Rebre la pacient i acomodar-la al llit obstètric.
– Realitzar el rasurat de la vulva i aplicar un ènema de neteja.
– Col·laborar en la presa de les constants vitals i anotar els resultats en la
gràfica corresponent.
– Si està present en el part, en finalitzar recollirà el material i seguirà les
instruccions de la llevadora en l’acomodació de la pacient.
6.4 > Funcions de l’auxiliar d’infermeria en el puerperi

El puerperi és el període que es desenvolupa des del final del part
fins a la normalització dels canvis fisiològics produïts al llarg de
l’embaràs.
Té una durada aproximada de 6 a 8 setmanes.
S’assumeix com un procés fisiològic, a continuació de l’embaràs i el part,
en el qual el cos de la dona torna progressivament a la normalitat i van
desapareixent les modificacions que l’embaràs produeix.
Aquest període presenta una sèrie de característiques:
– Involució de l’úter. L’úter pateix una disminució ràpida de pes i volum.
– Cicatrització del coll, la vagina, la vulva i el perineu, que sol ser ràpida
si s’extremen les cures higièniques de la zona.
– Pèrdues vaginals constituïdes per una barreja de sang i restes del reves-
timent de l’úter que s’han format durant l’embaràs, així com de les
secrecions que es produeixen en cicatritzar la ferida que deixa la placen-
ta després de la seva expulsió. Aquestes pèrdues es denominen loquis.
– Augment de la mida de les mames, que comencen a produir la secreció
làctia.
L’auxiliar col·laborarà, en aquest període, amb l’equip d’infermeria.
Es valoraran els següents aspectes:
– Nivell de consciència.
– Diüresi i funció intestinal (és freqüent l’estrenyiment). Vocabulari
– Valoració hemorràgia genital.
– Característiques uterines. Episiotomia: és el tall quirúrgic que es
– Estat de l’episiotomia. S’haurà d’efectuar el rentat específic de l’episio- fa en el perineu per engrandir l’orifici
tomia, segons protocol. vaginal i evitar esquinços en el moment
– Característiques dels loquis. del part.
– Estat de les mames.
– Higiene i neteja de la pacient.
– Presa de constants i registre en la gràfica.
6·· Simula, a l’aula de pràctiques, la funció de l’auxiliar en la sala de parts.

202
Idees clau
APARELL GENITAL MASCULÍ I FEMENÍ
Aparell genital Aparell genital Malalties de Embaràs, part

masculí femení transmissió sexual i puerperi
– Anatomia – Anatomia – Gonocòccia – Cures de l’embarassada

– Fisiologia – Fisiologia – Sífilis – Cures de la partera
– Patologia – Patologia – Herpes genital – Cures de la puèrpera
– Condiloma • Valoració d’infermeria
– SIDA • Funció de l’auxiliar
Activitats finals
.: CONSOLIDACIÓ :.
1·· Identifica, mitjançant la realització d’un dibuix o esquema, les parts de l’aparell genital masculí.
2·· Realitza al teu quadern un esquema del cicle menstrual.
3·· Quina diferència hi ha entre semen i espermatozous?
4·· Realitza el seguiment d’una cèl·lula espermàtica des de la seva formació fins a l’ejaculació.
5·· Relaciona els següents òrgans amb les seves funcions:
– Úter. – Producció d’òvuls.
– Testicles. – Implantació de l’embrió.
– Ovaris. – Producció d’espermatozous.
– Penis. – Òrgan copulador.
– Mames. – Òrgan productor de llet.
6·· Escriu al teu quadern el significat dels següents conceptes:

– Ovulació.
– Cicle menstrual.
– Puerperi.
– Climateri.
– Part distòcic.
– Menarquia.
7·· Realitza al teu quadern un esquema del cicle menstrual.

8·· Fes un resum de les hormones que regulen l’embaràs i el part.
9·· Realitza un esquema dels canvis físics més significatius que es produeixen en l’embaràs.
.: APLICACIÓ :.
1·· Quins caràcters sexuals secundaris es desenvolupen en els adolescents com a conseqüència de
la producció d’hormones sexuals?
2·· La següent adreça web www.unizar.es/gine/home.htm correspon a un portal de ginecologia en
què pots ampliar els teus coneixements.
En grups de 4 o 5 alumnes, realitzeu treballs monogràfics sobre algun dels temes que més us inte-
ressin, exposeu-los a classe i realitzeu posteriorment un debat.
3·· Investiga sobre les mesures més eficaces per prevenir les malalties de transmissió sexual.
4·· De quina forma es transmet el virus de la sida? Pot ser considerada exclusivament com una MTS?
5·· Investiga quines són les conseqüències del consum d’alcohol i tabac durant l’embaràs.
6·· A l’aula de pràctiques, simula amb el maniquí les cures que cal realitzar a una dona abans del
part.
204
Cas final
Pla de cures hospitalàries de la mare

·· Pacient primípara de 30 anys que ingressa a la unitat de puèrperes, 48 h després de donar a llum sense
complicacions.
Elabora el pla de cures per a la mare a la unitat.
Solució ·· El pla de cures de la mare es basarà en els protocols de cada centre, però com a norma gene-
ral ha d’incloure els següents punts:
— Recepció i registre:
• Comprovació de les dades de la mare i del nen.
• Registre en el llibre d’ingressos.
• Comprovació i registre de les constants vitals en el moment de l’ingrés i posteriorment segons proto-
col.
— Assegurar el descans:
• Assistència al nadó durant la nit si fos necessari.
• Control de visites.
• Evitar activitats d’infermeria durant la nit en la mesura que sigui possible.
— Informació i assistència en la cura del nadó:
• Tècnica del bany del nadó.
• Cures del melic.
• Informació i ajuda en la lactància:
– Tècnica correcta de donar el pit.
– Horaris de les preses.
– Vigilància de la lactància eficaç.
— Cures de la mare:
• Higiene:
– Dutxa diària.
– Canvi de compresa totes les vegades que faci falta.
– Canvi de roba sempre que faci falta (en els primers dies el sagnat sol ser abundant i la mare ha de
disposar de roba suficient per canviar-se totes les vegades que calgui).
• Cures del pit:
– Vigilar la pujada de la llet i l’estat de les mames.
– Prevenció de les clivelles i tractament, si fos necessari.
• Mobilització precoç: les puèrperes s’han d’aixecar del llit i començar a fer petites passejades en les
primeres 24 hores, sempre que no hi hagi contraindicacions. Cal vigilar la primera vegada que s’aixe-
qui, si la pacient es mareja.
• Mesures contra el dolor.
• Higiene i cures de l’episiotomia.
• Vigilància de la diüresi, que s’ha de produir en les primeres 24 h.
• Control dels loquis:
– Quantitat.
– Aspecte.
– Olor.
Unitat 8 - Aparell genital masculí i femení REVISTA SANITÀRIA
OBTENEN CÈL·LULES MARE DE TESTICLES,

SIMILARS A LES EMBRIONÀRIES
Els testicles humans podrien ser una font de cèl·lules Altres grups d’investigació havien aconseguit repro-
mare menys controvertida que els embrions gramar cèl·lules adultes amb l’ajuda de manipulació
humans. Científics nord-americans han aconseguit genètica. Aquest procés és eficaç, encara que també
reprogramar cèl·lules mare espermàtiques i transfor- eleva el risc que les noves cèl·lules potenciïn processos
mar-les al laboratori en vasos sanguinis funcionals, cancerígens si es trasplanten. Els científics de Cornell
neurones i teixit cardíac, a punt per al transplanta- van utilitzar un mètode més segur que no requereix
ment. Però aquestes cèl·lules podrien convertir-se en afegir o manipular gens per a la seva transformació.
gairebé qualsevol dels teixits que formen el cos
humà, una de les propietats que fa tan valuoses les Amb l’ajuda d’un marcador
cèl·lules embrionàries.
Van poder-ho fer després d’identificar una molècula
Aquest és el plantejament d’una investigació pro- que es troba sobre la superfície cel·lular. La nova molè-
metedora que publiquen a la revista Nature la cula –GPR125– actua com un marcador que permet
Universitat de Cornell (Nova York) i l’Institut Mèdic diferenciar les cèl·lules espermatogonials que s’estan
Howard Hugues. L’experiment es va realitzar amb multiplicant dels altres tipus cel·lulars que no es reno-
ratolins adults. Dels seus testicles se’n van extraure ven. “Hem demostrat que podem identificar i mani-
cèl·lules mare precursores de les espermatogònies, pular aquestes cèl·lules espermatogonials d’una
les cèl·lules que donen lloc a la formació d’esperma- forma senzilla perquè formin nous teixits, de la
tozous. Els investigadors van aconseguir dirigir el mateixa manera que ho fan les cèl·lules mare embrio-
desenvolupament d’aquestes cèl·lules al laboratori i nàries”, explica Shanin Rafii, director de la investiga-
convertir-les en cèl·lules multipotents, amb un sis- ció. Es tracta d’un pas important perquè un dels pro-
tema que indueix la pluripotencialitat amb major blemes de treballar amb aquestes cèl·lules era la
seguretat. dificultat per identificar-les.
Encara que a l’equip de Cornell

encara li queda una assignatura
pendent: identificar l’interruptor
que dóna l’ordre a les cèl·lules per
convertir-se en multipotents. Això
permetria realitzar aquest procés
de rutina. Una altra incògnita és
comprovar que l’experiment realit-
zat en ratolins respon de la mateixa
manera amb cèl·lules humanes.
Font: ABC
8.20. Interior de tubs seminífers on es formen els espermatozous. Periódico Electrónico, SA
Activitats
1·· Investiga sobre les cèl·lules mare, legislació, aplicacions, etc.

9
u n i t a t
Cures del nounat

SUMARI OBJECTIUS
n El nounat ·· Definir les característiques del nounat normal.
n Cures al nounat ·· Conèixer les tècniques de medició i pes del nadó.
n Identificació ·· Descriure les tècniques d’alimentació infantil.
n Profilaxi ·· Identificar les cures bàsiques del nounat.
n Pes i talla
n Higiene. Cures del
cordó umbilical
n Alimentació
1 >> Introducció
El nounat humà té unes característiques específiques derivades de la seva
immaduresa en el moment de néixer. Web
Aquesta immaduresa el fa totalment dependent per a qualsevol activitat www.cdh.org/HealthInformation.aspx?pa
de la vida diària: higiene, alimentació, regulació de la temperatura, etc. geId=P05815. En aquesta pàgina pots
trobar informació sobre gairebé tots els
Les cures d’infermeria aniran encaminades a suplir les carències i les
temes relacionats amb els nounats.
necessitats dels nadons en tots els seus aspectes, així com el suport i l’edu-
cació de les famílies per tal que es facin autònomes en les cures habituals
del nadó en arribar a casa seva.
1.1 > Conceptes bàsics

El nounat normal és el fill de pares sans, que naix després d’un embaràs
que cursa sense complicacions i amb una durada d’entre 37 i 42 setmanes,
amb un pes i una talla adequats a la seva edat gestacional. Parlem de “nou-
nat normal”, ja que aquests presenten habitualment una sèrie de peculia- Web
ritats pròpies d’aquesta etapa de la vida, i que en qualsevol altra edat
serien patològiques, com la freqüència cardíaca o la mida del cap. w w w. a e p a p . o r g / p r e v i n f a d / p r e v -
recom.htm. En aquesta pàgina web pots
Definim nounat a terme el que naix entre la setmana 37 i 42 de gestació.
trobar informació sobre múltiples temes
Si naix abans de les 37 setmanes parlem de preterme i per sobre de les 42
relacionats amb els nounats i els nens.
setmanes parlem de post-terme.
1.2 > Característiques anatòmiques dels nounats

– Pes. El pes mitjà d’un nounat a terme està entre 2,700 i 3,800 quilos i en
les nenes entre 2,500 i 3,600 quilos.
En els primers 5 dies de vida, és normal que els nadons perdin fins a un
10 % del seu pes, recuperant el pes perdut aproximadament el desè dia.
És el que es coneix com a pèrdua fisiològica.
– La talla. La mitjana és de 50 cm en els nens i de 49 cm en les nenes,
essent normal una diferència de 4 centímetres per sobre o per sota en
ambdós casos.
– El perímetre cranial. La mesura del perímetre cranial en néixer és de 35
o 36 centímetres. És una dada important, ja que ens aporta informació
sobre el desenvolupament del cervell i possibles alteracions.
1.3 > Característiques morfològiques dels nounats

– La pell. En el moment del naixement és fina i de color violaci o pàl·lid,
degut al fet que la sang es distribueix fonamentalment cap als òrgans
vitals. Després adquireix un color rosat. És normal que presenti:
• Pèl. Els nadons poden tenir un abundant pèl molt fi, sobretot en
espatlles i esquena, anomenat lanugen, que desapareix a partir de la
segona setmana (Figura 9.1).
• Vèrmix caseosa. És una capa de greix blanquinós que recobreix la
pell. Prevé d’infeccions, nodreix la pell, evita irritacions sobretot en
els plecs i, durant les primeres hores, els protegeix del fred. Se’n va 9.1. Els nounats solen tenir a les
amb el bany, de manera que és convenient no treure-la perquè prote- espatlles i a l’esquena un pèl molt fi
anomenat lanugen.
geix molt.
208
Fontanel·la anterior Sutura frontal • Milium. És una erupció de petits grans blancs, sobretot a les galtes,
o bregmàtica o metòpica el front, el nas i la zona del voltant de les parpelles. Estan formats
Sutures
per acumulacions sebàcies i desapareixen espontàniament al cap
Sutura
temporo- coronals d’unes setmanes.
F
parietal F
– La cap. El cap del nounat és molt gran en relació amb la resta del cos.
Sutura Pot suposar el 1/4 de la talla total. Els ossos del crani del nadó no estan
sagital
P P soldats per permetre el creixement i desenvolupament del crani i el
cervell.
T T
En la unió dels ossos es troben les fontanel·les, que són membranes car-
tilaginoses que permeten el creixement dels ossos i s’ossifiquen amb el
temps. Hi pot haver fins a sis fontanel·les, però només se’n palpen
OC dues: una de posterior, més petita (no sempre es palpa), localitzada en
Fontanel·la Sutura la unió dels ossos parietals i l’occipital i que es deixa de palpar entre
posterior labdoïdea
les sis i vuit setmanes de vida; i una altra d’anterior, més gran, que es
F Frontal T Temporal deixa de palpar entre els 12 i els 18 mesos (Figura 9.2).
P Parietal OC Occipital
– Cara. Sol ser arrodonida. Les parpelles poden estar edematoses i el
9.2. Crani de nounat.
color dels ulls és clar, encara que s’enfosqueix amb el pas dels dies,
adquirint el color definitiu transcorreguts entre sis mesos i un any
aproximadament.
– Tòrax. Té forma acampanada. Les costelles apareixen en posició horit-
zontal, encara que amb el temps adoptaran la posició obliqua que
tenen en els adults.
Web Tant en nenes com en nens, es pot observar un enrogiment i una inflor
de les mames i fins i tot secreció làctia (anomenada popularment llet
www.auxiliar-enfermeria.com/ dossiers/ de bruixes), degut al pas d’hormones de la mare. És important insistir
cuidado_bebe.htm. Aquí trobaràs les a la família que no s’han d’exprimir, ja que es corre el risc de produir
cures i característiques bàsiques dels
mastitis. Desapareix en uns dies.
nounats.
– Abdomen. Està molt inflat per l’escàs to muscular.
El cordó umbilical és blanc i gelatinós. Al seu interior ha de tenir dues
artèries i una vena i no ha de presentar secreció ni mala olor. Amb el
pas dels dies adquireix un to negrenc, fins que es desprèn entre els 6 i
els 15 dies de vida. La cicatrització de la ferida que queda se sol produir
entre 3 i 5 dies després de la caiguda (Figura 9.3).
– Òrgans genitals. Els òrgans genitals tenen unes característiques prò-
pies, que són:
• Nens. Solen tenir les bosses escrotals inflamades. La fimosi és fisiolò-
gica. És important no forçar la retracció del prepuci, ja que es poden
produir fissures que accentuarien aquesta situació. Sol desaparèixer
abans del tercer any de vida.
• Nenes. Els llavis majors no cobreixen la vulva per falta de desenvolu-
pament. Els llavis menors i el clítoris solen estar inflats els primers
dies. En nenes, també és normal una secreció blanquinosa i fins i tot
alguna pèrdua hemorràgica deguda al cessament del pas d’hormo-
nes de la mare, que produeix un fenomen similar a una menstrua-
ció.
– Extremitats. Són curtes en relació amb la resta del cos, presentant un
encorbament de les tíbies que pot persistir fins al final del segon any.
9.3. Cordó umbilical d’un nounat. Solen mantenir una postura en lleugera flexió.
1.4 > Característiques fisiològiques dels nounats Vocabulari

El nounat també té unes característiques fisiològiques pròpies i úni-
ques d’aquesta edat. Les més rellevants són: Urats: substàncies químiques proce-
dents de la urea i normalment presents
– Sistema cardiorrespiratori. La freqüència respiratòria normal durant en l’orina.
la primera hora de vida és de 60 rpm, descendint a 35-50 rpm poste-
riorment. El patró respiratori és variable i són normals pauses d’ap-
nea de 5 a 10 segons.
La freqüència cardíaca normal és de 120 a 140 bpm. La tensió arterial
sistòlica oscil·la entre 65 i 95 mmHg i la diastòlica entre 30 i 60
mmHg.
– Sistema renal. La majoria dels nounats orinen en les primeres 24 h de
vida. La capacitat de la bufeta en néixer és de 40 a 50 ml, de manera
que és possible que la micció passi desapercebuda en ser absorbida Vocabulari
pel bolquer. Els primers dies, l’orina pot deixar una taca rogenca al
bolquer degut a l’alt contingut en urats. Mort sobtada del lactant: és la mort
– Sistema digestiu. El nounat és capaç de succionar i deglutir coordina- d’un nen menor d’un any per a la qual
no es troba explicació, ni tan sols des-
dament al naixement. La capacitat de l’estómac en néixer és de 20 a
prés de l’autòpsia.
30 ml i va augmentant progressivament amb el pas dels dies.
Les primeres deposicions, denominades meconi, s’inicien en les pri-
meres 24 h de vida. Es tracta d’una femta verda-negrenca i pastosa for-
mada, durant la vida intrauterina, fonamentalment per bilis i líquid
amniòtic. Posteriorment, apareix femta de transició, que és groguen-
ca-verdosa i grumollosa. Al final de la primera setmana, la femta
adquireix les característiques normals per a un lactant: color gro-
guenc, consistència tova o líquida i aproximadament
una deposició per presa. En els nens amb lactància arti-
ficial són menys nombroses, més fètides i consistents.
– Sistema nerviós. El nounat dorm la major part del dia i
es desperta degut a algun tipus d’estímul com la gana. La
Societat Espanyola de Neonatologia recomana la posició
de decúbit supí o lateral sense coixí en els lactants sans
per a dormir, ja que suposa una menor incidència en la
mort sobtada del lactant. Els nounats presenten una
sèrie de reflexos, com per exemple:
• Reflex del moro. Es produeix quan el nadó se sobresal-
ta per un so o moviment brusc. En resposta a aquests
estímuls, el nadó tira el cap enrere, obre els braços i les
cames, plora i després torna a col·locar els braços i les
cames en la posició original.
• Reflex de recerca i succió. En tocar la galta del nounat,
gira el cap en direcció a l’estímul amb la boca oberta i,
si se li col·loca alguna cosa a la boca, comença a succio-
nar.
• Reflex de la marxa. En col·locar el nounat en posició
vertical, subjecte per les axil·les sobre una superfície
plana, aixeca les cames alternativament com si volgués
caminar. Aquest reflex desapareix aproximadament al
mes (Figura 9.4). 9.4. Reflex de la marxa en un nounat.
210
• Reflex de prensió. Amb el nadó estirat, si se li toca amb alguna cosa el

palmell de la mà, provarà d’agafar-la. Aquest reflex desapareix als tres
o quatre mesos.
Vocabulari – Els òrgans dels sentits. Estan poc desenvolupats. El nadó pot fixar la
mirada en un objecte gran i seguir-lo, si es mou lentament, en un camp
Gemec neonatal: és un soroll lleu de fins a 90o. Percep la cara de la mare, però juntament amb la seva veu
audible que emet el nounat acompa- i moviment. La distància focal del nounat és d’entre 20 i 30 cm.
nyant la respiració en boquejades. És Gradualment, adquireix la capacitat d’enfocar un punt únic en el centre
característic en infeccions, insuficiència del seu camp visual.
respiratòria o quan la temperatura cor- – Regulació de la temperatura. Els mecanismes de regulació de tempera-
poral del nadó baixa.
tura no estan gaire desenvolupats i, com que tenen una superfície cor-
poral gran en relació amb la seva massa corporal, resulten molt sensi-
bles a la pèrdua de calor (Figura 9.5). Per aquest motiu, és important:
• Allunyar el nadó de corrents d’aire.
• Mantenir l’habitació a una temperatura adequada (entre 22 i 24 oC).
• Vestir-lo amb la roba adequada a la temperatura de l’habitació.
• Disposar d’una font de calor, com una làmpada, quan calgui despullar-
lo.
Signes d’hipotèrmia:
• Hipotonia. To muscular inferior al normal.
• Plor dèbil.
• Respiració superficial i lenta.
• Gemecs.
En regular malament la temperatura
corporal també pot aparèixer hiper-
tèrmia, si està massa abrigat o si la
temperatura de l’habitació és excessi-
vament alta. Els signes d’hipertèrmia
són:
• Augment de la irritabilitat.
• Respiració ràpida.
• Augment del ritme cardíac.
• Pell calenta i seca.
Davant de l’aparició de signes d’hipo-
tèrmia, haurem d’abrigar bé el nadó i
atansar-lo amb cura a una font de
calor. Davant de l’aparició de signes
d’hipertèrmia, cal desabrigar el nadó,
allunyar-lo de fonts de calor i, en amb-
9.5. Els nounats són molt sensibles a la pèrdua de calor.
dós casos, avisar el pediatra.
1·· Elabora una llista de consells per als pares destinada a evitar que els nens es refredin un cop que els
treuen de casa.
2 >> Valoració inicial i primeres cures del nounat

Des del mateix moment del naixement, el nen requereix una sèrie de
cures que s’inicien a la sala de parts i es continuen a la sala d’hospitalitza-
Web
ció.
Tot just néixer, el primer que s’ha de fer és netejar la cara del nadó amb www.portalplanetasedna.com.ar/enfer-
un drapet estèril, aspirar les secrecions bucofaríngies per permetre la res- meria.htm. Entrant en aquesta pàgina i
piració i cobrir-lo perquè no perdi calor. És molt important el contacte accedint a l’enllaç de nounats (Cures del
nounat), et podràs descarregar la Guia
amb la mare des del moment del naixement ja que, a part del llaç afectiu
de cures del nounat de l’Hospital
que s’estableix, els proporciona calor per contacte.
Universitari Reina Sofía de Còrdova.
2.1 > Valoració inicial

La valoració de l’estat del nounat es realitza a través del test d’Apgar, ano-
menat així per la Dra. Virginia Apgar, anestesiòloga especialitzada en obs-
tetrícia. Va ser desenvolupat el 1952 i permet realitzar una avaluació ini-
cial del nounat al minut i després, als cinc minuts, de néixer. Es mesuren
cinc àrees crítiques en l’avaluació del nen, assignant 0, 1 o 2 punts en
cada una:
Test de vitalitat del nounat, test d’Apgar

Signe 0 1 2
Freqüència cardíaca. Absent. < 100 bpm > 100 bpm
Esforç respiratori. Absent. Irregular, lent. Plor vigorós.
Extremitats una mica

To muscular. Flàccid. Moviments actius.
flexionades.
Resposta a estímuls
Sense resposta. Ganyotes. Plor.
(pas de sonda).
Acrocianosi, tronc
Coloració. Cianosi o pal·lidesa. Rosaci.
rosat.
La suma total de les puntuacions indica l’estat de vitalitat del nounat.

Depenent d’aquesta suma, s’adoptaran les mesures adequades per reani-
mar el nadó si fos necessari.
Les puntuacions globals orienten les mesures a adoptar:
– Apgar de 0 a 3: nounat intensament deprimit.
– Apgar de 4 a 6: nounat moderadament deprimit.
– Apgar de 7 a 10: estat satisfactori.
2.2 > Identificació

És imprescindible identificar el nounat en la mateixa sala de parts. Per
això, el més habitual és col·locar els braçalets o polseres a la mare i al nen,
en què constin el nom, els cognoms i el número d’història de la mare, el
nom del nen o nena, el sexe, la data i l’hora del naixement. La polsera es
col·locarà de manera que no pugui caure del turmell del nen però sense 9.6. Polsera d’identificació del nou-
nat.
comprimir-lo (Figura 9.6).
212
És aconsellable que la mantingui posada mentre estigui ingressat i que

només es retiri un cop sigui al domicili familiar (Figura 9.7).
També s’emplena una fitxa identificativa que acompanya la història clí-
nica i en què, a més de les dades de filiació de la mare i del nounat, es
recullen les empremtes dactilars de la mare i l’empremta plantar del
nadó.
2.3 > Profilaxi del nounat

La profilaxi del nounat inclou una sèrie de mesures i tractaments enca-
minats a evitar infeccions i complicacions, així com a detectar de forma
precoç certes malalties que poden ocasionar problemes greus al nounat.
Entre aquestes mesures, incloem les següents:
Cura dels ulls

És important la prevenció d’infeccions oculars adquirides en el canal del
part en les primeres 24 h de vida mitjançant l’aplicació de pomada oftàl-
mica d’eritromicina o aureomicina a l’1 % en dosi única.
Profilaxi de la malaltia hemorràgica

Donada la immaduresa del fetge, sobretot en nens prematurs, tots els
nounats presenten un dèficit dels factors de coagulació dependents de
la vitamina K, per la qual cosa es recomana l’administració d’1 mg d’a-
9.7. Polsera d’identificació de mare questa vitamina per via parenteral o oral, essent aquesta última menys
i nadó. segura.
Cures del cordó umbilical

Vocabulari El cordó s’ha de rentar durant el bany, però és important que en finalit-
zar quedi ben sec. Es desinfectarà amb alcohol de 70o o clorohexidina des-
Canal del part: és el canal, format
prés de cada canvi de bolquer, deixant-se al descobert o amb una gasa
pel coll de l’úter i la vagina, que ha
de travessar el nadó durant el naixe-
seca enrotllada. Un cop s’ha desprès, s’haurà de seguir la mateixa pauta
ment. fins que es cicatritzi per complet.
Prevenció de metabolopaties
El test de Guthrie, o prova del taló,
No escrigui en el requadre. La sang ha No escrigui en el requadre. La sang ha es realitza a Espanya des del 1978 i
de traspassar el paper completament de traspassar el paper completament
serveix per detectar malalties
metabòliques que, si no es tracten
Detecció d’hipotiroïdisme, hiperplàsia suprarenal
DETECCIÓ D’HIPERFENILALANINÈMIES i hemoglobinopaties a temps, poden produir danys irre-
Hospital naixement .................... Tarjeta núm. Hospital naixement .................... Tarjeta núm. versibles i retard mental. Mitjan-
DADES DEL NOUNAT (Empleni-les amb majúscula) DADES DEL NOUNAT (Empleni-les amb majúscula)
Cognoms ............................................................................... Cognoms ............................................................................... çant una petita punxada al taló del
Nom .......................................... Data naixement .................... Nom .......................................... Data naixement .................... nadó, es recull una mostra de sang
Pes en nàixer ..................... Setmanes de gestació .........Sexe ........ Pes en nàixer ..................... Setmanes de gestació .........Sexe ........
(tècnica que realitza la infermera).
Bessonada: SÍ NO Tipus de part: Eutòcìc Cesària Bessonada: SÍ NO Tipus de part: Eutòcìc Cesària
Data 2a mostra ................... Hores de vida ................... Data 2a mostra ................... Hores de vida ...................
Amb aquesta mostra s’impregnen
Lactància: Materna Artificial Mixta Medicaments: SÍ NO Transfusió: SÍ DATA: ........... NO Medicaments: SÍ NO uns cercles en una targeta de car-
Observacions: ......................................................................... Observacions: ......................................................................... tró que s’envia al centre de diag-
(A emplenar pel laboratori) (A emplenar pel laboratori)
FA ................. R .................... TA ................ R ................ FA ................. R .................... TA ................ R ................
nòstic de malalties moleculars. Es
FA ................. R .................... TA ................ R ................ FA ................. R .................... TA ................ R ................
realitza una extracció a les 48 h de
vida i una altra entre el 5è i el 7è
9.8. Targeta de metabolopaties.
dia. (Figura 9.8).
3 >> Cures generals del nounat

Els humans, en el moment de néixer, som totalment dependents per a
qualsevol activitat bàsica de la vida diària. Les cures de malalties
inclouen totes les mesures necessàries per proporcionar benestar al nou-
nat.
3.1 > Higiene del nounat

La higiene és una necessitat bàsica que els nounats no poden cobrir per si
mateixos. El personal d’infermeria ha de cobrir les necessitats bàsiques
d’higiene dels nadons per procurar-ne el benestar i proporcionar-los el
confort necessari. De la mateixa manera, ha d’ensenyar a la mare prime-
renca com realitzar aquestes tècniques (Figura 9.9). Dins de les accions que
podem realitzar per aconseguir aquest objectiu, figuren:
– El bany del nounat.
– La hidratació i les cures de la pell.
9.9. Bany del nounat.
– El canvi del bolquer.
– La cura del nas.
– La cura de les ungles.
Tècnica
Higiene del nounat

·· Es recomana el bany diari a partir de les 24 h del naixement, quan el risc de refredament del nadó és
menor. Es pot fer a qualsevol hora del dia, però es recomana fer-ho després de l’última presa de la tarda
per facilitar la relaxació i el son del nadó.
Material: banyera de nadons, xopadors, tovalloles, guants, sabó neutre i esponja suau, oli d’hidra-
tació, roba del nadó i bolquer, gases estèrils, alcohol de 70º i sèrum fisiològic.
Protocol:
1. Preparar el material.
2. Preparar l’aigua del bany a uns 36 ºC i mai més de 10-15 cm de profunditat.
4. Col·locar un xopador i desvestir el nadó.
5. Rentar-li els ulls amb una gasa humitejada amb sèrum fisiològic en sentit de l’angle intern de l’ull cap
a l’extern i usant una gasa per a cada ull.
6. Introduir el nen a la banyera subjectant-lo per darrere de les espatlles i amb el cap recolzat al nostre braç.
7. Iniciar el bany pel cap, procurant que l’aigua no li caigui per la cara, utilitzant esponja i sabó suau.
8. Continuar per la resta del cos.
9. Pel que fa a la higiene genital, en les nenes la neteja s’ha de fer des de la vulva cap a l’anus, assegu-
rant-se que no quedin residus de femta als plecs de la vulva. Per la seva banda, en els nens, cal retrau-
re el prepuci sense forçar per a la seva higiene.
10. Treure el nadó de la banyera cobrint-lo amb una tovallola seca i dipositar-lo en una superfície llisa i estable.
11. Assecar amb suavitat el nen, amb especial atenció als plecs (axil·les, pavelló auricular, plecs del coll,
melic, etc.).
214
12. Aplicar oli hidratant (és preferible a la crema, sobretot en el primer mes, ja que s’absorbeix millor).
13. Netejar el melic amb una gasa estèril i alcohol de 70º i enrotllar-hi una gasa seca.
14. Posar-li un bolquer sec i vestir-lo.
15. Col·locar-lo al bressol.
17. Treure’s els guants, rentar-se les mans i anotar les possibles incidències.
Observacions:
– L’habitació ha d’estar a una temperatura de 22-25 ºC i sense corrents d’aire.
– En les primeres setmanes, no ha de ser un procés massa llarg per evitar la pèrdua de calor.
– Usar sabó en petites quantitats per evitar eliminar la capa àcida de la pell.
– No posar aparells elèctrics, com calefactors, prop de la banyera per evitar accidents.
– Realitzar la higiene genital i el canvi de bolquer tantes vegades com sigui necessari al llarg del dia.
– Sota cap concepte es pot deixar el nen sol al bany ni al canviador.
– No s’han d’introduir mai bastonets per rentar-li les orelles.
Cures del nas. El nas del nadó s’obstrueix fàcilment. Si existeixen secre-
cions, s’han de netejar les fosses nasals amb sèrum fisiològic, preferent-
ment abans de les preses.
Cures de les ungles. Si no és necessari, no s’han de tallar fins als 20-30 dies
de vida, degut a la dificultat per distingir el dit de l’ungla. S’ha d’utilitzar
una tisora neta de punta rodona o, si es prefereix, es poden llimar. Les
ungles dels peus es tallaran rectes i les de les mans en forma corba, procu-
rant en ambdós casos no tallar al límit de la pell per evitar que les ungles
es clavin al dit.
3.2 > Vestit del nounat

La roba del nounat ha de reunir unes característiques determinades per-
què sigui còmoda i segura. Entre les recomanacions sobre aquest aspecte,
es poden destacar les següents:
– Ha de ser còmoda i adequada per a les dimensions del nen, de forma que
li permeti moure’s lliurement (Figura 9.10).
– Que sigui fàcil de posar i treure.
– Preferiblement, de fibres naturals, de cotó o de fil. Els teixits sintètics dis-
minueixen la transpiració i poden provocar reaccions a la pell.
– Evitar les peces de vestir que deixin anar pèl i fils, així com les que contin-
guin costures, traus, botons, llaços o cinturons que puguin oprimir el nen.
– No cal abrigar els nadons en excés. La majoria dels casos de sudamina
(lesions superficials a la pell per excés de calor i humitat) són provocats
per un excés de roba. També cal evitar tapar-lo massa al llit per prevenir
la síndrome de mort sobtada del lactant.
– Calçat. Fins al 6è-8è mes, s’han de mantenir els peus sense calçat. Si l’am-
bient és fred, s’abrigarà el nen amb peücs o mitjons. Si s’utilitza algun
tipus de calçat, haurà de ser completament flexible i de mida prou gran
9.10. La roba del nounat ha de ser perquè no pressioni cap de les estructures del peu, tenint en compte el
còmoda i segura. ràpid ritme de creixement dels nens en aquesta edat.
4 >> Alimentació del nounat

L’alimentació és un dels factors que més influeixen en salut a qualsevol
edat. En el cas dels nounats, cal tenir en compte les característiques del Web
seu aparell digestiu, per la qual cosa l’alimentació ha de ser materna o
www.aeped.es/protocolos/nutricion/ind
amb preparats que la imitin.
ex.htm. En aquesta pàgina web de
l’Associació Espanyola de Pediatria,
4.1 > Lactància materna
podràs ampliar coneixements sobre ali-
L’alimentació és la base fonamental per al desenvolupament del nounat. mentació infantil i trobar informació
L’Organització Mundial de la Salut recomana la lactància materna de sobre alteracions alimentàries i una
forma exclusiva fins als sis mesos d’edat i, a partir d’aquesta edat, conti- taula d’introducció d’aliments en els
nuar mentre s’introdueixen gradualment la resta d’aliments fins als dotze nens.
mesos, prolongant-se posteriorment el temps que la mare i el nen vulguin.
Segons l’OMS, la lactància és la manera ideal d’alimentar el nounat i supo-
sa una base incomparable per al desenvolupament emocional i afectiu del
nadó. També proporciona uns beneficis per a la mare que no es poden
aconseguir amb cap altre tipus d’alimentació.
L’alimentació artificial, per molt sofisticat que sigui el seu disseny, no pot
aportar els beneficis que ofereix la lactància materna.
La composició de la llet materna varia segons el seu moment de produc-
ció, adaptant-se a les necessitats nutricionals i de desenvolupament del
tub digestiu del nounat. En línies generals, podem dir que:
– Els primers 12 dies segrega calostre, un líquid groc, ric en proteïnes,
vitamines i immunoglobulines (proteïnes del sistema immunitari,
defenses).
– Entre el 13è i el 30è dies, segrega llet de transició, amb menys proteïnes
i més greix i lactosa que el calostre, aportant un alt nivell calòric.
– A partir del segon mes, segrega la llet definitiva.
L’inici de la lactància s’ha de realitzar en les primeres hores del postpart,
evitant preses de sèrum o biberons. Això afavoreix el contacte mare-fill. A
més, la succió per part del nadó suposa el primer estímul per a la secreció
làctia (Figura 9.11).
La lactància materna es pot realitzar a demanda o controlada. Sol ser la mare
la que elegeix en funció de l’opinió del seu pediatra. En la lactància a deman-
da, no s’ha d’esperar que el nen plori: si està despert, buscant o amb un incre-
ment d’activitat, se li ha d’oferir el pit ja que, quan el nen està irritable, l’a-
lletament resulta més difícil. En les primeres setmanes, fins que la lactància
estigui ben establerta, s’ha de despertar i posar a mamar el nen si no es des-
perta a les 4 hores d’haver mamat.
En la lactància controlada, s’estableixen preses cada tres hores, independent-
ment del fet que el nen estigui despert o no.
En ambdós casos, en nens de pes normal i sense complicacions, cal establir
una pausa nocturna de sis hores, si és possible, per afavorir el descans de la
9.11. El personal d’infermeria ha d’a-
mare i del nen. La lactància a demanda és més fàcil d’establir i sembla tenir judar i proporcionar les condicions
més avantatges, almenys en el primer mes, ja que si el nadó menja quan vol ideals perquè la lactància materna es
realitzi d’una forma adequada.
està més tranquil.
216
Avantatges de la lactància materna
Avantatges per a la salut del nen Avantatges per a la salut de la mare

- Augmenta el vincle afectiu. - Disminució del sagnat postpart i milloria de l’anèmia.
- Incrementa l’autoestima i la seguretat en el nen. - Augment de la contracció uterina, amb una més
- Té especificitat d’espècie. ràpida recuperació de la mida uterina.
- Es digereix millor. - Accelera la recuperació de pes i silueta.
- Produeix menor reflux gastroesofàgic. - Estalvi de ferro (no menstruacions).
- Accelera la maduració intestinal. - Espaiament d’embarassos.
- Afavoreix la flora intestinal no patògena. - Disminueix el risc de càncer de mama premenopàusic
- Menor incidència de càries i maloclusió. i càncer d’ovari.
- Disminueix la incidència i/o gravetat de les - Disminueix el risc de fractures espinals i de maluc
infeccions del lactant (diarrees, infeccions postmenopàusic.
respiratòries baixes, otitis mitjana aguda, - Vivència plaent i única, satisfacció personal.
infecció d’orina). - Millor vincle mare-nadó, millor comunicació entre
- Millor evolució cognitiva del nen. els dos.
- Menor risc de síndrome de mort sobtada del - Menys depressió postpart o aparició més tardana.
lactant (SMSL).
- Menor risc de certes malalties (celiaquia,
diabetis mellitus insulinadependent, malaltia
inflamatòria intestinal, al·lèrgies, esclerosi
múltiple, leucèmia, limfoma, hipertensió arterial,
obesitat, etc.).
Avantatges econòmics
- Menor cost econòmic (fórmules infantils, articles per a biberons, fàrmacs, etc.).
- Menor despesa sanitària.
- Menor absentisme laboral dels pares.
- Menor impacte mediambiental (menys indústries, menys residus industrials, menys llaunes, pots, cartrons, etc.).
Font: Programa d’atenció al nen sa de l’Àrea 8 de Madrid.
Tècnica
Lactància materna
·· El personal d’infermeria ha d’ajudar i proporcionar les condicions ideals per tal que la lactància mater-
na es realitzi d’una forma natural.
Material: material d’higiene i roba per canviar el nadó.
Protocol:
1. Procurar un ambient tranquil i relaxat.
2. Indicar a les mares la necessitat de rentar-se bé les mans abans de cada persa.
3. La mare s’ha de situar còmodament (asseguda o en decúbit lateral).
4. Situar el nadó amb l’abdomen tocant l’abdomen de la mare i la cara a l’alçada del pit.
5. La mare subjectarà el nen envoltant-lo amb un braç i recolzant el seu cap a l’avantbraç.
6. Amb l’altre braç se subjectarà el pit una mica darrere de l’arèola, comprimint-lo lleugerament perquè
no tapi el nas del nadó en el moment de la lactància.
7. S’indica a la mare que ha de fregar els llavis del nadó amb el mugró per estimular el reflex de succió i,
quan obri la boca, atansar el nen al pit i no a la inversa.
8. El nen mamarà aproximadament 10 minuts de cada pit.

9. Per buidar-los alternativament, en la següent presa es començarà per l’últim pit de la presa ante-
rior.
10. Mantenir el nen incorporat perquè expulsi l’aire. Si és necessari, ajudar-lo amb uns copets suaus a
l’esquena.
11. Canviar el bolquer si fos necessari.
12. Estirar el nadó al seu bressol en decúbit lateral per evitar aspiracions si regurgita.
13. Anotar possibles incidències durant o després de la lactància.
Observacions:
– No és necessari rentar el pit abans i després de les preses. La higiene diària és suficient.
– Avisar la infermera si apareixen clivelles, congestió mamària o qualsevol altra complicació.
– No administrar suplements (aigua, sèrum glucosat, fórmula adaptada, etc.), llevat que estiguin indicats
pel pediatra.
– La llet es pot extraure de manera manual, amb bombes de tipus cilíndric (llevallets convencional) o amb
bombes elèctriques, i conservar-la per donar en la presa posteriorment. Les condicions de conservació en
aquest cas són:
• A la nevera: 2 dies.
• Al congelador: 2 mesos en la part més freda.
• Guardar en un recipient hermèticament tancat (transparents) o en bosses especials.
• La descongelació es farà passant la llet del congelador al frigorífic, mai a temperatura ambient.
• Escalfar al bany maria, no bullir.
• S’ha de consumir en les primeres 24 hores després de descongelar-se.
Principals signes d’alletament ineficaç

Els possibles problemes amb la lactància materna han de ser detectats
com abans millor per aconseguir un desenvolupament adequat per mitjà
de la lactància.
Els principals signes que ens poden indicar un problema en la lactància
són:
– Pèrdua de pes del lactant major del 7 % respecte del pes registrat en el
moment de néixer.
– Pèrdua continuada de pes després del tercer dia.
– Menys de tres deposicions en 24 hores en els primers dies.
– Femta meconial després del quart dia.
– Menys de tres bolquers molls en 24 hores després del quart dia.
– Lactant irritable i inquiet, adormit o que refusa les preses.
– Deglució no audible durant les preses.
– No hi ha canvi apreciable en el pes o mida dels pits després de la
presa.
– Mal de mugrons persistent o creixent.
– Congestió mamària que no millora alletant.
– Lactant que no ha començat a guanyar pes després del cinquè dia.
– Lactant que no ha recuperat el pes del néixer cap al dia 14. 9.12. L’alletament ineficaç provoca
– En la mare, el pit no es buida després de la presa i, per això, el pit es conseqüències en la mare i en el lac-
tant.
congestiona i fa mal.
218
4.2 > Lactància artificial

La lactància artificial o fórmules adaptades són els productes far-
macèutics alimentaris utilitzats com a substitutius totals o par-
cials de la llet humana, que proporcionen una aportació adequa-
da de nutrients per a la necessitat del lactant.
Són llets elaborades a partir de la llet de vaca, mitjançant modifica-
cions, per assimilar-les a la llet materna però que, donada la complexi-
tat en la composició de la llet materna, en cap cas pot oferir tots els
avantatges que aquesta proporciona. S’utilitzen quan la lactància
materna no és possible, és insuficient o la mare opta per aquesta possi-
bilitat.
Tipus de fórmules infantils

La composició de les fórmules per a lactants ha de seguir els criteris de
l’ESPGAN (Societat Europea de Gastroenterologia i Nutrició Pediàtrica).
Existeixen dos tipus de fórmules per a lactants:
– Fórmules d’inici o fórmules infantils “1”: cobreixen per si soles totes
les necessitats nutritives del lactant sa no prematur durant els pri-
mers 6 mesos de vida.
9.13. Lactància artificial.
– Fórmules de continuació o fórmules infantils “2”: s’usen a partir dels
4-6 mesos conjuntament amb altres aliments (alimentació comple-
mentària). Estan menys modificades que les d’inici, ja que el tub
digestiu del lactant ha madurat prou com per tolerar-les.
El seu ús és imprescindible fins als 12 mesos i es recomana seguir-les
usant fins als tres anys en comptes de la llet de vaca.
Preparació dels biberons
Si les condicions de salubritat de l’aigua de l’aixeta són adequades, no
és necessari bullir-la. En cas contrari, cal bullir l’aigua, encara que
durant no més de tres minuts, degut al risc de concentració dels soluts
(sals, substàncies inorgàniques, etc.). També es poden preparar amb
aigua mineral. Per fer-ho, s’han d’elegir les que indiquin a l’etiquetatge
que són aptes per a l’alimentació infantil degut a la seva baixa minera-
lització. No cal bullir-les, però només es poden usar en les primeres
24 h després d’obertes (Figura 9.13).
Des de fa algun temps, es comercialitzen aigües tractades especialment
per a la preparació d’aliments infantils, que només s’han d’usar per
aquesta finalitat i no com a aigua de beguda. Fins als sis mesos, es reco-
mana bullir biberons i tetines durant 10 minuts després de rentar-los
amb aigua i sabó amb un raspall especial i esbandir-los bé. Passat aquest
període, únicament és necessària la seva neteja a fons.
Les fórmules infantils es presenten en dues formes: pols, envasat en
pots o bosses, i líquid preparat, envasat en botella o cartró.
9.14. Les fórmules d’inici cobreixen
les necessitats nutritives del lactant
Per preparar el pols, cal seguir les instruccions del fabricant.
sa durant els primers 6 mesos de Habitualment, cal afegir, usant la cullereta dosificadora, una mesura
vida.
rasa i sense comprimir per cada 30 ml d’aigua.
S’ha de posar primer la quantitat total d’aigua i després s’afegeixen les

culleretes de llet en pols. A continuació, cal sacsejar fins a la completa
dissolució del pols. El volum d’aigua ha de ser sempre un múltiple de
30, independentment de la quantitat que hagi de prendre el nadó, per
tal que s’hi pugui afegir un nombre exacte de culleretes.
És important no usar les culleretes d’una marca per preparar llet d’una
altra marca diferent. Les quantitats són establertes pel pediatra.
Preparar els biberons amb més culleretes de les indicades, no només no
alimenta més, sinó que pot causar greus problemes de salut al nen,
podent arribar a la mort per produir solucions massa concentrades.
Pel que fa a les fórmules líquides, únicament cal escalfar la quantitat
indicada sense arribar a bullir i administrar-la al moment.
Tècnica
Lactància artificial
·· És l’alimentació per mitjà de preparats farmacèutics.
Material: material d’higiene i roba per canviar el nadó, biberons i tetines, fórmula adaptada a
l’edat del nadó i escombretes per rentar biberons.
Protocol:
1. Rentar-se les mans abans de preparar el biberó.
2. Preparar la quantitat pautada de llet, seguint estrictament les indicacions del fabricant.
3. Procurar un ambient tranquil i relaxat.
4. Comprovar que el nen estigui net. Si no ho està, canviar-li el bolquer perquè estigui còmode.
5. Comprovar la temperatura del biberó fent-ne caure unes gotetes al canell. Si s’ha escalfat amb microo-
nes, cal sacsejar el biberó abans de donar-lo ja que aquests aparells no escalfen uniformement.
6. Asseure’s còmodament i amb l’esquena recolzada. Descansar els peus sobre una banqueta permet elevar
els genolls i subjectar més còmodament el nadó.
7. Situar el nadó en posició com si se li hagués de donar el pit.
8. Fregar els llavis del nadó amb la tetina perquè obri la boca i introduir-la a la boca per sobre de la llengua.
9. Tenir cura que la inclinació del biberó sigui suficient perquè la tetina sempre estigui plena de llet, de
forma que el lactant no tragui aire.
10. En acabar la presa, mantenir el nadó incorporat fins que eructi, ajudant-lo si és necessari.
11. Comprovar si el nadó ha fet deposició, netejar-lo i canviar-li el bolquer, si fos necessari.
12. Estirar el nadó al seu bressol en decúbit lateral per evitar aspiracions si regurgita.
13. Rentar el biberó i la tetina amb una escombreta adequada, esbandint-los bé en acabar.
14. Guardar el biberó de forma que no es contamini fins a la següent presa o enviar-lo a esterilitzar si el pro-
tocol de l’hospital així ho indica.
15. Anotar la quantitat d’aliment que ha pres el nadó i les incidències, en cas que n’hi hagi.
Observacions:
– No donar mai el biberó amb el nen estirat.
– Comprovar que l’orifici de la tetina permet un degoteig continuat o que no és excessivament gran.
220
5 >> Seguiment del lactant

El nadó requereix un seguiment, que s’inicia en néixer, a l’hospital, i es
continua al centre de salut segons el protocol d’atenció al nen de cada
àrea sanitària.
El seguiment inclou múltiples aspectes, entre els quals podem destacar els
següents:
– El pes.
– La talla.
– Calendari de vacunacions.
9.15. Pesada d’un maniquí infantil.
5.1 > El pes

Per pesar el nadó es fan servir unes bàscules especials denominades pesa-
nadons, que es troben únicament en consultes mèdiques i farmàcies
(Figura 9.15).
Tècnica
Pes del nadó

·· La pesada s’ha de realitzar sempre en les mateixes condicions per tal que el resultat sigui fiable.
Material: pesanadons, llençolet o xopador.
Protocol:
1. Col·locar el pesanadons en un lloc pla i estable.
2. Posar un llençolet o xopador sobre del pesanadons.
3. Calibrar el pesanadons.
5. Despullar el nadó i col·locar-lo al centre del pesanadons.
6. Mantenir una mà sobre del nadó, sense tocar-lo, com a mesura de precaució durant tota la tècnica.
7. Amb l’altra mà, ajustar primer el comandament dels quilos i després el dels grams. En les bàscules elec-
tròniques, accionar el botó d’inici del pes.
8. Col·locar el nadó en una taula auxiliar per vestir-lo i deixar-lo al seu bressol en posició adequada.
9. Treure’s els guants i rentar-se les mans I anotar el pes, així com qualsevol altra incidència observada.
Observacions:
– L’habitació on es realitzi la pesada estarà a una temperatura adequada per tal que el nadó no es refredi.
– No deixar mai sol el nounat, ni al pesanadons ni al canviador.
5.2 > La talla

La mesura del nounat es realitza en uns mesuradors especials denominats
infantòmetres. Poden ser de molts tipus, però gairebé tots es basen en una
taula horitzontal graduada, que pot ser de diversos materials i dos suports
perpendiculars, un de fix per al cap i un altre de mòbil per als peus.
Tècnica
Mesura del nadó

·· Per realitzar aquesta tècnica, és aconse-
llable que col·laborin dos auxiliars: un man- Material: infantòmetre i llibreta d’anotacions.
tindrà el cap del nadó en posició i l’altre
fixarà els peus i realitzarà la mesura.
Protocol:
2. Col·locar l’infantòmetre en una superfície llisa i estable.
3. Col·locar el nen en decúbit supí sobre la taula, amb l’eix del cos alineat sobre seu, els malucs i els
genolls estesos i els peus descalços a 90º.
4. Un auxiliar mantindrà amb les dues mans el cap del nadó tocant al suport fix, de manera que la línia
imaginària que passa des de l’ull a l’orifici auditiu extern sigui perpendicular a la taula (posició de
Frankfurt).
5. L’altre auxiliar estendrà els genolls del nen amb una mà i amb l’altra ajustarà el suport mòbil a les
plantes dels peus, efectuant aleshores la medició.
6. Col·locar el nadó al seu bressol.
7. Treure’s els guants i rentar-se les mans i anotar la talla, així com qualsevol incidència observada.
L’evolució en la talla i el pes s’anoten a les taules de creixement. Estan dis-

senyades amb corbes diferents per a nens i nenes. Les primeres taules
abracen de 0 a 2 anys, mentre que la següent escala va des dels 2 als 18
anys. Amb aquestes taules podem representar el ritme de creixement i
comparar-lo amb les mitjanes representades a les taules (Figura 9.16).
NENS 0 A 2 anys NENES 0 A 2 anys

LLARGADA LLARGADA
PES PES
LLARGADA LLARGADA
Pes Pes
EDAT (mesos) EDAT (mesos)
9.16. Taules de creixement de nens i nenes de 0 a 2 anys.

222
5.3 > Vacunacions

Reducció de la mortalitat infantil La vacuna és un producte biològic que s’utilitza per obtenir una
Segons informes d’UNICEF de setembre immunització activa artificial. Constitueix el mitjà de prevenció
de 2007, la mortalitat infantil al món conegut més efectiu, per la qual cosa és fonamental el seguiment
s’ha reduït en una quarta part des del del calendari vacunal recomanat per cada comunitat.
1990, fet que suposa uns 3 milions de
En l’actualitat, les vacunes s’obtenen a partir dels propis agents infeccio-
morts menys a l’any, gràcies a les vacu-
sos (virus o bactèries) contra els quals es pretén immunitzar, els quals se
nacions, la lactància materna i la pre-
venció de la malària.
sotmeten a modificacions per eliminar el seu poder patogen. Així, hi ha
vacunes de microorganismes atenuats, morts o inactivats.
Les vacunes poden resultar alterades si no es compleixen estrictament les
recomanacions de conservació.
Pel que fa als auxiliars, és fonamental que mantinguin la cadena del fred
en tot moment.
En rebre les vacunes, cal comprovar-ne la data de caducitat i les condi-
cions en què arriben.
Si cal transportar-les, s’utilitzaran neveres portàtils amb acumuladors de
fred i no es deixaran mai fora de la nevera fins al moment de la seva admi-
nistració.
El calendari vacunal varia segons el país i la comunitat autònoma. Des del
Ministeri de Sanitat, a través del Consell Interterritorial del Sistema
Nacional de Salut, es donen unes recomanacions generals que després
cada comunitat adapta segons els seus recursos i necessitats.
El calendari actual recomanat pel Consell Interterritorial és el següent
(Figura 9.18):
9.17. La mortalitat infantil s’ha

reduït, entre altres coses, gràcies a
CATALUNYA
les vacunacions. CALENDARI DE VACUNACIONS 2006
EDAT
VACUNES
mesos mesos mesos mesos mesos mesos anys anys anys anys anys anys anys anys
Poliomielitis
Diftèria-Tètanus-Pertussis
Web
Haemophilus-Influenzae b
www.msc.es/ciudadanos/proteccionSalu
Xarampió Rubèola-Parotiditis
d/infancia/vacunaciones/programa/vac
unaciones.htm. En aquesta pàgina web, Hepatitis B
podràs trobar els calendaris vacunals
vigents en les diferents comunitats autò- Meningitis Menigocòccica C
nomes.
www.vacunasaep.org/profesionales/cal Varicel·la
endaresp.php. En aquesta pàgina web, (a)

Es prorroga la vigència del programa pilot de vacunació antihepatítica A + B, pel qual s’estableix el calendari de
també podràs trobar els calendaris vacu- vacunacions sistemàtiques, adreçat a l’alumnat de 6è curs d’educació primària, fins al curs escolar 2013-2014 inclòs.
(b)
Persones que no hagin passat la malaltia ni hagin estat vacunades amb anterioritat, seguint indicacions de la fitxa
nals en les diferents comunitats autòno- tècnica.
mes, així com informació diversa sobre
9.18. Calendari de vacunació.
les vacunes.
5.4 > Motius de consulta més freqüents en el nen sa Web

Els nounats solen presentar una sèrie de problemes, com són:
– Còlics del lactant. Són episodis més o menys freqüents de plor intens, www.aibarra.org/enfermeria/Profesiona
inconsolable, amb flexió de cames, que poden durar fins a diverses l/temario/tablas.htm#Cuadro%20de%20
Tablas. En aquesta pàgina, trobaràs tau-
hores, i solen aparèixer al vespre. Solen començar a partir de la segona
les de normalitat i esquemes d’actuació
setmana de vida i desapareixen cap al tercer o quart mes.
ràpida enfront de diverses patologies en
El seu origen és desconegut i, quan apareix el còlic, és convenient man-
pediatria.
tenir la calma i parlar al nen pausadament i amb veu suau. A vegades,
www.aeped.es/infofamilia/index.htm.
s’alleugen amb massatges abdominals en el sentit de les agulles del En aquesta pàgina web de l’Associació
rellotge. Espanyola de Pediatria pots trobar enlla-
– Esternuts i tos. Són freqüents en els primers dies de vida, no represen- ços amb informació variada sobre aspec-
ten cap patologia, no necessiten cap tractament i desapareixen sols. tes del nen sa i diverses patologies infan-
– Sanglot. Es produeix per l’estímul del diafragma quan l’estómac està tils.
molt ple i distès. És normal després de les preses i, si és freqüent, es pot www.aeped.es/protocolos/neonatolo-
evitar donant la presa abans que el nadó estigui massa nerviós i famo- gia/index.htm. En aquesta pàgina troba-
lenc perquè mengi més a poc a poc i es disminueixi així la distensió gàs- ràs els protocols de l’Associació Espa-
trica. nyola de Pediatria referents a múltiples
– Regurgitacions. Molts nadons regurgiten petites quantitats d’aliment patologies neonatals.
després de les preses. Cal no confondre-ho amb vòmits. Sempre que el

nen guanyi pes i no s’associï a altres símptomes, no té importància i de-
sapareix sol.
– Prevenció d’accidents. Els accidents infantils són la primera causa de
mortalitat infantil. Mantenint unes normes d’actuació i una sèrie de
cures es poden prevenir. Segons tots els estudis, les cures preventives són
eficaces i aconsegueixen una notable disminució de la taxa de mortali-
tat per aquesta causa.
– Síndrome de la mort sobtada del lactant. Es defineix com la mort sobta-
da d’un nen menor d’un any d’edat, per a la qual no es troba explicació.
El diagnòstic es fa per exclusió i se suposa que té diverses etiologies. Hi
ha un predomini del sexe masculí en la majoria dels estudis. La màxima
incidència es produeix entre els 2 i 3 mesos d’edat. La majo-
ria dels casos ocorren entre la mitjanit i les 9 del matí. S’ha
suposat que es produeix durant el son, en els mesos freds i
humits (doble incidència) més que no pas en els càlids i secs.
Activitats preventives per evitar la mort sobtada:
• Aconsellar sobre la postura del lactant durant el son: evi-
tar la posició en pron durant el son fins als 6 mesos d’e-
dat (Figura 9.19).
• Evitar matalassos massa tous i coixins, penjolls al coll o
qualsevol altre objecte que pugui causa asfíxia durant el
son, com cintes i cordons en les immediacions del bressol.
• Mantenir en l’habitació una temperatura de 20 a 22
graus centígrads.
• Evitar tapar excessivament el nadó, fins i tot si el nen té
febre.
• Es desaconsella fumar en presència del nadó.
• No compartir el llit amb adults.
• Promoure la lactància materna, mantenint-la durant 9.19. La postura correcta del lactant durant el son és una
com a mínim els primers 6 mesos. mesura preventiva molt important.
224
Idees clau
Característiques – Anatòmiques i morfològiques

del nounat normal – Fisiològiques
– Test d’Apgar
Valoració i – Profilaxi
primeres cures – Identificació
– Cures del cordó
NOUNAT
– Higiene – Lactància materna

Cures generals
– Alimentació – Lactància artificial
– Pes
Seguiment del
– Talla
nounat
– Vacunacions
Activitats finals
.: CONSOLIDACIÓ :.
1·· Compara les característiques anatòmiques dels nounats amb les dels adults i identifica les diferèn-
cies que en un nadó són normals però que en un adult serien patològiques.
2·· Busca a Internet imatges de:
– Lanugen.
– Vèrnix caseosa.
– Milium.
– Qualsevol altra característica cutània dels nounats que puguis trobar.
3·· Busca informació i realitza un dibuix amb les diferents proporcions corporals que presenta el cos humà
des del naixement fins a l’edat adulta.
4·· Identifica quines causes poden provocar el refredament o augment de calor en els nounats i indica
com evitar-les.
5·· Busca a Internet reflexos del nounat que no figurin al llibre.
6·· Investiga a Internet sobre les malalties metabòliques.
7·· Realitza un quadre amb les mesures oportunes per ensenyar-li a donar el pit a una mare primerenca
que no ho sap fer.
8·· Analitza les diferències entre la lactància materna i la lactància artificial, i elabora un informe amb
les teves conclusions sobre quina és millor i per què.
9·· Compara el calendari vacunal de la teva comunitat amb el de la resta d’Espanya i busca la diferències.
10·· Busca informació sobre els accidents infantils i les mesures de prevenció.
.: APLICACIÓ :.
1·· Realitza un esquema amb les diferències dels valors de les constants vitals normals per a un nounat i
un adult.
2·· Amb l’ajuda d’un maniquí, simula la tècnica del bany del nounat, elegint el material adequat i obser-
vant les mesures de seguretat.
3·· Practica la tècnica de canviar el bolquer a un nadó (incloent vestir-lo i desvestir-lo) amb un maniquí
infantil.
4·· Realitza la preparació de biberons seguint les instruccions del fabricant d’una llet per a nens i tenint
cura de les mesures de seguretat per a una alimentació artificial.
5·· Realitza la tècnica de pesar un nadó amb l’ajuda d’un maniquí i una bàscula per a nadons.
6·· Realitzeu la tècnica de la mesura del nadó entre dos companys, segons el protocol que apareix al
text.
7·· Amb l’ajuda de les pàgines web esmentades en aquesta unitat, recopila informació sobre les vacunes
(tipus, composició, contraindicacions, etc.).
8·· Identifica els accidents més freqüents en l’edat infantil i elabora un pla de consells per prevenir-
los.
226
Cas final
Pla de cures del nounat

·· Nen nounat que ingressa a la unitat de puèrperes juntament amb la seva mare, després d’un embaràs i
part normal. En néixer pesa 3,500 kg, mesura 52 m i té un perímetre cefàlic de 36 cm. Bona coloració de
pell i mucoses. Temperatura de 36,3 ºC i resta de constants normals. Elaborar un pla de cures durant l’es-
tada a l’hospital.
Solució ·· El pla de cures del nadó es basarà en els protocols de cada centre i en les necessitats parti-
culars del nounat. Com a norma general, ha d’incloure els següents punts:
– Recepció i registre:
• Comprovació de les dades del nen i de la mare.
• Registre en el llibre d’ingressos.
• Comprovació que el nen té posada la polsera identificativa de forma segura.
• Comprovació i registre de les constants vitals en el moment de l’ingrés i posteriorment segons pro-
tocol.
– Assegurar el descans:
• Control de visites.
• Evitar activitats d’infermeria durant la nit tan com sigui possible.
• Informació als pares sobre la postura més segura per dormir.
– Cures bàsiques del nadó:
• Bany del nadó a partir de les 24 h, vigilant:
– Temperatura de l’aigua.
– Temperatura de l’ambient.
– Mesures de seguretat.
• Pes i talla segons protocol.
• Cures del melic.
• Canvi de bolquer sempre que sigui necessari.
– Alimentació:
• Consells sobre l’elecció del tipus d’alimentació (materna o artificial).
• Aconsellar sobre la tècnica correcta per donar el pit i ajudar, si fos necessari.
• Horaris de les preses.
• Vigilància eficaç de la lactància.
– Programar i preparar material per realitzar les proves metabòliques.
– Vigilar les diüresis (es produirà en les primeres 24 h):
• Volum.
• Aspecte.
– Vigilar deposició:
• Aspecte (meconi, femta de transició, etc.).
• Freqüència.
• Quantitat.
– Informar els pares sobre la prevenció d’accidents.
Unitat 9 - Cures del nounat REVISTA SANITÀRIA
LA REVISTA DEL COL·LEGI DEDICA LA SEVA PORTADA

AL DR. ANTONIO GARRIDO-LESTACHE
Segell emès l’11 de juliol de 2005 i dits. El dibuix que formen els de la Comunitat de Madrid, apro-
presentat a l’Aula Cajal de solcs i les crestes que existeixen en vada per unanimitat de tots els
l’Icomem per commemorar l’a- la cara palmar dels dits de la mà grups polítics i publicada al
portació del Dr. Garrido-Lestache de cada ésser humà és únic i irre- Butlletí Oficial de la Comunitat
a la seguretat infantil. El primer petible. Podia suposar el millor de Madrid el 7 d’abril de 1995.
acte jurídic en la vida d’un indivi- mètode d’identificació també per
du al nostre país és la declaració als nounats, encara que en els S’hi estableix ja el dret dels nens
de naixement al Registre Civil, nens no és fàcil aquest sistema, en “a ser correctament identificats
però aquesta declaració no pre- ser els seus relleus digitals molt en el moment del seu naixement,
sentava fins ara les mateixes petits i la seva fixació molt difícil. d’acord amb els mètodes més
garanties que tenen molts altres avançats i precisos, mitjançant un
La tenacitat del Dr. Garrido-
actes jurídics, en què es requereix Lestache ha aconseguit el que Document d’Identificació Infan-
la signatura o les empremtes digi- semblava impossible: que avui en til, que es lliura immediatament
tals. En aquest primer acte, no hi dia sigui possible identificar després del part”.
havia ningú que identifiqués de manera inequívoca un ésser El Document d’Identificació
aquest nou ésser humà, llevat l’in- humà des del moment del seu Infantil és expedit pel centre sani-
forme certificat pel metge o la lle- naixement. De fet, va aconseguir
vadora. Per això, es feia necessari tari en què té lloc el part. El 22 de
culminar amb èxit la identifica-
crear un element nou que identi- maig de 1996 es va donar a conèi-
ció d’un nounat, mitjançant l’ob-
fiqués de forma inequívoca els xer el Document d’Identificació
tenció de les seves empremtes
nounats, impedint confusions, digitals, a l’octubre de 1990. Infantil preparat per un equip de
negligències, segrestos o comerç Immediatament, ho va donar a professionals de la Direcció
de nens. conèixer a la comunitat científica General de Prevenció i Promoció
nacional i internacional i va de la Salut de la Comunitat de
Dactiloscòpia
començar una lluita pel reconei- Madrid, de la Direcció General de
El Dr. Antonio Garrido-Lestache, xement de la necessitat d’una la Policia Espanyola, de la
pediatra, després d’investigar identificació del nen, com esti- Interpol, i de la Fàbrica Nacional
molts anys sobre el mètode més pula la Convenció dels Drets del de Moneda i Timbre, dirigits pel
segur i fiable d’identificació Nen, adoptada per l’Assemblea de Dr. Antonio Garrido-Lestache.
inequívoca per als nounats, va les Nacions Unides el 20 de Aquest procediment d’identifi-
creure que el sistema universal novembre de 1989. cació s’ha anat estenent posterior-
d’identificació de les persones, la ment a les altres comunitats autò-
Tenacitat recompensada
dactiloscòpia, també podria apli-
nomes, que l’han implantat
car-se en la identificació dels nou- La seva lluita es va veure recom-
també en les seves maternitats i
nats. La dactiloscòpia és un siste- pensada a partir de la Llei 6/1995,
centres hospitalaris.
ma d’identificació universal basat de 28 de març, de Garanties dels Font:
en l’estudi dels capcirons dels Drets de la Infància i Adolescència Col·legi Oficial de Metges de Madrid
Activitats
1·· Investiga sobre la importància i els mitjans per identificar correctament els nens.
C4_IOC_unitat10_10p228-247 20/07/11 13:34 Página 228
10
u n i t a t
L’ancià
SUMARI OBJECTIUS
n Envelliment ·· Explicar el concepte d’envelliment.
i demografia ·· Descriure els problemes socials dels ancians.
n Conceptes bàsics ·· Estudiar els canvis fisiològics, psicològics i socials
n El procés biològic de de la vellesa.
l’envelliment ·· Conèixer els recursos sociosanitaris en aquest camp.
n Serveis sociosanitaris ·· Analitzar les necessitats de cures dels ancians.
n Necessitats de l’ancià ·· Especificar les funcions de l’auxiliar d’infermeria en la cura
n Cures d’infermeria dels ancians.
1 >> Introducció
Segons diversos autors, l’envelliment es comença a produir a partir de la
tercera o quarta dècada de la vida, però el concepte se sol identificar amb
les persones de més de 65 anys d’edat. Proverbi alemany
Els arbres més vells donen els fruits
L’envelliment és un procés que presenta diverses característiques comu-
més dolços.
nes:
– És independent del medi ambient, encara que hi pot exercir una certa
influència. Web
– És universal, s’observa en totes les espècies, en tots els individus i en
totes les cèl·lules de l’organisme. A la pàgina web de la Societat
– Els canvis que es produeixen s’accentuen en avançar l’edat. Espanyola de Geriatria i Gerontologia
– No cursa de forma idèntica en totes les espècies, ni en tots els individus, (SEGG) www.segg.es/segg/index.html
ni en totes les cèl·lules de l’organisme. trobaràs informació diversa sobre els
ancians.
Envelliment i demografia
Les tendències demogràfiques de les últimes dècades perfilen les societats
desenvolupades com a fortament envellides. És per això que, des del punt Esperança de vida a Espanya
de vista sociològic, és necessari relacionar els conceptes d’envelliment i
L’esperança de vida a Espanya ha evo-
demografia.
lucionat de la forma següent:
En l’actualitat, en el món s’està produint una important revolució demo- – L’any 1900 era de 35 anys.
gràfica, ja que, degut a la disminució de l’índex de mortalitat, la disminu- – L’any 1950 augmenta a 62 anys.
ció de la taxa de fecunditat i l’augment de l’esperança de vida, està tenint – L’any 1999 augmenta a:
lloc un envelliment de la població, que sembla tenir una tendència clara- • 82,5 anys en la dona.
ment ascendent. • 75,3 anys en l’home.
– L’any 2007 augmenta a:
D’aquesta manera, l’any 2001, la població anciana representava un 17,5 % • 84 anys en la dona.
de la població total, però les estimacions per a l’any 2025 són que ascen- • 76,5 anys en l’home.
deixi a un 21,2 %, xifra que implica un aug-
ment poblacional de les persones grans,
amb el problema social i econòmic que
això comporta (Figura 10.1).
L’esperança de vida és la mitjana
d’anys que s’estima que viurà una
persona nascuda en un determinat
moment i lloc i sotmesa a les taxes de
mortalitat específiques d’aquest
mateix any.
La piràmide de població és una forma grà-
fica de representar dades estadístiques
com són el sexe i l’edat, de la població
d’un país. Permet realitzar comparacions
internacionals i una senzilla i ràpida per-
cepció de diversos fenòmens demogràfics,
com ara l’envelliment de la població, l’e-
quilibri o desequilibri entre sexes, i fins i
tot l’efecte demogràfic de catàstrofes i 10.1. Actualment, la societat espanyola viu una disminució de la taxa de
guerres. fecunditat i un augment de l’esperança de vida.
230
Les anàlisis de les piràmides de població a Espanya l’any 1998 i l’estimat

per a l’any 2050 expressen perfectament l’evolució de la població espanyo-
la en el futur (Figures 10.3 i 10.4).
10.2. Tres generacions de dones

d’una mateixa família.
10.3. Piràmide de població de l’any 1998.
10.4. Piràmide de població estimada per a l’any 2050.
1·· Compara l’esperança de vida dels països subdesenvolupats amb la dels països desenvolupats. A què
creus que es deuen les diferències? Quin és el país europeu que té la major esperança de vida? I la menor?
A què creus que pot ser degut? Per obtenir la informació necessària, pots recórrer a la pàgina web de
l’Institut Nacional d’Estadística, www.ine.es.
2·· Analitza la piràmide de població espanyola de l’any 1998 i comenta els factors sociodemogràfics que,
al teu parer, influeixen més rellevantment en la seva concepció.
2 >> Conceptes bàsics

A continuació, descriurem una sèrie de conceptes generals bàsics relacio-
nats amb el món dels ancians. Web
– Gerontologia. Procedeix dels termes grecs geros = ancià i logos = ciència. La pàgina web www.imsersomayores.
És la ciència que estudia l’envelliment en tots els seus aspectes (biolò- csic.es és un portal científic d’accés
gics, psicològics, socials, espirituals i culturals). lliure i gratuït especialitzat en
Es considera un estudi multidisciplinar, ja que abraça aspectes de la Gerontologia i Geriatria, desenvolupat
Medicina, Sociologia, Psicologia i fins i tot Educació (l’anomenada pel Consell Superior d’Investigacions
Educació de la tercera edat). Científiques (CSIC) i l’Institut de la
– Geriatria. És la branca de la medicina que estudia el diagnòstic i tracta- Gent Gran i Serveis Socials (IMSERSO).
La seva activitat es basa en l’intercan-
ment de les malalties de l’ancià, així com la seva recuperació i/o rehabi-
vi d’informació en la xarxa sobre les
litació.
persones grans.
– Ancià sa. Persona major de 65 anys que presenta alteracions funcionals i
morfològiques en tots els seus òrgans i teixits, però que són conseqüèn-
cia estricta del procés d’envelliment i, per tant, no es tracta d’afeccions
patològiques o anormals.
– Ancià malalt. És la persona major de 65 anys que presenta una patolo-
gia, ja sigui de tipus agut o crònic, que no sol ser invalidant i no es con-
sidera pacient geriàtric.
– Pacient geriàtric. Es considera així el pacient major de 65 anys que pre-
senta diverses patologies relacionades amb l’edat amb tendència a la
incapacitat i freqüentment ve acompanyat, a més, d’alguna patologia
mental o social.
L’edat efectiva d’una persona es pot establir tenint en compte diverses con-
sideracions, la qual cosa ens permet establir les següents diferències:
– Edat cronològica. Representa el nombre d’anys transcorreguts des del
moment del naixement d’un individu; és el que determina la vellesa de
forma més comuna. És un criteri administratiu de gran importància que
marca fets transcendentals en la nostra vida; per exemple, el moment en
què comença la jubilació. Té, per tant, més un valor social o legal que
biològic.
– Edat fisiològica. L’edat fisiològica d’un individu ve determinada pel grau
de funcionalitat o deteriorament dels seus òrgans i teixits.
– Edat psíquica. Representa l’estat psíquic de les persones d’un grup d’e-
dat determinat. És difícil establir les diferències a nivell psíquic entre els
individus d’edat madura i els individus ancians; tan sols es podrà dife-
renciar pels efectes psicològics que el pas dels anys representi per a cada
un.
– Edat social. Estableix i designa el rol que un individu ha de desenvolu- 10.5. L’edat social estableix el rol
par en la societat en què viu, en relació amb la mitjana dels individus de que una persona desenvolupa en la
societat.
la seva edat.
3·· Busca en el teu entorn diferents exemples de les edats anteriorment definides en persones que cone-
guis.
232
3 >> El procés biològic de l’envelliment

El procés biològic de l’envelliment ve determinat per la disminució gra-
dual de cèl·lules actives en els teixits. Per tant, afectarà tot l’organisme,
perdent la seva funcionalitat tant els teixits com els òrgans i donant lloc
a una sèrie de canvis que, a més, no es produeixen de la mateixa manera
en totes les persones.
La consideració psicosocial de l’ancià ens porta a plantejar que els canvis
propis de l’envelliment ocorren des de tres punts de vista, que són:
– Canvis biològics.
– Canvis psíquics.
– Canvis socials.
3.1 > Canvis biològics

Els canvis biològics són les modificacions que es produeixen en l’or-
ganisme dels éssers vius com a conseqüència del pas del temps. Les
podem classificar com a modificacions de tipus general i de tipus
específic.
Modificacions generals de l’envelliment

Són els canvis que solen ser comuns a tots els individus d’una mateixa
espècie, com per exemple:
– Canvis en la composició corporal. La massa cel·lular disminueix a mesu-
ra que avança l’edat i això s’aprecia especialment en els músculs i la
massa òssia. La massa greixosa, per contra, augmenta.
– Modificacions en l’estructura dels òrgans. S’alteren elements cel·lulars i
elements del teixit conjuntiu, produint-se una reducció i modificació de
les fibres de col·lagen, cosa que incrementa la seva rigidesa.
– Alteracions funcionals. La majoria de les funcions es veuen alterades
com a conseqüència de la reducció del nombre de cèl·lules. Se sol apre-
ciar més en les funcions de l’organisme que són més complexes.
Aquesta transformació comença a partir dels 30 anys i
la seva velocitat és diferent en cada òrgan i individu.
Modificacions específiques de l’envelliment
Es descriuen les modificacions que tenen lloc com a
conseqüència del procés d’envelliment, juntament
amb les patologies o problemes associats més fre-
qüents en cada cas.
– Alteracions en la pell i annexos cutanis:

• Atròfia de les glàndules sudorípares i sebàcies, dis-
minució de la producció de suor.
• Disminució del greix subcutani, aprimament de
la pell.
• Pèrdua d’elasticitat dels teixits i formació d’arru-
10.6. El procés biològic de l’envelliment afecta tot l’organisme.
gues.
• Retard en els processos de cicatrització per disminució de la vascula-

rització.
• Disminució en la velocitat de creixement del cabell, augment de la
seva debilitat i caiguda. Vocabulari
• Aparició d’estries a les ungles.
Atròfia: disminució de la mida de les
– Patologies més freqüents associades a la pell i annexos cutanis: cèl·lules.
• Deshidratació cutània.
• Major tendència a l’aparició d’úlceres per pressió.
– Alteracions en el sistema musculo-esquelètic:

• Els ossos es desmineralitzen i es produeix una pèrdua de massa òssia,
més acusada en la dona que en l’home.
• Pèrdua de potència en els músculs de les extremitats, cosa que es tra-
dueix en un moviment més feixuc i insegur.
• Degeneració articular, que produeix artrosi.
• Disminució de la talla deguda a la disminució de l’alçada dels discs
intervertebrals.
• Desplaçament del centre de gravetat cap endavant, amb el conse-
güent encorbament típic de l’ancià.
– Patologies més freqüents associades al sistema musculo-esquelètic:

• Osteoporosi amb el consegüent risc de fractures.
• Artrosi.
• Artritis reumatoide: dolor i inflamació de les articulacions.
– Alteracions en el sistema cardiovascular:

• El cor pot patir atròfia, disminuint en pes i en volum.
• Les parets dels vasos es tornen més rígides, mostrant un cert grau
d’arteoesclerosi.
• El ventricle esquerre es va fent progressivament més gruixut i menys
elàstic.
• Les vàlvules es tornen més rígides.
– Patologies més freqüents associades al sistema cardiovascular:

• Malaltia coronària.
• Tromboflebitis.
• Hipertensió arterial.
• Malaltia cerebrovascular, hemorràgies i embòlies cerebrals.
• Insuficiència venosa, responsable de les varices.
– Alteracions en el sistema digestiu:

• Els moviments peristàltics estan alterats, disminuint d’aquesta mane-
ra la motilitat. Es redueix el to muscular de la paret abdominal. La
conseqüència és un retard en l’evacuació de tots els trams del tub
digestiu.
• El fetge disminueix de mida i, a més, el buidat vesicular és més lent.
10.7. L’envelliment produeix modifi-
• La masticació i producció de saliva està dificultada per la carència de cacions en l’organisme dels éssers
peces dentàries. humans.
234
– Patologies o problemes més freqüents associats al sistema digestiu:

• Restrenyiment.
• Hèrnia de hiat.
– Alteracions en el sistema respiratori:
• Es produeixen alteracions en la ventilació pulmonar.
• Disminueixen el nombre de cilis i alvèols, de manera que es produeix
una disminució del reflex tussigen.
• Pèrdua de la força del diafragma.
• Disminució de l’elasticitat pulmonar podent donar lloc a emfisema
pulmonar.
– Patologies més freqüents associades al sistema respiratori:
• Bronquitis.
• Grip.
• Pneumònies.
10.8. L’agudesa visual disminueix • Malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC).
amb l’edat.
– Alteracions en el sistema genitourinari:
• Es produeix una pèrdua de massa i pes del ronyó.
• Disminueix el nombre de glomèruls.
• El flux renal disminueix.
• El teixit elàstic de sosteniment perd volum en la bufeta urinària, fet
que en condiciona un funcionament deficitari.
• Es pot acabar alterant la capacitat per a realitzar miccions completes
i aquestes presenten residus miccionals que donen lloc a freqüents
infeccions.
• Hipertròfia prostàtica en els homes, que ocasiona dificultats en la
micció.
– Patologies o problemes més freqüents associats al sistema genito-urina-
ri:
• Incontinència urinària.
• Litiasi o formació de càlculs.
– Alteracions en els òrgans dels sentits:
• L’agudesa visual disminueix amb l’edat. La pupil·la de l’ull es contrau
i es dilata de forma més lenta dificultant l’acomodació de l’ull a can-
vis bruscos de llum. La secreció lacrimal també tendeix a ser més
escassa.
• L’agudesa auditiva pateix pèrdues per degenerar-se el nervi auditiu.
• Les papil·les gustatives s’atrofien afectant el sentit del gust. La degene-
ració del nervi olfactori afecta el sentit de l’olfacte.
– Patologies o problemes més freqüents associats als òrgans dels sentits:
• Presbícia, disminució del poder d’acomodació de l’ull, anomenada
també vista cansada.
• Hipoacúsia, és a dir, disminució del nivell d’audició per sota del nor-
mal.
• Anòsmia, pèrdua o disminució del sentit de l’olfacte.
– Alteracions en el sistema nerviós:

Vocabulari
• El sistema nerviós central disminueix de volum i pes. També hi ha una
disminució del flux vascular i les neurones. Aquestes alteracions Beina de mielina: la mielina és una
estructurals donen lloc a una sèrie d’alteracions funcionals que afec- substància formada principalment per
ten: lípids que envolta els nervis perifèrics i
– La motilitat. Són habituals la tremolor senil i la disminució dels facilita la transmissió de l’impuls ner-
reflexos. viós.
– El son. És habitual l’insomni i el despertar freqüent.
• El sistema nerviós autònom es veu afectat per la disminució de la con-
ducció de l’impuls nerviós, com a conseqüència de l’aprimament de
les beines de mielina. Dia mundial del Parkinson
En relació amb el sistema nerviós, podem considerar una sèrie de patolo- L’Organització Mundial de la Salut va
gies que, per la seva alta incidència i prevalença, cal analitzar: declarar com a dia mundial del
Parkinson l’11 d’abril, coincidint amb
– Malaltia de Parkinson. És un procés neurodegeneratiu del sistema ner-
l’aniversari del naixement de James
viós que té una gran incidència. Va ser descrita per primera vegada pel
Parkinson.
metge anglès James Parkinson el 1817. Entre els seus trets clínics més
importants figura la tremolor de repòs, la rigidesa, la lentitud en els
moviments corporals, la inestabilitat postural i la inexpressivitat facial.
Les causes d’aquesta malaltia no es coneixen completament. En alguns
casos, pot tenir un component familiar i, en rares ocasions, s’associa a Web
infeccions virals o a elements tòxics com el manganès.
A la pàgina web www.fedesparkinson.
– Malaltia d’Alzheimer. És una malaltia neurodegenerativa, de causa no
org de la Federació Espanyola de la
coneguda, que es manifesta per un deteriorament cognitiu juntament
Malaltia de Parkinson es pot trobar tota
amb trastorns conductuals. Es caracteritza en la seva forma més comuna
la informació relativa a aquesta malal-
per una pèrdua progressiva de la memòria i d’altres capacitats mentals. tia.
La malaltia sol tenir una durada mitjana aproximada de 10 a 12 anys,
encara que això pot variar molt d’un pacient a un altre.
Aquesta malaltia és considerada com la principal causa de demència en
l’actualitat. Gairebé es podria afirmar que és el model o prototip de la
demència. Es calcula que al nostre país pateixen aquesta malaltia de
200 000 a 400 000 persones. S’estima que afecta del 2 al 4 % de la pobla-
ció major de 65 anys, però aquests xifres augmenten amb l’edat, en espe- Alois Alzheimer
cial a partir dels 75 anys. Sol ser més freqüent en dones que en homes. Psiquiatre i neuròleg alemany (Baviera,
14 de juny de 1864) que va identificar
per primera vegada els símptomes del
que després es coneixeria com a malal-
tia d’Alzheimer.
Web
A la pàgina web de la Fundació

Alzheimer Espanya, www.fundacion
alzheimeresp.org es pot trobar tota la
10.9. L’envelliment pot produir alteracions greus en el sistema nerviós de
informació relativa a aquesta malal-
l’individu.
tia.
236
– Demència d’origen vascular. Se situa entre el segon i el tercer lloc, depe-

nent dels estudis, quant a nombre de pacients afectats.
Aquest tipus de demència, a diferència de l’Alzheimer, és causat per un acci-
dent cerebrovascular. El seu inici sol ser més precoç i és més freqüent en
homes que en dones. El seu començament sol ser brusc i el curs fluctuant,
caracteritzant-se per canvis ràpids en l’activitat del pacient.
Una altra de les seves característiques seria que és freqüent que afecti només
algunes funcions cognitives, deixant-ne altres de relativament intactes.
3.2 > Canvis psíquics

Existeix una gran variabilitat pel que fa als canvis psíquics que es produei-
xen en aquesta etapa, ja que una gran part dependran dels hàbits que els
ancians hagin anat adquirint al llarg de la seva vida, del medi cultural i
fins i tot del nivell intel·lectual que tinguin.
En línies generals, una activitat física moderada, juntament amb uns
10.10. És molt recomanable la rea- estils de vida saludables, afavoreixen que el deteriorament sigui més lent.
lització d’activitats de caràcter
intel·lectual com a mitjà per a man- Tot i això, en la majoria dels ancians es pot observar un retard variable de
tenir les funcions cognitives i preve- la funció cognitiva que afecta, per exemple, en l’àmbit de la memòria
nir el deteriorament.
recent, i en altres àrees, com poden ser el llenguatge (alentiment) o la
menor agilitat intel·lectual.
Canvis psíquics en els ancians

Mantenen Perden
- Vocabulari. – Raonament abstracte.
- Informació general. – Memòria recent.
- Sentit comú. – Velocitat de reacció.
- Raonament aritmètic. – Atenció i concentració.
- Capacitat d’aprendre però de
forma més lenta.
3.3 > Canvis socials

Els canvis socials referits als ancians els podem tractar des de tres perspec-
tives:
– L’ancià com a persona individual.
– L’ancià com a pertanyent a un grup familiar.
– L’ancià com a part de la societat.
L’ancià com a persona individual

Els ancians considerats com a éssers individuals han d’afrontar la proxi-
mitat de la mort com a part natural de la vida. Aquest procés és viscut amb
naturalitat i acceptació per algunes persones, però per a altres els suposa
una vertadera ruptura amb l’entorn, fet que dóna lloc, de forma freqüent,
a la introversió i l’angoixa i als trastorns depressius.
L’ancià com a pertanyent a un grup familiar

10.11. Avi. Dibuixat per Raquel Sole- Un dels problemes més freqüents dels ancians és el seu paper en el si de la
ra (6 anys).
família (Figura 10.11).
Degut a l’estructura actual de la societat, els ancians juguen, en molts

casos, un paper crucial en la unitat familiar ajudant els fills en el seu rol
Activitat física en els ancians
d’avis i convertint-se en pilars fonamentals de l’estructura social (Figura
10.12). L’activitat física és molt important en
els ancians, ja que no només els per-
Tot i això, aquest patró es pot veure dràsticament modificat quan l’ancià met socialitzar-se sinó que, a més, els
passa a ser dependent. comporta una sèrie de beneficis indivi-
duals (com millora de la sensació de
L’ancià com a part de la societat
benestar general i la salut física i psico-
Un altre grup important de la població l’integren els ancians que viuen lògica) que, al seu torn, repercuteixen
sols, oblidats fins i tot per les seves pròpies famílies, i que requereixen en en una menor despesa sanitària.
la majoria dels casos una serie de cures especí-
fiques. Representen un percentatge cada dia
més elevat, sobretot en zones urbanes.
L’existència d’una gran proporció d’aquest
tipus d’ancians motiva, a més, una major
pressió sobre els serveis sociosanitaris i més
encara quan apareix la dependència, que és
un factor afegit per patir o agreujar determi-
nades malalties i per acabar essent víctima
d’aïllament social.
La major part dels ancians es troben en una
situació de jubilació o s’hi aproximen. El ces-
sament en el desenvolupament de les activi-
tats laborals sol ser difícil d’assimilar i, en
molts casos, motiu de depressions pro -
fundes.
L’ancià es considera un ésser inútil, amb tot
el seu temps disponible i sense cap paper
social rellevant. En aquest sentit, són impor-
tantíssimes les activitats socials i de lleure
programades per les institucions pertinents
(Ajuntaments, serveis socials, etc.), amb la
finalitat que les persones d’aquesta edat se
sentin actives i no caiguin en aquests qua- 10.12. Els majors de 65 anys que assumeixen el rol d’avis juguen un paper
crucial en les famílies.
dres patològics.
4·· Realitza un treball d’aprofundiment sobre la malaltia de Parkinson.

Per fer-lo, recorre a les pàgines web de l’associació de malalts d’aquesta patologia, www.fedesparkinson.org,
on trobaràs informació addicional.
5·· En grups de quatre o cinc alumnes, busqueu informació relativa a la malaltia d’Alzheimer i realitzeu
posteriorment una posada en comú comentant els aspectes més rellevants d’aquesta malaltia.
6·· Coneixes algun ancià que ja estigui jubilat? En cas afirmatiu, fes-li una entrevista en què es reflecteixi
com distribueix el seu temps lliure, quines activitats realitza i quin benefici li aporten.
238
4 >> Serveis sociosanitaris

Existeixen nombroses fórmules amb l’objectiu comú de prestar assistèn-
cia als ancians. Aquests serveis es poden dividir en unitats d’hospitalitza-
ció i altres establiments o sistemes de suport.
4.1 > Unitats d’hospitalització

Dins de les unitats d’hospitalització n’existeixen de diversos tipus:
– Unitat d’aguts. Comprèn l’atenció especialitzada d’ancians que pateixen
processos aguts i compleixen els criteris de pacient geriàtric. Estan des-
tinades a pacients majors de 65 anys, amb una malaltia aguda i una evo-
lució a vegades condicionada a factors mentals i/o socials.
– Unitat de mitja estada. Assistència a pacients amb possibilitats reals de
recuperació i que contempla una estada que no ha de ser superior als
tres mesos. Destinades a pacients amb ACV (accident cerebrovascular),
fractures de maluc, immobilitzacions reversibles, etc. (Figura 10.13).
– Unitat de llarga estada. Destinada a ancians amb poques o nul·les possi-
10.13. Unitat de mitja estada. bilitats de recuperació i que, per tant, necessiten cures constants. El cri-
teri d’ingrés per a aquest tipus d’establiments és ancians terminals, en
coma, amb demències, etc.
– Hospital de dia. Assistència exclusivament diürna per completar nor-
malment la curació després d’una malaltia aguda, ajudar la família i
cuidadors o realitzar algun tipus de rehabilitació.
4.2 > Altres centres o sistemes de suport

Entre altres centres o sistemes de suport tenim:
– Residències d’ancians. Poden ser públiques o privades. Depenent de la
independència de l’ancià, n’hi ha de vàlids (ancians que poden valer-se
per si mateixos), d’assistides (atenen a persones no vàlides) o mixtes.
– Apartaments vigilats. Són habitatges individuals o grupals preparats per
atendre persones vàlides encara que amb certes limitacions en les AVD
(activitats de la vida diària), fonamentalment en l’àmbit domèstic.
Compten amb assistència en serveis auxiliars com poden ser: cuina,
bugaderia, etc.
– Acollides familiars. Consisteix habitualment en l’intercanvi entre
ancians socials i amb domicili propi i estudiants. Ambdues parts es
beneficien de la companyia i la persona gran, a més, se sent recolzada.
Freqüentment, també s’estableixen llaços afectius importants.
– Ajuda a domicili. És un dels procediments més utilitzats, ja que l’ancià
no té necessitat d’abandonar la seva llar. Els requisits solen ser que l’an-
cià no es pugui desenvolupar per si sol, que visqui sol i que no tingui
familiars que el puguin atendre correctament. L’ajuda cobreix diferents
aspectes segons els casos, però se centra sobretot en la satisfacció de les
necessitats bàsiques (higiene, alimentació, etc.).
– Centres de convivència. Centres dependents normalment dels munici-
pis, que ofereixen una àmplia gamma de serveis, especialment relacio-
nats amb el lleure i la cultura. Destaquen, entre altres, els clubs d’an-
10.14. Llar de jubilats.
cians i les llars de jubilats (Figura 10.14).
5 >> Valoració de les necessitats de l’ancià

En l’anàlisi de les necessitats de l’ancià, cal tenir en compte els següents
aspectes:
– Valoració física. Els canvis fisiològics inherents al procés d’envelliment.
– Valoració funcional. Les manifestacions que determinaran la seva capa-
citat d’independència.
5.1 > Valoració física

El seu objectiu és l’elaboració d’un llistat de problemes. S’efectua sobre la
base d’una història clínica. És important tenir en compte els possibles
antecedents com caigudes, diagnòstics mèdics (amb impacte funcional),
hàbits, antecedents familiars i altres.
També és necessari considerar els símptomes actuals: canvis en pes, gana,
son, trànsit intestinal, diüresi, etc. Es realitzarà un examen físic de tipus
general i tots els exàmens complementaris que es considerin necessaris. Es
tindrà en compte:
– L’observació de l’estat de la pell, tenint especialment cura de: pèl, ungles
i òrgans dels sentits.
– Els medicaments que pren l’ancià: llista de fàrmacs, dosi, eliminació i
vies d’administració.
– La nutrició: enquesta sobre la ingesta alimentària, valoració nutricional
de l’ancià, estat de la cavitat bucal (absència de peces dentàries, denta-
dura postissa, etc.), adequació de la dieta a les seves necessitats.
– La digestió i eliminació: valoració de la freqüència de les deposicions, si
pateix diarrea o restrenyiment, problemes relacionats amb l’eliminació
i la dificultat en la deglució.
– La continència o incontinència: valoració de la diüresi.
– La cognició: valoració de l’estat cognitiu general de l’ancià per a saber el
seu grau d’autonomia.
– L’emoció: estats depressius, angoixa, demències. Valoració del son i la
vigília.
– La mobilitat: desplaçament, rang de moviment que permet una certa
independència.
10.15. Valoració de les necessitats de l’ancià.

240
Web 5.2 > Valoració funcional

La valoració funcional determina la capacitat que té un individu de cui-
A la pàgina web www.unitet.edu/ dar-se en el seu entorn i està influïda per la seva salut física, mental i
podràs trobar les principals escales de social.
valoració utilitzades en geriatria.
El terme funcional s’utilitza per identificar quin grau d’independència
s’assoleix en les activitats de la vida diària (AVD). Permet distingir:
– Grau d’autonomia. Capacitat del subjecte de decidir per si mateix la
seva conducta, l’orientació dels seus actes i la realització de diverses acti-
vitats.
– Grau de dependència. Necessitat d’assistència per a realitzar certs actes.
Aquesta avaluació és molt important en la població anciana, ja que cons-
titueix una mesura sobre l’estat de salut del pacient i d’aquesta manera es
poden planificar les seves cures, així com la necessitat o no d’instituciona-
lització (Figura 10.16).
Per això, s’utilitzen les escales de valoració, de les quals n’existeixen diver-
sos tipus en funció dels paràmetres que quantifiquen.
– Escales que valoren les activitats bàsiques de
la vida diària (ABVD). Fonamentals per a l’au-
tocura, ja que quantifiquen activitats elemen-
tals. Algunes escales utilitzades són: l’índex
de Katz i l’escala de Barthel.
– Escales que mesuren les activitats instrumen-
tals de la vida diària (AIVD). Mesuren la capa-
citat d’adaptar-se al medi ambient, referint-se
a les tasques necessàries per a mantenir una
vida domèstica independent. Requereixen
una combinació de desenvolupament físic i
cognitiu.
Algunes escales són: el qüestionari d’activi-
tats funcionals Pfeffer i l’índex de Lawton i
Brody.
– Escales que valoren estats depressius: escala
de depressió de Yessavage.
– Altres escales de valoració, com per exemple,
el mini mental cognitiu de Lobo, que valora
les demències; escales de valoració de caigu-
des, escala d’Arenell, que valora el risc de patir
úlceres per pressió; escala de Tinneti, que valo-
10.16. La valoració funcional determina la capacitat de l’individu per a ra la marxa i l’equilibri; el mini nutricional
viure i cuidar-se sol. assessment, que valora l’estat nutricional.
7·· Existeixen moltes escales de valoració en geriatria que no han estat comentades. Busca informació a
Internet sobre altres escales.
6 >> Cures de l’auxiliar d’infermeria

S’analitzen, a continuació, les cures d’infermeria tant en ancians institu-
cionalitzats com en els que viuen sols i necessiten certa ajuda o supervi-
sió.
6.1 > Ancians institucionalitzats

Els ancians institucionalitzats són els que es troben ingressats, ja sigui en
hospitals, residències, etc. Les funcions dels auxiliars es poden organitzar
en els següents procediments.
Procediments relacionats amb la higiene dels ancians

– Mantenir l’habitació neta, ordenada i ventilada.
– Cura i higiene del llit.
– Cura i higiene de l’ancià. Aquest aspecte és especialment rellevant ja que els aporta el benestar personal i de foment
de la seva autoestima. Resulta fonamental transmetre’ls la necessitat de mantenir una bona imatge i higiene per-
sonal.
– Manteniment de la pell hidratada per prevenir l’aparició d’úlceres per decúbit i ferides.
Procediments relacionats amb la nutrició

– Administració de menjars tenint en compte les dificultats que hi pugui haver en cada cas.
– Alimentació amb sonda nasogàstrica o parenteral col·laborant amb el personal d’infermeria.
Procediments relacionats amb l’eliminació

– Observació de la freqüència i tipus de deposicions.
– Administració d’ènemes.
– Observació de la diüresi.
– Col·laboració en els procediments de sondatge.
Procediments relacionats amb la regulació de la temperatura

– Presa de constants vitals.
– Aplicació de les mesures necessàries per al seu manteniment (aplicació de fred i calor).
Procediments relacionats amb l’administració de medicaments

– Administració de medicaments per via oral, rectal i tòpica.
Procediments relacionats amb la recollida de mostres

Procediments relacionats amb l’aparell locomotor
– Canvis posturals.
– Mobilitzacions.
– Ajuda en la deambulació.
Procediments relacionats amb el descans i el son

– Propiciar l’ambient adequat.
– Higiene del son.
– Fisioteràpia respiratòria.
Procediments relacionats amb les necessitats d’oxigenació

– Ensenyament d’exercicis per a l’eliminació de secrecions.
– Aplicació de mesures d’oxigenoteràpia.
242
Aquestes cures executades pel personal auxiliar d’infermeria en relació

amb el benestar dels ancians es realitzaran segons els protocols establerts
en cada cas, però sempre tenint en compte que es tracta d’un pacient
geriàtric.
L’auxiliar d’infermeria haurà de ser una persona suficientment madura i
amb un alt grau de comprensió i control de les seves emocions, donada la
dificultat que a vegades comporta el tracte amb les persones grans.
6.2 > Ancians que viuen sols

Web
Els ancians que viuen sols a les seves llars o en modalitat de residències
A la pàgina web www.ucm.es/info/soli compartides també necessiten certes cures d’infermeria. Aquestes activi-
darios/frames/f_servicios.htm trobaràs tats es refereixen normalment a procediments d’higiene, mobilitza-
informació referent a les activitats de cions, control de medicació oral i tòpica, control de la nutrició, etc. i són
voluntariat amb ancians. duts a terme per l’equip d’infermeria en el propi domicili de l’ancià
(Figura 10.17).
10.17. Cures d’una auxiliar a una anciana que viu sola.
8·· Descriu els procediments d’higiene en un ancià que viu al seu domicili però que es mou sol, encara que
amb certa dificultat.
7 >> Aspectes a tenir en compte en la vida diària

dels ancians autònoms
Hi ha dos aspectes sobre els quals cal tenir una especial cura en la vida dià-
ria dels ancians autònoms.
Risc de caigudes
Les caigudes representen un dels majors problemes en els ancians, amb
les corresponents conseqüències negatives que comporten. En les perso-
nes d’edat avançada, una caiguda significa una elevada morbiditat-mor-
talitat relacionada amb el deteriorament físic i psicològic que suposa,
ocasionant, a més, en la majoria de casos, una pèrdua d’autonomia con-
siderable.
L’auxiliar d’infermeria haurà de seguir les normes establertes per tractar
d’evitar aquest risc participant de forma activa en el manteniment de la
higiene postural i fomentant la dependència controlada.
Serà necessari condicionar l’habitatge de l’ancià en la mesura del possible
per minimitzar el risc de caigudes (pis antilliscant, inodors adaptats, dut-
xes amb sistemes de subjecció, etc.).
Dieta
Els ancians que viuen sols solen presentar
problemes de desnutrició per desconeixe-
ment i abandonament, afegint la dificultat
que els suposa realitzar la compra i cuinar.
El personal d’infermeria i l’auxiliar que hi
col·labori hauran de supervisar la dieta en
aquests casos, tenint en compte que les neces-
sitats calòriques en aquesta etapa són molt
menors i que, tot i això, l’aportació de vitami-
nes i minerals ha de ser major.
L’aigua és un element imprescindible i el
menjar ha de ser preparat de forma senzilla,
evitant plats molt elaborats, ja que són més
pesats de digerir (preferiblement a la planxa
o bullits). S’ha d’evitar l’excés de sal i de grei-
xos i vigilar la ingesta d’aliments precuinats,
pel seu excés de conservants i colorants, així
com augmentar el consum de fruites i verdu- 10.18. Convé que els ancians augmentin la ingesta de fruites i verdures
fresques.
res fresques (Figura 10.18).
9·· Valora la dieta d’algun ancià que coneguis, fent-ne un seguiment al llarg d’una setmana. Realitzeu pos-
teriorment, una posada en comú entre tots els companys de l’aula sobre com ha de ser, en general, una
dieta adequada per a un ancià.
244
Idees clau
Piràmides de
Conceptes bàsics Envelliment i demografia
població
Modificacions
generals
Canvis biològics
Modificacions
Processos biològics específiques
de l’envelliment Canvis psíquics
Canvis socials
ALIMENTACIÓ
Unitats d’hos-
I pitalització
NUTRICIÓ Serveis sociosanitaris
Altres
centres
Valoració
física
Valoració de les necessitats
Valoració
funcional
Ancians institu-
cionalitzats
Cures d’infermeria
Ancians que
viuen sols
Activitats finals
.: CONSOLIDACIÓ :.
1·· Al teu quadern de pràctiques, fes un esquema dels canvis o modificacions que es produeixen en els
ancians, relacionant-los amb les patologies més freqüents.
2·· En grups de quatre o cinc alumnes, realitzeu un treball en què s’aprofundeixi en algunes de les
següents patologies: osteoporosi, artrosi o malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC).
3·· Realitza, de forma pràctica i amb l’ajuda dels maniquins de l’aula, una higiene completa d’un ancià
enllitat i que té una sonda vesical.
4·· A l’aula de pràctiques, simula amb el maniquí les mobilitzacions que hauries de realitzar a un ancià
enguixat.
5·· Visiteu una residència d’ancians per a vàlids pròxima al centre escolar i descriviu la seva ubicació,
serveis amb què compta, nombre d’ancians que hi resideixen, activitats que realitzen, etc.
6·· Creus que l’envelliment és igual en els medis rural i urbà? Analitza les diferències que trobes més
significatives.
7·· Investiga a la següent pàgina web http://europa.eu/scadplus/leg/es/cha/c11910.htm les tendèn-
cies i perspectives de l’envelliment demogràfic a Europa. Establiu, en grups de 4 a 6 alumnes, un debat
al respecte.
8·· En grups de quatre o cinc alumnes, esbrineu quins tipus de centres sanitaris no hospitalaris hi ha al
vostre municipi i realitzeu una posada en comú analitzant els principals avantatges i inconvenients de
cada un.
.: APLICACIÓ :.
1·· Busca informació a l’Institut Nacional d’Estadística sobre les piràmides de població de 4 països, dos
dels quals han de ser desenvolupats i altres dos infradesenvolupats.
2·· Llegeix el següent comentari: “Resulta preocupant la insuficient atenció sociosanitària a les persones
majors dependents, per la qual cosa s’ha d’afrontar l’extensió del fenomen, que serà una realitat crei-
xent en un futur molt pròxim en la majoria de països del món”.
Font: Sobre l’envelliment, editat per la Federació Estatal de Pensionistes i Jubilats d’Espanya.
Fòrum Mundial d’ONG, 2002.
En relació amb aquest comentari, què creus que es podria fer per pal·liar aquest problema? Realitzeu un
debat a classe aportant idees.
3·· Planifica els elements de seguretat que ha de tenir l’habitatge d’una persona gran que es mou amb
dificultat i viu sola.
4·· Dissenya un pla d’activitats físiques i mentals per a un ancià vàlid i amb les seves funcions cognitives
en bon estat.
5·· En relació amb el grau de dependència o independència dels ancians, realitza una valoració d’un
ancià que coneguis utilitzant l’escala de Katz.
6·· Quants centres hospitalaris hi ha al teu municipi dedicats als ancians? Per obtenir aquesta informa-
ció, recorre als serveis del teu Ajuntament.
246
Cas final
Atenció i cures al pacient ancià

·· Pacient de 84 anys que ingressa a l’hospital per pneumònia.
En el moment de l’ingrés, presenta febre, tos productiva, dispnea, sequedat de pell i mucoses i bon estat
nutricional. Està conscient i orientat i és col·laborador. Diagnosticat de malaltia de Parkinson fa dos anys.
Analitza quines necessitats pot presentar des del punt de vista d’infermeria, amb especial atenció als
aspectes de la vellesa, enumerant els que consideris més representatius i necessaris.
Solució ·· Tenint en compte les necessitats dels pacients, i en particular dels pacients ancians, l’equip
d’infermeria desenvoluparà l’aplicació de les cures d’infermeria d’aquest pacient en funció dels
següents punts.
Aspectes físics
– Procediments relacionats amb la higiene dels ancians: mantenir l’habitació neta i ordenada. Atenció
a les necessitats d’higiene i autoestima del pacient.
– Vigilar l’estat d’hidratació de la pell.
– Procediments relacionats amb la nutrició: en ser un pacient que no presenta dificultats per poder ali-
mentar-se per si mateix, només caldrà subministrar-li la dieta prescrita pel metge, vigilant la seva ali-
mentació.
– Procediments relacionats amb l’eliminació: s’observarà la freqüència i el tipus de deposicions i diüre-
sis, registrant-ho en la història clínica.
– Procediments relacionats amb la regulació de la temperatura: presa de constants vitals i registre
corresponent.
– Procediments relacionats amb l’administració de medicaments: administració de medicaments per via
oral, rectal o tòpica, segons pauta mèdica.
– Procediments relacionats amb l’aparell locomotor: realització de canvis posturals per evitar l’aparició
d’úlceres per pressió (UPP), ajuda en la deambulació per minimitzar el risc de caigudes.
– Procediments relacionats amb les necessitats d’oxigenació: realització d’exercicis de fisioteràpia res-
piratòria per evitar l’acumulació de secrecions.
Aspectes psicològics
– Es valorarà l’estat de cognició del

pacient mitjançant l’aplicació de
l’escala Mini mental cognitiu de Lobo.
L’estat depressiu es pot valorar mit-
jançant l’escala de depressió de
Yessavage.
– Es procurarà que el pacient estigui
acompanyat i no perdi el contacte
amb els seus familiars i amics, ja que
es considera important per evitar que
perdi la referència en relació amb el
seu medi.
Unitat 10 - L’ancià REVISTA SANITÀRIA
LLEI de DEPENDÈNCIA
El passat 20 d’abril de 2006 va ser aprovada pel Con- Les persones que siguin declarades dependents
sell de Ministres l’anomenada Llei 39/2006 de 14 de podran percebre (article 14):
desembre de Promoció de l’Autonomia Personal i
- Directament una sèrie de serveis, prestats a través de
Atenció a les Persones en Situació de Dependència i
l’oferta pública de la xarxa de serveis socials de les
a les Famílies, més coneguda com a Llei de Depen-
Comunitats Autònomes, mitjançant centres i serveis
dència, per majoria absoluta.
públics o privats concertats.
El Reial Decret 727/2007, de 8 de juny, estableix els - De no ser possible l’atenció mitjançant un servei,
criteris per determinar les intensitats de protecció es podrà rebre una prestació econòmica, de caràc-
dels serveis i la quantia de les prestacions econòmi- ter periòdic. Haurà d’estar vinculada a l’adquisició
ques. d’un servei que es determini adequat per a les
necessitats de la persona beneficiària.
“Dependència” (article 2.2) és la situació permanent
en què es troben les persones que necessiten ajudes Font: BOE
importants d’una altra o d’altres persones per a rea- (Butlletí Oficial d’Estat)
litzar activitats bàsiques de la vida diària.
Aproximadament més de 200 000 persones se’n
beneficiaran.
La Llei estableix tres tipus de dependència:
- Grans dependents: les persones que necessiten
ajuda les 24 hores del dia.
- Dependents greus: els que necessiten ajuda dos o
tres vegades al dia.
- Dependents moderats: els que necessiten ajuda
una vegada al dia.
Per a poder ser considerat beneficiari dels drets que
atorgarà aquesta llei, serà necessari (article 5):
- Ser espanyol.
- Residir en territori nacional.
- Ser declarat “dependent” per l’òrgan avaluador
de la Comunitat Autònoma corresponent.
De quin tipus de prestacions es podran
beneficiar les persones amb dependèn-
cia?
Activitats
1·· Busca la Llei 39/2006 de Dependència, de 14 de desembre, al BOE (Butlletí Oficial de l’Estat,
www.boe.es), llegeix els seus articles i fes un resum dels que trobis més interessants i aplicables en algun
ancià que coneguis.
11
u n i t a t
El pacient terminal
SUMARI OBJECTIUS
n Introducció ·· Conèixer els protocols relacionats amb el pacient terminal.
n Conceptes bàsics ·· Realitzar tècniques de cures post mortem.
n Protocols d’infermeria ·· Descriure les etapes del dol.
relacionats amb el ·· Conèixer els protocols d’actuació de donació d’òrgans.
pacient terminal
n Cures post mortem
n Donació d’òrgans
1 >> Introducció
Els sistemes de salut, tenint en compte l’envelliment de la població, l’ex-
pectativa de vida i la supervivència de les malalties oncològiques, miren
de buscar alternatives que millorin l’atenció als pacients en els últims
anys de vida, i sobretot oferir unes cures pal·liatives que promoguin el
benestar, el control del dolor i l’alta qualitat de vida en el període anterior
a la mort.
Cicely Saunders, infermera britànica (1918-2005), va desenvolupar la teo-
ria del “dolor total”, incloent elements físics, emocionals, socials i espiri-
tuals (Figura 11.1).
El seu mètode per alleujar el dolor consistia en administrar sedació contí-
nua amb l’objectiu d’aconseguir que el pacient terminal es trobés cons-
cient però estable i sense dolor ni sofriment, en contraposició a la teoria 11.1. Cicely Saunders.
de sedar intermitentment en funció del dolor del pacient.
Cicely Saunders va ser una ferma defensora de l’argument que tota perso-
na té dret a morir sense dolor i amb dignitat i que la mort pot ser una
experiència positiva.
L’any 1967 s’inaugurà a l’hospital Saint Christopher’s de Londres el pri-
mer centre d’atenció a moribunds que tingué en compte aquests aspectes.
Començà així el Moviment Hospice, que s’estengué per tot el món. L’any
2002 es constituí la Fundació Cicely Saunders, que promou la investigació
en cures pal·liatives.
1.1 > Malaltia terminal

Hospicis
Es descriuen a continuació les característiques més rellevants d’una malal- A Roma, durant l’any 400, es funda el
tia terminal. primer gran hospital per ajudar els
Està definida pels següents elements: peregrins procedents d’Àfrica i Àsia.
A Espanya apareixen els hospicis, al

– Presència d’una malaltia avançada, progressiva i incurable.
segle XII, amb finalitats caritatives en
– Falta de possibilitats de resposta al tractament específic: s’han d’esgotar
les rutes dels peregrins. Aquests hospi-
tots els recursos terapèutics disponibles abans de definir un malalt com cis atenien els malalts i moribunds pro-
a pacient terminal. porcionant-los cures i benestar espiri-
– Existència de símptomes en augment segons s’agreuja la malaltia. tual.
A més, es donen una sèrie de situacions vinculades a la malaltia terminal: D’altra banda, a França, Jeanne Gar-
nier va crear hospices per a la cura dels
– Impacte emocional en el pacient, la família i l’equip terapèutic. El
moribunds.
pacient pateix un gran impacte emocional per tenir constància o no de
la proximitat de la mort. A Irlanda, la mare Mary Aikenhead va
– La família, o una part, actuarà com a integrant de l’equip de cures fundar, a Dublín, Our Lady’s Hospice,
pal·liatives i necessitarà formació i suport pel desgast emocional que on les germanes irlandeses de la Caritat
comporta cuidar un pacient pal·liatiu. administraven cures a malalts i mori-
bunds amb la filosofia del Moviment
– L’equip terapèutic de cures pal·liatives està format per professionals
Hospice.
especialitzats en cures pal·liatives.
L’evolució de les tècniques de les cures
Malalties com el càncer, la SIDA o les insuficiències orgàniques específi-
pal·liatives i la seva filosofia han de-
ques (hepàtica, cardíaca, respiratòria i renal), així com les malalties neu- senvolupat el modern Moviment Hospi-
rològiques invalidants com l’esclerosi múltiple, estan íntimament vincu- ce que va defensar Cicely Saunders.
lades a la malaltia terminal.
250
1.2 > Cures pal·liatives

La Societat Espanyola de
Cures Pal·liatives (SECPAL)
les defineix com: “un tipus
especial de cures dissenya-
des per proporcionar benes-
tar o confort i suport als
pacients i les seves famílies
en les fases finals d’una
malaltia terminal. Les cures
pal·liatives procuren aconse-
guir que els pacients dispo-
sin dels dies que els resten
conscients i lliures de dolor,
amb els símptomes sota con-
trol, de tal manera que els
últims dies puguin discór-
rer amb dignitat, a casa seva
o en un lloc el més semblant
possible, envoltats que la
gent que els estima” (Figura
11.2).
11.2. Les cures pal·liatives procuren donar benestar als pacients terminals.
1.3 > Equip terapèutic de cures pal·liatives

Objectius de les cures Es tracta d’equips multiprofessionals que proporcionen cures
pal·liatives segons l’OMS mèdiques, psicològiques, espirituals i emocionals en la fase termi-
– Alleujament del dolor i altres símpto-
nal del pacient i en el seu entorn familiar i social.
mes. L’equip terapèutic el formen:
– No allargar ni escurçar la vida.
– Donar suport psicològic, social i espi- – El pacient i la seva família.
ritual. – Metges, DUE i auxiliars d’infermeria.
– Reafirmar la importància de la vida. – Psicòlegs.
– Considerar la mort com quelcom nor- – Treballadors socials.
mal. – Assistents espirituals.
– Donar suport a la família durant la – Voluntaris.
malaltia i el dol.
1.4 > La mort
La mort és un fenomen natural, universal i únic. També es pot defi-
Cita nir com la detenció irreversible de les funcions biològiques de l’és-
“La mort és intransferible, com la ser humà.
vida”.
El final de la vida és una situació de gran impacte que no es produeix en
Octavio Paz
cap altra situació.
1·· Recopila informació sobre organitzacions relacionades amb les cures pal·liatives.
2 >> Protocols d’infermeria relacionats

amb el malalt terminal
Les cures al malalt terminal es realitzen en unitats de cures pal·liatives de
centres hospitalaris, centres sanitaris, centres de salut i al domicili del
pacient (Figura 11.3).
Els seus objectius principals són:
– Control del dolor i símptomes.
– Integrar els aspectes físics, psicològics i espirituals de la cura del malalt.
– Proporcionar confort al pacient i qualitat de vida en aquesta fase termi-
nal de la malaltia.
– Fomentar la comunicació entre el pacient i la família donant-los suport
emocional.
– Oferir ajuda a la família durant la malaltia i suport per superar la pèr-
dua de l’ésser estimat.
Els símptomes que un pacient terminal pot presentar són molt variats,
però els més freqüents són dolor, paràlisi, insomni, ansietat, tos, depres-
sió, confusió, vòmits, dispnea, preocupació per problemes familiars, etc.
Els auxiliars d’infermeria han de col·laborar amb els equips terapèutics
per realitzar les cures pal·liatives.
Si el pacient està al seu domicili, la família actuarà realitzant les cures
segons les instruccions de l’equip terapèutic i es procurarà que personal
sanitari d’aquest equip estigui present en els últims moments. És recoma-
nable establir un telèfon de contacte amb l’equip.
Si el pacient està en un centre sanitari, se seguiran els protocols establerts
en cada situació.
Aquests protocols de control de símptomes han d’estar suplementats per
ajuda espiritual (si ho requereix el
pacient) i suport emocional per a
ell i els seus familiars.
Indiquem, a continuació, les cures
generals relacionant-les amb els
símptomes del pacient, encara que
cal tenir en compte que cada
pacient, en la fase final de la malal-
tia, requerirà, segons la seva patolo-
gia, atencions específiques que ani-
ran variant a mesura que s’agreugi
el seu estat.
Cures generals en relació amb el
símptoma del pacient terminal
Símptomes digestius:
– Anorèxia. Intervenen factors com
11.3. Els auxiliars d’infermeria col·laboraran amb els equips terapèutics per realitzar les
ansietat, incapacitat de menjar cures pal·liatives del malalt terminal.
produïda per la malaltia, etc.
252
En aquest cas, l’auxiliar mirarà de fer agradable el temps durant el qual

el pacient intenti menjar.
– Restrenyiment. Resulta freqüent en aquests pacients. Si cal administrar
ènemes, l’auxiliar col·laborarà en la tècnica segons protocol.
– Nàusees i vòmits. Es realitzaran tècniques de neteja del pacient, canvis
de roba de llit i del pacient totes les vegades que sigui necessari.
– Caquèxia. La pell se sotmetrà a meticuloses cures i s’implantarà un pla
de canvis posturals.
– Sequedat de boca. Es procurarà realitzar la higiene de la boca sempre
que sigui necessari.
– Cures de sondes. Sistemes d’aspiració de secrecions.
Vocabulari
Símptomes respiratoris
Caquèxia: estat d’extrema desnutri- – Dispnea. Davant de la seva aparició, es realitzaran exercicis respiratoris,
ció, que es manifesta en un pacient
tècniques de relaxació i control de ventiladors.
extremadament prim, amb alteracions
– Secrecions. Existeixen tècniques de mobilització i aspiració de secre-
analítiques i amb debilitat.
cions.
– Sanglot. Es tracta d’un reflex patològic que produeix espasme diafrag-
màtic.
– Ranera pre mortem. Es produeix per l’oscil·lació de les secrecions de la
faringe quan el pacient està agonitzant. S’ha de col·locar el pacient en
una posició adequada per evitar l’aspiració de secrecions.
Símptomes neuropsicològics
– Ansietat. Por i intranquil·litat. S’extremaran les mesures que afavoreixin
el confort físic.
– Depressió. L’ànim del pacient pateix alteracions i el desinterès pel que
l’envolta.
– Insomni. Es tractarà farmacològicament, per un costat, i per l’altre
s’augmentaran les mesures de confort, absència de sorolls, foscor, etc.
– Confusió mental. El pacient pot patir al·lucinacions, agitació, agressivi-
tat, etc.
Dolor. És una experiència emocional (subjectiva) i sensorial (objectiva) des-
agradable. La seva intensitat depèn de la localització de la lesió i de l’estat
psicològic del pacient. En pacients terminals, el dolor és el símptoma més
freqüent, augmenta en relació directa a l’estadi de la malaltia i, si és molt
avançat, pot arribar a provocar canvis en la personalitat. Es tracta, d’una
banda, farmacològicament i, de l’altra, augmentant el confort del pacient
(ambient agradable, canvis posturals, acomodació, etc.).
Prevenció d’úlceres per pressió. Es realitzaran canvis posturals, canvis de
roba de llit, estiraments de la roba del pacient, etc.
– Higiene diària. Per afavorir la confortabilitat del pacient. Precaució en
l’assecament de plecs de la pell. Massatge amb crema.
– Cura dels ulls. Es realitzarà la neteja dels ulls amb solució salina per evi-
tar la sequedat de la còrnia i l’acumulació de secrecions.
– Cura de la boca i pròtesis. Protecció dels llavis amb vaselina.
– Normes d’alimentació. Flexibilització de l’horari de menjars i fracciona-
ment de la dieta fins a 6 o 8 ingestions diàries de petites quantitats. S’ha
de recordar als familiars que no convé insistir massa perquè el pacient
mengi.
3 >> Reacció del pacient davant d’una malaltia

terminal
El pacient té dret a conèixer el diagnòstic i a rebre una informació clara i
concisa de la seva malaltia. Les fases per les quals passa al conèixer elseu Pacient terminal no enllitat
estat terminal son:
Un pacient terminal no té perquè estar
1. Rebuig o no acceptació. El pacient se sent incrèdul davant la situació forçosament enllitat. En alguns casos,
que aquest episodi li ocorri a ell; és freqüent la cascada de preguntes pot estar capacitat per treballar, realit-
que realitza sobre la malaltia. A vegades, s’acompanya de fases de sole- zar les autocures i desenvolupar activi-
dat i aïllament. tats quotidianes.
2. Hostilitat. Reacció agressiva envers els cuidadors, la seva pròpia família
o envers si mateix. El cuidador ha de mostrar grans dosis de tolerància
en aquesta fase i no personalitzar els possibles atacs d’ira del pacient.
3. Negociació. El pacient actua mostrant penediment sobre els seus errors.
Estableix “pactes” segons les seves creences religioses, amb ell mateix o
de qualsevol altre tipus.
4. Depressió. Comença a veure clarament el seu deteriorament físic, la
intensitat del dolor augmenta, etc., de manera que en aquesta fase la
depressió és severa. És recomanable escoltar-lo i deixar que expressi els
seus sentiments.
5. Acceptació. Augment significatiu del desinterès per l’entorn, fases de
postració molt acusades.
4 >> Reacció dels familiars davant

de la notificació d’una malaltia terminal
Els familiars pateixen una gran commoció en assabentar-se de la notícia i
la seva reacció està determinada per les característiques de cada persona.
Generalment, la reacció d’atordiment seguida de llargs silencis és la més
freqüent. L’equip terapèutic ha de donar suport a la família en tot
moment i la seva actuació ha de ser:
– Donar informació clara sobre la malaltia, els seus símptomes i els trac-
taments pal·liatius.
– Motivar els familiars a prestar suport emocional al malalt, acompa-
nyant-lo i participant en les cures que afavoreixin el seu confort: higie-
ne, alimentació, etc.
– Concedir-los el temps que sol·licitin per estar al costat del malalt.
– Informar amb detall sobre les funcions dels membres que integren l’equip
terapèutic i oferir ajuda no només al malalt sinó també a la família.
– Quan el pacient o els familiars sol·licitin suport espiritual se’ls propor-
cionaran les vies per aconseguir-lo.
Si el pacient terminal està al seu domicili, se seleccionarà la persona res- Escala de Zarit
ponsable d’assumir les tasques de les cures. És possible que aquest “cuida- Aquesta escala es basa en 21 preguntes
dor principal” necessiti suport psicològic, perquè la responsabilitat que la resposta de les quals manifesta la
assumeix pot provocar-li desequilibris emocionals que serien negatius per freqüència en què succeeix cada ítem.
al pacient terminal. Aquesta sobrecàrrega es pot avaluar amb escales que Segons les respostes, s’aplica una pun-
indiquen l’estat emocional, físic i psicològic del cuidador. Per exemple, tuació que ens indica la sobrecàrrega
l’escala de Zarit. emocional del cuidador.
254
5 >> Agonia del pacient terminal

El procés d’agonia és l’estat que precedeix la mort, caracteritzat per
Web presentar un gran deteriorament físic i marcades complicacions
que depenen de la patologia del pacient, si bé la fase final és molt
www.msd.es/publicaciones/mmerck_h
semblant en tots els casos.
ogar/seccion_01/seccion_01_004.html
En aquesta pàgina, podràs trobar infor- Els signes i símptomes en el pacient seran:
mació sobre els signes de mort.
– Deteriorament progressiu de l’estat físic amb disminució del nivell de
consciència i trastorns de la comunicació.
– Dificultat per ingerir aliments.
– Símptomes físics propis de cada patologia.
– Alteracions cognitives, com ara pèrdua de la consciència en diferents
graus, desorientació, etc.
– Angoixa, agitació, crisi de pànic i depressió.
– Alteracions sensorials. Disminució del gust, olfacte i visió borrosa. Pèr-
dua de l’audició i tacte en menor intensitat.
Entre els signes clínics de l’agonia destaquen els canvis en les constants
vitals:
– El pols és més dèbil.
– La tensió arterial disminueix.
– Dispnea respiratòria.
Així mateix, hi ha una pèrdua del to muscular que repercuteix en els apa-
rells locomotor, gastrointestinal i urinari. Apareix fredor deguda al fet que
la circulació és més lenta. La diferència entre un pacient terminal i un
Cita pacient en fase terminal final és que aquest últim té signes de mort immi-
“El temor a la mort, senyors, no és
nents.
altra cosa que considerar-se savi sense
ser-ho, ja que és creure saber tot el 6 >> Signes de mort
que no se sap. Potser la mort sigui la
major benedicció de l’ésser humà, La mort es pot establir en alguns malalts a partir d’una sèrie de signes:
ningú ho sap, i tot i això tothom la tem
com si sabés amb absoluta certesa que – Parada cardiorespiratòria. No es nota el pols ni es perceben els batecs
és el pitjor dels mals”. cardíacs.
Sòcrates – Electroencefalograma pla.
– Aparença de mort. Midriasi (dilatació de la pupil·la) i sense reacció de
contracció davant d’una font de llum. Pell pàl·lida.
– Livideses cadavèriques. Taques cutànies de color violaci que apareixen a
partir de la primera hora de la mort per l’acumulació de sang a les zones
de suport.
– Refredament cadavèric a partir de les 2 hores.
– Rigor mortis. És un signe recognoscible de la mort, causat per un canvi
químic en el metabolisme muscular que produeix un estat de rigidesa i
Diagnòstic de la mort inflexibilitat a les extremitats i crea dificultat per moure o manipular
el cadàver.
El diagnòstic i certificació de la mort
d’una persona es basarà en el cessa- A temperatura normal, apareix unes 3 o 4 hores després de la mort clíni-
ment irreversible de les funcions car- ca i sol tenir un efecte complet cap a les 12 hores, moment en què comen-
diorespiratòries o de les funcions ence- ça a desaparèixer.
fàliques.
7 >> Cures post mortem

En produir-se la mort, el metge ha de reconèixer el cadàver i emetre el cer-
tificat de defunció.
Vocabulari
Al full d’evolució del pacient, s’anota l’hora, la data i les causes de la mort. Tanatori: establiment funerari habili-
tat per vetllar difunts.
Quan s’ha completat aquest procés, es comunica als familiars.
7.1 > Descripció de les cures post mortem

Són les cures que es realitzen des que la persona mor fins que se’n fan
càrrec els serveis funeraris.
L’objectiu d’aquestes cures és que el cadàver estigui en condicions adequa-
des per al trasllat, segons procedeixi:
– Al vetllatori del centre sanitari.
– Si és donant, al quiròfan per a transplantament d’òrgans.
– En cas d’autòpsia, a l’Institut Anatòmic Forense.
– Al tanatori.
– Al domicili del pacient.
7.2 > Abans de realitzar les cures post mortem

– Realitzar tot el procediment amb la intimitat necessària i, si no és pos-
sible, col·locar paravents. Cal tenir la precaució que altres pacients i
familiars no presenciïn aquestes cures degut al gran impacte emocional
que els podria suposar.
– Avisar la família, si no es troba al lloc de la mort, i si hi és, pregar-li que
abandoni l’habitació mentre es realitza l’amortallament.
– És aconsellable realitzar les cures post mortem abans que aparegui el
rigor mortis.
– Actuar amb actitud de respecte, discreció i silenci.
– Avisar els coordinadors de transplantaments en cas que sigui donant
d’òrgans.
11.4. Les cures post mortem s’han de realitzar amb la intimitat necessària.
256
Tècnica
Cures post mortem

Material: guants, mascareta i bata, materials d’higiene (recipient
Descripció: Conjunt de tècni-
amb aigua i sabó, esponja i tovalloles), material per a cures (cotó,
ques que es realitzen un cop
xeringues, agulles, pinces, tisores, venes, esparadraps, apòsit
que el pacient ha mort.
plàstic en aerosol, etc.), mortalla, sudari o llençol i etiquetes.
Protocol:
1. Posar-se la bata i la mascareta, rentar-se les mans i posar-se guants.
2. Retirar catèters i material clínic tenint cura que no es produeixin hemorràgies o exsudats externs.
Aquesta tècnica no es realitzarà si el cadàver és judicial.
3. Realitzar la higiene completa al difunt (cara, afaitat, neteja de secrecions, pentinat, etc.).
4. Taponar els orificis naturals amb cotó (oral, nasal, vaginal, anal, oïdes, etc.), si no hi ha ordre expres-
sa que no es realitzi aquesta tècnica.
5. Aplicar apòsit plàstic (Novecutan®) en ulls i llavis per tal que es mantinguin tancats. Si la boca es manté
oberta, es col·loca una vena sota el mentó, lligant-se a la part superior del cap per tancar la mandíbu-
la inferior.
6. Col·locar el cadàver en decúbit supí sobre el llençol o sudari que s’estén en forma romboïdal, de mane-
ra que el seu cap estigui centrat i a uns 30-50 cm de la punta superior.
7. Subjectar els canells i els peus amb una vena de forma que el cadàver quedi alineat.
8. Doblegar sobre si mateixa la punta del llençol de forma que quedi una línea recta, la qual es col·loca-
rà sobre la front del cadàver, sense tapar-li els ulls, i s’ajustarà a la cara en forma de toca, tancant-la
al voltant del coll i subjectant-la amb esparadrap.
9. El llençol ha d’envoltar el cadàver completament, tancant els dos costats amb esparadrap en un late-
ral del cos i procurant que estigui el més estirat possible.
10. Les dades d’identificació del cadàver s’han de registrar en dues etiquetes (nom i dos cognoms, data i
hora de la defunció i planta o unitat de procedència). Es col·loquen una a l’interior del sudari i l’altra
fora, en un lloc visible del cadàver.
11. Adjuntar una altra etiqueta a la història clínica del pacient. Cobrir el cadàver.
12. Preguntar a la família si vol conservar les pròtesis posades.
13. Preparar la documentació per a la baixada al mortuori (nom, cognoms, data, si ha d’anar a la cambra o
no, si és judicial o no).
14. Avisar els zeladors per al trasllat.
15. Enviar la història clínica a l’arxiu i lliurar els objectes personals a la família.
16. Recollir el material i l’habitació, i procedir a la seva neteja i desinfecció.
17. Al full d’evolució del pacient, anotar l’hora, la data i la causa de la mort. La forma habitual de regis-
trar la mort del pacient a la gràfica és amb el terme exitus.
Observacions:
– El metge és l’encarregat de comunicar la defunció als familiars.
– Actualment s’utilitzen bosses especials que substitueixen el sudari.
2·· Per parelles, realitzeu amb el maniquí la tècnica de les cures post mortem i de la mortalla.
8 >> Dol
El dol és el sentiment que es produeix com a conseqüència de la
pèrdua d’una persona estimada, associant-se a símptomes físics i
emocionals. El procés de dol i la seva durada
Està condicionat per factors diversos,
8.1 > Fases del dol entre els quals poden destacar l’edat
(els ancians pateixen dols que afecten
1. Fase de protesta o negació amb manifestacions de por i còlera.
molt negativament la seva salut i estat
2. Fase d’anhel. Es caracteritza per l’aparició de símptomes d’inquietud, d’ànim), les condicions de salut físi-
plor, ira o tristesa. ques i psicològiques de cada individu,
3. Fase de desesperació o desorganització. Produeix estats de desconcert. els recursos personals, les pèrdues
4. Fase de reorganització. S’intenta reconstruir el futur sense l’ésser esti- recents d’éssers estimats, etc. No
mat. podem establir períodes de temps per a
cada etapa de dol perquè la mort és
La fase final del dol es resol amb l’inici d’una nova vida desvinculada del
acceptada i interpretada, o no, per
difunt. cada persona de forma diferent i no és
Els familiars i amics de la persona morta poden manifestar: possible generalitzar la resposta emo-
cional davant d’aquest esdeveniment.
– Sensació d’atordiment i irrealitat.
– Hiperactivitat i desassossec (a les dues setmanes de la mort aproximada-
ment).
– Depressió (al mes de la pèrdua).
– Plor sense raó aparent i espontani.
– Sentiments de tristesa, soledat, culpabilitat, ira, aïllament i silenci. Final del dol
– Incredulitat, confusió, al·lucinacions visuals o auditives.
El dol acaba quan es parla sense dolor
de la persona morta. Es calcula en dos
8.2 > Tipus de dol
o tres anys el temps que normalment es
– Dol anticipat. Quan les fases anteriors es manifesten abans que es pro- tarda en superar l’estat de dol.
dueixi la pèrdua de l’ésser estimat.
– Dol normal. El temps i les fases de
dol es consideren dins del perío-
de i les característiques normals.
– Dol retardat. El familiar no reco-
neix ni afronta la pèrdua de l’és-
ser estimat fins a passat un
temps, iniciant el dol tardana-
ment.
– Dol crònic. No s’arriba a la recu-
peració de l’estat normal i les
manifestacions de depressió, cul-
pabilitat, etc. perduren durant
molts anys.
– Dol patològic. En no superar la
pèrdua, apareixen símptomes
intensos d’esgotament, malestar,
etc.
Es fa necessària l’ajuda farmaco-
lògica i psicològica i les manifes-
tacions de dolor existeixen
durant llargs períodes de temps. 11.5. El dol és el sentiment que es produeix a conseqüència de la pèrdua d’una persona.
258
9 >> Donació i transplantament d’òrgans i teixits

DONANTS D´ÒRGANS D’ESPANYA
El transplantament d’òrgans consisteix en la utilització terapèu-
Número total i taxa anual p.m.p. tica dels òrgans humans, és a dir, en substituir un òrgan malalt,
Número total
Taxa anual p.m.p.
o la seva funció, per un altre de sa procedent d’un donant viu o
mort.
L’Organització Nacional de Transplantaments (ONT) és un organisme que
pertany al Ministeri de Sanitat i Consum i que s’encarrega de desenvolu-
par funcions relacionades amb l’obtenció i la utilització clínica d’òrgans,
teixits i cèl·lules.
A Espanya, la donació i el transplantament d’òrgans estan regulats pel
11.6. Gràfica estadística que reflec-
Reial Decret 426/1980, de 22 de febrer, que desenvolupa la Llei 30/1979, de
teix el número de donants d’órgans 27 d’octubre, sobre Extracció i Transplantament d’Òrgans.
d’Espanya.
La donació és un gest altruista. En aquest sentit, Espanya és el país amb
l’índex de donació d’òrgans més elevat del món (34,6 donants per milió
d’habitants, Figura 11.6).
Tipus de donants
– Donant viu. Es considera donant viu la persona que, complint els requi-
sits establerts a l’article 9 del Reial Decret 426/1980, efectua la donació
en vida d’aquells òrgans, o part dels mateixos, l’extracció dels quals
sigui compatible amb la vida i la funció dels quals pugui ser compensa-
da per l’organisme del donant de forma adequada i suficientment segu-
ra. A més, abans de procedir al transplantament, el donant viu ha de
superar una sèrie d’exàmens i proves clíniques que acreditin la seva vali-
desa com a donant.
– Donant difunt. Es considera donant difunt la persona difunta de la qual
es pretén extraure òrgans que, complint els requisits establerts a l’arti-
cle 10 de l’esmentat Reial Decret, no hagués deixat constància expressa
de la seva oposició (Figura 11.7).
11.7. Cor abans d’un trasplantament d’un donant mort.

10 >> Protocol de cures d’infermeria abans

d’un transplantament
Un cop identificat un pacient com a possible mort cerebral, s’han de
seguir els següents passos:
– Confirmar la mort cerebral. Per això, el certificat de defunció ha de ser
subscrit per tres metges, entre els quals ha de figurar un neuròleg o neu-
rocirurgià i el cap del servei de la unitat mèdica corresponent o el seu
substitut. Cap d’aquests facultatius podrà formar part de l’equip que
procedirà a l’obtenció de l’òrgan per efectuar el transplantament.
– Demanar permís a la família per a la donació.
– Posar-se en contacte amb l’ONT.
– Realitzar les proves mèdiques necessàries per confirmar la idoneïtat dels
òrgans a trasplantar.
– Seguir les pautes mèdiques per mantenir el donant en condicions òpti-
mes.
– Preparar la documentació i el material necessari per agilitzar el proce-
diment d’extracció i trasllat dels òrgans.
Els auxiliars d’infermeria, en aquesta etapa, hauran de col·laborar amb l’e-
quip de transplantaments en tècniques relacionades amb la higiene del
pacient, el manteniment de la unitat, la presa de mostres biològiques,
l’administració de medicaments autoritzats (per exemple, ènemes), la pre-
paració i selecció del material necessari per a les tècniques prequirúrgi-
ques i d’esterilitat, etc. (Figura 11.8).
Òrgans que es poden donar

El ronyó, el fetge, el pàncrees, el
pulmó, el cor i teixits com ara la
medul·la òssia, els ossos, les còrnies i
les vàlvules cardíaques.
11.8. Trasllat d’un òrgan per al seu posterior trasplantament.

260
Idees clau
PACIENT TERMINAL
Equip terapèutic cures Confirmació de malaltia Confirmació de malaltia

pal·liatives terminal al pacient terminal a familiars
Cures Reaccions Reaccions
- Rebuig Ajuda de l’equip

- Físiques
- Hostilitat terapèutic
- Psicològiques
- Negociació
- Espirituals
- Depressió
- Acceptació
Mort
- Cures post mortem Trasllat: - Dol

- Protocols - Vetllatori - Fases i tipus
- Quiròfan Donació (protocols)
- Institut Anatòmic Forense
- Tanatori
- Domicili
Activitats finals
.: CONSOLIDACIÓ :.
1·· A un pacient se li comunica el diagnòstic d’una malaltia terminal i reacciona en fases de “no acceptació”.
Els alumnes, en grups, organitzaran equips terapèutics de cures pal·liatives de forma que interpretin cada
un algun paper concret.
a) Quins professionals integrarien l’equip?
b) Quins serien els principals objectius de les cures pal·liatives?
2·· Busca documentació relacionada amb el dol i les seves expressions en diferents cultures.
3·· Enumera diverses manifestacions que consideris freqüents davant de la mort recent d’un familiar.
4·· Si volguessis ser donant d’òrgans i teixits:
a) A quina organització t’hauries d’adreçar?
b) Com sol·licitaries la targeta de donant d’òrgans i teixits?
c) Quina llei regula la donació i extracció d’òrgans i teixits?
.: APLICACIÓ :.
1·· Amb el maniquí de l’aula, realitzar les cures post mortem i la mortalla.
2·· Tenim ingressat un pacient terminal que no està enllitat i pot realitzar-se autocures.
Indica com actuaries per fomentar que el pacient s’impliqui en la seva cura en aspectes com ara:
– Les necessitats d’higiene.
– Les necessitats d’alimentació.
– L’ajuda en l’acceptació de la malaltia.
3·· En el mateix pacient, indica les pautes d’actuació amb la família en relació amb:
– L’acceptació de la malaltia del familiar.
– El règim de visites.
– El suport al familiar en les seves necessitats bàsiques.
4·· Troba informació sobre els signes imminents de mort i els tipus d’autòpsia que es realitzen segons la
legislació vigent a Espanya.
5·· En relació amb el comentari de Sòcrates vist en aquesta unitat, realitzeu un debat a classe en grups de
4 a 6 persones.
6·· Consideres els ancians un grup de risc en relació amb la dificultat per superar el dol?
Raona la teva resposta.
7·· Busca gràfiques que reflecteixin l’evolució general de la donació d’òrgans i teixits a Espanya.
Pots començar per la pàgina web de l’ONT.
a) Quins factors influeixen en la població per estar més conscienciats sobre donar els seus òrgans?
b) Quins òrgans i teixits són els que més es donen?
262
Cas final
Pla de cures del pacient malalt terminal

·· Un pacient de 86 anys, diagnosticat de càncer de còlon en fase terminal, ingressa a la planta de geria-
tria conscient, amb dificultat respiratòria, dolor inespecífic, deteriorament de l’estat físic, deprimit i amb
un lleuger restrenyiment.
Elabora un pla de cures en què es tinguin en compte les necessitats del pacient i l’atenció i el suport a la
seva família.
Solució ··
Necessitats físiques
– S’instaurarà una pauta d’oxigenoteràpia, segons indicació mèdica, per disminuir la sensació d’asfíxia i per-
què el pacient es trobi més còmode.
– S’iniciarà tractament analgèsic, segons pauta mèdica, per tal que el pacient no pateixi.
– S’investigarà si és possible corregir el restrenyiment amb dieta i, en cas contrari, se li aplicaran laxants
orals segons pauta, ènemes o microènemes.
– Es preguntarà al pacient sobre els seus gustos alimentaris i, en la mesura del possible, se li proporciona-
ran aliments que li agradin, preparats de forma que siguin fàcils de mastegar i deglutir i en quantitats que
pugui menjar, encara que sigui necessari variar els horaris dels àpats habituals per al centre.
– S’hauran d’afavorir unes condicions òptimes per al descans del pacient.
Necessitats psicològiques
– Esbrinarem si el pacient coneix el seu estat, respectant en tot moment les decisions adoptades al respecte.
– Proporcionarem intimitat per als seus últimes dies, intentant, si és possible, que estigui en una habitació
individual.
– Respectant les normes del centre, intentarem que algun familiar acompanyi el pacient les 24 hores del
dia i es flexibilitzaran els horaris de visita per tal que pugui estar acompanyat i tingui l’oportunitat d’a-
comiadar-se dels seus éssers estimats.
– S’avisarà el servei de psiquiatria per proporcionar suport psicològic al pacient en les diferents fases d’ac-
ceptació de la malaltia terminal.
– Si el pacient ho demana, es requerirà el mossèn del centre o qualsevol servei religiós que el pacient
sol·liciti, per rebre suport moral i espiritual.
Suport a la família
– S’haurà de procurar que la família estigui informada en tot moment
de l’evolució del seu familiar, posant-la en contacte amb la persona
encarregada de proporcionar aquesta informació, sempre que sigui
possible.
– Es donarà suport als familiars en l’elaboració del dol, intentant que
es mantinguin el més serens possible quan estiguin en presència del
pacient.
– Es permetran les visites, en la mesura del possible, encara que siguin
fora de l’horari habitual del centre.
– S’haurà d’ajudar i informar sobre els tràmits a seguir un cop es pro- 11.9. Intentarem que un familiar
acompanyi el malalt les 24 hores del
dueixi la defunció. dia.
Unitat 11 - El pacient terminal REVISTA SANITÀRIA
ELS ACCIDENTS HAN DISMINUÏT PERÒ SEGUIM

AL CAPDAVANT EN DONACIONS
Rafael Matesanz, doctor en Medi- noi jove, motorista, sense casc,
Espanya té la menor taxa de
cina i Cirurgia i Cap de Nefrologia etc. Aquesta imatge persisteix a
negatives del món. Per què?
de l’Hospital Ramón y Cajal l’Amèrica Llatina, on la majoria
(Madrid), és director de l’Organit- dels donants són víctimes d’acci-
La població és generosa, però, a
zació Nacional de Transplanta- dents de trànsit. Aquí, actual-
més, l’ONT té coordinadors en
ments (ONT) des dels seus inicis, ment, el 60 % dels donants proce-
totes les UVI dels hospitals, gent
el 1989. Amb ell va néixer el deixen d’un accident vascular
molt entrenada que localitza els
“model espanyol” que ens ha amb hemorràgia cerebral. L’edat
possibles donants i parla amb les
col·locat al capdavant en dona- també ha variat. El 1992, un 10 %
famílies. Això marca la diferència
cions i transplantaments. tenia més de 60 anys i ara són el
amb la resta d’Europa (tenim 3
39 %.
donants més que els anglesos, 10
Com afecta la disminució dels
més que els americans, etc.). Al
accidents de trànsit als trans- Ha influït el canvi de perfil dels
principi, deien que teníem més
plantaments? donants en els transplanta-
donants perquè hi havia més acci-
ments?
dents de trànsit, però això ha can-
L’any passat, amb el descens de la
viat i seguim al capdavant.
sinistralitat, el nombre de do- Els donants joves, de 15 a 45 anys,
nants per trànsit va baixar dos que són el 30 %, donen més quan-
Quins problemes es troben en
punts, del 16 % al 14 %. Això signi- titat d’òrgans com el pulmó o el
el procés?
fica que hi va haver uns 40 cor, que només poden procedir de
donants menys. En algunes comu- persones joves. En aquest sentit, sí
Moltes vegades el nostre major pro-
nitats, el nombre va caure i en que trobem alguna dificultat.
blema és que se’ns acaben els
vuit va pujar, però en el conjunt
avions per traslladar els òrgans.
de l’Estat hi va haver un lleuger Es donen més negatives quan el
Cada vegada que Fernando Alonso
descens paral·lel al dels accidents. possible donant ha mort en
corre fora o juga un equip espanyol
Com que aquest fenomen ve de accident de trànsit?
a la Copa d’Europa, hi ha molta
lluny, s’ha anat canviant el perfil i
gent que lloga aerotaxis i ens que-
ara és més nombrós el donant de No. Al final, la mort és una situa-
dem sense. En aquests casos, fem el
major edat que mor per mort ció dramàtica per a tots i no
que podem: demanem ajuda a l’e-
cerebral. depèn que hagi mort en accident
xèrcit, a les Comunitats Autòno-
de trànsit o en una altra situació.
mes que tenen helicòpters, a la
Quin és el perfil dels donants En aquest cas, a diferència de la
DGT, etc. Quan podem, enviem els
procedents d’un accident de resta, es tracta de morts inespera-
òrgans per avió de línia però mol-
trànsit? des perquè són persones sanes. La
tes vegades no es pot esperar.
majoria de les negatives es pro-
La visió clàssica d’un donant dueixen perquè no es comprèn
d’òrgans era, fa 20 anys, la d’un què és la mort cerebral. Font: Trànsit i Seguretat Vial
Activitats
1·· La vida del trasplantat. Busca informació sobre els transplantaments i la millora en la qualitat de vida
dels receptors d’òrgans.
12 Cures
u n i t a t
al pacient quirúrgic
SUMARI OBJECTIUS
n Cures preoperatòries ·· Conèixer les cures d’infermeria perioperatòries.
n Cures intraoperatòries ·· Realitzar les cures del pacient quirúrgic.
n Cures postoperatòries ·· Preparar el material relacionat amb la cura de la ferida
n Drenatges quirúrgica.
·· Adquirir les habilitats de les diferents tècniques i procediments
d’infermeria que s’apliquen en la cura dels drenatges.
1 >> Introducció Vocabulari

La cirurgia es coneix des de l’Antiguitat. S’han descobert tractats egipcis i
Hemostàsia: detenció d’hemorràgies.
mesopotàmics en què ja es descriuen tècniques de suturar ferides i realit-
zar amputacions o extraccions dentals. Tot i això, els avenços més impor-
tants en cirurgia sorgeixen al segle XIX amb el descobriment de l’anestèsia,
l’antisèpsia i l’hemostàsia.
Cap al 1800, la cirurgia es limitava a l’essencial per salvar vides, com
extracció de bales de músculs, amputació de membres, extraccions den-
tals, incisió d’abscessos i fractures òssies. Gairebé el 80 % de les ferides
eren sèptiques. Avui en dia, la cirurgia ha avançat amb l’ús de tècniques
de control d’infeccions i antibiòtics.
1.1 > Cures perioperatòries

Definim cures perioperatòries com les cures que necessita un
pacient en un acte quirúrgic.
Aquestes cures es divideixen en: cures en el preoperatori, que és la prepa- Les persones fumadores
ració del pacient abans d’entrar a quiròfan; cures intraoperatòries, que es Han de deixar de fumar almenys 3-4
realitzen al pacient mentre es duu a terme la cirurgia; i cures postopera- dies abans de ser intervingudes. A més,
tòries, que són les realitzades immediatament després de l’operació a la han de ser incloses en el programa de
sala de reanimació. fisioteràpia respiratòria.
1.2 > Tipus de cirurgia

La cirurgia es pot classificar en diferents tipus. Segons la seva durada:
– Cirurgia ambulatòria. És una cirurgia senzilla que no requereix cures
postoperatòries expertes.
– Cirurgia en el mateix dia. L’ingrés es realitza el mateix dia. Requereix
cures postoperatòries expertes, amb valoració d’infermeria. Web
– Ingrés hospitalari precoç. L’ingrés es realitza dies abans de la cirurgia.
Necessita cures i tractaments especials abans de l’operació quirúrgica. La página web http://pablouribe.com/
documentos/prevencion_de_infec.ppt
Segons el propòsit:
tracta sobre el comportament del per-
– Diagnòstica. Per exemple, biòpsia, laparatomia. sonal durant la cirurgia.
– Curativa. Es pretén extirpar la part danyada d’un òrgan (per exemple, La pàgina web http://robertoturrent.
apendicitis). googlepages.com/Preoperatorio.ppt
– Pal·liativa. És el procediment quirúrgic per evitar incapacitats, alleujar tracta sobre el personal de quiròfan i
les seves funcions.
el dolor i/o prolongar la vida (per exemple, colostomia).
La pàgina web http://eccpn.aibarra.
– Restaurativa. El seu propòsit és la reconstrucció d’una articulació (per
org/.../capitulo59.htm tracta sobre les
exemple, pròtesi de maluc), la unió dels extrems d’una ferida quirúrgi-
cures perioperatòries.
ca, la correcció de deformitats, etc.
– Estètica. Es tracta de millorar l’aspecte del pacient (per exemple, rino-
plàstia).
1·· Escriu dos exemples que coneguis de cirurgia pal·liativa, de cirurgia restaurativa i de cirurgia curativa.
266
2 >> Cures preoperatòries d’infermeria

Són les cures del pacient quirúrgic que es realitzen des que es deci-
deix la intervenció fins al moment d’entrada en quiròfan.
L’alcoholisme
Amb aquestes cures es prepara el pacient tant físicament com psíquica-
L’alcoholisme ha de ser detectat en el
preoperatori perquè disminueix l’eficà-
ment per disminuir l’ansietat i els temors, prevenir complicacions i
cia dels medicaments per al dolor i pot facilitar la recuperació posterior.
provocar en el pacient delirium tre- Durant aquesta fase, es planifiquen les cures d’infermeria que duran a
mens en el postoperatori.
terme la infermera i l’auxiliar d’infermeria.
2.1 > Preoperatori general

En la fase de preoperatori, l’auxiliar d’infermeria col·laborarà en:
– Valoració general del pacient, recollida de dades i revisió d’antece-
dents:
• Al·lèrgies. Registrar qualsevol possible al·lèrgia medicamentosa, ali-
mentària, etc.
• Aspecte sensorial. Sordesa, falta de visió, etc., i si és portador de prò-
tesi, audifon, dentadura, etc.
• Nutrició. Recollir el patró d’alimentació habitual per tenir una refe-
rència sobre l’alimentació postoperatòria.
• Eliminació. Els pacients tendeixen al restrenyiment després de la
cirurgia, la qual cosa pot tenir conseqüències com l’ili paralític.
Hem de conèixer el seu patró habitual d’eliminació.
• Valorar deficiències motores.
– Valoració de dades objectives:
• Estatura i pes. La medició ha de ser recent i estar reflectida en la his-
tòria (Figura 12.1).
• Signes vitals. No ha de presentar alteracions.
• Pell. Integritat, color, humitat, etc.
• Boca. Estat de les peces dentàries per si fos necessària una dieta
especial, lesions en la mucosa, etc.
– Valoració psíquica del pacient:
• Comprovar la disposició psicològica per a la cirurgia, avaluant el
grau d’ansietat i verificant-ne els símptomes (si manifesta temor o
inquietud) i els signes (canvis de constants vitals, miccions, etc.).
• Proporcionar atenció espiritual, si el pacient ho desitja, i respectar
les creences culturals.
– Comprovar que s’ha realitzat la petició de proves diagnòstiques pau-
tades pel facultatiu:
• Proves radiològiques. Abans d’una cirurgia es realitzarà una radio-
grafia de tòrax.
• Proves de laboratori. Proves bioquímiques, de coagulació i proves
creuades. S’ha de reservar un volum de sang compatible amb el
pacient.
• Examen cardiorespiratori (ECG).
12.1. La medició del pes i estatura
del pacient ha de ser recent.
– Comprovar que el pacient, familiar o tutor ha signat l’autorització.
2.2 > Factors que augmenten les complicacions

en una intervenció
En tota cirurgia sempre hi ha un risc de complicacions (Figura 12.2). Cer- Vocabulari
tes situacions (que cal tenir en compte en el preoperatori) poden suposar
un risc addicional com són: Dehiscència: obertura espontània
d’una ferida suturada en una interven-
– Edat. En nens petits i en ancians, les respostes dels òrgans estan dismi-
ció quirúrgica. Els factors de risc poden
nuïdes. ser: presència de tos, esforços, etc.
– Nutrició. Tant la desnutrició com l’obesitat són problemes que augmen-
ten el risc d’operació. La desnutrició provoca un dèficit de proteïnes i
vitamines C i D, essencials en el procés de cicatrització, de manera que
la cirurgia s’haurà d’ajornar fins que hi hagi un augment de pes.
Pel que fa a l’obesitat, prolonga la cirurgia i predisposa a problemes res-
piratoris, de dehiscència i infecció de la ferida, tromboflebitis, etc.,
degut a la dificultat per al moviment i a l’estasi sanguini (retenció de
sang).
– Estat respiratori. Història d’al·lèrgies, problema respiratori agut o crò-
nic, fumador, etc.
– Estat cardiovascular. Alteracions cardíaques, riscos vasculars, presència
d’anèmia, hipertensió.
– Estat renal i hepàtic. Les alteracions renals i hepàtiques
representen un risc per la dificultat en l’eliminació ade-
quada de medicaments i anestèsia.
– Ús de medicaments que poden alterar la resposta a l’a-
nestèsia o augmentar el risc d’hemorràgies.
2.3 > Preparació dels dies previs a la intervenció

En les cures d’infermeria al pacient que ha de ser inter-
vingut, s’inclouen una sèrie d’aspectes propis dels dies
anteriors a la intervenció, com ara:
– Ajudar en la higiene del pacient, si cal. La tarda ante-
rior a l’operació s’ha de dutxar amb un antisèptic.
Recordar al pacient la higiene oral.
– Comprovar el compliment de les mesures dietètiques
pautades segons el protocol de la cirurgia correspo-
nent.
– Preparació intestinal. No és necessària una neteja abso-
luta, però en ocasions es requereix l’administració
d’un ènema o medicació oral per netejar l’intestí.
– Administració de premedicació amb la finalitat de pro-
porcionar un bon descans i reduir l’ansietat. L’aneste-
sista prescriurà la sedació de la nit anterior.
– Ensenyar exercicis per prevenir complicacions:
• Exercicis efectius de respiració profunda (abdomi-
nal). S’han d’ensenyar abans de l’operació per evitar
complicacions.
També convé ensinistrar el pacient en exercicis per
afavorir l’eliminació de secrecions respiratòries (tos 12.2. Tota intervenció quirúrgica suposa un risc de
complicacions.
efectiva).
268
• Exercicis per prevenir tromboembolismes. S’han d’ensenyar abans de

la intervenció. El pacient estirat ha d’aixecar els genolls i estirar les
cames cada 1 o 2 hores.
Altres exercicis a realitzar són la flexió i extensió del peu i la rotació
de turmells per mobilitzar la circulació i evitar l’estasi sanguini (Figu-
ra 12.3).
12.3. Exercicis dels membres inferiors.
2.4 > Preoperatori immediat

L’auxiliar d’infermeria ha de:
– Revisar la identitat del pacient.
– Retirar els efectes personals del pacient (joies, arracades, rellotge, etc.),
que es guardaran, en una bossa
identificada amb el nom, a la
unitat del pacient o bé se’ls lliu-
rarà als familiars.
– Preparació de la pell. Rasurat del
pèl de l’àrea necessària perquè
els microorganismes no s’hi
adhereixin, i rentat i desinfecció
segons el protocol (Figura 12.4).
La roba del llit haurà d’estar neta
després de la higiene. Es cobrirà
Cirurgia abdominal Cirurgia del tòrax Preparació per a cirurgia renal
amb draps o apòsits estèrils.
Aquestes zones, a més de rasurar-
se, s’han de pinzellar amb una
turunda humitejada amb anti-
sèptic quirúrgic.
– Col·locar una gorra quirúrgica al
pacient.
– Eliminar l’esmalt de les ungles
per poder valorar la presència
d’hipòxia (nivell baix d’oxigen).
Preparació per a cirurgia Preparació dorsal Preparació per
mamària i cirurgia per a cirurgia de a cirurgia vaginal i
Els cosmètics estan prohibits.
de tòrax l’esquena escrotal – Retirar pròtesis o lents i guardar-
les convenientment identifica-
12.4. Zones de la pell a preparar segons el tipus d’operació.
des.
– Es permetrà l’ús d’aparells d’audició si facilita la comunicació entre el

pacient i el personal, però s’hauran de retirar en el moment de la cirur-
Consentiment informat
gia.
– Persuadir el malalt per buidar la bufeta. En situacions d’emergència, la prioritat
– Comprovar que els signes vitals estan registrats. és salvar la vida del pacient i no s’espe-
ra el consentiment informat davant
– Registrar els medicaments prescrits, inclosa la premedicació anestèsica.
d’un compromís vital sinó que s’actua
– Registrar, així mateix, pes i estatura.
mentre s’informa la família.
– Recollir el consentiment informat signat pel pacient.
– Verificar que estan a punt els resultats d’exàmens de laboratori, radio-
grafia de tòrax, ECG, etc.
– Comprovar que la història hospitalària acompanya el pacient.
Tècnica
Preparació de la pell per a cirurgia

Descripció: consisteix en rasurar la zona cutània indicada per a prevenir el risc d’infeccions posteriors de
la ferida quirúrgica.
Material: guants no estèrils, maquineta d’un sol ús, crema depilatòria quan estigui indicada, ronyo-
nera, esponja o gases amb sabó, recipient amb aigua tèbia, tovalloles, tisores si cal, turundes, anti-
sèptic, draps estèrils i pinces de Kocher.
Protocol:
2. Rentar-se les mans, preparar el material necessari.
3. Col·locar-se els guants.
4. Proporcionar intimitat al pacient.
5. Acomodar el pacient en la posició adequada col·locant una tovallola sota la zona a rasurar per evitar
que es mulli el llit.
6. Ensabonar la zona amb una esponja o gasa.
7. Rasurar amb la maquineta en la direcció en què creix el pèl.
8. Retirar el sabó i assecar amb una tovallola o gasa.
9. Treure’s els guants no estèrils.
10. Recollir el material i acomodar el pacient.
11. Anotar la tècnica i les possibles incidències en el full d’infermeria.
Observacions: en pacients infectocontagiosos està indicada la depilació química (cremes, gels, etc.). En el
rasurat perineal, s’ha de preparar, a més, una falca, que es col·locarà sota dels glutis del pacient. Es rasu-
ra de dalt cap baix.
Evitar produir talls o ferides al pacient.
2·· Dibuixa les zones de preparació de la pell en el cas de les següents cirurgies: cirurgia renal, cirurgia
abdominal i cirurgia del tòrax.
270
3 >> Cures d’infermeria intraoperatòries

Aquesta fase comença amb el trasllat del pacient al quiròfan i
acaba quan el pacient surt a la sala de recuperació.
Membres de l’equip quirúrgic
El denominat equip estèril està format 3.1 > Tècniques asèptiques en el quiròfan
pel cirurgià principal, els assistents del
La zona de quiròfans és l’àrea de l’hospital que ha de mantenir les majors
cirurgià i la infermera instrumentista,
encarregada dels processos estèrils.
condicions d’esterilitat per preservar el pacient d’infeccions nosocomials
D’altra banda, l’equip no estèril està (infeccions que el pacient agafa a l’hospital) i mantenir les condicions
format per infermera circulant, aneste- òptimes de seguretat ambiental.
sistes, auxiliar d’infermeria i altres Els principis de les tècniques asèptiques que cal tenir en compte al quirò-
membres de l’equip.
fan són:
– Tot el material que entra a la
zona quirúrgica ha d’estar esteri-
litzat. En cas de dubte, es consi-
dera contaminat (Figura 12.5).
– Tots els membres de l’equip qui-
rúrgic utilitzaran bates, gorres,
polaines, mascaretes i guants
estèrils.
– Els extrems dels paquets estèrils
es consideren contaminats.
– El material contaminat es retira
immediatament del camp qui-
rúrgic.
– Els canvis de lloc es realitzen
cara a cara o esquena amb esque-
na, evitant un moviment exces-
12.5. Tot el material que entra a la zona quirúrgica ha d’estar esterilitzat. siu per no augmentar el risc de
contaminació bacteriana.
– S’ha de netejar i desinfectar el quiròfan abans i després de cada opera-
ció, a més del protocol del servei de prevenció.
3.2 > Col·laboració de l’auxiliar d’infermeria

La zona de quiròfans ha d’estar comunicada amb els laboratoris d’urgèn-
cia, zona d’esterilització, zona de radiologia, zona de recuperació i unitat
de cures intensives, zona hospitalària i ascensors. L’auxiliar d’infermeria
ha d’estar familiaritzat amb totes aquestes localitzacions perquè és la seva
feina dur mostres, portar resultats del laboratori, acompanyar en el trans-
port del malalt, reposar el material estèril, etc.
En el moment del trasllat a la sala de cirurgia, l’auxiliar d’infermeria ha
Moviments en quiròfan
d’ajudar realitzant les següents tasques:
Quan en un quiròfan es creuen dues
persones amb bata estèril, es fa cara a – Revisar la banda d’identificació que el pacient porta al canell.
cara, per veure’s i no tocar-se per des- – Abrigar el malalt per protegir-lo de corrents d’aire.
cuit, o bé esquena amb esquena, ja que – Informar la família, que ha d’esperar fins que el pacient torni del quirò-
encara que es toquin no passa res, ja fan. Se’ls proporcionarà informació sobre l’horari de la cafeteria o zona
que l’esquena es considera bruta. de descans, etc.
En el moment de l’ingrés del pacient a la sala de cirurgia, l’auxiliar d’in-

fermeria ha d’ajudar en:
– La identificació del pacient, preguntant el nom i verificant-ho amb les
dades de la història i de la programació de la cirurgia. Camps estèrils
– La verificació d’al·lèrgies.
La funció dels camps estèrils és evitar
– La revisió del consentiment a la cirurgia.
la transmissió de microorganismes al
– La verificació de la preparació de la zona operatòria.
camp quirúrgic.
– El trasllat del pacient del llit o la llitera i la seva acomodació en la posi-
ció adequada per a la cirurgia. Es tracta així d’evitar complicacions pos-
toperatòries relacionades amb la posició del pacient:
• Tenir en compte que l’alineació corporal sigui correcta.
• Prevenir la pressió sobre les prominències òssies i el teixit nerviós.
• Evitar l’oclusió de venes i artèries.
• Assegurar una expansió toràcica adequada.
• Exposar el cos del pacient només el necessari.
– La detecció de les necessitats del pacient i els riscos potencials.
Quan acaba la cirurgia, l’auxiliar d’infermeria ajudarà la infermera en les
tasques següents:
– Aplicar embenatges i apòsits.
– Traslladar el pacient a la sala de reanimació, acompanyant la infermera
i l’anestesista. Abans del trasllat del pacient a planta, reanimació o cures
intensives, l’auxiliar haurà de:
• Realitzar la higiene de la pell. Preparació de la pell del pacient
• Retirar els equips de monitorització. al quiròfan
• Cobrir el pacient amb una manta per evitar la hipotèrmia. La preparació de la pell del pacient al
• Comprovar l’estat de les sondes i drenatges. quiròfan es realitza des de la zona on
es farà la incisió cap a la perifèria i, en
– Col·laborar amb l’equip de quiròfan en la recollida, neteja, desinfecció, cas que sigui una ferida infectada, es fa
esterilització, reposició i classificació del material i els instruments uti- a l’inrevés, des de la pell sana cap a la
litzats durant la cirurgia (Figura 12.6). ferida.
Fases de l’anestèsia general

Inducció: es produeix amb sedants i
hipnòtics. S’aconsegueix una sedació
total del pacient, que ha d’estar intu-
bat per assegurar la seva respiració. La
infermeria ha d’estar al seu costat.
Manteniment: es prolonga al llarg de la
intervenció quirúrgica. S’han de fer
controls de les constants vitals de
forma contínua.
Sortida: és la recuperació neurovege-
tativa, de sensibilitat i de capacitat de
moviment. La infermera ha d’estar al
seu costat pel risc de complicacions.
12.6. L’auxiliar col·labora amb la classificació del material quirúrgic.
272
4 >> Cures d’infermeria postoperatòries

El postoperatori general comença al final de la intervenció i conti-
nua durant la recuperació fins que es dóna l’alta al pacient.
Intubació endotraqueal
Les cures es poden subdividir en postoperatoris immediats, que és el
En les intervencions quirúrgiques amb
període més crític del pacient en què ha d’estar vigilat contínuament; i
anestèsia general, és necessària la
postoperatori continuat o mediat, on es potencia l’autocura i l’educació
intubació endotraqueal del pacient per
sanitària.
assegurar la seva ventilació.
Els pacients gairebé mai recorden El postoperatori es pot classificar segons la taula següent:
haver tingut el tub posat, ja que se’ls
intuba quan estan adormits i se’ls extu-
ba quan s’estan començant a despertar.
Segons recuperació Ambulatori. Hospitalitzat.
Segons etapes Immediat. Mediat.
Normal: cursa amb molèsties

Patològic:
normals de la cirurgia.
Segons evolució cursa amb
El pacient ha d’estar
complicacions.
informat.
El pacient ha de ser traslladat de la llitera al llit amb molta cura. Hi haurà,

almenys, cinc persones: l’anestesista, la infermera circulant, dos zeladors
Infermeres al quiròfan
i una auxiliar d’infermeria. Al capçal se sol col·locar la persona que coor-
Al quiròfan sempre hi ha almenys dues dina el moviment.
infermeres: la instrumentista, que és la
que ajuda el cirurgià, i la circulant, que 4.1 > Cures d’infermeria en el postoperatori immediat
és la que proporciona tot el material o
la medicació que va fent falta i no s’ha El postoperatori immediat dura fins que el pacient es recupera dels efec-
pogut preparar al principi. tes de l’anestèsia i les seves constants vitals estan estables. Les cures, en
aquesta etapa, es realitzen a la sala de reanimació, que és una sala oberta
en què els llits estan separats mitjançant panells transparents o cortines.
Aquestes cures requereixen material específic per a cada llit: presa d’oxi-
gen, aspiradors, monitors, etc.
12.7. Sala de reanimació d’un hospital.

En aquestes cures, l’auxiliar d’infermeria col·laborarà amb la infermera en

les següents tasques:
– Rebre el pacient i recollir la seva història clínica completa.
– Col·locar el pacient en decúbit lateral o, si no és possible, en decúbit supí
amb el cap de costat o en hiperextensió, per evitar la broncoaspiració si
hi ha vòmits (Figura 12.8).
12.8. Posició al postoperatori immediat.
– Comprovar la ventilació pulmonar (expansió toràcica).

– Prendre les constants vitals i PVC (pressió venosa central) cada 10-15
minuts, segons l’estat del pacient. Complicacions
del postoperatori immediat
– Comprovar la coloració, temperatura i humitat de la pell.
– Valorar l’estat de consciència. Si el pacient està despert, conscient i - Obstrucció respiratòria:
orientat, s’utilitza l’escala de Glasglow (unitat 21). • Problemes relacionats amb la llen-
gua, com tamponament de la via
– Revisar la permeabilitat de les sondes, sistemes de sèrum i drenatges.
aèria.
Vigilar que el cos del pacient no les pressioni. Anotar la quantitat i l’as-
• Laringoespasme degut al procés
pecte dels líquids drenats.
d’intubació, que pot provocar ede-
– Revisar l’àrea de la intervenció i els apòsits buscant signes d’hemorràgia. mes i inflamació.
– Mantenir el pacient còmode, abrigat i amb una alineació corporal • Broncoaspiració.
correcta. - Hipòxia: deguda als efectes de l’a-
– No donar beure ni menjar fins que es prescrigui. nestesia o a la mala perfusió.
– Col·locar les barreres de seguretat. - Hemorràgia i SOC.
– Tranquil·litzar emocionalment el pacient i la família i reduir l’ansietat.
4.2 > Cures d’infermeria en el postoperatori mediat

El pacient és traslladat a la sala d’hospitalització o unitat del pacient. L’au- Complicacions
xiliar de clínica ha de tenir preparada l’habitació amb els aparells neces- del postoperatori mediat
saris per a la seva cura. Amb el pacient ha d’arribar la història clínica. Si - Complicacions respiratòries: pneumò-
no és així, s’haurà de reclamar a la sala de reanimació. nia, hipòxia, atelèctasi.
- Complicacions vasculars: tromboflebi-
Les cures que s’han de dur a terme en aquest període són:
tis (s’han d’evitar massatges en mem-
– Tranquil·litzar el pacient i disminuir el seu nivell d’ansietat. bres inferiors per evitar despreni-
– El pacient ha d’estar en dejú unes 8 h. En les primeres hores hi ha nàu- ments de trombes).
sees i vòmits. Es comença administrant aigua, posteriorment sucs i dieta - Ili paralític (abolició del moviment
tova. Si no és possible l’alimentació oral, el metge valorarà la prescrip- peristàltic): comença a desenvolupar-
ció de nutrició parenteral. se als 2-3 dies. És normal en el posto-
peratori immediat. Pot provocar una
– Alleujar el dolor. Si s’incrementa, s’ha d’avisar la infermera, ja que pot
septicèmia, així com alteracions
ser símptoma d’infecció. És normal el dolor de les articulacions, degut a
nutricionals i de l’equilibri hidroelec-
la posició en el quiròfan, així com el mal de gola degut a la irritació i
trolític.
erosió després de la intubació.
274
– Realitzar activitats que ajudin a afavorir la ventilació: facilitar tos i

expectoració. S’ha de facilitar el canvi de posició, i la deambulació.
– Si està prescrit, ajudar en la teràpia amb oxigen col·locant mascareta d’o-
xigen o ulleres nasals.
– S’ha de valorar la micció, anotant-ne el color, olor, aspecte, freqüència i
volum quan procedeixi. A partir de les 8 h, si el pacient està ben hidra-
tat, hauria de poder orinar. Si no és així, s’han de valorar alteracions a
nivell de l’esfínter o distensió vesical. Avisar la infermera per si és neces-
sari aplicar un sondatge vesical. Si ja el té, vigilar la col·locació i perme-
abilitat de la sonda. Procedir, a continuació, a la recollida de mostres, si
està indicat.
– Afavorir l’eliminació intestinal. Al principi, hi ha risc de restrenyiment
degut al dejuni i a la disminució del moviment peristàltic. S’ha de pren-
dre fibra i afavorir la mobilització per recuperar el trànsit intestinal.
– Ajudar en la higiene i vestit al principi, per tenir restringits els movi-
ments. Observar que els apòsits i embenatges estan nets, secs i ben
fixats. Treballar amb la major asèpsia per evitar infeccions.
– Afavorir el descans i el son, sense molestar el pacient per a l’administra-
ció de medicaments ni la realització d’activitats. El son és un mitjà de
recuperació.
La immobilitat dels pacients – Fomentar el moviment i la deambulació. S’ha d’aixecar i asseure a la
Produeix complicacions respiratòries, butaca al cap de poques hores, sempre que no estigui contraindicat. És
circulatòries, gastrointestinals i atròfia bo per a la funció respiratòria i cardiovascular (Figura 12.9).
muscular, per la qual cosa generalment – Mantenir l’equilibri de líquids valorant entrades i sortides.
s’aconsella la mobilització precoç des- – Prevenir lesions col·locant barreres per evitar traumatismes.
prés d’una intervenció quirúrgica.
A partir del cinquè o sisè dia, es dóna l’alta hospitalària per recuperar-se
del postoperatori tardà al domicili. S’ha de realitzar un informe d’alta
d’infermeria en què constarà l’educació sanitària per escrit, amb recoma-
nacions nutricionals, de la cura de la ferida quirúrgica, la presa de medi-
caments, la relació de signes i símptomes que puguin ser senyals d’alarma
per anar a l’hospital, el tipus d’activitat física que pot realitzar i les pre-
caucions i limitacions que ha de tenir.
12.9. L’auxiliar ha d’ajudar el pacient fomentant el moviment i la deambulació.

4.3 > Cures de la ferida quirúrgica

Llevat que hi hagi complicacions (hemorràgies), no s’ha d’aixecar l’embe- Factors que alteren
nat fins a les 24-48 hores, segons estigui prescrit, per evitar la infecció de la cicatrització
la ferida quirúrgica. - Nutrició (necessitat de proteïnes).
- Circulació i oxigenació (haurien de
Les tècniques de neteja i desinfecció han de ser asèptiques per evitar la
deixar de fumar 30 dies abans de la
infecció de la ferida.
intervenció).
Si apareix tumefacció o rubor dels extrems, s’ha d’avisar la infermera per - Drenatges i apòsits.
recollir mostres i portar-les a analitzar abans de netejar la ferida.
L’auxiliar d’infermeria col·laborarà amb la infermera en aquestes cures,
però les realitza la infermera.
Per valorar la ferida quirúrgica s’ha de:
– Examinar la línia de sutura de la ferida.
– Observar a la recerca d’edema, hemorràgia, signes d’infecció o inflama-
ció.
– Observar la cicatrització de la ferida.
12.10. Com evitar la dehiscència de les sutures.
3·· Estableix les diferències entre les cures que es realitzen al postoperatori immediat i en el mediat.
276
5 >> Drenatges
Depenent del tipus de cirurgia, pot ocórrer que el pacient postoperat
necessiti aquest sistema que serveix per evacuar sang, líquids purulents o
Materials de drenatges en ordre
exsudats amb la finalitat d’evitar que s’acumuli a l’interior del cos i causi
decreixent de tolerància
complicacions posteriors.
1- Silicones i poliamides.
2- Polietilens. Així, el drenatge estableix una comunicació de l’interior amb l’exterior.
3- Resines viníliques (PVC). L’ús pot ser:
4- Cautxú.
5- Gasa. – Profilàctic. Col·locat després de la cirurgia per evitar l’acumulació de
secrecions.
– Terapèutic. S’utilitza per evacuar líquids ja formats.
– Diagnòstic. Es col·loquen per verificar un diagnòstic.
5.1 > Tipus de drenatges

Segons el mecanisme que s’utilitza per al drenatge, podem classificar els
drenatges en:
– Drenatges simples. Drenen els exsudats per capil·laritat. Els líquids pas-
Vocabulari
sen del lloc on s’han acumulat a l’exterior ajudats per la força de la gra-
vetat. És convenient que existeixi un desnivell entre la ferida i el
Capil·laritat: quan un líquid entra en
recol·lector (bossa, flascó, etc.).
contacte amb un tub molt fi o dues
superfícies molt enganxades, tendeix a
Els més utilitzats són:
ascendir enganxat a les seves parets. • Penrose. És un tub de cautxú o de làtex d’una sol llum i diferents dià-
S’anomena per capil·laritat perquè és metres. Es col·loca al final de les intervencions quirúrgiques, fixat a la
un dels mecanismes pels quals passa la pell amb un punt de seda. S’utilitza per controlar hemorràgies posto-
sang a través dels capil·lars sanguinis. peratòries i drenar exsudats de cavitats (peritonitis, abscessos pancre-
àtics o hepàtics, etc.).
• De Kher. Consisteix en un tub de silicona en forma de T. S’utilitza en
colecistectomies (extracció de vesícula), per assegurar el pas de la bilis
al colèdoc i disminuir la pressió al seu interior, assegurant la sortida
de les secrecions al duodè o a l’exterior.
• De Saratoga. Tub de plàstic semirígid i transparent amb diversos orifi-
cis a la part del tub que queda dins de la cavitat. Es fixa a la pell amb
un punt i es connecta a una bossa estèril.
• De teuladell. És una làmina de plàstic flexible amb irregularitats en la
seva superfície. S’utilitza en el tractament de ferides contaminades.
– Drenatges per aspiració. Drenen els exsudats per aspiració mitjançant
un sistema de buit.
El més característic és:
• De Redon. Consisteix en un tub de material plàstic, flexible i amb uns
forats o escletxes a l’extrem que es col·loca al lloc que es vol drenar.
L’altre extrem s’adapta hermèticament a un recipient estèril i amb
buit per produir una aspiració contínua. S’utilitza en cirurgia per eva-
cuar hematomes.
• Drenatges pleurals. Asseguren la sortida permanentment dels vessa-
ments que es produeixen en la cavitat pleural. No s’ha de desconnec-
tar mai un tub de drenatge toràcic sense haver-lo pinçat prèviament,
llevat que el pacient estigui connectat a un respirador.
Els avantatges dels drenatges són:

– Faciliten la cicatrització de les ferides.
– Permeten la sortida de líquids i exsudats.
– Prevenen la infecció, especialment els sistemes de drenatge de circuit
tancat.
– Permeten un control exacte del volum i les característiques del drenat.
Els inconvenients dels drenatges són:
– Representen una via d’entrada per a les bactèries, especialment els dre-
natges oberts.
– Ocasionen molèsties al pacient en les maniobres de canvi d’apòsit i reti-
rada de drenatge.
– Són perillosos si perden la seva funcionalitat, provocant complicacions com
ara infecció secundària, hemorràgia per decúbit o perforació de vísceres.
– Alguns tipus immobilitzen el pacient.
En el moment de rebre el pacient amb drenatge, l’auxiliar ha de col·labo-
rar en les tasques següents:
– Recollir informació sobre el tipus de drenatges i el lloc de la seva
col·locació.
– Observar la quantitat i la qualitat del líquid recollit pel drenatge.
– Comprovar la permeabilitat del drenatge i, si el sistema és de tipus d’as-
piració, que manté el buit.
5.2 > Cures específiques

dels drenatges
L’auxiliar ha de realitzar les
següents cures específiques:
– Comprovar la permeabilitat.
– Controlar el punt d’ancoratge
perquè no es pugui arrencar.
– No elevar el sistema col·lector per
sobre de la ferida per evitar reflu-
xos.
– Controlar els productes resul-
tants del drenatge: color, quanti-
tat, aspecte, etc. Qualsevol canvi
s’haurà de comunicar al metge o
a la infermera.
– Canviar l’aparell col·lector segons 12.11. Drenatges en l’abdomen d’un pacient sotmès a un trasplantament.
prescripció mèdica.
4·· Explica els beneficis que té la utilització de drenatges.

5·· Enumera els drenatges que coneguis segons el mecanismes que utilitzen per produir el drenatge de la
ferida.
278
Idees clau
Tipus de cirurgia
Valoració
del pacient
Preparació
Cures preoperatòries
en els dies previs
Preoperatori
immediat
Cures en el trasllat
al quiròfan
Cures durant
CURES PERIOPERATÒRIES Cures intraoperatòries
la intervenció
Cures en finalitzar la
intervenció
Postoperatori
immediat
Cures postoperatòries
Postoperatori
mediat
Tipus
Drenatges
Cures
Activitats finals
.: CONSOLIDACIÓ :.
1·· Elabora un full de preparació preoperatòria bàsica per a tot malalt quirúrgic.
2·· Explica raonadament les diferències entre una cirurgia ambulatòria, una del dia i una d’hospitalària.
3·· Busca informació sobre les cirurgies diagnòstica, curativa, pal·liativa i restauradora.
4·· Realitza un esquema amb totes les cures d’infermeria que l’auxiliar d’infermeria duu a terme durant les
fases perioperatòries.
5·· Busca informació sobre els aspectes en què convé educar el pacient abans d’una intervenció per no tenir
complicacions després de la mateixa.
6·· Amb l’ajuda de la Unitat 9, investiga sobre els diferents tipus d’exercicis i tècniques respiratòries de què
es pot beneficiar un pacient amb cirugia toràcica o abdominal. Raona la teva resposta.
7·· Descriu les complicacions principals de les ferides quirúrgiques.
8·· Enumera els tipus de drenatges que existeixen i explica’n breument les característiques.
.: APLICACIÓ :.
1·· Investiga sobre els inicis de la cirurgia: Egipte, Mesopotàmia, Edat Mitjana. Quines tècniques es feien
servir? Quins materials s’usaven?
2·· Busca informació sobre l’avenç que va suposar l’anestèsia i l’hemostàsia a la cirurgia.
3·· Busca imatges de diferents tipus de quiròfans (traumatologia, cirurgia abdominal, trasplantaments car-
díacs, oftalmologia, etc.).
4·· Investiga sobre quins tipus d’anestèsia s’utilitza en quiròfan.
5·· Investiga sobre quins elements, materials i aparells han d’estar preparats en l’habitació d’una planta
per rebre un pacient que ve del quiròfan.
6·· Busca informació sobre la forma de reintroduir l’alimentació després d’una intervenció quirúrgica.
7·· Amb l’ajuda d’un maniquí, simula la preparació de la pell en diferents zones del cos.
8·· Investiga quins nous materials s’usen en els apòsits de ferides quirúrgiques.
9·· Informa’t sobre els nous materials que es podran utilitzar en el futur per a la fabricació de drenatges.
Quines característiques tenen?
10·· Busca informació sobre les tècniques per curar les ferides quirúrgiques, així com la funció de l’auxiliar
d’infermeria en aquests procediments.
11·· Busca a Internet nous sistemes de drenatges que s’estan utilitzant per les seves característiques per
produir el drenatge de la ferida.
a) Quines cures requereixen?
b) Quines són les complicacions més habituals?
c) Com es realitza el manteniment del buit?
d) Quines són les tècniques i protocols per a canviar-los?
12·· Busca a Internet nous sistemes de drenatges que s’estiguin utilitzant, per les seves característiques, per
produir el drenatge de la ferida.
280
Cas final
Pla de cures perioperatòries

·· Un pacient, de 55 anys, que ingressa a la planta de cirurgia per a una intervenció quirúrgica abdominal
programada.
Està conscient, orientat i col·laborador. Presenta una bona coloració de pell i mucoses. Les constants són
normals. Està ben nodrit i hidratat, encara que amb lleuger sobrepès.
Realitza un pla de cures amb les activitats perioperatòries més importants.
Solució ··
Cures preoperatòries:
– Valoració:
• Comprovar la història clínica (al·lèrgies, medicacions pautades, dieta).
• Mesurar i pesar el pacient.
• Comprovar si existeixen problemes amb l’eliminació.
• Comprovar el seu estat psíquic.
• Comprovació de preoperatoris:
• Comprovar si està fet (anàlisi de sang, RX, EKG).
– Preparació dels dies previs:
• Comprovar si hi ha preparació dietètica especial i verificar-ne el seu compliment.
• Ensenyar exercicis respiratoris al pacient (respiració efectiva, tos, etc.).
• Ensenyar exercicis preventius de tromboembolisme.
– Preoperatori immediat:
• Comprovar la seva identitat.
• Preparar la pell.
• Retirar pròtesis i col·locar roba estèril.
Cures intraoperatòries:
– Realitzar les cures en el trasllat a quiròfan.
– Atendre la família.
– Ajudar en la col·locació del pacient en la taula de quiròfan.
– Ajudar en la col·locació d’apòsits i embenats després de la intervenció.
– Col·laborar en la recollida i classificació del material de quiròfan.
Cures postoperatòries:
– Postoperatori immediat:
• Preparar l’habitació i rebre el pacient.
• Controlar constants i eliminació.
• Revisar i controlar sondes, drenatges i sèrums.
– Postoperatori mediat:
• Controlar la dieta segons pauta.
• Recordar i estimular la realització d’exercicis respiratoris.
• Fomentar la mobilització precoç.
• Administrar cures a la ferida quirúrgica.
Unitat 12 - Cures al pacient quirúrgic REVISTA SANITÀRIA
HISTÒRIA DEL DRENATGE TORÀCIC

“Qui no coneix el passat no pot ensenyar el futur”
Golo Mann
n els albors de la història de Aquesta tira ha de ser retirada dià-
E la medicina, la necessitat del

drenatge toràcic sorgeix per
tractar les pleurèsies purulentes
riament perquè la resta del pus es
pugui evacuar.
(empiemes pleurals). Al desè dia després de l’operació,

has d’irrigar la cavitat amb vi tebi i
Es va usar per primera vegada com oli, amb el propòsit de netejar la
a drenatge obert en les col·leccions superfície del pulmó. Aquestes irri-
empiemàtiques del tòrax, segons gacions s’han de fer dues vegades
els escrits del cos hipocràtic (con- al dia. Finalment, quan el vessa-
junt dels coneixements mèdics de ment s’ha tornat fluid i serós, has
la Grècia clàssica), en el segle V a.C. de mantenir un petit tall de metall
En els textos hipocràtics ja es des- a la ferida, usant una mida més
criu el tractament d’aquestes afec- petita cada vegada fins que la feri-
12.12. Hipòcrates.
cions mitjançant un drenatge da s’hagi tancat per complet”.
extern i resecció costal:
Encara avui en dia aquestes parau-
“Havent rentat curosament el teu
les ens sorprenen si pensem que
pacient amb aigua calenta, l’has
van ser escrites fa tants anys: la loca-
d’asseure en una cadira ferma,
lització de l’empiema (suposem
mentre el teu ajudant li subjecta
piopneumotòrax), tenint en compte
les mans, l’has de sacsejar suau-
que el mètode auscultatori el des-
ment per les espatlles, amb l’espe-
criurà Laenec més de 2 000 anys
rança d’obtenir so de clapoteig al
després; la prevenció de l’edema
costat del tòrax.
pulmonar ex vacuo en drenar lenta-
ment la col·lecció; la descripció dels
Una incisió s’ha de fer a través de la
primers rentats pleurals amb “vi i
pell, on el dolor i la tumefacció són
oli” com a bons mediterranis; la tèc-
més evidents, i després s’ha d’obrir la
nica del metxat de les ferides i el
pleura, trepanant la costella amb un
tancament progressiu de l’orifici
instrument rom o amb el cauteri.
introduint talls metàl·lics de calibre
decreixent.
Quan una quantitat suficient de
pus ha estat extreta, has de mante-
Font: Servei de Cirurgia Toràcica
nir la ferida oberta amb una tira de de l’Hospital General Universitari
teixit de lli assegurada amb un fil. de València
Activitats
1·· Busca informació sobre què és i per a què serveix un pleur-evac.

282
NOTES
283
NOTES
284
NOTES
285
NOTES
286
NOTES
C4_IOC_INTcontra_CREDITS_C4_IOC_INTcontra_CREDITS 19/07/11 15:04 Página 1
© Carlos Galindo, Regina Cardelús, Agustín García, Manuela Heredia, Concepción Romo, Juan Ángel Muñoz
© MACMILLAN IBERIA, SA, empresa que pertany al GRUPO MACMILLAN

c/ Capitán Haya, 1 - planta 14ª. Edifici Eurocentro
28020 Madrid (ESPANYA)
Telèfon: (+34) 91 524 94 20
Maquetació: ARIAL ediciones gráficas

Coordinació de disseny i maquetació: Jorge Timón
Edició: Begoña Bernad
Traducció: Montserrat Solé Serra
Il lustracions: Sergio Guinot
l
Fotografies: age fotostock, COVER, Carlos Galindo i Iñaki Barayón

Disseny de coberta: Institut Obert de Catalunya
Realització de la coberta: Pedro Coronado
ISBN: 978-84-7942-937-9
Dipòsit legal: Z-2763-2011
Imprès a Edelvives Talleres Gráficos
Reservats tots els drets. Queda prohibida, sense autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total
o parcial, o la distribució d’aquesta obra, inclòs el disseny de coberta, per qualsevol mitjà o procediment,
comprès el tractament informàtic i la reprografía.
La infracció dels drets esmentats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel lectual (Art. 270
l
i següents del Codi Penal).
Agraïm especialment la col laboració de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i de la Xarxa Sanitària i Social de
l
Santa Tecla per la cessió de documents sanitaris per a la realització d’aquest llibre.
Gràcies per la seva col·laboració a Ignasi Badia i David Sanahuja.
C4_IOC_coberta_Maquetación 1 20/07/11 09:12 Página 1
Sanitat
Cures bàsiques d’infermeria aplicades a les necessitats de l’ésser humà

Cures bàsiques
d’infermeria aplicades a les
necessitats de l’ésser humà
CFGM.1601.C04/0.11
CFGM - Cures auxiliars d’infermeria
CFGM.1601.C04/0.11

c4 Cures Basiques PDF

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

c4 Cures Basiques PDF

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

C4_IOC_coberta_Maquetación 1 20/07/11 09:12 Página 1

Cures bàsiques d’infermeria aplicades a les necessitats de l’ésser humà

CFGM - Cures auxiliars d’infermeria

Carlos Galindo, Regina Cardelús, Agustín García,

Unitat 1 - Aparell cardiorespiratori 6

2>> Fisiologia de l’aparell cardiovascular 13

3>> Patologies de l’aparell cardiovascular 16

4>> Aparell respiratori 19

5>> Fisiologia de l’aparell respiratori 24

6>> Patologies de l’aparell respiratori 26

Unitat 2 - Les constants vitals 32

5>> Pressió arterial 46

6>> Pressió venosa central 49

Unitat 3 - Fulls de registre. Gràfiques d’hospitalització 54

2>> Descripció dels apartats d’una gràfica 56

3>> Tipus de gràfiques 59

4>> Registre de les dades en la gràfica clínica 60

5>> Equilibri hídric 62

Unitat 4 - Cures respiratòries 70

2>> Fisioteràpia respiratòria 74

3>> Procediments d’aplicació d’oxigen (oxigenoteràpia) 79

4>> Procediments de ventilació mecànica relacionats amb l’auxiliar

5>> Aspiració de secrecions respiratòries 90

6>> Cures del pacient amb intubació endotraqueal 92

7>> Cures del pacient amb traqueotomia 94

Unitat 5 - Aparell urinari 102

1>> Introducció 103

2>> Fisiologia del ronyó 107

3>> Patologia renal 109

4>> Alteracions de la funció urinària 110

5>> El pacient incontinent 111

6>> Bossa de diüresi 114

7>> Sondatge vesical 116

8>> Recollida de mostres 119

9>> Tècniques de depuració extrarenal 122

Unitat 6 - Aparell digestiu 128

1>> Introducció 129

2>> Fisiologia de la digestió 137

3>> Patologies de l’aparell digestiu 140

4>> El pacient ostomitzat 143

5>> Sondatge rectal 147

6>> Administració d’ènemes 149

7>> Sondes nasogàstriques 151

Unitat 7 - Alimentació i dietètica 156

1>> Introducció 157

2>> Nutrients bàsics 159

3>> Necessitats nutricionals 166

4>> Dietes preventives o terapèutiques 169

5>> Procediments d’ajuda en l’alimentació oral 171

Unitat 8 - Aparell genital masculí i femení 182

1>> Introducció 183

2>> Aparell genital femení 187

3>> Patologies de l’aparell genital masculí 193

4>> Patologies de l’aparell genital femení 195

5>> Malalties de transmissió sexual 197

6>> Embaràs, part i puerperi 198

Unitat 9 - Cures del nounat 206

1>> Introducció 207

2>> Valoració inicial i primeres cures del nounat 211

3>> Cures generals del nounat 213

4>> Alimentació del nounat 215

5>> Seguiment del lactant 220

Unitat 10 - L’ancià 228