LES DONES BORJA EN LA HISTÒRIA DE PEGO 

Núria Gómez Bolufer. Arrels Marinades. 

 

Aquesta  història  començà  a  suscitar  el  nostre  interès  quan  l’estiu  de  2016  ens 
estàvem documentant per realitzar el guió de la 1ª visita teatralitzada a les muralles de 
Pego.  Perquè  si  bé  és  cert  que  és  fonamental  explicar  i  conèixer  les  restes 
arquitectòniques de les muralles, igual d’important són també les històries que aquests 
murs amagaven al seu interior. 

Així va ser com arribà a les nostres mans un text en el què descobrirem que la 
mateixa Isabel de Borja fou senyora de la Vila de Pego durant uns anys. Però… Com va 
arribar a quedar-se la senyoria de la vila de Pego, fou per motius polítics o estratègics? 
Fou intencionat o casual? Tots aquests interrogants quedaren en l’aire fins tindre l’ocasió 
o el moment oportú per poder-los investigar.  

D’aquesta forma,   i aprofitant que les falles,  
i per tant els seus llibres, veuen la llum al 
mes de març, mes de les dones, ens semblava una bona ocasió per traure a la llum 
que les fèmines il·lustres de la València del segle d’or, han format part de la xicoteta 
gran història de la Vila de Pego. Dones cultes   i poderoses que, de vegades, han passat 
desapercebudes.  

Però com nosaltres solem dir: Tota bona història ha de començar pel principi, així 
que primer que res toca presentar les protagonistes d’aquesta història. 

1.- El qui és qui d’aquesta història 

Isabel de Borja i l’origen de la família  

La família Borja, família valenciana, universalment coneguda per tenir 2 papes entre 
el seu arbre genealògic -Calixt III  i Alexandre VI-   i fins  
i tot un sant, Sant Francesc de 
Borja.  Família  poderosa  originària  de  Xàtiva  que  com  moltes  sabeu  foren  ducs  de 
Gandia però senyors també de moltes altres viles. 

L’origen  d’aquesta  família  resideix  en  el  matrimoni  entre  un  noble  de  Xàtiva 
anomenat Jofré i la seua cosina natal de Canals, Isabel. 

Isabel  de  Borja,  era  germana  del  que  seria  el  primer  papa  valencià,  Calixt III, i 
encara que la seua família no comptava amb títol nobiliari, sí que podia dir que tenia 
una bona fortuna. Tot el contrari que el seu cosí Jofré Gil de Borja, de família noble 
encara que no havia sigut armat cavaller. El dot de la jove Isabel de Borja de Canals, 
fou de 33.000 sous, així que el contracte   i emparellament dels dos cosins semblava 
beneficiós per ambdues parts. Un casament que tingué lloc l’any 1419. 

El problema fou que Jofré no era del tot el que se’n diu un “bon partit”. Llevat del 
seu títol, els fracassos i males decisions sembla que marcaren part de la seua vida. Es 
veié abocat a l’exili a Nàpols, després d'haver participat en l’assassinat del síndic de la 
ciutat d’Ontinyent, deixant sola a Isabel al capdavant de tot. Aquesta situació va deixar 
entre veure que Isabel tenia unes grans capacitats gestores i de lideratge. Finalment i 
gràcies  a  la  intervenció  del  seu  cunyat,  el  que  seria  el  papa  Calixt III, Jofré pogué 
tornar a casa ampliant la família i tenint 5 fills amb la seua cosina Isabel. 

Isabel, però, quedaria vídua més de 30 anys, sola, dona i amb 5 xiquets al seu 
càrrec que oscil·laven entre 8   i 2 anys. Molts autors l’han considerada com una dona 
“varonil”  entenent  que,  tot  i  ser  una  expressió desafortunada, per a l’època era una 
forma de lloança per ser una dona forta, capaç i independent.  

No  sols  va  gestionar  bé  el  patrimoni  familiar  sinó  que  l’incrementà  notablement 
com s’observa al seu últim testament conegut. De tots els seus fills, Roderic es convertiria 
en  el  segon  papa  valencià,  sota  el  nom  d’Alexandre  VI,  un  papa  amb  fills  i  d’un 
caràcter fortament polític que va afavorir l’aparició de la llegenda negra dels Borja.  

De la resta dels germans poc sabem, Pere Lluís es va convertir en el cap general de 
l’església per nomenament del seu oncle, Calixt III; mentre que les seues germanes foren 
casades  amb  senyors  nobles  per  procurar-los  un  bon  futur. Beatriu fou casada amb 
Eiximèn Pérez d’Arenós, Joana fou emparellada amb Pere Guillem Llançol de Romaní, 
senyor  de  Vilallonga;  i  Tecla  fou  casada  amb  Vidal  de  Vilanova,  senyor  d’Anna, 
Atzeneta i Pego. I veus ací que apareix la segona protagonista d’aquesta història. 

Tecla de Borja, il·lustrada poetessa 

Segons  han  apuntat  les  referències  documentals,  Tecla  era  una  dona  de  gran 
bellesa  i  saber  estar,  la  comparaven  amb  sa  mare  pel  que  fa  al  caràcter  fort  i 
independent. Però no sols això, sinó que també era una dona intel·ligent   i il·lustrada, fins 
i tot escrivia poesia. D’ella han dit que tingué una educació exquisida  i segons P. Batllori 
‘fou la persona més culta de tota la família Borja’. 

Nascuda a Xàtiva l’any 1435,   i criada al Palau arquebisbal de València, sabem de 
la seua existència activa en el món literari del segle d’or. És com, l’ha anomenada el 
seu  principal  estudiós  Joan  Iborra,  una  ‘rara  avis’.  Les  dones  en  aquella  època  es 
dedicaven  a  escoltar  seguint  el  cànon  religiós feudal masculí de virginitat, castedat i 
fecunditat. Ella fou una illa enmig del desert, de la que fins   i tot el mateix Ausiàs Marc 
s’hi va parar a realitzar un debat poètic amb ella, del qual n’ha quedat constància a 
través de les seues cartes. El gran poeta li escrigué així, tot explicant que Na Tecla era 
un  plaer  tant  per  a  l’oïda  com  per  a  la  vista,  combinant  perfectament  bellesa  i 
intel·ligència: 

Entre els ulls i les orelles  Bon mossèn March, a qui em coman, 
jo em trop un contrast molt gran  responc-vos breu al que dit han 
e d’aquell jutgessa us fan  segons juí que faç d’aquelles. 
parlant de vós maravelles. 
Oïdes vostres raons belles, 
Dient los ulls que val molt més 
de vós lo veure que l’oir.  Molt poc estim lo que en mi és, 
Elles no hi volen consentir,  mas, puix forçat és lo meu dir, 
dient que lo contrari és.  al qui dirà: “Més val que em mir”, 
Vós, qui de totes valeu més,  jo li condamne lo procés. 
 així de fora com de dins,  Però, si parle lo revés, 
d’aquests dos senys mirau les fins  de veritat mudant camins, 
e no l’esguard que propi els és.  a vós remet los meus juïns, 
Ausiàs March   qui sou de tots lo més entès. 

​Tecla de Borja 

Na  Tecla  li  va  contestar  un  altre  poema,  ella  que  seguia  un  diari  íntim  va 
escriure  en  ell  tota la història: ​“​Rebuda he una lletra de mossèn Ausias, trobador de 
lletres on hi haja, amb una bella demanda que no gose a deixar de llegir delitosament. 
Exagera mossèn March en elogis i lloança. [...] Però no hi puc jutjar malgrat la dolça 
complaença que em recorre el cos llegint sos versos. Hauré de pensar-hi una resposta”  

La  intel·ligència  i  saber  fer  de  Na  Tecla  queda  demostrada  en  el poema de 
tornada  que  li  dedica  a  Ausiàs  Marc,  on  podem  llegir  entre  línies  com  declina  de 
forma elegant les seues lloances que potser tingueren una segona intenció. 

La  mort  va  arribar  prompte  per  a  ella,  amb  sols  24  anys  va  morir  sense 
descendència, a mans de la pesta negra, l’any 1459, a València. 

2.-Mare i filla al capdavant de la Vila de Pego  

Na Tecla es va casar amb sols 13 anys  
i pocs anys després, quedà vídua sense 
descendència, molt jove.  

A  la mort del seu marit i com a dona forta i de recursos igual que sa mare, 
demanà als hereus dels seus fills la restitució del seu dot  
i els corresponents interessos, 
però aquells no van poder fer front al pagament, així que ella s’adjudicà les baronies 
d’Atzeneta i Pego. A la seua mort, l’any 1459, tota la seua herència passà a mans de 
sa mare, Isabel de Borja, qui només va poder retindre la Vila de Pego durant 3 anys. 
Ja  que després de litigis i disputes judicials hagué de retornar la baronia de Pego a 
Antoni Francesc Ribelles i Vilanova, l’any 1462. 

I és precisament aquesta Acta de possessió la que va inspirar una de les escenes 
de la nostra ruta teatralitzada, un festeig on el senyor feia valdre que el territori era seu, 
uns actes als quals assistiren representació de musulmans   i cristians de ‘lo dit terme de 
Pego’; 40 vassalls cristians i 35 vassalls musulmans.  

Però no penseu que elles foren les úniques senyores fèmines de la Vila de Pego, 
abans hi hagueren d’altres, com Na Blanca d’Aragó o Na Constança, però això ja és 
una altra història. 

Bibliografia: 
-MARTÍ,  Xavier;  E​l  parcel·lari  medieval  de  Pego.  Un  assaig  de  restitució  del  paisatge 
urbà a partir de les fonts fiscals i l’arqueologia​, Inèdit (?). 
-LA PARRA, Santiago; ‘Tras las huellas de Isabel de Borja y María Enríquez: un itinerario 
histórico borgiano con Lucrecia al fondo’; ​Revista borja. revista de l’IIEB, 5: Actes 
del congrés els borja en l’art​(2015-2016). 
 Volum 
-IBORRA,  Joan;  ‘Mudant  camins.  Fragments  d’un  diari  femení.  Tecla  de  Borja’,​
col·lectiu Silenciades, CEIC Alfons el Vell (​2016).