De Sergi Menero Saborit

SEGLE XIV
1320

Traducció del tractat De cibariis infirmorum, d’Abulcasis Ahazam, feta pel valencià
Berenguer Eimerich, incipit, citat per Lluís García Ballester, La medicina a la València
medieval, València, Edicions Alfons el Magnànim–IVEI, 1988, p. 92, n. 163:
Incipit xx.vi. ditis [sic] Albucasim Ahazam de cibariis infirmorum translata de arabico in
vulgare cathalano, et a vulgari in latinum, a Berengario Eymerici, de Valentia, ad
instanciam magistri Bernardi de Cordonio

1325-1329

Ramon Muntaner, Crònica, cap. XVII:

E com la dita ciutat [de Múrcia] hac presa, poblà-la tota de catalans, e així mateix
Oriola e Elx, e Alacant, e Guardamar, Cartagènia e en los altres llocs; sí que siats
certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, són
vers catalans e parlen de bell catalanesc del món.

1328

Ramon Muntaner, Chronica, o Descripcio dels fets e hazanyes del inclyt

rey don Iaume Primer...

E aquest en Corral Llança exí hu dels hòmens del món, que mills parlant,
e pus savi. Si que en aquell temps se deya, quel pus cathalanesch del
món era dell, e del dit Roger de Luria. E no era meravella, que ell axí com
davant vos he dit cengren molt fadrins en Cathalunya, e nudrirense de
cascun lloch de Cathalunya, e del regne de València, tot ço que bo, ne
bell parlar los paria ell aprengueren. E axí cascú dells fo lo pus perfet
cathalà que negun altre, e ab pus bell cathalanesc.

1341
Carta de cessió del lloc de Sagra (Marina Alta) a l’Orde de Santiago, estesa per
duplicat a València el 17 de setembre pel notari valencià Bernat de Soler (Archivo
Histórico Nacional, Órdenes Militares, Uclés, Sagra i Sanet, carp. 307, núm. 6):
[l’una] escripta en letra e lengua castellana, et la otra […] en plan escripta en letra e
lengua catalana.

1360

El cadí de Xàtiva i un jueu barceloní fan de torsimanys i treballen unes capitulacions

pel rescat d'un visir de Fes:
scientes loqui et intelligere ad nodum cathalanorum et eciam algaraviem et linguam

1379 – 1392

Francesc Eiximenis [Franciscà, nascut a Girona el 1330 i mort al 1409. Va viure els
últims anys de la seua vida a València, on va escriure les seues obres més
importants]. Lo Crestià (Llibre Segon). Edició a cura d’Albert Hauf. Barcelona: 62,
1983.
Per aquest punt a declarar, deus saber que, segons que posen los metges, quan l’hom
s’és gitat a dormir la sang s’escalfa e tot lo cors de dins, e, a vegades, per diverses
causes, lo pulmó, qui s’apella lo lleu en catalanesc, se lleva e posa’s sobre lo cor, e
tanca’l e l’abriga, en tant que quaix li toll la seua pròpia respiració

1383

Francesc Eiximenis , que en la dedicatòria escrita als Jurats de València, del seu llibre
“El regiment de la cosa pública” el 1383 , dia del poble valencià:

Com sia vengut e eixit per la major partida de Catalunya, e li sia al costat, emperó , no
es nomena poble català , ans per especial privilegi , ha propi nom e es nomena poble
valencià.

SEGLE XV

1400
Carta dels jurats de València al veguer i jurats de Girona tramesa l’1 de setembre
(Arxiu Municipal de València, Lletres missives, g3-7, s. f. [f. 28r i v]):
Certifficam que a en Berenguer Porquet, laurador, vehí nostre e d’aquesta ciutat, fugí,
dos mesos poch més o menys són passats, un seu catiu, de linatge de tartres, emperò
batejat e apellat Johan, de edat de XX anys, poch més o menys, e paladí en lenguatge
català, com de poquea a ençà se nodrís en esta terra […]

1411

La vídua de Joan I, Violant de Bar, francesa, s'adreça a la noblesa valenciana a tomb

del plet successori, i afirma que ha fet estudiar els testaments dels darrers reis,
los quals testaments, per clarificació de nostra intenció, havem fet splanar de latí en
lengua catalana.

1415

Carta del rei Ferran d’Antequera al sultà del Marroc, a propòsit d’una reclamació, dins
M. Arribas Palau,
«Reclamaciones cursadas por Fernando de Aragón a Abu Sa’id ‘Utman III de
Marruecos», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXX (1963-
1964), p. 320: Nos empero querientes procedir en esto legíctimament e segunt dreyto
e razón, vista una letra o carta morisca vuestra e aquella feyta reduir por el alcadi
nuestro de Valencia de morisco en romanç cathalán, por la qual parece del deudo de
las ditas MCCC doblas restantes de la dita mayor cuantía o precio de los ditos drapos
o panyos […]

1412-18

Sant Vicent Ferrer. Reportationes sermonum Reueredissimi Magistri Vicentii Ferrarii,

predicatoris finis mundi. (Citat per Roc Chabàs en "Estudio sobre los sermones
valencianos de San Vicente Ferrer, que se conservan manuscritos en la Biblioteca de
la Basílica Metropolitana de València", Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos,
1902, p. 134.)
Vosaltres de la Serrania qui estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets
algun vocable castellà e altre català. La nostra vida és el mig: dessús és la glòria e
dejús infern.
1415

Carta del rei Ferran d'Antequera al sultà del Marroc, a propòsit d'una reclamació. (El
document sencer és publicat per M. Arribas Palau, "Reclamaciones cursadas por
Fernando de Aragón a Abu Sa'id 'Utman III de Marruecos", Boletín de la Real
Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXX (1963-1964), p. 320.)
Nos empero, querientes procedir en esto legíctimament e segunt dreyto e razon, vista
una letra o carta morisca vuestra e aquella feyta reduir por el alcadi nuestro de
Valencia de morisco en romanç cathalán, por lo qual parece del deudo de las ditas
MCCC doblas restantes de la dita mayor cuantía o precio de los ditos drapos o panyos
[...]

1417

Enrique de Villena [Escriptor castellà (1384 – 1434), pare de l’escriptora valenciana

Isabel de Villena], Los dotze treballs d’Hèrcules, redactat a València (citat per Antoni
Ferrando Francés, op. Cit. P. 77):
a preçes e instançia del virtuoso caballero mosén Pero Pardo [...], escripto en romançe
catalán

1420

El 18 de desembre, els jurats de València s’adrecen al papa Martí V i li demanen que

els carmelitans valencians siguen integrats en la província de Catalunya (citat per A.
Ferrando Francés, op. Cit., pp. 77- 78):
ut dictum monasterium sub provincia Cathalonie huic civitati vicine, quorum linga sub
uno ydiomate conformatur, transferretur.

1445

Actes del procés de canonització de Sant Vicent Ferrer (citat per A. Ferrando Francés,
op. Cit., p. 81):
et loqueretur in vulgari catalanico sive Valentino

1389-1459

Sant Antoni, Arquebisbe de Florència. Istoriale, III, tit. 24, c. 8 [referint-se als sermons
de sant Vicent Ferrer].
Ecco la grande maraviglia. Egli non predicava che nella sua nativa lingua catalana e
ogni nazione facilmente lo capiva.

1491

Jeroni Pau, dins Agustín Rubio Vela, El patriciat i la nació, pp. 72-90; Maria Toldrà;
“Llengua i cultura dels Borja a Roma”, a Els Borja: història, cultura i art
Quidam valentinos et maioricenses horumque regnorum incolas ab origine atque
lingua catalanos appelavere" (alguns anomenen catalans als valencians i mallorquins,
i als habitants d’aquests regnes, pel seu origen i la seua llengua)

1492-97

Bernat Fenollar [Escriptor valencià (1438-1516) que participà com a poeta en diverses
obres col·lectives, entre les quals les Obres e trobes en lahors de la Verge Maria
(1474)] i Jeroni Pau [Humanista barceloní (mort el 1497) que va pertànyer al cercle del
cardenal Roderic de Borja]. Regles de esquivar vocables o mots grossers o
pagesívols. (Edició i estudi d'Antoni M. Badia i Margarit, Boletín de la Real Academia
de Buenas Letras de Barcelona, XXIII (1950), pp. 137-152; XXIV (1951-1952), pp. 83-
116, i XXV (1953), pp. 153-163.)
Obra subtitulada: "mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua
catalana, a juy del reverend prevere mossèn Fenollar e misser Hierònym Pau [e] altres
hòmens diserts catalans e valentians e prestantíssims trobadors": "entre les persones
de bon ingeni o experiència, fàcilment se coneix dits vocables ésser d'Empurdà, o
d'Urgell, o de Mallorques, o de Xàtiva, o de les Muntanyes, o pagesívols, dels quals no
acostumen usar los cortesans ne elegants parladors e trobadors"

SEGLE XVI
1523
Joan Lluís Vives, De institutione foeminae christianae, citat per F. Mateu i Llopis,
Lérida y sus relaciones con Valencia, Lleida, 1976:
[…] mandó el monarca que hombres aragoneses y mujeres leridanas fueran a
poblarla; y de ambas nacieron hijos que tuvieron como propia la lengua de aquellas, el
lenguaje que ya por más de doscientos cincuenta años hablamos entre nosotros.

1525
Millán García-Varela deixa constància de testimonis anònims sobre Oriola:

“[...] los de Múrcia parlen castellà e los d’Oriola valencià, los uns se nomenen
castellans, los altres valencians.
E por quanto el consejo de la villa de Orihuela envio una carta de respuesta al concejo
de esta cibdat de otra carta por el dicho concejo a ella enviada, sobre la prisión de
Martín Díaz, de Albarracín, la qual venya en catalán, la qual era menester de se tornar
en castellano, porque el que avía de fazer la respuesta la entendiere major; por ende,
ordenaron e mandaron el dicho Bartolomé G. Que faga traladar dicha carta de catalán
en castellano.
Et encara fan pus gran desonestat que·n los actes que donen a les parts pledegants
fan ço que donen al Castellà en un full de paper, posen al Català en tres fulls, per
forma que, per un florí que el Castellà pach, lo Català ne paga quatre florins. En axí la
justícia dels catalans perida.

1528

Retrato de la Loçana Andaluza (Francisco Delicado, Venècia):

MAMOTRETO X

El modo que tuvo yendo con Aguilarico, espantándose que le hablaban en catalán, y
dice un barbero,
MOSSÉN SOROLLA: Ven ací, mon cosín Aguilaret. Veniu ací, mon fill. ¿On seu estat?
Que ton pare t’en demana.
AGUILARET: Non vul venir, que vaich con aquesta dona.
SOROLLA: ¡Ma comare! Feu-vos ací, veureu vostron fill.
SOGORBESA: Vens ací, tacañet
[com podem veure, l’autor diu que parlen “en catalán” una sogorbesa (és a dir, una
dona nascuda a Sogorb) i un home amb el cognom Sorolla, especialment freqüent al
Regne de València.

1550
Fra. Gaspar Antist en la seua Vida de san Vicente Ferrer (València)

“San Vicente predicava en catalán, porque antiguamente el lenguaje valenciano no se

diferenciava casi nada de aquel otro, como quiera que Valencia fue poblada de gente
catalana”

1556

Frederic Furió Ceriol, Bononia sive de libris sacris in vernaculam linguam convertendis
libri duo, traduc. de J. Pérez Durà et al., Obra completa, I, CNRS–Universitat de
València–UNESCO–Alfons el Magnànim, València, 1996, p. 337:
Que se traduzca, si quieres, a la lengua hispana y puesto que yo he mantenido una
polémica con un valenciano, que se vierta a vuestra lengua; sabes que en vuestra
llengua no hay una diversidad menor que en la italiana. Gritará, así pues, Cataluña
entera que ha sido mal traducida, porque en su opinión, encontrará muchas cosas
descuidadas, extranjeras, inadecuadas y completamente ajenas a los legítimos
contenidos de la Biblia. Lo mismo diran Mallorca y Menorca, lo mismo Ibiza, pues el
habla y la lengua de todos esos reinos es común con vosotros aunque os diferenciéis
en algunos extremos en el sonido, en la pronunciación y en la abertura de la boca.

1557

Cristòfor Despuig [Erudit i humanista tortosí (1510-1561/80)]. Col.loquis de la insigne

ciutat de Tortosa. (Citat per J. Ribelles, Bibliografía de la lengua valenciana, II. Madrid,
1929.)
LÚCIO:  Deixem això per ara, i sapiam, senyor, com és açò de no ésser-vos apeat en ma
casa.
DON PEDRO: No és més de perquè arribí anit tant vespre que era ja tancada la porta del Pont.
FÀBIO: La gran sí, mes la portella no, que mai se tanca i perquè com la part dellà lo Pont se va
tant poblant, convé que així estiga oberta per a si alguna cosa de necessitat ocorre.
LÚCIO: Mas, com estan, a propòsit, aquells hostals allí per a remediar semblant necessitat com
la que anit tingué lo senyor don Pedro?
DON PEDRO: Sí estan, per cert, i també estan bons per als qui no volen ésser vists; mas jo
poc los emplee per a aquest fi, ans bé, cada vegada que ací arribe, entre i passe per
la ciutat, que per a mon gust és la més apacible del món, i com és la primera que
trobam de la nostra pàtria antigua par que la mira hom amb millor gana.
FÀBIO: Com de la vostra pàtria antigua?
DON PEDRO: Sí, que los valencians d'ací de Catalunya són eixits, i los llinatges que d'ací no
tenen lo principi, no els tenim per tan bons, i la llengua, de Catalunya la tenim,
encara que per lo veïnat de Castella s'és molt trastornada.
FÀBIO: I amic, ¿no dieu que fonc conquistada per lo rei en Jaume d'Aragó? I ¿no hi
entrevingueren los aragonesos en la conquista?
DON PEDRO: Sí, però les forces i potència principal tota o quasi era de Catalunya, i per ço se
reservà allí la llengua catalana i no l'aragonesa. Amb tot, no deixaren de restar-hi
també alguns llinatges d'Aragó i altres parts importants que per avui encara se
troben allí.
FÀBIO: Altra raó dóna Pere Antoni Beuter per lo ser restada en València la llengua catalana,
que diu que per cert número de donzelles que allà foren portades de Lleida per a
poblar la ciutat, se començà la llengua catalana, per ço que les criatures més
aprenen de les mares que no dels pares.
DON PEDRO: Ja sé que això escriu Pere Antoni, però no té força l'opinió sua; perquè aquelles
donzelles no poblaren sinó sola València i la llengua catalana se restà i estengué
per tot lo regne, com per avui se parla des d'Oriola fins a Traiguera. I així no pot
quadrar lo que ell diu, sinó és verdaderament lo que jo dic, que és cosa certa que en
aquell temps, no sols lo rei, mas tots los escrits del rei parlaven català, i així pogué
restar la llengua catalana i no l'aragonesa.
LÚCIO: Que no hi ha que dubtar en això, i lo mateix fou en la conquista de Mallorca que féu lo
mateix rei i en Menorca i en Eivissa, que aprés se conquistaren, fonc lo mateix: que
en totes estes isles restà la llengua catalana, com encara per avui la tenen i tal com
la prengueren en los principis, perquè no han tingut ocasió d'alterar-la com los
valencians.

1559

Útil y breve institución para aprender los fundamentos de la lengua castellana (més
conegut com a Anònim de Lovaina). Lovaina, publicada per Bartolomé Gravio
Quatro son, i mui diferentes entre si, los lenguajes, en que hoy dia se habla en toda
España. Al primer lenguaje llaman Vazquense, que es la lengua de Vizcaya, de la
Provincia, i de Navara; […] Siguese tras esta, la Araviga […] La tercera, es la lengua
Catalana; esta es verdaderamente Francesa, i trahe su origen de la provincia de
Gascoña, de la mui antigua cuidad de Limoies: hablase en ella en los reinos de
Cataluña, de Valencia, Mallorca, Menoría, Iviça, Cerdeña i aun en Nápoles. […] El
quarto lenguaje, es aquel, que io nuevamente llamo, Lengua Vulgar de España,
porque se habla, i entiende en toda ella generalmente, i en particular tiene su asiento
en los reinos de Aragón, Murcia, Andaluzia, Castilla la nueva i vieia, Leon i Portugal:
aunque la lengua Portuguesa tiene tantas, i tales variedades en algunas palabras, i
pronunciaciones, que bien se puede llamar lengua de por si.

1563

Martí de Viciana, Crònica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, III, València, p.

341:
En Orihuela & su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo
de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de los
quales heredaron la lengua, coraçón, manos & obras.

1559

Gramática de Gravio de la llengua vulgar d’Espanya.

La tercera, es la llengua catalana; esta es verdaderamente Francesa, i trahe su origen

dela província de Gascoña, dela mui Antigua Ciudad de Limojes: Hablase en ella en
los reinos de Cataluña, de Valencia, Mallorca, Menorca, Iviça, Cerdeña, i aun en
Napoles. Tiene esta lengua su lugar imediatamente junto ala lengua Araviga(dexando
aparte muchas, i mui buenas razones), por esta solo, que, despues delos Araves, no
se han escrito en toda España tantos, i metro, como en esta lengua Catalana, tanto
que todos los Italianos a una boz dizen, i confiessen, haver sido los
provençalesinventores de sus trobas, de que hoi dia tanto se precia la ingeniosa i
prudente Italia: i la lengua Proençal, de que ellos hablan, es la mesma Catalana, lo
qual ninguno duda, i silo dudase, se prueva del pie ala mano por las mui antigues
obres de los Proençales, por Dante, por el Petrarca, por el Bocacho, i principalment
por el veinteno Canto de su Purgatorio de Dante, enel qual haze hablar à su maestro,
el gran Limosin, padre de poesia, el divino Arnoldo Daniel, digo, le haze hablar en
lengua de Limojes, o Proençal, do(nde) se vée claramente, que la Proençal, i la
Catalana son una mesma lengua.

1565 – 1645
Bernardo Aldrete, Del origen, y principio de la lengua castellana ò romāce
que oi se usa en España. Madrid

En Cataluña i mas en el Reino de Valencia todos los sermones se hazen

en romançe, el qual saben i hablan todas las persones, que son de alguna
suerte, si bien la gente ordinària usa de la suia natural catalana, diversa
a la nuestra ( el castellà). En las quales partes, si se mira con atención,
se vera el uso de dos lenguas juntes, i como se va introduziendo una, i
olvidandose la otra, i si en aquellos Reinos no se admitiera en los
tribunales i juzgados otra lengua, que la Castellana, mas en breve se
acabará de introduzir, però sin esso va casa dia en crecimiento. Assi
passò al principio en la lengua Latina en esta i otras provincias.

1580

Juan Basilio. La vida de S.Vicent Ferrer:

En los reynos de Valencia, Aragon y Cataluña, y en Castilla, en Normandia, Bretaña,
Saboya, Piamonte, Genova, el Delphinado, en Borbon, en Francia [...] predicando en
todas estas regiones en lengua vulgar Catalana, assi todas estas naciones lo
entendian como si les predicara en su propia lengua.

1584

Bernardino Gómez Miedes (Alcañiz, Teruel, 1515 – Albarracín, Teruel,

1589). La historia del muy alto e invencible rey don Jayme de Aragon,
primero deste nombre llamado el conquistador. València.

Y por ser el Rey, no solo fundador de la Ciudad, però de sus leyes y

fueros, quiso que se escriviessen en su propria lengua materna, que fue
la limusina, como se hablava en Cataluña. [...] Como entendieron esto los
Aragoneses, que con exercito formado le seguian, y se avian hallado en
la conquista del Reyno, y entrada de la Ciudad, se tuvieron por muy
agraviados, de que los fueros y leyes de Valencia se escriviessen en
lengua Catalana, o Limosina, tan obscura y grossera. [...] También eran
del mesmo parecer, y conformavan en la pretension por su propria lengua
los Castellanos, y los de mas mercaderes Españoles, que allí se hallavan,
que hablavan casi en la misma lengua de los Aragoneses: aboresciendo
en grande manera la Catalana, o Lemosina, porque no se podien hazer a
ella, ni hablarla, mas que la Caldea.

SEGLE XVII

1600

Pere Gil. L’escriptor descriu en el pròleg a la seva obra “Modo de ajudar a ben morir
als qui per malaltia o per Justícia moren” l’estat de la llengua a finals del segle XVI
que correspon a l’època d’estancament o latència de Catalunya

“He volgut escriure aquest tractat en llengua Cathalana per algunas justas causas.
Primo, per ser esta llengua la mia natural, y per fer aquest be à la nacio Cathalana; à
la qual y per la qual tinch y dec yo tenir qualsevol servici per ben empleat. (…) Y cert
es gran llastima, que essent la llengua Cathalana usada en los Regnes de Cathalunya,
Valencia, Sardenya, Mallorca, y altras Islas; y entesa en tres o quatre provincias de las
fronteras de França y en las fronteras de Aragó; que las personas que ab ella han de
predicar y ajudar a ben morir no la parlen ab la perfecció que deurien…” 

1605

Pere Gil, Modo de ajudar a ben morir als qui per malatia o per justicia
moren. Barcelona.

Y cert es gran llàstima, que essent la llengua Cathalana usada en los

Regnes de Cathalunya, València, Sardenya, Mallorca y altras Islas: y
entesa en tres o quatre Provincias de las fronteras de França, y en las
fronteras de Aragó.

1608

Exercici espiritual compost per Pere Font ...: conte los auisos
principals ...
Pere Font– 1608

He volgut escriure la pñt obra mes en lengua catalana, que en altre

lengua, per ser esta lengua la mia natural, y per fer aquest be a la nació
catalana, per la qual dec jo tenir per bem empleat qualsevol treball y
servey: y per haver-hi pocs llibres estamptats en lengua catalana, que
tracten de aquella materia: i per fer la lengua catalana usada en los
regnes de Catalunya, Valencia, Serdenya, Mallorca, y altres islas, y
entesa en moltas províncies de les fronteres de França, y en les
fronteres de Aragó.

1610

Gaspar Escolano, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de

Valencia, València, llibre I, cap. XVI, c. 108:
Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la
lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años
han pasado los deste reino [de València] debajo del nombre de catalanes, sin que las
naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos.

1610

Pere Gil [1551-1622]. Pròleg de la traducció del Kempis del llatí al català.
Alguns, per ventura, judicaran que en aquest temps no era necesari imprimir-se lo
present llibre de esta llengua, puis la castellana, dita ja espanyola, es casi
universalmente entesa. Pero com se veja i toque ab les mans que , exceptades
algunes poques ciutats, com son Barcelona, Tarragona, Gerona, Tortosa i Lleida, i
algunes poques viles, com Perpinya, Vilafranca del Penedes, Cervera, Tarrega, Fraga,
Montsó i semblants, que estan en camins reals, en les altres demes ciutats, viles i
llocos no es ben entesa la llengua castellana de la gent comuna, i ningunes dones la
usen, ans be la llengua catalana entra algunes llegües dins del regne d'Arago i de
França, i es parlada casi en tot lo regne de Valencia i en les illes de Mallorca,
Menorca, Ivissa i en part de la de Sardenya, per ço me haparegut ser de gloria de Deu
vertit est llibre en les paraules mes planes i comunes de la llengua catalana per a que
tota manera de gent puga d'ell aprofitar-se.

1628
Andreu Bosch, en el seu Summari explica el naixement de la llengua catalana. Fa
referència diferents vegades la influència de la “llengua valenciana” al sud de “la
llengua catalana”. No obstant això, no hem d’entrendre això com un seccionisme
lingüístic puix Andreu Bosch exposa:

Com per tenir una llengua nos puga dir unió de terres, puix vehem que València i
Mallorca parlan, y tenen la llengua cathalana com dalt se ha provat, y ells no són
catalans, ni de Província.
1641
Gaspar Sala y Berart, Proclamacion Catolica a la magestad piadosa de
Felipe el Grande rey de las...

Todos los poemasque componian, assí los señores Reyes, comolos

Cortesanos eran en Catalán. [...] Los primeros pedres de la poesia
vulgarfueron los Catalanes; passando despues esta arte a italia, Aragón y
Sicilia. El Petrarca con las obres de George Valenciano, compuestas en
Catalan, diò propriedad y dulçura al lenguaje. Florrecieron muchos en
esta arte como el Cavallero Ausias Marc, Ramón Montaner, Iayme Roig y
otros muchos.

1643

Francisco de Cepeda, Resumpta historial de España, desde el diluuio

hasta el año de 1642. Madrid.
La lengua catalana, es muy parecida, o es la misma, poco menos que la
Lemosina en Francia, que se usa en Lenguadoc, o Narbona. Esta lengua
se introduxo en aquella parte de España, desde que se conquisto de los
moros. En el Reino de Valencia se habla tambien eta lengua, aunque algo
mudada. Fue la lengua catalana desde el año de nuestra salud 1137
hasta el año 1412 muy estimada en la Corte de los Reyes de Aragon [...]

1667

Joan Baptista Ballester: Ramellet del Bateig del Fill i Fillol de València, el Apostòlich
Sanct Vicent Ferrer
Parlava’s lo valencià lenguage en Provença, tota la guiana y França gòtica, y ara en
Catalunya, Regne de València, Mallorca, Menorca y Ivisa. Però als més, els queda al
pronunciarla cert margall, que no·l tenim los desta Ciutat

1685

Crisi de Cataluña hecha por las naciones estrangeras -Manuel Marcillo

Quanta parte ayan tenido los Catalanes en las conquistas de los Reyes de Aragon
fuera bastante indicio, la lengua que dexaron dichos Reyes en todas las Provincias
conquistadas: pues si alguna dexaron fue la Catalana. Estendieron sus limites los
Catalanes poco à poco à las Islas de Mallorca, Menorca è Iviça; y à su passo fue su
lengua estendiendo los suyos: tambien la passaron à Cerdeña; y dieronla à Valencia.
Bastante prueva de que, como en los heredamientos tuvieron la mayor parte en la
conquista.

SEGLE XVIII

1725
Luis de Salazar y Castro, Examen apologetico de la defensa critica a la dedicatoria de
un bibliopola. Lleida.

VIxiana dize, que en Valencia prevaleció entre todas la lengua Lemosina, con grande
mixtura de otras lenguas, hasta que los moradoros de la Ciudad borraron, y apartaron
de ella todos aquellos vocables toscos, y groseros. Escolanosienta ser la lengua
Valenciana la mesma que la Catalana, Beuter escriví que la lengua valenciana parece
diversa de la Catalana, però nace de ella, y estas palabras que son las mas favorables
al Defensor, le contradizen: porque conociendo Beuter que la lengua de Valencia es
Lemosina como Catalana, no se atrevió aà dezir que no es sinó no parece la misma,
que es clara asseveracionde uniformidad. Con que si el uno afirma que en Valencia
prevaleció la Lengua Lemosina, y el otro consiessa que nació de la Catalana, vienen à
concluyr en que, como sienta Escolano, es la misma una que otra. Vea pues aora
Autores, para corroborar la opinion, de que el idioma Valenciano no es el mismo que
el catalan, y vease tambien su juizo, su consideraciom, y su madurez, pues sirviendole
en esta forma de su Libreria, està noobstante lleno de pròpia satisfacion, Pero porque
conozcan de todo punto el deslumbraiento malicioso con que procede, oygan V.ms. la
opinión de Gaspar Escolanom lib. I. Cap. 14. del primer Tomo de su Historia de
Valencia que es el lugar que el Defensor cita, para prueba de que el Idioma
Valenciano es distinto del Catalan. La tercera, y ultima lengua de españa (dize
escolano) es la Lemosina, y mas general de todas despues de la Castellana, por ser la
que se hablava en la Proenza, y toda la Guiayna, y la Francia Gotica, Y LA QUE
AORA SE HABLA EN EL PRINCIPADO DE CATALUÑA, REYNO DE VALENCIA,
ISLAS DE MALLORCA, MENORCA, YBIZA Y SERDEÑA.

1734

Carles Ros [ Escriptor valencià (1703-1773), autor de nombrosses obres de

reivindicació del valencià]. Epítome del Origen y Grandezas del Idioma Valenciano.
València [citant G. Escolano].

que se dieron tan buena maña nuestros passados en perfeccionar el idioma

Valenciano, que con ser el mesmo que el Catalan, se ha quedado este montaràz, mal
sonante, y grossero, y el Valenciano ha passado a ser cortesano, y gentil
Con lo que es visto, que el fino idioma valenciano consiste, a lo menos aora, en
usarse con la pulcritud y cultura que han perfeccionado en esta ciudad, sin valerse ya
de los vocablos montañeses que aun duran, en parte, en este Reyno y en los de
Mallorca, Menorca, Ivisa y Catalunya, como lo hace también el buen castellano
dexando sus grosseros y mal sonantes.

1747

Vicent Ximeno, Escritores del Reyno de Valencia, València:

[valencians i mallorquins] de ellos [dels catalans] tienen el origen y la lengua.

1760

Memorial presentat pels diputats de Barcelona, València, Ciutat de Mallorca i

Saragossa a les Corts convocades pel juliol del 1760, citat per J. Reglà en Introducció
a la història de la Corona d’Aragó. Dels orígens a la Nova Planta, Ciutat de Mallorca,
Moll, 1969, pp. 175-176:
Hay otras leyes que obligan a que en Cataluña, Valencia y Mallorca sean obispos y
clérigos de sus iglesias los que nacieron y se criaron en aquellos reynos. Porque en
ellos se habla una lengua particular y aunque en las ciudades y villas principales
muchos entienden y hablan la castellana, con todo los labradores ni saben hablarla ni
la entienden. En las Indias, cuyos naturales, según se dize, no son capaces del
ministerio eclesiàstico los párrocos deben entender y hablar la lengua de sus
feligreses. ¿Y van a ser los labradores catalanes, valencianos y mallorquines de peor
condición que los indios, haviéndose dado en aquellos reynos hasta los curatos a los
que no entienden su lengua?

1763

Gregori Maians i Siscar, carta al bisbe Ascensi Sales:

Los libros que V. S. me envió llegaron a mis manos bien acondicionados. El
Gazofilazio es muy de mi gusto, no tanto por su abundancia […] como por la lengua
catalana que estimo como propia.

1764
Fr. Lluís Galiana, carta a Carles Ros; reproduïda en C. Ros, Diccionario valenciano-
castellano, València, Impremta de Benito Monfort, s.p.:
[…] qualquiera que imprimiesse esta grande obra, nada havía de perder, porque todos
los que fuessen de buen gusto en este Reino la querrían, i en Mallorca, i Cataluña se
despacharían también muchos egemplares, por ser la Lengua de todos estos Reinos
una misma en la substancia, i aun casi en el modo […]

1778
Francesc Cerdà i Rico, Notas al Canto del Turia de la Diana Enamorada, Madrid:
[…] bajo el nombre de Catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos
de una misma lengua […]

1779
Colección de poesías castellanas anteriores al siglo XV. Tomo I, Madrid

Però por si alguno dixere que Montaner era Catalan y Febrer Valenciano, debò
prevenir que ambos debieron usar un mismo lenguage, si gueron, como se prtende,
conemporaneos. Bantero en la prefacion à su Crusta Proenzal, como buen Catalan
quiere que del Condado de Barcelona pasase al de proenza la lengua llamada
Proenzal, y no al contrario. Lo cierto es que la lengua catalana, la proenzal y la
lemosina fueron una sola lengua, à lomenos desde que los Condes de Barcelona
empezaron à ser Condes de Proenza; y que esta lengua se llamó Lemosina, porque
se originó de la latina en el lemosín cuya capital es Limoges. El año de 1102. Ramon
Berenguel primer Conde de Barcelona, casó con Dulce hija de Gilberto, Conde de
Proenza, y por este enlace los Condes de Barcelona empezaron à serlo también de
Proenza. En creïble que este haya sido el motivo de hablarse en los dos condados
una misma lengua, esto es, la Lemosina, si es que antes eran diferentes.
150. Esta fue la lengua materna de D.Jayma el conquistador: esta la que se hablaba
en la corte y la que se usaba en el pueblo, y esta la que tanta ilustraronlos trobadores
Proenzales con su composiciones. Conquistada Valencia que la tenian los Moros,
por el rey Don Jayme, pasó à este Reyno la lengua Catalana, y fueron esta la
Valenciana una misma lengua; aunque de muchos años à esta parte son dos
dialectes de la Lemosina, por haver tomado la Catalana voces de la Francesa, y la
Valenciana de la Castellana, como observo el erudito Don Gregorio Mayans.

1780

Nurenberg: Journal zur Kunstgeschichte und zur allgemeinen Litteratur

El idioma vulgar mas antigo de Europa es el Catalán, se hermoseo en tiempo de
Ramon Berenguer, tercero Conde de Barcelona, i permero de la Provenza, el qual en
medio de sus conquistas se aplico con especialidad a la cultura de su idioma Catalan.
El qual se extendio en la provenza, porque posessia muchas provincias al oriente de
de los Pirineos, que haora son de Francia. [...] i castellanos imitaron a los Peotas
Catalanes, esta pues lengua Catalana se via en el Principado de Cataluña, Condados
de Rosellon i Serdana, Reynos de Mallorca, i Valencia, Islas de Menorca, e Iviza,
porque los Catalanes tuvieron la mayor parte en las conquistas de estas provincias.
Los de Lerida, i pueblos circonvecinos poblaron el Reyno de Valencia.

1781

Atlante Español, Descripcion General de todo el reyno de españa. Madrid

[...] desde que se unió este reyno con Cataluña, en mas de 317 años fue
Barcelona Corte y habitación de trece reyes, y que de los trece reyes que
tubo Aragon después de la unión, seis acabaron sus dias en esta Ciudad.
Diez murieron en Cataluña. Doce fueron supultados en Cataluña, y solo
uno en el monasterio de Sixena, Aragon. Respetaron siempre por patria
suya los reyes de Aragon a Cataluña, y por  lengua matriz la Catalana,
como resulta de sus reales privilegios, que todos son en este idioma, o
en Latín, y por esta razon, no solamente era aquel el cortesano idioma en
Aragon, y en otras partes de España, y natural en los Reynos de
Valencia, Murcia, Mallorca, Menorca, Ibiza y Cerdeña, sino que se
estendió en otros varios países: que en sus conquistas adquirieron los
Serenisimos Condes de Barcelona y Reyes de Aragon, en Italia, Napoles,
Sicilia, parte de Africa y Asia, y para que se vea como en el año de 1482,
aun el rey Don Fernando el Católico escribia en este idioma.

1783

Joan Antoni Maians i Ciscar [Escriptor valencià (1718-1801), canonge, rector de la

Universidad de València]. Carta a Josep Vega i Sentmenat. (Recollida per Antoni
Mestre en Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografía del XVIII.
Oliva, 1970.)
Su lengua [la de Catalunya] en Espanya i en Francia huvo tiempo en que fue la más
culta, pero en ambas partes ha tenido igual desgracia passando de dueña a criada, i
los interesados en su conservación son los primeros que la han abandonado con
menor o mayor prissa. En esto los valencianos hemos ganado la palma, como más
inmediatos al riñon de Castilla. [...] Vamos, pues, a vindicar el descuido de nuestra
lengua con esse que
Vmd. intitula Thesoro de la lengua cathalana i ciertamente essa provincia es la que
deve tomar a su cargo la empresa porque es la que mantiene esta lengua i la que
conserva más memorias de ella.

1791

Antoni de Capmany [Historiador, polític i filòleg barceloní (1742-1813)]. Libro del

Consulado (apèndix). Madrid.
El catalán, a mediados del siglo XIII, era la lengua nacional de tres provincias o reinos,
es a saber, de Catalunya, Valencia, Mallorca, Menorca e Ibiza, y de allí se comunico a
mucha parte de Aragón [...] Fue, es una palabra, una lengua nacional, y no una jerga
territorial, desde el siglo XII hasta principios del presente

SEGLE XIX

1801-08

Gaspar Melchor de Jovellanos [Escriptor i polític espanyol (1744-1811)]. Carta al

canonge de Tarragona C. González de Posada (durant el confinament a Valldemossa).
(Reproduïda a Pere Marcet, Història de la llengua catalana, II, Barcelona, 1987, p.5)
Si no me engaño, tardará usted poco en desbautizarla a la que llama lengua lemosina,
para ponerle el nombre de catalana [...] [la qual] se extendió y cundió por todo el reino
de Valencia, y saltó a las islas Baleares, pudiendo decirse que antes de la mitad del
siglo XIII los aledaños de su imperio estaban señalados en el Ródano, el Turia y al
confín oriental a Menorca.

1804

Antoni Febrer i Cardona [Gramàtic i escriptor menorquí (1761-1841)]. Principis

generals de la llengua menorquina.
[el títol d'aquest llibre no és] perquè considéria que aquesta llengua dèguia el seu
origen a Menorca, sabent molt bé que aquesta ila fonc fundada de valencians,
catalans, etc,. els quals e-hi portaren la seua llengua, que és la mateixa que nosaltres
usam i antigament s'anomenava llemosina, [...] És doncs, no únicament per als
menorquins, sinó també per als mallorquins, catalans i valencians que jo he treballat
aquesta gramàtica...

1827

Josep Pau Ballot y Torres. Grámatica y apologia de la lengua cathalana.

No és, donchs, la llengua catalana una grega ó dialecto obscur, voluntari y difícil de
entendrer, com falsament pensan alguns, sinó propria y verdadera llengua; puix
consta de totes las parts de que déu constar una llengua, com son noms, pronoms,
verbs, participis, preposicions, adverbis, interjeccions y conjuncions, i de totas las veus
ab que cada nació expressa sos conceptes.
Ha estat dita llengua per molts anys llengua de corts, la ques parlava en lo palaciu, y
molt apreciada del senyor rey don Jaume I y demés reys de Aragó. Tots nostres
privilegis, indults, decrets, capítols, constitucions y altres documents de la anguitat son
impresos en català. Aquesta és la llengua ques parla, no sols en Cathaluna, sinó en
València, Roselló, Mallorca, Menorca y en altras parts, ahont los catalans la portáren
ab sas conquistas. Alguns pensan que prové del llemosí; però lo cert és que és filla
llegítima de la llatina, y tal vegada més que moltas altras, que se aprecian de serho de
tan nobre mare.

1846

Agustí Blat y Blat: Idea del lemosín, o sea la lengua valenciana comparada con otros
idiomas
La lengua limosina, así llamada porque trae su orijen del limosín o provincia de
Limoges de Francia, era la que hablaba D. Jayme I de Aragón (que se crió en
Monpeller). Fue la que introdujo en el Reyno de Valencia, i en las islas de Mallorca i
Menorca. Con ella se dice que escribió sus conquistas. (...) Se habla también en
Cataluña, pues a pesar del transcurso de algunos siglos, se observa por la analogía
de las vozes que el valenciano i catalán dimanan de un mismo orijen.

1851
José Escrig, Diccionario valenciano-castellano. València

Nuestra lengua, aunque catalana, no es sustancialmente diferente mas

que en el dialecto, pronunciacion, conjunto de voces y vocables y
romanos. (hi ha coses molt interessants)-

1859
Reglament dels Primers Jocs Florals de Barcelona. (Citat per Joan Martí i Josep
Moran, Documents d'història de la llengua catalana. Barcelona, 1986.)
No se premiaran sinó les poesies escrites en pur català, ja sia lo antic o ja lo literari
modern, lo qual se pot cultivar així en Catalunya com en València, Mallorca i Roselló.

1868

Jacint Labaila [Jacint Labaila (València 1833 – 1895). Llicenciat en dret i en filosofia i
lletres. President de Lo Rat Penat (1880 – 81)], “Als meus companys de Lo Rat Penat”,
dins Flors del Túria. Antologia de poetes valencians II: El segle XIX. Edició, selecció i
estudi a cura d’Eduard J. Verger. València: Edicions Alfons el Magnànim (1984).
I la copa plena de valencians vins
porten nostres mans
a los volguts llavis de los mallorquins i dels catalans.

1876

Benvingut Oliver, Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las
costumbres de Tortosa, I, Madrid:
[existix] una comunidad de usos, costumbres, legislación y tradiciones entre los
habitantes de los territorios conocidos con los antiguos nombres de Principado de
Cataluña y Reinos de Mallorca y de Valencia […] Este hecho […] arroja inesperada luz
sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos
llamar de lengua catalana […]

1877

El poeta Vicent Wenceslau Querol [Poeta valencià (nascut el 1837), amic de Teodor
Llorente i impulsor de la Renaixença valenciana], a qui té dedicat un carrer la ciutat de
València, intitula el llibre que recull tots els seus poemes “Rimes catalanes”

1878

Constantí Llombart [Pseudònim de l'escriptor valencià Carmel Navarro i Llombart

(1848-1893), fundador de la societat Lo Rat-Penat i de diverses revistes i autor de
diverses obres de reivindicació del valencià]. Excel.lencies de la Llengua Llemosina.
Discurs panegirich llegit en la solemne sesió inaugurativa de Lo Rat-Penat. València.

No, valencians, no es morta nostra expresiva llengua llemosina, com los seus
malhavirats inimichs semblaba desijaben, gracies als generosos esforços de nostres
germans de Catalunya y les illes Mallorques [...] En la mateixa llengua fonch criat en
Montpeller, y parlà nostre molt alt é invicte Rey En Jaume. Ab ella escrigué, á imitació
de Juli Cesar, ses conquestes y á imitació d'els romans la introduhí ab la sua religió en
les Mallorques, y en Valencia y son antich regne al conquestarlos. [...] la llemosina
llengua fonch la cortesana ab qu'en Aragó, Valencia y Catalunya, los reys parlaben
[...]; dissentint aquesta llengua en los tres amunt citats dominis, sols en alguna qu'atra
petita variació, ya en la manera de pronunciar-se, ya en la adopció d'algunes veus
originaries, insignificants diferencies molt meyns notables si es vol encara, que les
que'l castellà sofrix en les divereses provincies hon se parla. Sempre ademés s'ha
observat qu'en los confins d'Aragó, Valencia y Catalunya, s'ha parlat ab més correctitut
y puretat qu'en lo mateix interior d'ells propis nostra llengua.

1878

Constantí Llombart. Ensayo de ortografía lemosino-valenciana. (Inclòs en el

Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig i Martínez. València: Pascual
Aguilar, 1887, p. XVII.)
Partiendo de este principio, siempre hemos creído lo más conducente á nuestro fin,
establecer una doble división de lugar y tiempo en nuestra lengua que, sin duda, para
su porvenir daría excelentes resultados prácticos. La primera de ellas, es decir, la que
al punto donde se habla se refiere, reducida está á la aplicación indistinta del
calificativo de lemosín á las tres diversas ramas del árbol de nuestra lengua, que son
el catalán, el mallorquín y el valenciano, denominándose respectivamente lemosino-
catalán, lemosino-mallorquín y lemosino-valenciano, según el dictado lemosín, ya que
tal fué el nombre de pila que, por razón de haber nacido en Limoges, así como por
haber nacido en Castilla se denomina á la lengua española castellana, le es en todos
casos apropiado. De este modo obtendríanse las consiguientes ventajas de facilitar en
mucho la unificación de nuestra lengua, pudiendo, por otra parte, desarrollarse
autonómicamente cada una de por sí, evitándose quizás mezquinos recelos ó
antagonismos que entre sus cultivadores pidieran algún día suscitarse.

1887
Vicent Boix, «Censura oficial» al Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig i
Martínez, València, Pasqual Aguilar, p. 7:
Nuestra lengua, aunque catalana, no es substancialmente diferente [de la de
Catalunya] más que en el dialecto, pronunciación, conjunto de voces y vocablos
árabes, vulgares y romanos.

1888-1889

Roc Chabàs, «Nuestro regionalismo», El Archivo, 3, p. 284:

Desde que vaig nàixer he tingut a molt plaer el parlar la llengua que, surtint del llemosí
com a rama del provençal, vingué catalana al ser barrejats los sarrahïns, dictant els
Furs, que felices feren estes comarques.

1888

Teodor Llorente i Olivares, «El movimiento literario en Valencia en 1888», dins La

España Moderna, 1, reproduït en Almanaque de Las Provincias para 1890, p. 71:
[…] en Cataluña, Valencia y Mallorca, no ha de haber más que una lengua literaria, a
cuya unidad no afecten las variantes de sus vulgares dialectos […]

1894

Roc Chabàs. Carta [datada l'1 d'abril] al R. P. Juan Berkman. (Citat per M. Bas
Carbonell a Roque Chabás, el historiador de la Renaixença Dénia: canfali, 1995, p.
247.)
[...] el idioma que se habla en Valencia y Barcelona no nació aquí espontáneamente
sino que fue importado de Cataluña: es pues catalán por su origen

1896

Juan Valera [Escriptor andalús (1824-1905), conegut per les seues novel.les i també
per treballs de crítica literària], citat en Revista de Catalunya, XVIII (1938), pp. 118-
119.
Como dialecto o variedades del catalán, bueno es que duren el mallorquín y el
valenciano; pero, ¿no sería conveniente que los autores de Valencia, de las Baleares
y de Cataluña propendiesen a unificar literariamente su lenguaje y a tener
literariamente uno solo?

1894

Roc Chabàs, carta [datada l’1 d’abril] al R. P. Juan Berkman, citada per M. Bas
Carbonell dins Roque Chabás, el historiador de la Renaixença, Dénia, Canfali, 1995, p.
247:
[…] el idioma que se habla en Valencia y Barcelona no nació aquí espontáneamente
sino que fue importado de Cataluña: es pues catalán por su origen.

1899

Josep Maria Puig i Torralva [(València 1854 – 1911). Amic i col·laborador de Constantí
Llombart i membre de Lo Rat Penat. Fundador de València Nova], “A Catalunya”, dins
Lliris i cards. Antologia de poetes valencians II: El segle XIX. Edició, selecció i estudi a
cura d’Eduard J. Verger. València: Edicions Alfons el Magnànim (1984).
Jo t’am perquè és tot una la sang de nostres venes;
lo teu llenguatge, el nostre; tos reis, los nostres reis;
ta joia, nostra joia; tes penes, nostres penes,
i un jorn tots vàrem tindre molt paregudes lleis

SEGLE XX

1906
Valencia Nova, ressenya del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1
de novembre del 1906):
Allà per los sigles XIV y XV […] en lo Principat, com València y Mallorca, tots parlaven
igual, en bon català, y escrivien com parlaven.

1906

Teodor Llorente, Discurs “Germans de Catalunya”, dins els actes del I Congrés
Internacional de la llengua catalana.
Germans de la gloriosa Catalunya,
els de l’illa daurada i Rosselló,
els d’Alguer, que separa el mar i allunya,
però l’oblit de vostre origen, no:
per a record d’aquest venturós dia,
per la partida solament amarg,
València una abraçada vos envia
arborant com penó de germania,
la llengua d’Ausiàs March.

1907

Teodor Llorente i Olivares, carta a Eduard López-Chavarri, Epistolari Llorente, III,

Barcelona, 1936, p. 257:
Yo he sido siempre contrario a los que han querido hacer del valenciano un coto
redondo, bien cerrado, exagerando las diferencias que hoy separan nuestra lengua de
la catalana. Literariamente no había más que un idioma en Cataluña, Valencia y
Mallorca, y debemos tender a restablecer esa unidad.

1907

Lluís Fullana, Característiques catalanes usades en lo Reine de València, València, Lo

Rat Penat:
Escriure totes les característiques catalanes usades dins lo Regne de València,
equivaldria a escriure una gramàtica catalana i posar a la portada: Gramàtica de la
llengua valenciana.

1915

Lluís Fullana, Gramàtica elemental de la llengua valenciana, València, p. 17:

[el valencià] no es llengua essencialment diferent del català i baleàric. Rònegament
existixen certes diferencies dialectals, pròpies de les regions valenciana, catalana i
baleàrica […]

1925

Nicolau Primitiu Gómez Serrano [Escriptor i bibliòfil suecà (1877 – 1971), president de
Lo Rat Penat durant els anys trenta], publica en Las Provincias una sèrie d’articles de
divulgació titulada Psalterio toponímico. El lenguaje balear-catalán-valenciano.
1930

Teodor Llorente i Falcó [amb el pseudònim de Jordi de Fenollar], En defensa de la

personalidad valenciana, València, pp. 71-73:
Es indudable que las lenguas que se hablan en Cataluña, Baleares y Valencia, son
una misma. Sobre esto no hay discrepancia alguna. Podrá haber variantes dialectales,
y no muchas, ni muy hondas, producidas por la diferenciación de vida en cada una de
estas regiones, y el abandono en que se ha tenido el habla en los pasados siglos, sin
centros culturales que preservasen de tanto elemento extraño que la corrompían; pero
nada más. […] debe procurarse por todos los medios posibles, aunque «sin
imposiciones centralistas», suavizar aquellas diferencias dialectales, dirigiendo así
todos los esfuerzos a conseguir la unidad del idioma.

1930
Emili Gómez Nadal, ressenya de La llengua valenciana de Lluís Revest, Acció
Valenciana, 3, p. 2:
[…] hem de treballar en la gestació d’un tipus de llenguatge que ens servesca per a
donar el màxim abast a la nostra veu. D’ahí que afirmem l’unitat llingüística amb
Mallorca i la Catalunya dels dos vessants pirinencs; […] amb les terres del baix Aragó,
Ribagorça i l’Alguer, germanes de llengua.

1930
Teodor Llorente i Falcó [amb el pseudònim de Jordi de Fenollar], Acció Valenciana, 3,
p. 2:
La creació de places regionals a l’Acadèmia espanyola va estar, segurament, una
martingala per a produir una equivocació col·lectiva. Per a que no resultara massa
declarada la persecució decretada [per la dictadura de Primo de Rivera] per una
banda contra les llengües hispàniques, per a enlluernar amb la concessió d’uns
puestos a l’Acadèmia [Espanyola] […] la llengua és única i per eixir dels dialectes més
tancats, crec que devem seguir un programa de concessions mútues mínimes […] Ja
vaig proposar en un article [Las Provincias, abril] la creació d’una Acadèmia de la
Llengua Catalana a Barcelona, en la que tindrien cabuda les altres variants regionals i
el número d’acadèmics seria proporcional al número d’habitants que parlen la llengua.

1930
Teodor Llorente i Falcó [amb el pseudònim de Jordi de Fenollar], En defensa de la
personalidad valenciana, València, Impremta Doménech, pp. 75-77:
He aquí, lector, un punto considerado por muchos algo vidrioso, y que nosotros no
consideramos que merezca discrepancias entre los pobladores de las distintas
regiones en que se habla nuestra lengua. Si, como decíamos ayer, el catalán, el
balear y el valenciano son un mismo idioma, como no habrá nadie que deje de
reconocerlo, debe de tener un nombre común. ¿Se le llamará catalán? ¿Habrá de ser
valenciano? ¿Le corresponde mejor el apelativo de balear o mallorquín? […] Para los
que creen a pies juntillas que el valenciano lo trajeron los catalanes de la Conquista,
no hay cuestión: para éstos el nombre común debe ser «lengua catalana». Pero es
que hay otro sector, nosotros creemos que un poco más lírico, que asegura que el
valenciano nació aquí, como en Cataluña surgió el catalán y en Mallorca el balear […]
Los que así piensan son los aferrados a que nuestra lengua se llame «valenciana», y
a quienes les rayan las tripas cada vez que a un escritor valenciano, de la época
medieval, los catalanes lo catalogan como cultivador de la «lengua catalana».
Nosotros sinceramente creemos que con ello no se nos rompe ningún hueso. Querol,
uno de los poetas más inspirados y a la vez uno de nuestros mejores cerebros de los
modernos tiempos, no titubeó en llamar a sus versos valencianos «Rimas catalanas»;
y el mismo Teodoro Llorente era en esto muy transigente. En último término, cabía
pensar que dentro de estas modalidades lingüísticas de catalán, mallorquín y
valenciano, los que hablan la primera están en mayoría; y en la actualidad, por el
desarrollo y esplendor de sus letras, bien ganado tienen ese primer puesto.

1930
Lluís Revest i Corzo, La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, Castelló
de la Plana:
Creem que la llengua valenciana és, i no res més, la dels catalans qui la portaren quan
a la Conquesta; per esta raó és que els filòlegs, anomenant-la del poble qui primer la
parlà, la coneixen universalment per catalana […]. No existix una llengua valenciana
independent de la catalana […] l’únic sistema ortogràfic viable dels proposats fins a
l’hora d’ara són les Normes de l’Institut [d’Estudis Catalans].

1930

Salvador Guinot, «Per a la reglamentació ortográfica», Boletín de la Sociedad

Castellonense de Cultura, XI, p. 304:
Partim de la unitat de la llengua catalana, no destruïda pels dialectes del Principat de
Catalunya, del reialme de València, de les Illes Balears, d’Alguer i del Rosselló […] i
trobant-nos modernament, per minva d’estudis, en una varietat anàrquica de grafies
en València, mentrestant els nostres germans de Catalunya han arribat a una gran
unitat ortogràfica gràcies a les «Normes» de l’Institut d’Estudis Catalans, creiem que
res més pràctic i beneficiós pot ésser que acceptar les «Normes» de l’Institut.

1930

Josep Sanchis Sivera, Acció Valenciana, 5, p. 2:

A Barcelona anava jo a l’Institut d’Estudis Catalans i vaig contribuir amb aportacions
valencianes a la confecció de les normes ortogràfiques. Estes normes no em semblen
perfectes però crec que les devem admetre a títol provisional. El moment valencià
actual és com el de Catalunya de 40 anys enllà; ens cal una orientació autoritzada i
quan arribe l’hora ja ens vindran les depuracions detallades. […] Per a solució signe
per complet la opinió de Jordi de Fenollar [en relació a la creació d’una Acadèmia de la
Llengua Catalana a Barcelona en la que tindrien cabuda les altres variants regionals i
el número d’acadèmics seria proporcional al d’habitants que parlen la llengua].

1936

Manuel Corachan Garcia, «Discurs davant el Novè Congrés de Metges i Biòlegs en

Llengua Catalana» (Perpinyà), Tribuna Mèdica, 23 (1976), p. 73:
No pretenc cantar una pàtria; només vull exaltar una llengua comuna que no és
patrimoni exclusiu dels valencians, o dels mallorquins, o dels catalans, o dels
rossellonesos, sinó que és de tots i de cada un de nosaltres.

1960

Martí Domínguez i Barberà, No n’eren deu?, Alzira, Bromera, 1992, p. 33:

La unitat substancial de la llengua que es parla al Principat, les Balears, València, el
Rosselló, la Cerdanya, a les Valls d’Andorra i a la ciutat d’Alguer de Sardenya no està
renyida amb les particularitats morfològiques i fonètiques que presenten en la pràctica
les parles dels valencians, catalans, mallorquins, etc. Però hem de fer tots un esforç
mínim i sensat per acostar-nos el més possible, quant a l’idioma literari (com han fet
els castellans, els italians i els francesos), per escriure un idioma amb sentit unitari.
Açò no vol dir que hagem d’acostar-nos al català del Principat, ni menys encara, a les
formes dialectals del barceloní. Sens dubte, el millor català és el que es parlava i
escrivia a la València del XV. El bon català modern no pot ser l’arcaic dels nostres
clàssics, pero sí el que hi ha a les arrels i es nodreix de la parla viva dels nostres
pobles, en tot allò que no siga incorrecció greu, i en els escriptors moderns que
tinguen un llenguatge viu i eficient.

1962

Martí Domínguez i Barberà, El tradicionalismo de un republicano, Sevilla, Montejurra:

Para diferenciar el lenguaje vulgar y pintoresco del pueblo del lenguaje literario, se
recurrió en el siglo pasado a un término que nadie ha sabido liberar de su condición de
fantasma: el término lemosín. […] El idioma de Valencia, hablado o escrito, vulgar o
literario, del siglo XX o del siglo XV, es sustancialmente el mismo de Lérida, o Palma
de Mallorca, de la Seu de Urgell o Perpinyá. ¿Catalán? ¿Y por qué no? ¿Se
escandaliza el de Huelva si le dicen que habla en castellano? Pues existe más
diferencia entre la lengua que se habla en Cádiz y Huelva y la de Burgos o Valladolid
que la que se habla en Alcoy o Játiva y la de Gerona o Andorra. […] El valenciano es,
pues, ni más ni menos que el catalán: un precioso catalán de Valencia. Como el
andaluz es el castellano de Andalucía. […] Afortunadamente, en la actualidad están
superadas las puerilidades y bizantinismos posibles en torno al nombre que deba
llevar una lengua que, bien se diga catalana, bien valenciana, es en esencia una sola,
aunque el mundo noblemente liberal y federativo al que pertenecen Valencia y el
Principado les permita uno y otro nombre, al margen de recelos ni suspicacias. La
Renaixença valenciana tuvo conciencia de esta unidad idiomática; de ella participó el
propio Blasco, que no tuvo reparo en emplear —¡y era en 1883!— en esa su primera
salida al público, un valenciano con cierta preocupación filológica, donde no faltan
términos más propios del lenguaje del Principado que del de Valencia.

1970

Enric Valor, «Sobre la unitat de la llengua literària», Gorg, 10 (juliol-agost), p. 6;

reproduït dins Enric Valor, Paraula de la terra, Universitat de València, València, 1998:
En els temps d’esplendor de la literatura comuna dins la Confederació catalano-
valenciano-aragonesa, la nostra llengua escrita, afaiçonada per segles d’oficialitat i
conreu, tenia una rigorosa uniformitat, aleshores ni tan sols aconseguida pel castellà
[…]. L’aportació principal al desenvolupament literari de la llengua en el darrer segle i
en el present, contràriament al que s’hi esdevingué en el XV, l’ha feta més la variant
oriental (Barcelona i Mallorca) que l’occidental (Lleida i València). El pes que
Barcelona ha tingut en el redreçament idiomàtic de les nostres terres, innegable, ha
donat com a resultat que la seua variant, les seues preferències lèxiques i algunes de
les seues peculiaritats morfològiques, han constituït, per bé que molt més
atenuadament del que sembla, el nucli de la llengua literària moderna. Aquest fet ha
preocupat i preocupa molts valencians, que hi temen l’exclusió d’un gran cabal de
formes vives dins el País Valencià, iguals o més acostades a la llengua dels clàssics
que les de la modalitat oriental-barcelonesa per exemple. A part d’aquest problema
d’aportació, la unitat de la llengua literària és quasi absoluta avui dia, puix que les
tolerades diferències morfològiques, que sols afecten alguns temps verbals i no
totalment, no malmeten gens ni mica aquesta unitat, i les preferències en l’ús d’uns o
altres sinònims (eixir o sortir, noi o xic o al·lot, aviat o prompte o prest, etc.) no
signifiquen res en contra d’aquesta evident unitat i es donen també en totes les
llengües cultes que ens envolten, de vegades fins i tot més accentuadament.

1971

Manuel Sanchis Guarner, Diari. Fragments publicats en el llibre Manuel Sanchis

Guarner: el compromís cívic d’un filòleg, Universitat de València, València, 1998:
[…] 27 de juny […]. Hem acabat l’estatge de professors de llengua autòctona [a
Castelló]. […] Era inevitable que es plantejàs el problema de la unitat morfològica.
Pitarch defensava que calia escriuré «vingui» i ensenyar a llegir «vinga». Tothom m’ha
aplaudit quan he dit que mai no hem de fer un «valencià» distint del català, però que la
unitat lingüística ara per ara ha de ser elàstica, i que hem de procurar que el lèxic
valencià vaja a enriquir el català.

1972

Martí Domínguez i Barberà, Els horts (fragment de la introducció):

Llengua viva del meu poble, corrent, planera, normal. Depurada només de corrupcions
i vulgarismes inadmissibles. I de cara, naturalment, a la necessària unitat de l’idioma
escrit de tots els pobles de la nostra parla […]. Unitat sense la qual no són possibles,
pràcticament, ni editorials comercials, ni llibres, ni periòdics o revistes…, és a dir,
realitat literària a qualsevol nivell […]. En el nostre cas, els dialectes rossellonés o
eivissenc, castellonenc o barceloní, de la Ribera del Xúquer o del Segre lleidatà, de
València capital i Horta, d’Elx o Morella, de l’Alguer o la Mariola, són branques d’un
tronc únic, que comunica, en viu, arrels i rames.

1978
Manuel Sanchis Guarner, dins Gustau Muñoz i Josep Lluís Sirera, «Sanchis Guarner
en temps de polèmica», Cal Dir, 61 [entrevista reproduïda dins Manuel Sanchis
Guarner: el compromís cívic d’un filòleg, Universitat de València, València, 1998]:
La gramàtica valenciana meua té un pròleg, de Francesc de B. Moll, on diu
textualment que després d’aquesta gramàtica ningú no podrà mai negar la unitat
lingüística de Catalunya, València i les Illes. I jo mateix adoptava com a lema aquelles
paraules de Pompeu Fabra, on deia que els valencians el que han de fer es depurar el
valencià de castellanismes i procurar acostar-se al llenguatge dels escriptors
valencians de l’època clàssica: si fan així, ja es trobarien amb el català. Efectivament,
vaig fer una gramàtica amb notícia dels parlars dialectals valencians i amb cites
només dels escriptors clàssics de València. Que conste que aquella gramàtica no era
secessionista, sinó tot el contrari: des dels dinou anys, quan vaig començar a escriure,
sempre he afirmat la unitat de la llengua.

DENOMINACIÓ DOBLE

1445-1455

Actes del procés de canonització de sant Vicent Ferrer (citat per A. Ferrando Francés,
op. cit., p. 81):
[…] et loqueretur in vulgari catalanico sive valentino […]

1492-1497

Bernat Fenollar i Jeroni Pau, Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols
(Mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la llengua catalana a juí del
reverend prevere mossén Fenollar e misser Jeroni Pau [e] altres hòmens diserts
catalans e valencians e prestantíssims trobadors), editades per A. Badia i Margarit,
Barcelona, 1999:
[regla 291]: reyna e regina tot se pot dir, mas lo vulgar català e valencià és dir reyna,
car regina no·s diu sinó en cobles o per trones per los predicants la paraula de Déu,
com ara: «Oh, Regina del Cel…»

1575

Onofre Pou, Thesaurus puerilis, València:

Està primer lo vulgar en llengua Cathalana, y Valenciana, y després lo llatí.

1908

Manuel Milà i Fontanals, Obres catalanes, Barcelona, Gustau Gili:

Y si no·s vol dir catalana, no·s diga de cap manera llemosina, sinó catalano-valentino-
baleàrica.

1925

Nicolau Primitiu Gómez Serrano, publica en Las Provincias una sèrie d’articles de
divulgació titulada Psalterio toponímico. El lenguaje balear-catalán-valenciano.

1925

Josep Calveras, La reconstrucció del llenguatge literari català. Estudi d’orientació,

Barcelona, Biblioteca Balmes:
Tots podem dir: la nostra llengua valenciana, la nostra llengua mallorquina, la nostra
llengua catalana, parlant d’una sola i mateixa llengua, i això no és pas incomprensible
com un misteri. No essent la nostra branca filològica del romanisme sinó el conjunt de
tres dialectes principals, que tots tres igualment són manifestacions de la mateixa
llengua, qui parla un dialecte parla la llengua, que no és cosa diferent del mateix
dialecte, sinó que pel dialecte es manifesta; i la llengua manifestada igualment en els
tres dialectes, tant se pot dir catalana, com valenciana, com balear o mallorquina. Així
els valencians tenen llengua valenciana i els catalans catalana i els mallorquins
mallorquina. Ara, com és a parlar contraposant els dialectes, el valencià, català i
mallorquí són tres manifestacions diferents i caracteritzades; i si es volia aleshores fer
marcar el conjunt en contraposició als dialectes que en són part, caldria un nom
diferent del de cada dialecte. «Català-valencià-balear» seria el propi i a tothom
acontentaria, si no fos que és massa llarg, i que de fet els filòlegs, que són els únics
qui parlen de les llengües fent aquestes subtilitzacions, han pres el costum de dir-ne
breument: llengua catalana.

1926
Antoni M. Alcover, Francesc de B. Moll [i Manuel Sanchis Guarner], Diccionari Català-
Valencià-Balear. Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les
seves formes literàries i dialectals, recollides dels documents i textos antics i moderns,
i del parlar vivent al Principat de Catalunya, al Regne de València, a les Illes Balears,
al departament francès dels Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental
d’Aragó i a la ciutat d’Alguer de Sardenya, Palma de Mallorca, 1926-1968, deu volums.

1957

Joan Fuster, Diari 1952-1960, Obres Completes, 2, Barcelona, Edicions 62, 1969:
Als diaris [de València] sovinteja l’ús dels termes «vernacle» —que és una manera
d’evitar «valencià» quan no es gosa escriure «català»—, i «català-valencià», si la
timidesa és menor.

c. 1958-1959

Josep Giner, nota manuscrita enviada a Emili Beüt, a propòsit d’un mapa dels «Països
Catalans» (Arxiu d’Emili Beüt):
Les notícies que tinc de Catalunya, és que han refusat això de «Llengua Bacavesa».
En contra de lo que creu D. Nicolau (no coneix com pensen els escriptors mallorquins)
l’oposició més forta ha estat per part de certs escriptors mallorquins. Hem de
considerar Mallorca com a formant part de Catalunya. Per això el problema es centra
entre Catalunya i València. La meua proposta és dir-ne «llengua catalano-valenciana»
simplement. En este mapa falten noms de poblacions balears: Ciutadella, Maó,
Pollença, Sóller, Palma, etc.; del contrari no es veu que es parle també a les illes. Jo
refaria la llegenda del mapa posant només: «Mapa de les terres on és parlada la
nostra llengua catalano-valenciana» Regne de València-Illes Balears-Catalunya-
Rosselló. Total 65.000 Km2 (6.000.000 d’habitants parlen la nostra llengua (no sé ara
si en són 6 o 7). Una llegenda així seria més eficaç. Jo crec que lo de bacavesa està
destinat al fracàs i fa el joc a que els catalans es mantinguen ferms: ací tota la joventut
és aferrissada partidària de dir «llengua catalana». Per això seria més defensable, i
més convenient per a nosaltres dir-ne «llengua catalana-valenciana», «valenciana-
catalana».

1959
Vicent Badia Marín, «Llengua valenciana o bacavesa?», dins Sicania (Mensual. Suma
y guía de cultura valenciana), novembre del 1959, p. 3:
La revista literària «Ponent», que es publica a la ciutat de Mallorca en llengua
catalano-valenciana-balear, així com el «Diario de Mallorca», es fan eco del mot
Bacàvia posat en circulació des de València per a designar genèricament la llengua
que es parla a Catalunya, València, Mallorca, Baix Aragó, Departament francés dels
Pirineus Orientals i a la ciutat avui italiana de l’Alguer.

1962

Lo Rat Penat, «Concurso literario permanente mensual», reproduït en Buris-ana (març

1962), núm. 56, p. 3 (Lo Rat Penat anuncia el tema per al mes de març):
Recordamos que el tema para el mes en curso corresponde a «aspectes sobre
l’economia d’un producte agrícola (taronja, ceba, arròs, cotó, blat, dacsa, etc.». Los
trabajos que opten al concurso habrán de ser escritos en catalán-valenciano […]

1966

Enric Valor, Curso de lengua valenciana, València, Impremta Fermar:

Llegamos con una pléyade de prosistas y poetas excelsos (estos últimos aún
fuertemente aprovenzalados) a la eclosión literaria del XV o Siglo de Oro de las letras
catalano-valencianas […]. […] una lengua románica perfecta e independiente, que
habría de ser con el tiempo el idioma de la poderosa Confederación Catalano-
Valenciano-Aragonesa.

1966

Enric Valor, Lea valenciano en diez días. Breve método de pronunciación del catalán-
valenciano-balear, València, Impremta Fermar.

1974

Carles Salvador, Gramàtica valenciana amb exercicis pràctics, sisena edició revisada
per la Secció de Llengua i Literatura, València, Publicacions dels Cursos de Llengua i
Literatura Valenciana de Lo Rat-Penat:
Les desinències en la flexió dels verbs és diferent en algunes persones, temps i
modes dels tres països o branques lingüístiques del mateix idioma, el CATALÀ-
VALENCIÀ-BALEAR.

1988

Rafael Company, dins A. Colomer, R. Company, V. Franch i M. Nadal, Document 88,

València, Eliseu Climent:
[…] si considerem que en la vessant lingüística la denominació balear només té
notòria difusió en la dialectologia […], res no impediria parlar del català-valencià o
valencià-català per a referir-se a la nostra més important contribució a la diversitat
europea. […] Des dels punts de vista exposats, és clar que les expressions catalano-
valencià i catalànic, aplicades al diasistema, són susceptibles d’esdevenir
denominacions que vehiculen l’adhesió del poble valencià a la unitat lingüística. I de
començar a imposar-se als àmbits on calga. També és obvi, però, que, arribat el cas,
potser seria millor parlar d’un Tractat Catalano-Balear-Valencià d’Unió Lingüística, i
d’una Acadèmia Catalano-Balear-Valenciana de la Llengua […]

2002

Jordi Colomina, «El valencià dins l’espai occitano-romànic: Paral·lelismes lèxics i

fraseològics», dins la revista Paraula d’Oc, núm. 5, València, juliol 2002:
D’ençà dels inicis de la filologia romànica, al primer terç del segle XIX, i fins al primer
terç del segle XX, la nostra llengua valenciana-catalana-balear va ser considerada
sense discussió com a part constitutiva de la llengua d’oc. I no tan sols per part dels
filòlegs estrangers: des de Manuel Milà i Fontanals fins als darrers texts d’Antoni M.
Alcover, la nostra llengua va ser considerada com a una de les varietats de la llengua
occitana. Encara al 1954 Joan Fuster (1967) parlava de «les regions de la llengua d’oc
d’un i altre costat del Pirineu —entre elles el País Valencià—» i F. De B. Moll (1974)
arribava a afirmar que «pot esser que originàriament el català formàs una unitat amb
les parles occitanes o de llengua d’oc».

2003

Jordi Colomina, «Als germans de Catalunya» (parlament pronunciat davant del Ple de
la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans en la reunió celebrada el dia 11
d’abril del 2003 en la Sala de Juntes de la Facultat de Filologia de la Universitat de
València), publicat en el periòdic Levante i en la revista Paraula d’Oc, núm. 6:
Al costat de les crítiques cal oferir solucions. Estes són les que jo vos propose. Per
una banda, continuar la pràctica habitual en l’interior de cadascun dels nostres països
d’anomenar, en els usos quotidians, la llengua comuna, valencià i llengua valenciana
en València, i català i llengua catalana en Catalunya. I per una altra banda, introduir, al
costat d’eixes denominacions, per als usos més formals (administratius, universitaris) i
sobretot de cara a l’exterior dels nostres països, un nom integrador i hereu de la
tradició confederal dels nostres pobles. Eixe nom podria ser, arreplegant els tres
gentilicis que apareixen en els nostres estatuts d’autonomia, idioma valencià-català-
balear o, simplement, valencià-català-balear. I si sembla massa llarg, es podria reduir
–seguint precedents com ara gallego-portugués o serbo-croat– a idioma valencià-
català o, simplement, valencià-català.

PROVES HISTÒRIQUES DE LA UNITAT NACIONAL

(Ampliació de dades:
http://idd01yq8.eresmas.net/Fitxes/Textos/Arxius/valencians.htm ). 

S. XIII:
Al “Libre del Repartiment” vénen les poblacions originàries dels cristians que repoblan
el Regne de València. Gairebé un 80% procededeixen de Catalunya. A Burriana es el
80%, a Castelló el 90% de repobladors catalanes, a València más del 55%, en Oriola
el 60%, etc.
 
Segle XIII:
«...poblada la tierra de los más cristianos que podía aver, e señaladamente facía
mucho por poblar de cristianos la cidad de Murcia e la villa de Orihuela e la villa de
Lorca; e porque non podía aver gentes de su tierra que los poblasen, vinieron y e
poblaron muchos catalanes de los que eran venidos a poblar en el reino de Valencia».
(Crónica de Alfonso X, apud García Soriano, 1932, I, ps. XVIII i XXI).

1290.
El franciscà occità Matfre Ermangaud de Besiers en parlar de la Pentecosta al seu
monumental poema Lo Breviari d'Amor, diu que, quan moltes gents «de totas nacios»
escoltaren de boca dels apòstols les seves respectives parles, es meravellaren de
gran manera, puix que n'hi havia «de Proença e de França,/d'Englaterra, de
Gascuenha,/d'Espanha, de Cataluenha,/de Flandres e de Bretanha...». Aquest autor hi
fa parells de nacions i hi apareix Catalunya (on probablement anava inclosa tota la
Corona d'Aragó) com a nació. En aquella època Espanya solia significat Al-Andalus
(sota domini musulmà) i, de vegades, tota la península ibèrica o bé Castella.
El famós metge i savi valencià Arnau de Vilanova (1240-1313) fou acusat pels seus
enemics de ser «de despreciable nació, o sia, català» («de filiis despecte nationis,
scilet cathalanus»). N'Arnau era nat a la Vilanova, antic nom medieval del Grau de
València.

Capítol CLXXI de " Les Quatre Grans Cròniques " de Ramon Muntaner (1265-1336):
"Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de
l'encontrada . E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament
dejuna, e no menja fins a la nit..." . A Sogorb, en aquella època es consideraven
catalans, encara avui tenen una torre que anomenen en puro català, la "Torre del
Botxí”. 
1306. Arnau de Vilanova sempre féu en els seus escrits una perfecta divisió entre els
dos pobles i llengües romàniques de la Corona d'Aragó, com quan afirmava: «regnum
vero Aragoniae (sub se habet) Cathalanos et Aragones».

1311Ramon Muntaner pren muller, na Valençona, de València: "E és veritat que jo,
Ramon Muntaner, en aquella saó, venguí en Sicília, de Romania, e demaní llicència al
senyor rei que li plagués que jo pugués anar en les parts de Catalunya e prendre ma
muller que havia afermada fadrina en la ciutat de València ". (" Les Quatre Grans
Cròniques ", cap. CCLI ó CCXXXV). 

1316: Testament de na Guillelma, muller de Salvador Pedrosell, ciutadà de València:

deixa diners per alliberar " captius catalans de la ciutat de València " ("captivis
catalanis oriundis de civitate Valentie") de terres de sarraïns. 
1322. El metge valencià Berenguer Aimerich ensenyava en l'Estudi General de
Montpeller, ciutat occitana llavors sota jurisdicció dels reis de Mallorques-Rosselló. El
tal metge traduí de l'àrab «in vulgare cathalenorum» el tractat conegut en versió llatina
com a «De citaris infirmorum», d'Abu-l-Qasim al-Zahrawi.
1325. De nou el gran Muntaner: «Exempli de la Mata de Jonc, escrit a la seva Alqueria
de Xirivella (L'Horta), bellíssima paràbola i profecia d'unitat entre els tres reialmes
catalans front a les maquinacions dels gonelles futurs.
»E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l'exempli de la mata de Jonc? Jo li
respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda
ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren,
no l'arrencaran, ne encara con gaire més s'hi prenguessen: e si en llevats la corda, de
jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així
seria d'aquests tres reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço que
Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab
l'altre. Per que és mester que d'aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien
d'una volença, no temen tot l'altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran
tots temps sobirans a llurs enemics». (Crònica 292).
Més avant en Muntaner mostra la seva satisfacció a la Crònica pel fet que a Múrcia i
Cartagena, repoblada per catalans després de ser conquerida per Jaume I (i donada al
rei de Castella), «Són vers catalans e parlen del bell catalanesch del món» (cap. XVII).
Ramon Muntaner (1265-1336) qui va viure tant al Principat com a València i a
Mallorques, fou cronista de la Monarquia del Casal de Barcelona i precoç ideòleg
nacionalista de totes les terres de llengua catalana. A les seves magnífiques
cròniques, avui amagades per la historiografia oficial i d'importació, té abundosos
textos patriòtics i utilitza sistemàticament el nom corrent de l'època (catalans) per a
designar els habitants del Regne Valencià (de fet descendents de 1º i 2ª generació
dels repobladors, bàsicament catalans, que vingueren al sud des dels comtats
catalans del nord).
Així, quan aquest cronista parla d'una batalla marítima contra els moros de Tunis, on
Pere el Gran, rei nostre, havia enviat quatre galeres valencianes: "Mas l'almirall dels
sarraïns era savi home de mar e era estat en molts fets d'armes e havia provats los
catalans qui eren..." ("Les Quatre Grans Cròniques"). Al capítol CLXXI comenta
Muntaner: "Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb
e de l'encontrada...E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom
comunament dejuna, e no menja fins a la nit...". Així doncs, els sogorbins i gent de la
comarca o rodalies (actualment la comarca de Sogorb, l'Alt Palància, parla castellà, si
bé amb certs trets fonètics catalans i de vocabulari aragonès) són considerats pel
cronista com a catalans. 
1330. Mercaders dels 3 regnes catalans a Bruges (Flandres) aproven unes
ordenances comunes a «tots els mercaders catalans sotmesos al senyor rey d'Aragó»
a fi que «d'ací en avant no sia nenguna qüistió entre mercaders ni noliejadós, ne ací,
ne en València, ne en Barchinona, ne en Mayllorcha».
1348. En una referència en La llengua catalana segons Antoni Rubió i Lluch de
Rosalia Guilleumas i Brosa (Barcino, 1957; pàg. 20): «Així, un document de 1348
adverteix: "similis littera fuits missa in vulgari cathalano"»

1352. El veguer de Mallorca comunica, de Lleida estant, al Cerimoniós que ha «trobat

lo llibre sarraynesch trelladat en romanç, el qual Jacme Roig, quondam, nos fehia a
esplanar de moresch en romanç cathalà».
1352. Al capítol 5è. De la Crònica del Cerimoniós sobre una tempesta a Sicília: «No
se'n perdé alguna, sinó una galea dels catalans que era de València».
1360. El cadí de Xàtiva i un jueu barceloní fan de torsimanys i treballen unes
capitulacions pel rescat d'un visir de Fes: «scientes loqui et intelligere ad nodum
cathalanorum et eciam algaraviem et linguam».
1360. La reina Elionor de Sicília escriu al batle d'Elx, en Domènec Llull, i hi anomena
cristianesch a la llengua catalana.
1365. Els diputats mallorquins escriuen als Cerimoniós: «Com los mallorquins e
poblars en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya...»
1352: Capítol 5 de la Crònica del Cerimoniós sobre una tempesta a Sicilia: "No se'n
perdé alguna, sinó una galea dels catalans que era de València " . 

1370: Bernat de Miracle, savi en dret de València: "entre los quals catalans que hi
moriren hi morí En Johan Roca, jove, mercader de València ", etc. 
1370. Moisès Salvador, jueu de Lisbona, testifica: «entre los mercaders catalans que y
pujaven e meteren ses robes e mercaderies e persones hi véu En Joan Roca,
mercader de València e tots los catalans qui eren en la dita fusta».
Bernat Serra, notari de València: «alcuns mercaders catalans entre los quals eren
Johan Roca, mercader de València».
Bernat de Miracle, savi en dret de València: «entre los quals catalans que hi moriren hi
morí En Johan Roca, jove, mercader de València», etc.
1388. El Consell General de València acorda prendre mesures amb Barcelona i
Mallorca, «pels molts e grans damnatges dels infels moros de Barberia, confusió e
vergonya de cristians, especialment d'aquesta nació...»
1392.Els regidors valencians s'adrecen als de Mallorca i s'hi planyen de la inseguretat
que hi ha a la mar: «On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres
nacions circunvehines? E preferint-nos a fer sobre açó, ensems ab vós e ab
Catalunya».
1293 L'infant Martí de Sicília està pacificant l'illa i quan el Consell de València coneix
els seus triomfs, els considera com «honor e utilitat de la Corona reyal d'Aragó; encara
a tota la nació catalana».
1395. Fra Antoni Canals, mentor de l'aristocràcia valenciana, escriu la seva traducció
del Valeri Màximo: E com lo dit rey (Massinissa) fos barbre, que vol dir hom
estrany...als catalans, turchs o tartres. S'adreça als jurats barcelonins fent-los esment
que tradueix el llibre de llatí en la nostra vulgada llengua materna valenciana: per
primera vegada, amb quatre adjectius, algú parla de llengua valenciana, però més
aviat té el sentit d'estil de prosa que no pas de cap forma dialectal (llavors molts
escasses), tanmateix hi afig: jatsia que altres l'hagen tret en llengua catalana.
1399: Els jurats de València fan esment d'aquest «antich proverbi: Draps de França e
llibres de Bolunya / consumen Aragó e tota Catalunya».
1399: Els jurats de València s'adrecen als diputats del General de Catalunya per
agrair-los la galera que els prestaren per armar-la contra els berbers, per donar «a
aquells durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells
donats a la Catalana nació».

1399: Els jurats de València als diputats del General de Catalunya per agrair-los la
galera que els prestaren a fi de donar “ a aquells durs càstichs, terrible terror e punició
condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació ". 
1399: Els jurats de València fan esment d'aquest «antich proverbi: Draps de França e
llibres de Bolunya / consumen Aragó e tota Catalunya».
1400. Els jurats de València s'adrecen a les autoritats de la vila fronterera castellana
de Moia (vora Ademús): «fugint, pocs dies ha, un catiu, de llinatges de tartres, emperò
bandejat e apel·lat Johan, d'edat de XX anys poc més o menys, e paladí en son parlar
català».
Una altra lletra semblant adrecen al veguer i jurats de Girona: «e paladí en llenguatge
català».
Ca. 1400. Pedro López de Ayala, al seu Rimado de Palacio, oposa catalán a español,
francés, inglés, lombardo i escocés.

1400: Vicent Ferrer crida Catalunya a la València de parla catalana, en predicar a la

comarca de Serrans: "Vosaltres de la Serrania, que estats enmig de Castella e de
Catalunya , e per ço prenets un vocable castellà e altre català". 
1411. La vídua de Joan I, Violant de Bar, de nació francesa, s'adreça a la noblesa
valenciana a tomb del plet successori, i afirma que ha fet estudiar els testaments dels
darrers reis, los quals testaments, per clarificació de nostra intenció, havem fet splanar
de latí en lengua catalana.

1433. Oriola Capítols que ha de presentar el Missatger en Roma al Papa amb les
reclamacions d'Oriola, per a resoldre el conflicte del Vicariat i el Bisbat. (Informació de
Joan-Carles Martí i Casanova, Migjorn, 17.09.2003.):
Item lo dit bisbe te e acostuma tenir hun e dos a vegades mes vicaris generals e
lochtinents de aquells dins la Ciutat de Murcia del Reialme de Castella e dins la vila de
Oriola qui es cap de la governacio james no a volgut constituyr hum vicari.. En encara
fan pus gran desonestat quen los actes que donen a les parts pledegants fan de co
que donen al Castella en hun full de paper posen al Catala en tres fulls per forma que
per hun flori que el Castella pach lo Catala ne paga quatre florins. En aixi que la
justicia de les catalans es perida...»
Item senyor que no solament per lo dit bisbe que ha present es. E encara que tots los
pastas qui continuament son castellans. Per co que la major part e lo cap del dit bisbat
es en les parts de Castella aquell se dona a voler del Rey de Castella. E per
conseguent pensar per vostra Real celsitut que a Castella e com se atroba en lo dit
bisbat tots temps favorega e han acostumat favorir als de la nacio castellana
desfavorint als de la nacio catalana. E axi mostre e han mostrar en donar dignitat e
altres benefficis ecclesiastichs que no solament en les parts de Castella...

S. XV: Els Papas Borja, procedents de Xàtiva , via la Canal de Navarrès, eren
anomenats catalans por tothom ("O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani " ) i per
ells mateixos (Calixto III es deia " papa catalanus " i considera el seu pontificat com a "
gloria nationis catalanae "). 
1458. Generalitat de València. Llibre de provisions: «E hac gran tumult en Roma, que
los romans estaven avalotats contra los cathalans, car dient-se que lo papa, qui era
cathalà (ço és, valencià) e era stat bisbe de València, los havia fort maltractat.»
1539: 1ª edició de la traducció castellana de Baltasar de Romaní de les obras d'Ausiàs
Marc, a València i a la 

1553: 2ª edició a Sebília, l'autor constata que el poeta de València i senyor de Beniarjó
era " caballero valenciano de nación catalán ", 

1554: Matteo Bandello, Novelle I: " Valenza , gentile e nobilissima, che in tutta
Catalogna non és piu lasciva e amorosa città" (València, gentil i molt noble, que en tot
Catalunya no hi ha ciutat més lasciva i amorosa). 

1566: El borrianenc Martí de Viciana a la seva “ Crònica de la ínclita y coronada ciudad

de Valencia ”: "En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana;
porque en la conquista se pobló más de catalanes que de otras naciones." 

1604. J. Pujades. Dietari: «Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells
catalans. Y si es mantenen tenen rahó.»
1610. Gaspar Escolano, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y
Reyno de Valencia: «Como fue poblado casi todo de la nación catalana, y tomó della
la lengua (..) por más de trescientos años han pasado los deste reyno debajo del
nombre de catalanes (..) por ser todos de una misma lengua y nación.»
1766. Bisbe Climent, Sermó d'entronització, Barcelona: «Casi todos los valencianos
somos catalanes (...) debeis reconocerme como paisano vuestro.»
1778. F. Cerdà, Notas al Canto del Turia: «Bajo el nombre de catalanes se entendían
éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua...».
1783. Lletra de J. A. Mayans a J. Vega i Sentmenat: «Su lengua (de Catalunya) en
España y Francia huvo tiempo en que fue la más culta; pero(..) los más interesados en
su conservación son los primeros que la han abandonado (...). En esto los valencianos
hemos ganado la palma(...) Vamos, pues, a vindicar el descuido de nuestra lengua con
esse que Vmd, intitula Thesoro de la lengua cathalana.»
1876. Benvingut Oliver, H.ª del D.º en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las
costumbres de Tortosa, 1876: «Este hecho [comunitat d'usos, costums legislació i
tradicions] [...] arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero
carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen
a nuestras ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad.»

1766: El castellonenc Josep Climent, en el Sermó d'entronizació com a bisbe de

Barcelona: " Casi todos los valencianos somos catalanes (...) debeis reconocerme
como paisano vuestro". 

1778: F. Cerdà, Notas al Canto del Turia : " Bajo el nombre de catalanes se entendían
éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua... " 

1876: B. Oliver, Código de las costumbres de Tortosa : "Este hecho [...] arroja
inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos
que podemos llamar de lengua catalana , los cuales aparecen a nuestras ojos como
partes de un todo , como miembros de una nacionalidad ". 

1908: Poeta Miquel Duran : “Jo, valencià, nascut a València, afirme que la meua pàtria
és Catalunya” . 
1933: Carles Salvador, mestre i escriptor : “Valencià de la ciutat de València, declare
que sóc català” . 

En estudis sobre dades "de paternidad" (ADN), que són irrebatibles, resultà també que
els genes més semblants als dels valencians eren...els dels principatins (estudi
publicat el juny del 1995 a "Levante").