dones≈poetes

Lluïsa Cotoner
Teresa Julio
Caterina Riba
Judith Sánchez
dones ≈ poetes
Col·lecció Catalanes del xx56

Direcció de la col·lecció
Lluïsa Cotoner i Pilar Godayol

Comissàries:
Lluïsa Cotoner, Teresa Julio, Caterina Riba i Judith Sánchez

Agraïments:
Montserrat Abelló; Rosa Ardid; Olga Xirinacs; Biblioteca de Catalunya; Biblioteca March de Palma
de Mallorca; Fundació Felícia Fuster; Família Geli-Anglada; Fundació Maria Mercè Marçal; Hereva de
Quima Jaume; Marta Pessarrodona; Jordi Riba-Arderiu.
© Poemes: Montserrat Abelló; Felícia Fuster; Marta Pessarrodona; Olga Xirinacs.
© fotografies: Donald G. Murray (Maria Antònia Salvà); PRATSiCAMPS (Maria Beneyto); Rosa Ardid
(Quima Jaume); Marc Arias (Olga Xirinacs); Pilar Aymerich (Marta Pessarrodona i Maria Mercè Marçal).
© Textos biografics: Lluïsa Cotoner

Organitza: CEID i GRUP DE RECERCA ESTUDIS DE GÈNERE, TRADUCCIÓ, LITERATURA, HISTÒRIA

I COMUNICACIÓ
Hi col·labora: Oficina de Gestió Cultural de la UVic

Disseny: Eumogràfic

Edita:
Servei de Publicacions de la Universitat de Vic
C. Sagrada família, 7. 08500 Vic
www.uvic.cat

Impressió: Copyset
D.L.: B-24427-2011

ISBN- 978-84-939141-2-7

Organitza:

Hi col·labora:

Amb el suport de:

 5 Presentació

6 Maria Antònia Salvà

10 Clementina Arderiu

14 Simona Gay

18 Rosa Leveroni

22 Montserrat Abelló

26 Felícia Fuster

30 Maria Beneyto

34 Maria Àngels Anglada

38 Quima Jaume

42 Olga Xirinacs

46 Marta Pessarrodona

50 Maria Mercè Marçal

4
Presentació. L’Exposició Dones Poetes vol ser, en primer lloc, un homenatge a totes les
escriptores que des de la poesia han aportat un pes no gens menyspreable a la recuperació
del català com a llengua literària durant el segle XX, ja que van ser i són, tant com els homes,
guardianes amoroses d’una llengua que mai més no en serà abolida. Els criteris que hem fet
servir per a la nostra selecció, lamentablement i necessàriament molt limitada, són els se-
güents: a) l’ús del català com a llengua poètica en qualsevol de les seves modalitats dialectals;
b) la data de naixement entre el 1872 i el 1950, excepció feta amb Maria Mercè Marçal; i c) el fet
d’haver contribuït a l’evolució de la poesia catalana contemporània introduint, amb una al-
tra veu, noves perspectives i nous estils expressius. No hi són totes les que haurien de ser-hi,
però les que hi són havien de ser-hi.

Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Simona Gay, Rosa Leveroni, Montserrat Abelló,
Felícia Fuster, Maria Beneyto, Maria Àngels Anglada, Quima Jaume, Olga Xirinacs, Marta
Pessarrodona i Maria Mercè Marçal representen la progressiva incorporació de la veu de les
dones a la societat literària al llarg del segle XX i són mereixedores del nostre reconeixement
per mantenir viu el foc de les paraules, intensament belles, pregonament necessàries.

El recorregut de l’exposició segueix un ordre cronològic, i de cada poeta presentem un resum

biogràfic essencial, unes paraules sobre la seva manera de viure la poesia, i una petita mostra
dels seus poemes.

Us convidem a acompanyar-nos.
6
 7

Maria
Antònia
Salvà

Maria Antònia Salvà i Ripoll (Palma 1869 – Llucmajor 1958), poeta i

traductora, encapçala, amb Llorenç Riber i Miquel Ferrà, l’anomena-
da «Escola Mallorquina». La seva poesia està marcada per una clara
conscièn­cia d’insularitat, manifestada tant a la temàtica com a la mètri-
ca i als trets estilístics peculiars de l’illa. Salvà havia fet els quaranta
anys quan es donà a conèixer el 1910 amb Poesies, llibre al qual segui-
ren Espigues en flor (1926), El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel
d’horabaixa (1948), Lluneta de pagès (1952) i el recull memorialístic Entre
el record i l’enyorança (1955). Com a traductora, destaquen les versions
del provençal al català de Mireio (1917) i Les illes d’or (1910), de Frederic
Mistral, tot i que també girà Els promesos (1922-1923), d’Alessandro
Manzoni, i poemes esparsos de Petrarca i D’Annunzio, entre d’altres. La
seva biografia no conté res d’extraordinari tret de dos fets que sovint no
es trobaven a l’abast de les dones del seu temps: la possibilitat de viatjar
i la de llegir els grans escriptors clàssics i moderns. El viatge a Terra
Santa a bord d’un creuer, en un llarg itinerari per la Mediterrània, va
donar com a fruit el dietari Viatge a Orient (1998). Quant a les lectures, el
descobriment de poetes com ara Costa i Llobera, Verdaguer, o Mistral,
foren els esperons que la varen impulsar a escriure poesia. Més enda-
vant, l’amistat amb Emília Sureda, Josep Carner i Miquel Ferrà, tots
més joves que ella, va resultar decisiva pel desenvolupament i la publi-
cació de la seva obra. Situada entre la tradició catalana culta i la popular
dels glossadors mallorquins, la poesia de Salvà és un bon exemple del
classicisme propi de l’estètica noucentista: mediterraneitat, harmonia,
seny, noblesa, bellesa, claretat i serenitat. Presenta un món idealitzat,
idíl·lic, sense estridències de cap mena, dins del que vol fixar el passat
mitjançant la descripció de llocs, persones o situacions ambientals, i la
incorporació d’elements quotidians per salvar-los de la destrucció del
temps. Al capdavall: harmonia classicista vivida al bell mig del món
rural de la pagesia benestant mallorquina, i presidida per l’amor a la
naturalesa i la religiositat.
«Des de les magnífiques postes de sol, i els pinars olorosos i la
vastitud dels sementers, fins a les coses més humils: una bresca
de mel extreta del buc, un niu de busquerets impensadament
trobat, tot em guanyava el cor. D’aquestes miques en va plena la
meva pobra poesia; pobra, només pel que mira a mi mateixa, que
no la sé expressar; rica per la meravella de cada cosa, per l’obra de
Déu que jo no faç més que dir.»
Entre el record i l’enyorança. Proses i memòries (1955)

Record
D’aquell matí tan plàcid jo n’era l’ombra trista,
quan de la meva cambra sortint, de bon matí,
l’enyorament a l’ànima i als ulls l’allarga-vista,
mirava, a la ribera d’enfront, el Corp Marí.

Desnú el braç esquerre que abraça la badia,

és bell veure a tothora el dret tan enjoiat.
Esbart de belles cases ma vista allà destria:
sols una, d’entre tantes, s’endú mon cor robat.

Com papalló de llum mon esperit hi vola:

fa poc que ens delitàvem dins son florit jardí…
Mai més t’he vista, Emília, i et sent devora mi!

L’anell que tu portaves ara en mon dit llueix

i aquella baula dolça m’estreny i m’aconsola,
fent-me trobar ta mà damunt lo que fineix.
Espigues en flor (1926)

D’un cactus
Com rèptil monstruós de pell clapada,
d’entranya llefiscosa, era ajocat
al seu racó bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevisclant-se, va esquerdar el test.
Enllà de l’hort, que se’n perdés el quest,
dalt una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.
El retorn (1934)
 9

Casa pagesa
Volguda casa pagesa,
plaent com una escomesa,
oberta com una mà,

Poesies (1910)
com una mà sempre estesa
que convida a reposar.

Com l’herba de fora vila,

ats l’amor del soleiet.
Tens una jove pubila
i una padrina que fila
i aigua qui apaga la set.

Ta xalesta emparralada
acull tothom, amatent;
tens per tots bona arribada,
i una cadira cordada
on passar-se el cansament.

Llepolies i joguines (1946)

Tens davant una perera
rica d’esplets exquisits,
i al costat una figuera
que revolten per Sant Pere
els infants enllepolits.
Tens estormies de figues,
tens pa damunt el raol,
tens oronelles amigues,
i ets rossa com les espigues
granades al bes del sol.

I com joia heretada

del bon temps de l’avior,
una estrella mostrejada
ta paret blanca forada
Entre el record i l’enyorança (1955)

i a ta llar dóna claror.

Benhaja ta senzillesa
i aquest noble confiar
que em té l’ànima corpresa,
volguda casa pagesa,
oberta com una mà!
Espigues en flor (1926)
10
 11

Clementina
Arderiu

Clementina Arderiu i Voltas (Barcelona 1889-1976) és, juntament amb

Maria Antònia Salvà, «un dels escassísims noms femenins que, dins la
poesia catalana, ens ha arribat envoltat d’un cert prestigi», en paraules
de Maria Mercè Marçal. L’obra poètica de Clementina Arderiu revela la
tensió anímica entre la voluntat de compartir la seva experiència vital
de dona i la fidelitat al seu paper d’esposa i mare. Potser aquesta tensió
és la causa que la seva obra resulti difícil d’encabir dins una etiqueta
d’escola o moviment literari. Nascuda a Barcelona, filla d’una família
d’argenters, n’aprengué l’ofici, alhora que estudiava idiomes, música
i piano, i llegia molt. Tota la vida va conservar el gust per la lectura
dels clàssics i dels contemporànis, francesos, anglesos, italians, cas-
tellans i, naturalment, catalans. El noucentisme carnerià, els ressons
maragallians i alhora la poesia popular catalana són les influències que
més es trasllueixen a la seva obra. El 1916 es va casar amb Carles Riba i
aquesta relació amb un dels nostres poetes cabdals li va obrir les portes
del món intelectual. Va publicar Cançons i elegies (1916), al que seguiren
L’alta llibertat (1916-1920) (1920) i Cants i paraules, que juntament amb
els anteriors apareix dins Poemes (1936). Arderiu compartí amb Riba
la vida literària d’abans de la guerra civil, col·laborà en publicacions
periòdiques i va traduir textos de Rabindranath Tagore. Ambdós varen
residir un temps a Itàlia, Alemanya i París, i viatjaren a Grècia. Durant
la guerra, per fidelitat als ideals nacionalistes i republicans, no vol-
gueren marxar de Barcelona. Clementina obtingué el Premi Joaquim
Folguera 1938 amb Sempre i ara, però el llibre no es publicà fins el 1946.
A finals de gener de 1939 sortiren cap a l’exili, tot just abans que els
nacionals ocupessin la ciutat. Visqueren a França i tornaren a Barcelona
el 1943. Passaren nou anys fins que va publicar Poesies completes (1955).
Amb Riba viatjà novament per l’Alemanya Federal i Gran Bretanya.
Aquests viatges inspiren els poemes d’És a dir (1959), llibre que va rebre
els premis Óssa Menor (1958) i Lletra d’Or (1960). Tanmateix la mort de
Carles Riba el 1959 marcà la retirada d’Arderiu de tota activitat pública
i trigà anys a publicar el seu darrer llibre: L’esperança encara (1969).
Quatre anys després, Edicions 62 arreplegava tota la seva Obra poètica
(1973). La poesia de Clementina Arderiu és el testimoni de l’aventura
de ser dona i poeta alhora, això fa que continuï sent per a nosaltres un
referent inqüestionable.
12

«Després d’haver acabat un treball, em restava una saba,

un estat poètic. I els versos em venien. I és difícil posar-se
en estat. (...) I de tant en tant feia allò que els castellans
en diuen un plante. Avui no hi seré, deia. I no cosia, com
aquell qui diu, ni un sol botó. Res de res. Feia un cop
d’estat.»

Serra d’Or, núm 148, 1972.

Ara
Ara que ja de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
per quina brida m’he sentit lligada.
El cor encara vol tornar a gronxar-se
desbocat a les barques de la fira;
i dic que sí, que en mi tot clama d’esma
cap aquella petita esbojarrada.
... I ja no sóc sinó una dona absorta,
amb la veu i amb el riure que s’aturen.
És a dir (1959)

Malalta
Malalta m’ha dit la gent,
malalta:
no per l’aire ni el color
de la galta,
sinó pel meu vers llanguent.
Si mai em sabeu absent,
malalta
bé podrà dir-me la gent,
que ja un mal d’enyorament,
en pensar-hi, lentament
m’assalta.
L’esperança encara (1969)
 13

El nom
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Altre temps jo fui

Sempre i ara (1946)

un xic temorega;
el nom m’era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me’l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d’elles-,
però no t’escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l’enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.
Clementina em dic,

És a dir (1959)
Clementina em deia.
Però quin any s’enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m’és honor
i m’és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l’amat
em canta a l’orella,
i entra en els recers
de l’ànima meva
i em puja al cervell
Contraclaror (1985)

i em clou les parpelles.

Del cel de l’amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.

Cançons i elegies (1916)

14
 15

Simona
Gay

Simona Pons i Trainer (Illa 1898-1969), poeta, folklorista i pintora,

més coneguda com a Simona Gay, va nèixer al si d’una família benes-
tant i il·lustrada. D’educació francesa, va estudiar les primeres lletres a
l’Illa, per passar després al convent de les benedictines de Portbou. En
casar-se amb León Gay, va viure a Pontoise, Reims, Versalles i París on
residí fins 1940, portant una vida mundana afalagadora. L’enyorança
del país la incità des de l’any 1926 a escriure i presentar els seus primers
versos a certàmens. El crític Tomàs Garcès fou el seu descobridor com a
poeta, i J. Bonafont va obrir-li les pàgines de Revue Littéraire et Historique
du Diocèse de Perpignan a finals dels anys vint. Va ser la primera dona
de la Catalunya Nord que escrivia en català i l’única que publicà a l’Al-
manac Català Rossellonès de la Veu del Canigó. També va col·laborar a La
Revista, Clarisse, La Nau i Tramontana. El primer poemari Aigües vives
(1932) és un «àlbum elemental on es desplega la vida d’una dona», en
paraules de Garcés, i on es desenvolupen motius temàtics relacionats
amb l’Illa i amb els records de les estades estiuenques a Port de la Selva.
El 1935 guanyà el premi dels Jocs Florals de Tolosa pel poema «Aigua
i sol», recollit al segon poemari Lluita amb l’àngel (1938), llibre valorat
per Carles Riba, en què alterna la intensitat de la lluita personal con-
tra l’adversitat i la solitud, amb estampes «Del país català». La seva
obra culmina amb la publicació a Barcelona de La gerra al sol (1965),
volum dedicat al germà gran Josep-Sebastià Pons, amb pròleg de Marià
Manent, on tornà a expressar els misteris de la natura, l’acceptació pan-
teista i cristiana alhora del cicle de la vida, a més de la crisi que havia
patit durant els anys quaranta. Els poemes inèdits que Simona Gay va
deixar a la seva mort, juntament amb els anteriors, van ser aplegats a
Obra poètica (1992).
“No vingui la son, somnio desperta,
i no té el dormir un somni tan clar,
joia inconeguda, aèria, incerta,
mon cor és música i també joglar”.

Lluita amb l’àngel (1938)

Flors de mar
És l’hora que em plau, i és l’hora més dolça
de blau destenyit i viola clar;
l’arena que es mulla és un llit de molsa,
i tota la mar sembla sospirar.
És l’hora serena, allà les Alberes,
aparen servar la gran plenitud,
la vinya verdeja encara en les serres
quan l’oliu s’ensonya en la quietud.
Pàl·lida, la mar pren color de lloses,
el sol a la posta enrogeix el port,
i deixa dins l’aigua un ramell de roses
que l’ona m’acosta, i no els cull l’amor...
Aigües vives (1932)

Tot dormint
Tot dormint he sentit l’espessor d’aquell bosc,
on creixia l’arbreda a favor del silenci;
i en el cor del silenci oïa la creixença
de la soca i el branc. Entorn tot era fosc;
i esdevenia clar, en l’hora recollida,
el misteri pregon de la callada vida.
La gerra al sol (1965)
 17

Aigües vives (1932)

L’espera
De la soca de vinya aprenc la paciència
quan espera la vida i sols se’n veu l’absència,
en els hiverns gelats
braços nus enlairats,
sembla morta la vinya, i els arrels en la terra,
saben l’esforç callat que mou la primavera.
La saba nova pujarà
al cap del brot esclatarà,
i el dia s’aclareix amb una fulla tendra.

La gerra al sol (1965)

Quan fa el niu l’aulendra,
en el ram s’obrirà
la flor menuda i el gra.
De la vinya jo sé la llarga paciència.
De tot s’ha vist l’eflorescència,
per tot arbre fruiter,
primerenc, tardaner,
se’n ven el temps de la collita.
La vinya, rama estesa, espera la visita
del sol, cada dia d’estiu,
guanya el raïm color més viu,
i vol per cada gra la fina transparència
on riu la clara llum. Jo sé la paciència
en el ritme segur
que esperi com la vinya el bell pàmpol madur.
Lluita amb l’àngel (1938)
Obra poètica (1992)
18
 19

Rosa
Leveroni

Rosa Leveroni i Valls (Barcelona 1910-1985), poeta i bibliotecària, és

una de les figures més rellevants de l’anomenada «generació perduda».
El fet d’estudiar a l’Escola de Bibliotecàries, dirigida aleshores per Jordi
Rubió, va exercir una influència decisiva en la seva formació. A més de
les matèries pròpies de biblioteconomia, va aprendre llengües clàssi-
ques, història de les civilitzacions, literatura, història del llibre, nocions
de paleografia, potser per això la poesia de Leveroni traspua l’alta cul-
tura que es respirava a la vida universitària del temps de la República.
En acabar, va treballar com a bibliotecària de la primera Universitat
Autònoma de Barcelona, i va cursar dos anys de la ca­rr­e­ra de Filosofia
i Lletres durant la guerra civil. El primer poemari, Epigrames i cançons
(1938), finalista del premi Joaquim Falguera l’any 1937, es publicà prece-
dit d’una «Carta-pròleg» de Carles Riba. En aquest volum es pot detectar
bona part de la tradició poètica europea, filtrada per l’estètica noucen-
tista i postsimbolista catalana, i hi són presents els trets més carac-
terístics de la seva obra: l’amor dissortat, la mort, el desig de fondre’s
amb la naturalesa i les tonalitats elegíaques. Acabada guerra, malgrat la
repressió franquista, Leveroni es convertí en una de les principals acti-
vistes de la cultura catalana: col·laborà a les revistes clandestines Poesia
i Ariel, i va servir de pont amb els intel·lectuals exiliats. El 1952 publicà el
segon poemari Presència i record, amb pròleg de Salvador Espriu. Quatre
anys després, sota l’advocació d’Ausiàs March, edità Cinc poemes desolats
(1956), als quals la solitud, el desengany, la manca d’esperança, el desig
de «retorn a la terra» són els motius temàtics recurrents. Potser aquest
pessimisme vital impulsà Leveroni a deixar de publicar i a mantenir-se
apartada del món literari. Finalment, el 1981 va compilar tota la seva
obra poètica, incloent-hi l’homenatge a Anglaterra, al volum Poesia,
amb pròleg de Maria-Aurèlia Capmany i dos epílegs que reprodueixen
els que havien escrit, respectivament, Riba i Espriu. Leveroni és també
autora del volum Contes (1985) i d’una serie d’escrits de caràcter auto-
biogràfic Confessions i quaderns íntims (1997), que tampoc no van veure
la llum en vida de l’escriptora. Al llegat Leveroni de la Biblioteca de
Catalunya es conserva una extensa correspondència, de la qual només
s’han publicat dos volums: Epistolari Rosa Leveroni-Josep Palau i Fabre
(1998) i Rosa Leveroni-Ferran Soldevila: cartes d’amor i d’exili (2009).
20

«Crec que la meva poesia podria portar el títol general de

Lírica de cambra i que és per a ser llegida a mitja veu».
Obra poètica completa (2010)

Pòrtic
Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l’estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.
Epigrames i cançons (1938)

Tardor
Aquest desmai de roses amb la posta
damunt la sorra fina del jardí;
aquest llanguir callat que té la brosta
al bes enfredorit de l’aire fi;

aquestes melodies apagades

de les fulles caient en el repòs,
com de llac adormit, en resignades
notes opaques d’un color reclòs…,

són veus d’un mateix cant. Oh melangia

tan tendrament subtil de la tardor
que em poses nou encís dins de la via
i fas més amorós el meu dolor!
Presència i record (1952)
 21

Presència i record (1952)

II
Com l’animal ferit, morir ben sola
de cara al cel només, dins la malesa
abastada amb dolor, fora recances
d’uns lligams ja trencats, passat el fàstic
del darrer desengany, trista metzina
necessària a la mort… Morir ben sola,
els ulls de bat a bat a l’alegria
del gran despullament. Dolç oblidar-se
del dard que m’aterra, misèria d’altri
però meva també. Morir ben sola,

Poesia (1981)
estalviar el meu crit en la tenebra:
certa de la Claror…
Cinc poemes desolats (1956)

Obra poètica completa (2010)

22
 23

Montserrat
Abelló

Montserrat Abelló i Soler (1918), nascuda a Tarragona, va viure també

a Cadis, Londres i Cartagena. Cursà el batxillerat a Barcelona i va comen-
çar la carrera de Filosofia i Lletres, i Pedagogia a la Universitat Central.
Durant la guerra civil, va fer classes d’anglès a l’Institut Salmerón,
i alhora feia d’intèrpret a les Brigades Internacionals. En abandonar
Barcelona el gener de 1939, passà a França i després a Londres, on treba-
llà en un centre d’ajut als refugiats fins el 1940 quan viatjà a Valparaiso.
A Xile trobà feina com a secretària de direcció, fou professora d’anglès,
treballà al consolat americà i va començar a fer traduccions. Es casà el
1943 amb un altre exiliat, Joan Bofill. Després del naixement del seu fill
petit, afectat de la síndrome de Down, va començar a escriure poesia.
El 1960 la família retorna a Barcelona i Montserrat reprèn la feina com
a docent i com a traductora. Publica el seu primer poemari: Vida diària
(1963) per mediació de Joan Oliver. Des de llavors Abelló no ha deixat
de convertir les seves vivències en poemes. El seu vers breu, precís i
suggeridor ha anant omplint els poemaris: Vida diària. Paraules no dites
(1981); El blat del temps (1986); Foc a les mans (1990); L’arrel de l’aigua (1995);
Són màscares que m’emprovo... (1995); Dins l’esfera del temps (1998), pel qual
va obtenir el premi de la Crítica Serra d’Or de poesia (1999). L’any 2002
aplegà tota la seva obra al volum Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-
2002, guardonat amb els premis Josep Maria Llompart de Cavall Verd,
el Quima Jaume de Cadaqués, i la Lletra d’Or del 2003. Tanmateix el seu
vers continua brollant a Memòria de tu i de mi (2006); i a El fred íntim del
silenci (2009). El 2008 va rebre els premis Jaume Fuster, el d’Honor de les
Lletres Catalanes i el Nacional de Cultura. Amagada dins la minúscula
vida casolana, la poesia d’Abelló se situa fora dels cànons establerts i
es nodreix de les petites experiències quotidianes que constitueixen
l’entorn familiar de qualsevol dona, alhora que representa un aprofun-
diment en el tema del temps, contra el qual s’alcen l’amor, misteriós i
urc, i les paraules com a camí de salvació abans del gran silenci.
24

«Per què escric? Diria que, primordialment, pel meu amor a les
paraules. Des de sempre m’ha fascinat el seu so. La meva mare em
deia que de petita jugava a recitar poemes, que me n’inventava,
sols repetint paraules que anava aprenent.»
Qui sóc i per què escric? (1998).

a virginia woolf

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol

viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.

I el somriure
que s’ha perdut
i ja no es recupera.

Suau serà, però,

l’ombra de la tarda,
darrera els núvols,
allargada, com un lliri.

Paraules no dites (1981)

 25

Vida diària (1963)

Dins l’esfera del temps
contemplo sempre la mateixa imatge
que esquiva de mi se’m perd
entre fulls de quaderns inacabats,
on un i un altre cop veig escrit
el meu amor de tu.

Tu que no t’has volgut lliurar

Foc a les mans (1990)

mai al plaer dels mots, i t’has
endinsat en el silenci.
Dins l’esfera del temps (1998)

La vida, un cercle

La vida, un cercle
amb veus que amunt
s’enlairen,
amb força inusitada
buscant sempre
l’origen,
del foc la flama.
Al cor de les paraules (2002)

El fred íntim del silenci (2009)

26
 27

Felícia
Fuster

Felícia Fuster i Viladecans (Barcelona 1921), poeta, narradora, traduc-

tora i pintora, i de personalitat «agosarada i lliure», aquesta artista
polifacètica va néixer a la Barceloneta, on la família tenia una ferreteria.
La seva mare feia versos i això la va empènyer a escriure, alhora que
sentia una gran afecció per la pintura. Es va educar a una escola priva-
da del carrer Jaume I i a l’Institut de la Dona Catalana, cursà després el
batxillerat a l’Institut Maragall. En acabar-se les classes, anava a l’Escola
Massana, on va estudiar, durant 10 anys, dibuix, pintura, vidre i gravat.
Va continuar després a l’Escola Sant Jordi i es va llicenciar en Belles Arts
l’any 1944. El 1950 va marxar a París tot cercant noves experiències artís-
tiques i allà va muntar un taller de vidre. Vivia de fer classes d’espanyol,
dels encàrrecs de gravats i de vendre mocadors de seda pintats per ella,
tota una novetat en aquell temps. El 1957 va fer una exposició de vidre
al Corning Museum de Nova York i, a partir dels 60, d’altres a diverses
sales de París. Com a poeta es va donar a conèixer quan tenia 63 anys,
amb la publicació del primer recull Una cançó per a ningú i trenta diàlegs
inútils (1984), que va ser finalista del premi Carles Riba. Maria Mercè
Marçal la va encoratjar a continuar escrivint i publicà Aquelles cordes
del vent (1987) i I encara, que aconseguí el premi Vicent Andrés Estellés
1987. Segons Lluïsa Julià, tots tres poemaris conformen una trilogia
«basada en una mateixa tècnica de monòlegs, poesia autobiogràfica i
confessional, d’imagineria molt original, de filiació avantguardista».
La guerra dels Balcans li va inspirar la meditació lírica Versió original
(1996). Dos anys després, Sorra de temps absent va ser finalista del Màrius
Torres, llibre al que es fa palesa la recerca de formes poètiques visuals.
Fruït de la seva passió per la cultura i la poesia japonesa és el poemari
Postals no escrites (2001). Des d’aquest llibre, considera que poesia i pin-
tura «són dues vies paral·leles que evolucionen conjuntament». El 2010
Proa arreplegà tota la poesia a Obra poètica (1984-2001). Felícia Fuster ha
creat la fundació privada que porta el seu nom i té com a objectiu ajudar
els estudiants d’art i literatura a realitzar estudis superiors i projectes
artístics, amb la finalitat de projectar la llengua i la cultura catalana a
l’estranger.
28

«Crec que la meva poesia és producte de la relació

del jo amb la realitat.»

El Temps, núm. 188, 1988.

I
qui,
què sóc, no ho veieu?

Estirada, concreta, cosida a dietaris.

Lliure, colrada. Més, velam de núvols tècnics.
Articuladament
només metall i pedra sense rínxols.
Biaix sorprès en permanència.
Inquiet metrònom de tempestes,
veu de robot, caló de notes baixes,
sóc això. Més encara,
la lupa, el pols. Nervis de silicona
per jutges encebats de pasta desbullada
amb la predel·la inútil.
Autoclau esclatant, sóc temps i espai
tenyint trespols i cossos
desplaçaments de llauna amb filaments de plàstic.
I encara sóc. I sóc miracle,
un calendari, un mes, un programa amb neutròfils,
un cop de cap al cap de cada estona
amb signatura fràgil.
Algoritmes teixits de binaris, de xifres,
becs i picades orbes.
I, amb tot això, no em trobo res
per assaonar els trànsits. Ni la pell.
Tinc potser un ruixim d’òlibes,
massa blavor, dromedaris als llavis…
I em queda secretament,
i no ho veureu,
la por
de l’espai sense res
i del desert que em capta.
I encara (1987)
 29

Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils (1984)

No tinc rellotge ni destí.
Tinc fred; en el meu test gelat
no hi creix cap mot per abrigar-me,
només el gran desert dels telegrames muts
dels àugurs o dels nàufrags.
El passaport que riu ja no m’inventa
el cordam
dels viatges ni el llapis de color,
inútil,
damunt les meves mitges

Aquelles cordes del vent (1987)

blanques. Hauré d’anar-me’n, sí,
a peu.
Avar com l’heura, el tren no passa.
Tant és.
Si algú em veiés creuar els records
li diria: detura’m
i digue’m què no sóc, què ja no porto.
No tinc rellotge ni destí,
ni mocador de llet, ni cel de pomes.
Els peus, feixucs, em cauen.
El cap
em pesa com un món. I se’m desfulla.
La pell se’n va,
ja no ens trobarem més.
Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred
immens, que sols el cor
Passarel·les / Mosaïques (1992)

mesura. El que no donen més que els vius.

El fred que no s’enterra.
Mai.
Aquelles cordes del vent (1987)
30
 31

Maria
Beneyto

Maria Beneyto i Cuñat (València 1925-2011). Poeta i narradora, Maria

Beneyto pertany a la generació valenciana de postguerra, juntament
amb Vicent A. Estellés i Joan Fuster. Amb més d’una trentena d’obres
entre poesia, novel·les i relats, és una de les escriptores més sòlides
i carismàtiques del País Valencià. Nascuda a València el 14 de maig
de 1925, va viure a Madrid fins el 1937 quan, en plena guerra civil, els
Beneyto tornaren a València en mig de dificultats econòmiques. A
finals dels quaranta, una herència inesperada va permetre Maria dedi-
car-se plenament a l’escriptura. Es donà a conèixer com a poeta amb
Canción olvidada i Poesía, ambdós de 1947, més endavant, el 1965, l’obra
en castellà seria arreplegada al volum Poesía (1947-1964). Tanmateix
els escriptors en català, sobretot Xavier Casp, l’animaren a escriure en
valencià i publicà el poemari Altra veu (1952), al què seguiren Criatura
múltiple (1954) i Ratlles a l’aire (1958); la plenitud poètica però arribà
amb Vidre ferit de sang (1977). No obstant el desencís pel buit a la seva
obra d’alguns sectors de la crítica i el públic a causa del seu bilingüisme
literari va fer que Beneyto obrís un parèntesi de silenci durant tretze
anys, passats els quals, va ressorgir com l’au Fènix, animada potser per
la reedició de La dona forta (1990) i la concessió del Premi d’Honor de
les Lletres Valencianes (1992), i posà a l’abast del públic set poemaris,
quatre d’ells en català: Les quatre estacions, Antologia poètica, Poemes
de les quatre estacions, Després de soterrada la tendresa. Més endavant,
Eduard J. Verger va promoure la publicació conjunta de l’obra poètica
en català al volum Poesia (1952-1993), edició i estudi de Lluís Alpera, per
a la «Biblioteca d’Autors Valencians» el 1997, convertint Beneyto en
imprescindible dins el cànon de la producció literària valenciana. El
mateix any va aparèixer també Elegies de pedra trencadissa. El seu darrer
treball poètic Bressoleig a l’insomni de la ira (2003) va rebre el Premi de
la Crítica Catalana de Poesia de 2004. A cavall entre el simbolisme líric
i el realisme social, la poesia de Maria Beneyto ens submergeix dins
l’angoixa del pas del temps, l’evocació del que hagués pogut ser i mai
serà, i la presència de la mort als objectes i paisatges que ens envolten.
32

«Em sent més intimista en la poesia valenciana. La poesia

social no podia fer-la amb la mateixa facilitat que la feia
en castellà, perquè era un altre món, altres coses les
que jo volia dir. Llavors tornava al meu paradís perdut o
quelcom semblant, i em trobava a mi mateixa i parlava de
mi mateixa i, quan parlava en castellà, que era l’època de
la poesia realista i tot això, pensava més en el món i fugia
de mi mateixa i parlava d’uns altres temes: de la relació
del món més o menys hostil que m’envoltava. En la poesia
feta en la nostra llengua em refugiava més en mi mateixa i
parlava d’un clima més idíl·lic, més íntim.»
L’aiguadolç, núm 22, 1996.

Jo vinc d’un temps perdut. Sóc mare i filla

de l’ombra omnipresent. Amb fil d’aram
tanque la intimitat que em fa una illa.
Enllà el poder del plom, la por, la fam.

(Temps del fred mossegant-li al foc la cua,

temps d’arbres primitius i agres, del monstre
vegetal. Pell del món en l’aigua nua,
blau tremolor ferit de fum per sostre...)

Mare i filla, besàvia de la terra

i encara amb por de nàixer, i vençuda
pel dinosaure groc de la desferra,
o per sempre mai pel temps perdut perduda.
Després de soterrada la tendresa (1993)

La veu glaçada de la solitud

Adreçant-se com una serp deserta
Per músiques que arriben del no-res.

Pedra i vidre, germans, desfent-se. Llum

Acaronada pel mal son. Gel negre
Liquant-se vers la neu, arran d’un mot...

D’aquesta dona tèrbola, habitant

del temps adolorit, rep la paraula
—home que vàres ser— en viu l’enyor.
Elegies de pedra trencadissa (1997)
 33

Veu per a un fill nonat

Fill meu remot, el no nascut de mare,
el no arrelat a aquesta carn de dona,

Ratlles a l’aire (1958)

mai no engendrat, presència no viscuda,
jo et demane el silenci, jo no et cride...
He nascut massa vella. Vinc de l’ombra
i ja et portava al si l’ànima meua
quan la claror em va ferir els passos.
Vaig vindre amb tu, dual ja per a sempre.
Quin núvol vares ésser en els muscles
de la infantesa meua no esclatada!
(Ara et pregunte des de lluny per ella:
es va creuar amb tu, la vares veure?)
El nostre encontre —quan?— fou un misteri.
Jo somiava els braços de carn teua
com dues branques de dolçor pregona,
com dos istmes de la llum quallada.
Però també et sentia fet cadena

Després de soterrada la tendresa (1993)

al meu coll, fet d’amor que asfixiava.
Et sentia avançar cap al meu viure
interposat entre les veus dels altres...
I en mi romans, fet mur en l’invisible,
tancant la meua porta a l’abraçada,
gelós de l’home que podria dur-te
des del teu fons, des del llimac a l’aire.
Ai fill, ai mort, ai ànsia meua viva!
Què vols de mi, què dius que he de donar-te?
Quina animàlia ets dins de ma vida
devorant-me feréstec la tendresa?
Allunya’t ja de mi, fill de silenci,
deixa’m sola, sense pes, crescuda.
Als llimbs d’infants nonats, pot ésser trobes,
companya i aguardant-te, ma infantesa.
Ratlles a l’aire (1958)
Bressoleig a l’insomni de la ira (2003)
34
 35

Maria Àngels
Anglada

Maria Àngels Anglada i d’Abadal (Vic 1930 – Figueres 1999) va néixer

al si d’una família il·lustrada: la música, l’art, la lectura, la sensibilitat
per assaborir la bellesa del paisatge formen part de les seves vivències i,
més endavant, impregnen la seva obra literària. Es traslladà a Barcelona
per estudiar a la Universitat i llicenciar-se en Filologia Clàssica. Casada
amb en Jordi Geli, el matrimoni s’instal·là el 1961 a Figueres, que es
converteix en la seva ciutat d’adopció. Allà va ser professora de llatí
i de grec, van néixer les seves filles i va desenvolupar la seva vessant
creadora. Figueres va regraciar-li aquesta preferència distingint-la
amb el títol de filla predilecta el 1996. Tot i ser més coneguda com a
narradora, Anglada es considerava sobretot poeta: «Sóc una poeta
que escriu novel·les», havia declarat en diverses ocasions. Començà
a publicar el 1972 i és a partir de llavors quan va teixint la seva obra:
quatre llibres de poesia, set novel·les, tres reculls de contes, sis assaigs i
dos traduccions, a més de col·laborar en llibres col·lectius com Salvador
Espriu en els seus millors escrits (1974) i Literatura de dones: una visió del
món (1988), i d’escriure molts articles, sobretot de crítica literària, a
Canigó, El pont, 9 país, i Reduccions, entre d’altres. Va ser membre de la
Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i li van atorgar nom-
brosos premis i guardons, entre ells el Josep Pla i la Creu de Sant Jordi
de la Generalitat de Catalunya. Va publicar els primers poemes a Díptic
(1972), volum compartit amb Núria Albó (La Garriga 1930), al que seguí
Kyparíssia (1980). Deu anys després, el 1990, va aplegar aquests dos
llibres, juntament amb Carmina cum fragmentis, en el recull antològic
Columnes d’hores (1965-1990). La seva obra poètica va quedar completada
el 1996 amb el petit poemari en clau beethoveniana Arietta. L’editorial
Vitel·la l’ha reunida a Poesia completa (2009). Els poemes de M. Àngels
Anglada parteixen de posicions morals i ideològiques i estan consti­
tuïts pel sentit d’historicitat i per la preocupació per la llengua, dualitat
que ens permet relacionar-los amb el Noucentisme de Josep Carner i
Guerau de Liost, i el compromís del «realisme històric», principalment
de Salvador Espriu i Joan Oliver. Tot i ser tan breu, la importància de
l’aportació de Maria Àngels Anglada a la poesia catalana del segle XX
és indiscutible.
36

«El mot poetessa té unes connotacions disminuïdes. Sóc una poeta

que escriu novel·les.»
El País, 25 de gener de 1990.

Senyal de perill

Convidar les poetes és cosa perillosa.

Dic les poetes, no els joglars del rei.
No treuen cap colom de dintre d’un copalta,
però potser els dards de flama del seu fatigat cor
o d’una nit insomne.
No us en fieu, per sota
les fràgils aparences tenim un cor salvatge
i estranys senyors servim
–ja ho escriví Ausiàs March:
l’amor, el clar país, una cançó alosa...
Convidar les poetes és, doncs, cosa arriscada.
Tisores de mots tallen les heures de l’oblit
que encerclen una llengua, un boc amenaçat
o els ulls espaordits dels meus infants de Bòsnia.
Arietta (1996)
 37

Kyparíssia (1980)
Fràgils muralles

Fràgils muralles,
arbres batuts pel vent entre les closes,
com en recorden
les reixes de silenci
entre molts pensaments i la paraula!
Tantes vegades
ens és negat, germans, dir cada cosa

Columnes d’hores (1990)

amb el nom clar que una vella sang dicta!
Columnes d’hores (1990)

Dues planes

He estimat el Montseny sense ametistes,

la plana adusta en els seus llargs hiverns,
els vels espessos d’imprecisa boira.
Conec el ressò clar de les campanes
als vells carrers de la ciutats dels sants,
a la plaça on van penjar en Bac de Roda.
Camí dels vents, he estimat l’altra plana,
els vols de les gavines als sembrats,
les aigües, com nosaltres, indecises.
Poesia completa (2009)

Somrient, l’alabastre de les verges

dins els seus temples de color de temps.
El mar, que va ser un dia camí nostre.
Columnes d’hores (1990)
38
 39

Quima
Jaume

Joaquima Jaume i Carbó (Cadaqués 1934-1993), coneguda com a

Quima Jaume, fou filla de Bartomeu Jaume i de Mercè Carbó. El pare era
pescador i sovint s’embarcava amb ell per calar els palangres, fet que
va propiciar-li el descobriment del paradís de llibertat i felicitat que
representava el mar. De la infància feliç parteix també la seva afecció
per l’art i la música: tocava el piano a casa d’algú que en tingués. Més
endavant les lectures i el cinema van entrar a formar part de les seves
predileccions. Tanmateix la biografia espiritual de Santa Teresa de
Lisieux, Historia de un alma, va canviar el rumb de la seva vida: va fer-
se monja tancada, amb la seva bessona, al monestir benedictí de Sant
Pere de les Puel·les de Barcelona. Cap de les dues va poder resistir un
canvi tan radical: sortiren del convent i van marxar a París. En tornar
de França, Quima va instal·lar-se a Barcelona, on cursà la carrera de
Filologia Catalana mentre treballava com a parvulista. Un cop llicenci-
ada, fou professora a les Llars Mundet. No és fins a la mort de la mare
quan va començar a escriure poemes. El fet d’arribar a la poesia gairebé
als cinquanta anys li va permetre construir una obra plena de madu-
resa i de diàlegs amb altres veus clàssiques i modernes. En vida, però,
només va publicar dos poemaris, amarats de l’harmonia del món de la
seva infantesa: El temps passa a Cadaqués (1986) i Pels camins remorosos de
la mar (1989), ambdós dedicats als pares. El primer té com a protago-
nista el pas del temps, el transcurs del qual fa que el paisatge feliç de la
infància esdevingui l’escenari del drama que comporta la desaparició
dels éssers estimats i la solitud. Al segon, que va rebre el Premi Carles
Riba, la poeta explora el mar més com a paisatge de l’ànima que no pas
com a espai físic. Cinc mesos després del seu traspàs, es van aplegar els
seus poemes al volum Poesia completa (1993), prologat per Maria Àngels
Anglada, on s’inclou un tercer poemari inèdit: Del temps i dels somnis.
L’any següent es publicaren Quatre sonets (1994), que també restaven
inèdits. I encara el 2004, Rosa Ardid i Neus Aguado en van reunir poe-
mes inèdits a l’antologia Misterioses fruites.
40

«Jo entenc la poesia com un capbussar-se dintre de l’ànima

humana i les seves imatges interiors. Amb aquest procés recuperes
els records de l’oblit. Et comuniques a través de la paraula i et
serveix per conèixer-te millor. Amb tot, considero la meva poesia
com molt comunicativa, m’agrada que digui alguna cosa a qui la
llegeix.»
Rosa Ardid, Àlbum Quima Jaume (2003)

Un vieux quartier
Hi havia calma sempre en el llac
dels teus ulls tan blaus i verds alhora,
com un bell cel quan és absent de núvols,
i com muntanyes fèrtilment regades.
Jo tremolava sols en contemplar-los
com un ocell ferit per tret mortal,
que suaument llangueix sota d’un arbre,
dins d’un jardí oblidat d’un vell quartier,
París,
amor,
i un llac pregon, on mai
vaig poder capbussar-me i apagar
una foguera d’un somni d’estiu.
El temps passa a Cadaqués (1986)
 41

El temps passa a Cadaqués (1986)

Ara que és tard
Ara que és tard, i en el recer d’hivern
escalfa poc el sol,
en l’horitzó dibuixes, sempre damunt del mar,
la imatge deliciosa d’abundosos oratges.

Ara que és tard, és hora d’inventari.

Quin gruix, el llibre de la vida!
Del rellotge de sol l’ombra aturada,
no en sents la més petita angoixa.

Cap recança: estava previst.

Tots els reductes
de fosca són llum dels teus actes.

Pels camins remorosos de la mar (1989)

Pels camins remorosos de la mar (1989)

No sortirem…
No sortirem ja més a navegar
per l’alta mar on els vaixells naufraguen.
L’hoste del temps dins nostre
ens ha endreçat els estris de palestra.
Hem abaixat les veles per entrar
a recer d’algun port.
No serem més la mar
on tots els vents campegen,
quan es congria el grop.
si ancorem els neguits,
pesarà la bonança.
Misterioses fruites (2004)

Ens hem venut els somnis, oh amor!,

per la calma del port.
Del temps i dels somnis (1993)
42
 43

Olga
Xirinacs

Olga Xirinacs i Díaz (1936) és autora de més de tres cents relats i més
de quaranta llibres. Ha escrit novel·les, contes, assaigs, llibres de viat-
ges, prosa poètica i poesia, i col·laborat a revistes i diaris com Avui, La
Vanguardia, Foc Nou, Serra d’Or, o El Ciervo, entre d’altres. Escriptora
plural i polifacètica, combina l’escriptura extreta del món quotidià
amb la literatura imaginativa i subjectiva de creació. Moltes de les
seves obres han rebut el reconeixement de premis i guardons, entre
els quals destaquem la Creu de Sant Jordi (1990) pel conjunt de la seva
obra; i el premi Carles Riba de poesia (1987), a més del títol de Mestre en
Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona (1978). Nascuda a Tarragona l’11
de maig de 1936, al si d’una família on hi havia una extensa biblioteca
i una gran afició a l’art, es va formar «entre música, pintura i llibres»,
tres arts que, segons declara al pròleg de Llavis que dansen (1987), «han
donat forma, color, volum i ritme» a la seva escriptura. És professora
de piano i de català, també pinta i és una viatgera infatigable. Es donà
a conèixer amb el poemari Botons de tiges grises (1977), al que seguí Clau
de blau (Tarraconis vrit amor) (1978), que té com a protagonista la ciutat
mil·lenària. L’any següent publicà Llençol de noces (1979), on desplega
l’obsessió pel pas del temps, el qual només pot ser deturat per l’amor. I
encara una altra perspectiva del temps fugisser ens l’ofereix a Preparo el
te sota palmeres roges (1980). Set anys més tard publicà Llavis que dansen
(1987), poemari dividit en tres parts: la primera desenvolupa el tema
amorós; la segona és un inventari d’olors sobre la pell, i la tercera gira
al voltant de la constatació que no és el temps el que se’n va sinó que
som nosaltres qui marxem. L’itinerari poètic de Xirinacs continua amb
La pluja sobre els palaus (1990), i La muralla (1993), dos llibres als quals
els interlocutors de la veu poètica són els elements arquitectònis i les
pedres mil·lenàries; i es completa amb Grills de mandarina (2004), El sol a
les vinyes (2005); i Eterna (2006). L’any 2009 l’editorial Òmicron va reunir
la seva poesia al volum Óssa Major: Poesia completa (1977-2009).
44

“M’agradaria poder comunicar aquest goig vital i construir,

per a retenir-lo, un sumptuós habitatge. A vegades els
nostres palaus són fets solament de paraules i voldríem
que fossin bellíssims: els poetes no tenim altra cosa. Potser
a través dels poemes, algú més podrà saber que existeix
la joia i que és certa. Jo he trobat aquesta certesa mirant el
meu mar i començant el viatge”.
Llavis que dansen (1987)

Escriuré encara que les ombres de la desesperança emboirin els

meus dies.
Encara que no vegi futur o si el veig, m’espanti.
Encara que el meu cos ja no pugui aspirar a les alçades glorioses
que un dia i un altre, una nit i una altra, resplendien per a mi en
els cels nocturns que em cridaven.
Encara que, a poc a poc, el meu nom es vagi esborrant de les
memòries.
Encara que els meus llibres morin l’un darrere l’altre, com fills
que perds en una batalla no desitjada.
Encara que aquest mar que he viscut tan clar m’amenaci ara
amb el pas de l’última barca, la que m’espera per portar-me a
ombres desconegudes.
No m’hi llançaré, com va fer la trista Alfonsina Storni, segura-
ment per dolors que no sabré.
Ni m’enfonsaré al riu com Virginia, quan es pensava que el món
li esclatava a sobre.
Ni ficaré el cap al forn de gas, com Sylvia Plath en la intensitat
de la seva vida.
Ni la mort deturarà la lletra, perquè alguns llegeixen després de
morts, com el cavaller jacent, i potser llegir és el seu paradís.
També he vist com sostenien els llibres algunes dames nobles
als seus sarcòfags perquè a l’escultor li devia semblar que llegir
feia immortals els cossos.
Escriuré malgrat la negació i la feblesa, perquè una vegada vaig
escriure que la lletra era el pont que ens portava a l’infinit, i ara
a aquestes alçades no em desdiré pas.
Collage d’OX
 45

Llavis que dansen (1987)

Meditacions Mediterrànies

No vull saber el moment que els braços

pútrids,
cavallers de les ombres despullades
de blaus i de serrells, ja consumides,
s’acostaran greixosos, llagoters,
prenyats, mortífers, minerals
a la platja que espera,
malgrat les meves llàgrimes,
l’escomesa final.
Clau de blau (1978)

La pluja sobre els palaus (1990)

L’estrella es mirava
a l’aigua del mar,
onades de plata
la feien ballar.

Un vespre va caure
i al fons se’n va anar
perquè la cridava
l’estrella de mar.
Marina (1998)

Óssa major (2009)

46
 47

Marta
Pessarrodona

Marta Pessarrodona i Artigas (1941) va néixer a Terrassa sota el

signe de l’Escorpí. Poeta des dels dotze anys, ha destacat també com a
assagista, guionista i traductora. Els seus treballs sobre Virginia Woolf
i el grup de Bloomsbury foren pioners al nostre país. D’altra part, el
compromís amb la internacionalització de la cultura catalana l’ha
portada a participar en congressos, seminaris, conferències i projectes
de tota mena en ciutats d’arreu del món. Fruit de les seves conviccions
feministes, destaquem el conjunt de retrats biogràfics de Montserrat
Roig, Maria Aurèlia Capmany, Frederica Montseny i Caterina Albert; la
recerca sobre Mercè Rodoreda i el seu temps (2005) i l’aplec de semblances
Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna (2006), tots ells estudis
que constitueixen una contribució imprescindible per conèixer la vida
i l’obra d’aquestes catalanes rellevants des d’una relectura feminista.
Pel que fa a la poesia, cal assenyalar que la relació que Pessarrodona
va mantenir amb Gabriel Ferrater marcà la seva trajectòria literària.
L’escriptura de Pessarrodona recrea i perllonga els trets més caracte-
rístics de poetes com Auden, Eliot, Gil de Biedma i el mateix Ferrater,
ja que és dins el corrent anomenat «poesia de l’experiència» on millor
s’insereix. Començà la publicació de la seva obra poètica el 1964 amb
8 Poemes, una exquisida plaquette de vint-i-set exemplars numerats.
Seguiren els llibres: Primers dies de 1968 (1968); Setembre 30 (1969); Vida
privada (1973); Memòria i (1979); A favor meu, nostre (1981); l’antologia
amb inèdits Poemes (1969-1981) (1984); Berlin Suite (1985); Homenatge a
Walter Benjamin (1989); Tria de poemes (1994), un nou recull antològic;
L’amor a Barcelona (1998); Poemes 1969-2007: Antologia (2007); i Animals
i plantes (2010). Pessarrodona ha dit que, per a ella, la poesia «és una
mena de striptease», cada llibre es converteix així en un «show» al llarg
del qual la poeta estableix una mena de conversa en clau, intel·ligent i
incisiva, amb qui llegeix. Una conversa trufada amb paraules d’altres
llengües i referències a tot tipus d’obres literàries, pel·lícules, peces
musicals, homenatges a poetes, al·lusions a filòsofs, lingüistes, pin-
tors, músics, polítics, tot barrejant els mites i les icones del nostre
temps, i els gadgets de la vida quotidiana de qualsevol gran ciutat. Una
mirada urbana, brillant, divertida i escèptica, que es dirigeix, amb la
precisió d’un fibló d’escorpí, al món que ens envolta.
48

«No he escrit mai cap novel·la ni tampoc he escrit mai un dietari. Ni

n’escriuré mai cap, perquè en la meva poesia ho explico tot de mi.»

Vilaweb, 21 de març de 2011.

Confessió

Si fos sincera escriuria un bolero,

i fins i tot més, un tango.

Sóc, però, catalana i,

ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d’esquelets elegants
d’avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.

De no poder ser ni boleros ni tangos,

recer prendria a l’humor britànic,
o a la sofisticació d’una jueva ianqui.

O, en darrer terme, em sucaria tota

en la vehement memòria proustiana
(enterrada i com cal honorada
l’adolescent febre sartriana).

En un bolero diria: com jo t’estimo

no t’estimarà mai cap d’altra
(i ho cantaria una dona perdent
les pestanyes prop d’una copa alta).

Per a un tango escriuria:

ja mai més no podré oblidar-te
(i ho ploraria un “sanjuanino”
lleument calb i de bigoti ample).

Si fos sincera escriuria un bolero,

i fins i tot més, un tango.
Memòria i (1979)
 49

Vida privada (1973)

Les dones de l’any 2000
Gotham ‘95
A Maria Antònia Salvà, en homenatge

Potser tornarem al llapis,

sense veure de l’altra Roma
les acaballes de nou imperi.

La roda de Duchamp serà

quadrada, i una possessió entre núvols
la casa, a voltes, cobejada.

Haurem desat, curoses, el segle

de la crueltat i la despesa,
els ametllers eixorcs de rara poesia.

Memoria i (1979)
Executives com de Manhattan
o mestresses de casa insospitades,
flors d’amor i de gentilesa no marcides.

L’amor a Barcelona (1998)

A favor meu, nostre (1981)

50
 51

Maria
Mercè
Marçal

Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona 1952-1998), poeta, assagista,

novel·lista i traductora. Es considerava natural d’Ivars d’Urgell, tot i
que havia nascut circumstancialment a Barcelona. Filla d’una família
pagesa, de ben petita va apr����������������������������������������������
endre l’amor per la cultura i la llengua cata-
lana. Estudià el batxillerat a l’Institut de Lleida i la carrera de Filologia
Clàssica a Barcelona. Entre 1969 i 1971 va passar per una etapa que ella
mateixa qualificava de mística, i entrà en contacte amb comunitats
cristianes de base. En casar-se amb Ramon Pinyol Balasch el 1972, es
relacionà amb els ambients de resistència política i cultural antifran-
quistes, i va ser cofundadora de Llibres del Mall. Com a poeta, es donà
a conèixer amb Cau de llunes (1977), poemari guardonat amb el premi
Carles Riba 1976. Aquest mateix any se separà de Ramon Pinyol i s’afilià
al PSAN. En publicar el segon poemari, Bruixa de dol (1979), va iniciar
una gran activitat com a escriptora i va crear la secció de feminisme
de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Col·laborà, entre d’altres,
en les revistes Reduccions, Dones en lluita o Escrivint a les parets. El 1980
neix la seva filla Heura, experiència que Marçal reflecteix als poemaris
Sal oberta (1982) i La germana, l’estrangera (1985), que va rebre el premi
López-Picó. D’aquesta època són les quinze sextines titulades Terra de
Mai, centrades en el tema de l’amor homosexual femení. El 1989 aple-
gà tots els poemes publicats i els de l’inèdit Desglaç al volum Llengua
abolida (1973-1988). Cinc anys després es revelà també com a novel·lista
amb La passió segons Reneé Vivien (1994). A l’obra poètica de Marçal s’in-
corpora el llegat de la poesia catalana de l’Edat Mitjana juntament amb
les formes de la lírica popular dels segles XVIII i XIX, a més de formes
més lliures derivades de les avantguardes del XX. Des del punt de vista
temàtic, la veu marçaliana aporta sobretot un tractament poètic sub-
versiu invertint el significat dels símbols atàvics per construir-se una
identitat de dona. Morí víctima d’un càncer el 5 de juliol de 1998. Dos
anys després del seu traspàs, es publicà la segona edició de Llengua abo-
lida (1973-1988) i el poemari pòstum Raó del cos (2000), als que seguiren
els reculls antològics: Contraban de llum. Antologia poètica (2001), i El meu
amor sense casa (2003).
52

«Durant molts anys he escrit només, o fonamentalment,

poesia, i la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva
manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment
amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena... Com
el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per
un instant, la vivència fragmentària i sense forma. També,
potser, com una segona memòria.»
Sota el signe del drac (2004)

Divisa

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Cau de llunes (1977)

Divisa

Emmarco amb quatre fustes

un pany de cel i el penjo a la paret.

Jo tinc un nom
i amb guix l’escric a sota.
Bruixa de dol (1979)
 53

Drap de la pols, escombra, espolsadors,

plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,

Bruixa de dol (1979)

sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,

esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Cau de llunes (1977)

A Magda Marçal

Terra de Mai (1982)

He desat al calaix la ruda: se’m podria
a les butxaques i al clos de la falda.
Pels descosits sobreeixia, i pels sets...,
i els he embastats amb agullers de pluja.

L’he desada al calaix: potser les arnes

de l’estiu en faran, d’esme, pastura.
Mentre, triomfaran les fulles noves
al jardí que s’espiga dins de casa.

Sí, he desat la ruda i el reclam

que obria portes als cavalls de l’ordre.
I els daus m’han atorgat la clau oberta
de la revolta, el vi de l’aventura.
Llengua abolida (1989)

He desat al calaix la ruda. I he afirmat

la deu des d’on s’esbalça la tempesta de
l’heura.

Sal oberta (1982)

Aquesta publicació s’ha editat amb motiu de
l’exposició DONES POETES DEL SEGLE XX.
Juny de 2011