TEXTOS DE LITERATURA CATALANA

TEXTOS DE LITERATURA CATALANA

(De les quatre part de l’

antologia, ací teniu la primera)

1. A propòsit de l’
encapçalament:

Levante - 7 de gener, 2008

Universitat d'Alacant
QUINZENA SENTÈNCIA QUE RECONEIX LA DENOMINACIÓ DE CATALÀ
El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha estimat el recurs interposat per les universitats de
València i Alacant contra les ordres de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports de 13 de març de 2006 que
no reconeixien la titulació de Filologia Catalana per acreditar el coneixement de valencià en les oposicions als
cossos docents no universitaris.
A més, el Tribunal, seguint els mateixos arguments que la Sentència núm. 75/1997 del Tribunal
Constitucional, avala la doble denominació de valencià i català per al nom de la llengua del País Valencià:
«oficialmente “valenciana”en su Estatuto de Autonomía, y en el ámbito académico “catalana”».
La sentència núm. 1233/07, de 10 de desembre, de la Sala Contenciosa Administrativa, Secció Segona és
la tretzena sentència consecutiva del Tribunal Superior de Justícia valencià, i la quinzena si tenim em compte
que sobre aquest punt hi ha també un pronunciament del Tribunal Constitucional (sentència 21 d'abril) i un del
Tribunal Suprem (sentència de 15 de març de 2006).

2. Sobre aquesta selecció de textos

S’
han escollit els textos més coneguts –podeu titllar-los de tòpics. Es tracta d’
aconseguir que els alumnes
coneguen, si més no, aquells textos.

3. Sobre el comentari a fer

L’
exercici es farà sobre un dels dos fragments proposats, d’
unes 15 / 20 línies, encara que el fragment de
l’
antologia siga més llarg. Un serà de prosa i l’
altre en vers. En comentari inclourà:
1. Referència a l’
autor i l’
obra d’
on s’
ha extret el text.
2. Època i gènere a què pertany.
3. Estructura del text.
4. Eix temàtic.
5. Personatges o motius principals, secundaris i altres de significatius.
6. Particularitats lèxiques.
7. Figures retòriques.
8. Valoració personal.
9. A més a més del comentari en si mateix, hom valorarà l’
expressió i correcció; així com la
presentació.
 TEXTOS DE LITERATURA CATALANA

I. LA PROSA HISTORIOGRÀFICA
I. LITERATURA MEDIEVAL
Les quatre grans cròniques:

Text 1. - La conquesta de València.

E quan vingué altre dia a hora de vespres, enviàrem a dir al rei e a Raiç Abulhamalet, per tal que
sabessen los cristians que nostra era València, e que cap mal no els fessen, que metessen nostra senyera en la
torre que ara és del Temple. E ells digueren que els plaïa. E nós fórem entre la rambla e el reial e la torre1. E,
quan vam veure nostra senyera damunt en la torre, descavalcàrem del cavall, e dirigint-nos vers orient,
ploràrem de nostres ulls e besàrem la terra per la gran mercè que Déus nos havia fet. ...............
Jaume I (Montpeller, 1208–València, 1278), del Llibre dels feits.

Text 2. - L’
exèrcit francès en la ciutat d’
Elna.
Entraren dins e aquí es deixaren anar a hómens e a fembres e infants, així que no hi guardaven nul·la
res2. E entraven en les esglésies de la vila e les robaven, e trencaven les creus e les imatges dels sants que hi
eren, e ho gitaren3 tot a perdició, e gitaren les relíquies dels sants que hi eren; e prenien los infants petits e en
batien4 les parets, e puis jeien e forçaven les fembres vídues e poncelles e les altres, que no guardaven
reverència d’ església ni d’altar, ans jeien amb elles aquí mateix, e puis quan hi havien jagut aitant com volien,
les occien e les nafraven malament, que no hi valia mercè clamar ne cridar, ne nul·la res: que anc5 tan gran
lletgesa ne tan gran crueltat no fou feta per gents de ninguna llei, ne crestians, ne jueus, ne sarraïns, ne
pagans, que major crueltat fou que aquella del rei Herodes quan féu occir los lnnocents en la ciutat de Betlem.
Bernat Desclot (Escrivà?) (? s XIII), del Llibre del rei En Pere d’
Aragó e dels seus antecessors
passats.

Text 3. - De la concepció de Jaume I.

Veritat és que el dit senyor rei En Pere prengué per muller e per reina l’
alta madona Maria de Montpeller,
per la gran noblesa que havia de llinatge, e per ço com se’n creixia6 de Montpeller e de la baronia, la qual havia
en franc alou7.
E per temps avant, lo dit senyor rei En Pere, qui era jove quan la pres8, per escalfament que hagué
d’
altres gentils dones, estigué que no tornà amb la dita dona Maria, ans venia algunes vegades a Montpeller que
no s’acostava a ella, de què eren molt dolents e despagats tots los sotmeses 9 e senyaladament los prohòmens
Montpeller.
... una vegada s’ esdevingué que el dit senyor rei En Pere venc a Montpeller, e s’ enamorà d’una gentil
dona ..., e per ella bornava10 e anava amb armes e la treia a taulat11, e feia tant que a tothom ho donava a
conèixer.
E els cònsols e els prohòmens de Montpeller que saberen açò, feren venir el cavaller qui era privat del dit
senyor rei en aitals afers 12, e li dixeren:
–Nós sabem que vós sou privat del senyor rei de l’ amor que ha a aital dona, e que vós percaçats 13 que ell
l’
haja. Nós vos preguem que li digueu que haveu aconseguit que ell haurà aquella dona e que vindrà a ell tot
secretament en la sua cambra, mes que no hi haja llum, per ço que per ningú no sia vista. E d’ açò haurà ell
gran plaer. E con ell serà gitat e tothom haurà despatxada14 la cort, vós vindreu a nós ací, en el lloc del consolat
de Montpeller, e nós serem, los dotze cònsols, e haurem, entre cavallers e ciutadans, altres dotze dels mellors
de Montpeller e de la baronia; e haurem madona Maria de Montpeller, reina, que amb nós, ensems 15 amb dotze
dones honrades, de les pus honrades de Montpeller, e amb dotze donzelles, anirà amb nós. E sí 16 vindran amb
nós dos notaris, los mellors de Montpeller, e l’
oficial del bisbe e dos canonges e quatre bons hòmens de religió.
E cascun home e cascuna dona e donzella portarà un ciri en la mà, lo qual encendrà com la dita dona Maria

1
És a dir, el rei era al llit del riu, entre el palau reial i la torre d’
Alí Bufat, on ara hi ha el Temple.
2
No s’ hi veia res.
3
I ho llençaren
4
I colpejaven amb ells
5
Mai.
6
Se’n creixia de …: se sentia amb major poder en …
7
Alou: Domini ple, absolut i lliure, franc de serveis i de tota prestació real o personal, sobre béns immobles.
8
La prengué per muller.
9
Súbdits.
10
Prenia part en tornejos.
11
Treia a taulat = la treia a ballar.
12
És a dir: que s’ ocupava d’ aconseguir al rei la companyia que li abellia.
13
Procureu.
14
Haurà despatxada la cort = haurà acabat els seus afers en la cort.
15
juntament.
16
així mateix.
 TEXTOS DE LITERATURA CATALANA

entrarà en la cambra del senyor rei. E a la porta de la dita cambra tots estaran reunits fins que sia prop de
l’
alba, que vós obrireu la cambra. E con oberta serà, nós amb los ciris en la mà entrarem en la cambra del
senyor rei. E havem fe en Déu e en madona santa Maria que en aquella nit la reina engendrarà, de què Déu e
tot lo món en serà pagat e el seu regne en serà proveït.
Així que el diumenge a la nit, quan tothom estigué posat dins del llit al palau, los dits vint-i-quatre
hòmens bons e abats e priors e l’ oficial del bisbe e hòmens d’ orde e les dotze donzelles amb los ciris en la mà
entraren en lo palau, e els dos notaris; e vingueren fins a la cambra del senyor rei a la porta. E aquí entrà
madona la reina. E ells estigueren defora agenollats en oracions tots ensems. E lo rei e la reina foren en llur
deport. ...
E així estigueren aquella nit mateixa totes les esglésies de Montpeller obertes, e tot lo poble que hi
estava pregant a Déu. ...
E con fou alba, los prohòmens tots e hòmens d’ orde e dones, cascun amb son ciri encès en la mà,
entraren en la cambra on lo rei era en son llit amb la reina. E meravella’
s, e saltà immediatament sobre el llit e
pres l’
espasa en la mà. E tots s’agenollaren e digueren plorant:
–Senyor, mercè sia ... que vegeu qui us jau de prop.
E la reina s’
incorporà; e el rei la conegué.
Ramon Muntaner (Peralada 1263 – Eivissa, 1336), de la Crònica.

Text 4. – Repoblació de Múrcia.

E con la dita ciutat [Múrcia, 1266] hagué presa, pobla-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e
Alacant e Guardamar, Cartagena e en altres llocs; sí 1 que siau certs que tots aquells que [habiten] en la dita
ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món; e són tots bons
d’armes e de tots fets. E pot hom2 bé dir que aquell és dels graciosos regnes del món: que en veritat vos dic
que entre lo món jo ne altre no pot saber que dues províncies siguen mellors ni més de gracioses de totes coses
com són lo regne de València e el regne de Múrcia.
Ramon Muntaner (Peralada 1263 – Eivissa, 1336), de la Crònica.

Text 5. - Guillem de Vinatea i la integritat del Regne de València 3.

Anaren lo dit En Guillem de Vinatea e los jurats e consellers. E com foren davant lo senyor rei, nostre
pare, e la reina, madrastra nostra, e tot llur Consell, En Guillem de Vinatea proposà e dix que molt se
meravellava del senyor rei e de tot son Consell que aitals donacions fes e consentís, com havia; car allò no volia
altra cosa dir sinó desfer e separar lo Regne de València de la Corona d’ Aragó, car, separats les viles e llocs tan
apropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res; per això ells no consentien en les
dites donacions, ans hi contradirien; e que es meravellaven molt d'ell e de son Consell, que en tal punt los
posassen davant, car els posaven en punt d’ ésser traïdors.
–E altre, senyor, no hi mudarien, si a mi, senyor, sabíeu toldre4 lo cap del coll ne si ens sabíeu a tots
matar. Mes vos certifique, senyor, que, si nós morim, que no escaparà algú d’ aquests qui són ací, que no moren
tots a tall d’
espasa, sinó vós, senyor, e la reina, e l’
Infant don Ferrando. E, oint aquestes paraules, lo senyor rei,
nostre pare, dix a la reina:
–Ah, reina, açò volíeu vós oir!
E ella, tota irada, plorant, dix:
–Senyor, esto non consentiria el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que el no los degollase
todos.
E lo senyor rei respòs:
- Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a
nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons.

Pere El Cerimoniós (Balaguer, 1319 - Barcelona, 1387), de la Crònica.

Text 6. - Càstig dels nobles revoltats 5.

1
De manera
2
Qualsevol.
3
Oposició dels nobles al projecte de dividir el Regne.
4
Treure.
5
Conta el càstig que donà als que el van treure del llit i l’
obligaren a ballar davant del poble. Va fondre la campana amb què els
 TEXTOS DE LITERATURA CATALANA

Lo jorn que es mogué l’

avalot en la ciutat, aquell vespre lo dit Goçalbo, amb quatre-cents hòmens de sos
sequaces, vingué a ballar amb trompes e amb tabals al nostre palau reial e, volguérem o no, haguérem de
ballar nós e la reina...
... E n’
hi hagué alguns que foren arrossegats e penjats, e altres solament penjats. Dels quals n’ hi hagué
alguns, així com ho mereixien, fou donat a beure del metall de la campana de la Unió que havien feta, la qual
[campana] estava en la sala de la casa del Consell de la ciutat, que és prop la seu. E, com aquesta campana
repicava, los conservadors de la Unió e tots los altres que eren diputats als actes d’
aquella, tot seguit
s’aplegaven. Perquè fou justa cosa que aquells que l’ havien feta fer beguessen de la licor d’
aquella com fon
fosa.
Pere El Cerimoniós (Balaguer, 1319 - Barcelona, 1387), de la Crònica.

2. LA PROSA RELIGIOSA
Ramon Llull:
Text 7. – De la maldat de l’
home.
Lo Lleó dix 1 al Bou que li contàs la raó perquè la Serpent havia dit que l’
home és la més mala bèstia e la
pus2 falsa que sia en lo món. Dix lo Bou:
Senyor, una vegada s’ esdevingué que un ós e un corb. e un hom, e una serpent caigueren en una sitja.
Per aquell lloc on era la sitja passava un sant home que era ermità e els va veure estar en aquella sitja tots
quatre e no podien eixir-ne. Tots ensems 3 pregaren a aquell sant home que els tragués de la sitja e cascun li
prometé bona recompensa. Aquell home tragué de la sitja l’ ós, e el corb, e la serpent. E quan ne volgué traure
home, la serpent dix que no ho fes, car si ho feia, mal guardó4 en cobraria. L’
l’ ermità no volgué creure de la
serpent el consell que li donava e tragué aquell home de la sitja.
L’ós aportà 5 al sant home un rusc d’abelles que era ple de bresques. Quan l’ ermità hagué menjades de
les bresques a tota sa voluntat, se n’anà a una ciutat on volia predicar. A l’ entrant de la ciutat, lo corb li aportà
una preciosa garlanda que era de la filla del rei, a la qual li l’
havia llevada del cap. L’ermita prengué la garlanda
e hagué gran goig, car molt valia.
Per aquella ciutat hi hagué un home que anava cridant, e deia que qualsevol home que hagués aquella
garlanda, que la retés6 a la filla del rei, e que li’
n daria gran guardó. E, si la garlanda tenia amagada e hom7 ho
podia saber, que en portaria pena molt gran. Lo bon ermità vingué en un carrer on estava aquell home que ell
havia tret de la sitja, lo qual home era argenter. L’ ermità confià la garlanda a l’argenter secretament e
l’
argenter la portà a la cort e acusa lo sant home. Aquell sant home fou pres, colpejat e empresonat. La serp
que lo sant home havia gitada8 de la sitja, vingué a la filla del rei, que dormia, e la mossegà en la mà. La filla
del rei cridà e plorà e hagué sa mà inflada molt fortament. Lo rei fou molt irat de la malaltia de sa filla, que sa
mà havia inflada e enverinada, e féu cridar per tota la ciutat que daria grans dons a qui li pogués guarir sa filla.
La serpent vingué, quan dormia, al rei, e a l’ orella dix-li que en la càrcer de sa cort hi havia un home pres que
havia una herba amb què guariria sa filla. Aquella herba l’ havia donada la serpent al bon home e l’ havia
adoctrinat com la posàs en la mà de la filla del rei, e que demanàs al rei que fes justícia de l’ argenter que tan
mal guardó li havia retut. Així, fou fet com la serpent ho hagué ordenat, e lo sant home fou lliure de presó, e lo
rei féu justícia de l’
argenter.
Ramon Llull (Mallorca, ±1233 – ± 1316), del Llibre de les bèsties.

Text 8.– De l’
astúcia.
En una terra s’ esdevingué que totes les bèsties s’ acordaren 9 que donassen tots dies una bèstia al lleó,
per ço que no les treballàs en son caçar; e el lleó les apellà quíties10. Tots dies aquelles bèsties gitaven11 sorts, e
aquella bèstia a qui pertanyia la sort, anava al lleó e la menjava. Un dia s’ esdevingué que caigué la sort sobre
una llebre, e aquella llebre trigà12 a anar al lleó tro13 hora de migdia, car temia morir. Molt fou irat lo lleó, tant
s’
havia estat la llebre, car gran fam havia; e dix a la llebre per què havia tant estat. E la llebre s’ excusà, dix que
pres14 d’aquell lloc hi havia un lleó que deia que era rei d’ havia cuidada15 prendre. El lleó
aquella terra, e que l’

nobles revoltats convocaven a les assembles, i els la donà a beure. L’

escenari d’
aquest fet fou l’
antiga plaça de Lleida, dita
avui de la Mare de Déu.
1
Va dir
2
Més.
3
alhora.
4
Recompensa.
5
Obsequià.
6
Restituïra.
7
Algú.
8
Tret
9
convingueren
10
les apellà quíties: les declarà lliures.
11
Tiraven.
12
tardà
13
fins
14
prop
15
volguda
 TEXTOS DE LITERATURA CATALANA

fou molt irat, e cuidà’s 1 que fos veritat ço que la llebre li havia dit, e dix que li mostràs lo lleó. La llebre se mès2
primera, e lo lleó la seguí. E la llebre vingué a un gran pèlag3 d’ aigua, la qual era d’una bassa que era
environada4 de totes parts d’ un gran mur. Quan la llebre fou sobre l’ aigua, e l’ombra de la llebre e del lleó
aparegueren en l’ aigua, dix la llebre al lleó:
–Senyor, veus lo lleó que és en l’
aigua, e vol menjar una llebre?
Lo lleó se cuidà que la sua ombra fos lleó, e saltà en l’
aigua, per ço que es combatés aquell lleó. Lo lleó
aigua, e la llebre amb sa cortesa occí 5 lo lleó.
morí en l’
Ramon Llull (Mallorca, ±1233 – ± 1316), del Llibre de les bèsties.

Text 9. – Qui cerca el perill acaba estant-ne la víctima.

Lo Lleó adoctrinà lo Lleopard e l’
Óssa, com deguessen fer missatgeria, e dix estes paraules:
- Saviesa de senyor és significada en missatgers savis, ben parlats, ben aconsellats, ben acordats; e
noblesa de senyor és significada en missatgers que facen honradament messió 6, e que siguen ben vestits, e
hagen companya ben nodrida e ben arreada, e que los missatgers ni llur companya no hagen avarícia, ni nul·la
luxúria, supèrbia, ira, ni cap altre vici. Totes aquestes coses e moltes d’
altres són necessàries a missatgers de
noble príncep, per tal que la missatgeria sia agradable al príncep e a sa cort, a qui són trameses los missatgers.
Quan lo Lleó hagué adoctrinats sos missatgers com deguessen parlar amb lo rei, e com se deguessen
captenir, e els missatgers foren partits de sa cort, los missatgers anaren llargament per moltes terres e
diverses. Tant anaren los missatgers, tro 7 que vingueren en una ciutat on lo rei tenia gran parlament. A
l’
entrada d’ esdevingué que estaven folles8 fembres de bordell, e en presència dels missatgers
aquella ciutat s’
pecaven amb los hòmens. Molt se meravellaven los missatgers, quan ho veren; e lo Lleopard dix a son
companyó estes paraules:
–Un burgès havia una muller, que molt amava. Aquell burgès llogava un hostal que era prop son alberg,
a una folla fembra. La muller del burgès veia sovint entrar los folls hòmens a aquella folla fembra, e li prengué
voluntat que usàs de9 luxúria. Aquella dona fou llargament en peces10 de luxúria. Un dia s’ esdevingué que son
marit la trobà amb un home que pecava amb ella. Molt fou irat lo burgès del falliment de sa muller; e sa muller
digué a son marit estes paraules:
–Una vegada s’ esdevingué que en una pradera combatien dos bous salvatges, e, per los grans colps que
es donaven, els eixia sang del front. Aquella sang queia en la bella herba que era en aquella plaça on se
combatien; una rabosa llepava aquella sang. S’ esdevingué que los dos bous s’ aürtaren 11 e trobaren en lo mig la
rabosa, e la feriren pels dos costats. Tan gran fou lo colp que donaren a la rabosa, que la rabosa se morí; e
mentre moria, dix que ella era ocasió de sa mort 12.
Ramon Llull (Mallorca, ±1233 – ± 1316), del Llibre de les bèsties.

Francesc Eiximenis:
Text 10 - Del comportament a taula.
Lo primer punt, doncs, és saber compondre si mateix. La composició de l’ home que ve a menjar és que
primerament, a hora de menjar, ans que es pose en taula, que adore Déu, fent-li gràcies quan l'apel·la a la
refecció corporal; e, després, que vaja a la privada13, car li és molt sa e profitós en aquell temps haver lo ventre
porgat, e ajuda molt a servar honestat contra lletges ventositats que es podrien seguir en taula. Després, deu-
se llavar les mans. [...]
En taula mai no et vulgues purgar les dents ni les ungles, ne ensenyar res qui puga l’ altre provocar o
moure a horror ni a vòmit. Ni, per aquesta mateixa raó, deus parlar de coses lletges, així com de fems ni de
crestiris 14 ni de malalties lletges, ni d’
hòmens penjats ni sentenciats, ni de res qui puga l’altre provocar a fàstic
o a vòmit. Los hòmens honests quan mengen no obren la boca, així com dit és, car badant la boca en menjant,
per força ha a ensenyar ço que té dins la boca e ço que mastega, que podria l’ altre provocar a vòmit.
Francesc Eiximenis (Girona 1327? - Perpinyà 1409), de Lo Crestià.

1
Es pensà
2
Es posà.
3
Un gran toll.
4
voltada
5
Amb sa astúcia matà.
6
La seua comesa.
7
Fins
8
boges.
9
près-li voluntat que usàs de: se li desperta el desig de ...
10
Estones.
11
S’agrediren.
12
La rabosa representa el marit.
13
El comú, excusat, WC.
14
Ènemes, lavatives.
 TEXTOS DE LITERATURA CATALANA

Text 11 - Del vestit dels hòmens.

Lo quint vici reprensible en vestidures és lo tall e la forma, car alguns són que cascun any muden norma
de vestir, e açò és gran curiositat e gran supèrbia. .... Entre totes les curiositats e oradures d’ aquest temps són
estades les següents: trobar vestits que cobreixen la cara e les mans, e descobreixen les anques e les parts
vergonyoses e fan veure les cuixes e les bragues a tothom. .... E amb aquestes curiositats lo diable n’ hi ha
mesclades d’ altres, açò és, que porten gipons així estrets als costats que meravella és quan no trenquen per les
costelles; e així amples als pits, que s’ han d’ omplir de cotó o d’altra cosa, car natura no basta a fer-los tan
grossos pits ne tan grans espatlles. .... Porten les calces així estirades davant e darrere que, si queien a terra,
no se’ n podrien llevar, e es fan de les calces [que són] bragues e calces ensems, e han a anar per força així
drets e emficats, que pareix que siguen fusts íntegres1 o estàtues. E alguns folls hi han ajustat 2 més, car porten
a la fi de la calça lletres o fermalls daurats o algun ornament curiós, la qual cosa és gran oradura e gran vanitat
e novell art del diable a posar los hòmens en follies3 e en grans mals. ... Encara alguns, per abillar llur peu, van
per la vila amb los peus calçats d’ esperons, ... e amb una calça d’ una color e l’
altra d’
altra [color], o amb l’una
partida de meitats, les quals coses passen totes altres vanitats e follies.
Francesc Eiximenis (Girona 1327? - Perpinyà 1409), de Lo Crestià.

Text 12 – Del comportament de les jóvens.

Mes ara tot lo món és aterrat e tota virtut és morta, car les donzelles són fort dissolutes; e per honor e
estament a conservar jamés no van a missa; e per mantenir lo temps4, e per tal que siguen ben mirades es
posen a les finestres bé pintades e es trauen venals a tot home5, e parlen e se riuen e salten, e van amb gests
de vils fembres, e muden llurs hàbits e pentinats, cintes e calces aitantes vegades lo jorn, almescades e
perfumades; e ja a mig camí acullen tot home amb crits, abraçant e –amb poc parentesc– besant e parlant a
part, e faent a tot cimbells 6de llur cap e de llur coll e de llur pits e de llur cos e de llurs peus; e parlant amb
coqueteria e amb termes de la guisa, serpentejant, ara girant de ací, ara girant de allà, ara guardant-vos7 de
dret, ara a traves, ara en baix, ara sospirant, ara cridant, ara baixant.
Francesc Eiximenis (Girona 1327? - Perpinyà 1409), de Lo Crestià.

Text 13 – Astúcia d’
una vídua.
Una vegada, a l’
Empordà, un pagès va deixar en herència un bou per pagar oracions per la seua ànima,
e un bon gall que tenia a casa per a la seua dona, a qui també va fer responsable d’ executar aquell testament.
Ella, disgustada amb l’herència, es va dir a si mateixa: Tan de temps he treballat en aquesta casa perquè a la fi
el meu marit m’ haja deixat només el gall? Ja sé què faré.
I va agafar el bou e el gall e se’
n va anar al mercat. Va posar-los en venda demanant un sou pel bou e
cent sous pel gall, amb la condició que s’havien de comprar tots dos junts. Els compradors s’ estranyaven d’uns
preus com aquells, però veient que ella no vendria un animal sense l’ altre e que tant se valia donar cent pel gall
e un ple bou com fer el contrari, van acabar per pagar-li els cent un sous per tots dos.
–I bé –va dir ella–: ara seran els cent sou del gall per a mi e un sou per a l’
ànima d’
aquest marit
desagraït a qui sempre havia servit.
Francesc Eiximenis (Girona 1327? - Perpinyà 1409), de Lo Crestià.

Anselm Turmeda:
Text 14 - Del pecat de gola entre els frares.
Frare Anselm respon a l’ ase.- Monsenyor ase, sense rumiar-hi gens us provaré que entre nosaltres, fills
d’Adam, som de major dignitat e noblesa que vosaltres, animals. e això per tal com mengem els animals de la
terra, de la mar e de l’
aire [...]. e és cosa clara e certa que el menjador és més noble que no és la cosa
menjada. Per la qual cosa és manifest que nosaltres som més nobles que vosaltres.
L’ase respon a frare Anselm. - A boca closa, frare Anselm, no hi entra mosca. Bon home de Déu! Valdria
més que tinguéssiu la boca closa que no que parléssiu follament. Doncs, per la vigor de la vostra raó, els verms
serien els vostres senyors, car us mengen; també serien els lleons e els voltors els vostres senyors, e tots els
altres animals e ocells e els peixos de la mar, car us mengen; e serien els vostres senyors els llops e els gossos
e molts d’altres animals. e, que encara és pitjor, els polls, puces, xinxes, llémenes, lladelles e altres, serien els
vostres senyors, car tots aquests mengen la vostra carn.
Anselm Turmeda, (Ciutat de Mallorca, 1355 - Tunis, d. 1423), de la Disputa de l’
ase.

1
pareix que siguen fusts íntegres: sembla que roba i cos siguen una sola peça.
2
afegit.
3
bogeries.
4
Per passar el temps,
5
venal: que es pot vendre. es trauen venals a tot home: mostren tot el que pot ser atractiu per a qualsevol home.
6
faent a tot cimbells = omplint d’
ornaments incitants
7
Mirant-vos.
 TEXTOS DE LITERATURA CATALANA

Text 15 - Elogi dels diners.

Diners de tort 1 fan veritat Si diràs jas 7 a hòmens sords,
e de jutge fan advocat; tantost se giren.
savi fan tornar l’ohm orat, Diners tornen los malalts, sans;
pus que2 d’ ells haja. moros, jueus e crestians,
Diners fan bé, diners fan mal, deixant a Déu e tots los sants,
diners fan l’home infernal diners adoren.
e fan-lo sant celestial, Diners fan hui al món lo joc,
segons que els usa. e fan honor a molt badoc;
Diners fan bregues e remors a qui diu no fan-li dir sí.
e vituperis e honors, Veieu miracle!
e fan cantar predicadors3: Diners, doncs, vulgues aplegar.
Beati quorum 4. Si els pots haver, no els lleixes anar;
Diners alegren los infants si molts n’ hauràs,
e fan cantar los capellans podràs tornar papa de Roma.
e los frares carmelitans Si vols haver bé e no dany,
a les grans festes. per advocat té sant jo ha’ n8
Diners, magres fan tornar gords, Totes les coses per ell se fan
e tornen lledesmes 5 los bords6. en esta vida.

Anselm Turmeda, (Ciutat de Mallorca, 1355 - Tunis, d. 1423), del Llibre dels bons amonestaments.

Sant Vicent Ferrer:

Text 16. –La filla que salvà la seua mare.
En una ciutat era una dona, e per un gran crim fou sentenciada que morís de fam. Pense que devia ésser
alguna honrada dona. La dona havia una filla, e la filla criava sa criatura; e sabent que era sentenciada sa
mare, així la filla feia alletar son fill, e ella conservava la llet per a sa mare. E hagué gràcia que hi entràs a
visitar [sa mare], sens vianda; e així, conservant la llet, e com era entrada en la presó, dava a mamar a sa
mare e buidava-li les mamelles, e així dues vegades lo dia, hora de dinar e al vespre. Així la sostingué molts
dies, e lo jutge deia: –Com se pot fer que no sia morta? Lo jutge digué: –No pot ésser.
E lo jutge ho volgué veure, e véu que la vella mamava. Plagué-li tant aquesta pietat, que deslliurà la
mare. Aquesta era bona filla.
Sant Vicent Ferrer (València, 1350 - Bretanya, 1429), dels Sermons.

3. HUMANISME: La Cancelleria Reial

Bernat Metge:
Text 17. –Sermó.

Per ço que9 haja bon fonament

nostre sermó,
digueu amb gran devoció:
Ave Maria ...

Aconselle-vos que de tot lo dia

no en digueu pus. ...

Doncs, feu amb sobirana cura

ço que ausirets 10:

Jamés almoina no dareu,

que això us perdríeu.
No us confesseu, si dir devíeu

1
diners de tort: de trampa, diners injustament aconseguits.
2
pus que: si.
3
predicadors: frares predicadors, és a dir, dominicans.
4
Beati quorum: paraules tretes de la versió de la Vulgata del sermó de la muntanya. Vol dir: Benaurats aquells que en tenen,
de diners.
5
lledesme: legítim.
6
bord: fill nascut fora de matrimoni legal.
7
jas: pren.
8
jo ha’ n: calambur que juga amb el parònim Joan.
9
Per tal que.
10
oïreu
 TEXTOS DE LITERATURA CATALANA

les veritats.
En dejú missa no ojats 1,
ni begueu poc.

Si voleu hui haver gran lloc,

llagotejats 2 molt hom se'n vana
qui no en tasta, de tal vianda3.
Haver no podreu valor granda
si no robats.

Consciència no hageu.
si voleu viure.
E, si voleu la gent fer riure,
sigueu ben neci.

Treball allunyareu a desfici

del vostre cos.

La confessió general
ja la sabeu:
del bé que en lo món haureu fets,
vos penedits;
les malvolences reteniu
mentre visqueu;
sobre tota res comportats
los hòmens rics 4
e aquells que es fan vostres amics
quan ops vos han5.

Bernat Metge (Barcelona 1340/46 - 1413)

II. EL SEGLE D’
OR

3. LA LÍRICA
Jordi de Sant Jordi:
Text 18 – Estramps
Jus 6 lo front porte vostra bella semblança, que ja per mort no se’
n partirà la forma,
de què mon cos nit e jorn fa gran festa, ans quan serè del tot fora d’
aquest segle,
que, remirant la molt bella figura, aquells que lo cos portaran al sepulcre
de vostra faç m’
és romasa l’
empremta, sobre ma faç veuran lo vostre signe7.
Jordi De Sant Jordi (País Valencià, ? – 1424).

Text 19 - Desert d’
amics

Desert d’
amics, de béns e de senyor, em trobe del tot a mal poder sotmès,
en estrany lloc e en estranya contrada no veig ningú que de mi haja cura,
lluny de tot bé, fart d’
enuig e tristor, i sóc vigilat, tancat, fermat e pres,
ma voluntat e pensament captius, cosa que atribuesc a ma trista ventura.
Jordi De Sant Jordi (País Valencià, ? – 1424).

Ausiàs March:
Text 20 - Poema IV (fragment)

Així com aquell que desitja vianda

1
oïu
2
afalagueu
3
molts presumeixen de qualitats que no tenen
4
per damunt de tot sigueu complaents amb
5
quan vos necessiten
6
davall
7
la vostra faç ha afectat la meua, de manera que al sepulcre on jo seré s’
hi veurà lo vostre signe.
 TEXTOS DE LITERATURA CATALANA

per apagar la seua perillosa fam,

e veu dos poms de fruit en un bell ram,
e son desig igualment los demana,
no el satisfarà fins que una part haja elegida,
així que el desig vers un dels fruits es decanta;
així m’ha passat dues dones amant,
mes elegesc per haver d’ Amor vida.
Ausiàs March (València 1397 - 1459).

Text 21 - Poema XI (fragment)

Cap home conec, o dona, a mi semblant,
que, adolorit per amor, faça plànyer1:
jo sóc aquell de qui es deu complànyer2,
car de mon cor la sang se’ n va allunyant.
Per la gran tristor que li és acostada 3,
tot jorn se seca d’ humit 4 que em sosté vida
e la tristor contra mi és ardida 5,
e, en mon socors, mà no s’ hi troba armada6.
Llir entre cards, l’
hora sent acostada
que civilment és ma vida finida:
puix que del tot ma esperança és fugida,
la meua ànima roman en aquest món condemnada.
Ausiàs March (València 1397 - 1459).

Text 22 - Poema XLVI (fragment)

Veles e vents han mos desigs complir
fent camins dubtosos 7 per la mar.
Mestral e Ponent contra d’ells veig armar;
Xaloc, Llevant, els deuen subvenir8
amb llurs amics lo Gregal e lo Migjorn,
fent humils precs al vent de Tramuntana
que en son bufar los sia parcial9
e que tots cinc complesquen el meu retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal 10
que sobre si ature un punt11 al jorn.
Jo tem la mort per no ser-vos absent 12,
perquè Amor per la mort és anul·lat13;
mes jo no crec que mon voler sobrat
puga ser per tal departiment14.
Grans e pocs peixos a recers 15 correran
e cercaran amagatalls secrets;
fugint del mar on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins 16 tots alhora votaran 17
e prometran molts dons 18 de cera fets;
la gran por traurà a llum los secrets
que al confessor descoberts no seran.
esment19,
En lo perill no em caureu de l’
ans votaré(14) al Déu, que ens ha lligats20,
de no minvar mes fermes voluntats 21
e que tots temps me sereu present22.
Jo só gelós que el vostre escàs voler,
jo morint, no meta mi en oblit 23(18).
Sol aquest pensar me tol del món delit24
–perquè nós vivint, no crec se puga fer25.

1
llàstima
2
compadir-se
3
que m’ acompanya
4
l’humor, la sang
5
i la tristor s’
encoratja contra mi
6
i no trobe una mà amiga que m’ ajude
7
perillosos
8
ajudar
9
favorable
10
voler tota res mal / : odiar-ho tot / que
11
moment
12
per no ser-vos absent: per no absentar-me de vós.
13
acabat
14
que mon voler sobrat / puga ser per tal departiment: que la meua estimació puga ser superada havent jo partit.
15
recers, refugi
16
passatgers
17
faran vots, promeses
18
ex-vots
19
no em caureu de l’ esment: no us oblidaré.
20
ans votaré(14) al Déu, que ens ha lligats: sinó que faré promeses a Déu que ha units
21
fermes voluntats: compromisos amb vós
22
me sereu presents: vos tindré present.
23
no meta mi en oblit: no se n’ oblide de mi.
24
me tol del món delit: em treu la joia de viure.
25
no crec se puga fer: no crec que això passe.
 TEXTOS DE LITERATURA CATALANA

Joan Roiç de Corella

Text 23 - Balada de la garsa i l’ esmerla.
Amb los peus verds, los ulls e celles negres, que ja no us plau
pennatge1 blanc, he vista una garsa, que jo per vós haja de morir.
sola, sens par, de les altres esparsa 2, Si muir per vós, llavors creureu
que del mirar mos ulls resten alegres; l’amor que us porte,
i al seu costat estava una esmerla 3, e no es pot fer que no ploreu
amb un tal gest, les plomes e lo llustre, la trista mort
que no és al món poeta tan il·lustre d’aquell que ara voleu;
que pogués dir les llaors de tal perla; que el mal que passe no em pot jaquir6,
i, amb dolça veu, per art ben acordada4, si no gireu
cant e tenor5 cantaven tal balada. los vostres ulls, que em vulguen dir
que ja no us plau
Del mal que passe no puc guarir, que jo per vós haja a morir.
si no em mireu
amb los ulls tals, que puga dir
Joan Roiç de Corella (Gandia? 1433/43 - València 1497)
.

4. LA NOVEL·LA
Curial e Güelfa:
Text 24. –Esposalles de Curial e Güelfa.
Curial, ja desarmat, e vestit de la millor roba del rei, estava entre les dones, que no donaven lloc que
hom del món a ell s'acostàs. Lo rei, entretant, apartà lo marqués, e, després molta composició de paraules, lo
pregà que donàs a Curial la Güelfa per muller; lo marqués respongué que no havia cosa en lo món que tant
desitjàs. Perquè, lo rei e la reina, cridada a una part la Güelfa, lo marqués e la abadessa, a la Güelfa lo dit
matrimoni parlaren. Callava la Güelfa, e de vergonya no sabia ne podia respondre; perquè la abadessa,
rompent lo silenci, digué al rei:
–Senyor, què espereu? Jo per ella us dic de sí, e us responc que li plau.
Lo marqués digué:
–Ma sor 7, jo us pregue que feu ço que lo rei mana.
Llavors la Güelfa respongué al rei, no sens veu tremolosa e la cara tota carregada de vergonya:
–No per desig que jo haja d’ haver marit, com jo mai no hagués deliberat de fer matrimoni, mes no
havent boca per dir lo contrari de ço que vostra molt alta senyoria mana, feu de mi ço que en plaer vos vindrà.
Lo rei e la reina, contents ultra manera 8, fet venir l’
arquebisbe de Rens, qui cosí era del rei, muntades la
reina e Güelfa en sendes hacanees9 enmig de la plaça vingueren, e amb general festa lo rei los féu esposar.
Lo crit se mou molt gran. Los cavallers refresquen lo torneig.
La reina e la Güelfa tornaren en les llotges e, tantost 10 entrades en un retret11, la Güelfa fou
meravellosament vestida e ornada de tants e tan preciosos joiells que tot lo món estava torbat. Resplendia la
bellesa d’
aquella senyora sobre quantes eren. Ai, e com cuidà morir Laquesis, ferida de tres enveges, ço és, del
marit, de la bellesa, e de la festa! Mireu-la: mudava la color en mil maneres; e, per molt que es volgués cobrir,
encara digué:
–Beneïda sigues entre totes entres dones
..... E aquell [Curial] que era cavaller nat en pobre casa, favorit de la Fortuna aprés d’ infinits infortunis,
per les sues virtuts, a les quals mai no faltà lloc, e així mateix per Amor, que és molt pus poderosa deessa que
la Fortuna, e mai no s’ era partida 12 d'ell ne l’
havia desemparat, ans contínuament contra la Fortuna e infortunis
guerrejant, vencent aquells, l’ havia sostingut, no obstant los assalts secrets de la iniqua e porfidiosa Enveja,
fonc remuntat en tal manera, que lo valent e cavaller, en un jorn, per sos mèrits, obtingué principat e muller.
De Curial e Güelfa.

1
pennatge: plomatge.
2
esparsa: separada.
3
esmerla: merla.
4
acordada: harmoniosa.
5
cant e tenor: manera de cantar.
6
jaquir: deixar.
7
germana.
8
d’allò més.
9
mules.
10
tot just.
11
una cambra.
12
allunyada.
 TEXTOS DE LITERATURA CATALANA

Joanot Martorell:
Text 25 – Tirant es declara a Carmesina.
Al cap de poc es retirà a la seua cambra, moment que aprofità la Princesa per a deixar de ballar, agafar
Tirant d’
una mà e asseure’ s junts en una finestra. Aleshores la Princesa començà a parlar:
–Cavaller virtuós, us tinc molta compassió pel mal que us veig passar. Us pregue que em vulgueu
manifestar quin mal, o quin bé, sent la vostra virtuosa persona. Si es tracta d’
un mal, jo, a causa de l’amor que
us tinc, en prendré una part Si en canvi és un bé, molt m’alegrarà que siga tot per a vós. Per tant, feu-me el
favor de voler-m’ho dir.
–Senyora –contestà Tirant–, no vull el mal quan arriba en temps de bé, e molt menys quan pel mal es
perd el bé. Heu de saber que del mal que tinc no us en faria part a vós, sinó que el vull tol per a mi e no desitge
compartir-lo amb ningú. E d’aquestes coses no s’ ha de parlar. Parlem d’ altres, senyora, que siguen alegres e
plaenteres e deixem les que turmenten l’ànima.
–Certament –insistí la Princesa– que no hi ha cap cosa que vós volguésseu saber que jo no us la digués
de bon grat. Vós, en canvi, no m’ho voleu dir a mi. Per això us torne a pregar que m’
ho digueu, per la cosa que
més ameu en aquest món.
–Senyora –respongué Tirant–, us suplique que no em poseu en tal situació. Això no obstant, m’ heu
conjurat de tal manera que us diré tot el que sé. Tot seguit us diré el mal que m'afligeix, ..... puix vostra altesa
em forca a dir-vos-ho, no us puc dir més que ame.
I no pogué dir altra cosa, sinó que abaixà els ulls a les faldes de la Princesa.
–Digueu-me, Tirant, –demanà la Princesa–, qui és la senyora que tant de mal us fa passar, perquè si en
cap cosa us puc ajudar, ho faré amb molt bona voluntat.
Tirant posà la mà a la mànega, tragué l’
espill e digué:
–Senyora, la imatge que hi podreu veure em pot donar la mort o la vida. Mane-li la vostra altesa que em
tinga pietat.
La Princesa prengué l’espill e, amb ràpids passos, se n’
entrà a la cambra pensant que hi trobaria alguna
dona pintada, però no veié res més que la seua cara.
Joanot Martorell (Gandia, 1413/15 – 1458), de Tirant lo Blanc.

Text 26 - Tirant entra a l’

habitació de Carmesina.
Llavors Tirant entrà dins la cambra e trobà la Princesa que tenia los seus daurats cabells embolicats en la
mà. Com ella lo veu li digué:
–¿Qui dret vos ha donat que entreu ací? E aquest càrrec no és convinent, ni és donat a tu d’entrar en la
meua cambra sens llicència meua; car si l’emperador ho sap, de deslleialtat te podran incriminar. Et pregue que
te' n vages, car contínuament tremolen los meus pits de recel temorós.
E Tirant no curà 1 de les paraules de la Princesa, sinó que s'acostà envers ella, e la prengué en los braços
e besà-la moltes vegades los pits, los ulls e la boca. E les donzelles, com veien que Tirant així jugava amb la
senyora, totes estaven indiferents; però com ell li posava la ma dejús 2 la falda, totes eren en sa ajuda. E, estant
en aquests jocs e burles, sentiren que l'Emperadriu venia a la cambra de sa filla per veure què feia, e amb los
jocs no la sentiren fins que fon a la porta de la cambra.
Prestament Tirant se llançà estès per terra, e llançaren-li roba dessús3. E la Princesa segué's damunt ell.
Estava's pentinant; e l'Emperadriu segué's al seu costat. Per poc no segué sobre lo cap de Tirant. Sap Déu amb
quina temor de vergonya en aquell cas Tirant estava! Amb tal congoixa estigué per bon espai, que parlaren de
les festes que es devien fer, fins que vingué una donzella amb les hores 4; llavors l'Emperadriu se llevà e
aparta’ s al cap de la cambra e es disposà a dir ses hores. La Princesa no es mogué gens d’ allí per dubte que
l'Emperadriu no el veiés. Com la Princesa se fon pentinada, posà la mà davall la roba e pentinava a Tirant; e ell
adés5 li besava la mà e li prenia la pinta. E estant en tal congoixa, totes les donzelles se posaren davant
l'Emperadriu e, llavors, sens fer molta remor, Tirant se llevà e anà-se'n amb la pinta que la Princesa li donà.
Com fon fora de la cambra, pensant que ja fos en lloc segur, que per ningú no seria vist, véu venir
l’
emperador amb un cambrer, que venien dretament a la cambra de la Princesa. Com Tirant los véu venir, no
n cuitat 6 a la cambra
les tingué totes veient-los venir per una gran sala. Tirant, no havent altre remei, torna-se’
de la Princesa, e digué-li:
–Senyora, ¿quin remei dareu en ma persona, que l'Emperador ve?

1
féu cas
2
sota.
3
damunt.
4
les hores, és a dir, llibre de les hores¸on hi havia la pregària per a les distintes hores del dia.
5
sovint.
6
de pressa.
 TEXTOS DE LITERATURA CATALANA

–Ai trista! –digué la Princesa–. Eixim d’

un mal e donem en altre pitjor. Jo bé us ho deia; car vós veniu
tostemps a hores indispostes.
Prestament féu posar a les donzelles davant l’
Emperadriu, e [a] ell amb suaus passos lo posaren dins
una alta cambra, e posaren-li molts matalafs dessús, per ço que si l’
emperador hi entràs, així com feia moltes
voltes, que no el veiés.
Com l'Emperador fon en la cambra, trobà a sa filla que es volia pentinar. Estigué allí fins que fon lligada e
l’
Emperadriu hagué dites ses hores, e les donzelles se foren totes abillades. L'Emperadriu se posà primera e
totes les altres la seguiren. Com foren a la porta de la cambra, la Princesa demanà los seus guants, e digué:
–Jo els he estotjats en lloc que ninguna de vosaltres no ho sap.
Ella tornà a entrar dins la cambra on Tirant era, e feu-li llevar la roba que damunt tenia; e ell donà un
gran salt e prengué la Princesa en los braços, e portava-la ballant per la cambra e besant-la moltes vegades,
digué-li:
–Oh quanta bellesa, amb tanta perfecció jamés viu en donzella del món! La majestat vostra passa totes
quantes són de saber e gran discreció; car, certament, ara no tinc admiració 1 si lo moro Soldà vos desitja tenir
en sos braços.
–A tu enganya l’
aparença, –digué la Princesa–. ... Besa’
m e deixa’
m anar, car l'Emperador m’
està
esperant.
Tirant no hi pogué satisfer, sinó que les donzelles li tenien les mans, e per les burles e jocs que li feia,
per què no la despentinàs. E com véu que se n’ anava e amb les mans no la podia tocar, allarga la cama, e la
posà davall les faldes, e amb la sabata toca-li en lo lloc vedat, e la sua cama posà dins les sues cuixes Llavors la
Princesa corrent isqué de la cambra e anà on era l'Emperador, e la Viuda Reposada tragué a Tirant per la porta
de l’
hort.
Joanot Martorell (Gandia, 1413/15 – 1458), de Tirant lo Blanc.

Text 27 - Carmesina davant del cadàver de Tirant.

–Ai trista de mi! On és el meu Tirant? El tinc mort davant dels meus ulls e ple de la meua sang.
Carmesina caigué esmortida sobre el cos de Tirant. Ràpidament fou alçada e, amb aigües cordials fou
retornada pels metges. Quan tornà en si, la més adolorida de les dones no tardà a llançar-se una altra vegada
sobre el cos mort e a besar la boca freda de Tirant, mentre trencava els seus cabells e les seues vestidures. ...
Amb les mans tremoloses, obria els ulls de Tirant, els quals omplia d’
abundants llàgrimes e ... semblava que
Tirant, tot e ser mort, deploràs el dolor de la seua Carmesina viva.
Joanot Martorell (Gandia, 1413/15 – 1458), de Tirant lo Blanc.

Jaume Roig:
Text 27. – Com pres donzella el protagonista.
En aquell punt que jo fui junt2
en la ciutat, haguí comptat
quants anys havia. Trobí complia
los trenta-dos. Amb corredors 3
jo m'avenguí. Comprí, paguí
l’alberg4 aquest; arreglí’ l prest
d’abillaments e forniments
com convenia. Sovint venia
la ranyinosa 5 vella envejosa
a visitar, per aguaitar
si res portava o si em donava
lo marit seu. Com ella veu
jo com vivia, e quant havia
d’allà enviat o canviat,
m’ ho veu cobrar e bé esmerçar 6,
bé li plagué, com conegué
que ric venia. Ella tenia
una cosina. Tantost barrina 7
fos muller mia. Ella m’ envia
la corredora 1, gran ralladora2,

1
no m’ estranyaria.
2
vaig arribar.
3
mitjancer en actes comercials, o d’
una altra índole.
4
casa.
5
xafardera.
6
gastar.
7
cavil·la.
 TEXTOS DE LITERATURA CATALANA

entremetent, puntacorrent 3
i ben revessa4. Ella m’ endreça
son parlament:D’ un casament
molt singular vos vull parlar:
d’una donzella bona e bella,
ben endreçada, molt heretada5,
rica pobila d’ aquesta vila,
dels bons parenta6; en dot ha trenta
mília sous en timbres nous 7,
tots en moneda. Una arboreda,
gran alqueria, dix posseïa
prop la Devesa8; sense despesa,
dix se faria segons voldria;
que ho ordenàs. ....
Falsa parlera, vella velera9.
M' embabuixà i m'atabuixà10.
De tot mentia. ....
Si ho avenguí11
ara ho sabreu: jo ho diré breu.
Ella em sobtà 12 e fort reptà
perquè tardava e que esperava.
Altre l’hauria que ho ‘ grairia13.
.....
Ella es dotà del que portà
sense fermança 14, ....
.... De fet pensí
què li daria e què faria.
Jo proveí e l’ arreglí15
perles, robins, velluts, setins,
conduits, marts, vais, vervins, duais,
percots gonelles, anglès, brussel·les
e bell domàs16. Arronsà el nas,
cabotejant e morrejant 17.
Amb gran menyspreu dóna-hi del peu18.
.....
Sofrí l’
empastre, no li dic res.
Jaume Roig (? – Benimaclet, 1478).

1
cfr. nota 2.
2
engalipadora.
3
persona que obra precipitadament i sense mesura.
4
retorçuda.
5
amb molta herència.
6
de família ben relacionada.
7
moneda de mitja lliura.
8
prop del Saler.
9
hipòcrita.
10
m’ entabuixà i atabalà.
11
encertí.
12
es presentà de sobte.
13
Perquè un altre l
14
sense garantia d’ haver-ho pagat.
15
l’
abastí de
16
noms de vestits i draps.
17
movent el cap i arrosant els llavis en senyal de menyspreu.
18
puntada amb el peu.