ADONAIS.

ELEGIA A LA MORT DE JOHN KEATS

XXXIX

Pau, pau!, no és mort, no dorm encara
-ha despertat del somni de la vida-;
nosaltres som, perduts en visions de tempesta,
els qui lluitem sense profit amb els fantasmes,
i en transport foll, clavem el coltell de l’esperit
en no-res invulnerables. Nosaltres ens podrim
com cadàvers a l’ossera; temença i pena
ens sacsegen i corsequen dia a dia,
i fredes esperances com cucs pul·lulen pel nostre fang viu.


XL

Ell s’ha envolat més amunt de l’ombra de la nostra nit:
enveja i calúmnia, odi i aflicció,
i aquest neguit que els homes erròniament anomenem goig,
no el poden colpir ja ni el tornaran a torturar;
del contagi de la màcula lenta del món
és estalvi, i ara ja mai més no podrà plànyer
el cor que s’anava refredant, el cap agrisat debades;
ni quan el jo de l’esperit ha deixat de cremar,
amb cendres sense caliu omplir una urna que ningú no
lamentarà.


XLI


Viu, i es desperta –la Mort ha mort, no ell;
no ploreu per Adonais. Tu, Alba jove,
fes esplendor tot ton gebre, puix de tu
l’esperit que lamentaves no ha marxat;
cavernes i boscos, vosaltres, deixeu de plànyer!
Pareu, pàl·lides flors i fonts, i tu, aire,
que com un vel endolat has posat el teu mantell
sobre la terra abandonada, deixa-la ara nua
fins dels estels joiosos que somriuen al seu desesper!







 XLIII

Ara és part de la bellesa
que altra temps ell féu més bella: en té la part
que li pertoca, mentre la tensió plàstica de l’Esperit u
escombra el món dens i bla, irresistible allí,
totes les successions a les formes que duen;
torturant les involuntàries deixes que destorben el vol
a la seva pròpia identitat, com ocorre amb cada massa;
i esclatant en la seva bellesa i poder
des d’arbres, bèsties i homes cap a la l
lum del cel.


Percy Bysshe Shelley