10 millors versos de la poesia

catalana
Els 10 millors versos de la poesia catalana / MARTA CAYUELA

No han calgut veles e vents per fer bullir la mar de la poesia

catalana com una cassola en forn . La crida de l'Ara.cat era
compromesa: busquem els millors versos de la poesia catalana.
Les propostes dels lectors van recórrer, fins i tot més que a la
música, als poetes del cànon català que es reciten a les escoles.
Després de centenars de missatges imaginatius van quedar 20
finalistes. 3.200 persones més van votar a l'enquesta per triar els
10 millors versos, que resumeixen les següents quartilles, amb
medalla indiscutible per a Miquel Martí i Pol. Tots són poetes del
segle passat -excepte Pitarra, del XIX-, i es debaten entre l'enyor a
la terra des de l'exili i l'amor "perquè sí, perquè el cos m'ho
demana", parafrasejant Maria Mercè Marçal. L'impuls patriòtic, "en
una pàtria tan petita que la somio completa" -com deia Pere Quart-,
també ha fet podi. Els que hi són, són intocables, han assumit la
veu d'un poble. Els que no hi són, mereixen cita. Han quedat fora
de la tria popular el lligall de poetes de la Renaixença -Verdaguer,
Aribau i fins i tot la vaca cega maragalliana-; els medievals -Ausiàs
March, Ramon Llull-; tòtems saborosos com Josep Carner, Josep
Maria de Sagarra, Carles Riba i un llarg etcètera, i injustament
només hi ha una presència femenina. Un toc d'atenció: no hi ha cap
poeta viu. Que serveixi d'impuls per descobrir el pler sense mesura
de la dolça metzina poètica.

1. Miquel Martí i Pol

Ara mateix (1982)
De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

2. J.V. Foix
És quan dormo que hi veig clar (1953)
És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d'una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

-O la lluna que s'afina

En morir carena enllà.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina.

3. Salvador Espriu
Assaig de càntic en el temple (1954)
Oh!, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta,

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç.

[...]

Però no he de seguir mai el meu somni,

i em quedaré aquí fins a la mort,

car sóc també molt covard i salvatge,

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

4. Maria-Mercè Marçal
Divisa (1977)
A l'atzar agraeixo tres dons:

haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

5. Frederic Soler 'Pitarra'

El fossar de les moreres
I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:

-Lo seu crim dels bons l'allunya,

fou traïdor a Catalunya.

-A on l'enterrem? -A fora.

Al fossar de les moreres

no s'hi enterra cap traïdor;

fins perdent nostres banderes

serà l'urna de l'honor.

6. Vicent Andrés Estellés

Els amants (1971)
No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles.

7. Joan Salvat Papasseit

Res no és mesquí (1921)
Res no és mesquí

ni cap hora és isarda,

ni és fosca la ventura de la nit.

I la rosada és clara

que el sol surt i s'ullprèn

i té delit del bany:

que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.

I l'onada del mar sempre riu,

Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.

I tot és Primavera:

i tota fulla verda eternament.

8. Pere Quart
Corrandes de l'exili (1947)
Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re ...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

9. Miquel Martí i Pol

Estimada Marta (1978)
Molt he estimat i molt estimo encara.

Ho dic content i fins un poc sorprès

de tant d'amor que tot ho clarifica.

Molt he estimat i estimaré molt més

sense cap llei de mirament ni traves

que m'escatimin el fondo plaer

que molta gent dirà incomprensible.

Ho dic content: molt he estimat i molt

he d'estimar. Vull que tothom ho sàpiga.

10. Salvat-Papasseit
Mester d'amor (1922)
Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada.

Deixa't besar -sacrifici fervent-

com més roent més fidel la besada.