DERECHO FINANCIERO

Tema 1: Activitat financera i Hisenda Pública

1. Dret Financer

Els humans realitzem una sèrie d’activitats, però després es van organitzar d’una forma
més organitzada i van crear-se ens públics, i els diners van sortir d’una necessitat
col·lectiva, com seria la col·laboració comuna de diferents ventes.
En un moment més avançat, va sortir el diner.
Col·lectivitat de persones que dona lloc a un ens públic perquè d’aquí surten necessitats
públiques, ja que fa falta persones que defensin aquesta col·lectivitat.
Els diners surten com a mitjà de pagaments comunament acceptat, després de la
superació del trueque.
Activitat financera  Activitat que va destinada a la distribució dels diners per a
satisfer les necessitats del col·lectiu. Aquest concepte està vinculat al concepte
d’Hisenda Pública.

Apareixen dos conceptes:

- Activitat d’ens públics.
- Obtenció, erogació (=despesa) i despesa de diners públics (mitjà de pagament
acceptat)  Els diners s’obtenen, després es gestionen i finalment es gasten.

Hisenda Pública  Té tres significats girats entorn al mateix concepte:

- Accepció subjectiva  És els ens públics triats per la col·lectivitat.
- Accepció objectiva  És els diners, té un reflex monetari.
- Accepció d’activitat  Activitat financera que té com a objecte els diners per tal
de servir com a cobertura de les despeses.
 2. Concepte i Classes

El Dret Financer és la branca del Dret que se n’ocupa dels diners públics.
L’activitat financera pot ser estudiada des de diferents ciències:
- Política.
- Sociològica
- Econòmica.
- Jurídica  La que més interessa.

Aquesta ciència jurídica pot tenir diverses branques:

- Dret constitucional.
- Dret del treball.
- Dret civil.
- Dret financer  Prové del dret administratiu, aquell que s’ocupa de l’AP.

Tot i que prové del Dret administratiu, es va independitzar ja que tenia diferents
objectius, els quals són ocupar-se dels diners públics, així que avui en dia tenim una
branca del dret financer perfectament definida. A partir d’aquí van crear els seus
principis propis.
Llavors, el DF també és la branca del dret que s’ocupa de l’activitat financera, però que
es defineix normalment com el que s’ocupa del diner públic.

3. Relació amb Disciplines Jurídiques i no Jurídiques

La relació del dret financer amb les disciplines jurídiques és la següent:

- El dret financer és una branca del Dret.
- Entre altres branques del Dret amb la que té relació és la del Dret Administratiu.
La normativa supletòria del dret financer és la del Dret Administratiu (principi
d’especialitat normativa). LEX SPECIALIS DEROGAT LEX GENERALIS. Però,
si no hi ha norma especial, s’aplica la norma general.

El DF és una branca autònoma que està molt relacionat amb el Dret Administratiu.
La relació del dret financer amb les disciplines no jurídiques és la següent:
 - Té relació amb la ciència econòmica (la principal), política, sociològica i
històrica, comptables...

4. Fonts del Dret Financer

1. Constitució  Principis constitucionals.

2. Tractats internacional  Alguns autors afirmen que estan per sobre de les
Constitucions.
3. Normes amb rang de llei  Poden ser orgàniques (finances de CCAA) o ordinàries.
La relació entre llei orgànica i llei ordinària és simplement de competència.
- Estatut d’autonomia i la LOFCA  Llei orgànica finançament de les CCAA,
regulada a la CE.
- Lleis ordinàries, les quals no requereixen majoria absoluta  S’inclouen les
disposicions administratives en rang de llei. Decret llei (el govern dicta el decret
i el Parlament el convalida o no, llavors hi ha una autorització del parlament a
posteriori) i Decret legislatiu (és el poder legislatiu qui autoritza el govern per a
que autoritzi el decret).

4. Normes amb rang de reglament  Estan per sota de la llei i estan dictades pel govern
(decrets) i pels ministres i consellers autonòmics (ordres). Altres òrgans inferiors al del
Conseller o Ministre s’acostumen a denominar resolucions.

Fonts indirectes:
- Jurisprudència  Resolucions judicials.
- Doctrina científica.
- Precedent administratiu.
- Costum  No s’aplica en el DF.

Lo important se li dona a qui ha dictat la resolució, per la primacia, perquè el que

s’estableix en una disposició inferior no pot incomplir el que s’ha establert en una
disposició superior.
TEMA 2: PRINCIPIS CONSTITUCIONALS I ALTRES NORMES EN
EL DRET FINANCER

1. Principis constitucionals en el Dret financer i poder financer

Poder financer: aspecte de la sobirania dels estats relatiu a l’activitat financera.

Regula les potestats i facultats de la sobirania financera.
Dos tipus de poder financer:
- L’originari: El poder financer exercitat per l'ens que segons la Constitució és
el titular.
- Derivat: el poder financer exercit per delegació del titular del poder financer
originari.
El poder financer té uns límits, aquests son:
- Fàctics: imposats per capacitat política, econòmica i militar d’un Estat
- Jurídics: els límits jurídics del dret internacional i del dret intern que deriven
de la Constitució o de les normatives, entre ells es troben els principis
constitucionals.
 Principi de capacitat econòmica: Aplicació universal. Equivalent o
sinònim de: principi de capacitat contributiva, o, simplement principi de
capacitat. Recollit a l’art. 31 CE. Tothom ha de pagar segons els seus
recursos. Té una deriva fàctica. Cerca buscar les fonts de finançament
allà on hi hagin recursos. Tot els tributs tenen una finalitat fiscal, pro
s’ha de tenir en compte que hi han tributs parafiscals, la seva principal
finalitat no és la recaptatòria, sinó altra (v.gr: protegir el medi ambient).
Tendeixen a no ajustar-se al principi de capacitat, sinó a altres principis
(v,gr,; el de protecció ambiental de l'article 45 CE). Els tributs fiscals
tenen una capacitat recaptatòria, tendeixen a ajustar-se al principi de
capacitat.

 Principi de progressivitat: No s’aplica a cada tribut en particular sinó que

s’aplica al sistema tributari en el seu conjunt. Un tribut progressiu es
aquell que a mesura que augmenta el paràmetre que es pren com a base
imposable, augmenta de forma més que proporcional la quota. Només
s’aplica als tributs variables.
Un tribut fixa, és aquell en el que sempre es paga el mateix, es
proporcionals. Ex. Per a l'obtenció del títol universitari, es preveu que
per cada títol es paga una quota de 100 e.
Els tributs variables son aquells que no sempre es paga el mateix.
Aquests poden ser:
o Tributs regressius son aquells que la seva quota disminueix a
mesura que augmenta la base imposable. Àmbit aranzelari.
 o Tributs proporcionals: son aquells que la quota varia en la
mateixa proporció que varia la base imposable. Ex. L’impost
sobre Transmissions patrimonials sobre la compravenda
d'immobles. És un 7% del seu valor.
o Tributs progressius: augmenta més que proporcional

 Principi de generalitat: El principi de generalitat de l'article 31.1 CE està

molt unitat al principi d'igualtat de l'article 14 CE. Generalitat: Tothom
ha de contribuir a les despès públiques mitjançant el pagament de tributs.
Igualtat: Tothom ho ha de fer-ho sense discriminacions injustificades.

 Principi de justícia: no és un principi, sinó la finalitat última, el que es

pretén, amb la resta de principis.

 Principi de legalitat: deriva de la Revolució Francesa, concretament de la

necessitat de preservar la llibertat econòmica, segon la qual com més
tributs es paguen més disminueix la llibertat econòmica individual.
D'aquí que els tributs hagin de ser regulats per una disposició emanada
del parlament que és on estan els representants del poble.

El dret empara una situació fàctica.

La sobirania financera ens dona el poder financer

2. Distribució del poder Financer

Depèn del sistema que s’adopti.

- Estat centralitzat: tot el poder financer està unificat en l'Estat central,

perquè no existeixen òrgans perifèrics autònoms. La Constitució o normal
fonamental només atorga el poder financer a l'Estat central.

- Estat descentralitzat: la Constitució reparteix el poder financer entre varis

ens. Es sinònim d’estat federal. Sistemes d’unió: les principals fonts de
finançament estan en mans de l’estat central, de tal manera que els estats
perifèrics només tenen fonts secundaries.

Sistema de separació: les principals fonts de fiançament estan en mans dels estats
perifèrics de tal manera que l’estat central només té algunes fonts secundaries.
 3. Normes financeres
Concepte: La norma financera és una espècie del gènere que constitueix la norma
jurídica. La norma financera és defineix com la norma jurídica que se’n ocupa de
l’activitat financera. Estructura de la norma financera és la mateixa que la de la norma
jurídica. Primera part, s’anomena per la teoria general del Dret, hipòtesi. Dret Romà se
l’anomena intentio. És un supòsit de la vida real previst pel legislador. Segona part,
s’anomena per la teoria general del dret, tesi. Dret romà, se l’anomena Condenatio. És la
conseqüència jurídica derivada de la realització de la hipòtesi.

4. Aplicació de normes financeres

Ens remetem al tema 4

TEMA 3: L’APLICACIÓ DEL DRET FINANCER

1. L’aplicació del Dret Financer

2. Eficàcia de les normes financeres en el temps

Supòsit ordinari: Les normes s’apliquen a partir de la seva entrada en vigor (publicació)

Entrada en vigor: Publicació en el butlletí oficial corresponent

Eficàcia: La seva aplicació efectiva

Supòsit ordinari: Hi ha una vacatio legis. Regla general de la vacatio legis són 20 dies
naturals a comptar des de la seva publicació. Regla especial de la vacatio legis: Potser
excés ( la vacatio legi és superior als 20 dies naturals) o per defecte (la vacatio legis es
inferior al 20 dies naturals)

Dos supòsits extraordinaris: Un primer és aquell en què l’aplicació de la norma es fa

coincidir en el mateix dia de la seva publicació. Un segon supòsit extraordinari, és
aquell en que l’aplicació de la norma és en una dada anterior al de la seva publicació.
Aquest últim supòsit ens remet al tema de la retroactivitat de les normes. Art 9.3 CE:
Principi d’irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives
dels drets individuals
En el Dret Financer no s’aplica el principi d’irretroactivitat de l’art 9.3 CE. Les normes
financeres poden tenir caràcter retroactiu. Segons la doctrina del TC, les normes
financeres poden ser retroactives, però exigeix que la retroactivitat estigui justificada.
Aquest criteri s’aplica en les disposicions legals (amb rang de llei), ara bé, quan es
tracta de reglaments, el TS ha establert que només poden tenir caràcter retroactiu si una
llei ho autoritza. Ex: de norma reglamentària retroactiva per haver estat prèviament
habilitada pel legislador.

Són les ordenances fiscals contemplades a la disp adic 11ª del RD Legislatiu 2/2004, de
5 de març, pel que s’aprova el TR de la LRHL

3. Eficàcia de les normes financeres en l’espai

Art 10 LGT: Se’n ocupa de l’àmbit temporal de les normes tributàries. Només diu que
generalitats

Art 11 LGT: Criteris de subjecció a les normes tributàries, i sembla que contempli dos
principis diferents: el de territorialitat i el de residència

En realitat aquest precepte només estableix un principi: el principi de territorialitat

El vincle més típic de territorialitat és la residència, però n’hi ha d’altes

4. La interpretació en el Dret Financer. Especial referencia al Dret Tributari

Històricament hi ha hagut una sèrie de doctrines que entenien que el Dret Financer tenia
unes regles especials d’interpretació. Una d’elles i potser la més famosa és la de
Grizziotti.

El cas que la jurisprudència es va fer resó d’aquests criteris especials d’interpretació,

fins els anys setanta. A partir de la dècada dels setanta del segle passat, és pacífic a la
doctrina sostenir que la norma financera no té regles especials d’interpretació, sinó que
s’interpreta de la mateixa manera que qualsevol altra norma jurídica, resultant aplicable
als criteris interpretatius del Codi Cvil.

L’única singularitat en aquesta matèria d’interpretació de la norma financera rau en la

prohibició de l’analogia en la aplicació del fet imposable i dels beneficis fiscals. Cosa
que s’explica pel principi de reserva de llei tributària.
La interpretació es pot definir com la tasca que fa l’operador jurídic per tal d’entendre la
norma.

La qüestió essencial estava en si la norma financera té unes regles d’interpretació

jurídica diferent a la resta de normes. Aquesta qüestió s’ha plantejat històricament en
torn al Dret tributari.

Històricament, abans de la Revolució Francesa, el tribut era una relació de poder. A la

Revolució Francesa es va començar a canviar de paradigme, i la relació de poder es va
començar a juridificar. D’aquí l’aparició del principi de legalitat tributària.

Es va començar, des de la Revolució Francesa, a teoritzar sobre el fet que la norma

financera tenia uns criteris interpretatius diferents als de la resta de normes jurídiques.
El primer criteri interpretatiu singular de la norma financera va ser el “ principi in dubio
contra fiscum”.

Front aquest criteri interpretatiu va sortir un altre contraposat que és, precisament, “in
dubio pro fiscum”.

Un altre teoria interpretativa que va tindre força resó, va ser la teoria del Grizzioti.

A partir de la dècada dels anys 60 del segle XX, la pràctica unanimitat de la doctrina va
concloure que les normes del dret financer, incloses les del dret tributari, no tenien cap
criteri interpretatiu singular.

D’aquí que se li apliquin al dret financer els mateixos criteris interpretatius que a la
resta de normes jurídiques. Això és el que s’estableix a la LGT, llevat d’una matisació.
Art 12.1 LGT es fa una remissió al Codi Civil. En el Codi Civil s’enumeren varies
regles interpretatives.

- Interpretació literal
- Interpretació sistemàtica
- Històrica
- Context temporal
- Principalista
- Voluntas legislatoris

L’article 12 de la LGT també fa referencia a les disposicions interpretatives que a

l’àmbit de l’Estat dicti el Ministeri d’Economia i Hisenda.

A l’àmbit de les Comunitats la competència per dictar-les és de la conselleria que se’n

ocupa d’hisenda. I en l’àmbit local, és l’Alcalde o President. Les disposicions
interpretatives dictades per l’Administració, dóna lloc al que s’anomena doctrina
administrativa oficial. Aquesta interpretació és vinculant pels òrgans de la pròpia
administració, però no vincula als administrats.

El que més ens interessa és que la manca de criteris singulars per a la interpretació de
les normes tributàries, té una excepció actualment recollida a l’article 14 de la LGT. És
una excepció que deriva directament del principi de legalitat tributària. Aquesta
excepció s’anomena interdicció de l’analogia en el fet imposable i en els beneficis
fiscals. El fet imposable determina els supòsits de la vida real perquè es paga el tribut.

Els beneficis fiscals suposa que, malgrat realitzar-se el fet imposable, o bé no es paga o
es paga menys del que s’hauria ordinàriament de pagar.

5. La integració. L’analogia

La interpretació és cercar el significat adequat d’una norma existent. I aquesta tasca es

fa seguint els criteris d’interpretació previstos en el Codi Civil tenint en compte la
interdicció de l’analogia en el fet imposable i els beneficis fiscals. Qüestió diferent és
quan no trobem la norma aplicable.

Hi ha un principi general del Dret que s’anomena non linon liquet. Quan no hi ha
normes explícit que reguli un tema, es diu que hi ha un “llacuna” en dret. Hi ha dues
vies per cobrir la llacuna legal.

- Integració

Els principis generals del Dret, no només serveixen per interpretar normes existents (és
la interpretació principalista), sinó que també serveixen per integrar l’ordenament
jurídica (és a dir, per cobrir les llacunes del Dret creant una norma que no ha estat
editada).

L’altra forma d’integració és l’analogia. L’analogia és la tècnica d’integració jurídica en

virtut de la qual es cobreix una llacuna per a un supòsit concret aplicant la norma
existent per a un altre supòsit que hi observa alguna similitud.

TEMA 4: EL PODER FINANCER

1. El poder financer. Consideracions generals

El poder financer és una manifestació del poder sobirà. Segons la teoría del Bodino.
Com a tal, el poder financer com a manifestació del poder sobirà és il·limitat. Per tant,
des d’un punt de vista jurídica, només té els límits que s’auto imposa. Ara bé, des d’un
punt de vista fàctica, cal recordar que res és il·limitat i, per tant, el poder financer té
límits fàctics.

2. Extensió del Dret Financer. Els seus límits. Especial referència als Tractats
Internacionals

Tractats internacionals és una expressió sinonímica de Convenis Internacionals. En el

dret financer els tractats internacionals més rellevants són els Convenis de doble
imposició. El seu nom més extens o complert és convenis internacionals per evitar la
doble imposició i prevenir el frau fiscal. La doble imposició sol venir dels diferents
criteris de subjecció emprats per la normativa dels Estats. Així, normalment els Estats
empren dos criteris:

Pels residents en un estat, el criteri de subjecció és el de la residència, el que implica

que estan gravats per la renda mundial. Pels no residents en un estat, el criteri de
subjecció es el de la font, el que implica que estan gravats només per les rendes que
obtenen en l’estat on no resideixen però que si obtenen rendes.

Aquests convenis, a més, d’evitar la doble imposició, el que pretén evitar també és el
frau fiscal.

Art 96 CE: reconeix el caràcter supra legal dels Tractats o Convenis Internacionals.

3. Poder financer i autonomia. Diversos sistemes de finançament autonòmic

Estat centralista, estat federal i estat confederal

Els estats federals poden tendir cap a un d’aquests dos sistemes: el sistema d’unió i el
sistema de separació

4. El poder financer: Ordenament espanyol. Idees generals

En el segle XX, el poder financer espanyol ha estat centralitzat, per tant era un estat
centralista, llevat del breu temps que va durar la II República (1931-1939) i del cas
singular del país Vasc i Navarra. Va ser però, amb la CE de 1978 quan es va establir un
estat federal.
La CE no només atorga poder financer a l’Estat, sinó que també l’atorga a les
Comunitats autònomes (que són les regions italianes) i els ens locals (Diputacions
provisionals i municipals).

La CE estableix per tant un sistema federal. Del que es tracta és de mirar si tendeix cap
al sistema d’unió o de separació. La CE no estableix cap tendència, la CE deixa la
decisió a la legislació que la desenvolupa en aquesta matèria.

Centrant-nos en primer lloc en les autonomies. Hi ha dos tipus de normes que

desenvolupen l’autonomia financera.

En primer lloc són els Estatus d’autonomia. A l’art 148 CE s’enumeren les
competències que poden assumir les CCAA. I en segon lloc tenim la llei al·ludida a l’art
157.3 CE. És una llei orgànica que l’Estat la podrà dictar o no. És la LOFCA.

Pel que fa als ens locals, la CE es limita a dir que la llei els hi ha de reconèixer
autonomia financera. El TC ha entès aquesta previsió en el sentir de que la llei els ha de
dotar de recursos suficients i que una part d’aquests recursos han de poder ser modulats
(en el seu import) pel propi ens local.

5. Estat

Art 149 CE: estableix les competències exclusives de l’Estat.

Art 149.1.14 CE: Hisenda general i deute de l’Estat.

Art 149.1.13 i 18 CE: Atribueixen a l’Estat les bases de la planificació general i del
règim jurídic de les Administracions públiques.

L’Estatut d’Autonomia és una llei paccionada entre l’Estat i la CCAA. Requereix en

primer lloc que sigui aprovada pel Parlament autonòmic. En segon lloc, que sigui
aprovada pel Parlament estatal com una llei orgànica. I en tercer lloc que sigui refrendat
per la publicació de la CCAA.

En canvi la LOFCA (la llei de l’art 157.3 CE) és una llei unilateral de l’Estat. Es una llei
orgànica aprovada pel parlament estatal. La CE estableix que l’Estat té el poder
originari tributària. Aquest precepte de la CE s’ha d’interpretar en el sentit que el poder
tributari de l’Estat només està limitat per la CE. Mentre que el poder tributari de les
CCAA està limitat per la CE i a més per les lleis estatals. I el poder financer dels ens
locals està limitat per la CE, les lleis de l’Estat i en el seu cas per les lleis autonòmiques.
El que s’ha dit per la doctrina és que el poder tributari originari de les CCAA és de
segon grau, mentre que el dels ens locals és de tercer grau.

6. Les CCAA

Hi ha dues categories de CCAA. Una és la de règim comú i l’altre és la de règim foral.

7. Ens locals

Després de la CE els ens locals es van continuar regint per la LRL de 1955, de la qual
derivava al mateix temps de l’Estatut Municipal (anomenat de Calvo Sotelo) de 1924.

A l’entrada de la CE es van aprovar algunes normes per tal d’adaptar aquesta normativa
pre constitucional a la CE.

La primera llei pre constitucional que regula els ens locals és la Llei 7/1985 de 2 d’abril,
reguladora de les Bases del règim local.

En el títol VII de la LBRL és recullen les disposicions rectores del règim financer. En
realitat són uns 11 articles que l’únic que fan es recollir l’esquema bàsic que ja estava en
vigor. Es a dir, la LRL de 1955 amb les adaptacions a la CE.

RF legislatiu pel que s’aprova el text refós de les disposicions legals vigents en matèria
de règim local. Es el RD legislatiu 781/1986 de 18 d’abril. Aquest es dicta per la
delegació legislativa contemplada a la LBRL de 1985. El TR indicat l’únic que fa és
recollir la LRL de 1955 en matèria d’hisendes locals i adaptar-la a la CE.

La primera llei d’hisendes locals dictada en el marc constitucional va ser la Llei 39/1988
de 28 de desembre, reguladora de les Hisendes Locals. Aquesta llei ha estat modificada
per altres lleis posteriors i actualment n’ha estat refosa estant en vigor el text refós de la
LRHL de 1988, aprovat pel RD legislatiu 2/2004, de 5 de març.

La Ce estableix el principi d’autonomia local (municipis i províncies). A l’art 140 CE

pel que fa als municipis i a l’art 141 pel que fa a les províncies. A l’art 142 estableix el
principi de suficiència financera dels ens locals.

La CE només estableix la obligatorietat de l’existència dels municipis i províncies com

a ens locals. Els altres ens locals són de creació optativa pel legislador. Hi ha una
remissió de la CE al que digui el legislador que reguli les hisendes locals.
ECom ha reconegut el TC, el disseny de les hisendes locals correspon discrecionalment
al legislador. L’únic límit que aquest té es que ha de respectar la seva autonomia
financera i per tant els ha de dotar, per una banda, d’ingressos adequats per satisfer les
seves funcions i competències; i per garantir que tindran una llibertat de despesa per fer
la seva política fiscal pròpia.

La LRHL de 1988 recull perfectament aquest principi, partint del que ja es feia a la
legislació precedent de la LRL de 1955.

Hem dit que ha de ser la llei qui disseny el règim financer local. El problema és qui ha
de dictar aquesta llei.

A la doctrina hi havia dues postures. Una, l’autonomista defensada entra d’altres pel Dr
Ferreiro Lapatza, que defensava que a l’Estat només li pertocava dictar les lleis
autonòmiques desenvoluparien les bases estatals.

Per tant, n’hi hauria una llei bàsica estatal d’hisendes locals, i cada CCAA tindria la
seva pròpia llei reguladora de les noves hisendes locals.

Per contra, hi havia una altra sector doctrinal, entre els que si troba José Ignacio Rubio
de Urquía que defensaven que a l’Estat és l’únic que li pertoca dictar la llei d’hisendes
locals. De tal manera que les CCAA no poden regular aquesta matèria a no ser que el
legislador estatal li permeti.

La LRJHL de 1988 va seguir aquest segon criteri centralista. Aquesta postura centralista
o centrífuga de la LRHL de 1998 va ser recorreguda davant el TC, i aquest va
considerar que s’ajustava a la CE.

A la STC de 2010 sobre l’EAC de 2006, el TC va encara més enllà i diu que l’Estat no
només pot dictar la llei d’hisendes locals en la seva integritat, sinó que ho ha de fer
perquè és una competència exclusiva i excluient de l’Estat.

Per tant, arrel d’aquesta STC no queda cap dubte que, fins que el TC canvi de criteri,
l’Estat és l’únic competent per regular les hisendes locals i les CCAA tan sols podran
regular els aspectes de les hisendes locals que els hi permeti al legislador estatal.

8. Els ens menors institucionals

Els ens menors institucionals son aquells ens públics que no tenen base territorial
determinada, sinó que es determinen per la seva funció concreta i específica.
Actualment els més rellevants són: col·legis professionals, comunitats de regants,
cambres de comerç, industria i navegació.
Art 4 LGT en el seu apartat 3 ens diu que aquestes entitats no podran crear atributs, però
si que podran exigir-los quan una llei ho determini.

El legislador contempla les quotes a satisfer pels afiliats a un col·legi professional. Les
comunitats de regulats també contemplen en la Llei d’aigües les tarifes a satisfer pels
usuaris de l’aigua que caiguin dintre de l’àmbit d’aplicació de cada comunitat.

Finalment estava contemplada una quota per les cambres de comerç, industria i
navegació, però aquesta s’ha eliminat. En tot cas, com que es tracta d’entitats públiques
estan sotmeses a les normes financeres de control de despesa

9. L’administració financera espanyola

El primer ens territorial és l’Estat. L’adm financera de l’Estat està centrada en l’AEAT,
és un organisme autònom de l’Estat que depèn del Ministeri d’Hisenda. Recordar també
que hi ha una intervenció general de l’Estat, que fiscalitza els comptes estatals.

Hi ha tribunals eco-adm que se’n ocupen de resoldre les reclamacions eco-adm contra
tributs de l’Estat. L’adm financera de les CCAA replica l’adm financera estatal amb
algunes adaptacions. L’adm financera dels ens locals.

Ens locals- Administració

A nivell polític depèn de l’Alcalde, el qual sol delegar l’Administració financera en un

regidor, que sol tenir el nom de Regidor d’Hisenda.

L’Adm financera local se sol estructurar de forma indiferenciada, és a dir, que no se sol
crear un organisme autònom a diferència del que succeeix a l’Adm de l’Estat i de les
CCAA.

A diferència també de les adm financeres estatals autonòmiques, les adm financeres
locals, no tenen un òrgan economico adm de resolució dels recursos que presenten els
interessats.

Com excepcions (és a dir que sí que hi ha òrgan econòmic adm), tenim:

- Els règims de municipis de gran població. Previst a la LBRL amb caràcter opcional
per als municipis de més de 100000 hab o capitals de província
- Els règims especials de Carta. És a dir, els règims especial de Barcelona i Madrid

Aquestes ciutats de Madrid y Bcn tenen una llei especial que les regula.
IMPORTANT: I pel que fa a la intervenció, resulta que com a peculiaritat dels ens
locals, tant la Intervenció, com la Tresoreria (Depositaria) i la Secretaria son funcionaris
dels Cos Funciones d’Adm Local amb habilitació Nacional (Estatal).

TEMA 5: L’OBJECTE DE L’ACTIVITAT FINANCERA

1. L’objecte de l’activitat financera. Aspectes extrajurídics. L’aspecte jurídic

L’objecte de l’activitat financera és l’obtenció d’ingressos i la seva gestió i derogació

(despesa)

Aspectes extrajurídics: L’activitat financera pot ser analitzada des d’una vessant
econòmica, política, sociològica...

L’aspecte jurídic, que es centra en la interpretació de la norma. Mira que s’ajusti als
principis constitucionals i que estigui ben redactada.

2. Les despeses públiques. Concepte i classes. El Dret de la despesa pública

Una de les rames dels Dret Financer és el Dret pressupostàri, de la comptabilitat i de la

despesa pública.

Aquest nom tan llarg se sol abreujar per anomenar-se tan sols Dret pressupostaria o Dret
de la despesa pública.

Es refereix a les normes que regulen l’aprovació de les despeses i el seu control.

Regla de l’ADOP

Son les fases de la despesa pública

Classes de despesa: distinció entre despeses corrents i despeses de capital. Les despeses
corrents són les de manteniment, les despeses de capital corresponen amb inversions.

Les corrents tenen una relació amb les despeses ordinàries, mentre que les de capital
tenen una relació amb les despeses extraordinàries. Aquesta s’anomena classificació
econòmica.
Diferència entre despeses ordinàries i despeses de capital. És una evolució de la
classificació econòmica més Antigua que diferenciava entre despeses ordinàries i
extraordinàries.

Junt a la classificació econòmica hi ha la classificació jurídica que s’anomena

classificació orgànica.

Contempla les unitats a qui està atribuïda la despesa. Recordar que en tercer lloc hi ha
l’anomenat pressupost per programes, el qual classifica les despeses segons una
programació específica que s’elabora prèviament.

3. Ingressos públics. Concepte i classes

Concepte d’ingrés públic: De la mateixa manera que la despesa pública és la sortida de

diners públics, l’ingrés públic és l’entrada de diners públics.

Dit de forma més elaborada i menys sintètica, es pot definir els ingressos públics com
les sumes dels diners que obtenen els ens públics.

És molt important que les despeses i els ingressos públics son els diners (sumes
pecuniàries). Cas contrari no formarien part del dret financer.

Classes: una classificació clàssica de les despeses entre despeses ordinàries i

extraordinàries.

Les classificacions més evolucionades diferencien els ingressos segons la seva

naturalesa jurídica.

Una classificació que cal destacar que afecta tant als ingressos com a les despeses es la
que els classifica entre pressupostaris i extra pressupostaris

Hi ha el principi d’universalitat pressupostària, segons el quals en el pressu

PEDIR

Una classificació molt important, en realitat la més important a nivell jurídic, és la que
divideix els ingressos segons siguin de dret públic o de dret privat. Els ingressos,
atenent al seu preceptor, poden ser:

- Privats: Si el preceptor és un subjecte privat, un particular

 - Públics: Si el preceptor és un subjecte públic, un ens públic

Els ingressos públics poden ser de dos tipus segons el seu règim jurídic:

- Ingressos públics de dret privat: Es regeixen pel Dret Financer, però aquest es remet
al dret privat (codi civil i mercantil). La seva característica és la igualtat entre les
parts: entre el subjecte públic creditor i el subjecte passiu
- Ingressos públic de dret públic: Es regeixen pel Dret Financer i aquest segueix
l’esquema del Dret Adm on la seva característica principal és que hi ha una
desigualtat entre les parts, concretament que el subjecte públic creditor gaudeix
d’unes prerrogatives exhorbitants o de supremacia

És el legislador el que decideix quan un ingrés és de dret públic o de dret privat. Gairebé
en tots els tributs i les multes són els ingressos de dret públic més rellevants.

Les prerrogatives més rellevants de les que es dota els ingressos de dret públic és la via
de constrenyiment i la prelació de crèdits.

El privilegi de la via de constrenyiment consisteix en que l’Adm (subjecte públic

creditor) pot embargar directament al deutor en cas d’impagament, sense necessitat
d’anar al jutge.

Deriva del principi d’autotutela administrativa.

La prelació de crèdits és un privilegi de l’Adm consistent en què a l’hora d’un procés

concursal l’adm es col·loca per davant de la resta de creditors ordinarios. Ex: un deutor
té un patrimoni de 1000 um. Hi ha 3 creditors, cada un per 500 um. Algú s’ha de quedar
sense cobrament o part del seu deute, per que el patrimoni del creditor es deficitari en
500 um.

TEMA 6: INGRESSOS DE DRET PÚBLIC

1. Ingressos públic: concepte i classificació (ordinaris i extraordinaris)

Ingrés ordinari: Que un cop establert, permaneeix il·limitadament en el temps

Ingrés extraordinari: Cada cop que es vol percebre s’ha de tornar a establir
 2. Ingressos ordinaris

- Els tributs

Concepte positiu de tribut: Art 2.1 LGT. Ingrés públic (obtingut per un ens públic).
Coactiu (deriva de la mera realització del fet imposable. Obligació ex lege) Finalitat:
serveix a la contribució de les despeses públiques.

Classes de tributs: Art 2.2 LGT

Les tres úniques categories tributàries són els impostos, les taxes i les contribucions
especials.

Els economistes del sXIX van advertir que hi havia una sèrie de serveis públics que
beneficiaven a la col·lectivitat en general i sense distincions. Per exemple el servei de
defensa (exèrcit), el servei de policia, les funcions dels polítics.

Per a sufragar aquestes despeses es van crear els impostos, els quals són uns tributs que
en sentit econòmic es paguen pel subjecte passiu sense rebre cap tipus de
contraprestació.

Des d’un punt de vista jurídic, els impostos són els tributs que en la realització del seu
fet imposable no intervé l’Adm.

Junt als impostos tenim una segona categoria que són les contribucions especials.

Seguint amb els economistes del sXIX se’n van adonar que quan l’Adm realitzava una
obra en principi beneficiava a tota la col·lectivitat en general (era un servei públic
indivisible)

Per tant, s’havia de finançar amb els ingressos generals derivats dels impostos. Ara bé,
van advertir que en ocasiones les obres públiques beneficiaven no només a tota la
col·lectivitat sinó també de forma especial a determinats subjectes.

Si a aquests subjectes se’ls fa pagar un tribut per a l’obtenció d’un benefici especial
derivat d’una obra pública, aquest tribut s’anomena contribució especial.

I ha una tercera categoria de tributs que és la taxa. Els economistes del sXIX la van
relacionar amb els serveis divisibles, és a dir, aquells on se sap quins subjectes resulten
beneficiats o afectats.
Si per aquests serveis públics divisibles l’adm fa pagar un tribut, aquest tribut és una
taxa. Es parla de dos tipus de taxa: la taxa per serveis i activitats públiques i la taxa per
ocupació del domini públic.

En realitat només hi ha una taxa per serveis i activitats públiques, la taxa per ocupació
del domini públic implica que hi ha una activitat de l’Adm d’autorització o llicència per
ocupar el domini públic.

La taxa es quantifica en base al principi d’equivalència o del cost del servei. Es paga pel
cost que una persona origina a l’Adm. El que passa és que quan estem davant de taxes
per ocupació del domini públic el cost del servei és escàs i el benefici que obté el
particular per la utilització del domini públic es important. D’aqui que en aquesta
modalitat de taxa es quantifica en base al principi de la utilitat.

Un problema dogmàtic que té la taxa és la seva diferenciació amb el preu. La taxa és un

tribut, mentre que el preu és un ingrés patrimonial. Tant la taxa com el preu recauen
sobre serveis públics, per tant, quan estem pagant per un servei públic pot ser una taxa o
un preu.

Quan es tracti d’un servei públic que compleixi alguna d’aquestes característiques el TC
ha dit que o es taxa o està subjecte al mateix principi de reserva de les taxes: Serveis
públics indispensables per la vida de les persones o prestats en règim de monopoli o que
siguin de sol·licitud o recepció obligatòria pel subjecte passiu.

TEMA 8: DEUTE PÚBLIC

1. Concepte

L’obtenció per part d’un ens públic d’una sèrie de diners obligant-se a retornar-los. Per
tant, el concepte de deute gira en torn al concepte civil de préstec

2. Naturalesa

La naturalesa del deute públic és la pròpia del préstec civil de diners.

Recordar que el deute públic és un ingrés públic de naturalesa extraordinària, perquè

cada que es vol obtenir aquest tipus d’ingrés es precisa una norma singular.
 3. Classes

 Segons la voluntarietat
- Deute públic obligatori: Es aquella que l’ens públic imposa al creditor. És a dir,
obliga a determinats subjectes a que li facin un préstec
- Deute públic voluntari: Es aquell que l’ens públic demana a determinats i
aquests consensuen atorgar-li el préstec sol·licitat. Aquest segon, el deute públic
voluntari, és el que se sol emprar

El deute públic és obligatori, s’ha de diferenciar del tribut i a més a més de la

nacionalització.

La diferència amb el tribut és que aquest implica que l’ingrés sigui definitiu, mentre que
el deute comporta que l’ingrés s’hagi de retornar per l’Estat.

L’expropiació entrava en que l’Estat obté uns béns dels particulars de forma imperativa,
a canvi d’una indemnització. L’expropiació per tant no deixa de ser una compravenda
forçosa.

L’expropiació per tant té un paral·lelisme amb el deute públic obligatori. Ambdós

impliquen que l’Estat obté ingressos sense comptar amb el consentiment del particular.

La diferència és que amb l’expropiació hi ha una contrapartida, que s’anomena

indemnització. Mentre que amb el deute públic obligatori, la contrapartida es limita a la
devolució dels ingressos obtinguts a títol de deute públic.

Cal recordar la diferenciació entre expropiació i nacionalització.

L’expropiació és l’obtenció de béns subjecte a indemnització mentre que la

nacionalització és l’obtenció sense indemnització. Estem parlant de béns definitius (és a
dir, no és un deute públic, no és un préstec)

 Segons la categoria del títol

- Emissió pública: Amb ella l’Estat llança una oferta generalitzada a tots aquells
que li vulguin prestar diners. Aquesta oferta s’articula amb unes clàusules
contractuals que ofereixi l’Estat al públic. És un contracte d’adhesió. En l’Estat
espanyol, aquest deute rep el nom de Bons de l’Estat ( si és a llarg termini) o de
lletres del Tresor ( si és a curt termini)
 - Contractació singular: En ella l’Estat cerca a un subjecte per a que li deixi diners
i acorden les conclusions del contracte (és un contracte bilateral)

 En atenció al temps
- A curt termini: Menys d’1 any. Són les operacions de tresoreria. En l’Estat
espanyol s’anomenen lletres del Tresorer
- Tradicionalment també s’ha diferenciat entre el deute a mixta i a llarg termini. El
deute a mitjà termini, és aquell que es dóna entre 1 i 5 anys. I el deute a llarg
termini es dóna quan és superior a 5 anys. En l’Estat espanyol aquest deute
s’anomena bons de l’Estat. Per tant, la diferència en el règim jurídic es dona
entre, per un cantó, el deute públic a curt termini (menys d’1 any) i el deute
públic a mitjà o a llarg (igual o superior a 1 any).

 En atenció a la remuneració
- El deute públic pot ser onerós. Si és a canvi de remuneració (ordinàriament seran
els interessos concertats en un percentatge del principal)
- El deute públic pot ser gratuït. Si no hi ha cap tipus de contraprestació, de tal
manera que un cop finalitzat el termini del préstec, l’Estat es limita a retornar el
principal
- Aquestes són les dues categories clàssiques, però resulta que actualment se n’hi
ha d’afegir una tercera, que es podria anomenar deute públic remunerat, és a dir,
que l’Estat deutor cobra una sèrie de diners d’aquells que li fan el préstec.

 Segons el subjecte deutor

El deute públic por ser de l’Estat, de les CCAA, dels ens locals i dels ens institucionals.
La normativa essencial deriva de la pròpia CE.

La CE estableix que els ens públic es poden endeutar de conformitat amb el que
estableix la llei. És el que s’ha anomenat principi de legalitat del deute públic.

Això ho estableix l’article 135 CE. Ara bé, a l’any 2011 es va modificar aquest article
als efectes d’establir la preferència absoluta en el pagament del deute públic. També va
establir que una llei orgànica se’n ocupi del deute públic.

Aquesta normativa orgànica (dictada per llei orgànica de l’Estat) va suposar una
recentralització de competències financeres que abans estaven en mans de les CCAA.

Actualment aquesta normativa orgànica està a la Llei orgànica 2/2012 de 27 d’abril,

d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat. A nivell estatal també destaca la Llei
General Pressupostària (Llei 47/2003, de 26 de novembre).