Sempre he pensat que la decisió de l'àvia va ser valenta.

Es podria dir que l'avi era un misantrop, jo

el recordo sempre assegut amb la mateixa posició al sofà i endinsat en lectures complicades. Si per
ell hagués estat, no s'hauria mogut mai de casa. Les seves amistats eren escasses. La gent no
l'entusiasmava i la possibilitat d'un viatge llarg encara menys. Però l'àvia tenia aquella idea. La tenia
des de feia anys amagada qui sap on i mai no l'expressava en veu alta, potser perquè no volia
discussions o potser perquè temia els silencis sovint incòmodes de després. Però a vegades es fa
difícil lluitar contra els propis desitjos. La veritat és que tot aquell assumpte durant molts anys no es
va tractar a la nostra família. Malgrat tot, tant el meu pare com els meus oncles sabien que hi havia
hagut un vespre que l'àvia havia exposat, sense cap temor ni amenaça, la seva proposta d'anar-se'n
plegats a les illes del nord durant dos mesos. L'àvia havia dit: “Vull veure aquells paisatges amb els
meus ulls” i la resposta de l'avi havia estat: “Amb mi no hi comptis”. I després d'una setmana de
tristesa i indecisió, ella ho havia fet. S'havia col·locat al llindar de la porta amb una maleta a la mà i,
mentre tots sopaven, els havia dit que se n'anava per un temps.

Text: Mònica Batet