COMENTARI DE TEXT HISTÒRIC

Una vegada i una altra vull dir-vos una cosa: vosaltres, que romaneu en la pàtria, no oblideu quant
horrible és la guerra. No deixeu, de resar. Actueu amb serietat. Abandoneu tota superficialitat. Tireu de
teatres i concerts a què riuen i bromegen mentre els seus defensors pateixen i es dessagnen i moren. De nou
he viscut durant tres dies (de l'1 al 4 de gener) la més sagnant i horrible batalla de la història, a dos-cents
metres de l'enemic, en una trinxera provisional excavada molt de pressa. Durant tres dies i tres nits han caigut
granades i més granades: esclats, xiulits, sons guturals, crits i gemecs Maleïts aquells que ens van conduir a
esta guerra!
Carta d'un estudiant alemany des del front. Gener de 1915

El text que ens disposem a analitzar és de caràcter històric. Es tracta del testimoni d'un
soldat alemany que es dirigeix per carta als seus compatriotes («vosaltres que romaneu en la
pàtria») des d'algun lloc del front durant la Primera Guerra Mundial.

En la dita carta, el combatent alemany prevé a aquells que es troben en la rereguarda

dels horrors de la guerra («no oblideu com d’horrible és la guerra»), denúncia la situació que
es viu en les trinxeres, on diàriament els soldats són víctimes de l'artilleria enemiga («esclats,
xiulits, sons guturals, crits i gemecs») i, sobretot, ataca els polítics i caps militars als què
considera responsables de la contesa («els que riuen i bromegen mentre els seus defensors
pateixen i es dessagnen i moren»).

La Primera Guerra Mundial o Gran Guerra –Com es va conéixer al seu dia— Es va

desenvolupar entre 1914 i 1918 i va ser un conflicte sense precedents pel que fa a la quantitat
de països bel·ligerants, als mitjans materials i humans mobilitzats, a la destrucció causada i a
la quantitat de víctimes que va generar (milions de morts, invàlids i mutilats).

El detonant de la guerra va ser l'atemptat que va acabar a Sarajevo amb la vida del
príncep austrohongarès Francisco Fernando del que va ser acusat el govern serbi, però les
causes profundes cal buscar-les en els anys precedents, que la rivalitat entre la potències
europees a propòsit d'antigues guerres (els francesos van perdre Alsàcia i Lorena en 1871
després de la seua derrota contra Prússia), de la seua lluita per les colònies a Àfrica (Alemanya
se sentia marginada del repartiment d'Àfrica) o dels Balcans (Rússia recolzava el projecte
serbi d'una pàtria per als eslaus del sud, però l'Imperi Austrohongarès era un obstacle), havia
donat lloc a dos bans enfrontats: la Triple Aliança -formada per Alemanya, Àustria-Hongria i
Itàlia- i la Triple Entesa –França, Gran Bretanya i Rússia. L'atemptat de Sarajevo no va fer
sinó encendre la metxa d'un conflicte que es veia vindre des de feia anys, els anys de
l’anomenada «Pau armada».

En el cas del text, aquest ens serveix per a comprendre un dels aspectes que va
caracteritzar a la Gran Guerra: l'anomenada guerra de trinxeres, especialment cruenta
en el front occidental. Aquest tipus de guerra no era el que esperaven els caps militars
que confiaven en un desenllaç ràpid.

Així, Alemanya, ben comunicada amb els seus aliats austríacs, però amb la
dificultat d'haver de fer front a enemics dispersos a est (Rússia) i a oest (França i els
seus aliats britànics), va planejar un atac rellamp sobre França (Pla Schlieffen) amb
l'objectiu de derrotar-la en poques setmanes i poder ocupar-se exclusivament de la
derrota de Rússia. Els alemanys van aprofitar el factor sorpresa al penetrar a França per la
frontera belga, per on no se'ls esperava, i van avançar fins que van ser frenades per un
reorganitzat exèrcit francés a uns 40 km de París en la Batalla del Marne.

D'esta manera, el front va quedar immobilitzat des del mar del Nord fins a la frontera
suïssa i, a pesar de l'escàs espai que separava als soldats d'ambdós bans (la coneguda com
«terra de ningú») i de les ambicioses ofensives dels uns i els altres amb batalles com la de
Verdun o la del Somme, les posicions defensives, simples trinxeres cavades en la terra on les
condicions higièniques i sanitàries eren precàries i on els soldats, que morien per milions,
víctimes d'un nou tipus d'armament molt més mortífer i destructiu (metralladores, granades,
canons de llarg abast, armes químiques...), eren substituïts per nous reemplaçaments.

En aquest context, pot entendre's el malestar de l'autor de la carta cap als seus
superiors. Per a començar, perquè la gran majoria de soldats no van acudir a eixa
guerra voluntàriament, sinó reclutats a la força d'entre la població civil en edat militar.
I per a continuar, perquè a pesar de la propaganda entusiasta que els governs van fer
intentant convéncer els seus ciutadans de les seues possibilitats de victòria, la moral en el si
de la tropa s'anava afonant ja que no semblava que els milions de morts hagueren servit per a
res.

Amb el temps, motins, desercions i protestes se van anar generalitzant en ambdós bans
i gran part de la població va començar pensar que aquella era una guerra en què els
poderosos utilitzaven la població civil per a defendre els seus interessos, fonamentalment
econòmics. De fet, la capitulació d'Alemanya i el fi de la guerra en 1918 van vindre precedits
per una revolució que, inspirada en la que va tindre lloc un any abans a Rússia, va obligar a
abdicar al kàiser Guillem II i va forçar el nou govern republicà a firmar l'armistici el dia 11 de
novembre.

En definitiva, el testimoni d'aquest soldat anònim és una petita mostra de l'horror d'una
guerra que, lluny de solucionar res, va deixar un balanç de huit milions de morts, diversos
milions d'invàlids i mutilats, un continent destruït i la llavor d'una guerra, encara que coste
creure-ho, molt més mortífera i destructiva: la Segona Guerra Mundial.