L’ALTRA MIRADA

10 HISTÒRIES
DE SUPERACIÓ
ESPORTIVA

EL FUTBOL, EXPLICAT
A LA RÀDIO PER UN
NEN CEC D’ONZE ANYS
Pere Ribes, tot i ser invident
de naixement, analitza els
partits a Ràdio Olot
MARTÍ MOLINA
01
La història va començar fa tres anys. Aleshores
el Pere en tenia només vuit, però ja li agradava
el futbol i tenia passió per la ràdio. Acostumava
a escoltar els partits des de casa, sobretot els
de l’Olot, l’equip de la seva ciutat, que aleshores
jugava a Segona B. Un dia va anar al camp per
viure’l en directe. Per a ell era una experiència
totalment nova. Al camp no s’hi va endur la ràdio
i seguia aquell partit basant-se únicament en
els crits dels aficionats o en algun comentari que
li feien els seus acompanyants: la seva mare i un
amic seu. I prou. El Pere és cec de naixement.
Ja feia temps que el Pere jugava a imitar el Da-
vid Planella, el locutor de futbol de Ràdio Olot.
Aquell dia, però, l’arribaria a conèixer en per-
sona. A la mitja part Planella li va fer una petita
entrevista preguntant-li pel partit i, al final dels
90 minuts, li va fer “la pregunta del milió”. Si no
hi veia, com s’ho feia per seguir els partits des
del camp? “Li vaig dir que al camp hi anava sense
ràdio. I llavors em va contestar que, en el pròxim
partit, podia asseure’m al seu costat i escoltar
bé què deia”. Emocionat per la proposta, li va
faltar temps per dir el sí.
Les normes eren clares. “Em va dir que tenia
prohibit parlar pel micròfon. Només podia es-
coltar”. Però un dia, en un partit entre l’Olot i
el València Mestalla… “Em va dir: «Va, tindràs
Isaac Planella
l’oportunitat». I al final em va felicitar, em va qüència de la ceguesa que té de naixement, que
dir que ho havia fet molt bé i que tornés quan l’ha obligat a desenvolupar altres aptituds. Una
volgués”, explica. Mentrestant la seva mare, d’aquestes, la memòria.
l’Antònia, que l’escolta amb atenció, dibuixa un
somriure. Ara gairebé a cada partit a casa és fi- És així com ha après a analitzar els partits. Ha
del a la cita amb Ràdio Olot, una transmissió que memoritzat les habilitats dels futbolistes. Sap
aquest 2017 ha merescut el reconeixement a la on juga cadascú i detecta, a partir dels comen-
integració en els Premis de Ràdio Associació. taris i l’ambient, si l’equip necessita fer un pas
endavant o enrere. Quan hi ha un canvi, imagina
El Pere explica la història, precisament, al bar com condicionarà el partit. Durant la transmis-
de l’estadi municipal d’Olot. La seva mare posa sió dibuixa mentalment un terreny de joc i mou
una funda d’ulleres blanca sobre la taula negra. els jugadors com si fossin peces d’escacs.
I el Pere, arronsant el front i concentrant-se,
la distingeix i l’agafa. I la seva mare torna a Diu que abans havia sigut del Barça. Després
somriure. Fosc o clar. És tot el que pot arribar del Madrid. Però que ara, a banda de l’Olot,
a veure, i amb esforç. Així, als vespres, quan simpatitza amb el Betis, un club del qual es va
se’n va el sol, aprofita el contrast de la llum per enamorar “per l’himne”. Divertit i sincer, el Pere
distreure’s amb una pilota blanca. Encara que es fa escoltar i escolta amb atenció. A falta de
en un d’aquests xuts va confondre la paret amb visió, necessita que se li expliquin les coses amb
la pilota. El resultat, el peu enguixat. “L’hi tinc la màxima claredat possible. Per això li agrada
fins a l’1 de juny!”, diu. Aquell dia podrà tornar la ràdio, aquell mitjà que, des de sempre, ha
a la piscina, a fer natació, i també a participar dibuixat el món només amb les paraules. L’es-
en proves d’atletisme organitzades per l’ONCE. colta a totes hores i canvia de freqüència amb
facilitat. Li és igual si és en català o en castellà.
Dibuixar el món amb la paraula  Ell vol passar-s’ho bé. I si hi ha música o esport
pel mig, encara millor.
Sentint-lo parlar no sembla que tingui 11 anys.
S’expressa amb pulcritud, amb un llenguatge Diu, per acabar, que de gran vol ser periodista
clar i precís. Organitza bé el discurs, sense esportiu. “De ràdio”, evidentment. I fa tota la
entrebancar-se. Segurament és com a conse- pinta que el jove Pere Ribes farà carrera.
02
Anar a buscar aigua, arròs o llenya era la seva
rutina diària al Nepal. Al districte de Bhojpur,
a l’est del país, això es traduïa en hores de tra-
Va sortir un dia a córrer
a Katmandú i va acabar
vessia per cims salvatges, carregant sacs i ga-
lledes en desnivell absolut. La vida de Mira Rai
guanyant una cursa que li va
(1989) anava al ritme de les collites, començava canviar la vida
i s’acabava en l’entorn familiar. A l’horitzó només
NATALIA ARROYO
hi havia muntanyes i una necessitat urgent de
sobreviure. Córrer no era ni tan sols un refugi, ni
tan sols una elecció. Córrer era no morir aturat.
Ara s’hi dedica. “No m’hauria imaginat mai que
seria corredora professional i ara soc aquí. Soc
molt feliç. És una oportunitat per a mi, inten-
taré donar el màxim de mi, estic molt agraïda”,
declara a l’ARA des de Bagà, on correrà avui la
Marató Pirineu, una cursa que defineix com a ARA
“molt bonica”. “L’organització és genial, el recor-
regut és preciós, m’agrada molt”, afirma. Fa dues
edicions, participant a l’Ultra, va quedar segona
davant de Núria Picas al podi, i enguany provarà
sort a la Nit, el quilòmetre vertical nocturn, que
li servirà per seguir recuperant la forma des-
prés d’estar-se mig any aturada per una lesió al
“Rebo molts missatges de nenes del Nepal que
em diuen que volen ser com jo, que també volen
córrer. Que les he fet somiar”, reconeixia en una
ampolla d’aigua a la mà. Res més. Cap gadget
d’última generació. En 9 hores, i sota una pluja
intensíssima que fins i tot esborrava les mar-
DE CÓRRER PER
genoll. A poc a poc, la Mira Rai busca recuperar
l’espai que se li ha reservat al trail.
entrevista a National Geographic. I és aquesta
responsabilitat social la que la fa tirar endavant,
conscient de les portes d’il·lusió que està obrint.
ques d’orientació, va superar els més de 3.400
metres de desnivell i va creuar la línia de meta
amb un somriure immens. Va ser l’única dona
SOBREVIURE,
La seva història va revolucionar el món de les Gairebé sense voler-ho.
curses de muntanya l’any 2015 quan, des de
l’anonimat més absolut, va vèncer a la marató Perquè va ser literalment de manera involun-
que ho va fer.

És, de fet, la seva lluita: no ser l’única dona que

A CÓRRER PER
del Mont Blanc, de 80 km. La seva irrupció va tària com va començar tot. Fa tres anys, quan
cridar l’atenció del director audiovisual Lloyd corria pel Parc Nacional del Shivapuri Nagarjun,
Belcher, que li va dedicar un documental que ha prop de Katmandú, va creuar-se amb un grup
corre al seu país. Per a una nena del Nepal com
ella, que va haver de deixar l’escola quan tenia
12 anys, hi ha poques més opcions de futur que
INSPIRAR
rebut premis i elogis de la comunitat esportiva de corredors que s’entrenaven per a una cur- ajudar la família a sobreviure. Ella, fins i tot, va
especialitzada. Té patrocinador (Salomon la va sa. Van compartir conversa durant uns quants provar d’obrir-se un nou horitzó quan tenia 14
fitxar de seguida que va despuntar) i s’entrena quilòmetres i van quedar per tornar-hi, uns dies anys i va entrar a l’exèrcit maoista d’amagat dels
sota la supervisió de Richard Bull, un britànic més tard. Al mateix punt, a la mateixa hora. Rai pares. Volia “ajudar el seu país”, com admet al
que promociona el trail running al Nepal, i que va pensava que la citaven per tornar a trotar per documental, però va haver d’abandonar poc
engegar la campanya de recollida de donacions les muntanyes i, dies més tard, es va veure a després. Però el seu desig de més formació, d’un
que va subvencionar l’inici de la seva carrera. Un la línia de sortida d’una cursa (la Kathmandu altre futur, la va portar a Katmandú a estudiar.
luxe impensable quan sortia a buscar aigua per West Valley Rim, de 50 quilòmetres). Portava Una sortida al trot casual va generar la resta de
a la seva mare. No ho oblida. una samarreta senzilla i uns pantalons, i una la història.
“Respires, et relaxes, entres al teu món. Hi estàs
immers, el tens controlat i, puf, desapareixes”.
L’esquiador nàutic Iván Morros detalla la seva
simbiosi amb l’aigua, l’element que vesteix la
seva vida, abans de notar l’etzibada brusca de
la barca i el trapezi. “Tot plegat forma part de
mi, des de petit. Vaig néixer amb un banyador
posat. El meu germà gran, el David, competia.
Jo el mirava amb atenció esperant el meu torn.
Realment em feia pesat i amb 36 mesos vaig
acabar al riu. M’hi van llançar i encara no n’he
sortit”, comenta aquest enamorat de la disci-
plina que aquesta temporada, un cop retirat
de manera professional i als seus 42 anys, s’ha
proclamat campió d’Europa i del món (categoria
+35) de la modalitat d’eslàlom.
És l’èxit de la relació de dos siamesos sense
cura. “Et vas fent gran i vas decidint què t’agrada
i què no. L’esquí, un pèl elitista i rotundament
familiar, no és negociable, no puc aparcar-lo.
Ara sóc el seleccionador de l’equip espanyol i el
visc d’una altra manera. He recuperat el gaudir
per gaudir, sense les autoexigències de l’elit”,
explica, i argumenta que la seva carrera, tot i
trepitjar el primer lloc del podi mundial, és cosa
del passat. “Hi ha la lliga dels bons i després les
altres, com la meva. A mi se m’ha covat l’arròs.
N’estic convençudíssim -diu entre rialles-.
Aquest títol no me l’esperava. Sóc nou en això
de no treballar al màxim nivell. Senzillament ho
vaig voler provar. Pensava que, arribats a aquest
punt, l’esport no em podia aportar coses noves,
sorprendre’m”, destaca el també dissenyador
gràfic, un tritó sense escames que va arribar a
fer les proves d’accés al Barça de futbol.
Acostumat a monopolitzar l’esquí nàutic es-
tatal i amb un enorme bagatge internacional,
Morros, proper, llueix modèstia. “Fa fàcil el que
és difícil. Tot i la importància del component
físic, és imprescindible saber distribuir el pes
i aplicar correctament la tècnica. L’Iván ratlla
l’ideal amb gestos fets al mil·límetre, sempre
ben col·locat. I sense posar-se nerviós. Si no,
no hauria arribat tan lluny”, explica Guillermo
Barguñó, internacional des de fa més de vuit
anys, que intenta verbalitzar el resultat de
2 boies a 10,25 metres que va signar Morros
a Seseña (Toledo). “Primer comences amb una
corda de distància X. Si completes el circuit sen-
se caure, s’escurça uns centímetres i hi tornes.
L’embarcació, que circula per un imaginari carril
central marcat per dos punts, passa a uns 11
El tritó sense
escames que viu
sobre l’aigua
03
metres de les boies. Quan finalment arribes a
aquesta xifra, has de dibuixar una trajectòria
cada cop més paral·lela a la superfície per su-
perar l’obstacle. És una qüestió física. Ell n’és
Un cop retirat, Iván Morros ha guanyat els
un expert”, afegeix. El discurs de Morros és campionats d’Europa i del món d’esquí nàutic
diferent. “Els resultats no ho són tot. El meu
pare sempre deia que el millor de l’esport són de la modalitat d’eslàlom per més de 35 anys
les persones, les amistats. Fa ben poc que ho GONZALO ROMERO
he entès”, explica. Guarda amb afecte el consell
de l’Andrés, pioner de la disciplina al país. No
gosa oblidar-lo, ni a ell tampoc. “L’esquí se’l va
endur un dia del 1989, quan jo tenia 14 anys. Va
fer unes voltes al camp d’entrenament després
d’un temps d’inactivitat i, en acabar, va tenir un
atac de cor. Va ser dur”.
“Esquiaré fins que el cos digui prou. Sento que
estic en deute amb l’esport, que m’ha donat
tant. Ara és moment de saldar el meu compte”
No hi ha silencis. El campió parla de l’escena des
de la nostàlgia més bonica, fins i tot defensant
el paper de la disciplina, novament protago-
nista. “Tota la família vam estar un any sense
practicar-la. La vida, però, continua, i no tenia
sentit renegar d’una part de mi. Ho tenia dins,
l’aigua em cridava. Esquiar és llibertat. Estàs tu
a sobre d’un element inusual a gran velocitat.
Et fa madurar. Els moments te’ls empasses sol i
tendeixes a exagerar. La frustració és complica-
da i les alegries, injeccions de moral”. Mentalitat
de sumar i seguir sumant, sense intenció de po-
sar el punt final. “Esquiaré fins que el cos digui
prou. Sento que estic en deute amb l’esport,
que m’ha donat tant. Ara és moment de saldar
el meu compte”. Iván Morros
“Que quedi clar: el bowling és un esport. La gent
no ho entén, pensa que és oci. Nens, aniversaris
La barcelonina Cristina Sanz
i rialles. La cosa no va d’això”. Cristina Sanz (Bar- va descobrir les bitlles a
celona, 1979) sap de què parla. Referent estatal
del bowling, mesura la contundència del seu
la universitat i ara és una
discurs perquè un dia, no fa tant, va entendre referència estatal

04
les bitlles -de manera fugaç- com una distrac-
ció, una via d’escapament. “M’encantaria dir GONZALO ROMERO
que vaig començar perquè el meu pare n’era
un enamorat, o perquè teníem un negoci fami-
liar, però no és així. Va ser tard i de casualitat”,
admet. La història és menys romàntica, però
peculiarment excepcional. “Tenia uns 23 o 24
anys i estava fent empresarials a la Universitat
de Barcelona, a la Diagonal. Quan s’ajuntaven
unes hores mortes i un parell d’assignatures
com matemàtiques i estadística, m’escapava
amb uns companys al bowling de Pedralbes. I
m’hi vaig enganxar”, explica a l’ARA, a les portes
del local de les Corts.

La paraula és constància, no timing. “Ningú et

toca amb una vareta màgica i, de sobte, ets un
crac, tinguis l’edat que tinguis. Bé, hi ha d’ha-
ver talent, però  la clau és el treball, perquè
parlem d’un esport molt tècnic. El teu estil el
defineixes amb moltes hores d’entrenament i
coneixements teòrics”. El procés és precís: “És
una cadena. Si modifiques un petit punt del
teu llançament, la rutina canvia. I sempre hi ha
alguna cosa que es pot canviar, que es pot millo- Cèlia Atset
rar. L’evolució és millora. La cosa no va d’agafar
una bola i llançar-la. Has de comprendre el seu
comportament, els perquès. M’interessa con-
trolar-los”, diu. Tot gira al voltant de la ciència Un crac que neix Amb 38 anys, la seva experiència internacional
és àmplia: va fitxar pel Club Diagonal el 2006, va
“El ‘bowling’ és la meva passió” 

entre campanes
de les boles. “Amb una bola, que la compres llisa,
pots fer milions de combinacions. Segons quin
grau de rugositat tingui la seva superfície, la
forma del nucli i com estigui perforada, serà
més o menys agressiva. Les pistes tenen un
oli especial que fa que llisquin. Quan jugues,
i números
has de veure com reacciona sobre el parquet
i t’hi has d’adaptar”, apunta. Sanz afirma que
sense agilitat i fortalesa mental no hi ha bitlles.
“Si les coses no surten, entres en una espiral
de negativitat. He tingut moments de pànic
escènic, i això també s’entrena. Jo ho vaig fer
amb un psicòleg de la Federació Catalana. Vaig
aprendre a canalitzar els pensaments, a regular
la respiració en els moments d’estrès”, explica.
debutar mesos després amb la selecció catala-
na i va signar el 21è lloc a l’últim Mundial Qubica,
el millor registre de la història del bowling es-
tatal. Segons explica, aquesta condició “no es
tradueix en res”: “Les sabates, les partides i les
boles me les pago jo. Jo pago per entrenar-me
perquè no hi ha unes instal·lacions federatives.
Tot és car i optar a un patrocinador és gairebé
impossible. És una roda: si no hi ha diners, no
jugues, i si no jugues, no et coneixen i, per tant,
no hi ha ingressos. Els sacrificis personals tenen
un límit. Has de renunciar a desplaçaments pel
preu i la disponibilitat laboral”, comenta Sanz,
que alterna les bitlles amb la rutina, “sovint
surrealista”, de mosso d’esquadra.
“La feina és la feina, i el bowling és la meva
gran passió. Jo no soc una esportista professi-
onal. He arribat a treballar 15 dies seguits per
anar a un torneig. És sacrificat, però compensa.
Crec que soc una afortunada”. La barcelonina
viu l’emoció de competir dins d’una bombolla,
aliena a la situació precària que ofega el seu
esport. “Tinc la mateixa il·lusió que el primer
dia, o més. No he arribat al meu nivell més alt i
vull arribar-hi. Encara no he fet una partida per-
fecta, de 12 strikes, i això ho haig de canviar”.
El repte està servit: “L’altre dia vaig veure que
un home ho va aconseguir als 81 anys. Encara
tinc marge”.
 Quan no et pots posar
05
el xiulet als llavis
Impressiona molt veure com una per-
sona que viu del futbol no pot posar-se
ni el xiulet a la boca. És la Sira, la seva
dona, l’ombra inseparable des de fa dos
anys, qui ha d’acostar-li el xiulet als lla-
vis perquè el faci sonar
ALBERT LLIMÓS la banqueta del camp de futbol de Brafa, a la “Estaràs aquí fins que tu vulguis”, li va dir el
Francesc Melcion
Impressiona molt veure com una persona que al migdia l’han ajudat a publicar el llibre Míster:
viu del futbol no pot posar-se ni el xiulet a la ¿por qué yo no?, i també l’acompanyen a les
boca. És la Sira, la seva dona, l’ombra insepa- xerrades que fa per tot Espanya per donar el
rable des de fa dos anys, qui ha d’acostar-li el seu testimoni sobre la lluita contra l’ELA. I fins i
xiulet als llavis perquè el faci sonar. És l’horatot continuen escapant-se de tant en tant per
d’arrencar el partit. Europa per jugar algun torneig, amb el Toni al
capdavant. Van anar a Praga, també a Mallorca
“Que et diguin que tens una malaltia mortal, i ara preparen un viatge a Manchesterper veure
que et poden quedar cinc anys de vida, com ho el City de Guardiola.
assimiles?”, es pregunta el Toni García des de
part alta de Barcelona. A la dècada dels 80 va director de Brafa, l’Ignasi Taló, quan li van di-
jugar a La Masia, va penjar les botes amb 27 agnosticar la malaltia. Portava 20 anys entre-
anys després d’un periple erràtic per diferents nant, i l’ELA no li tancaria les portes. Per això, tot
camps de Catalunya i ara, des de fa dos anys, el i que gairebé no pot moure’s, i que porta “fatal”
rellotge ha iniciat el compte enrere. El 4 d’agost no poder xutar la pilota -tan amiga durant tota
del 2014 li van diagnosticar ELA, esclerosi late- la vida-, continua fent de míster als més grans
ral amiotròfica, la famosa malaltia en la qual van quatre dies per setmana i entrena els nens d’on-
posar el focus els cubells d’aigua glaçada que ze i dotze anys deu hores a la setmana. És el seu
molts famosos es van tirar a sobre fa dos anys, “bàlsam”, l’única medicina i “teràpia” per a una
justament quan li van comunicar la notícia. malaltia encara molt desconeguda, que se li va
presentar a casa als 46 anys en forma de petites
El cotxe el deixa a escassos metres de la ban- molèsties al bessó.
queta. No té dolor físic però perd la musculatura
a marxes forçades, i ja no pot valer-se per si sol, Això sí, seguir lligat als camps de futbol ha tin-
ha d’anar acompanyat d’una crossa, i sempre gut un preu alt per a la Sira, que l’ha assumit
recolzant-se en la seva dona. El futbol el fa amb generositat extrema. El petó que es fan
sentir viu, ella li dóna sentit a la vida. Després mentre el fotògraf Francesc Melcion immor-
de vestir la samarreta del Barça -i de compartir talitza el moment ho diu tot. No serà pas ella
vivències a La Masia amb Pep Guardiola, Tito Vi- qui l’obligarà a acomiadar-se de la pilota. “Fins
lanova, Guillermo Amor i Jordi Roura-, ara dedica que aguanti estaré aquí, amb els meus”, admet
vint hores a la setmana al futbol. A aquell esport amb convicció el Toni, amb la mirada fixada en el
al qual ha dedicat tota la vida, però que ara no- terreny de joc, amb la veu tremolosa pels efec-
més pot contemplar des de la banda. “ Sigo! ” i tes de l’ELA. La Sira l’escolta silenciosa, mentre
“ Portero! ” són les dues úniques paraules que assenteix al seu costat, acariciant-li la mà.
surten mecànicament des de la banqueta. No
hi ha correccions, ni indicacions tàctiques, es “S’ha convertit en el meu assessor esportiu, la
limita a marcar els canvis a la porteria i decidir meva ombra, tot el dia està amb mi, i això que
quan hi ha falta. De monitor ha passat a àrbitre. abans no li agradava el futbol”, admet mentre
Però malgrat que es limita únicament a fer els ella compta els jugadors dels dos equips. “Quan
equips i fer sonar el xiulet, per a ells continua vinc aquí m’oblido de tot”, remata el Toni mentre
sent el míster. “S’han bolcat en ell”, reconeix la els jugadors s’apropen per saludar-lo, a ell i a la
Sira, agraïda. Aquesta colla d’amics que es reu- seva inseparable assessora esportiva. Aquest
neixen dos dies a la setmana per fer un partit cop el partit ha acabat amb golejada.
“Visc el dia a dia, l’espremo. Valoro tot el que
tinc. És una de les meves coses innegocia-
bles. Sempre necessito lluitar per coses que
m’apassionin i fixar nous objectius”. El mantra
de l’Elena Congost (Barcelona, 1987) sembla
recurrent, però no ho és. “No tinc més opció.
La meva rutina canvia constantment i m’hi haig
d’adaptar. O acceptes la realitat, o t’amargues”,
confessa, directa, coherent.
La campiona paralímpica de marató als Jocs de
Rio 2016 no s’amaga de la discapacitat visual
de categoria T12 que pateix de naixement. La
creixes, tens més informació i entens que no
tens més limitacions que les que tu t’imposes.
Si em plantejo un repte el faig, sigui quin sigui
el resultat. Puc aconseguir el que vulgui, però
he de ser conscient que em costarà una mica
més. Això m’obliga a estar desperta, perquè
no sé com estaré d’aquí uns anys”, diu. L’Elena
normalitza una incertesa comunament traumà-
tica amb to suau i conciliador: “Jo tinc afectat
el nervi òptic. Aquí hi ha un munt de filaments
que permeten les connexions necessàries per
gestionar la visió. Jo en tinc molt pocs, i els que
em queden es van trencant. No es pot fer res
L’atleta sintetitza aquesta imposició del present
i les frustracions en un “Gràcies”: “Ningú desit-
ja patir una malaltia, però, quan la tens, sents
aquest agraïment. L’empenta, la superació i la
capacitat de valorar les coses. Soc la persona
que soc gràcies a això. Si el context fos diferent,
tot seria diferent. I a mi m’agrada ser com soc”,
diu. El Roger Esteve, la seva parella, entrenador
i guia, verbalitza l’obvietat: “És molt valenta”.
“Tots tenim dies més fluixos, d’altres en què
estàs més endollat. És normal, som persones. Jo
intento que hi hagi un equilibri. Puc dir-li moltes
coses, però els resultats els ha d’obtenir ella.
sables de la seva estabilitat i del seu èxit. “És
un pilar fonamental. La compenetració és del
100%. La meitat dels meus èxits són seus. Cada
dia és al peu del canó, pugui entrenar-se o no.
La seva implicació és vital. Si jo he pogut com-
plir el meu somni a Rio és gràcies a ell”, matisa
-generosa- la barcelonina.
La fita -demà farà un any- va aconseguir-la
excepcionalment sola, sense el guia. “No es va
aclimatar bé a la temperatura del país i el met-
ge va aconsellar-li que no hi participés. Havíem
preparat la marató junts i volíem compartir la

06
viu amb naturalitat, com sempre. “De petita per aturar-ho, és una cosa progressiva. Però no L’Elena és una professional de cap a peus. Es satisfacció. És una espineta clavada. Tenim
no sabia que tenia un problema. A casa no se’n tinc por. He plorat i he sentit ràbia, però no em motiva sola”, comenta. Tot i que Congost aca- pendent creuar la línia de meta junts. Ja espero
parlava i ningú mai m’ho havia recalcat. No n’era puc quedar estancada, he de seguir endavant”. para els focus, Esteve és un dels grans respon- Tòquio 2020”, assegura.
conscient, pensava que hi veia normal, com
tothom. Potser tenia unes limitacions, però
pensava que eren comunes, com no veure la
pissarra a classe”, explica. L’atletisme, lluny
d’accentuar-les, va dibuixar un terreny familiar
per començar a créixer. “Se’m movien els ulls i
portava ulleres. Els nens s’enreien de mi. Però
arribava el moment de la cursa, i guanyava a
tothom. Era el meu terreny, el meu escut parti-
cular. Pensava: aquí soc la millor i ningú em falta
al respecte”, comenta. Ho era i ho és. La bar-
celonina s’ha consolidat com una de les grans
atletes de la història paralímpica estatal amb
quatre Olimpíades en diferents modalitats -i
dues medalles- des que va debutar en un cam-
pionat juvenil català amb 14 anys. El rendiment
esportiu va accelerar l’aprenentatge personal.

“Soc la persona
“Madures molt ràpid, perquè et trobes en situ-
acions que et fan reaccionar des de petit. Quan

que soc gràcies a

la discapacitat”
Elena Congost és campiona
paralímpica de marató
Marc Rovira
GONZALO ROMERO
“Jo ja he preguntat si podré venir a entrenar-me
algun dia. Els nanos podran estudiar al matí i
entrenar-se cada tarda, i això és molt positiu”,
assegurava el pilot Takahisa Fujinami el dia de
la presentació del Talents Trial Ripoll, l’escola de
trial que, tutelada per l’Ajuntament de la capital
del Ripollès, la Federació Catalana de Motoci-
clisme i el MotoClub Ripoll, va arrencar el setem-
bre passat amb la intenció de convertir-se en La
Masia del trial. Avui arrenca a Camprodon, ben a
prop d’on la Talents Trial Ripoll té la seu, un nou
Campionat del Món de trial. I, de nou, els prin-
cipals aspirants al títol són catalans: Toni Bou i
Adam Raga. L’objectiu, doncs, d’aquesta escola
de trial és formar futurs campions i assegurar
noves fornades de pilots que puguin lluitar pel
títol com ara fan Bou i companyia.  que està tutelat per Montesa-Honda, que va
El projecte és a dos anys vista, però des de la
federació s’afanyen a dir que ja estan “satis-
fets”. “Comencem a veure’n els fruits”, diu Josep
Maria Mañé, president de la Federació Catalana
de Motociclisme (FCM), que remarca que per
recollir victòries en el futur cal “sembrar” en el
present. “Hem de potenciar el motociclisme de
base”, apunta. En total hi ha vuit nens interns
durant tota la setmana al centre, que compar-
teixen el dia a dia amb altres esportistes de la
Federació de Ciclisme. La rutina és cada dia la
mateixa: al matí van a un institut públic de Ripoll
i a la tarda s’entrenen. “Els recullo i fem moto
cada dia excepte els dilluns, que fan físic”, diu
Francesc Moret, el monitor de les classes de tri-
al. Els entrenaments els fan cada tarda, durant
aproximadament tres hores, a l’àrea indoor o
en una àrea que tenen a la muntanya. “La idea
és que continuïn al centre els esportistes que
hagin tret bones notes acadèmiques i que els
resultats hagin acompanyat. No en tindrem cap
que es rasqui la panxa. Sobretot han d’anar bé
els estudis, i el tema esportiu ha d’acompanyar
una mica”, assegura Moret, i Mañé hi insisteix:
“El 75% és la formació acadèmica, és la nostra
prioritat”. Formar futurs campions, sí, però sen-
se deixar de banda els estudis. “Tots volen anar
en moto, i en saben, però la formació acadèmica
és molt important”, afegeix el president de la
FCM. De fet, el Talents Trial Ripoll pot acollir
esportistes que cursin des de primer d’ESO fins
a batxillerat o cicle formatiu, ja que tenen un
acord amb l’Institut Abat Oliba de Ripoll i amb
Buscant el futur
Toni Bou 07
El Talent Trial Ripoll ofereix formació esportiva
la Fundació Eduard Solé, on fan mòduls. i acadèmica a vuit joves pilots de trial
Per arrencar la primera edició d’aquest pro- NURIA GARCÍA
grama la Federació va convidar els pilots que
competien en el Campionat de Catalunya (17
en total), i s’hi van apuntar set. Al gener s’hi
va afegir un vuitè, un noi gallec de 17 anys
demanar si el podien incloure a l’estructura
esportiva d’aquest centre. “És una motivació
extra per als altres per millorar”, diu Mañé. Les
despeses d’aquest noi van a compte de Mon-
tesa-Honda, i la resta de nois, a l’espera que
les negociacions amb la Generalitat arribin a
bon port, paguen per la residència i pel menjar.
“En l’àmbit esportiu, les despeses les cobreix
la Federació, i la resta la secretaria general de
l’Esport”, diu Mañé.
El fet de poder utilitzar un centre de tecnifi-
cació ja existent ha ajudat a tirar endavant el
programa. “Ja fa sis o set anys que hi ha l’escola
de ciclisme de biketrial, i com que ja hi ha una
àrea de trial es va oferir a la federació aquest
projecte. A la vora també tenim una àrea per
practicar trial a la muntanya”, recorda Moret,
que a més de monitor de les classes de trial
també és pilot. Ell, per tant, pot parlar amb
coneixement de les dificultats d’arribar a l’elit
i de triomfar. “Passa com en el futbol, que n’hi
ha molts però n’hi ha pocs que arriben a dalt de
tot. Aquí n’hi ha menys, però encara n’arriben
David Borrat
menys!”, diu Moret.
 L’experiència de fer Primera hora de la tarda. El bosc del Malhivern,
a la Garriga, dorm. El Bangus no hi entén de
febre del running : “Aquí tens la complicitat de
l’animal i en gaudeixes molt més. És una espur-
contesta, però és com el meu millor amic. Tenim
una energia especial. El vincle es fa amb grans

‘running’ a sis cames

El vallesà Ivan Mateo i el seu gos, el
Bangus, són campions del món de
canicròs de la FMBB
GONZALO ROMERO
calma. Aquest pastor belga malinois de 4 anys
borda, esverat, pendent dels moviments del
seu amo. “Sap que anem a córrer”, el justifica
dolçament Ivan Mateo (Granollers, 1989). “Ho
té interioritzat. A casa passa el mateix”, afegeix
a l’ARA. El vallesà l’agafa, se’l lliga a la cintura
amb un arnès especial i comença a donar voltes
entre els arbres. Amb un senyal, tots dos acce-
leren, fent un tastet de canicròs, una disciplina
esportiva que consisteix a córrer subjectat al
gos per la cintura. La potència és impactant,
com el carisma del tàndem, vigent campió del
món de la Federació Internacional dels Pastors
Belgues (FMBB): l’animal, “d’una raça física, dis-
ciplinada, habitual en els cossos de seguretat”,
i un funcionari exfutbolista poc sacrificat. “Era
dels que no disfrutaven corrent, gens. Amb la
pilota sí, però era un calvari baixar a defensar
o fer la pretemporada”, admet. 
na especial. A vegades fa mandra sortir a córrer,
quan és d’hora o fa fred. Però ho acabes fent, per
ell. Si em quedo a casa, després me’n penedeixo”.  i t’ajuda a desconnectar. És terapèutic”, con-
El vallesà ha fet de la seva fascinació per la
competició i els seus quatre gossos un estil de
vida. “Adaptes el teu vehicle, la teva casa canvia.
Tens problemes de logística obvis. Hi ha gent
que opina que estic boig, però soc així i soc feliç.
T’acabes organitzant, puc tenir-ho tot”, afirma
amb un somriure ben transparent. La connexió
amb el seu pastor belga és rodona. “Em coneix
millor que moltes persones. No em parla, no em
moments i d’altres de no tan bons. Quan no es-
tàs bé, sembla que se n’adoni. T’ho demostra
fessa. Mateo viu per a aquestes estones, una
rutina a ritme frenètic que en algun moment
tindrà un final. “Deixar-ho? Queda lluny. Visc al
present, però assumeixo que en algun moment
hauré de ser egoista i afluixar el ritme. Soc jo
qui té aquesta responsabilitat. Si d’aquí un any
el gos no corre o el veig cansat, ho deixarem i
l’estimaré igual. Trobo difícil que arribi a aquest
punt, perquè es tracta de gaudir i, de moment,
gaudim molt”.

Irònicament, va ser fent quilòmetres per la

muntanya quan va descobrir la seva gran pas-
sió. “Em calçava les sabatilles per sortir a córrer
i el Bangus es posava com una moto. Em sabia
greu deixar-lo sol i al final me l’enduia. Va ser
llavors quan uns veïns em van comentar que
practicaven aquesta modalitat i em van deixar
el material per provar-ho. Recordo que l’arnès era
enorme, però em va encantar”, diu. Endinsar-se
en aquest món implicava una professionalització
en la rutina domèstica i d’ensinistrament. Ma-
teo i la preparadora Sílvia Segura van planificar
un treball específic individual i coral, utilitzant
el bikejoring -un vessant del canicròs amb bici-
cleta-. “Quan era petit vam fer una obediència

08
bàsica i l’habitual procés de socialització amb
altres animals. No teníem cap tipus de base per
competir, i la necessitàvem. Vaig començar a
entrenar-me sis dies a la setmana. Has d’estar
preparat, intentar anar a la velocitat del gos. Ell
sempre anirà un punt per davant i voldrà tibar al
màxim. Has de gestionar-lo”, apunta. L’evolució
és complexa i depèn de factors tan volubles com
el clima. “A nosaltres ens perjudica. Hem d’anar
cap als Pirineus per buscar el fred. Amb 18-19
graus pots entrenar-te amb distàncies curtes,
però poca cosa més. Pensa que el recorregut de
les curses s’escurça, amb 16 graus. Amb 20 di-
rectament s’anul·la, perquè els gossos pateixen”, PERE TORDERA
comenta, i destaca les virtuts d’aquest 2.0 de la
09
Hamza Driouich ha utilitzat
l’esport per distanciar-se
d’un passat problemàtic
ÀLEX GOZALBO
El dia en què es va posar la primera pedra del
pavelló del Masnou, la policia no va deixar pas-
sar Hamza Driouich. Tot i haver nascut a Cata-
lunya, el noi tenia problemes per combatre els
estereotips i per trobar el seu lloc en una soci-
etat que el mirava sempre amb desconfiança.
Les diferències culturals i socials l’empenyien
a cridar l’atenció per ser reconegut. “Vaig ser
un noi problemàtic. Em barallava a l’escola i em
van expulsar tres vegades en un trimestre.
L’escola no em motivava i no m’agradava, però
un entrenador de bàsquet [ Xavi Sánchez] em
va fer canviar d’opinió. Em va fer veure que, si
no canviava d’actitud, em deixaria sense jugar”.
L’amenaça va funcionar i el jove va canviar la
seva actitud. “He de reconèixer que al principi
només em portava bé com a excusa per jugar a
bàsquet, no ho sentia, però després vaig reflexi-
onar, vaig obrir la meva ment i vaig interioritzar
que havia de canviar a tot arreu”, assegura. La
metamorfosi va ser tan gran que el jove, que
ara té 20 anys, estudia segon d’econòmiques
a la Universitat de Barcelona. “El bàsquet m’ha
permès sentir-me com la resta. És el lloc on m’he
adonat que tot esforç té la seva recompensa. No
era un jugador de gaire talent, però vaig trobar
el meu premi amb esforç. Hi posava moltes
ganes. A la pista de bàsquet em sentia com un
més, però al carrer les coses eren diferents”,
explica sense rancúnia.
“Vaig ser un noi
problemàtic. Em
barallava a l’escola i
em van expulsar tres
vegades”
HAMZA DRIOUICH
“Quan vaig conèixer el Hamza vaig veure que la
seva química i personalitat eren diferents. Era
molt més madur que els seus companys i sem-
pre col·laborava amb el club. Algunes persones,
però, no el tractaven bé i l’insultaven amb agres-
sivitat. «Moro de merda», li deien. Era un bon
noi, però quan va arribar a la preadolescència
va entendre que no tot seria senzill”, opina Vidal
Sabater, un entrenador de bàsquet que ara està
traslladant la seva història a un documental.
El jove ha posat en marxa el Projecte Hamza.
“La iniciativa consisteix a ajudar una escola de Esborrar
diferències a
bàsquet que es troba en un barri antigament
molt marginal als afores de Casablanca,  Aïn
Sebaa. On ara hi ha la pista de bàsquet, abans
hi havia un focus de droga. Vam començar col·
laborant amb el material, però de seguida ens cop de pilota
de bàsquet
vam adonar que tenien altres necessitats. Hem
començat a organitzar un campus per a l’any
vinent”, diu.
“Era un bon noi, però
quan va arribar a la
preadolescència va
entendre que no tot
seria senzill”
VIDAL SABATER
“És l’experiència més maca de la meva vida. Quan
vaig anar a Casablanca vaig sentir coses que no
havia sentit mai. Per a ells era com un referent.
Els nens em deien mestre i em tractaven com
si sos l’imam d’una mesquita”, assegura el jove,
que gràcies a l’esport ha trobat el seu espai en la
societat. “Els únics moments en què em sentia
malament era quan em mirava al mirall i notava
que el meu color de pell era diferent i quan la
gent em tractava de manera diferent. Quan
soc aquí soc el marroquí, i quan soc al Marroc,
el català. Gràcies al bàsquet m’he adonat que
soc de tot arreu. El projecte m’ha servit per rebre
suports de diferents llocs. Em sento estimat allà
on vaig, no em poso fronteres. El bàsquet m’ha
ajudat molt i això és el que intento transmetre.
L’esport et pot ajudar a trobar el camí”, opina.
Sabater reforça la seva tesi. “El bàsquet va ser
un detonant, una motivació que el va ajudar a
canviar, però ell ha treballat molt. El projecte és
una bona manera de combinar una iniciativa so-
lidària amb la seva pròpia història, que té molta
força. El Hamza és tan català com qualsevol de
nosaltres i el seu cas ha de servir per reivindi-
car unes noves generacions que no acceptaran
les mateixes denigracions o estigmes que els
seus pares”, pronostica l’entrenador, que està
ultimant un documental que ja es troba en fase
de postproducció. “A tothom que li arriba, s’en-
gresca. L’esport és una gran eina per esborrar
diferències”, resumeix. Xavier Bertral
 “Vull ser Els Jocs Olímpics són un bon aparador per als
esports que durant l’any passen més aviat des-
358, però la falta d’espai els impedeix tenir més
esportistes. “Entre setembre i octubre hem fet
La fidelització és un dels punts favorables
d’aquest esport. “El nombre de llicències es

Simone
apercebuts pel que fa a la cobertura mediàtica. 100 altes; tant de bo hi hagués Jocs cada any”, consolida. És un esport que enganxa, la gent
Un d’aquests esports és la gimnàstica, que du- confessa. ho prova però segueix practicant-lo”, apunta
rant la cita olímpica brilla a la televisió. Aquest Xavier Mar. “Nosaltres som un club molt familiar

Biles“ any, a Rio de Janeiro, hi ha hagut una gimnasta

Les llicències de nous
gimnastes no deixen
de créixer a Catalunya
NURIA GARCÍA
que ha brillat, a més, amb llum pròpia. Es tracta
de la nord-americana Simone Biles. I ara moltes
nenes volen ser com ella. “És cíclic. Quan arren-
quen els cursos escolars, hi ha més demanda.
La gent busca esports més alternatius. Aquest
any, però, hi ha hagut molt més ressò gràcies
al paper espectacular que Simone Biles ha tin-
gut als Jocs Olímpics”, explica Álvaro Carrascal,
president del Club Gimnàstic Sant Boi. Aquest
cap de setmana se celebra el Trofeu Ciutat de
Barcelona - 38è Memorial Blume-, amb el qual
cada dos anys es recorda el campió d’Europa de
concurs complet del 1957. I de nou, el Sant Boi
tindrà representants competint al màxim nivell
en un Centre Esportiu Municipal Olímpics de la
Vall d’Hebron que ha quedat petit.
“És cíclic. Quan
arrenquen els cursos
escolars, hi ha més
demanda. La gent
busca esports més
alternatius. Aquest any,
però, hi ha hagut molt
més ressò gràcies al
paper espectacular que
Simone Biles ha tingut
als Jocs Olímpics”
“Es nota quan les nenes
han vist l’esport a la tele,
i tenim molta fidelització. Els sis gimnastes que
aportem a l’equip estatal van començar tots al
nostre club de petits i encara hi són”, explica
ja que són nenes més Álvaro Carrascal. Per a ell, quan els pares pen-
grans, de 9 o 10 anys, sen a apuntar el seu fill o filla a gimnàstica és
perquè, al marge de l’esport, també volen que
que arriben al club dient aprengui valors: “Ensenyem una disciplina, que
que volen fer un mortal. va molt bé per a nens moguts i culs de mal se-
I per fer un mortal, hi ha ient. La gimnàstica no és un esport només pel
molta feina al darrere” que fa al nivell del component tècnic; també
s’ha de treballar molt”, afegeix.
ANNA VERGARA
Vegara creu que la gimnàstica, aquests últims
Al Sant Boi també han tingut un pic d’altes: en- anys, ha crescut més perquè és “una mica més
tre un 20% i un 23% més que l’any passat, i ara visible”. “Les nenes volen fer esport, no només
són 312 persones. Ells aporten sis gimnastes a ballar. I com a esports femenins, deixant de
l’equip estatal masculí, però, en canvi, a nivell banda el futbol, el bàsquet, l’atletisme, el te-
de club, hi ha més noies que nois. “La nostra nis... tens el patinatge i la gimnàstica, que tenen
tradició tècnica és més masculina, però estem molta tirada”, conclou. A Osona, la gimnàstica
en un 65% de nenes i un 35% de nens al club”, és l’esport que té més llicències federatives per
diu Carrascal, que lamenta la falta d’espai. “El darrere del futbol. “I que duri!”, apunta, somrient.
club té una bona infraestructura logística però
un espai reduït. Tenim un projecte que no està
aprovat al 100 per cent, ja que ens falta la de-
cisió de l’Ajuntament. Per fer-nos-en una idea,
fent un símil amb el futbol, entrenem en un
camp de terra”, explica.
La Federació encara no pot comptabilitzar si hi
ha hagut un increment d’altes federatives, ja
que fins a final d’any no podrà fer el recompte.
“És cert que quan acaben els Jocs es nota un
repunt, i el notarem el 2017. I això és bastant

10
ÁLVARO CARRASCAL cíclic. Però des del 2004 estem incrementant
llicències. Aquest any el tancarem amb més de
El club del Baix Llobregat és un dels que a Cata- 8.000, i l’any 2000 n’hi havia 2.600”, diu Xavi-
lunya té llista d’espera, com també el Club Gim- er Mar, president de la Federació Catalana de
nàstic Osona. “Es nota quan les nenes han vist Gimnàstica.
l’esport a la tele, ja que són nenes més grans,
de 9 o 10 anys, que arriben al club dient que
volen fer un mortal. I per fer un mortal, hi ha “El nombre de llicències
molta feina al darrere”, explica Anna Vegara,
presidenta del Club Gimnàstic Osona. Ells, que
es consolida. És un
tenen tres seus (Vic, Torelló i Olot), han tingut esport que enganxa,
un creixement espectacular en els últims qua- la gent ho prova però
tre anys, fins al punt d’haver d’anar apuntant segueix practicant-lo”
Pere Tordera noms en una llista esperant que algú es doni
de baixa: de 90 altes federatives han passat a XAVIER MAR