L'EXCURSIÓ

No oblidaré mai el dia que el meu pare em va portar a veure el

Conflicte Generacional. Jo tenia tretze anys i cap mal record, en
bona part gràcies a les atencions i al caràcter dels pares. Una
setmana abans de l'excursió, en vam parlar durant el dinar i vam
revisar el dia i l'hora de la sortida. La nit abans, vaig dormir poc i
malament, assetjat per la presència d'un fenomen del qual no hi
havia imatges en vídeo, ni fotografies, només les referències i els
silencis explícits de tots els que l'havien vist. El camí d'anada va
ser una festa. El pare m'explicava anècdotes de la feina o de la
guerra, cantava i imitava els artistes i esportistes més importants del
moment. Jo somreia, conscient que aquella alegria compartida
havia de ser, per força, el presagi d'alguna cosa. El paisatge, que
fins aleshores no era gens diferent del que jo coneixia –atzavares,
palmeres bordes, pols, edificis ocupats i extensions d'uralita– es va
tornar més eixut, amb quilòmetres de planes semidesertes i un
horitzó de gepes irregulars. Al final d'un llarg revolt, vam començar
a pujar. En arribar a dalt, el pare va aturar el cotxe en una gran
esplanada i em va demanar que baixés. «Continuarem a peu», va
dir. El vaig seguir. A terra hi havia marcat una mena de camí pel
qual no vam trobar ningú. De tant en tant, un rètol escrit a mà
indicava la proximitat de l'objectiu. Hi havia una petita barana, una
font que no rajava i un banc. Hi vam seure. El Conflicte començava
un metre més enllà, amb un penya-segat que donava sobre un
espai visualment vulgar però que produïa una sensació inabastable
d'angoixa, devastació i ressentiment. Ens hi vam estar molta
estona, en silenci, i, al final, el pare em va donar un parell de cops
afectuosos a l'espatlla i em va dir: «Som-hi. Ara ja ho has vist.» De
tornada, va posar la ràdio i vam sentir els 40 principals. A la
benzinera on vam aturar-nos em vaig fixar en una noia que
mastegava xiclet. Quan vam arribar a casa jo notava que alguna
cosa havia canviat, però no li donava importància. En part, em
sentia una mica decebut. El pare semblava molt més distant, la
mare més gran, i l'alçada dels prestatges més accessible. No vaig
voler veure la televisió al menjador. En comptes de fer-los un petó
abans d'anar a dormir, els vaig dir «Bona nit» amb la boca petita,
com si me n'avergonyís. Abans de tancar els ulls vaig sentir que el
cervell m'anava a mil per hora i que no aconseguia ordenar els
pensaments. A partir d'aleshores no vaig tornar a sentir cantar el
pare mai més i vaig començar a tenir mals records.

Sergi Pàmies. Si menges una llimona sense fer ganyotes.

Quaderns crema BCN, 2006, pàg. 135-137

1. De què creus que parla el text que has llegit? De quin tipus de
text es tracta? Justifica les respostes.
2. Analitza morfològicament les paraules subratllades en vermell.
3. Analitza sintàcticament les paraules subratllades en blau.
4. Digues a quin element pronominalitzen les formes
subratllades en verd.
5. Digues el significat de les paraules en negreta.