Wuolah-free-Història de La Llengua

Història de la llengua.
pdf
Anónimo
Història de la llengua catalana moderna i contemporània
2º Grado en Filología Catalana
Facultad de Filología
Universidad de Barcelona
Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
12/02/2013
La llga catalana té dues fases: d’ascensió i baixada. L’ascenció és l’etapa medieval, i a partir de
finals del XV i sobretot el s. XVI el català i d’altres llengües europees que havien tingut una evolució
semblant, li passen una sèrie de coses que fan que perdin algunes funcions, parlants i fins i tot
territoris. Això succeïx perquè hi ha una altra llengua que li pren, tant el castellà com el francès, però
sobretot el castellà. Serà la història de la penetració d’altres llengües a l’ecosistema de la llengua
catalana i la usurpació de funcions i parlants. A partir del s. XX això s’ha corregit en part, però no s’ha
aturat. Com a molt es pot dir que s’ha frenat.
Aquesta assignatura està lligada amb hist.llga medieval, sociolingüística, gramàtica històrica
(tot i que potser no tant com al medieval, ja que a partir del segle XVI els canvis nosón genèrics del
català sinó específics d’alguns dialectals) i també de dialectologia, perquè els inicis dels canvis lgtics
als territoris catalans dialectals s’originen a partir del s.XVI. També veurem la sociologia de la
literatura, i les causes de la decadència (o la crisi profunda de la literatura catalana) que són
estrictament socials. En definitiva no només tocarem aquestes matèries sinó també tocarem la
Història, perquè no podem entendre res sinó sabem d’on ve. Veurem que molts dels temes que

tocarem seran de rabiosa actualitat.
També parlarem de la història de la comunitat lingüística catalana, dels Països Catalans.
Tot plegat ho farem amb un mètode seguit per Nicolàs, que diu que s’han d’estudiar els usos
lingüístics (això ho veurem, com la inclusió d’algunes llengües en aspectes socials delcatalà, canvis
que estan estrictament lligats als canvis socials, polítics i econòmics). També s’hhan de tenir en
compte la consciència lingüística, què creu la gent que passa, com la comunitat lgtica catalana
interioritza aquests canvis, els justifica, els rebutja... Això ens ajudarà a entendre les ideologies que
encara avui dia es mantenen ben vives. No se sap si la conciència canvia l’ús o a l’inrevès no se sap si
és l’ou o la gallina. Veurem com canvien aquests dos aspectes (durant els tres primers mesos,
dividirem la història de la llga catalana en tres períodes -s-XVI i XVII, després XVIII i XIX i finalment XX i
XXI-). Cap a finals de curs, cap al mes de maig, parlarem del tercer aspecte que forma el triangle, les
formes, és a dir la llengua en si. Ja tindrem molt clar què ha canviat al llarg de la història i sabrem
perquè la llengua canvia de la determinada manera (veure triangle de Nicolàs al document
http://campusvirtual.ub.edu/file.php/45363/PROGRAMACIO.pdf). Farem 3 grans temes socials i
l’últim farem els canvis lgtics.
Bibliografia
No tenim un gran manual d’aquesta assignatura. Podem trobar el comentari de la bibliografia

al document http://campusvirtual.ub.edu/file.php/45363/FONTS_DE_CONSULTA.pdf
A banda d’aquestes fonts de consulta el manuel de Miquel Nicolàs i Anotni Ferrando que
podem llegir google books http://campusvirtual.ub.edu/mod/resource/view.php?id=2134249 és molt
útil.
Regístrate con el código WUOLAH y consigue 100 monedas GRATIS - Gamersfy

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-309292
Comencem la classe.
Els dos grans períodes de la història social de la llengua catalana:

abans i a partir del s. XVI
Podem trobar el document aquí:
http://campusvirtual.ub.edu/file.php/45363/ELS_DOS_GRANS_PERIODES_DE_LA_Ha_LLENGUA_CATA
LANA.pdf
Ens ha penjat un document sobre el segle XV per tenir clar què hi ha immediatament abans
d’on comencem nosaltres, el segle XVI. Ens servirà per entendre la transició.
http://campusvirtual.ub.edu/mod/resource/view.php?id=2134165
L’obra de Brauli Montoya és una condensació de què és el català per a una persona que no ho
sap, i el fragment que ens introdueix al doc serveix per a fer-se una idea general.

PRIMERA FASE (abans del XVI): etapa de formació, expansió i ascensió. El català segueix el mateix
procés que les llengües medievals formades durant l’Alta Edat Mitjana que accedeixen a l’escriptura a
partir de la Baixa Edat Mitjana i esdevenen llengües literàries i/o d’scripta
Subetapes més destacables:

IX-XII: Formació i singularització del romanç català en l’oralitat (etapa comuna amb bona part de les
llengües europees sorgides a l’Alta Edat Mitjana)
XIII-XV: Consolidació del català: accés a l’escriptura i expansió funcional i territorial. Algunes
particularitats de la història del català a la Baixa Edat Mitjana:
o Literatura culta bilingüe en occità (poesia) i català (prosa) fins A. March (s. XV)
o Precocitat del model de prosa culta catalana gràcies a Llull i la Cancelleria Reial
o Importància europea de l’obra lul·liana: els vulgars també serveixen per tractar temes
reservats al llatí
o Gran expansió territorial (paral·lela a la dels grans romanços hispànics) en els s. XII, XIII i XIV
IX-XII: Formació i singularització del romanç català en l’oralitat
Coexisteixen amb el llatí, que és la llengua per excel·lència. El català té exactament el mateix
nivell que qualsevol altra llengua romànica, i fins i tot germàniques que tenien el llatí com a llengua
culte i de prestigi. El català en aquest entorn és una més.
XIII-XV: Consolidació del català: accés a l’escriptura i expansió funcional i territorial.
Podríem posar l’inici a finals del XII. Coincideix amb el pas de l’alta a la biaxa edat mitjana. Hi
ha un canvi qualitat molt significatius, que bàsicament són dos: durant el segle XII i XIII algunes

llengües que havien estat estrictament orals accedeixen a l’escriptura, entre elles el català. Entre les
llengües parlades comença a haver-hi una divisió, les que han accedit a l’escriptura i les que no, el
català es trobava entre les del primer grup. Es poden accedir a usos formals, important, amb aquella
llengua, i comencen a prendre funcions del llatí, que és molt resistent però mica en mica van
arrencant aquestes funcions formals al llatí. Les coses estan canviant, el llatí encara pesa però hi ha un
salt qualitatiu en algunes de les llengües romàniques. El català encara es manté com a una de les
primeres llengües juntament amb el francès, l’italià, el castellà, l’anglès... Llengües que no hi
accedeixen com el basc, l’aragonès, no accedeixen a l’escriptura, i això es nota. El basc es va haver
d’avançar amb un gran esprint i l’aragonès va desaparèixer i es va confondre amb el català. Aquest és
el primer gran canvi, que és positiu. Aquí la llengua encara és el llatí, però mica en mica s’anava
posant al nivell. També important d’aquesta segona subetapa és l’expansió territorial de la parla
catalana. També trobem aquest procés d’expansió territorial en altres llengües com el castellà i el
portuguès, i això és també positiu per a l’expansió de la llengua.
No hi ha gaires diferències entre el català i les altres llengües romàniques europees, pateixen
els mateixos processos i evolucions molt semblants. El procés general el pateixen un grup de llengües,
entre elles el català, que pateixen una tendència expansiva. Hi ha una particularitat que cal remarcar

sobretot en el context europeu, és que la primera persona que demostra que es pot parlar de temes
cultes i elevats en llengua vulgar és Ramon Llull. També una curiositat és que en el món de la lit. culta
els catalans van optar per l’occità en lírica i el català per a la prosa, com els castellans durant la
mateixa subetapa van fer amb el portuguès.
SEGONA FASE (a partir del XVI): etapa de replegament, fragmentació i davallada.
El català entra en un procés de retrocés funcional (especialment en els àmbits formals) i, en alguns
casos, també territorial. En alguns àmbits i territoris aquest procés s’ha pogut contrarestar en part a
partir de la segona meitat del s. XIX, però no ha desaparegut; en altres territoris, en canvi, no s’ha
aturat.
Subetapes més destacables:

XVI-XVII: inicis del procés de replegament
o Causa: desaparició d’una cort pròpia després de la unió dinàstica entre les Corones d’Aragó i
Castella
o El català entra en crisi com a llengua culta perquè és progressivament abandonada per les
elits polítiques i culturals autòctones que s’identifiquen amb la nova monarquia hispànica, però no és
perseguit ni prohibit (excepte a la Catalunya Nord a partir de 1659)
XVIII-primer terç del XIX: la marginació oficial
o S’inicia amb la Guerra de Successió (1702-1715): supressió de la Corona d’Aragó
o Inici de la política lingüística oficial destinada a expulsar el català de tots els àmbits formals
possibles a través de mesures legals d’eficàcia limitada (Decrets de Nova Planta de 1707-1715, Reial
Cèdula d’Aranjuez de 1768, etc.).
o Extensió de la diglòssia: el català queda progressivament arraconat als àmbits informals i a la
producció escrita adreçada a les classes populars. Amb tot, la majoria de la població continua essent

analfabeta i monolingüe.
Resta del XIX-XX: entre la substitució lingüística i la recuperació parcial

o S’inicia amb el procés de construcció dels estats-nació francès, espanyol i italià sorgits de les
revolucions burgeses: polítiques destinades a la unificació política, econòmica i lingüisticocultural del
conjunt de la població de cada unitat estatal
o A finals del XIX, i sobretot al XX, comencen les tensions entre els partidaris de la política
oficial dels estats i els grups que a Catalunya impulsen la recuperació total o parcial del català (amb
febles repercussions a la resta de la comunitat lingüística)
o S’alternen breus períodes d’avenços limitats en l’ús públic del català amb les etapes de
repressió lingüisticocultural més dura que han conegut els catalanoparlants (especialment al XX)
o Progressiva bilingüització general dels catalanoparlants mitjançant l’acció combinada de la
política lingüística oficial, els canvis socioeconòmics induïts pels avenços tecnològics i els canvis
demogràfics (immigració). En alguns territoris s’han encetat ja processos de substitució lingüística
o Avui: gran diversitat de situacions sociolingüístiques als territoris de llengua catalana
L’edat mitjana deixa pas al renaixement, a les monarquies absolutes... A un canvi polític,

econòmic i social molt important, i per tant també lgtic. El català no participa d’aquests canvis i això
produeix la davallada de la llengua a tercera regional. Si la Corona d’Aragó hagués mantingut el sue
prestigi el català hauria mantingut el seu ús, però s’uneix a la Corona de Castella, just en el segle XVI,
quan Aragó patia una crisi terrible i Castella estava en plena ascensió. El cas és que la monarquia
absoluta s’identifica amb un projecte imperial que està vehiculat pel castellà, tot i que era una relació
entre igual sempre hi ha un que és més igual que els altres.
Comencen una sèrie de canvis: l’aristocràcia sap que la llengua de poder és el castellà i
renuncia a la llengua pròpia per a mantenir els seus poder.
El que passa en aquesta primera fase del XVI i el XVII el català NO és prohibit de cap manera,
però les clases dirigents del país abandonen el català. Això ens explica com durant els segles XVI i XVII,
que la cultura depèn de l’aristocràcia catalana, el català no es consumeix i queda fora dels cercles del
que es considera Cultura. Ningú prohibieix el català, però les nostres pròpies classes dirigients el
marginen, tot i que mai deixa de ser oficial. Es com si el català es quedés sense “sponsors”. No és cert
que quedem emmirallats per la cultura castellana, sinó que la davallada de la llengua respon a factors
socials. És conseqüència dels factors socials.
El català queda com a segona categoria, i les classes dirigents s’apunten al projecte imperial
dels àustries.Això és l’aparició del castellà i del francès.
Passem a principis del segle XVIII. La guerra de Successió i l’abolició dels antics estats de la
Corona d’Aragó i queda abolit l’estat i la seva llengua oficial, el català. En aquesta segona fase hi ha un
salt qualitatiu de la fase de penetració del castellà perquè ens hem quedat sense unes estructures
polítiques que el mantenien i les estructures polítiques que la mantenen són castellanes. Espanya com
a subjecte polític és una creació del s. XVIII dsprés de la guerra. Tot és castellà, i es pretén introduir el

castellà tant com sigui possible. Però els mitjans de què disposen els borbons per a introduir el
castellà eren molt limitats, i tampoc pretenien arribar a tota la població. Al segle XVIII encara estem a
l’antic règim, una societat estamental i no interessa arribar a tota la població, només a les elits i la
cúpula de la societat. Hi ha una política lingüística que no acaba de ser un èxit total, i que igualment
tampoc arriba a la classe baixa. Encara que el català hagi rebutuna sacsejada molt forta la major part
de la població catalna continua sent monolingüe, però la part minoritzada és la que mana, i és la que
es converteix al castellà.
La segona fase és la més complexa i contradictòria. L’Estat Espanyol no arriba fins al 1833 la
revolució liberal, però el 1800 és quan s’inicia la revolució francesa i canvia l’edat històrica. La
tendència lgtica no canvia sinó que s’agreuja, ja que les classes que manen són les castellanes, qui

governen la revolució liberal, i volen crear l’estat-nació tal com l’entenem avui en dia. Tot el que
entenem com a “estat” avui dia parteix a la revolució francesa. Fins llavors no existia la nació ni
espanyola ni francesa, i per a construir-la, ja que era desitjable, calia que TOTS els habitats d’una
mateixa comunitat parlin la mateixa la llengua, i no com abans que només eren la classe dirigent. Calia
que pensessin igual i tinguessin el mateix projecte, i com es pot això si no és amb la mateixa llengua?
Per tant el castellà passa a ser la llengua que pretén castellanitzar tots els catalanoparlants, ja que el
català és una nosa per al projecte nacional espanyol. Poden passar dues coses: no fer res, com a la
Catalunya Nord, i ja veiem el resultat. Amb una política lingüística decidida i intensa es podia
aconseguir això. Però pot passar també que aquest procés sigui contestar per part d’aquestes entitats
lingüístiques que no han esta triades com a llengua model d’estat. Apareix una força emergent que
pretén lluitar contra la força de l’estat-nació, el catalanisme. Aquest procés ha aconseguit frenar però
no desaparèixer el procés de projecte estat-nació de l’estat espanyol. El segle XX és el xoc constant
entre aquestes dues forces, i es pot veure l’èxit de l’estat espanyol en algunes zones i la frenada del
procés en algunes altres.
Això ha produït un desnivellament molt fort entre algunes zones de la parla catalana, com la
Catalunya Nord i l’Alguer i València on el català està en fase terminal, i altres més intermèdies, com
Andorra i les Balears. Catalunya és l’únic lloc on s’ha pogut frenar i, en part, invertir, el procés
castellanitzador.
14/02/2013
MARC HISTÒRIC DELS SEGLES XVI I XVII
Recordem que la part de la història social està dividit en 3 etapes: segles 16 i 17, després 18 i
19 i finalment segle XX. Primer presentarem el marc històric, després dels usos lingtístics i després de
l’ideologia lgtica.
Perquè a l’inici dels segles XVI i XVII hem de parlar d’Esta Moderna? És una nova era, és la
transició de l’Edat Mitjana a l’Edat Moderna. S’està morint una nova etapa i està naixent una altra de
nova. Hi ha hagut uns canvis històrics profunds a nivell general per veure com es plasmen a nivell local
el cas català. Les relacions entre les llengües a l’Edat Mitjana no és la mateixa que la que hi haurà
durant l’Edat Moderna. Les llengües d’un determinat context, en aquest cas a Europa, pateixen una
revolució ecolingüística.
1. ELS INICIS DE L’EDAT MODERNA
Quan comença? Els historiadors solen agafar dates significatives, però és relatiu, els canvis són
transicionals, no sobtats. Però hi ha dos fets que tenen lloc a finals del segle XV que ens indiquen que
l’Edat Mitjana està morint. Dos canvis: un de tipus cultural i l’altre de tipus macropolític.
1450 → Invenció de la impremta. A nivell de consum cultural això suposa una revolució i
canvia el panorama. Veurem que aquest fet no va afavorir l’aparició del català pel que fa a l’adaptació
a la impremta, tot plegat per raons de tipus socials. Potser el que vivim avui dia és una revolució
semblant a la de la impremta, amb el contingut audivisual.
1492 → Descobriment d’Amèrica (bé, ja estava descoberta, la vam descobrir els europeus).
Què significa que els europeus descobreixin un nou continent, desenvolupin unes tècniques de
navegació per a viatjar per tot el món i, un cosa molt més perillosa, dominar la resta del món? La

societat europea té una superioritat tècnica que fa que determinat països europeus puguin fer coses
que d’altres no poden (navegació, armament...). Tot plegt està molt lligat amb el comerç i la recerca
de riqueses. A finals del segle XV hi ha unes quantes potències europees que comencen un procés
d’expansió per la resta del món. El món deixa de ser només Europa. La famosa globalització va
començar aquí. La globalització és l’inici del domini d’Europa a la resta del món. Per tant doncs hem
de ser molt conscients que és el factor més decisiu del canvi de mentalitat i procés històric.
1.1. Inici de l’expansió (i dominació) europea de la resta del món
Aquesta expansió és l’únic que ha anat fent Europa al llarg d’aquests segles. Primer això,
després les colònies, ara els governs... Aquest procés té conseqüències lgtiques? Sí, moltes.
Nebrija: “Siempre la lengua fue compañera del imperio”. S’estan començant a formar els
imperis. Això encara es viu ara, ja que les llengües més poderoses del món (relaciones amb potències
econòmiques) són sempre europees les deu primeres. Com s’explica que precisament del tros de món
on hi ha menys diversitat lgtiques i per tant tinguin menys probabilitat de crèixer i fer-se poderoses?
Doncs això comença aquí, amb el descobriment d’Amèriques. Hi ha una sèrie de llengües que
s’expandeixen tant que deixen de ser europees per a passar a ser llengües globals (anglès, castellà,
francès, portuguès...).
L’inici de l’Edat Moderna passa a ser l’inici de l’expansió d’unes llengües europees pel món.
El català no participa d’aquest procés. Primera diferència amb l’Edat Mitjana, on participàvem
de tots els processos europeus. És llavors quan el català passa a ser una llengua de segona categoria.
Si el català hagués participat d’aquest procés el panorama no seria NI MOLT MENYS igual. El català
perd el nivell que tenia a l’Edat Mitjana, queda despenjat dels processos europeus.

1.2. Consolidació de les Monarquies absolutes. Conseqüències lingüístiques
Apareix una mica abans que el descobriment d’Amèrica, és un procés una mica més lent. És
un model de govern d’exercir el poder d’una manera absoluta a Europa que s’inicia llavors. Això és el
que genera més problemes al català, ja que queda integrat dins d’una monarquia absoluta.
Des del segle XV els reis aconsegueixen reunir el poder enfront de la noblesa, ja que durant
l’Edat Mitjana sempre depenien dels nobles per a realitzar les accions militars. S’alia amb la burgesia,
que també va en contra de la noblesa, per a aconseguir diners, i així tenen més independència militar.
Però amb el descobriment d’Amèrica les monarquies reben una injecció de diners increïble i perden
totalment l’autonomia de les altres classes socials, i accelera encera més la concentració del poder en
mans del monarca. El rei no ha de fer gaire cas què diu i què vol la noblesa ni ningú, pot fer el que
vulgui. El model de monarquia absoluta és molt clar: l’imperi romà. De fet la intenció clara de totes les
monarquies absolutes és aconseguir aixecar un imperi. Les monarquies que acaben sent absolutes són
només aquelles que participen del procés transoceànic.

Aquestes monarquies absolutes què eren realment? Eren un cúmul variat de territoris
aconseguits a través d’aliances matrimonials, conquestes, comerç... Tenien tot de tradicions
culturuals, lgtiques... molt diferent. Hi havia una enorme diversitat des de tots els punt de vista. El rei
era qui estava per damunt de tot però hi havia les corts de cada regne i cada regne tenia una tradició
pròpia i diferent. Un grup de persones que tenen un líder al capdavant que pretén concentrar el
màxim poder possible en les seves mans, veurien bé la diversitat? No! La diversitat és l’enemiga dels
totalitarisme. L’absolutisme és radicalment enemic del respecte a la diversitat de tot tipus. Les
conseqüències, doncs, de les monarquies absolutes són tot de mesures destinades a eliminar la
diversitat dels seus territoris. Aquestes mesures és general, a Catalunya, França, Anglaterra... És tot
plegat un procés.
1.2.1. Acumulació de poder polític i econòmic en mans del monarca: homogeneïtzació

política, religiosa i lingüisticocultural
Pretenen homogeneïtzar, limitar la diversitat. Aquestes polítiques d’homogeneïtzació estan

orientades en dos focus, i un ens interessa especialment perquè és el lgtic.
En primer lloc, estem en una societat semblant a la medieval (feudal) de tipus estamental. Hi
ha una forta segmentació social. En una societat d’aquestes caract. convé manipular les classes
superiors de la piràmide, i es pretén homogeneïtzar les elits socials. Les mesures estan destinades a
les classes superiors i per això la població en massa no pateix aquestes mesures perquè no li interessa
a la monarquia. Aquestes mesures van encaminades a aconseguir suport econòmic i militar en
benefici dels interessos privats de les elits. La majoria no es resisteixen i accepten les mesures, i fan el
possible per mantenir el seu poder i augmentar-lo. Així doncs, de moment, per a poder participar del
seu projecte d’expansió imperial, cal aprendre la llengua del monarca.

1.2.2. Els nous models lingüístics i culturals impulsats per les corts absolutes
Perquè no utilitzen el llatí, la llengua d’ús europeu, per a l’expansió? Perquè era de tothom, i
per tant de ningú. Volien fer-ho en la llengua del rei, per a donar-li el segell propi. Per tant
l’aristocràcia catalana són els primers a castellanitzar-se per poder promocionar-se socialment
(exactament igual que ara passa amb l’anglès). Aquesta adaptació és tant de tipus superficial, una
adopció de la llengua només en àmbits públics, i d’altres profunds fins a abandonar la llengua pròpia
totalment.
Per a matar una llengua no cal prohibir-la, només cal no promocionar-la. Les classes dirigents,
que eren qui havien de promocionar la llengua ja que el monarca no ho anava a fer, no ho van fer.
Van penetrar el castellà a través de les classes superiors. Les llengües comencen a desaparèixer per
substitució lgtica no per la base sinó per la cúpula.
En segon lloc, l’altre focus de les mesures homogeneïtzadores, estan molt lligades amb el que
acabem de dir, són una conseqüència. El rei pretén tenir controlat, sobretot, el món de

l’intel·lectualisme. Paga els intel·lectuals, publica les seves obres, etc per a tenir-los al seu costat. La
cultura es fa molt cortesana, perquè el rei vol controlar els artistes i intel·lectuals perquè això dóna
una esplendor (rei protector de les arts, molt magnànim) i, sobretot, perquè pot controlar les idees i
així justificar el seu poder. Molt sovint aquests intel·lectuals han treballat a sou del poder per assentar
i justificar-lo.
Les conseqüències lgtiques d’aquest segon aspecte són també visibles. El rei s’envolta de
cultura, i promociona la que està feta en la seva llengua. No interessa promocionar la cultura
catalana. Interessa que els escriptors donin el màxim esplendor possible a la llengua que és pròpia del
rei. Per tant, doncs, una conseqüència lgtica clara: la cultura catalana es queda sense sponsor, sense
un rei que reparteixi de manera equitativa els recursos a totes les cultures de la diversitat del país. A
més, el rei necessita que la seva pròpia llengua ha ser igual al llatí, i han de promocionar les seves
llengües perquè es posin al mateix nivell que la llengua mare en quant a importància, prestigi, ús...
El llatí és la llengua perfecta, segons ells, perquè està codificada, perquè la llengua amb
diversitat està mal vista pels absolutismes. Així doncs, aposten per gramàtics perquè creïn
gramàtiques i diccionaris que posicionin la seva llengua al nivell del llatí. De fet fins llavors la llengua
castellana se li diu “romance castellano” i se li comença a donar el nom de “llengua” a partir d’aquí.
Així doncs, un dels millor gramàtics, Nebrija: “El arte de la lengua castellana”, fa la primera gramàtica
d’una llengua vulgar. I poc a poc totes les llengües europees es doten de normes i codis reguladors
perquè les seves llengües s’anivellin al llatí.
El castellà des de finals del segle XV ja és una llengua regulada amb una gramàtica oficial.
La primer gramàtica NO oficial del català és de Pau Ballot a principis del segle XIX i la primera
OFICIAL és la de Fabra al 1918. Veiem, doncs, la importància de què les institucions promocionin la

llengua, i veiem quants segles de retard portem, i veiem els impactes lgtics de totes les accions de la
monarquia absoluta castellana. No es emprendre cap política lgtica pròpia, no es va fer la feina que
calia fer perquè aquella llengua estigués al nivell de les altres.
La primera gramàtica d’una llengua romànica és la del 1492, la del Nebrija. El 1525 és la de
l’italià i del 1539 és la del portugès. La del francès és del 1594, i veiem com durant el segle XVI es fixen
les gramàtiques.
1.2.3. El cas de la Monarquia hispànica dels Àustria
La diversitat molesta molt en general, però n’hi ha una que molesta especialment i no es vol
tolerar: la diversitat religiosa. La seva màxima és la puresa de sang, i vol fer fora tots els jueus, moros,

reformistes... Un dels prinicpals objectius de les mesures homogeneïtzadores és l’eliminació de la
diversitat religiosa, i no pas la seva reducció.
Primer ataquen els conversos, els fills dels jueus que s’havien convertit al cristianisme (ja que
als jueus ja els havien fet fora). La inquisició perseguia els sospitosos de ser mal cristians, perquè els
que no fossin cristians eren expulsat directament. Els moriscos també esl van fer fora, i l’eina de
pressió era la Inquisició.
La Inquisició també va tenir les seves conseqüències lgtiques. Pensem que a principis del
segle XVII, com a resultat d’aquesta politica homogeneïtzadora religiosa, s’expulsa del País Valencià
una tercera part de la població: els moriscos. I això afecta a la frontera del català al País Valencià, ja
que redistribueix la frontera castellà / català perquè el lloc dels moriscos va ser ocupat pels castellans.
1.3. El Renaixement i el Barroc i la llengua catalana
1.3.1. Renaixement: crisi del llatí. Interès pels vulgars il·lustres
Què ens interessa de la relació entre el Renaixement i el Barroc amb la llengua catalana?
D’entrada fem una limitació cronòligca: Renaixement → segle XV i principis de XVI. Barroc →
bona part del s. XVI i del XVII.
El Renaixement eren uns admiradors profunds del llatí, i duts per la seva admiració profunda
amb el llatí, van tallar radicalment amb el llatí medieval, que era el que havia aportat la literatura fins
llavors. Llavors ells van obviar-la i van carregar-se tota la tradició anterior en llatí medieval, però per a
ells aquesta era una llengua impura i llavors van fer un tall clar de la tradició per traslladar-se a la
cultura clàssica. Aquest trencament de la tradició va fer que les cultures posteriors no tinguessin un fil
conductor i no entenguessin el llatí ni la seva tradició, i per això es va començar a produir la crisi del
llatí.
Els renaixentistes era la gent més llaitnitzant i van ser el que es van encarregar de la
codificació de les llengues vulgars. En català va haver-hi un intent de codificació semblant al que
podria haver donat pas a una gramàtica.
http://campusvirtual.ub.edu/file.php/45363/Exemples_de_les_Regles_d_esquivar.pdf
Són una barreja de qüesitons lèxiques, morfològiques, fonètiques... un llistat d’allò que és
correcte i que no ho és. Explica com parlar bé, i com esquivar els errors de la llengua catalana. Veiem
com uns dels casos condemna la pronúncia de la vocal neutra i per tant aposta per la pronúncia
occidnetal del català: 4. Pera per Pere . També condemna la innovació lgtica 10. Servell per cervell e los
semblants.
Ja ens mostra un model de llengua parlada i quin devia ser la llengua que es parlava. A finals
del XV encara hagués pogut apuntar-se a aquest procés gramaticalitzador, però li va faltar el
promotor que engegués l’intent de gramaticalització.
Seguint amb el Renaixement, tot i que també pot semblar una contradicció, els interessava el
llatí perquè els permetia accedir directament a les fonts, tant les fonts clàssiques com la Bíblia. Es van

adonar que la gent no sabia què deia la Bíblia, i moltes de les polèmiques religioses de l’època era
perquè no entenien què deia i potser ni se l’havien llegida mai. Creuen que s’ha de traduir la Bíblia per
a fer-la entenedora, i volen mostrar el llibre sagrat en les llengües vulgars. La primera mostra
d’alemany estàndard és la traducció de la Bíblia de Luter, per exemple. Divulgar la Bíblia vol dir
traduir-la a les llengües vulgars, i això donarà un valor afegit a aquella llengua que té una Bíblia
traduïda i això quallarà en aquells països on s’aplica el Reformisme, perquè és un llibre que llegeix
TOTHOM i és el model de llengua que llavors s’extén. En català van haver-hi intents de traducció de la
bíblia però van ser tallats de soca-arrel per la Inquisició. Sabem que es va traduir tota la Bíblia en
català, però no sabem qui. Se sap que es va traduir en valencià, i s’ha conservat una pàgina d’aquella
Bíblia, que es va fer servir per a folrar una altre llibre. L’havien fet sectors conversos, perquè els
interessava molt llegir la Bíblia per entendre la fe nova que havien d’adoptar. Això hagués estat una
arma poderossísima però la Inquisició ho va tallar. En Bernat creu que sense el recolzament de la
monarquia, amb una Bíblia en català la llengua hagués pogut sobreviure encara millor la pressió.
Els humanistes estaven fent coses molt interessants que haurien pogut afavorir molt les
llengües romàniques i en català ja estaven començant a fer-ho. Faltava només que algú ho
promocionés o si més no que algú no ho cremés.
19/02/2013
En definitiva, com és que tenim poca lit. cat. renaixentista? Hi ha poca producció renaixentista
en català però n’hi ha, i sempre és fora del voltant de la cort; sol ser gent que no té la intenció de
professionalitzar-se al voltant de la cultura entre altres coses perquè no pot. La raó per la qual hi ha
poca producció de lit. cat durant el renaixement no va ser a causa de la potencialitat sinó perquè van
mancar dues coses molt importants: el suport de les elits que haurien d’haver donat suport a la
llengua però que es passen a la llengua castellana. No és cert que els autors catalans no hagin estat

capaços de produir literatura renaixentista en català, sinó que no van tenir els mecanismes necessaris.
L’altra causa que va mancar és fins i tot més important que la primera: recordem que va haver-hi
intent per part de l’humanisme català de ressorgir la llengua catalana, però la Inquisició no li ho va
permetre. Això és a mitjans del segle XVI. Va tenir aquests dos hàndicaps, sense suprot polític ni sense
patrocinador cultural i, a més a més, el que tenim resulta que no pot créixer per la repressió religiosa
que veu amb molt mals ulls que hi hagi persones que accedeixin directament als textos sagrats.
Malgrat tot això tenim producció
1.3.2. Barroc: supeditació als models culturals castellans i conflicte
Parlarem del Barroc i les conseqüències de la impremta.
Ens situem la segona meitat del s.XVI, últim terç del segle i sobretot durant el segle XVII. Què
ens interessa del Barroc? Quina mena de condicionants culturals afavoreix o menysté la llengua
catalana?
Què és el Barroc? És en definitiva la plasmació cultural d’un moviment polític i religiós: la

contrareforma. Mitjans del segle XVI Luter va penjar les seves propostes i la reforma protestant va
començar a tenir molt d’èxit al nord d’Europa. Com que la reforma protestant inicia un conflicte
terrible a Europa entre protestants i catòlics que protagonitza el segle XVI i XVII, no entendrem el
Barroc sense aquest conflicte entre els dos móns. Tenen concepcions catòliques diferents i estan a
favor de models polítics diferents. Els protestant tenen una visió de la religió totalment oposada al
cirsitianisme, i l’Església Catòlica està sent posada en qüestió. Si l’Església no realitza un rearmament,
sobretot ideològic, pot ésser menjada per la reforma. L’Església fa un Concili a Trento i d’aquí surt tot
un programa d’actuació polític, religiós i cultural que serà la via d’actuació de l’Església catòlica.
Aquesta via d’actuació serà la Contrareforma i serà el que caracteritzarà el Barroc. Llavors tot allò que
estigui relacionat amb el Barroc estarà relacionat amb l’Església Catòlica i amb el seu braç armat: la
monàrquia dels àustries. Serà un moviment cultural molt ocntrolat ideològicament, molt guiat per
part de l’església i la monarquia. No és cap casualitat que es prohibeixi llavors als estudiants estudiar
fora de la monarquia hispànica, i que sigui l’època més intensa de la Inquisició. Tenim un augment de
la censura, del control, una aliança entre els àustries i l’església catòlica, un replegament cap a dintre
respecte de les idees que venen de fora, i aquests seran les directrius que seguiran els catalans.
Estudiar a Paris, a la Sorbona, una de les millors universitats del món, està prohibit, i això condiciona
molt els canals de consum i distribució del català. Un dels canals està avalat pel poder i l’església, el
Barroc castellà, però com que han tancat el regne a les influències de fora de la monarquia no arriben
les influències d’altres països i només arriba la cultura castellana, que a més es troba en ple auge.
D’entrada, com a conseqüència de tot el que hem dit fins ara, a partir del Barroc hi ha unb
model cultural que exerceix una influència avassagadora sobre la cultura en català: la castellana. Sí
que tenim producció barroca en català, però és una còpia del Barroc castellà perquè no podien
accedir a altres models que no fossin els castellans perquè els canals de distribució culturals amb la
resta d’Europa estaven tallats. Nosaltres tenim un Barroc en català molt condicionat des del punt de
vista ideològic, estètic, pel Barroc castellà.
Estudia un 50% más en el mismo tiempo. ¿Cómo? Pincha aquí.

Des del punt de vista lgtic estudiarem aquesta influència. El gran model literari per
excel·lència és el castellà, i els autors que encara no s’han passat al castellà (que n’hi ha molts que ho
fan) ho fan emmirallant-se en el castellà, com els castellanismes que introdueix el Rector de
Vallfogona, per pujar el prestigi de la literatura. Això comporta un procés de castellanització
considerable de la lengua literària (i no de la llengua parlada). Poc o molt, tot fa feix, i potser aquesta
llengua literària arriba a la llengua parlada durant els segles s.XVI i XVII. Però no només es tracta que
hi hagi castellanismes, sinó que hi ha molts llatinismes, ja que es considerava una manera d’enriquir la
llengua literària, copiar d’altres llengües que es consideressin més prestigioses. Entren molts
llatinismes a la llengua literària, però passats pel sedàs del castellà i no adaptats a l’etimologia
catalana. Per exemple: “triumfu”. Potseriorment Fabra va adaptar-los, però durant el Barroc
apareixen molts mots cultes llatins passats per la fonètica castellana.
Però, per què tenim Barroc en català? Es pot explicar també per les caract- de la
contrareforma. Els homes del renaixement eren elitistes, era una cultura produïda i consumida per les
elits, i no volien que la cultura renaixentista es difongués a la majoria de persones. Però la
contrareforma això no s’ho pot permetre, que algú quedi fora de les directrius de la contrareforma.

Per això una de les directrius del Concili de Trento és que es faci predicació en llengua vulgar, en la
llengua del poble. Fins i tot els partidaris de la monarquia espanyola al segle XVII van intentar
qüestionar això, perquè tot i que això afavoria l’extensió de la ideologia de la contrareforma, això
anava en detriment de l’extensió de la llengua del rei; van intentar introduir el castellà com a llengua
de predicació. El Barroc intenta penetrar en el màxim de capes socials, i per això tenim un barroc
aristocràtic, un barroc vulgar i de les classes mitjanes (petits clergues, juristes, professionals liberals,
petita burgesia...). Les classes populars són analfabetes, així que és un Barroc pictòric (processos,
pintures...) per impressionar a través de la imatgeria barroca. És un Barroc que no parla, entra per la
vista. El Barroc aristocràtic funcionarà en la llengua dels aristòcrates, la llengua castellana, i sobretot
predomina en aquells territoris on hi ha més aristocràcia, el País Valencià. Aquesta és una de les raons
per les quals al País Valencià pràcticament no hi ha literatura en català durant el segle XVII, i tot és en
castellà, i és on s’introdueix el castellà com a llengua de predicació i això és més greu, perquè afecta a
la majoria de la població analfabeta que tot i que no l’entenen s’inicien en el castellà llavors. El
territori on la aristocràcia no és la classe dominant és on afavoreix el barroc en altres llengües: a
Catalunya, perquè tota l’aristocràcia havia marxat per ascendir la posició social, i la classe dirigent
catalana que va quedar no estava tan castellanitzada com la que va marxar i per això va produir
literatura en català. El rector de Vallfogona era baix clergat, per això produeix en català, no com els
bisbes que ja estaven del tot castellanitzats, i Francesc Fontanella era un ciutadà noble de baix.
Aquesta diferència acabarà degenerant en el conflicte bèl·lic de la Guerra dels Segadors. Tot i que hi
ha algun intent de politicització de la llengua durant aquesta època (com la pujada de la literatura en
català durant la Guerra dels Segadors), alerta, ja que els pamflets polítics més intensos eren escrits en
castellà. L’ús del castellà com a llengua d’escriptura, tot i existir la producció escrita en català, és molt
majoritària, i tots els escriptors castellans eren bilingües i van produir textos en ambdues llengües.
1.4. Conseqüències lingüístiques de la difusió de la impremta

La impremta és de mitjans del segle XV i quan ja comença a tenir una producció general és
dels segles XVI i XVII.
Les conseqüències de la revolució de la impremta, perquè va ser una revolució cultura pel que
fa a la producció i consum cultural, són molt grans. Un llibre a l’edat mitjana era un producte de luxe;
el paper valia una ronyonada (era quasi més pell que paper) i el copista també costava molts diners.
Per això els llibres tenien una circulació molt restringida, i això ho canvia la impremta. Precisament la
impremta fa que a partir de la seva invenció sigui molt fàcil produir llibres (millor inversió del temps,
triga molt menys a fer-se) i molt més barat. Si és molt més fàcil produir-ne i difondre’l, i això
repercutirà que serà molt més fàcil vendre’l, això implicarà que aquest producte serà consumit per un
públic que fins llavors no se’l podia permetre. Això provocarà la impremta: la popularització dels

llibres. Molta gent té accés a la cultura, i la importància que té això per la difusió de les idees.
La impremta converteix el llibre en un producte de consum, regida per les lleis del capitalisme,
l’oferta i la demanda. Abans era un producte de luxe, i ara és un producte de consum més o menys
massiu i entra en el circuit del consum. Això vol dir que els impressors són gent que es guanya la vida
imprimint llibres, i per tant saben quin tipus de llibres els convé imprimir perquè en trauran més
beneficis. D’un llibre en castellà un impressor podrà fer un tiratge molt més gran que un llibre en
català, perquè el podrà vendre a Castellà, aquí i arreu d’Europa perquè el castellà era una llengua de
prestigi. Per això els impressors comencen a prioritzar l’edició de llibres en castellà, perquè els és molt
més rendible, una raó purament econòmica. Exactament igual que ara.
Això en principi no hauria d’anar malament per a les llengües amb poca demografia. Si un
noble paga l’edició dels llibres per a la seva comunitat de parlants l’impressor també realitza l’edició,
sense tenir en compte el mercat potencial. El gran problema que tenim és que hi ha poques persones
que patrocinin la llengua catalana, perquè tots els nobles estan patrocinant la llengua castellana. Per
tant, doncs, no és cap casualitat que la producció de llibres en català pateixi una gran davallada en
quantitat i qualitat, per l’acció combinada d’aquests dos factors: l’oferta i la demanda i el poc
patrocini de les classes dirigents.
Això condiciona molt en una època en què la cultura es fa ja a través de la difusió de llibres
impresos; ja no és una cultura manuscrita. Això implica més problemes per la difusió del català. La
baixada de la producció impresa en català no va arribar a desaparèixer, però amb productes molt
determinats, com les produccions religioses. Això condicionava molt sovint la tria de la llengua
literària.
La invenció de la impremta té un efecte positiu per la llengua catalana. De la mateixa manera

que els impressors són empresaris, també els interessa que el seu producte sigui el més homogeni
possible. Això afecta la qualitat de la llengua. A l’edat mitjana no hi havia normes ortogràfiques,
cadascú escrivia com volia, i això no interessa als impressors. En els països normals els impressors
tenen gramàtiques i poden aplicar les normes gramàtiques a les impressions. Però nosaltres no tenim
gramàtics, però tenim impressors que estan interessats en editar productes en català amb la màxima
reducció possible de la variació del català. És gràcies als impressors la tasca de regulació bastant
considerable de la llengua escrita. No va arribar a nivell gramatical, però van fer bastant una tasca
semblant a la d’altres gramàtics. Ho fan per objectius eminenment pràctics, perquè la llengua sigui el
més homogeni possible (variació = medieval). Tot i que la llengua catalana estigui en crisi durant dos
segles no desapareix i està més o menys regularitzada. Aquest serà el model de llengua de català culta
del segle XVI i XVII i molt més temps endavant. És la llengua que ja hem vist, que escriu “lo”, “foch”, …
Aquest tipus de català que veiem abans de Fabra es fixa al segle XVI i XVII. Aquest model de català és
el que predomina fins Fabra; quan s’havia d’escriure en català l’únic model que existia és aquest
model que es va crear llavors. Va durar tant de temps perquè ningú va renovar-lo, i va allargar-se fins
al segle XVIII i XIX. El segle XIX hi ha Pau Ballot i Torres, qui va deicdir fer la primera gramàtica no
oficial de la llengua catalana. El que va fer va ser posar per escrit les convencions del català culte del
segle XVI i XVII, que serà el model de català que es farà servir a la Renaixença.
2. LA CORONA D’ARAGÓ DINS LA MONARQUIA HISPÀNICA
Veurem com es plasma tot això que hem explicat als Països Catalans, amb un prisma molt més
focalitzat.

2.1. Situació interna de cada territori catalanoparlants a finals del XV
El primer que ens hem de plantejar: la llengua catalana comença a tenir problemes a partir de
quedar-se sense una cort que li doni suport. Això comença amb els reis catòlics i es va permanent
amb els àustries. Però amb això no n’hi ha prou. Però també hem de veure altres coses, la situció
interna de cada zona dels PPCC. Per entendre una mica els condicionants hem de fer una repassada
com eren els PPCC abans de la unió dinàstica amb Castella.
La Corona d’Aragó era una unió de regnes, cadascú amb les seves institucions, lleis, i només
tenien en comú la casa reial. Era una monarquia de molta tradició d’autogovern, una mena de
confederació. Però les relacions entre iguals acaben mostrar diferències de iure i de facto. Sobre el
paper, de iure, la Corona era una confederació de regnes, igual que es va fer el lligam amb la Corona
de Castella, amb la premissa que tots som iguals, amb els mateixos drets, autogovern i capacitats i
només hi ha en comú el monarca. “Tots som iguals, però uns són més iguals que els altres”. Per
entendre de facto la unió, cal entendre-ho tot.
La Corona d’Aragó abans de la unió dinàstica estava format per Aragó, Catalunya, València,
Balears i altres territoris. Excepte València, tots els altres estaven en una crisi terrible; tot i que durant
l’Edat Mitjana Catalunya havia estat el motor de la Corona, però a partir del XIV i al XV Cat. va entrar
en una crisi brutal per les pestes, les guerres civils... Era un país pobre, molt despoblat i amb poca
capacitat de fer valer els seus interessos, que està molt relacionat amb el poder econòmic i polític del
territori. Aragó i les illes estaven en unes condicions semblants, i la major part dels regnes tenies
greus problemes socials, polítics i econòmics. Però hi ha un motor de la Corona, València. Això és
positiu perquè València és catalanoparlant, i passa a ser la capital de la corona. La literatura del segle
XV té un segell marcadament valencià, perquè no havia patit les pestes de forma tan greu i no havia
patit les guerres civils. Molts catalans emigraven al PV. Això no té cap més incidència del moviment de

la cultura.
Però alerta, perquè els països de la llengua catalana van coixos perquè depenen del PV per a
defensar tota la comunitat catalana. I això esdevé al s. XVI quan el PV té seriosos problemes amb la
Guerra de les Germanies, que és tant o més greu que la unió dinàstica i la pèrdua de la cort, i una
conseq. de les germanies que és l’expulsió dels moriscos. Una guerra civil ataca directament
l’economia del país, però si a més expulsem eun terç de la població acaba per destruir la cultura del
país. D’on depenia la cultura catalana entra en una greu crisi al segle XVI.
2.2. La unió dinàstica amb Castella i la posterior formació de la Monarquia hispànica dels Àustria:
conseqüències polítiques i lingüístiques
Mirem ara Castella, com era abans de la relació dinàstica.
Al segle XV Castella és un dels països més pròspers que hi ha a Europa i per si això fos poc a
finals del XV Castella comença la conquesta d’Amèrica, que va aportar un considerble volum de

riqueses. Estem que Castella al segle XV i XVI és un dels països més rics d’Europa. Té molts diners i
molt de poder. Al segle XV es calcula que a Castella hi havia uns 7 milions d’habitants i que a tota la
Corona d’Aragó no s’arribava al milió de persones. Hi havia una gran diferència econòmica i
demogràfica. La unió dinàstica entre entre Aragó i Castellà va ser entre iguals de iure però realment
Castella era més potent i estava en condicions d’imposar les seves normes, molt més que Aragó. Per
això la Cort es va desplaçar a Castella, perquè era el més poderós. Això explica perquè Castella va ser
el lloc triat pel rei per regir tots els seus dominis. Llavors si tu et mires el món des d’un lloc, prioritzes
la situació del lloc on et trobes. La cort se’n va a Castella i comencen a ser dirigits des de fora i
comença a veure el món amb la perspectiva castellana, parla castellà i s’interessa sobretot per la
situació castellana. Darrere d’això venia tota l’aristocràcia que volia beure d’aquesta font de poder
castellana i que va castellanitzar-se amb aquesta fi.
Aquestes són les causes de la decadència de la Corona d’Aragó. Ens quedem sense cort i això
provoca la crisi de la llengua catalana. El català deixa de ser la llengua del poder a partir de la unió
dinàstica, i passa a ser el castellà. El català no està prohibit, però no és la llengua de poder.
La pregunta que ens hem de fer és: I aquí no vam fer res? Els interessos de la monarquia
hispànica eren molt sovint contraris a la resta de territoris. Holanda per exemple es va rebel·lar i va
aconseguir la independència. I això depèn dels moviments interns, i ens hem de qüestionar si aquí va
haver-hi intents de plantar cara a les directrius del rei. Per això cal tenir en compte que al segle XVI, el
territori que tenia possibilitats d’aturar el castellà com a llengua de poder i cultura perquè hi ha la
guerra de les Germanies, i la guanya l’aristocràcia valenciana i no pas la burgesia, que era
profundament catalonaparlant. Això significa que qui predomina el PV és l’aristocràcia, que
s’identifica amb el rei i la llengua del rei. També va afectar la pirateria del berberiscos que va afectar a
l’economia marítima i després hi ha la guerra dels Segadors, que és una revolta contra el rei.

21/02/2013
La Cort se’n va Castella, el castellà esdevé la nova llengua de poder, i s’inicia el procés de
marginació política i cultural del català, sense quedar prohibit. És un procés molt limitat a les classes
dirigents, la resta de la població no queda afectada.
Havíem vist la causa principial del declivi del català, però també hi havia altres factors que s’hi
sumaven i agreujaven més aquest procés de marginació politico-cultural del català. Bàsicament eren
quatre, d’incidència diversa: la Guerra de les Germanies, l’expulsió dels moriscos, els atacs dels
pirates berberiscos a les costes catalanes i la Guerra dels Segadors. El procés no hagués estat tan
acusat si tot plegat no s’hagués ajuntat.
2.3. La crisi del Regne de València: les Germanies i l’expulsió dels moriscos. Conseqüències
És un dels factors més importants de tots, quasi tant com la unió dinàstica i el trasllat de la
Cort a Castella. No en parlarem de la Guerra (googlejarem a casa). Ens situem 1518-1520 és una
guerra civil i té com a marc principal el País Valencià, tot i que té algunes conseqüències a Mallorca, i

al Principat no en té cap.
Qui s’enfronta? S’enfronten dos bàndols ambunes caract. molt marcades: l’aristocràcia
valenciana que lluita per mantenir i augmentar els seus privilegis, i que té el suport d’un grup humà
molt important al PV, els moriscos, que eren protegits per l’aristocràcia tot i ser de la classe social més
baixa, era una mena de relació parasitària. Aquest grup social tenia un poder molt important, perquè
el monarca també donaria a l’aristocràcia, com és lògic. De fet, la guerra la van guanyar els
aristòcrates pel suport militar del rei castellà. L’altre bàndol eren els agermanats, la burgesia
valenciana que era molt potent, molt rica, i que gràcies a la burgesia valenciana havien sorgit grans
obres de la literatura catalana perquè havien fet un mecenatge important. Als agermanats els donava
suport la pagesia cristiana, enemics dels moriscos. S’ha dit que ha estat la primera revolució francesa
fora de temps. Les conseqüències de la victòria d’uns i la derrota dels altres són importants i greus.
L’aristocràcia guanya la guerra, esclafa la burgesia. Hi ha fins i tot un procés de refeudalització

de tan esclafada que queda la burgesia, i només hi ha una classe dirigent, l’aristocràcia. Els nobles
eren la classe social més sensible al projecte de la monarquia hispànica, i ja veien feia temps que el
castellà era la llengua de poder. Després d’una guerra solen passar coses estranyes, com els canvis
accelerats de llengua (com la burgesia catalana que va recolzar Franco). Els aristòcrates van
abandonar el català per diferenciar-se dels “vençuts” i de la burgesia, per marcar el límit de poder.
Després de la Guerra de les Germanies, allò que a Catalunya era un procés progressiu, es va accelerar
fins a trobar-se una situació de substitució lingüística. La guerra acaba el 1520, i a finals del segle XVI
ja s’havia generalitzat la interrupció de la transmissió de la llengua entre l’aristocràcia valenciana. Els
fills o néts ja no eren catalanoparlants. És el primer grup humà dels països de llengua catalana que
abandonen la llengua.
El castellà després de la guerra és la llengua de les classes dirigents. Els que manen a València,

parlen en castellà, perquè el català és rústec, vúlgar, i per això el sue procés de castellanització és
molt més avançat avui dia que al Principat. Després de la Guerra de les Germanies no hi ha hagut cap
altre fet històric que hagi pogut revertir aquest procés, i des de llavors al PV manar és sinònim de
parlar castellà. Aquesta associació encara es manté: castellà → poder classe baixa → català, i tot el
que això significa.
Fixem-nos com el passat ens ajuda a entendre el present. Pensem també en la importància de
Germana de Foix, la virreina que va ordenar la vinguda de Carles I a València, i va executar uns
cabdills agermanats i va posar un edicte castellà. Ella, la virreina, va intentar que al seva cort fos el
més semblar a una cort renaixentista, i precisament per això va aglutinar tots els aristòcrates a la seva
cort, i això va ajudar i va accelerar el procés de castellanització. Ens interessa perquè la concentració

va accelerar el procés, i perquè aquesta senyora es va rodejar d’intel·lectuals i artistes en llengua
castellana. Ja no només es castellanitza una classe política sinó també parlem del món cultural. Per
exemple, La Vesita, una obra de teatre bilingüe que mostra una situació bilingüe molt clarificadora:
els criats parlen català i els senyors parlen en castellà. És un retrar excel·lent de la situació que
s’instaura al PV.
Ara parlarem dels perdedors, els agermanats, els burgesos i la pagesia cristiana. Els efectes de
la seva derrota significa el seu desmantellament de la seva classe social. Va patir una repressió física i
econòmica (si algú els donava suport li confiscaven tots els béns i el mataven) i a partir de les guerres
subsisteix com pot i molt vigilada. Això té unes conseqüències lgtiques terribles, negatives per la
llengua catalana. L’únic grup humà que podia plantar cara a la castellanització de l’aristocràcia, que
podia mecenar un sistema de consum de qualitat de cultura catalana? La burgesia. La literatura
realista és la burgesa i la literatura aristocràtica és la dels nobles, i la primera es manté molt fidel al
català. Però la burgesia desapareix, i no queda cap classe social que pugui mantenir o contrarrestar el
sistema cultural de consum i producció en llengua catalana; només queda el sistema aristocràtic que
serà en llengua castellana. A banda aquesta cultura burgesa ja tenia molts problemes: la burgesia
valenciana i els intel·lectuals que s’hi movien al voltant van ser molt perseguits per la inquisició
perquè hi havia molts jueus conversos entre la burgesia. Tots aquells intents de traduir la Bíblia,
d’esquivar mal vocables, Joan Lluís Vives un dels millors intel·lectuals del moment a tot Europa, acaba
fugint per la repressió contra el món cultural. I això era sobre la cultura de base burgesa. No ens ha
d’extranyar en absolut que coma conseq. de la guerra un territori tan pròsper com el PV, en 50 anys
es converteixi en un desert cultural català, hi ha un canvi radical, brutal. Ausiàs March i Joanot
Martorell feia 10 anys que havien mort quan esclata la guerra.
Ara parlarem de l’expulsió dels moriscos. És una conseq. indirecta de la guerra, i també afecta
al PV. “Sempre plou sobre mullat”. Un territori queda devastat després d’una guerra civil, però a més
com queda després d’expulsar-li una tercera part de la població? Els moriscos eren els indígenes, que
estaven allà quan Jaume I va conquerir el territori, i els actuals moriscos eren els fills dels
conqueridors (ja que els altres ja van ser expulsats durant la conquesta). Al PV es parlaven tres
llengües: català, llatí i algaravía. Les causes són principalment dues: es va intentar cristianitzar i que
abandonin a la seva llengua, els moriscos, se’ls va obligar a batejar-se, amb la qual cosa van ser
perseguits per a Inquisició. Hi ha la política d’obligar-los a renunciar a la seva llengua, i va ser un
fracàs. Els moriscos feien tot el possible per esquivar les normes, i mantenir la seva cultura.
Lamonarquia veia molt clar que era un grup social molt difícil d’integrar. No hem d’oblidar que el mar
Mediterrani estava plagat de berberiscos, pirates, que eren vassalls dels turcs, i el domini marítim dels
pirates ocasionava molts problemes a la Corona (robar, segrestar i marxar). La monarquia tenia molt
de pànic que els moriscos, com a classe sotmesa i reprimida musulmana, s’aliessin amb els turcs i
organitzessin un “desembarco de Normandía” i conquerissin la península. Els sospitosos de ser aliats
dels pirates, va decretar-se l’expulsió dels moriscos. I qui diu expulsió diu “neteja ètnica”.
Si el PV ja estava malament, després de l’expulsió dels moriscos, encara pitjor. Un territori que
s’està recuperant d’una guerra, li treus el material humà i ja no pot reucperar-se. El PV no s’ha
recuperar d’això fins ben entrar al segle XX i amb unes pràctiques que... Aix...
Hi ha dues grans conseqüències Si mirem el mapa

http://campusvirtual.ub.edu/mod/resource/view.php?id=2134174 veiem que l’actual frontera
català-castellà passa per tot de pobles moriscos, perquè són pobles que queden buits i algunes es
repoblen i d’altres no. Les zones despoblades ja no sóc ni catalanoparlants ni castellanoparlants, sinó
que poc a poc van emigrants habitants a aquella zona. L’expulsió dels moriscos redibuixa el mapa

lingtic del PV.
La segona conseqüència sí que negativa pel català, a diferència de l’anterior que és tan sols
una redistribució lingtica. Mirem el mapa
http://campusvirtual.ub.edu/mod/resource/view.php?id=2134175 que és la regió del sud Oriola, i en
aquesta regió concreta l’expulsió dels moriscos sí que va recular el català. Les zones rallades eren
orignàriament catalanoparlants i després van ser repoblats per castellanoparlants i es va deixar de
parlar. La necessitat de repoblar la zona va fer que els autòctons no fossin suficients i no van
aconseguir atraure més valencians. Es va cobrir de la zona de Múrcia, la zona castellana, on sí que hi
havia gent disposada a emigrar i hi ha una emigració molt important de Murcians cap als territoris
valencians.
2.4. Els atacs berberiscos a les costes dels PP.CC. (especialment a les Balears)
Parlarem de l’impacte dels pirates. Té un impacte molt superficial, però sobretot en parlarem
perquè tal i com ens ha avançat la Mediterrània al segle XVII és un mar dominat pels pirates i hi ha
molta inseguretat a les costes cristianes, perquè els pirates atacaven i segrestaven els pobles
costaners. Això era un perill per als Països Catalans, que són majoritàriament de costa, i tenien en el
comerç marítim un gran font d’ingressos, i no podien exercir-lo fàcilment. Pràcticament les coses dels
PPCC estaven despoblades, i per això hi ha pobles “de Dalt” i “de Mar”. Això afecta al progrés
econòmic, com a Ciutadella, que la van arrassar.
Però hi ha una qüestió que sí que afecta a la llengua. La incidència d’aquests atacs era molt
greu a tota la costa, però especialment greu a les illes Balears, i tindrà conseq. lgtiques. Com que era
molt difícil protegir les illes, i a més a més el rei no estava per dipositar gaires tropes perquè estaven
per Europa fent altres guerres i no interessa gaire protegir aquest flanc, el rei Felip II va tenir la genial

idea (i sort que no li van fer cas!) que va proposar evacuar els illes, excepte Mallorca que era la més
gran i tenia fortificacions. Va desentendre’s i va proposar que evaquessin. Si això hagués passat
hagués perdut el català una altra zona lgtica perquè haguessin quedat despoblades de
catalanoparlants. Formentera, per exemple, estava despoblada, i és repoblada per eivissencs al segle
XVIII.
2.5. La revolta catalana contra els Àustria: conseqüències de la Guerra dels Segadors
Ja sabem que és una revolta de la Generalitat contra el monarca, per raons similars a les
d’avui en dia. És una guerra llarga (1640-1659) i afecta Catalunya en el precís moment en què s’estava
recuperant econòmicament, al segle XVII. Tot això va acabar malament, i es va acabar en un
enfrontament entre Castella i França. Com que les tropes estaven molt igualades, acaben signant el
Tractat dels Pirineus de 1659 a esquenes de la Generalitat, segons la qual els francesos tornaven
Catalunya a la monarquia hispànica però rebien la Catalunya Nord com a compensació. Antigament se
li diene els comptats de Rosselló, però passaran a dir-se la Catlaunya Nord quan passen a ser de
França. Hi ha un territori catalanoparlant que passa a mans de la monarquia francesa, i afecten a la
llengua del territori. La monarquia francesa és l’estat europeu capdavanter en el procés

d’homogeneïtzació lgtic i cultural, ja tenien prohibides les llges que no fossin el francès al segle XVI.
Amb el tractat dels Pirineus, França es comprometia a mantenir i respectar la llengua i la cultura, així
que es van esperar uns anys per a iniciar el procés d’homogeneïtzació i no hi havia perill, el 1700 el
senyor Lluís XIV signa el decret segons el qual el català queda prohibit com a llengua oficial. Aquesta
és la primera prohibició contra el català. El declivi lgtic de la Catalunya Nord és molt més accelerat que
qualsevol altre. Aquest text té unes conseq. molt importants per a la llengua catalana.
Una altra conseq. de la guerra dels Segadors és la Franja de Ponent, tot i que no està molt
estudiada. La Franja és la fronteria i és la zona on hi ha guerra, i molts dels pobles de la Franja van
quedar despoblats, però no sabem ben bé quins ni com va anar. Tenim testimonis de la comarca de al
Llitera. Després de la guerra aquests pobles es van tornar a repoblar, i potser ja no van ser repoblats
per catalans. hi ha poblacions com Vinèfar, Monzó, Estadella... prop del riu Sinca, hi ha les sospites
que eren originàriament catalanoparlants, i avui dia no ho són probablement per aquest motiu.
26/02/2012
Parlem de la PAC1.
De tots els textos teòrics podem trobar dos tipus d’informacions: tot text és un reflex, una
foto de l’època. Es descriu què està passant en uns casos molt concrets en el cas de la PAC1. Hem de
mostrar quina part del procés ens està ensenyant i intentar explicar a una persona sense
coneixements de la història de la llengua el procés que s’està vivint. Hem de seleccionar el material de
curs, aplicar-ho a un cas concret i saber-ho explicar.
La segona part de la informació que podem treure és la percepció ideològica de l’autor d’allò
que està passant, la seva percepció. Nosaltres també hem de desemmascarar aquestes idees i

exposar-les. Caldrà esperar a estudiar les ideologies lgtíques a classe.
Qüestió de la llengua: era el nom del debat que girava entorn de quin model havia de ser de
llengua vulgar, que va començar amb l’italià i va estendre’s per totes les llengües vulgars europees.
“Les regles d’esquivar vocables” és l’única mostra de reflexió en el cas català.
Seguim amb la classe
ELS USOS LINGÜÍSTICS DURANT EL S. XVI i XVII
Detallarem com afecta aquest canvi històrico social en els diferents usos lgtics dels àmbits de
la societat catalana.
Abans de parlar dels grups socials i que detallem com afecta el procés de castellanització les
diferents classes, parlarem del concepte castellanització i l’intentarem definir bé.
Castellanització estrictament vol dir adopció del castellà per part d’una persona que no el
tenia com a llengua. Més enllà d’aquesta definició hi ha una casuística molt gran (o en qualsevol altra

adopció d’una altra llengua); som nosaltres anglicitzats? Tan complex és el concepte. Aquest procés
afecta més a unes persones que d’altres, com la cultura anglesa aquí. Parlem de persones que
aprenen el castellà per pura necessitat, però també hi ha persones que adopten el castellà i la fa
llengua d’ús privat, fins al punt que acaben no transmetent la llengua d’ús propi: renúncia de la pròpia
llengua. El primer que hem de tenir molt clar, quan parlem del procés d’adopció d’una llengua, cal que
precisem tant com puguem fins on arriba aquest procés. A banda, hem de ser conscient que és una
generalització, sempre hi ha excepcions. Dins de les tendències generals, hem de precisar molt bé fins
on arriba.
1. LLENGUA I CLASSES SOCIALS
1.1 Castellanització selectiva
La primera cosa que hem de tenir molt clara és que no és un procés de castellanització
general, sinó selectiu. Al sgle XVI i XVII no tothom es castellanitza, només uns quants. Afecta uns
grups i no un altres. Tenim una castellanització selectiva. Quantitativament afecta una part
minoritària i molt petita de la població. Podríem parlar d’entre el 5% i el 10% de la població que està
en procés de castellanització. Això vol dir que hem de tenir molt clar que durant el segle XVI i XVII,
més del 90% (i fins i tot del 95%) està al marge d’aquest procés i es manté monolingüe en català. I per
això s’explica la pervivència de la llengua catalana; ni es podia, ni es volia, ni hi havia interès. Les
classes baixes no es castellanitzen. Les classes nobles no estan interessats en què es castellanitzi la
classe baixa. Cal remarcar-ho. Els catalanoparlants no hem sabut castellà fins ben entrat el segle XIX (i
ben entrat). Coromines diu el 1940 encara hi ha un 10% (no es pot saber amb precisió) de la població
catalana que encara no sap castellà. El procés de bilingüització de la societat catalana és molt
modern, té tot just 100 anys.

Qualitativament, veiem que la minoria afectada és la cúpula, la classe dirigent. Aquest tant
per cent afectat són les elits. Això sí que té repercussions. D’aquesta minoria depenia la major part de
la producció escrita, el consum cultural... La població que queda al marge de la castellanització és
immensament analfabeta, l’analfabetisme ha protegit el català.
Detallarem qui queda afectat i fins a quin punt.
Grups socials afectats per la castellanització
El principal grup social afectat és l‘aristocràcia, la major part, o gent que es mou al voltant de
l’aristocràcia. Però matisarem. Tota l’aristocràcia està afectada pel procés, però no tota l’aristocràcia

arriba al final del procés: l’alta aristocràcia i la baixa aristocràcia. No és el mateix aquell noble que viu
a la cort que el noble humil amb terres d’algun poblet. Hem d’establir la relació directa de contacte
amb la cort i la castellanització més acusada. Aquesta és l’alta aristocràcia.
Farem la distinció de com es castellanitza l’alta aristocràcia valenciana i la catalana. De la

valenciana ja vam parlar gaire de Germana de Foix, però no emigra del País Valencià, sinó que es mou
en l’òrbita de la virreina. En canvi l’alta aristocràcia catalana, la que es castellanitza profundament,
emigren a Castella, se’n van a viure a la Cort per fer carrera. Aquests són els que es castellanitzen més
profundament i en tan sols unes quantes generacions es castellanitzen totalment, ja sigui emigrant i
romanent al territori.
Parlem ara de la baixa noblesa. La baixa noblesa també, per raons evidents, es veu obligada a
aprendre el castellà i fer-lo servir, però en canvi aquesta és la que manté el català com a llengua
privada i d’ús. Esdevé el que s’anomena diglòssia (quan una llengua és per a raons importants i de
prestigi i l’altra és per a qüestions més quotidianes). La baixa noblesa també és afectada per la
castellanització però no ho porta a l’extrem, i manté la pròpia llengua en l’ús privat. Un bon exemple
és el Baró de Maldà, un noble català que escriu el dietari en català però les coses importants les fa en
castellà. En definitiva, com més allunyat estiguis de la cort, menys afectat estàs pel procés.
De petita noblesa a Catalunya n’hi havia molt però en canvi a València hi havia molt més alta
aristocràcia (a causa de la Reconquesta).
També ens referiem als grups que es mouen al voltant de l’aristocràcia. Aquest grups aprenen
el castellà i l’usen, i generalment no abandonen el català com a llengua d’ús privat:
- Els funcionaris (secretaris, o persones que treballen a sou d’un noble) → han
d’aprendre el castellà per a exercir la seva feina. Quan el rei va traslladar la cort a Castella,
tots els funcionaris van haver d’adoptar el castellà com a llengua de treball.
- Intel·lectuals i artistes → El Renaixement i el Barroc, i la protecció del noble és molt

important. És més fàcil per a un noble promocionar una obra en castellà que en català, si ell
s’hi sent més identificat.
- L’alta jerarquia eclesiàstica, que no hauríem de separar de l’alta noblesa. Ja sabem
com funciona la societat en aquesta època; el primogènit és qui hereta els títol nobiliaris, i els
altres només poden escollir o bé carrera militar o bé carrera eclesiàstica. I molt sovint el
senyor bisbe és fil, germà, etc del senyor duc, i per origen social l’alta aristocràcia i l’alta
jerarquia es repartien el poder i s’identifiquen pels orígens en comú.
- Servei de l’aristocràcia → Persones de classe baixa que treballen com a criats, servei.
En aquest cas hi ha molta casuística, ho haurien de mirar cas per cas. Es veuen obligats a
aprendre’l i tenir un cert domini però hi ha molts casos i molts graus. Alguns nobles per
facilitar la integració contracten criades castellanes.
- Alguna persona de l’alta burgesia també és afectada, perquè vol imitar la noblesa en
maneres de fer, etc. Però no n’hi havia gaire, perquè el país no era gaire ric. En qualsevol cas
devia ser superficialment, no estaven als voltants de la cort.
Si fem un repàs de qui queda al marge veiem la major part de la població: camperols,

pagesia... Veiem un grup que val la pena destacar, que és l’únic d’origen popular que puja una mica a
l’escala social: el baix clergat, que aprenen a llegir i escriure. Veurem que és un grup especialment
important en la defensa del català, tenen cultura i poden denunciar aquest procés.
La conclusió, no cal dir-ho, és que en aquesta època, saber castellà esdevé un signe de classe,
marca on et posiciones a la societat, quan no ho havia estat mai fins ara.
El procés de substitució lgtica de l’aristocràcia comença molt artificalment a finals del segle XV
però es dóna molt intensament la primera meitat del segle XVI.
2. ADMINISTRACIÓ
Primer cal discernir dos nivells d’administració, ja no només perquè són classes
d’administració diferents, sinó perquè el castellà hi penetra amb intensitats diferents:
Administració reial: cort reial, Consell d’Aragó, virreis, reial audiència (justícia reial), Inquisició,
Administració foral dels territoris que usaven el català (tant si era la llengua pròpia com no)
Primer parlarem de què és l’adminitració reial i l’admin foral.
Pel que fa a l’admin reial, la definirem de dalt a baix. La cúpula és el rei, i té un seguit de
persones que l’ajuden: la cort reial, que està situada a Castella. Per sota hi havia el Consell d’Aragó
que era qui s’encarregava de les tasques pròpies de la Corona d’Aragó; per sota hi havia el virrei, que
era el representant del rei als diferents territoris de parla catalana, però a Catalunya se li deia
lloctinent. Per sota, o al mateix nivell, hi havia la reial audiència, que s’encarregaven dels casos de la
justícia que pertocaven al rei. Ara aquest òrgan encara existeix però se li diu Audiència Nacional (la de
Castella, és clar, la nostra va ser prohibida). I per últim, la Inquisició, qui s’encarrega de vetllar per la

puresa religiosa de la població. Els inquisidors eren funcionaris reials. La Inquisició no és la Inquisició
catalana; la Inq. sempre havia existit, però la que s’implanta a Catalunya aquests segles és la
Castellana. Va ser la primera institució comuna de tots els regnes hispànics, per la seva obsessió per
garant l’homogeneïtat religiosa del territori. No cal explicar gaire per entendre que aquest nivell de
l’admin. és el que es castellanitza més ràpidament, començant per la Cort que ja estava situada fora.
Es pot dir que el castellà penentra molt ràpid aquí, amb algunes excepcions al principi (pirnicipis del
s.XVI) però cada cop n’hi ha menys i per qüestions mooolt anecdòtiques. Alerta perquè per exemple
els Inquisidors va ser castellans sempre, i si et jutjaven havies de comunicar-te en castellà i va ser una
arma de castellanització molt forta. El castellà va penentrar ràpidament per dues raons: perquè qui ho
governa és el rei, i és castellà; i la segona raó és que el rei tria els funcionaris que ocupen els llocs de
tota l’admin. reial, i el rei tria sempre persones afins al seu poder i curiosament la immensa majoria
dels càrrecs fora de la Cort no són ni catalanoparlants, són tots castellans. Hi ha una entrada massiva
de castellans a l’admin de Catalunya. Veiem que el rei ja no es preocupa en absolut de respectar la
llengua dels seus súbdits.
Ara parlarem de l’admin. foral. Aquí haurem de fer un petit recorregut pels territoris de llega
catalana, que no formen una unitat política. També parlarem dels territoris no catalanoparlants però

que arran de l’expansió de la Corona d’Aragó van adoptar el català com a llengua oficial i de
l’administració (al costat del llatí sempre, que és present): Sardenya. Ara mateix hi ha l’Alguer, però
tota l’illa des del segle XIV feia servir el català com a llengua de l’admin. foral. Una altra illa: Sicília, el
català és oficial al costat del sicilià, la llengua local, que també pertany a la Corona d’Aragó a partir del
segle XIV. Un altre territori va ser el regne de Nàpols, però va ser molt poc temps, perquè va ser
l’últim a ser incorporat a la Corona d’Aragó. Passava com a Sicília, que també compartia oficialitat
amb la llengua pròpia. També hi havia un altre territori, i és només la part d’un territori: el País
Valencià, que tenia territoris castellanoparlants però la llengua de l’admin. del País Valencià era
sempre el català. El català en tots aquests territoris durant l’Edat Mitjana, el català era la llengua de
l’amdin, i què va passar? El català era la llengua del poder, ja que el català era la llengua més poderosa
de la Corona d’Aragó durant l’Edat Mitjana, però a partir del segle XV, quan el català deixa de ser la
llengua de poder això desapareix. Hi ha diferents matissos: en el cas del PV, se substitueix el català per
la seva llengua pròpia, que és el castellà. Però ni Sardenya ni Sicília ni Nàpols tenen el castellà com a
llengua: en aquests territoris el paper que deixa el català no és ocupat per la llengua local, sinó per la
llengua castellana, ja que tots aquests passen a pertànyer a la monarquia hispànica. Només hi ha un
territori on el territori es va mantenir més temps, tot i que va acabar desapareixent (alguns diuen fins
i tot fins a finals del segle XVIII): Sardenya. Tot i que al sgle XVI el català retrocedeix en favor del
castellà, ho fa més lentament. El català com a llengua culte a Sardenya està molt implantat, i la
substitució va ser molt més lenta. Però al llarg del segle XVI i XVII cada cop és més minoritari. El 1706
és l’últim document redactat en català en un ajuntament de Sardenya. De fet la llengua romànica que
té més catalanismes és el sard. Hi ha un capítol dedicat a la bibliografia de Joan Maria no-se-que dels
catalanismes del sard.
Ara parlarem dels territoris de llengua catalana. Començarem per Catalunya i Illes Balears. A
l’admin forals d’ambdues el català es manté amb molta força i gairebé no canvia. Podem trobar
alguns documents escrits en castellà, però són molt anecdòtics i sovint sempre relacionades amb el

rei (Generalitat, ajuntaments, notaris...) A Cat. I IB el castellà no penetra a l’admin foral. Ara anem al
País Valencià de llengua catalana. El català es manté com a llengua de la Generalitat, ajuntments,
notaris... però el castellà hi penetra. No suplanta el català, però hi posa un peu; dependrà molt de
l’ajuntament, de la sessió, de l’època, però en aquesta època l’admin foral del PV. Germana de Foix va
fer aprovar per la Generalitat un text en castellà. Penetra sense arraconar el català. Més territoris: la
Franja de Ponent. És un cas especial, perquè és el cas d’una minoria dins d’una majoria no
catalanoparlant (Aragó). La llengua de l’admin foral es queda reduït al més local: ajuntament, notaris i
institucions eclesiàstica. Les institucions forals més elevades estaven en castellà a Saragossa.
Tradicionalment l’admin foral més local havia funcionat sempre en català, però curiosament al segle
XVI, el català queda bandejat com a llengua de l’admin municipal i dels notaris. És el primer territori
on el català perd posicions com a llengua de l’admin és a la franja de Ponent, mitjans del segle XVI. No
se sap què va passar, però quelcom va passar. Potser és la mateixa raó per la qual Sicília i Sardenya
van canviar-ho, tot i ser un territori catalanoparlant. Parlen d’un altre territori molt petit: Andorra. És
un territori que sempre ha estat independent des de l’Edat Mitjana. No ha pertangut mai a la
monaruqia hispànica i la seva llengua oficial sempre ha estat el català. La història lgtica d’Andorra és
molt avorrida, però des de l’Edat Mitjana no hi ha hagut canvis significatius fins al segle XX. L’únic gran
canvi que hi ha són les guerres napoleòniques, però van ser només 4 o 5 anys. L’últim altre territori,

que des del 1659 és anexionnat a la monarquia francesa, és la Catalunya Nord. El tractat dels Pirineus
estipulava que França respectaria la llengua, costums i tradicions locals del territori, però França ha
estat dels primers territoris europeus que aplica les polítiques homogeneïtzadores. Tot i que al
principi van respectar l’oficialitat del català, però al 1700 publiquen l’edicte de Lluís IV on el català
queda prohibida com a llengua oficial de l’admin: la primera prohibició del català de la història. Abans
del 1700 va havia introduït algunes mesures per introduir subliminalment el francès: uns deu anys
(1690 +o-) el rei ja havia proclamat que ningú podia ser funcionari si no acreditava coneixement del
francès. Aquí ja es prepara el terreny. Tot plegat era un procés que estava planificat: quan tots els
funcionaris sabessin el francès ja podien prohibir el català.
Veiem que excepte algunes excepcions, el català a l’admin. foral s’hi manté bastant bé. En dos
àmbit de l’admin foral va ser particularment resistens: els ajuntament i el notariat. El català està tan i
tan arrelat que fins i tot després del Decret de Nova Planta, encara hi ha documents d’ajuntaments
(petits) i notariat que són en català. Veiem que l’ús del català com a llengua oficial de l’adminitració
foral estava molt i molt arrelat.
3 LA CULTURA IMPRESA
3.1. Decadència o crisi del llibre en català?

Des del punt de vista literari hem d’evitar el terme Decadència. Però, i des del punt de vista
de la història de la llengua?
Primer caract. de la cultura impresa:
- La producció del català imprès durant el segle XVI i XVII cau en picat tant en quantitat
com en qualitat. No desapareix, però té una davallada espectacular. Tracta temes de segona

categoria.
- Veiem que durant el Renaixement i el Barroc la cultura catalana està molt

mediatitzada per la cultura castellana, no només per motius estètics sinó també lgtics. És una cultura
molt mediatitzada. No és una adaptació dels elements que interessen, sinó que s’adapta tot.
Aquest últim punt és el que els historiadors de la literatura han qüestionat. Si bé és cert que
tenim una cultura molt mediatitzada, els historiadors han posat en dubte que el que es produeixi
durant aquestes segles sigui de baixa qualitat i no valgui la pena estudiar-ho. Si ho comparem amb
altres casos és cert que hi ha una influència fortíssima, però això en matèria d’història cultural és
opinable. Ara bé, no ens podem oblidar del primer punt, i això no és opinable. Quan en un país la

producció editorial en llengua pròpia baixa tan fortament, aquell país té un problema. Potser no cal
parlar de decadència, un terme ja molt gastat, però si més no sí que podem parlar de cultura en crisi.
No és una cultura normal, que sobreviu en condicions normals. Té problemes, un pal a les rodes.
Parlarem de la crisi de la cultura catalana.
Farem una radiografia. Parlarem de la qualitat, dels gèneres on es manté el català i on no es

manté.
3.2. Gèneres on perviu el català; gèneres que es castellanitzen (totalment o pràcticament)
Primer parlarem dels gèneres on el castellà s’introdueix amb molta força:
- Literatura cortesana → tota la cultura que es mou al voltant de les Corts el castellà
hi penetra amb una força terrible
- La narrativa de ficció → Veiem que des de Tirant lo Blanch, el següent novel·lista de
qualitat que tenim és Narcís Oller. Això vol dir que els autors que volien escriure novel·les aquí ho
feien en castellà.
- La narrativa cortesana → L’engoblem dins de la lit. cortesana
- La poesia culta → Aquí el català encara es manté però el castellà hi penetra.
- El teatre culte → Tenim alguna cosa de Germana de Foix, com La vesita, però són
coses molt anecdòtiques. No tenim teatre culte fins Guimerà.
On es manté el català? En els gèneres populars: poesia, teatre, narrativa... I la poesia culta que
es manté en català no són personatges de la cort, no són escriptors professionals, sinó externs de la
cort. Tindrem molts tractats pràctics, allò que la gent ha d’entendre es fa en català. Fixem-nos que el
castellà s’està convertint en una frontera dins del món cultural: recordem que les llegues serveixen
per a crear fronteres. El castellà serveix si ets un escriptor de temes de prestigi, de la cort, culte. En
canvi el català serveix per a escriptors poulars, de temes més banals... Ara bé, si miréssim el consum
de la producció escrita en català potser es llegia més en català, però no és rellevant.
Queda un gènere, les cròniques històriques o gènere historiogràfic. Si volem veure les
tensions de la penetració del castellà i del català hem de mirar els escriptors que escrivien les
cròniques. Era un gènere culte, important, i per tant ho havien de fer en castellà, a banda de les
presisons de la impremta que demanen que sigui en castellà per a poder-se vendre. Però si han de
descriure la realitat que es viu, la història, ho haurien de fer en català. Això és una tensió molt forta.
Un cas és l’historiador valencià P. Beuter, que el primer volum és en català i els altres ja són en
castellà.
3.3. La impremta i el català

El castellà marca la fronteria entre l’escriptor professionar i l’amateur, entre els temes
seriosos i els populars, entre la producció culte i la vulgar. Amb el temps, la llengua culta és el castellà.
Hi trobarem sempre excepcions, però alerta, si trobem alguna excepció ens hem de preguntar si eren
de la cort, i sempre és no. No hem d’oblidar la pressió de la impremta, ja que només editaven un

llibre si era patrocinat per un noble, ja que no es venien els llibres si no eren en castellà. Ara bé, si els
impressor consideraven que el producte en català tenia sortida la publicaven, no estaven tancats,
però rendibilitzaven molt les publicacions.
3.4 La impremta i el català
Per acabar, recordem la relació que s’estableix entre la llengua literària i els escriptors. En tot
aquest panorama els escriptors (i la gent en general, però sobretot la gent de la cultura) comencen a
associar que si el castellà és la llengua per excel·lència de les coses importants, potser és pe culpa del
català, perquè no està gramatitzat, no ha estat tan promocionat i no té tants recursos expressius...
Potser el que passa és que el català és poc apte per a fer les coses serioses, importants. Aquesta
associació és terrible, però veiem que es comença a extendre el prejudici per a fer determinades
coses. Els que es mantene fidels al català miren el castellà com a model, perquè introduir
castellanismes queda molt bé. Ens havíem quedat sense Cancelleria i per tant, sense català cortesà, i
sense un català literari uniforme.
05/03/2013
Avui acabarem els usos lgtics i començarem les ideologies. Dijous haurem d’haver acabat les
ideologies.
Hem vist els dos àmbits formals de l’admin i la cultura impresa. Avui anem a veure l’altre
àmbit: l’església.
ESGLÉSIA

L’església és l’organisme amb més incidència sobre la població, més fins i tot que la
monarquia.
4.1. Context històric: nexes entre política i religió

El primer punt que hem de veure relacionat amb tot això, en ple segle XVI i XVII, quan Europa
està immersa en plenes guerres de religió entre catòlics i reformants, és impossible separar religió de
política i estat. No oblidem que els PPCC estan integrants en una monarquia que es considera una
defensora del catolicisme, que anava de bracet amb l’església catòlica. Hi ha uns íntims contactes més
que evidents. Quin és el paper de l’església des del punt de vista polític? El paper de l’església és el
control ideològic de les masses. Evidentment això a la monarquia li interessa moltíssim. REcordem
que l’obssessió dels àustries és la uniformització religiosa dels seus territoris, entre d’altres
uniformització.
Decantarem tota aquesta info cap a la his`toria de la llengua. Estirant una miqueta el fil, és
obvi que hi ha una col·laboració estretíssima entre monarquia i església. Però no podem oblidar que
moltes vegades, ja des del punt de vista humà, no hi havia molta diferència entre monarquia i

església. Recordem allò que vam explicar del primògenit, l’hereu, i el segon fill, que farà carrera
eclesiàstica. Es veu doncs que noblesa i monaruqia són sovint família i molts propers, i això explicarà
moltes coses de les persones que ocuparan els càrrecs religiosos, com per exemple els bisbes. En
aquesta època hi havia l’orde dels jesuïtes que serà molt important, i van ser creats precisament a
Castella com a producte de la contrareforma. Els bisbes teòricament els nomenava Roma, però a la
pràctica ho feia la monarquia, i després Roma confirmava. Aquí hi havia una orde de benedictins des
de fa molts anys, però com que la noblesa, castellana, era qui decidia els bisbes, ocupava els seus
territoris amb bisbes castellans i jesuïtes. Per exemple, a Montserrat durant el segle XVII no hi havia
monjos catalans.
No podem deixar de banda tampoc la Inquisició, que s’ocupa de mantenir la puresa de la fe
religiosa entre la població. Els nexes entre noblesa i població són tan íntims que era molt probable
que virrei i bisbe puguin ser germans. I els membres de la Inq. eren també escollits per la monarquia
castellana, i això explica que aquests anys tota l’alta jeràrquica eclesiàstica fos castellana. Va ser per
aquí on va començar a penetrar el castellà a l’església.
4.2 Llengua i jerarquies eclesiàstiques
Ja hem avançat que el castellà penetra a través de les altes jerarquies eclesiàstiques, però no
arriba fins al fons. El capellà del poble no és fill aritòcrata, sinó que solen ser ciutadans del poble que
han pogut permetre’s fer la carrera eclesiàstica, i solen ser autòctons. Aquests es mantenen
catalanoparlants, i en aquesta capa el català es resisteix molt bé.
Veiem una capa on el català es manté, i una altra on el castellà penetra. Però no podem
oblidar que l’Església té el llatí com a llengua oficial pròpia. La llengua interna de l’església és el llatí,
com encara avui dia. Introduïm una altra variable a més: els bisbes que pretenen la introducció del

castellà saben que tenen un límit, que és el control de les masses. I per controlar les masses cal que
entenguin la jerarquia eclesiàstica, i era catalanoparlant monolingüe, així doncs calia parlar-los en
català.
Veiem que els usos lgtics dins l’església tenen un abast enorme i això fa que sigui molt
complex d’explicar l’abast dels canvis lgtics d’aquest àmbit.
S’intenta que ens els casos de més pompositat i més solemnitat s’intenta introduir el castellà,
fent una missa en castellà, per exemple. Però cal notar que això és més aviat una excepció que una
norma. Això serà així perquè el públic d’aquests esdeveniments tenen accés al castellà. L’església té
molt clar que hi ha un grup de persones a qui se li pot adreçar en castellà i d’altres que s’haurà de fer
en català, es va saber adaptar molt bé. El Concili de Trento va afirmar que a les masses calia dirigir-se
en la seva llengua popular, i aquí aquesta llengua era el català. Així doncs, hi ha un ús molt escollit de
les llengües. Una part de la missa més ritualitzada es fa en llatí, però una part dels sermons s’ha
d’adreçar al públic i fer-lo entenedor.
En aquest procés hi ha algunes ordres que van molt més ràpidi i prodund que d’altres. Això

depèn d’una casuística més complicada, però sabem que des del segle XVI hi ha bisbats que són
ocupat ininterrompudament per castellans, i aquí penetra més profundament. Fins al punt que alguns
bisbat comencen a fer els registres en castellà i els deixen de fer en llatí. El bisbat de Tortosa és dels
més castellanitzats, i veiem que no només el senyor bisbe, sinó que intenta fer-lo penetrar dins dels
registres interns, sense mai perdre el contacte amb la gent del territori. Un altre bisbat dels més
castellanitzat és el de València, dels que arriba més lluny, però això va ser afavorit per l’aristocràcia
valenciana que hi havia molt més nombre de castellanoparlants. Els bisbats de Barcelona i Vic veiem
que mantenen molt fortament el català tot i tenir algun bisbe castellà. Pel que fa a ordres els juesuïtes
són molt castellanitzants. De fet bona part dels jesuïtes que corrien per aquí ja eren castellans, i
estaven sempre en contacte amb les classes altes. En canvi les ordres que es mantenen en contacte
amb les classes baixes mantenen bastant bé el català (franciscans, caputxins...).
Per tant, per acabar amb aquest punt, precisar que és molt complex i caldria veure-ho
detalladament. Hi haurà alguns bisbes i algunes persones dins l’església que intentaran fer un pas
molt important, per què el fet que es faci una missa en castellà de tant en tant és anecdòtic, però la
predicació sí que té efectes.
4.3 Polèmiques a l’entorn de la llengua en la predicació
Proposar canviar la llengua de la predicació és important, ja que afecta no només a les classes
altes sinó a totes les capes socials. Aquests intents de modificar la llengua de predicació va suposar
moltes polèmiques, de les primeres polèmiques ltigques en aquesta època.
Mirem aquest text:http://campusvirtual.ub.edu/mod/resource/view.php?id=2134183, que és una

resposta a un article de Gómez Adrín titulat: “Memorial en defensa de la lengua castellana para que
se predique en ella en Cataluña”. Primer cal dir que Gómez Adrín no es deia així, sinó Alexandre Odrí,

clergue tortosí, un català molt ben connectat amb els bisbes tortosins i probablement per això va fer
aquesta proposta, per agradar els seus superiors i escalar en la jerarquia eclesiàstica. Dídac Cisteller,
un altre clergue, li respon amb un article titular igual, i escrit en castellà. Veiem que la polèmica sobre
la llengua catalana en la predicació ja es feia en castellà.Aquest document és un retrat boníssim de la
realitat lgtica que es viu l’any 1636 a Cataunya.
Viem que aquesta polèmica, que gira entorn el Principat, és de les primers polèmiques
lgtiques, i tot i que van haver-hi propostes de predicació en castellà la polèmica genera va evitar que
es produís i es portés a terme. Però al PV sí que es va dur a terme, i al país valència al segle XVII ja es
va fer habitual fer predicacions en castellà. Al principi és segur que la població no l’entenia però a poc
a poc s’acostumen, i tot i que no desapareix el català com a llenga de predicació, la castellana es torna

molt comú al segle XVII. Això potser es va dur a temre perquè tothom estava a favor de la monarquia,
i en canvi a Catlaunya hi havia més grups que no eren favorables a la política de la monarquia.
4.4 L’església i l’ensenyament. El paper del llatí
Després parlarem de l’ensenyament, però en aqueta època l’església és la principal

responsable de l’ensenyament, ja hi ho té bàsicament a les seves mans. És ella qui controla la
reproducció del saber, i la transmissió de la cultura.
Hi havia diferents nivells: primari; l’equivalent al secundari o de segones lletres i l’universitari.
A les primeres lletres o primària s’ensenya molt poca cosa, bàsicament a llegir i escriure i
sobretot sobretot molta doctrina (tant que aprenien a llegir i escriure amb la Bíblia). L’ensenyament
primari funciona en català perquè el nen no sap castellà. Els pocs nens que tenen el privilegi d’anar a
l’escola (nens, no nenes) no sabien castellà i havien de començar en català.
Les segones lletres encara són menys que al primers grup (que ja de per si eren una minoria) i
era una etapa de transició per anar a la universitat. La universitat era en llatí (a Europa, fins al segle
XIX, les tesis doctorals s’havien de presentar en llatí, de fet els noms de les plantes són en llatí i hi va
fer un senyor suec (!!!) ben entrar el segle XVIII). Llavors les segones lletres bàsicament ensneyavem
llatí, com una llengua estrangera per a poder-ho parlar i escriure. Qui arribava a aquesta fase no
coneixia el llatí, i s’havia de partir d’allò que ja es coneixia. Llavors s’ensenya llatí a partir del català.
Potser podrem trobar gramàtiques del català el segle XVII però no! són gramàtiques del llatí en català
per aprendre llatí. Aquest és l’esquema medieval i no ha canviat en tot aquest temps. El sistema
educatiu és dels organismes més conservadors que hi ha. Tres fases: català → català / llatí → llatí.
Ara bé, hi ha canvis? Hi ha intents d’introduir el castellà en aquest sistema, però no són gaire
reeixits. L’ordre dels jesuïtes és qui està intentant i penentrar en el món de l’ensenyament; algú ha dit
que els jesuïtes són la punta de llança de la castellanització escolar i religiosa. Però no acaben de
quallar. Els dos casos de més èxit però molt puntuals és que sabem que les escoles de formació dels
nobles (els que controlen els jesuïtes que sempre piquen al més alt), el Col·legi de Cordelles (de
Barcelona, el més famós), els jesuïtes proposen fer l’ensenyament en castellà, i com que els nens ja
són infants de classe alta sensible al castellà els pares accepten i ho fan. Però és un cas molt concret,
perquè encara passa avui en dia; ara s’envia els nens a una escola en anglès perquè aprenguin de ben
petits. També sabem que els jesuïtes estaven a la universitat i van intentar posar el castellà, però no
va tenir GENS d’èxit, i la universitat, “l’òrgan més conservador de la faç de la terra” s’hi va negar
totalment a abandonar el llatí.
5. CONCLUSIÓ FINAL
Hem vist com ens els àmbits informals el català es manté inalterat, sense canvis. Els canvis es
troben en els àmbits formals, i hem vist que ens els àmbits formals hi ha en joc tres llengües: dues que
retrocedeixen sense desaparèixer: el català i el llatí; i una que s’introdueix i ocupa l’espai de les altres
dues llengües: el castellà.
Per tant tenim una llengua que cada vegada s’utilitza més en aquests àmbits i dues que estan
retrocedint. Aquest procés d’introducció veiem que varia en funció del territori tot i ser de tendència
general. El tempo, el ritme, és diferent.

Qualsevol llengua que protagonitzi aquesta situació és l’inici d’un procés de substitució
lingüísica. Quan una llengua ocupa tots els àmbits d’un país i una altra comença a ocupar els epsais
que ocupava la pròpia del país és l’inici de tot procés de subsitució lgtica. Això és la primera fase.
ÀMBITS FORMALS (A):

CATALÀ I LLATÍ (en retrocés)*
CASTELLÀ (en augment)*
ÀMBITS INFORMALS (B):

CATALÀ
IDEOLOGIES LINGÜÍSTIQUES
Cal veure com tot influeix en la percepció de la gent sobre el que està passant. La gent actua
sobre allò que CREU que està passant, sigui veritat o no.
• El català queda fora dels processos de gramatització de les grans llengües europees
modernes (agreujat per la pèrdua del model culte de la Cancelleria reial)
o Amb tot, la tasca dels impressors i el fet que la llengua no perdi del tot els usos
escrits, asseguren el manteniment d’un model de llengua escrita culta (amb variants i punts no
resolts que creen una certa inseguretat), que serà emprat fins el s. XIX (=català acadèmic de la
Renaixença). No només és que no ens pugem al carro de la gramatització, sinó que perdem un tren, la

Cancelleria reial, un model de català culte administraitu.
Malgrat tot això, el català no queda totalment depenjat d’aquest procés de modernitzaxió perquè els
impressors es preocupen de simular un procés semblants al que feien altres llengües europees. I és
aquest model, que es dirà català acadèmic el que es mantindrà fins a Fabra com a model de català
culte.
Aquest català culte no estava fixat i tenia alguns punts problemàtics, però estava bastant ben
fixat. Recordem que els autors no eren gramàtics. Per això durant el segle XVII hi havia queixes sobre
les pautes del català culte, i parlarem d’algunes característiques d’aquest model:
- ch → antich, Vich, puch, sach... Els va agradar i va ser un element emblemàtic de la llengua
catalana, com molts dels cognoms actuals.
- lo, los → l’article culte per excel·lència és l’article medieval. Encara es fa servir en algun
domini lgtic, però en l’Edat Mitjana era de tot el domini català. Aquí a Barcelona ningú fa servir “lo” al
segle XIX, però en canvi Valentí Almirall publica: “Lo catalanisme”. Els articles “el, els” es consideraven

en aquesta època deformació popular.
- subjuntius acabats en -a / -e → jo dorme, puga, fasse... Antoni de Bofarull no escrivia mai

subjuntius amb -i, tot i que sí que ho deia, i ho considerava deformacions massa popularitzants.
- plurals femenins: -as / -es → Alguns dominis comencen a escriure “donas”, els orientals per
confusió de la -a neutra. I els occidentals mantenen el plural -es. AIxò passa també amb els verbs
acabats en -an / -as i -en / -es. Això crea una mena d’escissió, perquè tothom creu que la seva manera
d’escriure és la correcta.
- ig (fricativa) → tampoc es van posar d’acord i podem trobar textos que posin: mig, mitj,
mitg, mich, mitx. Cadascú tenia les seves preferències.
- català occidental → model de llengua enfront de l’oriental, just al contrari del que passa avui
en dia. Això potser té a veure amb les neutralitzacions vocàlics, que potser es creia que això
desvirtuava la llengua.
o Així mateix, es manté la consideració que el model de llengua culta ha de basar-se

sobretot en el català occidental (sobretot en la fonètica)
07/03/2013
Ens hem de quedar amb la idea que malgrat les dificultats ,es va aconseguir crear un model de
llengua culta en català, que va durar fins al segle XIX. Però com que no es va realitzar amb el mètode
que seguien la resta de llengües, no va tenir un procés de gramaticalització normal, alguns punts va
quedar sense resoldre, i que si no ho haguessin fets uns impressors i ho haguessin fet uns gramàtics,

s’haurien resolt fàcilment. Això creava molta inseguretat ens els parlants a l’hora d’emprar aquest
model de català culte. També cal que tinguem en compte que el model de català culte era el dialecte
occidental, a diferència d’ara que és l’oriental.
• El nom de la llengua:
o Consolidació de la fragmentació onomàstica des de mitjan s. XV: català esdevé un
terme regional més, al costat de valencià, mallorquí, etc.
o Aparició del terme llemosí (primer esment: edició de Blanquerna de Joan Bonllavi
el 1521). Malgrat ser el producte d’una confusió, és un terme unitari, no aixeca
suspicàcies i és adoptat pels erudits (no entre les classes populars)
El nom d’una llengua no és un producte d’una casualitat, sinó que és un llarg procés. Abans de
parlar del segle XV i XVI i XVII hem de recordar com a l’Edat Mitjana s’anomenaven les llengües,
perquè sinó no entendrem els problemes que es plantegem posteriorment.

A l’Edat Mitjana la llengua per excel·lència era el llatí, que convivia amb altres llengües de
menys valors. Les llengües romàniques no es consideren llengües diferents, i les etiquetes “llengau
catalana, francesa, castellana...” són etiquetes que neixen a partir del segle XVI. A la llengua del carrer
se li diu llengua vulgar. Això passava a més amb el cas de l’alemany; deutsch en alemany vol dir:
vulgar, del poble. L’alemany, doncs, és la manera de parlar del poble. En el cas de les llengües
romàniques hi havia a més una altra manera d’anomenar-ho; els parlants erens conscients que
parlaven una llengua que provenia del llatí, però no era ben bé llatí. Llavors es parla també de la
llengua “romanç”, és a dir, que prové dels romans. El francès també escriu en “roman” que després
evolucionarà cap a descriure el concepte de novel·la. Quan va sorgir la necessitat de diferenciar el
nostre romanç o vulgar dels altres és quan es comença a especificar el romanç català o el vulgar
català. Però la llengua catalana no apareix aquí, ja que la llengua és destinat al llatí. Al menorca encara
se li diu “parlar en pla” a parlar en català, es refereix a parlar “clar”, és a dir, a parlar en vulgar, la
llengua poc elevada. La frase “parlar clar i català” és una evoluciona moderna d’aquesta expressió.
Veiem que només hi ha un pas per a anomenar aquets romanç tan sols “català”.
A banda, hem de tenir una cosa que ens complicada la situació i ens complica la fragmentació
onomàstica. A l’Edat Mitjana no eren tan perepunyetes com nosaltres, i si una llengua es parlava en
tres regnes, no necessitaven anomenar la mateixa llengua amb el mateix nom. Un exemple és italià,
que cadascú anomenava la seva llengua amb el gentilici del seu regne. Dante és considerat el pare de
l’italià però ell mai va utilitzar el terme “italià”, sempre escrivia, segons ell, en llengua florentina. El
florentí també es parla a altres llocs, però ell anomena la llengua segons d’on ell prové. Si això ho
apliquem al castellà, és més fàcil, perquè en tot el regne de Castella només hi havia un regne, i es
parlava la mateixa llengua. Per tant només hi havia tres maneres d’anomenar la llengua. El cas català
està dividit en molts regnes, i un cop es formen els regnes de València i de Mallorca adquireixen el
català però l’anomenen valencià i mallorquí, subsrivint el seu origen administratiu, però eren molts

conscients que parlaven català. Això és tan sols el reflex de la manca d’unitat política dels regnes
catalans, però això no té cap connotació secessionista.
Situem-nos ara als egle XV, sobretot a la segona meitat. Recordem que València era el territori
més potent de la Corona. En canvi el territori de Catalunya, d’on ha sortit la llengua. Dir que ets català
en aquella època no aporta prestigi, però en canvi dir que ets valencià aportava valor afegit, on estava
la riquesa i la cultura. Així doncs, els valencians no es volen emmirallar en Catalunya, perquè eren més
forts, i prefereixen anomenar la seva llengua “valencià”, i és a partir d’aquí, del segle XV que el català
passa de ser un terme genèric a regional, i es produeix una fragmentació onomàstica. Si al segle XVI hi
hagués hagut un rei que ens hagués unificat, o una gramàtica que unifiqués la llengua, aquesta
fragmentació no s’hagués consolidat s’hagués trobat o bé un altre nom per a designar tota la unitat

lgtica catalana o bé s’hagués aplicat el català, com bé va passar amb el castellà, que va considerar que
el castellà era un nom massa regional i va passar a dir-li “espanyol”. És a dir que des del segle XV ja no
hi ha unitat lgtica del català i, tot i que hi ha consciència lgtica que és la mateixa llengua, cadascú
empra el terme regional.
A nivell popular la situació no ha canviat en res, i el nom tradicional del català a València és
valencià, a Mallorca el mallorquí... Això no implica necessàriament que qui digui que parla mallorquí
diu que parla una llengua diferent. Al segle XIX, amb la Renaixença, els lingüístes, els intel·lectuals se
n’adonen que cal trobar un grup unitari lgtic que englobi la llengua catalana, i decideixen agafar el
model castellà i anglès, que tot i que s’han expandit a Amèrica mantenen el seu nom d’origen, d’on
s’han creat. I per això, al segle XIX, decideixen agafar l’origen de la llengua i englobar-ho tot dins
l’etiqueta de “català”; però això és només a nivell intel·lectual. A nivell tradicional no s’ha fet això,
perquè la majoria de la població no coneix la història de la seva llengua ni tan sols s’ha educat en
català. Aquesta fragmentació onomàstica era molt normal a l’Edat Mitjana, però no ara, i a banda
aquest últim segle s’ha manipulat moltíssim amb objectius polítics per intentar fer creure des de la
ignorància que l’origen de la llengua no és el mateix, però això és fals.
De problemes n’hi ha dos: la fragmentació onomàstica, que és natural i regional, i la

manipulació identitària amb objectius polítics, que això és molt modern. Sempre havia exisitit aquest
debat però mai amb la violència que té ara, perquè quan es va intentar normalitzar el català després
de la dictadura, moltes veus es van alçar en contra d’englobar el valencià i el mallorquí. Si el català
s’hagués unificat com qualsevol altre llengua, en tots els seus territoris, el 30% de la població
espanyols seria catalanoparlant, i això ho han d’evitar a tota costa per preservar l’hegemonia
castellana a tot el territori.
El terme occità, per exemple, és un terme inventat el segle XIX per a poder englobar tota la
unitat lgtica de la gent que per dir sí diu: occ. Llavors l’occitània és la terra de la gent que diu “occ”. O
com romanès, un terme també molt modern que vol dir que prové dels romans, i això enmig del
balcans és un cas molt especial i diferenciador (enmig de Catalunya no tindria sentit perquè totes les
llengües provenen dels romans). O per exemple “eslovac” i “eslovec” són llengües diferents amb
etiquetes molt modernes per a identificar que provenen dels eslaus. Veiem que el nom d’una llengua
és el resultat de la seva història.
Més qüestions del nom de la llengua. No només apareix la fragmentació lgtica al segle XV sinó
que es comencen a embolicar amb el terme “llemosí”. Apareix el 1521, a l’edició moderna de
“Blanquerna” de Ramon Llull. I Joan Bonllavi tradueix Blanrquerna del llemosí en què estava escrit.
Què vol dir? Apareix al segle XIX i Aribau és l’últim en emprar-lo. Dura molt de temps. Aquest terme
hem de ser conscients que apareix i té molt d’èxit, però no a nivell popular, que es mantenen les
etiquetes regionals. Qui diu que parla llemosí són les persones de lletra, de cultura; és un terme que
només té èxit en capes cultivades, però té molt d’èxit en aquestes capes.
El terme llemosí és producte d’una confusió, però precisament el terme llemosí una de les
raons per les quals té tant d’èxit és perquè precisament tenim aquesta fragmentació onomàstica que
hem esmentat abans. Abans tot i que havia diferents etiquetes per a anomenar la llengua, tenien el
sentit lgtics de què parlaven la mateixa llengua, i el terme llemosí servia per a anomenar la llengua en
el seu sentit general, era un terme superador de les ambicions regionals, però s’abadona al segle XIX
quan se n’adonen que és un terme inadequat. Però quan es comença a deixar de fer servir, a València
encara s’aferren a aquest terme per evitar poder dir català, que tenen molt en el subsconscient que és
un terme regional de la llengua.

Fins que no neix la lingüística al segle XIX, no se n’adonen que aquest terme és inadequat
perquè és un dialecte de l’occità i és producte de confondre el català antic amb l’occità.
• El sentiment de crisi: plasmació en la consciència lingüística

o Causes:
Intromissió del castellà com a llengua de la cort i la cultura culta
Canvi en la concepció de les llengües (oposat al medieval): la llengua=llengua
escrita i fixada; si no, és un dialecte (=llengua oral no fixada)
o Plasmació en tres gran idees:
Idea que la llengua moderna és molt diferent de l’antiga (confosa, a més, amb
l’occità) llemosí = català medieval
Idea que la llengua moderna està fragmentada (originada per manca de fixació
i promoció, i reforçat per la diversitat onomàstica) extensió dels prejudicis
interdialectals, però encara no del secessionisme (Ex: valencià dolç vs. català aspre)
Inseguretat dels escriptors sobre les capacitat del català com a llengua de
culta perquè es considera massa diversa, rural i antiquada, i poc apta per a la cultura
moderna
• Polèmiques sobre la idoneïtat del català com a llengua de la predicació o de la literatura culta
• Aparició de les primeres apologies de la llengua (sinceres o compensatòries) que no solen, però,
qüestionar la preeminència o superioritat del castellà
És evident que la llengua catalana als segles XVI i XVII entra en crisi. Això genera una reflexió
dels parlants de la llengua catalana, i en comptes de culpar la llengua castellana per la seva imposició
culpen la llengua catalana de la seva debilitat i la seva poca capacitat d’avançar amb força i unitat. És

conseqüència de la inseguretat i de la crisi que es viu. A més al segle XVII una llengua que no té
gramàtica és una llengua de segona categoria (sovint s’utilitza el terme “dialecte” per a parlar de les
llengües de segona categoria que no tenen gramàtica escrita).
Aquesta plasmació és molt típica dels segles XVI, XVII, XVIII, XIX i XX.
Com es plasma aquesta consciència de crisis en la consciència lgtica de la gent del segle XVI i
XVII?
La primera idea, i tornem amb el llemosí, (recordem que la gent d’aquesta època, per culta
que fos, no tenien ni idea de lgtica, que es va intentar al segle XIX). La gent del segle XVI i XVII tenien
el convenciment que la llengua que parlaven havia canviat moltíssim, i això ho creiem perquè el reflex
que tenien del català medieval era la literatura, i sobretot la poesia. I recordem que la poesia a la
Corona d’Aragó fins al segle XV era en occità. Llavors van pensar que allò era català antic, i li van dir
llemosí que era una regió d’Occitània. Es van creure que el català medieval era l’occità, i clar,
comparant-ho amb el que parlaven ells, era una llengua molt diferent. I llavors van extreure que del
llemosí van sorgir moltes llengües, com el català, el valencià, el gascó, el mallorquí... Es creuen per

aquest error que el català és occità evolucionat.
Segona idea, que està molt lligada amb la primera. Llengua antiga i llengua moderna són molt
diferents, però què passa amb la llengua moderna? Com que no tenim unitat política ni gramàtica, la
llengua moderna està fragmentada i com que hi ha variacions dialectals tan profundes es creu que el
català s’està trencant. I sempre hi ha la discussió que són els altres dialectes que desvirtuen la llengua
i el propi és el més pur i polida. I això genera fortes batusses entre valencians i catalans, i cadascú
defensa el seu propi dialecte i genera uns forts prejudicis que encara ara es manté.
Però parlem de la tercera idea, les apologies de la llengua. Les anteriors dues idees
provoquen que els escriptos comencin a tenir un complexe d’inferioritat per la llengua, i consideren
que el català no és una llengua prou apteper a la literatura. Quan els propis parlants d’una llengua
comencen a considerar que no és prou apte, comencen de seguida a generar-se polèmiques entre els
que defensen que sí que ho és i els que no ho és. Una de les polèmiques és la de l’ús català a la
predicació, i l’argument que utilitzen és el que castellà és superior al català. Comença a sorgir llavors
apologies de la llengua, una defensa, una vindicació. Si a partir del segle XVII comença a haver-hi
apologies a dojo vol dir que hi ha consciència de la necessitat de defensar una llengua perquè està
sent atacada des del punt de vista ideològic i físic. Podem trobar dos tipus d’apologies: una seria de
les sinceres, qui mostra realment una preocupació sincera sobre la reculació del català, però després
hi ha un altre tipus d’apologies, les compensatòries, que es presenten en la forma d’apologia però no
ho són pas. És bàsicament una defensa de la llengua però no per vindicar-la, o per denunciar el seu
retrocés, sinó per dir que, tot i que s’estimen molt la llengua, com que no serveix per a res no la
poden fer servir per a escriure; en el fons en aquest tipus d’apologies tenen un fort sentiment de
culpa (i normalment estan escrites en castellà). Però ni les unes ni les altres neguen la grandesa del
castellà, i li reconeixes que és necessari conèixer-la, implícitament li estàs reconeixent la superioritat.
Veiem que això de sinceres i compensatòries no és blanc i negre sinó que és una gradació.

Aquestes ideologies són ben vives, encara ara. I també es veu què pensen del castellà, tot
això, i a més una llengua internacional. I comencen a considerar el castellà com a llengua que ja no és
estrangera i comença a sorgir la idea en les elits que el castellà és “la lengua común” i això és el que
s’ha manipulat per a poder justificar la imposició del castellà.
Tot això la gent ho veu com un fet natural. Hi ha algunes protestes, com les de Despuig, però
no gaires més i fins i tot Despuig no posa el dit a la llaga i lloa el castellà.
Conclusió!!
Ens comencem a creure que el castellà és jeràrquicament superior al català: és més apte, té
més possibilitat, és més culte... Quan els parlants d’una pròpia llengua comencen a creure que la seva
llengua és de segona categoria és l’inici del procés de substitució lgtica, que és la diglòssia.
12/03/2013

Comencem nou tema.
2. EL SEGLE XVIII i PRIMER TERÇ DEL XIX
Vam veure el segle XVI i XVII, l’inici del procés. I ara veiem la segona fase on allò que s’havia
començat s’aprofundeix, i després veurem la tercera etapa.
Parlarem del segle XVIII i una petita part, elprimer terç del segle XIX. Aquest tema l’hauríem
d’acabar amb l’edat moderna, que acaba amb la revolució francesa. Però nosaltres ho allargarem fins
el 1833, i la raó serà perquè els efectes de la revolució francesa no s’assenten a Espanya (i la resta
d’Europa) fins el 1833 (excepte a la Catalunya nord, que ja és francesa). També ens va bé perquè el
1833 hi ha l’”Oda a la pàtria” d’Aribau.
Com és que el segle XVIII no l’hem integrat dins del s. XVI i XVII si aquests tres segles són l’edat
moderna? És perquè dins del segle XVIII hi té lloc la Guerra de la Successió i els seus efectes, que té
unes conseqüències molt importants.
Ens situem, doncs, des de la Guerra de Successió fins a la Revolució Francesa i la seva extensió
per Europa, al 1833. Com a fets històrics ens interessa també la represa econòmica del s. XVIII. Però
farem un petit parèntesi i parlarem de la Menorca britànica i els altres països de llengua catalana.
D’aquesta manera farem un petit retrat dels països de llengua catalana que queden fora d’Espanya
(Catalunya Nord, Alguer, Andorra) així que després quan parlem en general dels usos lgtics parlarem
dels que sí que estan a Espanya.
Context històric

La Guerra de Successió (1702-1715) i les seves conseqüències: la nova Espanya
• Causes i desenvolupament (Almansa 1707, mort de l’emperador austríac1711).
• Els tractats de pau (Utrecht 1713, Rastatt 1714): cessió de Menorca i Sardenya.
• El nou ordre politicolingüístic instaurat pels Decrets de Nova Planta (1707, 1715, 1716)
grans eixos de la política borbònica: afavorir la unitat política, econòmica i lingüística
• Inicis d’una nova política lingüística marcada pels Decrets de Nova Planta i la Real Cédula
de Aranjuez (1768). Efectes limitats, però duradors.
“La nova Espanya” → l’Espanya que ara entenem, com a concepte polític (fins ara era un
concepte polític) és una creació de la Guerra de Successió. És el resultat d’una guerra, i en el nostre
cas d’una derrota.

El tron de la monarquia hispànica queda buit després que Carles II es quedi sense
descendència. Resumint, els dos aspirants que pugnaven per adquirir el tron era el candidatu austríac,
l’arxiduc Carles d’Austria o d’Hausburg, germà de l’emperador austríac i a més aquest era autríac.
L’altre era un noble francès, nèt de Lluís XIV, amb el títol d’Anjou però de la casa dels Borbons, Felip
d’Anjou. La Guerra de Successió té dos nivells: un a nivell internacional i l’altre a nivell hispànic.
Si veiem el mapa de suports a cadascun dels candidats

http://campusvirtual.ub.edu/mod/resource/view.php?inpopup=true&id=2134190 veiem perquè era
una guerra internacional. França, el país més poderós d’Europa, defensava el seu candidat, Felip, i
estava recolzada per un altre regne molt important, el regne de Castella. Els àustries estaven
defensats per l’imperi austríac, la Gran Bretanya, la Corona d’Aragó i Portugal. El candidat nét de Lluís
XIV tindrà, evidentment, un projecte de monarquia absoluta centralitzadora, i això posava en perill els
interessos de la Corona d’Aragó que veia en perill els seus interessos i les seves institucions. En canvi
Carles venia d’Àustria, que de fet era una monarquia però era una unió de regnes, i l’arxiduc Carles
prometia mantenir la unió de regnes que hi havia anteriorment. Era una manera de garantir les
institucions forals i no estaríem dominats directament per Castella. Carles II va deixar com a heure
Felip, però la Corona d’Aragó no va acceptar l’herència i va reclamar l’altre hereu, Carles d’Àustria.
En principi les forces estaven molt anivellades. Va durar molts anys aquesta guerra. Es podrien
assenyalar dos punts d’inflexió que ens afecten més directament a nosaltres: la batalla d’Almansa de
1707, on van xocar els exèrcits que venien del País Valencià amb el de Castellà. És la primera derrota
dels austracistes, i com a resultat d’aquesta derrota les tropes borbòniques ocupen Aragó i València.
Mitja Corona d’Aragó ja ha caigut en mans de Castella, tot i que Catalunya i Mallorca trigaran molt
més a caure. Els valencians tornen a ser els primers a rebre, i és el primer lloc on hi ha la repressió
borbònica, el primer Decret de Nova Planta (1707) aboleix les institucions forals d’Aragó i València, i,
en la seva extensió, el català com a llengua oficial de l’adminitració pública.
Tot i així la guerra va continuar i estava bastant anivellada, i haurem d’anar al 1711, quan el
germà de l’arxiduc Carles, l’emperador d’Àustria mor sense descendència, i l’hereu més directe que
queda és el seu germà, i passarà a ser el rei de l’imperi austríac. La coronació de l’arxiduc com a
emperador capgira totalment les aliances, ja que a Gran Bretanya no li interessa donar suport a una
persona que si acaba guanyant la guerra, no només serà emperador d’Àustria, sinó també d’Espanya i
les seves respectives colònies. Gran Bretanya lluitava per evitar la macropotència francesa i tenien por
de crear-ne una altra d’austríaca. Es trenca l’aliança austríaca. Es fa un tractat de pau, que se signa a la
ciutat d’Utrecht, 1713 (a Rastatt se signen algunes coses més, però la part més important és el de
Utrecht). En aquets tractat es pacta que es reconeix Felip com a nou rei d’Espanya i passarà a ser Felip
V de Borbó. A canvi, Espanya cedeixi als austracistes un munt de territoris que tenia a Europa.
Aquesta és la raó per la qual Epsanya deixa de ser una potència europea, i una gran part d’aquests
territoris que té per Europa són territoris catalanoparlants: Sicília, Menorca, Sardenya... Sardenya feia
segles que estava lligat a la Corona d’Aragó i Castella després, i després d’això va ser cedit al regne de
Piamont (o Ducat de Saboia), un regne al nord d’Itàlia. Sardenya queda ja, des del segle XVIII, en
l’òrbita italiana. Un altre territori, Gibraltar, que és britànica des d’aquests tractats. Aquest tractat
significa que els austracistes abandonen a la seva sort els últims que es resistien: catalans i
mallorquins. Aquest tractat deia que es respectarien les lleis forals etc etc però era paper mullar
perquè Felip V ja havia perjurat que els catalans eren uns traïdors i suprimiria totes les seves
instiucions.
El tractat obre la porta perquè les tropes borbòniques (franceses i castellanes) aplastin
l’última oposició a Catlaunya i Mallorca.

Aquesta derrota es plasma en les lleis dels Decrets de Nova Planta, que n’hi haurà tres, una
per València, per Catalunya i un altre per Mallorca (menys Menorca).
Tot això instaura un altre ordre polític, que sorgeix arran de la derrota i la oucpació militar.
Si mirem el campus, el document dels Decrets de Nova Planta, veiem que el Decret de Nova
Planta és l’acta fundacional de l’Espanya política, on deroga totes les lleis que no siguin les
castellanes, i on es funda un nou ordre polític.
Tenim una nova monarquia, una nova dinastia, amb un projecte molt clar d’unificació política,
econòmica i lgtica. Es tracta d’aconseguir la uniformització de tot el territori espanyol. Ara ja,
oficialment, a l’estat li interessa que el castellà sigui l’única llengua oficial del territori. Des dels
Decrets de Nova Planta, Espanya està obsessionada per aconseguir aquesta uniformitat; els Decrets
de Nova Planta són les primeres lleis que intenten fer-ho, però serà consubstancial amb el nou
concepte d’Espanya, durant els següents segles fins ara aquesta intenció. Però aquesta uniformitat
ligtica està destinada a fer fora el català dels àmbits formals, només es dediquen a les elits. Els àmbits
informals i les classes baixes no estan dins del seu marge d’acció, només pretenen que els poderosos
es canviïn al castellà.
També existeix una altra llei igual o encara més greus que el Decret de Nova Planta, que és la
Real Cédula de Aranjuez, ja que va carregar-se les excepcions que sí permetia el Decret de Nova
Planta, i va ser, per exemple, la primera prohibició de parlar català a l’escola.
Aquesta política té un èxit relatiu per dues raons: d’una banda té èxit perquè aocnsegueix fer
fora el català d’àmbits on el català estava molt implantat tradicionalment, però no la consegueix

expulsar del tot. La raó per la qual no aconsegueix expulsar-los són dues: una és que l’estat no té
suficient recursos com per aplicar les lleis (hi ha prohibicions que es tornen a prohibir en vint o trenta
anys); la segona gran raó, per molt que un estat tingui la voluntat d’extingir una llengua i prohibir-la,
això no és gens fàcil sobretot si aquesta llengua és la que parla més del 95% de la població i no en té
ni idea de parlar cap altra.
La Menorca britànica i la llengua catalana
• El domini britànic (1708-1756, 1763-1782, 1789-1802): característiques.
• Avenç econòmic i burgesia il·lustrada menorquina: la Societat de Cultura de Maó.
• Relacions entre menorquins i britànics.
• La llengua: anglicismes del menorquí i fundació de Saint Augustine (Florida).
Durant el segle XVIII Menorca se la van rifant britànics, francesos i espanyols. Però en la seva
major part van ser els britànics i després va tornar a ser territori espanyol.
Menorca interessava Gran Bretanya per estratègies marítimes, ja que té el port natural més
important de tota la Mediterrània, i als britànics els interessava per raons de geoestratègia, tan de seu

naval, ja que eren un imperi sobretot naval, i perquè Menorca estava al mig de la Mediterrània
occidental (així com Gibraltar els interessava perquè era la porta de l’estret). Instal·len una base
militar al port de Maó i van traslladar la capital de Ciutadella a Maó.
Als britànics no els interessava la política francesa o espanyola. Ells tenen una altra concepció
política, tenen una tradició “d’unió de regnes”, i no els interessa imposar l’anglès. Només
necessitaven que respectessin la seva base militar i les seves lleis, i la resta ho van respectar. Tot allò
militar ho gestionaven els anglesos, i tot allò civil ho gestionaven els menorquins. A la pràctica, el
català és la llengua oficial de l’illa, i l’únic lloc on no es persegueix el català (Ramis).
Una base de militar és un enorme proveïdor de serveis, necessiten de tot i tenen diners per
inventir-los. Al voltant de les bases militars hi ha negoci, i els menorquins van veure negoci i van
envoltar la base naval de Maó i això va comportar molta prosperitat econòmica. Si la gent s’enriqueix i
fa diners es crea el grup social ric, la burgesia, que abans a Menorca no existia. Els britànics no només
van aportar aquesta prosperitat econòmica sinó que els interessava, per motius estratègics, van
millorar les infraestructures de l’illa, i això sempre afavoria el comerç.
Però l’Església no estava gens a favor dels britànics, ja que els anglesos eren protestants i
anglicans, i no volien ser governats per gent que no era catòlica. En canvi la burgesia menorquina sí
que estava molt contenta del govern britànic.
Es funda la Societat de Cultura de Maó, vehiculada en català i on Ramis hi tenia molta

presència. Això explica que l’únic material en català literari que es fa al segle XVIII il·lustrat sigui a
Menorca.
Quines són les conseqüències lingüístiques? Parlarem de les relacions entre menorquins i

britànics i els anglicismes que trobem en el menorquí. El poble amb els mariners s’hi entén com pot
(“anglès simplificat costa brava”) i justament per aquí el menorquí agafa alguns anglicismes, el mínim
per establir algunes relacions comercials. Pel que fa a les classes dirigents, ni els anglesos sabien
català ni els menorquins sabien anglès, així que parlaven en una llenuga intemitja: el castellà.
Parlarem dels anglicismes menorquins. Que quedi clar que ara, avui en dia, en queden menys
que al segle XVIII i XIX.
guix → xoc (m) / chalk (angl)

arengada → pinxa (m) / pilchard (angl)
balcó tradicional → boínder (m) / bow window (angl)
que et donen un cop de puny, et deixen un → ull blec (m) / black eye (angl)
donar la mà → fer xàquens (m) / shake hands (angl)
ginebra → gin (m) / gin (angl)
14/03/2013

ELS ALTRES PAÏSOS DE LLENGUA CATALANA
La Catalunya Nord: Des de 1700 el català està prohibit (administrativament, no és vàlid). Els
rossellonesos continuen parlant en català, la llengua no desapareix.
Entre el 1700-1790. El català es manté com a llengua de la població, les classes altes també són
catalanoparlants, és la llengua del dia a dia, de la intimitat, de tots els usos informals. Dura tot el s. XIX
i ben entrat el s. XX com a llengua informal.
Assistim a la pèrdua del català com a llengua formal, ja prou tocada des del 1700. Els àmbits on
resisteix és en els usos culturals, poemes, escriptura privada i l’església.
El gran canvi és que aquests àmbits no afectats per la prohibició de 1700 comencen a perdre’s en el
decurs del s. XVIII, la pressió del francès com a llengua important, esdevé més i més important. La
gent de lletres es va passant al francès, la gent d’església també i qui sap escriure i llegir nascuda
després del 1700 té difícil l’aprenentatge en i del català. El punt d’inflexió és la segona meitat del
segle. S’arriba a la situació en què un catalanoparlant no sap llegir ni escriure en català i ho fa en
francès. Poc abans de la Revolució Francesa el català havia desaparegut com a llengua escrita dels
àmbits formals. Era únicament la llengua oral. Es produeix la DIGLÒSSIA (llengua A el francès, llengua
B el català), és la segona fase d’un procés de substitució lingüística.
L’Alguer i Sardenya queden desvinculats de la monarquia hispànica pel tractat d’Utrecht el 1720. El
Piemont no va aplicar la política lingüística d’assimilació immediata, va ser lenta. Van mantenir la
llengua oficial predominant quan van ocupar l’illa, el castellà. Però, van començar a introduir l’italià i

mica en mica el van fer oficial.
Què passa a la ciutat de l’Alguer. El català el trobem a nivell municipal, local i no fora de l’Alguer.
Trobem documentació en català: l’Ajuntament (Comú) manté el català com a llengua oficial; l’església
manté de manera inflexible el català, no hi ha canvis significatius. Aquesta situació, el Piemont la
considerava circumstancial, a finals del s. XVIII trobem menys català i castellà i més italià. El mateix
procés que a la Catalunya Nord però més lent, respecte de la diglòssia.
Al S. XVIII es forma l’alguerès com a dialecte i no a l’Edat Mitjana.
Procés: era el català portat pels repobladors del s. XIV, semblant al català que es parlava aquí. A finals
del s. XVII (afectats de pestes terribles que van delmar la població, se’n van salvar les classes altes),

canvis profunds demogràfics, i al s. XVIII profunds canvis lingüístics, queden els que no van marxar de
l’illa per la pesta i ara necessiten mà d’obra. Sards que emigren a l’Alguer per les oportunitats de
feina. Quan hi arriben aprenen la llengua del lloc, s’adapten. La manera d’aprendre és al carrer (alt
índex d’analfabetisme) com poden; són la classe treballadora i parlen català amb molta influència de
la seva llengua, molt sarditzat. La classe alta manté el català tradicional i la baixa, descendents de
sards, el català sarditzat.
Es manté fins a finals del s. XVIII-XIX, i les classes altes es passen a l’italià; el que queda és el que
coneixem com a dialecte alguerès.
Andorra: Va ser annexionada a França durant les guerres napoleòniques.
REPRESA ECONÒMICA I DEMOGRÀFICA AL SEGLE XVIII. EL NOU PAPER DE LA BURGESIA.
Causes: l’expansió i millora de l’agricultura + permís comerç amb Amèrica (1778).

Un dels fets més importants és que Catalunya i el País Valencià (eren països molt pobres i arrasats),
amb una economia pràcticament de subsistència. En el decurs del s. XVIII la situació canvia sobretot
perquè es van assajar noves tècniques de conreu que feia que la terra produís molt més, van propiciar
que cada vegada es plantés més. Gran expansió de l’agricultura, amb excedent agrari que permet el
comerç. Augment del nivell de vida. Comerç reactivat, explosió demogràfica (Catalunya dobla la
població). Els dos països comencen a despuntar al s. XVIII, es distingeixen de la resta.
A partir del 1778 algú s’adona que si “som espanyols” tenim l’oportunitat de comerciar amb Amèrica,
que llavors només ho podien fer els castellans.
Diferències territorials: represa a Catalunya i al País Valencià, no a la resta dels PP.CC.
Conseqüències: qui s’enriqueix és la burgesia, molt activa i rica. Cada vegada més poderosa, intervé
més en els afers socials i va suplantant l’aristocràcia, no políticament sinó econòmicament. També es
dóna aquest fenomen a altres llocs i, on arriba al límit, és a França.
Diferents tipus de burgesia:
-la valenciana: país molt fèrtil amb agricultura d’exportació. El burgés compra molta terra per conrear
més i exportar més. Té prou terres i rendes com perquè el burgés s’instal·li a ciutat a viure de rendes
(petit latifundista). La noblesa rendista acaba comportant-se com un aristòcrata: aquests parlen en
castellà. Sabem que la burgesia era diglòssica, a casa parlava el català però estaven molt preocupats
per aprendre castellà. Hi ha literatura al voltant del “coent”, el vol i dol, el quiero y no puedo.
-la catalana: a Catalunya hi ha una limitació: no tenim tantes terres ni tan productives com al País
Valencià. S’adona que amb els guanys que fa no pot comprar més terres però hi ha una activitat
econòmica nova que pot donar diners: la indústria. El país comença un procés d’industrialització.
Aquesta burgesia sap que ha d’invertir en coneixements, expansió de la cultura, formar tècnics, etc. La
burgesia funda les institucions que no funda l’Estat, com per exemple la Junta de Comercio que
s’encarrega de conèixer la història de com es feia el comerç antic. Fa els primers estudis de la història
medieval de Catalunya: es recupera que el català havia estat una llengua molt important. Es creen
escoles tècniques d’oficis, acadèmies de cultures, etc.
Aquesta burgesia manté el català com a llengua privada i si ha pogut fer negocis és gràcies a la
monarquia i li interessa col·laborar amb ella. Per tant, no qüestiona la política lingüística dels borbons,
la fa seva. Comença a associar que el castellà és la llengua que permet l’activitat econòmica.

Esdevenen amb una mentalitat diglòssica: els negocis es fan en castellà. Això és vigent avui en dia.
Com a conseqüència (estem en la Il·lustració), aquesta burgesia és culta, sensible a les idees de la
Il·lustració. Els millors intel·lectuals il·lustrats són d’aquí, pràcticament no hi ha burgesia a l’estat, la
majoria són d’aquí. Són catalanoparlants, però escrivien en castellà. Il·lustrat valencià: Gregori
Mayans (fa Orígenes de la Lengua espanyola) i el català: Antoni de Capmany (va reeditar el llibre del
Consolat de Mar, tractat de dret marítim escrit a l’Edat Mitjana).
19/03/2013
La Revolució Francesa (1789) i les seves conseqüències a Europa i Espanya

• La Revolució Francesa, detonant de la fi de l’Antic Règim a Europa: inici dels règims
liberals dominats per la burgesia il·lustrada inici del procés de construcció dels estats-nació
contemporanis (separació de poders, parlament, sobirania nacional, igualtat jurídica,
creació d’un mercat unificat i estable, etc.) en nom de la raó, el progrés i la nació.
• El nou concepte de llengua nacional impulsat pels revolucionaris francesos i la resta de
règims liberals al XIX: l’única llengua que tothom ha de saber i usar sempre si es vol
progressar profunds canvis ecolingüístics que afectaran totes les societats occidentals
• La Revolució Francesa i la seva influència a Espanya:
o La Guerra Gran entre la Convenció francesa i Espanya (1793-1795)
o Les guerres napoleòniques: Guerra del Francès (1808-1814) i annexió temporal de
Catalunya i Andorra a l’Imperi francès (1812-1814) breu cooficialitat fr/cat
o Els liberals espanyols i les Corts de Cadis (1812): primera constitució espanyola
• El regnat de Ferran VII (1814-1833): parèntesi absolutista abans del triomf definitiu dels
liberals espanyols (en dura pugna amb els carlins durant el XIX)

Parlarem de la revolució francesa, que és un canvi profundíssim. De fet l’Edat contemporània
comença amb la revolució francesa, és un canvi polític molt profund. Amb la REvolució francesa
s’acaba l’Antig Règim i l’Edat Moderna, i comencen uns nous règims, els règims liberals, amb una
filosofia i objectius totalment diferents.
La revoució francesa no és res més que la revolució ‘duna classe burgesa emergent, que ha fet
seus els ideals il·lustrats per a construir una nova societat dominada per les idees de la il·lustració amb
la burgesia com a classe dirigent i no l’aristocràcia.
Comença la construcció d’una nova societat, les que en història anomenem els estats nació,
tal com els entenem avui en dia. La nostra concepció d’estat és el que sorgeix de la Revoució
Francesa. La separació de poders, el parlamentarisme, la igualtat jurídica... Tot això es fa en nom de
les dues grans idees de la il·lustració: la raó, a través de la qual s’aconsegueix el progrés i
conseqüentment la felicitat, i la nació. Per als revolucionaris francesos, la nació no és res més que la
reunió de totes les persones d’un estat per a un mateix projecte de progrés. No és el mateix concepte
de nació que teníem nosaltres, tots aquells que parlen la mateixa llengua.

Ben aviat els revolucionaris s’adonen que el projecte s’ha de lligar d’alguna manera, perquè
per aconseguir que la gent de procedències i cultures diferents s’ajuntin amb un mateix objectiu, has
d’aconseguir que tots se sentin membres d’un mateix projecte i d’una mateixa nació, i per fer-ho cal
que tots parlin igual, i d’aquí va sorgir el concepte de llengua nacional. La gran revolució francesa és el
fet de considerar que per aconseguir el progrés cal destruir tot allò que no permeti que la llengua
nacional arribi a tothom, destruir la diversitat lignüística.
Aquest és el gran canvi: fins ara el procés d’uniformització lgtica afectava només les elits,
però a partir de la Revolució francesa arriba a totes les classes socials. Tenen molt clar que tots
aquests estat només es pode construir fent que en aquests estats només hi hagi una sola llengua, la
llengua nacional. Aquesta és la gran diferència entre l’Edat Moderna i l’Edat Contemporània. Això ens
explica la França actual i Espanya. La diferència és que a França ho han fet molt bé i aquí l’estat liberal
espanyol no ho ha fet tan bé. És un projecte a llarg termini, d’arraconar tot allò que no sigui la llengua
nacional, i cal focalitzar els mitjans que és el que ho faran efectiu.
El més terrible de tot això és que el model que sorgeix de la revolució francesa és el model
que després copien tots els estat liberals del món al segle XIX amb molt poques excepcions. Espanya
ho segueix fil per randa, però no bé.
Farem un petita presentació dels efectes de la RF a Espanya.
Les conseq. de la RF s’estenen a Europa a través de les guerres. França es va enemistar de

seguida amb totes les potències europees perquè encara eren potències absolutistes, i no els
interessava que els ideals liberals es propaguessin pels seus països. França entra en guerra durant tot
el segle XIX a tot Europa, i les més important són les guerres napoleòniques, que van ser molt útils
per expandir els ideals de la RF. És un ideal bèl·lic, propi de territoris ocupats.

Parlarem d’aquestes guerres i la Guerra del Francès. Abans de les guerres napoleòniques ja hi
va haver una guerra, la Guerra Gran, i el camp de batalla va ser la Catalunya Nord, que no té gaires
conseq. lgtíques però subratlla que és la primera guerra de catalans contra catalans, i tots dos
barallaven contra Catalunya. Però ens interessen sobretot les guerres napoleòniques; Napoleó va fer
fora els Borbons i va posar el seu germà (repartia la seva parentel·la entre els territoris ocupats) com a
satèl·lit de França. Hi va haver una annexió temporal de Catalunya i Andorra a França. Els francesos
sabien que els catalans no estaven d’acord amb aquesta annexió, i per guanyar-se les seves simpaties
van fer que el català fos llengua cooficial al costat del francès. Saben que ni que sigui de manera
provisional cal fer servir la llengua com un ham perquè els catalans acceptin l’ocupació francesa. És
l’únic parèntesi que hi ha des del 1714. El català tornarà a ser cooficial al 1931, durant la República, i
només en aquest petit parèntesi tornarà a ser oficial. Ens interessa perquè durant aquesta brevíssima
oficialitat, molt juristes del país van dir que no es podien fer lleis en català perquè no tenia gramàtica.
Precisament això va fer que un senyor, Josep Pau Ballot va escriure la primera gramàtica impresa del
català, del 1815. Aquesta gramàtica per demostrar que el català podia ser utilitzat com a llengua
oficial, ara bé la mala sort va ser que el 1814 els francesos van perdre la guerra i el català va deixar de
ser oficial, i per tant no li va servir per aquest objectiu. Tot i així la va publicar, i així és l’única

gramàtica que tenim i es pot consultar “com” s’ha d’escriure el català culte. No va tenir l’efecte pel
qual estava pensat, però durant tot un segle va haver-hi una gramàtica a on dirigir-se per a consultar
com escriure en català culte.
Veiem doncs la importància de la petita annexió de Catalunya a França, i queda pal·lès que els
francesos van creure que els català era un instrument polític, i això demostra que el català tenia
encara pes social.
Parlarem dels liberals espanyols i les Corts de Cadis. Un cop Napoleó va envair Espanya i va
col·locar el seu germà, de seguida es va organitzar la resistència en contra de l’ocupació francesa, i qui
dirigia la resistència eren uns diputats que es van refugiar a Cadis, l’única ciutat que els francesos no
van poder ocupar. No passava res perquè Cadis era protegida pels anglesos per mar. Aquests diputats
que dirigien la lluita en contra dels francesos, preparen no només la lluita sinó qeu també preparen
l’endemà: què passarà quan marxin els francesos. Aquests diputats que lluiten contra l’ocupació
francesa, lluiten contra els francesos perquè són ocupants, però no contra les seves idees. Els diputats
de Cadis eren majoritàriament liberals, però un cop els fessin fora volien establir el mateix règim que
els francesos i van redactar la Constitució. A les Corts de Cadis van començar a idear l’Espanya
postnapoleó. És una constitució liberal, la primera constitució liberal espanyola. El primer capítol, el
prímer títol, ja és “La nación española” i això demostra que el concepte de nació es plasma referit a
Espanya i en una llei. A partir d’això les següents lleis segueixen fil per randa aquest concepte.
http://campusvirtual.ub.edu/mod/resource/view.php?id=2134194
Aquesta constitució de Cadis és una còpia de la constitució francesa, un trasllat dels ideals
francesos. L’impacte dels ideals francesos eren liberals, i ja volien que l’Epsanya postnapoleònica fos
liberal amb les mateixes idees, i eren més moderats (era una monarquia constitucional). La nació

espanyola es funda amb aquesta constitució. S’havia pensat que quan vencessin els francesos, el rei,
Ferran VII jurés la constitució. La gran sorpresa va ser que el rei va derogar la constitució perquè no
volia res de separació de poders, igualtat jurídica... Ell era absolutista, i no va voler canviar els sistema.
La Constitució de Cadis pràcticament no s’ha aplicat mai excepte en períodes molt curts.
La revolució liberal espanyola, però, és bastant defectuosa, perquè no tenien tanta força com
els francesos, i els carlins van estar guerrejant tot el segle XIX. Però tant uns com els altres tenien molt
clar quina era la llengua nacional i que es basava el model d’Espanya en el model francès.
POLÍTICA LINGÜÍSTICA OFICIAL DELS BORBONS ESPANYOLS

(CONDICIONA TOTS ELS USOS FORMALS DEL XVIII)

Per parlar dels usos lgtics cal que parlem de la política lgtica dels Borbons. La nova monarquia
borbònica, després de la guerra de Successió, volien un estat el més uniforme possible, com el
francès, amb tres eixos: el polític, l’econòmic i el lgtic / cultural. L’eix polític ja està aconseguit, amb
el Decret de Nova Planta, que destrueix totes les institucions pròpies i imposa els models polítics de
Castella. La guerra de Successió va servir per imposar a la força l’eix polític de la uniformització, però
encara mancaven els altres dos eixos. Pel que a l’eix econòmic Espanya era un galimatías de normes
mercantils i comerç, perquè encara funcionava com l’Edat Mitjana, i els francesos va intentar crear un
gran mercat unificat. Van anar unificant tant com van poder la política econòmica, amb ‘objectiu de
crear un mercat únic. L’eix cultural vol encara lligar més les elits de la societat i encara s’obvia la gran
massa de la soceitat.
Però al llarg de tot el sgle XVIII, hi hagi el rei que hi hagi, a Epsanya s’ha de treballar per
construir aquesta homogeneïtat política i cultural. Ens centrem en l’eix lgtic, com es plasma aquesta
política oficial? Ara hi ha un Estat que plasma els seus objectius clars en les lleis amb el poder de fer
“el que vulgui”, i es plasma amb les dues noves polítiques.
Característiques:
· Per a la construcció del nou estat absolut borbònic, es considera com una premissa bàsica la
unificació lingüística i cultural de les elits, conjuntament amb la unitat política i econòmica:
o Política d’arraconament dels idiomes “provincials” i del llatí + Protecció,
fixació i promoció del castellà → 1713 (Real Academia), 1716-1739 (Diccionario)
o Inici d’una política que no s’atura al XVIII sinó que esdevé característica de
l’estat espanyol i que continuarà implementant-se sense interrupcions al XIX i bona
part del XX.
Les polítiques d’arraconament no només se senten en “las lenguas provinciales” sinó també el
llatí, que molesta perquè treu espai al castellà, (i totes les llengües que no siguin el castellà: català,
basc, gallec, llatí, llengues indígenes d’Amèrica...) i tot això s’aconsegueix dur a la pràctica a través de
lleis. Tot l’espai que cedeixin aquestes llengües les ha d’ocupar el castellà, però no n’hi ha prou amb
això, tot i que és essencial. Cal fer atractiu allò que s’està expansionant, cal que una política de
promoció de la “lengua del rey” i cada vegada més comencem a sentir més l’etiqueta “lengua
nacional” al segle XVIII. El castellà se l’ha d’alçar, se l’ha de protegir i fixar. L’instrument bàsic de la
política de promoció i fixació del castellà és la fundació de la Institució Pública oficial que s’encarrega
de fixar, promocionar i vetllar pel castellà, la RAE, el 1713 quan encara no havia acabat la guerra. Per
això el model també és França, amb la seva primera Acadèmia de la llengua francesa, fundada al segle
XVII que és el model de la RAE. Recordem el lema de la RAE: “limpia, pura y dar esplendor”. És una
institució pública, prquè l’estat l’avala i dóna diners, i això dóna un poder terrible al castellà, en fornt
de les altres llengües que ja de per si tenien pocs recursos per a tirar endavant.
De la política lgtica oficial que inicien els Borbons ens ha de quedar clar que té un objectiu
molt clar que no s’ha aturat mai, que s’ha fundat sobre aquesta premissa i no ha canviat mai. Els
liberals no van fer res reveritr-ho, sinó que encara ho van aprofundir més, i es veu que no és una cosa
pròpia de l’antic Règim, sinó intrínsec a la construcció d’un país, i qualsevol altre cosa que no fos el
castellà era pròpia dels localismes provincians. Si qüestiones la supremacia del castellà estàs
qüestionant Espanya i tota la seva història.
Dues grans etapes:

1) Dels Decrets de Nova Planta fins la Real Cédula de Aranjuez del 1768: castellanització poc

profunda i efectiva (i limitada a les classes altes urbanes); tot i les prohibicions, era sobretot una
política de promoció del castellà (més o menys subtil)
2) De la Cédula fins 1833 (inici de l’estat liberal): castellanització planificada a través de
contínues lleis. Important salt qualitatiu a partir del despotisme il·lustrat de Carles III que compta, a
més, amb la col·laboració de les classes dirigents [burgesia i aristocràcia] i els intel·lectuals il·lustrats
autòctons (com Gregori Mayans o Antoni de Campmany). Conseqüències:
a) Reducció molt significativa dels àmbits d’ús formals del llatí i el català
b) Ús progressiu del castellà en la majoria d’àmbits escrits i orals més
prestigiosos
La primera fase té una cronologia molt clara. La primera etapa està caract., pels efectes del
Decret de Nova Planta. Però el Decret de Nova Planta no ho va prohibir tot, va fer moltes exepcions;
evidentment va prohibir moltes altres coses, però excepcionalment va preveure que el català es
continués usant en determinats àmbits formals. Els àmbits afectats pel decret de Nova Planta seran
els que ja no tindran el català.
Exemples 1a etapa:
• 1707, 1715, 1716: Decrets Nova Planta → afecta l’administració estatal (audiències -les actuals
Diputacions-, ajuntaments que són caps de corregimiento, tribunals superiors, exèr cit), però es tolera
a la resta d’usos administratius com els ajuntaments petits (la immensa majoria d’ajuntament i en
conjunt és la majoria de la població), tribunals inferiors i notariat. Més dur al País Valencià (també
suprimeix els àmbits tolerats a Catalunya i Mallorca-Eivissa)
• 1715: Instrucciones del Consejo de Castilla ja preveuen les mesures que s’aplicaran a la Real
Cédula de 1768
• 1717: Instrucción secreta de Rodrigo Villalpando “Pondrá el mayor cuidado en introducir la
lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se

consiga el efecto sin que se note el cuidado”
A les vuit ciutats més importants de Catalunya tenien un corregimiento, que depenia de
l’Audiència, i per tant desapareix el català. Els tribunals superiors i no cal dir que l’exèrcit només es
podia fer en castellà.
Una excepció important és el notariat, que és qui redacta els documents i ho fan en català. La
primera fase de la política borbònica és més aviat una política de promoció del castellà. Se’l prohibeix
d’allà on es podia prohibir, però allà on era més difícil prohibir-lo el van respectar. Aquestes
excepcions, però, afectes només a Catalunya i Mallorca, ja que no són respectades al País Valencià i
eliminen l’ús del català en qualsevol ús oficial. Però ja es té molt clar que l’objectiu final és portar-hi
fins a les últimes conseqüències, però de moment toleren algunes excepcions. La prova d’aquests
objectiu malgrat les excepcions, és la Instrucción Secreta de Rodrigo Villalpando el 1717.
Exemples 2a etapa:
• 1768: Real Cèdula de Aranjuez (conjunt de mesures lingüístiques, fiscals i econòmiques) Pretén
bandejar el català a les escoles primàries i secundàries (ensenyament obligatori de la gramàtica

castellana, aprenentatge del llatí en cast, prohibició d’usar llibres escolars en cat), els tribunals (de
tota mena) i el món eclesiàstic (ensenyament doctrina en castellà, obligatorietat ús castellà en tota la
documentació interna i els seminaris, etc.)
• 1772: prohibició de dur els llibres de comptabilitat en català
• 1773: prohibició d’editar llibres escolars en català
• 1778: prohibició d’usar el català a la Seu de Mallorca
• 1784: a Alacant un edicte proclama que es multarà tothom que parli català en públic
• 1799: prohibició de les representacions teatrals en català
• 1821: pla per garantir l’ensenyament obligatori de la gramàtica castellana
El model castellà ja es veu fort després dels anys, i passen a proclamar la Rela Cédula de
Aranjuez el rei Carles III, la figura del despostisme il·lustrat. Va començar prohibint-lo en
l’ensenyament, que encara funcionava en català i el Decret de Nova Planta no va tocar-lo. D’entrada
el prohibieix a les escoles, i imposa que s’ha d’ensenyar la gramàtica castellana, i a la secundària
s’ensneya el llatí a través del castellà. Es prohibeixen els llibres de text en català, amb l’objectiu de
difnodre el castellà entre els nens del país. Els tribunals inferiors també es fan en castellà,
prohibiexen tota la justícia en català. Un àmbit que Carles III tenia molta mania que havia de controlar
(perquè era la seva competència) era l’Església, i va fer les mesures per controlar l’església, i va
prohibir l’ús del català dins del món eclesiàstic, i va prohibir ensenyar la doctirna en català. El que era
més fàcil de complir i ho va aconseguir va ser aconseguir que l’Església abandonés el llatí com a
llengua d’administració interna, i va aconseguir que els seminaris, les institucions d’ensneyament i
afecten la promoció dels clergues, fossin en castellà. A partir de la Real Cédula tots els sacerdots que
surtin dels seminaris han d’haver aprés i estudiat en castellà. Això té molt d’impacte, els seminaris
eren institucions molt poderorses i molta gent hi passava.
Aquesta política té un èxit parcial, però ja té les idees molt clares, molt ben planificada. A més
a més es duu a terme perquè l’estat té la col·laboració de les classes dirigents, els aristòcrates,

burgesos i intel·lectuals no qüestionen aquesta política lgtica, perquè aquests lleis estan destinades a
“augmentar la propesritat econòmica”. Però és clar una cosa és voler i l’altra poder. S’aconsegueix
expulsar el català d’alguns àmbits, però d’altres àmbits és molt difícil aplicar aquestes prihibcions. La
prova és que després de la Real Cédula, amb els anys, hi ha més prohibicions que prohibeixen coses
que ja estaven prohibides a la Real Cédula; això es fa perquè no es feia cas de la llei. A les escoles la
Real Cédula va ser un fracàs perquè ni els mestres estaven preparats ni els nens estaven disposats.
Però en canvi a la secundària és molt eficaç i tota es fa en castellà. El món eclesiàstic també es
castellanitza, però en canvi sap que no pot ensenyar la doctrina en castellà. La prova d’aquest èxit
parcial és que al llarg del segle XVIII i XIX es va insistir en prohibir coses que ja estaven prohibides.
Però malgrat que és un èxit parcial, posa les bases d’un procés que avança lentament, però
imparablement. Aquest procés està adreçat a les capes acomodades, la població n’està al marge, però
entre les classes acomodades té molt d’èxit i ara ja incloem la burgesia. El gran èxit és que entre les
elits es comença a considerar d’allò més natural aquest tipus de política, i quan s’assumeix que és
natural que una llengua s’imposi per sobre de l’altre, que es reconeix que hi ha una llengua superior a
la teva, ja s’està perdut. Aquest és el seogn gran èxit de la política: acostumen a la població que hi ha
una llengua superior que està per sobre, que és superior: el castellà. Aquesta mentalitat diglòssica
afecta a tota la població, tot i que no sabessin castellà la consdieraven superior.

21/03/2013
USOS LINGÜÍSTICS ALS PP.CC. HISPÀNICS (1707-1833)
• Llengua i classes socials.

o La castellanització com a fenomen urbà i de classe. Abast quantitatiu i qualitatiu
o Àmbits afectats per la castellanització: orals i escrits més prestigiosos
o Àmbits en què es manté el català: oralitat quotidiana i escrits més funcionals/pop.
o Conclusió: progressiva castellanització classes altes (noves i velles) i les funcions formals
i/o prestigioses
Hi ha unes caract. amb el segle XVI i XVII: la castellanització continua sent un procés urbà i de
classe, que afecta només les classes socials i les elits. La immensa majoria de la població catalana era
monolingüe catalana. Aquesta és la clara continuitat.
Ara bé, hi ha una novetat que no podem oblidar: el segle XVIII quan aprlem de classes
dirigents o d’elits, ja no hem de pensar només en l’aristocràcia, sinó que està sorgint una nova classe
dirigent: la burgesia, que a finals del XVIII substituirà la burgesia. Així doncs també afecta aquesta
nova classe social, que també és una minoria de la població, el procés de castellanització.
Precisarem com es castellanitza la burgesia, ja que és la novetat (amb la burgesia no hi ha

canvis). Recordem, però, que el Baró de Maldà, que és un exemple de noble, encara parla català; per
tant el procés de castellanització a Barcelona encara no era total.

La castellanització de la burgesia no implica que l’adoptin com a llengua privada. Continua
sent catalanoparlant en els àmbits privats i usos informals, però fa un enorme esforç d’aprendre
castellà per a pode relacionar-se i tractar els àmbits més formals, per la mentalitat diglòssica que
sorgeix llavors. Amb la família i els amics es pot parlar en català, però quan cal fer un discurs o fer
documents es fan en castellà. Al llarg del segle XVIII la burgesia fa uns esforços terribles per aprendre
castellà, però això implica que li costa molt, i tenia molts problemes per tenir un castellà fluid i
correcte. Tenen un castellà molt postís i es nota moltíssim que no acaben de dominar el castellà, i això
és com una taca per al seu prestigi. Per exemplificar això posem l’exemple de les Corts de Cadis, on
van anar diversos diputats catalans, que provenien de la burgesia. Antoni de Capmany, per exemple,
era un dels més importants. Però la major part dels catalans no van intervenir, no van parlar (a
excepció de quatre catalans) només votaven. Això és degut a què no sabien parlar prou el castellà i els

feia vergonya demostrar que el seu castellà era tan defectuós. D’aquí ve la fama dels diputats catalans
al llarg del segle XIX: “Hablas peor que un catalán”. La burgesia catalana ha tingut sempre la fama a
Madrid de parlar molt malament el castellà; això es deu a què el castellà és una llengua estrangera,
com ara ho és l’anglès.
Tant l’aristocràcia com la burgesia estan molt preocupats per difondre el castellà en els seus
àmbits formals: la mentalitat diglòssica s’agreuja, i tot allò públic i formal és en castellà i allò vulgar i
íntim és en català. Les escoles tècniques que van fundar la burgesia catalana eren en castellà, pel
mateix motiu que ara les escoles de negocis siguin en anglès. Però encara estem a l’Antic Règim, així
que la castellanització va adreçada només a les elits.
• Política lingüística del Borbons espanyols condiciona tots els àmbits formals
• Administració
o Vegeu els àmbits afectats a Política lingüística dels Borbons espanyols
o El parèntesi napoleònic a Catalunya i Andorra (1810/1812-1814): Cooficialitat del català i el
francès polèmiques a l’entorn de la viabilitat de la llengua entre els juristes catalans + origen
gramàtica de Ballot (1815)
o Reincorporació de Menorca a la corona espanyola (1802)
o Conclusió: a principis del XIX solament es mantenia al Principat i les Balears en els
ajuntaments dels municipis petits (en progressiva reculada) i el notariat
Ja vam parlar de les administracions i la seva política lgtica. El Decret de Nova Planta va
prohibir el català als tribunals superiors, els grans ajuntaments, els corregimientos; però van
exceptuar els tribunals inferiors, els notaris, els ajuntaments petits (excepte a València que mai es van
respectar les excepcions). D’aquestes tres, la Real Cédula de Aranjuez suprimeix el català als tribunals,
per eliminar el català de la justícia; es mantenen dues excepcions de l’administració, que és en català,
a Catalunya i Balears. Entrem al segle XVIII amb dues excepcions: els ajuntaments petits i els notaris.
Però al segle XIX arriben els liberals i eliminen totes aquestes excepcions, que fins al segle XIX encara
es mantenien; el notariat va ser el que va resistir més, fins a finals del segle XIX, i els ajuntaments
petits van anar reculant per diferents pressions externes.
La lògica és aquesta; l’únic que quedaria a comentar són dos fets puntuals: l’annexió temporal
de Catalunya i Andorra a França. Els francesos va veure molt ben vist que el català era un motiu de
manipulació, i van permetre la seva oficialitat per guanyar-se la seva simpatia, perquè sabien que no
la tenien. A banda d’aquest parèntesi de la oficialitat, apareix el grup de juristes catalans que
consideren que no és possible redactar al català perquè no tenia gramàtica, una excusa per no haver
de reconèixer que no ho sabien fer. I d’aquí apareix la gramàtica de Ballot (1815), amb la intenció de
redactar les lleis, però la va publicar quan els francesos ja se n’havien anat (i ho va haver de justificar,
amb el pròleg de la PAC2, per evitar que pensessin que ell volia fer ombra al castellà).
Un altre aspecte que caldria destacar és Menorca, la gran excepció durant el segle XVIII
perquè és de domini britànic, però això s’acaba el 1802 quan torna a la Corona Espanyola, i aplica la
mateixa polític que s’aplica a la resta del territori catalanoparlant.
• Llengua i Església
o Consolidació tendències anteriors
Jerarquies, bisbats i ordres
L’església i les classes socials

Promoció de la literatura devota (contra valors Il·lustració)
o L’ús del català abans i després de la Reial Cèdula de 1768 (Política ling)
o Continuïtat del registre culte català en la predicació i literatura devota
o Lo nou testament de Josep Melcior Prat (1832)
o Conclusió: avenç notable del castellà dins l’església, però en es manté en la relació amb les
classes populars (excepte PV)
Recordem que l’església és una institució molt important. Recordem que en aquell moment
l’adminitració no la vivies cada dia, sinó només mooolt de tant en tant, però en canvi amb l’església
s’hi convivia diàriament i per tant tenia una incidència molt més forta.
Tenim també una clara continuitat del segle XVI i XVII: el castellà s’introdueix segons les
jerarquies; les altres jerarquies estan molt més castellanitzades i bisbats molt més castellans. També
hi havia ordres que castellanitzaven molt més que d’altres (els jesuites els que més). Encara que una
jerarquia o un ordre fos molt castellanitzant hi havia una línia molt castellanitzant: les classes
populars. Fins quan hi ha una continuitat? Ha ha un punt d’inflexió, la Real Cédula de Aranjuez, que
implica una acceleració del castellà a l’Església (Carles III estava molt interessat en controlar l’església,
i com a mesura coarcitiva va eliminar totes les altres llengües). Primer va eliminar el llatí com a llengua
de l’administració, i va impsoar el castellà. En aquest moment l’Església feia la funció de registre civil,
que inscrivia els batejos i els enterraments i això servia de cens, els casaments... Això implica que tots
aquests documents seran redactats a partir d’ara en castellà. Això vol dir que a partir de la Real
Cédula l’antroponímia canvia, i els nens ja no seràn Joseps, sinó Josés. També afecta a l’ensenyament
de la doctrina, que haurà de ser en castellà; però això va ser un fracàs ja que era molt més difícil de
portar a la pràctica. Això ja no és només l’església, sinó que s’intenta que sigui allò que afecta la
població, i serà allò que més problemes donarà al llarg del segle XIX. La consciència que la predicació i
l’ensneyament de la doctrina s’ha de fer en català és molt forta i es manté fins al segle XX. I també

prohibeix que els seminaris siguin en català, perquè els seminaris són molt fàcils de controlar (n’hi ha
un per bisbat) i la Real Cédula prohibeix l’ensenyament en català als seminaris. Afecta un grup social
que és important la seva influència en la societat, encara que es mantinguin com a catalanoparlants.
Fins ara aquest clergue era probablement l’únic que sabia llegir i escriure, però si dins del seu procés
d’aprenentatge no hi havia el català això podia provocar que no fos capaç de redactar textos en
català.
Però hi ha més cosas. Una cosa pròpia del segle XVIII: som a la Il·lustració. Però clar, és un
moviment molt elitista i poc popular. Però és un moviment, tot i ser minoritari, comença a inquietar
molt a l’Església, perquè les noves idees són racionalistes, defensen la raó com a via de coneixement,
que xoca de ple amb els interessos de l’església, on la font de coneixement és la fe. A l’Església no li fa
gens de gràcia, però té molta por que aquestes idees s’estenguin i es propaguin per les classes
populars, perquè sinó se li ha acabat el bròquil (bròquil is over xDD). L’Església, per evitar que
aquestes idees es propaguin, fan una tasca d’agitació i propaganda intel·lectual. Allò més contrari a la
modernitat és la tradició, i manté llavors tota la cultura tradicional i popular. Alguns historiadors de la
literatura han dit que la Il·lustració és molt estrany, perquè a nivell popular va continuar sent molt
barroca i a nivell culte il·lustrat. Tots aquests elements de la cultura tradicional i popular i ho transmet

com a literatura devota, que no ho és exactament així: vides de Sants, goigs... L’església paga i
promou la literatura devota, però aquesta literatura s’ha de fer en català perquè sinó la gent no
l’entendrà. Tenim una literatura devota molt potent en català, de baixa qualitat i qüestionable si és
literatura, però hi ha molt de consum d’aquest producte. Per evitar els valors de la Il·lustració, doncs,
promou molt un gènere literari en català, i això permet que el català no entri en la diglòssia absoluta.
Lligat a tot això que diem, parlem del model de català culte: el gran problema del model de
català culte al segle XVIII és que està prohibit en quasi tots els espais. Un dels pocs espais que es
manté el català com a llengua formal: la literatura devota i la predicació. Per tant al segle XVIII el
model de català culte es manté molt viu dintre l’església. No és cap casualitat que el senyor Bellot fos
un clergue, i que Alcover fos mossèn.
Parlem de Lo nou testament, una traducció de l’any 1832, ben al límit del nostre s. XVIII.
Recordem que les traduccions de la Bíblia estaven prohibides; això ens dóna una pista: això, del món
catòlic, no ha sortit. Qui pot haver tingut l’interès de traduir la Bíblia? Un clergue protestant. LA seva
gran obsessió és llegir la bíblia, però en la llengua pròpia per a poder entendre-la. La traducció del nou
testament parteix de l’associació bíblica de Londres, que es dedicaven a predicar a diferents països, i
necessitaven tenir la bíblia traduïda a la llengua del país on anaven a predicar. Els anglesos eren molts
conscients que si venien a predicar aquí havien de fer-ho en català, perquè en castellà no l’entenien.
Van contractar Josep Melcior Prat, un exiliat a Londres, per tal que els missioners poguessin venir a
predicar la veritat de la fe cristiana. Però és important per altres coses, també: és el bestseller en
català durant el segle XIX. Va ser un dels llibres més venuts en català, i això demostra la importància
de la religió i llengua, va tenir molt d’èxit i es van fer moltes edicions. Prat, quan va voler fer la
traducció necessitava la gramàtica, i l’única que hi havia era la gramàtica de Ballot, que és la base de
la traducció del català del Nou testament; això dóna encara més prestigi a Ballot.

• Llengua i Ensenyament
o Abast de l’escolarització
o Llengua i nivell d’ensenyament:
Ensenyament primari
Ensenyament secundari
Seminaris
Escoles tècniques i acadèmies
Ensenyament universitari
o L’ús de la llengua abans i després de la Reial Cèdula de 1768 (Política ling)
o Reaccions (matisades) a la política lingüística oficial: les Instruccions per a l’ensenyança de
minyons (1749) de Baldiri Reixac
o Conclusió: pocs èxits en la castellanització de la primària, però ràpid avenç en els altres
nivells
L’índex de l’escolarització era molt baix, però al llarg del segle XVIII creix aquest índex de
l’alfabetització, perquè la burgesia tenia necessitat de saber escriure i llegir. Això es materialitza
segons els nivells d’ensenyament, que són pràcticament els mateixos que durant el segle XVI i XVII:

Ensenyament universitari → Una de les conseq. del Decret de Nova Planta va ser l’abolició de les
universitat catalanes i només en van deixar una, la de Cervera, que és borbònica i funciona en castellà
en competència amb el llatí. El castellà a les universitats s’està menjant el llatí. Fins a la segona
república no tindrem universitat en català.
Escoles tècniques i acadèmies → Les funda la burgesia perquè necessiten professionals ben
preparats. Comencen a funcionar des del primer moment en castellà, perquè és la llengua del progrés
i la modernitat.
Què ens queda?
Tan el primari, com el secundari com el seminari es mantenen en català fins a la Real Cédula de
Aranjuez, que és la primera llei que afecta l’ús del català a l’ensenyament. Els seminaris ho acabem de
veure. L’ensenyament secundari era sobretot dedicat a l’aprenentatge del llatí, com a llengua
estrangera. N’hi havia ben poques d’escoles de secundària, i quan la Real Cédula de Aranjuez dicta
que s’ha de canviar la llengua de l’ensenyament, pel fet de no haver-ne gaires, van canviar
automàticament de llengua, i té molt d’èxit aquesta prohibició. La Real Ced. Aranj talla l’ensenyament
secundari en català i molt ràpidament.
La primària és una altra història. La Real Cédula no diu explicitament que es prohibiexxi el
català, sinó que diu que els nens han d’aprendre la gramàtica castellana un subterfugi per dir que les
classes havien de ser en castellà. A banda que hi havia moltes més escoles i això complica la seva
vigilància, l’altre gran problema és que no hi havia suficients professors preparats per ensenyar els
nens en castellà, i a banda els nens, que no tenien ni idea del castellà, era molt complicat ensenyar-li
en una llengua que no entenia. L’Estat fa molts recordatoris de la prohibició, però l’ensenyament va

fent la viu-viu. Fins la ley Moyano, al segle XIX amb els liberals, no es va prohibir definitivament el
català a l’ensenyament primari.
09/04/2013
• Llibres i cultura impresa

o Literatura, valors ideologicoestètics i llengua
Cultura superior (Il·lustració) = castellà
Cultura popular (tradició) = català
o Intents (sovint no reeixits) de literatura culta en català
La Rondalla de rondalles de Lluís Galiana (1768)

o Tipus de llibres o escrits on es manté més bé el català
o Conclusió: el català queda definitivament associat als gèneres tradicionals populars
(especialment de temàtica religiosa, satírica o propaganda política) o de la vida pràctica. El
castellà consolida la seva posició com a llengua culta per excel·lència
• CONCLUSIÓ GENERAL: a finals del període, consolidació de la diglòssia castellà=llengua A,

català=llengua B (amb petites excepcions en els àmbits formals d’alguns territoris)
Fem una anàlisi sobre què es publica en català al segle XVIII: se’n divideixen en tres tipus, per
ordre d’importància:
- Literatura devota → no és cap sorpresa si tenim en compte el paper de l’Església, que pretén
promocionar aquest tipus de literatura. Això és el que MÉS s’imprimeix i es ven en català al s. XVIII.
- Literatura material escolar → Sorprenentment, és el segon tipus d’impressió per ordre

d’importància. La Real Cédula prohibieix l’esenyament en català, però el material escolar es continua
imprimint, i és per això que hem pogut veure que l’aplicació de la Real Cédula en l’ensenyament
primari va ser pràcticament inexistent. Com que l’ensenyament primari es continuava fent en català
hi havia un petit mercat. Una de les lectures més consumides pels nostres avantpassats escolats era el
Franselm: Fra Anselm Turmeda, un dels poemes que utilitzaven per ensenyar a llegir i escriure els
nens, perquè era molt divertit, i va ser així fins ben entrat al segle XIX, quan desapareix l’escola en
català.
- Literatura pràctica → Com manuals d’agricultura, de medicina, per aprendre a redactar cartes...
Aquestes coses que en definitiva la gent ha de tenir un manual per a fer-ho. Veiem que quan les coses
són pràctiques i comprensibles, han de ser en català. Això és un símptoma que la gent no sap prou
castellà.
- Literatura popular → No se sol imprimir però poc a molt també s’imprimeix. O a través de plecs
escrits a mà o orals, perquè s’imprimeixi una mostra de literatura popular ha de tenir molt d’èxit.
Quins són els temes que tracta la literatura popular en català? Temes religiosos, com per
exemple els gojos, o temes satírics, sainets (anomenats col·loquis, que són els pares dels sainets del
segle XIX); és molt curiós com els sainets poden ser purament satírics però també tenen temàtica
política a favor de totes les ideologies.
El català serveix per les coses més properes, les de cada dia, les més lligades a l’emoció i les
menys importants, tot el contrari pel que representa el castellà: les coses importants, cultes, amb
futur i continuïtat. El català al segle XVIII ja està reduït als àmbits informals; el castellà ha ocupat el
català en tots els àmbits formals, o gairebé en quasi tots. Ens trobem ja amb la diglòssia, la segona
fase d’un procés de substitució lingüística. Hi ha l’excepció menorquina, però és una part molt petita
del domini lingüístic, que deixa de ser una excepció el 1802. S’arriba a aquest resultat com a
conseqüència de la política lingüística dles Borbons, que han fet l’empenta definitva per expulsar el
català dels àmbits formals; plítica ligtica que tenia una ambició molt més gran que no van complir per
manca material i de recursos en tant poc temps; van aconseguir molt, això sí, però no tot el que
pretenien. Recordem que el 90% de la població no sap parlar res més que català, i el 10% restant era
bilingüe amb un castellà bastant xapucero. No hi ha una defensa aferrissada de la llengua, sinó que
simplement una majoria de la població no sap llegir i per tant no aprèn el castellà.

USOS I IDEOLOGIES LINGÜÍSTIQUES
La consciència lingüística:
· La categorització de les llengües: el català passa a ser considerat un “idioma provincial”, oposat
a la “de la nación”, “del reino” o “común” (= castellà). A França, el català es considera un patois
més (llenguatge corromput provincial propi de les classes baixes analfabetes)
Per conèixer què pensa la gent del moment sobre la seva llengua és necessari saber com
anomenen allò que parlen. En català al segle XVIII el català és una llengua provincial, que ja ens avisa
que hi ha una jerarquia lingüística, i està per sota d’una altra. El castellà és la lengua común, comú de
les elits. Això ens pot semblar una jerarquia discriminatòria, i ho és, però a França són encara molt
més dures! LA LLENGUA és el francés, i tot el que no és la langue és patois, que no té ni consideració
d’idioma. D’on ve patois, és un derivat de “pota” i vol dir: parlar amb els peus. El català, com a llengua
que NO és francesa, és un patois, i fins i tot avui dia algun occità encara diu que parla “patuà”.
I si volem destruir a una persona és deixar de considerar-la persona. I això és el que es fa amb
les llengües, deixar de considerar-les llengües per a poder-les destruir. Hi ha aquestes relacions de
submissió i jerarquització que són molt fàcils de veure.
Els catalanoparlants no els podem posar i per parlar de la consciència lgtica cal dividir-ho en
les classes populars i les cultes.
· E ntre les classes populars: consolidació dels noms regionals de la llengua i consciència unitària
difusa o local
Hi ha una consciència lgtica semblant al segle XVI i XVII i hi ha molta fragmentació onomàstica,

té una concpeció molt regional de la llengua. Però la gent no es plantejava si el mallorquí i el català
era la mateixa llengua; eren gent molt analfabets i viatjaven molt poc, hi ha una consciència unitària
molt difusa, molt poc clara, perquè la consciència lgtica la creen les classes altes.
· Entre els erudits: normalment mantenen la consciència de la unitat de la llengua i que aquesta
prové de Catalunya. Sovint, però, confonen els orígens del català i l’occità (llemosinisme). Però ja
tenim Marc Antoni Orellana (Valencia antigua y moderna) à primer intel·lectual secessionista: el
valencià és una nova llengua que s’ha separat del català i el mallorquí (a partir del llemosí) per
agregació de termes castellans i llatins, i per la suavitat i dolçor de la prosòdia
Els nostres erudits, que en bona part són il·lustrats, com que han llegit tenen clar que la
llengua dels PPCC és la mateixa llengua. Fins i tot els valencians i mallorquins tenen molt clar que la
llengua prové de Catalunya, és implantada. El problema és que malgrat tenir tot això molt clar, no
tenen clar si prové de l’occità, si és la mateixa llengua, si és una altra amb diferent origen... Sí que
tenen un nom unitari: el llemosí, però recordem que era incorrecte, perquè el llemosí és un dialecte
de l’occità. L’únic que fan els erudits del XVIII és repetir les ideologies del segle XVI i XVII, que no és
més que una confusió d’un senyor al segle XVI.

El primer intelectual que diu que el valencià no és català és el Marc Antoni, prò perseguint uns
determinats objectius polítics.
No hi ha canvis respecte dels segles XVI i XVII sinó que encara hi ha més aprofundiment.
Continuen havent-hi moltes apologies de la llengua, més encara que al segle anterior, i quan
hi ha apologies, malament, perquè vol dir que hi ha alguna cosa a defensar. I recordem que CAP
d’elles qüestiona el paper del castellà, sinó que és una mena de súplica.
· Les apologies de la llengua al XVIII: diferents de les anteriors

o Solen anar acompanyades de propostes gramaticals concretes (tractats d’ortografia,
diccionaris, edició d’obres antigues, etc.), pel fet que ara el castellà ja estava fixat i ja no
n’hi havia prou amb defenses de tipus essencialista. No totes estan escrites en català (PV
majoritàriament en cast).
o Provenen de gent amb poca preparació intel·lectual i per això invoquen sovint
arguments força pintorescos, al costat de recordar l’antiga extensió i importància
històrica de l’idioma, així com la noblesa i antiguitat de la tradició literària. Solen ser
escrites per eclesiàstics, notaris i erudits locals.
o Mai es qüestiona la preeminència del castellà, ni es planteja un programa coherent de
recuperació. Són una reacció a la pèrdua del baluard administratiu i a la castellanització
de l’ensenyament, però sobretot a les idees de la noblesa i els il·lustrats que
desconfiaven de les capacitats del català.
o Apologistes destacats: Ignasi Ferreres, Apologia de l’idioma català; Fra Agustí Eura,
Controvèrsia sobre la perfecció de l’idioma català; Baldiri Reixach, Instruccions per a
l’ensenyança de minyons; Josep Pau Ballot, Gramàtica i apologia de la llengua catalana;

Antoni de Bastero, Crusca Provenzale, Bonaventura Serra, Apología de la lengua
lemosina, Carles Ros Epítome de las grandezas del idioma valenciano, Qualidades y
blasones de la lengua valenciana; Breve explicación de las cartillas valencianas,
Diccionario castellano-valenciano. Tractat d’adagis i refranys valencians
La Il·lustració espanyola i les llengües:
· Característiques de la Il·lustració espanyola: més superficial que la francesa → estima la raó i
l’acumulació de sabers i té una gran fe en el progrés, però no són anticlericals ni gaire crítics amb
el poder i les tradicions. Bona part dels intel·lectuals espanyols eren catalanoparlants
· Les llengües de cultura dels il·lustrats: llatí (tradició cultural i científica europea, universitats),
castellà (llengua de la monarquia i de la cultura culta de l’estat) i francès (llengua de la Il·lustració
europea i cortesana internacional). Els il·lustrats consideren que no es pot fer cultura moderna si
no és en alguna d’aquestes llengües, entres les quals NO es troba el català.
· Els intel·lectuals catalanoparlants i el castellà: admiració pel castellà i gran interès per
aprendre’l bé i estudiar-lo: el consideren una llengua pròpia. A més, consideren que el triomf del
castellà és un fet natural i una de les conseqüències del triomf de la raó. Evidentment, el castellà
també els funciona com un signe de distinció i de classe que els permet col·laborar i beneficiar-se

del projecte polític de la monarquia. Tot això reforça l’antiga castellanització dels intel·lectuals
del país.
· Els intel·lectuals catalanoparlants i el català:
o Llengua de l’emoció i les rutines de la vida (= llengua de la tradició)
o Una relíquia d’interès històric i/o un material d’estudi filològic (= llengua del passat)
o Interès dels il·lustrats pels estudis històrics, literaris i lingüístics à recuperació de la
memòria històrica de l’Antiga Corona d’Aragó (un dels fets que fa possible la Renaixença)
· Alguns il·lustrats catalanoparlants:
o PV: Gregori Mayans i Siscar, Antoni Josep Cavanilles, Vicent Salvà, Marc Antoni Orellana,
Jaume Villanueva
o Cat: Antoni de Capmany, Ignasi i Fèlix Torres Amat, Pròsper de Bofarull, Antoni Puigblanch
o Menorca: Joan Ramis i Ramis, Antoni Febrer i Cardona (únics il·lustrats en català)
11/04/2013
La Revolució Francesa i el nou concepte de llengua nacional
A) rocés de construcció del nou concepte de llengua nacional (concebuda com a peça
P
imprescindible per a la unificació política, econòmica i ideològica i cultural que construirà la nació)
Passem de l’edat moderna a l’edat contemporània. A partir de la Rev. Francesa s’instauren unes
caract que encara no han canviat.
D’entrada recordem un fet bàsic: la revolució francesa pretén construir una societat nova, basada en

els ideals de la il·lustrada passada pel sedàs de la burgesia: aquest procés s’anomenava construir la
nació. Pretenien fer unes reformes profundes per a establir una millora de la societat, en nom del
progrés, la llibertat...
Evidentment ells consideren que la destrucció de la societat feudal s’ha de fer en nom de la nació. Per
als revolucionaris francesos, nació és un concepte del que entenem aquí a Catalunya; per a ells és un
conjunt d’habitant que els mou el mateix objectiu, amb els mateixos interessos. Són conscients que
ells estan construint la nació francesa, està en construcció. Per a la construcció de la nació cal que hi
hagi el màxim d’homogeneïtat possible, per tenir tots el mateix objectiu comú, si hi ha massa
variacions o divisions no es pot progressar. Per a construir aquesta nació que estigui el màxim
d’unificada política, econòmica, cultural i ideològicament . França arriba a la conclusió que no és

possible la construcció de la nació sense que tots els habitants parlin la mateixa llengua: la unificació
lgtica passa a ser un element primordial per a la construcció de la nació: és impossible que siguem una
comunitat d’interessos forta si no estem unitats lgtícament.
Aquesta és la gran diferència entre l’edat moderna i l’edat contemporània: fins al moment l’objectiu
era difondre la llengua del rei entre les elits, perquè els grups socials de la cúpula de la societat fossin
homogenis. Però ARA ja no va adreçada només a les elits, sinó a tota la població. Mai la política lgtica
havia afectat tanta gent, ara pretenen canviar els usos lgtics de TOTA la població. Aquesta ideologia
il·lustrada serà la que s’imposarà a tot Europa, i de fet avui dia hi ha molts pocs països plurilingües
oficialment.
· El creador de la ideologia de la llengua nacional: l’Abbé (abat) Henri Gregoire al seu Rapport
sur la nécessité et les moyens d’anéantir les patois et universaliser l’usage de la langue
française (1793)
Ell és qui comença a dissenyar l’unificació lgtica: “informe sobre les necessitats i els mitjans de
destruir les patois i universalitzar l’ús de la llengua francesa”. Gregoire era un diputatd e la Convenció
Francesa, on havia sorgit un debat sobre com s’havien de tractar les llengües de francesa, perquè hi
havia dins dels revolucionaris dues ascendències: els jacobins (on pertanyia Gregoire) els més radicals,
i per això van arribar a una proposta de destrucció tot allò aliè al francès, i els gerundins, que eren
diglòssics total però no eren tan radicals. La Convenció va demanar a aquest diputat sobre l’estat de
les llengües a França, i sobretot el coneixement de francès a França. Com que el francès havia de ser
la llengua de la revolució per excel·lència, s’havia de conèixer l’estat de coneixement del francès i, per
extensió, de la resta de llengües (recordem que França era un dels estats més prulingües d’Europa
-català, occità, bretó, basc, francès...-). Gregoire s’ajuda dels diputats de diferents territoris i va
elaborar l’informe.
o En aquest informe-enquesta constata horroritzat que França és una societat

marcadament plurilingüe à només 2/5 parts (40%) eren francòfons i molts menys
encara el sabien llegir i escriure
La primera constatació de l’informa, que deixa Gregoire esparberat, és que la meitat dels
francesos no sabien francès. Comptant de manera MOLT AMABLE arribaven a un 40%, i de ben segur
que d’aquest 40% hi ha gent que devia dir que el sabia parlar però realment no en sabien prou o
només quatre paraules. A més a més, d’aquest 40%, els que sabien llegir i escriure en francès encara
era molt menys. El francès era realment una llengua minoritària a França, perquè la gent parlava
algun dels patoir. Gregoir s’horroritza i s’escandalitza, perquè arriba a la conclusió de: com
construirem la nació francesa si no ens podem entendre? Sota la visió que la diversitat és un enemic
del progrés, Gregoir s’esgarrifa.
o A partir d’aquí, construeix una argumentació fal·laç i esbiaixada on postula que si

França vol esdevenir un estat sòlid i respectat que encarni els principis revolucionaris,
cal fer tot el possible perquè el francès esdevingui l’única llengua de coneixement
obligatori de tots els ciutadans i l’única usada en tots els nivells. L’eina per fer-ho
serà l’extensió universal de l’ensenyament, obligatori i en francès
Ell fa les seves recomanacions després de les constatacions, i defensa que es dediquin tots els
mitjans possibles per a ensenyar el francès, sinó que a més l’Estat ha de garantir que només s’utilitzi el
francès en TOTS els nivells. És a dir, no només és promoció del francès, sinó que és prohibició de

qualsevol manifestació pública del que no sigui francès. La monarquia ja ho havia prohibit gairebé tot,
per tant això no era un problema, sinó que el principal problema era com ampliar el coneixement de
la llengua francesa.
Per aconseguir aquesta extensió del francès és l’ús de l’escola com a arma política per a
extendre el francès i qui no el parlés bé, càstig. I l’escola és obligatòria per a tothom, perquè ara la
llengua ja no és del rei, sinó de la nació, i tothom és la nació i ha de passar pel sedàs. L’escola ha de
ser universal, obligatòria i EN FRANCÈS. Totes les escoles avui dia són una poderossíssima arma
política i ideològica.
No tenia França mitjans per a fer-ho, però el pla ja estava dissenyat, i només caldrà esperar a
què es pogués implantar, a finals del segle XIX (1870).
o Per justificar-ho, fa indissociable el francès i la nació francesa i el converteix en l’única

llengua del progrés moral, social i polític à per això la resta de llengües o dialectes de
França (reduïts conjuntament a l’etiqueta pejorativa de patois) representen tot el
contrari: les tenebres de l’Antic règim, l’obscurantisme intel·lectual i l’endarreriment
econòmic i social
La justificació és CLARA. Nació francesa, progrés = llengua francesa. Patois = endarreriment.
Però Gregoir es queda aquí. Ell diu: si no vols aprendre francès, seràs un ignorant tota la teva
vida. Però qui va més enllà i radicalitza aquesta postura és Barère de Vieuzac.
· La radicalització de la lluita contra els patois: Bertrand Barère de Vieuzac (1794)
o Context: guerra de les potències absolutistes contra la França revolucionària i

sublevacions contrarevolucionàries internes a la perifèria del país → pànic a l’enemic
intern i extern.
o Les llengües “regionals” seran ara combatudes, a més, perquè s’identifiquen amb els
enemics de França i la revolució: les acusen de ser les llengües del federalisme (molts
girondins, enemics del jacobins, ho eren), del fanatisme (catòlics i partidaris de l’Antic
règim), i de la contrarevolució (enemics interns i externs de França)
Tot allò que envolta París (sud, part germànica, part bretanya...) són terreitores de llengües no
franceses. El francès es parla essencialment a París i voltant, i són els llocs on s’originen aquestes
contrarevoltes. Llavors la França revolucionària (París) comença a fer l’associació que els enemics
externs (Bretanya, Espanya i Alemanya - Àustria) utilitzaven les seves llengües per entedre’ns amb
amb els enemics interns (Alsàcia, gascons, Occitans...) i llavors Barère enfoca aquesta lliuta contra les
patois, ja que són les que s’utilitzen per a comunicar-se amb els enemics externs. Llavors no saber
francès és perillós, i l’ús d’una llengua no francesa és una traïció que es paga amb la mort (perquè es
fa l’associació de llengua no francesa = enemic).
Ara farem una cronologia de França des de la Rev. francesa fins ara per entendre el cas del

català allà. El projecte d’expansió del francès ja estava fet, només calia aplicar-lo. França és un paí
marcat per tres guerres: la guerra francoprussiana, la 1a i la 2a guerra mundial.
La guerra francoprussiana
A finals del segle XIX hi havia el Segon Imperi amb Napoleó III, que al 1870 va ser derrotat
contra Prússia (l’imperi alemany). França ha estat humiliada pels prussians, que a més s’han quedat
Alsàcia. El règim que neix després de la derrota francoprussiana és la tercera república, un règim molt
larg: 1870-1940. De fet França va construir la tercera república: els ideals de la rev. francesa no es
duen a terme fins la 3a República. Aquesta 3a rep. francesa neix amb el trauma de la derrota, i amb
l’orgull nacional ferit. Hem d’aprendre dels errors per derrotar algun dia els alemanys (d’aquí s’entén
el tractat TAN dur que van fer els francesos després de la 1a guerra mundial amb els alemanys, que va
provocar la pujada de Hitler al poder i la segona guerra mundial).
Una de les coses que van aprendre dels seus errors va ser l’escola prussiana, més moderna i
eficient que la francesa. L’escola prussiana produïa estudiants cultes, que parlaven la llengua
alemanya molt correctament i a més n’estaven orgullosos de fer-ho. El primer ministre d’educació de
la 3a república (Jules Ferry) va ser qui va voler dur a terme el pla de Gregoire i Barère per construir
ons francesos disposats a morir per la pàtria.
Ell instaura que l’escola fos obligatòria (que fins al moment no s’havia aconseguit), que
implicada una milionada d’inversió de l’Estat per a la construcció d’escoles a tots els pobles, la creació
d’un cos de professorat preparat i ben pagat per a tenir molts mestres, amb un ensenyament laic,
gratuït i en francès. Aquesta escola és obligatòria, si algun pare no envia els seus fills a l’escola va a la
presó, i només pot ser en francès, i està més que prohibit (d’entrada el mestres evidentment!!!!) que
els nens utilitzin qualsevol altra llengua que no fos el francès a l’escola, a través de càstigs o altres

mètodes mooolt molt efectius (la senyal), que aconsegueix fer avergonyir els nens de parlar la seva
pròpia llengua.
Una altra gran arma d’extensió del francès és el servei militar, que és obligatori i tots els
homes hi han d’acabar. Les dues grans eines poderossíssimes que té l’estat francès són l’escola i el
servei militar. De manera que en molts pocs anys passa una cosa que mai abans havia passat: que
tota la població d’un mateix país domini en MOLT pocs temps una mateixa llengua. Tots els ciutadans
saben i fan seu el francès, i fa que les llengües regionals siguin motiu de vergonya i de portadores de
problemes. A principis del segle XX tots els francesos saben parlar francès, tot i que encara quedava
una miqueta d’analfabetisme, el nivell d’alfabetisme era el 90%, i això implicava que e3l 90% de la
població sabia francès.
A Espanya, en canvi, els mateixos anys tenia una mitjana d’analfabetisme del 50%, i a les Illes
Balears era del 75%! AIxò volia dir que el 75% de la població balear no sabia castellà perquè no havia
anat a l’escola. Els objectius són els mateixos, però els recursos no, perquè el sistema educatiu
espanyol deixa mooooooolt a desitjar. El català ha subsistit no gràcies als catalans, sinó a la ineficàcia
dels espanyols.

Però arriba la primera guerra mundial, que pels francesos té un objectiu molt clar de venjança.
Va ser una guerra terrible, van haver-hi milions i milions de morts; això vol dir que milions de
francesos han mort per la pàtria i això crea un sentiment de patriotisme enorme. Per MOLT petit que
sigui el poble, avui dia pots trobar a tots els pobles francesos un monument als caiguts per França (a la
primera guerra mundial, és clar) amb un llistat dels noms dels morts d’aquell poble. Això què implica?
Que ser francès ja vol dir que implica ser MILLOR, el progrés, i fa que la gent es vulgui desempallegar
del que el lliga amb el passat. Hi ha un tall molt brusc generacional de la transmissió de la guerra. La
gent que té una mica de diners a la ciutat hi ha un tall sobtat de transmissió de la llengua; però
després de la 1a WW encara queda un reducte: el camps, les zones rurals. Aquestes zones rurals
encara es van utilitzar allà, en les àrees rurals dels territoris no francòfons, però llavors arriba la 2a
WW.
Els alemanys arriben a ocupar França, però acaben perdent i es produeix un boom del
patriotisme francès, que va acompanyat d’un element clau: el boom econòmic europeu, el progrés
ecònomic mora i social, la societat del benestar. França recorda al seus habitants que el francès és el
progrés que JA PER FI està arribant. Tots els pares, TOTS es posen a parlar en francès als fills perquè
no volen que els seus fills passin la vergonya i l’estigma que ells han hagut de parlar de no ser
francòfonparlant i perquè amb el francès podran viatjar pel país per estudiar, treballar...
Per destruir les lengües d’un territori fan falta dues coses: una política lgtica decidida de
l’estat, que veiem que això succeix a tots els eststs-nació, però no és suficient, amb això només
s’aconsegueix l’expansió de la llengua nacional, sinó que cal lligar-ho amb el progrés. A mesura que un
país vagi sent cada vegada més modern (social i econòmic) la seva llengua es prestigiarà. El progrés és
indissociable de l’ús de la llengua nacional.

Trigarà més o menys, però és inevitable en el segle XXI que totes les persones es vegin
afectades per la modernització social. Si aquest procés es vol capgirar hi ha d’haver dins de la societat
afectada per aquest procés hi ha d’haver un moviment social i polític prou fort com per qüestionar
aquest procés.
B) Aquesta ideologia serà seguida per multitud de revolucions liberals a Europa i Amèrica al llarg
del XIX (p.ex. la Constitució espanyola de Cadis ja al 1812), però no començarà a donar resultats
palpables fins a finals del XIX o principis del XX a partir de l’extensió de l’escolarització i el servei
militar obligatoris
· Més enllà de l’acció de la burocràcia estatal, aquesta ideologia que justifica l’expansió de les
llengües nacionals també és impulsada per les transformacions socials, tècniques i

econòmiques introduïdes per la industrialització à nous mitjans de transport i comunicació
de masses, acceleració del creixement urbà i les migracions, mobilitat i promoció social que
possibilita l’enriquiment, destrucció de les formes de vida tradicionals, etc.
· Tots aquests canvis reforcen l’associació entre progrés econòmic i social i l’ús de la llengües
nacionals, que comencen a estendre’s progressivament a totes les classes socials à revolució
ecolingüística més profunda i important de la història occidental
16/04/2013
Fins aquí la història de la llengua catalana a la Catalunya Nord.
El cas de l’Alguer és diferent. Itàlia sorgeix com a estat el 1861, i només un 10% sabia parlar
l’italià estàndard, i tots eren monolingües amb el seu dialecte. A banda a Itàlia hi ha unes diferències
socioeconòmiques brutals entre el nord i el sud, però tenien el mateix model que França, i han aplicat
els mateixos criteris. Han anat una mica més a poc a poc, però a partir dels anys 60, amb el progrés
econòmic que provoca la fin de la segona guerra mundial, la televisió, la premsa, les immigracions...
és quan la gent comença a parlar en italià estàndard als fills. I això mateix passa amb l’Alguer. Li
arriba el manà del segle XX, que és el que trenca amb les societat tradicional, el turisme, que és el
mateix que li ha passat a les Balears, i provoca el progrés social que implica l’italià com a llengua. És el
canvi de la societat tradicional a la societat moderna.
D’Andorra en parlarem més endavant, perquè és un cas a part.
Comencem el tercer punt del curs.
EL CATALÀ A L'EDAT CONTEMPORÀNIA (1833-1978)
1) ELS INICIS DE L’ESTAT LIBERAL ESPANYOL: Regnat d’Isabel II (1833/1843-1868) i el

Sexenni Revolucionari (1868-1873, Regnat d’Amadeu de Savoia; 1873-1874, I República)
• Inestabilitat política al llarg del XIX causada per les lluites entre liberals i absolutistes (més
tard, carlins o carlistes), entre liberals moderats i liberals progressistes (els republicans i federalistes
eren la branca radical dels progressistes), entre burgesia liberal i l’incipient moviment obrer (aliats
a vegades amb els federalistes/republicans). La situació només s’estabilitza (per la força) amb la
Restauració borbònica de finals de segle.
• Inicis de la transformació econòmica i social de Catalunya per la industrialització. La resta
dels països catalanoparlants, però, segueixen essent fonamentalment societats agràries i políticament
conservadores.
⇒ Prohibicions del català més destacables de l’època:
- Llei Moyano d’ensenyament obligatori (1857)
- Llei del notariat (1862) [afecta les escriptures i els contractes]
- Prohibició del teatre escrit exclusivament en dialecto provincial (1867)
Primera cosa que hem de tenir molt clar. L’edat Contemporània és la més complexa de totes, i
farem unes síntesis brutals; passen moltes més coses i són molt més complexos. La societat canvia
molt, molt ràpid, molt profundament, i tot es barreja amb tot.
El regnat d’Isabel II que comença el 1833 acaba l’any 1868 amb la revolució de la Gloriosa.

Dóna pas a un canvi de dinastia, amb el sexenni revolucionària. Van buscar un rei liberal i va marxar
perquè “paso de vosotros, coleguis”. Van instaurar la primera república espanyola, que va durar
menys d’un any i va tenir 4 presidents! Dos d’ells, catalans, el primer cop a la història. Com s’acaba?
Amb un altre cop d’estat, que en van haver-hi taaants al segle XIX a Epsanya que tenien un nom propi:
els pronunciamientos. Si el sexenni revolucionari era un cop d’estat progressista, ara ve el cop d’estat
conservador (General Pavía, que entra muntat a cavall al congrés i els fa fora a tots).
Aquesta crisi d’aquest cop d’estat s’aprofita per a fer un canvi de règim, amb la Restauració
Borbònica. Quina sort tenen! Sempre que els fan fora, sempre tornen! La guerra del francès, sexenni
democràtic, règim dictatorials... Comença llavors la Restauració.
Quin és el gran problema dels liberals quan prenen el poder? Que eren pocs i amb molt poca
força. De fet Isabell II teòricament no havia de ser la reina, ja que era la filla de Ferran VIIè, i l’hereu al
tron era l’infant Carles, el seu germà. Així doncs Ferran VIIè va canviar el testament i la llei perquè la
seva filla pogués governar, i això va caure malament als defensors de Carles, que volien que es
mantingués el règim absolutista. Quan Isabell II va ser reina va veure que els únics que li donaven
suport eren els liberals, i per això pugen al poder, per ajudar una candidata a la monarquia que en
principi no té el suports dels defensors monàrquics. El regnat d’Isabell II comença amb una guerra,
entre els partidaris de la reina, els liberals, i els carlins. Van declarar tres guerres carlines al llarg del
segle XIX, que impliquen tres guerres civils. El problema d’Isabel II és que li costa molt assentar-se, i
els liberals tenien poca força i els carlins en tenien molta.
Els liberals tenien a banda un altre problema: que no estaven units. Tenien moltes lectures
diferents, i s’ha d’entendre que els liberals al llarg de tot el segle XIX es divideixen en dues grans
faccions a tot Europa: els conservadors i progressistes, que al seu torn també estan subdividits entre
els diferents graus de radicalitat. Els conservadors són els qui tenen com a prioritat fer negoci (no

oblidem que la creació dels liberals era l’intent de la burgesia per a enriquir-se), mentre que els
progressistes intenten equilibrar democràcia i mercat. Els conservadors predicaven el vot censitari,
que només votaven els més rics. Els progressistes, en canvi, promulgaven el vot universal, però
sempre respectant uns límits: els analfabets no podies votar. Aquests dos es van estar barallant
durant tot el segle XIX, i per això hi van haver tants canvis de poders. Els conservadors van ser qui van
dominar durant el regnat d’Isabel II, i com que els progressistes veien que la monarquia borbònica
sempre voldria els conservadors, van fer el cop d’estat per implantar una nova monarquia, Amadeu
de Saboia, que tenia com a detractors els carlins i els conservadors.
LLuites liberals / carlins, lluites liberals / liberals. I el tercer en discòrdia; la industrialització i el

moviment de la classe obrera. En principi la classe obrera donava suport als liberals progressistes, i
sobretot als més radicals, els republicans. El problema és que el moviment obrer acaba molt
desencantat del sexenni revolucionari, i els liberals no han fet les reformes que la classe obrera
necessitava. Així doncs el moviment obrer funda un moviment obrer, que es desentén del tot de la
problemàtica política i es proecupa pels interessos dels treballadors. S’enfrontaran gairebé amb
tothom: carlins, conservadors, liberals federals, liberals republicans... El moviment obrer a Catalunya,
el més important de tots, va ser el més radical de tots, va prendre la via de l’anarquisme, i que va ser

molt profund i rellevant.
Catalunya durant aquesta època comença el seu procés d’industrialització, que provoca el
canvi de societat. La indsutrialització és l’inici dels canvis de societat tradicional a societat moderna.
Catalunya s’industrialitza però PV i les illes no. Una part dels països de llengua catalana es
modernitzen i d’altres es mantenen com a societats agràries, més conservadores, amb més dificultats
per a fer canvis, i on el poder de les elits és terrible. Això explica perquè a Catalunya neix a finals del
XIX el catalanisme i no a altres zones; els nacionalismes sorgeixen només les societats
industrialitzades, perquè les societats agràries no poden plantejar-se l’status quo. Com el
nacionalisme basc, que va nèixer a la ciutat més industrial del país.
El projecte de la construcció d’un estat-nació hi és, tot i la problemàtica persistent, manés qui
manés. Les mesures que prenen per a la construcció són molt nocives pel català:

- Llei Moyano d’ensenyament obligatori (1857) → Prohibeix, finalment, la llengua catalana a
l’escola primària. A partir del 1857 s’aprèn el castellà a l’escola, i ara els mestres ja en saben de
castellà i l’estat els paga perquè ho facin en castellà. És una mala còpia del model francès, però
l’objectiu és el mateix.
Un àmbit tan improtant com l’escola queda definitivament perdut.
- Llei del notariat (1862) [afecta les escriptures i els contractes] → L’excepció del notariat
també va quedat abolit. Nopodien haver documents amb validesa legal que no fos en castellà. Totes
les escriptures i contractes, si no estan en castellà, no tenen validesa legal.

- Prohibició del teatre escrit exclusivament en dialecto provincial (1867) → Més anecdòtica,
però molt il·lustrativa de la fal·lera per prohibir qualsevol demostració pública en català, i el teatre era
en català i molt actiu pel que fa a idees polítiques. Si on introduïen un personatge que parlés en
castellà no rebien l’autorització per a poder representar.
Arribem a la Restauració borbònica.
2) LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1874-1931)
2.1 L’assentament del règim: Regnat d’Alfons XII i Regència de Mª Cristina (1874-1901)
• Època de la Restauració: Espanya queda en mans de l’oligarquia agrària i la burgesia
financera (liberals conservadors) que s’acontenten amb la creació d’un estat-nació centralitzat i
repressiu (sobretot del moviment obrer i camperol) i corrupte políticament (caciquisme). Continua
essent essencialment un país agrícola amb unes estructures economicosocials molt endarrerides i mal
industrialitzat (solament Catalunya i el País Basc).
• Malgrat tot, les institucions creades anteriorment pels liberals (diputacions provincials,
partits judicials, guàrdia civil, escolarització obligatòria, servei militar obligatori, extensió d’una
poderosa burocràcia estatal, etc.) contribueixen activament a la tasca d’extensió del castellà (la

lengua nacional) entre les classes populars i d’arraconament de les altres llengües de l’Estat (ara
dialectos provinciales) comença el procés de bilingüització de tota la població catalanoparlant.
• La burgesia catalana, que havia participat activament en el projecte de creació d’un estat
modern espanyol, n’acaba finalment desencantada (sobretot després de la guerra de Cuba, 1898); a
més, ja havia quedat exclosa de la direcció política i econòmica de l’estat. Per això, gira els ulls envers
el catalanisme, que havia sorgit del món republicà i federalista a finals del XIX.

- Nova llei del Notariat (1874) [afecta tots els documents]
- Llei d’enjudiciament civil (1881) [tots els processos judicials en castellà]
- Prohibició de parlar català per telèfon (1896)
- Reial decret que obliga a l’ensenyament del catecisme en castellà (1902)
Els fonaments de l’Estat-nació s’assenta en aquest moment. Els conservadors són els
defensors de la Restauració, i és el tipus de liberalisme que acabarà triomfant a Espanya, i acabarà
aliant-se en algun moment, fins i tot amb els carlins.
La construcció de l’Estat està pensat per mantenir el poder de les oligarquies, els més rics, que
són els més conservadors i més reticents als canvis. L’època de la Restauració és el règim que pretén
mantenir el poder d’aquests grups i formalment és una democràcia, però molt sui generis. El règim
polític està dominat per dos grans partits (ui, em sona...) el liberal i el conservador. En els aspectes
essencials estan totalment d’acord i es turnen al poder manipulant les eleccions: caciquisme i
pucherazo. És un règim corrupte, tot muntat per garantir l’estabilitat del sistema i fer la ficció de la
democràcia però que les coses no canviïn essencialment i els partits es turnin al poder. Aquest règim
no tolera GENS la discrepància política: llei de censura, no es podia fer propaganda, el rei tenia poder
ABSOLUT i podia dissoldre les corts (i ho va fer més d’un cop)... Necessitava aquest estat un control

policial molt fort, i la gran creació del liberals espanyols és la guàrdia civil, la gua`rdia especialitzada
en les revoltes agràries, que és gran part d’Espanya. D’escoles a cada poble no en van fer, però de
cuartelillos sí que n’hi havia a tots els pobles per petits que fossin. La gran víctima de la Retauració va
ser el moviment obrer, que cada cop es va radicalitzant més com més cohartat estava, i deriva cap a
l’anarquisme.
Què copien més de França? El centralisme. Res es pot fer si no passa pel control de Madrid,
les regions no tenen ni veu ni vot, les eleccions estan totalment manipulades... I sobretot el principal
objectiu era mantenir el poder i els diners en les petites oligarquies, que posaven l’èmfasi en frenar la
industrialització i l’alfabetisme per evitar els canvis. La República va fer en un sol any més escoles que
la Restauració és tots els anys que governa.

Les institucions liberals serveixen per a difondre el castellà... L’estat cada vegada es fica més
en la teva vida, i per tant el castellà cada cop penetra més en la teva vida. La bilingüització comença a
partir de la Restauració. I fins ben entrat al segle XX no es va aconseguir que hi hagués una
bilingüització català-castellà.
I, sobretot, el català passa a ser un dialecto provincial. Ja no és ni tan sols una llengua. El règim
de la Restauració liquida definitivament tot allò que que havia quedat per lligar abans.

- Nova llei del Notariat (1874) [afecta tots els documents] → Afectava l’anterior als contractes
i escriptures, i ara afecta a testaments, certificats de naixement, de mort...
- Llei d’enjudiciament civil (1881) [tots els processos judicials en castellà] → Això va provocar
molts encausament injustos per gent que no es va poder defensar.
- Prohibició de parlar català per telèfon (1896) → La teleoperadora estava a Madrid i no
transferien la trucada si parlaves català.
- Reial decret que obliga a l’ensenyament del catecisme en castellà (1902) → Ja estava
prohibit abans, però no s’hi havien posat. I ara amenacen amb la presó tots aquells capellans que
prediquessin en castellà (Josep Murgades, el bisbe que va anar a la presó per no acatar la llei).
Fins al segle XVIII la burgesia catalana està encantada amb l’estat espanyol. La burgesia havia
lluitat molt amb els liberals conservadors i queden molt desencantats quan arriben al poder. El règim
de la Restauració està dominat per l’oligarquia agrària, i no volen saber res de la industrialització ni de
la burgesia industrial, i a més promulguen lleis com el proteccionisme i l’aranzel que dificulten la
capacitat deproducció de riquesa de la burgesia. La gota que fa vessar el vas és la Guerra de Cuba, el
1898. La burgesia catalana canvia radicalment d’actitud perquè Cuba significa dues coses: el principal
mercat de la burgesia catalana, i el perd per la ineficàcia de l’Estat espanyol. Veu clarament que el
règim de la Restauració és un règim absolutament ineficaç per a protegir els seus interessos. La guerra
de Cuba implica una crisi molt gran després, de fet la Restauració entra en crisi llavors. Per això la
burgesia catalana canvia d’estratègia, i gira els ulls envers un moviment molt minoritari de la mà dels
federalistes desenganyats a meitat del segle XIX. Una d’aquestes branques és el catalanisme, que el
funda Valentí Almirall, un antic federalista. El catalanisme neix com a u moviment d’esquerres, i la
burgesia veu que el catalanisme és un moviment que si el controlava podia generar més beneficis que
no pas anar a pidolar a Madrid. I ho fa prou bé, perquè el 1907 per primera vegada el catalanisme té
èxits polítics amb la Solidaritat Catalana. Com que les eleccions general estaven totalment corruptes i
manipulades, aconsegueixen entrar en els principals ajuntaments i diputacions per entrar amb alguns
diputats a Madrid.
El catalanisme implica unes bases molt importants: per primer cop des de l’enllaç dels Reis
Catòlics hi ha un moviment que qüesitona la supremacia de l’estat i del castellà, i això implica grans
avantatges per a la llengua catalana.
18/04/2013
Parlem de la PAC3. 1r text, VAlentí Almirall, Memorial de Greges (Renaixensa, la paradoxa del
català del segle XIX). El 2n text, de José Montagut, un dels ideòlegs del franquisme, i per fer el
comentari de text cal tenir en compte aquell procés de construcció de la nació espanyola a través de
l’escola.

Pel que fa a la les lectures, el primer és de Josep Benet, un historiador, i l’apartat és les
conseqüències de la llengua catalana de la repressió franquista. El de Emili Boix tracta sobre la
intervenció del castellà a casa nostra durant tot el segle XX. J.Burgueño és un article molt bo sobre les
situacions de la realitat lgtica d’Espanya, molt bo i real. Marfany és l’ideòleg que critica la Renaixença,
que ens ha arribat molt idealitzada, i en aquest article contraposa la paradoxa de la renaixença
literària i la decadència lingüística. Ell interpreta que la Renaixença va morir d’èxit, i la seva intenció
no era la recuperació del català. Joaquim Martí tracta sobre “la ideologia secessioista valenciana”.
Brauli Montoya és un gran estudiós de com moren les llengües, d’Alacant, on la situació del català
està en fase terminal. També hi ha un article del Murgades sobre les ideologies lgtíques sobre el
català des del 1968. L’últim article, de Miquel Pueyo, compara dues coses que mai s’havien comparat:
el ritme d’implantació de l’escola obligatòria als tres països (Espanya, França i Itàlia i el relaciona amb
l’expansió de les respectives llengües nacionals.
Seguim la classe.
2.2 La crisi del règim de la Restauració: Regnat d’Alfons XIII i Dictadura de Primo de Rivera
(1902-1930). Primers èxits polítics del catalanisme al Principat
• Paral·lelament a la profunda crisi del règim després del 1898, el catalanisme esdevé la força política
hegemònica a Catalunya fins el 1936, al costat del moviment obrer (dominat per l’anarquisme), que
entraran en pugna amb el règim de la Restauració, però també entre ells. L’aparició del catalanisme
crea profunds recels a la resta de l’estat → el problema catalán és vist com un perill per a la integritat
de l’estat i la supremacia “natural” del castellà
1907: victòria de la Solidaritat Catalana als principals ajuntaments i diputacions.
Creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925): gran tasca de creació
d’infraestructures públiques i culturals. Creixent conflictivitat social entre obrers i patronal, que
qüestiona el projecte polític de la Lliga.

Fundació de l’IEC (1907) i de la seva Secció Filològica (1911): inici del procés de
normativització contemporani (1913, Normes ortogràfiques; 1917, Diccionari Ortogràfic; 1918,
Gramàtica; 1931, Diccionari; 1932, Normes de Castelló)
• 1923-1930: Dictadura militar de Primo de Rivera, amb el suport de la burgesia, que prohibeix
qualsevol manifestació pública en català
• 1930-1931: Govern del general Berenguer (la Dictablanda)
La guerra de Cuba va suposa una humiliació profunda de l’orgull nacional espanyol i una
demostració que Espanya era una desastre, perquè posa en evidència que la gestió del país dels
últims segles és desastrosa, perquè no ha pogut mantenir la riquesa que s’havia aconseguit en el
passat. La guerra de Cuba és un revulsiu, i al règim se li acaben els arguments. Què passa quan ja no
queden més arguments? Es crida a l’exèrcit. Per guanyar guerres no, però l’exèrcit espanyol per
reprimir la població sí que serveix. Alguna cosa no funciona a Espanya, i això provoca una fortíssima
humiliació. Arriba la dictadura del Primo de Rivera, que és un assaig del que serà el franquisme, ja que
els franquistes tenien la lliçó ben apresa dels errors de Primo de Rivera per no cometre’ls de nou.
Ens trobem en un context de crisi del règim, i aquesta crisi es plasma de diferents maneres.

D’entrada el nacionalisme espanyol, que no és res més que la justificació de la creació de nació-estat,
està molt dolgut i humiliat per la derrota de Cuba. Però està convençut que el projecte és bo, que
Espanya existeix i que cal construir-la, però cal revisar la manera com s’ha construït, el
regeneraciosme. Cal seguir construint Espanya però amb altres mecanismes. Però Catalunya respon
d’una altra manera a la construcció de la nova Espanya, perquè quan fins al moment Espanya era el
mercat de la producció catalana; però la Restauració i els anteriors règims liberals no compten amb
els catalans, els aparten del poder polític i econòmic. Però mentre el poder garantitzi el poder
econòmic de la burgesia i el mercat, no s’enfadaven. Però Cuba representa el 20% del mercat dels
productes catalans, i la burgesia, que ja ho estava, queda definitivament desencatada de la creació de
l’estat-nació espanyol; Espanya no serveix per a res i menys encara per a protegir el patrimoni propi.
Gira la mirada cap al moviment que havia sorgit al llarg del segle XIX, el moviment fundat per Valentí
Almirall que predica per una defensa dels propis interessos, dels interessos de Catlaunya per sortir
endavant. La burgesia monopolitza i se’n fa el propietari del moviment, i es converteix en un
moviment majoritari polític. El primers èxits polític són el 1907, un cop la burgesia accedeix al
catalanisme. A les eleccions estatals no es podia accedir, perquè estava tot manipulat i corrupte, però
es crea la Solidaritat Catalana que aconsegueix l’èxit a totes les diputacions de Catalunya i per tant
represetnació al govern. El catalanisme llavors NO era separatista, però deia clarament que Espanya
no funciona, i no funciona perquè el projecte de base NO es bo, perquè Espanya no és una nació, sinó
una confluència de petites nacions, i promouen que s’ha de partir d’aquesta base per a construir un
bon projecte de país. El principal partit catalanista, nacionalista de dretes, era la Lliga Regionalista.
El catalanisme, sobretot de la mà de la lliga i de Enric Prat de la Riba, a partir del 1907 és

escollit el cap de la institució més poderosa del moment a Catalunya, que era la Diputació de
Barcelona. Però primer tornem a relacionar el regeneracionsme espanyol i el regeneraciosme català.
El regeneracionisme espanyol es pren molt malament l’èxit del catalanisme: “Ara que la nostra mare
està malalta us voleu barallar per l’herència?”. S’ho prenen com una traïció a Espanya: com que

Espanya està dèbil, els catalans l’aprofiten per atacar. I el nacionalisme espanyol, que té tots els
recursos d’un estat, es va convertit i radicalitzant cada cop més en l’anticatalanisme. De fet, es
radicalitza tant que una de les característiques del nacionalisme espanyol durant el segle XX és
l’anticatalanisme, perquè ho veuen com a un enemic intern. Els regeneracionistes catalans promouen
una refundació d’Espanya en clau federal, i els espanyol ho veuen com un intent de trencar el país.
Però encara hi ha un atac pitjor, i és l’intent dels catalanistes de tractar el català com a un igual del
castellà, i aixpò fa igual o encara més mal que l’intent de federalisme catalanista. És a partir de llavors
que es considera que qualsevol petita secessió és considerada un intent de trencar el país, i per això
s’han fet algunes concessions només quan el nacionalisme estava més dèbil: durant la segona
República i durant la transició.
Això ens explica la dictadura de Primo de Rivera, i ens explica de la repressió més dura que ha
patit la llengua catalana: el franquisme, que beu de tot això i porta tot plegat a la repressió armada,
que és vist com a una guerra d’extermini i purificació.
Fins llavors l’Estat no era anticatalà, pròpiament, no hi havia una especial animadversió i a
partir de la Guerra de Cuba cada cop es fa més fort i es radicalitza molt més. Això té una implicació

lgtica molt important, i s’entén que pel nacionalisme espanyol, que és una fàbria d’espanyols. La
guerra de Cuba implica els auges dels nacionalismes, tant català com espanyol, i la sensació
espanyolista que el catalanisme és un càncer que s’ha d’extirpar. La idea del catalanisme és: “Si no
podem refundar ni controlar Espanya, com a mínim controlem Catalunya”.
Hi ha un tercer element que implica la derrota de Cuba, que és l’auge del moviment obrer. Hi
ha un creixement de la indutrialització i les ciutats, i per tant del moviment obrer, que era el principal
enemic de la Restauriació, perquè anava en contra de la burgesia. No volia refundar el país, sinó fer la
revolució obrera, i el 1917 amb la revolució rusa es demostra que el món obrer pot aconseguir el
poder.
És important l’assoliment del poder a les diputacions de les principals quatre províncies en
matèria lingüística. El poder de la Lliga era molt petit, però la sort del moviment és que va saber
aprofitar al màxim aquest petit poder de la construcció i gestió d’obres públiques. Durant l’època de
la lliga governa es creen insitucions que encara ara funcionen; la Lliga és un partit que tenia molt clar
que el progrés no es pot aconseguir sense la formació i l’augment del nivell cultural de la població.
Eren burgesos, però d’aquest tipus de pragmatisme. Creen tota una xarxa d’entitats culturals per a
millorar la formació de la població. La Lliga demana un Estatut d’Autonomia, i evidentment se li va dir
que no. Però van anar insistint i al final van aconseguir una cosa petita, la Mancomunitat, que no
deixa de ser res més que la unificació de les quatre diputacions provincials de Catalunya. Per la qual
cosa l’acció de les diputacions es podia coordinar al màxim. És en aquesta època que la política
cultural té més impuls.
Una de les accions més important és la que comença la Diputació de Barcelona i continua la
de la Mancomunitat. Prat de la Riba tenia molt clar que Catalunya no progressaria sense una bona
política cultural. Ens els països normals, la promoció de la cultura del país es fa a través de les

acadèmies (Acadèmies Nacionals de Ciències i Lletres, que coordina i difon la investigació de la cultura
pròpia). Prat tenia molt clar que si la cultura catalana havia de ser una cultura normal, havia de tenir
una cosa semblant, però no li podia igual, i li diu Institut dels Estudis Catalans (1907, curiosament el
mateix any en què van guanyar les eleccions) que fa la funció d’Acadèmia Nacional de les Ciències i les
Lletres. No només es dedica a la llengua, sinó també a la història, de ciències naturals... Poc a poc es
van anar creant les seccions i la secció filològica es va crear el 1911. Ens interessa especialment
perquè Prat tenia molt present una cosa: si el català ha de ser llengua oficial, la llengua d’ús país
modern i normal, s’ha de nomativitzar el català, i va cridar Fabra i Alcover i els màxims especialitstes
de la llengua catalana. Ens interessa que hi ha una institució pública que treballa per a fer del català
una llengua oficial. Cal començar per les normes ortogràfiques, que es publica el 1913, però Fabra no
en va quedar del tot content. Al 1917, ell ja tenia el control total de l’IEC i va aprofitar per introduir

alguns canvis. D’aquests canvis un dels més importnat és la normativa d’accentuació, que abans eren
les mateixes que les del castellà i ell en crea una altra de nova. El 1918 arriba la Gramàtica, que és una
gramàtica que havia escrit anteriorment Fabra i l’IEC la fa seva. El diccionari no arriba fins al 1931,
perquè és una feinada molt més llarga. La dictadura també va fer que s’enderrarís el procés, però va
ser el 1932 quan va finalitar el procés de normativització del català. Cal reconèixer el mèrit de la Lliga
en l’avançament de la llengua.
Parlem ara de la dictadura de Primo de Rivera. Després del 1917, la conflictivitat entre la
burgesia i el moviment obrer va anar in crescendo. El moviment obrer era enemic d’espnayol i
catalans, anava en contra de TOTA la burgesia. Els obrers cada vegada feien vagues més agosarades i
hi havia el perill que realment els obrers prenguessin el poder algun cop. La lliga i la burgesia catalana
estava atemorida per això i demana ajuda a l’estat i li acaba de donar el suport per fer el cop militar
de Primo de Rivera, que no oblidem era el cap militar de Barcelona. És un cop d’estat beneït per les
classes dominants del país, tant espanyoles com catalanes.
S’aconsegueix la repressió del moviment obrer. Però Primo de Rivera és un militar espanyol, i
ja sabem com són, que no li feia gens de gràcia el catalanisme. De les primeres mesures que fa va ser
ocupar la Mancomunitat i la va acabar suprimint. La dictadura de Primo es caracteritza per la terrible
del moviment obrer i del catalanisme. Tothom sabia que la Lliga havia donat suport al cop d’estat, i el
catalanisme de dretes (Cambó) i la burgesia havia quedat totalment desligitimant. Havien fet tot el
que promovien que no s’havia de fer. El catalanisme es torna clandestí, torna a recuperar l’ànima
esquerrenosa. La dictadura és una assaig de repressió que no va acabar de sortir bé, i es va beneficiar
dels “feliços anys vint” de bonança econòmica al principi. Amb el crack del 29 es van acabar els
arguments per a mantenir la dictadura i Alfons XIII recupera el poder, però rera molt més dèbil que
Primo de Rivera (la Dictablanda). Per demostrar que ells donaven veu al poble van convoar eleccionar
municipals, que esperaven manipular amb el caciquisme, i van celebrar les eleccions el 1931. El 14
d’Abril de 1931 es proclama la II República, després que el rei Alfons XIII agafés les maletes i se n’anés
de viatge llarg... El primer lloc on es proclama la República és a Catalunya i s’arriba a proclamar la
República Catalana però dura tres dies, que s’hi renuncia a canvi de la creació de la Generalitat i de
l’estat d’autonomia de Núria, que es va aprovar amb el 99% dels vots a favor i el català com a llengua
oficial de Catalunya. Va anar a Madrid l’estatut i van estar més d’un any debatent-lo, i el van tornar
mega retallat. Rebaixen l’oficialitat del català a la cooficilitat, i també li denega la competència
d’ensenyament a la Generalitat. Ens trobem en l’any 1932. L’any 1934 hi ha eleccions que guanya la
dreta espanyola i xoca amb el govern central. Aquests xocs provoquen els fets d’octubre del 34 i el
govern espanyol arriba i ocupa la generalitat i la suspèn. Va durar un any i mig la Generalitat abans
que no la suspenguessin. L’any 1936 reprèn la República les forces d’esquerres i atorguen de nou la
Generalitat, però va durar mig any, fins al cop d’estat infructuós de Franco que va provocar la guerra
civil.
25/04/2013
Farem els usos lgtics, i ho dividrem en 3:
1- 1833 - 1906
2- 1906 - 1939
3- 1939 -
ELS USOS LINGÜÍSTICS A L’EDAT CONTEMPORÀNIA (1833-1906). 1ª PART

Farem una petita introducció a l’època en què es construeix l’Espanya que existeix avui en dia
1. POLÍTICA LINGÜÍSTICA I CLASSES SOCIALS

• La política lingüística dels estats liberals
o Continuïtat amb la política ling del XVIII mateixa base ideològica il·lustrada
o Millora de l’eficàcia de les noves institucions estatals acaben amb els darrers
reductes públics del català [notariat, jutjats, ensenyament primari, església (en part)] i
aconsegueixen una notable expansió del coneixement del castellà
o Justificació ideològica dels intel·lectuals liberals el discurs dominant associa la
construcció de l’estat-nació espanyol a l’expansió del castellà i a l’extinció de les provincials,
vistes com un impediment o un perill per a la consolidació de la nació i el progrés social,
econòmic i cultural
Tot i voler trencar amb l’antic règim, els liberals mantenen la política lgtica dels Borbons i hi
ha una important continuïtat en aquesta aspecte. Hi ha una petita diferència, però no pel que fa als
objectius, que són els mateixos (construir un Estat que correspongui a una sola nació, i tot agrupat en
una sola llengua) sinó pel que fa a la manera de dur a la pràctica aquesta política lgtica del segle XIX:
l’estat borbònic és de l’antic règim, amb estructures d’estat molt poc desenvolupades. Les estructures
que construeixen els liberals són molt més robustes i eficient, i aquesta eficència implica que la seva
política lgtica és molt més eficient. La història de l’Estat és la progressiva intervenció en les nostres
vides, fins a intervenir-hi quotidiànament. Com més eficient és, més intervencionista en la vida de la
població és. L’antic règim no tenia mitjans per dur a terme la política lgtica, però l’antic liberal sí que
té mitjans.
D’entrada aquesta eficàcia es veu en la destrucció dels únics àmbits formals on encara
subsistia el català. Allò que no havien aconseguit els Borbons al XVIII ho aconsegueixen els liberals al

XIX: notariat, jutjats, ensenyament primari. L’església no serà castellanitzada del tot, tot i que ho
intentaran amb ganes; en els altres tres aspectes aconseguiran arraconar el català totalment. La
principal diferència entre l’Antic Règim i l’edat contemporània és l’objectiu de la castellanització:
abans eren només les classes altes i ara la itnenció és castellanitzar tothom; a partir del segle XIX la
castellanització comença a afectar la massa de la població. Sobretot a partir de 1850 veurem com la
població té “motius poderosos” per aprendre castellà. No només es tracta de l’acció de l’estat, sinó
que ara també la intel·lectualitat pregona per la castellanització total per a la construcció de l’estat
nació.
• Llengua i classes socials

o Funcionaris, aristòcrates, burgesia i lletraferits
Fan créixer notablement la presència del castellà en la vida pública, tot i que solen
mantenir el català com a llengua privada (no tots)
S’esforcen notablement en el domini i el conreu del castellà i evitar interferències del
català → estigma de l’accent català per progressar a Madrid
L’alta burgesia urbana d’Alacant, Barcelona, València i Perpinyà començarà a
abandonar l’ús privat i la transmissió intergeneracional de la llengua a partir de 2 ½ del XIX.

Aquesta tendència es consolidarà al XX, excepte a Barcelona
o Resta de classes socials (pagesia, menestrals, petita burgesia, obrers): tenen com a llengua
habitual el català i moltes persones continuen essent monolingües. Amb tot, comencen un lent
però imparable procés de bilingüització a la 2 ½ del XIX, més passiu que actiu ( penetració
castellà a cartes i dietaris personals)
o Correlació entre domini del castellà i classe social acomodada comença a difuminar-se per:
Extensió progressiva de l’ensenyament i el servei militar
Mobilitat social de la societat capitalista: canviar de classe comença a ser sinònim de
canvi de llengua (esp. a PV i Cat. Nord), fins i tot per als coents
Fenòmens migratoris (fins segona meitat del XX no tenen efectes ling importants)
Els grups socials de la burgesia són qui dominen la societat i s’esforcen per introduir el castellà
a la vida pública. Les conferències, els textos escrits, han de ser en castellà, tot i que a la vida
domèstica mantenen el català; però fins i tot a la vida privada començarà a haver-hi excepcions.
Tenen una obsessió per usar el castellà a la vida pública; ells són conscients que parlen molt
malament el castellà, perquè per a ells és una llengua estrangera, i fan tot el possible per millorar la
qualitat del seu castellà. Perquè per a ser una persona respectable no n’hi ha prou de parlar castellà
en públic, però s’ha de parlar bé el castellà en públic, perquè la qualitat del teu castellà indicava la
teva posició social. Per això els obsessiona millorar el seu castellà, i en veiem la mostra amb la
publicació del llibre de “Vocabulario de catalanismos” Un altre exemple, per veure fins on pot arribar
aquesta obsessió, és l’exemple del polític mallorquí de Gabriel Maura (l’avi de l’actriu) que va arribar a
ser primer ministre durant la Restauració. Se’n va a Madrid per fer carrera política, i tenia un greu
problema: el seu coneixement del castellà. Era bastant bo, però el gran problema que tenia era
l’accent, tenia una fonètica terriblement catalana. Ell, a les seves memòries, explica que va notar a la
seva joventut que el seu accent era un estigma, i havia de fer alguna cosa per abandonar o perdre

l’accent català, i va anar al logopeda i a classes de declamació per tal de treure’s l’accent català.
Aquesta història és molt anecdòtica, però la següent és més greu i posa en evidència la
mateixa necessitat de dissimular el seu origen. Aquesta gent que pateix aquests problemes pel seu
accent és la mateixa gent que, per evitar-li problemes als seus fills, deixaran d’ensenyar el català als
seus fills perquè no suposi per a ells també un estigma. Això és el tall de la transmissió lgtíca, la fase
final del procés de substitució lgtica. I si aquest costum arrela a la burgesia és molt lògic que
s’estengui a la resta de classes socials. La nova classe dirigent, la burgesia, s’apunta a la substitució
lgtica que ja patia la noblesa de l’antic Règim. Aquest procés de trencament de transmissió del català
s’inicia al segle XIX a moltes ciutats (Alacant, Barcelona, València i Perpinyà) i es consolida al s. XX
excepte a Barcelona, que és una tendència que no acaba d’arrelar, i han patit alt-i-baixos. Al segle XX
ser de classe alta a les altres ciutat comporta ser castellanoparlant / francoparlant. Aquest procés de
substiució lgtica que només afectava la noblesa afecta la nova classe dirigent, la burgesia, i és només
qüestió de temps que arreli a les classes baixes.
Pel que fa a la resta de classes socials, populars, també hi ha una certa continuïtat amb el que
era habitual. Les classes populars han estat la gran força del català, perquè han estat fonamentalment

monolingües en català, i això és manté. Però a partir del XIX comencen a deixar de ser-ho. Cada cop
estan més obligades a aprendre a castellà: l’aprenen, però, d’una manera molt molt superficial; no
eren gaire fluents parlant castellà. Fins i tot hi ha un percentatge important de gent que deia parlar-lo
però en realitat només l’entenen. La bilingüització massiva no es produeix fins ben entrat el segle XX,
després de la guerra civil. Aquesta penetració es percep amb alguns exemples: la llei Moyano
d’ensenyament. Ja sabem que l’educació espanyola és un desastre, però a partir del segle XIX tots els
nens que anaven a l’escola comencen a aprendre a llegir i escriure en una llengua que no és la seva. Hi
ha una pèrdua del català en un àmbit molt molt important, i és el català com a llengua d’àmbit
privat; i és que la gent que ha passat per l’escola després de la llei Moyano és incapaç d’escriure en la
seva pròpia llengua però sí en català. Els dietaris dels pagesos es fan en català fins a mitjans del segle
XIX fins que el comencen a escriure en castellà. Però recordem que encara hi ha un 50%
d’analfabetisme, i per tant de gent que no en sap gens de castellà. I això s’aconsegueix gràcies a dues
eines molt potents de l’estat: l’ensenyament i el servei militar (en els casos dels homes).
La mobilitat social és un gran avenç de la societat capitalista, que abans no existia. Abans del
XIX, de la industrialització, tu naixies pagès i mories pagés, no podia pujar dins l’escala social. Però a la
societat burgesa capitalista sí que és pot, i és un aspecte molt valorat dins la societat. A partir del
segle XIX si una persona pobra té sort i s’esforça pot arribar a formar part de la burgesia i fins i tot
poden accedir a la classe dirigent. Però la mobilitat té una trampa: no n’hi ha prou d’enriquir-te per
escalar dins la societat, sinó que també cal demostrar que s’és digne de pertànyer a l’alta societat,
que t’has adaptat als costums i la manera de comportar-se, i la llengua per excel·lència de la part alta
de la societat és el castellà. “La gente bien” una sàtira de Rusiñol sobre el canvi de costums per
aparentar ser de la classe alta. S’estableix aquest criteri insconscient: aprendre el castellà per millorar
socialment. Això, per a les classes populars, potser no agrada però es veu com alguna cosa inevitable,
una mena de impost que cal pagar per ser algú a la vida.

Un altre aspecte important perquè el castellà s’instaura a les classes socials baixes, són les
migracions, que al segle XIX no tenen un efecte lgtic important perquè el català era la llengua
majoritària del carrer. Al segle XX aquest fenomen s’accentuarà brutalment i es converteix en la
primera eina de castellanització.
2. ÀMBITS CONTROLATS PER L’ESTAT:

• Administració i justícia
o L’estat liberal obliga a usar exclusivament el castellà en tots els actes púbics,
tant orals com escrits, i deixa sense validesa legal els documents en català
Lleis del Notariat de 1862 (afecta escriptures i contractes) i 1874
(afecta actes de defuncions, testaments, casaments): fi darrers documents

públics en català
El nou registre civil (1870): castellanització definitiva antroponímia
Llei enjudiciament civil (1881): exclusió definitiva en els judicis
• Servei militar (des del XVIII, sistema de “quintes”. A partir del 1876, servei general)
o Imposició de càstigs i sancions als reclutes per ús oral del català. Amb tot,
depenia molt del regiment (sovint nombrosos analfabets) i actitud dels
comandaments (cas general Prim)
o Cal investigar molt encara els arxius militars espanyols (p.ex. afusellaments
per desobeir les ordres en temps de guerra, nombrosos a França durant la 1ª GM)
• Ensenyament
o Llei Moyano (1857) d’escolarització obligatòria en castellà. Malgrat les
dificultats d’aplicació de la llei i el desinterès dels pares, bandeja definitivament el
català de l’escola
Inici persecució ús oral entre alumnes mètode del senyal (o sortija)
Debat entre mestres partidaris d’ensenyar el castellà a partir del català
o bandejar-lo totalment (El auxiliar del Maestro Catalán de S. Genís, 1880)
Fundació primera escola catalana per F. Flos i Calcat i creació APEC
(1898)
o Escola secundària i universitat (UB restablerta el 1842): completament
castellanitzats des del XVIII (Nova Planta i R. Cèdula de Aranjuez)
Al 1903, davant la negativa d’instaurar una càtedra de llengua i
literatura catalana, es funden els Estudis Universitaris Catalans (molt millors
que la universitat i on es formen els millors intel·lectuals de la 1 ½ del XX)
• Correus, telegrames i telèfon
o Servei telefònic i de telegrames funcionava a través d’operadores. Per
intolerància dels funcionaris i/o interès de la policia per controlar-los prohibició de fer
telegrames o parlar per telèfon en llengües no castellanes des de 1896
En tots aquests àmbits hi ha una reculada brutal del català, fins al punt de desaparèixer
pràcticament. D’entrada la Lleis del Notariat del 1862. Si compres una casa, necessites una
escriptures, que seran en castellà, i si no saps castellà no pots comprovar que realment estiguin al teu
nom, i t’has de refiar de la traducció d’una tercera persona. Són documents, els del notariat, molt
importants per a la vida d’una persona, i s’han d’entendre bé i tenir clar què diuen. Els registres de
defunció i naixements els porten l’Estat i canvien l’antroponímia de les persones. També el català
queda exclòs dels judicis amb la Llei d’enjudiciament civil i van haver-hi moltes persones que no es
van poder defensar i van ser condemnades.
El servei militar funcionava per “quintes”, que per sorteig només hi anaven la cinquena part
dels joves, i es va copiar finalment el model francès, que era obligatori per a tots els joves durant dos
o tres anys. Evidentment l’exèrcit espanyol funciona en castellà i hi ha MOLTÍSSIMES mostres de
catalans castigats i sancions per parlar català. Però hi havia regiments que eren totalment analfabets i
per tant no entenien el castellà perquè no havien anat a l’escola. Depèn del coronel ser més o menys
tolerant amb això. El general Prim va passar a la història espanyola per un discurs en català que va fer
als seus soldats catalans per motivar-los per anar a la batalla de Tetuan i que van guanyar (tot i que no
van guanyar la guerra).
A principal novetat de l’ensenyament és que s’acaba l’excepció: la llei Moyano al 1857, que
funda el sistema educatiu espanyol obligatori, i va ser vigent fins al 1970. És la llei que diu que tots els
nens han d’anar a l’escola i que serà en castellà. Però aquí si els pares no envien els nens a l’escola no

passa res, i en comptes de 5 anys d’ensenyament obligatori era 1 o, com a molt, dos, i si a França era
gratuïta, aquí s’havia de pagar. Al 1900 el 50% era alfabet, i encara la meitat de la població no havia
anat a l’escola. Els nens, a partir del 57, han d’aprendre les coses bàsiques en castellà, i a més ara té
mitjans per fer que es compleix: inspectors, formació pels mestres... L’escola obligatòria espenyola
imiat (malament) la francesa, i per tant tmbé preveu que la llengua ha de ser SEMPRE el castellà, fins i
tot al pati, i ja comença a haver-hi casos de persecució de l’ús oral: la sortija (la senyal francesa). El
gran problema és l’aplicació de la llei, ja que crea molt conflictes en els mestres, molts dels quals eren
catalanoparlants. La disjuntiva era la següent: faig cas a la llei i que els nens s’acostumin, o faig una
excepció i primer intento que el nen aprengui castellà a través del català, i després ja farà la classe en
castellà? Hi havia molta divisió i, per exemple, Salvador Genís defensava la segona opció, i va escriure
llibres com aquests: “El auxiliar del maestro catalán”.
De totes maneres hi ha dues reaccions en contra de la castellanització de l’ensenyament, i

totes dues es deuen a l’auge del catalanisme, perquè una de les coses que té clares el catalanisme és
la recuperació de l’educació. Fins ara no hi havia reaccions, i el fet que n’hi hagi ja diu molt: la
fundació de la primera escola privada per aprendre català, que va fundar Flos i Calcat, i ell mateix va
fundar el APEC (asociació de la protecció per l’educació en català). I l’altra, com que la universitat
denegava els estudis literaris en català, funden els Estudis Universitaris Catalans, on van estudiar els
millors i hi ensenyaven els millors. No és res més que un professors s’enduia els alumnes a casa seva i
estudiaven allà. Rovira i Lluch, un dels deixebles de Milà i Fontanals, forma molts dels grans
estudiosos de la literatura catalana, que havien après fora dels estudis reglamentaris.
30/04/2013
Continuem amb els usos lgtics i acabarem els del segle XIX.

Tal com hem fet en els usos lgtics dels temes que hem fet, vam respassar els àmbits controlats
per l’estat i al segle XIX n’hi ha dos de nous: el servei militar i correus. Avui farem l’Església i la seva
cultura escrita.
3. ESGLÉSIA: enorme influència social encara, reforçada pel Concordat del 1851 amb l’estat liberal
• Continuació actitud ambivalent: jerarquies habitualment castellanitzants o col·laboracionistes (amb
excepcions) i baix clergat habitualment catalanitzant
L’Església és un àmbit que costa molt de canviar. A les classes popular tendeix a prioritzar el
català i amb les classes preeminent tendeix a prioritzar el castellà.
• S’aprofundeixen les divergències territorials:

o Catalunya:
Notable resistència a la castellanització del catecisme i la predicació, sobretot entre el
baix clergat, però també d’alguns bisbes (Josep Morgades, Torras i Bages)
Aportacions teòriques a la Renaixença i el catalanisme (J. Collell, Torras i Bages)

Promoció i èxit de la literatura pietosa: Camí dret i segur per arribar al cel d’A. M.
Claret (1843).
o Illes Balears, País Valencià, Catalunya Nord i l’Alguer:
Presència del català en les manifestacions religioses populars, però jerarquies molt
afins al poder (especialment a la Cat. Nord i País Valencià)
L’església era una enemiga del liberalisme, d’entrada, i per tant l’església era un obstacle del
liberalisme. Però el liberalisme espanyol és molt feble, i més que guanyar l’Església acaba fent pactes.
L’any 1851 se signa el Concordat amb l’Església Catòlica, pacte encara vigent avui dia, i que implica
que l’església no qüestiona l’estat (a efectes lgtics implica que l’església no pot anar en contra de la
política lgtica de l’estat) però com a contrapartida l’Església rep molt privilegis de l’Estat. Un ja ens el
podem imaginar, la religió preferent de l’estat (no ens enganyem, Espanya no és un estat laic, sinó
que és “aconfessional”), un munt d’excepcions econòmiques (no paga impostos, ni IVAs...), l’estat
subvenciona l’església, i per exemple l’Estat no va tocar alguns dels tradicionals dominis de l’església
com és el domini de l’ensenyament. Durant molts anys (fins la 2a república) no es van poder imprimir
llibres de text sense la supervisió del bisbe (i amb el franquisme va tornar).
En aquest pacte, si l’estat diu que quelcom s’ha de fer en castellà l’església ho ha d respectar, i
si no ho fa hi haurà xoc i friccions. I n’hi va haver. Malgrat aquest Concordat, hi va haver friccions
entre estat i Església especialment per la qüestió lgtíca. LA llengua catalana, dels darrers àmbits
públics que conservava era la predicació i l’ensenyament del catecisme. Des de la Real Cédula
d’Aranjuez ja s’havia produït la predicació en català, però l’església no ho havia aplicat. La fricció té
lloc precisament perquè gran part del baix clergat català (sobretot en el cas català es dóna aquesta
fricció) va fer tot el possible per no respectar aquesta obligació (perquè el coneixement del castellà
era limitat entre els fidels i perquè l’església perdia un mecanisme d’arribar a la massa social). Fora del
Principat la resta de jerarquies eclesiàstiques estan molt més castellanitzades i per això no es dóna

tant. Aquesta oposició es va donar sobretot en el baix clergat, però va arribar fins a l’alt clergat (Josep
Morgades i Torras i Bages).
Josep Morgades és l’únic bisbe que s’atreveix a plantar cara a l’Estat. El 1902 l’Estat ja va
donar un ultimàtum prohibint l’ensenyament del catecisme en català, i Morgades va permetre que ho
seguissin fent en català. Va anar a la presó després i es va organitzar un enorme escàndol. Es veu
clarament la presecució lgítca de l’Estat, i també es veu que l’església, tot i que miro pels seus
interessos, en alguns casos es resisteix a deixar perdre aquest àmbit.
Però també cal remarcar dues contribucions més de l’església al segle XIX. Molts clergues del
Principat participaran activament tant en el moviment cultural de la Renaixença com en el
catalanisme. I com a exemple: Verdaguer. I sort en van tenir d’ells, perquè sinó estaven condemnats
al fracàs.
Valentí Almirall escriu “Lo catalanisme” que és un compendi del moviment polític catalanista,
però venia donat per Almirall, que era d’esquerres liberal, progressista, federalista, massó... ECS! xD
Llavors l’Església van veure futur en aquest moviment polític però no el volien deixar en les mans dels

liberals progressites, i Torras i Bages va escriure la contraresposta en el sue llibre “La tradició
catalana”, que serà la bíblia del catalanimse de dretes. “Catalunya serà cristiana o no serà”.
L’església participa molt activament tant en la Renaixença com en el catalanisme.
Una altra cosa important al llarg del segle XIX està preocupada perquè la industrialització
comporta el moviment obrer i la laïcització. Per això està la literatura devota, i d’aquesta en tenim en
català al llarg del XIX molt important. En aquest punt citarem Antoni Maria Claret “Camí dret i segur
per arribar al cel”, el llibre més llegit en català en tot al segle XIX.
4. LA CULTURA ESCRITA
• La dicotomia cultura culta/popular és redefineix profundament a mesura que es dissol la
societat tradicional que acollia l’última i els límits entre tipus de cultura, públics i llengües es tornen
cada cop més difusos enorme diversificació i complexitat de la cultura contemporània:
o Cultura culta (burgesa)
Durant tot el XIX, predominantment en castellà (romanticisme o realisme)
Principal novetat: a partir de la Renaixença deixa de ser exclusivament en
castellà.
Amb tot, cal esperar a finals de segle perquè esdevingui una cultura moderna i
abraci tots els gèneres (Modernisme, només al Principat)
o Cultura (popular) de masses
Novetat del XIX: síntesi de cultura culta i popular. És un producte de consum
més de la nova societat industrial i es difon ràpidament per la premsa, novel·la
popular (o de fulletó) i el teatre. Predominantment satírica o costumista i molt
polititzada (sovint era prohibida i censurada pel govern) i acusada de xaronisme per la
Renaixença.

En català majoritàriament arreu dels PPCC (depèn del gènere i grau de
seriositat), però a finals del XIX el castellà hi penetra amb força per la lògica del
mercat.
S’enfrontà amb la Renaixença per estètica, ideologia i tipus de llengua, però a
partir de la dècada del 1870 s’acosten mútuament (només a Catalunya)
o Cultura popular tradicional
Sovint oral i arraconada progressivament per les transformacions socials
Una part s’integra en la cultura de masses (de fet, n’és la continuació modernitzada).
Una altra part desperta l’interès dels erudits que la recullen, seleccionen i reaprofiten
per a la simbologia del catalanisme i/o la Renaixença
• De la Renaixença al Modernisme (formen part de la cultura culta)

o La Renaixença és un subproducte del romanticisme conservador (cultura culta
burgesa) que idealitzava el passat medieval com a reacció a les transformacions socials de la
industrialització
o Profundament diglòssica i limitada a un certs gèneres i temes → en absolut pretenia
qüestionar la supremacia del castellà (vegeu discurs de Milà als primers Jocs Florals)
o A partir del 1877 la Renaixença catalana queda desbordada perquè s’hi incorporen
noves persones amb interessos culturals i lingüístics més ambiciosos → èxit popular de
Verdaguer i Guimerà i incorporació dels escriptors xarons, que en popularitzen part de
l’estètica i els valors
o A la resta dels PPCC la Renaixença local mai no supera els pressupòsits inicials
elitistes, conservadors i diglòssics ni atraurà la cultura popular de masses
o A finals del XIX (1880/1890) la iniciativa cultural ha passat als joves modernistes que
pretenen modernitzar la cultura catalana (europeïtzant-la), conquerir tots els gèneres
culturals i crear un nou model de llengua culta apte per a la modernitat. La iniciativa cultural,
a més, es combina amb la política (creixement del catalanisme polític i cultural al tombant de
segle)
La Renaixença apunta els canvis positius que hi haurà al llarg del segle XX. La cultura escrita al
segle XIX canvia profundament. La cultura del segle XIX ja no es pot entendre igual que la del XVIII i
anteriors. Al segle XIX està naixent una nova societat, la de masses. Hi ha molts canvis socials,
econòmics, polítics... I aquest profundes transformacions socials tindrà el seu efecte a la cultura. El
segle XIX és el pas entre l’antiga societat que està morint i la nova que està naixent.
Un dels principals canvis en la cultura és que neixen noves forme si nous tipus de cultura. La
cultura culta i popular tradicional, que és la clàssica divisió literària. La literatura culta ja no és
aristocràtica, sinó burgesa, i la literatura popular tradicional que és la més rural i està desapareixent
igual que oh fa el món agrari. Però apareix una nova cultura popular de masses, que és una novetat
del segle XIX. Ja noh i ha la tradicional divisió dicotòmica, sinó que trobem tres tipus de classificacions.
I els límits entre aquestes divisions desapareixen, i es fan cada cop més difosos. La cultura escrita
contemporània és un reflex de la societat contemporània, i tot es barreja i hi ha un continuu canvi.
Ara hem d’estar molt alerta en quines llengües predominen en cada tipus de cultura: on
situem la Renaixença i la literatura popular. La llengua de cultura de la burgesia és el castellà, i per la
llengua preferida de la literatura culta és el castellà, que és com consumeixen les obres de literatura
culte la burgesia (positivisme i naturalisme). Tot i que la cultura culta és predominantment castellana
al segle XIX un grup de persones decideixen fer literatura culta en català, i això serà la Renaixença.
Això és una revolució enorme tot i que sigui un subproducte de la literatura culta, però és un terreny
que el català ja havia perdut al segle XVI i XVII. Al principi la Renaixença era un moviment molt
minoritari, poc a poc s’anirà engrandint, però la línia divisòria que separava els àmbits formals
castellans dels informals catalans. Això implica que el català arribarà als àmbits formals, però també
que el castellà arribarà a la literatura popular.
Mitjançant la Renaixença s’arribarà al Modernisme, que és la veritable revolució del català. Els
homes renaixentistes eren poetes catalans que participaven als JJFF però després arribaven a casa i
escrivien cartes en castellà; tenien una mentalitat molt diglòssica.
Però ara parlem de la cultura popular de masses, que és la tipologia de literatura més
consumida al segle XIX. És un producte molt peculiar perquè, si bé ve de la tradició popular
tradicional, pren molts elements de la cultura culta, i és com una mena de síntesi variable. Aquesta

cultura de masses neix perquè a la societat industrial tot esdevé un producte, com tot el que té a
veure amb la societat capitalista. La cultura ha de ser un producte de consum de masses. Els
intel·lectuals queden molt desubicats, perquè al llarg dels anys buscaven el mecenatge d’algú que els
mantenís i protegís, però això s’acaba al segle XIX. L’intel·lectual s’ha de buscar la vida, i ha de lluitar
per col·locar el sue producte dins del mercat. Per això tenen aquestes crisis d’identitats a la societat
moderna, perquè ha de lluitar amb el públic perquè l’entenguin. La cultura s’ha mercantilitzat i s’ha
enfocat al consum massiu. Aquesta cultura, doncs, ha de respondre als gustos de la massa, i com que
la massa cada vegada sap llegir més cada vegada és més exigent. L’auge de la cultura de masses va
molt lligat a l’auge de l’alfabetització.
Què li agrada a les masses? Distreure’s. Una part de la cultura de masses és d’humor, satírica.
(Pitarra) o costumista. No cal dir que la literatura de masses es va enriure a més no poder de la
Renaixença, i els renaixentistes també s’hi oposen i els critiquen. Hi ha una forta tradició satírica de
publicacions als territoris catalanoparlants, que es va anar perdent. També els agrada identidicar-se
amb els problemes quotidians. El costumisme és un gènere típic del segle XIX, tot i que no li diem
igual (i sobretot es fan en format audiovisual).
La societat del segle XIX és molt polititzada perquè hi ha un debat polític molt viu, i això
coincideix amb els tres grans gèneres en què s’expressa la cultura de masses: la premsa, que és el
suport com s’expressa el debat política (arribaven a fer quatre edicions diàries) i de seguida tots els
partits polítics el primer que feien era apropiar-se d’un diari propi. La censura de l’estat podien tancar
diaris i sovint canviaven la capçalera i de nom però continuen publicant-lo. A banda del debat polític,
també és el vehicle de novel·la popular o de fulletó. El teatre és el vehicle del debat polític i del
sainet, o alhora. Tot això es manté igual, només ha canviat el format i, si volem, potser s’ha refinat
més.

Aquesta cultura de masses es fa en català arreu dels PPCC, tot i que hi havia gèneres que ja es
feien en castellà. El problema de la cultura de masses és que comença sent majoritàriament en català
però a mesura que ens apropem al segle XX cada cop hi penetra més el castellà. Hi penetre per dues
raons: primer de tot per la llei Moyano, que impedeix que la gent llegeixi i escrigui en català, i cada
cop hi ha més problemes perquè la gent llegeixi i escrigui en tots dos. I sobretot això provoca que
cada cop es conegui millor el castellà, i estigués temptada de fer-ho en castellà per poder vendre-ho a
més persones (major públic potencial).
I aquesta gent, quina relació tenia amb la Renaixença, amb orígens tan diferents? Al principi
s’odiaven a mort. La Renaixença s’alça com a salvador de la cultura i literatura catalana, però la
cultura i la literatura catalanes no l’havia de salvar ningú perquè ja era consumida per la majoria de la
població i la literatura de masses. Els Renaixentistes no combregaven amb els ideals, i ells en deien
“xaronisme” d’aquesta cultura, que prové de la paraula xaró, que vol dir mal gust.Però a partir del
1870 (i bastant entrada la dècada, quasi els 80s) s’acosten les posicions. Fins llavors les dues viuen
d’esquenes i sense saber res l’una de l’altra, però a partir de llavors hi ha un acostament paradoxal tot
i que hi ha una raó: encara hi ha moltes hipòstesis per estudiar-ho. Tot i que coneixem el procés
encara manquen estudis d’aquest procés i d’aquest acostament. Això es produeix al Principat, i no pas

fora, i que només fos al prinicpat és una de les claus del fracàs de la Renaixença a la resta de territoris
dels PPCC. La raó d’aquest acostament podria ser (és una hipòtesis matisable) Jacint Verdaguer. Ell
obliga a replantejar l’estratègia global de la Rneixaneça i a acostar posicions; ell era un pagès, però va
demostrar que era una persona que sabia connectar molt bé la cultura popular tradicional i de
masses, unir-los i treure’n el millor de les dues. Fins a Verdaguer la Renaixença comença a tenir èxit i
comença a apropar-se a les classes populars, perquè fins llavors no era un moviment exitós, sinó molt
elitista. Això implica que els homes renaixentistes vegin que un pagès, algú de fora del seu club
d’elitistes, uneixi totes dues, i pugui fer una cosa seriosa en català i, que a més, tingui èxit. Com a
successor de Verdaguer apareix Guimerà, que pretén fer un teatre culte, seriós i en català, i ha de fer
una barreja de totes dues tradicions culturals. I ambdós demostren que es poden fer coses serioses en
català, i ho fan barrejant el millor de totes dues tradicions. Molts dels escriptors de les cultures de
masses veuen aquest èxit i llavors aposten també per la serietat de la cultura en català. Pitarra
comença enrient-se de la Renaixença i acaba convertint-se en mestre en Gai i saber. Els pressupòssits
inicials de la Renaixença eren molt limitats, i va ser gràcies a aquest acostament que va triomfar al
principat. El problema és que va ser un fracàs fora del Principat, i això implica que o sorgeixi un
moviment catalanista com sí sorgeix a Catalunya. Però ja no són els funadors de al Renaixença qui
creen una literatura culta seriosa en català. I això implica els modernistes, que pretenen modernitzar
la cultura catalana i superar la tradició carrinclona i casposa dels JJFF, i per a ells modernitzar vol dir
europeïtzar. Els homes de la Renaixença estaven molt limitats no només estèticament sinó també pel
que fa a gèneres: només feien poesia, quan el gènere per excel·lència del segle XIX és la novel·la. Un
veritable moviment ampli ha d’intentar abarcar tots els gèneres, com va fer Russinyol (escriptor i
pintor). I per aconseguir tot això cal una reformulació de la llengua literària, i els modernistes són els
primers a proclamar una reformulació de la llengua, com veiem Pompeu Fabra a la revista “L’avenç”
que comença amb la campanya. Veiem que tot plegat super de molts els primers pressupòssits de la
Renaixença, i llavors dóna lloc al modernisme, i la cultura catalana engega un procés de normalització
clau per entre la situació de la cultura catalana al segle XX.

La cultura tradicional popular va començar a morir al segle XIX i acaba de morir al segle XX. És
una literatura molt important perquè abans de desaparèixer tothom se n’aprofita: la cultura de
masses en treu les bases (ja que no deixa de ser una modernització del gènere cultural), i la cultura
culta també se n’aprofita, com els homes de la Renaixença. A partir del segle XIX els cultes
redescobreixen el popular, i el folklore neix al segle XIX.
Per acabar amb els orígens de la Renixaneça llegirem un dels primers discursos de Milà i
Fontanals, del 1859 en la presentació dels JJFF. El romanticisme és un moviment molt complex, i el
romanticisme que té lloc sobretot a Catalunya és el romanticisme conservador: un romanticisme que
no pretén construir, sinó enyorar i evadir-se dle present mirant el passat. Ells veuen la industrialització
i creuen que no s'hi pot fer res, i com que no s'hi pot fer res i acabarà desapareixent el món cultural
tradicional popular fa una mena d'elegia al món tradicional. Però no era un moviment que intentés
canviar la realitat, i com que la Renaixença va sorgir del romanticisme, no va sorgir per qüestionar el
castellà, sinó que van escollir el gènere i la temàtica que “menys molestés” i era un moviment molt
conservador que no pretenia canviar, qüestionar o canviar el paper del castellà i la diglòssia.

02/05/2013
Avui acabarem els usos lgtics i parlarem de les ideologies lgtiques del s. XIX
Avui parlarem de les últimes expansions territorials del català, que van ser al s. XIX i una
d'elles encara perdura.
5. DARRERES EXPANSIONS TERRITORIALS DEL CATALÀ AL XIX:

o Colonització de la comarca murciana del Carxe per part de pagesos valencians darrera
expansió de l’àrea lingüística catalana que encara avui perdura
o Migracions extraeuropees de catalanoparlants: algunes comunitats es mantindran molt de
temps fidels a la llengua i amb una notable tasca cultural ex: menorquins i valencians a l’Algèria
francesa; catalans a Cuba i Argentina; mallorquins a Amèrica i França, etc.
El Carxe (http://ca.wikipedia.org/wiki/El_Carxe) és una localitat murciana que va ser

colonitzada per pagesos valencians on va instal·lar-se el català i encara avui perdura. Com és això? És
una comarca fronterera que administrativament és murciana però està molt a prop de València. És el
resultat d’una colonització agrària, persones que buscaven terres i s’hi van establir perquè no estava
poblada. S’hi parla català perquè els agricultors que s’hi van establir eren valencians. No és una
expansió militar, sinó agrària. L’origen de la cerca de terrenys és molt clar: al principi del segle XIX un
dels conreus més productius era la vinya (pel vi i els derivats del vi). La vinya reclama moltes terres de
secà, amb molta extensió de terreny, i al sud del PV s’hi fa molta vinya (vinalopó). Al segle XIX les
terres per conreus a València estaven totes aprofitades, i alguns veïns valencians es van adonar que a
l’altra banda de la fronteria hi havia terres sense poblar, i les van aprofitar. Cap d’elles són municipis,
sinó aldees, pedanees, perquè són molt petits. No està gaire poblat, actualment no arriba al miler

d’habitants de la població del Carxe, perquè el gran problema del Carxe és que Múrica ignora aquests
habitants. El Carxe oficialment no existeix per la regió de Múrcia, i per tant no hi ha cap protecció per
la llengua, (escoles, política...); però el gran problema del Carxe és el de tot el sud peninsular: la
despoblació de les zones rurals.
I ara parlarem d’una expansió territorial però en aquest cas d’emigrants, que se’n van a Cuba,
Argentina... Els peus negres eren el nom amb què els francesos coneixien els colonitzadors europeus
que s’havien establert a Algèria, i la majoria eren valencians (del sud) i menorquins que es van establir
en la colònia francesa, Algèria. LA gran catàstrofe dels peus negres és la independència d’Algèria, que
van haver dabandonar el país. EL mateix alcalde de Perpinyà és d’origen pied-noir. Els francesos quan
van conquerir Algèria van tenir la dèria de convertir Algèria en una colònia d colonització, i no pas

d’explotació. Volia no només explotar el territori sinó colonitzar amb europeus (francesos) Algèria. Hi
havia zones que van intentar repoblar amb francesos per aconseguir no només el control polític, sinó
també humà. Però trobar gent disposada a anar-se’n a Algèria va ser complicat, un país complicat
d’explotar.Els hi va costar moltíssim trobar gent disposada, perquè ser colonitzador era duríssim;
abandonar casa teva, el teu país i anar a un altre de desconegut i exposant-te a les revoltes dels
originaris. Com que no van trobar gaires voluntaris per repoblar l’Algèria francesa, van buscar altra
gent que sí estigués disposada, i els van trobar a Espanya, Itàlia i Malta, gent que està molt més a prop
d’Algèria que no pas França. Els francesos van ser prou intel·ligent d’oferir la possibilitat d’anar a
Algèria a la gent que més se li assemblava; al final van aconseguir establir una colònia bastant
important europea a Algèria. Aquesta gent es van anar nacionalitzant francesos però molts no eren
francesos. Molts dels colonitzadors eren espanyols, i la immensa majoria eren valencians i
menorquins, i per tant catalanoparlants. En Bernat calcula que almenys del 40% dels colonitzadors
francesos eren catalanoparlants, i potser la tercera part dels peus negres eren catalanoparlants.
Després del francès la llengua més parlada era el català, molt probablement. Per exemple, hi havia
dues zones a Algèria on la colònia de llengua catalana era molt important, i a més aquestes zones el
van mantenir durant diverses generacions. Però al llarg del segle XX van anar canviant al francès. Un
exemple molt clar és Albert Camús, que la seva mare és d’origen menorquí, un exemple d’un origen
pied-noir. Hi ha un llibre, “Els menorquins d’Algèria” de Marta Marfany, i s’entén que hi anessin tants
menorquins perquè el vaixell que anava a la capital d’Algèria, passava per Maó; es calcula que més de
la meitat de la població menorquina havia emigrat a Algèria. L’altra zona on hi havia molts
catalanoparlants, d’origen valencià, és la seogna ciutat d’Algèria, Uran. De fet, Verdaguer va fer una
peregrinació a Terra Santa i en el seu pas per Algèria no va haver de canviar l’idioma en cap moment,
perquè va poder anar parlant català amb tothom.
Però tot plegat va acabar malament. Després d’una terrible guerra civil, entre els francesos i
els partidaris de la independència de la colònia, Algèria va independitzar-se el 1962. Tothom sabia
que el dia que Algèria s’independitzés, quedarien 10 milions d’àrabs i un milió de peus negres, que no
tindrien la seva integritat física (de fet estaven amenaçats de mort). Així doncs, a l’agost de l’any 62, el
president dóna la independència a Algèria i un milió de persones en un parell de dies van haver de
fugir cames ajudeu-me del país abans que els matessin. La majoria es van instal·lar al sud de França,
perquè eren catalanoparlants, però tenien nacionalitat francesa tot i que no havien viscut mai a
França. Ells tenen consciència de ser un grup a part i se senten traïts per França, perquè consideren
que els van abandonar. Lingüísticament aquesta zona està extingida en català, perquè fins i tot les
últimes generacions de pied-noir ja s’estaven passant a l’algerià.
Patuet / pataouètte → ens recorda a “patois”, oi? Patuet és la catalanització de “patois”, i el

pataouètte és la francització de “patuet”. Hi va haver un català típic de la zona francesa a Algèria, de
base valencià i menorquí. Es caract. aquest català per la seva procedència dialectal i perquè tenia una
influència del francès molt fora. Per exemple molta gent d’aquesta havia sortit gent de casa sense
saber què era un cotxe i van conèixer què era un cotxe directament allà, i van catalinitzar el nom de
“cotxe” en francès; i li deien “batuda”. Sabem que van existir una varietat sociodialiectal del català, i li
van dir “patuet”. Però, el que podríem identificar com a pataouètte és una varietat del francès
d’Algèria, molt col·loquial i típic dels europeus que vivien a Algèria. Aquest francès col·loquial estava
farcit de catalanismes, i per tant la influència és mútua; són noms que sovint es confonen o s’tuilitzen
per a definir el mateix, tot i que ben bé no ho siguin. Aquesta varietat també està dissolent-se avui
dia. Una expressió molt típica del pataouètte és: Achò ray! una catalanada terrible.
Un altre territori on hi ha una presència catalana considerable és Cuba. Molta gent sobretot
de les zones costaneres van haver d’anar-se’n a Cuba a fer fortuna per a progressar; els grans palaus

de les zones costaneres són els que van construir aquests palauets després d’enriquir-se a cuba (els
indianus) i van formar una colònia catalana molt important. Va fundar revistes, representacions
teatrals... La primera associació de catalans fora de l’estranger es va fundar a l’Habana, una societat
d’ajuda mútua, de suport als emigrants. L’estelada va ser creada llavors pels separatistes” de la
bandera de Cuba.
SÍNTESI FINALS USOS LINGÜÍSTICS DEL XIX: LA PARADOXA DEL RECTOR DE SIURANA
• Per una banda, la castellanització s’aprofundeix notablement entre les capes acomodades i
comença la bilingüització massiva de la població. Es perden els darrers àmbits públics que conservava
el català.
• Per altra banda (tímidament i només a Catalunya), a finals de segle s’ha aconseguit
demostrar que el català és una llengua apta per a la cultura culta i ha aparegut un moviment que
critica la supremacia del castellà i reclama dignificar el català pas previ per poder endegar un procés
de recuperació lingüística.
Si haguessin de fer un balanç dels usos lgtics del segle XIX són dues tendències oposades que
conviuen i caract. els usos lgtics del segle XIX i a més caract. tot el segle XX. D’entrada, per una banda,
la castellanització fa uns progressos enromes al segle XIX. Les calsses acomodades cada vegada són
més identificades al món castellà i l’alta burgesia està més integrada al món castellà. A més la
castellanització comença a impregnar les classes populars; no a totes, és clar, però comença a entrar i
seguirà fent-ho al llarg del XX. La castellanització fa uns progressos increïbles. A més a més, el català
perd al segle XIX gràcies a la política lgtica liberals, els darrers àmbits que conservava: l’ensenyament,
la justícia, l’administració i a punt de perdre de l’Església. Aquesta és una tendència que no s’ha aturat
al segle XX, però al costat d’aquesta tendència apareix la nova tendència, la novetat, que no existia
abans. A finals del XIX d’una manera molt incipient i limitat només a Catalunya han començat a
canviar les coses, perquè han passat dues coses potser minoritàries però de molt valor simbòlic.

Primer de tot s’ha trencat un tabú molt sòlid i interioritzat: que el català no servia per a fer literatura i
cultura, tant la Renaixença i el Modernisme. Es limita només a l’aspecte literari, perquè no el controla
l’Estat. En segon lloc i molt relacionat amb aquesta tendència perquè s’ha començat a esquerdar la
diglòssia perquè s’ha començat a qüestionar la diglòssia, apareix un moviment, el catalanisme i
nacionalisme català, i que fa com a eix de la seva acció política és la llengua. Al llarg del segle XIX
trobem altres nacionalismes que pren altres eixos que no són la llengua (Irlanda o País Basc). El
catalanisme el primer que reclama és la dignificació de la llengua catalana i reclama l’ús del català en
tots els usos de la vida, i l’oficialitat del català. Si els homes de la Renaixença són crítics amb el paper
del castellà, els catalanistes encara ho seran més; són pocs però es que abans no hi havia res. La gran
diferència entre això i l’anterior es que res d’això existia. El segle XX és el xoc entre aquestes dues
tendències, una que creix considerablement (el catalanisme i la dignificació de la llengua. Per
exemple, un exemple de com d’arrelada estava la mentalitat diglòssica a Catalunya el 1895, és el
discurs de Guimerà en català a l’Ateneu quan sempre havia estat en castellà, fet que va provocar una
gran polèmica.
Això ens serveix per introduir les ideologies lgtíques del segle XIX i marquen les ideologies
lgtíques del segle XX.

IDEOLOGIES I ESTUDIS SOBRE LA LLENGUA (1833-1939)
IDEOLOGIES LINGÜÍSTIQUES ENTRE LES ELITS:

• Per una banda, entre els notables catalanoparlants s’ha interioritzat la asimetria de funcions
entre català i castellà, però al costat de la mentalitat diglòssica tradicional, ja n’hi ha molts que
assumeixen la idea que el castellà és la llengua natural de la nació, el progrés i el sentit comú,
mentre que el català és una resta del passat, carregat d’emotivitat, però poc funcional i sense futur
que algun dia caldrà abandonar (sobretot amb els fills).
• Per altra banda, la dignificació i vindicació de l’oficialitat de la llengua impulsat pel
catalanisme naixent no només requeria la recuperació dels àmbits d’ús públics i un programa de
normativització, sinó també lluitar per canviar i superar les rutines mentals diglòssiques: costava
molt d’acceptar que el català (llengua íntima, de la tradició o de les expansions humorístiques
populars) es fes servir per a activitats públiques o afers seriosos → p. ex. escàndol causat per Guimerà
a causa de la primera conferència feta en català a l’Ateneu Barcelonès (1895).
• La pugna entre aquests dos corrents ideològics marcarà els futurs debats sobre la llengua.
CONSCIÈNCIA SOBRE L’ENTITAT DEL CATALÀ: LLENGUA O DIALECTE?

• Persistència del llemosinisme entre els erudits fins la primera meitat del XIX. A mitjan XIX
entra en crisi, primer a Catalunya, després a les IB (al PV es mantindrà molt més temps) Bofarull i,
sobretot, Milà i Fontanals posaran de relleu la impropietat del terme llemosí i proposaran tornar al
sentit antic del terme català. Marià Aguiló (i el seus deixebles Tomàs Forteza i A.M. Alcover) també
defensaran aquesta opció entre els escriptors mallorquins i la necessitat d’un codi literari comú.
El llemosinisme va morir molt ràpid al segle XIX a les Illes Balears.

• Al PV el rebuig al terme català és de tipus ideològic, no ling (interessos oposats de les elits
locals, especialment després que a Catalunya les manifestacions culturals prengueren un caire
reivindicatiu i polític), ajudada per la llarga tradició particularista del terme valencià. Per això el terme
llemosí hi perdurà tant (subterfugi per no dir català). C. Llombart va intentar trobar denominacions no
susceptibles, tot defensant sempre la unitat: llenguatge llemosinovalencià, nostra parla, etc.
El gran problema del català va ser el PV, perquè no van voler renunciar al llemosí perquè era
un subterfugi per no dir català, perquè això provocava rebuig. Era un debat entre intel·lectuals, que
no va afectar la massa de la població. El llemosinisme enta en crisi però els intel·lectuals superen
aquesta fase.
• Confusió sobre la identitat del català entre els primers romanistes europeus: es
considerava sovint una branca de l’occità. Fins el 1925 no es reconeixerà internacionalment de
manera plena l’entitat lingüística independent del català Das Katalanische de W. Meyer-Lübke.
Però el problema va començar a venir de fora, que es van començar a creure que el català era
una dialecte de l’Occità. La majoria dels romanistes eren europeus, i van costar molt de convèncer, i

no va ser fins al 1925 que van considerar el català una nova llengua romànica independent.
Però molt més important són els debats sobre la llengua al segle XIX, i això demostra que es
necessita el seu ús.
ELS DEBATS A L’ENTORN DEL MODEL DE LLENGUA CULTA:

• A finals del XIX hi ha un interès creixent per discutir el problemes que comporta la fixació
gràfica i gramatical de la llengua i la definició d’un model de llengua culta → Causes: aparició de la
literatura culta en català + augment de la voluntat per estendre’n l’ús a nous àmbits socials.
• Dues grans posicions (amb moltes variants i matisos):
o A) Partidaris del català acadèmic basat en la tradició culta antiga. Generalment
poetes jocfloralescos i erudits. Dividits entre els partidaris de basar-se en la tradició escrita
del XVI al XVIII (A. de Bofarull i Josep Balari) o la del XV (M. Aguiló i M. Milà [amb matisos])
es materialitza en l’oposició entre partidaris dels plurals en –as o –es. També solien donar
molta importància a la recuperació del lèxic dels parlars rurals més “purs” (valoració model
verdaguerià).
o B) Partidaris del català (o valencià, o mallorquí, etc.) que ara es parla (Serafí Pitarra,
Conrad Roure, E. Vidal i Valenciano [Cat], J. Bernat i Baldoví i J. Nebot [PV], P. d’A. Penya i
Manuela de los Herreros [Mall], Albert Saisset, Pere Puiggarí [Ross]). Rebutjaven una llengua
literària comuna perquè consideraven que seria artificial o arcaïtzant i allunyada de la parla
popular. Es basaven en la parla espontània popular, fins i tot acceptant les interferències ling i
gràfiques del cast o francès. Alguns creien realment en la possibilitat de crear una cultura
culta a partir de la llengua parlada (Pitarra i altres dramaturgs catalans), però la majoria
desconfiaven de les possibilitats del català com a llengua de cultura i s’acontentaven a fer una
cultura subsidiària, generalment populista, d’agitació política i satírica (mentalitat diglòssica)
o La pugna entre populistes i academicistes forma part d’una lluita entre grups

d’ideologia progressista i conservadora (sovint d’acord a no qüestionar el paper hegemònic
del castellà/francès) i de la seva concepció sobre el paper social que havia de tenir la cultura.
o Hi hagué intents de síntesi de les dues postures (Milà, Rubió i Lluch, Llombart), però
no reeixiren, perquè ningú no reconeixia autoritats lingüístiques ni pretenia realment endegar
una programa de recuperació dels usos socials de la llengua, la qual cosa també comportava
una reforma lingüística integral ( llengua estàndard)
• A finals de segle, els modernistes aplegats a L’Avenç llançaren una campanya de discussió
pública sobre el model de llengua (Campanya lingüística de l’Avenç [1890-1892]) en què participaren
principalment P. Fabra i Joaquim Casas-Carbó. Aquest grup proposava, per primera vegada, una
programa integral de reforma de tots els nivells de la llengua (no només de lèxic i grafies) i superar les

diferències entre els dos model anteriors partint de la llengua parlada de Barcelona (considerada la
varietat amb més pes cultural i parlants), però depurant-la profundament de totes les interferències
rebudes a partir del XVI.
La campanya de l’Avenç, més el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), la

fundació de l’IEC (1907) i la seva Secció Filològica (1911), conjuntament amb el consens social i el
suport polític institucional aconseguit al Principat a partir de l’èxit electoral del catalanisme ( control
de l’Ajuntament de Barcelona, les Diputacions primer i la Mancomunitat després), quallà finalment en
les Normes Ortogràfiques del 1913 (de consens, però majoritàriament fabrianes). Aquest és l’inici del
procés de normativització del català contemporani, al qual seguirà la Gramàtica catalana (1918), el
Diccionari general de la llengua catalana (1932) i, finalment, l’acceptació de la normativa de l’IEC
pels intel·lectuals valencians (Normes de Castelló de 1932) PROCÉS DE NORMATIVITZACIÓ QUE NO
POGUÉ ANAR SEMPRE ACOMPANYAT DEL NECESSARI PROCÉS DE NORMALITZACIÓ DE L’ÚS PÚBLIC
DEL CATALÀ PER RAONS POLÍTIQUES.
07/05/2013
USOS LINGÜÍSTICS A L’EDAT CONTEMPORÀNIA (1906-1939). 2ª PART
• Característiques generals: Continuació i aprofundiment de les dues tendències oposades de finals

del XIX:
o Avenç –limitat- del català (segons els àmbits socials, la situació política i el territori), que
inicia un clar procés de recuperació:
Notable a Catalunya, feble al PV i IB i inexistent Cat Nord/l’Alguer ( Andorra: fi
aïllament tradicional + obertura escoles franceses (1900) i espanyoles (1930)
Més ràpid en àmbits no controlats per l’estat central (privats o Mancomunitat).
Amb la Generalitat republicana, recuperació limitada de l’oficialitat a Catalunya
Procés reeixit de normativització o codificació de la llengua, que no té prou temps,
però, de difondre’s socialment (feblesa de l’estàndard català contemporani).
o Notable difusió de les llengües nacionals en tots els àmbits i entre tots els grups socials a
causa de l’acció dels estats i els canvis socioecònomics per l’acció de:
Institucions estatals (administració, justícia, servei militar i ensenyament)
Classes socials benestants (especialment les de fora de Catalunya, que cada cop
abandonen més la transmissió de la llengua) →mobilitat social i canvi de llengua
Activitat econòmica i avenços tècnics (sempre afavoreix les llengües amb estat)
Auge de la cultura de masses (sovint en castellà per raons de mercat)
Moviment obrer anarquista (diglòssic) i augment de la immigració forana (no massiva
encara i que sovint s’integra o bé la 2ª generació)
o Resultat:
Manteniment de la diglòssia fora de Catalunya (tot i que comença a ser qüestionada
per un incipient nacionalisme al PV i IB ) i bilingüisme asimètric a Catalunya, favorable o no al
català segons la situació política (sobretot durant la República) evolució sociolingüística
divergent dels PP.CC. al s. XX.
Bilingüització majoritària dels catalanoparlants i millora de la competència en castellà.
La majoria de la burgesia valenciana i nordcatalana abandona la llengua.
Les dues tendències oposades que es donen durant el segle XIX continuen al segle XX i es
mantenen. D'una banda hi ha un avenç del català però també de la castellanització. Hi ha la

convivència d'aquestes dues tendències tan oposades i el seu xoc durant el segle XX.
Per primera vegada des del segle XVI hi ha un avenç del català. Però és un avenç limitat,
segons els àmbits, segons la situació política, i el territori. Malgrat les limitacions, és clar que es pot
dir que havia començat un procés de normalització lgtica. Estava tot just al principi, però prometia
molt. De fet la gran tragèdia del segle XX és que el franquisme tallés de soca-arrel aquest procés. Es
dóna sobretot a Catalunya, i al PV i Illes és molt feble, però també comença. Aquest procés de
recuperació està més avançat al Principat, però existeix també a les altres zones tot i ser feble (al s.XIX
no existia). El problema és que aquest procés de normalització està limitat a aquests tres territoris,
perquè la Catalunya Nord i l'Alguer no s'uneixen i el procés de substitució lgtica no s'atura i per això és
on la situació del català és més dràstica.
No es pot parlar de LA stiuació del català, sinó que hi ha moltes situacions de diferents causes
i conseqüència. Són LES situacions del català, i sinó hem de matisar de quina zona catalanoparlant es
tracta, perquè hi ha una enorma disparitat de situacions sociolgtiques.
Farem un punt i a part per parlar d'Andorra. Des de l'Edat Mitjana NO HI HA CAP MENA DE
CANVI. És un cas molt singular: és un microestat, i el que tenen en comú els microestats és que són
romenalles de les zones feudals de l'Edat Mitjana. De fet Andorra era un estat feudal de França fins el
1993, quan va redactar la seva consitutció, i la seva estructura i jerarquia és una modernització de les
estructures feudals; era un estat que va quedar sense un senyor feudal clar, perquè estava dominada
pel bisbe de la Seu d'Urgell i del comte de Foix, que passarà a ser francès. Per això la situació del
català s'ha mantingut de manera normalitzada, perquè viu al marge del pas del temps. Però Andorra
no s'escapa de l'edat contemporània i sobretot després de la 2a guerra mundial. Un gran canvi per a
Andorra és construir una carretera, que connecta amb la Seu d'Urgell; i si la gent es mou les llengües
també. Les comunicacions geogràfiques comencen a millorar al principi de segle. Però el que té un

efecte lgtica directe, és que el microestats són estats per alguna cosa i per d'altres no. Per exemple,
Andorra no es podia permetre pagar un sistema d'ensenyament públic; hi hvia ensenyament però era
públic i l'Estat no podia pagar un sistema d'escoles. Els francesos es van oferir a construir ells la xarxa
d'escoles públiques a Andorra, evidentment en francès. Sí que estudien llengua i història andorrana,
però la resta d'assignatures es fan en francès. Tot i que el català és llengua oficial a Andorra els nens
que surten de l'escola són bilingües en català i francesos. Espanya, més tard -com sempre-, fa el
mateix (un joc polític, si França ho fa jo també, perquè Andorra és un domini francoespanyol) i fins fa
MOLT POC tots els nens andorrans han passat o bé per l'escola castellana o bé per l'escola francesa.
No hi ha hagut escola andorrana fins fa molt poc temps, el 1980. Avui dia poden escollir quina de les
tres línies d'ensenyament es pot escollir, i la societat andorrana està molt dividida, estudia un terç
més o menys a cada línia. I més endavant van descobrir la sopa d'all: estan exents d'impostos, i per
tant són la gran botiga i paradís fiscal. Llavors, com que van generar moltíssim comerç va anar-hi
moltíssima immigració que no va aprendre català, prquè no el necessitaven. I com que l'ensenyament
poden escollir la línia que vulguin no arriben a aprendre català. Els andorrans són aproximadament el
30% dels residents d'Andorra; la resta és immigració. Tot això és de fa 4 dies, els anys 50 o 60. Abans
d'això era un país de muntanya i amb unes estructures sociopolítiques propis de l'Edat Mitjana.

La major part dels avenços es donen durant la Gnerealitat republicana i en els àmbits no
controlats per l’estat, els àmbits privat: associacionisme, escoles privades... I és la Mancomunitat qui
crea l’IEC i la seva secció filològica, que va normvativitzar la llengua escrita del català i això és molt
important per a l’ús general d’una llengua estàndard. El problema és que no va donar temps a
vehicular aquesta normativització, perquè de seguida va aparèixer Primo de Rivera i el franquisme,
que van tallar aquest procés. La primera generació que s’ha imergit en el català de Fabra i l’IEC som
nosaltres, la primera generació que hem estudiat en català, la tele en català i l’hem viscut
“normalitzat”. Som els primers en molts anys que hem pogut viure això.
No oblidem que paral·lelament a aquest avenços, tan matisats, el castellà continua fent via. El
procés d’expansió del castellà no s’atura. L’estat espanyol continua fent tot el possible per la seva
expansió, i els canvis socials típics de la societat de masses afavoreixen les llengües majoritàries:
mitjans de comunicació privats, publicitat, internet... El món de la societat de consum, la comunicació
de masses... No hi ha videojocs en català, revistes de motos, món empresarial... No hi ha lleis que
prohibeixin la discriminació empresarials, i se n’aprofiten.
El segon gran moviment del segle XIX de Catalunya, que és el món obrer (el primer és el
catalanisme) era profundament diglòssic. Es pensaven que la revolució obrera havia de ser en
castellà; tota la propaganda de la CNT era en castellà, perquè mentalment consideraven que la cultura
obrera havia de ser en castellà, perquè era important i formal. Per sort no tot el món obrer ho era,
però en la seva majoria ho és. Per això gran part de les coses que fa el món obrer, q fa moltes coses,
les fa en castellà, i també implica l’entrada de la immigració castellanoparlant. Però no representa cap
mena d’amenaça per la llengua en aquest moment, aquesta primera onada d’immigració. El problema
de la immigració serà després de la guerra civil, però ja en parlarem; no és culpa de la immigració,
sinó el règim que manava.

El PV i les Illes mantenen la situació de diglòssia tot i que apareix un nacionalisme que
comença a qüestionar aquesta diglòssia. I a Catlaunya hi ha una situació difícil de definir. No podem
parlar de situació diglòssica, perquè totes dues llengües s’han introduït en tots els àmbits: hi ha un
bilingüisme asimètric, però això passa sempre. Drant la República es va aconseguir que el bilingüisme
es decantés cada vegada més a favor del català; això d’una banda però hem de tenir en compte que
els índexs d’alfabetització es disparen i major part dels catalanoparlants ja saben castellà, i sobretot
millora la qualitat del castellà que coneixen. Ja es pot dir que durant aquests anys, la major part del
català JA són bilingües, i no saber castellà és cada vegada més l’excepció.
Anirem àmbit per àmbit. Parlaremnomés dels avenços.
• Administració i justícia (només a Catalunya):

o Diputacions i Mancomunitat (1907/1914-1925): ús del català en la documentació i les
publicacions internes, però l’estat continua oficialment monolingüe en castellà.
o Generalitat republicana (1932-34, 1936-37): règim de cooficialitat català/castellà en
l’administració autònoma i municipal de Catalunya. La justícia també admet documents en
català, però sempre és necessària la traducció al castellà si una de les parts ho exigeix.

Només podemparlar d’adminitració a Catlaunya, perquè a PV i Illes no tenen autonomia, tot i
que el van començar a reclamar abans de la dictadura, que ho va tallar de soca-arrel. La llengua oficial
de la Mancomunitat era el castellà, eprquè era una diputació de l’estat, però els catalanistes
utilitzaven el català mentre no diguessin res.
Pel que fa a la Generalitat Republicana la gran demanada era que el català fos oficial, però van
retallar l’Estatut i el van fer cooficial. El català s’utiitzava sobretot en l’admin. autònoma i l’admin.
municipal, que va anar molt ràpid la seva integració en aquest últim. Però alerta perquè totes les lleis
que publicava la Generalitat les havia de publicar en català i castellà, sinó no era vàlida. Això passava
molt en la justícia; no es va fer en català, sinó que s’admetia utilitzar el català (com avui dia); només
s’aixeca la prohibició del català. L’estat protegia molt els drets dels castellanoparlants, així que si
algun castellanoparlant es queixava la Generalitat havia de solucionar la queixa ràpidament.
Exactament igual que ara.
• Ensenyament: Avenços limitats al Principat durant la Mancomunitat i, sobretot, la II República

o Primària:
Escoles privades de l’APEC i algunes privades religioses en català.
Suport pedagògic de la Mancomunitat a través de l’Institut d’Educació General
(colònies, cursos pedagògics, campanyes).
Durant la República, decret de bilingüisme (1931) però la Generalitat no tenia
competències en educació. Amb tot, catalanització parcial de la xarxa escolar pública i
municipal, i intensa activitat de formació de mestres, renovació pedagògica i creació de
materials en català.
Al PV, inici de les campanyes de l’APEV durant la República.
o Secundària: pràcticament sense canvis fins la II República. La Generalitat emprèn algunes

iniciatives com la creació de l’Institut-Escola.
o Universitat i escoles superiors:
Notable tasca dels Estudis Universitaris Catalans (1903-1933).
La Mancomunitat crea escoles professionals (Escola Industrial, d’arts i oficis, de
bibliotecàries, d’infermeria, de funcionaris) que usen el català.
Durant la República, la UB es transforma en la UAB (1933), capta la majoria dels
intel·lectuals dels EUC, fa gran part de la docència i investigació en català i esdevé una
institució moderna i democràtica.
o Ateneus populars: conferències, cursos, campanyes d’alfabetització i foment de la lectura,
etc. a través d’un bilingüisme més o menys diglòssic + difusió de l’esperanto.

Flors i Calcat va fundar l’APEC, elprimer que va fundar l’escola privada en català. L’escola
depenia de l’Estat i per tnat era en castellà; l’APEC (Associació protecció de l’ensenyança en català) i
és una isntuciño privada, una mena de lobby, que intenta fer pressió perquè l’escola s’intenti
catalanitzar. Aconsegueix algunes coses però molt limitat en l’àmbit primari, però no es podia fer
gaire més.
La Mancomunitat no té competències en l’Ensenyament, però sí en el suport a l’Ensenyament,

i va fundar l’Institu d’Educació General que era un suport pedagògic i donava molt de suport a les
escoles que volien introduir el català; no cal dir que l’APEC i la Mancomunitat tenien una molt bona
relació (sovint eren les mateixes persones) i organitzen mecanismes per introduir el català: colònies,
campanyes de catalanització, cursos pel professorat... És una tasca de suport.
El gran canvi és durant la República, que són més notables tot i que també limitats. La gran
novetat és que una de les primeres coses que es va aconseguir, fins i tot abans que ‘estat, és el
“Decret de bilingüisme”, que va costar molt, però era un decret de l’estat que deia que tots els
alumnes de Catalunya havien d’aprendre les dues llengües. El gran problema és que l’estat no va cedir
les competències d’ensenyament la Generalitat, i era l’estat espanyol qui havia de garantir el
bilingüisme, no la Generalitat, i això és molt estrany. Què va passar? Que l’incompliment sistemàtic de
les seves pròpies normatives caracteritza el sistema espanyol, així que la Generalitat va haver de
moure’s per verificar que el decret de biling. es complia, i va crear escoles de magisteri perquè el
professorat sortís preparat per ensenyar en català; va pagar material pedagògic, molt reciclatge de
professors... Va donar molt de suport i esforços per garantir el compliment del decret; tot i que no va
aconseguir un èxit al 100% va aconseguir que el decret s’¡apliqués en és del 50%. Una petita generació
de nens van sortir de l’escola sabent les dues llengües.
Al PV es crea la institució protectora de l’ensenyança en valència (igual que l’APEC) format

fonamentalmetn per mestres.
Pel que fa a la secundària la Generalitat no tenia competència i no va poder fer res. L’únic que
va poder fer és fundés la seva xarxa de centres de secundària. Però això és caríssim, i la Generalitat no
tenia prou diners com per crear-ho des de zero. Sí que va crear un, l’Institut-Escola, el millor institut
de secundària que funcionés a Catalunya, el més avançat en sentit pedagògic. La renovació
pedagògica, parlava català, i sempre anaven de la mà de la introducció del català. L’endarreriment
pedagògic va associat al castellà, perquè la xarxa d’escoles públiques estava molt endarrerida.
L’Universitat afecta directament a la UB. Els Estudis Universitaris Catalans, que ja n’havíem
parlat, es on formen el principals intel·lectuals, i està al marge de la universitat. La Mancomunitat sí
que té competència per crear escoles professionals, i les crea en català. L’any 1933 la Generalitat
reclamava que la Universitat fos traspassada a la Generalitat, i Madrid cedís la competència en
l’ensenyament universitari. No ho van aconseguir, però van aconseguir un règim del 50%, una
intitudicó autònoma i que ells poguessin gestionar. Es vancia el nom de la UB pel de UAB, i té els seus
propis plans d’estudis, contractació de professors, carreres, admissió d’estudiants... LA UAB va passar
a ser la millor universitat d’Espanya, i en català. Pere Bosch i Gimpere va ser el rector de la UAB i el
primer que va fer va ser captar tots els professor dels Estudis universitari Catalans i els van fitxar com
a professors de la UAB (un d’ells Pompeu Fabra). Era molt revolucionària, i no hi havia exàmens. No és
d’estranyar que el franquisme s’abraonés amb aquesta casa: van matar moltíssims professors i
d’altres es van haver d’exiliar. Això implica un endarreriment brutal en la ciència d’aquest país.
Els ateneus populars eren molt important en el sistema d’ensenyament. Són ateneus creats

pels obrers, però els obrers estaven molt obsessionats per la cultura, perquè hi havia la idea que
l’alliberament de classe es produïra amb la revolució i la cultura. Feien conferències, cursos de català
(on molts obrers van aprendre català perquè no podien pagar-se l’escola en catala privada). El
problema dels ateneu era la mentalitat diglòssica del moviment obrer; les coses serioses s’havien de
fer en català. Francesc Ferrer i Guàrdia, el creador de l’escola a Catalunya i el més avançat
pedagògicament no va fer una sola classe en català. Hi ha ateneus que son l’excepció, però són això,
excepcions. De fet va ser quan hi va haver un gran auge de l’esperant.
• Mitjans de comunicació escrits i audiovisuals:

• Premsa: notable diferència entre el Principat (en procés de catalanització creixent i
gran augment diversitat gèneres, especialment durant la República) i la resta dels PPCC (molt
minoritària i limitada sobretot a la premsa cultural)
o Principat:
• Diaris: equilibri progressiu entre l’oferta en català i castellà. Durant la República els
diaris en català (La veu de Catalunya, La Publicitat, l’Opinió, la Humanitat) tendeixen cada cop
més a ser majoritaris.
• Premsa local: molt nombrosa i de gran tiratge, predominantment en català
• Premsa infantil: molt popular i en català (Papitu, En Patufet)
• Premsa satírica: molt popular; sobretot en català (L’Esquella de la Torratxa, La
Campana de Gràcia, Be Negre)
• Premsa cultural: moltes publicacions i majoritàriament en català (Revista de
Catalunya, Pèl & Ploma, Joventut, D’ací i d’allà, L’amic de les arts, etc.)
o Resta dels PPCC: solament a les revistes culturals trobem una presència notable del català. Durant
la República, també es creen alguns diaris al PV
• PV: Taula de les lletres valencianes, República de les lletres, Acció, Pensat i fet (revistes), El
camí (diari),

• IB: La Veu de Mallorca, Mitjorn, la Nostra Terra (revistes)
• Cat. Nord: L’éveil Catalan, la Revue Catalane (revistes en francès que publiquen alguns
articles en català)
El patufet molt important, quasi tant o més que la pròpia escola en català. Molta gent va
aprendre a llegir o esriure en català amb el Patufet. El català era MOLT present a la premsa escrita
aCatalunya, molt més que no pas ara, encara falta molt per arribar al mateix nivell de presència.
• Mitjans audiovisuals de massa: cars i a les beceroles, però demostren un gran poder de
convocatòria i seguiment. Plantegen a totes les llengües (també al català) el repte d’establir un
model de llengua estàndard oral.
o Inicis de la ràdio a Espanya: comença al Principat (Ràdio Barcelona [1924], RAC[1926]); als
anys 30 totes les poblacions importants tenien una emissora pròpia
• Les ràdios en català (sobretot la RAC i les locals) eren molt escoltades, però hi ha
pocs estudis sobre els índexs d’audiència. En tot cas, eren notables
o Indústria cinematogràfica espanyola concentrada a Barcelona (CIFESA), però treballava en
castellà (primer amb subtítols i després ja sonor)

• Primer metratge sonor en català: El fava de Ramonet (1933, València)
• Durant la guerra civil: gran quantitat de propaganda, reportatges i informatius en
català (Laya films)
o Televisió: la Generalitat estava a punt de crear un canal de TV quan va esclatar la guerra civil
Són propis del segle X, i la Generalitat ja va veure que havia de posar un peu perquè sinó
perdia el tren de la modernitat (altre cop). De seguida, tot i introduir-se en castellà la ràdio a
Barcelona, es va fundar la RAC (RAC1 es copiar el nom) i va ser la ràdio més important de Catalunya, la
q tenia més índex d’audiència. Moltes poblacions van fer emisores locals i en català. El cine comença a
Barcelona, però en castellà. El principal estudi conmetogràfic és CIFESA i és de Barcelona. El primer
curtmetratge sonor en català és a València, el 1933, i és en català perquè era una pel·lícula d’humor,
satírica, al PV encara hi havia l’assissiació d’idees que el català és epr fer riure, poc seriós (diglòssia).
Laya Flilms va servir perquè durant la guerra civil fes molt de seguiment en català, i de fet
molts dels testimonis audiovisuals que tenim és de Laya Films. Abans de la guerra civil la Generalitat
estava APUNT de crar una TV en català; de fet ja havia comprat tota la maquinària pr fundar la
televisió l’any 1936.
A la cultura escrita és un hi ha més avenços del català; la continuació del noucentisme,

modernisme... La gran novetat és que no només succeeix al principat, sinó també comença a haver-hi
lit. culta en català al PV i les Illes.
10/05/2013

No vinc a classe.
14/05/2013
ELS CANVIS EN LA LLENGUA CATALANA ENTRE L’EDAT MODERNA I LA NORMATIVITZACIÓ
CONTEMPORÀNIA (XVI-XIX)
Són a través dels segles que estudiem aquí que es generen les principals diferències dialectals
tal i com les coneixem ara.
La variació i el canvi lingüístic (CL):

• Variabilitat: llengua oral i variació geogràfica, temporal, social i funcional → universal
• Unicitat: creació de l’escriptura i la llengua estàndard → invenció destinada a reduir la
variació que només han desenvolupat les societats complexes i tecnificades

• Tensió entre forces centrífugues i centrípetes: augment/disminució històrica de la variació
lingüística segons les necessitats internes o pressions que rep una comunitat de parlants
Comencen la introducció teòrica. Què és la variació lgtica i quin paper hi juga el canvi lgtic?
Primer de tot cal respondre la pregunta: Què és una llengua? No és una pregunta fàcil. La
llengua és una fenomen molt complex i que té moltes cares (com un poliedre). Els objectes d’estudi
no es veuen de la mateixa manera depenent del punt de vista qu tu prens (el punt de vista crea
l’objecte). Hi ha que dirà que les llengues són un conjunt de varietats, i hi ha qui dirà quela llengua és
el que diu la gramàtica. Hi ha una vessant més realisa de la llengua, i n’hi ha d’altres que tenen una
vessant més gramàtica o normativa. La unicitat de la llengua és només una cara, però la llengua és un
sistema molt variable i la llengua escrita i fixada és només una de les cares de la llengua. La gramàtica
i la llengua escrita no és tota la llengua.
La llengua són, per damunt de tot, un conjunt de varietat. Realitats molt complexes i
polièdriques. Les llengües per damunt de tot són orals, realitats oral, l’escriptura és un artifici. Totes
les llengües del món es parlen, però no totes s’escriuen. Parlem tots igual? No. Perquè d’entrada
cadascú té un òrgan articulatori diferent, i això ja ens explica una part de la variació. Però
centrem-nos en la variació social, la que és pròpia del grup d’indivdus. Hi ha tres característiques que
ens marquen profundament com a persones i la nostra manera de parlar:
1) Tots hem nascut a un lloc determinat → Tots aprenem a parlar com es parla en
aquell lloc concret, aquella ciutat concreta. No s’aprèn a parlar una llengua abstracta, sinó una llengua
d’un lloc determinat.
2) Tots pertanyem a una determinada època → Tots hem nascut en una determinada

generació. La nostra generació no parla igual que l’anterior, i així successivament. Cada generació
introdueix petits canvis en la manera de parlar, i què és l’evolució història, la variació temporal, sinó la
suma dels petits canvis que introdueixen les generacions al llarg dels anys.
3) Tots formem part d’un determint grup social → Cada nivell social parlen diferent;
depenent del nivell socioeconòmic es pot parlar diferent. Avui dia ja pertanyem a diferents grups
socials. D’entrada tota la població mundial ja ens diferenciem entre homes i dones. També el nostre
nivell professional, etc. En català, per exemple, la variació gogràfica és molt més acusada la variació
social. A l’anglès en aquest cas succeix a l’inrevés; la variació geogràfica és menys important que la
social.

Tots som productes d’una època, un lloc i uns grups socials. Si ho ajuntem tots conformem el
nostre idiolecte. La nostra manera de parlar està condicionada per diferents grups socials.
Però hi ha un quart factor que ens explica la variació:
4) Registres lingüístics → Més enllà de tot el que hem dit fins ara, tots sabem que no
podem parlar sempre igual. Hi ha determinats temes o formes lgtiques que no parlem amb
desconegut o la situació que vivim; hem de modular el nostre registre depenent del grau de
formalitat i intimitat que vivim.
Tot això és directament proporcional al grau de complexitat de les societat; com més
complexa sigui més varietat trobem en la situació lgtica. Tot això és universal a totes les llengües.
Tot això que hem explicar ara és la variació tal com l’explica el sociolgista William Labov,
l’estudi entre les relacions entre llengua i societat. Per tant doncs la llengua són sobretot relacions
orals i realitats enormement complexes, ergo, variables.
Ara veurem les llengües des d’un altre punt de vista.
Hi ha gent que la variació natural, espontània els hi fa pànic, basarda, i creuen que és
hàndicap perquè estan convençudes que si una llengua té molta variació interna no puguin acabar
d’entendre’s adequadament perquè tenen problemes d’intercomprensió. No entenen la varietat
geogràfica, del grup social, generacional... D’aquí ve el fet que la variació lgtica tradicionalment ha
tingut molt mala consdieració, es considera una degeneració, quan els científics no han de valorar
l’objecte d’estudi, sinó estudiar-ho i explicar-ho. Però això no ha passat en aquests casos, i s’han fet
valoracions totalment subjectives; quines variacions són les més adequades, on es parla millor la
llengua, quines s’han d’evitar... La variació lgtica molesta a molts lgistes.
El que sí que és cert és que fa temps algunes societats romanes, que cada vegada eren més
complexes, van decidir fa 2.000 o 3.000 anys que es necessitava enregistrar la informació. La memòria
és l’enregistrament natural, però té unes limitacions, i per això es va inventar l’escriptura. Però
l’escriptura va plantejar un problema: com escrivim? En quina variant? En aquesta tria van haver-hi
variants lgtiques que van ser prestigiades per sobre d’altres (sobretot per motius geogràfics i socials).
La llengua escrita cada cop ha anat adquirint més prestigi, i fins i tot ha passat de ser el reflex
de la llengua parlada a ser el referent de la llengua parlada. Però cal fer una selecció de variants, en el
cas del català es va fer a principis del segle XX pel IEC. Tot plegat s’ha accentuat i s’ha valorat tant que
molts han arribat a creure que la llengua és la selecció artificial que anomenem llengua estàndard,
quan en realitat no ho és sinó que la llengua és aquella selecció i tot el que s’ha quedat fora de la
selecció. En el cas català encara es tolera la variant geogràfica, però en el cas de França està molt mal
vist que et saltis la gramàtica.
El que és natural i universal en les llengües és que hi hagi variació, i només les llengües que ho
han necessitat han desenvolupat l’escriptura i l’encriptament de la llengua escrita en un format
estàndard. L’ecriptura i la seva filla, la llengua estàndard, són només convencions que tenen com a
objectiu regular la llengua escrita, i són només una cara de la llengua i la menys natural de totes.
Feta aquesta presentació. En les diferents realitats lgtiques avui dia hi ha certa tensió entre

reduir les varietats lgtiques o no; i les societats actuals tendeixen a eliminar les varietats socials i
geogràfiques.
Situem-nos més enllà d’aquesta qüestió .Tenint clar aquestes dues tendències, depenent del
context històric poden haver forces que afavoreixin la variació i en poder haver que la restringeixin. En
el nostre cas, del català, a l’Edat Mitjana en què el català és una llengua culta amb un codi escrit i més
o menys respectat, només el fet de tenir model de llengua culta fa que la variació espontània no creixi
més. Però a partir dels segles XVI, XVII, XVIII i XIX el model de llengua culta va desaparèixer, que era
allò que frenava les varietats geogràfiques. Això va passar que hi hagués poca convivència entre els
diferents grups socials i geogràfics; la gent només parlava en català amb la gent que l’envoltava i hi
havia poca interacció. Això tècnicament se li’n diuen forces centrífugues (que es disgreguen) aquells
elements que afavoreixen les variacions lgtiques. Una llengua només parlada és la reina de la variació,
perquè no hi ha cap element que ho freni. En canvi una forca centrípeta, és a dir, que tendeix cap al
centre, cap a la unificació, són les que limiten les variacions lgtiques.
Així doncs, al llarg dels segles XVI fins al XIX predominen les forces centrífuges perquè no hi ha
cura de les variacions. Es produeixen molts i de diferent, i la gent no es preocupa d’unificar la llengua
perquè no ho necessiten, ja que només parlen català amb el seu entorn i no amb el poble que està a
500km. L’augment descontrolat de la variació pot arribar a trencar una època; un clar exemple és el
pas del llatí a les llengües romàniques, perquè des del segle V fins al segle IX desapareix tot allò que
mantenia cohesionat el llatí. Per exemple, l’índex d’alfabetització cau en picat en l’alta edat mitjana
quan amb els romans era molt més alt, i per tant el coneixement de la llengua culta va caure en picat.
Les vies de comunicació de l’Imperi romà es van perdre, era molt perillós moure’s, i per tant no tenien
contatces gaire més enllà de la seva comarca i no era necessària la intercomunicació. Les ciutats són
un grans focus d’homogeneïtzació, i no n’hi havia en aquesta època, una societat ruralitzada, que es
mou poc, ue no sap llegir ni escriure... Per això la gran llengua llatina va fragmentar-se en les llengües

romàniques.
És evident que els canvis que estudiarem responen una època que predomina la tendència
cap a la disgregació, les forces centrífugues. En totes les llengües hi ha les dues tendències, però en
determinades èpoques predominen unes o les altres en funció de factors socials.
• Què cal estudiar en els CL?
o Què canvia? Uns nivells, més que d’altres (fonètica i lèxic/morfologia i sintaxi)
o Com canvia? Etapes del CL: origen, propagació i conclusió (en general molt lents,
perquè les generacions s’han d’entendre). No tots els canvis acompleixen les tres
etapes o no s’estenen per igual geogràficament, socialment o formalment
o Per què canvia? Conjunció de factors interns i externs únics i imprevisibles
o El CL és positiu o negatiu? La història d’una llengua és un reequilibri constant de
forces diferents: cal conèixer-les, descriure-les i entendre-les bé (actitud científica)
Anem a parlar dels canvis lgtics que al cap i a la fi són els protagonistes de les variacions
lgtiques.

Què canvia?
Tots els nivells; tot i que uns més que d’altres, perquè són més sensibles als canvis socials i
d’altres no tants. El més sensible als canvis socials és el lèxic, i es modifica amb el pas del temps (en
uns anys canvia el nostre lèxic) en totes les llengües. A nivell fonètic també canvia bastant ràpid; si es
manté dins d’uns certs paràmetres ho entenem igual i és bastant freqüent.
l nucli de la llengua és el que costa més de canviar, les regles del joc: la morfologia i la sintaxi.
L’esquelet d’una llengua, la morfoglia i sintaxi, que vestim amb paraules; aquests canvis costa més
que afectin la sintaxi. No podem canviar l’ordre del CD fàcilment.
Nosaltres farem variació fonètica i morfològica com a exemples del que van més ràpid i més
lent.
Com canvia?
Doncs el procés del canvi lgtic diuen els estudiosos que s’assembla molt a això:

Sabem que en un principi els canvis només afecten uns quants contextos i una sèrie limitada
d’unitats. L’exemple el posarem amb la [r] a final de mot. Totes les [r] a final de mot es pronunciaven
a final de mot (encara avui dia en valencià es fa). La pèrdua en posició final de mot comença quan hi
ha la marca de plural: parlars. Hi ha un grup consonàntic que es comença a simplificar. Però tampoc
afecten totes les paraules, només a unes quantes.
Va passar de fase i van eliminar la r ròtica de quasi totes les paraules i van passar a la fase de
propagació. Però hi ha casos en què no es fa encara: mar, amor... La fase de conclusió seria que fins i
tot aquestes paraules es pronunciessin sense la r final de mot; i això només passa en mallorquí, que
no es ponuncia cap [r] a final de mot. El valencià no ha fet aquest canvi; el central l’ha fet només fins a
la fase de propagació; el balear l’ha fet i ha arribat a la fase de conclusió, l’última. No tenen perquè
acabar-se els canvis lgitcs, i afecten determinades peces del sistema per contextos i els parlants
decideixen fins on arriben. I pot tenir diferents respostes en la mateixa llengua. Cada dialecte ha fet
una miqueta el que ha pogut. També pot ser un canvi que comenci i tornin a la fase d’origen.
Té un valor sociocultural; queda més formal pronunciar la ròtica i queda més col·loquial no
fer-ho: car, que.
Per què canvia?
No ho sabem. Ho intuïm, però no ho sabem. Farem uns exemples de possibles causes dels
canvis lgtics, i exposarem la teoria de Labov, qui segons en Bernat ha encarat millor aquest procés.
Segons Labov els canvis tenen unes tendències internes i unes altre d’externes, i és quan són
comuns aquests dos i tots dos juguen a favor del canvi que té èxit. Per exemple:

La llengua oral necessita mostrar expressitivitat, i els diminutius mostren afecte, tot i que un
diminutiu no referixi a una cosa més petita. “fillet”. De fet, en llatí abella és apis, i els llatins deien
“apicula”, el diminutiu d’apis. I la nostra “abella” prové d’”apicula”. També la metàfora dels llatins per
dir cap (com fem nosaltres) utilitzaven “testa” (com nosaltres diem “tarro”) i això ha derivat al castellà
i l’italià (testa) i el francès, que cap es diu tête.
Més exemples, les assimilacions fonètiques. En català és un fenomen molt freqüent, i en

castellà estan molt mal vistes. A l’anglès britànic estan molt mal vistes també, i en l’anglès americà no.
Un altre exemple contrari és la dissimlació, que és quan hi ha dos sons molt semblants:

darrere - radera.
Les elisions, la pèrdua d’un morfema, i són freqüentíssimes en totes les llengües. En català es
prioritza les elisions (amb certa limitacions) i en castellà estan també molt mal vistes.
També les analogies, uns canvis morfològics. En les llengües hi ha sistemes morfològics
regulars i les irregulars, i els parlants prefereixen les regulars, més fàcils. Els nens fan moltes
analogies, i apliquen les regles morfològiques regulars: morit. O els verbs incoatius, que la majoria de
verbs de la tercera conjugació siguin incoatius; per això els parlants dubten davant d’alguns verbs de
tercera conjugació i els fan incoatius quan no ho són: “bulleixo”. I potser acabarem dient: “dormeixo”.
Tots aquests canvis, si els factos externs, l’escola, la normativa, els afavoreixen, tindran èxits.
Sinó no reeixiran.
16/05/2013
ELS CANVIS EN LA LLENGUA CATALANA ENTRE L’EDAT MODERNA I LA NORMATIVITZACIÓ

CONTEMPORÀNIA (XVI-XIX)
Història de la variació dialectal del s. XVI ençà

dijous 16 de maig del 2013: Els factors que expliquen els canvis que expliquen
els dialectes. En l’època compresa entre el segle setzè i el segle dinovè es
van produir una gran quantitat de canvis lingüístics que van afectar a la
majoria de dialectes degut al feble estatus social, econòmic i polític de la
regió catalana.
Un factor que mantenia una força centrípeta, o de cohesió, era la voluntat de
seguir una forma de llengua culta. Aquest factor contribueix a la dificultat
de documentar la forma oral del català que es parlava, especialment durant
els segles XVI i XIX, per qüestions diglòssiques.
Hi ha quatre trets que distingeixen el català oriental i occidental, dos dels
quals que venen de l’Edat Mitjana i dos dels quals, de l’Edat Moderna:
1. El tractament de les a i e àtones: el català oriental converteix les e i a
àtones en ə i l’occidental les manté com e i a.
2. La e tancada i tònica del llatí vulgar es va mantenir en el dialecte
occidental, va canviar a e oberta en el català oriental i es va convertir
en ə tònica en el català oriental medieval (balear avui en dia).
3. Entre el s. XVI i XVII va afectar a les vocals àtones o i u. En el català
occidental es van mantenir com a sons [o] i [u] i al català oriental es van
convertir en [u]. Al català medieval (balear avui en dia) es pronuncien
com [o] i [u] com en l’occidental.
4. El català occidental va introduir el canvi incoatiu, -isc- i -ix- a diferència
de l’oriental, que va mantenir -esc- i -eix-. Aquest canvi va ser tant
fonètic com morfològic.
Dialectes constitutius i consecutius són els que marquen l’origen del català
en el primer cas, i els que són producte de l’expansió del català, en el segon.
Així, els dialectes constitutius són els del nord i els consecutius els del sud.
Segons el dialectòleg Bartoli, en les àrees centrals de les llengües romàniques
és on es concentren els dialectes més conservadors. En el cas català, el balear,

alguerès i una part del nord-occidental mantenen moltes característiques del
català medieval. El català central, però, és el català que més s’ha allunyat
del català medieval.
Un exemple de canvi lèxic del català central és la invenció de la paraula
escombra en lloc de granera, que es manté en el balear i resta de dialectes
consecutius.
1De canvis morfològics, per exemple hi ha, la forma +i en els dialectes orientals, i en el dialecte
valencià s’ha mantingut la forma +o. Una altra és la
introducció de la desinència +o pel present d’indicatiu del català central.
Exemples de canvis que es donen en una península però no a les àrees
d’extensió extrapeninsulars és degut a que els parlants de l’àrea extrapeninsular mantenen trets que
es donaven a la península abans del canvi.
L’adstrat
La influència del castellà fa parlar del concepte d’interferències, i influències
exteriors. Els dialectes que tenen més influència de les llengües veïnes són,
òbviament, els que són més properes amb aquestes llengües. Així, l’occidental
i el valencià tenen més influència del castellà; i l’oriental de l’occità.
2
(https://mail-attachment.googleusercontent.com/attachment/u/0/?ui=2&ik=aab3558ae4&view=att&
th=13eaf422396e349f&attid=0.1&disp=inline&safe=1&zw&saduie=AG9B_P-mRWxb79LvNQkBppOVo
6Fx&sadet=1369146845233&sads=2xv3-owhO16v1gELD8VKC_ZTa68&sadssc=1 missatge original!
editar-lo per fer-lo llegible)
21/05/2013
PRINCIPALS CANVIS EN EL SISTEMA FONOLÒGIC DEL CATALÀ MODERN

1) Vocalisme tònic: aparició dels 3 sistemes tònics del català actual (general [7], baleàric [8] i
rossellonès [5])
• Els dos grans sistemes tònics del català medieval (oriental i occidental) es redistribueixen a partir
dels s. XVXVI en tres sistemes. Amb tot, el repartiment de les ee tòniques en els dialectes que
comparteixen el sistema general (7) no és coincident.
Els sistemes vocàlics tònics del català
Parlem dels sistemes vocàlics tònics que té el català ara mateix. Que són tres:

A Mallorca, excepte Benissàlem i alguns altre poblet fan servir el sistema baleàric.
A Menorca estan dividits per les seves dues capitals: Ciutadella és més conservador i fa servir
el baleàric, però a Maó fan servir el general perquè és més innovador. A Eivissa també estan dividits;
només tenen una capital: la vila d’Eivissa. El parlar de la vila d’Eivissa té molta força, influeix fins i tot a
Formentera. Però la part més allunyada de la capital tenen un parlar diferent del de la capital. Els
eivissenc els hi diuen, a aquesta diferenciació, parlar de vila i parlar pagès. És molt curiós com el
parlar de vila és molt conservador, fa servir el baleàric, i en canvi el parlar pagès és més innovador i fa
servir el general.
El general es fa servir a les altres parts excepte el baleàric i el rossellonès.
Aquesta és al repartició geogràfic actual d’aquests tres sistemes tònics.
El sistema general té set vocals. Però si comencem a analitzar ens adonarem que sí que tots
tenen set vocals tòniques, però no tots les reparteixen de la mateixa manera. La gran diferència són
les [e] tòniques. El central té moltes més [ɛ] que [e]. En canvi el català occidental i l’alguerès és a
l’inrevès, tenen moltes més [e] que [ɛ]. L’inventari és comú, però hi ha l’aspecte qualitatiu.
Cal tenir en compte l’esquema següent per poder-lo estudiar des del punt de vista històric:
El català preliterari (abans del segle XII, abans que s’escrivís) només tenia un sistema vocàlic tònic, de

set elements (molt semblant al general). Al segle XV aquest sistema es va escindir en dos, per tant el
català medieval en té dos, de sistema vocàlics, però un d’ells manté les set vocals i l’altre en té 8. El
català occidental és el més occidental i no ha modificat el seu sistema vocàlic des de l’aparició del
català. Però el sistema oriental s’ha dividit en tres: en central alguerès, en baleàric modern i en
rossellonès modern.
El català oriental modern, és a dir, a partir del XVI, té el dialecte baleàric que no fa cap més
canvi des del català medieval. El baleàric és idèntic al català medieval, per tant. El central i l’alguerès
sí que han fet més canvis, i el canvis que els caracteritza també afecta les [e] tònics. Amb la neutra
tònica, que ells tenien, la canvien de manera diferent cadascun. El central la [ə] tònica la converteix en
[ɛ], i l’alguerés l’ha deixat com el català preliterari, amb una [e]. Llavors el central i l’alguerès té un
sistema, de nou, de set vocals. El cas del rossellonès és el més complex de tots, perquè ha fet molts
més complicats. Ara mateix té cinc vocals, i parteix d’un sistema de vuit, ha hagut de fer molts més
canvis. En un principi va fer el mateix canvi del català central, i va passar la [ə] tònica en [ɛ]. Però com
que és una àrea lateral amb molta influència de l’occità, va fer molts més canvis després de tenir set
vocals tòniques, que va acabar converntint-lo en cinc.
Veiem que les [e] tòniques són la clau del canvi. I per això cal entendre l’evolució de les [e] en
el català. Cal mirar-nos el pdf
http://campusvirtual.ub.edu/file.php/45363/GUIO_CANVIS_FONOLOGICS_CATALA_MODERN.pdf per
tenir clar els canvis i els esquemes.
Evolució de /e/ i /ɛ/ tòniques des del llatí vulgar fins avui

Llatí culte Llatí vulgar Català prelit. Cat. medieval [bal]
ĭ, ē → [é] → [é] → [ə]
Llatí vulgar Llatí vulgar Català prelit.

ī ĕ → [ɛ] → [ɛ]
[é]
(aquest canvi depèn
del context consonàntic)
- Algunes wau (les u de diftong, que s’expressen fonèticament [w]) provenen d’una [d] llatina:
pede → peu.

- Un mateix fonema pot canviar o mantenir-se en funció del context consonàntic. En castellà
fan diftong [ie] i nosaltres fem [e] (septiembre, tierno, hierro, tiempo, bien, piedra...). Nosaltres fem
[ɛ] davant l,r, grup n’r, i [w] i fem [e] en la resta de casos.
- El català occidental s’ha quedat en la fase de cat. preliterari i per això té moltes més [e]
perquè només afegeix [ɛ] als casos que he citat abans dels contexts consonàntics.
Ens trobem, llavors, que apareixen unes [e] en uns casos nous, i s’afegeixen a la [e] anterior,
creant certes confusions. El català occidental ho manté tot i així, en fa una fusió, perquè va fusionar
les antigues [e] i les noves [e] en el mateix fonema i no fer cap diferenciació.
El català oriental, en canvi, per distingir les antigues [e] de les noves crea un nou element.
A→B→C
A→B
Canvien la [e] antiga, la vella, per la [ə] tònica per mantenir la distinció entre la [e] nova i la [e]
vella. Tècnicament d’això se li diu canvi en cadena, perquè un canvi ocasiona una altre canvi.
El català oriental modern és encara més complex: el baleàric manté la [ə]. El central i el
rossellonès decideix fer un altre canvi, que és passar de [ə] a [ɛ]. L’alguerès també fa un canvi, però
torna enrere, passa de [ə] a [e] (són canvis d’anada i de tornada). Les raons per les quals va tornar
enrere són raons socials, per la influència del sard, que no té e obertes ni neutres.
I ara parlem del rossellonès, el més complicat de tot. Partim de les [ɛ] que havia canviat com
el central, però llavors decideix canviar les [o] tòniques i això genera tot de canvis en cadena. El
primer canvi afecta les [o], que es comencen a pronunciar [u], per influència de l’occità. Però aquest
canvi genera una desestabilització del sistema vocàlic sencer, perquè ja no té sentit mantenir una [ɔ],
que serveix per a diferenciar-se de la [o]. Si tenim una [ɔ] que serveix per oposar-se a la [o] però no
tenim la [o], van passar a pronunciar la [ɔ] com a [o] i la [o] com a [u]. Han reequilibrat el sistema en el
vocalisme tònic velar palatal. I com que totes les llengües del món tenen o tres o quatre graus
d‘obertura, van reduir la [ɛ] a [e] per assimilar-ho al [o] i [u]. Són canvis molt moderns, de no gaire
més de 200 o 300 anys, però són en cadena i han desembocat a més canvis.
Ara parlarem del vocalisme àton i el consonantisme.
28/05/2013
Canvis en la morfologia no verbal
Articles determinats
Provenen del desgast dels articles demostratius (illu, illos, illa, illas, ipsu, ipsos, ipsa, ipsas). Es
van desgastar fins al punt de quedar convrtits en paraules diferents. Però tenien diferents tipus de
determinants, els llatins, i les llengues romàniques vna haver de triar algun d’ells. Al principi unes
llengües triaven un o l’altre, però d’altres, com el català, agafa les dues opcions.
La major part de les llges romànques van triar illu, illos, illa, illas: castellà (el, la), frances (il,
le), italià (il, la), el portugès... El català també va decidir-se per aquest (el, la, los, les). L’altra opció la
trien menys llegues romàniques, i actualment només hi ha una llengua romànica que derivi d’aquests

demostratius: el sard. El demostratius ipsu, ipsos, ipsa, ipsa deriven als articles salats. En català els
primers se’ls hi diu articles literaris i els segons articles salats. Hi ha dos sistemes d’articles d’entrada
en català, i veurem l’evolució de cadascun.
Català preliterari
En els textos en llatí, com que el parlaven tan malament, cometien molts errors i veiem
mostres de com era el català abans del segle XII per les barreges escrites dels textos en llatí. Fan servir
indistintament els dos articles, com si no s’acabés de decidir. Però sí que es percep una mena de
divisió dialectal; el català occidental es decantava més per l’article literari (tot i que també feia servir
salats) i el català oriental feia servir més els articles salats (tot i que també feien servir els literaris).
Català medieval
Ens situem als segles XIII-XV, l’inici de la llengua escrita. La llengua escrita fa una aposta escrita
per l’article literari. Tots els textos rebutgen l’article salat i fan servir només el literari. Per què es pren
aquesta decisió no se sap, però a partir de llavors es comença a considerar els articles salats com a
molt vulgars. Hi ha qui diu que la causa del rebuig és el fet que l’article salat té algun problema entre
l’article i el possessiu (sa casa) i els textos jurídics buscaven la desambiguació. Però segur que n’hi
havia d’altres, de motius.
La llengua parlada, però, és diferent. Del català occidental van desaparèixer ràpidament els
articles salats, però al català oriental, tot i que no s’escrivissin, es continuaven utilitzant. Això ho
sabem perquè les Illes Balears les van conquerir gent del català oriental, i el fet que ells facin servir
actualment l’article salat demostra que els conqueridors el feien servir. També hi ha proves més
indirectes, com els textos més vulgars de la gent amb menys cultura que sí que feien servir l’article

salat perquè no coneixien la norma. Va haver-hi una excepció que va respectar l’article salat: els noms
propis i els topònims, i encara ara es mantenen: per exemple Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant
Martí Sarroca, Collserola, Bernat Desclot... Tot plegat demostra que el català oriental de l’edat mitjana
feia servir els articles salats tot i que no els escrivís.
Edat moderna
Començarem pels canvis de l’article literari.
Es produeixen dos canvis: es produeix una modificació en la forma, que no és general, sinó
que només afecta alguns dialectes. El lo/los només es manté en alguns dialectes, com el
nord-occidental o l’alguerès. Els altres dialectes, en canvi, han fet l’evolució:
lo → l’ → el
El mot lo es feia servir quan començava amb consonant (lo cotxe) però en canvis i començava
per vocal es feia servir la contracció (l’amor). Més endavant es va afegir la e com a epèntesi,

intensificació, de l’article contret. Però en Bernat es decanta per una falsa segmentació, per
diferenciar unes paraules de les altres: “El soldat i el tinent” → “El soldatiltinent”. El català centrla,
rossellonès i el valencià es van decantar per aquestes formes.
De totes maneres la llengua escrita és molt conservada, i preferia lo abans de el, perquè es
considerava “lo” més culta, i qui va rehabilitar “el” va ser Fabra.
Ara parlarem dels articles salats.
Tenen una evolució semblant al literari, també. Passen de so → s’ → es. De fet, els dialectes
que fan servir el salat so ja no el fan servir pràcticament (excepte quan l’acompanya d’amb, que diuen
amb so cotxe). El més important de l’article salat és la història de la seva desaparició en el català
central.
Avui dia només el fan servir al dialecte baleàric perquè allà on s’havien conservat han anat
desapareixent. Eren molt vulgars i a Barcelona va acabar triomfant l’article literari, i com una taca d’oli
es va anar extenent al llarg de tot el territori.
On s’han conservat de manera residual són a les costes gironines, i ho trobarem amb gent
gran i d’origen humil. Cadaqués el manté més bé, però la gent jove ja no sala.
Articles personals
Són en / na, sense variació. Tothom els fa servir igual: En Joan i na Maria. En català literari
eren fòrmules d’un cert respecte, tot i que avui dia no ho són i a la gent de prestigi no se li afegeix
l’article. Era l’equivalent al “don / doña” castellans. “El rei En Jaume”.

Però l’Edat moderna va capgirar aquesta unitat. Hi ha una evolució general a totes les
llengües romàniques; totes tenen articles personals però comença una reacció contra els articles
personals per considerar-los massa vulgars. Creen fórmules de cortesia: senyor, don, doña, vostre
mercè... Alguns dialectes comencen a imitar el castellà (valencià i tortosí) i van acabar desapareixent
els articles personals (He vist Maria). A l’alguerès també ha passat el mateix, per influència de l’italià.
A les Illes Balears mantenen l’etapa medieval, i continuen sent en / na. La resta del Principat (nord
occidental, central, rossellonès) ha mantingut els articles personals però els ha confós amb els articles
determinats. En es manté, però na ha acabat substituït pel la, l’article demostratiu. I tot i així en
davant de vocal ja està totalment substituït per el.
La normativa vol que sempre que es pugui es recuperi el sistema medieval. Però clar, només
és possible en ocasions molt formals i molt cultes, i per això el llenguatge administratiu encara es
manté en / na.
Articles demostratius

Amb els demostratius va passar el mateix que amb els determinants. Hi havia dues opcions
llatines per a construir els demostratius: iste, ista, istum... o bé accu iste, accu ista... (“aquest” i
“aquest d’aquí”, és un reforç). Les llengües van haver-se de decidir entre un i l’altre (castellà: este,
portgués: esto, italià: questo...). Estem parlant d’un sistema dmostratius de tres graus (aquest, aqueix,
aquell). En la tercera persona s’ha fet sempre el reforç “accu” perquè sinó es confonia amb “ell”.
El català ha mantingut tots dos: aquest, aquesta, est, esta, eix, eixes. Eren dos sistemes de
demostratius totalment sinònims i els fan servir indistintament.
Però a l’Edat Moderna succeixen dos canvis:
- Es perd un grau de distanciament. Tenen una tendència a passar a ser binaris. Alguns dialectes
encara l’han mantingut (valencià i tortosí) però en general s’ha eliminat. En català no sempre s’ha
perdut el del mig, sinó que de vegades s’ha perdut el de menys distanciament. Em els neutres o els
adverbis de lloc s’han perdut els més propers, i els demostratius han perdut el grau mig de
distanciament.
- L’altre canvi és que els dialectes es decideixen per un sistema o l’altre. El sistema sense el reforç el
mantenen el valencià i el tortosí i el sistema amb el reforç serà per la resta de dialectes.
La llengua escrita, conservadora, manté els sistemes (de tres graus) del medieval.
Canvis possessius
En català dos sistemes de possessius, també (meu, mon, seu, son...) quan la resta de llengües
s’han decidit per un o l’altre.

A l’edat mitjana es feien servir tots dos indistintament, i a l’edat moderna pateix quatre
canvis.
Possessius tònics
- La llengua medieval distingia perfectament entre seu/ llur (un posseïdor o més d’un posseïdor). Però
es perd i el seu envaeix el camp del llur. Es manté com uan forma molt culta, prestigiosa, però ningú
ho diu. Només ho diu el rossellonès i probablement és per influència del francès i l’occità que també
el mantenen.

- El sistema masculí i femení són molt irregulars (meu / mia, teu / tua, seu / sua) i l’edat moderna
transforma el sistema femení en meua, teua, seua. Aquestes formes es mantenen encara al dialecte
valencià, tortosí, nord occidental, rossellonès. L’alguerès manté, però el sistema medieval, igual que la
llengua escrita durant molts anys. El central, en canvi, va fer una doble evolució i va transformar la u
per v: meva, teva, seva. Però ambdós (meua, meva) són perfectament normatius i estàndards.
- L’article davant els possessius tònics. El català reforça els possessius amb l’article (com l’italià, el
portuguès...) i de seguida va reforçar els possessius amb l’article però només en singular (el meu, el
teu, nostre, vostre). D’aquí ve que encara en alguns textos es vegi “nostra pàtria” o “nostro senyor”. A
l’edat moderna es comença a afegir l’article als plurals, tot i que la llengua escrita no l’adaptés.
- Hi ha una decadència dels possessius àtons ja que a l’edat mitjana es feia servir indistintament amb
els tònics. La llengua parlada comença preferir a l’edat moderna els tònics, i va restringir els àtons a
uns usos molt determinats.Avui en dia els possessius àtons només es fan servir amb els parentius,
gairebé com una frase feta. Potser s’han mantingut perquè són expressions fossilitzades.
Canvis en els pronoms febles
Només en parlarem dels de davant de consonant.
me sembla
Davant de consonant, a l’edat medieval es feien servir les formes plenes: me, te, se, lo, nos,
vos, los i davant de vocal la forma reduïda (m, t, s, l, ns, us, ls, n). Però a l’Edat Moderna s’ha imposat
la forma reforçada em, et, es, el ,ens, us, els, en davant de consonant. Ara mateix tenim convivència,
hi ha dialectes que mantenen les formes plenes i d’altres les formes reforçades. La normativa s’ha
decantat per una d’elles, la reforçada.

Wuolah-free-Història de La Llengua

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Wuolah-free-Història de La Llengua

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Història de la llengua.

Història de la llengua catalana moderna i contemporània

2º Grado en Filología Catalana

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

També parlarem de la història de la comunitat lingüística catalana, dels Països Catalans.

No tenim un gran manual d’aquesta assignatura. Podem trobar el comentari de la bibliografia

Regístrate con el código WUOLAH y consigue 100 monedas GRATIS - Gamersfy

Els dos grans períodes de la història social de la llengua catalana:

Reservados todos los derechos.

Subetapes més destacables:

IX-XII: Formació i singularització del romanç català en l’oralitat

XIII-XV: Consolidació del català: accés a l’escriptura i expansió funcional i territorial.

Regístrate con el código WUOLAH y consigue 100 monedas GRATIS - Gamersfy

Reservados todos los derechos.

SEGONA FASE (a partir del XVI): etapa de replegament, fragmentació i davallada.

Subetapes més destacables:

Regístrate con el código WUOLAH y consigue 100 monedas GRATIS - Gamersfy

Resta del XIX-XX: entre la substitució lingüística i la recuperació parcial

Reservados todos los derechos.

Regístrate con el código WUOLAH y consigue 100 monedas GRATIS - Gamersfy

Reservados todos los derechos.

MARC HISTÒRIC DELS SEGLES XVI I XVII

1. ELS INICIS DE L’EDAT MODERNA

Reservados todos los derechos.

1.1. Inici de l’expansió (i dominació) europea de la resta del món

Regístrate con el código WUOLAH y consigue 100 monedas GRATIS - Gamersfy

Reservados todos los derechos.

1.2.1. Acumulació de poder polític i econòmic en mans del monarca: homogeneïtzació

Pretenen homogeneïtzar, limitar la diversitat. Aquestes polítiques d’homogeneïtzació estan

Regístrate con el código WUOLAH y consigue 100 monedas GRATIS - Gamersfy

Reservados todos los derechos.

Regístrate con el código WUOLAH y consigue 100 monedas GRATIS - Gamersfy

1.2.3. El cas de la Monarquia hispànica dels Àustria

Reservados todos los derechos.

1.3. El Renaixement i el Barroc i la llengua catalana

1.3.1. Renaixement: crisi del llatí. Interès pels vulgars il·lustres

Reservados todos los derechos.

Regístrate con el código WUOLAH y consigue 100 monedas GRATIS - Gamersfy

1.3.2. Barroc: supeditació als models culturals castellans i conflicte

Parlarem del ​Barroc ​i les conseqüències de la ​impremta​.

Reservados todos los derechos.

Estudia un 50% más en el mismo tiempo. ¿Cómo? Pincha aquí.

Reservados todos los derechos.

1.4. Conseqüències lingüístiques de la difusió de la impremta

Estudia un 50% más en el mismo tiempo. ¿Cómo? Pincha aquí.

Reservados todos los derechos.

La invenció de la impremta té un efecte positiu per la llengua catalana. De la mateixa manera

2. LA CORONA D’ARAGÓ DINS LA MONARQUIA HISPÀNICA

Reservados todos los derechos.

Estudia un 50% más en el mismo tiempo. ¿Cómo? Pincha aquí.

Mirem ara ​Castella​, com era abans de la relació dinàstica.

Reservados todos los derechos.

Estudia un 50% más en el mismo tiempo. ¿Cómo? Pincha aquí.

Reservados todos los derechos.

L’aristocràcia guanya la guerra, esclafa la burgesia. Hi ha fins i tot un procés de ​refeudalització

Estudia un 50% más en el mismo tiempo. ¿Cómo? Pincha aquí.

Reservados todos los derechos.

Hi ha dues grans conseqüències Si mirem el mapa

Reservados todos los derechos.

Estudia un 50% más en el mismo tiempo. ¿Cómo? Pincha aquí.

Reservados todos los derechos.

Estudia un 50% más en el mismo tiempo. ¿Cómo? Pincha aquí.

Reservados todos los derechos.

Parlarem del Barroc i les conseqüències de la impremta.

Mirem ara Castella, com era abans de la relació dinàstica.

L’aristocràcia guanya la guerra, esclafa la burgesia. Hi ha fins i tot un procés de refeudalització

Farem la distinció de com es castellanitza l’alta aristocràcia valenciana i la catalana. De la

- Intel·lectuals i artistes → El Renaixement i el Barroc, i la protecció del noble és molt

3.1. Decadència o crisi del llibre en català?

Parlarem de la crisi de la cultura catalana.

3.2. Gèneres on perviu el català; gèneres que es castellanitzen (totalment o pràcticament)

- La narrativa cortesana → L’engoblem dins de la lit. cortesana

- La poesia culta → Aquí el català encara es manté però el castellà hi penetra.

3.3. La impremta i el català

3.4 La impremta i el català

4.1. Context històric: nexes entre política i religió

Mirem aquest text:http://campusvirtual.ub.edu/mod/resource/view.php?id=2134183, que és una

ÀMBITS FORMALS (A):

- subjuntius acabats en -a / -e → jo dorme, puga, fasse... Antoni de Bofarull no escrivia mai

2. EL SEGLE XVIII i PRIMER TERÇ DEL XIX