137 - 14 - 216 El Vuite Clan

Infillibres
Rupert Lladò, 7, 1.o, 1.a

Teléfono 931 982 317
Fax 936 668 606
08980 San Feliu de Ll.
(Barcelona)
E-mail: produccion@infillibres.com
CLIENTE ED. B
REFERENCIA 137 2014 216
TÍTULO DE LA OBRA EL VUITE CLAN
COLECCIÓN SIN LIMITES
PROVEEDOR INFILLIBRES, S.L.
TIPO Stempel Garamond
CUERPOS 11
INTERLINEADO 13 (13,8 de Mac)
MEDIDA 101 mm
ALTURA 37 líneas (179 mm)

ESPACIOS 917.000
N.o DE PÁGINAS 1 - 432
137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 1 18/02/15 10:22

EL VUITE CLAN

JUSTINE EVANS
EL VUITE clan
Traducción de Carlos Abreu
Barcelona • Madrid • Bogotá • Buenos Aires • Caracas • México D.F.

Miami • Montevideo • Santiago de Chile

DÍA 0
¡Corre, Syren, corre!

Corre o estàs morta!
Només feia una estona que s’havia abandonat en aquell
racó. Esgotada, després de tot un dia d’anar amunt i avall amb
la resta del clan per reunir amb prou feines una mica de menjar.
Se sentia tan cansada que hauria jurat que no hi havia res capaç
de fer-la aixecar d’aquell lloc fins l’endemà. En sentir els primers
trets, però, l’instint havia pres de seguida el comandament del
seu cos. L’havia obligat a alçar-set d’un bot i l’havia fet bellu-
gar-se tan de pressa com n’era capaç, oblidant-se de cap altra
cosa que no fos sobreviure.
Córrer o morir. Era la única elecció que et donava la ciutat.
Les bales xiulaven al seu voltant, con un eixam d’insectes
furiosos perseguint-la per metrallar-la amb fiblons de plom.
Impulsada per l’adrenalina que li abrasava les venes, va saltar
pel damunt d’una antiga taula d’oficina i es va parapetar al dar-
rere. De seguida va sentir els impactes al taulell: bam-bam-bam.
Havia tingut sort que aquell moble xacrós encara fos capaç
d’aturar els projectils que la buscaven amb tan males intencions,
sense convertir-se en pols i estelles.
Però no es podia quedar allà darrere gaire estona. Els pre-
dators es movien de pressa i la única manera de salvar-se’n era
córrer encara més que ells.

Va mirar angoixada a banda i banda, buscant la seva germa-
na petita, l’Ibis, que feia un moment s’havia aixecat del seu cos-
tat per anar a buscar el sopar. No la va veure. A canvi, va con-
templar, horroritzada, com una ràfega impactava de ple en el
pit de la Sapphire, la més gran del grup. La violència del cop la
va aixecar de terra i la va llençar contra un altre dels mobles
rovellats que esquitxaven tota la planta de l’edifici. Igual que
una nina que el seu amo ja no estimés, la Sapphire va acabar
caient d’esquena damunt d’una tauleta de vidre que es va es-
micolar sota el seu pes.
La Syren va amagar el cap entre les mans. Ningú no sobre-
vivia a unes ferides com aquelles.
Va sentir el crit d’angoixa del Flicker, proferit des d’algun
lloc a la seva esquena. No feia ni un mes que ell i la Sapphire
havien pronunciat els vots matrimonials davant de la resta dels
membres del clan. Ell li havia anat molt de temps al darrere
abans d’enamorar-la, però la persistència havia tingut el seu
premi. La Syren s’havia emocionat en veure els seus ulls plens
d’amor, el dia del casament.
I ara, ella era morta.
Abans poder fer res per impedir-li-ho, va presenciar com el
Flicker tractava d’arribar fins el cos de la seva estimada, obrint-
se pas entre les deixalles. Ignorant les bales, com si no existissin.
Increïblement, se’n va sortir. La va agafar entre els seus braços,
sacsejant-la en un intent inútil de fer-la reaccionar.
Però els morts mai no reaccionen. Ni tan sols davant de
mostres d’amor com aquella.
La Syren va sentir com se li estripava l’ànima en veure com,
malgrat l’evidència, el Flicker intentava arrossegar la seva es
timada a cobert. No havia fet ni dues passes quan una ràfega
encara més nodrida que les anteriors gairebé el va partir per la
meitat. El noi es va caure a pes al costat de la seva flamant espo-
sa, sense permetre que ni tan sols la mort l’obligués a deixar-li
anar la mà.
Es va estremir en veure com assassinaven el cap del seu clan.
No era el primer amic que queia sota el foc dels predators. Però
fins aquell instant, el Flicker, amb el somriure sorneguer i aquell

floc de cabells panotxa seu, que li queia obstinadament damunt
dels ulls cada dos per tres, li havia semblat invulnerable.
Ara veia que la invulnerabilitat era sols un conte de velles.
Un quants metres més enllà del Flicker, visible ara gràcies a
que ell havia caigut, la Syren va poder fitar la seva assassina: una
rossa de cabells daurats, tallats en un serrell irregular que s’allar-
gava més en un dels dos cantons de la cara. Amb els ulls d’un
blau glaçat, el nas recte i pigós i els llavis pintats de rosa intens.
Tots els predators vestien d’una manera estrafolària, però aque-
lla era un cas a part: duia una mena de gavardina de cuir blanc,
descordada de dalt a baix, que deixava a la vista l’altra única
indumentària: sostenidors i lligacames d’un rosa a joc amb els
dels llavis i amb encaix negre. I per rematar el conjunt, un co-
llaret de plata en forma de cèrcol que li penjava del coll amb
un cordó negre... i dues Glock 19, cadascuna encebada amb un
carregador d’alta capacitat, de més de trenta bales.
La Syren l’havia vist abans. Els seus l’anomenaven Cheetah.
No era gaire més gran que ella mateixa, encara no devia haver
fet els vint-i-un o vint-i-dos, però la seva llegenda ja admetia
poques comparacions. Els pescadors d’algues explicaven histò-
ries de por als nens petits en les quals ella era el monstre.
Igual que en un somni, la Syren va veure com la predator
somreia satisfeta pel que acabava de fer i, amb una habilitat que
només proporciona la pràctica, alliberava les armes dels carre-
gadors buits i els substituïa per uns de nous, en tot just tres o
quatre segons.
Una màquina de matar.
La visió d’aquella carnissera l’havia deixat paralitzada. S’hau-
ria quedat allà, esperant a ser la propera, de no haver estat pel
Wren. Aprofitant els pocs moments que li va proporcionar la
recàrrega, el xicot va sortir del no-res, la va agafar d’una revo-
lada i la va obligar a seguir-lo, tot corrent cap a l’altre extrem de
la planta. Mentre escapaven va sentir els udols d’alguns altres
predators, que els disparaven des de més lluny. Les bales es van
perdre en l’aire, sense ni amenaçar-los.
Si els predators eren bons caçant, els pastors d’algues enca-
ra ho eren més fugint. La Syren i el Wren es van esmunyir com

dues ombres entre les restes de mobles, material d’oficina des-
trossat, carcasses d’ordinadors, telèfons muts per sempre més i
tota una altra col·lecció de deixalles, fins reunir-se amb la resta
del seu grup a les portes dels ascensors. El Lark i l’Elaenia les
havien obert i només els esperaven a ells dos per decidir què
calia fer.
Només arribar, va comprovar amb alleujament que l’Ibis
també ho havia aconseguit. A més de la Dacnis, la Fairy i el
Raven. Faltava el Swallow, el més petit del grup. Quan havien
decidit aturar-se en aquell edifici per pernoctar-hi, la Syren ha-
via vist el menut buscant els braços de la Sapphire, com solia fer
cada nit. No l’havia tornat a veure un cop començat el tiroteig,
però la Cheetah no era de les que feien presoners. Va notar les
llàgrimes que havia volgut vessar pel Flicker tornant-li als ulls,
ara per plorar el nen.
—Què fem? —va preguntar, angoixat, el Lark.
Com si tinguessin elecció! No es veia cap altra sortida a
prop, i en un tres i no res tindrien al damunt la Cheetah i els
seus xacals. Les bales van tornar a brunzir al seu voltant, bus-
cant-los.
La Syren va mirar pel forat dels ascensors. Encara hi havia
prou llum com per poder albirar les aigües, negres i amenaça-
dores, una trentena de metres més avall. Ni rastre de les cabines.
Però allò no era garantia de res; podien ser submergides a pocs
centímetres sota el nivell del mar i des d’aquella distància seria
incapaç de veure-les. Es trencarien coll i barres en impactar
contra el sostre si saltaven des d’aquella alçada i resultava que
hi eren.
Era una possibilitat. Contra la certesa de les Glocks de la
Cheetah.
—Salteu! —va cridar la Syren—. Ara, va!
Una bala es va encastar contra la paret de ciment, a pocs
centímetres del seu cap. Les lasques que va aixecar li van esgar-
rapar la galta. No va poder evitar un gemec de dolor i de sor-
presa.
—I els selachiphormes? —va objectar el Lark, amb els ulls
plens de por.
10

La Cheetah no era ni a vint metres.
—Si et vols quedar a parlar-ho amb ella... —només va dir la
Syren. Després, va agafar l’Ibis de la mà i es va llençar, la prime-
ra, pel forat.
La resta les va seguir un segon més tard.
Van entrar en l’aigua amb els peus per endavant, sense tro-
bar res a sota. La Syren va obrir els ulls i va poder veure com,
al seu voltant, els seus amics la seguien sense cap accident. Va
obrir la boca i va permetre que l’aigua li inundés els pulmons.
Respirava tan còmodament com ho havia fet uns instants
abans, a fora. Tots els pastors d’algues podien fer-ho. Va brace-
jar notant com la membrana que li unia els dits de mans i peus,
que quan era a la superfície resultava pràcticament invisible, es
desplegava per donar més poder a les seves remades.
Es va girar per buscar el Lark i ajudar-lo i va comprovar que
la Dacnis se li havia avançat. La sanadora, sempre pendent dels
altres. Va veure el pànic a la cara del noi. Ell no pertanyia al clan
dels pastors d’algues i no podia respirar sota l’aigua ni nedar tan
de pressa com la resta. Si hi havia selachiphormes a prop, tenia
tots els números per convertir-se en el seu sopar.
I quan un pastor d’algues entrava al mar sempre donava per
fet que hi havia un selachiphorme a prop.
Abans de poder amoïnar-se per ells, però, es va adonar que
la Cheetah i els seus havien arribat al forat de l’ascensor i els
disparaven des de dalt. Les primeres bales van perforar la su-
perfície, i la seva trajectòria va quedar marcada dins l’aigua per
uns solcs amenaçadors. Sense el Lark haurien pogut bussejar
fins buscar un lloc segur, arriscant-se fins i tot a canviar d’edi-
fici. Però el noi no sobreviuria a una immersió tan llarga.
I avui ja havia perdut prou amics.
Va buscar el Wren amb la mirada i el va trobar al seu costat.
Fort i fiable. Sempre a punt per ella. Es van entendre sense ne-
cessitat de paraules. Mentre la Dacnis i la Fairy agafaven el Lark
11

una per cada braç per ajudar-lo a nedar, ella i el Wren es van
enfonsar un pis i van fer força per obrir la porta de l’ascensor
que tenien a sota i poder sortir al replà inundat.
De manera inesperada, el mecanisme va funcionar dòcil-
ment i tot el grup va poder travessar ràpidament a l’altra banda,
quedant a resguard de les bales de la Cheetah i els seus. Sense
sentir-lo, va endevinar el crit de frustració que proferia la caça-
dora, trenta metres per damunt.
Et fots, filla de la gran puta!
Però el temps del Lark s’esgotava. Des que se’ls havia unit, ja
feia més d’un cicle, els membres del clan s’havien tornat amb pa-
ciència per ensenyar-lo a aguantar la respiració tant com en fos
capaç. El noi no era cap prodigi físic, però, conscient que la seva
pell dependria de com de bo fos en aquella activitat, s’havia esfor-
çat de valent. En condicions normals, podia arribar fins als cinc-
cents batecs sense sortir a respirar. Cinc-cents trenta, com a molt.
Ja n’havien gastat cent.
Tot el grup va nedar amb la velocitat d’un banc de dofins,
mirant d’orientar-se sota l’aigua. No podien tornar a la super-
fície per on havien vingut, i no es podien quedar allà a sota gaire
més. Els calia trobar el forat de les escales, i de pressa!
Va notar els dits del Raven crispant-se-li en l’avantbraç. Li
assenyalava la direcció correcte. El nen tenia un do per orien-
tar-se!
La Syren li va tornar un somriure alleujat i va fer senyals a
la resta per que es dirigissin cap allà. Hi van arribar sense veure
ni rastre de cap selachiphorme.
Però no es podien encantar. Vindrien. Sempre venien.
La Syren va donar gràcies un cop més per la força del Wren,
mentre el noi aconseguia obrir la porta i els feia passar a l’altra
banda. Va fer-li un cop d’ull al Lark. Començava a donar mos-
tres d’ofegar-se.
Aguanta. Ja hi som!
Van seguir la barana en direcció ascendent i en pocs segons
van poder treure el cap de sota l’aigua. El Lark hi va arribar pels
pèls. El van deixar estès damunt del replà, boquejant per recu-
perar l’oxigen que se li havia negat amb tanta insistència.
12

Però no es podien aturar. Tot i els esbufecs del seu amic, la
Syren va poder sentir clarament la remor de les passes que
s’acostaven des dels pisos superiors, els xiscles histèrics dels
predators, i el soroll metàl·lic dels canons de les seves armes
repicant contra la barana.
La Cheetah no era de les que donaven el braç a tòrcer. Els
perseguia!
—Va, va, va! —va apressar als seus companys—. No triga-
ran gens en ser aquí. Ens hem de continuar bellugant!
El Lark va fer que sí amb el cap i es va aixecar, sense ha-
ver recuperat la respiració del tot. Van travessar la porta i es van
trobar en la planta humida d’aquell gratacels. L’aigua els arri-
bava fins els turmells. A banda d’això, el panorama era idèntic
al de tots els nivells semi inundats: despulles de l’antic món, que
ells no havien conegut, podrint-se pels efectes de l’aigua, i la
barreja de plantes aquàtiques, arrels i arbrat, obrint-se pas per-
tot arreu.
Va fer passar les restes del seu clan, assenyalant-los amb
el cap l’altre extrem. La majoria dels vidres estaven trencats i el
vent fred que caracteritzava les nits de la ciutat en aquella èpo-
ca de l’any entrava sense oposició. El seu xiulet glaçat li va sem-
blar gairebé tan amenaçador com el de les bales que l’havien
buscat moments abans. Fora, el dia agonitzava. La manca de
llum jugaria a favor seu.
Es van desplegar pel pis, tractant de mimetitzar-se amb l’en-
torn. Sabien que els predators evitaven tant com podien els ni-
vells inferiors. Els feien massa por els selachiphormes i mai no
s’hi estaven gaire estona. Si els podien convèncer que s’havien
arriscat a endinsar-se en aigües obertes, no trigarien en dei-
xar-los en pau i retornar a la seguretat dels nivells secs.
Per sort, ignoraven que carregaven amb el llastre del Lark.
La Syren es va posar a la gatzoneta darrere d’una taula, d’es-
quenes a una de les finestres que encara continuaven senceres.
Des d’allà tenia visió directa del punt per on arribarien els pre-
dators.
Va contenir la respiració. Per favor, per favor, per favor...
deixeu-nos en pau. No n’heu tingut prou, amb tres?
13

Quan la Cheetah va irrompre, ho va fer donant una punta-
da de peu a la porta que el Wren havia deixat entreoberta. Amb
els braços ben estesos i culminats per les pistoles, es va endinsar
en la planta, mirant amb disgust l’aigua que li arribava fins una
mica més amunt dels turmells. La Syren va veure amb incredu-
litat que duia sabates de taló, de color vermell llampant, que es
notava que no volia mullar.
Com s’ho feia aquella mala pècora per córrer tan de pressa
amb allò als peus?
El punter vermell de les mires làser adaptades sota el canó
de totes dues armes es va passejar per la planta, buscant-los
parsimoniosament. El finíssim raig de llum vermella, que indi-
cava el lloc exacte on anirien a parar les bales si l’arma es dispa-
rava, va passar a pocs centímetres d’on s’ocultava la Fairy. Ter-
roritzada, la noia va fer l’estàtua. L’ominós punt roig la va fregar
un parell de vegades sense detectar-la i després es va desplaçar
cap a un altre cantó.
A vegades, la immobilitat podia ser tan bona aliada com la
més ràpida de les carreres.
Des del seu amagatall, la Syren va poder veure fins i tot la
mirada homicida de la seva enemiga, passejant-se amb frus
tració per la planta aparentment deserta. Era la primera vegada
que veia la Cheetah de tan a prop. Se li van quedar gravats els
ulls, brillants de llum de gel i emmarcats per una capa de rímel
negre, excessiu i corregut, que els feia semblar encara més en-
follits.
Darrere seu van entrar tres homes més. D’aparença ferotge,
adornats amb piercings, els cabells pentinats en crestes de colors
llampats i el cos farcit de tatuatges encara més cridaners. Hau-
rien fet por fins i tot sense les armes: subfusells AR-15 i H&K
MP5, equipats també amb mires làser. El seu clan n’havia pa-
tit abans els efectes devastadors i la Syren va experimentar un
nou calfred. Proferint xiscles que posaven els pels de punta, es
van anar desplegant al voltant de la seva líder, molt lentament.
Aviat, no obstant, la Syren es va adonar que no els feia gens de
gràcia ser allà. Els seus moviments nerviosos delataven les ganes
que tenien de marxar-ne.
14

Però la Cheetah no volia renunciar tan fàcilment a la ma-
tança.
—Wildcat, Cougar, busqueu-los! —Tenia una veu sorpre-
nentment dolça per algú amb aquella fila—. No em crec que
s’hagin arriscat a canviar d’edifici. Aquests encara volten per
aquí.
Els dos al·ludits es van remoure, incòmodes. Els feia por
acostar-se encara més a la façana plena d’esvorancs.
—Ni tan sols no sabem si n’han sortit vius del forat de l’as-
censor... —va mig protestar un d’ells, sense gosar fer una passa.
—Tens raó: no ho sabem. Per això t’estic ordenant que vagis
a fer un cop d’ull. Des de quan et fan por els pastors d’algues,
Cougar?
L’home li va tornar una mirada plena de ressentiment. No
eren pas els pastors d’algues el que temia, i ella ho sabia prou
bé! De bona gana l’hauria enviada a pastar fang. Però només
l’Ocelot es podia permetre el luxe sabent que aquella psicòpata
no li engegaria un tret com a resposta.
—Cheetah, vols dir que no podríem...
—Val més que callis, Kodkod! —el va tallar ella, verinosa—.
O t’estimes més anar-hi tu?
L’al·ludit va tancar la boca. Veient que no se’n sortirien fins
que ella no es donés per satisfeta, els altres dos predators van
avançar amb cautela. S’havia fet fosc i ara, pels finestrals da-
nyats, ja només hi entrava una barreja feta de foscor i de l’udol
del vent del nord, que bufava sense tenir pietat de ningú.
La Syren va contemplar amb angoixa com un dels dos ho-
mes s’encaminava directament cap on s’havia amagat l’Elaenia.
Gairebé com si intuís que la noia era allà darrere, indefensa.
Sense poder fer-hi res, va observar com el Wren, amagat molt a
prop, tensava els músculs, disposat a ajudar-la. La Syren es va
remenar, sense saber què fer. Encara que el Wren fos capaç
d’agafar el predator per sorpresa, els altes tres el cosirien a trets
abans no pogués fer gran cosa.
Haurien d’haver canviar d’edifici, tot i el Lark! Massa tard
s’adonava de la seva errada. Havia pensat que la Cheetah es
cagaria a les calces i en tindria prou en fer una ullada des de lluny
15

per decidir que se li havien escapat. Que potser no sabia massa
bé que ella era de les que no deixaven anar mai una presa un cop
l’havien queixalada? Aquella errada els costaria la pell a tots!
La Syren també es va tensionar. No es quedaria allà amaga-
da quan comencessin els trets. Si els havia arribat l’hora, que la
trobés dreta i lluitant. Amb una mica de sort, podria arribar fins
l’altre predator que se’ls acostava sense que la toquessin. Si ho
feia, encara tindrien una oportunitat...
El qui havien anomenat Cougar era a punt de descobrir
l’Elaenia. Si havien de fer alguna cosa, més els valia que fos ja.
Llavors, tot va passar molt de pressa.
Amb un terrabastall de vidres trencats i mobles fets a mi-
ques, un selachiphorme de més de 15 metres de llarg va treure
mig cos de l’aigua per irrompre en l’edifici a través d’un dels
forats dels finestrals. Més d’una tona de dents i músculs lliscant,
imparable, cap al seu menjar. Amb la boca molt oberta i un si-
lenci incongruent, l’esqual va tancar la mandíbula, dues fileres
de dents en forma de serra i més d’un pam de grandària cadas-
cuna, al voltant de la cintura del Cougar.
El predator sí que va xisclar. Primer de pànic i, gairebé im-
mediatament, de dolor, quan els incisius del peix li van esmi
colar carn i ossos, com una trituradora. La ràfega de l’AR-15,
disparada instintivament, va arribar massa tard i es va perdre,
inofensiva, per damunt de la cua de l’agressor. Amb una velo-
citat inversemblant, el selachiphorme es va regirar i va tornar al
mar, amb la part superior del tors de l’home sobresortint-li d’un
cantó de la boca, i la part inferior de les cames, de l’altre. La
darrera imatge que en va tenir la Syren van ser els seus ullets,
opacs i inexpressius, mirant-la. Com si li prometessin que un
dia seria ella qui ocupés el lloc d’aquell predator arrossegat ara
cap a la mort.
Un instant més tard, l’udol del vent tornava a ser l’únic que
s’escoltava al seu voltant.
Tot i saber que ja no servia de res, la Cheetah va fer un crit
de ràbia i va buidar els dos carregadors al lloc que un moment
abans havia ocupat l’esqual. La ràfega només va servir per es-
quinçar la negra superfície del mar, que es va empassar les bales
16

com si res. Frustrada, es va girar envers els altres dos homes,
que la observaven amb una barreja d’esglai i retret.
Prou que ho sabien tots el que passava quan s’aventuraven
en els nivells inferiors...
—Què? —els va cridar ella, en resposta, acompanyant el crit
amb un somriure malaltís—. Què, eh? Teniu alguna cosa a dir,
potser?
Va renovar els carregadors amb un gest mecànic, rapidíssim,
i se’ls va quedar mirant fixament. Cap dels dos no volia proble-
mes, però, i van abaixar de seguida la mirada.
El Cougar havia tingut mala sort.
Coses que passen.
—Au, va, fotem el camp! —va concedir-los ella després
d’aquella nova demostració d’autoritat. I per remarcar l’afirma-
ció, va desar les armes a les pistoleres de cuir que li penjaven
sota les aixelles—. Amb una mica de sort el Cougar no haurà
estat l’únic que s’hagi menjat aquesta bèstia.
Els altres dos no van dir res i es van afanyar a retornar a la
seguretat que els oferien les escales i, amb elles, la promesa dels
nivells secs. La Cheetah els va deixar passar i, abans de sortir,
va fer una darrera llambregada, escombrant tota la planta. Des-
prés, va fer petar la llengua i va a tornar a somriure.
Un somriure malsà. Verinós.
—La propera vegada, nens. La propera vegada... —els va
prometre en veu baixa, però suficient perquè tots la poguessin
sentir.
Després, va fer mitja volta i va sortir tot donant un cop de
porta que va fer tremolar els pocs vidres que encara quedaven
sencers.
No es van arriscar a tornar als nivells secs fins passada més

d’una hora, quan van estar prou segurs que la Cheetah i els seus
sicaris ja serien lluny. En tota Nyork, els predators eren l’única
tribu que gosava moure’s a plaer d’un cantó a un altre, encara
17

que això suposés entrar en terreny que no era seu. Però ni tan
sols a ells no els agradava haver de bellugar-se de nit. Els se
lachiphormes no distingien entre membres d’una tribu o d’una
altra. I no eren l’únic perill que assetjava en la inhòspita terra
de ningú quan es feia fosc.
El Raven es va oferir a fer una batuda per assegurar-se que
ja no corrien perill i ningú no s’hi va oposar. Només tenia tretze
anys i ara era el membre més jove del clan, però ja feia molt de
temps que havia deixat de comportar-se com un nen. En això era
tan diferent del Swallow, va dir-se la Syren just un segon abans
d’obligar-se a no pensar en els que ja no hi eren. Quan el noiet
va tornar, dient-los que tenien via lliure, tot el grup va pujar un
parell de pisos, fins arribar a una alçada en la qual se sentien
segurs dels atacs dels selachiphormes. Els esquals cada vegada
eren millors capturant per sorpresa els desgraciats que s’acosta-
ven prou a l’aigua com perquè els poguessin atrapar d’un salt.
Que li ho expliquessin al Cougar...
Es van quedar un pis per sota d’on els havien atacat els pre-
dators en caure el capvespre. Ningú no volia tornar al lloc on
encara hi devien ser els cossos dels seus amics.
Ningú no els volia deixar podrir-se allà, tampoc.
La Syren va guiar el grupet a la planta escollida i li va fer una
ullada silenciosa al Wren perquè en tingués cura. Després, sen-
se dir res, va encaminar-se a l’escala que duia al pis de dalt.
No seria la primera vegada que s’ocuparia de la ingrata ceri-
mònia per acomiadar un amic. I, al capdavall, dels pocs que
quedaven vius, ella havia estat la més propera al Flicker i la
Sapphire. Era la més idònia per fer-ho.
Encara no havia pujat ni cinc graons quan va sentir la veu
de la Dacnis darrere seu.
—Em permets ajudar-te, Syren? —li va dir amb delicadesa.
Molt propi d’ella: convertir en un prec el que, en realitat,
era un favor. Ja li resultaria prou feixuc haver de preparar els
cossos dels dos adults i del Swallow pel seu darrer viatge com
per, a més, haver de fer-ho tota sola. La Dacnis s’havia adonat
que li havia demanat al Wren que cuidés de la resta i s’havia
afanyat a oferir-se-li.
18

La Dacnis: la persona més dolça i compassiva que havia
conegut mai. Tant de bo la tingués sempre a prop!
Li va retornar un somriure exhaust.
—T’ho agraeixo molt... —li va respondre, tot fent-li el gest
perquè l’acompanyés escales amunt.
Molta estona més tard, asseguda un altre cop en un racó, la

Syren espicossava les espines dels quatre peixos crus que el
Wren li havia reservat per sopar. Mentre els mastegava sense
gana, va fer un cop d’ull al que quedava del seu clan. Amb prou
feines un cicle solar enrere, havien estat quaranta-cinc persones.
Avui, després de perdre’n tres, només n’eren vuit. Vuit! I un
d’ells ni tan sols era un pastor d’algues.
Sobreviuria algú la propera estació freda? A aquell ritme,
no se’n feia gaires il·lusions.
Va mirar al seu voltant. Arraulits al voltant d’un foc invisible
des de l’exterior, els seus amics intentaven deixar enrere aquell
dia nefast. Els va estudiar un per un.
La més allunyada del foc era l’Elaenia, una noia de pell fos-
ca, llavis molsuts, nas aplatat i cabells llargs i negríssims. Havia
complert els vint no feia ni tres cicles lunars i la Syren la consi-
derava, junt amb el Wren, la més forta del grup. Malgrat això,
també era de les que s’estimaven més mantenir-se sempre en un
segon pla i obeir ordres abans que no pas donar-ne.
Assegut al seu costat, com sempre, hi havia el Raven. Amb
la pell tan fosca com la seva i els llavis gairebé igual de molsuts,
però de cabells una miqueta més clars i pentinats en unes rastes
esforçades. El Raven tenia tretze cicles i havia perdut els pares
i les dues germanes grans en feia tres. Des d’aleshores, sota una
aparença despreocupada i una tendència innata a buscar el can-
tó divertit de les coses, albergava un odi sord cap els predators,
infinitament més intens del que pogués sentir cap altre membre
del clan. Potser perquè era l’altra única negra del grup, l’Elaenia
s’havia convertit de manera natural en la substituta de les ger-
19

manes mortes. La Syren tenia clar que la noia faria qualsevol
cosa, qualsevol, per mantenir-lo viu.
Va desplaçar l’esguard a la dreta, on la Dacnis compartia lloc
a prop de la foguera amb el Lark. Malgrat els seus coneixements
i la seva maduresa, la Dacnis amb prou feines havia fet els setze
cicles. Tenia els ulls ametllats dels orientals, els cabells foscos i
llisos i el somriure dolç i bondadós. La seva mare havia estat la
sanadora del clan i s’havia afanyat a transmetre-li tots els seus
coneixements sobre com guarir malalties i ferides. Per això,
quan havia caigut presonera dels predators, ella havia pogut
ocupar el seu lloc sense que ningú no la mirés amb desconfian-
ça per causa de la seva jovenesa. Serena i callada, havia aconse-
guit en poc temps que la seva veu fos una de les més respectades
del clan.
La Syren es va quedar un moment observant-la. Parlava en
veu baixa amb el Lark sense gosar mirar-lo als ulls mentre, amb
la mà dreta, joguinejava amb coqueteria innocent amb els pro-
pis cabells.
Seria tan evident per la resta com ho era per ella que estava
perdudament enamorada del noi?
El Lark, si més no, no semblava adonar-se’n. Xerrava amb
ella la naturalitat despreocupada que només es fa servir amb
aquells als qui s’aprecia però no s’estima.
O no pas de la manera com l’altre desitjaria ser estimat.
Encara que ja feia més d’un cicle solar que l’havien adoptat
com a membre del clan, després de trobar-lo vagant sol pels
nivells inferiors quasi mort de set i de gana, el Lark continuava
sent un misteri per la Syren. Ros, d’ulls i pell massa clars com
per poder passar gaire estona al sol, i figura alta i desmanegada,
era el més gran de tots: afirmava tenir-ne vint-i sis. També era
el més llest, això, la Syren, no ho hauria discutit pas. Ell jurava
pertànyer als invisibles, una de les tribus més petites i menys
poderoses de Nyork, que administrava un diminut territori al
nord de la ciutat. Pagaven puntualment els tributs que els im-
posaven els techs, no s’aventuraven fora dels seus modestos
límits i no s’immiscien mai en res. Què l’havia impulsat a aban-
donar el seu clan i aventurar-se en la perillosa Terra de Ningú
20

era una cosa que continuava intrigant-los a tots. Però els pastors
d’algues valoraven la intimitat per damunt de la majoria de les
coses i preguntar-li-ho no hauria estat correcte. Quan el Lark
pensés que havia arribat el moment d’explicar-ho, escoltarien
la seva història amb atenció.
Abans d’això, la tradició els obligava a especular en silenci
i amb paciència.
Va traslladar la mirada unes quantes passes més enllà, on la
Fairy desplegava un somriure enlluernador només per al Wren,
qui s’asseia al seu davant amb les cames creuades i el gest esgo-
tat. La Fairy, amb aquella melena solar i els ulls esquitxats de
mel, era el membre del clan que li era més hostil. Un cicle més
gran que la Syren, era filla d’un antic cap del pastors d’algues
ara mort o, en el millor dels cassos, esclau dels Techs. I no duia
gens bé que, malgrat aquells orígens, el seu ascendent sobre el
clan fos molt menor que el d’ella. El que encara la feia més in-
feliç, però, era que el Wren la tractés amb el mateix posat que el
Lark feia servir per la Dacnis, mentre que reservava per la Syren
el tracte que es moria de ganes que tingués amb ella.
S’havia d’admetre, si més no, que no es resignava. Només
calia veure-la: fent-li l’aleta i mirant d’acostar-se-li cada vegada
més.
La Syren no acabava d’entendre com el noi no cedia davant
de tots aquells encants, tan ben utilitzats. Fins i tot ella pensava
que la Fairy era preciosa.
Però el Wren només tenia ulls per ella. Això ho sabien tots.
I, com confirmant aquell saber col·lectiu, el xicot es va aixe-
car d’un salt del lloc que compartia amb la Fairy i es va acomia-
dar d’ella per anar-la a veure. No era gaire noble per part seva,
però es va alegrar d’albirar la punxada de la gelosia en els bonics
ulls de la seva rival, mentre ell se li acostava .
—Com estàs, Revoltosa? —li va preguntar, seient al seu
costat.
En va tenir prou fent-li un gest vague amb la mà. Aquesta
era una de les coses que més li agradaven de la seva relació: no
els calia parlar per entendre’s. Havia estat així des de petits. I ja
aleshores, quan el clan encara era nombrós i no havia estat del-
21

mat per la pressió dels techs i dels seus botxins, els predators,
tothom havia donat per fet que, de grans, pronunciarien el vots.
La Syren hauria sacrificat, gustosa, la mà dreta a canvi de
compartir aquell mateix convenciment.
Hi estava bé amb el Wren, per descomptat. Hi havia estat
des de nena, quan malgrat la diferència d’edat —ella en tenia
divuit i ell, vint-i-dos —havia gaudit de la seva companyia més
que de la de cap d’altre. I, en nits com aquella, no li costava gens
arraulir-se en els seus braços forts i deixar-se bressolar com una
nena petita. Li agradava, fins i tot, el tacte càlid dels llavis del
Wren damunt dels seus, i sentir el seu alè càlid i dolç a la boca.
Però, per molt que ho desitjava, era conscient que mai no
se l’havia mirat amb els mateixos ulls amb els que el Flicker es
mirava la Sapphire el dia de la seva unió.
O amb els que la Fairy se l’estava mirant feia només uns
instants.
Desitjava sincerament poder arribar a sentir tot el que els
altres suposaven. I confiava en tenir prou temps per aconse-
guir-ho. Mentrestant, el noi era pacient i es conformava amb el
que ella volia donar-li. Tot i que, a vegades se’n avergonyia en
secret, la Syren fos conscient que només eren engrunes.
Sabent que era una d’aquelles nits en que el necessitava, el
Wren se li va arrambar i li va passar el braç per les espatlles. Ella
es va afanyar a ocupar aquell espai que el xicot li assegurava,
quan estaven sols, que tenia les seves mides exactes. Estàs feta
per viure aquí, insistia.
Es van quedar una estona d’aquella manera, mirant el foc
sense dir res, fins que ell es va decidir a agafar el toro per les
banyes:
—Syren... cal que votem. Per molt que ho aplacem, el Fli-
cker no tornarà. I el clan necessita un nou cap.
Ella li va retornar una mirada carregada d’amargor.
—Clan, dius? Ja només en quedem vuit, de vius. Quan ar-
ribi el fred ens esclavitzaran o ens mataran a tots.
—No diguis aquestes coses! —la va renyar sense agror—.
Una cap de clan no es pot permetre parlar d’aquesta manera.
Ella va fer un sotrac entre els seus braços en escoltar-lo.
22

—Que t’has donat un cop al cap, Wren. Cap de clan? Jo?
Però ell es va mantenir impassible.
—Per descomptat que tu? Qui, si no?
—Tu, és clar! Ets més gran, més fort...
—...I més talòs, sí. Això ho sabem prou bé tots dos. No fem
veure que no. Fa una estona ens has dirigit com si ho haguessis
fet sempre. No has dubtat ni un segon i has pres les decisions
adequades. Si hagués hagut de fer-ho jo, ara seriem morts o pre-
soners.
—Però què dius? Si us he portat directes a un atzucac! O és
que et penses que tenia prevista la intervenció del selachiphor-
me? Si no arriba a ser per aquella bèstia, les meves decisions ens
haurien condemnat a tots! Només la sort ens ha salvat, avui.
—Sort és una altra cosa que ha de tenir un bon cap de clan
—va insistir ell, tossut. I encara hauria afegit alguna cosa més si
l’aparició de l’Ibis no l’hagués fet callar.
L’Ibis tenia quinze anys, ulls maragda, cabells llargs i molt
rossos, i un somriure càlid i que s’encomanava amb facilitat. Era
la germana petita de la Syren i la única persona del món, pot-
ser amb l’excepció del mateix Wren, per qui ella donaria la vida
sense pensar-s’hi. L’Ibis tenia la rara qualitat d’empatitzar amb
tothom. No li costava gens posar-se en el seu lloc, entendre els
seus motius i respectar-los. Tots al clan li tenien afecte, inclosa
la Fairy, que la mimava com si fos la seva pròpia germana peti-
ta i no pas la de la seva gran rival.
Més d’una nit d’insomni, la Syren s’havia angoixat pensant
com seria capaç de sobreviure en un món on no existís la ca
lidesa de la seva germaneta. La conclusió sempre havia estat la
mateixa: no en seria.
L’Ibis es va asseure al seu costat i els va regalar un d’aquells
somriures seus, capaços d’escalfar la pell d’un selachiphorme.
—El Wren te raó, Syren —va dir amb la seva veueta, dolça,
fent-los adonar que els havia sentit—. Has de ser tu... per molt
que t’espanti la responsabilitat. Aquesta tarda, sense tu, no ens
n’hauríem sortit. Tots ho diuen.
Tots? Segur que no pas tots... Va mirar la Fairy de reüll.
El Wren va decidir matar el tema. No tenien temps per do-
23

nar-li gaires voltes. Es va aixecar d’un bot i es va adreçar a la
resta en veu alta.
—Germans! —va començar, mirant-los un per un—. Avui
ha estat un dia terrible. Tots hem perduts amics que estimàvem
i ens hem adonat un cop més de com de fina que és la frontera
que separa la vida de la mort. Per això mateix no ens podem
permetre estar ni un segon més sense líder. Necessitem algú
capaç de dirigir el clan en moments de perill i de prendre les
decisions que calgui per mantenir-nos vius. Avui, la Syren ha
demostrat de sobres que és la més idònia per fer-ho. La propo-
so a l’assemblea com a nova cap.
Davant un grup tan petit, aquelles paraules rituals, pensades
per a ser pronunciades enfront de col·lectius molt més nombro-
sos, semblaven fins i tot ridícules. Però era la manera tradicional
d’adreçar-se al clan quan s’havia d’escollir un nou líder, i el
Wren sempre havia respectat les antigues tradicions.
—Jo li dono suport! —es va aixecar immediatament l’Ibis,
seguint igualment la manera tradicional. Si el clan hagués estat
tan nombrós com anys enrere, haguessin calgut més ajudes.
Ara, al caire de l’extermini, dues veus que parlessin a favor seu
eren suficients.
Ningú no s’hi va oposar. La Syren va sentir que alguna cosa
se li esquerdava a dins. Quan ella era petita, l’elecció d’un nou cap
era un tema que portava sempre controvèrsia i enfrontava uns
quants candidats, que s’adreçaven a l’assemblea apassionadament,
carregats d’arguments. Ara, però, ella estava a punt d’assolir aque-
lla enorme responsabilitat sense ni tan sols haver de badar boca.
El Wren anava a sol·licitar la votació formal, quan la Fairy
es va posar dempeus.
—Jo proposo el Wren com a nou cap! —va dir ben alt, mi-
rant tota la resta del grup sense estar massa segura de com pros-
seguir—. Ell és... bé, crec que és més adient que ningú altre per
aquest honor.
—I jo et dono el meu suport! —va dir la Syren, aixecant-se
per seguir un rampell—. També penso que el Wren és el més
adient per mantenir-nos vius en els temps que han de venir.
El noi se la va mirar amb una barreja de sorpresa i enuig.
24

Què cony estàs fent, Syren? A l’altra banda de la foguera, la
Fairy tampoc no podia dissimular el seu desconcert. Tot i així,
no va rebutjar pas aquell cop de mà tan inesperat.
Va ser el Lark, a qui li costava més deixar passar una ocasió
per treure a passejar el sarcasme que passar-se dos dies sense
menjar, qui va desencallar aquella situació sense precedents: un
candidat donant suport públic al seu rival!
—Molt bé, doncs. Tenim dos aspirants. Algú més?
Òbviament, era una pregunta retòrica.
—No? Doncs ara ens caldrà votar —va proposar l’adoptat,
amb un somriure divertit.
Entre els pastors d’algues, les votacions per a nou cap sem-
pre havien estat a mà alçada. El Lark, per compte propi, va de-
cidir afegir-hi una mica de suspens, a l’elecció:
—D’acord. Tenim dos vots per a cadascun. En queden qua-
tre. Elaenia?
L’al·ludida va semblar rumiar-s’ho un moment. Després va
dir en veu alta:
—Syren.
El noi va tornar a somriure. No s’hi hauria jugat res a que
aquell vot seria per ella.
—Dacnis?
—Syren! —aquesta vegada, la resposta va ser immediata.
—Raven?
—Voto pel Wren!
Tots se’l van mirar amb sorpresa. El noiet rarament anava
en contra del criteri de l’Elaenia. Aquesta vegada, però, se n’ha-
via desmarcat.
—Per què em mireu així? —va protestar el noiet en ado-
nar-se de la sorpresa que havien causat les seves paraules—. La
Syren és llesta i decidida, però sense l’ajut del selachiphorme
potser ara no seriem aquí. Ella ja ha tingut la seva oportunitat
de dirigir-nos. Ara vull veure com ho faria el Wren.
—Això posa les coses quatre a tres —va resumir la situació
el Lark—. Quedo jo per votar, però potser m’he precipitat en
atorgar-me el dret a fer-ho. Al capdavall jo no sóc un pastor
d’algues...
25

La Syren es va afanyar a dissipar qualsevol dubte.
—El dia que et vàrem acceptar com un més del clan, no
recordo que se’t posés cap limitació. La teva paraula és tan bona
com la de qualsevol altre. Ja ho hauries de saber.
Ningú no la va contradir. El Lark va abaixar els ulls. No hi
havia ni rastre de sarcasme a la seva veu quan va respondre:
—Hi ha pocs homes a Nyork amb més sort de la que vaig
tenir jo en trobar-vos. Us agraeixo molt aquesta nova mostra
d’acceptació. De totes maneres, crec que el millor que puc fer
és abstenir-me davant d’un moment tan crucial.
—Molt bé, doncs! —va exclamar el Wren, temorós que si la
discussió s’allargava pogués arribar a empatar amb la Syren—.
Quatre a tres. Tu ets el nou líder, Syren. Estem d’acord?
Tots van fer mostres d’assentiment. I quan la Fairy va abai-
xar el cap, renunciant a dir res més, la Syren va haver d’acceptar,
resignada, que havia guanyat la votació.
Quan va estar segura que la resta dels membres del clan

dormien, la Syren es va aixecar sense fer soroll i es va encaminar
cap a les escales que duien als pisos superiors. Les va pujar
sense dificultat, encara que eren moltes. La seva forma física,
com la dels altres, era excel·lent. Ningú que no estigués en ple-
nitud física podia sobreviure gaire temps a Nyork. Només va
trigar uns quants minuts en arribar al terrat. S’havien refugiat
en un edifici de dimensions modestes i la gran majoria dels seus
pisos quedaven per sota del nivell del mar. Per això no l’havia
reclamat cap tribu i formava part d’aquell terreny difús i perillós
que era la Terra de Ningú.
L’única terra a la qual podien aspirar ja els pastors d’algues.
Va empènyer una porta rovellada i va sortir a l’exterior. La
nit la va rebre una carícia glacial que li va confirmar que tenien
l’estació freda gairebé a tocar. Uns quants dies més, un parell de
setmanes a tot estirar, i començarien a caure les primeres neva-
des. Els últims temps el clima havia estat tan sever que fins i tot
26

el mar s’havia glaçat en alguns punts. Va pregar perquè enguany
fos diferent. El gel era un mal company. Els selachiphormes el
trencaven sense problemes quan atacaven, i la capa blanca els
feia impossibles de detectar quan se t’acostaven per sota.
Es va dur els palmells de les mans per damunt del colzes,
abraçant-se a ella mateixa per tal de protegir-se d’aquell vent
glaçat, i va caminar fins a la vora del terrat. Des d’allà dalt tenia
una bona vista del sector central de la ciutat, amb la majoria dels
seus gratacels més alts i millor conservats sobresortint obstina-
dament de la superfície del mar. Alguns, més de cinquanta plan-
tes. Torres de vidre abans magnífiques i que ara s’havien con-
vertit en una mena d’hivernacles verticals, on les plantes que
havien sobreviscut a la catàstrofe havien après a aferrar-se a la
vida, enfonsant les arrels en la poca terra que trobaven a dins o,
directament en l’aigua. Era sorprenent comprovar com el regne
vegetal s’havia adaptat de manera tan competent a aquell nou
escenari, escampant-se pertot arreu i formant boscos on el vidre
i el metall es fonien de manera cada vegada més harmònica amb
els troncs i les fulles.
A la seva dreta, aixecant-se per damunt de la majoria de les
altres torres, va albirar les puntes il·luminades de la Cúpula i
l’Agulla, els quarters generals respectivament dels techs i dels
seus gossos, els predators. Els territoris d’aquestes dues tribus
eren els únics que disposaven de llum elèctrica, gracies a les
habilitats dels techs. I, en la inhòspita foscor de la nit, aquella
claror envejable els recordava millor que cap altra cosa a la res-
ta dels clans qui eren els actuals amos de la ciutat.
Un calfred la va fer estremir-se de cap a peus, i no va estar
segura de si era degut a la temperatura o al que acabava de pas-
sar-li. Ser la líder del clan la terroritzava. Dubtava seriosament
que fos capaç d’estar-hi a l’alçada. I creia que si no era així, tots
aquells que s’estimava pagarien la seva incompetència amb la
vida o, encara pitjor, amb l’esclavatge.
Va tractar de treure-s’ho del cap. Ja no tenia remei. Només
li quedava intentar ser digne de la confiança i donar el millor
d’ella per tal de no perdre’n cap més.
Però això seria impossible. Ja se’n podia anar fent a l’idea el
27

més aviat millor. En perdria, és clar que en perdria! I potser fins
i tot serien els qui més s’estimava. No podia enganyar-se a sí
mateixa en una cosa com aquella. Mai no seria tan bona líder
com ho havia estat el Flicker. I n’havia perdut disset, inclosos
la Sapphire i ell mateix!
Sacsejà el cap mentre sentia unes ganes incontrolables de
plorar. Com odiava aquelles torres il·luminades, que proclama-
ven a la resta dels habitants de la ciutat, que passaven gana i fred,
la força i l’opulència dels qui vivien entre els seus murs!
Va apartar-ne el ulls per mirar en direcció contrària. Allà, la
claror era molt més tènue i amb prou feines si permetia ende-
vinar els llarguíssims ponts tirants, construïts amb fibres vege-
tals, que salvaven distàncies inversemblants per comunicar uns
edificis amb d’altres. Els constructors de ponts, la única tribu
que havia après a aixecar-los, s’havia convertit gràcies a ells en
una de les més poderoses de Nyork. Al començament només
havien unit els edificis que estaven dins del seu propi territori.
Però, poc a poc, els havien anat estenent per tota la ciutat, es-
pecialment per la seva part més poblada, fent pagar a les altres
tribus per aquella feina. Els constructors de ponts eren comer-
ciants per damunt de tot: podien comunicar dos edificis d’un
altre clan a canvi d’un preu convingut prèviament. O, si no
s’arribava a un acord, fer-los pagar un peatge pel seu us una
vegada acabat. I si la tribu que se’n beneficiava pretenia trencar
aquell acord, ells podien esfondrar qualsevol de les seves cons-
truccions amb uns pocs cops de destral, assestats en els llocs
precisos. Després d’un parell de demostracions d’aquella habi-
litat ningú més no havia tornat a negar-se a pagar.
Travessar un pont et podia costar un recipient de plàstic per
guardar-hi aigua potable, una eina, menjar, o qualsevol altra
cosa útil que fossis capaç d’oferir. Els preus eren alts i això havia
convertit aquell clan en un dels més detestats de la ciutat. Però
qui més qui menys pensava que era millor desprendre’s d’un
parell de tomàquets o d’una cantimplora que haver-se-la de
jugar amb els selachiphormes, al mar.
Si més no, des que els esquals havien après a caçar també
fora de l’aigua, saltant per atrapar els qui s’acostaven massa.
28

Per culpa d’aquella seva nova habilitat, uns quants ponts
construïts a massa poca distància la superfície marina havien
quedat gairebé en desús, per insegurs. Especialment després
dels primers atacs exitosos que havien acabat amb els qui els
estaven travessant a la panxa d’un d’aquells monstres. Després
d’allò, els ponts baixos s’havien abandonat i només gosaven
usar-los els qui no tenien res per entregar a canvi, com el clan
de la Syren. Ben mirat, encara els havien d’agrair als construc-
tors de ponts no haver enderrocat aquelles obres i deixar-les on
eren, com a recurs per als qui estiguessin prou desesperats com
per fer-les servir. Encara que el més segur era que aquella deci-
sió estigués més relacionada amb l’optimització dels esforços
que els requeria estendre’n de nous en nivells més elevats que
no pas amb qualsevol mena de solidaritat amb els desvalguts.
A Nyork t’havies d’ajudar a tu mateix. Tothom estava mas-
sa ocupat sobrevivint per ser solidari. En això, el seu clan era
tota una excepció. I només era gracies a allò que continuaven
vius.
La Syren es va fregar els braços amb els palmells de les mans,
per entrar en calor. Com aconseguirien sobreviure a l’estació
freda? El seu territori, abans situat a l’est, molt a prop del San-
tuari, ara pertanyia als predators i s’havia convertit en una mena
de presó per als pocs pastors d’algues que encara quedaven amb
vida i que eren utilitzats com esclaus pels techs i els seus sicaris.
Ni parlar-ne de tornar-hi.
Continuava sense entendre per què les algues, amb les quals
el seu poble s’havia alimentat durant generacions i que ningú
més a Nyork no havia volgut mai per res, s’havien convertit de
sobte en tan preuades per als techs. Però sí que sabia que, des
que els havien començat a obligar a recol·lectar-les en grans
quantitats, fins a l’extrem d’esclavitzar tota la tribu per aquesta
comesa, el seu poder i el dels seus aliats, els predators, havia
augmentat de manera exponencial. De ser una petit clan que
vivia pràcticament reclòs en el seu territori, els techs havien
esdevingut els amos de Nyork. Per la seva part, a canvi de fer-los
la feina bruta als seus aliats, els predators disposaven dels avan-
tatges de la tecnologia i havien aconseguit armes i munició en
29

quantitats sorprenents. Aquell pacte ominós entre cervell i
múscul havia canviat, de cap a peus, la relativa pau que havia
imperat entre les diferents tribus des d’abans del naixement de
la Syren.
Que ella sabés, el seu clan era l’únic de pastors d’algues que
encara continuava en llibertat. Però el preu que havien de pagar
era elevadíssim. Sobreviure en els nivells inferiors, a la Terra de
Ningú, es feia cada vegada més feixuc. Els selachiphormes es
mostraven més agressius i astuts que mai. Només et podies sen-
tir segur a una distància prou elevada de l’aigua com perquè no
hi poguessin arribar d’un salt. Però, aleshores, es posaven a tret
dels predators, que els assetjaven de manera implacable. Uns
quants cicles lunars enrere encara havien tingut noticies d’un
parell d’altres petits clans de pastors, que sobrevivien com ells
en la precarietat dels nivells inferiors. Però des d’aleshores, res.
El seu clan semblava condemnat a l’extermini.
I el darrer grup lliure havia dipositat les seves esperances de
supervivència en ella.
En ella!
La Syren es va fregar els braços amb més força, sense acon-
seguir fer-se passar el fred. El duia enganxat als ossos des que
havia acabat la votació. Només tenia divuit cicles i cap experi-
ència com a líder. El seu pare havia estat un home molt respec-
tat entre els seus, però mai no s’havia postulat per al càrrec, com
sí que havia fet el de la Fairy. La saviesa no sempre passava d’una
generació a la següent. Però el Tanager havia estat un gran líder
i potser la Fairy tenia raó en sentir-se tractada injustament per
la resta al no considerar-la mai per a les coses importants.
Potser si alguna vegada es preocupés per alguna altra cosa
que no fos estar maca per al Wren...
Malgrat ella mateixa, va haver de somriure davant aquell
pensament. Estava gelosa de la rosseta?
Tant de bo...
Just aleshores, com si l’hagués invocat, la porta del terrat va
grinyolar i el noi va sortir a l’exterior, buscant-la.
El va rebre amb un somriure. A vegades s’odiava a sí matei-
xa per no ser capaç d’estimar-lo com es mereixia. Alt, prim però
30

fort alhora, amb els cabells molt curts i la cara angulosa, el Wren
seria el somni de qualsevol noia. No podia pas retreure-li a la
Fairy que fes tot el possible per entabanar-lo. I encara menys
quan ella no acabava de correspondre’l per motius que ni tan
sols era capaç d’entendre. S’estimava el Wren com només s’es-
timava a l’Ibis. I faria qualsevol cosa per ell. El que fos.
Però no s’acabava de veure com la seva companya de vida.
Ignorant aquells pensaments, el noi se li va acostar i la va
encerclar entre els seus braços. La Syren va notar la calidesa dels
llavis al clatell i va tancar els ulls, deixant-lo fer.
En nits com aquella, estava més a prop que mai d’estimar-lo
com voldria poder fer-ho.
—Què hi fas, tota sola, aquí dalt? —li va xiuxiuejar ell, a cau
d’orella—. M’he amoïnat quan m’he despertat i he vist que no
hi eres.
Ella va respondre sense girar-se:
—No podia dormir i he pujat a veure si m’esclaria les idees.
—I ho has aconseguit?
—Al contrari. Estic més confosa que mai. I en bona mesura,
la culpa es teva! —el va acusar, donat-li, ara sí, la cara—. En què
estaves pensant quan has tingut la idea genial de proposar-me
com a líder del clan?
—En què pensava? En la millor manera d’arribar vius a la
propera estació càlida. Vet-ho aquí en què pensava —va con-
testar-li el, convençut—. I no sóc l’únic que ho creu. Ja ho has
vist. Si fins i tot el Flicker ho pensava!
—El Flicker? De veritat? Com ho saps? —. No s’esperava
allò.
—M’ho va dir ell mateix. Fa uns dies. Potser s’ho veia a
venir, no ho sé. Ja saps que no deixava mai res a l’atzar. Tenia
por que m’enfadés per no ser la seva primera opció, però li vaig
dir que jo pensava igual que ell. Encara que no ho vegis, has
nascut per ser una cap de clan, Syren.
—I jo que em pensava que eres una de les dues persones que
em coneixia més bé del món! Com ho pots dir, això?
—Doncs perquè és veritat! —va protestar el noi—. Te’n
podria donar una dotzena d’exemples...
31

Però no va tenir temps de donar-n’hi cap.
Just en aquell moment, l’aire va espurnejar al seu voltant.
La Syren va notar com tots els cabells del cos se li eriçaven,
mentre una olor intensa que no havia flairat mai a la vida li
negava les fosses nassals. El temps va quedar en suspens i, a pocs
metres d’un eren, rajos blaus, d’electricitat estàtica, van solcar
l’aire, buscant qualsevol bon conductor per expandir-se.
L’obscuritat que els envoltava es va fer més negra. La Syren
es va refugiar sense adonar-se contra el pit del Wren, espantada
davant d’aquell fenomen que era incapaç d’identificar. Va notar
con els músculs d’ell es tensaven, però sense saber tampoc què
fer.
Aleshores, un cercle de llum intensíssim es va obrir al seu
davant. L’aire va espetegar i l’olor d’ozó recremat es va fer en-
cara més intensa.
Van haver de tancar els ulls per protegir-los de tanta claror.
Es va sentir un darrer llampurneig d’electricitat estàtica i,
tan inesperadament com s’havia iniciat, aquell estrany fenomen
va extingir-se. El silenci els va tornar a envoltar i només va
quedar en l’ambient una olor estranya i desagradable per fer-los
saber que no havien estat víctimes d’una al·lucinació.
Una olor... i alguna cosa més, de fet.
Perquè quan van tornar a gosar obrir els ulls, la Syren i el
Wren es van trobar, davant per davant, amb la figura d’un noi,
totalment nu, que se’ls mirava amb una expressió tan espantada
i confosa com la seva pròpia.
32

DÍA 1
El Wren va reaccionar sense pensar. Va córrer a posar-se

entre la Syren i l’aparegut, per protegir-la, i es va precipitar
contra ell, amb el puny a punt per pegar. Agafat per sorpresa,
l’altre se’n va anar a terra, víctima de l’embranzida.
—Tranquil, si us plau! —va tenir el temps just de dir per
evitar que el Wren no arribés a descarregar el cop—. Sóc un amic!
He vingut en so de pau. Dóna’m un minut i t’ho explicaré tot!
Assegut damunt del seu pit i amb el puny encara amenaçant,
el Wren se’l va quedar mirant amb ulls assassins.
—Qui ets? Què vols? Com ho has fet, això? —li va cridar,
lluitant amb les ganes que tenia de pegar primer i parar-se a
pensar després.
—Em dic Logan. Logan Howlett. On sóc? Quin any és?
—T’estàs quedant amb mi, o què, imbècil? —va replicar el
Wren, fent el gest de pegar—. Perquè has escollit el pitjor mo-
ment per fer-ho, t’ho asseguro.
Des de terra, el nouvingut es va protegir la cara amb les
mans.
—No! Espera! Jo...
I es va interrompre, com si el que acabava de veure l’hagués
deixat sense parla.
Instintivament, el Wren va mirar per també damunt de l’es-
patlla per descobrir què l’havia impressionat tant.
33

Darrere seu, tornant-los una mirada perplexa, només hi ha-
via la Syren. Banyada per un halo platejat de llum de lluna.
El Logan va fer la seva entrada al precari campament dels

pastors d’algues tan nu com s’havia materialitzat, empès de mala
manera pel noi que havia estat a punt d’estovar-lo. Acostumats
a despertar-se amb el més mínim sorollet, tots els qui dormien
al voltant del foc es van incorporar damunt les màrfegues im-
provisades i li van dedicar mirades plenes de perplexitat.
—Mireu, gent... ja sé que us dec una explicació. Però no
tindríeu alguna cosa per posar-me a sobre, abans? No sabeu
com n’és de difícil intentar que et prenguin seriosament quan
estàs en pilotes.
Alleujat, va veure que una noia d’aspecte oriental no podia
evitar somriure en escoltar-lo. Al seu costat, però, una altra de
pell color xocolata se’l mirava amb la mateixa hostilitat que
havia mostrat el seu atacant des del primer moment.
—Digues d’una vegada qui ets i què fas aquí, o et juro que
se m’acabarà la poca paciència que em queda —el va amenaçar
aquell.
Abans de tenir la oportunitat de respondre, la noia rossa i
d’ulls intensament grisos que l’havia deixat sense parla al terrat,
va entrar per la mateixa porta que havien fet servir ells moments
abans. Duia una samarreta grisa, uns pantalons caqui, un jaque-
ta tan bruta que feia de mal dir de quin color era i unes botes
militars en bastant bon estat. Les tres peces de roba eren més o
menys de la seva talla, però estaven tacades de sang.
—Té, posa’t això —li va dir, allargant-li.
—És la roba del Flicker! —va protestar l’agressiu, mentre
ell començava a vestir-se sense gosar fer cap comentari.
—Justament. Ell ja no la necessita pas. O t’estimaries més
que el deixéssim tal com està?
El noi no va tenir resposta per aquella pregunta. Es va limi-
tar a observar-lo amb rancúnia, mentre s’acabava de vestir.
34

—Gràcies —va dir el Logan mirant-la directament a ella i
sentint-se molt millor amb aquella roba a sobre, taques incloses.
—Ara parla —va dir-li la rossa, ignorant el seu agraïment—.
Qui ets i què significa el que hem vist a dalt?
Ell va trigar una mica en decidir-se a contestar. Quan ho va
fer, els va deixar a tots bocabadats.
—Com ja us he dit, el meu nom és Logan Howlett. I, enca-
ra que costi de creure, vinc d’un altre univers.
Abans d’emprendre aquell viatge incert, el Logan s’havia

imaginat moltes vegades com seria aquell moment. Però encara
que havia concebut el que ell creia que serien tots els escenaris
possibles, mai no hauria arribat a pensar que es materialitzaria
enmig de les runes d’una ciutat inundada i que seria capturat
per un grup de jovenets esparracats i d’aspecte hostil.
Es va adonar de seguida que cap dels discursos que havia
assajat li serviria de gaire.
—Abans de començar, contesteu-me, si us plau: quin any
és i en quina ciutat estem?
Tots se’l van mirar amb la desconfiança multiplicada, fins
que una de les noies més joves, un rosseta de somriure càlid, es
va decidir a contestar-li:
—Estem a la ciutat de Nyork, Logan Howlett. On més si no?
—I l’any? —va insistir ell—. Quin any és?
—Et refereixes al cicle solar, Logan Howlett? —va pregun-
tar-li ella, una mica confosa.
—Amb Logan n’hi ha prou, maca. I sí, suposo que també
podríem dir-ne cicles solars. Quin cicle és?
—Ens acostem a l’estació freda —va intervenir la noia que
li havia donat la roba i que tant l’havia impressionat—. A ban-
da d’això, els pastors d’algues fa molt que vàrem deixar de con-
tar els cicles. Però fa temps, li vaig preguntar el mateix al meu
pare i em va respondre que n’havien d’haver passat molts més
de cent des que l’aigua s’ho va empassar gairebé tot.
—Més de cent? —va dir ell, consternat—. Merda! El salt ha
estat massa llarg...
35

—Començo a afartar-me del teu numeret, estranger —el va
tornar a amenaçar el cepat que es moria de ganes d’estoma-
car-lo—. O ens dius el que volem saber, o et juro que...
—D’acord, d’acord. Però us demano que m’escolteu amb
la ment oberta i lliure de prejudicis. El que us he d’explicar no
és gens fàcil d’acceptar, però us juro que és la veritat...
A mida que l’anava escoltant, a la Syren el relat del Logan

Howlett li semblava cada vegada més increïble. Si era sincer, i
alguna cosa molt dins seu desitjava de tot cor que ho fos, aquell
nouvingut provenia d’un altre univers, d’alguna manera paral·
lel al seu. I, per si fos poc, d’una època bastant llunyana en el
passat.
—Allà d’on vinc —els explicava el noi—, el meu pare és un
científic que ha dedicat la vida a fer possibles els viatges en el
temps. Després de molts anys d’experiments, va arribar, junt
amb d’altres col·legues, a la conclusió que el viatge en el temps
era, en realitat, un salt a un altre univers. Perquè d’univers no
n’hi ha només un, sinó que són infinits.
La Syren intentava entendre el que els estava explicant, però
li costava molt.
—T’hauràs d’explicar una mica millor, Logan.
—A veure, com podria...? Val, sí! Imagina’t una filera infi-
nita de tubs que discorren de manera paral·lela, d’acord? Doncs
el multivers és més o menys això. Cada tub és la línia temporal
d’un univers distint. I tots els altres són versions més o menys
semblants, amb un número infinit de possibilitats. Simplificant
molt, diríem que com més propers estiguin els tubs, més sem-
blants són les realitats de cada univers. Però totes cap no és
idèntica. Un no pot viatjar endavant o endarrere dins el seu
propi tub, però sí que ho pot fer en un altre de proper... o de
més allunyat, si el que pretén es trobar una realitat totalment
diferent de la que coneix. Jo, i torno a simplificar, vinc del tub
del costat d’aquest. L’explicació científica, us ho asseguro, és
36

infinitament més complexa. Però ni jo no tinc el nivell per do-
nar-vos-la, ni sospito que vosaltres els coneixements per enten-
dre-la.
—M’estàs dient que versions nostres existeixen també en el
teu univers? —va intervenir el Lark, fascinat amb el que els
estava dient el nouvingut.
—Des de la meva realitat, existireu d’aquí a una bona pila
d’anys... de cicles solars. Però sí. Potser molt diferents de com
sou aquí, potser gairebé iguals. És impossible dir-ho. Com més
allunyat estigui l’univers al que anéssim a parar, més diferents
serieu. En alguns, potser hauríeu mort. En d’altres, fins i tot no
existiríeu, perquè els vostres pares o avis haurien mort abans o
s’haurien casat amb altres persones. Les possibilitats són infi-
nites!
—Tu te les creus totes aquestes bajanades, Syren? Es la col·
lecció de mentides més gran que he sentit en tota la meva vida!
Això ha de ser una trampa dels predators, segur! —va insistir
el Wren.
—A mi no m’ho sembla pas —el va rebatre el Lark, que no
tenia per costum portar mai la contraria a ningú—. Els preda-
tors no tenen prou cervell per imaginar-se una mentida com
aquesta. De fet, ni tan sols no el tenen la majoria dels techs. Una
cosa així l’hauria d’haver pensada un dels seus capitostos. I dub-
to que siguem tan importants com per merèixer tanta atenció
per part seva. Crec que està dient la veritat.
I tu com saps tantes coses dels techs? va pensar la Syren, tot
mirant-se’l. Però d’allò n’haurien de parlar més tard. Ara calia
decidir què feien amb el Logan.
—Suposem que el Lark té raó i no menteixes —va dir—.
Ens pots dir a què has vingut? Perquè no se m’acut cap motiu
pel qual algú volgués viure en aquesta ciutat.
La ullgrisa pensava, a més de ser preciosa. Feia estona que

el Logan parlava només per ella, intentant convèncer-la que el
37

que deia era cert. I no només perquè semblava que era ella la
qui portava la veu cantant.
—Ja us he dit que al meu univers jo visc en una època bastant
anterior a la vostra. Però començo a veure que el vostre món és
una conseqüència directa de la irresponsabilitat del meu, tal i
com el meu pare es temia. Mireu, fa anys que científics i gover-
nants es llencen els plats pel cap, acusant-se mútuament: els uns
d’estar jugant amb el futur del planeta i els altres de fer servir el
discurs de la por. El meu pare era dels qui pensava que s’estava
arribant al límit del que la Terra podia suportar. I, quan es va
aprovar una llei que permetia explotar els darrers recursos na-
turals de les zones protegides, es va adonar que aquest límit
s’havia sobrepassat. Però no tenia manera demostrar-ho cate-
gòricament, perquè cada estudi que els ecologistes poguessin
aportar era rebatut per un altre de més contundent, pagat per
les grans companyies.
Es va a aturar un moment per fixar-se en les seves cares. Les
expressions continuaven sent de desconfiança. Però era evident
que l’escoltaven amb molta atenció.
Potser encara se’n sortiria...
—Finalment, el meu pare va decidir que no hi havia cap més
remei que aportar proves empíriques i irrefutables. I això sig-
nificava fer un salt al futur d’unes quantes dotzenes d’anys i
veure quin havia estat els resultat de les polítiques energètiques
que s’estaven aprovant en el nostre temps. Es tractava de reco-
llir tota una sèrie de dades verificables i tornar amb elles com a
prova. Però alguna cosa va anar malament.
—Malament? —va intervenir un noi alt i esprimatxat, de
cabells color de palla, que era qui semblava entendre’l més—.
Què vols dir?
—El meu pare tenia molts enemics. I molt poderosos. Es-
tava patint pressions des de totes bandes per aturar els seus
experiments. Les companyies havien aconseguit aprovar una
llei que prohibia els viatges temporals. O entre universos, com
us estimeu més. Quan em va enviar tenia els militars trucant a
la porta del seu laboratori. Amb les presses, alguna cosa deu
haver fallat i el punt d’entrada al vostre univers ha resultat estar
38

molt més endavant del que preteníem. En tot cas, és evident que
els seus temors eren del tot fundats —va acabar dient, mirant
directament als ulls de la noia per fer-li veure que era del tot
sincer.
—Au, va! Tot això és absurd! —va contraatacar l’agressiu—.
Si el que dius és cert, aleshores la teva versió del nostre univers
ens hauria d’haver salvat a tots fa molt de temps, no? Llavors,
perquè l’aigua s’ho va empassar tot? No dius més que mentides
per fer-nos caure en alguna mena de parany dels techs!
—No tinc respostes per totes les preguntes, ho admeto! Ja
us he dit que cada realitat és diferent. Potser el meu jo del vos-
tre univers va fracassar. Potser no va arribar a fer mai el viatge.
No tinc manera de saber-ho! L’únic que sé, i després de veure
el vostre món encara més, és que he de tornar a casa amb les
dades que puguin ajudar el meu pare a aturar la degradació
del planeta. La vida de milers de milions de persones depèn
d’això!
—I si cada univers és diferent, com estàs tan segur que
aquestes proves seran acceptades? —va dir l’afroamericana de
posat escèptic, trencant el seu silenci i dedicant-li una mirada
esbiaixada.
—No n’estic —va admetre el Logan, tornant a mirar direc-
tament aquells ulls grisos que li havien magnetitzat els seus—.
Però quina altra alternativa ens quedava? Potser si ho veuen
amb els seu propis ulls no tindran més remei que rendir-se a
l’evidència. O els mitjans els obligaran a fer-ho. Això ja ho veu-
rem. Però ara m’heu d’ajudar a salvar el meu món. Si us plau!
El futur mateix del planeta depèn de que ho feu!
La Syren va mirar d’escapolir-se d’aquell esguard intensa-

ment blau que la buscava amb tanta insistència. Li costava pen-
sar amb claredat si ell la mirava d’aquella manera. Alguna cosa
dins seu li demanava que el cregués i fes tot el que pogués per
ajudar-lo. Però no podia deixar-se endur per un grapat d’emo-
39

cions absurdes que la trasbalsaven. La vida de tots els qui con-
fiaven en ella depenia del seu bon criteri. I si el Wren tenia raó,
allò significaria la seva fi, amb tota seguretat.
—A mi només em preocupen la vida dels qui estem aquí
—va aconseguir mentir-li—. No tens ni idea de com és el nostre
món. Correm perill cada moment del dia. No podem perme-
tre’ns acceptar més riscos.
—I si jo pogués pagar-vos pel vostre ajut? —va contraatacar
ell.
—Pagar-nos? Amb què? —el va tornar a assetjar el Wren—.
Però si fins el que portes posat ens ho deus a nosaltres!
El Logan va fer una pausa teatral, creant el silenci necessari
per què les seves paraules caiguessin com una bomba entre el
grupet que l’envoltava.
—Podria endur-se-us amb mi quan torni a casa.
Ningú no s’esperava una oferta com aquella.

El Logan va poder veure com el recel amb el que se l’havien
estat mirant fins aquell instant es transformava en esperança.
La noia dels ulls grisos no devia d’haver exagerat gens quan li
havia descrit les seves condicions de vida.
—Ajudeu-me i podreu venir amb mi —va repetir, amb un
somriure temptador—. Al meu món jo visc en aquesta mateixa
ciutat. I us asseguro que els edificis no s’enfonsen en el mar i
que es pot caminar pels seus carrers.
—Tu vius a Nyork, Logan Howlett? —va preguntar la ros-
seta del somriure càlid que havia estat la primera en fer-li una
mica de costat—. De veritat és com dius?
—I tant que sí! Només que nosaltres n’hi diem Nova York.
Ajudeu-me i ho podreu veure amb els vostres propis ulls. Allà
ningú no posarà en perill la vostra vida. I viureu mil vegades
millor, us ho prometo. I, per favor, digues-me només Logan,
bufona. Sembla que estiguem, a El planeta dels simis si em dius
també pel cognom.
40

La noia el va mirar sense entendre.
—És una pel·lícula. No em facis cas. Ja la veurem junts si
decidiu acompanyar-me.
—D’acord. Et diré només Logan... Si tu pares de dir-me
maca o bufona i fas servir el meu nom: Ibis.
El Logan va fer un ganyota. Touché.
—No gosaria dir-te pas d’una altra manera, tenint un nom
tan bonic. I tu et dius...? —va preguntar, tot girant-se cap a la
noia dels ulls de fum.
—No veieu el que està fent? —va cridar llavors el que es
moria de ganes d’estomacar-lo—. S’està guanyant la nostra con-
fiança amb una història absurda i que acaba amb una promesa
que només podrem veure que és falsa quan ens faci caure de
quatre potes en la trampa dels techs!
—I què proposes fer, Wren? —va intervenir per primera
vegada una noia menuda i bonica, de faccions orientals—. Llen-
çar-lo a l’aigua perquè se’l mengin els selachiphormes?
—Jo no ho he dit pas, això, Dacnis! Que se’n vagi per on ha
vingut. Li regalem la roba, i una mica de menjar fins i tot. Hi ha
altres clans més forts que el nostre. Que s’arrisquin ells a aju-
dar-lo, si se’l creuen!
El noi llarg i esprimatxat que havia estat el primer en accep-
tar que podia estar dient la veritat va tornar a intervenir.
—Ja sabeu que sempre intento influir el menys possible en
les decisions del clan —va dir poc a poc, triant bé les paraules—.
Però aquesta vegada no em puc quedar callat. Fa només una
estona parlàvem de com passaríem la propera estació freda.
Acabem de perdre tres membres del grup. Si el que diu és cert,
i , per increïble que sembli, jo crec que ho és, no podem pas
deixar escapar una oportunitat com aquesta.
—El Wren té rao! —Ara era una altra noia, rossa i molt
bonica qui parlava—. No té manera de demostrar res del que
diu. I si li fem cas, acabarem tots morts o esclaus dels techs. Jo
dic que se’n vagi el més abans millor.
—Es veritat que no té cap manera de fer-ho —va tornar a
dir la oriental—. Però: quin boig s’endinsaria, nu, en la Terra
de Ningú? Està demanant a crits que el trobi el poble de la nit.
41

A més, si no menteix, la vida de milions de persones depèn que
l’ajudem. No podem negar-nos!
—Dacnis, acabem de perdre el Flicker, la Sapphire i el
Swallow. Vols ampliar encara més la llista? —va respondre la
noia que s’havia post de part de l’agressiu—. Ja en tenim prou
preocupant-nos de nosaltres mateixos com per embarcar-nos
en salvar tot un món... que ni tan sols no estem segurs que exis-
teixi.
—T’oblides que, a banda de salvar el seu món, també ens
ofereixen la possibilitat de salvar-nos nosaltres —va intervenir
llavors la noia negra—. Tots sabem que quan arribi el fred, sent
tan pocs i tan perseguits...
Va deixar la frase en suspens.
—Bé —va concloure el xicot desmanegat—. Precisament
per casos com aquest acabem de triar una líder, no? Què creus
que hem de fer, Syren?
I tots els caps es van girar en direcció de la noia dels ulls
grisos.
No feia ni un dia que l’havien escollida com a líder del clan

i ja li tocava prendre una decisió a vida o mort.
Odiava aquella responsabilitat amb totes les seves forces.
Però s’havia fixat en com l’exercia el Flicker i s’havia adonat
que una de les coses que no feia mai era dubtar. Cada resolució
que prenia ho feia amb total seguretat. Només així aconseguia
evitar que la resta dubtés també.
—L’ajudarem —va dir amb un aplom que la va sorprendre
a ella mateixa—. I tu, a canvi, ens trauràs a tots d’aquest infern.
Ell va somriure. Un somriure només per a ella. I la Syren es
va sentir immediatament culpable que allò la fes sentir tan bé.
Especialment, quan va veure el rostre de contrarietat que
feia el Wren.
42

8
—Molt bé, doncs. Un dilema menys. Digues, què necessites,
exactament? —va preguntar l’alt i desmanegat un cop la preci-
ositat d’ulls acerats havia resolt a favor seu.
—El centre meteorològic que albergava els servidors amb
les dades que busco estava a Liberty Island. Més enllà d’aquelles
dues torres bessones d’allà —va dir assenyalant els dos edificis
més alts de la ciutat, que es retallaven nítidament en la negror de
la nit, sota el resplendor de la lluna plena—. Necessito arribar-hi
i descarregar-me la informació que hi hagi. El complex era estanc
i si van arribar a tancar-lo abans de la inundació, amb sort po-
drem posar el sistema en marxa amb els generadors d’emergèn-
cia. Vaig estudiar-lo a fons abans de venir. Sé com fer-ho.
L’agressiu li va dedicar un somriure sarcàstic.
—Pretens anar més enllà del territori de les filles del vent?
Fins a la Mà en Flames? Doncs el teu viatge s’acaba abans de
començar, amic meu! Ningú no pot arribar tan lluny. Ni els
germans de la closca estan tan bojos com per arriscar-se a una
cosa com la que demanes. No hauries fet ni la meitat del trajec-
te i els selachiphormes se t’haurien menjat tres vegades! Només
les voladores hi podrien arribar. I dubto que elles siguin tan
col·laboradores com nosaltres. O també els oferiràs endur-te-
les a elles?
—Si aconseguíssim arribar-hi —va dir la ullgrisa fent veure
que no havia sentit el seu amic—, això seria tot?
—Bé. Com ja deveu haver notat, he arribat al vostre univers
una mica curt de recursos. El meu pare sospitava que això podia
succeir: pel portal només hi pot passar material orgànic. La
resta, per algun motiu, es desintegra en el trajecte. Tots els
equips que duia, roba, planells... tot s’ha perdut. Però en previ-
sió, el pare em va implantar un xip orgànic aquí —es va tocar el
clatell —amb tota la informació que ens pugui fer falta i prou
espai per carregar la que obtinguem al centre meteorològic. Em
farà falta un ordinador, però.
—Et sembla que en tenim algun, per aquí? —va bufar el seu
rival—. Potser en podríem anar a demanar un als techs!
43

—Quina mena d’ordinador? —va preguntar el desmanegat,
amb interès creixent.
—Un híperbook quàntic. Amb alimentació a base de ba-
teries nuclears i un mínim de cinc qubits de memòria.
—Els vols d’algun color en especial? Ja posats... —. Malgrat
que ningú no semblava fer-li gaire cas, l’agressiu no es rendia.
—Per què una màquina tan potent? —va continuar el des-
manegat, també ignorant-lo—. Tantes dades esperes reunir?
—No és només per això. Hi ha una altra cosa que no us he
dit. Quan vaig sortir del meu univers ho vaig fer amb molta
precipitació. Massa. I després d’haver perdut tots els equips...
no estic segur d’on es tornarà a obrir el portal per tornar.
—No serà aquí mateix? —va dir la ullgrisa, alarmada.
—Podria ser, però no ho crec. Del que estic segur és que
només tinc set dies per aconseguir la informació. D’aquí a una
setmana justa el portal es tornarà a obrir i podrem marxar. Amb
l’híperbook espero ser capaç de calcular on serà.
—Resumint —va dir l’agressiu—: necessites anar fins on
ningú no seria tan boig per arriscar-se, i aconseguir una màqui-
na de la qual només disposen els nostres pitjors enemics. Una
cosa és certa: si continuem endavant amb aquesta idea d’aju-
dar-te, no caldrà que ens amoïnem de com sobreviurem a l’es-
tació freda. Ningú de nosaltres continuarà viu quan arribi!
La Syren es va mirar el Wren amb retret. Ja n’hi havia prou

d’aquella actitud infantil. Va decidir tallar-la de soca-rel:
—El Wren no s’equivoca quan diu que el que se’ns demana
és molt arriscat —va dir, dirigint-se a tot el clan—. Jo crec, però,
que el premi que ens ofereix el Logan s’ho val. Com ha dit fa
una estona el Lark, m’heu triat com a líder precisament per a
ocasions com aquesta. Doncs ja sabeu la meva decisió. Ara bé,
si voleu podem tornar a votar. Jo, encantada. Però si decidiu
continuar amb mi, serà per ajudar el Logan.
Es va mirar tots i cadascun dels membres del seu petit clan.
44

En alguns hi va veure adhesió plena. En d’altres, el dubte era
massa intens per ocultar-lo. I en el cas del Wren hi va veure al-
guna cosa més: ressentiment. Però cap d’ells no va oposar-se-li
obertament. Ni tan sols la Fairy no ho va fer.
Cas tancat, doncs.
—Molt bé —va concloure, satisfeta—. Queden poques ho-
res d’obscuritat i cal que les aprofitem. Descasem el més possi-
ble abans no es faci de dia. Demà tindrem molta feina per fer
i necessitarem estar frescos i amb el cap clar. Tu, Logan, pots
dormir on vulguis. Però, en un lloc on tots et puguem veure.
Ho entens, oi?
Una estona més tard, la Syren tractava de dormir a la vora

de la foguera agonitzant quan va sentir el frec inconfusible de
roba al seu darrere.
Va obrir els ulls. Era el Wren.
Després d’haver defensat tesis oposades, el noi s’havia estès
a dormir en un lloc ben lluny del seu. A ella li havia fet mal
aquella actitud. S’alegrà de veure’l tornar. Però de seguida es va
adonar que l’abisme que s’havia obert entre tots dos no s’havia
tancat pas.
—Per què m’ho has fet, això? —li va xiuxiuejar ell, dolgut.
—Fer-te què, Wren? Fa una estona em deies que havia nas-
cut per ser la líder del clan. Sóc jo qui hauria d’estar molesta! El
que ens ofereix el Logan és una oportunitat única. Saps molt bé
que si continuem tal com fins ara, tenim els dies comptats. No-
més he fet el que crec que és millor per a tots.
Ell la va mirar amb intensitat. S’ho va pensar un moment
abans de respondre:
—Sí? N’estàs segura d’això? No hi té res a veure com et
mirava aquest tal Logan?
Ella va sentir alguna cosa a dins. Com un hydrophidi llis-
cant en un mar el calma. Li va costar dissimular-ho.
—Però què dius, Wren?
—Dic, Syren, que si m’ho demanes saps que et seguiré fins
a la Mà en Flames sense preguntar-te per què. Però, per favor,
45

no em prenguis per enze. Et conec massa bé com perquè em
puguis amagar res.
—No t’entenc...
—Syren, saps prou bé com són les coses entre nosaltres. Jo
també ho sé, i les accepto. Jo t’ho donaria tot i ho voldria tot, a
canvi. Tu en tens prou amb molt menys, i tampoc no demanes
gaire. He anat al teu ritme, encara que moltes vegades sentís
que no en tenia prou. Però sabia el pa que s’hi donava. Des que
aquest tal Logan ha aparegut del no-res, tot s’ha posat potes
enlaire.
—Wren, no pots estar dient el que em sembla!
—Què et dic, Syren? Que tu en tens prou amb bocinet de
mi mentre que jo et necessito tota? O que no t’he vist mai mi-
rar-me a mi com te’l miraves a ell aquesta nit, mentre t’enta
banava amb el seu conte de fades. En quina de les dues coses
m’equivoco. M’ho vols dir, si us plau?
—Wren... no pots pensar-te que... tu em coneixes!
—Em pensava que et coneixia, Syren. M’ho pensava de ve-
ritat. Ara ja no n’estic tan segur. De totes maneres, tranquil·la.
Pots comptar amb mi. Com sempre.
I, sense dir res més, es va arrossegar de nou fins a l’altra
banda de la foguera i li va donar l’esquena, deixant-la plena de
remordiments i inseguretats.
Unes quantes passes a la seva dreta, la Fairy somreia per
primera vegada en molt de temps després d’haver escoltat la
seva conversa.
10
Tan aviat com la llum del sol va començar a filtrar-se pels

llistons trencats que barraven els finestrals de l’edifici, la Syren
va posar el clan en marxa. Els esperava un dia llarg i perillós. Els
va fer esmorzar més del que solien, i mentre el Raven repartia
els peixos que havien pescat el dia abans, ella els va explicar el
pla que havia dissenyat durant la nit.
—He pensat molt en el que es va dir ahir —va començar,
46

mirant primer el Wren i després el Logan—. I crec que el millor
que podem fer és anar pas per pas. Si ho vaig entendre bé, Lo-
gan, sense aquest ordinador que necessites no podràs pas tornar
pas a casa. M’equivoco?
Ell la va mirar amb neguit. No hauria canviat d’opinió du-
rant la nit, oi?
—No —va acceptar—. Sense poder calcular les coordenades
del lloc on s’obrirà el portal, seria com buscar una agulla en un
paller.
—És el que pensava. Molt bé, doncs. Abans de res, el que
ens cal és una màquina com la que necessites. Lark —va dir,
girant-se cap el noi—, on podem trobar-la?
—Per què m’ho preguntes a mi? —va respondre l’al·ludit,
fent-se l’orni.
—No és la única cosa que t’hauria de preguntar, Lark —li
va assegurar ella, molt seriosa—. Però ara el temps corre i ens
hem d’afanyar. Ahir va quedar clar que saps molt més del que
dius de moltes coses. Penses ajudar el teu clan, sí o no?
Es va fer evident que el noi no s’esperava que el posessin en
aquella disjuntiva. Va trigar una mica, però va acabar responent
tal i com la Syren havia esperat que ho fes.
—Un ordinador com el que necessita només el tenen els
techs. Però està clar que no ens el deixaran pas, per molt edu-
cadament que els ho demanem. L’altra única possibilitat que se
m’acut són els constructors de ponts. Però, en el cas improbable
que el tinguin, no vull ni pensar quin preu són capaços de de-
manar-ne...
La Syren no va haver de reflexionar gaire. També s’esperava
aquella resposta.
—Bé. Si arribem a aquest punt, haurem de mirar de nego-
ciar el millor que puguem. Suposo que una peça com aquesta la
tindran al cor del seu territori, no?
—Pots pujar-hi de peus.
—Doncs acabem-nos l’esmorzar i posem-nos en marxa.
Ens espera un camí difícil.
47

11
El territori dels constructors de ponts estava al sud del lloc
on havien passat la nit. Entre les zones controlades pels techs i
els predators i la de les filles del vent. El seu edifici principal era
un dels més impressionants de la ciutat. Una construcció enor-
me, de planta lleugerament ovalada, rematada a banda i banda
per dues torres quadrades, acabades en una teulada a quatre
aigües i amb tres fileres de finestres dobles a cada cara. El cos
central de l’edificació era encara més colossal, coronat per una
torre acabada en quatre punxes a cada extrem i un templet al
centre, suportat per una filera de columnes disposades en forma
circular. I, al damunt de tot, l’estàtua d’una dona descalça, sobre
una esfera, amb vestit ondulat, garlanda de llorer i una altra de
cinc puntes a la mà esquerra.
A Nyork tothom l’anomenava el Temple.
Des d’allà, els constructors de ponts havien estès per tot el
seu territori una xarxa de ponts tirants molt més complerta de
la que disposava qualsevol altra zona. Cadascun d’aquests ponts
estava controlat per guàrdies a cada extrem que el podien fer
caure en pocs segons, enviant els possibles invasors a una mort
segura.
La Syren havia decidit que la manera més ràpida d’arribar
fins el cap de clan seria plantar-se en un d’aquells ponts fronte-
rers i demanar que els hi portessin. No era una cosa gens habi-
tual a Nyork i les conseqüències eren del tot imprevisibles.
Però no se li acudia res de millor.
Hauria de confiar en l’honradesa dels constructors de ponts.
O, molt millor que en això, en poder-los oferir alguna cosa
que consideressin més valuosa que el que els donarien els techs
a canvi d’entregar-los-els.
El camí que duia fins els límits del territori dels constructors
de ponts era perillós. La Terra de Ningú s’estenia per una llarga
franja d’edificis gairebé engolits per les aigües i que no havien
estat reclamats per cap clan. En conseqüència, per passar d’uns
als altres no hi havia cap més remei que fer servir els antics ponts
o, el que encara era pitjor, aventurar-se a cobrir nedant la dis-
48

tància entre un i altre bloc. En això, els pastors d’algues eren
més hàbils que qualsevol altre tribu, inclosa la dels germans
de la closca. Perquè mentre que aquests havien confiat la seva
supervivència a la domesticació de grans quelonis que feien ser-
vir com animals de tir per submergir-se en el fons de la ciutat i
extraure’n els utensilis amb els quals després comerciaven, els
pastors d’algues havien aconseguit mutar la seva anatomia per
convertir l’aigua en el seu element. La capacitat de respirar sota
la superfície i les membranes retràctils que tenien en mans i peus
els permetien nedar a gran velocitat i no haver de sortir mai
a respirar, com sí que feien els germans de la closca. A més,
un ràpid nedador sol sempre era més difícil d’enxampar que un
altre que es movia sota l’aigua aguantant la respiració i impulsat
per un o més quelonis, als quals dominava gracies a unes llar-
gues regnes de cuir. I els selachiphormes eren caçadors mandro-
sos que, sempre que podien, triaven la presa més fàcil.
Van passar la major part del matí travessant els ponts aban-
donats tan de pressa com podien per evitar ser objectius fàcils
per a un esqual, o bussejant a tota velocitat entre una zona seca
i la més propera. Quan havien de nedar, el Wren s’ocupava
d’ajudar el Lark, mentre que la Syren ho feia amb el Logan.
Això va provocar que tots dos anessin junts, tancant la filera
que obrien l’Elaenia i el Raven i els va donar l’oportunitat de
parlar amb una mica més d’intimitat de la que havien disposat
fins aleshores.
El Logan no va desaprofitar l’ocasió.
—Encara no t’he donat gràcies per haver-me ajudat —li va
dir mentre travessaven la planta mig inundada d’un antic edifi-
ci d’oficines, amb l’aigua només una mica per sota dels genolls.
—No cal que ho facis —li va dir ella, intentant aparentar
indiferència—. No ho he fet pas per tu. Si és veritat que ens pots
treure de Nyork, com ens has promès, ets la nostra millor es-
perança de seguir vius.
Però el Logan no era dels que es donaven fàcilment.
—Ho hagis fet pel que ho hagis fet, gràcies. Sense tu ara
mateix estaria donant voltes en pilotes, esperant torn per acabar
a la panxa d’un d’aquests bitxos que tanta por us fan.
49

La Syren va haver de somriure en imaginar-se aquella imatge.
—Ah! Saps riure? Ja començava a pensar que paties paràli-
si labial...
—No hem tingut massa motius per riure en els darrers
temps, saps? —es va defensar ella—. Ahir mateix, poc abans
que... arribessis, per dir-ho d’alguna manera, vam perdre tres
membres del grup. La teva roba era d’un d’ells, ja te’n deus
haver adonat. Fa molt de temps que no ens passa res de bo —li
va dir, aturant-se per mirar-lo—. I necessitem un cop de sort.
Desesperadament. Espero no haver-me equivocat en pensar que
podries ser tu.
El Logan gairebé va poder sentir el pes de la responsabilitat
damunt les espatlles. En aquell moment, res no li semblava pit-
jor en aquest món que poder decebre-la.
—Tot el que us he dit és cert. Ja ho veuràs. El que sento es
haver-us de posar en perill primer per poder ajudar-vos més
tard. Desitjaria que no fos necessari, t’ho prometo.
O era sincer, o un mentider inigualable. Ella va optar per la
primera, i es va permetre relaxar-se una mica.
—Ja et vàrem dir que la nostra vida no és gens fàcil. Si ens
hem d’arriscar, val més que sigui avui per alguna cosa que no
pas demà, per res.
Ell va callar. No estava sent gaire fàcil, allò d’acostar-se-li.
Llavors, de sobte, la noia li va obrir la porta en preguntar-li:
—Com és?
—Com és, què?
—La ciutat. Seca. Com és?
S’ho va pensar una mica abans de respondre-li.
—Dura. Esquerpa. Exigent. Despietada. Però també fasci-
nant. Plena de vida i d’oportunitats. Un lloc on hi és tot, espe-
rant-te, si tens nassos i ganes d’anar-ho a buscar. I també una
mica diferent de com havia estat la vostra abans de l’aigua, pel
que he pogut veure. Aquelles dues, per exemple —va dir asse-
nyalant les enormes torres bessones que s’aixecaven en l’extrem
de la ciutat al qual s’acostaven lentament —ja no hi eren quan
jo vaig néixer. Al seu lloc hi havia una sola torre, encara més
alta. Com es van salvar, aquí?
50

La Syren el va mirar, estranyada.
—Salvar? No t’entenc. Salvar de què?
Ell va bellugar el cap. Massa complicat per explicar-li-ho
mentre l’aigua li arribava als genolls i el temps els corria en
contra.
—Deixa-ho estar. T’ho explicaré quan siguem a casa. Estic
segur que t’encantarà.
—Això no vol dir gran cosa —li va dir ella, tornant a em-
prendre la marxa—. Gairebé qualsevol cosa que no sigui això
té moltes possibilitats per encantar-me.
—Quan fa que esteu així? —. Ara era el Logan qui pregun-
tava.
—Una mica més de dos cicles solars. Quan jo era més peti-
ta, les coses no eren tan dures. Hi havia els selachiphormes, és
clar. I també els hydrophidis. I els clans ja lluitaven els uns
contra els altres, com ara. Però els predators no eren tan forts.
I els techs eren sols un clan petit, de gent estranya, que no pin-
taven res. Dels vuit grans clans, el més poderós havia estat sem-
pre el de les filles del vent. I elles no es ficaven en la vida dels
altres. Els clans comerciaven entre si i les disputes eren esporà-
diques. Però hi havia equilibri. Llavors, el Wired es va conver-
tir en el cap dels techs i tot se’n va anar en orris.
—Qui és, aquest Wired?
—El líder dels techs, ja t’ho he dit. Mai no surt de la Cúpula
—va continuar, assenyalant el quarter general de la tribu: una
torre alta i elegant, rematada per una corona cruciforme d’acer,
formada per set voltes concèntriques muntades una damunt de
l’altra i decorades amb finestres triangulars i estries que recor-
daven el raigs de sol—. Gairebé ningú no l’ha vist en persona,
però tothom el coneix. És ell qui va trobar la manera de retornar
l’energia a les seves màquines i qui va forjar l’aliança amb els
predators. Des d’aleshores, s’han convertit en el clan més pode-
rós de tots. No n’hi ha cap que no n’hagi patit les conseqüències,
però els pastors d’algues ens hem emportat la pitjor part. A no-
saltres ens han exterminat o convertit en els seus esclaus. Possi-
blement, el nostre sigui el darrer grup lliure que queda. Ara, a
Nyork ja només hi ha set grans clans. El nostre és història.
51

—Per què us odien tant? Què els heu fet?
—Res! T’ho ben juro. El meu pare pensava que tot tenia a
veure amb les algues. Però costa de creure. Fins que tot això no
va començar, només nosaltres en trèiem profit. Ningú no les
volia per res. Si fins i tot es posaven malalts quan s’hi acostaven!
Ara el meu poble les pastura pràcticament totes per al Wired,
en unes condicions terribles. No passa un cicle lunar sense que
mori algú. Moltes vegades fins podem sentir els seus crits entre
els edificis, quan els ataquen els selachiphormes.
—El trobes a faltar oi?
Ella va saber que es referia al seu pare.
—Molt —va reconèixer—. La mare va morir en donar a
llum a l’Ibis. Ja gairebé no sóc capaç ni de recordar la seva cara.
Ell ens va criar a totes dues i ens va ensenyar tot el que sabem.
Va morir per salvar-nos durant un dels primers grans atacs dels
predators. Tu no enyores, el teu?
—El meu pare? —el Logan va fer una ganyota—. És com-
plicat. La meva relació amb ell és molt diferent de la que tenies
tu, tot i que la meva mare, com la teva, també va morir quan jo
era petit. Però ell sempre ha estat massa concentrat en els seus
experiments. I la meitat de les vegades que n’aixecava els ulls per
mirar-me a mi era només per dir-me que estava fent malament
tal cosa o tal altra. Ens estimem, crec. Però no ens entenem.
—Tot i així, s’ha refiat prou de tu com per confiar-te el futur
del teu univers —li va assenyalar ella—. Tens germans?
El Logan va fer que no amb el cap. Ella va intuir que hi
havia alguna cosa de la qual ell no volia parlar i no va insistir.
—I companya? —va afegir, com de passada—. En tens?
—Vols dir xicota? —va dir ell, somrient.
La Syren va desitjar haver-se mossegat la llengua. Havia
estat massa transparent. Ara ja no tenia remei.
—Parella, sí —va haver d’admetre, incòmoda.
Ell es va quedar dubtant. El que allò feia entreveure la va
molestar més del que s’havia imaginat.
—No és una pregunta tan complicada, em sembla a mi —va
exclamar, empipada—. No cal que contestis, si no vols. Només
t’ho he preguntat per xerrar una mica!
52

—No, no és això —es va afanyar a respondre—. Sí que hi
havia algú: la Madison. Però és complicat... Jo...
En aquell moment, l’Elaenia va cridar la Syren des del cap-
davant de la filera i ella es va sentir alleujada per poder tallar
aquella conversa que havia derivat cap a un terreny en el que no
s’hi trobava gens bé.
—Saps, Logan? res no ho sembla, de senzill, amb tu —li va
etzibar, mentre el feia aturar-se amb la mà per anar a veure què
passava uns metres més endavant, deixant-lo amb un pam de
nas.
A poques passes d’allà, el Wren els va veure separar-se.
I només per com caminava la Syren es va poder adonar que
alguna cosa l’havia molestat profundament. Va ser la primera
vegada que va tenir un motiu per ser optimista des de l’arribada
d’aquell estranger tan molest.
12
—Què passa? —va preguntar la Syren quan va arribar al

costat de la noia de pell fosca.
L’Elaenia li va assenyalar un pont molt deteriorat que s’es-
tenia davant seu.
—No fa gaire bona fila, no trobes? —li va dir amb una ga-
nyota—. Però la distància fins el proper edifici és massa llarga
com per anar-hi nedant. Què fem?
La Syren es va quedar mirant aquell parany, dubitativa. No
havia decidit res quan el Wren se’ls va afegir.
—Per què ens aturem? —va preguntar.
—Mira —li va dir la Syren, agraïda de poder compartir la
responsabilitat amb ell—. Què et sembla? Per dalt o per baix?
Ell va mirar primer el pont atrotinat i després el tros de mar
obert que s’obria fins la propera torre. Dolent i pitjor: l’elecció
somniada.
—Seria la tercera vegada que nedem aquest matí i encara no
hem vist ni rastre de selachiphormes. No sé. Potser són en una
altra banda...
53

—O potser hem aixecat la llebre i els tenim just a sota —va
opinar l’Elaenia.
—En aquest cas, el primer que posi el peu al pont serà his-
tòria —. El Wren feia un somriure de circumstàncies. Tots dos
s’entenien prou bé, tot i discrepar sovint.
—Tens raó —va decidir-se la Syren—. Però si és així, només
en perdrem un. A l’aigua podríem acabar tots morts. Anirem
per dalt. Jo travessaré la primera.
—Ni parlar-ne! —va protestar el xicot—. No podem arris-
car-nos a tornar a perdre el cap del clan. Tu et quedes aquí. Hi
aniré jo.
—No —va intervenir l’Elaenia—. Tens raó: no podem per-
dre el cap de clan. Però tampoc no podem arriscar-nos a perdre
el seu membre més fort i millor nedador. Ni tampoc a la sana-
dora. Ni a l’únic que entén el Logan quan parla d’ordinadors i
portals. Ni cap dels dos nens, per descomptat. Hem de ser la
Fairy o jo. És la decisió més assenyada.
—No sóc cap nena, jo! —va protestar l’Ibis des de darre-
re—. Estic a punt de fer quinze cicles.
—Ui! Perdona, venerable... —va ironitzar l’Elaenia sense
fer-li més cas—. No discutim. Hi aniré jo.
La Syren es va adonar de seguida que el que la noia intenta-
va evitar era que travessés el Raven. Però com que només tenia
un cicle menys que l’Ibis, els posava a tots dos en el mateix sac.
No la culpava. Ella tampoc no volia veure la seva germana
petita jugant-se la pell en aquella passarel·la precària. Estava a
punt d’acceptar l’oferiment de l’Elainea quan van sentir cridar
la Fairy:
—Raven, no! Torna!
Tots varen córrer fins al pont. Massa tard. El nen ja havia
fet un quart del camí.
—No l’he vist fins que ja era massa lluny! —es va intentar
disculpar la Fairy. La Syren va veure en els seus ulls que deia la
veritat. Li va posar una mà a l’avantbraç per fer-li veure que no
la culpava de res.
—Raven! —el va cridar—. Sóc la cap del clan i t’ordeno que
tornis!
54

El nen va contestar sense apartar els ulls del pont. Anava
força de pressa, però no arriscava més del necessari.
—No diguis bestieses, Syren! Ja sóc a mig camí. I pareu de
cridar, voleu? No només ens hem d’amagar dels selachiphor-
mes!
La Syren va fer una ganyota. Tenia raó. Els demés també ho
van veure. No els va quedar més remei que observar com el
Raven recorria el tros de pont que restava, tot esperant que no
li passés res.
Desitjant ser útil, la Syren va escrutar les fosques aigües que
s’obrien a sota seu, intentant detectar cap senyal de moviment
que delatés la presència d’algun selachiphorme. Mentre ho feia,
va sentir renegar l’Elaenia:
—Nano del dimoni! Si arriba sencer a l’altra banda, jo ma-
teixa me’l carregaré. Paraula!
El Raven no va trigar gaire a cobrir la distància que el sepa-
rava de la seguretat de l’altre edifici. Quan ho va haver fet, es va
posar les mans a la boca per fer botzina i va cridar:
—Està millor del que sembla! Només té una part realment
malmesa, a tres quarts de camí. Si passem un per un, sense en-
cantar-nos, ho aconseguirem!
L’Elaenia va sospirar, alleujada. No era habitual que expres-
sés tan clarament el que sentia. La Syren no recordava haver-la
vist mai tan amoïnada.
—D’acord. No perdem temps, doncs. Elaenia, tu vas pri-
mer. Després la Fairy, l’Ibis, la Dacnis, el Wren i el Lark. El
Logan i jo travessarem els darrers.
El Wren anava a protestar quan ella se li va avançar:
—Per què em votes com a líder si després no pares de dur-
me la contrària? Hi anirem en aquest ordre!
El noi va acceptar de mala gana. La seva cara, però, parlava
per sí mateixa.
—Ser la última és gairebé tan perillós com ser la primera
—va remugar finalment. Però es va girar i va observar com els
altres començaven a travessar tal i com havia disposat la Syren.
L’Elaenia va travessar la primera. Ho va fer amb més temps
i suors dels que li havien costat al Raven. Però va arribar sense
55

contratemps. Quan es va reunir amb el nen, li va engegar un
calbot que es va sentir des de l’altra banda.
—No m’ho facis mai més, això! M’has sentit bé?
El Raven, que no solia acceptar gens bé ni les ordres ni les
crítiques, va encaixar el crit i la bufa sense protestar. La coneixia
prou com per saber que allò era més una mostra d’afecte que de
retret.
La Fairy, més lleugera que l’Elaenia, va travessar gairebé tan
de pressa com ho havia fet el nen. El mateix va fer l’Ibis. El pont,
però, cada vegada trontollava més i quan va arribar al segment
que el Raven havia assenyalat com a més perillós, la passarel·la
va fer un cruixit amenaçador i una petita part se’n va despren-
dre. Les fustes van caure a plom fins impactar en l’aigua, força
metres més avall. A la Syren se li va glaçar el cor al pit. Però,
passat l’ensurt, l’Ibis va poder completar el camí sense més es-
glais.
—Aneu amb molt de compte! —els va avisar des de l’altra
banda—. El Raven tenia raó: aquella part està molt malmesa!
El Lark va aixecar una cella.
—És just la mena de cosa que volia sentir abans de posar els
peus en aquest cony de pont... —va remugar, tot fent la prime-
ra passa.
Mentre travessava, més a poc a poc que cap dels altres, la
Syren va tenir el pressentiment que allò no els sortiria bé.
Però el Lark va aconseguir passar per damunt del segment
perillós sense problemes i va arribar a l’altre cantó perquè la
Dacnis el pogués rebre amb una abraçada carregada d’alleugeri-
ment.
El Wren la va mirar amb el rostre crispat per l’angoixa.
—Segur que no hi vols anar tu?
—Au, ves! Tranquil, no ens passarà res...
Resignat, el xicot va fer el que se li demanava.
No estava ni a un quart del camí, quan a la Syren li va sem-
blar que sentia alguna cosa. Es va separar del Logan, que con-
tinuava amb els ulls clavats en la passarel·la, i va posar l’orella.
Aquesta vegada els va poder escoltar clarament:
Predators. Udolant com bèsties.
56

Els havien trobat!
—No ens podem esperar! —li va dir al Logan, mentre dis-
tingia les primeres ombres a l’altre extrem de la planta—. Corre!
—Però el pont no aguantarà tant de pes!
—Veus aquells tipus? Els forats que dus a la roba els van fer
ells...
El Logan va empassar saliva i li va fer cas. La passarel·la va
emetre un cruixit ominós quan la van obligar a suportar tantes
persones al damunt. En sentir-lo, el Wren es va girar, indignat.
—Què collons...?
De seguida va veure el Logan y la Syren, tots dos damunt
del pont, i, acurtant distàncies ràpidament, els predators que els
perseguien. Ell també va començar a caminar a tota llesca.
Quan va arribar la part malmesa, va poder albirar les onades
a través del forat que havia obert l’Ibis. Hi va passar pel damunt
procurant trepitjar el menys possible.
Tant li va fer. El pont va dir prou.
Les fustes, velles i podrides, es van trencar sota el seu pes i
el noi va quedar amb les cames penjant, aferrat només per una
mà a la barana que encara resistia.
Uns quants metres davant seu, en veure’l caure, la Fairy va
deixar anar un crit d’angoixa. Abans que ningú no li ho pogués
impedir, la noia es va arrossegar pel pont, per anar a ajudar-lo.
Tota l’estructura penjant va trontollar, a punt de cedir.
Les cordes trenades van començar a petar, amenaçant amb
trencar-se. L’Elaenia es va afanyar a agafar les d’una banda, in-
dicant-li al Raven que l’ajudés. Entenent el que pretenia, el Lark
i la Dacnis es van afanyar a fer el mateix amb les de l’altre cantó.
Les tremolors es van alleugerir, però només una mica.
Lluny, a l’altre extrem del pont, es va sentir el brunzit rabiós
de les primeres bales dels predators.
La Fairy va estar a punt d’estimbar-se un parell de vegades.

La seva lleugeresa, però, li va permetre recuperar l’equilibri en
el darrer instant i, sense aturar-se, arribar fins on el Wren came-
java desesperadament, intentant tornar a pujar a la passarel·la.
57

Es va estirar al terra i li va allargar el braç.
—Dóna’m la mà! T’ajudaré a pujar!
—Peso massa! No podràs. Caurem tots dos!
—Agafa’t!
El Wren havia vist que no se’n sortiria sol. Es va balancejar
agafat amb una sola mà i va aconseguir aferrar-se a la que li
oferia ella. La noia el va estirar cap amunt amb totes les seves
forces.
I va aconseguir tornar-lo a pujar.
El Logan es va aturar un moment per mirar enrere.

Encara a uns quants metres del pont, tres exploradors pre-
dators, pentinats amb crestes de colors llampants i els braços i
els pits plens de tatuatges, disparaven contra seu.
—No t’aturis! —li va cridar la Syren, empenyent-lo—. Corre!
No ens en sortirem, va pensar ell, tornant a avançar tan de
pressa com la trontollant passarel·la li permetia.
La Fairy va tornar a posar el peu a l’edifici just en el moment

en que les cordes s’esquinçaven entre els dits dels seus amics.
Amb un grunyit de dolor, l’Elaiena va ser la darrera en haver-les
de deixar anar.
El pont s’esfondrava.
La figura del Wren, que anava una mica més endarrerit, va
desaparèixer davant dels seus ulls, seguida per la de tota l’es-
tructura penjant.
Un instant després, només quedava el buit.
13
La Syren va veure com el Logan s’aturava un altre cop a

mitja passarel·la i dubtava.
—Corre! —li va insistir, sense veure el que estava passant
amb el Wren, a l’altre extrem—. Els tenim al damunt!
58

Just quan ell es tornava a posar en marxa, va notar la mos-
segada d’un projectil a l’espatlla i va fer un xiscle de dolor.
L’impacte la va fer trontollar. Els peus van perdre el contac-
te amb la passarel·la i, amb esglai, es va adonar que queia de cap
a l’aigua, sense enlloc on poder-se agafar.
—Ajudeu-lo! —va suplicar la Fairy, abalançant-se fins la

vora.
Només llavors l’Elaenia va distingir els dits del Wren, afer-
rant-s’hi com podien, a punt de relliscar.
Abans que hi pogués arribar ella, l’Ibis i el Lark van ser més
ràpids i van agafar el seu company pels braços, ajudant la Fairy
a hissar-lo fins la cornisa.
—La Syren! —va cridar ell, tan bon punt va haver recuperat
l’alè—. On és la Syren?
Quan va notar que el pont s’enfonsava sota els seus peus, el

Logan va aferrar-se instintivament a la barana.
La passarel·la es va trencar en dues parts. La més llarga, a
l’extrem que ara ocupaven els predators, va caure fins enfon-
sar-se parcialment dins de l’aigua. L’altra, molt més breu, es va
precipitar contra la façana de la torre a la qual estaven intentant
arribar. Aferrat a la corda, el Logan va encongir el cos, prepa-
rant-se per a un xoc brutal contra la superfície de vidre. Però va
tenir sort i, en comptes de l’impacte a l’espatlla, es va trobar
caient de cul a terra.
Havia entrat netament per un dels forats de la façana, fins
caure a dins. De seguida es va palpar el cos. Ni una rascada! S’es-
tava posant a riure, meravellat de la seva sort, quan se’n va adonar:
On dimonis és, la Syren?
La caiguda hauria pogut estar molt pitjor.

En comptes de la terrible planxa que hauria patit entrant al
mar d’esquenes, la Syren es va capbussar netament, amb les
59

mans per endavant. Immediatament, va desplegar les membra-
nes retràctils de mans i peus i va deixar que el líquid li penetrés
fins els pulmons, respirant-ne l’oxigen sense dificultats. De se-
guida l’aigua es va tenyir de vermell al seu voltant. Va torçar el
coll, intentant fer-se una idea de com de greu era la ferida. L’es-
patlla sagnava i li bategava de dolor, però semblava que la bala
només li havia esquinçat la pell, sense trencar cap os ni afectar
cap òrgan.
Va bracejar frenèticament. Si tot l’enrenou que havia fet
entrat a l’aigua no havia atret els selachiphormes, la sang ho
faria de ben segur. Li calia sortir-ne per cames!
Nedava envers l’edifici al qual havia estat intentant arribar
quan va albirar la forma del Logan penetrant, maldestre, en el mar.
Què s’ha tornat boig? Què fa?
Va canviar de trajectòria per acostar-s’hi tan de pressa com
li permetia l’espatlla adolorida. Al darrere, ja intuïa l’enorme
forma d’un selachiphorme, acostant-se’ls amb la boca oberta
de bat a bat.
El Logan no havia perdut el temps. En no veure la Syren al

seu costat, s’havia abocat pel forat de la façana per buscar-la.
L’aigua encara estava remoguda allà on se l’havia empassat el
mar. A l’altra banda, els predators udolaven de contents per
haver aconseguit fer caure la passarel·la amb ells a sobre.
Es va quedar uns instants, esperant veure-la treure el cap.
Ni rastre.
El Logan era un bon nedador. De fet, havia estat a punt
d’entrar a l’equip de l’institut abans de decidir-se per la boxa.
Es va treure la pesant jaqueta que havia heretat del Flicker, es
va desembarassar de les botes i es va llençar al mar per anar a
buscar-la.
Va entrar a l’aigua amb els ulls oberts i el que va veure li va
glaçar la sang.
Dues fileres de dents d’un pam d’allargada, afilades com a
ganivets, avançant com un torpede directament contra a ell.
La Syren va tenir el temps just d’agafar-lo pel braç i apar-
60

tar-lo de la trajectòria de l’esqual. El morro del selachiphorme
li va passar fregant les costelles. Els incisius enormes es van
tancar inútilment, empassant aigua en comptes de la carn i el
ossos desitjats.
Sense deixar-lo anar, la Syren va començar a fer servir el braç
sà i els peus d’ànec per a dirigir-se cap a la seguretat de l’edifici.
Amb les membranes retràctils obertes, els peus tenien gairebé
el doble de diàmetre que quan estaven en terra, i la propulsaven
amb l’eficàcia de dues pales enormes. El mateix passava amb les
mans, malgrat que només podia utilitzar-ne una.
No li va caldre mirar enrere per saber que el selachiphorme
havia fet mitja volt i tornava a envestir.
Si no hagués carregat amb una motxilla de del volum del
Logan, i amb un edifici per amagar-se a tocar, la Syren hauria
tingut moltes oportunitats de sortir-se’n.
Però arrossegant aquell pes que, a sobre, es movia tan mal-
destre con una foca fora de l’aigua, no en tenia cap ni una.
Tot i així, ni se li va passar pel cap deixar-lo anar.
Sabent que no hi arribaria, va continuar fent palades amb
els peus, tot pregant perquè el Logan parés de bellugar-se i d’en-
torpir el seu avenç.
Darrere seu, el selachiphorme escurçava distàncies ràpida-
ment gràcies a la velocitat que li permetia la seva enorme aleta
caudal, que movia a banda i banda del cos.
La Syren podia sentir-lo gairebé al damunt. El seu pare li
havia explicat moltes vegades com a l’avi se l’havia endut per
sempre un d’aquells monstres, mentre pasturava algues. Ella no
havia cregut mai que seguiria el mateix camí.
Un darrer esforç. Tenia l’edifici a tocar.
Li faltaria tan poc!
En aquell moment, a la seva dreta, l’aigua es va omplir d’ob-
jectes que queien a plom. Velles i enormes taules de despatx,
cadires, arxivadors... entrant al mar com projectils llençats des
de molt amunt.
Els selachiphormes eren tremendament sensibles als petits
camps elèctrics que creen els objectes i els essers vius en entrar
a l’aigua. Aquella pluja va captar la seva atenció.
61

Només un moment.
La Syren en va tenir prou.
14
Els pulmons del Logan estaven a punt d’explotar quan ella

el va arrossegar fora de l’aigua. Havien entrat per un dels molts
forats que tenia la façana sota el mar i la noia havia anat, direc-
ta, cap a la superfície.
Perdre’s en l’obscuritat d’aquelles enormes estructures ne-
gades era molt fàcil. Si li hagués passat, el Logan s’hauria ofegat
sense remei.
Però un cop més, la sort s’havia aliat amb ella.
El noi va estossegar, tot escopint part l’aigua que s’havia
empassat. El cor encara li bategava descontrolat i no aconseguia
treure’s del cap la imatge d’aquella boca que no s’acabava mai,
plena de dents de piconadora.
—Què cony et pensaves que feies? —li va etzibar ella, sen-
se donar-li ni tan sols el temps de recuperar l’alè—. Has estat a
punt d’aconseguir que en matessin a tots dos!
—Jo... només volia... salvar-te... —va intentar justificar-se
ell, entre accessos de tos.
—Salvar-me? Tu? Ni les filles del vent són tan matusseres,
nedant! T’ha vingut d’un pèl, que no et queixalés!
—Ja ho sé, ja ho sé. No cal que ho juris... —va dir ell, aixe-
cant-se la samarreta per palpar-se el costat on l’havia fregat el
morro punxegut del selachiphorme. Se li començava a formar
un hematoma de grans dimensions.
—Estàs bé? —. Tota la còlera d’ella va desaparèixer en des-
cobrir-li la ferida. Se li va acostar, per examinar-l’hi d’a prop.
—Jo, sí. I tu? —va contestar el Logan, fent-la girar amb
delicadesa per fer el mateix amb el lloc on l’havia tocat la bala.
—Sí, sí. No és res... Una rascada i prou —va començar a dir
ella.
Va notar com li acaronava la ferida amb la punta dels dits i
va ser com si una petita descàrrega elèctrica li recorregués l’es-
62

pinada, fent surf. Es va adonar que estaven a punt de tocar-se
amb la punta del nas. Una vegada més es va meravellar de com
de blaus tenia els ulls, i gairebé va poder sentir-ne l’alè als llavis.
Se li va eriçar el borrissol del clatell.
—No he pensat —li va xiuxiuejar ell—. Només he vist que
aquell maleit pont ja no hi era i que no et veia per enlloc. I he
hagut de saltar a salvar-te.
—Li va dir el roc al dofí... —va contestar-li ella en el mateix
to íntim. Potser no havia estat la cosa més intel·ligent del món.
Però segurament sí la més valenta. I la més bonica. S’havia jugat
la vida per ella, sense pensar ni un moment en les conseqüències.
S’adonava que no era correcte estar tan a prop d’aquells
llavis, però no tenia cap ganes de separar-se’n.
De fet, es moria de ganes d’acostar-s’hi encara més.
—Has estat a punt de matar-nos a tots dos per fer-te l’heroi,
saps? —va intentar renyar-lo. Però el que li va sortir no tenia,
ni de lluny, el to d’un retret.
—No volia pas fer-me l’heroi —va contestar ell, apropant-se
encara una mica més—. Només pretenia ajudar-te. Ha estat
horrorós pensar que potser t’havien...
La Syren mai no havia sentit aquella mena de corrent, elec-
trificant-li el cos. Una part d’ella mateixa, molt poderosa i fins
aleshores molt callada, li exigia ara que es deixés endur pels
sentiments.
I ho hauria fet, però un instant abans es va sentir el remor
d’uns peus, baixant les escales de tres en tres.
Es va apartar d’ell just a temps d’evitar que el Wren els en-
xampés d’aquella manera.
—Syren! Estàs bé? —va córrer al seu costat i la va abraçar,
descobrint la ferida que encara sagnava una mica—. Què t’han
fet? Deixa’m veure...
—No res, una rascada.
Els demés van arribar al seu darrere. La Dacnis es va acostar
de seguida a la Syren per examinar-li l’espatlla. I l’Ibis, a qui no
se li va escapar com el nouvingut accepta a desgrat que el Wren
l’apartés per abraçar la seva germana gran, se li va apropar i li
va posar una mà amistosa a l’espatlla.
63

—I tu, Logan Howlett, estàs bé?
El noi va apartar els ulls d’aquella escena que li desagradava
tant i fins va aconseguir dedicar-li un somriure a la noieta que
s’amoïnava per ell.
—Sencer, bufona. Però recorda’m que no ho torni a fer més,
vols?
—Ves amb compte, tu —li va dir ella, tornant-li el somriu-
re—. Una noia podria acostumar-se a que li diguin bufona amb
aquesta veuota teva.
—Vols dir? —va dir ell, fent una ganyota de dolor mentre
es palpava el costat contusionat i feia una darrera mirada esbiai-
xada al trio que formaven la Dacnis, el Wren i la Syren—. Doncs
a mi em sembla que no tothom pensa igual, en la teva família.
L’Ibis va estar a punt de dir-li com n’anava, d’errat.
Però alguna cosa dins seu li va fer veure que el Logan ho
havia de descobrir per sí mateix.
15
El Cartwirght era el custodi de la principal passarel·la que

duia al cor del territori dels constructors de ponts. Un càrrec
important dins de la seva tribu, que exercia des de feia gairebé
deu cicles solars.
Però en tot aquell temps, mai no havia vist res de semblant.
Des de l’altre extrem de la planta que havien buidat del tot,
per tal d’evitar que ningú se’ls pogués acostar per sorpresa, va
veure com s’apropava un grup de jovenets amb les mans enlai-
re.
Hauria jurat que ja no quedaven pastors d’algues en lliber-
tat. L’últim grup del qual n’havia tingut notícies havia estat cap-
turat feia tres cicles lunars, molt a prop d’allà mateix. Havia
sentit a dir que la Cheetah en persona n’havia mort la meitat,
abans de permetre els seus gossos esclavitzar-ne la resta.
Però ara veia que encara n’hi quedaven uns quants per en-
xampar.
El grup es va aturar a una vintena de passes de l’extrem del
64

pont. Aleshores, una noia alta, de cabells clars i ulls fumats, es
va avançar sense abaixar les mans.
—Sóc la Syren, del clan dels pastors d’algues. Vull veure el
vostre líder, l’home a qui anomeneu Builder.
El Cartwright va dedicar-li un somriure tort.
—I en qualitat de què vols veure en Builder, si es pot saber.
És un home amb moltes ocupacions, saps, noieta?
—En qualitat de cap del meu clan —va contestar ella sense
semblar ofesa per aquell menyspreu—. I t’asseguro que, quan
escolti el que tinc per oferir-li, el temps que em dediqui li sem-
blarà ben emprat.
El custodi del pont s’ho va pensar un moment. Al Builder
no li agradava que li fessin perdre el temps. Però encara li agra-
dava menys deixar passar l’oportunitat de fer un bon tracte. I,
en últim extrem, un grup de joves pastors d’algues podia ser una
moneda de canvi més que desitjable.
—D’acord. Serà el teu funeral. Digues-los que s’acostin amb
les mans enlaire. I recorda: si intenteu cap bestiesa, anireu de
cap a l’aigua. Entesos?
La Syren va fer que sí amb el cap.
Havia resultat més fàcil del que s’esperava.
El Builder era un home atractiu, de rostre ovalat, cabells

negres i enrinxolats i barba tancada. Tenia uns ulls freds i de
mirada intel·ligent, a mig camí entre el verd i el marró. S’acos-
tava més als cinquanta cicles que no pas als quaranta, però apa-
rentava el contrari.
Es va quedar mirant la Syren com aquell qui no sap què fer
amb el que li ha caigut entre les mans. L’havia rebuda a ella sola,
obligant la resta a esperar fora. La seva actitud no era precisa-
ment amistosa.
Si el que pretenia amb allò era intimidar-la, se n’havia sortit.
Però la Syren estava disposada a fer el que calgués per ocul-
tar-l’hi.
—Tu ets la cap de clan? —li va preguntar, incrèdul.
—Ho sóc —va dir ella, procurant semblar calmada. Havia
65

conduit els seus fins la boca del llop i ara es tractava de convèn-
cer-lo que no els mossegués. Si olorava la por, queixalaria.
—Ja. I aquests quatre arreplegats que t’acompanyen són
tot el que tens? —va continuar el constructor de ponts, sorne-
guer—. Em sembles molt optimista, tu...
—Aquests arreplegats, com tu els anomenes, fa més de dos
cicles que porten de cul la Cheetah, el Lynx, l’Ocelot i tota la
seva canilla. I més que els hi farem anar. Si jo fos tu, almenys
escoltaria el que tenen per oferir-me.
El Builder va fer una riallada.
—No es pot negar que els tens ben posats, noieta! D’acord.
Tenies la meva curiositat, ara et concedeixo la meva atenció. No
la desaprofitis.
La Syren va haver de contenir el seu entusiasme. En les seves
previsions més pessimistes ni tan sols no havia aconseguit arri-
bar a aquell punt. El Builder no era precisament famós per ser
un home hospitalari.
Molt bé, Syren, ara no la caguis.
—Necessito un ordinador.
El constructor de ponts va aixecar les celles. No es creia el
que sentia.
—Com dius?
—Un híperbook quàntic. Amb alimentació a base de ba-
teries nuclears i un mínim de cinc qubits de memòria —va re-
petir ella les prestacions que s’havia après de memòria—. En
tens un, sí o no?
El Builder va endurir l’expressió. El moment de la cortesia
havia passat. Tornava a caminar sobre el fang.
—Suposant que en tingués un, que és molt suposar, com
creus que podria pagar-lo una pollosa com tu, que no té ni on
caure morta?
—Fem-ho al revés —va respondre la Syren, sentint el for-
migueig de l’adrenalina a les venes—: suposant que en tingues-
sis un, què demanaries a canvi?
L’home la va perforar amb aquells ulls plens de gebre.
—Com a mínim, una dotzena de rifles d’assalt —va decidir
finalment, arrossegant les paraules—. I mil bales per a cadascun.
66

—I d’on vols que ho tregui, jo, això?
—Aquest no és el problema —va respondre ell, dedicant-li
un somriure orfe d’alegria—. El problema és si tindràs els nas-
sos per anar-los a buscar.
16
Després d’escoltar la contraoferta del Builder, la Syren havia

demanat un lloc on reunir-se amb els seus. El constructor de
ponts li va oferir una de les habitacions del seu quarter general.
Mentre els duien allà, la noia havia tingut ocasió de veure com de
bé que vivien els membres d’aquella tribu, comparats amb la seva.
Ni en els seus millors moments no havien tingut tantes co-
ses. Per què els techs s’havien anat a fixar en una tribu tan pobra
com la seva? Què els convertia en tan valuosos, a ells?
Concentra’t, Syren. Tens massa feina com per pensar ara en
això!
Els rostres ansiosos de la seva gent en retrobar-la li van fer
tornar a tocar de peu a terra. No es va permetre anar amb embuts:
El Builder havia escoltat la seva demanada i n’havia fet una
altra a canvi: Coneixia la ubicació d’un dipòsit d’armes al fons
del mar. No gaire lluny d’allà. Si la seva informació era certa, i
el constructor de ponts n’estava convençut que ho era, es trac-
tava d’un compartiment estanc que hauria conservat el materi-
al en perfectes condicions. Només havien de baixar fins allà,
trobar la manera d’obrir-lo, agafar les armes i portar-les-hi.
—Demana massa! —va oposar-se de seguida la Fairy—.
Heu pensat en com pesa tot això? Haurem de baixar tots per
poder transportar tant de material. I ni més ni menys que fins
el fons. Els selachiphormes ens detectaran, segur. I, a sobre,
haurem de fer l’ascensió carregats fins les celles. Serà un miracle
que en torni ni un de sol!
—La Fairy té raó —va coincidir el Lark a qui, paradoxal-
ment, allò no l’afectava ja que ell seria l’únic que no baixaria—.
Li has fet veure?
—És clar.
67

—I?
—I res! Diu que nosaltres som els qui l’hem vingut a veure
i no a l’inrevés. Li he demanat un preu per l’ordinador i és
aquest. No l’abaratirà, creu-me. La bona notícia és que sí sem-
bla tenir un híperbook.
Es va mirar el Wren, demanant-li què en pensava.
—És una bogeria —va dir el noi—. Però si creus que ho hem
d’intentar, jo et seguiré.
El Logan es va aixecar del racó de d’on havia estat seguint
la conversa.
—Escolteu, nois: si realment és com diu la Fairy, no us puc
demanar que feu una cosa com aquesta. És massa perillós. Ja
buscarem una altra manera.
—No n’hi ha cap més, de manera! —el va tallar el Wren,
amb duresa—. Potser ni tan sols aquesta ho és. Però si vols el
teu cony de màquina, haurem de passar per l’adreçador. Ara ja
no et pots fer el bon nen. Haver-t’ho pensat abans d’embar-
car-nos en la creuada per salvar el teu univers.
El Logan es va mirar la Syren, però ella no va poder dir res
per contradir el Wren. O acceptaven les condicions del Builder,
o allà s’acabava el viatge.
17
—Ho farem. Però abans volem veure l’ordinador.

El Builder es va mirar aquella noieta imprudent amb admi-
ració.
Mai no s’hauria pensat que acceptaria.
—D’acord, em sembla just.
Va fer un senyal a un dels seus homes, que va sortir de l’ha-
bitació. Va trigar ben poc a tornar, duent un petit maletí negre.
—Aquí el tens. No n’abusis, eh?
La Syren li va fer un senyal al Lark, que l’havia acompanya-
da a la reunió i s’havia mantingut en segon terme fins aquell
instant. El xicot es va avançar, va obrir la maleta i es va quedar
mirant el seu contingut.
68

Era més del que hauria gosat somiar.
L’híperbook no tenia més de dos mil·límetres de gruix. Es
tractava d’una placa de 13,3 polsades de diàmetre que, en enge-
gar-se, feia una doble funció: si només veies imatges, la placa
era la pantalla. I si havies d’escriure, es convertia en un teclat
físic i la imatge es projectava de manera obliqua al propi teclat,
en tres dimensions. Tenia deu qubits, disposats en cel·les que
permetien una velocitat de procés insuperable, i s’alimentava
mitjançant dues bateries nuclears, de la dimensió d’una mone-
da de cinc cèntims, que li proporcionaven una vida útil de cent
cinquanta anys d’autonomia amb una sola càrrega.
El Lark el va agafar entre les mans. Lleuger som un sospir.
Amb aquella eina podria fer meravelles. Li va fer una ullada a
l’accés de seguretat. Com es temia, era mitjançant autentificació
d’ADN. Portava un sensor a la part superior que analitzava les
microgotes de suor i determinava si l’usuari hi tenia accés.
Allò seria un problema. Però cap amb el qual no hi hagués
comptat.
Es va girar cap a la Syren i li va fer que sí amb el cap.
—Baixarem demà mateix —va dir-li ella al constructor de
ponts.
El Builder va somriure, satisfet.
—Per descomptat, aquesta nit sereu els meus convidats.
18
Els rumors que corrien per tota Nyork i parlaven de l’opu-

lència en la qual nedaven els constructors de ponts potser eren
una mica exagerats.
Però els malparits vivien bé.
Molt bé.
El Wren va acabar d’escurar un conserva d’alguna cosa ano-
menada paté i no es va estar de llepar-se’n els dits. Es va mirar
el recipient amb curiositat.
Tot allò havia de venir del fons. Per força.
Això significava que les històries dels dipòsits estancs que
69

continuaven plens en diversos llocs de la ciutat havien de ser
certes. Ells mateixos ho comprovarien demà al matí, de fet.
Només els germans de la closca s’aventuraven a baixar tant
per buidar-los. Però la meitat de les vegades el que en treien amb
prou feines justificava les vides perdudes.
Va pensar en aquells bojos genets de quelonis, amb els cos-
sos tatuats amb figures geomètriques de blau d’indi, endin-
sant-se en les entranyes de la ciutat per arrabassar-li els seus
tresors. Confiant-t’ho tot a la seva gran capacitat pulmonar, que
els permetia llargues immersions en apnea. No era estrany
que fossin tots tan joves. La majoria moria amb els pulmons
rebentats o engolits per algun selachiphormes traidorenc. Els
pocs que arribaven als quaranta cicles es convertien en les veus
de l’experiència del seu clan i eren tractats amb el més gran dels
respectes.
I tot per poder pagar els tributs que exigien els techs i que
després acabaven a les arques dels constructors de ponts, a can-
vi dels seus serveis.
Es va incorporar damunt del llit. Una altra mostra de luxe:
el Builder els havia allotjat a cadascun en una habitació diferent
de la secció central del Temple. Cambres seques i còmodes, amb
llit i fins una banyera amb aigua de pluja per poder-s’hi treure
les impureses de l’aigua del mar.
Ell no l’havia usada. A diferència dels altres clans, els pastors
d’algues eren immunes al que fos que contaminava l’aigua. Una
altra de les característiques que els feia tan valuosos per als
techs.
Va mirar per la finestra. Les darreres llums del sol s’escola-
ven darrere dels gratacels, acolorint de taronja i groc les seves
malmenades estructures de vidre i acer. Aquell era el seu mo-
ment predilecte del dia. Potser perquè era l’anunci de l’arribada
de la nit.
I a la nit era quan la Syren solia necessitar-lo més.
Si ella tingués només una idea de com se l’estimava! Havia
tractat de ser pacient i donar-li el temps que assegurava neces-
sitar. Temps! Quin luxe quan vivien una vida que podia aca-
bar-se a cada instant! I, tot i així, havia fet el cor fort i s’havia
70

acontentat amb el que ella volia o podia donar-li, mantenint-se
com el més lleial dels amics malgrat el mal que li feia amb cada
nova mostra d’ambigüitat.
Va sentir una necessitat irresistible d’abraçar-la.
Es va aixecar d’un salt del llit. Només els separava un envà.
Potser en un lloc tan acollidor com aquell...
Va anar a trucar a la seva porta i va entrar sense esperar el
permís.
La Syren era dins la banyera, amb els braços penjant-li a
banda i banda. L’aigua amb prou feines li cobria els pits nus i el
Wren va poder endevinar-hi a sota les formes, dolces i abun-
dants.
—Wren! Que passa res?
Ell es va sentir incòmode. No era aquella la rebuda que
havia imaginat.
—No, no. Quin luxe, eh? He pensat que potser et vindria
de gust compartir-lo. S’hi ha d’estar bé, tots dos, en un llit
d’aquests...
La Syren va buscar les paraules més tendres que tenia per
fer-li veure que aquell no era el millor moment. Ell, però, en va
tenir prou amb el seu silenci dubitatiu.
—Val. Ja veig que no ha estat una bona idea. És igual, no
t’amoïnis. No et molesto més.
A ella se li va trencar el cor en veure’l girar cua.
—Wren! Perdona, jo no...
—No, Syren. No diguis res —la va tallar, fart de contenir el
seu enuig—. No ho espatllem més. Només vull que aquesta nit
et preguntis una cosa: també m’hauries fet fora de la teva habi-
tació si aquest tal Logan no fos aquí i hagués jugat als herois
idiotes per salvar-te? Perquè crec que és una pregunta de la qual
tots dos n’hauríem de conèixer la resposta.
Abans que ella pogués dir res, la va deixar palplantada i va
tornar a la seva habitació, fent gambades plenes de ràbia.
Acabava d’estirar-se una altra vegada al llit quan va sentir
uns copets a la porta.
Es va aixecar d’un bot per anar a obrir, convençut que era
ella.
71

Sentint-se un idiota per perdonar-la tan fàcilment.
Va obrir.
Era la Fairy. Amb el seu somriure més seductor i un vestidet
curt i florejat que devia haver trobat en la cambra on l’havien
allotjada.
Tan maca que feia mal mirar-la.
—Has vist com viuen, aquests? —li va dir, empenyent-lo
suaument perquè la deixés entrar—. No m’he pogut resistir.
T’agrada? —va preguntar-li, tot girant sobre ella mateixa.
S’hauria de ser un tros de fusta perquè no li agradés. Va fer
que sí amb el cap.
—Estàs preciosa, Fairy.
—Què et passa? T’has tornat a discutir amb la Syren? He
sentit un cop de porta.
No volia parlar-ne.
Però tampoc no volia estar sol.
I la Fairy podia ser tan temptadora.
—Res d’important —va acabar dient—. És que el que estem
a punt de fer em posa els nervis de punta.
Ella va parar de papallonejar per acostar-se-li.
Tant, com per poder-li fer sentir a la pell la carícia dels seus
ulls color de mel.
—La Syren s’està equivocant amb tot això. Jo també ho
penso. Ho fa amb la millor de les intencions, n’estic segura.
Però demà posarà el clan sencer en un risc immens. I tot per un
estranger que ni tan sols no sabem si és foll!
Al Wren li va sortir de dins saltar en defensa de la Syren.
—No és tan simple, Fairy! I tu ho saps. Ella fa el que pensa
que és millor pel clan. I potser té raó. Quantes possibilitats
creus que tenim de sobreviure quan arribi el fred? Si el Logan
diu la veritat, és la nostra taula de salvació. Per molts riscos que
haguem de córrer, val la pena intentar-ho! Et sembla que és
fàcil per a ella prendre una decisió com aquesta? No recordo
cap líder de clan que s’hagi hagut d’enfrontar a una cosa com
aquesta!
La noia va semblar confosa en veure que ell reaccionava
d’aquella manera. Li feia costat i ell li sortia amb aquella defen-
72

sa aferrissada de la Syren. Desconcertada, se li va llençar al coll
i el va besar.
Un petó llarg, intents, apassionat. Com només es poden fer
quan s’hi ha somiat des de fa molt de temps.
I el Wren li va tornar. Encara amb més passió. Se li va men-
jar els llavis i el coll mentre intentava arrencar-li el vestit amb
dits impacients.
La Fairy va gemegar de plaer i es va penjar d’ell, encerclant-
la cintura li amb les cames i passant-li les mans per sota de la
samarreta, per treure-li i omplir-li el pit de petons. Sense cap
dificultat, el xicot la va portar fins el llit i la va llençar sobre
llençols nets. Ella va riure com una nena entremaliada i li va
acariciar la cara amb tendresa.
—Ho he desitjat tant, això, Wren! Tant!
Va ser aquella frase, dita amb tant de sentiment, el que el va
obligar a aturar-se.
—No —va mussitar, apartant-se’n.
—Què et passa? Què he fet malament?
—Tu no res, Fairy. He estat jo. Tot és culpa meva. T’anava
a fer pagar la meva frustració. I això no està bé. Tu vols molt
més del que jo puc donar-te. Per favor, perdona’m. M’agra-
des molt, és absurd negar-ho. Però t’estaria enganyant. El meu
cor és seu. Encara que jo mateix em senti un idiota mentre ho
dic.
La Fairy es va aixecar del llit amb els ulls plens de llàgrimes
i el vestit a mig treure.
—Per què m’ho fas, això, Wren? Per què? Què te ella que
no tingui jo, eh? T’asseguro que no et voldrà mai ni la meitat
del que t’estimo jo!
Va sortir corrent i no es va aturar fins arribar a la seva habi-
tació. Es va arrencar el vestit plorant i es va deixar caure al llit,
enterrant la cara entre les mans. Furiosa i desesperada.
Mentre, el Wren es va quedar palplantat allà on l’havia
deixat, amb la terrible sensació de si no s’estaria equivocant
molt.
73

19
El Builder mirava per la finestra de la seva habitació, situa-
da a la mateixa cúpula de l’edifici, en direcció a la nit.
I més enllà, cap a les torres brillants dels techs i els preda-
tors, que exhibien tot el seu poder a la resta de la ciutat, con-
demnada a la foscor.
Des que el Wired havia aconseguit retornar l’energia a les
màquines, el poder d’aquelles dues tribus no havia tingut rival.
Abans, els predators eren uns salvatges perillosos, però contro-
lables. Ara, amb les armes que els havia proporcionat el Wired
s’havien convertit en un poder imparable. A ells, de moment,
els havien protegit els seus ponts, que els altres necessitaven per
expandir-se per tota la ciutat, com un virus. I a les filles del vent
la manca d’ells a la seva zona —eren l’únic refotut clan que no
els havia llogat mai. ¿Qui necessita ponts quan pot volar?—.
Tots els demés havien hagut de passar per l’adreçador.
Estava convençut que no trigarien massa a collar-los també a ells.
Però fins que aquell moment no arribés, valia la pena estar
a bones amb l’Ocelot. De la banda de bàrbars enfollits que eren
els predators, aquella muntanya de músculs sense ni un cabell
al cap era l’únic que també tenia un cervell.
No estaria de més que n’hi degués una. Semblar més fidel
del que era en realitat.
Va apartar-se del finestral i caminà fins a la porta. A l’altra
banda hi havia dos homes armats que vigilaven.
Sí. Mai no estava de més ser prudent.
—Wain —li va dir al més jove dels dos, un xicot alt i amb
els braços musculosos i llargs, ideals per la feina dura, que tenien
tots els del seu clan—. Et veus amb cor de dur un missatge meu
al territori dels predators? Ja sé que és de nit, però si fas servir
els ponts que controlem no correràs cap perill.
Al noi no li va fer cap gràcia l’encàrrec. Dir que trucar en
plena nit a les portes del predators no era perillós era com afir-
mar que un es podia banyar sense por als canals de Nyork. Però
ho va saber dissimular. Havia vist amb els propis ulls com de
malament que encaixava el Builder les negatives.
74

—Perfecte —va somriure-li el cap de clan, posant-li el braç
damunt les espatlles—. És un missatge molt senzill. Només
pregunta-li a l’Ocelot què estaria disposat a oferir a canvi del
darrer grup de pastors d’algues que queden en llibertat.
75

DÍA 2
La Syren ja estava desperta quan els primers rajos de llum

van començar a filtrar-se a través de la brutícia que entelaven la
finestra. Es va quedar molt quieta sota les mantes, com feia quan
ella era petita i la li semblava menys esquerpa. Simulant que la
immobilitat la convertia en invisible i que allò li permetria evi-
tar el que estava a punt de fer.
Embarcar tot el clan en una missió gairebé suïcida.
Exactament el contrari del que se suposava que havia de fer
un líder.
El Flicker també s’hauria vist sotmès a tots aquells dubtes?
A tantes angoixes? Ara el compadia més que mai.
Va apartar les mantes i es va incorporar, sentint-se encara
més cansada que quan se’n havia anat a dormir. La visita del
Wren l’havia trasbalsada moltíssim i gairebé no havia aclocat un
ull en tota la nit.
Just la millor manera d’encetar un dia com aquell. Per sort,
la ferida a l’espatlla ja gairebé no li feia mal. Les cataplasmes de
la Dacnis feien miracles.
No es va molestar en vestir-se gaire. Amb prou feines una
samarreta de tirants de color de coure i uns shorts texans estri-
pats. Com menys roba dugessin sota l’aigua, més de pressa es
mourien. Tampoc no es va posar les sandàlies lleugeres que
77

portaven tots els del seu clan, pensades per a cedir cada vegada
que els calia desplegar les membranes dels peus.
El fred que feia als passadissos de l’edifici la va desvetllar.
Va trobar tot el clan esperant-la a la sala on la nit abans havien
estat sopant. Només l’Ibis la va rebre amb un somriure. La
resta la van saludar, però tots semblaven massa capficats com
per parar atenció a les formes.
La cara del Wren, en particular, li va semblar més sorruda
que mai.
Va sentir-se temptada de dir-los que si algú volia fer-se enrere,
encara hi era a temps. Que ella tampoc no n’estava segura, del que
anaven a fer. Però una de les coses en les que havia pensat aquella
nit era en el paper que li tocava jugar com a líder. Ella no l’havia
pas demanat, aquell poder. Però l’havia acceptat, i ara li tocava
acceptar-ne la responsabilitat. Els altres l’havien triada perquè els
guiés, no perquè plantegés una votació cada vegada que es troba-
ven davant d’un enforcall. La seva feina, per difícil que fos, era
prendre decisions i, després, entomar-ne les conseqüències.
I viure amb allò.
—Baixarem el Wren, l’Elaenia, la Fairy i jo —va dir-los,
sense més preàmbuls—. La Dacnis és massa valuosa com per
arriscar-la; el Raven i l’Ibis, massa joves. I del Lark i el Logan,
ni en parlem.
—Però jo hi he d’anar! —va protestar de seguida el nouvin-
gut—. No esperareu que us embranqui a tots en una cosa com
aquesta i després m’assegui a veure, tan tranquil, com us jugueu
la vida!
—Logan, per favor —va tallar-lo ella, sense forces per dis-
cutir—. Ja vas veure el que va passar la darrera vegada que et
vas aventurar en l’aigua. Va anar just que no acabéssim tots dos
morts. Et prometo que quan hi hagi la més mínima oportunitat
que t’arrisquis tu en el nostre lloc, l’aprofitarem sense dub-
tar-ho. Però avui t’hauràs de quedar al marge, pel bé de tots.
Mentre deia allò, la Syren va mirar significativament el
Wren. El noi li va retornar una mirada ambigua. De veritat
estaries disposada a posar en perill la vida del Logan? semblaven
preguntar-li els seus ulls.
78

Però potser eren imaginacions seves, perquè el noi no va dir
res i es va mostrar d’acord amb la tria.
En aquell moment, el Builder va aparèixer, seguit dels ho-
mes que sempre l’escortaven.
—Perfecte, ja sou a punt! —duia un plec gruixut de paper
plastificat a la mà que, en obrir-lo es va revelar com un mapa—.
Us porto això, per si us pot ser útil —va dir-los, tot estenent-lo
damunt la taula—. Mostra la localització exacta del dipòsit. Per
nosaltres és com si fos a la lluna, però segur que les vostres
habilitats li poden treure profit...
La Syren es va inclinar damunt del planell. De seguida, la
resta la va imitar.
El constructor de ponts no s’havia equivocat. Allò els seria
molt útil.
L’edifici en el que es trobaven estava encerclat amb una ro-
dona vermella. I el dipòsit al qual havien d’arribar, amb una
altra. En l’època en la que es va fer aquell mapa, amb prou feines
haurien hagut de fer una passejadeta per arribar-hi.
Quatre cantonades.
Sota l’aigua, tota una odissea.
Però realitzable... si eres un pastor d’algues i tenies aletes a
mans i peus i un sistema respiratori capaç de funcionar sota
l’aigua..
—Us acostarem al lloc més proper que controlem —els va
dir el Builder, assenyalant-lo al mapa amb l’índex—. No es gai-
re, però m’imagino que tot ajuda.
La Syren va assentir. Escurçar aquell trajecte encara que
només fos un pam podia significar la diferencia entre viure o
morir.
El cap dels constructors de ponts en persona els va acom-

panyar fins a l’edifici d’on sortiria l’expedició. El seu clan havia
desocupat els quatre pisos per dessota del qual on es trobaven.
Els selachiphormes cada vegada eren més atrevits en les se-
ves incursions fora de l’aigua. I als constructors els sobrava
espai al seu territori.
79

—Les escales són allà —els va indicar, mirant a la Syren—. Us
desitjo molta sort. Us estarem esperant. Ah! No us oblideu això...
Li va entregar un paper amb la combinació que servia per
obrir l’escotilla del dipòsit. A saber com l’havien obtinguda.
La va memoritzar i li va tornar. El constructor de ponts li
va allargar la mà. Ella li va encaixar, sobretot per evitar-se pro-
blemes.
Hi havia alguna cosa en aquell home que no acabava d’agra-
dar-li.
Però ara tenia altres coses al cap.
Tot el seu grup la va acompanyar en el descens fins el pis
humit. La Dacnis es quedaria esperant amb els seus remeis a
punt, per si algú tornava ferit. I el Lark, el Logan i els dos jove-
nets també estarien més segurs allà que no pas envoltats de
constructors de ponts, havia decidit.
No eren predators, però també sabien ser brutals quan vo-
lien. Com menys temps estiguessin en contacte amb ells, millor
per a tots.
Quan s’estaven ficant a l’aigua, es va adonar que el Raven i
l’Ibis es preparaven per acompanyar-los.
—Atureu-vos! —els va renyar—. Vosaltres no veniu.
—Syren, amb tots els respectes que es mereix la cap del clan
—li va respondre el noiet, fitant-la amb aire desafiador—: Has
vist el que demana, aquest cabronàs? Vosaltres quatre sols hau-
ríeu de fer com a mínim dos viatges per poder transportar-ho
tot. I no cal que et digui el que costarà tornar de només un...
Necessites tots els braços possibles, i els de l’Ibis i els meus són
tan bons com els de qualsevol altre. Està molt bé que vulguis
protegir-nos, però l’època en que ens podíem permetre aquests
luxes es va acabar amb les morts del Flicker i la Sapphire. Hi
haurem d’anar tots... i tornar carregats fins a dalt de tot!
La Syren se’l va rebregar l’expressió. Per molt que li dol-
gués, el noiet tenia raó. Va dirigir-li una mirada interrogant a
l’Elaiena. L’altra es va encongir d’espatlles.
—És molt tossut, ja ho sé —va dir—. Però em temo que, per
variar, no diu cap bestiesa. Si hi anem només quatre no podrem
carretejar tot el que ens demanen...
80

—Us acompanyo! —va exclamar el Logan, sentint-se més
frustrat i inútil que en tota la seva vida.
—Aquesta sí que és una bestiesa! —va dir la noia, girant el
cap envers ell—. Hi ha una diferència entre ser valent i ser es-
túpid, Logan. I si vols sobreviure set dies sencers a Nyork, val
més que vagis descobrint quina és. Perquè mort, difícilment ens
podràs treure d’aquí.
No quedava gran cosa més per dir.
La Syren i els seus cinc acompanyants es van submergir
tractant de fer les braçades justes. Remoure massa l’aigua era
com avisar de les seves intencions als selachiphormes a través
d’un altaveu. Va esperar que tots els altres tinguessin el cap sota
la superfície per dir-li al Logan:
—I tu, no facis cap ximpleria heroica, val?
—Tranquil·la. He esgotat la quota de fer el ridícul. Però tu
vés amb molt de compte, d’acord? I si veus que no pot ser,
torneu rabent! Ja trobarem una altra manera.
Ella va assentir, fent veure que sí, que hi havia una altra
manera.
I es va capbussar amb tot el sigil del que va ser capaç.
La Syren mai no havia baixat tan avall.

De fet, ningú no ho havia fet.
Anys enrere, quan el clan era molt més nombrós i la super-
vivència no tan difícil, alguns dels membres més valents de la
tribu s’aventuraven a fer-ho de tant en tant. Per aconseguir ma-
terials preciosos amb els quals negociar amb els constructors de
ponts. I també per a demostrar la seva valentia i habilitat i tenir
més arguments quan hi hagués un canvi de líder. Però a mida
que el seu número va anar decreixent, aquella pràctica tan pe-
rillosa va caure en desús. La darrera vegada que recordava que
algú ho havia fet havia estat el seu pare, quan ella era bastant
més petita que l’Ibis ara.
I havia estat a punt de no tornar.
81

Recordava clarament la narració que ell li havia fet de
l’aventura. I havia decidit seguir les seves passes fins on li fos
possible. Per això mateix, per baixar van fer servir el forat de les
escales d’aquell mateix edifici. Evitant les aigües obertes, on
els selachiphormes gaudien de tots els avantatges. Protegits pels
murs d’aquella torre mig submergida, es van anar endinsant en
les aigües progressivament més fosques. Allunyant-se de la su-
perfície i de la llum per intentar-se en un terreny desconegut i
hostil.
Amb les membranes retràctils desplegades, la Syren va acos-
tumar els ulls a la foscor gradual. Aquesta era una altra mutació
que havia experimentat el seu clan: la capacitat de conservar la
visió sota l’aigua malgrat la manca de llum. Una facultat que no
solien fer servir, atès que les seves immersions eren a poca pro-
funditat, però que resultava extremadament útil en situacions
com aquella.
Aviat es va adonar que, com més baixaven, més malmès
estava tot el que els envoltava. Les parets de ciment mostraven
escletxes esfereïdores i la barana que resseguia les escales verti-
ginoses estava corroïda per l’aigua i per alguna cosa més. Va
recordar aleshores com alguns dels clans de la ciutat, els techs
o les filles del vent, per exemple, evitaven el contacte amb l’aigua
sempre que podien. I també la teoria del seu pare que hi havia
alguna cosa en la seva composició, la mateixa que havia fet mu-
tar les algues, els selachiphormes o els hydrophidis, que els re-
sultava molt perjudicial a tothom, excepte ells, que n’eren im-
munes.
Com et trobo a faltar, pare!
Van arribar al final del llarguíssim tram d’escales i es va
obligar a concentrar-se en el que estaven fent. Fins ara havia
estat relativament senzill. A partir d’aquell punt, però, comen-
çava el tram perillós de veritat.
Va fer un senyal a la resta perquè l’esperessin i es va esmu-
nyir per l’escletxa que deixava una porta mig arrencada de les
seves frontisses, fins a desembocar en el vestíbul de la torre:
enorme, silenciós i totalment despullat d’objectes.
Ni rastre dels selachiphormes. Les parets devien d’haver
82

mitigat gairebé totalment els impulsos elèctrics que el seus cos-
sos provocaven dins de l’aigua, permetent-los passar desaper-
cebuts.
Va nedar lentament fins el que havia estat una porta giratò-
ria vidre per fer una ullada a l’exterior.
Mai no havia tingut una visió tan propera de com era la
ciutat abans de la inundació.
El panorama era espectral: el que abans havia estat una enor-
me avinguda ara apareixia entapissada d’algues i plantes ma-
rines, algunes de les quals ella no podia ni tan sols reconèixer.
I, pertot arreu, s’endevinaven postes amb fragments de cartells
amb indicacions per anar enlloc, restes de bancs on ja no hi
seuria mai més ningú, papereres buides i cabines de telèfons
mudes, faroles allargassades que no tornarien a il·luminar, i les
carcasses rovellades del que semblaven vehicles de quatre rodes,
com esquelets d’essers que haguessin mort allà on els havia sor-
près l’aigua i restessin com a records físics de la catàstrofe.
Mirant d’imitar els moviments fluids que tindria qualsevol
peix tan gros com ella, la Syren va gosar separar-se una mica de
la seguretat de l’edifici. Aviat, uns quants centenars de braçades
davant seu, va albirar l’estructura d’un enorme pont de pedra
que havia quedat totalment submergit. Amb dos arcs en forma
d’obelisc i subjectat pel que quedava d’un enorme entramat de
cables d’acer. No arribava ni a endevinar-ne l’altre extrem, però
li va semblar albirar que la passarel·la s’havia esfondrat, més o
menys, a mig camí.
Va recordar el mapa que li havia mostrat el Builder. El di-
pòsit estava gairebé a tocar de la base de la torre més propera.
Es va regirar per anar a buscar els seus companys.
Van nedar molt junts resseguint la fantasmagòrica avinguda.

Mirant constantment al seu voltant i buscant, sempre que po-
dien, la protecció de l’esquelet d’algun vehicle o dels portals
dels edificis. Desgraciadament, per arribar fins la base del pont
no ha havia més remei que travessar una llarga extensió buida,
que abans devia haver estat un parc, una plaça o ambdues coses
83

alhora. La Syren ho havia vist al mapa i era la part que més
l’angoixava del trajecte. Però la van poder recórrer sense el me-
nor ensurt.
Estava començant a pensar que la sort s’havia aliat amb ells,
quan la realitat la va bufetejar amb força.
L’entrada del dipòsit estava obstruïda per un esfondrament.
Una muntanyeta de runa, apilotada just damunt l’escotilla
d’accés.
De la única escotilla d’accés.
Tot aquell risc immens, per no res!
La Syren va estar a punt de permetre que la ràbia i la frus-
tració li guanyessin la partida. Fins i tot allà a sota.
És que mai no els havien d’anar bé les coses?
No es mereixien una mica de sort?
Una miqueta?
Anava a engegar-ho tot a dida i ordenar que tornessin, quan
el Wren li va fer un senyal des de l’altre extrem del monticle.
S’hi va acostar amb unes quantes braçades i va veure el que ell
mirava de dir-li.
Hi havia una obertura. Petita. Angosta.
Però suficient.
Si més no, per dos cossets menuts i esvelts com els de l’Ibis
i el Raven.
El noiet es va acostar fins on eren i va copsar de seguida la
situació.
Es va girar cap a la Syren i li va dedicar un somriure de su-
ficiència.
No te’n alegres, que siguem aquí?
Fins i tot per algú tan menut com l’Ibis, nedar a través
d’aquella escletxa i manipular el pany digital de l’escotilla va
resultar força incòmode. Però la noieta va maniobrar amb ha-
bilitat dins d’aquell espai tan reduït i va aconseguir introduir la
combinació que la seva germana li donava, fent-li els números
84

amb els dits, des de la part superior. La comporta, accionada
gràcies a una bateria nuclear amb una autonomia de centenars
d’anys, es va obrir, obedient, i la noia i el seu company van
poder accedir a l’avantsala. Llavors van tornar a tancar l’esco-
tilla damunt seu i, immediatament, un sistema de drenatge va
començar a expulsar l’aigua que els envoltava. En poc més d’un
minut, la cambra s’havia buidat del tot.
Llavors, la porta que tenien al davant es va obrir automàti-
cament.
I el Raven va pensar que s’havia mort i havia estat transpor-
tat al paradís.
El dipòsit era un autèntic arsenal.
Hi havia de tot: subfusells M-4, M-16 i HK 416; pistoles
automàtiques Beretta M-9 i SIG M-11; escopetes Mossberg
500; metralladores M60 i M61 Vulcan, granades de fragmenta-
ció M67 i incendiàries M14; llença-coets M-72; i fins i tot vàri-
es pistoles subaquàtiques HKP11, que disparaven fins a cinc
dards d’acer de deu centímetres de llarg, accionats mitjançant
una bateria elèctrica.
—Uauuu! —va exclamar el noi, anant d’un cantó a l’altre
sense saber què agafar primer—. Has vist tot això, Ibis? Imagi-
na’t el que els podríem fer a la Cheetah i els seus gossos només
amb una petita part del que hi ha aquí!
L’Ibis s’ho va imaginar, i no li va agradar gens.
Odiava les armes. Totes. Incloses les seves.
—No ens encantem —li va dir al seu amic, intentant evitar
una discussió—. Els altres ens esperen a fora, a mercè dels se-
lachiphormes. Agafem el que ens ha demanat el Builder i sortim
per cames.
—Estàs boja? —va protestar el Raven—. No podem deixar
aquest tresor aquí! Només amb una petita part del que tenim
davant podríem començar una guerra!
—I és el que vols, començar una guerra? Em pensava que
fèiem tot això per poder tornar a començar, en un altre lloc.
—Oh, Ibis, vinga! De veritat t’has empassat els contes del
Logan? D’acord que és simpàtic. Però... un altre univers? I què
més! El més segur es que sigui un paria dels nivells inferiors,
85

mig tocat de l’ala, dient el primer que se li acut per sobreviure
un parell de cicles més! Fins en el cas que la seva història sigui
certa, qui ens assegura que no ens deixarà plantats quan tingui
el que vol? El Logan són ocells volant! Això ho tenim ara i aquí!
Ella se’l va mirar amb una barreja de compassió i desengany.
—Doncs jo m’estimo més els ocells volant del Logan que
tot aquest plom...
—Això és perquè ets massa bona! —va esclatar el noi, acos-
tant-se-li amb ràbia als ulls. Per un instant, l’Ibis va tenir por
que la pegués. Però al darrer moment, es va calmar, la va agafar
pels braços i va abaixar la veu—. De fet, ets la millor persona
que he conegut mai. Possiblement, la millor que quedi al món.
T’han fet tant mal com a mi i, malgrat tot, ets capaç de continu-
ar desitjant només coses bones per a tothom. Jo no sóc com tu,
Ibis. Jo només vull tornar-los als predators el que els van fer als
meus pares i a les meves germanes. I multiplicat per mil, si pot
ser.
L’Ibis el va compadir. Més del que ja ho havia fet fins ales-
hores.
—Raven, escolta’m... ningú no t’entén millor que jo. Però,
encara que estigués d’acord amb tu, ara no tenim cap manera
d’endur-nos a la superfície tot aquest arsenal. I, encara que ho
féssim, a dalt ens esperen el Builder i els seus! ¿Què vols? ¿Co-
mençar la teva guerra acabats de sortir de l’aigua? Sabem on
és. Agafem el que ens han demanat, tornem i parlem-ne amb la
resta. Que la Syren decideixi. Però, per favor, afanyem-nos! Els
altres corren un perill enorme allà fora!
El Raven va assentir. Per molt que el fotés, mentre ells par-
laven, la resta estava a mercè dels esquals.
—Val, sí! Fem-ho. Però jo me’n enduré una d’aquestes —va
dir agafant una Beretta i entaforant-se-la als pantalons—. I tu
n’agafes una altre. Sí, no discuteixis! És el menys que pots fer
per mi! —li va allargar una SIG M11 que ella va agafar per la
culata amb l’índex i el polze, com si fos un animal rabiüt, capaç
de mossegar-la.
El Raven se la va quedar mirant i va fer una ganyota de
resignació.
86

—Què en farem, de tu, Ibis? —va preguntar-li amb condes-
cendència mentre li embotia l’arma a la cintura, per l’esquena—.
Digues. Què en farem, eh?
Li va fer una abraçada i després es va girar, va localitzar un
munt de bosses impermeables i va començar a omplir-ne una
amb les armes que els havia demanat el Builder.
A fora, la Syren i els altres s’ocultaven al costat d’un dels

esquelets dels vehicles que omplien l’antiga avinguda. Des
d’aquell amagatall havien albirat l’ombra amenaçadora d’un
selachiphorme de més de quinze metres, nedant mandrosament
uns centenars de braçades a la seva dreta, pel camí que duia fins
el pont. Per sort, l’esqual havia canviat de direcció en el darrer
moment i s’havia perdut en la foscor. Però era evident que vol-
tava per allà i que era una amenaça ben real.
Va sentir uns copets a l’esquena i, en girar-se es va trobar
amb el rostre d’angoixa del Wren. No li va caldre sentir-li la veu
per saber el que tractava de dir-li.
Què cony foten, aquell parell?
El Raven va tancar la cremallera de la darrera bossa i va

mirar, cofoi, la seva companya. N’havien omplert una per a
cadascun dels membres de l’expedició. La meitat amb les armes
reclamades i, l’altra, amb capses i més capses plenes de bales. El
poder dels constructors de ponts augmentaria considerable-
ment quan rebessin aquell armament.
Entre tots dos, van arrossegar com van poder tot el pes fins
l’avantsala. En el darrer instant, abans que l’Ibis accionés el
mecanisme que la inundava per poder obrir l’escotilla, el noiet
va tornar a l’interior i en va sortir brandant una pistola suba-
quàtica un amb somriure trapella.
—No saps mai quan et pot fer falta una d’aquestes —va
dir-li.
L’Ibis va brandar el cap.
—A veure com li amagarem tot això, al Builder...
87

—Això deixa’m-ho a mi. Sóc el contrabandista del clan.
O és que encara no te n’has adonat?
La Fairy va ser la primera en veure’ls. Va agafar el Wren pel

braç i el va fer mirar en direcció a l’escletxa, per la que comen-
çava a sortir el cap rossenc de l’Ibis. Tots van nedar cap allà, ben
atents per si tornava el selachiphorme.
Com van poder, els dos jovenets van anar traient les bosses
carregades de material a través d’aquella obertura tan estreta,
perquè els seus companys les agafessin una a una. Afortunada-
ment, el pes dins de l’aigua era molt menor. Però, tot i així, els
impediria nedar amb la fluïdesa amb la que ho havien fet fins
aleshores. Si algun esqual detectava aquella mena de moviment
maldestre, l’identificaria amb el d’un peix malalt o moribund i
s’afanyaria a aprofitar l’ocasió de cobrar-se una presa fàcil.
Van fer el camí de tornada mantenint un grup fins i tot més
compacte del que havien format en l’anada. Esperant a cada
moment veure aparèixer l’enorme figura de l’esqual, llençant-se
contra ells com un torpede fet de cartílag i dents serrades.
Però l’atac mai no va tenir lloc.
Van deixar enrere les despulles de la gran ciutat, fins albirar
l’estructura de la porta giratòria per la qual havien sortit.
La tenien tan a prop que la Syren no va poder evitar pensar
que, després de tot, la cosa els sortiria bé.
L’hydrophidi va sortir, de sobte, del capó del que havia estat
una furgoneta. Era dels grossos: més de tres metres de llarg,
negre i platejat i amb la cua en forma de paleta per permetre-li
nedar més ràpidament. A diferència dels selachiphormes, que
carregaven contra qualsevol cosa que se’ls posés al davant, les
serps marines no atacaven animals més grossos que elles, si no
era que se sentien amenaçades.
Però quan es veien en perill, es tornaven les criatures més
agressives de l’oceà.
Buscant la protecció dels objectes, la Syren s’havia acostat
massa al niu de la serp. Mai no va saber quin dels seus movi-
ments li va poder fer creure que pretenia atacar-la. Només la va
88

veure venir-li al damunt, amb els ullals vessant verí i els ullets
negres i inexpressius clavats en ella.
L’hauria picat, segur, si el Raven no hagués estat tan ràpid
en apartar-la. La intervenció del noiet va fer que l’hydrophidi
marrés l’atac per molt poc i que el seu letal verí es diluís, ino-
fensiu, en l’aigua. Qualsevol pastor d’algues sabia que, si tenia
la sort d’evitar la mossegada d’una serp d’aigua, el millor que
podia fer era fugir tan de pressa com en fos capaç. Els hydro-
phidis podien ser molt agressius, però rarament fins al punt
d’arribar a perseguir-te.
Després de salvar-li la vida, però, el Raven, no va fugir.
Va empunyar la pistola subaquàtica que s’havia endut a dar-
rera hora i va disparar un dels dards contra l’atacant.
Va fallar. Per molt.
L’hydrophidi, més rabiós encara, no va desaprofitar la se-
gona oportunitat que se li oferia.
El va picar fins a sis vegades en una ràpida successió de
mossegades, típiques del frenesí hostil que experimentava la
seva espècie quan pensava que lluitava per la seva vida.
El Raven va deixar caure la pistola, mentre l’Elaenia, hor-
roritzada, l’arrossegava lluny d’allí i el Wren els alliberava del
pes dels seus sacs respectius. L’hydrophidi, en veure que l’ene-
mic fugia, va recular i es va fer fonessis de nou entre les restes
del vehicle d’on havia sortit.
Se sabia d’algun cas de pastor d’algues adult que havia acon-

seguit sobreviure a la picada d’un hydrophidi. Homes molt
forts als qui l’animal havia tingut poc temps per inocular-los el
seu verí i que havien escapat miraculosament de la mort després
de patir un calvari farcit d’espasmes de mandíbula, greus pro-
blemes respiratoris i llargs períodes de semi inconsciència.
Ningú no havia sobreviscut mai a sis picades, però.
Quan van arribar a la superfície, el noiet començava a patir
els primers símptomes. Li feia molt mal el braç on havia rebut
89

les queixalades, li tremolava el llavi inferior i ja no era capaç de
mantenir-se dempeus.
L’Elaenia li va posar el cap damunt del genolls i la resta del
clan els van envoltar de seguida.
El Raven va buscar la mà de l’Ibis.
Ella li va prémer tan fort com va poder, mentre li tornava
una mirada carregada d’impotència.
—Què has fet, idiota? Què has fet? —repetia l’Elaenia amb
els ulls plens de llàgrimes.
—Estava... estava fart de fugir... de tot. Volia saber com
seria... poder tornar-m’hi...
Tremolava com una fulla. El verí dels hydrophidis actuava
molt de pressa.
—Ens podeu... deixar sols un moment... si us plau? —va
mussitar el Raven. La veu se li apagava per moments.
Va prémer la mà de l’Ibis. Ella va entendre el que tracta-
va de dir-li. També amb els ulls humits, li va fer que sí amb el
cap.
No t’amoïnis. No diré res.
Ell va aconseguir somriure-li abans de deixar-la anar.
La Syren va fer apartar-se tothom, excepte l’Elaenia.
Els quedava molt poc temps per dir-se adéu.
Abans de retirar-se ella també, es va mirar el noiet i li va dir:
—Gràcies per salvar-me.
Ell va assentir.
—Tenies raó. No hauria d’haver vingut...
La Syren no va poder dir res més.
De bona gana s’hauria canviat per ell.
Quan va estar segur que ningú no els sentia, el Raven va

buscar la Beretta que duia amagada als pantalons. Amb la mà
tremolosa, li va donar a l’Elaenia.
—L’Ibis... en té una altra... I també més bales... Fes-los pa-
gar... Per tot...
La noia va agafar l’arma i se la va amagar sense dir res. Des-
prés li va prémer la mà.
90

Havia perdut molta altra gent que s’estimava. Però l’experi-
ència no li servia de res en aquell moment.
—Ely... —li va dir ell ja només amb un fil de veu—. Tinc
por... No em deixis...
Anava notant com els dits se li engarrotaven per efectes del
verí.
—Estic amb tu, Rav. Al teu costat. No me’n vaig enlloc.
—Fa... molt fred.
El va tapar amb una jaqueta que hi havia al terra, al seu costat.
Els ulls del nen s’entelaven. Va saber que ja no podia veure-la.
—T’estimo, Rav. Ho saps, oi?
Va sentir com ell li pressionava els dits. Potser era només un
fiblada.
Es va estimar més pensar que era una resposta.
La Syren va haver de separar-los una bona estona més tard.
El nen encara l’agafava tan fort que li van haver de trencar els
dits per aconseguir alliberar-la.
La mirada satisfeta d’en Builder contrastava dolorosament

amb l’expressió desolada de la Syren, mentre li entregava les
bosses amb el botí exigit.
—Ho has aconseguit! Reconec que estic impressionat. No
em pensava pas que tornéssiu. Cap de vosaltres! I, en canvi, aquí
estàs. I només n’has perdut un. Realment remarcable! T’havia
menystingut, ho reconec.
Que només n’he perdut un? Et mataria, fill de puta!
—Estic pensant que podria tenir més feina per a vosaltres
—va continuar el Builder, sense adonar-se del fàstic que li feia—.
Que me’n dius? Us quedaríeu aquí, sota la nostra protecció.
I tindríeu tot el que demanéssiu. S’hauria acabat això de mal-
viure als nivells inferiors, com els altres pàries.
—La única cosa que vull —va dir ella, fent grans esforços
per controlar-se —és la que vàrem acordar. L’ordinador. Això,
i que ens deixis marxar en pau.
91

Ell se la va mirar amb cara de decepció. Quina llàstima!
La Syren va tenir por que no complís el que havien acordat.
—Per descomptat, noia —va acabar, però, dient ell—. Els
constructors de ponts no ens hem fet una reputació en els ne-
gocis faltant a la nostra paraula. Aquí tens la teva màquina.
Espero que acceptaràs una invitació feta de bona fe per gaudir
de la nostra hospitalitat encara una mica més. Li deus voler
oferir al teu home una cerimònia com cal, oi?
—Encara no era un home —va respondre, havent de con-
tenir les llàgrimes—. Només tenia tretze anys. Però es mereix
un comiat d’adult, sí. T’agraeixo l’oferiment.
Va agafar el maletí que contenia l’híperbook que havien
pagat tan car i va fer mitja volta sense dir res més.
Qualsevol cosa abans que permetre-li a aquell malparit veu-
re les seves llàgrimes.
El clan de la Syren s’havia acostumat als comiats breus. Fets

a corre-cuita després d’haver patit un atac. I això quan tenien
la oportunitat de fer-los.
Al del Raven, però, hi van assistir tots.
El va oficiar la mateixa Elaenia, amb el silenciós ajut de la
Dacnis. Davant la mirada pesarosa de la resta, les dues noies van
despullar el cos del nen, el van rentar, li van dibuixar amb pig-
ments llampants els símbols funeraris al pit i el van cobrir amb
les algues que la sanadora duia en sempre en un saquet, penjat
de la cintura. Després, totes dues es van acostar fins el llindar
de la planta, allà per on l’aigua entrava inundant la torre, i van
submergir el Raven amb delicadesa en l’oceà.
No hi va haver ni paraules, ni càntics, ni res de res. Els
homes moren. La vida continua. Feia molt de temps que els
pastors d’algues s’havien acostumat a aquesta implacable rea
litat.
—No hi pensis més —li va dir la negra a la Syren quan va
passar pel seu costat, després d’haver vist com el cos d’aquell
nen que estimava com un germà s’enfonsava per sempre—. No
ha estat culpa teva.
92

—Ell m’ha salvat la vida. Si no s’hagués acostat tant... —no-
més va ser capaç de respondre.
—Ha fet el que s’havia de fer. I, tot seguit, el que no s’havia
de fer. El Raven era així, capaç de l’acte millor, i del més estúpid.
Ara ja està. Tu no en tens cap culpa. No et turmentis inútilment.
Ell no ho voldria. Ni jo tampoc.
L’Elaenia no era de les que es recreaven en les paraules. Li
va posar la mà a l’espatlla de la Syren, en senyal d’estima, i va
caminar capcota vers les escales.
No els convenia quedar-se gaire més estona en aquell ter-
reny perillós.
Ja havien patit prou pèrdues per un dia.
L’Ibis plorava, fluixet, amagant el cap dins del coixí quan va

sentir el cruixit de la porta en obrir-se. Va aixecar els ulls.
Era l’Elaenia.
La noia negra es va acostar fins el seu costat i la va abraçar.
Li agraïa encara més aquelles llàgrimes per ser tan íntimes.
Però no havia vingut a plànyer el Raven. I l’Ibis ho sabia.
Sense esperar que l’hi demanés, va treure de sota el llit
una bossa negra, impermeable, i l’hi va entregar. En obrir-la, la
més gran va trobar la SIG-Sauer i un grapat de caixes de muni-
cions.
—No penses dir-n’hi res a la Syren? —va preguntar-li, fre-
gant-se els ulls.
—Encara no ho sé. I tu, n’hi diràs res?
—Hauria de fer-ho. Però li he promès al Raven que no. Es-
pero no haver-me’n de penedir.
—Jo també ho espero —va respondre l’altra amb since-
ritat.
I va sortir de l’habitació.
93

7
El Lark es mirava l’híperbook sense decidir-se a engegar-lo.
La Syren li havia donat feia una estona, abans de tancar-se,
sola, a la seva habitació. Per favor, fes que hagi valgut la pena, li
havia dit.
Fes que hagi valgut la pena!
No demanava res...
Mentre esperaven que els altres tornessin de la immersió, el
Lark havia parlat una bona estona amb el Logan per entendre la
mena de càlculs que farien falta per determinar on s’obriria no-
vament el portal. Malgrat la complexitat dels mateixos, aviat els
havia entès fins i tot millor que l’altre. Si li quedava algun dubte
sobre la veracitat de la seva història, aquella conversa l’havia
esvaït del tot. I també l’havia convençut que el nouvingut no
havia exagerat pas la importància de fer-se amb una màquina
com la que tenia ara al davant. Sense l’ordinador quàntic, s’hau-
rien pogut passar centenars de cicles fent operacions matemàti-
ques i no se’n haurien sortit. Amb ell, trigaria només un parell
d’hores i podria calcular-ho fins i tot sense l’ajuda del Logan.
Tot i així, dubtava si posar-lo en funcionament.
Perquè, d’una banda, quan ho fes, el seu ADN deixaria un
rastre que l’assenyalaria a ell, i només a ell. I, d’una altra, no
entenia com els constructors de ponts s’havien fet amb un or-
dinador com aquell.
Tot allò feia ferum de trampa d’una hora lluny.
Hauria volgut poder-ho consultar amb la Syren. O amb
l’Elaenia, si més no. Però fer-ho equivaldria a haver-les d’expli-
car moltes coses. I encara que el seu nou clan li havia donat
mostres més que sobrades d’acceptació, tenia por del què pas-
saria si s’assabentaven de tota la veritat. Potser perquè, de tro-
bar-se en la seva pell, ell no dubtaria ni un instant en fer-se fora
a puntades de peu a sí mateix.
I, per si tornar a quedar-se sol no l’aterrava prou, la pers-
pectiva de no veure més l’Elaenia se li feia insuportable. Després
del Raven, ella era qui més patent feia el seu odi envers els techs.
No podia plantar-se al seu davant i dir-li que ell...
94

No. Hauria de prendre la decisió tot sol.
Es va tornar a mirar l’híperbook. Engegar-lo suposava cór-
rer un risc. Com el que havien corregut aquell matí. Com els
que correrien demà.
No fer-ho equivalia a oblidar-se de tota possibilitat de de-
terminar on es tornaria a obrir el portal.
Al capdavall, tampoc no hi havia tant on decidir, oi?
Quina merda, no poder ser sincer amb els qui t’estimes!
Es va passar la mà pels cabells i va acostar l’índex al sensor
de la part superior.
Un moment més tard, una llumeta verda el va informar que
el seu accés havia estat autoritzat.
El Logan va picar la porta de la Syren amb els artells. S’ha-

via fixat en la seva expressió durant la cerimònia del Raven i allò
l’havia fet sentir-se encara pitjor. No feia ni dos dies que la
coneixia, però veure-la patir per culpa seva el feia sentir l’home
més miserable de l’univers. O de dos universos, posats a ser
exactes.
Aquella noia el duia de corcoll. Des del mateix instant en
què l’havia descoberta, preciosa com una fada nocturna, con-
templant-lo amb aquells ulls argentats, plens de lluna.
Mai no havia sentit res de semblant.
Quan ella va obrir, l’aspecte no li havia millorat. Estava ulle-
rosa, macilenta, devastada.
Es moria de ganes d’abraçar-la. De dir-li que res del que
havia passat no havia estat per culpa seva i que tot aniria bé, a
partir d’ara.
En comptes de fer-ho, es va trobar preguntar-li:
—Com estàs?
Tu sí que en saps de festejar una noia, Logan! Com estàs?
Una frase digna d’un poeta. No sé com no cau de genolls davant
teu en aquest mateix instant!
Ella no es va sentir amb prou forces com per mentir.
95

—Malament. Com vols que estigui? No puc parar de pensar
que si no m’hagués apropat tant a aquella carcassa. O si li hagués
impedit disparar... Podia haver fet tantes coses! Qualsevol, ex-
cepte quedar-me mirant com una tòtila com feia aquella bes
tiesa!
—Syren... no sempre es pot fer alguna cosa. Has de parar de
fer-te això a tu mateixa.
—Tu no ho entens! —es va regirar ella—. No saps el que
suposa que tot el clan depengui de tu!
—No. Tens raó. Jo només sé el que és que tot un univers
depengui de mi. I no t’imagines com em fa sentir-me pensar que
seria capaç de condemnar-lo a canvi de només un somriure teu.
Per una vegada, la Syren no va saber què dir. No estava
acostumada a escoltar coses com aquella. El Wren no era bo
amb les paraules. A vegades, encara que feia tot el que podia per
confortar-la, no ho aconseguia. Per contra, el Logan n’havia
tingut prou amb dues frases per fer-li renéixer aquell pessigo-
lleig a l’estómac.
—No ho dius de debò —li va dir al final—. Estaries boig si
ho diguessis...
—Et penses que no paro de repetir-m’ho? Però tant se me’n
dóna! Des que et vaig veure per primer cop, no puc parar de
pensar en tu. De buscar qualsevol pretext per ser a prop teu.
D’imaginar en cóm puc ajudar-te, en com puc protegir-te...
Ella es va adonar de quantes ganes que tenia de sentir-li a
dir tot allò. A la seva manera, havia estat experimentant el ma-
teix, encara que no s’havia permès de reconèixer-ho.
Però es va resistir encara una mica més.
—I la teva Madison? Què en diria ella, de tot això?
—La Madison! Ja et vaig dir que no era fàcil. Ens coneixem
des de petits. I sempre tothom ha donat per fet que ens casaríem,
és veritat. Fins i tot jo m’ho vaig creure durant un temps. La
Madison és una noia fantàstica, que es mereixeria que me l’es-
timés tant com ella a mi. Però abans de marxar em va preguntar
què seria de nosaltres quan tornés... i no vaig saber què respon-
dre-li. Faria qualsevol cosa per ella, t’ho prometo. Però encara
que ho he intentat, no aconsegueixo estimar-la com...
96

Va deixar la frase a mitges. Com si no gosés acabar-la. Ella
l’entenia tan bé! I per primera vegada en molt de temps no es
va sentir com una persona estranya i nociva.
Gairebé ni se’n va adonar de com li acaronava la galta amb
el palmell de la mà, l’atreia envers ella i començava a besar-lo.
El Logan li va tornar els petons. Llargs, humits i càlids. Fets
sense pressa però amb plens de desig. Ella va tremolar entre els
seus braços, mentre notava com una perillosa embriaguesa s’en-
senyoria de la seva voluntat. Va gemegar de plaer.
De sobte, no hi havia res més al món que ella i el Logan.
I ja li estava bé.
Li va acaronar el clatell amb les puntes dels dits, tot notant
com l’agafava pels malucs amb aquelles mans, fortes i segu-
res. Els seus llavis li van semblar la cosa més dolça que havia
tastat en la vida. Si s’havia pensat que potser en tindria prou
amb un petó, de seguida es va adonar de com d’equivocada que
estava.
Mai no en tindria prou, d’aquells petons. Ara ho veia.
El necessitava més que a qualsevol altra cosa. El va guiar fins
a l’habitació, sense pensar en res que no fossin els seus llavis, i
va tancar la porta al seu darrere.
Des de l’altra punta del passadís, la Fairy havia presenciat

tota l’escena sense que cap dels dos s’adonés de res.
El Lark es va mirar amb estupefacció la pantalla de l’híper-

book.
No podia ser!
Havia fet els càlculs dues vegades. L’ordinador no s’equi-
vocava. Podia insistir mil cops, que les coordenades serien sem-
pre les mateixes.
Va apagar la màquina. Com menys temps la tingués encesa,
més difícil seria que el localitzessin.
Es va aixecar i va caminar per l’habitació sense saber què fer.
97

Al final, va tornar a mirar el punt que havia pogut situar fácil-
ment amb l’ajut de l’antic mapa del Builder.
40°44´54.3´´N / 73°59´09´´O
No hi havia cap errada.
El portal es tornaria a obrir d’aquí a sis dies exactament... al
mirador de l’Agulla.
El quarter general dels Predators!
10
La Fairy va entrar feta una fúria a la sala que havien estat

fent servir per reunir-se. En sentir-la, la Dacnis i l’Elaenia van
aixecar els ulls dels plats d’on estaven menjant. Una mica més
lluny, l’Ibis contemplava per una finestra com es ponia el sol.
Ni rastre del Wren.
—Què et passa? —va preguntar-li la sanadora—. Sembla
que hagis vist un predator.
La Fairy va dubtar. S’estimava l’Ibis i no desitjava posar-la
en un compromís. Però la sang li bullia.
—És la Syren —va dir finalment—. Ho sento, Ibis... però el
que està fent no està bé. Posa en perill el clan una vegada rere
una altra. I ja hem vist tots el que ha passat. El pobre Raven no
se n’ha sortit. I ha estat un miracle que hagi estat l’únic.
L’Ibis va saltar de seguida per defensar la seva germana.
—Fairy, ja ho hem discutit, això. Els riscos són enormes, ja
ho sabem. Però la Syren pensa que és el millor per al clan, i ella
és la líder.
—Estàs segura de que pensa en tots? O només en aquest
Logan que ni tan sols sabem d’on surt? Perquè jo ja no sé què
pensar...
—Per què ho dius, això? Saps perfectament que la Syren mai
no ens posaria en perill si pensés que hi ha una alternativa!
—Vols dir? Jo també ho creia. Però fa només un moment
que l’he vista besant-se amb el Logan i arrossegant-lo a la seva
habitació. No m’agradaria pensar que el Raven és mort i els
demés ens estem jugant la pell només perquè ella s’ha enamo...
98

En aquell moment van sentir el cop sec d’un puny contra la
paret. Es van girar totes a l’hora. El Wren les mirava des del
marc de la porta.
El noi no va dir res, però la seva cara parlava per sí sola.
Rabiós, va fer mitja volta i es va perdre pel passadís.
L’Ibis va ensorrar el cap entre les mans.
No recordava un dia més nefast per al clan que el que el
estava tocant de viure.
L’Elaenia sabia on trobar-lo.

Al Wren li agradaven els terrats. Potser perquè, després de
perdre el seu territori, ara gairebé ja no tenien mai l’oportunitat
de pujar-hi.
Va ser una bona estona de pujar escales. Però tants graons
van pagar la pena.
De seguida el va veure, assegut amb l’esquena contra la pa-
ret, desafiant l’aire glaçat de la nit i mirant en direcció als únics
edificis il·luminats de la ciutat: els dels seus enemics.
Se li va acostar i es va asseure al seu costat, sense dir res. Tots
dos es van quedar així una bona estona. Al final va ser ell qui va
trencar el silenci:
—Què li passa, m’ho pots explicar? Estem junts des de pe-
tits. Sempre ha pogut comptar amb mi, sempre! Li he donat
espai. Li he donat temps. Sense entendre ni tant sols per què els
necessitava, però els li he donat. I ara arriba aquest... i se’l fica
al llit a la primera oportunitat que en té!
Ella no havia pujat fins allà per parlar de coses que tampoc
no entenia. Però va veure que ho necessitava.
—Wren... jo no he comprès mai gaire les persones. Ja ho
saps. No et puc explicar per què la Syren no fa el que tu voldri-
es. Igual que no puc explicar-me per què tu sembles immune als
encants de la Fairy, mentre ella, pobreta, s’arrossega als teus
peus suplicant-te una mica d’atenció. Ni per què la Dacnis no
aconsegueix que el Lark li demani que sigui la seva companya
—. Va fer una llarga pausa i va afegir—: Ni tan sols no sé per
què jo no aconsegueixo dir-li a la Dacnis que l’estimo...
99

Ell la va mirar, estorat. La coneixia prou bé per saber com
li havia costat fer-li aquella confidència.
—Tu? De la Dacnis? Si que saps dissimular. No ho hauria
dit mai... —Va oferir-li un somriure amarg—. El Lark tindrà un
bon disgust si algú arriba a dir-l’hi.
L’Elaenia no es va molestar en fingir que se sorprenia de
sentir allò.
—Ja veus que el teu cas no és diferent del dels altres —li va
dir, finalment—. La vida ja seria prou difícil encara que tingués-
sim el bon senderi de triar els qui ens trien a nosaltres. Però ens
esforcem en complicar-nos-la encara més. I no perquè ho vul-
guem. És només que no podem evitar sentir el que sentim. És
una merda, ja ho sé. Però és el que hi ha. I si ella ha tingut la sort
de trobar el que necessitava, no seré jo la que li posi pegues. I,
per difícil que et resulti, tu tampoc no ho hauries de fer... No en
trauràs res, excepte patiment.
El Wren va apartar la mirada. Era evident que ell no pensa-
va renunciar a la Syren tan fàcilment.
Hi tens tot el dret, va pensar ella. Espero que te’n surtis més
bé que no pas jo.
Era hora de dir el que havia vingut a dir-li.
—Wren... no he pujat fins aquí per parlar de amb qui està o
deixa d’estar la Syren. Abans de morir, el Raven ha tingut temps
de donar-me això.
Es va treure les dues pistoles, que portava entaforades a
l’esquena, amagades sota la jaqueta i n’hi va entregar una. El
Wren la va sospesar com si fos un tresor. Mai no havien tingut
unes armes com aquelles.
—Tenim bales?
—Prou. El Raven i l’Ibis les han pujat d’amagat, també.
En sentir el nom de la noia, el Wren va aixecar les celles.
—No t’amoïnis. Ella no parlarà. Li ha promès al Raven i ja
saps com és l’Ibis.
—I tu? Per què no n’hi has dit res, a la Syren?
—Fa hores que jo també em faig aquesta pregunta —li va
respondre amb sinceritat—. No ho sé. Potser és perquè, en el
fons, també tinc una mica de por que el que diu la Fairy sigui
100

veritat, i la Syren hagi perdut el nord pel Logan sense ado-
nar-se’n.
—I per què m’ho dius a mi?
—Perquè encara que ara estiguis furiós amb ella, ets qui
millor la coneix del món. I qui pot jutjar més correctament els
seus actes. I perquè jo també crec conèixer-te bé a tu i sé que ets
un bon paio. Al final, trobaràs la manera de fer el més correcte.
Sempre ho fas.
El Wren va sospirar. Tant de bo ell n’estigués tan segur,
d’allò.
11
A l’Ocelot no li agradava gens haver d’anar fins a la Cú-

pula.
El cap dels predators era un tipus entrat en la quarantena,
musculat, de més de metre vuitanta. Duia el cap completament
rapat, vestia sempre pantalons militars, samarreta sense màni-
gues i botes, tot negre. Amagava els ulls darrere unes ulleres de
sol fosquíssimes i quan parlava, ho feia amb una veu rocallosa.
Estava acostumat a intimidar tots els qui l’envoltaven.
Però quan entrava al luxós cau dels techs, era ell qui se sen-
tia en desavantatge. I aquella sensació la detestava.
Després del que havia passat, però, no podia tancar l’as-
sumpte despatxant un missatger per explicar-li-ho tot al Wired.
Ho havia de fer en persona.
Menjar-se el marró, vaja.
Si algú dels dies antics, de quan la ciutat no era l’ombra

negada de sí mateixa, s’hagués passejat avui pels passadissos de
la Cúpula, s’hauria pogut pensar que el desastre no havia passat
mai. L’edifici disposava d’energia i aigua corrent. Tot estava net
i ordenat i la poca gent amb qui et creuaves pels corredors ana-
va ben vestida i feia fila de menjar tres cops al dia.
Sempre que hi anava, l’Ocelot envejava aquell aire pulcre i
101

elegant. Això també ho detestava. Potser més i tot que sentir-se
vulnerable. Ell era el primer de saber que els predators eren una
colla de salvatges sense cap ganes de civilitzar-se. Vivien d’ate-
morir i subjugar la resta dels clans. I si algun dia havien de
deixar de fer-ho, el més segur era que acabessin matant-se els
uns als altres.
Per això l’Ocelot pensava que era tan important mantenir
l’aliança amb el Wired.
I per això era ara allà, disposat a deixar-se humiliar.
Perquè valia la pena.
Es va sentir el xerric d’una porta en obrir-se i davant seu va
aparèixer l’Applet, l’ajudant del Gran Home. Tan polit i impe-
cable com tots els seus.
—Et rebrà ara.
L’Ocelot el va mirar amb menyspreu.
—T’he dit que era molt urgent. M’has tingut molta estona
florint-me en aquesta merda de rebedor!
L’altre es va encongir d’espatlles i li va dedicar una ganyota
sorneguera. És el que hi ha.
L’Ocelot li va passar pel davant, sense ni mirar-lo.
Si algun dia canvien les coses, me’n recordaré. Paraula.
L’habitació on sempre es reunia amb el Wired semblava
pensada per impressionar els qui hi eren convidats a passar.
Parets folrades de fusta, quadres antics i escultures arreu, catifes
del gruix del seu braç, butaques on t’hi podies enfonsar fins
gairebé perdre’t-hi; i, en un racó, una taula enorme farcida d’or-
dinadors quàntics i demés tecnologia que l’Ocelot ni tan sols
sabia per a què collons es feia servir.
Només que ell se’n beneficiava. Amb allò en tenia prou.
Al centre de l’habitació, el Wired l’esperava assegut rere una
taula de fusta massissa que ja era antiga quan la ciutat estava en
el seu esplendor. Era un home de cabells grisos, pentinats en
punxa, fins i tot una mica més alt que el mateix Ocelot, però
molt més prim. I vint anys més gran, encara que els portava
prou bé. Sempre vestia jerseis de coll alt i pantalons elegants, de
colors foscos. Tenia la veu suau i unes formes tranquil·les i edu-
cades, però a la seva manera resultava fins i tot més amenaçant
102

que el predator. Potser per aquell somriure cruel i de llavis fi-
níssims, que et dedicava quan en realitat el que volia fer-te saber
era que estava pensant en engegar-te un tret.
—Què puc fer per tu, Ocelot? —li va dir, indicant-li amb
una mà els dos seients buits que tenia al davant—. Espero que
no passi res de greu.
L’Ocelot va estimar-se més quedar-se dret.
—Greu, segurament no. Però he pensat que en voldries es-
tar informat.
—Digues.
—Ahir a la nit el Builder, dels constructors de ponts, em va
enviar un missatger oferint-me un grup de pastors d’algues. Pel
que es veu, s’havien arriscat a anar fins la seva zona per propo-
sar-los alguna mena de troc.
—Han de ser el darrer grup que queda en llibertat, no?
I tant que els volem! Ja saps que ens en calen tants com puguem
reunir-ne. I només per això m’has vingut a veure?
—El que volien del Builder era un híperbook quàntic.
En sentir allò, el Wired va fer un salt endavant, sense aixe-
car-se de la butaca. L’Ocelot va poder sentir com el foradava
amb els seus ulls clars.
—I t’has esperat totes aquestes hores per dir-m’ho?
—No ha estat cosa meva. Els imbècils que van rebre el mis-
satger del Builder estaven borratxos. Van voler divertir-se una
estona, fent-li passar malament. Té sort de ser viu...
El Wired va fer cara de disgust. Ell mateix havia contribuït
a fer dels predators la colla de bàrbars que eren. Allò els feia més
fàcils de controlar... però també tenia els seus inconvenients.
No valia la pena escarrassar-se buscant culpables. Amb sort,
encara hi serien a temps. Coneixia el Builder, no els hauria dei-
xat anar.
—Porta-me’ls —li va dir—. Dóna-li al Builder el que et
demani a canvi, tant me fa el què sigui. Vius, per descomptat.
L’Ocelot va assentir, tot fent mitja volta. Encara havia anat
prou bé.
Quan ja era a punt de sortir, el Wired el va aturar.
Havia canviat d’opinió sobre allò de no buscar culpables.
103

—I, Ocelot... els idiotes que han ocasionat aquest desastre,
llença’ls al mar i envia’m una gravació de vídeo en que es vegi
bé què els han fet els selachiphormes. Potser això farà que les
teves bestioles s’aturin a pensar una mica abans de fer les coses.
I va rematar la frase amb un d’aquells somriures seus, que
glaçaven la sang.
104

DÍA 3
La Syren es va girar cap el Logan amb posat mandrós. Feia

una estona que els raigs de sol més matiners trucaven a la fines-
tra, però ella continuava sense ganes de fer-los gens de cas. Sen-
tia que es podria quedar allà estirada, al seu costat, la resta de la
seva vida.
La magnitud dels seus sentiments envers aquell desconegut
l’espantava.
No havien dormit gens, estimant-se tota la nit amb frenesí
i desitjant que el sol no tornés a sortir. No havia pogut ser. Però,
malgrat tot, se sentia més viva i optimista que mai. I no pas
perquè no tinguessin al davant menys problemes que la nit an-
terior.
Al contrari: el que havia passat ho complicava encara més
tot.
Però s’estimava més no pensar-hi.
El Logan la va recórrer amb els seus ulls diàfans. Una mira-
da plena de tendresa que la va obligar a arraulir-se contra el seu
pit i buscar la seva boca un cop més.
—Em quedaria aquí per sempre més —li va dir ell, abra-
çant-la.
—Per què serà que quan algú diu això el que significa és que
ha arribat l’hora de marxar?
Ell va sospirar. Un sospir ple de resignació.
105

Tic, tac, tic, tac. El rellotge corria. I els sentiments dels
amants li importaven ben poc.
El Builder ja donava per perdut el seu missatger quan un

dels vigilants del Pont de l’Est el va avisar que el Wain havia
tornat.
I no venia sol, va afegir. L’acompanyava un grup de preda-
tors. Liderats per la Cheetah en persona.
El constructor de ponts va fer petar la llengua. N’havia tin-
gut prou amb les poques vegades que s’havia vist obligat a trac-
tar amb aquell cony de pertorbada per saber que no hi havia
manera de controlar-la. Potser sí que tenia un bon parell de pits,
d’acord, però s’estimaria més fer-li un petó a un hydrophidi que
haver-li de posar la mà al damunt a la Cheetah.
El més probable era que te l’acabés tallant. I al Builder li
agradava la simetria de tenir-ne una a cada banda del cos.
Per què dimonis no havia vingut l’Ocelot en persona?
Encara estava pensant com duria l’entrevista amb ella quan
la dona va entrar a la sala, obrint les portes de bat a bat. Aques-
ta vegada duia un abric de cuir blanc, sostenidors del mateix
color, mitges negres i botes de cuir que li arribaven gairebé fins
els genolls. Sota l’abric obert es veien, clarament, les fundes
d’aixella amb les dues Glock, penjant.
—Builder! Encara ets qui mana en aquest antre? Vet aquí
un altre exemple que demostra la meva teoria que aquesta ciutat
s’està tornant massa tova!
L’home es va mossegar la llengua. Si algun dia arribaven a
tenir prou armes com les que els havien proporcionat aquells
infortunats pastors d’algues tindria ocasió sobrada de fer-li em-
passar aquelles paraules. I més coses, de passada.
—Jo també estic encantat de veure’t, Cheetah. He d’adme-
tre que esperava l’Ocelot, però.
Ella va contestar sense mirar-lo, passejant l’esguard per l’ha-
bitació i fent cara d’admiració pel que veia.
106

—Renoi! Si que et van bé les coses... —va dir, remarcant la
frase amb un xiulet d’admiració. Tot seguit va canviar totalment
l’expressió i es va posar seriosa—. L’Ocelot té massa feina per
ocupar-se d’una fotesa com aquesta. Au, no perdem més temps.
On els tens?
—No corris tant! Abans hauríem de parlar del preu, no et
sembla?
La Cheetah li va regalar una de les seves rialles enfollides.
—I tant que si, homenàs —li va dir, tot acaronant el mànec
de les seves pistoles—. Que me’n dius de poder continuar con-
trolant aquesta paradeta tan cuca que t’has muntat? I si ets bo i
no m’emprenyes més, fins i tot et permetré conservar les pilotes,
perquè puguis continuar fent veure que les fas servir de tant en
tant.
Encara que van arribar per separat a la sala comuna, el Lo-

gan en va tenir prou amb veure l’expressió del rostre del Wren
en veure’l entrar per adonar-se que sabia el que havia passat
entre ells dos. Durant la nit no n’havien parlat, del que els diri-
en als altres. Ni tan sols de si els ho havien de dir. Aquella havia
estat la única nota discordant d’una nit perfecta.
Si més no, ara ja no els calia amoïnar-se de com dir-los-ho.
Va buscar de seguida la Syren per veure quina cara feia, ella,
però la noia havia decidit fer veure que passava res. Va simular
no adonar-se de la mirada carregada de ressentiment del Wren
i se’n va anar de dret cap el Lark:
—Has pogut esbrinar on s’obrirà el portal?
—Sí —va dir ell, sense embuts—. I no tinc bones notícies.
Serà a l’Agulla. Si no vaig errat, a la part més elevada: el mirador.
En veure la cara que van fer tots, el Logan es va adonar de
fins a quin punt les notícies no eren bones.
—N’estàs segur? —li va dir ella, que gairebé havia empal·li-
dit després d’escoltar-lo.
—He repassat els càlculs tres vegades. En l’únic en que po-
107

dria anar errat és en que sigui al mirador. Però si el primer por-
tal es va obrir en un terrat, el més probable és que aquest seguei-
xi el mateix patró.
La noia va abaixar el cap. Allò sí que no s’ho esperava. No
sabia què fer, ni què dir.
—Syren, això ho canvia tot —li va dir el Wren, esquer-
dant el silenci que els havia caigut al damunt—. No hi ha cap
manera de que puguem arribar al mirador de l’Agulla. S’ha aca-
bat...
—I haver perdut el Raven per no res?
—Oh, vinga! —va esclatar la Fairy—. Com a mínim tingues
la decència de no fer servir el pobre Raven per justificar els teus
actes, Syren! Tots sabem prou bé els motius que t’impulsen a
continuar endavant amb aquesta bogeria. De veritat penses fer-
nos matar a tots només per ajudar el teu nou xicot?
La Syren va fulminar-la amb els seus ulls acerats. Sabia prou
bé que la Fairy i ella no podrien mai ser amigues, però no s’es-
perava un cop tan baix com aquell.
—Fairy! —Era el mateix Wren qui sortia a defensar-la un
cop més—. Vull pensar que no has sabut triar prou bé les pa-
raules. Aquí ningú no està acusant la Syren de res. Ella és la cap
del clan i sempre fa el que creu que és millor per a tots nosaltres.
I qui no pensi així, ja sap què ha de fer.
La Fairy ho sabia prou bé: si eres un pastor d’algues i no
estaves disposat a acatar les decisions del líder tenies dues pos-
sibilitats: reptar-lo a una lluita a mort, o buscar-te un altre clan.
La noia es va mirar el Wren tan dolguda com un moment
abans la Syren l’havia fitat a ella. Com podia fer-li allò quan ella
només estava tractant d’ajudar-lo? Com de cec podia arribar a
estar, ell?
La discussió havia arribat a un punt límit, però abans que
ningú no tingués oportunitat de tensar més la corda, la porta de
la sala es va obrir violentament i dos predators hi va irrompre,
encanonant-los amb els seus subfusells amb mira làser. Els omi-
nosos puntets vermells es van passejar frenèticament d’un cos
a un altre, amenaçant amb obrir un forat de bala allà on s’atu-
raven. Tots dos homes, vestits amb jaquetes de cuir i botes mi-
108

litars, i amb el cap rapat a excepció d’una franja cridanera de
cabells al bell mig del crani, els miraven amb expressió salvatge.
Se’ls notava les ganes que tenien d’obrir foc.
Instintivament, tots van callar, alçant les mans enlaire.
Un segon més tard, entrava la mateixa Cheetah, exhibint-se
com una deïtat maligna.
—Ja us vaig avisar que la propera vegada no tindríeu tanta
sort, nens —els va recordar, rebregant els llavis en una expressió
tèrbola, mentre passejava la mirada pel grupet que tant malde-
caps li havia ocasionat—. El que ni jo m’imaginava, ho reconec,
és que seria tan aviat. Gràcies per haver-m’ho posat tan fàcil.
Els van treure a puntades de peu de la cambra, conduint-los

de la mateixa manera al llarg dels inacabables corredors de l’edi-
fici que pujaven al terrat. Estaven tan segurs que no duien armes
que no es van ni molestar a escorcollar-los.
La pistola li cremava, amagada entre el cinturó i l’esquena,
però el Wren es va obligar a mantenir-la allà. Abans d’intentar
res, s’havia d’esperar a arribar a algun lloc des d’on fos possible
fugir cap a la Terra de Ningú. Si es precipitava, acabarien tots
morts.
Va intercanviar una mirada de complicitat amb l’Elaenia,
qui li va retornar de seguida. Ja entenc el que esperes, va poder
llegir-li als ulls. Estic a punt.
Ella també entenia que si volien tenir una possibilitat d’es-
capar, havien de poder córrer i amagar-se. Si ho intentaven
abans, els cosirien a trets en aquells passadissos, que eren com
un maleït laberint.
El Wren es va deixar conduir pels predators, resistint la
temptació de tornar-s’hi cada vegada que un dels seus enemics
li clavava el canó de l’arma als ronyons, per fer-lo anar més de
pressa. La vida de tots depenia de la seva paciència.
Va buscar els ulls de la Syren per tractar d’induir-li esperan-
ça. Però ella els tenia posats en el Logan. Ni tan sols no el va
veure.
Allò li va fer encara més mal que el canó de cap arma fur-
109

gant-li el costat. Abans ella no hauria buscat mai uns altres ulls.
L’estava perdent. Davant dels propis nassos.
Finalment, van sortir a cel obert. El Builder els esperava,
envoltat per alguns dels seus homes. El cap dels constructors
de ponts es va adreçar a la Syren amb un posat tan afligit que
gairebé semblava sincer.
—Hauries d’haver acceptat la meva oferta —li va retreu-
re—. I ens hauríem pogut estalviar tot això.
—Estic més contenta que mai de no haver-ho fet —li va
contestar ella, desafiant—. Aquesta—va dir fent un cop de cap
envers la Cheetah—, si més no, és sincera. No com tu, que ets
un mentider i un traïdor.
El Builder no estava acostumat a que el tractessin així. En-
cegat per l’ira, va fer dues ràpides passes endavant i va bufete-
jar-la amb tanta violència que la va fer caure de cul. Ningú no
s’esperava aquella reacció, i es va produir un moment d’incer-
tesa al terrat.
Just el que el Wren havia estat esperant.
Li va donar un empenta a l’home que tenia al darrera i es va
treure la pistola de sota la jaqueta. A boca de canó, li va engegar
tres trets al predator.
Mai no havia disparat un arma.
Però des d’aquella distància no es podia fallar.
El predator va anar reculant amb cada impacte i, al final,
amb un crit ofegat, va precipitar-se al buit en caure per un lloc
on la barana havia desaparegut feia temps.
A l’altre cantó del grupet de presoners, l’Elaenia, que havia
estat esperant allò, va imitar el seu amic i també va abatre l’ho-
me que els escortava, disparant-li des de molt a prop.
En només un moment, la situació havia canviat del tot.
—Correu! —va cridar el Wren, girant-se cap a la resta del
seu clan—. Al pont!. Ara! Au, au, au!
El caos es va estendre per la terrassa com una flama damunt
d’una taca de petroli. Mentre el Builder i els seus homes busca-
ven refugi lluny del pont, la Cheetah es va escapolir en direcció
contraria, tractant de situar-se en un lloc des d’on poder evitar
la fuga dels presoners. El Wren es va adonar del que intentava
110

i va descarregar la resta del carregador de la pistola contra ella.
Però entre que la tenia més lluny i que ella es movia molt de
pressa, cap ni una de les bales es van ni tan sols acostar al seu
objectiu.
Si més no, però, van aconseguir fer-la canviar de direcció i
que deixés el pas lliure als fugitius.
Liderats per la Syren, que els esperonava cap el pont, la
Dacnis, l’Ibis, el Logan i la Fairy van córrer cap a la seva única
via d’escapament. El Lark, va estar a punt d’imitar-los, però en
el darrer instant va veure que, en la seva preocupació per escapar
del perill, un dels homes del Builder havia deixat caure l’híper-
book quàntic que els havien pres moments abans.
Sense aturar-se a considerar el risc, el noi va córrer cap el
maletí. Estava segur que necessitarien imperiosament aquella
màquina si volien tenir alguna oportunitat de fugir pel portal.
—Lark! —va cridar la Syren en veure’l—. Estàs boig? Què
fas? Torna!
Però ell no li va fer cas. Amb unes quantes gambades de les
seves cames llargues va arribar fins el maletí i el va recollir de
terra. Estava fent mitja volta quan una porta es va obrir inespe-
radament i un segon grup de constructors de ponts, armats amb
els fusells d’assalt que ells mateixos els havien proporcionat, va
aparèixer a la terrassa, disparant a tot arreu.
El Wren i l’Elaenia no es van quedar quiets. Amb les armes
recarregades, els van retornar de seguida els trets. Una de les
bales de la noia va fer sort i va ferir un enemic a la cama. Espan-
tats, la resta es va afanyar a buscar refugi, parant de disparar.
Ningú no estava massa avesat a les armes de foc en aquel
tiroteig.
Ningú que no fos la Cheetah.
La predator havia hagut de córrer per la seva vida quan les
bales del Wren l’havien buscada amb malvolença. Però el que
havia passat després li havia donat la oportunitat de desenfun-
dar les seves Glocks i fer-se càrrec de la situació.
La major part del grup ja era al pont, lluny del seu abast.
Mala sort.
Però encara en quedaven tres als qui podia carregar-se.
111

L’alt i malgirbat que havia anat a buscar el maletí corria en
la seva mateixa direcció. Només havia de sortir i omplir-lo de
plom.
Després es faria els de les pistoletes.
La Cheetah va sortir del seu amagatall amb les armes en alt.
En veure-la aparèixer del no res, el Lark es va aturar en sec,
amb una expressió de pànic.
L’anava a cosir a trets quan va sentir un crit a la seva dreta.
—Lark, fuig!
Era l’Elaenia.
La noia havia estat seguint la trajectòria del seu company, a
punt per defensar-lo si calia. Ella tampoc no s’esperava veure
sortir la Cheetah del no res, però no va dubtar ni un segon en
encanonar-la amb la SIG i buidar el que li quedava del carrega-
dor contra seu.
L’andanada no va tenir èxit en ferir-la, però com a mínim la
va obligar a buscar refugi.
—Ara, Lark, corre!
El xicot no es va fer pregar. Va aprofitar els preciosos mo-
ments que li havia proporcionat ella per reprendre la carrera i
enfilar el pont, on l’esperaven la Syren i el Wren, que ja hi havia
arribat per una altra banda.
La ràfega disparada havia deixat l’Elaenia sense bales. Va
tractar de canviar el carregador tan de pressa que li va caure a
terra, deixant-la indefensa.
La Cheetah se’n va adonar de seguida.
Va sortir de l’amagatall i va encanonar la noia desvalguda.
L’Elaenia va veure els dos punts vermells passejant-se pel
seu pit, com buscant el lloc més adient on aturar-se. Amb els
ulls plens d’odi, va aixecar les mans, rendint-se.
La Cheetah la va mirar amb un dels seus somriures folls,
mentre bellugava el cap a banda i banda, fent que no.
—Txt, txt, txt... —li va murmurar.
I va disparar.
112

4
Del pont ençà, el Wren va veure com l’Elaenia rebia, un rere
un altre, els impactes de les bales de 9 mil·límetres que li dispa-
rava la Cheetah. Amb els braços encara aixecats, la noia va ballar
una mena de dansa macabra, al ritme que li marcava cada nova
ferida. Finalment, amb el pit destrossat, va acabar desplo-
mant-se en una postura absurda. Igual que una nina trencada.
Lluny des d’on era, el Wen va poder veure els seus ulls, molt
oberts, mirant-lo com en una darrera súplica d’ajut.
—Elaenia! —va cridar, aixecant la seva arma contra la pre-
dator—. No! No! No!
A aquella distància, fins i tot la Cheetah hauria tingut pro-
blemes per fer blanc. No es va ni immutar quan va veure que ell
li disparava. Es va quedar dreta, sense buscar amagatall, limi-
tant-se a expulsar els carregadors buits de les seves armes per
canviar-los per uns de nous.
De seguida estic amb tu, xaval!
El Wren s’hauria fet matar inútilment de no haver estat per
la Syren. La noia el va agafar pel braç i el va arrossegar cap el
pont, tractant d’allunyar-lo del perill que suposava la Cheetah.
—Wren, anem! Ja no hi pots fer res! Anem!
Com en un malson, es va deixar arrossegar per ella cap a la
passarel·la.
Un moment més tard, la Cheetah, amb les pistoles plenes,
corria al seu darrere per acabar la feina.
Però quan va arribar-hi, a punt per fer foc, on hauria d’haver
estat el pont només s’hi va trobar el buit, obrint-se sota les seves
botes de taló d’agulla.
La Syren va haver de fer servir tota la seva força per poder

arrossegar el Wren cap a la seguretat del pont. Sabia que si no
ho aconseguia, seria la propera víctima. Per sort, el noi es va
deixar dur, mentre ell també intentava recarregar la seva arma.
113

Però no havien fet ni una vintena de passes envers l’al-
tra banda quan es van donar de nassos amb l’esquena del
Logan.
—Què dimonis...? —va exclamar ella, girant-se.
Abans que el noi tingués temps per dir-li res, se’n va adonar
per sí mateixa: a l’altre extrem de la passarel·la, els guàrdies
havien sentit els trets que es disparaven a la seva banda i s’havi-
en posat alerta.
Va poder veure com un d’ells aixecava una gran destral per
damunt del cap i els dedicava un somriure malèvol.
No. Una altra vegada no, si us plau!
Un instant més tard, la fulla va caure contra les subjeccions
i el pont va enfonsar-se sota els seus peus.
Era una caiguda de més de cinquanta metres.

Prou per matar-se.
El Logan va tenir temps de sentir el sabor agre de la por al
paladar mentre bracejava en l’aire i es precipitava cap a la su-
perfície blava i plana de l’oceà.
Dura com una planxa d’acer, des de tan amunt.
Va recordar les classes que havia rebut al trampolí de la
piscina de l’institut. Havia d’entrar de cap. Apunyalant la su-
perfície amb les mans si no volia trencar-se coll i barres quan
xoqués contra l’aigua.
Va maniobrar desesperadament, mentre sentia apropar-se
el mar i pensava que no hi seria a temps.
El pànic es va barrejar amb el regust d’aigua salada quan va
aconseguir entrar-hi amb prou angle com per evitar la planxa
mortal. El cop el va deixar mig estabornit, però la fredor el va
revifar de seguida.
Estic viu!
Només uns moments després, encara incapaç de veure res
al seu voltant i amb la boca, el nas i les oïdes plenes d’aigua, va
notar la mà de la Syren encerclant-li els dits i arrossegant-lo.
114

Amb prou feines va entrar a l’aigua, la Syren va saber que
aquesta vegada els selachiphormes eren a prop.
Va desplegar les membranes retràctils i es va regirar buscant
el Logan. De seguida el va veure, bracejant, maldestre, i encara
sense recuperar-se del tot de l’impacte.
Tot un generador humà de la mena d’impulsos elèctrics que
més atreien els esquals.
El va agafar d’una mà i va començar a nedar furiosament
envers les torres que amb prou feines emergien uns quants pisos
de l’aigua, enmig de la Terra de Ningú. Edificis baixos, ines
tables o incòmodes que ningú no havia reclamat i que havien
quedat deserts o habitats només pels pàries com ells.
Per la cua de l’ull va veure com la Dacnis i la Fairy s’apres-
saven a fer el mateix amb el Lark, mentre que el Wren s’assegu-
rava que l’Ibis també els seguia en la mateixa direcció.
No gaire lluny, darrere seu, va albirar la forma punxeguda
del morro d’un selachiphorme, acostant-se.
I va saber que, aquesta vegada, no tindria temps d’arribar a
cobert.
Va fer un darrer esforç, conscient que no li quedava cap
alternativa, però mentre s’acostava penosament a l’edifici més
proper, va sentir com els dits del Logan es desentortolligaven
dels seus i el noi quedava sol i a mercè de l’esqual.
Horroritzada, es va regirar per tractar d’agafar-lo i conti-
nuar-lo arrossegant.
I llavors va presenciar l’escena més increïble que mai no
hauria gosat imaginar-se.
Tan aviat com el Logan es va haver recuperat mínimament

del cop, es va adonar que la Syren no se’n sortiria.
Ella nedava molt ràpid, però el selachiphorme acurtava dis-
tàncies encara més de pressa.
Mentre el veia acostar-se, va recordar les històries que havia
llegit de petit sobre pescadors de perles del Pacífic, que foragi-
taven els taurons que els atacaven encarant-los i fent crits gutu-
rals sota l’aigua.
115

Va recordar també el que havia llegit anys més tard en re-
vistes científiques sobre els dubtosos resultats d’aquestes tèc-
niques ancestrals, que una vegada funcionaven... i quatre sorti-
en malament.
Desastrosament malament.
Però alguna vegada funcionaven...
Es va desempallegar de la tenalla de la Syren, es va encarar
a l’esqual i va buidar tot l’aire que li quedava als pulmons en un
crit el més esgarrifós i greu del que va ser capaç. Tal i com re-
cordava que feien els pescadors de les seves històries.
El selachiphorme no es va aturar.
Però sí que va desviar la seva trajectòria. Va fer un cop de
cua per esquivar-lo i es va allunyar uns quants metres, confós
pel que acabava de sentir.
Un instant després, va sentir els dits de la Syren crispant-se
al voltant del seu braç i tornant-lo a arrossegar cap a la torre que
tenien al davant.
—I ara què cony et pensaves que feies? —li va etzibar la

Syren tan bon punt van ser fora de l’aigua—. Què et passa? Que
vols acabar a la panxa d’un selachiphorme i no saps com fer-
t’ho? És prou fàcil, de fet! Només has de tornar allà a fora i
acabem d’una vegada!
—Ei, ei, para el carro! —es va defensar ell—. L’altre vegada
d’acord que vaig cometre una estupidesa. Però aquesta ha estat
diferent!
—Oh, i tant que sí! —va continuar cridant ella, adoptant un
to irònic—. Encarar-se amb una d’aquestes bèsties i fer-li un
crit és la cosa més intel·ligent que he vist mai, ara que ho penso!
No sé perquè no ho havia provat mai ningú. Ah, sí, ja em ve...
deu ser perquè cal estar boig per fer-ho!
Però, Syren... —va tractar de defensar-se ell, encara, confós
per la seva vehemència— no ho hauríem aconseguit mai. Era
això o res!
116

—Això no ho saps, tu! En canvi, del que no hi ha dubte és
que si la teva absurda pensada del crit no arriba a sortir bé ara
series mort!
I jo no podria suportar perdre’t. Què no ho veus, idiota?
La Syren es va girar per no mirar-lo, mentre tractava de
contenir les llàgrimes que pugnaven per brollar-li dels ulls. To-
tes les pèrdues que havia patit fins aleshores li semblaven poca
cosa amb la possibilitat d’haver vist morir aquell noi que no feia
ni tres dies que havia aterrat en la seva vida i que ja importava
més que qualsevol altra cosa.
Va mirar al seu voltant, estorada per culpa de la seva pròpia
reacció. La resta no estava gaire millor que ells, encara que el
que els trasbalsava no era el perill que havia corregut el Logan,
sinó la mort de l’Elaenia. El qui estava pitjor era el Lark, arrau-
lit en un racó, amb els genolls a tocar de la barbeta.
La Syren va agrair poder deixar de banda el Logan per acos-
tar-se-li.
—Lark... —li va dir, mentre es posava al seu costat, a la
gatzoneta—. Lark, no ha estat culpa teva.
Ell tenia la mirada perduda en algun punt més enllà de la
Syren, però en sentir allò va aixecar els ulls per mirar-la a la cara.
—No diguis bestieses, Syren! I tant que ha estat culpa meva!
Quan ens han tret de l’habitació, m’he oblidat completament
de l’híperbook. Ningú no me l’ha demanat, em sents? Jo l’he
oblidat. Si l’hagués agafat, després no hauria calgut tornar a
buscar aquesta merda —va dir assenyalant el maletí, que havia
aconseguit conservar, de manera increïble, malgrat la caiguda—,
i ella encara seria viva.
—La Syren té raó —va intervenir el Wren—. M’imagino
que si t’has arriscat tant per recuperar-lo és perquè penses que
encara el necessitarem, oi?
El Lark va fer que sí amb el cap. No en tens ni idea de quant
que el necessitarem!
—Doncs, aleshores, has estat molt valent de fer el que has
fet. Jo ni tan sols hi he pensat en l’híperbook. I si ho hagués fet,
l’Elaenia encara seria viva, també. De manera que sóc tan cul-
pable com tu de la seva mort.
117

—I jo podria dir el mateix —va afegir la Fairy—. Només he
pensat en fugir.
—Igual que jo —es va afanyar a admetre l’Ibis.
—I que jo —va acabar la Dacnis. En el rostre de la jove sa-
nadora hi havia alguna cosa més. L’Ibis, que era qui la coneixia
millor, va veure de seguida el que era: vergonya. Estava avergo-
nyida d’haver-se deixat endur pel pànic i haver corregut sense
preocupar-se pel seu estimat. Una altra ho havia fet en comptes
d’ella, i ara era morta. Aquell pes ja no se’l podria treure mai del
damunt. L’Ibis va plànyer en secret la seva amiga.
El Lark els va mirar a tots, un per un. Amb agraïment, però
igualment desconsolat. No li sortien les paraules, però tampoc
no li calien. Tots van entendre el que deia el seu esguard.
—Necessitem descansar una mica —va dir la Syren, donant
el tema per acabat—. Més tard parlarem del que cal fer.
No va anar a seure ni al costat del Logan, ni tampoc del
Wren. En una decisió conscient, va buscar la companyia de la
seva germana petita. Mentre s’abraçava a l’Ibis i els altres s’as-
seien allà on eren, el Wren es va arrossegar fins al lloc que havia
triat el Logan.
—No crec pas que tu i jo arribem mai a ser amics, Logan
—li va dir prou fluixet com perquè no els pogués escoltar nin-
gú més—. Però t’agraeixo el que has fet abans per la Syren. S’ha
de ser molt valent per fer una cosa com aquesta.
L’altre se’l va mirar amb sorpresa. Era la primera cosa ama-
ble que li deia des que havia arribat.
—O estar molt boig. En tot cas, jo també t’agraeixo que
m’ho diguis —va contesta—. Llàstima que ella no sembla pen-
sar el mateix.
—No t’ho creguis. Si la coneguessis tant com jo sabries que
és exactament el contrari. Per això s’ha enfadat tant amb tu.
I abans d’haver-li d’explicar més coses al seu rival que el
fessin sentir-se encara pitjor, es va apartar d’ell per anar a seure
tan lluny com va poder.
118

7
—No puc prendre jo tota sola la decisió de continuar enda-
vant.
Havien descansat una estona i la Syren va pensar que no
podien ajornar més aquella conversa. Es va aixecar i els ho va
deixar caure, sense embuts:
—No fa ni tres dies que vam començar amb tot això i ja hem
perdut el Raven i l’Elaenia. I encara podríem dir que hem tingut
sort. Veient el que encara ens queda per fer i el que ha esbrinat
el Lark sobre el lloc on s’obrirà el portal, no puc prendre sola
la decisió de continuar endavant—. Va mirar directament a la
Fairy mentre ho deia—. Jo encara penso que val la pena córrer
els riscos, però vull que ho votem.
—Syren, això no és necessari —va començar a dir el Wren—.
Tu ets la líder del clan. Això no ho discuteix ningú.
Ella el va tallar de manera tan suau com enèrgica.
—T’ho agraeixo, Wren, Però la líder vol saber què en pensa
el clan del que estem fent. Lark?
El llargarut, que s’havia refugiat en un silenci melancòlic,
va aixecar la vista en sentir el seu nom.
—Faré el que calgui per tal que paguin el que li han fet a
l’Elaenia —. La seva veu era obscura i determinada com mai no
ho havia estat abans—. Endavant.
—Dacnis?
La jove sanadora va dubtar.
—Ho heu d’entendre —va dir al final amb un fil de veu,
mirant alternativament el Lark i la Syren—. Va en contra del
que sóc arriscar la vida de ningú, si es pot evitar. Em sap molt
greu.
—No te n’ha de saber, Dacnis. Tant de bo tothom fos com
tu. Ibis?
El membre més jove del clan no va patir ni una ombra de
vacil·lació.
—Estic amb tu —va dir—. I no pas perquè siguis la meva
germana, sinó perquè penso que tens raó. No sobreviurem la
propera estació freda. No pas amb la Cheetah estalonant-nos.
119

La Syren va agrair-li el suport amb una inclinació de cap.
—Fairy?
La rossa va sentir com tots els ulls es fixaven en ella. Una
estona abans, al quarter general dels constructors de ponts, ha-
via fet una acusació molt greu contra la Syren. Insistiria?
—Penso com la Dacnis —va respondre, sense l’agressivitat
anterior—. Hem sobreviscut moltes estacions fredes. També ho
aconseguirem aquesta vegada. Voto per abandonar i dedicar els
nostres esforços a buscar un bon lloc per amagar-nos i fer aco-
pi de provisions.
La Syren no esperava una altra cosa. Estaven tres a dos i el
Logan no era membre del clan. Si el Wren votava en contra seu,
empatarien a tres i seria el vot de qualitat de la líder el qui decidi-
ria. A la pràctica, allò equivaldria a tornar a dipositar damunt seu
tot el pes de les conseqüències del que passés a partir d’aleshores.
—Wren?
El noi es va mantenir en silenci. S’havia estat tement que les
coses el portessin fins aquell atzucac. Si feia el que li demanava
el cor, estaria posant la Syren en un postura molt incòmoda.
Però si seguia el que li dictava la raó, li donaria ales al Logan per
a prendre-li.
I allò el feia posar malalt. Detestava aquell intrús amb totes
les seves forces. Que se les apanyés com pogués. A ells ja els
havia fet prou mal!
Llavors va recordar el que li havia dit l’Elaenia tot donant-li
la pistola.
Va sospirar.
—Continuem —va dir, finalment, arrossegant la paraula
com si li arrenquessin amb unes tenalles—. No vull que l’Ela-
enia i el Raven hagin donat les seves vides per res.
La Syren va sospirar, alleujada. Una vegada més, el Wren li
tendia la mà quan més la necessitava.
—Quatre a dos, doncs —va dir—. Continuem endavant.
La Fairy es va aixecar d’una revolada. Li tremolava el llavi
inferior. Va abandonar el grup sense dir res. La Syren es dispo-
sava a seguir-la quan va sentir la mà de la seva germana petita,
aturant-la.
120

—Deixa-la una estona sola —li va aconsellar—. No està sent
fàcil per a ningú, però per a ella encara menys. Tornarà.
La Syren va assentir amb el cap.
Només esperava que allò no els portés encara més malde-
caps. Aquella era la única cosa que els sobrava en aquells mo-
ments.
La Fairy va trigar una bona estona en tornar al costat del

grup. Ningú no va dir-li res, però la Dacnis se li va acostar i li
va passar amorosament el braç per les espatlles. La rossa li va
agrair amb un somriure amarg, però es va estimar més arrau-
lir-se, sola, en un racó. La Syren va esperar encara una mica,
perquè no fos tan evident el seu retorn, i els va runir per expli-
car-los els seus plans.
—He estat pensant molt en com podem recuperar les dades
que el Logan necessita. Si no va errat, són en una estació sub-
mergida, molt a prop de la Mà en Flames.
—Massa lluny com perquè fins i tot vosaltres hi aneu nedant
i espereu arribar ni a mig camí sense que se us hagin cruspit els
selachiphormes —va recordar el Lark amb to agre.
—Ho sé, ho sé —es va afanyar a replicar la Syren—. És
evident que no ho podem fer tots sols. I les úniques que ens
poden ajudar són les filles del vent.
—Les voladores? I per què haurien de prestar-se a fer-ho?
—va preguntar el Wren, escèptic malgrat el seu vot de confian-
ça de feia una estona—. Elles i els pastors d’algues mai no hem
tingut una relació especialment bona.
—Ni tampoc dolenta. En canvi, són les pitjors enemigues
dels techs. Abans que ells assolissin el seu actual poder, les vo-
ladores eren el clan més respectat de Nyork. Ara els predators
les abaten a trets sempre que poden i elles no saben com tor-
nar-s’hi. Si podem persuadir-les que fer-nos costat els perjudi-
carà a ells, estaran ajudant l’enemic del seu enemic.
—I com penses convèncer-les d’això? —es va escoltar la veu
de la Fairy, encara dolguda—. Com afectarà als techs que qua-
tre morts de gana com nosaltres aconsegueixin unes dades inú-
121

tils d’un observatori en runes i després surtin esperitats cap a
un altre univers?
La Syren no tenia cap resposta. No en tenia ni idea. Espe-
rava poder arribar a algun tipus d’acord amb elles, però estava
clar que caldria mentir. I això afegia un nou risc a la llarga llista
dels ja existents.
Abans que pogués improvisar res, el Lark va sortir en el seu
ajut.
—Pots oferir-les això —va dir aixecant el maletí que conte-
nia l’híperbook—. Això, i a mi per usar-lo. Et garanteixo que
ben emprat els pot fer molt de mal, als techs.
Però ella va negar-se en rodó:
—Això ni parlar-ne, Lark! Ja t’he dit moltes vegades que tu
ets part del clan, i el clan no deixa ningú enrere. Si nosaltres
marxem, no serà a costa del teu sacrifici.
—¿I qui parla de sacrificar-se? —va replicar el noi—. Serà
la nostra eina per negociar. Després, a l’hora d’obrir el portal
trobarem la manera de justificar que la meva presència allà sigui
imprescindible i ho aprofitaré per fugir amb vosaltres. Que vin-
guin a queixar-se a l’univers del Logan!
La Syren se’l va mirar amb posat sorrut. No li agradava gens
la idea de no jugar net amb algú que no els havia fet cap mal. I,
per si no fos prou, el pla del Lark encara deixava molts elements
en l’aire. Però tenia raó en una cosa: els proporcionava alguna
cosa valuosa per oferir a les filles del vent.
La resta, l’haurien d’anar improvisant sobre la marxa
A contracor, va fer que sí amb el cap.
Era la segona vegada en poques hores que a l’Ocelot li to-

cava abaixar-se els pantalons davant del Wired.
I aquest cop, la falta era bastant pitjor que l’anterior.
L’Ocelot no tenia exactament por del líder dels techs. Sabia
que podia matar-lo amb les mans nues quan li vingués de gust.
Però sempre tenia present com havien millorat les seves condi-
122

cions de vida des que s’havien aliat amb ell. I no tenia dubtes de
quina era la peça que no es podia substituir, en aquell trenca-
closques.
I, al capdavall, eren el seus nois els qui l’havien cagada.
Tocava mossegar-se la llengua. Mossegar-se-la fins a fer-s’hi
sang.
—Com podeu ser tan inútils? —va cridar el Wired quan li
va haver explicat fil per randa la fuga dels pastors d’algues—.
No havíem quedat en que eren quatre nanos pollosos? I que us
els servien en safata?
—Ja t’he dit que les coses no van anar com esperàvem —es
va defensar l’Ocelot—. Duien armes amagades, i les van saber
fer servir en el moment apropiat. Van matar dos dels meus ho-
mes.
—Quina gran pèrdua! —va ironitzar el Wired—. No sé pas
si te’n podràs refer, d’haver-te deslliurat de dos idiotes!
Després es va arrepapar en la seva butaca i es va tapar la boca
amb la ma, rumiant.
—Dius que els van fer caure des d’un pont. Són morts,
doncs?
—Fa de mal dir. La caiguda és considerable. I no hi ha ma-
nera que els selachiphormes no se’n adonessin. Però la Cheetah
ho va veure tot i diu que no hi posaria la mà al foc.
—La Cheetah! Per què vas enviar aquesta boja a fer la feina?
Si ho haguessis fet tu mateix ara no tindríem aquesta conversa
tan enutjosa!
Fins i tot darrere de les ulleres negres, l’Ocelot no va poder
evitar desviar la mirada. El Wired tenia raó. La Cheetah podia
arribar a ser un problema quan se li anava l’olla.
Però els hi tenia jurada a aquell grupet de pastors d’algues.
I quan se li posava alguna cosa entre cella i cella, aquell di-
moni de dona podia arribar a ser molt persuasiva.
El Wired va semblar endevinar-li els pensaments.
—Ja cal que t’ho faci bé, aquesta meuca teva... —li va etzibar
amb menyspreu—. Busqueu-los! I més us val que la teva ami-
gueta tingui raó i encara siguin vius.
L’Ocelot es va aixecar i va sortir per la porta abans que
123

aquella conversa li fes perdre la poca paciència que li que-
dava.
Per molt que el fastiguegés fer de gosset faldiller dels techs,
no tenia més remei que posar tota la gent disponible a bus-
car-los. Tal i com li havia explicat la Cheetah que havien anat
les coses, ell també creia que eren vius. Com a mínim alguns.
Mentre tornava cap a l’Agulla, el líder dels predators es va
preguntar què cony tindrien d’especial aquell grupet de pastors
d’algues per interessar tant el totpoderós Wired.
El camí que duia al territori de les filles del vent era encara
més perillós que el que ja havien recorregut. La seva zona abas-
tava la part més meridional de la ciutat i per endinsar-s’hi no
es podia comptar amb les passarel·les que comunicaven la resta
dels territoris. Ni tan sols amb les més arriscades.
Elles no les necessitaven. I no havien permès als construc-
tors ni acostar-se als seus llindars, malgrat l’oferta més que ge-
nerosa del Builder de com repartir-se els peatges. Sabien que la
manca de ponts convertia el seu territori en gairebé inexpugna-
ble per a la resta dels clans. Era l’aïllament el que els permetia
mantenir encara part del seu antic poder sobre la resta. I el que
era més important: elles eren les úniques que es podien perme-
tre no pagar els tributs imposats pel Wired i els seus odiosos
aliats i no rebre cap mena de càstig per la seva rebel·lia.
De manera que cada canvi d’edifici que els acostava al seu
territori requeria fer un perillós trajecte aquàtic, sempre a mer-
cè de l’atac dels selachiphormes.
Van trigar hores en arribar a la frontera.
Quan es va adonar que el grup estava esgotat, la Syren va
ordenar aturar-se per menjar una mica i recuperar forces. Des
de la primera planta seca d’un edifici gairebé engolit pel mar, el
que quedava del clan es va espatarrar per terra, deixant anar
gemecs exhausts d’agraïment pel descans. La Dacnis i l’Ibis es
van afanyar a repartir entre la resta el poc menjar que encara els
124

quedava. Quan li va tocar el torn al Logan, el noi va fer cara de
fàstic en rebre la seva ració.
—Em pots dir què dimonis és això? —va preguntar arron-
sant el nas.
L’Ibis li va respondre amb un posat burleta.
—Peix embolicat amb algues. Què vols que sigui?
—Una hamburguesa doble amb formatge i patates fregides,
posats a fer...
Ella el va mirar amb cara de no entendre res. Ni tan sols els
clans més poderosos podien triar gaire el que menjaven. Tenien
més menjar que ells, per descomptat. Però la varietat era escas-
sa a Nyork. I, excepte algunes plantacions d’hortalisses que
s’havien aconseguit en zones seques i que els seus propietaris
protegien més que qualsevol altra cosa, qui més qui menys,
tothom endrapava el que era capaç d’extraure del mar.
El Logan va fer-li un posat amb la mà.
—No t’amoïnis, quan puguem tornar a casa t’ensenyaré
el que vull dir. Estic segur que una vegada que ho hagis tas-
tat ja no voldràs menjar res més. Bé, potser pizza de tant en
tant...
L’Ibis se’l va mirar amb afecte. Entenia prou bé el que li
estava passant a la seva germana gran. Aquell nouvingut podia
ser encisador, per poc que s’ho proposés.
—Començo a tenir moltes ganes de veure aquest lloc del
que parles tant, Logan. No ens enganyaràs, oi?
—No et refies de mi, bufona?
Ella li va fer un somriure trist.
—Aquest és el problema: que me’n refio.
El noi es va sentir commogut per la seva sinceritat. Li va
posar una mà a l’espatlla.
—No us decebré, Ibis. A cap. T’ho prometo. Fa molt poc
que ens coneixem, ho sé. Però hi ha molt poques coses en aquest
món, o en qualsevol altre, que m’importin més que vosaltres.
Us trauré d’aquí, costi el que costi.
I ella se’l va tornar a creure.
125

La Syren mastegava, distreta, amb la mirada perduda per un
dels finestrals esberlats de l’edifici. A fora, la manera com els
raigs de sol incidien en l’aigua, el cristall i l’acer li recordava que
l’estació freda era a tocar. Era una claror tímida, més groga que
taronja, que gairebé no escalfava. A canvi, en aquella hora del
dia, els reflexes d’aquelles torres mig enfonsades en el mar i,
moltes d’elles, convertides en petites selves, meitat vegetals,
meitat metall i vidre, li semblaven estranyament encantadors.
D’una bellesa amenaçadora, sí. Però no per això menys bo-
nics.
Va intentar calcular quanta distància els separava encara de
les Siameses: les dues enormes torres on es concentrava el poder
de les voladores. De seguida va decidir que massa. El temps era
preciós i no el podien perdre en aquell trajecte llarg i perillosís-
sim.
Es va agafar amb una mà d’una columna d’acer nua i va
treure mig cos per la finestra, tractant de descobrir alguna de
les pistes d’aterratge que farcien els edificis controlats per les
filles del vent. En comptes de ponts, les voladores havien es-
quitxat el seu territori d’aquella mena de plataformes des d’on
podien enlairar-se i aterrar fàcilment, amb els diferents estris
que utilitzaven per cavalcar el vent. N’acabava d’albirar una, un
parell d’edificis més enllà, quan va notar el braç del Logan aga-
fant-la suaument per la cintura.
No va podar evitar que se li ericés tota la pell del cos. Fins
i tot hauria jurat que aquell contacte l’havia ruboritzada. Es va
deixar endur per aquella abraçada, encantada de sentir el seu
tacte als malucs.
—Ara sóc jo qui t’hauria de renyar, no trobes? —li va dir
ell a cau d’orella—. O és que fent això no estàs demanant a crits
que se’t endugui un selachiphorme d’un salt?
Ella va haver d’admetre que era cert. Per un instant, les ga-
nes que tenia d’arribar a lloc l’havien fet cometre una impru-
dència. Ell tenia tota la raó de retreure-li.
—Mira... Ja sé que abans he estat una mica massa dura amb
tu. Però és perquè no suportaria que et passés res. I el que has
fet ha estat tan increïblement estúpid!
126

El Logan es va estimar més quedar-se sols amb la primera
part de la frase.
—Ho dius de veritat això que no ho suportaries? —li va
preguntar, apropant-se-li una mica més—. Perquè si un d’aquests
animalots se’t endugués a tu, et ben juro que em llençaria al mar
i no em rendiria fins obligar-lo a hòsties a deixar-te.
Una part de la Syren hauria volgut cridar als quatre vents
que la sola idea que ell desaparegués de la seva vida li semblava
pitjor que ser capturada pels predators. Però mai no havia estat
gaire bona exterioritzant els seus sentiments. I, malgrat el que
havien compartit poques hores abans, encara se sentia confosa
i culpable per tot allò que li estava passant a dins. Era conscient
que tots els podien veure, i el seu jo més responsable continu-
ava retraient-li que allò seu no estava bé.
A contracor, es va separar del Logan.
—És clar. No suportaria perdre ningú més del clan. Sóc la
responsable de la vostra seguretat, i, de moment, no me’n estic
sortint gens bé. No saps com de feixuc resulta tot això...
No era la resposta que ell buscava. I no va saber dissimu-
lar-ho. Sense dir res, va fer mitja volta i va tornar al racó on
s’havia deixat caure abans d’anar-la a buscar.
Des del seu lloc, el Wren no va poder evitar sentir alleujat
pel que acabava de veure.
10
La Ladybird era una noia alta i ossuda, de pòmuls definits,

mandíbula quadrada, boca i nas petits i ulls de color de la terra
que tant escassejava a Nyork. Estava al comandament d’una de
les plataformes d’aterratge frontereres del territori de les filles
del vent perquè era una de les voladores més ràpides del clan.
I també de les més precises llençant els dards lleugers i afilats
que la seva tribu utilitzava habitualment com a arma. Aquestes
aptituds la feien molt respectada entre la majoria dels membres
més joves i facilitaven que les seves ordres fossin acceptades
sense dubtar-ho.
127

Una autoritat que li va venir molt bé quan, per sorpresa, un
petit grup que es van identificar com de pastors d’algues es va
plantar a les portes de la seva avançada, demanant parlamentar.
Les filles del vent havien estat durant molt de temps el clan
més poderós de la ciutat. La majoria de les tribus sabien moure’s
relativament bé ja fos a l’aigua o pels edificis, però només elles
dominaven el cel. Això les convertia en unes enemigues molt
difícils de combatre. A diferència del que estaven fent ara els
techs, però, les voladores no havien abusat mai de la seva supe-
rioritat. S’havien limitat a mantenir sota control un territori
considerablement més gran que els de la resta dels gran clans i
a comerciar ocasionalment amb ells, oferint-los els seus serveis
com a missatgeres o transportistes ràpides de petits objectes.
D’aquesta manera, fins l’eclosió dels techs, havien estat en re-
latives bones relacions amb la resta dels clans. La única excepció
eren els raiders, els incursors que vivien a la zona més septen-
trional de la ciutat, més enllà del Gran Buit, i que es dedicaven
a fer ràtzies periòdiques contra qualsevol que se’ls posés a
l’abast, a bord de les seves ràpides corredores i dels seus teme-
raris estels lliscadors.
Però des que el Wired havia entrat en escena, canviant radi-
calment l’equilibri de forces de Nyork, les filles del vent s’ha-
vien vist constantment assetjades pels predators, qui aprofita-
ven qualsevol oportunitat per abatre-les en ple vol. Corria la
veu per tota la ciutat que l’Ocelot i els seus cobejaven el gran
territori de les voladores i que només esperaven a sentir-se prou
forts per intentar arrabassar-los-en una bona part.
Moment que, al ritme al qual es desenvolupaven els esdeve-
niments, no trigaria gaire en arribar.
Les filles del vent havien sentit els rumors i se’ls havien
cregut. Des de feia temps, es preparaven per una batalla que no
desitjaven, però que tampoc no pensaven refusar. Això les havia
tornat més desconfiades i hostils que mai.
Si, en lloc de la Ladybird, hagués comandat la plataforma
una altra líder, el més probable hauria estat que els imprudents
visitants fossin assagetats primer, i preguntats després. Però, per
la seva fortuna, la Ladybird tenia en bon concepte aquell clan
128

avui pràcticament exterminat. Els pastors d’algues sempre li
havien semblat pacífics, fidels a la seva paraula i gens ambicio-
sos. I, encara que només fos perquè compartien un enemic
comú, estava més predisposada a escoltar aquell inesperat
grupet de supervivents que no pas a fer-los foradar per totes
bandes.
Va ser per això, que, quan aquella noia tan alta com ella i
d’ulls acerats es va acostar amb les mans enlaire i demanant
parlar amb la cap del lloc, li va permetre fer-ho.
I va ser, sobretot, gràcies al respecte que inspirava entre les
seves que la resta de les voladores van mantenir les llances qui-
etes, malgrat sentir-se molt amenaçades davant d’aquella con-
ducta tan inusual.
—Em pensava que tota la teva gent éreu morts o esclaus dels
techs —li va dir la Ladybird a la nouvinguda quan aquesta va
arribar a la seva alçada, encara amb les mans ben a la vista—.
Pots abaixar-les —va continuar, fent un gest amb el cap—. No
crec que estiguis tan boja per atacar-nos amb les mans nues...
Tot i que gaire bé del cap no pots estar quan et presentes d’a-
questa manera aquí, tal i com estan les coses. Conec bé els dis-
tintius de la teva tribu, però n’hi ha de més joves que jo que
gairebé no els han vist mai. Has corregut un gran risc.
—He de parlar amb les teves reines —va respondre la Syren
amb sinceritat—. I no estic tan boja com per pensar que podria
haver arribat a les Siameses sense ser detectada. A més, el temps
corre en contra nostra.
—Ja veig que a més d’agosarada, també saps anar al gra. I
per què, exactament, m’hauria de prendre les molèsties i els riscs
de dur-us fins allà?
—Per això —va dir la Syren, assenyalant el maletí que afer-
rava el Lark.
Mentre un vent gelat li agullonava el rostre, tot sobrevolant

la ciutat, el Logan va poder anar distingint alguns signes d’iden-
titat del que ell coneixia com el Financial Disctrict, SoHo i Bat-
tery Park City. La majoria dels llocs que ell havia estimat i fre-
129

qüentat estaven ara sota l’aigua. Però les torres que havien
sobreviscut eren fàcils d’identificar, i li permetien fer-se una idea
d’on era en cada moment.
Dins seu col·lidien, a velocitat subatòmica, sentiments de
tota mena. L’excitació pel vol; l’horror per la desolació que li
esperava a tot el que coneixia si no era capaç de tornar a temps...
i el desassossec que li havia deixat la seva darrera conversa amb
la Syren. Era possible que la nit que havien passat junts no ha-
gués significat res per ella? O no tant com li havia importat a
ell, tant li era.
Aquella indefinició el matava.
El Logan no era cap passerell amb les noies. N’havia cone-
gudes força. I fins i tot havia arribat a pensar que s’estimava la
Madison. Però just quan ella li havia reclamat una prova dels
seus sentiments, no havia estat capaç de donar-li. I un moment
després, la Syren havia aparegut davant seu, sota la pàl·lida llum
de la lluna, i ho havia posat tot potes enlaire.
Ell no hi havia cregut mai, en l’amor a primera vista. Conèi-
xer una noia i sentir-s’hi atret era una cosa. Això passava cada
dia. Però l’amor, el compromís... allò ja eren figues d’un altre
paner. Calia que passessin moltes coses abans de poder pronun-
ciar aquelles paraules amb sinceritat.
Aleshores... per què li feia tant de mal que la Syren se les
reservés?
I per què es moria de ganes de dir-les-hi ell, totes?
L’ala delta que el transportava va fer un viratge brusc per
evitar una torre de vidre abandonada i convertida en una autèn-
tica selva; i la batzegada li va servir per retornar-lo al món real.
Contemplava amb els propis ulls la catàstrofe que amenaçava
el seu món... i només el preocupava l’actitud d’una princesa
d’ulls grisos.
Què en pensaria, el pare, d’allò?
Es va agafar més fort a la barra que compartia amb la But-
terfly, una noia joveníssima i que no devia fer més d’un metre i
mig, però que pilotava aquell enorme aparell amb l’habilitat
d’una campiona. Ella va notar la seva por i es va girar per dedi-
car-li un somriure de superioritat.
130

—Tranquil, homenet —li va dir amb la patxoca d’un capità
de bombarder de la Segona Guerra Mundial—. Peses una mica
massa, però estàs en bones mans. Fins que la Ladybird no digui
el contrari, no permetré que t’estimbis.
Ell va tractar de semblar despreocupat, sense aconseguir-ho
del tot.
—Fas bé de dir-m’ho. Ara ja em sento molt més segur.
Com a resposta, la noia va fer una altra giragonsa, encara més
pronunciada que l’anterior, que el va fer estremir de cap a peus.
Ella va riure a cor que vols. Una rialla entremaliada.
—Sí, ja veig que ho portes molt bé, això de volar. No t’amo-
ïnis, valent. Ja estem arribant.
L’ala delta va fer una altra maniobra i, just davant seu, van
aparèixer, com sortides del no res, les Siameses. El Logan no va
poder evitar meravellar-se davant d’aquelles dues moles que
s’elevaven, indiferents, molts metres per damunt de la superfí-
cie del mar que havia intentat empassar-se-les. Ell les havia vis-
tes només en fotografies i pel·lícules i, ara que les tenia a tocar
i s’adonava del que havien estat capaces de resistir, li va semblar
encara més increïble el que havia llegit sobre el tràgic final que
havien patit al seu univers.
Mentre les torres creixien davant dels seus ulls a mesura que
l’ala s’hi apropava més i més, el Logan va ser conscient de la sort
que havien tingut de poder arribar fins allà. La Ladybird havia
decidit creure’s la Syren i havia permès el grup accedir a la pla-
taforma. Mentre els ordenava que s’esperessin, havia parlat amb
una altra de les noies, qui va escoltar-la amb atenció i va acabar
assentint amb el cap. Després, havia agafat alguna cosa d’un
armari i s’havia perdut escales amunt.
La Ladybird s’havia girat envers ells i els havia examinat
amb ull crític.
—La majoria sereu fàcils de transportar —va explicar-los—.
Però tu i tu —havia afegit assenyalant el Logan i el Wren— pe-
seu una mica massa. Necessitarem que ens portin un parell
d’ales de les més grosses. No trigaran. Mentre arriben, espereu
aquí i no feu cap tonteria. Les meves noies tenen els nervis de
punta, darrerament.
131

Acabaven d’asseure’s tots en un racó quan l’Ibis li havia to-
cat l’espatlla, tot assenyalant el cel. La noia amb qui havia parlat
la Ladybird, volava ara gràcies a un vestit ample i dotat de tres
ales, dues sota els braços i una tercera, més gran, entre les cames,
solcades per unes petites canalitzacions que permetien circular
l’aire i augmentar la resistència a la caiguda. Havia pujat per
llençar-se des de la part més alta de l’edifici i s’havia allunyat,
planejant com un gran ocell, en direcció al cor del territori.
Al Logan, que es pensava que ja ho havia vist tot des que
havia arribat a Nyork, li va caldre fregar-se el ulls per creure’s
el que veia.
—Per alguna cosa les anomenen les filles del vent —li va
explicar la noieta—. Igual que els nostres cossos s’han adaptat
a l’aigua, els seus ho han fet al cel. El meu pare em va explicar
que les voladores solen ser baixetes, i molt primes. I que els seus
ossos són diferents dels nostres, que estan buits per dins per fer
més fàcil el vol.
—I aquesta? —va preguntar el Logan assenyalant l’espiga-
da Ladybird.
L’Ibis es va encongir d’espatlles.
—Sempre hi ha excepcions. Però si és qui mana aquí t’asse-
guro que vola millor que qualsevol de les menudes.
El Logan va fer que sí amb el cap. Tots els universos estaven
plens d’excepcions notables. Això ja li havia quedat clar.
Tal i com havia promès la Ladybird, les ales capaces de
transportar el pes de dos nois cepats com ell i el Wren no van
trigar gaire en fer-se visibles en el cel. Amb una perícia enveja-
ble, les seves pilots les havien fet aterrar, lleus com una ploma,
usant només la meitat de l’espai del que disposaven a la plata-
forma. La mateixa Ladybird havia distribuït el grup entre ales
de diferents grandàries i ella mateixa s’havia reservat la Syren
com a parella.
Els aparells més lleugers, que transportaven la Dacnis i
l’Ibis, es van enlairar amb la mateixa suavitat amb la que havien
aterrat moments abans. Quan li havia tocat el torn al seu, però,
la diminuta Butterfly se l’havia mirat amb ulls censors.
—Quan jo t’ho digui, homenet —li havia dit amb el seu to
132

burleta— corre tan de pressa com puguis. I no dubtis, o anirem
de cap a l’aigua. Entesos?
El Logan havia obeït rigorosament les instruccions, però en
el mateix moment en que els peus havien perdut contacte amb
la superfície de la plataforma, havia notat com l’entrecuix li
pujava sobtadament a la gola.
I no havia tornat a posar-se-li a lloc fins bastants minuts
després d’haver aterrat en una de les plataformes més baixes de
la Siamesa Nord, i de ser víctima per darrera vegada del riure
burleta de l’entremaliada Butterfly.
11
Com tothom, la Syren sabia que les filles del vent eren l’únic
clan de Nyork que estava governat per dues persones alhora.
La resta les anomenaven reines i creien que tenint una direcció
bicèfala s’evitaven abusos de poder com els que es produïen
en altres clans. Les dues reines tenien l’obligació de posar-se
d’acord en qualsevol tema en que mantinguessin postures en-
frontades i, si no ho aconseguien, la darrera solució era o l’ab-
dicació d’una d’elles, o un combat a mort. La guanyadora veia
aleshores com s’escollia una altra dirigent i, un cop més, havia
de pactar la resolució d’aquell conflicte.
Les voladores estaven molt orgulloses de la seva forma de
govern. Especialment perquè qualsevol podia arribar a ser rei-
na, sempre i quan gaudís de prou respecte entre la resta i esti-
gués disposada a acceptar el risc.
Cap reina no ho havia estat massa temps. La majoria acaba-
ven deixant el càrrec per dedicar-se a procrear —fer-ho no es-
tava gens mal vist— quan pensaven que es veien abocades a una
lluita que no podien guanyar. I una bona quantitat d’elles tam-
bé havien mort tractant d’imposar els seus punts de vista —una
forma encara més respectada de cedir el lideratge.
Els homes del clan tenien un paper residual. No tenien vot
i a penes veu, no volaven ni lluitaven i s’ocupaven només de
tasques domèstiques i reproductives. El seu número era escàs,
133

doncs només a un de cada quatre nens que naixia dins del clan
se li permetia créixer. Era així com les dones s’asseguraven la
continuïtat del seu matriarcat.
La Syren coneixia bé aquella organització social i —excep-
tuant el tracte que rebien els homes— no li semblava pitjor que
d’altres. Ella mateixa cediria gustosament el pes del lideratge si
algú li reclamés amb prou insistència. Però les normes del seu
clan eren distintes i quan se t’escollia com a cap només la mort
o un vot de censura podia alliberar-te del pes del lideratge.
Cicles enrere, els noms de les reines de les filles del vent eren
coneguts i respectats en tota la ciutat. Des que el seu propi clan
havia estat exterminat, però, les relacions que mantenien amb
les altres tribus eren nul·les i feia molt de temps que la Syren
havia oblidat els noms d’unes dones que, amb tota probabilitat,
o eren mortes o ja havien passat a un discret segon pla.
Tot i així, quan va ser portada a presència de la Dragonfly i
la Mantis, les dues actuals reines de les voladores, no va poder
evitar sentir un sentiment de respecte i admiració.
Havia escoltat històries sobre que les dues sobiranes de les
Siameses solien triar looks molt distints entre elles, per tal que
la resta del clan tingués ben clares les seves diferències. Però mai
no hauria esperat que fossin tan oposats com els d’aquelles dues
dones magnífiques que ara tenia ara al davant.
La Dragonfly aparentava poc més dels vint cicles i era no-
més una mica més alta que l’estatura mitjana del clan. Tenia els
cabells tan rossos que semblaven blancs i els duia mig pentinats
en una llarga trena que li queia per l’esquena i mig deixats anar
en dues cataractes que li lliscaven a banda i banda del rostre, fins
a l’alçada dels pits. Tenia la cara ovalada, el nas prominent i els
llavis molsuts, i en els seus ulls transparents hi brillava una llum
nívia que li atorgava l’autoritat que li hauria restat la seva escas-
sa presencia física. Malgrat la temperatura, duia només un cos-
set ajustat que li deixava les espatlles a l’aire, uns pantalons de
color gris, també molt cenyits i un gran collaret fet amb dents
de selachiphorme i ornaments de fusta.
La seva companya en el tron, la Mantis, era una mica més
gran i també una mica més alta —a mig camí entre ella i la La-
134

dybird—, però igualment prima. Tenia els cabells molt negres
i pentinats en un complicat recollit, i accentuava la pal·lidesa
natural de la seva pell amb una mena de maquillatge esblanque-
ït, que li convertia la cara en una màscara alba. Però també es
pintava els llavis fins d’escarlata sanguinolent i l’ombra d’ulls,
des del nas, recte i breu, fins a les temples, amb dues ales negres
com el cor de les tenebres. L’autèntic cop d’efecte, però, el do-
naven unes lents de contacte que li convertien el blanc de l’ull
en vermell sanguini i feien de les seves ninetes dos globus negres
i impenetrables. Igual que la seva companya, desafiava el clima
lluint només una mena de granota de neoprè negre i molt ce-
nyida que s’obria pel davant amb una cremallera, i que duia
prou abaixada com per permetre veure al voltant del seu coll
esvelt un penjoll idèntic al d’ella. Si la Dragonfly tenia un as-
pecte que induïa a que la seguissin, el de la Mantis estava pensat
al detall per dissuadir a tot aquell que estigués només pensant
en enfrontar-s’hi.
La Syren havia empassat saliva mentre deixava la resta del
grup enrere i seguia la Ladybird fins una de les plantes més altes
d’aquell edifici colossal, davant la presència de les dues reines.
Mentre recorria el trajecte s’havia repetit a sí mateixa que depe-
nia d’ella i només d’ella que les filles del vent s’avinguessin a
col·laborar en els seus plans. I que mai no ho aconseguiria si s’hi
plantava al davant com una noieta poruga i insegura.
Però ara que les tenia enfront li resultava gairebé impossible
no sentir-se intimidada per aquelles dues dones magnífiques i
d’aspecte formidable. Mai no havia vist ningú semblant. Mal-
grat que al seu clan tant els homes com les dones podien ser
triats com a líders, la mena de vida que havien escollit feia que,
en la pràctica, fossin els mascles, més forts i resistents, els qui
acabessin duent la veu cantant gairebé sempre.
No deixava de ser irònic que la supervivència del que que-
dava de la seva tribu depengués, en la seva hora més obscura,
d’una noieta tan jove i inexperta com ella.
Mentre intentava pensar en com hauria actuat el seu pare en
aquella mateixa situació, es va esclarir la gola i va començar a
parlar.
135

12
—Ni pensar-hi! —va esclatar la Mantis amb prou feines la
Syren va haver acabat el seu discurs. La més gran de les reines
voladores es va aixecar d’una revolada del tron des d’on havia
estat escoltant-la, amb expressió progressivament hostil, i la va
apuntar amb el dit, con si fos un arma—. Les coses amb els techs
ja estan prou malament. Estàs boja si et penses que ens arrossega-
ràs a una confrontació segura només a canvi de vagues promeses!
La Syren va sentir com aquell dit, pal·lidíssim, li traspassa-
va el pit com un dard. Desesperada, es va girar amb ulls supli-
cants envers la Dragonfly, qui s’havia mantingut en silenci, i
asseguda en el seu propi tron. La menuda sobirana rossa va
esperar fins que el ressò de les paraules de la seva companya
s’hagués esvaït per dir la seva.
—Mantis, em penso que estàs corrent una mica massa. Si el
que aquesta noia ens ofereix és cert ens podria donar avantatge
en la confrontació que s’acosta. Em sembla que ens ho hauríem
de pensar dues vegades abans de rebutjar la seva oferta.
La reina negra es va estremir com si hagués rebut un cop.
Va haver de fer un esforç per dominar la seva ira mentre es gi-
rava per mirar la Dragonfly i li contestava amb to respectuós:
—Drangonfly, a tu i a mi ens ha costat més d’una vegada
arribar a acords. Però no em puc creure que no t’adonis del risc
que suposa per nosaltres la mera presència d’aquests pastors
d’algues en el nostre territori. A hores fins i tot els raiders deuen
estar-ne assabentats de com han sortit a trets de la zona del
Builder i de com han abatut dos dels homes que acompanyaven
la Cheetah! Si el Wired arriba mai a saber que són aquí tindrà
l’excusa perfecta per declarar-nos la guerra.
—Sóc perfectament conscient que tens raó —va dir l’al·lu-
dida, aixecant-se per mirar de reduir la diferència d’alçada que
hi havia entre elles—. Però també crec que saps que el Wired
vol el nostre territori i que la guerra esclatarà, tant sí com no.
Les nostres armes són molt inferiors a les seves. Necessitarem
alguna cosa més que les ales si volem tenir alguna oportunitat
de guanyar!
136

—I tu et penses de veritat que aquesta noieta i la seva mà-
quina són el que igualaran les coses?
—No ho sé —va haver d’admetre la rossa—. Però no veig
que tinguem gaires més alternatives.
La Mantis es va regirar. Feia temps que la relació amb la seva
col·lega s’aguantava només d’un fil. Però no estava segura que
li convingués trencar-lo. Va tractar de convèncer-la un altre cop.
—Però, has sentit el que demana? El vol fins la Mà en Fla-
mes és tan llarg i arriscat que només les millors de nosaltres
podríem intentar-lo. Però és que, a més, pretén que després
tornem a recollir-los! Podem perdre les nostres millors volado-
res i les ales més grans en aquesta bogeria. I després les neces-
sitarem desesperadament si comença aquesta guerra que tu
mateixa dius que es inevitable.
—Et penses que no ho sé? Però mira el que ens ofereix a
canvi: poder combatre els techs amb les seves pròpies armes.
Avançar-nos als seus moviments. Boicotejar-los! Ni cent ales
ens donarien aquest avantatge.
—I tot això ho aconseguirà un pastor d’algues amb un or-
dinador! Au, vinga! Cal ser idiota per creure’s un conte com
aquest!
La Mantis acabava d’anar massa lluny. La seva companya
va fer un pas decidit envers ella. Però la negra va aixecar un braç
per aturar-la.
—Disculpa les meves paraules, germana! —es va afanyar a
exclamar—. No era la meva intenció ofendre’t. Ja em coneixes:
tinc el terrible defecte de ser massa vehement.
La Dragonfly es va aturar i va assentir amb el cap. Si el seu
coregnat amb la Mantis havia d’acabar amb una lluita, no volia
ser ella qui la provoqués.
—D’acord, disculpa acceptada —. Va deixar passar uns ins-
tants per rebaixar la tensió entre totes dues i llavors li va dema-
nar—: Què faries tu, doncs?
La Mantis va perfilar un somriure. S’estava estovant. Era el
moment de fer decantar la balança al seu favor.
—Jo? Els entregaria al Wired com un regal de bona volun-
tat. A ells i a aquesta màquina que només la hi poden haver
137

robat als techs. Això els demostrarà que volem la pau. Després,
podrem oferir-los una aliança, com la que tenen amb els preda-
tors. Pensa-hi! Una guerra no és bona per a ningú, perquè el
resultat sempre és incert. En canvi, junts, dominaríem tota
Nyork sense oposició. Fins i tot podríem acabar d’una vegada
amb els raiders i apoderar-nos de la seva zona. El Wired és un
home intel·ligent. Sabrà veure que aquesta és la millor solució
per a tots.
La Dragonfly va fer el posat de pensar en el que acabava
d’escoltar. Després va dir, molt lentament:
—I oblidar-nos de totes les germanes que han estat abatudes
pels franctiradors predators en les darreres estacions? I conver-
tir-nos en els falcons del Wired, igual com l’Ocelot és el seu
xacal? Les filles del vent mai no hem actuat d’aquesta manera.
—Ni tampoc no ens hem vist mai tan amenaçades com ara!
A mi em fa tan fàstic com a tu haver d’empassar-me moltes
coses. Però la nostra obligació és vetllar per la supervivència del
clan.
La Syren havia arribat a pensar que s’havien oblidat de la
seva presència allà, mentre discutien entre elles. Llavors, la Dra-
gonfly es va girar cap a ella.
—Syren, has dit que et dius, oi? —li va dir amablement—.
Com pots veure, el teu oferiment ens provoca uns quants dub-
tes. Ens caldria veure amb els nostres ulls del que sou capaços.
Potser ens podríeu fer una demostració que ens ajudés a con-
vèncer-nos?
Ella no ho va dubtar ni un instant. No s’ho podia permetre.
—Per descomptat que sí! Però abans hauria de parlar amb
el meu company. Ell és qui sap fer anar l’híperbook.
—D’acord, doncs —va concloure la rossa buscant l’apro-
vació de la seva companya amb la mirada—. Si a la Mantis li
sembla bé, quan estigueu preparats veurem fins on són certes
les vostres paraules i podrem decidir amb més coneixement. Et
sembla acceptable, germana?
La reina obscura no va poder negar-se. Gens entusiasmada
amb la idea, va donar el seu consentiment.
Mentre la Syren tornava amb els seus companys era cons-
138

cient que si el Lark no aconseguia fer alguna cosa realment es-
pectacular amb l’ordinador, el seu viatge a l’univers del Logan
s’hauria acabat gairebé abans de començar.
13
Contràriament al que s’havia temut, el Lark no va posar el

crit al cel quan li va explicar el que els havia promès a les dues
reines. Sense dir res, va començar a moure’s per l’habitació on
els havien acomodat fins trobar el que buscava: una capsa de
connexions. De seguida va cercar entre les seves coses fins a
trobar un tornavís escantonat, que va fer servir per fer-ne saltar
la tapa. Un parell de minuts de comprovacions van ser sufi
cients.
—Et sembla que seria prou espectacular il·luminar un parell
de plantes d’aquest edifici? —va dir-li tot aixecant la mirada
amb un somriure.
La Syren se’l va mirar, sense acabar-se’l de creure.
—Amb la mateixa mena de llum que tenen l’Agulla i a la
Cúpula, vols dir?
—És clar —va respondre el noi, incapaç d’ocultar com li
agradava poder fer patents les seves habilitats.
—Si ets capaç de fer això, estic segura que la Dragonfly ens
farà costat. La Mantis ja és una altra cosa. Però haurem de con-
fiar en que el suport de la reina blanca serà suficient.
—Molt bé, doncs! —va concloure el Lark—. Però necessi-
taré que em porteu unes quantes algues. Com a mínim, dues
bosses ben plenes —. Quan va veure que els altres el miraven
encara més estranyats, l’adoptat els va apressar—: Au, va, a
l’aigua! No tenim tot el dia. Ja us explicaré més tard el que vul-
gueu!
La Ladybird va rebre la petició de la Syren d’anar a buscar

algues amb la mateixa estranyesa amb la que ho havia fet la
pròpia noia minuts abans. Es notava, però, que es contava entre
139

les seguidores de la Dragonfly, de manera que va reunir un pe-
tit grupet de guàrdies per acompanyar-les i es va oferir ella ma-
teixa a liderar-lo.
Les voladores tenien bona part de les Siameses desocupades.
Per elles, el major valor estratègic d’aquells edificis era la seva
alçada, que els permetia assolir molta més distància amb els seus
enginys planadors, que després feien aterrar en plataformes
molt menys elevades.
El camí fins la superfície del mar era molt llarg per fer-lo
baixant les antigues escales, gairebé en desús, però organitzar
un altre vol hauria resultat massa complicat.
Mentre emprenien el descens, il·luminats només pel res-
plendor ballarí de les torxes que portaven vàries de les volado-
res, la Syren va sentir el xiuxiueig de la Ladybird, advertint-la
a cau d’orella.
—Saps? Val més que tot això no acabi resultant una faula,
pastora d’algues. La reina Dragonfly s’hi està jugant molt do-
nant-vos suport. Si acabeu resultant un bluf, no vull ni pensar
en les conseqüències que això tindrà pel nostre clan. I et pro-
meto que tu i els teus sereu els primers en pagar-les.
Encara que a moltes zones de la ciutat, les algues havien

començat a escassejar, la Syren i els altres es van sorprendre de
fins a quin punt encara eren abundants al territori de les vola-
dores. En van tenir prou amb una ràpida immersió conjunta per
omplir els dos sacs que els havia demanat el Lark. En la majoria
de les zones que ara freqüentaven, aquella mateixa feina els po-
dia haver costat fàcilment quatre vegades més d’esforç. Fins
aleshores, la Syren havia imaginat que aquell progressiu descens
es devia a alguna mena de plaga que podien estar patint les plan-
tes. Però en veure l’abundància que hi havia allà va estar segura
que havia d’haver-hi alguna altra causa darrere de tot allò.
Ho hauria volgut parlar amb el Wren, mentre feien el fatigós
trajecte de tornada, però abans de tenir-ne ocasió, el Logan se
li va posar al costat. Com li passava cada vegada que els tocava
capbussar-se, el noi se sentia terriblement culpable i inútil, i la
140

Syren patia en veure’l d’aquella manera. Però dins l’aigua el
Logan era com una campana tocant a ranxo.
—Creus que n’hi haurà prou per convèncer-les? —li va pre-
guntar ell.
Ella li va retornar una mirada recelosa.
—La Mantis és un os. Però, com ja comença a ser un cos-
tum, no tenim cap altre opció.
—Ja cal que ens en sortim —va dir ell, fingint un somriure
despreocupat—. Per res del món no voldria perdre’m el vol fins
a Liberty Is... fins la Mà en Flames, vull dir.
Ella va fer un bot en escoltar allò.
—Què estàs dient? Tu no hi aniràs pas! Hi aniré jo i, si cal,
la Fairy.
—Germana, ja pots pujar-hi de peus que hi aniré! —va con-
testar ell, molt segur de sí mateix—. Tu i Miss Nyork us mata-
ríeu a mig camí entre vosaltres si ho intenteu!
—La Fairy borda molt però no mossega mai. Arribat el
moment, farà el que calgui, n’estic segura.
—I també extraurà ella la informació dels servidors? —va
insistir ell, sorneguer—. Perquè tu no en tens ni idea.
La Syren no hi havia comptat amb allò.
—Me’n ensenyaràs aquesta nit.
—Ni t’ho pensis! N’estic fart que us jugueu la pell per mi
mentre jo m’ho miro de lluny. Aquesta és una cosa que només
puc fer jo i no penso permetre que cap altre s’arrisqui en el meu
lloc.
—Però...
—No insisteixis, val? Saps que tinc raó. A més, ja m’has
deixat ben clar fa una estona que la meva vida no val ni més ni
menys que la de cap altre del clan. Doncs ara m’ha arribat el
torn de jugar-me-la! No se’n parli més.
La Syren es va adonar que ell encara estava dolgut per la seva
darrera conversa. Però, ho fes per fer-li pagar o perquè de veri-
tat ho pensava d’aquella manera, el Logan tenia raó. Ningú més
que ell, a excepció del Lark, estava capacitat per extraure la
informació dels servidors.
I del que podia estar-ne segura era que les filles del vent no
141

accedirien a posar en perill la vida de l’únic que sabia fer anar
l’híperbook.
Amb les algues i l’ordinador quàntic, el Lark en va tenir

prou amb menys d’una hora per complir la seva paraula i retor-
nar el subministrament elèctric a dues plantes de la Siamesa
Nord. El moment va coincidir, a més, amb la posta de sol, per
la qual cosa l’efecte va ser encara més espectacular entre les filles
del vent. Un clamor de crits entusiastes i reptadors va recórrer
l’edifici de dalt a baix quan la llum es va encendre, després d’un
llarg brunzit de queixa dels fluorescents que duien tant de
temps letàrgics.
La Mantis es va adonar de seguida que fins i tot entre moltes
de les seves seguidores més fidels s’havia desfermat l’èxtasi. Un
truc de xarlatà havia estat prou per deixar-la sense arguments
per continuar oposant-se al tracte que els proposaven aquells
quatre pollosos pastors d’algues, tan inoportuns. Malgrat tot,
estava convençuda que fer-ho abocaria el seu clan a la destruc-
ció davant dels del Wired i de l’Ocelot. La potència de foc dels
predators era cada vegada més gran, i a ella la omplia d’un terror
tan paralitzant com impossible d’admetre davant la resta.
No volia ser recordada com una de les reines que ha-
vien conduit la poderosa tribu de les filles del vent a l’aniqui
lació.
I encara desitjava menys deixar-s’hi la pell en aquella guer-
ra estèril.
Li quedava només una carta per jugar. I ho havia de fer
sense perdre més temps.
Va aixecar la mà, captant l’atenció de tot el clan en fer-ho.
Quan es va haver fet el silenci, va exclamar teatralment:
—Exigeixo que els nouvinguts se sotmetin al Judici del
Vent!
142

14
El Judici del Vent, els va explicar com va poder la Ladybird
mentre els conduïen a la part més alta de la torre, era un antic
recurs de les lleis del clan per evitar un enfrontament directe
entre ambdues reines. Quan l’element de discòrdia l’introduïa
un altre clan, i s’arribava a un atzucac, la reina que el demanava
podia triar una campiona per lluitar contra un representant de
l’altra tribu. L’enfrontament era a mort, i havia d’acabar amb
un dels dos contendents precipitant-se des de la part més alta
d’una de les Siameses. Aquesta solució era inapel·lable i es con-
siderava que era el mateix vent —el millor aliat del clan— el qui
escollia la resolució més adient al conflicte.
—Fa tants cicles que no s’utilitza —va continuar la Lady-
bird, visiblement molesta amb el tomb inesperat dels esdeve
niments— que gairebé ningú no el recordava. Però veig que la
Mantis ha estudiat bé les nostre lleis.
Mentre pujava els graons de l’escala, gairebé empentada per
la multitud que la seguia, la Syren va intentar valorar les seves
opcions.
—I si ens neguem a sotmetre’ns-hi?
—Llavors considerarem que les vostres intencions no eren
sinceres i passareu a convertir-vos en enemics declarats. Tal com
és la Mantis, t’asseguro que, si ho feu, cap de vosaltres no bai-
xarà amb vida de la terrassa.
La Syren es va esgarrifar en sentir-ho. Se sentia un cop
més superada pels esdeveniments. Cada vegada que deixa-
ven enrere un obstacle era només per trobar-se’n amb un de
pitjor.
Un malson, tot plegat.
—D’acord. Lluitaré jo, doncs —va decidir.
—No pots —va objectar immediatament la Ladybird—. Ets
la cap del clan i com a tal, la única que no pot participar en el
Judici. Estàs obligada a triar un campió.
—Per què no puc fer-ho jo? —es va indignar la noia.
—Pensa-hi. El Judici es va instaurar, precisament, per evitar
la mort d’una de les nostres reines en combat. Només un líder
143

pot respondre el desafiament d’un igual. Qualsevol altra cosa
seria un deshonor per a tot el clan. Has de triar un campió.
—No ho trobo just!
—Syren! —la va tallar la Ladybird, mirant-la als ulls amb
posat impacient—. Com ja deus haver observat, estic de part
vostra. Però t’asseguro que no hi ha cap possibilitat que la meva
tribu modifiqui una de les seves lleis més antigues només perquè
a tu no et sembli justa. Cal que triïs un campió. I més us val que
sigui bo.
La Syren va notar com l’angoixa li tenallava el pit. Si
ella quedava exclosa, l’altra única elecció possible era el Wren.
Però no volia ni pensar en posar-lo en una situació de vida i
mort.
Abans no tingués temps de dir res, però, el Logan se li va
avançar.
—Ho faré jo.
I el seu to va deixar ben clar que no pensava acceptar un no
per resposta.
La Mantis es va mirar el Logan amb recel. L’havien fet des-

pullar de cintura cap amunt i, encara que tenia els músculs ben
marcats, no li va semblar gaire impressionant com a campió.
Havia donat per descomptat que els pastors d’algues escollirien
l’altre noi, bastant més alt i corpulent, i allò la sorprenia. A més,
hi havia alguna cosa en ell que no acabava d’agradar-li: comen-
çant pel fet que no exhibia cap dels tatuatges ni dels amulets del
clan dels pastors d’algues.
Però, com que a banda d’això no tenia cap argument de pes
per oposar-s’hi, va haver de donar la seva aprovació per a que
lluités.
Tant li feia. Estava convençuda que ni l’un ni l’altre no seri-
en capaços de derrotar la Hornet, la seva campiona.
Va fer un signe d’assentiment envers la seva col·lega i tot el
clan va esclatar en aquells crits aguts i inacabables que només
elles eren capaces de proferir.
La Dragonfly, a qui, per llei, li tocava fer el paper d’àrbitre
144

en aquell combat, va aixecar tots dos braços. De nou es va fer
el silenci.
Pràcticament totes les guerreres de la Siamesa Nord s’havi-
en congregat a la terrassa de la torre, on hi feia un vent glaçat i
colpidor. Les dones s’havien distribuït formant un rectangle
humà al qual li faltava un dels seus cantons més llargs. Aquest
era l’espai que tenien els campions per combatre, i el Judici
només s’acabaria quan un dels dos fos llençat al buit per l’altre,
aprofitant la banda del rectangle que havia quedat desocupada.
Les normes del Judici eren simples i escasses. De fet, només
n’hi havia un parell. Una: es lluitava amb les mans nues, i dues:
s’hi valia tot. Tot.
—Que comenci el judici! —va exclamar la Dragonfly.
Al seu racó, el Logan s’embolicava els punys amb draps. A les

pel·lícules, els herois s’estossinen amb les mans nues sense fer-se
ni un trist repeló. Però ell sabia prou bé que, a la vida real, un cop
de puny ben donat la majoria de les vegades acabava amb el pòmul
del qui el rebia tan malmès com la mà del qui el propinava.
I alguna cosa li feia intuir que, si se’n sortia, necessitaria
ambdues mans sanes.
La resta del clan l’envoltava en un intent de transmetre-li la
seva força i confiança. Tots tenien molt clar que el seu futur
estava, literalment, en aquelles mans embolcallades. El Wren no
havia parat de queixar-se, però:
—Continuo pensant que hauria hagut de lluitar jo! —repe-
tia amargament mentre mirava cap al racó de la seva rival. La
Hornet, la campiona de les filles del vent era una de les seves
guerreres més veteranes. Un pam més baixa que el Logan, fri-
sant la trentena, amb les faccions ben marcades, els ulls enormes
i foscos i la barbeta acabada en punxa. S’havia recollit els llargs
cabells negres al clatell i duia una samarreta i uns pantalons
també negres i cenyits.
Una bellesa inquietant.
Tot i així, des del lloc on eren, no li semblava una adversària
gens formidable.
145

Però el Logan no pensava el mateix.
—Wren, de veritat et penses que la Mantis hauria organitzat
aquest circ si no pensés que guanyarà? Està clar que aquesta
Hornet deu tenir cops amagats. I encara que salta a la vista que
ets més gran i fort que jo, tu mateix has reconegut que no tens
gaire experiència lluitant cos a cos. Jo vaig fer boxa sis anys. Si
puc connectar un bon cop, només un, et garanteixo que la nos-
tra amiga no es tornarà a aixecar.
—Val més que això de la boxa sigui alguna cosa realment
especial —va contestar-li l’altre—. Perquè, si no, tu acabaràs
esclafat contra l’aigua i nosaltres, enfilats en les llances de les
amiguetes de la Mantis!
—Confia en mi, ganàpia —va contestar el Logan fent un fals
somriure de seguretat—. M’he empassat tots els Blu-rays del
Muhammad Alí que s’han editat. Puc flotar com una papallona
i picar com una abella, creu-me!
El Wren se’l va mirar com si estigués boig, sense entendre
res del que li havia dit. Al final va optar per callar, bellugant el
cap d’una banda a l’altra, com fa qui considera algú altre un cas
perdut.
Al seu costat, la Syren s’ho mirava plena d’angoixa. Ella
també pensava que aquella Hornet havia de ser alguna cosa més
del que es veia a simple vista, o tota aquella maniobra no tindria
cap sentit. Un moment abans, mentre el Logan es preparava,
s’havia acostat a la vora de la terrassa i havia reunit forces per
mirar al buit.
No hi havia cap possibilitat que el perdedor aconseguís so-
breviure a la caiguda.
Una vegada més es va sentir aclaparada per aquella impo-
tència que s’havia convertit en la seva companya inseparable
des que l’havien triada com a líder. Hauria fet qualsevol cosa
per evitar aquell combat.
Irònicament, no hi havia res que es pogués fer.
Va sentir com la Dragonfly cridava els contendents per co-
mençar el judici.
El Logan va rebre les darreres abraçades i mostres de suport.
Ella va fer igual com la resta. Però en el darrer instant, quan ja
146

s’havia girat per marxar cap al centre del terreny, el va agafar
d’un braç per aturar-lo. Es va treure l’amulet que sempre duia
penjat del coll i que li havia fet el seu pare per celebrar els seus
quinze anys i li va posar al noi.
—Ni se t’acudeixi no tornar, em sents? Ens has promès que
ens trauries d’aquí i no penso permetre’t faltar a la teva paraula.
Ell es va tocar el penjoll amb una mà.
—Ja tens raó, ja, quan dius que no ets gaire bona expressant
el que sents —li va contestar.
I sense donar-li opció, la va agafar d’una revolada per la
cintura i li va plantar un llarg petó als llavis. Per si de cas, va
pensar. Però en comptes d’això, li va dir amb fingida fanfarro-
neria:
—Ara torno. No marxis.
La Syren, atordida, no va necessitar mirar enrere per saber
quina cara feia la resta en presenciar aquell petó.
15
Quan va rebre el primer cop de la Hornet, es va adonar de

per què la Mantis havia triat com a campiona aquella dona es-
carransida, de pell fosca i ulls ametllats.
Al seu univers, el Logan era un amant de les arts marcials
de tota mena. No li va costar gens identificar els moviments
clàssics del Kalaripayatu, la més antiga disciplina de lluita de la
Índia. Una tècnica que, en la seva vessant de combat sense ar-
mes, es basava en atacar els punts vitals de l’adversari per neu-
tralitzar-lo. Si no recordava malament el que havia llegit, aquests
eren el punts d’unió dels vasos sanguinis, dels lligaments i dels
circuits nerviosos.
Fossin aquests on fossin.
El Logan es va apartar prudentment de la seva adversària i
va adoptar la posició defensiva coneguda com a Hitman. Una
postura complicada de fer servir i que només podien utilitzar
els púgils com ell, molt atlètics. Si s’executa correctament, la
Hitman et permet esquivar els cops del rival rotant constant-
147

ment i ajupint-te, per atacar-lo des de sota. El primer cop ben
donat el confon, i la resta ja entren fàcilment.
Això, quan l’altre fa servir les teves mateixes regles, és clar.
En comptes de fer-ho, però, la Hornet va mantenir la dis-
tància, analitzant aquella postura que no havia vist mai. Van
girar l’un al voltant de l’altra durant uns llargs instants, envol-
tats per una cridòria d’exclamacions d’ànim per a la dona.
Finalment, la Hornet va atacar primer.
Movent-se amb una velocitat fins i tot superior a la que ell
s’esperava, la lluitadora li va buscar les cames, colpejant-li la
part posterior del genoll esquerra amb el colze.
No va ser un cop massa fort, però el Logan va sentir con si
li travessessin l’articulació amb un punyal de gel.
Fent un crit de dolor, es va fer enrere, mentre el seu contra-
atac es perdia, inofensiu, en l’aire.
La Hornet va somriure en veure’l coixejar. Podia distingir-li
la por als ulls.
No li duraria gaire.
Gairebé no sentia el genoll esquerra.

Va mirar de refer la seva postura, però de seguida va notar
com la cama li fallava. No va caure de miracle.
Al seu voltant, la Hornet es movia d’una banda a l’altra,
esperant una nova oportunitat. Allò sí que era flotar com una
papallona i picar com una abella! Al seu costat, ell semblava un
elefant movent-se a càmera lenta.
Un parell de cops més com aquell i no es podria ni moure.
Va continuar retrocedint com va poder, mentre llençava una
mirada desesperada al cantó des d’on la Syren i els altres obser-
vaven el combat. Li va veure l’angoixa al rostre i com la Lady-
bird gairebé havia de subjectar-la per impedir-li sortir en el seu
ajut.
No podia fallar-li.
Intuint que s’havia desconcentrat, la Hornet va desencade-
nar un segon atac. Aquesta vegada li va buscar la gola. Un cop
ben donat al coll i el Judici s’hauria acabat.
148

Va ser un miracle que el Logan la veiés a venir i aconseguís
aturar la seva puntada de peu amb l’avantbraç. Aquella vegada
gairebé ni va sentir el cop. La Hornet buscava només els punts
més febles, i si no els trobava els seus atacs eren gairebé inofen-
sius. Ell, a canvi, li va llençar un Uppercut de baix a dalt, bus-
cant-li les costelles. Si era cert que les filles del vent tenien els
ossos buits per volar més fàcilment, per força amb un cop de
puny ben donat n’hi podria trencar una o dues.
Per desgràcia, l’única cosa que va colpejar la seva mà embe-
nada va ser l’aire glaçat que escombrava la terrassa.
La Mantis es va arrepapar en el seu seient improvisat, amb
una ganyota de satisfacció.
El cor de seguidores de la Hornet va miolar de plaer en
veure la facilitat amb la qual l’esquivava. Barrejada, li va arribar
també una exclamació de frustració del Wren.
Ara ja no et deu semblar tan bona idea això d’ocupar el meu
lloc, eh, ganàpia?
Amb dificultat, va continuar coixejant per allunyar-se de la
seva enemiga i va tornar a adoptar una posició de defensa. Però
ja havia vist que era inútil contra un atac a les cames. I sens
dubte la Hornet també se’n havia d’haver adonat, que aquell
era el seu punt feble.
A la boxa, no està permès atacar per sota de la cintura. Algú
els ho hauria d’haver dit als qui van fer aquell cony de regles del
Judici del Vent.
Si s’hagués fet fan de la Gina Carano en comptes de l’Alí,
ara també sabria fer servir les cames per lluitar, es va maleir. Però
ja era massa tard per lamentar-se.
Pensa, Logan! Què faria el Més Gran si se les hagués de
veure amb aquesta tipa?
Abans de començar, havia pensat que ballaria al seu voltant,
atacant-la constantment per no deixar-la pensar, com havia fet
l’Alí en el combat contra Sonny Liston. Però això quedava des-
cartat, perquè de bones a primeres ella l’havia deixat coix.
Ara només li quedava fer el que havia fet contra Foreman:
deixar-se estossinar perquè es confiés i, quan la tingués prou a
prop, tornar-les-hi totes de cop.
149

Només que l’Alí allò ho havia fet durant vuit interminables
assalts, per tal de esgotar el seu rival, i ell no es podria permetre
encaixar més d’un o dos cops més abans de aconseguir enge-
gar-n’hi un de definitiu.
Era una tàctica encara més arriscada que la que havia fet
servir el seu ídol. Però, igual que ell, no n’hi quedava cap d’altra.
Podria suportar el dolor i retornar els cops?
Va fer un cop d’ull a la Syren. Necessitava que la darrera
imatge fos la seva. Va expulsar l’aire dels pulmons, per encaixar
millor el que calvari que l’esperava
Au, vine...
La Hornet s’havia endut una sorpresa quan ell havia estat

capaç d’anticipar el seu segon atac i aturar-lo. També havia sen-
tit la ràfega d’aire que acompanyava el seu cop de puny de res-
posta, passant-li més a prop del que hauria volgut.
Un martell de carn i os, capaç de reduir-li les costelles a
bocinets si aconseguia colpejar-les-hi.
No es podia confiar.
Li calia inutilitzar-li l’altra cama. Una puntada de peu a l’al-
tre genoll el deixaria llest. Si no pots moure’t, no pots lluitar.
Es va fimbrar un cop més al seu voltant, observant com
la seguia amb els ulls per esperar el moment en que abaixés la
guàrdia. Ell va intentar allunyar-se’n, però la cama li dificultava
molt el moviment.
Estava a punt.
Va fintar un parell de puntades, que ell va anticipar correc-
tament. Després va sentir-lo bufar i ho va interpretar com un
símptoma d’esgotament. Li havia de costar molt bellugar-se
amb aquell mal a la cama.
Ara!
La Hornet va tornar a atacar-lo amb la velocitat d’un hy-
drophidi, buscant-li el genoll sa. Ell li va amagar, deixant-li, a
canvi, descobert tot el cantó del cos. La filla del vent ho va saber
aprofitar i li va assestar un cop amb la punta dels dits que hau-
ria d’haver-lo deixat sense respiració.
150

A punt pel cop de gràcia.
Però el Logan havia expulsat tot l’aire dels pulmons i, en-
cara que l’impacte va ser com si li clavessin mil agulles als ro-
nyons, no el va deixar tan tocat com ella s’esperava. Es va em-
passar tot aquell dolor i el va canalitzar en un Rip: un cop
duríssim que es dóna de dalt a baix, buscant el fetge i els ro-
nyons del contrincant.
La Hornet no s’esperava que encara fos capaç d’allò. No va
poder esquivar el cop.
Va notar com les costelles s’esberlaven en rebre el seu cop
de puny, en el que hi havia posat tota l’ànima.
La filla del vent va caure de genolls al seu costat, amb la
mirada perduda en algun punt més enllà de la vora de la terrassa.
Estava llesta.
Al seu voltant, es va fer un silenci incrèdul. Ni tan sols els
pastors d’algues no eren capaços de dir res.
El Logan va notar com la cama li fallava. Ell també va haver
de posar el genoll a terra, però, al contrari de la seva adversària,
mantenia prou força a dins. Sabent que potser no tindria una
altra oportunitat com aquella, va rematar la feina amb un direc-
te creuat contra la cara d’ella, que la va deixar K.O.
La galta de la Hornet va impactar contra el terra rugós de
la terrassa. No calia ni comptar fins a deu. No s’aixecaria fins
d’aquí a una bona estona.
Alí bumayé!
Davant els ulls incrèduls de la Mantis, el Logan va aconse-
guir aixecar-se novament, alçant els punys embenats en l’aire
en senyal de triomf. Després, va agafar la seva rival inconscient
per la samarreta i la va arrossegar com va poder fins la vora de
la terrassa.
El Judici no s’acabava fins que un dels dos no saltava dalt a
baix.
Va deixar el cos de la Hornet al fil de l’abisme i va aixecar la
cama ferida per donar-li la puntada que la faria caure.
Al seu voltant només se sentia el xiulet del vent, donant el
seu veredicte inapel·lable. Impiu.
Gairebé va poder sentir com les filles del vent contenien la
151

respiració, esperant veure desaparèixer per sempre la seva ger-
mana.
Es va girar i va passejar els ulls per la gentada. Desafiants.
I llavors, quan ningú no s’ho esperava, va fer mitja volta, dei-
xant la Hornet allà, per coixejar fins el racó on l’esperaven la Syren
i la resta del clan qui, ara sí, havien esclatat en crits d’eufòria.
—El vent ha decidit! —va sentir que cridava la Dragonfly,
mentre la Syren se li llençava al coll, seguida per tots els altres—.
Els pastors d’algues diuen la veritat!
Només aleshores, la gran majoria de les filles del vent van
saludar el vencedor amb els seus càntics respectuosos.
16
Per primera vegada des que havien començat aquella aven-

tura desesperada, la Syren començava a pensar que potser se’n
sortirien.
Després de la victòria del Logan i del seu gest inesperat amb
la Hornet, les dues reines havien tornat a rebre-la, en la seva
qualitat de cap de clan. Aquesta vegada, al contrari que feia unes
hores, havia estat la Dragonfly qui havia dut la veu cantant,
mentre la Mantis es mantenia en un incòmode segon pla.
El silenci de la sobirana negra era estrepitós, però.
La blanca, a canvi, havia estat molt més cordial. Havia ac-
ceptat el tracte que li oferia la Syren i fins i tot havia insinuat
que ella mateixa podria ser una de les que s’arrisquessin a dur-
los fins a la Mà en Flames.
Era un vol llarg i perillós, va explicar-li tot acompanyant-la
a un dels finestrals que restaven intactes i la convidava a mirar
cap a l’oceà, perquè ella mateixa es fes una idea de com de lluny
arribava a ser el seu objectiu. Només les voladores més expertes
podien arriscar-se a intentar-lo.
—I la recollida encara serà pitjor —va concloure—. És una
maniobra que ni tan sols no hem provat mai. He posat la Lady-
bird i els mestres constructors a treballar-hi, per confirmar que
es pot fer. Els primers càlculs són optimistes.
152

La Syren s’havia sorprès que una tasca tan vital com la cons-
trucció de les ales quedés en mans dels pocs homes del clan.
Aquella faceta dels mascles de la tribu era desconeguda arreu.
Al capdavall sí que els tenien per alguna cosa més que per rea-
litzar tasques domèstiques i fer possible la reproducció.
Mentre s’esforçava per ignorar la mirada verinosa de la
Mantis, que continuava clavada en el seu tron, va tornar a asse-
gurar-les a totes dues que no es penedirien d’haver confiat en
ells. Va ser només llavors quan la reina negra es va decidir a
desenganxar els llavis:
—Pel vostre bé espero que sigui així, pastora d’algues
—l’havia advertida, perforant-la amb els seus ulls sanguinis—.
Val més que no oblidis que decebre’ns és gairebé tan perillós
com trair-nos.
Acabada l’audiència, una jove voladora la va guiar fins al

lloc on els havien allotjat. Si el quarter general dels constructors
de ponts la l’havia meravellat per la gran quantitat d’espai del
que disposava, al seu costat les dues immenses torres de les filles
del vent semblaven gairebé buides. Això era així perquè la inti-
mitat que allà concedien parets gruixudes i portes robustes aquí
s’obtenia a base d’ocupar el menys possible cada planta, de ma-
nera que fos la distància entre uns i altres el que els permetés
sentir-se còmodes a tots. La Syren i els seus havien anat a parar
a un dels nivells habitables més baixos de la Siamesa Nord. Amb
prou feines un parell de pisos per sobre d’aquells que estaven
gairebé presos per la vegetació i els cultius. Pel que havia pogut
apreciar durant el ràpid sopar que havia precedit l’audiència, els
agricultors del clan no tenien gaire èxit amb les collites i els
productes que aconseguien arrencar a les seves porcions de ter-
ra eren esquifits i poc saborosos.
L’escorta la va acompanyar en silenci durant el llarg trajec-
te escales avall i es va acomiadar d’ella amb un senyal de respec-
te quan van haver arribat a lloc. Ja enfilava el camí de tornada
quan s’havia girat per dir-li:
—Em permets una pregunta, senyora?
153

La Syren va estar a punt d’esclafir a riure. Mai no l’havien
anomenat d’aquella manera.
—És clar.
—Tots els homes de la teva tribu són com el que ha lluitat
avui? Mai no hauria imaginat que un mascle seria capaç de der-
rotar la Hornet en una lluita cos a cos.
La Syren s’ho havia pensat un moment abans de respondre.
—Els nostres homes estan prou bé. Però he de reconèixer
que aquest és un cas especial.
La noia va assentir, satisfeta.
—Ja m’ho imaginava. Gràcies per la sinceritat, senyora. Que
tinguis una bona nit. I sort pel vol de demà.
—Gràcies a tu.
La voladora es va perdre escales amunt i la Syren va empè-
nyer la malmenada porta que donava accés a la planta. Era un
espai enorme, gairebé diàfan i pràcticament a les fosques des que
el sol s’havia post feia ja una bona estona. De seguida va veure
el resplendor d’un parell de petites fogueres que cremaven a
prop dels forats que el temps i la manca de manteniment havien
obert en la façana de vidre. Un sistema enginyós fet a base de
lones servia per a conduir el fum cap a l’exterior. A canvi, però,
els corrents d’aire acostaven perillosament la tela a les flames. La
Syren va imaginar que els incendis no havien de ser insòlits a
l’edifici. Una altra cosa que podrien evitar gràcies a l’energia que
els prometien Lark i a la seva màgia.
El Lark!
Hi havia de parlar. Cada vegada veia més clar que els havia
amagat molt més del que s’imaginava.
Però estava tan cansada!
Va intentar deduir quina de les fogueres hauria triat el Lo-
gan i com acostar-s’hi sense que resultés massa obvi per a la
resta. Tot i que, després del numeret del petó, continuar amb
la pretensió de dissimular els seus sentiments envers ell resul-
tava gairebé infantil.
En realitat, però, què sentia pel Logan? Eren reals l’opressió
al pit que sentia quan no el tenia a prop i aquelles papallones a
l’estomac que aixecaven el vol cada vegada que ell se li acostava?
154

O potser només eren la via d’escapament d’un futur que sem-
blava escrit per a ella des que podia recordar-ho i contra el qual
sempre havia sentit la necessitat de rebel·lar-se?
No va tenir temps de reflexionar-hi. La veu del Wren, sor-
tint de la foscor des de la seva dreta, li va fer fer un bot de
sorpresa.
—Què fas? No entres?
—Wren! No t’havia vist... Sí, és clar. Estava... estava pensant
en això de demà.
—Justament volia parlar-te’n. Vols dir que no hauríem
d’anar-hi el Logan i jo, a la Mà en Flames?
Se li va encongir el cor. El Wren no pararia mai d’intentar
protegir-la. Sempre hi havia pogut comptar amb ell. La idea de
fer-li mal li resultava intolerable.
—Ja has sentit les nostres noves amigues. El Logan és el
màxim pes que es veuen capaces de recollir. Si hi anessis, seria
un viatge només d’anada.
Tots dos es van quedar en silenci un moment, com si de
veritat consideressin aquella possibilitat. Al final va ser ell qui
ho va dir:
—Potser seria el millor per a tots...
—Què dius! Que t’has tornat boig?
—Ni de bon tros. Si tu no tornes, Syren, jo no podré...
—Escolta! —el va aturar ella agafant-lo de les mans com
havia fet tantes vegades abans. El Wren sempre s’estremia quan
el tocava d’aquella manera. Però aquella vegada, el contacte li
va semblar que el cremava—. No penso pas quedar-me a viure
a la Mà en Flames, em sents? Hi anirem, agafarem el que neces-
sita el Logan i tornarem. Ja veuràs com al final resultarà més
fàcil del que sembla!
—Això no t’ho creus ni tu, Revoltosa.
La Syren no va poder evitar somriure quan ell la va anome-
nar amb aquell malnom, que feien servir només quan estaven
sols. El Wren se’n va adonar i se li va acostar. Abans que tingués
temps d’adonar-se’n va sentir els llavis d’ell, càlids i familiars,
damunt dels seus.
L’havia de rebutjar?
155

Li va tornar el petó i, amb més esforç del que hauria volgut,
va aconseguir separar-se’n.
—Dormim junts? —li va preguntar ell, esperançat.
—Wren, jo no... Demà serà un dia molt dur. Necessito des-
cansar.
—Només t’abraçaré, paraula. Ho hem fet moltes altres ve-
gades, Revoltosa. I aquí a dalt hi fa un corrent de mil dimonis.
—No crec que sigui una bona idea...
Allò el va fer perdre els estreps.
—Per què no? Que potser tens pot que ens vegi el Logan?
—Wren, no...
—No? No, què? No t’ha fet un petó davant de tothom, allà
a dalt? No li has tornat? No m’estàs apartant del teu costat des
que ell és aquí? He volgut enganyar-me a mi mateix dient-me
que això del petó era només per què creies, com tothom, que
no se’n sortiria. Però m’ho estàs posant molt difícil, Syren!
Massa!
—Tampoc no es gens fàcil per mi, Wren.
—No ho és? Doncs ningú més que tu pensa igual! —. Es va
regirar, com un gat tancat dins d’una capsa—. Què ens està
passant, Syren? Hem estat junts des de petits. Sempre! Tu i jo!
I fins fa un parell de dies la idea no semblava pas que et desa-
gradés. Que potser he fet alguna cosa malament? Digue’m què
i et prometo que ho arreglaré. Faria qualsevol cosa per tu, Re-
voltosa. Ho saps prou bé. Només digue’m com podem tornar
a com estàvem fa dos dies i et prometo que jo...
—Wren, para! Les coses no van així! Et penses que jo no li
he donat voltes cada moment que he pogut? Et penses que no
tinc dubtes?
—Però, per què? Ell acaba de caure del cel! Jo estic aquí des
de sempre, Syren. I t’estimo. Sí, ja sé que et costa gairebé tant
escoltar-ho com dir-ho. Però m’has de deixar dir-t’ho. T’esti-
mo. I no em mereixo el que està passant!
Et penses que no ho sé? Això és precisament el que ho fa tot
encara més complicat!
—Wren, per favor... Hem de parlar-ho ara? —fugir d’estu-
di era l’única opció que li semblava acceptable en aquells mo-
156

ments—. Demà ens espera un dia encara més difícil del que ha
estat avui.
Ell la va mirar de cap a peus. Gairebé podia sentir el seu
dolor. La Syren es volia morir.
—Sí, és clar —va accedir—. Només digue’m una cosa: tinc
alguna possibilitat, encara? Perquè, si la tinc, penso lluitar per
tu. Fins el darrer alè. Com he fet sempre.
La Syren va haver d’escorcollar dintre seu, sense saber exac-
tament què hi trobaria.
Podia dir-li sincerament que no l’estimava? Que no sentia
res per ell?
Tan autèntic era el que creia sentir pel Logan?
Va abaixar el cap, esgotada.
—Sí que la tens —va dir al capdavall, sentint que només ho
estava empitjorant tot encara més. Però ell li havia demanat la
veritat i ella la hi devia—. Wren, tu sempre seràs...
—No —la va interrompre ell, agafant-la per la barbeta i
tornant a besar-la, aquesta vegada amb una tendresa de-
sarmant—. No diguis res més. Amb això en tinc prou, de mo-
ment.
Va fer mitja volta i va marxar cap a la foguera que tenia més
a prop.
La Syren s’hauria pogut deixar caure allà mateix, d’esgota-
da com se sentia. Es va obligar a buscar el lloc on jeia l’Ibis i,
quan la va trobar, es va arraulir al seu costat.
La seva germana la va abraçar per l’esquena i li va acaronar
els cabells amb dolçor.
Un moment després, s’havia adormit.
16
El Lark tamborinejava nerviosament l’estoig de l’híperbook

amb els dits quan va sentir la dringadissa dels collarets de la
Dacnis al darrere. Es va girar per trobar-se amb el dolç somriu-
re de la sanadora, emmarcat entre el serrell que li queia, recte,
fins les celles, i la llarga cabellera negra que fluïa, com un riu
157

nocturn, a banda i banda de les galtes, per anar a morir bastant
per sota de les espatlles.
Es va deixar acaronar per la tendresa que emanava dels seus
ulls orientals.
—Estàs bé? —li va preguntar la noia, asseient-se al seu
costat.
—Que t’ho semblo, potser?
—Voldria poder aplicar-te un dels meus remeis, però contra
el que et passa no n’hi ha cap que no estigui ja dins teu. El que
t’hem dit abans és cert, Lark. No t’has de culpar pel que ha
passat. La única culpable és la Cheetah.
—Et juro que fa hores que m’ho repeteixo. Però no acon-
segueixo acabar-m’ho de creure. És una de les poques virtuts
que tenim els techs: som difícils d’enganyar.
Es va sentir alliberat en fer-li aquella confessió que li havia
sortit de manera espontània. Feia massa temps que aquell secret
se’l menjava per dins, com un tumor maligne.
Però, contràriament al que es temia, no va veure en el rostre
de la Dacnis ni la sorpresa ni la indignació esperades.
—No penses dir res?
—Què vols que et digui? Què m’he quedat de pedra? Sóc
jove i no parlo gaire, Lark. Però no sóc ni cega, ni curta de
gambals. És una de les moltes virtuts que tenim les sanadores...
—M’estàs dient que ja ho sabies?
—Ho sospitava. I m’ho va confirmar veure’t fer servir
aquesta màquina teva amb la mateixa familiaritat amb la qual jo
classifico els meus remeis. Però volia que sortís de tu.
El Lark se la va mirar amb uns ulls diferents dels quals ho
havia fet fins aleshores. Tot d’una, la Dacnis havia deixat de
semblar-li una nena per convertir-se en una dona. Una de pre-
ciosa i segura de si mateixa.
Si ja havia començat, no tenia sentit aturar-se. Ni quedar-se
a mitges.
—Que surti de mi, doncs... El meu nom real és Link. I no
només sóc un tech. També sóc fill del Wired.
Aquesta vegada les seves paraules sí que es van veure recom-
pensades amb una expressió d’estupor al rostre de la noia.
158

—El meu pare —va continuar— no sempre havia estat com
és ara. Hi va haver un temps que m’admirava la seva capacitat
de treball. La seva intel·ligència. Hauries d’haver-lo vist, desen-
tranyat els secrets dels antics i tornant a la vida els seus aparells,
gràcies a l’energia que va aprendre a extraure de les algues! Mai
cap tech no havia arribat a un nivell que ni tan sols es pogués
comparar al seu.
La Dacnis va moure el cap. Ara començava a entendre.
—Per això els predators ens han estat caçant tot aquest
temps. Volien les algues!
—Sí, tantes com fossin capaços de reunir —va confirmar el
Lark—. El Wired va descobrir com convertir-les en una forma
d’energia potentíssima, capaç d’alimentar totes les màquines
que ell anava tornant a posar en funcionament. Però us neces-
sitava. I no només perquè vosaltres éreu els únics que sabíeu
com aconseguir-ne moltes en poc temps. També perquè la teva
gent sou immunes als efectes que causen en la resta.
La Dacnis va tornar a fer que sí. Feia temps que ella també
s’havia adonat d’aquell efecte nociu que podien tenir les algues
sobre el cos humà. Però com que a ells no els afectava, mai no
s’havia preocupat per saber-ne més.
—Què el va fer canviar? —va voler saber.
—La mort de la meva mare. Es pensava que si hagués pogut
posar en marxa prou sistemes a temps, hauria pogut salvar-la. I
com que no va ser capaç de suportar la culpa, crec que li va re-
sultar més senzill culpar-vos-en a vosaltres. No em preguntis
de què, estic segur que ni ell mateix no ho sap. Sigui com sigui,
quan ella ens va deixar, ell va canviar. Es va tornar fosc. Molt.
La mare també havia estat una científic brillant, però ella tenia
uns límits. Quan ja no hi va ser, el pa... el Wired ja no va tenir
ningú que li posés límits.
—I tu? Què vas fer?
—Al començament vaig treballar colze a colze amb ell. Els
avenços que aconseguíem feien més fàcil oblidar la pena per
l’absencia de la mare. Però poc a poc em vaig anar adonant del
preu que altres havíeu de pagar pel que fèiem. Fins que un dia
vaig parar-me a pensar el que la mare hauria dit de tot allò i em
159

vaig adonar que s’hauria avergonyit de nosaltres. Vaig parlar
amb el Wired per intentar que canviés de parer. Es va enfuris-
mar. Em va bufetejar i em va acusar de dèbil. I d’estúpid. Va
cridar-me que mai més no permetria que el nostre clan tornés
a patir si podia evitar-ho. Aquella nit vaig burlar els sistemes de
seguretat de la Cúpula i vaig fugir. Si no us hagués trobat al cap
de pocs dies, fa molt de temps que seria mort. Però això ja ho
saps.
La Dacnis recordava prou bé com estava el Lark quan el van
recollir. Havia estat a punt de no poder fer res per ell. Se’n havia
enamorat mentre treia el millor d’ella mateixa, com a sanadora,
per salvar-lo.
—Per què no ens ho has dit mai?
—He volgut fer-ho moltes vegades! Però com? Com se li
diu a la gent que t’ha salvat la vida i t’ha acollit com un dels seus
que és el teu propi pare qui està al darrere de la majoria dels
seus mals? Que és el responsable de la mort o l’esclavatge de
tants amics i parents! Vaig ser un covard, ho admeto. Però no
vaig gosar. No volia que m’expulséssiu!
—No ho hauríem fet...
—Dacnis... encara que per a tu resulti difícil d’entendre, no
tothom té un cor com el teu, o el de l’Ibis. I tant que ho haurien
fet! I no els ho hauria pas retret. N’haurien tingut tot el dret. Jo
m’hauria expulsat a mi mateix!
La noia va haver d’admetre que tenia raó. La mateixa Elae-
nia hauria estat una de les primeres en votar-hi a favor. I ella
havia vist, amb enveja, com se la mirava el Lark que es pensava
que ningú no se’n adonava... No l’hi podia pas retreure.
—A més, hi ha una altra cosa —encara va afegir ell—: Estic
segur que el Wired em busca. Sé com pensa, i crec que em con-
sidera una amenaça. I més ara, que tinc això —va dir, assenya-
lant l’híperbook—. De tots els pastors d’algues de Nyork, vo
saltres sou els que més desitja atrapar.
I som els únics que se li hem escapat, va pensar de seguida
ella. A vegades, la vida ja les tenia aquestes paradoxes...
Tots dos es van quedar en silenci. Hi havia massa coses per
pair.
160

—I ara què faràs? —va dir ell, passada una estona tensa.
—La pregunta no és aquesta, Lark. La pregunta és: què fa-
ràs tu —. Va callar un moment i després va decidir que li tocava
a ella ser sincera—. Em pensava que em coneixies prou com per
saber que jo faré sempre el que tu vulguis que faci...
Ara el sorprès era ell.
I molt.
La petita Dacnis? D’ell? Tan absort havia estat amb l’Elae-
nia que no se’n havia adonat, d’allò?
Era la primera vegada que se la mirava sota aquell prisma.
Sentia que es mereixia alguna cosa més que una evasiva.
Però n’havia estat massa, de l’Elaenia, com per poder donar-li-
ho ara. Era molt temptador permetre que ella li alleugés el pa-
timent que li estripava l’ànima. Però això hauria estat encara
pitjor. El dolor era, precisament, el que li demostrava que el
sentiment havia estat autèntic. I el volia patir. Per ella... i per ell
mateix.
D’alguna manera, la Dacnis, amb la seva empatia natural, va
ser capaç d’adonar-se’n. Es va sentir indigna per haver estat
capaç d’oblidar-se tan de pressa de la seva amiga morta.
—Amb tot el que ens ha passat, ningú no ha pensat en fer
els ritus per l’Elaenia. No tenim el cos, però la podem acomia-
dar igualment. Vols que t’ensenyi a fer-ho?
Ell va sentir el regust curatiu de les llàgrimes a les ninetes.
—Sí —va respondre—. M’agradaria molt.
El va agafar de la mà i se’l va endur, escales amunt, com si
fos un nen petit.
La Fairy va esperar pacientment que el Lark i la Dacnis

tornessin i s’ajaguessin, de costat, a la vora del foc on ella simu-
lava dormir. Després, encara va deixar passar una bona estona
més, fins a estar segura que tothom dormia.
Es va aixecar sense fer soroll i va esmunyir-se per la mateixa
porta davant de la qual havia vist el Wren besar la Syren feia
hores.
Ningú no se’n va adonar.
161

Va pujar les escales corrent a un ritme poderós. Malgrat
l’aparença feble, tenia cames resistents i molta més força de la
que feia suposar la seva bellesa fràgil.
El cor li bategava molt de pressa, i no pas per l’esforç. En-
cara no se’n sabia avenir del que havia descobert feia una estona.
Després de passar molt de temps sola, asseguda a la vora del
foc i devorada per la gelosia, havia vist com la Dacnis s’acosta-
va al Lark. Potser perquè ella n’estava tant del Wren, sempre li
havia semblat obvi l’amor silenciós del llargarut envers l’Elae-
nia. S’imaginava com devia de sentir-se, i més si es culpava del
que li havia passat. Ella no podria viure pensant que per culpa
seva el Wren...
Se’ls va acostar sense que se’n adonessin. Desitjosa d’ajudar
la Dacnis a consolar-lo.
Va arribar just a temps de sentir com ell li confessava que
era fill del Wired.
I va notar com una font d’odi li brollava de dins. Un odi
maligne, verinós.
Tota la seva família havia mort per culpa del Wired. A ella
no li quedava, com a d’altres, l’esperança que alguns encara
fossin vius, encara que esclavitzats. Havia vist els seus cossos.
Freds. Cosits a trets. Més enllà de qualsevol cosa que es pogués
fer.
S’havia amagat sense que els altres dos notessin la seva pre-
sència i havia escoltat la conversa fins que la Dacnis li havia
proposat ajudar-lo a fer el comiat de l’Elaenia.
Després, s’havia esmunyit fins el seu jaç i havia simulat dor-
mir, mentre intentava assimilar tot allò.
El Lark! Després de tot el que havien fet per ell! Fill de puta!
La seva primera reacció havia estat córrer al costat del Wren
i dir-l’hi tot. Però s’havia desdit de seguida. El primer que faria
ell seria córrer a xerrar-l’hi a la Syren. I vés a saber què faria,
ella! Havia perdut el cap completament per aquell nouvingut.
El més probable seria que decidís perdonar el Lark per no per-
judicar els plans del Logan.
El necessitava massa com per fer-li el que es mereixia.
Però ella no el podia perdonar.
162

Ni ho volia.
I ja n’estava farta de la Syren i del seu xicot d’un altre uni-
vers.
Quan el Lark i la Dacnis van tornar al seu costat, ja havia
decidit el que s’havia de fer.
Va haver de pujar una bona pila de trams d’escala abans no

es va trobar la primera guàrdia. Malgrat haver-la reconegut, la
voladora va aixecar la llança, amb la punta afilada amenaçant-li
el pit.
La Fairy es va aturar i va trigar un moment en recuperar
l’alè. Havien estat un munt de graons. Fins i tot per una bona
corredora com ella.
—Necessito parlar amb la reina Mantis —va demanar tant
bon punt en va ser capaç.
La sobirana negra es va mirar de fit a fit aquella noieta ros-

sa i preciosa que es podria fer passar fàcilment per algú de la
seva pròpia tribu, si no fos pels tatuatges geomètrics de colors
terrosos que lluïa a l’esquena i a la part interior del turmell i els
amulets de fusta i metall del coll i els braços, tan diferents dels
que feien servir elles.
Havia estat un dia molt dolent. Pèssim.
Però aquella visita inesperada encara podia fer-lo acabar bé.
Només havia de decidir si se la creia o no.
La va perforar un cop més amb els seus ulls, artificialment
rojos. L’altra li va sostenir la mirada. Potser era un mentidera,
però del que no se la podia acusar era de ser covarda.
Li va agradar.
—A veure, per que em quedi clar... —va dir-li després de
tenir-la una estona amb l’ai al cor—: M’estàs demanant que faci
presonera la cap del teu clan i que us expulsi als altres del nostre
territori?
La Fairy va afirmar amb el cap.
—I, a més, vull la teva paraula que la tractaràs bé. No desit-
163

jo que pateixi cap mal. Però has de mantenir-la retinguda com
a mínim dos cicles.
—I, a canvi, dius que ets capaç d’entregar-me allò que el
Wired més desitja.
La Fairy va tornar a assentir.
—La peça que et permetrà negociar amb ell d’igual a igual
—li va tornar a dir—. Just el que estàs buscant per evitar una
guerra amb els techs.
—De quina peça parlem, criatura?
—El fill del Wired. És el noi alt i prim que fa servir l’ordi-
nador. El seu nom real és Link. És un tech.
La Mantis es va maleir a sí mateixa per no haver-se’n adonat.
I és clar que era un tech! Com se li havia escapat res de tan evi-
dent? Qui si no un tech podria fer servir aquella màquina com
ell ho havia fet? Un pastor d’algues no, per descomptat. Havia
estat massa pendent de la Dragonfly com per adonar-se del que
era obvi!
Se’n va fer creus. Una no es mantenia com reina de les filles
del vent tants cicles com ella cometent gaires errades d’aquell
calibre.
No tornaria a passar.
Li quedava una cosa per entendre, però.
—I tu què en treus de tot això, nineta? Vols ser la cap d’un
clan que gairebé ja ni existeix?
La Fairy va callar. No volia haver-li de confessar allò, a
aquella dona. La Mantis li agradava tan poc com a la resta. Però
es va adonar que no se’n sortiria si es negava a revelar els seus
motius.
—El Wren —va dir finalment. —Ell és tot el que vull. Res
més—. I va desviar la mirada.
La Mantis no s’ho podia creure!
—Fas tot això per un mascle? Em deceps, noia.
—No espero pas que m’entenguis —va dir ella, tornant a
aixecar els ulls per mirar-la—. Ni tampoc no necessito pas el teu
respecte. Només que hi estiguis d’acord.
La Mantis s’hauria posat a riure. Estava a punt d’assestar-li
un cop mortal a la Dragonfly i de salvar el clan d’una guerra que
164

el duria a l’anihilació, i el preu que n’hauria de pagar seria només
un mascle ben plantat! No es que els homes la repugnessin. De
fet, fins feia uns instants pensava que el seu destí seria acabar
compartint el seu jaç amb uns quants, per donar a llum alguna
futura reina, quan ja no fos capaç de continuar plantant-li cara
a la seva detestada companya en el tron. Però, si podia triar, al
llit preferia, de llarg, la companyia d’algú del seu mateix sexe.
Els jocs eren sempre més sensuals i no hi havia perill de quedar
prenyada.
I ara, gràcies a aquella pastora d’algues encapritxada d’un
homenet, podria mantenir les natges al tron i a la Hornet al seu
jaç. Quan s’hagués recuperat de la pallissa rebuda, és clar.
Sempre havia sabut que el vent l’estimava més a ella que a
la resta. I allà en tenia una altra prova. Quan més la necessitava.
—D’acord, noia —va dir, tan cofoia que no va ser capaç de
dissimular-ho—. Tindràs el teu masclet. I que el vent et prote-
geixi si el que m’has dit és mentida...
La Fairy no va dir res.
Tant de bo fos capaç de no sentir-se tan bruta ara que estava
a punt d’aconseguir d’una vegada per totes el que més desitja-
va en aquest món.
165

DIA 4 (SYREN)
Acabava de sortir el sol quan mateixa Dragonfly va acom-

panyar la Syren i el Logan fins a la terrassa de la Siamesa Sud,
des d’on tenia previst sortir l’expedició cap a la Mà en Flames.
Per canviar de torre, n’hi va haver prou amb fer un vol curt en-
tre totes dues. Tot i així, va ser suficient per deixar glaçada la
Syren. Mai no havia estat en un edifici tan enorme i continuava
sorpresa de com hi bufava el vent, en aquelles alçades. El fred
li feia aclucar el ulls i li provocava uns llagrimots polars, que no
tenien res a veure amb la tristesa, que li lliscaven per les galtes
com gotes de rosada.
Al cim de cadascuna de les torres, les filles del vent hi havi-
en construït pistes d’enlairament amb materials furtats al mateix
edifici, que sobresortien uns quants metres de la pròpia estruc-
tura. Sortir des de tan amunt feia possibles vols molt més llargs,
fins a zones de la ciutat inabastables per als altres clans, sempre
cavalcant aquelles enormes aus seves, construïdes amb els ma-
terials més inesperats.
Un cop a la part més alta de la Siamesa Sud, la menuda reina
blanca els va conduir fins les dues ales delta més grans que ha-
vien vist fins aleshores. Al seu costat els esperaven la Ladybird
i el primer home de la tribu amb qui parlarien: un individu
garrell, barbut i no massa més alt ni corpulent que elles matei-
xes, a qui van presentar com el mestre Cricket.
167

El Logan en va tenir prou amb un cop d’ull per adonar-se
que aquelles dues ales estaven fetes amb materials molt més
sofisticats dels que havia vist fins aleshores. La fusta i la lona
havien estat substituïdes pel carboni per a l’estructura i algu-
na mena de fibra sintètica per a la vela.
El Cricket se’n va adonar i li va confirmar, amb una veu
sorprenentment profunda:
—Són les dues millors ales que hem fet mai. Vàrem aconse-
guir els materials dels constructors de ponts. No vulguis saber
el que els vam haver de donar a canvi...
La Dragonfly se les va mirar, satisfeta.
—Són tan lleugeres com el mateix aire. Està clar que poden
fer el viatge d’anada i tornada sense problemes —va assegurar—.
El que em preocupa és com deixar-los i, sobretot, com recollir-los.
El Cricket va fer que sí amb el cap, per a demostrar el seu
acord amb les reticències de la reina.
—Són els moments crítics, sense dubte. Quan es baixa tant,
tornar a pujar ja no es només cosa de la perícia de la pilot, sinó
també dels corrents d’aire i d’altres condicions. Jo suggeriria
que, a l’anada, simplement saltessin tan a prop de l’objectiu com
pugin. Podreu baixar prou com perquè la caiguda els sigui su-
portable. Després, la pèrdua de pes us ajudarà a remuntar sen-
se massa problemes. El problema és la recollida...
El Cricket va deixar la frase en suspens. Es va fer un silenci
incòmode.
—Va, digues! —va demanar la Dragonfly.
—Si baixeu arran d’aigua, és gairebé segur que acabareu tots
a mar —va respondre l’homenet amb la seva veu de gegant—.
Si voleu tenir alguna possibilitat, l’únic que se m’acut és que ells
estiguin drets al damunt de la Mà en Flames i que feu servir això
per atrapar-los —i va ensenyar un arnès i un ganxo—. Fet d’a-
questa manera, i en les condicions adequades, vosaltres dues
—va dir assenyalant la reina i la Ladybird— ho podríeu acon-
seguir. Però el perill continua sent enorme...
—Qui més podria, a banda de la reina, mestre Cricket? —va
voler saber la Ladybird, poc desitjosa de permetre que la seva
líder s’arrisqués tant.
168

L’home s’ho va rumiar prou abans de respondre:
—La Mantis, per descomptat. És la millor voladora que he
vist mai. Però dubto molt que vulgui, oi? Fora d’ella, jo diria
que només la Bee, la Wasp i, potser, la Firefly. Qualsevol altra
té massa números de no tornar mai.
—La Bee segur que pot fer-ho —va afanyar-se a dir la Lady
bird—. Deixeu-nos anar-hi juntes, senyora.
Però la Dragonfly va negar-se.
—La teva germana petita és una gran voladora, sens dubte.
Però no ha provat mai res de semblant. No. Hi anirem tu i jo.
Està decidit.
—No crec que...
—Ladybird —la va tallar la reina amb suavitat—, hi ha mas-
sa en joc com per no fer servir el millor que tenim. A més, he
dit públicament que hi aniria. No me’n puc desdir.
—Però, senyora, si no tornes aleshores la Mantis...
—Si no torno, serà la voluntat del vent. I la Mantis tindrà
tot el dret a fer el que li sembli millor. Sempre i quan la nova
reina, algú com tu, per exemple, no la posi al seu lloc...
La Ladybird li va retornar una mirada plena d’orgull. En
aquell moment la Syren es va adonar que donaria la vida per la
seva reina sense pensar-s’ho dues vegades.
Tant de bo ella fos una líder la meitat de bona.
El Cricket va trencar la màgia del moment amb la seva
veuassa:
—Encara que només sigui un pobre mascle, senyora, si us
serveix d’alguna cosa estic convençut que, amb aquestes dues
preciositats, i triant bé el moment, us en podreu sortir. Però,
insisteixo: és vital que ells us esperin tan lluny del terra com
sigui possible per tal que us pugueu tornar a enlairar després de
recollir-los.
Tots els caps es van girar llavors envers la Syren. Inespera-
dament, tot havia passat a dependre d’ella.
—Si vosaltres podeu volar, nosaltres podrem esperar-vos
allà on faci falta —es va afanyar a dir.
Ningú no es va adonar de la cara que feia el Logan en sentir
aquelles paraules, pronunciades tan a la lleugera.
169

Estava clar que la Syren no havia vist mai d’a prop la torxa
de l’Estàtua de la Llibertat.
Mentre les voladores els feien les darreres comprovacions a

les ales, el Logan es va endur la Syren al pis de sota i la va asseure
davant d’una taula. Va treure la burilla d’un llapis que li havia
demanat a l’Ibis una estona abans i va fer servir la superfície blan-
ca del moble per dibuixar-hi al damunt. Amb uns traços elegants
en va tenir prou per esbossar l’estàtua que s’amagava sota l’aigua.
La Syren va obrir uns ulls com a plats.
—De veritat això és el que hi ha sota la Mà en Flames? —va
preguntar, incrèdula.
—Que potser pensaves que flotava al mar? —va respondre,
ell sense parar de dibuixar.
Davant la sorpresa cada vegada més gran de la noia, va per-
filar l’angoixant escaleta que s’enfilava fins la torxa per l’inte-
rior del braç de l’estàtua i la no massa més ampla escala de car-
gol que et duia fins la base, per l’interior del cos.
Després, va fer un altre dibuix: una vista aèria de Liberty
Island, amb la ubicació de l’estàtua i del lloc on havien instal·lat
l’observatori. Aquest estava just davant de Lady Liberty, en
l’extrem afilat d’aquell illot en forma de vaga punta de llança.
Just a l’altra banda de l’embarcador on arribaven els Ferrys
carregats de turistes.
—Si tenim sort —va explicar-li— podrem baixar per l’inte-
rior de l’estàtua i del pedestal fins aquí—. Va assenyalar la base
del monument, en forma d’estel de 10 punxes—. Des d’aquest
punt fins l’estació hi deu haver un bon centenar de metres.
—Vols dir que confies que l’interior de l’estàtua estigui sec?
—No tindria per què no. Abans, la corona havia estat oberta.
Però en una de les darreres remodelacions la van tancar amb vidres
molt gruixuts i van reforçar tota l’estructura externa. Si van fer bé
la feina, crec que tenim números per que l’aigua no hagi inundat.
—Com entrarem dins l’estàtua?
170

—Per la tija de la torxa. Hi ha una portella per fer-ne el man-
teniment. I aquí sí que no ha arribat el nivell del mar. Això no
serà problema. Ara t’he d’explicar dues coses. Quina vols pri-
mer, la dolenta o la bona?
Ella va somriure. Ningú no parlava com el Logan a Nyork.
I menys quan es discutien coses tan greus.
Li encantava aquella manera de ser. El Wren tenia moltes
coses bones, però mai no l’havia fet riure. En canvi, el Logan
ho aconseguia fins i tot quan no s’ho proposava.
—La dolenta? —va aventurar.
—OK. La dolenta és que no sé com dimonis ens ho farem
per pujar damunt de la flama perquè ens agafin al vol. Tu has
corregut molt a dir que ho podríem fer, però la flama està reco-
berta de làmines d’or que han de ser lliscadisses. Impossibles
d’escalar sense res on poder recolzar-se. I és més alta del que
sembla. Ni pujant damunt les meves espatlles penso que puguis
grimpar-hi. I ja no parlo de com de difícil ha de ser enganxar-te
al vol amb una cosa tan petita —va afegir, recordant l’arnès—.
Per sort, resoldre aquesta és cosa seva.
La Syren va bellugar el cap. Potser sí que s’havia precipitat.
Però què hauria d’haver fet? Dir que no en serien capaços?
—I la bona? —va voler saber.
—La bona és que hi ha un túnel subterrani que uneix l’es-
tàtua amb l’estació meteorològica. Unes clavegueres o potser
un passadís de manteniment, no n’estic segur. Haurem de trobar
l’accés des de la base i resar perquè no estigui inundat.
—I si ho està?
Ell va fer una cara amoïnada. La Syren no estava acostuma-
da a veure-li aquell rictus.
—No ho estarà. No pot estar-ho...
—Jo podria nedar aquesta distància sense problemes, ja ho
saps. I més per un túnel o no hi deuen cabre els selachiphormes.
—Ja, però després no podries posar en marxa l’estació. I a
mi, a aquesta fondària, la pressió em mataria segur. Si el túnel
no està sec, no sé pas com fer-ho.
I aquella era la bona notícia? De sobte, a la Syren li havien
passat les ganes de riure.
171

El sol s’havia enfilat al cel amb més empenta que els dies
precedents i, de sobte, l’estiu semblava haver tornat a la ciutat.
Malgrat tot, a la terrassa de la Siamesa Sud, l’oratge continuava
tallant la pell com un ganivet gebrat. La Syren es va estremir
mentre mantenia la mirada adreçada cap on sabia que emergia
la Mà en Flames. Després de tant de temps parlant-ne, ara s’ado-
nava que, en realitat, ella ni tan sols no l’havia vist mai amb els
propis ulls. Només n’havia sentit a parlar.
De sobte, els dubtes la van assetjar amb més violència que
mai.
Què estava fent, arrossegant a aquella bogeria els qui havi-
en posat la vida en les seves mans?
La convicció del fracàs la va sacsejar fins i tot amb més for-
ça que aquella aura gèlida.
Per sort, aquesta vegada seria ella qui correria el risc i en
pagaria el preu. Si no tornava, el Wren encara podria guiar els
que quedaven a algun lloc segur on tractarien de superar l’es
tació freda. I si ho aconseguien, quan tornés el bon temps ella
només seria el record d’una elecció tràgicament errònia.
Aquell pensament la va entristir encara més.
Necessitava desesperadament l’escalfor dels braços del Lo-
gan per bressolar-la i la seva veu, dolça i sorneguera a la vegada,
xiuxiuejant-li a cau d’orella que tot aniria bé.
Però també allò la feia sentir culpable.
Tan malament havia fet les coses com per merèixer una càr-
rega tan feixuga?
I, per si tot allò fos poc, el temps corria en contra seu. Tic-
tac, tic-tac.
Va sentir que la cridaven i es va girar. El mestre Cricket se
li acostava amb un somriure ballant-li als llavis.
—Acompanya’m, senyora, per favor —li va dir—. Em pen-
so que estem de bona sort!
La Syren se’l va mirar, agraïda.
Qualsevol cosa abans de continuar aquí, recargolant-me en
els meus dubtes.
172

Envoltada pel Logan, la Dragonfly, la Ladybird i el mestre
Cricket, la Syren sospesava aquells dos estris que recordaven
força a dues destrals petites.
—Com has dit que es diuen?
—El teu amic diu que piolets —va respondre el vell—. Em
sembla que és el que necessiteu per ajudar-vos a pujar damunt
la flama. Com a mínim, si és tal i com la descriu ell —va afegir,
mirant-se el Logan amb intenció—. Són lleugers, incisius i fàcils
de portar. Si el material amb el que està feta la flama és tan tou
com assegura, faran el fet.
La Syren va fer l’acció de clavar en l’aire. El Cricket tenia
raó: servirien. Una vegada més, va envejar aquelles tribus po-
deroses que havien pogut recuperar tants estris dels temps
antics. Encara que fossin tan simples com aquells.
—I això és gairebé millor encara! —va afegir el Logan, avan-
çant-se i ensenyant-los a tots una barreta de llum química: un altre
dels tresors que havia desenterrat del magatzem de les filles del vent.
En va doblegar una, la va agitar i va obtenir una llum no molt inten-
sa però suficient per veure-s’hi dins l’estàtua. S’hauria estimat més
una bona lot, però tot i que n’havia trobat vàries, cap no tenia piles.
—D’on ho heu tret, tot això? —va preguntar la Syren, que
no havia vist mai res de semblant.
—Tenim dues plantes senceres plenes d’objectes dels antics
que hem anat recuperant al nostre territori. La majoria, ni tan
sols no sabem per què serveixen —li va dir la Dragonfly. I va
afegir, apuntant el Logan—: Li hem deixat fer un cop d’ull i ens
hem quedat parades dels seus coneixements sobre els antics.
Quan tornem estaria bé que continués buscant. Qui sap quants
tresors més podem tenir amuntegats, sense entendre’ls.
I també estaria bé que ens expliqueu com és que ell sí que els
entén, va pensar la reina.
Però cada cosa al seu moment.
—Ara només queda un detall —va intervenir la Ladybird—:
nosaltres us durem fins la Mà en Flames, baixarem el més a prop
de la superfície que puguem i us deixarem allà. Però tornar al
nostre territori, desmuntar les ales, pujar-les una altra vegada
fins la terrassa i tornar a sortir ens costarà una bona estona.
173

—Quant?
—Tres hores. Potser quatre. —va dir la reina—. Podreu aguan-
tar-hi tant de temps, allà?
—Això no hauria de ser cap problema —va aventurar el
Logan—. Al capdavall, no serem a l’aigua, sinó a resguard. A
més, posar l’estació en marxa una altra vegada i recuperar les
dades que necessito tampoc no serà bufar i fer ampolles.
La Dragonfly va sospesar la situació.
—D’acord. Tornarem, us donarem una estona i us vindrem
a recollir. Si no hi sou, farem un parell de passades, però penseu
que no ens podrem esperar gaire. I no crec que quedi marge per
fer un tercer viatge. O hi sou, o haureu de passar la nit allà.
—Hi serem —va sentenciar la Syren.
—De fet, hi podria anar jo tot sol —va aprofitar el Logan
per deixar anar—. No cal que ens arrisquem tos dos.
—Tu sol? No siguis ridícul! —es va afanyar a tallar-lo la
Syren—. Què faràs sol si caus per les escales i et trenques un
peu? O si necessites un parell de braços per aixecar una escoti-
lla. O...
El Logan la va aturar amb el braç. D’acord, tu guanyes.
La reina blanca se’ls va mirar amb afecte. Ell intentava pro-
tegir-la i ella estava disposada a compartir la seva sort, com fos.
Va sentir una punxada dins seu, en recordar la darrera vegada
que ella havia sentit res de semblant. El passat, per molt que ens
esforcem per enterrar-lo, es tossut i sempre aprofita la menor
oportunitat per retornar amb contundència.
Per un moment, va envejar-los allò que tenien.
De seguida va foragitar aquell pensament del cap i es va con-
centrar en el que els esperava.
Una ràfega de vent glaçat va fer trontollar l’ala que pilota-

va la Ladybird. La voladora va reaccionar gairebé de forma
instintiva, redreçant l’aparell sense dificultat. Al seu costat, pen-
jada de l’estructura com li havien ensenyat, la Syren crispava
174

els dits al voltant de la barra i tancava els ulls per no mirar cap
avall.
Ja ho havia decidit: volar no li agradava. Gens.
Mentre havien sobrevolat els pocs edificis que quedaven
abans de deixar Nyork enrere, no havia estat tan conscient de
com d’amunt que eren. Però ara, convertida en un insignificant
puntet negre entre les dues tonalitats de blau del mar i del cel,
s’adonava més que mai de la caiguda que la separava de la su-
perfície de l’aigua.
I l’aterrava.
Continuava amb les parpelles premudes amb força quan va
sentir la Ladybird, aixecant la veu perquè la sentís enmig de la
ventolera:
—Allà la tens: la Mà en Flames!
Es va obligar a obrir els ulls i, a mesura que la voladora
maniobrava per acostar-s’hi i perdre alçada, va poder contem-
plar millor aquella imatge que semblava sorgida d’un somni.
La mà emergia de l’aigua a l’alçada del canell. Els tres dits
inferiors es tancaven al voltant del mànec de la torxa, parcial-
ment submergit, mentre que l’índex se separava una mica més,
fins a tocar la base circular damunt la qual brillava la flama
daurada. Originalment, allò havia estat un mirador i d’aquella
època encara en quedava una barana, que ara llepaven unes ona-
des manses. La flama, pròpiament dita, brollava d’un pedestal
també circular, que s’elevava al bell mig de la base.
I en aquest pedestal hi havia la portella que els hauria de
permetre d’accedir a l’interior de l’estàtua.
La Ladybird va inclinar una mica més l’ala, per iniciar el
descens definitiu.
—No m’hi havia acostat mai tant, ni remotament —va con-
fessar-li—. És magnífica, oi?
La Syren no va tenir esma per contestar-li, tot imaginant el
colós que continuava dempeus sota l’aigua, desafiant la marea
que se l’havia empassat per sempre.
La Ladybird va fer una passada pel damunt de la flama, que
tenia la forma d’una U, amb un dels braços més alt que l’altre.
—Quan tornem haureu de ser allà —va insistir-li—. Pot ser
175

la diferència entre poder remuntar el vol o quedar-nos aquí a
viure!
Més aviat, a morir, va pensar la Syren, tot sacsejant el cap
per indicar que ho havia entès.
—D’acord. Ara faré una altra passada. Desenganxa’t. I quan
t’ho digui, llençat! I no dubtis. No vull que acabis esclafada
contra la torxa!
Que no dubti? I una merda! Fa que dubto des d’abans d’en-
lairar-nos!
La Ladybird va maniobrar un cop més l’ala com si fos un
prolongació del propi cos i va iniciar un picat envers l’objectiu.
—Ara!
Miraculosament, la Syren no va dubtar.
Malgrat els perills que podien esperar-la sota la superfí-

cie, quan l’aigua se la va empassar amb una mossegada àrtica, la
Syren es va sentir a casa. Va desplegar les membranes retràctils
de mans i peus i es va regirar fàcilment per buscar el Logan. De
seguida el va veure, bracejant amb la matusseria de sempre.
Pobret, i ell que es pensava que era un bon nedador.
Va bracejar ràpida com un torpede fins aferrar-lo per la cin-
tura i ell es va quedar quiet per facilitar-li la feina.
Començava a convertir-se en un costum, allò.
Uns instants més tard, tots dos eren dempeus dins de la base
de la torxa, mirant-se amb incredulitat.
Una vegada més, seguien vius.
El braç de Lady Liberty, li havia explicat el Logan abans

de sortir, havia quedat clausurat als visitants l’any 1916, quan
la metralla provocada per un sabotatge alemany perpetrat du-
rant la I Guerra Mundial contra un dipòsit de municions situat
a la propera illa de Black Tom havia afectat especialment la
faldilla i la torxa de l’estàtua. Des d’aleshores, aquesta havia
estat restaurada un munt de vegades, però l’accés a la seva part
més alta no s’havia reobert al públic mai més.
176

Per facilitar-ne el manteniment, però, s’havien mantingut
l’angosta escaleta que hi pujava i la portella que s’obria just sota
el pedestal de la flama. Previsor, el Logan s’havia endut una
palanca per poder forçar-la. Tal i com havia esperat, rebentar
aquella porta vella i oxidada no li va costar gaire esforç.
En el pitjor dels escenaris imaginables, quan obrissin la por-
ta seria només per trobar-se amb l’aigua que inundava l’estàtua
per algun forat que podia haver patit. En comptes d’una dutxa,
però, el que varen rebre fou una bufetada fètida, barreja de flo-
ridura, resclosit i corrosió, que els va obligar a fer-se enrere
i esperar a que escampés. Passats uns instants, el noi va bus-
car dins el saquet impermeable que duia penjat a l’esquena i en
va treure un grapat d’aquelles barretes de llum química. En va
doblegar una, la va agitar i de seguida van disposar d’una claror
freda i amortida, però suficient per veure on posaven els peus.
Un moment després, la Syren el seguia a l’interior.
Baixar pel braç va ser més difícil del que s’hauria esperat.
L’accés era infame, feia molta pendant i disposava d’una manca
d’espai angoixant. La llum, tan escassa, tampoc no ajudava. Van
davallar molt lentament, amb por que un mal pas provoqués
una caiguda que podia ser fatal. Anaven tan poc a poc, que la
Syren va començar a témer que si les coses anaven d’aquella
manera, corrien el risc de no arribar a temps a la recollida.
Les coses van millorar quan van poder arribar a l’espatlla.
Des d’allà, una plataforma molt més àmplia els va conduir fins
la base del coll i a una escaleta de cargol, retorçada com la ment
d’un predator. Cap amunt, es perdia en direcció a la corona, i
en direcció contraria, portava fins a la base.
—Quina llàstima no tenir temps per fer una ulladeta des del
mirador —va fer broma el Logan, mentre acostava la barreta de
llum al tram que pujava—. La vista era magnífica i no es podia
estar enamorat a Nova York i no pujar-hi—. I va acabar la fra-
se picant-li l’ullet, entremaliat.
S’ho feia venir bé. Els enamorats pujaven a l’Empire State a
ramats per rememorar l’escena final de Algo para recordar, i no
177

pas allà. Però ella no tenia manera de saber-ho. I volia veure com
reaccionava quan l’hi digués.
La Syren va mossegar l’ham:
—Això és el que estem? Enamorats?
No havia acabat la frase que ja es penedia d’haver-la pro-
nunciada. Però li resultava tan difícil resistir-se al seu flirteig.
El Logan va aturar el descens i va aixecar la barreta per po-
der-la mirar als ulls, molt seriós.
—L’altra nit, a can constructors de ponts, és el que hauria
jurat, sí. Ara, et confesso que ja no ho sé. —Hi va haver un si-
lenci incòmode entre tots dos—. Però m’encantaria tenir temps
per pujar-hi junts i veure què passa —va afegir ell finalment,
amb un altre dels seus somriures juganers.
I a mi que m’hi duguessis.
Però aquesta vegada sí que va ser capaç de mossegar-se la
llengua.
L’escala de cargol que portava fins els peus de Lady Liberty

era considerablement més còmoda que la que s’enfilava cap a la
torxa. Ocupava el bell mig de l’estàtua, envoltada per una sòli-
da estructura de metall, amb els seus més de tres-cents graons.
Però aquests eren molt més curts que els que grimpaven pel
braç, i tenien una barana que permetia recorre’ls força de pres-
sa i amb seguretat.
Mentre els baixaven, la Syren va poder sentir amb clare-
dat el remor ominós del mar al seu voltant. Era un miracle que
aquella estructura de ferro i acer, buida per dins i recoberta per
una carcassa de coure de només l’ample de dues monedes d’un
centau, no hagués patit cap forat que l’hagués inundat de cap a
peus.
Seria mala sort que es foradés justament ara...
Sempre has de pensar el pitjor, Syren? On ha anat a parar el
teu optimisme?
Al mateix lloc que gairebé la resta del nostre clan, em temo.
La veu del Logan, pujant des del final de l’escala, la va tornar
al món real.
178

—Com vas?
—Seguint-te. Què ens toca, ara?
—Més escales. Primer per baixar fins el museu que hi ha a
la base —va respondre ell, fent memòria dels planells que havia
estudiat a casa—. I, des d’allà, un altre tram fins arribar al hall.
Allà haurem de buscar un punt d’accés al soterrani i al túnel.
Segons els plànols que vaig consultar, n’hi havia un. No ens
hauria de ser tan difícil trobar-lo. Quina llàstima no haver pogut
portar a través del portal uns quants gadgets de la secció Q. Ens
anirien de perles.
—Algun dia entendré el que dius, quan parles?
Ell se la va mirar d’una manera que la va fer estremir.
—Si et quedes prou temps a prop, et prometo que sí.
L’entrada per al públic al monument era un gran hall amb

balconada, i una llarga filera de portes, situada en l’extrem més
allunyat. El Logan va trencar unes quantes barretes més, les va
agitar i les va llençar al pis de sota. La llum química els va reve-
lar, exposada al mig de la gran sala, la torxa original de l’estàtua,
feta de vidre i metall. Havia anat a parar allà, per a poder ser
admirada pels turistes, després que la substituïssin pel model
actual, xapat en or.
Mentre la Syren es permetia un moment per a contem-
plar-la, el noi es va afanyar a inspeccionar les portes. En el seu
moment, algú s’havia pres la molèstia de segellar-les a cons
ciència. Xapes de metall gruixudes i ben soldades. Allò el va
animar. Cada nou indici que trobava li feia pensar que quan
l’aigua va pujar, ho va fer lentament, i no com un tsunami que
ho arrasa tot. Si s’havien pres tantes molèsties, la gent de l’èpo-
ca hauria tingut l’esperança de poder tornar aviat als llocs que
llavors els prenia el mar. De ser capaços de revertir el procés.
Per això havien intentat preservar l’estàtua i hi havia tants
dipòsits estancs disseminats per tota la ciutat.
I per això, també, les possibilitats que l’estació meteorolò-
gica estigués intacta i fos possible tornar-la a la vida eren més
grans.
179

Carregat d’optimisme, va fer un copet cofoi a les portes i es
va girar envers la Syren.
—Tindria la bondat d’acompanyar-me al soterrani, senyo-
reta? —li va dir, tot murri—. M’han assegurat que, des d’allà,
les vistes al clavegueram són realment memorables.
L’accés al túnel que buscaven va resultar ser una massissa

tapadora de ferro i carboni, situada gairebé a tocar de la paret
del soterrani més propera a l’estació meteorològica. El Logan
va provar d’aixecar-la amb la palanca amb la qual havia esven-
trat la portella de la torxa. Però pesava molt i feia massa temps
que no s’obria. Sense l’ajut de la Syren no se’n hauria sortit.
Quan amb l’esforç conjunt van aconseguir aixecar-la, ella se’l
va mirar amb aire de superioritat.
—Estàs aquí, no? —va dir ell, fent veure que li molestava
que ella hagués tingut raó volent acompanyar-lo—. Tampoc no
cal que m’ho passis per la cara!
—És perquè t’hi pensis dues vegades la propera vegada que
em vulguis dur la contrària —va respondre ella, coqueta.
—El poder! Ja ho diu el meu pare que costa ben poc que et
pugi al cap!
Mentre ho deia, va trencar una de les poques barretes que
els quedaven i es va estirar a terra, passant el braç i el cap a tra-
vés del forat.
El que va trobar, a banda de l’esperada ferum de resclosit, li
va fer arrufar el nas.
Aigua. Potser fins al nivell del genolls.
—Es deu haver filtrat per la paret amb el temps —va dir per
animar-se a ell mateix, tot tornant a treure el cap—. Si hi hagués
un forat en alguna banda, el túnel estaria del inundat i l’aigua
hauria sortit a pressió en obrir l’escotilla.
—Vols que hi vagi jo primer? —es va oferir ella, igual-
ment.
—No. Sigui com sigui, jo també hi he d’anar. I l’aigua d’allà
180

a sota no afecta a nivell de pressió. Ens mullarem els peus, i poc
més. Va, som-hi!
I sense pensar-s’ho gens, es va assentar amb les cames pen-
jant i, un moment més tard, un xipolleig indicava que ja era dins.
Van avançar poc a poc, bregant amb aquella aigua polar que
els glaçava fins el tou de les cames i il·luminats pel resplendor
precari i groguenc de les barretes. Des de l’estàtua fins l’estació
no podia haver-hi més de dos cents metres. Però dins d’aquell
corredor angoixant, pudent i tenebrós, a la Syren li va semblar
que caminava quilòmetres. S’hauria estimat cent vegades més
fer el trajecte nedant, amb selachiphormes i tot.
L’aigua era el seu element, per molts perills que albergués.
Finalment, quan van ser al final del túnel, el Logan es va
aturar, va mirar amunt, buscant alguna cosa, i va somriure, tot
assenyalant un punt concret.
—Mademoiselle, damunt del seu bonic caparró, l’accés a
l’estació meteorològica USA-B/236. Apres de vous, s’ilt vous
plait.
Amb la vista enlaire, cap dels dos no va notar un serpenteig
que removia l’aigua nomes a uns pocs metres d’on eren ells.
Obrir l’escotilla de l’estació els va ser encara més difícil.

Estava massa alta per poder fer palanca des de sota. Al final, el
Logan va haver-se-la de pujar damunt les espatlles i la Syren va
furgar una bona estona amb la palanca fins aconseguir el cruixit
metàl·lic que indicava que havia cedit.
—No ho diguis! —va advertir-la de seguida ell, amb to sor-
neguer—. I estalvia’t la miradeta, ja que hi som...
Ella en va tenir prou amb esclarir-se la gola, va maniobrar
fins a posar els genolls damunt les seves espatlles i es va impul-
sar cap amunt.
Es va trobar enmig d’una sala més gran del que s’esperava,
fosca com una vida sense esperança i amb un ambient gebrador
que convertia en fum el seu alè cada vegada que respirava.
181

—Penses ajudar-me a pujar, o t’explico com es fa des d’aquí?
—va sentir la impaciència del Logan a través de l’escotilla.
Un moment després va entrar volant una barreta de llum i
el cap d’una corda prima però molt resistent que ell també havia
tingut la precaució d’incloure dins del saquet.
La Syren no va perdre més el temps.
El Logan se sabia de memòria els plànols d’aquella petita

estació. Hauria pogut trobar la consola d’operacions fins i tot
amb els ulls embenats.
Es va estimar més tenir-los ben oberts, però.
Com havia llegit, l’estació disposava d’unes bateries d’emer-
gència que la feien autosuficient en qualsevol circumstància.
Mentre manipulava es controls no va voler compartir amb la
Syren els seus temors que, fos pel que fos, s’haguessin descar-
regat i resultés humanament impossible tornar els ordinadors
a la vida.
En aquest cas, la possibilitat de salvar el seu univers hauria
arribat fins allà.
Va contenir la respiració mentre premia botons i accionava
palanquetes, en l’ordre correcte per fer-los funcionar.
Seria tan absurd haver arribat tan lluny per trobar-se sense
corrent!
El Logan va deixar escapar un esbufec d’alleujament quan
va escoltar el brunzit dels ordinadors, engegant-se. De seguida,
la consola es va omplir de llumetes, primer vermelles i, després,
de color verd.
—Funciona! —va exclamar.
—Et sorprèn? —va preguntar la Syren, que no s’havia es-
perat cap altra cosa.
—Dona... abans de sortir vaig calcular les possibilitats que
hi havia d’arribar fins aquí. Només per veure com pintava la cosa...
—I...?
—Prou optimistes. Sense comptar amb els esquals gegants
i morts de gana i els psicòpates que ens persegueixen a trets... si
no recordo malament eren de quatre a una. En contra.
182

Ella se’l va mirar, molesta.
—Això no ens ho vas pas dir!
—No, tens raó. Però necessitava el vostre ajut com fos i
la cosa ja pintava prou peluda com per afegir-l’hi un anàlisi de
riscos advers. A més, no em va semblar que vosaltres mateixos
fóssiu massa més optimistes. Sabeu molt més bé que jo el pa que
s’hi dóna, en aquesta ciutat...
La Syren va haver d’admetre que allà l’havia enxampada.
Ella mateixa estava meravellada d’haver arribat amb vida tan
lluny.
—D’acord —va acceptar—. Però no m’amaguis res més, eh?
Necessito estar segura que puc confiar en tu.
Sense aixecar la vista del teclat, ell va respondre amb suspi-
càcia:
—Em pensava que ja hi confiaves, després del que va passar
a can Builder.
La Syren no estava segura de què dir-li i va optar per la pit-
jor de les solucions.
Callar.
D’on li sortia aquella maleïda habilitat seva per fer més mal
a aquells als qui més s’estimava?
La informació que tan bé havien custodiat aquells ordina-

dors durant anys i anys de silenci no tenia preu.
Munts i munts de dades, no només de la zona, sinó de tot el
planeta. Historials de comunicacions amb altres estacions. Aca-
raments de dades. Projeccions catastròfiques i confirmacions
encara més dantesques.
La història, documentada pas a pas, de com el món se n’ha-
via anat en orris.
Fins i tot va descobrir unes filmacions dels darrers instants
en que l’estació s’havia mantingut encara per damunt del nivell
del mar i de com l’aigua se l’havia acabat empassada.
Amb prou feines era una escena sense so i amb la càmera
fixe. Però el Logan va estar a punt de posar-se a plorar mentre
la contemplava varies vegades, en bucle.
183

Si algú necessitava més que allò per adonar-se que calia can-
viar de polítiques, o era un idiota o un kamikaze. Més que mai,
havia de tornar a casa i mostrar-li tot allò al món.
Va buscar en uns calaixos fins trobar el que buscava: dispo-
sitius d’emmagatzemament portàtils. Va agafar el que tenia més
capacitat i un cable de transmissió de dades
—Ara m’hauràs d’ajudar —li va dir a la Syren.
—Què puc fer? —es va afanyar a respondre ella, feliç de
poder col·laborar, encara que fos mínimament.
—Al clatell, a la base del crani, hi trobaràs un petit orifici
—li va dir ell, apartant-se els cabells de la zona amb les puntes
del dits mentre li ho explicava—. El veus?
—Sí, sí —va dir ella, palpant amb els dits amb compte de no
fer-li mal.
—Perfecte. Endolla-hi això—. Li va passar un cable amb
una clavilla minúscula.
—Endollar?
—Ah! Sí, és clar... Mira, veus aquest extrem? Si l’entres bé
al forat que tinc al cap, notaràs que encaixa. Digues-me quan
ho hagis fet, val?
—No et faré mal?
—No, tranquil·la. Està tot previst.
Amb molt de compte, la noia va fer el que li demanaven.
Malgrat el que ell havia dit, es va sorprendre que li resultés tan
senzill de fer.
—Ja està.
—Perfecte!
Es va asseure davant del teclat i va iniciar la transmissió. El
seu pare havia estudiat amb deteniment les connexions dels or-
dinadors de l’època fins crear una clavilla que servia, literal-
ment, per a qualsevol dispositiu. I també s’havien assegurat que
a l’estació podria trobar fàcilment el cable per connectar-la al
xip que li havia implantat quirúrgicament al clatell. Hauria estat
absurd enviar-lo a aquell viatge sense una manera infal·lible de
poder tornar amb les dades a través del portal.
Hauria jurat que podia notar el devessall d’informació que
entrava a xorro per la connexió.
184

La Syren va contemplar en silenci com el Logan s’arrepa-
pava a la cadira i es quedava quiet i relaxat mentre el cable el
connectava a aquelles màquines. Va intuir que el millor que
podia fer era quedar-se callada. Però no va poder evitar acostar-
se-li i agafar-li la mà. Immediatament va sentir com els dits d’ell
s’enllaçaven amb els seus i li acaronava el dors de la ma amb el
polze.
Un llampec de felicitat li va il·luminar l’ànima.
S’hi hauria pogut quedar hores, d’aquella manera: confor-
tada per aquell vincle tan modest i, alhora, tan intens.
I en aquell moment es va adonar, tan cert com sabia que era
viva, que seria seva per sempre més.
El Logan va esgotar la capacitat del xip que duia implantat

al cap i després en va fer una còpia al dispositiu portàtil. Allò
no podria passar a través portal, ja ho sabia. Però tenia la mania
de fer sempre una còpia de seguretat. Mai no sabies si podries
necessitar-la, es va repetir per a justificar el temps que li va
portar fer-la. Després, la va desar en una altra bosseta imper-
meable que duia lligada a la cintura.
Amb allò, la seva feina a l’estació havia acabat. Va fer un
càlcul mental del temps que duien allà a baix: una mica més de
dues hores.
S’havien de posar les piles si volien arribar a temps per a la
recollida.
—Hem de tornar —li va dir a la Syren—. No ens sobra temps,
si volem ser puntuals a la cita.
—Has trobat tot el que buscaves?
—I més! El meu pare té raó. En tot. Amb aquestes dades
per suportar les seves teories, m’agradarà veure com aquella
colla de brètols continuen afirmant que és un fanàtic medi am-
bientalista, que manipula les xifres al seu antull.
Els quedaven només quatre barretes de llum. Més que sufi-
cients, tenint en compte que algunes de les que havien encès
185

encara continuarien operatives on les havies deixat. Va recollir
tot el que necessitava, va fer una ullada al seu voltant per si po-
dia arreplegar alguna cosa més —no podia, va decidir— i va fer
un gest en direcció a l’escotilla.
—Sempre després de vostè, mademoiselle.
La Syren es va sentir afalagada un cop més. Aquells detalls
absurds la feien sentir que especial per a ell. Única. Preciosa.
Ningú més no feia, allò, a Nyork. Va pensar que era ximpleta
per tenir-ne prou amb tan poca cosa per sentir-se complaguda.
Encara amb el somriure als llavis, es va asseure damunt del
forat, amb les cames penjant, a punt per deixar-se caure al túnel.
Va ser una sort que dugués la barreta de llum química a
la ma.
El va veure quan era a punt de saltar: el moviment sinuós en
l’aigua que només podia provocar un hydrophidi.
Instintivament va fer un bot per tornar dins la seguretat de
l’estació.
Tremolava. Si arriba a saltar, l’atac de la serp hauria estat
inevitable. Li va venir al cap l’agonia del Raven i encara es va
espantar més.
—Què et passa? —va preguntar el Logan alarmat en veu-
re-la tan esglaiada.
—Un hydrophidi! Just sota la sortida. He estat a punt de
caure-li al damunt.
El Logan es va quedar parat. Si l’aigua provenia de filtra
cions, com podia haver arribat fins allà aquell animal? Hi havia
algun forat més gran pel qual entrés l’aigua? En aquest cas, era
més urgent que mai sortir d’allà. La pressió podia fer rebentar
l’obertura el qualsevol moment i seria la mort segura per ell.
—Hem de marxar. Ja —va dir.
—Estàs boig? Et picarà tan bon punt entris a l’aigua. Són
molt agressives si pensen que envaeixes el seu territori. Ja vas
veure què li va passar al Raven.
El Logan va mirar al seu voltant, angoixat, buscant en l’es-
tació alguna cosa que poguessin fer servir.
Havia de trobar una manera de treure’s del damunt aquell
bitxo de merda!
186

I de pressa.
Tic-tac- Tic-tac.
Va trigar menys de cinc minuts en trobar un pla.

No hi havia armes allà dins. Res que els pogués ajudar a
acabar amb l’hydrophidi de manera ràpida i segura.
Però els cables elèctrics que corrien per les parets, amb prou
feina estaven recoberts per una protecció de plàstic, eren prou
llargs, i feien tota la fila de ser fàcils d’arrencar.
Va calcular mentalment la longitud de cable que li faria
falta.
Després va fer saltar el recobriment de plàstic amb la palan-
ca i va començar a estirar amb força.
Si no podia fer res més amb aquell cony de serp, la fregiria.
—Estàs segur que funcionarà? —va preguntar la Syren, que

amb prou feines havia entès el que es proposava fer.
—Sobre el paper, no té errada possible. L’aigua i l’electrici-
tat es duen gairebé tan malament com el Wren i jo. Si llencem
pel forat l’extrem del cable que hem pelat, es produirà una des-
càrrega de mil dimonis. Ens carregarem la instal·lació, per des-
comptat. Però electrocutarem aquest bitxo i qualsevol altre que
pugui haver-hi a prop. I Quan salti el diferencial, el corrent
s’interromprà i podrem marxar tranquil·lament.
Ella no havia entès res de res. Si tu ho dius...
—D’acord. Ara, quan llenci els cables, aparta’t tot el que
puguis del forat. Hi haurà uns focs artificials dignes del quatre
de juliol. I assegura’t que tens els peus en sec. No volem sor-
preses, oi?
La descripció descarrega de mil dimonis va resultar ser prou

acurada. Quan els cables van tocar l’aigua, van saltar guspires
per tot arreu i un resplendor blavenc els va arribar a través de
l’escotilla.
187

On el Logan no va estar tan encertat va ser en preveure els
efectes que allò tindria en l’estació.
El diferencial no va saltar.
O no va saltar a temps.
O no va saltar prou.
Fos pel que fos, mentre els arribava el guspireig del corrent
en entrar en contacte amb el mar, darrere seu tot un panell de
paret va saltar pels aires. L’explosió els va fer volar també a ells
i sort en van tenir de no lesionar-se de gravetat amb l’impacte.
Quan es va apagar l’eco de l’explosió, tot es va quedar a les
fosques i els va envoltar la pudor del plàstic cremat. La Syren
va començar a estossegar. Era el pitjor que havia olorat mai.
—Estàs bé? —. El Logan la mirava amb rostre preocupat,
tot encenent una barreta per poder-la veure bé.
Ella es va palpar el cos: sencera.
Van treure el cap per l’escotilla i el Logan es va arriscar a
acostar-hi la llum a l’aigua.
De seguida van veure els cadàvers recremats de tres hydro-
phidis, surant-hi.
Tres! La Syren se’n feia creus. Era increïble que no els ha-
guessin atacat en el trajecte d’anada. Devien de ser a l’altra pun-
ta del túnel per això no se n’havien sentit amenaçats per la seva
presència.
Es va girar per mirar-lo. Pels pèls, deien els seus ulls grisos.
—El teu pla ha funcionat. N’hi havia tres. Estem vius de
miracle.
Ell anava a fer un comentari fatxenda quan, darrere seu, el
soroll ominós de l’acer en corbar-se els va fer girar de cop.
L’explosió havia malmès l’estructura de l’estació més del
previst.
Massa.
La pressió de l’aigua no trigaria en rebentar les parets debi-
litades. La mort entrant en devessall.
—Corre! —li va dir ell, empenyent-la al túnel.
Havien fet tres quartes parts del camí quan van sentir el
188

darrer gemec del metall abans de cedir, i el terrabastall inequívoc
de l’aigua entrant amb tota la violència de la que era capaç en
l’estació meteorològica.
Pocs segons més tard, el túnel va començar a inundar-se.
Quan van arribar sota el forat que donava accés a l’estàtua,
la Syren no s’ho va pensar ni un moment. Va ajuntar els palmells
de les mans perquè ell hi pogués posar el peu.
—Passi el que passi, no m’esperis —li va dir—. No ho obli-
dis: això et matarà a tu. No a mi.
—Però...
El Logan no va tenir temps de protestar. Ella el va impulsar
amunt amb tota la força. El noi gairebé va sortir disparat pel
forat.
Un instant després, una mànega d’aigua violentíssima ar-
rossegava la Syren cap a l’interior de la canonada.
Amb prou feines es va posar dret, la sevaprimera reacció va

ser la de tornar a buscar-la. Però abans no tingués oportunitat
d’abocar-s’hi al damunt, pel forat va començar a entrar l’aigua.
De pressa, molt de pressa.
A penes va poder quedar-se palplantat uns segons, mirant
l’accés al túnel amb impotència.
Després, quan l’aigua ja li arribava als turmells, va reaccio-
nar i va arrencar a córrer escales amunt.
Això et matarà a tu, no a mi, es repetia una vegada i una
altra per evitar caure en la temptació de tornar enrere.
Mentre pujava escales tan ràpid com li permetien les cames,

el Logan anava tancat totes les portes que trobava en el seu camí.
No servia de res.
Les anava sentit rebentar una a una, darrere seu, cada vega-
da més a prop.
Va arribar al vestíbul i va arrencar a córrer, envers les escales
que duien al pis superior. Un cop allà, mentre recorria la balco-
nada per anar a buscar l’escala de cargol, va veure com l’aigua
189

irrompia al hall i submergia ràpidament l’antiga torxa de vidre.
Començava a faltar-li l’alè. I encara quedava el pitjor.
Més de tres-cens graons. De pujada i gairebé a les fosques.
Mentre els remuntava sense aturar-se a mirar enrere, li va
arribar la remor de l’aigua omplint l’estàtua i l’alè glaçat del mar,
buscant-lo per empassar-se’l també a ell.
El va atrapar a mitja ascensió.
Primer va sentir com li mullava els peus i dos trams més
d’escala ja el tenia als genolls.
Ja era oficial: aquella carrera contra l’oceà, la perdria.
Però no pensava rendir-se. Si el mar se’l volia cruspir, s’ho
hauria de pencar el molt cabró!
Va continuar pujant, cada vegada més lentament per culpa
del cansament i de l’esforç suplementari que havia de fer a cau-
sa de l’aigua.
Ja endevinava la plataforma que duia al cap i al braç, quan
el mar el va engolir definitivament.
I mentre intentava desesperadament aguantar la respiració
i nedar cap amunt, no l’angoixava pensar que el seu món mori-
ria amb ell. Només la certesa que mai més no tornaria a veure
la Syren.
El Logan no es va rendir fins que va sentir els pulmons a

punt d’esclatar. Una foguera li cremava al pit i sentia els braços
i les cames com si fossin de plom.
Ho havia intentat. Amb totes les seves forces.
No hi havia cap vergonya en aturar-se a descansar una mica.
Va parar de bracejar i es va deixar arrossegar pel corrent. Si
hagués estat en mar obert, encara hauria intentat arribar a la
superfície, que ja no podia ser gaire lluny.
Però en aquell laberint fosc i inundat que era l’interior de
l’estàtua, sense gairebé aire als pulmons, no hi havia res a fer.
Ho sento, pare. Ho he intentat. Tan bé com n’he sabut.
Era a punt d’abandonar-se definitivament quan va sentir un
190

braç familiar enganxant-lo per la cintura i arrossegant-lo cap
amunt, amb la velocitat d’un torpede.
Syren?
Acabava de veure desaparèixer el Logan pel forat de l’esco-

tilla quan la furiosa mànega d’aigua que irrompia des de l’altra
punta de la canonada la va arrossegar, com un allau que s’em-
porta per endavant tot el que troba .
No s’hi va resistir. Va desplegar les aletes retràctils i va res-
pirar l’oxigen que les seves brànquies sabien trobar, barrejat
amb el líquid, mentre es deixava endur pel corrent. Aquell túnel
havia estat dissenyat per ser transitat. Si no tenia la mala sort
d’estavellar-se contra algun obstacle, només havia d’esperar a
que la canonada s’omplís. Llavors la força del corrent s’aturaria
i ella podria tornar nedant, tranquil·lament.
Però, si entre l’estàtua i l’estació el túnel tenia menys de
dos-cents metres de longitud, en l’altra direcció sembla esten-
dre’s pel subsòl de tota l’illa. La Syren va ser empentada per
aquell corrent enutjat centenars i centenars de metres, abans no
va semblar que tot l’espai havia quedat ocupat i el mar voraç es
donava per sadollat.
Va nedar com no ho havia fet mai. Posant-hi l’ànima en cada
braçada. Afortunadament per ella, el túnel no es bifurcava, sinó
que seguia un únic camí, d’una punta a l’altra.
Una sola cruïlla i s’hauria perdut sense remei.
Quan va trobar l’accés a l’estàtua, ja hi ha poder entrar ne-
dant fàcilment. Les sales que el Logan i ella havien recorregut
feia només una estona, a peu, ara pertanyien a l’oceà, que havia
esperat pacient ment al llarg de segles fins a poder reclamar-les.
No va voler ni pensar en que l’aigua l’hagués atrapat a mig
camí.
Va sortir nedant al hall i va passar, veloç com un esqual, pel
costat de la vella torxa de vidre que havia admirat feia una es-
tona. Irònicament, pujava molt més de pressa del que havia
191

baixat. Amb quatre cops de peu va arribar a la balconada supe-
rior i, després, a la porta que duia a les escales.
La força de l’aigua l’havia arrencada de les frontisses i només
en quedava el forat.
La Syren es va imaginar com de ràpid s’havia d’haver inundat
l’interior de l’estàtua i va nedar encara més de pressa. Amunt,
sempre amunt.
L’angoixa la matava.
I si ja no hi era a temps?
Just llavors el va veure: surant, inert, en l’estructura que
suportava l’escalinata.
Sense aturar-se a veure si era viu o mort, el va agafar per la
cintura i va nedar en direcció a la superfície. Anava tan de pres-
sa que es va donar uns quants cops contra les columnes d’acer.
Però ni en va sentir el dolor.
Havia d’arribar a la superfície abans que no fos massa tard!
Amb el Logan inert com una imatge congelada, va arribar
fins a la plataforma i va agafar el camí que duia al braç. Al pas
que havien dut durant el descens, no hauria calgut ni intentar-ho.
Però amb l’estàtua inundada, la Syren estava al seu element.
Va albirar una mica de llum uns quants metres per damunt
del seu cap i va nedar furiosament cap allà. Veloç com un dofí.
Un moment més tard, arribava a la superfície.
Aire!
Es va carregar el Logan a l’esquena i va fer a peu els escassos
graons que la separaven del mirador. Quan va sortir a l’exterior
la va rebre una ràfega d’aire fred i carregat de salnitre, però molt
més agradable del que es respirava a dins.
Va tumbar el Logan a terra, li va tapar les fosses nassals amb
dos dits i va començar a insuflar-li aire als pulmons.
—Respira, em sents? Respira! Respira o em moriré.
Ell no li va fer cas. El pit continuava tan quiet com buit tenia
l’esguard.
La Syren es va desesperar.
—Respira, collons! —va cridar-li, mentre continuava fent-
li el boca a boca i li practicava un massatge cardíac capaç de
fracturar-li les costelles.
192

Res. S’havia passat massa temps allà a sota.
—Logan... Per favor! Torna!
Més aire als pulmons. Més pressió al pit per reactivar-li el
cor aturat.
—Torna, collons! TOR-NA!
I llavors, amb un esbufec que li va estremir tot el cos i el
va fer escopir una barreja d’aigua i vòmit, el Logan Howlett va
reviure.
El primer que va veure quan va obrir els ulls van ser els
cabells clars de la Syren vessant-se-li sobre el pit.
De seguida es va adonar del moviment espasmòdic de les
seves espatlles.
Estava plorant. Com una nena petita. Per ell.
El Logan va tornar a estossegar. L’estèrnum li feia un mal
espantós i el cap amenaçava amb explotar-li d’un moment a un
altre.
Però era viu.
O això... o el Més Enllà era igualet al Més Enquí.
—Eiii —li va dir acaronant-li els cabells com va poder—.
No sé què he fet per fer-te plorar d’aquesta manera, però de
veritat que em sap greu. Serviria de res una disculpa?
Ella va aixecar el ulls i li va regalar un somriure ple de llà-
grimes.
—Em pensava... em pensava que eres mort! —va sanglo-
tar—. Em pensava que no et podria fer tornar.
I se li va llençar al coll.
Ell va mirar d’incorporar-se. El cap li anava d’una banda a
l’altra, com una clara d’ou dins d’un bol, esperant a ser batuda.
Va estar a punt de tornar a vomitar.
—Si cada vegada que em moro em reps d’aquesta mane-
ra —va aconseguir dir superades les basques més fortes—...
m’hauré de morir més vegades. Dues o tres per setmana, potser.
Ella el va fer callar a base de petons.
193

Quan el Logan es va sentir prou fort, el va ajudar a aixe-
car-se. Tornaven a ser just sota la torxa, en el que, originalment,
havia estat un mirador circular, contra la barana del qual ara
s’estavellaven ones més agressives que feia unes hores.
El temps empitjorava.
Tots dos van mirar al cel. Ni rastre de les filles del vent.
—Tant córrer, i encara les haurem d’esperar! —va fer bro-
ma el Logan—. Llàstima no haver trobat una Vita també, allà a
baix...
Ella el va mirar, confosa.
—Em pensava que deies que havies trobat tot el que bus
caves.
Si no hagués estat pel mal que li feien les costelles, el Logan
hauria rigut de bona gana.
—No em facis cas. L’abisme dimensional, que en diuen...
—I com que va veure que ella continuava sense entendre’l, va
preguntar—: No, de veritat: què feu aquí per matar el temps?
Balleu?
—Ballar? —va contestar ella, encara més desconcertada—.
No! Bé, alguns clans, com els germans de la closca, sí que ballen.
Una vegada vaig veure de lluny una de les seves estranyes dan-
ses al voltant de la foguera. Per què ho dius?
—És que jo em referia a alguna cosa una mica més romàn-
tica, saps?
—Romàntica? Què significa aquesta paraula? Vols parar de
parlar expressament per que no t’entengui!
Però ell no volia.
Havia estat mort i ara era viu.
I tenia el que havia anat a buscar.
I la noia més preciosa del món al seu costat.
Era un crim deixar passar una ocasió com aquella.
—Romàntica, petitona, és alguna cosa semblant a això —i,
deixant de banda el malestar, se les va enginyar per encerclar-la
per la cintura amb un braç, mentre amb l’altra ma li entrellaça-
va els dits i li feia aixecar el seu.
—Para! Què fas?
—Xssst. Tu deixa’t dur, només. —Va començar a girar len-
194

tament, mentre la feia arrambar-se a ell—. Seria molt millor
tenir un orquestra sonant, ho sé. Però em sembla que han dit
que no podran arribar per culpa de no sé què d’una fuita d’ai-
gua... T’hauràs de conformar amb això...
I va començar a xiuxiuejar-li una vella cançó d’amor a cau
d’orella.
El Logan entonava i ella no havia escoltat mai res de sem-
blant. Va parar de resistir-se i li va fer cas: es va deixar dur.
Van girar lentament pel mirador, ballant al ritme de la cançó
del Logan. Aliens a res que no fossin ells mateixos.
Fins que la Syren va pensar en el Wren, mort d’angoixa a la
Siamesa Sud, esperant el seu retorn, i es va tornar a sentir cul-
pable.
—Logan... No tenim temps per això. Elles arribaran d’un
moment a un altre i encara hem de pujar a la flama.
Va intentar separar-se d’ell. Però el noi la va retenir.
—Algú molt savi em va dir una vegada que sempre hi ha
temps per un ball amb la noia que t’ha robat el cor.
—I què passa amb la noia que t’espera a casa? La Madison?
Ell li va agafar la barbeta amb dos dits i la va obligar a mi-
rar-lo als ulls.
—Syren... casa meva ja només pot ser on siguis tu. Si no
tingués un món esperant per ser salvat, ni tan sol em plantejaria
torna-hi. Si més no, no pas si tu no m’acompanyaves.
La va besar. Suaument. Dolçament. Moltes vegades.
Ella no va poder resistir-se. No va voler.
—No entenc què m’has fet —va dir-li, confosa, entre petó
i petó—. M’has posat el món al revés. Tot m’és ben igual. El
clan. El, Wren, per qui creia sentir alguna cosa. Només puc
pensar en estar amb tu.
Ell li va acaronar la galta. La Syren va vibrar amb aquella
carícia com si li hagués passat una corrent benigna.
—A mi em passa el mateix. He hagut de viatjar a un altre
univers per trobar-te. Però ara que et tinc, només sé que faré el
que calgui per no perdre’t.
Ella li va recolzar el cap al pit i va continuar movent els peus
al ritme que ell li marcava.
195

Ara que s’havia atrevit a treure-ho de dins, se sentia molt
més alleujada. Hi ha coses contra les quals no es pot lluitar.
S’hauria quedat per sempre allà a dalt, amb ell.
I llavors els va veure: dos puntes vermells, acostant-se des
de la ciutat, impulsats pels corrents d’aire.
Les filles del vent acudien a la cita.
Els piolets es van enfonsar amb facilitat en la prima capa

d’or que recobria la flama de Lady Liberty. Recolzant-se en les
espatlles del Logan, la Syren en va clavar un a una alçada prou
baixa com per poder-hi posar un peu i va fer servir l’altre per
ajudar-se a pujar.
Es va incorporar damunt la torxa. No era que hi sobrés
l’espai, però hi cabrien tots dos.
El Logan li va llençar la corda que duia al saquet i en pocs
moment ja era al seu costat.
Per una vegada, havia estat fàcil.
Van veure apropar-se les dues enormes ales delta i es van
afanyar a seguir les instruccions que els havien donat les vola-
dores: primer ho intentaria la Ladybird amb la Syren. Per no
arriscar més la vida de la reina si resultava que allò no podia
fer-se, al capdavall. I si tot anava bé, el Logan hi aniria tot seguit.
El noi es va fiançar el millor que va poder damunt la flama
i va agafar la Syren per les cames, per aixecar-la encara més. Ella,
per part seva, va alçar ambdós braços al cel, aixecant tant com
podia l’enganxall del seu arnès.
La voladora va veure que estava en posició i va maniobrar
l’ala per baixar a buscar-la. El vent els era molt favorable, va
notar.
Bon senyal.
Va fer virar l’aparell fins aconseguir una trajectòria que li va
semblar perfecte. Després, va inclinar la part del davant, per
iniciar un picat suau.
Dec d’estar boja per fer una cosa com aquesta.
196

Un moment després, va sentir el clic de l’enganxall en tan-
car-se i va notar com l’ala protestava per haver d’enlairar tant
de pes suplementari.
Per un instant, va pensar que no ho aconseguirien. Però una
darrera ràfega de vent favorable els va impulsar cap el cel, igual
que hauria fet una ma benefactora.
La Ladybird va exhalar un sospir d’alleujament mentre
aprofitava aquella empenta inesperada per enfilar el camí de
tornada.
Boja, del tot!
Des de dalt, la Dragonfly va observar com la seva amiga

completava la millor maniobra que havia vist mai per recollir la
Syren i arrossegar-la cap amunt.
Es podia fer!
La pega era que el noi pesava bastant més. I que ningú no li
garantia un vent de cua com el que havia ajudat la Ladybird
quan més falta feia.
A canvi, era una mica més lleugera que la seva amiga, millor
voladora i l’envergadura de la seva ala encara era més gran.
Si el vent l’ajudava, ells també se’n sortirien.
I si no... ho hauria de fer igualment.
Ja al cel, la Syren va girar el cap per veure com aquella me-

nuda voladora feia maniobrar majestuosament l’aparell, amb la
mateixa facilitat d’un ocell.
No exageraven quan es feien dir filles del vent.
La Dragonfly va fer un picat perfecte, i es va acostar a tota
velocitat a la flama, on el Logan intentava mantenir l’equilibri
i els braços en alt, tot a la vegada.
La reina rossa el va enganxar per l’arnès i va aixecar immedi-
atament el morro de l’ala, per aprofitar el vent de cua fins a les
engrunes. El pes del Logan li va fer perdre alçada ràpidament i,
per un instant, el noi va notar les ones llepant-li les botes. Recor-
dant el seu sabor i fent una darrera temptativa per empassar-se’l.
197

Però la Dragonfly era massa bona.
Intuint d’on arribaria la propera ratxa de vent, va fer un
viratge rapidíssim per aconseguir que l’enganxés des de sota. La
previsió va resultar correcta i la Syren va respirar quan va veu-
re com el Logan s’allunyava de l’aigua... i dels selachiphormes
que poguessin estar buscant el sopar.
Lleugeres com ocells, les dues ales van remuntar el vol, en-
filant el camí de retorn a la ciutat. La Syren va tornar aclucar els
ulls, per no haver de veure la distància que la separava de la
superfície.
Feina una estona que volaven, quan va sentir la veu alegre
de la Ladybird dient-li:
—Tranquil·la, pastora d’algues. Ja pots obrir els ulls. El més
difícil està fet. La resta del camí es bufar i fer ampo...
Mai no va acabar la frase.
Una bala disparada des d’algun lloc, davant seu, li va entrar
pel front i va esquitxar la cara de la Syren i la part interna de l’ala
amb sang i fragments de crani i de cervell de la voladora.
La Dragonfly es va adonar de seguida que alguna cosa no

anava bé.
L’ala de la Ladybird, que fins aleshores havia volat recta i
segura, va començar a trontollar i a derivar cap una banda.
No va entendre què passava fins que va sentir el furiós brun-
zit d’una altra bala, passant-li molt a prop del rostre.
Franctiradors predators!
Estaven tan lluny dels edificis que ni tan sols havien pogut
sentir el tret. Però la Dragonfly ja havia estat atacada més d’un
cop d’aquella manera i reconeixia el so que feia una bala en pas-
sar fregant-te.
Era evident que la Ladybird no havia tingut tanta sort.
—Ens estan atacant! —va cridar-li al Logan, que estirat al
seu costat ni tan sols s’havia adonat del perill—. Ens disparen
des d’algun edifici d’aquells d’allà al davant. Em temo que han
ferit la Ladybird.
Si hagués pogut, el noi hauria fet un bot. Estirat com estava,
198

es va haver de conformar en fixar els ulls en l’ala que els prece-
dia. De seguida va notar que la seva trajectòria era erràtica i es
desviava cada vegada més de l’objectiu.
—Ha d’estar molt malament per volar així. Si no fem res per
ajudar-les, acabaran caient.
—Doncs acosta’t-hi!
En aquell moment, el zum-zum d’una altra bala passant-los
molt a prop va tornar a fer-se perillosament present. La Dra-
gonfly va fer una ganyota.
—Tenim dos problemes; un: el tirador que ens vol fer caure.
Dos: amb tant de pes a l’ala amb prou feines si puc fer res que
no sigui volar de dret fins a casa.
El Logan no s’ho va rumiar gens.
—Doncs deixa’m anar! Ajuda-les a elles!
La reina rossa el va mirar amb admiració. Per segona vega-
da, ell intentava protegir la seva amiga al preu que fos.
—És un gest molt bonic, que m’asseguraré que ella conegui
—li va dir—. Però continuaríem tenint un tirador amb tots els
avantatges per abatre’ns. Puc tractar de volar a prop d’on és ell,
deixar-te caure al sostre de l’edifici i així donar-li alguna cosa
per la qual preocupar-se. Després, tornaré i miraré d’ajudar-les
a elles. Però —li va advertir— estaràs en terra de ningú i avui
serà massa tard per tornar a buscar-te. Hauràs d’espavilar-te sol
aquesta nit.
Això, si és que el predator no et mata abans, va acabar el
pensament sense dir-lo en veu alta.
—Tindràs temps de fer-ho tot? —va dir ell, angoixat, mirant
els problemes de l’altra ala per mantenir-se en vol.
—Ho intentaré. Se t’acut res de millor?
No. No se li acudia.
Merda!
—Porta’m-hi. Corre! —li va dir.
La Dragonfly va fer obligar l’ala a virar per acostar-se cap
on creia que era el tirador, oferint-li la menor diana possible
mentre ho feia.
199

La Syren va trigar uns instants en comprendre que la seva
companya de vol era morta i que allò que li tacava la cara eren
la seva sang i part del cervell.
No va perdre el temps intentant reanimar-la. Aquells ulls
buits i aquell forat sagnant al bell mig del front, ho deien tot.
La Ladybird estava més enllà de qualsevol mena d’ajut.
Dominant el pànic que la tenallava, es va concentrar en
mantenir l’ala al cel. Pel que li havien explicat i havia vist fins
aleshores, la clau estava en aprofitar el vent perquè et dugués
allà on volies anar.
La teoria era senzilla. La pràctica, un infern.
I encara pitjor si voles amb un cadàver, molts metres per
damunt del mar i amb un malparit que et fa servir de diana des
d’algun lloc que ni tan sols no arribes a veure.
Mentre maniobrava l’aparell amb matusseria, no parava de
mirar a banda i banda, per veure si els altres s’havien adonat del
que passava i podien ajudar-la.
Per un horrible instant, va pensar que potser a ells els havi-
en atacat primer i que ja s’havien estimbat al mar.
Pensar en el Logan, surant entre les restes de l’ala, li va pa-
ralitzar el cor.
Però una forta sotragada, seguida d’un sobtat descens d’uns
quants metres la van fer tornar a la realitat. Tenia problemes
urgents per resoldre si no volia ser ella mateixa qui acabés su-
rant, ben morta, entre les restes d’aquella ala que no sabia volar
sense la Ladybird.
Llavors, en una de les seves maniobres maldestres, va albirar
l’aparell de la Dragonfly, a fregar ja dels edificis més propers de
la ciutat.
Va sospirar, alleujada. El Logan era viu... Però, què hi feien,
ficant-se en la boca del llop?
La noia va veure com l’ala zigzaguejava entre els edificis, com
un enorme insecte velocíssim, i s’acostava perillosament a la part
superior d’un dels més baixos. En passar-hi per sobre, algú es
va desenganxar per anar a caure al terrat. Immediatament, l’ala va
rebre una empenta cap amunt en desprendre’s de tant de llastre.
Logan, què dimonis estàs fent?
200

La Dragonfly va aconseguir arribar a l’edifici on s’amagava
el tirador a costa de veure foradada la seva ala fins a tres cops
més, el segon d’ells a un pam escàs del seu cap. Però se’n va
sortir.
Abans de deixar el passatger, es va dur la ma a la cintura i
va desenfundar el punyal que hi duia ocult: un antic model
KA-BAR dels que havien fet servir el marines a la Segona
Guerra Mundial i que ella havia trobat en un dels edificis del
seu territori, quan encara no aixecava ni dos pams de terra.
—Té —li va dir, lliurant-li—. M’agradaria poder–te donar
una arma millor, però no en tinc cap.
El Logan el va agafar sense dir res. La perspectiva de veure’s
obligat a matar algú li resultava pesant. La d’haver de fer-ho a
ganivetades... No sabia pas si en seria capaç.
Però no n’hi va dir res a la Dragonfly.
—Dispara des d’algun lloc de la façana del davant. Quan et
deixis caure, no perdis el temps i corre a buscar-lo. Estarà ama-
gat en un dels pisos superiors, des d’on tingui bona perspectiva.
Mentre el busques, li faré de diana per distreure’l. No t’encan-
tis. Aquest paio sap disparar. Si li dones gaire temps, adéu Dra-
gonfly.
El Logan va assentir amb el cap i una ganyota greu als llavis.
—I recorda, demà quan hi hagi prou llum et vindrem a bus-
car aquí mateix. Busca’t un lloc arrecerat i no et moguis. Vull
que em tornis aquest ganivet, em sents? El tinc des de petita
i no tinc ganes de perdre’l per culpa d’un homenet impru-
dent!
El Logan li va tornar una mirada esbiaixada.
—Tu sí que en saps, de donar ànims. Ara entenc perquè et
van escollir com a reina...
—Sort —li va contestar ella sense mirar-lo.
I va fer un picat que la va acostar fins gairebé fregar el terra
de grava de la terrassa.
Quan es va tornar a enlairar, l’ala duia només un passatger.
201

10
El franctirador es deia Kodkod i ja havia abatut varies vo-
ladores des que li havien assignat aquella meravella de fusell i
l’havien enviat a la frontera del territori de les filles del vent, per
enverinar les relacions entre tots dos clans.
Però aquell cony d’ala se li resistia.
Havia caçat la seva companya a la primera. Un tret bonís-
sim. Entre cella i cella. Bum!
Ara hi ets, i ara no hi ets...
Així és com les gasta la vida aquí, a Nyork. Mala sort, ocellet.
Després s’havia envalentit i havia intentat un tret encara més
difícil amb la que anava al darrere. Convençut que, si fallava,
encara tindria temps més que de sobres de repetir de més a prop.
La bala havia passat a tocar de la diana, però disparar no
havia estat una bona idea, al capdavall.
Perquè quan aquella segona voladora s’havia adonat que
estaven intentant descavalcar-la del cel, havia començat a fer
zig-zags i giragonses, fent-li fallar tres trets consecutius.
Mai no n’havia fallat tants.
Al final, l’ala li havia passat pel cantó esquerre, protegida
per una altre edifici, fent-li un adéu burleta.
Per molt que el fotés, ho havia d’admetre: la mala puta se li
havia escapat.
Encara que corregués a l’altra banda de l’edifici, ja no tor-
naria a tenir un tret clar.
Va fer un sospir fastiguejat i va introduir un altre carregador
de cinc bales al seu Remington M-24. S’acontentaria fent caure
l’altre ala, que encara es mantenia al cel, volant com una gavina
borratxa.
Petar-se’n dues de seguides, i de tan grosses, hauria estat la
mena de proesa que hauria enllestit per sempre la seva eterna
disputa amb el Caracal sobre qui dels dos era més bon tirador.
Però amb una, abatuda des de gairebé vuit-cents metres de dis-
tància, en tindria ben be prou per fer-lo suar una mica. A veure
què podia posar ell damunt la taula per competir amb un tret
com el sue!
202

Estava a punt de tornar a posar l’ull a la mira telescòpica
quan, davant seu, es va materialitzar una altra vegada aquell
dimoni d’ala que ja donava per perduda.
Balancejant-se a banda i banda, per fotre-se’n d’ell!
Què dimonis estava fent, la tipa aquella? S’havia llevat amb
ganes de dinyar-la? O és que volia ensenyar-li el cul per demos-
trar-li que era més bona ella volant que ell disparant?
Ara veuràs, cabrona!
El Kodkod es va posar el fusell a l’espatlla, va deixar des-
cansar el canó damunt del trípode que duia incorporat l’arma,
va posar lentament l’ull a la mira telescòpica i va treure tot l’aire
dels pulmons.
Te’n penediràs d’haver-me donat un altre tret, puta. I tant
si te’n penediràs!
El temps just que et donarà la caiguda, abans d’esclafar-te
contra l’aigua.
Mentre s’oferia a si mateixa com a diana, la Dragonfly sen-

tia el regust amarg de la por a la gola.
Feia temps que els franctiradors predators assetjaven les
seves dones, fent-les caure del cel a la menor oportunitat. In-
tentant que fossin elles les que comencessin la guerra, per fer-les
sortir del seu territori i acabar amb tot el clan més fàcilment.
Sense haver de pagar el preu que els costaria un atac en gran
escala al seu territori.
Però la bala que havia tocat la Ladybird havia estat dispa-
rada des d’una distància molt llunyana.
Molt.
Havia de ser un tirador fora del corrent el qui ara devia
d’estar enfilant-la amb la seva mira telescòpica.
Un pensament gens reconfortant.
Per confirmar aquells temors, un primer tret, que aquesta
vegada sí que va poder sentir, va entrar per la part del darrere
de fuselatge i li va passar fregant una cuixa. La Dragonfly va fer
un crit de dolor en notar la cremada a la pell i sentir la calidesa
de la sang brollant de la ferida.
203

Va fer un picat, per procurar que la tela de l’ala li amagués
la silueta. Com a mínim, que aquell porc hagués de disparar
sense veure-li el cos. L’ala segur que podria suportar més forats
que no pas ella.
Però tampoc no gaires.
Logan, on dimonis ets quan més falta fas?
Homes!
El Kodkod va torçar els llavis en un somriure tòxic.

A través de la mira havia pogut veure clarament com la do-
neta que pilotava aquella ala enorme s’estremia en rebre l’im-
pacte de la bala a la cama.
T’ha agradat, aquesta, puta?
Ell havia apuntat una mica més amunt, d’acord. Si el tret
hagués estat el que buscava, li hauria trencat l’espinada i el joc
s’hauria acabat.
Ara ho arreglaria, però.
A través de la mira, va veure com la voladora inclinava l’apa-
rell, suposava que per interposar la tela entre ella i la seva mira.
Bon intent, noieta. Llàstima que després de disparar tantes
vegades contra aquelles andròmines ell ja sabés prou bé on ca-
lia apuntar encara que no tingués una visió clara de la pilot.
Aquí, al mig. Just on s’ajunten les dues ales. Sí senyor. Apun-
tes aquí i sempre fas blanc.
El dit va acaronar el gallet, sense prémer-lo. El volia assa-
borir aquell tret després d’haver-ne hagut de disparar tants.
Que ella arribés a pensar que se’n sortiria.
Així, un moment més... Quasi... Ara!
Just abans de disparar, el Kodkod va sentir una punxada a
les costelles que el va fer cargolar-se de dolor.
El fusell va tremolar i la bala va canviar d’objectiu, per anar
a foradar la façana de vidre de la torre més propera.
Al final, el Logan sí que havia estat capaç de fer servir el
ganivet.
204

La Dragonfly va sentir clarament la detonació del rifle. Però
aquesta vegada la bala ni se li va acostar.
O el tirador s’havia quedat borni de sobte, o el Logan havia
fet la seva feina.
Per ser un home, aquell xicot no estava pas malament.
Li recordava una mica a en...
Va bellugar el cap per foragitar records que encara li feien
mal. Confiada en que el predator havia deixat de ser una ame-
naça, la reina blanca va poder concentrar-se en volar el més de
pressa possible envers l’ala de la Ladybird, que, miraculosa-
ment, encara continuava al cel.
No tenia ni idea de com s’ho faria, per ajudar la Syren.
Va acostar-se-li tan de pressa com va poder, constatant les
dificultats que tenia per mantenir-se penosament en vol. Trac-
taria de posar-se al seu costat i veure com estava la Ladybird.
Després, segons estiguessin les coses, ja decidiria com actuar.
Però el vol insegur de l’altra ala convertia la maniobra en
perillosíssima. Si s’acostava massa, un viratge inesperat podia
acabar amb els dos aparells precipitant-se al mar.
I si no ho feia prou, la Syren ni tan sols no podria sentir-la.
Fes el que fes, ho havia de fer ja. El vent estava afluixant i
sense el seu ajut, algú que no sabés fer anar una ala tan gran com
aquella no es podria mantenir en vol gaire estona més.
El Kodkod tenia la mirada fixa en el cel.

Sentia com la vida se li escapava per la ferida del costat.
Bum-bum, bum-bum, bum-bum. Un raig vermell amb cada
batec.
Sang per tot arreu: tacant-li la samarreta, els pantalons i la
jaqueta militar que tant li agradava.
Sang també al llavis i regalimant-li pel coll. Amb aquell re-
gust salat i calent del qual n’havia sentit tant a parlar.
Va aixecar els ulls per poder veure el qui l’havia matat.
Un xaval jove i ros, amb cara d’esglai. No lluïa ni els signes
d’identitat ni els tatuatges de cap dels clans que ell conegués;
excepte un penjoll que podia ser d’un pastor d’algues.
205

No et fot? Jo em moro i és ell qui s´ho està fent a sobre!
Amb les darreres forces que li quedaven, va buscar la Beret-
ta que duia entaforada als pantalons. Potser encara li quedaven
prou forces per engegar-li un tret a aquell fill de puta que con-
tinuava mirant-se’l, palplantat, sense acabar la feina.
Els dits van trobar la culata de l’arma.
Se la va treure del cinturó. Estava tan cansat!
Va intentar treure el fiador, per poder disparar-la. Mentre,
l’altre el veia fer, però es limitava continuar allà, com un esta-
quirot. Com si tant li fes que estigués intentant matar-lo.
Un moment, només un momentet t’arrossegaré a l’infern
amb mi, cabró...
El va sacsejar un accés de tos que el va fer vomitar més sang.
L’arma se li va escórrer dels dits. Tot girava al seu voltant.
Quin fred que tenia.
Quin freeed...
11
La Syren sabia que no aconseguiria mantenir-se en l’aire

massa estona més.
Potser si podia fer baixar l’ala prou lentament, arribaria a
una alçada des de la quan podria saltar a l’aigua sense que l’im-
pacte la matés.
Però no tenia ni idea de què fer per aconseguir un picat.
O, si més no, un que no acabés amb ella estavellant-se contra
l’aigua.
Estava fent mans i mànigues per aprofitar el vent, cada ve-
gada menys intens, quan va sentir que la cridaven.
Es va girar, incrèdula, i allà, a pocs metres a la seva esquerra,
hi va trobar la Dragonfly, volant al seu costat.
—Syren! Escolta’m bé i fes tot el que et digui, em sents?
Ella es va afanyar a dir que sí. En fer-ho, inconscientment,
va fer inclinar l’ala cap a la de la filla del vent. La Dragonfly ja
hi havia comptat, amb allò, i abans que no xoquessin, ella tam-
bé va fer la mateixa maniobra.
206

De no haver pres aquella precaució, de veterana, haurien
caigut totes dues.
—Ho veus? —va cridar—. Has d’evitar que xoquem! Si ens
arribem a tocar caurem les dues. Mantingues el cos recte i les mans
endavant. Jo et diré si has de girar i com fer-ho, quan calgui. Val?
—Val! —va respondre la Syren, ara sense ni mirar-la per no
tornar a cometre el mateix error involuntari.
—Molt bé! La Ladybird et pot ajudar, encara que sigui no-
més una mica?
—És morta! —va dir, evitant mirar-la—. Ni se n’ha adonat.
La Dragonfly va sentir com la ràbia la sacsejava.
Això ho pagaràs, Wired! Encara que sigui la darrera cosa
que faci com a reina de les filles del vent!
La Syren va anar seguint, fil per randa, les instruccions que

li cridava la Dragonfly i que li arribaven entretallades pels cor-
rents d’aire. Tot i no agradar-li gens volar, tenia una habilitat
innata per fer-ho, va constatar de seguida la reina blanca. No-
més allò l’havia mantinguda en l’aire mentre ella deixava el seu
company a terra i tornava a buscar-la.
La voladora la va anar guiant, lluny del terreny perillós i cap
a les Siameses. El problema seria l’aterratge. Era un dels mo-
ments més crítics del vol i no podia pretendre ensenyar-n’hi en
aquelles condicions. I encara menys pretendre que ho fes en una
les petites pistes construïdes per les voladores en plantes infe-
riors d’edificis del seu territori. Una pilot experta ja havia d’anar
amb compte quan aterrava allà. El més segur era que la Syren
acabés enclastada contra la façana si ho intentava.
La única alternativa que li semblava viable era tractar de
fer-la baixar prou com perquè pogués llençar-se a l’aigua, tal i
com ho havia fet a la Mà en Flames.
Va tornar a aixecar la veu per damunt del vent per comuni-
car-li el seu pla. La Syren continuava sense mirar-la, però va dir
que sí, que qualsevol cosa abans que continuar allà dalt gaire
més estona. Que no s’amoïnés: un cop a l’aigua ja burlaria els
selachiphormes.
207

La Dragonfly no es va molestar en dir-li que, a ella, el que
la preocupava de veritat, no eren els esquals, sinó els edificis
que els caldria esquivar abans d’arribar a una alçada des d’on el
salt fos factible.
Això per no parlar de com fer-la baixar prou sense que en-
trés en barrina, és clar.
Encara que explicada en poques paraules, la tècnica de

l’aterratge tenia un munt d’aspectes dels quals li calia estar-hi
pendent. Mentre iniciava la maniobra, la Syren va tractar de
posar-los mentalment en ordre: controlar la velocitat en funció
del vent; triar la trajectòria i mantenir-hi la vista posada en tot
moment; treure les cames de l’arnès on anaven subjectes equi-
librant l’ala amb les mans...
Ho va anar fent, poc a poc, mentre les façanes dels edificis se
li acostaven a tota velocitat, com barreres insalvables. La Drgaon-
fly la va seguir fins on li va ser possible i després es va desviar.
Ara ja no podia ajudar-la més.
La Syren es va adonar de seguida que baixava massa ràpid.
Al seu costat, el cos de la Ladybird cabotejava d’una manera
que la va fer esgarrifar. Com si la voladora, des del més enllà,
estigués intentant fer-li veure que no ho estava fent bé. Va trac-
tar de minorar, tirant de la barra cap a ella. Però malgrat fer tot
el que li havia dit la Dragonfly, no ho va aconseguir.
Gairebé sense control, va passar a tocar de l’extrem d’una
torre que pràcticament havia perdut tots els vidres de la seva
façana i era només un esquelet de metall a través del quan
udolaven les ventades.
Sentia com el cor li bategava cada vegada més de pressa,
gairebé al mateix ritme amb el qual perdia el domini de l’ala. Ja
ni recordava quin era el pas que tocava a continuació.
Tant se’n donava. Queia com una pedra.
Mentre veia com la superfície blau fosc se li acostava verti-
ginosament, va deslliurar les cames de l’arnès. Errada. L’ala va
fer una giragonsa inesperada, i un dels extrems va acabar im-
pactant contra la gàrgola d’un antic gratacels de pedra.
208

Ala i monstre van quedar empatats: ella el va decapitar d’un
cop i, a canvi, ell la va partir en dos.
El cadàver de la Ladybird va sortir disparat i va anar a xocar
contra la façana de granit. Malgrat la ventolera que l’envoltava,
la Syren va poder sentir el soroll que feia en xocar-hi, com el
d’una síndria quan s’esclafa contra el terra.
Va tenir el temps just de saltar, un segon abans que tota l’es-
tructura de l’ala es desintegrés en l’aire.
Es va precipitar contra la superfície, camejant desesperada-
ment.
Trenta metres de caiguda.
L’impacte va ser terrible.
La reina rossa va veure amb esglai com l’ala de la pastora

d’algues xocava primer contra un edifici, per desintegrar-se en
ple vol i llençar al buit a la seva passatgera molt abans del que
havien planejat.
Canviant les mans de posició en la barra, la Dragonfly va
maniobrar el seu propi aparell per anar a veure què havia passat
amb la seva aliada. Ben poca cosa podria fer, a banda d’observar.
Aterrar en aquella zona li seria difíicl i, encara que ho aconse-
guís, no pensava ni acostar-se a l’aigua.
Les filles del vent no estaven fetes per nedar.
Va sobrevolar el canal on encara suraven les restes del que
havia estat una ala magnífica. En altres circumstàncies, hauria
maleit la pèrdua d’un aparell tan valuós. Ara, però, només es-
tava interessada en que la pilot hagués sobreviscut.
Va volar perillosament baix. Tant, que un selachiphorme
agosarat hauria pogut animar-se a caçar-la amb un d’aquells
salts traïdorencs que havien après a fer.
Res.
No es podia quedar allà massa més temps, o acabaria estim-
bant-se ella i tot. Va aprofitar un corrent tèrmic per a guanyar
alçada.
De veritat havien superat tants obstacles perquè tot allò
s’acabés d’aquella manera?
209

De veritat la mort de la Ladybird no serviria de res?
Havia de fer una altra passada. Només una.
Va canviar un cop més les mans de posició damunt la barra
i va inclinar el cos per fer virar l’ala.
Començava a fer-se fosc. Aviat, encara que s’entossudís en
quedar-se, no hi hauria llum per veure res.
L’ala de la Dragonfly va descriure un ample cercle en el cel,
va fer tota la volta a l’edifici amb el qual havia xocat la Syren i
va tornar a tenir una visió clara del lloc de l’accident.
I llavors la va veure, fent-li senyals des d’una de les finestres
de les primeres plantes seques.
12
Estesa al costat de la Dragonfly, amb les cames una altra

vegada enganxades a l’arnès, la Syren va respirar en veure acos-
tar-se les Siameses. La reina havia aconseguit aterrar al terrat del
mateix edifici al qual ella havia pogut arribar després de sobre-
viure a la caiguda. I, un cop reunides, havia aconseguit tornar a
aixecar el vol malgrat no disposar d’una plataforma gaire ade-
quada per fer-ho.
La Ladybird hauria posat el crit al cel en veure que s’arris-
cava tant!
Tornaven la meitat dels qui havien sortit. Molts, a Nyork,
dirien que els havia anat prou bé, tractant-se d’una excursió tan
perillosa. Cap de les dues hi estaria ni remotament d’acord, però.
—Has de tornar a buscar-lo! —va insistir la Syren un cop
més, mentre la reina iniciava la maniobra d’aproximació per a
l’aterratge.
—Entenc com et sents. Però, mira... d’aquí a no res serà fosc.
No puc demanar a cap de les meves dones que corrin un risc
com aquest. I, encara que ho fes, seria un esforç estèril. A les
fosques mai no el trobarien. Hem d’esperar a demà.
—Però ell pot estar ferit! O assetjat pels predators. No po-
dem deixar-lo tota una nit sol a la Terra de Ningú. Saps perfec-
tament el que significa!
210

La Syren pensava en el poble de la nit, sempre a disposat a
trobar algun despistat en aquelles zones per fer-lo desaparèixer
per sempre... El seu propi clan havia perdut més d’un membre
a mans d’aquells fantasmes.
Es va esgarrifar només d’imaginar el que li farien al Logan
si el trobaven.
—Syren! —la Dragonfly va desviar els ulls de la seva trajec-
tòria per mirar-la un instant—. Encara que no t’ho sembli, t’ho
repeteixo: sé exactament com et sents. Però ens haurem d’espe-
rar a demà. El predator ha parat de disparar. Això només pot
voler dir que ell se n’ha sortit. I si ha pogut amb un predator,
segur que serà capaç de trobar un lloc arrecerat on esperar que
es faci de dia.
La Syren no va dir res. En el fons, sabia que la reina tenia
raó.
Però no era la raó qui parlava per la seva boca.
Si les voladores no volien sortir a buscar-lo, molt bé, ho
entenia. Però ningú d’aquest món no seria capaç d’impedir que
hi anés ella mateixa, tan bon punt posessin un peu a terra.
I tota sola, si ningú no volia acompanyar-la.
L’ala va anar perdent alçada i velocitat —què senzill que
semblava allò quan pilotava algú con la Dragonfly!— i va ater-
rar com si res en una de les plataformes de la Siamesa Nord.
Acabaven d’aterrar, quan una vintena de filles del vent, al-
gunes amb torxes i la resta armades amb els mateixos dards
lleugers que feien servir per llençar en ple vol, les van envoltar,
amb posat amenaçador.
El grup es va obrir i, des de darrere, va aparèixer la Mantis,
més obscura i esglaiadora que mai. I, més enllà, la Syren va al-
birar el clan, amb el Wren al capdavant, seguit per la Fairy, el
Lark i la Dacnis i l’Ibis, una mica més endarrerida. Es va alegrar
de comprovar que estaven tots bé, encara que varies voladores
s’encarregaven d’impedir-los res que no fos veure i escoltar el
que passava.
La Dragonfly es va mirar la Mantis amb els ulls tèrbols. Mai
no havia existit cap complicitat entre elles dues. Però no la creia
capaç de fer una cosa com aquella.
211

—Què significa això, Mantis? —la va increpar, tan altiva
com va ser capaç.
—Exactament el que sembla, germana —va respondre l’al-
tre, menys cofoia del que hauria calgut esperar—. Tu i la teva
aliada esteu arrestades. No desitjo fer-vos cap mal a cap de les
dues, però no puc permetre que arrosseguis el clan a la destruc-
ció. El que faig, ho faig pel bé de totes.
—A escopir damunt les nostres lleis en dius bé comú, ara?
El tron t’ha corromput encara més del que em pensava!
—Dragonfly! —la ira va incendiar els ulls artificialment
vermells de la reina negra—. He dit que no et vull fer cap mal,
i és veritat. Però no consentiré més insults! No temptis la teva
sort, i podràs acabar els teus dies parint futures reines amb el
mascle de la teva elecció. Al capdavall, aquest destí tampoc no
et resultarà tan desagradable...
La Syren va veure com la reina blanca crispava els punys. A
més d’haver-la traït, la Mantis acabava de traspassar una línia
vermella entre amdues, era evident. Es va preguntar si no ho
feia per provocar-la i aconseguir que li proporcionés l’excusa
perfecta per acabar amb totes dues, allà mateix.
Fos com fos, la rossa no va mossegar l’ham. Va abaixar la
vista i va desfer els punys.
—I ara, què penses fer? Posar-te de genolls davant del Wired
i demanar-li clemència?
—Això fa més per tu, estimada —va respondre la Mantis,
redirigint l’insult implícit—. No. Penso oferir-li un tracte, per
descomptat. Però d’igual a igual. Jo li entregaré el que més vol
en aquest món —es va girar i va assenyalar teatralment el Lark—:
aquest noi d’aquí. I, com a mostra de bona voluntat, hi afegiré
aquest grupet de pastors d’algues com a regal... Bé, excepte la
meva amiga, Fairy, i el seu masclet. Ells dos seran lliures de mar-
xar, amb la meva gratitud i benediccions. Després de tot, és a ella
a qui li dec haver descobert l’interès del Wired per aquest xicotet.
—Però... però això no és el que havíem acordat! —va sal-
tar la Fairy. Se sentia tan enganyada que ni tan sols va intentar
negar el pacte al qual havia arribat amb la reina negra—. Em vas
prometre que tots quedaríem lliures!
212

—Sí? Bé, és que he decidit revisar una mica els termes del
nostre acord. I he arribat a la conclusió que ja sóc prou genero-
sa deixant-te marxar amb el teu homenet i traient-te de sobre
la teva rival. Els pastors d’algues sou història. Tant se val dos
que quatre, creu-me! Busca’t un forat prou fondo per ama-
gar-vos del Wired i considera’t afortunada que no t’inclogui en
el lot.
La Fairy es va girar envers els altres, amb els ulls plens de
llàgrimes. Confosa. Avergonyida.
—Jo... Ho he fet pel clan, m’heu de creure!
Cap dels seus germans li va demostrar el més mínim suport.
Ni tan sols l’Ibis, sempre tan empàtica amb tothom, va ser capaç
de mirar-se-la a la cara.
—Wren! Tu m’has d’entendre! Ets el primer en veure que
la Syren ens estava portant al desastre. Jo... jo només volia...
La Fairy no havia vist mai tant menyspreu en els ulls d’algú.
Va caure de genolls, somicant, sense saber què més dir.
—Ella pot fer el que vulgui —va dir llavors el noi, fent una
passa endavant sense ni tan sols dedicar-li una mirada a la
Fairy—. Però jo no penso seguir cap altre camí que no sigui el
del meu clan.
—Ah, no? —va respondre la Mantis, divertida davant aquell
gir dels esdeveniments, tan cruel per a la seva aliada—. Doncs
per això no t’amoïnis. Si prefereixes ser esclau dels techs abans
que compartir la llibertat amb la teva patètica amigueta, et com-
plauré gustosament—. I, girant-se cap a les voladores que els
custodiaven, va afegir—: endueu-vos-el amb els altres.
La Fairy es va quedar allí dalt, sola i devastada, mentre els
pastors d’algues i la reina blanca eren conduits a una de les
plantes que les voladores feien servir com a presó.
13
Il·luminada només per la llum ataronjada d’una torxa, la

Mantis valorava un cop més la proposta que li faria arribar al
Wired. No s’havia mantingut tant de temps com a reina de les
213

filles del vent actuant a la lleugera. Cada passa que feia, la cal-
culava acuradament fins estar-ne del tot segura.
I de totes les que havia fet, aquella era la més arriscada.
Va rellegir el missatge. Era clar i escarit: Tenia el noi que el
Wired estava buscant. I tenia també la voluntat d’aliar-se amb
ell i no pas de fer-li la guerra. Si, tot plegat, li semblava prou
interessant li proposava trobar-se, demà mateix, al Santuari per
parlar-ne. Cara a cara. Ella hi seria al migdia i no l’esperaria
gaire estona.
Era suficient, va decidir. Si aquella pastora d’algues enfolli-
da d’amor no mentia, el Wired estava prou interessat amb el seu
presoner com per acceptar posar els peus fora de la Cúpula per
primera vegada en cicles. L’elecció del Santuari com a lloc de
trobada havia de ser suficient com per fer-li creure en la seva
bona fe.
Aquell edifici situat a la zona oriental de la ciutat, rectangular,
sense formes ni escaires, amb les façanes nord i sud fetes de mar-
bre i les orientades a est i oest, de vidre verdós, era l’únic de
Nyork que totes les tribus reconeixien com a terreny neutral. Ni
tan sols el poble de la nit no havia gosat a trencar-ne la inviolabi-
litat del seu sol. Qui hi posava els peus, podia considerar-se segur.
Per això en deien el Santuari. I per això se l’utilitzava des de
sempre com a lloc de trobada per a clans enfrontats, però que
desitjaven arribar a una solució negociada.
La Mantis es va girar per inquirir la Hornet amb la mirada.
S’havia tret les lents de contacte vermelles que li conferien
aquell aspecte tan amenaçador, deixant al descobert un parell
d’ulls bruns i cansats. Feia temps que la corona compartida li
pesava massa.
Amb les costelles embenades i el posat adolorit, la Hornet
va assentir.
Era un pas molt arriscat, prou que ho sabien.
Però, arribats a aquell punt, quin pas no ho era?
La Mantis en va tenir prou amb allò. Ella i la Hornet feia
temps que havien anat més enllà de les paraules.
—Fes-la passar —va dir.
La Hornet va anar fins a la porta, la va obrir i va fer entrar
214

la noia extremadament prima que esperava a fora. La noia va
passar i va inclinar de seguida el cap en senyal de respecte. Es
pentinava amb una cresta negra i lluïa tatuatges al pit, l’esquena
i els braços, i piercings als llavis, les celles, les orelles i el nas.
Duia els dits plens d’anells de metall, i unes arracades grosses i
torturades a les orelles, però cap penjoll. Tenia els ulls clars,
grossos i intel·ligents, i encara ho semblaven més degut a la seva
primesa extrema.
—Wasp, estimada—la reina li va donar la benvinguda amb
un somriure cansat—, el que et vaig a demanar posarà en perill
la teva vida. Però ho faig perquè crec que la supervivència de la
nostra tribu depèn d’això i, amb la Hornet ferida, tu ets la úni-
ca capaç d’aconseguir-ho.
—De què es tracta, senyora? —la veu de la Wasp era poc
més que un murmuri, però molt més cristal·lina del que la seva
imatge podia fer suposar.
—Necessito que portis aquest missatge a la Cúpula i l’en-
treguis en mà al propi Wired. Aquesta mateixa nit. I que tornis
amb la resposta abans que no surti el sol.
La Wasp va agafar el paper que ella li oferia i se’l va guardar,
com un tresor, a la butxaca interior de l’atrotinada caçadora de
cuir negre que duia.
—No et fallaré, senyora. Ni al clan tampoc.
La Mantis la va abraçar i li va desitjar un vol segur. La noia
va sortir de la cambra real sense mirar enrere. La Hornet va
tancar la porta i es va acostar a la reina. Coixejava per culpa del
mal que li feien les costelles trencades, encara que no s’havia
queixat ni una sola vegada.
La Mantis la va atraure cap a ella i li va acaronar la galta amb
tendresa. Només pel que li havia fet a la seva estimada, espera-
va que els predators capturessin ben de pressa aquell masclet
misteriós i passessin una bona estona amb ell, mentre li arren-
caven la veritat del seu origen a cops.
—Vine, amor meu —li va dir a la Hornet, agafant-la de la
mà per conduir-la fins el llit—. Jo et cuidaré.
La va fer jeure amb compte de no fer-li mal i després va
començar a petonejar-li dolçament la zona castigada.
215

14
La Fairy no havia tingut esma per moure’s del lloc on havia
caigut de genolls, després que tots haguessin descobert la seva
traïció. Impotent, havia contemplat com s’enduien la resta del
clan, sense que ni un de sol es girés per preocupar-se per ella.
La Mantis, per la seva banda, havia ordenat que la deixessin en
pau. La pastoreta era lliure d’anar on volgués, havia ordenat
abans de desaparèixer en l’interior de la torre.
Un tracte és un tracte.
Després d’una bona estona amb el cap enterrat entre les
mans, la noia s’havia aixecat i arrossegat els peus fins a la vora
de la pista d’aterratge.
S’hi havia quedat molta estona. Mirant el buit. Amb els ulls
perduts en l’abisme i escoltant la seva crida silenciosa.
Un saltiró, i tots els problemes serien història.
El rebuig definitiu del Wren.
La seva traïció abjecta.
La humiliació amb la qual l’havia castigada la Mantis.
Res ja no importaria gens.
Va moure els peus uns centímetres, fins deixar els dits pen-
jant.
Era massa fosc per veure el fons, però no li calia. L’oblit
l’esperava amb els braços oberts.
Prou dolor. Prou culpa. Prou vergonya.
Va! Salta i acaba d’una vegada! No et mereixes cap altra
cosa després del que has fet!
El vent no bufava prou fort com per donar-li l’empenteta
que li calia. El va odiar de tot el cor per no ajudar-la.
Al final, resultava no era bona ni per treure’s del mig del pas.
Es va fer enrere.
Just llavors, va sentir una ràfega de vent a la seva dreta. Es
va girar a temps per albirar una figura enfundada en un dels
vestits voladors de les filles del vent, que havia saltat des de la
part més alta de l’edifici i ara aprofitava el corrent per volar cap
al nord.
A la zona controlada pels predators.
216

De seguida es va perdre en la foscor. La Fairy es va quedar
mirant en direcció on l’havia entrevist per darrer cop.
La reina negra no perdia el temps. El Wired aviat sabria on eren.
Tic-tac. Tic-tac.
Va imaginar el que hauria pensat el seu pare: el darrer gran
cap dels pastors d’algues abans que els exterminessin o els con-
vertissin en esclaus. Què hauria dit aquell home de mans aspres
i veu severa si hagués arribat a suposar mai el que ella, la nineta
dels seus ulls, acabaria sent una traïdora?
Hauria estat capaç de perdonar-la?
Va mirar per darrera vegada el buit obscur que se li obria
sota els peus.
I després es va girar i va córrer cap a l’interior de la torre.
El que fes, ho havia de fer ara. Si no, ja no hi seria a temps.
Mai més.
Tic-tac. Tic-tac.
La Fairy va trobar el que buscava ben amagat entre l’equi-

patge del Wren: la Beretta, i quatre carregadors plens de mu
nicions. Havia vist on els ocultava abans d’endinsar-se en el
territori de les filles del vent.
N’hi hauria prou.
Va recordar les passes que li havia vist fer al Wren: primer,
prémer el botó que alliberava el carregador per assegurar-se que
l’arma tingués bales, i, acte seguit, treure el fiador i moure la
corredora per col·locar una bala a la recambra.
L’arma estava a punt per ser disparada.
Se la va entaforar a l’esquena, va guardar-se els carregadors
a les butxaques i va encaminar-se a la planta on havien conduit
els seus germans.
Una de les dues sentinelles que custodiaven la porta d’accés

se la va mirar amb recel.
La Fairy li va sostenir la mirada. Un somriure angelical als
llavis.
217

Però no n’hi va haver prou.
—Dius que la reina t’ha autoritzat a veure’ls? En plena nit?
—va insistir l’altra.
—Si t’estimes més despertar-la per preguntar-li, tu mateixa
—li va etzibar la rossa amb el seu millor to despreocupat—. Jo
tinc temps. T’esperaré aquí.
La voladora va dubtar. Havia presenciat com capturaven els
presoners i escoltat com la Mantis els deia que aquella era la
única que podia anar i venir sense restriccions.
Però entrar a veure’ls? Ara?
No se la creia.
—Saps què? Aniré a preguntar-li, sí. Espera’t aquí. I tu, no
la deixis passar fins que torni, d’acord?
La Fairy va maleir la seva sort. Però es va limitar a fer-li un
somriure de: tu mateixa, mentre s’apartava a un costat, per dei-
xar-la fer. Aprofitant el moment en que la sentinella desconfia
da passava entre ella i la seva companya, es va afanyar a treure
la pistola d’on la duia amagada.
La primera bala que va disparar li va entrar a la voladora per
l’esquena, entre els omòplats, partint-li la columna. Abans que
la seva companya pogués reaccionar, va fer foc dues vegades
més, ferint-la de mort al pit. L’impacte dels projectils va llençar
l’altra filla del vent contra la paret i la va deixar estesa davant la
porta. Amb els ulls molt oberts, en una expressió d’incredulitat.
Amb les dues guàrdies eliminades, a la Fairy només li res-
tava esperar que ningú no hagués sentit els trets. Va recollir els
dos dards que havien quedat a terra i es va disposar a alliberar
els presoners.
Quan va obrir la porta, es va trobar cara a cara amb el Wren,

la Syren i els altres, que sí que havien sentit el tiroteig i s’havien
posat alerta.
Per les seves expressions, es va adonar que allò era el darrer
que haurien gosat imaginar.
Va entrar de seguida, li va lliurar la pistola al Wren i un dard
a la Syren i la Dragonfly.
218

—Syren, perdona’m, t’ho demano —li va suplicar mentre li
entregava l’arma—. El que he fet no té perdó i entendré perfec-
tament que m’expulsis del clan quan tot això s’hagi acabat. Però,
ara, per favor, confia en mi. Estic intentant arreglar totes les
bestieses que he fet, t’ho juro.
La Syren li va tornar una mirada plena d’emocions enfron-
tades. L’havia odiat, com els altres, després de constatar com els
havia traït amb la Mantis. Però ara l’admirava també pel que
estava fent.
—Estàs sent molt valenta —li va dir, finalment—. T’ho
agraeixo de tot cor.
La Fairy va inclinar el cap i es va girar envers el Wren, bus-
cant també el seu perdó. Ell, però, no va ser tan comprensiu i
va defugir-li els ulls.
—Perdoneu tots tres, però no és el moment d’arreglar les
coses entre vosaltres —va intervenir la Dragonfly, esmicolant
el moment—. Ens hem de moure ràpid si volem sortir d’aquí.
Les dones de la Mantis no trigaran...
—Què fem? —va dir la Syren.
—Separem-nos. Vosaltres podeu anar per l’aigua com si
fóssiu peixos, però jo necessito una ala. Pujaré uns quants pisos
i en robaré una. Fugiu per les escales. Com més avall arribeu,
menys gosaran elles seguir-vos. Les filles del vent només es-
tem còmodes al cel. L’aigua ens posa nervioses. Ens trobarem,
demà a...
Va intentar pensar en un lloc que fos accessible i que tots
coneguessin.
—A les Quatre Punxes —va suggerir el Wren—. Està a la
frontera entre el vostre territori i el dels constructors de ponts
i és el més lluny on podrem arribar en tan poc temps. És de nit,
estem esgotats i els selachiphormes no dormen mai...
—D’acord, a les Quatre Punxes. Allà no hi podré aterrar
amb una ala, però. Estigueu alerta per veure on em poso i us
reuniu amb mi. Y no badeu, és territori dels constructors.
—Tranquil·la, anirem amb compte —va dir-li el noi—. Dub-
to que el Builder ens torni a convidar al seu territori després de
com en vam sortir la darrera vegada. Estarem a l’aguait.
219

—Sort, pastors d’algues.
—Sort, filla del vent.
No tenien temps per res més. Van córrer cap a les esca-
les, passant per damunt dels cossos de les dues sentinelles aba-
tudes per la Fairy. La Dragonfly es va aturar un moment, a
mirar-les amb llàstima. Dues bones noies, malaguanyades per
culpa de l’ambició de la Mantis.
D’això també n’hauràs de respondre davant del clan, va
pensar, mentre s’ajupia per tancar-li els ulls a la que la mirava
amb cara de no creure’s encara el que li havia passat aquella nit.
La Mantis estava rabiosa.

Com es podien haver escapat?
Es va quedar mirant els cossos de les dues sentinelles mor-
tes. Les havien matat amb un arma de foc.
D’on havien tret una cosa com aquella, aquells pollosos?
I com no se n’havien adonat, elles, que en tenien?
La Hornet se li va acostar, ranquejant.
—La noia amb qui vas fer el tracte... No la trobem per enlloc.
La Mantis va sospirar, fastiguejada.
La pastoreta enamorada. És clar. Que n’havia estat, d’idio-
ta, menystenint-la d’aquella manera!
—Fes sortir totes les ales que puguis. Encara que sigui fosc.
Que les dones sàpiguen que estan buscant els assassins de dues
de les nostres germanes. I envia patrulles a que tallin les escales.
Potser tenim sort i encara són a l’edifici.
La Hornet va fer que sí amb el cap. Ja marxava quan va sen-
tir la Mantis dir-li:
—I, Hornet: que tirin a matar. Ja hem vist el que passa quan
fem presoners.
La Dragonfly es va amagar a l’interior d’un sofà esventrat,

mentre esperava que un grup de les qui havien estat les seves
súbdites li passessin a pocs metres, sense detectar-la.
Amb llum de dia, no ho hauria pas aconseguit.
220

Però de nit, en aquelles plantes tan enormes i només amb
unes poques torxes per il·luminar-se, les forces s’equilibraven.
Quan va estar segura que ja no podrien sentir-la, es va es-
munyir del seu amagatall i va anar a buscar les escales. Al pis
immediatament superior hi havia la pista d’aterratge més baixa
de la Siamesa Nord. Allà sempre hi havia dues o tres ales, a punt
per ser utilitzades. No serien com la que havia pilotat aquella
tarda, però valdrien.
Va treure el cap per la porta, resant perquè no hi hagués
ningú de guàrdia.
Només foscor i silenci.
Va pujar els graons de dos en dos fins plantar-se al pis supe-
rior.
Ara venia el moment crític.
No esperava pas que la pista estigués deserta. Sempre hi
havia algú de guàrdia. Ella mateixa ho havia disposat així. Si
tenia sort, n’hi hauria prou amb unes quantes paraules per con-
vèncer les sentinelles perquè l’ajudessin.
Si no en tenia... Va tancar els punys.
Va fer un sospir, va obrir la porta i va sortir caminant com
si res. Amb l’esquena ben dreta i destil·lant tota l’autoritat que
havia acumulat en el temps que duia al tron.
De seguida ve veure que no li caldria el posat. La moneda
havia caigut cara.
Una noia prima, bastant més alta que ella, amb els cabells
molt curts i d’un ros brut, i la pell lletosa i pigada li va sortir a
l’encontre i va aclocar el cap en senyal de respecte.
Era la Bee.
—Senyora, ni sé què ha passat avui ni em cal saber-ho. No-
més vull que tinguis clar que, igual que ho va ser la meva ger-
mana, et seré lleial fins a la mort.
La Dragonfly li posar la mà a l’espatlla, amb afecte.
—Bee, no saps com de greu em sap el que ha passat amb la
Ladybird. Jo voldria...
—Senyora, no hi ha temps per a llàgrimes. Quan tot torni a
ser al seu lloc, la plorarem juntes. Però ara hem d’anar de pres-
sa, o ho perdràs tot.
221

—Què passa? Què saps?
—Fa una estona, la Wasp ha sortit amb un vestit volador.
Una mica abans s’havia reunit amb la Mantis. Ha volat cap al
nord.
A la Dragonfly no li calia més per sumar dos més dos. La
Mantis procurava no perdre mai la iniciativa. Coneixent-la,
hauria demanat una entrevista cara a cara amb el Wired. Demà
mateix.
Les coses anaven massa de pressa. La Mantis era conscient
que actuava contra les lleis, i abans que el clan li pogués dema-
nar explicacions, pretenia escombrar qualsevol oposició pre-
sentant un pacte amb el Wired capaç de fer callar totes les bo-
ques.
Havia d’impedir-li-ho fos com fos!
Però no tenia prou força dins del seu propi clan. Les seves
partidàries havien estat agafades per sorpresa i el mal ja estava
fet. Per res del món no volia començar una guerra civil.
Necessitava un aliat extern.
El nom del Snake li va venir tot sol al cap.
Havia jurat que no el veuria mai més.
I també havia jurat que la Mantis ho pagaria.
Posats a fer, tenia clar quin dels dos juraments preferia tren-
car.
Va agafar la Bee per les espatlles i li va explicar, en quatre
frases, el que pensava fer i què esperava d’ella.
—Puc comptar amb tu? —li va preguntar en acabat.
—Fins la mort. Ja t’ho he dit.
—Doncs no perdem temps!
Es va treure el braçalet que duia, una esfera negra muntada
entre dues peces de metall damunt dues tires de cuir i li va posar
al canell
A penes uns minuts més tard, dues ales sortien volant silen-
ciosament de la Siamesa Nord i se separaven en ple vol, prenent
direccions oposades.
La Syren mai no havia baixat unes escales tan de pressa.
222

Però aquella torre era la més alta de Nyork i a ells els havi-
en engarjolat en una planta molt per damunt del nivell de l’ai-
gua. Fins i tot per provar un salt arriscat, encara els quedaven
molts pisos per davallar.
Mentre corrien en direcció descendent, va sentir com s’obri-
en portes darrere seu, amb grups de voladores que feien tard
per barrar-los el pas. La Syren va imaginar que havien enviat
ales als pisos inferiors, avisant les sentinelles de la seva fuga.
Si era així, tard o d’hora, els acabarien atrapant.
Si havien de lluitar, la pistola del Wren els aniria d’allò més
bé. Però, a banda del dard que li havia donat la Fairy, la resta
només tenien les mans nues per fer-ho.
Massa poc per plantar cara a un grup de voladores furioses.
—Més de pressa! Més de pressa! —va urgir a la resta, tot
sentint com una altra porta s’obria, a penes tres pisos per da-
munt d’on eren ara.
El cercle es tancava massa de pressa al seu voltant.
Els faltaven almenys quinze plantes per arriscar-se a saltar
sense por de matar-se en la caiguda.
No hi arribarien!
Els graons se succeïen sota els seus peus, mentre escoltava
els crits furiosos de les dones que els perseguien, arribant pel
forat de les escales. Un parell de vegades, un dard llançat amb
més ràbia que enteniment va estavellar-se, inofensiu, contra la
barana.
Hi havia massa poc espai per poder fer punteria, encara que
es fos tan hàbil llençant com ho eren les filles del vent.
Un pis menys. Els en quedaven dotze.
—Wren, tingues això a punt! —li va cridar al noi, sense
aturar-se. Ell va brandar l’arma con a resposta.
Just llavors, es va obrir una porta a la seva esquerra i quatre
voladores armades amb els seus dards curts i afilats van irrom-
pre al replà.
L’Ibis, que era qui obria la marxa, va fer un xisclet d’espant,
mentre esquivava per ben poc la primera llançada.
No ho hauria aconseguit amb la segona si la Fairy, que la
seguia, no s’hagués interposat entre ella i la punta de l’arma.
223

El dard se li va enfonsar ben profund al ventre. La rossa va fer
un gemec de dolor, però malgrat la ferida, encara va ser capaç d’em-
pènyer la seva atacant contra les dues que els venien al darrere.
El Wren en va tenir prou amb aquell espai per descarregar
la Beretta contra les voladores, a qui la Fairy havia impossibi-
litat trobar prou espai per armar el braç i respondre a l’atac.
Al carregador d’una Beretta hi caben vint bales.
El Wren les va disparar totes. A boca de canó, gairebé. Les
detonacions van ressonar pel forat de l’escala, amplificades per
l’efecte xemeneia.
Per un moment, la Syren va pensar que li esclatarien els
timpans.
Les fosses nassals se li van omplir amb l’olor penetrant de
la cordita mentre que tot el que era capaç de sentir era un brun-
zit agudíssim que li martellejava el cervell.
Davant seu, les quatre filles del vent que havien sortit a in-
terceptar-los van caure una rere una altra, a mesura que les ba-
les les anaven impactant i llançant-les contra les parets i la ba-
rana.
Quan el Wren va haver buidat el carregador, eren totes mortes.
Si no hagués estat per la reacció d’ell, la Syren s’hauria atu-
rat, horroritzada davant d’aquella matança. Però el Wren no va
perdre un segon: va substituir el carregador buit per un altre i
es va ajupir per agafar en braços la Fairy, que s’havia quedat
arraulida en un racó i gemegava de dolor.
—Va! Agafeu les armes i seguiu-me! —els va cridar, tot car-
regant la Fairy i continuant escales avall.
La Syren va ser la primera en aconseguir fer-li cas. Es va
obligar a recollir un d’aquells dards i va empènyer la resta es-
cales avall, com en un malson.
Darrere seu, els crits de les seves perseguidores es multipli-
caven i sonaven cada vegada més a prop.
Quan van arribar a una alçada des de la que era possible

saltar, el Wren va obrir la porta que donava accés a la planta i va
entrar-hi, amb el canó de l’arma per endavant.
224

Era buida.
Va fer passar la resta ràpidament, va deixar la Fairy a terra,
tot demanant-li a la Dacnis que se’n fes càrrec, i va cridar la
Syren i el Lark perquè l’ajudessin a obstruir l’entrada. Els altres
dos van deixar les llances i es van afanyar a amuntegar davant
de la porta tots els objectes pesants que van trobar. El Wren, a
més, va fer servir una de les armes de les voladores per impedir
que la barra que obria la porta pogués accionar-se.
Allò les aturaria una estona.
Barrat el pas, tots tres van tornar corrent fins on la Dacnis
i l’Ibis estaven inclinades damunt de la ferida.
La Fairy feia molt mala cara. Esta lívida, a penes li sortia un
fil de veu i tenia tota la samarreta tacada de sang. També n’es-
copia cada vegada que estossegava.
Gemegava suaument mentre l’Ibis li agafava la mà i tractava
de consolar-la i dir-li que allò no era res.
El Wren va clavar el genoll a terra i es va mirar la sanadora.
—Hem de treure-l’hi! —li va dir, assenyalant el dard—. Di-
gues-me com ho faig!
La oriental li va retornar una mirada carregada d’impotèn-
cia. El seus ulls ho deien tot:
No hi havia res a fer.
El Wren va fer un gemec de frustració. La Fairy no!
Llavors va sentir com la mà d’ella deixava anar la de l’Ibis
per buscar la seva.
Li va agafar fort. Tan fort com si només amb aquella tenalla
n’hi hagués prou per mantenir-la amb ells, sana i estalvia.
—Wren... jo... —Va estossegar més sang. Ell li va estrènyer
els dits fins gairebé trencar-los-hi—. Perdona’m... us he fallat a
tots.
—Fairy, no ho diguis, això! Has estat tu qui ens ha tret de
la garjola. Tu qui has salvat l’Ibis. Tu qui...
Se li va trencar la veu.
La Fairy va tancar els ulls. El cap se li’n va anar enrere. Va
estossegar més sang.
El Wren la va abraçar. Semblava més petita que mai entre els
seus braços.
225

Va tornar a obrir els ulls.
—Jo només volia que m’estimessis. Perdona’m...
Va aclucar les parpelles poc a poc, mentre recolzava el cap
al pit del seu estimat. Es va estremir i va deixar anar un sospir
gairebé imperceptible.
Se’n havia anat.
Quan les filles del vent van ser capaces d’esbombar la porta,
només van trobar el cadàver de la Fairy col·locat amb cura da-
munt d’una taula.
Li havien desclavat el dard del ventre i li havien composat
el cos i la roba.
Fins i tot morta, continuava sent preciosa.
Dels altres fugitius, ni rastre.
15
La Syren es va arrossegar fins un dels esvorancs de la façana

que tenia la torre on s’havien amagat, per fer un cop d’ull. Nin-
gú no semblava haver-se adonat que eren allà.
Feia una bona estona que no sentien res. Des que havien
escoltat com una de les ales de les voladores s’estavellava contra
una altra torre, volant gairebé a cegues, dissuadint la resta de
prosseguir amb aquella persecució a les fosques.
Disposaven d’una treva fins que tornés a sortir el sol.
Es va tornar a arrossegar fins al centre de la planta, la pri-
mera seca d’aquell edifici que tenia més de tres quartes parts
sota l’aigua. Un mal lloc per a viure-hi, però prou segur com
per a poder descansar-hi una estona.
Estava esgotada. Però era conscient que continuava sent
responsabilitat seva que la resta del clan es bellugués. Ara ja
només quedaven cinc.
N’havia perdut gairebé la meitat en només tres dies. Tot un
rècord.
Va veure que la Dacnis somicava en un racó i es va acostar
226

per consolar-la. Es va posat a la gatzoneta al seu costat i va in-
tentar abraçar-la. Sorprenentment, però, ella la va rebutjar.
—Deixa’m, Syren, per favor.
—Dacnis, tranquil·la. Ja veuràs com tot va bé a partir d’ara
—va ser la única cosa que se li va acudir dir-li.
—No, Syren! Res no tornarà mai a anar bé. Ho saps tan bé
como jo, així que para d’una vegada de tractar-me com a una
nena petita.
—Dacnis! —. La veu del Wren la va censurar des d’un altre
racó.
—No, Wren. No vull callar! He vist morir davant dels meus
ulls el Raven, l’Elaenia y la Fairy! I no he estat capaç de fer res
per cap d’ells! Res! Quina mena de sanadora se suposa que sóc,
eh? I com puc pensar ni tan sols en que podré fer alguna cosa
per vosaltres si sou els propers en caure ferits? —. Les seves
paraules destil·laven una amargor que mai no li havien conegut
abans—. Que tot anirà bé, dieu? No em feu riure!
Va semblar que volia dir alguna cosa més, però no en va ser
capaç. Va trencar a plorar i es va arraulir encara més al seu racó,
allunyant-se de qualsevol altre. Fins i tot del Lark.
La Syren es va apartar, no hi havia res que pogués fer per
ella. Ho havia de superar tota sola, com ho estava fent la resta.
Va repenjar l’esquena contra una paret i es va deixar lliscar
per la mateixa fins que les natges li van tocar a terra. Es va que-
dar allà, asseguda, amb la vista perduda en la foscor. Massa can-
sada, fin i tot, per a sentir-se malament per la sanadora.
Descansarien una estoneta i re emprendrien la marxa cap a
les Quatre Punxes. No podien quedar-se massa estona quiets si
volien arribar a temps a la cita.
Va tancar els ulls sabent que no es podia adormir.
Els somics apagats de la Dacnis era tot el que es podia es-
coltar al seu voltant.
La Dacnis, plorant pels seus amics i per la seva incapacitat
de guarir-los.
Ella hauria de fer el mateix, es va retreure. Era cent vegades
més culpable que la jove sanadora de tot el que els havia passat.
I del que els passaria encara.
227

Ella, més que ningú, hauria de plorar pels morts.
Però, per a íntima vergonya seva, la Syren només era capaç
de pensar en una cosa, mentre lluitava contra l’esgotament i la
desesperança.
Per favor, Logan, sigues viu!
228

DÍA 4 (LOGAN)
Dempeus en aquella terrassa assotada per un vent àrtic, el Lo-

gan era incapaç de moure’s mentre observava com l’home al qui
acabava d’apunyalar intentava desesperadament treure’s la pistola
dels pantalons i engegar-li un parell de trets, per fer les paus.
Si la ferida no hagués estat tan greu, el predator li hauria fet
volar el cap sense que ell hagués mogut ni un sol dit per impe-
dir-li-ho.
Estava en estat de xoc. Mai no hauria pensat que es veuria
obligat a matar algú.
Però, tot i que l’altre va aconseguir empunyar l’arma i fins
treure el fiador, la vida se li escapava a borbolls amb cada batec.
Quan va provar d’aixecar la pistola per apuntar-lo, ja no en va
ser capaç.
Mentre el ciment gris que tenia sota seu es tenyia de vermell
mort, el franctirador va abaixar l’arma, va deixar escapar una
ranera que el Logan no podria oblidar per anys que visques... i
es va quedar quiet per sempre.
Ell tampoc no va ser capaç de moure’s. Es va quedar allà,
amb la mirada magnetitzada en el cos de l’home al qui acabava
d’arrabassar-li la vida. Respirant amb penes i treballs.
Allò de matar algú no era com a les pel·lícules. Era brut.
Violent. Fastigós. I el feia sentir com una bèstia. Com si no fos
gens millor que aquell al qui acabava de llevar la vida.
229

Volia bellugar-se. Marxar d’una vegada. Fer el que li havia
dit la Dragonfly: buscar un lloc fos i arrecerat i amagar-s’hi fins
que es fes de dia.
Però no podia moure ni un múscul. Com si el seu destí
hagués quedat irremeiablement lligat al de l’home al qui havia
mort.
Si no hagués rebut un cop al clatell que el va deixar estabor-
nit i el va fer caure a plom, potser no hauria estat capaç d’aban-
donar mai més aquella terrassa, on la seva vida havia canviat per
sempre.
Quan va recuperar la consciència, el primer que va veure va

ser el rostre sorneguer de la Cheetah, mirant-lo amb un som-
riure retorçat.
Amb aquell nas pigós i arromangat, els llavis rosats i mol-
suts i la barbeta arrodonida, la predator hauria pogut ser una
noia ben maca. Però els ulls espatllaven el conjunt. Eren d’un
blau gebrat, i a dins hi brillava un espurneig pertorbat que es-
pantava. Per arrodonir-ho, els duia pintats de negre i amb el
rímel corregut, el que accentuava la sensació de bogeria.
La Cheetah li va seure a la falda i li va passar els braços pel
coll. Llavors es va adonar que estava assentat en una cadira, amb
les mans lligades al darrere i els peus també ben subjectats.
Amb prou feines si podia moure les pestanyes.
La Cheetah li va acaronar els cabells i, miolant com una gata,
se li va acostar molt i li va passar la llengua per la galta.
—Tst,tst,tst... Quina coseta més bonica. Quina llàstima ha-
ver-te de malbaratar! Ens ho podríem passar taaan bé, tu i jo
—li va murmurar a cau d’orella, menjant-se’l amb aquells ulls
enfollits.
—M’estimaria més besar un selachiphorme —va contestar
ell, tractant d’apartar-se sense aconseguir-ho.
—Mmmmm... I a més ets dels que no s’hi posen bé. M’en-
canta. No saps com m’avorreixen els homes fàcils!
230

La Cheetah se li va regirar damunt la falda per quedar ober-
ta de cames al seu davant. Es va obrir l’abric de cuir blanc que
duia, i li va posar els pits a sota del nas. Els tenia petits i durs.
Molt ben formats. Mentre li tornava a passar la llengua, aques-
ta vegada per la boca, es va fregar amb lascívia contra el seu
entrecuix.
—Definitivament, quan l’Ocelot acabi amb tu, et vull una
estona per a mi soleta.
Sense poder fer res més, el Logan li va escopir a la cara.
Era el darrer que la Cheetah s’esperava. Es va quedar para-
da un moment, durant el qual el Logan va estar segur que l’apa-
llissaria de valent.
En comptes d’allò, però, va esclafir a riure. Va esperar que
la saliva d’ell li llisques cara avall i va treure la llengua per em-
passar-se-la.
—Petitó, cada vegada m’agrades més. No saps quin greu em
farà quan t’hagi de treure els budells per la boca.
Abans que tingués temps de dir res més, la porta es va obrir
i va entrar una muntanya de músculs, amb el cap rapat, ulleres
negres amagant-li els ulls i una samarreta negre sense mànigues
per deixar ben visibles els seus bíceps.
Se’ls va quedar mirant amb els braços fent nanses.
—Vols parar de fer la idiota, encara que només sigui una
estona?
—Qui fa la idiota? Mira’l, que ben plantat. Promet-me que
me’l deixaràs una estona quan ja no el necessitis!
El cap dels predators va sospirar. Si no fos tan bona fent la
seva feina, aquella pirada!
Per no parlar del llit.
Va comptar fins a cinc, per fer-se passar la mala sang i li va
dir:
—Em sembla que ja te’n pots anar acomiadant, de la teva
joguina nova. El Wired el vol veure. Ara.
—El Wired? —va fer petar la llengua, fastiguejada—. No
saps com m’avorreix aquest vell cregut! Quan ens el carregarem
i ens quedarem amb el seu territori?
L’Ocelot va somriure. Ja en tenia ganes, ja.
231

Però tot al seu temps.
—No corris tant, tu —li va respondre, agafant-la per l’abric
i obligant-la a aixecar-se—. Quan arribi e moment.
La Cheetah es va oblidar del tot del Logan i es va abraçar al
nouvingut. Li va aixecar la samarreta per acaronar-li els pecto-
rals poderosos i va començar a menjar-se-li la boca amb gola-
freria.
—No saps com em posa, només de pensar-hi! —li va mio-
lar—. Digues-me que no em faràs esperar gaire! Promet-me que
ens farem ben aviat aquest cabronàs de merda!
El li va tornar uns quants petons i després se la va treure de
sobre.
—Encara ens fa més falta viu que mort, recorda-ho. Però et
prometo que quan no sigui així, te’l deixaré tot per tu.
La Cheetah es va regirar, rient com una boja.
—Siiiiiiiiiiii! —va cridar, girant per l’habitació com si ba-
llés—. Seràs meu, Wired! Meu, meu, MEU!
—A canvi, però, ara li hauràs de lliurar el teu amiguet. I com-
portar-te mentre siguis al seu territori. No vull merders, amb el
Wired.
Ella es va girar i va mirar-se el Logan com si fos la primera
vegada que el veia.
—Val —es va limitar a acceptar—. Suposo que no es pot
tenir tot. —I, fent-li l’ullet al Logan va afegir—: Tu t’ho perds,
guapo.
El Logan no s’havia alegrat mai tant de perdre’s res.
Els territoris dels techs i dels predators eren els més ben
comunicats de la ciutat. Els constructors de ponts els havien
farcit amb les seves passarel·les, proporcionades a uns preus
molt més baixos del que els hauria costat a qualsevol altra tribu.
La Cheetah el va conduir per uns quants d’aquells ponts,
sòlids i fora de l’abast dels atacs de qualsevol selachiphorme,
fins arribar a la Cúpula, el quarter general dels techs.
232

Per accedir-hi, es van haver d’aturar davant d’una càmera
de vigilància i identificar-se.
—Li porto aquest regalet al teu cap, inútil! —va renegar la
Cheetah, emprenyada per haver de passar per allò—. Si no el
vol, giro cua i me’n vaig per on he vingut...
La porta es va obrir amb un brunzit. A l’altra banda els
esperava un jove amb pantalons negres i jersei de coll alt del
mateix color, els cabells ben tallats i un intercomunicador en
una orella. Sense dir res, els va indicar que els seguissin.
Només posar el peu en aquell edifici, el Logan es va quedar
meravellat de la diferència que hi havia entre la seu dels techs
i la de qualsevol altre clan. Llum elèctrica. Passadissos pulcres
i ordenats. Objectes d’art pertot arreu. Ascensors en funciona-
ment. Pantalles d’ordinador i càmeres de vigilància funcionant
a ple rendiment.
Una fortalesa amb aspecte de palau Art Déco.
I la poca gent amb la qui s’anaven trobant, tots ben vestits,
nets i amb aspecte de menjar bé tres cops al dia.
Un altre món.
El guia els va acompanyar fins un dels ascensors, va prémer
el botó i els va fer passar quan es van obrir les portes. Un mo-
ment després, pujaven a tota velocitat fins els pisos més alts.
Quan van arribar enfront la porta de doble fulla darrere la
qual hi havia el despatx del Wired, el guia es va fer a una banda
i li va indicar que podia entrar amb un gest.
—T’està esperant.
—Collons, quin honor! Em sembla que tindré un orgasme
aquí mateix! —va etzibar-li ella.
Però quan va obrir la porta, la seva actitud era molt més
mesurada.
—Et porto el que volies —li va dir a l’únic ocupant de l’enor-
me habitació, amb el to de veu més dòcil del que n’era capaç.
El Wired ni tan sols va aixecar els ulls de la pantalla d’ordi-
nador que tenia al davant.
—Feina feta, doncs. Au, ja pots tornar a fer allò que sigui
que l’Ocelot pensa que ets capaç de fer!—. Ho va dir amb totes
les ganes d’ofendre-la.
233

La Cheetah va serrar les dents. Un dia d’aquests, Wired,
quan menys t’ho esperis...
—I el presoner? L’hem capturat nosaltres. Ha mort un dels
nostres millors franctiradors. No esperaràs quedar-te’l.
—Això ja ho arreglarem l’Ocelot i jo —va respondre el tech,
amb el to del que es comença a cansar d’aquella conversa—. Ara
fot el camp!
La Cheetah va fer mitja volta damunt dels seus tacons i va
sortir de l’habitació amb un cop de porta.
Cabró!
El Wired va esperar que l’eco de les seves petjades furioses
es fongués passadís avall i va aixecar els ulls d’una vegada per
totes, per mirar-se el nouvingut amb interès.
Ara entenia perquè l’Ocelot pensava que podia ser impor-
tant. No mostrava els signes d’identitat de cap dels clans que ell
coneixia. Ni tan sols dels menys nombrosos. El cap dels pre
dators era l’únic del seu clan que hi tenia un cervell, dins de la
closca.
—Molt bé —va dir mentre li assenyalava una butaca buida
a l’altra banda de la seva enorme taula—. D’on has sortit, tu?
El Logan va dubtar, però l’altre va insistir en la invitació per
seure i ell va acabar acceptant-la.
—Em pensava que ja ho sabies —va dir, intentant marejar
la perdiu tant com li fos possible—. M’han capturat a la Terra
de Ningú. I abans de res, us torno a dir que jo no he mort nin-
gú. Quan vaig arribar al terrat, al vostre home ja l’havien pelat.
Ni tan sols no vaig veure a qui ho va fer
El Wired es va incorporar i li va llançar un somriure de llop
dolent de conte infantil, per damunt de la taula. Tant li feia el
predator mort. El seu interès per ell responia a motius ben di-
ferents.
—No juguis amb mi, noi. No et convé. T’han capturat tor-
nant de la Mà en Flames en una de les ales de les filles del vent.
Però tu, òbviament, no pertanys al seu clan. Ni a cap d’altre, pel
que puc veure a primer cop d’ull. Per no afegir que ningú no va
mai a la Mà en Flames perquè allà no hi ha res, excepte selac-
hiphormes famèlics. De manera que t’ho tornaré a preguntar.
234

I et previnc que, si no obtinc una resposta convincent, puc ser
mil vegades més desagradable que la psicòpata que t’ha dut fins
aquí: d’on surts, tu? I què dimonis hi feies allà, de la maneta de
les voladores?
El Logan va haver de pensar de pressa. Aquell home no era
com la resta dels que havia conegut des de la seva arribada a
Nyork. El seu nivell tecnològic era molt més avançat, allò sal-
tava a la vista. I esperava alguna cosa més que una excusa em-
pescada de pressa i corrents.
Va decidir arriscar-se.
—Només t’ho explicaré si tu respons també a les meves
preguntes. Quid pro quo.
Aquella frase, pronunciada en una llengua morta, va acabar
convencent en Wired que aquell noi descarat que tenia davant
seu podia ser el qui havia estat esperant des de feia tant de temps.
—Molt bé, noi. Quid pro quo, doncs. Per cert, estaria bé
poder deixar de dir-te simplement noi i cridar-te pel teu nom.
Jo em dic Wired, i sóc el cap del meu clan, els techs. I tu et
dius...?
—Logan. Logan Howlett. I sí, tens raó: no pertanyo a cap
clan dels que tu coneguis.
El noi va poder veure fins a quin punt les seves paraules
causaven un efecte en el Wired. El tech es va arrepapar a la ca-
dira i va ajuntar les mans, tocant-se els llavis, en un gest que
sempre l’ajudava a pensar.
—D’on vens?
El Logan no volia explicar-li la veritat. Intuïa que el del seu
origen havia de ser un dels seus secrets millors guardats. Estava
pensant què dir, quan l’ansietat li va jugar una mala passada al
Wired:
—Queden més ciutats, oi que sí? —li va dir, tornant a incli-
nar-se envers ell—. Sí, és clar que n’hi ha. I en algun lloc, fins i tot,
terra seca. Nosaltres encara no hem trobat la manera de sortejar
les tempestes i els selachiphormes. Però és evident que d’on tu
vens sí que ho heu aconseguit. Digues, com es diu la teva ciutat?
El Logan va agafar al vol a aquella versió que li regalava el
seu interrogador.
235

—Phelphia —va respondre sense dubtar—. A cent milles al
sud d’aquí.
—Milles! —el Wired estava encantat—. Es una mesura de
distància dels temps antics! N’he trobat moltes referències. I tam-
bé de la teva ciutat. Tan a propo, i per nosaltres és com si fos a la
lluna. És molt més petita que Nyork, oi? Però, digues, com us
ho heu fet per arribar fins aquí? Quina font d’energia feu servir?
El Logan no tenia tantes respostes. Només li quedava fugir
endavant.
—Hem acordat quid pro quo, recordes? No esperaràs que
et doni totes les respostes sense rebre’n cap a canvi...
El Wired va fer una ganyota d’impaciència. No estava acos-
tumat a que li duguessin la contraria. I menys encara en una
cosa amb la qual havia estat somniant tant de temps.
Però la seva mateixa ansietat l’obligava a ser caut. Si aquell
noi era un emissari d’un altre clan, encara més avançat que els
techs, forjar una aliança amb ells podia resultar clau per al futur.
I estava clar qui dels dos necessitava més a l’altre.
Havia de ser cortès. En Logan Howlett ja no era el seu pre-
soner. Ara calia considerar-lo com un convidat.
—Sí, sí... tens raó —es va obligar a somriure—. Molt bé: què
vols saber?
El Logan no s’ho va haver de rumiar gaire per saber quina
era la resposta que li faria guanyar més temps.
Tot.
Una bona estona més tard, estirat al llit del luxós apartament
que el Wired havia posat a la seva disposició, el Logan refle
xionava sobre el que acabava de passar-li. Conduit per la seva
ansietat, el Wired li havia confirmat moltes coses que ja sospi-
taven: que extreien l’energia per fer funcionar totes les seves
màquines de les algues i que per això havien esclavitzat el clan
de la Syren. Que tenien un pacte amb els predators perquè els
fessin la feina bruta a canvi d’unes engrunes de benestar. I que
el seu objectiu a curt termini era fer-se amb el control absolut
de la ciutat.
236

També li havia explicat altres detalls que ignoraven, però.
El líder dels techs feia anys que somiava amb l’existència d’al-
tres ciutats, amb aliances amb clans similars al seu i amb poder
sortir dels angoixants límits de Nyork. I veia en el Logan la
personificació de tots els seus anhels. Li havia ofert una aliança
obertament. Compartir tots els seus coneixements —que li as-
segurava que no eren menyspreables— a canvi de l’ajut del clan
del Logan i de la possibilitat d’adquirir la tecnologia que fes
possible viatjar. Buscar noves fonts de subministraments. Uns
bàrbars com els predators podien resultar molt útils per a totes
aquelles coses, i ell els tenia ben lligats. L’hi assegurava. També
els podia incloure en el lot, si es posaven d’acord.
El Logan havia estat més conscient que mai de la seva ne-
cessitat de guanyar temps. Educadament, li havia respost al
Wired que la proposta li semblava d’allò més interessant, però
que ell no estava autoritzat per pactar una cosa tan grossa com
aquella. Necessitava un dia de marge per poder comunicar-se
amb els seus i informar-los del que havia trobat... i d’aquella
proposta d’aliança tan atractiva.
Al Wired se li havien posat uns ulls com a plats en sentir-li
parlar de comunicar-se a tanta distància. El Logan havia passat
un moment crític quan el tech li havia demanat, com a prova de
bona voluntat, parlar amb els seus superiors directament. Se’n
havia sortit pels pèls: ho sentia, tampoc no estava autoritzat a
posar en mans alienes aquella tecnologia. En tot cas, el primer
que faria seria recomanar-los als seus caps que el deixessin co-
municar-se directament amb ells. Li semblava aquella voluntat
prou bona?
Al Wired no l’hi semblava gaire, però es va haver d’acon-
tentar. Al capdavall, després d’esperar tant de temps, un dia més
o un dia menys, poc importava. Fins que rebés l’autorització
per comunicar-lo amb els seus superiors, el Logan seria el seu
convidat. Així podria comprovar de primera mà fins a quin punt
estaven avançats els techs. Qualsevol cosa que necessités, només
havia de demanar-la.
Això sí... per la seva seguretat, li pregava que no voltés sol
per la Cúpula. Tindria sempre algú a punt per acompanyar-lo
237

allà on volgués o necessités anar. Per motius obvis, l’interior de
l’edifici estava ple de sensors i dispositius de resposta, a punt
per reaccionar en cas d’irrupció d’intrusos.
I cap dels dos no volia que el seu convidat fos víctima d’un
absurd accident, oi que no?
Al Logan li havia quedat clar que era un presoner. Un pre-
soner confinat en una gavià d’or, però un presoner.
Tot just l’havien deixat sol, s’havia afanyat a desfer-se del
disc dur de seguretat que havia omplert d’informació a l’estació
de Liberty Island. El Wired disposava de la tecnologia necessà-
ria per llegir-lo i haver d’explicar per què necessitava totes aque-
lles dades podia resultar-li massa complicat. De mala gana, havia
obert la finestra de la seva cambra i l’havia llençat al buit. Adéu
al backup. No era cap gran pèrdua, però: el que necessitava con-
tinuava tenint-ho tot al xip del clatell.
I ara, estirat al llit, amb la taula ben parada al costat i envol-
tat d’un mobiliari que hauria envejat al seu propi univers, sabia
que havia de trobar la manera de fugir de tot allò abans de vint-
i-quatre hores.
Perquè si d’alguna cosa no en tenia dubtes era que l’endemà,
el Wired seria molt menys pacient amb les seves llargues.
Fora, era negra nit. Però al Wired ni se li havia passat pel cap
anar-se’n a dormir.
Havia esperat massa temps aquell dia per ara donar-lo per
acabat com si res. Calia paladejar-lo.
Assegut darrera la seva taula massissa, sense parar atenció a
les pantalles enceses que li oferien dades i més dades, el cap dels
techs buidava una copa de brandi dels millors de la seva reserva,
cada vegada més minvada.
Igual que passava amb el licor, Nyork s’esgotava.
Ho podia veure dia rere dia. Cada vegada era més difícil
aconseguir qualsevol cosa. Més car.
Estava preparat per posar-hi remei a curt termini. Primer,
238

obligaria les filles del vent a entrar en guerra i s’apoderaria dels
recursos del seu territori, el més gran de tots. I després els to-
caria el torn als constructors de ponts.
Si aquell neci d’en Builder volia pensar-se que se’n escaparia
gracias a la seva ridícula habilitat per a estendre passarel·les,
pitjor per ell. Però aviat necessitarien també aquella riquesa si
volien mantenir la seva.
A llarg termini, però, el que podia oferir Nyork, com a
mínim la part que es mantenia per sobre del nivell del mar,
acabaria per esgotar-se.
Aviat arribaria l’hora de fer servir els pastors d’algues per
alguna cosa més que per proporcionar-li energia. Les seves ana-
tomies evolucionades per sobreviure sota l’aigua li permetrien
accedir als dipòsits que anava descobrint als mapes, a mesura
que anava posant en funcionament més servidors i accedint a
més i més informació dels antics. És clar que molts hi deixarien
la pell en immersions tan arriscades. Però n’havia esclavitzat
prou com per poder mantenir aquella política un quants cicles.
Al final, però, qualsevol futur que no inclogués sobreviure
en condicions de misèria, menjant peix i les poques coses que
donaven els seus cultius minsos, passava per ser capaços d’anar
més enllà dels límits sobreexplotats de la ciutat.
I això era just el que podia proporcionar-li aquell estranger
capturat pels bàrbars de l’Ocelot.
El Wired va fer tirar avall una bona quantitat de licor i va
sentir aquella escalforeta reconfortant que li produïa en arribar
al pit.
Aquell Logan Howlett no era aigua clara. N’estava segur.
Havia ordenat registrar les seves coses mentre parlaven.
Res. És clar que allò no significava gran cosa. Però continuava
intrigant-lo molt on amagava els dispositiu per comunicar-se
amb els seus.
Hauria de ser pacient.
No li quedava més remei que jugar al ritme que ell li impo-
sava. Però si l’endemà no n’obtenia més que les quatre prome-
ses i el grapat de detalls inconnexos que li havia arrencat avui,
potser seria el moment de posar-lo en mans de l’Ocelot.
239

Vés a saber, potser la boja aquesta de la Cheetah acabarà
servint per alguna cosa útil i tot.
Va fer un altre glop. Que n’era de bo, aquell conyac! El
trobaria a faltar quan s’acabés.
Van trucar a la porta.
Ja calia que fos important per molestar-lo a aquelles hores!
La Wasp estava impressionada.

Sempre havia pensat que el seu clan era el més poderós de
tota Nyork. Que no era possible viure enlloc millor que a les
Siameses. Que qualsevol que gosés desafiar el poder de les filles
del vent acabaria pagant-ho molt car.
Però això era només perquè no havia posat mai els peus a la
Cúpula.
Al costat dels techs, ara ho veia, elles eren unes salvatges.
La Mantis tenia raó: la única possibilitat de sobreviure era
una aliança.
La guerra contra aquella tecnologia les esborraria del mapa.
Gràcies al seu vestit volador, la noia de la cresta havia vo-
lat en poca estona fins a la frontera del minúscul territori dels
techs, aterrant a la terrassa de l’únic edifici amb accés al pont
que comunicava la Cúpula amb el seu entorn. Abans que la
cosissin a trets els predators que custodiaven la passarel·la, ha-
via alçat les mans i cridat per identificar-se com una missatgera
que venia en so de pau.
Passant per alt el petit detall que, d’haver-ho volgut, els
hauria agafat amb els pixats al ventre, amb força males maneres
el responsable del lloc es va afanyar a fer-la travessar el pont
a punta de pistola i conduir-la davant del qui estava al càrrec a
l’altre cantó: un mascle alt i prim, de cabell foscos i l’ombra
d’una barbeta de dies a les galtes, a qui va anomenar Bug.
Aquest no va perdre el temps amb les confuses explicacions
del seu aliat. Va despatxar el predator amb un desdeny evident,
la va fer escorcollar per assegurar-se que estava desarmada, la
va encanonar amb una pistola i se la va endur a la part més alta,
envoltada de sis homes més, tan ben armats com ell.
240

Havia estat un consol constatar que els feia gairebé tanta
por com la seva tecnologia la intimidava a ella.
Ara estava cara a cara amb el gran home: el Wired, qui la
mirava amb expressió inescrutable.
—Ja cal que tinguis un bon motiu per fer el que has fet —li
va dir, finalment, amb veu escapçada d’emoció—. O et fotré una
bala al cervell i després m’aturaré a pensar que potser m’hagi
precipitat en fer-ho. Avui ja he esgotat la quota per sorpreses
de tot el cicle. Tens un minut.
La Wasp es va adonar que no exagerava.
No va perdre el temps intentant parlar. Li va demanar per-
mís per buscar en una de les butxaques i va treure la carta de la
Mantis.
—És tot aquí. La meva reina parla molt millor que jo —li
va dir mentre l’hi lliurava.
I va empassar saliva mentre li pregava al vent que la carta de
la Mantis mereixés una resposta que requerís ser enviada aque-
lla mateixa nit.
El Wired no es podia creure la sort que estava tenint.

Després de llegir la carta amb la proposta de la Mantis li
havia quedat clar que s’hauria de fer passar les ganes de fer-
li volar el cap, cresta inclosa, a aquella voladora que havia gosat
ridiculitzar el seu sistema de seguretat, plantant-se a les portes
del seu quarter general com a cal sogre.
S’havia afanyat a redactar una resposta i li havia entregat a
aquella noieta esquifida, perquè li portés tot seguit a la seva
reina.
—I si mai no goses tornar —la va advertir abans de deixar-la
anar—, fes servir els ponts. O et ben prometo que no en sortiràs
tan ben lliurada.
La voladora no va dir res i es va afanyar a aprofitar la opor-
tunitat que li donaven de sortir-ne viva, d’aquella.
Sol una altra vegada, el Wired es va permetre servir-se una
241

segona copa d’aquella ampolla que es dessagnava a ulls veients.
Només se’n posava una quan tenia alguna cosa per a celebrar.
Però és que aquell dia tan llarg estava resultant més que procliu
en motius per a fer-ho.
Si la orgullosa Mantis, la reina negra de les filles del vent,
s’oblidava de totes les ales que havien abatut els predators els
darrers cicles lunars i se li obria de cames per proposar-li una
aliança, és que ho havia de veure molt magre per al seu clan.
Pitjor, fins i tot, del que ell s’havia imaginat.
No tenia cap intenció d’aliar-se amb aquells als qui podia
doblegar. Però això, la Mantis, no calia que ho sabés fins que ja
no hi fos a temps de penedir-se’n.
I, a canvi de res, ell n’obtindria el que més volia: el Link.
Aquella història amb el seu noi ja feia massa que durava. El
xicot s’havia escapat de la Cúpula, guiat per un absurd sentit de
la moral i per la idea, encara més estúpida, que la seva mare hi
hauria estat d’acord. Fins arribar a aquell punt, les seves desa-
vinences havien anat massa lluny com per pensar que serien
capaços de reconstruir el vincle que havien tingut un dia.
L’havia perdut. Era una llàstima, però l’havia perdut.
Ara bé, això tampoc no significava que volgués veure mort
el seu únic fill. Potser, si les coses canviaven, encara tindrien una
altra oportunita... Havia invertit molts d’esforços per tal d’es-
brinar si encara era viu. I, en cas afirmatiu, per a trobar-lo i
fer-lo tornar.
Perquè el xicot era llest. Massa. I, si per alguna paradoxa
s’ajuntava amb qui no devia... podia convertir-se en un pro
blema.
Precisament quan havia començat a donar-lo per mort, la
seva pista havia reaparegut amb força. Gràcies a l’híperbook
que havia posat com esquer en mans del Builder i els seus quin-
callaires. Havia estat a punt d’enxampar-lo feia només un parell
de dies, quan havia connectat l’ordinador per primer cop —la
coincidència genètica no deixa lloc pels dubtes—. Però el noi
havia tingut sort i se li havia escapat d’entre els dits a aquella
inútil de la Cheetah.
Era només qüestió de temps que el tornés a engegar i delatés
242

la seva posició. De fet, ja havia passat, però s’havia connectat
tan poc temps que havia estat impossible de rastrejar-lo. La
propera vegada, anant bé, seria una mica menys prudent.
Però mentre continués lliure, la combinació del Link i
l’híperbook era dinamita. Arriscar-se a posar-li a l’abast havia
estat una jugada molt atrevida per part seva, n’era conscient.
Però l’havia feta convençut que, si encara era viu, aquella seria
la única que li permetria trobar-lo.
I el que havia passat aquells darrers dies li havia donat la raó.
La carta de la Mantis havia estat un gir inesperat dels esde-
veniments. Un cop de sort amb impossible de preveure. Tot i
així, seria d’idiotes deixar passar una oportunitat tan bona de
recuperar noi un màquina, tot d’una, i conjurar l’amenaça d’una
vegada per totes.
Mataria dos ocells d’un tret. I mai millor dit.
Es va acabar el brandi i es va posar dret d’un salt. Era molt
tard, però el llit encara s’hauria d’esperar una bona estona.
Havia de parlar amb l’Ocelot perquè li organitzés una ex-
pedició al Santuari.
243

DÍA 5
Volar de nit, amb el vent bressolant-li els cabells i la pàl·lida

llum de la lluna com a única guia, era una cosa que la Dragonfly
només havia gosat fer en somnis.
Però fer-ho en direcció nord, travessant el Gran Buit, sense
possibilitat de retorn i per anar a trobar un home al qui no veia
des de feia tres cicles i que ni tan sols sabia si encara era viu, ara
se’n adonava, s’assemblava molt més a un malson.
I, malgrat tot, era la única oportunitat que li quedava.
Nyork s’estenia, seguint un patró vagament rectangular, al
llarg d’una distància tan gran que no es podia copsar a ull nu.
La zona sud era la més poblada i la que comptava amb més
edificis i més alts, on els vuit grans clans trobaven més facilitats
per a sobreviure.
Però si volaves cap al nord en línia recta des de l’Agulla,
deixant a la teva dreta primer les formes elegants de la Cúpula
i, després, gairebé sota teu, les Dues Creus —dos capitells que
sobresortien una desena escassa de metres del mar, cadascun
rematat amb una petita creu de pedra— arribaves aviat al Gran
Buit. Un immens espai en forma de rectangle perfecte, més o
menys delimitat per edificis baixos en tres dels seus costats i
obert del tot en la part més septentrional.
En aquella àrea de la ciutat, les construccions eren notable-
ment més baixes que a les zones controlades per les filles del
245

vent, els techs, els constructors de ponts o el predators. Molts
dels edificis eren de pedra o de terracota i la majoria només
s’elevaven unes poques plantes per sobre del nivell del mar.
Llocs no massa adients per viure-hi, doncs. Amb poc espai,
menys recursos i massa a l’abast dels selachiphormes més ago-
sarats. La terra que els havia quedat als germans de la closca i a
d’altres clans encara més petits i febles.
I la cosa empitjorava com més cap al nord t’aventuraves.
A la part alta de la ciutat, pràcticament ja no hi havia torres
de vidre i acer. Només petits reductes de gratacels de totxo, molt
més modests, aïllats entre ells i també de la resta de la metrò-
poli.
El vast territori dels raiders.
Aventurar-s’hi era perillós per molts motius. Per mar només
ells n’eren capaços. Desafiant els selachiphormes a bord de les
seves corredores, uns transports que podien carregar un màxim
de dues persones i que gairebé volaven per damunt de l’aigua
mentre feien un soroll de mil dimonis i expulsaven una colum-
na d’aigua darrere seu; o dels encara més precaris estels llisca-
dors: transports unipersonals que recordaven una mica les ales
de les filles del vent i que consistien en un enorme estel ovalat
que es controlava gràcies a una barra de la qual es penjava el
pilot, unida per dos cables a la vela. El tripulant es col·locava un
arnès amb un parell de cables més subjectats a l’estel i llisca-
va sobre l’aigua impulsat pel vent i amb els peus damunt d’una
taula dissenyada per solcar el mar a tota velocitat.
Amb el vent a favor, podien córrer més que qualsevol selac-
hiphorme que els perseguís. Si parava de bufar o afluixava mas-
sa, però...
La majoria dels raiders morien joves, sí. Però gràcies a
aquells dos estris que només tenien ells, i a una valentia que
fregava la temeritat, eren l’únic clan que encara es mantenia
rabiosament lliure, sobrevivint obstinadament en la pitjor zona
de Nyork.
Els raiders eren odiats per tota la resta dels clans, ja que la
seva forma de vida consistia en perpetrar ràpides incursions
contra les zones controlades per altres tribus per robar-hi tot el
246

que fossin capaços de transportar. Ja fossin precedides pel re-
tronar de les corredores o emparades en la foscor i el sigil dels
estels lliscadors, les visites d’aquests pirates trigaven molt de
temps en ser oblidades pels qui les rebien.
I el pitjor era que no hi havia manera de travessar el Gran
Buit per revenjar-te.
A no ser que poguessis anar-hi per l’aire, és clar.
Gràcies a les ales, les voladores havien estat les úniques
capaces d’aventurar-se fins els seus remots quarters, i assage-
tar-los des de l’aire amb els seus dards letals per tornar-los els
cops. Els estels lliscadors no eren rivals per les ales de les filles
del vent, i les corredores només servien per fugir, cames aju-
deu-me. Els raiders, doncs, havien patit les seves represàlies i
après a odiar-les. I elles s’havien encarregat de venjar les seves
incursions per compte d’altres clans, a canvi d’uns preus eleva-
díssims, però que les altres tribus pagaven gustosament només
per poder-los fer saber als pirates que les seves ràtzies no que-
darien sempre impunes.
Era així com s’havia forjat l’enemistat eterna entre pirates i
voladores.
Els vols fins la terra dels raiders, però, no eren gens fàcils.
Si totes les seves ales haguessin estat com les utilitzades per anar
fins la Mà en Flames, la cosa hauria estat molt diferent. Però la
majoria dels aparells dels que disposaven estaven fets de fusta
lleugera i lones més o menys reforçades. Bons per cobrir dis-
tàncies curtes, però no per un trajecte tan llarg i on el menor
contratemps et deixava sense lloc on aterrar.
Cada atac a la zona dels raiders es pagava amb força sang de
voladora. I, en els darrers cicles, les filles del vent havien estat
més reticents a contractar-se com a mercenàries. De fet, des que
la Dragonfly era reina, no ho havien tornat a fer.
Però això no era el que ara la feia volar al nord com a dar-
rera esperança de recuperar el seu tron.
Tres cicles enrere, els raiders havien protagonitzat la seva
darrera incursió contra el territori de les filles del vent. Un atac
a gran escala, amb corredores entrant per l’est com a part d’una
hàbil maniobra de distracció i un nodrit grup d’estels lliscadors
247

aprofitant l’enrenou per infiltrar-se per l’oest i assestar a les
voladores el pitjor cop que havien patit en molt de temps.
Una venjança, calculada fins al darrer detall.
L’únic punt flac en aquella estratègia era que, per enlairar-se,
els estels lliscadors necessiten dues persones. De manera que
després d’haver fet la seva feina, el pla havia estat sacrificar-los
i que pilots i botí fossin recollits per les corredores.
Una estratègia tan perillosa com la majoria de les que feien
servir els raiders. I que, encara que havia sortit prou bé, havia
tingut la pega de deixar-se enrere el cap de l’expedició.
L’Snake.
La Dragonfly l’havia capturat ella en persona. Fent un picat
suïcida amb un vestit volador que li havia permès ferir-lo de
poca gravetat en una cama, encara que suficient com per impe-
dir-li pujar en la darrera corredora que havia escapat del seu
territori.
Era de molta més edat que la majoria dels membres del seu
clan, fregava els quaranta. Un pam més alt que ella, de braços
musculosos, cabells curtíssims i la pell negra, decorada amb
tatuatges de formes geomètriques. Tenia el nas ample, com la
majoria dels de la seva raça, els ulls mes foscos que les intencions
d’un predator i una barbeta en forma de pera que li emmarcava
la boca de llavis prominents, també típica dels negres.
Mentre el mantenia enganxat a terra, a punta de llança, ell
se l’havia mirada de cap a peus, tot fent-li un senyal de respecte
per la manera com l’havia enxampat. I els ulls li havien brillat
tant com l’arracada que lluïa en només una orella.
—Una maniobra brillant —li havia dit, mentre amb la pun-
ta dels dits li apartava suaument la punta del dard de la gola,
deixant clar mentre ho feia que no pensava resistir-se—. Si al-
guna vegada t’expulsen del teu clan, vine’m a veure. Em sembla
que et podrem adoptar, tot i aquesta pell lletosa i aquests cabells
tan clarets...
Quan hi pensava, la Dragonfly sempre arribava a la conclu-
sió que li havia robat el cor just en aquell instant. Perdonavides
fins i tot amb l’aigua fins al coll i capaç de lloar l’acte de valor
d’una enemiga que, gairebé segur, li acabaria costant la pell.
248

Aconseguir convèncer la Mantis que aquell home els seria
més útil viu que mort gairebé li havia costat el tron. La seva
companya al tron estava furiosa per la ràtzia i pensava que
aquell cap tan ben proporcionat quedaria d’allò més bé clavat
en la punta d’un dels seus dards, a la frontera del seu territori,
com advertència. I com ella opinava una gran part de la tribu.
Incloses moltes seguidores de la pròpia Dragonfly. Continuar
fent-li costat era donar-li a la Mantis els arguments que neces-
sitava per desacreditar-la davant del clan.
Tant li havia estat.
I tampoc no havia fet gens de cas dels advertiments de la
Ladybird i d’altres de les seves partidàries més properes, recor-
dant-li el que podia passar si continuava obstinant-se en passar
tantes estones amb aquell presoner, a soles. O de les conseqüèn-
cies que tindria seguir oposant-se tossudament a que el fessin
pagar per aquella incursió tan dolorosa.
Si la Mantis no li hagués tingut tanta por en un combat
singular, l’enfrontament a mort entre totes dues reines hauria
estat inevitable. Però la obscura només lluitava batalles que es-
tava convençuda de poder guanyar.
I aquella no ho estava pas.
Havien arribat a un extrem en que el mateix Snake, que
tenia prou ulls i oïdes per adonar-se del que passava al seu vol-
tant, li havia demanat que parés de protegir-lo.
—T’hi estàs jugant la pell, amb tot això! —li havia etzibat
durant una de les seves llargues estones sols—. Per què t’entes-
tes en emparar un enemic?
La Dragonfly se l’havia mirat amb una barreja de fúria i
confusió. Després, l’havia agafat per la samarreta, l’havia atret
cap a ella i l’havia besat amb una passió que ni ella mateixa sabia
que duia dins. Ell havia desitjat allò tant com ella, i li havia ar-
rencat la roba amb la mateixa urgència. Per a la Dragonfly, tota
una reina de les filles del vent, aquella havia estat la seva prime-
ra vegada. Si el clan s’hagués assabentat que li entregava la seva
virginitat a un enemic, haurien demanat el seu cap. Però havia
pagat la pena..
Tres cicles més tard, encara en vivia d’aquell record.
249

Hauria fet qualsevol cosa per aquell home de somriure te-
merari i posat insolent. Fins deixar-ho tot per marxar amb ell.
Però no n’havia tingut ocasió.
A penes un dia després d’allò, una corredora s’havia endin-
sat en el seu territori, exhibint una bandera blanca.
En un acte de valor sense precedents, l’embarcació havia
arribat fins les Siameses escortada per un grup d’ales amb vola-
dores que havien hagut de contenir els braços per no cosir la
seva pilot a llançades. Aquesta havia resultat ser una dona alta,
de pell només una mica més clara que la de l’Snake, malucs
generosos i cara de nina enutjada. S’havia deixat envoltar d’ene-
migues tan bon punt n’havia parat el motor i, amb altivesa,
havia exigit que la portessin davant de les dues reines. Un cop
allà, sense disculpes ni penediment pel seu atac, els havia ofert
un rescat desmesurat a canvi de la vida del presoner.
La Dragonfly hauria jurat que la Mantis s’havia adonat de
seguida de fins a quin punt allò la trasbalsava. I també estava
convençuda que, justament per aquell motiu, s’havia afanyat
tant en acceptar l’oferta, lloant-la de passada davant del clan pel
seu bon ull en haver-se entestat en conservar viu aquell enemic
tan perillós.
No li havia deixat cap altre sortida que acceptar.
Malgrat que, per a ella, mil rescats com aquell no valien res
al costat de la perspectiva de poder passar un sol dia més amb
l’Snake.
La missatgera dels raiders, el seu nom era Viper, també s’ha-
via adonat de la seva vacil·lació, n’havia endevinat ràpidament
la causa i l’havia odiat encara més per allò. Arrogant com si fos
ella qui estigués al seu territori, es va comprometre a tornar al
dia següent amb els articles promesos: tot el que els havien robat
en la ràtzia, més una substanciosa indemnització.
—Estàs bé? —li havia preguntat al presoner quan l’havien
dut davant seu perquè pogués comprovar per ella mateixa que
estava sencer.
—Com una rosa —havia respost ell amb el seu to fatxenda
habitual—. Si que has trigat a venir.
—No ha estat gens fàcil —va admetre ella, mirant consecu-
250

tivament el seu home i la reina blanca—. Però he aconseguit
convèncer-los que ho valies. Ara ja no n’estic tan segura—. Va
callar un moment, per fer-los veure que s’adonava del que havia
passat entre tots dos, i va afegir—: No et posis gaire còmode.
Tornaré demà. A l’alba.
Ell no va respondre. Per una vegada, la Dragonfly ho va
veure clar, s’havia quedat sense cap rèplica enginyosa.
Què se li deia a la persona que es jugava el cap per tu només
per adonar-se que l’havies canviat per una altra?
Aquella nit, la Dragonfly havia visitat les habitacions del
presoner per darrer cop.
Cap dels dos no volia renunciar a l’altre.
I cap dels dos no podia fer res per evitar-ho.
No s’hi havia quedat gaire estona. Li pesava massa el record
de l’odi en els ulls de la Viper i trobava indigne continuar amb
allò.
Ell hauria volgut que es quedés, però la va entendre.
Abans de deixar-la anar, la va abraçar per darrer cop.
I la Dragonfly va descobrir com d’amargs podien ser també
els petons quan se sap que seran els darerrs.
—Eh, tu, descolorida! —l’havia cridada just abans que sor-
tís—. No te n’oblidis: si alguna vegada decideixes canviar de
clan, no deixis de venir-me a veure. Tens ànima de raider, tu.
Quan va abandonar de la cel·la, va córrer a agafar un ala i va
sortir volant, sense rumb, tan de pressa com va poder.
No volia que la Mantis tingués la satisfacció de veure-la plorar.
En els més de tres cicles que havien passat des d’aquell dia, la
Dragonfly no n’havia passat ni un de sol sense pensar-hi. Primer
amb una necessitat tan urgent que gairebé l’empentava a córrer
cap una de les pistes d’aterratge, robar una ala i volar al nord.
Després, el temps havia calmat el dolor, fins convertir-lo en
una emoció sorda i suportable, però que continuava ferint-la
cada vegada que alguna cosa, a vegades una bajanada, l’hi recor-
dava.
I ara, a mesura que s’acostava més al complex d’edificis on
251

ell li havia revelat que tenien el seu quarter general, s’adonava
que li feia molta més por la perspectiva de tornar-lo a veure que
no pas com rebrien els raiders una ala que es plantava al bell mig
del seu territori, en plena nit i sense avisar.
El principal reducte dels pirates el formaven quatre torres

negres, disposades de manera romboïdal, a l’est del Gran Buit.
A prop seu, encara més a llevant, s’aixecaven uns vint-i-cinc
edificis molt més baixos, escassament aprofitables, que també
formaven part del seu territori. I, en direcció contraria, una
torre també negra, encara més alta, aïllada de la resta però que
també era els pertanyia. Allà, li havia explicat ell, s’hi enviava
els elements més conflictius de la tribu. Els delinqüents. L’es-
còria. I només se’ls en donava la oportunitat de sortir-ne per
encapçalar alguna ràtzia especialment perillosa, on podien
aconseguir l’oportunitat per redimir els seus crims.
I allò era tot.
Mentre s’hi acostava cada vegada més, la Dragonfly va op-
tar per tirar pel dret. Ignorava on podia ser l’Snake. De manera
que enfilaria la torre més propera de les que formaven el rombe
principal, hi aterraria i faria el mateix posat que va adoptar la
Viper quan es va plantar al seu territori per recuperar el seu
home i arrabassar-li a ella l’únic al qual havia estimat.
A veure quina cara feia en veure com li tornava la jugada.
Asseguda al darrere d’una corredora i escortada per dos

altres vehicles similars, la Dragonfly gairebé volava per damunt
de l’aigua en direcció a l’edifici on vivia l’Snake.
Tot estava anant prou bé: començant per l’aterratge enfront
dels rostres d’estupor dels raiders, bocabadats davant d’una
temeritat com aquella. Abans de donar-los temps a atacar-la,
havia saltat de l’ala i havia cridat que era una emissària que venia
per parlar amb l’Snake.
252

Li haurien pogut volar el cap d’un tret en aquell mateix
moment, sí. I tant.
Però en comptes d’obsequiar-la amb una bala, el qui mana-
va, un tipus a qui anomenaven Lizzard, ni alt ni baix, de pell
color xocolata, amb els cabells eriçats com un niu de serps i que
amagava els ulls rere unes ulleres de sol fins i tot en plena nit,
havia ordenat que li lliguessin les mans a l’esquena i se l’havia
endut ell mateix escales avall, fins l’embarcador on suraven les
corredores.
La Dragonfly s’havia quedat parada que gosessin acostar-se
a l’aigua d’una manera tan audaç. I encara més de com l’havien
fet pujar al vehicle i havien sortit cap el seu destí, com si el mar
no estigués ple de bèsties afamades i sempre a punt per atacar.
—Pirata! —li havia cridat al Lizzard per damunt de l’estrè-
pit del motor d’aquell artefacte—. Que no hi teniu selachiphor-
mes per aquí?
L’altre s’havia girat, per oferir-li els vidres negres de les seves
ulleres.
—Com a tot arreu, suposo... —es va limitar a contestar, fi-
nalment.
—I no us fa por posar-vos al seu abast tan alegrement? O es
que no sabeu com les gasten?
L’home li va dedicar un somriure sorneguer.
—Què potser voleu viure per sempre, les filles del vent?
I va reduir una mica la velocitat per demostrar-li com d’es-
pantat que n’estava, ell, dels selachiphormes.
La terra dels raiders va resultar ser millor del que ella s’havia
imaginat. La vegetació creixia encara amb més força que a la
seva zona, barrejant-se capriciosament amb els elements arqui-
tectònics d’aquells edificis de totxo. Però les quatre torres eren
altes, espaioses i més còmodes per viure-hi que molts dels seus
gegants de vidre, foradats i amb corrents d’aire per tot arreu.
Malgrat la baladrejada del Lizzard, però, es va adonar que
ells també preferien els pisos més alts, lluny de la humitat i el
perill dels esquals. I no era fàcil, perquè els Raiders eren molt
253

més nombrosos que el seu propi clan. Mentre pujaven per les
escales, no paraven de trobar-se mares joves, tan enjoiades com
la Dragonfly recordava la Viper, envoltades de mainada soro-
llosa i juganera.
No li estranyava que haguessin de fer tantes incursions per
mantenir tota aquella gentada.
Sense amabilitat però també sense rudesa, el Lizzard la va
guiar escales amunt fins arribar a una zona menys freqüentada.
La va fer recórrer un llarg passadís, ple de portes a banda i ban-
da, darrere de les qual s’escoltaven crits i fins música. Al final
del corredor, després d’un altre tram d’escales més curt, van
arribar d’una vegada on vivia el cap del clan: un habitacle molt
més modest que el que ella hi tenia a les Siameses, però espaiós,
còmode i amb un gran finestral, intacte, amb vistes a la seva
zona de la ciutat.
La Dragonfly s’havia estat tement el moment de la retroba-
da des d’abans i tot de pujar a l’ala.
Quan va veure la mirada que ell li dedicava en entrar per la
porta, però, li van passar tots els dubtes.
Els ulls li brillaven. Ell tampoc no l’havia oblidada.
L’Snake no havia canviat gens en aquell temps. La mateixa
roba ajustada per marcar musculatura. Els mateixos cabells,
gairebé rapats. El mateix somriure canalla. La mateixa arracada
centellejant en una orella.
Se la va mirar de dalt a baix, amb els braços en nanses, ad-
mirant-la.
—T’has decidit a canviar de clan, descolorida? —va encertar
a dir-li finalment, passada una estona massa llarga com perquè
no signifiqués res.
—Encara no —va contestar—. Però si no m’ajudes ho hau-
ré de fer, segur.
Ell anava a dir alguna cosa quan una veu, sortida des del seu
darrere, li ho va impedir:
—Què hi fa aquí, aquesta meuca?
L’Snake es va girar per enfrontar-la.
Era la Viper.
254

—Les filles del vent només ens han ocasionat mort i angoi-
xa. El millor que podem fer amb aquesta es fotre-li un tret al
cap i llençar-la a l’aigua perquè els selachiphormes estiguin tips
una estona!
Si la Dragonfly havia anat fins allà sense saber què esperar
de l’Snake, l’actitud de la Viper, en canvi, no la sorprenia gens
ni mica.
Tot l’odi que li havia vist als seus ulls, tres cicles enrere,
continuava allà. Intacte. Ben a punt per ser escopit a la menor
oportunitat.
I quina millor que la que li estava donant?
—No recordo pas que ella et tractés d’aquesta manera quan
vas fer, si fa no fa, el mateix ara fa tres cicles —li va etzibar
l’Snake, posant-se a la defensiva massa de pressa.
—Encara no l’he sentit fer-nos una oferta tan bona com va
ser-ho la meva aleshores —va respondre, fredament—. En té
cap? Perquè si no...
—Et semblaria prou acabar d’una sola tacada amb el Wired
i la Mantis i guanyar-te l’amistat de les filles del vent, mentre jo
sigui reina? A banda d’un botí que podem pactar, per descomp-
tat...
Fins i tot la gelosa companya de l’Snake no podia ignorar
una proposta com aquella.
La Dragonfly es va afanyar a explicar-se: des de la traïció
de la Mantis fins a la reunió pactada l’endemà amb el Wired al
Santuari, passant pel més important de tot per als raiders: els
plans dels techs per fer-se amb el control total de la ciutat.
—El nostre territori queda molt lluny del centre —va ob-
jectar la Viper, tot i que sense gaire convicció.
—Potser tens raó —va acceptar la voladora—. Prou com
perquè sigueu un dels darrers clans als qui sotmeti. Però això
quant de temps us dóna? Dos cicles? Tres? I això sempre i quan
us estigueu ben quietets i no saquegeu les zones de les quals ells
es vagin apropiant. O sou tan ingenus de pensar que podreu
continuar amb les vostres incursions en els seus nous territoris?
Si no li aturem els peus al Wired ara, tots estem condemnats!
La Viper es va parapetar rere un silenci incòmode. Ni tan
255

sols ella podia anar en contra d’aquell raonament, per molt que
detestés la dona que l’esgrimia
Per contra, l’Snake feia un somriure burleta en veure el cai-
re que prenien els esdeveniments.
—M’estàs demanant —va dir mirant fixament aquella dona
a qui no havia estat capaç d’oblidar— que encapçali un atac
contra el Santuari? Et recordo, reina de les voladores, que és
un lloc sagrat. L’únic lloc sagrat que hi ha a Nyork, de fet. Totes
les lleis prohibeixen ni tan sols acostar-s’hi armat!
Ella li va tornar el mateix somriure murri.
—I des de quan, senyor dels pirates, vosaltres feu cas de cap
llei?
Encara que ja havia pres una decisió, l’Snake necessitava

guardar-se les esquenes. El seu domini del clan era molt més
fort que el de la Dragonfly, sí. Però tampoc total. Sabia que
s’havia parlat molt de la seva estada entre les filles del vent i de
la sort que havia tingut de poder tornar. I també del valor i
de la fidelitat de la Viper, que ho havia fet possible.
Deixar-la de banda quan queia del cel aquella rival de pell
lletosa i cabells esblanqueïts estaria molt mal vist entre la seva
gent. Especialment, entre les dones. I, tot i que no hi havia nin-
gú que es postulés obertament a succeir-lo, tampoc no era cosa
d’anar donant arguments als possibles rivals.
Va convocar una assemblea al terrat d’aquell edifici. Per
donar-li a la Dragonfly la possibilitat d’exposar els seus argu-
ments enfront de tot el clan.
Els hauria de convèncer que el botí pagava la pena. Les co-
ses es feien d’aquella manera entre els raiders.
I ella el tindria de part seva quan les coses es posessin ma-
gres.
Que s’hi posarien, segur.
—No me’n refio d’aquesta blanqueta! Ni un pel! Qui ens

diu que tot això no és una trampa per dur-nos a l’escorxador?
256

Imagineu-vos l’escena: els raiders violant la única llei que tot-
hom respecta a Nyork i essent exterminats per les filles del vent,
al darrer instant. Tothom aplaudiria que ens anihilessin.
Qui parlava amb tanta contundència era la Chameleon, una
noia prima, de cabells arrissats, pell clara com la de la Viper i
ulls foscos i ametllats, que havien mirat la nouvinguda amb
hostilitat des del primer moment. Malgrat no tenir més de vint-
i-cinc anys, era de les més grans de l’assemblea i la seva paraula,
la Dragonfly se’n va adonar de seguida, pesava molt. Gairebé
tant com la seva amistat, patent, amb la companya de l’Snake.
L’argument de la Chameleon va despertar un cor d’adhe
sions indignades. Que hi fem aquí, escoltant les mentides d’a-
questa enemiga? Acabem amb ella i preparem una incursió com
a resposta al lloc que menys s’esperin! Fa massa que els raiders
no saquegem la zona més rica de la ciutat!
La Dragonfly va mirar-se l’Snake de reüll. El que va veure
no la va tranquil·litzar gens. El cap dels raiders no tenia el con-
clave controlat, ni de bon tros.
Necessitava un cop de mà, i li va arribar quan tot semblava
perdut.
—Jo hi crec, en aquesta blanqueta! —va aixecar la veu el
Lizzard per damunt de la cridòria—. S’han de tenir molts nas-
sos per venir fins aquí com ho ha fet ella. I estar tan desesperat
com ha reconegut que està. És veritat que mai no ens hem dut
bé amb les filles del vent... Ni amb cap altre clan tampoc. Però
les seves ales i els seus dards no són res comparats amb el perill
que suposa l’aliança dels techs amb els predators. Si no els atu-
rem el peus, ara que en tenim una oportunitat, potser ja no ho
podrem fer mai més. I m’emprenyaria molt acabar de gosset
falder de l’Ocelot sabent que li vaig poder... —en comptes
d’acabar la frase, va fer un gest contundent amb el puny cap
amunt, que va fer esclatar de riure bona part de la seva jove
audiència.
—I si és una trampa, Lizzard? —va tornar a cridar la Cha-
meleon—. I si l’aliança de les voladores amb els techs ja és cosa
feta i tot això està pensat només per acabar amb nosaltres d’una
vegada per totes?
257

El Lizzard es va treure les ulleres i es va mirar la noia amb
uns ulls blancs, buits i sense ninetes. Només llavors la Dragon-
fly es va adonar que era cec de naixement.
—Què et passa, Chameleon? —li va respondre, aixecant els
braços plens de tatuatges de colors llampants—. Què potser
vols viure per sempre? Jo correria de gust el risc aquest que tant
t’amoïna només per la perspectiva de veure com aquesta blan-
queta encula el cabronàs del Wired amb un des seus dards!
El raiders van corejar el nom del Lizzard i van udolar de
plaer en imaginar-se l’escena. Era aquella mena de raonaments
els que de veritat feien decantar les assemblees dels raiders. La
Chameleon, que ho sabia, va aclocar el cap.
La Dragonfly es va tornar a mirar l’Snake.
Ara somreia obertament.
L’ajudarien.
La Dragonfly tornava a viatjar a cavall d’una corredora,

aquesta vegada en direcció a la Torre Negra, l’edifici aïllat del
territori dels raiders, on s’hi confinava el millor de cada casa.
Per una cosa com la que volien fer, l’hi havia dit l’Snake, una
gent com aquella era just el que necessitaven.
Igual que en el viatge anterior, l’expedició la formaven tres
corredores. Només que aquesta vegada, en una hi viatjaven el
mateix Snake i, asseguda al darrere, amb els braços ben fort al
voltant de la seva cintura, la Viper. Els tres vehicles volaven
damunt les ones, aixecant columnes d’aigua al seu darrere i en-
voltats pel soroll endimoniat dels seus motors.
La Dragonfly va haver de cridar perquè la sentís el Lizzard.
—Com t’ho fas?
—El què?
—Tocar-te la punta del nas amb els dits dels peus, si et sem-
bla! Com t’ho fas, sense veure-hi? Si no t’arribes a treure les
ulleres, no ho hauria endevinat ni en mil cicles!
Ell va encongir les espatlles.
258

—Suposo que valores tant la vista perquè l’has tingut sem-
pre. Tu vius en un món de colors, blanqueta. El meu és d’olors,
de sons, de formes. I també d’idees i d’intuïcions. Si t’aturessis
una estona a tancar els ulls i veure com jo hi veig, potser tindries
una sorpresa...
La Dragonfly s’ho va imaginar un moment.
No, gràcies.
Animada per la confiança que li havia donat aquella petita
conversa, però, va gosar preguntar-li el que més li interessava
saber:
—Digues-me... Com és la Viper?
El Lizzard va fer una riallada. L’havia calada.
—Ja ho veus tu mateixa: una entre mil! —va respondre—.
Fins podria ser una líder. Però s’estima més ser la seva dona.
—Va callar uns moments i quan ella ja creia que no diria res
més, va afegir—: Però té un problema que mai no podrà solu-
cionar.
—Ah, si? Quin?
—Que no és tu. I que mai no podrà ser-ho. Per això t’odia
tant. Jo, en la teva pell, hi aniria amb peus de plom. És tan bona
esposa com mala enemiga.
La Dragonfly va rebre aquelles paraules com un cop de
puny al pit. És que aquell cec inquietant ho veia tot? Mirant
d’ocultar el seu trasbals, va preguntar-li:
—I per què m’has ajudat, doncs?
—Perquè tu no has vingut pas a buscar-lo a ell, sinó a oferir-
nos un acord que ens beneficia. I, per sort teva, a mi la gelosia
no m’ennuvola la vista.
I va fer una altra riallada, encantat del seu propi acudit.
Massa incòmoda com per continuar amb allò, la Dragonfly
va mirar de canviar el caire de la conversa.
—Què hi ha a la Torre Negra?
—Què, no. Qui. Hi anem per parlar amb el Toad —va con-
testar ell, permetent-li fugir d’escola—. No podem fer una cosa
com la que ens demanes sense la seva colla. A més, anem curts
de combustible.
La Dragonfly va fer que sí, com si ho hagués entès. No tenia
259

sentit donar-hi més voltes. Davant seu, la Torre Negra es feia
gran per moments, a mesura que s’hi acostaven. Aviat sortiria
de dubtes.
El Toad va resultar ser un individu massiu, gairebé dos caps

més alt que ella, amb un braços més gruixuts que les seves cui-
xes i que anava vestit amb uns pantalons caqui, una samarre-
ta de camuflatge i unes botes negres on la Dragonfly hi hauria
pogut fer nit.
Els va sortir a rebre a l’embarcador mateix i, malgrat el po-
sat esquerp i la cara de males puces, es va adreçar a l’Snake amb
respecte. El líder del clan li va dedicar la mateixa deferència,
però va anar de seguida al gra.
Tic-tac. Tic-tac.
—Què, Toad —li va etzibar—. No et vindria de gust sortir
a fer un tomb per la ciutat? Quan de temps fa que no prens la
fresca com cal? Perquè, aquí, veig que la flaire és tan deliciosa
com sempre...
Era veritat: tot l’embarcador empestava d’una olor agra i
penetrant que la Dragonfly no havia ensumat mai abans. Li va
provocar fins basques, però va saber dissimular-les.
L’home anomenat Toad se’ls va mirar sense mostres d’apre-
ciar la broma, gens ni mica.
—Aviat farà tres cicles. Ho saps prou bé. M’hi vas tancar tu
en aquest forat.
—T’equivoques: t’hi vas tancar tu solet, quan vas decidir
colpejar aquell pobre nano fins gairebé matar-lo. El que jo po-
dria fer ara es treure-te’n. Permanentment, fins i tot. Quants
homes bons podries reunir per una ràtzia?
—Vint-i-cinc —va respondre el Toad després de conside-
rar-ho uns instants—. Potser trenta. Fins on caldria anar, si ho
puc preguntar?
—Fins el Santuari. I allà fer-hi una bona estesa...
Fins i tot una roca com el Toad va haver de demostrar sor-
presa en sentir l’objectiu.
—El Santuari? —va voler assegurar-se
260

—Sí. El puto Santuari. Que et suposa algun problema, pot-
ser?
L’home va rumiar un moment.
—No —va admetre al final—. Me la porta fluixa... Sempre
i quan la recompensa sigui la de tornar al centre.
—Ho és. Tu i tots el que aconseguiu tornar sencers. I jo us
hi acompanyaré, per descomptat.
Per primera vegada, el Toad va dibuixar el que podria ser un
somriure.
—Així que el Santuari, eh? Pot ser una passejada divertida,
ben mirat. I qui ens hi espera allà?
—Això és el millor de tot: el Wired, l’Ocelot, la Mantis i tots
els qui s’hagin endut amb ells per escortar-los.
El Toad va xiular. Un xiulet llarg i escèptic. Però va mante-
nir la paròdia de somriure als llavis.
—Ja ho veig. Ens ofereixes la llibertat perquè creus que ens
mataran a tots. Oi, malparit?
—Ei! Que et pots quedar, si vols. Ningú no t’obliga a res.
Estàs fent una gran feina, aquí dins. Quant et queda, encara, de
condemna? Quinze cicles?
El presoner no va dir res. Era clar que l’Snake ho sabia mi-
llor que ell mateix.
—Corredores o estels?
—Corredores. I aquesta és una altra, per cert: com anem de
combustible?
—Bé. N’hem destil·lat setze barrils. Sense cap accident.
—Ho veus com ho estàs fent de luxe? Repeteixo, no cal que
t’apuntis si no ho veus clar.
El Toad va tornar a torçar la boca.
—Ets boig? M’estimo més un bala al cap que passar un sol
dia més aquí, olorant aquest ferum insuportable. A més, tinc un
enginy nou que t’encantarà!—. Va callar un moment i després
va gosar preguntar-li—: Per cert... saps si l’Eel està amb algú?
L’Snake va fer una riallada i li va posar la mà a l’espatlla.
No. La seva dona no estava amb ningú més.
261

La Torre Negra no era només la presó dels raiders. També
era el lloc on destil·laven el combustible que s’empassaven amb
ànsia desbocada les seves corredores cada vegada que sortien
a mar. Era una feina bruta, perillosa i, sobretot, pestilent, que
s’havia delegat en els reclusos i que ells no feien tant per sentit
de clan, sinó a canvi del menjar i els subministraments sense els
quals la vida en aquell edifici aïllat resultaria del tot impossible.
Segons el Lizzard, ningú no recordava com els raiders ha-
vien aconseguit les corredores. El seu clan les tenia des de sem-
pre, igual que els estels lliscadors; i el coneixement de com es
reparaven i es mantenien havia passat de pares a fills durant
generacions, com el més preuat de tots. De fet, els mecànics
d’aquelles màquines, de les quals depenien les ràtzies que ser-
vien per alimentar els raiders, eren alguns dels membres de més
edat i més prestigi de tota la tribu. El mateix passava amb els
qui aconseguien el combustible a base de plantes, que es destil·
laven en enormes cisternes que cremaven dia i nit. La pega, en
aquest cas, era la terrible pestilència que comportava el procés
i que havia acabat provocant que aquella feina quedés exclusi-
vament en mans dels proscrits.
Tota una paradoxa, sí. Perquè sense combustible, les corre-
dores serien del tot inútils i els raiders, inofensius.
Però una paradoxa que mantenia aquella ferum insuporta-
ble ben lluny de la zona que habitava el gruix de la tribu.
La Dragonfly va observar com l’Snake acordava amb el
Toad la recollida dels seus homes. Vindrien vint corredores
abans de sortir el sol. Es proveirien de combustible, els pilots
es quedarien allà, esperant la tornada, i el Toad i els seus, amb
el mateix Snake al capdavant, farien via cap al sud.
Els que tornessin, ho farien com a homes lliures.
La Dragonfly s’adonava també d’on naixia el valor suïcida
del que feien gala els raiders en les seves incursions. No era que
no els importés morir, com elles creien. Es devia a que la majo-
ria dels atacants eren homes que no tenien res a perdre i que
aprofitaven una darrera oportunitat.
La redempció a través del botí, amb la vida com a penyora.
Els va entendre perfectament: ella també hauria pujat en una
262

ala que anés volant al mateix infern a canvi de no haver de su-
portar ni un segon més aquella pestilència insofrible.
Era fàcil ser intrèpid quan l’alternativa era podrir-se en un
lloc com la Torre Negra.
Encara li donava voltes a aquella idea quan va sentir un frec
darrere seu. Es va girar per torbar-se amb la cara de nina aira-
da de la Viper, mirant-se-la amb odi. Duia un mocador negre al
cap, a joc amb una mena d’armilla molt oberta, que li permetia
lluir un escot ple de penjolls tan daurats com els dos enormes
arets que li adornaven les orelles.
Era prou bonica, va haver de reconèixer la Dragonfly, a
contracor.
La companya de l’Snake va fer un somriure fals i se li va
acostar prou com perquè només ella pogués sentir el que li
havia de dir:
—Escolta’m bé, meuca —li va etzibar, amb la veu carregada
de verí, quan va estar segura que l’Snake no les mirava—: potser
sí que és veritat el que diu ell que et deu la vida i que jo t’hauria
d’estar agraïda, en comptes d’odiar-te com t’odio. Però si te’n
devia alguna, deixant-te tornar a casa, viva, haurem fet les paus.
Seràs lliure per tornar al teu niu d’ocellots i podrir-t’hi allà, amb
totes les altres putes voladores. Però si alguna vegada tens la
temptació de tornar a posar els peus a casa meva, pensa que et
tallaré aquest collet tan delicat que tens abans que hagis pogut
ni obrir la boca. M’has entès?
La Dragonfly li va sostenir la mirada, però no va respondre.
Si alguna vegada les paraules havien estat de més, era aque-
lla.
L’Ocelot va comprovar el carregador de tambor de la seva

escopeta: una formidable AA-12 automàtica, de potència in-
comparable, capaç de disparar fins a 300 cartutxos del 12 per
minut.
263

O d’enderrocar una paret a trets, si es volia ser més gràfic.
El predator no volia sorpreses. Sí, val: el Santuari era un lloc
respectat per tots els clans on mai no s’hi havia produït cap atac.
Fins que algú decidís saltar-se les regles.
I, quan això passés, ell no volia ser recordat com l’ingenu
que hi va deixar la pell per confiat.
De manera que si havia de dur el gran home fins allà el pro-
tegiria a consciència.
Vint homes, tots armats amb AR-15... I la Cheetah i les
seves Glocks, per descomptat.
La noia podia estar com un llum, d’acord. I massa vegades
no feia el que se li deia. Però si es passava de les paraules al plom,
era molt millor tenir-la a prop.
Des de la seva habitació, en un dels pisos més alts de l’Agu-
lla, el cap dels predators veia sortir el sol, distret, mentre farcia
els carregadors d’aquella arma única a Nyork.
S’enduia tots els que tenia: cinc tambors de 32 cartutxos
cadascun. Amb tres o quatre trets podia escombrar dues dot-
zenes d’atacants en camp obert —com era el terrat del Santua-
ri—. O fer caure una d’aquelles maleïdes ales amb un de sol, si
li disparava des de prou a prop.
No sabia per què, però no les tenia totes amb aquella sor
tida.
Si depengués d’ell, la cosa estaria clara: que la Mantis volia
alguna cosa? Doncs ja podia anar passant, sola i desarmada, cap
a la Cúpula.
I si no li agradava, que s’hi posés fulles.
Havia mirat de fer-li veure al Wired. Però el tech, amb bones
paraules, li havia vingut a dir que preparés una bona escorta i li
deixés allò de pensar a ell.
Mentre col·locava el darrer carregador a l’arma i posava un
cartutx a la recambra, es va imaginar fent-li empassar el canó a
aquell cabronàs arrogant i prement el gallet.
No podia ser. Encara no.
Però la imatge li va alegrar el dia.
264

El Logan s’havia passat la nit a la seva gàbia d’or, sense tro-
bar la manera de poder-ne escapar. Després de donar-li moltes
voltes, l’únic li semblava lleugerament factible era argumentar
que necessitava anar fins un altre lloc per establir comunicació,
i tractar d’esmunyir-se durant el trajecte.
Què tenia de dolent, aquell pla? Que el més segur era que
el cosissin a trets abans d’haver pogut fer quatre passes.
I de bo? Que era millor que quedar-se allà, esperant.
Va tornar a pensar en la Syren. Després que el deixés al
terrat, no havia arribat a veure si la Dragonfly havia estat capaç
d’ajudar-la o no.
Només per salvar-la pagaba la pena haver acabat com a con-
vidat VIP del Wired.
Llàstima d’aquell petit detall de l’univers, el futur del qual
depenia que tornés amb el seu xip cerebral carregat de dades
irrefutables...
Només un irresponsable com ell posaria una noia bonica
per davant de la supervivència d’un món, remugaria el seu pare.
I amb raó.
Però és que la Syren n’era molt de bonica...
Van trucar. Un instant després, el Bug treia el cap per la
porta, anunciant-li que el Wired volia que s’unís al grup que
sortia cap el Santuari. Tenia deu minuts per preparar-se.
El Logan es va posar dret d’un salt.
En tenia prou amb cinc, va assegurar.
El Wired mantenia la vista al finestral de la seva cambra,

contemplant com el sol ixent començava a arrencar les primeres
espurnes de roig en les torres de vidre i acer que envoltaven la
Cúpula. Malgrat la seva decadència actual, en moments com
aquell el cap dels techs podia imaginar el que devia haver estat
l’antic esplendor d’aquella ciutat colossal, que ni l’oceà, amb
tot el seu poder, havia estat capaç d’esborrar del tot.
Si mirava cap a l’est podia veure, mig amagada rere d’altres
edificis, la forma de rectangle allargadíssim que distingia el San-
tuari de les altres torres d’aquella zona.
265

Un viatge curt, però no pas exempt de riscos.
Va obrir un dels calaixos del seu escriptori massís i en va
treure una automàtica del 45, amb les catxes nacrades. Si amb
tot el que s’enduia l’Ocelot per a protegir-lo havia d’acabar
necessitant-la voldria dir que les coses havien anat realment
malament. Tot i així, la va fer lliscar dins la funda que duia pen-
jant del cinturó.
Quan feia que no s’aventurava fora de l’entorn segur i con-
trolat de la Cúpula? Cinc cicles? Ja gairebé ni ho recordava.
Potser eren més i tot. Tot el que necessitava de la ciutat o l’hi
portaven, o ho podia veure des d’allà. No tenia cap necessitat
de sortir.
S’estaria equivocant, com li havia advertit l’Ocelot quan ell
li havia ordenat que s’encarregués de preparar l’expedició?
La idea de fer-se vulnerable no el seduïa gens. Però neces-
sitava que la Mantis confiés prou en ell com per lliurar-li el Link
en safata. I la millor manera d’aconseguir-ho era acudint a aque-
lla cita, com si ell estigués tan interessat com ella en segellar
l’aliança que li oferia.
També desitjava que el nouvingut comprovés fins on arri-
bava el seu poder. I aquella reunió en lloc neutral, on faria age-
nollar-se la reina de l’altre clan més poderós de la ciutat, seria
una bona manera de fer-li veure que ells eren els millors socis
que podrien trobar. És clar que allò també ho aconseguiria obli-
gant la Mantis a anar de genolls fins el seu territori. Però el
contacte del nouvingut amb els seus seria avui mateix, i no hi
havia garanties que la voladora acceptés una humiliació com
aquella en tan poc temps.
No. N’estava convençut: el risc valia la pena.
Al capdavall, el Santuari era l’únic lloc respectat per tots els
clans.
No es podia imaginar les altives filles del vent rebaixant-se
a una traïdoria com aquella.
Va palpar la 45, ben amagada sota la parca.
La prudència no havia mort mai ningú.
266

La Mantis també veia clarejar des de les seves habitacions,
gairebé a dalt de tot de la Siamesa Nord.
Adquirir la seva aparença esfereïdora no era cosa que es
pogués fer en poca estona. La pell blanca, els llavis de color
sang, les ales negres pintades al voltant dels ulls... Tot duia el seu
temps. Havia començat a arreglar-se quan encara era negra nit.
Del llit ençà, la Hornet l’admirava en silenci. Quan va veu-
re que estava a punt d’acabar, va decidir que era hora d’engegar.
—Què fas? Que t’has tornat boja? Estàs ferida! —la va re-
nyar la reina.
—Si et penses que et deixaré anar tota sola a aquesta cita
amb el Wired i els seus gossos és que no em coneixes tant com
em pensava—va replicar l’altra, dissimulant una ganyota de do-
lor—. A més —va mentir— ja estic molt millor.
La Mantis es va aixecar de davant del mirall on s’havia estat
maquillant i se li va acostar. La va petonejar amb una tendresa
que reservava només per a ella.
—No vull que vinguis, em sents? Si abans ja era perillós, ara
que ja no tenim el que li havíem promès al Wired qui sap com
pot reaccionar?
—Doncs fes-me cas i no hi vagis tu tampoc.
—Això seria encara pitjor, no te’n adones? No. La única
sortida és presentar-se i tractar de tancar el pacte. Tant bon punt
es faci clar, fes sortir totes les ales disponibles. Hem de trobar
aquests maleïts pastors d’algues el més aviat millor. Si tenim
sort, potser ho aconseguirem abans de la reunió.
—I si no en tenim?
—Doncs caldrà córrer el risc. Va amb l’ofici de reina...
—I amb el de Mà Dreta hi va el no deixar-t’hi anar sola. De
manera que no en parlem més.
La Mantis la va besar als llavis, molt suaument. No s’havia
equivocat quan havia decidit entregar-li el cor a la Hornet.
—D’acord —va accedir quan les seves boques es van sepa-
rar—. Necessitarem algú més. Tens algun suggeriment?
—La Wasp?
La Mantis va assentir. És clar.
—Digues-li que es prepari, et fa res? Jo acabo de seguida.
267

La Hornet li va prémer amorosament l’espatlla i va sortir a
fer el que li demanava. La reina negra es va quedar sola, davant
el mirall.
Si alguna vegada en la seva vida i el seu regnat li havia calgut
estar realment magnífica, era aquella.
Tot depenia de poder convèncer el Wired amb tants pocs
trumfos a la mà.
Es va posar el collar real i va rematar el conjunt amb les
lentilles vermelles.
Un darrer cop d’ull. Perfecta.
Va fer un llarg sospir i va sortir de l’habitació amb pas ferm
per anar a trobar-se amb allò que el Vent li tenia reservat.
El sol començava a deixar-se veure, més enllà de la línia de
l’horitzó.
Les Quatre Punxes era una enorme torre amb la façana de

terracota gris, coronada amb gàrgoles, arcbotants i voltes, que
s’elevava buscant el cel amb una distintiva cúpula de color verd,
acabada també en punta. Les punxes que li donaven nom, però,
eren les de les quatre petites torres que envoltaven la cúpula
principal, protegint-la com quatre escortes. L’edifici era el que
marcava el límit del territori dels constructors de ponts pel sud
i era més magnífic i tot que el que els servia com a quarter ge-
neral. De fet, el mateix Builder hi tenia la seva residència allà,
en un enorme apartament de cinc plantes que ocupava la cúpu-
la sencera. S’ho podia permetre gràcies a que el seu territori era
el millor comunicat de la ciutat i es podia anar d’una torre a una
altra de manera ràpida i segura.
El líder dels constructors de ponts hauria pagat una recom-
pensa mai vista a la ciutat al que li hagués revelat que tot just a
uns centenars de metres d’on dormia, el grupet més buscat de
tota Nyork havia trobat refugi en una de les plantes inferiors
d’un dels edificis que tenia a tocar. Una torre de totxos ataron-
jats, molt més baixa i deteriorada, sense ni un bri de la persona-
268

litat de la seva... però buida i amb un terrat gran i espaiós, ideal
perquè hi aterrés sense problemes una de les ales de les filles del
vent.
Per desgràcia seva, cap dels molts parells d’ulls que tenia a
sou per tota la ciutat per mantenir-lo informat del que passava,
no els havia vist arribar-hi. Ni tampoc no van veure com, una
bona estona més tard, en plena nit, una de les ales de les vola-
dores hi feia un agosarat aterratge nocturn.
L’Ibis, en canvi, sí que la va veure des de l’amagatall que
havia triat per esperar-la. I amb un xiulet en va tenir prou per
fer-li veure on s’havien refugiat.
La Syren es va mirar la nouvinguda amb recel. Allò no era

el que havien acordat amb la Dragonfly.
De fet, ni tan sols li sonava la cara d’aquella noieta escanyo-
lida, de pell pigada i cabells curtíssims.
—Com sé que me’n puc refiar, de tu? —li va preguntar des-
prés d’haver escoltat el que li demanava.
La Bee va estirar el braç per mostrar-li el braçalet de disseny
únic que li havia donat la Dragonfly pensant, precisament, en
allò.
—El reconeixes, oi? —li va dir—. Com el portaria si el que
et dic fos mentida?
—Arrencant-lo del braç mort de la Dragonfly, per exemple?
—va intervenir el Wren, massa cansat per ser diplomàtic.
La Bee se li va encarar. La diferència de mida entre tots dos
era escandalosa, però hi havia alguna cosa en la indignació d’ella
que igualava les forces.
—Era la meva germana a qui han matat en l’ala, al costat de
la teva líder! —li va etzibar—. I qui us va ajudar des del maleït
instant en el que vàreu posar els vostres peus pollosos a la nos-
tra terra! M’estàs dient que trairia tot allò pel que ha mort ella,
masclet patètic?
—Perdona —va balbucejar el Wren, confós—. No sabia que
tu i la Ladybird...
—Doncs ara ja ho saps! Podem parar de perdre el poc temps
269

que tenim i pensar en la manera d’arribar al Santuari a temps de
ser una mica útils en el que s’hi prepara? Hi ha un bon tros fins
allà, i jo només en puc dur un cada viatge.
—Tindràs temps de portar-nos a tots fins allà abans que
surti el sol i els homes del Builder ens puguin veure? —va pre-
guntar la Syren, tan convençuda com la resta de les lleialtats de
la voladora.
—Si ens deixem de xerrameques d’una vegada, potser sí.
—Doncs a què estem esperant?
Tic-tac. Tic-tac.
L’Ibis va ser la primera en marxar. Després, la Bee va insis-

tir en portar el Wren. Era el mes pesant i el més difícil. I tam-
bé seria dels més útils un cop al Santuari. La Syren hi va estar
d’acord. Mentre els veien enlairar-se amb menys dificultats de
les previstes, i aprofitant que la Dacnis estava repassant la mot-
xilla dels remeis, el Lark es va acostar discretament a la cap del
clan.
—Ara que el Wren no hi és —va començar— volia pregun-
tar-te si has pensat en una cosa...
—En quina?
—Ja sé que et penses que el Logan és imprescindible per
poder passar a l’altre univers. Però, en realitat, no ho és. Sabem
on s’obrirà el portal. Sabem com fer-lo servir, i fins i tot som la
prova vivent del que ell ha vingut a demostrar amb el seu viatge.
Si alguna cosa no sortís bé, podríem fer el salt nosaltres sols i
acabar la seva tasca, a l’altra banda.
La Syren es va quedar pensant. Havia estat tan preocupada
pensant en el que li podia haver passat al Logan que ni tan sols
s’havia aturat a considerar allò que li plantejava el Lark.
I, ara que li posava al davant, aquella possibilitat no li agra-
dava gens. El noi se’n va adonar de seguida.
—No em mal interpretis —es va afanyar a dir-li—. No t’es-
tic dient pas que abandonem el Logan a la seva sort. Només et
recordo que si alguna cosa no hagués anat bé, encara podríem
continuar endavant.
270

Ella li va tornar una mirada glaçada.
—Res no haurà anat malament —li va dir, seca—. Recupe-
rarem el Logan d’aquí a una estona i després ja veurem quin és
el proper pas. D’acord?
El Lark va fer que sí amb el cap.
El que tu diguis, mestressa.
I es va girar per fer veure que anava a ajudar a la Dacnis.
La Syren es va quedar sola, mirant en la direcció en la que
havien desaparegut la Bee i el Wren. Una vegada més, arriscaria
la vida de tot el clan en benefici d’un nouvingut. D’algú qui, a
dreta llei, no tenia cap motiu per ser considerat com un pastor
d’algues.
I aquesta vegada, tal com li havia fet veure el Lark, ni tan
sols no li quedaria ni l’excusa que ho feia pel bé de tots.
Ho feia pensant en ella, i només en ella.
Maleït Lark i maleït el moment que la van triar com a líder!
Des de l’aire, la Mantis va tenir una visió diàfana del terrat

del Santuari: un rectangle perfecte amb un petit edifici de la
mateixa forma que ocupava més o menys la meitat de l’espai. El
terrat estava farcit de predators. N’hi havia una vintena, pel cap
baix. Armats fins a les dents.
La Mantis es va indignar: aquella era la pitjor violació de la
història de Nyork!
La Hornet es va col·locar al seu costat i li va assenyalar la
trampa en la qual estaven a punt de caure.
Encara som a temps de fer-nos enrere, deien els seus ulls.
Però la Mantis pensava que no. Que era ara o mai.
Va iniciar la maniobra d’acostament, i les seves dues escor-
tes la van seguir només un instant més tard. Planejant majestuo
sament cap aquell territori infestat d’enemics.
Dempeus al quadrilong perfecte i llarguíssim que era el ter-
rat del Santuari, la Cheetah va seguir l’apropament amb la mi-
rada.
271

Quines bestieses que pot arribar a fer la gent, sense que nin-
gú no els obligui, a punta de pistola!
Accedir al Santuari no era gens fàcil.

Aquell edifici inviolable estava totalment aïllat de tots els
que tenia a la vora. Els més propers, tres torres de vidre de for-
mes capricioses i alçada gairebé idèntica, quedaven tan lluny
que quan els constructors de ponts havien intentat tendir una
de les seves passarel·les impossibles des d’allà, havien fracassat
malgrat tota la seva experiència.
Massa distància.
Al final, la única solució havia estat construir unes barques
tan grosses que ni els selachiphormes gosaven atacar-les. Re-
querien molts braços als rems, que proporcionaven els cons-
tructors de ponts com a penyora per no haver aconseguit tendir
cap passarel·la.
Allò es considerava un gran honor per al clan, però.
Al llarg de la nit, aprofitant la foscor, la Bee anar portant els
pastors d’algues, un a un, fins al terrat d’una de les torres. Igual
que el Santuari, aquell edifici des del qual partia la barcassa no
pertanyia a cap clan. Tots podien accedir-hi lliurement, a través
d’un pont que els constructors s’asseguraven de mantenir sem-
pre en perfecte estat. Aquesta seria la via d’accés que utilitzarien
els seus enemics quan escortarien al Wired fins a allí i per això
mateix, ò els vols eren el doble de perillosos. Perquè era molt
possible que els predators volguessin tenir-la controlada des de
bastant abans que el seu cap arribés.
Per desgràcia, no hi havia cap altra manera de fer-ho.
Per evitar ensurts, la voladora havia aterrat cada cop al can-
tó contrari d’on hi havia el pont. Lluny de la vista dels seus
guardians o de cap possible explorador. I, malgrat haver de fer
marrada, havia aconseguit deixar-hi, sana i estalvia, la seva dar-
rera passatgera —la Syren— poc abans que sortís el sol. Després,
tots plegats havien fet servir les escales per a arribar fins a l’oceà.
A través d’un finestral esberlat, la Syren li va mostrar a la
voladora el llarg trajecte que els caldria fer nedant.
272

—Ara ens toca a nosaltres portar-te —va concloure.
De seguida va detectar la por als ulls de la Bee.
—No... no hi ha cap altra manera? Potser hi podria anar
amb la meva ala...
—I on l’amagaries perquè no la descobrissin el Wired i la
seva patuleia tan bon punt hi posin els peus? —li va preguntar
el Wren, sorneguer.
Ella no tenia resposta per allò.
—T’entenc —la va consolar l’Ibis, posant-li un braç a les
espatlles—. Si et serveix de consol, jo he tingut la mateixa por
mentre em portaves pels aires fins aquí.
—No hi ha selachiphormes, amagats entre els núvols... —va
murmurar la filla del vent.
—Tampoc no n’hi ha tants com us penseu —va mentir l’Ibis,
enduent-se-la cap a l’aigua.
Però ho va fer amb tanta naturalitat que la Bee gairebé se la
va creure.
Les filles del vent van aterrar a l’extrem contrari del qual
havien ocupat el Wired i els seus. Escortada només per la Hor-
net i la Wasp, desarmades les tres, la Mantis va caminar, altiva,
per anar a trobar el líder dels techs.
Sense el noi que havia promès entregar-li perquè el tech
acceptés aquella trobada. Ni tan sols cap idea d’on podia ser.
Totes les ales disponibles havien estat al cel sense parar des
del mateix moment en que havien disposat de prou llum per
reprendre la cacera. Però no havia servit de res. Els pastors d’al-
gues s’havien fet fonedissos. I, amb ells, el fill del Wired.
Allò, però, no canviava res, es va repetir la Mantis. L’alian-
ça continuava sent la millor solució per a tots dos. Li prometria
trobar-lo en molt poc temps. Ningú no podia ocultar-se de les
filles del vent si elles el buscaven amb prou insistència.
El Wired entraria en raó.
Segur.
273

7
—Què m’estàs dient, meuca estúpida? Que has perdut el
Link?
Poques vegades l’Ocelot havia sentit tanta ira en la veu del
Wired com la que ara vessava damunt la reina negra. Va veure
com li costava a ella pair aquells insults i es va admirar que fos
capaç de contenir-se.
Un esforç inútil. Quan el Wired es posava d’aquella mane-
ra, les coses sempre acabaven malament per algú.
—El tenia, m’has de creure —va replicar la Mantis, intentant
reconduir la situació—. Però s’han escapat aprofitant la traïció
d’algunes de les meves dones. És una cosa que també t’ha passat
a tu, més d’un cop —va dir, mirant maliciosament la Cheetah—.
Són molt esmunyedissos, aquests pastors d’algues, ja ho saps.
Però això no canvia res, et prometo que jo...
—Que no canvia res? —la va interrompre el Wired, aixe-
cant-se de la cadira on havia estat escoltant fins aleshores—.
Que no canvia res? M’has fet sortir de la Cúpula i venir fins aquí
només per proposar-me una aliança amb una tribu que puc
esborrar del mapa només si m’ho proposo i dius que no canvia
res? Has perdut l’única cosa que tenies i que jo volia i dius que
no canvia res? Ets encara més idiota del que m’havia pensat.
Es va treure la pistola de la funda on la duia amagada i li va
engegar un tret a la Mantis al bell mig dels ulls.
Veus? Ja sabia que havia fet bé duent-la.
Des d’on era, al costat de la Cheetah, el Logan va fer un bot

quan el Wired va disparar contra la Mantis a sang freda. La
detonació encara li ressonava a les orelles quan la Cheetah va
fer sortir les seves Glocks de les pistoleres d’aixella i va bui-
dar-ne els carregadors contra les indefenses Hornet i Wasp. Les
dues filles del vent, desarmades i horroritzades pel que acabava
de passar-li a la seva reina, no van tenir cap oportunitat. La
predator va caminar directament cap a elles, amb les mans es-
teses i les pistoles vomitant plom a dojo.
274

Sacsejades pels impactes, les dues dones van anar retorçant
amb cada tret. Al final va acabar esteses a terra al costat del cos
de la Mantis, que contemplava el cel sense veure’l, amb una
darrera ganyota d’incredulitat al rostre.
La Cheetah va proferir un udol de plaer, mentre feia allibe-
rava els carregadors buits i els substituïa per uns altres, amb una
velocitat del dimoni.
El Logan encara continuava amb els ulls clavats en aquella
carnisseria quan va sentir la veu del Wired, que li deia:
—Molt bé, amic meu. I ara que ja has vist amb els propis
ulls el que passa en aquesta ciutat als qui se’ns oposen, vull que
et comuniquis d’una vegada amb els teus líders i em deixis par-
lar amb ells. O, si no, hauré de deduir que m’has estat prenent
el pèl tot aquest temps i no em quedarà més remei que permetre
que la Cheetah t’enviï al mateix lloc on acaba d’enviar aquestes
pobres desgraciades.
El Logan estava pensant com respondre quan una explosió
va sacsejar el terrat uns quants metres a la seva dreta, i dos pre-
dators van saltar pels aires, envoltats en una flamarada taronja.
Sense pensar-s’ho dues vegades, va arrencar a córrer.
Els raiders havien tingut sort.

Normalment, el xivarri endimoniat que feien els motors de
les corredores els haurien delatat abans d’arribar. Però, primer
el Wired i després la Cheetah, havien causat prou enrenou al
Santuari amb els seus trets com per emmascarar l’estrèpit que
precedia l’atac dels pirates.
Gràcies a allò, les corredores s’havien pogut acostar prou,
sense ser detectades, com per poder fer servir el petit invent del
qual el Toad li havia parlat a l’Snake unes hores abans.
De senzill que era, resultava genial.
Només consistia en omplir un vell recipient de vidre amb
el combustible que destil·laven a la Torre Negra. Es tapava amb
un drap, se li calava foc i en pocs moments... booom! Una bo-
nica explosió acompanyada d’un incendi considerable.
Els pirates no havien tingut mai res de tan eficaç per crear
275

el pànic i el desconcert que necessitaven per acompanyar els
seus atacs.
I el Toad encara havia perfeccionat més l’invent, incorpo-
rant-lo a una de les seves gomes tiradores. Fins ara les havien
fet servir per llançar tota mena de petits projectils, impri-
mint-los una velocitat tal que els feia fins i tot letals. Però si en
lloc d’un roc el passatger de la corredora disparava una d’aque-
lles bombes incendiàries en el moment precís, la irrupció dels
raiders es podia convertir en una autèntica tempesta de foc.
Les vint corredores de l’Snake van passar fregant la façana
est del Santuari, metrallant-la amb els projectils del Toad a me-
sura que ho feien. Disparaven a cegues, per descomptat, fent
que els projectils descrivissin una alta paràbola cap al cel per
aconseguir que caiguessin al terrat. Però el que pretenien no era
tant eliminar enemics, sinó sembrar prou confusió com per de-
sorganitzar-los i obligar-los a córrer en desbandada cap a la
barcassa.
Perquè aquella era la única manera de sortir del Santuari i
l’autèntic objectiu de l’atac.
Com més desorganitzats i aterrits hi arribessin, més fàcil
seria acabar amb ells.
La Dragonfly anava en la corredora pilotada per l’Snake.
Allò no li havia fet cap gràcia a la Viper, que havia insistit en
participar en l’atac. Però ell havia estat taxatiu: els homes del
Toad serien suficients. No volia que ningú que no fos ell s’hi
jugués la pell en aquell atac que, ho sabia prou, es feia tant per
interès com per gratitud. La Viper havia arronsat el nas en sen-
tir-ho, però no havia tingut més remei que acatar la decisió del
cap del clan.
Rabiosa, a la primera oportunitat que havia tingut, però,
s’havia acostat a la voladora i li havia recordat a cau d’orella:
—No ho oblidis: queda’t al teu territori. Si tornes, t’arren-
caré els ulls.
Abans de fer-ho, però, li caldria sortir-ne viva, d’aquella.
Perquè mentre s’acostaven a la barcassa, saltant damunt les
onades, van començar a sentir com les bales del calibre 50 d’una
Browning M2 muntada a la proa de l’embarcació i servida per
276

dos predators, xiulaven, rabioses, al seu voltant. L’Ocelot no
s’havia oblidat de protegir el transport i hi havia fet col·locar
aquella terrible per a protegir-lo.
Tot d’una, l’infern es va desencadenar.
La Dragonfly acabava de llençar una de les seves incendià-
ries quan la corredora que duien al costat va saltar pels aires, en
ser tocada per aquells projectils de gran calibre. L’ona expansi-
va va estar a punt de descavalcar-la i només el braç de l’Snake,
que va deixar anar el timó un moment per agafar-la, va impedir
que acabés a l’aigua.
El grup de la Syren havia aconseguit travessar el braç de mar

que s’obria entre les torres i el Santuari sense cridar l’atenció
dels selachiphormes. Aferrada al coll de l’Ibis, la Bee havia fet
el viatge dissimulant amb prou feines els tremolors que li pro-
vocava l’aigua. No tant per freda, sinó pel que s’amagava sota
la superfície.
Una vegada a lloc, no els havia costat gaire trobar un forat
a la façana oriental pel qual esmunyir-se i arribar de seguida a
les plantes seques. Com la majoria dels edificis que no perta-
nyien a cap tribu, el Santuari estava virtualment pres per la ve-
getació. Les arrels de les plantes, que havien mutat fins a ser
capaces de sobreviure en aigua salda, s’enfonsaven directament
al mar, mentre que les branques grimpaven per la façana i apro-
fitaven qualsevol esvoranc per estendre’s també cap a l’interior.
Travessar aquestes petites selves era perillós, perquè hi havia
una espècie d’hydrophidis als qui els agradava especialment fer
el nius entre les arrels dels arbres i, infestaven la majoria d’a-
quells nivells humits, sempre disposats a defensar ferotgement
el seu territori.
La Dacnis tenia una habilitat especial en detectar la presen-
cia de serps i va ser ella qui va obrir la marxa. Guiats per la sa-
nadora, que va evitar un parell de zones que li van semblar es-
pecialment arriscades, van deixar ràpidament enrere les plantes
277

humides per arribar a la part segura de l’edifici. Llavors van ser
el Wren i la seva Beretta qui van passar al davant, remuntant tan
de pressa com podien les escales que conduïen al terrat.
Quan van arribar a la part més alta de l’edifici, van descobrir
que, invisible des de qualsevol lloc que no fos més elevat que el
mateix Santuri, hi havia una petita construcció rectangular que
ocupava bona part del terrat. Conscients que sempre es busca-
va el lloc més elevat possible, la Syren i la Bee van estar d’acord
en que la conferència tindria lloc a la part alta d’aquest petit
edifici, a la qual s’hi accedia mitjançant una escala metàl·lica que
hi havia en un dels extrems.
El Wired i els qui l’acompanyessin aviat serien allà. La Syren
no va poder triar: no hi havia més lloc on poder amagar-se que
a dins. Una portella metàl·lica sense tancar amb clau els va per-
metre l’accés a l’interior del que va resultar ser una sala plena
de maquinària florida i plena de pols, que feia molts cicles que
havia deixat de funcionar. La Syren va fer que s’amaguessin
entre les carcasses de totes aquelles màquines mortes, amb l’idea
de sortir-ne i agafar-los per sorpresa quan arribés el moment.
Amb el que no havien comptat, però, era amb les precau
cions de l’Ocelot. Amb prou feines va posar el peu en el terrat, el
cap dels predators va distribuir homes armats per tot el períme-
tre. Un d’ells es va apostar just enfront de la porta, tancant-los
el pas. Un tipus amb armilla i pantalons caquis, botes negres,
cresta pèl-roja i la cara tatuada amb punts i línies de color negre
i blau.
La Bee i la Syren van contemplar el desplegament a través
d’un finestró i van intercanviar mirades d’angoixa. El Wired
tampoc no pensava respectar la treva i s’havia presentat al cap-
davant d’un petit exèrcit! A la Dragonfly i als raiders els espe-
rava molta més oposició de la qual esperaven. I, a sobre, ells
estaven atrapats allà dins.
Amagades rere una d’aquelles baluernes, les dues noies van
començar a acordar en veu baixa la millor manera de procedir,
observades per un Wren tant o més nerviós que elles.
—Si volem poder ajudar-los ens haurem de desempallegar
d’aquest talòs! —insistia la Bee.
278

Però a la Syren li pesava massa la inviolabilitat del Santuari.
—No. Hauríem de matar-lo, i és terreny sagrat! No podem
trencar la treva.
—Syren, que no te’n adones? La inviolabilitat d’aquest lloc
ja l’han trencada ells. Què hi fa sinó aquest tipus armat, a l’es-
cala?
—Ja. Però fins ara ningú no ha disparat. Si el matem ja no
quedarà un sol lloc a Nyork on els clans puguin parlar sense
por. El pla era capturar el Wired, si era possible durant el tra-
jecte. ¡No pas matar-lo al bell mig del Santuari!
El Wren no va poder callar més estona.
—Syren, saps que sempre et dono suport. Sempre! Però
aquesta vegada t’equivoques. Des del començament, ni ells ni
nosaltres hem jugat net. La Bee te raó: el Santuari és història.
La Syren va sentir una punxada de dolor. No entenia que
no ho veiés com ella. Mai no s’havia sentit tan lluny del Wren
com en aquell instant.
Encara es debatia entre el cor i el cap quan van sonar els pri-
mers trets damunt dels seus caps. La Bee va reaccionar immedi-
atament, desenfundant el kukri: un punyal llarg i de fulla corba-
da que totes les voladores duien en una funda lligada a la cuixa.
—Tu fes el que vulguis! —li va etzibar—. Jo he d’ajudar la
meva reina.
I es va esmunyir cap a la porta, sense donar més temps a la
Syren per allargar la discussió.
El Wren se la va quedar mirant amb el ulls plens d’angoixa.
—D’acord —va cedir ella a l’evidència—. Ajudem-la.
Però la Bee no els necessitava.
Ràpida com una ràfega de vent, la menuda voladora va sor-
tejar amb determinació els esquelets de les màquines mortes. A
l’altre cantó, el predator tenia tota l’atenció posada en el tiroteig
que acabava d’esclatar al terrat. I encara el va despistar més la
primera explosió, tot i que va sonar molt lluny d’on era ell.
Es va ajupir instintivament per protegir-se.
Ni tan sols no va sentir com la porta s’obria al seu darrere.
Amb només un moviment, el kukri de la Bee li va obrir el
coll, d’orella a orella.
279

El sentinella va caure a plom, mentre amb totes dues mans
intentava inútilment aturar la sang que li sortia del coll, com
una font. La seva assassina no es va ni aturar a mirar-lo i va
començar a pujar les escales de dos en dos. Al seu voltant, re-
tronaven més explosions.
Va somriure, esperançada. Al capdavall, la reina sí que havia
aconseguit convèncer els raiders.
Els projectils incendiaris que van seguir el primer no van

tenir tant d’encert i van caure, inofensius, lluny d’on eren el
Wired i la resta dels seus homes.
Però sí que van servir per sembrar la confusió. El Logan ho
va aprofitar per sortir corrents, intentant allunyar-se el més
possible dels seus raptors. Se’n va anar de dret a l’escala. L’únic
lloc per on era possible fugir. Allò era massa alt com per arris-
car-se a saltar al terrat.
La Cheetah va ser la primera en reaccionar.
Com la resta, s’havia ajupit de manera inconscient des-
prés del primer esclat, oblidant-se del Logan. Però després de
la sorpresa inicial, de seguida el va veure fugir. Fent un grunyit
de ràbia, va girar sobre sí mateixa, fent voleiar els faldons del
seu abric de cuir negre, i va començar a disparar totes dues
Glocks contra seu.
Les bales li van passar molt a prop del cap, i una fins li va
fregar l’espatlla. El Logan va sentir la queixalada del pànic, ame-
naçant amb paralitzar-lo, però d’alguna manera va aconseguir
continuar corrent.
—Atureu-lo, inútils! —va bramar, rabiosa, la Cheetah men-
tre expulsava els carregadors buits.
El Logan estava a punt de tocar la barana quan un predator
va sortir del no res i el va apuntar amb l’AR-15. El xicot va
canviar de trajectòria instintivament, però era massa lluny de
tot arreu, excepte del canó de l’arma que el mataria.
280

9
—Hem de fer callar aquesta maleïda metralladora! —va
bramar l’Snake mentre girava el timó de la corredora per sortir
del camp de tir de la Browning, que vomitava foc i plom en
contra seu. Només el temps que havia invertit en aprendre a
pilotar un d’aquells vehicles li va permetre esquivar el feix de
mort que li llençaven. Però mentre posava distància entre ell i
la calibre 50 va sentir una altra explosió i els gemecs de dos dels
seus homes en ser esmicolats per les bales.
Agafada fermament a la seva cintura, la Dragonfly també va
comprovar els efectes devastadors que l’arma estava tenint con-
tra els atacants. Si continuava disparant a aquell ritme gaire es-
tona, no quedaria ni una sola corredora a l’aigua.
—Acosta’m-hi! —va cridar-li a l’orella, mentre un dels seus
braços deixava d’envoltar-lo per buscar el kukri que duia a la cuixa.
—Estàs boja? Ens faran miques!
—Que potser vols viure per sempre, pirata? Perquè nosal-
tres potser ens en sortirem, però de la resta dels teus no en que-
darà ni un!
L’Snake no s’ho va pensar dues vegades. Amb un cop de
timó va dirigir la proa de la corredora contra la barcassa, a es-
quenes dels servidors de la Browning que continuaven acarnis-
sant-se amb els atacants.
—Acosta’t-hi prou perquè pugui saltar, fes la volta i re-
cull-me a l’altra punta, entesos?
—Estàs segura?
—No! I tu?
Ell va fer una riallada salvatge i es va afanyar a fer el que li
havia demanat.
La corredora es va arrambar a la barcassa per estribord,
sense que els dos homes que continuaven fent foc contra la
resta de les embarcacions dels raiders ni s’adonessin que ho feia.
Tan bon punt com va ser prou a prop, l’Snake va prémer els
frens i va fer girar la corredora per quedar-se d’esquena a la vora
de la barcassa. A la vegada, la Dragonfly es va posar dreta da-
munt l’ampli seient i va saltar-hi a dins.
281

Mentre l’Snake tornava a obrir el gas per fer girar la corre-
dora i allunyar-se de la barca, la reina blanca es va moure com
un vendaval. Dos cops ben donats amb el kukri van despatxar
els dos servidors de la metralladora i una puntada de peu va ser
suficient per llançar-la al mar.
Mentre la Browning callava per sempre i la resta de les cor-
redores es veien lliures de la seva amenaça, la Drangonfly va
arrencar a córrer cap a la popa. Assestant punyalades assassines
a cada constructor de ponts que, un cop recuperats de la sor-
presa de l’abordatge, tractaven d’aturar-la.
Per sort per ella, cap dels remers no disposava d’armes de
foc. Només porres, ganivets i les mans nues.
Menuda però letal, la filla del vent va anar despatxant, un
rere un altre, tots els qui van provar d’aturar la seva carrera. La
fulla corba del kukri li llambrejava a la mà, obrint ventres, sec-
cionant femorals i clavant-se en pits i cames. El capità de la
barcassa i un parell dels seus homes, que sí tenien pistoles, van
intentar aturar-la. Però hi havia tanta confusió i ella es movia
tan de pressa que, o van fallar o, encara pitjor, van acabar ferint
els seus propis companys. La reina blanca va arribar en un obrir
i tancar d’ulls a l’altre extrem de la barcassa, va desarmar el
capità amb una ganivetada que li va tallar la mà que empunyava
la pistola, i el va rematar amb una altra punyalada al ventre,
abans de saltar al seient de la corredora que l’Snake acabava
d’arrambar a la popa.
Tan bon punt va sentir els braços d’ella al voltant de la seva
cintura, el raider va donar gas una altra vegada, allunyant-se de
la barca.
Cap dels dos no s’havia sentit mai tan viu com en aquell
instant.
10
L’Ocelot no va trigar gaire més que la Cheetah en recupe-

rar-se de la sorpresa. Encara ressonava la darrera explosió quan
ell ja era dempeus, amb l’arma a la mà i el posat tranquil. Al
282

contrari d’ella, però, la seva preocupació no va ser el fugitiu,
sinó el Wired.
L’havia de treure d’allà ara mateix!
Va fer una ràpida ullada al seu voltant per fer-se càrrec de
quina era la situació.
Aviat se’n va adonar: les bombes queien del cel, sense buscar
un objectiu concret. Que la primera hagués fet diana només
havia estat una casualitat afortunada. Emprades així, a cegues,
feien més soroll que una altra cosa.
—Amunt tots, idiotes! —va bramar—. Hem de sortir d’aquí
cagant llets! Estàs bé? —va afegir, agafant el Wired de la mà per
ajudar-lo a posar-se dret.
El tech li va retornar una expressió de pànic. A l’Ocelot mai
no li havia agradat aquell home, però sempre l’havia respectat.
Ara, acabava de perdre també allò.
—No t’amoïnis per les bombes! —li va cridar, mentre l’em-
penyia entre els seus homes, que els van encerclar com una
muralla, tot movent-se en direcció a les escales—. Les llencen
sense saber on cauran. Només són per fer-nos córrer com ga-
llines escapçades. I de moment ho estan aconseguint. Hem de
tornar a la barcassa el més de pressa possible. No hi ha cap més
manera de sortir d’aquesta merda de lloc! Depenent de com
estiguin les coses a l’embarcador, llavors et donaré permís per
fer aquesta cara d’esglai. Mentre, mira de no mullar els panta-
lons, vols?
El Logan esperava notar d’un moment a l’altre l’impacte de

la ràfega que acabaria amb tot. En lloc dels xiulets de les bales,
però, va sentir la veu de la Syren, cridant-lo.
—Logan! Cap aquí, de pressa!
Estorat, es va girar una altra vegada cap el lloc on hi havia
d’haver un home apuntant-lo amb un AR-15.
En comptes d’ell, hi va trobar una filla del vent amb un
punyal que regalimava sang. El predator jeia als seus peus, ben
quiet.
I només unes passes més enllà, traient mig cos pel forat de
283

les escales, la Syren i el Wren, que també empunyava un d’aquells
subfusells que hauria tret de vés-a-saber-d’on.
Si no hagués estat tan espantat, s’hauria posat a plorar de
content en veure que la noia era viva.
L’Snake va observar, desolat, el que quedava del seu grup

d’incursors: de les vint corredores que el formaven, només set
continuaven pilotades. Tres havien volat pels aires i la calibre
50 havia descavalcat els genets de l’altra desena. Per postres, el
Toad el mirava amb cara de dolor des de la seva, amb un braç
gairebé arrencat per culpa d’una d’aquelles bales terribles.
No li quedaven prou homes per continuar l’atac.
Va conduir la corredora a l’alçada de la del Toad.
—Estàs bé? —li va preguntar al seu home.
—No veus que no, idiota? —va aconseguir respondre l’altre
amb una ganyota de dolor—. Aquests cabronassos de la barca
m’han ben fotut, i han mort el Leech de passada —va dir al·lu-
dint al seu desaparegut company de corredora—. Ens han fet
miques.
—Tens raó. El que podíem fer, ja ho hem fet. Recolliu totes
les corredores que pugueu i torneu-les a casa. Si en queda algu-
na sense pilot, feu-la volar pels aires.
—Dona-ho per fet. Tu no vens?
—Encara he de portar aquesta damisel·la on em digui abans
de poder tornar. Us seguiré quan l’hagi deixat, sencera, en lloc
segur.
El Toad va assentir. Mirant la Dragonfly, li va dir amb res-
pecte:
—He vist el que has fet a la barca. Només tu has evitat que
ens matessin a tots. Mai no hauria pensat que una filla del vent
podia lluitar d’aquesta manera, tocant de peus a terra.
I li va allargar la mà bona.
La Dragonfly la hi va estrènyer.
—Això és perquè deus haver vist lluitar molt poques filles
del vent. —va dir-li amb posat suficient. Va callar un moment i
va afegir—: Jo també us he vist com suportàveu el foc, sense
284

perdre la formació. Sense vosaltres mai no ens hauríem pogut
acostar a la barca com ho hem fet.
El Toad se les va apanyar per compondre un somriure. Era
la primera vegada que ella li veia fer-ho.
—Ja ens coneixes: és l’estil Raider. —Va estossegar. El braç
l’estava matant—. Que tinguis sort, insecte.
—Que tinguis sort, lladregot. Gaudeix de la teva llibertat.
Te l’has ben guanyada.
El Toad es va girar i va fer un gest per indicar els que que-
daven vius que s’afanyessin a recollir les corredores que havien
quedat sense genet. Dubtava que els sanadors li poguessin salvar
el braç. Però no pensava deixar-hi la pell, d’aquella.
No ara, que s’havia lliurat de la pestilència de la Torre Negra
i que sabia que l’Eel no s’havia buscat cap home per substi-
tuir-lo al seu llit.
Si l’havia esperat tant de temps, potser també es conforma-
ria ara amb un home sense un braç... però amb fama d’heroi a
canvi.
Al seu darrere, el rugit del motor de la corredora del Snake
es va perdre de seguida en direcció a la ciutat.
—Què hi feu aquí? Com has sabut que hi era? Estàs bé?
—Les preguntes s’atropellaven a la boca del Logan mentre la
Syren l’empenyia escales avall i el Wren descarregava l’arma que
havia robat al predator mort contra els seus companys, per re-
tardar-los.
—No tenia ni idea que hi series! —va contestar la noia,
agafant-lo de la mà un cop van haver arribat al final de les esca-
les i obligant-lo a córrer cap a l’entrada de l’edifici—. Volíem
sabotejar la reunió entre la Mantis i el Wired i, si era possible,
capturar-lo a ell per intercanviar-lo després per tu!
Malgrat la por i el mal que començava a fer-li la ferida de
l’espatlla, el Logan es va aturar en sentir allò.
Ella havia arriscat la vida de tot el clan i violat la única llei
sagrada del seu món només per intentar rescatar-lo. Sense ni tan
sols saber si era encara viu o si ho estaria fent debades.
285

Abans que tingues temps de dir res, però, el Wren el va
empènyer cap a la porta, mentre llençava a terra l’arma, ja des-
carregada.
—No n’has tingut prou obligant-nos a fer aquesta bogeria
que ara et vols aturar a esperar-los? —li va etzibar. I va assenya-
lar amb el cap la part superior de les escales, on ja se sentien els
crits dels predators, refets de l’ensurt, organitzant-se per per-
seguir-los.
La Cheetah va córrer fins el costat de l’Ocelot amb una

pistola a cada mà.
—Deixa-me’ls a mi! —va demanar-li—. Aquests malparits
no se’m tornaran a escapar.
—Em fas més falta aquí —va negar-se ell—. No sabem què
ens espera allà a baix. La prioritat és tornar a casa d’una peça.
Però el Wired va intervenir, agafant-lo pel braç.
—No! Que hi vagi. Aquell malparit del Logan ha fugit amb
ells. És vital fer-lo tornar, o, en darrera instància impedir que es
posi en contacte amb les filles del vent.
L’Ocelot se´l va mirar, dubitatiu. No acabava d’entendre per
què era tan important pelar aquell cony de nano ara, en lloc de
demà o de la setmana entrant. Però el Wired havia de tenir un
bon motiu per demanar-li que li tragués el morrió a la Cheetah.
Molt bé. Li faria cas.
—Podràs tota sola? Necessito les més armes possibles per
si hi ha algú esperant-nos a l’embaracador.
Ella va fer que sí. Un xaval ferit, dos o tres pastors d’algues
pollosos i una filla del vent armada només amb un ganivet?
Se’ls faria amb una mà lligada a l’esquena.
L’Ocelot va estar-hi d’acord.
—Afanya’t. Netejarem l’embarcador d’enemics i sortirem
cagant llets. No t’esperarem gaire estona, entesos?
La Cheetah va fer un somriure ferotge i va córrer cap a les
escales, fent voleiar el seu abric de cuir com si fos l’ala negra de
l’àngel de la mort.
286

L’interior del Santuari era lleugerament diferent del de mol-
tes de les altres torres que s’aixecaven en aquella part de la ciu-
tat. Els grans espais diàfans i els interiors luxosos aquí havien
estat substituïts per centenars de petits cubicles transparents,
en els quals es filtrava la llum tenyida de verd que entrava a dojo
a través les dues immenses façanes cobertes de vidre de color de
jade.
Els passadissos eren estrets i estaven plens de deixalla i resi-
dus que havien deixat enrere els antics. Calaixos arrencats, ca-
dires esberlades, paperassa podrida, carcasses esventrades de
tota mena de petites màquines que a la Syren li recordaven
aquella que tan bé sabia fer anar el Lark... Obstacles que els
feien anar més a poc a poc i facilitaven la tasca del qui els volgués
anar al darrere.
Van travessar una d’aquelles plantes angoixants per anar a
buscar la façana que mirava a la ciutat. L’altra s’obria a mar obert
i sortir per allà els exposaria encara més estona als selachiphor-
mes.
Quan van arribar a la porta que donava accés a les escales,
la Syren va tenir una idea:
—Dacnis, et sembla que podries atraure els qui ens perse-
gueixin cap a un dels nius d’hydrophidis que hem esquivat en
entrar?
La sanadora només va dubtar un moment.
—Sí.
—Molt bé. Duem-los cap allà, doncs.
Aleshores, el Lark va deixar anar una exclamació de frus-
tració.
—Aneu-hi vosaltres! Jo he de tornar
—Què dius? Per què?
—He perdut l’híperbook. Una bala ha tocat el maletí men-
tre érem al terrat i me l’ha arrencat de les mans. Em sembla que
està sencer, però l’he hagut de deixar allà. He d’anar a buscar-lo.
La Syren va fer una ganyota.
—Deixem-lo, és igual. Mala sort!
—És molt més que mala sort, Syren. No podem perdre´l!
—va dir-li el noi aixecant les mans enlaire, ple de remordi-
287

ment—. Creu-me, sense ell ens serà impossible accedir al segon
portal. Sé el que em dic!
La Syren va descarregar un cop de puny damunt d’una tau-
la vella, que va estar a punt d’esfondrar-se per l’impacte. És que
les coses no podien sortir mai bé?
—D’acord, doncs. Tornaré a buscar-lo! Separem-nos.
M’amagaré en aquesta planta per esperar que passin i després
el recuperaré. Vosaltres seguiu el pla i porteu els predators cap
el niu de les serps.
—No penso deixar-t’hi anar sola! —va exclamar de seguida
el Logan.
—Ni jo tampoc! És massa arriscat. Hi vaig jo! —va demanar
el Wren, gairebé a l’uníson.
La Syren va bellugar el cap. No tenien temps per allò.
—Molt bé! Logan, vine amb mi. Wren, tu i el Lark protegiu
la Dacnis i l’Ibis. Ens trobarem al lloc on hem amagat l’ala.
—Voleu que us acompanyi? —va preguntar la Bee en sentir
anomenar-la.
—No. Com més ens quedem enrere, més fàcil serà que ens
descobreixin. Va, som-hi! No podem quedar-nos més estona
aturats!
I abans que el Wren tingués oportunitat de mostrar el seu
desacord, va agafar el Logan de la mà i va tornar a empènyer la
porta que els separava de la planta que acabaven de travessar.
Molt a poc a poc, la Cheetah va obrir la porta empenyent-la

amb el canó d’una de les seves Glocks. Que aquella colla no
fossin rivals per ella no volia dir que no tinguessin armes de foc.
Per molt que la fastiguegés, havia de ser més prudent que de
costum. O acabaria amb una bala entre cella i cella.
Havia estat massa optimista en assegurar-li a l’Ocelot que
els atraparia de seguida. Aquella merda d’edifici era com una
laberint de vidre, farcit d’obstacles.
Per sort, aviat s’havia adonat que tenia un avantatge inespe-
rat: el xaval al qui havia ferit mentre fugia anava deixant un
rastre de sang darrere seu.
288

Gota a gota, va poder anar seguint la seva trajectòria a través
de la planta, en direcció a les escales que baixaven per l’altra
façana de l’edifici. Tot sortejant els obstacles amb els quals
s’anava trobant sense apartar els ulls del que l’envoltava.
Per un moment es va plantejar fer drecera lliscant pels cables
del forat dels ascensors. Però si ho feia perdria el rastre de sang.
I corria el risc de perdre’ls entre aquell galimaties.
Paciència, Cheetah. Són teus.
Quan va arribar al forat de les escales, va obrir la porta amb
la mateixa prudència d’abans i va fer una ullada cap a la foscor
que s’endinsava en les entranyes de l’edifici.
Aquells eren els únics moments en els quals s’adonava del
valor de tenir el Wired com aliat.
Va buscar en una de les butxaques de l’abric i en va treure
una petita lot que va acoblar al canó d’una de les seves armes.
Mentre amb l’altra continuava apuntant al front, va explorar el
terra amb el potent raig de llum, cortesia dels techs.
Va començar a baixar, esperant recuperar el rastre. Però des-
prés d’have recorregut un tram sencer, continuava sense veure
les gotetes carmesí que l’havien guiat fins allà.
Merda! Han tornat enrere!
Des de sota d’una taula, en un dels cubicles de l’altre extrem,

la Syren i el Logan havien vist aparèxier Cheetah, recórrer tota
la planta, buscant-los i acabar-se perdent per les escales. Un
moment després que ho fes, ella el va empènyer fora de l’ama-
gatall.
—I la resta dels predators? —va preguntar el Logan, tot
aixecant-se.
—Deuen d’haver baixat per l’altre cantó. La Cheetah és la
única que ens busca. Però val per deu dels altres.
Recordant com els havia perseguit al territori dels construc-
tors de ponts, no va tenir més remei que estar-hi d’acord. Van
sortir de l’amagatall i van començar a desfer el camí cap al terrat.
—Amb sort, la Dacnis la farà caure de quatre potes damunt
d’un niu d’hydrophidis rabiosos.
289

No prou havia acabat de dir allò quan la Syren va sentir el
soroll de la porta obrint-se a la seva esquena. Quan es va girar,
la Cheetah ja l’apuntava des de lluny amb les dues Glocks i el
somriure homicida ballant-li als llavis.
Un instant després, les bales van començar a xiular al seu
voltant i l’aire es va omplir de resquills de vidres trencats.
Quan van sentir la porta grinyolant en obrir-se uns quants

pisos per damunt seu, el Wren i la resta es van quedar immòbils.
Amb l’esquena enganxada a la paret, el noi va poder escoltar
com la seva perseguidora començava a baixar al seu darrere.
El talonejar de les botes de la Cheetah, flotant damunt del
ciment amb l’elegància d’una ballarina, era inconfusible quan
l’havies sentit una vegada, darrere teu.
Però, de sobte, les passes es van aturar i després van comen-
çar a esmorteir-se. Uns instants després, es va tornar a sentir el
xerric de la porta.
Després, silenci.
—Ho sap. La molt filla de puta se n’ha adonat! —va dir el
noi, angoixat—. Si no vaig a ajudar-los, són morts tots dos!
Llavors va sentir la mà de la Bee a l’avantbraç, aturant-lo.
—No t’ofenguis, homenet —li va dir, tot desenfundant el
kukri mentre li passava pel davant, per volar escales amunt—.
Però aquesta és feina per a una dona.
La Syren i el Logan van tenir el temps just de començar a

córrer cap a l’altre extrem de la planta, mentre sentien al seu
voltant el zum-zum letal de les ràfegues que els escopien les
dues armes de la predator. Per sort, eren massa lluny i hi havia
massa obstacles al mig com perquè fossin precises. Però van ser
suficients per sembrar el terra de fragments de vidre. La pluja
afilada els va deixar la pell plena de ferides.
Rajant sang de cap a peus, no van tenir altre remei que anar-
se a refugiar rere un escriptori massís que hi havia en el que
havia estat el cubicle més gran de la planta. Emparats al seu
290

darrere van notar com les bales s’incrustaven en el taulell, sen-
se aconseguir travessar-lo.
Però la predator se’ls acostava més i més amb cada tret i ells
eren massa lluny de qualsevol altre amagatall com per pensar
en sortir d’allà al darrere.
Un carreró sense sortida.
Mentre continuava disparant amb una de les Glocks, la

Cheetah va fer saltar el carregador de l’altra, es va posar la pis-
tola sota l’aixella, va buscar-ne un altre a la butxaca i el va en-
caixar a la culata de l’arma. Tot sense para d’avançar ni un mo-
ment.
Ja sou meus, petitons.
—Conillets, conillets: esteu ben amagadets? Segur que no
prou com per poder fugir d’una bala! —va cridar-los mentre
se’ls apropava, implacablement. No va parar de disparar fins
arribar a l’alçada de l’escriptori i poder-li donar la volta sense
por a rebre un atac desesperat.
Quan ho va fer, va quedar cara a cara amb els dos pastors
d’algues. Estaven abraçats rere el seu escut precari, en posició fetal.
Ella tenia el cap amagat sota el braç d’ell. Com si allò la pogués
protegir d’un projectil de 9 mil·límetres disparat a boca de canó.
Què tendre!
Se’ls va plantar al davant, apuntant-los amb l’arma que en-
cara tenia carregada.
—Tu —va dir, assenyalant el Logan— estàs de sort. Ignoro
per què, però el Wired et vol viu. Però tu, nineta —va afegir
desviant lleugerament el canó de l’arma cap a la Syren—. Tu
acabes el teu viatge aquí.
Sense mirar-la, la Syren es va encongir encara més entre el
braços del Logan.
—No! No ho espatllis al darrer moment! —es va queixar la
Cheetah, contrariada—. Fins ara t’havies guanyat el meu res-
pecte, pastoreta. M’haurà costat més pelar-te a tu que a dues
dotzenes dels teus. Tingues els pebrots d’apartar-te del teu ami-
guet i acabar com una..
291

No va poder acabar la frase.
Li ho va impedir una noia mig pam més baixa que ella, ar-
mada amb un enorme ganivet corbat, que li va saltar al damunt,
proferint el crit inimitable de les filles del vent.
La Bee havia pujat les escales tan de pressa com si anés da-
munt la seva ala. Tot i així, encara no havia arribat a dalt quan
es van sentir els primers trets.
Fent una ganyota de ràbia, havia accelerat encara més el
ritme.
No els quedava gaire temps.
Havia obert la porta sense preocupar-se per si podia
haver-hi algú esperant-la al darrere. De seguida havia vist la
Cheetah, gairebé a l’altre extrem de la planta. D’esquenes a ella,
disparant contra alguna cosa que no podia veure, mentre cami-
nava, decidida, envers el seu blanc.
Mirant de no fer soroll, havia corregut cap a la predator,
pregant per poder-la enxampar per l’esquena. Quan ja gairebé
hi era, però, ella havia començat a fer la volta.
La Bee havia tingut el temps just d’amagar-se per evitar que
la descobrís.
Des de darrere del que havia estat un arxivador, la filla del
vent havia sentit les frases sornegueres de la Cheetah: Tu estàs
de sort. Ignoro per què, però el Wired et vol viu. Però tu, peti-
tona, tu acabes el teu viatge aquí.
No es podia esperar més.
Fent un udol de guerra, havia sortit del seu amagatall i s’ha-
via precipitat contra la sorpresa predator, que no l’havia vist a
venir fins tenir-la gairebé al damunt.
Tot i així, havia pogut disparar-li.
La Bee s’havia hagut d’ajupir en el darrer instant per es
quivar el primer tret, que li havia passat fregant el cap. La seva
punyalada, a canvi, tampoc no havia trobat el seu objectiu. En
lloc de fer-li el desitjat tall mortal al ventre només havia trobat
el canell que la seva enemiga havia aixecat per protegir-se.
Una de les dues Glocks va saltar pels aires.
292

Només una.
Amb un crit de dolor i ràbia, la Cheetah s’havia fet enrere,
cegant momentàniament la Bee amb l’aleteig del seu llarg abric
negre. La voladora havia continuat buscant amb ànsia el cos de
la seva enemiga amb dues ràpides punyalades més. Però amb-
dues s’havien perdut, inofensives, pel camí.
La predator va disparar la pistola que li quedava i la Bee va
sentir un dolor agut al tòrax. No va poder evitar un gemec de
dolor, mentre queia d’esquenes, colpejada per un puny invisi-
ble, i deixava anar el kukri.
Davant seu, la Cheetah feia un miol de triomf i l’apuntava
per engegar-li el tret de gràcia.
Però, en comptes de la detonació, el que es va venir a con-
tinuació va ser el cruixit de la fusta mig podrida en esmicolar-se.
El Logan havia aprofitat l’atac de la Bee per arrencar un calaix
de la taula i estavellar-lo contra la seva enemiga. De no haver
estat la fusta tan malmesa, el cop hauria estat suficient per tren-
car-li el canell a la Cheetah. Tal i com estava, però, amb prou
feines va ser suficient per fer-li caure la Glock.
Ignorant el dolor, la Bee es va obligar a recollir el Kukri i
aixecar-se. Mentre, la Cheetah li va descarregar dues puntades
de peu al Logan, una a l’engonal i l’altra a la cara, que el van
deixar fora de combat.
Però quan va voler ajupir-se per recuperar almenys una de
les Glocks, es va trobar amb el punyal de la Bee esperant que li
donés una oportunitat.
Au, va, intenta-ho.
La Cheetah li va dedicar un dels seus somriures de boja, es
va apartar del kukri i va obrir els braços, invitant-la a atacar.
Vols la mort, insecte? Vine a buscar-la. La tinc aquí, espe-
rant-te.
I amb un gest inesperat es va treure el punyal SMERSH 5
de la funda en que el duia, subjecta a la part interna de la cuixa
amb una de les seves lligacames negres.
L’arma de la Cheetah era considerablement més curta que
el Kukri la de la voladora.
A canvi, ella era molt més alta.
293

I no tenia una bala furgant-li les costelles.
La Bee no es va esperar. No podia. La ferida la debilitava
amb cada batec. Si s’havia d’apunyalar amb aquella predator
havia de ser ara, quan encara li quedaven forces.
Va tornar a udolar i es va abrandar cap a ella, ajupida per
empetitir encara més la diana. Amb el kukri descrivint paràbo-
les curtes i mortals davant seu per protegir-la.
La Cheetah es va fer enrere. Veia la sang que li brollava de
la ferida que tenia al costat i sabia que només li calia esperar una
mica perquè l’hemorràgia li fes la feina.
La voladora se’n va adonar i va atacar encara amb més ím-
petu. El tems se li acabava. Ja començava a enterbolir-se-li la
visió i a pesar-li massa el Kukri.
La Cheetah va tornar a defugir el cos a cos. Deixar que la
filla del vent es dessagnés no era tan divertit com tallar-la a
trossets. Però ella era molt menys destra amb el ganivet que amb
les pistoles, i coneixia la fama que tenien les voladores lluitant
amb aquelles armes curtes.
Ja es divertiria després amb la pastoreta...
La Bee s’acabava. Els seus atacs es feien més lents i inofen-
sius. Dues darreres ganivetades que només van ferir l’aire la van
acabar d’esgotar. Va caure de genolls. La figura de la Cheetah
ja era només una taca negre i rosa que es movia, burleta, da-
vant seu.
El Kukri se li va escórrer d’entre els dits. Li costava respirar.
Va intuir la presència de la Cheetah davant seu i va sentir la seva
veu com si li arribés des de molt lluny.
—Saluda de part meva les teves amiguetes del terrat —li va
xiuxiuejar a cau d’orella—. Si més no, tu m’has donat més feina..
Un bon tall al ganyot, i cosa feta.
La detonació va ressonar, seca, en mig de la planta arrasada
pel tiroteig i les lluites.
La Cheetah va rebre l’impacte a l’espatlla. El punyal va sal-
tar pels aires sense arribar ni acostar-se al coll de la Bee.
Va aixecar la vista, sense entendre el que passava.
La pastoreta!
Davant seu, a quatre passes de distància, empunyava la Glock
294

que la voladora li havia arrencat de la mà al començament de la
baralla.
Aquella merda seca l’havia ferida?
Es va dur la mà al forat que li havia obert a l’espatlla i va
contemplar, incrèdula, els dits tacats de sang. Després va aixecar
els ulls i es va mirar la nova adversària amb el seu somriure més
pertorbat.
—Què fas jugant amb armes, pastoreta? No veus que t’aca-
baràs fent mal?
Va fer una passa endavant.
La Syren va encanonar-la encara amb més decisió.
—Una passa més i et cuso a trets.
La Cheetah va fer que no amb el cap.
—A qui vols enganyar, pastoreta? Si fossis capaç de disparar
ja ho hauries fet. T’he vist córrer com una nena esporuguida
quan la cosa es posa magra. No tens ovaris per disparar-me
mentre em mires a la cara.
Una altra passa endavant. Un parell més i li podria arrencar
l’arma de les mans amb una puntada de peu.
No s’equivocava amb ella. No era capaç de...
La Syren va disparar. A boca de canó.
Una vegada.
Dues.
Tres.
I va continuar prement el gallet fins que ja no van quedar
més bales.
L’Ocelot i el seu grup havien baixat per les escales de la

banda oest sense trobar-se amb ningú. Durant el descens, al cap
dels predators li havia semblar sentir el remor apagat de les
detonacions d’una arma.
La Cheetah estava fent la feina. Bona noia.
Quan van arribar a l’embarcador va desplegar els homes,
mantenint el Wired ben lluny dels possibles enemics. Una
precaució inútil. Allà ja no hi quedava ningú que suposés un
perill.
295

Amb la respiració entretallada per la por —menys pel que
havia passat feia una estona que pel que li podia fer aquell ho-
menàs— el constructor de ponts que havia ocupat el lloc del
difunt capità de la barcassa havia aparegut per explicar-li el suc-
ceït: una vintena de corredores dels raiders havien sortit del
no-res i els havien atacat per sorpresa. La calibre 50 les havia
mantingut a ratlla... fins que una d’aquelles maleïdes embarca-
cions ràpides s’havia acostat prou com per que una filla del vent
saltés a bord.
—Una sola dona ha fet callar la metralladora i s’ha carregat
un terç dels teus remers? —va preguntar l’Ocelot, sense aca-
bar-se de creure el que sentia—. Quina mena floretes esteu fets,
els constructors de ponts?
—L’hauries d’haver vist! Es movia més de pressa que el pro-
pi vent. I aquell ganivet corbat...
—Bestieses! Us hauria de tallar el ganyot a tots, per inútils!
—va esclatar l’Ocelot, a qui no li agradava que la gent tingués
por d’algú altre que no fos ell—. La única dona que conec capaç
de fer una cosa com la que dius és dels meus. I no saps les ganes
que tinc de deixar-la que us ho demostri quan hagi despatxat
els enemics que encara queden dins.
En aquell mateix moment l’aire es va omplir d’una ràpi-
da successió de detonacions. Una de les finestres de la façana
va esclatar en una explosió verdosa, i el cos cosit a trets de la
Cheetah va aparèixer enmig d’un núvol de vidres trencats.
Amb l’abric negre voleiant al vent, per un instant gairebé
màgic la predator va semblar capaç de poder aixecar el vol. Des-
prés, la gravetat la va vèncer i va caure a plom, impactant amb
violència contra la superfície del mar des d’una alçada de més
de vint pisos.
Si no hagués estat ben morta quan va tocar l’aigua, el cop
l’hauria matada de ben segur.
El cos de la Cheetah va quedar surant, boca amunt, prou de
temps com perquè l’Ocelot pogués gravar en la seva ment l’ex-
pressió de sorpresa que s’havia congelat en els seus ulls, buits
de vida.
—Et referies a aquesta dona? —li va preguntar el construc-
296

tor de ponts, mentre tots dos la veien enfonsar-se a mesura que
el pes de l’abric, amarat d’aigua, l’arrossegava cap al fons.
L’home no va poder evitar que les seves paraules tinguessin
un to massa sorneguer.
L’Ocelot se’l va quedar mirant rere aquelles eternes ulleres
fosques seves.
I li va engegar un sol tret amb l’escopeta, a boca de canó.
La potència de l’impacte va fer volar el constructor de ponts
uns quants metres lluny de la barca, abans d’acompanyar la
Cheetah al fons.
—Algú més vol afegir alguna cosa? —va preguntar, girant-se
envers la resta dels consternats constructors de ponts que que-
daven—. No? Doncs fotem el camp d’aquí d’una puta vegada.
Avui ja hem patit prou pèrdues. I ja podeu donar gràcies que
ens feu falta per remar...
L’Snake havia decidit evitar el laberint de canals que forma-

ven la part més habitada de Nyork i conduir la corredora per la
banda est, fent tota la volta per accedir al territori de les filles
del vent. Va resseguir la línia que li marcaven les torres de vidre
a la seva esquerra, primer recta i, a mesura que avançava cap al
sud, cada cop més bombada, com la panxa d’una dona en estat.
A la Dragonfly la meravellava el menyspreu que els raiders
mostraven per l’amenaça dels selachiphormes.
—Et diré un secret —li va confessar ell quan ella li va reco-
nèixer, admirada—: els esquals detesten les corredores. Van
massa de pressa, fins i tot per ells. A més, sospito que el soroll
que fan tampoc no els agrada gaire. Patim poquíssim atacs. Els
estels lliscadors, en canvi, ja són figues d’un altre paner... Per
això ja només els fem servir quan no tenim més remei.
Van deixar enrere la part més convexa de la ciutat i, amb ella,
dues columnes d’acer enllaçades per la part superior que s’ai-
xecaven, solitàries, una dotzena de metres per damunt del nivell
del mar. A mida que anaven tornant a girar cap a l’oest i acos-
297

tant-se al seu territori, la Dragonfly es va anar abraçant cada
vegada més fort a l’esquena del pirata.
Dues noves columnes d’acer, similars a les que havien deixat
enrere feia poc però amb quatre petites esferes d’acer adornant
el braç que les unia, van fer-se visibles entre la corredora i la
ciutat. Aquell era un dels punts que marcaven els llindars del
seu territori.
—Si m’agafes tan fort, acabaràs per ofegar-me! —va sentir
com li cridava ell per damunt del soroll del motor. Una mica
avergonyida, va intentar desenganxar-se d’ell. Però encara no
havia començat a fer-ho quan va notar com ell deixava anar el
manillar per agafar-li els braços i mantenir-los allà on eren.
—Qui cony necessita respirar, al capdavall? —li va dir, gi-
rant-se per mirar-la—. Perdona’m, a vegades ni jo mateix m’a-
dono de com n’arribo a ser de malparit...
Ella li va retornar un somriure trist, però es va deixar anar
igualment.
Necessitava les mans per fer senyals a les ales que ja se’ls
acostaven, hostils, i fer-les-hi veure que no suposaven cap
perill.
La Bee es moria.
Després d’haver fet saltar per la finestra la Cheetah a trets,
la Syren havia deixat caure l’arma a terra i havia corregut al
costat del Logan. El noi, encara mig inconscient per la puntada
de peu a la cara, es va incorporar escopint sang.
—Què ha passat?
Ella li va acaronar la galta, tot comprovant que les ferides
no eren greus, i el va ajudar a aixecar-se.
—L’he matada —va aconseguir articular, sense acabar de
creure-s’ho ni ella mateixa.
—Tu? A la Cheetah? Com?
—Logan, ara no en puc parlar. A més, la Bee està ferida.
Molt malferida, em temo. Hem d’ajudar-la.
Ell va bellugar el cap en un intent de posar-lo a lloc. Tota la
planta li ballava, encara. La boca li feia un mal terrible i notava
298

un queixal ballant-li. Quan va provar d’alçar-se, la puntada a
l’entrecuix li va passar factura també.
Va coixejar fins on era la Bee.
De seguida ve veure que la Syren no havia exagerat.
La voladora estava estesa sobre un bassal de sang, amb els
ulls tancats i gairebé sense respirar. Mig arraulida damunt d’a-
quell jaç vermell, semblava més menuda que mai.
—Està molt malament —va dir la Syren, inclinant-se da-
munt seu—. L’hem de dur amb la Dacnis o no se’n sortirà.
Oblidant-se del seu propi dolor, el Logan la va agafar en
braços tan curosament com va poder. La Bee es va estremir i va
recuperar la consciència per uns instants.
—La reina... —va dir amb un fil de veu—. L’he... l’he d’aju-
dar...
I es va tornar a desmaiar.
El Logan la va estrènyer contra el seu pit, com si allò la
pogués protegir.
—Tu guies! —li va dir a la Syren—. De pressa!
El Wren va haver d’admetre que el pla de la Syren per atrau-

re els seus perseguidors a una trampa havia fracassat.
O, per ser més exactes, qui havien fracassat eren els qui els
perseguien. Ja feia massa estona que eren allà i encara ningú no
havia tret el cap per buscar-los.
Mai no s’havia sentit tan inútil.
—Lark —li va dir a l’altre noi—. Et quedes amb l’Ibis i la
Dacnis. I també amb això —va dir allargant-li la pistola—. Jo
vaig a veure què els ha passat.
—No te’n vagis, Wren —va suplicar-li l’Ibis—. Ja estem
prou dividits. No pots marxar pel teu compte tu també. La
Syren sap on som. Si pot, vindrà.
—I si no pot? —La seva veu traspuava angoixa.
—Si no pot, tu tampoc no podràs fer-hi res.
Però ell no hi estava d’acord.
—Ibis, no puc quedar-me de braços plegats mentre sé que
la Syren corre perill! Et prometo que aniré amb compte.
299

—Mireu! —va cridar la Dacnis, interrompent-los i assenya-
lant a l’altre extrem de la planta—. És la Syren!
El Wren va sortir corrent, seguit per la resta. En un moment
van ser al seu costat.
—Dacnis! —va cridar-la mentre ignorava els altres que l’en-
voltaven—. La Bee està ferida. Et necessita! És amb el Logan a
la primera planta seca.
—Què li ha passat?
—La Cheetah! —només va aconseguir barbutir la noia—.
L’has d’ajudar!
La Dacnis duia penjada la motxilla amb els remeis. La va
agafar amb totes dues mans.
—Porta-m’hi, de pressa!
Van pujar junts les escales, de tres en tres graons.
Quan van arribar al costat del Logan, el noi li agafava la mà
a la Bee, que s’estremia entre els seus braços. Havia tornat a
recuperar la consciencia i balbotejava paraules sense sentit.
—Dacnis, gràcies al cel! Ajuda-la. Se m’està morint als bra-
ços.
La sanadora es va treure la bossa de l’esquena, tot incli-
nant-se sobre la voladora moribunda.
—No! No es morirà —va dir, mastegant les paraules—. Ja
se m’han mort prou amics! A tu no et deixaré. Aguanta, Bee!
Em sents? Aguanta!
La Bee va aixecar el ulls per mirar-la.
—Lady... bird —va murmurar tan fluixet que només ella la
va poder sentir—. Ets tu?
I va tornar a perdre el coneixement.
La Dacnis va deixar anar un renec i es va afanyar a taponar-li
la ferida amb les cataplasmes que ja duia preparades per mo-
ments com aquell. Si no aconseguia tallar-li l’hemorràgia de
seguida, s’escolaria sense remei.
Dempeus, al seu costat, la Syren observava amb impotència
els seus intents desesperats per mantenir-la amb vida.
Mai no li havia vist a la sanadora una expressió tan determi-
nada com la que ara tenia al rostre.
300

Escortat per vàries ales que volaven molt baix, l’Snake va
conduir lentament la corredora fins a l’interior d’una de les
plantes inundades de la Siamesa Nord. Va entrar per un enorme
esvoranc a la façana, va esquivar com va poder la vegetació que
s’havia ensenyorit de l’espai i va acabar aturant el motor a prop
del lloc on ella li va indicar que hi havia les escales. Van saltar a
terra i van començar a pujar, lentament.
Van fer el camí sense mirar-se. Conscients que quan ho fes-
sin, seria per dir-se adéu.
La Dragonfly va caminar fins que va notar la mà d’ell, atu-
rant-la.
—Descolorida... —va començar ell amb una tendresa que
aconseguia molt poques vegades—. Em temo que jo m’hauria
de quedar aquí. No tinc gaire clar que a les teves amigues d’a
dalt els faci massa gràcia tornar-me a veure. Val més que vagi
fent via...
Ella es va quedar immòbil, com una estàtua de gel. Incapaç
de girar-se i mirar-lo per darrer cop.
—O també podria quedar-me... —va afegir ell, inesperada-
ment.
La reina blanca es va girar finalment, i aleshores ell va poder
veure els seus ulls clars, ennuegats de llàgrimes.
—Ho faries?
—Una paraula teva és tot el que cal. Girem cua, agafem la
corredora i ens endinsem en la Terra de Ningú. Tu i jo sols, com
ha estat sempre. No tinc clar quant de temps durarem, però serà
divertit comprovar-ho. I pagarà la pena...
Ella se li va abraçar i li va buscar la boca amb desesperació.
Es va tornar a sentir viva quan va notar les seves mans, grans i
rogalloses, pujant-li per les cuixes fins abastar-li els pits, petits
i durs.
No havia desitjat de veritat cap altra cosa des que ell havia
marxat, tres cicles enrere.
L’Snake la va agafar per les natges i la va aixecar de terra.
Ella li va encerclar la cintura amb les cames. Sentia el seu alè dins
la boca, ressuscitant-la després de tant de temps d’haver-se sen-
tit inanimada per dins.
301

Es va imaginar fugint amb ell. Desafiant junts tota la crue-
sa d’aquella ciutat malvada i tenint-se només l’un a l’altre per
fer-ho.
Tant se valdria si durava un cicle o deu. Ell tenia raó: el
temps que tinguessin junts pagaria la pena.
Li anava a dir que sí, que marxessin, quan la realitat la va
encerclar.
Amb la Mantis i la Ladybird mortes i la guerra contra el
techs a punt d’esclatar, les filles del vent necessitaven una líder
més que mai. Era la supervivència mateixa del clan la que esta-
va en joc.
I havia estat ella qui les havia empès fins a ran de l’abisme.
L’Snake es va adonar dels seus dubtes i es va aturar.
Li va fer un dels seus somriures murris.
—Sí, ja ho sé —li va dir tornant-la a deixar a terra, ara amb
delicadesa—. Jo també em sentiria com un malparit sortint per
cames. El Wired no ens perdonarà el que li hem fet avui. Cor-
rerà la sang ben aviat. I nosaltres hem de ser on cal perquè
corri de la banda adequada. Mai no sembla ser el nostre mo-
ment, oi Descolorida?
Li va acaronar la galta.
—Però ha estat bé imaginar-s’ho, encara que només hagi
estat un instant —va afegir.
Un parpelleig després, tornava a ser el pirata murri i sense
escrúpols de sempre.
—Val més que me’n vagi. Les teves noietes deuen pujar per
les parets, esperant-te. A més, els techs aniran abans que ningú
contra vosaltres. Se’t gira molta feina, reina meva.
Va fer unes passes enrere, sense deixar de mirar-la als ulls.
La Dragonfly continuava sense ser capaç de moure ni un dit.
La dona que vivia dins seu, que no el volia deixar marxar, li
suplicava que el retingués.
Però la reina que era per fora la va fer callar. Com sempre.
Ell va caminar envers les escales. Quatre passes més i el
tornaria a perdre.
—Snake!
Els seus esguards es van tornar a abraçar.
302

—Això no és un comiat. Ho saps, oi?
—No? —Es va quedar rumiant-ho un moment—. El que
sigui que ens faci sentir millor, Descolorida. Cuida’t.
Li va picar l’ullet per darrer cop i va marxar.
La Dacnis tenia les mans amarades de sang. La cara tacada.

La roba xopa.
Però havia aconseguit aturar l’hemorràgia.
I la Bee encara respirava.
Va aixecar els ulls envers la resta, que l’havien estat obser-
vant en silenci, i els va fer un somriure exhaust.
—No es morirà. Les plantes han fet la seva feina i han acon-
seguit que pares de sagnar. Però cal que la portem a un lloc segur
on li pugui treure la bala i acabar-la de curar. Si no ho fem, i de
pressa, tot això no haurà servit de res.
—I com se suposa que ho hem de fer, això? —va preguntar
el Lark—. Si la posem a l’aigua no durarà dos batecs. La seva
ala està a l’edifici del davant i encara que l’anéssim a buscar, la
única cosa que sabríem fer amb ella és estimbar-nos.
La Dacnis es va aixecar i li va prémer el braç. Tot s’assem-
blava massa al que havia passat amb l’Elaenia com perquè ell
pogués veure-ho amb claredat.
—Lark, has de parar de culpar-te.
—Ho dius seriosament? —va dir ell apartant-li el braç—.
Jo vaig perdre el maletí a can Builder i l’he tornat a perdre avui.
Les circumstàncies no importen gens. O es que em vols fer
creure que si l’hagués dut qualsevol de vosaltres no hauria tor-
nat de seguida a buscar-lo? I és clar que hi hauríeu anat. Tots!
Acceptem-ho: sóc un covard. Un c-o-v-a-r-d. Primer vaig tenir
la culpa del que li va passar a l’Elaenia, i ara m’he carregat la Bee.
Més us valdria treure-se’m del damunt abans que el meu proper
atac de pànic no acabi amb els qui encara quedeu!
Un silenci incòmode els va caure al damunt. La culpa del
Lark era enganxifosa com una taca d’oli. I no tots eren tan ge-
nerosos com la Dacnis.
Si es volia mirar des d’aquell punt de vista, era cert: quan les
303

coses s’havien posat magres, s’havia oblidat dos cops de tenir
cura de l’ordinador. I allò ho havien acabat pagant, i molt car,
dues companyes.
La Syren hauria volgut poder-li dir alguna cosa que el fes
sentir millor, però ella mateixa estava massa ocupada amb el seu
propi trasbals.
No havia mort mai ningú, fins ara.
I, per molt que la Cheetah fos la persona que més s’ho me-
reixia del món, s’hauria estimat mil vegades no haver estat ella
qui hagués premut el gallet.
Matar era molt més difícil del que semblava quan hi pen
saves.
Es va apartar del grup per refugiar-se en un racó. Ella tam-
bé se sentia aclaparada per la culpa.
Va mirar per la finestra. El cel semblava forjat en coure i
havia començat a bufar un vent maliciós i traïdorenc, d’aquells
que busquen els punts més febles per clavar-los els ullals de
gebre. Va sentir el seu alè indesitjable al clatell, als genolls, a les
articulacions.
S’acostava una tempesta. De les grosses.
Com dimonis s’ho farien per moure la Bee?
—Syren! —va cridar l’Ibis, que mirava a l’exterior a través
del finestral citrí de la façana—. Allà! Són elles!
La Syren va córrer al costat de la seva germana petita i les
va veure.
Dues ales, volant en cercles, damunt mateix dels seus caps.
La Dragonfly no s’havia oblidat d’ells.
El terrat de la Siamesa Sud estava ple a vessar. El retorn de

la Dragonfly i la noticia de la mort de la Mantis, la Hornet i la
Wasp a mans dels techs havia esperonat tota la tribu.
Les filles del vent volien sang. I la volien ara.
La Syren i els seus acabaven d’arribar, després d’un vol llarg
i complex, i amb prou feines havien tingut esma de remuntar
304

les escales fins la cima de la torre. Hi eren tots, menys la Dacnis,
que s’havia estimat més quedar-se al costat de la Bee i ajudar en
l’extracció de la bala. La ferida havia suportat el transport sen-
se parar de delirar, i el seu futur encara era incert. Però s’afer-
rava a la vida amb desesperació i la Dacnis estava decidida a ser
la seva millor aliada en aquella lluita. L’havien deixat amb les
sanadores locals i havien anat a l’assemblea, envoltats per dot-
zenes de voladores que passaven pel seu costat sense gairebé ni
dedicar-los una mirada.
Ningú no sabia com tractar aquells elements, que passaven
de ser aliats a enemics amb la facilitat amb la qual canviava el
vent. Esperarien a veure que en deia la reina.
Quan van sortir a l’exterior, els va rebre l’avançada de la
tempesta: un vent cada vegada més enfurismat i les primeres
gotes, que els queien al damunt com agulles de gel. Lluny, allà
on es perdia la vista, la Syren va albirar llampecs, esquerdant el
cel de coure amb les seves ganivetades de llum. Va tancar els ulls
i va deixar que la pluja li mullés la cara, gaudint-la en lloc de
patir-la. Va notar a l’espatlla la mà del Logan, que era just dar-
rere seu i va sentir la necessitat imperiosa d’arraulir-se en els
seus braços. La veu de la Dragonfly, aixecant-se entre el remor
de la multitud, la va obligar a obrir els ulls i tornar a la realitat.
La reina blanca s’havia deixat anar la llarga cabellera rossa
damunt les espatlles i s’havia posat un cosset daurat i uns pan-
talons molt cenyits, color d’aram. Duia el seu millor collar reial
al coll i braçalets daurats als canells i als bíceps. Vestida d’aque-
lla manera i enfilada damunt d’una plataforma que només s’usa-
va per ocasions com aquella, la seva figura menuda s’engegantia
fins a semblar invulnerable.
Només començar a parlar, la resta de les filles del vent van
guardar un silenci respectuós i expectant.
—Germanes! —les va arengar des del púlpit—. Ens veiem
abocades a l’hora més negra de la nostra història! Les filles del
vent mai no havíem estat amenaçades com ho estem ara! Mai una
reina no havia estat assassinada d’una manera tan covarda i tra-
ïdorenca com ho ha estat avui la Mantis! Totes sabeu que ella i
jo no sempre ens havíem entès. I que les nostres divergències
305

l’havien portat a prendre decisions greus i errònies. Però també
sabeu que ho feia pensant que era el millor per al clan! Si ara fos
ella qui us parlés des d’aquí, no dubto que us diria el mateix que
jo us diré ara. L’assassinat d’una reina demana venjança! La vi-
olació de la treva del Santuari demana càstig. La sang vessada de
les filles del vent demana deu vegades més sang vessada dels
techs i dels predators! Qui volarà amb mi per cobrar-se tota
aquesta sang? Qui m’ajudarà a venjar la Mantis i salvar el nostre
clan? Qui lluitarà al meu costat contra el Wired i els seus gossos?
Encara no havia acabat l’arenga quan la Syren es va veure
engolida pels udols de les filles del vent que abarrotaven el ter-
rat. Centenars de punys alçats al cel tempestuós li juraven lleial-
tat i exigien venjança. Per un moment, els crits de guerra de les
voladores van aclaparar els trons i la còlera del mateix vent al
qual veneraven.
La Syren es va estremir. I no de fred. La reina acabava de
cridar la tribu a la guerra sense que li tremolés la veu. Moltes
d’aquelles que ara l’aclamaven no viurien per veure sortir el sol.
I ella ho sabia prou bé, mentre les posava en peu de guerra. No
la perseguirien els seus rostres quan tanqués els ulls, com a ella
l’assetjaven els del Raven, la Fairy o l’Elaenia? O era més fàcil
quan no es coneixia tan bé aquells amb les vides dels quals es
jugava?
Era allò ser una cap de clan? Estar disposada a pagar el preu
que calgués, quan calgués?
Perquè, si ho era, al capdavall ella i la Dragonfly no eren tan
diferents.
Malgrat tots els dubtes, l’entusiasme bèl·lic de les voladores
era contagiós i, gairebé sense voler-ho, es va trobar alçant el
puny i sumant-se a la demostració de poder de les filles del vent.
Però mentre ho feia, va notar les llàgrimes lliscant-li per les
galtes, com raiders en els seus estels amb la vela inflada pel vent
a més no poder.
No va saber si eren de ràbia o de tristesa, però se les va em-
passar de seguida. I no es va permetre vessar-ne ni una més.
Allò també era ser una cap de clan. Ja començava a saber-ho
massa bé.
306

Lluny i tot com eren, la Syren va poder albirar l’espurneig
de ràbia cremant als ulls de la Dragonfly. Mai no havia estat tan
reina com en aquell instant. Ni ho tornaria a ser.
—I ara us prego que em permeteu infringir les nostres prò-
pies lleis —va continuar la reina blanca—. L’elecció d’una nova
reina demana tot un protocol, ho sé. Però mai el temps no ha
estat tan crucial com ho és avui. I jo necessito tenir l’hereva de
la Mantis al meu costat per liderar-vos. Qui, d’entre les seves
partidàries es veu capaç d’estar a la seva alçada?
Un moment de silenci va seguir aquella demanda. Mortes
la Hornet i la Wasp, la facció de la Mantis no tenia un relleu clar.
Però si no es decidien de pressa, alguna altra candidata s’apro-
fitaria dels seus dubtes per postular-se. I amb raó. Les filles del
vent no eren indulgents amb els pobres d’esperit.
—Moth! —Algú va cridar aquell nom entre la gentada. De
seguida se li van afegir més veus, fins que tota la facció que
havia quedat orfe amb la mort de la Mantis va triar espontàni-
ament la seva successora—. Moth! Moth! Moth!
Llavors, la multitud es va obrir i en va emergir l’escollida.
La Moth era una noia alta per ser del seu clan, de pell bruna,
cara angulosa, anatomia esvelta i cabells nocturns. Encara que
s’assemblava ben poc a ella, era germana de la Mantis, tot i
que de pares diferents. La seva mare, la Cícada, havia estat una
reproductora molt fèrtil quan havia deixat el tron, després d’un
regnat curt i inofensiu. Tota la manca d’empenta que havia de-
mostrat mentre governava l’havia tret més tard, a l’hora de pro-
var diferents companys. La Moth havia estat la seva darrera
criatura, abans que una ràpida malaltia la consumís en menys
d’una estació, davant la impotència de les sanadores.
Molts deien que era també la filla que més prometia. Però
la Mantis no s’havia refiat mai, d’ella, i l’havia mantinguda sem-
pre en un discret segon pla.
La noia va avançar lentament fins quedar entre la tribu i el
púlpit, des d’on la observava la Dragonfly. Semblava aclapara-
da per com havien anat les coses, però la veu no li va tremolar
gens quan es va decidir a parlar.
—Jo m’hi veig! —va dir prou alt perquè la pogués sentir
307

tothom—. Volaré al teu costat, lluitaré al teu costat i, si cal,
moriré amb tu. Si em creus mereixedora d’aquest honor...
La Dragonfly no va dir res. Només es va acostar a ran de la
tribuna i li va allargar el braç per ajudar-la a pujar. Quan la va
tenir a dalt, li va alçar el braç i, així unides, va cridar davant tot
el clan:
—Moth!
Les filles del vent van esclatar un cop més en udols desafiants.
El tron tornava a estar ocupat.
I el clan, a punt per a la guerra.
Tan bon punt va haver acabat l’assemblea, la Dragonfly va

reunir-se amb la Moth i la Syren per definir el seu pla d’acció.
La Syren va demanar també la presència del Logan, el Lark i el
Wren i la nova reina no s’hi va negar. La Moth semblava dispo-
sada a comportar-se d’una manera molt distinta amb els mem-
bres del l’altre clan de com ho havia fet la seva germana.
La reina blanca els va fer seure a tots al voltant del que havia
estat la taula del consell d’administració d’una gran empresa,
que s’havia conservat prou bé malgrat el temps i les catàstrofes,
i va ser la primera en parlar.
—Moth, tu ets la única que no has patit en persona la po-
tència de foc de la qual disposen els nostre enemics. Però tots
els qui estem aquí l’hem vist amb els propis ulls i penso que
estareu d’acord amb mi en que llençar les nostres ales contra
ells, en cel obert, significaria la nostra destrucció complerta en
ben poc temps.
La nova reina va moure el cap, desconcertada. Després de
l’arenga de feia només uns moments, la darrera cosa que s’hau-
ria esperat era aquella afirmació. Però la Dragonfly tenia clar
que una cosa era preparar les dones per a la batalla i una altra,
de molt diferent, buscar l’estratègia que els duria a la victòria.
I aquella no passava pas per llençar ales de fusta i tela i dards
llancívols contra metralladores i fusells semiautomàtics.
308

—I això ens duu a vosaltres, Syren —va dir, girant-se per
mirar-la—. Les filles del vent hem complert amb escreix la nos-
tra part del tracte. I hem pagat un preu altíssim per fer-ho. Ha
arribat l’hora que ens demostreu que sou capaços d’ajudar-nos
tal i com ens vàreu prometre.
La Syren es tornava a trobar en un cul-de-sac. Quan havien
planejat enganyar la Dragonfly perquè els ajudés a arribar a la
Mà en Flames, la Ladybird no havia mort al seu costat mentre
ho feia. Ni la pròpia reina s’havia revelat com una aliada tan
lleial. Ni la Bee havia rebut aquella bala mentre els salvava de la
Cheetah.
No podia continuar mentint. No després del que havia pas-
sat el darrers dos dies.
Es va aixecar, sense saber massa com començar a confes-
sar que, després de tot, sí que eren un frau. Però el Lark se li va
avançar.
—No et penediràs d’haver-nos ajudat —va assegurar amb
convicció—. Amb aquesta màquina —va continuar, assenyalant
l’híperbook del qual no s’havia tornat a separar ni un moment
des que l’havia recuperat per segon cop —puc fer-los molt de
mal als techs. En el seu propi terreny. Just on menys s’ho espe-
ren.
—Lark! —el va interrompre la Syren—. No continuïs. No
podem...
—És clar que podem, Syren! —es va regirar ell, impedint-li
continuar amb la confessió—. Amb aquest ordinador podem
fer-los més mal del que ni tan sols gosaríeu imaginar. Ho sé,
perquè he ajudat a dissenyar bona part dels sistemes de segure-
tat que protegeixen la Cúpula. I sé perfectament com inuti
litzar-los, si ens acostem prou com per poder-me connectar
on cal.
—Què estàs dient? —va preguntar la Syren, que ara ja no
tenia ni idea d’on pretenia anar a parar.
—Que sóc un tech. Per què si no us penseu que el Wired
desitja tant posar-me la mà al damunt? Perquè sóc el seu fill! El
meu nom és Link.
Aquella revelació els va deixar perplexos a tots. Feia temps
309

que la Syren sabia que aquell al qui havien adoptat com un dels
seus els amagava moltes coses. Però mai no havia gosat pensar
en una cosa tan grossa com aquella.
—Tu ho sabies, això? —li va preguntar, furiosa, la Dragon-
fly a la Syren.
—Jo? I és clar que no! Ningú del meu clan ni tan sols no ho
sospitava!
La Dragonfly va bellugar el cap i la va mirar, plena de retret.
Estava clar que no se la creia.
—Mentida! O és que potser no va ser una de les teves qui li
va anar amb la història a la Mantis? Ara entenc perquè ella va
pensar que el podria convèncer d’aliar-se. El seu fill! En què
més m’has mentit, pastora d’algues?
Abans que hagués de respondre aquella pregunta tan incò-
moda, el Lark va sortir en la seva defensa.
—Ella no t’enganya, senyora. Quan el seu clan em va acollir,
mig mort de gana i de fred, jo em vaig guardar molt de reve-
lar-los qui era. Em feia por que, si els ho deia, s’apartarien de
mi com d’un empestat. No ho vaig dir a ningú fins fa dues nits,
quan l’hi vaig confessar a la Dacnis: la nostra sanadora. La Fairy
ens deuria sentir i es va pensar que el millor que podia fer era
revelar-ho a la Mantis. Però et juro pel més sagrat que hi ha que
la Syren no tenia ni idea de qui era jo!
La reina blanca es va regirar, incòmode. El noi semblava
sincer, sí. Però totes aquelles revelacions de darrera hora li ha-
vien fet perdre la confiança que havia dipositat en la Syren. Al
capdavall no sabia què era pitjor: si una mentidera traïdora o
una cap de clan que no sabia a qui tenia en la seva foguera.
Posaria el futur del seu clan en mans d’una líder tan patètica?
Va buscar la opinió de la seva col·lega.
—Tu què en dius, germana?
La bruna va fer una ganyota, dubitativa.
—Fins on jo sé, podrien estar dient la veritat. Però ja saps
que no gaudia pas de la confiança de la Mantis i molts secrets
se’ls ha endut amb ella per sempre...
—Us estic dient la veritat! —va insistir el Lark—. I el que
encara és més important: la Syren també. O és que no compta
310

per res el que hem fet al Santuari fa només una estona? Ni que
la Bee encara sigui viva només per la tenacitat de la Dacnis? Ni
que hagis recuperat el tron en part gràcies al nostre ajut? Si has
de castigar algú, castiga’m a mi. Però no els ho facis pagar a ells.
Són les millors persones que queden en aquesta ciutat condem-
nada, creu-me. Els dec la vida, no una, sinó moltes vegades.
I mai no m’han demanat res a canvi. Ben al contrari, no han
parat de compartir amb mi el poc que tenien!
La Dragonfly no sabia què pensar. Volia poder confiar en la
Syren i els seus i reconeixia que tot el que li estava retraient el
noi era cert. Però detestava les mentides i li costava molt per-
donar-les.
—Tu mateixa vas veure del què vaig ser capaç amb l’híper-
book i un grapat d’algues —va continuar el Lark, conscient que
ara gairebé tot depenia de la seva capacitat de convèncer-la—.
Si confies en nosaltres i ens permets lluitar amb tu, et prometo
que colpejarem el Wired allà on més mal li farà. He passat mas-
sa temps al marge del que està passant en aquesta ciutat, i m’he
equivocat. Ja es hora que algú li aturi els peus. Junts podem
aconseguir-ho. No cal que confiïs en mi. Confia en ella —va dir,
assenyalant la Syren —i no te’n penediràs!
La Dragonfly va fer un sospir de resignació. Tampoc no li
quedaven gaires més opcions. Es va mirar inquisitivament la
Moth.
La bruna va moure el cap afirmativament. Amb prou feines
feia una estona que l’havien escollida reina. Però li semblava
que sabia jutjar les persones. I hauria posat la mà al foc per
aquell xicot esprimatxat.
—Molt bé —va acabar rendint-se la Dragonfly—. Us farem
confiança un cop més. Digues, doncs: què hem de fer per gua-
nyar aquesta guerra?
El Lark també va sospirar, ell d’alleujament, i els ho va
dir.
311

9
Tan bon punt com va acabar la reunió amb les reines, la
Syren va agafar el Lark per la solapa de la jaqueta, el va arros-
segar fins un lloc discret i el va acorralar contra una finestra,
com faria una gata famèlica amb el ratolí que està a punt de
cruspir-se.
—Què se suposa que ha passat, allà a dins? No t’he dit que
no volia més mentides?
—Ei! Que no els he mentit pas!
—Que no? I una merda, no! Primer de tot no els has dit res
del portal. I en comptes d’això els has explicat una sèrie d’ab-
surdes mentides sobre que ens havien de desembarcar al capda-
munt de l’agulla per neutralitzar no-sé-quines antenes! I des-
prés, i encara pitjor, els has promès que tu estaries amb elles a
la base de la Cúpula per desactivar les seves defenses. I saps molt
bé que això és impossible, si vols venir amb nosaltres!
—Syren... no hi aniré pas amb vosaltres.
—Què?
—He estat donant-li moltes voltes i l’única forma que se
m’acut d’arribar al portal és un atac per sorpresa al quarter
general dels techs. El Wired demanarà de seguida ajuda als seus
gossos i l’Ocelot hi haurà d’anar amb tot el que té. Només
d’aquesta manera tindreu una oportunitat. No li he dit res del
portal a la Dragonfly perquè hauria estat com admetre que fins
ara l’estàvem enganyant. A més, tampoc s’ho hauria cregut.
Però, si exceptuem aquesta minúscula omissió, la resta de coses
que he dit són certes. I el pla pot funcionar. Que hauran de
desviar un parell d’ales per portar-vos a l’Agulla? Això no de-
cantarà la batalla. En canvi, això sí que ho farà! —va concloure,
aixecant el híperbook amb una ganyota de triomf.
La Syen no sabia què dir-li.
—Però, i tu?
Ell li va tornar un somriure trist.
—Com he dit abans, m’he passat massa temps amagat, per-
metent que massa gent patís. És hora de parar d’amagar-me i
plantar cara. Demà guanyarem una batalla, però no la guerra.
312

Les nenes —va dir fent un gest que abraçava tot l’edifici— ens
necessitaran a mi i al híperbook. Em quedaré una estona per
aquí. Penseu en mi de tant en tant a l’altra banda. I si algun dia
voleu tornar a buscar-me, ja sabeu on trobar-me...
La Syren va notar un nus a la gola. Tant li feia que els hagués
estat ocultant el seu origen durant tant de temps. Per ella sempre
seria un dels seus.
—No gosis tornar a dir de tu mateix que ets un covard, em
sents? El que faràs és la cosa més noble i més valenta que he vist
mai, Lark.
Ell va desviar la vista al terra.
—Potser, ara que saps qui sóc realment, m’hauries de co-
mençar a dir Link, no trobes?
Ella va fer que no amb el cap.
—Jo sé perfectament qui ets. Tu ets el Lark, del clan dels
pastors d’algues. El meu germà. El meu amic. I el millor home
que he conegut mai.
I el va abraçar.
Aprofitant que la Syren havia desaparegut momentània-

ment amb el Lark, i que les filles del vent semblaven tenir només
ulls i orelles per a la batalla que s’estava preparant, el Wren va
decidir que havia arribat el moment de parlar d’home a home
amb el Logan.
Es va assegurar que ningú no els estigués mirant i li va fer
un gest al nouvingut perquè el seguís fins a un lloc discret.
Encara que sorprès, el Logan va acceptar aquella invitació.
El Wren el va dur fins el forat de les escales i, després de tancar
la porta, es va encarar amb ell.
—És que no penses posar mai fi a tota aquesta bogeria? —li
va etzibar.
—Perdona?
—Ja m’has sentit! No t’adones del mal que ens has fet des
que estàs aquí? El Raven, la Fairy, l’Elaenia... I els que quedem
estem vius de miracle! No t’acuso de mentir. Em crec que vens
realment d’un altre univers. I fins i tot admeto que les teves
313

intencions són nobles. Estàs aquí per salvar el teu món. Però
del que no t’adones és de que, per fer-ho, destruiràs el meu. I,
el que encara és pitjor, el de la Syren.
—Això no és veritat! Si aconseguim marxar junts us salva-
reu tots. I et prometo que el portal s’obrirà.
—Logan... No en dubto pas que el portal s’obrirà! Però no
t’adones d’on? A dalt de tot de l’Agulla! Per al cas, podria obrir-
se a la lluna! O encara pitjor, perquè la lluna no estaria plena de
salvatges amb ganes de matar-nos a tots a la que traiem el nas!
Si insisteixes en arrossegar-nos fins allà, la Syren et seguirà,
guiada per aquest tan honest i absurd desig seu de salvar to
thom. Però tu ets més espavilat que tot això, home! Tu saps que
aquest darrer graó de l’escala que ens has obligat a pujar és el
que ens farà caure al buit a tots!
—No és just, això que em dius.
—Que no? El Raven, la Fairy i l’Elaenia serien vius si no
t’haguéssim trobat. I si la Syren encara ho és, no és pas gràcies
a tu. Va ser la Bee qui us va salvar la pell al Santuari. Sense ella,
serieu dos caps més en la col·lecció de la Cheetah. Admet-ho!
No la vas poder protegir allà i encara podràs menys si, per al-
guna casualitat, arribem vius a l’Agulla!
Hi havia tanta convicció en les paraules del Wren que el
Logan es va sentir desarmat.
—Què m’estàs demanant? —va preguntar després d’un llarg
titubeig.
—És ben simple: que li treguis del cap la idea de seguir-te al
teu univers. Abans d’aliar-nos amb la Dragonfly potser sí que
era veritat que no hauríem passat una altra estació freda. Però
ara les filles del vent ens acolliran. No sé què passarà amb aques-
ta guerra, val. Però has d’admetre que haurà d’anar molt mala-
ment com per no tenir més números per sobreviure que acom-
panyant-te en la teva excursioneta de demà a la nit. Si realment
sents alguna cosa per la Syren, convenç-la que es quedi. Salva-la
d’aquesta bogeria que ha descrit el Lark i dóna-li una oportu-
nitat de sobreviure. Comprenc que tu ho has de fer. És el teu
món el que està en joc. El teu pare, la teva xicota —va ressaltar
subtilment aquelles tres paraules—. I, ho creguis o no, desitjo
314

de cor que te’n surtis. Però no l’arrosseguis a ella, i a la resta de
nosaltres al darrere, a la bogeria de voler assaltar l’Agulla!
El Logan volia tornar-s’hi, però no sabia com. El que deia
el Wren tenia tot el sentit del món. Atacar l’Agulla era una acció
desesperada i el més probable era que, amb híperbook o sense,
acabessin tots morts. Si de veritat s’estimava tant la Syreen com
pensava, tenia dret a arrossegar-la a aquell destí? Ell no tenia
cap més remei, però ella...
El Wren va veure el dubte en la seva expressió i va saber que
els seus arguments havien arribat allà on volia.
—Mira, tot el que t’havia de dir ja t’ho he dit. Pensa-t’ho. I
si demà al matí encara creus que venir amb tu és de veritat el
millor per nosaltres, acataré el que digui la Syren sense ni tan
sols discutir-ho. Tu mateix.
I va girar cua i va tornar al passadís.
El Logan va recolzar l’esquena a la paret de ciment i es va
deixar caure, exhaust, fins asseure’s en un graó. Va enterrar el
cap entre les mans i va deixar escapar un llarg sospir, desesperat.
El fill de puta del Wren tenia raó. Era igual que dient-li se’l
treies del damunt d’un cop de ploma en la seva lluita per la
Syren. Allò era el menys important. El que realment comptava
era que no mentia quan li deia que ella tenia moltes més proba-
bilitats de viure si no l’acompanyava en la darrera etapa del
viatge.
Estimar-la no havia estat mai tant una qüestió de renunci-
ar-hi com ara.
Hi hauria d’anar sol.
Inesperadament, la porta es va obrir de cop i el cap de la
Syren va aparèixer davant seu, il·luminant-li l’ànima com el sol
matiner il·lumina el món després d’una nit fosca.
—Ah! Ets aquí! Ja no sabia on més buscar-te! Què hi fas
aquí, tot sol? —. Se la veia més contenta i animada que mai. El
Lark li havia tret un pes del damunt evitant-li haver de conti-
nuar mentint. No semblava gens amoïnada pel que haurien de
fer demà—. Escolta —va continuar, apropant-se-li amb un
somriure encisador i passant-li el braç per les espatlles—, se’t
veu molt cansat. Per què no vens amb mi a l’habitació que m’ha
315

assignat la reina i em deixes que et cuidi una estona. T’ho has
ben guanyat, pobret, després de la pallissa d’aquest matí.
Ell començava a conèixer-la prou com per saber que aquella
era la manera que tenia ella de fer-li saber que no suportaria
passar la nit sola després de tot el que els havia succeït en les
darreres hores.
El seu rostre ho deia tot. Mai no l’havia necessitat tant com ara.
El millor moment per començar a separar-se’n.
—Ei, Syren... Mira... Ara mateix jo no... —Déu, com costa-
va dir-li allò! —Em penso que el millor és que busquis el Wren,
saps? Ho he estat pensant molt, i això nostre no és una bona
idea. De fet, demà només hi hauria d’anar jo a l’Agulla, saps?
Ho va veure als seus ulls. Li estava clavant un ganivet a
l’ànima. I recargolant-lo.
—Però... No t’entenc... Si no t’acompanyem, aleshores...
—Us quedareu aquí, sí. Però es que les coses han canviat,
no trobes? Amb l’aliança amb les filles del vent ja no correu
perill de no superar l’estació freda. I jo ho he estat rumiant. No
puc fer-li això a la Madison. Ho entens, oi?
Mai ningú no se l’havia mirat amb tant desengany com ho
feia ella. Si hagués estat al costat d’una finestra, s’hauria llençat
al buit només per no haver de suportar aquell ulls plens de retret
i de dolor.
Al final, va girar cua i va tornar al passadís, amb un cop de
porta que va fer tremolar les parets i sense haver-li dit ni una
paraula.
El silenci li va caure al damunt, com un bloc de gel.
No recordava haver plorat des dels dotze anys, quan el seu
pare li havia regalat una estada al campament de ciències en
comptes de la moto de la qual ell portava parlant-li sense parar
des de feia un mes.
Però ara es va sentir somiquejant, com un nen.
I dos trams d’escales per sota seu, l’Ibis, a qui el principi de
la conversa entre el Logan i el Wren havia sorprès pujant per
informar-los que l’operació de la Bee havia anat bé, també va
sentir clarament els plors.
Igual que havia escoltat tota la resta.
316

DÍA 6
—Com ha pogut passar? —cridava el Wired, vermell de

ràbia. Estava tan enfurismat que la vena del coll se li inflava
mentre vociferava i els ulls amenaçaven amb saltar-li de les òr-
bites—. Et vas endur les millors armes que hem pogut reunir i
una vintena dels teus millors salvatges! —bramava assenyalant
l’Ocelot, que se’l mirava en silenci, parapetat rere la negror de
les eternes ulleres negres—. I hem estat a això de deixar-hi la
pell! A això!
El predator sabia prou bé que tractar de dominar els atacs
de còlera del Wired era com intentar aturar la marea. Malgrat
tot, va cedir a la temptació de justificar-se.
—Això no és del tot cert. Van tenir sort amb la primera
bomba, d’acord. Però la resta van caure sense fer res més que
soroll i quatre flames. En cap moment vas estar en perill.
Però el Wired no pensava deixar-ho passar tan fàcilment.
—Que no? I aquells pollosos que van sortir del no res al
terrat disparant i es van endur el nouvingut davant dels vostres
nassos, què eren? Emissaris de bona voluntat? On era la teva
psicòpata quan més falta feia?
L’Ocelot va dissimular un sospir de fàstic. L’atac dels raiders
li havia costat quatre homes més una calibre 50, a banda de la
Cheetah. Gustosament hauria sacrificat tres vegades més homes
i armes a canvi de poder recuperar-la només a ella.
317

N’estava fins els ous que aquell imbècil en parlés d’aquella
manera.
—Justament va ser la Cheetah la qui els va fer sortir per
cames. I no dubtis que amb la seva mort va fer que tu sortissis
del tràngol sense ni una puta rascada! No estaria de més que
quan parlessis d’ella ho fessis amb una mica més de respecte.
El Wired va aturar el seu frenètic anar i venir i es va mirar
l’Ocelot.
El predator mai no li havia parlat d’aquella manera.
Acabava de traspassar una línia que a cap dels dos no els
convenia gens que fos creuada.
Es va acostar a la taula, va recolzar-hi al damunt totes dues
mans i va abaixar el to.
—Ocelot —va dir-li ara d’una manera molt més persuasi-
va—, pensa: No és només el perill que haguem pogut córrer.
Mai ningú no ens havia desafiat com ho han fet ells! Si els ho
permetem i corre la veu per la ciutat, quants clans que ara pa-
guen els seus tributs sense piular es pensaran que potser estan
pagant per no res? Començant pel maleit Builder, que ja fa
temps que s’arma en secret sense ni tan sols preocupar-se per
dissimular-ho gaire!
L’Ocelot es va calmar. Com sempre, el seu aliat tenia raó. El
Wired ho va veure i va continuar amb el seu discurs:
—Necessitem una reacció tan contundent que els ho tregui
del cap fins i tot als més agosarats! La mort de la Mantis no és
suficient. Cal que esborrem del mapa les filles del vent com ho
hem fet amb el pastors d’algues. Exterminar-les! I el mateix hem
de fer-los als raiders. Perseguir-los fins que només siguin un
record!
—No vagis tan de pressa, Wired—. No volia que es deixés
portar per la ràbia—. Som forts, sí. Però una cosa és mantenir
el control del centre i tenir lligats en curt els constructors de
ponts, el germans de la closca i altres clans menors, i una altra
de molt diferent atacar obertament, i a la vegada, dos clans tan
poderosos com els pirates i les voladores.
Per molt que el fastiguegés sentir-ho, ara era l’Ocelot qui
tenia raó.
318

—D’acord, doncs. Oblidem-nos dels raiders, de moment.
Però les filles del vent han de pagar pel que han fet: violar el
Santuari és un pecat que cap clan no pot deixar passar. Cal en-
viar emissaris a totes les tribus i convèncer-les que el que farem
és una acció de càstig i no de conquesta. Així evitarem que algú
caigui en la temptació d’ajudar-les i se’ns obrin encara més
fronts. A la vegada, els demanarem tributs suplementaris per
poder suportar la campanya. Si es queixen, els direm que els ho
deuen a l’actitud de les filles del vent. D’aquesta manera recor-
daran qui mana, els teus homes recuperaran la confiança i la
resta, la por.
L’Ocelot va assentir. No era un mal pla, dit d’aquella manera.
—D’acord. Ho farem. Però pas a pas. El territori de les
voladores és molt gran i no hi ha ponts per envair-lo. Ens faran
falta el Builder i els seus enginyers. Mentre, podem enviar tira-
dors als límits de la seva zona i abatre’n tantes que les obliguem
a reduir els vols al mínim. Quan això passi, tendirem passarel·les
i les anirem empentant cap al mar, fins que només els quedin
les Siameses. Quan les haguem ofegat, pensarem en com podem
anar a pels raiders.
El Wired es va asseure. Havia recuperat per complert el
control de sí mateix i se’l veia ple d’optimisme.
—Molt bé. Comença a fer els preparatius avui mateix. I seria
bo que fossis tu mateix qui anés a parlar amb els diferents caps
de clan per explicar-los com seran les coses a partir d’ara. Si a
mi ja em costa portar-li la contraria a aquest cony de vidres
foscos que duus sempre, a ells, inclòs el Builder, els serà impos-
sible. Ah! i emporta’t un dels nous intercomunicadors que he
enllestit. Vull poder parlar amb tu en qualsevol moment.
Sempre era així, amb el Wired. El pal i la pastanaga. Els crits
i després els elogis.
Va pensar en la promesa que li havia fet a la Cheetah i li va
saber molt greu no poder-la acomplir mai.
Però no t’amoïnis, nena. Un dia jo mateix li faré el que tu
pensaves fer-li, només que multiplicat per dos.
Acabada la reunió, va tornar a l’Agulla perseguit per una
pluja gèlida i implacable, que el va deixar xop en pocs instants.
319

Gairebé ni se’n va adonar.
Havia estat d’acord amb els plans del Wired, però ara s’ado-
nava que despatxar totes aquelles patrulles a la vegada serviria
per evitar que Nyork se’ls escorregués d’entre els dits, però
també deixaria els seus territoris força desprotegits.
Era un risc que hauria de córrer. El Wired tenia raó quan
afirmava que quedar-se plegats de braços podia ser fatal.
Aprofitant que estava sol, es va treure les ulleres, amb el
vidres tan amarats d’aigua que feien impossible la visió, i va
aixecar els ulls negríssims al cel. La tempesta refermava cada
vegada amb més força.
Qui pensaria ni tan sols en fer volar una d’aquelles aletes de
joguina amb una ventolera com la que l’assotava?
Podia estar tranquil. Les voladores mai no gosarien atacar-los
al seu territori. I encara menys amb aquell temps de merda.
No. Farien com sempre: quedar-se atrinxerades en la seva
zona i confiar en que l’enemic no gosaria penetrar-hi.
Podia deixar la casa una mica desguarnida un parell de dies
sense perill.
El Logan no podia dormir.

Després de la seva devastadora conversa amb la Syren, havia
baixat a veure la Bee, esperant que trobar-la bé l’ajudaria a sen-
tir-se també a ell una mica millor.
La voladora dormia un son tranquil, amb la Dacnis com a
guardiana al capçal. Com si la seva sola presència fos capaç
d’allunyar l’urpa de qualsevol dimoni que pretengués endur-
se-la aprofitant la foscor de la nit.
Saber que continuava molt dèbil però que el pronòstic era
optimista el va consolar durant uns pocs minuts. Però tan bon
punt va tancar la porta de l’habitació, el món li va tornar a cau-
re al damunt. Amb més contundència i tot.
Si les coses anaven bé, en poques hores tornaria a casa i
deixaria enrere la Syren per sempre.
320

Si anaven malament, el més probable és que el matessin.
Honestament, no sabia quina de les dues expectatives li sem-
blava pitjor.
Va sentir els copets d’uns artells contra la porta i es va in-
corporar, sorprès.
La única persona del món a qui realment tenia ganes de
veure era la única que, segur, que no estava a l’altre cantó de la
porta. Es va quedar quiet, esperant que el qui trucava es cansés
i el deixés en pau.
Però, en lloc de fotre el camp, aquells artells es van entestar
a trucar de manera cada vegada més forta i persistent.
Que no ho veus que no vull parlar amb ningú, cony d’idiota?
De mala gana, es va aixecar del llit. Segons qui fos, ja es
podia anar calçant...
Va obrir d’una revolada, desitjant insultar qui hi havia al
darrere.
I el somriure sempre càlid de l’Ibis el va desarmar.
—Ah! Ets tu... Ets la última persona del món a qui esperava,
francament.
No va fer cap gest per convidar-la a passar, però.
—I això m’invalida per ser convidada a entrar? —va dir-li
ella després d’uns instants d’incòmoda espera.
—Què? Ah, no! És clar que no... És només que demà serà
un dia molt dur i estava intentant dormir una mica. I tu també
hauries de...
—Necessito parlar amb tu. Us he sentit a tu i al Wren abans,
a les escales.
—El Wren i jo? A les escales? No sé de què...
—Au, va, Logan Howlett, no siguis així. No fa gens per
tu. Puc passar o t’hauré de dir el que vinc a dir-te des del pas
sadís?
Fent un sospir, el noi es va apartar i li va dedicar un gest
teatral amb la mà, franquejant-li l’entrada.
—Per favor...
Ella no es va fer pregar i el Logan va tornar a tancar de se-
guida. Amb una mica de sort, se la trauria del damunt en un
parell de minuts.
321

—Bé. Què és aquesta bajanada que dius haver-nos sentit al
Wren i a mi?
Inesperadament, l’expressió dolça es va esvair del rostre de
l’Ibis, substituïda per una ganyota greu que ell no recordava
haver vist mai en aquella carona angelical.
—M’has decebut molt, Logan Howlett —el va renyar—.
Em pensava que estaves fet d’una altra pasta. Que eres valent.
Però ara m’adono que cal ben poc per fer-te sortir per cames!
—No entenc com pots dir-me això, precisament tu. No t’he
fet perdre ja prou amics en els pocs dies que fa que ens conei-
xem? I demà encara us arrossegaré a una de més perillosa.
—No m’enganyis, Logan Howlett! No ho faràs! Hi aniràs
tu sol a l’Agulla. I a la resta ens deixaràs aquí.
—Per què ho dius, això? No és cert!
—Per favor, no m’enganyis més. T’he dit que havia escoltat
la teva conversa amb el Wren. I després també he sentit el que
li has dit a la Syren. Ja et conec prou com per saber que no
l’hauries empès lluny de tu si no pensessis fer el que t’ha dema-
nat el Wren!
El Logan es va treure la màscara. Estava clar que era inútil
continuar fent-se el suec.
—I què, si penso fer-ho? Que potser no te raó el Wren, en
tot el que diu? Que el millor per a la Syren i per tots vosaltres
hagués estat que jo no hagués vingut mai, i que ara sigui que
marxi el més aviat millor?
L’Ibis va notar de seguida el dolor que traspuaven cadascu-
na d’aquelles paraules i el seu enuig amb el noi es va dissipar
com fum enmig d’una ventada. Li va agafar una mà i el va ob-
sequiar amb una mirada plena de compassió.
—Logan... Conec el Wren des que vaig néixer i sempre m’ha
semblat l’home més bo i més lleial que algú podia demanar. Però
el que ha fet aquesta nit amb tu no ha estat bé. Encara no t’has
adonat com és la vida a Nyork? Arribar als vint-i-cinc és tota
una fita. I passar dels trenta, gairebé un miracle. Et penses que
si marxes pel teu portal sense nosaltres la Syren tindrà una vida
gaire llarga? Nosaltres ja no tenim tribu! Som pàries. Gent dels
nivells inferiors. Ara estem sota la protecció de la Dragonfly, és
322

veritat. Però demà ella pot ser morta i la seva substituta ens pot
tornar a fer servir de moneda de canvi, com volia fer la Mantis!
Tu, Logan Howlett, ens has donat una cosa que no ens havien
donat mai: esperança! Un futur nou. I si te’n vas sol, ens estaràs
traint i no pas fent-nos un favor com t’ha volgut fer creure el
Wren.
—I llavors per què m’ha dit...?
L’Ibis va fer el gest de desesperar-se.
—Logan Howlett! De veritat ets tan ingenu? O es que al
teu univers la gent no s’estima? No veus que el Wren està ena-
morat de la meva germana? Tant com ella ho està de tu! T’ha dit
això perquè veu que l’està perdent i et vol treure del pas com
sigui. I si fa una cosa tan mesquina per aconseguir-ho és que
se l’estima encara més del que m’imaginava. —I va afegir mi-
rant-lo, acusadora—Que potser no l’estimes, tu, la Syren?
—És clar que l’estimo! Ho dubtes, potser? És just per això
que faré el que m’ha demanat el Wren. Perquè no vull provocar
que la matin, com ja ha passat amb la Fairy, el Raven i l’Elaenia!
—Logan! —li va dir prement-li la mà encara més fort—.
Conec la meva germana millor que ningú en aquest món. I si
d’alguna cosa n’estic segura és que necessita desesperadament
algú que se l’estimi tant com se l’estima el Wren... però que no
sigui el Wren. Ella ha intentat sentir el mateix que ell, però no
li surt. Llavors et vas materialitzar en aquell terrat i vaig veure
com us miràveu. I vaig pensar que tu series aquest algú que li
feia tanta falta. Però ara tinc por d’haver-me equivocat amb tu,
saps?
—Ibis... jo només vull fer el que sigui millor per la Syren.
Encara que això sigui el pitjor per a mi. T’ho prometo.
—Mira, poc abans que l’arranquessin del nostre costat, el
meu pare em va dir una nit que hi ha gent que es pensa que es-
timar-se de veritat algú és ser capaç de poder renunciar-hi. Ell
no hi estava d’acord. Creia que el qui estima de veritat farà
qualsevol cosa, qualsevol, per mantenir-se al costat del seu
amor. Jo no sé qui té raó. Però sé com m’agradaria que m’esti-
messin a mi. I també sé com ho vol la Syren, encara que ni ella
mateixa se’n adoni.
323

Es va alçar de puntetes i li va fer un petó a la galta. El petó
més dolç que li havien fet mai.
—El Wren ja ha deixat clar fins a quin punt l’estima. Ara et
toca a tu.
I va fer mitja volta i va sortir de l’habitació sense dir res
més.
El Builder s’havia afanyat a arribar al pont fronterer des

d’on l’havien avisat de la presència de l’Ocelot. El totpoderós
cap dels predators al seu territori? En persona?
En passava alguna. I no precisament de bona.
Dissimulant el disgust que li produïa la noticia de la presen-
cia de l’altre cap de clan en els seus dominis, havia travessat a
tota pressa les passarel·les que el separaven del lloc on l’espera-
va l’Ocelot. El cel continuava blindat de bronze i metrallant la
ciutat amb bales líquides que es gebraven a penes feien blanc.
El dia era tan fosc que, mentre passava per damunt d’un dels
seus ponts, va tenir dificultats per veure l’aigua sota els peus. Si
aquella tempesta era la missatgera de l’estació freda que ja tenien
a tocar, el proper cicle tots plegats les passarien ben magres.
Va albirar la massiva figura de l’Ocelot des de lluny, envol-
tat per uns quants dels seus homes, tots ben armats. Desafiant
el fred amb aquella samarreta negra sense mànigues, arrapada
com una segona pell, el cap totalment rapat i les ulleres fosques.
Sostenia una escopeta que hauria semblat enorme en mans de
gairebé qualsevol altre home igual que un nen petit hauria bran-
dat una branqueta.
El Builder era prou home com per no témer gairebé a ningú
en aquella ciutat.
Gairebé.
—Ocelot! A què devem aquest inesperat plaer? —va dir
acostant-se al nouvingut amb un somriure encara més fred que
l’ambient i un to que mirava de matisar el més possible la dar-
rera paraula de la frase.
324

L’altre només li va tornar la mirada opaca dels vidres de les
seves ulleres.
—Builder, penses tenir-me gaire més temps sota aquesta
merda de pluja? Que potser esperes que l’aigua et faci la feina
que no tens prou collons de fer tu mateix?
El constructor de ponts es va mossegar la llengua. Darrera-
ment havia temptat massa la sort amb els seus veïns i no li con-
venia estirar més la corda.
No encara.
Disculpant la poca traça dels seus homes, va acompanyar el
seu hoste fins l’habitació que hi havia condicionada per rebre
missatgers en aquell mateix edifici i li va oferir un got de licor que
ells mateixos destil·laven amb les peles de les patates que cultiva-
ven en un dels seus horts més amagats. N’hi deien gorg i era fort
com una puntada de peu al ventre. Però quan baixava gola avall,
incinerant tot el que trobava en passar, acomplia prou bé la seva
missió d’apaivagar el fred i fer reviure el qui gosava beure-se’l.
El gorg era, precisament, un dels tributs que més valoraven
els predators de tots els que rebien de la gent del Builder. Les
borratxeres que es podien agafar amb aquell líquid espès i gro-
guenc només eren comparables a les ressaques que les seguien.
L’Ocelot es va fondre el contingut del got d’una sola glopa-
da i, sense esperar a ser convidat, va agafar l’ampolla que havia
quedat damunt la taula i se’n va servir un altre.
—Com si fossis a casa teva... —va murmurar el Builder,
resignat—. Em diràs ara què et porta fins el meu territori?
El predator va buidar el segon got tan de pressa com havia
acabat amb el primer i li va dirigir al Builder la seva mirada
impenetrable.
—M’imagino que els teus homes ja t’han explicat el que ha
passat al Santuari, oi?
El Builder ho sabia, per descomptat. Inclòs l’episodi de
l’home que havia pagat tan car el comentari sobre la Cheetah.
—Una blasfèmia intolerable —va dir parlant amb la matei-
xa cautela per la que hauria travessat, descalç, una habitació
plena de vidres—. Mai ningú no havia gosat trencar la treva del
Santuari...
325

—Estic d’acord amb tu —va dir l’Ocelot, servint-se el ter-
cer—. I per això cal que les culpables siguin castigades d’una
manera exemplar. Com a víctimes de la confabulació entre els
raiders i les filles del vent, els predators ens encarregarem per-
sonalment d’aquesta tasca. La resta de les tribus no caldrà que
us mulleu el cul. Només us demanarem que ens doneu suport
logístic. Diguem-ne... un vint per cent més de tot el que ja
ens pagueu ara. Només fins acabar la campanya, naturalment.
A més, vosaltres haureu de col·laborar construint els ponts a la
zona de les voladores, a mida que l’anem conquerint. Més en-
davant ja pactaràs amb el Wired que us en dona a canvi.
El Builder va tancar el puny amb força. Un vint per cent
més de tot i tendir els ponts al territori de les filles del vent a
canvi del que el Wired volgués donar-los? I no pretenia que, ja
de passada, s’abaixés els pantalons, també?
L’Ocelot gaudia de cada gram de l’esforç que li costava al
Builder no esclatar davant d’aquella exigència totalment des-
proporcionada. Es va servir el quart got i el va buidar d’un glop,
com els altres.
Tres gots haurien tombat la majoria d’homes que el Builder
coneixia. Ell se n’havia trascolat quatre, com qui veu aigua. El
constructor de ponts va simular que no se’n adonava. Però tots
dos sabien que no era veritat.
—No trobes una mica excessiu l’esforç que ens demaneu?
—va dir, finalment—. Pensa que, al capdavall, nosaltres també
hem perdut alguns homes en l’atac al Santuari...
—Precisament per això! Sis remers, tinc entès, oi? Vosaltres,
més que ningú, hauríeu d’estar disposats a donar suport a la
campanya contra aquestes filles del vent que han tacat de sang
el Santuari! D’una altra manera, algú podria pensar que hi teniu
res a veure... O que la violació del Santuari us és indiferent. És
de donar exemple del que estem parlant, Builder. Segur que ho
entens.
Va buidar el cinquè got. Com si res.
El Builder ho entenia. I tant si ho entenia!
Mentre mirava sense expressió els vidres foscos de l’Ocelot,
buscant alguna pista del que s’hi amagava al darrere, va valorar
326

les possibilitats de buscar una aliança amb les filles del vent.
Només es va trobar amb un somriure d’escurçó i un posat en-
cara més amenaçador del que feia habitualment.
Si els desafiava i no se’n sortia, seguiria el mateix camí que
la Mantis i, ben aviat, la Dragonfly.
Encara no se sentia prou fort.
Potser després de veure’ls desgastar-se contra les voladores,
podria intentar un acostament amb els raiders... O esperar que
acabessin també amb ells per trobar el moment d’atacar-los-
quan fossin més febles.
Però no ara.
Hauria de passar pel tub.
—Molt bé —va dir després d’aquella pausa inacabable—.
Per descomptat que donarem tot el nostre suport als qui casti-
guin el comportament intolerable de les filles del vent. Pots
comptar amb tot el que m’has demanat.
L’Ocelot es va aixecar i va apartar la cadira d’una puntada.
—Perfecte! Ja sabia jo que parlant d’home a home ens en-
tendríem, tots dos—. Va tornar a somriure. Un somrís verinós.
Nociu—. Ho vull en tres dies. I t’enviaré algú per supervisar
que comenceu a recollir el material per als ponts.
Es va omplir un altre got i semblava que l’anava a buidar,
quan va canviar de parer i li va allargar al Builder.
—Beu —li va dir—. Em sembla que et cal més a tu que a mi.
I va sortir de l’habitació sense esperar a veure que feia l’altre.
Mentre tornava cap a la seva zona, amb la boca pastosa i

vista tèrbola per culpa de tant de gorg, l’Ocelot no va tenir més
remei que haver de donar-li un cop més la raó al Wired. El seu
control de Nyork penjava d’un fil després del que havia passat
al Santuari. Per primera vegada s’havia demostrat que ells tam-
bé eren vulnerables. Aquell malparit del Builder havia estat
només a un pas d’engegar-li un tret i córrer a tancar una aliança
amb les voladores. Li havia vist als ulls. Per això ell sempre els
duia ocults rere les ulleres.
Si hagués tingut pebrots per fer-ho, no tenia tan clar qui
327

hauria acabat guanyant aquella guerra, amb tants de fronts
oberts.
Calia lligar en curt tots els clans que dominaven. I fer un
escarment el més aviat millor amb aquell dimoni de voladores.
Un escarment tan brutal del qual se’n parlés per sempre més.
Si no, ho podien perdre tot.
Tot.
Les notícies de les primeres ales abatudes pels franctiradors

predators van sacsejar les Siameses. Tothom sabia que l’Ocelot
i el Wired s’hi tornarien, però ningú no esperava que tan aviat.
Tiradors aïllats, com el que havia mort la Ladybird, feia
temps que els patien. Però allò era diferent. Aquella era una
ofensiva a una escala molt més gran.
En menys d’una hora havien estat abatudes tres ales, en
punts fronterers diferents. I una quarta s’havia escapat pel forat
del pany. La Dragonfly es va veure aclaparada per la ràpida
successió de males notícies, que li arribaven des de totes bandes.
Al final, no va tenir més remei que aturar qualsevol enlairament
que no es fes en el cor del seu territori. I encara aquests, de
trajectes el més curts possible.
La Moth, gens acostumada al pes del lideratge, va començar
a donar mostres de nerviosisme:
—Com podem pensar en enfrontar-nos als predators si uns
quants homes estratègicament situats poden paralitzar els nos-
tres vols? —li va dir a la seva col·lega, amargament—. Nosaltres
vivim de volar! I les nostres armes són infinitament inferiors a
les seves. I si ens hem precipitat confiant en la Syren i els seus?
La reina blanca va tractar de calmar-la.
—Qualsevol guerra exigeix un preu en sang, Moth. Segur
que això ja ho sabies. Una altra cosa és que, quan et toca comen-
çar a pagar-lo, et sembli inacceptable. Però t’has de calmar i
fer-te al càrrec que moltes més de les mostres moriran abans que
això s’acabi. Potser tu i jo les primeres.
328

—Això no m’espanta tant com la idea que tota la nostra
tribu sigui escombrada pels predators.
La Dragonfly es va acostar a l’enorme finestral i va mirar a
fora. Continuava plovent a bots i a barrals i la llum era cada
vegada més escassa. A la nit, aquells franctiradors no veurien ni
la punta del canó de les seves armes.
Però elles sí que podrien volar cap aquells enormes edificis
que resplendien com torxes descomunals.
—Tingues confiança, Moth —li va dir, sense deixar de mi-
rar a l’exterior—. Quan es faci fosc, seran l’Ocelot i els seus els
qui començaran a pagar la seva quota de sang. I avui no trigarà
gaire en fer-se’n.
El Logan s’havia passat la nit donant-li voltes a la conversa

que havia tingut amb l’Ibis. Semblava mentida que algú tan jove
tingués les coses tan clares com les tenia ella. I fos capaç d’ex-
pressar-les amb tanta convicció.
Per desgràcia, ell hi veia molts més matisos.
Va pensar en la Madison. En els seus cabells daurats, els ulls
color de mel i aquelles faccions serenes que li agradaven tant.
En la calidesa de la seva veu dient-li que l’estimava i en l’esguard
ple d’angoixa amb el qual l’havia acomiadat, poc abans d’em-
barcar-se en aquell viatge que ho havia de canviar tot.
Per què dimonis no podia sentir el mateix que ella sentia per
ell, i que li demostrava cada vegada li’n donava l’oportunitat?
Es podia estimar dues persones alhora, encara que a una més
que a una altra?
Estava bé?
I si se n’havia de triar una, era just quedar-se amb la que
s’estimava menys, només per no haver gosat lluitar per l’altra?
Seria capaç de passar-se la vida al costat de la Madison amb
el fantasma de la Syren agullonant-lo dia sí, dia també, des de
la rebotiga del seu cervell?
Seria just per ella? I per la Syren?
Al capdavall, ni tan sols no li havia concedit ni la possibili-
tat de dir la seva en tot aquell afer.
329

Una dotzena de vegades es va aixecar per anar cap a la por-
ta, disposat a plantar-se a la seva habitació. I una dotzena de
vegades es va aturar a mig camí, sense saber què fer. Renegant
de frustració. Maleint el Wren i la seva lògica i l’Ibis i el seus
sentiments.
Mentre, a fora, el temps s’encomanava de la lluita que hi
havia dins seu, i els llamps i la pluja assetjaven cada vegada amb
més violència aquella ciutat que es preparava en silenci per a una
carnisseria.
La Syren no aconseguia aclucar els ulls i trobar almenys el

consol del son.
Després que el Logan l’hagués deixat desfeta dient-li que
no volia que els acompanyés a l’Agulla, fent servir la Madison
com escut, havia caminat pels interminables passadissos d’aquell
edifici immens fins anar a parar davant la porta de l’habitació
del Wren.
Ni ella mateixa sabia si era per atzar o quelcom premeditat.
No s’havia aturat a pensar-ho. Havia trucat, mentit i permès
que ell la consolés entre els seus braços, com tantes vegades en
el passat.
No es mereixia algú com ell. Que sempre, sempre, sempre
hi era quan el necessitava. Disposat a posar-la sempre a ella per
davant de qualsevol altra cosa. Estimant-la sense condicions.
Per què era incapaç de sentir el mateix? Per què no podia
estimar-lo a ell i ja està?
Per què tot havia de ser tan complicat?
Després d’haver-se refugiat en ell, d’haver-lo deixat parlar
d’amor i de futur i d’haver-li permès abandonar-se dintre seu,
gaudint-ne gairebé tant com el mateix Wren, s’havia arraulit al
seu costat i havia escoltat com es quedava profundament ador-
mit.
Feliç com no l’havia vist cap altra vegada.
S’havia sentit miserable. Mesquina. Indigna de despertar
totes aquelles coses bones en algú com ell.
Quan li havia sentit la respiració assossegada i notat com es
330

reduïa la pressió de la seva abraçada, s’havia escolat en silenci
d’entre els llençols i havia sortit de l’habitació sense fer soroll.
No tenia ni idea de què li diria l’endemà. De si seria capaç
de mantenir aquella aparença que tots considerarien com el més
lògic i desitjable però que a ella la deixava negada fins el coll en
el llot de la mancança.
De si podria arribar a estimar-lo mai com es mereixia.
S’havia tornat a perdre en aquell laberint de passadissos, ara
pràcticament deserts, creuant-se només de tant en tant amb al-
gunes filles del vent, tan ocupades en preparar-se per a la guer-
ra que estava a punt de començar que amb prou feines si li ha-
vien dedicat una mirada encuriosida.
La ciutat estava a punt d’esclatar i ella només era capaç de
pensar en un xicot.
Era tan patètica!
Al final, s’havia deixat caure en un racó, agafant-se les cames
amb les mans i amb la barbeta recolzada als genolls. Mirant
sense veure-ho com la tempesta s’acarnissava amb la ciutat.
Així l’havia trobada el Logan.
Incapaç de dormir ni de prendre una decisió, ell també s’ha-
via abocat als passadissos. Dins seu, d’alguna manera, esperava
trobar-se-la allà a fora. Però quan la va acabar veient, encara més
desvalguda que ell mateix, va tenir un trasbals.
Es va acostar sense fer soroll fins asseure’s al seu costat.
La primera reacció d’ella va ser aixecar-se i marxar. Però
entre com m’estava d’exhausta i el braç que ell li va posar a
l’espatlla per aturar-la, no va tenir altre remei que restar al seu
costat.
Es van quedar una bona estona així, sense ni tan sols mi-
rar-se. Al final, quan ja semblava que el silenci era tot el que hi
havia entre tots dos, ell va murmurar:
—Servirà d’alguna cosa si et dic que ho he fet pensant en tu?
Ella li va tornar una llambregada verinosa.
—Ah, sí? I jo que em pensava que era tot per la Madison,
pobreta...
—Syren... Tu saps el que sento...—. Es va quedar a mitja
frase. No volia barrejar el Wren en tot allò. Potser no havia
331

jugat del tot net amb ell, però l’entenia perfectament. I, si més
no, li devia no deixar-lo malament davant la Syren—. Tot això
ha anat molt de pressa. Encara no fa una setmana, el perill més
gran que havia corregut mai era ensopegar a les escales del por-
xo. I la meva preocupació més terrible: com dir-li a una noia
meravellosa que no sentia el mateix que ella havia confessat
sentir per mi. Després, tot es va precipitar i vaig acabar aquí.
T’he conegut. He vist com bones persones morien per aju-
dar-me. I he estat a punt també que em matessin a mi. Uns
quants cops. I aquesta nit encara ens queda córrer el risc més
gran de tots. No suportaria que et passés res i saber que jo n’era
el responsable. Per això t’he dit el que t’he dit fa una estona.
Però els ulls d’ella continuaven plens de rancúnia.
—I no veure’m mai més ho hauries suportat? Perquè jo fa
hores que visc amb aquest pensament i m’està tornat boja, Lo-
gan! Acabo de fer una cosa horrible, saps? I en lloc de sentir-me
com una merda per això, l’únic en el què sóc capaç de pensar és
en què dimonis he fet malament perquè m’allunyis del teu cos-
tat!
Va esclatar en plors, i ell la va abraçar de seguida. Ella va
tractar de rebutjar-lo. El va empentar i fins i tot el va bufetejar
un parell de cops. Però ell va continuar abraçant-la fins que ja
no li va resultar possible continuar lluitant contra el que sentia,
i es va abandonar en el seu pit.
—No tens por que et matin allà dalt, per culpa meva?
—La única cosa que m’espanta és que et passi alguna cosa a
tu. Però no ens passarà res. A cap dels dos! I saps per què? Per-
què estem fets per estar junts. És el nostre destí. Ho vaig saber
tan bon punt es van creuar les nostres mirades, la primera nit!
Mai no he estat tan segura de cap altra cosa com d’això! I et
prometo que he intentat lluitar contra aquest sentiment. Però
és mil vegades més fort que jo.
El Logan li va acaronar la galta i se la va quedar mirant amb
la punta del nas a tocar de d’ella. Sentint el seu dolç alè als llavis
i deixant-se enlluernar per la lluentor de les llàgrimes que li
negaven els ulls grisos.
Ell sentia exactament el mateix. Tant li era si estava bé o
332

malament. Tant li era a qui fes mal amb allò. Un cop l’havia
trobada al damunt d’aquell edifici mig inundat ja no hi havia
hagut cap altre destí possible que ella.
—Syren—. Mai no havia parlat mai tan amb el cor com en
aquell instant—. Passi el que passi demà allà a dalt et prometo
que et portaré a casa, sana i estalvia.
Ella li va posar un dit als llavis.
—Xsst. Ningú no pot prometre res sobre el que passarà
demà, Logan —li va xiuxiuejar, amb tendresa—. Porta’m a casa
ara.
Ell li va buscar la boca amb la seva i es van besar desespera-
dament. Amb el neguit dels que fan el que saben que no és
correcte i la claudicació d’aquells incapaços de fer cap altra cosa
que anar allà on els arrossega la passió.
La va agafar en braços, sense parar de besar-la, i se la va
endur a la seva habitació. Gaudint de cada un d’aquells petons
com si haguessin de ser els darrers.
Si algú els va veure d’aquella manera, ells no ho van arribar
a saber mai.
Mig endormiscat, el Wren va allargar el braç per buscar el

cos calent de la Syren a l’altre cantó del llit.
Només hi va trobar un buit fred i devastador.
La son li va passar de cop. Es va aixecar d’un salt i es va
entaforar la samarreta i els pantalons tan ràpid com va poder,
tractant de controlar aquella angoixa que sentia cada vegada que
les coses estaven a punt de torçar-se. Es va haver d’obligar a no
córrer pels passadissos mentre anava cap a l’habitació de la Sy-
ren, tractant de donar-se a sí mateix una explicació inofensiva
per aquella absència.
Després del que havia passat entre ells, no podia ser que
ella...
No! Segur que era qualsevol altre cosa. Potser fins i tot al-
guna de bona.
333

Unes dotzenes de passes abans d’arribar, ja va veure l’Ibis,
asseguda al passadís, prop de la porta de la seva germana.
Només per la manera en que el va mirar, ell va saber el que
passava. Es va aturar com si li haguessin donat un cop de puny
al pit.
L’Ibis no l’havia vist mai tan trastornat. Es va quedar uns
minuts, dubtant entre marxar o trucar i, al final, es va dirigir cap
a la porta. Ella es va aixecar de seguida per aturar-lo.
—Wren, no ho facis! No veus que només ho empitjoraràs
encara més?
Al noi li tremolava la barbeta.
—No ho entenc, Ibis. Però si hem estat junts fa només una
estona! I ha estat ella qui m’ha vingut a buscar. Em pensava
que...
Ella li va fer un gest amb la mà, per impedir que continués
parlant.
—T’he sentit abans a les escales amb el Logan —el va avisar.
Però, contràriament al que esperava, ell no se’n va amagar pas:
—I què vols dir amb això? Què potser no tinc raó? Si la
convenç per anar tots plegats a l’Agulla, cap no en sortirem vius,
d’aquesta. No ho puc permetre, Ibis! Si cal, aniré amb el Logan
per ajudar-lo. M’hi ofereixo voluntari ara mateix! Però no puc
quedar-me plegat de braços veient com la resta correu aquest
risc. I la Syren menys que ningú. És una bogeria!
L’Ibis va veure que era sincer. Encara que estigués equivocat
i no hagués actuat del tot correctament, l’únic que el movia era
el desig de protegir-la. A ella i a la resta.
L’Ibis sempre s’havia estimat el Wren com un germà gran.
I sempre havia cregut que la seva germana tenia sort de tenir-lo.
El va plànyer més que mai.
—Ho sento, Wren. Ho sento moltíssim —li va dir, atan-
sant-se per abraçar-lo.
Ell també l’estimava. La va deixar que provés de conso-
lar-lo, tot i que sabia que no podria. Res no podria.
—Hi ha coses contra les que no podem lluitar —li va xiu
xiuejar ella, compartint les llàgrimes que li brollaven dels ulls—.
Són tan fortes, tan poderoses que només podem llençar-nos a
334

l’aigua, deixar que ens arrossegui el corrent i esperar que ens
dugui al lloc correcte.
—Et penses que no ho sé? M’hi vaig llençar fa molt de
temps, jo. Esperant que ella acabaria saltant a buscar-me. I ara
no tens ni idea de quant de mal fa veure que tant li és que se
m’endugui...
—Si la coneixes només una mica, saps que això no és veritat.
Encara que ara et sentis com si ho fos.
El Wren es va apartar d’ella. Sabia que l’Ibis tenia raó també
amb allò.
Però, en aquell precís moment, tampoc no li servia de gran
cosa.
Es va eixugar les restes de llàgrimes que encara tenia als ulls
amb el dors de la mà i va empassar saliva.
—Si hem d’anar a l’escorxador quan es faci fosc, valdrà mes
que vagi a preparar algunes coses —va dir, brandant el cap.
Es va girar i va començar a marxar. L’Ibis no s’havia sentit
mai tan trista per ningú.
—Wren! —el va cridar—. Puc fer...
Ell va denegar amb el cap.
—No—. Va semblar que volia dir alguna cosa més, però es
va penedir al darrer instant. L’Ibis encara el mirava amb el ros-
tre desencaixat quan ell es va tornar a girar i li va dir—: Ibis...
Gràcies.
Ella va esperar a que hagués desaparegut pel passadís per
tornar a seure i començar a plorar a cor què vols.
Pel Wren.
Per la Syren.
Pel Logan.
Per tots ells.
La Dragonfly els va tornar a convocar a tots a mitja tarda.

Quedaven només unes quantes hores per llençar el seu atac i
volia tornar a repassar-ne tots els detalls un darrer cop.
335

Quan el Logan va entrar a la sala, aquest cop considerable-
ment més plena de filles del vent que les vegades anteriors, el
primer que va fer va ser buscar el Wren. Quan el va veure, li va
sostenir l’esguard durant uns llargs instants. Sense rancúnia.
Sense retret. Però també sense penediment. I sense dubtes. El
Wren va moure afirmativament el cap, i va acabar abaixant el
cap.
Ja estava tot dit.
En canvi, quan la Syren se li va voler acostar, no li va demos-
trar com n’estava de ferit però tampoc no va ser capaç de par-
lar-hi. Li va prémer fugaçment la mà, per indicar-li que tot es-
tava bé entre ells, i va anar a seure el més lluny possible, entre
el Lark i la Moth.
La reina blanca estava tan amoïnada amb el que es disposa-
ven a fer que ni tan sols no es va adonar de tot aquest significa-
tiu intercanvi de mirades i gestos entre els seus aliats. La Moth
sí que ho va veure. Des del primer moment, alguna cosa en el
pastor d’algues anomenat Wren li havia cridat poderosament
l’atenció. Tant que, des d’aleshores, l’observava dissimulada-
ment sempre que en tenia oportunitat. Per això, de seguida es
va fixar en que el seu posat, habitualment ferm i confiat, havia
estat substituït per un altre de molt més precari.
Quan ell va anar a seure al seu costat, no va poder evitar
preguntar-li, fluixet:
—Estàs bé?
Ell se la va mirar, sorprès. La darrera cosa que hauria espe-
rat era que la reina negra de les voladores es preocupés pel seu
estat. Va aconseguir una imitació bastant bona d’un somriure i
li va respondre:
—Sí, és clar. Només una mica cansat. Digues-me rar, però
mai no dormo massa bé la nit abans d’assaltar el quarter general
dels predators.
No se’l va creure, però li va tornar el somriure. Potser no
havia estat gaire sincer, però sí prou encantador.
La veu de la Dragonfly els va fer tornar a tots a la realitat:
—Molt bé, Lark —havia triat dir-li pel nom que li havien
donat els pastors d’algues abans que per l’autèntic—. Vols tor-
336

nar a explicar-nos a tots el que ens espera aquesta nit, si us
plau?
El xicot es va aixecar. Semblava un gegant esfilagarsat en-
voltat de noies menudes i encara més primes que ell mateix.
—D’acord. Aquesta nit atacarem el cor mateix dels techs i
dels predators, tot a l’hora: l’Agulla i la Cúpula.
Un murmuri incrèdul es va aixecar entre les voladores que
assistien per primera vegada a una d’aquelles reunions. El Lark
es va esperar que superessin la seva sorpresa inicial i, com si allò
no fos res, va continuar dient:
—Un primer grup, que dirigirà la reina Dragonfly i en el
que també hi seran la Syren, el Logan, el Wren, la Dacnis i l’Ibis,
atacarà per sorpresa la part més alta de l’Agulla. Els meus ger-
mans es deixaran caure al mirador i sabotejaran les antenes que
controlen part de les defenses construïdes pels techs per a ells i
els seus aliats. Jo ja els he instruït sobre com fer-ho.
La Syren es va remoure, incòmoda, al seu seient. L’Agulla
no tenia més defenses que la munió de predators armats fins a
les dents que hi vivien. Aquella era la única part del pla que era
mentida, però el Lark havia insistit en justificar d’aquella ma-
nera la necessitat que els duguessin al lloc on s’obriria el portal.
La veritat, insistia, era massa complicada i inversemblant com
per esperar que les voladores l’entenguessin. I, a més, implicava
fer-les córrer un gran perill del qual elles no en traurien cap
benefici.
Podien negar-s’hi. I si ho feien, tot hauria estat per no res.
Si tot va com ha d’anar, havia insistit el Lark, només us trobaran
a faltar en el moment de celebrar la victòria.
A contracor, la Syren havia decidit que el Lark tenia raó i
havia donat el seu braç a tòrcer a l’hora d’acceptar la necessitat
de mentir les seves aliades.
L’univers del Logan depenia d’allò.
I també la seva fuga a un món millor.
—Mentre —va continuar el Lark, sorprenentment còmode
en el paper de general rebel—, un segon grup liderat per la Moth
i equipat amb vestits voladors atacarà la part superior de la Cú-
pula.
337

—Això no es pot fer! —va dir amb fermesa, des de l’extrem
més allunyat de la taula una voladora que semblava de bastant
més edat que la resta—. No hi ha manera d’aterrar a la Cúpula.
—T’equivoques, Flea —va intervenir de seguida la Moth,
fent patent per a la resta que era de les de la seva facció—. Estic
segura que és possible aterrar a les balconades superiors utilit-
zant vestits voladors.
—Amb aquesta ventada? I els llamps? I l’aigua que mullarà
els vestits i els farà més pesants? —va insistir la Flea.
—El vent és el nostre amic. Ell ens durà a lloc i ens permetrà
també aterrar-hi segures. És clar que si no vols venir, ningú no
t’hi obliga.
La Flea va callar. Les filles del vent no eren gaire tolerants
amb les qui es feien enrere en els moments de necessitat.
Encara que estiguessin carregades de raó.
—La missió del segon equip —va continuar el Lark quan
va estar segur que ningú no el tornaria a interrompre— serà la
de crear confusió. Trencar unes quantes finestres; calar un foc,
si és possible; fer molt de soroll... i sortir per cames igual que
han arribat.
—Tant de risc només per això? —es va atrevir a tornar a
preguntar la Flea.
—Només, no—va somriure el Lark, malèvol—. Mentre
aquest grup fa saltar les alarmes i crea una mica de caos, jo
m’acostaré a les plantes humides de l’edifici i em connectaré
amb l’híperbook al sistema de seguretat. El desactivaré i deixa-
ré la torre sense defenses. Podreu entrar-hi com entraríeu en
una de les vostres precioses Siameses.
—Un atac per terra? —va dir una altra de les voladores,
aquesta més jove—. Però nosaltres no lluitem pas així.
—Per això mateix no s’esperaran mai que ho feu. Si tot surt
com ha de sortir, podreu arrasar la Cúpula de dalt a baix.
—I el Wired? —va preguntar la Dragonfly, que fins alesho-
res no havia volgut tocar aquell tema tan punxegut per al noi.
—Feu el que hagueu de fer —va respondre ell, abaixant el
cap sense mirar enlloc en concret—. Ha estat ell qui ha comen-
çat tot això.
338

—Què passa amb els predators? No n’hi haurà protegint la
Cúpula?
—Suposem que sí—. Era la Moth qui tornava a respon-
dre—. Però abans d’haver de suspendre tots els vols, una de les
nostres exploradores va veure unes quantes columnes sortint
del seu territori. Segurament eren per anar a lligar en curt la
resta de clans, i impedir-los que s’aliïn amb nosaltres. Aquesta
nit estaran més desguarnits que mai.
—I, a més, no oblideu que la seva pròpia capital estarà sent
atacada —va afegir el Lark—. M’hi jugo el que vulgueu que
primer s’ocuparan de tapar els seus forats abans d’anar a fer el
mateix amb els del Wired.
Unes quantes voladores van somriure en senyal d’acord.
Començaven a pensar que allò podia sortir bé.
—Com arribarem a la Cúpula? —va preguntar la Flea un
altre cop, aquesta vegada, amb menys agror que curiositat.
—Aprofitant la foscor, volarem amb els vestits fins el terrat
d’un edifici proper. Des d’allà, sense que ens detectin, ens des-
penjarem amb cordes fins les plantes humides. I la resta del
camí... nedant. El Lark us estarà esperant a lloc, a punt per fer-
vos entrar.
—Nedant? —va dir, horroritzada la Flea, a qui l’aigua no
esgarrifava menys que a la resta de les voladores—. I si tu estàs
a l’Agulla, la Moth cent pisos per sobre i la Bee, encara recupe-
rant-se, amb qui has pensat perquè lideri aquesta bogeria?
—Em penso —va respondre la reina blanca, mirant-la fixa-
ment —que només conec una dona que estigui tan boja com per
acceptar fer una cosa com aquesta...
La Flea va deixar escapar l’aire pel nas, tot brandant el cap.
Encara que en tenia les aptituds necessàries, després de
l’elecció de la Moth i amb la seva edat ja no seria mai reina de
les filles del vent. Ara, la Dragonfly li estava oferint un paper
digne de la més heroica de les monarques. Si el pla funcionava,
el seu nom es cantaria a la vora del foc molts cicles després que
ella ja fos morta.
Cosa que, d’altra banda, tenia molts números per passar ben
aviat si acceptava aquella missió.
339

—Prou boja, i prou estúpida —va dir al final, acceptant el
repte—. Només espero no acabar a la panxa d’un d’aquests
selachiphormes tan odiosos.
Ningú no va riure d’aquell acudit. Ni tan sols la pròpia Flea.
Amb prou feines la Dragonfly va donar la reunió per aca-

bada, el Wren va sortir disparat de la sala, evitant qualsevol
mena de possibilitat que la Syren pogués parlar-hi. Ella el va
veure marxar per cames des de l’altre extrem de la sala, però
tampoc no es va afanyar a anar-li al darrere.
En realitat, no tenia ni idea de què dir-li per evitar que la
odiés.
I amb tota la raó, per postres.
El Logan es va adonar del que feien l’una i l’altre, però es va
estimar més fer veure que no. Entenia massa bé el que estava
passant la Syren i no pensava ser pas ell el qui la pressionés.
Quan se li va acostar, ella va reaccionar com solia en aquelles
situacions: sortint per cames:
—Vull anar a veure com està la Bee —li va dir—. Tu què
faràs?
El noi va entendre que aquella pregunta excloïa la possibi-
litat d’acompanyar-la. I malgrat haver-s’ho vist a venir, no va
poder evitar que aquell nou rebuig li fes tant mal com els antics.
Els quedava molt de camí per ser una parella. Sobretot si
ella reaccionava apartant-se cada vegada que veia que feria el
Wren.
Aquell no era el moment de parlar-ne, però.
—Revisaré unes quantes coses que potser ens poden venir
bé —va mentir—. T’espero per menjar junts alguna cosa?
—Eeeh... Sí. O no. No ho sé. Si de cas, fes la teva i et busca-
ré quan hagi acabat, val?
Li va sortir una excusa tan pobre que s’hauria volgut bufe-
tejar ella mateixa. Va notar la desil·lusió en els seus ulls i es va
tornar a sentir la pitjor persona del món.
—D’acord. Estaré per aquí. Ja ho saps.
El va veure girar cua i marxar mentre es maleïa per aquella
340

habilitat innata que tenia per fer més mal als qui més s’estimava.
Després, ella mateixa va sortir de la sala ja buida i va anar a
buscar les escales per baixar fins on havien deixat la Bee.
El Wired es va servir una copa de brandi del moble bar que

hi havia en un racó del seu estudi i va anar a seure rere l’enorme
escriptori de fusta massissa. Feia dies que s’hauria d’haver en-
carregat d’aquell tema, i ara l’envaïa una vaga sensació d’inquie
tud per haver-lo deixat passar per alt tant de temps.
De la butxaca interior de la jaqueta va extraure’n una pan-
talla que va desplegar damunt la taula, fins a ocupar-ne una bona
part de la superfície. Estava feta d’un polímer que variava de
densitat, segons les condicions, el que li permetria ser sòlida
quan calia i totalment flexible a l’hora de desar-la, encara que
fos en un espai tan reduït com una butxaca. Va prémer el botó
de connexió i va posar-hi l’índex a sobre perquè la màquina li
reconegués l’ADN. Només ell podia utilitzar aquell ordinador
quàntic. Quan una llumeta de color verd li va indicar que esta-
va a punt, va començar a treballar-hi. En tenia prou amb un
moviment de la mà per executar cada acció. I moltes les podia
fer tan sols amb una aclucada o un moviment dels ulls.
Metòdicament i conscienciosament, va començar a escor-
collar tots els racons de la petita xarxa que ell mateix havia tor-
nat a posar en funcionament a Nyork. Habitualment, el seu
estudi, ubicat als pisos més alts de l’edifici, hauria gaudit de la
llum del sol, que entrava a dolls a través dels enormes finestrals
triangulars. Avui, però, la tempesta que s’acarnissava amb la
ciutat el tenia gairebé a les fosques.
Podria haver encès algun llum, però volia reservar tota
l’energia possible. Estava segur que la necessitaria ben aviat. Es
va conformar amb el tènue resplendor de la pantalla.
Es va aturar un moment per fer un glop de brandi. Ni rastre
del Link. Tampoc no esperava trobar-ne. El xicot era prou hàbil
com per esborrar les seves empremtes.
341

Però ell encara ho era més.
Encara tenia el regust càlid del licor a la gola quan va decidir
activar el troià. L’havia instal·lat ell mateix en l’híperbook que
després havia deixat en mans dels constructors de ponts. Una
trampa ben evident però en la qual, n’estava segur, el seu fill no
podria evitar acabar-hi caient, arribat el cas.
El xicot era llest. I molt. Però també previsible. No comp-
tava pas amb que pensés que allò no era una trampa. Esperava
que ho veiés i fos tan arrogant com per creure que aconsegui-
ria burlar-la. Se l’imaginava pentinat el programari, trobant les
trampes més evidents que li havia deixat allà, i sentint-se supe-
rior al seu pare.
Fins i tot, n’estava segur, n’hauria trobat un bon grapat de
les altres: les pensades per a no ser detectades.
I, per descomptat, tampoc no s’hauria connectat mai prou
estona des del mateix lloc com per permetre-li rastrejar la seva
posició.
Però s’hi jugava el que fos que el troià no el detectaria.
A més de dispositius de rastreig i programes de seguiment
ocults en llocs impensables, el Wired havia farcit la seva trampa
amb un darrer recurs de la seva invenció.
Una cosa que el Link ni tan sols sospitava que existís.
Es tractava d’un programet minúscul que, cada cop que
l’híperbook es connectava, enviava, en temps real, una còpia de
les dades sobre allò en el que estava treballant a un arxiu del
propi ordinador del Wired. No servia per trobar-lo ni li per
metia sabotejar el que feia. Però li mostrava, amb tot luxe de
detalls, fins la darrera cosa per a la qual s’havia utilitzat.
Si no hagués tan ocupat amb el nouvingut, la proposta de la
Mantis i totes les altres martingales de les quals s’hauria d’haver
fet càrrec l’Ocelot, fa dies que hauria accedit a aquella informa-
ció i vist en què potinejava el noi. Però havia tingut massa mal-
decaps com per pensar-hi.
I ara es maleïa per no haver-ho fet.
Com preveia, el nano havia estat curós. S’havia connectat
varies vegades, en períodes curts... però no prou com per no
deixar rastres de des d’on. La primera havia estat des de ben a
342

prop d’on era: gairebé amb tota probabilitat en el mateix terri-
tori del Builder, el dia que l’havia aconseguit. Les altres, des de
bastant més lluny. Es jugaria el que fos que des del cor mateix
de la zona de les voladores.
El més interessant, però, no era pas allò, que no li servia per
altra cosa que no fos confirmar el que més o menys ja sabia.
No. El millor era veure el reguitzell de complicats càlculs
quàntics que ara li apareixien en pantalla.
Què dimonis estàs fent, Link?
Va fer un altre glop de brandi i va aclucar vàries vegades els
ulls, obrint diferents finestres. Eren uns càlculs tan complexes
que fins i tot ell va necessitar un quants minuts per entendre’ls.
El seu fill no podia haver fet allò. O, si més no, no pas tot sol.
Va mirar la data. Aquella feina s’havia realitzat abans que
l’Ocelot li posés al davant el Logan.
Merda!
Allò només podia significar que ell no havia estat el primer
en parlar amb l’emissari.
Però, aleshores, què hi feia el Logan, tot sol, en un edifici de
la zona fronterera del territori de les voladores?
Va apartar els ulls de la pantalla, amb una ganyota de dis-
gust. Havia estat tan ansiós per guanyar-se la confiança d’aquell
foraster al qui duia tant de temps esperant que no li havia fet ni
totes les preguntes que haurien calgut, ni tan sols les més ade-
quades.
Com havia pogut ser tan estúpid?
Es va concentrar en els càlculs. Calia, com fos, descobrir per
què eren. Si el foraster l’havia enganyat i ja havia tancat una
aliança amb les voladores —el cor se li va accelerar només de
pensar-ho —podien estar en un perill infinitament pitjor del
que es pensaven!
Però, aleshores, a què havia vingut la proposta de la Mantis?
I aquella jugada desesperada de plantar-se al Santuari després
fins i tot d’haver deixat escapar el Link? Per què córrer un risc
tan gran si tenia un aliat com aquell?
Va donar un cop de puny damunt la taula. Massa preguntes
sense resposta!
343

L’únic que tenia, a canvi, era aquella colla d’equacions.
S’hi va concentrar.
Com mai abans no s’havia concentrat en cap altra cosa.
Es va trobar la Bee infinitament millor del que l’havia deixat

feia només un grapat d’hores.
La noia estava conscient, mig incorporada damunt d’un llit
força més còmode i gran que el que ella tenia a la seva habitació,
i amb una expressió cansada però serena.
Va somriure en veure-la entrar. També la Dacnis. La sana-
dora s’havia permès deixar-la una estona sola quan havia vist
que el pitjor ja havia passat, però ara havia tornat al seu costat.
La Bee era el seu petit miracle i volia prestar-li l’atenció que es
mereixia.
—Com estàs? —li va preguntar, acostant-se fins poder aga-
far-li una mà.
—Rabiosa per no poder acompanyar-vos aquesta nit! Però
la teva sanadora s’entossudeix en impedir-m’ho.
—No, per favor. No em tornis a donar les gràcies per ha-
ver-te salvat la vida —va dir la Dacnis aixecant les mans—. No
podria suportar tanta gratitud, tota de cop!
La Bee va voler riure-li la gracia i va fer una ganyota de
dolor. Estava més dèbil del que volia aparentar.
—Bé, potser tinguis una miqueta de raó en això que encara
no estic a punt... —va haver de reconèixer—. Us les haureu
d’apanyar sense mi.
La Syren li va prémer els dits.
—Encara no t’he donat les gràcies pel que vas fer al Santuari.
Sense tu, ara seria morta.
La Bee va moure el cap, traient-li importància.
—Tu hauries fet el mateix per mi. La Dacnis m’ha dit que
vas acabar la feina amb la Cheetah.
—Sí.
Va desviar la vista. Continuava sense voler recordar la cara
344

de la predator mentre es precipitava ca a la mort, envoltada
d’una erupció de lasques color maragda.
La Bee la va entendre.
—La primera vegada és la més difícil —li va dir, agafant-li
els dits amb delicadesa—. Però l’acabes superant. Ja ho veuràs.
Tothom ho fa. El proper cop et serà molt menys feixuc.
—El proper cop? No voldria haver de tornar a matar mai
més!
La filla del vent la va fitar amb expressió de sorpresa.
—No? Doncs aleshores no entenc que vas a fer-hi, aquesta
nit, a l’Agulla.
La Syren es va veure superada per la cruesa del raonament.
Però la intenció de la Bee no havia estat pas violentar-la i, quan
se’n va adonar, no va insistir.
Van intercanviar unes quantes frases intranscendents més,
fins que la Dacnis es va esclarir la gargamella.
La ferida necessitava repòs.
Es van desitjar sort, una, i una ràpida recuperació, l’altra, i
la Syren va sortir de la infermeria. Anava de cara a aquelles in-
terminables escales de pujada quan va sentir la veu de la Dacnis,
cridant-la:
—Syren, espera!
Es va girar i va veure l’asiàtica corrent cap a ella.
—Què passa, Dacnis? Va tot bé amb la Bee?
—Què? Oh, sí, sí. Se’n sortirà sempre i quan no faci cap
bestiesa. Escolta, volia dir-te que... Que no vindré amb vosaltres
aquesta nit.
—Què dius?
—Pensa-hi. El Lark no és un veritable pastor d’algues. No
pot anar tot sol d’aquí a la Cúpula, nedant. Em sembla impos-
sible que cap de vosaltres no hi hagi pensat! Necessitarà ajuda.
I jo vull ajudar-lo.
—Però, Dacnis, si ho fas no podràs...
—Venir amb vosaltres, ja ho sé. Però pensa-hi: el Lark tot
sol fins a la Cúpula? Impossible! A més, jo no voldria pas mar-
xar sense ell.
La Syren sempre ho havia sabut. El Lark, és clar.
345

—Ho sap ell?
—Que l’acompanyaré o que l’estimo? Cap de les dues co-
ses, en realitat. La primera pensava dir-li ara. L’altra... m’agra-
daria que fos ell qui me la digués a mi.
—Però, tot i així, et quedes.
—Si no em quedo, no en tindria mai l’oportunitat. No tro-
bes?
La lògica del raonament era aclaparadora. Per un instant, la
Syren va envejar-la. Tenia la llibertat per seguir el seu cor i el
valor per fer-ho.
Dues coses per les quals ella hauria donat el que fos.
—Però i si ell no...
—No ho sé, ni hi vull pensar. Però el que sí que sé és que no
podria viure ni en aquest univers ni en qualsevol altre sabent
que no havia fet tot el possible per estar amb ell. No saps com
l’estimo, Syren!
Ho sé, Dacnis. Ho sé més bé del que no et penses.
—Ja veig que no puc fer res per fer-te canviar d’opinió.
—No. No pots.
—En aquest cas, germana, només puc desitjar-te sort... i
demanar-te que et cuidis. I que el cuidis també a ell.
Es van abraçar.
—I vosaltres aneu amb molt de compte allà a dalt. Molt em
temo que la nostra no és, ni de lluny, la part més perillosa del
pla del Lark.
La Syren no va dir res.
No hagués tingut sentit negar-li-ho.
El Wired es va fer enrere fins recolzar-se en el respatller de

la seva butaca.
No s’ho podia creure!
El que havia estat calculant el Lark eren unes coordenades.
La ubicació d’un lloc concret, allà mateix, a Nyork, basant-se
en el sistema de cartografia que utilitzaven els antics.
346

Ho va repassar per tercer cop. No hi havia error possible.
El Lark havia calculat la posició exacta de l’Agulla damunt
d’un mapa.
Es va aixecar d’un salt. Estava clar que el seu fill i el maleït
del Logan havien estat treballant junts. I que, per algun motiu,
el que buscaven, fóra el que fos, era al quarter general dels pre-
dators.
Allò no podia significar res de bo.
Es va abraonar damunt de l’intercomunicador que hi havia
en l’altre extrem de la taula, al costat de la pantalla plegable.
Calia que l’Ocelot tornés de seguida al seu territori! Fins que
no estiguessin segurs de què era el que buscaven a l’Agulla, el
més segur seria protegir-la com mai.
Aquelles voladores del dimoni estaven tan boges i desespe-
rades com per intentar qualsevol cosa.
Va manipular l’aparell. Però, en lloc de la veu acerada de
l’Ocelot, aquest només li va retornar el crepitar exasperant de
l’estàtica.
Va córrer fins la finestra per mirar el cel amb el rostre ple
d’impotència. La tempesta, que ja era dolenta, se les havia em-
pescat per empitjorar encara més
Ocelot, on cony t’has fotut?
10
Penjat al cinturó de l’Ocelot, l’intercomunicador que li ha-

via donat el Wired ni tan sols va pampalluguejar quan el tech va
voler parlar amb ell. Aquell temporal de violència inusitada feia
del tot inútil un aparell d’aquella mena.
Però, fins i tot sense tempesta, el cap dels predators possi-
blement no hauria contestat. Estava assegut, cara a cara, amb el
Bishop, el líder dels germans de la closca, i tenia prou feina.
Només arribar al seu territori, situat a l’oest del que dominaven
ells, l’havia obligat a recórrer un trajecte llarg i perillós, traves-
sant ponts precaris, bandejats pel vent i la pluja. I, en arribar, la
rebuda havia estat encara més hostil que la que els havien dis-
347

pensat el Builder i els seus. Els germans de la closca eren la més
petita de les grans tribus de Nyork, però eren una gent dura i
orgullosa. Dominaven una zona bastant extensa, donat que la
majoria dels seus edificis eren de totxo i terracota, més antics i
de menys alçada que els dels altres grans clans i, per tant, capa-
ços d’allotjar no massa gent. A canvi, les poques plantes seques
de les que disposaven també eren més confortables que les de
la majoria.
Després que l’Ocelot es plantés per sorpresa al llindar del
seu territori i exigís veure el seu líder, l’encarregat de custodiar
l’altre extrem del pont, un jove pigallós i espigat anomenat De-
acon, l’havia conduit per tota una sèrie d’altres ponts penjants
fins el lloc on vivia el cap dels germans de la closca: un enorme
apartament de dues plantes situat en un edifici del qual només
sobresortien de l’aigua dues torres rectangulars idèntiques, amb
façanes de sis finestres per cara i acabades en dues torretes ele-
gants, coronades per sengles punxes, i unides per una estreta
passarel·la gairebé en la seva part més alta.
De tots els caps de clan de Nyork, el Bishop dels germans
de la closca era el qui feia més temps que ho era. Destacava
poderosament entre la seva gent, fins i tot encara més jove que
les de les altres tribus de la ciutat, per la seva edat. Feia cicles
que havia superat els cinquanta, molts més dels que aconseguia
complir gairebé ningú, fos del clan que fos. Tanmateix, es man-
tenia àgil i fibrat. Però els seus cabells i la seva pereta, plens de
gris, el delataven. Tenia els ulls petits, la cara esmunyedissa i
solcada d’arrugues i els braços, petris, plens de cicatrius. I, com
tots el germans de la closca, la seva caixa toràcica era enorme,
per encabir-hi uns pulmons sobre desenvolupats que li perme-
tien fer llargues immersions sense respirar. A més, li faltaven
tres dits de la mà esquerra, que duia embolicada amb una espè-
cie de guant negre, per dissimular-ho el més possible.
Considerava aquella mancança un preu força raonable per
tots els cicles que havia passat esquivant selachiphormes, en-
ganxat a un dels seus quelonis gegants, en immersions arrisca-
díssimes. I més encara tenint en compte que l’esqual que els hi
havia arrencat havia tingut la deferència de deixar-li el polze al
348

lloc, el que li permetia fer pinça amb l’altre que li quedava.
Havia arribat a ser tan hàbil amb només dos dits que moltes
vegades ni tan sols trobava a faltar els tres que ja no hi eren.
Assegut al seu davant, havia escoltat les exigències de l’Oce-
lot amb indignació progressiva. Feia molt de temps que n’esta-
va fins al capdamunt del despotisme del Wired i els seus taurons.
I ara, per postres, allò. Just abans de l’arribada de l’estació freda.
Va entretancar els ulls, empetitint-los encara més del que ja
semblaven, i es va inclinar cap al predator, per etzibar-li amb la
seva veu aspra:
—I si et digues que la meva gent no podrà entregar-te més
del que ja et dóna? La pesca no ha estat gens bona el darrer cicle.
Tenim moltes dones embarassades i encara més criatures petites.
I no gaudim ni de la meitat de terra que vosaltres per als cultius.
El vent xiulava amb violència a l’altra banda de les finestres,
que conservaven els vidres intactes, com volent donar suport a
la velada amenaça del Bishop.
Qualsevol altre home s’hauria sentit intimidat. L’Ocelot es
va limitar a badallar, com si tot allò l’avorrís mortalment.
—I si jo et digués que si em poses les coses difícils tornaré
amb la meva gent, mataré fins la darrera de les teves meuques
prenyades i dels teus nadons ploraners, i a tu et tallaré les pilo-
tes i te les faré menjar davant dels pocs que deixi vius per fer-los
els meus esclaus?
Mentre parlava, l’Ocelot va esmunyir una mà sota la taula
que el separava del Bishop i va treure l’automàtica del 45 que
duia penjada al maluc dret, dins d’una pistolera. Ningú no havia
parlat mai el Bishop en aquells termes, i no estava gens segur de
per on sortiria.
Si calia començar una carnisseria allà mateix, el millor se-
ria disparar ell el primer tret. Just entre cella i cella del Bishop.
A veure què feien els seus cadells quan el gos gros ja no hi fos...
Però el germà de la closca no havia arribat a la seva edat per
xamba. Veia l’arsenal que exhibien els predators i el comparava
amb els seus matxets i els arcs i les ballestes dels quals els seus
joves se sentien tan orgullosos. I tampoc no se li havia escapat
la maniobra de l’Ocelot, per sota de la taula.
349

Si es negava, potser ara els podrien matar a tots, emparats
en la seva enorme superioritat numèrica. Però tan bon punt
escampés la tempesta, tindria un parell de centenars de preda-
tors ben armats per fer efectiva l’amenaça de l’Ocelot.
No volia acabar com els pastors d’algues.
Es va fer enrere a la cadira i va relaxar l’expressió. No gaire,
però prou com perquè l’altre s’adonés que havia guanyat i tor-
nés a posar la mà damunt la taula.
—Ho tindràs —va dir, mastegant les paraules—. No sé com,
però ho tindràs.
El pal ja havia fet el seu efecte. Ara l’Ocelot podia treure la
pastanaga.
—El Wired vol que et recordi que hi ha una manera per
relaxar els nous impostos...
El Bishop ja s’ho temia, allò. No era la primera vegada que
el líder dels techs li oferia relaxar els tributs que li exigia a can-
vi que fes una immersió especial per a ell. N’havia fet dues,
d’aquelles. Amb el resultat de sis homes morts i un que s’havia
quedat sense una cama. A canvi, ells havien pogut conservar una
part substanciosa de la collita i els predators havien rebut dos
carregaments d’armes sortides dels dipòsits que el Wired els
havia encarregat saquejar.
Era un tracte sagnant, que els debilitava encara més en aug-
mentar la potència de foc dels seus enemics. Però que també els
permetria conservar prou provisions com per alimentar les do-
nes i els nens, encara que fos malament, durant l’estació que
s’aveïnava.
Es tractava d’escollir entre una opció dolenta i una altra de
nefasta.
—Ho farem—. El Bishop era un d’aquells homes que mai
no deia tres paraules si podia expressar-se amb dues.
—Esplèndid! Ara m’adono del perquè fa tants cicles que
tracto amb tu: tens més enteniment que pilotes. Tan bon punt
millori aquesta merda de temps, enviaré algú que et mostrarà
el lloc de la immersió. Vull dues capses d’armes i sis de munici-
ons. Una bala menys d’això i tornarem al tribut original. Ente-
sos?
350

El Bishop va fer que sí amb el cap. Encara s’estimava més
no haver de parlar, si podia evitar-ho.
El predator es va aixecar. La feina estava feta. Tampoc no
tenia sentit quedar-se més estona, temptant la sort. I encara li
quedaven dues tribus més per visitar.
Quan es va girar, durant un moment una llum va pampallu-
guejar a l’aparell que duia penjat del cinturó. El Deacon, que
havia estat testimoni silent de l’entrevista, va estar a punt d’aler-
tar-lo, en una reacció gairebé inconscient.
Però la mà del Bishop tenallant-li l’avantbraç el va fer callar
just a temps perquè el predator ni tan sols s’adonés que havia
volgut dir-li alguna cosa.
El Bishop es va mirar el xicot amb retret.
Quan acabaria d’entendre aquell noiet garlaire que el silen-
ci era una virtut?
11
El Lark estava a punt de sortir.

Havia aconseguit un altre saquet impermeable i hi havia
desat el maletí amb l’híperbook, una mica de menjar i un darrer
tresor rescatat pel Logan del magatzem de les filles del vent: una
bengala per a fer senyals. Havien acordat amb la Dragonfly que
només la faria servir si alguna cosa fallava i calia avisar l’escamot
de la Flea que havien de sortir per cames. A més, la reina blan-
ca li havia fet un darrer regal especial: un kukri afiladíssim, dins
d’una baina de pell de selachiforme. Tant de bo no l’hagis de fer
servir, havia desitjat en donar-li.
Això mateix esperava ell: tant de bo.
Estava llest per començar el llarg trajecte fins la Cúpula
quan va sentir els copets a la porta.
—Dacnis! Què hi fas tu aquí?
La sanadora el va mirar amb un somriure, mentre esperava
a que la convidés a entrar.
—Et convidaria a passar, però estava a punt de sortir. El
camí és llarg fins a la Cúpula.
351

—D’això mateix venia a parlar-te —va respondre la noia
sense deixar-se desanimar pel seu escàs entusiasme—: T’acom-
panyo.
—Què? No. Això sí que no. Ni pensar-hi! Ja t’ho pots anar
traient del cap! —va dir ell, apartant-se per deixar-la passar.
—Per què? No t’adones que tu sol no faràs ni mig camí fins
al territori dels techs?
—Tots correrem molts riscos, avui. He après més de l’aigua
i dels que hi viuen del que et penses.
—Potser sí, però tot i així, sol no te’n sortiràs.
—I amb tu sí?
—No hi ha res de segur. Però les teves possibilitats pujaran
com la marea una nit de lluna plena, sí.
—T’he dit que no. És massa perillós. El teu lloc està amb els
altres.
—Més perillós que assaltar l’Agulla a bord d’una ala?
Bona, aquesta...
—Possiblement no, però el premi val molt més la pena...
Ella el va mirar fixament i amb una intensitat que va acon-
seguir que, d’una vegada, deixés de veure-la com una nena gran.
—És que el premi que jo vull es quedarà aquí.
—Dacnis, jo...
—No diguis res. Ja sé que encara és massa d’hora per que
t’hagis tret del cap a l’Elaenia. No m’importa. Al contrari,
m’agrada. Això vol dir que un dia també podries estimar-te tant
a mi.
—Ho sabies?
Ella va moure el cap.
—Per què quan em mireu cap de vosaltres no veu més enllà
de la meva jovenesa? Per què ningú no és capaç de veure també
la sanadora? La que cura els cossos... i les ànimes. Sou tots com
llibres oberts per a mi. Si no ho fóssiu, jo seria una molt mala
sanadora. I no ho sóc. De fet, sóc fins i tot millor del que ho va
estar la meva àvia. Pregunta-li a la Bee, si no.
Va fer un somriure burleta en comprovar la cara d’estupor
que feia el Lark i va continuar:
—Però ara no parlem d’això. Parlem que em necessites per
352

obrir les portes de la Cúpula a les filles del vent. I tu ho saps
millor que ningú. Has d’estar mort de por d’haver de nedar
tant.
El Lark va abaixar el cap. Era cert: el coneixia potser fins i
tot millor del que es coneixia a sí mateix.
Oh, vinga, va!
El rostre de la Dacnis es va il·luminar amb un somriure de
triomf, mentre es penjava la bossa de remeis de l’espatlla.
A què esperem, doncs?
El Wren mirava fixament per la finestra.

Des de feia una estona, la tempesta havia minvat. Encara
plovia a bots i a barrals, i la ventada continuava sent considera-
ble. Però ja no semblava amenaçar amb arrasar-ho tot al seu pas
i deixar només runes.
Així era justament com ell se sentia: en runes per dins i amb
ganes de cremar-ho tot al seu pas.
Això era en el que s’havia convertit: en una tempesta, només
bona per fer mal.
Doncs en faria. Vaja si en faria!
Va apartar-se de la finestra i es va acostar al llit. Al damunt
hi havia la Beretta i els quatre carregadors plens de bales que
encara li quedaven.
Suficient com per enviar uns quants predators a l’infern, si
apuntava bé.
A ell no li pesaven els morts com a la Syren. Feia tant de
temps que esperava poder tornar-los als seus enemics tot el mal
que li havien fet, que en aconseguir-ho només havia sentit alleu-
jament. Què potser el assassins dels seus pares i les seves tres
germanes veien les seves cares, a la nit, abans de dormir?
No. Segur que no.
Doncs ell tampoc no pensava pas penedir-se de res. En ma-
taria tants com pogués; i seria ben feliç si algun dia el seu nom
inspirava en els predators la meitat de la por que havia provocat
el de la Cheetah entre la seva gent.
Tant de bo hagués estat ell qui l’hagués enviada a l’infern!
353

Es va girar una altra vegada envers la finestra, just a temps
de veure com un llamp esberlava el cel de plom.
I un pensament el va traspassar igual que aquell ganivet de
llum havia ferit els núvols.
Potser era per això que la Syren no podia estimar-lo. Perquè
intuïa aquell costat seu, tan fosc, i l’espantava.
Si era per aquest motiu, no podia pas retreure-li.
Va pensar un moment en el Logan. En aquella expressió
devastada que feia cada vegada que recordava que havia hagut
de manllevar una vida i que l’acostava encara més a la Syren.
Malgrat allò, va haver d’admetre, era valent i semblava prou
honest. En unes altres circumstàncies haurien pogut ser bons
amics.
Ara, però, només sentia rancúnia envers ell.
Però no permetria que allò li afectés la conducta un cop
arribessin a l’Agulla. El que importava de veritat era la Syren, i
faria el que calgués perquè, almenys ella, ho aconseguís.
El que calgués.
Algú va trucar a la porta. Ja era l’hora? Es va entaforar la
pistola entre el cinturó i la samarreta fosca que duia i va anar a
obrir.
Trobar-se a l’altra banda amb la Moth, abillada ja com la
reina negra de les filles del vent, el va deixar d’una peça.
—Senyora... —va encertar a dir—. Què passa? Què he fet
res què...?
Ella va somriure, trencant per un instant la seva imatge im-
pressionant. El seu aspecte no era, ni de lluny, tan intimidador
com havia estat el de la Mantis, però déu n’hi do. Amb el vestit
de neoprè ajustat, el collar i els braçalets reals adornant-li el cos
i els avantbraços i la cara maquillada de pàl·lid, per accentuar la
nocturnitat dels ulls i dels cabells, que duia pentinats en una
llarga cua de cavall, la Moth semblava tota una líder.
—No, no. Tranquil. Estem a punt de sortir, però abans de
marxar he volgut venir-te a veure personalment per donar-te
una ordre reial. Una ordre que, com suposo que ja saps, no tens
cap més remei que acatar.
El Wren es va estranyar. Què dimonis havia d’ordenar-li la
354

reina de les voladores, a ell? De totes maneres, l’autoritat que
emanava d’ella el va fer sentir obligat.
—El que sigui, senyora. Si està en les meves mans...
—Ho està —va assegurar-li ella, posant-li els dits un instant
damunt dels seus i retirant-los de seguida—. És molt senzill,
pastor d’algues: Torna. T’ordeno que tornis, m’entens? No
gosis desobeir-me, o et prometo que te les hauràs de veure
amb mi.
I, sense dir res més, va girar cua i va recórrer, majestuosa-
ment, el passadís fins perdre’s de vista.
Des que havia tornat de parlar amb la Bee i la Dacnis, la

Syren no s’havia separat ni un moment del Logan. No s’havia
sentit amb forces per enfrontar-se al Wren i l’expectativa del
perill que els esperava feia que volgués passar amb ell tot el
temps possible.
—Saps? —li va confessar després d’haver-se petonejat tant
que gairebé no sentia ni els llavis—. Mai no m’havia sentit
d’aquesta manera. Tan segura. Tan protegida. Tan...
Ell va tornar a besar-la. Per molt que ho fes, li semblava que
mai no en tindria prou.
—A mi em passa el mateix. Estic aquí i sento que no neces-
sito res més. Que em podria quedar tancat en aquesta habitació
cinquanta anys i que hauria viscut la millor de les vides possibles
només perquè l’hauria compartida amb tu. Jo! Que sempre he
sentit una pulsió dins meu que m’obligava a buscar, a moure’m.
A no conformar-me amb res. A pensar que sempre podia ha-
ver-hi alguna cosa millor a la cantonada.
Ella es va arraulir encara més entre els seus braços.
—Creus que ens en sortirem? —va gosar a preguntar-li.
Havien mantingut un acord tàcit de no parlar del que els
esperava, però a mesura que s’acostava l’hora, tots dos sentien
que ho necessitaven.
—Sí, és clar —va dir ell aparentant prou bé una seguretat
que no sentia, ni de lluny—. El pla és bo. I ja has vist el que la
Dragonfly és capaç de fer amb una d’aquestes ales seves. Ens
355

deixaran allà a dalt més sans i estalvis que si hi haguéssim pujat
en ascensor! Amb sort, ni tan sols no hi haurà ningú, amb aquest
temps. El portal s’obrirà on ha previst el Lark i marxarem al
meu univers. I allà tot serà molt diferent, ja ho veuràs!
La Syren va sospirar. Es va imaginar vivint en un món sec.
Polit. Abundant. Lliure de la llosa feixuga de la responsabilitat
de prendre decisions per mantenir vius els seus i de sentir-se
devastada quan aquestes resultaven insuficients o errades.
La imatge del Wren li va retornar de sobte. I el rostre ima-
ginat d’una noia anomenada Madison. Estripant aquella visió
idíl·lica de la qual només havia pogut gaudir uns moments es-
cassos.
Inconscientment es va apartar d’ell. Aquella habitació era
perfecte, tenia raó el Logan. Però a fora els esperava un món
entestat en posar-los tota mena de paranys que els separessin.
Un món al qual no podien evitar sortir.
—Què et passa?
—No res, de veritat —va mentir—. Es fa tard. M’he de pre-
parar. I tu també. —Va mirar per la finestra i va agrair que el
clima li donés una bona excusa per canviar de tema—. Mira, la
tempesta minva.
—Ho veus? —va diré ell, aixecant-se i acostant-s’hi per em-
bolcallar-la entre els seus braços—. El primer senyal que tot
anirà bé!
La Syren es va girar per besar-lo. Què tenien els seus llavis
que l’embruixaven d’aquella manera?
Li resultaria tan fàcil abandonar-se una altra vegada en ells!
Es va obligar a separar-se un altre cop, esmunyint-se d’aque-
lla abraçada en la que s’hauria volgut quedar-se a viure.
El Logan es va resignar. Ella tenia raó: s’havien de posar en
marxa.
—Cinquanta anys... Cinc hores... Tant me fa, si són amb tu.
La va contemplar mentre es vestia, de pressa. Mai no havia
vist res de tan bell. De sobte, el va corprendre la por del que
podia passar.
—Syren... vull que sàpigues que, passi el que passi allà a dalt,
haver vingut a Nyork i haver-te conegut ha estat el millor que
356

m’ha passat a la vida. Si tot s’acabés aquí, per mi ja hauria pagat
la pena. Entens el que vull dir? No canviaria el temps que hem
pogut viure junts per tres vides sense tu. Qualsevol preu que
hagi de pagar, qualsevol, serà barat.
Ella va sentir les llàgrimes esforçant-se per brollar-li a dojo.
Hauria volgut poder contestar-li que sentia exactament el ma-
teix que ell. Que només haver pogut experimentar allò, encara
que per un temps tan breu, feia bo tot el que els havia passat.
Però els fantasmes del Raven, la Fairy, l’Elaenia i la Ladybird li
van mantenir les paraules collades al paladar. I el record de l’ex-
pressió del Wren la darrera vegada que l’havia vist ho va acabar
d’esguerrar.
Només va ser capaç de moure el cap i emetre un sanglot
abans d’agafar les botes i sortir corrent al passadís, sense ni tan
sols haver-se-les posat als peus.
El Logan es va quedar mirant la porta, sense estar segur del
que acabava de passar.
Per un moment, gairebé va agrair que el que li venia al da-
munt li impedís pensar-hi massa detingudament.
12
Les terrasses de les dues Siameses escumejaven amb els pre-

paratius per a la batalla, igual que feien les ones en xocar, enfu-
rismades, contra les plantes inferiors d’ambdós edificis. Des de
la cúspide de la Nord, la més propera a l’objectiu, s’enlairarien
la Moth i el seu escamot, amb rumb a la Cúpula. I, una mica
abans, el grup de Flea ho hauria fet en direcció al lloc on hauri-
en d’esperar el senyal del Lark i la Dacnis. Abans d’enfundar-
se en el seu vestit volador, la reina negra es va acostar a la qui
hauria pogut ocupar el seu lloc per desitjar-li sort.
—Ho veus com el vent ens estima, Flea? —li va dir amb un
somriure aixecant el cap al cel. La tempesta havia minvat força
i ara estava clar que una voladora experimentada podria arribar
al seu destí sense cap altre inconvenient que acabar ben xopa.
—Tenies raó, senyora —va respondre la dona més gran,
357

sense ni un gram de ressentiment en la veu—. Que ell t’acom-
panyi i et faci tornar a casa.
—El mateix et desitjo, germana.
La Flea la va mirar amb posat greu.
—Que jo torni és intranscendent. Ja sóc massa gran per ser
valuosa. El que compta és reeixir en la meva missió. Et dono
paraula que faré tot el que estigui en les meves mans per des-
lliurar el clan de l’amenaça del Wired... i venjar la mort de la
Mantis. En canvi, el futur descansa sobre les teves espatlles,
senyora. No ho oblidis quan entris en batalla. La tribu et ne-
cessita.
Es van donar la mà i cadascuna va anar a trobar el seu destí.
En la part més alta de la Siamesa Sud el mestre Cricket havia

preparat les millors ales de les quals disposava el clan. Les úni-
ques capaces de transportar el pes de dues persones, algunes de
l’envergadura del Logan i el Wren. La Dragonfly, tan majestu-
osa com la Moth a la seva manera inversa, va anar a parlar amb
l’homenet.
—Tot a punt, mestre?
—Impossible estar-ho més, senyora —va respondre ell—.
El vent és perfecte per fer-vos pujar ben amunt. I les ales ho
suportaran, me’n faig responsable. Però recordeu que allà a dalt
el més mínim error de pilotatge el pagareu molt car.
Ella li va dedicar una mirada severa. Des de quan un mascle
de la seva tribu gosava parlar-li a una dona, i molt menys a una
reina, de com pilotar? La influencia dels pastors d’algues tenia
les seves coses dolentes, va constatar.
—M’enduc les millors dones que tenim, mestre Cricket —li
va dir, seca—. Confio en que estarem a l’alçada dels teus ginys.
—Per descomptat, senyora —es va afanyar l’altre a reparar
l’ errada—. Jo només volia demanar-vos que fóssiu prudent. Ja
hem perdut massa reines aquest cicle.
Ella va veure que era sincer.
—És clar, mestre Cricket. És clar. No patiu, anirem amb
compte.
358

—Que el vent us acompanyi, altesa. Tant de bo pogués acom-
panyar-vos.
—Ja ho feu. En forma d’ala.
Ell va somriure. Sí, era veritat.
La Dragonfly es va girar per anar cap on eren la Syren i els
seus. Al final, només volarien quatre aquella nit. La cinquena
feia hores que havia sortit, acompanyant el fill del Wired.
Encara se li feia estrany pensar en que tenien el cadell del
seu pitjor enemic lluitant al seu costat. Tant de bo no s’hagués
d’acabar penedint d’haver-hi confiat.
—Esteu a punt? —va dir-los—. És l’hora. Aquesta vegada
—va afegir, mirant la Syren— tu volaràs amb mi. Abans de
sortir, però, cal que et doni una cosa. —Va fer un gest amb una
mà i de seguida es va acostar una noia, duent una bossa im
permeable de dimensions considerables—. Els hem adaptat a la
vostra mida. El mestre Cricket assegura que funcionaran.
La Syren va agafar la bossa i se la va penjar a l’esquena. La
sang li bullia, tenia la boca seca i l’estómac encongit. Per molt
que detestés volar, no veia el moment de pujar en un d’aquells
artefactes.
La Dragonfly es va adonar de la seva ànsia.
—No et preocupis, pastora d’algues —la va voler animar,
palmejant-li l’espatlla—. El vent ens serà favorable aquesta nit.
Puc olorar-ho en l’aire.
El Lark i la Dacnis es miraven l’Agulla, amagats entre la

vegetació d’un dels pisos humits de la torre que hi havia a l’altre
cantó del canal. Tota aquella zona ja estava controlada pel sis-
tema de seguretat del Wired: càmeres, detectors de moviment i
algunes trampes caça-babaus. El noi, però, tenia ben memorit-
zat la posició d’aquells ginys, encara no tan nombrosos com
hauria desitjat el seu pare, i els havia esquivat sense gaires tre-
balls. Un parell de vegades havia estat temptat de fer-li burla a
la Dacnis, que hi hauria caigut de quatre potes. Però se les havia
fet passar. Tal i com l’havia avisat ella, sense el seu ajut al llarg
del camí, no hi hauria arribat pas a temps.
359

Què deia, a temps? Sense ella, a hores d’ara seria dins l’apa-
rell digestiu d’un selachiphorme! La jove sanadora tenia un do
per endevinar-ne la presència i esperar que marxessin. Igual que
el tenia per esquivar els nius d’hydrophidis. Només gràcies a
ella havien arribat vius.
Ocults entre les fulles i la molsa que recobria els troncs, van
contemplar l’elegant torre, il·luminada de dalt a baix i no només
en els pisos superiors, com era habitual. Mal senyal, va pen-
sar el noi. El Wired mai no gastava tanta energia sense un bon
motiu.
Però no n’hi va dir res a ella. Potser el que passava era que
la pròpia por el feia veure fantasmes.
Aliena a les seves cabòries, la Dacnis es va girar per pregun-
tar-li:
—Som prou a prop o et cal arribar fins allà?
El Lark va dubtar.
—Podria connectar-me des d’aquí, si trobés un lloc per fer-
ho. La pega és que no he trepitjat mai aquesta torre i, per contra,
em conec l’Agulla de memòria. Podria passar-me fins demà
buscant un punt d’accés factible a les fosques aquí, o fer-ho allà
en el que trigues a fer una aclucada d’ulls.
La Dacnis el va mirar, arronsant el nas.
—Doncs, dit d’aquesta manera, no sembla que tinguem
massa opcions, oi?
El noi es va encongir d’esquenes. No, no les tenien.
—Escolta, se m’acut que puc travessar nedant tot solet. Tu
ja t’has arriscat prou per aquesta nit. Per què no m’esperes aquí
amagada i...
Ella ni tan sols no el va deixar acabar. El va agafar d’una mà
i el va arrossegar cap a l’aigua, en direcció al quarter general dels
techs.
El Wired no s’havia separat de la pantalla ni un moment.

La convicció que corrien un perill més gran que mai l’acla-
parava. Després de molta estona d’intentar contactar amb
l’Ocelot, havia desistit i s’havia posat en contacte amb el Lynx,
360

el seu lloctinent després de la mort de la Cheetah. Més baix i no
tan massís com l’Ocelot, el Lynx tenia la seva pròpia forma de
ser amenaçador. Calb de mitja closca en endavant i amb els
cabells que li quedaven sempre molt curts, tenia una manera de
fer entre sarcàstica i inexpressiva. Amb els ulls clars, els llavis
fins i les galtes eriçades de pels com un camp de rostolls, resul-
tava molt menys vistós que la Cheetah. Però podia ser igual de
letal si s’hi posava. El Wired estava convençut que hi havien
sortit guanyant amb el canvi. La única pega per l’Ocelot era que
no se’l podia fer cada nit com sí que es feia aquella psicòpata
amb cara de nina.
Va activar l’intercomunicador per fils que el connectava
amb l’Agulla. De la Cheetah no hauria sabut que esperar-ne.
En canvi, del Lynx estava segur que aconseguiria la reacció cor-
recta.
El predator s’hi va posar de seguida.
—Què passa?
—Sóc el Wired. Estic intentant contactar amb el teu cap,
però no hi ha manera. Segurament és per culpa de la tempesta.
O d’aquest cony d’aparell en els que confies tant i que ens
deixen tirats la meitat dels cops...
—I...?
—Vull que extremis les mesures de seguretat. Estic pràcti-
cament segur que l’Agulla pot ser atacada en qualsevol moment.
—L’Agulla? Amb aquest temps? —la veu del Lynx era es-
cèptica—. N’estàs segur?
—És clar que n’estic, idiota! —va esclatar el Wired, a qui
sempre exasperava la indolència en la qual estaven instal·lats els
seus aliats—. Bada només una mica i et trobaràs amb un d’aquest
maleïts kukris sota el nas!
L’erupció del Wired va aconseguir el seu objectiu. Quan va
tornar a parlar, la veu de Lynx semblava molt menys segura.
—Tenim molta gent a fora, ja ho saps. I moltes armes. No
tinc prou efectius per ser a tot arreu.
El Wired es va quedar rumiant. Estava a punt de dir-li que
reforcés l’Agulla amb homes procedents d’altres edificis quan
el va assaltar una idea inquietant: I si tot allò era una trampa del
361

Link per fer-li fer just allò, concentrar les seves forces en un
punt per debilitar la resta?
El noi tenia prou cervell com per haver imaginat una cosa
com aquella. Al capdavall, era fill seu.
Es va esforçar a mantenir la calma.
—Desplega els que tens el més possible —va decidir—.
I concentra les forces en els pisos on a la façana hi hagi prou
espai per un aterratge, encara que et sembli humanament im-
possible. Jo continuaré intentant fer tornar l’Ocelot el més
abans millor. T’ha quedat tot clar?
—Diàfan —va respondre el predator—. De totes maneres,
si gosen venir aquesta nit la meitat es perdran pel camí, no tro-
bes?
El Wired no va entendre res.
—Què dius?
—Has mirat per la finestra? Cap al sud... —va ser la respos-
ta de l’altre.
El tech es va aixecar per acostar-se a un dels finestrals ori-
entats en aquella direcció.
El Lynx tenia raó. La tempesta gairebé havia escampat. Però
ara se’ls acostava un mur de boira espessa que s’empassaria tota
la ciutat en ben poca estona.
L’Ocelot no va veure la boira fins que la va tenir al damunt.

Tant bon punt com havia acabat amb la darrera ambaixada
del dia, obtenint l’acceptació incondicional de les seves exigèn-
cies per part del clan del Drac, el darrer que estava comunicat
per ponts amb la part central de la ciutat, s’havia adonat que la
tempesta havia escampat d’una vegada i havia decidit tornar.
La zona dels dragons era molt lluny de casa i la nit era fos-
ca i despietada, però l’Ocelot no les tenia totes. Aquell cony de
nans d’ulls estripats et somreien a la cara mentre esmolaven el
ganivet per clavar-te’l tan aviat feies mitja cua. No volia fer nit
allà i despertar-se amb un tall al coll, d’orella a orella. Ignorant
les protestes dels seus homes, exhausts i amarats després d’ha-
ver-se passat tot el dia amunt i avall, sota la tempesta, va ordenar
362

enfilar cap al seu territori. Quedaven uns clans menors per vi-
sitar, però això ho podia fer el Lynx, o, fins i tot, un altre.
La feina estava feta.
Van tornar per on havien arribat, travessant les passarel·les
més remotes que havia construït la gent del Builder i il·luminats
per la llum d’unes torxes que els havien proporcionat els dra-
gons. La llum precària d’aquelles flames només aconseguia in-
crementar la foscor irreal i sinistra que s’obria sota els seus peus.
L’Ocelot no era un tipus fàcil d’intimidar, però mentre aquells
taulons vells cruixien i es balancejaven en trepitjar-los, hauria
donat gustós les seves ulleres fosques per veure la forma fami-
liar de l’Agulla aixecant-se davant seu.
Bip-bip.
L’intercomunicador? I ell que hauria jurat que aquella an-
dròmina no servia per res!
—Digues.
—Ocelot? Finalment! Fa hores que intento parlar amb tu!
On ets?
El to gairebé histèric de la veu del Wired no li va agradar
gens.
—Tornant. En algun punt del territori dels germans de la
closca. Fa de mal dir ben bé on, amb aquest cony de foscor. Què
passa?
—Recordes el parany que vaig parar-li al Link? L’híperbo-
ok? L’ha estat utilitzant. Per fer càlculs quàntics. I el resultat
apunta directament cap a l’Agulla. Estic convençut que aques-
tes malparides atacaran allà primer de tot. Heu de tornar el més
de pressa possible.
L’Ocelot anava a contestar que s’afanyaria el més possible
quan se’l va empassar un esquinçall de boira espessa.
Al grup de la Moth, aquella boira inesperada que va sortir

del no-res les va enxampar a tres quarts de camí.
Eren sis dones, volant tan juntes com els permetien aquells
vestits gairebé impossibles de controlar per qualsevol altre que
no fos una filla del vent, quan es van veure engolides per una
363

boira espessíssima que els va arribar per l’esquena. En a penes
uns instants, la Moth va ser incapaç de veure-les a elles, ni tam-
poc el que tenia al davant.
El vent, que havia estat bufant de valent, gairebé es va aturar
de cop i la reina negra de seguida va notar que li costava man-
tenir l’alçada.
Si perdia gaire elevació es quedaria molt lluny del lloc de la
Cúpula al qual volia arribar.
És clar que allò tampoc no importaria gaire.
Volant a cegues i amb tan poca capacitat de maniobra, abans
de poder arribar-hi acabaria, de ben segur, enclastada en la fa-
çana d’alguna de les torres que encara s’aixecaven entre ella i el
seu objectiu.
Pensant gairebé a la velocitat amb la qual volava, la Moth va
llençar el crit de guerra de les filles del vent. Immediatament
va rebre’n resposta a dreta i esquerra. De moment el grup es
mantenia més o menys junt.
Sense parar d’udolar, la reina negra va concentrar-se en tro-
bar el camí. El vol amb vestit era molt més ràpid que el que es
feia amb ala, però no permetia gaires maniobres. La Cúpula
havia de ser davant seu, no massa lluny.
Va notar que perdia més alçada. Potser encara no prou com
per fer fracassar la missió, però s’hi acostava perillosament.
Sentia el vent a la cara, agitant la cua de cavall amb la qual
s’havia pentinat i agullonant-li el ulls.
Va tornar a udolar.
I llavors ho va sentir. Igual que el xof que fa una fruita ma-
dura en enclastar-se contra el terra quan et cau de la mà.
Una de les seves germanes acabava de xocar en ple vol.
La Flea i el seu escamot de setze dones —tots els vestits

disponibles que els quedaven a les filles del vent— havien tingut
més sort.
El seu objectiu era força més baix i estava una mica més a
prop. A més, elles havien saltat abans que la reina. La boira no
les va encerclar fins un moment després que la darrera de les
364

voladores hagués posat el peu a terra, sana i estalvia, al terrat de
l’edifici triat com a punt de reunió. S’estaven desenfundant
aquells vestits alats quan la broma va sorgir d’entre les torres
que els envoltaven, empassant-s’ho tot.
La Flea estava a punt de donar gràcies al vent per aquella
protecció suplementària quan va pensar en l’escamot de la Moth,
volant a cegues encara per darrere seu.
Immediatament, va aixecar la vista al cel amb una ganyota
d’angoixa estripant-li el rostre. Després va mirar davant seu. La
Cúpula, encesa des de la punxa fins gairebé al nivell de l’aigua,
encara era tènuement visible entre tota aquella espessor que les
envoltava.
Va pregar en silenci perquè la reina també fos capaç de veu-
re aquella llum i li servís per guiar-se.
El Lark no havia exagerat. Una vegada que la Dacnis el va

haver deixat d’una peça al primer nivell humit de la Cúpula, el
xicot es va comportar com qui trepitja terra pròpia. La va guiar
ràpidament, fent-la evitar vàries trampes —aquí molt més nom-
broses que al lloc d’on venien—, fins un dels extrems de la
planta, més danyada que la resta. Allà, la Dacnis es va desem-
bolicar un cable fi que duia enrotllat a la cintura i que acabava
en un petit ganxo. El seu company va fer el mateix. La seva
corda, però, no tenia ganxo i va servir per lligar-l’hi a ella a la
cintura. Després, subjectada pel Lark, la noia va treure el cos
pel forat de la façana, recolzant només els peus a la vora. En
aquesta difícil postura, va llençar el ganxo cap a la barana de la
terrasseta que tenien just al damunt i que estava rematada amb
una enorme figura de metall que representava les ales d’un gran
ocell, muntades sobre un suport circular.
Li va costar quatre intents infructuosos. Al cinquè, quan va
estirar de la corda va notar com el ganxo es quedava ancorat,
prou ferm com per suportar el seu pes. Esmunyedissa com un
hydrophidi, la noia es va enfilar pel cable fins desaparèixer de
la seva vista. Uns instants després, el cable es va agitar per fer-li
saber que podia pujar.
365

Amb molta menys traça, el Lark la va seguir fins la terrassa.
Ella l’esperava, sense acostar-se a la finestra, tal i com el noi li
havia insistit.
Just quan va arribar al seu costat, la boira els va envoltar
també a ells. Contràriament al que havia passat amb la Flea, el
noi no li va fer ni cas. Tenia altres preocupacions al cap: com
decidir si s’arriscava a encendre un moment l’híperbook per
comprovar si era prou a prop com per desactivar des d’allà
l’alarma que protegia l’entrada. Només li caldria un moment
per veure-ho, però podia ser suficient com per alertar el Wired.
Va decidir no arriscar-se.
—D’acord —li va dir a la Dacnis, que mirava la boira amb
aspecte força més preocupat que el seu—. Pots anar a buscar-les.
Jo us espero aquí. Quan arribeu, fes-me un xiulet i em connec-
taré per desactivar les trampes. Espero que tinguem prou temps
perquè puguin pujar per la corda i entrar, abans que el Wired
ens llenci els seus gossos. Perquè et prometo que tenen unes
dents d’allò més afilades.
Ella el va mirar amoïnada.
—Estaràs segur, aquí, tot sol?
—Mentre no toqui res, sí. I sempre i quan no m’olori un
selachiphorme famèlic...
La noia es va estremir només de pensar-hi.
—No trigaré. Procura no fer gens d’olor mentre esperes,
val?
Ell no va tenir altre remei que riure d’aquella sortida. Havia
descobert més coses de la Dacnis en el temps que els havia cos-
tat arribar fins allà que en tots els cicles que feia que era al clan.
I totes li agradaven.
—T’ho prometo: zero olors. I tu també vés amb compte,
d’acord? Ets massa bonica per acabar servint de sopar a una
d’aquestes maleïdes bèsties.
Ella, que ja havia començat a marxar, es va girar en sentir la
floreta. Se’l va mirar un moment i, sense pensar-s’ho més, li va
acaronar la galta i li va fer un ràpid petó als llavis.
I abans que el xicot tingués temps de dir-li res, ja s’havia
esmunyit corda avall.
366

El Lynx mirava per la finestra, contemplant com la boira
engolia la ciutat al seu voltant. Feia estona que pensava en el que
li havia dit el Wired a través de l’intercomunicador.
De veritat es pensava que les voladores els atacarien aques-
ta nit?
Doncs molta sort. Els faria falta només per trobar-los enmig
d’aquell infern que ho difuminava tot a mesura que arribava
d’aigües obertes.
Tot i així... no podia ignorar l’advertència. Les voladores
ho tenien magre contra les armes que havien anat recuperant
del fons i les joguines del Wired. Els calia intentar alguna altra
cosa.
Ell, si més no, ho provaria. Potser no res tan desesperat com
atacar-los en una nit de boira, val. Però vés a saber el que hi
passa pel cap d’aquestes bruixes alades.
Va prémer el botó de la megafonia de l’edifici —un altre
regal dels techs—, decidit a posar la gent ferma.
Grups de cinc per planta, va ordenar. A partir de la desena
seca i fins a dalt de tot. I res de quedar-se quiets en un mateix
lloc: els volia patrullant cada pis, sense desmaiar.
I el mirador?
Fer sortir algú allà a dalt, en una nit com aquesta, era tota
una canallada. I més tenint en compte que era un espai minús-
cul, envoltat per una barana de metall alta com dos homes i amb
els extrems fent arc cap endins.
Impossible aterrar-hi amb una ala. I massa elevat per un dels
seus vestits voladors.
Acabava de decidir deixar-la desguarnida quan va pensar en
els arrestats. Tenia el Bobcat i la Caracal tancats al quarto de les
rates des que els havien enxampat amb els pantalons abaixats,
en un dels llocs fronterers amb la zona dels constructors de
ponts.
A veure si tenien ganes de continuar-hi follant, allà a dalt,
amb la gisca que hi devia fer.
Va tornar a prémer el botó per ordenar que els hi enviessin.
367

Quan la Syren havia decidit que detestava volar, encara no
sabia el que era fer-ho sense veure el que hi tenies davant del
nas.
La boira els havia encerclat ben poc després d’enlairar-se,
menjant-se formes i llum, i deixant-les suspeses en aquella mena
limbe gasós, del que semblava impossible tornar-s’hi a escapar
mai més. La noia es va girar envers la Dragonfly amb la cara
plena d’espant.
—No l’havies vist arribar, abans de sortir? —li va preguntar
la reina sense apartar els ulls del davant—. Nosaltres sí, tot i que
no em pensava pas que entrés tan de pressa. Tranquil·la, puja-
rem una mica i la deixarem per sota. Amb una mica de sort fins
i tot ens amagarà d’algun predator que pogués estar badant per
la finestra.
Encara no havia acabat la frase que ja maniobrava per trobar
un corrent que la permetés enlairar-se encara més.
—Només espero que la Moth ja hi sigui. Ella no podrà lliu-
rar-se’n tan fàcilment... —va dir molt fluixet, com si parlés sola.
La Syren, però, la va sentir perfectament.
La Moth no havia estat mai tan espantada com en aquell

moment.
Volava a cegues, tractant desesperadament de mantenir l’al-
titud i de conservar la formació a base de guiar la resta amb els
seus crits de guerra.
Si no aconseguia orientar-se, però, era només qüestió de
temps que totes acabessin estampant-se contra alguna façana.
Qüestió de molt poc temps.
Va continuar deixant esquinçalls de boira al seu darrere,
intuint de tant en tant algun obstacle que aconseguia superar
gràcies a la sort.
Només demanava al vent no haver de tornar a sentir aquell
so esgarrifós de carn i ossos esclatant en xocar contra vidre i
acer.
De sobte, just davant seu, va albirar la distingida silueta de
l’Agulla, retallant-se entra la boira amb unes tisores de llum.
368

Cridant-les com un far que condueix al vaixell lluny dels
esculls fins un port segur.
Quan va tornar a udolar, el seu crit ja no era de pànic. Era
de triomf.
L’escamot de la Flea s’havia despenjat per la façana de l’edi-

fici fins als nivells humits fent servir les llarguíssimes sogues
que la gent del mestre Cricket els havia preparat a corre-cuita.
La boira les havia amagat de qualsevol mirada i, amb la seva
agilitat innata, les voladores havien completat tota la operació
en pocs minuts i sense ensurts.
La Flea es va estremir quan va notar la fredor líquida del
mar llepant-li els turmells. Era incapaç de recordar la darrera
vegada que havia tocat l’aigua i no en sentia la menor nostàlgia.
No va poder evitar una ganyota de disgust en imaginar-se a sí
mateixa submergida fins el coll en aquell element traïdorenc i
farcit de perills que t’atacaven des de sota, sense avisar.
L’Agulla, brillant com una torxa, s’aixecava orgullosa a l’al-
tre cantó del canal. Desafiant-les a intentar penetrar-la i robar-li
els seus tresors.
La Flea va portar inconscientment la mà dreta al mànec del
kukri. Mentre, la resta de l’escamot es va congregar al seu voltant.
—I ara? —va preguntar una de les noies més joves.
—Ja ho saps. Esperem que ens vinguin a buscar i ens ajudin
a travessar. O vols intentar-ho tu sola?
La jove voladora es va estimar més no contestar.
L’espera va durar ben poc. Acabaven de fer rotllana al vol-
tant de la seva líder quan totes van sentir la veueta de la Dacnis,
cridant-les des de l’extrem de la planta més proper a l’objectiu.
La Flea va guiar el grup cap allà i li va oferir la mà a la seva
guia.
—Heu arribat totes bé? —va preguntar-li la Dacnis, fent un
gest amb el cap envers la boira que les envoltava.
—Pels pèls —va contestar la Flea—. Tinc por pel grup de la
Moth, però. Han sortit després de nosaltres i es segur que les
haurà enxampat en ple vol.
369

Totes dues van alçar la vista al cel, simultàniament, com si
amb aquell gest fossin capaces de guiar les seves amigues fins
on eren elles. Després, la Dacnis els va mostrar la corda que
havia estès a través del canal, fins la torre del davant.
—Agafeu-vos-hi i seguiu-la —els va dir—. Jo tancaré la
marxa. Espereu-me quan arribeu a l’altra banda se bellugar-vos,
està ple de trampes.
La Flea va mirar fixament l’obscura mànega d’aigua que les
separava de l’Agulla.
—I els selachiphormes? —va voler saber.
—És un trajecte curt i de nit gairebé no ataquen mai —va
mentir la Dacnis per tranquil·litzar-la. Havia olorat el seu esglai
abans fins i tot de veure-la—. Tot anirà bé.
La Flea va fer-li que sí amb el cap. Era obvi que aquell gest
no expressava pas el que sentia.
Però va ser la primera en trencar el mirall negre que era el
mar per endinsar-s’hi, aferrant-se a la corda i impulsant-se amb
totes dues mans cap a l’altra banda.
Envoltat de boira per totes bandes, el Logan mirava de pen-

sar en una altra cosa mentre s’acostaven a l’Agulla. L’angoixa
que pogués passar-li alguna cosa a la Syren li resultava infinita-
ment més terrorífica que aquell vol a cegues en que s’havia con-
vertit el trajecte.
Va desviar els pensaments cap el que havia passat poc abans
d’enlairar-se. Estava posant a punt el seu equip, inclòs el fusell
d’assalt AR-15 que les filles del vent havien recuperat del terrat
del Santuari i que li havien cedit, com si fos una cosa sense gai-
re valor, quan l’Ibis se li havia acostat.
—Estic orgullosa de tu, Logan Howlett —li havia deixat
anar, com el qui no diu res—. Al final sí que has resultat ser
l’home que em pensava que eres.
Ell se l’havia mirada amb una ganyota carregada d’escepti-
cisme.
—Ho dius perquè he acabat arrossegant-vos a tots a la boca
del llop, bufona?
370

Ella va somriure. Encara que no pensava confessar-li mai, li
encantava que l’anomenés d’aquella manera.
—Ho dic perquè ets un home que sap lluitar per allò que
estima. Un home molt valent—. Es va posar de puntetes i li va
fer un petó dolcíssim a la galta—. Si no estigués tan contenta
per la Syren, em faria molta enveja... bufó.
I, per un instant meravellós, tots els dubtes s’havien esvaït
i el Logan s’havia sentit en pau amb el món i amb ell mateix.
Ara, perdut entre la boira i les pròpies incerteses, tractava
d’aferrar-se a aquelles paraules de l’Ibis. Però ja no aconseguia
trobar-les tan consoladores com l’hi havien resultat només una
estona abans.
Si li passava res a la Syren, ell...
L’ala va fer un moviment brusc cap amunt i va escalar el cel,
deixant enrere el laberint intangible que els envoltava.
Davant seu, va aparèixer la cúspide de l’Agulla, acostant-se
ràpidament.
—Prepara’t —li va dir la voladora que pilotava sense apartar
la vista de l’objectiu.
El Logan va empassar saliva.
Per bé o per mal, el temps dels dubtes s’havia acabat.
12
La Flea encara mirava l’aigua com si no s’ho cregués.

Havien travessat el canal. Totes! Sense el menor ensurt.
Quan la Dacnis se li va afegir, un moment després que ha-
gués arribat la darrera de les seves dones, es va trobar amb el
seu somriure alleujat.
—Tenies raó —va admetre—. No n’hi havia per tant.
La sanadora no va considerar necessari dir-li que acabava
de sortit de l’aigua només un instant abans que una aleta omi-
nosa emergís uns quants metres darrere seu.
Li havia anat de ben poc. Encara sentia el regust amarg de
la por a la gola.
—Seguiu-me —va dir-les, fent-se passar l’esglai—. I, sobre-
371

tot, manteniu la línia recta i no us separeu. Un pas en fals i sa-
bran que estem aquí.
Es va esmunyir fins a la part del davant de la filera i va guiar
l’escamot a través de la planta, prenent el sender que li havia
marcat el Lark, sense apartar-se’n ni un pam.
Quan va arribar on havia deixat la corda, va xiular dos cops
per anunciar que era ella i va grimpar, com si fer-ho no costés.
La va rebre el rostre burleta del Lark.
—Què us ha retardat tant? Ja em pensava que us havíeu
quedat a viure a la terra dels techs.
—Has vist mai una filla del vent provant de nedar? Al seu
costat fins i tot tu sembles un dofí! Ha estat un miracle que
arribessin totes.
—Ja vaig adonant-me que els miracles són la teva especiali-
tat —va contestar ell, ignorant la pulla i fent-la enrojolar de
plaer—. Ara a veure si ara jo no la cago.
Va obrir el maletí que contenia l’híperbook i va posar-hi el
dit per identificar el seu ADN. Un instant més tard hackejava
la xarxa interna de la Cúpula.
Després de parlar amb el Lynx, el Wired no havia separat

els ulls ni un instant de la pantalla plegable.
Estava convençut que l’amenaça era imminent. I que el més
perillós vindria d’aquella eina que s’havia vist obligat a posar
en mans del seu fill en un gambit que ara es revelava potser
massa agosarat.
Quan la pantalla es va il·luminar amb una alerta, ell estava
a punt per actuar.
A veure quina una me’n vols fer, mocós de merda...
D’una aclucada d’ulls, va obrir la finestra del rastrejador,
per tractar de localitzar-lo físicament. De forma gairebé simul-
tània, va accionar el troià que li permetria veure què estava fent.
Quan a la pantalla va aparèixer la interfície del sistema de
seguretat de la Cúpula, que ell mateix havia dissenyat, es va
quedar tan atònit que fins i tot va trigar uns instants a entendre
què passava.
372

El molt fill de puta s’havia connectat al sistema i l’estava
desactivant!
Totes les defenses de les deu plantes inferiors havien caigut,
i continuava pujant. També havia interromput les comunicaci-
ons per fils amb l’Agulla.
L’objectiu no era el quarter general dels predators, com li
havia fet creure. Era la pròpia Cúpula.
Era ell mateix!
Frenèticament, el Wired es va posar a teclejar per tapar la
bretxa.
La Moth s’acostava massa de pressa al seu objectiu: el petit

terrat situat vuit pisos per sota del començament pròpiament
dit de la cúpula de l’edifici i d’on sobresortien les gàrgoles me-
tàl·liques en forma de cap d’àliga que servien per adornar-lo.
L’espai escollit per aterrar, un minúscul balconet, li deixava
ben poc marge d’errada. La reina negra va tornar a sentir la ja
familiar xutada d’adrenalina a la sang, producte de la por.
Havia de calcular el moment amb prou precisió per evitar
estampar-se contra la façana; però sense quedar-se curta, si no
volia precipitar-se sense remei a l’abisme.
Quan es va veure gairebé a tocar de la paret, va projectar el
cos enrere, accentuant el moviment enlairant els braços.
Va ser com rebre un cop de puny.
La façana, que tenia gairebé a tocar del nas, es va allunyar
ràpidament, a mesura que ella es veia expel·lida enrere. Simul-
tàniament, les llosetes del balcó es van veure substituïdes per la
negror del buit.
Un moment més tard, es precipitava al no res.
El Bobcat badava tot observant la boira que envoltava

l’Agulla i de la qual només en sobresortien les cúspides dels
edificis més alts de Nyork. Per un moment, li va fer l’efecte que
una segona marea havia crescut a la ciutat, respectant ja tan sols
un grapat de torres. Amb cara de babau, va tractar d’imaginar-se
373

què seria d’ells si allò fos aigua en comptes de boira que no
trigaria en escampar.
Que què els passaria? Que ja haurien begut oli! Vet-ho aquí
el que els passaria. A vegades perdia el temps amb unes bestie-
ses!
Decidit a ocupar l’enteniment en alguna cosa més produc-
tiva, va apartar-se de la barana i, amb ulls golafres, va llençar-li
una bona llambregada al culet de la Caracal, que feia guàrdia en
l’altre extrem del mirador.
Mira que n’arriba a estar, de bona!
Malgrat que haver-s’hi acostat massa li havia costat pas-
sar-se els darrers tres dies tancat en una habitació sense finestres,
amb poca aigua i encara menys menjar, continuava tenint les
mateixes ganes de fer-se-la que quan els havien enxampat a mit-
ja feina. I havia estat la meuca de la Cheetah, a més. Com si ella
mai no... En fi, que es fes fotre. Ja era a l’altre barri, mentre que
la Caracal i ell continuaven sencers.
Cadascú acabava tenint el que es mereixia.
Mentre aquest pensament li feia aflorar un somriure entre
estúpid i malèvol, va tornar notar aquella urgència prement-li
la bragueta.
Qui ho sabria si en feien un de rapidet allà dalt, eh? O dos
i tot... Perquè ell no pensava pas dir-l’hi a ningú.
Es va apartar de la barana per anar-li a proposar just un
moment abans que la primera de les ales de les filles del vent
emergís d’entre la broma i enfilés directament cap al lloc on ell
havia estat.
Si s’hagués quedat on hauria sols un moment més i les hau-
ria vist venir amb prou temps com per donar l’alarma i, fins i
tot, fer-les caure a trets tan fàcilment com quan feia punteria
amb llaunes buides.
Sols un moment...
El Lark es va adonar de seguida que tenia problemes.

Assegut a l’ampit de la finestra, amb una cama a cada banda,
havia desconnectat les alarmes i els tancaments, permetent la
374

Flea i les altres accedir a les plantes seques. També havia tallat
les comunicacions per impedir que el Wired pogués demanar
ajut.
Tot ràpid, net i sense entrebancs.
Estava a punt de posar-se amb les trampes quan una finestra
es va obrir al bell mig de la pantalla.
Algú estava desfent-li la feina. I de pressa.
Va tenir el temps just de treure la cama i deixar-se caure a la
terrassa abans que la finestra es tornés a tancar de cop. Un mica
més lent i s’hauria quedat sense.
A l’altra banda, la Flea es va girar en sentir el cop i se’l va
mirar amb cara d’estranyesa.
Què passa? li va llegir als llavis.
El Lark no va contestar. Es va concentrar a tornar a pirate-
jar al sistema i reobrir l’entrada. Però no només no en va ser
capaç, sinó que va assistir impotent a com, des de dins, algú el
feia fora del sistema a puntades de peu.
Inútil. No hi havia res a fer. S’havia pensat que li podria
passar la mà per la cara al Wired i ara ell li demostrava, de la
pitjor de les maneres, que era ell qui encara li donava cent voltes.
—Ens han descobert! —va avisar a la Flea a través del vidre
massís—. Busqueu un lloc per on escapar, ràpid! Proveu les
escales de l’altre extrem de la planta. Us esperarem a la planta
humida. No perdeu ni un segon o sou dones mortes!
Va veure la frustració en el rostre de la filla del vent. De les
setze dones que formaven l’escamot, només sis havien tingut
temps d’entrar abans que l’edifici tornés a quedar segellat.
Amb allò i sense l’element sorpresa havia d’acabar amb el
Wired?
La Moth va tancar els dits desesperadament al voltat de la

barana del balcó. Els de la mà esquerra es van escórrer de segui-
da per culpa de l’aigua de la tempesta que encara l’amarava.
Els de la dreta van resistir.
Va quedar penjada d’un sol braç, d’esquena a la paret i no-
tant com els tendons del bíceps se li estripaven per culpa de
375

l’esforç. Conscient que no podria resistir massa, va provar de
regirar-se. Però tan bon punt va començar a camejar, es va ador-
nar que cauria si continuava.
Simplement, no tenia prou força per hissar-se amb un sol
braç.
Es va quedar immòbil, intentant desviar fins el darrer bri
d’energia que li quedava cap aquells cincs dits que eren la única
cosa que la separaven encara de la mort.
Tan bon punt com el Wired va estar segur d’haver tapat

totes les bretxes de seguretat obertes pel seu cadell, es va con-
centrar en recuperar les comunicacions amb l’Agulla. No esta-
va segur de quan de temps havien tingut els accessos oberts ni
de què podia haver passat en l’interval. Encara trigaria uns mi-
nuts en tornar a posar en funcionament les càmeres i fer-se una
idea clara de la situació.
Però no s’esperaria tant a demanar reforços.
Aquelles malparides volien el seu coll, estava clar!
Volia tots els predators possibles allà, ja mateix!
No va trigar gens en tornar a posar les comunicacions en
peu. A penes ho va fer, va aixecar l’auricular per parlar amb el
Lynx.
La veu rogallosa i alhora burleta de l’altre cantó del fil no es
va fer esperar:
—Què hi ha?
—Agafa els cinquanta millors homes que tinguis i porta’ls
aquí cagant llets!—. El Wired sonava gairebé histèric, desencai-
xat—. Ens hem equivocat. L’objectiu no era l’Agulla. L’objec-
tiu sóc jo! Ens estan atacant i poden estar entrant a l’edifici en
aquest mateix instant!
El Lynx va aixecar una cella. Treure cinquanta homes de la
seguretat del seu quarter general en plena nit per exposar-los en
camp obert als atacs de les voladores?
No li semblava gaire bona idea.
—Cinquanta? I què passa amb l’Agulla? Fa una estona es-
taves convençut que ens atacarien. Ara vols que deixi això mig
376

buit i tregui la millor gent que tinc a camp obert perquè les
voladores els puguin assagetar a plaer. No ho puc pas fer, això.
—Escolta, tros de merda —va cridar el Wired, fora de si. Se
li havia inflat la vena del coll i la pell, habitualment pàl·lida,
havia adquirit un to vermellós—: t’he dit que l’amenaça està
aquí! Si no fas el que et dic, m’asseguraré que l’Ocelot en per-
sona et talli les pilotes i te les faci menjar quan tot això s’hagi
acabat! Si sou el que sou és gràcies a mi! De manera que ja estàs
fent que els teus carnissers moguin el cul cap aquí. Hem patit
una bretxa a la seguretat i ara mateix podríem tenir l’Agulla
plena de voladores. I el temps que perdo discutint amb tu és un
temps preciós per elles. M’has entès, dèbil mental?
El Lynx va avaluar ràpidament la situació. Havia parlat amb
l’Ocelot i sabia com pensava el seu cap: el Wired era un gra al
cul. Però els calia tenir-lo content fins que no fossin capaços
d’assegurar-se per ells mateixos el que ell els oferia.
—Sortim de seguida.
—Ja hauries de ser a mig camí! —va tornar a xisclar el tech—
. I vine tu també. No vull haver de tractar amb cap dels teus
matancers descerebrats.
El Lynx va fer un gest de ràbia. Deixar l’Agulla sense un cap
clar era una temeritat. Però no tenia sentit continuar discutint
amb el tech.
—D’acord! —va etzibar-li, tot penjant l’auricular.
Mentre lladrava donant les ordres, va desitjar haver disposat
un d’aquells intercomunicadors per poder informar l’Ocelot de
la temeritat que estaven a punt de cometre.
Tan aviat com van veure esmunyir-se el Lark, el grup de la

Flea es va afanyar a fer-li cas. Les voladores van arrencar a cór-
rer pel passadís en direcció a les escales que hi havia a l’altre
extrem de la planta, esperant poder forçar la sortida abans que
les enxampessin allà dins.
No tenien gaire temps si no volien quedar-se atrapades sen-
se escapatòria.
A mig camí, van passar pel costat de les portes dels ascensors
377

que pujaven al cim de la torre. La Flea es va aturar de cop i se
les va quedar observant, mentre li venia una idea al cap.
Davant la mirada plena d’angoixa de la resta, va desembei-
nar el Kukri, va introduir-ne el fil a l’escletxa que quedava entre
les dues fulles metàl·liques i va obrir-les fàcilment.
Va treure el cap i va aixecar la vista al cel. El forat dels as-
censors es perdia damunt seu fins fer-se indistingible.
—Marxeu! —els va dir a les altres, tot prenent una deci-
sió—. Em quedo.
—Flea, no ho pots fer això. És una bogeria! Vine amb no-
saltres!
Però la més gran estava decidida. La sang de la Mantis de-
manava venjança a crits. I elles potser no tornarien a tenir mai
una oportunitat com aquella de cobrar-se-la. Una sola dona
potser podria reeixir allà on moltes havien fracassat.
—Marxeu, va! I que el vent us acompanyi.
I sense perdre més temps, va passar el cos a l’altra banda de
les portes i va deixar que es tanquessin al seu darrere.
Encara estirada en l’arnès del l’ala, la Syren va contemplar

la massiva forma de l’Agulla, aixecant-se, desafiadora, davant
seu; il·luminada amb l’energia que s’extreia gràcies a l’esclavat-
ge del seu poble.
Tenia a tocar el moment, per a ella, més esgarrifós de tota
aquella aventura. Un cop més va notar la boca seca, les mans
humides i els llavis esquarterats.
Per un instant va desitjar amb totes les seves forces ser en
un altre lloc.
En qualsevol altre lloc.
La veu de la Dragonfly li va recordar que no hi era.
—Prepara els ganxos. Hi serem en un moment!
El mirador de l’Agulla estava envoltat per una tanca metàl·
lica que en el seu temps s’havia pensat per fer impossible la
caiguda de cap visitant. El que segur que no s’havien plantejat
els qui la hi van instal·lar era que, molts segles després, també
serviria per fer gairebé impracticable el deixar-hi caure algú a
378

dins. Després de plantejar-se el problema, les filles del vent ha-
vien trobat una solució, tan arriscada com gairebé totes les se-
ves: volarien encara més amunt i els llençarien en l’espai que
quedava per sobre del mirador, just a la gran base esgraonada
damunt la qual s’aposentava l’enorme agulla que donava nom
a l’edifici. Com que l’espai era reduït, el vent molt fort i la visi-
bilitat escassa, saltarien duent uns ganxos a cada mà, lligats als
canells. Això hauria de ser suficient tant per permetre’ls aga-
far-se a l’estructura com per, immediatament després, baixar al
mirador pròpiament dit.
—I si no ens enganxem? —havia preguntat l’Ibis amb inno-
cència quan els havien descrit el pla.
La caiguda d’ulls amb la qual la va obsequiar la reina blanca
va resultar més eloqüent que una torrentada de paraules buides.
—Oh! —va ser la única cosa que havia estat capaç de mus-
sitar la noieta en imaginar la caiguda.
Exacte: Oh!
La Dragonfly va trobar el corrent d’aire que necessitava per
iniciar l’apropament definitiu i va fer cavalcar l’ala per aquell
reflux fins que uns dels seus extrems gairebé va fregar la paret
de l’edifici.
—Salta!
La Syren, que ja s’havia alliberat de l’arnés, mai no sabria
d’on havia arribat a treure el valor per obeir aquella ordre.
Sense saber com, les mans van perdre el contacte amb la
barra de l’ala i la va tenallar aquella mena de pànic que només
és capaç de provocar en els éssers humans la caiguda lliure.
Un instant més tard, es va trobar rodolant damunt d’una
superfície dura i llisa, per on els ganxos no trobaven lloc on tra-
var-se, malgrat que intentava clavar-los amb totes les seves forces.
La trajectòria va acabar abruptament, en xocar contra la
base de l’enorme antena de l’edifici. Va ser un cop sec, que li va
robar l’alè però sense deixar-la gaire baldada.
Es va posar dreta d’un salt i encara va ser a temps de veure
con l’ala de la Dragonfly virava majestuosament i es perdia més
enllà de la cantonada de l’edifici, encara més lleugera després
d’haver-se alliberat de casi cinquanta quilos de llast.
379

Per increïble que li semblés, estava viva i una planta per
sobre del mirador de l’Agulla!
La Moth es va adonar que no podria aguantar gaire més.

El braç li feia un mal insuportable i cadascun dels dits amb
els que s’aferrava a la barana i, amb ella, a la vida, amenaçaven
amb trencar-se-li d’un moment a un altre.
Va donar gràcies que la boira li impedia veure la caiguda que
s’obria a sota seu. Afamada d’ella i d’empassar-se-la per sempre.
El vent tornava a bufar amb violència, llençant-li a la cara
els cabells que havien quedat lliures de la cua de cavall.
Va tancar els ulls.
Per favor, que sigui ràpid.
Exhausta, va deixar-se anar. Però en lloc del vertigen de la
caiguda i el pànic breu i infinit alhora que precedia l’impacte,
va sentir con uns altres dits es tenallaven al voltant del seu canell
i l’estiraven cap amunt.
Envers la seguretat de la terrassa.
Envers la vida.
—Senyora, estàs be?
La Moth encara va trigar uns moments en recuperar l’alè i
ser capaç de tornar a obrir als ulls. La sensació del terra sota els
peus li semblava irreal. Com si d’un moment a un altre el sol
pogués fer-se fonedís i ella tornés a trobar-se cara a cara amb
l’abisme.
Quan finalment ho va aconseguir, es va trobar amb les cares
de tres de les membres del seu escamot que la miraven amb
expressions plenes d’angoixa.
—Amb aquesta merda de boira no aconseguíem veure’t!
—li va explicar la que havia arribat a temps per salvar-la—. Hem
estat a punt de creure que t’havia passat el mateix que a la Bed-
bug i la Leech. No ens senties cridar-te?
La Moth només va ser capaç de moure el cap negativament.
Mentre penjava no havia sentit res més que els seus propis pen-
saments i el ritme frenètic del cor, contant els batecs que faltaven
per caure. Encara va trigar una mica més en poder associar el
380

destí de les companyes que faltaven amb aquell so esgarrifós,
de fruita esclafada, que havia escoltat mentre volava a cegues.
—Senyora, només quedem quatre i els temps se’ns llença al
damunt. Què vols que fem?
La Moth es va obligar a refer-se. El braç dret li havia quedat
pràcticament inútil. Va tractar d’ignorar el dolor i centrar-se en
el pla. Abans de sortir, el Lark els havia explicat que damunt
cadascuna de les gàrgoles metàl·liques que les envoltaven hi
havia una portella de manteniment que duia directament a l’in-
terior de l’edifici; i que quan ell va marxar no estaven vigilades.
Els resultaria molt més senzill obrir-ne una, entrar ben de pres-
sa, calar un foc, fer saltar les alarmes i sortir per cames que in-
tentar forçar una de les finestres.
S’havia de cenyir al pla.
Es van treure els vestits voladors i els van deixar apilats en
un racó, conscients que la seva vida en tornaria a dependre ben
aviat. A ella la van haver d’ajudar a treure-se’l. Si havien de
sortir per cames, no tindria temps de tornar-se’l a posar, va té-
mer. Però ara no tenia temps per preocupar-se’n. Va desembei-
nar el kukri amb la mà esquerra i va guiar la resta fins una
d’aquelles gàrgoles.
Efectivament. Just darrere aquell cap d’àliga, gairebé sus-
pesa sobre el no res, va descobrir la portella que els havia descrit
el seu aliat.
Sense perdre més temps, va ordenar forçar-la.
Mentre deixava enrere la terra dels germans de la closca,

l’Ocelot va aixecar el cap enlaire i es va treure les ulleres fosques
dels ulls. Els tenia petits i molt foscos, però també vivaços. Des-
perts. Va ensumar l’aire, com si el seu olfacte fos capaç de tras-
passar la boira i dir-li què estava passant més enllà d’aquell lim-
be gasós. Però a banda de les flaires habituals de salnitre i òxid
no va obtenir cap més resposta.
Va fer una ganyota de frustració i es va tornar a calar les
ulleres, tot ordenant els seus que s’afanyessin encara més.
381

Des del punt per on havien accedit a la Cúpula, la Dacnis i
el Lark miraven amb neguit cap l’altre extrem de l’edifici, per
on arribaria el grup de la Flea si aconseguien sortir. Al seu vol-
tant, la resta de l’escamot de les filles del vent s’apilotava amb
idèntica angoixa.
Aquella impotència era insuportable.
—El temps se’ls acaba —va murmurar-li el noi a la sanado-
ra, a cau d’orella—. I a nosaltres també. Si el Wired es posa a
buscar-nos, ens acabarà trobant. I llavors ja no hi haurà res
a fer. Hauries d’anar-les fent passar a l’altra banda.
Ella se’l va mirar amb esglai.
I deixar-te tot sol? Aquí?
El Lark li va endevinar els pensaments.
—Un home sol ho té molt més fàcil per burlar la vigilància
que tot aquest grup. Et prometo que no correré riscos. Però si
no marxem ens enxamparan a tots.
Ella va dubtar. Sabia que tenia raó. Però no volia sepa-
rar-se’n.
—Promet-me que no t’arriscaràs gens —va accedir al
final.
—Que no em coneixes? Sóc jo, el Lark: el primer en sortir
per cames quan les coses van maldades.
Ella va aconseguir riure-se’n de la seva ironia i, fins i tot,
castigar-la amb un cop de puny a l’espatlla.
—No. Ets el Lark: el qui li ha pujat a les barbes al totpode-
rós Wired i que ara es jugarà la vida per un grapat de dones que
ni tan sols sap com se diuen.
Se la va mirar amb tendresa. Ja ni recordava com n’era
d’agradable tenir algú que només veia la part més bona de tu
mateix.
—Au, va! Foteu el camp d’una vegada! I no t’oblidis de
tornar a buscar-me un cop les hagis deixat sanes i estalvies a
l’altre cantó. Ja saps que dins l’aigua sóc lleuger com una pedra,
jo —li va dir ell, tot picant-li l’ullet.
Ella hauria volgut somriure, però no va poder.
Llavors, de sobte, va ser el Lark qui la va atraure cap a ell i
li va fer un petó a la boca. Llarg. Sense presses. Notant com ella
382

es fonia entre els seus braços mentre descobria el regust dolcet
dels seus llavis.
Quan va tornar a obrir els ulls, la Dacnis ja no semblava tan
espantada.
—Quines coses que passen, eh? —li va dir ell, tot murri.
I la va empènyer lluny del perill cada vegada més gran que
sabia que corrien en aquell lloc amb cada instant que passava.
Quan el Logan va obrir els ulls va veure, una a cada cantó,

a la Syren i l’Ibis, ajudant-lo a aixecar-se.
—Què ha passat? —va aconseguir preguntar, brandant el
cap mentre acceptava l’ajut per incorporar-se.
—El cop contra la base t’ha deixat mig inconscient —li va
respondre la germana petita, amb aspecte amoïnat—. Estàs bé?
El noi va aixecar els ulls, admirant aquella agulla que s’aixe-
cava gairebé dos cents metres des del lloc on havia anat a parar.
Encara li semblava impossible que fos viu. Només unes tripu-
lants tan dotades com la Dragonfly i les seves filles del vent ho
havien fet possible. Qualsevol pilot d’ala delta del seu temps
s’hauria estavellat sense remei contra l’edifici, va pensar en ado-
nar-se de la ventolera que bufava al seu voltant.
Ell, en canvi, hauria jurat que a la voladora que l’havia dei-
xat allà a dalt li havia resultat gairebé fàcil.
—On és el Wren? —va preguntar després d’haver-se palpat
el cos i les cames per assegurar-se que hi era tot.
—No ho sabem. No l’hem vist aterrar. Però ja ho hauria
d’haver fet. La seva ala venia just darrere nostre... —va contes-
tar la Syren. L’angoixa era palpable en la seva veu i el Logan no
va poder evitar una punxada de gelosia en notar-la, tan patent.
Es va sentir mesquí per pensar d’aquella manera. I encara
més en adonar-se del que una part de sí mateix, la més obscura
i menyspreable, desitjava que li hagués passat alguna cosa.
—Anem a buscar-lo! —va afanyar-se a dir, avergonyit—.
No pot ser gaire lluny.
383

Un cop dins el forat de l’ascensor, la Flea es va trobar en una
xemeneia angoixant, vagament il·luminat en el seu extrem su-
perior i obscur com un demà sense esperança obrint-se-li sota
els peus.
Va parar l’orella i va sentir el remor de les onades en algun
punt no massa llunyà. Va empassar saliva en adonar-se que, al
menor error, el mar l’estaria esperant per empassar-se-la. Va
aixecar la vista mirant de desterrar aquella mena de pensaments.
Bastants pisos per sobre d’on s’estava va albirar també una de
les cabines. Estava aturada, però si l’edifici gaudia d’energia,
podia posar-se en funcionament en qualsevol moment. Potser
el més fàcil seria arribar fins la més propera, amagar-s’hi al da-
munt i esperar que algú li fes la feina de pujar-la fins a dalt.
La pega era que tampoc no tenia tant de temps. Si volia
aprofitar la confusió que provocaria la incursió de la Moth a la
part alta, havia d’anar de pressa.
Fos com fos, no li quedava més remei que escalar. Un cop
arribés a la cabina, ja decidiria què feia.
O grimpava per l’estructura, o trepava pels cables metàl·lics.
Va triar la primera opció.
Es va treure uns guants de la butxaca posterior dels panta-
lons militars que duia i se’ls va calçar. Tot el que l’envoltava feia
fila de relliscar amb facilitat.
Amb el mateix compte amb que un soldat travessaria un
camp de mines, la filla del vent va buscar un lloc on agafar-se i
es va impulsar cap amunt.
Cap on sabia que trobaria el Wired.
El Wren havia anat a caure en la façana oposada que els altres

tres. A causa del pes del seu passatger, la pilot ho havia tingut
més difícil per arribar a l’altura adequada i el resultat havia estat
un llançament encara més arriscat que els dels altres. Per postres,
en el moment de deixar-lo caure, un cop de vent inesperat havia
estat a punt de fer xocar l’ala amb la paret i, per evitar la col·lisió
fatal, la filla del vent s’havia hagut d’apartat de l’objectiu en
darrer instant. El Wren s’havia vist arrossegat pel vent igual que
384

les fulles mortes durant l’estació freda. La terra havia desapare-
gut de sobte sota els seus peus i prou n’havia tingut amb acon-
seguir aferrar-se a la reixa en l’últim moment, abans de precipi-
tar-se al buit.
Ara penjava desesperadament del reixat que envoltava l’ob-
servatori, subjecte només gràcies als ganxos que duia, ben lli-
gats, en cada canell.
Estava tan concentrat en trobar un suport que li permetés
escalar-la i guanyar l’interior que no es va adonar que, amb prou
feines a uns quants metres a la seva esquerra, una parella de
predators amb els pantalons abaixats havien interromput el seu
moment de passió per contemplar-lo amb cara d’incredulitat.
El Lynx va fer una ullada a la filera d’homes que s’apilotaven

darrere seu, omplint el passadís que desembocava en un dels
ponts que connectaven l’Agulla amb els edificis del voltant.
Al final, havia decidit fer cas a les ordres del Wired, però a
la seva manera: en comptes d’endur-se cinquanta homes se’n
emportava només trenta. Armats fins a les dents, això sí.
Dubtava que el Wired s’aturés a comptar-los si hi havia
gresca.
I si al final tot era una paranoia del gran home, segur que
l’Ocelot trobava la manera de treure-li les castanyes del foc.
—Un cop allà fora no vull distraccions! —va aixecar la veu
perquè el sentissin els que estaven més lluny—. Que els talons
us toquin el cul, i amb els ulls ben oberts! Ja sé que no es veu
una merda, i per això cal anar més en compte que mai. Si alguna
vegada ho han tingut fàcil aquestes meuques per cosir-nos a
llançades és aquesta nit.
—I llavors per què hi anem? —va preguntar un tipus que
feia més de dos metres, lluïa una cresta rossa i no tenia ni un
centímetre de pell lliure de tatuatges, inclòs el rostre.
—Si vols, Serval, et dono una excusa per quedar-te... —va
respondre el Lynx, fent córrer amenaçadorament el fiador del
seu AR-15.
No tenia temps per a collonades, ell, ara.
385

L’altre es va encongir ràpidament d’espatlles, donant-se per
respost. El Lynx no era la Cheetah, però tampoc no s’hi podia
jugar i esperar sortir-ne guanyant.
Satisfet, el Lynx es va girar cap una dona prima i d’ulls fe-
brils, que duia el cap afaitat, excepte per tres franges fines de
cabells pèl-roigs, trenats i vermells com si els hagués llepat una
llengua de foc, que li recorrien el crani longitudinalment.
—Margay —va dir-li—, seràs qui mani fins que tornem
l’Ocelot o jo. Tingues tothom alerta. Abans de cagar-se potes
avall i fer-nos córrer cap allà, el Wired ens havia avisat que po-
díem estar en perill de ser atacats. Ningú no ens ha dit que això
ja no pugui passar. No et despistis, entesos?
La dona va assentir amb el cap, brandant la seva pròpia arma
per reforçar el gest.
El Lynx li va tornar el senyal.
—Molt bé, doncs. Anem a veure que ha fet que el totpode-
rós Wired ens hagi hagut de cridar en plena nit, com una nene-
ta espantada!
La porta que conduïa al pont es va obrir i la llarga filera de
predators va desfilar amb rapidesa, perdent-se de seguida dins
de la boira espessa.
La portella es va obrir amb una facilitat sorprenent.

Desafiant el vendaval, l’atracció malsana del buit i el dolor
que continuava cargolant-li el braç, la Moth va observar com
les seves tres companyes penetraven ràpidament per aquell ac-
cés i les va seguir a l’interior de l’edifici. Un cop dins, es va
trobar amb una escala de cargol que s’endinsava en l’estructura,
envoltada de foscor.
Procurant no fer cap soroll que pogués delatar la seva pre-
sència, es va posar al davant del grup. La missió d’una reina era
guiar les tropes i una mica de mal al braç no era excusa per no
fer-ho. Empunyant el kukri amb la mà sana, la monarca negra va
baixar ràpidament els graons que s’enroscaven sobre sí mateixos.
Crear una mica de confusió. Amb sort, causar un parell de
baixes i sortir per cames. No podien aspirar a més.
386

Ni tampoc conformar-se amb menys. La distracció era vital
per a l’escamot de la Flea.
Esperant fer saltar una alarma o ser víctima d’una trampa
en qualsevol moment, les quatre filles del vent van arribar al
final de l’escala i van obrir la porta que les separava del passadís.
Es van trobar en un corredor càlid i ben il·luminat, amb les
parets i els sostres recoberts de fusta anyenca i d’intricats mo-
tius decoratius de metall, encara lluent.
Malgrat el nerviosisme, la Moth no va poder evitar sentir
una punxada d’enveja en comprovar les condicions de vida de
les quals gaudien els techs. S’havia passat la vida creient que eren
el clan més poderós de Nyork, però en veure allò, la realitat la
va bufetejar amb contundència. No els arribaven als techs ni a
la sola de les sabates. La Dragonfly tenia raó: si lluitaven contra
ells d’igual a igual, acabarien exterminades.
Els ulls del Wired recorrien frenèticament la pantalla plega-

ble, obrint i tancant finestres amb un sol gest. Rastrejant fins a
on havia arribat la penetració del seu fill en el sistema i quant
més de mal podia haver causat.
El Link havia d’estar molt a prop per haver pogut fer-li tot
allò. El més probable era que fos al mateix edifici.
Inesperadament, una finestra que ell no havia obert va apa-
rèixer davant seu. El rostre del Slash, el tècnic responsable de la
seguretat de la torre, el va mirar amb expressió consternada.
—Senyor, hem detectat intrusos en dues plantes!
En dues! Com podia ser?
—On?
—A la 29 i a la 61—. La veu del tècnic va tremolar lleugera-
ment en dir la segona xifra.
—A la 61! —. Això eren només deu pisos per sota d’on ell
estava ara mateix. Les tenia gairebé al damunt! —. Per on co-
llons han entrat? Tens visual?
—De la inferior no —va respondre l’Slash intentant aparen-
tar seguretat—. El sensors indiquen que han aconseguit obrir
una de les finestres de la planta 29, però les càmeres han estat
387

una estona mortes i ara no capten res. Les de dalt les tinc en
pantalla ara mateix. Sembla que només són quatre voladores.
Han fet saltar l’alarma silenciosa d’una de les portes que donen
als accessos a les gàrgoles. Tot indica que deuen haver entrat per
allà. Les finestres de la planta estan intactes.
El líder dels techs va fer una ganyota de disgust. Feia temps
que hauria d’haver col·locat trampes a les portelles de les gàr-
goles. Però anava curt de dispositius i aquelles minúscules en-
trades semblaven d’accés impossible. Com collons hi havien
pogut arribar les voladores? I com sabien que allà tenien aquell
accés desprotegit?
El Link, és clar! Mocós de merda!
—Envia’m les imatges!
Una altra finestra es va obrir davant seu. El Wired va poder
contemplar les intruses amb els propis ulls. Efectivament: no-
més quatre voladores, armades amb aquells ganivets corbats
seus, tan cridaners. Sense assemblar-s’hi gens, la que anava al
davant li va recordar la dona que havia mort d’un tret al cap
al terrat del Santuari.
El Wired va sentir un calfred a l’espinada. Aquell grupet
suïcida només podia tenir un objectiu: ell.
—Segella tots els accessos a la 61 i envia-hi de seguida la
meitat dels predators que estan a les plantes inferiors —va or-
denar—. Les vull mortes, ja!
—Senyor, s’acaba de disparar una alerta a la 29! Estan in-
tentant obrir una de les portes d’accés a les plantes humides!
—Deixa’m això a mi i fes el que t’he dit! I després fes un
pentinat de tot l’edifici, planta per planta. Hem d’estar segurs
que no han entrat per enlloc més.
Va tancar la finestra que el connectava amb el tècnic i amb
una aclucada d’ulls va obrir-ne una altra per buscar les intruses
de la 29 i neutralitzar-les. Però abans de continuar va obrir el
calaix de la taula per treure’n l’automàtica del 45 i deixar-la al
seu davant.
Què fa el maleït Lynx que no arriba? No veu que ens estan
atacant per totes bandes!
388

El Lark havia apagat l’híperbook i s’havia amagat el més
lluny possible dels llocs on recordava que hi havia trampes. No
tenia manera de saber si el Wired n’havia col·locat de noves,
però. Les plantes humides de la Cúpula eren una de les seves
obsessions. Estava convençut que si un dia els atacaven, entra-
rien per allà i per això era allà on havia concentrat la major part
dels dispositius.
Si les filles del vent aconseguien forçar la porta que donava
accés a les escales, només ho farien per caure de potes a l’infern
que havia dissenyat el seu pare per als qui gosessin atacar-lo.
La seva única oportunitat era aconseguir avisar-les abans i
guiar-les fins on era ell. Una cosa pràcticament impossible.
El vell Lark les hauria donat per perdudes i ja seria a l’altre
cantó del canal.
Per desgràcia, al nou, a qui li pesava com una llosa el record
del que els havia passat a la Bee i l’Elaenia per culpa seva, sortir
per cames ja no li resultava tan senzill.
Mentre gairebé podia sentir com els seus nervis s’anaven
curtcircuitant a mesura que passava el temps i les noies no ar-
ribaven, tractava de fer alguna cosa útil, intentant descobrir
pistes que li permetessin detectar els emplaçaments de noves
trampes.
Una missió impossible en aquell paisatge dominat per la
foscor i envaït per l’aigua i la vegetació.
De sobte les va sentir. Un remor de peus baixant per les
escales, corrent per salvar la vida.
Si anaven tan de pressa les detectarien sense remei! Però
elles no podien saber-ho. Només feien que complir les darreres
instruccions que els havia donat: correu, o esteu mortes.
Maleint la seva manca d’opcions, va abandonar la seguretat
de l’amagatall i es va posar dret per avisar-les. Just en el ma-
teix moment en que la primera de les voladores apareixia per la
porta.
—Atureu-vos! Està ple de...
No va poder acabar l’advertiment. Gairebé de manera si-
multània, un sensor de moviment es va disparar, una càmera
gairebé invisible al sostre es va girar envers la porta per la que
389

vessaven les voladores i una descàrrega elèctrica potentíssima
va il·luminar el terra negat que trepitjaven les dones de l’esca-
mot de la Flea.
El Link es va veure projectat enrere per la violència de la
descàrrega. L’aire es va omplir de l’espetec provocat pel xoc
entre líquid i electricitat; i de la fortor de la carn cremada, a
mesura que les cinc voladores s’electrocutaven en aquell infern
minuciosament preparat pel Wired per a tot aquell que intentés
penetrar en el seu quarter general. Les noies es van quedar rígi-
des mentre milers de voltis els recorrien els cossos, fonent-los
els vasos sanguinis, elevant la temperatura de la seva sang fins a
l’ebullició i fent-los esclatar els ulls dins de les òrbites. Després
d’un interval que va semblar infinit, la descarrega es va acabar
i les cinc noies van caure a terra, foses.
La càmera que les havia descobert es va quedar un moment
enfocant-les, per assegurar-se que cap d’elles no havia sobrevis-
cut per alguna mena de miracle. Quan va resultar evident que
cap no es tornaria a aixecar, la lent va girar 180 graus amb un
brunzit gairebé imperceptible per fixar-se en el lloc des d’on el
Link havia intentat avisar-les.
Un nou brunzit encara més dèbil que l’anterior va indicar
que a l’altra banda del fil, algú estava maniobrant el zoom per
localitzar el propietari de la veu que s’havia sentit just abans de
la descarrega per advertir-les del perill.
Però, per molt que s’hi va esforçar, la càmera només va po-
der enfocar aigües fosques i remogudes i vegetació socarrimada
i morta.
La Dacnis no va advertir el remoure’s de l’aigua davant seu

fins que no va ser massa tard.
El seu cap s’havia quedat a la Cúpula, amb el Lark, mentre
guiava amb massa de pressa la resta de l’escamot de la Flea fins
a l’altre cantó del canal.
Si no s’hagués vist obligada a nedar entre aquella boira es-
pessa i no hagués estat tan amoïnada pel xicot hauria parat més
atenció al que l’envoltava i s’hauria adonat una mica abans
390

d’aquell ominós remoure d’aigua que precedia sempre l’atac
d’un selachiphorme.
O hauria pensat en la bèstia que havia estat a punt de caçar-la al
viatge d’anada i hauria actuat amb més prudència a l’hora de fer
entrar les seves aliades a l’aigua i animar-les a travessar a l’altre can-
tó amb l’ajut de la corda, que continuava estesa on l’havien deixat.
Però la Dacnis només podia pensar en el Lark.
En el Lark tot sol, exposat al perill dels sensors i les trampes
del Wired.
En el Lark, capturat per un escamot inesperat de predators,
sortits del no res.
En el Lark, abatut per una bala disparada de manera traïdo-
renca.
En el Lark...
Boja de preocupació pel seu estimat, i de ganes de tornar al
seu costat el més aviat possible, la jove sanadora no va advertir
el perill fins que no va tenir el selachiphorme al damunt.
El pitjor va ser saber que havia estat culpa seva quan va
sentir, perduts entre la boira, els crits de pànic i de dolor de les
voladores, en ser atacades per l’esqual.
Pitjor, fins i tot, que el shock que la va sacsejar quan va
sentir les dents de la bestia tancant-se sobre ella mateixa, esquei-
xant carn, estripant teixits, estellant ossos i tenyint de vermell
l’aigua al seu voltant.
Al Bobcat no li havia costat gaire convèncer la Caracal per-

què s’abaixés les calces.
Li havia vist el desig als ulls, només acostar-s’hi. Ganes
d’ell... i ganes també d’enviar a pastar fang a l’Ocelot, el Lynx,
la Cheetah —bon profit als peixos que se la devien d’estar men-
jant just en aquell mateix instant, per cert —i a tot el que fes
pudor d’autoritat.
S’havien arrencat la roba l’un a l’altre sense dir-se res. Ella
buscant-li l’entrecuix amb golafreria i ell sense prou mans ni
llengua per masegar-li aquells pits, petits i durs com fruita ver-
da, i menjar-se’ls amb deler.
391

Els havien enviat a pelar-se de fred allà a dalt com a part del
càstig, oi? Doncs ja veurien on se’l podien posar, la merda de càstig!
Sense importar-li el fred ni el vent, li havia abaixat els pan-
talons i l’havia obligada a girar-se de cara a la paret. Estava
manipulant els seus quan havia sentit el xerric inconfusible del
metall contra el metall i s’havia aturat de cop.
Què collons...?
Tots dos havien aixecat el cap a la vegada, buscant la font
del soroll. Temorosos que els haguessin enxampat una altra ve-
gada descuidant la guàrdia.
Però damunt el mirador no hi havia ningú més que ells.
Intercanviant mirades d’estranyesa, s’havien vestit en un
tres i no res, havien recuperat les armes abandonades una esto-
na abans contra la paret i havien cercat al seu voltant què o qui
havia provocat el grinyol.
Havia estat ella a qui se li havia acudit fixar-se en el reixat.
D’aquesta manera havia descobert els dos ganxos subjectes de
les barres i amb sengles cordes lligades als extrems.
Encara sense acabar-s’ho de creure, havia cridat el seu com-
pany, tot assenyalant-li el lloc amb un moviment de celles.
El Bobcat acabava d’arribar al seu costat quan el cap del
Wren va apuntar a l’altra banda de la reixa, amb el rostre contret
per l’esforç que li havia costat el poder escalar fins allà.
Mira per on, el Lynx no havia estat tan idiota enviant-los
allà a dalt!
Ni se’ls va acudir que podien capturar-lo per esbrinar com
diantre hi havia arribat. Cap dels dos no era dels que feien pre-
soners. Aquella era una altra cosa que els atreia l’un a l’altre,
com a dos imants.
Es van mirar amb un somriure de complicitat i, sense neces-
sitat de dir-se res, com solia passar-los, van amartellar les armes,
a punt per cosir a trets l’escalador.
L’Ocelot va apuntar un somriure en veure que, tan de pres-

sa com se’ls havia abatut al damunt, la boira escampava, arros-
segada per una nova entrada de vent del nord.
392

Des de la meitat de la passarel·la que estava travessant, va
poder constatar que eren més a prop de casa del que es pensava.
La punta de l’Agulla era clarament visible, destacant entre els
edificis que s’aixecaven davant seu.
El somriure es va fondre quan també va poder veure, amb
claredat, unes quantes ales de les filles del vent girant entorn al
seu quarter general.
Merda! El Wired havia tornat a endevinar-la! Havien apro-
fitat aquella nit de llops per atacar-los. S’havia de treure el bar-
ret davant els pebrots que demostraven les voladores, un cop
més.
Bé, ja se’l trauria, doncs. Damunt dels seus cossos morts.
Paraula!
Es va dur dos dits als llavis i va produir un xiulet agudíssim,
que va cridar l’atenció dels seus homes, que caminaven capcots,
amarats i exhausts i després d’aquell darrer esforç que els havia
exigit.
No va haver de dir res. Només assenyalar els voltors que
giraven entorn del seu edifici i el cansament va desaparèixer,
substituït per la ira que només provoca la proximitat de la ba-
talla.
El pont es va balancejar sota l’impacte de les seves botes,
mentre arrencaven a córrer.
393

DÍA 7
Per la posició de la lluna al cel, la Dragonfly va calcular que

havien arribat al punt de la mitjanit. Quan va tornar a mirar sota
seu es va adonar que la boira que les havia estat protegint fins
aleshores s’aixecava ràpidament.
Mala cosa.
El cap li deia que era hora de tornar a casa. Allà ja hi podien
fer ben poca cosa i el risc de ser abatudes o d’acabar estave-
llant-se contra l’edifici per culpa d’un cop de vent inesperat
creixia amb cada moment que passava.
El cor, però, es negava a abandonar a la Syren i els seus a la
boca del llop.
Va considerar la possibilitat de fer tornar les altres tres, però
la va descartar de seguida. Eren de les seves dones més fidels i
es negarien a deixar-la sola. No valia la pena obligar-les a fingir
que el vent no els hi deixava sentir les seves ordres, a risc de
distreure-les i acabar provocant un accident. Fins i tot ella havia
estat a punt de patir un ensurt per culpa dels corrents canviants
que bufaven tan amunt.
D’acord. Un parell de voltes més. Tres, a tot estirar.
Va moure les mans damunt la barra per fer virar l’ala. Aques-
ta vegada tractaria d’acostar-s’hi el més possible. Feia estona
que no veia els pastors d’algues i volia saber on eren.
Tot just tombar el cantó, va descobrir amb esglai on havia
395

anat a parar el més alt de tots: aquell xicotàs anomenat Wren a
qui la Moth es mirava amb ullets cada vegada que es pensava
que no la veia ningú.
El noi penjava del reixat del mirador, tot intentant trobar
algun punt de recolzament que el permetés saltar a dins. Sem-
blava prou capaç d’aconseguir-ho, però aleshores es va adonar
que l’amenaçava un altre perill pitjor. A pocs metres d’ell, dos
predators estaven muntant les seves armes amb intencions evi-
dents de disparar primer i preguntar després.
Va reaccionar de manera gairebé instintiva.
Mentre amb una mà dirigia l’ala cap on era el trio, amb
l’altra va treure un dels venables de la funda on els duia, al seu
costat.
Era un llançament dificilíssim i que, un cop fet, la deixaria
a mercè de les armes de foc dels predators. Però si no feia res,
el noi era mort.
Mentre s’aproximava al mirador com un falcó a un colom,
més que veure-les va intuir les altres tres ales, unint-se-li en la
càrrega.
Va fer un somriure salvatge. Era tot un privilegi que unes
dones tan valentes estiguessin disposades a seguir-la fins a les
portes de l’infern!
Amb el Logan al davant, la Syren i l’Ibis van afanyar-se tant

com van poder en fer la volta a la base l’agulla tot buscant el lloc
on havia anat a parar el Wren. No els va ser fàcil. El pis de sobre
del mirador estava ple de tanques, reixes i obstacles que els
obligaven a grimpar, alentint el ritme.
Mentre avançaven sense trobar-lo, el neguit de la noia crei-
xia sense que fos capaç de dissimular-lo. En un moment donat,
va sentir la mà del Logan prement-li els dits.
—Tranquil·la —li va mussitar—. Segur que està bé. Té el cap
massa dur com per haver-se’l esberlat...
Ella va notar com li costava dir-li allò. Es va sentir estúpida
un cop més per no poder parar de fer patir els qui més s’estima-
va. Però ara que la possibilitat d’haver perdut el Wren era del
396

tot real, no es veia capaç d’acceptar-la. A la seva vida només hi
havien hagut dues constants: l’Ibis i ell. I ara que les podia per-
dre s’adonava de fins a quin punt seria incapaç viure sense cap
de les dues.
S’havia equivocat terriblement fent-los anar fins allà.
Va deslliurar-se de la mà del Logan per afanyar-se encara
més. El noi les va ajudar a saltar una altra tanca que els va per-
metre canviar de façana de l’edifici.
I la nova perspectiva els va descobrir l’escena: el Wren in-
tentant escalar el reixat i, a l’altra banda, dos predators a punt
de disparar.
Massa lluny per poder ajudar-lo, només se li va acudir fer
un xiscle que desviés l’atenció dels predators: un home i una
dona només un parell d’anys més grans que ells mateixos.
Va funcionar. Els vigilants van apartar els canons de les seves
armes de l’indefens Wren per dirigir-los envers ella.
I l’infern es va deslligar.
La Syren va tenir el temps just d’agafar del braç la seva ger-
mana i llençar-se a terra. Va notar com els projectils els passaven
per damunt dels caps, amb els seus brunzits enfurismats. Mas-
sa a prop de l’objectiu.
I el Logan. On és?
Va buscar-lo al seu costat, sense trobar-lo i la por que l’havia
tenallat feia un moment es va convertir en no res davant l’esglai
que l’haguessin tocat. Mentre amb un braç mantenia l’Ibis en-
ganxada al terra, es va atrevir a aixecar el cap per veure què
passava.
El Logan havia saltat a dins del mirador per ajudar el Wren.
Però havia perdut l’arma i s’havia quedat a mercè dels dos pre-
dators, que semblaven una mica confosos sobre a qui eliminar
primer.
L’home va ser el primer en decidir-se, i ho va fer Logan.
Impotent, la Syren contemplava l’escena esperant el tret que
el mataria i, de retruc, també a ella.
Però la bala no va arribar a sortir mai de l’arma del Bobcat.
Els morts no poden prémer un gallet.
397

Sense acabar-s’ho de creure, la Caracal va veure com un
dard sortit del no-res travessava de cantó a cantó el cos del
Bobcat.
Ell estava dret, dues passes davant seu. A punt de volar-li el
cap a aquell merdós que havia saltat des del pis de sobre, perdut
l’arma i quedat indefens als seus peus.
La llança li havia entrat per pel pit i li havia fet esclatar l’es-
quena, en una erupció de sang que li havia esquitxat la cara a
ella, deixant-la atònita.
El Bobcat es va girar cap a la seva amant, mentre el fusell se
li escorria dels dits sense haver arribat a disparar. El rostre con-
vertit en una màscara de dolor i sorpresa; i el pit en una massa
sanguinolenta de la qual sobresortia, incoherent, una tija de
fusta.
Va obrir la boca com volent dir alguna cosa, però només en
brollar un doll de sang. Després els genolls se li van doblegar i
va caure a terra.
Ella no va haver de perdre el temps comprovant que era
mort.
Furiosa, la Caracal va aixecar l’arma per disparar contra
l’intrús, que havia aprofitat l’instant de confusió per recuperar
la seva i estava intentant muntar-la. Però va haver de córrer per
esquivar tres dards més que li arribaven des del cel per fer-la
reunir-se amb el seu estimat. Cap no la va tocar i ella va retornar
l’atac descarregant tot el carregador contra les ales que s’allu-
nyaven ràpidament de l’edifici.
No prou ràpidament, però.
Les ràfegues de la Caracal van tocar de ple la darrera ala,
esquinçant-ne la tela i ferint mortalment la seva tripulant.
L’aparell es va partir per la meitat i tots dos trossos van
caure a plom, perdent-se tot seguit del camp de visió de la pre-
dator.
Satisfeta, la Caracal va expulsar el carregador del seu fusell
d’assalt. Voleu plom, putes? Jo us en donaré! Però abans de po-
der recarregar, la van ferir dues bales, una al braç i l’altre en un
costat. Amb un gemec de dolor, va deixar l’arma i es va retirar
cap a l’interior de l’edifici.
398

Des del racó on s’havia refugiat, el Logan encara va poder
disparar-li un parell de trets més. Però va fallar i ella va poder
esmunyir-se per la porta i perdre’s en la obscuritat de l’interior.
La Dacnis es va tornar a mirar amb incredulitat el lloc on

fins feia només una estona havia tingut el braç esquerre. Allí on
hi haurien de ser l’avantbraç i la mà, ara només li quedava un
penjoll de carn sanguinolenta, pell esquinçada i ossos estellats,
que va identificar com la part final de l’húmer.
El selachiphorme li havia arrencat el braç una mica més
amunt del colze. Era un miracle que s’hagués conformat només
amb allò i no hagués tornat a buscar la resta. Passava molt de
tant en tant i ningú no en sabia el per què.
La resta de l’escamot de la Flea no havia tingut tanta sort.
No se n’havia salvat ni una. Possiblement els havia atacat més
d’un esqual. A vegades ho feien en grups de tres o quatre. No
era freqüent, però tampoc extraordinari.
Gemegant de dolor i culpa, la sanadora havia aconseguit
resseguir la corda, ara escapçada, fins a poder tornar al punt de
partida. S’havia arrossegat fora de l’aigua com havia pogut i
contemplava amb esglai els danys irreparables que li havia cau-
sat l’atac.
Tremolava com una fulla, ho veia tot borrós i tenia unes
ganes incontenibles de vomitar. Si no feia alguna cosa, i de pres-
sa, el shock i l’hemorràgia li farien perdre el coneixement i mo-
riria, escolada, allà on caigués.
Abans de fer res, va haver de sucumbir a una arcada que la
va fer doblegar-se sobre si mateixa i expulsar una barreja de
restes de menjar i aigua de mar. Un cop tret, es va sentir una
mica millor. Amb la mà que li quedava, va aconseguir despen-
jar-se de l’esquena la motxilla impermeable, on duia els estris.
Era imperatiu que aturés la pèrdua de sang. Va buscar a les
fosques dins la bossa fins a trobar unes algues trenades que feia
servir com a bena. Va subjectar-ne un extrem amb les dents i,
399

amb la mà que li quedava, va improvisar un torniquet que va
cargolar al voltant de la ferida fins a xisclar de dolor.
Una segona arcada encara més violenta que l’anterior la va
sacsejar. Aquesta vegada va treure tot el que li quedava a dins.
Però en comptes de notar-se millor després de vomitar, el món
va començar a girar al seu voltant.
Estava a punt de desmaiar-se!
Desesperada, va fer el primer que se li va acudir. Gairebé
sense veure´l, va notar el mànec del petit ganivet que duia a la
motxilla i es va fer un tall a la cama amb ell. La fiblada de dolor
la va revifar i es va poder permetre recolzar el cap en el tronc
d’un dels arbres que s’havien apoderat d’aquell pis. Va notar
llàgrimes, grosses i salades, corrent-li per les galtes.
Eren bones. Igual que el dolor. Igual que qualsevol altra
cosa que impedís que es desmaiés. La son equivalia a la mort.
Ho havia vist moltes vegades.
Quan va estar prou segura que les basques no tornarien, es
va obligar a aixecar-se. Havia de trobar el Lark i les altres filles
del vent.
Havent patit una ferida com aquella, ell era la seva única
esperança de sobreviure. Però la Dacnis no pensava en allò men-
tre s’obligava a fer primer una passa, després una altra, i així,
successivament.
Només volia saber que estava viu. Que no l’havia perdut.
Havia fet prou soroll com perquè l’hagués sentida. Si no ha-
via corregut a ajudar-la, era que alguna cosa terrible havia passat.
Trontollant a cada passa, sabent que si queia no tindria prou
forces per tornar-se a aixecar i amb el perill de fer disparar una
alarma en qualsevol moment, la Dacnis va començar a moure’s
molt lentament per aquell espai eriçat de trampes. Havia deixat
el Lark a l’altre extrem, prop de la única porta per la qual podien
escapar les voladores, i ara tractava d’anar fins allà, recordant el
camí segur que ell li havia mostrat a l’anada.
Era fosc i el cap amenaçava amb explotar-li. Més d’una ve-
gada va haver-se d’agafar a una branca per evitar caure. Sentia
els genolls com si fossin de cartílag, incapaços de continuar
sostenint-la gaire més estona.
400

Al final, d’alguna manera, va arribar a l’altre extrem de la
planta sense disparar cap trampa. Es va recolzar a la paret i va
respirar profundament uns quants cops. Tal i com li havia en-
senyat la seva àvia: permetent que els pulmons s’eixamplessin
sense pressa i que el cap reposés prou com per desenterbolir-se.
Va ser llavors, mentre s’omplia el nas d’aire, que la va flairar:
ferum de carn cremada, de vegetació socarrimada. De mort.
Espantada, va aixecar la vista intentant veure alguna enmig
de tota aquella foscor. No va trigar massa en localitzar els cos-
sos torturats de les cinc filles del vent, surant a penes unes
poques passes davant de la porta per la que havien cregut que
aconseguien escapar.
No va poder contenir un esgarip.
Horroritzada, va contar els cadàvers. Un, dos, tres... n’hi
havia cinc. Tots petits.
No hi és! Només són elles! Ell és viu!
Lluitant amb si mateixa per mantenir la calma i no fer res
que pogués delatar la seva presència, es va regirar, tractant de
localitzar-lo en algun racó.
El va veure de seguida. Surant boca amunt, amb els ulls
tancats i la boca molt oberta. No estava ni a cinc passes d’on era
ella. No abraonar-se-li al damunt va ser el que més li va costar.
Però va ser capaç de contenir l’impuls i assegurar-se abans que
no hi havia cap sensor.
Un cop fet, es va agenollar, li va posar el cap a la falda i va
buscar-li el pols a la caròtida.
En tenia! Molt dèbil, però en tenia.
Gairebé plorant d’agraïment, la Dacnis es va oblidar del
propi dolor i va començar a intentar reviure’l. El mateix que les
havia mortes a elles havia estat a punt d’acabar amb el Lark.
Però d’alguna manera ell havia pogut evitar rebre’n una dosis
letal.
Li va fer el boca a boca. Tenia els llavis glaçats, quasi morts.
No en va obtenir cap resposta. Esglaiada davant la perspectiva
de no poder-lo revifar, va començar a donar-li cop de punys al
pit amb la única mà que li quedava. Cada cop li feia tremolar el
monyó, duent-la al límit de la resistència.
401

Però no es va aturar.
Desperta, Lark! Desperta o jo també m’ajauré aquí, al teu
costat, i s’acabarà tot per a tots dos! Desperta!
Viu!
El cos del Lark es va sacsejar amb violència i ell va obrir els
ulls de cop, com si es despertés d’un malson. Fent el so d’em-
passar-se tot l’aire del voltant d’una sola glopada.
—Què...? On...?
La Dacnis va fer un singlot d’alleujament i li va envoltar el
coll amb l’únic braç, omplint-lo de llàgrimes, petons i babes.
Va trigar uns moments a sentir-se amb prou força per expli-
car-li el que havia passat:
—Les he vist anar a caure de quatre potes a la trampa elèc-
trica. Et juro que he volgut avisar-les, però si m’hagués acostat
més jo també m’hauria fregit amb elles. He tingut el temps just
de saltar fora de l’aigua i agafar-me a un tronc. Tot i amb això, la
descarrega de poc no em mata. Però et juro que he fet tot el que...
Ella no el va deixar acabar i el va tornar a envoltar amb el
braç, per consolar-lo. Només aleshores ell es va adonar del que
li havia passat.
—Dacnis! Però què t’han fet? Oh, senyor! Què t’han fet?
Es mirava amb espant la terrible ferida, incapaç de fer res
més que repetir aquella pregunta inútil.
Ella va començar a sentir-se terriblement cansada. No po-
dria dur gaire estona més el pes de la situació. Necessitava el seu
ajut, i el necessitava ara.
—Lark, amor meu... hem de sortir d’aquí. I ens hauràs de
treure tu, perquè jo no aguantaré gaire estona més desperta. He
aconseguit aturar l’hemorràgia, però necessitaré l’ajuda de les
sanadores de les filles del vent per sortir-me’n. Tenim poc temps
i el camí de tornada és molt llarg. Podràs fer-ho?
Quan ell li va acaronar la galta, ella va veure com les llàgri-
mes li lliscaven cara avall. I per un moment fugaç va pensar que
tot allò acabaria bé i hauria pagat la pena.
No es plora per algú al qui no s’estima.
El Lark va fer un llarg sospir, propi dels qui es disposen a
prendre les regnes de la situació.
402

—Hauré de poder, no trobes? —. I li va fer un petó als llavis.
Amb tota la delicadesa de la que va ser capaç, la va aixecar
de terra, agafant-la a pes de braços. Ella va deixar anar l’aire dels
pulmons i es va arraulir en aquell refugi que li oferia. Estava tan
cansada!
Un instant després, el noi sentia la seva respiració compas-
sada contra el pit. Dèbil, però tranquil·la.
La Dacnis ni tan sols va veure com, a mig camí, ell tornava
enrere amb calma i recuperava l’híperbook del lloc on havia
anat a parar després de la descàrrega. Tampoc no es va adonar
de com la duia fins al canal, la posava a l’aigua amb molt de
compte i començava a nedar cap a l’altre cantó, allunyant-los a
tots dos de la Cúpula.
Si hagués estat conscient per veure’l hauria pensat que, al
capdavall, el Lark ja no es movia tan malament dins de l’aigua.
Una bateria d’espetecs de panys tancant-se electrònicament,

un rere l’altre, al llarg del passadís, va advertir a la Moth que la
seva presència a l’edifici havia estat detectada.
Com? Si amb prou feines hem fet quatre passes pel corre-
dor!
Tant de risc, tant d’esforç i les vides de la Bedbug i la Leech
perdudes per arribar només a mig passadís! Però no tenia temps
per parar-se a lamentar-ho. Encara podia fer que allò servís d’al-
guna cosa.
—De pressa! El combustible! Ruixeu tot el que pugueu!
—va ordenar a les altres tres.
De seguida, les voladores van despenjar-se els saquets que
duien penjats a l’esquena i en van treure les petites ampolletes
plenes de líquid que el Logan havia recuperat del seu enorme
magatzem, ple d’objectes dels antics. Combustible per a ence-
nedors, els havia dit que era. I els havia ensenyat la manera d’ini-
ciar un bon foc fent-lo servir. Només calia ruixar el més possi-
ble un objecte que cremés bé i acostar-hi una flama.
403

—Les portes! Les catifes! —va indicar la Moth, corrent al
llarg del passadís i fent-ho ella mateixa amb el seu potet. Dues
de les seves dones la van imitar, mentre la tercera es concentra-
va en encendre una flama amb esca i una pedra foguera.
Mentre deixava ben xopa d’aquell líquid una porta de fusta,
la Moth va sentir una dringadissa al seu darrere. Es va girar i va
veure com les llums dels botons de l’ascensor s’il·luminaven i
se sentia el rum-rum de la maquinària en posar-se en marxa. Era
la primera vegada que veia com funcionaven aquells aparells,
morts i oblidats a les Siameses.
Els temps se’ls esgotava!
—Ja venen! De pressa, caleu foc a tot el que pugueu i sortim
d’aquí!
Va arrencar a córrer cap a la porta per on havien entrat men-
tre, al seu voltant, diversos focs començaven a cobrar vida a
mesura que les seves companyes els calaven tan de pressa com
podien. De seguida, el passadís es va omplir de fum.
La Moth va ser la primera en arribar a la porta que duia a
l’exterior. Va fer girar el pom, però no es va obrir. Aquell pany
també havia estat tancat electrònicament. Una fiblada de por li
va electrificar l’espinada. Es va girar per mirar cap als ascensors.
En un moment, aquelles portes s’obririen i vomitarien pre-
dators armats amb fusells.
Lluitant contra aquella imatge, va desembeinar el kukri i va
començar a clavar punyalades salvatges contra el pany, intentant
fer-lo saltar. Les altres tres se li van sumar de seguida. Però era
una porta metàl·lica, difícil de perforar fins i tot amb aquelles
fulles tan esmolades.
Collons, no ens en sortirem!
De sobte, una de les seves companyes va parar de donar
cops. Es va mirar la que tenia al costat i li va fer un cop de cap
en direcció als ascensors. L’altra la va entendre de seguida.
—Endú-te la reina! —va cridar la primera a la que continu-
ava ajudant a la Moth a esventrar la porta—. Us donarem una
mica de temps!
Abans que tingués temps de dir res, les dues voladores van
arrencar a córrer cap a l’altra extrem del passadís, per on havien
404

d’arribar els enemics. Quan la Moth va voler aturar-les, la que
s’havia quedat amb ella li va suplicar:
—Senyora, no hi ha cap altra manera de fer-ho. Que el seu
sacrifici serveixi per alguna cosa, t’ho prego!
Era veritat, no hi havia temps per res més.
La Moth va fer una ganyota de disgust i es va concentrar en
fer saltar d’una vegada aquella maleïda porta.
Envoltades de fum, les dues voladores van arribar davant

les portes de l’ascensor just quan s’obrien. Proferint els seus
udols de guerra, les dues menudes guerreres es van abraonar
contra els seus enemics, protegides per tota aquella fumera. Els
predators no s’esperaven aquella letal combinació de fum i fer-
ro. Van caure un rere l’altre sota les salvatges punyalades de les
dues filles del vent, que sabien molt bé on dirigir aquelles fulles
corbades perquè n’hi hagués prou amb un sol tall.
La cabina es va convertir en un infern de sang, trets, gani-
vetades i foc.
Per un instant, va semblar que les dues petites guerreres
sortirien victorioses. Aleshores, la campaneta de la cabina del
costat va dringar i un segon grup de predators, alertats pels crits
i els trets dels qui havien arribat abans, van sortir al passadís
amb les armes a punt.
Des de l’altre extrem del passadís, la Moth va escoltar les
ràfegues innecessàriament llargues que van acabar amb les es-
perances de tornar-les a veure vives.
Va assestar un cop amb ràbia al pany i aquest va acabar ce-
dint.
Un moment més tard, la seva companya ja l’empenyia es-
cales amunt.
Van pujar a empentes i rodolons, saben que cada instant era

preciós. El foc i el fum retardarien una mica els qui les per
seguien, però no gaire. I els vestits voladors no eren fàcils de
posar.
405

I encara menys amb un braç ferit.
Quan van obrir la portella de la gàrgola es van trobar amb
que la boira havia desaparegut. Un milió d’estels tornaven a ser
clarament visibles damunt dels seus caps i el vent glaçat del nord
els prometia dur-les a casa ben de pressa si aconseguien aban-
donar-se al seu alè gebrat.
La Moth va intentar posar-se ella sola el vestit, però l’altra
de seguida es va concentrar en ajudar-la.
—Puc fer-ho sola! Posa’t el teu —es va queixar la jove reina
negra.
—La Tick i la Ladybug no han mort perquè ara jo permeti
que t’atrapin en aquest terrat, senyora. Amb tots els respectes,
com més callis i m’ajudis, més aviat podrem sortir totes dues
d’aquest infern.
La Moth no va tenir resposta per allò. Només obeir i tractar
de no gemegar cada vegada que algun moviment li torturava els
lligaments estripats.
Estaven acabant de posar-li el vestit quan van sentir el soroll
d’algú que manipulava la portella.
—Marxa, senyora! I que el vent el dugui a casa!
Va desenfundar el kukri i es va abraonar cap a la gàrgola, per
on ja sortia el cap d’un predator, amb un cresta vermella feta de
cabells punxeguts.
La Moth va pujar a la barana de la terrassa i va girar el cap.
Va tenir el temps just de veure com la seva companya li segava
la vida al primer enemic amb un tall precís a la gola i com casi,
immediatament, una ràfega arribada des de sota la partia gaire-
bé per la meitat.
Jurant-se a sí mateixa que es cobraria deu vies per cadascu-
na de les que havia perdut en aquell atac, la reina negra es va
llençar al buit just quan un cap calb de mitja closca en endavant
i amb les galtes eriçades com un camp de rostolls emergia pel
forat de la portella.
Va saltar i va obrir els braços per estabilitzar el vol.
Un llampec de dolor pur li va electrificar l’espatlla. La Moth
va cridar de dolor mentre procurava mantenir el braç estès, per
no perdre el control.
406

Darrere seu encara va intuir alguns crits de ràbia i les deto-
nacions d’un parell d’armes, buscant-la.
De seguida va saber que no seria capaç de tornar a les sia-
meses d’aquella manera.
Suportant un dolor com no creia que existís, va mantenir
els braços estesos tanta estona com en va ser capaç, tractant si
més no d’arribar a la frontera del seu territori.
No ho va aconseguir.
Poc després de sobrevolar el quarter general dels construc-
tors de ponts, l’espatlla va dir prou i ella no va poder mantenir
més estona el braç estès.
Descompensada, va començar a caure, gairebé en picat.
Havia perdut molta alçada preveient aquell desenllaç, però
encara estava molt lluny de qualsevol lloc segur on aterrar.
Al final, perdut el control, va anar a espetegar en un edifici
gairebé negat per l’aigua, que amb prou feines aconseguia treu-
re uns quants pisos de la superfície del mar. Un lloc on ningú
no s’hi arriscaria a viure.
Va caure, com una pedra, damunt d’una claraboia de plàstic
translúcid, fent-la esclatar en mil bocins.
Però el vent l’estimava.
A sota mateix de la lluerna hi havia un magatzem ple de
caixes de cartró podrides, a les que el temps i la humitat ha-
vien convertit en una pasta capaç d’atenuar la violència de l’im-
pacte.
La Moth va quedar, inconscient però viva, damunt d’aque-
lla mena de matalàs pastós i massa lluny del lloc on havia pensat
que seria capaç d’arribar amb aquell vol a la desesperada.
A la gatzoneta damunt de la cabina del segon ascensor, la

Flea havia sentit els crits de guerra de les seves germanes, els
udols dels predators en caure sota els kukris i els trets que ha-
vien decidit el resultat d’aquella lluita tan desigual.
Per un moment havia sentit una temptació irrefrenable
407

d’obrir la portella que donava accés a l’ascensor i saltar-hi a
dins, per ajudar-les.
Però no havia arribat tan a prop del premi gros com per
poder-s’ho permetre.
Des que havia començat l’ascensió pel forat dels ascensors
de la Cúpula, la sort no havia parat de somriure-li. L’escalada
era més senzilla del que li havia semblat al principi, cap sensor
ocult no l’havia delatada i, just en arribar a l’alçada de la cabina
aturada, aquesta s’havia posat en funcionament, cap amunt.
La Flea s’havia afanyat a pujar-hi i, sense cap esforç, havia
cobert gairebé tres quartes parts del camí fins al cim.
Ara, però, en pagava el preu: havent de quedar-se immòbil,
escoltant com les seves germanes morien sense poder-les ajudar.
Aquelles dones havien de ser part de l’escamot de la Moth.
Això volia dir que aquella part del pla havia sortit prou bé com
per, si més no, permetre’ls accedir a l’interior de l’edifici i orga-
nitzar una distracció. Allò les hauria ajudat moltíssim si el seu
grup no hagués fracassat miserablement amb la seva part.
Pensar que el sacrifici d’aquelles dones tan valentes havia
resultat en va, en gran mesura per culpa seva, li va fer saltar
llàgrimes de ràbia. Ara més que mai havia d’arribar fins al Wired
i matar-lo.
Aprofitant el soroll dels trets que encara sonaven sota seu,
la Flea va abandonar el sostre de la cabina i va continuar l’as-
cens. Aquesta vegada, atès que ja era a prop del destí, va optar
per trepar pels cables d’acer que sostenien l’habitacle. Els guants
la prevenien de fer-se mal a les mans i l’ascensió era molt més
ràpida. L’esforç que li costava pujar la va amarar de suor ràpi-
dament. Ella, però, estava massa ocupada pensant en com actu-
aria un cop arribés a dalt com per preocupar-se’n.
El que els havia passat a les seves germanes li demostrava un
cop més que, un cop tragués el cap fora d’aquell espai despro-
tegit, el sistema de seguretat de la Cúpula no trigaria gens en
detectar-la. Tindria molt poc temps per trobar el Wired i elimi-
nar-lo.
No podia permetre’s cap dubte. Cap vacil·lació. Cap por.
Ni cap errada.
408

Va contar els pisos mentre anava pujant. Ni tan sols no sabia
en quin d’ells era exactament el gran home. Tots els caps de clan
vivien a la part més elevada dels seus quarters generals: era la
més segura a tots els efectes i solia ser també la més agradable,
excepte pel detall de les escales. Però aquell maleit tech ni tan
sols s’havia de preocupar per allò: tenia energia i coneixements
per fer funcionar els dispositius dels antics.
La Flea es va preguntar com una civilització tan avançada
com aquella havia pogut minvar fins a convertir-se en les des-
pulles en que els havia tocat sobreviure. S’imaginava la tecno-
logia del Wired multiplicada fins a l’infinit i no entenia que res
hagués estat capaç de superar-la. Ni tan sols les aigües.
Però alguna cosa havia pogut amb ells.
Igual que el seu kukri podria enfonsar-se en el coll del Wired
i cobrar-se tots els deutes que havia contret amb el seu clan.
Quan li va semblar que ja havia pujat prou, es va aturar a
descansar en l’espai que quedava lliure davant de les portes que
donaven accés a una de les plantes. Segons els havia explicat el
Lark poc abans de sortir, els darrers nivells de la Cúpula eren
estrets, de sostres molt baixos i no estaven pensats per ser ha-
bitats, sinó només per albergar-hi maquinaria i equipaments. El
Wired s’havia reservat les immediatament anteriors: els més
còmodes i inviolables. Encara continuava resultant-li estrany
refiar-se de la paraula d’un tech renegat. Però si a les reines els
estava bé, a ella encara més.
Només esperava que el noi no hagués mentit.
Va recordar el seu rostre d’impotència d’una estona abans,
mentre elles quedaven atrapades a dins i ell salvava la cama de
miracle. No. El noi era sincer. I la informació, bona.
Va decidir arribar a la darrera planta habitable i començar
per allà. Baixar sempre li resultaria més fàcil.
Sospirant, es va tornar a enganxar dels cables i va remuntar
una planta més. Allà, va repetir la maniobra de posar-se dreta
aprofitant l’espai angost que quedava davant de les portes. Però
aquesta vegada va desembeinar el kukri i en va introduir la fu-
lla entre totes dues, empenyent amb força per obligar-les a
obrir-se.
409

Quan va quedar-li prou espai, es va esmunyir a l’interior de
la planta. De seguida es va veure envoltada de luxe: parets i
sostres recoberts de fusta anyenca i decorats amb motius de
metall resplendent.
Tot just estava decidint cap on anar quan una porta doble
es va obrir a l’extrem més allunyat del passadís i en va sortir un
home de temples grises, boca cruel i ull entornats. Més gran i
tot que el mestre Cricket, però també amb molt millor aspecte,
gràcies en part al jersei de coll alt i els pantalons elegants que
duia, ambdós negres.
La Flea va saber només veure’l que el vent havia bufat una
darrera vegada a favor seu.
Aquell home era el Wired.
A l’altre extrem del corredor, ell va aixecar els ulls del que
duia a les mans i la va descobrir. El rostre li va empal·lidir d’esglai.
La Flea va fer un somriure salvatge, va alçar el kukri i, pro-
ferint un udol guerrer, va arrencar a córrer envers l’home al qui
havia vingut a matar.
El Wired havia tancat totes les bretxes, recuperat les comu-

nicacions i restablert el control total de l’edifici. Una desena de
plantes per sota de les seves, els homes del Lynx —qui, al cap-
davall, havia resultat ser menys inútil del que s’havia temut—
havien eliminat tres voladores que havien intentat calar foc a la
Cúpula. Una quarta se’ls havia escapat pels pèls, encara que tot
semblava indicar que estava ferida. Així s’acabés encastant con-
tra la façana d’alguna torre!
Ell mateix, d’altra banda, havia comprovat, a través de les
càmeres col·locades en les plantes humides, com un altre petit
grupet de filles del vent que havien aconseguit entrar a l’edifici,
queien de quatre potes en una de les seves trampes i acabaven
rostides. Havia estat més que gratificant veure com aquelles cinc
meuques sucumbien a un dels dispositius que el seu arrogant
cadellet havia cregut que seria capaç de burlar.
410

L’atac de represàlia de les filles del vent havia fracassat. To-
talment.
Si aquella patètica incursió era el millor del que n’eren capa-
ces, Nyork seria tota seva ben aviat.
Només aleshores es va adonar de com n’estava de suat. Te-
nia el distingit jersei de coll alt gairebé amarat i les alforges se li
marcaven clarament sota cada aixella.
No ho havia pogut evitar mai: quan es posava nerviós, sua-
va. I com més excitat estava, més secretaven les seves glàndules.
No podia permetre que el predator el veiés d’aquella mane-
ra. Amb les marques del pànic tan evidents a la roba.
Es va aixecar i va agafar la pantalla plegable. Podia perme-
tre’s un moment per anar a canviar-se de roba. A més, s’enduia
l’ordinador per a continuar connectat amb l’edifici.
Va travessar l’estança fins a la porta, amb els ulls fixos en la
informació que li anaven proporcionant els ordinadors. Va sor-
tir al passadís totalment concentrat en el que estava fent.
Llavors va alçar els ulls i la va descobrir.
Una filla del vent, a l’altre extrem del passadís.
Amb lava als ulls i un ganivet enorme a la mà dreta.
Ella es va quedar gairebé tan sorpresa com ell de trobar-lo
allà. Per un instant, el temps es va aturar. Fins i tot les partícules
de pols que flotaven en l’ambient van quedar immòbils en l’ai-
re, sense gosar caure damunt la catifa.
El Wired va ser el primer en reaccionar, fent mitja volta per
tornar a entrar a l’habitació.
Només un instant després, ella va arrencar a córrer al seu
encalç.
El tech no va perdre el temps intentant tancar la porta. Va
deixar caure la pantalla i es va abraonar damunt l’escriptori on
havia abandonat la 45 que l’havia acompanyat tota l’estona.
La va empunyar just quan ella entrava a l’habitació, udolant
com una boja, amb el ganivet ben alt damunt del cap.
El Wired va disparar.
Un, dos, tres cops.
La voladora va rebre els impactes al pit sense aturar-se. No-
més van aconseguir retardar el seu avenç. Un odi que abrasava
411

com el magma la impulsava endavant, envers el seu objectiu,
sense que uns petits projectils de plom semblessin capaços de
poder aturar-la.
El Wired va tornar a prémer el gallet. Bang! Bang! Bang!
No va deixar de disparar fins que va haver buidat tot el carre-
gador.
El tech no era un gran tirador, però des d’aquella distància
tan curta era gairebé impossible fallar el tret.
Tot i així, els nervis n’hi van fer errar més d’un.
A cada impacte que rebia, la Flea anava alentint el seu avenç.
La vida se li escapava a borbollades d’una dotzena de forats al
pit i al tors. La força del seu odi, però, la impulsava, impedint-li
esfondrar-se fins que no hagués completat la feina.
Quan les bales es van haver acabat, el Wired va continuar
prement el gallet inútilment, mentre veia amb esglai com aque-
lla dona que hauria de ser morta tres vegades continuava acos-
tant-se-li amb l’arma ben amunt.
Es va anar fet enrere fins que l’esquena va xocar amb la llar
de foc apagada que hi havia a la paret.
Amb els ulls vessant-li pànic, la va veure fer una passa rere
una altra per arribar a ell. Cadascuna li prenia una glopada de
vida. I ja gairebé no n’hi quedava gens.
La filla del vent es va quedar a tres passes d’arrabassar-li la
vida. Les cames li van dir prou i ella va caure de genolls davant
de l’home que la contemplava, massa espantat per fer res que
no fos esperar.
Mentre notava com la mort l’estirava dels cabells per endur-
se-la, la Flea va concentrar la poca vida que li restava a dins per
clavar el kukri per darrer cop.
La fulla es va enfonsar en el terra de parquet, a menys d’un
pam dels peus del Wired. El tech va poder escoltar la seva rane-
ra agonitzant i, després, ella va restar immòbil, bocaterrosa,
mentre un bassal de sang s’anava fent gros al seu voltant.
Només aleshores es va adonar que sota seu, al voltant dels
peus, també s’havia format un altre toll. Però aquell era més
petit, i de color ambarí.
412

6
L’Ocelot polsava amb impaciència els botons de l’ascensor
de l’Agulla mentre arribaven al nivell on havia deixat el Lynx.
Havia obligat la seva gent a treure el fetge per la boca, però ja
eren a casa.
I de moment tot semblava en ordre.
Finalment, la campaneta va dringar i les portes es van obrir.
A l’altra banda, la Margay, alta i felina, l’esperava.
Què hi feia ella, allà?
—On cony és el Lynx? —li va etzibar.
—Ha hagut d’anar a la Cúpula amb trenta homes per ordre del
Wired. Ens ha trucat dues vegades, histèric. La primera per adver-
tir-nos que podíem ser objecte d’un atac i ordenar que extreméssim
la vigilància. I una estona més tard ha canviat d’idea, dient que
l’objectiu real era la Cúpula i assegurant-nos que estava patint un
atac a gran escala. El Lynx no ha tingut més remei que anar-hi.
L’Ocelot no es va immutar. Trenta homes eren molts homes.
Però quan el Wired perdia els nervis no s’hi podia pas raonar.
El seu segon havia fet bé.
—I aquí?
—Res. He doblat les patrulles i fet vigilar especialment les
plantes humides. Cap moviment.
—I què me’n dius de les filles del vent que ens estan sobre-
volant?
La Margay va fer cara d’estranyesa. Era obvi que no tenia
ni idea de què li parlava.
—Collons, no les has vist? Quatre o cinc ales que fa estona
que ronden l’edifici, girant al voltant del mirador! Qui hi ha allà
dalt?
—El Lynx hi ha enviat el Bobcat i la Caracal. Però no han
informat de res...
Just en aquell moment, la campaneta de l’ascensor va tornar
a avisar i es van obrir les portes de la cabina del costat.
La Caracal en va sortir trontollant. Tenia el cantó dret ama-
rat de sang, que li havia regalimat pel camal dels pantalons, te-
nyint-lo d’un vermell escandalós. Els ulls enterbolits.
413

—Les putes voladores... —va balbucejar, barrejant les pa-
raules amb una glopada de sang—. Han mort el Bobcat. Ens
ataquen...
I va caure a terra, igual que una titella a la qual li haguessin
tallat els fils sobtadament.
L’Ocelot no li va dedicar ni una mirada per saber si era viva
o morta.
—Tots amunt. Al mirador! Ara!
I va entrar a la cabina de l’ascensor, tot fent córrer el pany
de l’AA-12, posant-la a punt per a disparar.
La Dragonfly havia vist de reull, sense poder fer-hi, res com

una de les ales que l’havien seguida en l’atac es precipitava al
buit després que una ràfega d’arma automàtica la toqués de ple.
S’havien sentit més trets, i després, només el vent bufant-li a les
orelles.
El grup de la Syren els tornava l’ajut.
La perspectiva de perdre més dones l’hauria d’haver impul-
sat a tornar d’una vegada a casa, però volia assegurar-se que els
pastors d’algues podrien complir amb aquella part del pla que,
tot i que no acabava d’entendre, el Lark els havia assegurat que
era vital.
Dues passades més...
Mentre tornava a maniobrar l’ala, va poder contemplar, a
l’extrem sud de la ciutat, l’enorme silueta de les Siameses, reta-
llant-se en l’obscuritat gràcies a la llum de la lluna que ara tenyia
tota Nyork de daurat i argent. Aquell recordatori de per què
lluitaven i per què valia la pena morir li va donar ànim.
No era gens senzill jugar-se la vida. I encara menys ordenar
a altres que se la juguessin i haver de veure, impotent, com les
perdien.
A la primera passada va localitzar, ara sí que sense obstacles,
el grup de la Syren. Hi eren tots quatre: les dues germanes i els
dos nois.
414

Els va mirar amb atenció.
S’estaven plantats al mirador, parlant entre ells, sense fer
aparentment res.
La Dragonfly va bellugar el cap.
Què dimonis estan fent? Per això ens hem jugat la pell per
dur-los fins aquí? Perquè es posin a xerrar sota la llum de la
lluna?
Una altra vegada la van assetjar els dubtes sobre la sinceritat
de la Syren. Li havia dit tota la veritat, aquella noieta?
Si m’has mentit, Syren, juro per la sang de les meves germa-
nes que et mataré amb les meves pròpies mans!
Cada cop més alarmada, la reina blanca va tornar a fer girar
la seva ala, preparant-la per una darrera passada.
Pregava perquè les seves sospites fossin injustificades i li
hagués de demanar perdó a la seva aliada quan es tornessin a
veure.
Llavors, just quan la descomunal agulla que donava nom a
l’edifici s’interposava entre ella i els pastors d’algues, va tornar
a sentir trets.
Massa tard per fer altra cosa que no fos acabar la maniobra,
la Dragonfly va haver d’esperar uns instants angoixosos per
aconseguir tornar a una posició que li permetés veure què esta-
va passant.
De seguida va descobrir com la porta que donava accés al
mirador vomitava predators, que sortien disparant a tort i a
dret.
I enmig de tots, massissa com una roca, la figura inconfusi-
ble de l’Ocelot. Esperonant-los.
Van tenir el temps just de refugiar-se precipitadament a l’al-
tre extrem de la terrassa, envoltats de bales pertot arreu.
La reina blanca va fer una ganyota. Amb tota aquella po-
tència de foc en contra, pensar en ajudar-los amb els seus dards
seria un suïcidi.
Ja s’havia vessat massa sang de voladora, aquella nit.
Es va adonar, però, que no era a temps de corregir el rumb.
El corrent la faria passar fregant l’edifici, convertida en una
diana perfecta.
415

Va pregar per un bon vent de cua que li permetés sortir per
cames.
I per un moment es va pensar que els predators estaven mas-
sa ocupats amb els intrusos per veure-la.
Llavors, l’Ocelot va aixecar el cap en direcció a ella i la va
veure. Ignorant les bales que li arribaven des de l’altre cantó, es
va acostar al reixat i va començar a disparar contra ella, tan de
pressa com li permetia la cadència de la seva escopeta de combat.
La Dragonfly va sentir els xiulets dels perdigons d’acer, bus-
cant-la. Va notar com alguns foradaven la tela de l’ala sense
arribar a estripar-la, i també com un parell se li incrustaven a la
cuixa esquerra.
Va notar la calidesa enganxifosa de la sang rajant-li cama
avall, tot deixant anar un gemec de dolor.
Però va tenir sort. L’escopeta de l’Ocelot, una assassina im-
placable a curta distància, perdia bona part del seu poder quan
s’emprava contra un blanc que estigués prou lluny.
Com ho estava ella.
La majoria dels projectils es van perdre, inofensius, en l’ai-
re. I els que van assolir el seu objectiu ho van fer amb massa
poca potència com per resultar tan devastadors com havien es-
tat dissenyats per ser.
La Dragonfly va completar la passada i va poder encarar
l’ala cap al sud, allunyant-se ràpidament del perill.
Sabia prou be que sense el foc de cobertura del grupet de la
Syren, tots els predators i no només l’Ocelot s’haurien pogut
concentrar en fer-les caure del cel. I ni ella ni les altres, que la
seguien, haurien tingut salvació possible.
Però malgrat això, la sospita que la seva aliada no havia estat
del tot sincera, persistia.
La reina blanca feia massa temps que s’asseia en el tron com
per no saber adonar-se de quan algú l’enganyava.
I aquell convenciment era més dolorós i tot que la mosse-
gada sagnant dels perdigons torturant-li la cama.
416

8
Després d’haver disparat contra la segona predator, i veu-
re-la escapar-se rajant sang, el Logan va deixar de prémer el
gallet per córrer a ajudar el Wren a pujar al mirador. El reixat
havia estat dissenyat especialment per impedir que ningú no
pogués caure o llançar-se. Tot i així, també en dificultava prou
l’accés. A mitja operació se’ls van unir la Syren i l’Ibis, que
havien saltat des del pis superior un cop extingits els trets. En-
tre tots tres van aconseguir que el noi superés la tanca sense
quedar-se empalat en aquelles punxes corbades cap endins.
—Se t’ha escapat! —va acusar-lo de seguida el Wren, asse-
nyalant amb el cap el camí que havia pres la predator, en lloc de
donar-li les gràcies per haver-li salvat la vida. —Per què no l’has
perseguida?
—M’ha semblat més urgent impedir que caiguessis dalta-
baix! —va respondre el Logan, molest per aquella exhibició de
gratitud.
El Wren va sacsejar el cap —com si l’hagués necessitat mai,
el teu ajut! —i va córrer cap a la porta per on s’havia esmunyit
la predator, empunyant la pistola. Va rastrejar les taques de sang
fins a l’ascensor.
Inútil. Ja devia ser a baix, donant l’alarma.
Va tornar al costat dels altres tres, que s’havien quedat atu-
rats a mig camí de tot arreu, esperant-lo.
—Ha baixat —va dir-los—. No trigaran massa en venir a
buscar-nos...
Es va ajupir per agafar el fusell que havia estat del Bobcat i
va escorcollar el cos per prendre-li tota la munició que duia a
sobre. Després, va agafar el de la Caracal i li va donar a la Syren,
junt amb la meitat dels carregadors. Si els calia defensar-se, com
més armes tinguessin, millor.
Mentre el mirava, el Logan encara no se’n sabia avenir. S’ha-
via jugat la pell per salvar-lo i ara ell s’ho manegava per donar
a entendre que seria culpa seva, i ben seva, quan els caigués al
damunt una tona de predators furiosos. Fantàstic! Ho recorda-
ria la propera vegada que el tingués penjant de l’abisme.
417

Gens desitjosa de veure barallar-se els dos nois, la Syren es
va afanyar a preguntar:
—Logan, quan falta per que s’obri el portal?
El noi va aixecar els braços, impotent. Ni tan sols no sabia
quina hora era ara mateix!
—Vosaltres també hi éreu quan es va obrir l’altre cop —es
va defensar vagament—. S’hauria d’obrir, més o menys, en el
mateix moment.
—Va ser poc després de la mitjanit —va murmurar la Syren,
que no oblidaria mai aquell instant. I va aixecar el cap per mirar
la posició de la lluna—. Ja no falta gaire.
—Podem fer alguna cosa per retardar-los? —va afegir-s’hi
l’Ibis, mirant, nerviosa, en direcció a la porta per on arribarien
els enemics.
—No. Podem amuntegar coses davant les portes dels ascen-
sors, però això només els aturarà un moment —va dir el Wren,
que ja hi havia pensat—. Algú els podria esperar amb una arma.
Segur que en pelaria uns quants abans de... —va deixar la frase
en suspens.
La Syren se’l va mirar amb retret. Ells mai no deixaven nin-
gú enrere. I menys en un moment com aquell.
Inconscientment, es va adonar que les ales de les filles del
vent continuaven girant, escrutadores, al seu voltant. Per un mo-
ment, va sentir una punxada de neguit en imaginar què estaria
pensant la reina blanca en veure’ls allà, palplantats, en lloc de
destruir els vitals equips ficticis dels quals els havia parlat el Lark.
Ho sento Dragonfly. Em sap tan greu...
Es va treure la idea del cap. Ja tenia massa problemes com
per afegir-hi una mica més de culpabilitat a tot el lot.
—Ibis, agafa les bosses que ens ha donat la Dragonfly i ves
traient els vestits. Suposo que no els necessitarem, però millor
tenir-los a mà. I vosaltres dos —va afegir, girant-se envers els
xicots— pareu de fer l’idiota. Cadascun li deu la pell a l’altre
massa vegades com per fer-se ara retrets absurds. Estem a punt
de sortir tots plegats d’aquí i això és el que compta!
Just en aquell moment, el primer predator va treure el cap
per la porta i va llençar una exclamació ferotge en veure’ls.
418

Van retrocedir ràpidament fins l’altre extrem del mirador,
ocultant-se rere la cantonada. Les bales impactaven al seu vol-
tant pertot arreu, fent saltar lasques de les parets i guspires quan
tocaven les reixes metàl·liques. Un cop més, la Syren va sentir
la mossegada terrible del pànic en veure’s envoltada per les de-
tonacions i l’olor penetrant de la cordita.
Com van poder, el Logan i el Wren van retornar el foc.
Sense gairebé ni mirar a què disparaven. Només per impedir-los
als altres recórrer la trentena llarga de metres que els separaven.
Gairebé com en un somni, mentre també treia el cap per
retornar el foc, va poder albirar una figura negre i enorme que,
ignorant les bales, s’acostava al reixat per disparar contra les ales
que tractaven d’allunyar-se del tiroteig.
Va pregar per què la Dragonfly estigués bé. Després, es va
haver d’amagar ràpidament per esquivar les ràfegues enemi-
gues.
Què fem? Què fem? Pensa en alguna cosa, Syren! No
aguantarem gaire estona d’aquesta manera. Són massa!
—Mireu! —es va sentir el crit d’esperança de l’Ibis—. Allà!
És el portal!
L’Ocelot va fer petar la llengua quan va constatar que els

seus cartutxos eren inútils a tanta distància. Frustrat, es va haver
de conformar amb contemplar com l’ala li passava per davant
dels nassos, virava majestuosament i es perdia en direcció al sud.
Aviat, ocellets. Ben aviat. Paraula de l’Ocelot.
Ignorant les bales que els disparaven els altres sense gens de
criteri, es va acostar a la Margay.
—Agafa tres homes i fes la volta. Els agafaràs per l’esquena.
I si no, s’hauran de dividir, i són massa pocs.
Mentre ella escollia tres homes perquè la seguissin, el cap
dels predators es va preguntar per què tant d’esforç i de risc
només per posar quatre homes allà dalt, on no hi havia res de
valor. Què pensaven aconseguir amb aquell escamot tan exigu?
N’hem d’enxampar un de viu, per fer-lo garlar.
419

L’aire va espurnejar al seu voltant, i la Syren va notar com
tots els cabells del cos se li eriçaven, mentre una olor intensa
que havia flairat feia set dies justos li tornava a negar les fosses
nassals. El temps va quedar en suspens i, a una vintena de metres
d’on s’amagaven, rajos blaus, d’electricitat estàtica, van estripar
l’aire, buscant qualsevol bon conductor per expandir-se.
Aleshores, tal i com ho recordava, un oval fet de llum inten-
síssima es va obrir al seu davant, empassant-se la foscor de la
nit. L’aire va espetegar i l’olor d’ozó recremat es va fer encara
més intensa.
Es va escoltar un llampurneig elèctric i el portal va restar
obert davant dels seus ulls.
Esperant-los.
Malgrat haver estat testimoni d’aquell mateix fenomen feia
ben poc, a la Syren li va tornar a costar creure-se’l. Tot el que
havien passat, els amics perduts, les mentides, les traïcions, les
renuncies... tot tenia finalment sentit, emmarcat per aquell oval
de llum espurnejant.
Una porta cap a la vida. Si aconseguien travessar-la.
El soroll dels trets al seu darrere la va retornar a la realitat.
L’Ocelot havia desistit d’abatre les voladores i havia tornat
el canó de la seva arma envers on s’amagaven ells. Amb cada
cartutx que disparava, un bon tros de paret desapareixia, es-
micolada pels perdigons d’acer. Gairebé era impossible ni re-
tornar-li el foc.
—Què té aquest animal? Un canó? —va preguntar el Logan,
espantat, dividint la mirada entre el portal i el cantó per on
s’acostaven els predators.
—No ho sé! —va respondre el Wren, fent-se enrere per
evitar les lasques provocades una altra escopetada—. Però el
portal és massa lluny. Si els deixem arribar fins aquí, ens cosiran
a trets abans que hi haguem pogut arribar tots. Algú s’ha de
quedar per retardar-los!
Va treure per la cantonada el canó del AK47 que li havia pres
al Bobcat i va buidar-ne el carregador, sense apuntar. Tot i així,
es va sentir un crit que va indicar que almenys una bala havia
fet diana.
420

Allò els faria ser una mica menys audaços.
—Foteu el camp! —va cridar el Wren mentre aprofitava
l’instant per fer saltar el carregador buit i col·locar el darrer que
li quedava—. Els entretindré.
—No! —va contestar immediatament la Syren—. Si correm
ho aconseguirem. Ningú no es quedarà enrere!
El Wren va aixecar els ulls cap el Logan, angoixat.
—Digues-li tu! —li va suplicar—. Si intentem escapar tots
acabarem els quatre morts! —I quan va veure que ell també
dubtava li va ordenar—. Endú-te-la, imbècil! Ara!
—No! No, no, no! —. A la Syren, les llàgrimes li queien a
raig per les galtes—. Has de venir, Wren! No penso deixar-te.
—Revoltosa, te n’has d’anar! —li va suplicar amb els ulls
plens d’amor. I la Syren va sentir com el terra se li obria sota els
peus en sentir-lo fer servir aquell malnom tan íntim—. És millor
així. No ho veus?
Però ella era incapaç de moure’s.
—Endú-te-la! —va tornar a cridar-li el Wren al Logan,
mentre treia una altra vegada el canó de l’arma per la cantonada
i la buidava, a cegues—. Si no ho fas, tot això haurà estat per no
res! I cuida-la bé, em sents?
El Logan sabia que el portal no seria obert gaire estona més.
Va saludar el Wren amb el cap i va començar a arrossegar la
Syren cap a l’oval de llum, que continuava cridant-los amb el
seu resplendor.
—No! NO!
La noia es va desenganxar de la seva abraçada donant-li un
cop de puny al colze. El Logan va fer un crit de dolor mentre
la lliurava.
—No puc marxar sense ell, Logan! —va tractar d’explicar-li
mentre el temps se’ls escorria com l’aigua que es vessa d’una
ampolla que es tomba—. No puc deixar-lo d’aquesta manera!
—Syren... el portal es tancarà. Si no marxem morirem tots
aquí dalt. Per res!
—Tots no. Tu has de marxar. Salvar el teu món. És per això
que has vingut aquí, te’n recordes?
—Jo no me’n vaig enlloc sense tu!
421

—Llavors, el teu univers esta condemnat, amor. No pots
sacrificar tanta gent només per mi.
I fent-li un petó furtiu, va córrer a la cantonada on el Wren
disparava les darreres bales de la Beretta, tractant de contenir
l’avenç dels predators.
T’estimo, li va poder llegir ell als llavis, abans que fes mitja
volta.
Desesperat, el Logan es va girar envers l’Ibis, que havia con-
templat tota l’escena sense saber què fer.
I llavors ho va veure clar.
—Ibis, hi hauràs d’anar tu sola! Jo no puc marxar sense ella.
—Jo? Però què hi faré jo al teu món? Tu duus tota la infor-
mació al teu xip. Ningú no em creurà.
El Logan va mirar el portal. La llum començava a fer-se
menys intensa?
No els quedava temps. Gens!
—T’hauran de creure! —li va suplicar posant-li les mans a
les espatlles—. Tens mutacions genètiques que avalaran la teva
història! Ets la prova vivent del que diuen les dades que jo por-
to! I el meu pare sabrà aprofitar-ho. Sé que fareu molt bona
parella salvant el món, bufona. Per favor, t’ho suplico. El temps
s’acaba...
L’Ibis va mirar el portal amb els ulls plens d’angoixa. Des-
prés a la cantonada on la seva germana i el Wren ja retrocedien.
Li va fer un petó a la galta al Logan.
—No m’he equivocat amb tu, Logan Howlett —li va mus-
sitar a l’orella.
I va arrencar a córrer cap a l’oval lluminós que començava
a esvair-se en l’aire.
El va travessar d’un salt.
Just quan el Logan pensava que no hi seria a temps.
Va esclatar un darrer llampec d’electricitat estàtica i, tan
inesperadament com s’havia obert, el portal es va tancar. Em-
passant-se l’Ibis i deixant-lo a ell envoltat per aquell ferum a
ozó que tant detestava.
No va tenir temps de pensar en res més. Un instant més tard,
la Syren l’agafava pel braç per obligar-lo a entrar dins l’edifici,
422

a través d’una de les portes que hi donaven accés des del mi
rador.
—Què hi fas aquí? —li va preguntar ella, angoixada, mentre

corrien, tractant d’escapar dels predators que els tenien gairebé
a tocar—. El portal s’ha tancat! I el teu món?
—L’Ibis... —va contestar ell senzillament, mentre disparava
un parell de trets enrere sense mirar—. El meu pare se’n haurà
de sortir només amb ella. Jo no podia marxar sense tu...
Ella li hauria volgut dir moltes coses. Però no tenia temps.
Si s’aturaven, moririen.
En comptes d’una sortida, només van trobar-se de cara amb
el grup de la Margay, que completaven la maniobra de tenalla
ordenada pel seu cap. La dona va ser la primera en aixecar l’ar-
ma i disparar-los una ràfega.
Taulells de vidre plens de reproduccions a escala de l’edifici,
King Kongs de peluix, i tasses i gots amb la torre gravada en un
dels seus cantons van saltar pels aires, esmicolats per les bales.
Un expositor farcit de postals podrides, que es desintegraven
només tocar-les, va explotar a causa dels impactes, omplint l’ai-
re de metralla feta de paperets de colors.
D’alguna manera, el Wren els va guiar a través d’aquell in-
fern, fins una porteta que desembocava en unes escales tenebro-
ses. El noi va disparar les darreres bales que li quedaven a la
Beretta i la va fer servir per barrar la porta rere seu.
—Encara ets aquí, tu? Què més he de fer per treure-se’t del
damunt, eh? —li va etzibar. Hi havia un deix de reconeixement
en aquell retret i el Logan el va poder apreciar.
—Dóna’m l’arma, Revoltosa —li va demanar a la Syren—. I
aneu-vos posant això —els va dir, tot lliurant-los els vestits vola-
dors que els havia donat la Dragonfly com a darrer recurs i que
l’Ibis havia tret del sac on els carregaven només posar els peus al
mirador—. Em temo que no tindrem més remei que fer-los servir!
Van baixar tan de pressa com van poder per aquelles escales
sinuoses, sentit com els cartutxos de l’escopeta de l’Ocelot
rebentaven la porta que havien bloquejat.
423

—El que donaria per tenir-ne una com aquesta! —va excla-
mar el Logan, mentre obria una altra porteta que donava accés
a un passadís.
Un passadís amb una gran finestra quadrada al bell mig.
—Haurà de ser aqu —va exclamar el Wren—. Va poseu-vos
els vestits. Jo els aturaré el que pugui.
Només aleshores, el Logan es va adonar de la taca de
sang que el noi tenia en un dels costats i que la Syren no havia
vist.
—Para de fer-te l’heroi, vols? —li va etzibar, mentre li pre-
nia l’arma—. Va posa’t aquesta bogeria i sortim d’aquí. Ajuda’l,
Syren.
La noia es va adonar llavors de la ferida.
—Wren! Que t’han...?
—Res! No és res! Va, afanyem-nos!
Mentre els dos pastors d’algues es posaven aquella roba as-
fixiant, el Logan va tornar a sortir al forat de les escales per
disparar les darrers bales contra els qui els perseguien. Els pro-
jectils van rebotar per parets i baranes, arrencant exclamacions
de dolor i sorpresa entre els predators.
Quan va estar segur que només n’hi quedava una, va fer
servir la darrera bala per trencar el vidre i després va travar la
porta amb el fusell, tal i com ho havia fet segons abans el Wren.
L’impacte de bala no va ser suficient per esmicolar-lo i la Syren
va haver de rematar la feina amb un kukri que li havien donat
les voladores, mentre el Wren l’ajudava a embotir-se dins del
vestit alat.
—Vols dir que hi haurà gaire diferència entre saltar amb això
posat o sense? —va dir el Logan, intentant que sonés com una
broma, sense aconseguir-ho
—De seguida ho veurem —va contestar el Wren. Ell tampoc
no feia cara de refiar-se gens d’aquelles ales.
Van pujar a l’ampit de la finestra, suportant un vent furiós
i gelat, com l’hàlit de la mateixa mort. Sota els peus, una caigu-
da de la que era impossible sortir-ne vius.
—Recordeu —els va dir la Syren, que estava entre tots
dos—: saltar i estendre els braços ben oberts!—. I es va girar
424

cap l’un i l’altre, besant-los a cadascun als llavis—. Sort —els va
desitjar amb un fil de veu.
Darrere seu, una altra escopetada de l’Ocelot feia saltar la
darrera porta.
El líder dels predators va enfonsar d’una puntada de peu la

part baixa de la porta, irrompent al passadís just a temps de
veure com els tres nois, vestits d’una manera ben estranya, sal-
taven al buit des de la finestra esventrada.
Va córrer fins allà i va treure mig cos pel forat.
La llum de la lluna li va permetre albirar com, a mitja caigu-
da, una mena d’ales s’obrien sota els braços dels fugitius, alte-
rant el picat que havien fet fins aleshores i allunyant-los de
l’edifici.
Un moment més tard, ja va ser massa fosc per veure res més.
Putes voladores!
La Syren va fer una altra llambregada a través de l’esvoranc

que hi havia a la façana de l’edifici. Només onades fangoses
llepant la pedra desgastada i el resplendor mòrbid de la lluna
reflectint-se a les fatxades de vidre dels edificis dels voltants.
Ningú perseguint-los. Cap predator aixecant l’arma per
disparar.
Només el remor cadenciós de les ones i l’obscuritat còm-
plice per amagar-los.
La noia va sospirar, alleujada, i es va tornar a arrossegar a
dins.
Encara no es creia que haguessin sobreviscut al salt.
Si la orientació no li fallava, el seu vol impossible els havia
d’haver portat en línia més o menys recta, fins algun punt més
enllà de la frontera entre el territori dels predators i el dels ger-
mans de la closca. En la terra controlada per la gent del Bishop.
No hi tenien assumptes pendents, amb els germans de la
closca. Podien considerar-s’hi raonablement segurs, doncs.
425

Estava esgotada. Al límit del que se sentia capaç de suportar.
Però viva.
Quan va arribar al racó on havia deixat al Logan i el Wren,
asseguts amb les esquenes repenjades a la paret, se’ls va trobar
a tots dos profundament adormits. La ferida del Wren, tot i que
no semblava gaire greu, l’havia deixat molt debilitat. I el Logan
s’havia dislocat una espatlla en l’aterratge al terrat de la torre on
havien anat a espetegar. Entre tots dos l’havien dut fins allà i ella
li havia tornat a posar la clavícula a lloc. Però allò l’havia deixat
buit del tot. La Syren encara es meravellava que una persona
com ell, acostumat a una vida còmoda i segura, hagués estat
capaç de seguir aquell ritme des que s’havia materialitzat del no
res, davant seu.
Se’ls va quedar mirant, agraïda de tenir-los encara amb ella.
Havia imaginat molts finals per a la incursió a l’Agulla, però cap
com aquell.
Per primera vegada en molt de temps, però, es va sentir
afortunada.
Haver sobreviscut tots tres al tiroteig i a aquell vol desespe-
rat era com per sentir-se’n.
L’estomac se li va encongir mentre rememorava la sensació
de pànic absolut que l’havia envaït després de saltar per la fines-
tra i veure’s arrossegada a l’abisme. Només el més bàsic instint
de supervivència l’havia fet obrir els braços al darrer moment i
actuar tal i com la Dragonfly els havia ensenyat, a cuita corrents,
abans de sortir de les Siameses. D’alguna manera que encara no
entenia, la caiguda s’havia transformat en un planejar vertiginós
i, al final, en un aterratge d’allò més accidentat, i del que qui
pitjor se n’havia sortit havia estat el Logan.
De deu vegades que fessin allò, nou i mitja acabarien tots
tres morts... o tan malferits que els seria impossible moure’s
d’allà on haguessin anat a parar.
I, en canvi, allà estaven. Vius, sencers i, pel que semblava,
fora de l’abast dels seus enemics.
Sí, definitivament era molt afortunada.
Una punxada de neguit li va espatllar el sentiment.
L’Ibis.
426

Com s’ho faria sense la seva germaneta estimada? Sense el
seu somriure perenne. Sense aquella manera que tenia de po-
sar-se en la pell dels demés, per entendre’ls.
No feia ni una hora havia travessat aquell portal sense retorn
i ja sentia com si li haguessin arrencat una part de sí mateixa.
La millor.
L’Ibis ja no hi era, i s’hi hauria d’acostumar. Si algú es me-
reixia una altra oportunitat en un nou univers, aquesta era la
dolça i compassiva Ibis. Va imaginar-la per un instant, vivint en
aquell món ple d’abundància que el Logan amb prou feines si
li havia perfilat.
Gaudeix-lo per les dues, germaneta. Sort que has estat tu i
no l’inrevés. No hauria pogut viure amb la culpa d’haver-te
deixat aquí.
Era afortunada. I tant que ho era!
El Logan es va remoure, fent un gemec de dolor gairebé
inaudible. Ella es va inclinar de seguida al seu costat i li va aca-
ronar aquells cabells que sempre li semblaven fets de raigs de
sol. Potser va ser el seu contacte, però el noi de seguida va tor-
nar a compassar la respiració i la crispació que li havia torçat el
gest es va esvair.
Els ulls li van lliscar del Logan al Wren. Tot i estar més
malferit, semblava molt menys vulnerable.
No ho va poder evitar, i també li va acaronar els cabells, molt
més curts i foscos.
A fora, una pluja fina havia començat a caure un cop més
sobre la ciutat. Gotes d’aigua, rodones i perfectes com perles,
s’arremolinaven al llarg dels vidres esberlats de les façanes; i una
brisa despietada les encastava lentament, format capriciosos
collarets de dubtes sobre els seus propis reflexos.
Com m’ho faré? Com?
Podia estimar-se’ls a tots dos? Retenir egoistament el millor
de cadascun i negar-se a fer l’elecció que ells li exigirien?
Es va mirar el Wren amb els ulls plens de tendresa. El seu
company. El seu amic. La roca en la qual havia pogut recolzar-
se sempre que li havia calgut, sense que li fallés ni un sol cop.
I encara més que allò, es va obligar a admetre... per molt que
427

sempre li hagués semblat, quan estava entre els seus braços, que
alguna cosa li faltava.
Com es renuncia a algú que està disposat a donar la seva
vida perquè tu puguis fugir amb un altre a un món millor? Com
se li trenca el cor a algú a qui t’estimes tant que ets incapaç de
concebre un univers on ell no hi és?
Es va mirar el Logan i va notar el sotrac que l’embargava
cada cop que ho feia. Des d’aquella primera vegada que ara li
semblava tan llunyana però de la qual, en realitat, feia tan poc.
Va sentir el papalloneig al pit, l’encongiment a l’estomac, la suor
a les mans que ell li provocava només pel fet de ser-hi.
Com es renuncia a algú que et fa sentir que has nascut per
ser seva? Com es viu sabent que mai més no et tornaran a aca-
riciar les mans que t’han fet sentir-te dona per primera vegada?
Massa preguntes. Massa.
Es va sentir encara més cansada. Un mareig aclaparador li
va pujar des del ventre i es va haver de deixar lliscar en l’espai
que havia quedat entre els dos nois.
Amb el cap repenjat a l’espatlla del Logan i els dits entor-
tolligats amb els del Wren.
I una vegada més, es va sentir afortunada de tenir-los a tots
dos al seu costat quan els hauria d’haver perdut.
Va fer un càlcul mental. No es podia adormir. Eren perillosa-
ment a prop del territori dels predators i, coneixent-los, tant bon
punt sortís el sol voldrien retornar-los els cops rebuts aquella nit.
Però es podia permetre quedar-se una estona d’aquella ma-
nera. Sense pensar. Només gaudint de l’escalfor que emanava
del cos del Logan i la serenor que sols sabia infondre-li el Wren.
No tenia ni idea de què faria, l’endemà.
No sabia de quina manera aconseguirien tornar al territori
de les filles del vent, ni com les acollirien elles un cop ho fessin.
Desconeixia què havia passat amb l’atac a la Cúpula i si
encara hi hauria guerra, o ja no.
Ignorava del tot com sortiria del laberint que formaven els
dos nois que tenia al seu costat. Ni tan sols estava segura de
voler-ne sortir mai, perquè tenia massa por que un cop fora
enyorés massa l’interior com per poder sobreviure.
428

Però no havia de respondre totes aquelles qüestions d’una
manera immediata.
Disposava d’una estoneta per quedar-se tal i com estava.
Podent sentir-se afortunada només per tenir-los a tots dos
al seu costat, vius i sencers.
Pel que feia a la resta... ja hi pensaria més endavant.
Demà.
Quan tingués el cap més clar.
429


137 - 14 - 216 El Vuite Clan

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

137 - 14 - 216 El Vuite Clan

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Infillibres

Rupert Lladò, 7, 1.o, 1.a

ALTURA 37 líneas (179 mm)

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 1 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 3 18/02/15 10:22

Traducción de Carlos Abreu

Barcelona • Madrid • Bogotá • Buenos Aires • Caracas • México D.F.

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 5 18/02/15 10:22

¡Corre, Syren, corre!

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 7 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 8 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 9 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 10 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 11 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 12 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 13 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 14 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 15 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 16 18/02/15 10:22

No es van arriscar a tornar als nivells secs fins passada més

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 17 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 18 18/02/15 10:22

Molta estona més tard, asseguda un altre cop en un racó, la

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 19 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 20 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 21 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 22 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 23 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 24 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 25 18/02/15 10:22

Quan va estar segura que la resta dels membres del clan

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 26 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 27 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 28 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 29 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 30 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 31 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 32 18/02/15 10:22

El Wren va reaccionar sense pensar. Va córrer a posar-se

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 33 18/02/15 10:22

El Logan va fer la seva entrada al precari campament dels

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 34 18/02/15 10:22

Abans d’emprendre aquell viatge incert, el Logan s’havia

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 35 18/02/15 10:22

A mida que l’anava escoltant, a la Syren el relat del Logan

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 36 18/02/15 10:22

La ullgrisa pensava, a més de ser preciosa. Feia estona que

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 37 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 38 18/02/15 10:22

La Syren va mirar d’escapolir-se d’aquell esguard intensa-

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 39 18/02/15 10:22

Ningú no s’esperava una oferta com aquella.

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 40 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 41 18/02/15 10:22

No feia ni un dia que l’havien escollida com a líder del clan

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 42 18/02/15 10:22

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 43 18/02/15 10:22

La Syren es va mirar el Wren amb retret. Ja n’hi havia prou

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 44 18/02/15 10:22

Una estona més tard, la Syren tractava de dormir a la vora

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 45 18/02/15 10:22

Tan aviat com la llum del sol va començar a filtrar-se pels

137_14_216 EL VUITE CLAN.indd 46 18/02/15 10:22