LES DUES MANTES

Quan vivíem felices, la meva tieta solia dir-me Roda.

Després vingué la guerra, i la tieta ja mai més no va tornar a anomenar-me així.

Vam venir a aquest país per estar segures.

Tot era estrany. La gent era estranya. El menjar era estrany. Les plantes i els
animals eren estranys. Fins i tot el vent semblava estrany.

Ningú parlava com jo.

Quan sortia al carrer, era com si em trobés sota una cascada de sons estranys,
sota un salt d’aigua gelada.
Tot feia que em sentís molt sola.
Em sentia com si ja no fos jo mateixa.

Quan m’estava a casa, m’embolicava amb una manta feta

de les meves paraules i dels meus sons que m’eren
familiars. Jo l’anomenava, aquesta manta, la manta vella.
La manta vella m’escalfava. Era suau, Em tapava de cap a
peus. Feia que em sentís segura. A vegades, no volia sortir
de l’embolcall. Volia quedar-me sota la manta vella per
sempre.

Un dia, al parc, un nen em va somriure. I després em va saludar amb la mà.

Volia tornar-li el somriure, però no vaig gosar fer-ho.
Vaig continuar caminant al costat de la meva tieta.
En girar-me, el nen em va tornar a saludar.

Un altre dia que vaig tornar al parc, vaig mirar de trobar-lo. Però no hi era.

Vam tornar-hi tres vegades més abans de retrobar-lo. Em va saludar, em va

somriure i em vaig sentir recomfortada.
El nen se’ns va acostar i va dir-nos alguna cosa. Les seves paraules eren estranyes.
Això m’entristia, com si tornés a ser sota el salt d’aigua gelada.

Pero el nen continuà somrient-me. I em va acompanyar als gronxadors.

Vaig pujar-hi i va gronxar-me ben amunt. Jo volia riure i volia dir-li com de contenta
estava que fóssim amics.
Però no sabia com fer-ho, i em sabia greu
Pero el nen continuà somrient-me. I em va acompanyar als gronxadors.
Vaig pujar-hi i va gronxar-me ben amunt. Jo volia riure i volia dir-li com de
contenta estava que fóssim amics.
Però no sabia com fer-ho, i em sabia greu

Quan vaig tornar a casa, em vaig amagar sota la meva manta vella. Em preguntava
si sempre em sentiria trista.
Em preguntava si mai no tornaria a ser jo mateixa una altra vegada.

Quan ens vam tornar a trobar, ell m’havia preparat algunes paraules.
Me les feia dir una vegada i una altra.
Cada dia que ens trobàvem, el nen em portava paraules noves. N’hi havia de molt
difícils, però també de més fàcils.
A vegades jo no les deia prou bé, i aleshores rèiem.
Altres vegades em desanimava tant per la meva poca traça que volia plorar.

A la nit, quan m’estirava al llit i em tapava amb la meva manta vella, repetia, una
vegada i una altra, en veu baixa, les noves paraules.

Ben aviat, les paraules em deixaren de

semblar tan fredes i difícils.
Em començaren a sonar càlides i
suaus.
Estava teixint una manta nova.

Primer, la meva manta nova era petita i prima. Però cada dia hi afegia noves
paraules.
La manta creixia i creixia. Vaig oblidar-me del salt d’aigua gelada que em feia
sentir tan i tan sola.

Ara, la meva nova manta és tan càlida suau i comfortable com la meva manta
vella.
I ara ja sé, que sigui quina sigui la manta que faci servir…
Sempre seré jo mateixa.