LES VEUS DEL MAR

L’Amar és una nena amb els ulls vius de color negre. Li encanta jugar a fer ballar els
peus nus que la mantenen dreta. Cada dia somia en convertir-se en una gran
ballarina. O potser una gran futbolista. O una gran professora. O una gran metge.
Encara no ho té clar. El futur té tantes possibilitats…
Com podria saber ja el que passarà quan sigui gran?

Té un germà, en Samir, que vol ser inventor d’andròmines. I contruir una bombolla
per refugiar-se amb la gent que estima. Ell sí que ho té molt més clar, i això que és
més petit. Vol crear invents que ajudin a la gent. Potser un mòvil volador? O una
pilota que torna sola quan cau a la casa d’un veí? Té tantes idees en Samir…

L’Amar té una mare, l’Azahar. És alta, forta i valenta; els abraça quan els fa mal
alguna cosa i els cuida quan estan malalts. És meravellosa la mare, sempre em sento
feliç quan estic amb ella. Clar, de vegades ens enfadem, però ens estimem molt.

Van nèixer a una ciutat amb cases fetes de pedra, on cada pedra pot explicar una
història. Una ciutat amb parcs, escoles i botigues. On viuen persones que vesteixen
roba de molts colors i que se saluden quan es troben pel carrer. On viuen botiguers
i botigueres, que em saluden amb un somriure quan em veuen passar. On viuen avis
i àvies que tenen mil i una històries per explicar.

Però al seu país ha esclatat una guerra perquè persones que ja son riques volen ser-
ho encara més: volen vendre armes i guanyar diners mentre la gent es baralla.
Aquesta maleïda guerra destrosa boscos i ciutats. Edificis sencers que ja no hi son.
Històries i contes que ja mai no s’explicaran. I també s’ha emportat el seu pare.

L’Amar en Samir i l’Azahar ja fa dies que caminen i no saben on arribaran. No sap

què passarà per el camí. No sap si podran creuar el mar. No sap si podran seguir
junts. No sap si els deixaran entrar. De fet, no sap ni si aconseguiran arribar a cap
lloc. El futur té tantes possibilitats…
Han hagut de deixar casa seva, amistat i famílies per trobar un lloc on es visqui en
pau.
Han arribat a un port amagat. Un lloc fosc on les ombres es mouen d’amagatotis
i tothom parla en veu baixa. La mare de l’Amar, tan valenta que és, té por. Por
de que els enxampin, com si allò ho estiguessin fent per gust. Por de que els
facin tornar a casa seva, on ja no viuen en pau. Por de que els separin i no
tornin a estar els tres junts.Han pujat a un vaixell tots tres, i naveguen mig
d’amagat amb la por que algú els digui que no tenen permís per fugir de la
guerra. Aquesta és la seva única oportunitat. Si fallen, no tindran més diners per
a tornar-ho a intentar.

Només tenen una maleta, però no necessiten res més. L’Amar ha descobert que
tancant els ulls es pot ballar i en Samir ha descobert que amb la seva imaginació
pot anar allà on vulgui. Mentrestant, a l’Azahar se li escapa un somriure veient
com juguen.

Però per la nit, amagada sota les estrelles, l’Azahar està trista
i l'abraça ben fort als seus fills. No es veu amb cor de dir-lis
què no sap a on van, que no sap què és el què els hi espera.
Que no sap si arribaran. Que no sap si la barca aguantarà.
Que no sap si, encara que arribin, la gent que viu allà els
acceptarà.

S’han convertit en les veus del mar. Algunes no tornaran, però d’altres, podran
tornar a abraçar-se.
Totes volen creuar una frontera on els seus somriures per fi toquen terra.
Però quan hi arribin, l’Amar, en Samir i l’Azahar veuran que el seu viatge tot just
ha començat. Per molta gent d’altres païssos, ells no seran benvinguts. No seran
res més que veus del mar i de la guerra. D’una guerra de la que no en volen
sentir a parlar. Perquè és molt lluny i no la veuran.

Envoltats de persones que parlen com ells, però utilitzen paraules diferents,
tornaran a aprendre a llegir i escriure, i a jugar a jocs nous. Veuran altres colors
de pells i maneres de fer que no son les seves. Esperem que la gent que es trobin
els obrin els murs d’una terra promesa. Una terra on l’Amar pugui ser ballarina. O
potser futbolista. O professora. O una metge. I no només una veu del mar.
Encara no ho té clar. El futur fa tanta por…