4.2.

Jacint Verdaguer –
Poemes èpics L’Atlàntida

L’Atlàntida és un poema èpic en deu cants, a més d’una introducció I un epíleg. En la

introducció s’explica com un jove Colom, nàufrag d’una nau genovesa, és acollit per
un ermità davant de les costes de Cadis, el qual li narra l’esfondrament de les terres
que un dia havien cobert l’Atlàntic.

La història del continent desaparegut ocupa els deu cants i se situa en un temps
mitològic: l’heroi Hèrcules, fill de Júpiter, salva la reina d’Espanya, Pirene, de l’incendi
dels Pirineus, La reina, malgrat tot, mor, però el nomena successor. Després Hèrcules
va a l’Atlàntida i, en agafar un brot de taronger d’or del jardí de les Hespèrides,
adquireix el dret a la mà d’Hèsperis. La còlera que això desperta en els fills d’aquesta,
els atlants, provocarà un seguit de catàstrofes i l’esfondrament de l’Atlàntida sota les
aigües. Morta Hèsperis, Hèrcules funda pobles i ciutats, entre d’altres Barcelona.

En l’epíleg Colom sent el neguit de cercar i cristianitzar el món que hi deu haver més
enllà de l’Atlàntic i troba ajut en la reina de Castella.

Canigó

Canigó, el segon poema èpic de Jacint Verdaguer, situa l’acció al s. XI als Pirineus. La
història explica que Gentil, fill del comte Tallaferro, després d'ésser armat cavaller a
l'ermita de Sant Martí, és instat a renunciar als seus amors amb la pastora Griselda.

Més tard, el minyó fa la guàrdia al castell de Rià per tal de prevenir un atac dels àrabs.
Mentre contempla el Canigó, el seu escuder li parla de les fades que hi viuen, i ell
decideix de traslladar-s'hi. El rep, sota l'aparença de Griselda, Flordeneu, la reina de
les fades, que el sedueix, i amb la qual recorre, dalt d'una carrossa voladora, els
dominis pirinencs tot aprenent-ne les llegendes. La deserció de Gentil ha motivat el
desastre de l'exèrcit cristià, i quan Guifré, el seu oncle, el sorprèn en braços de
Flordeneu, mogut per la ira, l'estimba muntanya avall.

El cadàver de Gentil és dut a l'ermita de Sant Martí; mentrestant, el seu pare,

Tallaferro, ha vençut els invasors. Per influència del bisbe Oliba, del qual és feta
l'evocació, Guifré es penedeix del seu crim, és perdonat per Tallaferro, i decideix de
fer-se monjo. A l'hora de la mort, Guifré demana que en el lloc on morí Gentil sigui
plantada una creu. Les fades es retiren del Canigó mentre els monjos hi arriben
portadors d'un ordre nou.
4.2. Jacint Verdaguer – En defensa pròpia
Quan l'endemà em vegeren sortir cap a Vic, amb la maleta a la mà, tot sol, amb prou
feines arribant-me els diners per prendre bitllet de tercera, per mos enemics, jo no
sabia que en tingués encara, fou un veritable triomf. La quimera esclatà, llançant
darrera meu una carretilla d'insults més que d'acusacions, per acreditar aquell
adagi: D'arbre caigut tothom fa llenya. Deien que em deixava enganyar com un
beneit; que anava a empobrir la casa amb tanta caritat; que amb les almoines, per mi
cosa sagrada, sostenia gent perduda i de mal viure; que amb elles m'havia fet la barba
d'or, retirant-me per ric, amb la maleta plena de bitllets de banc; que havia tingut
l'atreviment de dir los sants Evangelis a algun malalt (com aconsella l ritual romà), i
que fins havia arribat a resar los exorcismes (com si fos pecaminós un reso que el sant
pare Lleó XIII acabava de publicar), i, per últim, que volia fundar una secta filla, o a lo
menos propparenta, de l'espiritisme. Un de mos companys, que em deu lo pa que
menja, al veure la pedregada sobre meu, me girà l'espatlla, passant-se’n amb armes i
bagatges a mos acusadors; i amb tant bon atiador i amb la nova llenya que es posà al
foc, arribí a ser tingut per un capellà fanàtic i dolent i per un heretge digne de les
flames de la Inquisició. Verament me tenien lo peu al coll. Si en aquell «tol-le tol-le,
crucificau-lo», alguna persona de bon seny i de bon cor me volia defensar, què podia
respondre? Volia proves de mos delictes? Lo Marquès de Comillas, tan caritatiu i tan
bo, m'havia fet desterrar. Volia proves de que jo no estava bé del cap? Se m'havia mig
tancat en lo santuari de La Gleva, a on he estat dos anys, fent lo sord i el mut, com si
fos realment culpable, per donar més força a tant tristos arguments i per meditar la
gran lliçó de la Providència continguda en aqueixos vells adagis, que semblen
sentències de la Sagrada Escriptura: «De gran pujada, gran baixada», i «Qui més alt
puja, de més alt cau».

En defensa pròpia
4.2. Jacint Verdaguer –

EXERCICI 1

Contesteu aquestes preguntes:

1. Quines tres acusacions recauen sobre Verdaguer?
2. Com se’ns presenta el poeta?
Com se’n va? Sol o acompanyat?
En quina classe viatja? Per què?
Creu que ha seguit els preceptes de l’església?
Per què havia passat dos anys a la Gleva?
Quin retrat en podem extreure?
3. Llenguatge col·loquial: expliqueu el significat de les frases fetes
D’arbre caigut tothom fa llenya.
Al veure la pedregada sobre meu...
...amb la nova llenya que posa al foc...
...me tenien lo peu al coll...
Qui puja més alt, de més alt cau.
EXERCICI 2
Un cop llegit el fragment de En defensa pròpia escriviu un text de creació partint una situació similar,
en 1a persona, en què una persona que hagi estat acusada injustament es defensa i exposa els seus
arguments. (Llargada estàndard, 1 pàgina).