L'avar - Acte Cinquè

Exportat de Viquitexts el 21 de setembre de 2022

1
 Sou al capítol «Acte Cinquè»
L'avar
Descarrega l'obra

Acte Quart Portada

ACTE CINQUÈ

ESCENA I

L'HARPAGON I UN COMISSARI

COMISSARI. — Deixeu-me fer, que ja sé la meva obligació, gracies a Déu. No es pas

d'avui que m dedico a descobrir robos. Voldria tenir tants sacs de moneda com
persones he fet penjar.
HARPAGON. — Tots els jutges han de pendre amb interès aquesta qüestió. Si no em
fan trobar els meus diners, demanaré justicia de la justicia.
COMISSARI. — Es precís fer tots els tramits necessaris. Quant dieu que hi havia en
aquella caixeta?
HARPAGON. — Dèu mil escuts ben comptats.
COMISSARI. — Dèu mil escuts!
HARPAGON. — Dèu mil escuts.
COMISSARI. — El robo es important.
HARPAGON. — No hi ha suplici prou gros per l'enormitat d'aquest crim. Si queda
sense castigar no hi haurà seguritat per les coses més sagrades.
COMISSARI. — En quina forma era aquesta quantitat?
HARPAGON. — En bones dobles de quatre.
COMISSARI. — I de qui sospiteu vós?

2
HARPAGON. — De tot-hom. Voldria que agafessiu els de la ciutat i els dels ravals.
COMISSARI. — Si m voleu creure a mi, no esverem a ningú, i procurem adquirir
algunes proves que ns permetin, per medi del rigor, recuperar els diners que us han
pres.

ESCENA II

L'HARPAGON, EL COMISSARI I MESTRE JAUME

JAUME (desde l fons del teatre, girant-se cap al cantó que entra). — Ja torno. Que l
degollin desseguida; que li socarrimin els peus; que l fiquin en aigua bullenta, i que l
pengin al sostre.
HARPAGON (a mestre Jaume). — A qui? An el que m'ha robat?
JAUME. — Parlo d'un porcellet que l vostre administrador acaba d'enviar-me i que vui
arreglar a la meva manera.
HARPAGON. — No s tracta pas d'això. Veieu el senyor, a qui cal parlar d'una altra cosa.
COMISSARI (a mestre Jaume). — No us espanteu. No tingueu por de que ho digui a
ningú. Tot anirà perfectament.
JAUME. — El senyor està convidat a sopar?
COMISSARI. — Ja cal que no li amagueu re an el vostre amo.
JAUME. — Us asseguro que demostraré les meves habilitats i que us tractaré de la
mellor manera possible.
HARPAGON. — Si no s tracta d'això!
JAUME. — Si no us faig un sopar tant bo com voldria, en té la culpa l vostre
administrador, que m'ha tallat les ales am les tisores de la seva economia.
HARPAGON. — Traidor! Si s tracta d'altra cosa, que de sopar! Vui que m diguis lo que
saps dels diners que m'han robat.
JAUME. — Us han pres diners?
HARPAGON. — Sí, murri! Si no mels tornes te faré penjar.
COMISSARI (a l'Harpagon). — Per Déu, no l maltracteu així! Pel seu posat me sembla
un bon home, i sense necessitat d'empresonar-lo us revelarà lo que voleu saber. Sí,
amic meu: si ho confesseu tot, no us passarà re i sereu ben recompensat pel vostre
amo. Avui li han robat diners, i no es possible que vós no n sapigueu re.

3
JAUME (apart). — Vet-aquí justament lo que necessito per venjar-me del nostre
administrador. D'ençà que ha entrat en aquesta casa que es el favorit: no s'escolten
més que ls seus consells... I encara m sento dels cops de bastó de no fa gaire.
HARPAGON. — Què rumies?
COMISSARI (a l'Harpagon). — Deixeu-lo fer, que s prepara per contentar-vos. Ja us he
dit que es un bon home.
JAUME. — Senyor, si voleu que us digui lo que m sembla, crec que es el vostre
estimat administrador qui us ha robat.
HARPAGON. — En Valeri?
JAUME. — Sí.
HARPAGON. — Ell, tant fidel que sembla!
JAUME. — Ell mateix. Jo crec que es ell qui us ha robat.
HARPAGON. — I en què t fixes?
JAUME. — En què m fixo?
HARPAGON. — Sí.
JAUME. — Me fixo... en lo que m fixo.
COMISSARI. — Però es precís que digueu els indicis que teniu.
HARPAGON. — L'has vist rondar aprop d'on tenia amagat et meu diner?
JAUME. — Sí, certament. Ont el tenieu amagat?
HARPAGON. — En el jardí.
JAUME. — Justament l'he vist rondar pel jardí. I ont estava ficat aquest diner?
HARPAGON. — Dintre d'una caixeta.
JAUME. — Vet-aquí! Li he vist una caixeta.
HARPAGON. — I com es feta aquesta caixeta? A veure si es la meva.
JAUME. — Com es feta?
HARPAGON. — Sí.
JAUME. — Es feta... es feta com una caixeta.
COMISSARI. — Això se suposa. Veiam: detalleu-la un xic.
JAUME. — Es una caixeta grossa.
HARPAGON. — La que m'han robat es petita.
JAUME. — Bé, sí, es petita, segons per quin cantó s miri; però jo dic que es gran per
lo que conté.
COMISSARI. — I de quin color es?
JAUME. — De quin color?
COMISSARI. — Sí.
JAUME. — Es de color... es d'un cert color... Voldrieu ajudar-me a dir-ho?
HARPAGON. — Com?
JAUME. — No es pas vermella?
HARPAGON. — No, grisa.
JAUME. — Ah, sí! Gris-vermell. Es això lo que volia dir.

4
HARPAGON. — No hi ha cap dubte. Segurament que es la meva. Escriviu, escriviu la
declaració. Déu meu! De qui m'hauré de fiar, d'aquí endavant? No s pot respondre de
re! Després d'això, crec que sóc capaç de robar-me a mi mateix.
JAUME (a l'Harpagon). — Senyor, ara ve cap aquí. Com se comprèn, no li digueu que
he estat jo qui ho ha descobert.

ESCENA III

L'HARPAGON, EL COMISSARI, EN VALERI I MESTRE JAUME

HARPAGON. — Acosta-t. Vina a confessar l'acció més negra, l'atentat més horrible que
mai s'hagi comès.
VALERI. — Què se us ofereix?
HARPAGON. — Com? Traidor! No t'avergonyeixes del teu crim?
VALERI. — A quin crim us referiu?
HARPAGON. — A quin crim me refereixo, infame? Com si no sabessis lo que vui dir!
Es inutil que ho amaguis: la cosa s'ha descobert, i acaben de contar-m'ho tot. On s'ha
vist, abusar així de la meva bondat, introduir-se expressament a casa meva per trair-
me, per fer-me un tort com aquest!
VALERI. — Senyor, ja que us ho han contat tot, no vui buscar cap fugida ni negar-vos
la cosa.
JAUME (apart). — Hola! Veiam si ho hauré endavinat casualment?
VALERI. — El meu desig era de parlar-vos-en, però esperava una ocasió favorable. Ja
que n'esteu enterat, us prego que no us enfadeu i que escolteu els meus raonaments.
HARPAGON. — Quins raonaments pots donar-me, lladre infame?
VALERI. — Ah! Senyor, no m mereixo pas aquests qualificatius. Es veritat que us he
ofès; però, després de tot, la meva falta es perdonable.
HARPAGON. — ¡Com, perdonable, una emboscada, un assassinat així?
VALERI. — Per favor, no us enfadeu! Quan m'haureu escoltat veureu que l mal no es
tant gros com suposeu.
HARPAGON. — Que l mal no es tant gros com suposo? Com! Es la meva sang, les
meves entranyes, pillet!
VALERI. — Senyor, la votra sang no ha caigut pas en males mans. Jo no vui fer-li cap
tort, i en tot això no hi ha re que jo no pugui ben reparar.

5
HARPAGON. — Aquesta es la meva intenció, i de que m restitueixis tot lo que m'has
pres.
VALERI. — El vostre honor serà plenament satisfet.
HARPAGON. — No s tracta pas de l'honor. Però diga-m que es lo que t'ha induit a
cometre aquesta acció.
VALERI. — Ah! I m'ho pregunteu?
HARPAGON. — Sí, la veritat, t'ho pregunto.
VALERI. — Un déu que excusa tot lo que fa fer : l'Amor.
HARPAGON. — L'Amor?
VALERI. — Sí.
HARPAGON. — Vaia un amor! Vaia un amor! L'amor de les meves unces!
VALERI. — No, senyor : no són pas les vostres riqueses lo que m'ha temptat; no
m'enlluerna això; protesto de pretendre re de les vostres riqueses mentres me deixeu
la que tinc.
HARPAGON. — No ho faré pas, com cent diables! No te la donaré pas! Vaia una
insolencia voler-se quedar am lo que m'ha robat!
VALERI. — I an això anomeneu vós un robo?
HARPAGON. — Si l'anomeno un robo? Un tresor com aquell!
VALERI. — Es veritat que es un tresor, i el més preciós que pot-ser teniu; però al
donar-mel no l perdeu pas. Us el demano de genolls, aquest tresor ple de gracies; i,
per obrar bé, cal que mel dongueu.
HARPAGON. — No ho faré pas! No faltaria més!
VALERI. — Ens havem promès una fe mutual i havem jurat no abandonar-nos mai.
HARPAGON. — El jurament es admirable i graciosa la prometença!
VALERI. — Sí : ens havem promès ser l'un de l'altre per sempre.
HARPAGON. — Ja t'ho impediré, t'ho asseguro!
VALERI. — No més que la mort pot separar-nos.
HARPAGON. — Vaia una afició an els meus diners!
VALERI. — Ja us he dit que no es l'interès lo que m'ha induit a fer lo que he fet. El
meu cor no ha obrat per les intencions que creieu, i un motiu més noble m'ha inspirat
aquesta resolució.
HARPAGON. — Ja veureu com es per caritat cristiana que vol posseir lo que es meu.
Però no ten riuras! La justicia, pillet, més que pillet!, me donarà la raó!
VALERI. — Feu lo que us sembli: estic disposat a sofrir totes les violencies que
volgueu; però us prego que tingueu la seguritat de que, si en això hi ha cap mal, a
ningú més que a mi se n'ha d'acusar, i que la vostra filla no es culpable de re.
HARPAGON. — Això sí que ho crec. Seria molt extrany que la meva filla estigués
complicada en aquest crim. Però vui saber això. Confessa-m on te l'has enduta.
VALERI. — Jo? No me l'he enduta pas. Encara es a casa vostra.

6
HARPAGON (apart). — Oh la meva estimada caixeta! (Alt.) Es a dir que no ha sortit de
casa meva?
VALERI. — No, senyor.
HARPAGON. — I diga-m : no l'has tocada pas?
VALERI. — Jo, tocar-la? Tant an ella com a mi ns feu molt poc favor. Lo que sento
per ella es un amor pur i respectuós.
HARPAGON (apart). — Un amor pur i respectuós per la meva caixeta?
VALERI. — M'estimaria més morir que haver-la ofesa en re. Es massa entenimentada i
massa honesta per fer això!
HARPAGON (apart). — Massa honesta, la meva caixeta!
VALERI. — Tots els meus desitjos s'han limitat a fruir mirant-la. Cap pensament
criminal ha profanat la passió que m'inspiren els seus hermosos ulls.
HARPAGON (apart). — Els hermosos ulls de la meva caixeta! Parla d'ella de la mateixa
manera que un enamorat ho fa de la seva estimada.
VALERI. — La senyora Claudia sap la veritat d'aquesta aventura, i ella pot testificar-
li...
HARPAGON. — Com? La meva criada també es complice d'això?
VALERI. — Sí, senyor: ella ha estat testimoni del nostre amor, i quan s'ha convençut
de la puresa de les meves intencions, m'ha ajudat a convèncer la vostra filla que
m'estimés.
HARPAGON. — Com? (Apart.) La por de la justicia l fa trastocar. (An en Valeri.) Què
t'emboliques de la meva filla?
VALERI. — Dic que m'ha costat molt convèncer-la que m'estimés.
HARPAGON. — Convèncer a qui?
VALERI. — A la vostra filla. Fins ahir no va jurar-me que ns casariem.
HARPAGON. — La meva filla t'ha donat paraula de casament?
VALERI. — Sí, senyor; i jo també l'hi he donada.
HARPAGON. — Déu meu! Una altra desgracia!
JAUME (an el Comissari). — Escriviu, escriviu, senyor Comissari.
HARPAGON. — Desgracia sobre desgracia! (An el Comissari.) Senyor Comissari, feu
el vostre fet, i processeu-lo com a lladre i com a sobornador.
JAUME. — Com a lladre i com a sobornador.
VALERI. — Són qualificatius que no m mereixo. Quan se sabrà qui sóc...

ESCENA IV

7
 L'HARPAGON, L'ELISA, LA MARIAGNA, EN VALERI, LA FROSINA, MESTRE JAUME I EL
COMISSARI.

HARPAGON. — Ah! Filla malvada! Filla indigna d'un pare com jo! ¿Es així com
practiques les lliçons que t'he donat? Te deixes enamorar per un lladre infame i et
promets an ell sense I meu consentiment! Però no conseguireu la vostra ni l'un ni
l'altre! (A l'Elisa.) Quatre parets groixudes me respondran de la teva conducta (an en
Valeri); i una bona forca, pillo, més que pillo, castigarà la teva audacia.
VALERI. — No serà pas la vostra colera qui jutjarà la meva causa, i espero que se
m'escoltarà abans de condemnar-me.
HARPAGON. — M'he equivocat al dir una forca, perquè seras esquarterat.
ELISA (agenollada als peus de l'Harpagon). — Ah, pare! Us prego que sigueu un xic
més humanitari. No porteu les coses a l'ultim extrem del poder paternal. No us
deixeu portar per la colera i considereu fredament lo que voleu fer. Preneu-vos la
pena d'examinar a qui ofeneu, perque no es lo que vós us figureu. I no heu de
extranyar gens que m'hagi promès quan sapigueu que, sense ell, a hores d'ara no
existiria. Sí : ell va salvar-me del gran perill que ja sabeu que vaig córrer en el mar, i
al qual deveu la vida d'aquesta mateixa filla que...
HARPAGON. — Tot això no es re. Hauria valgut més per mi que t'hagués deixat ofegar,
en lloc de fer lo que ha fet.
ELISA. — Pare! Us prego, per l'amor paternal, que...
HARPAGON. — No, no; no vui saber re. Es precís que la justicia cumpleixi l seu dever.
JAUME (apart). — Tu m pagaras les bastonades que m'has donat.
FROSINA (apart). — Ai, quin embolic!

ESCENA V

L'ANSELM, L'HARPAGON, L'ELISA, LA MARIAGNA, LA FROSINA, EN VALERI, EL COMISSARI I

MESTRE JAUME.

ANSELM. — Què us passa, senyor Harpagon? Veig que esteu molt emocionat.
HARPAGON. — Ah, senyor Anselm! Sóc l'home més desgraciat de tots els homes! Tot
això es en perjudici del contracte que veniu a estipular. Se m'assassina en la fortuna i

8
se m'assassina en l'honor. Vet-aquí un traidor, un infame, que ha violat els drets més
sants, i que s'ha introduit a casa meva com a criat per robar-me l diner i per sobornar-
me la filla.
VALERI. — Però, qui parla del vostre diner? Vaia un galimaties!
HARPAGON. — Sí: s'han donat l'un a l'altre paraula de casament. Aquest afront us
interessa, senyor Anselm. Sou vós qui heu de querellar-vos contra ell i fer-lo
perseguir per la justicia per venjar-vos de la seva insolencia.
ANSELM. — No es pas el meu desig casar-me per força i posseir un cor que ja es d'un
altre; però estic disposat a defensar els vostres interessos com si fossin meus.
HARPAGON. — El senyor, que es un Comissari, fidel complidor del seu dever, farà,
segons m'ha dit, tot lo que ha de fer. (An el Comissari, senyalant an en Valeri.)
Lligueu-lo com se mereix i que se li formi causa criminal.
VALERI. — No sé veure que sem pugui acusar de cap crim perquè estimo la vostra
filla, ni a quin suplici pot condemnar-sem per la nostra estimació, quan se sapiga qui
sóc.
HARPAGON. — Jo m ric de totes aquestes histories. Avui el món està ple de lladres de
noblesa, d'impostors que s'aprofiten de la seva obscuritat i se vesteixen insolentment
amb el primer nom il·lustre que ls ve a mà.
VALERI. — Sapigueu que sóc prou honrat per no apropriar-me de re que no m
pertoqui, i que tot Nàpols pot testificar la meva naixença.
ANSELM. — Està molt bé. Tingueu compte am lo que aneu a dir. Us arrisqueu més de
lo que us-e sembla, perquè parleu davant d'una persona que coneix tot Nàpols i que
pot veure-hi clar en l'historia que contareu.
VALERI (posant-se l barret amb altivesa). — No haig de temer re. Si Nàpols us es
conegut, ja deveu saber qui era D. Tomas d'Alburci.
ANSELM. — Prou, que ho sé, i ningú l'ha conegut millor que jo.
HARPAGON. — Tant se men dóna de don Tomas com de D. Martí. (Veient que hi ha
dues candeles enceses, n'apaga una.)
ANSELM. — Per favor, deixeu que parli: veurem lo que dirà.
VALERI. — Vull dir que ell era l meu pare.
ANSELM. — Ell?
VALERI. — Sí.
ANSELM. — Home, esteu molt de broma! Inventeu alguna altra historia que puga ser
creguda i no tracteu de salvar-vos amb aquesta mentida.
VALERI. — Parleu un xic millor. Lo que dic no es cap mentida, i puc justificar-ho
sempre que convingui.
ANSELM. — Com! Goseu dir que sou fill de D. Tomas d'Alburci?
VALERI. — Sí. I estic disposat a sostenir-ho sigui allà on sigui.
ANSELM. — L'audacia es meravellosa! Sapigueu, doncs, per demostrar-vos que no es
cert, que fa ben bé setze anys que la persona de qui parleu va morir en el mar amb els

9
seus fills i la seva muller, al tractar de fugir de les crudels persecucions que van
acompanyar els desordres de Nàpols i que van fer emigrar a moltes families nobles.
VALERI. — Sí. Però us diré, per convence-us, que l seu fill, que tenia set anys, va
salvar-se, junt amb un criat, d'aquell naufragi, i va ser recullit per un vaixell
espanyol. Aquest fill es el qui us parla. Sapigueu que l capità d'aquell vaixell va
compadir-se de mi; que va fer-me educar com si fos fill seu, i que les armes van ser
la meva ocupació aixi que m vaig veure capaç; que fa poc que he sabut que l meu
pare no va morir, com havia cregut sempre; que passant per aquí anant-lo a buscar,
una aventura preparada pel Cel va fer-me conèixer l'encantadora Elisa; que això m'ha
fet esclau de les seves gracies, i que la violencia del meu amor i les severitats del seu
pare van fer-me pendre la resolució d'introduir-me a casa seva i d'enviar un propri en
busca dels meus pares.
ANSELM. — Però, ¿quins testimonis, a més de les vostres paraules, poden assegurar
que això no es una faula basada en una veritat?
VALERI. — El capità espanyol, un sagell de rubins que era del meu pare, un bracelet
d'àgata que la meva mare m'havia posat al braç, i el vell Pere, el criat que va salvar-
se am mi del naufragi.
MARIAGNA. — Déu meu! A les vostres paraules puc respondre que no dieu mentida.
Tot lo que heu dit me demostra clarament que sou el meu germà.
VALERI. — Vós, la meva germana?
MARIAGNA. — Sí. El cor m'ho deia així que heu obert la boca. La nostra mare, a qui
donareu una gran alegria, m'ha dit mil vegades les desgracies de la nostra familia.
Déu no va voler que morissim en aquell trist naufragi, però va salvar-nos la vida al
mateix temps que perdiem la nostra llibertat : uns corsaris van recullir-nos, a la meva
mare i a mi, de damunt d'un troç de vaixell. Després de dèu anys de captiveri, una
casualitat benhaurada va retornar-nos la llibertat. Vam tornar a Nàpols, on trobàrem
venuts tots els nostres béns, sense poder recullir cap noticia del nostre pare; vam anar
a Gènova, per recullir la meva mare algunes despulles d'una herencia destruida; i
d'allí, fugint de la barbara injusticia dels seus parents, va venir a París, on no ha fet
més que portar una vida de tristor.
ANSELM. — Oh Déu! Que es admirable l teu poder! Com fas remarcar que solament
tu obres aquests miracles! Abraceu-me, fills meus, i barregeu la vostra alegria am la
del vostre pare!
VALERI. — Vós sou el nostre pare?
MARIAGNA. — Vós sou el qui la meva mare ha plorat tant?
ANSELM. — Sí, filla meva; sí, fill meu. Jo sóc don Tomas d'Alburci, que l Cel va
salvar de les onades am tot el diner que portava, i que creient, per espai de setze
anys, que tots ereu morts, se preparava, després de llarcs viatges, a casar-se amb una
bona noia i començar una nova familia. Veient la poca seguritat que tenia si tornava a

10
Nàpols, hi he renunciat per sempre, i, havent trobat medi de vendre tots els béns que
hi tenia, m'he establert aquí amb el nom d'Anselm, a fi d'oblidar les passades penes.
HARPAGON (a Anselm). — Aquest es fill vostre?
ANSELM. — Sí.
HARPAGON. — Així, doncs, ja m pagareu dèu mil escuts que m'ha robat.
ANSELM. — Ell, us ha robat?
HARPAGON. — Ell mateix.
VALERI. — Qui us ho ha dit, això?
HARPAGON. — Mestre Jaume.
VALERI (a mestre Jaume). — Vós ho dieu?
JAUME. — Jo no dic re.
HARPAGON. — Així ho ha manifestat en la declaració que li ha pres el senyor
Comissari.
VALERI. — Vós me creieu capaç d'una acció tant baixa?
HARPAGON. — Capaç o no capaç, vui que sem tornin els meus diners.

ESCENA ULTIMA

L'HARPAGON, L'ANSELM, L'ELISA, LA MARIAGNA, EN CLEANT, EN VALERI, LA FROSINA, EL

COMISSARI, MESTRE JAUME I L'ALEIX.

CLEANT. — Pare: no n passeu cap ansia i no acuseu a ningú. Tinc noticies de lo que
us preocupa i vinc aquí per dir-vos que si m deixeu casar am la Mariagna us-e serà
tornat el diner.
HARPAGON. — Ont es?
CLEANT. — No n passeu ansia, us dic: es en un lloc que jo n responc, i tot depèn de
mi. Ara heu de dir què determineu: podeu escullir entre donar-me la Mariagna o
perdre la caixeta.
HARPAGON. — No se n'ha pas tret re?
CLEANT. — Re enterament. Veiam si permeteu que ns casem i si afegiu el vostre
consentiment al de la seva mare, que la deixa en llibertat d'escullir entre nosaltres
dos.
MARIAGNA (an en Cleant). — Però vós no sabeu que no n'hi ha prou amb aquest
consentiment, i que l Cel (senyalant an en Valeri), amb un germà, acaba de tornar-me

11
l pare (senyalant a l'Anselm), a qui heu de demanar-me.
ANSELM. — El Cel, fills meus, no m retorna a vosaltres per contrariar els vostres
desitjos. Senyor Harpagon, ja podeu suposar que la preferencia d'una noia serà pel
fill i no pel pare. Vaja, no feu dir lo que no es precís que s digui, i consentiu, com jo,
an aquest doble casament.
HARPAGON. — Per decidir-me cal que vegi la meva caixeta.
CLEANT. — La veureu sana i sencera.
HARPAGON. — Jo no tinc diners per donar an els meus fills quan se casin.
ANSELM. — I bé! Ja n tinc jo per ells. No us dongui cap inquietut, això.
HARPAGON. — Que us encarregareu dels gastos d'aquests dos casaments?
ANSELM. — Vaja, sí, me n'encarrego. Esteu satisfet?
HARPAGON. — Sí, però en el ben entès que pel casament m'heu de fer fer un trajo.
ANSELM. — Està bé. Anem a fruir de l'alegria que ns ofereix aquest dia feliç.
COMISSARI. — Hola, senyors, hola! No aneu tant depressa, si us plau: qui m pagarà l
meu treball?
HARPAGON. — No n'hem de fer re del vostre treball!
COMISSARI. — Jo no puc pas treballar de franc.
HARPAGON. — En pagament, aquí us dono un home per que l feu penjar. (Senyalant a
mestre Jaume.)
JAUME. — Pobre de mi! Com s'ha de fer, doncs? Me bastonegen per dir la veritat, i
are volen penjar-me per haver mentit.
ANSELM. — Senyor Harpagon, se li ha de perdonar aquesta impostura.
HARPAGON. — Doncs, que pagareu vós an el Comissari?
ANSELM. — Sí, home. Anem desseguida a participar la nostra alegria a la vostra
mare.
HARPAGON. — I jo a veure la meva estimada caixeta.

TELÓ

12
Quant a aquesta edició electrònica
Aquest llibre electrònic prové de la versió en català de la biblioteca digital
Wikisource[1]. Aquesta biblioteca digital multilingüe, feta per voluntaris, té l'objectiu
de posar a disposició de tothom el major nombre possible de documents públics de
tota mena (novel·les, poesies, revistes, cartes, etc.)

Ho proporcionem de manera gratuïta gràcies a que els texts utilitzats són lliures de
drets o sota llicència lliure. Podeu utilitzar els nostres llibres electrònics de manera
totalment lliure, amb finalitats comercials o no, respectant les clàusules de la
llicència Creative Commons BY-SA 3.0[2] o, segons s'hi escaigui, de la llicència
GNU FDL[3].

Wikisource està constantment a la recerca de nous membres. No dubteu en

col·laborar amb nosaltres. Malgrat la nostra cura pot ser que s'escapi algun error en la
transcripció del text a partir del facsímil. Podeu indicar un error en aquesta
direcció[4].

Els següents contribuïdors han permès la realització d'aquest llibre :

Aylaross
KRLS
Emphrase
Engr.eponce

1. ↑ https://ca.wikisource.org
2. ↑ https://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/deed.ca
3. ↑ https://www.gnu.org/copyleft/fdl.html
4. ↑ https://ca.wikisource.org/wiki/Ajuda:Informar_d'un_error

13