poemes i cançons

ANTOLOGIA POÈTICA
 ÍNDEX
L’HOME A LA CIUTAT
Cant de Vicent Vicent ANDRÉS-ESTELLÉS.................... 3
El fugitiu Miquel MARTÍ i POL ..........................................4
La presó Maria FULLANA……………………………….......5
L'estranger Josep PALAU i FABRE…………………….......6
Les ciutats Marc GRANELL................................................6
A l’institut Àngels GREGORI………………………..............7
L’ofici que més m’agrada Joan SALVAT-PAPASSEIT...... 8
Els poetes Marc GRANELL................................................9
LES TRANSFORMACIONS
Cançó de les balances. OVIDI MONTLLOR ....................10
La bicicleta Joana RASPALL…………………..……..…… 11
Lliçó de sumes i verbs OVIDI MONTLLOR ......................11
Cançó de les transformacions (popular)…….....……....…12
Arròs en fesols i naps Teodor LLORENTE.......................13
Els albercocs Josep CARNER..........................................13
La fera ferotge OVIDI MONTLLOR ..................................14
Mosques i mosquits PERE QUART……………….……....14
Les mans Pau RIBA………….………………..…………….15
Cançó de les mans RAIMON .….……………………..……15
El camell Enric SOLER..................................................…16
Jo som feliç (popular)....................................................... 16
Vida de gos Marc GRANELL............................................16
LA CREACIÓ
Déus Lluís MAICAS…………………………………….……17
L'ordinador simula el naixement dels estels D
avid JOU ..17
La creació Àngels GREGORI………………………………17
Si un dia sóc terra Josep Ma ANDREU……………......…18
Tant se me'n dóna
Joan BROSSA……………………...............................……18
Cançó de la lluna
Vicent Andrés-Estellés……………..….............................. 19
2
CANT DE VICENT
De pares pobres El paisatge Després, l'amplària
i amb mitges soles, l'honren estables, greu de la sala

a molta honor, comuns, corrals un ambient

vindria al món, i fumerals. de cos present.
Per fer més fi,
un món humil, I l'adjutori
també algun pi,
mes no mesquí. del dormitori
i cossiols
Recorde, encara, d'alegres flors: on em van fer,
la casa, clara, fill de forner,
hi ha, de precari,
on jo nasquí: clavells, geranis, i em varen traure,
precari, el pis el dia 4
roses intactes
tenia cuina, i fulles magnes. de cert setembre,*
amb una pica del càlid ventre.
Al menjador
de pedra vella molta claror Molt festejat
i una finestra; pel veïnat,
i ben poc més.
després hi havia
Per les parets
la galeria a poc a poc,
unes pintures amb llet de pot
aquella parra de criatures
que tant m'agrada, i sopes d'all,
inesperades: em vaig criar.
sempre evocar; donzelles llargues,
l'embarronat, Tinc la nostàlgia
de llargs cabells, d'aquella casa,
corcat, dolent, i mariners,
i un colomer del món aquell,
reblertes sines, què li hem de fer.
buit, en desús, remotes illes,
dalt el comú. No em preocupe:
ocells i barques
estranyes canyes.
és l'únic luxe
Plàcides prades
de les teulades, M'excitaria que em puc
la fantasia permetre,
d'això em vindria i a fer punyetes.
la melangia, aquell mural
càndid i estrany? *Fou l'any del batre:
anys endavant, l'any 24
i més d'un cant. V. ANDRÉS-ESTELLÉS

3
EL FUGITIU

A tot arreu sóc nou vingut

i em paren cambra a les escales
o bé em malmeto la salut
dormint al ras i no tinc ales.
Sóc fugitiu de no sé on
i he perdut nord i vent i guia
de tant romandre fora món
amb mi mateix per companyia.
Ja no tinc res, només la veu
i un gest cansat de vell profeta,
municipals de tot arreu
saben la meva malifeta
i pels carrers i pels terrats
dones obscures repeteixen
la lletania dels pecats
que no he comès i em malfereixen
lladrucs de gossos a la nit
si dormo al ras o en una espluga.
Estic cansat de tant brogit;
ja ni la pell no m'aixopluga
i un vent de sal em nafra tot.
si visc encara és a remença
dels mots que he dit i en cada mot
la maltempsada recomença.
Captaré engrunes de neguit
perquè el que tinc encara em sobra.
Si algú us demana amb quin delit
m'ha arreplegat l'última prova,
digueu que he mort de fam i oblit
ran d'una porta que no s'obre.

Miquel MARTÍ i POL El fugitiu (1957)

4
LA PRESÓ

Que fàcil és per vosaltres

tancar qui no és com vosaltres
al gran mur que tot ho engul,
una boca búnquer,
el gran monstre sinistre
que anirà dia a dia deformant-te,
fent-te oblidar
qui eres tu.
És fàcil per vosaltres,
que tot ho posseïu:
les lleis, les coses, les persones,
vosaltres, que marqueu el joc i les cartes,
és fàcil condemnar al no-res
aquell que us fa un envit,
trampes als lladres de cul gros,
qui diu no,
qui deserta del vostre business podrit,
qui marxa per altres camins
on l’aire ol a aire no reclòs,
què fàcil és soterrar viu
aquell que s’enfronta al gran drac poderós,
emparedar l’aire,
emparedar l’alè,
emparedar un cos bategador.
Quin fàstic feu, senyors de les vides
que no us pertanyen,
vosaltres i les vostres presons,
d’on surt el fum de tants cadàvers
que desitjaven un altre món!

Maria FULLANA

5
L'ESTRANGER

-De quin país és aquest estranger?

-No ho sé.
-Com se diu?
-No ho sé.
-Què fa? Quina llengua parla?
-No ho sé.
-Com us dieu, bon home?
-...
-De quin país veniu? On aneu?
-Sóc d'aquí. Sóc estranger.

Josep PALAU i FABRE

LES CIUTATS

Quan es giten de nit, ja fatigades,

les ciutats fan pudor a gasolina.
Tanquen a poc a poc els ulls i amaguen
sota llençols de greix la pell ferida.

Les ciutats tanmateix no dormen. Callen

i esperen amb espant l'aspra embranzida
de cotxes, camions, crits i sabates,
que serà com el gall que obri el nou dia.

Les ciutats estan tristes i gastades,

farcides de soroll, de brutícia.
Són enormes taüts plens de fantasmes
sense cel, ni capvespre, ni migdia.

Marc GRANELL

6
A L’INSTITUT
Per a Mercè Sarrió,
l’única a qui no va destinat aquest poema,
l’única, també, que em va obrir de bat a bat
les finestres de l’aula perquè hi entrés la poesia.

I el primer dia que entres a l’Institut

-una mica desendreçat per nodrir la rebel·lia de l’edat
t’adonaràs que ningú no s’adona que t’has fet gran.
Que ja no eres aquell paràsit que arribava a casa
amb les mans plenes de plastilina i les butxaques
ofegades de joguines.
I a l’Institut, tal com cal,
et faran creure que t’ensenyen els grans poetes.
I quan s’acaben les classes sortiràs de pressa
cap al lavabo i et tancaràs amb pany i clau per imitar
versos a la manera de Rimbaud.
Però en asseure’t davant la pissarra dels professors,
descobriràs que la poesia no cap per les estretes portes
de les aules ni s’esquitllarà clandestinament amb el vent per
la finestra.
I no veuràs més versos que unes lliçons marcides que,
a l’ensems, no et serviran de res.
Et faran analitzar les rimes d’aquell poetastre pudent
amb exàmens de geometria aplicats a cap poesia.
I preguntaràs tímidament on és el teu Ferrater, i el teu Brossa,
i l’Ungaretti i en Baudelaire,
oh, mon petit animal inutile!
I agafaràs tots els teus llibres i totes les teues coses
i te n’aniràs de classe de pressa, una altra vegada,
cap al lavabo, per vomitar versos a la manera de Verlaine.
I, a la nit, veuràs que ha estat un dia normal, tan normal
com la resta dels dies de l’any.
I obriràs els ulls per veure que el món no fa festeta
ni se’n va de copes només perquè tu entres
per primera vegada
a l’Institut i la motxilla on posaves el berenar quan anaves
a l’escola se t’haja quedat ridícula.

Àngels GREGORI

7
L’OFICI QUE MÉS M’AGRADA

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,

mireu l’ésser fuster:
-serra que serraràs
i els taulons fan a miques,
i de cada suada deu finestres ja han tret.
Gronxada d’encenalls, et munten una taula;
si ho vols, d’una noguera te’n faran un cobert.
I caminen de pla-
damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans oh, els manyans!

De picar mai no es cansen:
pica que picaràs i s’embruten els dits;
però fan unes reixes i uns balcons que
m’encanten
i els galls de les teulades
que vigilen de nits.
I són homes cepats
com els qui més treballin.

¿I al dic? Oh, els calafats!

Tot el Port se n’enjoia
car piquen amb ressò
i es diu si neix un peix a cada cop que donen
-un peix cua daurada, blau d’escata pertot.
Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden:
veiéssiu les gavines
com els duen claror.

I encara hi ha un ofici
que és ofici de festa el pintor de parets:
si no canten abans, no et fan una sanefa,
si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:
un pis que hom veu al sostre
que el feien i cantaven:
tots porten bata llarga
de colors a pleret.

8
 I encara més
si us deia l’ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt...
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls!

Joan SALVAT-PAPASSEIT

ELS POETES

Els poetes són els éssers més inútils que hi ha sobre la terra.
No fan res de profit.
No fan fàbriques.
No fan guerres.
No fan negocis.
Per no fer no fan ni tan sols diners amb allò que fan.
Que són ales.
Que són febres.
Que són somnis.

Els poetes són els éssers

més imprescindiblement inútils
que hi ha sobre la terra.

Marc GRANELL

9
CANÇÓ DE LES BALANCES

Doncs, era un rei que tenia

el castell a la muntanya,
tot el que es veia era seu:
terres, pous, arbres i cases,
i al matí des de la torre
cada dia les comptava.
La gent no estimava el rei,
i ell tampoc no els estimava,
perquè de comptar en sabia,
però amor, no li'n quedava,
cada cosa tenia un preu,
la terra, els homes, les cases.
Un dia un noi del seu regne
vora el castell va posar-se.
I va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:

- Quan vindrà el dia que l'home

valgui més que pous i cases,
més que les terres més bones,
més que les plantes i els arbres?

- Quan vindrà el dia que l'home

no se'l pese amb les balances?

El rei, que va sentir el noi,

el va fer agafar i, amb ràbia,
va ordenar que li donessin
cent cinquanta bastonades
i a la torre el va tancar,
castigat a pa i aigua.

Però el poble encara sap

la cançó de les balances,
i quan s'ajunten els homes,
rient i plorant la canten.

OVIDI MONTLLOR

10
LA BICICLETA LLIÇÓ DE SUMES I VERBS

Jo tinc una “bici” Un moment!

pintada de nou. No ens precipitem.
Quan vull s'està quieta Primer pensem.
i quan vull es mou. Jo pense,
Avui no vol córrer tu penses,
i no sé per què; ell pensa,
l'he greixada amb oli nosaltres pensem,
d'un setrill sencer! vosaltres penseu,
Amb draps de camussa ells pensen.
tota l'he eixugat, Tots hem pensat, ja?
i ja un cop polida Llavors cal que fem,
així ha rondinat: no estiguem parats.
M'ha dit: - Estic prima; Jo pense...
no em tractes prou bé. què fas?
- Si tu ets la més ferma Tu penses...
de tot el carrer! què fots?
- Mira quines rodes Ell pensa...
té aquella d'allà! què fot?
- Parles d'una moto! Nosaltres pensem...
No et pots comparar! què fotem?
Vosaltres penseu...
Joana RASPALL què feu?
Ells pensen...
Bé. Llavors:
Fem, fem, fem i callem,
fem, fem i callem.
Home, jo...
I jo...
I jo...
I jo...
Un més un
són dos.
Dos més un
són tres.
Tres més un
són quatre.
Doncs, xiquets,
no deixem
que ho faça un altre.
OVIDI MONTLLOR

11
12
 ELS ALBERCOCS
I LES PETITES COLLIDORES
Diu Iris a Mirtila:
— Amiga, jo no sé.
Tants d'albercocs li deixes
al vell albercoquer ?
— Oh Iris, prou m'agrada
menjar-ne pels camins
fent festa a la dolcesa
que em raja boca endins.
Però l'hivern arriba,
i vora el foc rabent
sentim a la teulada
ballar teules i vent.
I, bell atzar, la mare,
veient-nos entristits,
i com freguem els nassos
i com bufem els dits,
ens porta, riolera,
quan cau la neu a flocs,
un pot amb confitures
de préssecs i albercocs.
Josep CARNER
ARRÒS EN FESOLS I NAPS
Per l’Horta, tocant migdia,
plens d’infantil alegria,
ditxosos i satisfets,
tornaven a l’alqueria
dos pobrets fematerets.
L’un i l’altre, en escoltar
les dotze, que amb so de queixa
els cridaven a la llar,
tingueren la mateixa
idea: la de dinar.
Lo més menut, que li guanya
a l’altre que l’acompanya
en vivor, li digué així:
— “Si fores Rei d’Espanya,
¿què dinaries tu, hui?”
Alçant lo front ple d’arraps,
i soltant la llengua prompta,
li contestà: — “¿Doncs, no ho saps?”
!Quina pregunta més tonta!...
Arròs en fesols i naps”.
“ ¿I tu?” —afegí lo major.
Lo menut llançà un sospir,
i torcant-se la suor
replicà: —“Què he de dir,
si tu has dit ja lo millor?”
Teodor LLORENTE
13
LA FERA FEROTGE
Per ordre de l'Alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s'escaparà.
Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el "bon temps".
Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se'n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.
L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.
El que això no acomplisca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun turment.
Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.
Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut
em va dir molt planera:
-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'n menjaré.
-I doncs, per què t'escapes
del lloc que tens marcat?
14
- Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessito espai.
Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.
Com són molts i ella és sola,
no pot i me l'estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.
Per ordre de l'Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens traurà la son.
I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i "maco"
i el poble resta en pau.
OVIDI MONTLLOR
MOSQUES I MOSQUITS
La natura
diligent ens procura
una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja no piquen les mosques,
hi ha els mosquits
que treballen de nits.
Pere QUART
CANÇÓ DE LES MANS

De l'home mire
sempre les mans.

Mans de xiquet, ben netes,

mans de xiquet que es faran grans.
Mans que en la nit busquen
allò que no troben mai.

Mans dels que maten, brutes;

mans fines que manen matar.
Mans tremoloses, eixutes,
mans tremoloses,
mans dels amants.
LES MANS
De l'home mire
sempre les mans. essent així com són
les mans
Mans tan dures tan vastes i complicades
dels que passen fam. tan plenes de carpis i metacarpis
Mans tan pures i dits
de quan érem infants.
essent els dits tan llargs
De l'home mire i extensos
sempre les mans. tan plens de falanges i falangetes
-ínes, ròtules i articulacions
RAIMON tan plens de músculs
minúsculs
ungles, nirvis i tendons

i essent la guitarra com és

tan plena de cordes
ponts i clavilles
trastos, secrets i subdivisions

com podria mai arribar a tocar-la

sense cometre equivocacions?

Pau RIBA

15
JO SOM FELIÇ
Jo som feliç sense fer feina
som un gandul
sa vagueria em menja
Es dilluns menjam mongetes
es dimarts menjam ciurons
es dimecres llentietes
i es dijous es macarrons
es divendres feim plat únic
i es dissabtes aguiat fred
i es diumenges i ses festes
mos fotem un bon bistec
Jo som feliç sense fer feina
som un gandul
sa vagueria em menja
Es dilluns no vull fer feina
es dimarts a passejar
es dimecres vaig as cine
i es dijous a festejar
es divendres passar comptes
pes dissabte anar a cobrar
i es diumenge que en faria
no me deixen començar
Es dilluns perquè tenc vessa
es dimarts perquè tenc son
es dimecres vaig as cine
i es dijous a prendre es sol
es divendres passar comptes
i es dissabte anar a cobrar
i es diumenge que en faria
no me deixen començar.
(popular)
16
EL CAMELL
Que si plou, que si no plou,
el camell no passa pena;
ni el sol, ni l'aigua, ni res,
ell tot s'ho tira a l'esquena.
Que si el camí dura cent dies
per la sorra i sufocat,
sense albirar la palmera
que és de l'aigua la senyal
Amostrant els poms de dàtils
sota aquell airós plomall
i que engrunsa satisfeta
el seu cap despentinat.
El camell fa la petjada
sense angoixa de cap mena
l'aigua ni el sol li fan pes
ell tot s'ho tira a l'esquena.
Enric SOLER
VIDA DE GOS
La gent, de la mala vida,
en diu que és vida de gos.
Dependrà de quin gos siga.
Si és del meu,
també la voldria jo!
Marc GRANELL
 DÉUS

Sense els homes,

els déus no existirien.
Sense els déus,
els homes els crearen
en la seva mesura humana.
No és necessari necessitar,
basta creure que ho necessites.

Lluís MAICAS

L'ORDINADOR SIMULA EL NAIXEMENT DELS ESTELS

L’ordre matemàtic simula el món real,

crea un altre món –de càlcul, i mental-
regit per lleis exactes, hipòtesis, models:
en un ordinador reneixen els estels
com fa tants anys nasqueren, en brous primordials.

I som com creadors!: veiem a la pantalla

un món tot just nascut. Una galàxia qualla,
es formen els estels –i tot sota control!
I regulem el temps i dominem el sol,
i musiquem i tot la còsmica rondalla!
-fins que el flux elèctric, de cop i volta, es talla.

David JOU
LA CREACIÓ

Déu va crear el món en set dies.

Els sis primers va ordenar el caos.
Separà el dia i la nit
l’aigua del cel
la terra de la mar
els peixos de les aus
els animals de les persones
i l’últim dia el deixà per descansar.
Si Déu arribés a veure
el que fem tu i jo els diumenges,
segur que ens descomulgaria.

Àngels GREGORI

17
SI UN DIA SÓC TERRA

Si un dia sóc terra,

si un dia sóc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.

I l'ànima, l'aire
que passa pels pins,
que fa aquesta flaire,
que avui porto a dins.

Si un dia sóc terra,

que ho sigui, en secret,
d'aquesta que els segles
han fet i han desfet.

D'aquesta que és nostra, Si un dia sóc terra,

amb pluges i amb fang, si un dia sóc pols,
amb sol que fa crostes que sigui d'aquesta
i amb plor que fa sang. que han trepitjat molts.

Que ningú no m'endevini, D'aquesta que encara

que només un gra de blat puc prendre i besar.
creixi fort i s'il·lumini Si un dia m'empara
del no-res que hauré donat. més meva serà.

Josep Maria ANDREU

TANT SE ME'N DÓNA

El que em molesta de les competicions

és que sempre es tracta de guanyar
o de perdre i no tant només de córrer
amigablement una petita aventura.

Joan BROSSA

18
CANÇÓ DE LA LLUNA

La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada!
Ai, com m'agrada la lluna
la lluna de la muntanya!

És una lluna molt neta,

és una lluna molt clara,
Com és de clara la lluna,
la lluna de la muntanya!

Lluna de bosc i fageda,

la lluna que ens agermana,
la lluna de creure i creure
i mirar-nos a la cara.

La lluna de la ciutat
és una lluna gastada,
és una lluna molt trista,
és una lluna llunyana.

¿Qui pot mirar a la lluna

amb una mirada franca?
És un luxe innecessari;
vés a la teua, i a casa.

Si la mires, et fotran
un ganivet per l'espatla,
et robaran la cartera,
la muller i l'esperança.

Però jo pense en la lluna, Pense en la lluna, la lluna,

la lluna de la muntanya, la cosa que més m'agrada.
i em sé ric d'alguna cosa La vida llavors tenia
que jo no vull dir encara. una gràcia no encetada.

Pense en un món on els homes Ai, com m'agrada la lluna,

es miraran cara a cara: la lluna de la muntanya!
cada paraula que diguen La lluna de la muntanya,
serà més que una paraula. la lluna que més m'agrada.

Vicent ANDRÉS-ESTELLÉS

19
 La lluna la bruna
vestida de sol,
jo que l’estime
i ella no em vol.

20