Segon Volum

-1-
16)
En sortir el sol hem baixat cap al llogarret, la marxa ha estat més dura del
que pensava, però el cansament s’ha vist compensat pel fet de poder tornar
a parlar amb gent senzilla que res no té a amagar. Un vell xaruc que ens ha
sermonejat de valent, una canalla encuriosida per la nostra presència... en
fi, tot allò que fa que la vida d’un petit poble sigui previsible i avorrida,
dos fets que a hores d’ara començo a enyorar i valorar.
El vell, Tom es deia, ens ha explicat tot un seguit d’històries de malvestats
i desastres causats segons ell per influències malignes, o sigui que potser si
que encara hi tocava una mica. I ens ha adreçat a en Marsh, el cap dels mi-
ners.
Quan hem parlat amb en Marsh ens ha confirmat tot el que el vell Tom ens
havia explicat: l’existència d’unes misterioses ombres al bosc, els grups
d’orcs que sempre s’havien mantingut allunyats i que ara tombaven pels
verals atemorint als vilatans i exigint-los menjar i les arribades de perso-
natges que mai no s’havien vist per aquelles contrades i que ara s'endinsa-
ven en les profunditats del Bosc d’Ambre.
Mentre gaudíem de la seva hospitalitat ens ha explicat també els misterio-
sos i continus esfondraments a les mines i hem arribat a un acord. Nosal-
tres mirarem d’ajudar-los a esbrinar-ne la causa i en les tasques de desen-
runament i ells ens proporcionaran guies quan ens disposem a entrar al
bosc.
El darrer tema de conversa ha estat la capacitat de defensa del poble. Caro-
lus i Denisse els han aconsellat buscar un punt fort i crear alguna mena de
fortificació on refugiar-se, o si més no una estacada que representés una
mínima protecció davant de possibles atacs o incursions fetes amb la fina-
litat de capturar animals o robar les poques coses de valor que poguessin
haver als seus modestos habitatges.
Mentre Carolus, Amaranth i jo allargàvem la sobretaula, un plaer del que
feia molts dies no havíem gaudit, Denisse ha agafat l’espasa Crowley i
s’ha anat a buscar el ferrer del poble, sembla que no li fa gaire gràcia l’es-
cut familiar que figura a l’empunyadura i el vol fer desaparèixer.
Quan ha tornat ens hem adreçat cap al templet dedicat al peregrí, que era el
punt on havíem quedat amb Marsh i tota la colla de miners. Un cop reunits

-2-
una caminada d’una mitja horeta ens ha permès arribar a l’entrada de les
mines, una construcció, que ja de lluny estant s’endevinava ben sòlida.
Entrar-hi ha servit per reafirmar la nostra primera impressió, les galeries
estaven ben assegurades i il·luminades, unes condicions que feien difícils,
si no impossibles els esfondraments.
Quan hem arribat a la zona enrunada l’hem inspeccionat llargament inten-
tant esbrinar les causes de l’accident. La roca encara era més sòlida que la
de les galeries de l’entrada i per tant menys susceptible de patir despreni-
ments. Observant amb atenció però, hem vist que les capes de sorra, pedre-
tes i grans rocs no semblaven observar l’ordre natural que adoptarien en
una caiguda, sinó més bé el que seria més propi d’un esfondrament provo-
cat, una explosió potser? Marsh ens ha comentat que el seu pare havia fet
servir explosius en èpoques llunyanes, però la poca fiabilitat de les voladu-
res els havia fet abandonar el sistema feia molts anys.
Carolus ha arrufat el nas i ha tingut una idea, potser algun dels minaires
volia sabotejar els treballs i havia fet ús d’explosius. Interrogar-los no ga-
rantia respostes sinceres i per assegurar que només la veritat sortiria de la
boca dels miners ha fet ús d’un conjur de veritat.
La cerimònia, i l’anomeno així perquè aquest és el nom més escaient al
que ha passat tot seguit, ha estat ben espectacular. Carolus ens ha convidat
a agrupar-nos i pregar al peregrí per ajudar-nos a trobar la veritat i resoldre
el misteri i la gran majoria de miners s’han agenollat al seu voltant, només
uns pocs escèptics s’han quedat arrepenjats a les parets observant tot amb
un aire entre burleta i escèptic. Ens hi hem acostat i els hem fer moure per
tal de que quedessin situats a la zona d’efectivitat del conjur.
El nostre company ha engegat tot l’enfilall de agraïments i demandes al
peregrí que constitueixen sempre totes les seves relacions amb la seva di-
vinitat, però afortunadament de seguida ha anat per feina i en una mena de
catarsi col·lectiva els ha començat a fer preguntes intranscendents per tal
de veure la seva resposta a l’encanteri.
Com que la cosa funcionava ha passat a temes més delicats. Per un segon
ha perdut la seriositat i ha fet una pregunta relacionada amb el que es deia
de les gallines del vell Tom i la resposta avergonyida d’un jove ens ha per-
mès saber que el rumors de l’ús de les pobres bèsties com a objectes de
gaudi sexual no era una invenció malintencionada. Per sort de seguida ha
tornat al tema que ens interessava.

-3-
- Algú ha vingut aquí fora d’hores de feina? - Un sí temorenc s’ha escapat
d’una de les boques.
- Amb qui motiu?
- Per amagar-me.
- I per que us volíeu amagar?
- Per què estava amb la dóna d’un company.
Una remor de desaprovació i alguna mirada d’ira s’ha estès entre els mi-
ners agenollats. De moment les respostes no ens permetien avançar en la
direcció que volíem i es limitaven a descobrir la vida sexual dels pobres
vilatans. La inutilitat de l’interrogatori s’ha fet clarament palesa quan les
preguntes s’han centrat en totes les accions que podien tenir com a conse-
qüència l’esfondrament de la galeria i només hem aconseguit negatives.
No havíem descobert res d’interessant i havíem posat en un seriós compro-
mís la dignitat, la confiança i l’amistat dels habitants del poblet.
L’únic punt positiu de l’interrogatori és que un dels miners ens ha explicat
que havia sentit passes i que ningú li va fer cas, per tant potser que els au-
tors dels enfonsaments siguin éssers materials i no cap tipus de màgia.
El segon interrogatori ha estat més curt i menys melodramàtic, després de
sentir la història de les passes hem mirat d’esbrinar si els minaires més
vells havien sentit parlar de races subterrànies com els morlocks o qualse-
vol altra espècie. El resultat ha estat negatiu.
Continuant amb l’anàlisi de les possibles causes hem preguntat si coneixi-
en bé l’estructura de la muntanya que quedava sobre la galeria i ens han dit
que no havia res que fes sospitar en un possible accident.
El darrer intent en aquesta cerca d’informació ha estat demanar-los un plà-
nol de les galeries on hi fossin indicades les zones de caiguda de les pedres
que havien col·lapsat el pas i quan l’hem tingut a les nostres mans hem po-
gut observar que unint els punts de les parets creades amb l'enrunament
surt un arc perfecte. Casualitat? Els fets que hem viscut des de la desapari-
ció de la comitiva principesca ens fan dubtar-hi. Pot haver algun objecte,
cambra o cova a protegir al bell mig del cercle que semblen insinuar els
punts del mapa?

Érem ja a mitja tarda i quedava clar que no podíem avançar més en la nos-
tra investigació, per tant hem optat per posar-nos a treballar. Carolus i

-4-
Amaranth han fet ús de dos dels seus conjurs: raig guia i raig de foc per es-
micolar les pedres més grosses i això ens ha permès avançar força en les
feines de neteja, cosa que ha fet molt feliços als nostres nous amics.
Amb el vespre a tocar ha arribat l’hora de plegar i cadascú ha anat a la
seva. Carolus ha marxat cap al poble per tal de parlar amb el desvirga ga-
llines i l’adúlter. Suposo que són feines que li pertoquen com a clergue.
També volia passar a recollir l’espasa de Denisse a cal Ferrer.
Denisse i Amaranth s’han quedat a la zona de les mines on hi les sales de
descans. Jo, amb un petit grup de miners, m’he quedat prop d’una de les
zones que s’havien enfonsat, volia comprovar si era certa la teoria de les
passes nocturnes.

No ha calgut esperar gaire, potser una hora i hem sentit els sorolls. Real-
ment hi havia algú a l’altre costat, era un grup reduït, potser dos o tres in-
dividus, que devien comprovar quin era el resultat de la nostra tarda de tre-
ball, que òbviament amb tots el focs artificials de Carolus i Amaranth ha-
via estat efectiva però ben poc discreta.
M’he convertit en formiga per intentar accedir a l’altra banda de la paret
rocosa, però ha estat impossible, la massa de pedres i sorra era massa com-
pacta i sense esquerdes fins i tot per a la meva petita mida. Un altre fet que
corroborava que hi havia intel·ligència darrera dels enfonsaments.
Desvetllat per tot el que acabava de descobrir he pujat a explicar-ho a De-
nisse i Amaranth i hem decidit que la primera es quedaria a la cova i nosal-
tres dos exploraríem la superfície. Potser des de la part superior podríem
aconseguir una nova informació que anés completant les poques peces del
trencaclosques que fins llavors eren al nostre poder.
Quan hem sortit ens hem quedat glaçats per un moment, hem viscut una
barreja de por i admiració per l’espectacle que s’estenia pel llindar dels
bosc. Metres i metres d’una boira espessa, gairebé corpòria que adoptava
mil-i-una formes s’estenia davant de la nostra mirada, eren les ombres que
ens havien comentat en Tom i en Marsh i realment era una escena impres-
sionant. Tant aviat apareixia una forma com es desfeia per crear-ne un al-
tre. Semblava com si aquella massa de foscor estès jugant o aprenent a cre-
ar aquelles entitats incorpòries, però sense acabar d’aconseguir allò que
volia.

-5-
Amaranth m’ha assegurat que no havíem de témer res. En primer lloc per-
què semblaven ancorades als límits dels bosc, en segon perquè aquella in-
consistència i irregularitat indicava que qui creava allò encara no ho domi-
nava prou com per ser una amenaça seriosa. Era màgia de bruixot, però de
moment no ens calia patir. He acceptat de bon grat la seva opinió, bàsica-
ment perquè em donava una confiança que havia començat a trontollar a la
vista de les primeres figures.
Ens hem enfilat doncs a la muntanya i hem caminat a poc a poc i mirant bé
el terra per tal de descobrir algun esvoranc, algun pou, alguna cova, algun
senyal que ens permetés deduir que hi havia una entrada superior a les ga-
leries d’on veníem, però no hem estat capaços de descobrir res... Bé, si
hem descobert alguna cosa, però no para bé, hem vist unes tènues llums,
que podien ser torxes a la part més enlairada del pujol i aquest cop la curi-
ositat no ha estat només el pecat d’Amaranth. La qüestió es que ella ha ti-
rat d’invisibilitat i jo de transformació en mustela i ens hem acostat al lloc.
Ens hem trobat una palissada força rústega, els que vivien al seu interior
no semblaven dominar gaire les arts arquitectòniques, però si per desgràcia
nostra el de les d’armes. Una llança sorgida de l’interior del poblat ha cai-
gut sobre una de les meves potes, deixant-la gairebé inutilitzada, alhora
que un seguit de grunys i crits ens han permès deduir que acabàvem de to-
par amb un assentament orc. Eren els que atemorien els poblets de la zona?
No hi havia temps per a pensar-hi, calia córrer, però amb una de les potes
malferida fer-ho era gairebé una tasca impossible. Amaranth, que s’ha ado-
nat, m’ha agafat i ha apretat a córrer portant-me a les seves mans. Els orcs
que ens perseguien hauran vist com una mustela s’envolava i semblava
flotar a un metre del terra. No tenen fama de ser gaire intel·ligents, però de
ben segur que hauran deduït que algú amb capacitat de fer-se invisible
m’estava ajudant a fugir.
La meva companya també ha resultat ferida per una altra llança, però final-
ment hem aconseguit fer-nos escàpols.
La nostra entrada a la cova ha estat de tot menys triomfal. Imagino que
l’aura de poder que havíem aconseguit durant la tarda gràcies als nostres
poders haurà quedat reduïda al no res quan ens han vist arribar esbufegant,
bruts i ferits. La cara de Denisse en veure’ns ha estat un poema, no ens ha
dit res, però ens mirava com a dos nens entremaliats que només donen dis-
gusts als pares i dels quals mai no es pot esperar res de bo. El millor que

-6-
podíem fer després d’explicar la nostra descoberta era descansar i recupe-
rar-nos de l’aventura i és el que hem fet.



17)
Carolus ha arribat content i xerraire. Això de dormir a un llit, menjar un
bon sopar preparat per Brana, la dona d’en Marsh, i haver pogut fet les se-
ves tasques clericals amb els dos desgraciats que van explicar les seves
proeses sexuals a la resta de miners li havia provat. Xerrava pels descosits,
cosa que ens anava bé perquè així ens evitaven encetar el tema de la nostra
excursió nocturna. Ens hem assabentat que l’animal que va compartir la
primera experiència sexual del jove va ser una ovella i no una gallina del
vell Tom i que la conversa amb l’adúlter no va anar tant bé, però que el po-
bre home ja no podrà gaudir mai més de l’estimació dels seus companys.
També ens ha explicat els problemes que hi ha hagut amb l’espasa, sembla
ser que el material de l’arma és tant bo que el ferrer no se’n surt.
Mentre Carolus xerrava i xerrava. Denisse no parava d’observar-nos amb
una mirada severa i plena de retrets, s’adonava que ens fèiem els bojos i
escoltàvem atentament per tal d’ajornar una confessió que tard o hora hau-
ríem de fer.
I el moment ha arribat. Carolus amb el millor dels seus somriures, ja hem
dit que avui estava feliç com un all, ens ha preguntat amb tota la innocèn-
cia del món com havia anat la nit a la cova i clar tocava explicar la veritat.
La cara de Carolus ha anat canviant i ha passat de la felicitat a la increduli-
tat per acabar amb una expressió de decepció i emprenyament que era to-
talment lògica. Amb la nostra sortida nocturna havíem advertit els orcs de
la nostra presència i els havíem permès saber que s’enfrontaven no a uns
pobres miners, sinó a individus amb poders màgics. Tot plegat suposava
més feina per a nosaltres i més amenaces pels pobres habitants del poblet.
En resum un èxit total. Qualsevol retret era totalment just i l’havíem d’ac-
ceptar.
Acabada la diguem-ne conversa, hem anat a explicar-ho tot a en Marsh,
tants les passes que havíem sentit com l’existència del campament orc. La
tarda anterior els havíem comentat l’opció de fer servir les pedres que trè-

-7-
iem de l'enrunament per fortificar el petit tossal del poble on hi havia el
temple, però tindríem temps de fer-ho ara que els orcs coneixien la nostra
presència?
A causa de la nostra malaptesa nocturna s’obrien dos fronts en comptes
d’un, per una banda calia incrementar el ritme de treball a les mines per
descobrir que hi havia més enllà i per l’altra calia fer alguna cosa amb els
orcs. Carolus i Amaranth, que el dia anterior ja havien demostrat la seva
efectivitat en la neteja de runa ens han deixat amb la paraula a la boca i
s’hi han posat de valent. A nosaltres dos i a en Marsh ens calia enfrontar-
nos a l’altre problema, la part difícil era el com.
Reflexionar sobre com posar-nos-hi ens ha anat molt bé, repassant tot el
que vam viure en la nostra aventura nocturna ens ha permès veure els fets
amb més claredat i en fer-ho ens hem adonat que l’actuació dels orcs la nit
anterior havia estat molt limitada, en certa manera semblava més defensiva
que ofensiva. Ens van atacar en quan ens van detectar, però no ens van per-
seguir gaire estona. A aquest fet s’han anat afegint tot un seguit de pregun-
tes. Per què eren fora de les seves zones habituals? Per què es conforma-
ven amb exigir només menjar als pobles del voltant? Tot plegat ens ha por-
tat a pensar que potser podria haver alguna mena de negociació amb ells,
que a partir de les seves pors i necessitats podríem arribar a algun acord.
Potser eren unes idees massa optimistes, però a falta de res millor intentar
parlamentar amb ells no semblava una opció gaire forassenyada, i ha estat
aquesta tasca la que ens ha pertocat.
Mentre parlàvem m’adonava que Denisse estava una mica absent, se la
veia capficada per algun altre tema, i en quan hem arribat a la decisió final
ens ho ha fet saber. Estava molt amoïnada per la seva espasa i volia saber
que passava abans d’anar a veure els orcs, hem arronsat les espatlles i ho
hem acceptat, tots nosaltres teníem clar que per a un paladí la seva arma
passa per davant de qualsevol altre tema. A més a més el poder del seu tall
semblava un bon argument a l’hora de negociar.
Hem començat a tirar cap a l’interior de la mina, però llavors Marsh ha tin-
gut una bona pensada. La dura feina de desenrunament d’ahir, que es va
allargar més hores que la jornada de treball habitual havia tingut conse-
qüències sobre les mans dels miners, i possiblement també sobre les seves
esquenes. Doncs bé Marsh ha recordat que el seu pare tenia un ungüent
que guaria de forma molt efectiva les butllofes de les mans i alleujava tam-

-8-
bé els cruiximents que resultaven de les dures jornades de treball i m’ha
preguntat si em veia amb cor de fer-lo amb la poca informació que ell re-
cordava, ja que com a nen que era llavors, sembla que no parava gaire
atenció a les explicacions del seu pare. La idea m’ha semblat perfecta, no-
més hi havia un però, les herbes que el com posaven procedien del bosc,
aquell mateix bosc que la nit anterior s’havia omplert de formes fantas-
mals. He dubtat uns segons, però alguna cosa havia de fer mentre esperà-
vem el retorn de Denisse i al final he pensat que el dia era radiant i ple de
llum i que l’estrany fenomen es limitava a les hores nocturnes i per tant no
corria cap perill.

Al llindar del bosc no hi havia gaire cosa, quatre herbes esparses sense cap
aplicació medicinal i per tant no he tingut més remei que endinsar-me a
poc a poc tot mirant pam a pam el terra per tal de trobar les plantes i fongs
que em permetrien fer l’ungüent. Segons avançava la coberta vegetal que
formaven les capçades dels arbres s’anava fent més espessa, omplint tot
d’una llum filtrada i suau que em permetia gaudir de la bellesa de tots els
elements que formaven la boscúria. L’ambient diürn semblava ben lluny
dels horrors de la nit i durant els primers minuts, capficat en la meva cerca,
no m’he adonat de res estrany. Ha sigut en trepitjar una branca i gairebé no
sentir l'espetec de la fusta seca en trencar-se que he vist que alguna cosa no
acabava de rutllar. De cop i volta tota la bellesa i serenor s’han fet fonedis-
ses. M’he aturat amb una sensació de mareig sobtat i en fer-ho m’ha envaït
una sensació ben particular, com si estès immergit no en l’atmosfera fresca
i carregada d’olors de qualsevol bosc, sinó en una mena de sopa que mal-
grat ser a la vista tant lleugera i transparent com l’aire, tenia alhora una
densitat inexplicable que feia que sorolls i moviments s’haguessin quedat
surant empresonats a mig camí, congelats entre cel i terra. Em trobava en-
voltat d’un silenci anormal, d’una quietud impensable en un lloc tant carre-
gat de vida.
He mirat al meu voltant i els animals, tot que i que menys nombrosos del
que hauria esperat, semblaven comportar-se de forma normal. He decidit
fer el conjur que em permet parlar-hi amb ells per tal d’esbrinar que senti-
en les bestioletes que eren a la zona i només he aconseguit sentir dos es-
quirols rondinant sobres les dificultats de trobar nous, no semblaven doncs
gaire amoïnats per la situació. Jo, ben al contrari, sentia com la sensació

-9-
era cada vegada més forta. No sentia el bosc com un amic, ni ell m’accep-
tava.
He buscat un senyor del bosc, un d’aquests arbres que per encerclar la seva
soca cal més de dos homes i de seguida n’he trobat un, era clar que aquella
zona tot i que propera al seu límit, feia segles que veia créixer la vegetació
sense gaires interferències de cap raça i permetia l’existència de patriar-
ques d’aquella mena. M’he acostat a la seva soca imponent i he fet allò
que de petit en confortava i em feia entrar en comunió amb la natura, arre-
cerar-me entre el llit que formaven les seves arrels recolzant el cap sobre la
seva base i, per primer cop a la meva vida, no he notat res que no fos l’as-
pror de l’escorça. L’Arbre no em reconeixia i venia a dir-me que jo no for-
mava part d’aquella natura. Per un instant m’he quedat sense saber que fer
mentre la sensació de rebuig, lluny de minvar, es feia cada cop més forta.
He recorregut a un segon conjur, en aquest cas detectar màgia i el resultat
ha estat abassegador. Era com si cada petita partícula de bosc sobreïxis de
màgia, no una màgia puntual destinada a un fi concret, sinó com un mar de
màgia, immens, sense fi, com una màgia inexhaurible, que m’empenyia
cap a fora, que m'expulsava, que no m’acceptava, que fins i tot estava co-
mençant a sentir com a amenaçadora.
Allò no podia ser cert, sóc un druida, el bosc és la meva autèntica llar, en
pensar-ho la ràbia s’ha apoderat de mi i l’he escridassat.
-Què vols de mi? Per què em fas fora? Per què m’amenaces? Només busco
unes herbes per guarir les ferides d’uns pobres miners? Quin mal et faig?
L’esclat de ràbia ha donat lloc a la por. Qui era jo per demanar explicaci-
ons a aquell fenomen que em depassava totalment?
Però el bosc, o la màgia, o el que sigui que m’envoltava ha respost. Un
lleuger aire ha fet tremolar les fulles. Era un ventet suau, gairebé imper-
ceptible, però s’havien trencat el silenci i la immobilitat i el seu frec sobre
la meva pell, tot i que extremadament suau, era prou ferm com per adonar-
me que tenia una direcció constant, em convidava a sortir del bosc. No era
amenaçador, no era hostil. però malgrat la seva feblesa el missatge era tant
inapel·lable i decidit com el d’un mestre sever, calia fer-li cas. He acabat
de recollir les poques herbes que em calien per completar la poció i he co-
mençat a sortir del bosc. M’empenyia no només la prudència, sinó les ga-
nes d’explicar el que m’havia passat als meus companys.

- 10 -
Quan he arribat a la cova una nova sorpresa s’ha afegit a la que havia vis-
cut al bosc d’Ambre, la roba dels miners i dels meus companys es veia so-
carrada a diversos punts i blaus i petites ferides eren visibles als seus cos-
sos. Què havia passat durant la meva absència?
Amaranth m’hi ha posat al dia. La jornada havia començat de la millor de
les maneres possibles, sobretot per Carolus que s’havia convertit, si no ho
era ja, en tota una estrella o potser fora més correcte dir profeta, entre els
miners. El seus raigs havien esmicolat les pedres sense misericòrdia. I
mentre ho feia, la seva presència, la seva aura de llum i la seva ascendèn-
cia sobre els miners es feien cada cop més grans. Es trobava envoltat d’ulls
carregats d’admiració, gairebé d’adoració i cal reconèixer, pel que m’ha dit
la nostra amiga, que en cap moment s’ha vantat dels seus poders, sinó que
humilment repetia un cop i un altre que ell no era sinó una eina en mans
del peregrí. Tot rutllava doncs a la perfecció, bé potser no tant per Ama-
ranth que amb els seus poders en franca decadència, només aconseguia uns
ridículs resultats que despertaven mirades entre escèptiques i iròniques en-
tre el petit grup de treballadors que avui formava part de les tasques de
desenrunament.
El desastre, penso que el puc qualificar així, s’ha produït just després del
moment de més glòria per Carolus. Tothom estava tant impressionat amb
els seus poders que de forma espontània s’han agenollat al seu voltant i li
han demanat la benedicció, fins i tot Amaranth no s’ha pogut resistir i ha
posat els genolls a terra.
Carolus ha estat el primer a adonar-se del fenòmen, per un moment li ha
semblat que alguna de les pedres que formaven la paret emetia una tènue
llum blavosa i li ha comunicat a Amaranth, però ella li ha respost de forma
negativa, només veia pedra, terra i pols. El nostre company no s’ha donat
per vençut, tots sabem que pot ser molt cabut... bé, de fet ho som tots en
aquest grup i aquesta és una de les característiques que fa que les disfunci-
ons siguin contínues. La qüestió és que ha fet que els miners concentressin
les seves forces en aquella zona.
Per fer més clara la visió de la zona Amarant ha llençat un contacte elec-
tritzant i llavors la resplendor s’ha fet visible per tothom, era com si un ob-
jecte ben polit rebotes la llum que havia produït el seu truc o com si el ma -
terial afectat hagués estat capaç de fer-la seva.
El fenomen ha fet esclatar l’eufòria entre els miners.

- 11 -
- Hem descobert una civilització subterrània!
- El Peregrí és amb nosaltres!
- Pot ser hi ha enterrat un objecte sagrat!
- El Peregrí ens marca el camí!
L’alegria desfermada ha multiplicat les seves forces i han reprès la feina
amb noves energies. Amaranth, aprofitant un moment en que tots estaven
traginant pedres i per tant no hi havia ningú a la paret, ha aprofitat per tor-
nar a a fer servir el seu truc i sí, tots han pogut comprovar que allò que
produïa la resplendor semblava augmentar la seva lluminositat com si cada
onada de màgia rebuda la fes més potent, cosa que a mi m’hauria intran-
quil·litzat, però que a un grup al límit de no sé si qualificar-lo d’histèria
col·lectiva o epifania, no ha fet sinó esperonar-los a treballar més. Carolus
ha deduït que rere la runa devia haver una pedra de xion, capaç d’emma-
gatzemar l’energia que acompanya tot acte màgic.
Per fi han caigut les darreres pedres i han arribat a l’objecte. Era una mena
de petita plataforma o altaret molt fet malbé per la caiguda de les parets de
la mina. Sobre la petita plataforma es dreçaven unes petites tanques metàl-
liques que protegien al seu interior una pedra de xion, semblava que Caro-
lus l’havia encertat, les parets acabaven en una mena d’antena completa-
ment torçada.
Els miners han tornat a esclatar en crits de joia.
- Hem trobat un objecte màgic!
- Hem trobat una resta del pas dels peregrins!
- Estem en un lloc sagrat!
- Peregrí, fes-nos arribar la teva benedicció!
- Som a una ciutat dels peregrins!
Amaranth ha estat la primera a reaccionar i intentar agafar la pedra, però
en veure-ho Carolus ha intentar passar-hi al davant per fer-se ell amb l’ob-
jecte i el resultat ha estat catastròfic, el fragment de xion ha impactat con-
tra el terra produint una terrible explosió que, si bé ha acabat d’esmicolar
les pedres que encara tallaven la galeria, també ha malferit els miners que
eren més a la vora i els meus companys.
Els gemecs de dolor han ocupat el lloc de l’alegre cridòria que hi havia uns
moments abans i en pocs segons han aparegut corrents els miners que tre-
ballaven per obrir pas a les altres galeries. Ràpidament s’hi han posat a

- 12 -
alliberar de la runa produïda per l’explosió els que havien quedat parcial-
ment sepultats amb la intenció d’evacuar els més greus tant aviat com fos
possible. Amaranth, que havia sortit llençada contra la paret, estava estin-
tolada com una nina trencada sobre el terra mentre Carolus, era en aquell
moment en un altre món, sense cap consciència del desastre, sense cap
consciència de les seves pròpies ferides, només tenia ulls per la pedra. L’ha
agafat amb delicadesa, però a les seves mans només hi havia un fragment
mineral d’un aspecte totalment vulgar, la màgia i la llum havien marxat
amb l’explosió.
Encara en un núvol ha analitzat l’aspecte del suport, hi havia caràcters o
potser dibuixos, gravats, però l’estat del metall era lamentable i una grui-
xada capa d’òxid havia desfet les marques que algunes mans d’un passat
llunyà, potser les dels peregrins fundadors, havien fet a la superfície del
contenidor.
Només en deixar la petita plataforma a terra ha pres consciència del que
havia passat. Acabada la neteja de les restes, els miners anaven atrafegats
fent uns baiards per poder portar els més malferits al poble. Més enllà jeia
Amaranth respirant amb dificultat amb el pit mig enfonsat per l’impacte
d’una pedra. Llavors oblidant les seves ferides s’ha posat a fer conjurs de
curació amb desesperació, intentant compensar el cataclisme que havia ori-
ginat la lluita pel xion i, generós com és, ha gastat totes les seves reserves
de màgia guarint els altres sense pensar en cap moment en el seu estat, que
tot i que força millor que el de la nostra companya no era tampoc per tirar-
hi coets.
Acabada la narració d’Amaranth, ja gairebé en perfecte estat de salut grà-
cies als conjurs de Carolus, li he explicat la meva aventura i li he comentat
que tenia ganes d’acostar-me al bosc de nit per tal d’esbrinar si la màgia
que creava les formes espectrals era la mateixa que m’havia fet fora aquell
matí o si amagades a l’espessor vegetal hi havia dues entitats en lluita.
Amaranth s’ha apuntat ràpidament a l’aventura tot comentant-me que ella
s’inclinava per la segona opció, i que potser la màgia que m’havia expulsat
només buscava protegir-me. Era una possibilitat i miraríem de descobrir-
ho.
Llavors hem sentit el crit d’en Carolus just darrera nostre.
- Oh, no! Una altra vegada no! No heu tingut prou amb l’aventura nocturna
avisant als orcs de la nostra presència?

- 13 -
Me l’he mirat i no he pogut evitar un somriure, el Carolus prudent que sos-
pesava totes les decisions tornava a ser amb nosaltres. Era reconfortant sa-
ber que algú del grup havia recuperat el seny.
Els pensaments agradables no duren gaire en aquest món i així ha estat
també aquest cop. De sobte una parella de miners joves han entrat esperi-
tats ensopegant gairebé amb els companys que eren més propers a l’entra-
da de la galeria.
- Els orcs, venen els orcs!
- Els orcs ens ataquen!
- Han agafat a Manus i se l’emporten!
Els orcs eren a l’entrada de la cova? Suposo que era culpa meva i d’Ama-
ranth que els havíem provocat amb la nostra incursió nocturna, però ara no
era temps de perquès, sinó d’actuar ràpidament i tots hem sortit rabents de
la mina.
En fer-ho hem vist com dos orcs arrossegaven el presoner malgrat que
aquest es resistia tant com podia. Un altre orc, més gran i amb clars signes
de ser el cap de l’expedició s’ho mirava atent a qualsevol imprevist.
Carolus ha adoptat una posició d’atac i ha comminat els miners a quedar-
se a la rereguarda del grup que havíem format. L’enfrontament semblava
inevitable i de ben segur que la victòria s’hagués inclinat del nostre costat,
però m’ha vingut al cap l’acord que havíem pres de bon matí, que volíem
parlamentar amb aquells éssers i una lluita amb morts feia difícil, sinó im-
possible qualsevol negociació.
M’he avançat al grup i he sentit un renec per part de Carolus. L’entenia,
acostant-me als orcs afeblia la nostra posició i feia la victòria més difícil,
però la meva intenció no era guanyar, sinó negociar.
- Què voleu? Per què us voleu emportar aquest pobre desgraciat que no us
ha fet res?
- Què potser tu si que has fet mèrits per acompanyar-nos? m’ha contestat el
cap del grup.
No era difícil pel meu aspecte deduir que sóc druida i per tant tinc la capa-
citat d’adoptar formes animals i la seva següent pregunta era inevitable.
- No ens hauràs visitat aquesta nit en forma de mustela voladora, oi?
- Sí, la resposta més taxativa i clara era la millor. I també puc transformar-
me en d’altres animals menys entendridors que un petit carnívor de pell

- 14 -
suau. Per altra banda mira’m bé a veure si trobés alguna marca de les vos-
tres llances. No veus que les vostres armes no ens fan res?
Volia adoptar una posició de força per tal de negociar millor, però penso
que les meves paraules no han tingut cap efecte sobre ell.
Carolus s’impacientava, desitjós de arranjar el problema amb quatre cops
d’espasa i alguns conjurs, i potser tenia raó en fer-ho, ja que els dos guer-
rers no paraven d’allunyar-se amb el seu presoner.
Els he manifestat el nostre desig de parlar, però no he pogut endevinar cap
reacció a la seva cara. M’ha assegurat que no farien cap mal a Manus, però
que sí pensaven emportar-se’l. Negociar amb un ostatge a les seves mans
no era l’ideal, però no se m’acudia cap altra solució al problema.
Qui sí l’ha trobat ha estat Carolus, cansat de la nostra conversa, ha llençat
una ordre imperiosa sobre els dos orcs i immediatament han deixat anar al
noi que ha corregut a refugiar-se a l’interior de la mina.
El cap del grup ha reaccionat cridant i colpejant el seus ajudants, però Ca-
rolus se n’havia sortit i els orcs havien perdut la seva posició de força.
Amb una ganyota i uns insults que no he acabat d’entendre han marxat
amb aquest trot que els és propi i que els fa recórrer llargues distàncies en
temps que queden fora del nostre abast.



18)
Una victòria momentània, una batalla guanyada, no té perquè representar
el final d’una guerra i quedava clar que haver aconseguit la llibertat d’en
Manus no representava el final del nostre enfrontament amb els orcs, calia
negociar, calia parlar i això representava anar al seu poblat i per tant rega-
lar-los d’entrada un possible avantatge.
Abans d’anar-hi però, calia decidir qui formava part de la missió. Algunes
veus, no sé si envejoses o ressentides han començat a cridar que ens em-
portéssim l’adúlter, cosa que no tenia cap sentit, ja que qui havia d’anar
havia de comptar amb la confiança i el suport dels seus conciutadans. Era
inevitable que Marsh fos triat com a membre principal del grup i així ha
estat, un parell de companys s’han afegit de no massa bon grat a l’expedi-

- 15 -
ció i només ens ha quedat esperar el retorn de Denisse per tal de comptar
amb una espasa poderosa que pogués recolzar els nostres arguments.
No hem esperat gaire. Quan s’acostava hem vist a la seva cara que la con-
versa amb Amuriel no havia anat tant bé com ella volia, el perquè ens l’ha
explicat mig remugant i amb veu baixa. La ferrera no es veu capaç de mo-
dificar el mànec de l’arma i per tant caldrà substituir-lo per un altre, cosa
que potser influirà negativament en el seu ús.
Els miners han lligat un drap blanc a un pic i hem començat a fer camí,
formàvem un grup silenciós on només es veien mirades sorrudes, amoïna-
des o espantades. Afortunadament amb la llum del dia el camí s’ha fet més
curt que la nit anterior i en poca estona hem albirat el poblat orc.
Sota el sol del migdia les construccions encara semblaven més pobres i
maldestres que la nit anterior, defectes que, malauradament per nosaltres,
no afectaven la força i habilitat pel combat dels seus habitants. Ens hem
aturat a una curta distància de l’entrada esperant alguna mena de reacció
per part dels orcs.
Als pocs segons s’ha obert la porta i ha aparegut un grup de sis orcs, un
dels quals era el cap de l’expedició a les mines. Se’ns han acostat i ens han
convidat a entrar, cosa que hem fet intentant aparentar una confiança que
cap de nosaltres no sentia. Carolus s’ha aturat just a tocar la porta d’entra-
da, fet que ha provocat un petit incident, coneixent-lo segur que ha estat
una acció premeditada per tal de mostrar-los la nostra desconfiança i si el
que volia era provocar una reacció per parts dels habitants del poblat ho ha
aconseguit. S’ha generat una petita discussió on l’han acusat de tenir por i
de donar per bones les llegendes que els atribueixen un caràcter salvatge i
sanguinari. El resultat de tot plegat ha estat que han començat a sortir orcs
de les cases moguts per la curiositat, potser era això el que volia el nostre
company, esbrinar la quantitat de membres del grup, un grup força nom-
brós tot s’ha de dir, ja que entre homes, dones i nens estava per sobre la
quarantena.
També hem pogut observar la presència de tres humans, un dels quals era
John, un conegut d’en Marsh, ens hi hem adreçat sense que els orcs fessin
cap acció per impedir-ho i hi hem pogut parlar. Sembla ser que estava com
a ostatge, per assegurar el subministrament de fusta per part del seu poblat.
El seu captiveri és però ben curiós, després de tres dies és intercanviat per
un altre habitant del poble que al seu torn romandrà 3 dies amb els orcs.

- 16 -
Carolus l’ha beneït i l’única dona humana que formava part del grup li ha
tornat la salutació.
Quan finalitzàvem la conversa hem vist sortir a una femella orc d’aspecte
imponent, un aspecte que encara feien més impressionant les llarguíssimes
rastes amb que es pentinava el cabell i un curiós casc amb un gran robí en-
castat, un luxe inhabitual en els orcs.
Ens hi hem adreçat i li hem comentat la necessitat d’acords entre les races
de Voldor per fer front a tot allò que està alterant l’equilibri del nostre
món. No tenia gaires esperances que unes paraules maldestres tacades per
la por i la desconfiança obtinguessin un resultat gaire positiu però sorpre-
nentment ens ha escoltat amb atenció i ha estat d’acord en que tot sembla
capgirat i que res no és com havia estat sempre.
Quan li hem explicat la pèrdua dels nostres poders màgics en acostar-nos a
la cova i el que em va passar al bosc, la seva cara gairebé pètria s’ha alterat
mínimament per un segon i ens ha confessat que ells també van patir una
situació semblant a Gunanball, la seva autèntica llar.
Un dia es van aixecar amb la sensació d’haver perdut la connexió amb
Warg, el seu déu. Les muntanyes ja no eren el seu refugi. Pedres, arbres,
coves, muntanyes, tot els era hostil, tot allò que els envoltava, fos animat o
inanimat desprenia desconfiança, recel, amenaça. Tot va anar cobrant vida,
les roques queien sobre seu, els rierols canviaven el seu curs per tal de pri-
var-los de la seva aigua, el arbres els colpejaven amb les branques, conti-
nus allaus de neu, sorra i fang amenaçaven enterrar-los... Tot se’ls havia gi-
rat en contra i els aguerrits orcs, aquests éssers d’alçada i força imponents
es van sentir petits i indefensos i van fugir d’aquelles muntanyes que havi-
en estat la seva llar durant més anys dels que podria imaginar una ment hu-
mana... Sí, és veritat, la versió de Iggy, la cap de la tribu, era una mica més
austera del que acabo d’escriure, però no he fet sinó transcriure les imatges
que em suggeria la seva narració dels fets.
El resultat de tot plegat és que ara teníem els orcs anant amunt i avall espo-
liant als habitants dels pobles menjar i materials diversos, no tant per malí-
cia, sinó per la necessitat de sobreviure d’uns éssers que eren molt aptes
per la lluita, però nuls per a qualsevol activitat productiva o constructora.
Mentre teníem aquesta conversa va haver una altra cosa que em va cridar
l’atenció, en parlar de l’anul·lació de les capacitats màgiques Iggy sembla-
va conèixer al detall totes les nostres habilitats. Estava ella també beneïda

- 17 -
amb aquesta capacitat? Formava part aquest do de la seva natura? Podia
aquell robí que en alguns moment semblava cobrar vida tenir algun paper
en el tema?
Un altre cop els meu pensaments m’havien portat lluny de la conversa que
ara semblava centrar-se en la necessitat de pedra. Això és el que volien
dels miners, pedra per fer unes construccions més fermes i més fàcilment
defensables... Defensables? Uns orcs parlant de defensa? Estava clar que
els estanys fenòmens de les seves muntanyes els havien fet canviar el seu
capteniment i els feien dubtar de la seva força.
El que sí tenien clar però, és que encara podien enfrontar-se amb avantatge
a qualsevol altra raça de Voldor i que per tant les seves exigències havien
de ser sempre acceptades. Exigien que Marsh és quedés com a ostatge du-
rant l’habitual període de tres dies per tal d’assegurar els dos carros de pe-
dra que necessitaven per a les seves construccions i malgrat les ofertes de
Carolus per substituir-lo, no s’han bellugat de la seva posició inicial.
Davant del fracàs en aquest punt de la negociació hem passat a parlar d’al-
tre temes com ara l´ús de l’antixion per tal de desactivar el poder dels mo-
nòlits. Confiàvem d’aquesta manera en captar-los com a ajuda per a la nos-
tra missió dins del bosc i alguna cosa hem aconseguit, la promesa d’Iggy
d’ajudar-nos a trobar els materials necessaris quan retornin a les seves
muntanyes i comptar amb un d’ells, Grunn, per tal d’anar al bosc a com-
provar si l’hostilitat que jo havia viscut afectava també a un membre d’una
raça tant allunyada de la meva, com són els orcs.
Carolus ha fet una altra demanda ben esbojarrada, emportar-se 3 nens orcs
cap al seu monestir. La petició ha rebut com a resposta moltes rialles i una
irònica proposta, que fos ell mateix qui els convencés per anar-hi. No li au-
guro massa èxit si ho prova.
El punt final del diàleg l’ha marcat una nova exigència dels orcs. Si en cer-
ta manera havíem de ser aliats, havíem de demostrar la nostra vàlua en una
lluita de campions, per la seva banda hi participaria Iggy, per la nostra hem
decidit que fos Denisse la lluitadora.
El duel ha estat un acte ben pautat i carregat de rituals. Tant l’una com l’al-
tra havien de consagrar l’arma i encomanar-se als seus déus. Iggy ha agafat
l’espasa amb les dues mans i ha fet lliscar la seva mà esquerra pel tall de
l’arma, un fil de sang s’ha escampat per l’acer i mentre això passava la cap
orca semblava fer-se més gran i forta, tots els seus músculs s’han manifes-

- 18 -
tat sota la seva armadura de cuir i metall i un altra cop he tingut la impres-
sió de que alguna cosa alterava el color i la brillantor del robí. Iggy ha es-
campat la seva sang al voltant dels seus ulls, dels seus braços i de les seves
cames com si en fer-ho volgués potenciar vista, força i agilitat i mentre ho
feia no parava d’adreçar-se al seu déu amb una veu profunda i potent.
Els prolegòmens de Denisse han estat més discrets, s’ha posat de genollons
per rebre la benedicció de Carolus, benedicció que ha estat doble, la prime-
ra per ella i la segona per l’espasa i en aquest cas també he sentit unes pa-
raules adreçades a un tal Ross. Suposo que Carolus que era al costat haurà
escoltat perfectament el que ha dit la nostra companya.
La lluita ha estat curta però intensa, havia d’acabar quan una de les dues
no pogués lluitar en plenitud de facultats, un desenllaç dolorós, però sense
efectes irreversibles.
Mentre les lluitadores feien les primeres passes caminant en cercle i obser-
vant-se l’una l’altra he vist com Carolus xerrava de forma exageradament
eufòrica amb els nens orcs, uns nens que malgrat que el nostre company és
el més alt i fort del grup li treien mig pam d’alçada. Les rialles i bromes de
Carolus no eren bon presagi, era clar que estava molt nerviós i les facècies
no eren més que una forma massa pobre de dissimular-ho
De cop ambdues s’han quedat immòbils, les mirades s’han fet més dures i
decidides i un silenci absolut s’ha ensenyorit del poblat, tots, incloses les
lluitadores, conteníem la respiració, el temps semblava haver-se aturat
també, penso que fins i tot haguéssim pogut sentir una gota de suor caient
sobre el terra. Sobtadament Iggy ha llençat un crit esfereïdor i ha carregat
contra Denisse llençant-se sobre ella com un elefant rabiós i això ho ha
aprofitat la nostra companya per esquivar-la fàcilment i fent ús del càstig
diví aconseguir donar-li un cop que ha suposat la primera ferida del com-
bat. La destral d’Iggy ha mig parat el cop i d’aquesta forma ha aconseguit
que la ferida no fos més profunda.
A partir d’aquí les coses han canviat a pitjor, la força d’Iggy s’ha acabat
imposant a la traça, el valor i la determinació de Denisse i el combat ha
acabat amb el previsible resultat de la seva derrota. La lluita però ha estat
prou llarga i intensa com per deixar-nos veure una espurna de respecte i
admiració en els freds ulls de l’orca.
Iggy ha ajudat a aixecar-se a la nostra companya i ens hi hem adreçat a la
taula que ja feia estona que estava parada, per a celebrar amb una bona

- 19 -
menjada – bona per la quantitat, ja que no esperàvem gaire de la qualitat-
que segellés aquell curiós pacte no gaire igualitari.

El menjar ha estat una sorpresa ben agradable i ha ajudat a calmar els ner-
vis que se’ns havien acumulat a l'estómac. L’estofat de cabra, ous i verdu-
retes estava francament bo, era clar que l’havien preparat els humans del
campament que ara ens el servien. Hem aprofitat la seva presència per in-
tercanviar-hi algunes paraules més, cosa que ens ha permès descobrir que
els rumors sobre l’expedició perduda de Kinedrin ja havien arribat als po-
blats humans de la contrada.
Liquidat l’esplèndid estofat ha arribat el moment d’alternar la conversa de
sobretaula amb les begudes. Carolus s’ha unit a un grup que manifestava
els primers símptomes d’embriaguesa. Tenint en compte la situació era clar
que no podia pretendre convertir-los i per tant he deduït que el que volia
era treure’ls el màxim d’informació possible, ja sabem que un borratxo és
sempre un bocamoll.
Denisse i Iggy per la seva banda mantenien una conversació molt animada,
semblaven autèntiques camarades, la seva afició per la lluita les havia
agermanat i no paraven de xerrar sobre les mil-i-una maneres d’atacar l’ad-
versari o defensar-se dels seus cops. També han intercanviat tot un seguit
de compliments sobre les seves habilitats i en un determinat moment m’ha
semblat sentir que la nostra companya volia tornar l’endemà al campament
per tal d’aprendre tècniques de combat dels orcs. M’imagino la reacció de
Carolus quan se n’assabenti.
Amaranth, no és cap novetat, s’ha apuntat al grup que feia més soroll. Pel
que sembla feien apostes sobre qui podia veure més d’un líquid espès i
blanquinós molt valorat pels orcs. Amaranth com era d’esperar s’ha afegit
a la contesa i s’ha empassat el primer got sense ni respirar. Els seus estos-
secs i ganyotes han despertat alhora les rialles i les simpaties de la resta del
grup i engrescada per l’ambient he vist com agafava un segon got. Comen-
ça a ser un clàssic que la nostra companya acabi sempre qualsevol festa o
celebració en un avançat estat etílic.
Jo, que em trobava bastant fora del meu ambient, m’he limitat a observar
el capteniment de tothom que m’envoltava fins que algú m’ha tustat l’es-
quena, era en Grunn, l’orc que ens ha d’acompanyar al bosc, la seva vesti-
menta feia fàcil endevinar la seva funció de xaman del grup i per tant era el

- 20 -
més semblant a un druida que podia trobar en aquell campament. Hem en-
cetat una conversa sobre les capacitats màgiques de tots els membres del
grup. Suposo que si Carolus hagués estat al costat hagués arrufat el nas tot
pensant que estava explicant massa coses a algú que ell no dubtaria a qua-
lificar d’enemic, però no era aquesta la impressió que jo he tingut de la
nostra xerrada. Érem més dos persones amb ganes de saber més sobre unes
races, orcs en el meu cas, tieflings i karasus en el seu, amb les que no acos-
tumem a conviure i que per tant només coneixem a través d’uns tòpics fos-
silitzats pel costum i la inèrcia.

Passades unes hores i amb més de mig poblat arrossegant-se per terra o ca-
minant a tentines com a resultat de tota la beguda ingerida, hem iniciat la
marxa acompanyats per en Grunn. Mentre ell i jo seguíem amb la nostra
conversa, que en aquell moment es centrava sobre les sensacions que de
bon matí havia viscut al bosc, he sentit com Carolus semblava renyar a De-
nisse. Devien parlar de la seva intenció d’aprendre tècniques de lluita amb
Iggy. Entenc a Carolus, no només l’entrenament, sinó la simple relació en-
tre totes dues xoca frontalment amb la doctrina del peregrí, però Denisse
és una paladí i com a tal millorar les seves capacitats guerreres és per ella
una cosa tant necessària com respirar. Dues idees en conflicte, dues ànsies
oposades, però que no m’han amoïnat gaire, l’únic cosa que no em treia
del cap i no deixava espai per a cap més pensament, era que passaria quan
tots ens acostéssim al bosc.



19)
Quan érem a poques passes del llindar del bosc el silenci s’ha apoderat
sobtadament de la nostra petita tropa i jo no he pogut evitar pensar en una
frase que havien repetit tant Iggy com Grunn: la pedra ens va derrotar...
Em volia derrotar el bosc a mi? Allò que era la nostra llar, el que ens dona-
va força, s’havia regirat en contra nostre? Quin poder malèfic podia fer una
cosa tant retorçada i miserable?
Per si de cas els hi pregat de no destorbar el bosc de cap manera, res d’aga-
far ni la més petita flor o d’apartar amb el peu una branca caiguda. Hem

- 21 -
d’actuar com uns visitants temorencs que no gosen fer res que pugui modi-
ficar ni que sigui un bri la seva pau i el seu equilibri.
En capbussar-nos en la seva espessor he sentit un altre cop aquesta barreja
de fascinació i neguit que vaig viure a l’anterior visita, fascinació per ser
dins d’un bosc on el temps sembla haver-se aturat, on les arrels, les soques,
el terra i el brancatge formen un tot fosc i retorçat propi d’una vellesa que
va molt més enllà del que una ment de Karasu pugui imaginar. On les es-
corces dels arbres han perdut el seu color original i només es veu un gris
fosc, humit, esquerdat, amb unes clivelles que han vist lliscar pel seu inte-
rior incomptables gotes de pluges que ja els regaven quan els pobles que
ara existeixen ni tant sols eren presents a les ments del déus. De fet cada
passa em convencia més que el Bosc d’Ambre era un univers apart, un
món que semblava més antic que el món, un món que res ni ningú podia
abastar en la seva totalitat i nosaltres potser l'estàvem profanant amb la
nostra presència.
L’únic que semblava immune a totes les sensacions era en Grunn que, tot i
que en veu baixa, em continuava interrogant sobre les meves creences i
sensacions, una curiositat i unes ànsies de coneixement que no s’ajustaven
a la imatge que tenim dels orcs la resta d’habitants de Voldor.
Jo el mirava de cua d’ull tot esperant veure-hi alguna reacció. Mentre bai-
xàvem del poblat havíem parlat que els dos vivíem el missatges dels nos-
tres déus com a sensacions, com a emocions, impulsos deia ell, mai com a
comunicacions verbals adreçats al cervell.
Res, restava impassible, mentre que jo cada cop em sentia més ofegat pel
neguit, pel desassossec, per aquesta sensació d’estar fent una entremalia-
dura que els adults ens retrauran i ens comportarà un càstig. Aquesta sen-
sació que algú ens mira per sobre l’espatlla i ens controla. Aquesta impres-
sió de fer una cosa prohibida i que provocarà el rebuig dels altres...
L’ofec ja començava a fer-se insuportable quan finalment ha arribat la seva
reacció, Grunn s’ha aturat i s’ha posat el casc que Iggy havia portat durant
la lluita amb Denisse i que la cap li havia lliurat per a l’expedició.
Ens hem aturat delerosos per saber que havia captat el xaman i passats un
segons ens ha informat que notava un poder molt antic, un poder encarnat
en unes llums verda i violeta, un poder que el seu déu Warg considerava
negatiu i que per tant calia combatre.

- 22 -
La paraula combatre pronunciada dins d’aquest bosc m’ha afectat com un
cop de puny, oblidant el silenci a que ens havíem obligat, li he preguntat en
un to massa alt quin significat tenia aquesta lluita, què era allò que havia
de destruir el seu poble, i no he aconseguit una resposta clara. Destruir el
que ell qualificava d’enemic suposava alterar la pau del bosc, potser fins i
tot agredir-lo? He pensat que el millor era aclarir-ho quan fóssim fora de la
seva influència.
Com a reacció a les paraules d’en Grunn, Carolus ha llençat un encanteri
de detectar el bé i el mal i ens ha fet arribar els seus pensaments. Detectava
una força de destrucció, contrària al peregrí, encarnada per l’orc i una for-
ça molt difuminada però pura, antiga, que comptava amb la benedicció del
seu déu.
Tot just acabar de fer-nos partícips dels seus pensaments ha desembeinat
l’espasa i s’ha llençat contra Grunn, per sort he reaccionat a temps i amb
emmaranyar els he deixat tots dos atrapats en una espessa bardissa que no
els ha permès enfrontar-se. M’han mirat amb ràbia, però no podia permetre
que taquessin aquell bosc amb una lluita sense sentit.
Carolus s’ha indignat amb mi, i m’ha repetit un cop i un altre que Grunn
volia destruir el bosc, i que per tant l’hauria de donar suport en lloc d’im-
pedir la lluita. Però a mi m’ha semblat indigne enfrontar-nos gratuïtament
amb un company d’expedició, fossin quines fossin les seves intencions, in-
tencions que jo no veia tant clares com Carolus. Per sort Amaranth m’ha
fet costat i entre els dos hem aconseguit evitar que la cosa anés a més. Cal-
mats relativament els ànims, hem decidit tornar d’una expedició que possi-
blement crearà més problemes que beneficis.

Quan hem arribat a les mines ens hem retrobat a Denisse que ens ha con-
firmat que es quedarà al poblat per tal d’evitar excessos per part del orcs,
tot i que estic segur que les pràctiques de lluita que no ha esmentat, també
l’han ajudat a prendre aquesta decisió. Mentre parlàvem han començat a
sortir els miners que, en veure a Carolus, l’han aclamat i saludat efusiva-
ment. Està clar que la seva ajuda en en les tasques de desenrunament han
despertat l’admiració de tot el poble.
També hem vist en Jonàs, l’adúlter, que s’ha adreçat a Carolus amb un po-
sat i una mirada totalment derrotats, el pobre home cada cop em fa més
pena.

- 23 -
Acabades les felicitacions i l’intercanvi d’informacions sobre l’estat de les
obres de les mines, els habitants del poble han tornat cap a les seves cases
mentre Carolus, Amaranth i jo ens hi hem quedat. El nostre company ha
anat a descansar a la sala de la galeria principal que ja estava preparada per
aquesta finalitat i nosaltres hem decidit anar a explorar la resta de passadis-
sos amb l’esperança de descobrir algun soroll o algun senyal de la presèn-
cia d’altres éssers.
Hem avançat de forma molt lenta i fent múltiples parades per tal de fer el
mínim soroll possible i parar l’orella a qualsevol remor. La nostra pacièn-
cia ha tingut recompensa i en un determinat moment he sentit un so esmor-
teït per les gruixudes parets de roca, En algun punt algú estava desplaçant
una peça de pedra sobre una altra, una porta? Una trapa? Un forrellat? No
ho podia concretar però quedaven confirmades dues coses: hi havia d’al-
tres galeries desconegudes i estaven habitades.
Engrescats per la descoberta hem continuat avançant encara amb més cura,
i hem descobert una mena de clot perfectament rodó cobert de terra i gra-
va, no semblava una formació natural i per tant quedava confirmada la
idea que no érem els únics a bellugar-nos per aquelles coves. Convertit en
escarraig, una mena d’escarabat amb una cua que emet una feble llumino-
sitat, he fet alguns tombs més amb l’esperança de fer nous descobriments,
però sense èxit. Finalment i completament fatigats per la llarga i tensa jor-
nada ens hem adreçat a la sala de descans.



20)
Les cançons i el crits dels minaires en arribar ens han despertat massa
d’hora pel nostre gust. Encapçalava la colla un company de Marsh que fins
ara s’havia limitat a fer tasques administratives. Li hem dit que per la nit
havíem fet tot un seguit de descobertes i que ens agradaria comptar amb la
saviesa del miner més veterà per tal de conèixer la seva opinió.
De seguida ha vingut John, que s’ha interessat força per la troballa i ens ha
fet anar rabents al pou de grava. Quan l’ha vist la seva conclusió ha estat
clara i ràpida, era obra d’essers intel·ligents i s’havia fet amb la intenció
d’amagar alguna cosa.

- 24 -
Ben engrescats hem començar a treure la terra i la grava fins a deixar el pe-
tit pou ben net i visible. Les seves parets eren ben polides i al centre desta-
cava un forat no gaire gran, una mica irregular, però que tots hem coincidit
no era obra de la natura. La seva forma els hi ha semblat familiar a Carolus
i Amarant i per confirmar el seu pressentiment han decidit anar a buscar la
pedra de xion que vam trobar a una de les galeries i que havíem deixat en
possessió d’Amuriel junt amb el suport que la contenia.
La nostra companya ha marxat acompanyada d’en Jonàs, ja que el pobre
adúlter busca qualsevol excusa per allunyar-se dels seus companys, i quan
han tornat, acompanyats de Denisse, he vist que una rialleta constant es di-
buixava al seu rostre, una rialleta que s’accentuava cada cop que mirava a
Jonàs. Algun xafaroteig del poble que ens hem perdut els que hem restat a
la cova.
La presència de Denisse sempre és una injecció de moral pels vilatans. Sa-
ber que compten amb la seva presència els fa témer menys als orcs i també
ha ajudat a millorar els ànims les notícies que els ha portat sobre les condi-
cions de vida d’en Marsh. Si això afegim la conversa que ha tingut amb
Carolus -gosaria dir que ha anat sobre el conflicte al bosc- podem dir que
la seva visita ha estat curta però ben aprofitada.
Quan ha marxat ens hem posat per feina ja que calia comprovar la validesa
del pressentiment dels meus dos companys. Hem fet apartar tothom, ja que
encara tenim al cap l’explosió que va provocar la caiguda de la pedra a ter-
ra i tot segut l’hem depositat amb molta cura al forat, s’ajustava a la per-
fecció.
Per uns moments hem contingut la respiració, però res no ha canviat. Lla-
vors Amaranth amb la impaciència que sempre la caracteritza, ha llençat
un contacte electritzant sobre el cristall que aquest cop si ha reaccionat. Tot
de petits raigs de llum que podríem qualificar de filaments per la seva ex-
trema finesa han començat a sortir de la pedra adreçant-se cap a les vores
del pou. El seu número ha anat augmentant de forma constant fins que el
cercle de pedra s’ha convertit en una mena de petit sol que emetia una llum
violeta intensa però agradable alhora i que malgrat la seva intensitat no en-
lluernava, sinó que ens omplia de calidesa i confort.
Però això només ha estat la primera de les sorpreses que ens esperaven. La
part inferior del pou, que fins llavors semblava formar una unitat indissolu-
ble amb les parets laterals s’ha començat a aixecar i davant dels nostres

- 25 -
ulls ha anat apareixent una mena de petit temple circular el sostre del qual
era l’antiga base del clot suportada per unes finíssimes columnes que a ve-
gades semblaven fetes d’un bellíssim marbre translúcid i d’altres per unes
columnes de llum gairebé tangibles.
L’objecte, edifici, estri... la veritat és que no ser com qualificar-ho ha anat
pujant fins que el seu terra ha quedat al nivell de la cova, com convidant-
nos a entrar al seu interior. Quan això ha passat ja feina estona que la ma-
jor part dels miners eren agenollats pregant al peregrí i alhora cridant eufò-
rics que havien trobat la seva ciutat sagrada, Carolus, com podeu imaginar
estava en èxtasi convençut de que estava arribant a una connexió directa
amb el seu déu.
Com era d’esperar hi ha entrat a la plataforma sense ni el més petit dubte,
ha agafat la pedra que havia anat baixant del sostre fins a quedar suspesa a
l’aire a l’espera de no sé què i l’ha depositat al terra de l’artilugi, on hi ha-
via un nou receptacle amb la seva forma. Quan ho ha fet el templet ha co-
mençat a baixar lentament un altre cop. Amaranth també s’hi ha llençat
dins i jo m’he quedat glaçat per un instant, m’agraden més les exploraci-
ons nocturnes i dissimulades i ficar-se allà era anunciar la nostra arribada a
bombo i platerets, però quedar-se fora no tenia gaire sentit, per tant resig-
nadament i arrossegant els peus m’he unit als meus companys. Finalment,
quan ja començàvem a tenir la vista a l’alçada de les cames dels miners
hem tingut una inesperada incorporació al grup. Jonàs s’hi ha llençat de
cap tot fent un renec. M’hagués agradat més que hagués estat Denisse el
quart passatger o fins i tot John, que com a miner veterà podia ajudar-nos
en aquell món que presagiava de tenebres, però ens hem hagut de confor-
mar amb un pobre desgraciat que ha estat empès més per les ganes d’aban-
donar el poble que per les ànsies d’aventura.



21)
Hi ha nits que malgrat que el cansament ens aclapara la són no ens visita
de cap manera, aquest nit n’és un exemple. Estirar-se al llit suposa fer
tombs i més tombs sense trobar el descans. Agafar la ploma i continuar
amb el diari és l’alternativa, però què hom pot escriure quan la incertesa i

- 26 -
el pessimisme ens encerclen per totes bandes no deixant ni el més petit res-
quill a l’esperança?
En d’altres circumstàncies m’encantaria explicar amb tot detall la sorpre-
nent descoberta a que ens va dur la baixada per l’artefacte, però avui res no
sembla tenir sentit, ja que tot allò que hem estimat sembla condemnat a la
seva desaparició.
Però suposo que hores d’ara ni les paraules, ni les històries d’aquest diari
em pertanyen, són ja un missatge que serà plena propietat d’aquell que el
trobi i el llegeixi, si és que la foscor no ho ofega tot i en algun lloc queda
un bri d’esperança i un cor que la hostatgi.
Perdona doncs, possible lector si la llum amb que descric allò que vam
veure és feble i no fa justícia a la descoberta, car l’ànim de l'escrivà sem-
pre altera el que han vist els seus ulls.

Quan vam sortir de la màquina descendent vam trobar-nos en una galeria

que es revelava ample i polida, molt allunyada de les bastes parets de la
mina d’on proveníem. Una feble il·luminació que semblava tenir el seu
origen en el mateix aire que ens envoltava, permetia veure unes poques
passes endavant però no gaire més enllà, per la qual cosa en Carolus va de-
cidir fer un encanteri de llum i agafant una tassa que havia portat Jonàs va
crear una làmpada que ens va permetre avançar amb més seguretat.
Caminàvem a poc a poc a causa d’una barreja de sorpresa, admiració i por.
La galeria era polida com el glaç i la llum gairebé d’una manera impercep-
tible anava augmentant. Començàvem a sentir-nos una mica més confiats
quan una petita tremolor a l’aire acompanyada d’un soroll que vam identi-
ficar massa tard, va acabar en un crit de dolor de la nostra companya. Un
parell de fletxes havien solcat l’aire i s’havien clavat al cos d’Amaranth,
per sort a zones no vitals.
Ens vam aturar i Carolus es va apressar a guarir-la mentre jo, convertit en
escarabat continuava la lenta exploració.
El passadís que va resultar massa llarg i fatigós per la mida de l’insecte
acabava en un gran sala que et tallava la respiració, tot i que no seria el
més impressionant que veuríem aquell dia. Del sostre queia un raig d’aigua
que si potser era massa petit com per qualificar-lo de cascada, era molt su-
perior a qualsevol font que hagués vist a la meva vida. L’aigua era d’una
transparència increïble i milers de gotes s’escampaven per l’aire creant una

- 27 -
atmosfera humida i fresca que semblava estimular tots els sentits, però no
era qüestió de quedar-se embadalit mirant aquella meravella i em vaig
adreçar cap al punt oposat de la sala d’on semblava provenir la llum que
ens havia acompanyat des de la nostra entrada a la galeria.
Aquí la sorpresa encara seria més gran, una ciutat subterrània s’estenia
sota la mena de balconada natural que formava l’eixida de la sala. Algun
dia havia estat imponent, ara la major part era en runes i uns éssers de la
foscor, els Morlocks, semblaven amagar-se rere restes de parets i colum-
nes. Sense cap mena de dubte eren els que havien disparat a Amaranth, pe-
rò se’ls veia insegurs i temorencs, més disposats a defensar que a atacar.
Calia tornar i informar els meus companys.
La nostra anterior experiència amb els morlocks havia estat ben negativa,
però aquest cop la cosa semblava diferent. Tant la seva actitud com la seva
aparença no semblaven tan amenaçadores, certament havien disparat sobre
Amaranth, però després havien fugit a amagar-se a la seva ciutat i per tant
després d’un curt intercanvi d’idees vam optar per tirar endavant. Ens va
ajudar en la decisió el que Carolus ens va explicar. Que els morlocks havi-
en estat els darrers humans a restar fidels al peregrí, mentre totes els altres
races els abandonaven.
Carolus, acompanyat d’un Jonàs relativament tranquil gràcies a un encan-
teri de calma, va adreçar-se amb passes decidides cap a la ciutat. Mentre
nosaltres restàvem a la balconada natural.
Com era d’esperar van ser aturats pels que vigilaven l’entrada però no
d’una forma que ens fes témer per la seva integritat. El nostre company va
deixar les seves armes a terra i va fer dues passes endavant per separar-s’hi
i així convèncer els morlocks de la seva actitud pacífica i la cosa va funci-
onar. Després d’una breu discussió un dels guàrdies va marxar i al cap de
poca estona va tornar amb algú que semblava exercir funcions de coman-
dament.
Una altra breu conversa, inaudible per la distància que ens separava, va se-
guir a la trobada i tot seguit mentre Jonàs romania a l’entrada vigilat pels
sentinelles vam veure com Carolus i el cap morlock penetraven a l’interior
de les runes adreçant-se fins a l’extrem més allunyat de la ciutat, desapa-
reixent rere unes bellíssimes cortines d’aigua formades per unes cascades
que semblaven marcar el límit final del poblat.

- 28 -
Van passar hores abans no tornés, però quan ho va fer la informació que
ens portava va compensar amb escreix l’avorriment de l’espera.
El tracte que li havia dispensat el cap del poblat havia estat molt deferent,
un respecte que encara havia augmentat més quan havia descobert que Ca-
rolus podia activar les pedres de xion que pel que semblava ja portaven
temps totalment descarregades, però el que més ens va interessar de la
seva visita va ser un altre fet.
La vila era actualment de mides molt limitades, amb un reduïda població
no gaire superior a la vintena d’ànimes pel que feia a dones i nens, els ho-
mes eren més indetectables ja que pel que semblava romanien amagats i
alguns dels que va veure el nostre company presentaven ferides ocasiona-
des per altres Morlocks. Pel que semblava, una galeria ara tapiada que no
podíem apreciar des de la nostra roca, havia estat el camí per on un altre
grup d’éssers de la seva mateixa espècie els havien atacat de forma salvat-
ge i inesperada i això era el que els havia trasbalsat més, veure com antics
companys i coneguts es convertien en els seus enemics. Un altre cop l’or-
dre natural de les coses s’alterava i apareixia conflicte i lluita on abans hi
havia companyonia i fins i tot amistat... i una dada encara més interessant,
semblava ser que aquella galeria s’adreçava cap a les muntanyes de Gu-
nanball, la llar d’on havien estat expulsats els orcs.
També Carolus li havia fet cincs cèntims de les nostres aventures a en
Grinn, el cap morlock, fins i tot li havia explicat l’existència i els efectes
del monòlit que vam destruir ajudats per les araines i el resultat de tot ple-
gat va ser que havien acordat un pacte d’ajuda mútua que incloïa no dir res
de l'existència de la seva ciutat. Ara calia pensar quina part de tot el que
havíem descobert i parlat podíem fer arribar a la superfície.

El que més ens amoïnava mentre hi pujàvem però, era com reaccionarien
els miners. Per una banda els havíem de dir que deixessin d’obrir galeries i
desenrunar determinades zones, ja que això podia facilitar un nou atac so-
bre el poble que acabàvem de descobrir. Per l’altra no estàvem segur que
Jonàs, per tal de recuperar l’estimació dels seus companys, no comences a
escampar històries meravelloses sobre la ciutat subterrània.
Tornar a la galeria superior va suposar topar-se, gairebé abans de treure el
cap, amb un grup considerable de miners, feia tota la sensació que malgrat
les hores passades, s’hi havien quedat pacients i quiets en espera de la nos-

- 29 -
tra tornada. Ens miraven amb ulls encuriosits i les preguntes van sortir a
raig de les seves boques en quan vam posar els peus al terra de la galeria.
Totes es podrien resumir en un parell: Heu trobat la ciutat del peregrí? Heu
vist tresors? Ens en vam sortir com vam poder, parlant només de galeries i
runes i amb l’excusa del cansament ens vam adreçar a la casa de na Brana
per tal de sopar, descansar i sobretot, estar en un lloc que ens permetés par-
lar amb total llibertat sense por de ser escoltats, ja que havíem de decidir
les nostres properes passes.
I va ser després d’un esplèndid sopar, quan Brana i el seu fill ja dormien i
quan ben just havíem començat a valorar què fer l’endemà i com aconse-
guir la col·laboració conjunta d’orcs, minaires i morlocks, que tot es va
capgirar i ennegrir llevant-nos tota esperança.
La butxaca d’en Carolus va començar a agitar-se com si tingués vida prò-
pia, vam esclatar a riure, algun ratolí hi havia trobat el seu cau. Bé, això va
ser la primera pensada de tothom, però en posar-hi la mà a l’interior no va
sortir la bestiola esperada sinó la ploma que en Marvo havia regalat al nos-
tre company quan vam estar al poblat gnom. L’estri s’agitava de forma fre-
nètica, era clar que allò que ens havia de comunicar era extremadament
important i urgent.
Carolus la va deixar sobre el paper i les paraules van començar a aparèixer
sobre el full. La blancor de la pàgina anava quedant plena de lletres i ta-
ques originades per un escriure nerviós, insegur i tremolós i mentre llegí-
em la vermellor de les nostres cares causada per un bon àpat i una quantitat
considerable de vi va anar desapareixent i deixant lloc a una pal·lidesa to-
tal i absoluta. No, allò no podia ser veritat!
Un gran exercit format per éssers de races ben diferents i no morts estava
assetjant Telaraña. Les capes verdes havien intentat impedir que s’hi acos-
tessin, però la gran diferència numèrica entre els bàndols havia fet inútils
els seus esforços i a sobre havia reduït considerablement els efectius de la
seva valerosa tropa. Tot semblava conjurar-se en contra nostra sense dei-
xar-hi cap espai a l’esperança. Què podíem fer? Anar al bosc a recollir els
materials necessaris per a fer l’antixion i trobar-nos només amb arbres cre-
mats i desolació quan arribéssim a la ciutat de Libath per tal de fabricar-lo?
Deixar a Gon i sa mare tancats en una ciutat que sabíem condemnada? En-
dinsar-nos en la galeria que duia a Gunnaball en un intent desesperat de
lluitar contra el mal sense ni un gram d’antixion a les mans? Posar d’acord

- 30 -
tres races diferents per tal d’enfrontar-nos a la foscor, malgrat que això su-
posés perdre un temps del qual no disposava la ciutat de les araines? Mas-
sa preguntes sense resposta que ens van acompanyar al llit i que havien pa-
ralitzat les nostres decisions i anul·lat els nostres ànims i esperances. Mas-
sa preguntes que voltaven pel nostre cap mentre nosaltres fèiem tombs i
més tombs dins dels llits que ens havia preparat Brana.
... I llavors, en aquells moments de foscor absoluta una frase mig dita per
Carolus mentre ens sentíem aclaparats per les notícies de Marvo em va ve-
nir al cap... potser jo sé com aconseguir una mica d’antixion.

- 31 -