Projecte Génova

Dues naus, dos-centes huitanta-tres persones, una única missió: salvar l’existència de la
humanitat. La primera, de grans dimensions, amb tres cabines i capacitat per al doble de
persones que contenia, es dirigia cap a l’est, encara que, sense cap punt de referència
que ho determine, és difícil saber-ho exactament. La segona, ens seguia a alguns
quilòmetres de distància. Ambdues buscaven el planeta que havien descobert els
astronautes uns mesos abans de la catàstrofe.

Buscaven un lloc on viure, on formar les seues famílies, començar des de zero. El que
havia passat a la Terra era inexplicable, ningú s’ho esperava, però va destruir la vida de
moltes persones, les que van poder salvar-se, amb el record de veure morir i haver
d’olvidar als seus familiars, i el sentiment de culpabilitat per ocupar un lloc a aquell nau
espacial. Als que havien quedat a la Terra els esperava un final pitjor, van acabar
arrassats per l’explosió, sense cap possibilitat de sobreviure, d’amagar-se o pensar un
refugi.

‘A unes vint milles al nord, hi ha una estrella de dimensions major que el Sol, hem
d’intentar allunyar-nos, ja que aquest cohet no està preparat correctament per suportar
temperatures tan elevades’ comentava el pilot del Destini, la primera nau, i la que guiava
la segona, amb el copilot, un astronauta de grans capacitats, que havia segut elegit
especialment per aquesta missió. Aquest era el meu germà, Daniel, i era l’encarregat de
fer-se càrrec de mi a aquesta nau, ja que els nostres pares havien mort a un accident de
trànsit quan jo era menuda.

Ja havien passat vint-i-un dies des de l’accident, i la gent a la nau estava començant a
impacientar-se, només tenien menjar i oxígen per a una travessia de sis mesos, sis mesos
per trobar un planeta que disposara d’una atmòsfera que ens salvara la vida. A la primera
setmana, la gent estava emocionada per anar a l’espai, assustada per dirigir-se a un lloc
que so sabien amb certesa que els podia salvar, melancòlica, perquè enyoraven la gent
que havien deixat morir… La segona es va començar a convocar reunions per què la gent
compartira records amb altres i coneguera a la resta, amb qui haurien de compartir la
major part de la seua vida. La tercera ja havien creat grups d’amics, que s’ajudaven en les
tasques diàries; i una rutina, que consistia en despertar-se a les nou del matí, alguns
anaven a la sala de màquines per generar electricitat i poder iluminar la nau, altres

netejaven les habitacions comunes, o el menjador i passadisos, altres s’encarregaven de

preparar el menjar per a tots i repartir-lo equitativament…

La tripulació de la primera nau estava formada per unes cent-cinquanta persones. La

majoria eren experts en l’espai i els cohets, hi havia un pilot i copilot, tres suboficials, un
encarregat de dirigir l’ordre, una mena d’alcalde; deu enginyers encarregats de fer
funcionar les màquines, i quatre especialites en soritides a l’espai, per reparar algun
desperfecte o comprovar que tot estava bé. La resta d’ocupant eren persones normals,
llevat d’algun metge, un dentista, i dos professors, la resta no haia tingut temps ni
d’estudiar, ja que la majoria erem joves, gent que no arribavem als trenta anys.

Açò és, perqué el tres de maig, vam ser convocats per fer un curs relacionats amb
l’eniginyeria aeroespacial, i una visita a les instalacions de l’empresa espacial HFEI, on
treballava el meu germà. Quan la visita estava a punt de finalitzar, va sonar una alarma
molt forta, i unes llums rojes es van posar a parpadejar. Ens indicaren que haviem de
pujar a una de les naus que hi havia en aquella espècie de garaix, pero a gran escala, i
ens van seguir alguns membres de les instalacions, vestits amb trajes d’astronauta, i
algunes persones més que no havia vist durant les explicacions. Quan vam despegar de
la superfície, estavem tots emocionats, i un poc sorpresos de que ens hagueren deixat
pujar a una nau espacial i a més, posar-la a funcionar. No obstant, quan ja feia uns cinc
minuts desde que havien despegat, vam veure per les finestres una massa d’un color
rogenc que abarcava la superfície del planeta, expandint-se ràpidament.

Després ens van explicar el que havia passat, però que no ho sabien amb certesa, que
suposaven que havia hagut algun problema a una gran instal·lació, d’un altra empresa.
Uns treballadors d’aquesta els havien avisat per a que evacuaren el planeta i ens
poguerem salvar. Quan vam sortir de l’atmòsfera, vam veure un altra nau pareguda a la
nostra, i s’hi vam apropar i el pilot avisà que era una nau anglesa i que s’uniria a
nosaltres, en la búsqueda d’algun lloc per viure.

Uns dies després, un home es va prestar voluntari per fer-se càrrec de la direcció de la
nostra nau i a votacions, va eixir que la majoria de gent estava d’acor en la proposta.
Després ens va fer anar un a un, a fer-se una revisió amb un metge que havia abordat a
la nau per sort de tots. També vam haver d’anar al seu despatx a apuntar-se a una llista i
ens va contar a tots, i va distribuir les habitacions.

Ara, m’he fet més amiga dels meus companys de classe, ja que al cohet no hi ha molta
cosa que fer. Dos d’ells van ser assignats a les mateixes tasques que jo, per tant,
compartim molta part del temps junts, i ens ha afavorit a conéixer-nos millor i arribar a la
conclusió de que tenim moltes coses en comú. De vegades, en el nostre temps lliure,
anem a eplorar els passadissos de la nau, i aprenem coses dels maquinistes a la sala de
màquines, o el meu germà ens deixa entrar a la cabina del pilot, però només a mirar, no
ens permet obrir cap calaix, cap carpeta, ni armari. Aquest fet ens causa molta curiositat,
ja que hi ha una prestatgeria a una paret de la cabina, plena de llibres i carpetes amb
algunes dates, fins i tot de deu anys abans.

Hui és un d’aquests dies, estem Pau, Carles i jo apreciant les vistes de l’espai des de la
cabina del pilot. El meu germà ens acava de dir que ah d’anar a fer unes coses molt
importants que no ens pot dir i que ens hem d’anar ja. Jo li insistisc en que ens deixe
quedar-nos, que no anem a tocar res. Sorprenentment accedeix i ens quedem els tres
sols a la sala. La primera estona ens podem controlar i s’asseguem a una sofà al final
d’aquesta a observar les vistes. Però, no ens podem controlar i acabem obrint un dels
armaris. Alli trobem un arma de foc, i alguns papers però decidim tornar a tancar-ho,
després d’agafar una clau amb un clauer on hi ha escrit ‘IMPORTANT’. Al costat d’aquest
armari hi ha altre amb un pany, on suposem que va la clau que hem trobat. Ho provem i,
efectivament, l’armari s’obri. Hi trobem una enorme quantitat de papers, i decidim llegir-
los. Els primers són plànols de la nau, però ens crida l’atenció uns que no es pareixen a
aquesta, sinó a la que vam trobar després de despegar. Tambe hi ha altres papers en una
llibreta que té de títol ‘Projecte Génova’. La curiositat ens pot, i decidim obrir-la. Però de
sobte, sentim passades i ens espantem i decidim tancar-ho tot i tornar ràpidament al sofà.
Abans de tancar-ho, jo puc veure una fotografia, que s’assembla molt a una que es vam
fer la classe l’any anterior en la graduació, pot ser ho he confòs… Entra el meu germà en
la sala peocupat conversant amb altre passatger i quan ens veu es sorpren, com si no
se’n recordara de que estavem alli. Ens demana que ens n’anem i no ens dona cap
explicació. Des de fora els sentim discutir, en un to de veu bastant elevat.

Jo, continue pensant en aquella fotografia, no els he dit res a cap dels meus amics, però
em resulta estrany que tinguen eixa fotografia tancada amb clau en la cabina del pilot, i
que siga una que jo mai li he ensenyat al meu germà.

Decidisc deixar-ho estar, i vaig al passadís en el que hi ha un gran ventanal, des d’on
m’agrada mirar l’espai. Des d’allí veig l’altra nau, i hui i ha una espècie de meteorit
passant per baix. De sobte, es desvia i impacta fortament amb la nau, creant una explosió
gegant, i impossiblitant que cap persona es salve. Per megafonia avisen que ens hem de
reunir a la sala comuna, i allí ens diuen el que jo acabe de veure. Quan acaba la reunió
tornem a juntar-nos els tres amics i anem a la cabina del pilot altra vegada per veure el
meu germà. Quan arribem, la porta estranyament està oberta, i decidim passar. Dins no hi
ha ningú, pero sobre la taula hi és la fotografia de l’altra nau amb una creu roja, i l’armari
que vam obrir amb la clau està obert. Jo m’aproxime per confirmar lo de la fotografia i, a
part d’eixa hi ha d’altres, els meus companys de classe amb les seues famílies, a un bar,
pel carrer …

Perquè tenen fotografies nostres d’abans de pujar a la nau? Perquè hi ha plànols de l’altra
nau, que ha explotat? Perquè el meu germà discutia amb l’altra persona? Què és el
projecte Génova?