ENTRE PINTURES

ANÒNIMES
Les excursions solen ser una bona manera de traure'ns de la rutina educativa,
hui amb la meua classe anem a una exposició d'art, la veritat no tinc la menor
idea sobre que és, em tem que serà tota una sorpresa. El camí al nostre
misteriós destí va ser tot menys agradable per a mi; els meus companys
cridant, espentant-se i per alguna raó que desconec tirant-se menjar. Finalment
arribem a una estranya casa de camp, la mestra només deia que no férem
soroll.

La casa era vella, tenia un bonic camí de pedres adornat amb algunes flors, se
me cap a cridaner la idea que una exposició no estiga en un museu. Segons el
cartell de l'entrada és una exposició de pintures anònimes, per fi entrem, hi
havia majoritàriament pintures en oleo es veien molt antigues. El tema
generalitzat eren persones del passat, hi havia una infinitat de pintures que
immortaliltzaven moments de les vida quotidiana, gent passejant-se , tocant
instruments, ballant, pintures sostenint les seues mascotes, pintures en
verdaders palaus plens dels majors luxes que et pugues imaginar. Era un
sentiment rar, pensar que en uns anys les fotos que tenim hui en dia en els
nostres dispositius de comunicació seriosa d'una manera o una altra com açò, i
que la sensació que sent hui la puga sentir una persona futura.

Camine pels llargs corredors, perquè el que hi havia en eixa casa eren
corredors, açò arribava a assemblar-se a un laberint, un laberint amb boniques
pintures d'oleo. Era l'hora d'esmorzar i la meua mestra ens va cridar al jardí de
la construcció, ens explique que esta casa la done un senyor fa ja unes quatre
dècades i des de llavors la gent la veu amb fins turístics, això de que una sola
persona guardara eixa quantitat immensurable de quadros, més per al només
resultava molt rar.

Pugem al segon pis, esta vegada sí m'adone d'una peculiaritat en les pintures,
les altres emanaven un aire entusiasta, com de vida perfecta, però estes
només expressaven tristesa o desesperació, hi havia pintures de gent plorant,
barallant-se, de malalts i una que em cride l'atenció, una artista de teatre
plorant en el seu camerino. A diferència al pis de baix, en este es conservaven
alguns mobles, entrem a l'habitació principal, hi havia un gran retrat de l'amo de
la casa i alguna de les seues pertinences.
De sobte a baix es va escoltar un fort estrèpit que ens va deixar immòbils, la
mestra davall pel seu compte a investigar allò que s'ha succeït, al moment
s'escolte un altre estrèpit, la cosa començava aponerse tensa. Uns dels meus
companys van decidir baixar i obteníem el mateix, passaven els minuts i no
tornaven del pis inferior. Comencem a espantar-nos, intentem buscar una altra
eixida per qual no haguérem de baixar, la cosa només empitjore, va començar
de les parets a xorrar un líquid roig, ens estàvem aclaparant massa, les altres
habitacions del corredor van començar a arrossegar els meus companys. Vaig
sentir que algú tir del meu braç. Al següent moment tot es va tornar fosc, em
sentia desubicada, ara la meua aparença era diferent, tenia una roba estranya i
un pentinat amb molt volum.

Hui el sol brillava més al meu entendre, era un dia esplèndid, hui nous visitants
entusiasmats s'acostaven als angostos corredors. Se'ls veia tan contents que
és una danya que acaben atrapats en un quadro com nosaltres.