LA GUERRA DELS FANTASMES, Bartlett (1932).

Una nit dos joves d'Egulac van baixar al riu a caçar foques. Estant allí es van trobar
envoltats per la boira i el silenci. Aleshores van sentir crits de guerra i van pensar: “Pot ser
que es preparin per a la guerra”. Se'n van anar a la riba i es van amagar darrere d'un tronc.
Van aparèixer les canoes, van escoltar els sorolls dels rems i van comprovar que una es
dirigia cap a ells. Els cinc homes que venien a la canoa els van dir: “Què penseu? Desitgem
que vingueu amb nosaltres. Anem a remuntar el riu per lluitar contra la gent.”
Un dels joves va dir: “No tinc fletxes”.
Ell va dir: “Les fletxes són a la canoa”.
“Jo no hi aniré, em poden matar. La meva família no sap on he anat. Però tu,” tornant-se
cap a l'altre” pots anar amb ells.
Així que un dels homes se'n va anar amb ells i l'altre va tornar a casa. I els guerrers van
remuntar el riu fins a una ciutat a l'altra banda del Kalama. La gent va baixar al riu i van
començar a lluitar. Molts van morir. En aquell moment, el jove va sentir un dels guerrers que
deia: “De pressa, anem a casa; aquest indi ha estat colpejat”. Aleshores va pensar: “Oh, són
fantasmes”. No se sentia malament, però deien que li havien disparat.
Així que les canoes van tornar a Egulac, i el jove va tornar a casa i va encendre el foc. I va
dir a tothom: “Escolteu-me, vaig acompanyar els fantasmes i vam anar a lluitar. Molts dels
nostres companys van morir i molts dels nostres atacants també. Van dir que vaig ser
colpejat però no em sento malament”. Ho va explicar a tots. Després va callar. A l'alba es va
desmaiar. De la seva boca va sortir una cosa negre. La seva cara es va contorsionar. La
gene va saltar i va plorar. Estava mort.