Resum del llibre: “DES DE LA FOSCOR”

La narradora i la seva filla Marina terminen el trajecte en tren, autobús i ferri, fins a l’illa d’Ons, a
Galícia.
Anaven allà per a assistir al funeral de l’avi de la narradora.
Quan l’avi David Salvaterra encara estava viu, va contactar-la per carta invitant-la a visitar l’illa a on
ell vivia, però la narradora va estripar la carta perquè no hi tenia cap interès en contactar un home
que havia abandonat l’avia, embarassada, feia més de seixanta anys. Tan sols unes setmanes
després li varen comunicar a la narradora que el seu avi havia mort caient al mar des d’un penya-
segat, donant-lo per mort encara que no havien trobat el cos, i que ella era la seva única hereva.
Acabada la cerimònia, per als detalls de la mort i de l’herència, la narradora havia de reunir-se amb
el doctor Bazán i el sergent Huíña. Abans d’entrevistar-se amb ells va parar a una botiga, i el
venedor li va preguntar si era la néta del mort. Un senyor vell anomenat capità Tramuntana va
entrar a la botiga per a comprar vi. La Marina li va preguntar a aquell senyor si tenia un vaixell
degut a la seva pinta de pirata. El senyor li va contestar que no és pirata, però que va ser capità
d’un llaüt durant trenta anys i que ara és faroner de l’illa.
Aquest home va ser l’últim que va veure a l’avi amb vida, baixant a la Cala da Loba, des d’on ja no
hi va tornar a pujar..
A l’entrevista a casa del doctor Miguel Bazán, la Marina va estar amb la seva dóna menjant galetes
amb llet a la cuina. La narradora és una mare soltera i sense feina, amb dificultats per ensortir-se’n
bé. El doctor li va explicar a la narradora que la desaparició del cos no influeix en l’herència, però
encara que pot utilitzar els béns, no pot liquidar els comptes bancaris, fins que passi més temps.
El doctor també li va explicar sobre la vida de l’avi, dient que l’àvia estava convençuda que va morir
a la Guerra Civil. Ella era infermera i el va conèixer als tres mesos que va estar hospitalitzat. Es
varen enamorar i casar, però quan l’avi es va trobar millor va haver de reincorporar-se al front. El
van donar per a desaparegut l’any 39, i l’àvia pujà ella tota sola la filla que va tenir d’aquesta
relació.
L’avi emigrà a l’Argentina i hi residí allà fins fa mig any, quan tornà a Galícia, a l’illa d’Ons. L’avi
heretà el dret de viure a una casa pairal de l’illa, que havia estat expropiada per l’estat, però de la
qual els Salvaterra conservaven el dret d’ús.
L’avi, abans de traslladar-se a l’illa d’Ons, va vendre les accions que posseïa en l’empresa que
fundà a l’exili. Aquesta era una suma molt gran de diners, que convertia a la narradora en una rica
hereva.
Ella va dir que la casa no l’interessava, però que els diners li vindrien molt bé, preguntant quan els
tindria al seu nom. Llavors va ser informada de que per heretar els diners hi havia d’acomplir la
condició de fer-se càrrec de la casa i d’instal·lar-s’hi. I mentrestant podria disposar dels diners d’un
parell de comptes bancaris menors.
També li va explicar que dels setanta habitants que hi havien empadronats a l’illa, l’avi només es
relacionava amb el Camil, un xicot sordmut que viu de comandes, i amb l’Antón, un biòleg que
estudia les aus. Amb el doctor només en tenia una relació professional. Tenia dificultats per a
relacionar-se perquè estava obsessionat d’investigar el món ocult i màgic de la comarca.
La dóna del doctor Bazán, que era molt tafanera, va dir que l’avi escrivia un llibre, recopilant
llegendes que escoltava de boca de la gent gran. A més a més, va fomentar l’excavació
arqueològica dels dos castres celtes.
El doctor li va fer entrega de les grans claus de ferro de la casa As Tebras a la narradora,
aconsellant-li que s’instal·li, i donant-li les instruccions de com arribar-hi.
La casa va ser construïda de cara al mar, al capdamunt dels penya-segats del Buraco do Inferno.
Hi tenia dues plantes, amb dues torres a la façana principal. Per dintre estava ben conservat i era
també molt ostentós.
Van dinar de les conserves que hi havia al rebost i després la narradora va trobar al despatx un
quadern d’anelles amb les anotacions que el seu avi prenia dels llocs i llegendes.
Els escrits explicaven sobre l’època del 1750, quan algunes famílies de pescadors s’instal·laren a
l’illa fugint de les malalties mortals de les viles i ciutats, però que hi trobaren una vida miserable a
l’illa d’Ons, degut a la incomunicació pels temporals de l’Atlàntic. Quan un vaixell naufragava, els
habitants de l’illa anaven a agafar tot el que podien de les restes, i donaven sepultura als morts.
Van trobar una nena nàufraga plorant aferrada a una roca, a unes cinquanta braces de distància,
enmig del mar embravit i arrossegador de forts corrents. Un jove saltà a l’aigua a rescatar-la, en
arribar a la roca, va lligar la noia al seu cos amb un cap de corda i va tornar amb ella. Des de la
costa els llençaren més cordes per ajudar-los a treure’ls de l’aigua amb força.
La noia va deixar de plorar, tenia els ulls blaus, la pell rosada i la cabellera roja. Només en sabia
parlar el llenguatge gaèlic, propi d’Irlanda. Aquesta noia va ser adoptada per la família del jove que
la va salvar, els Salvaterra, i la van batejar com Maria del Mar, coneguda com la filla del mar.
La narradora s’avia quedar adormida llegint i es va despertar al despatx quan s’estava fent fosc. Va
cercar la seva filla Marina per tota la casa, preocupada. Finalment la va trobar jugant i parlant tota
sola amb diferents tonalitats de veu, a una de les torres.
La narradora tenia la sensació de que hi havia algú més a qui havia sentit murmurar en aquella
habitació.
Al dematí següent, la narradora va sortir al terrat, i des del mirador va recrear l’escena que havia
llegit el dia abans, localitzant els escullos do Demo, la roca negra on havia resistit la nena, la cala i
la senda. Aleshores va veure un home gran que la saludava amb el braç entre unes roques. Vestia
elegantment i coixejava.
La narradora va baixar a l’entrada per ajudar-lo si ho necessitava. En obrir la porta de la casa es va
trobar amb el sergent Huíña, de la policia. Ella li va explicar que justament havia vist un home que
havia patit una caiguda i necessitava ajuda. Van anar cap a les roques on havia vist el vell. Estava
plovent. No van trobar a ningú.
La narradora i el policia van tornar a la casa i van passar a la biblioteca. El sergent li va donar el
condol i li va preguntar si pensava quedar-se molt de temps. També va dir-li que tenia un amic al
govern civil que podria accelerar els tràmits i no caldria que passés a la casa més temps de
l’imprescindible. La visita del sergent amb les preses que li donava per marxar no li van agradar a la
narradora.
Després la narradora va veure a la Marina creuant el pati i anant amb un home alt i polit que l’agafà
de la mà i assenyalà unes roques. La narradora va obrir la finestra i li ordenà que deixés anar la
seva filla immediatament.
La Marina va explicar a la seva mare que aquell home no en sabia parlar, però que no era perillós.
Igualment li va dir que s’allunyés d’all. L’home va marxar.
També va veure a una altra persona enfilant-se per una paret de roca dels penya-segats, amb
cordes i una màquina fotogràfica. Era un biòleg que estudiava les colònies d’aus de l’illa, anomenat
Antón, i havia estat amic de l’avi. La narradora el va convidar a entrar a la casa a escalfar-se i
prendre cafè, explicant-li sobre l’home sordmut que havia vist amb la seva filla. El biòleg li va
explicar que devia ser Camil l’Encantat, bon xicot, però amb la mentalitat d’un nen de set anys.
La Marina va baixar a conèixer l’Antón i van xerrar de com anaven les coses.
L’Antón va narrar una part de la història dels Salvaterra de la qual ningú havia dit res abans.
Tractava de la història que explica l’origen de la fortuna del Salvaterra. Va explicar que eren una
família humil, però un xicot anomenat Anxo s’enriquí fent contraban amb una barca, i després va
acabar dedicant-se a la pirateria amb un vaixell temible anomenat el Trident. La gent de l’aldea deia
que el seu èxit es devia al fet que el mar el protegís, i que la filla del mar, la qual un Salvaterra
rescatà, dominava els secrets de la saviesa antiga, per conjurar la seva protecció. A més a més, els
veïns havien pensat que la Marina, per tenir també els cabells rojos, potser heretaria els poders
màgics de la filla del mar.
La narradora va demanar a la Marina que s’anés a jugar, per a parlar a soles amb l’Antón sobre
l’avi. L’Antón li va dir que l’avi estava obsessionat pel món màgic, força interessat en investigar el
passat de la comarca amb relació amb la família, i que li resultava sorprenent saber com, en una
illa tan pobra, algú hagués pogut construir una casa com As Tebras. Per això, la llegenda negra
neix a l’hora d’explicar l’origen de la fortuna i la construcció de la mansió.
Els Salvaterra van ser l’única família de l’illa que s’enriquí, i això va crear moltes enveges.
Finalment el marqués de Valladares va comprar l’illa i aconseguí arruïnar els Salvaterra.
Els veïns i el capellà, el pare Brezas s’oposaven a les excavacions arqueològiques als castres. Hi
ha una llegenda de que als castres hi ha amagat un tresor fabulós del temps dels celtes. Una
rondalla explica que al subsòl hi habiten follets i esperits que s’enfurismarien si algú pertorba la
seva tranquil·litat.
També hi havia la llegenda de Buraco do Inferno, com a una de les portes de l’infern i que, algunes
nits, els pescadors poden escoltar els gemecs de les ànimes en pena.
L’avi havia comprat a una subhasta un retaule molt interessant de llegendes del segle XVII, ja que
hi havien moltes coves i cales a la costa occidental d’Ons. Desprès el va donar a l’església.
L’Antón va acomiadar-se, proposant de tornar demà matí a fer un passeig per racons bonics de
l’illa.
També li va ensenyar una fotografia de diari de l’avi, quan fa uns mesos organitzà la visita d’un
equip d’arqueòlegs per excavar el castre de Xabreixas. La narradora es va quedar perplexa, perquè
ella havia vist aquell home feia unes poques hores, fent-la senyals des de les roques, i havia
desaparegut quan s’havia aproximat amb el sergent Huíña.
Abans del migdia, la narradora i la Marina van baixar al poble per a carregar el mòbil i visitar el
doctor Bazán. De camí, la gent, recelosa, saludava mirant els cabells de la Marina, i xiuexaven.
La narradora li va explicar al doctor Bazán que pretenia quedar-se uns quants dies, però que
necessitava anar a Sanxenxo per treure diners perquè té el compte corrent sota mínims però
necessita comprar queviures. El doctor li va dir que ell li avançaria els diners que necessités, i que
ja li tornaria quan l’herència fos efectiva, perquè ella era rica.
La narradora li va explicar al doctor Bazán tot el que havia passat aquell matí, fins i tot la
semblança de l’avi amb la fotografia del periòdic. El doctor li va dir que no hi havia ningú a l’aldea
amb trets similars.
També li va explicar que l’avi sentia predilecció pel Camil, per ser diferent a la resta, i li demanava
encàrrecs per no haver de baixar a l’aldea. El mot de l’encantat se’l van posar quan va passar una
nit al castell i la fada do Encanto li va robar l’enteniment.
L narradora va anar-se’n a comprar cap a la plaça. El ferri havia arribat amb un comerciant. Mentre
feien cua per comprar, unes dones van donar el condol per la mort de l’avi i van acaronar els
cabells de la Marina, mostrant-se amables i agradables.
Tornant a casa, van passar per l’església, però la Marina s’estimà més quedar-se a fora jugant amb
altres nens. La narradora va buscar la capella del retaule, que necessitava una restauració amb
urgència. El pare Brezas va aparèixer preguntant-li si ja l’havien parlat del retaule. El pare li va
mostrar amb més llum i li explicà el significat de les taules. Hi havia una pintura del segle XVIII amb
el naufragi del Lonelly Star i la filla del mar rescatada per l’Anxo Salvaterra. Història que havia estat
recollida pel pare Bezanzos i que l’avi rescatà a l’antiquari.
Al retaule central s’elevava un casal amb dues torres, i un capità amb una gran creu de ferro
s’enfrontava a un monstre terrible amb forma humana i escates aletes i cua de peix, sorgit de les
profunditats, i que només pot ser combatut amb una fe indestructible i un cor pur. Segons la
creença, aquella criatura habita a la gruta del Buraco do Inferno i va ser vençut pel sacerdot de la
pintura, el beat inquisidor fra Diego de Marmara.
La dèria d’investigar de l’avi, i el tema de les excavacions arqueològiques va suscitar l’antipatia
d’alguns veïns, i molts van interpretar que el mar s’havia endut el Salvaterra com a un senyal, per
haver obert les portes tancades durant segles i remenar forats profunds.
La narradora li va explicar al sacerdot abans d’anar-se’n la seva visió de l’home que li feia senyals
aquell matí, i que s’hi assemblava moltíssim a una foto de l’avi, fins i tot en la roba. El pare Brezas li
va dir que això era impossible. Llavors van sentir unes passes a l’entrada de l’ermita, però no hi
havia ningú.
En sortir, va veure la Marina conversant amb el faroner, i de seguida es va acomiadar. Va dir que
l’home l’havia convidat a visitar el far. I també li havia explicat que la seva mare havia vist aquell
matí un home que s’assemblava a l’avi, a prop de casa.
La narradora es va sorprendre de la rapidesa amb que volaven les notícies al poble.
La Marina li va explicar que s’havia tornat a trobar amb el xicot gran, i que semblava que volia dir-
los alguna cosa, i que com no pot parlar, li ha donat un objecte, que era la cartera de l’avi.
Van anar a mostrar-li al doctor Bazán la cartera amb el document d’identitat, però els va dir que el
més probable era que el xicot l’hagués trobat a la platja. Llavors li recomanà d’anar-hi a casa a
descansar.
La Marina caminava molt callada fins a casa. Quan jugava a la torre amb els amics imaginaris,
parlava estrafent la veu, i quan la mare apareixia, la Marina deia que els havia espantat, i que
s’estimaven més no arriscar-se, que vivien a la casa fa molt de temps, i que els van tractar
malament.
La Marina estava feliç a la casa d’As Tebras, i tenint diners a l’abast, no necessitaven precipitar-se
a fugir d’allà, a més, els Salvaterra havien estat respectats durant generacions. La narradora va
pensar en l’oportunitat de començar una vida nova.
La narradora va anar a la biblioteca per a continuar llegint el manuscrit de mossèn Betanzos.
Al manuscrit deia que uns mesos després, els habitants d’Ons semblaven més feliços i sanitosos,
amb més prosperitat i no tanta misèria com abans. L’Anxo Salvaterra va dir que es devia al mar,
que ara estava de part seva.
Semblava que aquella bellíssima noia havia portat l’esperança a l’illa.
La noia va agafar la mà del mossèn i caminaren al cim del monte do Castro. Allà va assenyalar les
ruïnes d’unes construccions que devien ser anteriors a l’arribada dels romans. Llavors la noia parlà
dient: al meu poble, també. Després, se’n va anar corrent.
Temps després el mossèn va ser destinat a Cambados, per tant, apartat de l’illa, i va ser
encarregada la construcció d’una ermita a Ons. Un any després, el mossèn va assistir a una reunió
amb el vicari i dos reverends, en la qual l’ermità destinat a l’illa d’Ons deia que l’ermita encara no
s’havia començat a construir i que la gent de l’aldea mostraven hostilitat perquè els religiosos mai
no els havien ajudat. Ple d’odi, va dir que aquella bruixa que anomenen la filla del mar era un
dimoni que tenia tota la culpa i que tant de bo que s’hi hagués ofegat,perquè és una bruixa que els
aparta de la fe cristiana, i que el castre és la seva església pagana.
El mossèn va opinar que li resultava impossible que una nena pogués exercir tanta influència sobre
persones adultes, i van enviar-lo a ell com a candidat en lloc de l’ermità, per a veure si ell tenia èxit
on l’altre havia fracassat. I si seria veritat que algú es desviava, la Santa Inquisició el faria mantenir-
se dret.
Quan el mossèn els va explicar als aldeans d’Ons la necessitat urgent de construir una ermita per
ordre del bisbat, l’acceptaren amb la condició que no tornessin a enviar mai més aquell ermità
irascible i aficionat a la beguda.
L’ermita va ser construïda, però semblava un hòrreo, perquè aquella gent havia perdut la fe. La
gent acudia a missa i rebia l’eucaristia per guardar les aparences. Un dia, el mossèn va anar al
castre i s’espantà perquè estava tot condicionat i ple d’ofrenes. El més indignant va ser veure a la
filla del mar vestida amb una túnica blanca i un ram de flors al cap, mentre aplicava uns
cataplasmes a una dona amb una ferida al braç. El mossèn es va enfurir i va dir que era bruixeria.
L’Anxo Salvaterra i un altre home el van aturar de trencar el que pogués del temple, en veure les
pràctiques paganes que els condemnarien a l’infern. Els homes van dir-li que ells havien complert la
seva part del tracte, que era tenir l’ermita feta i respectada, i li van demanar que ell respectés
també les seves creences.
Des de que la filla del mar havia arribat, la prosperitat s’instal·là on abans només hi havia malaltia,
pobresa i mort. Ella els advertia de quan bufarà el vent i haurà temporal, i curava les seves ferides.
El mossèn va pensar que amb el temps, ells mateixos s’adonarien que la prosperitat era accidental,
i llavors tornarien a la fe veritable. No va informar d’aquella desviació de la fe, optant per continuar
la farsa. També volia protegir a la noia que havia vist créixer i convertir-se en una dona, i al jove
Anxo Salvaterra, que va ser sempre excel·lent. L’Anxo es traslladà a Sanxenxo i partí cap a les
Índies amb l’esperança de tornar ric. La Maria del Mar el va esperar i l’Anxo va tornar al cap de cinc
anys com a capità del seu propi vaixell, el Trident, i una petita fortuna. Ordenà la construcció de la
millor casa al cim dels penya-segats i es va casar amb la Maria del Mar. Temps després van néixer
dos bessons: la Marta, semblant a la mare, i en David, semblant al pare. Després tingueren una
altra filla, també de cabells rojos.
El vicari que hi havia va morir i va ser substituït per un nou, al que van arribar-li rumors de les
pràctiques paganes, i la seva reacció va ser fulminant. El mossèn va ser substituït per un nou
sacerdot autoritari, sent cridat setmanes després al convent de Sanxenxo. Li van dir que ell era
responsable de tot el que passés, i que la nit anterior havien trobat el seu substitut mort, amb el cos
surant en una cala a l’illa d’Ons. Abans els havia enviat una nota en què confirmava les sospites
d’heretgia i se sentia amenaçat. Les autoritats ja havien actuat i l’inquisidor Diego de Marmana ja
era en camí amb el seu seguici. El que el mossèn Betanzos havia de justificar era la seva
incompetència a detectar l’heretgia.

La Marina baixava joguets de la torre a la seva habitació, i li explicà a la mare que la Marta i el
David li havien dit que es quedarien bastant de temps. També li va explicar que són bessons i que
la Marta també té els cabells rojos, com ella. Les seves figures són les del rellotge que va
encarregar son pare per recordar-los quan viatjava al vaixell pirata.
La narradora no entenia com era possible que la Marina sabés tot allò a menys que hagués llegit el
manuscrit.
Un matí la narradora va sentir la Marina enraonant a diferents llocs de la casa, i algú se n’anava
quan ella s’aproximava. Mentre feia el llit, va veure la porta entreoberta, quan juraria haver-la
tancada. Altres vegades notava la consciència d’una companyia.
L’Antón va arribar. Li va ensenyar la cartera amb el document d’identitat de l’avi. Després van anar
a veure el lloc on ella va veure l’home que li feia senyals entre les roques.
Van anar amb la Marina a veure també els ocells, el mirador de Feroventos des d’on es pot veure O
Buraco do Inferno, i O Alto d’Altura, on hi ha el castre, que és del temps dels celtes, i l’avi estava
tant interessat, perquè s’especula que era un temple màgic.
Va anar-hi un equip d’arqueòlegs amb un científic estranger, però la mort d’un d’ells estroncà el
projecte.
L’Antón va mostrar a la Marina que es podia divisar una balena a l’aigua.
Passant per davant del far, van arribar a la cala de la Cova da Loba, l’últim lloc on van veure viu a
l’avi.
Van baixar a la cova, amb compte perquè les roques rellisquen molt per la humitat. Deien que
antigament, les coves s’utilitzaven per amagar el botí dels contrabandistes, i a ells els hi anava bé
que les persones pensessin que hi havia un monstre a la cova, així evitaven els tafaners.
La Marina va trobar unes ulleres badades, que segons l’Antón, segur que pertanyien a l’avi.
Inspeccionant els voltants van trobar unes taques de sang sobre les roques, i van pensar que algú
va atacar a l’avi en aquell punt i després el va llançar al mar.
Van informar per telèfon al sergent Huíña, qui prometé realitzar algunes indagacions.
Van tornar a la casa i la narradora es ta tancar a la biblioteca per tal d’acabar de llegir el manuscrit
de mossèn Betanzos, i veure si allò escrit fa tres segles li donaria llum sobre els fets del present.
Van començar els interrogatoris de la Inquisició amb els seus procediments de tortura. El tribunal va
condemnar a la foguera tots els detinguts per bruixeria, i altres per pràctiques judaïtzants i sodomia.
Abans de les detencions, hi va haver un incendi a la casa dels Salvaterra, que se sospita era una
revenja de l’antic ermità, i en aquell incendi van morir els bessons. Però de la filla petita ningú no en
sabia res.
Anxo Salvaterra va enviar una nota al mossèn Betanzos requerint la seva ajuda, doncs la filla del
mar havia donat a llum,i la nena va quedar a cura d’una veïna que s’encarregava de donar-li el pit.
Ell estava ancorat amb el Trident a prop de Portugal però no hi podia anar perquè el seu nom
també estava a la llista del Sant Ofici per ser interrogat. Per això volia endur-se la seva filla però
necessitava l’ajuda del mossèn. Jurà que tornaria passat un temps per a reconstruir tot el que la
intolerància havia destruït.
El mossèn va estar uns dies dubtant perquè li demanava que actués en contra de la Santa
Inquisició, però va arribar a la conclusió de que era el seu deure salvar aquella innocent.
Concediren al mossèn autorització per a visitar Ons, encara sota la tutela dels soldats, i hi va anar
acompanyat de dos corsaris de la tripulació del Trident. El mossèn va desembarcar i va caminar
cap a la cabana de la dona que custodiava la nena. Però el vell ermità inquisidor el va reconèixer i
de seguida va sospitar, manant que el vigilessin dia i nit. Llavors no podia acomplir la missió. La
dona li va recomanar que fugís a la nit. S’hi va instal·lar a una cabana i,quan tots dormien, es va
encaminar al castre. Allà es va trobar amb la veïna amb la nena en braços. Per tal de no ser
descoberts, van penetrar en les ruïnes del castre,travessaren el poblat i arribaren al temple, amb la
certesa de que els havien seguit. Però la dona va dir que en entrar al temple ja no podrien seguir-
los. Dins del temple, van moure una roca fent palanca i van entrar a un túnel amb graons de pedra
que descendia cap a les profunditats.
Van tornar a col·locar la llosa i els soldats no els van poder trobar. El túnel s’endinsava i es
bifurcava com un laberint. La dona coneixia el camí, i van sortir a la cala del Buraco do Inferno, on
la barca de pescadors l’esperava.
Al manuscrit, el mossèn demana perdó a la inquisició, havent complert el seu deure de confessió, i
prega a Sa Il·lustríssima que l’eximeixi de les culpes que ha comés com a sacerdot.
El sergent va vindre a veure la narradora per a comunicar-li que uns mariscadors havien trobat un
home mort a la platja da Vella. Però, no era el cos de l’avi, sinó el del pare Brezas, just al mateix
lloc on havia desaparegut l’avi.
Una veïna diu que el va veure sortir de Curro amb una llanterna a la mà, el que vol dir que potser
pretenia entrar a una cova.
Ella li va explicar al sergent que van parlar ahir al matí, perquè ella estava interessada pel retable
de l’església, que conta la història d’As Tebras, i el pare li va explicar. El sergent li va preguntar si
quan va explicar-li sobre l’home que va veure als penya-segats, el pare va tindre cap reacció
estranya, però ella va dir que no, que pensà que ell la va creure.
Ella va dir que després a la nit va estar a casa i que avui al matí ha anat acompanyada a fer una
excursió a la Cova da Loba, però no han baixat a la cala veïna de la Vella, perquè se’ls feia tard.
El sergent va aconsellar-li no ficar més els nassos si no volia acabar despenyada com el seu avi.
A la nit, la narradora tenia la sensació, i finalment la certesa que potser no estaven soles a la casa.
Mentre llegia la novel·la “Una altra volta de rosca”, va tindre la sensació de que algú la vigilava.
La porta estava entreoberta i li va semblar identificar dos rostres infantils,que van desaparèixer de
seguida.
La Marina li va demanar a la seva mare que la prometés que no permetria que ningú les fes mal ni
les separessin, i la Marina també li va prometre protegir-la.
Llavor la narradora explica al lector sobre la seva vida quan la es trobava en una situació
dramàtica, sense família, sense feina i amb la Marina amb cinc anys, que l’havia de deixar durant
cinc hores a un centre d’acollida per anar a treballar, i en tornar havia de donar explicacions sobre
com cuidava a la seva filla. Llavors va conèixer a l’Eduard, que tenia un bar de copes i necessitava
cambreres. Així que va començar a treballar i es van enamorar, al menys ella. Després ell li va
demanar de viure plegats i de deixar la feina, per a només criar la filla que ja tenia i els fills que
vindrien. Però al cap d’un parell d’anys ell s’atipà d’ella i la tractava com li venia de gust. L’havia tret
del carrer, la mantenia, pagava l’escola de la Marina, el pis on vivien… i les discussions eren
freqüents. Un dia es presentà a casa amb una dona que acabava de contractar i volia estrenar-la
fent l’amor al llit, mentre ella s’havia de tancar a l’habitació de la Marina. Van començar els
menyspreus i ell li va recomanar que treballés de prostituta, i quan ella es va negar, ell li va
contestar amb la primera galtada. Ella es va quedar estabornida, i amb la segona galtada la va
tombà a terra. Li va dir que ella havia d’aprendre a respectar-lo,i que si li demanava treballar, ella
ho havia de fer.
La carta de l’avi va arribar just en el moment en què buscava un lloc ben lluny on viure, i va
aprofitar.
Després de l’entrevista amb el policia i la mort del sacerdot, la narradora no podia dormir i va sortir
a contemplar el cel des del porxo de l’entrada. Llavors es va posar l’abric per anar a fer una
passejada pujant per la senda dels penya-segats, en direcció al Buraco do Inferno. Anava pensant
que una part de la gent s’oposava a les excavacions perquè descobririen el secret mil·lenari. Es va
seure a una roca i va veure que hi havia una embarcació ancorada lluny de la costa, amb els llums
apagats. Al cap de poc, va parpellar durant tres vegades focus. Llavors es va sentir el soroll del
motor d’una llanxa.
La llanxa era molt potent i tenia quatre tripulants. Es va internar a la cala del Buraco i apagà els
motors.
La narradora va relliscar i va caure d’una alçada d’uns tres metros damunt d’uns matolls, i algú que
també espiava va preguntar si jo era la Laura. Ell era l’Antón. Va mirar-li el seu turmell però no tenia
res greu, només una mica de dolor. Van parlar de que la llanxa transportava droga. L’Antón ho va
descobrir quan va situar càmeres d’infraroigs en punts estratègics de la costa, per a estudiar el
comportament nocturn de les aus.
L’Antón i l’avi van comentar el descobriment, i no sap si l’avi va descobrir l’amagatall a alguna de
les coves.
Van tornar a casa i no sabien si devien d’avisar a la policia, però van pensar que el sergent Huíña
no era de fiar. Primer havien de descobrir l’amagatall de la droga i, en tenir la prova,
desemmascarar-los, dient-li al fill d’un inspector de policia de Pontevedra que coneix l’Antón. Van
fer plans per a passejar l’endemà per la Cova da Loba.

El doctor Bazán li va dia a la Laura que era rica i li donà els documents per a sol·licitar el dret a
l’herència. La Laura va preguntar-li si hi havien novetats sobre la mort del pare Brezas, però el
doctor li va dir que no, encara que uns agents havien escorcollat la platja da Vella. Ella li va dir que
estava convençuda de que ell sabia més del que li havia explicat, i li va dir sobre el túnel citat al
manuscrit.
El doctor li va explicar que quan els problemes amb la inquisició es van oblidar, Anxo i la seva filla
van tornar i en fundar una empresa per a negociar amb les Índies, anomenant-la igual que el seu
vaixell, El Trident.
Així que de corsaris van passar a comerciants Després van aprofitar el coneixement de la costa per
practicar el contraban, i ara en l’actualitat el tràfic de drogues.
L’avi s’enutjà quan s’assabentà de les xarxes per introduir-hi droga.
La Laura va pensar que l’avi, amb la seva edat no tenia por de res, i va descobrir els túnels, i per
això el van fer desaparèixer.
A la porta de la casa del doctor hi havia el biòleg fotògraf, que estava esperant a la Laura.
Abans de que se’n anés, el doctor li recomana anar amb peus de plom si pensa tornar a la Cova da
Loba, doncs alguns veïns la poden considerar una amenaça. Tot el poble sabia que ella havia estat
allà i que trobà les orelles del seu avi i taques de sang.
A la Laura li encantaven les explicacions de l’Antón. Varen anar a passejar fins a la platja da Vella,
pel camí del far, i la Marina corria al davant amb la càmera de fotos. Van veure al Camil enfilant-se
per unes penyes, però va fugir.
La porta del far estava tancada, així que van pensar que el capità Tramuntana havia anat a la tenda
d’en Pardo. Van anar al mirador a divisar l’illa, i van acordar d’explorar la Cova da Loba de nit, a la
foscor, ja que de dia s’arriscaven a ser sorpresos.
Van veure al faroner pujant de pressa amb dos homes, i els van explicar que feia un parell d’hores
que havia desaparescut el doctor Bazán. Li va dir a la dona que anava a passejar i uns turistes el
van veure a la platja Melide ocultat rere unes roques, demanant auxili. Quan les persones van
córrer a ajudar-lo, havia desaparegut, ell i el gos. Creuen que pot haver caigut al mar, i hi han
diverses patrulles de recerca, però hauria d’aparèixer, ja que els corrents de la zona no són forts.
La Laura creia que tant l’avi com el pare Brezas com el doctor, havien corregut la imprudència de
parlar més del compte. Van anar allà i van localitzar el rastre de petjades del doctor sobre la sorra,
avançant fins a la roca, i desapareixent. Com que les petjades desapareixien on començava la
roca, només hi havia la possibilitat d’enfilar-se cap al cim. Van enfilar-se i la Marina va trobar una
gruta amb un forat darrere els arbustos. Era l’entrada a una galeria subterrània, que s’inundava en
créixer la marea. Potser feia un parell d’hores, quan la marea era baixa, s’hi podia passar.
Van tornar a casa amb l’Antón, i a la biblioteca la Laura va regirar els papers amuntegats damunt la
taula, intentant de cercar el quadern de l’avi.
Va trobar l’esquema amb les anotacions que havia fet l’avi sobre les llegendes associades als punts
de desaparició de les persones.
La Laura estava segura de que l’avi volia indicar els punts utilitzats pels traficants, i que en aquests
punts hi havia l’entrada d’un túnel.
El que no entenia era perquè el David ho mantenia en secret, perquè amb la seva mort es perdrien
els descobriments.
Potser va deixar alguna pista però no volia posar a ningú en perill.
A la última pàgina del manuscrit del pare Betanzos hi havia un dibuix amb una tinta i traç diferents,
dibuixat per una altra persona. La Laura va provar tos els bolígrafs que hi havia sobre la taula, fins
que hi va trobar una ploma estilogràfica amagada sota una carpeta, que tenia exacte color i traç
que als dibuixos.
La Marina va vindre demanant el berenar i de seguida va prendre la ploma i va dibuixar un cercle al
voltant de les fletxes, per a que allò fos un rellotge.
A les sis es va activar el mecanisme del rellotge amb la música i les figures, però la figura de la noia
s’hi quedava encallada. La Laura va obrir el rellotge i va trobar un plec de paper que obstaculitzava
la sortida d’aquesta última figura. Era el mapa d’una cova,amb una galeria que condueix des de la
Cova da Loba fins al Buraco do Inferno, possiblement bifurcant-se en moltes altres.
L’Antón no ho veia tan clar. Les morts que semblaven accidentals era evident que algú els va
sorprendre i se’ls emportaren per la galeria, matant-los i llançant-los al mar. Estaven convençuts
que el sergent Huíña estava comprar pels traficants, perquè era molt estrany que hi estigués tant
cec i no en sospités res sobre les anades i vingudes dels traficants.
Per aquesta raó devien investigar avui mateix l’exactitud del mapa de l’avi, que el va amagar
perquè sabia que corria perill. A més, si hi havia la mínima possibilitat de que l’avi estigués viu,
havia d’anar-hi amb el mapa a la Coba da Loba i baixar-hi.
La Marina entrà corrents a la biblioteca cridant que no hi anessin, perquè era perillós. Va dir que els
seus amics no volien que hi baixessin. La Laura va explicar a l’Antón que la Marina juga amb els
fills d’Anxo Salvaterra i la filla del mar, perquè en un descuit seu devia haver llegit una part del
manuscrit del pare Betanzos i s’hi havia obsessionat.
La Marina no va parar d’insistir de no deixar-los anar fins que la van convèncer que desistien. En
adormir-se la Marina, l’Antón i la Laura van sortir d’amagat amb cordes i llanternes cap a la Cova
da Loba. Seguint les indicacions del mapa varen trobar la gruta que desembocava en una cala
natural, quasi gairebé inaccessible. Hi havia un cap lligat a una roca, que devia ser el punt de
desembarcament dels traficants. Van seguir una escala de graons que pujava i es perdia en una
nova gruta, i van trobar el lloc on emmagatzemaven la droga, però els contrabandistes els van
trobar a ells. El capità Tramuntana duia un focus en una mà i una arma en l’altra. Va dir-li a la Laura
que hi havia trobat el que buscava, al igual que el seu avi.
Llavors la Laura va pensar que devia haver pensat abans que el faroner estava involucrat, perquè
és la persona més adient per vigilar l’amagatall. El capità Tramuntana, el faroner, va dir que hi havia
uns quants implicats amb els traficants, degut a les poques fonts d’ingressos de l’illa. Els va
demanar que l’acompanyessin, obligant-los a seguir una llarga galeria que travessava Ons de cap a
cap. A mitja gruta es toparen amb en Pardo. Els traficants els van conduir a una gruta a peu pla del
mar, des d’on s’hi divisava el Barraco do Inferno.
El capità Tramuntana els va explicar que aquell túnel era una obra mestra que hi havia estat
construït per famílies dedicades al contraban, excavant durant més de cent anys. L’avi els va
descobrir i el pare Brezas també.
En Pardo els va empènyer a una fossa inundada, a on es van capbussar per anar nedant a un punt
sec, més elevat. Es van enfilar a les roques i el van veure a terra, embolcallat en una manta, pàl·lid
i malat. L’Antón va dir-li al David que no hi podia creure que continués viu. L’avi David li va
preguntar a l’Antón qui era aquella noia, i llavors li va presentar a la seva néta, la Laura. Amb l’avi
també hi havia un altre presoner, el sergent Huíña, el qual es pensaven que era de l’altre bàndol,
però que va vindre intentant cercar proves.
La Laura va dir a l’avi que l’avia i la seva mare sempre van creure que havia mort a la guerra. L’avi
va explicar-li que quan començà la Guerra Civil, es trobava a Barcelona, treballant de comercial per
a un empresari que va dur el progrés a l’illa. Galícia també va caure en mans franquistes, així que
no va poder tornar, i es va allistar a l’exèrcit republicà, on va ser ferit al front d’Aragó i va conèixer a
l’àvia quan el van ingressar a l’hospital de Sabadell. Quan va tornar a incorporar-se al front no hi
sabia que la seva dona estava embarassada, però sí que va mantindre la promesa d’estar en
contacte. Quan la guerra acabà el seu nom figurava a les llistes de la policia política, i va fugir a
França, a on es va embarcar rumb a Sud-amèrica. Va provar de localitzar-la inútilment. A
l’Argentina es va casar sense tindre fills, i quan va enviudar va decidir tornar a Ons. Llavors va
contractar els serveis d’una empresa especialitzada a trobar persones desaparegudes o amb qui
s’havia perdut el contacte. Va ser llavors quan li van informar que hi havia tingut una filla que ja
havia mort, però que encara vivia la seva néta i una besnéta. La Laura li va preguntar a l’avi si ell
era la persona que ella va veure fa uns dies entre unes roques a prop d’As Tebras. I ell va
preguntar si ella era la noia del mirador, tot emocionat. Al principi el tenien lligat a la Cova da Loba,
però va aconseguir deslligar-se i va travessar el túnel, perdent tot el dia al laberint de galeries, fins
que finalment va sortir a prop del mirador de Feroventós, volent tornar a casa. El sergent es va
disculpar per no prendre la denúncia més seriosament. Com que tenia el turmell torçat i estava molt
feble, en veure a en Pardo rondant la casa, es va amagar fins que fosquejà. Llavors va veure al
Camil i li va donar la cartera perquè la lliurés a algú de confiança. Poc després en Pardo el va
trobar i el va tornar a capturar.
L’Antón va dir que no entenia perquè el retenien, quan al pare Brezas i al doctor els havien liquidat.
L’avi va explicar que el volien viu per poder controlar la Laura, en cas de descobrir res contrari als
seus interessos.
El cap dels narcotraficants es deia Manuel Freixura, i el sergent va dir que feia anys que li seguien
la pista, però mai tenien cap prova per portar-lo a judici.
Tots van pensar que el capità Tramuntana i en Pardo devien estar parlant per telèfon amb ell, però
per tindre cobertura havien de sortir a l’exterior. I quan el narcotraficant donés l’ordre, els matarien a
tots i apareixerien surant prop de la platja.
Van sentir passes aproximant-se amb una llanterna i xiuxejant en veu baixa. Van agafar pedres per
a defensar-se i van llençar-les contra la figura que s’acostava. Va esquivar-les ajupint-se a terra i va
dir que havia portat ajuda per a la mare. Era la Marina, seguida d’en Camil, que era l’únic de qui es
fiava. L’Antón va demanar a la Marina que agafés les seves motxilles i lliguessin una corda a una
roca, per a després llançar-la per a ells pujar. Van pensar què farien amb l’avi, que estava massa
feble per escalar, i ell va dir que no es preocupessin, que fugissin amb la llanxa ràpida que hi havia
amagada en unes xarxes.
Després, el capità Tramuntana i en Pardo, impacients perquè les tres figures ajupides a terra no els
hi feien cas, van disparar, buidant els carregadors sobre les motxilles, que estaven disposades en
forma que semblaven cossos, amb les jaquetes a sobre. L’Antón i la Laura van aproximar-se per
darrere i els van empènyer a l’aigua, on van haver de nedar fins a les roques. Havien aconseguit
escalar la fossa i hissar l’avi amb dues cordes. El Camil localitzà la llanxa amagada i tots van pujar.
Quan s’allunyaven, la Laura li va preguntar a la Marina com sabia on eren, i ella li va explicar que la
Marta i el David la van despertar dient que corrien perill i que havia de buscar ajuda i baixar al
Buraco. Ells l’acompanyaren i li ensenyaren el camí.
Aquesta vegada, la llanxa, en lloc de transportar droga, duia cinc passatgers de d’Ons fins a la seu
de la Guàrdia Costanera de Sanxenxo.

FI