ARBRES QUÈ S’ABRACEN

Passejant per la muntanya entre Benicull i la Font, vaig veure una imatge d’allò més bucòlica,
on un pi i una carrasca formaven una empremta de postal. Aquests arbres centenaris,
semblava que s’abraçaven. Estaven entrellaçats, com una parella enamorada què no s’adona
del pas del temps i d’allò que ocorre al seu voltant. Pareixien aliens al món i compenetrats de
forma intempestiva. Vaig quedar vertaderament sorpresa i donat què la meua professió és
periodista, vaig voler investigar un poc. El fet és què volia endevinar si açò era un fet fortuït de
la natura, o rere existia una història pròpia del romanticisme.

Sense voler ser molt escodrinyadora, vaig anar preguntant pel poble de Benicull i em digueren
que hi havia un home de 107 anys. Eixe home era molt savi, i gent de tota la contornada li
demanava consell com si d’un oracle es tractés. Manel, havia nascut l’any de l’afonament del
Titànic, havien transcorregut 2 guerres mundials durant la seua existència , i va viure una
guerra Civil de molt a prop.

Ell sabia moltes històries, ja què el fet d’estar a cavall entre dos segles li havia donat cert grau
d’experiència. Vaig tocar al picamà de la porta i em vaig adonar que estava obert:

-Ave-vaig dir en veu poregosa- està Manel? Sóc Amparo, una periodista forastera que estiueja
per la contornada.- em contestà la seua neta Maria convidant-me a passar.

Al veure a Manel, segut a una cadira al costat d’un finestró que donava a la plaça, vaig
comprendre tota la riquesa la qual ens podria aportar aquell ser. Començarem una conversa
d’allò més trivial. Parlarem del temps, de les ponentades tant greus que estàvem sofrent.
També de la contaminació de les sèquies, i la repercussió del clima a la desaparició de
granotes, madrilles i anguiles. Comentava que la fòbia de la gent a veure unes verdures i
fruites sense cap bony ni desperfecte, més propi d’un anunci que de la realitat, havia portat a
una proliferació dels pesticides desvariant l’ecosistema de la Ribera.

Finalment li vaig preguntar si hi havia algun misteri entre l’abraçada del pi i de la carrasca, o si
havia segut una ximple casualitat. Va dubtar i em va dir si ho publicaria, i li vaig dir si em
donava permís ho faria. És quedà cavil·lant un poc, i va dir, que per el poc que li quedava a
aquest món, que més donava i va començar així:

“Hi havia una xica molt bonica que treballava en amo. Ho feia prop de la Font, on hi havia una
casa d’estil colonial molt gran, d’un terratinent molt conegut. Aquest terratinent tenia dos fills.
Josep, el primogènit i ovacionat pel pare era el gran guanyador, exitós i l’elegit per a continuar
amb la saga familiar. Per altra banda estava Miquel, un home molt bona persona, honrat i
treballador, al que el seu pare el deixava com un segon plat”. Miquel tenia una relació
amorosa amb Maria, la xica bonica, i era un amor d’aquells inseparables. El terratinent no veia
amb bons ulls la relació, i al quedar Maria embarassada, va desheretar a Miquel. Miquel
davant la necessitat de diners, tot el que va guanyar de jornaler el va fer emigrar a Anglaterra
per treballar a les fàbriques i treure la seua família endavant. Abans d’anar-se’n va plantar un
pi jove, i li va dir a Maria que quan el pi solcarà arrels ell estaria ací de nou. Va estar enviant
diners, fins que va morir de tuberculosi als pocs anys. Maria amb un fill menut de pocs anys, i
plena de tristesa anava a plorar al pi constantment. Al seu honor i per fer-li companyia va
plantar una carrasca al costat. Mentre Maria es feia vella, la carrasca va anar enrederant-se al
pi, fins que ella va morir”.

Vaig quedar totalment commocionada i li vaig preguntar què va ser del fill. I amb veu
contundent va dir.-El fill sóc jo, i el meu oncle Josep em va criar.

I sense paraules vaig eixir de la casa, amb un somriure i una llàgrima pensant que era la millor
història que mai m’havien contat.