SI ESTO ES UN HOMBRE

Primo Levi va ser l’escriptor de l’obra “Si esto es un hombre”, va nèixer el 31 de juliol de
1919 a Itàlia en el si d’una familia jueva liberal. Es va graduar en química a la universitat de
Turín i es va dedicar a la química, va ser autor de novel·les i poesia i ensayista. Tot i que
degut a les lleis racials va tenir problemes per trobar feina i va començar a treballar a una
mina. Va ser arrestat per intentar unir-se a la unitat antifascista italiana. la milicia fascista el
va reportar a les autoritats alemanes al declararse jueu, va ser deportat i portat a un dels
camps de concentració de Polonia (Monowitz), on va pasar 10 mesos fins que l’Exercit
vermell els va alliberar i van festejar la seva llibertat després de passar 10 mesos sent
pressoners per motius totalments injustos. Al tornar a Itàlia es va dedicar al treball de químic
industrial a Turín. Va començar a escriure la seva experiència i així fins l’any 1987, quan
suposadament, es va suicidar. Va escriure molts llibres al llarg de la seva vida, tots o la gran
majoria d’ells són relats basats en el temps que va estar captiu, aquest llibre que estic
comentant es el primer que va escriure sobre aquest tema.

L’entorn de l’escriptor va consistir en una familia italiàna i jueva liberal, per lo general els
seus pensaments eren totalment antifascistes, va ser per això que el van detenir la Milicia
fascista i va ser deportat cap a Alemanya. Defensava un partit polític socialista, liberal, i que
defensava el republicanisme. Estava compost per intel·lectauls però mai va arribar a tenir
una base popular. Va haber de dir que era jueu perquè creia que si deia que era partisà, li
haurien fusilat directament.
El dia 13 de decembre de 1943, Primo Levi, amb 24 anys, va ser capturat per la Milicia
fascista italiana. A partir d’aquest succés es comença a narrar la vida d’aquest home dins
dels transports cap a Monowtiz, centre de concentració a Polonia. El protagonista narra com
en el trayecte cap al seu nou i terrible destí va passar gana, va passar fred i va passar sed.
Va passar dolor, molt de dolor. Ell en numeroses ocasions creia que no saldria mai d’allà, ni
ell ni el 96 italians que anaven amb ell i amb qui va compartir la por del no saber que
passará quan arribin. Desde el moment en que arriba al camp de concentració comença a
relatar-nos com es el seu dia a dia, no distingueix els dies ja que tots li semblen iguals al
anterior i es utilitzat com mà d’obra dins del camp de concentració. El primer dia van
endinsar tots aquests homes dins d’una camara de gas, els van despullar i els hi van donar
un uniforme a ratlles i uns “zuecos” que feien mal. En el seu relat podem denotar perquè fins
i tot ell mateix ho deia directament, que els SS els hi travaven amb despreci i sense
humanitat, no els entenien però tampoc feien l’esfroç per fer-ho. ens va passar a explicar el
sistema de distinció: els jueus portaven una estel groga, els pressos polítics un triangle
vermell i els criminals un de verd. Després li van tatuar el seu número : 147.517, en aquell
moment el perd el seu nom i es substituit per aquesta xifra. Van començar a treballar a la
fàbrica de goma fent treballs molt durs que aviat van acabar amb els més débils. Allò era
directament explotació de treball. Les persones que no eren aptes per treballar (persones
grans, nens, gent amb minusvalies o inacapacitat per treballar) eren portades a les cambres
de gas i se les quitaven de sobre. També va redactar, que com a qualsevol societat, n’hi
havian privilegiats, havien injusticies, havien abusos, etc.
Un dia Levi va caure transportant una càrrega i va fer-se mal al peu, ell estava convençut
que el portarien a la cabra de gas degut a que no podia ser explotat, però va ser portat al
laboratori gràcies als seus estudis de química. Va conèixer al seu millor amic dins del camp,
l’Albert. També resalta el seu trobament amb Lorenzo i la forma crudel dels SS de escollir
qui anava a la càmera de gas perquè habia que reduïr el nombre de pressoners. A finals de
aquell mateix any, dels 96 italians que van arribar al camp havien sobreviscut 21, al
apropar-se les tropes vermelles, El Lager va ser abandonat, deixant dins a l’equip
d’inerfemria en el qual el autor es trobava dins. Quan els rusos van arribar al camp, van
trobar els cadàvers amontonats mentre que els pocs sobrevisquents es movien d’un lloc a
un altre casi sense ànima. Per últim relata com la visita dels vermells va suposar per ells un
alleujerament immens: no més treballs, no mes cambres de gas, no mes llistes…
Als últims capítols va escriure els retrobadaments que va tenir amb laguns dels interns que
van compratir camp durant 10 mesos i n’’hi ha una secció de preguntes amb les respostes
sinceres de l’autor.
Crec que aquest llibre és necessari de llegir sobretot per no olvidar-nos dels errors que vam
cometre anys darrere i que no han de tornar, per res del món, a succeir. Hem de recordar
que això va passar no gaires anys i que a dia d’avui continuem tenint rasgos d’aquestes
conductes molt interioritzats, pero per sort ens hem donat compte dels nostres errors i cada
dia generació a generació estem triant de eliminar-los. Es molt boig a dia d’avui pensar en
sacrificar persones en cambres de gas, a més si es per motius religiosos o racials, en el que
la societat creu que la “raça ària” ( blancs, rossos, amb ulls clars, etc) és superior a la resta,
i torno a repetir que no fa gaires anys d’això.
M’agrada la història i m’agradat desde sempre, aquest llibre ha fomentat les meves ganes
d’estudiar ja que el tema que tracta és un dels meus interessos mes forts.
A nivell objectiu trobo que es un llibre una mica dur de llegir, però interessant, et fa posar-te
a la pell de l’autor i per un moment pots arribar a sentir l’angoixa que pateix, inclós pots
arribar a sentir-te com si tu també estiguessis dins del camp de concentració i també
pateixes el por dels pressoners.