La narració comença un matí qualsevol, amb el despertar d'Ishi a la casa dels

homes, un noi vital que veiem sortir corrents per allunyar-se del seu poblat i acudir al
seu lloc d'observació a la roca negra. El seu racó secret per allunyar-se del món.
Des d'allà sol veure passar el Monstre (un tren de vapor), un element que no
comprèn i desconeix però que pobla els pensaments i els somnis.
A poc a poc, el llibre —que és una crònica real però està narrat i es llegeix com una
novel·la— ens desvetllarà que estem assistint a la quotidianitat dels darrers
supervivents del poble Yahi. Una quotidianitat estranya i trista ja que viuen amagats
de l'home blanc (els saldu) que ha massacrat el seu poble.

En el transcurs d'Ishi: l'últim de la seva tribu assistirem a aquesta vida quotidiana

amb tot el que comporta: com viuen, què mengen, com es preparen per a l'hivern,
quins contes expliquen a la calor del foc, quins són els seus Déus i les seves
llegendes. I anirem assistint també a aquest fi, lent però irreparable, de tota la seva
civilització a mesura que per diferents vicissituds que els ocorren minva el seu
número.
I a la part final veurem com Ishi, ja sol, en lloc de rendir-se i morir segueix el somni
profètic i catalitzador que ha tingut des de jove i així és com acaba sent descobert
pels saldu i en lloc de massacrat és conduït amb Alfred Kroeber. Aquí contemplarem
el xoc cultural d'Ishi amb la vida que nosaltres podríem considerar «normal» i com,
gràcies al fet que Alfred coneix paraules de la llengua Yahi, estableixen una
comunicació cada cop més fluida i Ishi és capaç d'explicar-li la seva vida.

De les notes d'Alfred, de les seves converses amb Ishi, Theodora Kroeber
construeix aquesta narració que passaria perfectament per una novel·la perquè està
escrita amb agilitat i amb tendresa, com un conte (encara que sigui un conte trist)
que ens submergeix a les peripècies dels últims dels Yahi.
Considero que val molt la pena la lectura d'Ishi: el darrer de la seva tribu. A mi m'ha
permès treure el cap per la riquesa d'una cultura ja extinta, m'ha permès reflexionar
sobre com el progrés ha estat en diversos moments de la Història (i segueix sent-
ho) una piconadora que arrasa amb aquelles formes de viure que no s'ajusten o es
dobleguen als seus interessos; i m'ha permès meravellar-me (una vegada més) del
valor del llenguatge sense el que mai no hauríem pogut llegir el llegat que significa
aquest llibre.

Formes de viure  Cases cobertes de terra, hi havia, dormen amb una manta de
pell de conill, materials fet d’animals.
Habitatge/jerarquies  cases d’homes i la cases dones