Antígona, mite o realitat?

La versió de Salvador Espriu

Font: Wikipedia. Enterrament del cos de Polinices

Mitologia i Literatura
Mireia Dorca
Humanitats
Curs 2017/2018

1
Índex

Introducció………………………………………………………………………………..p:3

Antígona de Sòfocles……………………………………………………………………..p:4

Els precedents…………………………………………………………………...p:4

Antígona…………………………………………………………………………p:4

Antígona de Salvador Espriu……………………………………………………………p:6

Biografia de Salvador Espriu……………………………………………………………...p:6

Les dues versions d’Antígona…………………………………………………….p:7

Antígona………………………………………………………………………….. p:9

Els personatges…………………………………………………………………...p:10

Conclusions……………………………………………………………………………....p: 13

Bibliografia……………………………………………………………………………....p:14

2
Introducció

Sòfocles és considerat com un dels representants més destacats de l’època més gloriosa

d’Atenes, i ha esdevingut tot un símbol i un model dels autors. A partir del Renaixement,

però sobretot durant els segles XIX i XX, la seva Antígona -potser la seva obra

representativa- ha estat una de les obres més traduïdes, posada en escena, interpretada,

reescrita i versionada, en totes les llengües de cultura.

Un dels principals valors de la cultura grega rau en la capacitat que tenen els seus mites

d’ésser adaptats a situacions i a èpoques molt diverses. A Catalunya, un dels estudiosos més

destacats de la mitologia clàssica és Salvador Espriu, un gran coneixador de la cultura antiga i

clàssica en general -no només grega; també ocupa un lloc important la seva aproximació a la

cultura jueva-. El mite d’Antígona es va convertir en un element essencial per construir el seu

propi món, sobretot, quan va servir per expressar les idees de manera més lliure. Les seves

obres, d’Espriu, més destacades són Una altra Fedra, si us plau, que va escriure a petició de

l’actriu Núria Espert i, particularment, Antígona.

La temàtica d’Antígona ha inspirat moltes reflexions sobre els problemes socials i polítics

esdevinguts als últims decennis d’Europa, però que ben segur es pot estendre a totes les

cultures humanes i a tots els temps. En aquest context, molts estudiosos de la tragèdia grega

han considerat els conflictes de la Tebes de Beòcia com el paradigma de la ciutat dividida i

violenta, considerada com l’anticiutat. Alguns autors de gran nomenada que han destacat per

adaptar aquest conflicte són Bertolt Brecht o Jean Anouilh, que l’utilitzaven per escriure i

reflexionar sobre una Europa devastada per la Segona Guerra Mundial. Les idees d’Espriu,

no s’allunyen de les de Brecht o Anouilh.

3
Antígona de Sòfocles

Els precedents

Antígona és una tragèdia escrita durant el segle V aC. Antígona és filla d’Èdip i Iocasta,

germana d’Ismene, Eteòcles i de Polinices. La seva família remunta fins a Cadmos, fundador

de la ciutat de Tebes. Aquest va deixar el regne al seu fill Polidor fins que va arribar a mans

de Làbdac i d’ell més endavant a Laios.

Laios es va casar amb Iocasta, i van tenir el seu fill Èdip, malgrat que els déus li havien

vaticinat que si tenia un fill, aquest el mataria. D’aquesta manera va abandonar Èdip al bosc,

però fou recollit per un pastor de la ciutat de Corint. Un dia, Èdip consulta l’oracle que li diu

que matarà el seu pare i es casarà amb la

seva mare, i per evitar-ho fuig de la ciutat,

però ell no sap que és adoptat. Un dia,

enmig del bosc, es troba amb un pastor que

resulta ser Laios, tenen una disputa, Èdip el

mata i es casa amb Iocasta. Quan la parella

va descobrir l’incest ella es va suïcidar i ell

s’arrencà els ulls, maleí els seus fills

anunciant-los que es partirien el regne amb

l’espasa i es donarien mútua mort.

Antígona

L’Antígona de Sòfocles segueix la típica estructura de la tragèdia grega, que inclou el pròleg,

el pàrode, intercala episodis, estasims i l’èxode. La tragèdia ens situa la genealogia familiar i

ens contextualitza el moment en què els dos germans, Etèocles i Polinices, han mort l’un a

4
mans de l’altre batallant pel tron de Tebes. Creont, el seu oncle i nou rei de la ciutat, ha dictat

sepultura per a Etèocles i alhora l’abandonament del cos del seu germà, Polinices. De tota

manera, la tragèdia comença amb un diàleg entre Antígona i la seva germana Ismene.

Antígona mostra el desig d’enterrar el seu difunt germà Polinices malgrat que aquest és

considerat l’enemic de la ciutat. Ella pretén oposar-se a les lleis establertes perquè considera

que les lleis morals estan per sobre de les lleis divines, i es pot considerar que aquest és el

tema central de l’obra.

Quan Antígona enterra el seu germà Polinices, el primer cop se li perdona la vida, però la

segona vegada que ho fa és condemnada a mort, juntament amb la seva germana Ismene

perquè pensen que l’ha ajudat. En un principi, Ismene

accepta de morir en una espècie d’acte de valentia, però

Antígona la frena. Antígona, finalment, és condemnada a ser

enterrada viva. L’endeví Tirèsies, però, intenta convèncer a

Creont. Finalment quan aquest vol acabar amb el seu error ja

és massa tard: Antígona és morta i Hèmon, el seu promès i

fill de Creont, en saber-ho se suïcida després d’intentar

fracassadament convèncer el seu pare. Eurídice, esposa de

Creont, també se suïcida. Així doncs, podem dir que el final

de l’obra resulta ser la tragèdia de Creont, perquè ja no hi ha

Labdàcies mascles que puguin ocupar-ne el tron. Un altre

aspecte molt important a destacar, darrere del rerefons mític, és que Antígona sigui una dona.

5
Antígona de Salvador Espriu

Biografia de Salvador Espriu

Salvador Espriu i Castelló va néixer a

Santa Coloma de Farners al 1913, tot i

que dos anys més tard juntament amb la

seva família es va establir a Barcelona.

De tota manera, va alternar la vida a

ciutat i la vida al municipi costaner

d’Arenys de Mar, conegudes ambdues

poblacions en el seu món literari com a Lavínia i Sinera respectivament.

Es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona, al 1935, i un any més tard en Història

Antiga. Juntament amb altres estudiants i professors varen fer un creuer pel Mediterrani

(Egipte, Turquia, Itàlia, Grècia, etc.). Poc després s’inicià en la litertura, un any després ja

havia escrit Ariadna al laberint grotesc, però amb l’esclat de la Guerra Civil va haver

d’abandonar els estudis de Llengües Clàssiques, que havia començat, perquè el van destinar

a la columna Macià-Companys, dins la secció d'Arxius de l'Auditoria de Guerra, on s’estigué

fins al 1939.

Europa quedà devastada com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, exactament igual

com havia passat a Espanya amb la Guerra civil. A més, a resultes de la dictadura, les

llibertats catalanes van ser abolides i la seva llengua i cultura perseguides implacablement. tot

això va fer que Espriu es reclogués en una mena d’exili interior. El seu no va ser un cas aïllat.

6
De fet, Joan Fuster l’emmarca en el període conegut com la Generació del 36, que feia

referència a escriptors joves en plena iniciació literària marcats per les conseqüències de la

Guerra Civil. Aquests joves escriptors es van sentir obligats a definir-se i molts d’ells

quedaren submergits en una espècie de silenci.

Amb la mort del seu pare, la vida de Salvador Espriu es va veure capgirada i s’incorporà a

l’advocacia en una notaria. Les dècades dels anys cinquanta i seixanta van ser cabdals en la

seva producció poètica. En els darrers anys del Franquisme, el reconeixement d’Espriu arriba

al seu punt àlgid i algunes obres foren reconegudes a nivell internacional. Al 1970 va

participar en el recital de poesia catalana organitzat per la clandestina Coordinadora de

Forces Polítiques de Catalunya. A la dècada dels vuitanta va rebre un seguit d’honors i

distincions. Finalment, va morir al 1985, a Barcelona i fou enterrat al cementiri d’Arenys de

Mar, mitificada com a Sinera.

Les dues versions d’Antígona

Espriu va fer-ne dues versions, sobre Antígona, la

primera datada l’any 1939 amb el rerefons de la

Guerra Civil Espanyola vist des del punt de vista de

la Catalunya i l’entrada de les tropes franquistes. En

aquest context, es representava una Espanya dividida

en dos bàndols, l’esquerra i la dreta de la mateixa

manera que ho estava Tebes amb els dos germans,

Etèocles i Polinices.Alhora pretenia ser una peça

al·legòrica on l’autor es pronunciava sobre uns successos immediats. Antígona representava a

Catalunya i el projecte cultural i polític del Noucentisme del qual Espriu havia format part,

7
juntament amb altres estudiants universitaris del moment. La primera versió d’Antígona, no

fou publicada fins al 1955. per part de l’editorial Moll, de Palma, amb un afegitó conegut

com el pròleg de l’any 1947, tot i que el text original no sembla que fos alterat. Entre el 1963

i el 1964 en va fer una revisió per tal d’arrodonir-la dramàticament. Aquest fet segurament es

vincula amb el fet d’anys de resistència de la dictadura, un aspecte que havia canviat

notablement des de la primera versió. L’obra, la va revisar pràcticament fins la seva mort.

L’última versió es va publicar al 1969 -on incorporava el personatge del Lúcid Conseller -

publicada dins la col·lecció Antologia Catalana dirigida per Edicions 62-.

La versió d’Espriu ha estat representada

diverses vegades: la primera, el 1958 per

l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, el 1963

per l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, el 1978

pel Teatre d’Horta, entre d’altres, fins al punt

que s’ha convertit en un dels grans clàssics del

teatre català.

8
Antígona

L’obra d’Espriu comença amb el Pròleg, utilitzat gairebé com un personatge més, encara que

només apareixerà a l’inici de l’obra. Aquest personatge fa una didascàlia i ens situa l’espai, el

temps, els esdeveniments que s’han de produir… Comença explicant-nos des de la tragèdia

d’Èdip fins a la mort d’Antígona, tot i que no aprofundeix en els fets. L’obra de Sòfocles

també ens contextualitzava l’espai i el temps, ara bé, aquesta contextualització era externa a

la tragèdia. Segurament la diferència més destacada amb l’obra de Sòfocles, és que la versió

original comença un cop els dos germans han mort l’un a mans de l’altre. A més, ens situa en

un pròleg on es mostra el diàleg entre Ismene i Antígona on ella reflecteix la voluntat

d’enterrar el seu germà. En canvi, en la versió espriuana ens situa en una situació prèvia a

l’obra.

L’obra està dividida en tres actes i en cap d’ells hi trobem escenes, tot i que els actes pretenen

fer aquesta funció. L’escenari del primer acte, a diferència del de Sòfocles, comença enmig

de la guerra de Tebes on trobem els personatges d’Astimedusa, Euriganeia, Eumolp i

Eurídice parlant sobre el conflicte bèl·lic i com aquest s’està emportant els marits i els fills de

la ciutat. És llavors quan apareix Eteòcles, rei de la ciutat, que pretén lluitar contra el seu

germà i enemic, Polinices, disposat a entrar a la ciutat. Alhora s’assabenta que Antígona ha

intentat persuadir el seu germà. Quan arriba Antígona, Eteòcles li retreu que s’hagi apropat a

Polinices amb arguments com “Te l’estimes més a ell”. Per a Antígona, tan sols és el seu

germà i així ho argumenta. En tornar Creont, anuncia que Polinices ja arriba a la ciutat.

Ismene, Euriganeia i Eurídice entren i parlen del combat, ara Creont esdevé el nou rei de

Tebes, que dicta sepultura per Eteocles mentre que per a Polinices dicta l’oferiment a la fam

dels voltors i dels gossos, tal com diu.

9
A la segona part, ens trobem als afores de Tebes, i hi apareixen Eumolp i Tirèsies, que

comenten les intencions d’Antígona, Eumolp pretén que Tirèsies faci canviar d’opinió a

Antígona. Finalment, ella apareix acompanyada d’Euriganeia i d’Ismene. Les dues últimes

volen ajudar-la a enterrar el cos, però finalment és Antígona, amb l’ajuda d’Eumolp, qui

s’encarrega d’enterrar el cos. L’acte acaba amb la confessió dels dos als guardes.

El tercer acte torna a tenir com a escenari el Palau de Tebes. Creont està tractant diversos

temes de la ciutat amb quatre dels seus consellers. També hi apareix el personatge del Lúcid

Conseller, que expressa, mitjançant el seu pensament, tot allò que està succeint a l’escena tot

i que no dialoga amb cap personatge. Un missatger fa saber la notícia del que han fet

Antígona i Eumolp; tot el poble s’acaba posicionat a favor d’ells dos. Antígona intenta

exculpar l’esclau. Ismene, Eurídice i Tirèsies intenten fer entrar en raó a Creont, que acaba

demanant consell als seus assessors. Antígona li retreu que hagi utilitzat la seva família per

tal d’aconseguir el poder. De tota manera, la noia és condemnada a mort. Finalment, el Lúcid

Conseller clou l’obra amb un monòleg, l’objectiu del qual és explicar-nos com acaba la

nissaga maleïda d'Antígona i fer-nos reflexionar sobre els successos esdevinguts.

Els personatges

Respecte a l’obra original, Espriu fa canvis en relació amb els personatges. Cal destacar que

hi apareix el personatge d’Eteòcles mentre que en l’original el personatge ja ha mort. La resta

de personatges són els mateixos, llevat del cor, el corifeu i Hèmon. El darrer personatge en

l’obra espriuana només se l’esmenta com a promès d’Antígona, és a dir no té cap

importància, mentre en la versió original es mostra submís al seu pare fins que condemna a

Antígona. D’altra banda, ens parla de dos guardians que custodien el cos de Polinices, però

només els esmenta.

10
Hi trobem el personatge inicial conegut com a Pròleg, que ens fa conèixer el que cal saber

sobre la nissaga dels Labdàcides.

Incorpora, també, els personatges d’Euriganeia, Eumolp, Astimedusa, el poble, els consellers

de Creont i el Lúcid Conseller, que adopten la funció de cor perquè son els personatges que

més jutgen els fets que s’esdevenen, així com també fan la funció de connectar amb el públic

lector. En aquesta espècie de cor hi apareix Eurídice, que és la muller de Creont, aquesta

pretén ser un equilibri entre la visió optimista d’Astimedusa i la visió pessimista

d’Euriganeia. Eumolp, d’altra banda també esdevé un personatge noble perquè ajuda a

Antígona a enterrar el cos i a acceptar el destí que li pertoca com a conseqüència d’aquest fet.

Creont, en l’obra d’Espriu, segueix sent el tirà, encara que té un to molt més lleuger que a

l’obra de Sòfocles. Aquest aspecte es percep quan, per exemple, demana el veredicte als seus

consellers, cosa que això no passa en l’obra sofocliana. També ens trobem una altra figura

que té poder, Etèocles, encara rei de Tebes, que decideix enfrontar-se al seu germà. A partir

d’aquí, la ciutat quedarà completament devastada, cosa que comportarà la mort de molts dels

seus conciutadans.

Antígona, en l’obra d’Espriu, manté el seu caràcter fort, ningú la farà canviar d’opinió

d’enterrar el cos del seu germà. No té por de la força de la llei d’un tirà, també té un caràcter

decidit. D’altra banda, però, hi trobem una Antígona amb un to més maternal -cosa no tan

evident en Sòfocles-, perquè ella va haver d’ocupar-se de Polinices quan era un nadó. La seva

relació amb Hèmon tampoc sembla important perquè aquest és mencionat només per Creont

11
quan ens diu que és el promès Antígona. La seva mort, alhora, representa una metàfora de la

mort en vida quan li havia representat fidelitat a la seva família.

Ismene en les dues versions -la de Sòfocles i la d’Espriu-es contradiu amb la seva germana

Antígona, mentre la darrera es mostra segura de les seves decisions, no té cap por d’enterrar

el seu germà, Ismene representa la indecisió i el temor cap a les conseqüències. Representaria

una figura normal i corrent vers una figura tràgica com la d’Antígona. Un altre aspecte que

podria caracteritzar el seu temor, és a la solitud, i per això, decideix ajudar a la seva germana

tot i que finalment se’n desentén. En l’últim parlament del Lúcid Conseller on ens explica les

dissorts de la fi de la nissaga dels Labdàcides, ens diu que esdevindrà una conca que no

tindrà nebots, d’aquesta manera veiem com el personatge cau en l’oblit.

L’endeví Tirèsies encarna la figura i les diverses funcions que té la ceguesa. De fet, Ismene a

l’obra exclama “L’endeví, aquest vell m’horroritza, em recorda al pare quan ja era cec”. Amb

aquesta idea ens vol ensenyar que darrere la ceguesa de Tirèsies, en el fons hi ha la d’Èdip, la

ceguesa del llinatge i la ceguesa de tots els homes. Tota una metàfora! En canvi a la versió de

Sòfocles, possiblement el fet que més el caracteritza és l’objectiu que té de fer canviar

d’opinió a Creont respecte el veredicte d’Antígona tot expressant la voluntat divina d’enterrar

el cos.

Finalment, hi ha la figura del Lúcid Conseller, a través del qual Espriu trasllada la

responsabilitat dels personatges cap al públic per tal de fer-lo pensar. L’objectiu és ensenyar-

nos que tots esdevenim còmplices i responsables del nostre silenci. Nosaltres, com a públic,

no som ni Antígona, ni Creont, som aquells personatges anònims com les dides, germanes,

consellers que patim dia rere dia.

12
Conclusions

Salvador Espriu va viure la Guerra Civil Espanyola quan tot just començava la carrera

literària i també es va veure obligat a abandonar la Llicenciatura de Llengües cl`ssiques. No

és d'estranyar que aquests fets el marquessin de per vida. El gran paral·lelisme de l’obra, és

l’enfrontament entre els dos germans i les dues Espanyes que podrien, fins i tot, ser

interpretades com una rivalitat entre la dreta de Creont i Etèocles amb l’esquerra de Polinices.

De fet, aquesta interpretació es pot estendre fins i tot bona part de l’obra d’Espriu.

Evidentment, la interpretació pot anar molt més enllà. Malgrat que el rerefons sigui la Guerra

Civil, Espriu prefereix centrar-se en el fet com la guerra afecta els personatges i no pas el

desenvolupament del conflicte, i sobretot els dubtes morals i ètics que pot plantejar el poder,

la submissió al poder o la rebel·lió contra el poder.

Un altre element que hem destacat, i que és una constant en l’obra espriuana, és el recurs,

molt habitual, a la literatura clàssica, particularment la grega, per bastir un tot un món, tota

una mitologia personal d’Espriu, que és present en bona part de la seva obra teatral, però que

també és present en la seva narrativa -com en alguns textos de Les roques, el mar, el blau- i

també en la seva obra poètica.

Finalment, i no menys important, es pot destacar el paper que representa aquesta obra en la

construcció d’una obra que podríem anomenar cívica, on es fa una gran reflexió sobre el país,

la cultura, la llibertat, la democràcia...

13
Bibliografia

CAMPMANY, MA. (1972): Salvador Espriu. Barcelona: Dopesa.

CASTELLANOS, J. (2005): Antígona. L’Hospitalet de Llobregat: RBA-La Magrana.

ESPRIU, A. (1996): Salvador Espriu. Barcelona: Columna Edicions.

ESPRIU, S. (1993): Antígona. Barcelona: Edicions 62.

MIRALLES, C. (2008): Antígona. Fedra. Una altra Fedra, si us plau. Barcelona: La

Butxaca.

PIJOAN, MI. (1995): Viatge per l’imaginari de l’obra de Salvador Espriu. Barcelona:
Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

14