NAPOLEÓN
BONAPARTE
Per Gerard Mosquera
DADES PERSONALS
Vaig ser un militar, Primer Cònsol i
Emperador dels francesos. La meva
figura va emergir amb la Revolució
Francesa. Vaig néixer el 15 d'agost de
1769, i vaig morir a Santa Elena, el 5 de
maig de 1821 amb 51 anys.
PRIMERS PASSOS
Als nou anys vaig aconseguir una beca
per estudiar a l'Acadèmia Militar de
Brienne, a França. Allí va romandre
fins als 15 anys. Immediatament
després, em va traslladar a París, a una
de les acadèmies militars més
importants de França. Allí vaig
continuar amb la meva formació fins als
16 anys. Vaig sortir de l'acadèmia amb
el títol d'oficial.
PRINCIPALS CAMPANYES
Els meus soldats em van anomenar
com el "Pequeño cabo", i em vaig
cambiar el nom de Napoleone
Buonaparte a Napoleó Bonaparte.
Després de la meva campanya a Itàlia,
vaig tornar a França al desembre. A la
capital vaig ser rebut com un heroi i
conqueridor. A l'any següent vaig
embarcar cap a la conquesta d'Egipte
per tallar la comunicació comercial de la
Gran Bretanya amb l'Índia i Orient
Mitjà, però Àustria, Gran Bretanya i
Rússia es van unir contra França, per la
qual cosa em vaig veure obligat a
abandonar Egipte, i va tornar de nou a
França.
FAMILIA
Vaig ser el segon fill de Carlo
Buonaparte, advocat i representant de
Còrsega, i de Letizia Ramolino. Del meu
matrimoni amb Letizia Ramolino (1750-
1836) van néixer 13 fills, que cinc d'ells
van morir durant la infància
INICIS MILITARS
A Marsella, la meva família va tenir
seriosos problemes econòmics. No
obstant això, un cop de sort va fer que
canviés la situació, ja que vaig
aconseguir reincorporar-me a l'exèrcit
francès amb el rang de capità. Aquest
mateix any, vaig aconseguir la glòria a
la batalla de Toló, on vaig enderrocar
les tropes angleses. A partir de llavors,
lameva carrera no va fer més que
augmentar.
FRANÇA NAPOLEÒNICA
El 9 de novembre de 1799, em vaig
autoproclamar Primer Cònsol de
França després d'un cop d'Estat. Amb
aquest càrrec, vaig obtenir poders
gairebé dictatorials. La meva ambició
no parava, i el 2 de desembre de 1804,
a la catedral de Notre Dame vaig ser
nomenat Emperador. Obsessionat amb
el poder, vaig començar a pensar en la
meva descendència, i la meva nova
esposa va ser l'arxiduquessa d'Àustria,
Maria Luisa. En 1811, va néixer el
nostre primer fill, Napoleó II.
CAIGUDA DE L'IMPERI
Poc després, el meu imperi va
començar a trontollar. El sistema
continental que impedia qualsevol
tipus de comerç amb Gran Bretanya,
em va passar factura. Amb això vaig
paralitzar l'economia dels britànics,
però també la dels meus aliats. La crisi
de l'Imperi va esclatar quan Espanya i
Portugal es van aliar amb Gran
Bretanya per acabar amb la meva
superioritat. Encara que, en 1812, un
altre error em va conduir a la meva
caiguda: vaig tractar d'envair Rússia,
però el fred i la fam van acabar amb
nosaltres. El meu exèrcit va començar a
perdre batalles, mostrant la nostra
debilitada posició. En 1814, vaig
renunciar com Emperador de França.
EXILI I MORT
Em van enviar a l'Illa d'Elba. Vaig
planejar un nou atac des d'allà, del què
va sortir victoriós. Va ser així com vaig
tornar al capdamunt de nou, encara
que no per molt de temps.
En 1815, vaig ser completament
derrotat a la batalla de Waterloo.
D'aquesta manera, va acabar el meu
conegut com "Imperi dels Cent Dies".
Em vaig lliurar i vaig ser exiliat a un illot
a l'Àfrica: Santa Elena. El 5 de maig de
1821 vaig morir allà.