Napoleó Bonaparte

Napoleó Bonaparte amb 35 anys es va proclamar ell mateix emperador de França,

el dia 2 de desembre de 1804. Només amb 3 anys les seves conquestes es van
estendre per quasi tot Europa.
Va canviar el món, besant-se amb el seu origen, el seu entorn i les seves aptituds,
no ha tornat a existir un home com ell, que domines el món com ell ho va fer.
Era molt ambiciós i estimava el poder, va fer tot el possible per aconseguir els seus
propòsits.
Va assolir un gran poder però en qüestió de molt poc temps el va perdre tot.

Els seus pares vivien a Còrsega, decidits a rebutjar l’exèrcit francès que havien
envaït la seva petita illa.
El 15 d’agost de 1769, Letícia va donar a llum al seu fill, Napoleó Bonaparte. Va
néixer just després de la conquesta francesa, va passar la seva infància odiant a
França.

Carlo, el pare de Napoleó, es va rendir fàcilment, va començar a portar perruques,

sabates amb sivelles de plata, ... Napoleó mai el va perdonar per trair la seva
herència corsa. Sempre li va guardar rancor, però Carlo ho va fer perquè sabia que
havia perdut el combat, va adonar-se que els francesos estaven ja estaven allà, per
això va decidir viure amb ells i fer-ho el millor possible.

Napoleó estava obsessionat amb la seva mare, l’adorava, era una dona dura de
caràcter. Deia que tot el seu èxit en la vida era gràcies a ella. Castigava als seus fills
per ensenyar-los el sacrifici i la disciplina.

Carlo i Letícia creien que aquella illa no tenia res per oferir a ells ni als seus fills,
només ho podia fer un país, França.
Carlo va viatjar a Versalles, va quedar fascinat. Va aconseguir una beca per Napoleó
en una escola de França.

Durant 5 anys Napoleó no va tindre vacances ni va poder anar a visitar a la seva

família. No estimava a França, ell es veia corsa. Es va convertir en un francòfob,
odiava a França i als francesos, ho va passar malament fins que ho va oblidar tot.
Tenia 15 anys quan va ser admès a la reial acadèmia militar de París.
Va començar el seu aprenentatge com a soldat quan tenia 18 anys. Durant aquesta
època va mostrar un gran desig d’aprendre.
Va quedar impressionat després de llegir els filòsofs del segle de les llums, la
llibertat, la igualtat i la suspensió dels privilegis.
Ell pensava que el règim no el deixaria arribar a la posició amb la qual somiava. Les
millors posicions estaven reservades pels nobles.

La revolució el va “alliberar”, desconfiava de la multitud enfadada, però donava la

benvinguda als canvis que transformarien el país. No va ser un revolucionari però va
veure la revolució com una bona notícia. Sentia que la revolució obriria la societat
francesa que trauria els privilegis i les jerarquies.

A l’estiu del 1792 Bonaparte va anar a París on va veure la fi de la monarquia

francesa. Ell volia formar part del “nou mon” i va començar en un lloc que coneixia
molt bé, Còrsega.
Tenia 23 anys, era un revolucionari idealista, quan va deixar l'exèrcit francès i va
tornar a Còrsega.
Còrsega tenia tots els drets i llibertats, dels ciutadans francesos.

Paoli, era el governador de Còrsega. No va confiar amb Napoleó. Paoli seguia

pensant que Còrsega havia que ser independent i Napoleó pensava que era millor
que Còrsega formes part de la França revolucionària.
Tenia una doble personalitat, tant Còrsega com francesa, però durant molt temps va
ignorar que era francès, feia temps sent francès però ell no ho sabia.
L'assemblea Còrsega va declarar a Napoleó i a la seva família enemics de la pàtria.
Quan va ocórrer la ruptura amb Paoli i amb la seva terra natal, va sentir-se francès,
volia ser francès, de fet era francès.
Es va sentir molt frustrat de no fer el que volia, però quan va abandonar Còrsega la
seva ambició era tan gran que va oblidar els altres objectius que tenia. Es van tornar
en una ambició per governar França, després Europa i possiblement el món.

Quan va tornar a França es va trobar tots els francesos lluitant uns contra altres. Ja
no era la revolució, era el terror.
Va tornar a entrar a l'acadèmia militar i el van destinar a Toulon. Un poble que es va
revelar contra la república cedint el seu port als anglesos. Bonaparte creia com
fer-ho per fer-los marxar. Ningú el va escoltar, finalment un general el va escoltar i li
van fer cas. Era la seva oportunitat. Va lluitar valentament governant els seus
homes. Els anglesos van marxar, Toulon va ser conquistada i Bonaparte va
ascendir.

Va escriure un tractat polític donant suport a Robespierre, odiava el terror però

odiava més el caos.

L’estiu de 1874 va caure el govern de Robespierre.

El 1875 Bonaparte és dirigia a París, França tenia un nou govern constitucional, tot
semblava oblidat.

El 5 d’octubre de 1795 una multitud de ciutadans de París, es van llançar als carrers
amb els homes de la guàrdia nacional per restaurar la monarquia. Volien derrotar la
república, el govern va trucar a Bonaparte perquè atures l’atac.
Napoleó no va ser discret, utilitzaria totes les armes que tenia, ningú havia utilitzat
canons a París. Estava disposta a disparar, va esperar fins a tindre’ls a prop i va
disparar. Van morir unes 100 persones, no era molt famós, però després d’això es
va convertir en l’home dels carrers de París.
3 setmanes més tard va ser nomenat general, comandant de l'exèrcit de l’interior.

Es va enamorar de Josefina, una dona encantadora i amb gràcia. Era una dona
avançada al seu segle.
Quant Napoleó li va demanar matrimoni, va dubtar, no se sentia atreta per ell però
ella sabia que la seva bellesa s’estava “anant”, es tornava vella i ella necessitava un
protector, es van casar.

Bonaparte va ser enviat als Alps italians, era comandant suprem de totes les forces
franceses a Itàlia. Ningú esperava molt d’ell, però quan el van veure van
comprendre que estava al càrrec de tot, els i feia por. L'exèrcit estava en la misèria,
però va arribar Napoleó, els i va dir que els guiaria als valls més fèrtils del món.
Es van enfrontar als austríacs i als seus aliats. La idea de Napoleó sempre va ser
intentar ser superior en número en qualsevol lloc. L'exèrcit de Napoleó els va
“destruir”, va dir que no hi havia res de teoria la guerra, cal fer el que cal fer i fer-ho
ràpid, sorprendre l’enemic i ser cruel.
Només en dues setmanes va guanyar sis batalles, va acabar amb l'exèrcit
piemontès.

Bonaparte es va “llançar” contra els austríacs, desconcertats.

Sempre atacava, no era la manera habitual. Era diferent dels altres comandants.

Els austríacs van construir un pont amb canons per així que l'exèrcit de Bonaparte
no el travesses. Però el van travessar. Napoleó sempre estava allà, era molt valent,
no tenia por. Quan el van travessar els austríacs van quedar en silenci, els
francesos van derrotar els pocs que quedaven vius. Va ser una operació
espectacular, no va ser una gran batalla, però havia imposat el seu desig als seus
homes i a l’enemic.
Bonaparte es va guanyar el respecte dels seus homes.
En aquell moment va començar a creure que era una gran estrella, i que el seu destí
era fer grans coses.
Alguna cosa va passar, alguna cosa inexplicable.
Aquella batalla va convèncer a Napoleó que aquell era el seu destí, va imaginar-se
el que podia ser.