LITERATURA DE POSTGUERRA

La postguerra es el període que sorgeix després de la Guerra Civil Espanyola

(1936-1939), la qual va estar marcada per una dictadura militar que dura fins la mort de
Franco el 1975.

Durant la postguerra, Espanya va experimentar una profunda censura ja que es varen

abolir tots els progressos polítics i lingüístics que Catalunya havia aconseguit anys
enrere. La llengua catalana deixa de ser oficial i es prohibeix en l'àmbit públic,
l'administració i l'ensenyament. No obstant això, no es va aturar la producció literària
catalana, tot i que aquesta va haver de ser adaptada a les restriccions imposades pel
règim. Els escriptors van adoptar diverses posicions, uns van decidir inhibir-se de la
realitat i viure instal·lats en una mena d'exili interior i altres es vincularen al franquisme.

Es poden distingir dues fases en la postguerra: la primera postguerra i la segona

postguerra. La primera etapa va estar marcada per la repressió, la consolidació del
règim franquista i la censura. Finalment, la segona etapa va estar caracteritzada per el
“boom turístic”. Aquesta obertura al turisme va ajudar a Espanya amb els problemes
econòmics i també va provocar l’arribada de molts d’intel·lectuals exiliats per culpa de
la dictadura, i varen aparèixer noves editorials com Edicions 62 i noves col·leccions, com
Nova Cançó.
Els punt d’inflexió entre la primer i segons postguerra va ser l’entrada d’Espanya a
l’ONU (gràcies a la col·laboració amb els Estats Units després de la Segona Guerra
Mundial), la qual cosa va aportar un cert relaxament en les mesures de prohibició de la
llengua catalana i en la legitimació del govern franquista.

A més es va signar la "Llei de Premsa i impremta de 1966" que consistia en la

disminució de la censura prèvia, però alguns autors estaven en contra i van imposar una
autocensura per por a les represàlies. També es va popularitzar l'existencialisme, un
moviment filosòfic que situa l'existència humana en el centre de la reflexió.

Finalment, s’ha de destacar la presència de la novel·la psicològica de postguerra, un

tipus de novel·la complexa que suposa un repte intel·lectual per al lector. Els seus
protagonistes són dones que han patit desenganys, inadaptació i abusos sexuals, entre
d'altres. S'expressa mitjançant diverses tècniques narratives (monòleg interior en 1a
persona o 3a persona omniscient, introspecció) i es duu a terme una exploració del món
interior dels personatges.
 Mercè Rodoreda.
Mercè Rodoreda va néixer a Barcelona i va ser escriptora, traductora i periodista
(autodidacta). S'inicia en la literatura escrivint contes i col·laborant en diaris i revistes
de prestigi. Igual que en tots els autors d'aquesta generació, la seva producció va ser
marcada per la guerra, la qual podem dividir en tres etapes:

Els anys d'aprenentatge és la primera etapa, a la qual pertany Aloma, novel·la

pessimista, psicològica i simbolista, que narra unes relacions amoroses entre una
adolescent somniadora i desconeixedora de la vida Aloma i un home ja gran i amb
experiencia Robert. El simbolisme de la novel·la és ben clar; es tracta de la pèrdua de la
pubertat i de l'enfrontament amb el món dels adults.

L'etapa de maduresa (segona etapa) s'inicià amb la publicació de Vint-i-dos contes.

L'obra més important va ser La plaça del Diamant. La novel·la explica la història de la
Natàlia en tres moments històrics, en el qual s’exposa un moment de pèrdua i un de
recuperació d’identitat. La Natàlia innocent i ignorant, que simbolitza la preguerra,
coneix a nen Quimet, un home que anul·la la seva personalitat, fet que es manifesta
quan li canvia el nom a Colometa, amb el qual decideix casar-se. Na Colometa és
maltractada per en Quimet, la fa suminsa i ella l'únic que pot fer és callar i obeir. Ell es
veu obligat a partir a la guerra, i ella, preocupada pel seu marit, fa front a les dificultats
econòmiques que aquest li deixa, ja que tenen dos fills. Arriba a pensar en matar als
seus fill perquè no hagin de sofrir i ella poder oblidar tot el patiment que li ha provocat
en Quimet, però no ho fa. Poc a poc intenta recuperar la seva identitat, al no tenir a un
home controlador comença a prendre les seves pròpies decisions. Finalment, torna a ser
la Sra. Natàlia (representant la postguerra) i poc a poc recupera la seva identitat, ja que
es casa amb un home bondadós que la respecta.

En l’última etapa predomina un canvi per la incorporació d'un món mític on dominen els
personatges masculins, i culmina amb la publicació Mirall trencat.

Llorenç Villalonga i Pons.

Llorenç Villalonga i Pons, nascut a Palma el 1897, fou l'exponent més important de la
narrativa mallorquina del segle XX. Provinent d'una família de terratinents rurals, va
estudiar medicina i es va especialitzar en psiquiatria. Va ser un autor que va treballar en
diversos gèneres com el periodisme, la poesia. En la seva primera etapa com a escriptor
es va interessar per la il·lustració francesa i per Manuel Proust, que tendria una
influència decisiva en la seva obra, com la creació del món mític de Bearn. La novel·la
va ser el gènere que li va assegurar la consolidació literària definitiva.
La seva novel·la més coneguda és Bearn o la sala de les nines. És la història d’un
matrimoni aristocràtic sense fills que viu la vellesa administrant els pocs recursos
econòmics que els hi queden. La novel·la està dividida en dues parts: en la primera,
“Sota la influència de Faust”, don Toni intenta retenir l’inexorable pas del temps fugint
a París amb la seva neboda Xima; en la segona, “La pau a Bearn”, torna a casa, es
reconcilia amb la seva dona i es resigna a la vellesa, refugiant-se en la redacció de les
seves memòries com una manera d’assolir l’eternitat.
El personatge de Don Toni representa la raó i l’esperit il·lustrat que tant admirava
Villalonga enfront de l’obscurantisme i la superstició que representen Maria Antonia,
Joan i el Vicari. Al llarg de l’obra és freqüent l’ús del diàleg estès com un recurs didàctic
entre don Toni i el seu protegit, i que és tant característic del didactisme racionalista
francès del segle XVIII. També apareix molt l'obsessió per la importància del record
(Marcel Proust) i per la moralització racionalista. L’enfocament vital deixa clara una
idea: el món rural, vist com un paradís (mite de Bearn), s’enfonsa a causa de la
modernitat.

Finalment, cal destacar la novel·la Mort de Dama. Encara que va suposar un salt
qualitatiu en la seva carrera literària, va rebre, en el moment de publicar-se, crítiques i
rebuig per part dels autors de l'Escola Mallorquina, els quals es sentiren al·ludits amb
sàtira i la paròdia de l'obra.

Salvador Espriu, TEATRE.

Quant al teatre, les representacions teatrals en llengua catalana van ser prohibides. A
partir de 1955, després de la entrada a la ONU per part d'Espanya, quan el règim
totalitari es va obrir poc a poc, es va permetre representar obres de teatre. Les primeres
representacions no suposaren obres noves, i no va ser fins els anys 50, amb Salvador
Espriu, que es va aconseguir renovar el panorama teatral català.

Salvador Espriu 1913-1985 estudià dret, Història Antiga i Llengües Clàssiques. La

guerra interrompé els seus estudis d’epistemologia i l'obra novel·lística en la qual
començava a destacar. La seva producció de preguerra pertany a la narrativa (Ariadna al
laberint grotesc, entre d'altres). Espriu dominava de manera extraordinària variats
registres de la llengua i s'inquietava si no aconseguia assolir la perfecció (revisió
sistemàtica de la seva obra). Va crear alguns mites, entre els quals podem destacar el
Mite de Sinera: mite d'un món perdut, al qual Espriu dona a la seva obra un to
d’elegia. Simbolitza la infantesa i l'adolescència de l'escriptor marcat per la guerra.
Deixa clar que sobre Sinera (Arenys, llegit al revés) pesa un destí tràgic, que és el punt
de partida per a una meditació de caràcter existencial sobre la condició humana i la
llibertat.
L'activitat teatral d'Espriu es pot resumir en quatre títols, les quals tenen un perfecte
valor autònom. Antígona és una reflexió apocalíptica sobre la guerra a partir del mite
clàssic. Senyala el començament d'una nova etapa marcada per la guerra civil, l'efecte
que va fer a Espriu veure el seu món destrossat. De fet, no tornarà a escriure narrativa
fins la mort de Franco l'any 1975.

Ronda de mort a Sinera reprèn la temàtica i els personatges de Sinera i aprofundeix els
tons pessimistes i les consideracions sobre la mort típiques de l'autor. Per altra banda,
Fedra, és un mite clàssic tractat amb una actitud desmitificadora.

Finalment, Primera història d'Esther, és l’obra més important d’Espriu, la qual no estava
pensada per ser representada. Espriu la crea com una obra que mescla els personatges i
els temes de l'un i l'altre i utilitza el recurs dramàtic del teatre gràcies a les successives
interferències de fets i individus. El seu subtítol, "improvisació per a titelles", representa
que els humans són com a titelles, moguts amb fils invisibles per la Mort. L'autor, fent
referencia a la guerra civil i inclinant-se pel perdó, refereix la persecució del poble jueu
de la narració bíblica a través de l'elaboració mítica de Sinera i identifica aquesta
persecució amb la del poble de l'autor, concretament en la persecució de la llengua
catalana. Espriu aconsegueix crear una obra d'una gran densitat i d'una gran riquesa
formal.

Salvador Espriu, POESIA.

Salvador Espriu 1913-1985 estudià dret, Història Antiga i Llengües Clàssiques. La
guerra interrompé els seus estudis d’epistemologia i l'obra novel·lística en la qual
començava a destacar. La seva producció de preguerra pertany a la narrativa (Ariadna al
laberint grotesc, entre d'altres). Espriu dominava de manera extraordinària variats
registres de la llengua i s'inquietava si no aconseguia assolir la perfecció (revisió
sistemàtica de la seva obra). Va crear alguns mites, entre els quals podem destacar el
Mite de Sinera: mite d'un món perdut, al qual Espriu dona a la seva obra un to
d’elegia. Simbolitza la infantesa i l'adolescència de l'escriptor marcat per la guerra.
Deixa clar que sobre Sinera (Arenys, llegit al revés) pesa un destí tràgic, que és el punt
de partida per a una meditació de caràcter existencial sobre la condició humana i la
llibertat.

Pel que fa a la poesia, ja des del primer moment de la postguerra juga un paper molt
important, tant des de l'exili com des de la clandestinitat. La poesia serà el medi que
donarà continuïtat a la literatura anterior a la Guerra Civil i que assegurarà la
supervivència d'una cultura amenaçada. Des de la perspectiva historicocultural, és
important el canvi que es produirà en l'estètica de la poesia després de la mort de
Carles Riba. La paraula poètica iniciarà un nou camí que donarà pas a un corrent estètic
que mostrarà de forma crítica la realitat històrica i quotidiana. La poesia serà el mitjà
que permetrà expressar-se dins la repressió del règim. A part de Salvador Espriu, cal
citar altres autors importants com: Ferrater, Carles Riba i Joan Brossa.

Espriu sempre considera que la seva activitat poètica podia ser considerada com una
reflexió sobre la mort. Aquest tema està representat en els diversos llibres, L'elegia, la
sàtira i la didàctica. El primer parla sobre la mort de la seva mare i de l'amic del poeta
(Rosselló-Pòrcel), a més, fa una referencia al món perdut de Sinera (la seva
adolescència i joventut, arrasades per la guerra).
Amb el segon, a partir del tòpic del Theatrum Mundi, Espriu imagina els homes com
uns titelles moguts per la Mort. La sàtira es crea amb forma de crítica violenta a la
situació de la guerra civil i fa referència especialment en els aspectes més dolents de la
vida quotidiana. I finalment, amb la didàctica, el poeta afegeix una intenció moral a la
seva poesia i intenta elaborar una proposta de perdó i de tolerància que ajudi a superar
les conseqüències de la guerra.

El primer llibre de poemes que Espriu publicà fou Cementiri de Sinera, llibre que forma
una unitat amb Les hores, El caminant i el mur i Final del laberint. En aquesta darrera
obra, el procés espiritual del poeta culminà en una experiència mística. A Cementiri de
Sinera, per damunt de la meditació sobre la mort, predomina una reflexió
profundament lírica sobre un món definitivament ensorrat. Va ser escrita des de la
clandestinitat.