A 1 ANY DE LA INVASIÓ RUSSA D'UCRAÏNA

El passat 24 de febrer s'acomplia el primer aniversari de l'entrada de l'exèrcit rus en territori

ucraïnès, i és un bon moment per extreure'n algunes conclusions polítiques.
Per començar hem de dir que aquest 24 de febrer no es compleixen un any de guerra, perquè el
poble del Donbass viu sota les bombes ukros des del 2014, malgrat que els mitjans capitalistes ho
amaguen i certa esquerra mire cap altre costat. Per ells i elles el dolor va començar immediatament
després del cop d'estat del Maidan, i Rússia, que argumenta com una de les motivacions de la
invasió el socórrer la població del Donbass, encara va trigar 8 anys a intervenir.
Han estat, i són, les autèntiques víctimes d'aquesta tensió geopolítica que es dirimeix a Ucraïna.

En aquest primer any de guerra els mitjans de comunicació capitalistes ens han oferit la
menyspreable propaganda otanista disfressada de preocupació social pel poble ucraïnès i les
conseqüències de la guerra mentre s'aplaudeix l'enviament d'armament als nous freedom fighters
que són hui els feixistes ucraïnesos.
Poca cosa es pot dir respecte als portaveus oficiosos del capitalisme otanista que no haja estat ja
dita, no serem nosaltres qui revele una veritat ja a la vista de qualsevol persona que estiga més o
menys informada de les formes i els procediments usuals del braç armat del capitalisme occidental.

Però convé alçar un poc més la mirada i començar a analitzar com ens ha afectat l'inici d'aquesta
guerra proxi entre l'OTAN i Rússia, i quines són les conclusions polítiques que podem extreure'n
que ens ajuden a delimitar el camp del socialisme revolucionari.

Inflació i saqueig diari a les llars treballadores.

Aquest any passat els preus van enregistrar un augment lacerant per les minses economies de la
classe treballadora. Amb un augment de fins al 15% la carestia de la cistella de la compra ha
suposat un autèntic mal de cap per les llars treballadores.
L'Euribor ha passat del -0,50% a desembre de 2021 a 3,10 a desembre de 2022 i així una persona
treballadora que tinga com a índex de revisió l'Euribor més 1 punt passa de pagar un 0,50%
d'interès a pagar un 4,10%, i la pujada continua doncs febrer ha tancat amb l'Euribor al 3,50%
L'augment del preu de la llum va arribar a ser del 88,3% respecte al 2021, i la benzina va arribar al
mes de juny a pagar-se a 2,14 Euros el litre.
I tot això, segons els mitjans de comunicació capitalistes, per "la guerra de Putin".
Els bancs, les empreses energètiques i les grans cadenes d'alimentació han obtingut uns beneficis
històrics escudant-se en la guerra d'Ucraïna mentre duien a terme autèntics atacs al pobre benestar
de la classe treballadora. I el que és pitjor; cap força ni moviment polític a l'Estat espanyol o als
Països Catalans ha estat capaç de dirigir el descontentament social per l'augment de preus en
mobilització i autogestió obrera. Tan sols el jove moviment socialista basc ha estat capaç de treure
milers de persones a Bilbo i Iruñea en protesta contra l'encariment de la vida.
És veritablement simptomàtic veure els pocs recursos materials i humans que han dedicat les forces
de la socialdemocràcia parlamentària per plantar batalla contra aquesta carestia.

El bel·licisme atlantista pressiona Rússia i la Xina.

Per començar hauríem de fer un sintètic record de com les potències imperialistes occidentals, amb
els EUA al capdavant, fa anys que tenen el control de Rússia i les seues grandioses reserves de
matèries primeres en el punt de mira. En un sistema econòmic que necessita créixer infinitament,
però que es desenvolupa en un planeta de recursos finits aquesta és una contradicció inassumible
que empeny a guerres imperialistes de rapinya.
Si cerquem en el passat recent, veurem que un cop ensorrada l'URSS i els estats del socialisme
realment existent, l'OTAN perdia la seua raó de ser; proporcionar ajuda mútua als països membres
en cas d'una agressió militar externa. Però l'OTAN ha continuat existint, eixamplant-se, perquè la
seua finalitat última no era la defensa, sinó l'atac. I en el punt de mira otanista és el control dels
recursos naturals de tota "Euràsia", de París a Sebastopol. Per això necessita que Rússia siga un
estat fallit, o en oberta descomposició, en primer pas.
La doctrina política i militar nord-americana, titella i braç armat del gran capital, basa el seu pla
d'acció no en la cooperació entre estats, sinó en el fagocitament dels recursos d'arreu. És
l'exacerbació d'un capitalisme decadent que cada vegada viu cicles depressius més ràpidament i
menor rendiment del Capital invertit.

L'ampliació de l'OTAN és una amenaça evident a Rússia primer, i a la Xina després. Aquests dos
països han estat treballant en l'anomenada Nova Ruta de la Seda, un nou eix comercial planetari que
cerca integrar multituds de països d'arreu del món en un mercat internacional fora de l'hegemonia
del bloc capitalista occidental. Això, és evident, el bloc capitalista occidental ho boicotejarà de totes
les maneres possibles, com ja va boicotejar el gasoducte submarí Nord-Stream2, que va esclatar el
26 de setembre de 2022.

Així doncs, la guerra a Ucraïna no s'ha de veure només com la culminació de les contradiccions
entre ambdues nacions que oficialment estan en guerra, sinó com una guerra proxi entre dos centres
de poder capitalistes que mouen peces en un tauler d'escacs mundial.

Una esquerra en bancarrota.

Des de la caiguda de l'URSS i les experiències socialistes a l'Europa oriental el comunisme sembla
desacreditat davant gran part del proletariat mundial com a fita emancipatòria. Aquest és un fet que
ens obliga als i les comunistes a fer un estudi de les experiències passades; dels seus encerts i de les
seues errades. Hem de ser conscients de les mancances teòriques que tants anys de seguidisme
acrític cap a l'espai soviètic han provocat en les files del comunisme mundial, però també dels
dogmes que cert "comunisme crític" va anar assumint com una lliçó apresa per repetició.
Els mateixos que als '80 lloaven els freedom fighters afganesos i bramaven contra el
socialimperialisme soviètic hui no veuen nazisme a Ucraïna més que residualment. Fins i tot n'hi ha
qui, sense vergonya ni pudor ens diuen que l'escena techno de Kiev els va fer fora! Valent
ximpleria!

Una branca de l'esquerra actual, perduda entre batalles identitàries sense anàlisi material, incapaç de
superar la feblesa crònica d'un moviment obrer en descomposició ideològica i organitzativa, i que es
veu impotent a l'hora de generar sinergies als barris proletaris que superen la divisió parcial de les
lluites, s'aferra a un pacifisme barroer, simplificador d'una realitat polièdrica i contradictòria en
discursos moralistes sobre els bons i els roïns, sobre els agressors i els agredits.
És la caricatura fàcil d'aquell que va passar de donar suport a la Primavera Àrab a Líbia i Síria sense
adonar-se de ser instruments del capitalisme petrolier francés, anglés i nord-americà a veure al
Maidan un moviment popular contra la corrupció i la ingerència russa a Ucraïna.

Una altra branca de l'esquerra actual, caiguda de quatre grapes en la tria xantatgista del "mal
menor", dona suport incondicional a Rússia en aquesta guerra argumentant que lluita contra el
feixisme, l'imperialisme nord-americà i l'expansionisme de l'OTAN. És evident per qualsevol que
no s'autoenganye que el feixisme a Ucraïna és un terror real, i no caurem en la patètica lletania tan
gastada de "Putin no és cap sant", però creiem que le preguntes que tot i tota comunista ha de fer-se
per guiar la seva anàlisi i pràctica és "Quina seria la postura del proletariat edificat com subjecte
polític? Quins són els nostres interessos com a classe davant aquest fet?" i creiem fermament que la
resposta, un any després d'haver-la emés en aquest comunicat
https://espaipraxi.wordpress.com/2022/03/21/sobre-ucraina/ continua sent la mateixa; el derrotisme
revolucionari. Alguns companys argumenten que el derrotisme revolucionari és, en el nostre cas
com membres d'Estats otanistes, desitjar la derrota de l'OTAN en aquesta guerra. Però nosaltres
manifestem que aquesta postura és tan sols vàlida en un nivell molt simplista de la qüestió. Com a
comunistes, com a membres de la classe obrera internacional, desitgem en primer pas una pau sense
annexions ni compensacions, sense que cap dels dos bàndols capitalistes puga erigir-se en vencedor
d'un camp de batalla regat amb sang proletària. Se'ns acusarà de "ni-nis", ni OTAN ni Rússia, però
la nostra doble negació no parteix d'un pacifisme carrincló, sinó del convenciment que la tasca
actual dels i les comunistes és com fa cent anys abans de la Gran guerra, denunciar el caràcter
carronyer de tota guerra interimperialista i de proclamar que la classe obrera internacional ha
d'erigir-se en subjecte polític revolucionari fins a la total maduresa que ens permeta girar les armes
cap a les respectives burgesies nacionals, convertint la guerra imperialista en guerres civils
revolucionàries. Aquesta i no altra és la posició comunista; tot combatent en aquesta guerra hauria
de deixar de lluitar contra els seus suposats enemics i hauria d'atacar les forces capitalistes del seu
propi estat. Sí, sabem perfectament que a hores d'ara això són paraules i què no s'hi viu un
panorama prevolucionari com el què es vivia a l'Europa de la Gran Guerra i que va possibilitar les
revolucions russes, alemanyes, hongareses i italianes. Però la tasca dels i les comunistes no és triar
el mal menor sinó impulsar la lluita, en el moment actual, primordialment ideològica entre les
masses treballadores.

La guerra ha delimitat el camp comunista a l'estat espanyol.

En temps d'absolut desnortament del moviment comunista internacional, el panorama a l'estat
espanyol ha continuat la mateixa dinàmica. Moltes (la majoria) d'organitzacions de molt divers
pelatge han corregut a posicionar-se amb un o d'altre bàndol, com déiem al punt anterior.
No tenim cap mena de dubte que la majoria del què s'autodenomina Moviment Comunista espanyol
és un cau socialpatrioter. Durant anys s'ha acusat les esquerres independentistes de les diferents
nacions de no ser comunistes conseqüents i partir d'unes bases teòriques inconsistents que els
allunyaven del marxisme revolucionari. Aquestes, al seu temps, acusaven gran part del MCE de ser
nacionalistes espanyols.
Ambdues acusacions, malauradament, són certes.

Però aquesta guerra ha delimitat el camp comunista, i ens atrevim a proclamar que un nou
moviment comunista creix dia a dia, enfortint les seues bases teòriques treballant cadascú des dels
seus postulats per tornar a fer del socialisme revolucionari l'eina de l'emancipació obrera. Praxi ja
va proclamar que l'única postura comunista conseqüent era el derrotisme revolucionari, i un any
després ens alegra dir que no érem equivocats, i no érem els únics en proclamar-ho. El vell MCE és
moribund de la mateixa manera que les esquerres nacionalistes són en descomposició. Ara és l'hora
dels i les comunistes que entenem que el comunisme ha de ser examinat críticament, que la
independència de classe és el primer objectiu a assolir, i que les institucions burgeses no ens
portaran cap avanç significatiu en la constitució d'un poder obrer.

Per desgràcia, també queda al descobert que la feblesa actual del comunisme és absoluta, incapaços
de prendre mesures que aturen la participació de l'estat espanyol, com a part integrant de l'OTAN,
en aquesta guerra inter-imperialista. Sabem que no existeixen dreceres per rectificar el què tants
anys s'ha fet malament, així doncs, només ens queda l'estudi, el debat, i l'organització des de sota
per articular un futur moviment comunista que sí que puga dirigir el combat contra els nostres
enemics burgesos i poder fer efectiva la consigna del derrotisme revolucionari; fer de la guerra
imperialista una guerra civil revolucionària!