L’IMPACTE DE LA GRAN GUERRA

En aquest context, succeeix la Primera Guerra Mundial (en aquest moment coneguda com la
Gran Guerra). Espanya és un 0 a l’esquerra a nivell internacional (només destaca la conferència
d’Algeciras). Serà un país neutral dins d’aquesta guerra (però hi haurà afinitat amb un o altre
bàndol, depenent del sector de la societat).

A Catalunya hi eren els aliadòfils, que veien la Gran Guerra com una lluita contra els grans
imperis de l’opressió. Barcelona és una ciutat pro-aliada però neutral. Això permet tenir un
port neutral i poder vendre a tothom. Per tant, l’economia catalana millorarà durant els anys
de la Gran Guerra degut a la venta del material militar (sobretot de manera internacional, però
també de manera nacional). L’economia catalana veuen que poden veure al preu que sigui.
Això provocarà una inflació (augment de salaris, de durada de la jornada laboral, dels preus).
No importa la qualitat del producte perquè el producte tindrà fàcil sortida al mercat.
L’augment disparat de la producció acabarà amb greus conseqüències socials. També hi
influirà molt la revolució bolxevic de 1917.

Les conseqüències econòmiques de la Gran Guerra a Catalunya desencadenaran en

conseqüències socials bastant més greus. La CNT començarà a tenir més i més afiliats (això no
vol dir que els seus afiliats anarquistes, sinó que ho veuen com un moviment útil per fer
reivindicacions). Anarquistes i anarcosindicalistes. Es diferencien en el com arribar a la
revolució.

El 1917 es convoca una assemblea de parlamentaris. Hi ha una burgesia catalana que està fent
una gran riquesa i que ha tingut cert èxit en les eleccions generals. Aquesta burgesia, que té
l’hegemonia catalana, es planteja donar el pas cap a la política estatal i poder formar part
d’algun govern, liberal o conservador.

D’altra banda, a l’exèrcit espanyol, es comencen a agrupar militars peninsulars. Els destinats a
África, els africanistes, estaven en un territori de combat. Amb els seus actes de guerra, els
africanistes podien ascendir gràcies als mèrits de guerra. Els militars peninsulars creen les
juntes militars de defensa. Es funden a Barcelona, una ciutat que reuneix un gran pes
catalanista i sindicalista, cosa que els militars veuen com un perill. El govern intenta dissoldre
les juntes militars. El govern no pot confiar plenament en els militars per primera vegada des
de el pacte del Pardo.

S’està articulant un front polític reformista, on hi és la Lliga, els republicans, sectors del Partit
Liberal i el PSOE. La Lliga creu que pot ser el motor d’aquest front. El conservador Eduardo
Dato no convoca eleccions perquè creu que la situació és massa inestable. Aquest govern
tindrà un parlament majoritàriament liberal. Per solucionar la situació, declara vacances i
tanca el parlament. Al juliol de 1917, la Lliga convoca una reunió de diputats catalans (siguin de
la Lliga o no). Aquests diputats reclamen dues coses:

- Creació de corts constituents (elaboració d’una nova constitució)

- Reconeixement d’un mecanisme d’autonomia per a Catalunya.

Volien reformar el sistema de la Restauració, no trencar-lo. En cas de no funcionar, el pla era

convocar una reunió de parlamentaris i senadors que apostin per reformar la constitució.
**Reformar l’estat des de dins.

Mentrestant, a Rússia s’està produint la primera fase de la revolució. Seguint el que ha passat
a Rússia, creuen que també pot passar a Espanya, tant a nivell polític com a nivell militar. La
Lliga compleix amb aquest ‘’pla B’’ i convoca la reunió al Parc de la Ciutadella. D’aquesta
reunió es reivindiquen i confirmen les sol·licituds de la creació de les corts i el reconeixement
d’un mecanisme d’autonomia català. Sembla que cada cop els paral·lelismes amb Rússia
comencen a ser més evidents.

A nivell laboral, hi ha un conflicte molt greu, a una patronal ferroviària a València. El govern
veu una oportunitat per crear diferències entre els seus enemics. A l’agost es convoca una
vaga ferroviària general a tot l’estat (un mes després de la Assemblea). Es convoca el 13
d’agost per la UGT i la CNT, però no es posen d’acord en les reivindicacions.

- Zones de la CNT: caràcter insurreccional i violent

- Zones de la UGT: caràcter reformista

Eduardo Dato declarà l’estat de guerra. El conflicte laboral dura 4-5 dies i resultarà en 32
morts. La vaga és fallida, però ha permès desmuntar el bloc reformista.

- Els militars han quedat desprestigiats per l’opinió publica. Els militars han fet cas al
govern a l’ordre de restablir l’ordre públic, no com en el cas de Rússia. Les juntes es
mantenen però deixen de fer pressió.

Eduardo Dato segueix sense obrir el parlament, tot i les amenaces del rei. La Lliga abandonarà
el bloc reformista i el novembre, es convocarà un govern de concentració monàrquic, on hi
serà la Lliga, entre d’altres (liberals i conservadors). Serà dirigit pel liberal García Prieto. Es un
govern de pura continuïtat, on són tots els contraris al canvi.

Al febrer de 1918, a les eleccions generals, la Lliga es presenta per primera vegada formant
part del govern. La Lliga impulsarà la candidatura de candidatures regionals arran del Estat
amb l’eslògan ‘’Per una Espanya gran’’. La Lliga vol ser el partit clau, el que doni la victòria a un
o altre partit. Vol liquidar el bipartidisme; vol incloure conservadors, liberals i regionalistes. La
Lliga tornarà a formar part en el govern del conservador Antonio Maura (Francesc Cambó com
a ministre de foment). Malgrat formar part del govern per segona vegada consecutiva, no es
tradueix en reforma constitucional i autonomia política per a Catalunya (afloren divisions dins
de la Lliga).

El final de la guerra al 1918 significà l’augment dels nacionalismes a tota Europa. Per tant, la
Lliga aprofita això i decideix abandonar el govern conservador i adoptar una ferma postura
reivindicativa. No només abandona el govern, sinó que també abandonarà el parlament
espanyol (l’únic parlament). Davant de la tendència autonomista de la Lliga, Maura crea una
comissió d’experts per analitzar el problema català. Opten per deixar passar el temps. Es
fomentarà la creació d’un partit (Unió Monàrquica Nacional) que pugui robar-li vots a la Lliga.
El final d’aquesta tendència autonomista de la Lliga arribarà amb la Vaga de la Canadenca del
febrer de 1919. Davant del risc de desbordament social, la Lliga té clar que hi és del bàndol de
la dreta, de la burgesia, no pas dels obrers. Aquest plantejament serà continuat en un futur per
Esquerra Republicana de Catalunya.

D’altra banda, a nivell obrer, fins ara totes les reivindicacions obreres havien tingut èxit degut
al èxit productiu que tenia la indústria a causa de la guerra. Al Congrés de Sant, la CNT planteja
una reorientació dels seus interessos. Es decidirà liquidar la societat obrera d’ofici per
instaurar una nova estructura, els sindicats únics d’indústria, una estructura que agrupa totes
les branques productives d’una mateixa indústria. D’aquesta manera s’asseguraven tenir més
poder reivindicatiu davant d’un conflicte obrer.

A nivell internacional, els russos, amb el triomf de la revolució bolxevic, pactaran la retirada de
la guerra amb Alemanya i l’imperi Austro-Hongarès. D’aquesta manera es complirà la promesa
bolxevic i es podrà aconseguir el triomf de la revolució. Però per fer-ho, haurà de cedir
Ucraïna, Polònia, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània i territoris al Caucas. Perdrà un 26% del
seu territori cultivable, un 75% de la seva producció de ferro i carbó i un 30% de la seva
població. Són condicions dures, però que fan demostrar que els bolxevics creuen fins el final
que la revolució és possible.

El final de la guerra al 1918 i la Revolució Russa de l’any anterior inicia un procés revolucionari
per tota Europa.