La conjuntura econòmica de la Primera Guerra Mundial i la crisi de 1917

L’estiu del 1914, durant el govern conservador de Dato, va esclatar a Europa la Primera Guerra
Mundial, coneguda en el seu moment com la Gran Guerra (1914-1918). Davant del conflicte,
Espanya es va declarar neutral. Cal tenir en compte que Espanya era un país militarment
inoperant, amb escasses connexions internacionals i sense pràcticament interessos colonials.
No tenia motius ni recursos per embarcar-se en un conflicte d’aquella magnitud que enfrontava
les potències de la Triple Entesa (Gran Bretanya, França i Rússia) i els Imperis Centrals
(Alemanya, Imperi Austro-hongarès, als quals se’ls va sumar Turquia).

Malgrat el consens al voltant de la posició neutral fixada per l’Estat, entre l’opinió pública
espanyola es van esbossar diferents corrents d’opinió. La guerra va originar adhesions i divisions
entre aliadòfils i germanòfils. Els aliadòfils eren aquells que veien en França i la GB els paladins
de la democràcia enfront de l’autoritarisme dels imperis germànics. Van ser els partits més
d’esquerra i bona part dels catalanistes (Prat de la Riba, però, era germanòfil) els que donar
suport a França i la GB; en canvi, els germanòfils veien en els imperis centrals els garants de
l’ordre i l’autoritat. L’Església, l’exèrcit i els sectors més conservadors de la societat hi van
simpatitzar. El moviment obrer, per la seva banda, va considerar el conflicte com una guerra
imperialista aliena als interessos dels treballadors. Els obrers i pagesos d’arreu d’Europa pagaven
el sacrifici en sang per preservar els interessos de les elits. La internacional socialista va demanar
la fi d’una guerra capitalista que es cobrava només la vida dels sectors populars.

La política de defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles propugnada pel president nord-
americà Woodrow Wilson a partir de 1918 va tenir molt d’èxit entre els cercles catalanistes. A
partir del moment en què els EUA van entrar en guerra es van crear partides de catalans per
anar a lluitar com a voluntaris al costat dels aliats (sobretot a França i als Balcans).

Una conjuntura econòmica favorable:

La neutralitat espanyola va permetre exportar en grans quantitats productes industrials i agraris

per als quals els països bel·ligerants estaven disposats a pagar preus molt elevats. Els països en
guerra s’havien vist amb la necessitat de reconvertir part de la seva capacitat productiva en
indústria de guerra, cosa que feia que augmentés la necessitat d’importar de l’exterior altres
productes de primera necessitat (teixits de roba, aliments, matèries primeres, productes
metal·lúrgics, etc.).
Aquesta conjuntura favorable va fer que durant els primers anys del conflicte s’acumulessin
grans fortunes en poc temps. Les importacions quasi van desaparèixer i, sense competència, es
va poder ocupar el mercat interior així com l’exterior.

Però el costat negatiu d’aquest creixement econòmic va ser la inflació que va comportar (si
demanda > oferta = augment dels preus). Aquesta inflació va pesar molt sobre el poder
adquisitiu de la major part de la població. Entre el 1914 i el 1917 el cost de la vida va créixer d’un
78%. L’augment dels preus va ser més elevat i ràpid que l’augment dels salaris. Aquest
encariment de la vida va sotmetre les classes treballadores a encara més penúries, fet que va
derivar en un augment conflictivitat social que es traduiria en un increment de la convocatòria
de vagues.

La conjuntura econòmica de la guerra, però, va ser circumstancial i només va durar cinc anys (en
termes econòmics, del 1915 al 1919). Amb els temps, els historiadors i els economistes han
determinat que aquesta conjuntura va ser la gran oportunitat perduda, per part de l’economia
espanyola, per situar-se al mateix nivell que les grans economies europees. Els grans beneficis
obtinguts durant la guerra no van ser reinvertits en la modernització de la indústria (tecnologia)
ni en la millora de la productivitat. En comptes d’invertir es va especular amb els beneficis i
simplement es va fer augmentar la producció contractant més treballadors. La burgesia, en
comptes d’invertir part dels beneficis en augmentar els salaris dels treballadors i potenciar el
consum intern, va preferir acaparar-ho i invertir-ho en terres. Les elits socials no van saber llegir
la conflictivitat social que s’estava gestant.

Al ja convuls panorama social espanyol i a la conflictivitat derivada de la inflació, s’hi va unir un

factor que agreujaria encara més la situació existent: l’octubre del 1917 triomfava a Rússia la
revolució bolxevic. La revolució proletària deixava de ser una utopia a ulls de les classes
treballadores d’Europa. El partit bolxevic es va fer amb el poder i, després d’una cruenta guerra
civil amb intervenció estrangera, es va crear l’URSS: el primer país socialista del món. L’exemple
rus suposaria un enfortiment del moviment obrer, sobretot dels socialistes i dels anarquistes
(UGT, CNT), i suposaria la creació del Partit Comunista Espanyol (PCE).

A nivell global, la guerra va posar de manifest algunes de les carències endèmiques de l’Estat,
que el 1917 van confluir en una triple de diferent índole que es retroalimentarien: una crisi
militar, una crisi política i una crisi social.
La protesta militar:

La inflació no només havia castigat les classes populars, sinó que també havia provocat
l’empobriment d’aquells soldats sense rang (o amb un rang baix) que tenien un sou precari.
L’estructura descompensada de l’exèrcit consumia una quantitat elevada de recursos que molt
sovint no anaven destinats a la tropa o a la compra de material: dins l’exèrcit hi havia un nombre
excessiu d’oficials (més del doble que els exèrcits europeus) en relació amb els soldats rasos.
Això feia que gairebé tot el pressupost destinat a l’exèrcit es gastés en pagar el sou dels oficials
de rang més elevat. La tensió es veia agreujada, a més a més, per la forma amb què s’obtenien
els ascensos. Les promocions s’obtenien exclusivament per mèrits de guerra. Això feia que els
soldats que estaven destinats al Marroc (els africanistes) tinguessin avantatge sobre els que
estaven destinats a la península, ja que uns estaven en combat continu amb les cabiles rifenyes,
mentre que els altres estaven reclosos a les casernes. Per això els soldats destinats a la península
reclamaven que l’ascens es calculés per antiguitat (és a dir, experiència) i no per mèrit de guerra.

En aquest context de protesta generalitzada l’exèrcit va començar a moure’s fora dels canals
oficials i permesos. Es van constituir les Juntes de Defensa, unes organitzacions integrades per
militars per reivindicar les seves peticions al Ministeri de Defensa. Les Juntes de Defensa
reclamaven un augment salarial i s’oposaven als ascensos per mèrits i reivindicaven l’antiguitat
com a únic criteri. El juny del 1917 les Juntes signaven un manifest en el qual culpaven el govern
dels mals de l’exèrcit i del país, i en el qual feien una crida a la regeneració política. Les Juntes
van tenir molt de poder per pressionar el rei i el govern. De fet, a partir del 1917 (moment en
què van ser legalitzades pel Govern) es van convertir en una mena d’àrbitres de la política. Just
en el moment en què el moviment obrer estava més convuls, l’exèrcit apuntava cap al Govern.

La crisi política:

El 1916, el govern estava en mans dels liberals amb Romanones com a president. Acusat de
corrupció per les forces de la oposició, el president del Govern va decidir clausurar les Corts.
L’abril del 1917, Romanones finalment seria substituït pel conservador Eduardo Dato. Aleshores,
una representació de diputats de l’oposició va reclamar la reobertura de la Cambra legislativa,
però el govern s’hi va negar, i, com a resposta, va declarar l’Estat d’excepció i va aplicar censura
sobre la premsa.

El juliol, davant la negativa del govern a dialogar, la Lliga Regionalista va convocar a Barcelona
una assemblea de parlamentaris catalans. En aquesta assemblea es va demanar la creació d’un
govern provisional que convoqués corts constituents per redactar una nova constitució i
reformar el degenerat sistema polític. La Lliga va voler aprofitar aquesta conjuntura per demanar
més descentralització.

L’assemblea creia que podria aconseguir el suport de l’exèrcit després del seu manifest del juny
cridant a la regeneració, però els militars no es van col·locar al costat dels parlamentaris.
L’assemblea havia determinat que si el govern feia cas omís de les seves peticions es convocaria
una reunió amb tots els diputats i senadors espanyols a Barcelona. El problema va raure en què
a la reunió només hi van assistir els representants catalanistes, republicans i socialistes (71
diputats, d’uns 700 que havien estat convidats). Els dos partits monàrquics, que per llavors
encara tenien majoria (conservadors i liberals), no s’hi van presentar. El govern, per la seva
banda, va prohibir la convocatòria i va enviar la guàrdia civil.

Però si la reforma política, i per tant els intents de democratitzar l’Estat, van fracassar no va ser
tant per la pressió del govern, com per l’esclat de la crisi social que va tenir lloc al mateix temps.
La burgesia i els partits més conservadors, com la Lliga, van decidir ajornar les aspiracions de
regeneració política per prioritzar el restabliment de l’ordre social. La por a una revolució social
en el context de les vagues d’agost pesava més que la voluntat de regenerar el sistema polític.

La crisi social:

Davant l’encariment del cost de la vida ja s’havien produït les primeres vagues laborals. El 1917,
els dos principals sindicats de l’Estat van sentir la necessitat d’unir-se per augmentar la pressió
sobre el govern. CNT i UGT van signar un manifest conjunt per instar el govern a aturar la inflació
i decretar l’augment dels sous dels treballadors.

A l’agost, arran d’un conflicte ferroviari a València, els dos sindicats vam convocar una vaga
general. La protesta no va trigar a estendre’s pertot l’Estat i, a diferència de les vagues anteriors,
va acabar agafant un caràcter netament polític. Els vaguistes van començar a demanar la fi de la
monarquia i l’establiment d’una república. Les vagues van adquirir un marcat to revolucionari
en el moment en què van incorporar objectius polítics que anaven més enllà de la protesta
social.

Durant el seguiment de la vaga es van produir incidents greus a Madrid, Barcelona, País Basc i
Astúries (les principals zones obreres). A Catalunya, la vaga es va saldar amb 37 morts (70 en el
conjunt de l’Estat). Durant la repressió militar, l’exèrcit va ocupar les principals ciutats i els
membres del comitè de vaga van ser detinguts (Largo Caballero, Marcel·lí Domingo, Julián
Besteiro); més de 2.000 persones van ser detingudes després de dos dies d’aldarulls.
Tot i el fracàs de la vaga per la intervenció de l’exèrcit, el moviment obrer en va sortir enfortit.
L’exemple de la revolució russa estava radicalitzant un moviment obrer que cada vegada estava
més organitzat i conscienciat de la seva lluita. De fet, el 1917 va suposar el tret de sortida d’una
escalada de violència social que va durar fins al cop d’Estat del 1923, moment en què l’exèrcit
es va fer amb el control de l’Estat.

La descomposició final del sistema polític de la Restauració

Per resoldre la greu crisi política i social del 1917 (a petició del rei) es va recórrer a la formació
del primer Govern de concentració nacional, format pels dos partits dinàstics i per la Lliga
Regionalista. D’aquesta manera, prioritzant l’estabilitat política i social, es va trencar amb el torn
de partits i per primera vegada des de l’inici de la Restauració (1874) dos nacionalistes catalans
van ser nomenats ministres (entre ells Cambó, que va agafar la cartera de Foment i Indústria).
Francesc Cambó creia fermament que la participació de la Lliga al govern de concentració
ajudaria a sensibilitzar el Govern i a crear el clima propici per demanar l’autonomia catalana.

El 1918, fruit de la manca de consens entre les parts, es va posar punt i final al govern de
concentració i es va tornar a la política de torn. El sistema de la Restauració, però, sortia tocat
de mort de la crisi de 1917 i ja no aconseguiria donar respostes per superar els problemes que
li estava plantejant la societat. El sistema era un moribund esperant l’estocada final. Mostra
d’això en són els deu governs que es van succeir en només cinc anys entre el 1918 i el 1923.
Incapaços de resoldre la creixent conflictivitat social, els últims governs de la Restauració van
recórrer constantment a les mesures d’excepció (declaració de l’Estat de Guerra i 2n govern de
Concentració nacional, el 1921, a causa de la derrota d’Annual). Poc a poc, l’exèrcit s’anava
convencent que només la disciplina militar aconseguiria reconduir la situació, i el cop d’Estat es
va anar gestant.

Campanya per a l’autonomia:

Alfons XIII, cansat de la qüestió catalana, estava disposat a permetre que s’iniciés un procés de
descentralització amb Catalunya. Esperonats pel rei –el monarca sempre havia mantingut una
bona relació amb Cambó–, entre el 1918 i el 1919, la Lliga i la Mancomunitat van endegar un
campanya en defensa de l’autonomia que aniria seguida per la redacció d’un projecte d’Estatut.
Cambó estava convençut que el seu suport al govern de concentració nacional hauria creat
simpaties a Madrid cap al catalanisme, però s’equivocava. El 1919 el projecte d’Estatut va ser
rebutjat al Congrés dels diputats. Fins i tot el rei, que s’havia mostrat sensible a les demandes
de la Lliga, el va considerar un projecte massa ambiciós. La premsa nacional va iniciar una
virulenta campanya en contra de l’Estatut, que era presentat com l’embrió del separatisme.

Davant l’animadversió del Congrés i de la premsa cap al projecte, i davant el creixement de la

conflictivitat social a Catalunya (pistolerisme), la Lliga va decidir ajornar les demandes
d’autonomia. El partit regionalista prioritzava novament el restabliment de l’ordre social.
Aquesta estampa de preservar els interessos econòmics per damunt dels interessos nacionals
es va veure repetida quan es van produir els cop d’Estat del 1923 i del 1936, i van ser la causa
principal de la decadència i futura desaparició de la Lliga Regionalista dins el panorama polític
català, i la seva substitució en l’hegemonia del catalanisme per forces polítiques d’esquerra.

El projecte d’una esquerra catalanista va anar bastint el seu programa i guanyant terreny a la
Lliga a mesura que aquesta va anar claudicant a Madrid (governs de concentració nacional). Una
esquerra catalanista, però, que per consolidar-se tenia l’ambiciós projecte de catalanitzar les
esquerres (esquerres que fins ara havien estat dirigides per l’anticatalanisme de Lerroux),
republicanitzar el catalanisme (catalanisme que estava sent monopolitzat pel conservadorisme
monàrquic de la Lliga), i de polititzar i mobilitzar el moviment obrer (sector que es trobava
influenciat principalment per les idees anarquistes i per la CNT, que preconitzava
sistemàticament l’abstenció a les eleccions). El 1917, Francesc Layret i Lluís Companys fundaven
el Partit Republicà Català. El 1922, l’antic coronel de l’exèrcit espanyol, Francesc Macià, fundava
Estat Català, organització que per primera vegada ja adoptava postulats netament
independentistes. Al seu torn, el 1923 es va crear una organització socialista estrictament
catalana quan un grup de militants del PSOE van formar la Unió Socialista de Catalunya.

La conflictivitat social:

A partir del 1917, la conflictivitat obrera que va afectar un bon nombre de regions industrials va
assolir les seves dimensions més dramàtiques a Barcelona. El 1919 es declarava una vaga a
l’empresa de capital canadenc “Barcelona Traction Light and Power” (coneguda popularment
com La Canadenca). Aquesta multinacional s’encarregava del subministrament elèctric de tota
la província de Barcelona. El conflicte es va produir per l’acomiadament de cinc treballadors i va
derivar en una vaga general, declarada per la CNT, que va rebre el suport del 70% de la indústria
de Barcelona i que va durar un mes i mig. Cal tenir en compte que el final del conflicte europeu
havia suposat la interrupció de la demanda estrangera cap als productes industrials espanyols.
La indústria ja no necessitava de tanta mà d’obra per fer front a les exportacions.
Davant la forta repercussió de la vaga de la Canadenca, el govern va decretar l’Estat de Guerra i
va treure l’exèrcit al carrer. En aquella època, les vagues suposaven la total interrupció de la
producció industrial i comportaven, per tant, grans pèrdues econòmiques per als patrons, motiu
pel qual aquests sempre acudien a les forces d’ordre públic per dissoldre les manifestacions.
Aquest cop, però, la repressió policial aniria acompanyada de l’acció directa dels sometents. El
sometent era una força d’ordre tradicional formada per civils per donar suport a la policia en cas
de necessitat. Generalment estava composta per empresaris per dissoldre la vaga. La presència
dels patrons dins dels sometents va crear un gran ressentiment entre els obrers que veien que
la repressió no venia només de part de la policia sinó també dels patrons; que l’amo de la fàbrica
s’impliqués en la repressió de la vaga generava un gran odi social i va radicalitzar les relacions
laborals i socials.

Al final, davant la magnitud de la vaga i després de les negociacions de Salvador Seguí, la

Canadenca va acabar acceptant la readmissió dels vaguistes, i el govern, la jornada laboral de 8
hores. Però l’incompliment dels acords fixats a l’hora d’alliberar els detinguts durant els aldarulls
i el retard del govern en aplicar les mesures acordades van fer que es reprenguessin noves
onades de protesta. Durant aquesta segona etapa de la vaga, les tropes van ocupar els carrers
de Barcelona i els sometents van arribar a reclutar 8000 empresaris.

Per tal d’acabar amb el conflicte, la patronal va amenaçar amb el lock out –o locaut– (tancament
patronal), que suposaria l’acomiadament de milers de treballadors. Davant les contundents
amenaces dels patrons, els vaguistes van tornar resignats als seus llocs de treball, sota les
condicions prèvies a la primera vaga. Però el final del conflicte de la Canadenca no va suposar,
ni molt menys, la pau social. Va quedar un molt fort ressentiment entre cada bàndol. La tensió
social ja era present, més enllà que la fàbrica funcionés o no.

Entre 1919 i 1923, Catalunya va viure en un permanent Estat de Guerra. Es va iniciar un activisme
molt violent per part dels dos bàndols: el pistolerisme. El pistolerisme va ser una espiral de
violència entre la patronal i els sindicats de treballadors que es va caracteritzar per la proliferació
d’atemptats entre aquests dos bàndols.

La patronal, que havia creat el seu propi sindicat (Sindicat Lliure; un sindicat groc) per afeblir els
sindicats obrers, va contractar pistolers a sou per assassinar els principals líders sindicals. La
Federació Patronal havia decidit aturar la creixent acció sindical per la violència. Tota aquella
tensió social heretada del 1917 explotava ara en violència oberta. Entre 1916 i 1923 es van
produir fins a 800 atemptats en què hi moriren 226 persones, 171 (és a dir, un 75%) de les quals
eren obrers.
Veure els números i les formes que va adoptar la violència fa que no es puguin equiparar els
atemptats per banda sindical amb els atemptats per banda patronal. A diferència dels atemptats
de la patronal, els atemptats sindicals no van ser sistemàtics. Tenien un aire més defensiu, de
resposta a la violència de la patronal. S’entrava, així, en una espiral d’acció-repressió-acció. La
violència obrera no la dirigia cap sindicat ni partit, tot i que algunes delegacions locals s’hi van
adherir. Es tractava de la resposta dels grups més radicals de l’anarquisme (Los Solidarios), per
fer front al pistolerisme de la patronal; en canvi, la violència de la patronal sí que va ser
sistemàtica, ja que tenia el suport del govern i de les forces de l’ordre. El pistolerisme de la
patronal era una violència permesa i orquestrada des del Sindicat Lliure. El govern i la policia van
actuar amb connivència en front dels atemptats de la patronal. És en aquest moment de
detencions massives que s’aprova la Llei de Fugues, que donava permís a la policia per disparar
contra els detinguts en cas d’intent de fuga.

Durant els anys del pistolerisme, el sindicalisme obrer va quedar desmantellat. El 1920 es va
produir l’assassinat de Francesc Layret quan anava a interessar-se per uns sindicalistes detinguts
(Layret era advocat de dirigents de la CNT). El 1923 era assassinat Salvador Seguí (conegut com
el noi del sucre) que per llavors era un dels principals dirigents de la CNT. La policia mai va
investigar aquests dos assassinats. El 1921, però, els anarquistes aconseguiren la seva víctima
més notòria amb la mort del president del govern, Eduardo Dato.

El problema del Marroc: Annual

El 1919, l’exèrcit espanyol va iniciar la penetració al Marroc per pacificar la zona del Rif. Allà, les
tribus eren molt més bel·licoses que a la zona atlàntica (Río del Oro). L’expedició militar es va
plantejar de Melilla a Ceuta. A mesura que l’exèrcit espanyol s’anava endinsant en territori rifeny
el perill d’una rebel·lió de les cabiles augmentava exponencialment.

El 1921, el general Silvestre, íntim amic del rei, era nomenat per dirigir les operacions militars al
Marroc. Silvestre va iniciar una ofensiva cap a l’interior del territori que va acabar amb un
veritable desastre. L’exèrcit estava distribuït en desenes de destacaments aïllats i mal abastits.
El juliol, el líder de les cabiles rifenyes, Abd’el Krim, va encerclar les tropes espanyoles a Annual
i va provocar la mort de 13.000 soldats, inclosa la del general Silvestre. A partir de la derrota
d’Annual, el terror va circular entre les tropes espanyoles i, un a un, van anar caient tots els
destacaments fins a Melilla. La tragèdia va ser de tal magnitud que gairebé es va perdre la
principal ciutat de control espanyol al Marroc a causa de la desbandada. Per impedir la caiguda
de la ciutat, el govern va enviar des de Ceuta la Legión a defensar-la.
La derrota d’Annual va provocar un gran impacte entre la societat espanyola. Era el major
desastre colonial espanyol de la història d’Espanya. Ni a Cuba s’havia patit una derrota
d’aquestes dimensions. La societat va acusar l’exèrcit de ser-ne el responsable; se l’acusava
d’estar mal preparat i d’haver menyspreat la força de les cabiles. A Annual s’hi havien destinat
soldats que no feia ni un mes que havien estat cridats a l’exèrcit. Com a conseqüència de la
derrota, el govern va dimitir i es va produir un segon govern de concentració nacional, però el
debat sobre les responsabilitats va quedar obert.

El 1923 l’anunci de la discussió al parlament de l’Expedient Picasso (investigació que estudiava

les responsabilitats d’Annual) va provocar la ràpida mobilització de l’exèrcit. A l’expedient hi
sortien documents classificats que vinculaven el rei amb les operacions militars. El prestigi de la
corona hi estava en joc. Per aquest motiu, el 13 de setembre de 1923, just abans que l’expedient
entrés a les Corts, el general Miguel Primo de Rivera (llavors capità general de Barcelona) feia
un cop d’Estat. Malgrat la qüestió del Marroc va ser determinant, el cop d’Estat ja havia estat
orquestrat des dels anys del pistolerisme. Primer calia desmantellar el moviment obrer per
eliminar qualsevol tipus d’oposició a la futura dictadura.