Hernández Tomás, Irene

Persones amb verí al cor, no persones

Despertar-se, fer-se l'entrepà, un got de llet i amb una mica de sort posar-te la televisió i
veure alguna cosa com Sin-Chan, etc. Són les 8:40 del matí i ara et toca eixir i superar la por perquè
mamà no s'ha cregut que et trobares malament. Portes la motxilla plena de llibres, deures, somnis i
por, sempre por. Pares pel camí i observes les flors, els pardals, la llum i arribes tard i saps que no
està ben però ho fas igualment. Arribes a classe, tots t'estan mirant i la professora et reganya però
assentes i et sentes. Ja és la segona setmana que els teus companys t'acorralen i et peguen fins que
supliques que paren. Però açò no és el pitjor, les paraules et fan molt més dany. “Jo al menys tinc
pare” et diuen una i altra volta. “Estic farta” penses i plores per dins i per fora. Després de més de
10 anys segueix farta d'escoltar com els pares continuen dient que són coses de xiquets. No us
equivoqueu, no són coses de xiquets, són coses de monstres ensenyats per altres.// (184)