16/01/2023

TEMA 2: COPÈRNIC

Theorica planetarum
Hi havia també un altre tipus d’obres sobre la qual es formava
l’ensenyament fins al Renaixement. El moviment dels planetes
s’explicava amb tractats que tenien el nom de Theorica
planetarum, que explicaven el moviment del Sol i de la Lluna de
manera excèntrica però tampoc explicaven detalls de la filosofia
ptolemaica.
La revolució copernicana: el sistema heliocèntric
Copèrnic va formular un sistema nou: el sistema heliocèntric.
Sembla ser una innovació revolucionària; de fet, es parlarà de
revolució científica o revolució copernicana, expressió que entrarà
al lèxic de la ciència moderna.

Factors que influeixen a la revolució copernicana:

1. Es comença a conèixer directament l’obra de Ptolomeu.
2. Caiguda de Constantinoble: introducció del grec i de manuscrits que es traduiran.
Amb la difusió del coneixement es donarà un impuls a les matemàtiques i altres disciplines.
D’aquesta manera, sorgeixen noves teories, com la de l’astrònom Johann Müller, altrament
conegut com Regiomontanus, que provoca una nova Theorica planetarum, la qual no només
explica la filosfia de Ptolomeu, sinó que analitza diferents anomalies. Per exemple, els
moviments de Mart, els més difícils de comprendre.
Copèrnic s’inscriu en aquesta nova tradició, que té un coneixement superior sobre
l’astronomia. Tanmateix, Copèrnic, alhora que un innovador, va ser un conservador. Les
innovacions de Copèrnic:
• Posa el Sol al centre de l’univers
• Dóna a la Terra 3 tipus de moviments:
1. Moviment de revolució de la Terra sobre si mateixa
2. Moviment de revolució en torn al Sol
3. Moviment cònic
Els copernicans creuen que sistema heliocèntric és un sistema molt més senzill que el ptolemaic.
• NO: Un sistema complet ptolemaic té 64 cercles, igual que el sistema copernicà, el qual també
necessita incloure epiciclis perquè l’òrbita no és circular.
• SÍ. Té molts avantatges:
1. Hi ha teories que inclouen un petit epicicli sobre l’epicicli. (Thomas Kuhn destingeix entre
aquests dos tipus d’epiciclis). Però en Copèrnic només n’hi ha un.
2. S’introdueix una altra eina matemàtica en l’estudi de l’astronomia: l’angle alfa, que es movia
de manera uniforme. Copèrnic detestava aquesta eina matemàtica perquè suposava una
anomalia.
=> Copèrnic volia una teoria matemàtica que fos més senzilla: no és una senzillesa quantitativa
(sempre hi haurà d’haver 64 cercles), però sí qualitativa (no utilitiza ni dos epiciclis ni la teoria de
l’angle).

Sobre les revolucions (1543)

El 1543, a la mort de Copèrnic, es publica la seva obra De revolutiombus orbium celestium (en
català, Sobre les revolucions). Copèrnic no volia publicar les seves idees perquè sabia l’impacte
que tindrien. Els copernicans desenvolupen estratègies per intentar convèncer l’Església catòlica
sobre les seves tesis.
Ara bé, tot i que la seva obra es publicarà després de la seva mort, les seves idees ja es coneixien
abans perquè:
• Un deixeble de Copèrnic, Rheticus, havia publicat una obra en què explicava les idees de copèrnic,
la Narratio Prima.
• El mateix Copèrnic havia excrit un manuscrit, Commentariolus.
Hem de tenir en compte que en aquella època, la transmissió de la informació era molt més lenta i
difícil. Tanmateix, entre els homes de cultura, les informacions circulaven molt més ràpidament: tot
i que els astrònoms que podien entendre l’obra de Copèrnic eren molt pocs a Europa, tots ells
havien llegit el Commentariolus, per això ja coneixien les seves idees abans de la publicació de la
seva obra (Sobre les revolucions).

Estructura de l’obra:
1. Sobre les revolucions, obra dedicada al Papa, s’introdueix amb “Sobre las hipótesis de esta
obra”, escrites pel teòleg Osiander. tranIdees principals:
• Admet que problema del model heliocèntric és que es revolucionen totes les disicplines liberals:
serà un terratrèmol social.
• És una obra sobre astronomia, no sobre filosofia natural. Per tant, no s’explicaran les causes
dels moviments celestes, sinó que s’apuntaran només hipòtesis (poden no ser certes). El filòsof
natural, en canvi, sí que busca la verosimilitud. Les hipòtesis de Copèrnic són, doncs, una nova
explicació per solucionar les aparences.
• És una explicació matemàtica que reinterpreta les innovacions que s’havien fet i pensa en les
revisions futures.
2. Presentació de Copèrnic dirigida al Papa:
• Referència als pitagòrics: havien pensat un sistema heliocèntric on el foc estava al centre de
l’univers. El sistema heliocèntric és un sistema superior, que els pitagòrics no van publicar.
• Van ser uns amics (homes d’Església) qui el van impulsar a publicar les seves idees. De fet, es dóna
un debat a Alemanya sobre la oportunitat de publicar el llibre de Copèrnic.
• Ataca directament els astrònoms ptolemaics perquè fan observacions molt dispars: cercles
homocèntrics, excèntrics o epicicles. És a dir, que expliquen la mateixa anomalia a partir de diverses
teories matemàtiques.
L’estratègia dels copernicans és tenir un principi racional que ens permeti colocar les òrbites dels
planetes segons una distància en funció de principis físics (partint que el Sol està al centre de
l’Univers).
Admet que l’univers és finit (immensum), però és tan gran que no es pot mesurar.
Copèrnic té una actitud molt dolenta; explica al Papa que potser no té raó, però que mols altres
autors, sobretot els filòsofs naturals, no són fiables ja que s’han de basat en principis matemàtics
diferents.
Podem considerar Copèrnic com un innovador i un conservador alhora:
• Innovador = va posar el Sol al centre de l’univers i va atribuir 3 tipus de moviments a la
Terra.
• Conservador = no va eliminar els epicicles perquè les òrbites dels planetes no són
circulars, sinó el·líptiques. Si mantenim òrbites circulars, es mantenen els moviments
retrògrads.

El sistema copernicano resulta matemáticamente más elegante del sistema tolemaico porqué:
1. se eliminan los ecuantes que introducían un movimiento no uniforme.
2. Se eliminan los epiciclos menores (pero se mantienen los epiciclos mayores).
3. La distancia de los planetas del centro del universo no es arbitraria.
• El sistema copernicano no es cuantitativamente mas sencillo del sistema tolemaico:
necesita el mismo numero de círculos (64)
• Una consecuencia importante es que el universo de Copernico tiene que ser mas grande.
Por Copernico el universo es immensum (tan grande que no se puede medir), pero es finito.
Evolución del debate sobre el copernicanismo:
• Teología: el movimiento de la Tierra contrastaba con unos fragmentos de las Sagradas
Escrituras.
• Astronomía: el sistema copernicano era más elegante, sin embargo habían observaciones
que no se explicaban bien, como las anomalías en la órbita de Marte.
• Filosofía natural: una vez puesto el Sol en el centro del universo, caía implicitamente la
distinción entre esfera sublunar y supralunar.
TYCHO BRAHE (1546-1601)
Sistema de Tycho: el Sol gira alrededor de la Tierra, la
Luna gira alrededor de la Tierra, y todos los demás
planetas giran alrededor del Sol.
Els astrònoms van desenvolupant les idees de Copèrnic. A
la segona meitat del s. XVI els astrònoms tenien
avantatges: coneixen la filosofia ptolemaica en la seva
complexitat i també coneixien obres d’astrònoms que
havien destacat els problemes de l’astronomia
ptolemaica.
Brahe va ser l’astrònom amb la capacitat d’observació
més fina de la seva època. Va formular un canvi en la
manera s’observar el cel: abans d’ell, el cel s’havia
d’observar quan els planetes estaven en posicions
particulars. Brahe va iniciar la pràctica d’observar els
planetes, en qualsevol circumstància. Va construir el
primer observatori astronòmic, una de les primeres
institucions científiques de l’Edat Moderna: Uraniborg.
Brahe va observar el 1572 la formació d’una nova estrella: això era, segons la filosofia natural
d’Aristòtil, inconcebible (ja que el cel és una regió que no canvia mal; és a la terra on hi ha
naixement i mort, generació i corrupció, no al cel). Això implicava una revisió de les idees
fonamentals Aristòtil.
També es van observar els moviments dels cometes: abans es col·locaven a l’esfera infralunar, però
els astrònoms els van colocar a la supralunar. Això implicava que l’univers NO fos incorruptible (en
contra d’Aristòtil).
Cuestiones que el trabajo de Tycho pone al sistema aristotélico-tolemaico:
- Observación de una supernova en 1572: los cielos son corruptibles.
- En el sistema de Tycho se pone la cuestión de las órbitas: la órbita de Marte cruza la del
Sol. Es difícil pensar al sistema de Tycho sólo como una hipótesis matemática
Brahe va formular un sistema intermedi entre el ptolemaic i el copernicà.
• Terra al centre de l’univers.
• Lluna i Sol (astres) giren al voltant de la Terra
• Els planetes giren al voltant del Sol.

Aquest sistema, encara que caòtic, és una manera de respondre a les qüestions que Copèrnic
havia proposat:
• Manté tots els avantatges matemàtics de Copèrnic: manté l’eliminació d’epicilis menors i els
equànims.
• Conserva totes les innovacions de Copèrnic: manté la Terra al centre de l’univers i salva les
aparences.

Soluciona el problema del moviment de la Terra. Però hi ha un problema: si considerem que el

sistema de Brahe és real (encara que sigui una hipòtesi matemàtica, i per tant, falsa), veuríem que
no hi ha esferes materials: només hi ha moviment de trajectòria (no són reals). Per tant, també
hem de revisar la filosofia natural d’Aristòtil.
El sistema de Brahe té històricament una importància, malgrat la seva sofisticació. L’avantatge és
que aquest sistema es podia discutir molt més lliurement que el sistema de Copèrnic: la difusió del
sistema de Brahe va contribuir a la difusió de les idees de Coèrnic.
El sistema copernicà, el ptolemaic i el de Brahe, són equivalents.

JOHANNES KEPLER
Va estudiar teologia a Tübingen, una important universitat, l’escola que els protestants fan formar
per educar les elits protestants. Els arguments que s’hi formulaven eren teològics.
Quan Kepler estudiava teologia pensava que podia comprendre com i per què Déu havia creat
l’univers: l’havia creat de manera racional, que explicava el seu coneixement infinit
Las preguntas de Kepler son mas bien de natura teológica ¿ Por qué Dios ha creado el universo con
5 planetas (Marte, Mercurio, Jueves, Jupiter, Saturno, los que se conocían en aquella época)? No
puede ser causal debe haber una razón, que tiene que ser matemática.
1596, Mysterium cosmographicum (El secret de l’univers)
Kepler explica com s’arriba de la teologia a l’astronomia:
des de l’Antiguitat s’havia observat que hi havia 5 sòlids
platònics: tetraedre, cub, octaedre, dodecaedre, icosaedre.
Són els únics sòlids amb cares fetes per polígons regulars.
Per això eren imporants en el món pitagòric. Es consideraven
aquestes figures com les més pures. Per això Kepler va
pensar que potser podem explicar com Déu ha creat
l’univers utilitzant aquestes figures.
Kepler es qüestionava:
• Per què hi ha 5 planetes? Hi ha d’haver una raó racional (i per tant, matemàtica).
• Les distància entre òrbites dels plantes també han de tenir una relació matemàtica (perquè Déu
ha creat elcosmos de manera racional).
Aquesta visió neoplatònica de Kepler determina les preguntes que Kepler es fa i determinen les
seva respostes, que innauguren l’astronomia moderna. A partir de les seves consideracions de
naturalesa teològica, per primera vegada parlarem d’òrbites el·líptiques (no circulars). A més,
formularà 3 lleis per comprendre el moviment dels planetes.
Michael Mästlin, professor de Kepler, ensenyava el sistema copernicà.
El sistema de Copèrnic té un aspecte que no és només matemàtic:
posar el Sol al centre de l’univers implica que li donem importància
(relació amb idees neoplatòniques i egípcies). Kepler també sosté la
idea que el Sol ha de tenir una importància fonamental: inicialment, era
defensor del sistema copernicà. Però mentre Copèrnic ho feia
mitjançant arguments matemàtics, Kepler, amb arguments físics, o
millor metafísics. Les seves preocupacions eren d’ordre teològic: volia
comprendre com Déu havia creat l’univers.
Especialment, vol saber el per què del nombre, la magnitud i el
moviment de les òrbites. Aquest és el motor del pensament de
Kepler.
El model de Kepler està formulat per un esquema a priori (matemàtic) que explica les distàncies
de les òrbites dels planetes. També explica perquè el nombre dels planetes és 6 (Mercuri, Venus,
Terra, Júpiter, Mart i Saturn). Només hi ha 5 sòlids platònics: Déu ha creat l’univers amb un
esquema matemàtic i racional. Per cada sòlid hi ha una esfera per fora (la terra està al centre, no
compta): per això hi ha 6 planetes (a cada planeta li correspon un sòlid).
Esta teoría introduce un elemento: la relación entre las diferentes órbitas de los planetas. En el
sistema tolemaico, son independientes.

LES TRES LLEIS DE KEPLER

Kepler i Brahe van treballar conjuntament sobre les anomalies de
Mart. Treballant sobre aquestes anomalies, Kepler va publicar al
1609 una nova obra: Astronomia Nova. Formula les 3 lleis, les
quals descriuen matemàticament el moviment dels planetes en
les seves òrbites al voltant del Sol:
Kepler intentó explicar las anomalías en la órbita de Marte con
varios tipos de curvas, hasta que no encontró la curva correcta, la
elipse
Apolonio en sus tratados sobre las cónicas estudiaba aquellas curvas generadas por la intersección
de un plan con un cono. El circulo, la parábola, la hipérbole, la
elipse son ejemplos de secciones cónicas
N.B. una elipse es el lugar geométrico de los puntos cuya suma de
la distancias de dos puntos llamados focos es constante.

1. Tots els planetes es desplacen al voltant del Sol seguint òrbites

el·líptiques. El Sol està en un dels focus de l’el·lipse. Les òrbites dels planetes són elíptiques (no hi
ha esferes materials, sinó òrbites).
2. El radi vector que uneix un planeta i el Sol escombra àrees iguals en temps iguals. És a dir, la
velocitat areolar és constant. Explica les anomalies dels planetes (moviments retrògrads): el
planeta es mou amb la velocitat amb els mateixos temps.
A aquestes idees s’hi arriba mitjançant arguments físics: els planetes es mouen gràcies al Sol, que
propaga una força que els “atrau”.

1619, Harmonice Mundi. Hi afegeix la 3a llei:

3. Per a qualsevol planeta, el quadrat del seu període orbital és directament proporcional al
cub de la longitud del semieix major a de la seva òrbita el·líptica. Hi ha una relació entre la
distància de les òrbites dels planetes i el seu període temporal (el temps que necessita un
planeta per girar a la seva òrbita): com més a prop està un planeta del Sol, més ràpid
anirà. Els període del planeta (quadrat) està en relació amb la distància del Sol (cubs). Si
coneixem el temps que un planeta necessita per acabar una revolució anual al voltant del
Sol, coneixem la seva distància respecte al sol.
És important comprendre que, segons la visió de Kepler sorgeix un cosmos totalment diferent: hem
sortit gairebé per complet de la descripció matemàtica ptolemaica. Però falta una explicació física
de tot això.
L’explicació física que proposa Kepler passa per acceptar que hi ha una alma motix o ànima (idees
platòniques i neoplatòniques), una força que determina les els moviments. Posteriorment,
sorgirà una explicació mecanicista.
Els problemes que el sistema copernicà va ensenyar al sistema artistotèlic-ptolemaic eren
problemes que afectaven la filosofia natural i també la religió.
Els astrònoms com Brahe havien intentat respondre al desafiament de Copèrnic mitjançant la
construcció d’un sistema alternatiu que mantenia els avantatges matemàtics del sistema copernicà.
Però la qüestió del moviment de la terra, des d’un punt de vista teològic i polític era problemàtica i
rellevant. Ho veurem a través de l’estudi de Galileo Galilei (1564-1642).
Si es consideren els cercles de Brahe com cercles imaginaris, no hi ha cap problema per als filòsofs
naturals per acceptar aquests cercles. Però si considerem que aquestes esferes són reals
(materials), sí que hi ha problema.
Una part de l’univers se centra sobre la filosofia natural d’Aristòtil que descriu unes esferes
materials que es mouen de les quals penjen els planetes. Però si són esferes materials, els planetes
no poden fer moviment retrògrads observats des de la Terra.
S’acceptaven les dues explicacions (Aristòtil i Ptolomeu) de manera articulada. Els moviments
retrògrads són només una hipòtesi matemàtica, però la descripció real de l’univers és
l’aristotèlica. Les dues doctrines són contradictòries: s’expliquen perquè la primera (A) ens
explica com està format l’univers; la segona (P) és una explicació matemàtica que serveix per
salvar les aparences.
El que Copèrnic presenta és també una hipòtesi matemàtica. Però Copèrnic no pensa només en
termes d’hipòtesi matemàtica perquè les proves que ell dóna per determinar el moviment de la
Terra expliquen que A es va equivocar quan va parlar de la gravetat. Aristòtil parlava de:
• Regió infralunar: és on vivim nosaltres. Hi ha 4 elements. Tots els moviments naturals són
rectilinis; la resta de moviments són violents.
• Regió supralunar: tots els moviments naturals són circulars. L’únic element és l’èter. Res no pot
néixer ni morir. Tot es manté igual.
Si considerem que el Sol està al centre de l’univers (Copèrnic), no hi ha cap més distinció entre
dues regions: només parlem d’una física. La gravetat no només pertany a la Terra, sinó que tota
matèria té tendència a la gravetat: a la terra, però també a Mart o Venus. Això implica que la
filosofia natural d’Aristòtil s’ha generalitzat.
L’astronomia de Brahe pot ser considerada una hipòtesi matemàtica: això és el que faran els
matemàtics jesuïtes. Perquè d’aquesta manera, es podia mantenir la filosofia natural d’A però
acceptant tots els avantatges del sistema Copernicà. Però després de 1633, amb l’obra de Galileu,
quedava clar que no hi havia més espai per mantenir el sistema copernicà.
Si s’accepta el sistema de Brahe com una descripció real de l’univers, no es pot parlar de dues
físiques com proposava Aristòtil.
2 teories Aristòtil: com està fet l’univers (real) / Ptolomeu: com es comporta (hipòtesi
matemàtica).
Si s’accepta Brahe com una hipòtesi matemàtica, permet mantenir tots els avantatges del sistema
copernicà, però deixant la Terra al centre de l’Univers. Aquesta era l’estratègia d’Osiander (prefaci
de Copèrnic).
T. Kuhn es va preguntar: com va ser possible que Aristòtil s’equivoqués? Va ser possible perquè, a
la llum de la nostra física, les seves idees són errònies. Es tracta d’una física molt més complexa
que l’actual. Per exemple, per a nosaltres, el moviment és desplaçament però la noció de
moviment d’A és més que una noció de canvi, ja que implica naixement-mort, generació-corrupció,
creixement-decreixement.
Kepler, treballant sobre el sistema copernicà i a partir d’una preocupació teològica, va pensar que
Déu havia d’haver creat l’univers de forma racional i per alguna raó. La tradició platònica des de
Timeu ensenyava que el Demiurg va crear l’univers de forma matemàtica. Si Déu havia posat 6
planetes i no 7, era per una raó.
A partir d’aquesta preocupació, es va plantejar: quines són les òrbites dels planetes i quina és la
seva relació? Quina és la distància del sol en recórrer una òrbita? Respon aquestes qüestions amb
les seves 3 lleis.
A la segona metiat del s. XVI i el s. XVII sorgeixen moltes teories científiques i filosòfiques
(Descartes, Spinoza, Pascal, Hume…) a partir dels debats que es van produir a partir del col·lapse de
la filosofia natural d’Aristòtil.
L’univers de Copèrnic era finit però immens (no es pot mesurar), però passar d’un univers immens a
un univers infinit, és fàcil. El debat és precisament sobre aquesta qüestió: l’univers és finit o infinit?
Això implica una crítica a la filosofia natural d’Aristòtil.
La geometria implica una noció implícita d’espai. Segons Euclides un punt és un objecte que no té
dimensió ni parts; la recta, sí. Si una recta és infinita, l’espai ha de ser infinit, continu i homogeni.
A l’univers d’Aristòtil, el lloc natural de la Terra és el centre i el lloc natural de l’aire és el cel: NO
és un espai homogeni. Per tant, Aristòtil no té una teoria pròpia de l’espai, sinó una teoria dels
llocs.
Giordano Bruno va ser cremat a Campo de Fiori per dir que l’univers era infinit i per dir que hi
havia infinits universos i molts. Els filòsofs naturals discutien que hi havia més enllà de les esferes
del sistema d’Aristòtil:es parlava d’un espai imaginari. Bruno, en El sopar de cendra (1584) feia
reflexions filosòfiques sobre els arguments de Copèrnic: defensa la visió copernicana, no només
com una hipòtesi matemàtica, sinó també com una descripció real de l’univers. Copèrnic havia
donat arguments i un sistema que tenia avantatges matemàtics: era una teoria acceptada per
Bruno, però el transforma en un univers infinit. En canvi, Bruno feia una crítica radical a la filosofia
natural d’Aristòtil.
La teoria de Bruno és una teoria molt perillosa ja que el model aristotèlic-ptolemaic s’ha convertit
en una visió cristiana: això implicaria que hi hauria infinits purgatoris i infinits cels. Aquests són
els debats que sorgeixen al final del Renaixement (s. XVII) gràcies a l’obra de Galileu.
GALILEO GALILEI
La figura social del científic: els professors d’universitat tenen diferent estatus depèn de del que
ensenyen. Hi ha poques dones a les aules, només de classes altes.
La llengua de la ciència és el llatí com avui dia és l’anglès. Poc a poc es va perdent l’us del llatí.
Excluia el públic, ja que el poble no llegia. El somni de Galileu es que fins i tot les peixateres
tinguin coneixement sobre el tema. S’amplia el públic i la figura del científic, ja que la majoria
d’idees del s.XVII eren fora de la universitat. Hobbes... però més endavant sí, com Newton.
Galileo és un personatge que agafa l’intel·lectual cultivat i el transforma en una persona
relacionada amb la mecànica, construcció... Galileu també va fer d’enginyer. Coneixement
manual, pràctic... la construcció de màquines. També s’ha de tenir coneixement pràctic. Galileu
està entre l’enginyer i el filòsof natural. Sortida del món acadèmic.
Descartes pot trobar personatges interessants fora les universitats, com a Alemanya, Holanda,
Suècia...Es troba amb Beeckmann que era un d’aquests ingeniers. Li proposa un problema
matemàtic relacionat ab la construcció d’una catedral i a partir d’aquí comença a estudiar la
mecànica.
Galileu, quan era jove, el seu pare era músic, i havia de saber com fer-se els instruments.
Descartes era un petit terratinent i no havia de treballar. Darwin també viatjarà molt.
En Galileu trobem la pràctica i mecànica del renaixement i la tradició de la filosofia natural i ha
d’explicar les causes.
Obra d’arquímedes- construcció de màquines. Volien trobar raons físiques.
L’objectiu de descartes és que la eva filosofia natural penetri a les escoles. Arriba a les
universitats io les esglésies l’accepten, però arriba Newton.
L figura de Galileu com un heroi de la ciència, és una figura molt més complexa. I una figura
molt més social.
Galileu comença mirant al cel amb el telescom¡pi. Fins llavors, el cer es mirava només amb els
ulls. Galileu diu que l’ha inventat ell mateix, però l’han construir dos rtesans a holanda, però no
s’utilitzava com a element científic.
Mirant al cel, descobreix 4 satèlits de júpiter i publica ‘El més lleuger de les estrelles’. Diu que
gràcies a aquest telescòpi ha descobert 4 nous planetes.
Galileu rebrà crítiques per apropiar-se del telescòpi. Martin Hotki el criticarà.
Tomkis reescriu una obre de teatre de Della Porta que es diu Lo Astrólogoi fa una apropiació
d’aquesta obra sobre un astròleg que és un charlatan. Aquest astròleg està enamorat d’una
jove, i aquesta del seu fill. Entre les estafes de l’astroleg, hi ha una que diu d’una eina que
serveix per veure des de lluny. Crítica- que galileu és un estafador i vol diners i protecció.
Galileu veurà les taques solars, que després sabrem que són explosions. Amb el sol publica una
altra obra i tmb espera protecció. El descobriment de les taques solars implica que el sol ja no
és incorruptible (Aristòtil). Està passant alguna cosa.
També descobreis que tampc a lluna és un planeta homogèni. Es troba muntanyes, cràters.
Implicita crítica a la filosofia natural d’aristòtil, però aoxò plutarc ja ho havia dit.
Problemes: Galileu defensa el sistema copernicà a les seves clases a Pisa (mai per escrit).
Religió – salvació
Ciència- com es fa el món
Els dos àmbits no es poden contradir.
Per entrar a l’esglèsia s’ha de fer 3 vots.
Carta: Galileu critica a Aristòtil,i això signifuca una critica a l’església. Llibre de Josué hi ha un
fragment en el qual diu que per permetreIsrael gianyar una batalla allarga el dia aturant el sol.
Galileu parlant amb Castelli diu que els aristotelix son ignorants, pq no havien d aturar el sol,
havien d aturar el seu primo Mobile , no sabien la seva pròpia filosofia.
Genesis: Déu va crear el cel i la terra. Primer crea la llum. L’apaga i comença a crear el planeta.
No és un discurs astronòmic, fem una lectura al·legòrica. Llum i tenebres des del punt de vista
moral. El concili de trento diu que hem de eseguir la interpretació literal de la escriptura.
1632- canvia el papa i uns amics seus a Roma els han dit que pot sortir amb la defensa del
sistema copernicà. Diàleg sobre els dos sistemes més uimportants i el publica en toscà. Destinat
a astrònoms i al públic (nobles, grans burgesos, senyores...)
Tasso- les virtuts preciades són les virtuts militars. No necessita una acadèmia, necessita el
suport social de la cort. El diàleg és entre salviati, sagredo, un altre noble intel·lectual que
discuteix amb molta racionalitat.
Aristotèlic que es diu Simplicio. Galileo els convoca i els persuadeix que no tenen raó. El
condemnen a mort, però després diuen que s’ha de quedar tancat a casa i vogilat per la seva
filla gran que era monja.
Proves:
Un moviment rectilini i uniforme no el notem. Exemple, vaixell o ascensor. Si la terra es mou,
sempre hi hauria un vent en un mateix sentit. Galileu diu que l’atmosfera ens protegeix.
Galileu aporta una prova amb observació directa. Ai acceptem el sistema, és impossible des de
la terra observar una part de la lluna. Amb el sistema copernicà si. Per fer la prova necessita el
telescopi. Bellermino a la carta diu que el creu però necessita una prova.
1620, Campanella era a la presó, i l’havien pogut cremar a la foguera. Va escriure una apologia a
Galileu. La experiència dels mariners i el fet que portin persones. La escriptura no es pot
canviar, però les sevs imatges sí com el món de Dante. Es pot qüestionar que la eina sigui fiable.
En aquest debat epistemològic, allò que s’accepta com a prova.
Galileu serà condemnat i en aquell moment (1633), quan arriba la condemna a Descartes li
escriu a – que els seu amic s ha equivocat perquè pensava que la esfera de la ciència i la de la
religió es poden separar. Descartes diu que és impossible separar-ho perquè la religió catòlica
es basa sobre la filosofia natral d’Aristòtil, i si l’ataques, també atacaras a l’esglèsia.
Escriu tres assajos i publica una obra en la qual demostra ? – Dirà que hi ha una possibilitat que
és ensenyar que la filosofia natural. ?
Descartes pensa que ?
Es cindemna a Galileu amb la forma de doner Corrigatur.
1. Observatives: